2417

JULIOL-AGOST 2014 - Nº 257

“Difongui amb reiterat afany els valors cristians en la Societat d’avui” (Carta del Papa Joan Pau II al P. Esqué)

És una consigna del Sant Pare, que ha fet seva l’Obra Cultural Mariana en totes les seves activitats.

SUMARI EDITORIAL http://ca.wikipedia.org/wiki/Fitxer:Bloch-SermonOnTheMount.jpg

Pàg. 1 Editorial sant joan Pau ii P. Anton Mª Sánchez Bosch C.M.F.

Pàg. 2 Els mEstrEs dEl mEstrE P. Xavier Moix C.M.F.

Pàg. 3 la més dolça troballa Núria Baldú

Pàg. 4 l’aborció o l’avortamEnt Mn. Ferran Blasi

Pàg. 5 jEsÚs alimEnta la multitud Montserrat Llopart

Pàg. 6 Els valors dEls nous tEmPs Jordi Morillas

Pàg. 7 rEunió anual Fundació P. EsQué i o.c.m

concErt dE GosPEl sElva dEl camP Jordi Morillas

Pàg. 8 sobrE la vida dE mErcÈ salisacHs Xavier Garralda

Pàg. 9 1523 MARTIRS DE LA FE BEATIFICATS Francesc A. Picas

Pàg. 10 la joia dE l’EvanGEli Sant Pare Francesc

Pàg. 11 marE dE déu dE la PEtja Josep Mª Vilarrúbia - Estrany

Pàg. 12 l’oració dEl ParEnostrE P. Manuel Esqué i Montseny,C.M.F.

OBRA CULTURAL MARIANARevista i portaveu de l’Associació.

Publicació bimensual de Pastoral Catòlica

Fundac ió Pare Esqué

Els de l’Obra Cultural Mariana hem d’alergrar-nos ben de cor per la canonització recent del sant Pare Joan Pau II. És el Vicari de Crist que més s’ha relacionat amb nosaltres. Molts

encara recorden el pelegrinatge que es va fer a Roma l’agost del 1986 en l’escaiença dels 50 anys de sacerdot del nostre Fundador el P. Manuel Esqué i Montseny. A les nostres oficines encara apareixen algunes fotografies.

A més, també, tenim ben gravada aquella consigna que va adreçar per carta al mateix P. Esqué i que publiquem a la portada de cada exemplar de la revista “Difongui amb reitrerat afany els valors cris-tians en la Societat d’avui”.

De tota manera s’ha de reconèixer que Joan Pau II va aportar al seu servei incansable com a bisbe de Roma l’experiència de la re-sistència de la seva Polònia natal. Fou un Papa viatger i missioner, que portà el missatge de l’Evangeli als cinc continents. Es lliurà al seu ministeri com a successor de Pere fins a l’extenuació, fins a l’ofrena total de les seves forces i de la seva vida. Fou el Pontífex –és a dir, el pont– de la unió de l’Europa de l’Est i de l’Oest en un projecte comú. Participà com a bisbe jove a les sessions del Concili Vaticà II, i com a Pontífex romà treballà en la consolidació i aplicació de la doctrina conciliar. Podem recordar les assemblees del Sínode de Bisbes, el Ca-tecisme de l’Església Catòlica, la renovació legislativa, i l’amplíssim desenrotllament doctrinal que ens va oferir durant el seu pontificat. Així mateix hem de recordar les seves iniciatives d’aproximació i de diàleg amb les altres confessions cristianes i les altres religions.

Però per als de l’Obra Cultural Mariana, presenta un aspecte de gran simpatia i és la seva devoció a la Verge Maria, la Mare de Déu. Es pot dir que la seva experiència d’haver perdut la mare de la terra, des de la mateixa infància, el va abocar a estimar més la mare del cel.

Recordem que va instituir tot un any marià el 1988 per a celebrar el doble mil·lenari del naixement de la Mare de Déu. Llavors publi-cà l’Encíclica “Redemptoris Mater” del tot dedicada al tema marià. Visità nombrosos santuaris marians sobretot el de Czecostokova a la seva Polònia natal, com també el nostre de la Mare de Déu de Montserrat el dia 7 de novembre de 1982. Per últim, podem recordar que va completar la recitació del Sant Rosari introduint-hi els misteris de la LLUM.

A partir de la canonització de Joan PauII, l’Església ens el presenta com a model i ens anima a implorar la seva ajuda davant Déu per a que siguem ferms en seguir el seu bon camí amb què ens ha passat al davant

Anton Mª Sánchez Bosch, C.M.F.

SANT JOAN PAU II

Bloc/Web: www.FundacioPareEsque.org e-mail: Fundacio.Pare.Esque@gmail.comTwitter: @fupaesqueRevista electrònica: www.issuu.com/fupeFacebook: www.facebook.com/FundacioPareEsque

2418

ble, el pare explicava mil curiositats. “Des d’aquí, Jesús, veuràs que Natzaret està dalt d’un turó. És un poble tan bonic que Déu l’ha posat en un lloc alt, perquè tothom el pugui veure. Un poble dalt d’una muntanya no es pot amagar.” Jesús escoltava amb delera.

“En aquell camp de conreu hi ha un pa-gès sembrant. Mira com espargeix la llavor. La que cau al llarg del camí, se la mengen els ocells; la que cau entre pedres, s’asseca; la que cau dins del solc lleva fruit, germina i creix, primer el bri, després l’espiga, final-ment l’espiga amb el blat granat. Ve la mare, el mol i en fa aquell pa tan rebò.” “És veri-tat”, riu Jesús.

S’ho passava d’allò més bé sentint el pare contar coses d’ovelles esgarriades, de vinyes, de ceps i sarments, de llops vestits de xais, d’arbres i els seus fruits.

Josep tenia una llavor de mostassa al clot de la mà, un no-res de granet. “Qui ho diria? D’aquí en sortirà un arbret.”

Assenyalà un solc. “Allí hi ha jull barrejat amb el blat. S’assemblen fins que treuen l’es-piga. Aleshores s’arrenca el jull, que no es pot moldre amb el blat, perquè causa nàuse-es i mal de panxa.”

Cada vegada Jesús aprenia més coses. Les orenetes feien xiscladissa jugant arran de terra i enlairant-se cel amunt. “Beneïts ocells, que no emmagatzemaven als graners, fiats tan sols de Déu”, digué Josep. “I malgrat tot, tenen l’aliment de cada dia”, afegí Jesús.

A l’hora fosca del capvespre, Maria feia penjar al seu fill la llàntia d’oli del sostre perquè il·luminés tota l’estança. “Així ens hi veurem tots. No encenem el llum per ama-gar-lo rera les tines, oi que no?”

Anys a venir, quan li arribin a Maria noves de l’èxit popular del Mestre Jesús, ella som-riurà, localitzant amb exactitud la rel de cada paràbola. Tot ha estat vida abans de ser pa-ràbola.

A Jesús se li va il·luminar la cara en sentir el pare: “Com ens estima Déu, com té cura de nosaltres!. Crec que la Llei, amb tantes prohi-bicions, ens posa la por al cor. Però, per al Se-nyor del cel som com uns fills, no esclaus.”

Xavier Moix, C.M.F.

La casa de Natzaret fou una avantant-josa escola per a Jesús. Sentint la mare i escoltant el pare aprèn d’ex-

pressar-se. Demà, la parla del mestre galileu encantarà les multituds.

Quan els galls de Natzaret s’espolsaven el plomatge, veia la mare agafar uns granets de llevat i amagar-los en tres mesures de farina, fins que s’esponjava tota la pasta.” Te n’ado-nes, fill, de la força d’aquests granets de lle-vat? Tan remenuts i han fet fermentar tota la massa”.

A vegades, l’acompanyava a mercat. Vi-anda, ous, bestiar, enciams, figues, olives, panses, mel i mató, escampalls per terra; un captaire passava parant la mà; les dones re-gatejaven; els homes carregaven sacs.

Un venedor oferia dos pardals per quatre xavos. Jesús se’ls contemplava, divertit. “Es podrien embolicar en una fulla de pi; però, ni un no caurà a terra si Déu no ho vol”, li féu la mare.

Maria cosia la colzera de la túnica que Je-sús portava per anar a escola, de tela massa usada. “M´hi posaràs un tros de roba nova, mare?”-”No, fill, ningú no cus un pedaç de roba nova en un vestit vell: perquè l’afegitó estira el vestit i es fa un estrip pitjor.” Maria sentia la mirada del fill sobre la destresa de les seves mans.

Aquell dia que a la mare se li va perdre un denari, el jornal d’un dia de feina, Jesús la va ajudar a cercar-lo per tots els racons; fins i tot, hi anaren algunes veïnes i van fer mans i mànigues per trobar-lo, enmig d’un renou, encenent el llum i escombrant la casa. “¡He trobat la peça perduda!” Quina alegria!

Quan sortien a passejar pels volts del po-

ELS MESTRES DEL MESTRE

2419

Fa uns anys, un dia poc després de la festa de Reis, en tornar a casa

vaig trobar, just al llindar de la porta sobre una catifa, una bos-sa de plàstic amb quelcom dins. Em va semblar una mica estrany i m’ocasionà certa recança.

En obrir la bossa a poc a poc, amb curiositat i parsimònia, ob-servo expectant que contenia una deliciosa sorpresa: tot em-bolicat, hi havia una imatge d’un formós nen Jesús! Era morenet i tenia una bona cabellera negra. Els seus pre-ciosos ulls de vidre em miraven amb dolcesa com si em demanessin acollida i estimació amb les manetes obertes, semblantment a les imatges que els temples exposen a l’ado-ració dels fidels en el temps nadalenc. La imatge no era nova. Es veia una mica deteri-orada. El Jesuset anava embolcallat amb una petita manta de pell blanca.

Malgrat que era un xic vell i espallifat, aquell Jesuset fou tot un símbol per a mi. Era com si estigués trucant a la porta del meu cor, demanat-me acolliment. Aquesta troba-lla em va sorprendre tant que, quan torno a casa, em ve gairebé sempre a la memòria i cerco curosament amb la mirada a veure si m’han deixat un altre present tant delicat.

Mai no he sabut qui me’l deixà. Potser al-gun veí o veïna amb fills grans que devia en-dreçar joguines i altres coses de quan eren infants. Per què va escollir-me per depositar-

LA MéS DOLçA TRObALLA

lo al llindar de la meva porta? Ho desconec. Els camins del Senyor són inescrutables! El cas és que aquesta troballa em va fer molt de bé. Foren uns “reis” molt espirituals. Sempre en guardaré un bon record.

Aquell infant a la meva porta em va fer pensar molt. Quantes vegades, sota dife-rents aspectes, Jesús truca a la nostra porta perquè l’aco-llim! I quantes vegades, preo-

cupats per les coses materials d’aquest món, no el sabem reconèixer!

Un dia, explicant-li el cas a una amiga, li vaig oferir la imatge per al seu fill petit. La va acceptar molt agraïda i emocionada. Aquell Jesuset també va fer feliç a aquell nen que avui dia, ja gran encara el conserva amb il-lusió. La persona que me la va deixar a la por-ta poc podia imaginar el periple que passaria la petita imatge i la joia de què n’era porta-dora. Ningú de les meves coneixences me n’ha parlat. És un dolç secret. Mai no li agrai-ré prou la joia que vaig sentir en trobar-la i la pau que em dóna veure com la va acollir i en té cura la família a qui la vaig oferir.

El Senyor es val de moltes maneres per ar-ribar al nostre cor i l’hem de cercar en les co-ses més senzilles. Ell no es fa mai “fonedís” i sempre és a punt per fer-se acollir i estimar.

Núria Boldú i Estrach

VENIU, VENIU, DéU INFANT

Veniu, veniu, Déu Infant!vers la terra que us oblidaL’ateisme es va escampant. Veniu baixant de seguida

Alcem els ulls cap al celtot obrint el nostre cor.Obtindrem el Bes fet Meldel nostre Infinit Tresor.

Que el Món comprengui l’enganyde la serp enterbolidaque ens posa un altre paranyper menjar poma podrida

“Feu-nos veure la Claror”de la vostra Llum sens mida.Que el món s’ompli d’Escalforde l’Etern Amor que és Vida

Jordi M. Bou i Simó

2420

L’AbORcIó O L’AVORTAMENT

Com que no és cosa agradable parlar de l’avortament, intentaré fer-ho de la manera més sintètica que pugui.

L’aborció, és a dir l’avortament voluntari, és una d’aquelles accions que mereixen ser qualificades d’intrínsecament dolentes, i no es poden cercar directament, i això perquè equival a matar una persona innocent, llevar-li la vida, que és la cosa de més valor que hi ha al món en què vivim. I és veritat que la vida és sagrada. No parlem ara de l’avortament espontani o accidental que, com moltes co-ses no buscades, s’ha de considerar com una contrarietat.

Algú dirà que si es troba en els primers es-tadis del seu desenvolupament no es pot dir que es tracti d’una persona humana. Però tampoc no hi ha raons per dir que no ho si-gui. Veritaplement només Déu sap en quin moment aquell fruit de la concepció, resultat de l’abraçada íntima de l’home i de la dona, és animat pel Creador amb un esperit immor-tal que el fa participar de la intel·ligència i de la voluntat divines. En quin moment aquella primera base biològica passa a ser una vida en potència a esdevenir-ho de manera actual. I bé que dependent de la mare, pel que fa al creixement i l’alimentació, mentre està sota la seva protecció, com ho serà després, quan hagi sortit a la llum, és una vida independent amb les seves pròpies característiques, amb una dotació genètica en què hi han partici-pat a parts iguals pare i mare. I estant en joc una vida humana, s’ha d’adoptar l’actitud més segura i no exposar-se mai a posar en perill, i menys encara atacar, una vida huma-na. I aquesta vida incipient en primer lloc és del mateix interessat, i també d’alguna ma-nera dels qui l’han de protegir,la mare i pare especialment, i de tota la societat, de la qual ja forma part, encara que el “nasciturus” no sempre es vegi o se’n tingui notícia. Això vol dir, entre altres coses, que la que pot ser mare evitarà l’anomenada píndola del dia se-güent o postcoital, perquè s’exposa a causar un veritable avortament, expulsant un òvul ja fecundat, i s’ha de tractar amb tota deli-cadesa aquell possible programa genètic ja existent, des del principi, del desenvolupa-

ment de la vida de l’home o de la dona que en sortirà. En cas de dubte és raonable estar a favor de la vida, i si es tractés d’una vida en potència, aquesta seria tan pròxima que un s’ha de comportar com si es trobés –que se-gurament s’hi troba– davant una potència ja actualitzada, amb l’actitud de qui espera una cosa bona, molt bona, i desitjable.

És veritat que de vegades aquell nou hos-te a la casa no serà esperat, o potser no se’l rebrà bé, però ve perquè se li ha donat en-trada. I llavors és legítim que la mare i també el pare pensin que no solament ells hauran de fer front a les dificultats, sinó també tota la societat, tant amb els ordinaris subsidis, com els extraodinaris, cosa que en alguns casos voldrà dir un lloc en alguna institució, amb personal professionalment qualificat, que respongui a la necessitat d’una criatu-ra deficient, o pensions suficients o facilitar l’adopció. Una raó més per a esperar que avi-at s’arribi, o s’hi torni, a un sistema econò-mic suficient on existeixin recursos adequats també per aquestes necessitats, o sobretot per aquestes necessitats, per ajudar els més dèbils de la societat.

I tots sabem que el món necessita noves vi-des, i el sentit comú ens fa dir que la crisi que afecta ara el món no se superarà si en cada país la natalitat no és suficient, si almenys no hi ha una taxa de reemplaçament normal que no porti a una minva de la població, i que respongui a les expectatives raonables i doti a la societat d’estímuls adequats que facin funcionar les coses al ritme convenient, amb bones perspectives de futur i amb optimis-me.

Ja es veu que no parlo de l’actitud davant cap canvi polític, d’ordre legislatiu. És clar que hi ha lleis menys dolentes que d’altres, perquè previsiblement faran reduir el nom-bre d’avortaments, però no s’hauria de dei-xar una escletxa, que sempre –o gairebé sempre– es va obrint encara més, i de vega-des, de bat a bat. Sí que desitjaria que s’estu-diessin les respostes socials que aportin so-lució a tots els problemes que tinguin relació amb això

Ferran Blasi Pvre.

2421

Senyor Jesús:

Avui se’ns planteja un fragment del teu evangeli, que, com sempre, ens alliçona i ens toca molt d’aprop.

Tu, envoltat d’una gran gentada, te’n com-padeixes, els parles, els guareixes, et dónes, serveixes, estàs amatent...

Nosaltres, els homes, també estem sem-pre envoltats d’una gran gentada, comen-çant per la nostra família, el treball, el bar-ri, la ciutat i el món...I ara, podríem pregun-tar-nos: “Què fem?...¿Restem tancats o ens obrim de bat a bat, com Tu, amb el nostre

JESÚS ALIMENTA LA MULTITUD

somriure, solidaritat, comprensió i, fins i tot, perdò?...”.

I, amb la materialitat de donar de menjar uns pans i uns peixos, ens estàs dient que l’home necessita ali-ment per viure...Però, quin aliment?...Tu acompanyaves aquella materiali-tat humana amb la teva predicació, i tot plegat els feia viure...Nosaltres necessitem l’aliment de la teva pa-raula, necessitem fer-la nostra i carn de la nostra carn...Fer-la viva, que ens ompli la vida, que sigui l’eix vertebra-

dor d’ella...Sols així podrem restar saciats, sols així viurem de debò...

Senyor Jesús: Ajuda’ns, finalment, a res-pondre a les teves paraules: “Doneu-los de menjar vosaltres mateixos...”, i fes que ens posem en disposició de fer-ho obrint el cor i les mans als germans que ho necessitin...Hi ha molta fam al món; fam material de pa i de treball, però també fam de companyia, de comprensió, de perdó d’amistat..., en defini-tiva: fam d’amor.

Montserrat Llopart

En el llibre de Tobit 5,11, l’arcàngel Sant Rafael en veure el cec Tobit el saluda dient-li:

“Sigui sempre amb tu l’alegria.”

Tobit no pot sinó respondre-li:

Quina alegria puc tenir jo? Estic cec, visc en tenebres i no puc veure la llum del sol. La meva vida és una mort. Sento parlar la gent, però no la puc veure.”

I l’arcàngel Rafael el tranquil·litza dient:

“Tingues confiança i bon ànim! Déu no trigarà a guarir-te.”

En efecte, no trigà gaire temps, i tornaren la llum i la calma, l’anhelada guarició.

Sant Lleó Magne ensenya:

“No hi ha cap malalt a qui li sigui negada la victòria de la creu, ni ha ningú a qui no ajudi l’oració de Crist. Ja que si aquesta va ser de profit per als qui tant s’acarnissaven amb ell, el serveixen i l’estimen?”

Sant Joan Crisòstom deia que:

“A la terra l’alegria sol esdevenir tristesa. Però per a qui viu segons Crist, fins i tot les penes es converteixen en goig, en alegria.”

UNES PARAULES DE MN. ALIMbAU“Sigui sempre amb tu l’alegria”

2422

Admeto que sempre espero quasi a l’últim suspir per pensar i escriu-re aquest article com a President de l’Obra Cul-tural Mariana. No és dei-xadesa, sinó que algunes vegades és manca d’ins-piració i altres vegades estic a l’espera d’algun fet per saber com aca-ba i reflexionar sobre el mateix. Aquesta vegada estic en aquest segon cas i per causa de tres fets que s’han donat de forma consecutiva en el temps: el concert de gospel organitzat a La Selva del Camp, la fi-nalització del període d’entrega dels treballs de la 1a edició del Premi Nacional Fundació Pare Esqué, la reunió de l’Obra Cultural Ma-riana i la reunió del patronat de la Fundació Pare Equé i, finalment, el discurs de corona-ció de Felip VI, nou rei d’Espanya.

Voldria començar per aquest últim esde-veniment, el qual, com era d’esperar, ha ai-xecat una gran expectació arreu a jutjar pel nombre de mitjans de comunicació acredi-tats. No en canvi per la gent que s’ha vist pels carrers de Madrid, que més aviat era poca, tot i ser un dia no laboral per motiu de la festivitat del Corpus. No vull fer cap anàlisi ni valoració política al respecte. No és tasca de la Fundació Pare Esqué ni de l’Obra Cultu-ral Mariana, on hem de mantenir una indepe-dència d’aquest tipus de qüestions. Però sí vull destacar una frase que va pronunciar en el seu discurs que sí està dins de les tasques de la Fundació. Justament el nostre principal mandat, «difondre amb reiterat afany els va-lors cristians en la societat d’avui» i que enca-ra hem anat més enllà amb el lema del treball del Premi Nacional Fundació Pare Esqué, «di-fondre amb reiterat afany els valors humans en la societat d’avui». En el seu discurs, el nou rei d’una monarquia renovada per a un temps nou, com ell mateix es va autodefinir, va fer menció als valors, als valors humans o humanístics, fent una crida a la necessitat de recuperar-los i mantenir-los. En concret va dir «El siglo XXI, el siglo también del medio ambiente, deberá ser aquel en el que los va-lores humanísticos y éticos que necesitamos recuperar y mantener, contribuyan a elimi-nar las discriminaciones, afiancen el papel de la mujer y promuevan aún más la paz y la cooperación internacional.». Realment ce-lebro aquesta menció als valors, no tant en la forma en què ho va fer, perquè admeto que hagués ampliat el context d’aplicació del

mateix i no l’hagués limi-tat com entenc que així ho va fer. No obstant la forma, és important que persones destacades de les noves generacions, dels nous temps, s’ha-gin adonat i facin menció d’aquesta necessitat de recuperar i mantenir els valors humans, els bons valors. Perquè és evi-dent que els hem perdut

o oblidat. Però no només hem de recuperar-los i mantenir-los, sinó que també els hem de difondre, amb reiterat afany. I en aquesta tasca, la Fundació Pare Esqué i l’Obra Cultural Mariana estaran ara i sempre empenyent, impulsant i sempre al capdavant de la mateixa. És la nostra tasca i no defallirem; amb força renovada, per a un nou temps.

La difusió dels valors són el nostre motor i aquest ha estat el motiu i l’estímul que ens ha conduït a la creació del Premi Nacional Pare Esqué, que ofereix beques educatives als millors treballs per nens/es d’entre 8 i 17 anys. Ara bé, la 1a edició d’aquest premi no ha aconseguit els resultats esperats. Dilluns 9 de Juny finalitzava el termini de lliurament de treballs. De les 3 categories possibles, només s’han presentat treballs per a una d’elles i només 3 grups s’han presentat en aquesta única categoria. Ho hem d’admetre, ens hem quedat ben lluny de l’expectativa més mínima imaginada. Però no per això ens aturarem; sinó que ens estimula encara més cap al següent pas. En el moment d’escriure aquestes línies estem composant el jurat del premi i decidirem què fer i també analitza-rem les possibles raons (internes i externes) d’aquest fet i més tenint en compte que hem fet prou difusió per a que, com a mínim, es presentessin uns quants treballs més. Al Se-tembre anunciarem la 2a edició del Premi Na-cional Pare Esqué, que continuarà mantenint el seu objectiu, la difusió dels valors, però que variarem en la seva forma, obrirem en-cara més el ventall de participació, donarem encara més temps per realitzar els treballs i afegirem aquells aspectes que permetin aug-mentar la participació. Des d’aquí demano l’ajut de tota la comunitat, de vostè simpatit-zant i lector de la revista o del bloc de la Fun-dació, per a difondre la 2a edició del Premi un cop iniciem la seva promoció i difusió, i tam-bé per fer-nos arribar els seus suggeriments al respecte del Premi Nacional.

ELS VALORS DELS NOUS TEMPS

2423

REUNIó ANUAL DE LA FUNDAcIó PARE ESqUé I DE L’ObRA cULTURAL MARIANA

cONcERT gOSPEL A LA SELVA DEL cAMP

El concert de gospel celebrat a La Selva del Camp va ser un èxit tant el mateix dia com posteriorment a les xarxes socials. En un dia molt festiu vam completar una jornada far-cida d’activitats: visita guiada al nucli antic de la vil·la, benvinguda de l’alcalde, Sr. Josep Maria Puig, a l’auditori del castell, missa a l’es-glésia de Sant Andreu oficiada pel rector de la mateixa, Mn. Joan Curieses, el concert de gospel a càrrec de la Sedeta Gospel Singers que va maravellar tothom, dinar de germa-nor a la Casa d’Exercicis i finalment visita a la capella de la Mare de Déu de la Paret Delga-da, amb molta història i tradició catalana, i on vam poder gaudir de la imatge de la Mare de Déu i dels frescos contemporanis que hi ha a la capella. Podeu trobar totes les fotografi-es de l’activitat d’aquest dia i algun vídeo del concert en el web/bloc de la Fundació, que durant els dies posteriors ha rebut un allau de visites que han llegit i visualitzat totes les fotografies i vídeos de La Selva del Camp i que ha batut tots els registres que tenia el web, rebent prop de 2.000 visites.

Per últim, volem agrair l’ajut i col·laboració de l’alcalde de La Selva del Camp, Sr. Josep Maria Puig; del rector de la parròquia de Sant

Andreu, Mn. Joan Curieses García; a l’equip de la Casa d’Exercicis, encapçalats per la Sra. Núria Pasqual; a Canal Camp TV, de La Selva del Camp; a Neus i Maria Rosa Pàmies, de La Selva del Camp; al grup de gospel Se-deta Gospel Singers, del barri de Gràcia de Barcelona; a Lourdes Franquet, secretària de la Fundació Pare Esqué; i a tots els sim-patitzants i amics de la Fundació Pare Esqué

i de l’Obra Cultural Mariana que s’han aple-gat a La Selva del Camp en aquesta jornada. Sense la seva participació i alegria, aquesta jornada no hagués estat possible.

En el moment en què la revista arribi a tot-hom, un grup de pelegrins estarem a Lour-des. Preguem per a que la nostra visita ens permeti tornar amb forces renovades. En tot cas, desitjo a tota la comunitat i a vostè en particular, que passem un bon estiu

Afectuosament

Jordi MorillasPresident de l’Obra Cultural Mariana

El passat Dilluns 16 de Juny vam celebrar la reunió anual del patronat de la Fundació i la reunió anual de l’Obra Cultural Mariana, on es van aprovar els comptes de l’exercici 2013, es va aprovar el pressupost de l’exercici 2014, es van comentar els aspectes més destacats de l’exercici 2013 (com ara el creixement en un 50% de les persones que han assistit a les nostres activitats, passant de les poc més de

200 persones a 2012 a poc més de 300 per-sones el 2013) i també les línies mestres per a l’any 2014 i posteriors: reforçar i impulsar les activitats per difondre els valors cristians amb reiterat afany en la societat d’avui, i con-tinuar portant més activitats fora de la ciutat de Barcelona com recentment hem fet amb el concert de gospel a La Selva de Camp.

2424

aquesta resposta: “La Verge ja m’ha respost, però no puc dir-ho a vosté”.

Això la deixà sumida en una dolorosa pro-va: ¿seria que el seu fill Miquel hi era a un lloc de desgràcia? Repassava amb ànsia el que havia vist d’aquestes aparicions per tal de poder dubtar d’elles, però tot li sembla-va confirmar que eren dignes de fe. Fins que se’n-adona, ens ve a dir, què eren dies senya-lats en què es celebrava la Passió del Senyor i que pot ser la prova que patia podia ser par-ticipació en els patiments de Crist. “El vaig acceptar tot i em vaig sotmetre a la voluntat de Déu”.

Per fi, després de la vigília de Resurrecció, Mª Loli li diu “Diu la Verge que el seu fill està al cel”. “El que faltava del Rosari (que esta-ven dient) fou com pujar al cel” “!mai no he vist el cel tan estelat i tan diàfan!”

I Loli, una de les nenes agraciades amb l’aparició de Nostra Senyora, afegí que la Ver-ge li havia dit: “que el seu fill era molt feliç, felicíssim, i que està amb vostè tots els dies”. I que “al mateix temps que Ella em parlava “ell” estava veient-la a vostè...i que la seva joia era molt gran”.

“¡Això!, “Miquel”. M’ha dit la Verge: “Di-gues-li sobre tot a aqueixa senyora que men-tre parlo ara amb tu, Miquel la està veient, i que és felicíssim, que està molt content, molt content.

¡Digues Mari Loli! ¿Com saps tu que ell es diu Miquel?. Perquè jo he demanat a la Ver-ge: ¿Qui és Miquel?, i Ella me ha contestat: El fill d’aquesta senyora”.

“Quan tot es va acabar aqueixa matinada, el meu retorn a la casa on m’hostatjava fou com caminar sobre un núvol...El poble blaue-java ja sota el cel encara estelat. El sol espe-rava darrera la muntanya.”

Així el Cel el doná la prova que havia de-manat a la Verge sobre la sort del seu plorat fill Miquel.

Sobre la vida, d’abans i després d’aquesta experiència a Garabandal, de la senyora Mer-cè Salisachs, ens fem ressò de persones pro-peres que ens relaten com dedicava el seu

Fa pocs dies ens ha deixat aquesta famosa i longeva escriptora de Bar-celona. Però aquí no parlarem de la

seva vessant d’escriptora d’èxit, ni de la seva categoria social. Sinó més aviat d’aspectes poc coneguts, malgrat la munió d’articles so-bre ella apareguts amb motiu del seu traspàs a l’edat de 97 anys.

Comencem, amb la seva pròpia ploma, amb una relació sobre la gran tragèdia que marcà la seva vida i sobre el contacte que va tenir amb les discutides aparicions de la Ver-ge al poble càntabre de Garabandal.

Explica en el seu relat, com era el seu fill Miquel i l’horrible dolor que la sacsejà quan el 30 d’octubre de 1958, el noi trobà la mort, per les carreteres de França, en un accident de cotxe: “em vaig sentir oprimida per l’obs-curitat més espantosa”. Alguns “em deien que havia de donar gràcies a Déu per haver-me’l emportat en condicions tan bones per a la seva ànima” (combregava a diari). “però la resignació no arribava” “Va arribar un mo-ment en què els dubtes contra la Fe m’esde-vingueren obsessives”. Amb tot, “a vegades, sense saber com, l’esperança tornava: “¿I si Miquel em veies...Si fos veritat això de la Co-munió dels Sants...?

“Durant aquell temps ni tan sols podia pregar”. “Fins que un dia pròxim a la festa de la Puríssima, instintivament, em vaig en-carar amb una imatge de la Dolorosa, pre-gant-li que, si Miquel vivia, Ella em donés una prova”.

Aquesta “no trigà arribar ...” “A partir d’aquell dia, ja no vaig tenir altra obsessió que la de tornar a Déu” (I més endavant–ens diu–realitza una confessió general i s’apro-pa definitivament a Déu, experimentant una gran pau interior mentre augmentava la seva devoció a la Verge).

El Dijous Sant de 1962 viatja a Garabandal, lloc on es diu que la Mare de Déu s’apareix a tres nenes, amb “la intenció de retre ho-menatge a la Verge”. Allí pot parlar amb les nenes-vidents i les encarrega: “Quan veieu la verge, demaneu-li pel meu fill” “L’únic que m’interessa és saber on és el meu fill”. Al poc temps les nenes, Jacinta i Loli, li donen

Passa a la pàgina 2427

RETALLS POc cONEgUTS DE LA VIDA DE L’EScRIPTORA MERcè SALISAchSA partir d’un llibre i de records d’una amiga i d’una parenta seves

2425

1523 MàRTIRS DE LA FE, bEATIFIcATS

Pel Juliol el blat rossegat ja és segat. A Catalunya el 20 de juliol de 1936, fa 78 anys, s’implantà una revolució

anarcomarxista que tenia per consigna segar a sang i a foc la vida dels fidels a Jesucrist i fer desaparèixer la Fe cristiana en els camps de la nostra Pàtria, rossejats pel sol de l’Amor i de la Caritat.

La revolució de 1936 usurpà tots els tem-ples de Catalunya. Cremaren els altars i les imatges. Les famílies cristianes no pogueren anar més a missa, ni rebre els sagraments, ni escoltar la paraula de Déu. Només de forma clandestina resaven el rosari en família, en veu baixa, per evitar denúncies i registres.

La revolució roja confiscà tots els col·legis religiosos. Perseguí els professors i molts d’ells foren assassi-nats. Els pobles i carrers que portaven el nom d’un sant, el nom fou substituït amb odi. La doctrina de Crist va ser esborrada arreu de Ca-talunya. Prohibiren els cants populars que lloaven la Ver-ge i als sants. Mai més els centres culturals pogueren fer “pastorets ni representar “La Passió”.

Perseguiren a mort els sacerdots, pel sol fet de ser sacerdots. La consigna era desfer la religió. Assassinaren religiosos, religioses i els famíliars i amics que els donaven acolli-ment. Assassinaren també pares de família i joves per ser fidels a l’Església o pertànyer a partits polítics que no eren de la corda dels partits que implantaren la Revolució de color roig.

El Monestir de Montserrat fou confiscat per la Generalitat i mai més les famílies cata-lanes no pogueren pujar a cantar-hi el Virolai. Vint monjos van ser assassinats en diferents pobles de Catalunya. Actualment estan bea-tificats. La imatge de la Moreneta l’amaga el pare Abat entre parets, abans d’exiliar-se.

En terres catalanes foren assassinats cinc bisbes; el Dr. Manuel Irurita Almandoz, bis-be de Barcelona. L’assassinaren al cementiri de Montcada amb altres sacerdots i els fa-

míliars que l’acolliren. El Dr. Salvi Huix i Mi-ralpeix, bisbe de Lleida, beneí els assassins abans de morir. Li dispararen la mà dreta, lla-vors els beneí amb la mà esquerra. D. Manel Borràs i Farré, bisbe auxiliar de Tarragona, fou assassinat als afores de Lilla. Cremaren les seves despulles. També Mons. Miquel Serra Socarrats, fill d’Olot, bisbe de Segorb (Tortosa-València). El P. Anselmo Polanco, bisbe de Terol, detingut en aquella ciutat, el portaren presoner a Barcelona i fou assassi-nat junt amb el seu Vicari General al Barranc de ca’n Tretze, prop de Figueres al desembre

de 1938. Cremaren els seus cossos. A Espanya foren as-sassinats 13 bisbes.

Pogueren salvar la vida i s’exiliaren de Catalunya amb gran risc, el Cardenal Francesc Vidal i Barraquer arquebisbe de Tarragona, el bisbe de Girona, Doctor Josep Cartañà, el bisbe de Tortosa, Dr. FèlixBilbao, el bisbe de Solsona Dr. Valentí Comellas, el bisbe d’Urgell D. Jaume Guitart i el bisbe de Vic D. Joan Perelló, La persecució finalitza a Cata-

lunya després de l’última petjada dels per-seguidors pel pas de La Vajol. Era l’onze de febrer de 1939.

L’Església ha beatificat 1523 màrtirs que moriren confessant la Fe cristiana. Els dar-rers, foren beatificats a Tarragona el 13 d’oc-tubre de 2013. Bisbes, sacerdots, religiosos, religioses pares de família, senyores i joves. Tots moriren, fidels a la Fa cristiana, esperan-çant el Cel, perdonant els seus botxins i pre-gant per la seva salvació.

Preguem als nostres màrtirs per la pau del món. Pel progrés de Catalunya. Que es trobi el camí per aixecar la indústria i humanitzar la banca. Que no falti treball a les nostres fa-mílies, ni el pa de cada dia. Salut als avis. Que els infants rebin el bon exemple dels pares. Que la boira del carrer no els robi la fe. Que la doctrina cristiana torni a les escoles. Que Jesucrist sigui l’exemple i l’esperança d’un món desorientat i decebut.

Francesc A. Picas

2426

“EVANgELI gAUDIUM” I LITÚRgIA (1)Algunes referències litúrgiques de l’exhortació apostòlica “La joia de l’Evangeli”

24. ...Finalment, la comunitat evangelitza-dora joiosa sempre sap “festejar”. Celebra i festeja cada petita victòria, cada pas en-davant en l’evangelització. L’evangelització joiosa esdevé bellesa en la litúrgia enmig de l’exigència diària d’estendre el bé. L’Església evantgelitza i s’evangelitza ella mateixa amb la bellesa de la litúrgia, la qual també és ce-lebració de l’activitat evangelitzadora i font d’un renovat impuls oblatiu.

44. ...Per tant, sense disminuir el valor de l’ideal evangèlic, cal acompanyar amb mise-ricòrdia i paciència les etapes possibles de creixement de les persones que es van cons-truint dia a dia. Als sacerdots els recordo que el confessionari no ha de ser una sala de tortures sinó el lloc de la misericòrdia del Se-nyor que ens estimula a fer el bé possible. Un petit pas, enmig de grans límits humans, pot ser més agradable a Déu que la vida exteri-orment correcta del qui transcorre els seus dies sense enfrontar importants dificultats. A tots ha d’arribar el consol i l’estimul de l’amor salvífic de Déu, que obra misteriosa-ment en cada persona, més enllà dels seus

defectes i caigudes.

47. ...L’Església està cridada a ser sem-pre la casa oberta del Pare. Un dels signes concrets d’aquesta obertura és tenir tem-ples amb les portes obertes a tot arreu. D’aquesta manera, si algú vol continuar una moció de l’Esperit i s’acosta buscant a Déu, no es trobarà amb la fredor d’unes portes tancades. Però hi ha altres portes que tampoc no s’han de tancar. Tots po-den participar d’alguna manera en la vida eclesial, tots poden integrar la comunitat, i tampoc les portes dels sagraments no hau-rien de tancar-se per una raó qualsevol. Això val sobretot quan es tracta d’aquest

sagrament que és “la porta”, el Baptisme. L’Eucaristia, si bé constitueix la plenitud de la vida sacramental, no és un premi per als perfectes sinó un generós remei i un aliment per als febles. Aquestes conviccions també tenen conseqüències pastorals que som cri-dats a considerar amb prudència i audàcia. Sovint ens comportem com a controladors de la gràcia i no com a facilitadors. Però l’Es-glésia no és una duana, és la casa paterna on hi ha lloc per a cadascú amb la seva vida al damunt.

95. ...Aquesta fosca mundanitat es mani-festa en moltes actituds aparentment opo-sades però amb la mateixa pretensió de “dominar l’espai de l’Església”. En alguns hi ha una atenció ostentosa de la litúrgia, de la doctrina i del prestigi de l’Església, però sen-se preocupar-los que l’Evangeli tingui una real inserció en el Poble fidel de Déu i en les necessitats cocretes de la història. Així, la vida de l’Església es converteix en una peça de museu o en una possessió de pocs...

Sant Pare Francesc

ObRES D’ESPIRITUALITAT EN TRES VOLUMS

A més, tenim assortit de llibres

Pel camí del cel del P. Manuel Esqué i Montseny, CMF.

la FlOR de Nadal (Pastorets) del Francesc A. Picas

HISTÒRIa de la PeRSecUcIÓ RelIGIOSa a caTalUNYa de Francesc A. Picas i d’altres del

mateix autor.

2427

Manuel Reguer Pinyol, l’any 1954 publicava “Tor-tosa Mariana”.

D’un dels seus capítols n’he fet un resum per a tots els amics i seguidors de l’Obra Cultural Mariana, funda-da per l’enyorat Pare Esqué.

A tres quilòmetres de Tortosa, en un petit pujol prop del camí que es dirigeix a Tarragona, hi havia el raval de Sant Llàtzer. Una ermita, ja documentada el segle XIV.

No lluny una torre que pertanyia a un dels canonges de la catedral, que també tenia el càrrec d’Ardiaca de Culla. El seu nom Gerald de Montebruno.

L’any 1378 va fer construir una capella. Amb els propis di-ners va fer que un sacerdot tingués responsabilitat de la ca-pella, que era visitada pel veïnat del raval.

Quan la guerra dels Segadors els francesos ocuparen la casa del capellà custodi i la imatge va ser destruïda, o robada per l’enemig. Era l’any 1649; el responsable el príncep d’Or-leans.

El març de 1700 el sacerdot responsable portava d’un dels altars de la catedral tortosina una nova imatge de la nostra Mare.

Poc faltava per a una nova guerra, la de Sucsseció, amb resultats semblants a l’episodi anterior.

Del Temple però també de la torre no en va quedar res. Una nova edificació és aixecada el 1786.

A més de l’advocació indicada en el títol apareix el títol de Mare de Déu dels Àngels.

Sense pietat i sense respecte la imatge de nou fou esmico-lada l’any 1936, fins i tot va ser robada la campana del senzill cloquer.

Acabada la guerra amb els bocins trobats va ser refeta una nova imatge, imatge i nova campana van poder ser estudia-des per Manuel Reguer.

Una nova advocació però la mateixa i sincera amistat per a tots els seguidors i devots de l’Obra Cultural Mariana.

Josep M. Vilarrúbia-Estrany

LA MARE DE DéU DE LA PETJA, ADVOcAcIó TORTOSINA

Francesc A. Picas, La Jonquera Conxita Peroy, Barcelona Sedeta Gospel Singers, Barcelona Josep Maria Puig, La Selva del Camp Ajuntament de La Selva del Camp Mn. Joan Curieses, La Selva del Camp Parròquia de Sant Andreu, La Selva del Camp Núria Pasqual, La Selva del Camp Casa d’Exercicis, La Selva del Camp Canal Camp TV, La Selva del Camp Associació Sant Guillem-Gràcia, Barcelona Tandem TM & Associats, Barcelona P. Xavier Moix, CMF, Barcelona Mn. Josep Maria Alimbau, Barcelona Montserrat Llopart, Barcelona Ferran Blasi, Pvre., Barcelona Xavier Garralda, Barcelona Josep Maria Vilarrúbia, Barcelona Núria Boldú, BarcelonaÀmbit Maria Corral, Barcelona Federació Escoles Cristianes Catalunya Pilar Gràcia, Barcelona Hermínia Juste, Barcelona Elena Diz, Barcelona Nativitat Babia, Barcelona Mercè Batlle, La Selva del Camp Neus Pàmies, La Selva del Camp Maria Rosa Pàmies, La Selva del Camp Yolanda Alcañiz, BarcelonaLina Rincón BarcelonaCarme Merce BarcelonaJulia Pérez Barcelona Finques Rodés, Barcelona Família Solanellas, Barcelona Anna Santamaria, Barcelona Lourdes Franquet, Barcelona Jordi Morillas, Barcelona

EL MéS SINcER AgRAÏMENT

Vé de la Pàg. la pàgina 2424

temps, preocupant-se i treballant per perso-nes amb minvats recursos, i els seus diners a ajudar a persones necessitades o malaltes, pagant operacions, o hipoteques que pen-javen sobre persones angoixades. I tot això sense que fos conegut qui ho feia, si bé a ve-gades la casualitat ho descobria. Diverses as-

sociacions caritatives es van beneficiar de la seva generositat, i també, donada la seva ac-tivitat literària, ajudava autors novells. tam-bé, a vegades, si s’assabentava pels mitjans de comunicació d’una persona amb una greu necessitat, feia arribar la seva ajuda de ma-nera anònima.

Xavier Garralda

2428

L’0RAcIó DEL PARENOSTRE

OBRa cUlTURal maRIaNa Revista i portaveu de l’associació. Publicació mensual de Pastoral catòlicaL’Associació Obra Cultural Mariana, obra de seglars, fou beneïda pel Papa Joan Pau II, en carta de juliol de 1984, amb el missatge ˝difongui amb reiterat afany els valors cristians en la societat d’avui˝

Entitat inscrita amb el Núm 11.593 de la Secció 1ª del Registre de Barcelona Generalitat de Catalunya. Departament de Justicia.

edita: Fundació P. Esqué Dipòsit Legal: B-43.692.80

President de l’Obra cultural mariana: Sr. Jordi Morillas Baena director de la Revista: P. Anton Mª Sánchez Bosch, C.M.F.

Redactors col·laboradors:

Mn. Josep Mª Alimbau Manuel Esqué i Esqué Agustí Miarnau, C.M.F. Alex Pastor

Ferran Blasi, Pvre. Lourdes Franquet Xavier Moix i Bressolí, C.M.F. Francesc A. Picas

Mn. Antoni Mª Bausili. Xavier Garralda Alonso Jordi Morilles Ramon Mª Soriano Camps

Núria Boldú Montserrat Llopart Joan Naboa Josep Mª Vilarrúbia-Estrany

FUNdacIÓ PRIVada PaRe eSQUÉ

President del Patronat: Dr. Ramon Maria Soriano Camps

Entitat inscrita al Registre de Fundacions de la Generalitat de Catalunya amb el no. 797. CIF G-60572211.Declarada com a Fundació benèfica del tipus cultural per Resolució del Conseller de Justícia el 10 de juny de 1994.

Oficines: c/ Sant Antoni Maria Claret, 50-62, interior. 08025 Barcelona. Tel.: 93 458 59 35.

www.FundacioPareesque.org

Per fer donatius, c/c “La Caixa” eS53 2100 0856 9302 0040 1214, oficina c/ Nàpols, 342, 08025 Barcelona.Els donatius seran correspostos amb un rebut de la Fundació, amb el qué es podrà deduir, segons la legalitat vigent, de les liquidacions del seu import en la quota del IRPF en la declaració de la Renda en la declaració de la Renda.

Es encisadora, Jesús, la vostra oració: nin-gú no podrà capir

mai els misteris de la vostra íntima comunicació amb el Pare celestial.

Els apòstols, pobres d’es-perit, encara que de bon cor, no sabien pregar: i un dia, amb gran confiança, us di-gueren: Senyor, ensenyenu-nos a pregar.

I Vos, aplegant-los al vos-tre entorn: els ensenyàreu l’oració més divina.

“Pare nostre”,(Mat. 6-9) amb la vostra mi-rada al cel: i l’esguard de tots ells envers Vós. “que esteu en el cel”, d’on heu enviat el vos-tre Fill: i a on ens espereu a tots.

“sigui santificat els vostre nom”: quina sort existir, per glorificar Déu, com Ell es glo-rifica des de tota l’eternitat.

“Vingui a nosaltres el vostre regne” que en el món s’estengui cada dia el coneixement i l’amor del Pare celestial.

“Faci’s la vostra voluntat a la terra com al cel”: el voler de Déu és sempre sant i santifi-

cador, i quan fem la voluntat del Pare ens endinsem en el misteri de la divinitat.

“El nostre pa de cada dia, doneu-nos el dia d’avui”: ho necessitem tot de Vós; tal com ens heu creat som una finesa de la vostra eternal mi-sericòrdia.

“Perdoneu-nos les nostres culpes, així com nosaltres per-donem els nostres deutors”: veniu en ajut de la nostra mi-sèria; si ens deixéssiu de la vostra mà ens perdríem.

“No permeteu que caiguem en la tempta-ció”: Vós sou més poderós que els nostres enemics: però nosaltres trontollaríem en cada parany seu en què ensopaguèssim.

“Ans deslliureu-nos del mal”; tot mal apar-ta de Vós, que sou tot Bé: feu que caminem pels camins que menen a Vós.

Oh Jesús, gràcies perquè ens heu ensenyat una fórmula: de pregar de cor a cor amb el Pare.

Manuel Esqué i Montseny C.M.F.