son torrella
TRANSCRIPT
Àgueda Colom, Li Jiang i Aina Sbert
Son TorrellaSon Torrella és una posessió situada camí d’Orient, aprop de Santa Maria del Camí. És d’orígen medieval, documentada ja en l’època cristiana com alqueria.
Quan Bernat de Santa Eugènia morí, la posessió va anar canviant de propietaris i sobre l’any 1638 ja consta documentada l’existència d’una gran tafona per fer oli, com un molí d’aigua. Aquesta tafona és una de les poques que hi ha documentades a Mallorca que tenien aquest funcionament-la força de l’aigua, a través d’un molí hidràulic, gràcies al sistema de Coanegra.
Desprès de que Mallorca fós conquerida pels cristians, al repartiment de terres s’establí que el nou propietari siguès Bernat de Santa Eugènia, un noble que formava part del grup liderat pel vescompte de Bearn (Guillem de Montcada, un dels grans nobles que acompanyà Jaume I el Conqueridor). Aquest vescomte va repartir les terres de Coanegra entre els seus seguidors.
El 1670 un noble anomenat Francesc Cotoner i d’Olesa adquirí la posessió per 27 000 lliures mallorquines i n’amplià l’extensió amb la compra de més terres properes.
Més tard va ser adquirida pel primer Marquès d’Ariany (1717), un polític i militar que durant la Guerra de Succesió va estar a favor del duc d’Anjou (Felip V de Borbó) i com que la guerra fa ser favorable al seu bàndol, fou premiat pels seus serveis amb aquest títol.
Les tafonesLes tafones és on es realitzava la moltura de l’oliva per treure’n l’oli i encara, en algunes posessions per ús particular, n’hi ha d’actives. El procès complet de l’elaboració de l’oli constava de diferents parts i cadascuna d’elles tenía part en un espai diferent de la tafona. La primera part es desenvolupava en el trull. D’aquí ve l’expressió fa massa trullquan sentim un fort renou.
Procès d’elaboració de l’oli
Els esportins es van apilant en torn a un eix d'una columna, formant un conjunt que rep el nom de trujada. Aquesta trujada es compon d'uns 60 esportins, i de vegades de més; com més fresques siguin les olives més gran nombre es podrà incloure. De seguida de col·locar un esportí se li rega aigua bullint per facilitar la segregació d'oli. Quan s'ha apilat la trujada, se li fa caure a sobre la biga, una gruixuda biga de pi italià carregada amb una enorme pedra, el quintar, per premsar. Després del premsat, es torna a pujar casament, s'alçarà els esportins a l’esportinador per tornar a regar la pasta d'oliva amb aigua bullint de manera que cada esportí rebi així dos regs d'aigua; després es torna a premsar amb la biga. L'oli barrejat amb aigua flueix després per un conducte subterrani, anomenat siquia, la boca s'hagi costat del bassi, sota de la truyada, cap a un recipient o petit estany de pedra anomenat safareig de Tria.
En primer lloc, les olives es recullen en cabassos per abocar a la tramutja, una mena de tremuja piramidal de fusta amb una pedra de pressió, que igual que el Trull és mogut per una biga que un mul fa girar. Les olives van caient des de la tramujta cap a la mola i la submola, on són lleugerament triturades, per després ser col·locades dins d'uns esportins d'espart totalment plans, esportins, que un cop plens es porten a la premsa.
Parts de les tafones
El trull
La biga
Les piques
El trull
És el local destinat a la fabricació de l’oli d’oliva, que a Mallorca es domina tafona i al País Valencià almàssera.
El Trull
Quan els traginers arribaven a la possessió amb els sacs d’oliva, els descarregaven al graner on es guardava. La primera fase del procés consistia en esclafar l’oliva per convertir-la en pasta. Aquesta operació es desenvolupava en el trull. L’oliva es tirava dins la tramuja, com un embut, que anava a parar damunt una pedra circular, anomanada sumola. Per damunt de la sumola hi rotava el rutló, una gran pedra, que esclafava l’oliva i es tornava pasta. Normalment qui movia el trull eren bístis però a en aquesta possessió hi havia un molí d’aigua.
Trull amb sistemes modernsA diferència del sistema tradicional que és discontinu, els sistemes moderns en dues o tres fases són continus.
La molturació es fa amb màquines cilíndriques equipades amb martells mecànics. La batedora la formen habitualment tres cilindres buits amb paletes per remoure la massa. L'extracció és a través d'una centrífuga horitzontal o decànter on el líquid es separa per la diferència de densitat que hi ha amb l'oli.
En el sistema de tres fases s'obtenen de menor a major densitat: oli, morca i sansa o pinyolada
En el sistema de dues fases a través d'usar unes centrífugues modificades s'obté només oli i una barreja de morca i sansa. L'objectiu de les dues fases és la de no produir menys residu líquid que és difícil d'eliminar i molt contaminant.
La biga La biga o premsa consistia en premsa la pasta per treuren l’oli. Aquest operacio es duia a terma a la prensa, formada per una gran biga de fusta d’alzina, colocada entre dues barres verticals, les galtes. A un extrem de la biga, l’espiga feia pujar i baixar el pes, amb un torn mogut per dues persones. A l’altre extrem un caramull d’exportius, un recipient circular fet d’espart, contenien la pasta de l’oliva. Mentre s’acaramullaven els esportius, els tafoners tiraven aigua be calenta, que procedia de la caldera. Un cop preparat el caramull d’esportius, la biga baixava i premsava la pasta. L’oli sortia dels esportins, aïgualit per l’aigua calenta i anava a parar al bassi, i
per un canalet anava a parar a les piques de tria.
Esportins
Les piques
Consistia en tirar l’oli, que suraca damunt l’aigua, dins la pica. El tefoner el recollia amb una mesuar i el passava dina l’ estany d’oli. Quan ja quedava poc oli dins la pica, el tafoner emprava un embut anomenat l’embut de triar, amb el qual agafava tot l’oli que era aprofitable.
Comercialització de l’oli
Des del segle XVII-XIX, l’oli es converteix en un producte de consum, d’intercanvi comercial (principalment amb blat) i d’exportació, dirigit cap als mercats europeus, on en el segle XVIII, es considerava un producte molt reconegut i valorat. També cal esmentar la venda d’una mercaderia, de qualitat inferior, dirigida especialment a la indústria sabonera del sud de França. L’extensa superfície del cultiu d’oliveres i la presència d’una mà d’obra abundant i barata assegurava el baix cost de l’oli, qüestió que el feia competitiu en els mercats estrangers. Així, ocupava una bona posició en el comerç, que va minvar davant el creixement de l’exportació del vi.
L’exportació d’oli descendeix a partir de la primera meitat del segle XIX a causa de la competència en el mercat d’altres països, de la caiguda de les collites i de les polítiques de protecció del producte, ja que les institucions illenques posaren limitacions a l’exportació lliure d’oli per afavorir-ne el consum intern. L’oli beneficiava tant la gent que conreava oliveres, com als qui el produïen i els qui el comercialitzaven.
