del 14 de febrer al 3 de marÇ - el pou digital 2013 b.pdf · el pou · febrer 2013 3 editorial...

DEL 14 DE FEBRER AL 3 DE MARÇ

C

M

Y

CM

MY

CY

CMY

K

anuncipoullum.pdf 1 01/02/2013 12:34:15

3EL POU · FEBRER 2013

Recuperar la memòriaedito

rial

ls que en els últims anys o més recentments’han acostat a la figura de Joaquim Amat-Piniella en reprodueixen –especialment através de les xarxes socials– part dels seusarticles dels anys trenta. El seu discurshumanista de l’etapa republicana i els pen-saments respecte de la societat i el batecdel país són ben vigents. Com en els pri-

mers trenta, Catalunya –i, de retruc, la política i la socie-tat espanyola– viuen moments convulsos. Les relacionsentre els d’aquí o els d’allà marquen el tempo de l’actua-litat i la crisi rebla diàriament el clau. La d’Amat-Piniella vaser una joventut daurada i prolífica estroncada amb l’ar-ribada de la guerra. La seva majoria d’edat va coincidiramb el canvi de règim polític i la seva ploma va narrarprolíficament el caliu liberal i de modernitat d’una vilaindustrial de poc mes de 32.000 habitants que descobrianous ecos d’avantguarda com el jazz –introduït a la ciu-tat pel mateix Amat conjuntament amb el pianista RamirTorres– i somiava amb un país pròsper que mirava cap aEuropa. Mentre altres intel·lectuals com el periodistaJosep Maria Planes feien carrera aBarcelona, Amat va romandre aManresa, on va immergir-se en la vidacultural i, sobretot, en la política local inacional esdevenint el secretari de l’al-calde Marcet, un fet que li va passarfactura un cop acabat el períodebèl·lic. Amat és una mostra de la tra-jectòria vital del bàndol dels vençutsdesprés de la Guerra Civil. A la repres-sió franquista, a més, s’hi afegeix lavivència i el testimoniatge de la sevadeportació a Mauthausen.

Arran de la seva estada al camp deconcentració nazi, d’entre la penúria,la inhumanitat, i el dolor, en va sorgir laseva obra literària cabdal, K. L. Reich.Una peça amb repercussió internacio-nal que l’autor va concebre com ahomenatge i denúncia de l’horrorpatit per les víctimes del Tercer Reichduran la Segona Guerra Mundial. Labiografia del personatge es va tornantgrisa a mesura que avança el segle. Vatornar a Catalunya després de recupe-

rar-se durant un temps a França i, poc després va perdrela dona amb qui s’havia casat poc abans de la GuerraCivil. Els últims anys de la seva vida els va viure aBarcelona, allunyat de la seva ciutat natal i essent un tre-ballador de classe mitjana immers en l’anonimat de lacapital catalana. Amat va viure la infantesa i, sobretot lajoventut, molt de pressa. Amb intensitat i amb la forma-ció i l’ètica suficients per creure que podria lluitar per unmón millor. La guerra li va estroncar tot i la mort li va arri-bar abans que la del dictador. Poc abans, tant l’escripto-ra i periodista Montserrat Roig com altres intel·lectuals esvan encarregar de recuperar el pensament i l’obra d’unade les plomes més representatives del republicanisme iel catalanisme manresà de la primer meitat del segle XX.Aquest any, es celebra el centenari del seu naixement i laseva petja, en forma d’escultura, quedarà instal·ladadavant de l’edifici del Casino. Un indret perfecte queaplega manresanisme, modernisme, cultura iintel·lectualitat. I és que recuperar la figura d’Amat-Piniella és, potser, recuperar la memòria de la ciutat i decentenars de manresans i manresanes.

E

Febrer 2013:Layout 1 04/02/2013 1:44 Página 3

4 EL POU · FEBRER 2013

notícies del pou

Taula rodona sobreimmersió, al CasinoComença el 2013 i El Pou com cada mes El Pou va pre-sentar el número mensual, el dia 2 de gener passat,coincidint amb la taula rodona corresponent al cicle«Temes del Pou». Aquesta vegada el debat va tractar eltema de la immersió lingüística a les escoles manresa-nes, i l’acte va comptar amb la presència de Pere Cano,director de l'escola Renaixença; Denise Ivany, membredel col·lectiu En Veu Pròpia, i Laura Mateo, coordinado-ra de Batxillerat de l'IES Guillem Catà. Després hi vahaver un profitós debat entre els nombrosos assistentsa la presentació.

Entrevista aJoan VilamalaEl nostre amic icol·laborador JoanVilamala va ser undels personatagesentrevistats el mespassat a la revistaTornaveu (se’n potconsultar l’edició elec-trònica a l’adreçawww.tornaveu.cat). Va parlar dels Esquirols, el grupdel qual va formar part, i de les seves facetes de crea-dor d’auques i estudiós de Verdaguer, entre altres.

Redacció, administració,publicitat i subscripcions:Associació cultural El Pou de la gallinaPresident: Jaume PuigVicepresident: Jordi SardansSecretària: Lourdes MuñozTresorer: Francesc GarcíaVocals: Joan Badia, Joan Cals, Carles Claret,Ramon Fontdevila, Lluís Matamala,Josep R. Mora, Joan Segon, Teresa Torra iJoan Vilamala

Carrer Sobrerroca 26, 1r 1aApartat de Correus 1 - ManresaTelèfon i fax: 93 872 50 [email protected]

Membre de l’AssociacióCatalana de la Premsa ComarcalPremi Tasis Torrent 1991Coordinador: Jordi SardansCap de redacció: Carles Claret

Redacció: Ramon Aran, Sílvia Berengueras,Pep Corral, Jordi Estrada, Xavi López,Josep M. Oliva, Joan Piqué, Anna Pujol,Ferran Sardans.

Disseny: Domènec ÒrritMaquetació: Joan PiquéPortada: Francesc Rubí (foto de JoaquimAmat-Piniella cedida per l’Arxiu Comarcaldel Bages).

Fotografia: Jordi Alavedra, Francesc RubíCol·laboradors: Isaac Bosch, Lluís Calderer,Maria Camp, Aida Cantero, LlorençCapdevila, Ignasi Cebrian, Anna Crespo,Laura Estrada, Manel Fontdevila, RamonFontdevila, Joan Manel Gabarró, El Galliner,Jaume Gubianas, Dani Hernández,Robert Martí, Eduard Merly, Anna Navarro,Enric Oller, Marcel Pérez, Maria Picassó,Guillem Puig, Quaderns de Taller,David Torras, Ignasi Torras, Laura Vidal,Joan Vilamala, Lluís Virós.

Administració:Sílvia BerenguerasExpansió publicitària:Publicitat ClarenaC/ Urgell, 38. Tel. 93 872 43 86Impressió:INOM, SA. Era de l’Huguet, 7.Tel. 93 878 41 20Distribució:Sobrerroca Centre SL.Tel. 93 873 92 34Dipòsit Legal:B-13.528-1987ISSN: 2253-6647

Amb la col·laboració de:

Les col·laboracions que apareixensignades a la revista no representen,necessàriament, l’opiniód’El Pou de la gallina



l’opinió del lector

L’arxiu deCaixa de Manresa

Volem expressar la nostra preocupacióperquè el patrimoni documental de laCaixa de Manresa no es perdi i es conser-vi íntegre a la ciutat. La Caixa de Manresaha estat una entitat molt important en lahistòria de la ciutat, ha jugat un papercabdal no sols en l’aspecte econòmic sinótambé en el social i el cultural.

El fons documental de la Caixa deManresa conserva els testimonis de laseva llarga trajectòria que va començar el1863 i ha durat 150 anys. Es tracta d’unconjunt documental molt ric i variat queconté: l’arxiu històric de l’entitat, l’arxiu del’Obra Social, l’arxiu de la Fundació, el fonsdels Premis Oms i de Prat, el fons de laSala d’Actes i Exposicions de la Plana del’Om, el fons fotogràfic. En aquestsmoments l’antiga Caixa de Manresa estàa punt de passar a mans privades desco-negudes. Això suposa un futur incert pera tot el fons documental que podria des-aparèixer, fragmentar-se i allunyar-se deManresa i del Bages. Demanem quel’Ajuntament de Manresa vetlli per laconservació íntegra del patrimoni docu-mental de la Caixa de Manresa i faci lesgestions necessàries per tal que totaquest patrimoni documental passi a for-mar part de l’Arxiu Comarcal del Bages.Desitgem conservar el nostre patrimoni!Desitgem que la ciutat de Manresa pre-servi aquest valuós patrimoni documen-tal que forma part de la nostra història!

Campanya Salvem l’Arxiu Documental dela Caixa de Manresa (adhesions a

[email protected])

Defensa de les pensions

El passat 30 de novembre el govern espa-nyol va aprovar el Reial Decret llei28/2012 de mesures de consolidació igarantia del sistema de Seguretat Social.Aquest decret conté la disposició de norevalorar les pensions en la quantia equi-valent a la desviació entre l’IPC a 30 denovembre i la previsió d’inflació aplicadaa les pensions a principis d’any. Per tant, ladecisió del govern espanyol deixa senseefecte el dret a l’actualització de les pen-

sions corresponent a l’exercici 2012.L’article 48 de la Llei General de SeguretatSocial estableix l’obligació legal de reva-lorar les pensions tots els anys en el dife-rencial entre la inflació interanual regis-trada a 30 de novembre (que enguany haestat el 2,9%) i l’ increment inicialmentprevist pel govern a principis d’anys (queva ser de l’1%). En conseqüència la pèr-dua d’aquest dret suposa perdre l’1,9%de la quantia anual de les pensions del2012, més la seva repercussió en les pen-sions dels anys següents, pèrdua queencara és més elevada a Catalunya, atèsque l’ IPC català és més alt.

Aquesta mesura constitueix un perjudiciclar per a uns dels col·lectius socials mésvulnerables, el dels pensionistes. Es unamesura injusta i ineficaç que està intensi-ficant els efectes de la crisi, deprimint lademanda interna intensament i afectanta l’activitat econòmica i a l’ocupació. Enaquest cas, la decisió del govern espany-ol equival a retirar 2.000 milions d’eurosdel potencial de consum dels jubilats ipensionistes l’any 2012 i uns altres 2.000milions al llarg del 2013, en un momenten el que les pensions de molts pensio-nistes serveixen per ajudar a les necessi-tats de les seves famílies afectades per l’a-tur. A més cal recordar que aquesta no ésla primera mesura que afecta al col·lectiude pensionistes, molts del quals tenenpensions molts baixes, especialment elsque perceben les pensions mínimes i lesvídues.

D’altra banda, es tracta d’una mesuracontrària als principis més elementals deldret, ja que fins i tot la Constitució, queestableix la irretroactivitat de les disposi-cions restrictives de drets individuals. Lespotestats legislatives que té el govern del’estat no permeten establir normes decarácter retroactiu que limiten dretsadquirits a través d’una determinadalegislació. Per tot això, les entitats i orga-nitzacions signants d’aquest manifest enscomprometem a impulsar una campa-nya en defensa de les pensions en el marcde la qual impulsarem mobilitzacions.Sol·licitarem també als ajuntaments delBages que prenguin acords en el mateixsentim i facilitarem l’enviament de quei-xes al Síndic de Greuges i/o a la Defensoradel Poble per demanar que promoguinun recurs d’inconstitucionalitat contra elReial Decret 28/2012.

Coordinadora de Jubilats, Federació d’AVde Manresa i el Bages, CCOO, CiU, CUP,

ERC, EUiA, ICV, PSC, SI i UGT

De mes a mes 6

D’aquí i d’allàDes de XangaiAnna Crespo 8

Vides separadesJosep M. Oliva / J. Sardans 9

TEMA DEL MES:Centenari d’Amt-Piniella:La justícia és molt lentaRamon Aran / Anna Navarro 10

La rutaDel Bruc a Sant Pau VellAnna Pujol / Aida Cantero 18

Natura urbanaIgnasi Cebrian 19

Tastets de motorEnric Oller i Carbó 21

L’EntrevistaFra Valentí Serra de ManresaJordi Sardans 22

Quadern obertA. Vilaseca / F. Cerdans 27

Fila CulturalLa indústria manresana, al puntde mira de la premsa franquistaJust Cortès 28

Patrimoni ciutadàTorre de Santa CaterinaLluís Virós / Francesc Rubí 30

PropostesArt, cinema, música i teatre 31

Fa 25 anys...Jaume Puig 32

Crònica socialIgnasi Torras 33

Sopars de duroEduard Merly / Guillem Puig 35

Vins del BagesJoan Tomasa Garroset 35

Fanal de cuaL. Capdevila / L. Calderer 36

el Cul del Pou 37

Número 284 - Febrer 2013



de mes a mesEl Campi qui Juguiatrau 13.000 infants4 de gener. El saló de la infància de la CatalunyaCentral, Campi qui Jugui, tanca portes després d’haverrebut la visita de més de 13.000 infants al Palau Firal,amb l’eix central dedicat al Nadal al món.

L’eix Transversal,desdoblat4 de gener. El president de la Generalitat, Artur Mas,acompanyat del conseller de Territori i Sostenibilitat,Santi Vila, i dels anteriors consellers Pere Macias,Joaquim, Nadal i Lluís Recoder, inaugura els 153 quilò-metres d’eix Transversal desdoblat, en un acte al via-ducte de Sant Sadurní d’Osormort, al qual assisteixtambé l’alcalde de Manresa.

Arriben els Reisals carrers de Manresa5 de gener. Sota l’organització de l’Agrupació Culturaldel Bages, un total de 22 carrosses amb escenes pro-tagonitzades per diverses entitats acompanyen lacavalcada dels Reis d’Orient, que aquest any tene unaretirada a Josep Alabern, Lluís Piqué i Lluís Faixó. ElsReis també passen per la Balconada-Cal Gravat, elXup, Poble Nou, Font dels Capellans, Sagrada Família,els Comtals i Mion-Puigberenguer.

Genís Sinca guanyael premi Josep Pla6 de gener. El periodista manresà Genís Sinca guanyael 45è premi Josep Pla, amb la novel·la Una famíliaexemplar, una tragicomèdia sobre l’enfrontamententre dues grans nissagues de Manresa i Tortosa, quereflecteix l’ambició sense límits i reflexiona sobre l’as-cens social.

Alexis Serra,a Benestar i Família11 de gener. Alexis Serra, cap del grup municipal deCiU en la passada legislatura, torna de Canàries, onvivia per qüestions familiars, per fer-se càrrec del gabi-net de la conselleria de Benestar Social i Família de laGeneralitat de Catalunya.

Roben la maquetad’Amat-Piniella15 de gener. Òmnium Bages fa públic que la maque-ta del conjunt escultòric sobre Amat-Piniella, obra del’artista Ramon Oms, ha estat robada del vestíbul delCentre Cultural del Casino, on era exposada. Els autorsdel robatori s’han endut també la guardiola que con-tenia les donacions de la campanya. Tot i que cal supo-sar que majoritàriament es tractava d’aportacionsmodestes, es desconeix l’import que contenia.

Moren Joan Mateui Marian Cardona15 de gener. El pedagog Joan Mateu Barrufet mor als75 anys. Vinculat a moltes associacions culturals ipatriòtiques, actualment presidia l’Associació Viure iConviure i havia dirigit la Federació d’Associacions deMares i Pares del Bages i el Berguedà. L’endemà, morals 79 anys Marian Cardona Noguera, propietari delsmagatzems Iglesias.

Comença Pessics de Saviesa17 de gener. Amb una conferència sobre Els límits del’ètica a l’espai polític i a l’espai públic, a càrrec deFrancesc Torralba, comença el cicle Pessics de Saviesa,impulsat per la regidoria de Cultura i coordinat pelGrup de Professors de Filosofia de la Catalunya Central.

Manrússia ompleel Conservatori11 de gener. L’estrena de la 52a Innocentada deManresa omple de gom el teatre Conservatori enl’estrena de Manrússia Ciutat Olímpica, amb un guiód’Ernest Macià, sobre la possible candidatura man-resana als jocs olímpics d’hivern. Dirigida pel pare del’autor, el veterà actor Enric Macià, la farsa comptaamb un important desplegament de dansa, a càrrecde l’Esbart Manresà.

David Garriga



Ordre d’enderroc per albloc de la plaça Bages17 de gener. El Tribunal Superior de Justícia deCatalunya dicta sentència definitiva i es ratifica en l’or-dre que va donar ara fa sis anys, el gener de 2007,quan va anul·lar la llicència de construcció de l’immo-ble i va ordenar l’enderroc de l’edifici situat al número1 de la plaça Bages. Ara l’Ajuntament té dos mesos perenderrocar l’immoble.

Celebració de la declaraciósobiranista a la Plaça23 de gener. L’ANC concentra centenars de personesa la Plaça Major, el dia de l’aprovació de la declaraciósobiranista al Parlament de Catalunya. Una setmanamés tard, 16 alcaldes i regidors de la comarca signenal Congost la nova estelada que s’ha de col·locar al cimdel Collbaix.

Els jubilats clamenper les pensions31 de gener. Uns 200 jubilats es concentren a la plaçade Sant Domènec per defensar les pensions. S’hi lle-geix el manifest, que rep el suport de la Coordinadorade Jubilats, Federació d’Associacions de Veïns deManresa i el Bages, CCOO, CiU, CUP, ERC, EUiA, ICV,PSC, SI i UGT.

Artur Mas visita la Seu26 de gener. El president de la Generalitat, ArturMas, signa el nou Llibre d’Honor de la Ciutat en unavisita per inaugurar el nou atri de la Seu, en presèn-cia del bisbe de Vic, Romà Casanovas. Mas fa tambéun recorregut per la Casa d’Exercicis de la Cova, laFUB i la zona universitària.

Jordi Preñanosa

Una de freda...

...I una de calenta

l Tribunal Suprem ha donat la raó alTribunal Superior de Justícia de Catalunyaquan va dictaminar que la presó del Bagesno es va fer d’acord amb el procés urbanís-tic corresponent, i per tant es va fer fora de

la llei, tal com va denunciar al seu dia la plataformaRespectem el Pla de Bages, que ara explica que alseu entendre el decret és nul de ple dret i, segonsl’advocat Lluís Matamala, amb la legislació d’ales-hores, la presó és nul·la i no es pot legalitzar de capmanera. En una democràcia no pot ser que elspoders públics facin el que vulguin al marge de lallei. Així, no és gens correcta l’actitud de laGeneralitat de Catalunya que, en declaracionsd’Agustí Serra, director general d’Ordenació delTerritori i Urbanisme, ratifica que el centre peni-tenciari de Lledoners, al terme de Sant Joan deVilatorrada, és legal. Si alguna cosa ha quedat claraés que no es va fer d’acord amb la legalitat vigent.Quan les coses no es fan bé cal saber rectificar,com també haurien de fer els polítics i tècnics del’Ajuntament de Manresa, que amb els seus errorshan deixat els veïns de l’edifici número 1 de laplaça Bages al carrer. Inacceptable.

nteressant la iniciativa de l’alcalde ValentíJunyent, de donar el nom d’Andreu Vivó al noupavelló gimnàstic del Congost, un cop s’hi haginacabat les obres. El gimnasta manresà mésimportant de la història va ser enterrat el passat

3 de gener. Practicava gimnàstica des dels cinc anys. Elseu primer gimnàs fou el Gimbe. Als onze anys ja des-tacava en la seva principal especialitat: les paral·leles.El 1992 formava part de l’equip estatal de gimnàsticai s’entrenava a les instal·lacions del Centre d’Alt Rendi-ment de Sant Cugat. El 1997 obté el seu primer or enparal·leles, en els Jocs del Mediterrani que es van fer ala localitat italiana de Bari. Un any després assoleix elbronze al Campionat d’Europa de Sant Petersburg. Elsanys 1999 i 2000 va ser nomenat millor esportistamanresà dins dels actes de la Nit de l’Esportista. Tam-bé l’any 2000 participa als Jocs Olímpics de Sydney. El2001 obté plata en paral·leles i barra fixa als Jocs deMediterrani de Tunísia. Per divergències amb laFederació Espanyola no va ser seleccionat per dispu-tar els Jocs d’Atenes del 2004. Tot i així, el 2005 obtéuna medalla d’or a Gante i el 2007 va fer segon enparal·leles en la Copa del Món de Maribor (Eslovènia)i obté el Premi a la trajectòria esportiva, dins delsPremis d’Honor de l’Esport Català. Descansi en pau.

E

I


EL POU · FEBRER 2013

Des de Xangaid’aq

uíid

’allà

h! Se’m gira feina! Com puc fer una micade crònica d’una ciutat com Xangai, entan poc espai i amb tan poca experièn-cia? Tot just fa tres mesos i mig que hiestem instal·lats, així que tot és nou i totsón primeres impressions, que ja sabemque de vegades són falses, però no peraixò ens semblen menys certes... A l’a-

gost, tot era massa: la calor, l’alçària dels edificis, les dis-tàncies, les flaires als mercats locals o a les paradetes delcarrer... Però ha arribat setembre, i octubre i novembre, itot ha agafat un altre to. Aquesta tardor li escau, aXangai: la fa més amable, la humanitza, si és que es pothumanitzar una urbs on vivim més de vint milions depersones. Hi ha molta gent, però també és molt gran. Nodifereix tant de Barcelona. I també li escau la nit: amb lafoscor s’encenen els llums que donen un aspecte irreal...Això és Blade Runner? Jo m’estic aquí? I la nit tambéamaga alguns estàndards de brutícia diferents...

Algú em va dir que a Xangai el cel no era blau. Mentida.Sí, que n’és... La ciutat està partida en dues gran zones :Puxi, «a l’esquerra del riu», i Pudong, a la dreta. A Pudongtot és molt nou. És on hi ha la façana marítima que surta les fotos, els grans gratacels... A Puxi hi ha més història.L’antiga concessió francesa, que és on vivim, és aquí. Elsfrancesos van importar platanes, com al passeig deManresa, que voregen les avingudes i fan que ens sen-tim una mica més com a casa. Hi ha un altre ritme i potsemblar que t’evadeixes, en algun moment.. però, engeneral, les coses passen veloces: aquí hem vingut pertemes professionals de la meva parella, però els nens jaestudien en una escola internacional amb anglès com aidioma vehicular, i jo m’he matriculat a la JiaotongUniversity per estudiar mandarí. Potser es pot viure aquísense parlar-ne, especialment si et dediques a moure’tper feus molt occidentalitzats, però ja us dic jo queentendre’s, tret de coses que puguis assenyalar amb eldit, no és fàcil. Ni una trista adreça al taxista, si no ho sapspronunciar amb el to adequat o ho duus escrit per talque ho vegin... A més, també és la manera de tractaramb persones: si et fan un comentari dels nens, tambéhi pots posar cullerada, en lloc d’un somriure beneitó i lafrase «Ho sento, no parlo xinès». I no és només la llen-gua: de seguida t’adones que hi ha un altra cultura de lacomunicació, que defuig el missatge directe i es mou en

uns llimbs d’inconcreció que a nosaltres, oh gent del’oest, que ho deixem tan clar i ho volem ara mateix, enssupera. Això sol portar molts malentesos. Coses aparent-ment molt senzilles es compliquen, però també us he dedir que, quan menys t’ho penses, es desencalla unacomplicació... Benvinguts a la muntanya russa!

AAnna Crespo

Anna Crespo i la seva família viuen a Xangai (Xina) des de fa tresmesos i mig

Dues fotos familiars. A dalt, al bosc de Dongping. A sota, Al Bund theXangai, davant el riu Huangpu, amb la Perla, el Jinmao i el SWFC al fons.



vides separades

Abcomprant el diari em vaig trobar al quiosc una noiade vint i pocs que demanava l’Abc. Érem el quios-quer, ella i jo. I com si necessités justificar-sedavant nostre va dir que el comprava perquè lihavien demanat per fer un treball. Aquella tribu-

lació per comprar un diari que molta altra gent agafa ambla mateixa naturalitat amb què podrien comprar l’Ara, LaVanguardia o El Mundo Deportivo em va semblar bencuriosa i aprofitant aquella circumstància li vaig demanarsi estudiava periodisme –resposta afirmativa– i li vaigrecomanar vivament que no es perdés les esqueles, segu-rament l’apartat més interessant i més genuí d’aquelldiari. Realment penso que llegir les esqueles de l’Abc hau-ria de ser un treball obligat tant per als estudiants deperiodisme com per als de literatura, sociologia, història ohumanitats. La casualitat va fer que poques setmanes des-prés fos jo qui comprés l’Abc sense manies, per la pel·lículaque regalaven, i fes l’exercici que li havia aconsellat aaquella estudiant. Les esqueles de l’Abc em tornaven aenfrontar amb aquella Espanya eterna, llibresca, quegairebé sembla irreal de tant esperpèntica però que con-tinua existint. Les vaig descobrir fa prop de trenta anys, enun viatge a Madrid. Tots els morts eren il·lustres,excel·lentíssims, comtes i marqueses, llorejats, guardo-nats, plens de medalles... I vaig tenir la sensació d’assistir alfinal d’una Espanya que s’acabava per moments.

Però em vaig equivocar. Cada cop que he tornat a fullejarun Abc, m’hi he tornat a trobar els morts de sempre iencara fa ben pocs diumenges vaig llegir-me de cap apeus totes les esqueles sense trobar cap difunt que no esmeresqués un pedestal. En una columna de tresexcel·lentíssims amb dobles cognoms hi havia un ambai-xador d’Espanya amb Gran Cruz de la Orden de SanSilvestre Papa, un «ex presidente de la FederaciónInternacional de Bolsas« que també era «ministro pleni-potenciario» i un coronel de cavalleria retirat amb«Distintivo de maestro profesor de equitación». Aquestúltim deia que havia mort «Bajo el Manto de la Vírgen delPilar» i ho rematava dient «Amó profundamente aEspaña». I tot era tret de la vida real. Personatges com relí-quies d’un passat, que, ideologies a part, si un dia obrísl’Abc i no els hi veiés els trobaria a faltar.

CPapers de Salamanca

airebé 75 anys després de la Guerra Civil, elTribunal Constitucional ha sentenciat la legalitatdel retorn dels papers de Salamanca. LaComissió de la Dignitat, encapçalada per l’advo-cat Josep Cruanyes, valora positivament aques-

ta sentència perquè repara un dels aspectes de la repressiófranquista, però alhora exigeix la convocatòria d’unacomissió mixta, per a dur a terme les transferències que fal-ten, inclosos els documents dels ajuntaments. Quan el2005 un projecte de llei del PSOE permetria aprovar elretorn de la documentació expropiada als seus legítimspropietaris, des dels particulars a la Generalitat, incloent-hiels partits polítics i sindicats, es va posar en peu de guerrael PP que sempre ha volgut passar pàgina de la Guerra Civil,sense exigir-ne responsabilitats, com tampoc no n’ha vol-gut demanar mai a la Dictadura i als seus executors.

Així, l’11 de juny del 2005, encoratjats per la cúpula del PPi amb l’escriptor d’extrema dreta Alfonso Ussía, que teniala barra de plantejar el retorn dels papers de Salamancacom un espoli i mutilació de l’Arxiu (el retorn dels docu-ments catalans suposen un 3% dels existents i se’n que-den còpies autentificades), entre 30.000 i 80.000 individus,segons fonts oficials, es van manifestar a la plaça Major deSalamanca i carrers propers a l’Arxiu en protesta pel retorndels documents a Catalunya, ja que els havien dit que elscatalans volíem trencar la unitat de l’Arxiu de la GuerraCivil, que ells custodiaven. Tant l’Ajuntament local com laJunta de Castella i Lleó no volien reconèixer que els docu-ments foren requisats, és a dir, robats, per l’exèrcit franquis-ta a Catalunya, que els va confiscar amb l’entrada del queells mateixos anomenaven exèrcit d’ocupació deCatalunya. Des del 5 de juliol de 1939 que es van empor-tar els darrers papers de Barcelona i fins el 2005 aquestsdocuments han estat injustament a l’arxiu de Salamanca.

Esperem que definitivament aquesta història arribi al final,amb permís dels farsants del Partit Popular. Faria bé elConseller de Cultura, Ferran Mascarell, de no fiar-se gens nimica del ministre espanyol d’Educació, Cultura i Esports,José Ignacio Wert. Anar al seu ministeri i no sortir-ne finstenir la total certesa que les 650 caixes de documents pen-dents de retorn, siguin restituïts de manera immediata.

G

Josep M. Oliva Jordi Sardans



Centenari d’Amat-Piniella:la justícia és molt lenta

Ramon AranAnna Navarro

ra una persona moltavançada a la seva èpo-ca, compromesa des delprincipi amb la ciutat,Catalunya, i ferm als ide-als de llibertat i justíciasocial», apunta l’historia-dor Joaquim Aloy, res-

ponsable de la web sobre l’autor.«Forma part de la generació perduda»,comenta l’investigador principal de laseva obra, David Serrano Blanquer, quees va doctorar en Filologia Catalana perla UAB amb una tesi sobre ell.

Amat viu amb intensitat el moment ple-tòric d’avanç cap a la República. Treballai somnia per una Catalunya «sense tute-les ni controls», deia. Actiu dirigentd’ERC, fou secretari de l’alcalde deManresa, Francesc Marcet, des d’on tin-gué una visió molt directe de la vida i elritme de la ciutat. En l’etapa bèl·lica, vaintentar frenar els revolucionaris en actescom l’enderroc de la basílica de la Seu. LaGuerra Civil va interrompre els seus estu-dis i els seus propòsits. Va ser destinat alfront d’Andalusia i va estiar un temps encamps de refugiats francesos, fins que elvan traslladar a la Lorena per participaren la construcció de la línia Maginot. Enaquesta etapa, Amat coincideix a Françaamb quatre companys més, amb elsquals viu un gir complet de la seva vida.Els cinc amics, dins una caserna en terri-tori francès, ja ocupat per l’exèrcit alema-ny, prenen una decisió que els divideix:dos opten per fugir i els altres tres esqueden a la caserna. Amat és un dels quedecideix restar-hi. Uns dies més tard, sóninterceptats pels alemanys i conduïts capal següent terror: el camp de concentra-

ció nazi de Mauthausen. Allà hi va estargairebé cinc anys. L’any 1945, després delseu alliberament, Amat escriu un relatcolpidor sobre l’estada als camps d’exter-mini. Serà la novel·la K.L Reich i enguanyse’n celebra el cinquantenari desprésque la censura franquista no li va perme-tre publicar-la fins al 1963, i primer encastellà, 17 anys després d’escriure-la.

Un cop retornat a Catalunya, Amat es vaestablir a Barcelona, des d’on va iniciaruna etapa d’exili interior i d’ostracismeque el va dur a viure allunyat de la sevaManresa natal, foragitat per les autoritatslocals pel seu compromís republicà iantifeixista. Amat-Piniella representa unideal per a les noves generacions. Algúque, en paraules de Montserrat Roig,«l’únic delicte que va cometre fou desit-jar un món millor». Hem contactat ambel seu fill, Marcel Amat, nascut del matri-moni de l’escriptor amb Maria Llaveries.Marcel, que ara està establert a la Sénia(Montsià), va viure de prop els anys depostguerra en què el pare vivia allunyatdel seu temps. El recorda com «una per-

sona modesta», que «vivia una micaretreta». Segons el fill, Amat «s’estavamolt a casa», segurament perquè «esta-va desenganyat» amb el que li haviatocat viure.

Reconeixents manresansPassat el règim franquista, Manresa vareaccionar i va oferir un homenatge a lafigura d’Amat-Piniella. Encara viu elrègim, l’any 1974 es fa un acte en honorseu a resultes de la seva mort; l’any1980 un carrer de la ciutat adopta elseu nom; cinc anys més tard arriba l’ho-menatge més emotiu, en el desè ani-versari de la seva mort, amb JacintCarrió i Montserrat Roig com a il·lustresparlamentaris; però no és fins al 2004que Amat passa a formar part de laGaleria de Manresans Il·lustres. Unamica tard per a alguns. El regidor deCultura d’aquells anys, el republicàRamon Fontdevila, assegura que l’en-trada d’Amat en la il·lustre galeria notenia res a veure amb el fet que l’escrip-tor hagués pertangut a ERC, sinó quees buscava el reconeixement «a la per-

E Joaquim Amat-Piniella hauria de ser un orgull per a tots els man-resans i catalans. Nascut a Manresa fa cent anys, el 22 de novem-bre del 1913, va involucrar-se ràpidament en la cultura i la polí-tica. Als setze anys ja escrivia articles al diari manresà El Dia, vacrear una revista avantguardista anomenada Ara i fins i tot vapresentar el jazz a Manresa. La Guerra Civil el va dur al camp deconcentració nazi de Mauthausen, d’on va sortir després de cincanys d’internament, per escriure K.L. Reich. La inauguració delconjunt escultòric de Ramon Oms a la terrassa del Casino, el dia21 de febrer, serà el tret de sortida al conjunt d’actes que es faranper commemorar el centenari de l’escriptor.

tem

ade

lmes



sona i, també, a tota una generació queva veure com els seus ideals eren arra-bassats per la guerra». Però no es vapoder fer sense reticències, com adver-teix l’exregidor, que recorda que «algúes va empipar» pel reconeixement.«Prestigiar els vençuts, revisar crítica-ment un període, superar apriorismes ireconèixer gestos i persones encaradesperta neguits profundament injus-tos», reflexiona Fontdevila.

El regidor actual de Cultura, JoanCalmet, pretén descarregar de Manresala responsabilitat d’haver allunyat Amatde la ciutat. El regidor assenyala com aresponsables persones concretes, queara «ja no hi són». Així, havent fet eltemps la seva part de feina, el centena-ri pretén combatre la capa de pols sota

A dalt: Any 1955. Amat-Piniella al seu escriptori.

Al costat: Any 1937. Joaquim Amat-Piniella -quehavia estudiat a l'Escola Popular de Guerra deCatalunya-, amb el seu flamant uniforme de tinentd'artilleria de la 4ª bateria de canons 7,5 de la 80Brigada Mixta de la 29ª Divisió.

Fotos: Arxiu Comarcal del Bages. Fons JoaquimAmat-Piniella / Memoria.cat / El Pou



la qual ha quedat colgat el nom de l’es-criptor manresà més important delsegle XX.

Amat amb la LlumEl tret de sortida oficial és el 21 defebrer, dins la festivitat de la Llum, ambla inauguració del conjunt escultòriccreat per l’artista manresà Ramon Oms,que ha reproduït la figura d’Amat asse-gut tot prenent el cafè, i que s’ubicarà al’exterior de la biblioteca del Casino,presidint-la. Oms ha explicat que, tot ique s’ha basat en les fotografies de l’es-criptor, ha volgut llegir la novel·lad’Amat, El casino dels senyors (1956), perfer-se una idea millor de l’escenari quel’autor havia imaginat.

El mateix dia es lliurarà el tretzè PremiAmat-Piniella. El 2000 els Jocs Floralsdel Bages van canviar de nom i es vanreorientar, arran de l’encàrrec del’Associació Misteriosa Llum deManresa a Òmnium Cultural del Bages,que va voler així retre un homenatgepòstum a l’escriptor. Enguany els fina-listes són el periodista Rafel Nadal, ambQuan érem feliços; Lluís Llach, ambMemòria d’uns ulls pintats, i Valentí Puig,amb Barcelona cau. El premi no té dota-ció econòmica, però, segons el seucoordinador, Llorenç Capdevila, «ator-ga prestigi». L’acte es clourà amb unaactuació musical de Brossa Quartetsota el títol Músiques de l’Holocaust.Tothom que vulgui assistir-hi podrà fer-ho bo i reservant-ne prèviament lesinvitacions al teatre Kursaal.

La comissió no està sola en el centena-ri, ha obtingut el suport d’una quinze-na d’entitats, com ara CineClub, queprojectarà obres sobre el context socialde l’època, o la Biblioteca del Casino,que organitzarà clubs de lectura sobrel’obra d’Amat. També és destacable lavoluntat d’acostar Amat a les escoles,amb la possibilitat d’organitzar una sor-tida al camp de concentració deMauthausen. El fort dels actes, afirma elcoordinador de la comissió, Josep Alert,es farà en el període de l’abril al maig.

K.L. Reich, al teatreUna de les fites del centenari és el tras-llat de la gran novel·la d’Amat, K.L.Reich, al teatre. La representació està

prevista per al 25 d’abril, a la sala peti-ta del Kursaal. És dirigida i interpretadaper l’actor manresà Ivan Padilla, quetreballa amb tres actors professionalsmés de Manresa: Magda Puig, ÀlexGuix i Dani Ledesma, que interpretaràl’Emili, el protagonista. Sobre l’escenaritambé comptaran amb la presènciadel pianista manresà Ferran Barrios,que prepara una banda sonora especí-fica per a l’espectacle. «Un equip deluxe com aquest facilita la tasca de por-tar a terme un projecte tan compro-mès», reconeix Padilla. L’obra, hoadmet el seu director, ha estat difícild’adaptar perquè «la seva veritableforça no es troba en els diàlegs ni enels fets quotidians que succeeixen alspersonatges, sinó en la narració dels

moments i les atrocitats viscudes». I elteatre, ja ho sabem, és diàleg. Padillaha hagut de reduir també el nombrede personatges per la més que notableextensió de la novel·la. Se centrarà entres: l’Emili, el Francesc i l’August. «En lameva opinió, donen tres maneres deviure o sobreviure a l’experiència». Elmanresà s’ha aferrat, però, a la premis-sa de respectar les paraules originalsescrites per Amat.

L’adaptació, titulada Home vs. Camp,posa en relleu la capacitat de l’ésserhumà d’enfrontar-se a tot el que repre-senta un camp d’extermini, lluitant-hidurant més de quatre anys i sortint-nevictoriós. El propòsit és també que«l’espectador surti amb ganes de llegir-

Joaquim Amat-Piniella l'any 1945, poc després de sortir de Mauthausen



se la novel·la completa i conèixer mésl’obra d’Amat-Piniella, i d’alguna mane-ra, sentir-se orgullosos del llegat d’a-quest escriptor manresà». K.L Reich,com a adaptació teatral, es vol repre-sentar un parell de dies més a Manresa,però pensant en el públic escolar. I uncop passat l’estiu, és previst que esrepresenti a Barcelona, en un espaiencara indeterminat, i que viatgi aaltres poblacions.

Exposicions i conferènciesUn dels actes principals dins l’eix divul-gatiu serà l’exposició de gran formatsobre la figura, l’obra i l’entorn històricde l’escriptor manresà al CentreCultural del Casino, amb textos, imat-ges i objectes diversos. L’estrena d’a-

questa exposició serà cap a finals d’a-bril i hi serà fins al juny. Entre l’octubre iel desembre serà instal·lada aBarcelona, al Museu d’Història deCatalunya. També se n’ha preparat unaaltra, itinerant, centrada exclusivamenten K.L. Reich, que es farà arribar a dife-rents punts de Catalunya.

Paral·lelament, tindrà lloc a Manresa uncicle de conferències sobre la vida, l’o-bra i la temàtica d’Amat, a càrrec d’ex-perts com els esmentats Aloy i Serrano;el director de l’Institut Ramon Llull iescriptor Vicenç Villatoro; la historiado-ra i presidenta de l’Amical Mauthausen,Rosa Toran; i, entre altres, l’especialistaen literatura concentracionària de launiversitat canadenca Wilfrid Laurier,

Marta Marín-Dòmine, que s’encarrega-rà de publicar la traducció en anglès deK.L. Reich, prevista per a finals d’aquestany. També se’n preveu la traducció alfrancès.

L’esperit del campAmat va escriure sis novel·les, una d’i-nèdita (La clau de volta), les narracionsaplegades a Retaule en gris (Bromera,2012), les 71 poesies de Les llunyanies.Poesies d’exili (Columna-l’Albí, 1999) iretrats de manresans il·lustres a Ombresdel calidoscopi (1930), però se’l coneixbàsicament per K.L. Reich, lanovel·lització del pas d’Amat i de cone-guts seus pels camps de concentraciófrancesos i alemanys, la vivència del’Holocaust nazi. Segons l’investigadorSerrano, que va publicar una biografiad’Amat el 2004, el que el fa transcen-dent com a escriptor, més que el pesdel conjunt de l’obra, és «l’aportacióque va fer a la literatura concentracio-nària europea». Amat va acabar laredacció de K.L. Reich, de l’edició queno va arribar a publicar per culpa de lacensura, el 1946, una data que «el situa-va a l’avançada europea», explicaSerrano, que recorda que Amat vaescriure sobre els camps abans que noho fes Jorge Semprún o l’italià PrimoLevi, que el 1947 va publicar Si això ésun home.

Amat, segons l’investigador, abordaamb la novel·la la reflexió existencialis-ta, deutora de Camus, sobre l’individuque és sotmès al límit per les circum-stàncies externes, en aquest cas l’o-pressió nazi. La dignitat de l’individucontra l’esperit del Camp, la misèria dela supervivència, que l’intenta anor-rear. Però Amat defuig l’acarnissamentsobre els «enfonsats», els que cedeixena l’ambient: «No es pot jutjar algú queintenta sobreviure», adverteix el narra-dor de K.L. Reich. Per a Serrano, Amatconnecta amb «la tradició humanistade l’existencialisme francès laic, en lalínia lliurepensadora de Pi i Margall»,que transmet, malgrat tot, «una con-fiança absoluta en el ser humà».

L’historiador Joaquim Aloy interpretaque Amat «va escriure una novel·laperquè segurament se’n volia distan-ciar». Segons Aloy, «no es veia amb cor

Any 1955. Amat-Piniella al despatx de l'empresa on treballava



d’escriure una crònica o unes memò-ries». De tota manera, en la novel·la del1946, que Serrano va recuperar d’unamaleta personal que li va entregar elseu fill, Amat argumenta, en la intro-ducció, que va optar per la novel·la i noaltres formes literàries «perquè ens hasemblat la més fidel a la veritat íntimadels qui hem viscut l’aventura». VicençVillatoro entén que la preferència perla novel·la a l’hora d’explicar la vivènciadels camps fa d’Amat no només un tes-timoni, sinó un escriptor «que vol car-regar els seus textos de densitat literà-ria» i que es preocupa «per la manerad’explicar, per l’estratègia narrativa iper l’estil». És això, segons Villatoro, elque el fa «un autor singular» i que elsitua en «un lloc destacat i específic entota la panoràmica de la literatura cata-lana».

K.L. Reich tingué tant d’èxit que vaeclipsar, en bona part, la resta de pro-ducció d’Amat. Aquest fet amargaval’escriptor. Serrano no ho veu pas comuna cosa negativa. Considera que diumolt d’un escriptor que sàpiga «agluti-nar en una sola novel·la una gran obra».La recent nomenada directora de laInstitució de les Lletres Catalanes (ILC),Laura Borràs, assenyala K.L. Reich com«la novel·la», i considera normal que elseu èxit tapi la resta d’obres, comtambé li va passar a Joan Sales ambIncerta glòria, però assegura que el cen-tenari té la missió de donar a conèixerel conjunt de l’obra, de trencar el tòpic.La ILC s’encarrega de coordinar dedonar suport a les commemoracionsdels grans autors de les lletres catala-nes.

Injustícia literàriaMés enllà del cert impacte que tinguéla publicació de K.L. Reich, la majoria defonts coincideixen que Amat-Piniellano va rebre el tractament i la considera-

ció literàries que es mereixia per la qua-litat de la seva obra. Serrano, que creuque Amat ha estat «si no menyspreat,menystingut», apunta a causes profun-des, de desconsideració cap als autorsque relataven veritats incòmodes:«Som un país que hem perdut lamemòria perquè hem preferit perdre-la», arran de la qual cosa «hi ha hagutun desinterès absolut per la seva obra».En el mateix sentit, Borràs equiparaAmat amb autors de l’exili com Calders,Tísner i Sales, per als quals el retroba-ment amb la societat de postguerra«mai no és fàcil» perquè es troben «enel poder aquells que els van fer fora».

«Hi ha una necessitat de passar pàgina,i això implica que s’aprofundeixi el sufi-cient en l’obra d’aquests autors», afirmala directora de la Institució de lesLletres Catalanes.

De tota manera, el seu fill no recordaque el pare li digués mai que se’l tingu-és marginat literàriament. Marcel Amatinsisteix que «els problemes principalsque tenia eren amb la censura». El fillcreu que ha costat que el seu pare reco-brés la fama literària, però que desprésde Franco, «es va donar a conèixer».Fins i tot Serrano, el més crític, admetque la situació «ha canviat» des que va

Any 1965. Imatge de Joaquim Amat-Piniella

Per a anuncisen aquestarevista... PUBLICITAT

Urgell, 38Tel. i Fax 93 872 43 86

MANRESA



començar a dedicar-s’hi fa 15 anys, finsal punt que creu que se l’ha aconseguit«situar i teoritzar en la posició que esmereix».

En bona part, Serrano atribueix el canvial «boom mediàtic» que va suposar ladescoberta en una maleta d’Amatd’una edició diferent de K.L. Reich, unaedició més antiga i menys inhibida perla censura. El gran èxit, però, va ser laintroducció de la nova edició de lanovel·la en el catàleg de lectures obli-gatòries de Batxillerat del 2004 al 2007.La novel·la, el 2008, «cau incomprensi-blement», es lamenta l’investigador,que assenyala que l’obra hauria d’haverdurat uns anys més en el catàleg com aprocediment ordinari.

Insòlit i poc influentDemanem a escriptors d’ara si reco-neixen el mestratge literari o humàd’Amat-Piniella. Jordi Puntí va guany-ar el premi Amat-Piniella 2011 amb la

novel·la Maletes per- l dia 21 de febrer, Festa de la Llum, s’iniciarà l’any dedi-cat a Joaquim Amat-Piniella amb la inauguració delconjunt escultòric instal·lat a la terrassa del Casino,creat per Ramon Oms i promogut per Òmnium Bagesamb els fons aportats per la ciutadania per recordar

l’escriptor més important de Manresa, en un acte emotiu, quecomptarà amb una posada en escena potent a càrrec del grupGog i Magog.

El conjunt escultòric modelat en bronze té un cost aproximat de30.000 euros i serà un referent de l’escriptor de més transcendènciaque ha tingut la ciutat al llarg del segle XX, al bell mig de la ciutat.A la campanya endegada per Òmnium per recollir els fons necessa-ris, que encara no s’ha cobert del tot –falten uns 8.000 euros—, hihan col·laborat més de 200 persones, segons ens informa l’entitatpromotora, que agraeix a més el suport d’empreses vinculades alBages, com Avinent, Esteve, Fundació Aigües de Manresa-Parc de laSèquia o Tecnospiro, entre d’altres, com també «la participació d’uncentenar d’artistes en el concert Amics d’Amat, celebrat al Kursaalsota la direcció tècnica de Carles Claret», a benefici de la campanya.

E

Amat-Piniella al Casino

Model en fang del conjunt escultòric, a punt per entrar a la fosa. A dalt, la maqueta del conjunt



dudes. Admet que el seu coneixementd’Amat era nul. Pensa que el manresà«no ha estat gaire influent en elsescriptors joves». Tot i això, reivindicala qualitat de K.L. Reich, i, sobretot,«l’altra obra de l’Amat». «M’interessamés com a personatge únic en la lite-ratura catalana», afegeix.

El manresà Genís Sinca també ha gua-nyat un gran premi, el Josep Pla 2012,amb la seva primera novel·la, Una famí-lia exemplar, de to satíric i que transcor-re pels carrers de Manresa. Sinca asse-gura que rep «un impacte» de l’obrad’Amat, però adverteix que, per qües-tions de l’ofici, és periodista, la influèn-cia que rep d’un altre manresà, JosepMaria Planes, és superior per la sevafaceta de «cronista social». El guanya-dor del Pla confessa que sempre l’haatret «una generació d’escriptors, comGünter Grass, molt afectats pel traumade la guerra i dels camps de concentra-ció».

Noves edicionsAprofitant l’actualitat que insufla elcentenari al nom de l’autor, enguanyes recuperarà una petita part de l’o-bra ja publicada d’Amat, la menysconeguda, i, a més, se’n publicaràmaterial inèdit. L’editorial Ensiola, dela població mallorquina de Muro, haadquirit els drets de reedició de tresnovel·les: El casino dels senyors (1956),La pau a casa (1959) i La ribera deserta

(1966). Miquel Campaner, editord’Ensiola, considera Amat «un autorexcel·lent» i se sorprèn de trobar «dei-xat i abandonat» un escriptor que,segons l’editor, té molt més que nopas K.L. Reich. L’estratègia editoriald’Ensiola aposta per «autors que noestiguin en el mercat».

Ensiola ja va reeditar Roda de solitaris(1957) el 2010, del qual l’editorial asse-gura que, n’han pogut col·locar uns 450exemplars d’un tiratge d’entre 600 i700. Ensiola és una editorial modesta,de recursos limitats. És per això queenguany només reeditaran El casinodels senyors, com a molt tard a principisde març, del qual n’imprimiran entre800 i un miler d’exemplars, amb la pos-sibilitat de reimprimir-ne més si se n’es-goten les existències. La novel·la comp-tarà amb una pàgina inèdita que haviaestat censurada i amb un pròleg deltambé escriptor manresà Lluís Calderer,que en destaca «la finor i l’agudesa enla descripció d’una determinada classesocial i la reeixida combinació de fanta-sia i realisme, ironia i sàtira, comèdia idrama».

La pau a casa es preveu per al 2014, il’any següent, La ribera deserta. «Ja m’a-gradaria que vingués Planeta», admetMarcel Amat, l’hereu de l’obra del seupare, però valora l’interès d’Ensiola. Nohi ha hagut cap editorial de laCatalunya central, assegura l’hereu,

que n’hagi mostrat. «Ni em sorprèn niem deixa de sorprendre», sentencia.Serrano fa broma sobre la sort d’Amat:«Primer enganxa la guerra, després elnazisme, el franquisme; ara, la crisi [delsector editorial] i, a sobre, l’any Espriu».Ensiola té un acord amb el Gremi deLlibreters de Catalunya, presidit pel lli-breter manresà Antoni Daura, per fermés visible l’obra de l’escriptor a les lli-breries catalanes. Ensiola ofereix endipòsit la col·lecció de la majoria d’o-bres d’Amat, juntament amb una cam-panya per divulgar-les. De tota manera,Daura admet que «és materialmentimpossible que totes les llibreries cata-lanes disposin permanentment d’e-xemplars d’Amat».

Obra inèditaTambé és destacable la publicació,l’any passat, de les narracions inèdites idisperses que Serrano va trobar a lamaleta d’Amat, en un recull titulatRetaule en gris, per l’editorial valencia-na Bromera. L’última baula, però, és lanovel·la inèdita que publicarà l’edito-rial Fonoll, de la Garriga, cap al setem-bre: La clau de volta, una obra «d’intri-ga», és «el punt final de la seva obra»,assegura Serrano, una afirmació queconfirma Marcel Amat. «És un viatgeiniciàtic» al voltant de dues genera-cions: la del pare, trasbalsada per laguerra, i la del fill. La novel·la és, segonsSerrano, «una recerca esbojarrada dereferents». I que acaba amb el retorn a

CENTRE DE NORMALITZACIÓ LINGÜÍSTICA MONTSERRAT SLC Manresa – SCC Bages. Carrer de Jaume I, 8, 2n - Tel. 93 872 17 07 - [email protected]

El mes de febrer, el Centre de NormalitzacióLingüística Montserrat obre el període dematriculació dels cursos de català per a adultsdel període febrer – juny 2013.

El Consorci per a la Normalització Lingüística(CPNL) organitza a tot el territori cursos decatalà per a les persones que volen aprendre aparlar en català amb fluïdesa i correcció (nivellsinicial, bàsic i elemental) i per a les que volenaprendre a escriure'l adequadament (nivellsintermedi i de suficiència). També ofereix cur-sos de nivell superior o perfeccionament (D).

En els nivells intermedis i de suficiència hi hacursos presencials i semipresencials.

Els certificats de nivell expedits pel CPNL sónequivalents oficialment als certificats de laDirecció General de Política Lingüística i tenenuna correspondència amb els nivells del Marceuropeu comú de referència (MECR).

Per inscriure’s a un curs cal acreditar el nivellque es té mitjançant un certificat de coneixe-ments reconegut o bé fer una prova decol•locació. Aquestes proves es fan els dies 13 i

18 de febrer a hores convingudes; cal demanarhora a partir del dia 1 de febrer.

La inscripció per als antics alumnes és el dia 14de febrer, els nivells bàsics i elementals, i el 15de febrer, els nivells intermedis i de suficiència.La inscripció als cursos dels nivells bàsics i ele-mentals és el dia 19 de febrer i als nivells inter-medis i de suficiència és el 20 de febrer.

Més informació: Tel. 93 872 17 07 - Servei Localde Català (Jaume I, 8, 2n) - [email protected] -www.cpnl.cat/xarxa/cnlmontserrat

Sigues competitiu, aprèn català! Nova oferta de cursos febrer- juny 2013 al CNL de Montserrat - www.cpnl.cat/cursos


17

C/ Torres i Bages, 23 - Manresa - www.altecom.cat - [email protected] - 902 123 902 i 93 874 20 59

Internet de banda ampla professionalAllotjament i registre de dominisAllotjament de servidors als DatacentersServei de telefonia IP / Veu IP

l’inici: als anys 30. Un dels plats fortseditorials serà, sens dubte, l’antologiad’articles periodístics que ha aplegatJoaquim Aloy, de la qual el periodistade Regió7 Toni Mata és curador de l’e-dició i n’escriu la introducció. No tétítol, encara, i la publicarà «abans del’estiu» l’editorial Acontravent, especia-litzada a recuperar periodistes catalansdels anys 30. Mata detalla que serà unaselecció d’entre 100 i 120 articles detemàtica més o menys general. Per aaquesta edició se n’ha apartat els detemàtica més manresana. «D’aquestamanera la gent coneixerà un Amatencara més desconegut, abans de K.LReich, quan ell i Catalunya es trobaven

en un moment de plenitud», apuntaJoaquim Aloy.

Entra en els plans de la comissió acon-seguir la publicació d’un llibre quedivulgui l’obra i la figura d’Amat. Enaquest sentit, es considera clau lacol·laboració de la Institució de lesLletres Catalanes, però Borràs no la veucom una actuació prioritària i consideraque és més important que s’acostiAmat al gran públic, amb estratègiestant al món de l’ensenyament com a lesxarxes socials. Per contra, la directorade la ILC veu molt més factible que alfinal de l’any s’editi una publicació quereculli les contribucions científiques

sobre l’obra i la figura d’Amat. De fet, haassegurat que la comissió trobarà «totala complicitat» de la Institució en l’orga-nització d’una jornada acadèmicasobre l’autor.

CloendaUn dels objectius de la comissió és quel’edició d’enguany de la Nit de SantaLlúcia, en què Òmnium premia elsmillors autors d’obra inèdita, tingui lloca Manresa, coincidint amb l’any Amat-Piniella. Fonts de l’organització nacio-nal d’Òmnium asseguren que hi treba-llen: «Les converses amb l’Ajuntamentcontinuen i esperem que la voluntatcompartida de les diverses institucionses concreti properament». A banda dela possibilitat d’acollir la Nit, el cente-nari presenta com un dels actes méssolemnes i simbòlics el trasllat de lesrestes mortals d’Amat i la seva segonaesposa a la ciutat de Manresa. Aixòserà entre la tardor i l’hivern d’aquestany. Joaquim Aloy i Josep Alert coinci-deixen a considerar-lo l’acte més emo-tiu i de més justícia. Marcel Amat, enca-ra que no el considerava «necessari»,creu que el gest significa «el retroba-ment final». Marcel confessa que creuque el seu pare no s’hauria pensat maique la ciutat el reconeixeria algun diad’aquesta manera. En els temps pre-sents, amarats de dificultats, val lapena recuperar l’exemple de l’autorque va ser fidel als seus ideals malgratles circumstàncies.

Constitució de la comissió del centenari Amat-Piniella, a l’Ajuntament de Manresa

Un món de sensacions pensat per a tu

C/ Vilanova, 10, baixos - 08241 Manresa Tel. 93 872 56 49 - Mòbil 627 13 18 75 [email protected]


18 EL POU · MAIG 2012

a ruta d’aquest mes corre per la veïnacomarca de l’Anoia. Del municipi delBruc fins a les ruïnes de l’església de SantPau Vell. Un trajecte relativament curt ide dificultat baixa, pel qual podem gau-dir de les meravelloses vistes que ofereixla muntanya de Montserrat.

Sortim de l’escola municipal del Bruc, travessem el tor-rent de l’Illa i girem a mà esquerra. Deixem enrere canRovira i pugem pel cantó esquerre del torrent de laDiablera, que deixem al cap d’uns metres. Seguint l’as-censió, trobem el megàlit de la Diablera i la covaTapada. Arribem al collet de Guirló, on ens indiquenque ens trobem en ple massís de Montserrat. Agafem elcamí principal cap a l’esquerra. Si no el deixéssim, arri-baríem fins a can Maçana, però ens dirigim a Sant PauVell prenent un altre camí, altra vegada a l’esquerra.

Portem ja quatre quilòmetres de marxa, més d’unahora, quan assolim Sant Pau Vell. Hem travessat unazona amb arbusts, tals com el bruc, que dóna nom a lalocalitat de la qual hem sortit i a la qual tornarem. I, justabans d’arribar a Sant Pau Vell, un alzinar. Un plafó ensinformarà sobre el lloc on ens trobem: Les ruïnes de l’es-glésia de Sant Pau Vell, un dels anomenats cinc castellsde Montserrat. Aquí podem parar per descansar, men-jar i admirar les panoràmiques. Destaca la vista de laregió de les Agulles, des dels Pallers fins a l’extrem norddel massís, amb la roca Foradada com a referent.

Per tornar al Bruc, resseguir el recorregut que hem tra-çat fins ara és una bona opció, ja que ens donarà pers-pectives diferents, encara, de les muntanyes montser-ratines.

Del Bruc a Sant Pau Vellla ru

ta

FITXA TÈCNICANom: El Bruc-Sant Pau VellInici i final: El BrucDistància recorreguda: 8 quilòmetresTemps: 2 hores i 30 minutsDificultat: Baixa

Anna Pujol Aida Cantero (il·lustració)

L

A dalt, Sant Pau Vell. A sota, Can Maçana vist des de Can Pau Vell



Els plaguicides i l’Estat Català

Ignasi Cebrian

natu

raur

bana

l 6 d’octubre de 1931 el president LluísCompanys, des del balcó del Palau dela Generalitat deia: «En aquesta horasolemne, en nom del poble i delParlament, el Govern que presideixoassumeix totes les facultats del Poder aCatalunya, proclama l’Estat Català de laRepública Federal Espanyola...».

Trenta-un anys després, el setembre de 1962, es vapublicar Silent Spring («primavera silenciosa») un lli-bre cabdal per a la història de l’ecologisme. L’autoradel llibre era Rachel Carson (1907-1964), zoòloga,biòloga marina i escriptora nord-americana. El llibredóna fe dels efectes destructius dels plaguicidessobre la natura als Estats Units.

Carson va trigar força temps a redactar-lo. Quatreanys dedicats a buscar els arguments científics neces-saris per convèncer l’opinió pública que els plaguici-des que s’estaven usant en agricultura, i en especial elDDT, eren molt tòxics per a la natura i els humans. Elllibre era una acusació contra la potent indústria quí-mica dels plaguicides i contra l’administració nord-americana que acceptava amb els ulls tancats la sevainnocència.

Rachel Carson, amb el seu llibre, va lluitar contrapoders, valors i ideologies que desconeixien què erael benestar humà de debò. A la llarga, va aconseguirque l’administració americana prohibís el DDT i vacontribuir a la cultura científica i mediambiental demolta gent. Va contribuir a l’alfabetització mediam-biental i científica de bona part de la societat nord-americana.

Fa poc es va celebrar el cinquantè aniversari de lapublicació d’aquest llibre. Però aquí se n’ha sentit aparlar poc. Això no és res més que un clar indicadorque la cultura científica i ambiental catalana no estroba en bon estat de salut. Tampoc se’n va parlar

gaire l’any 1962. Ni del llibre i ni del rebombori que vaaixecar. No va ser fins un any després de la publicaciódel llibre que un periodista ens va fer arribar informa-ció sobre el tema.

I qui era aquest periodista? Doncs en Josep MariaMassip (Sitges, 1904 -Washington, 1973) que vaescriure, com a corresponsal a Washington del diariABC, unes excel·lents i detallades cròniques, els anys1963 i 1964, sobre el contingut del llibre de RachelCarson.

Josep Maria Massip, entre moltes altres feines (regi-dor i tinent d’alcalde de l’Ajuntament de Barcelona,diputat a les Corts espanyoles, director d’un diari ales Filipines...), va ser cap de comunicació de laGeneralitat l’any 1931 i home de confiança del presi-dent Companys. Va ser l’encarregat de redactar eldiscurs de proclamació de l’Estat Català, això moltabans de ser corresponsal de diaris afins al regimfranquista i divulgador de l’obra de Rachel Carson al’Estat espanyol.

EDues edicions en castellà de Primavera silenciosa, una del 2010 i l’altradel 2005. De moment, l’obra no té cap traducció al català.



C/ Urgell, 35 - Tel. 93 872 99 97MANRESA

Aromateràpia - Espelmes aromàtiques

Objectes de regal i decoració...

Objectes de decoració - Flors

artificials - Moble auxiliar

FINANCEM LA SEVA COMPRA

FINS A 12 MESOS SENSE INTERÈS



Renault Clio 2013:cirurgia reparadora

Enric Oller i Carbó

tast

ets d

em

otor

’actualització de la gamma Clio ens ha per-mès descobrir-li nous trets estètics, mecàni -ques més modernes i econòmiques i unequipament superior. El nou model portaproteccions laterals específiques i llumsdiürnes, guanya amplada de vies i fa créixer ellogo frontal, protagonista d’un prominentengraellat negre. La versió que hem testatcontinua identificant-se al primer cop d’ull,

però ara presenta una silueta més elegant i contemporà-nia. Les òptiques s’han modernitzat. S’han introduït tambéla tecnologia LED i una nova estratificació del morro. Elfabricant, a més, proposa un interessant programa de per-sonalització que permet modificar llandes, retrovisors,para-xocs, volant, palanca del canvi o panells de les portes.

Per dins, la posada en escena ens recorda molt la de l’elèc-tric Zoe. El davantal és pràcticament idèntic. El quadre decomandaments és de fàcil lectura i el reblat final semblabo. L’ergonomia segueix essent referència perquè la ins-trumentació queda agrupada, els comandaments se situ-en en indrets fàcilment intuïbles i les formes del panell sónsuaus. El conjunt destil·la una agradable sensació visual.Ens han agradat especialment el velocímetre digital, el sis-tema de repostatge easy fuel que prescindeix de tap, elscinturons de seguretat amb doble mecanisme de preten-sió i els airbags adaptatius. En l’equipament es manté latargeta magnètica plana per fer de comandament a dis-tància i es disposa de sistema de telefonia amb mans lliu-res, ordinador de viatge, climatitzador bi-zona i una pan-talla TFT amb nous pictogrames. Però no ens acaben deconvèncer les decoracions amb plàstic brillant... per moltnegres que siguin. Especialment, perquè evidencien sem-pre les empremtes, es poden ratllar i no aconseguiremmai tenir-les immaculades. En el quadre central hi reposauna doble pantalla amb la informació de l’ordinador deviatge. No hi ha indicador per a la temperatura de l’aigua,però un termometre blau ens adverteix quan la mecànicaestà encara freda. El volant, en canvi, es regula en alçada iprofunditat i l’habitacle compta amb tres punts per anco-rar cadiretes infantils amb sistema Isofix. També s’ha pre-vist una bona colla de forats per dipositar-hi objectes debutxaca i/o envasos i a les bosses de les portes s’hi podenencabir ampolles de mida mitjana.

Accedir a les places posteriors no té dificultat perquè lacarrosseria és de cinc portes. Renault considera que el dis-seny amb el pany del darrere camuflat al montant satisfàtambé els que aspiren a dur un auto de tres portes.

El sistema d’àudio potra connexió Bluetooth i entradesUSB. El sistema multimèdia Media Nav es manipula fàcil-ment a través de la pantalla tàctil per bé que, en algunsmoments, aquesta maniobra ens pot fer perdre atenció. Elsistema de navegació, en canvi, hauria de millorar perquèno determina amb claredat la posició del vehicle, triga aactualitzar-se i l’estimació del temps a destí és poc exacta.El maleter guanya 12 litres de capacitat (per arribar als300), convertint-se en un dels més generosos del seg-ment. L’únic inconvenient és que la boca de càrrega que -da una mica elevada i que la roda de recanvi és opcional.

La gamma de motors disponible ara inclou dues versionsde gasolina, de 73 i 90 CV, i dues més de dièsel amb potèn-cies pràcticament idèntiques. La versió de tres cilindres,0,9 litres de cilindrada de gasolina de 90 CV, presenta unfuncionament prou suau. Sense fressa estrident.Incorpora el sistema Stop&Start de parada i arrencadaautomàtica en les aturades i un dispositiu de gestió ECOper arribar a reduir les mitjanes de consum fins a un 10%.El nou Clio pesa 100 kg menys que l’anterior generacióperquè fa servir acers més lleugers i resistents, s’ha reduïtla capacitat del dipòsit de combustible i porta barres esta-bilitzadores buides. Fins i tot, en alguns mercats, s’ha optatpel plàstic a la porta de la cua. Al darrere duu tambors i noestà disponible la possibilitat de muntar fars de xenó.

L

FITXA TÈCNICAMotor: Davanter transversal. 898 cc. Injecc. direc. Turbo iIntercooler 90 CV. Gasolina. Tracció: Davantera. Canvi: Manual 5vel. Direcció: Assistida. Frens: Disc vent./tambors. Prestacions: Vel.màx : 182 km/h. Accel. De 0 a 100 km/h: 12,2 segons. Consummitjà: 4,5 litres. Preu: 15.100 euros



Fra Valentí Serra de Manresa

Text i fotos:Jordi Sardans

’on neix la seva vocacióreligiosa?—D’una crida interiorde Déu que es va anardefinint amb el tempsfins que es concreta als21 anys amb la presad’una decisió que emcanvia totalment l’exis-

tència. Trio una opció que em canvia l’es-til de vida, ja que deixo la feina i la mevavida a Manresa i en faig una de nova eninserir-me en la vida caputxina.

—Per què els caputxins i no els germansde la Doctrina Cristiana?—Coneixia els caputxins de la plaça deValldaura de Manresa i vaig començar acol·laborar amb ells fins a establir unesrelacions personals amb els frares. Tambéhavien estat al barri de les Escodines.Con cretament hi havia hagut un convententre el carrer de l’Era Huguet i el col·legiOms i de Prat, que van cremar durant laGuerra Civil. Havien tingut una llarga pre-sència al barri, ja que abans d’haver-hi lapresó hi havia hagut el convent dels fra-res de Sant Bartomeu. En definitiva, m’a-gradava més l’ambient i la manera de serdels frares caputxins i el seu inserimentdins la cultura catalana, que em va capti-var i em va atraure de manera particular.

—Quina és la seva col·laboració amb laFacultat de Teologia de Catalunya?—En sóc col·laborador científic, sensetasques docents. Investiguem temes rela-cionats amb la història de la Teologia itenim cura de l’edició de textos.Participem en articles de col·laboració ala Revista Catalana de Teologia, i partici-pem ocasionalment en congressos i con-

ferències que organitzen i en la publica-ció de llibres en la Col·lectània Sant Pacià.

—En què consisteix la vostra tasca com aarxiver?—Sóc responsable de la custòdia, la con-servació, l’estudi i la divulgació de lesfonts documentals dels caputxins deCatalunya. Això ens permet analitzar l’in-seriment dels caputxins a l’Església i lasocietat catalanes a través de fonts de pri-mer ordre. Tot i que es tracta d’un arxiuprivat, permetem la consulta als investi-gadors de les fonts històriques, amb con-tacte telefònic previ.

—I com a bibliotecari?—També sóc l’encarregat de tenir en bonestat els manuscrits i publicacions delcen tre. És una biblioteca especialitzadaen la producció cultural escrita dels diver-sos pares caputxins des de la seva pre-sència a Catalunya el 1578 fins als nostresdies. Està dedicada als caputxins penin-sulars, però preferentment catalans.

Història—De què tracta la seva tesi doctoral?—És un estudi de les actituds polítiquesdels caputxins durant la Guerra deSuccessió i una aproximació a la sevamentalitat i cultura. La tesi fou dirigidaper Joan Bada i Elias, professor de la

Facultat de Teologia de Catalunya i tambéd’Història Moderna a la Universitat deBarcelona, de manera que vaig fer unprograma de doctorat a cavall entre lahistòria civil i l’eclesiàstica. Continuo lahistòria dels caputxins iniciada per Basilide Rubí. Aporto una documentada apro-ximació a la vida quotidiana, a les acti-tuds, mentalitats i cultura dels caputxinsdel Principat des de la vinguda delsBorbons (1700) fins al final de l’ocupaciónapoleònica (1814). Ara estic interessat areprendre el tema de la història delscaputxins des de la Segona Repúblicafins a la postguerra.

—Quin és l’origen de l’odi a la religió queesclata a l’inici de la Guerra Civil?—És difícil de respondre, perquè encaraestic en plena investigació. Diria que hi hauna barreja d’anticlericalisme d’arrelsantropològiques molt fondes i un esclatd’odis que no s’entenen, ja que moltes deles víctimes eren innocents i l’esglésiacatalana estava compromesa amb el país.Veig la causa principal en la iniquitat de lahistòria dels homes.

—Però, per què hi ha tants assassinats dereligiosos en el bàndol republicà?—No es pot explicar i té un punt de mis-teri. És l’odi a la fe i cal afegir-hi consignesinternacionals, provinents de Rússia, per

DDoctor en Història per la Universitat de Barcelona, és sacerdot i reli-giós caputxí, i col·laborador científic de la Facultat de Teologia deCatalunya. Arxiver provincial dels caputxins i director de la BibliotecaHispano-Caputxina, membre del consell de redacció de la revistabalmesiana Analecta Sacra Tarraconensia, redactor de Índice HistóricoEspañol, corresponsal de la Revista d’Història Eclesiàstica, de la Uni -versitat de Lovaina, col·labora amb el setmanari Catalunya Cristiana.

l’ent

revi

sta



tal d’eliminar tot rastre de l’església. Se’nsvolia convertir en un satèl·lit de la URSSamb la voluntat explícita d’eradicar totvestigi de cristianisme i en paral·lel esduia a terme una revolució social.

—Com va ser la represa de la vida con-ventual de la postguerra?—Als primers anys va ser molt difícil jaque s’havia de treballar en la reconstruc-ció material de convents i alhora intentarreprendre la vida caputxina en català enun context de repressió cultural. Per tant,es tractava de recuperar els nostres tretsidentitaris. Els caputxins sempre hemestat pròxims al poble, sobretot en elsmoments difícils, com ara els temps depestes, revoltes i crisis.

—Per això vau acollir la Caputxinada con-tra la repressió franquista l’any 1966?—És cert que l’acció forma part d’una tra-dició, d’un tarannà i d’un estil dels caput-xins, però històricament és un fet massarecent i ens falta perspectiva per analit-zar-lo adequadament.

—Com veu el procés d’independència deCatalunya?—No en tinc una opinió formada. S’ha dereflexionar força sobre el que es diu i espublica per veure com s’articula. És certque els catalans intentem recuperar lesins titucions que històricament havíemtingut i per raons de guerres i de la crea-ció de nous estats es van perdre i van do -nar pas a una centralització castellanamolt feixuga per a Catalunya.

Caputxins—Què són els framenors caputxins deCatalunya?—L’any 1528 a Itàlia té lloc el Concili deTrento, on es vol radicalitzar la reformadel franciscanisme. Els framenors sorgei-xen en contraposició als majors (grans ipoderosos), amb un sector que radicalit-za l’ideari de Sant Francesc. Amb els anysi amb moltes dificultats entren a Cata -lunya gràcies a les institucions del país,com ara el Consell de Cent, en contra del’opinió explícita del rei Felip II, que no elsvolia als seus territoris, en no estar vincu-lats a l’hegemonia castellana. Però vantenir la gosadia de venir i des del 1578s’estableixen a Sarrià i comencen l’expan-sió pels territoris peninsulars. L’hàbit –lacaputxa– dóna nom als frares.

—Fa pocs anys, els caputxins vau deixarManresa. Per què?

—Per una ordre de Roma. Davant lareducció numèrica de les vocacions euro-pees es va potenciar la idea que elscaputxins s’ajuntessin per fer-se més fortsi tenir una presència més visible. A Cata lunya vam haver de sacrificar Tarragona iManresa, malgrat que hi havia molta vidapastoral i estimació de la població.

—Quina relació manté actualment ambla seva ciutat natal?—Sóc present a les principals festes ciu-tadanes com ara la Llum i la Festa Major iparticipo en la concelebració dels Oficis,per exemple en la festa de la Llum. PerSant Esteve i el dilluns de Pasqua, aixícom a l’estiu visito la família, que és reli-giosa per tradició i on, per cert, hi hahagut jesuïtes i monges de Santa Clara. Éscuriós però el pas de l’aigua de la Covapassa per davant de l’hort de casa i fouexcavat a la pedra per nosaltres.

—Què em pot dir de les clarisses caputxi-nes?—Afortunadament continuen en la casanatal de la mare Serafina (manresanail·lustre, de talla espiritual i gran fermesa,morta el 1608) al carrer de Talamanca.Quan es va complir el seu quart centena-ri, com que va ser la introductora de lesgermanes caputxines a Catalunya iEspanya, vaig venir a l’Ajuntament a ferun acte acadèmic en forma de conferèn-cia. He fet un estudi sobre la forma devida quotidiana de les caputxines des del1598 fins al final de la Guerra Civil. L’anàlisidel seu origen social demostra que lescaputxines possibilitaven que les noiesde famílies pobres i sense dot poguessinser religioses. Així mateix, predominen elsorígens rurals, encara que hi ha gransfamílies del país. També analitzo la sevaexpansió per Catalunya. Actualment enqueden a Barcelona, Girona, Manresa,Mataró i Palma.

—Quina és la història missionera delscaputxins catalans a ultramar?—Durant el regnat de Carles II, quan elscatalans no podien comerciar ambAmèrica, alguns caputxins catalans hi vanpoder anar institucionalment, tot i queels van instal·lar en els llocs més inhòspitscom Trinitat i Tobago, on van fer una tascaevangelitzadora i cultural, per estructu-rar-hi una societat, amb petites indústriesde teixits i bòbiles, com explica MarcAureli Vila. Els caputxins catalans vanpoder participar de l’evangelitzaciódurant els segles XVII i XVIII. Però penso

que la més gran aportació, va venir arranque el Papa Pius X els va encarregar l’e-vangelització de l’Amazònia, bàsicamenta la zona de Colòmbia, que forma untriangle que limita també amb Brasil,Perú i Equador. Es van haver d’enfrontaramb els cautxers que esclavitzaven elsnadius de la zona i es va haver de comen-çar per posar unes mínimes estructuresde vida social. Els missioners van dur aterme un estudi de les tradicions localsbasat en el CILEAC, (Centre d’Investi -gacions Lingüístiques i Etnogràfiques del’Amazònia Colombiana) que d’algunamanera van copiar el model del folklorecatalà –colpits per la RenaixençaCatalana–, per tal d’ aplicar-lo a Amèrica.A mesura que creixien les vocacions delsnatius, els caputxins es van anar retirant.La guerra del cautxú entre Colòmbia iPerú va fer que una Comissió Interna -cional de Límits fixés les noves fronteresl’any 1932.

—Quina ha estat la seva participació enCongressos?—Els primers anys vaig intervenir forçaen congressos d’arxivers i d’història, ambponències i comunicacions publicadesen les diverses actes. Després vaig assistirmés a congressos i jornades d’àmbit fran-ciscà. Recordo que vaig participar en lesjornades sobre la Setmana Tràgica orga-nitzades pel doctor Ramon Corts i Blay;en l’organització del bicentenari de



Balmes, i enguany estic mirant els actesque es poden fer arran del centenari de lamort del Cardenal Vives i Tutó, mà dretadel Papa Pius X i de vital importància perCatalunya, ja que no va permetre quedesaparegués la Tarraconense, com pre-tenia el govern espanyol, que tambévolia imposar els límits de les diòcesiseclesiàstiques als provincials, fet que hau-ria perjudicat Tortosa,Vic o Solsona, quehaurien desaparegut, ni va permetre quefos efectiu el decret del Comte deRomanones, que pretenia que la cate-quesi a les escoles s’hagués de fer en cas-tellà, en detriment de la PastoralCatalana, ni va permetre que el bisbeTorras i Bages fos destinat a Burgos, perapartar-lo de Catalunya.

—Què és el projecte Pompeia?—L’antic secretari del Cardenal Vives, elpare Rupert de Manresa, va tenir la ideade fer un santuari a la Diagonal deBarcelona inaugurat l’any 1910, obra del’arquitecte Enric Sagnier. El Santuari de laMare de Déu del Roser de Pompeia,orientat cap a la burgesia catalana des del’any 1913 a través de la Sociedad SportivaPompeya, era freqüentat per intel·lectualscom Cambó, Sagarra, Prat de la Riba oBofill i Matas, que s’amaraven d’aquestasensibilitat franciscana a través de la pre-dicació. D’altra banda, el pare Rupert con-fiava que aquests intel·lectuals tindrienprou sensibilitat per recolzar el seu pro-jecte social d’ajudar els pobres del barride Gràcia, a través de les escoles, els dis-pensaris o el coliseum Pompeia, on perexemple s’hi van estrenar Els Pastorets deJosep M. Folch i Torres. Fou un projectemolt agosarat, interessant i sobretot moltnou per l’època.

Cultura popular—Quan comença el seu interès pels pes-sebres?—L’activitat pessebrística a Manresa neixa l’ombra dels caputxins. Hi ha un interes-sant llibre de Francesc Villegas i Martínez,que vaig prologar, sobre 150 anys de pes-sebres i pessebristes a Manresa, vistos com

una expressió genuïna de l’espiritualitatfranciscana. Es tracta de fer entrar a lesllars el misteri de l’encarnació inserit enl’espiritualitat. El Déu infinit entra a lesnostres vides a través del bou i la mula(que hauríem de ser nosaltres) quedonen escalf i acolliment al Senyor. Pensoque també cal remarcar la gran impor-tància artística i sobretot teològica delspessebres.

—Quines són les peculiaritats de la cuinacaputxina?—Explica coses de la vida quotidiana i dela conservació dels aliments, així comtambé el fet de donar-los la màxima ren-dibilitat. Hi ha productes que avui són a lataula, com el tomàquet i la patata, gràcies

a la influència dels caputxins que elsconeixien d’Amèrica. La Guerra delFrancès havia dificultat el conreu de laterra, ja que no es sembrava i es passavagana fins que els frares van instruir-nosen el sentit que es podien menjar. El pri-mer conreu de patates documentat finsara és de l’any 1812 a Martorell. Retornanta la pregunta inicial, cal una total austeri-tat, cal saber introduir i aprofitar els pro-ductes del moment. Es tracta de cercaruna cuina simpàtica mitjançant els eufe-mismes: de l’escudella fresca se’n deiadels 40 màrtirs; les neules de carn, el relle-no de lletugues (enciam), els naps o lacrema caputxina. Es pretén relacionar latradició litúrgica amb les realitats socials.

—D’on sorgeix el seu interès per les her-bes remeieres?—A causa de la crisi, amb les retalladesdels medicaments, es produeix un retorna les coses naturals i la medicina alterna-tiva cada vegada és més útil. A algunespersones, distants de l’Església, els hainteressat aquest tema, gràcies a la sevapresència en els mitjans de comunicació.Fins ara, el llibre Els caputxins i les herbesremeieres ja ha completat la tercera edi-ció. Com que es basa en un català moltarcaic es fa difícil la seva traducció directaal castellà, així que ara estic treballant en

el seu equivalent, que es titularà Pócimasde capuchino. En el llibre queda clar queles plantes són un bé de Déu, abastablesi identificables, segons ensenyen els fra-res. La col·lecció A la caputxina, d’editorialMediterrània, iniciada per fra Jordi Cer -vera, incideix en aquest caire popular peratreure lectors que potencialment no sónd’Església, per tal de recuperar-los pertornar-los a aproximar a la vida religiosa.

—D’aquestes herbes remeieres, quinessón les més significatives del Bages?—L’escorciaga, l’espernallac i la sajolida,que serveix per adobar les olives, ja queés digestiva. A Manresa, les millors zonessón del pla de Santa Caterina i sobretot elMalbalç, eixut i calcari, on les herbes te -nen uns principis actius molt poderosos.

—Quines són les herbes santes?—Són aquelles que estan dotades, se -gons la tradició, de més propietats o d’es-pecial veneració al llarg dels segles, comArtemisa o Arenària, o s’atribueixen direc-tament a un sant o s’hi vinculen en ocasióde la seva festa: Sant Joan, Santa Mar -garida, etc. L’arenària va bé per eliminarles pedres, la de Sant Benet, divulgadapels benedictins, serveix per fer gargaris-mes i contra la inflamació de les genives...

—Hi ha una horticultura i una floriculturaespecial dels caputxins?—Evidentment i el meu interès és recollirles tradicions agràries dels caputxins, delssegles XVII i XVIII, com esporgar els arbreso com cuidar les flors o analitzar elsaspectes remeiers de les hortalisses iexplicar els seus secrets. Per exemple, lamanera d’adobar la terra, per tal que elsinsectes i els paràsits no facin malbé lesplantacions. Com trobar aigua o retornara l’atzerola, per fer cuina medieval.Explicar que els alls volen la terra benseca o bé que les llavors de carbassa ex -pulsen la solitària, que les cebes no s’hande plantar massa fondes o que les colsvolen un hort fresc i ben ventilat; o que eljulivert no vol ser trasplantat. Les flors sónel secret de la jardineria.

Corresponsal —Quina tasca fa com a corresponsal dela revista d’Història Eclesiàstica de laUniversitat de Lovaina?—Faig una recensió dels llibres i de lespublicacions que surten a l’àrea deBarcelona que pugui tenir importànciaper a la història eclesiàstica europea de laUniversitat de Lovaina. De les últimes que

«A la postguerra, es van haver de reconstruirels convents i reprendre la vida caputxina en

català en un context de repressió cultural»



el perfilalentí Serra i Fornell neix a Manresa el 24 desetembre de 1959, de família rural, de cal JanPastor, al barri de les Escodines. El seu pare,Valentí –com el patró de la comarca deBages–, ha fet de pagès i ramader a la casapairal de Santa Clara en companyia de la seva

mare, Montserrat, que procedia de la casa pairal El Pou,de Sagàs. Té un germà, Josep, que fa de pastor i continuaamb la tradició familiar, i una germana, Immaculada.Comença els estudis a les monges de Casa Caritat, onaprèn a llegir i escriure. Després passa a La Salle i fa elCOU a l’institut Lluís de Peguera. Treballa un temps a laCaixa d’Estalvis de Manresa. El 1980 fa el noviciat aArenys de Mar i professa el 1982, any en què tambéacaba els estudis de Filosofia i Teologia. Fra Valentí Serrade Manresa es fa sacerdot el 1987 i entra com a arxiverprovincial dels caputxins i comença els estudis d’Històriaa la Universitat de Barcelona. Obté el Doctorat el 1995,amb la tesi: Els caputxins de Catalunya, de l’advenimentborbònic a la invasió napoleònica: vida quotidiana i institu-cional, actituds, mentalitat, cultura (1700-1814), publicadael 1996 per l’editorial Herder i la Facultat de Teologia deCatalunya, dins la Col·lectània Sant Pacià. Centra bonapart de les seves investigacions en l’estudi dels caputxins:Els framenors caputxins a la Catalunya del segle XIX.Represa conventual, exclaustracions i restauració (1814-1900), publicat el 1998; Les clarisses-caputxines aCatalunya i Mallorca: de la fundació a la guerra civil (1578-1936), publicat el 2002; El Terç Orde dels Caputxins.Aportacions del laïcat franciscà a la història contemporàniade Catalunya (1883-1957), publicat el 2004; Tres segles devisa missionera: la projecció pastoral «ad gentes» dels fra-menors caputxins de Catalunya (1680-1989), publicat el2006; El cardenal Vives i l’Església del seu temps, publicat el2007; Aportació dels framenors caputxins a la cultura cata-lana: des de la fundació a la guerra civil (1578-1936), publi-cat el 2008; Pompeia. Orígens històrics d’un projecte ago-sarat, publicat el 2010; i La predicació dels framenorscaputxins: des de l’arribada a Catalunya al concili Vaticà II(1578-1965), publicat el 2012.

També s’ha interessat per la cultura popular, el pessebris-me i la cuina. És autor d’Els caputxins i el pessebre, publicatel 2009 i Cuina caputxina. Les pitances dels frares, publicat el2010. I, més recentment, amb les herbes remeieres, l’horti-cultura, el conreu ecològic de la terra i les hortes urbanes:Els caputxins i les herbes remeieres, publicat el 2011, i HerbesSantes. Horticultura i floricultura dels caputxins, de properapublicació, aquest 2013. La seva bibliografia completa delsanys 1982 al 2007 es pot trobar en l’edició privada del pro-fessor de la Universitat de Girona Joan Ferrer, amb motiude les seves noces d’argent: Bibliografia de fra Valentí Serrade Manresa, OFM Cap. (Anys 1982-2007). Ha publicat articlesde recerca a Estudios franciscanos, des de l’any 1988; aAnalecta Sacra Tarraconensia, revista de la qual és membredel consell de redacció; Pedralbes; Memoria Ecclesiae;Laurentianum, de Roma; Revista de Teología Mística; Revistad’Etnologia de Catalunya; Anuari de la Societat d’Estudisd’Història Eclesiàstica Moderna i Contemporània deCatalunya; Vida Sobrenatural... Ha participat en jornadesd’estudis catalanoamericans, congressos internacionals iconferències. També ha fet pròlegs i col·laboracions aobres col·lectives, com ara Diccionari dels catalansd’Amèrica. Contribució a un inventari biogràfic, toponímic itemàtic, publicat el 1992. També notes històriques divulga-tives, com per exemple, La Divina Pastora a Manresa, inotes periodístiques a Vida Parroquial, CatalunyaFranciscana, De tot vent, Full de la comunitat cristiana delsCaputxins de Sarrià, Recerca, Cristiandad, Full Dominical del’Arquebisbat de Barcelona, L’Erol o Regió7.

V

he fet, hi ha la ressenya de fra JordiCervera sobre el camí de l’Obac en la rutadel Sinaí, a peu i en camell fins el buidatde les publicacions del Papa Luna, és a dir,Benet XIII, ressenyes sobre els volums del’Espanya sagrada o les publicacions delpare Saragossa sobre història monàsticao d’altres sobre l’estudi de la història ecle-siàstica europea, sempre en l’àmbit cata-lanobalear.

—I com a membre del consell de redac-ció d’Analecta Sacra Tarraconensia?—La dirigeix el doctor Ramon Corts. Lanostra tasca com a assessors consisteix a

decidir quins són els articles publicables,així com fer-hi recensions i vetllar per lapublicació, que té una periodicitat anual.

—Quina és la seva valoració de l´ÍndiceHistórico Español?—Fins a l’arribada d’internet era unapublicació creada per Jaume VicensVives que oferia als investigadors unabibliografia crítica de gran utilitat. Però,amb internet, cal un replantejament,que passa per penjar les novetats a laxarxa, memòries, cròniques de congres-sos i dels llibres més significatius. Larevista fou dirigida durant molts anys

pel manresà Manel Riu,deixeble deVicens Vives. Ara ha iniciat una segonaèpoca amb un important canvi de por-tada.

—En què col·labora a la revista CatalunyaCristiana?—Sobretot a l’estiu, en articles temàticsestables sobre curiositats de la històriaeclesiàstica de Catalunya; com ara tradi-cions remeieres, conventuals i monàsti-ques. Durant l’any faig també algun arti-cle més de caràcter històric per comme-morar alguna efemèrides o cròniquesd’actes i congressos.



quadern obertAntolina Vilaseca / Ferran Cerdans



La indústria manresana, al puntde mira de la premsa franquista

Just Cortès

’abril de 1937, al bell migde la Guerra i en territorinacional, a Sant Sebastià espublica el primer númerode Vértice, una capçalerade Falange Tradicio nalista yde las J.O.N.S. d’apariciómensual i impressió luxo-

sa, de gran format (35,5 x 28 centíme-tres) i volum (més d’un centenar depàgines cada número), editada ambpaper de gran gramatge i amb moltsmitjans, a pesar de la duresa delmoment. Els continguts, principalmentartísticoculturals, són farcits d’exalta-cions patrioteres contínues i recurrentsal Caudillo, la Cruzada, els feixismes nazii italià i l’actualitat bèl·lica nacional iinternacional.

Fins a la seva desaparició, el 1946, quanel context internacional respira unsaltres aires, aquesta publicació esdevé elbaluard cultural de la nova Espanya, enla mesura que sovintegen a les sevespàgines la flor i la nata dels intel·lectualsespanyols que fan costat a Franco i a laseva causa: Manuel Aznar (l’avi de l’ex-president Aznar), J.F. Lequerica, Agustínde Foxá, J.M. Salaverría, Azorín, LuisFelipe Vivanco, Pedro Laín Entralgo,Leopoldo Panero, Adriano del Valle,Antonio Tovar, Cristóbal de Castro,Melchor Fernández Almagro, DionisioRidruejo i dels catalans d’origen o resi-dència Eugeni d’Ors (que aquí signa coma Eugenio d’Ors, de la Real AcademiaEspañola), Ignacio Agustí (el de La sagade los Rius), Luys Santa Marina i, en gene-ral, la gent del setmanari Destino, és a dir,els Martí de Riquer, Joan Teixidor,Manuel Brunet, etc.

Tanmateix, més enllà d’aquest vessantcultural principal, allò que volem remar-car en aquest article és el fet sorprenent

que, en un moment determinat, elcomerç i la indústria manresans esdeve-nen centre d’atenció de la revista.L’explicació no pot ser altra que crema-tística: una publicació tan luxosa no fal’efecte que pogués haver sobreviscutdeu anys i reeixir, en el context de lamisèria de la primera postguerra, senseuns patrocinadors igualment formida-bles. I, de fet, des dels primers números,i en particular des de 1939, allò que hitrobem a mans plenes, en les primers iúltimes pàgines, són precisament anun-cis i publicitat d’empresaris i comer-ciants d’arreu de l’Estat.

Respecte d’això resulta veritablementsignificatiu observar com la cacera deldiner per anar tirant endavant la revistarespon a uns itineraris físics claramentpredefinits. Així, per exemple, la majoriadels anunciants que apareixen en elnúmero 26, de l’octubre de 1939, dedi-

cat a la ciutat de Barcelona, se situen alllarg de l’eix viari i industrial (del sectordel tèxtil, principalment) que uneixGirona amb la capital del país: Olot,Banyoles, Calella, Arenys de Mar, Mataró,Pineda de Mar, etc. No és, ni de bon tros,un exemple aïllat. El número 36, desetembre de 1940, ara ja confegit des deMadrid, incorpora anunciants de totl’Estat, però sens dubte un comercial dela capçalera recorre també la plana deVic, l’eix del Llobregat i els encontorns deBarcelona perquè hi trobem anunciantsde Cornellà de Llobregat, Badalona,Cerdanyola del Vallès, Sant Adrià delBesòs, Olesa de Montserrat (Fábrica deTejidos de Algodón Juan Dalmases i Cía.),Manlleu, Vic, Torelló (escrit arreu«Torrelló»), Vic, Ripoll, Berga i Sallent. Apartir del número 41, de febrer de 1941,ja observem com, d’ara endavant i d’unaforma recurrent, proliferen les pàginesen què tots els anunciants són d’unamateixa ciutat o zona geogràfica.

Tot això ve a tomb perquè aquestamena d’expedicions monotemàtiques ala cacera del diner fetes pels comercialsde Vértice també arriba al cor deCatalunya. I, en aquest sentit, la presèn-cia de Manresa en la revista ens apareixen un continu in crescendo des de la fi del’any 1941 fins a mitjan 1942, momenten què l’activitat econòmica local acapa-ra les planes de la revista habitualmentdedicades als anunciants. Així, perexemple, la primera empresa nostradaque hi hem localitzat, amb un petitanunci només de text, són les Industriasy Almacenes Jorba S.A., en el número 48,

Durant els primers anys de franquisme va aparèixer la revista‘Vértice’ farcida d’exaltacions al Caudillo i que va incloure a les sevespàgines nombrosa publicitat d’indústria i comerç manresà.

fila

cultu

ral

LPortada de la revista ‘Vértice’



del mes de setembre de 1941. En elnúmero següent, el 49, hi apareix anun-ciat Salvador Sanpera Sanpera (Fábricade Tejidos y Cintas de Seda, Calle Paños34). En el número 52, de gener de 1942,al costat d’un nou anunci de Can Jorba,ara sí amb imatge inclosa, hi ha tota unapàgina, tipus publireportatge, de laMaquinaria Industrial S.A. i un petitanunci, de text, de l’Hotel-RestaurantMundial (Confort Moderno, Paseo dePedro III núm. 16 y 18). Mentre que en elnúmero següent, el 53-54, juntamentamb un anunci amb un dibuix molt sim-pàtic de la peixateria Valls Hermanos yCompañía, del carrer Guimerà 80, i unaltre anunci a mitja pàgina dels TéxtilesBertrand Serra S.A. (amb fàbrica –laFàbrica Nova– a Manresa), allò que hidestaca és un escrit ditiràmbic destinat aexalçar «la restauración de las cosasmateriales destruidas por los rojos», aixícom «las reparaciones debidas en losórdenes espiritual y moral» dutes a terme,per aquests dies, per l’Excmo. Ayunta -miento de Manresa.

Però això no és res comparat amb la pro-liferació d’anunciants dels mesos segü-ents: en el número 56, del mes de junyde 1942, les empreses locals que hi apa-reixen ara ja són una vintena, i, a més,mitja pàgina més de la capçalera es faressò de la labor de la Hermandad

Sindical de Labradores de Manresa. Déun’hi do, si no fos perquè en comparacióamb el número següent la cosa es quedacurta, ja que en el número 57, del juliolde 1942, els anunciants de Manresa arri-ben a ser 35, és a dir, més del 40% deltotal dels que hi ha en aquest número! Iaquest no és l’únic fet ressenyable, sinóque encara ho són més dues primícies:d’una banda, la curiosa coincidència quea partir del número 58, la revista canviad’estructura: els continguts culturals s’ac-centuen i desapareixen una vintena depàgines, precisament les fins a horesd’ara de caire publicitari. Això fa que eldarrer número de la capçalera farcit depublicitat sigui, precisament, el número57, és a dir, aquell en què els nostres gre-mis, botiguers i empresaris apareixen demanera més abassegadora; de l’altra, latambé ben significativa novetat que enaquests darrers números de mitjan 1942alguns dels anuncis comencen a deixarde ser anodins o asèptics (políticamentcorrectes, vaja!) i es manifesten pública-ment a favor del règim i de la campanyadels voluntaris espanyols, al costat delsnazis, al front rus en el marc de la SegonaGuerra Mundial, com ara s’esdevé amb laCompañía General de Auto Transporte S.A.de Manresa, que «saluda a la DivisiónAzul», o amb ITSA, Industrial Trapera S.A.que també «saluda a los voluntarios de lagloriosa División Azul». Un fet que, junta-

ment amb lamotivació comercial en si, comuna

al conjunt dels anunciants, de volerdonar-se a conèixer en el mercat localperò encara més de cara a l’exportacióde la indústria nostrada, principalmenttèxtil, a les Espanyes, palesa, sens dubte,l’adhesió d’alguns manresans a la causafranquista, qui sap si per convicció oideologia, qui sap si nascuda de la porenvers un règim que per aquests diesdels primers anys quaranta del segle pas-sat encara li fa la pell a molta gent. Siguicom vulgui, paga la pena de posar demanifest que tot fa pensar que pertany ala primera categoria, la de l’adscripcióideològica, l’anunci del Gremio [de]Panaderos de Manresa adheridos a laC.N.S., que és qui rebla el clau de l’adhe-sió falangista local en un anunci a mitjapàgina que fa així i amb el qual acabemaquestes quatre notes: «En su afán decolaboración dentro de las normas delestado nacional-sindicalista, [el Gremio dePanaderos] ofrece el testimonio de suadhesión a todos los que a las órdenes delCaudillo laboran por la patria, y un saludoespecial para «Vértice», como exponentede divulgación de la España falangista».

Born, 24 - 08241 Manresa - Tel. [email protected]

Anuncis de comerços i indústries manresans publi-cats a ‘Vértice’. Alguns saluden la División Azul



Torre de Santa Caterinapatr

imon

ici

utad

à

s una torre de defensa que s’ha convertit enla referència visual més clara d’entre els ele-ments d’arquitectura militar que es conser-ven a Manresa. Es troba dalt del turó deSanta Caterina i s’hi accedeix a peu des delbarri de la Guia i, en vehicle, des de la carre-tera de Manresa a Igualada.

Es va construir en un punt estratègic quepermet controlar l’entrada pel camí ral de

Barcelona, des de can Maçana, al sud-oest de la ciutat.Actualment, està en un entorn agrari i és un magníficindret per a la contemplació de nucli urbà de Manresa.

És una torre de planta circular d’un diàmetre exterior de10 m i d’una alçada també d’uns 10 m, amb murs gruixutsde secció decreixent en alçada. La façana és de murs llisos,amb petites obertures o espitlleres. L’aparell és de carreusmitjans consolidats amb morter. Tenia una sola porta defusta reforçada amb planxa metàl·lica, amb llinda planareforçada per un arc cec. Interiorment estava dividida endos pisos, el superior dels quals era un terrat amb un pasde ronda amb espitlleres des d’on podien disparar elsfusellers. No es conserva la coberta i no se sap de qui tipusera. Estava envoltada d’un petit fossat defensiu d’uns 20m de diàmetre i 1 de fondària.

La torre és un Bé Cultural d’Interès Nacional i, per tant, elcatàleg la protegeix íntegrament pel seu valor històric,artístic, monumental i paisatgístic. Es considera una fitavisual de la ciutat i recomana que se’n millori l’accessibili-tat i s’hi instal·li documentació didàctica.

Les autoritats militars en van acordar la construcció el juliolde 1839, al final de la I Guerra Carlina, per millorar la vigi-lància que es feia des del fortí de Santa Isabel i la van dotard’una peça d’artilleria. Es va utilitzar sobretot en les duesdarreres carlinades, ja que Manresa era el bastió del libera-lisme enfront dels carlins situats a la muntanya catalana.En els períodes de pau s’arrendava a particulars per abara-tir-ne el manteniment. S’hi va tornar a instal·lar un canó enla darrera guerra carlina i el seu darrer ús militar va serdurant la Guerra Civil de 1936-39. Al principi del franquis-me, s’hi va instal·lar a prop el polvorí de la caserna delCarme. A l’Arxiu Comarcal del Bages es conserva el dibuixoriginal de la planta i l’alçat de la torre de l’any 1939.

Lluís Virós és membre de l’equip de redacció del catàleg deManresa

É

Lluís VirósFoto: Francesc Rubí

PER SABER-NE MÉS

OLIVARES I PONTI, David. La fortificació de la comarca del Bagesen temps de les guerres carlines. Centre Excursionista de lacomarca de Bages, Manresa, 1997, p. 24-27.



propostesMÚSICA Jofre Fité

Big Bom Bandal com el mes passat la sala gran del Kursaalacollia el concert de la Big Bom Band deSallent, aquest mes torna a ser l'escenari d'ac-tuació d'una formació de jazz jove i ambrenom: la Sant

Andreu Jazz Band, de JoanChamorro (10 de març).Aquesta formació barceloni-na va néixer el 2006 i haactuat a festivals prestigio-sos com el de Terrassa o elde Marciac (sud de França).La Sant Andreu fou la forma-ció on la jove cantant, trompetista i saxofonista AndreaMotis es va començar a fer un nom; i ha fet diferentscol•laboracions amb músics de primer nivell com el pia-nista Ignasi Terraza o el saxofonista Perico Sambeat,entre d'altres. El seu repertori inclou gran varietat d'es-tils del jazz: dixie, swing, be-bop...Un pla molt recoma-nable per la tarda de diumenge. L'entrada val 15 euros.

TEATRE Rosa Clarena

Cyrano de Bergeracriol Broggi torna aquesta temporada al Kursaalamb un altre clàssic: Cyrano de Bergeracd’Edmond Rostand. Després del mític Cyranode Josep Maria Flotats, ara ja fa 25 anys, PereArquillué es posa ara a la pell d’aquest homenassut que po -

drem veure a la sala gran delKursaal els dies 16 i 17 defebrer. Després de l’èxitd’’Incendis’, la companyia LaPerla 29 torna amb aquestaaposta, que ja ha rebut dosPremis Butaca, el de milloractor per a Pere Arquillué i el de millor caracterització. Alcostat d’Arquillué pujaran a l’escenari Marta Betriu, BernatQuintana, Ramon Vila, Jordi Figueras, Isaac Morera, BabouCham, Pau Vinyals, Andrea Portella i la filla del protagonis-ta, Emma Arquillué. Un ‘Cyrano de Bergerac’ de luxe, queencetarà també el cicle l’Escola de l’Espectador al Kursaal,aquesta temporada. Així el dijous, 14 de febrer a 2/4 de 8del vespre, el traductor de l’obra Xavier Bru de Sala, serà alKursaal i parlarà de ‘Com acostar el Cyrano al nostre públi-c’ i revelarà algunes claus del seu acurat treball com a tra-ductor d’aquesta obra en vers. Serà després de la funció dediumenge del ‘Cyrano’ , que els actors també participaranen un col·loqui amb el públic al qual esteu tots convidats.No falteu a la cita. Una lliçó magistral de Pere Arquillué.

CINEMA David Torras

Com escapar del mallexardr Sokurov va néixer el 1951 en una vilasiberiana actualment desapareguda sota lesaigües. Es va formar en la lectura dels gransclàssics de la literatura russa i musicalment perla ràdio nacional russa. La seva filmografia

esclata a finals dels 80 i primers dels 90 amb personalíssi-mes adaptacions de Dostojevskij, George Bernard Shaw,Flaubert o Txèkhov. Desprésde filmar una trilogia d’anto-logia que s’inicia amb la sub-lim Madre e Hija, Sokurovestrena El arca rusa, pel·lículaque li va donar un gran reco-neixement internacional.Ara tindrem l’oportunitat deveure la seva pertorbadoraversió del Faust de Goethe. Amb una fotografia curosa-ment freda quan cal i esclatant en el seguiment de la cone-guda història romàntica de la primera part, el Faust deSokurov esdevé una pel·lícula d’un autor que no cedeix unbri de la seva personalitat i demana a l’espectador que esdeixi conduir i li ofereix a canvi una lliçó d’humanitat llunydel soroll imperant. Farà les delícies dels coneixedors delclàssic de Goethe i dels cinèfils que gaudeixen de l’adapta-ció que en va fer Murnau. Faust es projectarà al teatreConservatori el diumenge 10 de febrer, en sessió deCineclub.

ART Maria Camp

Art i llumer aquest mes us proposem prendre nota dequatre exposicions que es podran veure aManresa. La primera d’obrir portes, el dia 7 defebrer, serà D_Ments + D_Liris, de Roser Oduber(foto). Unaexposició que

recull els seus darrers tre-balls, principalment pintu-ra, tot i que també hi haalgun treball en acetats ialtres tècniques, que inves-tiga amb la matèria ientorn de la ment. No us la perdeu! Serà al Centre Culturalel Casino fins a principis d’abril. El dia 16 de febrer s’inau-guraran dues propostes més. D’una banda la mostra d’o-bres presentades al 10è Premi Climent Muncunill per ajoves artistes. També al Centre Cultural el Casino i fins al 3de març. I d’altra banda, al Cercle Artístic de Manresa,Descobrim l’artista Salvador Clotet. Clotet va morir l’anypassat i fou durant molts anys president del Cercle Artístic.Es tracta d’una mostra molt variada, tant per les diferentstècniques com pels diferents estils que va conrear (car-tells, gravats i olis de diferents èpoques). Finalment, a laCasa Lluvià, del 17 al 23 de febrer hi haurà la mostra d’o-bres del concurs de pintura Ràpida de la Llum, que arribacada any organitzat pel Cercle Artístic de Manresa.

TA

PO



fa 25 anysJaume Puig

Encara no havien arribatels Mossos d’Esquadra

’inventari de cossos policíacs fet per la revis-ta donava la xifra de 80 agents de la PoliciaNacional, 180 agents de la Guàrdia Civil i 86agents de la Guàrdia Urbana. La PoliciaNacional, comandada pel comissari

Valentín Jusdado, tenia com a una de les principalsocupacions la lluita contra la droga i la prostitució, untrema compartit amb la Guàrdia Urbana, l’oficial en capde la qual era Manuel Marín. A la caserna de la GuàrdiaCivil –seu de la Comandància núm 426– hi havia uns180 guàrdies, 140 dels quals vivien al mateix edificiamb les seves famílies. Cal remarcar que El Pou de lagallina no es va poder posar en contacte amb el tinentcoronel del cos, malgrat els reiterats intents, perquè elpermís havia de passar per Madrid i després de duessetmanes de demanar-lo no hi havia hagut resposta.

Els Mossos d’Esquadra encara no havien pas arribat a lacomarca i, segons es deia a la revista, el desplegamentdel cos de la Generalitat i l’àmbit competencial erentemes pendents de resoldre entre els poders polítics.De fet, no seria fins a l’octubre del 2001 que s’estrena-ria la caserna de Manresa. La diversitat de cossos origi-nava les lògiques dificultats de coordinació, que s’in-tentaven resoldre amb la creació de la Junta deSeguretat de Manresa, que en aquells momentscomençava a funcionar en període de proves.

La febre del vídeo

Les primeres videocassettes havien arribat a Manresafeia 15 anys i s’utilitzaven com a reclam en algunesbotigues d’electrodomèstics. Però a l’any 1988 eren unfenomen totalment consolidat, amb 25.000 usuaris imés de 30 videoclubs a la ciutat. La majoria eren nego-cis que s’hi dedicaven en exclusiva, encara que algunsho compaginaven també amb la venda d’electrodo-mèstics o discos.

Així ho explicaven des de Ràdio Castell o a Juanola-Photomaton, dos establiments situats llavors al carrerde Guimerà, que comentaven ja la incidència de lapirateria en la producció de pel·lícules com E.T. Altresestabliments entrevistats eren Video Club Manresa iBorn 12, que havia decidit obrir videoclub a la Fontdels Capellans per atendre la demanda del barri. Elslloguers costaven des de 300 a 50 pessetes, segons lanovetat de la cinta i llogar una pel·lícula el dissabte eramés car que fer-ho en un dia laborable.

Uns 300 agents, repartits entre la PoliciaNacional, la Guàrdia Civil i la Policia Local–llavors Guàrdia Urbana– vetllaven per laseguretat dels manresans, en espera de l’ar-ribada dels Mossos d’Esquadra, que notenien encara previsions de desplegamental territori.

L

Alguns videoclubs de la ciutat tenien més de 10.000 pel·lí cules. A la foto, el Born12 del carrer del Born, avui desaparegut



crònica social

l Pont Vell deManresa s’anome-na així perquè és elmés antic. Per aalgun escriptor

manresà desconegut era elPont Romà en la creençaque l’haurien construït elsromans, segons va recolliren alguns documents nota-rials dels anys 1314 i 1345. Elcert és que, revisats els pro-tocols notarials fins al segleXIV, no es va trobar cap refe-rència al «pont romà» ni quefos construït pels romans.Paradoxalment, es van tro-bar escriptures anteriors al’any 1312 amb el nom de«Pont de la ciutat». Aquest,es va construir sobre dosenormes penyals en el punt que estrenyen el curs del riuCardener, vora l’edifici de la Cova de Sant Ignasi. Consta devuit arcs, dos dels quals coberts per la carretera que va aBarcelona. Amida uns cent trenta metres i l’amplada ésd’uns tres metres.

Amb el temps, el Pont de la ciutat es va convertir en elPont Vell, uns anys després, de resultes de la construcciód’un altre pont, que el Rei Jaume II, el 18 de març de1312, va concedir a la ciutat de Manresa, per facilitar lacomunicació entre les poblacions de l’una i l’altra bandadel Cardener, és a dir, d’una part amb les terres de Lleida,i, de l’altra, amb Vic, Ripoll i altres pobles de l’alta munta-nya. Així mateix, va decretar que per sufragar el manteni-ment de dita construcció, els usuaris havien de pagar elpontatge estipulat, és a dir, un òbol per cada persona, iun diner per cada bou, cabra i altres animals petits.L’arquebisbe de Tarragona va ajudar a la construcció delPont Nou amb almoina, i va concedir indulgències a

favor dels diocesans que amb el seu òbol o treball perso-nal participessin en la construcció. La direcció de l’obra esva confiar a l’arquitecte barceloní Berenguer deMontagut, el mateix que va dirigir la construcció de laSeu manresana, alguns anys després (1322). Des de mit-jans del s. XIX fou anomenat popularment «Pont delcementiri». El Pont Vell fou destruït durant la retirada deles forces republicanes la matinada del 24 de gener de1939, junt amb altres destrosses als ponts.

El 23 de desembre de 1955, fou declarat «MonumentoHistórico Artístico». Sis anys després, l’any 1961, vacomençar la reconstrucció. El ministre de la Vivienda,José M. Sánchez Arjona, el va inaugurar el 30 de generde 1963, amb la presència de l’alcalde Josep Moll, auto-ritats, veïns, representants d’institucions oficials, de laprovíncia, diputació, i de l’església, davant la casaGuitart, sota el camí de la Cova, en el moment de tallarla cinta per accedir al Pont Vell.

E

Fotografia: Enric Villaplana Vargas. Arxiu Comarcal del Bages

Ignasi Torras i Garcia

El Pont Vell



Ens cuidem als Noguers

sopars de duro

om als afores de Manresa, en

hores que poca gent para

fora de casa. De fet no estem

gens segurs de trobar res

obert i fa fred i un vent que

pela. Però aquest cop estem

de sort, se’ns encén la llumeta quan pas-

sant pel polígon del Trullols divisem els

llums de l’hotel Els Noguers. No dubtem

a parar i refugiar-nos al restaurant que li

va donar nom, i que tants sopars i dinars

de celebració i reunió ha acollit. Avui

nosaltres, en petit comitè, ens hi reuni-

rem per celebrar el Sopars de duro del

mes. A dins ens hi trobem prou acompa-

nyats. Taules amb parelles, algun grup

més nombrós i comensals solitaris. Ens

atenen ràpidament i ens serveixen unes

olives variades i uns panets calents i crui-

xents, que semblen acabats de sortir del

forn. La carta es distribueix en entrants,

primers, segons i postres, amb opció de

menú degustació, elecció gens desesti-

mable per la relació qualitat preu i nom-

bre de plats. Nosaltres ens mirem la

carta, i ens decantem per començar amb

dos primers, una escudella de galets

gegants farcits de pilota i uns espàrrecs

verds a la brasa amb foie i Porto. La veri-

tat és que hem estat dubtant molt de fer

uns entrants, on trobem elements temp-

tadors com musclos amb salsa verda,

escamarlanets a l’allet, croquetes casola-

nes o un pernil de gla amb pa de coca

que sempre ve de gust. Però preferim

guardar gana per provar els plats princi-

pals de la carta. D’entre l’assortit de pri-

mers, hi figuren plats que s’adapten a

l’època de l’any, com ara l’escudella que

hem demanat o bé els canelons caso-

lans, o les verdures a la brasa, amb una

varietat força adaptada a l’època de l’any

i als productes que l’hort ens pot aportar.

N’hi ha un, de primer, que destaca per

sobre la resta, és l’arròs de llamàntol, que

hauríem de compartir amb un mínim de

dues persones, i que per ganes ja faríem,

però potser seria més apropiat per un

dinar.

Molt satisfets pels primers que hem triat,

ataquem els segons, i aquí sí que no hi

donarem a l’abast. A part de les carns cui-

tes a la brasa i fetes al punt que vulguem,

també hi ha un ampli ventall de plats cui-

nats amb peix, com ara els daus de tonyi-

na amb soja i verdures, el llom de bacallà

amb pil pil de poma o la broqueta de rap

amb gambes a la planxa. I encara falta la

part de suggeriments. Un magret d’ànec

amb oli de tòfones, el melós de vedella

amb ratafia, un peu de porc farcit de

botifarra negra o l’hamburguesa amb

formatge tou dels Til·lers són opcions

ben aconseguides que donen el punt de

caràcter que busquem en un restaurant.

La nostra opció: llom de bacallà i magret

d’ànec, ens agrada i, a més, sense escati-

mar en la ració. Ens acaben de convèncer

que estem en un bon restaurant quan

ens serveixen un vi blanc, gentilesa de la

casa, que maridarà de fàbula amb el llom

de bacallà, i quan ens recomanen el punt

de cocció del magret d’ànec, sabent que

som poc assidus a aquest plat. Aquí se’ns

han guanyat, a través del bon servei i de

la bona cuina. Hem esberlat doncs la

closca de la nou i hem tastat el fruit tan

preuat dels Noguers, un restaurant amb

fonaments, on els orígens són la bona

gastronomia i l’acollida.

SEduard Merly i Guillem Puig

RESTAURANT ELS NOGUERSPreu mitjà: 20-35€. Av. dels Països Catalans,núm. 167. Tel.: 9387840 88 . Horari: sopars dedimarts a diumenge. Dinars cada dia.Diumenge tancat. Cuina: plats de cuina cata-lana i de temporada

Vins del Bages

eus aquí la meva histò-

ria, la d’un vi jove del

2012. De nom Picapoll,

nascut al Mas de Sant

Iscle, a Sant Fruitós de

Bages, a l’ombra de l’església de

Sant Iscle i Santa Victòria.

Madurant de cara al Pla i amb el

sol provinent del fabulós horitzó,

vaig formar part d’un paisatge

tenyit de rogenc color salvatge

fins que a primers de setembre la

família Vilanova van decidir que jo

seria l’escollit. Després d’una fer-

mentació controlada a 14 graus

durant 21 dies en dipòsits d’acer

inoxidable, vaig ser aclarit i estabi-

litzat i amb la majoria d’edat eti-

quetat i enviat al món per fer gau-

dir i acompanyar bons àpats.

Se’m diu que, en veure’m, desper-

tava un color groc daurat, clar, net

i brillant. Destapat, inundava les

ànimes d’un aroma intens de frui-

tes dolces, plàtan, poma, aranja,

pinya i uns tocs balsàmics dignes

del millor Picapoll. Llagrimejant a

la copa i despertades les papil·les

gustatives més endormiscades,

se’m comparava a un raig potent

però suau, fresc

i alhora equili-

brat amb un

rerefons de frui-

tes dolces i

molt llarg en

boca.

Vet aquí un cep,

vet aquí un tap

i aquest tast

s’ha acabat.

Salut!

Joan Tomasa i

Garroset

Sommelier

HSant Iscle

Picapoll 2012



fanal de cua

Llegir Amat-Piniellaes del punt de vista literari, l’any 2013 és sinò-nim, a Manresa, d’any Joaquim Amat-Piniella.I no hi ha dubte que el millor homenatge que,a títol particular, podem fer cadascun de nos-altres a l’autor manresà, és la lectura (o relec-tura) dels seus textos, no tots els quals, dissor-

tadament, són igual d’accessibles. Si bé la seva obramés important, la novel·la K.L.Reich, fruit del seu paspel camp nazi de Mauthausen, es pot trobar en qualse-vol llibreria en diverses edicions (Club Editor i Edicions62), no passa el mateix amb la restade les seves novel·les. Sí que podemllegir, per exemple, els poemes de Lesllunyanies, escrits quan l’autor era alcamp d’extermini i publicats perl’Albí l’any 1999, que podríem acon-seguir amb certa dificultat. Hauria deser fàcil trobar la novel·la Roda desolitaris, un intens retrat sobre laguerra, que la modesta editorialmallorquina Ensiola va tenir l’encertde recuperar fa un parell d’anys. Elpassat novembre l’editorial Bromerava publicar Retaule en gris, un inte-ressant recull de relats, escrits acavall dels anys quaranta i cinquanta,en el qual Amat-Piniella retrata la gri-sor de la postguerra. Aviat, també, igràcies a la mateixa editorial, dispo-sarem d’una edició completa, ambpròleg de Lluís Calderer, de la mésmanresana de totes les novel·lesd’Amat-Piniella, El casino dels senyors, i podrem, pertant, acompanyar el fantasma de l’antic conserge delCasino que, quinze anys després de la guerra, torna apassejar pels racons de l’edifici on havia treballat i queavui és un centre cultural, amb biblioteca, oficines isales d’exposicions. Esperem que també arribi a bonport l’edició d’un recull d’articles, a cura de Toni Mata,que apareixerà a l’editorial Acontravent durant l’any.De moment, però, no hi ha perspectives de retrobar lesúltimes novel·les publicades en vida de l’autor –La paua casa (1957) i La ribera deserta (1966)–, ni Ombres alcalidoscopi (1933), la seva primera obra, una col·lecciód’eloqüents retrats literaris de personatges manresans,que li va prologar el malaguanyat Josep Maria Planes,amic seu.

DContra el bilingüisme

ls premis literaris Ciutat de Palma han rebut unaforta escomesa a mans de l’autoritarisme del PP, elqual els ha convertit en bilingües quan només esta-ven destinats a obres en llengua catalana. Tambéaquest darrer atac ha tingut una resposta contun-

dent, digníssima i civilitzada. El 20 de gener, a la mateixahora en què es donaven els premis al Teatre Principal, esconvocà un acte a Can Alcover, seu de l’Obra CulturalBalear en el qual una trentena d’escriptors de les illes van

llegir textos propis o d’altres autors cata-lans davant un públic nombrós i entu-siasta de diverses edats.

En pensar-hi, em ve a la memòria el fetsegüent: l’any 1972, Eugeni Xammar varebre una carta dels organitzadors d’unhomenatge a Xavier Regàs, convidant-loa assistir-hi. Com que el text era bilingüe,els el va tornar amb una llarga respostade la qual cal citar aquest paràgraf: «Elmeu gest no vol tenir res d’ofensiu per aningú. Però és perfectament explicable.Parlo correctament set llengües. N’escricamb relativa correcció cinc. Nogens -menys, els documents bilingües catala-no-castellans no els entenc. I quan dicque no els entenc, vostès ja m’entenen.Vull dir que els entenc massa. En efecte.Impossible de com plir amb la sentència

de mort contra la llengua catalana dictada ara fa 33 anys, elbilingüisme ha esdevingut una de les armes predilectesdels enemics de Catalunya. Del que ara es tracta és precisa-ment d’això: fer de la nació catalana una «región» bilingüeamb un «idioma oficial único». Dit d’altra faisó: fer dels cata-lans un poble híbrid, mansoi i amant de la comoditat: llanai pell d’anyell i veu (bilingüe) de cabrit».

De l’esmentat acte recordo emocionat la intervenció deBiel Mesquida. Va triar i llegir molt bé un dels grans poemesde B. Rosselló-Pòrcel (no ens oblidéssim pas enguany decommemorar el centenari del seu naixement): A Mallorcadurant la guerra civil: «Verdegen encara aquells camps / iduren aquelles arbredes / i damunt del mateix atzur / esretallen les meves muntanyes. / (...) / Tota la meva vida eslliga a tu, / com en la nit les flames a la fosca».

E

Dani Hernández Massegú

Llorenç Capdevila Lluís Calderer



n les últimesdues visites ambcaràcter oficiald’Artur Mas aManresa –unacom a candidat il’altra, a finals delgener passat,

com a president reelegit–l’home s’ha cobert de glòria.Certament, molt més en lasegona estada de fa ben pocsdies en la qual va inaugurar–a l’empara de l’Altíssim– larehabilitació de l’atri de laSeu. És bonic venir a tallar lacinta devent (directament oindirectament) les consegü-ents subvencions de rehabili-tació de l’obra. Perquè, si nohi ha novetats d’última hora,ni Ajuntament ni Generalitathan fet el gest. En descàrrecdel Molt Honorable, hem dedir que va vanagloriar la tascaciutadana que hi ha darrerede la conservació de la basíli-ca i va fer servir l’eternitzacióde les seves obres per conti-nuar la seva pastoral d’evan-gelització de feligresos decara a l’estat propi.

El seguici convergent no vafaltar a la cita, de la mateixamanera que ho va fer el junyde 2010 quan, el llavors aspirant a la presidència, vatrepitjar l’estació de la Renfe i va constatar que era unabona merda. Aquest cop, segurament també va podercontemplar-la, rovellada i sòrdida, mirant-la imperial-ment des del Puigcardener. La veritat és que el llastferroviari continua ben latent i, passats dos anys i mig,

lluny de millorar la situació, la cosa continua igual... opitjor. Esperem que en el camí cap a Ítaca hi hagi untram en tren i millori la línia cap al port barceloní, l’e-picentre de la Catalunya lliure. O, si més no, si algundia som independents, que paguin les factures de lesintervencions que permeten que la Seu no s’ensorri.

E

ELCULDELPOUREVISTA D’OPINIÓ I OPINIÓ FEBRER 2013 - NÚM. 190

Pudor de socarrim



BUGADA AL POUCots i Claret, a la corda fluixaEl sector de la construcció s’està des-truint a marxes accelerades. Des d’ar-reu es diu que el 2012 ha estat duríssimi ha acabat d’enfonsar algunes indús-tries immobiliàries que, amb l’explosióde la bombolla, ja estaven tocades demort. És el que ha estat a punt de pas-sar amb la històrica constructora man-resana Cots i Claret que, després d’aca-bar un primer Expedient de Regulaciód’Ocupació (ERO) a finals d’any, n’haengegat un altre que ha implicat l’aco-miadament de més de la meitat de laplantilla. Els motius principals de lamala marxa de l’empresa se centren,essencialment, en l’aposta per projec-tes d’obra civil que, en aquestsmoments, l’administració no paga.D’aquesta manera, tot i que la cons-tructora, ara per ara, té alguns obres enquè podria treballar, està pràcticamentinactiva per manca de liquiditat imorositat d’ajuntaments i govern de laGeneralitat. Mala peça al teler per alsconstructors i els treballadors, profes-sionals i industrials que n’han de viure.Hi ha habitatges buits a cabassos iposar totxos per a equipamentspúblics implica, inevitablement, picar-se els dits i quedar entrampat sine die.

Més morositatSi l’administració –tristament– ha aca-bat sent morosa per antonomàsia, hiha institucions, col·lectius, clubs i enti-tats que també continuen fent la viu-viu i tiren endavant sense pagar factu-res en un qui dia passa, any empenyuna mica detestable, la veritat. Uncol·laborador d’aquesta revista emcomunica força contrariat que, des defa temps, el Club Tennis Manresa, presi-dit pel funcionari municipal MauriciAlgué, està deixant de pagar quanti-tats considerables a alguns proveïdorsi professionals que hi fan feines. Ellmateix és un dels damnificats.Aparentment, la imatge del club –ambrestaurant renovat i instal·lacions dequalitat– és bona, però, és clar, si tot és

a costa de la morositat i de posar-himés cara que esquena, tot plegat ja ésuna altra història. El club té una trajec-tòria històrica important i, si és veritatque té problemes econòmics, potserfaria bé de reconsiderar qui i com ha degestionar-lo.

Guardiola robada, de nouEls redactors del tema central d’aquestmes em fan arribar una informaciófrancament lamentable. ÒmniumBages ja va denunciar el gener passatque algú havia robat la maqueta delconjunt escultòric dedicat a JoaquimAmat-Piniella que hi havia instal·lada alCentre Cultural del Casino, just davantde l’entrada de les dependències de laregidoria de Cultura. A part de la repro-ducció a escala, els lladres també esvan endur una guardiola destinada arecollir donacions per finançar l’està-tua que s’instal·larà al Casino ambmotiu del centenari del naixement del’escriptor. Malgrat la pèrdua de lamaqueta, i com que la campanyaAmat-Piniella al Casino continua ober-ta, la gent d’Òmnium i del CentreCultural van decidir restituir la guardio-la per seguir recollint donacions.Aquest cop, a més, clavada per fer-nemés difícil la sostracció. La sorpresa vaarribar pocs dies després quan, nova-ment, va tornar a ser robada. És ques’ha de ser miserable, eh!

Donar la notíciaa cegues

Un amable lector em diu que li va pro-duir sorpresa que, arran del comunicatde la CUP sobre el tancament de laKampana, les televisions locals anun-ciaven simplement que el centre haviatancat (era a mitjans de gener). El car-tell que es podia llegir a la porta de laKampana, però, deia que es tornaria aobrir a primers de febrer. La CUP eraqui denunciava el «tancament». Ningúno va dir, però, que el tancament eraper quinze dies. De vegades val la penacontrastar la informació, oi?

50 anys servint els ReisSi fa dos mesos us reproduïa el curiósrètol que lluïa un vehicle per Manresa ique es queixava de la marca Seat i del’atenció rebuda per part del conces-sionari manresà, avui em sembla dejustícia remarcar la trajectòria d’aquestconcessionari, Accessoris Manresa, quedes de fa cinquanta anys col·laboraamb l’organització de la cavalcada delsReis d’Orient amb l’aportació de 15 o20 vehicles de tot tipus. L’AgrupacióCultural del Bages els ho ha reconeguti em plau fer-me’n ressò perquè enaquesta secció no tot han de ser críti-ques i les coses que es fan bé i desinte-ressadament també val la pena que sesàpiguen. Queda dit.

QUINTÍ TORRA CORDONS



Dilluns Barreja

La notícia del debut al local D’Arrel del

grup de folk Dilluns Barreja, encapçalat

per l’exconseller Josep Huguet i

l’exregidor Ignasi Perramon, ja ha

donat la volta al país, perquè no és

habitual que els polítics, encara que

siguin jubilats, ens animin la vida amb

música. Però no em puc estar de fer-

me’n ressò en aquestes pàgines de

bugada manresana per felicitar-los i

desitjar-los que continuïn en aquesta

línia, que segur que és més gratificant

que la de la política. Puc donar fe que

ho fan força bé, que apunten estil i

maneres, vaja, i que en podem esperar

més. De fet ja ens van anunciar un pro-

per lliurament de música occitana.

L’esperarem amb candeletes.

DES DE LA BUTACA D’EN VOLTAIRE

les nostres contrades el

febrer sempre és fred, un

fred que es fica al cos i ens

deixa «tiessos» com un

bacallà. Enguany l’encarem

amb el cor glaçat i el cap a punt de

bullir. El temps del carnaval anuncia,

en els països cristianitzats, el pas als 40

dies de la quaresma, amb sacrifici fins

la celebració de la Pasqua.

Valgui el pròleg per situar-nos en una

comunitat, la nostra, on ja fa temps

que estem passant la quaresma els

ciutadans. No sé si val la pena tenir un

rei del carnaval, el carnestoltes o

com diem en el títol, tenim molts,

masses, carnestoltes!

Molts anys, per Carnaval és

fàcil disfressar-nos de cape-

llans, bisbes, frares, mon-

ges o, per humililtat, de

sagristans. És molt

més fàcil anar a la

festa amb un bon

«traje y corbata» i

matem diversos

ocells d’una tacada

(de billar ). Els que

ens observin

poden endevinar

si anem de minis-

tre, rei, diputa, assis-

tent de diputat/da, lladre, mafiós o

assessor.

En veritat us dic, que tenia preparat

material per l’article que començava:

«Oh! S , l’església!, A tots ens excita

malparlar de l’església i de la seva

ostentació de riquesa, que si el Vaticà

té molt or acumulat, que si el tresor de

Montserrat, va a que el patrimoni acu-

mulat és excessiu (recordem que va

resistir la desamortització de Mendizá -

bal al segle XIX) i...».

I ara resulta que no podem posar la mà

al foc per alguns dels nostres represen-

tants, escollits democràticament. Tinc al

cap alguns polítics no necessàriament

de la meva corda de conviccions que sí

posaria la mà al foc per ells. La societat

democràtica sota sospita. Recordem

que som les persones i la condició

humana el que dóna pàtina a les nos-

tres conductes. Tractament del proble-

ma: més Democràcia, amb majúscules i

més rigor democràtic; sinó «quan creus

que ja s’acaba, torna a començar» i això

no ens ho podem permetre.

L’HOMENOT DE LA PIPA

AArriben els Carnestoltes



TANTA ROBA I TAN POC SABÓ

VA COM VA

JAUME GUBIANAS

LLUM DEGÀS

o sempre m’havia pensat queSalvador Espriu era manresà.No pas perquè m’ho hagués ditningú més que la meva intuïcióinfantil com a lectora d’Assaig

de càntic en el temple, on el poeta parlad’un lloc brut i pobre, dissortat i infeliç.Anys després vaig llegir els Dublinesos,on James Joyce també em va semblarmolt manresà, ja que hi parla d’unaciutat rònega i jesuítica, amb carrersmarronosos, un riu que bruteja i moltsciutadans que n’emigren, com elmateix Joyce, que va escriure aquellespàgines des de Trieste i París. Mésendavant, quan vaig llegir La ciudad dela niebla de Pio Baroja vaig pensar queBaroja era el pseudònim d’algun cro-nista local veí del barri vell. La ciutat

descrita és d’unasordidesa i unahostilitat talsque, fins i tot des-prés de descobrirque es tractavade Londres, sem-pre vaig sospitarque mentre es -cri via sobre elsbarris baixos deLondres pensava en la Manresa dePlácido.

Els autors manresans, en canvi, sempreeviten parlar de Manresa. Amb poques,però molt honroses excepcions: Amat-Piniella, a El casino dels senyors, ara enprocés de reedició; Jaume Serra

Fontelles, tant a Desitja’m sort,Madeleine com a Nit de vetlla; LlorençCapdevila, que hi al·ludeix en diversesde les seves novel·les; Lluís Calderer,amb La Seu se’n va a córrer món, i ara s’hiafegeix Genís Sinca, amb el retrat bengaldós d’una família manresana gensexemplar a Una família exemplar.

J

El realisme brut passa per Manresa



QUI NO CONEIX... LO GAITERDEL CALDERS

EL SENYOR RAMON

Mentre vaig tocant la gaitasota la llum resplendent,per més que un jutge setcièncieshagi dictat, contundent, que el bloc de la plaça Bagesel varen fer malament,hi ha coses que no m’explico,que la meva ment no entén.Si és cert que ha estat inepta,per fatxenda i prepotent,la regidoria d’obresde l’antic Ajuntament,¿què en traurà de la sentènciael veí del bastiment,si cal aterrar la casai fer-ne una novamentde més gran, més espaiosaque l’eclipsarà igualment?¿Una ordre cal aplicar-laquan perjudica la genti no aporta benefici

ni favor a cap client?Jo d’això en dic injustíciaavalada legalment,per no dir que és la venjançad’un nyap de l’Ajuntament.Dura lex, sed lex. Amén?

ARS VIVENDI

«Gaudeamus igitur» i no t’hi capfiquis,que per quatre dies que tens al rebostno val pas la pena fer-te el tiquis-miquis,ni esperar rebaixes, ni preus de low cost.

Mentre el cos et porti que res no t’espanti,deixa que se t’ompli el cap pardals.Fes-te amb els amics, fes-te amb tutti quanti,veuràs com se’t curen i et passen els mals.

I balla la dansa de la teva vida;és el ball que et toca, no hi ha altra sortida;cal ballar per força, sol o acompanyat.

Si el danses amb gràcia, quan vingui la postatu com Juli Cèsar tindràs la resposta:«Veni, vidi, vici». Hauràs triomfat.

emps era temps, la ciutatcreixia atapeïda i cada racóera gasivament aprofitat.Minús culs establiments apeu de carrer cobrien el

recorregut de vianants amb ofertes debenefici magre, tot just uns centimets ipara de comptar. Però en un portal osota una escala s’hi arraïmaven els ata-conadors i esmolets, els venedors deloteria, les novel·les de segona mà o lacòpia de claus. I per sobre de tots, mésnet i amb més lletra, també més esclau,hi havia sempre el quiosquer. N’hi haviai n’hi ha, que encara en queden i sónfidels a l’establiment. Com en LeoEspinola, no el recordeu? Parapetat alquiosc de Sant Domènec, fent cantona-da amb la Muralla, hom es pregunta quiva ser l’arquitecte d’aquella fantasia. ElLeo segur que no! Però des de fa cator-ze anys atén amb regularitat tots els

T

Leo Espinola

clients que s’hi atansen per un diari, unarevista o un paquet de xiclets. Se n’a-prèn els noms i, com un mestre amb elsdeixebles, té també l’habilitat decomentar-vos les notícies que sap quepotser us puguin interessar! Això i enca-ra una bona paraula, com provant decompensar el pessimisme de les porta-des matinals que despatxa... I mira queen Leo va a preu fet! Assalariat delquiosc, treballa també tots els diumen-ges, però no se’n plany pas. «Els caps desetmana hi ha més feina i ni te n’adonesdel temps. Sense feina les hores sí quees fan llargues!». Doncs això, en Leo estàconvençut que com més feina, millor. Vacomençar de jove després de fer l’apre-nentatge repartint diaris i ara mateix noli sabria cap greu de jubilar-s’hi. «Queduri!», encara exclama, amb l’esperançaque els diaris, com els quioscs amics, nos’haurien d’acabar mai...



EPITAFI ELCULDELPOUMOSSÈN GUDIOL

envolguts cristians i cristianes, ja en l’antigaJudea els fariseus feien de la tafaneria i elrumor la punta de llança de les seves ofenses.I qui de vosaltres no s’ha sentit víctima, comhi ha Déu, de les enraonies del veïnat? Ja ho

recull Joan Amades en una dita dedicada a les donassesque abaixen la persiana quan tornem tard a casa i (pot-ser) amb alguna companyia no coneguda pels factò-tums del barri: «dona finestrera, o puta o xafardera». I, afe de Déu, que els mitjans de comunicació fan córrerrius de tinta al voltant dels afers diversos dels dits famo-sos i se n’omplen hores i hores de televisió. Però, quel’Altíssim em perdoni, el que més llaminer és per a lapatuleia és el coneixement de les misèries del veí del’escala: si la dona li fa el salt, si duu llepet als calçotets,d’on ha tret els calés per canviar-se novament el cotxe isi és veritat que la seva filla ha demanat un crèdit perfer-se fer els pits. Càstig de Déu! Infàmia! Però el que elsanglesos anomenen hunky punky, el nord-americà sexe,drogues i rock’n roll, sempre desperta passions. Lespassions més concupiscibles, per cert.

La nova moda dels adolescents a les xarxes socials s’a-nomena informer i es vehicula a través d’espais com elFacebook. La idea és semblant a la de les guixades delsinteriors de les portes dels lavabos, però modernitza-da. Ben mirat, falòrnies infundades aparentmentinofensives que acaben escampant-se com la pólvora.I, certament, algunes fan molt de mal. És esfereïdorcomprovar com, en els centres de secundària, la testos-terona està a uns nivells altíssims! De cordar-se benfort un cilici a l’entrecuix, vaja! Que Déu ens agafi con-fessats! Ara que, el que enerva més és el llenguatge il’ortografia dels adolescents. No és pas un problema dellengua, ni de sociolingüística... És un problema d’alfa-betització. Cada dia reso 25 parenostres i més de 50avemaries per als docents que han de negociar-hi.Alguns d’ells, per cert, vexats i insultats als informersper nassos de mocs amb més llengua que esquena. Ai,Senyor Déu meu! Pecats antics amb idees ben moder-nes. Com si l’ètica i la moral (cristiana?) hagués desapa-regut a cop de clic. Amb tanta laxitud, no sé sap on ani-rem a parar.

B

Informers


DEL 14 DE FEBRER AL 3 DE MARÇ

C

M

Y

CM

MY

CY

CMY

K

anuncipoullum.pdf 1 01/02/2013 12:34:15

Sabadell

del 14 de febrer al 3 de marÇ - el pou digital 2013 b.pdf · el pou · febrer 2013 3 editorial...

Documents