Tema 55El medi intern: sang, limfa i líquids intersticials. Hàbits

saludables.Principals malalties.

1. El medi intern•Necessitat de medi intern en organismes pluricel·lulars. Característiques. Relacions entre els diferents líquids del medi intern.

2. La sang•Característiques físico-químiques. Volèmia. Hematòcrit. Pressió oncòtica.•Components. El plasma sanguini. Composició. Proteïnes plasmàtiques: albúmina, a-globulines, b-globulines, g-globulines. Substàncies nitrogenades: urea, àcid úric, creatinina, bilirubina. Glucosa. Lípids. Productes del metabolisme intermediari. Sals minerals.•Cèl·lules sanguínies. Eritròcits. Leucòcits: neutròfils, acidòfils, basòfils, monòcits i limfòcits. Plaquetes. Abundància, mida, vida mitjana, funcions.•Hematopoesi. Línies cel·lulars mare. Òrgans relacionats: medul·la òssia, ganglis limfàtics, tim, melsa• Funcions de la sang: transportadora, amortidora, termoreguladora, defensiva, hemostàtica. Vies de coagulació sanguínia: intrínseca i extrínseca. Factor implicats.•Els grups sanguinis. Sistema ABO: aglutinògens i aglutinines. Transfusions. Factor Rh. Eritroblastosi fetal.

3. La limfa.•Característiques físico-químiques. Funcions

4. El plasma intersticial.•Característiques físico-químiques. Funcions

5. Altres líquids corporals.• Líquids celomàtics, líquid cèfalo-raquidi, humor aquós, humor vitri, sinòvia, perilimfa i endolimfa. Localització i funcions.

6. Malalties més freqüents.•Anèmia: hipocròmica, carencial, aplàsica, perniciosa, hemolítica.• Policitèmia. Leucèmia. Leucopènia. Trombocitopènia. Hemofília.

El medi intern

La individualització d’un medi intern és una conseqüència de l’evolució

morfològica i estructural dels éssers vius. Un organisme mono- o

pauricel·lular depèn totalment d’un medi ambient, dintre del qual

evoluciona. És amb aquest medi amb el que efectua els seus

intercanvis: extracció de substàncies que li són necessàries i

rebuig de les tòxiques o inútils. Aquests intercanvis són directes o

pràcticament directes entre el medi cel·lular i un medi extern, sobre el

qual la cèl·lula no exerceix influència alguna, i les

modificacions de la qual sofreix inexorablement.

L’evolució de l’estructura viva cap a la organització pluricel·lular culmina en l’allunyament del medi exterior de les

cèl·lules profundes. Per a aquestes cèl·lules, els intercanvis no seran ja directes, sinó que

es realitzaran mitjançant altres cèl·lules, i aquesta diferenciació funcional constitueix la

causa primària de la seva organització en teixits. En els espais intercel·lulars, un líquid

intersticial representa, doncs, la via dels intercanvis entre les cèl·lules a les quals garanteix, d’una banda, l’abastament de

materials energètics i estructurals, i, d’una altra, el drenatge dels residus cap als

territoris de excreció.En aquestes condicions, la majoria de les

cèl·lules no es troben ja en contacte amb el medi exterior. Aquestes cèl·lules viuen en el líquid intersticial. Adquireixen, amb això, una

certa independència en relació al medi ambient. Aquest líquid intern és específic de

l’ésser viu en el qual s’allotja.

No és gaire encertat dir que nosaltres vivim en el món exterior. En realitat, i

no em cansaré de repetir-ho, no hi tenim un contacte directe, no hi vivim. La nostra vida no té lloc a

l’aire, de la mateixa manera que un peix no viu a l’aigua ni el cuc a la sorra. L’atmosfera, les aigües i la

terra són els medis on es mouen els animals, però aquest medi còsmic no té relació amb els nostres elements «dotats de vida». La veritat és que nosaltres vivim a la nostra sang, en

el nostre medi intern.

Claude Bernard

Per a complir les seves funcions, el líquid intersticial necessita estar en

contacte amb altres líquids corporals, amb els que intercanvia

nutrients i productes de rebuig. Aquests altres líquids són

principalment la sang i la limfa. L’entrada i sortida dels

components sanguinis al líquid intersticial es produeix a través

dels capil·lars. Un ésser humà adult conté uns 3 L de plasma, uns 11 L

de líquid intersticial i uns 35 L d’aigua en l’exterior de les

cèl·lules. Tots aquests líquids configuren el medi ambient

cel·lular o medi intern.

Altres líquids corporals que també formen part del medi intern són el líquid cèfalo-raquidi, l’endolimfa i la perilimfa de l’oïda, els humors

de l’ull i els líquids celòmics (peritoneal, pleural i pericardíac).

La sang

La sang és un líquid viscós, d’un color vermell intens, amb sabor lleugerament salat i olor característica (segurament per la presència d’àcids grassos volàtils). La seva densitat és d’1’06 g/cm3, una mica major en joves i dones, i pot variar segons el nombre d’hematies i la concentració de proteïnes. El pH és lleugerament bàsic (7’3-7’4). La seva temperatura es manté quasi constant al voltant dels 36’5 °C.

Aquesta composició, encara que pot variar temporalment, sol mantenir-se constant en virtut d’una sèrie de mecanismes fisiològics

coordinats.

La volèmia (volum total de sang) és del 7’2 al 9 % del pes de l’individu, aproximadament uns 5 litres en els

adults. D’aquests 5 L, un 55 % correspon al plasma i el 45 % a les cèl·lules (hematòcrit). Són moltes

les circumstàncies que poden alterar aquest volum però de seguida

actuen els mecanismes homeostàtics. Per exemple, si s’ingereix una gran quantitat

d’aigua, s’extravasa també més quantitat de l’habitual, excés que és

eliminada pel ronyó.

La pressió osmòtica sanguínia ve determinada per les proteïnes, no per les sals, ja que aquestes són totalment permeables pels porus capil·lars, mentre que les proteïnes només en quantitats

molt reduïdes poden travessar l’endoteli cap al plasma intersticial; i ja en aquest, no poden emmagatzemar-se perquè immediatament són retirades cap a la limfa. Normalment es fa servir el terme pressió coloidosmòtica i pressió oncòtica quan

ens referim a la sang.

Plasma sanguini

És la fase líquida de la sang. De color groc clar, està format bàsicament per aigua (90 %) que conté, dissoltes o en suspensió,

nombroses substàncies:

Proteïnes plasmàtiques. Són els components més importants. Hi ha uns 72 g/L. Físicament se separen per electroforesi, amb la qual cosa es poden distingir

cinc grups diferents:

Albúmina

Pm = 69000. És la proteïna més abundant del plasma i, en conseqüència, la principal responsable de la pressió osmòtica de

la sang. També actua com a transportador inespecífic de nombroses substàncies (bilirubina, àcids grassos, medicaments,

hormones tiroïdals...).

a1-globulines

Estructura i funció variada. D’aquest tipus són les a1-lipoproteïnes, vectors del colesterol, glicèrids, fosfolípids i

vitamines liposolubles. També hi ha la a1-antitripsina (inhibidora de la tripsina i de la quimiotripsina) i la transcortina (que

transporta el cortisol).

a2-globulines

D’aquest grup és l’haptoglobina, que s’uneix a l’hemoglobina alliberada per hemòlisi (ruptura d’hematies). El complex

hemoglobina-haptoglobina es fixa en les cèl·lules reticuloendotelials de fetge i melsa per a la seva degradació. També trobem la ceruloplasmina (que transporta coure), l’a2-

macroglobulina, (que fixa la insulina) i les a2-lipoproteïnes (que transporten triglicèrids)

b-globulines

Les principals són la b-lipoproteina, la transferrina (específica per al transport de ferro), globulines del complement i el

plasminogen (precursor de la fibrinolisina, que intervé en la lisi dels coàguls sanguinis).

g-globulines

També anomenades immunoglobulines o anticossos. Són les responsables de la immunitat humoral. Es distingeixen cinc

fraccions diferents: IgM, IgA, IgD, IgG i IgE.

•Urea. Es consideren normals quantitats que oscil·len entre 0’015-0’040 g/L. Una dieta rica en proteïnes augmenta la urèmia, sobretot, si hi ha lesions o disfuncions renals. S’origina en el fetge com a producte de rebuig del catabolisme d’aminoàcids i, posteriorment, s’excreta en el ronyó.

•Àcid úric. Procedeix de la degradació dels àcids nucleics (bases púriques); augmenta amb les dietes riques en carn i peixos i, també, amb els dejunis prolongats. La seva concentració mitjana és de 50 mg/L. El seu excés està relacionat amb malalties com el reuma, la gota i els càlculs renals.

•Creatinina. És un subproducte del metabolisme normal dels músculs que habitualment és produïda pel cos en una taxa molt constant, d’entre 0’8 i 1’4 mg/dL (depenent de la massa dels músculs), i normalment filtrada pels ronyons i excretada a la orina.

•Bilirubina. Producte resultant de la descomposició de l’hemoglobina. Es troba normalment lligada a proteïnes (bilirubina indirecta o no conjugada) en concentracions no superiors als 6 mg/L. La forma lliure o conjugada és especialment elevada en icterícies.

Substàncies

nitrogenades

Glucosa. Es mesura per la glucèmia. El valor normal és d’uns 0’8 g/L tot i que oscil·la al llarg del dia ja que és activament

consumida per la cèl·lula. La glucèmia està regulada pel fetge i per l’acció hormonal del pàncrees.

Lípids. La circulació de greixos neutres varia amb el tipus de dieta. El colesterol lliure és el lípid més notori per la seva

tendència a dipositar-se, quan està en excés, en les parets de les artèries. Els valors normals oscil·len entre 150 i 250 mg/L. Productes del metabolisme intermediari. Bàsicament es

tracta d’àcids orgànics, com el làctic, el pirúvic i el cítric. També d’aquest grups són els cossos cetònics (àcid b-hidroxibutíric, àcid acetilacètic i acetona). En condicions normals la seva

concentració plasmàtica és molt baixa, 0,7 mg/L, però s’eleva en situacions de dejú prolongat, febre alta o problemes metabòlics

(diabetis).Sals minerals. Cations (Na+, K+, Ca++, Mg++,..) i anions (clorur, bicarbonat, fosfat, sulfat,...). Els aliments molt salats augmenten la concentració salina del plasma, es reté més aigua i augmenta la pressió sanguínia. En casos de necessitat es pot usar com a substitut del plasma un líquid salí amb la seva mateixa pressió

osmòtica, 9 g/L (se sol utilitzar en l’alimentació intravenosa mitjançant el gota a gota).

Hormones. Tiroidees, sexuals...

Cèl·lules sanguíniesGlòbuls vermells, eritròcits o

hematies.Són cèl·lules sense nucli ni mitocondris, amb forma de lent bicòncava, d’uns 7 µm de diàmetre. Són les cèl·lules més abundants de la sang (4’4 -5’4 milions/mm3 en l’home i entre 4-5 milions/mm3 en la dona). S’originen en la medul·la òssia, a partir dels eritroblasts. En el procés de maduració van perdent els orgànuls intracel·lulars fins a convertir-se en purs reservoris d’hemoglobina, que els confereix el color vermell característic. La síntesi d’hemoglobina precisa d’una adequada aportació de Fe i vitamines del complex B i de l’àcid fòlic. La carència d’algun d’aquests components o la seva mala assimilació dóna lloc a una disminució el nombre d’eritròcits (anèmia). La seva missió fonamental consisteix en el transport de gasos respiratoris (O2, CO2).

La vida mitjana dels eritròcits és de 120 dies. Al cap d’aquest temps es

destrueixen i són fagocitats pels macròfags de la melsa i el fetge. Cada

segon es destrueixen uns 2 milions d’hematies que cal reemplaçar.

L’hemoglobina continguda en ells es transforma en bilirubina, que forma part dels pigments biliars, i en ferro, que és

emmagatzemat, o bé passa a la sang i és transportat fins a la medul·la òssia per a

la síntesi de nova hemoglobina.

Glòbuls blancs o leucòcits.

Són un conjunt heterogeni de cèl·lules nucleades que s’originen en la medul·la òssia i en els ganglis limfàtics. El seu nombre varia entre 4000 i 10000 per mm3. Aquestes quantitats poden augmentar de manera reactiva (leucocitosi, en estats infecciosos) o inespecífica (leucèmia). També poden estar disminuïts (leucopènia), com passa en algunes malalties (pulmonia, febre tifoide), com a conseqüència d’exposicions a la radioactivitat o pel consum de certs fàrmacs com les drogues anticanceroses. Malgrat el seu nom, són incolors. Per a poder visualitzar-los al microscopi és necessari tenyir-los amb colorants àcids i bàsics.

Granulòcits

Neutròfils

Eosinòfils o

acidòfilsBasòfils

Agranulòcits

Monòcits Limfòcits

Neutròfils

(50-75 %). Tenen 12 µm de diàmetre, nucli format per tres lòbuls, i les granulacions, molt petites i nombroses, es tenyeixen de color salmó

amb una mescla de colorants àcids i bàsics. Són fagòcits molt actius i la seva vida mitjana és de 12 hores. Surten dels vasos per diapedesi (a

través dels espais intercel·lulars dels endotelis). Les seves restes, juntament amb els bacteris, constitueixen el pus.

Eosinòfils o acidòfils

(1-2 %). Tenen unes 9 µm de diàmetre, nucli generalment bilobat, els grànuls són majors i menys nombrosos que els dels neutròfils i es

tenyeixen amb eosina i colorants àcids. El seu nombre augmenta amb les infeccions per paràsits (tènies) i en les crisis al·lèrgiques, on actuen

inactivant la histamina. Encara que tenen activitat fagocitària, no ataquen als microorganismes, ja que no tenen els enzims necessaris

per a destruir-los.

Basòfils

(< 1 %). De 8 a 12 µm de diàmetre, nucli poc lobulat, voluminós i de forma retorçada i irregular. Les seves granulacions són la majors de totes i heterogènies en grandària i forma; es tenyeixen de color blau amb colorants bàsics (hematoxilina). La seva funció és semblant a la

dels mastòcits o cèl·lules cebades, segregar heparina, un anticoagulant. En processos al·lèrgics o en contusions alliberen

histamina, substància vasodilatadora, responsable de la inflamació dels teixits i dels atacs d’asma.

Monòcits

(2-10 %). Mida gran. Nucli voluminós, ovoide, reniforme o en forma de ferradura. Es formen en la medul·la òssia, fetge i melsa. Quan

travessen els capil·lars i penetren en el teixit conjuntiu es tornen molt actius en la fagocitosi (macròfags o histiòcits) i adquireixen gran

mobilitat. Són els macròfags alveolars del pulmó, els cutanis (pell), cèl·lules de Kupffer (fetge), cèl·lules de micròglia (nerviosos), etc,

constituint el Sistema reticuloendotelial que actua en la defensa contra les infeccions, en els processos de destrucció de cèl·lules envellides i

en la regeneració dels teixits.

Limfòcits

(20-40 %). Responsables de la immunitat. Forma esfèrica i diàmetre variable. Naixen en la medul·la òssia a partir dels limfoblasts, però

pateixen després una etapa complementària de diferenciació. Segons on transcorri aquest procés es parla de limfòcits T (tim) i B (medul·la

òssia).

Són fragments cel·lulars sense nucli derivats dels megacariòcits de la medul·la òssia; tenen forma variable i mesuren entre 2 i 4 µm

de diàmetre; el seu nombre oscil·la, en la sang d’adults, entre 150.000 i 400.000 per mm3. Les

plaquetes juguen un paper fonamental en l’hemostàsia dels

vasos sanguinis; s’aglutinen formant trombes, pal·liant les

hemorràgies. Posseeixen tromboplastina, enzim que

intervé en els mecanismes de coagulació sanguínia. La carència

o disfunció de les plaquetes origina les púrpures, lesions en la

pell o mucoses degudes a extravasacions de sang a l’exterior dels capil·lars.

Plaquetes o trombòcits

Hematopoesi

És el procés pel qual es generen cèl·lules sanguínies madures a partir de cèl·lules precursores. En els humans té lloc en la medul·la òssia

dels ossos del crani, costelles, estèrnum, columna vertebral, pelvis i el terç proximal del fèmur. En estat embrionari s’originen a partir del sac

embrionari, posteriorment del fetge i melsa. Com els ossos es desenvolupen a partir del quart o cinquè mes de vida intrauterina, la formació de granulòcits i plaquetes comença en la medul·la òssia a

partir del setè mes. En el moment de néixer la funció de l’hematopoesi és exclusiva de la medul·la òssia encara que, en cas de necessitat, el

fetge i la melsa poden reprendre-la.

Medul·la óssia

Es tracta d’una xarxa de sinus vasculars i de fibroblasts molt

ramificats que conté en els intersticis cèl·lules hematopoètiques. La

producció de cèl·lules diària s’estima en 2’5 bilions d’eritròcits, un nombre

semblant de plaquetes, entre 50 i 100 bilions de granulòcits, i gran quantitat de la resta de cèl·lules. Amb la melsa i

fetge, la medul·la òssia és un dels llocs de destrucció d’eritròcits

anòmals o vells. També té un paper molt important en el sistema immune, ja que és el lloc de diferenciació dels limfòcits B i en ella es troben gran quantitat de cèl·lules plasmàtiques

productores d’anticossos. La medul·la òssia activa està plena de cèl·lules mare en fase de divisió i precursors

de cèl·lules madures, sobretot eritròcits, la qual cosa li confereix el

color vermell que la caracteritza.

Ganglis limfàtics

Són òrgans petits que se situen al llarg dels vasos limfàtics regionals de manera que la limfa que torna cap al corrent sanguini travessa un o més

ganglis. La seva dimensió varia segons la seva activitat, augmentant

de grandària amb la resposta immune. La seva estructura es

divideix en escorça (amb abundants cèl·lules) i medul·la dividida per

trabècules i amb menys cèl·lules.

Les principals funcions són: • activitat fagocítica de macròfags• interacció dels limfòcits circulants

amb els antígens que transporta la limfa

• agregació, activació i proliferació dels limfòcits B i T després de

l’estimulació antigènica adequada.

Tim

És un gran òrgan limfoide que es localitza en la part alta del mediastí

anterior i part baixa del coll. El tim és més actiu durant la infància, després de la qual pateix una lenta involució de manera que, al final de la vida, és

difícil distingir el tim del teixit fibroadipós que l’envolta.

Les principals funcions són: • desenvolupament de limfòcits T

immunocompetents a partir de limfòcits de la medul·la òssia.

• proliferació de clons de cèl·lules T madures que nodreixen el pool de

limfòcits circulants.• desenvolupament d’autotolerància

immunològica.• secreció d’hormones i altres factors

solubles (timulina, timopoetina, timosina).

• hematopoesi durant l’etapa fetal.

Melsa

És un òrgan esponjós de color vermell fosc, molt irrigat per vasos sanguinis,

situat darrere i a l’esquerra de l’estómac, recolzat en la punta del

pàncrees. Pesa uns 200 g i és capaç d’augmentar el seu volum acumulant

sang en el seu interior, en una complicada xarxa d’espais sanguinis (polpa esplènica). Disseminats per

ella es troben uns nòduls limfoides o polpa blanca, formadora de limfòcits.Entre les seves funcions destaquen:• destrucció de glòbuls vermells pels

macròfags del SRE, molt abundants en la melsa

• formació de limfòcits• desencadenament de la cooperació

cel·lular entre macròfags, limfòcits T i B (reconeixement dels antígens)

• reservori de sang.

Funcions de la sang

Funció transportadora.Els nutrients absorbits en el tub digestiu han de ser distribuïts a totes

les cèl·lules de l’organisme, i per a això s’incorporen a la circulació sanguínia, uns directament (glúcids i aminoàcids) i altres a través de la

limfa (lípids). La sang també recull les substàncies de rebuig (urea, bilirubina, ...) per a la seva eliminació.

A més, les cèl·lules requereixen oxigen per a les oxidacions aeròbies i alliberen CO2. La sang és l’encarregada de transportar-los i intercanviar-

los amb l’aire i amb els teixits. L’oxigen és molt poc soluble en aigua (uns 5 ml/L) i per això la sang el transporta unit a l’hemoglobina dels eritròcits.

Gràcies a ella la sang transporta 250 ml d’oxigen per litre. El CO2 és molt més soluble i es transporta de tres formes:

• dissolt en el plasma i hematies: 10 % • en forma de bicarbonat: 70 %

• en forma de carbaminohemoglobina (CO2Hb): un 20 %.Els moviments de gasos a través de les membranes alveolars i capil·lars es realitzen per difusió. En la sang venosa hi ha major concentració de CO2 (45 mm Hg) que en l’alvèol (40 mm Hg), i en l’alvèol hi ha major

pressió parcial de O2 (104 mm Hg) que en la sang (93 mm Hg). Com és lògic, la pressió parcial d’O2 en la part arterial del capil·lar (40 mm Hg) és superior a la del teixit (20 mm Hg), mentre que la pressió parcial de CO2

en el capil·lar (40 mm Hg) és menor que la del teixit (46 mm Hg).

Funció amortidoraLa sang és un intermediari entre les cèl·lules (i el seu líquid

intersticial) i el medi extern (aire, orina,...). Com a tal intermediari, una de les seves funcions és regular el pH del medi intern, captant i

eliminant l’excés d’H+ o d’OH- que es produeixen en els teixits. Per a complir aquesta funció la sang disposa d’una sèrie eficaç

d’amortidors: HbH/HbO2-, proteïnes plasmàtiques, CO2/HCO3

- i H2PO4

-/HPO4=.

El més important quantitativament és l’hemoglobina, no només per la seva gran concentració (150 g/L de sang), sinó perquè, en canviar el

seu pK per l’oxigenació, facilita l’eliminació de CO2 en els alvèols pulmonars (efecte Bohr).

Tots els amortidors de la sang funcionen coordinadament. No es pot alterar la proporció sal/àcid només d’un d’ells (principi isohídric).

Aquesta coordinació aconsegueix que les variacions de pH sanguini, i per tant intracel·lular, siguin mínimes. Això és important, ja que

desviacions d’unes desenes entorn del valor fisiològic de 7’36 poden posar en perill la vida. Els amortidors sanguinis responen quasi

instantàniament a una variació de pH, i aconsegueixen neutralitzar-la. No obstant la sang necessita eliminar l’excés d’àcids (acidosi) o

d’àlcalis (alcalosi, molt menys freqüent); ho fa via pulmonar (augmentant o disminuint la ventilació pulmonar per a expulsar el

CO2), o via renal (regulant la secreció de bicarbonat).

Funció termoreguladora.La sang intervé en la regulació de la temperatura corporal distribuint uniformement la calor des de les zones superficials a tot el cos. Els

mecanismes homeostàtics es basen, en gran part, en activar la circulació subepidèrmica per a baixar la temperatura, per irradiació; o

constrènyer els capil·lars subepidèrmics per a retirar la sang de la zona de màxima pèrdua de calor per contacte amb l’exterior, quasi sempre

inferior a 36 °C.

Funció defensiva.Tant els leucòcits com els anticossos produïts pels limfòcits s’encarreguen d’alliberar a l’organisme de la infecció per

microorganismes patògens.

Funció hemostàtica.La sang posseeix capacitat de coagulació, reduint la pèrdua de sang per la ruptura accidental d’un vas, la qual cosa és de vital importància per a

la supervivència.Una hemorràgia desencadena una sèrie de processos reparadors. En primer lloc, les plaquetes en contacte amb una superfície diferent de l’endoteli del vas, s’agreguen fins a formar una espècie de tap, alhora que segreguen substàncies vasoconstrictores. D’aquesta manera es

produeix la contenció de l’hemorràgia o hemostàsia. A continuació, el tampó plaquetari es consolida per a formar l’anomenat trombe, en

constituir-se una malla tridimensional de fibrina, una proteïna insoluble que procedeix de la polimerització del fibrinogen; el procés es coneix

amb el nom de coagulació sanguínia. Finalment, quan les parets del vas s’han reparat, es desencadena el mecanisme de la fibrinòlisi , que

digereix el trombe i restableix la circulació del vas.

Des del punt de vista bioquímic, el procés de més interès és la conversió del fibrinogen en fibrina. Aquest és un mecanisme curosament regulat per una sèrie d’enzims que actuen en cascada, el que permet la ràpida formació del coàgul en cas necessari; la regulació és imprescindible per les conseqüències, sovint letals, que té la formació de trombes en punts

inadequats (trombosi cerebral, coronària, etc.).

Els grups sanguinis

Els hematies presenten en la seva superfície cel·lular

determinats antígens anomenats aglutinògens. Es tracta d’oligosacàrids

que contenen N-acetilglucosamina, N-

acetilgalactosamina, etc. i que formen part de les

glicoproteïnes de la membrana. Hi ha dos

aglutinògens principals anomenats

respectivament, A i B, i altres secundaris, com els

M, N, P i Rh.

El grup sanguini d’un individu ve determinat pel tipus d’aglutinogen present en la superfície dels seus eritròcits. Així, atenent només als

aglutinògens A i B, es poden distingir quatre tipus de sang: A, B, AB i O.Els grups sanguinis es transmeten genèticament de forma mendeliana. A

i B són codominants i dominants sobre O. Aquests aglutinògens reaccionen amb immunoglobulines específiques (aglutinines) del plasma,

provocant l’aglutinació dels eritròcits i posteriorment la seva lisi. Es coneixen dos aglutinines principals: a o anti-A i b o anti-B.

El plasma no conté aglutinines contra els seus propis aglutinògens. El que cal tenir en compte, en realitzar una transfusió, són els

aglutinògens (dels glòbuls vermells) del donant i les aglutinines (del sèrum) del receptor. Això té conseqüències òbvies per a la transfusió

sanguínia: no es poden transfondre eritròcits amb un determinat aglutinogen a persones que posseeixin en el seu plasma l’aglutinina

complementària. D’aquí que el grup O es consideri donant universal, ja que els seus hematies no tenen aglutinògens; pel contrari, el grup AB

es considera receptor universal per que el seu plasma no té aglutinines. Els del grup A, contenen l’aglutinina b i els del B, l’a. No obstant això,

com no sols s’injecten hematies, sinó també plasma, per a grans transfusions, la sang ha de ser exactament del mateix grup.

Un altre aglutinogen important present en els hematies humans és l’anomenat factor Rh; la seva existència es va posar de manifest per

la aglutinació produïda en presència de aglutinines obtingudes a l’injectar a conills o cobais amb hematies d’una varietat de mico

Rhesus (Macaca mulatta). L’aglutinació es produeix en el 85 % dels hematies humans constitueix el grup dels denominats Rh positius. El

15% restant, que no posseeix aquest aglutinogen, no produeix aglutinació i conforma el grup dels Rh negatius. Quan es fa una transfusió de sang Rh positiva a individus Rh negatius s’originen anticossos antiRh i noves transfusions de sang que contenen el aglutinogen (factor) Rh poden originar reaccions hemolítiques.

Una alteració greu provocada per la incompatibilitat Rh es l’anomenada

eritroblastosi fetal. Té lloc quan la mare és Rh- i el fetus Rh+. En un primer

embaràs no acostuma a donar problemes, ja que és improbable que hi hagi un contacte directe de la sang del

fetus amb la de la mare, a no ser que es doni un problema de placenta, que hi hagi una exploració prenatal invasiva

(una amniocentesi o una biòpsia coriònica, per exemple) o que la mare ja estigués sensibilitzada per una transfusió prèvia. En el moment del part, quan es

desprèn la placenta, les dues sangs entren en contacte, els aglutinògens del

fetus passen a la circulació materna i provoquen l’aparició d’aglutinines antiRh En un segon embaràs, si el fetus torna a ser Rh+, les aglutinines antiRh de la mare

actuen sobre els hematies del fetus i produeixen aglutinació i hemòlisis, i

poden provocar greus efectes en el fetus o en el nadó. Es pot prevenir

dessensibilitzant a la mare amb una injecció de globulina hiperimmune Rh.

La limfa

És un fluid aquós que procedeix del drenatge del líquid intersticial. Conté leucòcits, algunes

proteïnes i molècules petites, i els greixos absorbits en l’intestí prim. El sistema vascular

limfàtic desemboca, a través del conducte toràcic, en el sistema venós. La limfa que circula per l’interior dels vasos limfàtics es

forma a partir de la sang. Els capil·lars sanguinis traspuen constantment plasma, i es

deixen travessar pels glòbuls blancs, que passen als teixits on són recollits pels vasos

limfàtics.Realitza una gran funció defensiva, torna a la

sang el plasma perdut i a més constitueix la via de transport dels lípids procedents de l’absorció

intestinal. La seva circulació s’impulsa per la contracció de la musculatura esquelètica.

Suposa un estalvi en l’economia de l’organisme en fer tornar el plasma (sobretot proteïnes i

lípids) al sistema vascular sanguini.

Líquid intersticial

És el líquid que banya tots els teixits de l’organisme, ocupant els espais que queden entre

les seves cèl·lules o grups d’aquestes. La seva composició és semblant a la de la limfa (plasma i leucòcits), perquè, com s’ha vist, aquesta no és més que plasma intersticial fruit de l’exsudació dels capil·lars sanguinis, que passa després als

vasos limfàtics. En sentit estricte és el medi ambient cel·lular, ja que per ell passa tota la

matèria i energia d’intercanvi amb la cèl·lula. Es calcula que el seu volum és d’uns 12 litres per a un individu de 70 Kg. Generalment conté de 3 a

5 g de proteïnes/100 cm3, menys que la sang i que la limfa. És important la reabsorció de les escasses proteïnes del líquid tissular, perquè si es concentressin en ell, augmentaria la seva

pressió osmòtica, la qual cosa determinaria un edema generalitzat en l’organisme. Quan, en una

situació patològica, la pressió osmòtica de la sang descendeix o la pressió hidrostàtica venosa

augmenta, l’aigua extravasada del líquid intersticial s’acumula en els teixits i també

produeix edemes.

Altres líquids corporals

Líquids celomàtics. Omplen la cavitat general del cos o celoma, que en l’home està representat per la cavitats pleural, peritoneal i pericardíaca, que són cavitats més virtuals que reals, perquè les seves parets quasi es troben en contacte, deixant molt poc espai

entre elles. Estan compostos de sals minerals i diverses substàncies orgàniques semblants a les del plasma intersticial. Líquid cèfalo-raquidi. Situat en les cavitats de l’encèfal (ventricles) i medul·la espinal (conducte ependimari), així com

entre les membranes que embolcallen a aquests òrgans del sistema nerviós (espai subaracnoide). La seva composició és

semblant a la de la resta de líquids corporals. Entre la sang i el líquid cèfalo-raquidi hi ha l’anomenada barrera hematoencefàlica,

constituïda per cèl·lules de la glia, que només permet la difusió de soluts molt específics. A través d’aquesta barrera, la sang

subministra al líquid cèfalo-raquidi glucosa i aminoàcids.

El líquid cèfalo-raquidi té 3 funcions importants:- Mantenir flotant l’encèfal, actuant com amortidor.

- Transportar els nutrients al cervell i eliminar els residus.- Fluir entre el crani i la medul·la espinal per a compensar els

canvis en el volum de sang intracranial, mantenint una pressió constant.

Humor aquós. Es localitza entre el cristal·lí i la còrnia de l’ull. És molt fluid, semblant al sèrum però amb àcid hialurònic; probablement també contingui

hialuronidasa.

Humor vitri. Omple el globus ocular, després del cristal·lí; és un gel que també conté àcid hialurònic i una proteïna molt hidròfila (manté en la seva posició

el cristal·lí i la retina)

Sinòvia. És el líquid tancat en les bosses sinovials de les articulacions, d’acció lubricant.

Perilimfa i Endolimfa. L’oïda interna està format pel laberint membranós interconnectat, ple de fluid, excavat en l’os temporal. El líquid de l’interior del laberint membranós és l’endolimfa i el de l’espai perimembranós circumdant la perilimfa. Ambdós

líquids fan possible l’audició i el sentit de l’equilibri.

Malalties habituals

Anèmia. És qualsevol deficiència en la quantitat o qualitat de glòbuls vermells. Aquesta deficiència pot ser conseqüència d’una

destrucció massa ràpida, o d’una síntesi insuficient o excessivament lenta. En conseqüència el seu origen és molt

variat.- Anèmia hipocròmica o ferropènica. Originada

normalment per pèrdues de sang en gran quantitat o de forma continuada, que poden

originar un dèficit de ferro i una síntesi insuficient d’hematies.

- Anèmia perniciosa o megaloblàstica. La manca

de vitamina B12, per diverses causes (esprue, règim vegetarià rigorós, etc.), pot donar origen a

insuficient maduració dels glòbuls vermells, que

resulten excessivament fràgils.

- Anèmies hemolítiques. Originades per una

fragilitat excessiva dels eritròcits, sovint per causes genètiques. Encara que la seva velocitat de formació sigui normal, la seva vida

resulta molt curta:* esferocitosi

* anèmia falciforme*talassèmia* paludisme

* transfusions

Policitèmia. És un augment en la concentració de hematies en la sang. Pot ser una síndrome mieloproliferativa, com la policitèmia

vera, o estar causada per un excés d’eritropoetina, com a resposta a un problema pulmonar que genera hipòxia. Es parla

aleshores de policitèmia secundària o poliglobúlia.

Leucèmia. Proliferació de leucòcits anormals que desplacen a les cèl·lules normals de la medul·la òssia produint-se un dèficit d’eritròcits i plaquetes. Les leucèmies poden ser agudes o

cròniques i es classifiquen en funció de la forma proliferativa (limfoides, mieloides...)

Leucèmia crònica mielocítica Leucèmia aguda linfocítica

Leucopènia. Es la disminució del nombre total de leucòcits circulants. Si afecta especialment als neutròfils (els més

abundants) es parla de neutropènia. Pot estar causada per radiacions, tractament quimioteràpic, interacció medicamentosa o

ser una conseqüència secundària d’altres malalties (malària, tuberculosis, infeccions per rickèttsia, lupus eritematós

sistèmic...)

Trombocitopènies: disminució del nombre de plaquetes per causes immunològiques o per infeccions, lesions medul·lars, leucèmia,

etc.

Hemofília. Dèficit d’algun dels factors de coagulació. Els individus que presenten la de tipus A, tenen dèficit de factor VIII (malaltia

hereditària lligada al sexe).