2273

JULIOL - AGOST 2012 - Nº 245

ìDifongui amb reiterat afany els valors cristians en la Societat díavuiî (Carta del Papa Joan Pau II al P. EsquÈ). …s una consigna del Papa, que ha fet seva LíObra Cultural Mariana en totes les seves activitats

SUMARI EDITORIAL

Pàg. 1 Editorial ratzinger

P. Anton Mª Sánchez BoschPàg. 2 La nena Maria P. Xavier Moix C.M.F. Pàg. 3 Fer de Metge

Dr. Ramon Mª SorianoPàg. 4 SentiMentS anceStraLS

Ferran Blasi Pvre.Pàg. 5 La tranSFiguració de JeSúS

Montserrat Llopart Pàgs. 6 naScut a teMpS Mn. Jordi Sánchez BoschPàg. 7 La porta de La Fe

Sant Pare Benet XVIPàg. 8 MaLS i doLorS reLatiuS

Xavier Garralda AlonsoPàg. 9 en deFenSa deL MatriMoni Francesc A. PicasPàg. 10 conteMpLar Javier BustamantePàg. 11 treS teMpLeS per aL S. ÀngeL 1º part Josep Mª Vilarrúbia-EstranyPàg. 11 eL MéS Sincer agraïMent

Pàg. 12 JeSúS caMina Sobre LeS aigüeS P. Manuel Esqué i Montseny,C.M.F.

OBRA CULTURAL MARIANARevista i portaveu de l’Associació.

Publicació bimensual de Pastoral Catòlica

Fundac ió Pare Esqué

Benet XVI acaba de fer 85 anys. Encara que es desplaça de vegades amb l’ajuda d’una petita tarima mòbil, el Papa teòleg continua donant mostres de magisteri re-

ligiós i d’altura intel·lectual. No gaire lluny hi ha les esgotadores i vibrants Jornades de la Joventut a Madrid, i recentment, el viatge a l’Amèrica Central, que ha tingut el capítol més difícil a Cuba, on ha exercit una subtil tasca mediadora. El papat de Rat-zinger està sent molt important. Per la defensa de l’específici-tat de la creença, que ha distingit dels missatges socials (sense oposar-los-hi), i per la seva descripció del cristianisme com la re-ligió de la raó. Si els catòlics aperturistes sostenen que obrir les estructures, ordenar dones o suprimir el celibat normalitzaria l’Església a Europa, Ratzinger afirma: l’Església a Europa pateix “una crisi de fe” i sense la renovació de la fe “totes les altres reformes seran ineficaces.

D’altra banda, el Pontífex afirma que Europa hauria d’assu-mir en el seu diàleg amb altres cultures la mil·lenària tredició cristiana. Ha donat continuïtat a la bona relació amb els jueus i al combat en defensa de la vida humana i el seu entorn més favorable. Prepara una nova trobada de les famílies, aquesta vegada a Milà). Són clarividents la seva crítica a la divinització del benefici econòmic, causa de la crisi actual, i la seva defensa de la pau.

Aprofitatant que el proper any catòlic estarà dedicat a la fe, és probable que Ratzinger publiqui una encíclica sobre aques-ta temàtica, que culminaria el seu magisteri teològic sobre les anomenades virtuts teologals, pilars del cristianisme.

Recordo que quan es preparava l’elecció d’un nou sant Pare després de la mort de Joan Pau II, per a mi el preferit era el Car-denal Ratzinger. Jo no el coneixia personalment, però sí el meu germà Mn. Jordi (finat el 5-VII- 2011) que l’havia tractat de prop com a membre de la Pontifícia Comissió Bíblica. N’estava emba-dalit de la gran saviesa i també modèstia de l’aleshores Carde-nal Josep Ratzinger. Savia escoltar amb gran atenció totes les persones i parlava quan convenia sense aixecar la veu. Amb els set anys que ja porta de Pontificat s’ha sabut guanyar una gran admiració i afecte. Que Déu ens el conservi

Anton Mª Sánchez Bosch C.M.F.

RATZINGER

2274

Anna educava la seva filla com ho feien les pietoses

famílies hebrees. Les noies normalment no anaven a l’escola, tot i que, en con-siderar que el seu paper futur en l’educació dels fills seria important, rebien una educació a casa per part de la mare.

A Maria li parlaven d’un Déu savi i poderós que es-timava el poble d’Israel, encara que alguns homes i dones no eren bons, i Déu es posava trist; i que, per salvar-los, enviaria un Sal-vador que es diria Messies.

Quan la nena Maria va fer els tres anys, la mare Anna la va mudar amb el vestit de les grans festes, explicant-li que anirien a la casa de Déu, perquè Ell veiés com n’era de boni-ca.

Joaquim i Anna van portar la seva filla al Temple per consagrar-la a Déu, i el millor xai per oferir-lo en holocaust, com manava la Llei.

Una ampla escala portava a una platafor-ma rodejada de balustrades, on hi havia el Santuari.

Al pati reservat a les dones, un esbart de nenes de l’edat de la petita Maria s’entrete-nien, cridaneres, corrent entre els grups de mares, amb el brogit de les criatures.

Es va fer un silenci en aparèixer a la porta del Santuari un venerable sacerdot, d’abun-dosa barba blanca i peus descalços, abillat amb turbant de color violeta guarnit de pe-dres precioses, túnica de lli fi i un cinturó amb els quatre colors del Temple: violeta, porpra, escarlata i blanc.

Les criatures avançaren cap al sacerdot, amb un respecte temerós no deixant-se de la mà de la mare.

El cohen, el sacerdot, salmodiava monò-ton una oració inintel·ligible davant de cada nena, demanant, que el Déu d’Abraham, d’Isaac i de Jacob, la protegís. Quan va ser el torn de la petita Maria, el sacerdot de fastuo-

ses vestidures la va beneir amb la mateixa monoto-nia.

Tampoc al Temple, ningú no sabia que aquella nena havia estat privilegiada pel Déu de tots els patriarques d’Israel, i destinada a ser la mare del Messies Salva-dor.

De tornada a casa, Jo-aquim i Anna volgueren celebrar amb els veïns la Presentació al Temple de la seva filla, ara envoltada d’amiguets, enjogassats com petits anyells de la ra-mada.

La música no hi podía faltar mai a les fes-tes i celebracions familiars jueves. Avui, hi ha tanta alegria a casa de Joaquim i Anna, que es canta, balla, sonen els instruments musi-cals i piquen rítmiques les mans

A la manera dels estornells a la figuera de la porta de casa, la quitxalla voleteja ençà i enllà. La nena Maria, amb el seu capet bru, els ulls de porcellana fina i boqueta de pa d’àngel, i per dintre plena de gràcia, s’abocà al fons de la pica i allí veiè si n’era de precio-sa.

S’ha fet tard i la mare Anna pren a coll la seva filla fins al llit i, abans de dormir, resen a Déu perqué els seus àngels guardin la casa i el son.

La petita Maria aprenent de la mare la recitació de les divuit benediccions, que tot bon israelita havia de repetir matí, migdia i vespre:

“Beneït sigueu, Senyor de l’univers,

que ens heu donat l’aliment de la terra,

que heu creat la fruita dels arbres,

que ens alegreu amb els ocells i les flors,

que ens heu donat la vida:˝ (Levític 26,3)

- ˝Mama, què ha dit Déu quan m’ha vist al Temple?˝

- ˝Que eres la més bonica de totes les ne-nes, i que, quan siguis gran, seràs beneïda entre totes les dones

Xavier Moix, C.M.F.

LA NENA MARIA

2275

Fer de MetgeENSUMAR LA VIDA

Això tot plegat, és el que em posa en marxa i ja res m’atu-ra fins que acluco els ulls.

Doncs tornant al motiu que m’ha sorprès, va ser el que a ella, un cop vàrem acabar el part, li vaig posar el bebé nu i mullat sobre el pit (com sempre faig, si tot va bé), i ella va començar a exclamar, que quina bona olor que feia, que l’olorés-sim, que era una olor fabolo-sa, que era una olor a net. El marit que és enginyer indus-trial, i que com jo ha nascut entre pots (perquè també és fill de farmacèutica), i su-poso que amb la convivència

amb ella ha anat aprenent a ensumar, va ex-clamar, que sí ho olorava, el que ella deia i que li semblava un olor fisiològic.

I tenien raó, és tracta d’una olor caracte-rística que els ginecòlegs i les llevadores en-sumem sovint, quan trenquem la bossa de les aigües. Es tracta d’una maniobra habitual en el transcurs del treball de part. És una olor

característica, que per als que ens dediquem a l’obstetrícia no és nova, però com en tot fet rutinari no hi parem compte, i calen situacions com aquesta per poder valorar-la en tota la seva immensitat.

No hem d’oblidar la capa-citat que tenen els nens, per gaudir la vida i els seus detalls.

Aconsegueixen veure una quantitat de co-ses, que a nosaltres se’ns passen de llarg. És com si vegéssim per primer cop, amb aquella concreció, que tenim el primer cop que ve-iem alguna cosa. Cal recuperar aquesta pro-funditat en les coses que veiem, per adonar-nos que la vida és plena de la presència de Déu, en cada petita cosa, que fem, i que ens envolta.

Dr. Ramon Soriano i Camps

Tot i que fa temps que vaig acabar l’especialitat en

ginecologia i obstetrícia, encara segueixo sorpre-nent-me, i això és el que m’ha passat aquesta set-mana, fent un part. Va ser un part normal, d’una noia que és perfumista, treballa amb el sentit de l’olfacte, es dedica a l’elaboració de perfums industrials. Són aquestes olors que ens trobem en les grans super-fícies, o quan entrem en un cine, que molt sovint no es noten però que fan que al sortir de la sessió, no esti-gui l’aire irrespirable després d’haver passat en una mateixa sala, cents de persones jun-tes respirant totes a la vegada.

És d’aquestes persones que fan una fei-na que ens afecta a molts i en les què no hi pensem que hi puguin ser. Són persones que amb la seva feina ens fan molt més agrada-ble el cada dia, d’aquesta societat de con-sum, que perquè funcioni tan bé, fan falta aquests professi-onals que hi treballen i del que sovint, no en som conscients.

Jo sempre dic i penso, que en aquesta societat, en la què estem és una meravella com funciona, perquè tothom fa la seva feina i cada matí tenim el pa calent, i els carrers estan nets, i els autobusos porten la gent, els pas-sadissos estan bé, i les paperes estan buides. En definitiva, en tot, hi ha una continuïtat, que va per sobre de l’actitud de les perso-nes, i del seu estat d’ànim.

Jo, que em desperto enfadat cada matí, i fins que no m’he dutxat, no començo a funci-onar; em meravello que només que hi hagu-és algú altre com jo, res no funcionaria. Però com que m’arriba l’aigua, que a més està ca-lenta, és el que em posa a to. Només caldrà afegir-hi les altres petites coses del cada dia.

No hem d’oblidar la capacitat que

tenen els nens, per gaudir la vida

i els seus detalls.

2276

lema, que en determinats moments cobrava particular actualitat, acompanyat d’actituds violentes, amb el crit de “la terra per al qui la treballa”.

Pot passar que alguns eclesiàstics come-tin errors de perspectiva i entrin, potser er-reflexivament, en temes que toquen l’ordre temporal, o que porten a la memòria fets històrics, i fereixen la susceptibilitat de la gent, que té presents la seva classe social, la seva comarca o dels records familiars. I lla-vors no ha d’estranyar que hi hagi reaccions desproporcionades, bé que comprensibles. I aquest sentiment esclata, per exemple, en

aquells moments en què es pot tenir la impressió que certs homes d’Eglésia –i més si es trctés d’algun bis-be– semblen anar de tronc amb la dreta econòmica i social, encara que no sigui així, i que, per altra banda, la gent ja no vulgui aquelles propietats rurals.

I això pot succeir, enca-ra que el discurs sigui ben construït i matisat. Ho diré

manllevant una imatge aliena: és com si algú, quan la gent del veïnat dorm, irromp en el pati interior posant a gran volum la música d’un himne: i afexeixo que és igual que sigui el dels Segadors, l’anomenat “himne nacio-nal”, La Marsellesa o el del Barça. Els qui ho sentin reaccionaran en contra de qualsevol d’ells, encara que tinguin simpatia a allò que representa. En aquell moment allò no escau, és inadequat.

Ferran Blasí, Pvre.

SENTIMENTS ANCESTRALS

Estic segur que no és una gosadia dir que la gent de les terres hispàniques – pensem ara en els autòctons i no

ens fixem en els nouvinguts, que presenten una gran varietat de matisos que en molts casos superen la referència – en la seva ma-joria es poden dir cristians. Consideren que han heretat la fe dels seus pares o dels seus avis, o la que ve de sempre. Això es reflecteix en la pràctica dels sagraments o altres ritus propis d’allò que en llenguatge dels teòrics de la pastoral s’ha denominat, amb el canon-ge Boulard, de Paris, les quatre estacions de la vida. Eren, almenys fins ara: el baptisme, la primera comunió, el casament a l’esglésis i l’enterrament amb un ritu religiós, però aquest com-portament va unit, en una gran part, amb una manca quasi to-tal d’aprenentatge catequètic i fins d’una informació cultural en aquestes matèries,

Però juntament amb mostres d’una religiositat poc il·lustrada, és dona una devoció – sovint tendra i confiada– a la Mare de Déu, de manera especial a l’ad-vocació pròpia de la comarca de cadascú, i de vegades també al patró del poble o del gremi, o a algun altre sant.

Però no s’ha d’oblidar una carecterística ancestral: un anticlericalisme que en part prové– i no ens faria res equivocar-nos– de velles pugnes històriques, qui sap si de l’èpo-ca de l’organització feudal, quan diòcesis, capítols catedralicis, abadies o parròquies, com els grans senyors, tenien propietats que la gent de la comarca cultivava a benefici, en bona part, dels amos– pensem en els page-sos de remença–, i de generació es transme-tia l’afany d’arribar a tenir en propietat aque-lles terres, mentre anava enfornant-se el

Però juntament amb mostres d’una religiositat poc il·lustrada, és dona una devoció – sovint tendra i confiada– a la Mare de Déu, de manera especial a l’advocació pròpia de la comarca de cadascú

pEL CAMI DEL CEL

Opuscle redactat pel P. Manuel Esqué i Montseny. Un resum de la doctrina cristiana i de les principals oracions

Autor: P. Xavier Moix, c.m.f.Obres: - La Mare del Mestre Jesús.

A la disposició dels nostres subscriptors

OBRES D’ESpIRITUALITAT I pASTORAL

Autor: P. Manuel Esqué i Montseny en tres volums a disposició dels subscriptors.

2277

QUART MISTERI LA TRANSFIGURACIó DE jESúS

NOTA:

Cal advertir que les nostres oficines restaran tancades durant els mes-sos de juliol i agost.

A partir del mes de setembre tots els dijous es reprendran les Misses a la nostra Capella a les 6 de la tarda i el P. Anton Mª Sánchez hi serà a les Oficines des de les quatre

Jaume, Joan i Pere, els teus millors amics, van ser testimonis de quelcom d’inenarrable. Van poder comprovar,

visiblement, que eres el Fill de Déu.

Jesús, el mateix amic que compartia camí, àpats, cansaments, alegries, penes i treballs, aquell mateix..., transfigurat, amb tota la magnifiència de Déu. No van entendre res, en aquell moment. Sols, ens diu l’Evangeli, que s’hi van trobar molt bé. “Quedem-nos aquí...Farem unes cabanes...”, Però Jesús ha de continuar el seu camí. Per això ha vingut al món, per seguir sent home als ulls dels ho-mes.

Sols poden penetrar la seva divinitat, els que són senzills, els humils, els nets de cor, que saben veure més enllà del que és pura-ment material. “Ningú no coneix el Pare, sinó el Fill i aquells a qui el Pare els ho ha revelat”, ens diu Jesús en l’Evangeli.

Tant de bo, nosaltres fóssim d’aquests, i sabéssim copsar, en la mida del possible, el fet de la presència de Déu en nosaltres, en els altres, en tot. Tant de bo sabéssim des-cobrir Jesús, real, transfigurat en tota perso-na humana, sense distincions, del color de la pell, de la condició social, i de si ens cau bé o no.

Jesús es transfigura cada dia, a cada mo-ment; però nosaltres, com Pere, Jaume i Joan, sols sabem descobrir-lo quan ens hi trobem bé amb aquelles persones o en aque-lla situació.

Jesús: Tu prou et fas present sempre en-mig nostre. Fes que sapiguem descobrir-te!

Jesús es mostra com a Déu

en la seva transfiguració.

Amb fe, veurem el rostre seu

en cada home i en cada ocasió.

Nosaltres serem de Jesús transfiguració

quan acollim el germà.

ja que quan donem pau i amor

fem present Déu en el nostre obrar.Montserrat Llopart

2278

Hem utilitzat un títol estrany, en con-tradicció amb una

frase del mateix Pau, que s’anomena “nascut fora de temps” (1Co 15,8). L’Apòstol vol dir que va entrar en una Església en marxa, i a més l’havia perseguida. Però es va convertir tan aviat (a mitjans dels anys trenta) i ens dóna tantes pistes per a conèixer els origens cristians, que bé podem dir que ha nascut a temps per a ser un testimoni de primera magnitud sobre els origens del Cristianisme.

Des del punt de vista de l’historiador, l’aportació de les Cartes de Pau a la histò-ria dels origens cristians és incomparablement superior a la de cap font: no perquè digui més coses, sinò perquè les diu en unes dades con-cretes i amb una fiabilitat total. Per això les Cartes de Pau són pedra de toc sem-pre que es parla dels orígens de l’Església.

Hem inclòs punts impor-tants d’aquesta història en la nostra narració. Ens serviran

NASCUT A TEMpS

per a compendre Pau ma-teix: què va rebre dels qui havien cregut abans que ell i com s’hi va relacionar en l’exercici del seu ministeri. Però ens ha semblat que els nostres lectors també esta-rien interessats a saber més coses sobre el Cristianisme com a tal.

Indubtablement, no ho direm tot: la història dels orígens cristians ha de con-tinuar sobre la base de do-cuments (els Evangelis i la resta del Nou Testament), potser no tan ben datats,

però també escrits per per-sones “de confiança”. De cara als crítics diríem: seria bo que tots els qui empre-nen l’estudi d’aquests altres documents donessin la con-sideració que es mereixen a les dades provinents del camp paulí.

Per exemple: un moviment que, en els seus primers cinc anys de vida, ja s’havia estès a Damasc (fora de Terra San-ta), no pot venir d’un funda-dor que només pensava a alliberar la pàtria jueva del jou romà.

Història i fe

Això ens porta obligada-ment a una gran qüestió: his-tòria o fe.

Qui faci l’equació “fe igual a mala fe” ho tindrà bastant clar: li bastarà de preguntar si l’historiador és creient per a poder-ne rebutjar les conclu-sions. Però amb aquesta ac-titud ajudarà que es formuli l’equació contrària (“manca de fe igual a mala fe”), igual-ment falsa.

En realitat, un metge cre-

ient, davant un presumpte miracle, pot certificar amb tota honestedat que aquell fet escapa a les expectatives ofertes per la ciència mèdi-ca. I un metge no creient, també. Igualment, un histo-riador creient i un altre de no creient, davant una qüestió històrica, poden treure con-clusions semblants.

En el nostre cas, provarem de tractar totes les qüesti-ons amb objectivitat histò-rica i, de fet, farem poques afirmacions que toquin di-rectament la fe. Si, en algun moment, ens decidim de traspassar els límits del que pot dir la història, per entrar en els de la fe, ho advertirem clarament.

Sense obligar ningú, per suposat.

Mn. Jordi Sánchez Bosch (e.p.d.)

Nascut a Barcelona 1 - III - 1934.

Ordenat sacerdot 21 - IX - 1957

Adscrit a la Parròquia de la Sgda. Família de Barcelona

Doctor en Sda. Escriptura per l’Institut Pontifici Bíblic de Roma.

Professor de Cartes de St. Pau a la Facultat de Teologia de Catalunya.

Membre de la Pontifícia Comissió Bíblica del Vaticà.

Autor de llibres sobre Sant Pau: Nascut a temps, Mestre dels pobles, Escritos Pauli-nos, Efesis i Colossencs dues cartes de Pau ?.

Morí sobtadament a Va-lència el 5 - VII - 2011. Ara farà un any. Al cel sigui

2279

He decidit convocar un Any de la fe. Co-mençarà l’11 d’oc-

tubre de 2012, en el cinquan-tè aniversari de l’obertura del Concili Vaticà II, i acabarà en la solemnitat de Jesucrist, Rei de l’Univers, el 24 de no-vembre de 2013. En la data de l’11 d’octubre de 2012, se ce-lebraran també els vint anys de la publicació del Catecisme de l’Església Catòlica, promul-gat pel meu Predecessor, el beat Papa Joan Pau II, amb la intenció d’il·lustrar a tots el fidels la força i bellesa de la fe. Aquest document, au-tèntic fruit del Concili Vaticà II, va ser estimat pel Sínode Extraorinari dels Bisbes del 1985 com a instrument al servei de la catequesi, rea-litzant-se mitjantçant la col-laboració de tot l’Episcopat de l’Església catòlica. I preci-sament he convocat l’Assem-blea General del Sínode dels Bisbes, en el mes d’octubre de 2012, sobre el tema de La nova evangelització per a la

transmissió de la fe cristiana. Serà una bona ocasió per a intruduir tot el cos eclesial en un temps d’especial refle-xió i de redescobriment de la fe. No és la primera vegada que l’Església està cridada a celebrar un Any de la fe. El meu venerat Predecessor, el Servent de Déu Pau VI, en va proclamar un de semblant el 1967, per commemorar el martiri dels apòstols Pere i Pau en el desè novè cente-nari del seu suprem testimo-niatge. El va concebre com

un moment solemne per-què en tota l’Església es do-nès “una autèntica i sincera professió de la mateixa fe”; a més, va voler que aquesta fos confirmada de manera “individual i col·lectiva, lliure i conscient, interior i exteri-or, humil i franca” Pensava que d’aquesta manera tota l’Església podria adquirir una “exacta consciència de la seva fe, per reanimar-la per purificar-la per confirmar-la i per confesar-la”. Les grans transformacion que van te-nir lloc en aquell Any, van fer que la necessitat d’una sem-blant celebració fos enca-ra més evident. Aquesta va concloure amb la Professió

LA pORTA DE LA FE

Els continguts essencials que des de segles constitueixen el patrimoni de tots els creients tenen necessitat de ser confirmats, compresos i aprofundits de manera sempre nova

de fe del poble de Déu per tes-timoniar com els continguts essencials que des de segles constitueixen el patrimoni de tots els creients tenen necessitat de ser confirmats, compresos i aprofundits de manera sempre nova, a fi de donar un testimoniatge coherent en condicions his-tòriques distintes de les del passat.

En certs aspectes, el meu Venerat Predecessor va veu-re aquest Any com una con-seqüència i exigència post-conciliar”, conscient de les greus dificultats del temps sobretot respecte a la pro-fessió de la fe veritable i a la seva recta interpretació. He pensat que iniciar l’Any de la fe coincidint amb el cinquan-tenari de l’obertura del Con-cili Vaticà II pot ser una oca-sió propícia per a compren-dre que els textos deixats en herència pels Pares concili-ars, segons les paraules del beat Joan Pau II, “no perden el seu valor ni la seva esplen-dor. Cal llegir-los de manera apropiada i que siguin cone-guts i assimilats com a textos qualificats i normatius del Magisteri, dins la Tradició de l’Església.

Sento més que mai el deu-re d’indicar el Concili com la gran gràcia de què l’Església s’ha beneficiat en el segle XX. Amb el Concili se’ns ha obert una brúixola segura per orientar-nos al camí del segle que comença. Pot ser i esdevenir, un cop més, una gran força per a la renovació sempre necessària de l’Es-glésia.

Sant Pare Benet XVI

2280

MALS I DOLORS RELATIUS QUE SóN CAMÍ VERS DÉU, EL BÉ pLE: El mancat o disminuït no és menys estimat per Déu, sinó potser més

El mal, tal com la foscor és absèn-cia de llum, no és sinó absència del bé, del bé que desitja naturalment

l’ésser personal de l’home. Així diem que el cec de naixement té una mancança, una dis-minució en la seva naturalesa plena, manca d’alguna cosa que en principi acompanya la natura humana: la vista. I pensem que aques-ta persona cega té una desgràcia, que és font de patiment i li dificulta una vida autònoma i feliç

L’home apeteix, somnia, una felicitat com-pleta i una vida feliç sense fi. El creient sap que, encara que no en sigui conscient, l’ho-me sols trobarà aquesta feli-citat en Déu. Per això, el més gran mal, la més gran caren-ça que pot succeir a l’ésser humà és l’absència de Déu. Mes Déu vol que tots els ho-mes se salvin; és a dir: arri-bin a la vida benaurada de la plena comunió amb Ell; no és per la seva part, doncs, per la que pot produir-se la seva absència, sinó per una elecció lliure, desgraci-ada, de la persona humana, que és lliure de rebutjar Déu, l’Amor infinit. Aquest seria el mal absolut per a la persona.

I existeixen altres mals que són relatius. I succeeix que un mal limitat o relatiu pugui ser un camí vers el bé absolut vers Déu. Déu estima també i potser més la persona que té alguna carença, de manera que aqueixa ca-rença pot transformar-se en ocasió d’un bé més gran.

El que sembla un càstig pot ésser un senyal de predilecció divina: Com en el cas del cec de naixement de l’Evangeli (Joan, 9), quan pregunten a Jesús: “ Qui va pecar aquest o els seus pares perquè nasqués cec? I Jesús va contestar: Ni va pecar aquest ni els seus pa-res, sinó (que és) perquè es manifestin en ell les obres de Déu”. Ara bé, la manifestació de les obres de Déu, davant els homes, és la ma-nifestació del seu amor infinit (que és amor adolorit quan es tradueix en justícia). Així en

ser curat de la seva ceguesa, el cec glorifica Déu i creu en el Senyor.

Ens ensenya Déu que hem de considerar que tota carença pot ésser motiu d’una ma-nifestació encara més gran de la seva bondat i amor. I que la persona que la pateix, lluny de ser considerada com a menys persona hu-mana, pot ésser un estimat amb predilecció pel Senyor. Déu no estima menys, sinó pot-ser més, els que els homes tenen en menys: malalts, discapacitats, etc. I aquests posseei-xen la mateixa dignitat que qualsevol ésser humà.

Per això les pràctiques eutanàsiques que sentencien tirànicament que el disminuït no té dret a viure, van contra l’amor, i van contra Déu.

D’altra banda, no po-ques persones han expe-rimentat personalment com un fill subnormal pot ser un llaç entranya-ble d’afecte en la família. De manera que alguna mare, tan feliç del seu fill disminuït, exclama: “no

saben el que es perden”.

Qualsevol mal que Déu permet és per a un bé major. L’optimisme vital que es reflexa en la dita: “no hi ha mal que per a bé no vingui”, està justificat.

Fins i tot elements de mal que resulten particularment dolorosos i penosos com la lluita interior contra les nostres tendències innates vers el mal moral, tenen raó de bé. Si Déu permet aquesta lluita penosa és, ni que fos solament, per mantenir-nos en la humili-tat, ja que la supèrbia, que pot arribar a ser irreparable, suposaria el rebuig del Bé per-fecte i durador, el rebuig de Déu, i resultaria el mal absolut per a la persona.

Déu no ens dóna una naturalesa física i moral perfectes, precisament perquè ens es-tima. És la nostra tasca fer d’aquestes imper-feccions altres tants graons vers Déu, vers la felicitat i benaurança perfectes i eternes

Xavier Garralda Alonso

Ens ensenya Déu que hem

de considerar que tota

carença pot ésser motiu

d’una manifestació encara

més gran de la seva

bondat i amor

2281

EN DEFENSA DEL MATRIMONI CREAT pER DÉU

NOtiCia De La PreMsa: Santi Vila, Alcalde de Figueres presidí la Convenció de gais i lesbianes celebrada a Lloret el dia 1 de maig de 2012. L’al-calde de Figueres féu grans elogis dels homosexuals, i va casar diverses parelles.

COMeNtari: La unió de dues persones del mateix sexe no és comparable al ma-trimoni format per home i dona. Entre el matrimoni for-mat per un jove i una noia i la unió entre dues persones del mateix sexe, hi ha un profund abisme. De l’aliança de dos homosexuals no se’n pot dir matrimoni.

Els gais i lesbianes que vi-uen sota un mateix sostre, amb amistat sexual usada al seu estil, no poden ostentar el nom de “ma-trimoni”. Tampoc poden ser inscrits en el mateix llibre de registre de matrimoni for-mat per un jove i una noia.

DOCtriNa CristiaNa: Déu creà l’home i la dona. El matrimoni és una institu-ció fundada per Déu. El Creador ha posat al cor d’un jove i d’una noia un atractiu meravellós que els impulsa a unir-se amb dolcesa i amor íntim. Déu ha creat el jove i la noia distints perquè s’uneixin sota el nom de “matrimoni”.

El matrimoni format per un jove i una noia enamorats és també l’herèn-cia que hem rebut de la sàvia naturalesa, fa mil de milers d’anys. Unió inconfusible i in-substituïble.

L’enamorament impulsa a un jove i a una noia a viure junts una vida plena d’encisos, encara que sabem que el món és ple d’entre-bancs i de dificultats. És el Creador del món que ha impulsat des d’Adam i Eva a una unió íntima d’un jove i d’una noia. És el camí per a la creixença de la humanitat, la dolçor d’uns infants fruits de l’amor que omplen la llar de goig i d’alegria. El matrimoni és la fita de

l’amor, l’arrel i creació d’una família.

Déu ha fornit l’home d’una força creadora, íntima i prò-pia. L’ha dotat del semen de la vida per dipositar-lo le-galment, íntimament i amb amor al calze d’una noia, que la seva naturalesa física i es-piritual captiva el jove, i im-pulsa tots dos a formar un sol cos i un sol esperit. Aquesta és l’essència del matrimoni.

El matrimoni exigeix amis-tat, però la sola amistat no forma matrimoni. No podem tergiversar el concepte de “matrimoni”, institució que és com un arbre d’extenses branques, plenes de fruits.

Per les persones del carrer sempre serà considerat úni-

cament matrimoni la unió d’un jove i d’una noia units amb amor i amb formalitat, i que han promès estimar-se tota la vida. I pels catòlics, el matrimoni és un sagrament que Déu beneeix a través del sacerdot, al peu de

l’altar.

No tots els joves i noies se senten atrets al matrimoni. Hi ha qui es manté solter per vo-luntat, per vocació, o per natu-ralesa.

A les persones no ens és lícit entremetre’ns en la vida privada de ningú, ni en la seva vida ínti-

ma. Cal tenir, per tant, un respecte a la ten-dència sexual innata, que caldria orientar en caritat sota la voluntat de Déu.

PrOGraMa De GOVerN: És una obligació social dels governs d’arreu del món, defen-sar, enaltir i protegir el matrimoni format per un jove i una noia. Sense famílies formades per home-dona que puguin donar fills i oferir néts als avis, la Pàtria s’enfonsaria al precipi-ci. Primer és la llei de Déu i de la Naturalesa, que la llei dels partits polítics, que la vulne-ren

Francesc A. Picas

El matrimoni exigeix amistat, però la sola amistat no forma ma-trimoni. No podem tergiversar el concep-te de “matrimoni”

2282

CONTEMpLAR

La imatge d’una persona contemplant no és tant la d’una figura pensativa, amb la mirada perduda i observant

amb candidesa un bell paisatge. La contem-plació és molt més: és una postura existenci-al. L’encarnació d’una actitud davant la rea-litat.

En la paraula ‘contemplar’ podríem dir que hi ha dos vocables: con i templar (temperar). El primer, con, denota implicació, acompa-nyament, participació. Per exemple, conso-lar: situar-se en el mateix pla d’aquell a qui es consola, compartir la seva mateixa situa-ció. Conversar: estar inserit en un discurs compartit, partici-par-ne activament. Cooperar: obrar en conjunt amb algú per aconseguir una finalitat.

El segon vocable, templar és la forma castellana de tem-perar, que és aconseguir el punt just de les coses perquè serveixin o siguin el que estan cridades a ser. Es temperen les cordes dels instruments perquè cada una soni com li correspon. Es tempera la voluntat o el ferro. Cada ésser humà està cridat a viure aquesta temprança, a ser ell mateix: a assolir cada un la nostra es-tatura personal, trobar la nostra naturalesa espiritual, desenvolupar el nostre límit intel-lectual.

Fent artesania, si reunim les dues paraules, contemplar alguna cosa o algú és participar de la naturalesa a la qual aquella entitat està cridada a ser. Aquest acte només es dóna des de la meva pròpia crida a ésser. Per això, en darrera instància, podem poetitzar i dir que: contemplar és un acte que ens fa ser u amb la realitat.

Per al filòsof Raimon Panikkar, «L’acte contemplatiu és un acte de pura espontaneï-

tat, un acte lliure, no condicionat sinó pel seu propi impuls (...). La persona contemplativa simplement ‘està’, simplement ‘és’, viu. La contemplació és el respir mateix de la vida». Aquests trets bells que aporta Panikkar per acostar-nos a l’acte contemplatiu podrien semblar senzills: espontaneïtat, llibertat, és-ser i estar... No obstant això, són aprenentat-ges que omplen tota la vida i que van madu-rant i arrelant en la persona amb naturalitat si s’hi està obert.

La contemplació implica un contemplar-se a si mateix dins d’aquesta realitat que es

contempla. No som éssers aïllats. Només puc ser, si sóc en relació. Ser amb mi mateix, ser jo mateix, demana una gran humilitat. Des-calçar-se existencialment per pal-par la terra que ens sosté. Això comporta aprendre a caminar de nou, ensopegant, tenint cura de no fer-se mal, ni fer-ne, gaudint del tacte real de les superfícies.

Com hem anat glossant, con-templar és un verb, una acció

que, a més, és sempre nova i renovadora. No és una meta a assolir ni un estat perenne d’abstracció. Requereix una implicació vital, sí, però està en la naturalesa de tots sense necessitar cap condicionant intel·lectual, so-cial, religiós, d’edat...

Podem sorprendre’ns contemplant en qualsevol moment, és a dir: paladejant l’exis-tència, sent conscients que som vius i, cosa important, que no estem ni som sols.

La vivència contemplativa és intransferi-ble. Quan s’intenta traduir en paraules, es corre el risc de confondre-les amb l’acte de la contemplació en si. Tot i això, el poc que es pugui apuntar pot despertar l’ànim contem-platiu.

Javier Bustamante i Enriquez

La contemplació

implica un

contemplar-se

a si mateix dins

d’aquesta realitat

que es contempla

En l’Assemblea General Ordinària de l’Obra Cultural Mariana i Fundació Pare Esqué, ce-lebrada el dia 7 de juny, va ser proclamat President de l’Obra Cultural Mariana, el Sr.

Jordi Morillas Baena. Li desitgem una bona gestió al davant de l’Obra fundada pel ben esti-mat Pare Esqué.

úLTIMA HORA

2283

TRES TEMpLES pER AL SANT ÀNGEL (1ª. part)

EL MÉS SINCER AGRAÏMENT

Mercè Boronat Salomó

Antònia Boronat Torredembarra

Hortènsia Duaigües

Torrefarrera

Rosend Condis El Vendrell

Anna González Barcelona

Ramon Gaya Tàrrega

Xavier Ribera Lleida

Inés Font Girona

Gemma Roqué Solsona

Eulàlia Figueres Balaguer

Rita Puig i Jou Barcelona

Melitó Santaularia Manresa

Pere Valls Pujol

Hostalets Pierola

Irene Costa Navàs

Virgínia Tarrech

La Selva del Camp

Fam. Vilamajò Barcelona

Mercè Rosell Planas

S. Pere de Ribes

Montserrat Farràs Serrateix

Benvingut Barceló El Masroig

Jaume Fruitós

S.Llorenç Morunys

Mª Lluisa Bertran Barcelona

Salvador Tuset Cambrils

Jaume Nabot Figueres

Aquell territori que havia estat de Santa Maria de Sants i que ara era de

Barcelona, des de l ‘any 1840, te-nia permís per a poder edificar.

Ben aviat Robert Guillé, propi-etari del rodal, perquè ben aviat es pogués construir una capella cedeix una parcel·la.

Amb pocs diners, l ‘espai cedit més que un edifici va ser un co-bert.

Projectat per J.M. Bladó, ben aviat s ‘aixecà un temple de creu llatina amb presbiteri i sagristia, on a més de l’altar principal, als costats laterals, hi havia dos al-tars més.

L’altar major,regal de la comu-nitat de Santa Maria de Jerusalem, convent religiós femení que ocupava, en part, l’actual plaça de La Gardunya.

Els plànols els podem consultar a l ‘Arxiu Diocesà. Des d‘aquestes ratlles un sincer agraïment vers Mn Josep M. Mar-tí Bonet , i són firmats per Bladó el maig de 1855. La imatge restava custodiada a una sala annexa del claustre de la col-legiata de Santa Anna.

Hostafrancs, aquell novell barri es fa gran i una nova cape-lla fou beneïda pel bisbe Pantaleón Montserrat, el 2 d’octu-bre de 1871.

Des del 1868 aquella església ja és parròquia independent, abans sufragània de Santa Maria de Sants.

La data que hem indicat del 2 d ‘octubre no ha estat esco-llida a l ‘atzar, és la festivitat del Sant Àngel Custodi.

L’estàtua que havia estat al Portal de l ’Àngel, ja era a Hos-tafrancs.

Un nou bisbe, Català Albosa, visità la parròquia el 1884 se n’adonà que els 18.000 primera pedra l ’ú de març de 1891

Tot esperant el nou article que , el Sant Àngel Custodi us protegeixi

Josep M. Vilarrúbia-Estrany

!

trobada tradicional, dels pelegrins a Lourdes del juliol de 2012 amb els altres membres i simpatitzants de l’Obra Cultural Mariana. Es tindra diumenge dia 30 de setembre a les

6 de la tarda amb una Missa a la Capella i salutació del nou President.

Tots convidats. Us hi esperem.

LOURDES

2284

OBra CULtUraL MariaNa revista i portaveu de l’associació. Publicació mensual de Pastoral CatòlicaL’Associació Obra Cultural Mariana, obra de seglars, fou beneïda pel Papa Joan Pau II, en carta de juliol de 1990, amb el missatge ˝difongui amb reiterat afany els valors cristians en la societat d’avui˝

Entitat inscrita amb el Núm 11.593 de la Secció 1ª del Registre de Barcelona Generalitat de Catalunya. Departament de Justicia.

edita: Fundació P. Esqué Dipòsit Legal: B-43.692.80

President de l’Obra Cultural Mariana: Sr. Jordi Morillas Baena Director de la revista: P. Anton Mª Sánchez Bosch, C.M.F.

redactors col·laboradors:

Mn. Josep Mª Alimbau Miquel Bonjoch, C.M.F. Agustí Miarnau, C.M.F. Alex Pastor

Enric Balaguer i Mestre Manuel Esqué i Esqué Xavier Moix i Bressolí, C.M.F. Francesc A. Picas

Ferran Blasi, Pvre. Xavier Garralda Alonso Jordi Morillas Amadeu Rosell

Mn. Antoni Mª Bausili. Mercè Garrote, secretària Antoni Munné Ramon Mª Soriano Camps

Núria Boldú Montserrat Llopart Joan Naboa Josep Mª Vilarrúbia-Estrany

fUNDaCiÓ Pare esQUÉ - President del Patronat: Ramon Mª Soriano Camps

Entitat inscrita al Registre de Fundacions de la Generalitat de Catalunya amb el n.º 797. N.I.F. G-60.572.211. Declarada com a Fundació benèfica del tipus cultural per Resolució del Conseller de Justicia el 10 de juny del 1994.

Sant Antoni Mª Claret, 50-62 interior. 08025 BARCELONA. Tel. i Fax: 93 458 59 35.Bloc/Web a http://www.FundacioPareEsque.orge-mail: Fundacio.Pare.Esque@gmail.com

Per fer donatius compte corrent ˝La Caixa˝ 2100-0856-93-0200401214. C/. Nàpols, 342, 08025 Barcelona

Els donatius seran correspostos amb un rebut de la Fundació, amb el qué es podrà deduir, segons la legalitat vigent, de les liquidacions del seu import en la quota del IRPF en la declaració de la Renda.

jESúS CAMINA DAMUNT LES AIGÜES

Totes les coses can-ten la glòria de Déu: les muntanyes llu-

minoses a la presència de Je-sús, i la mar dócil i acollidora al seu pas. Al·leluia

Les aigües d’aquella mar han vibrat tantes vegades al ressò de la veu de Jesús: ara les seves ones s’estremiren de goig al pas del seu Crea-dor.

Un dia trasbalsades amb el vent tramuntanat i tem-pestuós brogien fins al més pregon abisme: fins que, en sentir la veu de Jesús, humils i manses, s’aplacaren.

Lloaré, Senyor, eterna-ment la vostra magnificèn-cia: la dolça humilitat de les ones –esclaves també del Senyor– anorrerà l’orgull del meu esperit.

El mar de Tiberíades havia contemplat, ple d’astorament, altres prodigis: el dracma a la boca del peix, la pesca i altres meravelles.

Ara contemplarà un que serà com la glo-rificació d’aquelles aigües: més obedients al pas de Déu que no ho és el meu esperit a la seva veu.

Vós, Jesús, heu passat les hores de la nit pregant: dia-logant amb el Pare celestial, en profunda intimitat.

Mentrestant els apòstols amb prou feines malden: per arribar a l’altra banda del llac.

Només que miressín el poc que valem, Senyor, ja fórem humils: si penséssim encara que aquesta poque-ta cosa la tenim de Vós!

Com un desconegut pas-sàveu de llarg a la seva vora: la vostra presència misterio-sa els maravellà; és un fan-tasma, es deien els dexei-bles.

Però Vós els féreu enten-dre que no: que sou amo de tot i podeu ca-minar en ferm damunt les aigües bellugadis-ses.

I permetéreu que Pere vingués a Vós: i fos testimoni de la vostra Omnipotència i del seu no-res.

Jesús, jo crec fermament en Vós, jo crec que ho podeu tot: veniu també a mi. Al·leluia.

Manuel Esqué i Montseny C.M.F