prova trimestral: què cal saber?€¦ · prova trimestral: què cal saber? tema 2: sofistes i...

Prova trimestral: Què cal saber?

Tema 2: Sofistes i SòcratesTema 3: L'idealisme de PLATÓTema 4: Aristòtil

1.- Els presocràtics - -

2.- Sofistes i Sòcrates Identificar les característiques del pensament socràtic i enfrontar-lo amb

el pensament dels sofistes. Reconèixer les implicacions i el significat de l'intel·lectualisme moral.

3.- L’idealisme de PLATÓ Relacionar alguns aspectes del pensament platònic amb les aportacions

d'altres filòsofs que el van precedir i amb el context històric. Interpretar textos de Plató tenint en compte les seves teories filosòfiques

sobre la realitat, el coneixement, l'ésser humà, l'acció moral i l'organització de la societat.

Valorar la importància de Plató en la història de la filosofia occidental.4.- Aristòtil

Contraposar el pensament aristotèlic davant del pensament platònic. Reconèixer les implicacions i el significat de l’aristotelisme.

1

http://www.alcoberro.info/planes/plato.htm

Esquemes: PLATÓ

Món sensible Món intel·ligible

La seva realitat és múltiple.La seva realitat és canviant.

Tot neix i pereix.Tot és imperfecte.A vegades l’anomena “coses visibles”

La realitat és Una (la justícia, el Bé, l’ésser humà en sí, etc)És una realitat eterna i immutable.

És una realitat perfecta.Idees, formes, arquetips, essències, “coses en sí”.

És accessible als sentits És tan sols accessible a la raó

Està lligada al cos. Està lligada a l’ànima. L’ànima no és una idea però està més relacionada amb aquesta realitat que amb la sensible.

El coneixement d’aquesta realitat és opinió. No hi ha certesa.

El coneixement d’aquesta realitat és ciència. És un coneixement universal, segur, immutable.

Diàleg de «La República»Dues realitats paral·leles: l'individu i la ciutat

L'ànima (o l'ésser humà) La «polis» (o l'Estat)

MITE DELCARRO ALAT

PARTS DE L’ÀNIMA CLASSES SOCIALSCORRESPONENTS

VIRTUTS

Conductor Racional (en el cap) Governants filòsofs.Guardians perfectesDeliverants

Saviesa oprudència

Cavall blanc Irascible o fogocitat (en el cor)

Auxiliars (guerrers) Coratge oFortalesa

Cavall negre Apetitiva o concupiscible(en el ventre)

Artesans i camperolsProductors

Temperança omoderació

Harmonia entre les parts de l’ànima en l’home Virtuós

Harmonia entre les classessocials en la societat perfecta

Justícia

2

http://www.xtec.cat/~mcodina3/Filosofia2/tplato.htm#412

La teoria de les Idees /FormesAquesta teoria intenta superar la triple confrontació de la filosofia grega:

1. Heràclit – l'esdevenir de les coses 1. Parmènides – l'immutabilitat de l'ésser

2. Demòcrit – materialisme 2. Pitàgores – espiritualisme

3. Sofistes – relativisme 3. Sòcrates – Universalisme ètic

La realitat està formada per:

CosesMón sensible

Idees (models immutables)Món Intel·ligible

Perquè crea Plató un «dualisme» de la realitat?

La teoria de Plató té, almenys, tres intencions:

a) Intenció ètica

Plató, seguint a Sòcrates, vol fonamentar la virtut en el saber. Per ser just, per exemple, és necessari conèixer què és la justícia. Plató reclama (contra el relativisme) l'existència d'una «Idea eterna» i immutable de justícia o de qualsevol altre virtut

b) Intenció política

Els governants han de ser filòsofs que es guiïn, no per la seva ambició política, sinó per ideals transcendents i absoluts (idealisme platònic). Per Plató, hi ha un Bé universal que cal saber plasmar a les lleis de la ciutat

c) Intenció científica

La ciència només pot versar sobre objectes estables i permanents. I com que tots els objectes sensibles són subjectes a canvis permanents, es fa necessàri si volem fer ciència, acceptar l'existència de les Idees

ISOMORFIA: individu–societat:Esquema del paral·lelisme entre l'ànima i la ciutat

Imatgemítica

Motivació del'ésser humà

Parts de l'ànima VIRTUTClassessocials

Funció Raça mítica

Auriga Saber Racional Saviesa Governants Dirigir d'or

cavallblanc

Guanyarprestigi

Irascible Coratge Militars Protegir plata

cavallnegre

Acumularriqueses

Concupiscible Temperança Comerciants Proveïr ferro

L'èxit de la «felicitat de la polis» està en l'educació: 1r) cadascú ha de fer la seva feina que és aquella per la qual està més ben dotat; 2n) totes les parts s'han de posar d'acord en que qui ha de governar és la raó.

3

Jerarquia de règims polítics L'Estat ideal que Plató suggereix és un estat on cada ciutadà i cada classe

social realitza “allò que li correspon” en funció de la seva pròpia naturalesa. La justícia, màxima virtut, està directament relacionada amb l'harmonia i equilibri de cadascuna de les parts que componen l'individu i la societat. La justícia dependrà del fet que els governants governin sàviament i que els governats es deixin conduir pels primers (principi de la temperança)

Així, doncs, l'Estat perfecte que Plató suggereix es un Estat «aristocràtic» en el sentit mes original del mot aristocràtic: d'aristos, els «millors», mot emparentat amb 'arete', (excel·lència), i de kratos, 'poder, força' .

En el llibre VII de La República parla d'altres règims polítics que son quatre possibles «malalties de l'Estat» o degeneracions de l'Estat perfecte o aristocràtic:

Malalties de L'Estat

Formes d'Estat Origen Governants Característiques

Timocràcia Degeneració de l'aristocràcia

Els homes d'acció, la classedels militars

Es caracteritza per l'ambició de la classe militar que no mira pel bé i la felicitat comuns, sinó per la prosperitat personal.

Oligarquia Degeneració de la timocràcia

La classe dels poderosos i adinerats

Es caracteritza per la cobdícia de la classe dirigent, que només busca el propi enriquiment. Aquesta classe esconverteix en explotadora de les altres.

Democràcia Degeneració de l'oligarquia

El poble Es caracteritza per la llibertat i la igualat. Això no és positiu, talcom podríem pensar, ja que tothom es creu que pot fer i dir el que vol : immoralisme davant la llei. A més, la direccióde l'Estat no es reserva a les mans més preparades i millors.

Tirania Degeneració de la democràcia

Un líder ambiciósi carismàtic

Dictadura o despotisme: És la degeneració política extrema, conseqüència de les baralles i disputes civils fruit de la democràcia. En aquest clima d'inestabilitat, s'alça un «salvador» que s'acaba convertint en omnipotent i atemorint als altres.

4

Proves d’Accés Universitat. Models d’exàmens anys anteriors. Prova d’HISTÒRIA DE LA FILOSOFIA – Plató – HFi2 Prova 02 c

Nom: Grup: Data:

“Mentre tinguem cos i la nostra ànima estigui barrejada amb les seves misèries, nopodrem tenir mai l’objecte del nostre desig d’una manera satisfactòria –i aquestobjectiu, ho diem sense donar-hi voltes, és la veritat. Efectivament, el cos ens produeixmil preocupacions per la necessitat que tenim de cuidar-lo i, si ens posem malaltssentim que ens torba la recerca de la realitat [...] I també per culpa seva no trobem tempsper filosofar. [...] En canvi, està demostrat que, si alguna vegada hem de saber algunacosa netament, caldrà que prescindim del cos i que considerem amb l’ànima les coses ensí mateixes. Aleshores, obtindrem amb seguretat allò que tant desitgem, allò de quèafirmem estar enamorat: la saviesa.”

PLATÓ, Fedó. 66-d.

1) Llegeix el text i contesta –al voltant de 40-80 paraules- les següents preguntes: (2 punts)- Quin tema planteja el text? Quina és la idea principal?- Indica quines altres afirmacions apareixen en el text i com hi estan relacionades.

2) Explica breument el significat de les expressions següents: (1 punt)- “coses en sí mateixes”- “la veritat”

3) Comentari / anàlisi del contingut: Què vol dir, en el text, l’expressió “caldrà queconsiderem amb l’ànima les coses en sí mateixes”? (3 punts)

Orientació per la realització del comentari:- Contextualització: explica quin paper juga “l’ànima” en el procés del coneixement de Plató. Per fer-ho,

explica breument la concepció epistemològica que es desprèn d’aquest text i relaciona-ho amb elconcepte d’ànima. Relaciona-ho amb la concepció ontològica i antropològica.

- Explica i analitza algunes de les expressions més importants del text: “caldrà que considerem ambl’ànima les coses en sí mateixes”, “sentim que ens torba la recerca de la realitat”, “no podrem tenirmai l’objecte del nostre desig d’una manera satisfactòria”, etc.

- Conclusió. Segons el text, Com s’assoleix el saber immutable? Com justifica Plató l’existència de lescoses en sí mateixes. Quina és, segons el text, la motivació pròpia de l’ésser humà? Explica en quinsentit creus que l’autor té raó i en quin sentit no en té.

4) Comparació entre conceptes i/o autors: (2 punts)

Compara l’objectiu de la filosofia platònica amb l’objectiu d’algun altre pensador de lahistòria de la Filosofia. Assenyala les similituds i les diferències entre els dos autors o elsdos pensaments filosòfics.

Compareu la concepció de Plató sobre què és el que fa que una persona sigui justa amb laconcepció sobre aquesta mateixa qüestió d’un altre autor/a de la història de la filosofiaoccidental. [

5) Actualitat /Opinió d’algun aspecte del temari. (2 punts)

Per què Plató considera un deure moral l’esforç humà per aprendre, per saber? Penses que laseva proposta segueix vigent a la societat d’avui? Justifica la resposta.

Creus que, en l’actualitat, la moral i el coneixement no tenen res a veure? Quina vigènciahistòrica té l’intel·lectualisme moral de Sòcrates? Raona-ho.

5

http://universitats.gencat.cat/ca/que_puc_fer/25_anys/models_examen/

Model d'examen – PLATÓ, La República.

– Si algú no és capaç de discernir amb la raó la idea de bé, distingint-la de totes lesaltres, ni de triomfar, com en una batalla, sobre totes les dificultats, esforçant-se perfonamentar les demostracions no en l’aparença sinó en l’essència de les coses perpoder refutar al final totes les objeccions, ¿no diràs d’ell que no coneix el bé en si ni capaltra cosa bona, sinó que, fins i tot en el cas que assoleixi alguna imatge del bé, ho faràper mitjà de l’opinió, però no de la ciència? [...]– Sí, per Zeus! –va exclamar–. Diré tot això i amb totes les meves forces.– Aleshores, si algun dia has d’educar realment aquells fills que ara imagines criar ieducar, no els permetràs, crec jo, que siguin governants de la comunitat i dirigeixin elsassumptes més importants mentre estiguin privats de raó, com si fossin líniesirracionals.– No, en efecte –digué.– ¿Els prescriuràs, doncs, que es dediquin particularment a aquella disciplina que els facicapaços de preguntar i respondre amb la més gran competència possible?– Els ho prescriuré –va dir–, completament d’acord amb tu.– ¿I no creus –vaig dir– que tenim la dialèctica en el lloc més alt dels nostresensenyaments i que no hi ha res que pugui posar-se amb justícia per damunt d’ella, ique ella és com el cim de tot ensenyament?

PLATÓ. República, 534c

PREGUNTES (I RESPOSTES ORIENTATIVES)

1. Expliqueu breument –al voltant de 50-80 paraules– les idees principals deltext i com hi apareixen relacionades. [2 punts]

El text recull la importància que té el coneixement i l’educació en relació amb l’acció,especialment social i política. Plató defensa en aquest text que aquell qui no coneix la ideadel bé i que es guia només per l’opinió i per l’aparença més que per la ciència no potgovernar. A través de l’educació, especialment a través de la dialèctica, la més noble detotes les disciplines, s’aprèn a raonar correctament, a conèixer la idea del bé i podem dirigir,així, la comunitat.

2. Expliqueu breument el significat, en el text, de les paraules o expressionssegüents –al voltant de 5-15 paraules en cada cas. [1 punt]

a.- «el bé en si»: idea suprema que il.lumina i dóna sentit a la resta d’idees.b.- «opinió»: fals saber fonamentat en l’aparença sensible. Contrari al saber veritableo ciència.

3. Per què diu Plató que la dialèctica està «en el lloc més alt dels nostresensenyaments i que no hi ha res que pugui posar-se amb justícia per damuntd’ella»? (En la vostra resposta, haureu de referir-vos als aspectes del pensamentde Plató que siguin pertinents, encara que no apareguin explícitament en el text.)[3 punts]

Plató parteix de la base que només qui coneix el Bé en tant que idea pot arribar fer-lo, i quefer el bé significa governar la polis d’acord amb el model de perfecció del món intel.ligible.Però l’ànima, que en un principi estava al món de les idees i que va caure al món sensible(recordem el mite del carro alat que apareix al Fedre), ha de fer un procés d’aprenentatgeascendent altre cop cap al món de les idees, per recordar allò que ja sabia (reminiscència).Aquest procés gradual i dolorós de millora de l’ànima i de separació de l’ànima respecte alcos s’anomena ‘dialèctica’. La dialèctica és un mètode –l’únic mètode- a través del qual, espot arribar a la idea de Bé. L’únic que està preparat per a decidir correctament, aplicant laidea de Bé a la tasca política, és l’home l’ànima del qual coneix la idea de Bé perquè s’hasotmès al procés de millora dialèctica en el coneixement, (el filòsof-rei).

6

http://www.alcoberro.info/planes/plato17.htm

La paraula ‘dialèctica’ en Plató té un significat una mica diferent al que tenia per al seumestre Sòcrates. La dialèctica en Sòcrates era només un diàleg orientat a la recerca de laveritat, però en Plató el terme es complica una mica. Plató considera que no coneixemnomés a través del diàleg amb els altres ciutadans, que és el que feia Sòcrates, sinó que ensfem millors quan millorem la nostra ànima, aprofundint en el coneixement i en la reflexió queens permet anar més enllà de la pura sensibilitat i assolir el món de les idees, pures iperfectes (‘en si’). La dialèctica és la tècnica de coneixement per excel.lència, és el procés através del qual l’ànima aprèn a passar del món sensible al món intel.ligible. Recuperant elmite de la caverna de Plató, si el presoner -el que està atrapat en el món sensible- arriba, uncop alliberat de les cadenes, al terme de la visibilitat quan pot veure el sol i s’adona que elsol il.lumina les coses sensibles, el qui fa el procés dialèctic arriba també al terme de laintel.ligibilitat quan contempla la idea de Bé, que il.lumina i dóna sentit a tot el mónintel.ligible.

Per tant, la dialèctica és un camí llarg i dur (Plató considera que només es pot culminar unprocés així quan s’ha entrat en la maduresa). Estem davant un camí d’aprenentatge a travésdel qual l’home més perfecte aprèn a situar-se per sobre i més enllà del que és puramentmaterial i sensible i a optar per la perfecció de les idees. La dialèctica significa una evolucióde perfeccionament de l’ànima i un ascens a un nivell superior de coneixement, que és elmón de les idees (dialèctica ascendent).

En el mite de la Caverna, el presoner alliberat, un cop ha completat el procés, en veure laidea del Bé veu també com aquesta idea il.lumina i dóna sentit a tot el món de les ideesperquè les idees són bones en la mesura que participen de la idea de Bé. Però no hi hanomés una dialèctica ascendent; conèixer el Bé suposa també un procés descendent, en quèaquesta idea de Bé regeix totes les nostres accions en el món sensible. Qui ha perfeccionat laseva ànima és capaç de tenir una visió unitària de totes les coses i les coneix en el seu plesentit (perquè apareixen il.luminades per la idea suprema). És, doncs, en aquesta dialècticadescendent quan s’adquireix la capacitat de sintetitzar, d’encaixar i donar sentit a allò queapareix divers.

Per a Plató el sentit de la vida humana es troba en la millora en la vida moral i en la recercadel bé. En altres paraules, la vida és un continuat esforç de perfeccionament envers el mónde les idees. Per això, la formació dels dialèctics és molt dura i molt llarga. Va destinada acrear ciutadans que siguin veritables ‘homes d’or’ i que puguin governar amb saviesa laciutat al llarg de les seves vides.

4. Compareu la filosofia política de Plató (és a dir, la seva concepció del govern i lajustícia) amb una filosofia política diferent que es pugui trobar en la història delpensament. [2 punts]

Hi ha qui interpreta que la finalitat última de Plató amb els seus diàlegs era de caire polític,perquè s’interroga sobre la validesa i el significat dels principis de justícia. No és clar que lafinalitat última de Plató fos la política –hi ha qui diu que era l’educació del ciutadà segonsprincipis morals o l’epistemologia que situa l’enteniment per sobre de la sensibilitat- però, entot cas, el que no es pot negar és que la política va ser per a ell almenys un dels eixos mésimportants del seu sistema filosòfic, tal com ens ho mostra en aquest diàleg.

Com hem vist en la pregunta anterior, la política demana un a educació específica, unaformació llarga i costosa. Aquesta formació havia de permetre al filòsof-rei adquirir elconeixement suprem, necessari per tenir coneixement del Bé i de la Justícia que demana elbon govern d’un Estat.

En tota l’obra platònica es reivindica la superioritat d’un tipus d’individus que són els homesd’or’; és a dir els homes autènticament savis, és a dir, d’ànima més pura i que coneixen lajustícia, per damunt dels altres homes (soldats o homes de plata i obrers o homes debronze). Per això hi ha una estreta relació entre la república aristocràtica regida per unfilòsof-rei, el govern que proposa Plató, i la justícia, ja que només els que coneixen el bé i lajustícia poden governar.

7

Tot comptat i debatut, la postura política de Plató és clarament idealista. Un pensamentpolític es considera ‘idealista’ perquè, entre altres coses, no es preocupa tant de lescircumstàncies de l’acció com dels principis que l’orienten. Els idealistes tendeixen aconsiderar que són els principis i no les conseqüències d’una acció política el que marca elvalor d’aquesta acció. Per a un idealista és la bona teoria el que marca la bona política. Amés, els idealistes tendeixen a considerar que la bona política deriva d’un governant savi, od’un filòsof-rei, capaç de fer la síntesi de saber i poder.

Podríem comparar aquesta tesi amb altres dues de molt importants també en el context delpensament polític; la d’Aristòtil a Grècia i la de Maquiavel al Renaixement. Aristòtil es vaadonar que l’idealisme polític de Plató estava errat perquè una ciutat només pot ser feliç ipròspera si està unida i si tots els ciutadans van a una; però Plató no acabaria tenint una solaciutat sinó tres de diferents, perquè n dividir la societat en tres classes socials (governants –ohomes d’or–, defensors de la ciutat –o homes de plata– i obrers –o homes de bronze-),cadascuna d’aquestes classes socials buscaria el seu propi profit.Però si en tota la història del pensament trobem un autor contrari a l’idealisme en política ique considera nefast governar segons principis sense atendre a les conseqüències de lesaccions, aquest és Maquiavel. En el Renaixement italià Maquiavel inaugura la tendència delque s’anomena ‘realisme polític’ i defensa que el governant, per ser virtuós, ha d’aprendre ano ser bo, si convé. Adaptar-se a les circumstàncies per tal d’aconseguir allò que es vol potvoler dir, per exemple, mentir o ser deslleial.

Amb la tendència a creure que tot home és dolent per naturalesa i que no es pot confiar en labona intenció del governant, per més savi que sigui, Maquiavel, a diferència de Plató, separaallò moralment bo d’allò políticament bo.

5. Creieu que Plató té raó quan defensa que els més savis han de governar?Raoneu la resposta. [2 punts]

Avui en dia, i d’entrada, la democràcia, i no l’aristocràcia, és considerat arreu el règim mésdesitjable perquè garanteix la igualtat de tots els ciutadans davant la llei, mentre en la teoriade Plató cada classe social tenia una educació i unes lleis diferents. De totes maneres, tot ique la polis grega i l’època de Plató tenen poc a veure amb les nostres societats actuals,l’afirmació de Plató que els més savis són els que han de governar no es pot desqualificardirectament i, com a mínim, ha de fer-nos reflexionar.

D’entrada, sembla que no està malament pensar que la persona que governi ha de ser unapersona informada, que sàpiga què passa en el seu entorn, intel.ligent i astuta i, també, unapersona que sigui equilibrada i justa. Perquè si no està informada es pot errar, si no ésintel.ligent i astuta es pot deixar enganyar i si no és equilibrada i justa pot esdevenir un tirà,casos, tots aquests, clarament indesitjables.

Però en la democràcia no busquem tampoc l’home més savi; si cerquéssim això no faríemeleccions sinó exàmens complicats –com les oposicions a jutges i a notaris– o ¿per què no?test d’intel.ligència. Les democràcies són règims d’opinió pública i, per tant, es vota aquellapersona que considero capaç de gestionar millor els interessos de tots d’acord a la mevaopinió particular. No cal posseir cap ‘ànima’ especial per ser un bon governant: les millorsdemocràcies són aquelles que garanteixen que qualsevol persona, amb independència delsseus cognoms, dels seus diners o del seu nivell d’estudis pot representar les opinions de lamajoria. A més tampoc no podem pressuposar ingènuament que qui coneix el bénecessàriament el farà. Saber què és el bé i actuar d’acord amb el bé són coses moltdiferents. Per tant, saviesa i bondat, que per a Plató són indestriables i necessàries per al bongovern, no estan en realitat intrínsecament unides. I segurament aquesta discordància ambl’afirmació de Plató es dóna perquè el règim polític imaginat per l’autor de La República ésmassa idealista per a nosaltres.

8

Text 9-Plató

Llevat que els filòsofs regnin en els estats, o els qui ara són anomenats reis igovernants filosofin de manera genuïna i adequada, i que coincideixen en unamateixa persona el poder polític i la filosofia, i que es prohibexi rigorosamentque marxin separats per cada un d’aquests camins les múltiples natures queactualment ho fan així, no hi haurà, estimat Glaucó, fi dels mals per als Estatsni tampoc, em sembla, per al gènere humà; tampoc abans d’això no esproduirà, en la mesura del possible, ni veurà la llum del sol l’organitzaciópolítica que acabem de descriure... i és difícil d’advertir que no hi ha cap altremanera d’ésser feliç, tant a la vida privada com a la pública.

Plató, República, 517a.

1. Expliqueu breument, al voltant de 30-60 paraules, les idees principals deltext i com hi apareixen relacionades. (2 punts)

2. Expliqueu breument, al voltant de 15 paraules, el significat en el text deles següents expressions: (1 punt)

Filòsof

Estat.

3. A que es refereix Plató quan parla de “l’organització política que acabemde descriure”. Haureu de referir-vos als aspectes generals delpensament de Plató que siguin pertinents encara que no apareguinexplícitament en el text. (3 punts)

4. Compareu la concepció platònica de la política amb una altra concepcióque es pugui trobar a la història de la filosofia. (2 punts)

5. Quines objeccions creieu que es podrien posar a la tesi platònica que elpoder polític ha d’estar en mans dels filòsofs. Expliqueu i raoneu laresposta. (2 punts)

9

Text 10-Plató

De manera que només el mètode dialèctic va per aquest camí, perquèsuprimeix així totes les hipòtesis i ateny al principi mateix, en el qual esconfirma, i l’ull de l’ànima l’estreba suaument i el fa pujat amunt: se serveix, atal d’auxiliars i d’assistents de les arts que hem resseguit. Sovint les hemanomenades “saber”, a causa del costum, però els cal un altre nom, més clarque el d’opinió, però més fosc que el de saber; en algun lloc l’hem definit com“reflexió” o enteniment. Però em sembla que aquí no es tracta d’una discussióde noms. Doncs ens bastarà la primera part anomenar-la saber, la segonaenteniment, la tercera creença, i la quarta semblança. I aquestes dues últimesopinió i les dues primeres intel·lecció. L’opinió és sobre la gènesi i la intel·lecciósobre l’essència. I anomena dialèctic el que coneix el sentit de l’essència de lescoses.

Plató La República, VII

1) Expliqueu breument (entre quaranta i seixanta paraules) les ideesprincipals del text i com hi apareixen relacionades. [2 punts]

2) Expliqueu breument (entre cinc i quinze paraules en cada cas) elsignificat que tenen en el text els mots o les expressions següents: [1punt]a) «mètode dialèctic»b) «essència »

3) Per què diu Plató que «només el mètode dialèctic va per aquest camí,perquè suprimeix així totes les hipòtesis i ateny al principi mateix»? (Enla resposta, us heu de referir als aspectes del pensament de Plató quesiguin pertinents, encara que no apareguin explícitament en el text.) [3punts]

4) Compareu la concepció de Plató sobre la diferència entre opinió i ciènciaamb la concepció sobre aquesta mateixa qüestió d’un altre autor/a de lahistòria de la filosofia occidental.[2 punts]

5) Expliqueu si esteu d’acord o en desacord amb l’afirmació següent: «lasocietat ha d’estar governada per persones que tinguin els coneixementsadequats». Responeu d’una manera raonada. [2 punts]

10

Text 11-Plató

Cal comparar la regió que ens és revelada per la vista amb l’estança de lapresó, la llum del foc que hi ha en ella amb el poder del sol. I si compares lapujada i la contemplació de les coses de dalt amb l’ascenció de l’ànima cap almón intel·ligible, no t’apartaràs de la meva conjectura, ja que és aquesta la quevols sentir, i la que sols el déu sap si és o no correcta. És aquesta, doncs, lameva manera de veure la qüestió: al cim de tot del món intel·ligible, i encaraamb un gran esforç, s’hi veu la idea del bé. Ara, quan ha estat vista, se lareconeix a l’acte com a causa de tot el que és bell i recte, per tal com genera enel món visible la llum i el sol, i en el món intel·ligible ella és la sobirana i laproductora de la veritat i l’enteniment. I el qui vulgui actuar assenyadament enla vida privada o pública cal que contempli aquesta idea

Plató. La República, llibre vii, 517b-c

1. Expliqueu breument (entre seixanta i cent paraules) les idees principals deltext i com hi apareixen relacionades. [2 punts]

2. Expliqueu breument (entre cinc i quinze paraules en cada cas) el significatque tenen en el text les expressions següents: [1 punt]

a) «món visible» b) «món intel·ligible»

3. Expliqueu el sentit de la frase següent del text i les raons de Plató per aafirmar-la: «[...] qui vulgui actuar assenyadament en la vida privada o públicacal que contempli aquesta idea.» (En la resposta, us heu de referir als aspectesdel pensament de Plató que siguin pertinents, encara que no apareguinexplícitament en el text.) [3 punts]

4. Compareu la concepció de Plató sobre el paper de la raó en el coneixementamb la concepció sobre aquesta mateixa qüestió d’un altre autor/a destacat dela història de la filosofia occidental. [2 punts]

5. Expliqueu si esteu d’acord o en desacord amb l’afirmació següent: «Si algúsap com s’ha d’actuar, aleshores actuarà rectament.» Responeu d’una maneraraonnada. [2 punts]

11

Text 12-Plató

—Així, doncs —vaig dir—, hem arribat a port, amb molt d’esforç, i ens hemposat d’acord que les mateixes classes que hi ha a la ciutat estan també enl’ànima de cadascun, i en nombre igual.—Així és.—No és també necessari, doncs, que de la mateixa manera que era sàvia laciutat, i pel mateix principi que ho era, així mateix, sigui savi també l’individu?—Per què no?—I que de la mateixa manera i pel mateix motiu que és valent l’individu, hosigui també la ciutat, i que el mateix passi en tot el que fa referència a la virtut?—Així ha de ser per força.—I, per tant, Glaucó, direm que un home és just de la mateixa manera quedèiem que era justa la ciutat.—També això és totalment necessari.—Per altra banda, no hem oblidat que la ciutat era justa perquè cadascuna deles seves tres classes hi feia allò que li era propi.—No crec que ho hàgim oblidat.—Així, doncs, hem de tenir present que cadascun de nosaltres només serà justi farà allò que ha de fer, si cadascuna de les parts de la seva naturalesa fa allòque li és propi.

PLATÓ República, IV

1) Expliqueu breument (entre seixanta i vuitanta paraules) les idees principals deltex i com hi apareixen relacionades. [2 punts]

2) Expliqueu breument (entre cinc i quinze paraules en cada cas) el significat quetenen en el text els mots o les expressions següents: [1 punt]a) «ciutat sàvia»b) «classes»

3) Expliqueu el sentit i la justificació de la frase següent del text: «hem de tenirpresent que cadascun de nosaltres només serà just i farà allò que ha de fer, sicadascuna de les parts de la seva naturalesa fa allò que li és propi». (En laresposta, us heu de referir als aspectes del pensament de Plató que siguinpertinents, encara que no apareguin explícitament en el text.) [3 punts]

4) Compareu la noció de la naturalesa humana de Plató amb una altra concepcióde la naturalesa humana que es pugui trobar en la història del pensamentoccidental. [2 punts]

5) Expliqueu si esteu d’acord o en desacord amb l’afirmació següent: «Unapersona actua adequadament només si fa que la raó sigui el que li guial’acció». Argumenteu la resposta. [2 punts]

12

Text 13 Plató

“SÒCRATES: És tan terrible el patiment que els homes més excel·lents sofreixen pelque fa a les ciutats, que no n’hi ha cap altre que pugui comparar-s’hi; (...). Tu pensaque el que et diré ha succeït a una o moltes naus: hi ha un patró que guanya tots elsde la nau en corpulència i en força, però sordeja i no s’hi veu gaire, i els seusconeixements de nàutica són a nivell dels sentits que hem dit; altrament, els marinerses barallen entre ells per pilotar, i cadascun es creu que ho ha de fer ell, tot i que maino n’ha après l’art, i no pot dir qui ha estat el seu mestre ni el temps en què féul’aprenentatge.

Però és que damunt encara afirmen que no és cosa ensenyable, i estan disposats aesquarterar el qui digui que ho és; ells s’escampen sempre al voltant del patró i lidemanen, i li fan tots els papers de l’auca perquè els confiï el timó; (...) i, per acabar-hod’adobar, lloen qualificant-lo d’expert en nàutica i en l’art de pilotar i d’entès en lescoses d’un vaixell el qui sigui hàbil a col·laborar perquè ells governin el bastimentconvencent o violentant el patró; el qui no es presta a fer-ho, me’l menyspreen perinútil, tot això quan ells, de l’ofici en si del pilot no en saben res de res, de com li calnecessàriament tenir en compte les estacions de l’any, i el cel, i els astres, i els vents, itots els aspectes que corresponen a aquest art, això si el pilot ha de ser realment elcapità de la nau, per governar-la, tot prescindint del fet que alguns ho acceptin o noperquè pensin que un tal ofici i la seva pràctica no es poden assimilar només exercintel pilotatge.

(Plató, República, VI, 488b – 489b)

Expliqueu breument (entre quaranta i seixanta paraules) les idees principals deltext i com hi apareixen relacionades. [2 punts]

Expliqueu breument (entre cinc i quinze paraules en cada cas) el significat que tenen en el text els mots o les expressions següents: [1 punt]

a) «l'art de pilotar»b) «mariners»

A què es refereix Plató quan diu que: «tot això quan ells, de l’ofici en si del pilotno en saben res de res»? Per què ho diu? (En la resposta, us heu de referir alsaspectes del pensament de Plató que siguin pertinents, encara que noapareguin explícitament en el text.) [3 punts]

Compareu la noció de justícia de Plató amb una altra concepció de la justícia que es pugui trobar en la història del pensament occidental. [2 punts]

Expliqueu si esteu d’acord o en desacord amb l’afirmació següent: «La felicitat de la polis es troba en l'educació». Argumenteu la resposta. [2 punts]

--- --- --- ---a) «l'art de pilotar»: l'art de governar la ciutat. Aquest art de governar és una virtut que apareix com a resultat de l'adquisició del coneixement d’allò que és immutable.b) «mariners»: els ciutadans d'una democràcia. Població que només busca el prestigi i el podera través de l'engany i l'oratòria.

13

Text 14-Plató

—[…] Un home serà just si observa el principi que hem exposat tantes vegades. Hi haalguna cosa que enfosqueixi la nostra visió de la justícia i que faci que sembli diferentde la que se’ns ha revelat a la ciutat?—No ho crec —va dir.—Hi ha una manera —vaig observar— d’assegurar-nos-en completament, si és queencara hi ha algun dubte en la nostra ànima: n’hi haurà prou amb comparar-la ambcertes nocions corrents. Per exemple, suposem que a la ciutat o a l’home que pernaturalesa i criança s’hi assembla, se li confiés una certa quantitat de diners. Enssemblaria que aquest home se n’apropiaria?—No.—I, per tant, no estarà el nostre home ben lluny de cometre sacrilegis, robatoris otraïcions privades o públiques contra els amics o contra les ciutats?—Ben lluny.— I la causa de tot això no és que cada part de la seva naturalesa fa el que li toca, tantpel que fa a governar com pel que fa a obeir?—Aquesta n’és la causa i no una altra cosa.—Tractaràs, doncs, d’esbrinar si la justícia és una cosa diferent d’aquesta virtut queprodueix tals homes i tals ciutats?—No, per Zeus —va dir.—Hem acomplert del tot, doncs, el nostre somni: aquell pressentiment que ens deiaque, quan anéssim fundant la nostra ciutat, podríem, amb l’ajut d’algun déu, trobar uncert principi i imatge de la justícia.—Ben cert.—Teníem, efectivament, Glaucó, una certa semblança de la justícia, que, per això, ensha estat de profit: el principi que qui per naturalesa és sabater ha de fer sabates i nouna altra cosa, i qui és constructor, construccions, i així tots els altres.—Així sembla.—I en realitat la justícia sembla que és això, però no pel que fa a l’acció exterior del’home, sinó a la interior sobre si mateix.

PLATÓ. La República, IV

1. Expliqueu breument (entre seixanta i cent paraules) les idees principals del text i com hiapareixen relacionades. [2 punts]

2. Expliqueu breument (entre cinc i quinze paraules en cada cas) el significat que tenen en eltext els mots o les expressions següents: [1 punt]

a) «justícia»b) «part de la seva naturalesa»

3. Per què diu Plató que «la justícia sembla que és això, però no pel que fa a l’acció exterior del’home, sinó a la interior sobre si mateix»? (En la resposta, us heu de referir als aspectes delpensament de Plató que siguin pertinents, encara que no apareguin explícitament en el text.) [3punts]

4. Compareu la concepció de Plató sobre què és el que fa que una persona sigui justa amb laconcepció sobre aquesta mateixa qüestió d’un altre autor/a de la història de la filosofiaoccidental. [2 punts]

5. Expliqueu si esteu d’acord o en desacord amb l’afirmació següent: «Perquè una societatsigui justa cal que cadascun dels seus membres es dediqui a allò que, d’acord amb les sevesaptituds naturals, sap fer millor». Responeu d’una manera raonada. [2 punts]

14

Text 15-Plató

Però a vosaltres us havem format tant per a vosaltres mateixos com per a laresta de l’Estat, per a ésser conductors i reis dels eixams, us havem educatmillor i més completament que als altres, i més capaços de participar tant en lafilosofia com en la política. Cadascú al seu torn, haveu de devallar versl’estatge comú dels altres i habituar-vos a contemplar les tenebres, car un cophabituats, veureu mil vegades millor les coses d’allí i coneixereu cada una deles imatges i de què són imatges, ja que vosaltres haureu vist abans la veritaten el que pertoca a les coses justes, belles i bones. I així l’Estat habitarà en lavigília per a vosaltres, no en el somni, com passa actualment en la majoria delsEstats, on els homes competeixen entre ells i disputen entorn al govern, com sifos quelcom de gran valor.

Plató, República, 520 b.

6) Expliqueu breument, al voltant de 30-60 paraules, les idees principals deltext i com hi apareixen relacionades. (2 punts)

7) Expliqueu breument, al voltant de 15 paraules, el significat en el text deles següents expressions: (1 punt)a) estat,b) coses justes, belles i bones.

8) Quines raons té Plató per parlar de devallar vers l’estatge comú delsaltres. Haureu de referir-vos als aspectes generals del pensament dePlató que siguin pertinents encara que no apareguin explícitament en eltext. (3 punts)

9) Compareu la concepció platònica de la relació entre filosofia i políticaamb una altra concepció que es pugui trobar a la història de la filosofia.(2 punts)

10) Quines objeccions creieu que es podrien posar a les idees polítiques dePlató. Expliqueu i raoneu la resposta. (2 punts)

15

Text 16-Plató

Aquell que no pugui distingir la idea del Bé amb la raó, tot separant-la de laresta, i no pugui travessar totes les dificultats com enmig d’una batalla, niaplicar-se a aquesta recerca, no segons l’aparença sinó segons l’essència, itampoc fer la marxa per tots aquests llocs amb un raonament que no decaigui,no diràs que aquest home posseeix el coneixement del Bé en si ni de cap altracosa bona; sinó que, si adquireix una imatge d’aquest, serà per l’opinió, no perla ciència; i que en la seva vida actual està somiant i dormint, i que baixarà al’Hades abans de poder despertar aquí, per acabar dormint perfectament allí.

Plató, La República, VII

1. Expliqueu breument, al voltant de 30-60 paraules, les idees principals deltext i com hi apareixen relacionades. (2 punts)

2. Expliqueu breument, al voltant de 15 paraules, el significat en el text deles següents expressions: (1 punt)a) essènciab) ciència.

3. Quines raons té Plató per assimilar l’estat de mera opinió, la mancançade veritable coneixement, a una mena de somni. Haureu de referir-vosals aspectes generals del pensament de Plató que siguin pertinentsencara que no apareguin explícitament en el text. (3 punts)

4. Compareu la concepció platònica del coneixement amb una altraconcepció que es pugui trobar a la història de la filosofia. (2 punts)

5. Quines objeccions creieu que es podrien posar a la tesi platònica que elconeixement científic no pot obtenir-se mitjançant els sentits. Expliqueu iraoneu la resposta. (2 punts)

16

Text 17-Plató

Encara que la dialèctica sigui intel·ligible, és imitada pel poder de la vista quan,com havem dit abans, assaja de mirar primerament els éssers vius i acabat elsaltres, i per fi el sol mateix. De la mateixa manera, quan hom intenta per ladialèctica d’arribar al que és en sí cada cosa, sense cap sensació i per mitjà dela raó, i sense aturar-se abans de captar per la intel·ligència mateixa el que ésel Bé mateix, arriba al terme de l’intel·ligible com aquell presoner al terme delvisible.

Plató, La República, 533 c.

Expliqueu breument, al voltant de 60 paraules, les idees principals deltext i com hi apareixen relacionades. (2 punts)

Expliqueu breument, al voltant de 15 paraules, el significat en el text deles següents expressions: (1 punt)dialècticaBé.

Quines raons té Plató per insistir en que el veritable coneixement s’obtéúnicament per mitjà de la raó. Haureu de referir-vos als aspectesgenerals del pensament de Plató que siguin pertinents encara que noapareguin explícitament en el text. (3 punts)

Compareu la concepció platònica del coneixement amb una altraconcepció que es pugui trobar a la història de la filosofia. (2 punts)

Què penseu de la tesi platònica que el veritable coneixement no potobtenir-se mitjançant els sentits. Expliqueu i raoneu la resposta. (2punts)

17

Text 18-Plató

Aquesta és, doncs —vaig dir jo—, estimat Glaucó, la imatge completa que calaplicar a les paraules que s’han dit abans, tot associant el món que se’nsapareix a través de la vista amb l’habitatge de la presó i la llum del foc que hiha amb l’energia del sol; i si compares la pujada al món de dalt i lacontemplació dels objectes que hi ha amb l’ascens de l’ànima cap al mónintel·ligible no et desviaràs pas de la meva conjectura, ja que és aquesta la quedesitges escoltar.És aquesta, doncs, la meva manera de veure la qüestió: en el món cognosciblela darrera idea que es percep és la del Bé i amb prou feines pot ser percebuda;un cop percebuda, però, cal concloure que és la causant de tot el que hi ha derecte i de bell en tots els éssers; en el món visible és ella la que va engendrar lallum; en el món intel·ligible ella és la sobirana i la fornidora de veritat id’intel·ligència, i que cal que la contempli aquell que es proposi actuarassenyadament tant en la vida privada com en la pública.

PLATÓ. República, VII

1) Expliqueu breument (entre seixanta i cent paraules) les idees principalsdel text i com hi apareixen relacionades. [2 punts]

2) Expliqueu breument (entre cinc i quinze paraules en cada cas) elsignificat que tenen en el text els mots o les expressions següents: [1punt]

a) «ànima»

b) «món intel·ligible»

3) Expliqueu el sentit de la frase següent del text: «en el món cognosciblela darrera idea que es percep és la del Bé i amb prou feines pot serpercebuda». (En la resposta, us heu de referir als aspectes delpensament de Plató que siguin pertinents, encara que no apareguinexplícitament en el text.) [3 punts]

4) Compareu la concepció platònica respecte del coneixement amb unaaltra concepció que es pugui trobar en la història de la filosofia. [2 punts]

5) Expliqueu si esteu d’acord o en desacord amb l’afirmació següent: «Pera saber actuar bé, cal tenir coneixement teòric de què és el bé».Argumenteu la resposta. [2 punts]

18

- Model d'examen 1 (amb respostes orientatives de Jota’O) – PLATÓ

“ A la part racional, que és sàvia i que té cura de l’ànima sencera, li pertany, doncs, el dirigir, i a la part irascible el ser-li obedient i fer-li d’auxiliar?- Certament.- Però, ¿no serà, tal com dèiem, la mescla de la música i de la gimnàstica la que farà harmòniques aquestes dues parts, vigoritzant, i relaxant, suavitzant, amansint l’altra, amb l’harmonia i el ritme?- Sí, certament, digué ell.- I aquestes dues parts, instruïdes així i veritablement ensenyades i educades per a la seva pròpia tasca, governaran la part concupiscible –queen cadascun de nosaltres ocupa, en efecte, la major part de l’ànima, i que és, per naturalesa, més insaciable de riqueses- i la vigilaran per a evitar que se sadolli dels plaers anomenats del cos i que després, un cop esdevinguda forta, no compleixi la seva pròpia tasca, sinó que intenti dirigir i esclavitzar allò que, per la seva naturalesa, no li pertany, i capgiri totalment la vida de tots.- Sens dubte, digué."

PLATÓ. “República”, LLibre. IV, 442.

1. Exposa –amb paraules teves i sense comentaris personals- les idees principals del text i com hi apareixen relacionades (1’5 punts).

En aquest fragment de la República, Plató ens exposa la necessitat de que la raó, que està en possessió de la veritat (episteme), ha de governar la nostra conducta amb l’ajuda de l’ànima irascible (el coratge). Aquesta aliança té com a objectiu frenar els desigs (ànima concupiscible), per tal que no siguem esclavitzats per l’afany de plaers i l’egoisme, i esdevinguem en persones injustes.

2. Posa un títol al text. (1 punt)

Aliança entre la raó i el coratge per controlar els desigs.

3. Comenta el text, és a dir, posa el text en relació amb el pensament de l’autor i de la seva època, tenint en compte les influències principals que l’autor hagi pogut rebre. (Recorda que no es demana que desenvolupis un tema, sinó que comentis el text) (3 punts).

3.1. Aquest text pertany al Diàleg de la República, obra que per als especialistes s’emmarca dins l’època de maduresa de Plató (385 -370 aC), és a dir, posterior a la seva primera època, -la dels diàlegs socràtics (399-389aC), caracteritzada per l’afany de Plató per continuar amb l’ensenyament de Sòcrates i centrada, sobretot, en el concepte d’areté (virtut)-, i a la segona època (Diàlegs de transició: 388-385 aC), de forta influència pitagòrica, on exposa les seves teories del coneixement coma reminiscència i on critica la teoria dels sofistes de que l’areté es pugui ensenyar. Així doncs, “La República” forma part dels diàlegs d’aquesta tercera època, l’eix dela qual és la Teoria de Les Formes o de les Idees. Aquesta doctrina plana sempre com a rerafons constant en les qüestions i reflexions entorn de l’Estat. El protagonista dels diàlegs en aquesta època continua essent encara Sòcrates, però ara és “un altre” Sòcrates, molt segur d’ell mateix.

3.2. El diàleg “La República” (Politeia) és el diàleg més ampli (juntament amb “Les Lleis”) i el tema central és l’Estat, i les qüestions principals que tracta són la justícia i l’educació. En aquesta obra s’hi troben els principals mites amb els quals Plató intenta fer-se entendre per a un públic aliè a l’Acadèmia.

19

3.3. “La República” cal interpretar-la dins el context històric d’Atenes. Segons Plató,ni el partit democràtic ni el partit aristocràtic han protegit els autèntics interessos del poble. El propòsit de “La República” serà, doncs, definir aquests “autèntics” interessos del poble i, a més, debatre sobre ells. Atribueix als sofistes la responsabilitat d’haver educat les élites polítiques en l’escepticisme i el relativisme,la qual cosa ha provocat en elles la manca de respecte a les lleis i als valors que van fer d’Atenes una polis forta i respectada per les altres polis de Grècia. En el fonshi ha l’ambició de Plató de que l’escola que ell funda, l’Acadèmia, sigui un lloc on s’instruïssin els filòsofs governants. Plató no perdonarà mai que Atenes hagi “atemptat” d’una manera tan bàrbara contra la filosofia que ell considera encarnada en la figura de Sòcrates. Aquest ha estat condemnat a mort i aquest episodi Plató no ho perdonarà mai a la polis regida per un sistema democràtic, que per a ell és injust.

3.4. El tema central de “La República” és la Vida Bona. Aquesta només es pot dur a terme, segons Plató, en condicions perfectes (en un Estat ideal). Per això, d’entradacal parlar sobre l’Estat Ideal. El significat de “República” no és pas el d’un sistema específic de govern, sinó estat o societat. Avui el sistema que propugna Plató l’anomenaríem Monarquia de caire il·lustrat.

3.5. El primer que aborda Plató en aquest diàleg és el significat d’allò que és just i, tot emprant el mètode socràtic de portar a l’absurd les definicions que van donant al respecte els seus interlocutors. Posteriorment, Plató passa a interessar-se sobre la funció del governant; és per això que cal considerar què és la justícia en la comunitat (Estat) i després també en l’individu. Per a Plató, en boca del personatge Sòcrates, l’estat ideal està composat pels guardians. Els guardians governants i els seus ajudants o auxiliars (soldats). Els governants seran els millors d’entre ells, els de més edat, i hauran de superar proves que demostrin que no podran ser corromputs ni subornats. Hi també hi haurà una tercera classe de ciutadans, els artesans, que seran tots aquells individus que no participen en el govern o en la protecció de l’Estat. Amb una mena de llei o regla de compensació i per evitar conflictes, a través del Mite dels Metalls, Plató explica que l’assignació dels ciutadans a una de les tres classes abans esmentades depèn del tipus o “aleació” en l’ànima amb la qual han nascut: és a dir, que per naixement cadascun de nosaltres tenim més capacitats per exercir una funció determinada que no pas una altra. I la justícia significa precisament això: que cadascú ocupi el lloc que li correspon segons les seves millors capacitats.

3.6.Aquesta divisió en tres classes també es pot aplicar a la personalitat humana per tal d’entendre el significat de persona justa. Segons Plató, i aquí se situa el text a comentar, en els humans també hi ha 3 parts, la raó, la part emocional i el desig. Segons Plató, l’home just és aquell la raó del qual controla les altres dues parts. Associa la part del desig als plaers immediats, les temptacions que allunyen l’ésser humà del camí vertader perquè és més còmode deixar-se endur pels instints més primaris que guiar-se per la raó, el coneixement del que és millor a llarg termini i que condueix a la justícia i, per tant, a la felicitat, a la Vida Bona. L’home Bo és aquell en que les emocions s’alien amb la raó.

3.7. Tot aquest plantejament aboca a la tesi principal de Plató: la figura del filòsof i per què són els filòsofs els que han de regnar en la polis. Segons Plató el filòsof és aquell que estima la veritat. La veritat està vinculada al coneixement.

3.8. I per aquest camí Plató exposa la Teoria de les Formes o de les Idees, per tal dedistingir l’autèntic coneixement i el que és fals coneixement o opinió. La veritat es troba en un món apart, en el món de les idees. I Plató, per tal d’explicar què vol dir que és un filòsof (=coneixedor de les Formes, a més de ser valent, disciplinat, prudent i bo), intentarà demostrar que aquest és la persona més preparada per

20

governar un Estat. Però, davant de l’experiència viscuda amb el seu mestre, Sòcrates -l’home més savi de Grècia condemnat a mort- proposa la tesi de que un filòsof no és útil sinó compta amb l’aliança dels auxiliars o soldats per tal de fer complir allò que ha conegut en el món de les idees, la veritat, el Bé, allò que convé al poble. Un home no pot ser completament bo a menys que l’ambient en el qual viu també ho sigui. Aquest és l’objectiu del mite més famós de Plató, el Mite de la Caverna.

3.9. En el mite de la Caverna associa ignorància (doxa o opinió: creences populars) amb foscor, i coneixement o saviesa (episteme, ciència o saber absolut) amb la llum, fins arribar al Bé, que és aquella idea de globalitat que permet veure ell lligamorgànic que vincula tots els coneixements parcials.

3.10.Seguint aquest fil conductor Plató descriu les quatre classes de societats injustes que en la seva època coexisteixen, per tal de demostrar, sobretot, que la democràcia atenesa és un govern injust i que cal superar-ho si volem crear unes estructures justes per tal que pugui donar-se l’home just, objectiu del diàleg: Com assolir la vida Bona o la Felicitat. Però, finalment, ha de superar un escull que ha planat en tot el diàleg: ¿Per què és millor la vida de l’home just que la de l’home injust? ¿Quin tipus de recompensa té aquella persona justa que no tingui la injusta?

3.11. Ens trobem que Plató, que no accepta l’optimisme socràtic propi de la seva doctrina (l’intel·lectualisme moral, segons la qual el mal el fem per ignorància i que la saviesa porta a fer el Bé i, per tant, a la felicitat), retorna a Sòcrates. Per a Plató el desig, l’individualisme i l’egoisme, que impregna el comportament de la majoria del poble, impossibilita que Atenes surti de la crisi crònica en la que viu, de la corrupció i oportunisme dels seus governants. Creu que si no és per la força el governant savi no se’n sortirà. Aquesta mena de monarca il·lustrat haurà de fer-ho “tot pel poble però sense el poble”. Doncs bé, tot i que Plató sembla que renegui del’optimisme socràtic, perquè el desig sempre domina la raó, i per això cal el suport dels soldats, sembla que, finalment, arribi a la conclusió que la recompensa per a una vida justa vingui després de la mort, en l’altra vida: la justícia serà recompensada i la injustícia castigada. Però com ningú no tria ser desgraciat per a tota l’eternitat, podem concloure, i Plató així sembla que ho faci, que la injustícia és,en darrer terme,una qüestió d’ignorància.

3.12. Plató ha influït, amb la seva fórmula del rei-filòsof ajudat pels guardians, en moltes de les doctrines conservadores sobre el poder. Durant tota l’Edat Mitjana i amb la “vampirització” que la jerarquia de l’església catòlica va fer de Plató, s’escenificarà que l’Església simbolitzaria el filòsof de Plató (que sap allò que convé als fidels perquè se salvin en l’altra vida), que ajudada pels reis i emperadors (guardians) estendria la cristiandat i asseguraria la salvació de les ànimes. Els pagesos (els artesans de Plató) també serien necessaris, però només per treballar i assegurar la base d’aquesta jerarquia summament piramidal del feudalisme.

La influència de Plató s’estén als crítics de les democràcies de masses del món actual. Aquests crítics es refereixen a la caverna per explicar com el control dels mitjans de comunicació i d’informació, que exerceixen uns pocs grups mediàtics, poden manipular l’opinió pública i així poder determinar en gran mesura les eleccions i les campanes electorals, i per tant l’elecció dels governants.. La mateixa pregunta que se li pot adreçar a Plató: ¿qui controla els filòsofs? podem aplicar-la al món de la informació: ¿Qui controla els poderosíssims grups mediàtics en un país o arreu del món? ¿És possible una informació transparent, veraç? ¿És possible una autèntica democràcia amb una informació tan manipulada i controlada per tan poques persones? En fi, alguns aspectes de la doctrina política de Plató encara són d’actualitat.

21

4. Quines diferències podem establir entre l’opció ètica que fa Plató i l’alternativa socràtica? (2’5 punts).

L’opció ètica socràtica confia més en la bondat natural de la persona un cop supera la ignorància, sempre i quan la persona tingui un coneixement autèntic de la realitat, de la globalitat (la Vida Bona). Si arriba a aquest punt, l’individu serà just, perquè s’haurà produït una mena d’automatisme entre saber = bondat = felicitat (areté anthropine). Però Plató desconfia d’aquesta equivalència de l’intel·lectualisme moral de Sòcrates, atès que considera que el desig sempre és superior al poder que té la raó quan aquesta intenta assenyalar el camí a seguir (el deure). No tothom té el coratge o està disposat a “sacrificar” el plaer immediat pels beneficis posteriors de la Vida Bona. Si el coratge no s’alia amb la raó, la temptació dels plaers immediats sempre guanya. Per tant, la raó necessita de la força. No n’hi ha prou amb la persuasió i guia del coneixement. La saviesa per si sola no venç la ignorància: la condemna a mort de Sòcrates, “l’home més savi de Grècia” a mans d’un Jurat popular ignorant n’és la mostra.

5. Creus probable que els governants i els filòsofs s’identifiquin? ¿Ho consideres desitjable?

No és probable. Els governants han d’atendre d’una banda al programa o ideologia mitjançant la qual han assolit el poder, però també, si es tracta d’una democràcia, han de fer front a les demandes contradictòries dels diferents sectors socials (per exemple si vol acontentar els sectors ecologistes ha de suprimir llocs de pàrquing i fer més zones blaves per restringir el trànsit de cotxes que ocupen carrers i contaminen). Per tant, ha de negociar amb els diferents “desigs”. Ha de fer veure que acontenta tothom si vol continuar governant i guanyar les properes eleccions. Ha de fer veure que dóna a cadascú almenys part d’allò que sol•liciten. En canvi el filòsof, segons Plató, està guiat per l’amor a la veritat, i sovint això suposa atendre a allò que convé a la societat malgrat calgui prendre mesures impopulars per a la majoria de la població. Per què? Perquè la veritat (benefici a llarg termini) està renyit amb les comoditats a curt termini o plaers immediats. Així doncs, és molt probable que la “puresa” dels objectius del filòsof no s’atinguin amb els “capricis” o demandes dels governats, doncs no sempre estan conscienciats de la veritat o d’allò que convé més a llarg termini i no estiguin disposats a esforçar-se perquè els seus fills heretin una societat menys contaminada, per exemple.

És desitjable? Depèn. El governant s’ha de fer respectar pel poble, mitjançant el seurigor, la seva seriositat; que no canviï d’opinió o aduli el poble quan hi ha manifestacions de descontentament dels sectors afectats per les seves mesures de govern. El governant s’ha de guanyar el prestigi i demostrar que una mesura impopular a curt termini pot ser beneficiosa pel conjunt de la població més endavant. Per tant, el governant ha de tenir unes habilitats grans de pedagogia, de persuasió. Però si el governant s’entesta en prendre mesures impopulars “pel bé del poble, però sense el poble” i ho intenta imposar per la força, a causa de “la puresa dels objectius”, o d’una suposada veritat, es pot tornar un governant-filòsof autoritari, fanatitzat, autista i, fins i tot cruel si intenta eliminar per la violència i la força tot vestigi de discrepància i dissidència.

En definitiva, la suposada saviesa que té el filòsof es pot entendre de dues formes: la veritat (episteme) dels objectius o fins i prou, o bé també la veritat dels objectius però també dels mitjans per aconseguir-ho.

22

- Model d'examen 2 (amb respostes orientatives de Jota’O) - PLATÓ

-Així, doncs -vaig dir-, hem arribat a port, amb molt d'esforç, i ens hem posat d'acord que les mateixes classes que hi ha a la ciutat estan també en l'ànima de cadascun, i en nombre igual.-Així és.-No és també necessari, doncs, que de la mateixa manera que era sàvia la ciutat, i pel mateix principi que ho era, així mateix, sigui savi també l'individu?-Per què no?-I que de la mateixa manera i pel mateix motiu que és valent l'individu, ho sigui també la ciutat, i que el mateix passi en tot el que fa referència a la virtut?-Així ha de ser per força.-I, per tant, Glaucó, direm que un home és just de la mateixa manera que dèiem que era justa la ciutat.-També això és totalment necessari.-Per altra banda, no hem oblidat que la ciutat era justa perquè cadascuna de les seves tres classes hi feia allò que li era propi.-No crec que ho hàgim oblidat.-Així, doncs, hem de tenir present que cadascun de nosaltres només serà just i farà allò que ha de fet, si cadascuna de les parts de la seva naturalesa fa allò que li és propi.

PLATÓ. República, IV.

1.Expliqueu breument (entre 60 i 80 paraules) les idees principals del text i com hi apareixen relacionades.(2 punts)

En aquest text, Plató estableix un paral·lelisme entre la polis i la personalitat humana. Segons l’autor, l’individu i la societat tenen una estructura idèntica (principi d’isomorfia). La segona idea es concentra en concretar el significat de JUSTÍCIA, que consisteix en l'harmonia entre les parts, és a dir, cada part ha de complir amb la funció per a la qual és més apta per naturalesa (principi de funció pròpia).

2.Expliqueu breument (entre 5 i 15 paraules en cada cas) el significat que tenen en el text els mots o les expressions següents (1 punt):

a) "ciutat sàvia": ciutat governada pels savis, els filòsofs, aquells en que domina l'ànima racional.b) "classes": Divisió de la societat segons una jerarquia natural determinada pel tipus d'ànima

3.Expliqueu el sentit i la justificació de la frase següent del text: "hem de tenir present que cadascun de nosaltres només serà just i farà allò que ha de fer, si cadascuna de les parts de la seva naturalesa fa allò que li és propi". (En la resposta,us heu de referir als aspectes del pensament de Plató que siguinpertinents, encara que no apareguin explícitament en el text.) (3 punts)

La República és un diàleg dedicat a reflexionar sobre la millor fórmula de govern. Segons Plató hi ha dos aspectes que cal contemplar, i que constitueixen el fil conductor d'aquesta obra: La JUSTÍCIA i l'EDUCACIÓ. Plató descriu la Justícia tot comparant-la amb l'harmonia de les parts d'un conjunt, ja sigui la polis o la naturalesa humana. Plató també considera que per assolir aquest objectiu (una

23

polis justa) cal un bon sistema de selecció dels ciutadans d'una polis per tal que cadascun ocupi el lloc que més li escau. Així, els millors, els que han de governar, hauran de passar una successió de filtres, des dels 7 fins als 55 anys, doncs hauran demostrat que són els més aptes per a la funció directiva pública car no estan guiats per interessos personals, sinó que miren pel bé comú. Aquests no tindran ni família ni propietats. Són els savis o filòsofs. Tampoc els auxiliars guardians en tindran (el segon esglaó de la jerarquia). A diferència dels filòsofs, que estan moguts per l'ànima racional i reflexiva, els guardians estan moguts per l'ànima irascible, més impulsiva, i és per això que s'han de posar al servei dels filòsofs, que es caracteritzen per una naturalesa de més autocontrol.

Aquestes dues classes socials tenen en comú en que saben controlar i reprimir els instints egoistes i individualistes, del plaer i la comoditat, propis de la majoria del poble (la classe dels artesans). És per això que caldrà establir una aliança entre aquestes dues classes socials, una -la militar- sotmetent-se a les directrius de la filòsofa o sàvia, per tal de frenar i sotmetre les tendències disgregadores i individualistes de la majoria de la població, que es caracteritza per la seva ànsia de possessió de béns materials (part concupiscible).

Plató és un filòsof que elabora l'anomenada teoria de les idees. Segons aquesta teoria, l'autèntic coneixement costa d'assolir, i només aquells que són capaços d'anar més enllà del món físic i material, del cos i dels instints egoistes, poden assolir el coneixement vertader, que té com a culminació la idea del Bé. La teoria de les idees és aplicada per Plató en tres vessants: una, amb finalitat purament epistemològica, per resoldre l'anomenat problema del canvi, que els filòsofs monistes no van saber solventar d'una manera coherent i lògica. La segona vessantde la teoria de les idees Plató l'aplica per tal de combatre el relativisme dels sofistes, als quals Plató atribueix la responsabilitat intel·lectual de soscavar el patriotisme i la cohesió moral de l'Atenes de Pèricles.

La tercera aplicació de la teoria de les idees es concreta sobretot en el diàleg de la República. Plató, mogut pel ressentiment contra la democràcia atenesa, acusa a aquesta de ser un règim menyspreable atès que ha condemnat Sòcrates, l'home més savi de Grècia segons l'oracle de Delfos. La democràcia és, segons Plató, el règim polític pitjor de tots els possibles llevat de la tirania. En la democràcia no governen els millors, sinó la majoria inculta i voluble.

Així, doncs, a la República, Plató exposa la recepta més adient per tal que governin els més preparats. I això només serà possible amb un sistema educatiu capaç de seleccionar els més aptes per a cada funció. En això consisteix la Polis Justa: que cadascú ocupi el lloc que li pertoca segons la seva naturalesa. Perquè, segons Plató,cadascun neix amb una naturalesa o predisposició específica (mite dels metalls) que el sistema educatiu o de selecció ha d'esbrinar i detectar, per tal d'assegurar l'harmonia social.

4.Compareu la noció de la naturalesa humana de Plató amb una altra concepció de la naturalesa humana que es pugui trobar en la història del pensament occidental. (2 punts).

Plató-Hume

Tots dos autors dediquen grans esforços en intentar explicar el funcionament de la naturalesa humana. Plató insisteix en el seu elitisme en estar convençut en la mediocritat i infantilisme de les majories a l'hora de gestionar els afers públics, i en intentar justificar en que només una minoria té la força de voluntat suficient per superar els instints i tendències egoistes i guiar-se per la raó, la única facultat que

24

copsa allò que convé al conjunt, el que ell anomena la idea del Bé. El centre de l'anàlisi de Plató és la contraposició entre raó i desig, entre el bé general i l'egoisme. La seva conclusió és que en la majoria de la població mana l'egoisme, i és per això que cal un poder que reguli (els filòsofs) i que coaccioni (guardians), per tal que l'iondividualisme no porti a la polis al caos, a la injustícia.

L'idealisme de Plató es contraposa a l'empirisme de Hume. En l'anàlisi que fa Hume de la naturalesa humana, Hume arriba a la conclusió que no és la raó la que guia la nostra conducta. Ni per als més savis, com ho faria Plató. Mitjançant l'anàlisi de la idea de causa com a connexió necessària, i també de la idea de substància, Hume assenyala que és el costum, l'hàbit, la creença, la que guia els nostres actes. En definitiva, aquesta tendència o força suau quan ens hem acostumat a contemplar diversos fets propers en l'espai i en el temps, ens fa esperar, tenir expectatives de com funciona el món.

És a través d'aquest estudi de la ment humana que Hume proclamarà que la vida de la gent normal i, fins i tot, dels científics més reputats (com ara Newton) no està controlada per la raó (la certesa del coneixement) sinó per la passió. Si en Plató la passió, la irracionalitat dels instints, ens mouen cap a l'egoisme i la insolidaritat, i per tant, a la conflicitivitat social, en Hume és el fanatisme d'una suposada certesa de la raó que es creu en possessió de la veritat la que condueix al conflicte i la confrontació social.

Segons Hume és l'arrogància de la raó la culpable, probablement influit pels fanatismes i les lluites religioses que varen assotar l'Anglaterra del segle XVII, anterior a la seva. Si per Plató, la passió, els instints, són la font de l'egoisme i de la injustícia, per a Hume passa al contrari: per naturalesa, instintivament, l'espècie humana està dotada d'un impuls o sisè sentit, de compassió, d'empatia, que ens agermana i ens fa ser solidaris els uns amb els altres. És la seva teoria de l'emotivisme moral, segons la qual, la raó proposa però és la passió la que disposa, sempre a fi de bé.

5. Expliqueu si esteu d'acord o en desacord amb l'afirmació següent:"Una persona actua adequadament només si fa que la raó sigui el que li guia l'acció". Argumenteula resposta. (2 punts).

Aquesta pregunta es pot encarar de dues maneres: la primera, de forma analítica i descriptiva: ¿Com és, de fet el nostre comportament? Basat en la raó, el càlcul, la reflexió, etc..., o bé basat en els impulsos més instintius, les emocions, els sentiments..., el que alguns experts anomenen la intel·ligència immediata?

La segona, Què seria desitjable? També en els mateixos termes: Seria millor que la nostra conducta es basés primordialment en la raó o en les nostres tendències instintives o automatitzades en funció de la nostra educació rebuda?

Tant en la primera com en la segona manera de tractar hi ha matisos, que els psicòlegs, neuròlegs i els científics de la naturalesa humana poden desxifrar. Des del segon punt de vista, també es poden apuntar diferències en funció de les circumstàncies. En política, per exemple, cal deixar-se endur per les passions dels missatges mediàtics a l'estil Berlusconi, per exemple, que controla gairebé totes lestelevisions d'Itàlia i bombardeja constantment amb missatges "brossa" Però, ¿i si ens trobem davant d'un episodi on una dona gran cau per l'andana del metro d'una estació i actuem amb els reflexos instintius i ens llancem a salvar-la, sense raonar, sense pensar en què posem en risc la nostra pròpia vida? Aleshores, què? Què ens fa millor persones?

25

- Model d'examen 3 (amb respostes orientatives de Jota’O) - PLATÓ

“Aquell que no pugui distingir la idea del bé amb la raó, tot separant-la de la resta, i no pugui travessar totes les dificultats com enmig d’una batalla,ni aplicar-se a aquesta recerca –no segons l’aparença sinó segons l’essència- i tampoc fer la marxa per tots aquests llocs amb un raonament que no decaigui, no diràs que aquest home posseeix el coneixement del béen si ni de cap altra cosa bona; sinó que, si adquireix una imatge d’aquest,serà per l’opinió, no per la ciència; i que en la seva vida actual està somiant i dormint, i que baixarà a l’Hades abans de poder despertar aquí, per acabar dormint perfectament allí.”

PLATÓ, República

1 Expliqueu breument –al voltant de 30-60 paraules- les idees principals del text i com hi apareixen relacionades. (2 punts)

El coneixement del Bé s’assoleix quan aconseguim destriar les aparences de la veritat, és a dir, el fals coneixement o opinió, de la realitat autèntica o episteme. En definitiva, quan tenim una visió global de les coses i no pas parcial, interessada o fragmentària (45 paraules)

2. Expliqueu breument el significat, en el text, de les següents paraules o expressions –al voltant de 7-15 paraules en cada cas. (1 punt).a): “essència”b): “ciència”.

Essència: És allò que roman estable malgrat els canvis. Per Plató, la realitat autèntica o saber autèntic.Ciència: És el coneixement de les essències, que assoleix anant més enllà de la informació dels sentits, a través de la raó.

3. Quines raons té Plató per assimilar l’estat de mera opinió –la mancança de veritableconeixement- a una mena de somni? (Haureu de referir-vos als aspectes generals del pensament de Plató que siguin pertinents encara que no apareguin explícitament en el text). (3 punts).

Despert i adormit són maneres de parlar per distingir la saviesa (coneixement veritable) i la ignorància (opinió), com la llum i la foscor del Mite de la Caverna. O també esforç i comoditat. En tota l’obra de Plató ens trobem amb un fil conductor: els plaers i satisfaccions immediates, en la majoria de les persones, tenen més força que les gratificacions que obtenim a la llarga, fruit de l’esforç i esperit de superació. No tothom té el caràcter i la fortalesa per superar les temptacions del benefici ràpid. I això és el que passa a la polis, perquè a la majoria dels ciutadans els manca aquest coneixement de la globalitat: el conjunt d’esforços particulars donaran com a resultat més pau i felicitat. Però mentre que els dirigents es comportin adulant aquells que no volen esforçar-se,(els adormits) ja que són la majoria, no recollirem els fruits. Per Plató no hi hauran homes justos mentre que un Estat no sigui Just. I aquest Estat just haurà d’estar dirigit per aquells que no tenen por a l’esforç, els filòsofs, que estan guiats per l’esperit de recerca cap a la veritat. Influït per la condemna a mort del seu mestre, Sòcrates, Plató serà partidari d’un sistema de govern ben diferent a la democràcia. Perquè, segons ell, la democràcia –govern de la majoria- propicia que els interessos particulars passin per damunt de

26

l’Estat, de la comunitat. El relativisme dels sofistes ha propiciat també aquest estat de coses; la no creença en els valors absoluts ha incidit en la conducta de la classe dirigent. Vet aquí la crisi profunda que viu Atenes. Per contrarestar aquesta visió dels sofistes Plató ens parla de la Teoria de les Idees o de les Formes, de clara inspiració pitagòrica, per tal d’explicar que sí és possible assolir el coneixement de la veritat, d’allò que convé a la polis, sempre i quan hi hagi gent preparada per governar. I aquesta gent –pocs- seran els filòsofs, que comptaran amb el suport dels vigilants, per tal de dirigir l’Estat i, si cal, prendre mesures impopulars a curt termini, però que a la llarga beneficiaran tothom. Els filòsofs poden accedir al món de les idees gràcies a un exhaustiu itinerari de preparació en l’abstracció, de les matemàtiques (món de les Idees, de la globalitat, de la idea del Bé), mentre que els artesans –el poble- propens a “adormir-se” pels cants de l’opinió, haurà de respectar el rumb que imposen els filòsofs.

4. Compareu la concepció platònica del coneixement amb una altra concepció del coneixement que es pugui trobar en la història de la filosofia. (2 punts)

El problema del coneixement en la filosofia grega ja va interessar als filòsofs antics des dels seus inicis. En interessar-se pel funcionament de la physis (naturalesa), ja van adonar-se que aquesta canvia constantment i que a través dels sentits només copsem aspectes parcials, fragmentaris, efímers i passatgers. Per tant, no aconseguim tenir una visió estable i global sinó només efímera (fenomènica). A aquest tipus d’informació la varen anomenar OPINIÓ. Opinió o DOXA té més aviat un significat pejoratiu: inestable, pobra, enganyadora, falsa, etc...Va ser sobretot a partir d’Heràclit i Parmènides que la filosofia es va centrar en aquest aspecte, en la qualitat de les nostres informacions, tot distingint entre la informació que rebem a través del sentits (DOXA-opinió), i la raó. Els sentits ens subministren una informació canviant, contradictòria (els contraris com ells deien) mentre que la raó busca l’estabilitat mitjançant un procés d’abstracció, més enllà dels sentits (metafísica). La raó depura tot allò que canvia i fixa aquells aspectes que sempre perduren. Heràclit ho va anomenar “harmonia de contraris” i Parmènides “ser”.

L’oposició entre sentits i raó va ser una constant en la literatura filosòfica. Els sentits es van associar amb el cos, amb la mortalitat i la raó amb la divinitat, amb l’autèntica realitat: la immortalitat. Coincideixen doncs en l’ésser humà dues facultats. Aquells que estan desperts es guiaran per la raó més enllà de la informació laberíntica subministrada pels sentits i aconseguiran el coneixement de la veritat. I aquells que estan “adormits" només es quedaran amb les aparences o fals coneixement.

En el pla ètic i polític, els sofistes van fer cas omís a aquesta distinció i van afirmar que els humans no tenim capacitat suficient per assolir un coneixement absolut de les coses, i cal acontentar-se amb una visió parcial i relativa. I aquest criteri ho van aplicar a l’àmbit de les normes socials, costums o lleis de les polis. Aquestes no són iguals arreu perquè no responen a lleis absolutes. Per tant, ningú no està en possessió de la veritat, atès que aquesta no existeix o, almenys, els humans no la podem obtenir. En el camp de la política aquesta doctrina es va traduir en la culturapròpia de la democràcia: els governs s’han de regir per aquells que aconsegueixen sumar el suport de l’opinió de la majoria.

Plató, al contrari dels sofistes, considera com Sòcrates, que aquest escepticisme i relativisme dels sofistes ha impregnat els dirigents polítics d’un comportament individualista i oportunista, i això ha propiciat la corrupció entre els governants i ha provocat la crisi i decadència d’Atenes. És per això que Plató es marca com a objectiu el demostrar que sí és possible assolir la veritat de les coses i també

27

l’existència de valors absoluts que guiïn la conducta dels polítics i dels ciutadans. Això és possible a través de la raó. Així s’explica la proposta que ell presenta per talde superar la crisi que viu Atenes, un filòsof-rei o una mena de monarca il•lustrat (otambé una aristocràcia de filòsofs-governants), atès que està en possessió de la veritat o d’allò que convé al poble. Ho justifica mitjançant la Teoria de les Idees o deles Formes, de clara influència pitagòrica.

5.Quines objeccions creieu que es podrien posar a la tesi platònica que el coneixement de les idees no pot obtenir-se mitjançant els sentits? Expliqueu-les i raoneu la resposta. (2 punts)

Resposta oberta. Exemple:Si partim de la base que les idees o conceptes són imatges mentals, podem demanar-nos per l’origen d’aquestes imatges mentals. Té la ment la capacitat d’operar sense rebre cap informació externa? La ment, ¿crea la informació o només la digereix? Si fos així un infant podria tenir els mateixos coneixements que una persona adulta, doncs el temps d’existència o de vida no tindria importància.Si utilitzem el símil de l’ordinador, podem comprovar que la màquina té “una forma de fer o de treballar” (el software), però per fer-ho se li han d’introduir dades (informació) per ser tractades. Per tant, podem concloure que la raó (la ment) no ésomnipotent per crear idees, sinó que necessita de les dades (informació) que li proporcionen els sentits. Per tant, l’objecció que se li pot posar a la tesi platònica sobre el coneixement de les idees, és que la ment pot tractar d’una determinada manera la informació, una determinada manera de seleccionar i depurar les dades (segons la personalitat, la intel•ligència, la preparació ,etc., de cada individu), però no prescindir dels sentits. És clar, mentre que no es demostri que hàgim tingut vides anteriors i que el coneixement és un record d’aquestes vides anteriors.

Altres proves amb resposta orientativa de Jota’O:

http://www.xtec.cat/~jortiz15/solusego.htm#Comentaris_de_Text_de_Plat%C3%B3

28

http://www.xtec.cat/~jortiz15/solusego.htm#Comentaris_de_Text_de_Plat%C3%B3

Altres textos de Plató :

Penso que la ciutat, si està ben fundada, serà perfecta. És evident, doncs, que seràsàvia, coratjosa, temperada i justa. La ciutat que acabem de descriure em sembla dedebò sàvia., per tant, serà assenyada. Precisament això, el seny, és un saber. A laciutat que acabem d’habitar, alguns dels seus ciutadans tindran un saber que nodelibera sobre alguns dels aspectes particulars d’ella, ans delibera sobre la sevatotalitat. Quin saber és i qui el deté? – Vaig preguntar joÉs la ciència que guarda l’estat i la tenen els magistrat que no fa gaire anomenavenguardians perfectes. Per tant, són una classe i una part mínima de la ciutat; per unsaber radicat en aquesta classe, tota la ciutat serà naturalment sàvia. I és lògic queaquest llinatge resulti escassíssim.

Plató, La República, IV

Mira, la ciutat és coratjosa per una certa part d’ella mateixa. En aquesta part té lapotència de conservar l’opinió pel que fa a les coses importants, que siguin sempretals i les mateixes, com el legislador les proclamà en el pla d’educació. ... El coratge ésuna mena de conservació. La de l’opinió nascuda de la formació que ens imposa la lleireferent a aspectes fonamentals. I és conservació en qualsevol circumstància perquèno la rebutja el que viu entre dolors i el que viu entre plaers... Ho fèiem nosaltres quanseleccionaven els soldats i els formaven en música i en gimnàstica, no per altra cosaque no fos que ells rebessin i obeïssin les lleis en condicions òptimes, com si fos unatintura, perquè la creença en ells esdevingués sòlida, això gràcies a posseir unanaturalesa i una instrucció escaients, perquè no destenyessin la tintura aquests lleixiusde tant poder, vull dir, els plaers.

Plató, La República, IV

La temprança és un cert ordre, i un domini de plaers i passions, que es mostrensuperiors a un mateix... Perquè la temprança no és com el coratge o la saviesa quesón en una part de la ciutat. La temprança no actua així, sinó que s’estén per tota ella,i fa cantar el mateix als més dèbils, als més forts i als mitjans, classificats com vulguis,per la seva intel·ligència, per la seva força o pels seu nombre, de manera que podemdir que la temprança és aquesta concòrdia, aquest acord natural entre el superior il’inferior, sobre quin element dels dos ha de governar tant a la ciutat com en cadaindividu.

Plató, La república, IV

J.Ortiz: Solucionari - Apunts Jota'O

Alcoberro: Vocabulari bàsic de Plató

Alcoberro: Comentari de text de la Selectivitat -1

Alcoberro: Comentari de text de la Selectivitat - 2

29




http://www.alcoberro.info/planes/plato10b.htm

http://www.xtec.cat/~jortiz15/solusego.htm

http://agora.educat1x1.cat/insmontserratcolomer/moodle/pluginfile.php/5970/mod_resource/content/1/TEMA_3_L_idealisme_de_PLATO_.pdf

PLATÓ: El mite de la caverna

«SÒCRATES: Imagina't, doncs, uns homes en un altre subterrani com una caverna -amb l'entrada que s'obre cap a la llum-, on es troben des de la infància i lligats de cames i coll, de manera que han de mirar sempre endavant, sense poder girar el cap a causa de les cadenes. Suposa que, darrera d'ells, a certa distància i a certa alçada, hi ha un foc que els fa claror i un camí entre aquest foc i els captius. Admet que un mur voreja el camí, com els parapets que els xerraires de fira posen entre ells i els espectadors per amagar les trampes i mantenir en secret les meravelles que mostren.-M'ho imagino, va dir.-Afigura't ara, al llarg d'aquesta tàpia, uns homes que porten tota mena d'objectes que són molt més alts que el mur, els uns amb forma humana. d'altres amb forma d'animals, fets de pedra, de fusta i de tota mena de materials; i, com és natural, dels qui transporten els objectes, uns s'aturen a conversar i d'altres passen sense dir res.-És estranya, digué, l'escena que descrius, i són estranys els presoners.-S'assemblen a nosaltres, vaig dir jo; en efecte, aquests, després de si mateixos i dels altres, ¿creus que hauran vist res més que les ombres projectades pel foc cap al lloc de la cova que està enfront d'ells?-No pot ser d'altra manera si estan obligats a mantenir llurs caps immòbils tota la vida.-¿I què hi ha dels objectes transportats? ¿No creus que succeeix això mateix?-Sens dubte.-¿No creus que si els objectes tinguessin la capacitat d'enraonar entre ells, els presoners creurien que les ombres que veuen són objectes reals?-És clar.-¿I què passaria si la presó tingués un eco a la paret del davant dels presoners? Cada vegada que un dels vianants enraonés, ¿no creus que ells pensarien que són les ombres les qui enraonen?-Per Zeus, jo bé ho crec, digué.-Certament, vaig seguir jo, aquests homes no poden considerar altra cosa com a vertadera que les ombres dels objectes.-Així ha de ser.-Examina ara, vaig continuar jo, què els passaria, a aquests homes, si se'ls deslliurés de les cadenes i se'ls guarís del seu error. Si algun fos alliberat i de seguida fos obligat a aixecar-se i a girar el coll, i a caminar i a mirar cap a la llum, en fer tots aquests moviments experimentaria dolor, i a causa de la llum seria incapaç de mirar els objectes, les ombres dels quals havia vist. ¿Què creus que respondria el presoner si algú li deia que el que veia abans no tenia cap valor, però que ara, que està més pròxim de la realitat i que està girat vers coses més reals, hi veu més correctament? ¿I si, finalment, fent-li mirar cadascuna de les coses que li passen pel davant, se l'obligués a respondre que el que havia vist abans era més vertader que les coses mostrades ara?-Així és, va dir.-Així, doncs, si, a aquest mateix, l'obliguessin a mirar el foc, ¿els ulls li farien mal i desobeiria, i es giraria altra vegada cap aquelles coses que li era possible mirar, i continuaria creient que, enrealitat, aquestes coses són més clares que les que li mostren? -Sens dubte seria així, va dir.-I, vaig prosseguir, si aleshores algú, per força, l'arrossegués pel pendent abrupte i escarpat, i no el deixés anar abans d'haver arribat a la llum del sol, ¿no és cert que sofriria i que es revoltaria en ser tractat així, i que un cop arribat a la llum del sol, s'enlluernaria i no podria mirarcap de les coses que nosaltres diem que són vertaderes?-No podria, digué, almenys no de cop.-Necessitaria acostumar-s'hi, si volia contemplar les coses de dalt. De primer, observaria amb més facilitat les ombres; després, les imatges dels homes i de les coses reflectides a l'aigua; i, a la fi, els objectes mateixos. Després, tot aixecant la vista cap a la llum dels astres i de la lluna,contemplaria, de nit, les constel.lacions i el firmament mateix, molt més fàcilment que no pas durant el dia el sol i la llum del sol.-És clar que sí.-Finalment, penso que podria mirar el sol, no només la seva imatge reflectida en les aigües ni en cap altre indret, sinó que seria capaç de mirar-lo tal com és en si mateix i de contemplar-lo

30

allà on veritablement és.-Necessàriament, digué.-I després d'això ja podria començar a raonar que el sol és qui fa possibles les estacions i els anys, i és qui governa tot el que hi ha a l'espai visible, en certa manera, la causa de tot allò que els seus companys contemplaven a la caverna.-És evident, digué, que arribaria a aquestes coses després d'aquelles altres.-I doncs, què? Ell, en recordar-se del seu estatge anterior i de la saviesa d'allà i dels qui aleshores estaven encadenats, ¿no creus que se sentiria feliç del canvi i compadiria els altres?-Certament.-¿I creus que envejaria els honors, lloances i recompenses que allà sota donaven a qui millor observava el passar de les ombres, a qui amb més seguretat recordava les que acostumaven adesfilar al davant, al darrere o al costat d'altres, i a qui, per aquest motiu, era capaç d'endevinard'una manera exacta el que vindria? ¿Tu creus que desitjaria tot això i que tindria enveja dels antics companys que gaudeixen de poder o són més honrats, o bé preferiria com l'Aquil.les d'Homer "passar la vida al servei d'un pagès i treballar per un home sense béns" i suportar qualsevol mal abans que tornar a l'antic estat?-Jo bé ho crec així, digué, que més s'estimaria qualsevol sofriment que no pas tornar a viure d'aquella manera.-I pensa també això que et diré. Si aquest home tornés altra vegada a la cova i s'assegués a la seva antiga plaça, ¿no es trobaria com cec, en arribar de sobte de la llum del sol a la fosca?-Sí, certament, digué.-I si hagués de tronar a donar la seva opinió sobre les ombres per a competir amb aquells homes encadenats, mentre encara hi veu confosament abans que els ulls no se li habituen a la fosca -i el temps per a habituar-s'hi seria llarg-, ¿no és cert que faria riure i que dirien d'ell que, per haver volgut pujar, tornava ara amb els ulls malmesos, i que no valia la pena ni tan sols d'intentar l'ascensió? I a qui intentés deslligar-los i fer-los pujar, si el poguessin prendre amb lesseves pròpies mans i el poguessin matar, ¿no el matarien?-Sí, certament, digué.-Aquesta imatge, doncs, estimat Glaucó, és aplicable exactament a la condició humana, equiparant, d'una banda, el món visible amb l'habitacle de la presó i, de l'altra, la llum d'aquell foc amb el poder del sol. I si estableixes que la pujada i la visió de les coses de dalt són l'ascensió de l'ànima vers la regió intel.ligible, no quedaràs privat de conèixer quina és la meva esperança, ja que desitges que parli. Déu ho sap si em trobo en el cert, però a mi les coses em semblen d'aquesta manera: a la regió del coneixement, la idea del bé és l'última i la més difícil de veure; però, un cop és vista, es comprèn que és la causa de totes les coses rectes i belles: en la regió del visible engendra la llum i l'astre que la posseeix i, en la regió de l'intel.ligible, és la sobirana única que produeix la veritat i l'enteniment; i cal que la contempli aquell que es disposi a actuar assenyadament tant en la vida privada com en la pública.»

"República", Ll.VII,514a-517c.

La regió de les idees

«Quant a l'indret supracelestial, mai cap poeta dels d'aquí l'ha cantat de manera digna, ni mai no el cantarà. Però el fet és -si efectivament ens hem d'atrevir a dir la veritat, especialment quan parlem de la Veritat- que en aquest indret habita la substància sense forma ni color, però que existeix realment i que constitueix l'objecte del coneixement vertader, visible per al pilot de l'ànima, la raó. I, essent que la ment de la divinitat s'alimenta de raó i de coneixement pur, i també tota l'ànima que desitja rebre l'aliment que li correspon, en veure al cap del temps l'Ésser, l'estima, i contemplant la veritat s'alimenta i és feliç, fins que el moviment de rotació, en haver-se acomplert un cicle, la retorna al mateix punt. En el transcurs del seu viatge circular contempla la justícia en si, la prudència i el coneixement, però no aquell coneixement que s'apropa del procés generatiu, ni aquell altre que varia en referir-se als diferents objectes que ara nosaltres anomenem éssers, sinó el coneixement que versa sobre l'Ésser que existeix realment...(...). Cal, en efecte, que l'home exerciti la seva comprensió basant-se en el que anomenem "idea" io que procedeixi a partir de percepcions múltiples vers una representació única assolida per mitjà del raonament. I aquesta representació és la reminiscència del que en

31

altre temps la nostra ànima va veure mentre caminava al costat de la divinitat, contemplant des de dalt les coses que ara diem que "són", i enlairant la mirada vers el que "és" realment. Per això justament la ment del filòsof és l'única que...en la mesura que li és possible, sempre roman, en el record, al costat d'aquelles realitats prop de les quals la divinitat, assoleix el seu caràcter diví. I l'home, si sap fer un bon ús d'aquestes reminiscències i s'inicia contínuament en els misteris perfectes, ell sol aconseguirà de ser realment perfecte. En defugir les preocupacions humanes i apropar-se al que és diví, aquest home es converteix en objecte de menyspreu per part de la multitud com si fos un orat, però la multitud ignora que la divinitat el posseeix.»

Fedre, 247 c-249 d.

«-Hi ha moltes coses belles -vaig dir jo- i moltes de bones, i així nosaltres afirmem que existeixen i les definim per mitjà de la paraula.-Ho afirmem, certament.-I, amés, hi ha la bellesa en si i el bé en si, i així successivament respecte de totes les realitats que llavors vàrem considerar plurals; ara, de nou, les considerem una de sola d'acord amb la idea única de cadascuna d'elles, i anomenem a cadascuna "el que és".-Així és.-I d'aquestes coses diem que són visibles, però no intel.ligibles; i, en canvi, de les idees, que són intel.ligibles, però no visibles.-Absolutament d'acord.»

"República" llibre VI.

«Ben cert, afegí Cebes reprenent la paraula, si és veritat aquell argument que tu, Sòcrates, acostumes a repetir sovint, segons el qual per a nosaltres aprendre no és altra cosa que recordar, llavors cal necessàriament que en un temps anterior hàgim après el que ens és recordat. Però això no és possible si la nostra ànima no existia en algun lloc abans de néixer enaquesta forma humana. D'on resulta que també així sembla probable que l'ànima és immortal.»

"Fedó", 72e-73a

Graus del coneixement

«-Doncs bé, vaig dir, observa que, com dèiem, són dos (el bé i el sol), i que mentre l'un regna sobre el gènere i la regió intel.ligibles, l'altre, en canvi, sobre el cel, perquè no et sembli que jugo amb el terme. En tot cas, ¿tens al davant aquests dos conceptes, el de visible i el d'intel.ligible?-Els tinc.-Agafa, doncs, una línia que estigui tallada en dos segments desiguals, i talla altra vegada cadasegment segons la mateixa proporció, el del gènere visible i el de l'intel.ligible, i tindràs -segons la claredat i foscor de cadascun- en el visible un primer segment: les imatges. Anomeno imatges abans que res les ombres, després les visions que es formen en les aigües i en aquelles coses que són sòlides, llises i brillants, i tot el que és semblant a això, si m'entens.-Sí que t'entenc.-En l'altre segment, doncs, posa-hi allò que s'assembla a això: tant els animals que ens envolten com allò que està plantat i el gènere sencer de les coses elaborades.-Ho poso, digué.

32

-¿Potser voldries també admetre, vaig dir, que el que és visible es divideix en veritat i en mancade veritat, de manera que la imatge té la mateixa relació respecte a allò que és conegut?-Sí, certament, digué.-Doncs, considera també, a més, la manera de dividir el segment de l'intel.ligible.-Com?-De manera que l'ànima es vegi obligada a buscar una de les parts tot servint-se, com d'imatges, d'aquelles coses que abans eren imitades, a partir d'hipòtesis i anant no cap al principi sinó cap a la conclusió; però la segona, partint també d'una hipòtesi -per arribar a un principi no hipotètic- i sense les imatges d'allò, fent el camí amb aquelles idees soles i a través d'elles.»

"República", Ll.VI,509d-510b.

«Bastarà, doncs, tal com abans, anomenar "ciència" la primera part, la segona "pensament discursiu", la tercera "creença" i la quarta "figuració"; a aquestes dues darreres "opinió" i a les dues primeres "intel.ligència". L'opinió es refereix a la generació, i la intel.ligència a l'essència. I el que és l'essència respecte de la generació ho és la intel.ligència respecte de l'opinió; i el que és la intel.ligència respecte de l'opinió ho és la ciència respecte de la creença i el pensament discursiu respecte de la figuració.»

La República, Ll.IV

La reminiscència

«Sòc.-Ja et deia suara que ets astut, Menó. Vet aquí que ara preguntes si et puc ensenyar, a mi justament que sostinc que no hi ha ensenyament, sinó reminiscència, i així fas compte de posar-me tot d'una en contradicció manifesta amb mi mateix.Men.-Per Zeus, Sòcrates, no pensava pas això; he parlat d'esma. Però si pots demostrar d'alguna manera que és com tu dius, demostra-m'ho.Sòc.-No és fàcil, però ho intentaré per tu. Fes venir del teu nombrós seguici un d'aquests servents, el que vulguis, per tal de fer-te amb ell una demostració.(...)Sòc.-Digues, minyó, ¿saps que un espai quadrat és així?Esclau.-Jo, sí.Sòc.-¿Un espai quadrat té, doncs, iguals totes aquestes línies i n'hi ha quatre?Esclau.-Ben cert.Sòc.-I aquestes altres, que passen pel mig, ¿no són també iguals entre elles?Esclau.-Sí.Sòc.-¿Un espai d'aquesta mena pot ésser més gran o més petit?Esclau.-Ben cert.Sòc.-Si aquest costat tingués dos peus de llargada i aquest altre dos més, ¿quants peus tindria tot plegat? Fixa-t'hi: si un costat tingués dos peus i l'altre només un, ¿veritat que l'espai seria d'una vegada dos peus?Esclau.-Sí.Sòc.-Ara, si també l'altre té dos peus, ¿no en resultarà un espai de dues vegades dos?Esclau.-En efecte.Sòc.-¿De dues vegades dos peus, per tant?Esclau.-Sí.Sòc.-¿Quan fa dues vegades dos peus? Compta i digues-m'ho.Esclau.-Quatre, Sòcrates.Sòc.-¿I no hi podria haver un altre espai doble d'aquest, però semblant i amb totes les línies iguals com aquest?

33

Esclau.-Sí.(...)Sòc.-Au, doncs, prova ara de dir-me quina allargada tindrà cada línia del nou espai. La d'aquesta és de dos peus. ¿Quants peus tindrà la de l'espai doble?Esclau.-Evidentment, Sòcrates, el doble.Sòc.-Ja veus, Menó, que no li ensenyo res i només li ho pregunto tot.(...)Sòc.-¿Sap, doncs, sense que ningú l'hagi ensenyat, només interrogant-lo, i recupera d'ell mateix la seva ciència?Men.-Sí.Sòc.-Però recuperar d'ell mateix la seva ciència ¿no és recordar-se'n?Men.-Certament.Sòc.-¿Per tant, la ciència que ara té, o la va rebre en un temps determinat, o l'ha tinguda sempre?Men.-Sí.Sòc.-Ara, si l'ha tinguda sempre, és que sempre ha sabut; i si la va rebre en un temps determinat, és que no l'ha rebuda en aquesta vida. ¿O algú li ha ensenyat geometria? Perquè ell és capaç de fer el mateix sobre tota la geometria i sobre totes les altres disciplines. ¿Hi ha, doncs, algú que les hi hagi ensenyades totes? Tu ho deus saber, suposo, essent ell nat i criat acasa teva.Men.-El que jo sé és que ningú mai no l'ha ensenyat.Sòc.-¿Té o no aquestes nocions?Men.-De necessitat sembla que les té, Sòcrates.Sòc.-Si no les ha adquirides en aquesta vida,¿no és evident que les tenia i les havia apreses enun altre temps?Men.-Ho sembla.Sòc.-¿Aquest temps no és aquell en què no era home?Men.-Sí.Sòc.-Si, doncs, mentre és home i mentre no ho és, té en ell opinions veres que, despertades per la interrogació, esdevenen ciències, ¿no serà que la seva ànma ho té après de sempre? Perquè evidentment la totalitat del temps comprèn la seva existència i la seva no existència com a home.»

"Menó", 81e-86a.

«Mentre tinguem el nostre cos, i l`ànima estigui contaminada d'aquesta corrupció, mai no arribarem a posseir l'objecte dels nostres desigs, és a dir, la veritat. (...) Està, doncs, ben demostrat que, si volem conèixer alguna cosa de manera autèntica, ens cal prescindir del cos, de manera que sigui l'ànima i prou la que examini els objectes que vulgui conèixer.»

"Fedó"

«SÒCRATES: No et sembla que les coses belles ho són gràcies a la bellesa? (...) I la bellesa és alguna cosa que existeix?HIPIAS: És que el qui pregunta això m'està demanant quines coses són belles.SÒCRATES: Jo no ho crec així, sinó que més aviat em pregunto què és la Bellesa. (...) Em plantejaran la qüestió següent: "Si totes les coses que tu qualifiques de belles ho són de debò, no serà perquè existeix una Bellesa en si que les fa belles?" I jo li contestaré que, si una noia jove té bellesa, és perquè existeix, efectivament, una Bellesa per la qual totes les coses són belles.»

"Hipias Major"

34

La dialèctica

«-Sens dubte, doncs -vaig dir jo-, el mètode dialèctic és l'únic que avança per aquest camí, eliminant les hipòtesis, cap al mateix principi per tal d'afermar-s'hi, i l'ull de l'ànima, que està realment enfonsat en una mena de bàrbar fangar, l'arrossega suaument i l'eleva cap a dalt, tot emprant com a auxiliars i assistents les arts que hem esmentat, les quals molts cops hem anomenat ciències per culpa del costum, però que els escau un altre nom, més clar que "opinió", i més obscur que "ciència". Abans l'hem definit com "pensament discursiu"; cal que no hi hagi, però, segons em sembla a mi, controvèrsia sobre un nom entre aquells que tenen al davant qüestions tan importants per esbrinar com ara nosaltres.»

República.

«Ara -digué-, intenta de prestar-me atenció. Perquè aquell qui ha estat guiat fins aquí i instruït en els afers de l'amor i ha contemplat ordenadament les coses belles i en la forma deguda, quan s'apropi ja al terme de la iniciació amorosa contemplarà, de sobte, alguna cosa d'una naturalesa meravellosament bella; allò, sòcrates, allò per amor de què, justament, hem sofert tantes fatigues fins ara! De primer, existeix sempre, no neix ni mor, ni augmenta ni minva; després, no és en una part bell i en una altra lleig, ni en un moment sí i en un altre no...;sinó com una forma única que és sempre per si mateixa i en ella mateixa, mentre que les altres coses belles participen d'aquesta bellesa d'una manera tal, que el fet que les altres neixin i morin, a ella, en res no l'afecta, ni, per això, és més ni menys.»

"El Convit"

«Quan algú, doncs, partint d'aquestes realitats, s'eleva mitjançant el recte ús de l'amor entre nois, i comença a albirar aquella bellesa, podríem dir que gairebé ja arriba a terme. Perquè aquest és, justament, el recte camí per arribar-hi o per ser-hi conduït per un altre; començant per les coses belles d'aquest món i tenint per nord aquella bellesa, cal elevar-se sense parar, com si ens servíssim de graons: d'un sol cos bell a dos, de dos a tots els cossos bells, d'aquests als bells comportaments, després a les belles ciències, fins a assolir, partint d'aquestes, aquella ciència que no és més que la ciència de la bellesa que et deia i, finalment, conèixer allò que és bell per si mateix.»

"El Convit"

«-Afirma, doncs, que el que forneix d'autenticitat els objectes coneguts i que confereix a qui coneix aquesta seva capacitat és la idea del Bé, causant de la ciència i de la veritat, en la mesura que són conegudes, i per molt bells que siguin tots dos, el coneixement i la veritat, si consideres aquesta idea del Bé com alguna cosa encara més bella, la consideraràs encertadament; i, tal com és correcte de considerar que la llum i la vista són semblants al sol, però no és correcte de considerar que són el sol mateix, pel que fa a la ciència i a la veritat, és correcte considerar aquí aquestes dues semblants al Bé, però no fóra correcte considerar a capde les dues com el Bé mateix, la naturalesa del qual ha de ser encara més preuada.»

"La República".

35

«El món que percebem pels sentits és una còpia d'un altre món, dit el món de les idees, on hi ha els models perfectes, Universals i únics de tot allò que hi ha al món intel.ligible. Aquest segon món és el que dóna existència i intel.ligibilitat al món sensible.»

"Timeu"

Fedre 246 b i ss.:«.....Posem que l'ànima s'assembla a una força que té congènitament un parell de cavalls alats i l'auriga. Tots els cavalls i els aurigues dels déus són bons i de bona nissaga, però els dels altres presenten una mescla. Pel que fa a nosaltres, en primer lloc el conductor mena una biga; dels cavalls, un és bell i bo i és fill d'altres iguals; l'altre els és contrari i fill de pares també oposats. O sigui que conduir-nos a nosaltres és cosa necessàriament dura i difícil. Ara provarem d'aclarir d'on vénen al vivent les denominacions de mortal i d'immortal. Tot el que és ànima governa tot allò inanimat i recorre tot el cel i a tot arreu pren figures diverses. Si és perfecte i alada, vola per les altures i governa tot l'univers; la que haperdut les ales dóna voltes fins que s'agafa a quelcom dur, s'hi estableix i pren un cos de terra que semblarà que es mou a si mateix per la força d'aquella. El conjunt s'anomena vivent, ànimai cos enganxat, i això rep el nom de mortal. El nom d'immortal, no hi ha una paraula per definir-lo, però sense haver vist mai un déu i sense haver-lo entès a bastament suposem un vivent immortal, amb cos i ànima originats i units per tota l'eternitat. Però això, que sigui i que s'expliqui com el déu vulgui; nosaltres ens plantejarem la causa de la pèrdua de les ales, què faque a l'ànima li caiguin. S'explica com segueix.

XXVI. La força de l'ala és per naturalesa aixecar cap amunt entre el cel i la terra allò que pesa, cap al lloc on viu el llinatge dels déus. De tot allò que, com sigui, es relaciona amb el cos, l'ànima participa el màxim possible del que és diví. Això és bell, savi, bo, i ho són totes les coses per l'estil, i això nodreix i fa créixer principalment el plomatge de l'ànima, que contràriament, quan frega el que és dolent i vergonyós i oposat a aquelles qualitats, aleshores s'esvaeix i es dissol. I el gran senyor dels cels, Zeus, que mena un carro alat, encapçala un seguici, ho ordena tot i té cura de tot. I el segueix l'exèrcit dels déus i dels semidéus ordenats en onze parts. Perquè, dels déus, roman al palau Hèstia tota sola, els altres que compten amb en el nombre dels dotze, manen disposats cadascun en l'ordre que els ha correspost. Dins el cel hi ha panorames i rutes felicíssimes recorregudes pel llinatge dels déus feliços, i cadascun dels quals fa el que li pertoca. El seguici dels déus el segueix el qui vol i pot, perquè l'enveja queda fora d'aquest esbart diví. I aleshores, sempre que van a un banquet o a una festa s'enfilen per la rosta volta del cel fins dalt de tot, camí que els carros dels déus, fàcils de menar i amb gran estabilitat, fan sense cap complicació, però els altres amb prou feines, perquè el cavall afectat per la roïnesa si no ha estat ben educat pels seus aurigues és feixuc i molesta tot estirant cap a terra. I d'aquí n'esdevé a l'ànima una pena i una lluita suprema. Les que anomenem immortals quan han atès el cim surten i es deturen a l'esquena del cel; dretes, la rotació se les emporta, i elles contemplen el que hi ha més enllà d'aquest cel.

XXVII. I aquest lloc més enllà del cel cap poeta dels d'aquí no l'ha cantat mai ni el cantarà d'unamanera condigna, i és així perquè cal que gosem dir la veritat, principalment quan el qui parla tracta d'ella, l'essència, el ser de la qual és realment el ser; és incolora, desdibuixada i intangible, i l'auriga de l'ànima només la pot veure amb la raó; entorn d'aquest coneixement hi ha la mena de saviesa veritable. Doncs bé, aquesta mena de coneixement ocupa el lloc d'enllà del cel. Per tant, tal com el coneixement del ser diví es nodreix de seny i de saber pur amb cognició incontaminada, també el de tota ànima que s'afanyi per rebre el que li convé: veu per un temps el ser i se n'alegra, contempla la veritat, se'n nodreix i resta satisfeta fins que en el cercle la rotació la retorna al punt d'origen. I en aquesta rotació contempla la justícia en si, contempla la prudència en si, contempla el coneixement en si ("nous"), no aquell que comporta una gènesi, ni el que d'alguna manera és divers, el que nosaltres anomenem ens, no, sinó aquell que és coneixement del ser en essència. I després d'haver contemplat igualment i d'haver-se'n nodrit, els altres éssers en si, davalla de nou a la part baixa del cel. I en arribar-hi, l'auriga lliga els cavalls a la menjadora i els aboca ambrosia per menjar i nèctar per beure.

36

XXVIII. I aquesta és la vida dels déus. De les altres ànimes, la que ha seguit més bé al déu i se li assembla més ha aixecat mirant el lloc exterior el cap de l'auriga, que ha estat dut uns moments per la rotació, però contorbada pels cavalls, amb prou feines si ha pogut contemplar els éssers, perquè aquí cau i allà s'aixeca, i violentada pels cavalls ha vist unes coses i altres no. I totes les restants tenen un fort afany per seguir cap amunt, però hi fracassen, i rodolen avall, es trepitgen i s'empentegen, perquè cadascuna pugna per avançar la que té al davant. Esprodueix, doncs, un tumult una baralla i unes suades enormes, i per la malaptesa dels aurigues moltes flaquegen, i moltes ales de moltes ànimes hi queden esguerrades; totes hi sofreixen grans penalitats, i se'n van sense haver atès la visió del ser; quan ja han marxat utilitzen per aliment l'opinió. El gran afany per veure on és la planura de la veritat es deu al fet que el nodriment indicat per a la part millor de l'ànima resulta que ve d'aquell prat, i la naturalesa de l'ala -l'ala alleugereix l'ànima- també s'alimenta d'aquí. La llei d'Adrastea és la següent: tota ànima que es torni companya del déu i reïxi a veure quelcom de veritat roman indemne fins a lavolta següent, i si aconsegueix d'anar-ho repetint ja serà sense dany per sempre. Però quan una ànima no se'n surt, no segueix i no veu res, l'atrapa la desgràcia en forma d'oblit ("lethé"), s'omple de mal i s'afeixuga atuïda, perd les ales i cau a terra.»

Fedre 249 d: «...sempre que aquí algú veu una cosa bella recorda la bellesa essencial, això li fasortir ales, i ja alat malda per envolar-se, però inutilment. Com un ocell mira enlaire, descura lescoses de baix, i aleshores l'acusen de foll, però aquesta és l'alienació suprema entre les supremes, tant pel qui la té com per qui en participa. Pel fet que el qui la comparteix és amorós de coses belles, aquest tal s'anomena enamorat. Tal com ja hem dit, tota ànima d'home ha vist,naturalment, els ens, altrament no s'hauria introduït en tal vivent. Però recordar els ens a partir de coses d'aquí no és fàcil per a qualsevol ànima, ni per a les que van veure només fugaçment el d'enllà del cel, ni per a les que, quan van haver caigut aquí van tenir la desgràcia d'ensopegar males companyies que les tombaren a la injustícia i al fet que les posseís l'oblit de tot el sagrat que allà havien vist ("lethé oon toté eidov ieroon echein"). En resten certament algunes que tenen un record suficient: aquestes, cada vegada que veuen una cosa semblanta les d'allà queden com esbalaïdes, i ja no estan més en elles; què és el que els passa, no ho saben perquè la seva percepció és insuficient. De la justícia, doncs, i de la prudència i de totes les altres coses honorables per a les ànimes no hi ha cap replandor en allò que s'hi assembla d'aquí, sinó que és per uns òrgans opcacs que alguns, no gaires ("oligoi"), que van a les imatges que veuen el llinatge de la reproducció. Abans es veia una bellesa resplendent quan contemplàvem, nosaltres formant el seguici de Zeus, altres el d'altres déus, amb el cor de benaurats la visió divina, admirable, i acomplíem, dels ritus, aquell que és lícit anomenar el mésfeliç, que celebràvem amb tota la nostra plenitud i sense sofrir els mals que en els temps posteriors ens ha esperat; érem uns iniciats en aparicions íntegres, simples, plàcides i felices, i ho vèiem en llum pura perquè érem purs i no marcats per això que duem amunt i avall i que anomenem cos, subjectes ara a ell com una ostra.

XXXI (...) Pel que fa a la bellesa, tal com ja hem dit, la seva essència fulgia entre les altres; en arribar aquí. l'hem trobada que llampava fortament pel sentit més clar dels que posseïm. Perquè la vista és el sentit més agut dels que hi ha en el cos, pel quel certament la saviesa no és vista -ens encendria uns amors terribles si fos accessible a la vista i ens proporcionés una figura clara d'ella mateixa- ni tampoc les altres coses dignes d'amor. Només a la bellesa ha correspost aquest destí, ser allò més amable. L'home fa temps iniciat o l'home corromput no és portat ràpidament d'aquí cap allà, cap a la bellesa en si, i mira aquí el que duu aquest nom, no ho mira amb respecte sinó que es lliura al plaer com un animal de quatre potes, prova de cobrir i de fer fills, amb un tracte superb no tem ni li fa vergonya cercar plaers contra naturalesa. En canvi, el recent iniciat que va contemplar moltes coses d'aquelles, cada vegada que veu un rostre de figura divina o la silueta d'un cos que recorda la bellesa, primer s'esgarrifa i li sobrevé alguna d'aquelles angúnies, després s'ho mira i ho venera com un déu (....). Aquesta passió de la qual parlo, els homes l'anomenen amor ("eros").»

"Fedre"

37

«LLevat que els filòsofs regnin en els Estats, o els qui ara són anomenats reis i governants filosofin de manera genuïna i adequada, i que coincideixin en una mateixa persona el poder polític i la filosofia, i que es prohibeixi rigorosament que marxin separadament per cada un d'aquests camins les múltiples natures que actualment ho fan així, no hi haurà, estimat Glaucó, fi dels mals per als Estats ni tampoc, em sembla, en la raça dels homes; tampoc abans d'això no s'esdevindrà, en la mesura del possible, ni veurà la llum del sol, l'organització política que ara acabem de descriure. Això és el que des de fa una estona vacil.lo a dir, perquè veia que erauna manera de parlar controvertida; i és difícil d'advertir que no hi ha cap més manera d'ésser feliç, tant en la vida privada com en la pública.»

"República"

«A mi em sembla que el que significa aquesta dita (ser amo de si mateix) és que en un mateix individu, en las seva ànima, hi ha quelcom més bo i quelcom més dolent; sempre que per naturalesa allò bo domina allò dolent, "ser amo de si mateix" indica això, i és un elogi. Però quan per una mala formació o una mala companyia allò bo és dominat per una qualitat superior de mal, i queda rebaixat, tal cosa és menyspreada com un ultratge; el qui és així és titllat d'inferior a si mateix, i d'incontinent.»

República.,430e-431b

«No podem posar fi als mals. Sempre hi haurà alguna cosa contrària al bé; serà, però, quelcomque no s'asseurà com en un seti en l'estança dels déus, sinó que rondarà irremisiblement la naturalesa mortal i l'indret on habita. Això ens fa veure clarament que ens cal fugir, enlairant-nos per sobre d'aquest món, tan aviat com ens sigui possible. I aquesta fugida que diem no és res més que una assimilació de la naturalesa divina, en quant ens és possible; assimilació que aconseguirem sobretot si, amb l'exercici de la intel.ligència, assolim la justícia i la santedat.»

Teetet, 176a.

Model d’examen. Text per comentar: PLATÓ, Teetet, 166 d.

“Jo afirmo, en efecte, que la veritat és tal com ja ho he escrit: cadascun de nosaltres ésmesura de les coses que són i de les que no; de mil maneres un home es diferenciad’un altre, i és per això mateix que unes coses són i apareixen d’una manera a un id’una manera a un altre. Perquè jo negui la saviesa i l’home savi, n’hi falta molt, malgratque jo anomeno savi aquell qui, canviant a algú de nosaltres a qui certes cosesapareixen i són dolentes, aconsegueix de fer que aquestes mateixes coses apareguin isiguin bones.”

(PLATÓ, Teetet, 166 d).

1. Resum: Indica quin és el problema filosòfic que es planteja en el text i explica, enparaules teves, quina és la postura de l’autor respecte a aquest problema.

2. Definició. Defineix, breument, el significat en el text, de les següents expressions:a)“nosaltres som la mesura de les coses que són i de les que no”; b) “l’home savi”.

3. Comentari del text: Què vol dir ser “savi” a l’Atenes del segle IV i V aC.? Explica laposició de Sòcrates respecte el saber. Què vol dir l’expressió « cadascun de nosaltres ésmesura de les coses que són i de les que no són»?

38

RESPOSTES (orientatives) al text de PLATÓ, Teetet, 166 d.

“Jo afirmo, en efecte, que la veritat és tal com ja ho he escrit: cadascun de nosaltres ésmesura de les coses que són i de les que no; de mil maneres un home es diferenciad’un altre, i és per això mateix que unes coses són i apareixen d’una manera a un id’una manera a un altre. Perquè jo negui la saviesa i l’home savi, n’hi falta molt, malgratque jo anomeno savi aquell qui, canviant a algú de nosaltres a qui certes cosesapareixen i són dolentes, aconsegueix de fer que aquestes mateixes coses apareguin isiguin bones.”

(PLATÓ, Teetet, 166 d).

1.- Resum. Indica quin és el problema filosòfic que es planteja en el text i exposa, enparaules teves, quina és la postura de l’autor respecte a aquest problema.

1. Resum. Aquest text fa referència a la doctrina relativista del sofista Protàgores i ve adesqualificar qualsevol pretensió d’assolir veritats permanents i universals. Aquestaconcepció s’emmarca en el context sociocultural de l’Atenes de la primera sofística,presidida pel gir humanista (segle V aC.). En les obres Plató, i aquest text és un bonexemple, es poden observar les diferents opinions que circulaven per la polis sobre lapreocupació per la vida política, la moral i el saber. Així, mentre Sòcrates volia trobardefinicions universalment vàlides dels conceptes i defensa l’objectivitat del coneixement ide l’ètica, els sofistes s’inclinaven pel relativisme i per l’escepticisme. El problema filosòficque planteja el text és si la saviesa s’identifica amb un saber objectiu o si, pel contrari, elque anomenem savi és aquell que reconeix la relativitat dels criteris.

2.a) Defineix, breument, el significat en el text, de la següent expressió: “nosaltres som lamesura de les coses que són i de les que no”.

L’expressió cadascun de nosaltres fa referència a la col·lectivitat humana. Segonsaquesta sentència de Protàgores, no hi ha res absolut ni universal (no hi ha capconeixement vàlid, ni principis moral objectius ni criteris polítics estables). Tot és relatiu idepèn dels pactes i acords que s’estableixen segons les necessitats socials del moment..

2.b) Defineix, breument, el significat en el text, de la següent expressió: “l’home savi”.

El savi, segons el text, és aquell que sap imposar el seu criteri. L’home savi escaracteritza precisament per la capacitat de persuadir al seu auditori que allò que per a unsapareix com a vertader o bo, per a altres és fals o dolent.

3. Comentari del text: Què vol dir ser “savi” a l’Atenes del segle IV i V aC.? Explica laposició de Sòcrates respecte el saber.

3. Comentari del text. La figura del savi esmentada en el text es caracteritza precisamentper la capacitat de fer palès al seu auditori que allò que per a uns apareix com a vertader obo, per a altres és fals o dolent i, per tant, la saviesa comporta el relativisme. El savi,segons el text, és aquell que sap imposar el seu criteri. D’aquesta manera, s’obre la portaa que el savi assenyali què és el més útil i convenient en cada moment per a cadascú.

Aquesta concepció del saber, compartida dels sofistes, contrasta amb la defensada perSòcrates. Així, Sòcrates rebutja el relativisme (no hi ha criteris absoluts) i l’escepticisme(no existeix la veritat objectiva) i orienta la seva filosofia a la recerca de definicions

39

universalment vàlides de conceptes per així conferir valor objectiu al saber, a la moral i a lajustícia.

Val a dir que, el terme “sofista” designava el savi, el mestre en saber i, de fet, els sofistestenen un paper molt positiu en l’educació –fins aleshores el saber havia estat patrimoniexclusiu d’una exigua minoria– i en la preparació per la lluita discursiva a l’àgora (plaçapública), des del pressupòsit que “l’areté”, l’excel·lència humana, es pot ensenyar.D’aquesta forma, els sofistes van complir una funció social: preparar el ciutadà perparticipar en la vida política.

En contrast amb els sofistes, Sòcrates afirma que ell és l’únic en saber que justament nosap res –docta ignorància- com a requisit previ a l’aplicació del seu mètode del diàleginterrogatiu que, en els seus tres moments d’ironia, maièutica i exhortació vol guiarl’interlocutor mitjançant preguntes vers la veritat. Ell compara el seu art amb el de lesllevadores, l’ofici de la seva mare, les quals mitjançant les seves pràctiques faciliten queles mares infantin sense dificultat. De manera anàloga, Sòcrates aconsegueix queemergeixi a la consciència el saber aturat en la interioritat de cadascú.

A més, Sòcrates, lluny del que ell considera com a improductiva lluita retòrica dels sofistesa la plaça pública, postula una concepció del saber qualitativament distinta a la versióescèptica de la sofística i, així, afirma que el saber autèntic, el saber que és universalmentvàlid i objectiu, és d’extrema utilitat, en la mesura que aquest saber és el referentimprescindible des d’un punt de vista pràctic perquè comporta la virtut i per tant, obre lapossibilitat de dur la justícia a les persones i a la polis.

Segons Sòcrates, qui coneix el que és recte, actuarà amb rectitud. Aquesta actitud derecerca és, per a Sòcrates, molt necessària en la turbulenta Atenes de l’època. Allò que dedebò ens fa millorar no és l’aprenentatge retòric dels discursos dels sofistes ni les sevesestratègies persuasives, sinó l’esforç individual per arribar a un saber vertader que noméses troba amb un diàleg amb la nostra pròpia ànima.

En aquest sentit es coneix amb el nom d’intel·lectualisme moral la identificació socràticaentre saber i virtut d’una banda, i maldat i ignorància de l’altra. És força coneguda lamàxima socràtica que ens anima a conèixer-nos a nosaltres mateixos; això suposa quecadascú pot obtenir el saber autèntic a partir del seu propi examen racional.

Per Sòcrates, la raó, el do humà més excel·lent, proporciona el saber i comporta la virtut,el coneixement del bé i l’autèntica felicitat. Saber implica saber allò correcte, allò just, allòbo. Fent-se savi, l’ésser humà esdevé virtuós. La virtut apareix com a producte d’un esforçpersonal, d’una reflexió amb allò que la nostra ànima accepta. Així, la funció de la filosofiaés dirigir racionalment la vida tenint cura d’allò humà més noble: l’ànima.

El saber objectiu de Sòcrates serveix per a posar les bases d’una ètica objectiva iautònoma i que està en el nostre interior. És una ètica objectiva perquè suposadamenttothom arriba al mateix saber vertader si usa adequadament la seva racionalitat. És unaètica autònoma perquè cadascú pot fundar la seva conducta en el seu bé, tanmateixidèntic en tothom i sense apel·lar a res distint de la pròpia racionalitat per a justificar l’accióhumana.

La tesi del text, referent al fet que l’ésser humà és la mesura de totes les coses, serveixper a justificar la coexistència de visions diferents de les coses sensibles i de concepcionsdiferents sobre una mateixa realitat. En aquest sentit, és possible que la dialècticaheraclitiana que afirma que la lluita de contraris i el perpetu fluir de les coses hagi influït enProtàgores, per bé que l’interès d’aquest sofista se centra en els temes de la ciutat.

40

Comparació:

SOFISTES SÒCRATES

SOBRE EL CONEIXEMENT

Són escèptics, afirmen que els éssers humans no poden conèixer la realitat última de la naturalesa.

Són subjectivistes i relativistes, consideren igualment vertaderes totes les opinions individuals. “L’home és la mesura de totes les coses” diu Protàgoras. No hi ha un coneixement estable ni permanent.

Són sensistes, pensen que és impossible el coneixement més enllà de les aparences sensibles.

Tampoc l’interessa el coneixement natural però sí el de l’ésser humà: “Coneix-te a tu mateix”.

Cerca el coneixement d’un concepte universal, objectiu i innat. Cerca la definició universal de les virtuts, com a resultat del diàleg que rebutja la veritat aparent i estimula la ment en la recerca de la autèntica veritat. El saber productiu o tècnicés model del saber moral (areté).

SOBRE L’ÈTICA

Oposen Naturalesa (Physis) y Convenció (nomos). Les normes morals són convencionals i relatives. No hi ha normes universals

La virtut, especialment la capacitat social i la habilitat política, es poden ensenyar i s'aprèn perla pràctica

La virtut (areté) no pot consistir, com diuen els sofistes, en l’èxit social i polític. No és quelcom extern sinó una riquesa interior. És necessari posar-se de acord sobre el que Bé i la virtut, perquè qui coneix el Bé actuarà sempre d’acord amb aquesta norma.Intel·lectualisme moral.

SOBRE EL MÈTODE I LES FORMES

Són estrangers que es desplacen de ciutat en ciutat educant als joves. En general, van difondre els principis democràtics.Cobren pels seus ensenyaments.

El seu mètode es basa en la controvèrsia o argumentació destinada a destruir la tesi de l’adversari, amb independència de la veritat o falsedat de les seves raons. Utilitzen un procediment inductiu, amb dades e informacions per tal de derivar conclusions pràctiques.

Són enciclopedistes. Tots els coneixements, especialment els antropològics, històrics i lingüístics, són útils per a la seva paideia. És el primer intent de professionalitzar l’ensenyamentutilitzant tècniques pedagògiques específiques.

És ciutadà d’ Atenes i no abandona la seva ciutat.

No cobra pels seus ensenyaments i no accepta que se’l consideri mestre de ningú. “Tan sols sé que no sé res”.

El seu mètode es basa en interrogar la gent per tal de trobar entre tots la veritat. Ironia i Maièutica. La Maièutica és l’art de donar llum, és a dir, d’ajudar a treure la veritat de dins nostre.

Sòcrates se’l considera el creador de l’ètica, ja que és el primer en investigar sobre el Bé, la Virtut, la Justícia. La Raó, si està guiada por la recerca de la veritat universal i actua d’acord amb la seva pròpia consciència, ens empenya necessàriament al Bé. Intel·lectualisme moral.

41

Recursos per a estudiar els continguts de la matèria d'Història de la Filosofia:

a) “FiloSelectivitat” de Lluna Pineda

b) “Filosofia a través de textos” de Manel Codina

c) “Apunts Jota'O” de Javier Ortiz

d) “Filosofia i pensament” de Ramón Alcoberro

e) “Dossier Història de la Filosofia” [pdf] del professor J.Ortiz.

Estructura de l’examen. La prova parteix d'un text d'un filòsof i proposa quel'estudiant faci una redacció guiada per una sèrie de preguntes relacionades amb eltext. Pretén avaluar, primer de tot, la maduresa de l'alumne i, en segon lloc, elsconeixements més bàsics adquirits en l'assignatura cursada durant el batxillerat.

Les preguntes de la prova tindran les característiques següents:

11) Explicar breument la idea principal del text. (2 punts)

12) Explicar breument el significat d' algunes expressions del text. (1 punt)

13) Explicar les raons de l'autor a favor d'una tesi bàsica del text: per explicaraquestes raons, s'haurà de fer referència als aspectes pertinents depensament de l'autor, encara que no siguin explícitament expressats en eltext. (3 punts)

14) Comparar un concepte important en el pensament de l'autor (vinculat ambles idees del text) amb un altre, que pot ser d'un autor diferent. (2 punts)

15) Fer una avaluació raonada i personal sobre alguna de les tesis defensadesen el text. (2 punts)

Criteris específics d’avaluació de la prova de filosofia

1. Primera pregunta:Explicar breument el contingut del text. (2 punts).

Cal que aquí l’alumne faci un breu resum d’allò més important que diu el text. Cal quel’alumne mostri que sap identificar quines són les idees principals del text, i quina ésl’estructura argumentativa bàsica del text. L’objectiu de la pregunta és detectar el grau decomprensió del text. La resposta no cal que demostri que l’alumne coneix els detalls de lafilosofia de l’autor. És important, però, que l'alumne no es limiti a enunciar idees sinó quemostri una mínima comprensió de l'estructura argumentativa del text.

2. Segona pregunta:Explicar el significat, en el text, de termes o expressions. (1 punt)

Es tracta que l’alumne mostri que ha entès quin és el significat que el terme o expressió téper a l’autor en el text. Aquest significat pot coincidir amb el significat habitual quegeneralment té el terme, o pot ser que tingui un significat particular o tècnic que l’alumne hade saber identificar.

3. Tercera pregunta:Explicar les raons de l'autor a favor d'una tesi. (3 punts)

42

http://www.xtec.es/~jortiz15/manualestudiantsegonbatx.pdf

http://www.alcoberro.info/index.htm

http://www.xtec.cat/~jortiz15/

http://www.xtec.cat/~mcodina3/filosofia.htm

http://www.filoselectivitat.cat/

Aquesta pregunta busca avaluar si l'alumne entén suficientment cert aspecte important delpensament de l'autor. Per a fer això es requereix que l'alumne sigui capaç d'explicar comcerta afirmació es justifica dins del marc de les propostes filosòfiques de l'autor. Encara quel'enunciat indiqui que cal referir-se al pensament de l'autor, s'haurà de tenir present que elque es demana no és una exposició general del seu pensament. Només es tindran en compteles idees que siguin pertinents per a la afirmació que es vol explicar i les raons per les qualsaquestes idees expliquen l'afirmació.

Aquesta pregunta no busca avaluar si l'alumne és capaç de repetir una descripció generalsobre certs aspectes del pensament de l'autor (que l'alumne pot simplement haver après dememòria), sinó que busca avaluar si l'alumne ha entès aquests aspectes del pensament del'autor. Un bon examen serà aquell que trobi el paper que l'afirmació particular juga en elconjunt del pensament del filòsof. Una exposició general i correcta del pensament de l'autorpot no respondre el que es demana si no explica com el pensament general de l'autorjustifica la tesi particular que és objecte de la pregunta.

És absolutament essencial i imprescindible, doncs, que en la resposta a aquesta preguntal'estudiant faci referència a l'afirmació de l'autor que és objecte de la pregunta: la resposta aaquesta pregunta ha d'explicar com aquesta afirmació particular encaixa i es justifica dinsdel pensament general de l'autor.

4. Quarta pregunta:Comparar un concepte o idea del text amb un altre. (2 punts).

S'ha de tenir en compte:a. La identificació adequada i precisa dels dos termes (dues concepcions d'un problema o dosconceptes diferents) de la comparació demanada.b. El contrast pertinent dels dos termes de la comparació que es demana.

En qualsevol cas: l'alumne és lliure de triar fer una caracterització de les dues concepcions oidees de manera prèvia i independentment a la comparació, o fer-ne la caracteritzacióimplícita en termes de les diferències mútues. També pot escollir fer una caracteritzacióprèvia d'una de les dues concepcions –qualsevol d'elles- i descriure l'altra per contrast.L'estratègia escollida no pot afectar l'avaluació. Per tant, l'enunciat exacte de la preguntas'ha d'entendre que no posa restriccions a aquesta llibertat en la resposta. Ara bé, ésimprescindible per a respondre adequadament aquesta pregunta que l'alumne faci, ja siguide forma explícita o implícita, una comparació.

5. Cinquena pregunta:Consideració raonada a favor o en contra d'una tesi. (2 punts).

Es tracta d'avaluar una tesi que estarà relacionada amb la temàtica que es discuteix en eltext. L'estudiant ha d'intentar justificar la seva postura a favor o en contra de la tesi tot fent-ne una valoració personal (la resposta de l'estudiant pot també, és clar, consistir en explicar,de forma raonada, perquè de fet no està ni a favor ni en contra de la tesi).

No es demana, doncs, que l'estudiant expliqui què és el que ell creu que pensaria l'autor deltext sobre aquesta tesi, sinó que es tracta que l'estudiant faci l'esforç d'argumentar d'unaforma personal, clara i coherent a favor o en contra de la tesi. S'haurà de valorar només:

a. El grau de comprensió que es demostri sobre la tesi a discutir i la coherència de les raonsper les quals podria ser versemblantb. La coherència i pertinència de les possibles raons que es puguin donar contra la tesi.

Si l'alumne decideix raonar a favor de la tesi, no cal que insisteixi explícitament en raonscontràries: això implica que no es poden avaluar separadament els aspectes (a) i (b). Es potdonar la màxima qualificació, doncs, si una resposta defensa la tesi tot esmentantcoherentment raons que siguin pertinents. D'altra banda, l'acord del corrector amb la tesidefensada no pot tenir-se en compte, ni tampoc el fet que l'alumne ignori fets o argumentshistòricament importants.

43

prova trimestral: què cal saber?€¦ · prova trimestral: què cal saber? tema 2: sofistes i...

Documents