unitat 3

UNITAT 3

LA FILOSOFIA EN L’ÈPOCA CLÀSSICA: ARISTÒTIL

Unitat 3.

La filosofia en l’època clàssica: Aristòtil

• VIDA D’ARISTÒTIL (384 – 322 aC)

• ELS TRACTATS, UN SABER ENCICLOPÈDIC

• LA FILOSOFIA D’ARISTÒTIL

• EL CONEIXEMENT

• FILOSOFIA DE LA NATURA: FÍSICA I METAFÍSICA

• LES CAUSES DE L’ÉSSER: FÍSICA TELEOLÒGICA

• EL COSMOS ARISTOTÈLIC

• BIOLOGIA I PSICOLOGIA

• L’ÈTICA D’ARISTÒTIL (I)

• L’ÈTICA D’ARISTÒTIL (II)

• EL GOVERN DE LA SOCIETAT

• EL SABER PRODUCTIU: RETÒRICA I POÈTICA

• ENLLAÇOS

ÍNDEX

VIDA D’ARISTÒTIL (384 – 322 aC)

• Aristòtil va néixer a Estagira, una ciutat de Macedònia.

• Quan tenia divuit anys es va traslladar a Atenes, va ingressar a l’Acadèmia de Plató i va ser deixeble seu fins a la mort d’aquest, moment en què es va separar radicalment de l’escola.

• Aristòtil va viure el moment de l’expansió de Macedònia i la pèrdua d’hegemonia d’Atenes (cap al 338 aC). Va ser llavors quan Filip de Macedònia va recórrer a Aristòtil per a l’educació del seu fill Alexandre.

• L’any 336 aC Aristòtil va tornar a Atenes i va crear la seva pròpia escola: el Liceu. El Liceu tenia biblioteca i col·leccions d’animals i plantes; era un centre d’investigacions científiques –especialment de biologia– més que d’educació dialèctica en el sentit platònic.

Unitat 3.


ELS TRACTATS, UN SABER ENCICLOPÈDIC

Aristòtil va ser el fundador de gairebé totes les disciplines filosòfiques i científiques. Va reflexionar i va escriure sobre l’estructura de la realitat i el seu coneixement, sobre l’acció moral i l’organització política, però al mateix temps va ser lògic, astrònom, biòleg, crític literari, zoòleg, historiador i moltes coses més.

Unitat 3.


Aquestes són algunes de les seves obres:

• Òrganon (sobre el raonament com a eina per a totes les ciències)

• Física i Metafísica (sobre la natura, la seva estructura i fonament últim)

• Ètica a Nicòmac i Política (sobre l’ésser humà, la moral i la vida social)

• Retòrica i Poètica (sobre l’activitat productiva de l’ésser humà)

LA FILOSOFIA D’ARISTÒTIL

Unitat 3.


• Constitueix una crítica a la teoria de les Idees de Plató i un intent de substituir la visió idealista del seu mestre per una especulació de tipus realista, basada en el sentit comú i l’experiència.

• Segons Aristòtil no hi ha dos mons, sinó una única realitat que incorpora:

• La realitat està composta de matèria (allò de què sembla que estan fetes les coses) i forma (la forma que distingeix unes coses de les altres: l’essència, allò que les coses són).

• La matèria canvia i adopta successives formes. La forma que tenen o adquireixen les coses és universal (forma d’arbre, forma humana...) d’aquí que sigui el més semblant a les Idees platòniques.

L’ésser L’esdevenir

Els principis universals o essències. Els canvis a què estan sotmesos els éssers naturals.

EL CONEIXEMENT

• Aristòtil distingeix entre el coneixement de les coses que canvien, que és un coneixement de l’individual i, per tant, insegur, i el coneixement de les formes, que és un coneixement de l’universal i que, per tant, fa possible la ciència.

• Les formes estan immerses en els individus i no constitueixen, com en Plató, un món a banda. Així que caldrà partir del coneixement dels individus i abstreure amb la ment el que contenen d’universal, per conèixer-los de veritat.

• Això suposa classificar-los (descobrir la seva essència o propietat característica), i descriure els seus atributs (qualitat, quantitat, relació, lloc, temps, possessió, passió, posició i acció). L’essència i els atributs són les categories, els gèneres o classes, que fan possible identificar la realitat, conèixer-la i parlar-ne.

Unitat 3.


FILOSOFIA DE LA NATURA: FÍSICA I METAFÍSICA

• Aristòtil va establir una continuïtat entre la física –estudi dels éssers naturals, en constant esdevenir (Heràclit)– i la metafísica –“ciència de l’ésser com a tal” (Parmènides i Plató).

• Els éssers naturals estan compostos de matèria i forma (hilemorfisme). En ells es donen canvis substancials i accidentals.

• El motor del canvi és la potència que tot ésser actual porta en si i l’empeny a convertir-se en una altra cosa, en un altre acte (llavor-arbre, ou-colom, humit-sec) en un procés de superació.

• Aquest procés té un principi (Primer Motor Immòbil) i una finalitat (Acte Pur, Causa Final).

Unitat 3.


Canvi substancial Canvi accidental

Consisteix a modificar la forma o essència de les coses (una llavor passa a ser un arbre).

Consisteix a mudar de lloc, de quantitat o de qualitat (les fulles de l’arbre s’assequen i cauen a terra a la tardor).

LES CAUSES DE L’ÉSSER: FÍSICA TELEOLÒGICA

Unitat 3.


Aristòtil explica des de la metafísica que els principis constitutius intrínsecs dels éssers (matèria/forma, potència/acte) són deguts a quatre causes extrínseques: material, formal, eficient i final.

Causa material La constitució material dels éssers, l’arkhé.

Causa formal L’essència o forma dels éssers, allò que els defineix i fa que siguin el que són.

Causa eficient El perquè de l’existència i els canvis dels éssers, la potència.

Causa final L’objectiu i finalitat de l’existència i els canvis dels éssers, el per a què. La importància que concedeix Aristòtil a la causa final converteixen la seva física en teleològica.

EL COSMOS ARISTOTÈLIC

Aristòtil va distingir entre el món supralunar i el món sublunar.

Unitat 3.


Món supralunar Món sublunar

És perfecte i etern, i no està sotmès a canvis ni corrupció. Es regeix per moviments circulars. Els astres giren al voltant de la Terra, inclòs el Sol: geocentrisme.

Està subjecte a generació i corrupció, és imperfecte i s’hi produeixen moviments violents: els canvis físics.

El model de cosmos aristotèlic va ser vigent fins al Renaixement (segles XV i XVI), moment en què Copèrnic, Kepler i Galileu van defensar i van demostrar l’heliocentrisme: la Terra i els altres planetes giren al voltant del Sol.

BIOLOGIA I PSICOLOGIA

Unitat 3.


• Segons Aristòtil, els éssers vius també estan constituïts per matèria i forma.

• A diferència del dualisme de Plató, en la filosofia d’Aristòtil l’ànima manté una unió substancial amb el cos.

• Aristòtil distingeix diferents tipus d’ànima: vegetativa, sensitiva i racional. Aquesta última és exclusiva dels éssers humans.

• L’ànima racional permet a l’home conèixer: percebre, acumular dades en la memòria, idear tècniques, accedir a la veritat.

Matèria Forma

El cos d’un ésser viu. L’ànima d’un ésser viu, el seu principi vital, el motor que li permet créixer, desplaçar-se i arribar a ser el que li correspon per natura.

L’ÈTICA D’ARISTÒTIL (I)

Unitat 3.


• Tots els éssers tendeixen per natura al bé, és a dir, cerquen aconseguir la perfecció de la seva mateixa naturalesa, convertir en acte les seves potencialitats.

• En els humans, el bé és la felicitat (eudaimonia).

• La felicitat humana depèn de l’exercici de la racionalitat, que és la nostra capacitat específica. Actuar racionalment és el que ens correspon per natura. Fer-ho així ens donarà la màxima felicitat.

• La racionalitat és la principal virtut humana, i consisteix a guiar prudentment les nostres vides per aconseguir que les coses vagin bé.

• Les virtuts són tot allò que ens perfecciona, que ens millora en qualsevol àmbit. Ser virtuós és fer bé el que es fa.

L’ÈTICA D’ARISTÒTIL (II)

Unitat 3.


• Aristòtil distingeix entre virtuts intel·lectuals i virtuts morals.

Virtuts intel·lectuals Virtuts morals

Consisteixen en la perfecta aplicació de les facultats de coneixement. Són naturals.

Es desenvolupen a través de l’educació i la instrucció.

Exemples: la saviesa, la racionalitat, la prudència.

Faciliten el tracte amb els altres i ajuden a regular les pròpies tendències. Aquestes virtuts s’adquireixen per hàbit. La pràctica d’accions justes acaba modelant un caràcter just.

Exemples: la fortalesa, la temprança, la justícia.

• La virtut és, en cada cas, l’adequat terme mitjà entre dos extrems (la valentia se situa entre la covardia i la temeritat).

• La prudència ens ajuda a comprendre el món i a regular la nostra voluntat per actuar bé en cada circumstància.

EL GOVERN DE LA SOCIETAT

• En Aristòtil, l’ètica va unida a la política: l’ésser humà només pot desenvolupar les seves potencialitats en el si de la polis.

• A més d’animal racional, l’humà és animal polític. La natura social (política) de l’ésser humà és deguda, en primer terme, al llenguatge.

• A través del llenguatge, l’ésser humà crea la societat, l’Estat i les lleis, i discuteix sobre el bé i el mal, la justícia i la injustícia.

• El govern de l’Estat ha de cercar la bona convivència, l’autosuficiència i l’educació dels ciutadans per permetre el seu desenvolupament personal.

• Monarquia, aristocràcia i democràcia són formes vàlides de govern enfront de les seves respectives degradacions: tirania, oligarquia i demagògia. No obstant això caldrà estudiar en cada cas quin és el règim polític més adequat.

Unitat 3.


EL SABER PRODUCTIU: RETÒRICA I POÈTICA

La retòrica La poètica

Analitza l’art de convèncer, persuadir i fins i tot manipular amb el llenguatge.

Analitza la producció literària des del seu principi generador (mímesis) fins als efectes provocats en l’espectador (katarsis).

Aristòtil descobreix que el llenguatge no és només un mitjà de comunicació sinó que produeix efectes en els altres i en la realitat.

Unitat 3.


• La mimesi es refereix a la capacitat de l’art per imitar la natura o el comportament humà.

• La catarsi es refereix a l’efecte purificador de les passions que deriva de la contemplació de les obres d’art, especialment de la tragèdia.

ENLLAÇOS

• Aristòtil

• Ètica a Nicòmac

• Actualització de l’ètica de les virtuts d’Aristòtil

Unitat 3.


unitat 3

Documents