Argila 6CERTAMEN ESCOLAR DE NARRATIVA CURTA EN VALENCIÀ 2009-11

Les narracions que s’hi inclouen van obtindre els guardons que s’indiquen dins de la convocatòria anual del Certamen Escolar de Narrativa Curta en Valencià, concedits per l’Ajuntament d’Elx, i van ser atorgats pels jurats següents:- 2009: Fàtima Capilla Esquitino, Josep Antoni Morales Valero, M. Lluïsa Lozano Campello, Gaspar Noguera Pérez.- 2010: Fàtima Capilla Esquitino, Bienvenida Espinosa Díez, M. Lluïsa Lozano Campello, Gaspar Noguera Pérez.- 2011: M. Lluïsa Lozano Campello, Gaspar Noguera Pérez.

AUTORS/ES

Ismael Gómez Jiménez, Marco Aroca Pérez, Josep Manel Escudero López, Diego Blanes Bravo, Pablo Soler Martínez, Mireia Vicente Esclapez, Cristina Machuca Noguera, Susana M. Martínez Pérez, Rahma Lemaaizi Gómez, Alejandro Segarra Quiles, Adrián Dols Candela, Rubén Brau Mora, Carlos Giménez Cañizares, Manel Roig Monfort, Xavier Sánchez Martí, Andrés Alapont Durà, Àlvar Campello Miralles, Pablo Hernández Juan, Rahma Lemaaizi Gómez, Marina Vanessa Mollà Martínez, Luis Miguel Martínez Pacheco, Sandra Sánchez Sabuco, Rubén Brau Mora, Cristina Machuca Noguera, Alejandro Martínez Caballero, Felipe Alcaraz Molina, Sandra Gómez Blánquez, Marcos Hernández Juan, Àlvar Campello Miralles, Paola Rodríguez Martí, Paloma Velasco Beltrán, Arturo Boix Castejón, Imma Sempere Pérez, Cristina Machuca Noguera, Neus Antón Espí, Javier Hipólito Marsal.

EL MEU AMIC EL GAT (Primer premi Secció –A- 2009)

Ismael Gómez Jiménez

Carles era un xiquet molt simpàtic a qui li agradaven els animals des que va nàixer; de fet, el seu joguet favorit des de sempre era un gat de peluix de color marró, ulls negres i amb la cua trencada de tant de rentar-lo en la rentadora. Són inseparables, Carles i el seu gat de drap, i això que és un xiquet de sis anys, amb els cabells de color vermell i pigues a la cara.Un dia va eixir del col·legi i va arribar a casa seua molt i molt cansat, perquè el seu professor, que era molt antipàtic, li va posar tants deures que la motxilla semblava que anava a rebentar. En entrar al jardí de casa seua, es va trobar de sobte un gat famolenc i ferit. Carles no va poder emocionar-se. Entrà corrents a casa.―Mare! Mare!, cridava sense parar.―Sí, Carles, sóc a la cuina. Què vols amb tanta desesperació? ―li va contestar la veu inconfusible de la seua mare.―Mare, pare, no us podeu imaginar que acabe de veure al jardí! ―va exclamar amb tanta emoció com quan va trobar per primera vegada el gat de peluix, regal de la seua iaia Maria―. Un gat, he trobat un gat! I és de veritat! Un gat a la meua casa, al meu jardí ―cridava sense parar.―Ens el quedarem, veritat! Puc donar-li pernil dolç? ―preguntà a la seua mare i al seu pare.Sense esperar resposta, Carles va buscar on posar el pernil. Va remenar la cuina fins que va trobar un pot vell que estava per llançar, l’agafà i va eixir corrents tan ràpid com aniria el Renault de Fernando Alonso.El gat era de color gris i gran, tan gran que Carles li tenia una miqueta de por, per si l’esgarrapava. Li va llançar el pot amb el pernil dolç a prop seu però, com que era de nit, no podia veure com se’l menjava. No se n’havia adonat que era de nit fins que el seu pare el cridà per sopar. El pitjor de tot és que no se’n recordava dels deures que li havien posat. Se’n va anar a dormir tan feliç amb el seu descobriment que la resta del món va desparéixer del seu cap.Al dia següent, va eixir amb un got de llet, però per molt que el va buscar i buscar no el va trobar. Només tenia l’alegria que el pot del menjar estava buit del tot.El Carles es va posar molt trist, però no li va donar temps a res més perquè la seua mare el cridà per anar a l’escola ja que es feia molt tard.―He posat l’esmorzar dintre de la motxilla ―li va dir sa mare.En aquell moment se’n va recordar que no havia fet els deures i sabia que el seu professor s’enfadaria molt, tant que Carles tenia clar que a l’hora d’esmorzar es quedaria dintre de la classe fins que acabara els deures.―Hui, a l’hora d’esmorzar, anirem al gimnàs per fer un experiment ―va dir el professor.Carles es posà content perquè va pensar que no se n’havia adonat el profe del seu oblit. Però, quan va arreplegar per eixir de la classe, el professor li va posar el doble de deures per no portar-los fets.

En tornar a casa, es va trobar de nou amb el gat, i va comprendre que venia de nit. Li va posar un nom. Després de rumiar-s’ho molta estona, li dirien Botines, per tenir les quatre potes blanques. El va agafar lentament i el va acomodar al damunt de les seues cames, es van fer amics, i li va curar les ferides. Un altre dia li va fer una caseta amb unes fustes del pare.Va preguntar als pares si se’l podia quedar. La seua mare li va dir que sí i, a l’endemà, li va comprar pinso, un platet, etc.El Carles es va fer molt responsable, i mai més es va oblidar de fer els deures.El Carles i Botines van passar moltes aventures junts, sobretot, amb la imaginació.Un dia, el Carles s’imaginà que Botines era un tigre i que ell era com una mena de Tarzan, que l’hort era la selva plena d’animals salvatges i caníbals, i que junts lluitaven contra tots ells fent cabrioles l’un damunt l’altre per tot l’hort.

EL LLUMÍ QUE NO VOLIA ENCENDRE’S (Segon premi Secció –A- 2009)

Marco Aroca Pérez

Hi havia una vegada una fàbrica de llumins molt prestigiosa que els fabricava amb la fusta del bosc d’Estrella. Aqueixos arbres tenien la millor fusta del món. I les capses es feien també amb aquesta fusta. El paper de vidre era el millor de tot Madagascar, i el fòsfor també.Els seus clients eren les esglésies, fins i tot la gran catedral de Sant Nicolau, on tots els seus ciris els encenien amb aquests llumins els grans fumadors de puros com el comte de Vistalegre, el duc de Sansení i, fins i tot, el gran rei de les Illes Diamant.Les festes més conegudes finalitzaven amb castells de focs artificials on les cordes dels coets es prenien amb aquests llumins. I en les processons de promeses com la Roà d’Elx, no faltava qui portara la seua capseta de llumins per als ciris.

Les capses estaven decorades per un pintor local, Lluís Roca, que pintava paisatges, escenes quotidianes del mercat, de la plaça del poble, de personatges diversos, etc.El duc de Sant Miquel tenia una cita molt important amb un grup de consellers del rei de les Illes Diamant, que volien fer negocis amb uns empresaris de les Antípodes. Els consellers sabien que el duc sempre feia bons negocis. El duc va donar un puro a cadascun dels que estaven asseguts a la taula i es va disposar a donar-los foc; però, només li quedaven dos llumins a la capseta que estava decorada amb un gat negre, i després de donar foc a tots els presents, només li quedà un llumí per al seu puro, amb el qual per més que ho intentava no aconseguí encendre. Com que era molt supersticiós, va pensar que això era un senyal que alguna cosa no anava bé, així que quan els consellers estaven a punt de signar el contracte, el duc va cridar: “No! Espereu uns dies més, per favor.”Al dia següent va eixir en primera plana de la premsa la detenció d’uns empresaris estafadors entre els quals estaven involucrats aquests.Així, el duc es va salvar d’un problema davant del rei, el qual el va felicitar per com hi havia actuat. El duc va guardar la capseta de llumins amb el llumí encara dins, i el rei li va dir que si volia casar-se amb la seua filla, a la qual cosa ell va contestar amb tota l’alegria del món: Sí.Es van casar i van ser molt feliços junts.I així és com un llumí va canviar la vida del duc per sempre.

Moralitat: de vegades, les coses més insignificants poden resultar decisives en la nostra vida.

EL GRAN LLIBRE (Tercer premi Secció –A- 2009)Josep Manel Escudero López

Hi havia una vegada en una biblioteca un llibre que no l’agafava ningú. Però, un dia, un xiquet anomenat Pere no trobava cap llibre que fóra interessant i, aleshores, va trobar el llibre que no agafava ningú. El va obrir pel primer full i va entrar en un món estrany. En aquell món no hi havia cotxes ni cases ni...; els animals podien parlar, i vivien en un bosc anomenat el “bosc encantat”; les persones no podien dir paraulotes, sols podien menjar fruites, verdures i peixos dels rius; els xiquets eren llestos i ajudaven els seus pares en el camp; l’escola dels xiquets era el bosc encantat.Pere, quan estava passejant, es va trobar un llibre, i li va dir: ―Hi ha un conte en el camí. El va obrir pel final, va eixir d’aquell món i va tornar a la biblioteca dient: ―El que he vist era màgia.I va comprar el llibre i se’l va portar a casa.

I tots els dies anava al conte i es van fer amics.

Conte contat, s’ha acabat.

LES MEUES MEMÒRIES NO INVENTADES (Primer premi Secció –B- 2009)

Diego Blanes Bravo

La meua història pot ser un poc estranya... Pot ser com un ball de princeses i com un gran i lleig monstre.Tota la gent, quan camina pel meu costat, em mira de forma estranya. He vist cares rares, burletes, de fàstic, però mai cap d’amistat.Em diuen Aitor i sóc autista. Tot el món diu que visc en un món diferent al seu, que al meu món tot pot ocórrer, però es mentida. Sols jo sé on visc. Visc en el planeta Terra, però un planeta Terra un poc diferent.Jo podria dir-vos què faig cada dia, i també que tot el que realitze és diferent al que feu vosaltres.Uns anys abans no podia dir tot això que estic dient perquè no estava tractat psiquiàtricament. El doctor Macià m’ha ajudat molt. En aquests moments puc parlar. Com que no crec que tinga molt de temps, ara us contaré el que jo vaig viure:L’any 1973, el dia que vaig nàixer, van ser els millors moments de la meua vida. No em van forçar a fer res més del que podia fer.Als tres anys vaig trobar el meu millor amic, es deia Antoni i era un dinosaure. Al principi li tenia molta por, fins que vaig veure que era agradable. Un dia vaig eixir a passejar amb Antoni i vam conéixer Gabriela, una fada encantada de color rosa amb la pell blava. D’entrada, semblava antipàtica, però quan la vam conéixer millor, era molt dolça.

Ens en vam anar de viatge a Roma, i també vam estar a la Gran Muralla Xinesa; però, com que a mi em feia molta por, vam passar d’un bot a l’Estàtua de la Llibertat, i també vam estar jugant a les bitlles a casa de Zeus, el déu dels déus. Més tard vam anar a la sabana africana i vam estar amb els lleons. Mentrestant, la meua mare em buscava per la meua casa, però no em trobava, era impossible, jo era al parc amb el meu millor amic i amb Gabriela.Mentre jo vivia amb ells, anava passant el temps. Això van ser quatre anys, i al final els vaig oblidar.Jo no era com tots els xiquets de la meua edat. Mai no havia vist la tele, ni havia jugat a un joc de taula... Però jo era feliç.Tenia nou anys quan vaig tindre el meu primer amic de carn i ossos, es deia Miquel i era molt intel·ligent; en canvi jo, no sabia ni sumar u més u. Caminàvem per tots els costats, fins i tot vam fer un tomb amb la nau de “Darth Vader” (l’havia vist per la tele), que era un gran avanç per a mi.Quan ja vaig créixer més, va arribar el dia del meu aniversari. Jo estava assegut en una cadira esperant que vinguera tot el món, mentre mirava fixament el pastís de xocolata amb dos ninots dalt sostenint uns números que formaven un 12. Com no, el primer a arribar va ser Miquel, amb el seu boli i les seues ulleres de cul de got. Caminava molt nerviós i portava un paquet a la mà amb una cinta de color blau (el color blau era el meu color favorit, i ell ho sabia). Quan em va poder llegir el que posava a l’etiqueta, em vaig posar molt content. Deia: “Per a Aitor”. Molt ràpidament vaig obrir el paquet que tenia tantes capes com una ceba i, després d’una estona, vaig descobrir el que era: un llibre. Però jo no sabia llegir. Li vaig preguntar per què m’havia comprat un llibre i ell, senzillament, va dir: No és un llibre, és un quadern. Vaig mirar l’interior i, efectivament, era un quadern. Em va dir que m’havia vist dibuixar i que era meravellós. En saber això, em vaig posar molt content i vaig començar a dibuixar. Era veritat, els meus dibuixos eren fantàstics.A la festa no aparegué cap ànima més, només Miquel, la meua mare i jo.Aquesta és la meua història. Si algun dia veieu un quadre signat Aitor A. és meu.

ELS DIBUIXOS DE LA SOFIA (Segon premi Secció –B- 2009)

Pablo Soler Martínez

No fa molt de temps, en una ciutat, vivia una família que tenia una filla de nom Sofia i era sordmuda. El pare, que es deia Tomàs, i la mare, que es deia Carolina, volien que la seua filla, de major, no tinguera problemes per comunicar-se amb altres persones, i que poguera tindre un treball adequat per a ella; així que, quan Sofia tenia tres anys, els seus pares la van portar a un col·legi on hi havia una professora que ensenyava a xiquets i xiquetes amb dificultats i minusvalideses.Sofia, al llarg dels anys, anà desenvolupant-se a poc a poc. Quan en féu set, ja controlava alguns signes de comunicació per poder parlar amb algunes persones i xiquets. Però no tenia amics. Al col·legi, quan era l’hora del pati, seia en un dels bancs que hi havia i es posava a dibuixar coses que li venien al cap. Un dia que Sofia estava asseguda en un banc, se li va apropar una de la seua classe i li va dir amb gestos: ―Que bé que dibuixes! Em pots fer un dibuix? I la Sofia, com que no podia parlar, amb el cap va fer un gest que indicava que sí que li’l feia. Al cap d’uns minuts, ja havia fet un dibuix ben bonic d’un cavall volador, i li’l va donar. La xiqueta va mirar el dibuix sorpresa de tan bé com dibuixava i, aleshores, va cridar la resta de la classe perquè veren com dibuixava de bé. Sofia tenia un bloc de dibuix i els el va mostrar. A partir d’aquest moment va tindre amics amb qui divertir-se.Quan Sofia féu 17 anys, dominava perfectament els signes de comunicació, i també sabia dir alguna que altra paraula. Els pares se’n sentien orgullosos encara que sa filla fóra sordmuda i, com veien que era una artista dibuixant, li van pagar una carrera.Va anar a una universitat privada que era per a sordmuts, es va esforçar al màxim en els estudis i acabà la carrera de pintora als 20 anys. Una vegada acabats els estudis, es va establir a casa dels seus pares, a l’habitació on ella estudiava de menuda. La va convertir en una espècie de taller on hi havia pintures, aquarel·les i tota classe d’utensilis que fan servir els pintors.

Abans de començar a pintar anà a passejar pels jardins de la ciutat, per veure i per pensar què volia exactament dibuixar. Al final va pensar de fer un quadre on hi hagués un cactus i una flor envoltada de gespa, i va estar treballant en el quadre unes quantes setmanes.La Sofia va penjar el quadre en una exposició i, entre les persones que la van visitar, hi havia un col·leccionista francés famós que es va interessar pel seu quadre. Això, la va fer molt important, i la seua obra va ser coneguda per tot el món. A pesar de la seua minusvalidesa, va veure recompensat el seu esforç.Amb el temps, Sofia no es va casar, però sí que va tindre una família: els seus pares i els seus dibuixos, que la feien FELIÇ.

ELS CINC PÈTALS DE LA ROSA (Tercer premi Secció –B- 2009)

Mireia Vicente Esclapez

Ja fa temps que Justa mira per la finestra, crec que ha caigut en una forta depressió. Està plovent i el soroll de les gotes de l’aigua colpejant per la finestra és l’únic que podem apreciar.Com a germana seua que sóc, pense que he d’animar-la perquè baixe almenys a la vetllada. Abans d’obrir jo la boca, Justa s’aparta de la finestra i es disposa a baixar les dures i rígides escales de la planta de dalt. Una vegada a la sala d’estar, el nostre pare, amb una mirada de tristesa i malenconia, ens fa un gest amb la mà perquè ens posem al seu costat. Estan totes les persones que coneixien la nostra mare, des del forner fins al seu cap del treball. També hi és tota la família.Els presents deixem flors i cartes, i Justa li ha deixat una rosa roja amb cinc pètals que representen l’amor, l’amistat, la complicitat, la confiança i l’afecte que havíem sentit amb la mare.Ja se n’han anat tots, sols quedem el pare, Justa, Maqui (la gossa – Màquina) i jo. Justa està asseguda a la freda i mullada engronsadora del pati. A la mare li agradava aquell lloc.

UN ANY DESPRÉS...

El pare està molt preocupat perquè, des que la mare no està amb nosaltres, Justa s’ha tornat molt rebel.Han telefonat de la comissaria de policia, la meua germana està detinguda. Pel que sembla, Justa ha estat fent pintades a l’Ajuntament junt amb altres amics per diversió. L’han deixada en llibertat vigilada.S’ha passat tres pobles, però a ella li fa igual, això em fa molt de fàstic. He parlat amb ella i m’assegura que els seus nous amics (amb els que estava fent pintades) eren bons xics. Té gràcia, jo pense tot el contrari.He estat investigant sobre eixos xicots (els nous amics de Justa) i era el que jo pensava, tenen antecedents.Hui és l’aniversari de l’àvia (l’única que ens hi queda). Espere que Justa no se n’oblide, perquè li donaria un disgust.Em sembla que sóc malaventurosa perquè la festa ha començat i ella no hi és amb nosaltres. Intuïsc que ja no hi vindrà. Li hem donat els regals a la iaia. Ens ha contat històries de quan ella era jove. Ens hem fet fotos. Ens hem menjat el pastís que, per cert, era de tres xocolates: negre, blanc i amb llet. Estava boníssim!Definitivament, Justa m’ha decebut. El pare i jo hem decidit que cridarem “SÚPER NANI”.La xica sembla molt simpàtica en la televisió, però quan la coneixes és millor. És senzilla, amable, culta, divertida... Ens hem fet molt bones amigues. Ha intentat analitzar el cas de Justa, però com que Justa no hi ha aparegut, no ha pogut fer-ne res. Això no és propi de la meua germana. Ja fa temps que SÚPER NANI se n’ha anat. Jo estic en el suau, blanet i còmode sofà de la sala d’estar, a l’espera que torne Justa.

Són les tres del matí i l’únic que puc sentir són els roncs del meu pare (no sé com pot dormir sabent que la meua germana encara no ha tornat).M’he despertat bruscament perquè he escoltat el so distingit de la nostra vella però bonica porta. Amb ella ha aparegut Justa, que semblava un poquet insegura i espantada. Als braços portava moltes bosses que, en eixir de casa, no duia. Si no m’enganye, eren bosses de BERSHKA, STRADIVARIOUS, PINK, PULL AND BEAR...Anit tinguérem una petita conversació sobre què es podia fer i què no. Ella s’ho va prendre malament perquè se suposa que com que és la major per dos minuts (som bessones)...Les nostres amigues o, més bé, ara les meues amigues estan molt preocupades pel que li passa a Justa. Em diuen que mai s’està amb elles. Jo no sé que dir-los, perquè seria molt fort comentar-los que Justa no vol saber res de les xafarderes de les meues amigues.

UNS QUANTS ANYS DESPRÉS...

A la meua germana, per trist i cruel que siga, però just, la van ingressar en un Centre de Menors, per robar, fer pintades, gravar vídeos de pallisses que donaven els seus amiguets a altres adolescents... D’altra banda, el pare es va suïcidar perquè no suportava la situació familiar. No sé com s’ha de sentir la meua germana sabent que part de la culpa que el meu pare s’haja suïcidat és seua.Jo tampoc és que estiga genial perquè he d’anar a un psicòleg per recuperar-me del trauma que m’ha causat tot això: la mort (dolorosa) de ma mare, el comportament de la meua germana bessona (Justa) i el suïcidi de mon pare.

LA PANTERA ROSA

LA NOIA A LA FINESTRA (Primer premi Secció –C- 2009)Cristina Machuca Noguera

Fa poc temps, en un petit museu d’un petit poble, van portar un quadre molt famós del pintor Salvador Dalí. El quadre era meravellós: la germana del pintor, Anna Maria, apareixia d’esquena recolzada en una finestra contemplant el paisatge marí.Diuen que un dia un home molt pobre que vivia prop del poblet va anar al museu per visitar expressament aquesta obra d’art. Tota la gent pensava que era un poc solitari i introvertit perquè mai no havia convidat ningú a sa casa de la muntanya, i només baixava al poble quan hi havia de comprar. La realitat, però, era una altra. Era una persona amb molta imaginació i prou intel·ligent, a qui agradava asseure’s a l’aire lliure i llegir historietes als pardalets. A ell, li haguera agradat moltíssim ser professor o pintor, però els seus pares

no podien pagar-li una carrera i hagué de conformar-se amb llaurar el camp.Un bon dia, l’home es va assabentar per la fornera que anaven a portar aquell quadre. L’havia vist moltes vegades en el llibre d’art que havia trobat dins d’un contenidor. De totes les fotografies que hi havia, aquella era la que més li havia agradava. Totes les nits obria el llibre i es dormia mirant-la, pensant com seria tenir aquella xica davant per retratar-la en un quadre... Se sentia molt identificat amb aquella xica. La considerava una persona solitària, com ell mateix es considerava. Entre ells dos existia un vincle de sentiments molt forts. Ell pensava que s’assemblaven molt, patien la seua soledat en silenci i no es queixaven de la seua situació, al contrari, gaudien de tot el que els envoltava, admiraven la natura i sabien escoltar el seu so particular. Que bé que es trobarien els dos junts, gaudint de la bellesa del món però sense trencar la pau i el silenci. Encaixarien com dues fitxes d’un trencaclosques, perfectament, sense haver de forçar res... Tot hauria de ser tan senzill, tan natural...Al dia següent, l’home es va alçar molt d’hora per arribar prompte al museu. Estava molt excitat i nerviós. Quan hi va arribar, encara estava tancat. Es va asseure en un banc que hi havia a la porta, va fixar-hi els ulls i va començar a esperar impacientment. Als 15 minuts va aparéixer el responsable del museu, que va saludar l’home cordialment i va obrir la porta. Aquest el va seguir, va pagar l’entrada i va creuar el llindar.―En pot dir on s’exhibeix el quadre de la noia a la finestra? ―li preguntà al responsable.―És clar! Sap quina és la sala més petita, la que hi ha al fons? ―L’home va afirmar amb el cap―. Doncs allí la trobarà. Espere que li agrade.―De segur que sí!Quan va desaparéixer l’encarregat, va començar a córrer cap a la sala on trobaria el quadre, aquella obra d’art que tant anhelava veure. Va travessar les altres sales sense detenir-se a veure-hi res. Tot allò li semblaven simples dibuixos de xiquets comparats amb el que esperava veure. Començà a divisar la noia abans d’entrar a la sala. Sols veia la seua silueta, però ja li va semblar la xica més bella que havia vist mai. Va deixar de córrer. Ara volia contemplar-la des de tots els llocs i perspectives, de més lluny i de més a prop. Tornà a disminuir el pas fins que va entrar a la xicoteta sala i es va aturar. Allí estava ella, esperant-lo. Es va asseure al sòl i va creuar les cames. Es va passar hores i hores contemplant aquella figura immòbil, amb els rínxols del cabell moguts pel vent, el vestit adaptant-se a la seua silueta tan perfecta, les cames lleument creuades per abocar-se còmodament a la finestra... N’estava enamorat, no li importava admetre-ho. Li agradava aquella noia encara que no tingués rostre. No se’n va adonar de la presència de l’encarregat al seu darrere fins que aquest va tossir discretament per captar la seua atenció.―Disculpe, però és hora de tancar el museu.―Quant val? Quin preu té?―El quadre? No, no... No es ven, sols s’exhibeix.

Decepció. Ràbia. Impotència. Tot això va sentir l’home quan va rebre la resposta; però, sobretot, sentia amor, un amor immesurable per aquella noia que li robava la son. Va abandonar la sala tristament.Quan ja eixia del museu, es va fixar en un cartell a la paret: “Es necessita vigilant nocturn”. Interessats, pregunteu dins pel director del museu.Era un missatge caigut del cel. Era la seua oportunitat. Tornà a entrar-hi.―Escolte, estic interessat per l’anunci.―Doncs, vinga amb mi, el director és al seu despatx.Van travessar tot el museu i van veure fugaçment la seua mussa. Entraren al despatx i el director li va oferir seure.―Bona vesprada, sóc el senyor Macià, director del museu. Està ací pel treball de vigilant nocturn, no és així?―És clar, senyor Macià! M’agradaria molt fer aquesta faena.―Però, sap que és molt dura? No pot dormir mentre estiga de servei, i ha de treballar tota la nit, des de les 22.00 fins a les 6.00 h., perquè encara no hem trobat altra persona interessada en el treball.―No m’importa. Necessite aquest treball ―va mostrar molt d’èmfasi en dir la paraula necessite.―D’acord! Doncs, ací està el contracte. Llija’l tranquil·lament i, si l’accepta, me’l porta demà signat. No s’oblide de portar el full amb les seues dades personals.―I no puc signar-lo ja mateix i començar aquesta nit?―Si vosté vol...Després de signar el contracte, li van donar l’uniforme i una llanterna. Es va quedar tot sols al museu. Bé, sols no, gaudia de la companyia d’Anna Maria, la xica dels seus somnis... Va fer una volta per totes les sales per comprovar que tot estigués en ordre; després, va anar a la sala menuda on es trobava el meravellós quadre que, per a ell, s’havia convertit en el santuari particular.A la poca llum de la lluna que es filtrava per la finestra encara semblava més bella. S’assegué com al matí i es posà a mirar-la. Durant tota la nit no va parar de dir-li coses precioses en veu baixa.Així passaren els dies. No sols gaudia d’ella per la nit, sinó que també hi anava de matí i, per tant, es passava tot el dia davant del quadre. Ni dormia ni quasi menjava.Una nit que es trobava assegut com sempre, la son el va véncer i es va adormir. Somià que la noia li parlava des del quadre, li deia que anara amb ella. Quan es despertà, es notà molt estrany, alguna cosa havia canviat: el sòl de fusta del museu... ja no hi és! ―pensà. S’alçà sobresaltat, també per l’efecte de la llum que hi havia a pesar que era encara de nit. Quan els ulls s’hi acostumaren, va veure la noia. Però, aquesta vegada veia el seu perfil, estava al seu costat, podia tocar-la... Estava dins del quadre! Va recórrer amb la punta dels dits el seu braç, fi com la seda. La noia va girar-se cap a ell, fent que l’home plorara, no se sap si de sorpresa o d’alegria.―No plores, amor meu, que ja estem junts per sempre. Per fi has vingut. No saps com m’oprimia la soledat ací dins. Quan vas

començar a parlar-me sabia que trobaries la manera d’estar amb mi. Estic enamorada de tu i ni tan sols conec el teu nom.―El meu nom no importa, Anna Maria. Crec que l’he oblidat. Ara sols importem tu i jo, nosaltres.I així l’home va conéixer l’Anna Maria. Encara continuen els dos abocats a la finestra, contemplant el vaixell que va per l’aigua i olorant la sal de la mar. L’home embolcalla la cintura de la noia amb el seu braç, però ningú que contemple el quadre pot veure’l si no està realment enamorat, o això en conta la llegenda.Ara, Anna Maria, no se sent sola, i l’home és feliç de fer-li companyia.

EL COR DE L’UNIVERS (Segon premi Secció –C- 2009)Susana M. Martínez Pérez

Quan jo tenia huit anys la meua iaia va morir, ja amb huitanta-sis. Va ser molt dur per a mi ja que era una de les persones que més volia. Ella m’entenia, i sempre em contava uns contes fascinants. Sis anys després, la meua família i jo estàvem de mudances. Ma mare m’havia encarregat arreplegar les coses xicotetes i emmagatzemar-les en caixes de cartó. Estava en l’habitació de la meua iaia on conservàvem tots els seus records, de manera que estava obrint i tancant calaixos quan, una taula que actuava com a doble fons d’un dels calaixos, va caure. Hi havia moltíssima pols i no vaig aconseguir veure res, però vaig poder agafar un paquet lligat amb una vella corda. Aparentment, era l’única cosa que hi havia. Vaig estirar la corda per obrir-lo i aparegué una fotografia emmarcada molt antiga, en blanc i negre, de la meua iaia i jo. Al davall hi havia un collar preciós, un cordó de plata molt antic del qual penjava un vidre blau tan lluent i lluminós com una pereta. Estava tan perplexa que es va caure el marc amb la fotografia a terra; llavors, el vidre es va trencar i, de les restes, sobreeixia una carta. La vaig obrir i la vaig llegir:

Volguda néta:Vull que acceptes com a hereva meua este collar. No és un collar qualsevol. Este vidre és el cor de l’univers, que necessita ser custodiat perquè ningú l’utilitze causant mal. I tu hi eres l’apropiada, per tindre un cor noble i bo. Mentre que portes posat este collar, el teu ser es reflectirà en l’univers; és a dir, si plores, plourà; si t’enfades, tronarà. Passarà el mateix en qualsevol altre cas, com si t’alegres o entristixes, però amb diferents resultats. Sé que és difícil de creure, però m’has de fer cas. Protegix el collar, porta’l amb tu i no deixes que ningú te l’arrabasse, perquè hi ha persones que coneixen

d’este vidre i s’hi voldran fer. A més, tin en compte que és una joia molt valuosa. Pren-lo com un regal. Cuida’t. Has sigut sempre la meua major alegria. Et vull.De la teua iaia.

Al principi vaig creure que era un altre d’eixos contes que la iaia sempre em narrava; però, encara que no ho creia, li vaig fer cas, i portava el collar sempre amb mi, perquè era de la meua iaia i, en teoria, un regal seu; per tant, tenia un valor incalculable per a mi, encara que, de vegades, em despistava i oblidava on l’havia posat. Llavors passaven dues coses: la llum del vidre es feia més potent i, a més, pegava bots, com un peix fora de l’aigua, de manera que era fàcil trobar-lo Una vegada em vaig barallar amb una amiga i no vaig poder evitar de plorar. Eixe dia, per la meua culpa, es va haver de cancel·lar l’entrenament a causa de la pluja.Procurava estar contenta perquè així podia eixir a la terrassa a prendre el sol. El collar em feia sentir que la meua iaia estava sempre amb mi. Este era el meu segon cor, un cor màgic i extern.Un dia, anant del col·legi a casa, acostumada a ficar el vidre per dins de la camiseta perquè no cridara l’atenció més del que ja ho feia, uns lladres me’l van arrabassar d’un tiró i se’n van anar corrents. Em vaig enfurir molt. Em trobava impotent, i vaig pensar que ja l’havia perdut definitivament. De sobte, un tro va retrunyir, i en acabant altres dos més, quan em vaig adonar que no procedien de la meua imaginació. Vaig mirar el cel. Havia passat d’un color blau clar a un altre de violeta, i després gris ennegrit, que es mesclava amb uns núvols arremolinats i carregats d’electricitat. De veres estava tan furiosa com semblava representar el cel?, perquè jo em creia més pacífica. Van començar a impactar trons contra el terra, l’un darrere l’altre, perseguint el recorregut dels lladres i, d’esta manera, els tallava el pas. Vaig aconseguir el collar, i per fi em vaig convéncer que este era de veritat i, com va dir la meua iaia, el cor de l’univers.Al cap d’uns anys, quan jo ja no era una xiqueta, únicament vigilava que estiguera penjant del meu coll perquè em donara forces i m’ajudara en el meu dia a dia. Agafava el vidre blau, l’envoltava amb tota la mà i l’estrenyia molt fort perquè l’univers sentira el meu xicotet avís: “Sssss, ajuda’m a seguir endavant i aconseguir les meues metes”. Semblava infantil, però jo sabia que m’escoltava. Amb molt d’esforç i eixa xicoteta ajuda tot em va anar bé: en els estudis, en el treball, en l’amor... i en la família. Ara protegisc tres cors: el de l’univers, el meu i, més avall, un molt xicotet que batega ràpid i fort, el del meu fill. El futur guardià aventurer del cor de l’univers que, sempre que hi haja persones bones, estarà en pau.

GRÀCIES PER DEIXAR-ME IMAGINAR (Tercer premi Secció –C- 2009)

Rahma Lemaaizi Gómez

Hi havia una vegada una mansió, la més gran, imponent i meravellosa mansió de tota la comarca del Baix Vinalopó on estiuejaven els ducs de Montblanc.Aquesta història es va desenvolupar al segle XX, exactament l’any 1992.En aquella gran, imponent i meravellosa mansió on estiuejaven els ducs de Montblanc vivia una altra família com a servents masovers: la família de Joan, el petit i alhora el més gran de la casa.Joan era treballador, honrat i intel·ligent, tant que als seus set anys tenia la mentalitat d’un xicot de 12, i a eixa edat, als 12, és quan va conéixer la seua companya i amiga fins a l’eternitat.Era un 20 de juny, la família Montblanc estava preparada per passar tres divertits mesos en aquell increïble lloc. El senyor i la senyora Montblanc tenien una filla que es deia Anne-Claire, de 12 anys, exactament els mateixos que Joan, amb la petita diferència que ella era la filla d’uns ducs francesos i, ell, el fill d’uns servents honrats i treballadors, però servents, i amb petites o grans diferències, qui diu que no existix un món on no hi ha unes persones diferents a unes altres?A les huit del matí exactament, els senyors de Montblanc van baixar d’un voluminós Cadillac roig, i en eixe moment Joan va descobrir que tenia davant dels seus nassos la millor companya de tota la seua existència.―Bon dia, senyors! Com ha anat el viatge? ―va preguntar el pare de Joan.―Excel·lent.―Me n’alegre moltíssim, senyor.Passades unes hores després de l’arribada dels ducs, el dia va transcórrer com sempre, excepte per a Joan, que es quedava a la lluna de València cada vegada que veia Anne-Claire, i de la mateixa manera va transcórrer el dia per a la filla dels ducs.A les huit de la vesprada van posar el sopar, i el senyor de Montblanc va presentar Anne-Claire a aquell xiquet tan simpàtic que es posava d’un roig com la tomaca cada vegada que ella se li apropava.―Bona vesprada, Joan.―Bona vesprada, senyor―Vull presentar-te la meua filla Anne-Claire, espere que trobes en ella una bona companya de jocs.―Hola! ―va dir Anne-Claire.―És un plaer ―va dir Joan.

Quan va acabar de presentar-los, el senyor Montblanc se’n va anar a continuar amb el seu sopar.―Com ha dit el meu pare, m’agradaria ser una bona companya de jocs per a tu.―M’alegra molt que digueu això, senyoreta Anne-Claire, però no sóc un bon passatemps.―Per què ho dius, això?―Sóc diferent a la resta.―En el meu món no hi ha persones diferents a unes altres.―No n’hi ha?―No.―I quin món és eixe?―És el més meravellós món de tots, on sols hi existix una manera de ser mitjançant la igualtat, i on sols hi ha un sentiment.―De quin sentiment parles?―Si em deixes que demà et mostre eixe món, potser el descobriràs per tu mateix.―Quan i on?―Demà al matí t’espere en el llac que hi ha al costat del jardí.―Allí estaré.I d’eixa manera els dos xiquets es disposaren a anar-se’n a les seues respectives habitacions, o quasi.―Eh, Joan.―Sí?―Bona nit!―Bona nit!Ara sí, d’eixa manera els dos xiquets se n’anaren a les seues respectives habitacions.Eixa va ser la millor nit de Joan, perquè hi havia encontrat en Anne-Claire la millor companya de jocs que es podia imaginar, i també va ser la millor de tantes altres que hi estaven per arribar.Al dia següent, a les huit del matí, Joan es va alçar ràpidament i es va posar camí del llac que hi havia al costat de la mansió on l’esperava una xiqueta de cabells daurats, ulls blaus com el cel i cara blanca i perfecta com si d’una nina de porcellana es tractara.―Bon dia! ―va dir Anne-Claire.―Bon dia! ―va respondre Joan.―Com has passat la nit?―Bé, molt bé. Però, on està el món eixe tan meravellós que dius?―Cal creuar el riu.―Com?―Passant per eixe tronc de fusta que hi ha.―Les dames primer.―Molt cavallerós per la teua part, però preferisc que sigues tu el primer.―Com tu digues.Quan els dos xiquets van passar el tronc de fusta i van arribar a l’altra part del riu, un d’ells es va portar una gran decepció.―No hi ha més que arbres i pedres, i és igual que l’altra part del riu on està la mansió.

―Exacte.―Exacte?―Ahir vaig dir-te que en el món no hi havia res diferent a la resta de les coses, i així és.―Tot açò per a veure arbres i pedres?―Jo no sols estic veient arbres i pedres.―Tu tens molta imaginació.―Exacte.―Exacte?―Tot allò que necessites per gaudir és imaginació.―I eixe sentiment del qual em vas parlar, quin era?―Tot al seu temps. No pots obligar a un sentiment que es manifeste quan tu vullgues.―Tu ja l’has descobert?―Què?―Eixe sentiment.―Es pot dir que fa poc de temps que l’estic experimentant.―Saps, crec que això de la imaginació és una bona idea.―Sí.―I ara què fem?―Podríem jugar a alguna cosa.―Que et sembla el joc: “tu la portes”.―No sé, a mi realment m’agrada més parlar amb tu que no jugar a un joc.―Doncs parlem.I així es van tirar dues hores. Van riure, jugar, i, fins i tot, van imaginar.Després d’eixe llarg període de temps amb la seua gran companya de jocs, Joan es plantejar com hauria sigut l’estiu si no haguera conegut a eixa gran xiqueta que, fins i tot, per a ell s’havia convertit en algú més important.A la nit, Joan no podia dormir, i va pensar que seria bona idea anar a l’altra part del riu a aprendre a imaginar aquell món del que tant parlava la seua amiga, aquell món que al principi li semblava una bajanada, però que ara li estava semblant la millor de les idees que hi havia escoltat, sí, la millor sense diferències: un món lliure, un món tolerant, i en eixe món és on a partir d’ara viuria amb Anne-Claire per a sempre.Al dia següent, al matí, Joan anava a anar a córrer al riu quan es va encontrar Anne-Claire que es disposava a tocar-li a la porta.―Bon dia!―Bon dia!―On vas?―A córrer. Vols vindre?―Clar que sí.Quan van arribar a l’altre costat del riu van començar altra vegada a fer-se preguntes.―Quan s’acabe l’estiu, què farem Anne-Claire?―Supose que esperar l’estiu del següent any.―I tu podries esperar tot un any?

―I eixa pregunta?―Saps què Anne-Claire, ja crec que sé quin eixe sentiment.―Sí?―Sí. Ahir vaig estar pensant en aquest mateix lloc.―I que senties en pensar en eixe sentiment?―Simplement no pensava en el sentiment, sinó en una persona.―I que senties en pensar en eixa persona?―Una cosa molt estranya en la panxa.Quan Joan va contestar a eixa pregunta Anne-Claire es va apropar a poc a poc fins a estar completament l’un al costat de l’altre, i va fer una altra pregunta.―I quan eixa persona està molt prop teu, què sents?―Que el cor em va molt ràpid.―I t’agradaria dir-li alguna cosa a eixa persona?―Sí.―Què?―Que l’estime i que m’agradaria, si em deixa, agafar-li la mà. Que creus que em contestaria?―Que sí.―Aleshores, te l’agafaré ara mateix i no la deixaré mai.―Joan...A Anne-Claire no li va donar temps d’acabar la frase perquè en eixe moment Joan va provar el sabor d’aquell sentiment del qual Anne-Claire tant parlava.―Saps, Anne-Claire, que t’estime?―Saps, Joan, que t’estime?―Gràcies.―Per què?―Per deixar-me imaginar.Després d’eixe dia, l’estiu va passar molt ràpid, i, sense adonar-se’n, quedava solament un dia perquè Anne-Claire tornara a França. És clar que cap dels dos no se’n volia separar, però de vegades les coses no són com un vol.―I què farem ara Anne-Claire?―Recordar, sols recordar.―Jo no vull recordar, vull que continue fins sempre.―Et promet que fins i tot en la distància no me n’oblidaré, de tu.―Promet escriure’t tots els dies fins tornar a vore’t.―Promet contestar-te tots els dies fins tornar a vore’t.I amb un bes es van acomiadar l’un de l’altre.Joan, com va prometre, li enviava cartes tots els dies. I, Anne-Claire, com li va prometre, li contestava totes les cartes que ell li havia escrit. Però un dia no va obtindre resposta, i així i tot Joan no va perdre les esperances perquè l’estiu següent ja estava molt pròxim.L’estiu va arribar i, amb ell, també van arribar els ducs de Montblanc, però aquesta vegada sense Anne-Claire.Joan es preguntava què passava sense obtindre resposta, fins que un dia el duc de Montblanc li va entregar una carta.

―Era l’última que va escriure. Ningú no l’ha llegit perquè ella volia que fores l’únic que ho fera, i així ha sigut ―li digué el senyor de Montblanc.―Però, senyor, què ha passat? Per què no ha vingut?―Totes les respostes les trobaràs en esta carta fill meu.Joan va anar corrents a la seua habitació i es va posar a llegir eixa misteriosa carta que deia:

«El meu molt estimat Joan, sent no haver pogut correspondre a les teues cartes, sent dir-te que estic en l’hospital de Lió i no he pogut escriure’t, però vull fer-te saber en esta última carta que les he llegides totes, absolutament totes, i que fins ara no he pogut oblidar el millor estiu no sols de tota la meua vida, sinó de tota la meua existència. Fins ara no he pogut oblidar la manera tan dolça de com em vas dir que m’estimaves. Hi ha tantes coses que fins ara no he pogut oblidar... Sempre has sigut tu qui m’ha donat les gràcies per tot, però en realitat sóc jo qui he de donar-te les gràcies per haver fet de la meua persona la més feliç de la Terra. Moltíssimes gràcies per deixar-me imaginar. Sí, per deixar-me imaginar eixe meravellós món igual per a tots on tu feies un paper importantíssim per a la meua felicitat. Gràcies, gràcies i mil vegades gràcies. Vull dir-te que no deixes que la tristesa t’envolte, i recorda sempre esta història petita, insignificant, però nostra. El meu estimat Joan. Fins a l’eternitat»

Quan va acabar l’última carta, Joan se’n va anar corrents a l’altre costat del riu, a aquell món on no hi havia diferències, a aquell món on va descobrir el més meravellós dels sentiments: “l’amor”. I amb eixes paraules gravades a la memòria, va entendre que en eixe moment no havia finalitzat tot, sinó que havia començat la més meravellosa de les històries.

«El meu estimat Joan, fins a l’eternitat»

EL CERVELL NO ACTUA PERQUÈ SI (Primer premi Secció –D- 2009)

Alejandro Segarra Quiles

El cos llastimós d’un individu perdut arreu del món. La vida eterna és sols un malson del qual tothom vol despertar. Tots som homes i dones al mateix temps, tots som iguals. “Un dia un xic va nàixer i es va dir a si mateix: ‘jo vull ser recordat’. Un dia una xica va nàixer i es va dir a si mateixa: ‘jo vull ser recordada’”.

Tots dos van seguir el mateix camí. Tots dos van ser recordats. Ells recordaven gent que sempre va ser recordada, herois i monstres, tots recordats malgrat els segles que passen, que transcorren, que vindran.“Ell va iniciar una carrera com a advocat. Ella va iniciar una carrera com a policia”.

Mai no van coincidir, mai no es van conéixer. Cadascun vivia en un lloc del globus, cadascuna tenia una història i, al mateix temps, les històries eren una.“Un dia es va alçar i va tornar a pensar: ’vull ser recordat‘. Un dia es va alçar i va tornar a pensar: ‘vull ser recordada’”.

Ella acabà la carrera i començà a treballar com a policia. Ell seguia estudiant, no era suficient. Passaren els anys, molts anys, els suficients, els justos. Ella va caure malalta. Ella, al llit, ja sabia que no aguantaria molt més. Cada vegada que els seus néts entraven i eixien es preguntava “seré recordada pels meus fills?” Ell va tindre un accident, un cotxe va passar molt ràpid. Ell ja no és el que era quan treballava d’advocat, no tenia aquella rapidesa que va perdre amb els anys i que va

decaure com la seua pell. El cotxe passà molt ràpid, l’agafà, aquest frenà. Ell es va trencar la columna, paraplègic total, no podia moure més que un braç. Va estar uns mesos a l’hospital. Després l’enviaren a casa, li donaren l’alta. A ell que més li donava si ja li quedava poc de vida?“Un dia ella es va alçar amb un dolor de pit molt fort. Ho sabia, era el final. Va intentar burlar el dolor, va soltar llàgrimes. L’única cosa que s’havia proposat en la seua vida no la va aconseguir: ’ser recordada‘. Foren les seues paraules, cap altres.”

“Un dia es va sentir més invàlid que mai, la seua mà va deixar de moure’s. Ho sabia, era el final. No sentia cap dolor mes que el del seu cor. Una sola cosa es va proposar seriosament: ‘vull ser recordat’. Unes paraules que van anar en la seua ment durant anys i que no es veien fruits. Anava a ser oblidat.”

Tots dos van plorar durant unes hores recordant la seua vida, la vida que se’ls escapava. Van tancar els ulls, no els van obrir, mai més... Tots dos els van tancar, van pensar que ja mai més serien recordats, que cap dels seus records tornaria a fluir, però s’equivocaren. Les llàgrimes que van vessar, cada gota era un record de la seua vida, cada llàgrima era un segon, un minut, una hora, un any... La gent diu plorar d’alegria. La gent diu plorar de tristesa. Jo dic plorar, simplement plorar. Van morir sense saber que les gotes que vessaven portaven records, records fugaços i inoblidables, records que perduren en una ment, des del moment que naix fins al moment que mor. Aquestes llàgrimes plenes de records caigueren a terra, i poc després es van convertir en gas, un gas ple d’alegries i penes. Aquest gas va pujar a l’atmosfera, una atmosfera plena de records de tot tipus, des de l’arbre més vell que va ser calcinat i convertit en pols i fum fins a la roca més pesada desfeta i transportada pel vent. Una atmosfera que ha viscut des de sempre i que per sempre perdura, saturada de records, records que estan tan a prop de la gent i alhora tan lluny. Mai no els podrem tocar, però sempre estaran a prop. Sempre seran recordats, ho sàpiguen o no. La seua essència està per l’aire que respiremQuan era petit hi havia algú que em deia que els somnis no sols són els desitjos que tenim ni el que ens ocorre mentre dormim, sinó que la mateixa vida és un somni, un somni que fins i tot després de morts seguix latent.Aquest somni m’ha portat alegries i penes com a tothom, però m’ha donat una oportunitat, una oportunitat de ser jo i no un altre. Me n’alegre.Una cançó diu una frase que em va penetrar, i li vaig traure el meu propi significat: “Diuen que la llar es troba on es troba el cor. Quina llàstima! El cor de la gent no batega al mateix temps, batega a destemps”. Paraules cegues, paraules buides, i al mateix temps tan lluminoses i plenes. Paraules que em van marcar, paraules que crec certes, ara i sempre.

“El cos és així i punt. Pot tindre defectes, però és així. El cervell és el que ho controla tot i sap molt bé el que fa. Ells ploraren al final de la seua vida perquè el cervell va voler donar-los l’oportunitat de llançar a l’exterior aquelles llàgrimes plenes de records, records que avui i demà aspirem. El cervell no actua perquè si.”

RECORDS A OLIVA (Segon premi Secció –D- 2009)

Adrián Dols Candela

Joan tenia 10 anys, viva a Oliva en una casa bastant gran ja que hi vivien sa mare Marina, son pare Josep, son germà Xavi i la seua iaia Trini, a qui estava molt unit.Joan passava hores i hores amb la seua iaia, eren inseparables. Joan es podia passar tota la vesprada amb la iaia escoltant les emocionants històries que li contava o simplement passant el temps.Un dia d’hivern, Trini es trobava malament, i no li ho va voler dir a ningú per no preocupar-los. Es va gitar al llit de vesprada i a la matinada del dia següent encara hi era... Marina, sa filla, en adonar-se’n va entrar a l’habitació i li va pegar un colpet al llit per cridar-la però, com que la vella dona no es mogué, s’aproximà al llit i va veure que la pobra dona havia mort. Va voler trucar al 112, però ja era massa tard. Com que era hivern, Joan era a casa ja que hi havia nevat molt. Quan es despertà, a les 10.30 del matí, son pare va parlar amb ell i li ho va dir. Joan se’n va anar a la seua habitació plorant i no en va eixir fins a dos dies després. No menjava, no parlava, i no volia fer res. Però, va passar el temps i Joan va anar millorant, i a poc a poc va tornar a ser com era. Ja tenia 14 anys quan, al mes de maig, es van canviar a una altra casa que tenia dos plantes. En la de davall hi havia un menjador molt gran, una cuina, un rebedor i una sala d’estar, i en la segona planta hi havia tres dormitoris: un per a Marina i Josep amb un llit de matrimoni, un altre per a Xavi i un altre per a Joan. També hi havia una habitació on guardaven les antigues pertinences de la família, entre les quals estaven les de la seua iaia, i on Joan no entrava mai perquè tenia por de posar-se malament, però en el fons volia entrar-hi.Una nit d’estiu, quan Joan ja estava gitat, va escoltar música i es va alçar. Ell no sabia d’on venia aquella música, i per això es va posar a buscar fins que en va trobar la procedència: venia de l’armari que tenia a la seua habitació. Obrí la porta de l’armari amb una mica de por i es va trobar amb una antiga ràdio que no recordava haver vist mai i, menys, haver-la engegat. L’apagà i es tornà a gitar. Al matí següent volia contar-li-ho a son pare o a sa mare, però no ho va fer

per no pegar-li més voltes al tema. Les pròximes nits, Joan pensava que tornaria a passar-li alguna cosa semblant, però no va ser així.Al cap d’unes setmanes, quan ja era agost, Joan estava al llit i tornà a escoltar una música, i sense pensar-s’ho ni un segon anà cap a l’armari, però aquesta vegada hi havia una antiga ràdio, una nina, també molt antiga, i un espill de color daurat molt vell. Joan no s’ho explicava. Ho va agafar tot, ho va ficar en un caixa i ho va guardar en un calaix de la seua habitació. No li digué res ni als seus pares ni a son germà. A la nit següent, Joan tornà a escoltar aquella música i anà al calaix, però no hi havia res; després, s’aproximà a l’armari, però tampoc hi havia res. Joan va anar seguint la música i se’n va adonar que eixia de l’habitació dels trastos antics. Quan se n’adonà, corregué al llit i s’adormí.Van passar uns dies i, quan Joan ja pensava que no passaria res més, una nit es despertà perquè un xicotet raig de llum eixia de l’armari. Quan s’alçà per veure què era, se’n va adonar que es tractava d’un antic fanalet que ell no recordava haver vist. No li va donar molta importància ja que feia dies que no ocorria res fora del normal. El va apagar i, de sobte, s’escoltà aquella música. Es posà a buscar i va veure que eixia del calaix d’on van desaparéixer la nina, l’espill i la ràdio. No ho va suportar més i s’ho contà als seus pares.Quan Joan els ho contà, als seus pares, sa mare de seguida identificà els objectes, eren de la iaia, però no li ho va dir. Li va dir que deixarien passar un temps i, si tornava a passar, prendrien mesures. Però Joan els va dir que ja havia suportat molt i que no podia més. Així que els seus pares van posar càmeres per tota la segona planta i es van posar a gravar de nit.Van transcórrer tres nits i no va passar res, però Joan cada vegada estava més aterrit; fins i tot, quan mirava les gravacions, deia que veia esperits i fantasmes.Al cap d’unes setmanes de gravacions van descobrir perquè ocorrien tots aquests successos. En una gravació es veu com Joan, noctàmbul, s’alçà, anà a l’habitació on estaven les pertinences de la iaia, n’agafava els trastos i els posava a l’armari. Algunes nits els tornava a l’habitació.En veure això, Joan es tranquil·litzà i se n’adonà que de tantes ganes com tenia per dintre de tenir la seua iaia, i de recordar-la, s’alçava de nit sense saber-ho.Des d’aquell dia, Joan sempre anava a l’habitació i recordava la seua iaia amb un somriure als llavis.

EL PODER DELS DÉUS

(Tercer premi Secció –D- 2009)Rubén Brau Mora

Em dic Manel, tinc 15 anys i ara vos contaré la meua història.Tot va començar el 13 d’abril de 2009, el dia del meu quinzé aniversari. El meu professor de geografia havia convocat una eixida per a buscar restes arqueològiques a la “Serra del Molar”, a la Marina (Elx). Ningú havia demostrat mai que hi haguera restes arqueològiques, però el meu professor n’estava segur. Així que allí estava jo, mort de fred mentre buscava restes amb el meu millor amic, l’Andreu. Havíem fet grupets de dos o tres persones per abraçar més terreny. No vam trobar res en les cinc hores que hi vam estar. L’autobús ens esperava ja quan em vaig trompejar amb alguna cosa. Era una pedra circular amb unes decoracions molt estranyes i, enmig, posava amb lletres daurades: “Trenca’m”. No sabia què fer, així que me la vaig emportar a casa dins de la motxilla sense que ningú se n’adonés. Ja una vegada a ma casa vaig agafar un martell i amb un fort colp vaig partir aquell disc petri en dos. Enmig de les restes hi havia una petita planxa d’or on deia:“Has sigut escollit per a governar aquest planeta. Aquesta nit, si fas cas d’això, se’t concediran els poders necessaris. Agafa 10 objectes i dorm amb ells aquesta nit i, l’endemà, despertaràs amb els poders que per a tu representaven aqueixos objectes. Has de saber que això és irreversible si no és que passa cap catàstrofe que pose en perill el planeta”

Després de llegir això em vaig posar a pensar i, finalment, vaig decidir de fer-ho. Vaig baixar al carrer i em vaig passejar per la Foia per veure que agafava. Mentre caminava pel parc, una ploma em va caure al cap: Vent; després, vaig entropessar amb un encenedor: Foc; vaig veure una pedra: Terra; vaig agafar una botella mig plena: Aigua; vaig veure una flor i la vaig agafar: Vida. I així fins als deu: vent, foc, aigua, terra, vida, gel, raig, temps, tecnologia i espai. Els vaig ficar en una bossa i em vaig gitar amb ells. Aquella nit vaig dormir malament: em feia mal l’esquena, tenia basques, estava xop de suor... L’endemà, però, em vaig alçar, vaig anar al bany i em vaig rentar la cara, me la vaig eixugar, em vaig mirar a l’espill i vaig llançar un crit de terror. A la meua esquena tenia dues ales blanques, com les d’un ocell. Ma mare va vindre corrents i també va fer un crit, igual que mon germà. Però això no era tot, ja no tenia orelles, sinó que tenia dues ales més. Les de l’esquena devien mesurar tres metres cadascuna, les de les orelles uns 30 centímetres. No m’ho podia creure, el meu somni de tota la vida fet realitat. A poc a poc es va dibuixar un somriure en la meua cara i em van esclatar llàgrimes als ulls. Eren les set i mitja del matí i a les vuit em venien a buscar els meus amics per anar a l’institut, així que vaig començar a preparar-me. El més difícil va ser vestir-me: vaig intentar ficar-me les ales per dintre dels pantalons, però era impossible caminar; també vaig intentar

encollir-les dintre de la camiseta, però també era inútil, a més de dolorós; així que ma mare va fer un forat tot just on anaven les ales a la camiseta que m’anava a posar, de manera que les ales es veien però ja no em molestaven. I amb tot això, es van fer les vuit. Vaig baixar les escales i vaig veure l’Andreu. Aquest em va mirar i jo li vaig tornar la mirada. Havia amagat les ales rere meu, però eren tan grans que es veien les puntes, així que les vaig obrir per ensenyar-li-les. L’Andreu va fer una cara d’horror que va acabar en un somriure, a l’igual que Sara, Marina i Bea, les altres tres amigues que m’acompanyaven a l’institut. Una vegada ja a classe, vaig seure en la meua cadira. Vaig haver de passar les ales per damunt del respatller, però em resultava incòmode. Tot això davant dels meus companys i del professor de geografia. Vaig acabar per posar la cadira de costat per a tindre les ales en bona postura. Durant tot el dia els meus companys em miraven rar (em sembla que per gelosia) i em demanaven explicacions, així que jo els les vaig donar. I, mentre parlava, me’n vaig recordar de la bossa amb els objectes. Quan vaig arribar a ma casa, ma mare estava molt preocupada, però no li vaig fer cas i me’n vaig anar directe al llit. La bossa ja no estava, i quan li vaig preguntar a ma mare, ella em digué que no l’havia agafada. Vaig buscar la placa d’or. Ara tenia unes inscripcions noves:“El poder ja és teu i, com pots veure, ara tens l’element que vas trobar primer. Per a canviar d’element només has de pronunciar-lo en veu alta i canviaràs a aquest element. Amb els teus poders pots controlar tot el que tinga a veure amb l’element actual, només has d’imaginar-lo, però ves amb compte o podràs fer molt de mal.”

Vaig agafar la placa i me la vaig emportar a l’habitació dels meus pares, on hi havia un espill molt gran. La vaig tornar a llegir i ho vaig provar: “Terra”. Les ales de l’esquena es van anar tornant d’acer a partir de l’arrel i les ales de les orelles es van tornar de diamants. La meua pell també va canviar, va adquirir una lleugera tonalitat marró. A continuació vaig dir: “Foc” i les ales es van tornar roges i es van encendre (cosa que em va donar un ensurt), igual que les de les orelles. També la meua pell es va posar un poc roja. Després: “Aigua” i les ales es van tornar blaves i, en comptes de tindre plomes, es van convertir en membranes, com les de les orelles, i la pell es va fer d’un to blau. “Vent” i vaig tornar a l’estat del principi. Ara havia de provar els meus poders però, abans, havia de volar. Em vaig pujar a la terrassa i vaig fer uns aletejos per enlairar-me. Vaig pujar uns quants metres i, de sobte, vaig caure, però, abans de tocar terra, vaig posar les mans davant i un corrent d’aire em va mantindre surant fins que vaig caure. Només van ser 10 centímetres de caiguda, així que només em vaig danyar el nas. Ara ja sabia que, en cas de caure, podia salvar-me usant els meus poders. Em vaig posar dempeus i vaig obrir les ales. Vaig fer dos aletejos i em vaig pujar a la barana. Armat de coratge i seguretat vaig fer un aleteig més i em vaig tirar avall. Mentre queia, vaig posar les ales rígides i vaig començar a planejar. Va ser l’experiència més increïble que es pot tindre: volar amb les teues pròpies ales per primera vegada. Vaig

aterrar suament i vaig començar a fer bots d’alegria. Després me’n vaig anar cap a l’edifici més alt del poble i vaig pujar volant fins al terrat. Vaig començar a córrer i, abans d’arribar a la barana, vaig fer un aleteig que em va impulsar per a poder agafar altura per a planejar. Vaig estar planejant durant una llarga estona fins que em vaig adonar que tots els cotxes que anava passant es paraven per fer-me fotos o gravar-me. Aleshores, vaig fer un potent aleteig i vaig pujar sobre els núvols. Aquella mar de núvols era meravellosa. Des d’un clar vaig veure allà baix una platja deserta. Em vaig inclinar molt cap a la dreta fins que em vaig quedar en vertical, vaig tancar les ales un poc per a fer menys fricció al vent i, just quan només quedaven uns pocs metres per a xocar amb el terra, vaig posar les mans davant i amb la força del vent vaig parar la meua caiguda per complet. Aquell era un bon lloc per a practicar els meus poders.Amb l’element “Vent” vaig imaginar dos tornados als meus costats i, de sobte, va passar això. Amb l’element “Terra” vaig imaginar... bé... no ho sé molt bé, però va aparéixer un diamant gegant allí davant. I l’element “Aigua” va ser el que més em va agradar: em vaig ficar dins l’aigua i amb els poders vaig fer pujar una gran esfera d’aigua on em vaig banyar durant tota la vesprada.A l’endemà, vaig decidir no anar a l’institut. Mentre veia les notícies em va sobresaltar una imatge meua prou clara mentre volava. Vaig pensar que ja que m’havien vist, podia governar el planeta. Sí, era una bona idea. Vaig dir: “Tecnologia” i em vaig enlairar i vaig veure un descampat. Vaig imaginar que hi havia una torre blanca, de metall, i que arribava fins a més amunt dels núvols i, de sobte, d’un simple tros de metall que hi havia, la torre es va alçar a poc a poc. En uns cinc minuts, la torre va prendre una altura increïble. Vaig enlairar-me (per cert, amb Tecnologia, les ales es tornaven d’acer, com amb Terra, però amb moltes línies negres rectes, com fent una xarxa d’eixes dels ordinadors. Eixes línies que hi ha a les peces planes de color verd) i vaig pujar al cim de la torre, on hi havia una aeroport sencer. La torre s’anava aprimant conforme pujava, però a la meitat es tornava a fer grossa i acabava en una espècie de plataforma gegantesca amb forma oval. Vaig pensar que allò de l’aeroport estava bé, però que no hi havia lloc per a viure, així que em vaig imaginar una esfera de vidre. Allí, enmig de l’aeroport, va començar a créixer una branca metàl·lica. Com si fos una planta, es va elevar i va fer un bulb de vidre a la punta. Vaig pujar per la branca (que tenia escales) per veure si es podia pujar sense ales. Vaig arribar al bulb i vaig obrir una porta que hi havia. Aquesta donava a una sala enorme, era com un d’eixos llocs que ixen per la televisió on es reunixen els polítics, però molt més gran. Els seients s’enfilaven per la paret. Enmig de la sala hi havia una petita plaça i, enmig d’aquesta, hi havia unes escales de caragol que s’enfilaven fins al sostre de la sala. Ara sí que vaig usar les ales per arribar-hi. Una altra vegada vaig obrir una porta, ara al sostre, i em vaig quedar al·lucinat: hi havia una habitació gegantesca, com una suite d’un hotel, però molt millor. Allò era ma casa. Era increïble.

Les setmanes següents van passar tranquil·les. Em vaig emportar els meus pares i mon germà a la nova casa. Tenia tantes habitacions que si algú volia alguna cosa especial només m’ho imaginava i apareixia immediatament, com la Sala de les consoles o la Sala dels animals. Convidava freqüentment els meus amics a veure una pel·lícula o a jugar un partit de futbol a la Sala del futbol. L’irònic de tot allò és que la gent “interessant” de l’institut que mai no se m’havia apropat, ara volien ser els meus amics, però no ho van aconseguir.Un dia, mentre l’Andreu i jo jugàvem amb les nostres PSP, l’alarma es va activar (vaig posar una alarma perquè m’informara de les coses importants que ocorrien al planeta) perquè el forat a la capa d’ozó s’estava estenent. Vaig eixir volant per un dels vitralls. “Vida” ―vaig dir― i vaig tancar lleugerament les ales (amb “Vida” les plomes es convertien en fulles i les ales s’allargaven), i vaig començar a volar a una velocitat increïble. Vaig arribar a l’Antàrtica i vaig pujar a una altura que si no fóra per l’element que portava hauria mort del poc oxigen que hi havia. Vaig frenar quan vaig arribar a prop de l’espai i vaig estirar els braços. Vaig imaginar que el forat s’anava tancant i això va passar. Conforme anava tancant les mans, el forat retrocedia fins que es va tancar del tot. Ara vaig dir: “Terra” i vaig tancar les ales amb mi dins, com si foren una armadura, i em vaig deixar caure. Allò si que era velocitat, era superior a la d’un transbordador espacial. Quan quedaven encara uns quants quilòmetres per tocar terra, vaig obrir les ales. “Aigua” ―vaig dir― i la meua intenció era caure a la mar i després pujar amb l’impuls aconseguit. Vaig tornar a tancar-me dins de les ales i ara em vaig deixar caure completament. Com era d’esperar, vaig caure a l’aigua, i amb la força de la caiguda vaig crear un esquitx d’aigua a la superfície equivalent a la d’una bomba. Vaig seguir caient cap al fons. Vaig obrir les ales i em vaig corbar cap amunt per apujar-me. Amb l’impuls aconseguit vaig eixir de l’aigua com un raig. “Vent” ―vaig dir ara―, vaig frenar amb els meus poders i vaig gaudir d’un tranquil vol cap a casa: la Torre.

LA TERRA ESTÀ MALALTA (Primer premi Secció –A- 2010)Carlos Giménez Cañizares

A la Terra li fa mal l’Amèrica Central, l’Àfrica, la Xina, i té malestar general amb Espanya, Portugal i Rússia. Ja no sap què fer: s’ha pres banys d’aigua freda, ha dit als seus amics els núvols que li donaren banys, també ha dit al seu amic Llorenç que li donara banys de llum solar... Però, res de res. Continua malalta.Lola, la Lluna, li ha dit que el millor és que es prenga un llarg descans, així que ha decidit que se n’anirà de viatge una temporada a l’univers del costat, ja que li han dit que hi ha un lloc molt tranquil.A les tres setmanes, la Terra ha tornat com nova. Ja no li fa mal res, però l’han recomanat que no faça molt d’esforç, així que entre tots hem de tenir-ne cura perquè no es torne a posar malalta.

EL DRAC FARTONET (Segon premi Secció –A- 2010)

Manel Roig Monfort

Hi havia una vegada un drac anomenat Fartonet.

Fartonet es menjava totes les paraules dolentes que escoltava als patis de totes les escoles. Però, va arribar un moment en què ja no podia més, caminava molt lent i no arribava a temps d’enxampar-les i pegar-los un mos. El van haver de posar a dieta.Aleshores, els xiquets i les xiquetes ja no deien més paraulotes dolentes, i el drac es va aprimar.

L’HOME I LA GAVINA (Tercer premi Secció –A- 2010)

Xavier Sánchez Martí

Hi havia una vegada un xiquet que volia ser pilot d’avionetes i totes les nits somiava que solcava el cel blau. El temps passava i el xiquet creixia i, finalment, oblidà el seu somni.Quan ja fou un home, ni se’n recordava de les avionetes ni del cel ni de volar, treballava en una oficina i tots els dies eren iguals.

Un dia, quan era l’hora de tancar, l’home va eixir i se’n va anar a casa. Però, de camí, quan anava pel passeig marítim, va trobar una gavina ferida. La va agafar i la portar a una clínica veterinària. El veterinari la va curar i li va dir a l’home que la gavina no podria volar mai més. L’home la va agafar i se’n va anar a casa molt trist.Al cap del temps, l’home i la gavina s’havien fet amics a poc a poc. La gavina molt sovint li contava a l’home la sensació de volar, de la frescor del vent a la cara i de com eren els núvols. I l’home començà a recordar el somni que tenia quan era menut: volar.Aleshores, l’home es va apuntar a una acadèmia de pilots i, quan ja sabia pilotar, va agafar la gavina i la va pujar a l’avioneta. Aleshores la gavina va tornar a sentir una altra vegada la frescor en la seua cara. L’home va ajudar la gavina i la gavina va ajudar l’home a fer els seus somnis realitat.

MIGUEL I JO (Primer premi Secció –B- 2010)

Andrés Alapont Durá

Un dia, en eixir de l’escola, anava jo corrents cap a casa per tal de contar al meu avi allò que ens havien explicat.―Hola, avi! Avui a classe ens han contat la vida de Miguel Hernández. Vivia a Oriola, com tu de xiquet.―Miguel, Miguelín, el cridaven en el poble.―Aleshores, tu el conegueres?―Clar que sí!―Conta’m com era.―Bé, jo el vaig conéixer un dia de dissabte. Com que no havia d’anar a l’escola estava en el carrer quan va creuar un ramat d’ovelles i, al front d’aquestes, anava Miguelín. Com serà la vida d’un pastor ―vaig pensar―. Així que decidí seguir-lo. Vaig camejar una bona estona, amagant-me d’arbre en arbre, fins que vam arribar en un puig on les ovelles van parar per menjar l’herba. Ell es va seure a l’ombra d’un arbre mentre deia:―Que pot rimar amb aquesta paraula...De sobte, vaig relliscar i vaig caure.―Eh, qui està ací?―Sóc jo ―vaig dir.―Què fas tu per ací, xiquet?―És que estava mirant com pasturaven...―Com et diuen?

―Lluís, però en diuen Luisito i tinc 10 anys.―Jo sóc Miguel, Miguel Hernández. Encantat ―em va dir mentre em donava la mà. Vam fer una encaixada i ens vam seure a l’ombra.―Saps, jo ara ajude el meu pare pasturant el ramat, però un dia seré un poeta.―Un poeta?―Sí, és gent que fa poemes on expressen els seus sentiments. Miguel i jo vam estar parlant molt de temps mentre ell m’explicava tots els avantatges i desavantatges d’un poeta. Ens vam fer molt amics.―Avui ja és tard, he d’anar-me’n a menjar. Per què no tornes dissabte que ve?―D’acord! He passat una bona estona amb tu, Miguel.―Fins dissabte.Vaig estar tota la setmana esperant el dissabte. Vaig contar aquella experiència als meus amics i als meus pares. El dissabte següent, Miguel em va dir:―Lluís, tinc el meu primer vers:

Glu glu gluHace la lecheCuando cae en el cubo

―Que et sembla?―Per alguna cosa s’ha de començar, no?Els dos ens vam partir de riure. Així vam fer durant moltes setmanes. Contàvem coses que ens passaven: acudits... Miguel també feia versos i, a poc a poc, es va fer un bon poeta.Tot anava bé fins que un dia Miguel es va quedar embadalit.―Miguel, torna a la Terra ―li vaig dir.―Eh? Què et passa avui?―Doncs, estic... no sé... som somiant. Crec que estic... enamorat.―Enamorat? Estàs enamorat?―Sí, estic enamorat de Josefina, la costurera del poble. Aquesta vesprada li ho diré.Dit i fet. Aquella vesprada va anar on Josefina treballava. Pel que fa a mi, la curiositat em va fer apropar-me a vore Miguel com picava la porta i li obria la xica.―Josefina, jo, se... se que no ens coneixem molt, però...―Pots anar al gra?―Sí. Estic enamorat de tu!―Doncs, tu no ets el meu home. Adéu! ―va dir amb molt de geni mentre tancava la porta.No cal dir que Miguel va quedar molt deprimit.Més tard el vaig trobar a la plaça del poble, estava fet mistos. Per tal d’animar-lo, li vaig dir:―Vaig escoltar la contestació de Josefina. Crec que va ser una mica dura amb tu.―Sóc un fracassat...―No ets un fracassat. Ara et rendiràs, o vols ser poeta.―Home, no em rendiré en la poesia.

―Doncs és el mateix. Avant Miguel.―Tens raó. Ho aconseguiré, segur.―Així es parla. Bé, me n’he d’anar a casa. Que tingues sort.―Gràcies Lluís. Adéu!El dissabte següent va vindre molt feliç.―Com va anar la cosa? ―li vaig dir.―De meravella. Li vaig enviar un poema d’amor i es va replantejar la cosa. A més a més, vam eixir a passejar.―Que bé, ja la tens en la butxaca.―I tant que sí. D’ací a poc ens casarem.Els dos van ser molt feliços les setmanes següents entre el casament i tota la resta de coses.Tot anava bé fins que un dia no el trobava per cap lloc. Finalment, aní a sa casa i el vaig trobar al seu escriptori mentre feia un escrit rabiüt amb els ulls plens de llàgrimes i recitant allò que escrivia:

¿No cesará este rayo que me habitael corazón exasperadas fieras?¿No cesará esta tercera estalactita?Este rayo no cesa, no se agotaEstá destinado piedra de mi brota.

―Miguel, què et passa?―No ho entendries.―Si no t’expliques, no et podré ajudar.―S’ha mort el meu millor amic, Ramón Sije. No és possible... No és possible...―Ho sent molt, jo. Però no pots seguir així. La vida continua. A més, sempre em tindràs a mi.―Gràcies, Lluís.Ens vam fer una forta abraçada. A l’endemà, en eixir de l’escola, vaig anar a la plaça. Estaven muntant un escenari. Miguel hi era.―Hola Lluís ―em digué―. Vaig a llegir uns poemes per a la inauguració de la nova plaça de Ramón Sijé.―Que bé. Avui demostraràs el teu talent.Aquell esdeveniment va ser molt emotiu. Miguel no pogué evitar les llàgrimes. Quan créiem que totes les desgràcies s’havien acabat, el vaig veure a sa casa preparant una maleta.―A on vas? ―A un lloc de desgràcies. A la guerra.―A la guerra? Per què?―Per a fer justícia ―va dir mentre es penjava un rifle com si fóra una canya de pescar.―Adéu! ―va dir molt seré.Em vaig quedar de pedra.Va eixir al carrer per trobar-se amb uns hòmens, tots amb fusell, que anaven amb un camionet. Estava clar, tots aquells xicots anaven a la guerra.

Passaren dies, setmanes i mesos sense que Miguel en tornara. Aquell temps em va semblar segles. Ja hauria de ser important aquella guerra per a Miguel, perquè ell li tenia odi a les guerres.Un dia, en passar per davant d’on vivia Miguel, vaig veure que n’eixia gent. Hi vaig entrar per preguntar per Josefina i em van dir que havia tingut un xiquet, i allí al llit era ella, molt contenta, amb un xiquet al braç.―Felicitats! Segur que Miguel es posarà tan content que demanarà un permís per tornar al poble.―Tan de bo ho fera! Lluís, fes-me un favor, escriu-li una carta i conta-li que és pare.―D’acord!Li vaig escriure tot seguit una carta on li deia:Per a Miguel:Hola! No t’ho creuràs... Eres pare. Josefina m’ha dit que et diga que li diran Manolet. Que se t’assembla molt. És un nen molt bonic. Espere que estigues bé.Josefina va rebre contestació però, en veure el sobre i el remitent, quasi se li para el cor. Deia:“Prisión de Alicante”No és possible...

Miguel deia:Una alegria entre tanta desgràcia.Em vaig alegrar molt pel naixement deManolet. Aquí no sóc lliure i per tant m’ésimpossible escapar.

Només llegir la carta vaig fer una bogeria: vaig agafar la bicicleta i vaig començar a pedalar com si l’ànima fugira del dimoni amb una destinació: la presó d’Alacant. Vaig arribar suat i atemorit i, després de donar-li unes voltes, vaig trobar un forat al mur, estret, per on vaig passar. I quina casualitat que vaig arribar en un pati on en aquell moment vaig veure Miguel en un racó.―Lluís ―em va dir en veure’m―, què fas aquí?―La guerra és molt injusta Lluís. Ara vés-te’n que no et vegen els guàrdies.―Tornaré a visitar-te ―vaig dir començant el camí de tornada.Vaig pedalar amb ràbia i amb els ulls plens de llàgrimes. No podia creure allò que li passava a Miguel.Aní a veure Josefina per tal de contar-li la meua aventura. Li vaig dir que repetiria el viatge i que si volia alguna cosa. Em donà un escrit que deia:Estimat Miguel, nosaltres tampoc no estem bé. Per menjar, res més tenim que cebes.Ja dintre de la presó, Miguel va llegir en silenci, un silenci que es va trencar quan Miguel amb ràbia recitava:La cebolla es escarchacerrada y pobre,escarcha de mis días

y de mis noches.―Si així queda bé, dóna-li-ho a Josefina. Adéu Lluís.Li doní la carta a Josefina i va començar a plorar desconsoladament.A la setmana següent vaig anar altra vegada a visitar Miguel. En passar pel forat i dirigir-me a la seua cel·la, vaig veure que no hi havia ningú, i vaig pensar: “L’han alliberat”. De sobte, però, hi va entrar un guàrdia i em va dir:―Oye, que haces aquí, chaval?―Dónde está Miguel?―Ha muerto esta mañana. Y vete por donde viniste no sea que cambie de idea.Em vaig quedar paralitzat. Vaig començar a tremolar i a plorar desconsoladament. No m’ho podia creure, però havia d’eixir abans que vinguera algú. Ara comprenia allò que em va dir Miguel una vegada, jo tampoc no entenia la mort del millor amic, una situació que mai haguera pogut pensar. No ho entenia. Vaig pedalar amb ràbia tot el camí de tornada. Vaig anar al puig on pasturaven les cabres de Miguel. L’arbre tenia un forat que ens servia d’amagatall. Allà guardava Miguel uns fulls. En vaig veure un que deia:Per a LluísPer si alguna cosa em passara, aniré algra. Has sigut un gran amic, sense el teucostat no haguera arribat a ser poeta.Aquest últim vers es per a tu:Niño radianteVa mi sangre contigo,Siempre adelante.

Va començar a ploure, els papers es van mullar, no de la pluja, sinó de les meues llàgrimes.Encara recorde Miguel com si estiguera viu, i seguirà sempre viu, però al fons del meu cor.

EL REI BABAU (Segon premi Secció –B- 2010)

Àlvar Campello Miralles

Fa molt de temps va nàixer el petit fill d’un rei. El xiquet va créixer fins als cinc anys molt mimat i tranquil, la seua vida era un paradís, fins que el seu pare li va dir que havia d’estudiar. El príncep s’hi negava sempre. Els seus pares intentaven que estudiara, però ell no atenia a les classes i mai feia els deures. Es va fer rei i seguia sent un babau.

Aquest rei es cridava Josep, era alt, de cabells ondulats i negres com la foscor d’una cova, d’ulls blaus com el cel i amb un bigot negre, no molt gran, que semblava un ratpenat enganxat al nas, que era el que més destacava de la seua cara. Josep tenia un conseller reial molt llest que li donava molts bons consells i que li resolia problemes complicats. Li deien Silmus, al conseller, però quasi tots li deien Sil.―Senyor, hauries d’estudiar ―li deia Sil a Josep.―Bah!, dius el mateix que els meus pares. A més, per a què voldria jo estudiar si et tinc a tu que penses per mi? ―li contestava sempre Josep.―Però, senyor, arribarà un moment en què jo no podré resoldre-us cap problema, conflicte o dilema que tingues ―li responia, com de costum, el conseller.―No digues xorrades, home, que això no ha passat ni passarà ―seguia dient-li Josep.Sovint solien tindre aquest tipus de conversacions.Un dia, uns lladres molt astuts, llestos i hàbils, tant pensants com físicament, van tenir la gran idea de robar-li, al rei. Qualsevol diria que era una cosa de bojos, ja que el rei té molts guàrdies i una meravellosa presó on podia convidar els lladres, però aquests sabien que el rei era un babau i que el podrien véncer fàcilment.Els lladres van començar per buscar en llibres d’arquitectura d’aquell castell la forma de penetrar-hi. Un d’ells va descobrir un mapa d’un soterrani secret que ni Josep sabia que existia; un altre va trobar un passadís secret per anar d’aquell soterrani directament al saló reial, que és on es trobaven els objectes de més valor.Mentre que els lladres ideaven el robatori, el rei estava menjant-se un pollastre rostit amb creïlles i bevent un vi molt dolç. En acabar de menjar, Josep es va gitar al seu llit per fer la migdiada quan, de sobte, va escoltar xafades a la sala. Hi va anar per veure que era i es va trobar amb set persones amb capes negres que estaven robant or, diamants i més objectes de valor que hi havia.―Guàrdies, guàrdies, com han entrat aquests lladres? A la presó! ―va cridar el rei.El conseller es va avançar i va intentar detenir-los, però es va donar per vençut en tan sols uns segons.El rei i el conseller van veure la porta per on havien entrat els lladres i, atrets per la curiositat, hi van entrar.Quan els guàrdies ja n’eren a prop, els lladres van entrar al soterrani i van tancar la porta. Els guàrdies no sabien per on entrar-hi. Allà es trobaven els guàrdies, el rei i el conseller, que va caure en un sot. Les parets del sot estaven humides i Sil no en podia eixir, només podia veure el que hi ocorria. Aleshores, va veure que hi havia una eixida si Josep li taponava la fugida als lladres enderrocant un munt de pedres damunt l’entrada.―Josep, arrenca la pedra que es troba al vèrtex de l’angle recte de l’eixida ―va cridar Sil.Josep no sabia que era un angle recte ni molt menys un vèrtex. No sabia com reaccionar i, en veure que els lladres fugien, va començar

a desprendre pedres del formigó a la babalà fins que va desequilibrar el castell i tota la paret se’n va venir a baix, i seguidament mig castell. Els lladres, però, en van fugir per entre els enderrocs. Josep va ajudar Sil a eixir-ne i va pensar que estudiar era important. Per la seua culpa, els lladres van poder fugir amb molts diners i mig castell s’havia enderrocat. Entre els diners que havien robat, els diners que s’havien perdut entre els maons i el formigó i les despeses dels danys, Josep havia perdut quasi tota la seua fortuna.Gràcies als ciutadans i a la bona empatia de Sil, Josep va tindre una última oportunitat: es va fer tan llest que, de vegades, Sil deia: ―Quasi que fas el meu treball.

I conte contat, aquest conte s’ha acabat.

UNA REALITAT (Tercer premi Secció –B- 2010)

Pablo Hernández Juan

1990 Pontevedra

Hui, 1 d’abril, he decidit escriure la meua vida. No sé si algú la llegirà. No sé si a la gent l’ajudarà. Però, el que sí que sé, és que a mi em servirà per saber d’on vinc i on he d’anar.La meua vida va començar un dia 4 de maig quan la meua mare, a l’Hospital de Pontevedra, amb molt d’esforç i de felicitat, em va invitar al món. A la meua família, li va agradar molt la meua aparició.La meua infància no va ser difícil, ja que la meua família tenia diners per a la meua alimentació i per als meus estudis.Al col·legi em tractaven d’allò més bé, com als altres. Les meues notes eren excel·lents. En primer de BAT vaig decidir anar-me’n pel món de la medicina, però quan vaig arribar a segon de BAT vaig començar a no dedicar temps als meus estudis i, aleshores, la meua família va començar a rebre informació dolenta sobre mi i els meus estudis. Els meus pares, arreu d’això, em van comunicar que a partir d’ara estudiaria tres hores diàries. I jo m’ho vaig prendre tan malament que vaig decidir deixar d’estudiar i anar-me’n de casa.Quan la meua família se n’adonà, ja estava jo vivint en casa d’uns amics. Ací vivia com un rei, però al cap d’un any van haver d’anar-se’n per assumptes familiars. A partir d’ací me’n vaig adonar que el

meu futur no seria gens bonic, sinó ben bé al contrari, la meua vida tenia tot el caire de tenir un final dolent. Dormia sota els ponts, menjava aliments en mal estat i portava la mateixa roba tots els dies.Quan ja tenia 25 anys, vaig començar a agafar-li el gust a l’alcohol. Al començament només en prenia un poquet, però al cap d’unes setmanes vaig començar a ingerir grans quantitats.Un dia, mentre preníem alcohol, un amic em va donar a conéixer la droga. D’entrada vaig pensar que li hauria de dir que no, però després vaig pensar que em faria més feliç; així que li vaig dir que me’n donara un poquet, per a saber què era i quin sabor tenia. Em va agradar tant que vaig començar a consumir-la habitualment. Com és lògic, pensareu que com podia comprar-la, i, evidentment, la resposta és, encara que no m’agrade dir-ho, robant i amenaçant la gent. No volia veure que allò estava acabant amb la meua vida. Jo pensava que la droga ho era tot, i que allò em feia més feliç.El dia 30 de gener la policia em va agafar mentre amenaçava un home. Quan em van portar al jutge, aquest m’imposà 10 anys de presó. Primer pensava que m’estaria pocs anys en la presó i que en acabant seguiria fent el d’abans, però els anys en la presó anaven passant i cada vegada pensava més en com els meus pares intentaven educar-me i en què m’havia convertit la droga, i, dia a dia, anava recapacitant sobre tot allò i sobre el meu aspecte, que encarna que jo no volia, era bastant dolent.Quan vaig eixir de la presó ja tenia 39 anys. Li vaig dir a totes les persones que m’envoltaven que no tornaria a repetir l’errada que havia tingut. Em donaren l’esquena, però a mi no m’importava. A continuació, vaig decidir buscar alguna forma de poder solucionar el problema que havia tingut amb la droga, i vaig trobar una solució: anar a una organització on ajuden la gent amb problemes de drogoaddicció. Al cap de nou anys ja estava en molt millors condicions, i vaig decidir intentar fer les paus amb els meus pares. Quan vaig arribar a la casa on jo em vaig criar, els meus pares no m’hi van deixar entrar. Jo els vaig dir que volia contar-los tot el que m’havia passat, però ells no volien saber res de mi. Quan, finalment, vaig poder entrar-hi, els ho vaig contar tot, els ets i els uts, però a ells semblava que els feia igual. No obstant això, els vaig proposar un tracte: jo em quedava vivint a casa seua uns anys mentre estudiava i, quan n’acabara, em buscaria la vida. S’ho van pensar i finalment van dir que sí. Vaig començar a estudiar i al cap de quatre anys vaig acabar. Quan me’n vaig anar estava alegre i satisfet, perquè havia vist que els meus pares tornaven a confiar en mi.Ara treballe, visc en una casa i tinc 55 anys. Gràcies als meus pares he pogut prosperar en la vida. Ara em toca seguir a mi.

RECORDS D’UNA VIDA (Primer premi Secció –C- 2010)

Rahma Lemaaizi Gómez

He passat tota la meua vida buscant alguna cosa, però no sabia què era, sentia que hi havia quelcom que em faltava, com si sentira un buit i haguera d’omplir-lo, i no me n’adonava que el que buscava ho tenia al davant. Hi ha una frase: “Carpe diem quam minimum credula postero” (viu cada moment de la teua vida com si fóra l’últim de la teua existència) que sempre m’ha paregut la típica frase tòpica, però vertadera com cap altra. És veritat que has d’aprofitar cada moment, perquè, encara que hi haja un dia plujós, encara en les més tristes o meravelloses circumstàncies el temps passa i, per a alegria o desgràcia, ja no pot tornar.De vegades ens queden els records, les promeses, les imatges, les persones, els amors... records. Hui isc al carrer i recorde la meua infantesa, la meua adolescència, la meua joventut i la meua maduresa, i en cada etapa, en cada record, hi ha una persona, sempre la mateixa.La meua néta em diu: “iaio, existix realment la vertadera amistat?” I, sincerament, hui en dia és vertaderament difícil trobar-la. Ens hem convertir en un món material, avariciós i consentit, però també hi ha gent bona, amable, educada, que amb un simple somriure alegren el món. I qui tinga la gran sort de tindre a una d’eixes persones en els moments difícils, en els durs, que et recolze, que t’aconselle, que conega totes les teues virtuts i el teus defectes, i que seguisca amb tu desinteressadament, que ho agafe a la seua vida amb un ganxo de ferro com va dir Shakespeare, perquè en eixes persones és on podem trobar la vertadera amistat.Veig com els meus fills arriben a casa després d’un dur dia de treball i es queixen de la crisi, de l’economia, de la hipoteca, dels seus matrimonis, del director de la seua empresa i, fins i tot, de la pesada de la veïna d’enfront.Jo recorde que abans, amb poc en teníem molt, i tal vegada fóra perquè era una manera de viure diferent, tal vegada era perquè

havien altres valors, o tal vegada perquè guanyar-nos el pa del dia a dia era diferent.No sóc un home distint dels altres: he estimat, he rigut, he plorat, he gaudit, però, sobretot, he viscut, i això és el més important. La meua vida, plena ja d’enyorances i de records, té la satisfacció de poder contestar a la meua néta dient-li: sí, existix la vertadera amistat, i més enllà d’eixe meravellós sentiment n’hi ha un altre, un sentiment que ens eleva a la nostra essència, un sentiment únic: l’amor, una barreja de dolçor, amargura, felicitat, tristesa...; però, sobretot, de comprensió, companyonia i admiració.Un dia vaig conéixer la Lluïsa, la filla dels amos d’una petita fonda prop del poble. Per aquell temps, jo tindria els 15 anys. Després de morir els meus dos germans menuts per un brot de meningitis en vaig quedar de fill únic, i per a poder traure endavant la meua família vaig haver de deixar l’escola i posar-me a treballar. Vaig aconseguir treball en les vinyes de la família Mejía, els pares de la Lluïsa. La Lluïsa i jo sempre havíem sigut inseparables. De petits anàvem junts a l’escola, i ja anys enrere sempre m’havia paregut una persona increïble. L’admirava, l’admirava pel seu coratge, per la seua manera de viure: era una dona totalment diferent a les dones d’aquella època, ella volia ser lliure, independent i això la feia única.L’experiència m’ha ensenyat que de vida, només que n’hi ha una, i que per a una que en tenim i com de ràpid passa, s’ha d’aprofitar. Com? Vivint, amant, somiant, amb els peus a terra naturalment. Hi ha persones que creuen que no necessiten l’amor de ningú, ni l’amistat, ni els somnis... Però, què és una vida sense amor, amistat i somnis?Hui la gent viu amb pressa, amb estrés ―de casa al treball i del treball a casa―, i no es fixa amb que el temps passa i quan vols recuperar-lo ja no pots.Un any després de començar a treballar en les vinyes dels Mejía, amb coratge i valor, em vaig atrevir a dir-li, a Lluïsa, que el meu cor portava el seu nom des del començament de la meua existència, i que l’estimava i l’estimaria fins al final dels meus dies, i així va ser. Amb ella vaig aprendre el significat d’una vida plena de pujades i baixades. Ella va ser el significat de la meua vida.Amb el pas dels anys vaig conéixer una nova experiència: la de ser pare, formar una família.Jo pensava que ja tenia la meua vida feta, que ja tenia tot el que una persona podria somiar: una dona a qui estimava més que a la meua vida, uns fills que eren l’alegria del meu cor, un treball... Tot! Però, per coses de les quals et penedixes, vaig deixar de cuidar la meua vida, la meua família, l’amor, i em vaig concentrar únicament en el treball, en mi mateix, en la vinya que ara em pertanyia, i vaig deixar passar el temps, sense gaudir... Un dia, una estranya força molt més poderosa que l’amor i més obscura que els cels, em va arravatar la Lluïsa. Des d’eixe dia vaig començar a recapacitar, a pensar que si haguera aprofitat més el temps amb ella, si li haguera dit més vegades quant l’estimava, eixa força estranya anomenada mort haguera tardat més a portar-se-la o,

almenys, ho haguera fet sabent ella que l’estimava. Per això, als meus fills, a ells, que són el resultat de l’amor que jo sentia per la Lluïsa, intente ensenyar-los que la vida és única i cal aprofitar-la cada segon, cada minut, cada hora, mostrant els sentiments i, sobretot i més important, s’ha de viure, deixar viure i ser feliç.

L’ALCALDE (Segon premi Secció –C- 2010)

Marina Vanessa Mollà Martínez

Hola, sóc Marina, tinc 12 anys i m’agradaria contar-vos un succés que em va passar al poble de Topares, un poc lluny d’ací.Tot va començar un dia de maig, el 28 concretament, de l’any 2006. Hi havia anat a veure un cosí meu. Topares és un poble molt bonic i tranquil, però tota la tranquil·litat es va acabar quan una nit fosca hi va arribar un home desconegut per al veïnat. Aquest anava tot vestit de negre, des de les sabates fins al barret, que portava ben ficat al cap i quasi li tapava la cara. Va fer una passejada pels carrers del poble en aquelles hores de la nit i, poc després, va desaparéixer misteriosament, i ningú no va poder saber per on se n’havia anat. L’endemà al matí, tothom tossia a Topares: grans, menuts, homes, dones, grossos, prims, alts i baixets, i fins i tot gats i gossos. Allò era com si fos una epidèmia catarral. No era normal com bé podeu suposar.―Txum! Txum!―Atxim! Atxim!―Bu! Bub!―Ehem! Ehem!S’hi tossia de totes les maneres imaginables, i cadascú tenia la tos amb personalitat pròpia. El més graciós de tots era el gosset de l’alcaldessa que, com que era tan menut i ple de pèl, quan tossia es tirava cap enrere i els pèls el marejaven com si estigués ballant.Nosaltres pot ser que ho trobem graciós, però us puc assegurar que a aquella gent no li feia gens ni miqueta de gràcia.Tan greu es va fer aquest assumpte que l’alcalde va decidir telefonar a l’únic metge que hi havia en tota la població. Com que l’alcalde era un home major i portava ulleres damunt del seu nas menudet, cada vegada que tossia les ulleres se li desplaçaven fins a la punta del nas i, aleshores, no s’hi veia. Intentava trobar el número del metge a la guia telefònica i, quan ja el tenia, es posava a marcar-lo; però, com que mentrestant tossia, doncs anava equivocant-se amb els números. ―Bon dia, sóc l’alcalde. Està el doctor Jackson?―Bon dia, senyor alcalde, un plaer parlar amb vosté, però ací és la pastisseria de l’Enric.―Perdone, crec que m’he equivocat.―Bon dia, sóc l’alcalde. Està el doctor Jackson?―Mire, amb vosté volia parlar jo perquè no s’encén el llum del carrer i els electricistes no apareixen per a arreglar-lo. Sóc Antoni, del carrer Josep Deu Mora.

―Antoni, et recorde que ha estat el teu fill qui l’ha trencat d’una pedrada, com les altres vegades, i que no el pensem arreglar més fins que aquest xiquet teu no deixe de tirar-li pedres. Adéu!―Bon dia, sóc l’alcalde. Està el doctor Jackson?―M’agradaria saber per què toca vosté a ma casa preguntant pel doctor Jackson. Jo sóc la seua veïna i no pense avisar-lo.―Perdone les molèsties, però m’hauré tornat a equivocar.―Bon dia, sóc l’alcalde. Està el doctor Jackson?―Quina emoció, parlar en directe amb el senyor alcalde. Vosté no se’n recorda de mi, però jo sóc aquella xiqueta de la classe de la senyoreta Manuela que li va escriure una carta per a queixar-me de la calefacció que no funcionava.―Bonica, no sé de què em parles però preguntaré per la carta i la llegiré. Fins ara.―Bon dia, sóc l’alcalde. Està el doctor Jackson?―Està vosté un poc marejat, senyor alcalde. Sóc l’Enric, el de la pastisseria d’abans, s’ha tornat a equivocar vosté.―Està segur que és l’Enric? Jo he marcat bé el número, però... disculpe’m de nou.―Bon dia, sóc l’alcalde. Està el doctor Jackson?―Policia Local al telèfon, diga’m?―No li dic res, sóc l’alcalde i no m’interessa parlar amb vosté. Agraït per les molèsties.―Bon dia, sóc l’alcalde. Està el doctor Jackson?―No, avui no ha vingut a fer la partideta de dòmino, senyor alcalde. Ja sap que açò és el bar “Gira-sol”.―M’alegre que estiguen contents, però jo no ho estic, més bé crec que comence a enutjar-me. Adéu i records per a tots els clients.―Bon dia, sóc l’alcalde. Està el doctor Jackson?―Ací és la ferreteria. Per cert, senyor alcalde, l’altre dia es va deixar el fil d’aram que va comprar. Cada dia està vosté més despistat.―D’ací a una estona passaré per ell, si és que trobe el doctor Jackson.―Bon dia, sóc l’alcalde. Està el doctor Jackson?―No, no està, però amb mi està la seua dona i el seu gosset. Vol que s’hi pose?―Ja parlaré amb la meua dona quan vaja a ma casa, ara estic buscant el doctor Jackson.―Bon dia, sóc l’alcalde. Està el doctor Jackson?―Ai, Ramonet, sóc ta mare, quina alegria de parlar amb tu. Escolta, volia dir-te que demà no podré anar a ta casa a dinar perquè me’n vaig a una excursió amb els jubilats. ―Passa-t’ho bé mare i moltes besades.―Bon dia, sóc l’alcalde. Està el doctor Jackson?―Sóc la dona del doctor Jackson. Què volia, senyor alcalde?―Parlar urgentment amb ell per dir-li que hi ha una epidèmia de tos en tot el poble. Necessite que vaja al centre de salut i que avise els metges de les poblacions veïnes perquè ens ajuden.―Això no podrà ser, senyor alcalde, perquè el meu marit té molta tos i no pot atendre a ningú.―Què hi podem fer?

―Prendre llet calenteta i bones cullerades de mel. És un remei que la meua àvia ja gastava i és millor que els medicaments que recepta el meu marit.―No està malament pensat, almenys podem eixir-ne del pas. Adéu, senyora, i que millore el doctor Jackson.―Bon dia, sóc l’alcalde. Està Gaspar, el meler?―Açò és el contestador automàtic de Gaspar, el que millor fa la mel. Si desitja deixar un missatge, quan escolte el bip que sonarà, conte’m el que vullga, i d’ací a un mes, en tornar de vacances, em posaré en contacte amb qui siga. Bip...―Quin pocavergonya! Encara no és temps d’anar-se’n de vacances i necessitem tota la mel que tingues. Quan tornes ja en parlarem, mandrós.I així va passar tot el matí l’alcalde, parlant i equivocant-se, tossint i mocant-se, sense trobar el remei per ajudar els seus veïns.Aleshores, va tocar a la porta el misteriós home de negre de la nit anterior. Es va posar a riure i li va dir, llevant-se el barret:―Em recorda, senyor alcalde? Sóc el brossaire. Ja li vaig dir l’altre dia per telèfon que si no arreglava prompte el camió de la brossa la porqueria s’escamparia pels forats i la brutícia aniria deixant bactèries i virus per tot arreu. Anit vaig poder comprovar que hi havia molta brutícia escampada, de la que cau del camió, i el vent que bufava la va escampar encara més penetrant per tots els racons de les cases. Mire quines conseqüències.―Té raó, senyor Jaume, té tota la raó del món. Però ara, què hi podem fer?―Localitzar una empresa que desinfecte tot el poble, sinó no es curaran.―D’acord, arreglarem el camió i que desinfecten tot el poble. Adéu i gràcies.―Bon dia, sóc l’alcalde. Poden vostés desinfectar el poble?―Però, una altra vegada s’ha equivocat? Ací el de la ferreteria. Li recorde allò del fil d’aram.―Perdone. Adéu.―Bon dia, sóc l’alcalde. Poden vostés desinfectar el poble? ―... ... ...

I així va anar passant un dia i un altre... tots tossint i mocant-se fins que per casualitat va poder marcar el número de l’empresa de desinfecció i ho van arreglar. Entre unes coses i altres va passar un mes marcant números al telèfon.Mentre, Gaspar, el meler, va tornar a casa i va començar a repartir mel a tothom. Ràpidament es van curar. Però, el que no va tenir solució va ser el pagament del rebut telefònic, que va ser quilomètric, amb xifres de molts zeros.

L’ÚLTIMA BALA (Tercer premi Secció –C- 2010)

Luis Miguel Martínez Pacheco

Darrere d’un contenidor pudent i fastigós estava Johnny, un jove alt i prim de 16 anys a qui perseguien per un delicte que no havia comés.Tot això va començar perquè Johnny, a qui li agradaven les emocions fortes, va decidir anar a una atracció abandonada per vore si la feia funcionar, però el que hi va trobar va ser una cosa molt pitjor. Quan Johnny hi va arribar, va oir un tret. Com que Johnny era a la part de dalt va aguaitar per vore què era, i va oir dos trets més. Al poc d’oir els trets se’n va adonar que un d’ells li havia impactat en el braç. Johnny va escoltar les sirenes d’alguns cotxes de policia. Va vore com un home amb una pistola en la mà va eixir corrents i deixava caure alguna cosa a terra. Quan es va fixar bé en aquella escena, se’n va adonar que era una persona ja sense vida.Quan els agents de policia van entrar i van vore el cadàver, tots van posar les pistoles apuntant Johnny i, de sobte, Johnny es va vore envoltat de bales. Va eixir-ne corrents fins a arribar al contenidor de què parlava abans. Johnny estava esporuguit, pensava que anava a morir.―Puc ajudar-te ―li digué una xica que se li apropà a cau d’orella.

Johnny va seguir la xica, que el portà a un atzucac sense eixida. Allà s’estava l’assassí amb una última bala a la seua pistola, amb la qual va acabar amb la vida de Johnny per sempre.

BARBÀRIE (Primer premi Secció –D- 2010)

Sandra Sánchez Sabuco

París, 1940.

Ella. Una xiqueta. Una xiqueta bonica, petita, vergonyosa, dèbil, fràgil i innocent, una xiqueta al cap i a la fi. Una xiqueta que no entén res, que no comprén el que està passant al seu voltant. Una xiqueta que fa setmanes que no veu el seu pare. Una xiqueta que, sense saber el perquè, porta una estrella de David cosida al pit. Una xiqueta a qui no deixen entrar al cinema. Una xiqueta que patix tots els dies les burles dels seus companys de col·legi. Una xiqueta anomenada Kàtia.Kàtia entra a la cuina.―Mare, es pot saber on és el pare? Fa set setmanes que no hi apareix i que no em conta el conte de totes les nits ―va preguntar Kàtia, quasi plorant, a la seua mare.―Filla, el pare és a... en un viatge de negocis ―li contestà la mare, amb una mirada amargada i freda, una mirada de malenconia i tristesa, acompanyada d’un semblant absent i turmentat que ja suporta des de fa més de set mesos.En eixe moment Kàtia nota com una esgarrifança li recorre tot el cos, des dels peus fins al cap. Sent com se li fa un nus a la gola i és la primera vegada que veu en els ulls de sa mare una ombra molt estranya. Veu com els ulls de sa mare mostren l’ombra de la mentida, cosa que després intenta esborrar amb un somriure afable i afectuós, però la calidesa del somriure no li arriba als ulls i, per molt que vullga desaparéixer eixa aliena ombra, és inútil.

S’escolten unes claus que obrin la porta. La seua germana major, Daniela, entra i se’n va cap a la seua habitació, deixa la motxilla i s’apropa a la cuina per donar un bes a sa mare i acaronar els cabells a la seua germana petita.La seua germana Daniela, igual que sa mare, té el rostre ressentit i pesarós. Encara que Kàtia fa tot el que pot per fer felices sa mare i sa germana, l’únic que rep és un somriure forçat i amable per part de les dues, un bes de sa mare i una carícia càlida a la galta de la seua germana major.

Dilluns, 19 d’agost de 1940.Nit. Nit fosca i llòbrega. Nit d’estiu estranyament freda. Nit de por i temor. Kàtia es troba al seu llit, són les cinc del matí i encara està desperta. No ha pogut agafar el son a causa dels sanglots de sa mare abans d’anar a dormir. Kàtia es pregunta què li pot ocórrer a la mare, però això no és l’únic que es pregunta. Des de fa temps té qüestions i dubtes sobre els quals no troba cap resposta. Un crit punyent se sent al carrer i Kàtia, morta de por, treu el cap per la finestra per veure què ha passat. Veu dos guàrdies agafant dos xiquets menuts amb la mateixa estrella cosida al pit que ella. Mentre els dos guàrdies s’emporten els dos xiquets, altres dos agents tenen amarrada una dona que no para de cridar i que deu ser sa mare. Kàtia contempla la imatge horroritzada. Al passadís de casa se senten unes veus. Són Daniela i la mare que estan parlant d’una manera un poc agitada i preocupada. Kàtia escolta la conversació:―Són ells. Vénen ja cap ací ―diu la mare amb una nota de resignació a la veu.―Però, mare, no hi podem fer res? No podem amagar-nos en algun lloc? ―pregunta la germana.―Daniela, saps que no ―li contesta la mare, sacrificada.Daniela comença a plorar i sa mare intenta consolar-la.―Vinga, Daniela, les dues sabíem que ocorreria algun dia ―intentà calmar la mare a la seua germana.―Ja, però no tan aviat! ―diu la seua germana, desconsolada.―Bé, ja no hi podem fer res. Ara prepararem totes les coses, no falta molt perquè hi arriben.Daniela va corrents a la seua habitació, agafa una motxilla d’esport i fica dintre tota la roba que troba al seu armari, sense doblegar-la, a pressió, no n’hi ha temps.Kàtia ix de la seua habitació i va cap a la cuina. Sa mare està asseguda a la taula amb el rostre a les mans, plorant, sanglotant. Kàtia s’hi apropa i li fa una carícia al seu semblant, una carícia dolça, càlida, esperançadora. La mare alça el rostre i la mira als ulls, uns ulls plens de preocupació, intranquils, inquiets, angoixats; uns ulls plens de llàgrimes secretes. La mare li agafa la mà, la besa i li demana que sega al seu costat, per tranquil·litzar-la, per confortar-la, per donar-li la pau i la calidesa que només una mare pot donar.―Què passa, mare?

―Hem d’anar-nos-en ―diu la mare, resignada.―Anar-nos-en? On?―Doncs, encara no ho sé, però ens n’anem amb molta gent com nosaltres.―Com nosaltres? ―pregunta la xiqueta, desconcertada.―Sí, Kàtia, com nosaltres, amb la mateixa cultura i la mateixa estrella groga que nosaltres.―Vindrà la meua amiga Danna, del col·legi? ―preguntà la nena entusiasmada.―Doncs no ho sé... Li fan burla a l’escola?―Sí, per això estic sempre amb ella, com ens fan burla a les dues... ―diu la xiqueta, trista.―Aleshores, segurament sí que hi estarà al lloc on anem.―Però, on anem?La mare no contesta. Una llàgrima desobedient llisca pel seu rostre. Se l’eixuga ràpidament, però ja és massa tard, la seua filla l’ha vista.―Mare, on anem? I no em digues més mentides, per favor.―Ja t’ho he dit abans, anem en un lloc on només hi haurà gent com nosaltres, orgullosos de ser el que som. També hi haurà alguns guàrdies, però tu només has d’ignorar-los i fer el que diuen sense remugar. D’acord?―D’acord!Kàtia ajuda la seua germana a arreplegar la roba i les coses necessàries. Al carrer s’escolten crits de dones, xiquets que ploren, guàrdies que ordenen amb una veu greu i autoritària, la veu de la injustícia, de la discriminació, de la catàstrofe.Toquen a la porta. Més bé colpegen amb fúria. La mare obri, però no li dóna temps a llevar-se de davant de la porta i aquesta li pega a l’ull. Kàtia va corrents a veure com està la mare, però un guàrdia l’espenta contra la paret. Kàtia té els ulls entelats en llàgrimes i un nus se li comença a formar a la gola. No vol plorar, vol mostrar-se valenta i madura, però una llàgrima li cau per la seua galta ruboritzada. Se l’eixuga ràpidament. Els dos guàrdies estaven parlant o, millor dit, cridant a la mare paraules sense sentit. La mare, amb el seu semblant ressentit i resignat, agafa les maletes i motxilles que han preparat. Un guàrdia li diu que no podem portar tantes coses, que només ens en podem portar una. Quan baixem al carrer hi ha molta gent concentrada a la plaça Major. Tots porten una estrella groga al pit. Els guàrdies els portaven a tots a empentes fins a uns trens, si això es podia anomenar trens. Fan olor a granja i a estable. El vagons anaven de gom a gom de gent. No cabia ningú més, però hi seguia entrant gent. Kàtia es va adormir als braços de la seua germana major.Quan es va despertar, estava en una estació de tren. Hi havia gent de tot tipus. La gent distingida mirava Kàtia amb menyspreu i fàstic. Kàtia no podia fer més que abaixar la vista. Van caminar molt de temps. Kàtia no va calcular exactament quant de temps, però pensava que, aproximadament, havien passat dues hores i mitja quan van arribar a una espècia de pati cobert per una tanca electrificada.

Van entrar en uns barracons, que feien pudor a excrement, on no hi havia llits, només sacs d’espart a terra.Ja portàvem aproximadament una setmana en eixa presó. No menjàvem res. L’única maleta que portàvem, encara estava desapareguda. Cada vegada que els guàrdies anunciaven una dutxa, la gent que hi anava no tornava. El nové dia, segons el càlcul de Kàtia, es volien portar la seua germana a eixes dutxes tan estranyes. Kàtia, espantada, la va acompanyar fins a la porta. Uns guàrdies van començar a espentar el cúmul de gent que anava amb Daniela. Les seues mans es van separar. Daniela li va dedicar una mirada demanant ajuda, plena de nostàlgia, i els ulls plens de llàgrimes que, després, lliscaven per les seues galtes. La gent la va arrossegar cap a dins. Kàtia es va estremir i, horroritzada i alarmada, va entrar a les dutxes per buscar la seua germana. La gent no la deixava respirar. No podia avançar. Les portes de ferro es van tancar amb un colp sord. L’habitació es va omplir d’un gas molt singular. Kàtia va començar a tossir sense parar. Notava com els seus pulmons s’omplien d’aquell gas. Sentia com el seu cor li colpejava el pit i la pulsació li retronava a les orelles. Havien passat uns dos minuts i Kàtia ja no podia suportar més eixa angoixa. S’asfixiava. Notava com el seu cor anava reduint els seus batecs. Sentia com els seus músculs es dormien. Es va desplomar a terra. Ja no sentia cap dolor, cap angoixa ni asfixia, només un enorme alleujament. Sentia com si el seu cos pesara menys que una ploma. Se sentia lleugera. Se’n va adonar que mai no s’havia sentit tan... bé.

CEL I TERRA (Segon premi Secció –D- 2010)

Rubén Brau Mora

Memòries d’Aeros Cel, general de la flota aèria de Val-sky

Capítol I

Aquestes memòries les escric perquè ningú no haja de passar el que jo vaig haver de passar.Poca gent ha vist el que jo he vist: mort, malalties, dolor, patiment... La llista de coses dolentes és molt extensa. Però no es pot començar la casa pel terrat o això és el que deien abans, encara que ara sí que es pot, però això ja és una altra història.Bé, la història que ara contaré se situa en l’any 2523, exactament cinc-cents anys després de la GGNM (Gran Guerra Nuclear Mundial). Aquesta guerra va ser la perdició de l’espècie humana. L’enorme quantitat de residus nuclears que es van alliberar van destruir la capa d’ozó per complet. L’espècie humana estava destinada a l’extinció, però un home, un avantpassat meu, va inventar una màquina que agafava l’oxigen de l’aire i el convertia en ozó. Aquell home va salvar les poques persones que quedaven amb vida ―l’any 2015 van arribar a ser 11.000 milions de persones, i l’any 2024 només en quedaven 24, repartides per tot el globus―.L’espècie humana havia de sobreviure, però no podia quedar-se a viure a la Terra: l’enorme concentració de residus tòxics podia causar mutacions i, fins i tot, matar ―hi ha uns arxius on es conta que un grup de persones, que vivien en el cràter que una d’aquelles bombes va crear, va patir una horrible mutació que els va convertir en caníbals, però no s’ha pogut demostrar encara que siga cert―. El cas és que la gent veia un perill en allò de quedar-se a la Terra, i el meu avantpassat, el mateix que va salvar la capa d’ozó, va inventar un metall que repel·lia la gravetat, i el va usar per a construir unes enormes ciutats flotants al cel. És clar però, que no tot funciona a la primera, i, per tant, fins fa uns 200 anys, la gent no hi va poder pujar.Les ciutats flotants eren 10 en total, situades per tot el globus terraqüi, i la més gran de totes, i també la capital mundial, se situava sobre allò que abans era València, d’ací el seu nom. Bé, però us preguntareu: Per què ens contes tot el passat? Doncs, perquè és clau per a entendre la situació actual. Les ciutats eren immenses, però no tota la gent hi va poder pujar, s’hi va imposar la regla del més ric, és a dir, hi van pujar els rics però no els pobres, que es van haver de quedar a la Terra i van morir de nombroses malalties i de fam. Els meus avis eren prou adinerats i van poder pujar a la capital, on van tindre mon pare. Ell va conéixer ma mare i em van tindre a mi. Bé, el cas és que els terraqüis volien venjar-se de nosaltres, els aeris. Ens donaren dues opcions: que els deixàrem pujar a les ciutats, o les destruirien perquè tots fórem iguals. I ací és on hi entre jo, que amb 18 anys em vaig allistar a l’exèrcit aeri i amb 25 vaig aconseguir els galons de general. A partir d’ací, intentaré recordar el que la gent em deia i ho contaré tot com una història amb diàlegs i tot.

Memòries d’Aeros Cel, general de la flota aèria de Val-sky.

Capítol 2

Acabava de vindre d’una missió a la Terra quan el senat diví (un grupet de gent que deien ser déus, perquè tenien ales, quan la realitat era que les seues mares havien pagat perquè se les implantaren de nadons) em va manar cridar. Un noi em va vindre a buscar a l’hangar principal:―Senyor Aeros, el senat vol veure’l, és molt urgent.―Acabe de vindre de missió i estic baldat. No es pot ajornar per a demà?―Li repetisc que és urgent. En cinc minuts en el temple. Després d’això, el noi es va girar i va pujar en un cotxe del senat.Fins i tot l’ànima em pesava. Les cames em cridaven que parara, i m’haguera agradat fer-los cas, però em vaig posar el meu casc, vaig pujar a la meua moto voladora i em vaig enlairar cap al temple.El temple era l’edifici central de la ciutat, el més gran i alt. Des del temple es controlaven tots els racons de la ciutat, així com la resta de ciutats. Tenia forma de prisma hexagonal i el coronava un gran rellotge rodejat d’ales de ferro. Segons m’havien dit el rellotge i les ales representaven la història de l’home, ara controlada pel senat. A mi tot allò em semblava una bogeria, però la gent creia de veres que aquelles persones eren déus. Vaig arribar a l’hangar del temple, vaig abaixar de la moto i em van conduir per un munt de passadissos fins a arribar en un ascensor que va pujar a l’última planta, en vaig eixir i vaig obrir la porta que tenia al davant, vaig entrar en una sala molt il·luminada, vaig avançar fins al centre i em vaig parar. Aleshores, uns focus il·luminaren des de dalt les sis cadires de pedra que em rodejaven. Les cadires estaven enganxades a la paret i feien uns tres metres d’alçària. Sis homes seien sobre les cadires, un per cadascuna. De moment, no mostraven les ales, vestien túniques grises tots excepte un d’ells que vestia de blanc i que es trobava en una cadira un poc més alta que les de la resta: era el Déu Suprem. Aquest em va mirar amb els seus ulls grocs i em va parlar:―Quant de temps, Aeros. Quant fa, cinc anys?―Sí, més o menys. Veig que la vida t’ha somrigut, no Sacro?―Sí, no em puc queixar. Des que em van reconéixer com a Déu Suprem he estat molt ocupat, ja m’entens.Sacro era un amic meu que em va acompanyar en totes les etapes de la meua vida. De menut era molt tímid i poruc, cada vegada que es ficaven amb ell per les seues ales havia de ser jo el que li tragués les castanyes del foc. També es va allistar amb mi a l’exèrcit, però va decidir deixar-ho dos anys després per a estudiar política i govern. El mateix dia que em van condecorar general, a ell el van nomenar Déu Suprem i, des d’aleshores, no en vaig tornar a saber res més, d’ell. Ara, jo tenia 28 anys i ell 27.―Bé, m’han dit que era urgent. De què es tracta?―Sí, és molt urgent. El cas és que un grup de terraqüis van aconseguir atorgar-li ales a una xiqueta menuda i l’han convertida en

una arma letal. No t’has preguntat com l’esquadró d’arcàngels de Par-sky va desaparéixer?―Sí, vaig llegir un arxiu de l’assumpte. Deia que tots els cossos mostraven talls per totes parts.―Sí, eixa xica és letal. Pel que hem sentit, volia pujar a Par-sky per a enderrocar-la, però va haver de fugir ferida per un làser de protecció. El que passa és que ara aspira a més i vol enderrocar Val-sky. Vull que baixeu a la Terra i la mateu.―Però si els arcàngels de Par-sky no l’han poguda matar, què et fa pensar que nosaltres sí que podrem.―Estàs tu. Tinc fe en la teua lleialtat. Agafa el grup d’arcàngels sencer i baixeu-hi. Vull notícies favorables en dos dies.Després d’això vaig tornar a l’ascensor. De baixada em trobava sols a l’ascensor, així que vaig posar verd Sacro i el seu egocentrisme. Mai haguera pensat que es tornaria així. Vaig arribar a l’hangar i vaig agafar la meua moto, em vaig enlairar i me’n vaig anar del temple. Aquell lloc no m’agradava gens. Vaig arribar a l’hangar principal i vaig veure que els arcàngels ja estaven preparats. Els arcàngels érem el millor grup militar. A l’armadura que portàvem hi havia dues ales de ferro que ens feien guanyar velocitat a la caiguda i ens frenaven abans de caure a terra. Érem experts tant en lluita amb espases com amb fusells, però la majoria preferia els fusells. I dic la majoria preferia els fusells perquè, a mi particularment, m’agradava més lluitar amb espasa; fins i tot, el millor ferrer de la ciutat em va forjar una espasa al meu gust. Era una espasa gran per poder ser agafada amb les dues mans. Tenia forma d’ala estirada, amb plomes i tot (de ferro, és clar), i també la fulla de l’espasa en la part contrària a les plomes. Era una arma formidable. Amb ella em podia cobrir fins i tot dels trets dels fusells, i mai m’havien ferit des que la tenia. Em vaig posar la meua armadura i vaig eixir per parlar amb els nois abans de baixar.

Memòries d’Aeros Cel, general de la flota aèria de Val-sky.

Capítol 3

―Bé, supose que ja us hauran explicat el que passa, no Vent?―Disculpe senyor, però la seua antiga unitat avui està de descans. Nosaltres venim de part del senat.―Ah! ―vaig dir un poc desconcertat― Aleshores sí que sabreu el que passa i quin és el nostre propòsit, no és així?―Senyor, sí, senyor! ―van cridar tots de sobte.―Bé!, molt bé! Aleshores, endavant!Ens vam girar i ens vam apropar a la paret del fons. Quan hi vam arribar, aquesta es va obrir per la meitat i deixà a la vista una immensitat de blau i blanc: el cel i els núvols ens rebien. Vaig mirar cap a baix i vaig veure aquella terra marró obscura on ens tocava anar. Sense pensar-m’ho dues vegades, m’hi vaig llançar. Els meus soldats em seguien de molt a prop. Es van col·locar al meu darrere formant una enorme V molt oberta i, junts, ens hi vam deixar caure.

Cada vegada Val-sky era més lluny i la Terra més prop. Abans de creuar els núvols vaig dir als meus soldats pel micròfon del casc:―Escolteu-me, no sé fins a quin punt sabeu d’aquest assumpte, però us contaré que l’enemic contra el que lluitarem és una noia molt poderosa amb ales, va sola pel que m’han dit, però no la subestimeu, és letal. Mantingueu-vos alerta en tot moment.Després vam entrar en els núvols i, en uns segons, vam sortir per baix. El panorama que s’hi presentava era desolador. La Terra tenia un color marró, sense cap puntet de verd per cap lloc. Vam seguir baixant i vam començar a distingir l’antiga ciutat de València, ara un munt de runes. Aleshores, vaig escoltar un comunicat pel micròfon del meu casc:―Aeros, hem localitzat la noia, es troba a l’autopista principal del sud. Aneu amb compte i torneu amb el major nombre de persones possible. Des d’ací, al temple, preguem per la vostra vida.Era Sacro. Aquell missatge em va causar dues sensacions: d’una banda, em feia la sensació que el meu amic es preocupava per mi; però, de l’altra, allò de “torneu amb el major nombre de persones possible” em va donar a entendre que Sacro ja sabia que alguns moririen. Quéiem en direcció nord, pel que vam virar fins veure una llarguíssima línia negra que se n’anava cap al sud. Vam seguir descendint fins que vam arribar a una altura de 50 metres més o menys i, aleshores, vam obrir les ales i vam començar a baixar de forma més moderada fins a tocar terra. Vaig desembeinar la meua espasa només arribar-hi, ja que la noia era enfront nostre, sobre un rètol d’advertència de la velocitat. Estava ajupida sobre la vorera del rètol i, quan ens va veure, es va posar dempeus, va botar al terra i va desembeinar dues espases a la vegada que obria unes enormes ales blanques. Tots els soldats van desembeinar les seues armes rere meu i van córrer cap a la noia. Quan ja n’érem molt prop, me’n vaig adonar que la noia portava unes ulleres que li cobrien els dos ulls i les dues orelles i, en eixe moment, una por infinita va envair el meu cos i em va fer quedar-me quiet.

Memòries d’Aeros Cel, general de la flota aèria de Val-sky.

Capítol 4

Un eriçó em va recórrer l’esquena i em va parar les cames. Mentre veia els soldats passar de llarg amb les espases a les mans, la por em mantenia quiet. No entenia què em passava. Allò mai no m’havia passat. Els nois s’apropaven a la noia, i aquesta va començar a caminar amb les espases a les dues mans. Aleshores, quan el primer soldat es va plantar al seu davant amb l’espasa en l’aire, la noia va alçar el braç dret i el va abaixar d’un colp, i l’espasa del soldat es va partir amb el contacte de l’espasa de la noia; però l’espasa no va parar ací, sinó que també va impactar contra el soldat i li obrí el cap. Quasi igual va succeir amb la resta de soldats. Recorde que l’últim es va agenollar

davant de la noia i li demanà clemència, i aquesta li llescà el coll. Quan va acabar amb tots, alçà la vista i es fixà en mi. La por es va fer latent. Moriria sense remei; però, no moriria tan fàcilment, així que mentres que la noia se m’apropava, vaig alçar l’espasa i em vaig preparar per a atacar. La noia es va plantar enfront meu i jo vaig alçar l’espasa disposat a atacar. La noia va colpejar amb la seua espasa la meua, i aquesta va eixir volant sense trencar-se. Em vaig agenollar i, aleshores, la noia es va preparar les dues espases per clavar-me-les al pit, però tot just quan començava a abaixar-les, va parar en sec. Tenia la vista posada en mi, ho podia notar encara que no li veia els ulls. Va soltar les espases, va agafar el meu casc i me’l va treure. Quan va veure el meu rostre més clarament es va dreçar, va tancar les ales, va caminar al meu voltant durant uns minuts, donà unes quantes voltes sobre mi i, de sobte, vaig perdre la consciència, just quan la tenia al meu darrere.

Memòries d’Aeros Cel, general de la flota aèria de Val-sky.

Capítol 5

Em vaig despertar en una habitació molt obscura, només il·luminada pel foc d’una llar, en vaig recolzar per veure millor i em vaig tornar a desmaiar quan vaig veure la noia recolzada a la paret del fons. Una estona després, em vaig tornar a despertar. Sense obrir els ulls ja sabia que la noia continuava allí, mirant-me. Notava la seua presència. Els vaig obrir lentament i vaig veure que ara hi havia més gent a l’habitació, tots armats fins a les dents. Em vaig asseure al llit recolzant-me al capçal.―Què vol de mi? Per què no m’heu matat encara?―Ella ens ho ha impedit ―va dir un vell amb cara de pocs amics, mentre assenyalava la noia.―Ella?―Sí. Diu que la teua ànima no tenia les mateixes intencions que la dels altres soldats ―va dir una dona que es trobava al meu costat, asseguda en una cadira, que era prou major, uns 40 anys, tenia el cabell castany i no era molt alta.―Com que la meua ànima.―Ella pot veure les ànimes de les persones. Pot saber quines intencions porten, si són bones o dolentes, i fins i tot anticipar-se als moviments enemics.―I, aleshores, per què m’ha deixat viure? Jo hi he vingut amb els mateixos propòsits que la resta de soldats.La noia va alçar el cap, em va mirar i jo la vaig veure clarament per primera vegada. Era alta i prima, amb el cabell castany i llarg, vestia uns pantalons molt curts, unes botes prou altes i una camiseta coberta per un jupetí curt i sense mànigues, de cuir. També portava posades aquelles ulleres que li cobrien pràcticament tot el rostre. Se’m va apropar amb una de les dues espases a la mà dreta, me la va posar al coll i va mirar la dona del costat.

―Diu que espera no haver-se equivocat amb tu. Ella et va portar ací perquè pensa que ets diferent a la resta d’aeris.Aleshores la noia va enretirar l’espasa del meu coll i va tornar a mirar la dona.―Què no pot parlar? ―li vaig preguntar jo.―No. Ens entén, però només pot comunicar-se amb mi mentalment. Per favor, eixiu tots de l’habitació que l’aneu a aclaparar. A més, li he de contar una cosa confidencial.

Memòries d’Aeros Cel, general de la flota aèria Val-sky.

Capítol 6

Quan tots van eixir de l’habitació i només hi vam quedar la dona, la noia i jo, la dona em va mirar i em va dir:―Bé, primer de tot he de dir-te que em diuen Tesa. Neco, la noia, m’ha dit que conte la veritat. Tot va ocórrer fa 15 anys. La família de Neco vivia a Val-sky.―A la gran capital?―Sí! I per favor, no m’interrompes. El cas és que en la família de Neco eren quatre: mare, pare, Neco i un germà. La família tenia una de les posicions socials més altes de la ciutat per la qual cosa van poder pagar un implant d’ales per als seus dos fills. Entre ells només hi havia dos anys de diferència. Quan el major va complir els 12 anys se’n va assabentar que amb les ales podia optar a ser Déu Suprem, però va escoltar els seus pares dir que el noi mai no ho aconseguiria, ja que Neco era millor que ell, i aleshores un dia, mentre anaven junts pel carrer, va espentar la seua germana a un forat en reparacions i aquesta va caure de la ciutat flotant. Els seus pares li van exigir una explicació, al germà major, i aquest va dir que havia sigut un dels operaris que reparaven el forat. Els pares van anar a veure el Déu Suprem i aquest va dictar “el mateix destí que a la menuda”. Amb el consentiment dels pares, el Déu Suprem va fer que el fill major reconeguera l’operari i, sense avisar, el van espentar pel forat. Aquest home va caure enmig del desert i, és clar, va morir, però Neco no. Tan menuda com era i ja havia aprés a usar les ales mentre queia. La caiguda no va ser massa suau, però hi va sobreviure. El cas és que Neco es va criar amb mi i, pel que em va dir, mai no ha pogut parlar.―Aleshores, Neco podria haver sigut Deessa Suprema?―Sí. Però la gelosia del seu germà major li ho ha impedit.―Neco, recordes el nom del teu germà major? ―li vaig preguntar.―Diu que s’anomenava Sacro ―em va respondre Tesa.―Sacro? Doncs, aleshores, el pla li va eixir redó.―Per què ho dius?―Perquè Sacro és actualment el Déu Suprem.En escoltar-ho, Neco es va posar molt nerviosa, va obrir la boca i vaig suposar que em mirava amb cara de perplexitat. Va agafar les seues espases i va eixir de l’habitació. Tesa i jo vam córrer rere seu però, abans d’arribar on es trobava, Neco va obrir les ales i va començar a volar cap al cel. Jo, em vaig girar per veure el que ens rodejava i em

vaig quedar bocabadat: ens trobàvem a la Ciutat de les Arts i les Ciències de València, més concretament a l’edifici principal de l’Oceanogràfic. Tots els edificis tenien un color marró, el terra estava totalment sec i fins i tot els núvols tenien una tonalitat obscura. Neco era fàcilment recognoscible: les seues ales d’un blanc pur la feien visible des de molt lluny. Tesa i jo seguíem Neco amb la mirada. Ella pujava i pujava cada vegada més. Estava a punt de travessar els núvols quan un raig de llum blanca li va impactar.―És el càstig diví ―vaig exclamar jo―, la matarà.―Tranquil, és immortal, ja veuràs.El càstig diví va continuar fins arribar a terra i va impactar en un edifici molt vell que va acabar fet pols. El raig es va esfumar en un tres i no res i tot va quedar en calma. De colp i volta, alguna cosa va caure al cràter que havia format el raig, era Neco.―No passa res, està bé ―va dir Tesa en veure la meua cara d’horror.El raig havia fet un forat als núvols i Tesa va alçar el cap i va tancar els ulls per gaudir del sol que hi penetrava.―No és freqüent veure el sol ―em va dir Tesa.

Memòries d’Aeros Cel, general de la flota aèria de Val-sky.

Capítol 7

Neco va arribar amb cara de pomes agres, pareixia molt cabrejada, es va tancar en una habitació i no en va sortir en tota la nit. Tesa podia sentir el pensament de Neco per molt lluny que aquesta estiguera. Mentre sopàvem (no sé què ni vull saber-ho però, la veritat, estava prou bo) em va dir que Neco pensava una forma d’eludir el làser. Molta gent em va contar les seues heroïcitats al camp de batalla, més gent encara em va contar quants familiars havia perdut a la guerra i, encara més gent, em va contar com li agradaria que la guerra acabara. Aleshores, me’n vaig adonar que eixa gent no era com ens la descrivien en les escoles de Val-sky: monstres que volien menjar-nos els budells. Volien viure allunyats d’aquesta terra i pujar als cels. Eixa mateixa nit vaig decidir cridar Sacro amb el casc. En vaig eixir d’amagat i vaig pujar al terrat de l’edifici, em vaig posar el casc i vaig realitzar la trucada.―Sacro, sóc Aeros, m’escoltes?―Aeros, per fi! No sabíem què us havia passat. Us donàvem per morts.―En realitat l’únic supervivent sóc jo. Escolta, he conegut un grup de gent terràqüia que ha tingut cura de mi aquests dos dies. La veritat és que voldria preguntar-te una cosa...―Si? Quina cosa? El to de veu de Sacro va canviar totalment.―Aquesta gent no vol la guerra, l’únic que vol es tenir els mateixos drets que tenim la gent del cel, només volen pujar al cel.―Això ja ho sé, m’ho van dir personalment fa tres anys, però els vaig dir el mateix que et dic ara a tu: d’una banda, no tenim espai

suficient per a construir una altra ciutat i, d’altra, amb tot el que ens han ensenyat a l’escola sobre eixa gent, si ara els pugem al cel els aeris de naixement estarem al seu nivell.Jo coneixia molt bé els tons de veu de Sacro i, eixe especialment, era el que més fàstic em donava: el de mentider i desentés.―Però tu estàs escoltant? Això és discriminació! No pots deixar tota la gent morint-se a la Terra mentre vosaltres gaudiu de salut i condicions de vida. Ells tenen els mateixos drets que nosaltres!―Aeros, demà enviaré una nau de bon matí per recollir-te al mateix lloc on vas aterrar. Si no puges a eixa nau seràs acusat de traïdor i tractat igual que la gent amb qui estàs ara mateix.―Te’n penediràs, Sacro. Ja ho crec que te’n penediràs.Després em vaig traure el casc i el vaig llançar per la vorera de la terrassa, vaig baixar enfurismat on era Tesa i li vaig contar el que m’acabava de passar. Ella em va dir que també li va passar el mateix al seu moment. Em va aconsellar que em gitara, que de bon matí ni me’n recordaria, però no va ser així.Quan em vaig despertar, vaig veure que dormia en la mateixa habitació de Neco. Aquesta, amb les ulleres posades, no semblava que dormira, així que em vaig alçar molt silenciosament i m’hi vaig apropar. Vaig allargar els braços, vaig obrir les mans i, just abans de tocar-li les ulleres, ja tenia la seua espasa al meu coll. Vaig recular molt lentament i vaig eixir per la porta. Vaig estar tot el matí donant-li voltes a com podíem enderrocar Val-sky. Si aconseguíem que Neco arribara a la ciutat, en un tres i no res la ciutat cauria. A hores d’ara la nau ja hauria baixat a buscar-me, però em feia igual.Eixe mateix matí Tesa em va vindre a buscar a l’habitació, i portava la meua espasa, la meua volguda espasa. Em va dir que Neco no va poder partir-la, només la va poder ratllar. En eixe moment me’n vaig recordar d’una cosa: els aeris alats podien controlar coses amb la ment, podien moure-les al seu capritx, i vaig recordar un antic aeri alat que lluitava amb l’espasa sense tocar-la; a més, com la meua espasa era tan forta, pot ser podria parar el raig. Vaig eixir corrents de l’habitació i, quan ja era al carrer, vaig començar a cridar Neco tan fort com podia. Ella estava plantada sobre la cúpula de l’Hemisferi. Va obrir les ales, i en un tres i no res se’m va plantar al davant.

Memòries d’Aeros Cel, general de la flota aèria de Val-sky.

Capítol 8

―Neco, tu pots moure coses amb la ment?Neco em va mirar (crec) fixament i, sense moure ni un sol dit, va fer que m’elevara un pam de terra. ―Perfecte! Ara, fes-ho amb la meua espasa.Vaig soltar la meua espasa i aquesta no va caure a terra.―Ara fes-la girar tan ràpid com pugues ―vaig dir amb un notable entusiasme.

L’espasa va començar a girar en la direcció del fil com si tingués l’eix en el final del mànec. De tan ràpid com girava, la seua forma es va difuminar, i només podia veure un cercle platejat.―No pares.Vaig recular unes passes i vaig agafar una pedra, i amb totes les meues forces la vaig llançar contra Neco, i l’espasa la va parar totalment, sense esmicolar-la ni res per l’estil.―Veus ja el que vull fer? I si intentes frenar el Càstig Diví amb l’espasa?Neco es va quedar quieta assimilant el que li acabava de dir, i acte seguit va somriure. L’espasa va frenar en sec formant un petit corrent d’aire. Neco em va apropar l’espasa que encara flotava i, quan la vaig agafar, va obrir les ales i se’n va anar.―Espera! Quin pes pots alçar amb la ment?Neco va parar, es va quedar suspesa en l’aire, va tancar les ales, va obrir els braços i va passar una cosa increïble: tot allò que hi havia en un radi d’un quilòmetre (edificis inclosos) es va alçar de terra i va quedar suspés en l’aire durant uns minuts, fins i tot jo mateix. Després, tot va baixar i va quedar en el seu lloc. Neco va obrir les ales i va desaparéixer.―S’ha de recarregar ―em va dir Tesa, que estava plantada davant meu en girar-me―. Després d’un esforç tan gran s’ha de recarregar.―Recarregar?―Sí, la font d’energia de Neco a l’igual que la de la ciutat volant és la divinita: un mineral molt rar però molt abundant en certes zones del planeta. Diuen que a València hi ha una cova on les parets són de divinita, i fins i tot l’aigua en porta dissolta. Neco en sap el lloc, però no li l’ha dit a ningú.―I dius que la ciutat també usa eixe mineral com a font d’energia?―Com creus sinó que poden volar tantes tones d’acer? Diuen que és la pedra dels déus, i que aquests van atorgar als homes en l’antiguitat. Les vertaderes intencions de Sacro no són altres que apoderar-se de la divinita.―Però si Neco és l’única persona que sap on es troba eixa cova quin sentit te matar-la?―Si Neco no està ací per a interposar-se entre Sacro i la divinita, aquest podrà buscar-la sense que ningú li pare els peus i, a l’igual que Neco, es podria recarregar. Si això passara, no volem ni pensar que seria de nosaltres.

Memòries d’Aeros Cel, general de la flota aèria de Val-sky.

Capítol 9

Neco va tornar després del dinar. Pareixia una nova noia, més jove, més enèrgica i amb un ample somriure. Tots els que la veien es quedaven bocabadats de veure-la somriure. Li havia contat a Tesa el nostre pla i aquesta es va sorprendre molt. Era la primera vegada que

escoltava que Neco tenia poders. Li ho va preguntar a Neco a través de la ment i aquesta li va respondre que “mai els havia necessitat”.Ens preparàrem per a la batalla final. Ens trobàvem a l’autopista on havia aterrat. En primera línia érem Tesa, Neco i jo; rere nostre, hi havia un munt de gent. Li vaig donar la meua espasa a Neco i li vaig dir:―La ciutat flota gràcies a un motor que es troba en el centre de la plataforma. Si entres per l’hangar i baixes per una escotilla que hi ha just al centre hi arribaràs en un moment. Desconnecta algun cable, però no trenques res, l’únic que volem es fer caure la ciutat. Quan ho hages fet, ix pel mateix lloc pel que has entrat i baixa ací per frenar la caiguda de la ciutat.Neco va fer levitar l’espasa al seu costat, va obrir les ales i va començar a volar. A certa altura va començar a fer girar l’espasa que havia col·locat enfront seu. D’entre els núvols es va divisar un clar just damunt de Neco, i un segon després un raig de llum blanca li va caure al damunt, però aquesta vegada l’espasa el va frenar. Neco continuava pujant mentre parava el raig fins que va travessar els núvols.―Bé, nois, ara haurem de confiar en Neco ―va dir Tesa girant-se.Vam esperar allà plantats prou més d’un quart d’hora. Estàvem tots alerta per si apareixien Neco o la ciutat. L’espera va acabar quan un noi jove va cridar: “És just damunt nostre”. Tots vam alçar el cap i vam veure que els núvols s’obrien i deixaven a la vista una immensa superfície de ferro. La ciutat queia sobre nosaltres; aleshores, va aparéixer una figura rapidíssima d’entre els núvols, era Neco. Va fer una baixada en picat per arribar a temps. Quan va arribar a terra, va mirar cap al cel i va alçar els braços, i instantàniament el sòl es va enfonsar als seus peus mig metre. Els braços li tremolaven i unes gotes de sang van eixir del seu nas. La ciutat seguia caient, cada vegada tenien el ferro més a prop. Neco fa fer un últim esforç i va moure els braços cap endavant, cap al costat de l’autopista contrària a València, i l’enorme plataforma de ferro va començar a desplaçar-se cap a eixe costat que li ordenava Neco. La ciutat començava a eixir dels núvols i, a poc a poc, començava a poder veure’s els primers edificis, i uns segons després va aparéixer el rellotge del temple. Quan la ciutat va arribar a terra, una petita sacsejada es va notar als peus de la gent. De tan alt com era el temple, les ales del rellotge quedaven per dalt dels núvols.―A l’atac! ―vaig exclamar mentre recollia la meua espasa, que Neco havia deixat als meus peus.La gent va eixir rere meu amb les espases i els fusells a les mans. Vam córrer fins arribar a les portes de l’hangar que Neco havia obert prèviament. Vam atacar a tots els soldats que ens tallaven el pas, però no vam deixar de córrer en cap moment. Teníem un objectiu: el temple. Mentre corria cap al temple vaig veure Neco que volava sobre nosaltres i es dirigia al temple. Aleshores, vaig entendre les seues intencions, volia assassinar Sacro. Vaig córrer sense pausa fins arribar a les portes del temple. Hi havia una gran plaça. La gent corria d’un lloc a un altre ja que Neco es trobava enmig de la plaça i tenia Sacro

agafat pel coll a dos pams de terra. Un grup de militars va obrir foc contra Neco, però les bales es van parar un metre abans de tocar-la i van tornar cap als seus tiradors amb una força superior a la del primer dispar. Tot el grup va morir en l’acte. Neco estava realment furiosa. Va agafar una de les espases i la va posar en el coll de Sacro.―No, Neco, no ho faces! ―vaig cridar quan em vaig plantar davant seu.―Que no ho faça? ―va dir Neco amb una veu femenina molt enèrgica―. Que no ho faça, dius? Porte molts anys esperant aquest moment com per fer-me ara enrere.―Però no ho mereix.―Que no ho mereix? Em va furtar la meua infància i ha matat gent innocent. Mereix morir!―Sí, potser tingues raó, però no ací ni d’aquesta manera. No creus que la millor manera de tornar-li el que t’ha fet és fer-lo passar pel mateix que tu has passat?―...Sí... és de veres... així sabrà el...Abans que Neco acabara la frase, Sacro li va propinar un puntelló en el maluc dret, Neco el va alliberar i aquest va eixir volant cap al temple. Neco es va recuperar ràpidament i va eixir volant rere seu. No sóc testimoni del que va passar a partir d’aquest moment perquè em vaig quedar a la ciutat liderant la invasió, però m’ho va contar Neco un temps després i pense que és de gran interés: Neco va seguir Sacro fins a la part més alta del temple. Quan va arribar a la teulada es va parar i va aterrar. Sacro es trobava a l’altre costat del terrat amb una enorme espasa a les mans, pareixien tres fulles juntes: enganxada al mànec hi havia una espasa ampla i curta; just damunt n’hi havia una altra molt llarga i estreta; i, en la punta, una més curta que la llarga però més ampla. Totes tres espases estaven unides entre si. La del final i la llarga no tenien mànec i estaven unides a la més ampla, que sí que en tenia. Neco va desenfundar les seues espases i la lluita va començar. El primer atac va vindre a càrrec de Sacro que, alçant la pesada espasa sobre el seu cap a la vegada que feia un gran salt, va colpejar les espases que Neco havia preparat sobre el seu cap per a rebre l’impacte. El colp va ser tan fort que a Neco li van tremolar els genolls, però el va resistir. Acte seguit, va moure les seues espases cap a la dreta i va clavar l’espasa de Sacro en el terra, aleshores es va disposar a assestar-li el colp de gràcia al cap, però l’espasa es va detindre a un pam de la cara de Sacro.―Tan prompte comences amb els jocs mentals, germanet? ―va dir sarcàsticament Neco mentre esquivava el colp que Sacro li enviava.―Espere que no tardes tu tampoc, estic desitjant veure qui dels dos és més fort.Sacro va alçar un braç cap al rellotge del temple que tenien suspés a sobre i el va separar de les ales, va abaixar el braç bruscament i l’immens rellotge va començar a caure cap a Neco. Aquesta, amb un braç, el va parar uns metres abans que l’esclafara i el va llançar fora de la ciutat, al desert que era València. El rellotge va caure sobre un

munt d’edificis enderrocant-los per complet. Aleshores, Sacro es va llançar sobre Neco i es va repetir la primera escena.―No està gens malament, germaneta, però que gens malament.―Ja ho sé, m’he recarregat abans de vindre.Neco va tornar a desviar l’espasa de Sacro, però aquesta vegada no la va clavar a terra, sinó que la va enviar molt lluny amb la ment. Sacro la va tornar a portar amb la ment al seu costat, però aquesta vegada no la va agafar.―Ara veuràs el perquè del disseny de l’espasa ―va dir Sacro.Amb la ment va separar les parts de l’espasa i els va disposar de forma que formaren una espècie de disc, amb el mànec en el centre. Va agafar la nova espasa i la va llançar cap al cel amb totes les seues forces. Després, amb la ment, la ver fer girar i la va dirigir cap a Neco, que la va esquivar com va poder. El disc va passar fregant-li els cabells i va continuar fins a la columna on se sostenia la més gran de les ales que rodejaven el rellotge. El disc ni es va parar un instant, va tallar l’acer com si fóra mantega, l’ala més gran començà a caure i Neco la va enviar al mateix lloc on havia enviat el rellotge. Però mentre ella llançava l’ala, Sacro havia recuperat el disc. Neco va alliberar les espases i es va mentalitzar. Tal com ella esperava, Sacro li va llançar el disc una altra vegada, però en aquesta ocasió Neco el va aturar amb la ment i, aleshores, va començar la vertadera lluita: la ment de Neco contra la de Sacro. El disc es va quedar girant entre ells dos. De vegades avançava un tros cap a algun d’ells dos, però de seguida tornava al centre.―Germaneta, no pots guanyar, sóc millor que tu, sóc totpoderós, i sobretot... sóc un home.Aleshores Neco va enfurir de tal manera que el disc va començar a desplaçar-se cap a Sacro. Aquest va posar cos i ànima per aturar-lo, però Neco era molt poderosa i li va dir:―Cap home ha estat mai per damunt de mi i menys encara tu!El disc va guanyar velocitat i en menys d’un segon va travessar el ventre de Sacro. El final d’aquell home ja us el podeu imaginar. Neco va agafar els dos trossos de Sacro amb la ment i els va llançar a l’espai; després, va tornar el disc a la forma d’espasa i va deixar allí les seues.

Memòries d’Aeros Cel, general de la flota aèria de Val-sky.

Capítol 10

Després de l’assalt a Val-sky vam reparar la ciutat i la vam tornar a pujar al cel, però deixant a la Terra tota la gent del Senat Diví i a la gent que no volia viure sota el control d’un grup de terraqüis. La ciutat havia acabat destrossada, però va ser reconstruïda en molt poc temps.La gent va tornar a viure en pau i harmonia en uns mesos. Tots els grups militars van ser suprimits excepte un que s’encarregava de vigilar la cova de divinita.

Tesa va agafar el control de l’escola ja que pensava que amb l’educació que reben els aeris és normal que ens odien tant. Ara els haurem de contar la història d’Aeros i Neco...Neco va assumir el càrrec de Deessa Suprema tal i com li pertocava. Amb ella controlant la Gran Capital les altres ciutats volants van haver de baixar a recollir els terraqüis de la seua zona, i durant molts anys van viure feliços sota el govern de la Deessa Neco.Pel que fa a mi, em va oferir un lloc al seu costat en el govern, però ho vaig deixar córrer. Jo el que volia era assentar el cap, tindre una família i tot el que això comporta, i les ironies de la vida van voler que fóra Neco la mare dels meus fills. Ara, en el llit de mort, li estic narrant aquesta història a la meua estimada Neco perquè no es perda en l’oblit. Espere que la història perdure per sempre, ja que una vegada hi va haver un capità de la flota que va fer una heroïcitat.

CAMES DE JOGUET (Tercer premi Secció –D- 2010)Cristina Machuca Noguera

M’alce de la cadira amb por, amb molta por, amb les mans busque desesperadament la corresponent barra on poder agafar-me i no perdre l’equilibri, en alçar el cap veig el rostre somrient de la infermera que em dóna calor i seguretat amb els seus ulls ―m’està esperant a l’altre costat de les barres― i que assentix amb el cap per a indicar-me que ha arribat l’hora. Molt a poc a poc alce el peu i flexione el genoll alhora que avance la cama en l’aire cap endavant, i quan està a punt de tocar en terra, l’estire i el meu taló, seguit de la planta del peu sencera, es recolza lentament al sòl. Ho he aconseguit. He fet el primer pas. La infermera em dirigix paraules de felicitació i m’anima perquè continue endavant, però jo no l’escolte, he tancat els ulls i els meus pensaments s’han dirigit cap a un altre lloc on ara fa poc més de cinc mesos...

És de nit. Recorde una carretera obscura, tan obscura com una nit sense lluna. Cap cotxe la recorre durant les hores fosques. Engegue la ràdio i escolte la meua cançó preferida, el volum al màxim. Encara avui, cinc mesos després, puc sentir el vent de la nit acaronant la meua cara al ritme de les notes de la cançó. Els meus llavis tenen el sabor del bes de l’acomiadament que vaig fer aquella vesprada a la meua xicota i de les últimes gotes d’alcohol que havia begut feia menys d’una hora...

Torne a la realitat. Encara que reconec els meus errors, que sé com podria haver-los evitat, de res no em servix penedir-me’n ara.

Continue agafat al passamà, però ara sent que ja no el necessite; així que, lentament, tractant de respirar amb normalitat, me’n solte. Un llarg sospir de tranquil·litat recorre el meu cos. Faig un altre pas, i després un altre. Tres passos. Estic cansat, però no vull rendir-me ara, lluitaré per la meua vida, per la mobilitat que vaig perdre únicament per la meua culpa...

El telèfon mòbil sona per tercera vegada. Sé que no hauria d’haver-lo agafat, però esperava una telefonada important i... ho vaig fer. Sols va ser un segon, un instant que vaig deixar de fixar els meus ulls en la carretera, però hi fou suficient. De reüll vaig veure un llum que em cegava: els fars d’un cotxe que s’acostava a tota velocitat directament cap a mi. Però jo era el culpable, me n’havia eixit del meu carril i ara circulava en direcció contrària. Els dos conductors vam tractar d’impedir el xoc, però tot l’esforç va ser inútil: estàvem massa a prop i, a més, els meus moviments eren més lents per l’efecte de l’alcohol...

No puc evitar-ho, una llàgrima recorre la meua galta en record d’aquell home desconegut que va perdre la vida injustament. Cada nit, en tancar els ulls, la primera imatge que en ve al cap i que em colpeja el cor, com si es tractara d’un martell, és la d’un cotxe negre fet xixines al mig d’una carretera en penombra. Tres passos més i podré allargar la mà per tocar la de la infermera, que també estén la seua perquè puga estrényer-li-la. Faig un pas més.

El xoc va ser impactant, malgrat la considerable reducció de velocitat que havíem fet. Després, únicament recorde la melodia del meu mòbil que no parava de sonar. En els moments posteriors a l’accident sols existia l’obscuritat.

Arribe fins a la infermera, que em somriu i em felicita. Ho he aconseguit. Comence a acostumar-me a les meus pròtesis. No és gens fàcil i em molesta un poc, però almenys puc caminar sense necessitat de l’odiosa cadira de rodes, que m’ha acompanyat en els últims mesos. A poc a poc podré anar recuperant la felicitat que em caracteritzava abans de l’accident.Després de fer moltes més proves amb les pròtesis em conduïxen a l’habitació perquè puga descansar. Assegut al llit mire per la finestra la gent que entra i ix de l’hospital amb evident pressa i nerviosisme; aleshores, faig un repàs de la gran novetat que m’ha ocorregut en tan sols unes hores i, encara que és un humor una mica macabre, no puc evitar de fer un petit somriure: les meus noves cames semblem de joguet.

UN DIA EN LA PLATJA (Primer premi Secció –A- 2011)Alejandro Martínez Caballero

Àlex i la seua família prepararen un dia en la platja. Hi portaren el para-sol, la taula, les cadires i un grapat de bosses de plàstic amb ampolles, plats, etc. En una bossa groga, Àlex portava el seu joc de pales i pilotes.El primer que va fer la mare d’Àlex en arribar a la platja va ser posar-li protecció solar; en acabant, van col·locar el para-sol amb cura per tal que no se’n volara, perquè feia un poquet d’aire.―Porta cura amb la pilota. No alces sorra, que podries molestar a les persones del costat ―li deia a l’Àlex sa mare.Passaren un dia meravellós, i al final del dia arreplegaren tot per anar-se’n a casa.Àlex no trobava la seua bossa groga de les pales, i com que no tenia ganes de buscar-la, va dir: ―Fa igual, només és una bossa.Una setmana després, la classe d’Àlex organitzà una excursió per a vore el fons de la mar. Àlex estava molt content veient tortugues marines, peixos de colors, etc. quan, de sobte, el mestre va dir: ―Però, què és això? Hi havia uns peixets embolicats en una bossa. Àlex es va quedar impressionat: era la seua bossa groga de les pales. El vent devia haver-la portat mar endins i ara estava posant en perill la vida d’aquells animalets.Àlex no va dir a ningú que era la seua bossa groga de les pales, però si que va aprendre que cal tindre cura de la natura perquè, de vegades, sense voler, podem perjudicar éssers vius que no ens podríem imaginar.

LA GUERRA MITOLÒGICA (Segon premi Secció –A- 2011)

Felipe Alcaraz Molina

Fa molts segles a l’antiga Grècia hi havia molts éssers mitològics com els minotaures, els centaures, les hidres, Medusa, Tríton, els pegassos, el fènix, les harpies, les sirenes i els grius. Tots els éssers mitològics estaven en els seus territoris amb els seus tresors, com ara el corn gegant del besavi del rei dels minotaures.Un dia, una harpia va robar el tresor dels centaures: una fletxa divina. Els centaures van disparar les seues fletxes, però no la van encertar perquè era molt veloç, i els centaures es van enfadar. Els centaures van fer una reunió en el seu temple per a contraatacar les harpies i robar-los el seu tresor (el dels centaures: la fletxa divina). Kato I, el rei dels centaures, va ordenar als millors guerrers i al seu fill, Kato II, que anaren amb ell. Van passar pel laberint del minotaure per fer que els ajudara a recuperar el tresor. Els dos equips van fer molts aliats: els centaures es van aliar amb els minotaures, els grius, els pegassos i els fènixs; les harpies es van aliar amb les hidres, Medusa, Tríton i les sirenes. I, estant en això, va arribar el dia de la guerra.Van lluitar ferotgement, però els centaures amb el seu arc i les fletxes van matar moltes harpies i de tot. Una harpia, per la seua banda, va matar Kato I, i el seu fill, Kato II, va matar l’harpia, i, en acabant, a tots els de l’equip de les harpies, i van fer un festí. A l’endemà, van fer el funeral de Kato I, i després van coronar Kato II. I, des d’aquell moment, Kato II va ser rei dels centaures.I, conte contat, esta guerra s’ha acabat.

EL GATET PERDUT (Tercer premi Secció –A- 2011)

Sandra Gómez Blánquez

Benvolguts amics, ara us contaré una xicoteta història, xicoteta igual que el seu protagonista.Esta és la història de Simó:

Simó era un gatet molt xicotet i juganer, molt roí a causa de la seua edat. Potser això, i la poca paciència dels seus amos, va ser el que va fer que fóra abandonat per la seua família humana en un vell carreró amb tan sols uns mesos de vida.Simó s’entretenia jugant amb les mosques i amb tot el que estava al seu abast. No tenia res a emportar-se a la boca, i era freqüent veure les persones compadir-se’n; però era l’única cosa que Simó rebia dels humans: compassió. Així passaven dies i dies.En un plujós matí d’hivern, va començar a caminar per les voreres intentant buscar alguna cosa de menjar i un lloc on refugiar-se. Va arrupir-se en un portal i miolava de fred. Se sentia dèbil i tenia son. En eixe moment, la porta es va obrir i unes mans xicotetes el van acaronar. Simó mirà estranyat i tremolós, però no tenia forces per eixir-ne fugint, només tenia l’esperança que no volgueren fer-li mal. Una veu dolça com la mel li va dir:―Tranquil, no t’espantes, jo tindre cura de tu i et protegiré.Era una xiqueta menuda que, amb la calor dels seus braços, va abrigar el xicotet Simó i li va proporcionar tot el que qualsevol persona o animal somia de tindre: una família i un lloc al qual anomenar llar.

EL VOL DE LES CIGONYES (Primer premi Secció –B- 2011)

Marcos Hernández Juan

Em diuen Urdi i vaig nàixer l’any 1936 en un petit poble de Polònia.La veritat és que mai no he tingut un germanet, però m’agradaria tindre’n un.

Els meus pares no tenen una bona relació, tal vegada per això sols em van tindre a mi.Des de molt petit anava tots els dies caminant a l’escola, que era prop de ma casa. Tenia un professor que m’agradava molt com explicava, però a la resta de la classe, no. Era jove, tenia 30 anys, alt, però el més important per a mi és que tenia molta imaginació i ens contava moltes històries.Quan tenia uns set anys, ma mare va morir, però no sé de què. Sempre s’ho preguntava a mon pare, però ell tampoc no m’ho deia. Quasi totes les nits somiava amb ella, i mai se m’oblidava. Sempre portava un penjoll on estava la foto de ma mare. Un dia, el mestre va començar a contar-nos històries de la guerra: que hi havia persones dolentes que mataven persones bones que no feien res de dolent, que els mataven perquè els alemanys pensaven que eren superiors als jueus...Un matí de vacances d’estiu, molts soldats es ficaren a ma casa i s’emportaren mon pare. Jo, m’amaguí davall del llit, i quan en vaig eixir, no sabia on era mon pare. Tenia molta por. De sobte, vaig escoltar passes i em vaig amagar una altra vegada. Pensava que anava a morir. Estava nerviós. El meu cor bategava molt de pressa. Li vaig preguntar on es portaven mon pare i, ell, em digué que no passava res, que vindria prompte, però que mentrestant me n’aniria a sa casa. Cada vegada li tenia més confiança, però ell cada vegada estava més trist i no sabia el perquè. Jo li vaig preguntar quan vindria mon pare, i ell no va respondre, fins que un dia em va dir:―Urdi, no sé si ton pare vindrà, però sí que sé que ens n’ hem d’anar, d’ací. Li vaig preguntar el perquè, ja que no l’entenia, i per això li vaig dir que no, que m’hi volia quedar i no anar-me’n a un altre país. Però ell va insistir i em va contar què passava.―A veure, ens n’hem d’anar. Saps per què?―No, per què?―Perquè hi ha una guerra i nosaltres hi podríem morir. Però, si ens n’anem, no.―Però, quina guerra?―Te’n recordes de la història que us vaig contar a classe?―Sí.―Eixa és. Les persones dolentes que us deia eren els nazis, i nosaltres som jueus; per això, si no ens n’ anem, ens mataran.―Sí que són dolentes eixes persones ―vaig dir.―Ja t’ho deia jo ―va dir el mestre―, però no et preocupes, farem com les cigonyes, buscarem llocs més càlids.Estava nerviós, mai hi havia anat a un altre país, però tenia el pressentiment que m’agradaria. Per arribar a Espanya havíem de creuar tres fronteres: la de Polònia–Alemanya, la d’Alemanya–França i la de França–Espanya. No sabia quan hi aniríem, i, mentrestant, els dies passaven, fins que un matí el mestre em va dir que ja hi havia arribat el moment. Vam fer la maleta en dues hores i ens n’ anàrem corrents. Les maletes pesaven molt, però per a passar la primera de les fronteres només hi havíem de

caminar cinc quilòmetres. El pitjor de tot és que no sabíem com passar la frontera, ja que hi havia molts guàrdies. De sobte, a mi se’m va ocórrer una idea: tenia una disfressa de soldat a la maleta. Tot just quan anàvem a passar-hi, el mestre, que anava de soldat, va dir:―Tinc un xiquet jueu. Me l’emporte al camp de concentració.―Ha-ha-ha ―digueren els vigilants.Nosaltres pensàrem que ens hi havien agafat, però no, era que se n’estaven rient, de mi, i així vam aconseguir passar la frontera.El mestre no es llevà la disfressa per si em portaven en un camp de concentració. Ara el que tocava era arribar a l’altra part d’Alemanya. Havíem caminat uns 12 quilòmetres i estàvem molt cansats. Vam agafar el sac de dormir i intentàrem adormir-nos. Quan ens despertàrem, estàvem en el cotxe d’una persona molt simpàtica que parlava en un altre idioma i ens portava fins molt a prop de la frontera cap al sud. Era amic del mestre. El problema, però, era com creuaríem la frontera. Passaren tres hores i no sabíem com creuar-la, i quan ja es feia de nit, vaig escoltar un so que semblava un mitjà de transport, cada vegada més a prop, fins que el mestre digué:―És un tren!―Hem d’anar-hi corrents! Correguérem darrere de l’últim vagó que estava a l’aire lliure, hi saltàrem i ho vam aconseguir. Hi vam passar dos dies fins que ens porta a Lió. Prop de Lió hi havia una àvia que ens donà de menjar i de dormir. Mentre passaven els dies, l’àvia ens parlava d’un país tan petit, tan petit, que semblava un poble. Estava enmig de muntanyes i la guerra no hi havia arribat. Tant no ens parlà l’àvia d’Andorra, que decidírem començar-hi una nova vida. Caminàrem durant dies, setmanes, i fins i tot mesos. Primer per grans planes, i després per rocoses muntanyes. El primer que vam veure en arribar-hi van ser dos nius de cigonyes. I ací hem passat tota la nostra vida. El mestre em va adoptar legalment i se’n féu càrrec, de mi. Em va ensenyar a llegir i a escriure, a observar la natura i a mirar el futur, i, sobretot, a redactar contes com aquest.

L’ÀNIMA DE LA BUBOTA (Segon premi Secció –B- 2011)

Àlvar Campello Miralles

Bufava el vent amb molta fúria, com si desencadenara la seua ira. L’acompanyava també el fred provinent de l’Oest. Àngela, tapada fins al coll, intentant adormir-se, escoltava com cruixia la fusta, el soroll de les fulles xocant les unes contra les altres, escoltava tot el que es pot escoltar en una nit d’hivern ventosa i freda on, al firmament, les estrelles s’amaguen entre els núvols.Àngela vivia en un petit poble perdut entre altes muntanyes. No hi vivia quasi ningú, i era un poble trist. No hi anava quasi ningú perquè li tenien por, deien que estava encantat, però és una cosa normal que diguen això d’eixos tipus de poble. Estava envoltat de camp o, millor dit, de terra morta. Feia anys que no creixia ni un brotet d’herba verda a les rodalies d’eixa casa, des que hi va nàixer un garrofer. Quan va nàixer, el garrofer, tots els arbres moriren, i les plantes es van pansir. El pare de l’Àngela intentava plantar cultius, però tots morien, per això eren quasi pobres. Àngela tenia una ment molt innocent i creia en moltes coses: en bruixes, en esperits i en tota mena de llegendes; per això, de vegades, li feien bromes o burles els seus germans.Com he dit abans, aquella nit no podia dormir, va tancar els ulls i va intentar concentrar-se en tots els sorolls que li entraven i li remenaven al cap quan un d’ells li cridà l’atenció. Els seus pensaments i sorolls se’n van anar, com quan s’afig molt de fum i el vent se l’endú més enllà de l’impossible. L’estrany soroll provenia del passadís. Es va alçar per veure què era. Va treure el cap per la porta només obrir-la i va vore una figura lluminosa al final del corredor.

Duia un vestit blanc i els seus ulls brillaven en la foscor. Àngela va sortir per complet al passadís, tremolant, i, entre aquella confusió, va escoltar el riure burleta d’un xiquet. Dues siluetes negres eixiren de davall del vestit i se’n van anar corrents, rient-se. Eren els germans d’Àngela: Miquel i Joan. L’estrany ésser va caure a terra i la seua llum es transformà en obscuritat. Àngela arreplegà el llençol blanc, la carabassa amb el ciri apagat i la creu de fusta que sostenia el llençol, i tot seguit se n’anà al llit i la son se la va endur. A l’endemà, la veu de sa mare la despertà:―Alçat, que hem de fer coses!Àngela s’alçà i es posà a netejar.―Quin ensurt que et van donar ahir ―digué Joan, mentre el seu germà Miquel intentava fer sortir un ratolí que havia amagat en un forat ―Quina cara!Àngela va passejar la mirada pel sostre, passant d’ells, i es va dirigir cap a la finestra. El vent no havia parat, encara que ja no bufava tan fort. Havia portat núvols, molts núvols, semblava com si volguera desencadenar una pluja, però no podia recollir la força suficient. Per les muntanyes, la boira baixava lentament. Mentre mirava per tot arreu va divisar, just en la porta de la casa d’enfront, una família formada per un pare, una mare i un fill, més o menys de l’edat d’Àngela. Li estranyava vore el pare obrir la porta, ja que eixa casa estava deshabitada des de feia molts anys, però amb qui més es va fixar va ser amb el xiquet, ja que només de vore’l quasi se li trencà el cor, i mai no havia tingut eixa sensació. Àngela va anar a avisar els seus pares que hi havia nous veïns a la casa del costat. Àngela i sa mare es disposaren a fer-los la visita quan, aleshores, van escoltar trons. Cada pas que donaven feia cruixir la terra morta i resseca. Just abans de trucar a la porta, començà a ploure. Àngela va alçar la vista i va vore com una garsa volava molt ràpid. Trucaren a la porta i els va obrir el pare,―Què feu ací? Què voleu? ―Els preguntà.―Volíem saludar-vos i conéixer-vos ja que som veïns. A més, que hi haja nous individus en el poble és una gran novetat. Si voleu... ―la mare d’Àngela va fer una petita pausa pensant el que diria― us convidem nosaltres a casa nostra.―Espereu un moment ―digué el xic.Va tornar a tancar la porta. S’escoltaven veus. Al poc, tornà a obrir.―D’acord!Ja a casa d’Àngela tots, menys els seus dos germans, estaven asseguts al voltant d’una taula rodona. Els pares es posaren a xerrar i, l’Àngela i el xic, que li deien Marc, estaven enmig de la conversa fins que la mare de Marc digué:―Ja no plou, per què no aneu a jugar al camp? Ara sou els dos amics.Àngela i Marc no jugaven des de feia temps, i no se’n recordaven molt bé d’alguns jocs, però van anar-hi de totes formes. Una vegada allà, Marc es va sorprendre de com era de gran el garrofer. S’hi apropà, es posà sota les seues frondoses branques i, distretament, es va posar a caminar mirant cap amunt. Tan distret estava que va trepitjar amb una arrel del garrofer que la pluja havia

desenterrat i, no sols en va caure, sinó que, a més a més, es féu una ferida; però ell, després de caure, no escoltava res, tan sols veus per tot arreu i un agut xiulit. Van ser uns segons d’angoixa i d’horror. Després d’uns 10 segons, tornà tot a la normalitat. Li van desinfectar la ferida que s’havia fet i, al vespre, Marc i la seua família tornaren a sa casa. Àngela mai no s’ho havia passat tan bé, descomptant la caiguda de Marc, i feia molt de temps que no es dibuixava un somriure en la seua cara com el d’ara. Finalment, es gità molt animada. Però eixa emoció no va dur molt. No podia dormir i, a poquet a poquet, una estranya sensació l’envaïa. Se sentia sola, apartada de tothom i sense que cap llum enllumenara la seua tristor. De sobte, una figura negra va saltar sobre la finestra, i Àngela s’esglaià. Era un gat negre amb uns ulls ataronjats. Àngela intentà acaronar-lo, ja que se sentia bastant sola, i quan estava bastant a prop de la finestra, des d’on es veia el garrofer, en va vore una bubota al costat. Lluïa un vestit blanc que queia fent-se de blanc a transparent fins que desapareixia, la cara i les mans que es deixaven veure per unes mànegues llargues i amples eren molt pàl·lides, els seus cabells daurats descansaven sobre el vestit, la seua llum era reduïda per la foscor de la nit. De primer moment, Àngela sospità dels seus germans, però la bubota flotava en l’aire. Quan la bubota intentà anar-se’n del garrofer moltes mans, que eren ombres, van eixir del darrere i l’agafaven pel vestit, pel cabells i, fins i tot, pels seus raigs de llum, mentre la bubota, nerviosa, intentava fugir-ne. Àngela coneixia tot tipus de criatures fantàstiques, eren la seua debilitat, i, com que era molt valenta, va anar a ajudar la bubota. Ja prop del garrofer, d’entre les mans es van obrir dos ulls, i tota aquella ombra es transformà en un vellet home, alt i molt ben vestit.―Què fas ací a aquesta hora de la nit? Pot ser perillós.Àngela estava tremolant i no va contestar.L’home posà mala cara i es va tornar a transformar en una ombra amb moltes mans, tornà a agafar Àngela i la va enlairar uns 10 metres. De la foscor, va aparéixer una porta que es va obrir, i darrere hi havia molt de foc, i de tant en tant es veien cares d’esperits que feien el mateix soroll que fan les ànimes en pena. Era l’infern! Àngela va deduir que era el dimoni qui l’estava agafant. Notava com la seua ànima era engolida, arrossegada cap a l’infern. I, de sobte, va escoltar:―Eh, solta-la!El dimoni va soltar Àngela de colp i Marc la va agafar abans de caure.―Què ocorre? ―preguntava ara Marc.―No ho sé ben bé ―respongué ella.La porta de l’infern desaparegué i el dimoni es va transformar en una horripilant bèstia amb un alé fastigós. La bèstia va obrir la boca amb eixes dents tan típiques dels dracs i, just en el moment d’engolir-se Marc i Àngela, la bubota es va interposar entre ells i la seua llum va cegar el dimoni. Ara, la bèstia desprenia fum negre per tot el cos fins que es va dividir en tres éssers. Tots tres eren iguals: cos d’home

pelut amb ungles llargues i cap de carner. Al pit tenien el típic símbol del dimoni de color de plata. Cadascun d’ells va anar a per un, la porta de l’infern reaparegué i la llum de la bubota s’apagava. Els tres eren agafats i arrossegats a l’infern a dures penes, i, entre llàgrimes, Àngela va dirigir la mirada al gat negre que en la teulada de la casa observava l’espantós espectacle. El gat es va posar dempeus, d’un salt caigué a terra, s’apropà a ells i va miolar. El dimoni no va fer ni cas, i pensava: ningú no en detindrà ara. Però, els ulls del gat començaren a brillar molt fort. El dimoni no s’ho podia creure, pensant que sols hauria d’atrapar una bubota, li apareixien dues persones i un gat màgic. Ara sí que s’havia enfurismat de veritat, i va decidir acabar amb ells un per un, començant pel gat. Va adquirir l’aparença d’un llop d’un metre d’alçada i tres de llargària, i intentava atacar el gat, però la llum dels seus ulls no li ho permetia. Mentre feia voltes al voltant del gat, els ulls d’aquest brillaven cada vegada més, fins que van fer un potentíssim flash que va durar un segon, i després el dimoni aparegué amb el cos d’una petita serp. Aprofitant l’avantatge, el gat va atacar la serp, però aquesta va buscar refugi al garrofer i se’n pujà ràpidament pel tronc i les branques. El gat intentà seguir-la, però com que el garrofer era del dimoni, li impedia el pas amb les branques. Ara que el gat estava atrapat en una gàbia de branquillons, la serp s’hi apropà, va obrir la boca, petita, però amb unes dents carregades d’un verí mortífer i, en eixe moment, Marc la va agafar per darrere, la va tirar a terra i la va xafar. Mentre la serp es retorcia a terra de dolor, el gat s’abalançà damunt la serp i amb les dents li va arrencar el cap. Ara el dimoni era una ombra mancada de poder, i es va ficar dins del tronc de garrofer. Seguidament, des de la més fonda arrel fins a la fulla més alta, el garrofer es va cremar. Àngela quedà immòbil observant el garrofer, les llàgrimes li corrien per la cara. A continuació, es va dirigir corrents cap al Marc, el va abraçar i li va dir:―T’estimo.Marc mirà les estrelles, que ara es veien molt clarament i estaven molt boniques, i li va dir:―I jo a tu.La bubota ja havia recuperat la llum i els va explicar:―Fa cinc anys el dimoni em va atrapar, deia que la meua ànima era molt poderosa, però vaig aconseguir escapar-me’n. Ell sospitava que m’havia amagat ací, per això va plantar el garrofer, per vigilar-me, i va maleir aquestes terres. Avui m’ha tornat a trobar, però vosaltres me n’heu salvat. Gràcies.La brisa se la va endur i va desaparéixer. Després, tots dos tornaren a les seues cases i el gat a passejar pels obscurs carrers.Passaren els anys, Marc i Àngela es casaren i el gat va ser el seu animal de companyia.Ara, el poble presumia de molt bona fama, i la terra ha millorat considerablement.Així ha sigut com hem viscut feliços per sempre.

MISUPCRÒNIC I ELS ASTRONAUTES (Tercer premi Secció –B- 2011)

Paola Rodríguez Martí

Hi havia una vegada un jove extraterrestre anomenat Misupcrònic. Era baixet, amb 10 braços, 4 cames i 1 ull. Tot el cos no era sempre del mateix color, sinó que amb cada sentiment canviava de color.Misupcrònic vivia en un altre sistema solar totalment diferent al de la Terra, que no era rodó sinó triangular.Un dia Misupcrònic se’n va anar amb la seua família d’excursió a visitar-ne les quatre llunes i els cinc sols. Després de la visita, van entrar a la tenda de l’exposició. A Misupcrònic li va agradar molt el clauer amb totes les llunes i amb tots els sols. Estant en això, la

família se’n va anar de la tenda pensant que anaven tots junts, però Misupcrònic no hi era. Quan van arribar a casa i se’n van adonar que no hi era Misupcrònic, van tornar corrents a la tenda, però tampoc no hi era, a la tenda.Després d’estar buscant-lo durant unes setmanes per tot arreu, van arribar dos astronautes a Cropatileand, i resulta que aquests hi van trobar Misupcrònic i li van preguntar com s’anomenava aquest planeta i, com que Misupcrònic sabia parlar valencià, els va dir que s’anomenava Cropatileand. Els astronautes es van sorprendre perquè no sabien que Misupcrònic parlava el seu idioma, i li van tornar a preguntar ara com li deien a ell, a la qual cosa va contestar que Misupcrònic. Aquest, per la seua banda, volia saber com els deien als astronautes, però se li feia vergonya preguntar-los, i es posava blau. Els astronautes, en vore que canviava de color, es van quedar molt sorpresos novament i li van preguntar que per què ara era de color blau. I Misupcrònic els va explicar que, segons canviaven els seus sentiments, canviava de color. I a què es deu això, li demanaren els astronautes. Doncs, perquè se’m fa molta vergonya preguntar-vos una cosa, els va dir Misupcrònic. No tingues vergonya i pregunta el que vulgues, digueren els astronautes. Doncs voreu, jo... m’agradaria saber els vostres noms i d’on veniu. Josep em diuen a mi ―digué un dels astronautes―. I, a aquest altre, li diuen Carles. Aleshores Misupcrònic va tornar a posar-se del color que tenia en un principi, que era el roig. En acabant, tots tres es dedicaren a fer moltes aventures: anar d’eixida, anar amb vaixell, piragüisme... i moltes coses més. Misupcrònic els va dir si podien ajudar-lo a trobar la seua família, i Josep i Carles li van dir que fins que no trobaren la seua família no se n’anirien del planeta.Durant dues setmanes van estar els tres buscant la família de Misupcrònic, i al començament de la tercera setmana Misupcrònic va canviar a color negre, cosa que va estranyar novament els astronautes que, una altra vegada, li’n van demanar la causa. ―És que estic molt trist i vull anar-me’n de seguida amb la meua família ―digué. ―No et preocupes que segur que els trobarem prompte ―contestaren els astronautes. Continuaren donant voltes i voltes i, al cap d’una estona, van escoltar uns crits que deien Misupcrònic!, Misupcrònic!, i aquest es va girar i va vore la seua família, i se n’anà corrents per abraçar-los molt fort. La família li van dir d’anar a casa perquè els contara les seues aventures.―Espereu, m’he d’acomiadar d’uns bons amics que m’han ajudat a trobar-vos ―els va dir Misupcrònic.Els dos astronautes no volien molestar Misupcrònic i la seua família, i van pujar a la nau per tornar a la Terra. Misupcrònic, però, va anar corrents a la nau, els va fer una gran abraçada als seus amics i els va donar les gràcies.―No us oblidaré mai ―els va dir. ―Nosaltres a tu tampoc ―contestaren ells.

Aleshores, els dos astronautes es van mirar, van pensar que ja no tenien res a fer allà, i van decidir anar-se’n.

UN CRANC SENSE LLAR (Primer premi Secció –C- 2011)

Paloma Velasco Beltrán

En diuen Sise, sóc un cranc molt peculiar, visc en el riu, no molt lluny de la vora, enmig d’unes roques ―bé, millor dit, hi vaig viure―, però hui per hui sóc un cranc sense llar. Estrany, veritat? Doncs, no és tan estrany com sembla. Ara us contaré la història des del començament:Vaig nàixer fa molt de temps, no sé exactament on ―sabeu això que els peixos tenen memòria a curt termini? Doncs, en el meu cas és el mateix, encara que jo siga un crustaci―. Quan vaig nàixer ho van fer amb mi els huit germans que som. La mama ens va portar lluny, molt lluny. Cada poc temps ens mudàvem. Un dia li vaig preguntar que quina n’era la causa, i ella em va respondre que la contaminació, fill meu, la contaminació. Com que jo era petit, no vaig saber entendre que volia dir amb això, així que em vaig limitar a no fer-hi més preguntes. Però, anys després, quan ja era un poc més major, hi vaig tornar a preguntar, i la contestació va ser exactament la mateixa. Em vaig sentir molt decebut, així que encara que havia crescut, seguia sense entendre-ho.Ens vam fer crancs adults i, els meus germans i jo, ens en vam anar a cercar la nostra pròpia llar on formar una família. Jo no tenia gens clar on trobaríem exactament el lloc adequat, així que sense rumb fix vaig començar a cercar. Vaig buscar i buscar. Van passar els dies i les

setmanes i jo seguia sense trobar aqueix lloc. Esgotat, vaig decidir fer mitja volta i tornar a casa dels pares. Durant el viatge de tornada tenia una sensació estranya. Els meus pitjors temors es van fer realitat en el moment que vaig arribar a l’últim lloc que havia pogut anomenar llar. Els meus pares no hi eren, cosa que d’altra banda no em sorprenia gens si tenim en compte que just a l’entrada de la meua antiga casa hi havia alguna cosa tapant-la. Tenia unes lletres dibuixades i era redó. Vaig començar a escalar per vore si des de dalt es veia algun forat per on entrar-hi. En la part superior, en un costat, hi havia un petit forat que donava a l’interior d’aqueix objecte. No era aquell el forat que jo anava cercant, però no n’hi havia cap altre. Vaig baixar i vaig decidir preguntar a algú que hi passara què era això. Primerament hi va passar un gran peix, i li vaig preguntar:―Disculpe, l’importaria dir-me què és això?―Vaig amb presses, no puc parlar ―em va contestar.Vaig esperar a vore si passava algú més i, tot just quan pensava que ja no hi passaria ningú, va aparéixer un polp.―Perdone, sabria dir-me vosté què és això?―Què és què? ―va preguntar el polp estranyat.―Aquest objecte que hi ha a l’entrada de la meua casa... de la meua antiga casa ―em vaig corregir.―Com pot ser que no ha sàpigues? Aquest “objecte” com tu l’anomenes es diu en realitat llanda.―Què és una llanda? ―vaig preguntar.―És un pot fet d’alumini que utilitzen els humans per a beure, i després, quan s’ha acabat el que porta dins, l’arrosseguen per qualsevol lloc, i en aquest cas el lloc ha sigut la teua casa.―I per què ho arrosseguen ací? ―Doncs... doncs no ho sé, però aquest lloc ja no és segur ―va murmurar afligit.Abans que poguera seguir preguntant, el polp se’n va anar, i jo ja no sabia què fer ni on anar. Finalment, vaig arribar a la conclusió que havia de seguir cercant aqueix lloc especial.Vaig arribar a una vora pròxima i vaig decidir eixir de l’aigua. Prop de la vora, un xiquet d’uns 11 o 12 anys, em mirava atònit. Se’m va apropar.―Què fas ací ―em va preguntar.Jo, sorprés que poguera parlar amb mi, li vaig contestar:―Estic buscant una llar per a viure.―Una llar? En la vora del riu?En aquell mateix moment, la seua mare el va cridar.―De seguida torne ―em va dir abans d’anar-se’n.Va tornar amb una cosa a la mà, que vaig mirar fixament intentant esbrinar què era i, quan ho vaig saber, vaig començar a retrocedir cap a l’aigua.―Espera! ―em va cridar―. Per què te’n vas?―Per què portes tu això a la mà? ―li vaig preguntar entre espantat i enfadat.―Això?, és una llanda de refresc.

―Ja sé el que és ―vaig respondre molest―. Aqueixa llanda és com la que hi havia en la meua última casa.―Ah! ―va dir mirant la llanda―. Pot ser. La gent les arrossega per qualsevol lloc, però jo no ho faig, jo la tire a reciclar.No sabia si confiar en aquell xiquet o no, però alguna cosa em deia que havia de fer-ho.―I és per aqueixa llanda que ara busques una nova llar?―No exactament ―vaig respondre―. Tu saps que és la contaminació?―És clar que sí, la contaminació són coses com aqueixa. És quan per la nostra culpa s’espatlla el medi ambient i l’hàbitat d’altres éssers vius. I va ser llavors quan ho vaig comprendre tot: el perquè ens mudàvem i, clar està, també la resposta de la mare. I és que com totes les mares, la meua mare era molt intel·ligent i sabia que prompte o tard el lloc on vivíem acabaria ple de fem dels humans.―I per què no tots els humans reciclen com tu?―Hem! Doncs la veritat és que no ho sé.No vaig tornar a vore el xiquet després d’aquell dia, però em va ajudar a trobar la meua nova llar, una llar de la qual espere no haver de mudar-me mai més.

UN PERIPLE PEL MÓN (Segon premi Secció –C- 2011)

Arturo Boix Castejón

Ningú no podia imaginar que el viatge que em va proposar el meu padrí havia de ser el més especial i aventurer dels que jo podria suposar. Va començar quan el meu padrí, lord Arthur (del qual jo havia heretat el nom), va insistir al meu oncle Charles de vendre les extenses plantacions de cotó i tabac a causa de les revoltes que es produïen contra la corona anglesa.Va ser llavors quan jo vaig entrar en acció: el meu padrí em va oferir anar a vendre-les a un gran amic seu de la ciutat on havia viscut temps enrere, a Blantyre. Jo vaig acceptar i hi vaig viatjar. No em podia ni imaginar que seria el viatge més especial i aventurer de tota la meua vida. Per circumstàncies del destí i aspectes comercials del vaixell en què em vaig embarcar, vaig recalar a la costa d’Alacant, on em van esdevenir avatars que em van portar a Elx. Només entrar-hi, em va imposar el paisatge que contemplaven els meus ulls: centenars de milers de belles palmeres florint, que donaven uns fruits (dàtils) que no havia provat mai abans, molt dolços, i que aportaven energia suficient als antics pobladors d’Elx. Em vaig fixar i vaig veure una bella cúpula blava al costat d’una torre de pedra, i al costat, més a proa, veia un castell que era d’origen medieval. Quan hi vaig arribar, em vaig fixar que l’església semblava haver estar cremada durant la guerra civil. Al seu costat hi havia la Calaforra, edificació d’origen àrab que té actualment funció de subdelegació autonòmica. Hi vaig estar passejant i vaig entrar en un mercat d’edificació nova, on vaig gaudir d’uns dàtils i d’uns fruits secs. Hi podies gaudir igualment dels aromes i dels colors vius de les fruites i el peix. En sortir-ne, em vaig trobar amb un ajuntament de pedra senzill però bonic. A les 2.00h vaig agafar les meues pertinences per disposar-me a seguir la meua aventura; això sí, em vaig prometre que tornaria a aquesta noble ciutat.Vaig estar viatjant amb vaixell i, després, en una curiosa caravana d’elefants amb nadius que em va dirigir fins a la ciutat de Blantyre. Només arribar-hi el primer que vaig veure va ser un riu molt bonic, el Shire. Vaig contemplar amb admiració la casa de fusta que el 1876 van construir els famosos missioners escocesos i que, gràcies a ella, es va fundar la ciutat de Blantyre.Mentre que féiem tractes per vendre les plantacions al senyor Peter Croubden, em vaig allotjar en una acollidora cabana rural als afores de la ciutat. Un bon dia me’n vaig anar a passejar amb l’explorador, comerciant i aventurer anglés Lion. Va ser llavors quan presenciàrem una lluita entre nadius bantus en què no vam poder evitar la matança i els morts i ferits que es van produir. Em vaig quedar impactat en veure

tanta misèria per un petit tros de terra, però, pel que sembla, molt interessant pel fet d’estar molt a la vora del llac Malawi. El llac Malawi suposava una font important de riquesa, ja que els seus peixos d’aigua dolça autòctona, capturats d’una manera bonica amb mètodes tradicionals de l’antiguitat remota, són la base del menjar Malawi.El meu segon mes allà se’m va fer curt. Vaig veure un independentista amb la bandera prohibida, ja que representava la bandera del que seria un estat si Anglaterra no feia res. El jove alçava la bandera tot orgullós, la bandera amb els colors negre, que representa el poble africà; vermell, que representa la sang dels màrtirs que moren per la independència; i verd, el color de la naturalesa de Malawi; i el sol superposat, que representa l’alba de la llibertat anhelada. Mentrestant, els policies el van matar, però ell molt orgullós i amb la bandera envoltant el seu cos jeia a terra on va nàixer.Pocs dies després, el 6 de juliol de 1964, l’estat de Nyasalàndia va passar a ser un estat independent anomenat Malawi, independència a la qual vaig assistir casualment. Durant molts dies vaig estar vivint amb la població de Malawi i fent el que ells feien ja que, en canviar de govern, es van perdre els pocs diners que tenia de les plantacions que tenia el meu padrí. Vaig estar menjant durant molt de temps el seu menjar autòcton: una espècie de pa fet amb mill i peixos d’aigua dolça, juntament amb blat de moro de les plantacions de Blantyre; això sí, tot en petites racions que em subministrava la família que em va allotjar a la seua cabana, feta de fang i palla. Ells treballaven per a mi, i jo vaig passar a treballar per a ells. Els ajudava a pescar, el peix tñek de la regió, i a caçar antílops. Vaig estar molt de temps així, fins que van arribar ajudes per fer marxar els anglesos residents a Blantyre i em vaig acomiadar de la hospitalària família chamawe, i així em vaig poder marxar per on hi havia entrat, pel riu Shire.El poble de Malawi, encara que siga pobre, és un poble orgullós de les seues tradicions i d’altra cosa molt important: la llibertat, molt més important que altres coses que tenen altres països africans.

BLOGUERA (Tercer premi Secció –C- 2011)

Imma Sempere Pérez

Tornava a casa, tenia els cabells mullats, el sol em cegava els ulls i el vent calent movia la meua melena com si estigués ballant una cançó de Lady Gaga. Havia estat una hora i mitja nedant a la piscina municipal, encara podia notar el fregament de l’aigua amb el meu cos. M’agradava nedar, em relaxava, m’obria la ment i em feia reflexionar sobre tot allò que m’envoltava i les experiències que vivia, igual que em passava amb el meu bloc. Feia prop d’un mes que l’havia obert, escrivia regularment, cada cap de setmana, però n’hi havia molts que no podia per qüestions d’estudis. Ara, ja eren vacances de Setmana Santa i tenia previst dedicar-m’hi íntegrament. M’agradava el meu bloc perquè era l’únic lloc on podia esplaiar-me de veres, un món alternatiu, el meu món perfecte.A l’ institut no passava per ser una xica popular, més bé podríem dir que no queia massa bé, fins i tot podríem assegurar que a ningú. Era diferent dels altres: era somiadora, alegre, m’agradava donar-li milions de voltes a les coses i, sobretot, m’agradava llegir, llegir molt, llibres de misteri, d’amor, de terror, de viatges i d’anglés, de qualsevol cosa podríem dir; però això semblava que no era el que agradava a la resta d’alumnes, a la resta només els importava fumar, beure i flirtejar amb persones del sexe contrari. Em semblava que aquell no era el meu lloc, que el destí s’havia equivocat. A ningú de tots aquests se’ls passaria pel cap d’escriure un bloc; és més, deien que això era una mariconada. Jo no ho creia així, i l’única ajuda que rebia era de les blocaires que seguien i comentaven el meu bloc, però, és clar, totes vivien en altres llocs del país, tots molt lluny.Vaig arribar a casa, els meus pares no hi eren ―els dos treballaven durament en la seua empresa―, vaig agafar un gelat de la nevera i vaig pujar a la meua habitació. El meu portàtil era damunt de l’escriptori, el vaig engegar i em vaig tirar damunt del llit. La gent havia fet comentaris a la meua última entrada en el bloc, tots molt agradables. Cada vegada que veia que en tenia un de nou, m’entusiasmava perquè volia dir que a algú l’importava el que acabava d’escriure. Tenia milions d’idees per a les entrades i, finalment, vaig decidir escriure sobre les vacances que acabaven de començar, de tots els propòsits que m’hi havia fet, de com podrien ser unes vacances perfectes per a mi... En acabant, em vaig posar el pijama i vaig sopar. Més tard, en la meua habitació, vaig començar a veure una peli protegida per les mantes del meu llit. Quan arribaren els meus pares, jo ja estava dormint, em van apagar la televisió i em van fer un petó cadascú.Era de dia, els rajos del sol que penetraven per la meua finestra em feren obrir els ulls: un dia esplèndid ―vaig pensar. Botant de dos en dos els esglaons vaig arribar a la cuina, hui desdejunaria creps. Vaig acomiadar els meus pares que eixien ja per la porta i, amb la ràdio posada, vaig començar el menjar més important del dia. Els creps estaven per a xuclar-te els dits. Vaig pujar a vestir-me: uns pantalons curts blancs i una camisa de mànega curta amb flors era el millor per a un dia tan primaveral com aquest. Vaig connectar-me a internet per revisar el meu bloc i, guau!, ja tenia comentaris nous. Els vaig mirar molt il·lusionadament i, de sobte, el vaig veure:

―Ha! ha! ha!, quin bloc més estúpid que tens, igual que tu. Això és un nyap, ja veuràs quan tornem a classe, tothom ja sabrà d’aquest web, d’aquesta merda de web, ha! ha! ha! ―deia.―Noooooooooo! ―vaig cridar.Era un company de la meua classe, un dels més fanfarrons. Això era l’infern. Ell sabia el meu secret i, el que és molt pitjor encara, li–ho podia contar a tothom. Ja no podria escriure com abans. Em sentia idiota. Perquè no m’havia posat un pseudònim com altres blocaires? Si m’haguera canviat el meu nom, pot ser que no m’haguera reconegut. Era el pitjor que em podia passar. Tothom es riuria de mi a classe. Ooooh!, quina catàstrofe! Em notava els ulls mullats, ho veia tot borrós, i vaig començar a plorar. Vaig intentar traure forces de flaquesa per a escriure-hi una entrada, l’última entrada del meu bloc, i vaig començar així: “M’han descobert. Això ja no tornarà a ser com era, puc notar com desapareix la màgia d’aquest bloc, com una flor que es mustia a poc a poc. Tenia l’esperança que això no passés mai, però sembla que ha estat impossible, i per molt que em faça mal només hi ha una solució, deixar el bloc, deixar el meu temple sagrat. En fi, creia haver trobat el meu lloc al món, un lloc on encaixar... però, potser m’equivocava. Adéu!”.Cada vegada plorava més i més, ja no sabia si plorava per la frustració que tenia pel fet de saber-me descoberta o per la pena que em feia deixar el bloc. El matí se’m va fer etern, ja sols plorava i plorava.L’endemà va amanéixer nuvolat, el vent movia els arbres amb el seu gèlid alé i, cap a mitjan matí, els núvols van deixar anar tota la seua càrrega en una llarga i prolongada pluja. Semblava que el temps s’havia contagiat de la meua tristor, i ara ploràvem tots dos junts.Els dies següents els vaig passar més o menys igual de tristos, sense eixir molt del llit, únicament quan tornaven els meus pares de treballar. Em sentia feble, sense forces per a fer res. Alguns dies que feia bo intentava eixir al carrer, però sempre rebia algun comentari del meu bloc, i sempre acompanyat de l’insult d’algun conegut. Els dies passaven i passaven i cada vegada estava més prop de la tornada a l’institut. Em vaig estremir tota només de pensar-ho.20 d’abril, dia de la tornada a l’institut. Havia arribat l’inesperat dia, i pel meu cap passaven les idees més horripilants que em pogueren passar. L’autobús va arribar i no me’n quedava altra que pujar-hi. Quan van començar les classes, va començar el pitjor dels meus malsons; això era pitjor del que m’havia imaginat: rebia burles, comentaris desagradables, notes, espentes, menyspreu..., no sols a la classe, sinó que també al pati i als corredors. Tenia tot l’institut en contra. Abans tampoc no tenia amics, però ningú no es ficava amb mi, únicament em deixaven de costat; ara, però, estava rebent un vertader bullying. Potser abans també, però la cosa havia anat empitjorant, i molt. En arribar a casa, tenia la cara tota bruta pels plors, i els pares van començar a preguntar-me i a alarmar-se però, com que jo no deia ni piu, van deixar el tema ràpidament. Semblava que tenien alguna cosa més important a dir-me, i jo suplicava per a dins que no fóra res

dolent. Fou el meu pare qui va començar a parlar, ho feia de pressa i entusiasmat, tant que em va contagiar l’entusiasme.―Ens n’ anem a Londres! ―em va dir― M’hi han donat un lloc de treball i és molt bo. Demà mateix partim.Jo no m’ho podia creure, la vida em dóna una altra oportunitat.―I hem pensat ―va continuar ma mare― que com pot ser que no hi vulgues anar amb nosaltres, per l’institut, pels amics... si vols pots quedar-te amb l’àvia i et visitarem els caps de setma...―Noooooooo! ―la vaig tallar ràpidament― Me’n vull anar amb vosaltres! Això és el millor que mai m’ha passat. I els vaig abraçar.Els meus pares estaven contentíssims que m’haguera agradat la idea. Tots tres anaven d’un lloc a un altre de la casa agafant i deixant coses per al trasllat. Això era genial, vida nova. Ja no tornaria mai més a aquell pudorós institut. ―“Fins mai!” ―va ser l’últim que vaig cridar en aquella casa abans d’agafar l’avió a Londres, l’avió de la felicitat.

T’ESTIME PER SEMPRE (Primer premi Secció –D- 2011)Cristina Machuca Noguera

Diari del Manel

Espere que aquest diari no siga llegit aviat perquè això suposaria la meua mort. Realment, ara me n’adone que això és una pèrdua de temps, mai no he sentit la necessitat de deixar constància dels meus pensaments per a un futur pròxim, sempre he sigut un home que viu el dia a dia, que s’oblida del passat amb facilitat i que, en cap moment, es para a pensar els fets que estan per vindre; a més, sempre he pensat que tot allò que no pogués dir en veu alta no és digne de ser escrit, perquè no hi ha res més bonic que la paraula, tot i que pensant-ho millor, sí que n’hi ha: un bes és la cosa més bonica i útil que pot fer un ésser humà, serveix tant per a curar una caiguda d’un nét com per a aturar una guerra. Recorde el meu primer bes, amb aquella noia innocent d’ulls verds com la mar, per qui sospirava cada nit quan era jove i veia passar cada dia junt al forn dels meus pares, amb qui més tard vaig començar a passejar per la vora de la platja i qui, finalment, em dirigí amb veu tendra un “sí, t’estime per sempre”. La meua Júlia.Però bé, escriure fa perdre la lectura i acabe per oblidar on volia anar a parar. Escric perquè em tranquil·litza. De sempre m’ha agradat

escriure, deixar una empremta de les coses que he viscut és fantàstic, un record del passat per a un futur. Ben mirat, no sé si sempre m’ha agradat escriure o sols des que estic ací, no ho recorde amb massa claredat. Això d’oblidar les coses em passa des de fa poc, això sí que ho sé amb certesa. Els primers dies podia dissimular davant els meus fills, els feia veure que els prenia el pèl i reien amb mi, però temps més tard es van accentuar les meues llacunes mentals com diu la meua dona, i em portaren a veure el senyor Parra. És molt amable aquest xicot (li dic xicot perquè encara vist amb bata blanca i és digne de respectar, però no deixa de ser un nen per a mi, de fet té la mateixa edat que el meu fill menut), i va ser ell qui em recomanà que escrigués la meua rutina cada dia i que, cada dimarts de matí després del desdejuni, amb els meus companys de la clínica, llegís el meu diari.La veritat, ara em sent una mica avergonyit perquè el primer dia que em dugueren ací em vaig posar a plorar com un nen petit i em vaig aferrar a la porta del cotxe. Els meus fills tornaren a casa amb cara de pena i, a mi, m’hi tocà quedar-me en contra de la meua voluntat i amb cara de pocs amics. Sincerament, sols tenia por al fet que les persones a qui més estime m’abandonassen a la meua sort, en un lloc on les persones de la meua edat passaven un dia rere l’altre oblidant qui eren amb l’únic fi de tancar els ulls per sempre. Però ara, ja porte ací un temps, i encara que el color groc de les parets em desorienta i fa que no recorde on es troba la meua habitació, i que no puga diferenciar les cares de les infermeres per la seua mania de dur totes aquesta roba blanca que tant odie, pense que aquest lloc no està gens malament. He fet nous amics amb qui compartisc almenys dues coses en comú: tots tenim els 70 complits des de fa bastants anys i, de vegades, ens inventem els nostres noms perquè no recordem els vertaders.Ahir em va passar allò que tant temia des que em diagnosticaren la malaltia, i l’angoixa ha envaït el meu fràgil cos i la meua oblidadissa ment. Aquest xicot que tant s’assembla al meu fill, però que sempre duu una bata blanca i de qui no recorde el nom, m’estava fent rememorar esdeveniments del meu passat: el moment que ens vam veure per primera vegada, i, més enrere, quan nasqueren els meus fills, el dia de la meua boda..., i més enrere encara, el meu primer bes... que no he pogut recordar, i la meua ment estava en blanc, ha sigut horrible. El moment més dolç de la meua vida, amb la meua estimada Júlia, no he sigut capaç de recordar-lo. Les llàgrimes acaronaven la meua cara i el meu cap no feia més que donar voltes, fins que em van dur a l’habitació perquè descansés una mica. Tinc por i ganes de recordar.Diari de JúliaHui he arribat amb el rostre ple de llàgrimes. He de ser forta per tots dos en els moments en què ell no pot ser-ho ja, però quan torne a casa, plena de records i buida de la presència del meu marit, m’embarga una tristor i un sentiment d’inquietud que no em deixa

descansar. Les nits són la pitjor cosa que hi ha quan ocupe el costat dret del llit i recórrec amb la mà la superfície llisa de l’altra banda, on hauria de ser el meu home, que ara dorm lluny de mi. Ja no tinc ganes de somriure a la vida, perquè ell ja no em recorda. Ahir hi vaig entrar amb una caixeta de galetes, d’eixes que feia la seua mare al forn, les agafà i fins que no acabà el paquetet ni em mirà. Fou una mirada buida, sense sentiment, de la mateixa manera que es creua una mirada amb un complet desconegut pel carrer que saps que no tornaràs a veure mai més. No m’ha dirigit la paraula, i jo ja no tenia forces per a parlar, així que he sortit de l’habitació amb una caixa de galetes buida i l’ànima plena de tristor, he parlat amb el senyor Parra que m’ha dit que no hi ha volta enrere i que pot ser que no em torne a recordar mai més; després, m’ha abraçat i m’ha dit que no feia falta que anés cada dia, que no tenia remei, però necessite veure’l, així que amb veu feble i tremolosa, quan ja eixia de l’habitació, li he contestat:―Demà hi tornaré. L’estime per sempre.

POLS DE CRANI DE DRAC (Segon premi Secció –D- 2011)

Neus Antón Espí

Hi havia una vegada fa molts, molts anys, un petit poble on mai era de dia, on mai eixia el sol. Aquell poble estava dominat per la nit i la foscor. La seua reina era la Lluna i els seus reis els dracs. Tots els dies, aquelles horribles i monstruoses bèsties, baixaven de les muntanyes i caçaven bestiar o humans amb les seues esgarrifoses urpes i els seus esmolats i mortífers ullals.―Ei, mare, que t’adorms! ―protestà l’Halina a sa mare que, com de costum, s’adormia a l’hora de contar el conte a la nit.Però, d’això, ja fa vora 10 anys, quan l’Halina a penes en tenia cinc, i hui ho ha recordat de camí cap a casa, després de vendre les poques verdures que la seua mare cultiva a l’hort, quan ha vist uns nens jugant amb la seua mare.L’Halina és una noia bruna de cabells foscos que li arriben fins als muscles i ulls marrons, ben vius i espavilats, que mostren la seua intel·ligència i el seu seny. Viu amb sa mare i el seu germà petit de tres anys, Henryk, en una petita aldea anomenada Ehon, en un petit regne, Irai, amb un rei immensament ric i una població immensament pobra. L’aldea on viu l’Halina està situada als afores del regne, en una vall, tacada de flors a la primavera i coberta de neu als freds hiverns. La vall està envoltada d’unes enormes muntanyes plenes d’obscures coves on les antigues llegendes diuen que s’amaguen els dracs. L’aldea està formada per petites cabanyes fetes de pedra, totes elles amb un petit hortet d’on han d’eixir els pocs diners que guanyen els amos per mantindre les seues nombroses famílies. En el cas de l’Halina, és una xicoteta família perquè el seu pare va morir d’una greu malaltia uns mesos abans que el seu germà

nasquera, i la seua mare no havia volgut tornar a tindre un nou company, ja que seguia enamorada del seu pare; de fet, els seus pares sempre havien estat enamorats, des de molt petits sempre havien estat junts, i a poc a poc, mentre es feien grans, els seus sentiments respecte a l’altre també havien crescut. Molts no entenien com la seua mare, una noia tan intel·ligent i espavilada, i el seu pare, un somiador molt despistat, havien acabat junts. Ella sempre capficada en els seus llibres, i ell sempre pensant en aquells meravellosos dracs. De fet, era ell qui, cada nit, li contava a l’Halina aquelles històries sobre dracs, i havia aconseguit que la seua filla fos tan fanàtica d’aquest tema com ell, encara que potser no de la mateixa manera ―ell els veia com uns éssers bellíssims i extraordinaris, i ella, a causa dels ensenyaments que havia rebut per part del seu avi: tir amb arc, maneig de l’espasa..., després de la mort del seu pare, els veia més bé com una presa de caça―. Però, la veritat és que feia anys que els dracs havien passat a ser un conte per espantar nens, encara que des de feia uns dies havien ocorregut fets molt estranys pels voltants, com ara la desaparició de bestiar, la visió de petites foguerades durant la nit i de misterioses ombres, s’escoltaven sons estranys i, a més a més, es respirava un aire estrany en l’ambient; per això, la gent havia començat a creure de nou en aquelles velles llegendes sobre dracs, i quan començava a fer-se fosc, es tancaven a les seues cases i no eixien fins que començara a clarejar de nou l’endemà de matí.Mentre l’Halina seguia caminant cap a casa amb la posta de sol a l’esquena, anava pensant en una conversació que havia sentit al mercat mentre venia les verdures. Pel que havia sentit, aquell estrany ésser que turmentava la gent de la vall era un drac.―Un drac! ―va dir.Per molt estrany que semblés era així, uns llenyataires del nord de la vall l’havien vist, per tant havia de ser cert. Però això no era tot, el rei havia oferit una grandiosa recompensa a aquell que li portés el cap del drac que estava causant tant de terror a la zona.La Halima s’ho rumiava tot molt seriosament, aquells diners els vindrien molt bé a la seua família, de fet n’eren tants que podria repartir-los entre tota la gent de l’aldea i encara en sobrarien. I, per què no? Podia intentar-ho, no seria tan difícil com els contes ho pintaven perquè... eren això, contes, i ho exageraven tot; a més, era prou bona amb l’arc i l’espasa, podia sortir-se’n tota sola. La mare, en canvi, no hi estava gens d’acord.―Halina, ets tan sols una nena, no pots sortir tu sola pel món!―Aquests diners ens vindrien molt bé i tu ho saps.―Preferisc mantindre la meua filla que tots aquests diners; a més, els dracs no existeixen.―Però...―Però res! Aquesta conversació s’ha acabat, ara vés-te’n a dormir. Però l’Halina no estava disposada a fer cas de la mare, sabia molt bé la falta que els feien els diners i, sobretot, després d’aquests darrers anys tan secs, així que no pensava quedar-se de braços creuats. Per això, l’endemà al matí se’l passà fent els preparatius per sortir

aquella mateixa nit cap a palau amb un dels carruatges que feien aquest camí des que el rei posà aquella enorme recompensa pel cap del drac, i gastà tots els pocs estalvis que tenia en menjar i el bitllet per al viatge. A la nit, quan va estar segura que ningú no la podia veure, va deixar una nota a la mare explicant on anava i va marxar a la busca del carruatge.El viatge va ser molt monòton ja que el paisatge no canviava gaire i els seus companys no parlaven massa. Per sort, com que el poble no estava molt lluny de palau, arribaren a migdia del dia següent, i, en arribar-hi, l’Halina quedà meravellada de la visió que tenia davant dels ulls. N’havia sentit a parlar, però era molt millor veure-ho. Al seu davant hi havia un petit turó ple de cases amb flors a les finestres i els balcons, la gent recorria els carrers alegrement i els mercaders venien els seus productes, i dalt de tot estava el palau, enorme, majestuós, fet de marbre blanc que la llum del sol feia brillar, de torres blaves com la mar, i a l’entrada hi havia uns jardins immensos amb flors de mil colors, arbres de tots els verds imaginables i fonts d’aigua clara.Una vegada ja a les portes del palau, l’Halina i els seus companys de viatge foren conduïts a una grandíssima sala il·luminada amb els colors dels vidres dels grans finestrals on, del sostre, penjaven unes enormes llànties formades per petits vidres que semblaven diamants, i al terra hi havia una estora roja que recorria tota la sala fins portar-los davant mateix del rei, un home d’uns 40 anys amb els cabells tacats de gris i els ulls blaus quasi transparents. Portava la seua magnífica corona repleta de pedres precioses i centenars de collars i anells d’or. L’Halina, com la majoria de la població, no tenia una bona impressió del rei, ja que aquest s’havia cobert d’or i de riqueses i malgastava els diners dels impostos en els seus capritxos mentre que la gent moria de fam.El rei els va rebre amb un forçat somriure i va fer que un dels seus súbdits anotés els seus noms en una llarguíssima llista. Quan li va tocar a l’Halina, el rei la mirà en to burleta, com si ella, per ser tan jove, no fos capaç ni d’alçar una espasa. Quan acabaren amb els noms, el rei els desitjà bona sort, els féu donar a cadascú un mapa de la zona on s’havia vist el drac, un cavall i unes poques monedes d’or.Mentre sortien de palau, l’Halina escoltà la conversació de dos dels homes que havien viatjat amb ella.―Mira aquest pocavergonya envoltat de riqueses i la resta morint-se de fàstic. No sé com s’ha preocupat ara de desfer-se d’aquest drac per protegir els ciutadans, segur que li preocupen més els impostos que no podrà cobrar-los si el drac els mata ―va dir un home barbut i gras que semblava pescador.―Ha! ha! ha! No és precisament això el que preocupa al nostre estimat rei, sinó més bé l’edat ―li contestà el seu company alt i forçut que també semblava un pescador.―Què vols dir amb l’edat?―Sí, home, que no ho saps? Els vells contes de bruixes diuen que si et beus un beuratge fet amb pols del crani d’un drac seràs jove eternament.

Així que eternament, eh? Bé, a l’Halina tant li feia el que volgués aquell rei capritxós, a ella només li interessaven els diners de la recompensa per poder viure tranquil·la la resta de la seua vida.En ser fora del palau, la noia es dirigí cap al mercat per comprar més menjar i tot allò que li faria falta per acaçar el drac, com ara més fletxes i carn per parar-li un parany.A la nit, es quedà a dormir a la posada on s’allotjaven aquells que anaven a acaçar el drac. L’indret estava ple de gent de totes les edats, sexes i colors, i tots junts feien un gran enrenou; però, després de sopar, aquells que es quedaren baix i no pujaren a dormir, s’assegueren en silenci al voltant d’un home gran i gros amb una barba molt espessa i roja, com els seus cabells, i que per la vestimenta que duia, sens dubte era del nord. L’Halina estava en un racó de la sala quan aquell home començà a parlar.―Supose que molts de vosaltres, sinó tots, sou ací per donar caça al drac, però heu de saber que no serà tan fàcil com diuen els contes. Jo mateix l’he vist. Ahir al capvespre, mentre seguia el seu rastre, vaig arribar a la vora d’una clariana i vaig voler endinsar-m’hi, però un mal pressentiment en va dir que no em mogués del lloc i que m’amagués, i pocs segons després vaig percebre una presència estranya en l’ambient i vaig notar el seu mortífer alé en la meua esquena. Em vaig quedar petrificat mentre veia passar la seua ombra per damunt meu i, després, el veia entrar en la clariana. Era enorme i horrible, la cosa més espantosa que he vist en la meua vida. Tenia la pell negra i uns enormes ulls rojos, rojos com la sang que li queia dels seus immensos i esmolats ullals i li tacava les grans urpes. Tenia la sang glaçada i no respirava per por que aquella espantosa bèstia em sentís.―Així que por, eh? ―es burlaven els altres caçadors.―Creeu-me nois que si jo, el gran Mler, he tingut por del drac, ningú no el podrà acaçar mai.I tot seguit, féu un gran glop a la seua cervesa i se’n pujà a dormir.La resta es quedaren cantant i rient, tots menys l’Halina, que seguia en el seu racó pensativa. És estrany, va rumiar, diria que els llenyataires de qui parlaven al mercat havien dit que havien vist un drac blanc com la neu. O l’un o els altres s’ho havien inventat tot. I amb aquests pensaments se n’anà al llit.A l’endemà al matí pujà al seu cavall amb la seua bossa i les seues armes i es dirigí cap al lloc on se suposava que s’amagava el drac. La zona era molt extensa i, de tant en tant, es trobava amb algun caçador; però, de colp i volta, en una clariana on s’havia quedat tota sola, començà a sentir-se un soroll estrany. L’Halina preparà el seu arc quan, de colp, d’entre el fullatge, sortí un enorme ós que es disposava a atacar-la, però el seu cavall s’espantà i començà a córrer quan ella estava a punt de disparar-li, i va ser la fletxa d’un altre caçador la que matà l’ós. Mentre, el cavall de l’Halina seguia corrent, sense que ella pogués fer res per parar-lo, fins que en un dels bots de l’animal l’Halina va caure a terra i es va tòrcer el turmell. El cavall seguia corrent amb totes les seues coses a excepció de l’espasa i l’arc que, sense fletxes, era prou inútil. Pocs segons després es va deixar de sentir el cavall, i l’Halina es va quedar sola en una zona

molt endinsada del bosc. Al principi només li preocupava el turmell però, a poc a poc, va anar notant una presència estranya; aleshores, va recordar el que havia contat la nit anterior aquell home i no va poder evitar que la seua imaginació fes la resta. El cor li bategava a mil per hora, tenia la respiració entretallada i estava totalment paralitzada. Sense ni adonar-se’n va tancar els ulls i va començar a preguntar-se perquè hi havia anat, a aquell lloc, quan algú va dir:―Hola!I l’últim que va vore l’Halina abans de desmaiar-se va ser el cap d’un drac marró.Unes hores més tard, l’Halina es va despertar en una cova molt humida però il·luminada. La noia va estar una estona observant-la fins que es va adonar que l’entrada de la cova estava coberta per una cortina d’aigua.―On sóc? ―es va preguntar a si mateix.―Ah, que bé, ja t’has despertat, començava a preocupar-me’n!L’Halina es va quedar glaçada. Davant seu hi havia una drac un poc més gran que un cavall, de color marró, amb els ulls entre verds i grocs, que li somreia.―Em dic Ziza.La noia se’l mirà estranyada però, finalment, sense saber el perquè, li contestà.―Halina.―Quin nom més bonic ―va dir el drac mentre feia bots d’alegria.L’Halina intentà alçar-se, però no va poder perquè el turmell li feia molt de mal.―Ui! No me’n recordava. Bé, no et preocupes, et curaré si em promets que no em menjaràs.―Per què t’hauria de menjar?―Com que per què? Perquè és això el que mengen els humans: joves dracs indefensos. Encara que, certament, no m’imaginava que fósseu així els humans. Aleshores, em promets que no em menjaràs?―D’acord, t’ho promet.―Bé.Tot seguit el drac llepà el turmell de l’Halina, i aquesta notà com el dolor desapareixia.―Ara hauràs de passar uns dies en repòs ―li digué la Ziza mentre li somreia. Passaren uns dies les dos juntes i, a poc a poc, s’anaren fent amigues, i com no tenien res a fer, la Ziza li contava històries sobre dracs que havien mort a horribles cavallers que venien de terres remotes per menjar-se’ls.―Saps que això està ple de caçadors de dracs, veritat? ―comentà l’Halina un dia mentre esmorzaven.―Ui, i tant! Però és que estic buscant el meu germà gran. Què potser l’has vist tu? És molt maco, d’un color taronja preciós, i molt intel·ligent. Però fa uns mesos va sortir a passejar i no va tornar, així que vaig decidir anar a buscar-lo i la seua busca m’ha dut fins ací. I tu, que feies pel bosc tota sola quan et vaig trobar?L’Halina va vacil·lar un moment però, finalment, va dir:

―Buscar-te.―A mi? Per què?―Per a caçar-te.―Per què?―Perquè el nostre rei vol el teu cap per fer-se un elixir per a l’eterna joventut.―Ja estem amb la mateixa cançoneta de sempre. És que no aprendran mai? La pols de crani de drac no serveix per a fer cap elixir de l’eterna joventut, l’únic que us podria servir és la nostra saliva, que tot ho cura com has pogut comprovar, però morts no us serviríem de res.―Saps, crec que ens hauríem d’anar d’ací.―I això ara per què?―Crec que ací no estàs segura, ens n’ hauríem d’anar a les muntanyes on hi ha moltes coves per amagar-se. Ací, tard o d’hora et trobaran.―Sí, però allà també hi haurà caçadors.―Continue pensant que allà estaràs més segura.―Potser tens raó; a més, segur que hi haurà més dracs, a les muntanyes, i els podré preguntar si tenen notícies del meu germà.―Més dracs?―Clar, jo sóc princesa del regne de Cabur i el meu germà gran, l’Hinar, és el príncep hereu, i per això hem vingut centenars de dracs a buscar-lo, encara que per aquesta zona no en som molts. La veritat és que és una mica despistat, i tots pensem que s’ha perdut.En aqueix moment, l’Halina va entendre perquè uns havien vist dracs negres i altres dracs blancs.A trenc d’alba de l’endemà van decidir eixir suposant que els caçadors encara no ho havien fet, i aprofitaren per agafar una senda poc coneguda per anar per les muntanyes. Durant tot el dia van estar notant alguna cosa estranya, com si algú els seguís, per això quan ho van confirmar li van preparar un parany. En la primera revolta que va fer el camí s’amagaren darrere d’uns arbres i, quan la figura encaputxada va aparéixer, la Ziza se li llançà al damunt i l’amenaçà mostrant-li les dents, i el perseguidor, de l’ensurt, caigué perdent la caputxa. L’Halina es va apropar per veure’l i exclamà:―Però si és un nen!Tot seguit el lligaren i es disposaren a interrogar-lo.―Per què ens has seguit? ―l’escridassà l’Halina.―Crec que és obvi, no? Per cert, no sóc un nen, que tinc 16 anys. I tu, per què protegeixes un drac? Se suposa que la missió és matar-lo, no?―Ací les preguntes les faig jo! I no sóc un drac mascle, sóc un drac femella! ―exclamà Ziza ofesa. ―Ha! Com que supose que no em soltareu, em presentaré: sóc Tadeus, i sóc lladre; però, per guanyar diners honradament, pensava caçar el drac o, si més no, furtar-li el crani a qui l’hagués acaçat.La veritat és que el seu aspecte no desmentia les seues paraules. Era un xicot d’estatura normal, amb els cabells rossos, una mica llargs i despentinats, els ulls verds que li brillaven d’una manera

entremaliada i astuta, amb roba vella i una mica bruta, i semblava prou àgil i espavilat.―Què creus que hauríem de fer amb ell, Halina?―Crec que hauríem de deixar-lo ací i que se’l mengés alguna bèstia salvatge. ―No sé, a mi em cau bé.―Què? Però si anava a matar-te!―Tu també.―Però, si és un lladre, no ens en podem fiar.―I per què no? Si és molt maco.―Ziza!―Tinc una idea: per què no ens el portem com a presoner?―Perquè no ens cal cap presoner.―Va, per favor.―Sincerament, crec que el drac té raó ―digué Tadeus.―Tu no et fiques on no et demanen! ―li cridà Halina enfadada.―Em dic Ziza ―es va presentar la Ziza.―Molt de gust, Ziza.Unes hores més tard estaven tots tres caminaven cap a les muntanyes. El camí era llarg i, de tant en tant, s’havien d’amagar d’algun que altre caçador, cosa que no era gens fàcil però en què, per sort, Tadeus era un expert, i així aconseguiren allunyar-se prou de la zona on més caçadors hi havia, sans i estalvis, però sense abaixar la guàrdia. I això ho van poder comprovar la vesprada d’un dia que van arribar a un petit poble sense tenir cap incident. La Ziza se n’amagà als afores i l’Halina i el Tadeus hi anaren a comprar algunes provisions. D’entrada, tot estava prou tranquil, però es respirava un ambient inquietant. El primer lloc on entraren va ser en una posada, per preguntar on podien comprar menjar, i la rebuda no fou precisament molt agradable. Només entrar-hi, pararen totes les conversacions, i tots els que hi eren, homes amb un aspecte horrible i pinta de caçadors, se’ls quedaren mirant. A l’Halina li cridà especialment l’atenció un que duia un casc semblant al crani d’un ós i que tenia una cicatriu enorme que li travessava de dalt a baix la part dreta de la cara travessant-li l’ull.―Què voleu? ―els va preguntar un home vell i prim que semblava l’amo de la posada.―Només ens agradaria saber on venen menjar, bon home ―va dir Tadeus amb un enorme somriure quan l’Halina es disposava a contestar.―Ací no venem menjar ―contestà el vell.―Doncs, ens podria dir on en venen? ―insistí Tadeus.―Fan ferum de drac ―va dir aleshores l’home de la cicatriu.L’Halina va quedar glaçada i va mirar el Tadeus que semblava força tranquil.―I com sap vosté que fem olor de drac, si aquestes bèsties van desaparéixer fa milers d’anys? ―li digué Tadeus amb un somriure desafiant.

―Perquè n’he vist un i n’he estat prou a prop com per saber quina olor fan ―li respongué l’home de la cicatriu alhora que s’alçava de la cadira i se’ls apropava. Els nois feren un pas enrere instintivament mentre veien com tots els homes de la posada s’alçaven i l’home de la cicatriu treia de la seua bossa una enorme pota de drac de color roig. L’Halina no va poder evitar mostrar el seu espant i, aleshores, l’home va dir:―D’aquest només vaig poder capturar-ne la pota, però potser vosaltres em podeu ajudar a atrapar-ne un de sencer o, si més no, el seu cap. I tots els homes van començar a riure.Tadeus agafà la mà de l’Halina i cridà:―Corre!Els dos nois en sortiren corrents cap on era la Ziza mentre aquells homes els anaven al darrere xafant-los els talons.―Però, què fas? No els podem dur fins a la Ziza ―escridassà l’Halina al Tadeus.―Em sembla que és l’única forma d’escapar.―Com, conduint-los on és ella?―Confia en mi, tinc una idea.Quan arribaren on la Ziza, aquesta estava dormint.―Au, desperta’t ja que ens n’hem d’anar ―li digué Tadeus.―Uf! Què passa? ―contestà la Ziza mig adormida.―Ens han descobert ―digué l’Halina.―Què? Féu la Ziza mentre que es despertava del tot.―Creus que podràs volar amb nosaltres dos a sobre? ―preguntà Tadeus.―Què? ―exclamaren les dues alhora.―Fins ara no has volat perquè no ens descobriren, però ara ja ens han descobert, i aquesta és la manera més ràpida de fugir.―D’acord ―digué Ziza.―Però... ―digué l’Halina dubtant una mica.―Va Halina, som-hi ―l’animà el Tadeus mentre els homes de la posada s’hi apropaven cada vegada més.I quan ja els homes eren quasi a tocar d’ells, la Ziza alçà el vol amb els dos nois a sobre del llom.En poques hores arribaren a les muntanyes i s’amagaren en les seues coves. Només tocar terra la Ziza començà a ensumar l’aire i, de sobte, un drac groc se li llançà al damunt.―Identifica’t! ―cridà el drac groc mentre llançava foc.―Sóc Ziza II, princesa del regne de Cabur.―Majestat, perdoneu-me, però que feu ací? ―es retirà el drac groc mentre feia una reverència.―Majera, ets tu? Què t’ha passat?―Us referiu a la meua banya? No res, el que pitjor està és Taar, un humà li ha tallat la pota.L’Halina no va poder evitar recordar la imatge de l’home de la cicatriu sostenint la pota roja.―Així es com reben a les princeses al teu regne, Ziza ―digué en to de burla Tadeus.

―Qui ets tu per burlar-te de sa majestat ―exclamà Majera mentre s’encarava cap a ell mostrant-li les dents.―Tranquil Majera, són amics, Tadeus i Halina. Però digues-me, què ha passat?―Majestat, no hauríeu d’estar ací, és massa perillós. Farà aproximadament set llunes que hi arribàrem i descobrírem que els humans havien capturat el vostre germà. Hem intentat alliberar-lo, però en són massa. Per sort, no hem patit cap baixa, encara que el seu líder ens ha ofert un tracte: si volem recuperar el vostre germà hem de donar-li 10 caps de drac. Sembla que els humans encara creuen que poden fer elixirs per a la joventut eterna amb els nostres cranis.―On el tenen? El puc veure? ―preguntà la Ziza molt amoïnada.―Sí, però des de molt distància.Majera portà els tres fins al cim de la muntanya on estaven i, des d’allà estant, pogueren comprovar que les muntanyes formaven un anell, i al centre hi havia una vall amb milers i milers de soldats. Tot just al mig del campament hi havia una immensa gàbia amb un enorme drac taronja a dins. També hi pogueren veure les banderes del rei d’Irai, i ja no tingueren cap dubte sobre qui havia estat el que havia atrapat el germà de la Ziza.―Majestast, mireu, més dracs.―Sí. Em pregunte quin interés tenen a salvar aquest drac color taronja, sembla tan poca cosa ―digué despectivament el rei d’Irai.―Potser només volem salvar-lo perquè és un del seus ―li respongué un dels seus soldats.―No, del contrari ja haurien cremat tot això, i em sembla que tenen por de fer-li mal al drac taronja.Aleshores, s’encarà cap al drac i s’hi aproximà lentament. Quan ja fou just al seu davant, sense cap explicació, li ficà la seua espasa a la cua, i el drac no pogué evitar llançar un crit de dolor, el qual féu que alguns dracs eixiren dels seus amagatalls.―Ho veus ―digué el rei mentre somreia. Els preocupa la seua seguretat―. Ja sabeu el que demane a canvi d’ell, tan sols 10 caps de drac! ―digué tot seguit, i continua rient-se.La Ziza no pogué amagar la seua ràbia.―Hem de fer alguna cosa. Deuen tindre algun punt dèbil.―La nit ―contestà Majera―. Durant la nit és quan millor ataquem i quan més baixes tenen, però protegeixen massa el vostre germà, l’Hinar, i són tants que quan ens desfem dels que tenim a sobre en vénen més.―Podríem endinsar-nos en el seu territori i furtar-los la clau de la gàbia on és l’Hinar ―va dir Tadeus.―Què? ―exclamà incrèdula l’Halina.―Sí, som humans i ells no es coneixeran tots entre si; a més, jo sóc un gran lladre i no em resultarà difícil. Que no tindreu dos armadures d’aquests soldats que heu mort?―Tadeus, és massa perillós ―li digué la Ziza.

―No ho és tant, l’únic que hem de fer és entrar, agafar la clau i sortir mentre que vosaltres, els dracs, els distraieu com més lluny possible d’ací millor, per no ficar-nos en la batalla.―Però, aquesta clau sempre té guàrdies, i el rei sempre està a prop de la seua tenda, on és la clau ―l’advertí Majera.―Ho veus ―replicà l’Halina.―D’acord, aleshores seguiu lluitant fins que us canseu.Després de rumiar-ho una estona, finalment Majera va dir:―Crec que podríem intentar-ho, i si és tan bon lladre com diu...―Què? ―cridaren l’Halina i la Ziza alhora,―És l’única opció que tenim.Aleshores, tots es giraren cap a l’Halina.―Ziza, tu també?―D’acord, hi aniré; però, més us val que funcione a la primera perquè sinó me’n torne a casa.I així van fer. Quan el sol ja començava a amagar-se per l’horitzó Tadeus i l’Halina baixaren fins a la vall amb les armadures de dos soldats que havien mort els dracs i, a poc a poc i amb precaució, s’endinsaren en el campament enemic.Al principi, ningú els deia res, però quan més a prop eren de la tenda del rei més els preguntaven a quin destacament pertanyien o els ordenaven que es preparessin per a l’atac imminent dels dracs; per sort, el Tadeus sempre sabia com sortir-se’n. Finalment arribaren a la gàbia de l’Hinar, que estava mig endormiscat i amb cara trista. Tenia algunes ferides al cos, unes se les havia fet intentant trencar la gàbia i altres li les havien fet els seus capturadors. Al costat de la gàbia estava la tenda del rei, molt més gran que les altres, amb colors més vius i amb la bandera de l’escut del rei dalt de tot. Els nois aprofitaren que un grup de soldats estaven entrant per fer-ho ells també i, com que cada colp hi havia menys llum, ningú reparà en ells quan entraren. L’interior estava partit en tres parts: la del centre, on es reunien per preparar-se per a la batalla, i les altres dos, als costats, suposaren que serien les estàncies del rei i on es guardava la clau. Feren un colp d’ull a la part de la tenda on ara estaven, la central, i comprovaren que no hi havia cap lloc on amagar la clau, per tant només podia estar en una de les altres dos, però per entrar-hi s’havien d’assegurar que ningú no els veiés i que no hi hagués ningú.En aquell moment, l’Halina i el Tadeus s’havien quedat apartats en un racó mentre tots discutien la millor manera de combatre els dracs i, aleshores, ells aprofitaren per endinsar-se en una de les parts que semblava estar buida.―Vaja, ací és on dorm el rei ―digué decebut el Tadeus.―Així i tot hem de buscar-hi la clau no siga el cas que no fóra en l’altra part de la tenda ―li contestà l’Halina.―Bah, la gent sempre tendeix a repetir-se, de segur que és a l’altra, just al mig, protegida per una trampa. Ja ho voràs!―Què feu vosaltres dos ací?Els dos es giraren alhora i, al seu davant, trobaren el rei en persona.―Es pot saber que feu ací mentre tots es preparen per lluitar fora?―I tu, que fas ací? ―preguntà Tadeus amb un somriure maliciós.

―Com t’atreveixes a...―Majestat ―el cridà un soldat de fora―, ja són ací els dracs.En eixe moment el rei oblidà el que li havia dit Tadeus i sortí fora de la tenda.―Uf, salvats pels pèls! ―sospirà l’Halina―. Ràpid, busquem la clau!Els dos nois anaren a l’altra part de la tenda i hi trobaren la clau, just al mig, sobre el que semblava un petit altar decorat amb veles, cobert per una xicoteta cúpula de vidre.―Ho veus ―digué rient Tadeus.―Molt bé, i ara on és la trampa? ―li respongué ella amb un somriure desafiant.―Just ací ―va dir Tadeus al mateix temps que assenyala dos guàrdies dormint.―Caram, com és que segueixen dormint amb el soroll de fora? ―preguntà l’Halina en veure’ls.―No tinc ni idea, però per a assegurar-nos...Tadeus agafà l’escut d’un dels guàrdies i els colpejà el cap a tots dos.―Així segur que no es desperten en una bona estona ―somrigué Tadeus.―Va, afanyem-nos i sortim d’ací no ens trobe algú ―va dir l’Halina mentre intentava alçar la cúpula de vidre que cobria la clau―. Tadeus anà a ajudar-la i entre tots dos aconseguiren alçar-la, agafar la clau i sortir de la tenda.Fora sols hi havia uns quants soldats corrent cap a totes bandes, i la resta eren a l’altra part de la vall lluitant amb els dracs.L’Halina i el Tadeus anaren cap a la gàbia de l’Hinar i començaren a buscar el pany, però no el trobaren enlloc.―Què feu ací, heu vingut a riure-us de mi?Tots dos es quedaren petrificats: “el rei” pensaren, però no, aquesta veu era la de l’Hinar, que havia alçat el cap mentre els observava.―No hem vingut ací per riure’ns de ningú, som amics de la teua germana, la Ziza, i hem vingut a salvar-te ―va dir l’Halina mentre el Tadeus buscava el pany.―Per cert, tu no sabràs on està el pany? ―preguntà Tadeus.―Supose que em puc fiar de vosaltres, del contrari no sabríeu el nom de la meua germana. El pany està ací ―contestà l’Hinar assenyalant un petit pany en un dels cantons de la gàbia.Tadeus va posar la clau al forat del pany, la porta s’obrí, els dos nois pujaren al drac i aquest s’enfilà abans que els soldats que els havien vist pogueren fer-hi res.En veure l’Hinar fora de perill la resta de dracs començaren a atacar de debò, ja que abans s’havien hagut de reprimir per por que els soldats li feren mal a Hinar. Els dracs començaren a cremar tot el campament fins que no hi quedà ningú. La majoria de soldats van aconseguir fugir-ne, però alguns altres van morir a causa del foc i les urpes i els ullals dels dracs, entre aquests el rei, que en unes setmanes seria substituït pel seu nebot el qual arribaria a ser un gran rei, ja que era totalment contrari al seu oncle.Quan la batalla va haver acabat, tots els dracs es reuniren al cim d’una de les muntanyes i, en aterrar l’Hinar amb l’Halina i el Tadeus,

la Ziza se li llançà a sobre de contenta com estava de tornar a vore’l després de tant de temps. ―Moltíssimes gràcies als dos; si no hagués estat per la idea del Tadeus de furtar la clau encara estaríem lluitant per salvar-lo ―va dir la Ziza al Tadeus i l’Halina.Aleshores la Ziza féu una ullada al camp de batalla en flames i ple de cadàvers de soldats.―I pensar que tot això ho ha provocat una vella llegenda sobre la pols de crani de drac em fa molta llàstima ―va sospirar―, i tot seguit va dir dirigint-se al seu germà ―I tu com és que et vas deixar atrapar pels humans?―La veritat és que no ho tinc molt clar. Jo vaig sortir un dia a passejar i, sense adonar-me’n, vaig arribar en aquestes terres. Com que no sabia on estava vaig voler baixar a preguntar, però només tocar terra uns humans em van capturar i em van portar fins ací. La resta ja la sabeu, van començar les lluites entre dracs i humans, i fins ara.―Però mira que perdre’t mentre que passejaves. Ai, no tens remei! ―va dir la Ziza―, i tots començaren a riure..Llavors la Ziza es dirigí cap a l’Halina i el Tadeus amb un immens somriure.―Tots pensem que és una mica despistat, però també sabem que en el fons serà un bon rei; a més, encara li queda molt per aprendre i, com el nostre pare encara està sa i fort, el podrà ensenyar i ajudar, igual que jo. De fet, el nostre pare hauria volgut vindre-hi a buscar-lo, però com que hi havia d’encarregar-se del regne no hi ha pogut vindre―. Féu una pausa i després hi afegí ―Per cert, com agraïment, quan arribe a casa manaré que us porten a cadascú de vosaltres una gran recompensa.―Vols dir que no et quedaràs? ―va preguntar l’Halina.―UI, ja m’agradaria a mi quedar-m’hi, però no puc, el meu pare ens espera; a més, com a princesa tinc les meues obligacions―. I en veure les cares entristides dels nois va afegir ―Però no us preocupeu que de tant en tant puc vindre a veure-us, o a portar-vos a les meues terres.Els dos nois se li llançaren al coll per abraçar-la i el drac també els hi abraçà.―Fins prompte amics meus.―Fins prompte Ziza ―contestaren els dos alhora.L’Halina i el Tadeus es quedaren una llarga estona veient com els dracs s’allunyaven en direcció a la sortida del sol, cap a la seua terra.―Em sembla que haurem de fer el camí de tornada a casa tots dos sols ―va dir ella.―Em sembla que sí ―contestà ell―, em sembla que sí.

CAOS VIRTUAL (Tercer premi Secció –D- 2011)

Javier Hipòlito Marsal

Aquí a València sóc feliç, però aquests darrers dies m’estic pensant d’anar-me’n a viure a un lloc més tranquil, amb menys problemes. No és que no puga afrontar-los, però la conducta del meu millor amic Marc és molt estranya, últimament quasi que no em parla. En fi, espere que tot torne a la normalitat.

Diari personal d’en JoanVaig tancar el diari i el vaig amagar amb clau al calaix de la meua habitació. Com que encara no s’havia fet de nit vaig decidir telefonar en Marc, un destacat informàtic. En aquells moments segurament estaria enganxat a l’ordinador programant alguna aplicació rara de les que sol fer.―Hola, Joan! ―em va contestar―. Ell coneixia de memòria el meu número de telèfon.

―Hola! Com va tot?―No precisament bé, necessite parlar pausadament amb tu.―Ah, vaja! Que tal si et passes per ma casa en mitja hora i parlem?―Sí, bé. Adéu! ―em va dir tallant la conversa ràpidament.―Adéu!Al cap de mitja hora en Marc va prémer el timbre. Vaig anar ràpidament i vaig obrir la porta. Vam anar a la meua habitació i ens vam seure en el sofà; llavors, en Marc va començar a parlar:―Tant d’esforç per a res! No m’han acceptat a la Kraft!La Kraft era la multinacional líder mundial. Només les persones més intel·ligents del món aconsegueixen treballar a l’empresa que va comercialitzar els primers robots amb capacitat de decisió pròpia, amb consciència; a més, la Kraft té la patent de ser l’única empresa que pot i sap fabricar aquests robots.―Com ha sigut això? Era la teua gran il·lusió, havies tret un 10 a la prova de selecció de personal ―li vaig dir sorprés.Estava realment desconcertat. Ningú no pot superar una prova com aquesta, ni igualar-la, és pràcticament impossible.―T’interessa saber qui és la persona que ocuparà el lloc de treball? Encara no ho saps? ―em digué irònic.―No, no ho sé, solta-ho ja!―Val! La teua estimada Marta ―em contestà emfasitzant la paraula “estimada”.Em vaig quedar de pedra. Portava temps amb ella i mai m’havia explicat res. Ella era informàtica però mai hagués pensat que tingués una ment tan prodigiosa com per a entrar a l’exclusiva Kraft; no obstant això, m’alegrava que fos ella l’escollida.―Sóc el primer sorprés amb això, però si t’ha superat és que hi haurà alguna explicació ―li vaig dir.―Ah, sí? Com tots dos sou tan intel·ligents, sabreu com fer la vida sense mi! ―cridà.Sense adreçar-me cap altra paraula se’n va anar ràpidament de casa. Vaig tancar la porta i em vaig quedar en silenci absolut reflexionant més de mitja hora al meu llit, a les fosques, i finalment em vaig quedar dormint.En despertar-me, em vaig preocupar per l’estat de Marta. Feia un parell de dies que no la veia, i li vaig trucar. Vam quedar en una cafeteria de l’Albufera, ni més ni menys que el Taz, un dels llocs més moderns del món.A l’endemà, vaig anar al Taz. Ja se m’havia passat gairebé l’enuig amb en Marc. Em va ser molt fàcil ja que ara els meus sentits estaven meravellats veient els encants del local, amb una porta que desapareix en detectar una persona i uns panells que et serveixen la beguda en mig minut mitjançant un sistema d’infrarojos. Vaig seure en una de les taules del fons. Marta encara no hi havia vingut. Vaig demanar al panell un batut de vainilla i de seguida me’l va fer la màquina, encara que estava molt dolç, potser perquè havien d’haver reparat el robot abans. Al cap de cinc minuts va arribar la Marta. Ja la trobava a faltar. Aquests últims dies pràcticament no hi havíem mantingut cap conversa. Ens saludàrem i ens besàrem.

―Felicitats, Marta, pel teu lloc de treball ―li vaig dir.―Gràcies, estic molt il·lusionada. James, el cap, t’ha convidat perquè et passes a veure les instal·lacions. Ha fet una gran excepció, mai no deixa passar gent que no siga personal de l’empresa ―em va dir somrient.―Com et contractaren? Com superares en Marc?―Vaig traure la màxima nota... ―va dir no massa convençuda―. La veritat és que t’he de comentar una cos...Marta va parar de parlar en sec i va caure desmaiada a terra. Una ambulància vingué de seguida i se la portà a l’hospital. Hi va estar dues hores en observació i no li pogueren diagnosticar la causa del desmai. El cas és que li van dir que estava perfectament i li donaren l’alta.A la tarda vam anar Marta i jo a visitar les magnífiques instal·lacions de la multinacional robòtica americana, vam pujar al pis 87, l’última planta, on tenia el despatx James. Vam caminar uns 15 minuts per un passadís fins arribar en una porta gegant d’uns 20 metres d’alçada per 10 d’amplària, la qual cosa em deixà al·lucinat ja que no encaixava amb les proporcions del gratacels perquè, vist des de fora, l’última planta aparentava tenir uns tres metres d’alçada. Vaig prémer un botó per entrar i un robot amb aparença humana ens guià fins dur-nos al costat d’en James. El robot ens convidà a seure, primer a Marta i després a mi. Finalment, el cap ens dirigí la paraula:―Hola parella! A tu, Joan, t’he de comentar una cosa que crec que t’interessarà saber, però abans vull assegurar-me que tot surti bé.Sobresortiren unes anses metàl·liques del seient que m’aixecaren i m’empresonaren les mans i els peus a la paret. Temia per la meua vida.―Ella no ho farà. Estàs així gràcies a ella ―digué James rient. No vaig poder continuar parlant, unes pinces metàl·liques que sortien del sofà em bloquejaren la boca i a males penes em deixaven respirar.―Veuràs, la teua missió és eliminar en Marc. Estan succeint fenòmens molt estranys que no podem establir com han sigut produïts, però tot indica que els ha creat ell. A l’examen que va fer vam comprovar que el teu amic pot modificar el món tal com el coneixem. No el podíem acceptar a la Kraft, hauria sigut un perill i ho segueix sent per als interessos de l’empresa i del món ―va dir―. Féu una petita pausa i continuà parlant ―Marta és la persona ideal per a eliminar-lo, ella el coneix més bé del que tu et penses.En James em volia utilitzar. No sé a què es referia quant a la relació de Marta amb en Marc, de fet m’estranyà que m’hagués traït. Dubtava dels mètodes utilitzats per a col·locar Marta en la trama, pensava que l’havien utilitzat.―Elimina en Marc i et tornaré a la vida; del contrari, moriràs ―afegí el cap.Uns robots m’agafaren vigilats per la nerviosa mirada d’en James, em portaren a una sala propera d’un gris metall molt brillant on hi havia un aparell circular que vibrava amb intensitat i desprenia ones vermelles, sobre el qual em dipositaren. L’aparell es posà en marxa,

feia molta calor i la sala desprenia llums de tots els colors possibles. Les meues cames, les perdia, s’estaven metal·litzant i no les podia moure; després, fou la cintura, i, finalment, el cap. Tot es va fer fosc.Vaig percebre alguna cosa... Seguia viu. No estava en el meu cos, ja que veia la seua silueta metàl·lica en aquell estrany aparell, estava horroritzat. Aquella sensació era nova i em sentia sol, necessitava veure Marta i que em transmetés el seu afecte; però, no podia, en James em controlava per una pantalla gegant on es dibuixaven fórmules i gràfiques impossibles que controlaven el meu espectre, la meua ànima, el meu fantasma, el que fos. Veia en tonalitats púrpures i grisoses, encara que per sort no havia perdut la meua consciència i les meues sensacions humanes com la soledat, la mort i l’amor. El meu instint de supervivència no havia desaparegut, i vaig emprar un temps que no podia calibrar per a avaluar què era el que mantenia la meua consciència. Tot indicava que eren un conjunt de forces controlades pel meu propi cervell, interconnectades per aquelles fórmules que acabava de veure. La meua vida depenia de tota aquella sèrie de números. Allò em va fer pensar que el món en què vivim es pot programar en certa forma. Havia d’anar ràpidament a l’origen de tot allò, la casa d’en Marc. Després d’un viatge llarg, vaig arribar a sa casa. Hi era en Marc, a la seua habitació, amb un potentíssim ordinador al qual no parava de prémer tecles ràpidament. Havia de buscar la fórmula de parar tot allò perquè si no ho feia moriria, i probablement no fos l’únic. M’alleujava el fet que ell no sentís la meua presència, però tampoc no podia fer res significant, no podia ni parlar. Vaig localitzar un calaix al costat seu tancat amb clau. Vaig intentar entrar-hi i així vaig poder col·locar-me en el seu interior. Hi havia una carta que deia:

Estimada Marta:No puc aguantar més i estar-me com si no passés res.Per a mi, tu ets molt més important que aconseguir un treball a la Kraft, i això que és el meu somni.Aquell havia d’estudiar, tenia massa problemes, dóna’m una oportunitat!T’estime Marc.

Em va sorprendre llegir això, no ho hauria sospitat mai. El que més m’estranyava és que, pel que sembla, aquella vella carta mai no va arribar al seu destinatari.Em vaig aproximar per llegir-ne una altra quan, de sobte, van tirar la porta d’entrada principal a terra.―Si hi ha algú armat que es desarme o morirà!Eren les forces armades de la Kraft i de l’Estat.En Marc es va aixecar ràpidament, va agafar una pistola i se la amagar a la butxaca; en acabant, es va reincorporar a l’ordinador.De sobte, em va tornar la forma humana, i ara era allà al costat del meu amic que havia embogit i que en James volia que matara.En veure’m es va sobresaltar i em va apuntar amb la pistola. Em vaig quedar gelat, i ell cridà:

―No dirigeixes ni una paraula, prem el gallet!Mentrestant, les forces de la Kraft havien rodejat l’habitació on estàvem i, en qualsevol moment, acabarien amb la vida de qui m’apuntava amb la pistola al clatell. En Marc va prémer un botó de la sala i la seua habitació es tancà hermèticament amb murs blindats. Es van sentir ràfegues de trets però no aconseguiren traspassar ni enderrocar el fort mur.―Tens cinc minuts per a entregar-te o es farà efectiva una ordre oficial per volar la casa.Vaig fer que no amb el cap.―Recuperar Marta, algú que realment em comprengui com a persona, només volia separar-nos ―continuà parlant.―I quina relació té això amb la Kraft? ―em vaig aventurar a preguntar.―La Kraft és una organització mafiosa que cada vegada té més poder. Volen suprimir els estats i englobar-los en un únic país mundial liderat per en James per unificar el món, però realment el que faran és suprimir les llibertats individuals, i els robots ens controlaran per als seus interessos i els de la Kraft. Obtindre la meua màquina és el pas definitiu per a aconseguir-ho.―Dos minuts! ―cridà un soldat de la Kraft.En Marc abaixà l’arma amb què m’apuntava i em digué:―Si surts viu d’aquesta li podries lliurar una carta que hi ha dins d’aquell calaix a la Marta? És perquè almenys sàpiga que he pensat en ella.―Sí ―li vaig dir sense massa convicció―. Ara, el que m’importava era salvar-me.―Un minut! Entrega’t! ―va dir de nou el soldat.―És impossible programar ara la màquina per a evitar el bombardeig, són massa ordres, m’hauré d’entregar o... ―va dir desesperat en Marc.Ara havia de matar en Marc si volia sortir d’aquesta viu, però no podia fer-ho, preferia morir a fer aquest acte traïdorenc, era incapaç de matar el meu millor amic.―Agafa la carta i prepara’t ―parlà de nou en Marc.En Marc va polsar uns botons i unes forces ens portaren a l’espai exterior, ens lliuraren dels nostres cossos i presenciàrem a una velocitat de vertigen com vam travessar l’univers i vam passar a una zona violeta, indescriptible, enorme, on hi havia formes mai vistes; després vam passar a una zona que no tenia color i, finalment, vam tornar a travessar l’espai i vam arribar a la Terra. Aleshores, sentí com em ficava a la pell d’un noi jove de principis del segle XXI que era jo amb 18 anys.Era a València, davant d’un restaurant, de nit, i portava a la mà aquella carta d’en Marc que no havia aconseguit llegir. Ell només em demanà que no l’obrís jo, i així ho vaig fer. De seguida vaig recordar que aquell dia era el que Marta i jo vam quedar per primera vegada. Vaig entrar-hi i ella ja hi era. Em va somriure i em vaig seure al seu costat. Em notava nerviós, com si realment mai hagués viscut aquell

moment; però, no sé per què tenia la intuïció que no passaria exactament el mateix.―Hola, com va tot! ―em digué somrient Marta.―Bé... T’he de donar aquesta carta. No és meua, és d’en... en Marc ―li vaig dir com vaig poder, encara que vaig estar a punt de no lliurar-li-la.―I això? Quin amic que tens més estrany ―comentà Marta.No sé per què, però hi havia alguna cosa que em feia por, i no vaig poder veure com Marta treia la carta per llegir-la. Li vaig dir que anava a parlar amb el cambrer per tal que portés les begudes.―Perdona, podries portar dues taronjades a la taula 14, si us plau? ―li vaig dir al cambrer.Se sentí una gran explosió. Jo, que estava mirant la Marta de reüll, vaig comprovar com li explotava la carta en obrir-la. Em vaig quedar en estat de xoc. No havia volgut acabar amb ell i ara intentava acabar amb la vida de la persona que més estimava de la forma més traïdora possible. Era la seua venjança.El restaurant estava destrossat, amb foc i vidres escampats per tota la sala. Semblava que hi havia més ferits, però jo vaig anar corrents cap a la Marta, que era al terra sanguinolenta, i em vaig seure al seu costat mentre la multitud corria i arribaven les ambulàncies. ―T’estime Joan ―em digué com va poder.Aquestes van ser les seues últimes paraules, després va morir.Jo, em vaig enfonsar. Mai no arribaria a comprendre com una persona que havia estat amb tu des de la infantesa et podia trair d’aquesta manera i deixar una taca de foscor en la teua vida. Marc i jo érem amics inseparables, anàvem a la platja junts, réiem junts, parlàvem de les nostres experiències a la vida... Però ara ja no el podia perdonar.Marc va deixar de fer ús de la raó i es va deixar emportar pels sentiments. Ell sempre havia sigut solitari, però ara ja s’havia quedat sol per sempre més. A partir d’aquell moment, la foscor i el remordiment se n’apoderaren completament.

Epíleg

Aquell atemptat es va cobrar unes quantes víctimes, entre elles Marta. Vaig denunciar en Marc. No hi havia cap prova que demostràs que fou ell qui escriví la carta, de fet vaig estar a punt de ser jo el condemnat. Aquest cas es va convertir en el més mediàtic de la història i, finalment, dos anys després, acabà amb en Marc a la presó.Marc col·laboraria posteriorment amb la Kraft i així, tal com ell havia dit quan vam estar-hi tancats, la Kraft va aconseguir controlar el món. El seu exèrcit de robots es va fer amb el poder, i jo vaig lluitar amb les FLPD, les Forces d’Alliberament per a la Democràcia. Però això és una altra història.