TEMA 14-15.- EL FRANQUISME II:

CREIXEMENT ECONÒMIC IIMMOBILISME POLÍTIC (1959-75)

Història d’Espanya

2n de Batxillerat

TEMA 14-15.- ESPANYA SOTA ELFRANQUISME (1959-75)

1. IMMOBILISME POLÍTIC I REFORMISME INSTITUCIONAL

2. CREIXEMENT ECONÒMIC. EL DESENVOLUPISME

3. LA SOCIETAT DELS ANYS 60

4. L’OPOSICIÓ POLÍTICA

5. LA CRISI FINAL DEL FRANQUISME

: REFORMISME FRANQUISTA I IMMOBILISME.

.1. El govern dels tecnòcrates.

.2. Les reformes legislatives I el triomf de l’immobilisme.

3.- La crisi final de la Dictadura (1973-1975)

Cap a 1957-1959 la situació del règim franquista i de l’Espanya del momentPortaràn al dictador a realitzar alguns canvis. Per què?

El govern dels tecnòcrates.

Les famílies fundadores del règim estan envellint (carlins, falangistes, monàrquics i Catòlics) i el manteniment de l’estructura autàrquica estan portant al país a un estrangulament

econòmic.

Tot Europa ha entrat en una etapa de creixement econòmic (des de 1949)

Finalment, Franco cedeix i el 1957 i 1959 realitza uns canvis en el govenr: els tecnòcrates de l’Opus Dei guanyen pes i canvien la política econòmica

(desarrollismo), amb èxit, però no canvien els característiques dictatorials de la política del règim.

Els tecnòcrates persegueixen la introducció de millores que suposen progrés econòmic i millores en l’administració, però sense canvis polítics (sense democràcia i amb repressió)

Qui són els tecnòcrates?

Membres de l’OPUS DEIBuròcrates procedents del Movimiento o de l’administració pública com Manuel Fraga.

L’OPUS DEI és una organització catòlica ultraconservadora que defensa:*la propietat privada*l`èxit econòmic i la lliure empresa;*un catolicisme ultraconservador (que permet enllaçar amb el franquisme)*anticomunisme.*Presenta una visió integrista del poder polític: tot poder prové de Déu i això implica que l'estat ha de ser confessional i que no pot legislar sobre determinades qüestions (avui serà el divorci o l'avortament). En el fons hi haun clar rebuig a l'Estat posterior a la Revolució Francesa que se basa en la sobirania nacional

Partidaris de realitzar algunes reformes dins de l’estructura politica dictatorial per aconseguir nous suports socials .

Tots ells protegits per Luis Carrero Blanco, un militar de la línia dura, col.laborador de Franco des de 1942

Lopez Bravo

Alberto Ullastres ministre de comerç

Lopez Rodó comissari del Plà deDesenvolupament

Manuel Fraga ministre de d'Informació i Turisme

Tots ells protegits per Luis Carrero Blanco, un militar de la línia dura, col.laborador de Franco des de 1942

Conseqüència dels canvis:

I)La naturalesa, les intencions del règim i els poders del Dictador són els mateixos que el 1936, però ara la identitat és diferent: Franco se presentarà com l’impulsor del creixement econòmic i del canvi social

III) Els èxits de la política econòmica dels tecnòcrates provoca que guanyenimportància i augmenten les tensions entre falangistes i tecnòcrates, arribant al seu

punt culminant amb el cas de corrupció Matesa (1968)

II)En els governs que van de 1957 a 1974 els catòlics tecnòcrates de l’Opus Dei dirigiranl’economia, l’educació, la informació i la justícia, fins a arribar en 1969 a controlar

tot el govern, amb Carrero Blanco al seu cap (president del govern a partir de 1973). Tanmateix, els tècnics no tenen poder polític en l’entramat franquista i depenen

de la protecció de Carrero

IV) Sorgirà, així, el BÚNKER FRANQUISTA, BÚNKER FRANQUISTA, format per:

La majoria de la cúpula militar i De les forces de seguretat

La burocràcia del Movimiento

La Camarilla d’EL Pardo, integrada per la dona de Franco, el seu gendre, etc

Tots ells rebutgen el reformismeDels 60 i defensen el règim com si d’una fortalesa es tractara.Tindràn una gran influència en Franco en els darrers anys del règim, 1973-75

Les reformes legislatives.

•La Llei de Premsa de Fraga (1966): supressió de la censura prèvia, però amb fortes multesi suspensions a les publicacions que s’atrevien a criticar el règim o “ensenyar carn”

•La Llei Orgànica de l’Estat (1967, llei fonamental): és un intent de recapitular totes les lleis fonamentals anteriors (aprovada en “referèndum”), amb molt poques novetats i que preveu la separació del cap d’estat (Franco fins a la seua mort) i el president del govern (Carrero)

•Els principis fonamentals del Movimiento (1958) enforteix els poders de Franco dinsdel partit únic que passa a nomenar-se Movimiento Nacional, com una mena de

comunió que abraçava les diferents tendències ideològiques de la dictadura, senseconcrecions ideològiques

La seu del Movimiento en els 70

•La Llei d’Educació (1970): reforma educativa des de la primària a la universitat, amb la finalitat d’obrir el sistema socialment a tots i adaptar-lo a les noves necessitats (baby boom)

•S’aprova la Llei de Seguretat Social (1967), ampliant la cobertura social (malaltia, jubilacions, viudetat), inici de la construcció de l’Estat del benestar

•Intent de revitalitzar els sindicats verticals amb una major participació dels treballadors a través de la negociació col.lectiva dins del

mateix Sindicat Falangista. (infiltració de sindicats clandestins com CC.OO)

•S’inicia la negociació per a entrar en la CEE (actual Unió Europea) però es negaPel caràcter dictatorial del règim. S’aconsegueix un acord preferencial.

•La successió: Franco nomena a Joan Carles de Borbó el seu successor i aquest jura els Principios del Movimiento Nacional i és nomenat “Príncep d’Espanya” (1969)

Els canvis econòmics i socials van fer que la població exigirà reformes polítiques i protes-taren obrers i estudiants al carrer, però aquestes seran molt escasses i de maquillatge

Es crea el Tribunal d’Ordre Públic (TOP, 1963) com a tribunal civil per a jutjar els delictes polítics, substituint els tribunals militars en aquests casos

1. ELS ANYS DEL CREIXEMENT ECONÒMIC (1959-73).

- Entre 1959 i 1973 l’economia espanyola viu un gran creixement per la seua obertura a una Europa que creixa encara més que ella (sobretot) i a les pròpies mesures dels tecnòcrates (en segon lloc).

- Claus del desenvolupament econòmic: l’obertura de l’economia a l’exterior (arriben capitals estrangers a invertir), la disponibilitat de mà d’obra en la indústria i els serveis (que emigra des del món rural), el fort creixement del turisme i les remeses de divises dels emigrants a Europa.

. La virada de l’economia espanyola.

. Una industrialització accelerada.

. La reconversió de l’agricultura tradicional.

El progrés del sector terciari.

. La dependència de l’exterior.

Les limitacions de l’economia espanyola.

Davant les dificultats econòmiques i l’esgotament de l’autarquia, des del 1957 predominaran els governs amb majoria de ministres tecnòcrates i de l’Opus Dei

L’objectiu d’aquests tècnics reformistes era trobar una eixida a la greu situació econòmica i social sense qüestionar la dictadura

Causes del canvi de política econòmica: esgotament de les reserves del Banc d’Espanya, augment de la inflació, forts dèficits pressupostaris, pressió dels organisme internacionals,

augment de les protestes socials i necessitat d’unir-se al creixement econòmic europeu

Els orígens del canvi:

Al final de la Guerra de Liberación, la economía española tuvo que enfrentarse con el problema de su reconstrucción, que se veía retardada en aquellos momentos por la insuficiencia de los recursos y los bajos niveles de renta y ahorro, agravados por el desequilibrio de la capacidad productiva como consecuencia de la contienda.La guerra mundial y las repercusiones que trajo consigo aumentaron estas dificultades y cerraron gran parte de los mercados y fuentes de aprovisionamiento normales, lo que motivó una serie de intervenciones económicas al servicio de las tareas del abastecimiento y de la reconstrucción nacional. Sin embargo, a través de estas etapas difíciles, España ha conocido un desarrollo sin precedente en su economía. Gracias a ese rápido proceso, nuestra economía se ha modificado profundamente. Resueltos un sinfín de problemas, hay que enfrentarse ahora con otros derivados, tanto del nivel de vida ya alcanzado, cuanto de la evolución de la economía mundial, especialmente la de los países de Occidente, en cuyas organizaciones económicas está integrada España. Para ello son imprescindibles unas medidas de adaptación que, sin romper la continuidad de nuestro proceso económico, aseguren un crecimiento de la producción respaldada por una política de ahorro y de ordenación del gasto. La solución que se pretende dar a aquellos problemas debe hacerse desde un planteamiento global y panorámico de los mismos, de tal manera que ni la apertura de nuestra economía hacia el exterior, ni las medidas de orden interno, produzcan efectos secundarios desfavorables. (sigue…)

(… sigue) Por otra parte, es necesario que la nueva ordenación económica esté dotada de la debida flexibilidad para que sea susceptible de sufrir los reajustes necesarios y las revisiones oportunas a medida que los aconseje la experiencia y los postulen las circunstancias. Es este aspecto, el Decreto-ley que a continuación se articula establece la liberalización progresiva de la importación de mercancías y paralelamente, la de su comercio interior; autoriza la convertibilidad de la peseta y una regulación del mercado de divisas; faculta al Gobierno para modificar las tarifas de determinados impuestos y al Ministerio de Hacienda para dictar normas acerca del volumen de créditos.Es indudable que las medidas restrictivas de emergencia entrañaban un carácter transitorio. Superadas aquellas circunstancias, ha llegado el momento de iniciar una nueva etapa que permita colocar nuestra economía en una situación de más amplia libertad, de acuerdo con las obligaciones asumidas por España como miembro de pleno derecho de la O.E.C.E. La mayor flexibilidad económica que se establecerá gradualmente no supone en ningún caso que el Estado abdique del derecho y de la obligación de vigilar y fomentar el desarrollo económico del país. Por el contrario, esta función se podrá ejercer con mayor agilidad suprimiendo intervenciones hoy innecesarias. La nueva etapa de nuestra vida comercial traerá sin duda consigo una relación adecuada de costos y precios, de acuerdo con las circunstancias reales de la demanda y la producción. De este modo, se espera obtener la estabilidad interna y externa de nuestra economía, el equilibrio de la balanza de pagos, el robustecimiento de la confianza en nuestro signo monetario y, en suma, la normalización de nuestra vida económica.Nueva Ordenación de la Economía española. (B.O.E. del 20 de julio de 1959).

El Plà d’Estabilització de 1959L’objectiu era acabar amb l’intervencionisme estatal (autarquia) i liberalitzar l’economia

Tres eixos d’actuació

Estabilitzar l’economia: menys despeses de l’estat, reforma fiscal per recaptar més, pujada dels tipus d’interès, limitació del crèdit,

congelació salarial i control de la inflació

Liberalitzar l’economia interior: fi de la regulació de preus i forta limitació de les intervencions estatals (reducció poder INI)

Liberalitzar el comerç exterior: tipus de canvi únic i devaluació de la pesseta i reducció dels obstacles a l’entrada de productes i capitals estrangers

A canvi de les reformes, Espanya rep ajudes de l’exterior (préstecs) i s’incorpora alsmercats internacionals (exportacions), posant les bases del creixement econòmic

LÓPEZ RODÓ

S’aproven els Plans de Desenvolupament Econòmic i Social (1964-67, 1968-71 i 1971-75): planificació de l’economia de caràcter indicatiu, centrada en la indústria i que tenien com a objectius solucionar els problemes estructurals de la indústria espanyola i els desequilibris

econòmics regionals (creació de pols de desenvolupament a les zones més pobres)

Valoració: és un fracàs perquè les previsions dels plans rarament es compliren i el creixement econòmic es deu més al creixement

general europeu i la inversió privada que a la planificació del govern

Renda per habitant

Any Ptes de 1964 Índex

1960 35.612 1001962 44.528 1251964 47.669 1341967 52.453 1471969 58.360 1641971 61.483 1731973 70.266 197

Aspectes més importants: liberalització de l’economia, obertura del país a l’exterior (sols econòmicament, no política), construcció d’infraestructures (carreteres i

transports, refineries, xarxa elèctrica,...) i accés a productes bàsics (carbó, acer,...)

Creixement econòmic molt important

Una industrialització accelerada.

Entre 1959 i 1973 Espanya es modernitza econòmicament: passa de ser un país fonamentalment rural a ser un país d’indústria i serveis

Creix molt el PIB i la renda anual (especialment fins 1966), i, amb ells, el consum privat: es passa de consumir quasi exclusivament productes bàsics a productes industrials i serveis

Causes delcreixementindustrial

Liberalització, disponibilitat de mà d’obra barata i capitals acumulats en l’autar-quia (bancs sobretot) i importació de noves tècniques de producció i tecnologia

Augment de la productivitat i a preus baixos

Augmenten molt les exportacions industrials, que superen per primera vegada a les agrícoles

Es devalua la pesseta i se li posa un canvi fix únic per a atraure capitalsestrangers que invertisquen a Espanya i afavorir les exportacions

El creixement econòmic i les protestes dels obrers (il·legals) permeten que augmenten els salaris i, amb ells, la demanda de béns de consum per part d’una nova classe mitjana

que no sols consumeix aliments i roba bàsica (vehicles, electrodomèstics, serveis,...)

Els sectors industrials més importants seran la química, l’energia, la siderúrgia, la construcció naval i l’automòbil (baix nivell tecnològic i preus barats pels salaris baixos), concentrats a

Biscaia, Catalunya, Astúries, Madrid, corredor mediterrani, Sevilla, Cadis, Vigo o Valladolid

Increments de la produccióentre 1960 i 1975

Ferro industrial + 370%Automòbils + 1753%Vaixells + 1053%Fibres artificials i sintètiques + 289%

. La reconversió de l’agricultura tradicional.

L’agricultura tradicional entra en crisi i canvia totalment: cada vegada és menor el pes de la producció agrària (el pes dels aliments en el consum baixa molt) i de la població agrària (èxode rural: la població emigra cap a les ciutats industrials i turístiques de forma massiva)

L’eixida de mà d’obra cap a les ciutats fa que es produisca una concentració parcel·lària i que els propietaris modernitzen l’agricultura (mecanització, adobs químics,...), la

qual cosa redueix encara més l’ocupació agrícola i potencia l’emigració cap a la ciutat

La millora de la renda de la població també fa que canvie els seus hàbits alimentaris i demande productes de major riquesa alimentària i més cars (carn, llet, verdures,...)

Resultat: augment de la productivitat agrícola i canvi en la varietat de la producció agrària

El progrés del sector terciari.

Es produeix una terciarització de l’economia

Causes

Procés intens d’urbanització

Augment del comerç

Millora dels mitjans de transport i de comunicació

Boom del turisme (especialment)

La major riquesa dels europeus i les seues vacances pagades, el clima càlid, l’abundància de platges i els preus barats faran créixer moltíssim el turisme, que es converteix en una

de les principals activitats econòmiques i que aporta moltes divises i riquesa al país (a més de mostrar als espanyols la forma de vida europea, que es tractarà d’imitar)

Important augment del sector bancari i els seus beneficis, en part per la prohibició d’entrada a la banca estrangera, que retardarà la modernització del sector

El comerç internacional augment molt i, per primera vegada, les exportacions industrials superen les agrícoles, però el dèficit comercial serà molt alt (s’importa

molt més que s’exporta) i sols es compensarà amb els ingressos del turisme, les inversions estrangeres i les remeses enviades pels emigrants

La dependència de l’exterior.

El creixement econòmic espanyol depèn absolutament de l’exterior: sense les importacions de tecnologia, els ingressos per turisme, les remeses dels emigrants i la inversió estrangera no haguera estat possible el miracle econòmic espanyol

Les importacions de tecnologia estrangera van ser claus per augmentar la productivitat

Per a pagar eixa tecnologia i equilibrar la balança comercial es va utilitzar els diners que invertiren empreses estrangeres que s’instal·len a Espanya, els ingressos que generava tot

el turisme i els diners enviats pels emigrants en Europa

Europa absorbeix la mà d’obra excedentària d’Espanya, que es veu obligada a emigrar fora del país per a guanyar-se la vida: així Europa evita que

augmente l’atur, la pobresa i la conflictivitat social a Espanya

Les limitacions de l’economia espanyola.

La renda per habitant a Espanya era molt inferior a l’europea (→ menor consum)

Forta inflació a causa d’una oferta insuficient de productes agraris (fins 1966), la rigidesade l’oferta en els serveis (escassa competència) i la política monetària expansiva

Poca creació d’ocupació: mecanització industrial i reducció de l’ocupació agrària → mentre l’emigració a l’estranger continua, la taxa d’atur serà baixa; però quan

es talle per la crisi del petroli de 1973 (retorn d’emigrants), l’atur pujarà moltíssim

Avanç limitat de les indústries tecnològiques des de 1966 → pèrdua de competitivitat i dependència de la tecnologia estrangera

Sistema financer limitat per la falta de competència entre els bancs → dependència de les inversions de capital estranger

L’economia espanyola continua tenint unes bases febles i tots aquests problemes faran que l’impacte de la crisi del petroli de 1973 siga molt fort en l’economia

espanyola i tarde més de deu anys en recuperar-se

Augmenten les diferències regionals: creixen les zones industrials i turístiques (Catalunya, Madrid, País Basc, Navarra, València, illes), mentre les zones

d’agricultura de secà perden població (emigració interior i exterior)

Diferències respecte d’Europa eren encara molt grans

Les limitacions del creixement:

Mà d’obra barata i atractiva pel capital estranger (no hi ha sindicats) L’emigració a Europa reduí l’atur

L’aportació del turisme

L’aportació del règim es va limitar al Plà de 1959. La resta dels factors del creixement eren aliens a Espanya i es relacionaven amb la dinàmica de creixement mundial que arriba fins a 1973

CREIXEMENT DEMOGRÀFIC I CANVI SOCIAL.

. L’augment de la població.

. Els moviments migratoris.

Els canvis en l’estructura social.

. Les noves pautes socials i culturals.

. L’augment de la població.

Fort augment demogràfic del baby boom: de 30’4 milions (1960) a 35’8 milions (1975)

Causes

Natalitat elevada (millors condicions de vida)

Descens de la mortalitat (especialment la infantil per les millores sanitàries)

Augment de l’esperança de vida (fins els 70-76 anys)

Es fa una política natalista que manté alta la taxa de fecunditat (2’8 fills per dona)

Composició per edats: augmenta el percentatge de població jove (boom demogràfic) i de població vella (augment de l’esperança de vida), en detriment de l’adulta

Els moviments migratoris.

Es creen molts llocs de treball, però no suficients per a tots, de manera que molts emigren a l’estranger

Entre 1962 i 1973 més d’1.300.000 espanyols han d’emigrar a buscar-se la vida a altres països més rics: fonamentalment a França, Alemanya i Suïssa

L’emigració interior (èxode rural) encara és major: quatre milions de persones canvien de lloc de residència, des de les regions agrícoles més pobres (les dues Castelles, Galícia, Andalusia i Extremadura) cap a les zones de major creixement industrial i de serveis

(Catalunya, País Basc, Madrid i Com.Valenciana concentren cada vegada més població i riquesa, encara que no per càpita i molta gent viu en males condicions)

Els canvis en l’estructura social.

El creixement econòmic provoca un canvi social profund: d’una societat rural es passa a una societat urbana (èxode rural) que avança cap a una societat europea de consum moderna

Procés d’urbanització: les ciutats creixen moltíssim, en especial les seues perifèries, arribant-se a un 65% de població urbana en 1975 (èxode rural)

Canvis en l’estructurasocio-professional

de la població

Augmenta molt el nombre de treballadors en general

Augmenta especialment el proletariat industrial urbà, que s’associa en un nou sindicalisme il·legal al marge dels

sindicats verticals per a reivindicar millores i llibertats, bendiferent del caràcter revolucionari dels anys 30

Fort augment de les “classes mitjanes”, que demanen canvis en el país i la seua política

Menor importància de la població rural, especialment els jornalers agrícoles

Les noves pautes socials i culturals.

Canvien els pautes culturals i socials (lentament): naix una nova societat de classes mitjanes i proletariat industrial que demanda canvis polítics i socials

Augmenta la població escolaritzada, disminueix l’analfabetisme i les classes mitjanes arriben a la universitat: el govern ha de reaccionar amb una nova llei educativa (1970)

i més inversions per a acollir en el sistema aquesta esllavissada estudiantil

Major importància de la universitat: més alumnes de noves classes socials i protestes estudiantils (i d’alguns professors) demanant llibertat i democràcia

Canvis en la família: major força de la família nuclear, més mobilitat, els fills s’independitzen joves (reclamen més independència dels pares) i lenta incorporació de la dona a les activitats educatives i productives (continua marginada per la societat masclista i el sistema franquista)

Societat de consum: el progrés material en el consum (electrodomèstics, cotxes, vacances,...)i el canvi en les mentalitats (música pop i rock, televisió, influència del turisme,...)

L’obertura de l’església al poble des del concili Vaticà II: major importància de les bases front a la jerarquia, crítiques al franquisme (els rectors “rojos”), secularització,...

Cotxes per 1000 habitants

Any

1960.................191970.................1091975.................195

El règim franquista s’afebleix cada vegada més des del punt de vista ideològic: els canvis econòmics i socials demanden llibertat i democràcia cada vegada més

Franco sembla un residu del passat, totalment contradictoria amb una societatcada cop més moderna

4. CONFLICTIVITAT SOCIAL I OPOSICIÓ POLÍTICA.

. Els moviments socials d’oposició.

. L’oposició política.

Els moviments socials d’oposició (I).

Els canvis econòmics i socials fan nàixer una nova oposició al règim franquista (que no haviaviscut la guerra directament): la classe obrera a les indústries, les classes mitjanes i

la nova burgesia que demanen democràcia i una oposició intel·lectual més agressiva a les universitats

La Llei de Convenis Col·lectius de contemplava l’elecció d’enllaços sindicals per part dels treballadors per a negociar amb els patrons, dins del sindicat vertical

CCOO (nou sindicat fundat per comunistes i col.lectius catòlics de base)aprofita la llei per a infiltrar-se en el sindicat

vertical i negociar amb els patrons, combinant vagues (acció il·legal) amb accions legals

Junt a CCOO trobem altres sindicats clandestins com UGT, USO i HOAC

Aquests sindicats protagonitzaran una conflictivitat social cada vegada major, demanant millores laborals i salarials, però també un canvi polític, i tindran el recolzament de

partits polítics clandestins (PCE sobretot), universitaris i el sector progressista de l’església

Els moviments socials d’oposició (II).

El moviment estudiantil també protagonitzarà protestes contínues des de 1956, amb nous sindicats estudiantils clandestins formats ja per joves que no havien viscut

la Guerra Civil i que s’oposen al Sindicato Español Universitario (SEU, falangista)

Joan XXIII1958-63

Pau VI1963-77

Vicente Enrique Tarancón

L’oposició dins de la pròpia església catòlica és cada vegada major: part de la jerarquia (Tarancón, abat de Montserrat), església catalana i basca (nacionalisme), organitzacions

obreres catòliques (JOC, HOAC), capellans antifranquistesde base,... La secularització de la societat espanyola (anys 60), el concili Vaticà II hi tenen a vore

El Cardenal Tarancón dirigeix l’Església espanyola amb una majoria partidaria dela reconciliació nacional .

Les protestes arriben a l’exèrcit: es forma la clandestina Unión Militar Democràtica (UMD)

La conflictivitat laboral (vagues il·legals) i les manifestacions massives als carrers no pararand’augmentar fins el final del règim, amb la repressió i l’estat d’excepció com a resposta

L’oposició política (I).

Als anys ’60 es desenvolupa de forma clandestina a l’interior del país (no sols a l’exili) una oposició política al règim franquista, tant d’esquerra com de dreta liberal democràtica

El PCE i el PSOE, organitzats a l’exili, comencen a organitzar-se a l’interior del país

El PCE, que no havia desaparegut mai dins d’Espanya, serà el partit més fort de l’oposició, dirigint des de l’exili (Santiago Carrillo), organitzant l’oposició

i infiltrant-se en organitzacions com CCOO, d’estudiants, de veïns,... Des de 1956 abandona la lluita armada i aposta per la reconciliació nacional i accions

Massives de protesta per a enderrocar el règim

A l’esquerra del PCE apareixen partits maoistes, trotskistes i comunistes radicals, alguns d’ells propugnant el terrorisme contra el règim i el sistema (el FRAP i els GRAPO)

El PSOE, menys fort que el PCE, es reorganitzarà a l’interior (junt a UGT) i, finalment, els dirigents joves de dins d’Espanya, amb Felipe González al front,

es faran amb el control del partit al Congrés de Suresnes (1973)

4.2. L’oposició política (II).

Es recomposen els partits nacionalistes

Al País Basc la resistència l’organitza, des de 1959, ETA, amb activitats terroristes. El primer atemptat mortal

es produeix el 1968. Combinava el nacionalisme bascamb les idees de l’extrema esquerra del Ché i d’altresgrups guerrillers dels 60 i 70. El règim respon amb

repressió i estats d’excepció.

A Catalunya, a ERC es suma el nacionalisme de centre-dreta de Convergència Democràtica de Catalunya (CDC) i de

dretes d’Unió Democràtica de Catalunya (UDC)

A la dreta es funden diferents partits demòcrata-cristians i liberals democràtics, amb poca força social

Oposició social i política anys 70

Les noves classes mitges urbanes

El PCE esdevé principal grup polític opositor

El nou moviment obrer i les CC.OO

El moviment estudiantil

L’Església s’allunya del règim i proclama la reconciliació (1971)

La gran empresa i el capital espanyol entén que Europa és el futur i el terror del franquisme no li resulta útil

5. LA CRISI DE LA DICTADURA (1973-75) (I).

El canvi econòmic, social i cultural no podia ser afrontat per un règim que es negava a atendre les noves reivindicacions i sols sabia que reprimir → crisi final del règim franquista (1973-75)

La crisi final (i la transició democràtica) comença amb l’assassinat de Carrero Blanco per ETA el 20 de desembre del 1973

Carrero era l’encarregat de mantenir les essències franquistes en la monarquia De Joan Carles I. La seua mort deixava moltes incògnites en el futur

Tanmateix, tot això no satisfa a l’oposició política ni als ultres i torna el terror institucional, els estats d’excepció i les execucions com la de Puig Antich (1974)

I les de 1975 (FRAP i ETA)

Franco, acaba cedint a les pressions de la Camarilla d’El Pardo i nomena a l’ultraArias Navarro, qui pràcticament liquida als tecnòcrates i redueix la influència del

reformisme

Arias Navarro, conscient de la crisi del règim, en febrer de 1974, es mostra oberturista i promet pluralisme polític (llei d’associacions polítiques),

elecció democràtica d’alcaldes i diputacions i reformes sindicals

Els ministres oberturistes dimiteixen (1974) i la violència feixista torna al carreramb bandes ultres al carrer com ara Fuerza Nueva o

Guerrilleros de Cristo Rey

5. LA CRISI DE LA DICTADURA (1973-75) (II).

L’oposició s’organitzacada vegada millor

Els partits catalans havien creat l’Assemblea de Catalunya

El PCE forma la Junta Democràtica, junt a CCOO, monàrquics, grups d’extrema esquerra, carlins demòcrates, alguns socialistes

El PSOE la Plataforma de Convergència Democràtica, amb UGT, PNB, maoistes, demòcrates de centre,...

Tots demanen l’amnistia als presos polítics, llibertat política i sindical i democràcia plena

Continua la repressió amb Franco molt malalt en 1975: nova llei antiterrorista molt repressiva i condemnes a mort a membres d’ETA i del FRAP i a anarquistes (Puig Antich)

Augmenten les protestes al carrer i les protestes internacionals contra el règim franquista

A Portugal triomfa la “revolució dels clavells” contra la dictadura → influència en Espanya

5. LA CRISI DE LA DICTADURA (1973-75) (III).

El problema del Sàhara

Davant la lluita armada del Front Polisari demanant la independència del Sàhara, Espanya opta per acceptar la descolonització amb un referèndum d’autodeterminació

Marroc, per a fer-se amb el Sàhara, organitza la Marxa Verda: invasió pacífica per part de civils marroquins del territori del Sàhara

Espanya fuig del Sàhara i el deixa en mans de Marroc i Mauritània, encetant un conflicte entre el Front Polisari i el Marroc que arriba fins a hui

Franco mor el 20 de novembre de 1975 després d’una llarga agonia, deixant un país en crisi: l’expressió “lligat i ben lligat” fent referència a tranquil·la successió i continuïtat del règim

franquista amb Joan Carles I no és més que una il·lusió sense fonament del mateix franquisme