La comunicacióno verbalTeresa Pont Amenós

2

L'edició d'aquesta obra ha comptat amb el suport del Departament de Cultura de laGeneralitat de Catalunya.

 Coordinació editorial: Lluís LópezEdició: Jordi Pérez ColoméDirecció editorial: Lluís Pastor

         

Disseny del llibre i de la coberta: Natàlia SerranoLa UOC genera aquest llibre amb tecnologia XML/XSL.

  

Primera edició en llengua catalana: novembre 2007© Teresa Pont Amenós, del text© Editorial UOC, d'aquesta edicióRambla del Poblenou, 156. 08018 Barcelonawww.editorialuoc.comImpressió: ReinbookISBN: 978-84-9788-665-9Dipòsit Legal: B-53797-2007

 Cap part d'aquesta publicació, inclòs el disseny general i la coberta, pot ser copiada,reproduïda, emmagatzemada o transmesa de cap forma, ni per cap mitjà, sigui aquest electrònic,químic, mecànic, òptic, gravació, fotocòpia o qualsevol altre, sense la prèvia autorització escritadels titulars del copyright.

3

Què vull saber

Lectora, lector, aquest llibre li interessarà si vostèvol saber: 

 · Què és la comunicació no verbal.

· Com l'ésser humà funciona com un tot a través deltàndem ment i cos.

· Com interpretar el llenguatge corporal en la nostravida quotidiana.

· Quins moviments ens delaten.

· Quines parts del nostre cos són més expressives.

· Com podem saber si algú menteix.

4

5

Índex de continguts

Què vull saber 3

Missatges diferents 7

L'ÉSSER HUMÀ ÉS COMPLEX 9

LA PRIMERA COMUNICACIÓ AMBEL MÓN

15

EL LLENGUATGE DEL COS IL'ENTORN

21

Cada personalitat té les seves malalties 25

ELS INDICADORS BÀSICS 31

La distància física amb els altres 33Actituds, postures, gestos 40Les expressions facials 62Mans, braços, cames i peus 71El tacte 85

APRENDRE A ESCOLTAR ELNOSTRE COS

93

Bibliografia 99

6

7

Missatges diferents

Quan parlem de comunicació entre els éssers hu-mans, per regla general ens referim a la comunicacióverbal, al llenguatge que ens permet expressar els nos-tres pensaments i emocions, intercanviar-los amb elsaltres i així poder entendre'ns. S'ha escrit molt sobreel llenguatge. Tanmateix, tenim ben poca informaciósobre un altre tipus de comunicació i llenguatge quetambé està constantment disponible i és molt actiu enla vida quotidiana i en el transcurs dels anys: el llen-guatge del cos, el llenguatge no verbal. 

Encara que molts autors han investigat sobre elllenguatge corporal, es pot dir que, en general, poc sesap de l'enorme quantitat d'informació que pot apor-tar i del molt que pot comunicar si se sap detectar itraduir encertadament. 

La psicologia de la comunicació ens diu que entreel 50 i el 70 per cent dels missatges que emetem o re-bem en la vida diària són no verbals, i que només unapart podem controlar-la voluntàriament. Aquest tipusde comunicació amb els altres es produeix a través dela distància personal, l'actitud, la mirada, els gests o lesexpressions facials. És una comunicació que, d'altra

8

banda, no constitueix en si mateixa un sistema inde-pendent –excepte en ocasions comptades, com ocor-re amb el llenguatge dels signes que utilitzen els sord-muts o altres, tal com refereix el catedràtic de psico-logia de la Universidad de Murcia, José María Martí-nez Selva– per exemple el signe de fer autoestop, elde la victòria amb els dits índex i anul·lar estesos capa dalt, tancar el puny excepte el dit polze cap amunt,com a indicador de satisfacció, o el de fer banyes, en-tre altres. Molts dels nostres sentiments, com l'alegria,la ràbia, la gratitud o la repugnància poden tenir la se-va expressió a través d'un moviment facial ràpid o através d'un posat gandul. 

Per això és molt important no només que sapi-guem que existeixen altres missatges comunicatius,sinó també que coneguem i comprenguem els senyalspropis que fem servir en tota comunicació interactivaamb els altres. 

9

L'ÉSSER HUMÀ ÉS COMPLEX

L'ésser humà és un tot, complex, únic i indi-visible. Per això no hi ha cap mètode que permetientendre'l alhora en la seva totalitat i en les seves rela-cions amb el món exterior. Fa més d'un milió d'anys,l'home va començar a comunicar-se mitjançant el cos,amb el dibuix i l'escriptura, però no ha estat fins alsúltims vint anys que se n'han començat a realitzar elsprimers estudis i investigacions. 

Hipòcrates, el metge més important de l'antigaGrècia (460 aC), considerat el pare de la medicina,pensava que la salut depenia de l'harmonia interi-or i del medi ambient, i afirmava que qualsevol co-sa que s'esdevingués en la ment influiria en el ques'esdevingués en el cos. A moltes persones els resul-ta difícil acceptar que els humans som biològicamentanimals. L'homo sapiens va ser ja un determinat gènerede primats evolucionat, una mona sense pèl que vaaprendre a caminar amb dues cames i amb un cervellavançat en intel·ligència. 

El treball realitzat per l'antropòleg CharlesDarwin abans del segle XX, L'expressió i les emocions enl'home i en els animals, publicat el 1872, és considerat

10

el germen dels estudis moderns sobre les expressionsfacials i el llenguatge corporal, observacions i ideesque han estat ratificades per molts científics modernsde tot el món. Des de llavors molts autors han conti-nuat investigant sobre aquest tema. 

A finals del segle XX, Sigmund Freud, neuròlegvienès, va revalorar la influència de la ment en la sa-lut i va establir les bases de la psicoanàlisi a través deldescobriment de l'inconscient, al qual atribuïa un granpes i una inevitable influència i condicionament entot el funcionament de l'ésser humà. Deia Freud quetenim un cos molt interrelacionat amb la ment i queaixò s'expressa, en moltes ocasions, a través de símp-tomes (lapsus linguae o actes fallits, és a dir equivoca-cions involuntàries en les paraules que un pronunciao en els molts actes que realitzem, entre altres exem-ples), els quals tradueixen molt de tot allò que la per-sona té internament i fortament reprimit. 

Moltes vegades creiem que ens hem expressatcorrectament, tot i haver tingut de cop un lapsus lin-guae, i llavors no aconseguim entendre de què deuenriure els altres. Sovint, malauradament, veiem que ésun fet important de la psicologia general i de la so-cietat que la nostra vida psíquica es basi només, encerta mesura, sobre les percepcions i imatges de lesquals som només plenament conscients, i que produ-eixen estranyesa i incomprensió totes aquelles acci-ons o reaccions corporals que realitzem de manera to-

11

talment involuntària, sense tenir en compte l'enormeimportància que té l'existència i el funcionament delnostre inconscient en la nostra personalitat. I que pre-cisament per ser fora de tota consciència, el seu poderés més gran (a causa del factor d'imprevisió, de sor-presa, de manifestació del més instintiu que posseïm,del més impulsiu) i generalment inevitable. 

A través del temps, i amb un major desenvolu-pament i aplicació de la psicologia clínica en les nos-tres consultes professionals, hem anat aconseguint unmajor coneixement de l'inconscient i de la seva inter-relació amb altres funcions conscients de la ment, co-sa que ens permet entendre millor el nostre funcio-nament global de la personalitat i actuar socialmentd'una manera més integrada, amb més unió entre lament, les emocions i els impulsos. 

El psicoanalista Carl Jung, amb relació a això, vafer referència al costat fosc i no desitjat de la perso-nalitat, el que no coincideix amb la imatge que un téde si mateix (com quan se'ns presenten, amb intensi-tat, sentiments dolorosos, odiosos o de ràbia, que enscosten de reconèixer i acceptar). Però evidentment totel que no es reconeix, no per això deixa d'existir, sinóque inevitablement busca l'oportunitat de poder ex-pressar-se en el moment oportú. 

La filosofia holística també afirma que el que pas-sa a la ment està passant al cos i viceversa. Per a F.Alexander, psiquiatre de Chicago, moltes manifesta-

12

cions cròniques corporals eren degudes a la contínuaexigència que sofreix l'organisme en la seva lluita dià-ria per sobreviure, i les seves idees van donar lloc a latan coneguda medicina psicosomàtica, actualment tanen voga. El psicoterapeuta nordamericà Maslow diuque, davant d'una necessitat bàsica, tot l'ésser humàestà motivat i no només una part d'aquest, i produeixla idea de l'home com a entitat biopsicosocial, tambéestudiada per la psicologia cognitiva. 

El científic de la comunicació Mark Knapp, unautor que realitza un ampli i especialitzat estudi sobreel tema, ens diu que A. Lowen (1957), deixeble directedels psicoanalistes Sigmund Freud i Willheim Reich,emfatitza la importància de l'estreta vinculació entrecos i ment, amb la publicació d'un llibre el 1970 sobrellenguatge corporal, resumint molts treballs realitzatsper diversos estudiosos fins a aquell moment. 

Charles Chaplin i molts actors del cinema mutvan ser els pioners en l'art de la comunicació no ver-bal, en aquell temps única possibilitat de comunicaciódisponible a la pantalla. 

En una conversa cara a cara, gran part de la co-municació es du a terme sense paraules, no verbal-ment. L'antropòleg Ray Birdwistell, igual que el psicò-leg clínic A. Mehrabian, entre altres autors, van des-cobrir que el component verbal d'una conversa caraa cara és menor al 35 per cent i que més del 65 percent de la comunicació és de tipus no verbal. La ma-

13

joria d'ells coincideixen que el canal verbal s'usa prin-cipalment per proporcionar informació, mentre queel canal no verbal s'usa per expressar les actituds per-sonals i, en molts casos, com a substitut dels missat-ges verbals. 

14

15

LA PRIMERA COMUNICACIÓAMB EL MÓN

 Freud mantenia que un dels principis fonamen-

tals de la psicoanàlisi és el que afirma que tot el que éspsíquic, mental, es desenvolupa en l'ésser humà ambuna referència constant a l'experiència del cos. El jodel subjecte al principi, és, doncs, abans que res unjo corporal perquè deriva de les sensacions del cos,principalment d'aquelles que tenen la font a la sevasuperfície. 

Per arribar a poder comprendre les veritables ar-rels de la comunicació en un subjecte, els psicòlegsal·ludim a la inevitabilitat d'haver d'anar a la prehistò-ria del bebè, a la primera infantesa en què les paraules,el llenguatge verbal, encara que important, és menysimportant que les incipients percepcions olfactives,tàctils, visuals i auditives (sobretot la tonalitat de laveu), per entendre per fi el vincle entre sofriment, an-goixa i plaer o satisfacció. 

La comunicació tàctil és probablement la formade comunicació més bàsica i primitiva, perquè en rea-litat, és el primer procés sensorial que entra en funci-

16

onament. En la vida fetal, el nen comença a respon-dre a les vibracions dels batecs del cor de la mare, quecolpegen tot el seu cos i es veuen magnificades pel lí-quid amniòtic. Durant la primera infantesa, les parau-les acompanyen el tacte fins que el nen associa amb-dues coses; llavors les paraules substitueixen el tactepràcticament del tot. 

A partir del moment en què les paraules van re-emplaçant el contacte tàctil, l'íntima proximitat cosa cos és reemplaçada ja per la distància. El psicòlegL. K. Frank, que ha extret importants conseqüènciesd'aquesta evolució, diu que en les etapes posteriorsde la vida, en l'edat adulta, els símbols privats tàctilsprimaris propis de la infantesa s'estableixen ja ambmenys claredat i menys eficàcia com a fonts de comu-nicació. 

Als éssers humans, el tàctil ens proporciona nonomés una percepció "externa", sinó també una per-cepció "interna". Quan es toca el cos del bebè aquestsent que el seu cos és tocat per "l'altre". D'altra ban-da, aquesta bipolaritat del tàctil és, més endavant, ob-jecte per part del nen d'una exploració activa i pro-gressiva del cos: amb el seu dit, amb la mà, va tocantparts del seu cos, es fica el polze a la boca, ho va ex-perimentant tot amb el seu cos, amb la seva boca, ons'ho fica tot per tenir coneixement de les coses i delque l'envolta, i constata d'aquesta manera, i simultà-niament, les posicions complementàries de sentir-se:

17

per una banda, objecte/l'altre i, per l'altra, de si mateixcom a subjecte. Aquest desdoblament, inherent a lessensacions tàctils, prepara un altre camí reflexiu del joconscient, que ve a recolzar-se sempre inevitablementen l'experiència tàctil. 

Encara que les mares pensin amb ajuda d'unafont de llenguatge (i la majoria de les mares par-len constantment al seu bebè de moltes maneres),les estructures psíquiques més antigues del nen petits'articulen al voltant de significacions no verbals, onles funcions corporals i les zones erògenes exercei-xen un paper primordial. Ja en el naixement i els diessegüents, el nen presenta un rudimentari esbós de lanoció del seu jo, per les experiències sensorials fetescap al final de la vida intrauterina i, sens dubte també,pel codi genètic que en predetermina el desenvolupa-ment en aquest sentit. 

Per sobreviure, el nen necessita rebre les atenci-ons físiques i afectives repetides i ajustades d'un en-torn maternal, mínimament satisfactori, i emetre, enrelació amb aquest, els senyals susceptibles per desen-volupar i aconseguir fer més precises aquestes atenci-ons, explorar l'entorn físic a la recerca dels estímulsnecessaris per exercir les seves potencialitats i acti-var el seu desenvolupament sensorialmotor. També lapsicòloga Lauretta Bender afirma que ja existeix enel lactant, en els moments previs al llenguatge, una

18

actitud psicomotora específica antecessora de la quedesprés ell expressarà amb una major amplitud. 

Al principi, el petit inventa o es troba amb ob-jectes (security blankets), que en la seva ment encar-nen l'essència mateixa de les funcions protectoresi tranquil·litzants de la mare. Aquests objectes pre-transicionals o mediadors són sovint una peça de ves-tir de la mare, uns petits trossos de tela o un xumet,entre d'altres, associats a la seva olor i a la naturale-sa tàctil i l'escalfor del cos de la mare. Més endavant,aquests objectes fortament investits d'afecte que per-meten al bebè dormir amb la il·lusió de la presèn-cia materna, se substitueixen, si tot es desenvolupaamb normalitat, per substituts materns més sofisti-cats, com ossets de peluix, ninots, música o altres ri-tuals. 

Aquest és el moment en què el llenguatge co-mença a substituir les formes primitives de comuni-cació corporal i quan el nen és capaç de concebre ipronunciar la paraula "mama", cosa que crea la possi-bilitat d'evocar-ne l'escalfor i la protecció que aquestagaranteix únicament mitjançant aquesta paraula, sen-se tenir obligatòria necessitat de la seva reconfortantpresència directa. 

A mesura que disminueix el contacte corporal iles formes gestuals de comunicació del nen amb lamare, aquelles van sent substituïdes pel llenguatge,per la comunicació simbòlica. El lactant es converteix

19

en un nen dotat de paraula. A partir d'aquesta fase, esreprimeix el desig contradictori de ser ell mateix sensedeixar de ser part indissoluble de l'altre, i es compensala nostàlgia amb la doble il·lusió de tenir una identitatseparada de la mare i ferma i de conservar alhora unaccés virtual i imaginari a la unitat originària i inefableamb ella (necessària simbiosi del principi de la vidaper a la seva supervivència). 

El més primari, instintiu i impulsiu de l'ésserhumà, que l'acompanya des del seu naixement (basatessencialment en les experiències del propi cos), esva socialitzant progressivament i arribant a un pen-sament més elaborat, secundari i madur, gràcies a latraducció verbal, per les seves persones més estima-des, dels estats del bebé, que l'observen i li parlen (permitjà d'una "funció materna" suficientment bona quetracta d'entendre el que li passa i així el pot ajudar). 

Gràcies als descobriments que passen sempre pelcos, des de la primera, i essencial, funció psíquicacom és l'atenció, sense la qual no es poden desen-volupar adequadament posteriors coneixements (per-què si un no es fixa bé o no es presta prou atencióbàsica a les coses, aquestes no li "arriben" amb sufi-cient nitidesa i després no pot recordar-les o apren-dre-les), es podrà, gradualment i integradament, en-riquir el pensament amb les possibilitats posteriorsque s'adquiriran de poder memoritzar, poder concen-trar-se, reflexionar, adquirir la necessària introspecció,

20

capacitat d'autocrítica, etc., i ampliar així les capacitatsmentals com a subjecte. 

Hi ha models de comportament psicomotor quees constitueixen precoçment en el bebè com a con-seqüència de totes aquestes interaccions. Si aquestshan estat reeixits, repetits i apresos, es converteixen encomportaments preferits i són precursors dels modelscognitius ulteriors. Així mateix, asseguren el desenvo-lupament d'un estil personal i maneres d'expressar-sepròpies gràcies a les etapes successives de la madura-ció nerviosa, l'experiència de la qual realitza el bebè,si l'entorn li'n dóna l'oportunitat. 

21

EL LLENGUATGE DEL COS I L'ENTORN

 L'activitat mental i física humana es desenvolu-

pa en condicions d'una veritable i intensa comunica-ció amb l'entorn, en el transcurs de la qual, el nen ad-quireix dels adults l'experiència de moltes generacionsanteriors. La base del desenvolupament mental passaa ser la gradual i progressiva adquisició de les expe-riències d'altres mitjançant la interacció conjunta i elllenguatge. 

Per tant, el cos, tal i com el percep l'ésser humà,no és una cosa "natural" ni preexistent, sinó que esconstrueix al llarg d'un procés basat en la constant ar-ticulació i dialèctica entre els aspectes que es van cons-tituint constantment des del subjecte, amb l'entorn enel qual viu. El més constitucional és el que confor-men les bases hereditàries i genètiques determinantsde la talla, la imatge corporal, la vulnerabilitat cap auna o altra malaltia i una infinitat de característiquesque, a partir del descobriment del genoma humà i delseu estudi, probablement la nostra societat anirà co-neixent cada vegada més. 

22

En l'entorn on vivim, es van integrant constant-ment el medi ambient físic, la cultura en la qual cadaindividu neix i viu, i les altres persones implicades iinvolucrades en la seva pròpia supervivència. 

Les experiències que es deriven d'aquest intercan-vi individu-entorn es van registrant i inscrivint gradu-alment en el cos, veladament i imperceptiblement, i,alhora, el van conformant com a tal. El cos d'un sub-jecte, d'aquesta manera, va prenent un significat pro-pi, específic i intransferible per les paraules que li de-diquen les altres persones amb les quals conviu, perles formes de connexió i contacte amb què se'l cuidai atén i per la quantitat i qualitat de les sensacions queli proveeix el medi físic que l'envolta. 

La noció que tindrà sobre la seva pròpia reali-tat sorgirà tant del sistema cultural com del medi fa-miliar als quals pertany l'individu; les creences queli són transmeses provenen de dues fonts significati-ves: el llenguatge verbal i el no verbal. El verbal técom a instrument la paraula. El no verbal tracta detransmetre's a través de les imatges que es presentencom a referències; les classes de tacte i de contacte;els gests, les postures i les actituds corporals amb elsaltres, i l'estimulació derivada des del medi físic (el queli transfereixen, el que ell o els altres "projecten" de simateixos en els altres). 

Els missatges de la cultura, en general, influei-xen en els rituals en què tot el cos està involucrat.

23

S'inclouen entre aquests els hàbits d'higiene i cura delcos, les cerimònies d'iniciació social, els paràmetres debellesa i maneres de vestir, els gests i hàbits de mo-viments característics de cada cultura i també les ma-neres generals en què els humans experimentem elssímptomes. Moltes vegades les accions que les perso-nes realitzen per apropar-se a les referències valoradesen el seu grup de pertinença poden arribar a ser-losmolt costoses perquè les més intimes inclinacions omotivacions pròpies subjacents, li ho impedeixen. 

Segons reflecteix Knapp al seu llibre El llenguatgeno verbal la percepció del cos dels altres i de la sevaexpressió de les emocions, és tan primari com la per-cepció del nostre propi cos i les seves emocions i ex-pressions. Com molts experts, refereix que molt so-vint, els éssers humans trobem la nostra pròpia imat-ge corporal libidinal gràcies a la tendència de "desig iamor" dels altres, especialment de les figures més sig-nificatives afectivament en la nostra vida. Existeix unaprofunda i contínua interacció entre la nostra pròpiaimatge corporal i la dels altres. 

Tot canvi en l'expressió, ja sigui a causa de canvisvasomotors o canvis d'actitud, també es converteix enuna modificació de les nostres relacions socials ambels altres i té com a funció aproximar-les a nosaltres(el rubor i la transpiració no fan sinó mostrar ambmajor claredat una reacció que pot traduir: "M'han

24

enxampat" o "m'han descobert"; d'angoixa o tensióen el segon cas). 

Els "altres" significatius familiars o socials habi-tualment sostenen i estimulen el subjecte en el seuprogressiu creixement. El pes dels missatges transme-sos per aquest grup serà major o menor segons el graud'implicació que aquestes persones tinguin amb rela-ció a la pròpia supervivència del subjecte, i li trans-metran la importància de la presència o absència dedeterminats trets, encara que aquests no siguin relle-vants per a l'entorn social més ampli. 

Els continguts d'aquests intercanvis del subjec-te amb la cultura en general, amb la subcultura de lafamília en particular i amb el medi físic que l'envoltaconformaran el seu bagatge i la seva història personalamb relació al cos. D'altra banda, i en sentit invers,tot el que ha estat inscrit en el cos, l'individu tambého expressarà a través de l'actitud i organització delseu cos a l'espai; els seus hàbits, moviments i actitudscorporals; les zones identificades com de plaer o noplaer; la valoració major o menor d'òrgans o parts delcos; els patrons usuals de reacció als estímuls i formesde somatització, i el desenvolupament de determina-des malalties específiques. 

La subcultura de la família és la que imprimeixla seva marca més profunda en l'ésser humà i la quedetermina, condiciona o propicia amb major forçatendències a diverses modalitats d'expressió que po-

25

den resultar saludables o no per a la vida de la perso-na. Aquestes deixen un segell intens en el cos, que so-vint està implicat en moltes de les dificultats de comu-nicació corporal en etapes adultes, fonamentalmentles que es refereixen a les manifestacions d'afecte i lasexualitat (sobreestimulació sensorial o sexual, indi-ferència o fredor, maltractament, calidesa afectiva). 

D'altra banda, els pares són posseïdors d'un ima-ginari col·lectiu que dóna compte de valors, mites icreences aplicades al cos, missatges que també con-dicionen, d'alguna manera, l'autopercepció i moda-litats de contacte de l'individu amb el seu entorn iamb els altres, i que a més, com a missatges significa-tius, s'inscriuen amb més força en les etapes primàriesde la vida de l'individu, encara que això no invalidaque també, amb la nostra llibertat per poder canviari consciència, puguem anar-los construint progressi-vament en altres moments posteriors. 

 

Cada personalitat té les seves malalties

Les persones tenen el seu propi estil per a tot,també per emmalaltir. És per això que tota forma desomatització ens parla de la persona en particular iens n'ofereix coneixement. El professor de Psicolo-gia de Miami, Theodore Millon afirma que la formade manifestar-se d'una malaltia així com les caracterís-tiques dels símptomes corporals dels pacients estan

26

profundament relacionats amb algun tret de la perso-nalitat, o amb els estils personals en general. Un ma-teix símptoma corporal o malaltia s'expressa de moltdiversa manera en diferents persones, i, al seu torn,aquesta forma particular de manifestar-se té relaciódirecta amb característiques de la personalitat de quiexperimenta el símptoma. 

La instructora de reflexologia holística Alicia Ló-pez refereix investigacions segons les quals determi-nats tipus de personalitat es relacionen amb determi-nats tipus de malaltia (existència, entre altres, de duestendències de la personalitat: patrons de conducta ti-pus A, en què es relaciona els trets d'hostilitat i enuigamb la malaltia coronària, i de tipus C, en què es rela-cionen altres trets, com la sensació d'indefensió apre-sa, que afecten el sistema immunològic i la baixada dedefenses, amb la depressió i el càncer). 

Els fets quotidians van associats a exigències pera la ment, el cos i les emocions. Una gran preocu-pació laboral, matrimonial o la mort d'un ésser esti-mat produeix inevitablement estrès psicològic i res-postes anímiques específiques. Per poder funcionaramb l'estrès, les persones aprenen a conviure-hi, devegades amb factures excessives que sobrepassen laseva capacitat d'adaptació i les porten a emmalaltir(una sobtada alopècia parcial o total, accentuació del'asma, pèrdua de les celles, nafres d'estómac, ècze-

27

ma o urticària, entre altres exemples, poden ser signesvinculats d'alguna manera a l'estrès). 

La sobresaturació psíquica influeix, sobretot, enles malalties per a les quals el subjecte ja té predis-posició genètica. La potencialitat per desenvolupar lamalaltia és subjacent en tot individu i la sobrecàrre-ga emocional, molt relacionada amb l'ambient extern,actua com a disparador. 

En molts casos, les persones no tenim noció dequina és la nostra capacitat o tolerància respecte delnostre potencial de salut, i no pensem que aquest nopot mesurar-se mai amb cap altra mesura que no siguila pròpia, de manera que arribem a tenir molt pocregistre de les nostres necessitats. Moltes veus en elnostre interior ens diuen: "Si aquesta persona pot, jotambé puc", "Aquesta feina tan dura s'ha de fer perforça", "He de demostrar-los que ho puc fer tot sol",i no fem cas dels senyals que el nostre cos i la nostrament ens estan enviant, indicadors d'esgotament o dela necessitat de posar fre a les situacions. 

El fet de prendre consciència del nostre propi es-til de vida i dels riscs que comporta per a la salut ésuna manera de poder prevenir malalties. Quan reco-neixem les nostres pròpies sensacions, el llenguatgeno verbal del cos i els sentiments humans de vulne-rabilitat o fragilitat comuns en tota persona, podemcaptar els signes d'alarma, per molt subtils que aquests

28

siguin, cuidar-nos millor i més globalment i buscar al-tres alternatives que ens siguin més convenients. 

 Els indicis del cos

Són altres expressions no verbals del cos, mani-festades a través de l'activació fisiològica, que s'intentadetectar objectivament, des de fa cert temps, per mitjàdel polígraf, tècnica a la qual no té accés tothom ique només és utilitzada per professionals especialit-zats (encara que també s'ha estudiat que els canvisfisiològics poden obeir a diversos processos psicolò-gics diferents i no només a l'engany). De tota manera,tots sabem que les emocions provoquen sovint can-vis característics en l'expressió facial i que ens perme-ten identificar-les a través de l'alteració del curs nor-mal d'una acció que realitza el subjecte, i és així ques'aconsegueix detectar les mentides, més freqüent-ment en la forma no verbal que en la verbal. 

Això s'esdevé sobretot quan les emocions sónmés intenses, perquè aquestes impulsen sovint cap al'"acció" i tendeixen a desorganitzar el comportamenten coincidir en competència diferents tendències al'acció; d'una banda, allò que s'està fent o que es pla-neja fer i, d'una altra, el que l'emoció que domina enaquell moment (por, culpa, estrès) realment impulsaa dur a terme. 

29

Els músculs i els nervis són excitables als estí-muls, interns o externs. Els estats emocionals in-flueixen en la respiració (més ràpida en momentsd'ansietat o por), en la transpiració (se sua més davantd'aquestes emocions), en la digestió, en les tremolorscorporals davant de la inquietud o l'ansietat i en altresfuncions del cos (es pot vomitar, defecar o perdre elcontrol de la micció, a part d'altres coses, en situaci-ons de molt estrès o d'alta incontinència emocionalper algun esdeveniment amenaçador). 

30

31

ELS INDICADORS BÀSICS

 Per imatge del cos entenem aquella representació

que ens formem mentalment del nostre cos, la cons-ciència d'aquest, la imatge tridimensional que tots te-nim de nosaltres mateixos. Encara que provingui delssentits, no solament és una mera percepció, ja quela crosta sensorial és la reserva interna d'impressionspassades (records) que incidiran en les manifestacionsexpressives i llenguatges corporals que després totstenim. 

Les expressions facials, el contacte ocular, les ca-racterístiques de la veu, el tacte, el to muscular, la qua-litat i l'estil dels moviments del cos i l'actitud consti-tueixen els elements bàsics del llenguatge corporal. 

Les frases i refranys populars constitueixen gene-ralment una enorme font de saviesa, de simbolisme ide veritat que tradueixen aquest tàndem continu entrecos i ment. Per exemple, posar-se en la pell de l'altre;tenir la pell molt fina; tenir pa a l'ull; tenir bon ull;clavar els ulls en algú; costar un ull de la cara; tenir elsulls al clatell; tocar de peus a terra; dur una bena alsulls; fer els ulls grossos; fer entrar pels ulls; tancar la

32

boca; mà de ferro; mà dura; tenir mà esquerra; tenir-hi la mà trencada. 

El filòsof Friedrich Nietzsche deia que el que lipassa al cos, li passa a la persona sencera, ja que el cosés el missatger d'algun conflicte del qual la persona noés conscient i al qual no presta prou atenció perquèreclama un canvi. Ell definia l'home com un animalmetafòric, referint-se a aquest instint que impulsa afer metàfores, instint fonamental. La metàfora impli-ca una actitud filosòfica present en la vida quotidiana:amb la metàfora s'intenta superar els límits que de-limiten les experiències mitjançant explicacions sim-plistes i reduccionistes. 

Les experiències inconscients no solament per-duren sinó que resulten eficaces en el present. Aixícom el pensament conscient no tolera les contradicci-ons i mira d'arribar a una conciliació de les tendènciesincompatibles, les tendències inconscients mai no escontradiuen entre si. I un símptoma cridarà l'atenciósobre el conflicte existent o la significació oculta, ies podrà il·luminar així amb la seva traducció simbò-lica. La presa de consciència del que el cos expres-sa promou l'autoconeixement i, moltes vegades, es-pecialment si s'analitza amb certa freqüència i es trac-ta conjuntament amb professionals experts, tambél'autocuració personal. 

Freud semblava estar en la veritat quan descri-via que la consciència era com la punta d'un iceberg

33

mental, en quedar dipositats en l'inconscient, lloc mésampli i profund, tots els impulsos i instints més pri-mitius de l'ésser humà. Així permetia, d'alguna ma-nera, restablir els vincles existents entre els animalsi l'home, amb la qual cosa desmitificava Descartesquan aquest deia que la consciència era l'única ocu-pant de la ment. 

 

La distància física amb els altres

La nostra pròpia imatge corporal adquireix les se-ves possibilitats i la seva existència només gràcies alfet que el nostre cos no es troba aïllat. Un cos és, ne-cessàriament, un cos entre altres cossos perquè tenimaltres éssers al voltant. La paraula "jo" no té sentitquan no hi ha un "tu". No solament tolerem els altressinó que la seva existència representa per a nosaltresuna necessitat íntima. El psicòleg social M. Cook vaveure que a mesura que la motivació creix, les perso-nes desitgen asseure's més a prop de les altres o uti-litzar més la mirada. 

"Si pot llegir això, vostè es troba massa aprop", manifestava un conegut adhesiu de para-xocsd'automòbil a fi de mantenir una mínima distànciade seguretat entre els vehicles. Rètols com "Prohibitentrar" o "Només per a gerència" són intents sem-blants de regular la quantitat d'espai entre els éssershumans. 

34

Totes les persones considerem com a propi certespai al voltant del nostre cos. La manera d'entendreaquest espai sol ser subjectiva i única per a cada unde nosaltres. El nostre comportament territorial potser útil a l'hora de regular la interacció social i el con-trol de la seva intensitat (algunes conductes territori-als dins del propi lloc són particularment fortes, comper exemple, la butaca del pare, la cuina de la mare, laràdio d'en Pep, la cadira del cap, la taula de treball d'uncompany o el mòbil de la Maria) i pot ser font de con-flicte que el territori propi es vegi envaït o disputat. 

Hi ha persones a qui agrada tocar sovint l'altrequan parla i que intenten minvar l'espai que els separacom a manera de buscar certa intimitat. De vegadesfins i tot pot buscar-se certa possessivitat quan inten-ten englobar-lo en la seva pròpia esfera o s'endinsenexcessivament en la de l'altre, molts cops inconscient-ment. Sovint, l'altre ho percep desfavorablement, i hoviu com una intrusió o invasió del seu propi espai. 

Una falta de distància física respecte de l'altre,acompanyada d'una utilització fàcil de les seves perti-nences, o el fet de tocar-li sovint el braç, la mà o al-tres llocs del cos és propi de persones que no tenengaire clars els propis límits personals, tendeixen a serdominants o possessives amb els altres, respecte delsquals, sovint, se senten "amb dret a", i tenen tendèn-cia a voler manipular. L'excessiu i freqüent apropa-ment corporal a una altra persona sembla estar al ser-

35

vei d'intentar trobar en aquesta un sentit de plena ac-cessibilitat cap a si mateix, una total disposició i re-ceptivitat, en ocasions com si es tractés talment d'unapertinença, d'una recerca forçada i subtil d'intimitat. 

D'altra banda, la cultura moderna de la majoriade les societats, ha fet que la gent senti vergonya perl'olor del propi cos, olor humana que també expressaemocions, com la transpiració que emana de les glàn-dules de la suor i els excrements (en situacions de poro alta ansietat), la saliva (menys abundant en momentsde temor, nerviosisme o angoixa en què s'asseca elcoll), les llàgrimes (per dolor o per una gran alegria) ila respiració (ràpida quan hi ha ansietat). Socialment,totes aquestes olors i secrecions s'associen molt so-vint a cert significat d'animalitat i instint primaris. 

 Maniobres corporals

Hi ha diverses maniobres corporals de defensa oautoprotecció personal que requereixen reaccions decert "distanciament" dels altres i que utilitzem davantel que pot ser considerat, en major o menor mesura,un motiu de determinada amenaça externa. Per exem-ple, "fugir" del lloc on s'està produint el que se sento es veu, el que sigui que ens molesta o que sentimque ens perjudica (movent-nos o realitzant cert des-plaçament per allunyar-nos-en). O dirigir llarg temps

36

la mirada cap a un altre lloc com si no tingués res aveure amb nosaltres. 

També pot ser-ho canviar sobtadament de temaper un altre de més impersonal. Els talls, les interrup-cions o les escissions en la conversa, amb el que im-pliquen de discontinuïtat, davant alguna cosa que es-tem escoltant o fent, sol ser un indicador de la neces-sitat de canviar quelcom que en aquell moment ensarriba i que per algun motiu ens disgusta o ens dol. 

Un altre tipus de maniobra és fer mirades hostilso amb les celles frunzides pel petit o gran xoc emo-cional que alguna cosa provoca en el nostre interior,com si es fes saber així que no s'acaba d'entendre béel que ens estan dient o el que s'està produint davantnostre. 

Altres exemples són donar mitja volta, posar-nosd'esquena o apartar-nos inclinant el cos; bloquejarl'avançament de l'interlocutor amb determinats ob-jectes (sostenint una petita carpeta al pit) o cobrint-se parts del cos amb alguna peça de roba, un jersei,mentre dura la conversa; agafar-se les mans o creuarels braços davant el pit a fi de posar una barrera ala suposada "invasió"; fregar-se el coll, de tal maneraque el colze avanci cap a qui suposadament molesta,i, per últim, també utilitzar defenses verbals. 

Hi ha altres persones, en canvi, a qui agrada man-tenir una major distància física amb l'altre perquè aixòels ajuda a mantenir-se còmodament resguardats en

37

el propi territori i a relacionar-se adequadament. Lamajor o menor proximitat física dependrà sempre, ésclar, de la confiança o la intimitat que hi hagi en larelació. A ningú no li agrada que els altres envaeixin elseu territori, com demostren els freqüents oferimentsde disculpa de qui no ha pogut evitar en determinadesocasions tal invasió. L'antropòleg E. T. Hall afirmaque els canvis espacials entre les persones, aporten toa la comunicació establerta, l'accentuen, i de vegadesfins i tot pot no fer-se cap cas de la paraula parlada. 

En una relació entre dues persones, aquestes po-den invitar o evitar l'altra depenent del respecte quecadascuna mostri per l'espai personal de l'altra. Elspsicòlegs clínics sovint trobem conflicte o patologiaen els resultats de tots els excessos. La falta de conei-xement de les variacions de distància de les zones ín-times en diferents cultures (oriental, mediterrània onòrdica) pot portar fàcilment a errors de judici. Perexemple, les persones criades en zones molt poc po-blades solen exigir molt més espai personal que lesque van créixer en zones de major densitat i, a més amés, solen evitar el contacte físic amb les altres. 

L'ambient social té molt a veure amb la distàn-cia a què ens col·loquem dels altres en la conversa.Una reunió de molta gent amb motiu d'una celebra-ció exigeix una distància diferent de la d'una nit en laintimitat de la sala de casa amb la nostra parella. Amesura que augmenta la grandària d'una habitació, la

38

gent tendeix a asseure's més a prop. Si es percep unambient formal o no familiar se sol establir una majordistància amb els desconeguts i una major proximi-tat amb els que ja es coneixen. L'estat emocional (de-pressió o alegria, per exemple) pot incidir en la majoro menor proximitat o llunyania que desitgem amb elsaltres. La introversió o extraversió, i la sociabilitat enles persones també incideix en la major o menor pro-ximitat amb els altres. 

El científic americà F. N. Willis, d'altra banda,atribueix una major cautela en l'aproximació que so-len adoptar algunes dones quan es fan amigues, toti que en la nostra societat i amb el pas del temps,va disminuint. En la nostra cultura, el major espai odistància se sol associar a l'estatus. En general, els quetenen un estatus alt, disposen de més i millor lliber-tat de moviment. Hi ha estudis que suggereixen quel'ansietat fa que les persones es mantinguin a una ma-jor distància dels altres. 

En les distàncies curtes, es va observar que lespersones solien tenir un alt concepte de si mateixes,intenses necessitats d'associació, que no eren autorità-ries i que s'autocontrolaven bé. Sovint els líders pre-nen el lloc de cap de taula, lloc visible que sol com-portar noció d'estatus o de domini. Les distàncies iels seients triats quan es tracta d'un grup tampoc nosemblen ser accidentals, ja que estan en relació ambl'afinitat, la proximitat afectiva, el tema de què es trac-

39

ti, la naturalesa de la relació i certes variables de per-sonalitat de la gent. 

Com més desconegudes siguin les persones en-tre si, més gran serà la formalitat i més convenci-ons es respectaran, i també hi haurà més probabili-tats que el comportament de comunicació sigui méstibant i superficial, vacil·lant i estereotipat. Quan enstrobem amb una persona nova, solem ser cauts, me-surats i convencionals en les nostres respostes. El ma-teix passa quan ens trobem en entorns que no enssón familiars, carregats de rituals i normes que encarano coneixem. En aquestes situacions és possible quevacil·lem abans de moure'ns amb rapidesa i és proba-ble que corresponguem lentament fins que no associ-em aquest entorn no familiar amb algun de conegut. 

Cadascun de nosaltres busca una distància con-versacional còmoda, que varia segons l'edat, el sexe, elmarc de referència cultural i ètnic, l'ambient, les acti-tuds, les emocions, els temes, les característiques físi-ques, la personalitat que es tingui i la mena de relacióque tinguem amb l'altra persona (molts cops, el quedetermina que una discussió o conflicte sigui personalo impersonal és molt més la naturalesa de la relacióentre els individus que el tema específic que hi hagidonat lloc). 

  

40

Actituds, postures, gestos

L'antropòleg social Edward Sapir diu que respo-nem amb gran vivacitat als gestos, com d'acord ambun codi secret i elaborat no escrit enlloc, que ningúno coneix, però que tots comprenen. 

El nostre cos, i amb aquest la imatge corporal, ésuna part indispensable de tota la nostra experiènciavital. Constantment vivim amb el "coneixement" delnostre cos. En tota acció, les persones no solamentactuem com a personalitat, sinó que també operemamb el nostre cos. Un cos és sempre el cos d'una per-sonalitat, i tota personalitat té emocions, sentiments,tendències, motius i pensament que, inevitablement,influeixen en les expressions. No hi ha imatge corpo-ral sense una personalitat al darrere. I l'estructura dela imatge corporal en el seu sentit més psicofisiològices basa, en gran mesura, en processos que romanenen els fons de la pròpia consciència. Allà és on té llocuna activa construcció de la imatge del cos, basada enprocessos psíquics conscients i inconscients que in-cideixen sempre en "el que som o creiem ser", i quesempre van organitzant "el que diem i fem". 

Al llarg del dia, es van expressant diferents acti-tuds corporals segons el que la persona experimen-ta, la qualitat dels seus pensaments i sentiments i lainteracció amb el seu entorn. Quan veiem quelcom,s'inicien immediatament certes accions musculars que

41

ocasionen a l'instant un canvi en la percepció del nos-tre cos. Tot afany i desig modifica la substància delcos, la seva gravetat i la seva massa. I per això tot canviconcret en el model postural del cos també modificala zona circumdant i la torna asimètrica, d'acord ambla situació vital específica que experimenti. 

Per altra banda, encara que es digui vulgarmentque l'únic que compta és la bellesa interior, les investi-gacions suggereixen que la bellesa exterior o l'atractiufísic exerceixen un paper preponderant en el resul-tat de les respostes en les trobades personals (és aixíque dades de la nostra cultura mostren que responemmés favorablement a aquells que percebem com físi-cament més atractius). 

La postura d'una persona sol ser fixa o conjun-tural segons la major o menor plasticitat del subjec-te per modificar-la. Són formes de disposar el cosen l'espai, amb un to muscular determinat en respos-ta a determinat context o situació emocional. Sónvertaders missatges que el cos emet, inseparables del'experiència emocional que sentim. Molts cops adop-tem uns patrons físics que responen a les nostres sen-sacions internes, com quan estem deprimits i ho ex-pressem amb el tronc corbat cap endavant amb lesespatlles caigudes ("alacaigut"), una mirada desespe-rançada, un to muscular poc vital. 

En canvi, en moments d'eufòria o excitació so-cial, s'adopta una actitud corporal d'obertura i desin-

42

hibició que tendeix a elevar l'estructura òssia i el tomuscular, a tenir la mirada encesa, a un major movi-ment de braços i mans, a una parla fluida i rica en ma-tisos. El desmanegament en la manera de moure's, ca-minar o expressar-se, amb canvis bruscos d'expressió,sol ser propi d'algú poc consistent i no gaire estable;una tendència a fugir, un posat silenciós, fins i tot pocferm, que es manifesta poc, com si no s'atrevís a mirarde cara i amb tendència a passar desapercebut, es dó-na en persones amb poca autoestima i valoració per-sonal. 

Tot canvi operat en la pròpia actitud psíquica pro-voca un altre canvi en la situació dinàmica total delsubjecte, que s'experimenta com una modificació dela tensió muscular, sota la forma d'estirada, esforç oafluixament. Hi ha una interrelació tan estreta entrela seqüència muscular i l'actitud psíquica que no so-lament es vincula l'esmentada actitud amb els estatsmusculars, sinó que tota seqüència de tensions i rela-xaments provoca una actitud específica. Modifica si-tuacions i actituds internes, i arriba a provocar, fins itot, una situació imaginària que s'adapta a la successiómuscular. 

Així tenim exemples com recolzar amb satisfac-ció els peus sobre la taula o posar les mans a la paret,que són en certa manera una proclamació del materialcom a propietat o extensió del propi cos, en momentsde benestar i inflació del jo, semblant a quan la dona

43

va pel carrer agafada del braç de la seva parella, ambsentit de certa possessió. Dues persones que parlendretes, de cara l'una a l'altra, en posició tancada i sensecanviar la seva postura encara que arribi un tercer, ensestan indicant que no l'accepten i que desitgen seguirparlant entre elles, en estricta confidencialitat. Tambéla direcció dels peus és indicativa de l'interès per lespersones que tenim al davant. 

Hi ha també el factor de la imitació, que es dónaquan dues o més persones que estan parlant repetei-xen alguns dels gestos de les altres, la qual cosa cons-titueix una imatge en mirall, que significa que hi hacoincidència entre si, identificació, que estan bé jun-tes. Tanmateix, sempre i en tots els casos, cal tenir encompte que les circumstàncies que envolten la situa-ció específica sempre poden modificar la interpreta-ció que es dóna a les expressions corporals. 

 No hi ha res automàtic

Tota emoció s'expressa en el model postural delcos i tota expressió està vinculada a canvis caracterís-tics en el model postural del cos. No hi ha res automà-tic. Hi ha emocions que influeixen sobre el cos i lesemocions sempre es dirigeixen cap als altres, sempresón socials: hi ha tendències actives del joc; hi ha mo-tius instintius i voluntaris sota la guia d'objectius úl-tims de la personalitat i de l'organisme en la seva to-

44

talitat. Tota emoció es relaciona amb moviments ex-pressius, o almenys impulsats per aquests. 

Quan sentim odi, el cos es contreu, es tensa i elscontorns que el separen del món es fan més nets;s'inicien accions en els músculs voluntaris, però tambépoden intervenir elements simpàtics i parasimpàtics.En canvi, quan experimentem afecte o amor, el costendeix a expandir-se. Obrim els braços com si vol-guéssim abastar tota la humanitat. Ens dilatem i lesfronteres de la imatge corporal perden la seva nitide-sa. La nostra tendència vital és constructiva, perquè laconstrucció i la reconstrucció estan vinculades a lesnecessitats, als afanys i a les energies de la personalitattotal. 

Les emocions impliquen completament al sis-tema nerviós autònom, simpàtic i parasimpàtic quesempre estan interactuant conjuntament. El sistemanerviós simpàtic, que comença en la medul·la espinal iviatja cap a una gran varietat d'àrees del cor, té la fun-ció de preparar al cos pels tipus d'activitats vigorosesassociades a la fugida, perill, lluita o preparació per a laviolència. Té els següents efectes: dilatar les pupil·les,obrir les parpelles, estimular les glàndules sudoríferes,dilatar els vasos sanguinis del cos, incrementar la taxacardíaca, activar la salivació, obrir els tubs bronquialsdels pulmons, inhibir les secrecions en el sistema di-gestiu, entre d'altres. Un dels seus efectes més impor-tants es provocar que les glàndules adrenals alliberin

45

epinefrina (adrenalina) al torrent sanguini. La epine-frina es una poderosa hormona que causa que dife-rents parts del cos responguin de la mateixa formaque el sistema nerviós simpàtic. 

El sistema nerviós parasimpàtic , que té les se-ves arrels en el tronc cerebral i medul·la espinalde l'espatlla baixa, realitza funcions oposadamentcomplementaries al sistema nerviós simpàtic, comara la de tornar a portar al cos des de la situaciód'emergència a la que el va portar inicialment el siste-ma nerviós simpàtic, tractant de provocar o mantenirun estat corporal de descans o relaxació després d'unesforç o per realitzar funcions importants com la di-gestió, micció o acte sexual, participant en la regula-ció del aparell cardiovascular, aparell digestiu o aparellgenitourinari o teixits com el fetge, ronyó, pàncreas itiroides, i també en la regulació metabòlica. 

Els moviments i les actituds corporals també hanestat estudiats en el context del gust i de disgust res-pecte a una altra persona. Parlem d'empatia quan, sen-se motius gaire clars d'una manera conscient, ens caubé alguna persona. La investigació de Mehrabian de-mostra que les expressions de gust es distingeixen deles de disgust perquè el cos s'inclina més pronuncia-dament cap endavant, la proximitat amb l'altre és mésgran, la mirada és més intensa, els braços i el cos estanmés oberts, hi ha més conducta tàctil, més relaxacióen la postura (els braços a la cintura o les mans als

46

malucs també) i expressions facials i vocals més po-sitives. 

Segons el psicòleg social G. L. Clorie, hi ha unasèrie de conductes que indiquen calidesa o bé fredoren la persona que les realitza. Quant a conductes càli-des, a banda d'algunes assenyalades anteriorment, po-dem esmentar tocar la mà d'algú, moure's cap a la se-va direcció, parpellejar, somriure sovint i amb la bo-ca oberta, mirar de cap a peus, fer cara de felicitat,moure la cara afirmativament, llepar-se els llavis, ple-gar suaument els llavis, aixecar les celles, tenir els ullsbrillants i molt oberts, realitzar gestos expressius ambles mans mentre es parla o estirar-se a gust. 

Quant a exemples de conductes catalogades coma fredes o indiferents emocionalment, podem parlarde mirades gèlides o burletes, celles frunzides, allu-nyament físic de l'altre, comissures de la boca incli-nades cap avall, brandar el cap negativament, tocar-se les dents, netejar-se les ungles, apartar la vista dequi està parlant, fumar amb intensitat, fer sonar lespuntes dels dits sobre la taula, la cadira o els genolls,passejar la mirada per l'habitació, netejar-se les mans,distreure's jugant amb la roba, amb la taula, amb elsextrems dels cabells, olorar-se'l. 

La conducta que busca un afermament perso-nal es caracteritza per accions com acariciar-se el ca-bell, arreglar-se el maquillatge, mirar-se repetidamental mirall, omplir el pit, retocar-se la roba, cordar-se

47

els botons, ajustar-se la jaqueta, pujar-se els mitjonsi nuar-se correctament la corbata; tossir abans de co-mençar a parlar en un lloc públic o tenir a la mà ob-jectes auxiliars resulta revelador (pot ser manipular lesulleres, tenir a les mans un llapis o un bolígraf, un ci-garret, o qualsevol altre petit objecte) igual que passaruna vegada i una altra davant l'auditori perquè et vegibé o per cridar-ne l'atenció. D'altra banda, agafar-seals braços d'una butaca ajuda a tranquil·litzar-se en si-tuacions de tensió o nervis. 

Segons algunes investigacions, de tota la informa-ció que arriba al cervell el 87 per cent ho fa per la viavisual, el 9 per cent per la via auditiva i el 4 per centa través d'altres sentits. Per això sabem que resultatan útil, quan es fan classes, acompanyar-se d'objectescomplementaris com poden ser el làser, la regla o elbolígraf, per assenyalar o emfatitzar visualment allòde què parlem. 

Diu l'antropòleg americà Desmond Morris quequan ens posem algun dels esmentats objectes a laboca i els roseguem, els mantenim una estoneta a laboca o els llepem, es tracta de reminiscències infan-tils o intents subconscients per reviure antigues sen-sacions de seguretat, com quan el bebè xucla el pitde la mare o el dit polze. D'aquí la seva vinculació,en casos més greus i per tots ben coneguts, a moltesdependències orals negatives per a la salut, com perexemple fumar (anar colpejant contínuament amb el

48

cigarret indica nerviosisme), i també altres drogode-pendències. El fum dirigit cap amunt és un indicadorde satisfacció, de sensació de festa; al contrari, el fumdirigit cap avall significa negativitat. 

Hi ha actituds que poden convertir-se en cròni-ques si el subjecte no pot prendre'n consciència i nodesitja el canvi, que es pot promoure no solament através de la ment (si l'individu revisa les seves cre-ences, la manera de connectar amb els altres, la se-va pròpia història, de vegades amb ajuda d'experts),sinó també des del mateix cos, fixant-nos en les postu-res que adoptem i intentant connectar-nos des del cosamb tot l'emotiu. La postura pot canviar al llarg dela vida si la persona realitza un procés de creixementpersonal, dons hi ha una gran labilitat i variabilitat dela imatge corporal. 

Una prova de la gran plasticitat que té la imatgecorporal en l'ésser humà és el fet que totes aquellescoses que es posen en contacte amb la superfície dela pell, s'incorporen, en major o menor grau, al cos.És sabut que l'home recorre a múltiples artefactes permodificar la seva imatge corporal, molts cops perquèdesitja afavorir-la, agradar als altres o de vegades per-què es rebutja a si mateix i no s'accepta com és. Aixíés com ha arribat, per exemple, a traçar-se figures ala pell o a fer-se canvis en el cabell. Els tatuatges, elspírcings, tan en voga avui en dia, alteren la part òpticadel nostre ésser. 

49

Quan ens pintem el cos, els llavis o la cara, quanens tenyim o ens tallem el cabell, quan ens vestim ambaquesta o l'altra roba, triem aquest color o aquell altre,modifiquem objectivament la nostra imatge corporal(el nostre estat d'ànim o el nostre desig de convencio-nalitat o de rebel·lia davant la societat determinarà quetriem els uns o els altres). D'altra banda, un estil de-terminat constant és expressió d'estabilitat, o de labi-litat quan el canvi es produeix exageradament sovint.La labilitat és molt característica de l'adolescència i nos'interpreta com cap patologia sinó més aviat com unsigne propi i característic del moment evolutiu, en larecerca de reafirmar la identitat personal. 

 Els canvis en l'aparença física

L'aparença i la manera de vestir són part dels estí-muls no verbals totals que influeixen en les respostesinterpersonals, i que en certes ocasions són els deter-minants principals d'aquestes respostes. 

No hi ha dubte que no sempre som conscientsdel significat de tot el que decidim posar-nos, que tétambé un significat simbòlic. Desitjar assemblar-se aalgú que valorem molt, voler donar una imatge mésjove o atractiva, necessitar un canvi en la vida coma expressió de la lluita per trobar una identitat méspròpia, voler diferenciar-nos dels altres com a recercade noves sensacions, de ser més desitjats, provocar re-

50

buig, por o, algunes persones, fins i tot fàstic quan in-conscientment es rebutgen a si mateixes i provoquen,precisament per això, el rebuig dels altres. 

Tot això ho veiem en programes mediàtics de latelevisió com Cambio radical, sobre cirurgia plàstica, onparticipen persones que transformen tot el seu cos.També en trobem exemples en els joves que desit-gen créixer molt de pressa sense viure plenament i ac-ceptant les diferents i necessàries etapes vitals i elimi-nen tot el que els disgusta i no són capaços d'acceptar(característiques pròpies de les bandes marginals odels carrers, del món de la delinqüència i de la dro-goaddicció, skin heads, latin kings, entre altres, que llui-ten per eradicar determinats personatges socials ca-racteritzats per ser fràgils, diferents o minusvàlids, perexemple els rodamons, els homosexuals, els nois pi-jos). 

La roba té múltiples funcions, sobretot una deprotectora, però no és menys important la decorativa,ja que és part de la imatge corporal. Qualsevol peçade roba que ens posem passa a formar part immedia-tament de la imatge corporal, i s'omple de libido nar-cisista. La nostra imatge corporal passa per un con-tinu procés d'engrandiment, transformació o encon-giment, i ens proporciona generalment aquests can-vis triats personalment, un plaer mentre conserveml'estructura psíquica del nostre jo (això no és així en elcas de patologies mentals perquè, de vegades, els can-

51

vis externs poden ser viscuts com situacions de riscde despersonalització (sensació que un perd la sevapersonalitat i no sap qui o com és), o sensacions dedesrealització (pèrdua del contacte amb la realitat quel'envolta, falta de referències amb risc de pèrdua de lapròpia identitat). 

Per a moltes persones, haver de portar un braçenguixat per prescripció mèdica, una bena al front oun ull tapat suposa un profund malestar, perquè, enun nivell més simbòlic, això representa una gran mo-dificació en el seu cos, i una distorsió negativa de laseva imatge corporal (que, encara que és temporal pera alguns, per a altres resulta definitiva). Ho veiem enles persones que no suporten que els altres les vegintal qual (el cert és que té a veure amb la seva projecciósobre els altres: ells mateixos són els que no s'agradeni, doncs, es rebutgen, aleshores creuen que els altrestampoc no els voldran). 

Per exemple, hi ha persones que tenen poc cabelli molt fi i prefereixen portar habitualment el cap co-bert amb tota mena de complements de "distracció"oencobriment, com barrets, cintes o mocadors. Altrespersones tenen dificultats amb el seu cos i sempre elporten tapat, sense mostrar-lo als altres. O al contrari,aquells que han d'exhibir contínuament els seus atri-buts sexuals com a símbol de poder o potència, co-sa que pot amagar precisament allò del que se sentenmancats ("digues-me del que presumeixes i et diré què

52

et manca"). O aquells altres l'estat anímic dels qualsés de tristesa o desolació i per això sempre van vestitsde negre. Les ulleres fosques que ens tapen els ulls,sovint ens ajuden a passar més desapercebuts o béens ajuden a ocultar els nostres sentiments o les llà-grimes (és una manera que ens permet veure-hi senseque ens vegin). 

Variar constantment la nostra imatge corporalagregant-hi complements com bijuteria, robes i màs-cares, o fins i tot mitjançant la dansa, moviments ex-pressius o l'esport, ens permet, d'altra banda, triom-far sobre les limitacions, inevitables, del nostre cos (ladansa, que significa un afluixament i una alteració dela imatge corporal habitual per mitjà del joc amb elcos, propicia sovint una actitud psíquica determinadaque sol ser positiva). 

 La transferència

Per comprendre i comunicar-nos millor amb elsaltres, és important estar atents no solament al con-tingut del llenguatge verbal que emetem (observacióverbal), sinó que també hem d'observar el preverbal iel no verbal, els actes fallits abans esmentats i tambéun altre tipus de llenguatge no verbal, que té un granpoder inconscient, i al qual tanmateix prestem pocaatenció: la transferència que ens fan arribar les altrespersones, és a dir de quina manera diu algú allò, que

53

a nosaltres ens produeix tal reacció interna o tal sen-timent; com és la seva expressió en parlar i com lapercebem nosaltres. Què ens provoca o ens transfe-reix íntimament allò que ens arriba així en un momentdonat? 

Perquè molts cops una actitud o comportamenten parlar, unes determinades manifestacions i expres-sions facials o corporals, ens poden mostrar en princi-pi una gran coherència o, al contrari, certa incoherèn-cia o allò oposat al que ens semblava al principi. Perexemple, trobar-nos amb un individu que, d'una ban-da, pronuncia una alabança sobre nosaltres, mentreque, d'altra banda, gestualment, mostra distracció ocerta indiferència, treu veracitat al sentit de les sevesparaules; o el que és el mateix, una cara somrient elsulls de la qual expressen ira o una tensió latent. 

54

Exemples en primera personaEm recordaré sempre del terror que em va transmetre laduresa i fredor d'un delinqüent homicida durant l'exploraciópsicològica que en el seu dia vaig realitzar per a un estudijudicial, malgrat la seva aparent amabilitat i col·laboració. Odel noi aquell que amb la seva suposada actitud carenciali fràgil propiciava indirectament que tothom n'estiguéspendent, que es bolquessin cap a ell, diria, fins i tot, que a totsens feia venir ganes d'emportar-nos-el a casa per cuidar-lo.Després, en l'exploració psicològica, vaig assabentar-me demés coses sobre ell i sobre la seva capacitat per a lamanipulació no verbal, amb la qual seduïa psicopàticament idominava veladament la gent utilitzant la pena per tractar decomplir els seus propòsits.

 Allò que "no es pot o no es vol dir", que fa

por pensar, aquell enuig que no es pot manifestars'expressa de totes maneres, "a pesar del subjecte",a través dels seus actes, i dóna així notícia de quel-com que és inconscient, expressant-ho a través delcos amb un llenguatge senzill, com és el "llenguatgede nen". 

En la transferència intervenen unes formes de re-lació que mai no han estat conscients i que pertanyena la memòria implícita, a la qual la neurociència atorgaavui tanta importància (el diàleg entre la neurocièn-cia i la psicoanàlisi ja apunta cap a l'existència d'uninconscient dinàmic o reprimit en totes les persones;Freud, avançant-s'hi un segle, ja va parlar sobre una

55

part del nostre jo que no és accessible per a la nostraconsciència). A aquesta al·ludeix el fet que les perso-nes vagin repetint inconscientment sentiments, fanta-sies i característiques de relació semblants a altres quehan viscut ja en la seva infància amb els seus proge-nitors. 

De vegades, com a psicòlegs, ens hem trobat ala consulta, i especialment en l'àmbit judicial, algunsd'aquests homes anomenats misògins perquè en la se-va vida solen menysprear o evitar les dones. En anar-los tractant psicològicament, anem veient i entenentel perquè del seu enuig o intensa ràbia en les sevesrelacions femenines, en les quals sovint fracassen. Enles seves històries personals apareixen amb freqüèn-cia unes males relacions infantils amb les seves res-pectives mares, per les quals no s'han sentit estimats ien alguns casos s'han sentit rebutjats, o fins i tot ferits(no vol dir que sempre ho hagin viscut en la realitat,ja que a cops ho han viscut només en la imaginacióo fantasia). Tots aquests sentiments queden dins ells,i després van projectant-se, ja d'adults, a través de larepetició de clixés o estils de relació negativa amb al-tres dones. A part de les paraules tosques, seques ipoc amables amb les dones, "l'altre", especialment elspsicòlegs, coincideixen en el fet que aquest "mal cli-ma" es percep emocionalment, a través de les sensa-cions que els arriben d'una forma subtil i subliminal. 

56

Professionalment, des del punt de vista dinàmic,d'això se'n diu transferència, és a dir, la substituciód'una persona significativa del passat pel terapeuta,amb el qual, durant les sessions, es repeteixen proto-tips infantils de relacions anteriors, amb un marcatsentiment d'actualitat. Gràcies a la "nova" i diferentrelació (la terapèutica), s'espera que la persona pren-gui consciència i, després, si és possible, ho resolguiinternament. 

Gràcies a la contínua interacció preverbal amb elterapeuta, aquests i altres tipus de pacients "actuen"sobre la ment del terapeuta, a través del que anome-nem tècnicament acting in, cosa que ens fa sentir mala-ment internament, poc capaços, en certa manera mal-tractats com en la mateixa realitat del pacient, en quèel maltractament sol donar-se amb les seves parelles oamb altres dones. Aquesta activitat no verbal es pre-senta de diverses maneres i pot ser un mitjà de comu-nicació, ja que així es transmeten experiències prever-bals que no poden ser expressades per altres mitjans.De vegades són un atac a la comprensió i al pensa-ment del psicòleg, encara que no deixa de ser comu-nicació si som capaços d'entendre-ho. Aquestes "per-torbacions" que notem els psicòlegs en la nostra prò-pia ment (quan les persones no poden expressar ver-balment determinades experiències de "comunicacióprimitiva"), ens són sempre de gran ajuda per acon-seguir entendre els nostres pacients. 

57

Sabem que tot allò que "no pot arribar a dir-se" esqueda en la persona i es torna inconscient, i adquireixuna força i una potència enormes capaces d'impulsar"accions" de tota mena, ja siguin amoroses, en els ca-sos en què hi ha una bona base, o danyoses, d'una vi-olència inusitada (com he vist, entre altres, en viola-dors). Aquesta transferència també la podem aplicaren la vida real quotidiana amb les persones que tro-bem i que coneixem. 

 La projecció

Els analistes opinen que tots busquem en els al-tres aquelles imatges "registrades" en la nostra infàn-cia que s'identifiquen amb les persones noves queanem coneixent. Alexander Pope, un dels millors po-etes del segle XVIII, va dir: "Totes les coses apareixengrogues per a qui pateix icterícia". D'aquí sorgeix, enles relacions socials, el freqüent fenomen de la projec-ció. Aquest fenomen consisteix a atribuir a una per-sona determinades qualitats, característiques, mane-res de ser o clixés que, sovint, estan predeterminatsen la ment de qui els projecta, però que no coincidei-xen amb la vertadera realitat de l'altra persona, de talmanera que es pot arribar a distorsionar la noció dela veritable essència d'aquella persona.  

Persones que viuen sovint amb diferents parellesi les deixen quan descobreixen la seva infidelitat, pro-

58

bablement tenen un problema de projecció (és proba-ble que la seva constant i reiterada projecció de des-confiança pugui induir finalment la seva parella a ser-li infidel). També es pot fer esment del cas d'una donaque ha odiat els seus últims sis caps a la feina. Potser síque eren unes persones odioses, però el més probableés que les qualitats negatives tan fixes que ella hi vaveure només existissin en la seva pròpia imaginació i,per això, les va projectar. 

També es donen casos semblants amb relació al'autoritat (i aquesta generalment associada simbòli-cament a la figura paterna) a causa de la conflictivavinculació que la dona va viure amb el seu propi pare.Aquesta pot tenir problemes amb els seus superiorsquan en veu només tot el negatiu; tant, que la sevaprojecció li impedeix veure-hi amb claredat i, d'altrabanda, els caps tenen les seves raons per no apreciar-la, raons que la dona mateixa aporta amb la seva cons-tant incapacitat per a una millor i més àmplia percep-ció. Amb aquesta dinàmica, va irritant cada cop mésels seus caps i es veu inevitablement sempre involu-crada en els acomiadaments laborals. 

És cert, però, que podem aconseguir modificarel nostre hàbit mental si persuadim els altres amb unposicionament, un llenguatge i una actitud diferents,perquè no ens tractin d'una manera diferent a comsom. Així mateix, podem modificar la nostra pròpiamanera de percebre els altres assumint noves actituds

59

cap a ells amb les quals ells puguin apreciar en nosal-tres altres dimensions i una major amplitud en la for-ma en què ens veuen. 

Les mateixes respostes emocionals que les pro-jeccions alienes ens susciten (també nosaltres ho femamb els altres sense adonar-nos-en), resulten els mi-llors instruments per captar allò que altres ens estanprojectant: una vaga sensació de desequilibri; la im-pressió que algú no ens està escoltant bé; una respos-ta afirmativa quan justament no toca, o certa sensa-ció ambigua, confusa, de perplexitat, que ens fa refle-xionar sobre què va voler dir l'altra persona desprésd'una conversa. 

Totes aquestes percepcions internes poden ser elsprimers ressons de la projecció d'una altra persona,i cal tenir-les en compte. És important estar alertapel que fa als senyals específics d'una projecció alie-na sobre nosaltres. Alguns d'aquests indicadors sónels següents: la sensació de "no ser jo" (el que diuende mi no va realment amb mi); un cert encasellament(se senten atrets per mi pel fet de ser metge, ser ric oser jove? Més per ser posseïdor d'un tret determinatque no per la persona global?); condicionament (sen-tir que l'altre no vol que jo canviï, o que em vol peròamb la condició que continuï sent tal qual sóc), o unaactitud artificial (sensació artificial que experimentemen conèixer algú). Altres indicadors poden ser: 

 

60

· Una possible sensació de menyspreu: quan d'unamanera subjacent i molesta ens sentim obligats ahaver de ser de determinada manera, negativa idefectuosa, com l'altre ens l'està projectant.

· També un humor feridor: si considerem que aquest ésexcessiu, indica que l'altra persona té una consideracióerrònia de nosaltres i que seguirà alimentant-la imenystenint-la en la seva imaginació fins al punt queli ho permetem.

· O el sentiment de ser mal interpretat: quan una altrapersona s'aferra regularment a la seva pròpia teoriasobre com som i es fixa en un tret, que podemtenir o no, al qual atribueix totes les nostres accions,que interpreta: fem el que fem, sempre resultarà enbenefici de la seva teoria.

· La pressió, quan descobrim que involuntàriamentens sentim "lluitant", actuant d'una manera pocnatural i tractant de provar-nos a nosaltres mateixosdavant d'algú: per què em vaig sentir obligada aimpressionar-lo? Per què vaig haver de pagar-li elsopar un altre cop al meu amic Joan, com gairebésempre? Per què em vaig sentir "forçada" per ell ivaig acabar confessant-li quelcom que jo no volia dir?.L'anàlisi de tot això ens fa adonar que l'altra personaens ha estat pressionant d'alguna manera i aquestasensació d'estar sota pressió ens indica una projecció,alhora que ens permet col·locar-nos d'una maneradiferent davant l'altre per canviar-la.

61

· I per últim, la sensació d'impotència, que apareix entotes les projeccions encara que es torna profundaquan una projecció és massa forta. Les projeccionsmés difícils de tractar són aquelles que es confonenamb la realitat, és a dir, amb alguna part de debò quel'altre trobi en la nostra persona o nosaltres trobemen ell o ella. Hi ha un element de veritat en allò queun percep, però un cop separat o aïllat de la resta de lapersonalitat, ja que hi ha moltes altres característiquesque no podem percebre.

Per això, igual que el dolor físic ens indica quealguna cosa no va bé en el nostre cos i aleshores re-accionem de seguida, la sensació que alguna cosa nova bé, el "desequilibri" que experimentem en presèn-cia d'una determinada persona, potser ens pot servirper adonar-nos que la persona en qüestió no ens estàveient tal com som. Sens dubte la naturalesa humanamai no ens permetrà aconseguir una objectivitat pura.Però almenys podrem donar una passa important enaquesta direcció. Només quan aconseguim que l'altrapersona ens tracti millor, sent veritablement nosal-tres mateixos, aquesta ens percebrà realment tal comdesitgem que ens percebi. 

   

62

Les expressions facials

El rostre és ric en potencialitat comunicativa.Ocupa el lloc primordial en la comunicació delsestats emocionals, reflecteix actituds interpersonals,proporciona retroalimentacions no verbals sobre elscomentaris dels altres, i alguns asseguren que, jun-tament amb la parla humana, és la principal fontd'informació. A causa de la seva visibilitat sol prestar-se molta atenció als missatges expressats pel rostredels altres. Tenim molt en compte els senyals facialsquan realitzem judicis interpersonals. 

Aquesta actitud prové de la primera infància, eta-pa en la qual prestem especial atenció a l'enorme ca-ra que es veu per sobre del bressol i atén les nostresnecessitats (l'olfacte es relaciona amb els nostres pri-mers contactes amorosos al món ja que el nounat viuen un món de pures olors, si bé el món després li vaensenyant a renunciar als seus plaers nasals).  

El rostre pot aportar dades significatives sobrela personalitat de l'individu així com també sobre elseu estat emocional. El somriure en una cara estableixun to inicial receptiu, amistós i positiu. És una de lesformes habituals de dissimular una emoció i s'utilitzapreferentment per emmascarar les emocions de por oansietat. La rialla nerviosa o desproporcionada és unindicador típic d'ocultació, especialment quan no hiha cap motiu per riure o somriure. Els moviments del

63

cap i la conducta visual solen considerar-se centralsen el començament i el final d'un diàleg. 

 Com se sap que mentim

Alguns dels indicadors verbals i no verbals del'engany, com són els signes de nerviosisme, els errorslingüístics o les incongruències, o les microexpressi-ons facials, tenen el seu origen en aquesta interrup-ció parcial del comportament d'una seqüència nor-mal. Però, atès que no hi ha un senyal que pugui serconsiderat com un indicador absolut de la mentida,no pot afirmar-se que una persona menteixi a partird'un sol indici. 

Hi ha uns indicis verbals de mentida: suprimir laveritat a base de silencis, descripcions vagues o moltgenerals, evasió de preguntes, emoció fingida (sovinta través del somriure), desviament de l'atenció cap acoses diferents de les que es tracten, ira o malalties.Alguns experts consideren que els canvis en les carac-terístiques de la veu, com el to, el ritme o la veloci-tat, són indicis verbals, mentre que altres pensen queno són verbals perquè, encara que "verb", són fruitd'"actes" més impulsius i viscerals (conductes invo-luntàries que sorgeixen inesperadament i no podencontrolar-se del tot). 

Per això, en la detecció emocional de la falsedat esbusquen errors derivats de les emocions o de l'intent

64

d'ocultar-les. Moltes persones quan menteixen mos-tren en la seva actitud certa reticència i procuren do-nar una imatge d'evasió, com per donar a entendreque allò no té res a veure amb elles. La persona ho-nesta i sincera, en canvi, tendeix a ser col·laboradorai activa davant les preguntes que se li fan i la seva res-posta és directa i sol anar acompanyada de congruèn-cia verbal i no verbal. 

També és característic de la mentida una parlalenta amb pauses entre les paraules que són més llar-gues del normal per a aconseguir credibilitat buscantla consistència. Amb relació a això, fa molts anys, elpsicoanalista suís Carl Jung utilitzava el mètode del'associació de paraules, pel qual es mesurava, entrealtres aspectes, la latència de resposta o "temps de re-acció" que tarda el sospitós a respondre davant les pa-raules o informació clau, en comparació amb el quetarda davant les preguntes amb informació neutral. Elsilenci davant una pregunta directa s'interpreta sem-pre com a assentiment i reconeixement que allò ques'atribueix a l'interlocutor és cert. 

La veu, quan se sent ansietat, es torna més aguda,se n'eleva el to o la freqüència, la qual cosa pot dificul-tar la modulació de la veu i produir canvis en la se-va inflexió, sobretot en situacions clau. Un d'aquestsefectes és l'augment en la tensió de les cordes vocalsque provoca alteracions audibles. També es veu afec-tat el ritme de la parla: quan un subjecte es posa ner-

65

viós, el patró habitual i repetitiu de la seva parla esfa més lent, inconsistent, trencat, i s'hi produeixen er-rors a causa del nerviosisme i l'esforç mental. 

Quan es menteix, es pensa molt el que es diu ies calculen les paraules, controlant la informació quees dóna, perquè no es descobreixi. Aquesta actitud devigilància extrema o d'esforç sobre el que un diu osobre el que es pot escapar es tradueix en la lentituddel discurs i en certa vacil·lació o dubte en començara parlar. S'interpreten com a indicis els següents: 

 · Les pauses, que es reforcen també amb elements no

verbals, com si es volgués reomplir el temps ambexpressions i crosses com "ah", "mmm" o "bé", odemanant que repeteixin la pregunta per donar-setemps de reacció.

· La insistència reiterada en el que es diu com"realment", "honestament", "veritablement", "si li dicla veritat...").

· Una negació quan no hi ha hagut cap preguntani suggeriment al respecte (per exemple: "jo nomenteixo, eh?", "mai ningú no m' ha acusat de res","jo mai he robat res".

· Molt temps a respondre.

· Un menor ús de la tercera persona del singular perquèes distancia dels fets a causa de la falta d'experiènciapersonal.

66

· Menys ús de la primera persona del singular i menysafirmacions personalitzades (com "jo vaig fer" o "ellse'n va anar") perquè solen ser més imprecisos ivagues (en la precisió o detall és quan es veu més elsmentiders).

· L'humor negatiu o mal humor que es manifestaamb la utilització de més paraules associades ambemocions negatives com tensió, por i culpa quegeneralment experimenta el mentider que no ésun psicòpata. Tot això, sol succeir en el casque, com passa en les situacions judicials, nos'hagi disposat del temps suficient per prepararverbalment i detalladament la mentida, encara quede totes maneres, també és probable que "caigui"inevitablement i flagrantment per altres indicis delllenguatge no verbal que l'acompanyin, que nocoincidiran amb els verbals.

· La persona que menteix tendeix a dissimular lesseves expressions facials, però no pot evitar l'apariciód'aquestes ràpides expressions que el delaten. Lapersona que diu la veritat, no necessita l'ajudad'aquestes expressions.

· En resum, davant la confrontació o davant lespreguntes rellevants en comparació amb les norellevants, els aspectes significatius són les reaccionsno verbals indicadores d'una emoció exagerada, laincongruència entre diferents senyals no verbals (quetradueixen un intent fallit de dissimulació) o entre els

67

senyals verbals (el que diu) i els no verbals (el querealment manifesta), que encara té més valor.

Una anàlisi profunda dels més importants estu-dis i investigacions realitzats sobre l'expressió facial vainduir als psicòlegs socials P. Ekman, W. V. Friesen i P.Ellsworth a extreure la conclusió següent: "La nostraanàlisi va mostrar proves sòlides de judicis d'emociócorrectes a partir de la conducta facial". Van confec-cionar un diccionari facial que comprèn com a mínimsis efectes facials primaris (còlera, tristesa, por, sor-presa, felicitat i disgust o content) i tres barreges dediferents emocions. 

En l'expressió de còlera destaquem especialmentles celles baixes i contretes al mateix temps; línies ver-ticals entre les celles; mirada dura als ulls; llavis en du-es postures bàsiques (premuts entre si, amb les comis-sures rectes o baixes; o bé oberts, tensos i en formaquadrangular, com si cridessin). 

En l'expressió de tristesa, els angles interiors delsulls es dirigeixen cap amunt; la pell de les celles formaun triangle amb l'angle interior superior; l'angle inte-rior de la parpella superior apareix aixecat; les comis-sures dels llavis apareixen inclinades cap avall o tre-molant lleument. 

En la por les celles estan aixecades i contretes almateix temps; arrugues horitzontals solquen el front,es col·loquen al centre d'aquest, però no esteses; els

68

ulls molt oberts; la boca oberta i llavis o bé tensos illeugerament contrets cap enrere o bé estrets i con-trets cap endarrere. 

En la sorpresa les celles estan aixecades, corbes ielevades; les parpelles molt obertes i la mandíbula cauoberta, però sense tensió. 

El descontentament, a part de les celles frunzides,de vegades s'expressa amb el llavi superior aixecat oarrugat; l'inferior també, però empenyent cap amuntel superior; el nas arrugat i galtes aixecades; celles bai-xes, empenyent cap avall la parpella superior. 

En l'expressió de felicitat la mirada intensa in-dica que els canals de comunicació estan obertscom si existís l'obligació de comunicar-se. La dilata-ció pupil·lar és un indicador del desig d'interactuaramb una altra persona i sol aparèixer en condicionsd'actitud positiva, interès, esforç mental, excitació iatenció; la comissura dels llavis cap endarrere i capa dalt; la boca, oberta o no, ensenyant o sense ense-nyar les dents; galtes aixecades; arrugues més marca-des per sota de la parpella inferior, que pot estar aixe-cada; les arrugues anomenades potes de gall van capenfora dels angles externs dels ulls. Els movimentsafirmatius de cap davant l'altra persona en una con-versa serveixen per indicar al parlant que se segueix elque està dient, encara que també, en altres ocasions,pot voler dir el contrari i mostrar el desig d'acabar laconversa d'una vegada. 

69

Alguns gestos no verbals que expressen interèspel comiat o finalització d'algun acte o xerrada podenser mirar el rellotge mentre l'altra persona està par-lant, badallar (també com a expressió d'avorriment),mirar cap a dalt o cap a un altre costat, anar recollinti ordenant les pròpies pertinences, de vegades soro-llosament (com donant entenent que ja s'ha arribat alfinal), colpejar la taula amb els artells de la mà o lespuntes dels dits, picar lleugerament el terra o clavarcopets a les potes de la taula, posar les mans a les cui-xes per recolzar-s'hi i incorporar-se com si anéssim aaixecar-nos. 

Els trets més significatius d'inseguretat o inquie-tud al rostre s'aprecien especialment en la boca, elsulls o el nas. El gest de tocar-se el nas és sobretot unaversió dissimulada de tocar-se la boca. Pot expressar-se amb lleus fregaments sota el nas, gratant-se'l o to-cant-se'l lleument. Ens toquem o ens estirem el nasquan tenim un pensament negatiu i intentem dissimu-lar-lo o quan dubtem o estem insegurs del que sentim.Això es produeix perquè en mentir se solen dilatar elsvasos sanguinis del nas (la vermellor a la cara és unaltre indicador), de manera que aquest s'infla i, encaraque no sigui un efecte a simple vista, unit a la sudora-ció, produeix certa necessitat de gratar-se (l'anomenat"efecte Pinotxo"). Una altra manera d'expressar-ho ésfregant-se els ulls o mirant al terra o cap a un costat,és a dir, sense dirigir la mirada cap a qui parla. Desviar

70

la mirada és un signe d'ansietat davant de preguntescomprometedores o d'alguna cosa rellevant que pro-voca una emoció determinada. 

El mateix passa quan ens gratem les orelles, elcoll, el clatell, la galta o el cap; quan tenim la sensacióque ja hem escoltat massa, que estan abusant, que allòel preocupa o que no n'està prou segur, que ho dub-ta, com dient "no sé si hi estic gaire d'acord". Fregar-se els ulls aixecant les celles mentre es mira al terraindica un gest d'incredulitat. Moltes persones, quanprefereixen evitar una mirada fixa i penetrant, utilit-zen l'anomenada mirada no intimidatòria, que és quanaquesta es fixa en el triangle situat entre ambdós ulls,per sobre del nas, mentre ens estan parlant, perquèaixí ens sentim menys violents o intimidats per l'altrapersona.  

De fet, l'expressió més popular relacionada ambl'engany o amb no estar dient la veritat és la de les tresmones sàvies: no escolten (es tapen les orelles amb lesmans) ni diuen (es tapen la boca) ni veuen (es tapenels ulls) el negatiu. És així que, al llarg d'una conver-sa, quan es crea alguna situació carregada de tensióperquè ha aparegut un tema delicat o inapropiat peral conjunt del grup, se sol produir un silenci sobtat(el silenci és un indicador molt significatiu en les rela-cions) que talla la seqüència del tema. Aquest silencisovint és producte d'una inquietud general que resul-ta angoixosa, com si volguéssim dir: "Ep, per aquí no

71

podem continuar parlant!, això és tabú!, prou!", comtambé l'emissió d'una lleugera tos quan no estem re-fredats.  

Freud no veia l'angoixa de les persones com unamolèstia que s'hagués d'eliminar, sinó com un símp-toma d'alguna cosa que passava, que era importanti a la qual calia parar atenció. Prendre's seriosamentaquest senyal permet assumir els desitjos inconscientsde l'ésser humà. Posant paraules als "actes" no ver-bals arribem a poder-los mentalitzar, a fer-los exis-tents, reals, com formant part d'un tot. Verbalitzar,poder compartir selectivament les coses, sempre aju-da perquè un conflicte compartit es redueix a la mei-tat. Els problemes així es mitiguen i disminueixen.Perquè quan sentim que l'altre ens entén i ens accepta,podem ampliar més la nostra ment i viure millor ambels propis sentiments, siguin els que siguin (ja que elséssers humans hem de reconèixer que són ben nos-tres les idees i sentiments de tota mena que sorgeixende nosaltres: tant positius com negatius). Així podremintegrar-los millor en el nostre funcionament perso-nal, i equilibrar dialècticament la nostra vida interioramb la vida exterior. 

 

Mans, braços, cames i peus

El símbol de les tres mones es pot aplicar tambéal llenguatge de les mans pel que fa a les mentides. Si

72

la persona que parla utilitza aquest gest denota queestà dient alguna cosa falsa o poc creïble. Si es tapala boca, el gest indica que pensa que li està dient unamentida.  

Amb les mans, que posseeixen un significat re-conegut universalment, els humans intentem acla-rir, emfatitzar o il·lustrar el nostre discurs. I ho femamb l'estil propi i característic de cada un de nosal-tres. Amb les mans també expressem emocions (unesmans toves expressen poc caràcter, unes mans fortes,que gairebé fan mal quan n'estrenyen unes altres, ensindiquen dominància i agressivitat). Hi ha personesque es mengen les ungles, que es freguen les mansnerviosament o que les mantenen agafades en actitudde tensió o expectativa. Les recolzem sobre el pit oel cor per expressar afecte. Si posem un dit verticalsobre els llavis tots sabem que és un senyal de silenci.Si recolzem el palmell de la mà sobre la boca (com elsnens petits quan han dit una mentida) pot deduir-seque la persona no està gaire d'acord, que desaprovaalguna cosa que s'ha dit o que tem que se li "escapi"alguna cosa que no vol que se sàpiga. 

La mà recolzada al front indica sovint preocu-pació o intent de concentració i inquietud; fregar-se les dues mans amb fruïció és mostra d'interès ode desig; les dues mans agafades darrere el cap indi-quen satisfacció, seguretat i sensació de superioritat;les mans tancades, mostren recel, tensió, agressivitat

73

latent; quan el polze i l'índex es recolzen a la cara indi-quen generalment interès pel que s'està sentint o ve-ient; els dits ficats a les butxaques dels pantalons re-flecteixen sospita, com si ens mesuréssim amb l'altre,com si l'avaluéssim; assenyalar amb el dit índex ambindiscreció és una manifestació d'agressivitat; acarici-ar-se la barbeta expressa un estat de reflexió; mosse-gar-nos els llavis durant molt temps expressa nervio-sisme i ansietat; mossegar-nos el llavi inferior, indicapreocupació, esforç, tensió. 

El cos sempre indica cap a on la ment vol dirigir-se, tant en situacions en què es diu la veritat com enaquelles en el fons de les quals hi ha subjacent l'enganyo la indisposició. Per exemple, quan es dóna el casd'una persona que en mira una altra directament alsulls, amb posat d'interès, però alhora ja obre la portai té els peus mig a fora. Aquest és només un exempledels molts actes contradictoris que el cos, amb el seupropi llenguatge, ens permet traduir. 

Investigacions acadèmiques han trobat una vari-etat de conductes associades a estudiants mentiderscomparant-les amb altres de comunicants veraços.Els mentiders adopten un to més agut de la veu enparlar, mantenen menys temps la mirada de cara, mo-uen més les mans en parlar, tenen més lapsus verbals,un ritme més lent en el seu discurs i posicions espaci-als més llunyanes en relació amb els altres companys. 

74

Hi ha senyals no verbals concrets que delaten unapersona quan està provant d'enganyar o no és franca.Per exemple, podem destacar els ulls esquius, que nomiren frontalment, el moviment de cames de tisoradavant certes preguntes, una passada de la mà per laboca abans de respondre preguntes (com si digues-sin "com m'agradaria no haver de dir el que diré!"),un somriure massa llarg, freqüents canvis de posturao moviments incessants o repetitius de cames i peus.Un somriure combinat amb els braços plegats és unamostra d'incongruència gestual, d'estar mig a la de-fensiva, igual que quan es juga molt amb el rellotge, lapolsera, l'anell o el collar mentre es parla o s'escolta.Les mans són més fàcils d'inhibir que la cara perquèes poden amagar sense que aquest fet pugui interpre-tar-se forçosament com a senyal d'engany. 

Segons Ekman, hi ha 35 indicis en la mímica, elsgestos o la veu que poden revelar que una personaestà mentint. Afirma que aquestes "filtracions facialso microexpressions", tal com ell les anomena, dela-ten falsedat: canviar la veu bruscament, deixar caureel cap de cop, encongir ràpidament les espatlles o unaexpressió facial negativa molt breu, fregar-se la caraquan l'altra persona no mira, fer gestos lents i estu-diats, donar la mà de forma poc natural. No obstantaixò, cal dir que la sola presència d'un d'aquests sig-nes, que en la seva major part indiquen estats emoci-onals, no és un indicador segur i fiable que la persona

75

estigui mentint. Cal trobar diversos signes que ens hoindiquin. 

 Senyals conjunts

Hem de tenir en compte que els senyals no ver-bals no s'emeten sols sinó en conjunt, com formantpart d'un tot més que com a senyals aïllats. I que, comocorre en tots els altres indicadors, no hi ha cap in-dici no verbal de l'engany que sigui vàlid per a totesles persones, encara que, en determinades situacions idavant determinades preguntes, la conducta no verbaldel subjecte pot revelar si està mentint o no. D'altrabanda, com que el mentider pensa més en el que diui menys en la seva comunicació no verbal i li és mésfàcil controlar les paraules que no pas les manifesta-cions no verbals de l'emoció, aquestes se li poden de-tectar i interpretar. 

Fa segles, els homes utilitzaven escuts per prote-gir-se de les llances de l'enemic. Avui en dia, l'homecivilitzat empra el que té al seu abast per simbolitzarla mateixa conducta autoprotectora quan s'enfrontaa una suposada situació d'atac físic o verbal (braçosplegats sobre el pit; mans tancades o bé les dues aga-fades entre si). Quan algú no està d'acord amb el quees diu, però no se sent en condicions de manifestar-ho, els gestos negatius que fa es coneixen com de des-plaçament del lloc on es troba. Recollir pelussa ima-

76

ginària en la roba o en l'aire és signe de desaprovaciói, si es repeteix molts cops, indica que no agrada elque s'està tractant, malgrat que verbalment es puguiestar expressant aprovació. 

Posar-se les mans sota les aixelles (gest que es femquan tenim fred), indica nerviosisme i necessitat dedefensa. 

El suport o reconeixement no verbal cap a l'altrapersona es pot manifestar amb una encaixada demans, mostrant les mans amb els palmells oberts capa l'interlocutor (d'altra banda, senyal de receptivitati noblesa), amb un contacte físic, amb movimentsd'assentiment amb el cap, amb la inclinació del coscap endavant, amb un acostament físic, amb petitscops a l'espatlla o a les galtes en senyal d'assentimento d'acceptació afectuosa del que l'altre diu o fa. 

 L'escriptura i el dibuix

Els psicòlegs clínics, gràcies a l'anàlisi de l'estil detotes les produccions del subjecte, poden conèixer lapersonalitat de qui les expressa, ja que totes portenun segell de la pròpia individualitat. 

L'expressió psicomotriu és un gest cerebral, unaexecució individual que manifesta les característiquespersonals més intrínseques de tot individu, ja que elgrafisme, igual que tots els altres actes i comporta-ments de l'ésser humà, està determinat per factors psi-

77

codinàmics que es manifesten a través d'un interjoc defactors conscients i inconscients. Cada mostra grafo-motora, ja sigui a través de l'escriptura o dels dibuixosque produïm, constitueix un acte propi, únic i carac-terístic de cadascun de nosaltres que reflecteix moltsaspectes de la nostra personalitat. 

Escriure i dibuixar requereixen el control del'espai sobre el full en blanc. Cada traç s'ha efectuatprimer en la nostra ment, en el nostre cervell, i s'ha in-tegrat amb el record d'algunes percepcions memòriadel passat que influeixen per transformar-lo, a travésdel moviment grafomotor, en un missatge amb sig-nificat. La seva execució a través de la mà requereixuna postura, una actitud i un to muscular propis. Del'escriptura, se n'ha ocupat àmpliament la grafologia.Els experts en aquesta disciplina han portat a termenombroses i importants investigacions amb resultatsmolt reveladors i significatius. 

Max Pulver, psicòleg suís que va introduir lapsicoanàlisi en aquest àmbit, va aportar la signifi-cació simbòlica a l'espai i l'escriptura, afirmant quel'expressió gràfica no és producte de la mà sinó dedeterminades parts de l'escorça cerebral on sorgeixenels impulsos motors que empenyen a moure el llapis.És el cervell el que escriu. El braç, la mà i els dits sónmers actuadors dels impulsos interns subjacents, en-tre els quals hi ha records llunyans, elements cognitiusi afectius, que els dirigeixen. 

78

Aquest autor afirma que la signatura és una bi-ografia abreujada. Així, entre altres molts detalls, unnom i un cognom bastant separats entre si poden in-dicar una situació de conflicte entre pare i mare, un in-terès latent i ambivalent de ser nen i adult alhora. Si esressalta el primer cognom i el segon apareix il·legible imés avall, pot significar menyspreu per la línia famili-ar materna. Una signatura il·legible manifesta reservai s'aprecia especialment en persones que no desitgenser gaire conegudes íntimament. Una signatura ascen-dent sembla pròpia de persones optimistes, amb prouenergia per superar els obstacles i les dificultats de lavida, encara que, si hi ha una excessiva ascendència(més de trenta graus), pot significar una profunda in-satisfacció i la incapacitat per valorar correctament elsmèrits propis. I així s'aplica a tota l'escriptura. 

Pel que fa als dibuixos, alguns autors han intentatconstruir un estàndard o tècnica per aplicar i qualifi-car. Molts són tests projectius gràfics; entre els méspopulars i significatius podem esmentar l'anomenatHTP (sigles en anglès que volen dir casa, arbre, per-sona) de J. N. Buck, el test de l'animal de S. Levy, eltest de la persona de Hammer i F. Goodenough, eltest de la família de Corman, el test Bender visomotori el test projectiu de B. G. Hutt, el test de la personasota la pluja, etc. 

Molts autors han vinculat les diferències qualita-tives i quantitatives amb l'edat cronològica i la ma-

79

duresa intel·lectual i la personalitat, i formen així labase de coneixement de l'evolució psíquica del sub-jecte. Els dibuixos poden ser interpretats simbòlica-ment segons uns coneixements tècnics específics. Se-gons com sigui l'objecte gràfic produït finalment perun subjecte (harmònic i complet o bé incomplet oinacabat) així es podrà considerar que probablementn'és el funcionament personal més profund (organit-zat, desorganitzat, impulsiu, vital, deprimit, introver-tit, hermètic, sociable, inhibit, psicòtic). Tot això ésaplicable sobretot en el dibuix de l'arbre, que és el queplasma el més primari, inconscient i arrelat en la per-sonalitat del subjecte, i, per tant, més difícil de modi-ficar en la seva vida. Cal dir, però, que sigui quin siguiel resultat gràfic obtingut, no hi ha cap ésser humàque estigui totalment lliure de conflicte. 

En la pràctica quotidiana del diagnòstic psicolò-gic en trobem múltiples exemples: dibuixos petits icontrets que pertanyen a subjectes molt inhibits, ambmolt poca autoestima. O bé dibuixos exuberants ienormes, que sobrepassen els límits del full, que per-tanyen a personalitats borderline, amb un ego "inflat",desbordants emocionalment, impulsives i actuadores.Dibuixos ratllats i ombrejats, que tradueixen un granautorebuig, inseguretat i molta ansietat. Figures a lesquals falten la boca o els ulls, òrgans essencials perveure la vida i per contactar amb la realitat, realitzatsper algú amb grans dificultats per a la comunicació i

80

amb un gran tancament en si mateix, que no pot nivol "veure" bé el que l'envolta perquè això li produeixun gran dolor (de vegades aquests trets van associatsa un risc de suïcidi). 

Altres dibuixos en els quals, l'autor, gairebé senseadonar-se'n, ha emfatitzat amb el llapis la zona delsgenitals (i resulta que es tracta d'un violador). El di-buix d'una dona amb un cap transparent que ens per-met veure'n l'interior, ens indica que l'autora té greusproblemes de pensament, que és una malalta mental.El dibuix, fet per una dona, en què en primer termeapareix un home, ens indica una preferent identifi-cació masculina així com una possible mala accepta-ció dels seus cos i gènere. Aquell subjecte que dibuixaun cos nu ens indica problemes importants de faltade contenció, de pudor, i, probablement conflictes enl'esfera de la seva orientació i identitat sexuals. 

Hi ha tota una interpretació simbòlica, segons l'úsque un faci de l'espai en el full del paper en blanc (coma representació del món extern), la grandària del di-buix, la forma que hi doni, el traç més o menys fort,o continu, els detalls complementaris, la direcció, lapressió, la zona d'ubicació del dibuix, les omissionsd'òrgans vitals crucials (sempre significatives), les om-bres, el fet d'esborrar compulsivament o no i segonsquè s'esborri, la integració de les diferents parts delcos, de la casa o de l'arbre. Tot això l'individu ho trans-fereix emocionalment, en l'exploració, al professional

81

expert, i també li fa arribar el contingut verbal (tambésimbòlic) lligat a les històries i relats sobre els dibui-xos realitzats. 

Empíricament la interpretació dels dibuixos esbasa en estudis experimentals d'experts, significatssimbòlics comuns en psicoanàlisi, folklore, els som-nis, els mites, les fantasies i el món imaginari, tot ple-gat activitats impregnades de determinisme inconsci-ent. De tota manera, no s'ha d'oblidar mai que calaplicar als gràfics el principi bàsic de tota metodolo-gia científica, és a dir, que la interpretació que propor-cionem haurà de representar la convergència de dife-rents vies de comprovació, com les dades personalsdel subjecte, les comparacions entre diferents dibui-xos per veure'n la consistència, i el registre de con-ductes verbals, expressives i motores. 

D'altra banda, gràcies a produccions artístiquescom la literatura, la pintura, el cinema i la música, en-tre altres, segons diu el psicòleg social M. Harris Wi-lliams, els adults continuem la nostra educació emoci-onal. Tot l'anterior són camins productius per poderpensar les nostres pròpies emocions en entrar-hi encontacte. Quan llegim un llibre, mirem una pel·lículao escoltem alguna peça musical, es produeix en nos-altres una autèntica i veritable "transformació", alguntipus de petit canvi. 

Quan ens manifestem a través de la pintura o del'escriptura, tal com sostenen M. Botbol i S. A. Ko-

82

han, "ens estem atrevint a poder expressar les nos-tres emocions i a pensar, a través de la integració en-tre emoció i reflexió". Diuen que, en la producció del'escriptor, el "què" és el "com": què s'escriu és coms'escriu (no és el mateix l'estil i els continguts de lesobres de l'escriptor Stephen King, sovint impregna-des de terror i provocadores de por, com les del cine-asta Tarantino, que altres obres que, en general, tras-puen dolçor, tristesa, o deixen un bon gust de boca, dediferent estil i continguts: Juan Ramón Jiménez, Mi-quel Martí Pol, Rainer M. Rilke, o en pel·lícules ambestils definits molt específics, com les de Woody Alleno Pedro Almodóvar). 

En pintura, cinema o altres expressions comuni-catives, podem aplicar el que W. A. Bion (1980) afir-ma: que les impressions sensorials poden ser així pen-sades, reconegudes, acumulables i disponibles per alpensament. I que les emocions no poden ser plena-ment reconegudes pel mateix subjecte, fins que aquestno tingui certa consciència reflexiva, és a dir, fins queno es creï en les nostres ments un jo que "sent",només quan sabem que l'emoció està passant en elnostre organisme. 

En la novel·la i en qualsevol altra obra creativa,l'autor filtra i ordena la realitat i li dóna un nou sentita través de la seva pròpia "veu", igual que passa en eldiari íntim d'una persona, com a espai concebut per-

83

què ens puguem comunicar amb nosaltres mateixosen plena llibertat. 

Tot això implica una creació única i específica,per mitjà de la qual el creador troba i reflecteix la se-va pròpia "veu", des de si mateix, facetes de la se-va personalitat i experimenta, en fer-ho, una sensaciód'íntima satisfacció i alegria. 

 La manera de caminar

La manera de caminar d'una persona és tambéun llenguatge no verbal comunicatiu, un bon indica-dor de la manera en què aquesta persona camina perla vida. La direcció dels passos indica l'actitud cap al"sentit de la pròpia vida". Els peus són com els fona-ments d'una casa, el lloc on es rep l'energia de la terra,i també una via de descàrrega. Els peus ens sostenen itradueixen també la postura que tenim davant la vida. 

Les puntes dels peus cap enfora indiquen disper-sió i desorientació, un obrir diferents possibilitats al-hora. Els peus cap endins poden relacionar-se ambuna manca de projecte personal, d'introversió. Cami-nar lentament o arrossegant els peus pot expressarcansament, desesperança, necessitat de suport i segu-retat. Caminar fent salts, amb inestabilitat, reflecteixque s'eviten els compromisos. Caminar amb pas moltferm i amb el cap alt, com "mirant des de dalt", cami-nar fent cops de tacó i soroll amb les sabates sobre

84

el sòl, els posats afectats, cuidats o estudiats, poc es-pontanis o naturals, indiquen en general una gran in-seguretat en l'individu que precisament vol fer veureel contrari: fortalesa i autoritat. 

Caminar gairebé sense fregar el terra indica poccontacte amb la realitat, facilitat per a la fantasia i in-concreció. Caminar de puntetes indica inseguretat itimidesa, així com també necessitat de reconeixementdels altres. Caminar molt de pressa, sobretot quanés la manera habitual de caminar, sol estar relacio-nat amb dificultat davant l'espera, impulsivitat, omni-potència, insaciabilitat, hiperactivitat, intolerància. 

El ritme en caminar ens parla de més o menysequilibri personal general. Tots els canvis bruscos enla velocitat o en el ritme refereixen poca harmonia iinestabilitat. Si hi ha una tendència a escurçar l'energiaen els genolls en caminar vol dir que no s'efectua unabona descàrrega a terra i que la persona no té gaireconfiança en la seva pròpia capacitat per sostenir-se. 

Les cames creuades indiquen certa actitud nega-tiva o defensiva davant el que es té al davant, de ve-gades fins i tot allunyament de la conversa o desgratrespecte de l'altre, actitud que es reforça si, a més deles cames, també es creuen els braços. De vegades,creuar les cames pot expressar necessitat de defensarla intimitat o, segons com, la zona genital. La perso-na que creua una cama sobre una altra agafant-se-la

85

amb una mà o amb totes dues expressa un signe detossuderia i resistència. 

L'encreuament de cames estant dret és una mos-tra de distància i d'autoprotecció i sol donar-se sovinten reunions multitudinàries quan les persones no esconeixen. Creuar les cames a la manera anglosaxona,amb una cama per sobre de l'altra, però més distesa,indica més relaxació i comoditat. Quan ens sentim enmés confiança entre les persones que ens envolten,tenim una actitud més relaxada, distesa i oberta, ambels braços desenganxats del cos i les cames obertesben recolzades sobre ambdós peus.  

L'encreuament dels turmells indica que hiha una emoció negativa i defensiva, semblant al'encreuament de cames o braços (podríem dir queés com "mossegar-se els llavis" mentalment, tractantd'ocultar alguna emoció o actitud); sovint es combi-na amb els punys recolzats sobre els genolls o ambles mans agafant-se amb força als braços de la butaca,com intentant controlar l'estat emocional; seure a lacadira al revés, recolzant-se en el respatller, indica unaposició de defensa, de voler mantenir certa posició dedominació. 

 

El tacte

El tacte és un punt crucial en la majoriade les relacions humanes. El desenvolupament ac-

86

tual de nombrosos cursos, seminaris, laboratorisd'autoconeixement a través del cos i recerca de poten-ciació personal reflecteix la gran necessitat que tenimde redescobrir la comunicació a través del tacte en lanostra societat cada cop més independent, egocèntri-ca i aïllada. Moltes persones intenten prendre una ma-jor consciència de si mateixes, de les altres i del mónque les envolta, preferentment a través d'experiènciesfísiques abans que mitjançant les paraules o la vista. 

Les dades disponibles sobre el significat que tétocar són escasses i les teories existents representenesforços pioners en aquest camp. El psicòleg socialM. Argyle creu que el tacte pot descodificar-se com aportador de diverses actituds interpersonals; així potsignificar interès sexual, dependència, criança (combressolar o acariciar un bebè), adhesió afectiva (relaci-ons amistoses) i agressió (relacions hostils). Com mésemoció hi ha (com reflecteixen les expressions facials)i més íntima és la relació percebuda, més oportunitatses donen de contacte tàctil. Diversos estudis confir-men que, en general, són els homes els que inicien laconducta del tacte, encara que en els últims anys totaixò vagi canviant. 

Els significats que assignem al contacte tàctil va-rien d'acord amb la part del cos tocada, el temps quedura aquest contacte, la força aplicada, la percepciódel missatge com intencional o no, la manera de tocar(amb el puny tancat o obert, per exemple) i la freqüèn-

87

cia amb què es fa. Hi ha immenses diferències en la"cultura del contacte", segons la relació dels comuni-cants, la intensitat i la durada del missatge, els païsoso cultures ètniques, les seves condicions de vida, elsantecedents genètics i l'estatus social. També aques-ta acció pot tenir significats diferents en diferents en-torns (lloc de treball, aeroports, discoteques) i ambcomunicants de diferents edats o sexe i en fases dife-rents de les seves relacions. 

Les primeres experiències tàctils semblen ser de-cisives per a l'adaptació mental i emocional posterior(estimulació perifèrica del cervell i sistema nerviós).Els nens que tenen poc contacte físic durant la infàn-cia aprenen a caminar i a parlar més tard. Una ex-periència tàctil inadequada tindrà com a conseqüèn-cia una incapacitat per relacionar-se amb els altres enmolts aspectes humans fonamentals. 

És famós l'experiment antropològic de H. Har-low amb "mares substitutes" en animals, la conclusiódel qual és la importància del tacte per a l'evolució delsnens. Aquest investigador va representar una "maremona" mitjançant una silueta de filferro que podiadonar llet i protecció; després va construir un altreninot de goma i esponja que no proporcionava llet.Com que les cries de mona van triar sense vacil·lacióla mare de cotó, Harlow va arribar a la conclusió queel confort del contacte era una part molt important dela relació maternofilial per a les mones, i que la criança

88

era menys important entesa com a font d'aliment quecom a font de contacte físic tranquil·litzador. 

La conducta de tocar s'utilitza en ocasions percomunicar actituds interpersonals, com autoritat, perexemple, quan un mestre clava un cop a la taula; afec-te, quan una parella es fa carícies; protecció, quans'acarona el caparró d'un bebè; reclam d'atenció, quans'estreny el braç a algú o se li fan uns copets a la mà oa l'espatlla; salutació o comiat, brandant la mà a l'aire;mostra d'acord, de complicitat, de companyonatge isolidaritat, quan dos adolescents encaixen les mansamb força; ràbia o enuig quan es claven un cop; satis-facció per una trobada o un comiat, amb una encai-xada de mans; abraçada o petons a algú en una festacom a ritual. En alguns casos, aquesta forma de con-tacte és el mètode més efectiu de comunicació, enca-ra que, en altres casos, també pot provocar reaccionsnegatives o hostils, segons la sensibilitat. 

 El pes del subconscient

Els actes fallits (equivocacions o errors involun-taris) són un altre tipus de llenguatge no verbal amb elqual els humans també ens comuniquem, involuntà-riament i inconscientment. Tècnicament s'anomenenactings-out. Es tracta d'actes que produïm nosaltres ma-teixos, però sense adonar-nos-en, que tenen a veureamb altres persones amb les quals ens relacionem i

89

que, malgrat el nostre grat o desgrat per la satisfaccióo el disgust que suposa fer-los, es consideren des delpunt de vista psicodinàmic expressions simbòliquesque també tenen una significació pròpia i única peral mateix subjecte que els comet. Resulten una inter-ferència de dues intencions de contingut diferent. In-diquen una divergència entre la intenció conscient queté l'individu de realitzar alguna cosa i el seu desig sub-conscient de diferent significació, que, precisamentperquè és en el subconscient, té un més gran pes es-pecífic en aquell moment. 

Ens referim per exemple a situacions com pro-nunciar una paraula pejorativa, quan, conscientment,se'n volia dir una de positiva; no "recordar-nos" depagar un deute a algú que, en el fons, considerem queno se'l mereix; voler fer una abraçada a un amic moltvolgut, però acabar clavant-li un fort cop involuntaria la cara; arribar tard, ser impuntual, tret que caracte-ritza determinades persones; tenir un accident de cot-xe després d'haver patit disgust molt gran (que potfer disminuir l'atenció de l'individu, la concentració iel contacte amb la realitat); allargar excessivament uncomiat, cosa que, a part de la dificultat que ja suposala separació entre ambdues persones, indica una faltade respecte, de desig de molestar, d'agressió inconsci-ent; clavar un cop de peu a la porta tan fort que dei-xa empremta en sortir de casa enfadat amb la nostradona; oblidar-nos, en un sopar, de servir un sol co-

90

mensal; vessar involuntàriament el cafè acabat de ferdamunt algú en servir-l'hi; fer una abraçada a la sograquan alhora li estàs clavant una trepitjada; trencar unacosa, sense voler, a un ésser estimat mentre aquestse la mirava amb molt interès; tacar la roba d'algú,malgrat el desig de ser molt delicat i atent; un adoles-cent quan s'oblida les claus a la discoteca, just quanha d'arribar a casa molt abans que els seus amics; dis-treure amb sorolls altres persones d'un grup quan algúestà fent un discurs; oblidar-nos un jersei o la bossa demà a casa d'un amic, on segurament ens hauria agradatquedar-nos més estona; emportar-nos, per no pararprou atenció, alguna pertinença molt estimada d'unfamiliar nostre a casa de qui hem anat a sopar (comsi subconscientment volguéssim que també passés aformar part de la nostra propietat); arribar una horaabans, per equivocació, a algun acte convocat que ensinteressa molt; oblidar-nos a casa un regal car com-prat per a una persona estimada, però cap a la qual,en aquell moment concret, no sentim gaire bona dis-posició internament (per exemple, a causa d'algun re-cord molest que s'hi relaciona); bloquejar-nos i no po-der recordar en absolut el nom d'una persona que co-neixem molt; equivocar-nos de nom o canviar-lo peld'una altra persona; oblidar-nos d'assistir a una reunióde treball organitzada que es presentava dura i cap ala qual ja anàvem mal predisposats. 

91

Poden semblar meres equivocacions o errors sen-se importància i casuals. I en certa manera és així,és a dir, aquestes coses poden passar a tothom. Peròtambé és cert, especialment a partir dels innombra-bles estudis fets des de la psicoanàlisi, que tots aquestsactes poden tenir una significació simbòlica oculta,que potser només és significativa per a qui els produ-eix o actua.  

92

93

APRENDRE A ESCOLTAREL NOSTRE COS

El cos, tal com l'entenem en la cultura occiden-tal, és una construcció subjectiva en què s'integren as-pectes individuals i col·lectius. Aquesta relació entrejo i els altres és la que ens permet constituir-nos coma humans a través de la incorporació del llenguatge,els usos, els costums, les tradicions, les creences i lesmaneres d'actuar d'una cultura determinada i en unmoment determinat. 

El cos es construeix en les experiències i perles experiències derivades de la interacció de nom-broses variables que poden ser hereditàries, culturals,socials i ambientals, així com gràcies a la interaccióconstant entre els dos hemisferis cerebrals, esquer-re i dret, ambdós amb diferents potencialitats i capa-citats que incideixen en tot funcionament personal.I resulta que el cos és capaç de relatar aquest muntd'experiències a través de diverses postures, gestos,qualitats de moviments, formes de tacte i contacte,símptomes i malalties. Tots aquests signes conformenun veritable llenguatge que posseeix una sintaxi i unasemàntica pròpies. Llegir-lo i escoltar-lo atentament

94

facilita l'ampliació de la consciència i ofereix una sò-lida base de sustentació per al desplegament i trans-cendència de l'ésser humà. 

Francisco Mora, expert psiconeuròleg espanyol,així com molts altres investigadors posen en relleula gran connexió entre els processos cognitius, dememòria i emocionals, i la comunicació dels dos he-misferis, i atribueixen una bàsica harmonia i integra-ció íntima en les persones a partir de la mútua inter-comunicació i interrelació existent entre els dos he-misferis cerebrals, l'esquerre i el dret. Els nervis decadascun estan mútuament controlats. Cada hemisfe-ri té els seus propis llenguatge, capacitat de memòria,to emocional, àrea de competència, procés cognitiu iforma peculiar de percebre la realitat. L'hemisferi es-querre (el de l'acció), reflectit en tot l'hemicòs dret, ésanalític, lògic, científic, és el del llenguatge i el raona-ment i té un punt de vista més estàtic. L'hemisferi dret(més flexible i adaptable) es reflecteix en l'hemicòsesquerre, és sistèmic i pot captar la totalitat, posseeixuna visió més dinàmica i un pensament més imagina-tiu, intuïtiu, afectiu, artístic i creatiu. 

Aquestes dues formes de pensament i captacióde la realitat treballen juntes a l'interior de la ment hu-mana: el més primari, intuïtiu, corporal i inconscient,i el més verbal, conscient, racional i lògic. Per viureen equilibri necessitem utilitzar habitualment ambdóscostats del cervell, però, en general, cada persona

95

té més desenvolupat un dels dos, que s'expressarà através del llenguatge verbal i en major o en menormesura del llenguatge no verbal. 

Detectar i observar el tipus llenguatge no verbal,i poder comprendre'l és també un acte de comunica-ció humana que, generalment, va sempre al costat delllenguatge verbal que s'emet. 

Cal dir que moltes vegades l'absència d'actes noverbals que solen acompanyar els actes verbals éstambé un signe que alguna cosa no funciona adequa-dament, ja que els moviments no sembla que es pro-dueixin a l'atzar sinó que estan inextricablement lligatsa la parla humana. Des del naixement, hi ha un esforçper sincronitzar els moviments de la parla i del cos, iels adults manifesten generalment una autosincroniai una sincronia interaccional. És possible que aque-lles persones els moviments corporals de les quals nosolen ser sincrònics amb la seva parla pateixin algu-na malaltia patològica. Dues persones sense sincroniaentre si poden no conèixer-se bé o pot passar que en-tre elles falti absolutament la conducta d'escolta, pos-siblement perquè no hi ha empatia entre elles. 

Des del punt de vista psicodinàmic, moltes inves-tigacions realitzades per experts psicòlegs ens diuenque com més elements preverbals i no verbals contin-gui la comunicació que ens arriba de l'altra persona,més podrem constatar-hi la presència de mecanismesinfantils i d'influència del passat. 

96

Hem de ser conscients de l'enorme poder queté l'inconscient en totes les persones. Té una força iun potencial tan enormes que pot arribar a anul·larels esforços conscients del subjecte, per molt impor-tants que aquests siguin. Tots els exemples pràcticsi il·lustratius de les "ficades de pota", errors, rellisca-des, actes i expressions corporals involuntaris a quèhe anat al·ludint al llarg del llibre ens permeten veureque no tot en l'ésser humà, ni en les seves relacionsamb els altres, indica harmonia i bondat. 

Absolutament totes les persones, com a éssershumans que som, amb els nostres aspectes més pri-maris i instintius, inconscients o infantils (sentimentsde dubte, dolor, ràbia, enveja, gratitud, gelosia) i ambels nostres altres aspectes que, com a adults, portem adins, de major consciència, maduresa i raciocini (d'unveritable i real interès pels altres, de recerca del seubenestar, d'estimació), tenim una natural ambivalèn-cia i contradiccions en les relacions amb els altres, permolt que els estimem i els desitgem el millor. 

La manifestació d'actes involuntaris com aquestssón el testimoni constant que ambdós llenguatges (elde "nen" i el "d'adult") van agafats de la mà i existei-xen alhora, encara que potser no siguem gaire o gensconscients de la seva veritable significació. És naturalque de vegades aquestes conductes o accions ens re-percuteixin negativament i tinguin resultats molestos.Però enutjar-nos o rebel·lar-nos-hi en contra o pre-

97

tendre ignorar que no existeixen és voler tancar elsulls i no veure una realitat que quotidianament se'nsestà manifestant, de vegades molt a desgrat nostre:que els sentiments (i més si són intensos, ja que laintensitat és un factor de molta importància) impreg-nen més o menys acusadament qualsevol aspecte dela nostra experiència del món intern i relacional. 

Hem de saber que afecten els nostres cos i llen-guatge d'una manera elemental, més enllà del pensa-ment, del discurs verbal, de la imatge i de la capaci-tat d'imaginar; ens remouen corporalment des de lamímica fins a les vísceres. El mateix llenguatge, potesdevenir més gestual o més semàntic, més concreto més significatiu i simbòlic, segons la fluctuació delgrau de "cos" o d'"esperit" que hi hagi. 

Però també és cert que amb les nostres experièn-cies podem intentar integrar els nostres sentiments, o,al contrari, podem dissociar-los, reprimir-los o negar-los, fins a un empobriment simplista de la nostra vidaafectiva i cognitiva. 

Si personalment ens trobem en condicionsd'adonar-nos del moment en què apareix aquestllenguatge no verbal, el podem identificar i tenimprou confiança amb l'altra persona, podrem posar-hi paraules i intentar esbrinar-ne el "significat" icomprendre'l, podrem accedir a un major autoconei-xement i afavorirem la connexió i l'acostament perso-nal afectiu amb l'altre. 

98

Aprendre a escoltar el nostre cos i el dels altres,trobar la manera de captar, entendre i descodificar-neels missatges, poder saber com i per què actuem detal manera en un moment determinat i segons en qui-nes circumstàncies o davant determinades persones,conèixer les nostres emocions i les nostres pors, quèés el que volem aconseguir o evitar, què desitgem queels altres facin o deixin fer, i saber per què mentimo per què ens intenten enganyar és també conèixer-nos a nosaltres mateixos i promoure canvis d'evolucióprogressiva en la nostra consciència i en la nostra sa-lut. 

Aquest llibre s'ha escrit amb la intenció d'aportaruna idea bàsica sobre la importància que té el llen-guatge no verbal en el nostre funcionament personal,tant per conèixer-nos més a nosaltres mateixos, comper conèixer millor els altres. 

És important aclarir que no totes les dades apor-tades es refereixen directament a elements observa-bles ja que algunes han requerit inferències. He exclòs,en aquesta aportació, molts procediments essencial-ment tècnics utilitzats per determinats científics en laseva tasca d'investigació. Si el lector hi està interessat,pot consultar altres treballs publicats, d'alguns delsquals trobarà la referència a la bibliografia. 

99

Bibliografia

· Anzieu D. (1987). El Yo-Piel. Madrid: BibliotecaNueva.

· Botbol M. et al. (2005). "Escriure-llegir:transformació del territori emocional". Barcelona:Revista Catalana de Psicoteràpia Psicoanalítica, n. 8.

· Ekman, P; Friesen, W; Ellsworth, P.(1972).Emotion in the human semiotica. Nova York.

· Freud, S. (1935). La sutileza de un acto fallido. Obrascompletas. volum IX. Madrid: Biblioteca Nueva.

· (1916). Los actos fallidos. Lo inconsciente. Formación desíntomas. Sentido de los síntomas. Obras completas, volumVI. Madrid: Biblioteca Nueva.

· (1901). Psicopatología de la vida cotidiana. Obrascompletas, volum III. Madrid: Biblioteca Nueva.

· (1926). Inhibición, síntoma y angustia. Obras completas,volum VIII. Madrid: Biblioteca Nueva.

· (1923). El "Yo" y el "Ello". Obras completas, volumVII. Madrid: Biblioteca Nueva.

· Jung C.(1964). Man and his simbols. Londres: Aldus.

100

· Kapelusz, P. (1950). Imagen y apariencia del cuerpohumano. Buenos Aires: Paidós.

· Klein M. (1964). Observando la conducta de los bebés.Capítol IV, Completes. Buenos Aires: Paidós.

· (1925) Una contribución a la psicogénesis de los tics. BuenosAires: Paidós.

· (1930). La importancia de la formación de símbolos en eldesarrollo del yo. Buenos Aires: Paidós.

· Knapp, Mark L. (1980). La comunicación no verbal. Elcuerpo y el entorno. Barcelona: Paidós.

· Lopez Blanco A.(2004). El Cuerpo tiene la palabra.Barcelona: Robin Book.

· Martinez J. M. (2005). La psicología de la mentira.Barcelona: Paidós.

· Mcdougall J. (1995). Teatros del cuerpo. madrid: J.Yebenes.

· Pease A. (1981). El lenguaje del cuerpo. Barcelona:Paidós.

· Perez-Sanchez, M. (1983). Observación de bebés.Barcelona: Paidós.

· (1986). Observación de niños. Una comprensión psicoanalíticadel segundo año de vida. Barcelona: Paidós.

· Pont, T. (2007). El psicólogo ante las crisis de la vida.Aportaciones de la psicología clínica desde una experienciavivencial. Barcelona: Editorial UOC.

101

· Sami-Ali, M. (1977). Cuerpo real, cuerpo imaginario.Buenos Aires: Paidós.

· (1970). De la projection. París: Payot.

· (1981). Psicoanálisis y lenguaje. Del cuerpo a la palabra.Barcelona: Paidós.

· Viñals, F.; Puente, M. Luz (1999). Psicodiagnóstico dela escritura. Barcelona: Editorial Herder.