núm. 54 i trimestre del 2006, any xvi · 2. de mil vegades en què algú manté el català en una...

Deu raons per a parlar

sempre en català

Formes verbalsmanllevadesdel castellà

El Cens de Professors

de Català

Entrevista a David Jou

Grafia fonològicaenfront de

grafia etimològica

Núm. 54 I tr imestre del 2006, any XVI 4 €

Ja c u l a t ò r i e s

d e l c e n t e n a r i

Vident, audaç, ànima dreta,feina neta,

en un país que renaixiatot fent via,

emprengué sol la gran comesamal compresa,

i a un desmanec, ja vell de segles,donà regles;

i sempre ho féu amb un somriured’home lliure

que el lliure albir d’altri respecta, circumspecte.

Sent enginyer d’enginy flexible,molt sensible,

un pont bastí per la cultura:llengua pura.

Perquè sabia convèncerpogué vèncer,

dictador amb seny i sense sabre,mestre Fabra.u

PERE QUART

LLENGUA NACIONAL - NÚM. 54 - I TRIMESTRE DEL 2006 3

ED ITOR IALLA FLAMA DE LA LLENGUA

D e u a n y s d ’ u n e rro rFa deu anys que la Secció Filològica (SF) de l’Institut d’Estudis Cata-

lans (IEC) va prendre l’acord (en data 15-3-96) sobre «l’ús del guioneten l’escriptura dels mots formats per composició o per prefixació»,acord que en sancionava un d’anterior que, sense haver estat promul-gat, ja s’havia començat a aplicar al Diccionari de la llengua catalana delIEC (en sigla, DIEC). Lamentablement, aqueixes noves normes sobre elguionet eren un error, com ja s’havia anat dient abans d’aquella data icom ha continuat manifestant-se després. De fet, les protestes i les pe-ticions a la SF perquè rectifiqués han estat nombrosíssimes. Com a botóde mostra, ara ens fixarem en dues: la publicació, des del juliol de 1997,d’un full periòdic titulat Català Normatiu que, fins ara, ha sortit ja mésde seixanta vegades, criticant diversos aspectes de l’actuació de la SF i,entre aquests, especialment les noves normes del guionet; aquest full tél’inconvenient de ser anònim (cosa que nosaltres desaprovem), però noes pot negar que sovint hi toca amb les seves crítiques. L’altre fet, mésimportant, de protesta és la publicació del llibre Diccionaris, normativai llengua estàndard, de F. Esteve, J. Ferrer, L. Marquet i J. Moll (Palma2003), que assenyala una sèrie de defectes del DIEC i, com no podia seraltrament, critica les noves normes del guionet.I és que, efectivament, les noves normes promulgades ara fa deu anys

tenen greus inconvenients, que ja han estat assenyalats detalladament endiversos llocs: trenquen la nostra tradició ortogràfica; ens separen d’altresllengües de cultura del nostre àmbit; contenen arbitrarietats i incoherències;no tenen prou en compte la utilitat del guionet en els aspectes fonètic, mor-fològic, sintàctic o d’estructura, semàntic, etc., per la qual cosa les noves nor-mes ocasionen pronúncies equivocades o contràries a la tradició, manca defeminització o pluralització en alguns mots, ambigüitats o confusions en lacomprensió, impossibilitat de distincions necessàries o útils, etc.Per això s’ha demanat reiteradament a la SF del IEC que rectifiqués

aquell acord i revisés les noves normes sobre el guionet. Fins ara no s’haproduït tal rectificació o revisió, si bé hi ha indicis que la futura gramàticadel IEC matisarà algun aspecte de les noves normes. La manca de rectifi-cació clara i eficaç deu ser deguda a la mateixa inèrcia del funcionamentde la nostra acadèmia de la llengua. En efecte, encara que individualmentalguns membres de la SF no estan d’acord amb les normes promulgades,l’organisme com a tal no troba la manera de rectificar adequadament.També pot ser deguda a un cert tarannà corporatiu que té al·lèrgia a lesrectificacions i, per això, busca excuses, com dir que les noves normesdel guionet estan d’acord amb determinades opinions de Fabra aflora-des recentment al públic. Però sobre això ja va concloure amb coneixe-ment de causa el nostre consoci Lluís Marquet (cf. LLENGUA NACIONAL,núm. 29, pp. 24-30) que «la reforma que proposa Fabra sobre el guioneti la que ha fet la SF són totalment contràries i incompatibles».Novament, doncs, fem una crida a la SF perquè rectifiqui. Podria fer-

ho, per exemple, aprofitant l’avinentesa de preparar la nova gramàtica nor-mativa. Seríem molts, per no dir tots, els qui agrairíem tal rectificació. Iel prestigi de la nostra primera autoritat acadèmica hi sortiria guanyant.En realitat —potser no caldria dir-ho, però preferim ser explícits—, sinosaltres critiquem la SF no és pas per falta de respecte o d’obediència,sinó precisament perquè voldríem que aquest organisme fos al màxim derespectable i generés, per la bondat de les seves decisions, una obe-diència convençuda. Tant de bo que fos així.u

Íntim homenatge a Pompeu

Fabra, pensant que el mes-

tre era precisament un líric.

Li agradaven els versos

mnemotècnics.

Del llibre Circumstàncies

Pere Quart (Joan OLiver)

LLENGUA NACIONAL - NÚM. 54 - I TRIMESTRE DEL 20064

SUMARI

PUBLICACIÓ I ADMINISTRACIÓ: Associació Llengua Nacional

Registre d’Associacions núm. 12842Dipòsit legal: B-35574-91ISSN: 1695-1697

ADREÇA POSTAL:C. de Sant Pere més Alt, 2508003 BARCELONAA/e: [email protected]://www.llenguanacional.org

DIRECTOR: Ramon Sangles i MolesA/e: [email protected].: 93 456 88 79

CONSELL ASSESSOR: Miquel Adrover,Gabriel Bibiloni, Carles Domingo, DavidCasellas, Mercè Espuny, Francesc Esteve,Joan Ferrer, Marcel Fité, Pilar Gispert,Rosa V. Gras, Albert Jané, Bernat Joan,Lluís Marquet, Joan-Carles Martí, VíctorPa llàs, Carles Riera, Josep Ruaix, MàriamSerrà, Jordi Solé

MAQUETACIÓ: Jordi Ardèvol

PORTADA: Àlbum de targetes postals.ARXIU: JORDI MIR

La llengua és tota lanació. Ara bé, si ambla llengua, un pobleperd la conscièncianacional i la voluntatde ser una nació, la fei la vocació que vanalçar-la desapareixeni la nació periclita.

Rovira i Virgili El principi de les nacionalitats

EDITORIAL

• Deu anys d’un error 3

SOCIOLINGÜÍST ICA

• Deu bones raons per a parlar sempre en català. Jordi Sedó 5• Educació perversa. Jaume Vallcorba i Rocosa 7

TRIBUNA

• L’Onze de Setembre. Maria del Pla 8• El temple de Súnion. Josep Lluís Bronchal 9• Sobre un rei i altres entrebancs. Pere Grau 10

LÈXIC

• El parlar de Pollença. Andreu Salom i Mir 12• De lèxic valencià. Joan Solà 13• Els catalans perdem el seny? David Casellas 15• «Barraca», «barracó» i «barracot». Lluís Marquet 16• Formes verbals manllevades del castellà. Roser Latorre 17• A propòsit del verb «clicar». Xavier Rull 18

SINTAXI

• Uns «el que» rebutjables. Jaume Vallcorba i Rocosa 20• Notes de llenguatge «Diari 1918», de J.V. Foix (i II). Albert Jané 22• La llengua de les traduccions: l’acord del participi. Miquel Adrover 25

ESTIL ÍST ICA

• Puntuació forçada. Josep Ruaix i Vinyet 27

AMICS I MESTRES

• El Moianès homenatja Josep Ruaix. Màriam Serrà 28• El Cens de Professors de Català. Jordi Mir 29• Entrevista a David Jou. Florenci Crivillé i Estragués 33• Grafia fonològica enfront de grafia etimològica. Jacme Taupiac 37• Ramon Alabau, un flequer poliglot. Carles Riera 41

BIBL IOGRAFIA

• Pompeu Fabra a l’exili. Lluís Marquet 42• La llengua sobre el paper. Joan Ferrer 43• Identitats vulnerables. Joaquim Arenas i Sampera 44• La posta de sol d’Espanya. Jordi Solé i Camardons 44• Sexe i refranyer. Proverbis catalans. Sandra Balaguer 45• Usos lingüístics a Catalunya. Montserrat Badia i Capdevila 45• Vocabulari del pagès. Agnès Toda i Bonet 46• Dret lingüístic. Xavier Rull 46

La redacció no s’identifica necessàriament amb les opinions

expres sades en els articles publicats.

• Llengua Nacional és membre de l’APPEC• Amb el suport de la Generalitat de Catalunya

Sovint, arran d’alguna afirmaciómeva sobre la delicada situacióen què es troba la nostra llen-

gua, em fan una pregunta: «I què s’hipot fer...?» La meva resposta sempreés la mateixa: no dimitir mai de lacondició de catalanoparlant, assu-mint-ne totes les conseqüències. Sitothom ho fes, tindríem bona part delproblema resolt. Això, sí: sempre ambla màxima educació i amb un sinceri profund respecte per la llengua del’interlocutor. Ara bé, aquest respecteper la llengua de l’altre té un límit: elrespecte per la pròpia, que cal noabandonar mai, si no és estrictamentnecessari.

Aquesta és una actitud que no ésfàcil de mantenir, perquè l’educacióque hem rebut, la força abassegadoradel costum i el complex d’inferioritatcol·lectiu que patim els catalans hi ju-guen en contra. Ara bé, tingueu benpresent que l’única manera de fer queels altres sentin respecte pel català ésdemostrar-los que nosaltres som elsprimers a respectar-lo. I passar-nos alcastellà a la mínima és no respectargens el català.

Per tal, doncs, de contrarestaraquestes inèrcies, proposo, a conti-nuació, deu raons per les quals, a pa-rer meu, mantenir la nostra llengua en

totes les ocasions beneficia tothom. Pertant, si us feu el càrrec de parlar sem-pre en català i, en un moment de de-bilitat, us assalta el dubte –«S’hoprendrà malament?»; «Pobre, si és quees veu que li costa tant!»; «I si es pensaque parlo en català per provocar?», oqualsevol cosa semblant–, penseu enaquestes deu raons i preneu força pera continuar, que no feu mal a ningú.

Si tots tinguéssim ben assumidesaquestes raons i altres que se’n deriveni actuéssim en conseqüència, ens es-talviaríem una de les amenaces mésgreus amb què s’enfronta el futur de lanostra llengua. Ni més ni menys.


SOC IOL INGÜÍST ICA

D e u b o n e s ra o n s

p e r a p a r l a r s e m p re e n c a t a l àJORDI SEDÓ (Jordi Sedó és filòleg, sociolingüista i mestre <[email protected]>)

1. El català és la llengua pròpia d’aquest territori i el cas-tellà no; i, com que, a més, la immensa majoria l’en-tén, a priori, no hi ha cap motiu per a renunciar-hi da-vant d’algú que no el parla.

2. De mil vegades en què algú manté el català en unaconversa amb algú que parla en castellà, n’hi ha forçaen què acaben parlant tots dos en català, i ben poques–potser cap ni una– en què el primer es vegi obligata canviar, perquè l’altre no l’entén. I quan passa això,no vol dir necessàriament que li hagi de parlar en cas-tellà, sinó potser, simplement, més a poc a poc i triantles paraules amb compte.

3. No hi ha cap llengua que sigui ofensiva: ni el català, niel castellà, ni el francès, ni l’italià, ni cap altra llengua.Per tant, és una arbitrarietat sense fonament conside-rar de mala educació parlar el català en qualsevol si-tuació. I, amb més raó encara, al territori on és llen-gua pròpia! En canvi, a parer meu, sí que constitueixuna desconsideració majúscula no haver fet ni tan solsl’esforç d’entendre’l després d’un cert temps de viureaquí, sobretot, sabent que molts catalans som espe-cialment sensibles a aquesta qüestió.

Les llengües, doncs, no ofenen. Al contrari, facili-ten la comunicació entre els éssers humans. Els quiofenen, en tot cas, són aquells qui d’una manera od’una altra ens volen fer parlar, tant sí com no, en unallengua en què no ens sentim còmodes i que, casual-ment –ves per on!– és la seva.

4. Si no comencem per generalitzar la conversa bilin-güe, no hi haurà manera de salvar el català; i commés persones ens mantinguem en l’ús de la nostra

llengua davant d’algú que ens parla castellà, menystemps trigarem a deixar de veure aquesta actitud comuna provocació. Per cert, com és que el qui apareixcom a provocador és el qui manté el català i no, encanvi, el qui manté el castellà?

5. Si no fem la llengua necessària, qui carall hauria de vo-ler aprendre-la?: si qui només parla castellà sent a par-lar només castellà, per què ha de tenir cap interès aaprendre una altra llengua si li serà del tot inútil? Plan-tegeu-vos-ho: heu sentit mai el desig irreprimible deposar-vos a aprendre l’eslovac o el maltès? No? Serà pot-ser perquè ningú no se us adreça mai en eslovac ni enmaltès i no us cal saber-ne? Doncs, és això.

6. Si un ciutadà de procedència forana aconsegueix te-nir interès a aprendre la llengua –que ja serà molt–,bé haurà de tenir algú amb qui practicar-la; bé hauràde tenir algú que li faci de model; bé haurà de tenirreferents que li permetin de copsar els seus avençosi les seves dificultats. Si parlem en castellà a tots elsqui no són catalanoparlants d’origen, dificultem moltl’aprenentatge dels qui voldrien integrar-se lingüísti-cament. És això el que volem? Una llengua per a nos-altres sols?

7. És extraordinàriament important mantenir el catalàper solidaritat amb les persones que són d’altres in-drets. Sí: per solidaritat. Perquè tenen tot el dret deconèixer la llengua de la terra que els acull, tot el dretde no haver de competir en inferioritat de condicionsamb els autòctons, i tot el dret de no sentir-se per-manentment forans. Si hi ha qui veu demagògia enaquest plantejament –que ja m’ho han dit en alguna

ocasió– que comenci a pensar si no deu ser perquèell mateix no considera el català una llengua tan va-luosa com el castellà o el francès, i que llegar-la aalgú altre sigui fer-li un bé. I que revisi la seva nocióde llengua nacional.

8. I cal mantenir el català també per respecte als nou-vinguts. Sí, per respecte a aquells que encara no hanaprès la llengua i per respecte als que ja l’han apresa.Als primers, perquè parlar-los en castellà és com dir-los: «No et crec capaç de fer el que he fet jo, que heaprès dues llengües». I més: «... i encara que en fos-sis capaç, jo no t’hi penso pas ajudar, perquè no etvull dels meus: ets de fora, i de fora t’has de sentirtota la vida». Als segons, perquè parlar-los en castellàrepresenta fer inútil el seu esforç d’haver après ca-talà i, per tant, tractar-los de passerells per haver es-merçat temps i energia per no res: si, total, no hande poder usar-lo amb ningú!

9. Cada vegada que fem servir el castellà perdem una oca-sió de fer servir el català i, per tant, d’augmentar-nel’ús; i això representa donar arguments als qui diuen queel català no és necessari perquè és una llengua mino-ritària; que en castellà tothom s’entén; que als catalansno ens fa res parlar en castellà perquè també és la nos-tra llengua, com a espanyols que som; i moltes altresbarbaritats que els mateixos catalans contribuïm a man-tenir ben vives amb aquesta nefasta actitud lingüísticatan dimissionària que ens caracteritza com a poble.

10. Per als catalans, la llengua ha estat sempre l’eix ver-tebrador del país, la punta de l’iceberg, allò que ensidentifica com a poble i allò que ens cohesiona. O,almenys, així ha estat fins ara. Ja veurem què passaràd’ara endavant si continuem amb aquest suïcidi lin-güístic col·lectiu que la sociolingüística anomenanorma de convergència i la nostra acomplexada so-cietat, bona educació.



No podem ser tan feblesJosep M. Batista i Roca i Carles M. Espinalt coincidien

a denunciar la feblesa del caràcter català actual, propo-sant fórmules per a assolir l’enfortiment necessari.

Davant la prepotència i hegemonisme de la gentespanyola cal bastir-hi la fermesa i la convicció de lacatalanitat.

Superior en flexibilitat i creativitat, la catalanitatperd tot el seu valor en solidesa i coherència a l’horade delimitar com cal l’àmbit del territori propi, prò-piament territorial i psíquic. Difícilment mai, però, i en-lloc, s’ha pogut produir un cas semblant de poble ambtan bons mestres, tan reincidentment desoïts i fins i totnegligits fins a ni tan sols anotar-los entre els gransprohoms preclars.

Arribats al segle XXI no seria cap exageració definir elscatalans com un poble de calçasses, sense mínims de dig-nitat individual i col·lectiva.

Si ja no fos prou indicatiu deixar de parlar català davantde qualsevol castellanoparlant –monolingüista nat, empe-dreït– la relació de vexacions quotidianament suportades noté fi: espoliació econòmica demostrada, que obliga a mésesforç de la ciutadania catalana i en retarda el progrés, ha-ver de viure mal instal·lats en una pseudo-autonomia sovintburlada i progressivament limitada amb noves lleis estatals,impossibilitats de viure en català, bilingües compulsius,manteniment en tot el territori de mancances tercermundistesi bosses de misèria, alhora que s’està subjecte a aportar sub-vencions a favor d’altres i engruixir recursos per al grandiósprojecte de construir una capital de l’Estat i regió «central»,costi el que costi, a punt per a satisfer tan artificiosamentcom es vulgui velles apetències d’imperi.

(Víctor Castells, El Consell Nacional Català, p. 167)

Nòtula

Només unes consideracions finalsmés: ja podeu suposar que, personal-ment, aplico la lògica que acabo dedescriure d’una manera sistemàtica;però, si mai se m’acosta algú quecomprovo de manera fefaent que ésincapaç d’entendre’m en català, pro-curo comunicar-m’hi per tots els mit-jans al meu abast, perquè, lògicament,el que ha de prevaler és la comuni-cació i la bona entesa; i jo mateixparlo a aquest hipotètic individu compuc: per signes o en la seva llengua sila conec, que no serà necessàriamentla castellana, sobretot si ens és aliena,a tots dos.

Però si opto per mantenir-me en ca-talà, que és el que faig sistemàticamentencara que la comunicació esdevinguimolt més difícil, miraré, sobretot, de noperdre mai la cordialitat. Perquè tot elque he exposat fins ara no hi està re nyiten absolut. I li explicaré la meva opció,perquè segurament no entendrà per quèla prenc. I és important que ho enten-gui i que sàpiga que no estic contra ellperquè no li parlo espanyol, sinó quenomés intento ser coherent. I, a conti-nuació, el convidaré a aprendre català.I, si cal, sols si no hi ha més remei,també li parlaré en castellà; però alhora,sempre cordialment, li faré notar que

m’hi sento profundament incòmode ique el seu comportament lingüístic ésanòmal perquè, efectivament, consti-tueix una anomalia ser incompetent enla llengua del país on es viu.

I ho faré perquè mai més hagi desentir-me incòmode davant d’ell; i per-què no s’hi hagi de sentir ell fent-m’hisentir a mi; i per respecte a ell; i per res-pecte a la gent del meu país i a la gentque, procedent de fora, viu al meu país,que és el nostre –el de tots–, i que haaprès català; i, en definitiva, per lesdeu raons que he exposat més amunti que en podrien haver estat vint, trentao moltes més.u

En una tertúlia se m’acut demanara un pagès, ben situat sindical-ment, «per quin motiu parlen en

castellà als magribins ja des del primercontacte».

Em respon rotund, sorprès com sifos una pregunta absurda:

—Per educació!La resposta retrata el problema. La

llei Moyano, de l’any 1857, obligà totsels infants a anar a col·legi a aprendrede lletra, i aprendre-hi exclusivamenten castellà. És sabut que en aquellesescoles se’ls deia que adreçar-se encatalà a un desconegut és de malaeducació i que les bones formes es-tableixen que cal adreçar-s’hi sempreen castellà.

Aquesta perversa indicació dita irepetida als nois i noies petits, en con-dicions només receptives, encara sensecapacitat de crítica, els ha inoculat elvici, la reacció espontània, incons-cient, de parlar en castellà als desco-neguts, i no sols de petits, sinó que esmanté en fer-se grans, durant tota laresta de la vida.

Cal actuar contra aquest mal cos-tum, explicant ara a la gent i especial-ment a l’escola, que és on s’inculcà elmal costum, que adreçar-se en catalàa Catalunya a un desconegut és cosadigna de bona educació. I és el quepertoca: desemmascarar el pervers en-gany, assabentant-ne grans i petits, peròsobretot aquests.

Ens queixem adesiara de la facilitatamb què ens passem molt fàcilment alcastellà en parlar amb qualsevol altreque ens sembli castellà o castellanitzat.El cas és que mantenir-nos parlant encatalà no crea problemes ni queixesde l’interlocutor pràcticament mai.

Ara bé, hom ha proposat diferentspedaços per corregir aquest mal vicid’abandonar la nostra llengua en lesrelacions amb tercers.

Sóc del parer que, per a trobar-hiuna solució, cal prèviament cercar idiagnosticar la causa del destret i cer-car-ne l’antídot i la manera més efec-tiva d’aplicar-lo.

He intentat d’exposar això, és clarque des del meu humil punt de vista.u


E d u c a c i ó p e rv e rs a

JAUME VALLCORBA I ROCOSA

Penso en Barcelona, en els primersOnzes de Setembre a què vaig as-sistir després de la mort del gran

dictador. I em veig, enmig de manifes-tacions multitudinàries, a la cruïlla queformen la ronda de Sant Pere i el car -rer Alí Bey, davant la recuperada està-tua de Rafel Casanova, darrer conselleren cap de la ciutat de Barcelona al fi-nal de la guerra de Successió, o a laplaça del Fossar de les Moreres, al bar -ri de Ribera, antic cementiri on forenenterrats els darrers defensors del Capi Casal en ser vençuts pels exèrcits cas-tellà i francès de Felip V.

Manifestacions multitudinàries, heescrit suara. Gent del Front Nacionalde Catalunya, gent del Partit Socialistad’Alliberament Nacional, gent del Par-tit Socialista Unificat de Catalunya,gent del Bloc d’Esquerra d’Allibera-ment Nacional, gent de Nacionalistesd’Esquer ra, gent del Partit Socialista deCatalunya-Reagrupament, gent del Par-tit Socialista de Catalunya-Congrés, gentde Convergència Democràtica de Cata -lunya, gent d’Esquerra Republicana deCatalunya, gent d’Estat Català, gent d’U-nió Democràtica de Catalunya, gent degrups polítics extraparlamentaris…, genti més gent en la celebració unitària dela Diada Nacional de Catalunya, símbolde commemoració i de reivindicació.Commemoració de la resistència ca-talana, reivindicació de les llibertatsnacionals arrabassades, al voltant delsactes oficials organitzats per la Mesadel Parlament, constituïda per repre-sentants de tots els partits polítics.

Temps era temps, però. Perquè avui,d’aquells Onzes de Setembre reivindi-catius de vint-i-cinc anys enrere, benpoca cosa en queda. L’Espanya mono-lítica ha anat fent la seva feina i haamansit educadament els nostres polí-tics. Oficialment, institucionalment, s’-han anat perdent, del crit d’aquells dies,termes com «patriotes catalans», o «in-dependència», o «Països Catalans»...S’ha passat del missatge amb tremp icontingut al comunicat edulcorat i re-baixat de significat. Oficialment, insti-tucionalment, als actes de l’Onze de

Setembre d’enguany no s’hi hauria d’-haver convidat ningú a cantar flamencen castellà, la llengua dels conqueri-dors, la llengua imposada per dret deconquesta, la llengua amb què s’handictat i s’han sentenciat, els tres darrerssegles, les humiliacions i les aberra-cions més ignominioses contra el poblecatalà, des del Decret de Nova Plantafins a l’afusellament pel fet de ser i sen-tir-se català i defensar-ne el dret.

El govern tripartit –autodefinit «ca-talanista i de progrés»–, de segur queha volgut mostrar, amb la inclusió delflamenc en castellà com un símbol mésde la Diada, que els catalans som unpoble hospitalari, obert, acollidor, res-pecte als monolingües espanyols d’ahiri d’avui. I a fe que sí, que en som! Ensom tant i tant, d’integradors, que somnosaltres els qui acabem per integrar-nos. És a dir, que els únics que mudemde llengua i renunciem a ser qui som,som nosaltres mateixos.

Oficialment, institucionalment, haquedat establert el bilingüisme. El fla-menc en castellà a la Diada no hi vaser per casualitat, sinó per obra i grà-

cia dels nostres polítics –representantslegals del poble, això sí–, més ama-tents i interessats, d’ençà d’uns quantsanys, a caçar el vot electoral que a de-fensar la llengua nadiua com el valormés identitari del país.u


TR IBUNA

L ’ O n z e d e S e t e m b re

MARIA DEL PLA

L’Onze de Setembre del 2005 a la Ronda de Sant Pere (Barcelona) FOTO: ARXIU LN

Oficialment, institucionalment, alsactes de l’Onze deSetembre d’enguanyno s’hi hauria d’haver

convidat ningú a cantar flamenc encastellà, la llengua

dels conqueridors, lallengua imposada perdret de conquesta.

La segona composició de les Ele-gies de Bierville (1939-1942) ésuna de les més breus i conegu-

des d’aquest poemari de Caries Riba.Ara no ens aturarem en aspectes glo-bals sobre aquesta obra poètica, pot-ser Ia més emblemàtica del seu autori del segle XX en la literatura catalana.

El tema general d’aquesta elegia se-ria l’arrelament en el passat, conside-rat com una condició indispensableper a encarar-se al futur. Aquest tem-ple mutilat de Súnion, en ruïnes, co-munica a Riba un món de plenitud, laGrècia clàssica, que ha sabut guanyar,que ha vençut Ia mort, perquè romandempeus amb tot el seu simbolisme.Alhora provoca una alegria espiritualen el poeta, que veu que el seu exilino és inútil ni tampoc el seu camí. S’hientreveu l’esperança en el futur.

L’exiliat Riba, que visità aquesttemple l’any 1927, deixava enrere unmón enfonsat: el seu propi país; peròtambé aquelles ruïnes nobles es con-soliden com un món en permanèn-cia. Tot i l’ensorrada amb motiu de Iadesfeta de la guerra civil, algunes co-lumnes han restat dretes i seran elsfonaments per a refer el temple. Elpoeta convertirà Súnion en símbold’una determinada realitat, la seva i

la del seu país, i lluitarà per mante-nir la llengua i Ia cultura en aquellsmoments tan terribles. L’empresa noserà debades.

Per tant, Súnion és l’evocació delfamós temple grec, i en una bellametàfora es referirà al seu propi paísi a la pròpia experiència personal depoeta. Una part del seu món es vaensorrar, però després ell va col·la-borar decisivament a reconstruiraquell temple que havia perdut algu-nes columnes.

Tanmateix, tot no era perdut. Res-taven la llengua i la cultura, i aquestaevidència li fa exclamar:Súnion! T’evocaré de lluny amb un critd’alegria.

Aquesta invocació la va recupe-rar Riba d’un poeta parnassià francèsde finals del segle XIX i inicis del XX,Jean Moréas, que va influir sobre elprimer Riba i que maldava per recu-perar el món clàssic.

L’Elegia II la podem estructurar endues parts ben definides. La primerafins al primer hemistiqui del vers setè,i la segona, del segon hemistiqui delvers setè fins al final. Es tracta de partsforça diferents argumentalment. En la

primera hi ha una evocació i descrip-ció temporal: un marc geogràfic i realdel temps, la situació de privilegi so-bre el mar del temple, el seu estat ruï-nós i les columnes sepultades sota l’ai-gua. La segona part ens presenta eltemple físic de Súnion i el relacionaamb diversos personatges; la transpo-larització del mariner i de I’exiliat fanreferència al mateix Riba. Els primersquatre versos assenyalen alguns as-pectes clau del temple. En el primervers contrasta l’allunyament físic:T’evo caré de lluny, amb l’aproximacióespiritual: amb un crit d’alegria. Hi haun element o referència concreta, lablancor que resta del marbre del tem-ple, noble i antic jo com ell. Aquí Ribas’atorga una sèrie de trets que, de fet,corresponen al temple, dos elementsretòrics. La comparació entre ell i eltemple no és gratuïta; ell s’equipara ala funció de sacerdot d’una llengua iuna cultura: és l’oficiant. El marbre ésun material noble que pot arribar a re-sistir el pas de les generacions i repre -senta un absolut valor moral més quematerial. En els versos 5-7 es parlad’un temple que és en ruïnes i muti-lat. El poeta fa una evocació de la sevapassada grandesa: Tu vetlles, blanc a


TR IBUNA

E l t e m p l e d e S ú n i o n

JOSEP LLUÍS BRONCHAL

Elegia segona (de les Elegies de Bierville)

Súnion! T’evocaré de lluny amb un crit d’alegria, tu i el teu sol lleial, rei de la mar i del vent: pel teu record, que em dreça, feliç de sal exaltada, amb el teu marbre absolut, noble i antic jo com ell. Temple mutilat, desdenyós de les altres columnes que en el fons del teu salt, sota l’onada rient, dormen l’eternitat! Tu vetlles, blanc a l’altura, pel mariner, que per tu veu ben girat el seu rumb; per l’embriac del teu nom, que a través de la nua garriga ve a cercar-te, extrem com la certesa dels déus; per l’exiliat que entre arbredes fosques t’albira súbitament, oh precís, oh fantasmal! i coneix per ta força la força que el salva als cops de fortuna, ric del que ha donat, i en sa ruïna tan pur.

Carles Riba

l’altura, i al seu particular estatd’ànim: sota l’onada rient. Re-ferint-se a les columnes queresten al fons del mar, diu quedormen l’eternitat, un símil dela immensitat del món grec,que es va difondre per Ia Me-diterrània. El món clàssic és al-hora una translació de la situa-ció del renaixement culturalque va viure Catalunya entre elnoucentisme i l’acabament dela guerra civil. Riba va impul-sar com ningú la recuperaciódel món clàssic greco-llatí.

El mariner és una figura forçarecurrent en la literatura clàs-sica grega, i de forma genèricas’apli ca al navegant, que per tuveu ben girat el seu rumb. És adir, que Súnion era més que unpunt de referència físic, compodria ser la representació d’unfar; era un símbol del mateixpaís quan hom s’apropava os’allunyava d’Atenes. Súnion jano serà el conegut promontorigeogràfic de l’Àtica sinó la ideaque cadascú se n’hagi fet.

A continuació apareix l’e xi -liat que entre arbredes fosquesalbira el temple de dues ma-neres que poden semblar con -tra dictòries; d’una banda se liapareixen els trets físics deltemple: oh, precís, i de l’altra,el temple esdevé un fantasma,com una imatge apareguda irecordada que li arriba des deI’exili oh fantasmal! L’exiliat,en aquest cas Riba, ha deixatenrere les ruïnes d’un món en-fonsat, que es consolidarà ambl’esforç. La imatge del templede Súnion és molt apropiadaper a manifestar aquest jocpoètic i col·lectiu que haviapatit un daltabaix, però que nohavia perdut l’esperança de re-construir-lo a partir de les co-lumnes que encara restavendempeus. Súnion serà el sím-bol associat a aquesta expe-riència personal i col·lectiva.Refer el temple de Súnion ésuna tasca que no s’acabaràmai i en la qual tots estem im-plicats. Per tant, el sentit delpoema va molt més enllà dela seva particular circumstàn-cia històrica.u


TR IBUNA

Un dels poemes més populars deGoethe, sobretot des que Schu-bert el va convertir en una mera-

vellosa cançó, és Der Erlkönig, en ca-talà coneguda com El rei dels verns.L’amic Albert Jané em pregunta si creccorrecta aquesta traducció o si podenser millors altres versions proposadescom El rei dels elfs o bé El rei de lesmentides. Això m’ha portat a conside-rar algunes de les dificultats en què estroben tots els traductors si volen fer laseva feina a consciència i no de pressai a preu fet com fan molts. Per a evitarmalentesos, cal remarcar que els tra-ductors catalans han demostrat sempreuna seriositat professional que homtroba a mancar en moltes traduccionsal castellà o a l’alemany, que són els al-tres dos casos que puc jutjar millor. Lameva breu experiència com a traductorde l’alemany al català (una obra de te-atre, dues biografies i una obra teolò-gica, aquesta un os molt dur de rosegar)m’ha ensenyat, però, que ve sempre unmoment en què hom ha de passar lacorda fluixa i prendre una decisió sub-jectiva que sempre pot ser criticada perun altre traductor. Els motius poden sermolt diversos. Per exemple, que el textoriginal vulgui ser tan savi que esde-vingui gairebé inintel·ligible; o bé quel’autor hagi creat neologismes eruditsper als quals no hi hagi una equivalèn-cia prou clara; o bé el típic cas de jocsde paraules intraduïbles d’una llenguaa l’altra; o bé que els diccionaris abas-tables ens donin una traducció inexactao fins i tot falsa (podria citar-ne algunexemple, però això ens portaria massalluny i faria l’article massa llarg); o béque la traducció pugui ser una o una al-tra segons si volem traduir literalmento si volem fer-ho seguint el sentit realdel text. Aquest és el cas de la baladade Goethe, i ja som allà on anàvem.

Per començar, la versió El rei de lesmentides és completament inacceptablei no sé qui s’ho ha pogut treure del magí.Pel que fa a les altres dues, tant El rei delsverns com El rei dels elfs són admissi-bles. La primera, com a traducció literaldels versos de Goethe, i la segona, com

a apro ximació més exacta al caràcterromàntico-fantàstic del personatge.

Per a qui no ho recordi exactament,en la balada un pare, amb el fill mori-bund als braços, cavalca cap a casa enuna nit tempestuosa. La criatura, en elseu deliri agònic, s’imagina que el sorolldel vent i la fressa dels arbres són la veuseductora d’un esperit del bosc que se’lvol endur amb ell, i aquest esperit, queGoethe anomena literalment el rei delsverns, triomfa al final quan el nen es moren braços del pare, poc abans d’arribara la masia d’aquest.

Si ens mirem l’argument de la ba-lada, podríem dir que com a títol hi hau-ria encaixat millor El rei dels elfs. I, així,usar aquest títol ho trobo perfectamentadmissible. Però, com que Goethe nova escriure Der Elfkönig o Der Elfenkö-nig sinó Der Erlkönig, la versió literal Elrei dels verns és també correcta. Com heinsinuat abans, tot depèn del criteri quees vulgui adoptar: més literalitat o mésinterpretació del sentit de l’obra.

Hom es pot preguntar per quins setsous el gran poeta alemany va fer sortiraquí els verns. El vern és un arbre cor -rentíssim en els boscos alemanys. A partdels arbres de fulla perenne com l’aveti els seus parents, els més abundosossón el roure, el faig, el freixe i el vern.Així, el rei dels verns era un nom per-fectament admissible i no gens exòtic,si Goethe no volia parlar d’elfs. I comque en aquella època tots els poetes,tant els bons com encara més els dolents,no paraven de parlar d’elfs, de fades, defollets i de tota la fauna llegendària tanpopular a l’època del romanticisme, po-dem suposar que Goethe va voler evitarsenderols massa concorreguts i aixíaconseguí de crear un personatge noui inconfusible.

Podem discutir, per tant, si per al lec-tor català El rei dels elfs l’acosta més al’atmosfera del poema que no pas El reidels verns, però crec que totes dues ver-sions són enraonades. Personalment, jom’inclino més cap a l’ús en català d’Elrei dels elfs i no crec que el bon Goetheen aquest cas hi tingués cap dificultat.Però, ja dic: és qüestió de gustos.u

S o b re u n re i

i a l t re s e n t re b a n c sPERE GRAU

Llengua NacionalLa revista defensorade la nostra llengua

La revista LLENGUA NACIONAL explica idefensa els valors de la nostra llengua;també impulsa el seu bon coneixement,domini i ús. Subscriviu-vos a LLENGUANACIONAL. Assegureu-vos ara la llengua,perquè ningú no ho farà per vosaltres!

LLENGUA NACIONAL es rep per subscripció. Import anual:

q 43 € = soci protector q 25 € = soci numerari q 16 € = subscr iptor

ADREÇA:

Llengua Nacional Bústia postal 24057 08080 Barcelona

Telèfon: 93 456 88 79 A/e: l lengua@llenguanacional .org

DADES PERSONALSNom i cognoms:Adreça:Població:Codi postal:Tel.:

FORMES DE PAGAMENT:r Ingrés directe: 2013 0088 69 0200522492

\(Caixa de Catalunya)r Domiciliació bancària

L’article salat (es, sa, s’, pl. es, ses)constitueix un tret dialectal carac-terístic dels parlars de les Illes Ba-

lears i Pitiüses, amb l’excepció, però,de la vila de Pollença (situada a l’ex-trem nord-oest de Mallorca). Aquestaparticularitat gramatical, que identificapopularment el balear, dialecte mésaviat arcaïtzant dins l’àmbit català, noés, tanmateix, exclusiu del nostre ar-xipèlag, car és també propi d’una faixacostanera empordanesa (Cadaqués, Ro-ses, Sant Feliu de Guíxols, Palamós,Blanes), en altres temps relativamentincomunicada amb l’interior del país,i, encara, de la població de Tàrbena(Marina Baixa) al País Valencià, repo-blada, en el segle XVII, per colons ma-llorquins (majoritàriament de SantaMargalida). Això no obstant, en totsdos indrets, l’article esmentat és enclara regressió, usat només en qualitatde règim intern entre les generacionsde més edat. De l’antic predomini del’article salat en el català central tansols romanen, avui, a part del subdia-lecte empordanès, algunes restes to-ponímiques que han arribat fins a nos-

altres en la seva forma aglutinada: SantJoan Despí (des Pi), Sant Just Desvern(des Vern), Sant Climent Sescebes (sesCebes), Sant Llorenç Savall (sa Vall).

L’ús d’aquest article, derivat delspronoms demostratius llatins IPSE, IPSA(el llatí clàssic no tenia articles), encontraposició a l’anomenat article li-terari (el, la, l’, pl. els, les), que provéde les formes ILLE, ILLA, va tenir moltadifusió a l’Edat Mitjana. Efectivament,els estudis de gramàtica històrica handemostrat que la forma IPSE fou d’úsgeneral en tot el domini lingüístic ca-talà (s’hi usa exclusivament en els do-cuments llatins dels segles X i XI). L’al-ternança entre IPSE i ILLE resta palesaen escrits del segle XII; a partir del XIII,però, els articles es i sa decauen. Homha apuntat, en aquesta faiçó, que la su-perposició de ILLE a IPSE és deguda,probablement, a l’influx de la llenguaescrita cancelleresca (és a dir, de laCancelleria reial catalana), que seguiamodels occitano-provençals.

A començaments del segle XIII, enel moment de la conquesta de Ma-

llorca, l’article salat era encara d’ús ha-bitual en gairebé tota la geografia ca-talana; és obvi, doncs, que els colonscatalans que repoblaren les illes l’usa-ven normalment. L’excepcionalitat dePollença respon, segurament, a l’ori-gen dels seus repobladors.

El fet que els dos llinatges pollen-cins més usuals siguin Cifre i Cerdàens proporciona una valuosa informa-ció al respecte. L’un, Cifre, és un cog-nom d’origen occitano-provençal i l’al-tre, Cerdà, el portaren ací els originarisde la Cerdanya, regió natural dels Pi-rineus, les relacions de la qual amb elLlanguedoc i altres zones occitano-parlants han estat constants al llarg dela història. Atès que la vila fou en partrepoblada, segons sembla, per contin-gents occitans, als quals s’afegiren ele-ments catalans que hi havien estat encontacte freqüent (com els cerdans), ésde raó suposar que l’article derivat deILLE fos el que predominés en tota lavall pollencina. La llengua d’oc l’ha-via tingut sempre com a article comú,mentre que els parlars catalans del Pi-

rineu –en aquell temps forçamés poblat– podrien haveriniciat ja, en els anys del po-blament, el canvi cap a l’úsd’aquesta mateixa partículagramatical.

Breument: el componentoccità, juntament amb elconjunt de catalans que n’e-ren, històricament i lingüísti-cament, molt propers, hau-ria estat decisiu en l’èxit deILLE a les terres pollencines.El relatiu aïllament de la con-trada (accidentada pel sectornord-oriental de la serra deTramuntana) i les escassescomunicacions en l’èpocadel repoblament acabarend’assegurar la consolidació,en el parlar pollencí, de l’ar-ticle dit literari, encara queamb alguna modificaciófonètica en el cas masculí(el > eu > u).u


LÈX IC

E l p a r l a r d e P o l l e n ç aU n a q ü e s t i ó d ’ a r t i c l e s

ANDREU SALOM I MIR

En el diari Avui1 vaig parlar llar-gament del llibre Valencià en pe-rill d’extinció, d’Eugeni S. Reig

(Va lència: edició de l’autor, 2005).Aquí em referiré a uns quants delsexemples que vaig donar en el diariperquè són interessants i els podríemfàcilment fer nostres els qui no els te-nim com a habituals. Abans, però, faréesment de casos que l’autor defensa enuna forma diferent de la normativa ode l’habitual.

L’autor defensa, adés explícitamentadés implícitament, formes més omenys divergents de les estàndards: ci-prer ‘xi-’, estrossar ‘des-’, engenollar-se‘ag-’, escallola ‘escai-’. Casos més no-tables: anar en l’erta ‘a. alerta’, a osa-des (que se sent també d’altres mane-res: a gos-, a gus-; i ausades, la formaque recull el DIEC), o javalí, que (pro-nunciat amb j nostra i amb v labio-dental) l’autor diu que és arabisme ge-nuí. Per als lectors (o pedagogs) queno vulguin riscos, l’obra no és pas «pe-rillosa», perquè explica sempre on ésla normativa i aclareix en quins argu-ments es basa per defensar l’altraforma. Potser ens hem amoïnat massaper casos com aquests: en definitiva, el

que interessa més aquí és que els usua-ris de la llengua i els professionals sesentin còmodes amb aquesta llengua ila facin servir. També és cert que notot allò que és viu aquí o allà o que ésdefensable en termes lògics s’ha d’in-corporar al que en diem la llenguaestàndard, que sempre serà un modelreferencial que haurà de satisfer els in-teressos generals de la comunitat cata-lanoparlant i, per tant, serà irremeia-blement un model selectiu. (Vegeu mésavall altres casos ja una mica diferents.Recentment l’autor ha tractat altres ter-mes que afecten la normativa, en elnúmero 52 d’aquesta revista, del 2005.)

En molts casos aquesta obra ens for-neix materials que podrien ser útils ifins preciosos d’una manera general,als escriptors, guionistes, homes/donesdel temps, etc., per poc que els meca-nismes socials (escola i mitjans de co-municació) poguessin fer bona feina:anar en cama crua ‘a. amb les camesal descobert’, aplegar i envasar (o i poar,i besar l’anella, i besar la pau, i fényer)‘arribar i moldre’, arruixó ‘pluja fortade curta durada’, bullit ‘situació confusai embarassosa’ (Enguany tinc un bon

bullit amb la declaració de renda), can-sera ‘cansament molt notable’, Cor re ique et bolquen! ‘que et bombin’, de filde vint ‘molt bo, molt ben fet’ (que usasovint la Isabel-Clara Simó en la sevasecció del diari esmentat), de rapafuig‘de pressa i corrents’ (En viatges orga-nitzats ho veus tot de rapafuig), em-ponnar-se ‘posar-se a la gatzoneta’(Això és més vell que cagar emponnat),fer el faristol ‘mirar com treballen els al-tres’ o Qui tinga cucs, que pele fulla. Iquatre cireretes: fer fugina ‘deixar d’as-sistir a l’escola, etc., sense motiu’ (jarecollit en el DIEC), fer coveta amb lesmans per encendre el cigarret, menfot‘a qui tant li fa tot’ (i menfotisme) i ca-rassera ‘dit de la dona que es deixa fes-tejar per diversos homes alhora’ (Fuigdel fum, de la gotera i de la dona ca-rassera).

Vegem exemples relacionats ambel coneixement general del fons lexi-cogràfic i amb aspectes normatius.Primer aspecte. Barandat ‘envà’ és pa-raula molt coneguda amb aquest sig-nificat, que és el que dóna Reig. Peròresulta que al meu poble (Bell-llocd’Urgell) era i és absolutament viu


LÈX IC

D e l è x i c v a l e n c i à

JOAN SOLÀ (catedràtic de filologia catalana a la Universitat de Barcelona i membre de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans)

Eugeni S.

barandar ‘barana protectora d’unabalconada, d’una terrassa’ (no pas ba-randà, que diu el diccionari Aguiló).Carn fugida seria un sinònim aproxi-mat de ‘esquinç’, i no el veig tampocrecollit en cap obra (ni en el Diccio-nari enciclopèdic de medicina, Enci-clopèdia Catalana, Barcelona 2000,que Reig no cita).

Relacionat amb el lèxic normatiu,Reig i Emili Casanova (que fa un llargpròleg al llibre) defensen a estall ‘a preufet’ (contra a destall del DIEC). L’ansadel coll és, segons Reig, el DCVB i laGran enciclopèdia valenciana, la pri-mera vèrtebra cervical (que sosté elcoll) i la part inferoposterior del cap(on aquest s’ajunta amb el coll): tren-car-se l’ansa del coll implica la mortirremeiable; però en tots els altres dic-cionaris (incloent-hi el Diccionari demedicina) és sinònim de clavícula, im-portant «incorrecció» que Reig de-nuncia. Aplegar a vènit ‘arribar a bonterme una operació’, el DIEC ho dónaamb el verb arribar: caldria donar-hotambé amb aplegar. El DIEC encara norecull arruixar ‘espargir aigua per uncarrer, un pati, etc., amb la mà’, que ésviu en diverses parles (valencianes i novalencianes). Un cas urgent de recollirés el de la preposició barata (Li he do-nat nou melons barata netejar-me eljardí), que ara ja compta amb prou bi-bliografia. Per a boç el DIEC diu: «Apa-rell fet de corretges o de filferros quees posa al musell de certs animals, comel gos, per impedir-los de mossegar,

morrió»; a part que no en dóna exem-ples i que no veig clar que musell espugui aplicar a un animal com el ca-vall, Reig en millora la definició clara-ment: «Artefacte construït amb corret-ges de cuiro, fil d’aram, corda o plàstic,que es posa al morro dels gossos i al-tres animals per a impedir-los que mos-seguen, o al dels cavalls, muls i ases pera impedir-los que mengen».

Sobretot, Reig insisteix que els va-lencians preservin el vivíssim verb ei-xir i donin a sortir l’estricte i limitatsignificat que té entre ells, ‘sorgir,aparèixer, brollar amb força’: ells maino dirien que una processó surt de l’es-glésia, però podrien dir que l’aigua sor-tia esvalotada d’aquell rebentament. Siel DIEC recull tòfol ‘enze’, hauria de re-collir fer-se el tòfol ‘fer l’orni’. Reig iCoromines defensen habitança, motantic i encara viu, en lloc del neolo-gisme mal assimilat habitatge. I un casimportant: és viu recialla/-es ‘seqüela’(Els pares es van odiar i els fills n’ar -rosseguen la recialla, Encara patim lesrecialles de la guerra), ja recollit pelDIEC; però Fabra va escriure rerialles(«f. pl. Acaballes»), que usarà Espriu,mot que no sabem d’on ha eixit i queCoromines creu que és una mala lec-tura (r per c) de recialles.

En aquest recull, a més de les partsessencials (definició, exemples i equi-valències en valencià, en català estàn-dard i en castellà), en molts articles hiha un fotral d’informació donada de-bades (de franc, de regal) sobre orni-

tologia, botànica, cuina (amb receptesi tot), refranys, tonades populars, jocsinfantils, etimologia: mireu baló, ban-dera (per a cançons), bardoll (joc), apoqueta nit, cordell (refranys), blan-quet, coca de canonge (receptes). A ca-nut ens diu que la segona part de la ditaSalut i força al canut avui s’interpretacom a potència sexual però que ori-ginàriament volia dir poder econòmic(«a totes les cases hi havia un canut demetall en el qual es guardaven les mo-nedes d’or i de plata»). A mi emsorprèn que no reculli certes parauleso expressions que al País Valencià sónmolt corrents (i que ell mateix usa endefinicions i exemples) però que a forasón desconegudes. Per exemple, soleso soletes o a soles (llavar és «Netejaramb aigua a soles o amb aigua isabó...»; El fill de Trini ja va soletes aescola) o bé caure un bac ‘sofrir unacaiguda forta’ (Ha caigut un bac i s’hatrencat el nas).

I encara us regalo un tast d’altresaspectes del llibre de Reig. Un «em-brollament de paraules»: Una guatladins del blat. / Diu la guatla: què fas,blat? / Què fas, guatla?, diu el blat. Iuna cançoneta popular (pronuncieu lar de flor, recordeu que carassera és laxica que es deixa festejar per diversoshomes alhora i, si us cal, apreneu lalliçó): Jo tinc una perereta / que fa flori no fa peres, / i la tinc acompa rada /a les xiques carasseres.u

LÈX IC

VALENCIÀ EN PERILL D’EXTINCIÓ Eugeni S. Reig. Segona edició revisada i augmentada.Preu de venda al públic: 22 euros.Podeu adquirir-lo:– En les llibreries del País Valencià. – En la Casa del Llibre – Passeig de Gràcia, 62 – Barcelona.– En els establiments Abacus.– En la Llibreria Proa Espais – Rosselló, 212 – Barcelona– En la Llibreria LAIE – Pau Claris, 85 – Barcelona– En la Llibreria Quart Creixent – Carrer d’en Rubí, 5 – Ciutat de Mallorca– Entrant al web <http://www.casadellibro.com>– Entrant al web <http://www.abacus.es/externo/tienda/home.asp>– Entrant al web <http://llibres.com>– Demanant-lo al distribuïdor: J. Morcillo. Carretera de Benetússer, 62 (Polígon de Mina)– 46200-PAIPORTA – Tel.: 963 97 44 74– Demanant-lo a l’autor <[email protected]>, que us l’enviarà contra reembossa-ment al preu de 27 euros (despeses d’enviament incloses).

1 En cinc articles, els dies 12, 19 i 26 d’octubre i 2 i 9 de novembre del 2005.

Sempre ha estat un tòpic (no sé sipositiu o negatiu) que els cata-lans som persones molt assenya-

des. Potser a vegades ens hauria faltatuna mica més de rauxa, i seguramentara gaudiríem d’una autonomia mésàmplia i d’un concert econòmic comel dels bascos. Amb tot, del que aravolem parlar és que fins i tot estem per-dent el seny! Em refereixo, naturalment,al mot seny.

Ja fa temps, em va fer estrany queun locutor que sol parlar amb moltacorrecció, en Miquel Calzada, parlantd’un mètode per a deixar de fumar, di-gués «hem apel·lat al sentit comú». Itambé que un anunci de TV3 digués «ElDakar no es guanya amb sentit comú».Per què sentit comú si d’això sempren’havíem dit seny? Malauradament,aquesta opció s’ha anat generalitzantforça, de tal manera que avui dia nosentim gaire que s’usi el mot seny. Quidels nostres lectors no ha sentit a dir ac-tuar amb sentit comú en comptes de laforma genuïna actuar amb seny?

Seny és un mot ben genuí i fins avuiben viu a totes les terres de parla cata -lana, tal com diu Joan Coromines en elDiccionari etimològic i complementaride la llengua catalana. Aquest mot, queprové del germànic, on SINN vol dir

‘sentit’ o ‘juí’, no és exclusiu del català,sinó que es va escampar per tot França,Itàlia i els Alps (amb les formes sen isenno). Ha estat usat per Ramon Llull,per Ausiàs March (qui amb el senyalPlena de seny es referia a la seva ai-mada) i per la major part dels nostresescriptors més importants. Des d’anticel mot ja té un significat molt acostatal germànic i al que ha predominat en-tre nosaltres fins als nostres dies.

El mot seny en català ha formattambé nombroses locucions ben ge-nuïnes (podeu comprovar-ho en elsdiccionaris): beure’s el seny, perdre elseny, estar en bon seny, posar seny, re-cobrar el seny... Això ens demostra lavitalitat d’aquest mot. Qui no ha par-lat mai del queixal del seny? A més,també en derivem un adjectiu i un ad-verbi: assenyat i assenyadament.

Els castellans, en canvi, no tenen unmot equivalent a seny (o no el necessi-ten) i en uns casos fan servir juicio oentendimiento i en uns altres l’expres-sió sentido común. En català l’ús de l’ex-pressió sentit comú, malgrat que en unesocasions sigui correcte, en moltes altressembla una traducció literal del castellài no n’hem trobat cap documentacióantiga. Així, podríem construir una frase

com la següent, on és ben palesa la di-fereciació entre sentit comú i seny: Elsentit comú de la gent diu que cal tenirseny a l’hora de fer declaracions públi-ques. Així, sentit comú té un significatmolt general (per això el mot comú enforma part) referint-se a allò que la ma-joria de la població sent o creu com araonable, gairebé com si fos un dogmade fe; en canvi, el seny és l’aplicaciópràctica de la ponderació mental d’uno més individus, però no com una cre-ença generalitzada, comuna a la majo-ria. Un home de seny és aquell que ac-tua assenyadament, amb responsabilitati bon criteri. Per consegüent, si MiquelCalzada apel·lava a la responsabilitat decada persona per a deixar de fumar,sembla que hauria d’haver parlat deseny; això mateix també es pot aplicara l’exemple del Dakar.

Per tant, no diem pas que sentitcomú, que consta en els diccionarisnormatius, l’hàgim de titllar de caste-llanisme inadmissible; en tot cas, diemque sembla un cultisme que en un ca-talà col·loquial, viu i genuí ha de tenirun ús més aviat reduït i que mai no hade poder substituir seny; no fos cas queacabéssim perdent aquest mot tan nos-trat. Només ens faltaria perdre el seny!u

LÈX IC

E l s c a t a l a n s p e rd e m e l s e n y ?

DAVID CASELLAS

Sovint veiem emprat, especialmenten els mitjans de comunicació,el terme barracó per a referir-se

a les construccions provisionals desti-nades a suplir temporalment la mancao la insuficiència d’edificis propis benconstruïts. Així, llegim que tal o tal al-tra escola ha començat el curs ambuns quants barracons, més o menyscondicionats, perquè de moment nohi havia prou aules en els edificis.També és corrent aquest terme per areferir-se a llocs altres que les esco-les, com, per exemple, dependènciesadministratives, oficines d’atenció alpúblic, etc.

I ens demanem: per què en diuenbarracons d’aquesta mena de cons-truccions desmuntables i provisionals?

En castellà fan servir el mot bar -racón, i això fa que en català s’hagiestès el calc barracó. Algunes vegadeshem sentit algú que, per fugir del cas-tellà, en diu en català barracot, pen-sant que és més apropiat, tot i queaquest no és el terme que usualmentapareix en els mitjans de comunicació.I atès que tant barracó com barracotsón derivats ben formats de barraca,algú es pot demanar: quin és preferi-ble en català?

Comencem per analitzar el motbar raca, mot ben català, existenttambé en totes les llengües. En els dic-cionaris catalans (Fabra, DCVB,DGEC, DIEC, etc.) hi figura amb moltdiverses accepcions, que aquí no po-dem detallar, les quals ens fan veure ladiversitat d’usos populars del mot: així,hi ha barraques de caçador, de pastor,de carboner, de fira, etc., a més de lesconegudes barraques valencianes.

Els equivalents del català barracaen les llengües romàniques són: fr.baraque, it. baracca, cast./ port./occ.bar raca, rom. baraca. Corominesdóna molta informació d’aquest termeen els diccionaris etimològics del ca-

talà i del castellà. Així, afirma que ba-rraca és un mot propi del català i queapareix ja en el segle XIII. D’aquípassà al castellà (en el s. XVI) i al sudde França. En francès apareix en elsegle XV i és freqüent en el XVI, coma terme de pescadors i soldats (ini-cialment en la forma barraque). Delfrancès passà a altres llengües: ang.barrack, al. Baracke, neerl. barak,rom. baraca; també l’italià baracca(dialectal bar racca, al sud d’Itàlia,probablement pres directament delcatalà) ve del francès. El portuguèsbarraca ve del castellà.

Passem ara als derivats. El castellàté barracón, de significat naturalmentaugmentatiu, anàleg a l’italià barac-cone. En francès és inexistent. En ca-talà tenim com a derivats de barraca:barracó i barracot, mots tots dos pocusuals.

Com fàcilment podem comprovar,barracó només apareix en el DCVB,que el recull com a diminutiu de bar -raca. En canvi, el DIEC sorprenent-ment enregistra barracó amb el sen-tit del castellà barracón, que enaquesta llengua és un augmentatiu.És prou sabut que aquest sentit dimi-nutiu que té en català el sufix -ó nocoincideix pas en totes les llengüesromàniques. N’hem parlat ja en di-verses ocasions, concretament en par-lar dels mots cinturó i saló1. Així, encomentar aquest darrer dèiem: «comja hem comentat en altres ocasions,en italià el sufix és augmentatiu, comen castellà i en portuguès, mentreque en francès, com en català i enoccità, és sempre diminutiu». I tambén’hem fet esment, amb exemples i co-mentaris diversos, en alguns treballsterminològics generals2. Creiem quefóra molt instructiu fer l’estudi gene-ral dels mots diminutius terminats en-ó, amb l’anàlisi dels més corrents i

correctament formats, estudi que dei-xarem per a una altra ocasió.

És ben evident, doncs, que al cas-tellà barracón no li pot correspondrede cap manera en català barracó. Fer-ho és contravenir les regles de la su-fixació catalana. Per això creiem queés totalment impropi emprar aquestmot en català amb el significat delcastellà. No entenem com pot haverestat admès en el DIEC.

Diferentment, el sufix -ot té en ca-talà un significat variable, la majorpart de les vegades augmentatiu, peròalgunes vegades (sobretot antiga-ment), diminutiu i, sovint, despectiu,tal com indica F. de B. Moll en la sevaGramática histórica catalana (ed.1952, p. 294). Així tenim en el Dic-cionari general (i diccionaris poste-riors) el mot barracot, definit com a«barraca dolenta, mal feta».

Com a complement de tot aixòhem consultat els diccionaris català-castellà i castellà-català de la GEC.Com a equivalents del català barraca,el diccionari corresponent dóna encastellà (a més de barraca) els se-güents mots: cabaña, choza, garita,caseta, cobertizo, barracón, chabola.Contràriament, per al castellà barracadóna en català guingueta, magatzem,cobert, dipòsit, taulell, parada (mer-cat). I per a barracón dóna barracagran, barracot, guingueta (fira).

En resum: rebutjat barracó per alsusos indicats al començament, podriapensar-se en barracot, però no ensacaba de convèncer. D’altra banda,¿no fóra preferible prescindir d’aquestsdos mots sufixats i, en lloc de capficar-nos pensant quin és el més apropiat,fugir del castellanisme fet imitant elcastellà? Creiem que fóra molt millormirar d’emprar simplement barraca,mot català ben antic, que té un sentitampli i un ús prou general.u


LÈX IC

« B a rra c a » , « b a rra c ó » i « b a rra c o t »

LLUÍS MARQUET

1 «És realment català cinturó?», Serra d’Or, abril de 1994, p. 30; «Sala i saló», Serra d’Or, setembre de 1994, p. 41.2 El català científic i tècnic, Associació/Col·legi Enginyers Industrials de Catalunya, Barcelona 1995, p. 269; «L’actualització de la terminologia cata-

lana. La tasca realitzada i els problemes pendents», dins II Congrés Internacional de la Llengua Catalana. IV. «Àrea 3. Lingüística social», UIB, Palma1986, pp. 347-352.

Quan vénen festivitats o cele-bracions, ja se sap: les botigues–i sobretot les grans superfícies

comercials– corren a anunciar llursarticles amb els reclams que consi-deren més temptadors. Darrerament,per convidar els possibles compra-dors, els demanen que s’acostin alsllocs de venda.— Acosteu-vos demà al vostre súper; re-cordeu que és el dia del client.

— Li aconsellem que s’acosti a la nostrasecció de roba d’hivern i que comparipreus.

— Una munió de ciutadans, aprofitant lesrebaixes, es va acostar ahir als gransmagatzems.

O també: — Ens hem acostat a la Pedrera a veurela darrera exposició.

Asseguraríem que d’aquesta acció,d’aquest acostar-se (o atansar-se, oapropar-se, que també s’usen abusi-vament) només en pot resultar un actefallit; perquè si, al lloc de què es tracta,solament ens hi acostem, no acaba-rem d’arribar-hi, no entrarem al cen-tre comercial o allà on convingui, nocomprarem ni farem res del que enshem proposat.

Una altra cosa fóra si empràvem laforma pronominal del verb acostar enfrases com les següents:— S’acostava al foc de la llar per fer-sepassar el fred.

— No us acosteu tant a la vora del bar -ranc, que podeu prendre mal.

— Acosta’t a la claror, que veuràs més béel color del teixit.

O bé en aquestes altres:— S’acosta Cap d’Any; farem xerinola.— No ho ha endevinat del tot, però s’hiha acostat força.

El diccionari Fabra defineix el verbacostar així:Posar a prop, apropar, aproximar. Acosteules cadires a la taula.

Acosta’m el llibre. Acosteu la llenya.

I, per a la forma pronominal delverb, dóna aquests exemples:

Acostem-nos al foc. Se m’acostà un pobre.La nit s’acosta. Aquest color s’acostamolt a tal altre.

En el diccionari del IEC, que no di-fereix del Fabra en les accepcions es-mentades, consta, a més, l’accepcióde marina:Arrambar el costat d’una nau en un mollo en un altre lloc.

I en la Gran enciclopèdia catalanallegim, entre les formes pronominalsdel verb acostar:No acostar-se en un lloc. No anar-hi.

Fixem-nos que es tracta d’un ús delverb acostar-se que pot semblar igualque el de les frases que condemnem alcomençament d’aquest article, peròara la forma és negativa, i correspon aexpressions tan genuïnes com:— No t’hi acostis més, al cafè de la plaça,que en sortiries mal parat.

— Se’n va anar de casa els pares i no s’hiva acostar mai més.

El Diccionari català-valencià-ba-lear, que recull essencialment –classi-ficades amb més detall– les mateixesaccepcions que els diccionaris ja es-mentats, defineix de la manera següentuna de les formes reflexives del verb:d) refl. Anar habitualment a un lloc.

Ens parla, doncs, d’una acció ha-bitual, no pas negativa. Tanmateix, elsexemples que dóna pertanyen nomésa frases negatives:Ni sisquera volia qu’el saludàs, ni ques’acostàs per ca-seua. Roq, 14. Nos’acosta per res may a l’esglèsia, comsi fos un moraco. Aurora 228.

D’on ve, aleshores, aquell acostar-se a un indret sense arribar-hi? Com entants altres casos, s’hi endevina unmanlleu del castellà, que ben segurdevia traduir així les frases de l’inicid’aquest article:— «Acercaros mañana a vuestro súper;recordad que es el día del cliente».

— «Le aconsejamos que se acerque anuestra sección de ropa de invierno ycompare precios».

— «Una multitud de ciudadanos, apro-vechando las rebajas, se acercó ayer alos grandes almacenes».

— «Nos hemos acercado a La Pedrera aver la última exposición».En català, si no volem usar el verb

ANAR, que ens podria servir per a totsquatre exemples, tenim les formes AR-RIBAR-SE A, PASSAR PER, FER CAP A, quesemblen més col·loquials i que enspermeten de dir:— Arribeu-vos demà al vostre súper; re-cordeu que és el dia del client.

— Li aconsellem que passi per la nostrasecció de roba d’hivern i que comparipreus.

— Una munió de ciutadans, aprofitant lesrebaixes, va fer cap ahir als grans ma-gatzems.

O simplement:— Hem anat a la Pedrera a veure la dar -rera exposició.

En el Diccionari castellà-català dela Gran Enciclopèdia Catalana, que tra-dueix «acercarse» per passar, fer cap,llegim aquests exemples:«Acércate a mi casa esta noche»; passaper (o fes cap a) casa meva aquestvespre.

No oblidem, doncs, aquestesexpressions verbals tan nostres iallu nyem-nos d’aquell acostar-seque no ens porta enlloc.u


LÈX IC

F o rm e s v e rb a l s

m a n l l e v a d e s d e l c a s t e l l àROSER LATORRE

Hom es pot demanar si el verb cli-car ‘pitjar el botó del ratolí in-formàtic per a activar una funció

de l’ordinador’ és vàlid1. Cap diccio-nari català general (GDLC, DIEC,GD62) no recull clicar, i només hiveiem la perífrasi verbonominal2 ferclic com a exemple de l’entrada clic(GDLC, GD62). En canvi, el Cercaterm(Termcat [en línia]) sí que recull cli-car3.

Aquesta divergència s’explica pelcanvi d’opinió del Consell Supervi-sor del Termcat sobre el terme enqüestió. En efecte, aquest organismeva optar, en un primer moment, peraprovar tan sols la perífrasi verbono-minal fer clic. Així queda reflectit enl’acta del Consell Supervisor núm.169 (del 29-6-1993):

Es desestima la forma clicar per les raonssegüents: la forma utilitzada habitual-ment a l’àrea és la perífrasi verbal ferclic; aquesta perífrasi és una forma di-fosa pel Servei de Consultes del TERM-CAT; en altres llengües romàniques,com ara el castellà o el francès, es do-cumenten paral·lelament perífrasis ver-bals; el terme reconegut unànimementa l’àrea com a tal és clic; l’ús de la pe-rífrasi verbal és productiu a l’àrea i dónalloc a les formes derivades fer un clic ifer doble clic; aquestes perífrasis deri-vades es documenten tant en textos oralscom escrits de l’àrea; la forma clicar esconsidera un calc innecessari del man-lleu anglès click; es creu que la perífrasiverbal cobreix adequadament la ne-cessitat terminològica de denominacióen la confecció de manuals, en les ins-truccions de pantalla de l’ordinador,etc., per als quals especialment es pro-posava la forma sintètica clicar.

En aquesta acta mateix també esva aprovar fer doble clic per a quancal pitjar dos cops el botó del ratolí

(i aleshores també s’aprovava fer unclic per si calia distingir-ho de l’ac-ció anterior).

Anys més tard, el mateix ConsellSupervisor rectificava i admetia clicar(mantenint, però, la perífrasi verbono-minal fer clic com a sinònima). Aixíqueda reflectit en l’acta del Consell Su-pervisor núm. 342 (del 6-2-2002):

Es reconsidera la decisió adoptada a l’acta169 i s’admet com a sinònim de fer (un)clic el verb clicar, pels motius següents:en l’acta 169 el Consell Supervisor con-siderava que la forma verbal més utilit-zada per a referir-se al fet d’accionarels botons del ratolí era la perífrasi fer(un) clic; tanmateix, l’experiència re-collida al Servei de Consultes del TERM-CAT indica que el verb clicar és sentitcom a necessari per molts usuaris, quese sorprenen de veure que no és admèsformalment; l’ús majoritari de la perí-frasi també queda desmentit per lescerques a Internet, en què es posa demanifest que la forma clicar és més uti -lit zada que no pas la perífrasi (la qual,tanmateix, també té un ús molt general);es poden documentar usos del verb cli-car en registres formals i informals; mor-fològicament, clicar és una forma bencreada, a partir de l’adaptació de laforma clic per al substantiu correspo-nent; el francès i l’italià han creat lesformes paral·leles (cliquer i cliccare),que ja recullen els diccionaris generalsen aquestes llengües; el Consell Su-pervisor ha aprovat altres expressionsmorfològicament paral·leles, com for-matar, indexar, laserar, tramar, etc., i enalgun cas s’ha optat per l’aprovaciócom a sinònims de les dues formes(com en fer ràpel, sin. rapelar, i fer unenllaç, sin. enllaçar).

Com es pot veure, el verb clicarés perfectament admissible, ja que tél’aval del Consell Supervisor del

Termcat4.Resolt el dubte normatiu, creiem

que és pertinent de fer alguns comen-taris sobre aquesta paraula. D’entrada,celebrem que el Consell Supervisordel Termcat canviés d’opinió. El verbclicar és molt usat, i és sentit com amolt normal, per la gent que utilitzaordinadors molt sovint. Cal tenir pre-sent que ja a l’any 1993 el VMInform(un vocabulari de microinformàticadestinat a docents i personal d’admi-nistració i serveis de la Universitat deBarcelona) consignava clicar; era,doncs, una forma amb una relativa tra-dició (si és que en el llenguatge in-formàtic es pot parlar de tradició, detan recent com és). A més, clicar no éstan sols un verb normal entre usuarisd’ordinadors, sinó que ha arrelat for-tament entre la població escolar; finsa tal punt que entre els infants el verbclicar ja s’aplica a qualsevol cosa ques’ha d’activar pitjant un botó, com araels botons d’un ascensor (segons unainformant andorrana, any 2003), o unapantalla tàctil d’un caixer automàtic(doc. oral, Reus, 31-10-2005). Si clicars’estén a tants altres casos i s’acabésimplantant, no tindria sentit no adme-tre’l en el seu context original.

Això no vol dir, però, que la deci-sió primera del Consell Supervisor delTermcat fos del tot desencertada. Enefecte, fer clic també és prou habitual,i per això també s’havia d’admetre. Enaquest sentit, també considerem en-certat que, en aprovar clicar, el Con-sell Supervisor hagi decidit mantenir laperífrasi verbonominal fer clic.

Els arguments per a admetre clicar,ja reportats pel Consell Supervisor enl’acta 342, són clars. N’hi ha de di-versa índole: des d’estrictament gra-


LÈX IC

A p ro p ò s i t d e l v e rb « c l i c a r»

i l a p e r í f ra s i v e rb o n o m i n a l « f e r c l i c »XAVIER RULL

1 L’autor agraeix els comentaris de Sebastià Pla i del Termcat en l’elaboració d’aquest article.2 Emprem el terme perífrasi verbonominal tal com el defineix Monllaó (2004), és a dir, una estructura formada per un verb i un substantiu. Altres au-

tors han preferit denominar aquesta construcció perífrasi verbal –vegeu les actes del Consell Supervisor del Termcat que reportem en aquest arti-cle–, però preferim reservar perífrasi verbal a casos com anar fent, haver de fer, etc.

3 El DIEC no entra clic amb el sentit amb què s’empra en informàtica.4 Al costat de clicar potser convindria admetre també, com a sinònim secundari, picar, que hem documentat oralment i que és reconegut en el DUVC

(s.v. picar, acc. 24). D’altra banda, el Consell Supervisor del Termcat, en l’acta 342, desestimava la forma punxar perquè considera que s’ha gene-rat per influència de l’espanyol, que diu pinchar.

maticals (clicar és una conversió –ditatambé derivació zero per algun gramà-tic– del substatiu clic) fins a socials(l’opi nió dels usuaris de la informà-tica). Però es poden afegir altres dadesper a l’admissió del verb clicar, comara la comparança entre llengües. Enefecte, el Consell Supervisor avala laseva decisió tenint en compte l’exis -tència en francès del verb cliquer i enitalià del verb cliccare. Doncs bé, cal-dria afegir-hi queaquest pro cés de ver-balització s’ha donatarreu, ja que a mésdels exemples francèsi italià tenim l’espa -nyol (clicar) i l’anglès(to click5). Per tant, ésun procés general, i noadmetre clicar en ca-talà hauria representatanar contra la tendèn-cia general que s’ob-serva en les llengüesveïnes.

Creiem que es po-den afegir dos argu-ments nous per a l’ad-missió de clicar. Elprimer argument, decaràcter sociolingüís-tic, és referit al blo-catge per a l’entradad’un castellanismemorfològic. En efecte,en espanyol es pot dirclicar (LEMA) i cliquear (GDUEA)6.En espanyol actual, la verbalitzacióse sol fer, majoritàriament, amb el su-fix -e(ar)7; d’aquí que en aquesta llen-gua hi hagi cliquear i també zapear‘fer zàping’, boxear ‘boxar’, formatear‘formatar’, escanear ‘escanejar’, cha-tear ‘xatejar’, mailear ‘escriure per cor -reu’, mensajear ‘enviar missatges’, etc.L’existència de cliquear podia fer queen català s’acabés dient, per calc, cli-

quejar (com tenim formatejar encomptes de formatar per calc de l’es-panyol formatear, com tenim bombe-jar en comptes de bombar ‘fer pujar,fer moure un líquid’ per calc de l’espa -nyol bombear, com tenim escanejaren comptes de l’esperable escanar percalc de l’espanyol escanear, etc.). Ésun risc que tenim en català perma-nentment8. Com de fet, quan clicaramb prou feines havia començat a cir-

cular en la parla, hi havia gent que jadeia cliquejar (doc. oral, darrer tri-mestre de 1996, Tarragona, i 5-9-1997,Barcelona). Certament, abans ques’estengués aquest calc morfològic del’espanyol, era millor aprovar unaforma generada seguint patrons propiscom és clicar.

El segon argument és d’ajustamentmorfològic. L’admissió del verb clicarera inevitable pel fet que existeixen

–en programes com el KDE– els verbsanglesos to right-click ‘clicar amb elbotó dret’, to shift-click ‘clicar mentrees prem la tecla de majúscules’ i tomid dle-click ‘clicar amb el botó delmig (en ratolins de tres botons)’. Comse sap, en els ratolins el botó princi-pal és l’esquerre (en ratolins configu-rats per a dretans); però el botó dretpermet d’activar algunes altres fun-cions a partir d’un menú. Doncs bé,

l’acció de clicar amb elbotó dret es diu, en anglès,to right-click. Si en catalànomés tinguéssim la perí-frasi verbonominal fer clic,l’única manera possible dedir això només seria ferclic amb el botó dret (o ferclic amb la dreta, etc.).L’equip de traducció deKDE prefereix calcar del’anglès i va proposar dedir-ne dret aclicar9. Inde-pendentment de si la so-lució dretaclicar és vàlidao no, el fet és que no po-dem traduir to right-clickper fer clic amb el botódret, perquè és una solu-ció massa llarga (en tot caspodríem dir fer clic dret,més curt)10.

Acabem aquest articlefent esment del règimverbal. El verb clicar s’hade construir amb un com-

plement locatiu regit (a banda quetambé es pot usar absolutament:Quan tingueu la busca sobre el botó,cliqueu dos cops). El Consell Super-visor (acta núm. 342, del 6-2-2002)indica que és un verb intransitiu i,per tant, no ha d’anar amb comple-ment directe, sinó amb complementlocatiu regit; per això cal dir Cliqueusobre aquesta icona, Clica en aquestbotó, etc., i no pas Cliqueu aquesta


LÈX IC

5 Com existeix to mail ‘enviar un missatge’ (I mail you). Seria com si en català diguéssim missatjar en comptes de escriure.6 Curiosament, el LEMA entra clicar, però no cliquear (cosa que sí que fa el GDUEA), malgrat que també entra el substantiu cliqueo (que en català

haurà de ser clicada, a partir de clicar). El DRAE no entra cap verb, tot i que el diari La Vanguardia (12-1-1997) va anunciar que la Real AcademiaEspañola de la Lengua volia admetre la forma cliquear en el seu diccionari.

7 Diversos gramàtics sostenen aquesta afirmació: Pena (1980), Lang (1992: 216), Miranda (1994: 146), Alvar Ezquerra (1995: 61), etc.8 Vegeu Rull (1999). En aquest article se citen aportacions d’autors que expressen el mateix temor aplicat a diversos sufixos, com Fabra, Marquet, Bi-

biloni, etc.9 Informació donada per Sebastià Pla (de l’equip de traducció de KDE en català) a les Segones Jornades sobre el català a les noves tecnologies (Bar-

celona, 2-4-2004).10 En aquest sentit, queda invalidat un dels criteris exposats en l’acta 169 per a la no admissió de clicar, quan diu que «es creu que la perífrasi verbal

cobreix adequadament la necessitat terminològica de denominació en la confecció de manuals, en les instruccions de pantalla de l’ordinador, etc.».11 En espanyol també es construeix amb complement locatiu regit. El GDUEA posa, com a exemple a l’entrada cliquear, la frase Cliquee en...

el + adjectiuUna de les construccions que ens van

més a repèl als catalans que vam heretar lanostra llengua ja fa molts anys, és la cons-trucció feta amb l’article el (quan és equiva-lent al castellà lo) seguida d’un adjectiu: «elmés probable», «el paradoxal és», «fes elpossible», «el cert és», etc.

Les llengües romàniques, excepteel castellà, fan seguir aquell el d’unsubstantiu genèric, sobretot del subs-tantiu cosa.

Descartes comença el seu Discursdel mètode així: «Le bon sens c’est lachose la plus partagée du monde», quehi ha qui traduiria per «El sentit comúés el més ben repartit del món», peròque en català genuí fa: «El sentit comúés la cosa més ben repartida del món».

En italià, parlant de futbol: «Cosafa la Juve?»

Bé, doncs el català emprava tambémolt sovint la paraula «cosa» en aquestsentit tan ampli:

«La cosa més greu és que ho han fetsense consultar ningú». I no pas, comdeia el text: «I el més greu...».

Més exemples, extrets dels diarisque empraven el (equivalent al lo cas-

tellà) en comptes del femení «la cosa+ adjectiu»; nosaltres ho escriurem ha-vent-hi fet la dita esmena.

«El material que més versemblant-ment devien treballar les eines de KooliFora va ser la fusta. La cosa més (nopas, el més) probable és que es dedi-quessin a la confecció de més estris».

«La primera cosa que ens cal ferressaltar és que la situació que viuen al-guns dels països d’Àsia és el resultatde polítiques errònies».

«Segons els botiguers, la pitjor cosade totes (i no, el pitjor de tot) és queaquest pla no ha funcionat».

«La primera cosa que va fer la po-licia és obrir de nit la comissaria decan Tunis».

Adonem-nos que, cada vegada, calpassar del gènere masculí (el) al femení(la cosa).

També hi és adient, de vegades, al-gun altre substantiu. Exemples:

«La característica més destacabled’Elx és la suggerent combinació dedinamisme econòmic i agitació polí-tica». L’original deia, és clar, «el mésdestacable». És evident que «la cosa»també hi hauria estat escaient.

Hi ha una expressió encara moltusada a hores d’ara en català en comp-tes del conjunt «el cert és» (lo cierto és):consisteix en «el cas és». Per exemple:

«Els moderns plans d’estudis tenenmolt a veure amb l’orfenesa lèxica quecaracteritza els tribuns d’avui. El casés que la malaltia creix més com mésva».

«El cas és que cap dels qui entenienel problema no sabia com sortir-se’n».

El català, però, feia ús de moltesmés solucions pròpies en lloc de ferservir l’article el com a lo neutre.

Quan volem emfasitzar l’adjectiu,com, posem per cas, en: «el més pro-bable és», «el més important és», laconstrucció més habitual consistia a co-mençar l’oració amb el verb, general-ment el verb ésser, i a emfasitzar ambben, molt, sobretot, més que res, etc.:

«(El més probable és) És ben proba-ble que hagin de continuar a la presó».

«(El més curiós és) És força curiós (Ésben curiós, És sobretot curiós) que moltscrítics no recordin el passat immediatper a comparar-lo amb el present.»

Vegem-ho ara amb el mot res:«(El millor que podem fer) No po-


S INTAXI

U n s « e l q u e » re b u t j a b l e s

JAUME VALLCORBA I ROCOSA

BIBLIOGRAFIA

ALVAR EZQUERRA, Manuel (1995). La for-mación de palabras en español. Madrid:Arco/Libros, 2a ed.

DIEC = INSTITUT D’ESTUDIS CATALANS (1995).

DRAE = REAL ACADEMIA ESPAÑOLA DE LA

LENGUA (2001).

DUVC = GINEBRA (1999).

GD62 = Gran diccionari 62 de la llenguacatalana (2000).

GDLC = Gran diccionari de la llengua ca-talana (1998).

GDUEA = Gran diccionario de uso del es-pañol actual (2001).

GINEBRA, Jordi [dir.] (1999). Diccionari d’úsdels verbs catalans. Barcelona: Edicions62 [DUVC].

Gran diccionari 62 de la llengua catalana(2000). Barcelona: Edicions 62 [GD62].

Gran diccionari de la llengua catalana(1998). Barcelona: Enciclopèdia Catalana[GDLC].

Gran diccionario de la lengua españolaLema (2001). Barcelona: Spes [LEMA].

Gran diccionario de uso del español actual(2001). Madrid: Sociedad General Espa-ñola de Librería [GDUEA].

INSTITUT D’ESTUDIS CATALANS (1995), Dic-cionari de la llengua catalana, Barcelona/ València / Palma: Publicacions de l’A-badia de Montserrat / Enciclopèdia Cata-lana / Edicions 62 / 3i4 / Moll [DIEC].

LANG, Mervyn F. (1992 [1990]), Formaciónde palabras en español. Morfología deri-vativa productiva en el léxico moderno,Madrid: Cátedra. [Títol original: Spanishword formation (1990). Traducció d’Al-berto Miranda Poza.]

LEMA = Gran diccionario de la lengua es-pañola Lema (2001).

MIRANDA, José Alberto (1994), La forma-ción de palabras en español, Salamanca:Colegio de España.

MONLLAÓ, M. Teresa (2004), «Perífrasis ver-bonominals: definició, característiques i

criteris operatius per reconèixer-les», Es-tudios Catalanes, 1, pp. 75-93.

PENA, Jesús (1980). La derivación en espa-ñol. Verbos derivados y substantivos de-verbales. Santiago de Compostel·la: Uni-versidade de Santiago.

REAL ACADEMIA ESPAÑOLA DE LA LENGUA

(2001), Diccionario de la lengua espa-ñola, Madrid: Espasa Calpe, 22a ed.[DRAE].

RULL, Xavier (1999), «-Eig: entre la genuï-nitat i el calc», Els Marges, 63, pp. 59-88.

RULL, Xavier (2004), La formació de mots.Qüestions de normativa, Vic: Eumo.

TERMCAT [en línia], Cercaterm, <http:// -www. termcat.net/cercaterm> [consulta:novembre del 2004].

VMInform = Vocabulari de microinformà-tica (1993)

Vocabulari de microinformàtica (1993),Barcelona: Servei de Llengua Catalana,Universitat de Barcelona, 2a ed.u

dem fer res millor que aplicar-nos anosaltres mateixos aquests planteja-ments que ens vàreu fer».

«(El més procedent) Més procedentque res, és (o encara millor, Res mésprocedent que) desitjar-li sort».

«(El més fàcil... és) Res més fàcila les associacions veïnals, que serpopulistes i dir que sí a totes les de-mandes».

De vegades no acaba d’entendre’sper què hom empra l’adjectiu encomptes del substantiu, en casos comels següents:

«Li van retreure que pretengués ne-gar l’evident, és a dir, que l’han caçatincomplint la llei». Ben fàcil era dir-hi: «Li van retreure que pretengués ne-gar l’evidència, és a dir, que l’hancaçat incomplint la llei».

«En Machado emfasitzava que l’en-cant d’un viatge és el paisatge entrepobles i camps, i el trist és (i la tristesave, compareix, és) quan s’arriba a la fi.

La força de el mateix (lo mismo) fadir com a neutre allò que simplementés femení.

«No hi ha una sola recepta per apromoure la literatura catalana. Si no,ja l’hauria trobada algú. El primer és(La primera –recepta!- és) creure-hi».

«La comparança amb els EUA,que és el més fàcil (la més fàcil–comparança-) és difícil per qües-tions de magnitud».

Podríem afegir més particularitatsa el + adjectiu, però ja n’hi ha prou.Resta però parlar d’un el més adjec-tiu correcte.

el+ adjectiu correcteDesprés d’haver descrit àmplia-

ment l’abús del neutre el + adjectiu,i d’haver explicat diverses maneresde dir-ho a la catalana sense fer-neús, podríem anar massa enllà i noadonar-nos que, en determinatscontextos, el + adjectiu és absolu-tament apropiat, perquè dóna persobreentès, entre el i l’adjectiu, unsubstantiu que figura anteriormentdins el text.

«Una idea presa en el sentit mésampli: no pas en l’econòmic que ésuna altra història, ni tampoc en l’es-trictament polític». Ací se sobreen-tén: «no pas en el sentit econòmic»i més endavant del text: «ni tampocen el sentit estrictament polític». Aixís’estalvia de repetir sentit, parauladita abans.

«Aquests aspectes cal tenir-los encompte, sovint són els més impor-tants».

Encara que no correspongui al tí-tol d’aquesta nota, afegiré que, parlantde conceptes abstractes, sovint el quecal és suprimir-hi l’article el:

«Comparar comprensible amb in-comprensible i distingir ver de fals».u


S INTAXI

P A S T I S S E R I AP A S T I S S E R I A

B O M B O N E R I AB O M B O N E R I A

C O N F I T E R I AC O N F I T E R I A

G E L A T E R I AG E L A T E R I A

Major de Sarrià, 5708017 BARCELONA

Tels. 93 203 07 14 / 93 203 00 04

Pl. de Sarrià, 12-1308017 BARCELONA

Tel. 93 203 04 73 / Fax 93 280 65 56

Fundada el 1886

s o b re e l c o n j u n t « e l + a d j e c t i u »

Ens referim a aquell El que ambquè comencem moltes frases:«El que hem de veure cada

dia...», «El que podria passar si...» o«El que és desagradable ...», que escorrespon amb la castellana «lo que»construïda amb l’article neutre lo. Ésuna dicció tan repetida que ja és d’u-tilització viciosa. Però, destacant-nela proliferació, volem assenyalar que,de vegades, se’ns menja maneres dedir que, en català, correspon d’ex-pressar d’una altra manera. Què vulldir? Doncs, això que veurem ambexemples.

Hem trobat escrit, posem per casla frase «El que hem de patir les do-nes per a aprimar-nos!», on el catalàhi ha entès apropiat un quantitatiu

en comptes d’un neutre: «Com hemde patir les dones per a aprimar-nos!», on com és en aquest contextun quantitatiu.

«No sé el que durarà aquest cur-set» en comptes de «No sé quantdurarà aquest curset».

«I el que li queda encara per pa-tir a l’Eva Sannum!» fa amb el quan-titatiu: «I quant (o, i tant) que li quedaencara per patir, a l’Eva Sannum!».

En aquestes frases, en comptes delneutre pertocava de fer-hi intervenir elquantitatiu, tan important en el ca-talà. Dit d’una altra manera: no éspropi del català expressar el ponde-ratiu amb el que, sinó que en la nos-tra llengua correspon de construir-loemprant un quantificador.u

El nombre gramatical de certs possessius

En la designació d’un conjunt decoses o persones referides indivi-dualment, és a dir, una per cap, a unaltre conjunt de coses o persones,sembla que, en principi, sigui mésnormal de recórrer al singular que nopas al plural. Hi ha casos obvis:[1] Les guineus tenen les orelles punxe-gudes i la cua grossa.

Si diguéssim les cues en lloc de lacua, podria semblar que les guineustambé tenen dues (o més) cues, talmentcom tenen dues orelles.[2] Si fa molta calor ens podem treurel’americana.

[3] Les senyores poden deixar l’abric al’entrada.

En certs casos, no sembla desen-certat endevinar, en l’ús del plural encomptes del singular, la interferènciad’una altra llengua.[4] ... els nusos de les corbates, afluixats,els penjaven balders al voltant del coll(Jonathan Latimer. La dona del dipòsitde cadàvers, «La cua de palla», p. 5).

[5] La gisca els cenyia les camises a lacarn (op. cit., p. 11).Si no sabíem que no hi ha ningú

que vagi pel món amb més d’una cor-bata o amb més d’una camisa, a tra-vés dels dos exemples [4] i [5], comhem indicat, del mateix text, creuríemque aquest era el cas de les personesa què s’hi fa referència. Amb tota pro-babilitat, aquests plurals són tributarisde l’original anglès.

Potser els noms que designen ele-ments rigorosament individuals, comles parts del cos humà (o dels animals),les peces de roba i el que ara darrera-ment s’anomenen complements, sónels que, en el cas de què fem qüestió,més habitualment s’usen en singular,en una expressió espontània, en .llocd’un ús plural que denota clarament lapèrdua del sentit lingüístic o la inter-ferència d’una altra llengua:

[6] Tots tres duien el rellotge (i no els re-llotges) parat.

Però el fet és que no es pot pas es-tablir cap norma rigorosa que reguli elnombre gramatical d’aquesta mena denoms. Hi ha diverses circumstàncies,impossibles, o molt difícils, de reduira un esquema, que poden determinarl’ús del singular o del plural, i no hand’ésser poc nombrosos els casos con-crets i específics que haurien d’induira advocar per l’admissibilitat de totesdues solucions.

Per això ens ha semblat que podiatenir interès veure per quines solucionses decantava un escriptor tan rigorós iamb un sentit del llenguatge tan afinatcom J.V. Foix, amb exemples del seuDiari 1918, que ja ens han servit per aexemplificar altres usos lingüístics i al-tres solucions gramaticals1.

En els exemples que segueixen, enquè és qüestió de parts del cos humà(o d’animals) o bé de peces de roba oelements anàlegs, referits a personeso bèsties, Foix recorre al singular, quesembla la solució més idònia:[7] ... les noies lliscaven, alades, amunt iavall dels carrers, i feien com si no ensveiessin. Cenyien el cabell amb un llaçescocès... (p. 237).

[8] Tots portem brodat al jersei amb fil deseda de colors, el nom de l’estimada(p. 241).

[9] Creien [els homes i les dones] que llurpell bruna seria per a la mar un afrodi-síac desvetllador de la seva doble per-sonalitat hermafrodita (p. 275).

[10] Guardats per escarcellers de plomatgegris i bec de grua, han desaparegut perla clariana d’uns pallers (p. 343).

[11] Els cavalls són d’un torrat clar, i lacrin, de natural, els blanqueja (p. 417).

[12] En arribant al cim, i alliberats de labrida, aïnen, dolços, i folguen, pelscorrals, amb les més folles de les egües(p. 417).

[13] ... hi munten i hi cavalquen, al ga-lop, cavalls bretons de crina lluminosa(p. 485).

[14] ... deixant senyals [els diables esfè-rics] de llur pell cremadora damunt lataula d’escriure (p. 627).

[15] Van treure’s totes dues la careta, i vaigbesar-les per heure coratge (p. 807).

Els exemples següents són, de fet,equiparables als anteriors:[16] Damunt la pell de paquiderm quecobreix el cel, per sempre hi ha pintatscavalls negres i pneumàtics amb llurfunda (p. 279).

[17] A mitja part, les noies, tot intentantd’encotillar llur natura frondosa, enshan imprecat braços en creu (p. 351).

[18] ... li volia mostrar, des de l’espitllerade dalt, el mar llunyà per on naveguenles arrels i llur saba pomposa (p. 439).

[19] De l’una a l’altra [plataforma] man-tenen la mateixa distància però llur dià-metre minva de dalt a baix (p. 721).

[20] Continents, contrades, paratges ambllur vegetació: cada bri d’herba és unpollanc, cada mata una selva (p. 825).

Però, en canvi, no deixem de tro-bar alguns exemples en què, en casosidèntics, o anàlegs, Foix es va decidirpel plural:[21] ... els nois del meu carrer ens avin-guérem a esperar que es fes del tot foscper a posar-nos els vestits morats i plan-tar al mig de la plaça... (p. 303).

[22] ... ha eixit una corrua d’homes uni-formats. Damunt els vestits esfilagarsatsduien escrit, arran de pitrera... (p. 343).

[23] ... els tripulants van amarrar, llests icallats, i després de desar llurs temiblescoltells en fundes de cuir... (p. 375).

[24] N’han baixat vuit minyons amb ja-quetes de pell i deix germànic (p. 487).

[25] Només els carrabiners han romàs enterra, estranys al fet, i llunyans, em-boçats amb llurs capes i recolzats enanacròniques espingardes (p. 515).

[26] Vestits amb túniques blanques, ambgests benignes feien com si em vol-guessin aturar (p. 593).

[27] Els miralls reflecteixen multituds, ho-mes i dones amb nassos de festa, noiesbifronts amb els cabells tirats a flor denuca, recollits i cenyits per una vetaestreta (p. 623).


S INTAXI

N o t e s d e l l e n g u a t g e s o b re e l « D i a r i

1 9 1 8 » , d e J. V . F o i x (i I I I )ALBERT JANÉ

1 Vegeu Llengua Nacional, núm. 52, pp. 31-34, i núm. 53, pp. 30-32.

No sembla gaire arriscat d’afirmarque els plurals obligats dels exemplesanteriors són llurs temibles coltells [23],exigit per la claredat del sentit, i anacrò-niques espingardes, aquest especialmentper raons gramaticals, és a dir, perquèes tracta d’un grup nominal sense de-terminació possessiva. Efectivament, re-colzats en llur anacrònica espingarda,amb la determinació d’un terme pos-sessiu, no semblaria pas inviable.

Escau també de comparar els ca-bells tirats a flor de nuca [27], ambcenyien el cabell [7]. Notem, encara,el grup del singular una veta estretad’aquest mateix exemple [27], que téun valor plural indubtable.

Els noms abstractes, o que tendeixena l’abstracció, els que designen quali-tats, condicions, estats o aspectes, enaquests casos que comentem solen re-vestir la forma del singular, encara quecal convenir que no sempre és possiblede discernir si aquesta forma és el re-flex d’un singular o d’un plural lògics.[28] Nois i noies del meu poble, que mal-cobreixen llur groga nuditat sota gasesde tendres colors subtils, juguen cadavespre a la plaça (p. 293).

[29] Però l’ombra dels avets recull l’om-bra dels ocells malèfics i al fons del’horitzó mil ales blaves han abatutllur vol (p. 311).

[30] Prats, rierols, pollancres, fontanes iocells viuen de llur vida encesa i esrendeixen a l’encís de les teves danses(p. 321).

[31] ... alçà els braços enlaire per dibui-xar amb llur ombra, damunt l’ala ver-mella de la porta, no sé quin ocell malè-fic (p. 323).

[32] ... un vol de corbs, senyorívols mal-grat la llegenda i planyívols de llur dis-sort, ha ombrejat... (p. 355).

[33] Però en reprendre el nostre solaç,partit perdut, els atletes, la pista, el jocceleste d’ombres i llur divina geome-tria, havien desaparegut (p. 393).

[34] Aigües, cigales i tantes de remorsconfidencials, i les veus latents en elscanyars celen llur presència (p. 437).

[35] A muntanya, no tinc mai el son prim,i les remors fosques d’una sala i alcovapairals, i llur ròssec, no em lleven eldormir (p. 457).

[36] Tot de dames americanes, amb capestransparents que fan més ostensible lluresveltesa... (p. 485).

[37] Els he guaitats en llur desfici, i m’hanvingut ganes de cridar (p. 487).

[38] Ja els gavians, en vol espès, els ani-maven amb llur xiscladissa i els om-braven amb amor (p. 515).

[39] Cubs, esferes, cons, cilindres, pa-ral·lelograms i àdhuc els trapezòedresi els políedres, els quals, amb llur di-vina i torbadora presència, fecundenel Migdia (p. 521).

[40] Voldríeu fer-vos amos, d’amagat, depuigs i boscs, i de llur àuria polseguera(p. 797).

En l’exemple [36], al costat del plu-ral capes transparents, sense cap de-terminatiu possessiu, tenim el singularllur esveltesa, que, a més d’anar ambun possessiu, designa un concepte mésgeneral. El singular llur xiscladissa [38]s’explica especialment pel seu valorcol·lectiu. Altrament, hauria estat obli-gatori llurs xiscles. També és de re-marcar el singular llur divina i torba-dora presència [39], que té com aantecedent no un sol nom del pluralsinó un grup ben nodrit de noms, totsells en la forma del plural.

En l’exemple reproduït a continua-ció, l’ús, sens dubte obligat, del sin-gular en un nom referit a un posseïdormúltiple, és no solament obligat pelsentit sinó per l’èmfasi amb què l’au-tor s’hi refereix:[41] Avui he descobert el secret de la fi-delitat dels faroners a llur professió durai responsable (p. 495).

En els exemples següents, obeint araons que semblen, en general, prouevidents veiem l’alternança de laforma del singular i la del plural engrups nominals referits a una plurali-tat de posseïdors:[42] ... l’efígie de vells conqueridors,d’emperadors egregis i de dames fa-

moses per llurs anòmals esbargiments oper llur faixada continència (p. 489).

[43] Hi evoco centaures arrogants ambvesta de duc, andrògins vestits de mar-quès, mol·luscs monstres amb potes decomte, ogres amb testa ogival amb uni-forme de baró (p. 715).

[44] Deixeu que en llengua canicular elsllaners amb testa de falcó, els botersamb aletes de calamars, els especiersamb pèl de cabra i els canvistes ambpotes de flamenc... (p. 749).

[45] Era plena de gent amb gais vestits denit, homes i dones amb flòrids capellsi obesos infants de mirada trista (861).

L’ús del singular en els grups testaogival [43] i testa de falcó i pèl de ca-bra [44] i del plural en els grups potesde comte [43], aletes de calamars i po-tes de flamenc [44] té unes raons evi-dents i indiscutibles, que, en una certamesura, abonen també les altres op-cions: anòmals esbargiments i faixadacontinència [42] i gais vestits de nit iflòrids capells, i mirada trista [45].

Reproduïm, encara, uns quantsexemples en què Foix es va decidir perla forma del plural:[46] Totes les cases donen per llurs por-tals a la plaça (p. 241).

[47] ... darrere els velluts blaus de nit ambquè els veïns del meu poble amaguenels cancells de llurs cases (p. 329).

[48] ... la dona de la taverna escrivia elsnostres noms als vidres glaçats de laseva tenda... (p. 345).

[49] Un voler irresistible m’ha portat, en-tre torrents i esbalços, a la planella quedomina la vall immemorial dels avionsperduts i de llurs desferres retrospec-tives (p. 347).

[50] Hi hem passat per damunt, descalços,a l’hora que els sabaters i llurs amants,que és la dels migdies d’agost, abocatsa les finestres, imiten personatges an-tics, amb carotes d’estopa (p. 379).

[51] En els vespres dels dies que ha plogut,voldria ésser el fanaler de la vila (p. 415).

[52] He mirat l’empremta de llurs petges[de cinc o sis personatges] quan, encomptes de tornar al forn, s’allunyavenfora burots (p. 457).

[53] ... han abandonat les desferres dellurs autos feudals (p. 485).

[54] ... mentre els corsaris i llurs espec-tres arrosseguen, amb ufana de tro, lesbótes per la Davallada (p. 531).

[55] Ja els poetes i llurs amants occeixen,a codolades, els servidors d’í dols, iconsi fetitxes... (p. 579).


S INTAXI

J.V. Foix

Els plurals més inqüestionables són,gosaríem afirmar, els nostres noms [48],llurs amants [50] i [55], llurs petges[52], llurs autos feudals [53], llurs es-pectres [54] i, òbviament, les bótes[54]. En els altres casos, especialmentels migdies [50] i els vespres [51],creiem que els noms usats en plural (ésa dir, els termes referits, individualment,a una pluralitat de posseïdors) tambés’haurien pogut usar en singular.

La conclusió és que, com en tantsaltres aspectes del llenguatge, no espoden fixar normes rígides ni adoptaractituds dogmàtiques. No podem fersinó el que acabem de fer: plantejar laqüestió (més que no pas el problema),perquè no ens agafi mai d’improvís, iprocurar d’emmirallar-nos en els exem-ples dels mestres i dels bons autors.

Els dies de la setmanaEn l’ús dels noms dels set dies de la

setmana es planteja en certs casos laqüestió de si han d’anar o no preceditsper l’article definit i de si cal usar-losen singular o bé en plural. Una normaacceptada per molts, que no semblapas desencertada, és que dient, sim-plement, dilluns, dimarts..., voldríemdir «el dilluns passat» o «el dilluns queve», d’acord amb el temps verbal, idient simplement el dilluns, el dimarts,etc., amb l’article definit i en singular,es voldria dir «cada dilluns», «cada di-marts» (d’una manera habitual). Així,Diumenge anirem a esquiar i El diu-menge es queden a casa són frases,certament, habituals, el sentit de lesquals no creiem que ofereixi capdubte, encara que cal convenir que,d’una banda, potser no són les úni-

ques cor rectes, i, de l’altra, que l’ad-junció de certs deter minatius (com jahem vist) altera aquest esquema.

Per això, com a cloenda d’aques-tes notes sobre el llenguatge de J.V.Foix, ens ha semblat interessant de re-produir els exemples d’aquest cas queplantegem que hem sabut trobar en lanostra lectura atenta del volum del seumagnífic Diari 1918.

[56] El diumenge següent, en sortint, a lestres de la matinada, del ball de «La Vio-leta», li vaig dir: –Pepa! Quina son aquestmatí. Em va respondre que els dillunssanta Eulàlia li feia la feina (p. 257).

[57] Fou diumenge passat, a les tres de latarda, sobre el pont del passeig, que unembriac occí una dona... Ja el diu-menge abans hom havia assenyalat unfet idèntic... (p. 289).

[58] Quina tristesa d’avui endavant, lestardes de diumenge! (p. 291).

[59] ... hem arrencat dels almanacs por-tolans els fulls del divendres (p. 381).

[60] La randa de la neu amaga, al fons detot el país, la dolça cara que només po-dem veure al foscant dels dissabtes (387).

[61] ... emboçat amb la manta dels diu-menges d’hivern, m’he arribat a l’es-pluga de Finestrelles... (p. 397).

[62] ... si em volia ajudar a encapsar elsrocs que els dijous sants collim a frescad’alba (p. 435),

[63] A mi, que no m’hi comptin pas elsdiumenges per a fer passar de l’un molla l’altre [...]. No, burots de fronteres en-deutades: els diumenges són per a misol... (p. 749).

[64] ... singulars estubes nodrides amb llenyade pi muntanyenc, estellada els diumen-ges abans de missa d’alba (p. 881).u


S INTAXI

Un útil sinònim de «quan»Entre les conjuncions temporals de simultaneïtat1 tenimla partícula quan, que introdueix una oració subordi-nada amb el verb en un temps personal. Exemple: Quanarribaràs, ells ja seran fora. Però a vegades pot convenir,estilísticament, d’expressar la circumstància temporalamb el verb en forma no personal. A tal fi disposem dela construcció ‘en + infinitiu’2. Ex.: En arribar tu, ells jaseran fora.

Doncs bé, avui dia sembla que alguns assessors lin-güístics de mitjans de comunicació rebutgen aquesta

construcció d’infinitiu, segurament perquè la creuenmassa literària, i recorren sistemàticament a la construc-ció amb quan, amb la qual cosa generen monotonia i re-carreguen el discurs. En canvi, si emprem també la cons-trucció ‘en + infinitiu’3, com és d’aconsellar, obtindremmés varietat i alleugerirem l’expressió. Ex.: En sentir aixòvaig dir que... (més variat i lleuger estilísticament que«Quan vaig sentir això vaig dir que...»).uJ.R.

Nòtula

(Extret del llibre Observacions crítiques ipràctiques sobre el català d’avui / 2, p. 54)

1. Cf. J. Ruaix, El català / 2, p. 202.

2. Cf. J. Ruaix, El català / 2, p. 25 i p. 179, apartat 4.

3. Si mirem el curs de la història de la llengua, veurem que aquesta construcciótambé s’ha fet escrivint ‘al + infinitiu’ (com fa el castellà), però la normativa mo-derna, acceptada per tots els escriptors, ha establert l’ús exclusiu de la forma en.


S INTAXI

Solem llegir que la llengua cata-lana disposa de traduccionsd’una qualitat altíssima. Hom

addueix, en suport d’aquesta idea,exemples com ara la traducció del’Odissea, de Carles Riba, la majorpart de les obres publicades dins laBernat Metge, etc.

Si parlam de la major part de lestraduccions catalanes d’avui dia, però,especialment pel que fa a best sellersinternacionals, les coses muden deverd en sec. Per molt de greu que enssàpiga, haurem de reconèixer que la si-tuació s’és degradada fins a punts in-suportables. El català de què hom s’hiserveix és en bona part, especialmenten la fraseologia, però també en el lè-xic i en la sintaxi, farcit de calcs del’espanyol. Hi ha, per sistema, un allu -nyament de les solucions genuïnes iun acostament accelerat a les espa -nyoles. Per a qui tingui una mínimasensibilitat i estima per la llengua prò-pia, la lectura d’algunes d’aquestes tra-duccions és un exercici penible queposa a prova la fidelitat lingüística dellector, tan grosses són les temptacionsde deixar l’obra en català i llegir-la enqualsevol altra llengua. De la prime-ria dels anys seixanta ençà, el to dela llengua de les traduccions s’haanat degradant i ha arribat, avui dia,a uns punts de baixesa revoltants.Dins una mateixa editorial, per exem-ple una d’anomenada, que començàa publicar a la primeria del decennidels seixanta, és fàcil d’observar-hi ladavallada gradual, que, d’uns anysençà, no ha fet sinó accelerar-se.

Per exemplificar-ho, prendré lesversions catalanes de les novel·les, ex-cel·lents, de l’escriptor suec HenningMankell, protagonitzades per l’ins-pector Wallander i editades en catalàper Tusquets. Són diversos els traduc-tors dels diferents llibres i, des de lesprimeres novel·les aparegudes (fan untotal de vuit), el to de la llengua, jamolt baix a l’inici, ha anat fent unadavallada fins a arribar, en el darrer tí-tol (El retorn del professor de ball) a unnivell que gosaré qualificar d’infàmia

lingüística i de manca total de decèn-cia. Si algun dels lectors d’aquest ar-ticle l’ha llegida, segur que farà bonesles meves afirmacions.

Per bé que, en aquest article, emvoldria centrar en un tema que em pre-ocupa particularment, ço és la desa -parició progressiva de l’acord del par-ticipi, voldria primer oferir un seguitd’exemples de la baixíssima qualitatdel català emprat en la traducció ca-talana (?) d’aquesta novel·la.

Vull insistir que es tracta, simple-ment, d’una espigolada entre el de-sastre total.

S’hi observa un caos absolut en ladistinció d’usos dels verbs ésser i estara profit, no cal dir-ho, de estar, queusurpa quasi sempre les funcions ge-nuïnes de ésser, en un procés de quasiidentificació amb les d’aquests verbs enespanyol. Una persona «està casada».«Estava» a la casa de Herbert» (el con-text deixa ben clar que no és pas que elsubjecte hi visqués, sinó simplementque hi era). De tota manera, i per afe-gir a la confusió, de vegades una per-sona està i de vegades és davant unaporta, sense que en un cas vulgui dirque hi està aturada i en l’altre que s’hitroba.

Aquest cas de confusió entre ésseri estar el voldria deixar, però, per a un

altre article, en què l’estudiaré a fons.Dins El retorn del professor de ball

llegim que l’home «va veure» cervesa,uns vaixells «estan anclats», hi ha «pe-regrinacions» (en el sentit de pelegri-natges) i uns malfactors «embesteixen»el pobre protagonista. Hi trobam ge-neralitzats exemples d’aquest tipus: ...si és que la policia no té cap altre sug-geriment–. No, ¿per què «l’haurien detenir», en lloc de No, per què n’hau-rien de tenir, tipus Si voleu guerra, «latindreu», que cada vegada sovintegenmés arreu. Un home «cau d’esquenes».Tot i que «no veia res», allà el contextdeixa clar que no hi veia. La gent, albar, «es posen cafè» en lloc de s’abo-quen cafè, i això ho fan «vàries vega-des». Hom parla de «una corba» a lacarretera, mai de un revolt. Com «livulgui» dir per comptes de com en vul-gui dir (parlant d’un concepte). Un al-tre «es posa una clau a» la butxaca enlloc de se la fica dins la butxaca. Anemllegint construccions com ara no en-tenc per què te «n’has anat allà», quandiríem per què te n’hi has anat. I, aten-ció a aquesta construcció, que es co-mença a llegir i a sentir de cada vegadamés, per exemple parlant per telèfon:«vinc cap allà» per vinc cap aquí (capal lloc on hi ha l’interlocutor). Sem-blantment, «jo seré allà» per jo hi seré.

L a l l e n g u a d e l e s t ra d u c c i o n s

d ’ a v u i d i a : l ’ a c o rd d e l p a r t i c i p iMIQUEL ADROVER

En donar una cosa a qualcú sempre és«aquí tens», o «aquí està, això», mai vetaquí, això, i sempre «allà hi ha en tal»,construcció certament correcta, peròque, incorrectament, exclou qualsevolvet allà en tal. El protagonista demanauna pizza i la hi porten dins una«caixa». Dos paràgrafs més avall, treuaquesta pizza de la capsa.

Aquest és el to de tot el llibre.Es tracta, de ben segur, d’un cas ex-

trem de català degenerat, però el nivellgeneral de les traduccions de best sel -lers sol esser, ja ho he dit al comença-ment, molt baix.

En aquest article, però, voldria par-lar de la desaparició, gairebé sistemà-tica en aquesta mena de traduccions, del’acord del participi. M’han arribat veus(tot i que no en puc garantir la veraci-tat) segons les quals certes editorials im-posen, en els textos que publiquen,aquesta absència d’acord. Dins El retorndel professor de ball hi he trobat, en untotal de 420 pàgines, solament dos ca-sos d’acord de participi.

Però això és generalitzable a totsels llibres d’aquesta mena. I, en el casgairebé miraculós de trobar-hi capacord de participi, és sempre en femenísingular (l’he vista), no masculí (els hevists o vistos) ni femení plural (les hevistes). En aquests tres casos darrers nohi ha mai acord.

Sé que n’hi ha que defensen aquestamanca d’acord. Addueixen que el con-text ho aclareix tot. Segur? Bé, deixantde banda que és un tret característicdel català, en contraposició amb el cas-tellà, vegem un cas de confusió que noté res d’infreqüent: Va destapar el tin-ter i va mullar amb cura la punta de laploma. «L’havia heretat» del seu pare i«l’havia conservat» des del dia que... Jo,com a parlant d’una varietat de catalàque fa sempre i en tots els casos l’a-cord, pensaria que l’autor parla del tin-ter; però, una mica més avall, semblaque no, que es parlava de la ploma.Una mica més avall de la novel·la tro-bam que L’havia vista (a la fi un parti-cipi acordat!) en un parell o tres d’o-

casions. Però és que, en aquest cas, laconfusió de gèneres (de sexes, més con-cretament) hauria donat lloc a unaequívoc força enutjós. Això em recordaque, en un altre llibre d’una altra edi-torial, en un passatge particularmentescabrós, com que no s’hi fa acord delparticipi, no se sap, fet i fet, si hom haviolat una dona o un home: el contextno ho aclareix, puix que en l’acció hiparticipen homes i dones alhora.

Fa temps que aquest punt em pre-ocupa. Tinc munts (o caramulls, quediem a Mallorca) de llibres senyalats,anotats, tots plens de gargots. I la con-clusió a què he pogut arribar és que,en general, els traductors només prac-tiquen l’acord in extremis, quan laconfusió podria tenir conseqüènciesparticularment greus. Fa l’efecte queaquests professionals de la llenguas’han sentit obligats a rellegir curo-sament el text que han traduït per ve-rificar si hi ha cap perill de confusiógreu. Fa l’efecte que, en aquest cas,han acordat els participis a contracor,perquè no hi havia altre remei.

N’he tret la conclusió que la gene-ralitat de traductors (i molts d’escriptorsen general) senten una aversió pregonaper l’acord del participi (ja se sap,com que el castellà no el practica...),però que, essent conscients de lesconfusions i ambigüitats en què la su-pressió els pot fer caure, han suat elfel, entre llegir i rellegir els textos amunti avall, i després de dubtar si és abso-lutament indispensable d’acordar, s’hihan decidit (i encara, no sempre, comja hem vist) molt a contracor.

Jo trob aquesta pràctica altamentmorbosa, viciosa. Per a mi, i vist, so-bretot, que una part dels catalanopar-lants fem sempre tots els acords (ves peron, quasi sempre als llocs geogràfica-ment més allunyats d’Espanya, on, finsi tot entre el jovent, es fa l’acord en ca-sos com ara he tancada la finestra, hevistes les teves germanes), caldria dei-xar-se d’orgues i fer-los sempre que lagramàtica general ho aconsella. Per-què la pràctica de fer-los ara sí ara no,

sense ordre ni concert, és un exemplemolt clar del desordre en què ha cai-gut la nostra llengua. Cap de les llen-gües romàniques de les que practiquenl’acord (occità, francès, italià, cadas-cuna amb particularitats pròpies) no hofa sense atenir-se a uns criteris. Unamic meu alemany que parla i llegeixel català, un català molt viu i popular,em va dir que, més que un caos, era unmerder, que en llengua alemanya no espermetria ningú mai un desgavell sem-blant, ni prop fer-hi.

Ja reparareu que els defensors delcatalà light (que, segur, hi ha darrereaquestes maniobres d’acostament al’espanyol) es deleixen per calcar del’espanyol quan, segons ells, el català«hi guanya» en claredat. Però, d’altrabanda, imiten també servilment la llen-gua veïna en casos en què la imitaciófa perdre claredat a la nostra. I aquestde l’acord del participi n’és un, per-què allà on el castellà té l’avantatge dedistingir entre lo he visto i la he visto,suprimint l’acord en català tenim úni-cament l’he vist.

I no em val, repetesc, la raó fora-dada que el context ho aclareix tot,perquè, sovint, no és ver.

Si fem l’esforç de comparar la tra-ducció catalana amb la castellana d’a-questa sèrie de l’inspector Wallander,ambdues publicades per Tusquets, arri-barem a conclusions desoladores. Lescastellanes són dignes, acurades, men-tre que les catalanes, com he mostrat,són detestables. I això ho podem es-tendre a la llengua parlada: professio-nals de la ràdio i la televisió. Grolleriesque no es permetrien mai en castellà,es donen per bones en català. És clar,per al català tot va bé, és una llenguaque no es mereix res més. I això diumolt poc en favor de la idea que de ladignitat de la nostra llengua (i, per tant,de la nostra gent) tenen certes personesque, en lloc de donar llum, donen fum.

Ara que cadascú en tregui lesconclusions que trobi oportunes.u

S INTAXI


Vegem un parell d’usos de pun-tuació que podem titllar de me-canicistes o ultracorrectes.

1) El primer és l’ús de la coma enels encapçalaments de les cartes.Exemple:Estimat amic,T’escric aquesta carta per fer-te saberque...

És cert que així es fa en la tradiciógràfica d’una sèrie de llengües; però latradició catalana, paral·lela a la caste-llana, prefereix d’usar-hi els dos punts,i amb raó. En efecte:

• la fórmula d’encapçalament noés pròpiament un vocatiu, com moltscreuen (i per això hi troben escaient lacoma), sinó una frase introductòria,com ho demostra l’entonació, que noés ascendent sinó descendent. Com-pareu: T’escric aquesta carta, estimatamic, per fer-te saber que... (on estimat

amic és un vocatiu, ento-nació ascendent) / Estimatamic: T’escric aquestacarta per fer-te saber que...(on Estimat amic té una en-tonació diferent, descen-dent; per tant, no és capvocatiu). La pausa que s’hifa, doncs, no és menor(com quan escrivim coma),sinó mitjana o fins i tot ma-jor (com quan escrivim dospunts o punt);

• des del punt de vistagràfic, no és estètic es-criure majúscula desprésd’una coma, mentre quesí que ho és després dedos punts1;

• en escrits antics, lesfórmules en qüestió solenacabar en punt o en dospunts (no en coma), cosaque indica també que lapausa no queda ben re-

flectida per la coma. Exemples (en ca-talà i en llatí): Molt car primogènit.Entès havem que... / Reverendissimipatres et amici carissimi. Dignum... /Pater reverendissime: zelus fidei... /Mestre Nicolau: Segons tenor de unavostra letra... / Sanctissime Pater. Quo-rumdam amicorum... (trets d’unes car-tes medievals2). Car cosí. Com Ro-drigo de la Guitarra, ministrer delse nyor rey, vage a nós per honor e re-verència vostra... (començamentd’una carta renaixentista3);

• hi ha bons autors que han usat elsdos punts en els encapçalaments deles cartes. Exemples (arreplegats ca-sualment): Estimat amic: En sol·licitar-me un epíleg... / Estimat espòs: Estesasobre les fredes rajoles de la mevapresó... (Ruyra, OC, pp. 631 i 1364).Senyor: Encarregats per la senyora Tal...(Carner, trad. de Pickwick, p. 327). Pom-peu Fabra vacil·lava: a vegades usava

la coma, a vegades els dos punts i finsi tot el punt4;

• els tractadistes Solà-Pujol (Tractatde puntuació, pp. 48-51 i 60-61) tambérecomanen l’ús dels dos punts en l’en-capçalament de les cartes.

Per això s’hauria d’abandonar l’úsde la coma en els encapçalaments delstextos epistolars –que es fa, més queres, com a reacció anticastellana, és adir, com a ultracorrecció– i usar-hi tran-quil·lament els dos punts, seguint lanostra autèntica tradició. Exemple:Estimat amic:T’escric aquesta carta per fer-te saberque...

2) L’altre ús de la puntuació que tro-bem forçat ve a ser un cas invers delprecedent. Ens referim a l’ús dels dospunts (en lloc de coma) després de l’ad-verbi conjuncional ara (reducció de arabé). En efecte, encara que hom voldriamarcar, amb els dos punts, que aquestara té una entonació diferent de l’araadv. de temps, no és bo de posar-hiaquest signe, perquè la partícula témassa poca entitat i, per altra banda, éslògic que hi posem el mateix signe queposaríem després de la forma completaara bé. Exemple defectuós: «Això nom’agrada. Ara: si tu ho vols, ho faré.»Ex. corregit: Això no m’agrada. Ara, situ ho vols, ho faré. (Compareu: Això nom’agrada. Ara bé, si tu ho vols, ho faré.)

Algú dirà que, amb la coma, noqueda prou clar quina entonació caldonar al mot ara. Sí, però és que, engeneral, la coma pot tenir diverses en-tonacions i, de moment, no s’ha in-ventat cap sistema per a distingir-les.Cal deixar un cert marge a laintel·ligència i traça del lector.u

EST I L Í ST ICA

P u n t u a c i ó f o rç a d a

JOSEP RUAIX

1 Potser per això els italians, que tenen força gust estètic, solen escriureen minúscula el mot que ve després de l’encapçalament.

2 Publicades a cura de Jaume de Puig dins ATCA (Arxiu de Textos Cata-lans Antics), 2, pp. 328-345.

3 Dins Les poesies de Jordi de Sant Jordi, a cura de M. de Riquer i L.Badia.

4 Cf., p.e., un seu epistolari dins LAMUELA–MURGADES, Teoria de la ll. lit.segons Fabra, pp. 219ss, i P. COROMINES, OC, p. 1591.

(Extret del llibre Observacionscrítiques i pràctiques sobre el

català d’avui / 1, pp. 103-105)

Gravat de R. Stirling (Barcelona, 1855)

El proppassat 18 de desembre l’As-sociació Cultural Modilianum pre-sentava en els municipis de Cal-

ders i Moià el número 33 (segonsemestre, any 2005) de la seva revista,Modilianum, especialitzada en estudisdel Moianès, amb el subtítol de «Mis-cel·lània en honor de Josep Ruaix i Vi -nyet», en ocasió d’haver-se esdevingut,l’agost del 2005, el seixanta-cinquèaniversari del conegut lingüista, fill deMoià i resident en aquesta vila.

El contingut de la publicació, queen realitat és un volum de 192 pàgines,consisteix, després de l’editorial, signatpel director, Jaume Clarà, en els següentstreballs: «Josep Ruaix, eclesiàstic,gramàtic i escriptor: biografia i biblio-

grafia», per Carles Riera; «Josep Ruaix iVinyet: aplec fotogràfic», per Manel Al-sina; «Al cap de cinquanta anys», perValentí Miserachs; «Ruaix: etimologiad’un cognom de Moià», per Joan Ferrer;«Els noms de relleu del Moianès», perCarles Domingo; seguits de cinc articlessobre temes històrics, literaris o artísticsdel Moianès. La miscel·lània acaba ambles habituals seccions «Crònica» i «Lli-bres». Recordem que Modilianum espot adquirir al Museu-Arxiu de Moià (c/Rafel Casanova, 8, 08180 Moià) o tru-cant al telèfon 93 830 01 43.

Tant l’acte de presentació tingut almigdia (a Calders) com el tingut a latarda (a Moià), els quals comptaren ambla presència sia de gent de la comarcasia de persones vingudes de més lluny,tenien el suport dels respectius ajunta-ments. En el segon, l’alcalde de Moià ipresident del Consorci del Moianès, Jo-sep Montràs, iniciava el seu parlamentcitant Eduard Castellet –conegut barce-loní (president de la Fundació Miró) vin-culat a Moià– dins un monogràfic de larevista Descobrir Catalunya dedicat a lacomarca moianesenca, el qual afirmavaque «el primer que s’ha de fer al Moianèsés anar a parlar amb el lingüista JosepRuaix», i, després de remarcar que tenia«la convicció personal que Catalunyano ha reconegut els mèrits d’aquesthome», concloïa assegurant que «si

avança Moià, també construïm aquestaCatalunya per la qual ha lluitat tan des-trament el nostre Josep Ruaix».

Montràs no exagerava en les sevesasseveracions, perquè Ruaix mateix, enel discurs que pronuncià, declarava ha-ver procurat guiar-se sempre per una tri-ple fidelitat: «1) En primer lloc, fidelitata la meva llengua, que en la meva in-fantesa, adolescència i primera joventutjo veia injustament tractada. [...] 2) Ensegon lloc, fidelitat a la meva pàtria [...].3) En tercer lloc, fidelitat a la meva co-munitat religiosa [...]. Crec, doncs, sin-cerament i dins la meva poquesa, quehe procurat ser fidel a aquesta tríada[...]» Josep Ruaix, però, també feia pa-lesa la seva preocupació «per la salut so-cial del català, que, malgrat haver su-perat aquelles injustícies flagrants dedesprés de la guerra civil, no acaba desortir-se’n amb la normalització, [...] ipatim el fenomen de la globalització,que afavoreix les grans llengües i pena-litza les petites [...]; pels embats que so-freix el nostre país [...]; per la pèrdua dela fesomia pròpia en l’aspecte lingüístic[...], en els costums, en les tradicions[...]». Malgrat tot, el punt final del dis-curs, brodat amb la composició poèticaSemijubilació, de collita pròpia, deixavaben clara la seva actitud: «No em pucrendir. Doncs endavant!»

Doncs endavant, Ruaix!u


AMICS I MESTRES

E l M o i a n è s h o m e n a t j a Jo s e p R u a i x

MÀRIAM SERRÀ


L’increment d’ús del català escritque es va generar amb l’adveni-ment de la II República, sobretot

a partir de l’aplicació de l’Estatut deCatalunya el setembre de 1932 i, coma fet subsegüent, l’inici del procés denormalització de l’escola en català, vacapgirar sobtadament tots els planteja-ments que havien regit fins aleshores,tant en el camp educatiu com pel quefeia a les necessitats derivades de lapresència de la nostra llengua escritaen la vida quotidiana.

Calia, doncs, aprofitar com fosaquella oportunitat històrica, i era prio-ritari, tot i el deficient coneixement delcatalà escrit de la majoria de la pobla-ció, aconseguir una capacitació satis-factòria de tots els mestres de Catalu-nya. Això va fer veure tot seguit lanecessitat de crear un cos de professorsamb un coneixement òptim de la llen-

gua per a poder garantir un desenvo-lupament, rigorós i de qualitat, de l’en-senyament i assegurar l’ús correcte delcatalà en tots els camps.

Les mesures que havien de servirde base per a solucionar el problemaes van iniciar ben aviat. La primera, ique hem de considerar cabdal, és elnomenament de Pompeu Fabra per a laCàtedra de Llengua Catalana de la Fa-cultat de Filosofia i Lletres de la Uni-versitat de Barcelona, de la qual vaprendre possessió el 7 de novembre de1932. Això va permetre d’organitzarimmediatament un curs de català su-perior, professat per Fabra mateix, pen-sat expressament per a la capacitacióde professors. Com a complement dela mateixa intenció, per un Decret delDepartament de Cultura de 18-12-33es crea el Consell de Cultura de la Ge-neralitat, compost per 25 vocals, del

qual és nomenat president delegatJaume Serra i Húnter (en aquell mo-ment rector de la Universitat de Bar-celona) i vicepresident Pompeu Fabra.

En aquest mateix sentit, el 24-1-34el DOGC publica una ordre que com-plementa aquell decret. S’hi dónacompte d’haver convocat uns exàmensen els quals el qui acredités una «pre-paració absoluta» era declarat «apteper a l’ensenyament del català» sensel’obligatorietat d’haver seguit prèvia-ment cap curs. Hi foren reconeguts, enaquesta primera convocatòria (que, defet, correspon al curs 1932-33), 78 tí-tols que passaven a constituir la baseinicial del Cens Oficial de Professors deCatalà, establert per una altra ordre delmateix dia. Els capdavanters d’aquestalluita per la llengua són:

«Emili Vallès i Vidal, Artur Martorelli Bisbal, Dr. Carles Cardó, Pau Romeva

AMICS I MESTRES

E l C e n s d e P ro f e s s o rs d e C a t a l à

JORDI MIR

Àpat d’homenatge a Pompeu Fabra, ofert pels seus alumnes del curs 1933-1934 (Universitat de Barcelona)


i Ferrer, Mn. Enric Jordà, Cèsar A. Jor-dana i Mayans, Jesús Sanz i Poch, Car-les Magrinyà i Solé, Bartomeu Bardagíi Morés1, Rafael Folch i Capdevila,Montserrat Bertran i Vallès, SebastiàSànchez i Juan, Lluís Reixach i Fàbrega,Josep Joanola i Pujol, Concepció Van-dellós, Assumpció Martí i Espí, JosepBoronat i Recasens, M. Cristina Bal-drich, Esperança Figueras i Bassols, Jo-sep Climent i Pascual, Maria A. Pascuali Manyé, Rosalina Poch i Ferré, JosepVillalon i Sabater, Eduard Artells i Bo-ver, Josep M. Casas i Homs, Marcel·líAntic i Camprubí, M. dels Àngels Gar -riga, Àngel Estrem i Fa, Josep Miracle iMontserrat, Margarida Delclòs i Ferrer,Hilda G. Agustini i Banús, MontserratSastre i Carbonell, Madrona Batlle i Ro-virosa, Anna Pujolar i Pabó, Joan Salesi Vallès, Maria Tuset i Sala, Joan Mon-tanya i Pradera, Jaume Aimà i Mayol,Antoni Sabater i Mur, Manuel G. Alba,Amadeu Saboia i Ginesta, Josepa Ba-yona i Gotanegra, Artur Balot i Vigas,Narcís Massó i Valentí, Lluís Gruart iComas, Lluís Vaquer i Esplugas, EmiliSabater i Casals, Elionor Condal i Ribas,Salvador Roca i Roca, Joan Cortès iPicó, Carme Rigau i Tolosa, Josep Al-beric i Jofre, Mateu Bardagí i Mores2,Joan Linares i Santasusana, SerafiSinglà, Nicolau Lluelles i Carreter, Te-

resa Miquel i Pàmies, Josefa Te-jero i Corretger, Carme Riudori Carol, Hortènsia Corominas iVigneaux, Teresa Anglès i Fi-gueres, Joan Mata i Codina, Ra-mona Roset i Brangarí, ManuelRoset i Brangarí, Francesc Prati Barri, Maria Castillo i Roca,Josep Forn i Talló, Horaci Sa-bater i Sànchez, Amadeu Sert3

i Gelambí, Josep Teixidor,Jaume Coll i Aregall, Lluís Icarti Leonila, Tomàs Roig i Llop,Mercè Baca i Reixach, AnicetVillar i Villar, Àngela Pascual iSolé, Enric Roig i Querol i Ma-nuel Corominas i Paré.»

Una ordre de 9-3-34 cons-tata que «la Càtedra Superiorde Català, que professa el se -nyor Pompeu Fabra, va éssercreada precisament per a do-nar els certificats de suficièn-cia als que hagin cursat aquest

ensenyament...» I resol: «Que elsalumnes que hagin seguit i aprovat elcurs ... siguin inclosos al Cens Oficialde Professors de Català.» Aquestes dis-posicions van permetre de regularitzarles promocions següents, que van serseguides amb normalitat fins a la fi del’any 1937 i, amb l’alteració que lescircumstàncies del moment imposa-ven, una darrera el 1938.

Ja dintre d’una fórmula normalit-zada, una ordre de 28-8-34 dóna unallista de vint-i-vuit nous professors. Diutextualment:

«El senyor Pompeu Fabra, Directorde la Càtedra Superior de Català, hapresentat la relació corresponent alcurs 1933-34 dels alumnes que han es-tat aprovats. Com sigui que, segons lesdisposicions que regulen l’esmentatCurs Superior i el Cens de Professors deCatalà de la Generalitat de Catalunya,els alumnes aprovats tenen dret al títolde Professors. // De conformitat ambla proposta del senyor Pompeu Fabra,i amb l’informe del Consell de Cultura,// He resolt: // Són inclosos en el CensOficial de Professors de Català de laGeneralitat de Catalunya els següentsalumnes que han aprovat el Curs Su-perior de Català 1933-34:

// Maria Assumpta i4 Abelló, JoanAmat i Duran, Enric Amo i Bernaldo de

Quirós, Josep Astort i Montserrat, Fran-cesc Badia i Miró, Valentí Bonet i Mar-torell, Margarida Coma i Serrat, AdolfFlorensa i Ferrer, Ramon Forn i Vilaró,Pere Galtés i Torres, Francesca Llonchi Badiella, Maria Nogueras i Vilaseca,Domènec Palmitjavila i Rogé, Pere Pe-llicer i Canal, Teresa Pintó i Casade-vall, Ramon Redó i Calduch, Pere Riusi Simon, Carme Roca i Peirolat, LluísRodó i Forn, Montserrat Roset i Bran-garó5, Mercè Ros i Arquer, Maria Sal-vat i Bonet, Francesc Tur i Mateu, PereLlobera i Carol, Eladi Homs i Oller,Cinta Balagué i Domènech, ManuelSalvat i Domènec Rubió i Àlvarez.»

L’any 1935, ja dintre l’estat de sus-pensió de l’Estatut a causa dels fetsdel Sis d’Octubre, una ordre publi-cada al DOGC el dia 20 d’agost, pre-cedida de la versió castellana en laqual s’han traduït tots els noms i sig-nada per Lluís (aquest en català en lesdues versions) Duran i Ventosa com aconseller, atorga el títol als dinou pro-fessors següents:

«Josep Traité i Ventura, FrancescArnó i Santos, Joan Sbert i Pretus, Te-resa Puig i Martí, Esteve Sarroca i Ver-gés, Pere Lluís Vidal i Macip, Joan Ma-let i Guillem, Felicià Serra i Mont, JoanMiravitlles i Serradell, Francesc Torresi Ferrer, Josep Rius i Borràs, Carme Tu-tusaus i Folch, Montserrat Calveras iUbach, Enriqueta Mas i Nieto, MagdaBartolí i Terradellas, Jaume Torres i Es-caiol, Miquel Martínez i Castanyé, Fe-licià Joanpera i Rovira i Jaume Vilalta iTries.»

Ja represa la normalitat inicial, eldia 8-7-36 Ventura Gassol signa nova-ment una ordre per la qual s’inclou alCens un nou grup de cinquanta pro-fessors procedents dels alumnes ofi-cials de la Càtedra Superior de Catalài dels lliures que hi accedien a travésde l’examen fet davant el Tribunal Per-manent de Català, creat el 3-8-34 icompost per Pompeu Fabra, president,i sis membres més. Van obtenir el títol:

«Joan Plans i Comes, Ismael Antichi Sariol, Francesc Costa i Planas, JosepMª Garcia i Estragués, Montserrat Gar-cia i Estragués, Carolina Terré i Latorre,Jaume Pernau i Muntades, Ramon Ca-rulla i Tàssies, Maria del Carme Torras,Maria Pina i Pi, Pere Xaus i Compte,

AMICS I MESTRES

1 Ha de ser Moras. Al títol que li fou lliurat figura com a Móres.2 Vegeu (1).3 Ha de ser Serch.

4 La i no hi ha de ser, perquè Abelló correspon al primer cognom. 5 Els seus germans, Ramona i Manuel (33), figuren com a Brangarí.

Carles Cardó


Modesta Oñate i Soler, Pere Vives iClavé, Mateu Piguillem i Casadejust,Josep Mª Sajoan i Navarro, Carme Me-nero i Martín, Joan Perelló i Benavent,Josep José i Mariner, Adela Vergés iPayró, Xavier Triay i Caules, Antoni Gi-ménez i Segarra, Rosa Claveria i Teulats,Maria del Carme Santeugeni i Codina,Dolors Ventura i Martí, Josep Gras i Ca-sassayas, Maria Torres i Pitart, MariaLluïsa Prats i Mauri, Margarida Corta-dellas, Antoni Carrió i Català, JoaquimaPollina i Julià, Maria Dolors Lluhí iMaura, A. Vila i Sirvent, Rosa March iBernaus, Esperança Horta i Cunill, Te-resa Pizzà i Mitjavila, Manuel de Mugai Toset, Pilar Serra i Goday, Carme Pa-rés i Pedrals, Josep Vallespí i Gavaldà,Ramon Esquerra i Clivillés, Maria Fe-rrer i Illa, Carles Varela i Burc, Pere O.Montserrate i Soler, Josep Carbonell iSoler, Joan Masats i Ribera, JosepMaçana i Alberic, Josep Calmet i Sa-font, Benjamí Vila i Campderròs, Joa-quima Morera i Falcó i Neus Bohigas iMasoliver.»

En un procés idèntic, per una ordrede 13-7-37, amb la signatura de Car-les Pi i Sunyer, que havia pres posses-sió del Departament de Cultura el dia29-6-37, accedeixen al Cens 71 nousprofessors, que són:

«Jordi Colomer i Romero, Maria Ci-rici i Pellicer, Ramon Rierola i Isern,Pere Camprubí i Alemany, Ramon Gar -

rell i Casanovas, Amadeu Burguet iBoix, Maria March i Barnaus6, AlfredBadia, Ernest Corral i Coll del Ram,Eduard Bardas i Planellas, Elvira Pera-les i Mascaró, Francesc Lleixà i Subi-rats, Maria Català i Tarruell, Josep Masi Calvet, Josep Boix i Bonhora, JoanSbert i Rotger, Eulàlia Ricart i Ventura,Emili Carles i Vilanova, Teresa Altet iRoig, Francesc X. Riu i Coromina, Jo-sep Antiga i Caballé, Ramon Alsina iTor rallas, Josep Mª Tresànchez i Camí,Jaume Ricart i Pujol, Oswald Cardonai Roig, Maria Montllor i Cabanach, En-ric Kucera i Willisegger, Josep Roig iPiera, Anna Pi i Pousa, Joan Ribas iGrau, Joan B. Alvarós i Arias, JosepMaurí i Serra, Ferran Palau i Martí, Eu-femià Fort i Cogul, Ofèlia Torres i Guer -res, Dolors Sensada i Jaumot, JosefaGimferrer i Via, Joaquima Alemany iBori, Tomàs Giró i Abelló, Gabriel No-gués i Pahí, Francesc Duran i Ruiz, JordiMaseras i Baltà, Rosa Sagau i Llera, Iso-lina Viladot i Vinyes, Maria dels ÀngelsMundó i Marcet, Josep Domingo i Jové,Manuel Padrós i Claret, Narcís Saguer,Palmira Jaquetti, Emília Sagués i Co-mas, Carme Vives i Clavé, Lluís Valls iVilà, Maria Prats i Rom, Francesc Guàr-dia i Guàrdia, Ramon Aramon i Serra,Alfons Serra i Baldó, Josep Vergés i Fà-bregues, Anna-Maria de Saavedra i Ma-cià, Carme Serrallonga i Calafell,Marçal Olivar, Mercè Totosaus i Ma-

riné, Teresa Vallverdú i Baró, MercèMontllor i Cabanach, Perfecte Amellai Perolet, Joan Ullés i Torres, JaumeMeya i Torrents, Francesc Muixí i Gar -reta, Valentí Vergés i Andreu, Anna San-tamaria i Tusell, Pere Elies i Busquets7

i Jaume Regàs i Castells.»Un decret de 31-8-37 articula les di-

verses institucions i serveis culturals quees refereixen a l’ensenyament del catalài estableix: «L’òrgan superior i directorde l’ensenyament de la llengua catalanaserà la Direcció General dels Ensenya-ments de Català», i també «La Pre-sidència del Tribunal Permanent de Ca-talà correspondrà al Director Generald’Ensenyaments de Català», càrrec en elqual és ratificat «Mestre Pompeu Fabra,que ha realitzat la funció fins a la data».

D’acord amb aquest decret, per unaordre de 7-7-38, en la qual desapareixla fórmula de llista proposada per Pom-peu Fabra, es concedeixen 15 nous tí-tols. Diu simplement:

«Vista l’acta dels exàmens per al’obtenció del títol de Professor de Ca-talà, celebrats d’acord amb les normesdel Decret del 31 d’agost del 1937, //He resolt: // Són inclosos al Cens deProfessors de Català de la Generalitatde Catalunya, per haver superat les pro-ves establertes per les disposicions vi-gents, els senyors Baldomer Balot i Vi-lar, Francesca Solà i Inglès, Maria TeresaMaluquer i Noves, Maria Carbonell i

AMICS I MESTRES

6 La seva germana Rosa (36) figura com a Bernaus. 7 Ha de ser Busqueta.

Ramon AramonEduard Artells


Clop, Faustí Beltran i Prats, Carme Solài Villart, Maria dels Àngels Tarroja i Ber-nades, Llum Ventura i Catalán, JoanPuigdevall i Simón, Maria dels ÀngelsCosidó i Majó, Ricard Giró i Vendrell,Claudi Santcliment i Cuscó, Eulàlia Ca-sanoves i Anglí, Maria Teresa Gavarrói Castelltort i Josep Mª Dalmau i Casa-demont.»

Així es tancava el procés de forma-ció i de reconeixement de Professors deCatalà de la Generalitat, ja que, atesosels infausts esdeveniments posteriors,no es va dur a terme cap altra convo-catòria. El total de persones que vantenir l’honor d’obtenir el títol va ser de261 (162 homes, 98 dones i 1 que nos’especifica). Des del primer momentvan constituir un cos de la màximaeficàcia i solvència per a impulsar elconeixement de la llengua i una baseimportantíssima sobre la qual es va po-der assentar la tasca, difícil però obs-tinada, que va permetre d’iniciar la re-presa d’aquesta missió bàsica a partirdels anys quaranta. I això no solamentper la continuïtat de la seva acció per-sonal, sinó perquè havien d’ajudar de-cisivament a encoratjar i a ensinistrarles noves fornades de catalans dispo-sats a lluitar per salvar la llengua.

Els drets i l’autoritat que els donavael títol els van induir a la convenièn-cia d’agrupar-se i, amb aquest esperit,ben aviat es va crear el Col·legi Oficialde Professors de Català. Es va consti-tuir oficialment durant els momentsdubtosos posteriors al Sis d’Octubre iva ser autoritzat pel Gobierno Generalde Cataluña el 30-3-35. Així va fun-cionar, amb domicili social, inicialmentprovisional però que va resultar defi-

nitiu, a la seu de l’Associació Protec-tora de l’Ensenyança Catalana, fins queen el Decret de Presidència de la Ge-neralitat de 31-8-37 es dóna «formaorgànica a les diverses activitats que esrefereixen a l’ensenyament en català».L’article 7è diu: «Ningú no podrà exer-cir autoritzadament l’ensenyament delcatalà si no està inclòs al Cens de Pro-fessors de Català, declarat oficial per laGeneralitat de Catalunya. Els Profes-sors de Català estan autoritzats a agru-par-se en Col·legi.»

De l’activitat que el Col·legi va des -envolupar durant aquests anys no ensha estat possible de localitzar-ne do-cumentació pròpia i ni tan sols re-ferències en la part d’arxiu de l’APECque s’ha conservat. La informació mésconcreta Ia tenim a través dels Estatutsque en 23 articles, dividits en 4 apar-tats, en defineixen la finalitat. No es ténotícia del nombre de professors col·le-

giats ni de la integració que cadascunhi va tenir, i només es té constànciaque l’abril del 35, al moment de for-malitzar els Estatuts, n’era presidentEmili Vallès i Vidal i secretari Josep Cli-ment i Pascual. S’hi preveu una Juntade Govern composta de president, vi-cepresident, secretari, vicesecretari, tre-sorer, comptador i tres vocals, amb unmandat de dos anys, i inicialment s’hiestableix una quota d’inscripció decinc pessetes i mensual d’una pesseta.

Amb el pas del temps, aquell feliç-ment assolit nombre de 261 professorses va anar reduint. Els anys immediatsal tombant de segle van ser decisius enaquest sentit, i els que encara mante-nien el caliu d’aquella noble acció ensvan anar deixant. Entre els darrers, isense voluntat cronològica ni prefe-rencial, vénen a la memòria més im-mediata Carme Serrallonga, Pere Elies,Josep Miracle, Maria Cirici, Pere Gal-tés, Ramon Aramon, Carme Riudor,Pere Pellicer... El dia 2 de setembre del2003 va morir l’últim, Bartomeu Bar-dagí, en qui coincidien les caracterís-tiques més plausibles de tota aquellageneració, tant pel fet d’haver assolit eltítol en Ia primera convocatòria, quannomés tenia divuit anys, com per ha-ver-se mantingut fins al darrer moment–durant setanta anys!–, d’una maneracontinuada i indefallent, al servei dela nostra llengua. A ell i a tots els quiformaren part d’aquell fecund i enyo-rat Cens de Professors, concebut i man-tingut amb profit sota el mestratge dePompeu Fabra, el nostre homenatge iel nostre agraïment per sempre.u

AMICS I MESTRES

Carme Serrallonga Bartomeu Bardagí


AMICS I MESTRES

E n t re v i s t a a D a v i d Jo uFLORENCI CRIVILLÉ I ESTRAGUÉS

David Jou i Mirabent (Sitges, Garraf, 1953) és ca-tedràtic de Física de la Matèria Condensada a la Uni-versitat Autònoma de Barcelona, membre de l’Ins-titut d’Estudis Catalans i de la Reial Acadèmia deDoctors i membre corresponent de la Real Acade-mia de Ciencias Exactas, Físicas y Naturales. Ha pu-blicat uns cent setanta articles de recerca en re-vistes de difusió internacional i cinc llibres deciències, entre els quals destaquen, per la seva di-fusió, Extended irreversible thermodynamics (Berlín1993, amb J. Casas-Vázquez i G. Lebon) i Introduc-tion to the thermodynamics of biological processes(Nova York 1990, amb J.E. Llebot). En català, ha pu-blicat els llibres de física Equacions de Gibbs ge-neralitzades i extensió de la termodinàmica de pro-cessos irreversibles (1983), Introducció a latermodinàmica de processos biològics (1987),Mecànica estadística i biologia molecular (1992) iels assaigs L’escultor Pere Jou (1991), Matèria i ma-terialisme (1999), El temps i la memòria en la cièn-cia contemporània (2000), Ciència, fe, poesia(2001), i una àmplia obra poètica, d’una vintena detítols, aplegats en els volums L’èxtasi i el càlcul

(2002) i L’huracà sobre els mapes (2004), algunsdels quals traduïts al castellà, francès, anglès, ale-many o rus. Ha traduït al català diverses obres cien-tífiques: el llibre de text Física, de P. Tipler (1992),i Història del temps (1988), L’Univers en una closcade nou (2001) i Brevíssima història del temps(2005), de Stephen Hawking. Forma part del con-sell supervisor del TERMCAT. En ell conflueixen uninterès per la recerca científica i per la creació li-terària, àmbits en què ha rebut diversos premis.

L’entrevistem a Campelles (Ripollès), lloc onpassa, des de fa vint-i-sis anys, part de les vacances,i en la tranquil·litat del qual combina les excursionsi la feina literària. Fa disset anys que ens coneixem,i hem tingut força ocasions de compartir els paisat-ges de les nostres valls i les inquietuds literàries icíviques per la llengua i el país. Participà en la ce-lebració recent dels vint-i-cinc anys del TERMCATamb una conferència sobre «El català científic: einade recerca i estímul cultural». Amb aquest motiu,hem parlat amb ell del català i la ciència, i de les re-lacions entre ciència i humanisme.

David Jou al jardí de la seva casa de Campelles

FOTO: M

IQUEL

PARÉS

—En què ha influït sobre la vostraobra poètica el fet de ser científic?—Explícitament, ha influït en algunspoemes dedicats a temes científics.Però la unitat entre ciència i poesia ésmolt més profunda; diria que és una ca-racterística prèvia del funcionament del’esperit. Em sento un arquitecte de lli-bres, tant en poesia, com en física, comen assaig. M’interessen l’estructura delllibre, les relacions entre les seves parts,les forces que les traven entre elles, lesressonàncies que s’hi estableixen, elsritmes i la música que les fan alenar,la grandiositat d’horitzons que podenobrir. Per això sento una fruïció extra-ordinària quan estic planejant i escri-vint un llibre. En escriure un articlecientífic o un poema, els veig no solsen la seva immediatesa, sinó com unpas en un camí, com una part en un tot.Escriure em causa un gran plaer, tantsi és en català, castellà o anglès, tantsi és un poema com un resultat cien-tífic. En certa manera, la meva obra–científica o poètica– és fractal, és a dir,me n’interessen totes les escales: el verscom a unitat en si, el conjunt del po-ema, el llibre, el conjunt de llibres enl’obra completa. Sóc de l’estirp de po-etes seduïts per la passió de la racio-nalitat, com Espriu, Riba, Valéry, JorgeGuillén –salvant les distàncies que cal-gui. També és una obra fractal en un se-gon sentit: m’interessa la vivència mésíntima, la relació amorosa, la societat,el cosmos, la transcendència. Per a re-alitzar aquesta doble fractalitat, formali temàtica, no hi ha altra possibilitatque una obra extensa, però una ex-tensió que valori més les noves apor-tacions que les redundàncies.

—En què s’assemblen i en què es di-ferencien els llenguatges científic iel poètic?—El llenguatge científic vol precisió,que els termes siguin unívocs, que pu-guin ser interpretats d’una sola manera;en canvi, no demana música verbal. Elllenguatge poètic ha de ser ric en sug-geriments, ha de poder resistir lecturesdiverses, interpretacions vàries, i ha detenir música. Tanmateix, en fer aquestacomparació m’estic referint al llen-guatge de les paraules. En la física,però, no podem prescindir del llen-guatge matemàtic, que en constitueixun nucli essencial. En els meus treballsutilitzo equacions diferencials en deri-vades parcials i àlgebra –sistemes d’e-

quacions, teoria de grups. M’agradariaincorporar-hi altres formes de llen-guatge: més geometria diferencial,més espais fibrats, més varietatssimplèctiques. Quina força té el llen-guatge matemàtic! Una sola equació,diu tantes coses! No et sorprengui quehagi dedicat poemes a equacions –lesequacions de Maxwell de l’electro-magnetisme, o l’equació d’Einstein del’energia–: hi bateguen la llum, elmagnetisme, l’electricitat, el blau delcel, el fulgor del llamp, la forma de lesantenes de televisió. Una equació potcanviar el món: ho han fet, per exem-ple, les dues equacions que acabod’esmentar.

—¿Són gaires, actualment, els cientí-fics humanistes?—Internacionalment, l’assaig científicés un dels corrents més actius del pen-sament actual, anomenat «la terceracultura», en el sentit que fa confluir lacultura científica i la humanística. Hiha força interès del públic en divulga-ció i en assaig científic. És lògic, ja quela ciència és una frontera en moviment,hi ha milers de persones treballant idescobrint, innovant la tecnologia,obrint possibilitats d’acció, suscitantpromeses i perills, i la gent té curiosi-tat per saber-ho. En català, som unacinquantena de persones que hem pu-blicat assaigs científics en els darrersvint anys –la majoria d’elles, més dedos assaigs. Ara bé, a què diem huma-nisme? Molts dels científics que es-criuen sobre aquests temes –no em re-

fereixo als nostres, sinó als d’arreu delmón– són bons especialistes, coneixenbé les fronteres del present, són unsreporters eficients de l’actualitat cien-tífica, però coneixen molt poca histò-ria i molt poca filosofia. Els fa l’efecteque el món comença ara, com si lagent no hagués reflexionat sobre lavida abans del descobriment de l’ADN,com si no s’hagués interrogat per lamatèria abans del descobriment delsquarks, com si la ciència fos l’únicaforma de pensament rigorós. Ser hu-manista és difícil: cal tenir present lahistòria i l’actualitat, la raó i l’emoció,l’eufòria i el sofriment, el coneixementi la justícia, el saber i la moral, la iden-titat i l’alteritat, cal conèixer diversesllengües, haver-se educat en la dis-cussió i el diàleg amb pensaments di-versos, haver superat la simple erudi-ció i arribar a la ponderació crítica, al’aportació original. En aquest sentit,no sé si hi ha gaires humanistes ni gai-res científics humanistes.

—És la cultura catalana més de lletresque de ciències?—No hi ha hagut més remei: les cièn-cies han rebut molt poca consideració.La majoria d’intel·lectuals –que són elsqui fan arribar al públic la impressiód’allò que és la cultura– no tenen elsconeixements científics mínims, de ma-nera que han fet veure que la ciènciano existia: els ha molestat, s’hi han sen-tit incòmodes i perplexos, i l’han eli-minada del seu horitzó. Tampoc elscientífics no han contribuït gaire a la vi-sibilitat cultural de la ciència: sovinthan estat reclosos en la seva especia-litat i han mirat amb recel i desdeny elsqui intentaven fer-se’n ressò. A Barce-lona es féu un descobriment que ob-tingué un premi Nobel –el de Medi-cina i Fisiologia de 1906, de SantiagoRamón y Cajal. Gairebé ningú no hosap. Tenim una tradició de tres seglesd’estudis botànics de primer ordre, id’estudis geològics apreciables. Gai-rebé ningú no ho sap. Hi ha hagut ungran conreu de la medicina i un treballmolt digne en química, farmacologia iastronomia, i tampoc això no formapart del patrimoni mental del país.L’actualitat científica té un ritme moltviu, com no l’havia tingut mai, i co-mença a tenir una certa visibilitat pú-blica. És imprescindible que se sàpiga,que se’n coneguin els resultats, ques’intenti que el país se’n beneficiï


AMICS I MESTRES


econòmicament, en comptes de veurela recerca com una activitat que de-mana subvencions a fons perdut i elsresultats de la qual mai no s’arriben aconèixer.

—Comparant la llengua catalana ambla francesa, la italiana, la castellana(amb qualsevol altra llengua llevat del’anglesa), ¿té, aquesta nostra, possi-bilitats en el camp de la ciència?—Des del punt de vista de capacitatsexpressives, sí; des del punt de vista dela difusió, no. Hi ha hagut moltes ini-ciatives per a anar actualitzant la ter-minologia científica –TERMCAT, Insti-tut d’Estudis Catalans, EnciclopèdiaCatalana, col·legis d’enginyers i demetges, universitats, científics concrets,congressos de metges i biòlegs en llen-gua catalana... Tenim diccionaris ge-nerals i d’especialitat, glossaris, llibresde text i de divulgació, estudiosos dela terminologia científica, fins i tot unmanual molt elaborat de català cientí-fic. Però el noranta-cinc per cent deles publicacions científiques en física,química, matemàtiques i bioquímicasón en anglès, i reben el noranta-setper cent de citacions. En botànica ogeologia, o en llibres de text, el dominide l’anglès no és tan aclaparador –jo elsituaria en un setanta per cent. El fetque hi hagi una llengua franca –aral’anglès, fa cinc segles el llatí– té algunsavantatges. Els meus escrits de recercatot just trobarien deu o dotze lectors enl’àmbit català, i en troben uns cinc milen el conjunt del món. Una altra cosaés l’assaig, l’exploració de les fronteresentre ciència i humanitats, en què m’in-teressa adreçar-me al públic que lle-geix la meva llengua, contribuir a lavitalitat intel·lectual del meu país. Pro-poso publicar la recerca especialitzadaen la llengua en què sigui més eficaç–si en el país hi ha una comunitat cien-tífica prou àmplia, pot fer-se en la llen-gua del país; si no, en la llengua queconvingui. Ens és imprescindible elressò internacional. I ens és impres-cindible, també, que el nostre país –elciutadà mitjà– sigui culte i informat,que conegui en la pròpia llengua, nola recerca especialitzada que es fa aquí,sinó les grans idees i descobrimentsque es van fent arreu del món. Llull es-criu en català, llatí i àrab –la llenguapròpia, la llengua franca i la llengua delveí conflictiu. La situació és propera ala que vivim nosaltres, que escrivim

l’obra de creació i assaig en català, ladivulgació en català i castellà, i la re-cerca científica en anglès.

—Ve ja de ben antic l’ús del catalàcom a llengua d’expressió científica?I com a llengua, concretament, de ladivulgació científica en els mitjans decomunicació?—L’esclat inicial de la llengua catalanaen Ramon Llull incorpora amb natura-litat religió, ciència, aventura, fantasia,amor. Després hi ha un cert deixata-ment. Llavors, com ara, hi havia el pro-blema del nombre de lectors. Per aixòes publicava llavors en llatí i ara enanglès. En els mitjans de comunicació,creem i destruïm. Catalunya Ràdio te-nia, entre altres, el programa Sorbets deciència, amb força públic; el van su-primir. TV3 tenia un programa sobreciència; el van suprimir. L’Avui tenia unsuplement de ciència; el van suprimir.En castellà, La Vanguardia tenia el su-plement de ciència i tecnologia mésespectacular del món –des del punt devista gràfic; el van suprimir. El Depar-tament de Cultura tenia una ComissióAssessora per a l’estímul de la culturacientífica; la van suprimir. Per a em-pobrir la llengua catalana i la cultura

del nostre país no calen dictadors es-panyols: nosaltres mateixos ho femamb prou eficàcia. Tot i això, hi hauna faceta creativa: una cinquantenad’autors de divulgació científica encatalà, les revistes de les Societats Ca-talanes de Física, de Química, de Ma-temàtiques, de la Institució Catalanad’Història Natural, alguns programesde ciència en alguna televisió o algunaràdio –Einstein a la platja, a BTV, perexemple. No ens rendim.

Els avenços en el camp de la forma-lització del llenguatge, on sigui, elsnous sistemes de traducció assistidaper ordinador, ¿poden impulsar l’úsde la difusió científica en llengües al-tres que l’anglès i, doncs, en català?—Catalunya hauria d’estar entre elspioners de la traducció assistida per or-dinador, però no s’hauria de limitar ales traduccions automàtiques entre ca-talà i castellà i anglès, ans aprofitar l’ex-periència de traducció per a des -envolupar programaris potents detraducció entre altres llengües. Hauriade tenir uns equips potents, amb mem-bres de diversos països. Això ens be-neficiaria culturalment i econòmica-ment, i ajudaria a rendibilitzar l’esforç.

AMICS I MESTRES

Florenci Crivillé (l’entrevistador) i David Jou (l’entrevistat) FOTO: MIQUEL PARÉS

També m’agradaria que Barcelona fosuna de les capitals de l’edició, no tansols en català i en castellà, sinó quetambé tingués present l’anglès –pensaque Amsterdam té editorials científi-ques que publiquen molt en anglès,amb una tradició de cinc segles en edi-ció científica. M’agradaria que les edi-torials universitàries de l’Institut LluísVives –que aplega totes les universitatsde l’àmbit catalanoparlant– tinguessinuna col·lecció conjunta en anglès, ambdifusió exterior.

—Actualment, els alumnes, a la uni-versitat, saben més català que anysenrere o en saben menys?—En les meves assignatures de física,les respostes dels exàmens contenenunes poques frases: tot són càlculs,nombres. De les poques que veig, se’mfa difícil deduir els seus coneixements.Imagino que si en aquelles poques fra-ses ja hi ha faltes d’ortografia –tant encatalà com en castellà– la situació nodeu ser gaire falaguera. No conec proubé els ensenyaments bàsics i de batxi-llerat, però tinc la impressió que hi hamassa gramàtica i massa poc dictat,massa poca redacció, massa poca lite-ratura. Fa uns quants anys vaig sentir dirque la literatura catalana no entrava enels exàmens de selectivitat. No hauriaimaginat mai que haguéssim pogut ar-ribar a això.

—En els vostres viatges i estades al’estranger, quina mena de visió heupercebut que tenen de nosaltres?—Coneixen Barcelona, que per a ellsés una ciutat espanyola i mediterràniade bona vida, d’activitat intensa, i ricaen art. Alguns tenen una idea, bastantremota, que a Catalunya hi ha unallengua pròpia, amb una tradició gai-rebé mil·lenària. En general, no sen-ten pas curiositat ni simpatia especialsper nosaltres. Per a la majoria de gent,la desaparició de llengües és una be-nedicció del cel –com ho és la desa-parició de mosques, mosquits, esca-rabats i escorpins: pures noses,molèsties que només poden portar pe-rills de desintegració dels estats i in-comoditats a l’hora d’anar pel món.Per tant, és millor no fer la víctima ipassar a l’atac; res de veure el catalàcom a llengua minoritària o perse-guida –ningú no mourà un sol dit perdefensar-nos, de manera que plorar idenunciar és inútil. El català ha de ser

vist com una llengua sofisticada, rica,culta, normal. El conreu de la ciènciaés un gran factor de prestigi –que novam saber explotar en la fira de Gua-dalajara ni ho sabrem fer en la deFrankfurt. Quan m’han preguntat, al’estranger, què era això del català,aquells que no en coneixien l’e-

xistència, em miraven amb commise-ració mentre parlava d’història –per ala gent d’avui, la història comença aramateix– i mentre parlava de literatura–una literatura de mil anys i de la qualno han sentit a parlar mai de cap au-tor?: quin tip de riure!, quina inepti-tud de seducció espiritual, de projec-ció internacional!–, però quedavenparats quan els parlava de televisió idel fet que a la universitat s’ensenyavafísica quàntica o biologia molecularen català. Llavors acceptaven que elcatalà era una llengua seriosa. Jo crecque la realitat és més complexa, peròsi la gent la veu d’aquesta manera, n’-hem de treure profit.

Mentre parlem, el sol s’amaga rereel cóm de la Covil. El Taga, davant nos-tre, encara resta il·luminat per la llumdel vespre. Abans de separar-nos, anema una placeta, a veure les noves rajo-les que presenten al visitant el poemaque Alfred Badia i Gabarró dedicà aCampelles, un sonet ric en lèxic, enforça cívica, en amor a la terra. I sotaels mots inspirats de l’amic que apre-ciàrem ens acomiadem, desitjant-nosun nou any ben fructífer, en què lesil·lusions tinguin més força que les di-ficultats i les inèrcies.u


AMICS I MESTRES

Res de veure

el català com a

llengua minoritària

o perseguida.

SSSSSS

El català ha de ser

vist com una llengua

sofisticada, rica,

culta, normal.

SSSSSS

El conreu

de la ciència

és un gran factor

de prestigi.

Llegint el poema d’Alfred Badia FOTO: MIQUEL PARÉS


AMICS I MESTRES

–De què parleu en el vostre llibre,L’occitan escrich, que acaba de sortir? –Parlo dels principis bàsics de la grafiade totes les llengües del món i sobre-tot dels que hi ha en la base de la gra-fia de l’occità. L’occitan escrich és,doncs, un llibre que tracta un temacompletament diferent de L’occità mo-dern publicat en 2001.

–Alguns van dir, llavors, que en Tau-piac havia fet una reforma gràfica demés, i se’n planyien.–Eren persones que havien fet una lec-tura molt superficial de L’occità mo-dern. Jo no parlava de la grafia sinó dela forma de milers de mots de forma-ció culta. Explicava, per exemple, queuna forma com lo paquidèrm, preco-nitzada en la gramàtica d’Alibert de1935, era «antifonològica», és a dir,impronunciable en la immensa majo-

ria dels nostres parlars. Nosaltres notenim ni una sola paraula que acabi envocal + r + m. Així, doncs, l’únicaforma possible és «lo paquidèrme». Ex-plicava també que unes formes com lovèrbe, la catalògue, lo filosòfe es tro-ben també en el nostre occità medie-val, en una època que és impensablecreure que aquell final en -e poguésvenir d’una influència francesa.

En conseqüència, tant l’occità del’edat mitjana com l’occità modern jus-tifiquen que utilitzem les formes los pa-quidèrmes i los vèrbes, en lloc de lesformes los paquidèrms, los vèrbs, queno es poden pronunciar d’altra maneraque [lus pakidèrs], [luz bèrs]. No hemde confondre l’occità amb «lo vola-puc». Ho torno a dir: passar de pa-quidèrms a paquidèrmes i de vèrbs avèrbes no té res a veure amb una re-forma ortogràfica. És una qüestió de

morfologia.Per contra, en L’occitan escrich re-

conec que parlo de grafia.

–Quins són els «principis que hi ha enla base de la grafia de totes les llen -gües del món»?–Donar una resposta que pugui ser en-tesa per tothom, incloent-hi els qui nosón especialistes lingüístics, és unamica difícil. Cal saber que per a es-criure el xinès i per a escriure l’occitàno apliquem els mateixos principis.

El principi que hi ha en la base del’escriptura de llengües com el xinès oel japonès és escriure mots. Cadacaràcter representa un mot. I el caràc-ter que representa el mot gos és dife-rent del que representa el mot gat. Ésuna escriptura logogràfica, és un sis-tema molt complicat. Però, quan se sapllegir, és molt més ràpid que no pas

G ra f i a f o n o l ò g i c a

e n f ro n t d e g ra f i a e t i m o l ò g i c aUna entrevista feta a Jacme Taupiac, amb original occità traduït al català per Mélanie Laupies

Jacme Taupiac va néixer en 1939 a lacasa d’En Long, a Gimat, prop de Bèau-mont-de-Lomanha (a la Lomanha Orien-tal, al nord-est de Tolosa de Llengua-doc), en un ambient on gairebé tothomparlava l’occità de Gascunya. Fou esco-laritzat a Gimat i també a Bèaumont-de-Lomanha i a Montalban. A Tolosa va se-guir cursos de Josep Salvat i del grandialectòleg Joan Seguí (Jean Séguy). Vafer una llicenciatura d’espanyol a Tolosai a Grenoble, obtingué el diploma univer-sitari d’estudis occitans (DUEO) a launiversitat de Tolosa – Lo Miralh en1985 i en 1987 va obtenir un diplomad’estudis aprofundits (DEA) sobre la fo-nologia de l’occità lomanhòl sota la di-recció del professor Xavier Ravier.Després d’una carrera passada a ensen-yar l’espanyol, l’occità, el català i la lin-güística occitana dins l’ensenyamentsecundari a Montalban i en el superior aTolosa, es consagrà a temps ple, a par-tir de 1999, a treballs de lingüística oc-citana.

Jacm

e Taupiac

FOTO: JEAN-C

LAUDEM

ARTINEZ(B

ESIÈRS, 2005)

fer-ho en anglès, en francès o en occità.L’escriptura de les nostres llengües

europees, com ara el grec, el rus, l’es-panyol o l’occità, es basa en el principid’escriure fonemes i no sons. Les nos-tres escriptures no són més o menysfonètiques; són sobretot fonològiques.

Per a un especialista, tot això és es-candalosament simplificat. Hi hatambé uns sistemes que, sense ser lo-gogràfics, com ara l’escriptura xinesa,tampoc no són fonemàtics: no repre-senten fonemes sinó síl·labes. Hi hatambé el cas de llengües com l’àrab il’hebreu que només escriuen els fone-mes de consonants i restableixen elsfonemes vocàlics en la lectura, unamica com fem nosaltres quan llegimen francès LAIT ECREME o ALLUMET-TES DE SURETE, encara que no hi hagil’accent gràfic. Sabem perfectamentque es llegeix lait écrémé o allumettesde sûreté.

–Quina diferència hi ha entre una es-criptura fonètica i una escriptura fo-nològica?–Són dues coses ben diferents; moltagent les confonia fins no fa gaire, i en-cara avui hi ha qui les confon. Unexemple us ho farà entendre ràpida-ment: si diem tèrra amb una erra api-cal forta (el que en francès en diemuna «r roulée», i que és la erra de l’es-panyol «tierra») o amb una erra dor-sal, que es realitza força més enrere(que és la que en la nostra llengua esdiu èrra grassa, i que és la erra delfrancès de París), això fa sons ben di-ferents; però, el mot occità tèrra con-tinua identificable: és el mateix motamb una altra pronunciació, senzilla-ment perquè es compon dels mateixosfonemes, encara que n’hi hagi un ambrealitzacions diferents. La grafia rrd’aque lles dues realitzacions és idèn-tica. Una grafia autènticament fonè-tica escriu diferentment tèrra si és pro-nunciat amb erra apical, o tèrra si éspronunciada amb erra dorsal. Comque la nostra grafia és fonològica, hoescrivim igual.

Per contra, si diem lo gat estemparlant de la bèstia que en francès esdiu le chat, i si diem lo guit estem par-lant d’una altra bèstia: le canard. Aixòvol dir que en occità tenim el fonema/a/ que es destria del fonema /i/: aquellparell mínim gat - guit revela l’exis -tència dels fonemes /a/ ~ /i/.

Una grafia que utilitza un alfabet

(com l’occità) i no pas una llista de lo-gogrames (com el xinès) no té pas coma ideal d’ésser fonètica, i encara menysetimològica: el té d’ésser fonològica.És a dir, que si hi ha una corres-pondència simple entre els fonemesd’una llengua i les lletres que els re-presenten (que s’anomenen grafemes),això dóna una grafia de bon aprendre,fàcil per als escolars.

En occità escrivim el mateix fo-nema /f/ inicial, representat pel gra-fema f, dins els dos mots la física i la

fidelitat. Sabem que en francès, percontra, s’escriu atenent a l’etimologia–a l’aristocràcia!–: l’étymologie, l’a-cide chlorhydrique, le chrysanthème,l’hippodrome, l’hypophyse. Què hiperdem a escriure: l’etimologia, l’à-cide cloridric, lo crisantème, l’i-podròme, l’ipofisi? No hi perdem res ihi guanyem enormement en simplici-tat pedagògica. En una llengua coml’occità, que no té grafies etimològi-ques per als mots d’origen grec, tantmés és tingut per culte un mot commés fàcil és d’escriure’l. En francès oen anglès és al contrari, fins al puntque molts estudiants que comencenels estudis de lletres no saben l’orto-grafia del mot étymologie, que en oc-cità no causa cap problema: etimolo-gia.

–Així, doncs, hi ha grafies etimològi-ques que fatiguen els escolars i grafiesfonològiques que són molt lògiques isimples?–Efectivament. En francès es tenen molten compte els mots d’origen grec.

També hi ha les paraules corrents, d’o-rigen llatí com ara les doigts, les eaux,les feux, les boeufs, que presenten al-gunes dificultats gràfiques. Els mots oc-citans corresponents, los dets, las ai-gas, los fuòcs, los buòus, tenen unagrafia considerablement més fonolò-gica i, per tant, més senzilla.

Le Monde del diumenge 22 de maigdel 2005 parlava del fenomen delsweb logs: aquells llocs personals a in-ternet on milions d’adolescents hancreat un espai de debat i d’afirmació desi mateixos. Diuen tot allò que els passapel cap i tenen l’audàcia de riure’scompletament de la grafia francesa ofi-cial i fan servir una manera d’escriurede tendència fonològica, però amb unaanarquia total. Això dóna: C toi ke jm;Jsé plu tro koi pensé; C toi le plu bo(C’est toi que j’aime; Je ne sais plustrop quoi penser; C’est toi le plus beau).És ben evident que es tracta d’un anti-conformisme transitori; quan tindranvint-i-cinc anys escriuran com tothom.Però, per a un lingüista, és clar queestan dient ja en tenim prou d’un sis-tema gràfic que estan segurs que maino arribaran a dominar completament,perquè aquest sistema gràfic és pled’absurditats. Estan cansats d’intentaraprendre a escriure la llengua francesa.La comtessa portava la crinolina i s’haposat a fer naturisme!

No sé què passa a Turquia, aFinlàndia, a Iacútia (república de lafederació russa on es parla una llen-gua de la família turca), a casa delsnostres veïns bascos..., però sé que elturc, el finès, el iacut i el basc sónllengües amb una grafia fonològicad’una simplicitat meravellosa. Enaquestes llengües els mots s’escriuental com es pronuncien i es pronun-cien tal com s’escriuen. M’estranyariamolt que els adolescents d’aquestspaïsos es divertissin esgratinyant grà-ficament aquestes llengües quan fanservir internet; no tindrien raó de vo-ler simplificar allò que ja no pot sermés senzill. Cal saber, per tant, que hiha llengües en les quals és difícil d’es-criure sense faltes, i n’hi ha d’altresque tenen una grafia perfectament fo-nològica i, per tant, senzilla.

I ha alguna cosa més greu que això.Dins els països de llengua francesa,molts dels candidats als exàmens dellengua són suspesos perquè no tenenuna bona ortografia. Les faltes d’orto-grafia dels francesos poden ésser la


AMICS I MESTRES

causa d’abundoses llàgrimes. I al Japó,tots hem sentit a parlar de la pressió ter -rible que els pares exerceixen sobre elsseus fills perquè aprovin els exàmens.Com pertot arreu, en el programa hitenen les matemàtiques, la informàtica,la física, la química, però també l’es-criptura de la llengua nacional. Aquestaés una raó més de la molta fatiga quetenen. Al Japó, els suïcidis entre ado-lescents són nombrosos.

–I la nostra grafia occitana, com és? –En general és bona. No es tracta pasde fer-hi pas cap reforma fonamental.

–Heu dit que a Turquia els escolarsno estan tan afeixugats com a Françaper a aprendre a llegir i a escriure. Perquina raó?–Això ve del fet que la llengua turcas’escriu amb una grafia fonològicasenzilla, mentre que l’escriptura de lallengua francesa és una de les méscomplicades del món, almenys pertres raons:

1. És l’única llengua neollatina queno ha simplificat els grafemes de lesparaules d’origen grec. Tothom escriufísica i filosofia, de Lisboa a Bucarest,mentre que en francès s’escriu physi-que i philosophie.Van haver-hi intentsde simplificació al llarg del segle XX.El gran dialectòleg Juli Ronjat és l’au-tor d’un llibre famós, el títol del qualés Grammaire istorique des parlersprovençaux modernes, on escriu lefonè me, la téorie, la filologie, l’omme,l’istoire, la hache, la honte. Calen so-lament cinc minuts per a acostumar-s’hi. Per tant, Ronjat tenia raó. Peròl’han deixat de banda.

2. Els casos d’incoherència ab-surda són nombrosos. Són pocs elsqui han pogut ficar-se al cap que, peruna banda, cal escriure s’entre-dé-chirer i s’entre-détruire, però, per l’al-tra, s’entrechoquer i s’entrecroiser; leporte-monaie i le porte-plume, peròle portefeuille i le portemanteau; ex-tragalactique, però extra-parlamen-taire; jeûner, però déjeuner; la grâceperò gracieux; la trappe, però lachausse-trape.

3. Tanmateix, tot això és encara mésgreu quan la grafia oficial no es cor -respon amb la pronunciació. Per a in-dicar que la g es pronuncia com la j,va seguida de la lletra e, com ara nousmangeons, i aquí encara rai. Però, enla gageure, la e té la mateixa funció.

Així, doncs, gageure es pronuncia comsi s’escrivís *gajure. Aquesta és unasubtilitat que no sap pas tothom. N’hiha que fan rimar gageure amb heure.Cal escriure assener un coup sur la têtede quelqu’un, però cal pronunciarcom si estigués escrit *asséner. Cal es-criure avènement, soulèvement, peròévénement.

Conclusió de molta gent: «Des delmoment que hi ha una tal barreja ambl’ús del guionet i dels accents agut,greu i circumflex, tota norma que tin-gui la tendència a suprimir guionets iaccents és bona. D’accents n’hi hamassa.» És un raonament freqüent,però superficial.

–Així, doncs, voleu reformar la grafiadel francès?–Reservaré les meves forces per a altrescombats. No sóc de l’Acadèmia Fran-cesa i no en seré mai. Però, com moltslingüistes (André Martinet, Robèrt La-font, Jesús Mosterin), la meva convic-ció és que la norma gràfica francesa ésun drama per a la «francofonia».

Els nens passen a aprendre una or-tografia que és un model d’anarquiapetrificada, una energia que fóra mésútil que esmercessin en alguna altracosa. Però reformar la grafia del francèsimplica un reformisme radical que es-porugueix tothom. No crec pas que enla República francesa les mentalitatsestiguin disposades a passar de la ridí-cula grafia d’«Ancien Régime», que éssocialitzada, a una grafia més fonolò-gica, i doncs, molt més simple.

Amb l’embolic de la construccióde la Unió Europea tenen altres cabresa munyir. El realisme és un immobi-lisme inconfortable. (Reconec que en1990 l’Acadèmia Francesa va anaruna mica en el sentit de més co-herència i de més fonologicitat desdel moment en què permeté évène-ment i asséner, però no va arribar apermetre d’escriure *acide cloridriqueen lloc d’acide chlorhydrique.)

–Què és això de la fonologicitat?–És el fet que una grafia sigui fonolò-gica. Sense donar tants detalls com enL’occitan escrich, puc dir que la fono-logia enclou tres coses:

1. La grafia correspon a la divisiódels mots en fonemes. Per exemple, te-nim el fonema /s/ que es diferencia delfonema /z/: la raça (fr. la race) ~ La rasa(fr. Il la rase); les cauças (fr. les panta-

lons) ~ las causas (fr. les choses). Aixòés el que diu Alibert en la seva crònicaPorguem nòstra lenga del mes de ge-ner de 1957, en fer-nos escriure las en-tre-senhas (i no las *entresenhas comla tresena «la troisième»), codificantaixí en aquell punt una grafia fonolò-gica. Hi ha lexicògrafs que han refor-mat Alibèrt i que escriuen entresenhasen un sol mot. M’estimo més (coinci-dint amb Alibert) Cristian Laus, que enel seu Dictionaire occitan-français2001 escriu entre-senha(s). Si dic lasola (fr. la seule) o la sòla (fr. la seme-lle), la diferència entre la vocal /u/ i lavocal /ò/ es fa posant-hi un accent greu.Es veu, doncs, que en occità un guio-net de més o un accent de més pot és-ser una aplicació del principi de fono-logicitat.

2. La grafia indica el lloc de l’accenttònic. És una realitat desconeguda enla llengua francesa, on l’accent tònic sesitua sempre en la darrera síl·laba. Peròen occità el lloc de l’accent tònic so-bre un mot d’almenys dues síl·labesconstitueix una diferència tan pertinentcom la diferència entre fonemes. Si dic[lu bézi] vol dir je le vois; si dic [lubezí] vol dir le voisin. En el primer casescric lo vesi; en el segon lo vesin. Al-tres vegades és utilitzant un accent grà-fic com indicarem on és l’accent tò-nic: en ataqui (fr. j’attaque) no calescriure-hi cap accent; en aquí (fr. là)és més pràctic que n’hi hagi un. La nos-tra tradició és de tenir, per a l’accen-tuació gràfica, una norma a l’espa nyolai a la catalana, on la síl·laba tònica ésindicada sempre ben clarament, millorque a la italiana, on cal saber que l’ac-cent va sobre la primera síl·laba dinscantano (oc. càntan) i en la penúltimadins romano (oc. roman).

3. La grafia indica el to de la frase.Si dic: Vòl demorar tot sol, amb el motsol, dit al mateix nivell que les altresparaules, és una frase afirmativa. Si dic:Vòl demorar tot sol?, amb el mot sol,dit a un nivell més alt, és una frase in-terrogativa. És la puntuació, tant en oc-cità com en altres llengües d’Europa, laque permet –d’una manera més omenys aproximada– d’indicar en quinto hem de dir les frases escrites. Aixòno planteja cap problema.

Hi ha, doncs, grafies que són méso menys fonològiques. Per a indicarl’oposició fonemàtica /s/ ~ /z/ val mésescriure la quasi-simultaneïtat que nopas la quasisimultaneïtat; com que en-


AMICS I MESTRES


tre vocals la lletra s es llegeix z, caldràexplicar que en la segona grafia calevitar de llegir [zizi]! Els membres dela Secció Filològica de l’Institut d’Es-tudis Catalans, que van reformar, faun quant temps, la grafia de PompeuFabra, passant de la quasi-simultaneï-tat a la quasisimultaneïtat, no van te-nir en compte el principi de fonolo-gicitat i van aixecar una polèmicaespectacular que encara dura. Percontra, quan l’any 1990 l’AcadèmiaFrancesa decidí que es podia escriureasséner amb un accent agut, ningú nova trobar que això fos una complica-ció. Un accent de més, en aquest cas,era una norma fonològica, i doncs,una simplificació.

–Per tant, un guionet de més o un ac-cent de més no és pas sempre unacomplicació més?–Exactament! Quan teniu una llenguaque té per norma d’escriure un avène-mant i un événement, un portefeuille iun porte-monnaie us direu: «O jo sócboig o són els acadèmics que són unsbeneits i uns sàdics que volen torturarmilions d’escolars que mai en la vidano arribaran a memoritzar tantes bes-tieses!» Més aviat és la segona suposi-ció la que considero bona. Però, enuna llengua com l’occitana, que té una

codificació immensament superior ala codificació gràfica del francès, elsaccents i els guionets hi tenen com afunció que la grafia sigui fonològica. Icom més fonològica és la grafia, méssenzilla ens resulta.

Quan s’escrivia Un cop era, un omearribet e diguet qu’era prest a cromparaquel castel, això no era pas una gra-fia més simple, amb el pretext que nohi havia cap accent gràfic. És més sim-ple, pel fet que és més fonològic, d’es-criure: Un còp èra, un òme arribèt ediguèt qu’èra prèst a crompar aquelcastèl. L’aplicació del principi fonolò-gic és l’autèntica simplicitat.

–És fonològic escriure la sal i lo cèl?–No! No anirem pas ara a divertir-nosreformant aquest punt de la nostra gra-fia. Un cert respecte per l’etimologiaés una restricció indispensable delprincipi fonològic; és així com ens in-tegrem dins la Romània; és a dir, quel’occità s’escriu com les altres llen-gües de la família: el català, en primerlloc, però també l’espanyol, el portu-guès i l’italià.

Això fa que ben sovint, per als fo-nemes /s/, /z/, /t/, etc., l’única actitudraonable sigui la d’utilitzar l’energia,no per a reivindicar una millor ade-quació a l’etimologia o a no sé pas

quin altre principi, sinó per a memo-ritzar la norma oficial.

Ara bé, no hem de fer que aquestraonament inatacable imposi censuraa tota reflexió sobre les qüestions de lanorma. El principi fonològic és bàsic.

–Quan hi ha més d’una norma en cir-culació, què cal fer?–És veritat que trobem grafies diferentscom ara consí i cossí, i fins i tot formesdiferents com lo referendum (pronun-ciat com si s’escrivís referendom), loreferèndom, lo referèndum. És el re-sultat de la tria individual de cada le-xicògraf. Això és una prova que per auna llengua de cultura, que té l’ambi-ció de poder parlar de tot, cal una«acadèmia» encarregada de la norma,no solament gràfica sinó també lèxica.(No m’aferro al mot acadèmia: la de-nominació no és pas la cosa més ésimportant.) El que necessita la llenguaoccitana és un organisme encarregatde la norma.

Tanmateix, no m’avergonyeixo dela nostra situació: fins i tot amb algu-nes incertituds marginals, en occitàtenim una norma gràfica mil cops su-perior a la norma gràfica d’«AncienRégime» de la llengua francesa, far-cida d’aberracions petrificades.u


AMICS I MESTRES

Una de les veus més lúcides delnostre temps, el filòsof Paul Ri-coeur, traspassat suara, afirmava

–com ha recordat Andreu Marquès–que el camí més curt per a arribar aconèixer-se a si mateix és el trobamentamb l’altre. És a dir: et vols conèixertal com ets? Relaciona’t amb altrespersones, com més millor. Els mestresd’escola ho saben prou: en una sortidade grup coneixeran com és cadaalumne segons la manera d’alternar,de comportar-se.

I això per què? Doncs probable-ment perquè la relació amb els altresens convida constantment a fer duescoses: 1) prendre la mida de la pròpiadignitat, i 2) avaluar l’extensió de lapròpia responsabilitat. O, dit més sen-zillament, si un té autoestima realitzaràaccions responsables, solidàries.

Ara que, arran del debat de l’Esta-tut, hem tornat a sentir allò de «los ca-talanes son unos insolidarios», potsercaldria recomanar –educadament, pa-cíficament, solidàriament– als veïns

d’Espanya una atenta lecturade Paul Ricoeur. Perdonin:els catalans tenim autoes-tima, que vol dir capacitathumana d’autovaloració,la qual és essencial per a lasupervivència psicològica iés indispensable també pera la supervivència lingüís-tica i, doncs, nacional iidentitària.

Per un seguit, la gentd’aquí és feinera. Però sapobrir-se als altres, comdèiem, per arribar a conèi-xer-se més i més. Allò tansabut: serem ciutadans delmón en la mesura en quèsapiguem reconèixer la nos-tra identitat; ho serem desde la nostra peculiaritat isingularitat, començant pertenir una «consciència lin -güística» forta i clara. Mésexplícitament: cada llenguaés una cosmovisió, i els po-bles necessiten autoestima.

Salvada la llengua, podem mantenir,alt i cepat, el concepte de nació (ambreconeixement o sense); perduda lallengua, tururut dotze hores! Ara bé,una llengua únicament viu i perviu sien creem necessitat d’ús, és clar.

Obertura cap enfora, autoestimacap endins. Solidaris sempre. Vet aquí,ara, un exemple singularíssim d’esti-mació envers les parles d’altres pobles,d’eixamplament d’horitzons des d’unaidiosincràcia sense porositats ni inters-ticis: un ancià flequer ripollès, de vui-tanta-cinc anys, Ramon Alabau i Soy,que ja de ben jove, en la difícil post-guerra, es posà a estudiar l’anglès pelseu compte (escoltava la BBC entre unaenfornada i una altra i més d’un cop seli havia cremat el pa i les coques!), ique més tard afegiria al seu coneixe-ment lingüístic el francès, l’alemany iel rus –llengües que parla i escriu–,aquest flequer, doncs, acaba de rebreun càlid homentage popular per laseva tenacitat indefallent i per la sevaobertura al món (alumnes i amics li

han dedicat el llibre Ramon Alabau iSoy, forner de paraules).

Primum vivere, deinde philoso -phari, coneguda màxima que el senyorAlabau, flequer –avui jubilat– i poli-glot, va saber seguir i que li permetéde tirar endavant la família i arribar adominar un pilot de llengües ambmolt pocs mitjans. Aquesta proesa haestat possible gràcies a la seva extra-ordinària força de voluntat –la sevagran dignitat interior i autoestima–,com també gràcies a la seva dèriad’estudiar les parles dels pobles i d’o-brir-se als altres (sempre que ha pogut,ha viatjat). «Plantat davant del forn,en fredes nits flequeres, / ja la pastalingüística vas començar a funyir», haescrit el seu fill, poeta.

Feiners, i oberts a la comprensiódels altres, els catalans no demanempas gaire si requerim el pa i la llengua,sabent que «diversos són els homes idiverses les parles». No som pas éssersincomprensius, ni absurds, ni estúpids.Ens tenen per extravagants i obstinats?Som com som.

El nou Estatut ha de garantir elsdrets lingüístics dels qui parlen catalàa Catalunya, i no cal dir que també hade fomentar el coneixement del catalài d’altres llengües europees (i extraco-munitàries?).u

R a m o n A l a b a u , u n f l e q u e r p o l i g l o t

CARLES RIERA

Ramon Alabau a Londres (anys cinquanta)

Es tracta d’una obra moltcompleta sobre aquest pe-ríode final de la vida de

Fabra. Comprèn des del traspàsde la frontera, el gener de1939, fins a la seva mort, eldesembre de 1948. L’autor am-plia, però, aquest període i co-mença per descriure algunesactivitats del Mestre d’abans de1939. Així, ens posa en antece-dents a partir de 1936, és a dir,hi inclou tot el període de laguerra com a preludi de latragèdia posterior. En els dar -rers temps d’aquest període jaes començava a entreveure elfinal de la guerra i tot el quevindria després, que tant va sig-nificar per a Fabra i que, d’unamanera general, va tenir unesconseqüències funestes per alnostre país, sobretot per a lacultura i la llengua catalanes.

Jordi Manent, jove filòlegque ja havia publicat algun tre-ball sobre Fabra (ens havia do-nat a conèixer diverses cartesinèdites en revistes i publica-cions sobre llengua), ara ensofereix aquesta obra realmentvoluminosa, amb gairebé 400pàgines, dedicada monogràfi-cament a descriure l’etapa finalde la vida de Fabra. Aquestatasca és realment notable, per-què aquesta etapa de Fabra ha-via estat fins ara molt poc estu-diada.

Efectivament, les biografiesde Fabra aparegudes no conte-

nen gaire informació sobreaquests anys de dificultats i pri-vacions de Fabra, comunes,d’altra banda, a la majoria d’e-xiliats. La biografia més com-pleta de Fabra existent, la deJosep Miracle, que tants detallsens aporta sobre la vida i lesdiverses activitats fabrianes, noens diu gairebé res sobre l’e-xili. Això és prou comprensi-ble, atès que Miracle, que vaseguir molt de prop la tasca delseu mestre fins a la guerra, enva perdre bastant la pista des-prés de la davallada del 1939,tal com ell havia confessat enmés d’una ocasió. Només calllegir la biografia esmentada,extensíssima, i comprovar queal període de l’exili sols hi de-dica unes poques pàgines (noarriben a deu, d’un total de sis-centes).

Calia, doncs, per a poderanalitzar el període tractat, te-nir en compte la premsa i lespublicacions catalanes diversesaparegudes a l’exili, concreta-ment a França i Amèrica. I aixòés el que ha fet el nostre autor,que ha pogut tenir accés a to-tes aquestes fonts. Jordi Manentens precisa sense cap dubte lesdiferents estades de Fabra al’Estat francès, on va residir es-pecialment a París, a Montpe-ller i sobretot a la CatalunyaNord (concretament a Illa,Prada i Perpinyà).

Manent, a més de les fontsescrites, especialment publica-cions periòdiques aparegudes al’exili, ha tingut l’encert d’en-trevistar-se amb persones en-cara vives que van conviureamb Fabra o que hi van teniralguna relació durant aquellesdates. Així han estat consultatsdiversos textos corresponents atreballs, conferències, discur-sos, etc. del Mestre fets enllocs geogràfics molt variats. Itambé algunes cartes a amicsque s’han conservat, sobretotamb Coromines i altres.

El text resulta fluid i ente-nedor, escrit sense complica-cions innecessàries però quedestaca pel seu rigor i exacti-tud quant a les citacions defonts i explicacions comple-mentàries, amb una gran quan-titat de notes a peu de pàgina,com correspon a tota obra ambpretensions d’erudició. Tal comes pot comprovar, la intenció

de l’autor ha estat la de conser-var els guionets en els motscompostos seguint els criterisestablerts per Fabra, acceptatsunànimement per tothom finsfa poc, i no la de suprimir-losd’acord amb les polèmiquesnoves normes del IEC, decisióque li hem d’aplaudir.

El llibre ha estat estructuraten set capítols i un apèndix. Elprimer resumeix l’etapa finalde l’estada de Fabra al país, de1936 a 1939, en el període deguerra, mentre el segon descriul’èxode cap a l’exili, que tantva significar per a tants i tantscatalans. Els capítols següentsentren ja en el període pròpia-ment d’exili de Fabra i és aquíon l’aportació del llibre de Ma-nent és més valuosa, perquèens aclareix molts dubtes queteníem sobre l’estada del Mes-tre a l’Estat francès, des de l’è-xode en 1939 fins a la sevamort, en 1948. Així l’autor ensfixa d’una manera exacta lesdiferents residències, co-mençant per Illa i Prada, alter-nativament, i, després d’unabreu estada a París, la dels dosanys llargs a Montpeller (1940-42), etapa sobre la qual tenimun testimoni notable, prou co-negut, que és el llibre de Bladéi Desumvila. Després, Fabrapassa a residir uns pocs mesosa Perpinyà i, a partir de 1943,definitivament a Prada.

Durant el període de l’exili,Fabra continua, dintre les pos-sibilitats, la tasca d’escriure ipublicar algun treball lingüís-tic, a més d’intervenir en dife-rents actes i dedicar-se a activi-tats patriòtiques, cíviques i finsi tot acadèmiques. En 1945 founomenat doctor honoris causaper la universitat de Tolosa. En1946 formà part del consistoridel Jocs Florals de la LlenguaCatalana de Montpeller. En1947 presidí la Setmana d’Estu-dis Catalans que tingué lloc aPrada, organitzada per la Fede-ració Nacional d‘Estudiants deCatalunya (FNEC). En 1948, Fa-bra complí vuitanta anys (el 20de febrer) i amb motiu d’aquestesdeveniment li fou retut ungran homenatge a Prada.Aquest mateix any, el dia deNadal, com és prou sabut,morí el Mestre.

Manent ens informa encarade les diverses obres que Fabra

elaborà durant l’exili, a més dela coneguda gramàtica pòs-tuma, que va publicar Coromi-nes en 1956. D’algunes d’a-questes només en teníemreferències poc concretes o, enalgun cas, ni això. Ara sabemque en 1940 deixà enllestida lagramàtica catalana-romanesa,que malauradament s’ha per-dut, i que en 1941 va treballaren un treball que va deixar ina-cabat: un tractat titulat «Grafiade mots compostos, sintetizatso no, amb guionet o sense».Aquest darrer, que fou trobatentre els papers de Coromines,va ser incorporat al volum querecull l’epistolari entre els dosfilòlegs i sobre el qual vaig feruna exposició detallada en unarticle d’aquesta mateixa re-vista. En 1941 apareix enfrancès la Grammaire catalane,reeditada l’any 1946. En 1942comença a treballar en la Cata-lan Grammar, una altra obraperduda. També treballà finsals darrers moments en unes«Llistes d’esmenes al Diccio-nari general», que han estataplegades en l’esmentat episto-lari Fabra-Coromines. A mésd’obres originals, són reeditatsdiversos llibres anteriors, comtambé una tria de les «Conver-ses filològiques». Durant el pe-ríode de l’exili li foren retutsalguns homenatges: en 1942 aMontpeller, a setanta-quatreanys, en 1945 a París, a se-tanta-set, i en 1948 a Prada, avuitanta.

Com a complement deltext, l’autor hi detalla la biblio-grafia consultada, que resultaextensíssima. A més, dóna unarelació de totes les obres sobreFabra aparegudes fins ara. Hiincorpora també una utilíssimacronologia de la vida de Fabraa l’exili, que ajuda a situar enel temps els fets descrits. L’obraconté al final un completíssimíndex alfabètic de noms quesempre en facilita la consulta.

Diguem finalment que l’o-bra ha estat guanyadora delPremi Fundació Ramon TriasFargas en el 2004 i que el lli-bre fou presentat, amb unagran afluència de públic, a laseu d’Òmnium Cultural el dia27 de juny del 2005, amb l’as-sistència d’uns quants exi-liats.u

LLUÍS MARQUET

LLENGUA NACIONAL - núm. 54 - I trimestre del 200642

bibl iograf ia

P o m p e u F a b ra a

l ’ e x i l i . 1 9 3 9 - 1 9 4 8

Jordi Manent,Pompeu Fabra a l’exili. 1939-1948,Proa, Barcelona 2005.

Si Josep Maria Nadal (Gi-rona, 1949) no haguésexistit, la cultura catalana

hauria tingut la necessitat d’in-ventar-se’l. Aquest llibre n’ésuna bona prova. Nadal ha estatrector (i en cert sentit funda-dor) de la Universitat de Gi-rona durant molts anys i és elcap del Grup d’Història de laLlengua d’aquesta universitat.Ha publicat Llengua escrita illengua nacional (1992) i, encol·laboració amb ModestPrats, els dos volums de laHistòria de la llengua catalana(1982, 1996). Home d’un espe-rit universitari pregon i inquiet,s’ha dedicat a recercar en elscamins dels boscos de la llen-gua que encara no havia fressatningú i tot fent camí s’ha trobaten un terreny de ningú, onconflueixen les fronteres de lalingüística, la història, la socio-logia i potser la filosofia.

Els papers que el professorFrancesc Feliu ha tingut curad’editar en aquest pulcre vo-lum de la col·lecció «Veus delTemps» són un veritable conviten el sentit platònic del terme–un simposi, doncs– on els co-mensals –en aquest cas els lec-tors– són convidats a escoltarreflexions que tenen en comúel fet de tractar sobre la llen-

gua. Són uns estudis profunda-ment intel·ligents i suggeridorsposats damunt el paper, comdiu el títol del volum, i ofertscordialment a tota persona quehi pugui tenir interès.

Quan jo era petit, els pro-fessors de lengua castellana–l’única que aleshores era ob-jecte d’ensenyament en els ins-tituts de batxillerat– ens deienque «las lenguas se escriben ylos dialectos no». Quan vaigllegir Weinreich, el gran estu-diós del yiddish, la llengua deles comunitats jueves de l’Eu-ropa oriental abans de l’Holo-caust, vaig aprendre que, se-gons ell, «les llengües escaracteritzen perquè tenenexèrcits». Josep M. Nadal ensensenya que, en realitat, elgran problema de les llengüessón els colors: els colors delsmapes polítics, que sols existei-xen per a les llengües amb Es-tat; però Nadal, que és molt sa-gaç, ens mostra que enl’elucidació d’allò que –mon-zonianament parlant– podríemanomenar «el perquè de totplegat» en el complex món deles llengües rau en la represen-tació de les llengües: en les se-ves escriptures, les seves orto-grafies, els seus mapes, els seusestats...

Les llengües serveixen per acrear cohesió interna i diferen-ciació externa. Nadal diu: «Lacohesió interna s’aconsegueixamb unes normes d’ús (el con-trol social és, doncs, determi-nant) que obliguen a recórrer auna llengua escrita única.Aquesta, perquè és equívoca,és capaç d’ocultar la realitatlingüística oral, plena de varia-ció, tot substituint-la, en l’ima-ginari col·lectiu, per una repre-sentació plena d’homogeneïtat(= la llengua) [...]. L’ocultacióde les diferències orals no im-plica necessàriament que desa-pareguin; n’hi ha prou que noes reconeguin» (p. 11). Tot se-guit posa el dit en una altra na-fra: «La relació d’una realitatoral variada amb una únicallengua escrita es produeix grà-cies a l’equivocitat de l’escrip-tura i es regula per mitjà de lesconvencions ortogràfiques. Ensegon lloc, les normes d’ús, ésa dir, aquelles que ens fan triaren cada moment el registre lin-güístic adequat i, doncs, inevi-

tablement la llengua en la co-municació formal, especial-ment l’escrita. Els conceptes dellengua correcta i de llenguabona també impliquen la nor-mativitat. Des d’aquest punt devista, la construcció de lesllengües implica valors. Peraixò relacionem la llenguaamb conceptes com millor /pitjor, bo / dolent, preferible,prohibit, etc.» (p. 13).

L’autor és molt clar en unaconstatació fonamental: «Si lesllengües, en el sentit que jo hedonat a aquest mot, no són ob-jectes naturals sinó que prove-nen d’una construcció històricaartificial i interessada centradaen l’escriptura, la relació entreel conjunt de lectes (orals) pre-vis a la llengua i la llengua (es-crita) comuna esdevé la claude volta de tota la reflexió so-bre la història de les llengües»(p. 17). Nadal mostra que lesllengües, tal com les concep lapersona del carrer, no són rea-litats naturals primàries com hopodrien ser un arbre o una pe-dra, sinó que són el producted’una manipulació intel·lectualsobre una realitat natural permitjà de la qual les personess’han comunicat des de l’ori-gen de l’experiència humanaintel·ligent. La realitat «llen-gua» és un producte d’una fac-toria lingüística que, a Europa,ha actuat d’una manera espe-cialment eficaç almenys en tresmoments històrics: a) durant larenaixença carolíngia impul-sada per Alcuí de York (735-804), que imposà una pronun-ciació normativa del llatí, laqual, de retruc, féu que els«llatins» parlats en l’Imperi deCarlemany esdevinguessin par-les romàniques; b) durant elRenaixement, amb la redaccióde les primeres gramàtiques deles llengües neollatines, quecoincideix amb el naixementde la impremta, la qual crea unmodel de comunicació difícil-ment compatible amb la varia-ció; c) durant la RevolucióFrancesa, que va establir unadoctrina lingüística contun-dent: «la nécessité et les mo-yens d’anéantir les patois etd’universaliser l’usage de lalangue française» (informe del’abbé Gregoire de 1793).Aquesta reflexió tan intel·ligentsobre la història porta a una

conclusió sobre la lingüística:«La història lingüística no ésaltra cosa que un intent d’ex-plicar quina percepció de larealitat lingüística s’ha creatper aconseguir imposar el prin-cipi de classificació dominant iquines resistències han existit oes mantenen contra aquestaclassificació –amb l’objectiud’imposar-ne una de diferent»(p. 44). D’aquí que «el mapade les llengües sempre és pro-visional. Aquesta és la nostrainquietud. Però també és lanostra esperança» (p. 24).

Nadal és un pensador so-bre la realitat fascinant de lesllengües; d’aquí que les sevesreflexions sempre són una obraoberta fruit d’una visió lúcida,que incorpora nombrosos ele-ments interdisciplinaris per apensar les llengües i els seusmons, elements que la lingüís-tica «ortodoxa» no sembla pasque mai hagi tingut en compte,pel fet que fins ara sols havienestat usats per altres sabers ociències socials.

El filòsof Hans-Georg Ga-damer ha afirmat en diversesocasions que «l’ésser que espugui comprendre, és llen-guatge»: el llenguatge es trobaa la base de tota realitat hu-mana i marca tota construcciócultural; per això penso que lesreflexions que Josep M. Nadalofereix en aquesta obra consti-tueixen un fruit saborós, unaveritable festa del pensament,perquè són el producte d’unpensament sobre la llengua enllengua catalana.u

JOAN FERRER

LLENGUA NACIONAL - núm. 54 - I trimestre del 2006 43

bibl iograf ia

L a l l e n g u a

s o b re e l p a p e r

Josep Maria Nadal, La llengua sobre el paper, Edició a cura de Francesc Feliu(Veus del Temps 3), CCG Edicions – Universitat deGirona – Institut de Llengua iCultura Catalanes,Girona 2005.

L’aportació del Dr. Torralba,Identitats vulnerables, és unaassistència reflexiva i pràc-

tica, que afavoreix l’aprofundi-ment precís per a entendre ambequanimitat els avatars de lescol·lectivitats humanes en el mónactual, que tendeix, sense ver-gonya, vers l’homogeneïtzació.

Hi ha identitats febles que esveuen afectades per aquest feno-men; al seu costat o al davant,existeixen les identitats fortes, noperdurables tanmateix perpètua-ment, com la història s’ha encar -regat de demostrar.

Al llarg del llibre hi ha vigentel principi de desmarcar-se de laparòdia, fruit d’un judici a priori,que fàcilment es divulga sobre laqüestió i que ajuda poc a situar larealitat tal com és. S’hi denunciael maniqueisme, analitzant a lamenuda els peròs i els contresdels estats opressors i les vies erra-des que emprenen des de la su-premacia del seu poder. S’hi alertatambé contra l’actitud de l’acció-reacció, no gens profitosa per alspobles oprimits. S’hi valora el res-sentiment col·lectiu com un em-metzinament de l’esperit, que potcondicionar el judici valoratiu im-parcial. I s’hi indica, així mateix,que hi ha altres formes de reac-cionar contra l’opressió i l’impe-rialisme. Només la veritat objec-tiva serà la base essencial sobre laqual serà possible la reconciliació.

Els capítols que tracten delsdrets de les persones i dels dretsdels pobles constitueixen un verita-

ble manual per a aquells intel·lec-tuals o polítics que qüestionen elsdrets col·lectius, i igualment per aaquells que els defensen, si és queaquests darrers volen disposar d’unfonament reconegut i sòlid per allurs reivindicacions. I la informa-ció sobre aquest aspecte es con-creta quan, en un apartat específic,es parla de les identitats vulnera-bles a Europa i es fa una aprofun-dida referència als Països Catalans.

Lluny d’oferir tan sols unaconsideració entorn de la situacióactual sobre la problemàtica pla-netària que presenta l’homoge-neïtzació, l’autor dedica gairebéla meitat del llibre a assenyalar elscamins que a parer seu cal em-prendre per a superar aquest feno-men absorbent. El contingut d’a-quest apartat esdevé un valor quecal agrair especialment. La unitatd’acció, la superació del victi-misme, el rebuig del mani-queisme, l’alerta sobre l’efecte ne-gatiu per a la col·lectivitatoprimida que poden causar l’her-metisme i la xenofòbia, són pre-misses necessàries i imprescindi-bles per a actuar amb coherènciaen defensa de la pròpia identitat. Ihi afegeix, encara, una invitació ales col·lectivitats afectades perquèes facin presents al món en elgran aparador virtual, instrumentexcepcionalment eficaç per a afer-mar el coneixement i les raons devoler ser de les realitats oprimidesi de les causes que provoquen lluractitud defensiva.

Ja en la darrera part del llibre,el nostre filòsof fa una reflexió so-bre el poder del feble i la feblesadel poderós, fent esment dels luc-tuosos successos de l’11S, de lesguerres del Golf i de l’Iraq. La for-talesa del feble rau en la tenacitat,en la constància, en la capacitatde resistir en les contrarietats. Iaquesta fortalesa s’adquireix mit-jançant la relació i l’obertura i es-tablint vincles amb aquells que estroben en la mateixa situació.

Davant el procés d’homoge-neïtzació no són vàlides ni la indi-ferència ni la lluita violenta. S’had’apostar per la defensa pacíficadels drets dels pobles oprimits –lesidentitats vulnerables o vulnera-des– per mitjà de l’educació, de lapressió mediàtica i de la lluita dela societat civil i de noves formesque denunciïn la pretesa fortalesade la identitat hegemònica.u

JOAQUIM ARENAS I SAMPERA

C onsiderem molt encer-tada l’edició d’aquest

llibre que recull les procla-mes i declaracions d’inde-pendència que han realitzatles antigues colònies espan-yoles a mesura que hananat trobant el camí de l’e-mancipació nacional. Xa-vier Deulonder rebutja eldiscurs dels espanyolistesque encara avui presentaEspanya com una realitatimmutable en el temps, enun exercici d’anacronismeque, fins i tot, els fa aplicarles actuals fronteres de l’Es-tat espanyol a èpoques an-teriors, fent, per exemple,del regne visigot un prece-dent d’Espanya, malgratque ocupava els territorisde Lusitània (aproximada-ment Portugal) i Septimània(Rosselló, Carcassona, Nar-bona, Nimes, etc.), i queels visigots mai no arribarena dominar ni les Balears niles Canàries.

Però tot sembla bo per ajustificar la unitat d’Es-panya. És especialment in-teressant el cas de Portugali les precisions que durantun temps els portuguesosvolien estar units amb Espa-nya però deixant ben claral’hegemonia de Lisboa. Enssembla molt oportuna laucronia (especulació histò-rica sobre allò que hauriapogut ser però que no fou)

que escriu l’autor amb elsarguments que utilitzarienavui els espanyolistes per ajustificar l’espanyolitat dePortugal si en el seu mo-ment no s’hagués indepen-ditzat d’Espanya.

També subratllem allòque l’article primer de laConstitució de Cadis de1812 defineix com a nacióespanyola: «la reunión detodos los españoles de am-bos hemisferios», fent unallista detallada, impressio-nant, de territoris, la qualincloïa evidentment bonapart d’Amèrica, de PuertoRico o de les illes Filipines.

Els qui lluitaven pertrencar amb Espanya fan re-ferència, en els colpidorstextos que són reproduïtsen el llibre, a l’exercici dela sobirania nacional, alsdrets dels pobles a la sevallibertat, al despotisme, a larapacitat i a la intolerànciade l’Administració espa -nyola. Així, en la declara-ció d’independència de lesFilipines, es condemna laconquesta espanyola comun acte d’imperialisme id’usurpació de la llibertatd’un poble.

El llibre conté cincblocs temàtics: 1) les prime-res esquerdes de l’imperi,amb els casos dels PaïsosBaixos i Portugal; 2) Amè-rica (des de Colòmbia fins aVeneçuela, Argentina o Mè-xic i tots els altres estats); 3)Filipines; 4) Àfrica, amb elMarroc, Guinea Equatorial iel maltractat Sàhara. I en-cara podem gaudir d’uncinquè bloc amb unes com-pletes ressenyes de vint-i-dos dirigents que lluitarencontra Espanya, des de Gui-llem d’Orange, Pau Claris oJoan de Bragança, fins a Tu-pac Amaru, Simón Bolívar,José Martí, Francesc Maciào Abd El-Krim.

Es tracta d’un llibre queposa les coses al seu llocamb objectivitat i que inte-ressarà de bon de veres alsafeccionats a la història,als qui tracten la realitatsociolingüística i als qui esdediquen a les identitatsnacionals.u

JORDI SOLÉ I CAMARDONS


bibl iograf ia

I d e n t i t a t s

v u l n e ra b l e s

L a p o s t a d e

s o l d ’ E s p a n y a

Francesc Torralba, Identitats vulnerables. Es-tratègies contra l’homoge-neïtzació,Tàndem Edicions,València 2004.

Xavier Deulonder, La posta de sol d’Es-panya, Llibres de l’Índex,Barcelona 2005.

Tenim a les mans la pri-mera radiografia oficialsobre la realitat sociolin-

güística; i no sols oficial, sinócompleta: és l’enquesta mésambiciosa que mai s’hagi rea-litzat a Catalunya, i ho és peldesplegament de mitjans (mésde 7.000 enquestes de voravint minuts no és cosa fàcil) iper tots els punts d’anàlisi,grosso modo: coneixementlingüístic, llengua inicial i d’i-dentificació, l’ús familiar i latransmissió, els de fora decasa, dels mitjans de comuni-cació i les preferències. Unaeina per a poder avançar enla descripció i explicació delscomportaments lingüístics. Iamb aquestes dades, cosa im-portant, poder fer la planifica-ció.

Hem de celebrar, doncs, lapublicació d’una iniciativa queté voluntat continuadora deperiodicitat quadriennal. Hemd’aplaudir que, tot i que la pu-blicació és estrictament de da-des del Principat, les enques-tes s’han realitzat també a laFranja, a les Illes, a la Catalu-nya del Nord, a Andorra i al’Alguer. Dol, però, l’exclusiódel País Valencià i alhora sapgreu també que no hagi pogutsortir, doncs, al carrer una pu-

blicació íntegra. Hem d’es-mentar també, com a pro-blema de mètode, el fet de nopoder comptar amb les dadesde la nova immigració que en-cara està poc establerta. Unapoblació infrarepresentada enaquesta enquesta (realitzadanomés amb números de telè-fon fix) però d’importànciacabdal per a un futur proper.

Es tracta d’una publicacióextensa, de més de 300 pàgi-nes de format gran, però moltàgil d’usar gràcies a l’ordenacióper capítols. Amb tot, per alsprofans resulta de lectura pocamena (tampoc ho pretén ser)per la quantitat de dades, cosaque ja se sap que passa en em-prar mètodes quantitatius. Tan-mateix, hem de dir que cadaapartat acaba amb unes con-clusions molt més digerible.

Crida l’atenció, fent-ne lalectura, una sentència que as-severa que el català gaudeixd’una salut peculiar. Si es vol,aquesta podria ser la conclu-sió. Però la peculiaritat tambépot tenir raons. En el terrenyde les dades, és evident que entrobarem de positives, i just alcostat, n’hi haurà altres queens desanimaran. Però, mésenllà de les dades, hi hem debuscar les raons de tot plegat.

Una de les grans virtutsd’aquesta publicació és latriangulació de dades. La crea-ció de variants, ja conegudes iusades, o bé creades pels au-tors, la qual cosa fa que es pu-guin creuar els resultats fins atres «temàtiques». Aquestacontraposició de dades dóna,per un costat, fiabilitat al mè-tode, i per un altre, una ajudaper a entreveure les raons pro-fundes per a uns usos lingüís-tics sovint contradictoris. Perúltim, pot facilitar, també,trencar motlles i clixés prees-tablerts.

Amb tot el que ja se sap,doncs, només cal esperar queel mateix departament que haencarregat l’estudi, en treguipartit i faci una política lingüís-tica adequada per als proble-mes que viu ara mateix la nos-tra llengua. Ens cal unaactuació decidida i ferma per acapgirar algunes dades que po-den ser preocupants.u

MONTSERRAT BADIA I CAPDEVILA

Per a llegir sobre certs te-mes, cal també una certapredisposició; altrament

es perd el temps. La predispo-sició que ha de tenir el poten-cial lector d’aquest llibre,Sexe i refranyer, es basa, almeu entendre, en tres puntsfonamentals: a) cal queaquesta persona tingui unesmínimes inquietuds antro-pològiques (que és tant comdir que tingui curiositat perentendre l’ésser humà); b) calque tingui la convicció queconèixer la història és quel-com imprescindible per a en-tendre el present. I c) –potser,malauradament, el punt més«eliminador» de lectors– calque sigui conscient que elmasclisme encara existeixavui dia.

Sexe i refranyer està escrit,sens dubte, partint d’aquestespremisses. Es tracta d’un assaigbreu, amè i distès, sobre comel poble català, mitjançant elseu refranyer (text simbòlic dela cultura tradicional per anto-nomàsia), ha discriminat,menyspreat i denigrat la donafins a extrems francament do-lorosos. Un menyspreu delqual, inevitablement, tots nos-altres som deutors. Com deia:només entenent el passat espot comprendre el present. I hiafegeixo ara: només assumint-lo, podem construir el futur.

I bé, justament el que pro-

posa Anna M. Fernández Pon-cela és entendre aquest passata través d’un llegat històricque pot arribar a dir molt mésque mil manuals d’històriajunts: el refranyer popular. Unrefranyer que, com bé asse -nyala l’autora, no solament haservit al llarg dels segles per aplasmar la realitat (masclismea ultrança), sinó també per aconstruir aquesta realitat (per-petuar aquest masclisme).

La mula i la dona, el garrotsol fer-la bona, diu la dita. O:Senyor, deu-me una dona, uncotxe per a passejar-la i unbastó per a apallissar-la. I ésque sí: el refranyer popular ca-talà no solament justifica la su-bordinació femenina, sinó quen’arriba a justificar el maltrac-tament. Les dones són animals(...), cal domesticar-les i, sis’escau, castigar-les, i això sig-nifica directament maltracta-ment físic, afirma FernándezPoncela. ¿A algú li estranya–amb aquests precedentshistòrics– que en el segle XXIens hàgim de llevar dia sí diatambé amb una nova notíciade «violència de gènere»?

Però no cal arribar aaquests extrems, que, de tanevidents, són difícilment refu-tables. I és que el masclismees manifesta de formes moltmés subtils, també. Per quèencara avui tantes i tantesnoies creuen que és ell qui hade prendre la iniciativa? Perquè cal fer esperar un noi, pera ser (teòricament) respectada?És que el meu cos val més queel seu? És que sóc només uncos? El pes cultural que por-tem al damunt és molt feixuc:La donzella recatada serà moltbona casada, La dona, casadao monja, La dona només ha demanar a la cuina, Pel que ladona parlarà, millor li estarà elcallar... En definitiva: La donacom un xai i l’home com unbrau. Sobren les paraules.

Llegir Sexe i refranyer ésdur. Però és que (salvant lesdistàncies) també és dur llegirEls catalans als camps nazis deMontserrat Roig, per exemple.I tanmateix cal fer-ho. Cal sa-ber les injustícies, les barbari-tats del passat, per a no repe-tir-les mai més. Per aenten dre’ns. Per a avançar.u

SANDRA BALAGUER

LLENGUA NACIONAL - núm. 54 - I trimestre del 2006 45

bibl iograf ia

S e x e i r e f ra n y e r.

P ro v e r b i s c a t a l a n sU s o s l i n g ü í s t i c s

a C a t a l u n y a 2 0 0 3

Anna M. Fernández Poncela,Sexe i refranyer. Proverbiscatalans: Discurs i missat-ges sobre homes i dones.CIM Edicions. Col·lecció Argu-ments. Novembre de 2004.

J. Torres (coord.), F.X. Vila i Mo-reno, A. Fabà, V. Bretxa i Riera,Usos lingüístics a Catalunya2003,Publicacions de l’institut de Socio-lingüística Catalana,Generalitat de Catalunya. Depar-tament de Presidència. Secretariade Política Lingüística, Barcelona 2005.

Cal celebrar l’aparició d’a-quest treball, dirigit perJaume Vernet (professor

de la Universitat Rovira i Vir-gili, de Tarragona) i coelabo-rada per Eva Pons, Agustí Pou,Joan Ramon Solé i Anna MariaPla.

És un llibre que detalla sis-temàticament els diversos as-pectes relatius al dret lingüís-tic. Per tant, es tracta d’unaobra fonamental per a qui vul-gui desenvolupar accions depolítica lingüística, les quals,indefugiblement, s’han de ferdins el marc legal vigent.

El llibre s’estructura endotze capítols, agrupats endos tipus: els que fan refle-xions i ofereixen dades sobrela concepció teòrica del dretlingüístic, i els que donencompte del marc legal vigent.Els capítols 1 i 6 són els delprimer grup: el primer explicaquè és el dret lingüístic i enquins principis es basa, i el se-gon dóna compte de les po-tencialitats i els límits de con-ceptes com drets lingüístics,drets col·lectius, deures lin-güístics, etc. Els altres capítolsse centren en diversos àmbitsen què es pot regular lapresència de la llengua, coml’ensenyament, els mitjans decomunicació, la funció pú-blica, la projecció exterior,etc. Un d’aquests capítols (el3) fa referència al marc legal

establert per constitucions, es-tatuts d’autonomia, etc.

El treball té, a més, dosannexos: l’un amb normes le-gals (lleis, decrets, estatuts,constitucions, etc.) i l’altreamb jurisprudència, és a dir,sentències d’organismes comel Tribunal Constitucional rela-tives a la llengua. Cal subrat-llar la importància d’aquestsegon annex: tothom té assu-mit que el marc legal l’esta-bleixen les normes, com aralleis o reglaments; però la ju-risprudència és una eina com-plementària, d’interpretació iaplicació de normes, quetambé s’ha de tenir en comptea l’hora de fer política lingüís-tica. Pensem, per exemple, enla sentència del TribunalConstitucional de 1997 i di-verses sentències del TribunalSuperior de Justícia de la Co-munitat Valenciana dels anys2004 i 2005 en què s’avala launitat de la llengua. És sols unexemple, però n’hi ha mésd’interessants, com la sentèn-cia que declara viable l’obli-gació d’exigir el coneixementde català a qui opti a unaplaça de funcionari a la Gene-ralitat de Catalunya.

Des del punt de vista pràc-tic, hem d’esmentar dos ele-ments de l’obra que li donenencara més rellevància. Enprimer lloc, el fet que s’haaplegat, en un sol volum, totallò que fa referència a la le-gislació lingüística, de maneraque se’n facilita la consulta. Ien segon lloc, el fet que estracta d’una posada al dia. Lalegislació és canviant i qualse-vol recull legislatiu amb mésde deu anys ja és obsolet (perexemple, es va canviar la Lleide normalització lingüísticade 1983 per la Llei de polí-tica lingüística de 1998; hansortit les sentències dels tri-bunals esmentades adés rela-tives a la unitat de la llengua;i el Parlament de Catalunyaha aprovat una reforma del’Estatut d’Autonomia quepreveu d’obligar al coneixe-ment de català a tothom quivisqui a Catalunya). Per totplegat, cal celebrar l’apariciód’aquest llibre.u

XAVIER RULL

Miquel Pont, nascut aCervera l’any 1936,pagès de tota la vida,

coneix a la perfecció el seuofici i, d’ençà de la seva jubi-lació, es dedica a recuperar-netots els aspectes que es vanperdent: perquè els bous i l’a-rada han donat pas als tractorsd’última tecnologia i perquèmolts dels camps que abanseren fèrtils i conreats per page-sos, avui han donat pas a zo-nes industrials que no tenenres a veure amb aquella antigasituació.

Si anteriorment ja havia es-crit Les feines de la vella page-sia (Proa, 2000) i Calendaridels vells oficis (Proa, 2002),ara amb Vocabulari del pagèsens ofereix una aproximació aun vocabulari amb un gran va-lor identitari com és el de lapagesia de mitjan segle XX, enconcret, la pròpia de la Segar -ra. I així deixa constànciad’una cultura popular que, toti ésser fonamental en el pro-grés de Catalunya, els noustemps estan fent desaparèixer;d’aquí la importància de l’o-bra, perquè recull els signesmés nostrats d’una època quealtrament perdríem i, amb eltemps, ens seria difícil de recu-perar i conèixer.

El vocabulari és prou ex-tens (més de 700 entrades) iinclou verbs, eines, animals,

vegetals, espais… De vegades,l’expressió popular ha utilitzat,per a referir-s’hi, mots o girslingüístics determinats i especí-fics de cada zona, cas en elqual Miquel Pont ens dóna laseva variant –tant en relació al’entrada com en el cos de ladefinició–. Es tracta d’unazona geogràfica i dialectal (ladel nord-occidental) més gene-ral o més concreta, segonscada cas tractat; per això, pertal de fer més fàcil la localitza-ció de determinades expres-sions les ubica dins una pa-raula mare (per exemple, dinsde boll hi trobem treure el bollde la dolça; dins de garba, fergarbes; etc.). Albert Turull iMaite Puig en fan una extensaanàlisi a l’inici del llibre; unaanàlisi que, a més, inclou l’es-tudi, sobretot formatiu (teninten compte el procés històric ievolutiu), de quatre paraulesd’aquest vocabulari (ruella, au-barques, esbogotar i estabe-nera) per mostrar-nos-en la ri-quesa.

Tan important com el signi-ficat de les paraules o expres-sions és la imatge que general-ment l’acompanya, sovint unafotografia –tot i que, de vega-des, també es recorri a dibui-xos– en general en blanc i ne-gre, la qual cosa –en algunscasos– en dificulta la percep-ció; per això, en les pàginescentrals del vocabulari trobemreproduïdes a tot color algunesd’aquestes imatges, en aquestcas, ordenades temàticament ino alfabèticament.

Per acabar de completar elllibre, en l’annex hi trobemuna taula de superfícies i unaaltra de longituds en les qualshi ha una equivalència deta-llada dels diferents termes quees poden utilitzar en aquestsàmbits, la qual cosa ens per-met d’entendre fàcilment la di-ferència i la proximitat o noentre uns i altres.

Aquest és, per tant, unautèntic treball de camp, queens forneix un bon coneixe-ment de la realitat pagesa de famig segle duta a Cervera.u

AGNÈS TODA I BONET


bibl iograf ia

V o c a b u l a r i

d e l p a g è s

D re t l i n g ü í s t i c

Miquel Pont, Vocabulari del pagès, Proa, Barcelona 2005.

Jaume Vernet et al.,Dret lingüístic, Cossetània, Valls 2003.

L A S A R D E N Y A C A T A L A N AVisitant: L'Alguer, Oristany, Vila d'Esglésies,

\Càller, SanluriDel 13 al 17 d'abril (4 nits) Vols directes des de Barcelona (exclusius)Preu, tot inclòs: 790,00 euros Grup mínim de 25 participants

E S T A D A A L ' A L G U E R A M B V I S I T E S I E X C U R S I O N SVisitant: L'Alguer, N. Santu Antine, Bosa,

\Grutes de Neptú, CastellsardoDel 13 al 17 d'abril (4 nits) Vols directes des de Barcelona (exclusius)Preu, tot inclòs: • 695,00 euros (Hotel 3 estrelles)

• 760,00 euros (Hotel 4 estrelles)

L A S I C Í L I A O R I E N T A LVisitant: Catània, Volcà Etna, Aci Castello, Mesina,

\Taormina, Piazza Armerina, Enna, SiracusaDel 13 al 17 d'abril (4 nits) Vols directes des de BarcelonaPreu, tot inclòs: 785,00 euros Grup mínim de 25 i màxim de 30 persones

L A N À P O L S D ' A L F O N S E L M A G N À N I MVisitant: Nàpols, Pompeia, Golf de Nàpols, CapriDel 13 al 17 d'abril (4 nits) Vols via Roma des de BarcelonaPreu, tot inclòs: 890,00 euros Grup mínim de 20 i màxim de 25 participants

L A P R O V E N Ç A M E D I E V A LVisitant: Nimes, Montpeller, Aigües Mortes, Les Santes, Maries del Mar, Sant Guilhem les DesertDel 14 al 17 d'abril (3 nits) Autocar sortida des de BarcelonaPreu, tot inclòs: 569,00 euros Grup mínim de 30 i màxim de 45 participants

Descompte especial per als subscriptors de Llengua Nacional, DiariAvui i socis de l'Òmnium Cultural i un acompanyant

(presentant el carnet)

Demani els programes detallats exclusivament a:

C. Indústria, 3408025 BARCELONATel. 93 / 458 55 56Correu electrònic:[email protected]

núm. 54 i trimestre del 2006, any xvi · 2. de mil vegades en què algú manté el català en una...

Documents