unitat 2_l'equip de gravació

8/4/2019 Unitat 2_L'equip de gravació

http://slidepdf.com/reader/full/unitat-2lequip-de-gravacio 1/13

DOSSIER CINC I ACCIÓ!

1

UNITAT 2. L’EQUIP D’ENREGISTRAMENT

1. La càmera

2. Parts de la càmera

3. Aspectes tècnics de la càmera

4. El trípode

5. L’equip de so




2

1. LA CÀMERA

La càmera de vídeo captura les imatges i les converteix en senyals elèctriques, a senyal de

vídeo.

L’enginyer rus Vladimir Kozmich va desenvolupar la primera càmera. Era l’any 1923 quan va

inventar un sistema de captació d’imatges perfeccionat després per John Logie, que va fer les

primeres transmissions d’imatges.

Als anys 80 es desenvolupen els CCDs, la qual cosa disminueix el volum de les càmeres de

vídeo i a la vegada, els atorga més qualitat i fiabilitat.

TIPUS DE CÀMERES DE VÍDEO

Segons la seva utilització:

Càmeres ENG (Electronic News Gathering). Portàtils. Duen integrat un gravador dins

de la pròpia càmera per enregistrar la imatge i el so. Càmeres d’estudi. S’integren en una realització o en una unitat mòbil. No acostumen a

dur gravador. Poden ser manipulades per un operador de càmera o bé estar

controlades remotament per part del control central. El control de color i el diafragma

es controlen des de la realització per aconseguir que totes les càmeres mostrin

imatges semblants.

Segons la qualitat:

Càmeres domèstiques: tenen poques possibilitats de control de la imatge ja que la

majoria dels ajustaments es fan de forma automàtica. Cada cop millora més la qualitat

d’imatge i n’hi ha que inclús ja enregistren amb alta definició.

Càmeres semiprofessionals: donen una qualitat d’imatge mitjana i són molt utilitzades

com equips ENG per la cobertura de notícies. Es poden personalitzar molts dels ajustos

com el diafragma, el focus, l’obturador, el balanç de blancs, etc. Incorporen 3 CCD.




3

Càmeres professionals: càmeres d’alta gamma utilitzades en productores i cadenes de

televisió. Donen molt bona qualitat d’imatge i es poden adaptar fàcilment per a ser

utilitzades com a càmera d’estudi.

Càmeres broadcast: càmeres d’altíssima gamma amb la millor qualitat d’imatge

possible. Funcionen només com a càmeres d’estudi. Són de grans dimensions i s’han

d’utilitzar sobre pedestals.

La càmera de vídeo que utilitzarem al taller és la SONY HVR‐V1E.

Es tracta d’una càmera semiprofessional que enregistra amb cinta DV i amb disc dur amb

diversos formats: DV, DVSP o HDV.

Gravarem amb versió DV per tal d’evitar problemes amb el programa d’edició.

2. PARTS DE LA CÀMERA

La càmera que utilitzarem en el taller té dues parts fonamentals:

Cos de càmera. Lloc on es posa la cinta per la gravació de les imatges i del so, els

sensors de la llum (CMOS) i els circuïts necessaris.

Objectiu. Part òptica de la càmera. La seva funció és la de recollir la llum de l’exterior i

transportar‐la fins als sensors de la llum. És un element clau per aconseguir una imatge

de

qualitat.




4

3. ASPECTES TÈCNICS DE LA CÀMERA

Encara que les càmeres de vídeo digitals actuals tenen automatismes per adaptar‐se a les

diferents condicions de gravació, aquestes no sempre s’ajusten a allò que volem. Per això és

important tenir un control manual dels aspectes de la càmera.

Balanç de blancs i temperatura de color

Rodar és treballar amb la llum i per això aquest és l’element més important a l’hora de captar

les imatges.

Llum natural: És la llum del sol, llum dia. Hem de tenir en compte que varia la tonalitat segons

l’hora del dia, el clima o l’estació de l’any. La llum dia és la llum de referència i té una

temperatura de 5.600 graus Kelvin. L’energia lumínica està distribuïda de forma equilibrada en

les tres components de Vermell ‐ Verd – Blau (RGB).

Llum artificial: És la llum elèctrica. Podem trobar llums amb temperatura de color més elevada

(fluorescents) on prevalen la llum blavosa o llums amb una temperatura de color més baixa

(bombetes) on prevalen els tons vermellosos.

Per indicar a la càmera la temperatura de color d’una escena fem servir el balanç de blancs.

La majoria de les càmeres digitals porta incorporat un sistema de balanç automàtic. El balanç

de blancs ajusta la part més brillant de l’escena per a que aparegui com de color blanc, i la

menys brillant, com de color negre.

Algunes càmeres disposen de configuracions del balanç de blancs amb valors per defecte, que

es poden seleccionar al menú.




5

Acostumen a ser les següents:

* Interiors o tungstè. S’ajusta el balanç de blancs assumint que ens trobem en un espai

il∙luminat per llum incandescent (bombetes) o halògena.

* Assoleiat. S’ajusta assumint que ens trobem a l’exterior amb un temps assoleiat.

* Ennuvolat. S’ajusta assumint que ens trobem a l’exterior en condicions d’ombra o de cel

cobert.

* Fluorescent. S’ajusta assumint que ens trobem en un espai il∙luminat per una llum

fluorescent.

Sempre que puguem, la millor opció és fer un balanç de blancs manual.

Es tracta de posar un full en blanc o un objecte blanc al punt més lluminós de l’escena que

volem enregistrar, desenfocar‐lo i apretar el botó de balanç de blancs fins que deixi d’estar

intermitent.

Obrim pla i comprovem que el color que ens dóna la càmera és el correcte. Si no fos així,

tornem a repetir el procés comprovant que estem en el punt més lluminós, i que la mostra és

totalment blanca.

D’aquesta manera el guany de les tres components de color s’ajusta automàticament per a

donar el mateix nivell de senyal en aquestes condicions lumíniques. Així obtenim a la imatge

uns colors propers als colors reals de l’escena.

Cada cop que canviem d’escena, o si les condicions lumíniques de l’escena canvien, cal repetir

el procés de balanç de blancs.

L’obturador o shutter

L’obturador és l’encarregat de regular el temps d’exposició de la superfície sensible de la

pel∙lícula a la llum. En tecnologia digital, el shutter és electrònic ja que la cinta no

s’impressiona mitjançant un procés químic, però podríem considerar que l’obturador controla

el temps durant el que cada fotograma està exposat a la llum.

Depenent de la velocitat d’obturació podem aconseguir que l’objecte es vegi immòbil, o bé

ressaltar la fluïdesa del moviment.




6

L’obturació va des de 1/25 segons fins a 1/10.000 segons. Quan la velocitat d’obturació és

baixa, és més difícil aconseguir focus de l’objecte.

Exemple. Per a fer un seguiment d’una moto en una cursa posarem una velocitat

d’obturació elevada si volem que la imatge quedi nítida.

La velocitat més utilitzada és 1/50. A més baixes velocitats tindrem més llum però la imatge

sortirà borrosa i ens costarà més enfocar. A més velocitat, tindrem menys llum.

El focus i la distància focal

Les càmeres digitals disposen de mecanismes per regular automàticament el focus. Trien

l’element que enfocaran però a vegades no coincideix amb la nostra elecció.

Per això és molt important elegir manualment el punt d’enfocament del pla.

El focus pot ser un element creatiu, ja que en un mateix pla podem definir diferents punts

d’enfocament per a centrar l’atenció de l’espectador.

La distància focal

Les

càmeres

digitals

tenen

òptiques

amb

una

distància

focal

variable

(zoom),

que

ens

permet

apropar el pla o allunyar‐lo.




7

En una distància focal curta, els objectes semblen més allunyats, mentre que en una distància

focal llarga el fons de la imatge s’empasta a l’objecte i perdem perspectiva.

El diafragma

El diafragma és la part de l’objectiu que limita la quantitat de llum que entra a la càmera.

Funciona com l’iris de l’ull humà: s’obre o bé es tanca segons la necessitat de llum.

L’obertura es mesura amb nombres “f”. A cada pas, la quantitat de llum es duplica.

El menor número “f” correspon a la major obertura; i el major número “f” és la menor

obertura possible.

f/1 - f/ 1,4 - f/ 2 - f/ 2,8 - f/ 4 - f/5,6 - f/ 8 - f/ 11 - f/ 16 - f/ 22 - f/ 32

Més llum --------------------------------------------------------------------------- Menys llum




8

A banda de controlar la il·luminació, el diafragma té una altra funció

molt important: graduar la profunditat de camp de l’escena.

La profunditat de camp

La profunditat de camp és la distància compresa entre els punts del tema a enregistrar més

propers o més allunyats de la càmera que poden ser reproduïts amb un enfocament

acceptable.

Una altra forma d’expressar‐ho: la profunditat de camp és la zona limitada de l’espai per

davant i per darrera del punt en què fem focus. Els motius situat en aquesta àrea es

reproduiran amb nitidesa si tenim bona profunditat de camp.

Hi ha tres factors que influeixen en la major o menor profunditat de camp:

* El focus o la distància entre l’objectiu i el punt enfocat. Com més llum enfoquem, més gran

serà la profunditat de camp.

Ex. Si situem la càmera a 3 metres de l’objecte enfocat, a igual distància focal i

diafragma, la profunditat de camp pot ser d’uns 5 metres; mentre que si situem la

càmera a mig metre, la profunditat de camp pot ser d’uns 70 centímetres.

* La distància focal. Com major sigui la distància focal de l’objectiu, menor serà la profunditat

de camp. Si posem el zoom al màxim d’acostament, perdem profunditat de camp.

Ex.

Els

primers

plans

dels

jugadors

de

futbol

tenen

el

fons

desenfocat,

tenen

poca

profunditat de camp perquè estan fets amb teleobjectiu.




9

* El diafragma. Com més gran sigui l’obertura del diafragma (menor número f), menor serà la

profunditat de camp. Per tant, com més llum deixem entrar a la càmera, tindrem menys

profunditat de camp.

Per obtenir major profunditat de camp:

* Objectiu de distància focal curta (gran angular).

* Allunyem la càmera de l‘objecte a enfocar.

* Tancarem el diafragma tant com puguem.

Per obtenir poca profunditat de camp:

* Teleobjectiu.

* Ens acostem a l’objecte a enfocar.

* Obrim el diafragma al màxim.




10

El guany

En condicions lumíniques escasses, la càmera pot ampliar el guany de la senyal de vídeo, pot

aportar més llum però a canvi de renunciar a part de la qualitat en la imatge.

El guany es mesura en decibels. A més decibels, més gran serà el soroll que aplicarem a la

imatge.

Les opcions del guany són exponencials. Així tindrem passes de 0dBs a 3dBs, 6dBs, a 9dBs,

etc...

Quan tenim el diafragma en la seva màxima obertura i encara ens manca llum, podem

il∙luminar l’escena si disposem de focus, i en última instància, aplicar guany a la càmera.

El filtre de neutres

Els filtres de densitat neutra o filtres ND són filtres grisos utilitzats en fotografia i òptica per a

controlar la quantitat de llum que passa a la càmera. No afecten la qualitat cromàtica de la

imatge.

Quan tenim el diafragma tancat al màxim i encara tenim un excés de llum, podem augmentar

la velocitat d’obturació i/o posar un filtre de neutres.

VÍDEO amb un bon treball d’imatges de natura amb poca profunditat decamp http://www.vimeo.com/5385128




11

4. EL TRÍPODE

El trípode permet que la càmera estigui totalment estàtica i a la vegada, ens facilita alguns dels

moviments més freqüents, com les panoràmiques.

El trípode està format per quatre parts:

* El cos, les potes del trípode. Les potes donen estabilitat al trípode, defineixen el pes màxim

que pot suportar. Les potes solen ser telescòpiques amb un sistema de bloqueig per tal que

no es tanquin. Normalment tenen dos trams. Si només necessitem desplegar‐ne un,

deixarem la part més gruixuda amb contacte amb el terra.

* La columna. És la part del trípode sobre la qual es situa la càmera i que serveix d’unió amb

les potes.

* La ròtula. És el component més important del trípode. Permet el moviment de la càmera un

cop aquesta està subjecta al trípode.

* La sapata. És l’únic element del trípode en contacte directe amb la càmera. Aquest element

s’ajusta a la càmera i després al trípode.

És molt recomanable que el trípode sigui pesat i estable per aconseguir que la càmera estigui

completament quieta.

Un altre sistema d’estabilització és el monopeu, un accessori d’una única pota que dóna

estabilitat i suporta el pes de la càmera. Són molt més ràpids, còmodes i lleugers.




12

5. L’EQUIP DE SO

En un enregistrament hem de posar molta atenció a la gravació del so captant correctament

els diàlegs i el so ambient.

Hi ha molts tipus de micròfon al mercat, però bàsicament podem parlar de:

‐ Micròfon de corbata (lavalier). Utilitzat en entrevistes i programes de televisió.

‐ Micròfon de diadema. L’utilitzen els presentadors o comentaristes esportius.

‐ Micròfon d’ambient. Serveix per captar l’ambient general d’un espai, per exemple,

en un partit de futbol.

‐ Micròfon de canó o unidireccional. S’acostuma a utilitzar amb una perxa que ens

permet encarar‐lo a la font sonora. Utilitzat en produccions de ficció, en programes

de carrer, etc...

‐ Micròfon de mà. Utilitzat per prendre declaracions, fer stand‐up, etc...

Els micròfons a vegades necessiten alimentació, corrent elèctrica per a funcionar. N’hi ha que

incorporen una pila en el seu interior, i n’hi ha d’altres que reben l’alimentació a través del

cable XLR que connecta amb la càmera. És important saber si el micròfon que estem utilitzant

necessita phantom (corrent) o no, per assegurar‐ne el correcte funcionament.

A banda del micròfon, l’equip de so pot estar format també per una taula de so on l’operador

ajusta els nivells i controla que el so enviat a càmera o al gravador és el correcte, els auriculars

i tot el cablejat corresponent.

Com captem el so correctament?

El micròfon ha d’estar posicionat en direcció a la font sonora que volem enregistrar. S’ha de

controlar que no aparegui a la imatge i no interfereixi en l’acció dels personatges.

Els nivells. Controlem el nivell del so a través del panell de la càmera. Hem d’evitar que el so es

saturi (quan arriba al màxim nivell). Es recomana que la modulació estigui per la franja mitja i

baixa. Els sons baixos els podrem corregir a la postproducció, però un so saturat és gairebé

impossible de solucionar.




13

Evitar sorolls. S’ha de vigilar que no s’enregistrin sons no desitjats (un cotxe, una moto, algú

de l’equip parlant, un telèfon mòbil, etc...).

Gravació dels diàlegs. És molt important que s’escolti perfectament a algú que està parlant. És

per això que es requereix màxim silenci i que els actors projectin bé la veu.

Música. La música és un element fonamental en la narració cinematogràfica. Permet crear i

reforçar emocions i sensacions a l’espectador. Normalment s’afegeix durant el procés de

muntatge.

unitat 2_l'equip de gravació

Documents