temps i espais de memòria - memorial...

Temps i espais de memòriaNúm. 01 \ Desembre de 2013

La mirada d’Antoni Segura i Mercedes García Arán Entrevista amb Pere Portabella

La transició democràtica a Catalunya

Passat i present amb Mary Nash, Carme Molinero, José Luís Martín Ramos, Emili Ferrando, Francesc-Marc Àlvaro i Juan José del Águila

Temps i espais de memòria. Revista digital del Memorial Democràtic. Núm 1 (Desembre 2013)

Temps i espais de memòria. Revista digital del Memorial Democràtic. Núm.1 (Desembre 2013)

Director: Jordi Palou-Loverdos

Coordinador Ricard Conesa Sánchez

Consell de redacció: Josep Calvet Bellera

Gerard Corbella López

Oriol Dueñas Iturbe

Consell editorial: Membres del Consell assessor del Memorial Democràtic:

Mariona Bruzzo Llaberia (Filmoteca de Catalunya)

Josep Cruanyes Tor (Institut d’Estudis Catalans)

Borja de Riquer Permanyer (Universitat Autònoma de Barcelona)

Joaquim Albareda Salvadó (Universitat Pompeu Fabra)

Conxita Mir Curcó (Universitat de Lleida)

Joaquim M. Puigvert Solà (Universitat de Girona)

Antoni Roca Rosell (Universitat Politècnica de Catalunya)

Antoni Segura Mas (Universitat de Barcelona)

Joan M. Thomàs Andreu (Universitat Rovira i Virgili)

Miquel Treserras Majó (Consell Interuniversitari de Catalunya)

Documentació fotogràfica: Eugènia Peña Martí

Disseny: Dídac Ramírez Combalia

Correcció textos: Serveis Lingüístics del Departament de Governació i Relacions Institucionals

Traducció de textos: L’Apòstrof, sccl.

Barcelona, desembre 2013

DL: B.1674-2014 ISSN: 2339-806X

© dels textos, els seus autors. © de les imatges, els seus titulars.

Memorial Democràtic de la Generalitat de Catalunya C/de la Tapineria 10, 4º planta 08002 Barcelona

1


Índex

Salutació 2

Editorial 3

La mirada 4Moviments socials, transició democràtica i canvi polític. Antoni Segura 5

La justícia universal com a instrument de la justícia transicional. Mercedes Garcia Arán 18

L’entrevista 26Pere Portabella 27

Passat i pressent 28Julián Grimau, crim d’estat. Juan José del Águila Torres 28

El Tribunal de Orden Público i la repressió política, un fonament de la dictadura. Carme Molinero 32

Cinquanta anys de les declaracions de l’abat Escarré a Le Monde. Emili Ferrando 36

El moviment social del feminisme i la consecució de drets a la Transició. Mary Nash 40

Una faula menys feliç. Francesc-Marc Álvaro 45

La Barcelona dels tres governs. José Luís Martín Ramos 48

Espais de Memòria 53El Memorial de l’Exèrcit Popular de Pujalt. 53

El Memorial del Camp de Ribesaltes. 54

Diàlegs de Memoria 56

Ressenyes 58Audiovisuals 58

Expocicions 59

Llibres 60

Memorial 2013 64

Resums 68

2

Memorial Democràtic Temps i espais de memòria

Ens trobem en uns moments en els quals, més que mai, és important fer memòria. Els fets del passat ens han d’ajudar a comprendre el present i a no cometre els errors anteriors en el futur. Per aquesta raó és tan important la tasca que realitza, dia a dia, el Memorial Democràtic de la Generalitat de Catalunya.

Donem la benvinguda a una nova publicació pe-riòdica: la revista electrònica Temps i Espais de Memòria. El Memorial Democràtic es dota d’una nova eina per donar a conèixer memòries plurals i difondre el nostre passat. Una nova mostra del compromís que té el govern de Catalunya amb la memòria del nostre país i, especialment, amb la memòria dels seus ciutadans i ciutadanes. Un compromís que no és només de present, sinó que també cerca homenatjar a tots aquells homes i do-nes que lluitaren per les llibertats democràtiques, patiren els horrors de la guerra, el llarg exili, les atrocitats del nazisme i la llarga nit de la dictadura franquista. Perquè el seu relat no quedi a l’oblit.

Tot plegat segueix la línia que ha impulsat darre-rament el Memorial Democràtic en homenatjar a les víctimes i supervivents dels bombardeigs de la Guerra Civil, així com els impulsors de les llibertats durant els anys de la transició a la democràcia.

Però la revista Temps i Espais de Memòria també vol ser un instrument per a les noves generacions. Aprofitant les noves tecnologies, aquesta publica-ció vol ser una eina per mostrar als joves no només la història més recent del nostre país, sinó també els sacrificis que moltes persones van fer per de-fensar les llibertats col·lectives i individuals, donant el millor d’elles mateixes en favor de la polis. Un fet, aquest darrer, que hem de tenir sempre pre-sent i no podem oblidar. Tal com deia l’escriptora Montserrat Roig: “La democràcia no s’aprèn al Parlament, sinó a casa. Ser demòcrata no és una actitud política, sinó una actitud davant la vida”.

Salutació

Joana OrtegaVicepresidenta del Govern de la Generalitat de Catalunya Presidenta del Memorial Democràtic

Temps i espais de memòria

2

3


Amb Temps i Espais de Memòria obrim un nou canal de difusió i de diàleg entre la ciutadania i el Memorial Democràtic de la Generalitat de Catalunya. Aquest és un projecte en evolució i que l’ús de les noves tecnologies ens permetrà anar transformant en funció tant de les neces-sitats dels lectors com de la mateixa institució pública. Tanmateix, aquesta nova revista digital té una vocació de continuïtat i perdurabilitat que respon a un dels seus objectius: esdevenir un re-ferent cultural sobre el treball, estudi i intercanvi d’idees sobre les memòries democràtiques del país. Aquesta nova plataforma digital pretén ser, igualment, un instrument de divulgació i socia-lització del coneixement històric, que apropi la reflexió acadèmica i memorial a la ciutadania de la mà dels seus protagonistes i dels millors especialistes. La banalització dels termes, dels debats històrics i memorials que estem presen-ciant darrerament és un contrapunt a la preten-sió de rigor, integritat i exigència que ens hem marcat amb aquesta publicació. El repte que es planteja el Memorial Democràtic amb aquesta publicació és el de la seva contribució fèrtil a l’alétheia, això és, el descobriment d’allò que resta ocult o ha estat deliberadament ocultat. Un descobriment que permeti el coneixement, la reflexió i el diàleg, des de la diversitat, la pre-cisió, l’equitat i el respecte, i que permeti tam-bé una mirada al més completa i aprofundida possible.

Tot prenent en consideració que el Memorial Democràtic ha dedicat bona part dels seus esforços al projecte central Catalunya en Transició, era previsible que encetéssim aquest primer número amb un article dedicat als movi-ments socials i la transició a Catalunya, escrit per Antoni Segura, que tantes claus ens apor-ta per entendre la situació actual; o l’article de

Mercedes García Arán, dedicat a l’actualitat de la investigació judicial de conformitat amb el principi de justícia universal per part dels tri-bunals argentins dels crims de la Guerra Civil i el franquisme, amb la qual es vol defugir el mur fins ara infranquejable que ha esdevingut la Llei d’amnistia aprovada l’any 1977. Un dels avantatges que ens proporcionen les noves tecnologies és justament el fàcil accés als au-diovisuals i en aquest cas, fent ús d’una de les entrevistes que es conserven al Memorial Viu - Banc Audiovisual del Memorial Democràtic, fem públics fragments de l’entrevista a un dels principals protagonistes de la Transició a Catalunya, Pere Portabella. És també fent ús d’aquestes tecnologies que podem reproduir la conferència que va impartir a Barcelona el so-ciòleg peruà i expert en comissions de la veritat, Eduardo González, sobre les veritats, la justícia i les memòries en els processos transicionals. En la secció “Passat i present”, hi participen, amb articles variats i breus, Emili Ferrando, José L. Martín Ramos, Juan José del Águila, Carme Molinero, Mary Nash i Francesc-Marc Álvaro. Dediquem tot un seguit de pàgines als espais de memòria, en aquest cas, al Memorial de l’Exèrcit Popular de Pujalt i al projecte del Memorial del Camp de Rivesaltes a França, com també a ressenyes de llibres, exposicions i documentals que poden interessar al lector, així com a les actuacions —fetes i per fer— que el Memorial té previst per a enguany i que es tro-ben en l’apartat “Memorial 2013”.

Confiem que aquest nou instrument de difusió memorial contribuirà al coneixement sobre les memòries del passat per orientar harmònica-ment el present i el futur.

Editorial

Generar temps i preservar espais per a les memòries

Jordi Palou-LoverdosDirector del Memorial Democràtic

ISSN: 2339-806X La mirada

4

La mirada

Vaga de treballadors de l’empresa automobilística SEAT. Any 1978. © Fundació Cipriano García. Arxiu Històric de CCOO de Catalunya

La mirada4

La mirada

5

La mirada

Moviments socials, transició democràtica i canvi políticLa fortalesa de la societat civil i dels moviments socials i associa-tius ha estat des del darrer terç del segle XIX una de les caracterís-tiques que defineixen la societat catalana, fins al punt que, quan les circumstàncies polítiques han estat adverses o el sistema polí-tic no ha estat a l’alçada, la seva força ha permès mantenir viva la flama del fet diferencial català. En el text es fa un repàs dels prece-dents i, sobretot, es destaca la seva importància durant la resistèn-cia al franquisme i la transició a la democràcia, i el seu paper en els moviments en contra de les polítiques econòmiques que s’estan aplicant per sortir de la crisi i a favor del dret a decidir.

El primer diumenge de novem-bre de 1971 més de tres-centes per-sones assistien clandestinament a la constitució de l’Assemblea de Catalunya (AC) en respos-ta a la iniciativa de la Comissió Coordinadora de Forces Polítiques de Catalunya (CCFPC), creada el desembre de l’any 1969 i inte-grada per cinc partits.1 Aquesta primera reunió a l’església de San Agustí Vell feia mesos que es pre-parava amb discreció per tal que no fos frustrada per la intervenció

1 Moviment Socialista de Catalunya (MSC), Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), Front Nacional de Catalunya (FNC), Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) i Unió Democràtica de Catalunya (UDC). Des del març de 1966, existia a Catalunya un al-tre organisme unitari, la Taula Rodona, que, a més dels cinc components de la CCFPC, incloïa també partits minoritaris de l’esquerra (PCI, BR), CCOO, associacions de veïns, etc. Tanmateix, el catalitzador final per a la cons-titució de l’Assemblea de Catalunya foren els actes organitzats arran del procés de Burgos.

de les forces repressores del règim. De fet, la policia no es va assaben-tar de la convocatòria fins que fou convocada una roda de premsa clandestina en què s’informà de la creació del nou organisme unitari i de les seves finalitats. La prem-sa internacional se’n va fer ressò. Així, l’11 de novembre, Le Monde recollia la notícia sota el titular de “Première Assemblée en Catalogne des forces d’’oposition démocrati-que’”. La crònica de José Antonio Novais —autor de l’entrevista el 1963 a l’abat de Montserrat Aureli Maria Escarré— ressaltava que ha-via tingut lloc clandestinament a Barcelona la primera reunió de les forces democràtiques de Catalunya. Tres-cents delegats en representa-ció de més d’una vintena de par-tits polítics clandestins, sindicats obrers il·legals, comunitats de base catòliques, grups d’estudiants i de

Antoni Segura

Catedràtic d’Història Contemporània de la Universitat de Barcelona

ISSN: 2339-806X

6

Temps i espais de memòria. Revista digital del Memorial Democràtic. Núm 1 (Desembre 2013) La mirada

professionals, han votat un pro-grama de mínims amb l’objectiu “d’enderrocar el règim del general Franco, impedir la maniobra a favor de mantenir el règim actual a través del regnat del príncep Joan Carles i, finalment, d’oferir al país una opció democràtica”. Els quatre punts vo-tats havien estat els següents: am-nistia per als presoners polítics i els exiliats; exercici de les llibertats de-mocràtiques fonamentals; restabli-ment de l’Estatut de 1932 instituint l’autonomia de Catalunya, prime-ra etapa cap a l’autodeterminació dels pobles d’Espanya; coordina-ció de les forces democràtiques en la lluita per assolir aquests objec-tius». Apuntava també Novais que l’assemblea havia fet una crida a la «mobilització popular» i a la resta dels pobles d’Espanya.2

La constitució de l’AC pot consi-derar-se com el primer pas impor-tant cap a la transició democràtica a Catalunya.3 Fou el primer organis-me unitari de l’oposició al franquis-me que es formà a l’Estat espanyol. Comprenia tota l’oposició demo-cràtica (partits polítics i sindicats), moviments socials (associacions de barris, de professionals, de tre-balladors, etc.) i una important i activa participació de la societat civil (Comissió de Solidaritat amb els Presos, Assemblea Permanent d’Intel·lectuals, representacions co-marcals, etc.). L’equivalent espanyol no apareixerà fins al març de 1976 —un cop ja mort el dictador—amb la formació de la Coordinación Democrática, més coneguda com a Platajunta, perquè era el resultat de la fusió de la Junta Democrática (París, juliol de 1974), organis-me que impulsava el PCE, i de la Plataforma de Convergencia Democrática (juliol de 1974), im-pulsada pel PSOE. Per tant, l’AC no fou només un acord entre els partits polítics antifranquistes, sinó que

2 Le Monde, 11 de novembre de 1971.3 “La història de l’Assemblea de Catalunya”, a BATISTA, Antoni i PLAYÀ MASET, Josep, La Gran Conspiració. Crònica de l’Assemblea de Catalunya. Barcelona: Empúries, 1991.

aplegava pràcticament tota la socie-tat catalana políticament compro-mesa. L’AC fou, doncs, el fruit de la mobilització conjunta de partits, sindicats, moviments socials i so-cietat civil que, com en altres mo-ments de la història de Catalunya, tendien a confluir entorn d’uns ob-jectius comuns perquè a Catalunya, malgrat la desfeta de 1939 i l’intent de genocidi cultural,4 “la pèrdua de les llibertats individuals i demo-cràtiques fou indissociable de la pèrdua de les llibertats nacionals. Aquesta constant, alimentada pel record [idealitzat] de les realitza-cions de la Catalunya republicana i autònoma, es mantindrà viva du-rant tota la dictadura i revifarà als anys seixanta i en els primers anys de la Transició [...]. [Durant la dic-tadura] el fet nacional s’havia con-vertit en patrimoni polític col·lectiu de tota l’oposició democràtica al franquisme”.5

La creació de l’AC no partia del no-res. Al contrari, una àmplia tra-dició associativa i de mobilització de la societat civil l’emparava. Aquesta tradició s’iniciava amb els movi-ments de la segona meitat del segle XIX vinculats a la Renaixença (Jocs Florals), a les reivindicacions obre-res (Federació de les Tres Classes de Vapor, Barcelona, 1869; Federació Regional Espanyola de l’Associa-ció Internacional de Treballadors, que celebrà el seu primer congrés a Barcelona el juny de 1870) o a millorar les inquietuds culturals i artístiques del proletariat (Cors de Clavé). Al mateix temps, sorgien els primers ateneus que, vinculats sovint al moviment obrer i les clas-ses populars, feien alhora d’escoles de formació, de biblioteques i de llocs de trobada i d’esbarjo, i incor-poraven moltes vegades sortides a

4 BENET, Josep. L’intent franquista de ge-nocidi cultural contra Catalunya. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1996.5 SEGURA i MAS, Antoni. “L’Estatut i la reorganització autonòmica de l’estat: el context històric”, IDEES, núm. 4, Vint anys de l’Estatut d’autonomia de Catalunya. Balanç i perspecti-ves, 1999, p. 9.

la natura, exercicis de gimnàstica i conferències a l’abast d’un públic poc instruït. Paral·lelament, la in-fluència de l’anarquisme entre el proletariat català afavorí el creixe-ment de l’antimilitarisme —molt arrelat ja abans a Catalunya, on, des del segle XVIII, s’havien produït diferents aldarulls contra la crida a quintes, que fou reactivat per les guerres del Marroc i que culminà en la Setmana Tràgica de 1909—, del pacifisme i de l’ internacionalis-me que acabarien assolint un caràc-ter transversal en ser assumits per sectors molt amplis de la societat catalana.

Durant el primer terç del segle XX i la Segona República, la for-talesa dels moviments associatius i del sindicalisme de classe, jun-tament amb l’acció institucional (Mancomunitat i Generalitat), aca-baren de forjar l’àmplia base d’un catalanisme popular que vincula-va directament la reivindicació de l’autonomia i les millores socials. Arran de la vaga de La Canadenca, es produí una aproximació entre líders sindicals (Salvador Seguí, «el Noi del Sucre») i advocats re-publicans adscrits al catalanisme d’esquerres (Francesc Layret, Lluís Companys, etc.). Fou el preludi de la futura avinentesa entre el catala-nisme popular i els sectors mode-rats de l’anarcosindicalisme durant la Segona República. A més, la CNT s’havia convertit en el sindicat hegemònic a Catalunya i, malgrat l’assetjament patronal (el pistoleris-me que acabà amb la vida de molts

La constitució de l’Assemblea de Catalunya pot considerar-se com el primer pas important cap a la transició democràtica

7


líders cenetistes i la creació dels Sindicats Lliures) i la seva prohibi-ció i persecució durant la dictadura de Primo de Rivera, la central anar-cosindicalista mantenia la seva he-gemonia en proclamar-se la Segona República.

Aquest és un fet cabdal, perquè la nova immigració obrera arribada a Catalunya durant el primer terç del segle XX s’integrarà a la societat catalana a través de la seva militàn-cia sindical. En molts casos aquests immigrants ocupaven barris pe-rifèrics a les grans ciutats, guetos reservats a la immigració, sense in-fraestructures ni equipaments. Però fou una generació que aprengué el català al carrer (els seus fills ho fa-rien a les escoles de la Generalitat

durant la Segona República) i a les reunions sindicals. I les dones en els mercats, on les venedores eren sovint pageses dels voltants de les ciutats industrials.

La unitat entre societat civil, mo-viments socials, partits polítics i sin-dicats tenia, doncs, uns precedents llunyans que, tanmateix, havien es-tat estroncats en la seva continuïtat per la dictadura. Això no obstant, fins i tot en els moments més foscos del franquisme, sorgiren iniciatives

que apuntaven en aquesta direcció unitària i de protagonisme de la societat civil i dels moviments so-cials, perquè com assenyalen Borja de Riquer i Joan B. Culla, a partir de 1939 bona part de les classes mi-tjanes, «fins i tot alguns sectors de conviccions catòliques, adoptaren una clara actitud de refús del fran-quisme. Per a elles el nou règim era un sistema dictatorial erigit contra els principals valors de la comunitat catalana. Tot i haver-hi alguns sec-tors força sensibles al discurs catòlic conservador de l’Església i, sobre-tot, al seu missatge anticomunista, difícilment podien acceptar la re-pressió anticatalanista i antidemo-cràtica del franquisme [...] D’entre aquests sectors, però, sortirà bona

part dels militants dels petits nuclis d’oposició política de l’interior, so-bretot dels antics partits laics, com Esquerra Republicana, o catòlics, com Unió Democràtica, i del nou nacionalisme radical representat pel Front Nacional de Catalunya».6 Progressivament, es produirà un acostament entre aquests sectors de

6 RIQUER, Borja de i CULLA, Joan B. El franquisme i la transició democràtica, 1939-1988. Vol. VII de la Història de Catalunya dirigida per Pierre Vilar. Barcelona: Edicions 62, 1989, p. 138.

les classes mitjanes antifranquistes i les primeres —i tímides— vagues obreres de la segona meitat dels quaranta fins a la confluència que suposà la vaga de tramvies de 1951, el primer gran moviment transver-sal de caràcter ciutadà i amb poca participació d’uns partits i sindicats clandestins. El teixit associatiu, dins dels límits que imposava la dictadu-ra (cors, dansaires, centres excur-sionistes, grups de teatre indepen-dents, activitats parroquials, etc.), serà definitiu per assolir aquesta confluència.

A partir de la dècada dels seixan-ta aquesta confluència es farà del tot evident, juntament amb un model polític i sindical, fruit de les trans-formacions econòmiques i de la im-migració, que, tot i que de manera clandestina farà acte de presència amb força i contribuirà a esmorteir les diferències i enfrontaments apa-reguts entre els republicans durant la Guerra Civil i que encara per-duraven a l’exili. A partir d’aquests moments, i atesa l’obligada clandes-tinitat de partits i sindicats, es mul-tipliquen les iniciatives civils amb un clar rerefons polític. Una relació no exhaustiva de les iniciatives pro-cedents de la societat civil i dels mo-viments socials portaria a destacar per ordre cronològic d’aparició:

• Òmnium Cultural, entitat fun-dada el 1961 sota la forma jurídica de societat civil i amb la voluntat de promocionar i normalitzar l’ús de la llengua catalana i protegir la cul-tura i la identitat nacional de Cata-lunya. A partir de finals de la dèca-da va iniciar una tasca d’expansió territorial amb l’obertura de delega-cions a Terrassa, Granollers, Igua-lada, Mataró, etc. fins a un total de vint-i-una. Durant els darrers anys del franquisme “l’entitat va esdeve-nir una eina social i fonamental de resistència nacional i de suplència de les institucions catalanes, inexis-tents durant la dictadura”.7

7 Òmnium Cultural, Història d’Òmnium: http://www.omnium.cat/historia.html

Saló d’actes del Convent dels Caputxins de Sarrià durant la sessió constituent del Sindicat Democràtic d’Estudiants de la Universitat de Barcelona el 9 de març de 1966. © Guillem Martínez. Arxiu Nacional de Catalunya.

http://www.omnium.cat/historia.html

ISSN: 2339-806X

8


• La Nova Cançó feia pública-ment la seva aparició a finals de 1961 en un concert en què inter-vingueren Miquel Porter, Josep M. Espinàs i Lluís Serrahima. Pro-gressivament, s’hi afegiren altres cantautors (Francesc Pi de la Serra, Guillermina Motta, Joan Manuel Serrat, Maria del Mar Bonet, Lluís

Llach, Rafael Subirats, etc.) fins a completar el col·lectiu de cantau-tors denominat Els Setze Jutges. Paral·lelament, altres cantautors, com Raimon o Ovidi Montllor, eixamplaven l’abast de la Nova Cançó. Els seus concerts i les lle-tres de les seves cançons, quan no eren prohibides per la censura, es convertiren en un dels principals mecanismes de mobilització contra la dictadura i les seves actuacions a l’estranger (especialment en el tea-tre Olympia de París) servien per denunciar-la. En aquest grup cal encabir també Paco Ibáñez, que cantava en castellà.

Sense cap mena de dubte, la Nova Cançó, pel seu caràcter trans-versal i no partidista i el seu gran poder de convocatòria, fou un dels elements clau en la mobilitza-ció social de finals del franquisme i durant la Transició. Les actua-cions acabaven sovint en manifes-tacions i topades amb la policia i la complicitat dels cantautors amb les lluites obreres —la recapta-ció d’alguns concerts es destinava

sovint a donar suport als obrers d’empreses en vaga—, amb la cultu-ra catalana, amb l’AC des de 1971 i amb l’oposició a la dictadura era coneguda de tothom —inclosa la policia franquista. Alguns fets pun-tuals, com ara el recital de Raimon al Palau d’Esports de Barcelona del 30 d’octubre de 1975 aplegà 10.000 persones i els principals represen-tants de l’AC i del món de la cultura.

En un context semblant cal in-cloure els festivals de rock de Canet de Mar que s’iniciaren el juliol de 1975, encara sota la dictadura.

• La Gran Enciclopèdia Catala-na, projecte de clar contingut cultu-ral que va començar a editar-se en fascicles amb subscripció prèvia el 1968. Tot i ser un projecte empresa-rial, tingué una enorme influència en la recuperació i la difusió de la història i la cultura de Catalunya.

• El Primer Congrés de la Cul-tura Catalana (desembre de 1964) celebrat en la clandestinitat.

• Les Primeres Jornades d’Estudi de la Cultura Catalana (gener de 1966).

• El I Festival Popular de Poesia Catalana celebrat a la sala Gran Pri-ce de Barcelona l’abril de 1970.

Paral·lelament, tot i la clandes-tinitat, la vida política i sindical in-corporava cada vegada més sectors de la població a mesura que el fran-quisme perdia suports.

D’una banda, hom assisteix a l’organització del moviment uni-versitari que el març de 1966 desembocà en la constitució del Sindicat Democràtic d’Estudiants. Tanmateix, el rector Francisco García Valdecasas es va negar a deixar els locals de la Universitat perquè els estudiants celebressin l’assemblea constituent. Ho varen fer en el convent dels Caputxins de Sarrià. Hi assistiren els repre-sentants dels estudiants i un gran nombre de convidats (professors, intel·lectuals, periodistes i represen-tants d’organitzacions d’estudiants estrangeres i de l’escoltisme catòlic català). Poc després d’iniciar-se

l’acte, la policia encerclà l’edifici. Ningú podia entrar ni sortir. El setge durà tres dies fins que el dia 11 de març el convent fou assal-tat per les forces d’ordre públic. L’assalt se saldà amb detencions, amb la suspensió de feina i sou de 69 professors, amb l’expulsió de la universitat dels principals mem-bres de la Junta de Delegats i amb fortes multes que oscil·laven entre les 25.000 i les 200.000 pessetes. Com a conseqüències col·laterals, destaquen la “manifestació de les sotanes”, durament reprimida, que aplegà cent trenta sacerdots per protestar pels maltractaments re-buts pels estudiants a comissaria, i la creació de la Taula Rodona, que incloïa des de la democràcia cristia-na (UDC) als comunistes (PSUC) passant pels socialistes (MSC) i els independentistes (FNC), indepen-dents i grups i entitats cíviques le-gals. De la Taula Rodona sortirien poc després diverses comissions unitàries (Solidaritat, Amnistia, Onze de Setembre i Vietnam) i la Coordinadora de Forces Polítiques de Catalunya (CFPC).

De l’altra, el novembre de 1964, es creava la Comissió Obrera Central de Barcelona i el 1966 la Coordinadora Nacional de CCOO de Catalunya. La CNT, fortament castigada per la repressió, havia per-dut molta força i amb prou feines es-tava present a les fàbriques. També és el moment de la reestructuració del sistema de forces polítiques que es distancia cada vegada més del model de la Segona República. Deixant de banda el Front Nacional de Catalunya (FNC) i el Moviment Socialista de Catalunya (MSC), fundats el 1940 i el 1945, respec-tivament, i el degà dels nous par-tits, el Front Obrer de Catalunya (FOC), sorgit el 1961, la prolife-ració de noves forces polítiques té com a rerefons el Maig del 68 fran-cès i la Primavera de Praga. Així, successivament sorgiran o actuaran a Catalunya el PCE (internacional), el Partit Socialista d’Alliberament

Tot i la clandestinitat, la vida política i sindical incorporava cada vegada més sectors de la població a mesura que el franquisme perdia suports

9


Nacional dels Països Catalans (PSAN), Bandera Roja, la Lliga Comunista Revolucionària (LCR), l’Organització Revolucionària de Treballadors (ORT), l’Organització d’Esquerra Comunista (OEC), Plataformes de CCOO, etc. Més tard, i en un context no vincu-lat a l’esquerra marxista, es crearà Convergència Democràtica de Catalunya (CDC) el 1974. Aquests nous partits, a pesar de la seva es-cassa incidència, aportaran, junta-ment amb els partits i sindicats que ja estaven actuant, noves formes d’organització i de combat con-tra la dictadura, posant l’accent en l’herència del 68 (feminisme, ecolo-gisme, antiautoritarisme, etc.) i en la dinamització de moviments so-cials sense una estricta dependèn-cia partidista (associacions de ba-rris i de veïns, universitat, entitats culturals, agrupacions comarcals vinculades a l’AC, col·lectius de do-nes, agrupacions i col·legis profes-sionals, etc.). Per passiva, cal anotar també la importància assolida pel Movimiento Ibérico de Liberación (MIL), no tant per les seves accions, ni pel seu reduït nombre de mili-tants, sinó pel “pòsit de mala cons-ciència que deixà entre l’oposició majoritària l’execució a garrot vil de Salvador Puig Antich el 2 de març de 1974, el darrer pres polític ca-talà assassinat per la Dictadura en vida del dictador, i la mort a mans de la Guàrdia Civil d’Oriol Solé Sugranyes a Burguete el 6 d’abril de 1976, a escassos metres de la fron-tera de França quan, com la resta de fugits de la presó de Segòvia, inten-tava creuar la ratlla [...] El MIL fou per a tota una generació —la que es troba justament en la frontera de la fi del franquisme i l’inici de la Transició— una referència ideolò-gica i de combat”.8

Finalment, es pot afirmar que es completava així la tasca indiscutible

8 SEGURA, Antoni i SOLÉ, Jordi (edició, introducció i notes). El fons MIL. Entre el re-cord i la història, Catarroja - Barcelona, Edito-rial Afers - Centre d’Estudis Històrics Inter-nacionals, 2006, p. 9 i 14.

realitzada pel PSUC i CCOO en anys anteriors “en relació amb els signes d’identitat catalana”9 i la pro-gressiva acomodació social i política d’una immigració arribada en una situació de manca de llibertats indi-viduals i nacionals. Aquest és un fet transcendental per entendre la im-portància dels moviments socials durant la Transició. Així, el 1969 te-nien lloc les les primeres primeres manifestacions de les associacions de veïns de Barcelona (novembre) i Òmnium Cultural i diverses as-sociacions i col·legis professionals impulsaven la campanya pel català a l’escola (desembre de 1969 - abril de 1970). Paral·lelament, s’intensifi-caven les lluites obreres i l’agitació social: l’1 de maig de 1967, cin-quanta dues detencions en relació

amb la celebració del Primer de Maig, i el 27 d’octubre, manifesta-cions a Terrassa i Barcelona; maig de 1968, diverses manifestacions per commemorar el Primer de Maig; el gener de 1969, ocupació del Rectorat i defenestració d’un bust de Franco a la Universitat de Barcelona; el gener de 1970, vagues de La Maquinista i Phillips i al fe-brer de l’empresa AEG de Terrassa, el 24 d’octubre manifestació dels obrers de Seat, el 6 de novembre, protestes pel Consell de Guerra de Burgos, que s’iniciava el 3 de des-embre amb la petició de nou penes de mort —commutades per cadena perpètua—, que culminaren amb noves protestes i amb la tancada

9 COLOMINES, Joan. El compromís de viu-re. Barcelona: Columna, 1999, p. 180.

de 287 intel·lectuals a Montserrat,10 i, el desembre de 1970, vagues a Harry Walker i La Maquinista.

Moltes d’aquestes mobilitza-cions estigueren protagonitzades per les convocatòries de l’AC que, a partir de 1972, decidí celebrar la Diada de l’Onze de Setembre i or-ganitzà diverses campanyes de so-lidaritat amb obrers en vaga i per “l’ús oficial de la llengua catalana”.

El 28 d’octubre de 1973, 113 membres de la X Comissió Per-manent de l’AC reunits a l’església de Santa Maria Mitjancera foren detinguts per la policia i ingressa-ren a la Model. La caiguda dels 113 va fer guanyar prestigi a l’Assemblea i al carrer se succeïen les manifes-tacions de solidaritat amb els em-presonats que culminaren en una

concentració a Vic, per celebrar el segon aniversari de la constitució de l’Assemblea, que fou avortada per la policia. L’AC va conèixer, doncs, una forta expansió en el ma-teix moment en què la dictadura in-crementava la seva repressió arran de l’atemptat contra l’almirall Luis Carrero Blanco (20 de desembre de 1973). Així, doncs, en l’agonia de la dictadura, el 27 de setembre de 1975, tenien lloc els darrers assassi-nats del franquisme: tres membres del FRAP i dos d’ETA, un d’ells, Juan Paredes Manot, «Txiqui», al cementiri de Cerdanyola del Vallès.

La repressió no aconseguí, però, aturar les activitats de l’AC i de les forces polítiques catalanes. Al 10 Per Antoni Batista i Josep Playà, la tanca-da d’intel·lectuals a Montserrat fou el catalit-zador que activà la constitució de l’Assemblea de Catalunya.

L’Assemblea de Catalunya va conèixer una forta expansió en el mateix moment en què la dictadura incrementava la seva repressió arran de l’atemptat contra l’almirall Luis Carrero Blanco

ISSN: 2339-806X

10


contrari, el gener de 1975 la junta de govern del Col·legi d’Advocats de Barcelona convocava públi-cament el Congrés de Cultura Catalana, que va rebre l’adhesió d’unes 15.000 persones (se’n van inscriure 12.400) i de més de 1.500 entitats dels Països Catalans (85 formaren part de la Comissió Permanent); a la primavera se ce-lebrava el cicle sobre «Les Terceres Vies a Europa» amb ponències d’Anton Cañellas (UDC), Josep Solé Barberà (PSUC), Josep Pallach (RSDC), Joan Reventós (CSC) i Jordi Pujol (CDC); a l’agost, 40.000 persones participen en les “Sis ho-res de Canet”; i l’octubre tenia lloc l’esmentat recital de Raimon al Palau d’Esports.

Un cop mort el dictador, l’AC va convocar dues manifestacions per reclamar l’amnistia l’1 i el 8 de fe-brer de 1976. I, per primera vegada, la resposta ciutadana desbordava la policia i superava totes les pre-visions. Durant hores, l’Eixample de Barcelona fou un crit incessant de “Llibertat, amnistia!”, compassat pels clàxons dels cotxes. Aquell dia hom tingué la sensació que res ni ningú podria aturar ja la transició cap a un sistema de llibertats de-mocràtiques i nacionals, perquè la reivindicació de llibertat i amnistia havia estat assumida per una gran part de la ciutadania de Catalunya, de tots els orígens i de totes les condicions.

Aquell any 1976 fou el de la re-constitució i sortida a la llum pú-blica de partits i sindicats11 i de la celebració dels primers mítings «tolerats» com el del 22 de juny en el Palau Blaugrana que donava inici al Congrés Constituent del PSC-C. Un mes després, el 29 de juliol se celebrava al Palau d’Esports el primer míting pro amnistia au-toritzat de l’AC, on es feia públic

11 Un fort caràcter simbòlic, tot i que sense una correspondència en la seva importància durant la Transició, tingué la reconstitució de la CNT de Catalunya que va tenir lloc a la sala d’actes de l’església de Sant Medir de Barcelo-na, el 29 de febrer de 1976.

el Manifest per la ruptura i el 4 de juliol s’iniciava la Marxa per la Llibertat sota el lema “Poble cata-là, posa’t a caminar”, que concloïa a Poblet l’11 de setembre, al mateix temps que a Sant Boi de Llobregat se celebrava, després d’intenses negociacions de l’AC amb el go-vernador civil Manuel Sánchez Terán, la primera Diada Nacional de Catalunya autoritzada després de la Guerra Civil. Hi assistiren unes cent mil persones i les inter-vencions es tancaren amb un mis-satge del president de la Generalitat a l’exili, Josep Tarradellas, i un emo-tiu cant de Els segadors, dirigit per Oriol Martorell.

El 1977 s’obrí amb la campanya de l’AC “Volem l’Estatut” que cul-minava el dia de Sant Jordi amb una gran concentració a la plaça de Sant Jaume. I, després de la le-galització de tots els partits polítics, excepte ERC i els partits d’extrema

esquerra, tingueren lloc les prime-res eleccions democràtiques i els resultats deixaren constància que quatre dècades de dictadura no ha-vien aconseguit esborrar les aspira-cions a l’autogovern dels ciutadans de Catalunya. Al contrari, el fet na-cional s’havia convertit en patrimo-ni polític col·lectiu de tota l’oposició

democràtica al franquisme, de tal manera que les forces polítiques que defensaven el restabliment de les institucions i de l’Estatut obtin-gueren tres quartes parts dels vots i els que ho feien des de posicions d’esquerres més de la meitat. Aquell 1977 es va cloure amb la impressio-nant manifestació de l’11 de setem-bre a Barcelona reclamant l’Estatut,

el restabliment de la Generalitat provisional i el retorn del president Tarradellas.

Deixant a banda els sindicats, que tenen un comportament i una funció clarament diferents, el retorn de l’organització i la mobilització de la societat civil no pren les for-mes tradicionals vigents a la Segona

Aquell any 1976 fou el de la reconstitució i sortida a la llum pública de partits i sindicats i de la celebració dels primers mítings «tolerats»

Caricatura del dibuixant Puyal de tres de les figures més representatives de l’Assemblea de Catalunya (d’esquerra a dreta): Pere Portabella, Miquel Sellarés i Salvador Coromines. © Avui.

11


República i en el primer terç del segle. En tot cas, aquestes han per-viscut durant la resistència a la dic-tadura en forma de centres excur-sionistes, moviments escolta, grups dansaires i corals, cercles de reunió i debat, associacions culturals, grups de teatre independents, etc., i se-guiran actuant durant la transició amb més possibilitats, en desaparèi-xer les cotilles legals. En algun cas hi haurà una continuïtat parcial: la proliferació d’ateneus als barris, so-vint vinculats a opcions polítiques d’esquerres radicals. Però la nova embranzida, si més no pels temes en què es va centrar, tenia alguna cosa d’un Maig del 68 ajornat per força. Així, al costat de temes vinculats a la tradició catalana a favor d’una esco-la pública i de qualitat, n’apareixen de nous relacionats amb els proble-mes dels barris i dels veïns, els drets de les dones, l’ecologisme i el medi ambient, els presos socials, etc.12 A més d’una munió de moviments al-ternatius vinculats a determinats es-pais ideològics, com ara les Jornades Llibertàries Internacionals del Parc Güell de Barcelona l’estiu de 1977.

El moviment veïnal sorgeix molt a finals dels seixanta i dóna mostres d’una certa presència a partir de 1970. Segons Joan Botella, en aquells moments, prenia formes organitza-tives diverses, des d’associacions de veïns a comissions de festes, i gaudia d’una certa ambigüitat legal. Estava parcialment mediatitzat pels partits de l’oposició, en la mesura que hi havia associats amb militància polí-tica.13 Tanmateix, gaudia d’una for-12 Algunes d’aquestes qüestions no eren tan noves i, pel que fa als aspectes legals —una altra qüestió és la realitat social—, ja havien estat plantejades i legislades durant la Segona República, però durant quaranta anys la dic-tadura havia imposat una fèrria discriminació de gènere.13 BOTELLA, Joan. “Las primeras eleccio-nes municipales democráticas: instituciones, territorios y partidos”, a ARACIL, Rafael i SEGURA, Antoni (editors). Memòries de la Transició a Espanya i a Catalunya III. La re-forma de l’exèrcit i de l’administració local. Bar-celona: Edicions de la Universitat de Barcelo-na - Centre d’Estudis Històrics Internacionals de la Universitat de Barcelona - Generalitat de Catalunya, 2002, p. 232.

ça potencial vetada als partits polí-tics clandestins: el moviment veïnal s’oposava a la corrupció urbanística, a la manca d’infraestructures i ser-veis, objectius aparentment no polí-tics, però de gran impacte social. Un cop mort el dictador, es produirà una eclosió del moviment veïnal que viurà uns anys de forta presèn-cia pública i capacitat de pressió po-

lítica, especialment entre 1976 i fins després de les eleccions municipals de 1979. És el moment de demanar millores en els barris, infraestruc-tures per a les escoles, semàfors, un centre assistencial, etc. Són els anys en què s’assoleixen èxits indis-cutibles tant en l’àmbit organitzatiu com reivindicatiu. Són també els anys en què es forgen molts futurs càrrecs municipals i en què con-flueixen temes tan diversos com la solidaritat amb els presos polítics o amb el poble sahrauí. Les eleccions de 1979 marquen, però, un canvi: alguns líders veïnals es presenten com a candidats a les eleccions mu-nicipals en candidatures, preferen-tment, d’esquerres. Molts són elegits i la representació ciutadana —i les seves reivindicacions— queda insti-tucionalitzada en regidors i alcaldes escollits democràticament. El mo-viment veïnal es buida, no tant de dirigents com de representativitat. És una substitució subtil, però real.

Per a la professora Mary Nash, “el moviment de dones a la Transició va ser molt important perquè representava [...] la demos-tració de la capacitat associativa per part de les dones en aquest context i escenari que era la Catalunya de principis dels setanta [...] [i] in-tegrat plenament en la dinàmica

política i social del país que va for-jar una nova identitat col·lectiva per a les dones i qüestionava, a la vega-da, les pautes de discriminació que afectaven la situació de les dones en les estructures polítiques, socials i culturals”. Els primers grups i asso-ciacions de dones havien aparegut a principis dels setanta, en ocasions vinculades a les vocalies de dones

del moviment veïnal i també dels sindicats i els partits clandestins, de tal manera que l’agenda del femi-nisme “inicialment i de manera cla-ra s’orientarà vers la lluita antifran-quista i la lluita per la democràcia”. Però, tot i el precedent republicà, es partia gairebé de zero i no fou gens fàcil introduir “una agenda específica pels drets de les dones” dins el full de ruta de l’establiment de la democràcia, perquè davant d’aquest objectiu aquella lluita es considerava secundària, fins i tot entre l’esquerra: “Com es pot al·legar que les dones tinguin una expressió específica com a dones, si l’opressió ve pel capitalisme, la dic-tadura, etc.?”14

Malgrat tot, sorgiren iniciatives que avui són plenament normals i legals i, fins i tot, han esdevingut part dels serveis bàsics, alhora que grups com Dones per l’Anticoncepció i l’Avortament (DAIA) ajudaven a posar-les en pràctica. Calia que la futura Constitució espanyola fos respectuosa amb els drets de les

14 NASH, Mary. “Dones i Transició a Cata-lunya: memòria i vivències”, a ARACIL, Rafael i SEGURA, Antoni (editors). Memòries de la Transició a Espanya i a Catalunya II. Sindi-calisme, gènere i qüestió nacional. Barcelona: Edicions de la Universitat de Barcelona - Cen-tre d’Estudis Històrics Internacionals de la Universitat de Barcelona - Generalitat de Ca-talunya, 2001, p. 84, 87, 88 i 90.

El moviment veïnal s’oposava a la corrupció urbanística, a la manca d’infraestructures i serveis, objectius aparentment no polítics, però de gran impacte social

ISSN: 2339-806X

12


dones. I l’acció se centrà en els punts més bàsics: programes de planifi-cació familiar, ús d’anticonceptius, reivindicació de la sexualitat fe-menina, igualtat i drets laborals, violència de gènere, assessora-ment en la separació i, més tard, en el divorci, etc. Així, les Jornades Catalanes de la Dona aplegaren el maig de 1976 al Paranimf de la

Universitat de Barcelona milers de dones que discutiren i feren pro-postes organitzatives (aparició de la Coordinadora Feminista) i d’acció sobre els temes més punyents de la discriminació de gènere.

Els objectius polítics de l’esquer-ra i del moviment veïnal no sempre

coincidien amb els del moviment de dones i per aproximar posi-cions la doble militància de les vocalies de dones fou essencial.15 Més tard assistirem també a una certa institucionalització —creació d’instituts de la dona— i menció a la Constitució dels aspectes legals més urgents: article 14, “Els espan-yols són iguals davant la llei, sense que pugui prevaler cap discrimina-ció per raó de naixença, raça, sexe, religió, opinió o qualsevol altra condició o circumstància perso-nal o social” i article 32.1, “L’home i la dona tenen dret a contreure matrimoni amb plena igualtat ju-

15 En aquest sentit assenyala Eva Fernández (“Quan les dones van conquerir mig cel”. Ca-rrer, núm. 114, novembre, 2009, p. 55) que les membres de les vocalies de dones de les asso-ciacions veïnals “sovint van rebre crítiques del primer [el moviment feminista] en no ser con-siderades prou feministes per pertànyer a una organització mixta i defensar reformes vincu-lades al paper tradicional com a cuidadores. També van tenir friccions amb el moviment veïnal pel fet de defensar un model de voca-lies formades exclusivament per dones i amb un funcionament autònom, amb una agenda pròpia (que donava prioritat als equipaments i serveis als barris) i una agenda compartida amb el moviment feminista i no sempre coin-cident amb la de les associacions veïnals. En aquests conflictes es van combinar tant ele-ments de gènere com el model de trànsit cap a una societat democràtica que cada partit de-fensava. En ocasions el conflicte es va saldar amb la sortida de la vocalia de l’associació de veïns per formar una entitat pròpia”.

rídica”. En aquest sentit fou molt més explícit i contundent l’Estatut d’autonomia de Catalunya de 1979, ja que, després d’invocar en el preàmbul que “La tradició cívica i associativa de Catalunya ha su-bratllat sempre la importància [...] de la igualtat de drets, i avui, espe-cialment, de la igualtat entre dones i homes”, insisteix en què els “po-ders públics de Catalunya han de promoure els valors de [...] l’equitat de gènere” (article 4.3) i que “han d’adoptar les mesures necessàries per a garantir [...] la no-discrimi-nació per raó de gènere” (article 45.3) i dedica tres articles sencers (19, 41 i 153) a establir els Drets de les dones, la Perspectiva de gènere i les Polítiques de gènere. I encara l’article 56.3 establia que “La llei electoral de Catalunya [que mai ha estat acordada pel Parlament] ha d’establir criteris de paritat entre dones i homes per a l’elaboració de les llistes electorals”.

En suma, les principals cam-panyes de les dones de la transició s’articularen sobre dos eixos: la re-cuperació de drets democràtics i la sexualitat, per tant, el dret al propi cos. Així doncs, les principals cam-panyes foren per la despenalització de l’adulteri, pel divorci o l’amnistia per a les dones condemnades per delictes específics de la dona: adul-teri, avortament o prostitució. També tingueren un fort ressò les campanyes per obrir centres de pla-nificació familiar i per reivindicar el dret a l’avortament lliure i gratuït, alhora que alguns grups passaven a l’acció i organitzaven grups per anar a avortar a països de l’Europa Occidental.

Finalment, igual que succeí amb el moviment veïnal, la institucio-nalització del règim democràtic en l’àmbit estatal, autonòmic i local, va comportar un progressiu esmor-teïment del moviment de dones. Tanmateix, les reivindicacions se-guien presents i avui són normals i legals moltes de les coses que es rei-vindicaven llavors. És clar que, com

Les principals campanyes de les dones de la transició s’articularen sobre la recuperació de drets democràtics i la sexualitat, per tant, el dret al propi cos

Manifestació de pares i infants, en arribar a la plaça de Catalunya de Barcelona, per reclamar escoles públiques i gratuïtes. 12 de febrer de 1977. © Robert Ramos.

13


s’ha vist amb la violència masclista i la igualtat laboral, una cosa és el que diu la llei i altra la realitat social.

Però, sens dubte, on es van ma-nifestar amb més força i van tenir més continuïtat i presència els mo-viments socials i la implicació de la societat civil va ser en el canvi radical que va conèixer el sistema educatiu, tant en valors i contin-guts com en la generalització de l’educació pública i gratuïta fins als setze anys: “l’educació i, en espe-cial, l’escola va ser un dels escenaris socials on el context històric de la Transició democràtica espanyola dels setanta va deixar una petjada considerable per entendre el model escolar actual”. No en va Catalunya comptava amb una llarga tradi-ció educativa que culminà en el Consell de l’Escola Nova Unificada (CENU), que sota el lema “Cap nen sense escola. Cap escola sense mestre” apostava per la potenciació d’una educació intel·lectual, motriu i sensorial.

El 1965, els intents de renova-ció pedagògica que s’estaven pro-duint des de dins de determinades escoles cristal·litzaren en la creació de “l’Associació de Mestres Rosa

Sensat i la proliferació d’escoles d’iniciativa social que, aprofitant les escletxes del règim, defensarien un model autènticament alterna-tiu” i que el 1966 organitzaria la primera escola d’estiu, recuperant així una de les experiències de més èxit de la Mancomunitat i de la Segona República. El 1983, moltes d’aquestes escoles, integrades en el Col·lectiu d’Escoles per l’Escola Pública Catalana (CEPEPC), in-gressarien a la xarxa d’escoles públiques.16

El moviment de renovació peda-gògica tenia un fort suport social en les associacions de veïns i en els sin-dicats clandestins de mestres. D’una banda, el 1973 tenien lloc les prime-res vagues tant a les escoles estatals com a les privades i, de l’altra, el 1975 es creava l’Institut Nacional de Batxillerat Can Tunis, el primer que sorgia a tot l’Estat espanyol fruit de la pressió d’una associació de veïns. A partir d’aquests moments i fins ben entrats els vuitanta se succeei-xen les vagues en demanda de millo-res laborals dels mestres i professors i, sobretot, d’un canvi radical en els models pedagògics i per una escola pública, laica i gratuïta de qualitat. Al mateix temps, les associacions

16 MARTÍNEZ, Miquel i PRATS, Enric. “De l’escola franquista a l’escola democràti-ca: una reflexió sobre l’educació en valors” a, ARACIL, Rafael, MAYAYO, Andreu i SEGU-RA, Antoni (editors), Memòries de la Transi-ció a Espanya i a Catalunya VI-VII. Ensenya-ment, cultura, justícia. Barcelona: Edicions de la Universitat de Barcelona - Centre d’Estudis Històrics Internacionals de la Universitat de Barcelona, 2006, p. 82. De fet, la resistència al model d’escola nacionalcatòlica que impuls-ava el franquisme va començar pràcticament des del mateix moment en què les tropes re-bels van ocupar Catalunya. Així, a la dèca-da dels quaranta i els cinquanta apareixen o continuen escoles amb un profund sentit de renovació pedagògica i de catalanitat: Escoles Montesori (són escoles municipals que sobre-viuen a l’ensulsiada de 1939), Escola Isabel de Villena (1939, creada amb professors pro-cedents de l’Institut - Escola de la Generali-tat de Catalunya), Nausica i Betània (1941), Laietània (1953), Sant Gregori (1955), Costa i Llobera (1956), Sant Felip Neri (1959), etc. La creació de noves escoles alienes a la xarxa escolar pública de la dictadura prosseguirà i s’incrementarà en la dècada dels seixanta i en els primers setanta.

veïnals lluiten per aconseguir esco-les i instituts que atenguin les neces-sitats escolars dels barris més ne-cessitats. I, més tard, a mesura que s’anava completant la xarxa pública d’escolarització, la lluita, sempre molt vinculada a les reivindicacions veïnals, s’orienta a exigir als ajunta-ments escoles bressol per als infants de 0 a 6 anys, una necessitat estreta-ment vinculada a la progressiva in-corporació de la dona al mercat de treball i a fer compatible la jornada laboral i la família. Al mateix temps, es reclama una extensió i una millo-ra de la qualitat de la xarxa d’escoles rurals, mentre els sindicats, ara ja legals, no aturen —sovint en estreta complicitat amb les associacions de pares i mares— les mobilitzacions per tal d’exigir millores laborals i dignificació del treball dels profes-sionals de l’educació, creació de no-ves escoles i instituts, la gratuïtat de l’educació i una millora en la quali-tat de l’ensenyament.

En definitiva, la intensitat de les mobilitzacions en el sector educatiu —per no fer esment del moviment universitari— i les seves conquestes li donaren un protagonisme supe-rior al d’altres moviments socials de l’època. I, com a tret distintiu, cal emfasitzar que, a diferència d’altres moviments, fou menys sensible a la institucionalització que comportà la normalitat democràtica, tot i la progressiva funcionarització dels mestres i professors a mesura que es consolidava el nou marc demo-cràtic i les lleis d’educació.

És en moments de crisi política quan la societat civil pressiona o pren el relleu de la política per tal de fer efectiu allò que reclamen els ciutadans

Cartell de la campanya “català, idioma oficial” impulsada pel Congrés de Cultura Catalana (1977). Fons Josep Vinyals. Fons del Centre Documental de la Comunicació (DEDOC). Universitat Autònoma de Barcelona.

ISSN: 2339-806X

14


Òbviament, el repàs dels movi-ments socials i de les iniciatives de la societat civil durant la transició no s’exhaureix amb el que s’ha dit fins ara, però és suficient per destacar la gran importància que tingueren per precipitar el canvi polític.17 Però el que cal destacar ara és la fortalesa de la societat civil i dels moviments socials a Catalunya quan estava en joc el futur del país, ja sigui perquè la dictadura ho impedia i els partits i els sindicats estaven prohibits, ja sigui perquè la transició no estava a l’alçada de les aspiracions de la gent. És, per tant, en moments de crisi política quan la societat civil pres-siona o pren el relleu de la política per tal de fer efectiu allò que recla-men els ciutadans. Les formes són diverses i sovint transversals i com s’ha pogut comprovar poden arri-bar a abastar gairebé tots els sectors de la societat des dels estudiants a la Nova Cançó, des dels treballa-dors de la sanitat i l’ensenyament als moviments veïnals o de dones. Aquests moviments foren sovint la pedrera de futurs dirigents po-lítics i en la mesura que s’assoleix l’estabilitat institucional tendeixen a perdre força i presència. És igual-ment cert que a Catalunya, arrelats en una ja llarga tradició històrica de moviments associatius civils, conti-nuen latents per ressorgir quan les circumstàncies ho requereixen. És el que de nou ha succeït en els da-rrers anys davant la crisi econòmica i política d’això que s’ha començat a denominar la segona transició, en què sembla que la societat catalana va per davant dels polítics.

Els efectes de la crisi econòmi-ca comencen a fer-se perceptibles a Catalunya el 2008. Així, d’una taxa

17 Consideracions semblants podrien fer-se pel que fa a la sanitat o, amb un caràcter més minoritari, a la lluita dels presos comuns que va donar lloc a la creació de la Coordinadora de Presos en Lluita (COPEL) el 1976 i a les grans revoltes carceràries de l’any següent.

d’atur per sota del 7% el 2007 es passa al gairebé 12% del darrer tri-mestre de 2008. A partir d’aquests moments els efectes negatius de la crisi no paren d’agreujar-se: fa-llides empresarials, de les immo-biliàries, de les entitats financeres i d’empreses d’altres sectors. La contracció econòmica comporta la caiguda del consum i, sobretot, un irrefrenable creixement de l’atur que en el darrer trimestre del 2012 arribava al 24%. La contracció de la producció i la retracció del con-sum provoquen una caiguda dels ingressos de l’Administració que només pot mantenir les prestacions socials incrementant el dèficit de la Generalitat. El malestar social és cada cop més perceptible i, en l’àmbit de l’Estat i deixant a ban-da altres reivindicacions sectorials (oposició al Pla Bolonya dels estu-diants universitaris), el 2011 fa acte de presència el moviment de l’11M que pren les places i els carrers de moltes ciutats espanyoles exigint el manteniment dels serveis i presta-cions bàsics (habitatges, pensions, sanitat, educació, etc.) i treball, especialment per als joves. És un moviment poc estructurat, sense una orientació política clara, que se centra en la dignitat que merei-xen els ciutadans i en la reclamació d’una democràcia més participati-va. És un moviment contra un sis-tema i uns polítics incapaços de fer front a la crisi i que els escàndols de corrupció i financers (fallides d’entitats, liquidacions immorals per als executius responsables de les fallides) no fan més que alimen-tar. És un moviment, però, que, ini-cialment, fou molt poc sensible a les reivindicacions nacionals.

A Catalunya, les vagues i les manifestacions sectorials (educa-ció, sanitat, empreses en crisi o en procés de tancament, contra la re-forma de les pensions, etc.) foren constants el 2011 i el 2012, sense comptar el seguiment de les va-gues generals estatals (27 de gener de 2011, convocada pels sindicats

nacionalistes i minoritaris, i 29 de març de 2012, contra la reforma la-boral) o europees (14 de novembre de 2012). Al mateix temps, també es mobilitzaven estudiants, joves sense feina i adults que l’havien per-dut, famílies desnonades, col·lectius antisistema, etc. A partir del 2011, s’afegirien les retallades del govern del PP i el progressiu ofec econò-

mic de la Generalitat, obligada a complir un topall de dèficit im-possible. Apareixien nous casos de corrupció, que s’afegien als que ja s’arrossegaven (Palau, Petròria) i es fan públics els sous i les escan-daloses indemnitzacions d’alts exe-cutius que havien arruïnat les enti-tats financeres que dirigien. Moltes d’aquestes empreses hagueren de ser rescatades i el deute privat esdevin-gué deute d’estat (públic per tant). El moviment dels indignats del 15M, poc estructurat políticament i al marge de les mobilitzacions pel dret a decidir, recollia molts d’aquests greuges. La presència de col·lectius antisistema contribuí a radicalitzar el moviment i l’acció dels violents culminà en els enfron-taments amb els mossos d’esquadra i l’assetjament de diputats a les por-tes del Parlament de Catalunya el 15 de juny de 2011.

De la indignació sorgí també la Plataforma d’Afectats per la Hi-poteca (PAH), que denuncià els desnonaments, un problema

Per una gran part de la ciutadania l’Estatut de 2006 era la darrera oportunitat de trobar una sortida satisfactòria a l’encaix de Catalunya a Espanya

15


social que copejava els més febles. El febrer de 2013, la PAH i altres associacions contràries als desnonaments presentaven en el Congrés dels Diputats una iniciativa legislativa popular en la qual es demanava canviar la llei hipotecària per evitar els desnonaments. Havien recollit gairebé un milió i mig de signatures, prop del 30% de les quals a Catalunya i una cinquena part a Madrid. El 14 de març de 2013 el Tribunal de Justícia de la UE decidia en contra de la llei hipotecària espanyola, que considerava abusiva i il·legal.

Paral·lelament a la crisi econò-mica, té lloc la crisi política o insti-tucional. El juny de 2006 era apro-vat en referèndum el nou Estatut de Catalunya que quedà pen-dent de la sentència del Tribunal Constitucional (TC) davant del recurs presentat pel PP. Tot i que el president del Govern espanyol José Luis Rodríguez Zapatero no havia respectat allò que va prome-tre («apoyaré el Estatuto que sal-ga del Parlamento de Cataluña»), per una gran part de la ciutadania l’Estatut era la darrera oportunitat de trobar una sortida satisfactòria a l’encaix de Catalunya a Espanya. Era la darrera oportunitat malgrat

les retallades que havia sofert el text aprovat pel Parlament de Catalunya el setembre de 2005. També el nou model de finançament acordat el 15 de juliol de 2009 (un any després del que preveia el nou Estatut) des-pertà moltes expectatives perquè garantia el principi d’ordinalitat (que no acabin “disposant de més recursos els que reben la solidari-tat que aquells que l’exerceixen”)18, introduïa el Fons de competitivitat que beneficiava les economies més dinàmiques, i per tant a Catalunya, i reconeixia el punt primer de la disposició addicional tercera de l’Estatut que establia que “la in-versió de l’Estat a Catalunya en infraestructures, exclòs el Fons de compensació interterritorial, s’ha d’equiparar a la participació rela-tiva del producte interior brut de Catalunya amb relació al producte interior brut de l’Estat per un pe-ríode de set anys. Aquestes inver-sions poden emprar-se també per a l’alliberament de peatges o la cons-trucció d’autovies alternatives”.

Tanmateix, el pas del temps va demostrar que ni el govern de Zapatero ni el de Mariano Rajoy

18 MONTILLA, José (amb la col·laboració de JORBA, Rafael), Clar i català. Testimoni de quatre anys de presidència. Barcelona: RBA, 2013, p. 169.

estaven disposats a complir allò que fixava l’Estatut ni el que s’havia acordat en el nou model de finança-ment. I així, la desafecció anava guanyant terreny entre els ciuta-dans de Catalunya. La ruptura de-finitiva es produí el 28 de juny de 2010 quan es va fer pública la sen-tència. Era una càrrega de profun-ditat contra l’Estatut, no tant des de la vessant jurídica com política i de-clarava anticonstitucional l’article 97 referit al Consell de Justícia de Catalunya com a òrgan de govern del poder judicial a Catalunya, par-cialment anticonstitucionals 13 ar-ticles més i reinterpretava —total-ment o parcialment— 24 articles i 3 disposicions addicionals. Mantenia la menció de Catalunya com a nació en el preàmbul, però advertia que això no tenia rellevància normativa ni eficàcia legislativa, ja que el ter-me nació només es podia aplicar a la nació espanyola. La resposta de la societat civil i de les institucions catalanes (Govern i Parlament) no es feu esperar i fou molt contun-dent. La multitudinària manifesta-ció del 10 de juliol de 2010, convo-cada per Òmnium Cultural i tot un seguit d’associacions sota el lema “Som una nació. Nosaltres deci-dim”, donava compte de la ruptura que s’havia produït a Catalunya, on els ciutadans i gran part de la classe política donaven per morta la via estatutària. El dret a decidir s’instal·là definitivament en l’eix central de la política catalana.

En l’aposta pel dret a decidir la societat civil ha jugat un paper rellevant, especialment a través d’Òmnium Cultural, una insti-tució de llarg recorregut històric que ja havia resultat decisiva en el manteniment de la llengua i la cul-tura catalana durant la dictadura, la Plataforma pel Dret a Decidir (PDD), les consultes sobiranistes i l’Assemblea Nacional Catalana (ANC), que pretenia recuperar el caràcter unitari de l’Assemblea de Catalunya.

Pancartes de suport a la Marxa de la Llibertat durant la celebració de les Sis Hores de Cançó a Canet el 24 de Juliol de 1976. © Fundació Cipriano García. Arxiu Històric de CCOO de Catalunya.

ISSN: 2339-806X

16


La PDD fou la convocant, junta-ment amb altres organitzacions de la societat civil i el suport d’ERC, de la manifestació del 18 de febrer de 2006 sota el lema “Som una na-ció i tenim el dret a decidir”. Fou la resposta al pacte entre Artur Mas i Rodríguez Zapatero (21 de gener de 2006) i reclamava que el text de l’Estatut fos aprovat sense retallades, és a dir, tal com va sor-tir del Parlament de Catalunya el setembre de 2005. La convocatòria fou un èxit de participació i fou el germen que donaria lloc a d’altres iniciatives que ja no tindrien com a objectiu donar suport a un esta-tut sinó reclamar la creació d’un Estat propi.

L’aprovació en referèndum de l’Estatut i les eleccions de novembre de 2006 suposaren un cert compàs d’espera per tal de veure com es produïa el desplegament estatutari, què donaven de si les negociacions sobre el nou sistema de finança-ment i quins efectes tindria la sen-tència del TC. Però el primer susci-tava poques esperances; les segones avançaven lentament i quan es

produí l’acord no fou respectat pel Govern espanyol, i la sentència del TC no arribava. En aquest context i amb el fons de la crisi d’ERC, pro-vocada per la participació en el se-gon tripartit, la societat civil pren la iniciativa. L’1 de desembre de 2007, la PDD convocà una manifestació sota el lema “La nació catalana diu prou! Tenim el dret de decidir so-bre les nostres infraestructures”. S’hi adheriren gairebé 150 entitats cíviques i culturals, ajuntaments, sindicats, partits i joventuts de par-tits (CiU, ERC, ICV-EUiA) i, a tí-tol individual, alguns membres del sector més catalanista del PSC. Fou també un primer pas d’un ampli moviment de la societat civil que tindria continuïtat en la campan-ya de consultes (2009-2011) i en la constitució de l’ANC.

Les consultes sorgiren impulsa-des per regidors i alcaldes que con-fluirien en l’Assembla de Municipis per la Independència (AMI), que, al marge de les vies institucionals i dels partits, intentava mobilit-zar la ciutadania a favor de la in-dependència. La primera consulta

tingué lloc a Arenys de Munt el 13 de setembre de 2009 organit-zada pel Moviment Arenyenc per l’Autodeterminació (MAPA) i fou tot un èxit: va votar un 41% del cens i el triomf del sí fou aclapara-dor (96,2%). En total se celebraren vuit onades de consultes que inclo-gueren 554 municipis i gairebé les dues terceres parts de la població de Catalunya. La participació mit-jana fou del 18,9% i els vots a favor de la independència arribaren al 91,7% dels vots emesos.

Les consultes per la independènciaOnada Municipis Padró Vots Participació Sí % NO %

13-09-2009 1 6.500 2.671 41,1 2.569 96,2 61 2,313-12-2009 167 696.835 190.624 27,4 180.872 94,9 6.143 3,228-02-2010 79 288.867 62.363 21,6 57.399 92,0 3.020 4,825-04-2010 215 1.500.462 255.668 17,0 236.475 92,5 12.791 5,020-06-2010 61 507.373 72.046 14,2 63.973 88,8 5.689 7,917-10-2010 7 256.958 13.313 5,2 11.963 89,9 1.008 7,623-01-2011 1 176.975 20.228 11,4 18.185 90,0 1.430 7,110-04-2011 22 1.240.282 267.595 21,6 240.001 89,7 23.032 8,6

Total 553 4.764.252 884.508 18,9 811.447 91,7 53.174 6,0Font: “Consulta sobre la independència”, El Punt Avui

Les consultes indicaven que estava sorgint una nova hegemo-nia cultural i política que tenia com a referència el dret a decidir. Les consultes l’havien posat en el centre del debat polític. A finals de 2009 la desafecció guanyava

terreny i era cada vegada més transversal. El tomb a favor del dret a decidir estava madur. El da-rrer impuls el donaria la sentència del TC, a pesar de l’advertència de l’editorial conjunta publica-da per 12 diaris catalans el 26 de

novembre de 2009, on s’apuntava el descrèdit d’un TC sota sospita, en denunciava la tardança a dic-tar sentència i advertia “que ningú es confongui [...] Que ningú erri el diagnòstic [...] Ningú que co-negui Catalunya posarà en dubte

El 28 de juny de 2010 es coneixia la sentència del TC. La resposta fou la manifestació del 10 de juliol. El tomb s’havia produït i ja no hi havia marxa enrere.

http://www.elpuntavui.cat/canals/politica/consulta-independencia/resultats-consulta-independencia.html

17


que el reconeixement de la iden-titat, la millora de l’autogovern, l’obtenció d’un finançament just i un salt qualitatiu en la gestió de les infraestructures són i continua-ran sent reclamacions tenaçment plantejades amb un amplíssim su-port polític i social”. 19

El 28 de juny de 2010 es co-neixia la sentència del TC. La res-posta fou la manifestació del 10 de juliol. El tomb s’havia produït i ja no hi havia marxa enrere. El futur immediat i electoral de Catalunya es jugaria a partir de llavors en el terreny del dret a decidir on molt aviat destacaria l’ANC.

L’ANC havia sorgit impulsa-da per un petit grup de perso-nes el 2009. Pretenien posar en marxa un moviment unitari, que, a semblança de l’Assemblea de Catalunya, fos capaç d’aglutinar totes les sensibilitats del catalanis-me civil i sociològic. El novembre, el grup s’ampliava i es produïa una aproximació a la PDD que donava suport a les consultes. Fou llavors quan es va veure la necessitat de constituir l’Assemblea Nacional Catalana (ANC), que tindria com a objectiu “la conscienciació i la mobilització de la població de Catalunya que permeti aconseguir la formació d’una majoria parti-dària de la constitució d’un Estat de dret, sobirà i democràtic i so-cial, mitjançant l’exercici del dret d’autodeterminació”. Finalment, el 10 de març de 2012 amb l’assistència de centenars de persones es consti-tuïa al Palau Sant Jordi l’ANC, que coincidia en els seus objectius amb el que de manera espontània estava demanant gran part de la societat catalana. Una organització en for-ma d’agrupacions territorials, la utilització de les xarxes socials i l’adscripció del tradicional associa-cionisme català (centres culturals, ateneus, associacions de veïns, etc.) 19 “La dignitat de Catalunya” (editorial), El Punt, La Vanguardia, El Periódico, Avui, Diari de Girona, Diari de Tarragona, Segre, La Mañana, Regió 7, El 9 Nou, Diari de Sabadell i Diari de Terrassa, 26 de novembre de 2009.

va permetre arribar molt aviat a tot el territori i estendre ràpidament els postulats de l’embrionària ANC.20 Paral·lelament, a comarques i en alguns barris de Barcelona, conti-nuava la feina callada de les assem-blees de la Candidatura d’Unitat Popular (CUP), que obtindria re-presentació parlamentària el no-vembre de 2012, que eren el nexe entre l’organització assembleària, les denúncies de la brutalitat social amb què s’encarava la crisi, la crí-tica del sistema polític vigent i la fèrria defensa de la independència dels Països Catalans i d’unes políti-ques favorables als més dèbils.

No fou, doncs, del tot una sor-presa el que succeí la Diada del 2012, quan, en resposta a la cri-da feta per l’ANC, tingué lloc la manifestació més multitudinària que s’ha viscut mai a Barcelona sota el lema finalment acordat de “Catalunya, nou Estat d’Europa”. Des del matí, centenars de milers de persones envaïen pacíficament els carrers de la capital catalana. Fou una manifestació en posi-tiu, festiva, familiar, transversal i de reafirmació: els ciutadans de Catalunya havien deixat de mirar Espanya i projectaven el seu fu-tur en un estat independent dins d’Europa.

El llaç entre les antigues gene-racions, que havien lluitat contra la dictadura i que s’havien desencisat amb els resultats de la transició, i unes noves generacions, nascudes en democràcia, però a les quals la crisi i el marc polític negaven el futur, s’havia refet de nou a través dels moviments socials i de la de-terminació de la societat civil. Hi ha, en definitiva, una relació de continuïtat entre aquells movi-ments socials de principis de segle i de l’època republicana i de la lluita contra la dictadura i aquests nous moviments socials que no veuen al-tre camí per sortir de la crisi que la 20 MARTÍ, Pere. El dia que Catalunya va dir prou. La història inèdita de l’Assemblea Nacio-nal Catalana. Barcelona: Columna, 2013, p. 56 i s.

independència de Catalunya. Està per veure si aconseguiran el seu ob-jectiu, però del que no hi ha dubte és que la fortalesa de la societat civil catalana s’ha manifestat al llarg de la història sempre que l’acció polí-tica no ha estat a l’alçada —per im-pediment durant la dictadura, per manca de visió política i interessos partidistes en democràcia— de les aspiracions dels ciutadans. I tam-poc hi ha massa dubtes que, quan la voluntat dels ciutadans i l’acció política dels partits i de les insti-tucions catalanes van de la mà, és molt més fàcil conquerir el futur.

Hi ha una relació de continuïtat entre aquells moviments socials de principis de segle i de l’època republicana i de la lluita contra la dictadura i aquests nous moviments socials

ISSN: 2339-806X

18


La justícia universal com a instrument de la justícia transicional A Espanya no s’han acomplert les exigències de l’anomenada justí-cia transicional com a procés dirigit a resoldre els abusos del pas-sat que inclou el dret a la veritat, la reparació i la justícia. La cerca de la justícia penal ha obert la porta a l’actuació complementària del principi de justícia universal exercida per altres estats, com per exemple l’Argentina.

El Reial decret 1891/2004, de 10 de setembre, va crear la comis-sió interministerial per a l’estudi de la situació de les víctimes de la Guerra Civil i el franquisme, que l’any 2005 va ser seguit d’algunes altres disposicions reparadores per als anomenats “nens de la gue-rra” (Llei 3/2005, de 18 de març), els sindicats (RD 13/2005, de 28 d’octubre), i la Generalitat de Catalunya pels documents de l’Arxiu de Salamanca (Llei 21/2005, de 17 de novembre). Després d’un complicat procés parlamentari i al final de la legislatura, s’aprovà la Llei 52/2007, de 26 de desembre, coneguda com a Llei de la me-mòria històrica (d’ara endavant, LMH),1 a la qual s’afegeix, com a fita destacable pel que aquí ens interessa, la Interlocutòria de 16 d’octubre de 2008 del Jutjat Central d’Instrucció núm. 5 de l’Audiència

1 En la seva denominació completa: Llei 52/2007, de 26 de desembre, per la qual es reconeixen i amplien drets i s’estableixen me-sures a favor dels qui van patir persecució o violència durant la Guerra Civil i la dictadura.

Nacional, coneguda com a inicia-ció del procés penal pels crims del franquisme.2

En efecte, els primers anys del segle XXI coneixen una revitalitza-ció de la memòria col·lectiva sobre les conseqüències del franquisme que no havia tingut lloc ni durant

2 Dictada pel jutge Baltasar Garzón en les diligències prèvies 399/2006, després trans-formades en sumari 53/2008.

Els trenta anys de silenci posteriors al canvi de règim i les normes dictades sobre alguns aspectes parcials han deixat qüestions importants per resoldre

Mercedes García Arán

Catedràtica de Dret Penal de la Universitat Autònoma de Barcelona

19


la Transició ni durant la consolida-ció posterior del règim democràtic. Van haver de passar gairebé trenta anys des de la mort del dictador, el 1975, perquè les víctimes del fran-quisme i els seus familiars es fessin visibles, no solament per a la classe política, sinó també per a la societat espanyola, encara que les normes creades fins al moment ni han es-tat lliures d’oposició, ni han exhau-rit les reivindicacions. Per aquesta raó, el 14 d’abril de 2010, alguns familiars de víctimes, a qui poste-riorment es va unir l’Associació per a la Recuperació de la Memòria Històrica, van presentar una que-rella per genocidi i/o delictes de lesa humanitat davant de la juris-dicció de la República Argentina, i n’instaven la persecució en aplica-ció del principi de justícia universal, querella admesa a tràmit pel Jutjat Federal núm. 1 i en la descripció de la qual també ens detindrem.

En suma, els trenta anys de silen-ci posteriors al canvi de règim polític i les normes dictades sobre alguns aspectes parcials han deixat aspec-tes importants per resoldre, entre els quals destaca l’escandalosa exis-tència de desapareguts imputables a actuacions posteriors a la Guerra Civil. Les pàgines que segueixen pretenen relacionar la inexistència de la justícia transicional a Espanya amb l’apel·lació a la justícia universal com a última ràtio.

1. La justícia transicional

Segons la Secretaria General de l’ONU,3 la justícia transicional “in-clou tota la varietat de processos i mecanismes associats amb els intents d’una societat per resoldre els pro-blemes derivats d’un passat d’abusos a gran escala, a fi que els responsa-bles retin comptes dels seus actes, de servir a la justícia i aconseguir la

3 Informe del secretari general al Consell de Seguretat, recollit en el document S/2004/616, de 3 d’agost de 2004, amb el títol L’estat de dret i la justícia de transició en les societats que sofreixen o han sofert conflictes. La definició reproduïda en el text es troba en l’epígraf 8 del document.

reconciliació”. El concepte de justícia transicional s’encunya entre els anys vuitanta i noranta del segle passat, especialment a partir dels processos de canvi polític a Llatinoamèrica, l’Àfrica i Àsia, amb les modificacions consegüents de règim polític.4 En

4 L’elaboració sobre la justícia transicional és molt abundant. Pot trobar-se una àmplia recopilació bibliogràfica a RIPOL CARULLA, Santiago i VILLAN DURÁN, Carlos (dir.). Justicia de transición: el caso de España. Bar-celona: Institut Català Internacional per la Pau, 2012, especialment el capítol “Selección de bibliografía y documentación”, redactat per RIPOL CARULLA, p. 213 i s. Per a un enfo-cament més tècnic juridicopenal, vegeu GIL y GIL, Alicia. La justicia de transición en Es-paña: de la amnistía a la memoria històrica. Barcelona: Atelier, 2009.

efecte, segons el document esmentat més amunt, no és possible consoli-dar la pau si la població no confia a obtenir reparació de les injustícies “a través d’estructures legítimes enca-rregades de l’arranjament pacífic de les controvèrsies i la correcta admi-nistració de justícia”, el que requereix enfortir l’estat de dret després d’una situació de conflicte (epígraf 2).

Hi ha consens a configurar la justícia transicional com un procés complex que pot incloure diferents instruments: accions penals, co-missions de la veritat, programes de reparació, justícia de gènere, reforma institucional i iniciatives

Senyor reivindicant l’amnistia durant les manifestacions de febrer de 1976 © Pepe Encinas.

ISSN: 2339-806X

20


de commemoració,5 que han d’adaptar-se a les condicions de la transició de cada país i poden re-conduir-se a tres grans blocs: dret a la veritat, dret a la justícia i dret a la reparació. Sembla clar que el dret a la justícia és el més difícilment realitzable i, d’altra banda, seria un error centrar la justícia transicional exclusivament en l’assoliment de la justícia penal i el càstig als culpa-bles de violacions de drets humans. Però, abans d’entrar en el cas espan-yol, convé indicar que el Comitè de Drets Humans de l’ONU6 ha recor-dat l’obligació dels estats d’investigar les violacions de drets humans amb rapidesa i efectivament mitjançant òrgans independents i imparcials, obligació que es deriva de l’art. 2.3 del Pacte internacional de drets ci-vils i polítics de Nova York, de 16 de desembre de 1996, que va entrar en vigor a Espanya el 27 de juliol de 1977 (BOE de 30 d’abril).7

Quant al dret a la veritat, és vital per a la societat conèixer els crims comesos per evitar les circumstàn-cies que podrien propiciar-ne la repetició, així com resulta vital per a les víctimes el reconeixement pú-blic de la seva condició com a tals i el sofriment a què van ser sotmeses. L’instrument fonamental del dret a la veritat són les comissions de la veritat, constituïdes a molts països que han patit conflictes amb greus violacions de drets humans: segons Amnistia Internacional, entre 1974 i 2007 assoleixen la xifra de tren-ta-dues comissions a vint-i-vuit

5 Així ho afirma l’International Center of Transitional Justice (www.ictj.org/es/), amb seu a Nova York i oficines a Brussel·les, Ciu-tat del Cap, Katmandú, Beirut i Bogotà, entre altres ciutats.6 Observació general núm. 31. L’índole de l’obligació jurídica general imposada als estats part en el Pacte, 80 període de sessions, 29 de març de 2004.7 Aquesta obligació està àmpliament trata-da per CHINCHÓN ÁLVAREZ, Javier. “La obligación internacional del Estado de inves-tigar las violaciones a los derechos humanos ocurridas en el pasado”, a RIPOL CARULLA, Santiago i VILLAN DURÁN, Carlos (dir.). Op. cit., p. 26 i s.

països.8 Traslladem ara els apunts anteriors sobre la justícia transicio-nal a la realitat espanyola.

2. La justícia transicional a Es-panya: insatisfacció del dret a la veritat i a la justícia

Al meu parer, la Transició es-panyola —i les seves moltes insu-ficiències— es diferencia d’altres processos transicionals en que el règim dictatorial que acabava ha-via sorgit d’una Guerra Civil que, a més d’altres repercussions històri-ques òbvies, havia dividit la socie-tat espanyola en un enfrontament cruent que continuava pesant en la memòria col·lectiva en iniciar-se la Transició. Tanmateix i als efec-tes de reparació històrica, no pot considerar-se un conflicte simètric. En efecte, les víctimes causades pel bàndol republicà, pertanyents al bàndol que va resultar vencedor, van tenir quaranta anys de dicta-dura posterior per ser rescabalats del seu perjudici i veure hono-rada la seva memòria. Quaranta

8 Dades accessibles a http://www.amnesty.org/es/international-justice/issues/truth-commissions. Entre d’altres, s’inclouen les comissions de la veritat d’Argentina (1983), Bolívia (1982), Txad (2000), Equador (2007), Guatemala (1997), Perú (2000), Iugoslàvia (2001) i Sud-àfrica (1995).

anys en què els vençuts van conèi-xer repressió i persecució afegida als efectes de la Guerra Civil. Són aquests fets els que haurien d’haver estat objecte de justícia transicional en concloure la dictadura i iniciar-se la Transició.

No podem pretendre fer aquí una exposició exhaustiva dels fets, que ja ha estat objecte del treball dels historiadors. Però per analitzar les limitacions de la Llei d’amnistia de 1977, pot ser útil una —sens dub-te arriscada— distinció entre: a) els actes propis dels aparells de l’estat franquista consubstancials a les ca-racterístiques d’un règim feixista en el qual no hi ha garanties jurídiques ni, resumint, estat de dret; b) els de-lictes expressament amnistiats (art. 2.e) i f) de la Llei d’amnistia), com ara “los que hubieran podido co-meter las autoridades, funcionarios y agentes del orden público” en per-seguir els delictes (també amnis-tiats) dels qui pretenien el restabli-ment de les llibertats, i els comesos per funcionaris i agents de l’ordre “contra el ejercicio de los derechos de las personas”, i c) els casos de desaparicions com a conseqüèn-cia d’execucions extrajudicials que, fins i tot a dia d’avui no han estat plenament localitzats. Per la seva

Fullet demanant l’amnistia per als presos polítics un cop mort Franco. © Biblioteca del Pavelló de la República-CRAI (Universitat de Barcelona).

www.ictj.org/es/

21


abundància, és difícil seleccionar dades representatives, però només a tall d’exemple, en el primer apar-tat s’inclouen les condemnes per tribunals militars mancats de tota legitimació,9 l’actuació del Tribunal Especial per a la Represión de la Masonería y el Comunismo10 i, en el segon, les tortures en l’àmbit poli-cial, en ocasions seguides de la mort

del torturat.11 Quant al tema dels desapareguts, sense ànim d’entrar en polèmica perquè l’argumentació seria la mateixa encara que la quan-titat fos molt inferior, es pot partir de la xifra de 114.000 indicada pro-visionalment pels qui el 2006 van instar l’actuació del Jutjat Central

9 JIMÉNEZ VILLAREJO, Carlos. “La des-trucción del orden republicano (apuntes ju-rídicos)”, a AROSTEGUI, Julio i GÁLVEZ, Sergio (ed.). Generaciones y memoria de la represión franquista. València: Universitat de València, 2010, p. 220 i s.10 Exhaustivament i rigorosament estudiat des d’un punt de vista polític i jurídic a POR-TILLA, Guillermo. La consagración del dere-cho penal de autor durante el franquismo. El Tribunal Especial para la Represión de la Ma-sonería y el Comunismo. Granada: Comares, 2009.11 Es poden consultar diversos treballs sobre les actuacions policials a l’obra de DOMÍNGUEZ RAMA, Ana (ed.). Enrique Ruano. Memoria viva de la impunidad del franquismo. Madrid: Editorial Complutense, 2011, especialment els de VINYES, Ricard. “Sobre víctimas y vacíos; ideologías y recon-ciliaciones; privatizaciones e impunidades”, p. 255 i s., i JIMÉNEZ VILLAREJO, Carlos. “Una aproximación a la ‘policía política’ del franquismo: la Sexta Brigada de Barcelona”, p. 197 i s.

d’Instrucció núm. 5, aleshores ocu-pat per Baltasar Garzón.

Les tres categories demanen sa-tisfacció del dret a la veritat i a la reparació, però és contra les dues segones (delictes expressament am-nistiats i persones desaparegudes) que hi caben arguments a favor del dret a la justícia penal que veurem més endavant. Respecte de les sen-tències dictades per tribunals fran-quistes en aplicació d’un sistema espuri, era procedent declarar-los nuls, mentre que l’LMH va decla-rar-los il·legítims (art. 3).

a) La Transició política i la Llei d’amnistia de 1977

Les enormes insuficiències de la situació descrita s’atribueixen so-vint a la forma en què es va produir la transició al règim democràtic després de la mort del dictador. Segons la meva opinió, tan inexac-tes són les anàlisis que atribueixen a la Transició un caràcter “modèlic”, ignorant les renúncies que va supo-sar per als demòcrates, com l’anàlisi oposada segons la qual es crimina-litza la Transició com l’única cau-sant de les insuficiències actuals, poc més que un pacte de silenci entre elits polítiques dut a terme clandestinament als despatxos i li-derat pel rei i alguns altres perso-natges. No desenvoluparé l’anàlisi, però crec necessàries algunes notes sobre la meva posició personal re-llevants per a l’argumentació poste-rior. En primer lloc, la interpretació elitista de la Transició suposa un menyspreu per als milers de ciu-tadans que, des dels moviments socials (a les fàbriques, els barris, la universitat i els sectors profes-sionals) van minar la resistència del franquisme i van intervenir en les condicions del canvi polític. Hi haurà qui digui que els seus repre-sentants polítics van trair després les víctimes pactant amb els fran-quistes, però ignorar la rellevància del moviment social antifranquista i la repressió que van patir els seus líders durant la Transició també és

un perjudici per a la memòria his-tòrica12 que redueix un procés com-plex amb forta implicació social a un pacte de despatx.13

En segon lloc, en l’espai antifran-quista es desconeixia fins on arriba-ven les pròpies forces. El règim va conservar fins al final la seva capa-citat repressora i, malgrat els espais de llibertat assolits treballosament i progressivament, la possibilitat de detencions i empresonaments se-guia present, així com la constant amenaça d’un cop d’estat militar, que finalment es va intentar el 23 de febrer de 1981, quan la Constitució democràtica ja feia més de dos anys que havia entrat en vigor.

Aquestes són algunes de les con-dicions en les quals —tercera consi-deració— s’aprova la Llei d’amnistia de 1977. Amb ella quedaven amnis-tiats els actes “amb intencionalitat política” tant dels qui havien actuat amb el “móvil de restablecimiento de las libertades públicas o de la reivindicación de autonomías de los pueblos de España” (art. primer, I.b), com de les autoritats i fun-cionaris franquistes que haguessin pogut cometre delictes perseguint els anteriors (segons el ja esmentat article segon). A trenta anys vista, és evident que resultava molt més generosa per als franquistes que per als demòcrates, perquè els actes dels primers (tortures, assassinats, etc.) continuaven sent delictius en el nou règim, mentre que la majo-ria dels fets amnistiats als antifran-quistes (associacions, reunions i manifestacions il·lícites) passaven a ser actes lícits i reconeguts com

12 Recollint les diferents interpretacions de la Transició i destacant el paper dels mo-viments socials, YSÀS, Pere. “La transición española en la democracia: historia y mitos”, a ESPUNY TOMÀS, Maria Jesús i PAZ TO-RRES, Olga (coord.). 30 años de la Ley de am-nistía (1977-2007). Madrid: Dykinson, 2009, p. 19 i s.13 En aquest sentit, vegeu JULIÁ, Santos. “Memoria, historia y política de un pasado de guerra y dictadura”, a JULIÁ, Santos (dir.). Memoria de la guerra y del franquismo. Ma-drid: Taurus, 2006.

Tan inexactes són les anàlisis que atribueixen a la Transició un caràcter “modèlic”, com l’anàlisi oposada segons la qual es criminalitza

ISSN: 2339-806X

22


a exercici de drets fonamentals.14 Però resulta sorprenent la facilitat amb què en l’actual moment his-tòric s’oblida que l’amnistia va ser una de les principals reivindica-cions del moviment democràtic an-tifranquista durant la Transició, que exigia l’extinció de la responsabili-tat penal dels qui havien incorregut en delicte mentre lluitaven per les llibertats. Això implicava també la renúncia a jutjar els repressors.15

L’amnistia espanyola com a rei-vindicació dels demòcrates, però, diferencia el cas espanyol d’altres casos com, per exemple, la Llei de punt final dictada a Argentina, que va ser posteriorment declarada nul·la, fet que equival a declarar que mai no va existir. La nul·litat de la llei és necessària per als enjudicia-ments —amb independència del que després direm sobre el cas es-panyol— perquè la mera derogació no anul·la els efectes produïts per una llei mentre ha estat en vigor. En altres paraules, derogar una llei d’amnistia no fa “reviure” les res-ponsabilitats penals que l’amnistia va declarar extingides. De manera que quan en el cas espanyol s’exigeix la derogació de la Llei d’amnistia de 1977 per exercir la justícia penal, se n’hauria d’exigir, en realitat, la nul·litat i, amb això, la declaració d’inexistència del que, amb tots els seus problemes posteriors, va ser també la realització d’un objectiu democràtic. 16

b) La insatisfacció del dret a la veritat

14 Encara que també s’amnistiaven delictes violents anteriors al 15 de desembre de 1976, que continuaven estant tipificats penalment.15 Sobre aquesta qüestió, vegeu MESSU-TI, Ana. “Aplicación del Derecho Penal in-ternacional en Argentina. A propósito de la querella para investigar los crímenes del franquismo”. Revista de Derecho Penal y Cri-minología, Buenos Aires, La Ley, núm. 1, set-embre de 2011, especialment la nota 4.16 Consideració que probablement no es va plantejar al Comitè de Dret Humans de l’ONU quan a l’Informe sobre Espanya (2008) va recomanar de considerar la derogació de la Llei d’amnistia.

Atès que aquestes línies prete-nen centrar-se en el dret a la jus-tícia com a part de la justícia tran-sicional, no podem aprofundir en la insatisfacció d’altres dels seus elements com el dret a la veritat o el dret a la reparació. Tanmateix, segons la meva opinió, trenta anys després del final de la dictadura, la insatisfacció del dret a la veritat17 resulta més intolerable que la del dret a la justícia penal.

Malgrat que, en àmbits culturals i acadèmics, s’ha escrit i debatut molt sobre la Guerra Civil i la dic-tadura, amb això no s’ha arribat a satisfer el dret a la veritat en el sen-tit de la justícia transicional, això és, la iniciativa del poder públic de-mocràtic en la recerca i l’exposició de la veritat per reconèixer les vícti-mes en seva condició de tals. Ja als anys vuitanta del segle passat, quan el règim democràtic començava a consolidar-se, s’hauria d’haver complert l’obligació internacional d’investigar les violacions dels drets humans, establint una comissió de la veritat i s’hauria d’haver procedit, a iniciativa del poder executiu, a la recerca dels enterraments dels des-apareguts i a la reparació a les vícti-mes. L’LMH 52/2007 no va satisfer gairebé ningú, ja que, malgrat de-clarar la il·legitimitat dels tribunals espuris del franquisme, no va assu-mir la responsabilitat pública en la recerca de la veritat, delegant-la en les famílies i limitant-se al compro-mís de “facilitar” les indagacions (art. 11.1). Aquest desistiment de responsabilitats és un dels elements que expliquen el recurs a la justí-cia penal els primers anys del segle XXI, quan les seves possibilitats de satisfacció són ja realment escasses. A això dediquem l’apartat següent.

c) La insatisfacció del dret a la justícia

17 Vegeu GÓMEZ ISA, Felipe. “Retos de la justicia transicional en contextos no transicio-nales: el caso español”, a RIPOL CARULLA, Santiago (dir.). Op. cit., p. 178, qui creu que l’LMH s’ha de considerar només un punt de partida per a l’exercici del dret a la veritat.

La Interlocutòria del jutge Garzón de 16 octubre 2008, que accepta la competència per jutjar el que s’ha resumit com a “crims del franquisme” (entre 1936 i 1951), centrava el seu principal objec-te en “la detenció il·legal, tortura, desaparició forçada i eliminació física de milers de persones per motius polítics i ideològics”. Això li va suposar a Garzón l’obertura d’un procés per prevaricació quan l’Audiència Nacional ja havia rebu-tjat la competència per investigar els crims i el jutge ja s’havia inhibit (Interlocutòria de 18 de novembre de 2008) en favor dels jutjats te-rritorials per a l’exhumació de les fosses, després de declarar extin-gida la responsabilitat penal dels trenta-cinc suposats responsables

(incloent-hi Franco) per raó que ja havien traspassat. Aquesta òbvia declaració fins i tot va ser objecte de burla des d’àmbits contraris al pro-cés, però, al meu parer, té un valor simbòlic: declarava que és la mort dels investigats —i no la justifica-ció, disculpa o l’oblit de les seves ac-tuacions— la que impedeix de con-tinuar el procediment. En tot cas, el procés contra el jutge per prevari-cació, que va provocar un escàndol internacional i que mai no hauria d’haver-se obert, va concloure amb l’absolució per mitjà de la Sentència del Tribunal Suprem de 27 de febrer de 2012, que exposa els arguments contraris a la resolució de Garzón i que, si bé la considera errònia, no la considera per això constitutiva de delicte de prevaricació. En efecte,

Derogar una llei d’amnistia no fa “reviure” les responsabilitats penals que l’amnistia va declarar extingides

23


aquest delicte es comet si la decisió del jutge no pot ser sostinguda des de cap punt de vista interpretatiu (havia rebut suport de múltiples fòrums)18 i, a més, si el jutge actua amb consciència de la injustícia de la seva decisió.

És impossible resumir aquí tota la complexitat de l’argumentació en què es fonamentava el procés con-tra els crims del franquisme,19 basa-da sobretot en l’elaboració interna-cional del dret humanitari sobre els crims contra la humanitat des dels anys cinquanta fins a l’Estatut de la Cort Penal Internacional (1998). Però recuperant els grups de ca-sos enunciats més amunt, en els delictes comesos per funcionaris i agents expressament amnistiats per la Llei de 1977, calia acudir al con-text de crims contra la humanitat en el qual es van produir, manten-int que els feia no amnistiables i im-prescriptibles des de la perspectiva del dret internacional. L’aplicació directa de principis internacionals era difícil i arriscada, però justifi-cada per l’excepcionalitat d’uns fets històrics que la mateixa LMH de-clara radicalment injustos (art. 2.1). Ara bé, en cas que no s’acceptés (com efectivament es va esdevenir), entrava en joc directament la justí-cia universal, a què ens referirem en l’últim apartat.

En canvi, en relació amb els desapareguts, la possibilitat d’evitar l’amnistia i la prescripció era, al meu parer, molt superior. La des-aparició de persones és un delicte permanent que, en termes vulgars, es “continua cometent” mentre es manté la desaparició, raó per la

18 Les diferents argumentacions i declara-cions de suport es poden veure a JIMÉNEZ VILLAREJO, Carlos (coord.). La solidaridad con el juez Garzón. Còrdova: El Páramo, 2010. A més, a la Interlocutòria de l’Audiència Na-cional de 2 de desembre de 2008, que rebutja-va la competència de Garzón, es van produir els vots discrepants de tres magistrats, que hi donaven suport.19 Es pot ampliar informació a JIMÉNEZ VILLAREJO, Carlos i DOÑATE MARTÍN, Antonio. Jueces, pero parciales. La pervivencia del franquismo en el poder judicial. Barcelona: Pasado-Presente, 2012, p. 179 i s.

qual tot el temps d’ençà de 1977 cau fora del període amnistiat i per tant el termini de prescripció no es computa des del moment en què es produeix la desaparició.

En tot cas, l’únic que va fer Garzón va ser acceptar la compe-tència per investigar-los, actuació que hauria d’haver assumit l’Estat espanyol molt abans. Però real-ment, arribar al judici efectiu dels fets resultava extraordinàriament difícil, no només per la comple-xitat jurídica —que, en casos així, no hauria de ser insalvable—, sinó també pel temps transcorregut i la mort dels suposats responsables. I fins i tot en el cas que alguns d’ells puguin ser encara vius, crec que el principal objectiu de les denúncies era la investigació dels fets, la recer-ca dels desapareguts i, novament, el reconeixement de la seva condició de víctimes. Recordem que la de-núncia de les víctimes és de 2006, quan els treballosos debats polítics sobre el que després seria la insu-ficient Llei de memòria històrica de 2007 ja indicaven la passivitat de les institucions i les resistències a tancar definitivament la història amb una satisfacció folgada del dret a la veritat. En altres paraules, per obtenir el ple dret a la veritat va caler acudir al procés penal buscant una justícia ja certament difícil de realitzar.

Aquest recurs a la justícia penal quan fallen tots els altres instru-ments de la justícia transicional és resumit per Ana Messuti, advocada d’un dels querellants a Argentina, referint-se a un d’ells: “la justícia que demana no és la justícia retri-butiva, que es castigués els culpa-bles amb la pena imposada, ja que aquesta justícia no serà possible quan ... es pot presumir que els culpables han mort o bé, si no han mort, que mai no serà proporcional al crim comès... El que demana és dir el que cal dir, i que es digui el

que s’ha de dir en el lloc on s’ha de dir”. 20 Per això, les víctimes han ha-gut de demanar a la justícia argenti-na que exerceixi la competència ex-traterritorial que atorga el principi de justícia universal.

20 Actes de la I trobada estatal de querellants contra el franquisme. Querella argentina con-tra els crims del franquisme. Madrid, 18 de maig de 2013. AQUA. Xarxa ciutadana de su-port a la querella argentina.

Per obtenir el ple dret a la veritat va caler acudir al procés penal buscant una justícia ja certament difícil de realitzar

Manifestants davant la catedral de Barcelona, febrer de 1976 © Pepe Encinas.

ISSN: 2339-806X

24


3. La justícia universal i el procés a Argentina

Amb diferents variants, molts estats han assumit l’anomenat prin-cipi de justícia universal, pel qual es declaren competents per perseguir crims internacionals com el geno-cidi, la tortura o els crims contra la humanitat comesos fora del seu territori. Espanya el va incorporar a l’art. 23.4 de la Llei Orgànica del Poder Judicial de 1985, la qual cosa va servir per reivindicar competèn-cia judicial en casos com Pinochet, Guatemala, Tibet, la mort de José Couso a l’Iraq, etc. La reforma de 2009 en va reduir molt l’abast a la llei espanyola,21 però, en general, el principi significa que els estats que l’incorporen a les seves lleis es com-prometen a actuar com a membres de la comunitat internacional per-seguint aquests crims, fonamental-ment quan els fets no són jutjats al país on s’han comès.22 És el mateix principi que inspira l’Estatut de la Cort Penal Internacional (CPI) de 17 de juliol de 1998, l’art. 17 del qual estableix que aquesta intervin-drà quan “el país que sigui compe-tent no pot o no vol fer-ho”.

Ja ha quedat clar que els crims del franquisme no seran jutjats a Espanya, però tampoc poden ser-ho per la CPI, perquè són anteriors a 2002, any en què aquesta va entrar

21 Es va reformar mitjançant la Llei orgàni-ca 1/2009, de 3 de novembre, i des de llavors, quan l’acusat no està a Espanya, és necessari que les víctimes siguin espanyoles o que un interès de l’Estat espanyol hi entri en joc, la qual cosa desvirtua la naturalesa internacio-nal del principi. A més de les creixents reti-cències judicials, van influir en l’esmentada reforma les pressions polítiques dels EUA (pel al cas Couso) i Israel (per les diligències sobre els bombardejos de Gaza). Vegeu BLANCO CORDERO, Isidoro. “Sobre la muerte de la jurisdicción universal”. Revista de Derecho Penal, 2009.22 És difícil seleccionar obres entre la in-gent bibliografia sobre el principi de justícia universal. Em remeto als treballs recollits a GARCÍA ARÁN, Mercedes i LÓPEZ GARRI-DO, Diego (coord.). Crimen internacional y jurisdicción universal. El caso Pinochet. Valèn-cia: Tirant lo Blanch, 2000. Més recentment, PÉREZ CEPEDA, Ana Isabel (dir.). El princi-pio de justicia universal: fundamento y límites. València: Tirant lo Blanch, 2012.

en vigor. Per tant, adquireix ple sen-tit que la querella presentada per les víctimes i algunes associacions me-morialistes davant de la jurisdicció argentina el 14 d’abril de 2010 fos admesa a tràmit pel Jutjat Federal núm. 1, basant-se en l’article 118 de la Constitució argentina.23 A les di-ligències obertes per la jutge Servini de Cubría, s’ha requerit la declara-ció per videoconferència de diver-sos querellats i, en el moment de redactar aquestes línies, el Ministeri d’Afers Estrangers espanyol ha dila-tat la qüestió remetent-se als tràmits del Tractat bilateral de cooperació judicial de 1987. Diverses són les qüestions que val a destacar.

En primer lloc, els estats que exerceixen la justícia universal ac-tuen aplicant normes assumides per la comunitat internacional, que incorporen a les seves lleis inter-nes. Precisament per això, no estan vinculats per les amnisties que es dictin als països on es va cometre el delicte. Aquests poden renun-ciar a perseguir-los, però llavors hi cap l’actuació complementària o supletòria de la comunitat inter-nacional.24 Per tant, la jurisdicció argentina pot ignorar l’amnistia es-panyola de la mateixa manera que la jurisdicció espanyola va igno-rar, per exemple, l’autoamnistia de Pinochet.

Per la mateixa raó, és indiferent la forma en la qual es defineixen els fets al país de comissió del delicte,25 i n’hi ha prou que l’estat que exerceix la justícia universal consideri que els fets poden encabir-se, per indi-

23 LASCANO, Carlos Julio. “Límites del principio de justicia universal: los alcances de la amnistía en la Argentina”, a PÉREZ CEPE-DA, Ana Isabel (dir.). Op. cit., p. 524.24 Tot i haver-hi opinions doctrinals i ju-risprudencials favorables a la concurrència de jurisdiccions. En aquest sentit, vegeu MESSU-TI, Ana. Op. cit., i més recentment, “La quere-lla argentina por las víctimas del franquismo”, manuscrit gentilment cedit per l’autora i de propera aparició en editorial Trotta25 També ho admet la llei espanyola quan regula el principi de justícia universal (art. 23.4 LOPJ), perquè no exigeix, per activar la competència judicial espanyola, que els fets siguin delicte al lloc on s’han comès.

cis, en les definicions de “genocidi” o “crim contra la humanitat”, bé se-gons la seva llei interna, bé fent-ne una interpretació conforme a les definicions de l’Estatut de la CPI. I la justícia argentina ha entès que, indiciàriament, es compleix aquest requisit.

Aquestes són algunes de les raons per les quals l’actuació de la jutge argentina és més àmplia i in-finitament menys complicada que la del jutge Garzón. La querella a Argentina es refereix a fets comesos fins a 1977, el que explica que hi hagi obertes diligències contra ex-ministres de Franco i expolicies fins i tot vius, però sobretot, la querella no ensopega amb els problemes de la Llei d’amnistia espanyola en relació amb delictes que la Llei es-mentava explícitament i, per tant, pot anar, sense problemes, més enllà dels casos que a Espanya són més clars, és a dir, les desaparicions forçades.

A ningú no li passa desapercebut que l’exercici de la justícia univer-sal per als estats que l’assumeixen és extraordinàriament difícil quan l’acusat està en un altre país, espe-cialment si és el seu propi, perquè la majoria d’estats mantenen el princi-pi de no-lliurament de propis nacio-nals. Per això Pinochet va poder ser detingut a petició espanyola quan s’estava a Londres i per això tam-bé, entre tots els casos en els quals Espanya ha exercit la seva compe-tència extraterritorial, només ha as-solit la condemna del militar argentí Scilingo, que es trobava en territori

La jurisdicció argentina pot ignorar l’amnistia espanyola com la jurisdicció espanyola va ignorar l’autoamnistia de Pinochet

25


espanyol. Així mateix, l’Audiència Nacional espanyola no ha aconse-guit que el Govern nord-americà autoritzi l’interrogatori dels militars acusats de crims de guerra a l’Iraq per la mort del periodista espanyol José Couso. En resum, qualsevol país pot declarar-se competent per jutjar determinats fets comesos en altres països, però si l’acusat no està en territori de l’estat acusador, ne-cessitarà la cooperació del país on s’estigui per posar-lo materialment a disposició dels tribunals.

Tot l’anterior significa que, si bé no són freqüents les condemnes penals fora del territori del delicte, la justícia universal compleix, de tota manera, una important fun-ció simbòlica amb les diligències que s’obren, encara que no arribin a judici, perquè manifesten la volun-tat de la comunitat internacional de no admetre la impunitat, i fins i tot limiten la llibertat de movi-ments dels investigats, que corren un risc si surten del seu país. I, en ocasions, el fet que altres països pretenguin exercir la justícia uni-versal empeny els països on es van cometre els delictes a desenvolupar processos interns que condueixin a l’enjudiciament i a la condemna dels responsables.

Així les coses, també en el pro-cés contra el franquisme iniciat a Argentina es pot esperar que els efectes siguin més simbòlics que no pas reals, igual com tampoc no podem esperar que les autoritats espanyoles col·laborin amb entu-siasme amb la iniciativa de la justí-cia argentina: cal preveure tot tipus d’actuacions dilatòries. Com hem valorar, llavors, que l’Estat espanyol negui o dificulti una col·laboració que en altres casos li ha estat ne-gada a ell per tercers països? Com pot negar-la en aquest cas, quan l’Audiència Nacional va condemnar un militar argentí per les desapari-cions en aquell país?

Al meu parer, seria simplista explicar la contradictòria actua-ció de l’Estat espanyol en relació

amb la justícia universal només pel detall que, en aquest cas, els ciutadans requerits per la justícia universal són espanyols. Quan un estat activa la seva competència per jutjar delictes internacionals comesos a l’estranger, ho fa a par-tir dels òrgans judicials que es de-claren competents, és a dir, des del poder judicial, que, a Espanya i a aquests efectes, és l’exercit pels jutjats centrals d’Instrucció de l’Audiència Nacional. En canvi, en el procés invers, és a dir, en la coo-peració internacional amb altres països que en el procés obert estan apel·lant a la justícia universal, té un paper molt més determinant el poder executiu, que també sol ser el que, si escau, té l’última paraula per concedir o denegar l’extradició. Ja hem dit que pràcticament cap país no concedeix l’extradició de seus propis nacionals, però amb independència d’això, és evident que en l’àmbit del poder executiu prevalen les consideracions políti-ques sobre les jurídiques. No obli-dem que el Tribunal de Bow Street (Londres) va autoritzar l’extradició de Pinochet a Espanya, però el mi-nistre de l’Interior la va denegar i autoritzà la tornada a Xile per raons humanitàries (no pas jurídiques).

En el cas espanyol, l’impuls de la justícia universal en els casos

Pinochet, Scilingo, Guatemala, Iraq, etc., ha procedit de diferents jutges d’Instrucció de l’Audiència Nacional (no solament Garzón). En la majoria de casos, els jutges espanyols van comptar amb la de-cidida oposició del Ministeri Fiscal, que va impugnar la competència espanyola. Fou només en l’interval del govern de Rodríguez Zapatero que el Ministeri Fiscal va donar su-port a un recurs davant del Tribunal Constitucional que reclamava la competència espanyola per jutjar el genocidi maia a Guatemala, que havia estat negada pel Tribunal Suprem26 quan l’actuació judicial ja començava a manifestar reticèn-cies a la justícia universal. Aquesta variable actuació de la Fiscalia també apunta a les diferents pers-pectives polítiques, però, en qual-sevol dels casos, el Ministeri d’Afers Estrangers espanyol hauria de faci-litar, i no entorpir, les declaracions sol·licitades des d’Argentina.

En suma, la justícia universal exercida per altres estats és un ins-trument més de la justícia transi-cional quan aquesta no és satisfeta al país on es van cometre els fets. En un pla o altre, la complexitat dels processos impedeix d’esperar la plena realització de la justícia pe-nal mitjançant les sentències con-demnatòries corresponents. Però tampoc no haurien de desdenyar-se el valor simbòlic de les actuacions dirigides a acabar amb la impunitat i els avenços en l’actuació de la co-munitat internacional, per exaspe-rantment lents que resultin.26 L’actuació dels tribunals espanyols va començar amb el suport unànime del Ple de l’Audiència Nacional a la competència espan-yola en el cas Pinochet i va acabar amb una sentència insostenible del Tribunal Suprem (STS 327/2003, de 25 de febrer), que la de-negava en el cas Guatemala. Aquesta va ser posteriorment anul·lada pel Tribunal Cons-titucional (STC 237/2005, de 26 de setem-bre). Sobre els últims avatars, vegeu PÉREZ ALONSO, Esteban. “Las últimas reformas al principio de justicia universal legalizadoras de la jurisprudencia ‘creativa’ del Tribunal Supremo español”. Estudios Penales y Crimi-nológicos, núm. 32, 2012, disponible a http://www.usc.es/revistas/index.php/epc/article/view/897.

Qualsevol país pot declarar-se competent per jutjar determinats fets comesos en altres països, però si l’acusat no està en territori de l’estat acusador, necessitarà la cooperació del país on s’estigui

http://www.usc.es/revistas/index.php/epc/article/view/897.



26


26

L’entrevista


2727

Pere Portabella i Ràfols va néixer a Figueres, l’any 1927. Productor i director de cinema, durant els darrers anys de la dictadura va des-tacar per la seva activitat antifranquista en participar en diverses ini-ciatives unitàries. Entre aquestes accions cal ressaltar el seu paper dins l’Assemblea de Catalunya (1971-1977). Així mateix, va coordi-nar la celebració de la Diada Nacional de Catalunya de 1976, que se celebrà a Sant Boi de Llobregat. Després de ser escollit senador per l’Entesa dels Catalans a les eleccions del 15 de juny de 1977, també va ser l’encarregat d’organitzar i dirigir la rebuda a Barcelona del president Tarradellas.

L’entrevista, a la qual podeu accedir a través d’aquesta revista, es dugué a terme en el marc del projecte Catalunya en Transició i ha passat a engrandir els fons del Banc Audiovisual del Memorial Democràtic (BAMEDE), els quals properament restaran disponibles pels investigadors i investigadores. Prop d’un miler de testimonis enregistrats, facilitaran i donaran una nova visió a les recerques d’història oral que afecten a Catalunya durant el període que englo-ba des de la II República fins la Transició.

Entre els fragments seleccionats d’aquesta entrevista, cal destacar l’explicació de com s’organitzaven les reunions clandestines i les mesures de seguretat que s’aplicaven per poder fer-les: la celebra-ció de l’Assemblea d’Intel·lectuals a Montserrat (1970), la creació de l’Assemblea de Catalunya (1971) o com finalment la policia els va detenir en la coneguda Caiguda dels 113 (1973). El testimoni de Pere Portabella és d’interès per mostrar com van anar els darrers anys de dictadura i la posterior Transició, i per posar en valor la mo-bilització social catalana per recuperar les llibertats perdudes. Uns esdeveniments en què la comunió entre polítics i societat civil va ser imprescindible per tirar endavant les reclamacions de tot un país.

PortabellaPere

http://www20.gencat.cat/portal/site/memorialdemocratic/menuitem.34ba9e98ca3f16457839a410b0c0e1a0/?vgnextoid=778a98550e7b2410VgnVCM1000008d0c1e0aRCRD&vgnextchannel=778a98550e7b2410VgnVCM1000008d0c1e0aRCRD&vgnextfmt=default

ISSN: 2339-806X

28


Julián Grimau, crim d’estat

Julián Grimau García, dirigent del Partit Comunista d’Espanya, va ser detingut a Madrid el 7 de novembre de 1962, torturat a la Direcció General de Seguretat, per membres de la Brigada Política Social. La dictadura, a través del sinistre coronel Eymar, amb la col·laboració de la Policia Política de Barcelona i la Fiscalia de la Causa General, va muntar i instruir l’expedient acusatori.

Ara que, parafrasejant el poeta català Jaime Gil de Biedma, “fa cin-quanta anys de quasi tot”, ens veiem immersos en múltiples i variats ac-tes commemoratius d’aquesta xi-fra rodona, que suposen ni més ni menys que mig segle de les nostres vides, però que ajuden a recordar i rememorar múltiples esdeveni-ments, persones i activitats que en certa mesura ens van impactar al seu dia i que conformaren la nos-tra personalitat i formen part de les nostres vivències.

El 20 del passat mes d’abril es compliren cinquanta anys de l’afusellament del dirigent del Partit Comunista d’Espanya Julián Grimau García, com a conseqüèn-cia de la condemna imposada en el consell de guerra celebrat a Madrid dos dies abans. 1

Grimau va ser detingut per mem-bres de la Brigada d’Investigació Social - Policia Política del règim entre els dies 7 i 8 de novembre de

1 ÁGUILA TORRES, Juan José del. Text complet de l’esmentada Sentència a El TOP, la represión de la libertad, p. 402-420, i al capítol segon d’El caso Grimau, un factor determi-nante i tercer d’El crimen de estado en la ges-tación del TOP. Barcelona: Editorial Planeta, 2001.

1962. A la seu del que llavors era la Direcció General de Seguretat, va ser torturat i posteriorment abo-cat al cel-obert de l’edifici des d’un dels pisos superiors. Fou atès a la farmaciola del centre esmentat i després traslladat a l’hospital, on va ser intervingut quirúrgicament. Finalment, va ser processat en la causa 1601/62 pel Jutjat Especial Militar d’Activitats Extremistes i Subversives del coronel d’Infanteria, mutilat per la pàtria, Enrique Eymar Fernández.2

2 Per saber més del sinistre personatge, ve-geu ÁGUILA TORRES, Juan José del. “Coro-nel Eymar, un juez militar especial para los prisioneros políticos españoles (1940-1964)”, comunicació presentada i publicada en les ac-tes del congrés Els Camps de Concentracció i el Món Penitenciari a Espanya durant la Gue-rra Civil i el Franquisme. Centre d’Història Contemporània de Catalunya - CEFID de la Universitat Autònoma de Barcelona. Barce-lona: Editorial Crítica, 2003, p. 505-521; “Las medallas del Coronel Eymar”, comunicació presentada a la VI Trobada d’Investigadors del Franquisme, celebrada a Saragossa els dies 15-17 de novembre de 2006, i “El Gene-ral Jesualdo de la Iglesia Rosillo, primer juez militar instructor del Juzgado Especial de Espionaje, un perfil biográfico para la repre-sión”, comunicació presentada al III Congreso Internacional de Historia de Nuestro Tiempo, celebrat el novembre de 2010 a la Universitat de La Rioja, Logronyo.

Juan José del Águila TorresMagistrat jubilat i doctor en Dret

Passat i pressent

29

Temps i espais de memòria. Revista digital del Memorial Democràtic. Núm 1 (Desembre 2013) Passat i present

El proper 5 de desembre també es complirà el cinquanta aniver-sari de la publicació, en el Butlletí Oficial de l’Estat, de la Llei de 2 de desembre de 1963, Prefectura de l’Estat 154/63, per la qual es crea-va el Juzgado y Tribunal de Orden Público (TOP), jurisdicció especial, al qual, segons es deia en el quart paràgraf de l’exposició de motius, “se le confería competencia pri-vativa para conocer de los delitos cometidos en todo el territorio na-cional singularizados por la tenden-cia en mayor o menor gravedad a subvertir los principios básicos del Estado, perturbar el orden público o sembrar la zozobra en la conciencia nacional”.

Entre ambdós esdeveniments hi ha —i està degudament acre-ditada— una molt estreta relació que convindria tornar a explicitar per donar-la a conèixer a tothom i, especialment, a les noves genera-cions. És per això que s’han celebrat diversos actes en ocasió del cin-quantenari, als quals he estat con-vidat, i a tot arreu he destacat que per les circumstàncies concurrents, la mort de Julián Grimau és un clar supòsit de crim d’estat.3

A una jove i intrèpida periodista de ràdio que em va trucar perquè li fes cinc cèntims del que va ser i va significar el TOP, segurament per fer-ne el titular corresponent de la notícia, li vaig respondre: “un crim d’estat en la gestació i en el naixe-ment del TOP”.

A aquesta conclusió vaig arri-bar-hi després dels treballs d’estudi 3 Acte commemoratiu del cinquanta aniver-sari de la mort de Grimau del dia 20 d’abril a l’Ateneu de Madrid, organitzat pel PCE (digi-tal Crónica Popular del 22- La muerte de Gri-mau, un crimen de Estado); taula rodona del 12 de juny al Consell General de l’Advocacia Espanyola, organitzada conjuntament amb la Fundació Primer de Maig del Sindicat de CCOO (digital Crònica Popular de 13 de juny); conferència “Julián Grimau a los cin-cuenta años de su ejecución”, organizada per AMESDE al Centre Cultural Blanquerna el 20 de juny. Finalment, el 3 de juliol a la Casa Tricolor de Vallecas, organitzada pel Fòrum de la Memòria de la Comunitat de Madrid, “El TOP. La represión del antifranquismo y la transición”.

i la recerca durant gairebé cinc anys per a la tesi doctoral, llegi-da a la Facultat de Dret de Sevilla el 27 de novembre de 1997, sota la direcció dels catedràtics Francisco Muñoz Conde, de Dret Penal, i Antonio Miguel Bernal, d’Història del Pensament Econòmic,4 que va merèixer la màxima qualificació acadèmica i els continguts de la qual, també per unanimitat, van aconsellar de publicar.

Després dels consegüents “arran-jaments” per convertir el producte acadèmic en un llibre publicable, i d’un llarg pelegrinatge per diver-ses editorials, que algun dia potser també publicaré per com de signi-ficatiu va ser, i per tal de posar de manifest les múltiples dificultats que a finals del segle XX, tot i ha-ver passat ja vint-i-cinc anys d’ençà de la mort del dictador, va suposar la introducció en el mercat d’un lli-bre que tractava la repressió políti-ca de l’últim franquisme; doncs bé, després d’arranjar-lo, vaig aconse-guir formalitzar un contracte amb l’editorial Planeta, Secció d’Història, que el va publicar l’octubre de 2001, amb el títol El TOP, la represión de la libertad (1963-1977), que va tenir una efímera existència i fugaç vida comercial fins a començaments de març de 2002, quan l’editorial decidí unilateralment retirar-lo de la venda i saldar-lo, cosa que em van comu-nicar per escrit amb l’al·legació que no tenien prou espai al magatzem. 5

Les raons que em van portar a concloure que la mort per afusella-ment de Julián Grimau era un crim d’estat les vaig raonar i classificar en dos dels nou capítols de la ini-cial tesi acadèmica i en els dos de

4 Amb el títol El Tribunal de Orden Público – TOP – trece años de represión política, da-vant un tribunal presidit per Gregorio Peces Barba i amb Luis López Guerra, Juan Terra-dillos Basoco i Borja Capelli Caffarena com a vocals.5 Dels cinc mil exemplars que figuraven en el contracte subscrit com a drets d’autor, en la carta de 18 de març de 2002 que em va adreçar la responsable de Planeta en quedaven 2.777, que van ser els exemplars saldats.

la publicació abans referida, que en síntesi obligada són les següents:

1) A finals de l’any 1962 i prin-cipis de 1963, un sector important del franquisme, els anomenats “tec-nòcrates”, van arribar a la conclusió, després dels múltiples esdeveni-ments en aquell període (vagues de miners, reunió a Munic de part de l’oposició al règim, mobilitzacions universitàries, creixement de pro-cediments davant l’encara viva ju-risdicció de guerra, l’informe de la Comissió Internacional de Juristes —l’imperi de la llei a Espanya—, i la sol·licitud formal per iniciar nego-ciacions per a una futura integració en l’Europa del Mercat Comú), que resultava del tot indefensable que la depuració de responsabilitats polí-tiques de treballadors i estudiants es continués executant per mitjans, instruments i tècniques regulades en l’àmbit jurídic militar.

2) Per aquest motiu, es van començar a plantejar de substi-tuir la parafernàlia dels consells de guerra i el paper protagonista de l’exèrcit en la repressió políti-ca canviant tot allò que sonava a “militar” per una justícia amb apa-rença de “civil”. I com fos que, des

Editorial d’un número especial de Mundo Obrero, publicació clandestina del Partit Comunista d’Espanya, condemnant l’execució de Julián Grimau el mes d’abril de 1963. © Arxiu Nacional de Catalunya.

ISSN: 2339-806X

30


de la mateixa creació del nou estat, s’havien emprat amb profusió, per a la repressió de conductes polí-tiques, determinades tècniques, com ara posar en marxa i funcio-nament jurisdiccions especials (les magistratures de treball el 1938, la de responsabilitats polítiques el 1939 i la de maçoneria i comu-nisme el 1940), van pensar en una de nova l’escomesa de la qual se-ria jutjar les conductes polítiques que volguessin canviar i subvertir els anomenats “principis fonamen-tals del Movimiento” i pertorbar l’ordre públic.

3) La creació de la jurisdic-ció d’ordre públic va ser un “in-fantament” institucional fruit d’un veritable pacte polític, amb les di-vagacions, aproximacions i com-promisos polítics entre els repre-sentants de l’exèrcit vencedor de la Guerra Civil i els tecnòcrates aper-turistes de l’Opus, que buscaven una nova imatge interior i exterior per al franquisme.

4) Com en qualsevol altre in-fantament, van ser nou els mesos reglamentaris de gestació i em-baràs, des de març fins a comença-ments de desembre de 1963, perío-de dins el qual es va redactar un primer esbós del projecte que va ser tramès pel ministre de Justícia —Iturmendi— al totpoderós Carrero Blanco el 18 de març.

5) El segon avantprojecte, de 3 d’abril de 1963, va ser sotmès a la consideració del Consell de Ministres el 5 d’abril, i tot i que va ser aprovat en aquella reunió, fou “hibernat i paralitzada la tramita-ció reglamentària” amb absoluta premeditació i traïdoria per decisió expressa del màxim òrgan polític col·legiat, presidit pel cap de l’Estat, Francisco Franco Bahamonde, en estar ja fixada la vista del consell de guerra contra Julián Grimau per al 18 d’aquell mes, en la causa 1601/62, seguida del procediment sumaríssim per presumpte delicte de rebel·lió militar.

6) El divendres 19 d’abril es va tornar a reunir el Consell de Ministres, i es va donar compte al Govern de la condemna a mort imposada a Julián Grimau en el consell de guerra del dia anterior i que fou executada la matinada del dia 20 per un piquet de soldats de reemplaçament, amb diversos trets de gràcia de l’oficial que el co-mandava, que malauradament va acabar ingressat en un manicomi, potser per no haver superat mai la

trista prova que el destí li deparà en la seva carrera professional.

7) Sis dies després de l’afu-sellament, el 25 d’abril es va tornar a reunir en sessió extraordinària el Consell de Ministres i continuà la tramitació de l’Avantprojecte de llei de creació de la jurisdicció d’ordre públic, datat del mateix 25 d’abril, i que, a diferència dels dos anteriors dels dies 5 i 19, estava rubricat pels ministres de Justícia i de l’Exèrcit i pel sotssecretari de la Presidència (en els dos anteriors només hi constava la firma del primer dels tres càrrecs esmentats, tot i que la circumstància no es fes constar en l’acta oficial del Consell, que pre-ceptivament haurien de signar tots els ministres presents).

8) El 3 de maig, passats quinze dies de l’afusellament, entre els més de tres-cents assumptes que figura-ven en l’ordre del dia per a la reunió del Consell de Ministres no hi havia el de l’aprovació de la jurisdicció d’ordre públic, omissió que con-trastava amb la transcendència que hi donava el comunicat oficial de la roda de premsa convocada pel mi-nistre d’Informació, Fraga Iribarne,

La creació de la jurisdicció d’ordre públic va ser un “infantament” institucional fruit d’un veritable pacte polític entre els representants de l’exèrcit i els tecnòcrates aperturistes de l’Opus Dei

Manifestació a Itàlia en protesta per la mort de Julián Grimau. A la pancarta s’hi pot llegir: “Honor a Grimau, víctima del feixisme”. © Arxiu Nacional de Catalunya.

31


per donar compte dels assumptes tractats en aquella reunió: en el preàmbul ja expressava la convic-ció que la nova disposició creadora del Juzgado y Tribunal de Orden Público constituïa una importan-tíssima llei que el Govern adaptava per perfeccionar l’“estat de dret a Espanya”, en desenvolupament dels principis del Movimiento Nacional y del Fuero de los Españoles.

9) La versió real del que va passar es desprèn de l’anotació ma-nuscrita que Carrero Blanco va deixar en els fulls de l’ordre del dia de la reunió de 3 de maig de 1963: “Justicia, 13.30-13.55. Se prueba el Proyecto de ley (para ir a las Cortes) sobre cambio de jurisdicción de al-gunos delitos que iban a tribunales militares. No iba en el Orden del día, pues estaba aprobado. Preguntar a Justicia qué se firma en el acta”. Per això al foli 91 de l’acta oficial de la reunió del Consell de Ministres de 3 de maig es recollia: “El Consejo acor-dó remitir a las Cortes la propuesta del Ministro de Justicia un proyecto de Ley, por el que se crea el Juzgado y Tribunal de Orden Público”.

10) En els tres avantprojectes figurava la derogació expressa de la jurisdicció especial de maçoneria i comunisme de 1940 i una sèrie de disposicions relatives a la jurisdic-ció penal, que revisaven determi-nats apartats del Decret 1794/1960, de 21 de setembre, relatius a delic-tes contra la seguretat de l’Estat i la competència de la jurisdicció militar —disposicions que van ser injus-tament utilitzades per fonamentar jurídicament la condemna de Julián Grimau—; les matèries compreses en l’article 2 de l’esmentada norma quedaven sotmeses a la nova juris-dicció d’ordre públic.

11) Tot aquests detalls estan do-cumentats en les actes de les sessions del Consell de Ministres i les minutes de les ordres del dia corresponents, amb les anotacions manuscrites i els dibuixos de Carrero Blanco, que es conserven a l’Arxiu de la Presidència del Govern.

12) Així mateix, de forma in-directa, en les memòries de Fraga Iribarne,6 el relat que fa del di-vendres 5 d’abril diu literalment: “Consejo de Ministros importante; se fija posición respecto a los conve-nios con los Estados Unidos: nueva negociación con firmeza. Se aprue-ba al fin el Decreto Ley creando el Tribunal de Orden Público, que descargó la mayoría de los asuntos a la jurisdicció militar”.

13) També López Rodó fa es-ment exprés “que en el Consejo de Ministros del 5 de abril se estudió un proyecto de Decreto ley por el que se crearía un Tribunal de Orden Público que asumiría la mayor par-te de asuntos que hasta entonces eran de la competencia de la juris-dicción militar. Quedó pendiente de las observaciones de varios mi-nistros...”, i més endavant, quan es refereix “a l’enrenou internacional”, confessa “creo que fue un error po-lítico la ejecución de Grimau”. 7

14) Malgrat la taxativitat ter-minològica i conceptual que uti-litzava Fraga sobre els acords del Consell de Ministres de 5 d’abril (“ ... Se aprueba al final, el Decreto Ley creando el Tribunal de Orden Público...”) i la subtilesa jurídica de López Rodó (“...se estudió un proyecto de decreto ley que crearía

6 Memoria breve de una vida pública. Barce-lona: Editorial Planeta, 8, Espejo de España, 8ª edició,1981, p. 67.7 Memorias. Barcelona: Plaza Janés, 1ª edi-ció d’abril de 1990, p. 378.

un Tribunal de Orden Público... “), ambdós es refereixen al mateix quan parlen dels acords adoptats en la reunió del Consell de 5 de maig: el primer diu “Se despacha definiti-vamente el proyecto de ley creando el Tribunal de Orden Público...”, i el segon descriu asèpticament i breu “Se aprobó el proyecto de ley por el que se creaba el Tribunal de Orden Público”. 8

15) A tall de conclusió, malau-radament ambdós personatges polítics ja són morts i no podran donar compte de la veracitat de les seves afirmacions i contradiccions en relació amb la documentació ofi-cial estudiada i anteriorment refe-renciada d’aquelles quatre sessions del Consell de Ministres entre el 5 d’abril i el 3 de maig de 1963 i de les singularitats que van concórrer en la tramitació anormal de la norma, anomenat primer Decret llei i des-prés Projecte de llei de creació del Tribunal de Orden Público, coinci-dint amb el consell de guerra con-tra Julián Grimau i la seva posterior execució. El que ningú no podrà negar és que si la norma hagués se-guit el curs normal i no se n’hagués “hibernat i paralitzat” la tramitació administrativa, les reformes legis-latives que contenia haurien tin-gut suficient entitat com per poder suspendre el consell de guerra o, si més no, evitar la condemna a mort de Grimau.

8 P. 71 i 381, respectivament, de les me-mòries abans citades.

Si l’avantprojecte hagués seguit el curs normal i no se n’hagués “hibernat i paralitzat” la tramitació, les reformes legislatives que contenia haurien evitat la condemna a mort de Grimau

ISSN: 2339-806X

32


El Tribunal de Orden Público i la repressió política, un fonament

de la dictaduraLa creació del TOP no va significar una disminució de la repres-sió, sinó la seva recomposició. Es pot establir, amb l’oportú de-calatge, una relació directa entre la magnitud de la conflictivitat social i l’activitat del Tribunal. Els judicis al TOP esdevingueren l’expressió més clara de l’entramat repressiu i de la resistència po-lítica a la dictadura.

El 19 de juliol, el director de la conspiració, Emilio Mola, distri-buïa la “Instrucción reservada nº 1” en què proclamava que “hay que sembrar el terror, hay que dejar sen-sación de dominio eliminando sin escrúpulos ni vacilación a todos los que no piensen como nosotros.” No fou una directriu aplicada exclusi-vament en temps de guerra, ja que la voluntat anihiladora subjacent es va mantenir viva en la postguerra; així, la instauració del règim fran-quista no comportà pacificació, al contrari: desenes de milers de persones foren executades després de 1939; les víctimes mortals re-presenten la cara més dramàtica de la repressió, però aquesta fou molt basta i diversa.

Certament, el nou Estat elaborà una densa legislació repressiva que afectà tots els àmbits de la vida social, però pel seu abast i discre-cionalitat es poden destacar la Ley de represión de la masonería y el

comunismo –1940– i la Ley de re-belión militar, aprovada el 1943 i en vigor fins el 1960. Aquesta és una llei d’especial rellevància per-què copsa la funció de la repressió del règim franquista. El seu objec-tiu es feia explícit en el preàmbul: assegurar que “en lo sucesivo nadie ose desviarse de una rígida disci-plina social”. És a dir, contra el que el seu nom indica, la Llei no estava relacionada amb els conflictes mili-tars, sinó amb la conflictivitat civil i política. En lògica conseqüència, la Llei establia que serien considerats “reos de rebelión militar”, jutjats per la jurisdicció de guerra mitjançant procediment sumaríssim:

“1º. Los que propalen noticias falsas o tendenciosas con el fin de causar trastornos de orden público interior, conflictos internacionales o desprestigio del Estado, ejércitos o autoridades. 2º. Los que conspi-ren por cualquier medio o tomen parte en reuniones, conferencias o

Carme MolineroCatedràtica d’Història Contemporània de la Universitat Autònoma de Barcelona – CEFID

33


manifestaciones con los mismos fines expresados en el apartado anterior. [...] 4º. Los que realicen actos con propósito de interrumpir o pertur-bar los servicios de carácter público o las vías y medios de comunicación o transporte. Podrán también tener este carácter los plantes, huelgas, sabotajes, uniones de productores y demás actos análogos cuando persi-gan un fin político y causen graves trastornos al orden público.”

Passaren els anys, i ja a la dèca-da dels cinquanta, en un context de consolidació internacional del règim –vinculat a la guerra freda–, la dicta-dura va tenir especial interès a trans-metre una imatge d’ “estat de dret”1 en el marc de les mudances poste-riors al canvi de govern de 1957. Tanmateix, els moviments opositors, de forma progressiva, s’havien anat reorganitzant i a la segona meitat dels cinquanta els conflictes obrers i estudiantils no van desaparèixer; al règim se li plantejava un dilema: els reprimia com a la dècada ante-rior? O bé continuava utilitzant la jurisdicció militar, les característi-ques de la qual impliquen sempre rigideses que anul·len els marges de maniobra existents a la jurisdicció ordinària i que eren imprescindibles en aquelles alçades? La conjuntura política no ho aconsellava, i el ju-liol de 1959 s’aprovà la Ley de orden público (d’ara endavant, LOP), amb l’objectiu de limitar el protagonisme militar en la repressió política.

Amb la LOP es modificaven els procediments, però els objec-tius repressius de la dictadura no canviaven; només cal resseguir-ne l’articulat per observar amb faci-litat les línies de continuïtat entre aquesta i la Llei de 1943. Així, se-gons l’article 2 de la LOP eren ac-tes contraris a l’ordre públic, entre d’altres: “los que atenten a la unidad espiritual, nacional, política y social de España”; “los paros colectivos y los cierres o suspensiones ilegales de empresas, así como provocar

1 SESMA, N. “Franquismo: ¿estado de dere-cho?”. Pasado y memoria, núm. 5, 2006.

o dar ocasión a que se produzcan unos y otros”; “las manifestaciones y las reuniones públicas ilegales o que produzcan desordenes o vio-lencias”; “todos aquellos por los cuales se propague, recomiende o provoque la subversión o se haga la apología de la violencia o de cual-quier otro medio para llegar a ella”, i “los que de cualquier otro modo no previsto en los párrafos anteriores faltaren a lo dispuesto en la presente Ley o alterasen la paz pública o la convivencia social”.

Poc després, a la primeria dels anys seixanta, es van produir un seguit d’esdeveniments que van fer les pràctiques repressives més vi-sibles des d’un punt de vista intern com internacional, la qual cosa va forçar la creació del Tribunal de Orden Público (d’ara endavant, TOP). El 1962 en la premsa europea havien tingut gran repercussió les represàlies contra els participants en el Congrés del Moviment Europeu de Munic, el “contubernio” en ter-minologia franquista. Però, el 1963 molt més ressò va assolir la decisió franquista de jutjar i condemnar a mort Julián Grimau per acusacions corresponents al temps de la Guerra Civil, és a dir, d’un quart de segle abans. En els mesos que van trans-córrer entre la detenció – el novem-bre de 1962– i l’afusellament del dirigent comunista –l’abril de 1963– es va desenvolupar una intensa campanya internacional per salvar Grimau en què, evidentment, tam-bé es denunciava tant la indefensió que patien els detinguts a Espanya, especialment els processats per la jurisdicció militar, com les múltiples i freqüents irregularitats que tenien lloc durant els processos, entre les quals –com va succeir en el cas de Grimau– que el fiscal no tingués ti-tulació jurídica per exercir com a tal.

En un intent de respondre al re-buig de l’opinió pública internacio-nal, a l’increment de la contestació i als problemes derivats del caràc-ter de la pròpia jurisdicció militar, el desembre de 1963 es va aprovar

la creació del Jutjat i del TOP, que va comportar passar a un tribu-nal especial dins la jurisdicció or-dinària la repressió de bona part de la contestació política. Per tant, i com s’ha dit, la creació del TOP no va significar una disminució de la repressió, sinó una recomposició d’aquesta per adaptar-la a la nova situació. Aquesta serà una constant de l’actuació del règim.

Més enllà de l’ADN de la dicta-dura, la repressió tampoc no dismi-nuïa perquè el règim era conscient que sense la coerció la contestació podia ser incontrolable. Si bé als anys seixanta la repressió era més selectiva que a la immediata post-guerra, no per això deixà de ser amplíssima; senzillament durant la guerra i els primers anys de la dè-

cada dels quaranta havia estat acla-paradora perquè la inversió en sang, en expressió de Paul Preston2, tenia el doble objectiu d’immobilització social i de venjança. Els canvis que es van produir a la dècada dels seixanta feien inassolible la repres-sió paralitzadora, però sí que calia controlar la contestació i, ja que el règim no podia evitar-la, la funció del TOP era assegurar que els cos-tos humans de participar-hi fossin molt elevats.

Es pot establir una relació directa entre la magnitud de la conflictivitat social i l’activitat del TOP, tot i que pu-gui haver-hi un cert decalatge entre una i altra pel mateix funcionament

2 PRESTON, P. L’Holocaust espanyol. Barce-lona: Editorial Base, 2011.

La creació del TOP no va significar una disminució de la repressió, sinó una recomposició d’aquesta per adaptar-la a la nova situació

ISSN: 2339-806X

34


del Tribunal. El TOP va tenir molta feina; les xifres aportades per l’estudi fonamental de Juan José del Águila mostren que des de 1968 l’increment de procediments oberts i de persones afectades va créixer de forma conti-nuada, fins l’extrem que el 1972 es va haver de crear un nou jutjat, el núme-ro 2, per fer front a l’intens activisme de l’oposició política i sindical. Entre 1964 i 1976 el TOP va incoar 22.660 procediments que implicaren 50.600 persones. Una xifra tan elevada de persones afectades no correspon al volum total d’imputats, ni totes les persones que van ser processades van acabar sentenciades; l’explicació és clara: les detencions pretenien frenar la mobilització social, però en moltes ocasions foren arbitràries i amb acusacions inconsistents, de manera que moltes causes van acabar sobresegudes i arxivades per manca de proves. Així, durant els tretze anys d’existència el TOP va processar el 16,8% de les persones afectades. 3

Disposem avui també de l’estudi Topcat 1963-1977, en què es com-paren les dades generals espanyoles amb les pròpies de Catalunya. La base de dades permet observar que el per-fil dels processats era força similar a Catalunya i a tota Espanya: eren ma-joritàriament obrers i estudiants, tot i que el percentatge de dones proces-sades va ser lleugerament superior en el cas català: 12,22% a Catalunya en-front del 10,84% a la resta de l’Estat; arreu els processats eren molt joves, amb un clar predomini de les edats compreses entre els 19 i els 23 anys. Aquest fenomen es va aguditzar a partir de 1969 quan la presència dels molt joves –incloses dones també molt joves– es va accentuar.4

3 ÁGUILA, J.J. del. El TOP. La represión de la libertad (1963-1977). Barcelona: Planeta, 2001, p. 260-261.4 TÉBAR, J. (coord.) Topcat 1963-1977. L’antifranquisme català davant el Tribunal de Orden Público. Barcelona: Fundació Cipriano Garcia, Memorial Democràtic, 2010. URL: http://topcat.ccoo.cat. A remarcar l’índex onomàstic que recull el 98% dels noms pro-pis de la ciutadania catalana que apareixen a les 1.808 sentències del TOP que afecten Catalunya.

Quant al perfil territorial, com és lògic predominaven els residents a les zones més conflictives destacant Barcelona i Madrid, seguides del País Basc, Astúries i Sevilla.5 El mateix passava en relació amb Barcelona: la majoria dels processats procedia de la capital de Catalunya, seguida de Sabadell i Terrassa, i altres ciutats de l’Àrea Metropolitana.6 Si es posa en relació el nombre de processats amb el volum de població total de 5 ÁGUILA, J.J. del. Op. cit., p. 276. Al mar-ge que les grans universitats estaven situades a Madrid i Barcelona, la major presència da-vant el TOP coincideix, exceptuant Sevilla, amb les mateixes zones d’alta conflictivitat obrera. Vegeu MOLINERO, C. i YSÀS, P. Pro-ductores disciplinados y minorías subversivas. Clase obrera y conflictividad laboral en la Es-paña franquista. Madrid: Siglo XXI, 1998, p. 105-118.6 TÉBAR, J. (coord.) Op. cit., p. 17-18.

cada demarcació semblaria que dis-minueix el pes de la contestació en les grans àrees, però aquesta equació no és gaire significativa en termes polítics; d’altra banda, cal conside-rar el fet que als cossos policials els resultava més fàcil trobar proves inculpatòries en les àrees de menor conflictivitat, on els “desafectos” eren fàcilment identificables, que en les àrees urbanes i industrials, on l’activitat opositora era més difícil de perseguir i, per tant, les proporcions d’èxits policials eren menors.

Totes les actuacions pròpies de la vida política democràtica havien estat convertides en il·legals des de l’inici de la dictadura de manera que no és estrany que els “delictes” jutjats amb més freqüència pel TOP fossin

Policia reprimint un grup d’estudiants que protestaven per la prohibició de l’actuació del cantant de folk Pete Seeger al campus universitari de la Diagonal de Barcelona el 13 de febrer de 1971 © Paco Elvira.

http://topcat.ccoo.cat

35


els d’ associació, propaganda, reunió o manifestació, totes il·legals.7

Que el TOP esdevingués el sím-bol de la repressió de qualsevol acti-vitat política i sindical protegida en els règims democràtics, no vol dir que els tribunals militars deixessin d’actuar. Si bé entre 1963 i 1968 el pes de la jurisdicció militar en la repressió política fou menor, les dades de l’Alt Estat Major indiquen que van ser condemnats 1.821 ci-vils.8 En qualsevol cas, des de 1968 els tribunals militars van reforçar el seu paper després que s’aprovés el decret llei d’agost, que posava no-vament en vigor la tipificació com a delicte de “rebel·lió militar” actituds pacífiques d’oposició com podien ser la participació en vagues o en reunions i manifestacions “il·legals”, en la pràctica totes les no organit-zades pel règim. Entre 1969 i 1975 la jurisdicció militar jutjà en consell de guerra 1.817 civils.9

Un darrer apunt. Si del costat de la dictadura els jutges del TOP foren la representació de la repressió, el col·lectiu d’advocats compromès en la defensa dels milers de persones processades es podria considerar una representació de l’organització civil que participava en la lluita per la democràcia, ja que la seva funció era cabdal per donar una resposta legal a la repressió. La declaració de l’estat d’excepció, el gener de 1969, va accelerar la coordinació i solidaritat antifranquista entre sectors polítics ben diversos: la repressió desferma-da va ser tan àmplia que va afectar també la dissidència, fet que va pro-vocar que alguns nuclis distants del règim, però no antifranquistes fins

7 Una bona mostra de la multiplicitat de causes que podia portar qualsevol persona davant del TOP es pot trobar a TÉBAR, J. i VARO, N. “Los ‘enemigos evidentes’ del ré-gimen ante el Tribunal de Orden Público”, a TÉBAR, J. (ed.) “Resistencia ordinària”. La mi-litancia y el antifranquismo catalán ante el Tri-bunal de Orden Público (1963-1977). València: PUV, 2012, p. 57-62.8 BALLBÉ, M. Orden público y militarismo en la España constitucional (1812-1983). Ma-drid: Alianza Ed., 1983, p. 426-427; l’autor no en cita les causes.9 Ibidem, p. 429-453.

aquell moment, se solidaritzessin amb aquests; en aquest sentit, una forma rellevant de col·laboració democràtica de l’advocacia va ser la defensa jurídica de detinguts po-lítics, també l’impuls o el suport a

les propostes democràtiques que els sectors més compromesos pre-sentaren als col·legis professionals per ser aprovades. Particular im-portància va adquirir el Congrés de l’Advocacia de 1970, on el sector més lligat a la lluita contra la dicta-dura aconseguí que entre les con-clusions aprovades apareguessin la reivindicació de l’amnistia general, la supressió de les jurisdiccions

especials i de les lleis de rebel·lió militar i “de bandidaje y terroris-mo”; és a dir, col·lectivament, els ju-ristes posaven en qüestió la política repressiva franquista.

Advocats com Montserrat Avilés, Josep Benet, Francesc Casares, Albert Fina, August Gil Matamala, Luis Salvadores, Agustí de Semir o Josep Solé Barbarà i al-tres foren indispensables tant per lliurar de les presons franquistes les persones detingudes per acti-visme polític com per posar en evi-dència en aquells judicis l’entramat repressiu.

El TOP, l’encarregat de combatre l’oposició política, no va ser dissolt fins el gener de 1977, en l’inici del procés de desmantellament de les institucions que havien estat els fo-naments de la dictadura.

El col·lectiu d’advocats compromès en la defensa dels milers de persones processades es podria considerar una representació de l’organització civil que participava en la lluita per la democràcia

Dibuix de Jaume Perich sobre la dissolució del TOP © Jaume Perich. Col. Arreu, 11, 3-9/01/1977 (?), Fundació Cipriano Garcia. Arxiu Històric de CCOO de Catalunya.

ISSN: 2339-806X

36


Cinquanta anys de les declaracions de l’abat

Escarré a Le MondeLes declaracions de l’abat de Montserrat, Aureli Maria Escarré, publicades el 14 de novembre de 1963 en el periòdic Le Monde, en què afirmava que tot i dir-se cristià el règim franquista no es basava en els principis del cristianisme, causaren un gran enrenou tant a dins del país com a fora, i aguditzaren la crisi ja encetada entre l’Església i el règim.

Les declaracions de l’abat de Montserrat, Aureli M. Escarré, pu-blicades el 14 de novembre de 1963 en el prestigiós periòdic francès Le Monde en defensa dels drets de la nació catalana i contra el règim franquista, causaren un terrabas-tall tant a dins del país com a fora,

aguditzaren encara més la crisi ja encetada entre l’Església i el règim, i contribuïren a fer de l’abat una icona de l’oposició democràtica i del catalanisme. Les línies següents volen ser una reflexió sobre el con-text històric de la declaració, el seu contingut i el procés de redacció i la personalitat de l’autor.

Un cop superada pel règim la difícil conjuntura del final de la Segona Guerra Mundial que el feu trontollar, i inaugurada l’etapa de la guerra freda, l’any 1953 Espanya es presentava en la societat internacio-nal de les democràcies vencedores de la mà de la Santa Seu, amb qui acabava de concertar el Concordat, i també dels EEUU amb qui havia signat acords polítics i econòmics. La signatura del Concordat, però, no va significar l’inici d’unes mi-llors relacions, simplement marcà el punt més àlgid d’una entesa que de seguida començaria a declinar. Dues estratègies evangelitzadores convivien en l’Església espanyola dels anys cinquanta: la de la “cris-tiandat”, que derivava cap el nacio-nalcatolicisme, i la de la “missió”, que tendia a desbordar-lo contí-nuament. Una part de l’Església optava per seguir legitimant el rè-gim i una altra adoptava actituds contestatàries i de deslegitimació. Mentre determinats bisbes, l’Acció Catòlica Nacional de Propagandis-tes (ACNP) i l’Opus Dei, entre

Emili FerrandoDoctor en Història. Universitat Ramon Llull

Tot i provenir del franquisme, al llarg de la dècada dels cinquanta, Escarré començà a adoptar una actitud crítica vers el règim

37


d’altres, feien costat al règim i mem-bres seus formaven part del Govern i de les institucions, cristians per-tanyents als moviments apostòlics obrers (JOC, HOAC, ACO,...) lluitaven al costat de les forces an-tifranquistes per un sindicalisme democràtic, per les llibertats i con-tra el sistema econòmic explotador que patien. Mentre la major part de la jerarquia adoptava una línia possibilista i col·laboracionista amb el poder polític, alguns estudiants, intel·lectuals, sacerdots i militants cristians es vinculaven a la promo-ció dels treballadors i a l’obertura de nous camins per refer la concòrdia i recuperar les llibertats.

En els anys seixanta les accions deslegitimadores es multipliquen i es generalitzen dintre de l’Església en el context de l’aire nou que por-ten el Concili Vaticà II i les encícli-ques socials dels papes Joan XXIII i Pau VI. Els moviments especialit-zats d’AC prenen força en els àmbits estudiantil, rural i obrer. Apareixen editorials de signe progressis-ta i contestatari (Nova Terra, Sal Terrae, Estela, Sígueme,...) i revistes com El Ciervo, Cuadernos para el Diálogo, Mundo Social, Incunable, Ábside, Aún, Ecclesia, Criterium, Qüestions de Vida Cristiana, Serra d’Or (les dues darreres fetes a Montserrat), que sumades a altres més antigues (Juventud Obrera i Boletín de la HOAC) denuncien l’incompliment dels drets humans per part del règim, informen dels problemes reals del país i animem al compromís social. El 30 de maig de 1960, 339 sacerdots bascos pu-bliquen una carta en què denun-cien la pràctica de la tortura duta a terme per la policia i la manca de llibertats polítiques i sindicals. És el primer acte públic de contes-tació al règim posterior a la gue-rra fet per membres qualificats de l’Església. En aquesta mateixa línia, es poden incloure les declaracions que l’abat Escarré fa el 1963 a Le Monde i també l’escrit que l’any se-güent sacerdots catalans envien al

Vaticà, als bisbes espanyols, a per-sonalitats polítiques i directius de l’AC en què denuncien la situació d’opressió i de manca de llibertat en què viu el poble. Determinats membres del clergat es convertei-xen en un malson per al Govern i la repressió s’intensifica a partir de 1966, any en què tingué lloc la manifestació de 120 capellans per la Via Laietana en protesta contra la tortura que havia patit l’estudiant Joaquim Boix, i que va ser dura-ment reprimida per la policia. La doctrina del Concili esdevenia pura dinamita contra l’edifici ideo-lògic nacionalcatòlic.

Aureli Maria Escarré i Jané havia nascut el 15 d’abril de 1908 a l’Arboç. El 1923 ingressà com a monjo a l’abadia de Montserrat i el 1933 fou ordenat sacerdot. En començar la Guerra Civil, amb el suport de la Generalitat de Catalunya, es refugià a Itàlia fu-gint de la persecució religiosa que tan tràgicament afectà vint-i-tres monjos de la comunitat. El 1939, avançant-se a l’entrada de les tro-pes nacionals, retornà al monestir on fou confirmat com a prior i dos anys després nomenat abat coadju-tor de l’abat Marcet. Ja com a abat titular de Montserrat dedicà les

seves energies a la reconstrucció del monestir i de la pròpia comu-nitat. Home de govern i d’acció, calculador i de comportament contradictori, impulsà la renovació litúrgica i els estudis bíblics i pro-gressivament s’inserí en les inquie-tuds i el desigs que mostrava una part important del poble català. Un fet significat en aquest sentit fou la cerimònia de l’entronització de la Mare de Déu de Montserrat (1947), considerat un dels primers actes d’afirmació catalanista i de recon-ciliació de la postguerra. Tot i pro-venir del franquisme i de mantenir unes relacions cordials amb el dic-tador, la seva família i les autoritats franquistes, i també amb Escrivà de Balaguer i l’Opus Dei, al llarg de la dècada dels cinquanta, començà a adoptar una actitud crítica vers el règim. Persones perseguides per la dictadura trobaven acollida i refugi en el monestir, intercedia davant de les autoritats franquistes pels empresonats polítics, i sortia en defensa de la seva llibertat de consciència. Davant el mutisme i la covardia dels bisbes espanyols, les iniciatives d’Escarré el conver-tien en un franctirador significat i Montserrat en un símbol de resis-tència i de catalanitat. En paraules

El general Franco amb l’Abat Escarré al museu de Montserrat el juny de 1952. © Pérez de Rozas. Arxiu Fotogràfic de Barcelona.

ISSN: 2339-806X

38


de Josep Benet: “Montserrat esde-venia una autèntica casa pairal, en un país orfe d’institucions”.1

Si bé el seu prestigi creixia de cara a fora, hem de destacar, però, que el 1963 en el moment de fer les declaracions a Le Monde es troba-va en una situació complicada dins del monestir on s’havien viscut, i encara es vivien, conflictes comu-nitaris interns de gran envergadu-ra, reflex, en part, dels que també tenien lloc a l’interior de l’Església. El 1961, els monjos de la comuni-tat forçaren el nomenament d’un abat coadjutor, el P. Gabriel Brasó, amb dret a successió i amb plena jurisdicció tant en els afers in-terns com en la representació ex-terna. Escarré conservava el títol d’abat de Montserrat i una sèrie d’honors, però l’autoritat plena la tenia el nou abat coadjutor. És a partir d’aquest moment, quan ja no té la responsabilitat del govern en el monestir, que l’abat Escarré intensifica les seves manifestacions públiques contra el règim. Per a Jaume Lorés: “Escarré pidió un abad coadjutor porque su salud no le permitia atender el monasterio y porque, si se producía su súbita muerte, Montserrat, en una confa-bulación Madrid-Vaticano, podía ser regido por alguien exterior a la comunidad”.2 En canvi, la visió que dóna el monjo i historiador Hilari Raguer és molt diferent: “Escarré volia provocar el seu automartiri,

1 BENET, J. “Ahir i avui hem viscut unes hores històriques”. Serra d’Or, núm. 110 no-vembre 1968; BOIX, M. “Amb consciència i convicció”. Serra d’Or, núm. 110, novembre 1968; BOIX, M. “Aureli M. Escarré, monjo i abat”. Serra d’Or, núm. 231, desembre 1978; MANENT, A. “Amic dels allunyats”.Serra d’Or, núm. 110, novembre 1968; MASSOT, J. Els creadors del Montserrat modern. Cent anys de servei a la cultura catalana. Barcelo-na: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1979; RAGUER, H. “L’abat Escarré i Franco”. L’Avenç, núm. 89, gener 1985; LAPLANA, J. “Sant Josepmaria i l’abat de Montserrat Aureli M. Escarré”. Qüestions de vida cristiana, núm. 211, 2003.2 LORÉS, J. “Escarré, más allá del mito y el antimito”. La Vanguardia, 25-11-1983; IBÁ-ÑEZ, M. “El abad Escarré” . La Vanguàrdia, 24-11-1983.

com a sortida airosa a una situació que, atès el seu temperament per-sonal i el conflicte que vivia dins de la comunitat, se li feia insupor-table.” La polèmica sobre l’abat Escarré es revifà en els mitjans de comunicació amb motiu del vintè aniversari de la seva mort. 3

Recordem alguns fragments de la declaració: “España, y he aquí el gran problema, está todavía di-vidida en dos bandos. Detrás de nosotros no hay solamente veinti-cinco años de paz, sino veinticin-co años de victoria. Los vencedo-res, incluida la Iglesia, que se vio obligada a luchar al lado de estos últimos, no han hecho nada para concluir con esta división de ven-cedores y vencidos, esto represen-ta uno de los fracasos más lamen-tables de un régimen que se dice cristiano, pero cuyo Estado no obedece los principios básicos del cristianismo. […] El pueblo debe escoger su gobierno y ha de poder cambiarlo si así lo desea: he aquí la libertad.[…] Catalunya es uno de los ejemplos típicos a los cuales se puede aplicar la encíclica Pacem in Terris en lo que se refiere a las

3 RAGUER, H. “Los mitómanos del abad Escarré”. La Vanguardia, 10-12-1983.

minorías étnicas. El Estado debe favorecer estas minorías y su vida cultural; el régimen entorpece el desarrollo de la cultura catalana. […] En una gran mayoría, noso-tros los catalanes no somos sepa-ratistas. Catalunya es una nación entre las nacionalidades españolas. Tenemos derecho, como cualquie-ra otra minoría, a nuestra historia, a nuestras costumbres, que tienen su propia personalidad en el seno de España. Nosotros somos espa-ñoles, no castellanos. […] El futu-ro depende de la manera cómo se resuelva el problema de hoy, que es un problema social, un proble-ma de democracia, y de libertad y, por lo tanto, de justicia. En el fondo es un problema de cristia-nismo: ser o no cristianos auténti-cos, tanto a nivel individual como a nivel colectivo, es decir, político. ¡Colectivamente nuestros hom-bres políticos no son cristianos! Yo no soy más que un monje, mi misión consiste en predicar la ver-dad y rezar a Dios para que ésta se cumpla...”.

Amb aquestes declaracions, l’abat Escarré complia amb l’exigència ètica cristiana de defen-sar els drets humans, d’acabar amb la imposició de l’Espanya ven-cedora sobre la vençuda, d’exigir que el poble pogués elegir el seu govern, i que la llibertat de prem-sa i l’exercici de la llengua catalana quedessin garantits. Reivindicava una Catalunya democràtica i en llibertat i una Església fidel als aires nous que portaven tant el Concili com l’encíclica Pacem in Terris de Joan XXIII que també avalava la lluita pels drets humans i els règims democràtics. Cal dir, però, que la redacció definitiva de les declaracions fou elabora-da pels escriptors i historiadors Josep Benet i Albert Manent, que foren qui dissenyaren i prepararen l’entrevista. Tot i que l’abat Escarré coneixia les preguntes del qüestio-nari que prèviament, a proposta d’Albert Manent, li havia formulat

La sortida del país de l’abat Escarré, interpretada i esbombada per molts com un exili forçat pel règim per les declaracions publicades, més aviat va ser a causa dels greus conflictes interns que arrossegava la comunitat

39


el periodista José Antonio Novais, les seves respostes verbals, en els tres quarts d’hora que durà l’entrevista, es convertiren en un monòleg espontani, apassionat, desordenat i farcit d’afirmacions explosives. A Josep Benet i Albert Manent els pertocà, després, reunir-se amb el periodista amb l’objectiu d’ordenar el volum de notes preses, polir l’estil i llimar les estridències. Els monjos es van es-tranyar en principi d’unes declara-cions tan contundents fetes pel seu abat dimissionari, sense previ avís ni consulta, que els comprometia a tots i que no s’avenien gaire amb la forma autoritària, maquiavèlica

i poc democràtica amb la qual ha-via governat i dirigit la comunitat. Però ni Franco, tot i mostrar pú-blicament el seu disgust, va adop-tar mesures de força contra ell, ni el Vaticà donà mostres de donar-li suport expressament.

La sortida del país de l’abat Escarré dos anys després, inter-pretada i esbombada per molts, inclòs el mateix Escarré, com un exili forçat pel règim per les de-claracions publicades, més aviat va ser a causa dels greus conflictes in-terns que arrossegava la comunitat i que amagaven veritables drames humans. Per decisió del Vaticà, transmesa a través del general de

l’ordre, el P. Celestí Gusi, Escarré va ser “invitat” a passar algun temps fora de Montserrat, concre-tament al monestir de Viboldone, a prop de Milà. Aquesta recoma-nació fou conseqüència de la visita canònica que el mateix Escarré ha-via demanat, però que va tenir un desenllaç contrari al que esperava. El 83% dels monjos van opinar que l’abat anava més enllà de les seves atribucions honorífiques, que era motiu de divisió dins la comuni-tat, i que no deixava d’interferir en el govern del monestir, tas-ca reservada exclusivament en aquells moments a l’abat coadjutor Gabriel Brasó. Però aquestes qües-tions foren amagades intencio-nadament pels mateixos monjos i també pel Vaticà que no volien malmetre la imatge d’oposició al règim que Escarré simbolitzava de cara a fora. El 1966 des del Vaticà li van suggerir la dimissió del cà-rrec d’abat. Cassià M. Just prengué el relleu. El 1968, cinc anys des-prés de les famoses declaracions, greument malalt, serà dut pel ma-teix Cassià M. Just a Barcelona, al monestir femení de Sant Pere de les Puelles, on morí el 21 d’octubre d’aquest mateix any. El trasllat fins a la parròquia de Sant Vicent de Sarrià i el posterior enterrament a Montserrat foren ocasió de ma-nifestacions contràries al règim i a favor del catalanisme i d’una Església més oberta i progressis-ta. El mite Escarré, com a “abat de Catalunya”, quedava, de moment, assentat.

El general Franco i la seva muller, Carmen Polo, entrant sota pal·li al monestir de Montserrat el 14 de maig de 1960. © Pérez de Rozas. Arxiu Fotogràfic de Barcelona.

ISSN: 2339-806X

40


El moviment social del feminisme i la

consecució de drets a la Transició

Aquest article examina el desenvolupament del moviment femi-nista a Catalunya durant la Transició democràtica. Planteja com es desenvolupa una presa de consciència individual i col·lectiva de les dones en el marc del seu protagonisme en la resistència política i comunitària, en la lluita a favor de la democràcia i la llibertat i en els col·lectius de dones.

El despertament feminista a Catalunya va sorgir com a respos-ta a la dictadura de Franco per la carència de llibertats polítiques i contra la discriminació misògina del règim.1 La Transició va ser una època decisiva de canvis polítics, d’impuls a una nova cultura política democràtica i de desenvolupament d’un potent moviment feminista.2

El nou Estat de Franco va re-gular per llei la desigualtat de les dones. Convertides en éssers subal-terns, sense drets, estaven relegades

1 NASH, M. Dones en transició. De la resis-tència política a la legitimitat feminista: les do-nes en la Barcelona de la Transició. Barcelona: Ajuntament de Barcelona, 2007.2 AGUADO, A. i ORTEGA, T. M. (ed.) Fe-minismos y antifeminismos. Culturas políticas e identidades de género en la España del siglo XX. València: PUV, 2012; ESCARIO, P. AL-BERDI, I. LÓPEZ-ACCOTTO, A.I. Lo per-sonal es político. El movimiento feminista en la Transición. Madrid: Instituto de la Mujer, 1996; NASH, M. TORRES, G. (ed.) Feminis-mos en la Transición. Barcelona: Universitat de Barcelona, 2009; PONS, A. Temps indòcils a Catalunya. Barcelona: Angle Editorial, 2007.

a la domesticitat forçosa, sota la tutela masculina. De fet, la despos-sessió cultural, social, econòmica i legal dels drets adquirits durant la Segona República definia l’estatus femení sota la dictadura. Al mateix temps, la negació de drets reforça-va l’objectiu franquista de negar la individualitat i la capacitat de les dones com a actius subjectes polí-tics. El discurs del règim basava la diferència sexual en un inqüestio-nable caràcter biològic i religiós fo-namentat en el nacionalcatolicisme que justificava la desigualtat entre homes i dones i la divisió sexua-da del treball i dels rols socials. Enfront de l’arquetip masculí fran-quista de la masculinitat guerrera i del productor i cap de família,3 les dones es convertiren en la “reina de la llar” destinades a la maternitat i educades per pregar, brodar i tenir

3 VINCENT, M. “La reafirmación de la masculinidad en la cruzada franquista”. Cua-dernos de Historia Contemporánea, vol.28, 2006, p. 135-151.

Mary Nash, Catedràtica d’Història Contemporània de la Universitat de Barcelona

41


cura de la família. Malgrat aques-ta retòrica i el control repressor, la historiografia ha mostrat la vacuïtat d’aquest mite en documentar com les dones catalanes continuaven treballant a les fàbriques, als tallers i a casa, i lluitaven en la resistència política i social.4

Rebel·lió individual i presa de consciència col·lectiva

La militància de les dones va te-nir horitzons socials i polítics diver-sos. Protagonitzaren el moviment clandestí antifranquista, es mobilit-zaren a l’entorn de l’activitat veïnal i desenvoluparen una acció pròpia com a dones. Al mateix temps, la presa de consciència personal i la capacitat de construir una identi-tat col·lectiva com a dones va jugar un paper decisiu en l’emergència d’un moviment social de signe fe-minista que lluitava per aconseguir

4 BABIANO, J. (ed.) Del hogar a la huelga. Trabajo, género y movimiento obrero durante el franquismo. Madrid: Catarata, 2007; BOR-DERÍAS, C. (ed.) Género y políticas del tra-bajo en la España contemporánea. Barcelona: UB/Icària, 2007; NASH, M. Treballadores. Un segle de treball femení a Catalunya. Barcelona: Departament de Treball. Generalitat de Cata-lunya, 2010, p. 125-160; YUSTA, M. “Las mu-jeres en la resistencia antifranquista, un esta-do de la cuestión”. Arenal, 12:1, 2005, p. 5-34.

un reconeixement dels drets de les dones i forjava una nova cultura po-lítica de signe igualitari basat en el nou paradigma que fa referència a la presència de la dimensió personal en el vessant polític.

La nova identitat com a dona va ser el resultat de la presa de consciència de pertànyer a un col·lectiu oprimit. Aquest procés d’identificació amb altres dones es produïa sovint per l’experiència viscuda de les petites vivències per-sonals de privació. La manca de lli-bertat i les imposicions patriarcals condicionaven la vida de les joves que patien contínues pràctiques discriminatòries. En alguns casos va ser el tracte diferencial dispen-sat a les noies amb l’obligada realit-zació de les feines de la llar el que les feia adonar de la seva opressió. El 1977, la periodista i directora de la revista Vindicación Feminista, Carme Alcalde, recordava que: “Las chicas somos las que tenemos que ayudar en la cocina, poner la mesa, coser los calcetines de los hermanos y hacerles la cama”.5 La

5 TUÑÓN, A. “Carmen Alcalde: ser mujer en España”. Cuadernos de Pedagogía, núm. 31-32, 1977.

feina domèstica s’assignava a elles, a diferència dels seus germans.

Les joves començaren a qües-tionar l’arquetip franquista de dona domèstica, submisa, sen-se llibertat pròpia. Es rebel·laven contra el seu destí convencional de casar-se i tenir fills com a únic projecte de vida. Com assenya-lava la fotògrafa Pilar Aymerich: “T’havien ensenyat a brodar, a cosir, i se suposava, doncs, que ha-vies de trobar un bon noi, casar-te, formar una família, ser una bona esposa, tenir fills, i fer una vida re-gular familiar. Això no m’acabava de quadrar. I intuïtivament vaig pensar que jo no volia fer aques-ta vida perquè em semblava que hi havia més coses”.6 L’espurna de la rebel·lia s’incrementava quan moltes joves havien d’abandonar els estudis o deixar la seva feina en casar-se. Aquestes vivències per-sonals de discriminació van obrir una sensació inicial de rebel·lió. La

revolta personal s’encengué encara més per la creació de petits grups d’autoconsciència que definia l’ opressió domèstica femenina com a eix de la seva subordinació. En qüestionar la maternitat obligada i la càrrega domèstica, la seva crítica es referia tant al franquisme com a molts entorns socials, inclòs el de

6 NASH, M. Entrevista a Pilar Aymerich. Barcelona, 10 de maig de 2006.

Mobilització de dones a favor de Maria Ángeles Muñoz López, inculpada per adulteri, a qui un jutge ordenà la retirada de la custòdia de la seva filla el novembre de 1976, i que donà peu a la campanya “Jo també sóc adultera”. © Fundació Cipriano García. Arxiu Històric de CCOO de Catalunya.

La presa de consciència personal i la capacitat de construir una identitat col·lectiva com a dones va jugar un paper decisiu en l’emergència d’un moviment social de signe feminista

ISSN: 2339-806X

42


l’esquerra. També per primera ve-gada, podien parlar sense embuts de la sexualitat i descobrir els seus horitzons sense coacció moral ni restriccions. En aquestes troba-des informals les dones debatien sobre política, però també sobre experiències personals que ja no es definien en termes de qüestions individuals si no com a problemes

col·lectius.7 D’aquesta manera es convertiren els assumptes perso-nals en demandes polítiques, en traslladar-les a les propostes pre-sentades en les Jornades Catalanes de la Dona, el maig de 1976, en què desenvoluparen els drets re-productius com a eix vector de l’agenda feminista. De fet, aquest nou feminisme es defineix per la constatació que el personal és po-lític i considerava que la política havia d’incloure les dimensions personals en la definició dels drets de la nova democràcia.

Resistència política i comunitària, en femení

La lluita contra la dictadura de Franco va ser una resposta a la

7 NASH, M. Dones en transició. De la resis-tència política a la legitimitat feminista: les do-nes en la Barcelona de la Transició. Barcelona: Ajuntament de Barcelona, 2007, p. 32-36

manca de drets i a favor de la de-mocràcia i la llibertat. Enfront de la negació de la seva individualitat sota el franquisme, aquesta gene-ració de joves insubmises es pre-sentava com a actiu subjecte po-lític. Es mobilitzaven en l’oposició clandestina a la dictadura que protagonitzaren en els partits po-lítics, sindicats, associacions de veïns, i en protestes contra Franco i l’Església, a la universitat.8 Moltes van ser detingudes o van patir re-pressió per la seva lluita antifran-quista.9 Malgrat la seva presència significativa en l’oposició al règim de Franco, només algunes mili-tants excepcionals van assolir un lideratge polític o sindical com ara: Empar Pineda (Moviment Comunista), Maria Dolors Calvet (PSUC) o Núria Casals (CCOO), ja que encara subsistien pràctiques misògines respecte a la militància femenina, que va portar moltes dones d’esquerres a abandonar els partits polítics.

Les dones desenvoluparen un paper molt actiu en les pro-testes socials de les associacions de veïns.10 Activistes com Maria Àngels Rivas Ureña, Maruja Ruiz, Lourdes Ponce, Pepa Bas, Núria Gispert, Carolina Costa o Mercè Olivares es mobilitzaven en les protestes col·lectives. Les dones dels barris obrers perifèrics ocu-paven els carrers per aconseguir serveis públics bàsics, carrers as-faltats i il·luminats, semàfors, cla-vegueram i un habitatge en condi-cions. Des de la resistència veïnal reclamaven places, mercats, ambu-latoris, escoles, transports públics i la fi de l’especulació urbanística.

8 NASH, M. Ibidem, p. 42-65; VARO MO-RAL, N. “Mujeres en huelga”, a BABIANO, Op. cit9 VINYES, R. Irredentas: las presas políticas y sus hijos en las cárceles franquistas. Madrid: Temas de Hoy, 200210 NASH, M. Dones en transició, p. 60-65; PARRAMÓN, C. C. “Dones, inmigració, moviments veïnals i benestar (1970-1980)”, a BORDERÍAS, C. i RENOM, M. (ed.) Dones en moviment (s). Segles XVIII-XXI. Barcelona: Icaria Editorial/Publicacions UB, 2008.

La resistència de les dones fou una forma d’oposició antifranquista molt important quan impulsaven maneres participatives d’actuar en els barris i en la política municipal que contribuïren a l’assentament de valors democràtics. Van te-nir una alta representació en les Jornades Catalanes de la Dona amb 19 vocalies de dones que par-ticiparen activament en els debats. Després portaren les campanyes feministes i alguns dels seus va-lors als barris obrers encara que existia una dificultat d’encaix entre l’agenda de les dones dels barris i el programa de les feministes radi-cals universitàries.11

Les Jornades Catalanes de la Dona: front feminista, plural i unitari

Les Jornades Catalanes de la Dona se celebraren els dies 27, 28, 29 i 30 de maig de 1976 en el Paranimf de la Universitat de Barcelona amb gran èxit, atès que van reunir més de 4.000 dones. Representaren una fita funda-cional del nou feminisme de la Transició.12 Eren el resultat d’una gran iniciativa plural i unitària, englobada en un sol front feminista malgrat les discrepàncies ideològi-ques i els plantejaments del femi-nisme. Aquest fòrum reivindicatiu va detonar un debat intens i la mo-bilització pública del feminisme com a moviment social plural i col·lectiu. Les ponències presen-tades a debat identificaren els pro-blemes primordials de les dones i aportaren un memorial de greuges i una anàlisi teòrica que assentaren

11 Papel sobre intervenció en el MLM. In-forme intern de la Liga Comunista Revolucio-naria. (document mecanografiat). Col·lecció “Privada” (CP)12 COMISSIÓ CATALANA D’ORGANIT- ZACIONS NO GOVERNAMENTALS. SE-CRETARIAT DE LES JORNADES. Jornades Catalanes de la Dona, maig 1976. Barcelona: Alternativas, 1977; MORENO, A. Mujeres en lucha. El movimiento feminista en España. Barcelona: Anagrama, 1977; NASH, M. Op. cit., p. 32-36; PÀMIES, T. Maig de les dones. Crònica d’unes jornades. Barcelona: Les Eines, 1976

Aquest nou feminisme es defineix per la constatació que el personal és polític i considerava que la política havia d’incloure les dimensions personals en la definició dels drets de la nova democràcia

43


les bases d’actuació posterior del nou moviment d’alliberament de les dones. Tractaren els temes de treball, la participació en la vida ciutadana i en els barris, la família, l’educació, els mitjans de comuni-cació, la política, la legislació, el fet diferencial català, el món rural i la sexualitat. Els debats i l’elaboració d’unes conclusions consensuades van permetre definir de forma

clara un programa col·lectiu femi-nista com a moviment social.

Entre les múltiples aportacions podem assenyalar la inscripció del dret de les dones al treball remu-nerat com a inherent a la cultura política democràtica. La deman-da d’igualtat en el mercat laboral significava refutar la jerarquia pa-triarcal i els privilegis dels treba-lladors en el món laboral. Un altre aspecte innovador fou la visió fe-minista d’enfocar el treball de les dones des de la doble perspectiva de treball retribuït i del domèstic familiar de cura, perspectiva que interpel·lava la secular divisió de gènere que assignava a les dones les tasques domèstiques. A més, va apostar per considerar las tasques domèstiques des de la categoria i el valor d’un treball remunerat. Les demandes feministes de drets labo-rals es traslladaren de seguida tant en exigències legals com en accions col·lectives de grups de feministes, sindicalistes i de treballadores. De fet, les Jornades van sacsejar els partits polítics i els sindicats i el seu ressò va ser immediat. A par-tir d’aleshores, es van introduir les demandes feministes en aquests

entorns malgrat la resistència contí-nua respecte a un tracte igualitari. 13

Les campanyes feministes

Entre 1976 i finals de 1978 les feministes van generar diverses campanyes en reivindicació dels seus drets. Enfront del sufocant discurs franquista de maternitat obligada, ressituen la maternitat com a factor clau de l’opressió fe-menina. Qüestionaren la relació inapel·lable de les dones amb la família en una nova definició de la feminitat que invocava els drets reproductius, el dret al propi cos i la lliure expressió de la sexualitat femenina. Partien de la necessitat de redefinir la política i els drets ciutadans per incloure els drets reproductius. Van convertir el cos reproductor del franquisme en cos sexual, amb dret a l’expressió de la sexualitat femenina sense cap lli-gam amb la procreació o la mater-nitat i donaren pas a la corporalitat i l’expressió sexual femenina com a experiència de primera magnitud en la vida de les dones. Després de les Jornades, moltes campanyes feministes i col·lectius com Daia se centraren en accions a favor dels drets reproductius, la sexua-litat femenina, l’accés als anticon-ceptius, la planificació familiar i l’avortament.

El clamor feminista per l’am-nistia de la dona es va convertir en símbol de la necessària ruptura amb el passat dictatorial. La cam-panya de l’amnistia per als “delic-tes” específics que discriminaven la dona va marcar la trajectòria reivindicativa del moviment fins a finals de 1978. L’amnistia feminista incloïa l’abolició de les lleis discri-minatòries de les dones referents a l’adulteri, els anticonceptius i l’avortament, així com l’eliminació de la Llei de perillositat i reha-bilitació social que penalitzava

13 NASH, M. Treballadores. Un segle de treball femení a Catalunya. Barcelona: Depar-tament de Treball. Generalitat de Catalunya, 2010, p. 161-201.

La resistència de les dones fou una forma d’oposició antifranquista molt important quan impulsaven maneres participatives d’actuar en els barris i en la política municipal que contribuïren a l’assentament de valors democràtics

Imatge de les Primeres Jornades Catalanes de la Dona. Més de 4.000 dones debateren, entre altres temes, sobre treball, política, sexualitat, família i educació. Paranimf de la Universitat de Barcelona, 27 de maig de 1976. © Biblioteca del Pavelló de la República-CRAI (Universitat de Barcelona).

ISSN: 2339-806X

44


l’homosexualitat i la prostitució. La mobilització massiva entorn de l’amnistia va aconseguir situar les demandes feministes en l’escenari polític. No obstant això, no es va aconseguir l’adhesió dels partits polítics parlamentaris a les deman-des. El juliol de 1977, l’aleshores diputada del PSUC, Maria Dolors Calvet, en nom de la Minoria Comunista, va defensar un projecte de llei d’amnistia per a la dona que demanava l’eliminació dels delictes d’adulteri, d’ús d’anticonceptius i de l’avortament, és a dir, dels de-lictes específicament relacionats amb les dones. La proposta va ser rebutjada per 156 vots en contra davant de 119 a favor. De fet, fins el 1978 no es va dur a terme la derogació dels delictes d’adulteri i amistançament, i també la des-penalització dels anticonceptius. Altres exigències de la campanya per l’amnistia de la dona com el dret a l’avortament quedaren pen-dents fins a la dècada vuitanta.

L’abolició de l’adulteri com a delicte fou una altra campanya de-cisiva del moviment d’alliberament de les dones. Advocades i feminis-tes havien denunciat de forma sis-temàtica el tractament de l’adulteri en el Codi penal que castigava de forma molt severa la dona adúl-tera. L’article 449 del Codi penal sancionava amb pena de presó menor de fins a sis anys qualse-vol dona pel fet de tenir relacions sexuals amb un home que no fos el seu marit. Per contra, l’home

només va ser considerat adúlter en el cas que tingués amistançada dintre de la casa conjugal, o amb escàndol notori fora d’aquest en-torn. Aquesta diferència de tracte derivava dels valors patriarcals en la legislació que partia de la noció de la propietat de l’home sobre el cos de la seva esposa. En no exis-tir divorci, en el cas d’una sepa-ració o abandonament del marit, i el posterior naixement d’un fill, el marit podia denunciar la mare com a adúltera i reclamar la custò-dia del fill.14 El novembre de 1976 la supressió del delicte d’adulteri es va convertir en eix prioritari de la mobilització feminista arran de l’aplicació d’aquesta llei discrimi-natòria en el notori cas de María Ángeles Muñoz López.15 Inculpada per adulteri, el jutge ordenà la reti-rada de la custòdia de la seva filla Yolanda. L’Associació Catalana de la Dona va reaccionar immediata-ment en suport de María Ángeles Muñoz, mitjançant l’impuls de ma-nifestacions, concentracions i actes públics que concentraren milers de persones durant les setmanes de durada del judici. 16 La campanya feminista va aconseguir conscien-ciar la societat sobre la rellevància de les demandes per l’amnistia dels delictes de la dona i el rebuig de la discriminació legal. Va induir un ambient més favorable cap a la necessitat inapel·lable d’establir els drets de la dona, el principi de la igualtat i una llei de divorci.

L’experiència viscuda en les manifestacions i els actes va crear un clima d’identificació i solidari-tat col·lectiva entre les feministes i les dones als barris. Des d’aquesta acció col·lectiva, es va crear una

14 ARACIL, R. i SEGURA, A. (ed.) Me-mòria de la Transició a Espanya i a Catalunya. Sindicalisme, gènere i qüestió nacional. Barce-lona: Publicacions i Edicions UB, 2001.15 NASH, M. Op. cit., p. 179-18716 “L’agressió a Mª Ángeles és una agressió a totes nosaltres.” Signada pel Colectivo Femi-nista i Feministas Independientes,, 12 de no-vembre de 1976, (full volant), CP; “El Barrio del Besós, en apoyo de Mª Ángeles Muñoz”.Tele-Expres, 15 de novembre de 1976.

dinàmica de pertinença i d’ iden-titat feminista. El desenvolupa-ment de l’acció ciutadana es va traduir no només amb l’impuls de reformes polítiques públiques, en aquest cas, respecte a l’adulteri, sinó també, al mateix temps, amb el desenvolupament del sentit de pertinença a una comunitat par-ticipativa en l’exercici de la ciuta-dania en clau feminista. També va reforçar una cultura política que va començar a identificar les deman-des específiques de les dones i va iniciar el rebuig d’alguns dels va-lors patriarcals com a elements en la política de la Transició, malgrat una oposició encara molt forta en molts sectors polítics i socials.17

17 Informe sense signar adreçat als dirigents del PSUC, c. 1977, document mecanografiat; Informe presentat a l’Assemblea del P. de Bar-celona sobre el Moviment d’Alliberament de la Dona. Barcelona: octubre 1976, document mecanografiat, CP.

La campanya de l’amnistia per als “delictes” específics que discriminaven la dona va marcar la trajectòria reivindicativa del moviment fins a finals de 1978.

45


Francesc-Marc Àlvaro, Periodista i escriptor. Universitat Ramon Llull

Una faula menys feliçEl relat oficial de la transició democràtica es fonamenta en el mite d’una reconciliació que, en realitat, no va produir-se mai i en l’enaltiment acrític d’un consens que va deixar fora sectors rellevants de la societat i que, a més, es va forjar sota la vigilància de l’exèrcit.

Si hi ha un període del pas-sat recent més desconegut que no pas sembla, aquest és la Transició democràtica. Per tres motius: la proximitat històrica i la memòria social dels seus episodis creen la falsa sensació que coneixem allò que només creiem conèixer; el sa-queig constant que la política par-tidista actual fa dels esdeveniments d’aquell moment impedeix una aproximació serena i equilibrada a les causes i conseqüències que s’han d’entendre, i, sobretot, per-què la força del mite construït des dels poders configura la mentalitat general sobre el moment fundacio-nal de la democràcia, molt més que les obres acadèmiques que analit-zen i expliquen de manera docu-mentada i crítica els fets i els seus protagonistes.

D’aquests tres factors, el que em sembla més important és el mite bastit des de les elits polítiques, econòmiques i socials perquè és allò que fabrica l’hegemonia en el sentit gramscià del terme. El mite dóna sentit –pretén donar-lo– a tot el que fa referència a uns anys du-rant els quals la societat espanyola i la societat catalana van passar d’un règim dictatorial a un sistema de lli-bertats. El pinyol narratiu d’aquest mite és el concepte de reconciliació,

un exercici que mai no va tenir lloc, però que s’explica, es difon i es divulga com si s’hagués produït veritablement. Resulta curiós de comprovar com una no-realitat tan clamorosa ha pogut generar tanta literatura.

La prova més concloent que la reconciliació és un fantasma incrus-tat en el relat oficial de la Transició és l’escassedat, la vaguetat i la fragi-litat de la condemna explícita que la dreta democràtica espanyola ha fet del franquisme des de 1975 ençà. En termes democràtics europeus,

Tota la història oficial de la Transició reposa en la repetició obsessiva del consens com a via única per superar el conflicte històric i el trauma d’una Guerra Civil que va desembocar en una llarga dictadura militar.

ISSN: 2339-806X

46


això és una anomalia de propor-cions enormes, impossible de ser entesa per les dretes homòlogues de França, Regne Unit, Holanda o Alemanya. Esbrinar les motiva-cions profundes d’aquesta posi-ció mereix un estudi monogràfic i no és el propòsit d’aquest article, però és fàcil endevinar en aquesta circumstància la mentalitat de vic-tòria que va impregnar el paper de les elits durant quatre llargues dè-cades, així com una total absència d’autocrítica, més una incapacitat greu per observar amb perspectiva general l’evolució del país i del món.

Apuntalant de manera perma-nent el concepte de reconciliació, hi ha el concepte complementari de consens. Tota la història oficial de la Transició reposa en la repetició ob-sessiva del consens com a via única per superar el conflicte històric i el trauma d’una Guerra Civil que va desembocar en una llarga dictadura militar. Com queda clar si s’analitzen

els diversos fets, moments i pro-tagonistes de la Transició, el con-sens va ser una cosa més d’uns que d’altres, sobretot perquè un con-sens fabricat sota l’amenaça diària

d’una intervenció militar colpista no és mai el fruit d’un pacte lliure sinó el producte bord d’una altra cosa. Amb l’enaltiment ritual del

consens, les elits promotores de la sortida del franquisme sense rup-tura van recobrir d’un nou llen-guatge les velles inèrcies que pro-tegien els seus interessos. El mot “consens” ha operat com un terme substitutiu del mot “reconciliació” i, a la llarga, això ha produït una cultura política construïda sobre uns fonaments fràgils i afectats de tota mena de corrosions. La situa-ció de desprestigi de l’anomenat Tribunal Constitucional és una prova contundent d’aquesta reali-tat, com bé ha notat un dels pa-res redactors de la Constitució de 1978, Miquel Roca.

A Catalunya, el gran moment de la Transició va ser el retorn, des de l’exili francès, del president Josep Tarradellas, el 23 d’octubre de 1977, pocs mesos després de les primeres eleccions generals demo-cràtiques. Som davant de l’operació d’Estat més intel·ligent i audaç del president Adolfo Suárez i el seu

El president Josep Tarradellas pren possessió del seu càrrec al Palau de la Generalitat davant d’Adolfo Suárez el 24 d’octubre de 1977 © Pérez de Rozas. Arxiu Fotogràfic de Barcelona.

Amb l’enaltiment ritual del consens, les elits promotores de la sortida del franquisme sense ruptura van recobrir d’un nou llenguatge les velles inèrcies que protegien els seus interessos

47


entorn durant aquells anys. El res-tabliment d’una institució del vell sistema republicà (un cas únic en tota la Transició espanyola) acon-seguia dos objectius a la vegada: donar una certa resposta contro-lada a les demandes d’autonomia de la societat catalana, i, sobretot, llevar protagonisme i influència als partits guanyadors dels comicis a Catalunya, socialistes i comunis-tes, els més mobilitzats en diversos ambients. Recordeu que la UCD de Suárez, opció guanyadora en el conjunt d’Espanya, havia quedat en tercer lloc a les circumscripcions catalanes malgrat comptar amb un enorme aparell de propaganda ofi-cial, i recordeu també que ERC (el partit històric de Tarradellas) no havia estat autoritzat a presentar-se a les urnes amb el seu nom. Una Catalunya dominada per les es-querres preocupava molt Madrid i les elits econòmiques catalanes. De manera providencial, la figura del vell president exiliat —que jugava per lliure i sense obeir cap partit— va convertir-se en un instrument perfecte per tal que la interlocució del Govern espanyol amb la rea-litat catalana no hagués de passar principalment per l’assemblea de parlamentaris ni pels circuits de les emergents forces polítiques sorgides de la clandestinitat. El president retornat i desconegut per les masses durant dècades,

amb tota la seva càrrega simbòlica i sentimental, deixava una mica en fora de joc els líders de l’oposició catalana i aquests no tenien cap al-tre remei que escenificar la unitat aparent que la seva autoritat exigia per travessar aquell període in-cert. Les maneres personalistes de Tarradellas desplaçaven el centre de gravetat de la política catalana.

La Catalunya d’avui és fi-lla directa d’aquella operació. Tarradellas va assumir de manera explícita i amb ganes el discurs ofi-cial de la reconciliació i del consens. La seva trajectòria de continuïtat a l’exili abonava tot el que feia. La seva administració dels gestos i la seva habilitat per representar el paper van ser convincents davant d’una gran majoria. El fet objectiu que la Generalitat de Catalunya es restablís mitjançant un decret del Govern espanyol donava mol-ta credibilitat a tot el procés, per sobre del fet també objectiu que, en aquells moments, la institu-ció d’autogovern era una carcassa buida de contingut efectiu. Fins a l’aprovació de l’Estatut i la cons-titució d’un govern català sorgit d’unes eleccions al Parlament, la Generalitat era poc més que una referència històrica —desconegu-da per a molta gent— que jugava en el terreny de les emocions.

Que la reconciliació era inexis-tent i que el consens era restrin-git va quedar ben clar quan, poc temps després, l’endemà de l’intent de cop d’estat del 23 de febrer de 1981, Joan Carles I va reunir-se de manera solemne amb tots els líders dels grups polítics amb re-presentació a les Corts espanyoles, excepte amb els representants del que llavors s’anomenava la minoria basca i la minoria catalana, el PNB i CiU. Per què van ser exclosos els nacionalistes bascos i els naciona-listes catalans justament quan un sector de l’exèrcit va intentar fre-nar la consolidació de la democrà-cia? Penseu que el PNB i CiU ha-vien estat d’una lleialtat de pedra

picada a l’hora de construir el nou marc de llibertats, més que moltes sigles d’àmbit estatal. Aquell dia, la faula feliç d’una transició modèlica va ensorrar-se i vam despertar del somni.

La Transició va conjurar l’esclat d’una nova guerra civil i aquest és el seu èxit principal, però no ha es-tat la via exemplar, perfecta, admi-rable i rodona que molts dels seus protagonistes i glosadors han anat repetint arreu. La cultura política de la democràcia espanyola —com dèiem— és feble i tova a causa d’aquesta trampa en el relat oficial dels fets i a causa de no haver abor-dat la desfranquització sistemàtica a partir de 1976. Això ho paguem molt car cada dia, encara avui. Els valors democràtics es van difondre —i no sempre amb gaire zel— sen-se haver procedit prèviament a ne-tejar la vida pública de tot allò que havia estat el substrat d’un règim autoritari, uns tics i unes actituds molt persistents i molt arrelades.

La democràcia és alguna cosa més que poder votar cada quatre anys i tenir parlaments, és la cons-trucció d’una cultura cívica basada en la promoció d’uns valors de-terminats i la lluita contra d’altres valors destructius i allunyats dels drets humans i la dignitat de les persones. El present debat sobre el futur de Catalunya està infectat per aquest greu dèficit democràtic espanyol i posa al descobert les fe-rides profundes que la Transició no va voler o no va poder sanar quan tocava.

La cultura política de la democràcia espanyola és feble i tova a causa d’aquesta trampa en el relat oficial dels fets i a causa de no haver abordat la desfranquització sistemàtica a partir de 1976.

ISSN: 2339-806X

48


La Barcelona dels tres governs

A la tardor de 1937, el Govern de la República va decidir establir la seva seu a Barcelona. El Govern basc ja s’hi havia establert com a refugiat, de manera que es va produir una situació inusual: la coincidència de tres governs a la capital catalana fins al final de la guerra. Aquesta situació comportà un augment de les tensions institucionals entre la Generalitat i el Govern de la República i, so-bretot, un increment de les tensions polítiques entre republicans, socialistes i comunistes.

A la tardor de 1937 l’evolució de la Guerra i de la política repu-blicana féu coincidir a Barcelona la presència dels tres governs institucionals constituïts a la Segona República: el Govern de la Generalitat, el Govern basc i el de la República. No fou, però, una

presència amb el mateix títol, ni fou homogènia en la pràctica del poder, ni tampoc no produí cap dinàmica triangular; a tot estirar una relació de l’amfitrió, el Govern de la Generalitat, amb els seus hos-tes, particularment conflictiva per part del Govern de la República,

José Luis Martín Ramos Catedràtic d’Història Contemporània de la Universitat Autònoma de Barcelona

El president d’Euskadi, el lehendakari José Antonio de Aguirre, visita Montserrat acompanyat del president de la Generalitat, Lluís Companys, entre altres autoritats al juliol de 1937. © Brangulí. Arxiu Nacional de Catalunya

49


i, per contra, una bona relació política entre el president de la Generalitat –que no el Govern– i el president basc, que estaven d’acord en l’exploració, poc afor-tunada, de sortides diplomàtiques al conflicte bèl·lic.

El Govern basc, encapçalat pel president Aguirre, s’instal·là pri-mer que el de la República, enca-ra que per pocs dies. La caiguda definitiva del nord en mans de les tropes de Franco a mitjan oc-tubre precipità una decisió que, en el cas del de la República, ja s’estava madurant des de l’estiu. En el cas del Govern basc fou molt més sobtada, encara que hi havia l’antecedent d’una impor-tant presència delegada anterior.1 L’arribada a Catalunya dels pri-mers refugiats procedents del País Basc va propiciar la constitució, per donar-los assistència en un primer moment, d’un “secreta-riat basc”, a l’octubre de 1936, i d’una més formal “delegació ge-neral d’Euskadi a Catalunya”, el novembre següent, encapçalada per Manuel de Irujo; va instal·lar la seva seu al passeig de Gràcia, anomenat aleshores passeig de Pi i Margall. Sens dubte, les bo-nes relacions polítiques que s’havien establert entre Esquerra Republicana de Catalunya i el Partit Nacionalista Basc –que a l’estiu de 1933 havien promogut el pacte Galeusca entre les forma-cions nacionalistes gallegues, bas-ques i catalanes– facilità aquesta presència institucional basca du-rant la Guerra, així com la decisió de donar-li un salt qualitatiu des-prés de l’ensorrada final del Front del Nord. La caiguda de Bilbao, el 19 de juny, reforçà l’onada de refu-giats cap a Catalunya, que arriba-ren a ser 50.000, pel cap baix. No els acompanyà encara el Govern basc, que es retirà cap a Santander amb les seves tropes, que acabaren

1 SERRALLONGA, J. Refugiats i desplaçats dins la Catalunya en guerra 1936-1939. Barce-lona: Editorial Base, 2004

rendint-se a Santoña, després de pactar unilateralment, el 24 d’agost, amb els italians les con-dicions de rendició, les quals no foren respectades per Franco. El Govern basc marxà primer cap a França, on ja hi havia una altra de-legació d’Euskadi a Baiona, i una part del nacionalisme basc defen-sà que hi restés, de manera que es desentenia de la Guerra Civil, do-nada per perduda. Tanmateix, el president Aguirre, la majoria del PNB i el Govern d’Euskadi, del qual també formava part el PSOE, decidiren que calia continuar la lluita contra el bàndol franquista

i, al mateix temps, atendre direc-tament els refugiats a Catalunya. Amb el precedent de la important rebuda institucional amb què el Govern de la Generalitat atengué una visita del president Aguirre a Catalunya, entre el 22 i el 24 de juliol, el Govern basc, reunit a Barcelona de nou, decidí final-ment el 18 d’octubre fixar la seva residència a la capital catalana.2 Era la resposta política a la desfeta de l’agost.

2 TARRADELLAS, J. Crònica de la Guerra Civil a Catalunya. Barcelona: Editorial Dau, 2009, volum 2.

Retrat de Juan Negrín, president del govern de la Segona República. Tardor de 1937. © Josep Maria Sagarra i Plana. Arxiu Nacional de Catalunya.

ISSN: 2339-806X

50


Però no fou l’única resposta. El mateix dia que els bascos prenien aquesta decisió, Lluís Companys marxava cap a València, a instàn-cies del Govern de la República, per examinar el trasllat d’aquest, també, a Barcelona. En aquest cas, es tractava d’una proposta que feia temps que es copsava en l’ambient. En les seves memòries Azaña escriu que el 6 d’agost Negrín li havia tornat a comen-tar la intenció de portar la seu de la República a Barcelona;3 no ha hi cap anotació anterior al res-pecte; però, fos com fos, Negrín tenia aquesta idea al cap el juliol i és probable que s’hi refermés després de la visita d’Aguirre a Catalunya, en relació amb la qual el president del Consell de Ministres creia que els dos presi-dents autonòmics s’havien com-portat com a caps d’estats sobi-rans. Encara que es donaren raons de caràcter militar i logístic, la fonamental era política. Negrín desconfiava tant del Govern de la Generalitat de Catalunya com del basc; les iniciatives de mediació que el PNB havia impulsat, co-negudes per l’executiu republicà, incrementaren les diferències. Fou tan evident que les raons eren polítiques, que Azaña no les compartí al cent per cent, i tant el PCE com la CNT es manifes-taren en contra d’aquest canvi de seu del Govern de la República. Finalment, però, davant els ru-mors sobre operacions polítiques en marxa per rellevar-lo al capda-vant del Govern, que tenien com a epicentre Barcelona, Negrín imposà el seu criteri. 4

La decisió del Govern de la República, polèmic en si ma-teix, fou executada, a més, amb molt escàs tacte des d’un inici. Els serveis de la Presidència del

3 AZAÑA, M. “Cuadernos de La Pobleta”, a JULIÀ, S. (ed.) Obras completas, vol. VI. Ma-drid: Ministeri de la Presidència. Secretaria General Tècnica. Centre d’Estudis Polítics i Constitucionals, 2007.4 Ididem.

Consell de Ministres comença-ren a buscar, i a ocupar, edificis a Barcelona per als departaments del Govern i per als ministres i els seus col·laboradors sense donar-ne compte prèviament al Govern de la Generalitat.5 Companys considerava que l’allotjament de l’Administració central correspo-nia a la Generalitat i que, en qual-sevol cas, les maneres de fer-ho havien menystingut totes les nor-mes de protocol. D’altra banda, el president de la Generalitat reac-cionà i intentà enfortir la seva posició. Primer, promovent l’11 d’octubre un moviment d’adhesió política i popular: en arribar la fi del seu mandat, va declarar que es plantejava deixar la presi-dència de la Generalitat; aquest

anunci va provocar una onada de peticions, entre les quals totes les organitzacions polítiques i sindi-cals catalanes, a excepció d’Unió Democràtica, perquè continués.6 Segon, intentant negociar una

5 Diverses notes escrites per Josep Tarrade-llas donen compte d’aquest fet. Arxiu Montse-rrat Tarradellas i Macià. Monestir de Poblet.6 MARTÍN RAMOS, J. L. Josep Tarradellas a la Guerra Civil (1936-1939). Barcelona: Edi-torial Dau, 2013.

ampliació de la presència cata-lana al Govern de la República com a contraprestació per la seva instal·lació a Barcelona, sense que ho aconseguís. El 30 d’octubre, l’Administració republicana, en-capçalada pel seu Govern, establí formalment la seu a Barcelona i, el 9 de novembre, Lluís Companys fou ratificat en la presidència de la Generalitat pel Parlament de Catalunya.

Confirmant els mals auguris, les relacions entre el Govern de la Generalitat i el de la República empitjoraren; a causa dels con-flictes administratius, de compe-tències o, simplement, de gestió, derivats de les discrepàncies po-lítiques. La intervenció indefini-da en l’ordre públic a Catalunya i la recuperació de tot l’àmbit militar, per part del Govern de la República després dels fets de maig de 1937, havien reduït de manera notable els espais d’actuació de la Generalitat. La intervenció també en la política de proveïments, a partir de gener de 1938, encara ho afavorí més. La Generalitat mantenia la gestió econòmica, la financera pròpia, l’assistencial, la laboral, l’agrària; tanmateix, l’exercici ple en que-dava sovint interferit per deci-sions del Govern de la República, com ara la política de preus, que afavoria la població urbana en perjudici dels camperols, o el monopoli del control de les im-portacions de matèries primeres; o per les discrepàncies entre tots dos governs sobre el balanç fi-nancer, fet que acabà produint un greu problema de tresoreria a la Generalitat;7 a tot això, a més, cal afegir els conflictes sobre l’ús del català o les qüestions de protocol, en particular la manca d’atenció de Negrín a Companys, amb el qual es trobà en comptades oca-sions. El president del Consell de Ministres mai no va accedir a la petició del de la Generalitat

7 Ibidem.

Encara que pel trasllat del Govern de la República a Barcelona es donaren raons de caràcter militar i logístic, la fonamental era política. Negrín desconfiava tant del Govern de la Generalitat de Catalunya com del basc

51


Les discrepàncies formaven part no només de les relacions institucionals sinó, també, de les contradictòries estratègies polítiques dels tres presidents

perquè se l’ informés de manera directe de l’evolució de la guerra, o de les iniciatives en l’àmbit de la política exterior. Tanmateix, en aquestes darreres qüestions, la raó de fons fou l’agreujament de la discrepància política fonamen-tal entre Negrín i Companys, que comptava amb el suport del pre-sident Aguirre, sobre les possibi-litats respectives, i contràries, de la política de resistència i de les iniciatives de mediació interna-cional; la demanda d’informació d’un i la negativa de l’altre for-maven part no només de les rela-cions institucionals sinó, també, de les contradictòries estratègies polítiques dels tres presidents.

Amb la crisi d’agost de 1938 la discrepància tocà fons. Una sèrie de mesures preses pel Govern re-publicà, que implicaven discus-sions competencials –la naciona-lització de la xarxa d’indústries de guerra de la Generalitat, la creació d’un nou tribunal espe-cial contra l’evasió de capitals, i la militarització dels tribunals po-pulars i d’urgència– motivaren la dimissió del ministre català en el Govern Negrín, Jaume Aiguadé d’Esquerra Republicana, i, en so-lidaritat amb ell, la del ministre basc, Manuel de Irujo. Per dir-ho tot, l’episodi coincidia amb una incipient operació política dels partits republicans (els ca-talans: Esquerra Republicana de Catalunya, Acció Catalana Republicana, i els espanyols:

Izquierda Republicana –el partit d’Azaña– i Unión Republicana –el de Martínez Barrios, president de les Corts– ) per constituir un nou govern espanyol, amb he-gemonia republicana. D’altra banda, tot s’esdevenia en plena Batalla de l’Ebre; un moment militar poc propici per a canvis polítics importants. Negrín acon-seguí evitar la crisi general del Govern, i la va limitar a una crisi parcial, mitjançant la substitució dels dimissionaris per represen-tants de la mateixa procedèn-cia territorial, però no política: Josep Moix, del PSUC, substituí Aiguader, i Tomás Bilbao, d’Acció Nacionalista Basca, a Irujo. De re-truc traspassà el conflicte intern del Govern espanyol als governs de Catalunya i d’Euskadi, dividits en el seu si per dita substitució unilateral. Malgrat la gran dis-tància que s’obrí entre tots, sense que ara ni el partit del president de la Generalitat ni el del Govern d’Euskadi mantinguessin ja un mínim pont directe amb Negrín, cal dir que no es va arribar a la ruptura institucional. Tant el Govern de la Generalitat com el de la República es mantingueren en el seu lloc fins a la caiguda de Catalunya en mans de les tropes franquistes; discutint, a vegades de forma ben agra, però lluitant tot dos contra l’enemic comú. Malgrat tot, al darrer moment hagué de manifestar-se de nou, i ben simbòlicament, la divisió. El 5 de febrer, Azaña i Martínez Barrios, acompanyats de Negrín, no van fer cas de l’acord pres en-tre els cinc presidents de passar tots junts la frontera i s’avançaren a entrar a França. Companys i Aguirre ho van fer, tots dos, poc després, en assabentar-se de la seva marxa; pel camí es trobaren Negrín que, després de deixar Azaña al país veí, tornava cap a Espanya per intentar prosseguir la resistència, fins el març.

ISSN: 2339-806X

52

ISSN: 2339-806XTemps i espais de memòria. Revista digital del Memorial Democràtic

Pu

jalt

52

Temps i espais de memòria. Revista digital del Memorial Democràtic

Espais de Memòria

El Memorial de l’Exèrcit Popular de Pujalt L’esfondrament del front d’Aragó a la primavera de 1938 facilità l’arribada a Catalunya de les tropes franquistes. El front s’estabilitzà gairebé nou mesos en una línia que seguia el curs dels rius Noguera Pallaresa, Segre i Ebre fins arribar al mar Mediterrani. En aquest context, l’exèrcit de la República en un darrer intent per evitar l’avanç final dels rebels sobre Catalunya, habilità bases d’instrucció noves per als reclutes cridats a files en aquells mesos. Un d’aquests centres se situà a Pujalt (Anoia) on s’instruïren els soldats del XVIII Cos d’Exèrcit. L’excel·lent situació geografia del poble i la possibilitat de gaudir de serveis com energia elèctrica, telèfon i aigua facilitaren l’elecció. En poc temps, s’instal·laren barracots, latrines, instal·lacions esportives, etc. per acollir l’estada de tot el contingent. A més, es construïren diversos elements defensius per fer front als atacs de l’exèrcit insurrecte.

Per iniciativa de l’Ajuntament de Pujalt i amb el suport de la Diputació de Barcelona i la Generalitat de Catalunya, s’ha dut a terme la museïtzació d’aquest espai. El Memorial de l’Exèrcit Popular de Pujalt pretén recordar la Guerra Civil espanyola des de la vessant de l’organització i de la vida del dia a dia dels soldats republicans. A partir de les reconstruccions i la museïtzació es poden visitar les diferents instal·lacions del camp. Un recorregut apte per a tots els públics i obert als centres educatius.

L’espai gira al voltant d’un centre d’interpretació que dóna cobertura històrica i suport gràfic al Memorial i que disposa d’una exposició permanent on, després d’emmarcar la creació de la base dins de l’evolució de la Guerra Civil, explica al visitant com era la vida al campament i els espais del poble que van convertir-se en instal·lacions militars. També disposa d’un apartat que recull el testimoni d’antics combatents i de veïns de Pujalt que expliquen les seves vivències en aquells mesos. El centre compta amb material divers i amb una valuosa documentació cedida per la família del comandant de la base.

La visita es complementa amb dues rutes que, partint del Centre d’Interpretació, ens porten pels principals espais històrics del Memorial de l’Exèrcit Popular. La primera fa un recorregut pels carrers de Pujalt per apreciar com estaven distribuïts els diferents serveis de la base entre les edificacions existents l’any 1938 i conservades avui. També es visita el refugi de la plaça de Dalt, un dels quatre de què disposa el nucli urbà. La segona ruta porta el visitant al sector del bosc dels Obacs on, per una ruta senyalitzada, es visiten les diferents restes conservades, consolidades i reconstruïdes del campament.

El Memorial de l’Exèrcit Popular de Pujalt forma part de la Xarxa d’Espais de Memòria que impulsa la Generalitat de Catalunya, a través del Memorial Democràtic. La Xarxa està formada per un conjunt patrimonial heterogeni d’espais, llocs, vestigis, itineraris, rutes i centres d’interpretació, que fan visibles en el territori les marques del llegat del nostre passat recent.

Josep Calvet Bellera

Latrina © CatPatrimoni

Tendes còniques © CatPatrimoni

Centre d’interpretació © CatPatrimoni

53

54

ISSN: 2339-806XTemps i espais de memòria. Revista digital del Memorial Democràtic. Núm 1 (Desembre 2013)

54

ISSN: 2339-806X

Situat a pocs quilòmetres al nord de Perpinyà, el camp de Ribesaltes testimonia tres grans conflictes del segle XX: la Guerra Civil espanyola, la Segona Guerra Mundial i la Guerra d’Algèria. És, sens dubte, un camp singular a França perquè és l’únic que conserva i contempla encara les empremtes d’una secció completa de la història: un camp militar. Fou el “centre d’acollida” dels republicans espanyols, jueus i gitanos; el “centre interegional de reagrupament d’israelites” de la zona “no ocupada” abans que els deportessin a Auschwitz, via Drancy, i el “camp de trànsit dels harkis i les seves famílies”... És un camp singular per la seva especificitat històrica, per les dimensions i per l’ autenticitat.

“Un poble és fort quan s’atreveix a mirar el pitjor de la seva història. No només passa a l’altra punta del món, sinó que s’ha esdevingut aquí. Que aquest treball de memòria serveixi als joves, a tots nosaltres, a la humanitat.”

Christian BOURQUIN, president de la regió Llenguadoc-Rosselló

L’arquitecte Rudy Ricciotti va guanyar el concurs per a l’execució de les obres, i va concebre el projecte en col·laboració amb el despatx del departament francès de l’Aude, Passelac & Roques, com “una proposta molt exacta entre l’emplaçament històric, el territori i la memòria”.

El Memorial serà un espai de referència de la història dels desplaçaments forçosos de població i del seu control, però igualment un lloc de memòria per a tots. Les memòries, reprimides o idealitzades, lligades per identitats comunitàries, són objecte pedagògic i de recerca, i esdevenen material per a la narració històrica que explica, que exposa els fets i permet, a través d’una aproximació multidimensional, la transmissió d’un relat comú. El Memorial tindrà, doncs, una vocació profundament humanista que permetrà que les comunitats que ignoren les seves respectives històries les puguin redescobrir en un mateix lloc.

Rivesal tes54

El Memorial del Camp de RibesaltesUn lloc de memòria únic i imprescindible. Un projecte arquitectural, entre emplaçament històric, territori i memòria

55

Temps i espais de memòria. Revista digital del Memorial Democràtic. Núm 1 (Desembre 2013) Espais de Memòria

Rivesal tes

“El Memorial servirà de guia en les relacions entre els éssers humans. La seva dimensió és internacional: una dimensió humanista universal.”

Josianne Collerais, vicepresidenta de la Regió, delegada per a la Cultura i per al Patrimoni

Dirigit per la Regió del Llenguadoc-Rosselló des del mes de gener de 2012 i amb el suport del Consell General dels Pirineus Orientals, el Memorial del Camp de Ribesaltes s’està construint a dia d’avui i es preveu que obri les portes el mes de juny de 2015. Un espai amb més de 4.000 m2, el Memorial serà erigit en el cor de l’antic illot F del camp, al mig de les construccions existents, inscrites en l’inventari suplementari dels monuments històrics i l’autenticitat de les quals serà preservada. El futur edifici, monòlit semienterrat, s’extendrà sobre 220 metres d’allargada, 20 metres d’amplada i 4 metres d’alçada. L’edifici descansarà dins la terra, el seu punt més baix es

trobarà al nivell del sòl, mentre que la part més alta, 200 metres més lluny, no sobrepassarà el sostre de les barraques. Segons Rudy Ricciotti, “aquesta disposició, combinació de lloc de memòria i paisatge, no impedeix la lectura i la visió de les característiques de l’illot gràcies a la inclinació progressiva de la coberta de l’edifici. Són perceptibles, l’erosió i, a vegades, la destrucció d’algunes barraques provocada pel pas del temps, es palesa així l’absència i l’amnèsia, i interroga, doncs, el visitant sobre el record i l’oblit.”

El Memorial acollirà un espai d’exposició permanent de 1.000 m2, un espai de 400 m2 dedicat a les exposicions temporals, un auditori amb 160 places, sales pedagògiques, un centre de documentació, despatxos, així com una botiga. Els reptes de memòria, de transmissió i d’educació constituiran els fonaments del Memorial del Camp de Ribesaltes.

Mémorial du Camp de Rivesaltes

55

ISSN: 2339-806X

56

La rellevància de les veritats, les justícies i les memòries a les transicionsEl 26 de setembre, a la sala d’actes del Departament de Governació i Relacions Institucionals de la Generalitat de Catalunya, va tenir lloc la conferèn-cia del sociòleg Eduardo González: “La relevancia de las verdades, las justicias y las memorias en las transiciones”.

Eduardo González és professor adjunt a la New School University de Nova York i director del Programa veritat i memòria de la International Center for Transitional Justice. Especialitzat en el dret a la veritat i la justícia transicional, ha assessorat diverses comis-sions de la veritat i altres institucions similars de diferents països: Timor Oriental, Marroc, Colòmbia i Canadà. Va formar part també de la Comissió de la Veritat i Reconciliació del seu país, el Perú, i va ser membre de la Coalició d’ONG per la Cort Penal Internacional.

Diàlegs de Memoria

57

És autor de diversos articles especialitzats sobre justícia i memòria, i en la conferència que podeu visualitzar a través d’aquesta revista, veureu com concep i defineix la memòria col·lectiva com a espai de disputa entre diferents projectes polítics i culturals. És en les batalles per dotar de sentit la memòria col·lectiva on es posa en joc l’hegemonia de grups socials, les visions de la societat. Les omissions i focus d’atenció de les narracions històriques cobren un valor fonamental. A aquesta constatació s’ afegeix un element fonamental: la noció de “dret a la veritat” que prové del món dels drets humans i que empara les víctimes de les atrocitats massives, individualment i com a societat. Aquesta noció de “dret a la veritat” es troba legitimada per la jurisprudència internacional, resolucions d’organismes com l’ONU i la pràctica de més de quaranta comis-sions de la veritat des de 1984. En aquesta conferència, el sociòleg peruà Eduardo González intenta respondre per què cal un exercici oficial d’esclariment de la veritat i com han d’interactuar diferents consideracions jurídiques, polítiques i ètiques en aquest procés.

Consulteu la conferència ‘La rellevància de les veritats, les justícies i les memòries a les transicions’

Eduardo González

http://www20.gencat.cat/portal/site/memorialdemocratic/menuitem.34ba9e98ca3f16457839a410b0c0e1a0/?vgnextoid=52bd98550e7b2410VgnVCM1000008d0c1e0aRCRD&vgnextchannel=52bd98550e7b2410VgnVCM1000008d0c1e0aRCRD&vgnextfmt=default

ISSN: 2339-806X

58


Audiovisuals

HANNAH ARENDT: PERSEVERAR

Fitxa tècnica Títol: Hannah Arendt Direcció: Margarethe von Trotta Intèrprets: Barbara Sukowa, Axel Milberg, Janet McTeer, Klaus Pohl, Julia Jentsch Producció: Alemanya, 2012 Durada: 113 minuts

Pensar, dubtar, perseverar en la recerca de la veritat, absolutament despullats de prejudicis, de manera radical i sincera, i presentar les conclusions amb seguretat i sense por a les conseqüències. Aquestes són algunes de les lliçons que transmet la pel·lícula Hannah Arendt, dirigida per l’alemanya Margarethe von Throtta.

La pel·lícula se centra sobretot en el judici a Adolf Eichmann, com s’hi enfronta la filòsofa, quines conclusions n’extreu i les conseqüències a què ha de fer front quan es publiquen. Hannah Arendt, jueva que havia estat reclosa al camp de concentració de Gurs (Pirineus Atlàntics, França), publica l’any 1951 Els orígens del totalitarisme, fet que li dóna prestigi i certa estabilitat per accedir com a acadèmica al Brooklyn College de la Universitat de Nova York.

En aquest context temporal se situa la pel·lícula, que arrenca amb el segrest del criminal nazi Adolf Eichmann l’any 1961, a Argentina, per part dels serveis secrets d’Israel. Com és àmpliament conegut, Eichmann fou traslladat a Jerusalem i se’l va jutjar. És llavors quan Arendt acudeix a cobrir el judici per a la revista The New Yorker. Des de l’inici del judici, Arendt dubta i reflexiona al voltant del que està veient, i aconsegueix separar-se d’una certa eufòria acrítica davant un esdeve-niment històric. Les seves conclusions es publiquen en forma d’articles a The New Yorker i, posteriorment, es publicaren sota el títol Eichmann a Jerusalem. Un informe sobre la banalitat del mal (1963); aquestes resultaran escandaloses, entre altres raons, pel paper clau que atribueix als consells jueus en la deportació en massa dels jueus als camps nazis.

El personatge d’Arendt fuma i pensa al llarg de tota la pel·lícula, una forma estèti-ca de reflectir la profunditat reflexiva de la filòsofa alemanya, a través de la qual von Throtta vol mostrar la persistència radical en el dubte i el compromís amb el pensament crític, i contraposar-ho amb la negativa a pensar i l’obediència submi-sa d’Eichmann, un dels responsables de l’extermini nazi que, segons Arendt, no és malvat per naturalesa, sinó que és un executor acrític d’ordres, d’aquí el sub-títol “la banalitat del mal” del llibre sobre Eichmann. Aquest concepte, que és una de les principals aportacions d’Arendt al debat filosòfic, no es veu tant reflectit en la pel·lícula, com la polèmica del paper dels consells jueus.

Tot i això, von Throtta imprimeix un ritme que fa païble una pel·lícula feta amb vocació d’arribar a públics amplis, i permet encetar moltes reflexions, que són

Ressenyes

59

RessenyesTemps i espais de memòria. Revista digital del Memorial Democràtic. Núm 1 (Desembre 2013)

universals i, alhora, que toquen de ben prop, com la necessitat d’una comuni-tat —la jueva en aquest cas— de poder jutjar crims contra la humanitat (podem extrapolar-ho al nostre país amb el cas Garzón) o la col·laboració obedient de parts de la població en un règim totalitari (la delació durant la postguerra, un tema tabú encara a casa nostra), entre moltes altres.

Aquesta pel·lícula convida a perseverar en la reflexió sobre el passat i a mantenir-nos radicalment lliures en les nostres opinions.

Gerard Corbella i López

Expocicions

“K.L. REICH: LA VEU DE L’INFERN NAZI”

Comissaris: Josep Alert, Joaquim Aloy, Llorenç Capdevila i Àngels Fusté Producció: Ajuntament de Manresa, Diputació de Barcelona, Institució de les Lletres Catalanes i Museu d’Història de Catalunya. Disseny: Estudi +3.

Recuperar la figura i l’obra de Joaquim Amat-Piniella és una obligació i un deute que té la nostra societat. En aquest sentit, i tot coincidint amb el centenari del naixement de l’escriptor manresà, el Memorial Democràtic, com a institució res-ponsable d’impulsar les polítiques públiques en matèria de memòria democràtica, ha volgut participar de manera activa en les diferents propostes que es faran per recordar-ne la figura i l’obra durant els propers mesos. La nostra institució es va crear, entre moltes altres finalitats, perquè totes les generacions del nostre país, però especialment les més joves, tinguin present que no fa tants anys de la bar-bàrie que es va apoderar d’Europa. I quina millor manera que fer-ho a través de la novel·la K.L. Reich. “K.L. Reich: la veu de l’infern nazi”, una exposició produïda de manera conjunta pel Memorial Democràtic de la Generalitat de Catalunya i l’Ajuntament de Manresa, ofereix una visió de conjunt de la novel·la autobiogrà-fica de l’escriptor manresà, que al llarg de quatre anys i mig va patir captiveri a Mauthausen i altres camps de la ribera del Danubi. A través d’una selecció de diversos fragments representatius de l’obra, s’ha volgut il·lustrar les barbaritats i misèries que van haver de sofrir centenars de milers d’homes i dones que van ser internats en els camps d’extermini nazis.

Aquesta exposició itinerant és complementària a una altra exposició que s’ha dut a terme en homenatge a la figura d’Amat-Piniella. “Joaquim Amat-Piniella: escriure contra el silenci”. Aquesta exposició ofereix una visió de conjunt sobre la figura i l’obra de l’escriptor manresà a través d’un recorregut per les quatre grans etapes històriques de la seva vida: la República, la Guerra Civil, l’exili i la deporta-ció, i l’exili interior i el franquisme.

La mostra ofereix per primer cop una perspectiva completa d’Amat-Piniella, que va més enllà de l’obra K.L. Reich ja que aprofundeix aspectes com el seu activis-me cultural i polític i l’exercici del periodisme.

La mostra incorpora documents fins ara inèdits, entre els quals destaquen diferents cartes escrites des del front de guerra, o un exemplar de la novel·la El casino dels senyors dedicat i signat per Amat-Piniella el 2 de gener de 1960, moments abans de ser expulsat de Manresa per un dirigent falangista.

Concebuda per reivindicar la memòria de l’escriptor manresà, l’exposició no tan sols pretén informar per mitjà de textos, imatges i objectes, sinó que també vol emocionar a través dels sentits, per mitjà de recursos escenogràfics amb una alta càrrega simbòlica.


ISSN: 2339-806X

60


Llibres

DAVID RIEFF O L’ESCEPTICISME PROVOCADOR

RIEFF, David. Contra la memòria. Barcelona: Debate, 2012, 117 p., ISBN: 978-84-9992-119-8 / títol original: Against Remembrance, traductor Aurelio Major

Dir que David Rieff és el fill de Susan Sontag poc importa en aquest cas perquè fa temps que aquest reporter del The New York Times Magazine s’ha fet el seu propi nom. Editor adjunt de The New Republic, col·laborador de Los Angeles Times Book Review i de diversos mitjans de comunicació europeus i americans, la seva trajectòria com a corresponsal de guerra ha marcat profundament la seva carrera com a assagista i escriptor: llibres en els quals denuncià la neteja ètnica de Bòsnia-Herzegovina (Matadero: Bosnia y el fracaso de Occidente, Aguilar, 1996), la necessitat d’independència d’institucions humanitàries (Una cama para una noche: el humanitarismo en crisi, Taurus, 2003) o la intervenció armada internacional en països sota pretext “democratitzador” o humanitari (A punta de pistola. Sueños democráticos e intervencions armadas, Debate, 2007).

Des del mateix prefaci, l’autor adverteix el lector que és la seva etapa com a periodista de guerra a l’antiga Iugoslàvia la que ha determinat la idea de reme-moració —“En las colinas de Bosnia aprendí a detestar, pero sobre todo a temer, la memoria histórica colectiva”—, que vincularà als conflictes identitaris entre comunitats i la construcció de “mites” nacionals. Redueix la “memòria històrica” a la identificació i a la proximitat psicològica entre comunitats actuals amb comu-nitats passades i l’oposa frontalment al coneixement històric. Val a dir que altres autors no veuen en la diferència entre “història” i “memòria” una relació enfronta-da, sinó complementària, i alerten del “neopositivisme” que comporta de vegades aquesta visió tan “científica” de la història (Traverso); o autors que, com el cas de Rieff, critiquen l’imperatiu moral de recordar, però que contraposen aquest “deure de memòria” al “dret a la memòria” (Vinyes). Tanmateix, Rieff creu que la memòria històrica col·lectiva ha conduït més a l’enfrontament, el rancor i la guerra, que no pas a la pau. Com Asimov amb les tres lleis de la robòtica, Rieff es dedica a desgranar les contradiccions que amaga la tríada “veritat, justícia i pau”, valors que en molts casos creu incompatibles i proporciona tota una sèrie d’exemples internacionals. Però moltes de les afirmacions categòriques que formula, van seguides també d’importants matisacions (“Tampoco sostengo, como espero que haya quedado claro, que no haya que rendir memoria a los propios muertos. Sería un empobrecimiento moral y psicológico de proporciones trágicas. Pero la conmemoración no es solo una exigencia ética; es un riesgo político, a veces incluso existencial.”).

Rieff té l’habilitat de plantejar més dubtes, interrogants i qüestions, que no pas certeses. Paraules revestides d’un escepticisme contundent, clar i provocador que obliguen el lector a aturar-se un moment, prendre distància i pensar. Una vacuna escaient davant tòpics, mites o el fetitxisme de les efemèrides (siguin tricentenàries o no).

Ricard Conesa i Sánchez

61


LES ARRELS DE LA MEMÒRIA

CLAVERO, Bartolomé. El árbol y la raíz. Memòria històrica familiar. Bar-celona: Crítica, 2013, 224 p., ISBN: 978-84-9892-526-5

En els darrers anys, coincidint amb el que s’ha anomenat la recuperació de la memòria històrica, han aparegut un nombre important de publicacions de tot tipus relacionades amb la Guerra Civil i la dictadura franquista. Des d’investigacions de caire universitari fonamentades en recerques documentals, passant per publicacions o documentals en què la veu dels testimonis és l’eix central narratiu, fins a biografies i memòries de gent destacada a nivell públic o d’homes i dones anònimes que foren testimonis d’excepció de la guerra, les persecucions que es donaren a les rereguardes de les zones republicana i rebel, dels bombardeigs, de la repressió franquista, en tots els seus àmbits, etc. Unes publicacions que també han abundat en les reflexions fetes des del present sobre la conveniència o no de remoure el passat.

El llibre del catedràtic de dret de la Universitat de Sevilla, Barolomé Clavero, es troba dins d’aquest grup de llibres. La seva narració no seria original respecte a la de les centenars d’aportacions que han aparegut en els darrers temps, sinó fos pel fet que aborda la qüestió de la dictadura franquista des de l’òptica dels vencedors, des de la mirada d’una família que va ser addicta al règim.

Fill d’un destacat jerarca franquista, que va ocupar diversos llocs de responsa-bilitat durant la dictadura (governador civil de Tenerife i Segòvia), fa una anàlisi detallada i íntima sobre la seva experiència vital com a integrant d’una família privilegiada pel resultat final de la Guerra Civil.

L’autor fa un repàs dels abusos que perpetraren els vencedors sobre els vençuts durant dècades. Per fer-ho centra la seva explicació en la repressió que es va dur a terme a la localitat sevillana de Cazalla de la Sierra, lloc on va viure la seva infantesa. La repressió va ser especialment terrible sobre una població humil que era sospitosa de ser republicana i d’esquerres. Els relats que aporta en el llibre en molts casos ens traslladen a la novel·la de Miguel Delibes Los santos inocentes. Com es posa de manifest, aquests fets no van ser aïllats i ens mostren el sistema quasi feudal que existia en molts indrets d’Andalusia i Extremadura en ple segle XX.

El llibre també serveix per arremetre contra el negacionisme i la contra memòria que encara avui dia volen impulsar els hereus del franquisme. Així mateix, també fa una crítica terrible contra els professors feixistes de la Universitat de Sevilla on va estudiar i que aprofitaren per prosperar a costa de l’absència dels professors republicans, contra els alcaldes corruptes que es van enriquir durant aquells anys, contra els estaments eclesiàstics que van donar suport al cop d’estat i, fins i tot, contra membres de la seva pròpia família.

D’ altra banda, el llibre fa un al·legat en defensa de l’anomenada memòria his-tòrica, tot i que reconeix que la legislació s’ha quedat curta en algunes qüestions com, per exemple, la incautació de béns per part dels vencedors de la guerra sobre els vençuts.

Sense cap mena de dubte, es tracta d’un descàrrec d’una persona que va aconseguir privilegis pel sol fet de criar-se en el si d’una família franquista, i que a través de les pàgines del llibre, vol posar de manifest les seves pròpies culpes i la tardança a prendre consciència d’aquest fet. Es tracta d’un intent de demanar perdó i reconciliació ens vers una injustícia, tot i que en molts punts hi hagi una enfrontament personal important en contra d’alguns membres de la seva família.


ISSN: 2339-806X

62


EL GOVERNADOR CIVIL: CONTROL SOCIAL I PO-LÍTIC A LA BARCELONA DELS SEGLES XIX I XX

RISQUES CORBELLA, Manel. L’Estat a Barcelona. Ordre públic i go-vernadors civils. Barcelona: Editorial Base, 2012, 333 p., ISBN: 978-84-15267-68-3

Manel Risques, professor de la Universitat de Barcelona, s’aproxima a la figura del governador civil, institució política creada al segle XIX pel Govern de l’Estat per tal de representar-lo i exercir el control sobre les províncies. Aquest no és un tema nou per a l’autor, atès que ja l’havia analitzat en obres precedents com El Govern Civil de Barcelona al segle XIX (1995) i El Palau de la Duana de Barcelona. De Govern Civil a Delegació del Govern (2008), del qual aquest darrer llibre esde-vé una versió corregida i ampliada.

L’aportació del llibre que ressenyem és doble. D’una banda, estudia en profundi-tat el càrrec, des de la seva instauració, després de l’aprovació de la Constitució de Cadis de 1812, fins a la seva supressió definitiva l’any 1997. Ho fa des de les seves diferents denominacions de cap polític, subdelegat de foment i governador civil, a l’hora que examina les competències que tenia atribuïdes, entre les quals les d’ordre públic, les relatives als processos electorals i a l’Administració local, que li atorgaven el control social i polític del territori.

Risques detalla el paper dels governadors davant la conflictivitat social del segle XX, en moments com l’enfrontament entre la patronal i els sindicats els anys vint i durant el franquisme. Resta clara en aquest cas la supeditació de l’autoritat civil a la militar representada pel capità general. S’incideix en el reforçament de les competències dels governadors civils durant el franquisme per tal d’arrelar el nou estat i reprimir les protestes i dissidències que van prendre força a partir dels anys seixanta.

Com a segona contribució, és igualment de notable interès el repàs biogràfic dels governadors que va tenir la província de Barcelona entre 1812 i 1997, com ara: Manuel Pavía, Severino Martínez Anido, Lluís Companys o Rodolfo Martín Villa, entre d’altres, que han protagonitzat la història recent del país.

Estudis com el de Josep Clara a les comarques de Girona i els treballs de la Universitat de Lleida en aquella demarcació, han posat de manifest com l’estament militar fou un dels col·lectius majoritaris entre els governadors civils del franquisme. El treball de Risques, amb més perspectiva històrica i àmbit crono-lògic, mostra com aquesta dinàmica era constant des del segle XIX i, com l’Estat recorria a militars per fer-se càrrec dels governs civils, especialment en períodes de conflictivitat.

Malgrat les restriccions a la consulta d’alguns fons de l’antic Govern Civil de Barcelona, estem davant d’una destacada i pionera aportació, per conèixer una de les estructures amb més poder i protagonisme de la nostra història recent.

Josep Calvet Bellera

63


L’EXCEL·LÈNCIA EN EL TREBALL DE MEMÒRIA

PLATO, Alexander von; LEH, Almut; THONFELD, Christoph (ed.) Hitler’s slaves. Life stories of forced labourers in nazi-occupied Europe, Bergh-ahn Books, Nova York - Oxford, 2010, 552 p.

L’Alemanya reunificada continua fent memòria sobre el seu passat, i a finals de la dècada dels noranta, es va reobrir el debat sobre què passava amb les víctimes del treball esclau del III Reich. Foren obligades a treballar 13.500.000 persones com a esclaves per a les indústries privades i companyies públiques en el territo-ris sota domini nazi. A partir de l’any 2001 i fins el 2007, 1.655.000 persones de 100 països foren indemnitzades econòmicament. Darrera aquesta ingent política de reparació moral hi ha la Fundació Erinnerung, Verantwortung und Zukunft (Memòria, Responsabilitat i Futur). A banda de la reparació, un dels objectius de la Fundació és mantenir viva la memòria de les víctimes. D’aquest objectiu parteix la important tasca d’investigació, encapçalada pel professor Alexander von Plato i que es presenta en aquest llibre.

Entre els anys 2005 i 2006 s’impulsen 22 projectes de recollida de testimonis coordinats pel professor von Plato de la Fernuniversität Hagen, amb una perspec-tiva internacional, i que dóna peu a l’enregistrament de gairebé 600 entrevistes. Aquest ampli equip transnacional dóna una nova visió sobre el treball esclau durant el nacionalsocialisme, trenca la dinàmica de les recerques nacionals sobre les víctimes i situa en el centre de la història europea, des de la història oral, les víctimes de l’est d’Europa, tal com han fet treballs posteriors com els de Timothy Snyder (Bloodlands, 2010). A banda, l’amplitud de testimonis poden aportar recerques noves des de perspectives també noves, més encara quan tots els testimonis són accessibles en línia (un cop fet el registre) en el web http://www.zwangsarbeit-archiv.de/ , gràcies al treball de la Freie Univesität de Berlin.

El llibre s’estructura en 3 parts: la primera consisteix en l’anàlisi de la recerca feta per cada un dels responsables dels projectes des dels seus països respectius, així com l’anàlisi sobre la memòria pública de l’ocupació i/o el treball esclau en cada país; la segona part dirigeix una mirada transnacional a la totalitat del projecte (des de propostes d’explotació educativa dels testimonis a anàlisis comparatives de les rebudes dels treballadors-esclaus als països d’origen o d’acollida), i la tercera part és un ampli apèndix amb documents sobre el projecte i una cronologia sobre el treball esclau i les polítiques compensatòries a les víctimes.

Aquest treball d’història oral és un dels referents d’excel·lència en aquesta disciplina a Europa, pot contraposar-se al treball fet per la Shoah Foundation als Estats Unitats amb les víctimes de l’Holocaust (menys científic i amb un enfoca-ment més quantitatiu que qualitatiu), i esdevé un exemple a seguir per institucions públiques dedicades a les polítiques de memòria. Malauradament, el llibre només ha estat publicat en alemany i anglès, tot i el magnífic treball amb les víctimes espanyoles realitzat per la infatigable historiadora Mercè Vilanova. Serem capaços d’assolir aquesta excel·lència des de països amb deure de memòria com el nostre?

Gerard Corbella i López

ISSN: 2339-806X

64

Temps i espais de memòria. Revista digital del Memorial Democràtic. Núm 1 (Desembre 2013) ISSN: 2339-806X

Homenatge a Carrasco i Formiguera

L’any 2012, el Memorial Democràtic de la Generalitat de Catalunya va centrar bona part dels esforços a commemorar i difondre la memòria dels bombardejos feixistes sobre Catalunya. Enguany, ha centrat el focus d’atenció en un projecte global que s’està desenvolupant al llarg del 2013: Catalunya en Transició. Això no vol pas dir que els bombardejos hagin deixat de tractar-se. Des de l’acte d’homenatge que tingué lloc al Castell de Montjuïc el 16 d’abril de l’any passat, l’exposició “Catalunya bombardejada, 1936-1939. 75è aniversari dels bombardeigs a la població civil i a les infraestructures catalanes” ha continuat itinerant arreu del país, aprofitant les ciutats que l’acullen per celebrar els seus pro-pis actes commemoratius. Ciutats i viles com Lleida, Tarragona, Girona, Figueres, Cambrils (afegir ciutats) no només han acollit l’exposició produïda pel Memorial Democràtic, sinó que s’han sumat a aquesta institució pública, per homenatjar supervivents, familiars i testimonis d’aquells fets que impactaren les vides de milers de ciutadans i ciutadanes. També, en col·laboració amb el Museu d’Història de Barcelona i altres entitats, s’ha incidit en el 75è aniversari dels temibles bombardejos de Barcelona dels dies 16, 17 i 18 de març de 1938. Aspectes de la rereguarda republi-cana, la quotidianitat i la resistència de la població i la capacitat de resistència individual i col·lectiva en aquells moments dramàtics s’han abordat des d’una vessant tant pedagògica –treballant amb escolars a través de dossiers didàctics i rutes guiades– com artís-tica –col·laborant amb el Teatre Nacional de Catalunya.

Exposicions com la dedicada a la memòria del polític català Manuel Carrasco i Formiguera (de qui es compleixen 75 anys de l’afusellament a Burgos) o la dedicada al mestre de Mont-roig del Camp, Antoni Benaiges, a través del reportatge fotogràfic de Sergi Bernal quan s’excavà la fossa comuna on fou enterrat, han rebut l’impuls i la dedicació del Memorial Democràtic. De la mateixa ma-nera, el 21 de febrer s’inaugurà a Manresa l’exposició “K.L. Reich, la veu de l’infern nazi”, que obria l’Any Amat-Piniella, any què se celebren diversos actes en motiu del centenari del naixement del cèlebre escriptor supervivent dels camps nazis. El Memorial Democràtic hi ha contribuït amb la seva presència i suport com a membre honorífic, amb la producció de la versió itinerant de l’exposició, així com amb la col·locació d’una placa al cementiri

Memorial 2013

Homenatge al mestre Antoni Benaiges

http://www20.gencat.cat/portal/site/memorialdemocratic/menuitem.34ba9e98ca3f16457839a410b0c0e1a0/?vgnextoid=9117daa2cc2c5310VgnVCM2000009b0c1e0aRCRD&vgnextchannel=9117daa2cc2c5310VgnVCM2000009b0c1e0aRCRD&vgnextfmt=default



http://www.tnc.cat/es/mesinfo-article-barcelona-ciutat-sota-les-bombes/

http://www20.gencat.cat/portal/site/memorialdemocratic/menuitem.cfda1539e77b8087ba26422db0c0e1a0/?vgnextoid=011639c6a7cdc110VgnVCM1000000b0c1e0aRCRD&vgnextchannel=011639c6a7cdc110VgnVCM1000000b0c1e0aRCRD&vgnextfmt=detall&contentid=166a5b1215c1e310VgnVCM1000008d0c1e0aRCRD

http://desenterrant.blogspot.com.es/

mailto::http://www20.gencat.cat/portal/site/memorialdemocratic/menuitem.cfda1539e77b8087ba26422db0c0e1a0/?vgnextoid=c24639c6a7cdc110VgnVCM1000000b0c1e0aRCRD&vgnextchannel=c24639c6a7cdc110VgnVCM1000000b0c1e0aRCRD&vgnextfmt=detall&contentid=29c2b7498d2fc310VgnVCM2000009b0c1e0aRCRD

65

Memorial 2013Temps i espais de memòria. Revista digital del Memorial Democràtic. Núm 1 (Desembre 2013)

Trobada de petites Elnes a la Maternitat d’Elna

Presentació del vídeo institucional ‘Temps de Memòria’ al Palau de la Generalitat

de Manresa, en traslladar les restes del cèlebre manresà. El 2013 ha estat també el centenari del naixement d’Elizabeth Eidenbenz, la creadora de la Maternitat d’Elna, i s’han celebrat tot un seguit d’esdeveniments coordinats amb la petita vila del Rosselló, com l’emotiva Trobada d’Elnes que tingué lloc el 9 de juny, al Palau Robert de Barcelona. Han estat també diversos els actes com-memoratius de la Batalla de l’Ebre en motiu del seu 75è aniver-sari, així com els de la partença de les Brigades Internacionals, amb presència de diverses delegacions estrangeres, dels quals alguns dels més notoris han estat el que organitzà la International Brigade Memorial Trust als Jubilee Gardens de Londres, el 6 de juliol, l’acollida de la flama de germanor a cinc localitats ebren-ques o l’acte final de commemoració el 16 de novembre, amb nombrosa participació ciutadana i presència de les més altes per-sonalitats del país. Si bé les efemèrides han tingut un pes espe-cial a l’hora d’organitzar el calendari, altres homenatges s’han consolidat any rere any i han comptat també amb la col·laboració del Memorial, com és el cas del Dia Internacional en Record a les Víctimes de l’Holocaust fins a les commemoracions al fossar de Santa Eulàlia i al fossar de la Pedrera en homenatge al president Lluís Companys i als immolats per les llibertats de Catalunya.

Més enllà dels actes, s’han organitzat també seminaris i jorna-des per tal de divulgar el coneixement històric del nostre passat immediat amb l’objectiu d’aprofundir en el diàleg sobre aquestes matèries. Al llarg del 2013, s’han continuat celebrant les Jornades de Salvament de Vides a Catalunya durant la Guerra Civil amb especialistes i testimonis, jornades destinades a posar en relleu el paper valent i desinteressat que realitzaren persones anònimes i personalitats públiques de diversa procedència i ideologia. Si l’any passat es tractà el paper de la Generalitat, polítics, sindi-calistes (com van ser els casos del demòcrata cristià Lluís Vila d’Abadal i el sindicalista Joan Peiró), i persones anònimes, en-guany s’ha estudiat el paper de la diplomàcia estrangera i els consolats, les iniciatives com el xalet de Puigcerdà o la tasca dels metges i les infermeres, que innovaren en les cures i as-sistiren els ferits, sense distinció. Col·laborant amb la Fundació Cipriano Garcia, s’ha organitzat el Col·loqui Internacional Treball i Ciutadania: a la Conquesta de la Democràcia. Els Moviments Sindicals a l’Europa del Sud (1950-1980). Alhora, s’han publicat les actes del col·loqui que el Memorial va organitzar el novembre de 2011 amb l’associació AltraItalia, Catalunya i Itàlia. Memòries Creuades, Experiències Comunes.

S’ha col·laborat amb diferents entitats per donar suport a presen-tacions de llibres i documentals, però també per produir exposi-cions com la que s’està elaborant juntament amb el Liceu sobre: la cultura musical durant la Segona República, el Liceu durant la Guerra, els actes a favor de les víctimes dels bombardejos,

Acte d’homenatge a les víctimes de l’Holocaust

http://www20.gencat.cat/portal/site/memorialdemocratic/menuitem.cfda1539e77b8087ba26422db0c0e1a0/?vgnextoid=c24639c6a7cdc110VgnVCM1000000b0c1e0aRCRD&vgnextchannel=c24639c6a7cdc110VgnVCM1000000b0c1e0aRCRD&vgnextfmt=detall&contentid=7adcd3a42538e310VgnVCM2000009b0c1e0aRCRD

http://www20.gencat.cat/portal/site/memorialdemocratic/menuitem.68d3fd011bba577e5e940efcb0c0e1a0/?vgnextoid=ebfc3f534ed7e310VgnVCM2000009b0c1e0aRCRD&vgnextchannel=ebfc3f534ed7e310VgnVCM2000009b0c1e0aRCRD&vgnextfmt=default

http://www20.gencat.cat/portal/site/memorialdemocratic/menuitem.68d3fd011bba577e5e940efcb0c0e1a0/?vgnextoid=ebfc3f534ed7e310VgnVCM2000009b0c1e0aRCRD&vgnextchannel=ebfc3f534ed7e310VgnVCM2000009b0c1e0aRCRD&vgnextfmt=default

http://www20.gencat.cat/portal/site/memorialdemocratic/menuitem.cfda1539e77b8087ba26422db0c0e1a0/?vgnextoid=c24639c6a7cdc110VgnVCM1000000b0c1e0aRCRD&vgnextchannel=c24639c6a7cdc110VgnVCM1000000b0c1e0aRCRD&vgnextfmt=detall&contentid=7f6aa662c491f310VgnVCM1000008d0c1e0aRCRD

http://www20.gencat.cat/portal/site/memorialdemocratic/menuitem.cfda1539e77b8087ba26422db0c0e1a0/?vgnextoid=c24639c6a7cdc110VgnVCM1000000b0c1e0aRCRD&vgnextchannel=c24639c6a7cdc110VgnVCM1000000b0c1e0aRCRD&vgnextfmt=detall&contentid=7f6aa662c491f310VgnVCM1000008d0c1e0aRCRD

http://www20.gencat.cat/portal/site/memorialdemocratic/menuitem.961938315c5dbfe5dce8d210b0c0e1a0/?vgnextoid=2318e4ac1ddac110VgnVCM1000000b0c1e0aRCRD&vgnextchannel=2318e4ac1ddac110VgnVCM1000000b0c1e0aRCRD&vgnextfmt=detall&contentid=8ff9699d95d3c310VgnVCM1000008d0c1e0aRCRD

http://www20.gencat.cat/portal/site/memorialdemocratic/menuitem.961938315c5dbfe5dce8d210b0c0e1a0/?vgnextoid=2318e4ac1ddac110VgnVCM1000000b0c1e0aRCRD&vgnextchannel=2318e4ac1ddac110VgnVCM1000000b0c1e0aRCRD&vgnextfmt=detall&contentid=8ff9699d95d3c310VgnVCM1000008d0c1e0aRCRD

http://www20.gencat.cat/portal/site/memorialdemocratic/menuitem.cfda1539e77b8087ba26422db0c0e1a0/?vgnextoid=c24639c6a7cdc110VgnVCM1000000b0c1e0aRCRD&vgnextchannel=c24639c6a7cdc110VgnVCM1000000b0c1e0aRCRD&vgnextfmt=detall&contentid=147b090d106ee310VgnVCM2000009b0c1e0aRCRD

http://www20.gencat.cat/portal/site/memorialdemocratic/menuitem.cfda1539e77b8087ba26422db0c0e1a0/?vgnextoid=c24639c6a7cdc110VgnVCM1000000b0c1e0aRCRD&vgnextchannel=c24639c6a7cdc110VgnVCM1000000b0c1e0aRCRD&vgnextfmt=detall&contentid=9d42d798906ee310VgnVCM2000009b0c1e0aRCRD

http://www20.gencat.cat/portal/site/memorialdemocratic/menuitem.cfda1539e77b8087ba26422db0c0e1a0/?vgnextoid=c24639c6a7cdc110VgnVCM1000000b0c1e0aRCRD&vgnextchannel=c24639c6a7cdc110VgnVCM1000000b0c1e0aRCRD&vgnextfmt=detall&contentid=9d42d798906ee310VgnVCM2000009b0c1e0aRCRD

http://www20.gencat.cat/portal/site/memorialdemocratic/menuitem.cfda1539e77b8087ba26422db0c0e1a0/?vgnextoid=c24639c6a7cdc110VgnVCM1000000b0c1e0aRCRD&vgnextchannel=c24639c6a7cdc110VgnVCM1000000b0c1e0aRCRD&vgnextfmt=detall&contentid=b475f14d2c621410VgnVCM1000008d0c1e0aRCRD



http://www20.gencat.cat/portal/site/memorialdemocratic/menuitem.961938315c5dbfe5dce8d210b0c0e1a0/?vgnextoid=2318e4ac1ddac110VgnVCM1000000b0c1e0aRCRD&vgnextchannel=2318e4ac1ddac110VgnVCM1000000b0c1e0aRCRD&vgnextfmt=detall&contentid=5d6ccfd00b193310VgnVCM1000008d0c1e0aRCRD

http://www20.gencat.cat/portal/site/memorialdemocratic/menuitem.961938315c5dbfe5dce8d210b0c0e1a0/?vgnextoid=2318e4ac1ddac110VgnVCM1000000b0c1e0aRCRD&vgnextchannel=2318e4ac1ddac110VgnVCM1000000b0c1e0aRCRD&vgnextfmt=detall&contentid=5d6ccfd00b193310VgnVCM1000008d0c1e0aRCRD

ISSN: 2339-806X

66

Temps i espais de memòria. Revista digital del Memorial Democràtic. Núm 1 (Desembre 2013) ISSN: 2339-806X

Pau Casals i Manuel de Falla, la repressió franquista i l’exili. Una exposició que tindrà com a punt culminant un acte conjunt d’homenatge a aquest català universal amb l’òpera L’Atlàntida, al Gran Teatre del Liceu. L’exili esdevindrà un dels temes principals que el Memorial tractarà l’any vinent junt amb l’ocupació franquis-ta de Catalunya, qüestió que s’ha començat a treballar amb la nova senyalització prevista del Campus Mundet de la Universitat de Barcelona, on el febrer de 1939 s’instal·là el camp de concen-tració d’Horta. Per últim, en el marc de l’Any Espriu, el Memorial Democràtic organitza un acte memorial a l’entorn de la figura i dels textos inèdits de Salvador Espriu relacionats amb la Guerra, el franquisme i la repressió de la cultura i la llengua catalanes du-rant aquest període, en un acte commemoratiu projectat a la sala Tallers del Teatre Nacional de Catalunya, el 16 de desembre.

Catalunya en TransicióAquest 2013, el Memorial Democràtic ha col·locat en el centre de la seva dedicació el projecte Catalunya en Transició 1971-1980, un projecte global de diferents dimensions (commemoratives, di-vulgadores, de recerca...). Després d’entrevistar testimonis claus d’aquest període –enregistraments que han passat a formar part dels fons del banc de dades audiovisuals del Memorial i que són consultables en el web del Memorial Democràtic– i de consul-tar diversos arxius, el 19 de juliol es va inaugurar al Castell de Montjuïc l’exposició “Catalunya en Transició 1971-1980”. Amb aquesta mostra es pretenia oferir una mirada catalana sobre la Transició a partir de dues singularitats. La primera és el procés que condueix a les eleccions generals de l’any 1977, que parteix de la unitat d’oposició a la dictadura franquista dels moviments socials, entitats, personalitats i les forces polítiques, vertebrades a l’entorn de l’Assemblea de Catalunya. El segon tret diferenciador és el procés polític des de les eleccions del 15 de juny de 1977 a les eleccions al Parlament de Catalunya de 1980, que compor-ta un mapa polític diferenciat al que es constitueix a la resta de l’Estat. L’acte inaugural va anar acompanyat del Concert–home-natge als inspiradors de drets i llibertats, a càrrec de Joanjo Bosk i Quico Pi de la Serra, dut a terme al mateix Castell.

Per fer més accessible aquesta exposició, es va fer una versió re-duïda que encara es pot visitar al Palau Robert de Barcelona. En el seu primer dia se celebrà una taula rodona sobre l’Assemblea de Catalunya amb la qual s’iniciava tot un seguit d’activitats paral·leles sobre la Transició. El 19 de setembre, l’advocada Magda Oranich, el metge Ramon Espasa i l’assagista Miquel Sellarés debateren sobre el paper d’aquesta plataforma unitària antifranquista i el seu ressò en l’actualitat. Altres taules rodones i conferències han acompanyat el projecte, com la que se ce-lebrà el 10 d’octubre al Centre de Cultura de Dones Francesca

Cartell del concert-homenatge als inspiradors dels drets i les llibertats

Quico Pi de la Serra.Inaguració exposició Catalunya en Transició,

Castell de Monjuic © Xavier Subias

L’Orquestra del Liceu interpretant l’òpera L’Atlàntida

http://www.liceubarcelona.cat/temporada-2013-2014/opera/latlantida/presentacio.html



http://www20.gencat.cat/portal/site/memorialdemocratic/menuitem.34ba9e98ca3f16457839a410b0c0e1a0/?vgnextoid=86b915a92fac1410VgnVCM2000009b0c1e0aRCRD&vgnextchannel=86b915a92fac1410VgnVCM2000009b0c1e0aRCRD&vgnextfmt=default

67

Memorial 2013Temps i espais de memòria. Revista digital del Memorial Democràtic. Núm 1 (Desembre 2013)

Bonnemaison sobre els moviments socials durant la Transició. Tot i així, un dels punts culminants d’aquest projecte és, sens dubte, la celebració del III Col·loqui Internacional Memorial Democràtic. Catalunya en Transició: del Passat al Present.

Els dies 13, 14 i 15 de novembre va tenir lloc a Barcelona aquest col·loqui en què participaren reconeguts especialistes sobre la Transició. Es volia facilitar temps i espais de diàleg sobre aquest període transcendental, tot aportant perspectives des d’aquell mo-ment com des de l’actualitat. Un col·loqui que estigué enriquit amb el testimoni i debat dels representants dels partits polítics més im-portants d’aquell període a Catalunya i dels principals protagonistes. La Transició fou abordada des de diverses perspectives, no només la històrica, sinó que comptà amb visions provinents tant des dels àmbits de la filosofia com de la politologia, passant per la sociologia, el periodisme i el dret. El col·loqui l’inaugurà Ariel Dulitzky, president-relator del grup de treball sobre desaparicions forçades o involun-tàries de l’ONU, que tractà entre altres aspectes el debat sobre les lleis d’amnistia relacionades amb els crims del passat, i el clausurà el filòsof Jordi Pigem, que esclarí el significat i la transcendència que tenen les transicions en les societats actuals. Tot realitzant una aproximació serena i aprofundida d’aquest període, aquest espai de diàleg es presenta de forma oportuna en el moment present, prenent en consideració els condicionants, les limitacions i les po-tencialitats de la Transició viscuda, les possibles ressonàncies en el moment actual i l’enfocament del present i el futur.

Detall de l’exposició ‘Catalunya en transició’ © Xavier Subias

Detall de l’exposició ‘Catalunya en transició’ © Xavier Subias

http://www20.gencat.cat/portal/site/memorialdemocratic/menuitem.34ba9e98ca3f16457839a410b0c0e1a0/?vgnextoid=18df36f0e3201410VgnVCM2000009b0c1e0aRCRD&vgnextchannel=18df36f0e3201410VgnVCM2000009b0c1e0aRCRD&vgnextfmt=default

http://www20.gencat.cat/portal/site/memorialdemocratic/menuitem.34ba9e98ca3f16457839a410b0c0e1a0/?vgnextoid=18df36f0e3201410VgnVCM2000009b0c1e0aRCRD&vgnextchannel=18df36f0e3201410VgnVCM2000009b0c1e0aRCRD&vgnextfmt=default

ISSN: 2339-806X

68


Antoni Segura i Mas

Moviments socials, transició democràtica i canvi políticLa fortalesa de la societat civil i dels moviments socials i associatius ha estat des del darrer terç del segle XIX una de les característiques que defineixen la societat catalana, fins al punt que, quan les circumstàncies polítiques han estat adverses o el sistema polític no ha estat a l’alçada, la seva força ha permès mantenir viva la flama del fet diferencial català. En el text es fa un repàs dels precedents i, sobretot, es destaca la seva importància durant la resistència al franquisme i la transició a la democràcia, i el seu paper en els moviments en contra de les polítiques econòmiques que s’estan aplicant per sortir de la crisi i a favor del dret a decidir. La conclusió és que sovint la societat civil va per davant del sistema polític i que és capaç de prendre el relleu d’aquest en moments de crisi social, política i institucional.

Movimientos sociales, transición democrática y cambio políticoLa fortaleza de la sociedad civil y de los movimientos sociales y asociativos ha sido desde el último tercio del siglo XIX una de las características que definen la sociedad catalana hasta tal punto que, cuando las circunstancias políticas han sido adversas o el sistema político no ha estado a la altura, su fuerza ha permitido mantener viva la llama del hecho diferencial catalán. En el texto se hace un repaso a los precedentes y, sobretodo, pone de relieve su importancia durante la resistencia al franquismo y la transición a la demo-cracia, y su papel en los movimientos en contra de las políticas económicas que se están aplicando para salir de la crisis y a favor del derecho a decidir. La conclusión es que frecuentemente la sociedad civil va por delante del sis-tema político y que es capaz de tomar el relevo en momentos de crisis social, política e institucional.

Social movements, democratic transition and political changeThe strength of civil society and social and association-based movements has since the last third of the 19th century been one of the defining characteristics of Catalan society, to the extent that when political circumstances have been adverse or the political system has proved incapable, its strength has suc-ceeded in keeping Catalonia’s distinctive features alive. The text presents an overview of the background, and above all highlights the importance of this aspect during the resistance to the Franco regime and the transition to de-mocracy, as well as its role in the movements opposing the economic policies which are being imposed to overcome the economic crisis, while supporting the right to decide. The conclusion is that civil society is often a step ahead of the political system, and is in a position to take over the reins from it at times of social, political and institutional crisis.

Resums

69

ResumsTemps i espais de memòria. Revista digital del Memorial Democràtic. Núm 1 (Desembre 2013)

Mercedes García Aran

La justícia universal com a instrument de la justícia transicionalDesprés de la dictadura franquista, a Espanya no s’han acomplert les exi-gències de l’anomenada justícia transicional com a procés dirigit a resol-dre els abusos del passat que inclou el dret a la veritat, la reparació i la justícia. La cerca de la justícia penal, també per satisfer el dret a la veritat, va resultar fallida, entre d’altres motius, per la Llei d’amnistia de 1977 que, en comportar una renúncia estatal a jutjar els fets, obre la porta a l’actuació complementària del principi de justícia universal exercida per altres estats. Aquesta competència judicial extraterritorial, s’està exercint mitjançant les diligències obertes per la jutgessa María Servini a la República Argentina.

La justicia universal como instrumento de la justicia transicionalTras la dictadura franquista, en España no se han cumplido las exigencias de la llamada justicia transicional como proceso dirigido a resolver los abusos del pasado que incluye el derecho a la verdad, la reparación y la justicia. La búsqueda de la justicia penal, también para satisfacer el derecho a la verdad, resultó fallida, entre otros motivos, por la Ley de amnistía de 1977 que, al su-poner una renuncia estatal a juzgar los hechos, abre la puerta a la actuación complementaria del principio de justicia universal ejercida por otros estados. Tal competencia judicial extraterritorial, se está ejerciendo mediante las dili-gencias abiertas por la Juez Maria Servini en la República Argentina.

Universal justice as an instrument of transitional justiceFollowing the Franco dictatorship the demands of so-called transitional jus-tice were not fulfilled in Spain as a process focused on resolving the abuses of the past, including the right to truth, reparation and justice. The quest for criminal justice, and also to satisfy the right to truth, failed among other reasons because of the 1977 Amnesty Act which, as the State gave up the right to judge events, opened the door to the supplementary application of the principle of universal justice exercised by other States. Such extraterrito-rial judicial competence is being exerted through the proceedings initiated by Judge María Servini in the Republic of Argentina.

Juan José del Águila Torres

Julián Grimau, crim d’estatJulián Grimau García, dirigent del Partit Comunista d’Espanya, va ser de-tingut a Madrid el 7 de novembre de 1962, torturat a la Direcció General de Seguretat, per membres de la Brigada Política Social. La dictadura, a través del sinistre coronel Eymar, amb la col·laboració de la Policia Política de Barcelona i la Fiscalia de la Causa General, va muntar i ins-truir l’expedient acusatori.El Consell de Guerra es va celebrar el 18 d’abril de 1963 i, un cop condem-nat a mort, va ser afusellat a la matinada del dia 20. El Govern de Franco, que ja havia aprovat en la reunió del Consell de Ministres del 5 d’abril de 1963 un avantprojecte, creant una nova jurisdicció d’ordre públic (TOP), per descarregar a la jurisdicció militar el judici de conductes polítiques, va suspendre deliberadament la seva tramitació, ja que del contrari, o bé no s’hagués pogut celebrar o bé, en el cas d’haver estat condemnat, l’execució s’hauria d’haver suspès.

ISSN: 2339-806X

70


Julián Grimau, crimen de estadoJulián Grimau García, dirigente del Partido Comunista de España, fue de-tenido en Madrid el 7 de noviembre de 1962, torturado en la Dirección General de Seguridad, por miembros de la Brigada Político Social. La dic-tadura, a través del siniestro coronel Eymar, en colaboración con la Policía Política de Barcelona y la Fiscalía de la Causa General, montó e instruyó el expediente acusatorio.El Consejo de Guerra se celebró el 18 de abril de 1963 y, condenado a muerte, fue fusilado la madrugada del día 20. El Gobierno de Franco, que ya había aprobado en la reunión del Consejo de Ministros del 5 de abril de 1963 un anteproyecto, creando la nueva jurisdicción de orden público (TOP), para descargar a la jurisdicción militar el enjuiciamiento de conductas políticas, suspendió deliberadamente su tramitación, ya que de lo contrario, o no se hubiese podido celebrar o en el caso de haber sido condenado, la ejecución debería de haberse suspendido.

Julian Grimau, a State crimeJulián Grimau García, the head of the Spanish Communist Party, was arres-ted in Madrid on 7 November 1962 and tortured at the Directorate-General for Security by members of the Social Political Brigade. The dictatorship, in the form of the sinister Colonel Eymar and with the collaboration of the Political Police of Barcelona and the General Public Prosecutor’s Office, set up and examined the charges.A Court Martial was held on 18 April 1963 and the condemned man was exe-cuted by firing squad on the morning of the 20th. Franco’s government, which had already at the meeting of the Council of Ministers held on 5 April 1963 approved a bill to set up a new Public Order Jurisdiction (the TOP), in order to relieve the military jurisdiction of trials of political conduct, deliberately sus-pended the process as the trial would otherwise not have been possible, or if he had been condemned then the execution would have had to be suspended.

Carme Molinero

El Tribunal de Orden Público i la repressió política, un fonament de la dictaduraLa dictadura franquista elaborà una densa legislació repressiva que afectà tots els àmbits de la vida social. La repressió de guerra i postguerra prete-nia paralitzar mitjançant el terror la ciutadania i evitar així qualsevol tipus d’oposició. En bona mesura ho aconseguí, però a la segona meitat dels anys cinquanta ressorgiren les mostres de contestació social. La conjuntu-ra internacional aconsellava, tanmateix, passar des de la jurisdicció militar a la jurisdicció ordinària les competències sobre la repressió política. La creació del TOP no va significar una disminució de la repressió, sinó la seva recomposició. Al mateix temps, les dades disponibles mostren que es pot establir, amb l’oportú decalatge, una relació directa entre la magnitud de la conflictivitat social i l’activitat del Tribunal, que va processar, sobre-tot, joves procedents d’arreu però, particularment, de les zones de major mobilització social. Els judicis al TOP esdevingueren l’expressió més clara de l’entramat repressiu i de la resistència política a la dictadura.

El Tribunal de Orden Público y la represión política, un pilar de la dictaduraLa dictadura franquista elaboró una densa legislación represiva que afectó a todos los ámbitos de la vida social. La represión de guerra y posguerra

71


pretendía paralizar la ciudadanía a través del terror y evitar así cualquier tipo de oposición. Lo consiguió en buena medida, pero en la segunda mitad de los años cincuenta resurgieron las muestras de contestación social. Por otro lado, la coyuntura internacional aconsejaba pasar de la jurisdicción militar a la jurisdicción ordinaria las competencias sobre la represión polí-tica. La creación del TOP no significó una disminución de la represión si no su recomposición. Al mismo tiempo, los datos disponibles muestran que se puede establecer una relación directa entre la magnitud de la conflictividad social y la actividad del Tribunal, que procesó sobre todo a jóvenes, pero par-ticularmente, a los jóvenes de las zonas con mayor movilización social. Los juicios en el TOP se convirtieron en la expresión más clara del entramado represivo y de la resistencia política a la dictadura.

The TOP and political repression, a cornerstone of the dictatorshipThe Franco dictatorship constructed a dense and repressive legislation affec-ting every level of social life. The aim of repression in the war and post-war periods was to paralyse citizens through fear, and avoid any type of oppo-sition. This was to a great extent achieved, although in the second half of the 1950s signs of a response by society resurfaced. The tide of international affairs, however, favoured the transfer of the powers of political repression from military jurisdiction to ordinary jurisdiction. The creation of the TOP did not mean a reduction in repression, but simply a restructuring. At the same time the available data demonstrate that one can, with the correspon-ding lag, trace a direct relationship between the scale of social conflict and the activities of the Tribunal, which tried above all young people from all parts, although in particular from those areas with the greatest social mobilisation. The TOP trials became the clearest expression of the repressive structure and of political resistance to the dictatorship.

Emili Ferrando Puig

Cinquanta anys de les declaracions de l’abat Escarré a Le MondeLes declaracions de l’abat de Montserrat, Aureli Maria Escarré, publicades el 14 de novembre de 1963 en el periòdic Le Monde, en què afirmava que tot i dir-se cristià el règim franquista no es basava en els principis del cris-tianisme, causaren un gran enrenou tant a dins del país com a fora, agu-ditzaren la crisi ja encetada entre l’Església i el règim i contribuïren a fer de l’abat una icona de l’oposició democràtica i del catalanisme. Tot i provenir del franquisme i mantenir en els primers anys una relació cordial amb el dictador, al llarg dels anys cinquanta l’abat Escarré començà a adoptar una actitud crítica que el portà a acollir al monestir persones perseguides per la dictadura, a intercedir davant les autoritats franquistes pels empresonats polítics i a sortir en defensa dels drets humans, la democràcia i les lliber-tats nacionals de Catalunya.

Cincuenta años de las declaracions del abad Escarré en Le MondeLas declaraciones del abad de Montserrat, Aureli Maria Escarré, publicadas el 14 de noviembre de 1963 en el periódico Le Monde, en el que afirmaba que a pesar de llamarse cristiano el régimen franquista no se basaba en los principios del cristianismo, causaron un gran revuelo tanto dentro como a fuera del país, agudizaron la crisis ya iniciada entre la Iglesia y el régimen y contribuyeron a hacer del abad un icono de la oposición democrática y del catalanismo. Aunque proviniera del franquismo y mantuviera durante los

ISSN: 2339-806X

72


primeros años una relación cordial con el dictador, a lo largo de los años cincuenta el abad Escarré empezó a adoptar una actitud crítica que le lle-vó a acoger en el monasterio a personas perseguidas por la dictadura, a interceder ante las autoridades franquistas por los presos políticos y a salir en defensa de los derechos humanos, de la democracia y de las libertades nacionales de Catalunya.

50 years since Abbott Escarré’s statements to Le MondeThe statements made by the Abbot of Montserrat, Aureli Maria Escarré, published on 14 November 1963 in the newspaper Le Monde, in which he declared that although the Franco regime called itself Christian, it was not based on the principles of Christianity, caused huge ripples both within the country and abroad, heightening the crisis which had already emerged bet-ween the Church and the regime, and helping to make the abbot a symbol of democratic opposition and Catalan identity. Although he was the product of the Franco era and during his early years maintained a cordial relationship with the dictator, over the course of the 1950s Abbott Escarré began to adopt a critical attitude which led him to give refuge in the monastery to those per-secuted by the dictatorship, to intercede with Franco’s authorities on behalf of political prisoners and to come out in support of human rights, democracy and Catalonia’s national freedoms.

Mary Nash

El moviment social del feminisme i la consecució de drets a la TransicióAquest article examina el desenvolupament del moviment feminista a Catalunya durant la Transició democràtica. Planteja com es desenvolupa una presa de consciència individual i col·lectiva de les dones en el marc del seu protagonisme en la resistència política i comunitària, en la lluita a fa-vor de la democràcia i la llibertat i en els col·lectius de dones. Explica els di-ferents plantejaments de les Jornades Catalanes de la Dona del maig de 1976 com a fita fundacional del feminisme de l’època i de reformulació dels drets de les dones, en el marc de la nova democràcia. Assenyala la importància de la transformació de la cultura política en clau feminista per incloure-hi l’àmbit privat i els drets reproductius. L’amplitud de les campanyes feminis-tes mostra la consolidació del feminisme com a moviment social.

El movimiento social del feminismo y la consecución de derechos en la TransiciónEste artículo examina la evolución del movimiento feminista en Cataluña durante la Transición democrática. Plantea como se desarrolla una toma de conciencia individual y colectiva de las mujeres en el marco de su pro-tagonismo en la resistencia política y comunitaria, en la lucha a favor de la democracia y la libertad y en los colectivos de mujeres. Explica los dife-rentes planteamientos de las Jornadas Catalanas de la Mujer de mayo de 1976 como hito fundacional del feminismo de la época y de reformulación de los derechos de las mujeres en el marco de la nueva democracia. Señala

73


la importancia de la transformación de la cultura política en clave feminista para incluir lo privado y los derechos reproductivos. La amplitud de las cam-pañas feministas muestra la consolidación del feminismo como movimiento social.

The social feminist movement and the rights won in the TransitionThis article examines the development of the feminist movement in Catalonia during the Democratic Transition. It traces the emergence of an individual and collective consciousness among women within the context of their lead role in political and community resistance, in the struggle for democracy and freedom and women’s groups. It explains the various stances of the Catalan Women’s Conferences held in May 1976 as the foundation stone of the femi-nism of the era and the restructuring of the rights of women within the con-text of the new democracy. The importance of the transformation of political culture with a feminist perspective is addressed, including private matters and rights of reproduction. The extent of feminist campaigns illustrates the rootedness of feminism as a social movement.

Francesc-Marc Álvaro

Una faula menys feliçEl relat oficial de la transició democràtica es fonamenta en el mite d’una reconciliació que, en realitat, no va produir-se mai i en l’enaltiment acrític d’un consens que va deixar fora sectors rellevants de la societat i que, a més, es va forjar sota la vigilància de l’exèrcit. A Catalunya, el retorn del presi-dent Tarradellas va ser una hàbil operació d’Estat que va aconseguir diver-sos objectius alhora i que vinculava la figura del vell polític exiliat al discurs oficial de la reconciliació. L’intent de cop d’estat del 23 de febrer de 1981 va posar en evidència la faula d’una transició modèlica i el miratge d’un con-sens sense exclusions. Tot i haver conjurat l’esclat d’una nova guerra civil, la Transició no va eliminar inèrcies ni tics hereus del franquisme, la qual cosa ha generat una cultura política democràtica amb greus mancances i buits, extrem que influeix fortament en els reptes col·lectius plantejats avui.

Una fábula menos felizEl relato oficial de la transición democrática se fundamenta en el mito de una reconciliación que, en realidad, no se produjo nunca y en el ensalzamiento acrítico de un consenso que dejó afuera sectores relevantes de la sociedad y que, además, se forjó bajo la vigilancia del ejército. En Cataluña, el retorno del presidente Tarradellas fue una hábil operación de Estado que consiguió diversos objetivos a la vez y que vinculaba la figura del viejo político exiliado al discurso oficial de la reconciliación. El intento de golpe de estado de 23 de febrero de 1981 puso en evidencia la fábula de una transición modélica y el espejismo de un consenso sin exclusiones. A pesar de haber conjurado el estallido de una nueva guerra civil, la Transición no eliminó inercias ni tics heredados del franquismo, lo que ha generado una cultura política democrá-tica con grandes deficiencias y vacíos, extremo que influye fuertemente en los retos colectivos planteados hoy.

ISSN: 2339-806X

74


A less happy fairytaleThe official account of the democratic transition is based on the myth of a reconciliation which in truth never happened, and uncritical praise for a consensus which excluded significant sectors of society, and which was meanwhile shaped under the watching eye of the Army. In Catalonia, the return of President Tarradellas was a skilful State operation which achie-ved various goals at once, and tied the figure of the old exiled politician to the official discourse of reconciliation. The attempted coup d’état on 23 February 1981 exposed the fairytale of a model transition and the view of a fully comprehensive consensus. Although it warded off the outbreak of a new civil war, the transition did not do away with the inertia and idiosyncrasies inherited from the Franco era, creating a democratic political culture with serious failings and gaps, a circumstance which heavily influences the collec-tive challenges faced today.

José Luis Martín Ramos

La Barcelona dels tres governsA la tardor de 1937, el Govern de la República va decidir establir la seva seu a Barcelona. El Govern basc ja s’hi havia establert com a refugiat, de manera que es va produir una situació inusual: la coincidència de tres go-verns a la capital catalana fins al final de la guerra. Aquesta situació com-portà un augment de les tensions institucionals entre la Generalitat i el Govern de la República i, sobretot, un increment de les tensions polítiques entre republicans, socialistes i comunistes.

La Barcelona de los tres gobiernosEn el otoño de 1937, el Gobierno de la República decidió establecer su sede en Barcelona. El Gobierno vasco ya se encontraba ahí en calidad de refugiado, produciéndose así una situación inusual: que coincidieran los tres gobiernos en la capital catalana hasta el final de la guerra. Esta situación comportó un aumento de las tensiones institucionales entre la Generalitat y el Gobierno de la República y, sobretodo, un incremento de las tensiones políticas entre republicanos, socialistas y comunistas.

The Barcelona of the three governments In autumn 1937, the Government of the Republic decided to establish its headquarters in Barcelona. Since the Basque Government was already es-tablished in Barcelona as a refugee, there was the unusual situation of the coincidence of three governments in the Catalan capital until the end of the war. This led to increasing institutional tensions between the Generalitat and the Republic governments and, above all, political tensions between republi-cans, socialists and communists.

75


temps i espais de memòria - memorial...

Documents