Titulo

Texto

Nom

i

i

Titulo

Texto

Nom

La publicació que teniu entre mans sorgeix de Fòrum Digital, la revista en línia

de l’Institut Príncep de Girona. Al llarg del curs escolar hi publiquem notícies,

reportatges i entrevistes amb la intenció de conèixer-nos millor i d’apropar a

tota la comunitat educativa tot allò que es cou dins i fora de l’aula. Aquesta

vegada hem volgut centrar la nostra atenció en la capacitat creativa dels

nostres alumnes i en les seves ganes d’expressar artísticament tot allò que

porten a dins. Sant Jordi n’és la millor excusa, i el celebrem cada any al centre

amb una gran festa matinal el mateix 23 d’abril en què tots els qui hi convivim

ens trobem per celebrar la diada de la cultura i lliurar els premis dels nostres

tres certàmens: d’escriptura, de dibuix i de fotografia matemàtica. Hi afegim

actuacions teatrals, musicals i de dansa, i tot plegat es converteix en una

trobada única, al pati, amb un escenari engalanat per a l’ocasió. És la millor

manera de compartir la creativitat dels l’alumnes amb la resta de l’alumnat i els

docents. Però aquesta mostra comença i acaba aquell mateix dia. La gaudim i

la coneixem, però no en tota la seva magnitud, ni amb la pausa que mereix, ni

arribant a tothom a qui voldríem. És per això que enguany hem decidit divulgar,

mitjançant aquesta nova publicació, especial per a l’ocasió, els primers premis

de cada àmbit. Volem fer arribar íntegrament els contes, poemes, dibuixos i

fotografies a tot l’alumnat i docents, però també a mares, pares, veïns, i a tots

els qui vulguin acostar-s’hi. En definitiva, volem compartir l’imaginari del nostres

petits-grans artistes. Esperem que la gaudiu tant com els qui l’han fet possible.

Bona lectura... i visca la cultura!

El Príncep i Sant Jordi

Joan Fontdeglòriajoanfontde@inspgirona.cat

Coordinador de Fòrum DigitalDepartament de Llengua Catalana i Literatura

Concurs literari

Una ombra ombrívola

Estic a l’habitació,ja fa estona que és de nit,

deu ser la imaginacióperò una ombra m’ha mogut el llit.

Jo, amb molta por, no em moc del llit,escolto el murmuri del vent,de cop i volta, sento un crit

i tanco els ulls en un moment.

Obro els ulls i tinc un calfred,torna a aparèixer l’ombra,està dibuixada a la pared,

en l’infinit de la penombra.

Se m’apropa a poc a poc,puc sentir la seva respiració

que m’accelera els batecs del cor:crec que ve a fer-me una maledicció!

De sobte l’ombre desapareix s’encén la llum de l’habitació

i la mare apareixcaminant cap a mi tot dient amb acció:

Desperta! Ja és l’hora!Mou-te del llit,

que faràs tard a l’escola!

1r CICLEPOESIA 1r premiPseudònim: Estrella polarAutora: Maria Pons García (1r B)

El Universo

Como palabras en un versoplanetas hay en el universo,que nunca, nunca se acaba

aunque antes no había nada.

Quisiera viajar al espacio y me sentiría como en un palacio.

Pero aún no podemosporque los cohetes no son tan buenos.

La tecnología no es avanzadapero cada vez más estudiada.

Algun día lo lograremos y al espacio viajaremos.

Sabremos si hay vida en otros planetas otras cosas sobre las estrellas.

Veremos cosas asombrosas y a la vez muy peligrosas.

1r CICLEPOESIA 2n premiPseudònim: El pensante sin pensamientosAutor: Alejandro Quesada Álvarez (1r A)

El Triangle de les Bermudes: el vaixell fantasma

Tots diuen que hi ha una llegenda sobre el Triangle de les Bermudes que diu que hi passen coses rares mai vistes. Jo al principi no m’ho creia, però un dia vaig haver de viatjar en un vaixell a Nova York passant per King’s Wharf (Bermudes). Llavors sabria si passaria alguna cosa estranya o no. Així va començar tot.

27 de febrer del 1997Vaig embarcar en un vaixell per anar a buscar feina a Nova York. Com ben bé diu el capità, el viatge duraria una setmana com a màxim. Una vegada s’havia retirat la passarel·la, el vaixell es posà en marxa. Primer de tot vaig anar a veure la meva habitació a la quarta coberta, suite 427. Era una habitació enorme, amb balcó privat i un piano de cua. També tenia un llit king size i majordom privat. Després de deixar l’equipatge, vaig anar-me’n a dormir.

28 de febrer, 1 i 2 de març del 1997Aquests tres dies vam estar navegant en direcció King’s Wharf (Bermudes), que seria l’escala abans d’arribar a Nova York. Vaig aixecar-me a les 9 del matí, em vaig vestir i vaig anar a La Trattoria, que era el buffet lliure que hi havia a la sisena coberta. Després vaig decidir donar un tomb pel vaixell per explorar-lo. A la pri-mera coberta hi vaig veure canons que utilitzaven els pirates per enfonsar altres vaixells. Després de fer un munt de preguntes al capità es va fer de nit. Vaig anar a sopar i després al llit.

3 de març del 1997Vaig arribar a King’s Wharf (Bermudes) al migdia i en vaig tornar dues hores des-prés, ja que hi vivia poca gent i no hi havia res per veure. Però de tornada, quan vam creuar pel mig de les dues illes, que eren les puntes del triangle, es va aixe-car una boira espessa.

El capità cridà:

–Vaixell fantasma!

De cop i volta es van preparar els canons. Els passatgers van apropar-se a les voreres a veure què passava quan, de sobte, es veié una llum verda fluorescent. El capità ordenà:

–Canons de la dreta, FOC!

El tret d’un canó va anar a parar a aquella llum tan estranya i de sobte es va sentir un CRAC. La llum verda es va enfonsar al mar abans que es pogués veure què era aquell fenomen.

4 de març del 1997Aquell dia vaig arribar a Nova York. Quan van finalitzar les maniobres d’atracament, van desembarcar un munt de persones. Em vaig dirigir a l’Empire State, aquell havia de ser el meu nou lloc de feina, però després de l’aventura que havia viscut ja no vo-lia treballar-hi. Vaig decidir treballar de capità suplent al vaixell, i vaig tornar al port de seguida. Li vaig dir al capità que volia unir-me a la tripulació. El capità em va dir que sí i així van començar les meves aventures marítimes.

Consell: mai passeu pel Triangle de les Bermudes perquè us podríeu trobar un feno-men estrany.

CONTE CONTAT, CONTE ACABAT

1r CICLEPROSA 1r premiPseudònim: -Autor: Eric Garcia Pizarro (1r A)

L’autobús i les quatre estacions

Hola, em dic Sara i tinc 12 anys. Us explicaré com són els meus matins i tardes durant totes les estacions que té un any; hivern, primavera, estiu i tardor.

Cada estació, durant l’any, a l’autobús tot és diferent. O bé fa molta calor o bé fred, o pot ser que plogui molt i que les finestres de l’autobús s’entelin, o també que faci un sol magnífic, però que corri aire fred. A l’hivern, al matí i a la tarda, sents com la gent s’ensuma els mocs, es moca, tus…, perquè estan refredats. Pel matí és quan intento dormir a l’autobús, per-què tinc molta son, però aquests fets no ajuden. A la primavera encara veus a la gent refredada, però ja comences a veure que hi ha persones que els mocadors de paper se’ls deixen a casa, amb això vull dir que no estan refredats. A l’estiu és quan menys temps passo a l’autobús, o bé perquè agafo un altre mitjà de trans-port o perquè no estic a Barcelona. Però les vegades que agafo l’autobús a l’estiu, m’he fixat que la gent normalment, porta una ampolla d’aigua per a la calor, i així poder beure aigua i refrescar-se a la vegada. A la tardor és quan més vega-des l’agafo, perquè és quan plou més aquí, a Barcelona; tot i això, les vistes des de dins no són gaire maques. A vegades l’únic que veus són finestres entelades, però serveixen per, quan t’avorreixes, començar a dibuixar als vidres. L’autobús no és el mitjà de transport que més m’agrada, abans n’hi ha d’altres. Però per desplaçar-me de l’institut a casa, em va molt bé. No sempre hi vaig sola, també hi vaig acompanyada; amb la meva mare, amb qui sempre hi anem xe-rrant, amb la meva àvia paterna, que em solia portar al col·legi, amb la meva àvia materna, amb qui l’agafem moltes vegades per anar de compres i passar un matí plegades… Jo crec que el dec agafar unes 370 vegades l’any, o pot ser més ve-gades i tot.

1r CICLEPROSA 2n premiPseudònim: Ona SonoraAutora: Sara Jiménez Canedo (1r B)

L’oblit, la mort

Cada dia una persona, una persona més que se’n va.

I jo hem pregunto per què, per què ja no hi són

les persones que estimava? Per què? Per què se n’han anat?

Cada dia una persona, una persona més que se’n va.

Tinc por, por d’acabar sola, por d’algú oblidar. Algú que sempre,

sempre voldria recordar.

2n CICLEPOESIA 1r premiPseudònim: HopeAutora: Carla Del Árbol (4t A)

Efimeridad

Desde mi balcón te escucho llorar,como si no hubiese un mañana.Deseo hacer tu aflicción liviana

y que tu gesto hoy vuelva a brillar.

Lágrimas caen de unos ojos color azul,tristeza que yo veo como a Orión.

No me llores mi brillante sol,pues una flor del desierto eres tú.

Conseguiré tu sollozo enterrary hacer que la risa esté más cercana.

Me quedo sin medios tras mi ventana,cuando a tu hogar te veo regresar.

Tu con la mano apartaste el baúl,y cuando abriste un hombre apareció.

Masculina sombra a ti se acercó:avisé que la siguiente eras tú.

Corto amor del veintiocho de abril,Quise y no pude a tiempo saberlo.¡No hubiese tenido forma de verlo!Pienso observando el azul aguacil.

La muerte sobre el inocente cae,mi vida un eclipse eterno va a ser,

es mi última vez en el querer.Es su ausencia la que a mi tristeza atrae.

Ya no iré tras el ideal soñado,yo no quiero amar si aún a ti te añoro,

ni agua en el mar, ni frío en el Polo.Las sirenas a Ulises se han llevado.

2n CICLEPOESIA 2n premiPseudònim: IvedoAutora: Lucía Palomar (4t B)

Ulls freds

Les nits eren les confessores d’en Dominik. A les nits deixava sortir tot el pes del seu pit, totes les paraules que li tallaven l’ànima desapareixien. S’esvaïen les seves cares falses, les paraules falses. Perquè en Dominik era un mentider.

Sota una màscara portava els seus problemes tancats amb clau, allunyant-los del món. Perquè ningú no els sabria mai. Ni tampoc s’interessaria a saber-los. I encara que en Dominik ho negués, això és el que li feia més mal. Al fons del seu cor, tenia l’esperança que algú s’adonés dels seus problemes. Però això no passava mai.

No feia pràcticament res a l’institut. Arribava amb ulleres de la son i amb un senti-ment de fracàs absolut. Quan els professors li reclamaven la seva manca d’esforç li venien ganes de posar-se a plorar i cridar. El culpaven per no esforçar-se. Però sí que s’esforçava. Hi havia nits que es quedava despert rellegint la mateixa frase hores i hores. I sempre acabava pensant com en seria de fàcil deixar-ho tot. A ningú no li importaria. Al seu pare potser. Però era igual, el seu germà podria seguint sent el futur de la família. El seu pare ja ho deia, no seria gaire sorprenent que en Dominik s’equivoqués amb tots els seus somnis a la vida –si n’hi quedava algun encara–. Ningú el trobaria a faltar si morís un dia d’aquests. Potser la seva mare si seguís viva. Però no era el cas, i en Dominik se sentia més sol cada dia que passava.

Tenia quinze anys quan va deixar de tenir fe en què algú l’ajudés. L’institut seguia el seu programa i en Dominik ja s’havia rendit, allà, també. A classe, l’únic que feia era escoltar música i mirar al cel. No valia la pena que fes un drama de la seva vida. Els dies més dolents que podia tenir els passava tancat a la seva habitació, compa-dint-se de si mateix. Va començar a tallar-se, un dia d’aquells. A la seva habitació sostenia la navalla sense saber massa bé el que estava fent. Amb el llum il·luminant, el metall es veia poderós. Quasi semblava un ritual. A poc a poc i amb les mans tre-moloses s’apropà la navalla al braç. La sang va brollar del tall i en Dominik va plorar. Va plorar perquè podia sentir. I sentir el feia semblar viu per instants. La sang seguia caient. Queia i en Dominik respirava tranquil. I el sentiment li agradava. Després d’uns minuts i alguns talls més, va cobrir-se els braços i va baixar a sopar amb la seva família. Un petit somriure es dibuixava a la seva cara. Tenia quinze anys quan la navalla es va tornar la seva primera amiga. I la seva vida continuava sent una rutina sense final.

Als setze, Dominik va deixar de menjar. Els últims dies s’estava mirant al mirall més que mai. El seu cos era horrible. El greix de no fer res en tot el dia es començava a deixar veure. Les cicatrius dels seus braços eres lletges, deformes, desagradables. Ara menjava un dia sí, l’altre no. Els professors s’havien rendit amb ell. Rarament sortia de l’habitació.

Titulo

Texto

Nom

Una nit de febrer, va començar a pensar com seria morir. S’acabarien els seus pro-blemes. Oh, quina sort tindria si algun dia el seu cor deixés de bategar! Una mort ràpida, indolora, simplement desfer-se de la realitat. Amb aquests pensaments passava l’estona, fins que obria els ulls de cop i veia el seu cos al mirall, dient-li com n’estava de malament, el mirall li explicava tots els defectes que tenia. Aque-ll mirall només volia que es mirés el cos. I tornava a somiar amb la mort.

Una d’aquelles nits es va quedar mirant fixament l’obscuritat de la nit. Va obrir la finestra i va mirar cap a fora. Tot el dia havia estat a la seva habitació. Sense saber ben bé el que feia, va agafar una jaqueta i va sortir al carrer. Les faroles il·lumina-ven lleument el carrer i el vent li congelava les mans, fent que sentís pessigolles a la panxa. Caminant uns minuts es va aturar a una cafeteria 24 hores. Per instint hi va entrar. L’establiment estava buit. A poc a poc es va apropar al taulell, però en adonar-se d’uns ulls que el miraven fixament des del fons de l’establiment, on hi havia les taules buides, es va aturar. “Què vol?”, li van preguntar des de la barra. “Un cafè sol”, va respondre ell, sense deixar de mirar a aquells ulls tan perfectes que feien que el cor se li accelerés. Es va asseure en una taula llunyana als ulls. El cafè cremava en baixar per la seva gola, però li agradava. Quan es va acabar el cafè va marxar. Aquella nit va somiar amb aquells ulls.

A partir d’aquell dia, cada nit sortia a veure’ls. Alguns dies demanava aigua i una galeta petita i els mirava. Altres dies ho passava més malament, no els trobava enlloc. Els ulls eren el seu petit descans del dia a dia. Ja s’hi havia acostumat. Aquells ulls el resguardaven del mal que li creava la seva pròpia ment. Però no era suficient.Estava sol la primera vegada que va intentar matar-se. Rebuscant entre les coses del seu pare, va trobar unes pastilles per dormir. Tot el que en Dominik volia era allò: dormir per sempre. Va agafar-ne unes quantes. Però no s’adormia. Per què no s’adormia? En va agafar més. I després, més. I més. Ja no sabia quantes se n’ha-via empassat. Quan va voler adonar-se’n, ja estava caient a terra.

Estava sol la primera vegada que va intentar matar-se. Rebuscant entre les coses del seu pare, va trobar unes pastilles per dormir. Tot el que en Dominik volia era allò: dormir per sempre. Va agafar-ne unes quantes. Però no s’adormia. Per què no s’adormia? En va agafar més. I després, més. I més. Ja no sabia quantes se n’ha-via empassat. Quan va voler adonar-se’n, ja estava caient a terra.

Es va despertar en una sala blanca. Quan va sentir al seu germà plorant al seu pit i al seu pare amb la cara de pedra mirant-li les cicatrius va saber el que havia passat. I una vegada més, va sentir el fracàs creixent a dins seu. Va ingressar a l’hospital. Allà tot era blanc, completament blanc. La seva habitació no tenia por-tes ni bany. Els altres pacients no parlaven, tampoc ho feia ell. El silenci era el que omplia la seva vida. Tampoc li desagradava.

Però la nit que en Dominik recordaria la resta de la seva vida va ser una nit freda de novembre. El menjador de l’hospital estava buit i ell havia sortit a vomitar als lavabos de la cuina. Quan va acabar, va sentir uns passos suaus entrant a la cuina. Va obrir una mica la porta i allà estava: la noia més maca que podria haver existit mai. La cuina estava a les fosques i només la llum de lluna il·luminava la noia. Por-tava un vestit de seda blanca vell que es confonia amb la seva pàl·lida pell. Els seus cabells castanys queien per la seva espatlla com una cascada. Els ossos es notaven al vestit que transparentava tot el seu ésser. Els seus ulls verds reflectien una mal-enconia immensa, com pous plens de llàgrimes de tristesa. La noia es va posar les mans damunt dels seus pits, procurant dir unes paraules en veu baixa, amb una veu trencada. En Dominik sabia el que anava a fer. I va sortir completament del bany. La noia no es va immutar. I ell continuava mirant. Sense cap dubte la noia va portar un ganivet fins al seu estómac. I en Dominik mirava. Amb un cop sec va caure a terra i la noia va mirar-lo, abans de tancar els ulls per sempre. La sang tacava el vestit amb el color de l’amor. Llavors en Dominik va cridar, caient a terra amb força. El color de la sang omplia la seva ment, la sang i aquells ulls morts des del principi. Va veure com la mort arribava a l’habitació, com reclamava a aquella noia, com se l’enduia. I llavors va sentir com la mort el tocava. Va sentir el fred a la seva pell, com s’ofega-va per dins i com la veu l’abandonava. Volia apartar-se’n, però la sensació el tallava com una navalla cada cop que intentava moure’s. La noia seguia a terra, amb el seu vestit vermell. I en Dominik es va espantar de la mort per primer cop.

El funeral va ser ràpid i silenciós. En Dominik hi va assistir, però no va parlar a ningú. La noia es deia Elisabetta. No hi va haver massa gent plorant per ella, però les que van plorar ho van fer amb el cor. La seva mare plorava contra el pit d’un jove que l’abraçava, amb llàgrimes caient per la seva cara. Ell només es va asseure, recordant aquells ulls d’Elisabetta, i que estaven morts abans de morir. No ploraria per aquells ulls. S’adonava de la por que va sentir, la por que va sentir quan va pensar que ell també tingués aquells ulls. Estar mort en vida.

Ara en Dominik viu una vida normal. Un treball normal, casa normal, família en pro-cés... Té l’ànima lliure. I està en pau amb si mateix. No és com si no hagués estat difícil. No és com si no hi hagués hagut pujades i baixades tots aquells anys. No és com si no hi hagués dies en què hagués plorat fins a adormir-se, en què no esmor-zava o no dinava, i en què no es quedés despert fins que el sol començava a sortir. Però tot això ja forma part de la seva vida. En Dominik ja ho ha acceptat. I aquells ulls sempre l’ajuden. Aquells ulls que sempre han estat amb ell, novament l’han re-trobat. Aquells ulls que sempre l’observen, que es reflecteixen al petit mirall que en Dominik sempre porta a la butxaca. Aquell mirall on sap que s’hi pot trobar sempre. Perquè en Dominik ja no és un mentider. Ja no.

2n CICLEPROSA 1r premiPseudònim: SalysticaAutora: Andrea Algarra (4t B)

2091: l’univers desconegut

“La casualitat ens va fer amics però el temps és qui ens ha fet germans. Fins a un altre, Germà.” Enmig de la seva mort segura, aquesta va ser l’última frase que em va dir l’Ignasi, el meu millor amic de tota la meva vida, amb el transmissor,

Em dic Arnau, sóc sergent suprem del planeta Terra, coronat després de la mort del meu millor amic Ignasi. Fa uns anys jo només era un home normal i corrent de la Terra. Tenia una vida molt quotidiana: m’aixecava, menjava, treballava a la oficina, tornava a casa i dormia. Allò era el meu dia a dia, però un dia, una truca-da em va canviar la vida...

2 de maig de l’any 2091A les set em va sonar el despertador, em vaig aixecar del llit, vaig esmorzar i me’n vaig anar a treballar. Pel carrer els meus veïns em van saludar i uns quants androi-des també. Vaig agafar el metro magnètic i vaig arribar al la feina. A la tornada, en mig del trajecte vaig rebre una trucada; era l’Ignasi, deia que era urgent, que anés a la CIE, Centre d’Investigació Espacial. Ràpidament, vaig sortir del metro i vaig agafar el transport més ràpid del planeta, el teletransportador molecular i vaig arribar-hi a la velocitat de llum.

L’Ignasi m’esperava a la porta principal del centre. Ell era supervisor suprem del sector experimental. Era la primera vegada que entrava a un edifici tan gran. Era una edifici circular, com una nau alienígena, construïda 100% amb materials ecològics i biodegradables on a més s’utilitzaven les tecnologies més avançades de tot el món.

Ell em va portar fins a l’oficina del CEO, una oficina no molt gran però si de gran qualitat i bon gust. El president va ser amable, però va anar directament al gra: al centre havien detectat senyals estranys provinents del espai exterior, van desco-dificar el senyal i van poder extreure un vídeo. Era del planeta Oxinus, del sistema 5X32, el sistema veí al nostre. Al vídeo s’hi podien veure naus espacials gegan-tines, que es dirigien ràpidament al planeta Terra. El general del planeta Oxinus ens avisava que eren alienígenes pirates que van per l’univers destruint astres, incloent estrelles. Ens va preveure el futur del nostre planeta: la destrucció.

El president de la CIE ens va donar una missió molt especial i d’alta confiden-cialitat: destruir les naus alienígenes per protegir el planeta Terra i altres astres. El centre tenia guardat un dispositiu de transport militar d’alta confidencialitat. Eren dues naus especials equipades amb tecnologia molt avançada: pistoles là-ser, metralladores plasmàtiques, bombes subatòmiques, sistema antigravitorial, etc. Ens va encarregar a nosaltres dos, a l’Ignasi i a mi, fer la feina.

Jo no em podia creure el que estava passant: com és que m’havien triat a mi i a l’Ig-nasi? Li vaig preguntar i em va dir que l’Ignasi ja havia tingut experiència en pilotar naus espacials, i que jo era expilot militar i també sergent en l’última guerra mun-dial.

Sí, era veritat, jo vaig ser militar durant un any, era la Tercera Guerra Mundial, pro-vocat per un conflicte entre presidents de diferents països. Jo dirigia l’esquadró 36. Malgrat que era un dels esquadrons més forts i més valents de tots, va anar dismi-nuint per culpa dels morts que hi va haver. Jo havia estat sotmès a una gran pressió. Finalment, el 15 d’agost de l’any 2087, l’esquadró va ser derrotat, tothom havia mort per una arma hipersònica, però jo vaig poder sobreviure, vaig intentar escapar però no hi havia escapatòria, si descobrien que jo encara estava viu ja estaria mort. Per això vaig decidir falsejar la meva mort i amagar-me entre els refugiats. Va ser una guerra devastadora on s’estimà que mil milions de persones del planeta van morir. Una guerra inhumana.

De totes maneres, l’Ignasi i jo vam acceptar aquesta missió encara que no sabíem amb qui lluitaríem i què ens trobaríem. Enginyers, mecànics, físics i científics ens van explicar com funcionava la nau, els possibles punts dèbils de les naus i també com poder escapar en cas d’emergència. Ens preparàrem per enlairar; “Preparats? 3,2,1: ignició!” En aquell moment vaig sentir el poder en les meves mans, podíem veure com ens allunyàvem del nostre estimat planeta Terra. “Bona sort!”, ens van desitjar. Potser no tornaríem mai a més però el que era segur és que anàvem directament a l’acció.

Van passar les hores, parlava amb l’Ignasi sobre com seria el nostre futur i el del nostre planeta; era un moment preciós, parlant amb el meu amic i contemplant el paisatge de l’espai exterior. El viatge se’ns va fer curt, vam veure dues naus espacials de gran mida, no sabíem com enderrocar-los, així que ens vam amagar i vam discu-tir un pla. Vam començar a dirigir-nos sigil·losament a una nau. Vam poder plantar unes bombes d’alta energia, ens vam allunyar i l’Ignasi va fer els honors. “Pumm!” Vaig cridar, era increïble que poguéssim destruir aquella nau tan bestial, però l’ale-gria no va durar gaire.

18:04 GMT de l’hora terrial. L’Ignasi i jo posàvem bombes a l’altra nau, ràpidament ens vam allunyar, però... una llum blanca ens va cegar durant uns quants segons. Un míssil es dirigia cap un de nosaltres dos, intentàrem detenir-lo, però era impossible. S’acostava més i més a la nau de l’Ignasi, i fou llavors quan ell em va dir aquelles pa-raules: “La casualitat ens va fer amics però el temps és qui ens ha fet germans. Fins a un altre, Germà.” Al cap de dos segons, el míssil impactà a la nau d’Ignasi sense deixar rastre de res. Afortunadament, vaig poder activar les bombes i vaig poder destruir la nau restant. Vaig poder tornar a la Terra, on em van coronar sergent su-prem del planeta Terra. I ara visc una vida trista per la pèrdua del meu amic, però he de seguir i he d’oblidar-me’n...

–Ui, quin fred que fa! Aaaaah, quin somni més estrany que he tingut! Espera: on sóc? Per què estic tancat en un gran tanc?

–Arnau! –va dir l’Ignasi.

–Ignasi! –l’Arnau li respongué.

–L’alienígena parla. Perdoni si us he molestat, terrícoles. Sóc el cap suprem d’aquesta nau. Desafortunadament no va ser possible destruir la nostra nau. Pot-ser acabeu de somiar que vostè, pèl-roig, es moria; i vostè, cara d’asiàtic, sobrevi-via i tornava a Terra.

–No! No és possible que només hagi sigut un somni!

–Oh i tant, que sí. Vosaltres sereu els meus servents la resta de la vostra vida! Ha-haha! Però primer veureu la destrucció del vostre planeta.

–Noooo! No ho faci! No, per favor, no!

–Com que no? Sí, I tant que ho faré; relaxeu-vos i contempleu l’espectacle!

“Arma de destrucció activat, fixant objectiu... Objectiu fixat: Planeta V3W23. Ig-nició en 3, 2, 1...”

–Noooo!

FI

2n CICLEPROSA 2n premiPseudònim: La font de la glòriaAutor: Jordi Dong Heng (4t A)

Concurs de dibuix

Participants del concurs de dibuix

Gerro amb roses

1r Cicle ESO

1r PremiMaria Pons Garcia, 1r d’ESO B

Llegenda de Sant Jordi

1r Cicle ESO

AccèssitErika Galindo Clavero, 2n d’ESO A

Posta en groc

2n Cicle ESO

1r PremiHelena Delgado García, 4t d’ESO A

Contrallum blau

2n Cicle ESO

AccèssitMarta Ruiz Martín, 4t d’ESO B

Titulo

Texto

Nom

Fotografia matemàtica

Titulo

Texto

Nom

Integra’t amb la música

Premi de Batxillerat

Maria del Mar Gutiérrez

Calculem l’hipopelusa del triangle rectangle

Premi d’ESO

Lucía Palomar

Institut Príncep de GironaTravessera de Gràcia 357

08025 BarcelonaTel.: 934 353 708 – http://iespgirona.xtec.cat/

Maquetació i disseny: Andrea AlgarraEdició: Fòrum Digital - http://revistaforumpdg.blogspot.com.es/

Han col·laborat en aquest número:

Alejandro Quesada, Maria Pons, Lucía Palomar, Carla Del Árbol, Sara Jiménez, Eric García, Jordi Dong Heng, Andrea Algarra, Maria del Mar

Gutiérrez, Marta Ruiz, Helena Delgado, Rosa Garrigó, Teresa Lladó, Carme Santomà, Alícia Balaguer, Anna Prat i Cati Sesé.

El jurat del Certamen Literari Sant Jordi 2015 ha estat integrat voluntàriament per les següents alumnes de 2n de Batxillerat:

Marta Botía, Natalia García, Cristina Botía, Sara Faidi, Maydi Salirrosas, Eva Bona i Emma Cervantes.

Gràcies pel seu temps i dedicació a la lectura!