patrons urbanÍstics de les activitats econÒmiques...
TRANSCRIPT
PATRONS URBANÍSTICS DE LES ACTIVITATS ECONÒMIQUES
Regió Metropolitana de Barcelona
Antonio FONT ARELLANO Lorena VECSLIR PERI
Lorena MARISTANY JACKSON
Silvia MAS ARTIGAS
Josep SOLÉ MATEU
Jeroen VAN MIEGHEM
Arquitectes (Equip de Recerca, Càtedra d’Urbanística ETSAV)
Institut d’Estudis Territorials Generalitat de Catalunya
1 INTRODUCCIÓ
1.1 Objecte del treball
Consisteix en la realització d’un estudi sobre les àrees especialitzades industrials a la Regió Metropolitana de Barcelona, dins
del marc del projecte europeu CREPUDMED de 2009.
L’estudi es desenvolupa dins de la línia de recerca, ja endegada anteriorment pel nostre equip, sobre les transformacions
urbanitzadores1 i sobre les noves geografies de la producció i el consum
2 a la Regió Metropolitana, amb la col·laboració
reiterada amb l’Àrea Metropolitana de Barcelona i la Generalitat de Catalunya, a través de l’Institut d’Estudis Territorials,
responsable de la participació catalana en el projecte.
És una línia de treball que, complementàriament als nostres estudis anteriors, de continguts més residencials o urbans en
general, se centra ara en els aspectes urbanístics de la màquina productiva de les nostres ciutats, tant per la importància que
tenen en l’economia regional, com per les limitacions d’una visió desindustrialitzadora, solament atenta a la presència creixent
dels serveis.
Aquest treball parteix de la constatació que hi ha una progressiva complementarietat entre les activitats econòmiques,
especialment entre el terciari en general i la indústria, i se centra en l’anàlisi del suport físic sobre el qual les empreses
desenvolupen la seva activitat.
Des del punt de vista de la seva dimensió quantitativa, hem d’assenyalar que en el territori de Catalunya hi ha uns 1.750
polígons industrials, amb una superfície total ocupada superior a les 32.000 ha. A la Regió Metropolitana de Barcelona hi ha
més de 725 polígons de totes les dimensions, amb una superfície total superior a les 16.700 ha. Pel que fa a aquest estudi,
interessen sobretot aquells 172 polígons de superfícies igual o superior a la mitja hectàrea (5.000 m2). En el terme municipal de
Barcelona, hi ha 848 ha de sòl encara considerades industrials, entre les quals destaquen el polígon de la Zona Franca i les
trames industrials de Sant Martí i Sant Andreu.
Com a característiques generals del sòl industrial metropolità, cal assenyalar l’elevada concentració industrial en relativament
pocs municipis i un cert minifundisme pel que fa a la mida dominant de les peces industrials.
Només des del començament d’aquest segle, els tradicionals polígons industrials existents en les trames urbanes consolidades,
han estat objecte d’intervencions renovadores pel valor posicional que tenien, a la recerca d’activitats econòmiques, creant una
nova oferta i incrementant el valor del sòl.
La reconsideració dels usos admissibles i de l’edificabilitat, el canvi de tipologies arquitectòniques, la reurbanització dels
carrers i espais lliures, la millora del transport públic, etc., han estat algunes de les actuacions renovadores per mantenir els
assentaments industrials existents en els nuclis urbans de les nostres ciutats. No obstant això, la consideració que cal intervenir a
la resta de polígons industrials de caràcter més territorial, segregats dels nuclis urbans, o dispersos pels nostres territoris, és
encara molt incipient.
No hem d’oblidar que aquests polígons són un capital social fix, d’important pes territorial i econòmic, bàsicament ocupat i en
funcionament, i amb importants deficiències urbanístiques, tant per les seves condicions de partida com pel temps transcorregut
des de que van entrar en funcionament. Els problemes més freqüents fan referència a la falta de transport públic i d’aparcament,
a la insuficiència de les infraestructures de telecomunicació, a la manca de sòl per créixer, a les condicions inadequades de la
urbanització de carrers i espais lliures, a la falta d’equipament, etc.
El Pla territorial metropolità de Barcelona vigent estableix les estratègies per a les àrees especialitzades existents a l’RMB, per a
l’adopció del canvi d’ús o reforma, de la possible reducció o extinció, de l’eventual extensió o de la localització dels
equipaments necessaris. A més d’aquestes estratègies establertes amb caràcter general, sembla necessari establir-ne d’altres de
complementàries, tant en l’àmbit de l’entorn del polígon i de l’assentament concret, com en l’àmbit instrumental per a la gestió.
Pel que fa a les primeres estratègies, sembla que es fa necessària l’oportunitat de considerar el conjunt de polígons industrials
pròxims, en la recerca d’una massa crítica que permeti dotar-les d’alguns serveis o dotacions (transport públic, equipaments i
serveis, etc.).
Cal també establir, de manera general, determinats estàndards de qualitat per al sòl industrial, sense que això pugui afectar-ne la
diversitat, tant en relació amb els sectors productius com dels factors derivats de la seva especificitat territorial. Igualment, cal
establir uns entorns territorials adequats, per contribuir al repte de la renovació tecnològica i innovadora. En funció d’aquestes
necessitats, aquest treball tractarà d’establir noves estratègies complementàries tant pel que fa a l’entorn territorial del polígon/s
concret/s, com dels mateixos assentaments productius.
En relació amb la gestió de les accions transformadores, sembla necessari, en primer lloc, establir una base de dades
actualitzada dels polígons de l’RMB, com a punt de partida per a la promoció econòmica de la Regió i l’orientació de les
1
. Càtedra d’Urbanística / Àrea Metropolitana de Barcelona “Transformacions urbanitzadores a l’Àrea i la Regió Metropolitana de Barcelona” AMB 2005.
2
. Càtedra d’Urbanística / Institut d’Estudis Territorials “Noves geografies de la producció i el consum a la Regió Metropolitana de Barcelona”. Revistes: Scripta Nova 2008;
Territorio nº 49, Milano 2010; Urbanística 141, Roma 2011.
accions de creació/transformació del sòl industrial. Cal també trobar noves fórmules de col·laboració publicoprivada als
projectes encarats a la renovació dels polígons industrials, més enllà de la generació de les plusvàlues urbanístiques.
Finalment, cal definir un nou marc de competències i responsabilitats per a la gestió dels polígons industrials, atès que són un
capital social fix i uns elements clau de la ciutat-territori actual.
1.2 Contingut de les tasques a realitzar
Identificació de les àrees especialitzades
El treball té com a àmbit d’estudi la Regió Metropolitana de Barcelona, i ha de respondre a la definició que estableix el Pla
territorial metropolità de Barcelona (PTMB) en l’article 3.13 de les Normes d’ordenació territorial (abril 2010) “Àrees
especialitzades industrials a consolidar i equipar”:
1. El Pla estableix regulacions per a aquelles àrees industrials existents, de gran extensió, ben comunicades i dotades per al transport de mercaderies
amb les actuals infraestructures de mobilitat o amb les proposades pel Pla. Es tracta de conjunts de polígons industrials que esdevenen les principals polaritats i eixos del sistema industrial metropolità, amb bones condicions pel que fa a la seva permanència. A més de les àrees assenyalades als plànols,
en poden aparèixer de noves en el desenvolupament del Pla mitjançant els plans directors urbanístics concretats en el títol V d’aquelles normes.
2. La finalitat d’aquesta estratègia és el manteniment, la millora i el desenvolupament d’aquestes àrees per tal de fer-les més eficients com a peces clau
del sistema productiu de la Regió Metropolitana, per la qual cosa s’estableixen els objectius següents:
- Millorar el seu funcionament intern mitjançant les infraestructures i els espais necessaris per tal de millorar l’eficiència del conjunt. - Dotar dels equipaments i serveis necessaris per a la producció i els treballadors.
- Millorar l’accessibilitat pel que fa al transport tant de mercaderies com de persones.
- Optimitzar la distribució d’usos i tipologies d’espais productius a localitzar sobre els sòls industrials (naus, oficines, serveis i altres de significatius). - Desenvolupar els espais de relació adequats tant amb els teixits urbans veïns com amb el sistema d’espais oberts.
-Establir els mecanismes de selecció necessaris per tal de mantenir el seu caràcter industrial, de manera que aquelles activitats terciàries eminentment
urbanes no desplacin les activitats industrials a les quals estan destinades.
3. Les àrees assenyalades amb aquesta estratègia s’han de concretar i desenvolupar en el context dels plans directors urbanístics especificats en el títol V
d’aquella normativa o amb altres plans urbanístics intermunicipals a desenvolupar amb aquesta finalitat específica.
Com veiem, la normativa fa la distinció entre els polígons industrials existents i els futurs sectors d’activitat econòmica (SAE)
de nova creació.
Per aquests últims, el disseny de “nous patrons” ha de basar-se en l’anàlisi dels condicionants territorials, de la previsió dels
espais de serveis i equipaments, dels condicionants de la mobilitat sostenible, dels mediambientals, de l’anàlisi del paisatge, i
també de la seva viabilitat econòmica. Per aquests factors són necessaris criteris renovats sobre la localització, la xarxa de
comunicacions i mobilitat i també pels espais lliures, els equipaments i serveis, els usos i activitats a considerar, l’edificabilitat,
la parcel·lació, les tipologies arquitectòniques, etc.
En relació amb els polígons industrials ja existents, cal dir que a la Regió Metropolitana de Barcelona hi ha un nombre elevat
d’aquestes àrees especialitzades destinades a la producció, sorgides en diferents etapes: bàsicament en la fase de la
industrialització moderna 1955-1974, però amb un creixement sostingut al llarg de les últimes tres dècades (increment del 50%
de sòl) per l’aparició de nous polígons i, sobretot, pel completament dels existents. És bàsicament sobre aquest segon cas que
són d’aplicació els objectius abans assenyalats.
1.3 Tasques realitzades
L’estudi fa l’inventari de les peces existents a la Regió Metropolitana, identificant els espais amb suport cartogràfic, i estableix
les tipologies i característiques més rellevants dels diferents teixits d’activitats productives, a partir dels treballs de referència
existents sobre la matèria a la Regió Metropolitana de Barcelona i del mateix equip de recerca.
S’estableixen també unes tipologies de sectors d’activitat econòmica a escala de la Regió Metropolitana en funció de la
localització d’aquests sectors en relació amb el sistema urbà, les infraestructures viàries i ferroviàries, el transport públic i la
matriu mediambiental de l’RMB.
A escala de polígon, l’estudi estableix una diagnosi sobre les peces d’activitat productiva, remarcant els aspectes següents:
1. Contingut de les àrees segons l’ús.
2. Nivell de desenvolupament d’aquestes àrees:
- nivell d’ocupació i antiguitat de les peces
- estat de les infraestructures de serveis
- grau d’urbanització
3. Relació amb la resta del sistema urbà: accessibilitat, contigüitat.
4. Nivell d’equipament i serveis: elements complementaris al desenvolupament de l’activitat, àrees de promoció econòmica, etc.
5. Nivell d’integració amb el paisatge.
6. Grau d’adaptabilitat als requeriments de sostenibilitat ambiental (energies alternatives i gestió dels residus).
7. Definició dels potencials de transformació i consolidació dels distints tipus d’àrees i definició d’objectius concrets, amb
l’objectiu de minorar les disfuncions i potenciar els aspectes positius.
8. Altres aspectes específics de cadascuna de les àrees a estudiar.
1.4 Metodologia
Les tasques genèriques anteriorment assenyalades, es concreten en els passos següents en l’itinerari metodològic plantejat per
donar resposta als objectius del treball:
Identificació i localització de les àrees especialitzades industrials (escala RMB)
Detecció dels polígons anteriors a 1977, segons la base de dades geoespacials dels polígons industrials de Catalunya, que
delimita els polígons de la nostra cartografia de base ‘‘usos i formes’’ dels anys 1977 i 2008 (escala 1/50.000), i del conjunt
d’àrees especialitzades industrials a consolidar i equipar detectades en el Pla territorial parcial de l’RMB. Elaboració d’una llista
de polígons a escala de corredor que compleixin les característiques esmentades en el punt anterior.
La fita temporal de 1977 s’adopta com a significativa del moment de consolidació de la crisi internacional de les energies de
mitjan anys setanta, a més de les raons de disponibilitat cartogràfica i fotogramètrica.
Tipologies en funció de la seva localització, en relació amb:
- El sistema urbà (aïllat, segregat, contigu i integrat).
- El sistema mediambiental.
- La infraestructura viària i ferroviària i el transport públic per carretera.
Anàlisi per components
Establiment d’un quadre de característiques físiques (superfície, mida de les parcel·les i ocupació) i urbanístiques (qualificació
del sòl, edificabilitat, distàncies, regulacions específiques, etc.):
- Usos de l’edificació i sector productiu.
- Sistema viari i accessos.
- Sistema d’espais lliures.
- Morfologia de l’edificació (mida, altura, etc.).
- Planejament vigent. Situació actual del polígon (en funció de les fonts d’informació):
- Nivell de desenvolupament (percentatge d’ocupació).
- Estat de la urbanització (característiques de realització, qualitat).
- Equipaments i serveis existents (de la pròpia activitat).
- Subministrament d’energies (elèctrica, gas, energies alternatives).
- Gestió dels residus (recollida, depuració d’aigües, etc.).
- Sistemes constructius (estructura, coberta, etc.).
Classificació de les àrees per les seves característiques en relació amb les oportunitats de la seva millora/adequació (reforma
interior, compleció, remodelació, etc.).
Directrius per a les polítiques de manteniment, millora i desenvolupament.
Accions urbanístiques proposades:
- Reequipament
- Reinfraestructuració/reurbanització
- Densificació
- Canvi i/o mixtura d’usos
- Millora de la qualitat ambiental i paisatgística
- Millora del transport públic per als treballadors/ores
- Millora del transport de mercaderies (recepció i expedició)
- Millora de les xarxes de subministrament d’energies i possibles energies alternatives
- Millora de la gestió de residus (recollida, depuració d’aigües, reutilització, etc.)
- Millora de les condicions de seguretat
- Recuperació d’antics edificis patrimonials industrials
2. SITUACIONS I ESQUEMES DE PROJECTE D’INTERVENCIÓ TIPUS
L’heterogeneïtat en relació amb l’antiguitat, la localització geogràfica, el contingut funcional, la forma urbana, etc., de les àrees
especialitzades industrials de la Regió Metropolitana de Barcelona, fa molt difícil establir una tipologia operativa, representativa
de les necessitats a l’hora de plantejar una intervenció urbanística.
Si bé el nivell d’urbanització existent de cada àrea de les seleccionades podria ser un indici de la necessitat d’intervenció
urbanística, en el sentit de completar-lo o millorar-lo, que sens dubte és una de les estratègies urbanístiques aplicable a una bona
part d’aquestes àrees, pot ser una variant insuficient per abordar la seva renovació en relació amb les noves necessitats i al paper
que com àrees de centralitat poden tenir en un escenari metropolità renovat.
És per això que ha semblat oportú considerar el “grau de consolidació” de l’àrea o polígon específic, de manera que pugui
apuntar a les oportunitats transformar-lo i millorar-lo, derivades de la situació actual.
En aquest sentit, les àrees seleccionades s’han agrupat en tres situacions representatives de l’estat actual de desenvolupament:
- Àrees “saturades”, de cara a la millora.
- Àrees “a completar”.
- Àrees “en transformació”.
En el primer grup, hi serien aquelles àrees especialitzades industrials que, tot i reunir les condicions definides en l’epígraf 6.1
pàg. 102, han exhaurit el sòl disponible, i, per tant, la intervenció s’ha de plantejar com de millora i puntual reforma interior per
assolir els objectius anteriorment assenyalats.
En el segon grup, menys nombrós, hi trobaríem aquelles àrees que, tot i que poden tenir gairebé 45 anys d’antiguitat, per raons
diverses compten amb una bona part del sòl del polígon sense ocupar, o fins i tot sense urbanitzar.
A diferència de les del grup anterior, això obre la possibilitat d’una intervenció urbanística més gran, en el sentit de
reconfigurar-los tant físicament com funcional, la qual cosa pot atendre de manera més directa i flexible les noves necessitats
plantejades.
Finalment, i encara en un últim grup menys nombrós que els anteriors, hi hauria aquelles situacions de posició territorial
singular i, en bona part, d’obsolescència funcional, que en funció de l’interès públic es considera adequat el canvi del seu
contingut funcional i de les seves característiques formals per poder actuar com a noves àrees de centralitat del sistema
metropolità.
En funció de les tres situacions operatives tipus, es plantegen també els continguts dominants dels esquemes de projecte
d’intervenció corresponents a cadascuna de les àrees:
En el projecte de “millora urbana”, a aplicar a les àrees o polígons industrials consolidats, els continguts principals estan
centrats, en jerarquitzar i reurbanitzar la xarxa viària existent, i en permeabilitzar-la per als tipus de mobilitat suau (vianants,
bicicletes, etc.). També es planteja la possibilitat de definir, en conseqüència, “recintes” lliures de trànsit pesant per a configurar
espais de més confortabilitat.
Igualment, pel que fa a la possibilitat d’agregació de petites parcel·les o subdivisió de les grans, cal que hi hagi més flexibilitat
per a la reconversió i localització de nous usos i dotacions, així com per a la renovació de les façanes dels fronts dels polígons,
de cara a millorar-ne la imatge.
En el cas del projecte de “completament”, a més dels anteriors continguts de la millora urbana representatius del grup anterior,
sorgeixen altres possibilitats de reordenar la part del polígon encara no ocupada, per disposar-hi tant d’una nova configuració
física com de nous continguts funcionals. Resultarà especialment important, en aquest cas, la situació relativa del polígon en
relació amb al nucli urbà més proper així com amb els teixits productius existents, amb l’objectiu tant de poder contribuir a
resoldre les necessitats d’equipaments i serveis del sector, com de poder constituir-se en una nova àrea de centralitat
metropolitana de rang intermedi.
Finalment, en el cas del projecte de transformació integral, reservat a aquelles situacions singulars per la seva posició en relació
amb els grans eixos territorials i per la seva pràctica obsolescència funcional, que justificaria socialment una millor destinació
de la peça en el marc de la renovació metropolitana, a més dels continguts del projecte de “completament” apuntats en l’epígraf
anterior, exigeix un projecte específic de renovació urbana, amb la possibilitat de proposar una nova disposició del suport viari
(i ferroviari), dels usos i activitats, dels equipaments i els serveis, dels espais lliures i de les tipologies edificatòries, del paisatge
urbà, per a la constitució de noves àrees de centralitat de primer ordre quant al sistema dels assentaments de la Regió
Metropolitana.
Com es pot comprovar en a les fitxes annexes corresponents, es resumeixen les actuacions d’ordenació i/o intervenció en els
gràfics indicatius de les ‘‘estratègies de límits’’, jerarquització viària i reurbanització, ordenació dels usos del sòl i de
l’edificació i les seccions representatives de les vies tipus.
El tipus de projecte de ‘‘millora urbana’’ s’assaja en el polígon del Pla, de Molins de Rei i Sant Feliu de Llobregat, i el de
‘‘completament’’, en el cas del Pla de Llerona, a les Franqueses del Vallès. Finalment, el projecte de transformació integral, al
sector de Can Prat, de Mollet del Vallès, per la singular posició estratègica que té en relació amb l’autopista i el ferrocarril.
3. ALGUNES LÍNIES CONCLUSIVES
Pel que fa a la localització dels nous espais de la producció i el consum i l’estructura espacial resultant
La distribució dels usos del sòl als territoris urbans resulta ser una representació sintètica i potent de l’estructuració espacial dels
usos i activitats metropolitanes, que permet apropar-nos a la comprensió de la seva estructura funcional.
La distribució dels usos del sòl a la Regió Metropolitana en 1977 ens explica la situació d’un territori que ha sofert un procés
d’industrialització moderna recent (des de mitjan dels anys cinquanta fins a mitjan dels anys setanta, quan es produeix la crisi
internacional del petroli) en el qual feia poc havia començat el procés de creació d’infraestructures amb la construcció de les
primeres infraestructures viàries arterials. Com es pot observar, la indústria està bàsicament concentrada a la ciutat central (Zona
Franca inclosa), els desenvolupaments industrials de Sant Andreu de la Barca i Martorell sobre la carretera N-II, les ciutats de
Sabadell i Terrassa, el “Baix Vallès” (Mollet del Vallès, Montmeló), Barberà del Vallès i Polinyà, i la carretera N-152 a
Granollers. Una sola gran superfície comercial (Baricentro) és la primera manifestació de l’inici de l’augment del terciari en
l’estructura econòmica metropolitana, com a relleu de les activitats productives tradicionals.
Consolidació de polígons industrials existents
Amb la xarxa metropolitana d’autopistes i autovies ja configurada, els sòls industrials que ja estaven consolidats o presentaven
indicis d’urbanització el 1977 apareixen ampliats o consolidats en el període 1977-2004.
- Polígons de Martorell i Sant Andreu de la Barca al llarg de l’N-II.
- Polígons de Viladecans i Gavà sobre la C-245.
- Polígons Can Parellada i Santa Margarida, al sud de Terrassa.
- Sectors industrials de Polinyà i Mollet del Vallès; etc.
Noves superfícies i activitats terciàries
En el període 1977-2004 s’adverteix l’aparició de noves superfícies i activitats terciàries.
- En el sistema urbà del delta del Llobregat, la transformació d’activitat industrial a terciària en els polígons de Sant Boi de
Llobregat, Gavà i Viladecans al llarg de la C-32.
- En el tram central de l’A-7/B-30 al seu pas per Sant Cugat del Vallès i Cerdanyola del Vallès.
- En el sector de llevant de la ciutat central (Santa Coloma de Gramenet), polígons Batllòria i Montigalà; etc.
Grans equipaments i dotacions
És remarcable també l’aparició d’importants equipaments metropolitans, tant territorials com urbans, en part herència dels Jocs
Olímpics del 92.
- Al llarg de la B-30: TVE, Centre d’Alt Rendiment, Universitat Autònoma de Barcelona.
- A la ciutat central (Ronda de Dalt).
- En relació amb la C-17, el Circuit d’Alta Velocitat de Montmeló.
- El Canal Olímpic de rem i el Campus UPC a Castelldefels.
- Dotacions privades com ara camps de golf, instal·lacions per a oci i esplai, etc.
Segurament un dels aspectes més remarcables del període en estudi és la contribució de les administracions democràtiques a la
creació de noves dotacions urbanístiques (equipaments, parcs i jardins urbans i serveis tècnics), entesos com a responsabilitat
del sector públic. Encara que s’hagi adoptat com a criteri coherent amb el perfil territorial de l’estudi prendre en consideració les
peces de sòl de més grandària (iguals o superiors a una hectàrea de superfície), els resultats obtinguts expliquen clarament la
important tasca desenvolupada, tant a escala municipal com a escala territorial.
Nous espais productius
Els nous sectors o peces de sòl industrial (relativament escassos per comparació al període anterior d’industrialització) es
col·loquen al costat de sòls consolidats o amb indicis d’urbanització existents el 1977, conformant eixos o “corredors”
d’activitat i noves modalitats d’espais.
- Nous parcs empresarials i tecnològics de Sant Joan (Rubí), Via Augusta (Sant Cugat del Vallès), Mas Blau (el Prat de
Llobregat).
- Noves àrees logístiques (ZAL, CIM).
- Polígons ex novo de Caldes de Montbui, de Castellar del Vallès i de Sentmenat; etc.
Entre els criteris de localització de les empreses al llarg d’aquests corredors cal remarcar:
- La recerca d’alta accessibilitat i exposició (a les vies arterials).
- La vinculació amb infraestructures de servei: tecnològiques, telecomunicacions, equipaments i serveis generals de suport
i proximitat als centres d’investigació i desenvolupament.
- El valor del sòl i, en menor mesura, la qualitat ambiental i paisatgística com a factor d’imatge.
- La proximitat al mercat i les sinergies amb altres empreses.
Principals eixos o corredors metropolitans
De manera sintètica, s’ha proposat la consideració de dotze corredors o eixos principals de localització de l’activitat econòmica
en relació amb les infraestructures de transport. L’anàlisi més detallada d’aquests eixos i la identificació d’aquells fragments
corresponents als nous espais de la producció, l’oci i el consum, ens permet al seu torn diferenciar quatre grups de situacions
territorials.
Un primer grup estaria conformat per aquells eixos sense indicis de conurbació, on es detecten escasses peces innovadores i la
presència del sector productiu contrasta amb una baixa representació del terciari i dels serveis a les empreses (corredors
Cubelles-Sitges C-31
i C-32 i Vilafranca del Penedès-Castellví de Rosanes AP-7, N-340 i ferrocarril, aquest últim amb una important oferta de sòl
industrial).
El segon grup de corredors es caracteritza, en canvi, per la seva continuïtat i per la conformació de noves façanes terciari-
productives, constituïdes per activitats amb un alt grau d’innovació i d’abast o àrea d’influència metropolitans (corredors
Castelldefels-Sant Boi de Llobregat C-32, C-245 i ferrocarril; el Prat de Llobregat-l’Hospitalet de Llobregat -Gran Via, B-20 i
C-31, Castellbisbal-Cerdanyola del Vallès AP-7, B-30 i ferrocarril; i Sant Joan Despí-Molins de Rei -N-340a, B-23, AP-2 i
ferrocarril).
El tercer grup d’eixos travessen ciutats de gran tradició industrial (Sant Andreu de la Barca, Martorell, Granollers, etc.), amb
algunes peces significatives a escala metropolitana (SEAT, Gec-Alstom, CIM, Circuit de Catalunya, La Roca Outlet, etc.) i
processos graduals de reconversió d’antigues naus industrials, confrontades amb les antigues carreteres, en comerç o logística,
així com el sorgiment de petites peces de terciari en els accessos urbans (corredors de Sant Andreu de la Barca-Esparreguera N-
II a, A-2 i ferrocarril; Barberà del Vallès-Sant Celoni AP-7, C-251 i ferrocarril; i Montcada i Reixac-la Garriga C-17, N-152 a,
C-33 i ferrocarril).
Finalment, hi ha una sèrie de corredors on predominen clarament les peces del consum respecte de les de producció. Aquestes
tendeixen a concentrar-se en els enllaços viaris i/o accessos als nuclis urbans compactes, sense ocupar altres llocs del trajecte
viari. L’ús predominant són les noves formes del comerç i de l’oci que, atès que es localitzen als encreuaments, poden abastar
àrees de mercat tant locals com metropolitanes (corredors Viladecavalls-Montcada i Reixac C-58 i N-150; Poblenou-Malgrat de
Mar C-32, N-II i ferrocarril; i Santa Coloma de Gramenet-Badalona B-20, pota Nord).
En relació amb el procés d’ocupació territorial
Dins del conjunt de l’RMB cal assenyalar la comarca del Vallès Occidental en la producció de nous sòls durant el període
d’estudi, seguida del Baix Llobregat i el Vallès Oriental. Queden a molta distància el Maresme i l’Alt Penedès, i en el cas del
Barcelonès cal remarcar el canvi d’ús d’algunes peces industrials anteriors (port-Zona Franca, Sants-Hostafrancs, Poblenou,
Sant Andreu, etc.).
En relació amb el sòl industrial la variació de superfícies entre l’inici i el final del període considerat és d’un 57%, que passa de
les 4.870 hectàrees de sòl net el 1977 a les 7.659 hectàrees el 2004 en el conjunt de la regió.
Per comarques metropolitanes, el creixement més gran absolut de sòl industrial es produeix al Baix Llobregat, el Vallès Oriental
i el Vallès Occidental, mentre que es detecta una significativa disminució entorn del 10% de sòl industrial al Barcelonès.
Pel que fa a les activitats terciàries principals, en el conjunt de la regió les 711 hectàrees de sòl net al 1977 s’han transformat en
1.966 hectàrees al 2004, la qual cosa suposa un increment d’un 177%.
Per comarques metropolitanes, el creixement més gran absolut de sòl terciari s’ha produït també al Baix Llobregat, el Vallès
Oriental i el Vallès Occidental, mentre que es detecta un significatiu augment entorn del 84% de sòl terciari en el Barcelonès.
En relació amb el sòl per als grans equipaments i dotacions, la variació de superfícies entre l’inici i el final del període d’estudi
és d’un 39%, que passa de les 2.699 hectàrees netes el 1977, a les 3.746 hectàrees el 2004.
Per comarques metropolitanes, cal esmentar la creació de nous equipaments al Vallès Occidental i al Baix Llobregat.
3.2 Pel que fa a les característiques dels nous espais de la producció i el consum
Com a trets característics generals dels nous espais de les activitats econòmiques (terciari o indústria), poden assenyalar-se tres
elements emergents:
- La creixent osmosi entre una part del terciari i la indústria.
- La cada vegada més forta regionalització de l’estructura productiva.
- La profunda modificació dels models organitzatius de l’empresa.
Localització de les noves activitats terciàries
- Un primer context de localització és òbviament la Barcelona de les rondes, on es concentra bona part dels serveis a les
empreses de tipus superior o innovador i les activitats quaternàries.
- Un segon context de l’assentament se situa en els centres de dimensions mitjanes. En aquests centres troben una acollida
creixent els serveis a les empreses, no només tradicionals sinó també superiors i amb característiques innovadores, amb la
condició d’una estreta integració amb el procés productiu i de gestió.
Localització de la indústria
- El primer context és el que sorgeix de la diversitat de localització de l’empresa industrial multinacional, que presenta evidents
caràcters de discontinuïtat espacial. La tendència a presidir mercats nacionals o regionals porta a la descentralització de les seus
direccionals, amb una notable persistència metropolitana de les activitats industrials d’aquests grups.
- El segon camp de localització està constituït per les àrees de relocalització i/o descentralització productiva suburbana o
intraregional. A l’interior d’aquestes àrees troben acolliment moltes relocalitzacions d’instal·lacions urbanes, que van tenir lloc
en ocasió de reconversions tecnològiques i organitzatives, o simples expansions i localitzacions d’empreses creades des de la
diversificació dels processos productius.
- En alguns contextos territorials apareix també com a diferent camp de localització l’anomenat “districte industrial” de la
producció, on es posen en valor les formes de producció no fordista.
- Finalment, un quart camp de localització està constituït per les àrees urbanes industrials històriques en progressiva decadència.
Així, resumint els resultats de les principals investigacions sobre els àmbits de la producció industrial i de l’activitat terciària, és
possible enumerar els fets urbans que poden reflectir-los:
- La reforma de les grans àrees industrials: buits urbans i substitucions edificatòries
- Els nous edificis terciaris i productius aïllats.
- La constitució de carrers industrials.
- Les noves àrees planificades i modulars del terciari i de la indústria.
- La reforma dels teixits mixtos residencials productius i la seva reproducció.
- Els edificis terciaris intersticials.
Pel que fa als llocs del comerç i del consum, algunes de les transformacions que han afectat a l’organització fisicofuncional dels
espais de venda i la seva lògica de localització són:
- Les modificacions en la unitat distributiva, amb el debilitament de la distinció entre la “moderna” i la “tradicional”.
- La reducció dels espais de comercialització genèrica i l’increment dels espais especialitzats.
- Una nova modalitat locacional de les unitats comercials: l’emergència d’una configuració reticular, que tendeix a organitzar-se
segons principis de complementarietat i de sinergia; una xarxa integrada per elements bastant diferenciats per la configuració
espacial (nodes d’una xarxa de recorreguts per als vianants o emergències singulars, punts de venda, condensacions lineals, etc.)
i pel mitjà fisicofuncional.
Entre els principals fets urbans relacionats amb la recent configuració del comerç i el consum cal esmentar:
- La constitució creixent de xarxes de recorreguts comercials en els centres urbans.
- La configuració de l’anomenat “carrer mercat“.
- Les noves galeries comercials.
- La reforma dels contenidors comercials mitjans: gran magatzem i supermercat.
- Els grans contenidors comercials perifèrics: hipermercats i grans superfícies.
- Els centres comercials integrats.
Finalment, de manera simplement enumerativa, els principals llocs urbans on es produeixen elements innovadors en el consum
del temps lliure estarien representats per:
- Els equipaments d’oci intersticials, generalment dispersos en el teixit urbà, gairebé sempre aïllats entre si i de petites
dimensions;
- La reforma dels parcs històrics.
- Les “màquines complexes”, edificis de grans dimensions, destinats a usos diversos i caracteritzats per una particular
complexitat tipològica.
- La configuració de xarxes de recorreguts ludicocomercials en els centres urbans.
- Els centres històrics dels municipis de la Regió Metropolitana, amb carrers i places que tendeixen a configurar-se com a
recorreguts dins d’un àrea més extensa.
- Les noves “ciutadelles“ del temps lliure (parcs temàtics).
- Els territoris del lleure fora dels nuclis urbans, com a àrees geogràfiques extenses.
3.3 Pel que fa a les modalitats dels nous espais de la producció i el consum:
Del polígon industrial al parc empresarial o parc d’activitats
En sintonia amb els models saxons del Business Park o francès dels Parcs d’Activités, els antics polígons industrials són
substituïts per nous patrons, en els quals, la presència de la naturalesa, un nivell més gran d’urbanització i una millor cura del
paisatge urbà creat, serien algunes de les característiques dominants.
Cal que hi hagi, també, una reconsideració de les anteriors ordenances, amb la disminució de la grandària mínima de les
parcel·les i la introducció d’altres usos, especialment el terciari de despatxos i el comercial, i una millor regulació de les
condicions de configuració dels edificis.
La presència freqüent de centres de serveis i la seva relació amb les infraestructures viàries arterials, expliquen bé el canvi de
lògica ocorregut.
Del supermercat al centre comercial i d’oci
A partir dels inicis dels vuitanta es produeix el relleu generalitzat dels supermercats (sobretot del sector de l’alimentació i dels
béns de consum no diari) pels grans magatzems que, de seguida, seran substituïts pels grans centres comercials, als quals
acompanyarien altres modalitats (factories, outlet, etc.).
Les tipologies característiques seran les grans superfícies comercials (hipermercats), generalment localitzades sobre els
elements arterials de la xarxa viària i els centres comercials tradicionals, i serà freqüent l’aliança entre tots dos, amb una gran
superfície com a locomotora, generalment de caràcter alimentari, i una sèrie de petites botigues especialitzades, a més dels fast
food, garden center, gasolinera, etc., i noves formes d’oci (gimnàs, pista de bitlles, guarderia, etc.).
De l’oci domèstic i urbà al parc temàtic
S’ha produït un trasllat de l’oci a de la plaça, el carrer o la llar cap a recintes especialitzats, cada vegada més separats de l’espai
públic tradicional (centre comercial, instal·lacions esportives públiques o privades, àrees de jocs infantils, etc.).
La transformació més rellevant ha estat l’associació de l’oci amb el comerç, principalment a equipaments com centres
comercials o centres d’oci específics. Els parcs temàtics, aquàtics, zoològics, etc., són els parcs d’oci per excel·lència que, a més
de les atraccions específiques, han anat augmentant la seva vinculació amb els usos comercial i hoteler, així com amb els golfs i
els espais residencials d’alt nivell.
En relació amb les qüestions de localització i al model infraestructural i ambiental
De manera sintètica, i sense abordar una avaluació de detall de la localització i de les oportunitats de transformació de cadascun
dels principals fragments productius i del consum a la Regió Metropolitana de Barcelona, l’anàlisi que s’ha realitzat ens
demostra l’estreta vinculació existent entre les peces o fragments de la producció i el consum i la infraestructura de mobilitat,
especialment la xarxa arterial viària.
Les condicions inicials de localització en relació amb la xarxa principal de carreteres ha seguit reforçant-se, sobretot en el cas
dels nous espais del consum i dels de la producció amb més valor afegit, que han utilitzat la xarxa arterial d’autopistes, autovies
i carreteres nacionals com a referència.
Encara que sigui necessari un judici més detallat segons cada tipus d’activitat i de cada peça o fragment concret, sí que sembla
poder interpretar-se l’estructura espacial resultant com a dependent d’un model d’accessibilitat i d’uns tipus de mobilitat que
s’haurien de reconsiderar en un futur cap a una nova relació entre infraestructura i activitat, tant per a persones com per a les
mercaderies, en el marc d’un nou sistema de transport d’alta capacitat (ferrocarril, i les seves variants) vertebrador alternatiu del
territori.
Igualment, l’ocupació no sempre adequada d’alguns fragments d’espais oberts d’interès, fa pensar en un canvi en el model
metropolità dels espais lliures, com articulador i equilibrador dels assentaments, que podria incidir en la revisió dels
emplaçaments actuals o previstos dels espais de la producció i el consum.
3.4 Pel que fa a possibles estratègies per a l’ordenació de la Regió Metropolitana
En el quadre estratègic en el qual s’inscriu el projecte de recerca, i en relació amb el Pla territorial metropolità de Barcelona, les
possibles aportacions sintèticament expressades són:
- Una visió integrada entre els processos de localització dels nous espais de producció i consum i la infraestructura de mobilitat,
relació que ha de traduir-se en noves opcions d’ordenació territorial, en les quals els nous emplaçaments de les activitats
innovadores estiguin adequadament situats en relació amb les xarxes de transport per ferrocarril de passatgers i mercaderies, i
menys dependents del congestionat sistema viari metropolità.
- Per als espais de producció i consum ja existents, l’avaluació de les condicions actuals de localització, tant en relació amb les
infraestructures de mobilitat com del sistema mediambiental, amb l’objectiu de proposar polítiques de desenvolupament,
contenció o reforma.
- La integració creixent entre les activitats terciàries i industrials i els inconvenients derivats de la segregació espacial pel
territori de funcions que serien perfectament compatibles entre si, aconsellen escometre projectes de nous patrons de l’espai
productiu des de la barreja d’aquelles activitats, acció igualment extensible als espais del consum i del temps lliure.
- La possibilitat, dins del Pla territorial, d’establir àmbits espacials supramunicipals (els corredors o eixos metropolitans
d’activitat), per una previsió més adequada dels elements materials de l’estructura econòmica, de la producció, la distribució i el
consum de la Regió Metropolitana.
- L’adopció de nous patrons espacials dels assentaments de les activitats de la producció i el consum d’acord amb els millors
exemples locals, nacionals i internacionals.
198
BIBLIOGRAFIA I FONTS CARTOGRÀFIQUES /CARTOGRAPHIC SOURCES AND BIBLIOGRAPHY '�*���������� ����;�General bibliographyASCHER, F. Metápolis, ou l’avenir des villes. Ed. Odile Jacob, Paris, 1995
#�^�!�@��]=������������������������������������ � ��������=�@��Mulino, Bologna, 1996
CASTELLS, M. La era de la infromación: Economia, sociedad y cultura. Alianza Editorial, Madrid, 2000.
CASTELLS, M. La ciudad informacional. Tecnologias de la información, reestructuración económica i el proceso urba-regional. Ed. Alianza, Madrid, 1995.
CASTELLS M., Hall P. Las tecnópolis del mundo. La formación de los complejos industriales del seglo XXI. Ed. Alianza, 1994, Madrid.
EZQUIAGA DOMÍNGUEZ, J. Mª. Comercio y Planeamiento Urbano. Recomendaciones para la ordenación de las actividades comerciales en el planeamiento municipal. Ed. Ministerio de Economía y Hacienda, Madrid, 1998.
SASSEN, S. Cities in a world economy. Pine Forge Press, Thousand Oaks, 1994.
SOJA, E. W. Postmetropolis: Critical Studies of Cities and Regions. Blackwell Publishers, London, 2000.
VELTZ, P. Des territoires pour apprendre et innover. Editions de l’Aube, París,1994.
< ����� ������������ �'��� ����=�'�*���������;�Barcelona Metropolitan Region - BibliographyA.D. Papers Nº18 La Ciutat i la Indústria, Institut d’Estudis Metropolitans de Barcelona, Barcelona, 1994.
�=X=�"���� ��®\\=����#�����������#����&��@� �������� ��� �Metropolitans de Barcelona, Barcelona, 1995.
A.D. Dinàmiques metropolitanes a l’àrea i la regió de Barcelona. Mancomunitat de municipis de l’àrea metropolitana de Barcelona, 1995.
BOIX, R. Indicadors Econòmics I Territorials de la Regió Metropolitana de Barcelona, UAB, 2000.
CARRERAS QUILIS, J. Mª. “La redistribució de la ciutat al territori de la Regió Metropolitana de Barcelona”. Papers Nº 36. Ciutat compacta, ciutat difusa, Institut d’Estudis Metropolitans de Barcelona, 2002, pàg.25-48.
CLUSA ORIACH, J. (i altres). Localització industrial a la zona metropolitana de Barcelona, Corporació Metropolitana de Barcelona, Barcelona, 1980.
COMISSIÓ D’ACTIVITAT ECONÒMICA DEL PACTE INDUSTRIAL (amb la col·laboració de Barcelona Regional i la Universitat de Barcelona). Atles Industrial de la Regió Metropolitana de Barcelona, Ed. Pacte Industrial de la Regió Metropolitana de Barcelona, 2006.
DIRECCIÓ GENERAL DE COMERÇ. Pla Territorial Sectorial d’Equipaments Comercials, Departament de Treball, Indústria, #����&������� ����!�������������#����������������¢���}�������17/2000 i Llei 2/2002.
INCASOL (JORNET, LLOP, PASTOR, Arqtes). Dels Polígons Industrials als Sectors d’Activitat Econòmica, Barcelona, 2007.
FONT A., LLOP C., VILANOVA J. Mª. La Construcció del Territori Metropolità. Morfogènesi de la regió urbana de Barcelona. Ed. MMABM, Barcelona, 1999.
FONT, A. (i altres) Transformacions urbanitzadores 1977-2000. Àrea metropolitana i regió urbana de Barcelona, MMAMB, Barcelona, 2005.
FONT, A. (ed) L’explosió de la ciutat. Morfologies, mirades i mocions sobre els transformacions territorials recents en els regions urbanes de l’Europa Meridional, CoAC-Forum, Barcelona (2004), Bologne (2005), Madrid (2077 i 2011).
PEREMIQUEL I LLUCH F., SALVÀ I ROSELLÓ I. Transformacions urbanes: Col.legi d’Arquitectes de Catalunya, Barcelona, 1997.
ROCA J., CLUSA J. i MUR S. El mercat immobiliari de la Regió Metropolitana de Barcelona i les Comarques Centrals de Catalunya, Informe territorial de la província de Barcelona. Editorial Cambra de #����&���Q����������Q����������\����
SERRA, J. (dir.) El territori Metropolità de Barcelona. Dades bàsiques, evolució recent i perspectives. Mancomunitat de Municipis de l’Àrea Metropolitana de Barcelona, 2003.
VECSLIR, L. Paisatges de la nova centralitat. Infraestructures i polarització del creixement a la Regió Metropolitana de Barcelona �}�?���=��� ��X�������=�["#��\���=�
Els nous espais de la producció i el consum en el Sud d’Europa / New production and consumption spaces in Southern EuropeBOERI S., LANZANI A., MARINI I. Il territorio che cambia, AIM, Sagesta, 1993.
DE SANTIAGO, EDUARDO. Nuevas formas y procesos espaciales en la región urbana de Madrid. Las lógicas del espacio en la construcción de la “ciudad única”. Tesis Doctoral. ETSAM, 2005.
FONT, A. (ed) L’explosió de la ciutat. Morfologies, mirades i mocions sobre els transformacions territorials recents en els regions urbanes de l’Europa Meridional, CoAC-Forum, Barcelona (2004), Bologne (2005), Madrid (2077 i 2011).
ISOLA, A. (ed) Infra Atlante. Infra Manuale.Formi insediativi i infrastrutture. Ed. Marsilio, 2002.
LOURO, M. Ciudad.Consumo. El impacto de las redes de consumo en la reorganización del espacio urbano contemporáneo del área metropolitana de Lisboa. Tesis Doctoral, UPC, 2005.
MACCHI CASSIA, C. (ed). Il progetto del territori urbà Ed. Franco Angeli / Urbanistica, Milano,1998.
MORANDI C., TAMINI L. “Il commercio a Milano e in area milanese: quadro esistente e scenario evolutivo della media e grande distribuzione”, in Territori, n.21, 2002.
MORANDI C., TAMINI L. “Ambienti economici della regione Milanese”. Area Vasta, nº10/11, 2005.
MUNARIN S., TOSI M.C. Tracce di città. Esplorazioni di un territori abitato: l’area veneta. Ed. Franco Angeli/Urbanistica, 2001.
PORTAS N., DOMINGUES A., CABRAL J., et al. Políticas urbanas, >���&¯��#���� ���!������������� �����\���=
Regió Metropolitana de Barcelona – Fuentes ���������>� �;�Barcelona Metropolitan Region – Cartographic sourcesETSAV, Càtedra d’Urbanística. Mapa de “Usos i Formes de ����������������\����=�� �������=�����=���=�
GENERALITAT DE CATALUNYA – ICC. “Planejament urbanístic i usos del sòl”. Esc or. 1:50.000 (des.2000).
�@!@�?��� ������@�;��������!���������@�� �����������]�����Metropolitana de Barcelona
SILAE- Sistema d’Informació sobre la Localització i Accés als Activitats Econòmiques- Anàlisi de Localització i Accessibilitat dels Polígons Industrials de la Regió Metropolitana de Barcelona, Pacte Industrial de la Regió Metropolitana de Barcelona, juliol 2001
SIMAE- Sistema d’Informació Metropolità d’Activitat Econòmica i Innovació