PAISATGE  DE  L'ESTAQUE  GEORGES  BRAQUE  

DOCUMENTACIÓ  DE  L ’OBRA  

Títol: Paisatge de L’Estaque. Autor: Georges Braque (1882 – 1963). Cronologia: 1908. Estil: cubisme inicial.

Tècnica: oli. Suport: tela. Dimensions: 81 cm x 65 cm.

Tema: paisatge Localització actual: Kuntsmuseum, Berna.

Georges Braque va ser, juntament amb Picasso, l’artista cubista més destacat. Després d’uns inicis propers al Fauvisme, el 1907 la seva obra va derivar cap a la geometrització, a causa de la impressió que li causà l’exposició pòstuma de Cézanne, celebrada a París, i la relació amb Picasso. Junts van experimentar amb la tècnica del collage amb obres molt semblants, tant des d’un punt de vista temàtic com formal. Després de la Primera Guerra Mundial, Braque es va allunyar substancialment de Picasso i va mostrar un estil més personal caracteritzat per l’ús de colors brillants i de la línia corba per sobre de la recta. Va ser el primer artista viu que exposà al Louvre.

CONTEXT  HISTÒRIC  

El fet més determinant del període comprès entre el 1870 i el 1918, en l’àmbit internacional, fou l’expansió europea, que implicà el repartiment del món entre les potències del vell continent. Un cop acabat el repartiment es va constatar que els territoris més rics i importants s’havien adjudicat a les seves respectives metròpolis, i això va generar fortes tensions. Arran de l’arribada al tron del nou kàiser Guillem II, Alemanya inicià una nova política expansionista amb vista a incorporar-se al concert imperialista mundial. Intentà aïllar França, que buscà l’aliança amb Rússia. El sistema d’aliances s’anà perfilant com una de les cons- tants de la política exterior europea anterior al 1914. Els territoris d’ultramar es convertiren en moneda de canvi de la política internacional, mentre apareixien nous competidors en el món colonial, com ara el Japó.

Viaducte a L’Estaque (1908)

Des de 1904-07 fins al 1914, Europa va ser novament l’eix de la política internacional. L’escalada de tensions prosseguí a causa de l’anomenada «qüestió d’Orient». L’auge dels nacionalismes disparà la situació a la zona dels Balcans. En aquestes circumstàncies, i en les crisis motivades pels assumptes marroquins, es troba la causa immediata de l’esclat de la Primera Guerra Mundial.

CONTEXT  HISTÒRIC  

Violí i gerro (1910)

ANÀLIS I  FORMAL  

E L EMENTS  P LÀST I C S  

La gamma cromàtica és reduïda i les tonalitats són apagades: verds, blaus, grisos, marrons i ocre. Pràcticament no hi ha diferències de color entre els primers plans i el fons. A més, els tons emprats contribueixen a accentuar la simplificació de les formes. La pinzellada és curta i la llum no prové de l’exterior sinó dels mateixos objectes representats.

Paisatge a L’Estaque (1908)

ANÀLIS I  FORMAL  

COMPOSICIÓ  

Braque redueix la realitat a un seguit de plans geomètrics que ofereixen múltiples punts de vista de manera simultània. Així, mitjançant la suma de totes les perspectives, s’aconsegueix la quarta dimensió. La perspectiva apareix distorsionada i la profunditat es defineix per mitjà de l’articulació dels volums entre si. La fragmentació de la realitat permet establir una diferència entre l’objecte i la seva imatge. D’aquesta manera, l’experiència perceptiva de l’observador accedeix a les múltiples visions que tenim quan intentem reproduir el temps i l’espai. Juntament amb Picasso, Braque va destruir la noció de perspectiva renaixentista, i va pro- posar un espai més obert i dinàmic.

Els arbres es confonen amb el fons i adquireixen la mateixa importància, ja que els elements situats en primer pla reben el mateix tractament que els que es troben en plans més allunyats.

ANÀLIS I  FORMAL   ESTIL  

Georges Braque i Pablo Picasso van començar a treballar junts –fins i tot compartien el mateix estudi– a partir del 1909, en un intent de cercar una nova manera de representar la realitat mitjançant la pintura. El resultat va ser l’invent d’un nou llenguatge plàstic anomenat cubisme, un dels principals moviments de les avantguardes experimentals. El cubisme va atacar de manera sistemàtica la concepció pictòrica del fauvisme, i grans pintors, com Juan Gris o Fernand Léger, s’hi van incorporar.

Natura morta amb violí i gerro (1910)

Dins el cubisme es poden distingir tres etapes: 1. Del 1907 al 1909, la pintura cubista organitza, de manera totalment nova, l’estructura del color i de l’espai, tot distorsionant la perspectiva. El paisatge n’és el tema preferit. És el cubisme inicial, al qual pertany Paisatge de L’Estaque.

ANÀLIS I  FORMAL   ESTIL  

2.  Entre el 1909 i el 1911, Picasso i Braque inicien el denominat cubisme analític, que té aquestes característiques:

q  la gamma cromàtica és reduïda; q  els temes semblen insignificants; q  la realitat és observada, aparentment, a

través d’un prisma cristal· l í , que no descompon la llum sinó que l’absorbeix, de manera que produeix una fragmentació de plans en multitud de facetes, tantes com punts de vista;

q  la descomposició de la imatge condueix a formes gairebé abstractes;

q  les pintures no tenen un centre d’atenció. La recerca comuna dels dos pintors fa molt difícil identificar l’obra de l’un i l’altre.

La taula rodona (1929)

ANÀLIS I  FORMAL   ESTIL  

3.  A partir del 1914, Picasso i Braque introdueixen el cubisme sintètic. En els quadres apareixen lletres d’impremta, nombres, imitacions de fusta i papiers collés, elements que fan servir per defugir la descripció de l’objecte. La tècnica del collage els permet integrar en el quadre fragments de l’entorn quotidià. La primera obra d’aquest tipus la va fer Picasso el 1912 : Natura morta amb cadira de reixeta.

Amb el cubisme sintètic, que no és una evolució del cubisme analític, l’obra accentua el seu caràcter material, però exigeix de l’observador un esforç intel·lectual a fi de comprendre la tasca de síntesi duta a terme per l’artista.

ANÀLIS I  FORMAL   ESTIL  

Segons els historiadors, Braque va ser el pintor que va evolucionar amb més coherència des dels principis estètics del cubisme. Quan va deixar de col·laborar amb Picasso, i després de la seva participació en la Primera Guerra Mundial, va mirar de recuperar els seus experiments cubistes en el punt en què els havia deixat. Tanmateix, a partir del 1920, la seva pintura experimentà un canvi notable: l’espai pictòric es tornà més ordenat i l’artista es permeté jugar amb el contrast entre diferents textures, barrejant, per exemple, sorra amb oli. El cubisme com a moviment va posar els fonaments d’un nou plantejament de les arts plàstiques i donà un sentit fonamental als conceptes de forma, espai i temps.

L’estudi (1939), oli i sorra

INTERPRETACIÓ  C ON T I NGU T  

I  S I GN I F I C A T  

Entre els elements que feren possible l’aparició del nou estil s’identifiquen influències de l’època, com les noves teories sobre l’espai, l’obra de Schopenhauer i la pintura de Cézanne. Entre la primavera i l’estiu del 1907, Picasso pintà Les senyoretes del carrer d’Avinyó, obra inspirada en l’art negre i l’escultura ibèrica, i considerada la iniciadora del moviment. L’impacte produït per aquest quadre, en els cercles en què es movia el pintor, fou demolidor. En aquell moment, Braque es trobava en la seva etapa fauve, però la contemplació de Les senyoretes del carrer d’Avinyó va canviar la seva trajectòria. L’estiu del 1908 el va passar a L’Estaque (una petita població de la Provença), d’on va tornar amb un conjunt d’obres que es van exposar en el Salon d’Automne. Matisse, que formava part del jurat, va afirmar, per primer cop, que «Braque estava pintant petits cubs» i va ser el poeta Apollinaire qui va consagrar el terme.

Les senyoretes del carrer d’Avinyó (1906-07),

INTERPRETACIÓ   F UNC I Ó  

El Paisatge de L’Estaque estava destinat a ser exhibit en el Salon d’Automne davant la crítica, els col·leccionistes i el públic en general, a fi de facilitar-ne l’adquisició a qui hi estigués interessat. Al mateix temps acomplia la funció de donar a conèixer l’experimentació duta a terme per l’artista, que partia del nou llenguatge del cubisme, plantejava una anàlisi de la percepció i obria un nou camí cap a la reflexió intel·lectual.

CROSAS, J. Història de l’Art. Batxillerat. Castellnou Edicions, 2010 LLACAY, T. Visualart. Ed. Vicens Vives, 2009 TRIADÓ, J. Història de l’Art. Batxillerat. Ed. Vicens Vives