necessitat de menjar, beure i eliminació digestiva. gràﬁcs, fulls … · 2020. 6. 11. ·...

Necessitat de menjar, beure ieliminació digestiva. Gràfics,fulls de registre, fullsd’observacions i d’altres enrelació amb les necessitatshumanesVicenç Gil

Cures bàsiques d’infermeria aplicades a lesnecessitats de l’ésser humà

Cures bàsiques d’infermeria aplicades a les necessitats de l’ésser humà

Necessitat de menjar, beure i eliminació digestiva. Gràfics, fulls deregistre, fulls d’observacions i d’altres en relació amb les

necessitats humanes

Índex

Introducció 5

Resultats d’aprenentatge 7

1 El sistema digestiu 91.1 Anatomia de l’aparell digestiu . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 9

1.1.1 Anatomia de la cavitat bucal . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 121.1.2 Faringe . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 151.1.3 Esòfag . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 161.1.4 Estómac . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 171.1.5 Intestí prim . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 181.1.6 Intestí gros . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 191.1.7 Vesícula biliar . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 231.1.8 Pàncrees . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 26

1.2 Fisiologia digestiva . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 281.2.1 Digestió a la cavitat oral . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 301.2.2 La digestió a l’estómac . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 301.2.3 La digestió a l’intestí prim . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 311.2.4 Absorció i transport dels nutrients . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 341.2.5 Activitat del còlon . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 361.2.6 Regulació de la digestió . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 361.2.7 Fases de la digestió . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 37

1.3 Patologia aparell digestiu . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 381.3.1 Patologia esofàgica . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 381.3.2 Patologia d’estómac . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 401.3.3 Patologia intestinal . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 401.3.4 Patologia hepàtica i de la vesícula biliar . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 441.3.5 Patologia del pàncrees . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 45

1.4 Valoració de la necessitat de menjar, beure i eliminació digestiva . . . . . . . . . . . . . . . . 451.4.1 Principals signes o símptomes que identifiquen la necessitat d’alimentació, hidratació

i eliminació digestiva . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 48

2 Alimentació i nutrició 532.1 Els nutrients . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 53

2.1.1 Hidrats de carboni . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 542.1.2 Els greixos . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 562.1.3 Proteïnes . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 582.1.4 Aigua . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 592.1.5 Vitamines . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 602.1.6 Minerals . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 62

2.2 Els aliments . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 632.2.1 Els grups d’aliments . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 65

2.3 La piràmide alimentària . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 66

Cures bàsiques d’infermeria aplicades a les necessitats de l’ésser humà


necessitats humanes

2.3.1 Com s’interpreta la piràmide? . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 682.3.2 Racions . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 692.3.3 Recomanacions . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 71

2.4 Dieta equilibrada . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 722.5 Valoració nutricional . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 742.6 Dietètica i dietoteràpia . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 76

2.6.1 El servei de dietètica . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 782.6.2 Tipus de dietes hospitalàries . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 79

2.7 Dietes en situacions patològiques . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 812.7.1 Dieta en cas de risc cardiovascular . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 822.7.2 Dieta en cas d’hipertensió . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 832.7.3 Dietes en cas d’hiperlipèmies . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 842.7.4 Dietes en cas de diabetis . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 852.7.5 Dietes en cas de malalties digestives . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 852.7.6 Dietes en cas d’àcid úric alt o gota . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 872.7.7 Dietes en cas de litiasi renal . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 882.7.8 Dietes en cas de malalties per deficiències de minerals i vitamines . . . . . . . . . . . 882.7.9 Dietes en cas d’al·lèrgia i intolerància alimentària . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 89

3 Gràfics, fulls de registre, fulls d’observacions i altres relacionats amb les necessitats humanes 913.1 Les cures d’infermeria adaptades a les necessitats humanes . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 92

3.1.1 Primera etapa: valoració . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 953.1.2 Segona etapa: diagnòstic . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 1123.1.3 Tercera etapa: planificació . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 1133.1.4 Quarta etapa: execució . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 1153.1.5 Cinquena etapa: avaluació . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 117

Cures bàsiques d’infermeria aplicades a les necessitats de l’ésser humà 5


necessitats humanes

Introducció

L’aplicació del mètode científic en la pràctica de la infermeria es fa a través delmètode que rep el nom de procés d’atenció d’infermeria, que permet valorar lesnecessitats humanes d’un pacient i, amb aquest diagnòstic, elegir les cures d’in-fermeria més adients en cada cas. Els TCAI formen part de l’equip d’infermeriaque atén el pacient i per tant participen, sota la supervisió corresponent, en lesdiverses etapes del procés d’atenció.

En aquesta unitat, veurem com la pràctica de la infermeria permet valorar lesnecessitats d’alimentació i d’eliminació digestiva d’un pacient; diagnosticar iescollir les cures d’infermeria corresponents. També parlarem de l’aparell digestiu(o sistema digestiu), que és el conjunt d’òrgans encarregats del procés de ladigestió, és a dir, la transformació dels aliments perquè puguin ser absorbits iutilitzats per les cèl·lules de l’organisme. Té la funció de transport d’aliments,secreció de sucs digestius, absorció de nutrients i excreció mitjançant el procés dedefecació.

L’objectiu principal de l’equip d’infermeria és facilitar totes les cures necessàries,donant resposta a les necessitats de la persona, la família i la comunitat per talque sigui una atenció integral. D’aquest objectiu general se’n poden desglossarels objectius següents en aquesta unitat: d’una banda, identificar les necessitatsd’alimentació i d’eliminació digestiva de cada pacient; de l’altra, establir un plade cures d’alimentació i d’eliminació digestiva i portar a terme les actuacionsnecessàries d’infermeria.

Al primer apartat, “El sistema digestiu”, estudiarem l’aparell digestiu (o sistemadigestiu, que és l’encarregat que els aliments, després de ser ingerits i triturats perles dents amb l’ajuda de la saliva produïda per les glàndules salivals, formin un bolalimentari i passin per l’esòfag en el seu camí cap a l’estómac gràcies al movimentperistàltic. Un cop a l’estómac, s’inicia el procés de digestió.

Al segon apartat, “Alimentació i nutrició”, veurem que la nutrició pot definir-se com el conjunt de processos mitjançant els quals l’home ingereix, absorbeix,transforma i utilitza les substàncies que es troben en els aliments. Analitzarem elsdiversos tipus d’aliments i les dietes més adients per a cada patologia.

Finalment, a l’apartat “Gràfics, fulls de registre, fulls d’observacions i d’altresrelacionats amb les necessitats humanes”, farem una descripció de com, des delpunt de vista professional, totes les actuacions que un professional d’infermeriarealitza en la pràctica assistencial han de quedar registrades en documents, iaquesta és la forma de contribuir al creixement de la disciplina.

Per assolir els objectius d’aquesta unitat, cal que feu els exercicis d’autoavaluaciói les activitats proposades. En cas de dubte, podeu preguntar al fòrum del’assignatura, ja que així us podran ajudar els vostres companys o el professor.



necessitats humanes

Resultats d’aprenentatge

En finalitzar aquesta unitat, l’alumne/a sap:

• Relacionar les estructures de l’aparell digestiu amb les funcions que desen-volupen i les malalties més freqüents de cada un d’ells.

• Formalitzar gràfics, fulls de registre, fulls d’observacions i d’altres, a partirde les dades i resultats de l’observació i comunicació amb el pacient/clienti acompanyants amb relació a les necessitats de menjar, beure i eliminar.

• Programar la seva activitat, en funció de les necessitats tant del servei comdels pacients/clients.

• Identificar les necessitats i demandes de menjar, beure, eliminar del paci-ent/client a partir de la història clínica, el pla de cures i la comunicació ambel pacient/client i acompanyants.

• Identificar els objectius establerts per l’equip de treball, a partir del pla decures i dels protocols tècnics d’actuació.

• Determinar el tipus d’atencions relacionades amb les necessitats de respirar,menjar, beure i eliminar que requereixen els pacients/clients, en funció deles seves necessitats, del grau de dependència i del pla de cures.

• Relacionar els diferents tipus de dietes amb les indicacions, els aliments quehi intervenen i la seva composició, i l’aportació nutricional.

• Determinar els materials que cal utilitzar en els sondatges d’un pacient/cli-ent.

• Controlar la qualitat i quantitat dels productes eliminats a través de sondes,bosses recol·lectores i el funcionament dels equips i la permeabilitat de lasonda.

• Determinar el material necessari per a l’aplicació de les tècniques d’aero-solteràpia i oxigenoteràpia.



necessitats humanes

1. El sistema digestiu

Com a tècnics en cures auxiliars d’infermeria (TCAI), heu de conèixer lescaracterístiques i comprendre el funcionament del sistema digestiu; això implicaconèixer la seva anatomia (cavitat bucal, faringe, esòfag, estómac, l’intestí prim iel gros, fetge, vesícula biliar i pàncrees), la seva fisiologia (la digestió a la cavitatoral, a l’estómac, a l’intestí prim, l’absorció i el transport dels nutrients, l’activitatdel còlon, la regulació i les fases de la digestió) i saber-ne detectar les patologies;així com ser capaços de valorar la necessitat de menjar i beure, apreciar elsprincipals símptomes que l’identifiquen i que estan relacionats amb l’eliminaciódigestiva (restrenyiment, diarrea i altres variacions en la femta).

L’aparell digestiu, o sistema digestiu, és l’encarregat que els aliments, desprésde ser ingerits i triturats per les dents amb l’ajuda de la saliva produïda per lesglàndules salivals, formin un bol alimentari i passin per l’esòfag en el seu camícap a l’estómac, gràcies al moviment peristàltic. Un cop a l’estómac, s’inicia elprocés de digestió.

1.1 Anatomia de l’aparell digestiu

L’aparell digestiu és el conjunt d’òrgans encarregats del procés de la digestió, ésa dir, la transformació dels aliments perquè puguin ser absorbits i utilitzats perles cèl·lules de l’organisme (vegeu la figura 1.1). La funció que realitza és la detransport d’aliments, secreció de sucs digestius, absorció de nutrients i excreciómitjançant el procés de defecació.

El procés de la digestió consisteix en transformar els glúcids, lípids iproteïnes continguts en els aliments en unitats més senzilles, gràcies alsenzims digestius, perquè puguin ser absorbits i transportats per la sang.

L’aparell digestiu està format pel tub digestiu i les glàndules annexes (glàndulessalivals, fetge i pàncrees). La seva longitud és de 10 a 12 metres, sis o set vegadesla longitud total del cos.

En el seu trajecte al llarg del tronc, discorre per davant de la columna vertebral.Comença a la cara, baixa pel coll i travessa les tres grans cavitats del cos: toràcica,abdominal i pèlvica. Al coll està en relació amb el conducte respiratori, al tòraxse situa en el mediastí posterior entre els dos pulmons i el cor, i a l’abdomen i lapelvis es relaciona amb els diferents òrgans de l’aparell genitourinari.



necessitats humanes

Figura 1.1. Sistema digestiu

Pel que fa a la seva histologia, la paret del tub digestiu està format per quatre capesconcèntriques que són de dins cap a fora:

• Capa interna o mucosa. És el revestiment interior del tub digestiu i es trobaen contacte directe amb els aliments. Està composta per una capa d’epiteli,una capa de teixit conjuntiu que es diu làmina pròpia i una capa fina demúscul llis denominada muscularis mucosae. En l’epiteli hi poden haverglàndules que secreten diferents substàncies cap a la llum. Per exemple,les glàndules gàstriques situades a la mucosa de l’estómac secreten àcidclorhídric i pepsinogen per facilitar la digestió.

• Capa submucosa. Es troba sota la mucosa i està composta de teixitconnectiu. Conté vasos sanguinis, glàndules i nervis que formen el plexe deMeissner, que és un component del sistema nerviós entèric amb la funcióde controlar la motilitat de la mucosa i la funció secretora de les glàndules.

• Capa muscular externa, composta, de la mateixa manera que la muscularismucosae, per una capa circular interna i una altra longitudinal externade múscul llis (excepte a l’esòfag, on hi ha múscul estriat). Aquestacapa muscular té al seu càrrec els moviments peristàltics que desplacen elcontingut de la llum al llarg del tub digestiu. Entre les seves dues capeshi ha un altre component del sistema nerviós entèric, el plexe mientèricd’Auerbach, que regula l’activitat d’aquesta capa.

• Capa serosa o adventícia. S’anomena segons la regió del tub digestiuque revesteix, és a dir, serosa si és intraperitoneal o adventícia si ésretroperitoneal. L’adventícia està conformada per un teixit connectiu lax.



necessitats humanes

La serosa apareix quan el tub digestiu ingressa a l’abdomen, i l’adventíciapassa a ser substituïda pel peritoneu.

El gruix de la paret i l’aspecte de superfície, que pot ser llisa o no, canviendepenent del lloc anatòmic. La mucosa pot presentar criptes i vellositats, lasubmucosa pot presentar plecs permanents o plecs funcionals. A la paret hiha també els plexes submucós i mientèric, que constitueixen el sistema nerviósentèric, que es distribueix al llarg de tot el tub digestiu, des de l’esòfag fins al’anus.

A la figura 1.2 podeu veure les diferents capes de l’aparell digestiu:

1. Mucosa,

2. Làmina pròpia de la mucosa

3. Muscularis mucosae

4. Lumen

5. Teixit limfàtic

6. Conducte de la glàndula

7. Glàndula en mucosa

8. Submucosa

9. Glàndula a submucosa

10. Plexe submucós de Meissner

11. Vena

12. Múscul circular

13. Múscul longitudinal

14. Teixit connectiu areolar

15. Epiteli

16. Plexe mientèric d’Auerbach

17. Nervi

18. Artèria

19. Mesenteri



necessitats humanes

Figura 1.2. Capes de l’aparell digestiu

1.1.1 Anatomia de la cavitat bucal

La boca, també denominada cavitat bucal o cavitat oral, és l’obertura corporal perla qual s’ingereixen aliments. Està situada a la cara i constitueix en la seva majorpart l’aparell estomatognàtic, així com la primera part de l’aparell digestiu. Laboca s’obre a un espai previ a la faringe anomenat cavitat oral, o cavitat bucal.

La boca pot considerar-se una estada amb cinc parets (vegeu la figura 3.1):

• Paret anterior: està formada pels llavis.

• Parets laterals: estan formades per les galtes.

• Paret inferior: formada pel pis de la boca, on s’ubica la llengua.

• Paret superior: o paladar, conformat per una porció òssia (paladar dur, lavolta palatina) i membranós (paladar tou).

• Paret posterior: realment és un orifici irregular anomenat istme de la golaque comunica la boca amb la faringe.

Figura 1.3. Visió lateral de l’anatomia dela boca i orofaringe

La llengua és un múscul de tipus esquelètic que reposa a la part inferior de laboca. Com a part de l’aparell digestiu, la seva funció principal és la de manipular



necessitats humanes

el menjar, ajudar a mastegar i a empassar (deglució). La llengua també és l’òrganprincipal del gust. Una gran part de la superfície de la llengua es troba coberta perles papil·les linguals. Els annexos de la boca són les dents, i les glàndules salivals.Primer de tot explicarem les dents.

La dent humana és una peça anatòmica dura. Les dents tenen funcions digestives(tallar, moldre i triturar els aliments sòlids), i participar en l’articulació de paraulesen el llenguatge oral. Les parts d’una dent, segons la seva composició, són:

• Esmalt: coberta de gran duresa que recobreix la corona en un 94%; estàfeta de material inorgànic, i és la part més dura de l’organisme.

• Dentina: per sota de l’esmalt de la corona i del ciment de l’arrel. Teixitmés tou i elàstic que l’esmalt, el protegeix de les fractures.

• Ciment dental: teixit ossi sense irrigació ni nervis. En un 55% format perhidroxiapatita i la resta aigua. És la part més externa de l’arrel dental. En elciment s’hi insereixen els lligaments periodontals que uneixen l’arrel ambl’os alveolar.

• Polpa dentària: també anomenat nervi, engloba els vasos sanguinis i lesterminacions nervioses.

A la figura 3.2 podeu veure una secció d’una dent amb les diferents parts:

1. Dent

2. Esmalt

3. Dentina

4. Polpa dental

5. Polpa coronal o cameral

6. Polpa radicular

7. Ciment

8. Corona

9. Cúspide

10. Solc

11. Coll

12. Arrel

13. Furca

14. Àpex de l’arrel

15. Foramen de l’àpex

16. Solc gingival



necessitats humanes

17. Periodonci

18. Geniva

19. Lliure o interdental

20. Marginal

21. Alveolar

22. Lligament periodontal

23. Os alveolar

24. Irrigació i innervació

25. Dental

26. Periodontal

27. A través del canal alveolar

Figura 1.4. Secció d’una dent i les seves parts

Hi ha quatre tipus de dents:

• Incisives: tallen.

• Canines o ullals: trenquen o esquincen.

• Premolars: trituren.

• Molars o queixals: molen.

Les glàndules salivals secreten la saliva, que conté enzims que duen a terme lafase inicial de la digestió de l’aliment. Són les següents:

• Glàndules salivals majors. Formen unitats anatòmiques perfectamentdistingibles, se situen fora de la cavitat oral i desemboquen a la cavitat oral.Secreten saliva en resposta a estímuls.



necessitats humanes

• Glàndula paròtide. Secreció serosa. És la més voluminosa, i se situa sotael conducte auditiu extern, davant l’apòfisi mastoide i estiloide, i darrere labranca ascendent de la mandíbula (a les galtes). El seu conducte excretor,anomenat conducte de Stenon, desemboca a la mucosa oral a l’alçada delprimer o segon molar.

• Glàndula submandibular. Seromucosa. Per la seva mida mitjana és laque forma més quantitat de saliva (60%). Se situa a la porció lateral justper sota de l’angle de la mandíbula. El seu conducte excretor, conducte deWarthon, desemboca a ambdós costats del fre lingual.

• Glàndula sublingual. Mucosa. És la més petita i se situa al terra de laboca, per sota de la mucosa del solc alveololingual. El seu conducte excretor,conducte de Bartholin, finalitza a ambdós costats del fre lingual.

• Glàndules salivals menors. Són glàndules microscòpiques seromucoses,mucinoses o seroses que produeixen el 5% de la saliva. Se situen dispersesper tota la mucosa oral, com ara llavis, parets, llengua i paladar. Secretensaliva contínuament.

A la figura 3.4 podeu veure les glàndules salivals:

1. Paròtide

2. Submandibular

3. Sublingual

Figura 1.5. Glàndules salivals

1.1.2 Faringe

La faringe és una estructura situada al coll i revestida de membrana mucosa;connecta la cavitat bucal i les fosses nasals amb l’esòfag i la laringe respectivament,i per ella hi passen tant l’aire com els aliments, i per tant forma part tant de l’aparelldigestiu com del respiratori. Les dues vies queden separades per l’epiglotis, queactua com una vàlvula.



necessitats humanes

La faringe té una longitud d’uns tretze centímetres, estesa des de la base externadel crani fins a la sisena o setena vèrtebra cervical, a l’altura de la vora cabal delcartílag cricoide. Està situada davant de la columna vertebral i es divideix en tresseccions (vegeu la figura 3.8):

Figura 1.6. Imatge de les estruc-tures de la faringe

1. Rinofaringe o nasofaringe, just darrere de la cavitat nasal. La paret inferiorés el paladar tou.

2. Orofaringe, també es diu faringe mitjana o bucofaringe, pel fet que perdavant hi ha la boca o cavitat oral a través de l’istme de la gola. Per dalt estàlimitada pel vel del paladar i per baix per l’epiglotis. A l’orofaringe hi hales amígdales palatines o angines.

3. Laringofaringe o hipofaringe. Comprèn les estructures que envolten lalaringe per sota de l’epiglotis.

1.1.3 Esòfag

L’esòfag és una part de l’aparell digestiu format per un tub muscular d’uns 25centímetres, que comunica la faringe amb l’estómac. S’estén des de la sisena osetena vèrtebra cervical fins a l’onzena vèrtebra toràcica. A través de l’esòfagpassen els aliments des de la faringe fins a l’estómac.

L’esòfag discorre pel coll i pel mediastí posterior (posterior al tòrax), fins aintroduir-se en l’abdomen superior de forma anterior, travessant el diafragma(vegeu la figura 3.9).



necessitats humanes

Figura 1.7. Ubicació anatòmicade l’esòfag

1.1.4 Estómac

L’estómac és un òrgan muscular, corresponent a la primera porció de l’aparelldigestiu a l’abdomen, excloent la petita porció de l’esòfag abdominal. És unreservori temporal del bol alimentari deglutit fins que es procedeix al seu trànsitintestinal, una vegada ben barrejat a l’estómac. La seva entrada s’anomena càrdiesi la seva sortida pílor.

L’estómac és un òrgan en forma de “J” de 25 cm de longitud. Presenta posicióintraperitoneal a la part esquerra de la cavitat abdominal. Per la part superior,està limitat pel diafragma. Per sota trobem el pàncrees i l’oment major, que penjade la curvatura major. L’estómac és la part més distensible del tub digestiu: laseva capacitat varia entre 50 ml i 4 l, cosa que serà condicionada per la quantitatd’aliment que conté.

S’obre a l’esòfag per la regió del càrdies (part superior dreta) i es continua amb elduodè de l’intestí prim per la part inferior, compartiments que es troben separatsper l’esfínter pilòric (vegeu la figura 1.8).

Figura 1.8. Localització de l’estó-mac



necessitats humanes

Si es traça una línia horitzontal imaginària a través de la regió del càrdies, esdivideix l’estómac en una part superior anomenada fons o fundus i una partinferior anomenada cos, que entre les dues constitueixen aproximadament dosterços de l’estómac. La porció distal amb forma d’embut s’anomena regió pilòrica,i comença en una zona eixamplada, l’antre, i acaba en l’esfínter pilòric o pílor. Laregió fúndica és la zona formada pel fundus i el cos.

La superfície interna de l’estómac presenta uns plecs visibles macroscòpicamentque augmenten la superfície de contacte entre l’epiteli de l’estómac i la llum deltub, anomenats plecs gàstrics (vegeu la figura 3.10).

Figura 1.9. Parts d’un estómac

La paret de l’estómac està formada per les capes característiques de tot el tubdigestiu: mucosa, submucosa, muscular i serosa. La mucosa compta amb cèl·lulesque produeixen moc, àcid clorhídric i enzims digestius. La capa muscular constade fibres longitudinals, circulars i obliqües. La serosa correspon a l’embolcall mésextern de l’òrgan. La paret de l’estómac està formada per quatre capes:

• Serosa, la més externa. Per a l’execució dels moviments peristàltics del’estómac cal que aquest romangui lliscant respecte als òrgans veïns, fet ques’aconsegueix amb el recobriment extern peritoneal serós que presenta.

• Paret muscular, de musculatura llisa. Està constituïda per tres capes:longitudinal, circular i una capa exclusiva de l’estómac que és l’obliqua.

• Submucosa, de teixit connectiu.

• Mucosa, presenta les glàndules gàstriques i està formada per l’epitelicilíndric, a diferència de l’epiteli pla estratificat de l’esòfag. Els vasosestan àmpliament ramificats en aquesta capa. Les glàndules gàstriques dela mucosa estan constituïdes per diverses cèl·lules secretores.

1.1.5 Intestí prim

L’intestí prim és la porció del tub digestiu que s’inicia després de l’estómac (ambel pílor) i acaba a l’intestí gros (amb la vàlvula ileocecal), amb qui constitueix les



necessitats humanes

subdivisions de l’intestí. Mesura aproximadament sis metres de llargada. A lafigura 3.12 podeu veure les tres parts dels budells:

• El duodè és un tub articulat buit que connecta l’estómac amb el jejú. Ésla primera part, i més curta, de l’intestí prim i és on té lloc la majoria delprocés de digestió química.

• El jejú és una divisió de l’intestí prim que es troba a la meitat d’aquest, entreel duodè i l’ili. En aquesta part de l’intestí hi intervenen diferents enzimsdigestius que ajuden a digerir l’aliment perquè en sigui més fàcil l’absorció.És un dels punts on l’intestí prim és més estret. El jejú té una llargària dedos a vuit metres i un diàmetre de dos a quatre centímetres.

• L’ili és la secció final de l’intestí prim i segueix el jejú. L’ili terminal estàseparat del cec per la vàlvula ileocecal. L’ili és d’aproximadament 2-4 m dellarg, i el pH sol estar entre 7 i 8 (neutre o lleugerament bàsic).

Figura 1.10. Budells

Les funcions dels budells són:

• Digestió de nutrients a través d’enzims provinents de les glàndules intesti-nals i facilitada per una substància mucosa també d’origen glandular i de lescèl·lules caliciformes immerses a la membrana intestinal.

• Absorció de nutrients i qualsevol altra substància similar.

• Secreció de substàncies mitjançant la bilis cap a l’intestí gros.

1.1.6 Intestí gros

L’intestí gros inclou la combinació del cec, còlon, recte i canal anal, és la darrerapart del tracte gastrointestinal i del sistema digestiu. L’aigua s’absorbeix aquí i laresta de residus s’emmagatzema com a femta abans de ser eliminada per defecació.L’intestí gros comença a la regió ilíaca dreta de la pelvis, on s’uneix a l’extrem del’intestí prim al cec, a través de la vàlvula ileocecal. Després continua com a còlon



necessitats humanes

El quim és la barrejaalimentària líquida que ja ha

passat pels processos del’estómac.

ascendint a l’abdomen, i passant acontinuació a través de l’amplada de la cavitatabdominal com el colon transvers, finalment baixa al recte i el seu extrem al canalanal.

L’intestí gros té aproximadament 1,5 metres de llarg, la qual cosa és aproximada-ment una cinquena part de la longitud total del tracte gastrointestinal

Histològicament la paret de l’intestí gros té la mateixa estructura que la resta deltub digestiu, està format per quatre capes concèntriques, i per fora esta unit aestructures externes com els apèndixs epiploics.

A la figura 3.14 podeu veure un esquema del còlon esquerre amb els apèndixsepiploics:

• A. apèndixs epiploics

• B. artèria colònica segmentària

• C. artèria recta

• D. mesocòlon

Figura 1.11. Esquema del còlon esquer-re que mostra la disposició dels apèndixsepiploics i la seva vascularització

Després d’unes dues hores des de la ingesta, el quim arriba a l’intestí gros, on jano és processat en aquesta última etapa de la digestió. L’intestí gros es limita aabsorbir els minerals, l’aigua i les vitamines (K i B12) que són alliberades pelsbacteris que habiten en el còlon (vegeu la figura 3.15).



necessitats humanes

Figura 1.12. Intestí gros

El còlon consta de quatre seccions:

• Còlon ascendent. És la primera secció i comença a l’àrea d’unió ambl’intestí tènue. El còlon ascendent s’estén cap amunt pel costat dret del’abdomen.

• Còlon transvers. És la segona secció i s’estén a través de l’abdomen delcostat dret cap al costat esquerre. Els seus dos extrems formen dos replecsque es diuen:

– Replec còlic dret, que és la unió del còlon ascendent amb el còlontransvers.

– Replec còlic esquerre, que és la unió del còlon transvers amb el colondescendent.

• Còlon descendent. És la tercera secció i continua cap avall pel costatesquerre.

• Còlon sigmoide. És la quarta secció i s’anomena així per la forma de S. Elcòlon sigmoide s’uneix al recte, i aquest desemboca al canal anal.

A la figura 3.16 podeu veure un diagrama del recte i de l’anus:

1. Recte

2. Esfínter extern

3. Esfínter intern



necessitats humanes

Figura 1.13. Diagramadel recte i l’anus

Fetge

El fetge és un important òrgan que té un pes mitjà de 1500 g, està situat a lapart superior dreta de l’abdomen, sota el diafragma, segrega la bilis essencial pera la digestió dels greixos i compta amb moltes altres funcions, entre les qualsla síntesi de proteïnes plasmàtiques, emmagatzematge de vitamines i glucogen ifunció desintoxicant. És responsable d’eliminar de la sang diferents substànciesque puguin resultar nocives per a l’organisme, com ara l’alcohol, i les converteixen innòcues.

ioc.xtec.cat/materials/FP/Materials/media/fp/cai/c04/u3/a1/liver_01_animation1.gif

El fetge es divideix pel lligament falciforme en dos lòbuls principals, dret iesquerre. Hi ha dos altres lòbuls més petits, el lòbul quadrat i el lòbul caudat:

• lòbul dret, situat a la dreta del lligament falciforme;

• lòbul esquerre, estès sobre l’estómac i situat a l’esquerra del lligamentfalciforme;

• lòbul quadrat, visible només a la cara inferior del fetge; es troba limitat pelsolc umbilical a l’esquerra, el llit vesicular a la dreta i l’hil del fetge perdarrere;

• lòbul de Spieghel (lòbul caudat), situat entre la vora posterior de l’hil hepàticper davant, la vena cava per darrere.

A la figura 3.18 podeu veure les diverses parts d’un fetge:

1. Lòbul dret del fetge

2. Lòbul esquerre del fetge

3. Lòbul quadrat






necessitats humanes

4. Lligament rodó del fetge

5. Lligament falciforme

6. Lòbul caudat

7. Vena cava inferior

8. Conducte biliar comú

9. Artèria hepàtica

10. Vena porta

11. Conducte quístic

12. Conducte hepàtic comú

13. Vesícula biliar

Figura 1.14. Parts d’un fetge

La sang arriba al fetge a través de la vena porta i l’artèria hepàtica. El sistema portaconstitueix el 70-75 per cent del flux sanguini i conté sang poc oxigenada i rica ennutrients provinent del tracte gastrointestinal i de la melsa. La sang arterial arribaa través de l’artèria hepàtica, branca del tronc celíac que conté la sang oxigenada.La sang de les dues procedències es barreja en els sinusoides hepàtics i abandonal’òrgan a través de les venes hepàtiques, també anomenades suprahepàtiques, quefinalment drenen a la vena cava inferior.

1.1.7 Vesícula biliar

La vesícula biliar és una víscera buida petita, amb forma d’ovoide o pera, que téuna grandària aproximada d’entre 5 i 7 cm de diàmetre més gran. Es connecta



necessitats humanes

amb l’intestí prim (duodè) per la via biliar comuna o conducte colèdoc. La sevafunció és l’acumulació de bilis, conté un volum de prop de 50 ml de bilis queallibera al duodè a través dels conductes abans ressenyats, i entra al duodè a travésde la papil·la o ampul·la de Vater. Està adherida a la superfície visceral del fetge.

A la figura 1.15 podeu veure una secció longitudinal amb la ubicació de lavesícula biliar, i frontal del duodè i pàncrees. Com podeu veure, la vora anteriordel fetge està aixecada enlaire (fletxa en marró), i l’estómac i els conductesintrahepàtics estan fets en transparència:

1. Vies biliars

2. Conducte biliar intrahepàtic

3. Conductes hepàtics dret i esquerre

4. Conducte hepàtic comú

5. Conducte cístic

6. Colèdoc o Conducte biliar comú

7. Ampul·la de Vater o hepatopancreàtica

8. Carúncula major o papil·la de Vater

9. Vesícula biliar

10. Lòbul dret

11. Lòbul esquerre del fetge

12. Melsa

13. Esòfag

14. Estómac

15. Pàncrees

16. Conducte de Santorini o pancreàtic accessor

17. Conducte de Wirsung o pancreàtic

18. Intestí prim

19. Duodè

20. Jejú

21. Ronyó dret (silueta)

22. Ronyó esquerre (silueta)



necessitats humanes

Figura 1.15. Ubicació de la vesícula biliar

La funció de la vesícula és emmagatzemar i concentrar la bilis secretada pel fetge ique arriba a la vesícula a través dels conductes hepàtic i cístic, fins a ser requeridapel procés de la digestió.

A la figura 1.16 podeu veure les diverses estructures de la vesícula biliar (A, lavesícula en si; B, els seus conductes), formada per:

1. Fons

2. Cos

3. Coll

4. Conducte cístic

5. Conducte hepàtic

6. Colèdoc



necessitats humanes

Figura 1.16. Parts o estructurade la vesícula biliar

Emmagatzema la secreció biliar fins que un estímul adequat causa el seu allibe-rament per la contracció de la seva paret muscular. La secreció de la bilis per lavesícula és estimulada per la ingesta d’aliments, sobretot quan conté carn o greixos,moment en què es contreu i expulsa la bilis concentrada cap al duodè.

La bilis és un líquid de color marró verdós que té la funció d’emulsionar elsgreixos, produint microesferes i facilitant així la seva digestió i absorció, a mésd’afavorir els moviments intestinals. A més, a través de la bilis s’excreten l’excésde colesterol i productes de rebuig del metabolisme de l’hemoglobina, com labilirubina, a més d’alguns medicaments. Les situacions que retarden o obstrueixenel flux de la bilis provoquen malalties de la vesícula biliar.

1.1.8 Pàncrees

El pàncrees és un òrgan de l’aparell digestiu i del sistema endocrí dels vertebrats.En els éssers humans es localitza en la cavitat abdominal, just darrere de l’estómac.És tant una glàndula exocrina com endocrina:

• Glàndula endocrina: té la funció de secretar al torrent sanguini diverseshormones importants, entre les quals hi ha insulina, glucagó, polipèptidpancreàtic i somatostatina.

• Glàndula exocrina: secreta suc pancreàtic al duodè a través del productepancreàtic. Aquest suc conté bicarbonat, que neutralitza els àcids que entrenal duodè procedents de l’estómac; i enzims digestius, que descomponen elscarbohidrats, les proteïnes i els lípids dels aliments.

Pel que fa a la seva localització, el pàncrees, es troba per darrere de l’estómac,



necessitats humanes

entre la melsa i el duodè, al nivell de la primera i la segona vèrtebres lumbarsi al costat de les glàndules suprarenals. Forma part del contingut de l’espairetroperitoneal. La seva forma és allargada i es divideix en diverses partsanomenades cap, coll, cos i cua. En l’espècie humana mesura entre 15 a 20 cmde llarg, 4 a 5 de gruix, amb un pes que oscil·la entre 70 i 150 grams. (vegeu lafigura 3.19).

Figura 1.17. Relacions anatòmiques delpàncrees

Al pàncrees distingim els següents elements:

• Cap: dins de la concavitat del duodè o nansa duodenal formada per les tresprimeres porcions del duodè i que puja obliquament cap a l’esquerra.

• Procés unciforme: posterior als vasos mesentèrics superiors.

• Coll: anterior als vasos mesentèrics superiors (artèria mesentèrica superiori vena mesentèrica superior). En la part posterior al coll es crea la venaporta.

• Cos: posterior a l’estómac cap a l’esquerra i ascendint lleugerament.

• Cua: acaba després de passar entre les capes del lligament esplenorenal.L’única part del pàncrees intraperitoneal.

• Conducte pancreàtic principal o conducte de Wirsung: comença a la cuadirigint-se a la dreta pel cos. En el cap canvia de direcció cap a l’inferior. Enla porció inferior del cap s’uneix al conducte colèdoc i acaba en l’ampul·lahepatopancreàtica o de Vater, que s’introdueix al duodè descendent (segonapart del duodè).

• Conducte pancreàtic accessori o conducte de Santorini: es forma dedues branques, la primera provinent de la porció descendent del conducteprincipal i la segona del procés unciforme. El canal comú que porta la bilisi les secrecions pancreàtiques al duodè està revestit per un complex circularde fibres de múscul llis que es condensen en l’esfínter d’Oddi a mesura quetravessen la paret del duodè.

A la figura 1.18 podeu veure les diverses parts del pàncrees:



necessitats humanes

Peristaltisme o peristalsi

Contracció radial asimètrica delsmúsculs que es propaga en formad’ona cap a la part posterior d’un

tub muscular.

1. Cap del pàncrees

2. Flexura del pàncrees

3. Intestí prim

4. Cos pancreàtic

5. Superfície anterior del pàncrees

6. Superfície inferior del pàncrees

7. Marge pancreàtic superior

8. Cua del pàncrees

9. Cara inferior del pàncrees

10. Porció mitjana del pàncrees

11. Cua pancreàtica

12. Duodè

Figura 1.18. Parts del pàncrees

1.2 Fisiologia digestiva

Els aliments, després de ser ingerits i triturats per les dents amb l’ajuda de la salivaproduïda per les glàndules salivals, formen un bol alimentari i passen per l’esòfagen el seu camí cap a l’estómac gràcies al moviment peristàltic.

Un cop a l’estómac, s’inicia el procés de digestió facilitat per l’àcid clorhídricsecretat per les cèl·lules parietals de l’estómac i els enzims digestius.



necessitats humanes

ioc.xtec.cat/materials/FP/Materials/media/fp/cai/c04/u3/a1/peristalsis.gif

Posteriorment, passen a l’intestí prim, on continua la degradació química delsaliments i té lloc l’absorció d’aigua i nutrients, que són transportats cap a la sangi la limfa. A l’intestí gros s’acumulen les substàncies de rebuig que formen lafemta, les quals s’expulsen a l’exterior a través de l’anus. El tub digestiu és laprincipal superfície d’intercanvi entre el medi extern i l’intern. La superfícietotal de la mucosa gastrointestinal desplegant les microvellositats intestinals ésd’uns 350 metres quadrats. Gràcies al tub digestiu, l’individu pot realitzar elprocés de nutrició mitjançant la digestió i absorció dels nutrients continguts enels aliments, però no és menys important la seva funció de defensa, ja que disposade sistemes de reconeixement i rebuig d’agents o substàncies estranyes procedentsdel món exterior.

La digestió es porta a terme en l’aparell digestiu, o tracte gastrointestinal.L’aparell digestiu, com un tot, és un tub amb un sol sentit, amb òrgansaccessoris com el fetge, la vesícula biliar i el pàncrees, que assisteixen enel procés químic involucrat en la digestió.

La digestió usualment està dividida en processos mecànics, per reduir la mida delsaliments i en una acció química per reduir addicionalment la mida de les partículesi preparar-les per a l’absorció. La digestió és un procés de diverses etapes en elsistema digestiu, després de la ingestió de la matèria primera, el procés d’ingestióusualment involucra algun tipus de processament mecànic o químic.

Per tant, la digestió està dividida en quatre processos separats; alhora, un procéssubjacent és el moviment muscular a través del sistema (deglució i peristaltisme).Les etapes són:

1. Ingestió: entrada d’aliment a l’aparell digestiu.

2. Digestió pròpiament dita: conversió dels aliments en nutrients. Implicaprocessos mecànics i químics.

3. Absorció: moviment dels nutrients des del sistema digestiu fins als ca-pil·lars circulatoris i limfàtics.

4. Defecació: remoció de materials no digerits del tracte digestiu a través dela defecació o la regurgitació.





necessitats humanes

1.2.1 Digestió a la cavitat oral

La digestió comença a la cavitat oral, on els aliments són mastegats. La salivaés secretada a la boca, en grans quantitats (1-1,5 l/d) per tres parells de glàndulessalivals (paròtide, submaxil·lar i sublingual) i és barrejada per la llengua, amb elmenjar mastegat.

La masticació és una part de la funció digestiva present en una gran varietatd’animals, inclòs l’home. És el procés mitjançant el qual aquest tritura el menjarprèviament ingerit al començament de la digestió.

La masticació és realitzada per les dents, principalment pels molars; encol·laboració amb la llengua. Aquestes peces dentals tenen unes “cúspides” enla superfície de contacte amb l’aliment i, per efecte del moviment de la mandíbulaes desplacen lateralment per afavorir la masticació. El producte de la masticació il’acció de la saliva és el bol alimentari.

Hi ha dos tipus de saliva: una és una secreció aquosa, prima i el seu propòsités humitejar el menjar; l’altra és una secreció mucosa, espessa, que conté elsenzims ptialina o amilasa salival, que hidrolitza el midó i el lisozim i desinfectales possibles bactèries infeccioses; actua com a lubricant i causa que les partículesd’aliment es mantinguin enganxades unes a les altres formant un bol.

La saliva serveix per netejar la cavitat oral, humitejar l’aliment i a més contéenzims digestius com ara l’amilasa salival, que ajuda en la degradació químicadels polisacàrids, com ara el midó, i en disacàrids com ara la maltosa. Tambéconté mucina, una glicoproteïna que ajuda a estovar els aliments en el bol.

A l’empassar, es transporta el menjar mastegat fins a l’esòfag, passant a través del’orofaringe i la hipofaringe. El mecanisme per empassar és coordinat pel centred’empassat en la medul·la espinal. El reflex inicial és iniciat per receptors de tactea la faringe quan el bol d’aliments és empès fins a la part de darrere de la boca.

1.2.2 La digestió a l’estómac

L’esòfag té una estructura formada per dues capes de músculs que permeten lacontracció i relaxació en sentit descendent de l’esòfag. Aquestes ones reben elnom de moviments peristàltics i són les que provoquen l’avanç de l’aliment cap al’estómac.

L’estómac és un òrgan en el qual s’acumula menjar. El càrdies és el límit entrel’esòfag i l’estómac i el pílor, el límit entre l’estómac i l’intestí prim. Les glàndulesgàstriques de la mucosa estan constituïdes per diverses cèl·lules secretores (vegeula figura 3.22); en el seu interior trobem principalment dos tipus de cèl·lules:



necessitats humanes

• Cèl·lules parietals que secreten l’àcid clorhídric (HCl) i el factor intrínsec,una glucoproteïna necessària per a l’absorció de la vitamina B12 a l’intestíprim.

• Cèl·lules principals o oxíntiques, que secreten pepsinogen, precursor enzi-màtic que s’activa amb l’HCl, i forma pepsina.

Figura 1.19. Mucosa de l’estó-mac

La secreció de suc gàstric està regulada tant pel sistema nerviós com pel sistemaendocrí, procés en el qual actuen diverses substàncies: gastrina, colecistoquinina,secretina i pèptid inhibidor gàstric.

Quan el menjar arriba a l’estómac, actua sobre la secreció l’àcid clorhídric, quedegrada les proteïnes dels aliments i activa la pepsina, un enzim que actua tambésobre les proteïnes.

A l’estómac es secreta també un enzim lipasa, que intervé en la degradació delsgreixos, però el seu paper és molt escàs. Els aliments barrejats amb els sucsgàstrics i el moc produït per les cèl·lules secretores de l’estómac formen unasubstància semilíquida que s’anomena quim, la qual avança cap a l’intestí primper continuar el procés de digestió.

1.2.3 La digestió a l’intestí prim

Després d’haver estat processats a l’estómac, els aliments passen a l’intestí prim através de l’esfínter pilòric. La major part de la digestió i absorció té lloc aquí quanel quim entra al duodè. Allà és barrejat addicionalment amb tres líquids diferents:

• Bilis, que emulsiona els greixos per permetre la seva absorció, neutralitzael quim i és usada per excretar productes de rebuig com ara la bilirubina iels àcids biliars. No obstant això no és un enzim.



necessitats humanes

• Suc pancreàtic, que és la secreció exocrina del pàncrees, secretada pelsàcins pancreàtics i abocada mitjançant el conducte pancreàtic al colèdoc id’aquí a la segona porció del duodè. Aquest intervé en la digestió de totsels principis immediats (carbohidrats, lípids i proteïnes ).

El suc pancreàtic està integrat per un component aquós abocat per l’accióde la secretina i un component enzimàtic que és abocat en forma inactiva,gràcies a l’acció de la colecistoquinina en resposta a la presència d’acidesai presència del quim duodenal.

El suc pancreàtic es compon d’aigua, sals minerals, bicarbonat de sodi (queneutralitza l’acidesa del quim impedint que les cèl·lules intestinals puguinresultar danyades) i diversos enzims: proteases (que degraden proteïnes:tripsina, quimiotripsina i carboxipeptidasa), amilasa pancreàtica (quedigereix midons), i lipases (lipasa pancreàtica).

Normalment es segrega d’1,2 a 1,5 litres de suc pancreàtic. El pH d’aquestsuc és de 7,1 a 8,0, i això es deu a la necessitat de contrarestar l’acidesa delquim i permetre l’acció enzimàtica.

• Enzims intestinals de la mucosa intestinal. Inclouen: maltasa, lactasa,sacarasa, per processar els sucres; tripsina i quimiotripsina també sónagregades a l’intestí prim.

L’absorció de la majoria dels nutrients es fa a l’intestí prim. Quan el nivell d’aci-desa canvia a l’intestí, s’activen més enzims per trencar l’estructura molecular delsdiversos nutrients de manera que es puguin absorbir en els sistemes circulatori ilimfàtic.

Els nutrients passen a través de la paret de l’intestí prim, que conté petitesestructures semblants a dits anomenades vellositats, cadascuna de les quals estàcoberta per estructures encara més petites, semblants a cabells, anomenadesmicrovellositats (vegeu la figura 3.23).

Figura 1.20. Microvellositats intestinals

La sang que ha absorbit els nutrients és portada a través de la vena porta hepàticafins al fetge, per la seva filtració, remoció de toxines i processament dels nutrients.



necessitats humanes

La vena porta està formada per la vena mesentèrica superior, la vena mesentèricainferior i la vena esplènica (vegeu la figura 3.24). Porten nutrients de l’intestí capal fetge.

Figura 1.21. Vena porta i els seus aflu-ents

Els greixos són absorbits per vasos limfàtics, que finalment drenen a les venessubclàvies (vegeu la figura 1.22).

Figura 1.22. Drenatge del vasos limfàtics (verds) a la sang

L’intestí prim i la resta del tracte digestiu realitza peristaltisme per transportar



necessitats humanes

els aliments des de l’estómac fins al recte i permetre que es barregin amb els sucsdigestius i siguin absorbits.

Els músculs circulars i longitudinals són músculs antagonistes: quan un es contreul’altre es relaxa. Quan els músculs circulars es contreuen, el lumen es fa mésestret i llarg i el menjar és espremut i empès cap endavant. Quan els músculslongitudinals es contrauen, els músculs circulars es relaxen i l’intestí es dilata i estorna més ampli i curt per permetre que els aliments entrin.

Un cop els aliments transformats en productes de la digestió han passat a través del’intestí prim i s’ha realitzat l’absorció i transport dels nutrients, el menjar entra al’intestí gros.

1.2.4 Absorció i transport dels nutrients

La mucosa intestinal va absorbint els productes de la digestió, que són els nutrients.L’absorció intestinal al nivell de l’intestí prim es fa a través de vellositatsintestinals primes, les quals absorbeixen el quim (barreja alimentària líquida):

• A l’intestí prim s’absorbeixen proteïnes, lípids i glúcids.

• A l’intestí gruixut, s’acaben d’absorbir tots els nutrients que no s’hanabsorbit a l’intestí prim, com aigua i electròlits.

Els nutrients absorbits travessen la mucosa i passen a la sang i són distribuïts aaltres parts del cos per emmagatzemar-los o perquè passin per altres modificacionsquímiques. Aquesta part del procés varia depenent dels diferents tipus denutrients:

• Glúcids (hidrats de carboni). Molt sovint, els aliments portadors deglúcids contenen al mateix temps midó, que és digerible, i fibra, que noho és.

• Els hidrats de carboni digeribles es descomponen en molècules méssenzilles per l’acció dels enzims de la saliva, del suc pancreàtic i de lamucosa intestinal.

• El midó es digereix en dues etapes: primer, un enzim de la saliva (amilasa)i del suc pancreàtic (amilasa pancreàtica) ho descompon en molècules demaltosa; després, la maltasa, un enzim de la mucosa de l’intestí prim,divideix la maltosa en molècules de glucosa que poden absorbir-se en lasang. La glucosa és transportada pel torrent sanguini fins al fetge, ons’emmagatzema en forma de glucogen.

• El sucre, constituït en la seva major part per sacarosa, és digerit per unenzim de la mucosa de l’intestí prim anomenada sacarasa, que el converteixen glucosa i fructosa, cadascuna de les quals pot absorbir-se en l’intestí ipassar a la sang.



necessitats humanes

• La llet conté lactosa, un altre tipus de sucre que es transforma en molè-cules fàcils d’absorbir (glucosa i galactosa), mitjançant l’acció d’un enzimanomenat lactasa; que es troba a la mucosa intestinal.

• Proteïnes. Les proteïnes són molècules grans que han de ser descompostesper enzims abans que es puguin utilitzar per fabricar i reparar els teixits delcos. Un enzim del suc gàstric (pepsina) comença la digestió de les proteïnesingerides. El procés acaba a l’intestí prim. Allà, diversos enzims del sucpancreàtic i de la mucosa intestinal descomponen les molècules grans enunes de molt més petites, anomenades aminoàcids. Aquests poden absorbir-se en l’intestí prim i passar a la sang, que els porta a tot arreu del cos perfabricar les parets cel·lulars i altres components de les cèl·lules.

• Greixos. El primer pas en la digestió d’un greix és dissoldre’l en elcontingut aquós de l’intestí. Els àcids biliars de la bilis produïts pelfetge actuen com a detergents naturals que dissolen els greixos en aiguai permeten que els enzims descomponguin les seves grans molècules enmolècules més petites; algunes de les quals són els àcids grassos i tambéel colesterol. Els àcids grassos i el colesterol passen a l’interior de lescèl·lules de la mucosa i d’aquí als vasos limfàtics propers a l’intestí. Aquestsvasos porten els greixos fins als conductes limfàtics que drenen a les venessubclàvia i cava del tòrax i la sang les transporta cap als llocs de dipòsit endiferents parts del cos (vegeu la figura 1.23).

• Vitamines. Altres integrants fonamentals del nostre menjar absorbits al’intestí prim són les vitamines. Aquestes substàncies químiques s’agrupenen dues classes, segons el líquid en el qual es dissolen: hidrosolubles (totesles vitamines del complex B i la vitamina C) i liposolubles (les vitaminesA, D i K).

• Aigua i sal. La majoria del material que absorbeix l’intestí gros és aigua,en la qual hi ha sal dissolta. L’aigua i la sal venen dels aliments i líquids queconsumim, i dels sucs que les glàndules digestives secreten.

Figura 1.23. Drenatge dels greixos absorbits de la limfa a la circulacióvenosa



necessitats humanes

1.2.5 Activitat del còlon

Els productes alimentaris que no poden anar a través de les vellositats, com arala cel·lulosa (fibra dietètica), són barrejats amb altres productes de rebuig del’organisme i constitueixen la femta.

L’intestí gros acull més de 700 espècies de bacteris que desenvolupen diversesfuncions, la diversitat d’espècies varia segons la geografia i la dieta. L’intestí grosabsorbeix alguns dels productes formats pels bacteris que habiten aquesta regió,concretament els polisacàrids no digerits són metabolitzats en àcids grassos decadena curta per bacteris de l’intestí gros i absorbits per difusió passiva.

Aquests bacteris també produeixen grans quantitats de vitamines, especialmentvitamina K i biotina (una vitamina B), per l’absorció a la sang. Tot i aquesta fontde vitamines, és una producció que només ofereix una petita part dels requerimentsdiaris; però aporta una contribució important quan la ingesta dietètica de vitaminesés baixa.

Altres productes bacterians inclouen gas, que és una barreja de nitrogen i diòxidde carboni, amb petites quantitats d’hidrogen, metà i sulfur d’hidrogen. Lafermentació bacteriana de polisacàrids sense digerir produeix aquests darrers.Aquesta flora normal no patògena, que resideix a l’intestí, també és essencial enel desenvolupament del sistema limfàtic. Els bacteris també estan implicats en laproducció d’anticossos.

Els anticossos són produïts pel sistema immunitari contra la flora normal, i sóntambé eficaços contra els patògens relacionats, prevenint així la infecció o lainvasió. A banda, una capa de mucositat protegeix l’intestí gros dels atacs debacteris de còlon.

1.2.6 Regulació de la digestió

Una característica fascinant de l’aparell digestiu és que conté els seus propisreguladors. Durant la digestió distingim dos tipus de regulació: l’hormonal i laproduïda pel sistema nerviós.

Pel que fa a la regulació hormonal, les principals hormones que controlen lesfuncions de l’aparell digestiu es produeixen i alliberen a partir de cèl·lules de lamucosa de l’estómac i l’intestí prim. Aquestes hormones passen a la sang querega l’aparell digestiu, van fins al cor, circulen per les artèries i tornen a l’aparelldigestiu, on estimulen la producció dels sucs digestius i provoquen el movimentdels òrgans. Les hormones que controlen la digestió són la gastrina, la secretina ila colecistocinina:

• La gastrina fa que l’estómac produeixi àcid clorhídric, que dissol i digereixalguns aliments. És necessària també per al creixement normal de la mucosa



necessitats humanes

de l’estómac, l’intestí prim i el còlon. És a l’estómac i estimula les glàndulesgàstriques per secretar pepsinogen (una forma inactiva de pepsina) i àcidclorhídric. La secreció de gastrina és estimulada per l’arribada del menjara l’estómac. La secreció és inhibida pel pH baix.

• La secretina fa que el pàncrees secreti un suc digestiu ric en hidrogencarbonat. Estimula l’estómac perquè produeixi pepsina, un enzim quedigereix les proteïnes, i el fetge perquè produeixi bilis. El pèptid inhibidorgàstric (GIP) és un membre de la família d’hormones secretina. El GIP ésal duodè i disminueix l’agitació a l’estómac per alentir el buidament gàstric;una altra funció que té és la inducció de la secreció d’insulina.

• La colecistocinina fa que el pàncrees creixi i produeixi els enzims delsuc pancreàtic, i fa que la vesícula biliar es buidi (el GIP alenteix aquestbuidatge). És al duodè i aquesta hormona és secretada en resposta al greixdel quim.

Pel que fa als reguladors nerviosos, hi ha dues classes de nervis que ajuden acontrolar el treball de l’aparell digestiu, els nervis extrínsecs i els nervis intrínsecs:

• Els nervis extrínsecs (de fora) arriben als òrgans digestius des del cervello des de la medul·la espinal i provoquen l’alliberament de dues substànciesquímiques: l’acetilcolina i l’adrenalina:

– L’acetilcolina fa que els músculs dels òrgans digestius es contreguinamb més força i empenyin millor els aliments i líquids a través deltracte digestiu. També fa que l’estómac i el pàncrees produeixin méssucs.

– L’adrenalina relaxa el múscul de l’estómac i dels intestins i disminu-eix el flux de sang que arriba a aquests òrgans.

• Els nervis intrínsecs (de dins), que formen una xarxa densa incrustada ales parets de l’esòfag, l’estómac, l’intestí prim i el còlon, són encara mésimportants. L’acció d’aquests nervis es desencadena quan les parets delsòrgans buits s’estiren amb la presència dels aliments. Acceleren o retardenel moviment dels aliments i la producció de sucs en els òrgans digestius.

1.2.7 Fases de la digestió

La digestió comprèn tres fases:

1. Fase cefàlica: aquesta fase ocorre abans que els aliments entrin a l’estómaci involucra la preparació de l’organisme per al consum i la digestió. La vistai el pensament estimulen l’escorça cerebral. Els estímuls al gust i l’olor sónenviats a l’hipotàlem i la medul·la espinal. Després d’això, són enviats através del nervi vague.



necessitats humanes

2. Fase gàstrica: aquesta fase necessita de tres a quatre hores. És estimuladaper la distensió de l’estómac i el pH àcid. La distensió activa els reflexosllargs i mientèrics. Això activa l’alliberament d’acetilcolina, que estimulal’alliberament de més sucs gàstrics. Quan les proteïnes entren a l’estómac,uneixen ions d’hidrogen, la qual cosa disminueix el pH de l’estómac fins aun nivell àcid (el valor del PH va de 0 a 14, en què 0 és el nivell més àcid i14 el més bàsic). Això dispara les cèl·lules G perquè alliberin gastrina, que,per la seva banda, estimula les cèl·lules parietals perquè secretin HCl. Laproducció d’HCl també és desencadenada per l’acetilcolina i la histamina.

3. Fase intestinal: aquesta fase té dues parts, l’excitatòria i la inhibitòria.Els aliments parcialment digerits omplen el duodè. Això desencadenal’alliberament de gastrina intestinal. El reflex enterogàstric inhibeix el nuclivague, activant les fibres simpàtiques, i fent que l’esfínter pilòric s’estrenyiper prevenir l’entrada de més menjar, inhibint els reflexos.

1.3 Patologia aparell digestiu

Hi ha moltes malalties i condicions que poden afectar el sistema gastrointestinal,incloses infeccions, inflamacions i càncer. La gastroenterologia és la branca dela medicina centrada en el sistema digestiu i els seus trastorns.

Les malalties que afecten el tracte gastrointestinal, que inclouen els òrgans de laboca a l’anus, al llarg del tub alimentari, són el focus d’aquesta especialitat. Enaquest sentit, l’hepatologia inclou l’estudi del fetge, el pàncrees i l’arbre biliar.Tot i que formen part anatòmica del tracte gastrointestinal, les malalties de la bocasovint no es consideren juntament amb d’altres malalties gastrointestinals.

1.3.1 Patologia esofàgica

Les malalties de l’esòfag poden derivar de condicions congènites, o podenadquirir-se més endavant. A continuació, es descriuen malalties i afeccionsaddicionals que afecten l’esòfag:

• L’acalàsia consisteix en la incapacitat per relaxar les fibres de múscul llis del’aparell gastrointestinal en qualsevol lloc d’unió d’una part amb una altra.Es diu, especialment, de l’acalàsia esofàgica, o la incapacitat de l’esfíntergastroesofàgic per relaxar-se al deglutir, per degeneració de les cèl·lulesganglionars a la paret de l’òrgan. L’esòfag toràcic també perd l’activitatperistàltica normal i es torna dilatada produint un megaesòfag (vegeu lafigura 1.24).



necessitats humanes

Figura 1.24. Acalàsia

• L’esòfag de Barrett és una condició adquirida de l’esòfag en la qual elrecobriment normal de la porció terminal de l’esòfag (epiteli escamósestratificat) és substituït per un metaplàsic (epiteli cilíndric). La causas’associa a l’exposició de la mucosa de l’esòfag a l’àcid, producte d’unreflux gastroesofàgic prolongat. Es considera un trastorn premaligne, perestar associat a un cert risc de càncer de l’esòfag.

• Una hèrnia hiatal, hèrnia de hiat o hèrnia de hiatus és la protrusió (ohèrnia) de la part superior de l’estómac al tòrax a través d’un esquinçamento debilitat en el diafragma; és, per tant, una hèrnia diafragmàtica.

A la figura 1.25 podeu veure un diagrama esquemàtic dels diferents tipus d’hèrniade hiat: en verd l’esòfag, en vermell l’estómac, de porpra el diafragma, en blaul’angle esofagogàstric; A) és l’anatomia normal, B) és una etapa prèvia, C) és unahèrnia hiatal lliscant, i D) és una hèrnia hiatal paraesofàgica.

Figura 1.25. Diagrama esquemàtic delsdiferents tipus d’hèrnia de hiat



necessitats humanes

1.3.2 Patologia d’estómac

La gastritis és la inflamació de la mucosa gàstrica. Depenent de la inflamacióexistent a la mucosa s’ha classificat com a gastritis erosiva i no erosiva, en funciódel temps d’evolució. També es classifica en aguda i crònica, on a més hi hacert grau d’atròfia i disminució de la digestió d’aliments. En aquesta s’aprecia siés només una part de l’estómac que està afectada o tota l’esfera gàstrica. Sóndiverses les causes, com ara els mals hàbits alimentaris, l’estrès, l’abús en elconsum d’analgèsics (aspirina, piroxicam, indometacina, ketoprofèn...), trastornsautoimmunes com la malaltia celíaca, o la infecció per Helicobacter pylori.

D’altra banda, s’entén per dispèpsia l’existència d’algun símptoma que es consi-deri provinent de l’aparell digestiu i afecti la meitat superior de l’abdomen. Potmanifestar-se com a dolor ocasional, nàusees, vòmits, malestar difús o sensacióde cremor (pirosi).

Una úlcera pèptica (UP) és un defecte o lesió de la mucosa gastrointestinal que esperpetua com a conseqüència de l’activitat acidopèptica. Les àrees de localitzaciósón fonamentalment l’estómac i el bulb duodenal.

Finalment, tenim el càncer d’estómac. Més del 90% dels tumors d’estómacsón adenocarcinoma gàstric (AG), provocat per una complexa interacció entre lainfecció per Helicobacter pylori, l’alimentació i la predisposició genètica.

1.3.3 Patologia intestinal

Les malalties inflamatòries intestinals abasten un grup de trastorns inflamatoriscrònics d’origen autoimmune i etiologia desconeguda que afecten principalmentl’intestí, encara que no de forma exclusiva. Actualment, s’engloben en aquestconcepte les següents malalties:

• Colitis ulcerosa: és una malaltia que afecta la mucosa del còlon. El seuprincipal símptoma és la rectoràgia.

• Malaltia de Crohn: és una malaltia transmural que pot afectar qualsevoltram de l’intestí, encara que es localitza més freqüentment a l’ili. Els seussímptomes habituals són la diarrea i/o el dolor abdominal (vegeu la figura1.26).



necessitats humanes

Figura 1.26. Les tres formes méscomunes de la malaltia de Crohn

• Síndromes de malabsorció: des d’un punt de vista fisiopatològic, lamalabsorció es defineix quan el defecte primari resideix en la mucosa intes-tinal. Als països subdesenvolupats, les causes més freqüents de malabsorciósón les parasitosis, l’esprue tropical i la síndrome d’immunodeficiènciaadquirida (sida). Dins de les malalties que afecten l’intestí, les causesde malabsorció més freqüents en països occidentals són principalmentla malaltia de Crohn, la malaltia celíaca, el sobrecreixement bacterià, lasíndrome d’immunodeficiència adquirida, la síndrome de l’intestí curt, latuberculosi intestinal, la malaltia immunoproliferativa de l’intestí prim i lagiardiosi.

• Malaltia celíaca: no és una malaltia únicament digestiva, sinó un procés denaturalesa autoimmune que afecta l’intestí i diversos òrgans i sistemes, dedifícil diagnòstic. És produïda per una intolerància permanent al gluten, enpersones amb predisposició genètica.

• Síndrome de l’intestí irritable: conjunt de trastorns funcionals de l’in-testí que es caracteritzen per la presència d’episodis recurrents de dolorabdominal, molèsties acompanyades d’inflor abdominal i alteracions en lafreqüència i/o en la consistència de les deposicions; els factors psicològicspoden contribuir al deteriorament de la qualitat de vida.

• Intolerància a la lactosa: conjunt de símptomes que apareixen desprésde la ingestió de lactosa (el sucre de la llet), com ara dolor abdominal,distensió, borborigmes, diarrea i fins i tot estrenyiment. És conseqüènciad’una deficiència de lactasa (l’enzim que digereix la lactosa).



necessitats humanes

• Infart intestinal: es produeix quan un segment de l’intestí queda privat delseu flux de sang. Es deu a arterioesclerosi, coàguls de sang (trombes) en unvas sanguini, obstrucció de la circulació sanguínia o presència d’un èmbol(porció d’un coàgul) que procedeix d’una altra part del cos i que s’allotja enuna artèria intestinal.

• Hèrnia: una porció de l’intestí protrueix per un sector feble de la paretabdominal. En funció de la seva localització pot ser hèrnia umbilical, hèrniainguinal o hèrnia crural.

• Diverticulosi o malaltia diverticular: fa referència a la presència de di-verticles a la paret del còlon. Aquest concepte s’ha de diferenciar dela diverticulitis, que és la inflamació i infecció dels diverticles. Aquestapatologia consisteix en la formació de petits sacs, majoritàriament al còlon,que es troben a tot el tracte digestiu. Un sac individual té el nom de diverticle(vegeu la figura 1.27).

Figura 1.27. Representació del còlon amb totauna sèrie de diverticles

• Apendicitis: és la inflamació de l’apèndix, primera part del còlon ascendent.El malalt sent dolor quan es pressiona aquest punt i experimenta febre lleu,nàusea, vòmit i constipació (rarament diarrea). El dolor que es presenta enun quadre d’apendicitis és fàcilment localitzable en un punt molt concret,anomenat punt de McBurney (vegeu la figura 1.28).

Figura 1.28. Punt de McBurney



necessitats humanes

• Apendicitis epiploica o apendagitis: es produeix per torsió o trombosidel pedicle vascular d’un apèndix epiploic que resulta en isquèmia i infart.Clínicament pot simular un quadre agut d’apendicitis o diverticulitis; peròté un curs autolimitat amb resolució espontània en un període de cinc a setdies.

• Pòlips del còlon. Els pòlips del còlon consisteixen en el creixement anòmaldel teixit situat a la mucosa de l’intestí gros, cosa que provoca la formaciód’un nòdul de major o menor grandària que sobresurt cap a la llum intestinal.Poden ser plans o tenir forma esfèrica. Hi ha molts tipus de pòlips, lamajor part són benignes, però alguns es consideren processos precancerosos(vegeu la figura 1.29).

Figura 1.29. Pòlip de còlon

• Càncer colorectal (càncer del còlon i el recte). Es desconeix la causa delcàncer colorectal i no sempre produeix símptomes (vegeu la figura 1.30).

Figura 1.30. Tumors colorectals

blausen.com

• Hemorroides: són venes varicoses de la membrana de revestiment de laregió anal, que augmenten de grandària a causa de la pressió interna.



necessitats humanes

1.3.4 Patologia hepàtica i de la vesícula biliar

L’hepatitis és una malaltia inflamatòria que afecta el fetge. La seva causapot ser infecciosa (vírica, bacteriana), immunitària (per autoanticossos, hepatitisautoimmune) o tòxica (per exemple per alcohol, substància tòxiques o fàrmacs).També és considerada, depenent de la seva etiologia, una malaltia de transmissiósexual. Hi ha virus específics per a l’hepatitis (virus hepatotropos), és a dir, aquellsque només provoquen hepatitis. Hi ha molts virus: A, B, C, D, E, F i G. Els mésimportants són els virus A, B, i C; en menor mesura, el D i l’E; i F i G són elsúltims que s’han descrit i els menys estudiats.

La cirrosi hepàtica és una malaltia del fetge caracteritzada per la substitució deteixit del fetge per fibrosi, cicatrius i nòduls de regeneració (protuberàncies quees produeixen com a resultat d’un procés en el qual es regenera el teixit danyat).La cirrosi és més comunament causada per l’alcoholisme, l’hepatitis B i C, il’esteatosi hepàtica, però té moltes altres causes possibles, com ara l’hepatitisautoimmunitària, l’hemocromatosi o la malaltia de Wilson. Alguns casos sónidiopàtics, és a dir, de causa desconeguda (vegeu la figura 1.31).

Figura 1.31. Cirrosi hepàtica

El càncer hepàtic és un tipus de càncer que actua sobre el fetge de dues maneres:

• Tumor primari, que són els tumors que s’originen al fetge i són bastantsagressius.

• Tumors procedents d’altres òrgans. Les metàstasis són més freqüents queels tumors primaris. Les metàstasis hepàtiques es produeixen quan el tumorha passat a la sang i emigren pels vasos sanguinis col·locant-se en el fetge.

El carcinoma hepatocel·lular (CHC) o hepatocarcinoma és un càncer del fetge queconstitueix el 80-90% dels tumors hepàtics malignes primaris. La seva incidènciaés més freqüent en els homes que en les dones, generalment en persones entre elscinquanta i els seixanta anys d’edat.



necessitats humanes

La litiasi biliar és la formació de petits càlculs a la vesícula biliar o els conductesbiliars. Pot provocar complicacions, entre altres colecistitis i pancreatitis. Lacolecistitis és la inflamació de la vesícula biliar, generalment causada per un càlculque s’allotja en el conducte biliar.

1.3.5 Patologia del pàncrees

La pancreatitis és la inflamació del pàncrees. Ocorre quan els enzims pancreàtics(especialment la tripsina), que digereixen el menjar, s’activen al pàncrees en llocde fer-ho a l’intestí prim. La inflamació pot ser sobtada (aguda) o progressiva(crònica).

La pancreatitis aguda és una complicació de la litiasi biliar, l’alcoholisme, trau-matismes mecànics, úlcera pèptica perforada, virus de la parotiditis i nombrososmedicaments. Els símptomes inclouen dolor fort a la part superior de l’abdomeni a l’esquena, nàusea, vòmits, febre i icterícia si el conducte biliar està afectat. Elmalalt pot experimentar descens de la pressió sanguínia i xoc.

La pancreatitis crònica s’associa comunament amb l’alcoholisme crònic. Tambépot ser el resultat d’atacs repetits de pancreatitis aguda, malaltia de la vesícula,obstrucció del conducte pancreàtic, ferida, pancreatitis familiar, medicaments icauses desconegudes.

El càncer de pàncrees és una de les formes de càncer menys favorable, perquè laseva taxa de supervivència, fins i tot després del tractament, és de menys de l’1%.

1.4 Valoració de la necessitat de menjar, beure i eliminació digestiva

La valoració de la necessitat d’eliminació urinària s’inclou dintre de la primerafase del procés d’atenció d’infermeria (PAI); abans del diagnòstic (vegeu la figura1.32). Valorar aquestes necessitats porta a fer:

• Diagnòstic de les necessitats; en aquest cas de la necessitat de menjar beurei eliminació digestiva del pacient.

• Execució del pla de cures d’infermeria; en aquests casos, habitualmentcal aplicar sondatge nasogàstric, rectal, ènemes, modificacions dietètiques,aplicar laxants, corregir deshidratació, malnutrició...



necessitats humanes

Figura 1.32. Les cinc fases del procés d’atenció d’infermeria (PAI)

Els indicadors més comuns de la necessitat d’eliminar es recullen en els documentsd’infermeria. A la figura 1.33 teniu una mostra d’un d’aquests documents sobre lavaloració del pacient, on hi destaquen els apartats relacionats amb l’alimentaciói la hidratació, la necessitat d’eliminació i el temps d’activitat i repòs (blocs 2, 3 i4).

Pel que fa a la necessitat Alimentació - Hidratació, cal parar atenció a:

• Dieta: tipus de dieta especial necessària segons l’estat del pacient.

• Estat nutricional: s’ha de marcar amb una X, si és normal o alterat, si ésalterat s’ha de reflectir (hiper o hiponutrit) segons correspongui.

• Hidratació: s’ha de marcar amb una X si és normal o alterada, si és alteradas’ha de reflectir (hiper o hipohidratat) segons correspongui.

• Alimentació: s’ha de reflectir amb una X la casella “autònom” o “depen-dent” segons correspongui a la independència del pacient. En cas de serdependent, haurà d’emplenar la casella corresponent a la via d’alimentació(exemple: enteral, parenteral).

• Alteracions digestives: s’han de reflectir les alteracions produïdes en l’a-parell digestiu, relacionades amb l’alimentació (exemple: nàusees, vòmits,dificultat en la deglució, dificultat en la masticació, risc d’aspiració i altres).S’ha de marcar amb una X l’alteració, si n’hi ha, que correspon al pacient.

Pel que fa a la necessitat d’Eliminació, cal parar atenció a:

• Control d’esfínters: s’ha de marcar amb una X si hi ha o no controld’esfínters, assenyalant en vesical.

• Evacuació urinària: s’ha de marcar amb una X si el pacient és autònom odependent, si utilitza falca, ampolla, si és portador de sonda, o altres si n’hihagués.

• Observacions: aquest apartat s’ha d’emplenar si hi ha alguna alteració queno hagi quedat reflectida anteriorment.



necessitats humanes

Figura 1.33. Revers d’un document de valoració del pacient (bloc 2, 3 i 4)

Com podem veure aquí, a la documentació infermera de valoració del pacientapareixen diferents elements valorables en forma de signes o símptomes queidentifiquen la necessitat d’alimentació en un pacient.

Exemples de símptomes que indiquen necessitats alimentàries

Després de fer la valoració inicial d’un pacient de la necessitat d’alimentació, s’observa queté com a símptomes:

• Canvis en el patró intestinal

• Sang vermella brillant en la femta

• Presència d’excrements pastosos en el recte

• Distensió abdominal

• Augment de la pressió abdominal

• Dolor durant la defecació

• Defecació dificultosa

• Disminució de la freqüència

• Eliminació d’excrements durs, secs i formats

• Massa rectal palpable

• Dolor abdominal

• Incapacitat per eliminar la femta

Es dedueix que presenta com a diagnòstic estrenyiment, i s’estableix l’objectiu demillorar l’eliminació intestinal i, finalment, es decideix aplicar-li un ènema (vegeula figura 1.34):



necessitats humanes

Exemples de valoració delpacient

Per veure més exemples devaloració del pacient, podeu

consultar aquest enllaç:bit.ly/32GAd4g.

1. Codi diagnòstic NANDA. 00011 Restrenyiment.

2. Noc Objectiu. 501 Eliminació intestinal. Recuperar el seu patró intestinalhabitual.

3. Cod. Nic Intervenció. 440 Entrenament intestinal

Figura 1.34. Codi diagnòstic NANDA, 00011 Restrenyiment

1.4.1 Principals signes o símptomes que identifiquen la necessitatd’alimentació, hidratació i eliminació digestiva

El tècnic en cures auxiliars d’infermeria (TCAI) ha de ser capaç de:

• Identificar les necessitats i demandes de menjar, beure i eliminació diges-tiva del pacient/client a partir de la història clínica, el pla de cures i lacomunicació amb el pacient/client i acompanyants.

• Determinar el tipus d’atencions relacionades amb les necessitats de menjar,beure i eliminació digestiva que requereixen els pacients/clients, en funcióde les seves necessitats, del grau de dependència i del pla de cures.

• Formalitzar gràfics, fulls de registre, fulls d’observacions i d’altres, a partirde les dades i resultats de l’observació i comunicació amb el pacient/clienti acompanyants amb relació a les necessitats de menjar, beure i eliminaciódigestiva.

https://www.mundoenfermero.com/nandanocnic/nandadiag.php?coddiag=11



necessitats humanes

Malalties i trastorns del’aparell digestiu

Si voleu saber-ne més sobre lesmalalties i els trastorns del’aparell digestiu, podeuconsultar el següent enllaç:bit.ly/354x3sP.

Alguns dels signes o símptomes que recullen els documents de valoraciód’infermeria i que identifiquen la necessitat de menjar, beure i eliminaciódigestiva en un pacient més habitualment són: estrenyiment, tenesmerectal, diarrea, sons abdominals, dolor abdominal, nàusees, vòmits, disfàgia,odinofàgia, sialorrea, edemes, deshidratació, set, anorèxia/hiporèxia.

Restrenyiment

Entre els símptomes del restrenyiment trobem moviments intestinals poc fre-qüents o difícils de superar i la femta sol ser dura i seca. Altres símptomes podenincloure dolor abdominal, inflor i sensació d’evacuació intestinal incompleta. Lescomplicacions derivades del restrenyiment poden incloure hemorroides, i fissuresanals.

El restrenyiment té moltes causes. Les causes més freqüents inclouen el movimentlent dels excrements al còlon, la síndrome de l’intestí irritable i els trastorns delsòl pelvià. Els medicaments associats al restrenyiment inclouen opioides, certsantiàcids, bloquejadors de canals de calci i anticolinèrgics. El restrenyiment ésmés rellevant quan hi ha pèrdua de pes o anèmia, hi ha sang als excrements, hi haantecedents de malaltia inflamatòria intestinal o de càncer de còlon en la famíliad’una persona, o és nou (no hereditari) en algú que és més gran.

El tractament del restrenyiment depèn de la causa subjacent i de la durada en què haestat present. Les mesures que poden ajudar inclouen beure prou líquids, menjarmés fibra i fer exercici. Si no és eficaç, es poden recomanar laxants.

El tenesme rectal és un símptoma descrit com la sensació de necessitar defecarsense que desaparegui la sensació després de fer-ho. A més, a vegades resultaimpossible defecar malgrat la sensació. La majoria de vegades, les deposicionssón absents o molt escasses i fraccionades. Sol estar associat amb el restrenyiment.Aquest símptoma sol acompanyar les gastroenteritis, les proctitis i el càncer rectal.

Diarrea

La diarrea són femtes pastoses o líquides, tres o més vegades al dia. La diarreaaguda sol durar un o dos dies. A partir de dues setmanes es considera crònica,encara que els símptomes poden aparèixer i desaparèixer. La diarrea provoca unabaixa absorció de líquids i nutrients, i pot estar acompanyada de dolor abdominal,febre, nàusees, vòmit, debilitat o disminució de la gana. A més de la granpèrdua d’aigua que suposen les evacuacions diarreiques, els pacients, generalmentnens, perden quantitats perilloses de sals importants, electròlits i altres nutrients.Depenent de l’etiologia, pot acompanyar-se de moc, pus o sang en la femta.

La diarrea pot ser infecciosa o no infecciosa:

• La infecciosa és la principal causa en entorns amb males condicionshigienicosanitàries o escassetat d’aigua neta per beure, cuinar i rentar, com

https://ca.wikipedia.org/wiki/Categoria:Malalties_i_trastorns_de_l%27aparell_digestiu



necessitats humanes

succeeix en països subdesenvolupats o en vies de desenvolupament. Estàprovocada per diversos bacteris, paràsits i virus.

• Les causes més freqüents de diarrea no infecciosa inclouen la malaltia celí-aca, la sensibilitat al gluten no celíaca, al·lèrgies alimentàries, intolerànciesalimentàries (com la intolerància a la lactosa o la fructosa), la síndrome del’intestí irritable, la malaltia inflamatòria intestinal, l’hipertiroïdisme i elsefectes secundaris de certs medicaments.

Altres variacions en la femta

La melena és la presència d’excrements sanguinolents, producte del sagnat provi-nent de la part superior del tub digestiu, que abasta l’esòfag, l’estómac i la primeraporció del duodè, prenent una coloració sovint referida com a “enquitranada”. Lasang digerida a l’estómac fa que els excrements adquireixin un color negre.

La rectoràgia és un tipus d’hemorràgia que consisteix en la pèrdua de sangvermella o fresca a través de l’anus, bé sola o associada a la femta. L’origend’aquest sagnat sol localitzar-se en el còlon descendent i en el recte.

L’esteatorrea és un tipus de diarrea caracteritzada per la presència de secrecionslipídiques en la femta fecal. En l’esteatorrea es poden trobar elements correspo-nents a lípids que no s’han metabolitzat bé a la via digestiva, cosa que es pot deurea diferents anormalitats en la capacitat absortiva del tracte.

L’acolia és la decoloració de la femta per falta de pigments biliars. Es dona perl’absència o disminució marcada de secrecions biliars a l’intestí prim (duodè) através del colèdoc. Es dona principalment per obstrucció de les vies biliars.

Vòmits

El vòmit, també anomenat emesi, és l’expulsió violenta i espasmòdica del con-tingut de l’estómac a través de la boca. Pot aparèixer com a símptoma de moltesmalalties no relacionades amb el vòmit, ni tan sols amb l’estómac (gastritis), comper exemple una patologia cerebral o ocular.

La sensació que es té just abans de vomitar (pròdrom) es diu nàusea, que potprecedir el vòmit o també pot aparèixer aïllada. El contingut gàstric expulsat ésfortament àcid ja que conté àcid clorhídric (HCl), i també pot contenir restes demenjar. El contingut del vòmit pot ser útil a la clínica per orientar el diagnòstic.

Pel que fa als vòmits, distingirem entre:

• Hematemesi: és el vòmit que presenta sang procedent del tub digestiu alt(des de l’angle duodenojejunal fins a la boca).

• Vòmit biliós és el nom del vòmit que conté bilis producte de la contraccióduodenal en cas d’estar acompanyat per arcades molt fortes.



necessitats humanes

• El vòmit fecaloide es caracteritza per contenir restes fosques, a causa d’unaobstrucció intestinal o d’una fístula gastrocòlica.

Segons la coloració podem distingir:

• Vermell brillant suggereix una hemorràgia digestiva alta, com la de l’esòfagen pacients cirròtics.

• Vermell fosc suggereix una hemorràgia digestiva estomacal, com la produ-ïda per una úlcera gàstrica.

• Marró suggereix una hemorràgia digestiva alta menys severa en la qual lasang s’ha barrejat amb l’àcid clorhídric estomacal el temps suficient per serparcialment degradada.

• Groc suggereix la presència de bilis, indicant una obertura del pílor i que labilis està fluint cap al lumen estomacal des del duodè (relativament comunaen ancians).

Disfàgia

Disfàgia és el terme tècnic per descriure el símptoma consistent en dificultatper la deglució (problemes per empassar). Normalment és un signe de malaltiasubjacent de l’esòfag o dels òrgans veïns de l’esòfag, que pot ser deguda areflux gastroesofàgic. Aquesta dificultat sol anar acompanyada de dolors (disfàgiadolorosa o odinofàgia).

L’odinofàgia és el terme mèdic per descriure el símptoma consistent en un malde coll produït en empassar fluids, freqüentment com a conseqüència d’unainflamació de la mucosa esofàgica o dels músculs esofàgics. La intensitat deldolor pot ser des de lleu fins a sever. Depenent de la intensitat, pot arribar a produirdisfàgia. D’altra banda, també podem trobar-nos amb casos de sialorrea (tambéanomenada ptialisme), que és l’excessiva producció de saliva.

Altres signes abdominals

Els borborigmes, també coneguts com a so de l’intestí, so peristàltic, són un sorolles produeix mitjançant el moviment dels continguts del tracte gastrointestinal, jaque són propulsats a través de l’intestí prim per una sèrie de músculs, contraccionsanomenades peristaltisme. Es poden escoltar aquests sorolls intestinals amb unestetoscopi, però pot ser que siguin prou audible per sentir-los amb l’oïda netaa mesura que el fluid i el gas es mouen endavant en els intestins. La manca desons intestinals és indicativa de l’ili, l’obstrucció intestinal o alguna altra patologiagreu.

Dolor abdominal. El terme mèdic és abdominàlgia, mentre que el mal d’estómacen medicina es diu gastràlgia. L’abdominàlgia pot ser un dels símptomes associatsa malestars passatgers o malalties serioses. Fer un diagnòstic definitiu de la causadel dolor abdominal pot ser difícil, ja que moltes malalties tenen aquest símptoma.



necessitats humanes

El dolor abdominal la majoria de les vegades és benigne i/o autolimitat, però lescauses més serioses poden requerir una intervenció urgent.

Un còlic és un tipus de dolor caracteritzat per dolor abdominal que varia d’in-tensitat en el temps, des de molt intens, opressiu, fins a gairebé desaparèixer, pertornar a augmentar d’intensitat. Es produeix per un augment, de vegades violent,dels moviments peristàltics de les vísceres buides de l’abdomen, i produeix un fortmalestar.

Signes de l’homeòstasi de fluids corporals

Un edema és un signe clínic consistent en l’acumulació de líquid en l’espaitissular intercel·lular o intersticial. El terme hidropesia s’utilitza per designarl’acumulació de líquid en les cavitats de l’organisme. En aquest sentit, l’ascitesés una acumulació de líquid en la cavitat peritoneal.

Les causes principals d’edema són la inflamació, insuficiència venosa, insufici-ència cardíaca, insuficiència renal, cirrosi hepàtica, trombosi venosa, síndromenefròtica, malnutrició, retenció de sodi.

En fisiologia, la deshidratació és un dèficit d’aigua corporal total. Es produeixquan la pèrdua d’aigua supera la ingesta d’aigua, normalment a causa de l’exercicifísic, la malalties renals o la temperatura ambiental alta.

Una disminució de cinc a vuit per cent pot causar fatiga i marejos. La pèrdua demés del deu per cent de l’aigua total del cos pot causar deteriorament físic i mental,acompanyat de set intensa. La mort es produeix amb una pèrdua d’entre quinze ivint-i-cinc per cent de l’aigua del cos. La deshidratació lleu es caracteritza per laset i el malestar general i normalment es resol amb la rehidratació oral.

La deshidratació pot causar hipernatrèmia (nivells elevats de ions de sodi a lasang) i es distingeix de la hipovolèmia (pèrdua de volum sanguini, especialmentplasma sanguini). La polidípsia és un símptoma en el qual el pacient mostra laset excessiva.

Signes relacionats amb l’alimentació

El terme anorèxia s’empra per descriure la inapetència o falta de gana, quepot ocórrer en circumstàncies molt diverses, com ara estats febrils, malaltiesgenerals i digestives o simplement en situacions transitòries de la vida quotidiana.L’anorèxia és, per tant, un símptoma que pot aparèixer en moltes malalties i no unamalaltia en si mateixa. En canvi, el terme hiporèxia es refereix a la falta parcialde gana.



necessitats humanes

2. Alimentació i nutrició

La pràctica de la infermeria permet valorar les necessitats d’alimentació d’unpacient, diagnosticar i escollir les cures d’infermeria corresponents. L’objectiuprincipal del TCAI a l’equip d’infermeria és facilitar totes les cures necessàries,donant resposta a les necessitats alimentàries, identificant les necessitats d’alimen-tació de cada pacient i establint un pla de cures d’alimentació per finalment portara terme les actuacions necessàries d’infermeria.

La nutrició pot definir-se com el conjunt de processos mitjançant els qualsl’home ingereix, absorbeix, transforma i utilitza les substàncies que es trobenen els aliments.

2.1 Els nutrients

La nutrició pot definir-se com el conjunt de processos mitjançant els quals l’homeingereix, absorbeix, transforma i utilitza les substàncies que es troben en elsaliments i que han de complir quatre objectius importants (Grande Covián, 1984):

• Subministrar energia per al manteniment de les seves funcions i activitats.

• Aportar materials per a la formació, creixement i reparació de les estructurescorporals i per a la reproducció.

• Subministrar les substàncies necessàries per regular els processos metabò-lics.

• Reduir el risc d’algunes malalties.

Aquestes finalitats de la nutrició no les fan els aliments com a tals, sinó lesanomenades substàncies nutritives o nutrients. Els aliments estan formatsper barreges molt complexes de substàncies de diferent naturalesa. Aquestessubstàncies es poden dividir en dos grans grups: substàncies nutritives isubstàncies no nutritives.

S’anomenen substàncies nutritives o nutrients les substàncies alimentàries usadespel cos per assegurar un desenvolupament normal i mantenir una bona salut. Elconcepte, però, pot dividir-se en dos grups diferenciats de components alimentaris:els macronutrients i els micronutrients.

Els macronutrients són proteïnes, lípids (greixos) i hidrats de carboni. Constitu-eixen els principals ingredients de la dieta i són o bé el material bàsic que compon



necessitats humanes

el cos humà (per norma general, les proteïnes i greixos formen el 44% i el 36%del pes en sec del cos, respectivament), o bé el “combustible” necessari perquèfuncioni (l’ideal és que els hidrats de carboni i els greixos ens proporcionin el55% i el 30% de la nostra energia).

L’aigua és també un macronutrient, però atès que no n’obtenim cap “aliment”(ni energia ni altres components essencials), sovint no se la considera com atal. No obstant això, es tracta de l’element més important del nostre cos, tantquantitativament com qualitativament. No només representa al voltant d’un 60%del pes total del nostre cos, sinó que també és l’element més indispensable.Generalment, una pèrdua de només un 8% de l’aigua del cos (al voltant d’uns4 litres) és suficient per provocar una malaltia greu.

A diferència dels macronutrients, els micronutrients gairebé no aporten ener-gia, sinó que constitueixen uns factors de col·laboració essencials perquè elmetabolisme funcioni. Els micronutrients són principalment les vitamines (perexemple, les vitamines A, B, C, D, E i K), els minerals (com ara el calci i elfòsfor). Tot i que aquests nutrients es necessiten en quantitats molt petites, són elselements alimentaris clau. Sense ells no tindrien lloc els processos de creixementi producció d’energia, igual que moltes altres funcions normals.

Un nutrient és considerat essencial quan no pot formar-se o sintetitzar-sedins del nostre organisme, per la qual cosa ha de ser aportat des de l’exterior,a través dels aliments i de la dieta. A més, si no es consumeix en quantitat iqualitat suficients, pot donar lloc a desnutricions.

Els nutrients poden tenir tres funcions:

• Funció energètica: són els glúcids, lípids i proteïnes (secundàries). Aportena l’organisme l’energia necessària per dur a terme les seves funcions.

• Funció plàstica: són les proteïnes i alguns minerals com ara el calci.Aporten a l’organisme els materials que necessita per formar i renovar lesestructures corporals.

• Funció reguladora: són l’aigua, les vitamines i la majoria de minerals.Aconsegueixen que les reaccions químiques del cos es produeixin en elmoment i amb la velocitat adequats.

2.1.1 Hidrats de carboni

La classificació més funcional dels hidrats de carboni els divideix entre simples icomplexos.

Els HC simples són els monosacàrids i els disacàrids, formats per una i dues mo-lècules respectivament. Tenen com a característiques comunes que són solublesen aigua, la qual cosa els permet una absorció ràpida i la seva capacitat edulcorant.



necessitats humanes

Entre els monosacàrids destaquem:

• La glucosa, la més important i a la qual tots els HC donaran el seu meta-bolisme, tot que existeixen pocs aliments que la continguin en quantitatssignificatives.

• La fructosa, també coneguda com el sucre de la fruita, per la seva abundàn-cia en els aliments vegetals.

• La galactosa. És rar trobar-la lliure. Juntament amb la glucosa, forma lalactosa.

Entre els disacàrids destaquem:

• La sacarosa: formada per glucosa + fructosa, és el sucre comú.

• La lactosa: formada per glucosa + galactosa, és el sucre de la llet i seusderivats.

D’altra banda tenim els HC complexos, que ja no tenen poder edulcorant i no sónsolubles. A aquestes molècules se’ls pot dividir en glúcids més simples. Des delpunt de vista nutricional els podem subdividir en dos grans grups: els utilitzablescom a font d’energia i els que no.

Entre els utilitzables com a energia, els més importants són:

• El midó: és la gran reserva d’energia en els vegetals, molt present en lesllavors i en els tubercles, principalment.

• El glucogen: és la reserva d’energia animal, es troba en els músculs i al fetgei està present en petites quantitats en els aliments. La seva importància rauen el procés d’emmagatzematge d’energia, dins el metabolisme animal.

La funció principal dels HC en l’organisme és l’energètica. Actualment estàcomprovat que almenys el 55% de les calories diàries que ingerim hauriende provenir dels carbohidrats. Aporten 4 quilocalories per gram.

Entre els no utilitzables com a energia els més importants són la cel·lulosa,l’hemicel·lulosa, la pectina. Tots aquests polisacàrids constitueixen la fibradietètica.

El cos no és capaç de digerir la fibra alimentària en l’intestí prim. La fibraafavoreix el funcionament adequat de l’intestí, augmenta el volum de massa fecali estimula el trànsit intestinal.



necessitats humanes

2.1.2 Els greixos

Els greixos o lípids són fonamentals per mantenir un cos sa, ja que constitueixenuna font d’energia i aporten nutrients essencials. A més, tenen un important paperen la producció i elaboració d’aliments, ja que gràcies a elles trobem més bon gusten el menjar.

Per gaudir d’una bona salut, cal prestar atenció tant a la ingesta total de greix comal tipus de greixos que es consumeixen en la dieta. Els greixos són substànciesde composició química extremadament variables, i tenen la particularitat deser insolubles en aigua. Les estructures greixoses que ens podem trobar lesclassifiquem en:

• Àcids grassos: la molècula més petita en la qual es poden dividir els greixossón els àcids grassos, però aquests no es troben en els aliments, ni en elgreix corporal en estat lliure. N’hi ha d’essencials, és a dir, que no elsproduïm a l’organisme, i de no essencials. Són pocs els que tenen aquestacaracterística, només tres, els anomenats linoleic, linolènic i araquidònic.

Els àcids grassos es classifiquen segons les estructures bioquímiques.Aquesta distinció és fonamental per comprendre posteriorment el compor-tament dels greixos en l’organisme, ja que tots els greixos estan compostosper una cadena d’àcids grassos, de manera que el tipus d’àcid predominanten aquest greix li donarà les característiques de saturat o insaturat. Així,tenim tres tipus d’àcids grassos:

– Saturats (AGS)– Monoinsaturats (AGM)– Poliinsaturats: (AGP) classificats a més en dues famílies:

∗ Els àcids grassos omega-6.∗ Els àcids grassos omega-3.

• Triglicèrids: estan compostos per 3 àcids grassos units per una molècula deglicerol. Més del 90% dels greixos o lípids ingerits en la dieta i presents enl’organisme es troben en forma de triglicèrids. Són els nutrients que actuencom a reserva de l’organisme. Són el magatzem de calories del nostre cos,en el teixit adipós (mixelins) amb molta més eficàcia que la reserva d’hidratsde carboni, ja que per cada gram aporten més del doble de calories (9 Kcal/g)i ocupen menys espai.

• Fosfolípids: els fosfolípids, que apareixen menys en els aliments, tenen fun-cions sobretot plàstiques, ja que formen part de les membranes biològiquesi també funcions dinàmiques dins de la digestió dels greixos.

• Esterols: a més de triglicèrids i fosfolípids, els lípids també contenenesterols, que són molècules d’estructura més complexa, i un dels mésimportants és el colesterol, fonamental per al nostre organisme. El colesterolés una substància grassa que està present de forma natural en tots els teixitsanimals, inclòs el cos humà.



necessitats humanes

Una part del colesterol és utilitzada per l’organisme com a component estructuralde les membranes cel·lulars i per a la formació de les hormones sexuals i els àcidsbiliars, que ajuden a absorbir i digerir els greixos procedents de la dieta.

El colesterol el podem ingressar al nostre organisme a través de la dieta, obé crear-lo en el nostre propi organisme (el fetge fabrica de 800 a 1.500 mgde colesterol al dia). En una persona sana, hi ha un mecanisme regulador dela fabricació endògena de colesterol en funció de la ingesta d’aquest.

• Els lípids, com que són insolubles en aigua, ha de ser transportats per l’or-ganisme units a una altra molècula que solucioni el problema de transport.Són les lipoproteïnes. Hi ha quatre tipus de lipoproteïnes, que es diferencienper la seva mida i densitat, i transporten diferents tipus de greixos:

– Quilomicrons: són més grans i de menys densitat. Transporten elslípids de la dieta, principalment triglicèrids, des de l’intestí fins a laresta de l’organisme.

– VLDL: lipoproteïnes de molt baixa densitat, compostes en un 50% pertriglicèrids, que transporten els greixos sintetitzats al fetge a la restadel cos.

– LDL: lipoproteïnes de baixa densitat, la composició és en un 50%colesterol, i transporten colesterol, triglicèrids i fosfolípids per totl’organisme, dipositant-los en les cèl·lules.

– HDL: lipoproteïnes d’alta densitat, amb una composició fonamental-ment proteínica, que transporten el colesterol des de les cèl·lules defetge per ser eliminat (colesterol bo).

El nivell de colesterol i de triglicèrids a la sang és un factor molt important enel desenvolupament de malalties, sobretot cardiovasculars, d’aquí surt la fama iimportància que la població dona a aquests nivells.

El nivell de colesterol en sang està influït per molt factors (genètics, exercici), peròel que més ens incumbeix és la dieta. El nivell de colesterol en sang no es veuinfluït per la ingesta directa de colesterol, sinó més aviat per les característiquesdels greixos que ingerim; una ingesta elevada de greix saturat incrementa elsnivells de colesterol LDL.

D’altra banda, la ingesta de greixos monoinsaturats redueix els nivells de coleste-rol LDL. Pel que fa als poliinsaturats, els omega-3 (greixos de peix) disminueixenfonamentalment els triglicèrids, mentre que els omega-6 redueixen l’LDL il’HDL. Les fonts alimentàries d’aquests greixos, així com les seves aplicacionsterapèutiques, s’expliquen en temes posteriors.



necessitats humanes

2.1.3 Proteïnes

Tots els teixits vius contenen proteïnes. Es diferencien dels hidrats de carboni idels greixos perquè contenen N (nitrogen). La molècula menor indivisible a partirde la qual es formen les proteïnes són els aminoàcids (vegeu la figura 2.1).

Figura 2.1. Enllaç entre dos aminoàcids d’una proteïna

N’hi ha vint de diferents, i es poden crear proteïnes amb cadenes molt llarguesd’aminoàcids. Els podem classificar en essencials i no essencials, i els essencialssón els que no podem sintetitzar en el nostre organisme i necessitem que entrin através de la nostra dieta (vegeu la figura 2.2).

Figura 2.2. Cadena llarga d’aminoàcids d’una proteïna



necessitats humanes

Podem enumerar les següents funcions d’aquests compostos:

• Formació de l’estructura de l’organisme i de teixits de farciment, com elconjuntiu, que és el cas del col·lagen, l’elastina i la reticulina.

• Formació d’enzims i hormones, que són substàncies reguladores, encaraque aquestes no les ingerim, les formem a l’interior de l’organisme.

• Transport: el cas de l’hemoglobina a la sang, per transportar l’oxigen.

• Responsables de les característiques genètiques (ADN).

• Contràctils, que estan presents en els processos de contracció dels músculs(actina i miosina).

• Formació d’anticossos en una acció immunitària.

• Energètica: encara que no és la seva funció principal, l’organisme és capaçde destruir les proteïnes per aconseguir energia, davant la falta d’hidrats decarboni.

2.1.4 Aigua

Tot i que l’aigua s’exclou sovint de la llista de nutrients, és un component essencialper al manteniment de la vida, i ha de ser aportat en la dieta en quantitats molt mésaltes de les que es produeixen en el metabolisme. L’aigua ha de ser consideradaun nutrient, és més essencial per a la vida que els aliments, ja que l’ésser humàpot viure setmanes sense menjar, però si no ingereix aigua mor en pocs dies.

En la composició del nostre cos el 75% és aigua en néixer i prop del 60% enl’home adult i el 54% en la dona adulta. Aquesta diferència és perquè les donestenen més greix corporal. La pèrdua del 20% de l’aigua del cos pot causar la morti una pèrdua del 10% origina alteracions greus.

Les aportacions d’aigua a l’organisme venen de tres fonts: la ingesta d’aigua ilíquids, l’aigua que contenen els aliments sòlids i les petites quantitats d’aiguaque es produeixen en el metabolisme. En persones sanes, la ingesta d’aigua estàcontrolada principalment per la set, que serveix com un senyal per buscar líquids.

Les funcions de l’aigua en el nostre organisme són les següents:

• És el dissolvent universal, més que cap altre material, però no és un solventpassiu, ja que intervé de manera activa en reaccions i dona forma i estructuraa les cèl·lules a través de les turgències que els confereix.

• És el mitjà en el qual tenen lloc totes les reaccions bioquímiques quecaracteritzen els éssers vius. No hi pot haver vida activa amb absènciad’aigua.



necessitats humanes

• L’aigua és el mitjà de comunicació entre les cèl·lules que constitueixen elsnostres òrgans i sistemes. La sang és el mitjà aquós que transporta elsnutrients i l’oxigen als teixits, i és el mitjà pel qual retirem els materialsde rebuig. A més, és un element hidrodinàmic, que utilitzen els sistemesmecànics per transmetre pressió, com succeeix en la filtració renal o en lamateixa pressió arterial moguda per l’activitat cardíaca.

• Termoregulació: l’aigua té una alta calor específica, de manera que costamolt escalfar-la i refredar-la, la qual cosa s’aprofita per mantenir la tempe-ratura. L’aprofitem per perdre calor, suant o eliminant aigua a les mucoses.

2.1.5 Vitamines

Les vitamines són compostos de naturalesa orgànica presents en els alimentsnaturals, en la seva forma definitiva o com a precursors transformables, que sónindispensables en petitíssimes quantitats per al creixement, la salut i l’equilibrinutricional.

No intervenen en la formació de teixits ni són nutrients energètics, sinó que actuencom a substàncies reguladores participant usualment com a coenzims en elscomplexos processos metabòlics del nostre organisme.

Tenen caràcter essencial, de manera que han de ser ingerits amb els alimentsi, tot i que l’organisme pot sintentitzar-los en petites quantitats, aquestmecanisme és només per a algunes vitamines i sense cobrir les necessitats del’organisme. La seva gran importància en el manteniment de la salut quedademostrada per l’aparició de malalties deficitàries quan no n’hi ha prou a ladieta. A més, també poden ajudar a prevenir altres malalties, com la vitaminaC, que ajuda a prevenir certs tipus de càncer.

Podem classificar-les entre:

• Vitamines hidrosolubles (B i C): àmpliament difoses en els aliments, esdissolen fàcilment en aigua i algunes són termolàbils.

• Vitamines liposolubles (A, D, E, K): s’ingereixen normalment amb el greixi s’han d’absorbir. Es poden acumular i provocar toxicitat quan s’ingereixenen grans quantitats.

Les vitamines estan implicades en quatre grans tipus de funcions:

• Acció coenzimàtica, on es combinen amb una proteïna i es converteixen enenzims metabòlicament actius que intervenen en multitud de processos queno podríem desenvolupar sense la seva presència.

• Transferència de protons i electrons en les cèl·lules.



necessitats humanes

• Estabilització de membranes cel·lulars.

• Funció hormonal.

Les principals funcions de les vitamines són les següents:

• La vitamina B1 o tiamina: és fonamental per al procés de transformacióde sucres i compleix una important tasca en la conducció dels impulsosnerviosos i en el metabolisme de l’oxigen.

• La vitamina B2 o riboflavina: és una peça clau en la transformació delsaliments en energia, ja que afavoreix l’absorció de les proteïnes, els greixosi els carbohidrats.

• La vitamina B3, niacina o àcid nicotínic: té un paper essencial en elmetabolisme energètic de la cèl·lula i de la reparació d’ADN.

• La vitamina B5 o àcid pantotènic: és una vitamina hidrosoluble requeridaper mantenir la vida (nutrient essencial). L’àcid pantotènic és necessari performar el coenzim A (CoA) i es considera essencial per al metabolisme i lasíntesi de carbohidrats, proteïnes i greixos.

• La vitamina B6 o piridoxina: el seu paper en el creixement, conservació ireproducció de totes les cèl·lules de l’organisme és molt important.

• La vitamina B7 o biotina: la biotina (del grec bios, ‘vida’) o vitamina B7és una vitamina estable a la calor, soluble en aigua i alcohol i susceptiblea l’oxidació que intervé en el metabolisme dels hidrats de carboni, greixos,aminoàcids i purines.

• La vitamina B9 o àcid fòlic: l’àcid fòlic, folacina (la forma aniònicas’anomena folat), coneguda també com a vitamina B9, és una vitaminahidrosoluble del complex de vitamines B, necessària per a la maduracióde proteïnes estructurals i hemoglobina (dels glòbuls vermells);

• La vitamina B12 o cobalamina: exerceix un paper molt important en elcreixement, contribueix al desenvolupament normal del sistema nerviós,és indispensable per a la medul·la òssia, la síntesi de glòbuls vermells i elfuncionament correcte del tracte gastrointestinal.

La font o procedència alimentària de les vitamines és la següent:

• B1 (tiamina): cereals complets, llegums, carn, fetge, fruita seca, verdures illet.

• B2 (riboflavina): vísceres, carn, ous, farines, llet i derivats.

• B3 (niacina factor PP): cereals complets, vísceres, carns, peixos.

• B5 (àcid pantotènic): distribució universal (especialment vísceres i rovellde l’ou).

• B6 (piridoxina): cereals, fetge, fruits secs, carns, peixos, plàtan.



necessitats humanes

• B8 (biotina; vitamina H): vísceres, peixos, ous, llegums.

• B9 (àcid fòlic): fetge i vegetals de fulla.

2.1.6 Minerals

L’organisme humà necessita l’aportació de diversos elements químics com anutrients essencials. Són elements que són absorbits i utilitzats per diferentsòrgans i sistemes com a estructurals (Ca i Mg), per formar hemoglobina (Fe),o formar part d’importants enzims (Zn). S’han descrit aproximadament vintminerals essencials per a l’home, en què es distingeixen dos grans grups:

• Macrominerals: calci, fòsfor, magnesi, sodi, potassi, clor i sofre.

• Microminerals: ferro, zinc, iode, seleni, fluor, manganès, crom, coure omolibdè.

Els dos grups són igual d’importants, però els microminerals es troben enquantitats molt petites. Els minerals no poden ser destruïts, conserven semprela seva estructura química. Alguns minerals s’absorbeixen i es transporten sols,mentre que altres necessiten unir-se a altres substàncies per poder-se moure perl’organisme. Alhora, els minerals no aporten energia a l’organisme, però tenenfuncions importants:

• Funció estructural, perquè formen part d’alguns teixits com el Ca, P i Mgque formen part dels ossos i de les dents.

• Controlen la composició dels líquids extracel·lulars (Na, Cl) i intracel·lulars(K, Mg; P).

• Formen part d’enzims i altres proteïnes que intervenen en el metabolisme(Fe, Zn; P).

Els minerals es troben en determinades fonts alimentàries:

• Calci: llet, formatge, iogurt, fruita seca, llegums, verdures...

• Fòsfor: llet, formatge, carn i cereals.

• Sodi: sal comuna i molts aliments.

• Potassi: carn, llet, fruites i verdures.

• Magnesi: verdures, hortalisses i cereals integrals.

• Ferro: carn, rovell d’ou, llegums i verdura.

• Fluor: aigua, te, cafè i marisc.

• Iode: mariscs i peixos.



necessitats humanes

• Coure: carns, aigua, vísceres i mariscs.

• Crom: olis vegetals, carns, greixos i aigua.

2.2 Els aliments

Els principis immediats, com ara hidrats de carboni, lípids, proteïnes, vitamines iminerals, no existeixen en la naturalesa de forma individualitzada, sinó que formenpart de diferents aliments, segons proporcions més o menys definides. Podemdir que la forma natural dels nutrients és l’aliment, i la proporció que en té cadaaliment són els diferents nutrients.

Per al seu estudi, els aliments s’agrupen segons els seus nutrients més significatius.Aquest procés és bastant subjectiu i arbitrari, i hi ha diverses classificacions segonsels diferents autors. Classificar els aliments per grups representa una forma clarade reunir-los d’acord amb els seus nutrients predominants i la seva funció.

Conèixer els aliments que componen cada grup ens permetrà que l’alimentaciósigui variada, de manera que s’aportaran tots els nutrients necessaris i al mateixtemps ens permetrà canviar i escollir els aliments en funció dels gustos i hàbits,per evitar la monotonia i l’avorriment.

Segons la funció que tenen en l’organisme, es poden classificar en tres tipus:aliments energètics, plàstics i reguladors.

Els aliments energètics serveixen com a font d’energia perquè l’organisme puguidur a terme les tres funcions vitals. Són aliments rics en glúcids i lípids. Aquestsaliments contenen nutrients que ens proporcionen energia per poder fer la nostravida amb normalitat. Entre els aliments energètics destaquen: el pa, la pasta, elsllegums, els cereals, el sucre, la mel, la xocolata... (vegeu la figura 2.3).



necessitats humanes

Figura 2.3. Aliments energètics

Els aliments plàstics són necessaris per formar les cèl·lules, els teixits i els òrgansdel nostre cos. Per tant, són aliments imprescindibles en la nutrició, tant en lesetapes de creixement com en l’edat adulta. Aquests aliments ens proporcionenproteïnes, que tenen la funció d’augmentar la massa muscular i anar formant lanostra estructura (en poques paraules, ens fan créixer i desenvolupar-nos). Aaquest grup pertanyen els aliments següents: llet, formatge, carn, peix, ous...(vegeu la figura 2.4).

Figura 2.4. Aliment plàstic (llenties)

Els aliments reguladors són imprescindibles perquè l’organisme pugui utilitzarcorrectament els altres aliments i dur a terme les funcions de manera adequada.Proporcionen, fonamentalment, vitamines, minerals, aigua i fibra. Entre elsaliments reguladors destaquen la fruita, les verdures i les hortalisses (vegeu la



necessitats humanes

figura 2.5).

Figura 2.5. Aliments reguladors

2.2.1 Els grups d’aliments

Els aliments es classifiquen en grups d’aliments que posseeixin característiquesnutricionals similars, en funció del seu component principal (gairebé no hi haaliments constituïts per un sol nutrient en estat pur). Així, aquesta classificació had’agrupar els aliments que comparteixen funcions i aporten quantitats similars denutrients, cosa que permet intercanviar elements d’un mateix grup sense alterar lacomposició o l’aportació nutritiva de la dieta de manera significativa.

Si bé hi ha diferents classificacions d’aliments, a Espanya la més acceptada perla població general és la que es va instaurar des del Programa d’educació al’alimentació i la nutrició (EDALNU) a la dècada dels seixanta i que posteriormentha estat adaptada a una classificació en sis grups:

• Lactis i derivats: grup fonamental d’aliments, font important de proteïnesi calci, que inclou la llet i altres derivats com el iogurt i el formatge.

• Aliments proteics: grup d’aliments rics en proteïnes, gairebé sempre d’altvalor biològic, entre els quals hi ha la carn, ous i peix, formatges curats ifruita seca.

• Aliments hidrocarbonats, com els llegums, cereals i tubercles: grup



necessitats humanes

d’aliments que inclou diversos subgrups com llegums, tots els cereals iderivats (pa) i les patates. Els llegums són rics en proteïnes i fibra, laresta són aliments energètics, rics en hidrats de carboni de cadena llarga,especialment de midó.

• Verdures i hortalisses: grup d’aliments amb funció reguladora. L’aiguaconstitueix el 80-90% de la seva composició i són rics en sals minerals,vitamines i fibra dietètica. Han de ser consumits cada dia en major o menorquantitat. És important destacar que els minerals i les vitamines es perdenfàcilment cuinant.

• Fruites: la funció de les fruites és similar a la de les verdures, ja que actuencom a aliments reguladors i proporcionen a la dieta minerals i vitamines,principalment vitamines A i C i fibra. Les fruites contenen aigua també enun percentatge del 80-90%. Són riques en sucres com la sacarosa, la glucosai la fructosa. S’han de consumir diàriament.

• Greixos, oli i mantega: són necessaris, sobretot dels que contenen àcidsgrassos insaturats.

Aquesta mateixa classificació es pot agrupar segons si cada grup té una funcióplàstica, reguladora o energètica. En aquest sentit, la roda dels aliments ésun esquema que classifica els aliments en sis grups; una alimentació variada had’incloure aliments de tots els grups de la roda, en la proporció adequada:

• Grup 1, aliments plàstics: llet i derivats. Aporten proteïnes, vitamines igreixos.

• Grup 2, aliments plàstics: carn, peix, llegums i ous. Aporten proteïnes ivitamines.

• Grup 3, aliments energètics: patates, cereals i derivats. Aporten glúcids.

• Grup 4, aliments reguladors: verdures i hortalisses. Aporten vitamines iglúcids.

• Grup 5, aliments reguladors: fruita. Aporten vitamines i glúcids.

• Grup 6, aliments energètics: greix, oli i mantega. Aporten lípids.

2.3 La piràmide alimentària

A la piràmide alimentària, figura que intenta orientar la població perquè con-sumeixi una alimentació saludable, els principals aliments que s’han de consumirdurant el dia apareixen distribuïts en grups que contenen una aportació nutricionalsemblant. La seva ubicació i la mida de cada compartiment suggereixen laproporció en què hauria de ser inclòs cada grup en l’alimentació diària (vegeula figura 2.6).



necessitats humanes

Un individu ha de consumir diàriament quantitats proporcionals dels aliments quees troben en cada nivell. A cada un dels nivells pot triar, d’entre la gran varietatd’aliments amb aportació nutritiva semblant, els que la persona prefereixi. Engeneral, es recomana incloure més quantitat d’aliments dels nivells més baixos imenys quantitat dels aliments que apareixen en els nivells superiors.

Figura 2.6. Piràmide alimentària

La piràmide alimentària no només mostra la gran varietat d’alimentsque poden i han de consumir les persones sanes, sinó també les quantitatsproporcionals en què han de ser ingerits diàriament perquè el seu organismees mantingui adequadament i pugui realitzar totes i cadascuna de les sevesfuncions normalment. La varietat i proporció dels aliments que consumeixiproporcionaran al seu organisme el conjunt més adequat dels nutrients quenecessita.

La piràmide d’aliments recalca alguns conceptes de gran importància:

• Varietat: s’ha de consumir una àmplia selecció dins dels principals grupsd’aliments. No hi ha cap grup més important que un altre (excepte el degreixos i dolços), ja que ens aporten diferents nutrients.

• Proporcionalitat: s’ha de consumir més quantitat dels aliments que estroben a la base de la piràmide i menys dels que es troben a la part superior(per això la seva forma).

• Moderació: suggereix el nombre i la mida de porcions que s’han deconsumir de cada grup d’aliments segons les necessitats d’energia. Laquantitat de cada grup dependrà de cada persona en particular, però lamoderació ens previndrà de moltes malalties per excés, com l’obesitat.

Pel que fa a la composició exacta de cada aliment, hi ha diverses taules en què esdetallen els macro i micronutrients dels diferents aliments, i l’usuari hi pot accedira través dels enllaços seleccionats:



necessitats humanes

• canalsalut.gencat.cat/ca/vida-saludable/alimentacio/piramide_alimentacio_saludable/

• canalsalut.gencat.cat/ca/vida-saludable/alimentacio/els_aliments/

2.3.1 Com s’interpreta la piràmide?

La forma triangular de la piràmide representa amb quina freqüència s’han deconsumir els diferents grups d’aliments. Així, els que se situen a la base són elsque més pes han de tenir en l’alimentació habitual. En canvi, cal reduir el consumdels que hi ha a mesura que es puja cap al vèrtex del triangle. Es poden diferenciarentre:

• Aliments de consum diari:

– Farinacis (pa, pasta, arròs, patata, llegums): 4-6 racions/dia (*)

– Fruites fresques: 3-5 racions/dia

– Hortalisses i verdures: 2 racions/dia

– Oli d’oliva: 3-6 racions/dia

– Lactis (llet, iogurt, formatge): 2-3 racions/dia

• Aliments de consum setmanal:

– Carn magra: 3-4 racions/setmana (màxim dues carns vermelles)

– Peix: 3-4 racions/setmana

– Ous: 3-4 racions/setmana

– Llegums: 2-4 racions/setmana

– Fruita seca: 3-7 racions/setmana

• Aliments de consum ocasional: pel seu contingut de sucre, sal i greixossaturats, es recomana reduir el consum de begudes ensucrades, sucs, embo-tits i carns grasses, patates xips i altres snacks fregits i salats, llaminadures,brioixeria, galetes, mantega...

(*) Els llegums, per la seva composició nutricional (rics en hidrats de carbonii proteïnes), estan representats a la piràmide, tant en el grup d’aliments farinacis(amb el pa, la pasta, l’arròs i la patata), com en el grup dels aliments proteics (ambles carns, els peixos i els ous). D’altra banda, quan es parla de ració ens referima la mesura de consum habitual, que pot variar segons les necessitats individuals.

Pel que fa al repartiment i l’estructura dels àpats, s’aconsella repartir els alimentsen diversos àpats al dia: tres de principals (esmorzar, dinar i sopar) i dos decomplementaris (un a mig matí i el berenar, a mitja tarda). L’estructura del dinari el sopar pot ser semblant. Com a exemple, es proposa un plat en què la majorpart l’ocupen les verdures i hortalisses i els farinacis, mentre que es reserva unapetita part per als aliments proteics (carn, peix, ous i llegums). Les postres estanconstituïdes per fruita fresca i, com a beguda, aigua (vegeu la figura 2.7).

http://canalsalut.gencat.cat/ca/vida-saludable/alimentacio/piramide_alimentacio_saludable/

http://canalsalut.gencat.cat/ca/vida-saludable/alimentacio/els_aliments/



necessitats humanes

Figura 2.7. L’estructura del dinar i el sopar

2.3.2 Racions

Les racions recomanades de cada grup d’aliments es presenten de forma de mesuracasolana i el seu equivalent en pes net i sense coure (vegeu la figura 2.8). Acontinuació, podeu veure, de cada grup d’aliments, la mesura casolana equivalenta una ració i el pes aproximat de la ració (pes net i sense coure):

• Farinacis:

– 2-3 llesques petites de pa 40-60 g

– 4 biscotes / pa torrat 20-30 g

– 1 plat d’arròs o pasta 60-80 g (cru)

– 12 bol de cereals d’esmorzar rics en fibra 30-40 g

– 1 plat de llegums (cigrons, llenties, mongetes seques,...) 60-80 g (cru)

– 2 patates petites / 1 patata mitjana 150-200 g (cru i pes net)

• Fruita fresca:

– 1 peça mitjana de fruita / 2 peces petites 150-200 g (net)

– 6-8 maduixots / 12-15 cireres / raïm 150-200 g

– 1-2 talls de meló, síndria o pinya 200-250 g

• Verdures i hortalisses



necessitats humanes

– 1-2 tomàquets, pastanagues, carxofes... 200-300 g

– 1 pebrot, albergínia, carbassó...

– 1 plat de verdura cuita (mongetes tendres, bledes o espinacs...)

– 1 plat d’amanida variada

• Olis i fruita seca:

– 1 cullerada sopera d’oli 10 ml

– 1 grapat de fruita seca crua o torrada sense sal 20-25 g (pes net)

• Làctics:

– 1 got de llet 200-250 ml

– 1 iogurt 125 g

– 2 talls de formatge semicurat 40-50 g

– 1 terrina petita de formatge fresc 80-125 g

• Carn, peix, ous i llegums:

– 1 tall petit de carn 100-125 g (pes net)

– 1 quarter petit de pollastre, de conill... 200-250 g (pes brut)

– 1 rodanxa de peix o filet de peix 125-150 g (pes net)

– 1-2 ous 80-100 g

– 1-2 talls prims de pernil



necessitats humanes

Figura 2.8. Consum i nombre de racions per grup d’aliment

2.3.3 Recomanacions

Aquestes són algunes recomanacions per millorar els hàbits alimentaris:

1. Utilitzeu l’oli d’oliva, tant per cuinar com per amanir, preferentment vergeextra.

2. Doneu prioritat als aliments frescos i mínimament processats, de producció



necessitats humanes

local i de temporada.

3. Gaudiu de la satisfacció de menjar, a taula i amb moderació. Dediqueu-hiun temps mínim de 20 minuts.

4. Incloeu més llegums: són una joia gastronòmica i nutricional, i a més tenenun preu molt assequible.

5. Prioritzeu els aliments integrals. El pa, l’arròs, la pasta, els cerealsd’esmorzar, etc., si són integrals aporten més fibra i són més nutritius isaludables.

6. Utilitzeu poca sal, a la cuina i a la taula, i que sigui iodada.

7. Incrementeu el consum de fruita seca i escolliu les torrades o crues peròsense sal. Nous, avellanes, ametlles, pinyons, etc. són totes una fontimportant de nutrients, gustos i textures.

8. Trieu els productes lactis semidesnatats o desnatats, perquè així tenen menysgreixos i colesterol, però les mateixes proteïnes i calci.

9. Compartiu la tria dels menús familiars, anar a comprar i l’elaboració delsmenjars.

10. Mengeu, com a mínim, dues o tres fruites fresques al dia. Les postreshabituals han de ser a base de fruita fresca. Tant en el dinar com en elsopar, que sempre hi hagi alguna hortalissa.

2.4 Dieta equilibrada

Una dieta o alimentació equilibrada és aquella que permet a l’individu el manteni-ment d’un òptim estat de salut a l’hora de realitzar les diferents activitats del dia adia. És molt important entendre que cada persona és diferent: amb metabolisme,activitat diària i disponibilitat d’aliments diferents, de manera que, quan parlemde dieta equilibrada, ens referim a la ingesta recomanada per a un col·lectiu méso menys homogeni de persones sanes.

A més, cal tenir en compte el grup cultural o ètnic al qual pretenem dirigir-nos, jaque els hàbits alimentaris seran molt diferents entre uns i altres. Hem de considerartres pilars bàsics i necessaris per a una dieta equilibrada:

• Ha d’aportar una quantitat de calories adequada per dur a terme els proces-sos metabòlics i de treball físic necessaris; sense mancances ni excessos.

• Subministrar nutrients amb funcions plàstiques i reguladores (proteïnes,minerals i vitamines); en la seva justa mesura.

• Que les quantitats de cada un dels nutrients estiguin equilibrades entre si, enproporcions convenients; el metabolisme d’uns interactua amb el dels altres.Aquest últim punt és aquell en el qual se centren la majoria dels problemesde alimentació del nostre àmbit geogràfic/cultural.



necessitats humanes

El millor és seguir unes recomanacions generals que assegurin el compliment de lamajor part de les premisses que defineixen una bona alimentació. Com a referent,podem guiar-nos per les recomanacions que s’indiquen a continuació.

Els carbohidrats o glúcids han d’aportar el 55 o 60 per cent de les calories de ladieta, sense que la ingestió de sucres simples sobrepassi el 10% del total. Seriapossible viure durant mesos sense prendre carbohidrats, però es recomana unaquantitat mínima d’uns 100 g diaris, per evitar un ús inadequat de les proteïnes i elsgreixos (produeixen amoníac i cossos cetònics a la sang) i una pèrdua de proteïnesestructurals del propi cos. La quantitat màxima de glúcids que podem ingerirnomés està limitada pel seu valor calòric i les nostres necessitats energètiques, ésa dir, per l’obesitat que puguem tolerar. D’altra banda, s’aconsella augmentar elconsum de fruites, vegetals i grans complets de cereals, amb reducció del consumde sucre refinat i aliments rics en sucre.

Es recomana que els greixos de la dieta aportin entre un 20 i un 30% de lesnecessitats energètiques diàries. Però el nostre organisme no fa el mateix ús delsdiferents tipus de greix, de manera que aquest 30% haurà d’estar compost per un10% de greixos saturats (greix d’origen animal), un 15% de greixos insaturats (olid’oliva) i un 5% de greixos poliinsaturats (olis de llavors i fruita seca). A més, hiha certs lípids que es consideren essencials per a l’organisme, com l’àcid linoleico el linolènic, perquè, si no estan presents en la dieta en petites quantitats, esprodueixen malalties i deficiències. En el cas que aquest excés de greixos estiguiformat majoritàriament per àcids grassos saturats (com sol ser el cas, si consumimgrans quantitats de greix d’origen animal), augmentem el risc de patir malaltiescardiovasculars com l’arterioesclerosi, els infarts de miocardi o les embòlies. Amés, es recomana reduir el consum de colesterol fins a 300 mg/dia.

Pel que fa a la quantitat de proteïnes, en general, es recomanen uns 40 a 60 g al diaper a un adult sa. L’Organització Mundial de la Salut i les RDA USA recomanenun valor de 0,8 g per quilogram de pes i dia; durant el creixement, l’embaràs o lalactància aquestes necessitats augmenten. Hem d’evitar menjar més proteïnes deles estrictament necessàries per cobrir les nostres necessitats.

La quantitat de fibra present en la dieta no ha de ser mai inferior als 22 g/dia.La fibra aportada no ha d’estar constituïda únicament per fibres insolubles (ambcel·lulosa), sinó que un 50% del total correspon a fibra soluble (amb pectines).

La dieta ha d’aportar les calories necessàries per cobrir les necessitats diàries. Engeneral, es recomanen unes 40 kcal per quilo de pes i dia.

S’aconsella no sobrepassar el consum de sal de 3 g/dia per evitar una aportacióexcessiva, que podria donar lloc a sobrecàrrega renal i hipertensió. També s’hand’evitar els aliments amb alt contingut de sal. Ho són la majoria dels alimentsprocessats i conserves de menjars preparats.



necessitats humanes

2.5 Valoració nutricional

L’estat nutricional d’un individu o col·lectiu és el resultat entre l’aportaciónutricional que rep i les demandes nutritives que té, i la seva valoració consisteixen el conjunt de procediments, de caràcter progressiu, que permeten avaluar elmanteniment del nivell de salut i benestar dels individus des del punt de vistade la seva nutrició. Molts factors, com l’edat, el sexe, la situació fisiològica, lasituació patològica de cada individu, educació cultural i la situació psicosocial,afecten aquest equilibri entre demandes i requeriments.

La valoració de l’estat nutricional és un procés complex que pot abastar multitudde determinacions. Principalment, ha d’incloure els següents aspectes:

• Antropometria i avaluació de la composició corporal.

• Història dietètica i avaluació del consum alimentari: educació i hàbitsnutritius.

• Indicadors bioquímics del metabolisme: estudi de paràmetres analítics.

L’antropometria és un mètode per mesurar la composició corporal, basat enmesures de pes i alçada, amb el qual s’obté informació sobre l’estat nutricional ila massa magra i la massa grassa que té una persona i es compararan les diferentsmesures corporals amb patrons apropiats (per exemple taules de pes saludable).

Els seus objectius són determinar la constitució i composició corporal per veuresi hi ha risc de malnutrició i els canvis que es puguin patir amb el temps. És elmètode més utilitzat perquè és ràpid, econòmic, no requereix mostres biològiques,es necessita poc instrumental i pot reflectir canvis en la ingesta nutricional a llargtermini (vegeu la figura 2.9).

Figura 2.9. Relació entre alçada i pes

L’instrumental requerit és una bàscula, cinta mètrica, tallímetre, lipocalibre i peu



necessitats humanes

de rei o calibre. Les mesures directes són:

• Pes i alçada.

• L’amplada del colze i el canell.

• Perímetre del braç.

• Plecs cutanis (figura 2.10 i figura 2.11): tricipital, subescapular, bicipitalamb plicòmetre...

Figura 2.10. Plicòmetre



necessitats humanes

Figura 2.11. Mesura del plec tricipital

La història dietètica no s’utilitza com a mitjà diagnòstic, sinó com a fontcomplementària d’informació per ser estudiada conjuntament amb la resta dedades. Aquesta tècnica té moltes limitacions, ja que és molt difícil conèixerexactament la composició de cada un dels aliments ingerits i la incapacitat perrecordar els tipus i quantitats d’aliment ingerits. Hi ha molts mètodes emprats,tot i que és aconsellable fer-ne almenys dos d’aquests:

• Enquesta de 24 hores.

• Qüestionaris selectius de freqüència.

• Diari dietètic durant 5-7 dies.

Finalment, pel que fa als indicadors bioquímics del metabolisme, les mostress’obtenen normalment de sang, orina, femta. Els objectius d’aquestes proves són,d’una banda, detectar les possibles mancances nutricionals, abans que apareguinsignes clínics i, de l’altra, confirmar el diagnòstic de malnutricions específiques i,finalment, fer enquestes de població per detectar un possible dèficit.

2.6 Dietètica i dietoteràpia

La dietètica és la disciplina que relaciona els aliments amb les necessitatsnutricionals. La dietoteràpia, per la seva banda, utilitza aquesta relació per tractarles necessitats en cas de malaltia o trastorn relacionat amb l’alimentació. Ésla part de la dietètica dedicada a l’estudi i l’elaboració de pautes d’alimentaciórelacionades amb les diferents malalties.

L’experiència clínica demostra que una pauta dietètica adequada pot contribuir a



necessitats humanes

la resolució de molts dels mecanismes implicats en la gènesi i el mantenimentde processos patològics. Per tant, quan ens referim a la dietoteràpia parlem de laconfecció de models d’alimentació per al tractament de malalties diverses. Cadamodel es denomina dieta terapèutica i, en general, és d’aplicació immediata pera diferents pacients amb la mateixa simptomatologia.

Segons la finalitat que perseguim amb les dietes terapèutiques, trobem les opcionssegüents:

• Dietes essencials o curatives. Si busquem l’origen del problema podemtrobar-nos amb una alteració en l’eliminació d’algun dels componentshabituals en l’alimentació per la seva interconnexió amb el procés patològic.Són, per exemple, els malalts amb un increment de l’àcid úric o gota perdefecte en l’eliminació del producte esmentat. La dieta va encaminada auna menor ingesta d’àcid úric i així una menor eliminació. Un altre exempleés la dieta per a la malaltia celíaca, en què l’afectat no tolera el gluten; les dela intolerància a la lactosa i altres disacàrids, en les quals cal evitar aquestessubstàncies en l’alimentació; la de la diabetis mellitus tipus II, en què es fauna redistribució dels nutrients...

• Dietes pal·liatives. La dieta no és el tractament definitiu ja que no erradicala malaltia, només contribueix, juntament amb altres mitjans, a la millorade la malaltia. Així, en la diabetis mellitus tipus I la dieta s’associaa l’administració d’insulina per aconseguir que el malalt mantingui unsnivells òptims de glucèmia sanguínia; en l’úlcera pèptica a antiàcids iantihistamínics; en les cremades a antibiòtics, transfusions sanguínies icirurgia; en la hipertensió a diürètics i vasodilatadors...

• Dietes profilàctiques o preventives. S’encarreguen de reduir les possibili-tats de manifestació d’una malaltia. És el cas de les dietes de restricció delsodi per evitar la hipertensió; les baixes en colesterol per prevenir el dipòsitde greix a les artèries, denominat arterioesclerosi.

• Dietes facilitadores. Hi ha determinats pacients que presenten una in-capacitat per a la deglució normal i no necessiten variacions pel que faa la composició nutricional normal. La seva missió és la de permetrel’alimentació quan són incapaços de dur a terme els processos masticatorisi deglutoris habituals. Els canvis afecten la consistència i presentació delsaliments, i es poden administrar en estat líquid, semilíquid, tou, triturat...

• Dietes amb finalitats exploratòries i diagnòstiques. L’objectiu no és espe-cífic terapèutic, però la seva ocupació en la pràctica de determinades provesdiagnòstiques és essencial per al descobriment de possibles anomalies i laidentificació de nombroses malalties. Cal destacar els contrastos baritats enla patologia digestiva, la detecció de sang oculta a la femta...

• Dietes artificials o de preparació. Aquest tipus de dietes és específicaper a l’alimentació per via parenteral i la seva elaboració és exclusiva deles unitats de dietètica dels hospitals. En elles es calculen les necessitatscalòriques de determinats malalts i s’elabora un preparat especial per al’alimentació enteral/parenteral.



necessitats humanes

2.6.1 El servei de dietètica

El metge prescriu per al pacient el tipus de dieta que sigui suficient en calories,completa en l’aportació de nutrients bàsics, harmònica en la proporció de principisimmediats i adequada a les necessitats terapèutiques, i fins i tot adaptada tant comsigui possible a les preferències o hàbits del pacient.

El servei de dietètica col·labora amb l’equip assistencial en la valoració deles necessitats de nutrició i en la planificació de la dieta apropiada per a cadapacient. Pot col·laborar també en la selecció dels menús i en la supervisió delsprocediments de preparació que es fan a la cuina hospitalària.

El personal d’infermeria col·labora en la valoració i planificació de la dieta,així com en l’administració dels aliments, segons el nivell d’independència delpacients, estimulant sempre el seu major grau d’autonomia. Diàriament, lasupervisora o la infermera emplena el full de dietes, que inclou les dietes indicadesper a tots els pacients ingressats en una sala d’hospitalització. El nom de cadadieta sol correspondre amb un número i un color, preestablerts en cada hospitalmitjançant un codi determinat, que facilita el reconeixement amb més rapidesa.

El servei de cuina s’encarrega de rebre i conservar els aliments, preparar idistribuir els àpats a les diferents plantes de l’hospital, i recollir i netejar elsestris de menjar dels pacients. Els nutrients poden arribar al pacient a travésdels aliments que componen la seva dieta, quan els pot ingerir (dieta normal oterapèutica) o mitjançant nutrició enteral o parenteral; la preparació depèn delservei de farmàcia.

La full de dietes és un document de comunicació interna de l’hospital que s’enviadiàriament a la cuina on fan les previsions oportunes per a l’elaboració de tots elsmenús (vegeu la figura 2.12).



necessitats humanes

Figura 2.12. Full de dietes

2.6.2 Tipus de dietes hospitalàries

La dieta prescrita al pacient pot ser absoluta, normal o modificada en algun delsfactors, i pot ser transitòria o permanent. En funció d’aquests aspectes, les dietespoden classificar-se en diferents subgrups segons la seva consistència, segons elcontingut calòric i el tipus i quantitats de nutrients.

La dieta normal, anomenada també basal o corrent, proporciona tots els com-ponents essencials de la nutrició, sense cap variació important. S’utilitza ambpacients que no tenen necessitats especials. En canvi, la dieta absoluta fareferència a l’absència d’ingestió per via oral. Pot estar indicada per a la realitzacióde determinades proves diagnòstiques, com a preparació per a la cirurgia o enestats postoperatoris. L’aportació de nutrients s’ha de fer mitjançant nutricióenteral per sonda o nutrició parenteral.

En les dietes segons la seva consistència es modifica la consistència dels alimentsque les componen, per facilitar la masticació, la deglució i la digestió; en aquestgrup trobem:

• Dieta líquida: es compon únicament de líquids, com aigua, infusions,brous o sucs. Se sol utilitzar com a dieta d’inici fins que el pacient entolera una altra de més consistent (després del postoperatori) o en processosgastrointestinals (estenosi esofàgica).

• Dieta semitova o de transició: inclou líquids i aliments semisòlids (sopes,purés, iogurts, farinetes, etc.), que permeten la transició a altres dietes mésconsistents quan el pacient les tolera bé.

• Dieta tova: conté aliments fàcils de mastegar i digerir, sense contingut fibrós,



necessitats humanes

com purés i cremes, truita francesa, peix, etc. Els aliments que inclouen noes condimenten ni s’amaneixen.

• Dieta lleugera: es compon d’aliments més consistents. És similar a la dietanormal. La diferència és que els aliments es cuinen de forma senzilla,evitant els greixos, els fregits i els aliments que formen gas (com coliflor,col, ceba o cogombre).

En les dietes segons el seu contingut calòric, l’aportació calòrica pot modificar-se, a fi d’aconseguir el pes ideal del pacient (situacions d’obesitat i caquèxia), perequilibrar la seva despesa energètica i com a mesura preventiva; en aquest gruptrobem:

• Dieta hipocalòrica: és una dieta baixa en calories, en la qual es redueixl’aportació energètica total. S’augmenta el nombre d’àpats al dia. facilitala pèrdua de pes. Solen restringir se els greixos, dolços, cereals, begudesalcohòliques i ensucrades, fregits, embotits, salses, guisats...

• Dieta hipercalòrica: es caracteritza per l’augment de l’aportació calòrica.Està indicada en pacients amb pes insuficient o desnodrits. Sol incrementarl’aportació d’hidrats de carboni i greixos.

Les dietes segons els tipus i quantitats de nutrients són aquelles en les qualspoden modificar-se els nutrients, qualitativament o quantitativa, amb finalitatsterapèutiques, en el cas de diverses afeccions; en aquest grup trobem:

• Dieta hipoproteica: es disminueix o s’elimina el percentatge relatiu deproteïnes. Està indicada en afectacions renals. Es redueixen aliments comla llet, la carn, el peix i els ous.

• Dieta hiperproteica: s’augmenta el percentatge de proteïnes. Sol utilitzar-se en situacions de desnutrició i davant la necessitat de reparar teixits(cremades, úlceres per pressió). S’aconsellen aliments rics en proteïnes:carn, ous, llet, peix i formatge.

• Dieta hipoglucèmica: es redueixen els hidrats de carboni. Està indicadaper disminuir la glucèmia. Se solen eliminar (sucre, xocolata, dolços) odisminuir alguns aliments (cereals, llegums, fruites). No se suprimeixentotalment els hidrats de carboni (risc de cetosi). Si el pacient s’administrainsulina, el control és més important.

• Dieta hiposòdica: es disminueix parcialment o totalment el contingut ensal. S’empra en pacients renals, cardíacs i hipertensos. Per reforçar el gustdels aliments es pot utilitzar comí, pebre, llimona o herbes aromàtiques.Es suprimeixen també els aliments que contenen sodi: embotits, conserves,precuinats, pa...

• Dieta pobra en colesterol: es redueix l’aportació d’aliments que contenencolesterol. Està indicada per a pacients amb hipercolesterolèmia. S’elimi-nen o redueixen els ous, les carns grasses, la llet sencera, els embotits, que



necessitats humanes

Per saber-ne més

En el següent document,trobareu informació ampliadasobre els tipus de dieteshospitalàries: bit.ly/38ElCcr.

contenen greixos saturats, i es recomanen aliments que continguin greixospolisaturats o insaturats.

• Dieta astringent: també pobra en residus. S’eliminen o redueixen elsaliments rics en fibra. Està indicada en alteracions gastrointestinals queprovoquen diarrea. No s’inclouen verdures, hortalisses, fruites (excepte elplàtan) ni llet, i es prenen postres elaborades (compota de poma, dolç decodony, crema, arròs).

• Dieta laxant: anomenada també d’abundant residu. S’inclouen alimentsrics en fibra. Està indicada en el restrenyiment. S’augmenten els líquids is’inclouen verdures cuinades, amanides, fruites fresques, pa integral...

• Dietes especials: són les dietes terapèutiques elaborades per tractar algunamalaltia específica, com la dieta baixa en fenilalanina, la dieta pobra entiramina, la dieta sense gluten pobra en purines.

• Dietes amb objectiu quirúrgic o exploratori: a més de la composició ali-mentària, aquestes dietes tenen en compte la freqüència i l’horari d’ingestiódels aliments. Es fan servir per preparar el pacient per a la investigaciód’hemorràgies ocultes, la urografia, la colecistografia, les exploracionsradiològiques de l’aparell digestiu, el control d’al·lèrgies alimentàries...

2.7 Dietes en situacions patològiques

A banda de conèixer els fonaments teòrics que han de prevaler a l’hora d’iniciar,vigilar i retirar una determinada dieta en un procés patològic, també cal analitzaralguns processos patològics i les consideracions especials que cal tenir en compteen cada un d’ells, per a una millor adaptació del pacient i obtenció de resultatsamb les dietes. En aquest sentit, caldrà prestar atenció a les dietes següents:

• Dieta en cas de risc cardiovascular

• Dieta en cas d’hipertensió

• Dietes en cas d’hiperlipèmies

• Dietes en cas de diabetis

• Dietes en cas de malalties digestives

• Dietes en cas d’àcid úric alt o gota

• Dietes en cas de litiasi renal

• Dietes en malalties per deficiències de minerals i vitamines

• Dietes en cas d’al·lèrgia i intolerància alimentària

http://www.juntadeandalucia.es/empleo/materialesdidacticos/dietetica/pdf/unidad_03.pdf



necessitats humanes

2.7.1 Dieta en cas de risc cardiovascular

En les societats de països desenvolupats hi ha un creixent augment de malaltiescardiovasculars, que se situen com la primera causa de mortalitat entre la població.Aquestes malalties cardiovasculars responen a causes genètiques en alguns casos,però principalment estan associades amb hàbits alimentaris i socials incorrectes.

Es considera factor de risc cardiovascular la condició d’un individu que aug-menta la probabilitat que es desenvolupi una malaltia cardiovascular en un futurmés o menys llunyà.

Factors modificables. Són aquells sobre els quals es pot incidir de formavoluntària i amb la col·laboració del pacient s’aconsegueixin o no els objectiusterapèutics:

• Tabaquisme. La relació entre tabac i malaltia coronària ja va ser posadade manifest a finals dels anys cinquanta. Estudis en pacients morts handemostrat una major prevalença i gravetat de les lesions de les artèrieso arterioesclerosi, així com alteració de la paret de les artèries, cosa queprovoca una menor capacitat d’induir dilatació arterial.

• Colesterol de les lipoproteïnes de baixa densitat. La relació entre lesconcentracions de colesterol i la mortalitat coronària és directa, contínuai no hi ha un valor llindar a partir del qual s’iniciï el risc de patir unacomplicació isquèmica de l’arterioesclerosi.

• Hipertensió. Nombrosos estudis indiquen que hi ha una relació directa icontínua entre la pressió arterial sistòlica i diastòlica, i el risc de patir unproblema cardiovascular. Quan hi ha malaltia coronària o hipertròfia ventri-cular esquerra, una pressió diastòlica excessivament alta podrà comportarun risc de patir complicació isquèmica.

• Dieta rica en greixos i colesterol. S’ha demostrat que dietes d’aquestescaracterístiques augmenten la concentració plasmàtica de colesterol i afa-voreixen la formació de cèl·lules escumoses que intervenen en la formacióde la placa ateromatosa.

• Diabetis Mellitus. És la resistència insulínica (hormona responsable del’absorció de sucres) i la hiperinsulinèmia; el factor desencadenant d’unrisc cardiovascular més alt d’aquests pacients.

• Sedentarisme. L’activitat física disminueix l’adipositat i la concentració detriglicèrids, augmenta el colesterol del tipus HDL i s’associa a una menorprevalença d’HTA. Pel que fa a l’absència d’aquesta activitat, pot influir enel manteniment d’elevats nivells d’aquests factors en el pacient.

• Obesitat. Hi ha evidències que l’obesitat, ja de grau baix, dona lloc a unaugment de la mortalitat cardiovascular. Segons Kannel, en els homes el10% d’augment en el pes provoca un augment del 30% en el risc coronari,



necessitats humanes

degut sobretot a l’efecte de l’obesitat sobre altres factors de risc. Aquestrisc a causa de l’obesitat està molt relacionat amb la distribució de greixcorporal. L’obesitat androide o abdominal és el patró que s’associa a un risccardiovascular més alt. Es considera que l’índex cintura/maluc desitjable ésinferior a 0,9 en els homes i a 0,8 en les dones.

• Consum d’alcohol. El consum excessiu d’alcohol s’associa amb majormortalitat cardiovascular, en part a causa de l’efecte tòxic de l’alcohol sobreel miocardi i la paret arterial; també té efecte augmentant la pressió arterial.

Factors no modificables són aquells determinats pel mateix pacient que no podenser modificats ni de forma interna ni externa: edat, sexe i antecedents familiars.

La ingesta de macronutrients, per a dietes relacionades amb el risc cardiovascu-lar, ha de ser la següent:

• Hidrats de carboni: 60-65% del total i d’aquests no més del 10% de simples,el resta carbohidrats complexos.

• Grassa: 20-25% i d’aquest 12-15% monoinsaturat, 5-8% poliinsaturat i laresta saturat.

• Proteïnes: 10-15%

• Fibra dietètica: s’ha de prendre una quantitat superior a 25 grams per dia,l’objectiu han de ser els 30 grams.

• Colesterol: al voltant de 75 mil·ligrams per 1000 kcal.

• Sal: no se n’ha de prendre més de 3 grams per dia.

2.7.2 Dieta en cas d’hipertensió

La hipertensió es defineix com aquella situació de l’individu en què hi ha unaelevació de la pressió arterial de forma persistent. En general, es recomanaeliminar o reduir al màxim l’addició de sal als àpats (molta gent afegeix sal alsaliments fins i tot sense haver-los provat abans).

L’addició a la sal és completament innecessària, ja que hi ha altres fonts de sodi-que sí que és necessari per al nostre organisme- a la natura. Acostumar-se autilitzar altres saboritzants naturals com determinades espècies, l’all, el llorer,la farigola..., pot ser molt satisfactori. Hi ha sal afegida en molts aliments ambaspecte “innocent”: conserves, plats preparats, salses, pans, pernil... El graude restricció el marcarà el personal sanitari competent. El pes s’ha d’intentarmantenir d’una forma saludable, i es pot agafar d’una forma general el valor mitjàacceptable de l’índex de massa corporal (IMC).

La ingesta de macronutrients, per a dietes relacionades amb la hipertensió, hade ser la següent:



necessitats humanes

• Carbohidrats: 55-60% del total.

• Grassa: 30% del total, del qual 5-8% saturat, 15% de monoinsaturat i 7-10%de poliinsaturat.

• Proteïna: 10-15% del total.

• Fibra dietètica: s’ha de prendre una quantitat de prop de 25 grams/dia.

• Colesterol: no ha de superar els 300 mil·ligrams/dia.

• Sal: no se n’ha prendre més de 3 grams per dia.

• Alcohol: ha de tenir un consum moderat i no sobrepassar els 25-30grams/dia.

2.7.3 Dietes en cas d’hiperlipèmies

Apareix quan estan elevats els nivells de colesterol total i del colesterol LDL(lipoproteïnes de baixa densitat), que no són els únics factors que poden donar-nos un risc cardiovascular, però recordem que sí que són dels més importants.Segons si són més o menys elevats els nivells, la severitat del procés serà mésgran i el tractament dietètic serà, dins d’uns paràmetres generals, més o menysestricte, però no oblidem que el tractament farmacològic pot estar i en molts casosestà indicat.

Anem a plantejar la dieta en la hipercolesterolèmia en dos nivells, un per als casosmés suaus, en què no hi ha uns valors massa elevats i un altre en què el procésja proporciona uns números que ens indiquen un alt o altíssim risc de malaltiacardiovascular.

El pes s’ha d’intentar mantenir en uns valors que es puguin considerar saludables, ies poden agafar com a referència d’una forma general els valors mitjans de l’índexde massa corporal (IMC).

La ingesta de macronutrients per a dietes relacionades amb les hiperlipèmies hade ser la següent:

• Carbohidrats: 55% del total (no ha de passar de 10% de simples, la restacomplexos).

• Greixos: 30-35% del total. D’aquest percentatge, 5-8% de saturat, 7-8% de poliinsaturat i 18-23% de monoinsaturat (en forma d’oli d’olivaprincipalment).

• Proteïnes: 10-15% del total.

• Fibra dietètica: s’ha de prendre una quantitat d’uns 25 grams al dia.

• Colesterol: Menys de 100 mil·ligrams / 1.000 kcal.



necessitats humanes

• Sal: no se n’ha de prendre més de 3 grams per dia.

• Alcohol: consum moderat i no sobrepassar els 25-30 grams/dia.

2.7.4 Dietes en cas de diabetis

La dieta de la persona diabètica segueix, en general, les pautes de la dietaequilibrada, amb algunes característiques pròpies:

• Evitar o reduir els aliments que proporcionen sucres (mono i disacàrids)concentrats i les begudes alcohòliques.

• En el cas dels diabètics insulinodependents, cal assegurar-se que es respectal’horari de menjars, normalment cinc preses, i que s’assoleixi el pes adequat,que ha d’intentar-se mantenir en uns valors que es puguin considerarsaludables, i es poden prendre com a referència d’una forma general elsvalors mitjans de l’índex de massa corporal (IMC).

Tant la diabetis del tipus I (insulinodependent) com la del tipus II (no in-sulinodependent) tenen unes pautes des del punt de vista nutricional i unesrecomanacions dietètiques que són pràcticament iguals, tot i que depenen deltractament farmacològic del pacient, bé amb antidiabètics, amb insulina o, si noté tractament amb cap fàrmac, les condicions dietètiques poden variar.

La ingesta de macronutrients, per a dietes relacionades amb la diabetis, ha deser la següent:

• Carbohidrats: 55-60% del total (n’ha de prendre molt pocs d’absorcióràpida, menys d’un 9%, la resta han de ser complexos).

• Greixos: 30% o 35% del total, la meitat monoinsaturats (preferentment enforma d’oli d’oliva) i la resta entre saturats i poliinsaturats, meitat i meitataproximadament.

• Proteïna: d’un 10 a un 15% del total.

• Fibra dietètica: més de 30 grams al dia, ja que va molt bé en aquestamalaltia.

• Colesterol: com a màxim uns 300 mil·ligrams al dia.

• Alcohol: ha de tenir un consum moderat i no sobrepassar els 25-30grams/dia

2.7.5 Dietes en cas de malalties digestives

A l’aparell digestiu i en general en el sistema gastrointestinal, és freqüent l’apariciód’alteracions. D’altra banda, com que hi ha diversos òrgans que estan connectats



necessitats humanes

entre si, l’etiologia pot ser complexa. Des del punt de vista nutricional, comque és el vehicle natural dels aliments en l’organisme, poden sorgir situacionsdirectament relacionades amb els aliments: els recomanables en cada cas i els ques’han d’evitar.

L’hèrnia de hiat produeix els mateixos símptomes que el reflux gastroesofàgic,per això es tracten els aspectes dietètics conjuntament. Dietèticament considera-rem:

• Després de dinar, no s’ha de posar en posició horitzontal, i si ha d’anar alllit, cal esperar una mica. De tota manera a l’anar a dormir s’ha de procurartenir el cap una mica elevat sobre la resta del cos.

• Els aliments poden originar reflux per diversos motius, com l’augment dela secreció gàstrica. Els aliments que s’han de vigilar o evitar són: cafè, te,begudes alcohòliques, sobretot els licors, els picants, els fregits, la xocolatai els cítrics. Cal anar amb compte amb els aliments grassos, i no prendre’nde junts. S’han d’evitar els aliments molt calents o molt freds. Els ous,llegums, els peixos blaus són aliments sempre recomanables, i aquí també,però en quantitats moderades.

• Els aliments que es recomanen en aquests casos són: els productes lactisi derivats, però en forma descremada preferiblement; les carns de vedella,pollastre, de conill, pernil dolç i salat poc salat; els ous en petita quantitat isobretot en truita; verdures però cuites, no en amb sofregit ni salses.

• En conjunt, millor prendre els aliments a la planxa o bullits i, si es fregeixen,amb poc oli i que sigui suau.

En el cas de l’úlcera d’estómac, el primer símptoma que apareix és el dolor;per tant, el primer que hem de fer en el tractament dietètic és aconseguir que lapersona ingereixi aliments que no li produeixin dolor o que ajudin a calmar el quees produeixi, sense detriment del tractament farmacològic que s’instauri. Hi hauna sèrie de consells i aliments que cal evitar:

• El que és molt aconsellable són els menjars freqüents i en petites quantitats.També s’ha de menjar a poc a poc, sense presses, mastegant bé el menjar ifixant-nos en el que fem; ja que tots aquests factors ajudaran al procés de ladigestió.

• Els aliments que s’han d’evitar perquè són potencialment perjudicials són:les salses de caràcter àcid (com la de tomàquet), les fruites àcides i els seussucs, els brous de concentrats de carn, els cereals de gra sencer, les carns quesiguin de tipus fibrós, les fruites, verdures i hortalisses crues, els embotits,els peixos grassos, marisc, alcohol, te, cafè, les espècies, la xocolata, i engeneral els aliments que estiguin elaborats amb molta sal o molt sucre.

Per parlar de restrenyiment considerarem un ritme de menys de tres vegades persetmana (si la freqüència és la considerada habitual d’una vegada per dia) amb



necessitats humanes

excrements molt consistents i amb esforços importants en la defecació). Es potconsiderar una dieta normal i habitual en alguns dels aspectes, com pot ser lacomposició de macronutrients, i una ingesta alta de fibra dietètica, d’uns 30-35grams/dia, tendint a la xifra superior; ingerir prou fruita crua (en sucs es perd lafibra), cereals integrals, hortalisses i verdures, és a dir, aliments amb molta fibra.

La diarrea es pot considera com l’augment de la freqüència, volum o fluïdesa deles deposicions. Es pot parlar de dos tipus que ens interessen per al tractamentdietètic:

• La diarrea aguda, quan dura menys de dues setmanes. Si comença d’unamanera molt forta cal una dieta absoluta en les primeres 12-24 hores ambuna bona reposició de líquids, que poden ser en forma d’aigua d’arròs, aiguaamb sals minerals i glucosa i un gotet de te cada 4 hores (sense sucre).Després es pot passar a una dieta progressiva tova.

• La diarrea crònica, quan dura més de dues setmanes. Hem de mantenir unadieta que sigui com l’exposada per al cas agut després de passar la primerafase i millor com s’ha detallat en els processos amb millora, tenint en compteque en aquests casos sempre va acompanyat d’alguna pauta farmacològicaper part del facultatiu.

2.7.6 Dietes en cas d’àcid úric alt o gota

Les purines es formen normalment en l’organisme durant la fase de destrucció deles nucleoproteïnes. En alguns casos, en particular en processos d’origen genètic,entre els quals està inclosa la gota, tendeixen a acumular-se i dipositen l’àcid úric,que és una purina relativament insoluble, en forma de sals, els urats, que tenenuna forma de cristalls allargats i punxeguts que es claven en els dits dels peus i enaltres articulacions, i provoquen un dolor de vegades molt intens.

En hiperuricèmies no molt severes, la dieta unida a una bona hidratació (és dirprenent molta aigua) pot ser suficient per aconseguir valors d’àcid úric dins de lanormalitat, però en altres ocasions, quan el metabolisme purínic està molt afectat,no només és necessària la dieta sinó que hi ha d’haver tractament farmacològic.

El pes ha d’intentar mantenir-se en uns valors que es puguin considerar saludables,i es poden prendre com a referència en general els valors mitjans de l’índex demassa corporal (IMC). On sí que s’ha de tenir molta cura és en el cas de personesobeses i que tinguin hiperuricèmia, que d’altra banda no és tan infreqüent, ja queuna dieta molt hipocalòrica pot elevar l’àcid úric i portar-nos a una crisi gotosa.En definitiva, en la hiperuricèmia s’ha de tenir molt present el fet que hi hagi unaobesitat, ja que el tractament ha de ser no massa estricte pel que fa a l’energia queha de tenir la dieta.



necessitats humanes

2.7.7 Dietes en cas de litiasi renal

La litiasi renal o la nefrolitiasi consisteix en la formació de càlculs renals enles vies urinàries des del ronyó fins als urèters. Aquesta formació de càlculssucceeix quan la concentració dels components de l’orina arriba a un nivell desobresaturació en el qual és impossible la seva solubilització.

Hi ha factors dietètics que participen en l’augment de la concentració dels solutsa l’orina i que indueixen la formació de càlculs en orina. L’augment de laconcentració de soluts pot ser causat per la reducció de la diüresi (tenint com aresultat orines concentrades) i per l’augment de l’excreció de soluts com calci,oxalat, àcid úric...

L’objectiu primordial de la teràpia nutricional consisteix, si és possible, a eliminarels factors de risc presents en la dieta que porten a la formació de càlculs, i evitarel creixement dels càlculs ja formats. Això s’aconsegueix mitjançant tres passosfonamentals i generals per a les nefrolitiasis:

• Disminució de l’excreció renal del component dels càlculs, mitjançant laseva restricció en la dieta i disminució de la seva absorció a nivell intestinal(utilització de quelants, que són substàncies que es lliguen als componentsdels càlculs i eviten la seva absorció intestinal).

• Abundant ingestió de líquids.

• Modificació del pH urinari segons el tipus de càlcul (alcalinització oacidificació). Mitjançant l’acidificació de l’orina s’evita la formació i/ocreixement de càlculs alcalins com els fosfats i carbonat de calci. D’altrabanda una orina amb pH alcalí actua de manera anàloga sobre la formacióde càlculs àcids com el són l’àcid úric, els oxalats i la cistina.

• Els aliments d’una dieta determinen part del pH urinari. Es denominenaliments de residu àcid aquells que atorguen acidesa a l’orina, ja que elresidu després del seu metabolisme actua com a àcid. I els aliments de residualcalí són aquells en què el catabòlit es comporta com a alcalinitzador del’orina. Els aliments de residu àcid o alcalí també s’anomenen aliments deresidus àcids o alcalins, ja que són els elements minerals.

2.7.8 Dietes en cas de malalties per deficiències de minerals ivitamines

Les recomanacions dietètiques per a l’osteoporosi estan dins de les que corres-ponen a una dieta ben equilibrada i satisfan les necessitats de tots els nutrients.Quan hi ha una dieta baixa en calories sol ser freqüent que apareguin quantitats decalci ingerit insuficients, sobretot en dones i llavors cal suplementar amb aquest



necessitats humanes

mineral. Com a norma general direm que dietes de menys de 1.200 kcal solen serdeficitàries en calci.

L’anèmia és un trastorn en el qual hi ha una deficiència en la mida o nombred’eritròcits o en la quantitat d’hemoglobina que contenen, i que limita l’intercanvid’oxigen i diòxid de carboni entre la sang i les cèl·lules dels teixits. Les anèmieses classifiquen segons la mida de les cèl·lules i el contingut d’hemoglobina enmacrocítiques, hipocròmiques, microcítiques i normocròmiques-normocítiques.Gairebé totes les anèmies són causades per una falta de nutrients necessaris per a lasíntesi normal d’eritròcits, en particular minerals com ferro, coure, zinc i magnesi;vitamines com la C, B6, àcid fòlic, B12 i A i macronutrients com proteïnes. Pertant, s’ha d’administrar una dieta amb aquests nutrients.

2.7.9 Dietes en cas d’al·lèrgia i intolerància alimentària

Algunes substàncies que contenen els aliments són responsables de l’aparicióde diverses molèsties, perquè són reconegudes com a estranyes, és a dir, escomportan com antígens i desencadenar una resposta defensiva que pot tornar-secontraproduent.

Les al·lèrgies són reaccions d’hipersensibilitat provocades per una exageradaresposta del sistema immunitari a la presència d’un determinat antigen, cosa quecomporta una massiva producció d’immunoglobulines de tipus I.

En general pot aparèixer urticària, taques vermelloses per la pell, asma i, en elscasos més greus, xoc anafilàctic, en el qual pot córrer perill la vida del pacient ies tracta d’una emergència mèdica que necessita atenció immediata.

La intolerància als aliments no està intervinguda pel sistema immunològic i ésmolt més freqüent que els processos al·lèrgics. Els més freqüentment implicatssón la llet (per la lactosa), i cafè i el te, alguns peixos com la tonyina, el plàtan,els menjars xinesos, etc. Els símptomes són molt variats i menys específicsque en l’al·lèrgia, i poden aparèixer cefalees, nàusees i vòmits, opressió toràcica,taquicàrdia, sensació de cremor...

Per al diagnòstic de l’al·lèrgia alimentària, el pas inicial consistirà en l’elaboraciód’una acurada història dietètica, en la qual farem especial èmfasi en els alimentsingerits durant les vint hores prèvies a l’aparició dels símptomes. Així mateix,reflectirem la repetició o no dels episodis i la simptomatologia patits pel pacient.Posteriorment, passarem a la realització d’una dieta per a l’estudi i control del’al·lèrgia alimentària, que consta de dues fases:

• Fase d’eliminació. En aquesta fase s’eviten els aliments més freqüentmentimplicats en processos al·lèrgics. És que es produeixi una millora gradualdels símptomes. Si això no passa, és possible que l’origen no siguialimentari. Els aliments prohibits són els productes de confiteria, elscondiments i salses, les begudes gasoses i tòniques, el tomàquet, el plàtan,



necessitats humanes

la maduixa, el raïm, la taronja i la llimona, carns com el porc i el conill,peixos i crustacis, pa, farina, cereals, ous, llet i xocolata.

• Fase de provocació. Si el malalt experimenta millora després de la fased’eliminació, vol dir que es tracta d’una al·lèrgia alimentària. A partird’aquest moment haurem d’anar introduint, un per un i amb prudència, elsaliments. En el moment en què reaparegui la simptomatologia, hauremdescobert el producte implicat.



necessitats humanes

3. Gràfics, fulls de registre, fulls d’observacions i altres relacionatsamb les necessitats humanes

El TCAI ha de ser capaç de formalitzar gràfics, fulls de registre, fulls d’observa-cions i altres, a partir de les dades i resultats de l’observació i comunicació ambel pacient/client i acompanyants amb relació a les necessitats de respirar, menjar,beure, eliminar i relació.

Per ser uns bons professionals de la infermeria és imprescindible que conegueu elprocés d’atenció d’infermeria (PAI) i el paper que duu a terme el tècnic en curesauxiliars d’infermeria (TCAI) dins d’aquest procés.

(El PAI) “És un mètode sistemàtic i organitzat per proporcionar cures d’infermeriaindividualitzades, d’acord amb el concepte bàsic que cada persona respon de formadiferent davant d’una situació real o potencial de salut. És, per tant, un conjunt d’accionsintencionades que la infermera realitza en un ordre específic i amb la finalitat d’assegurarque la persona rep atencions de qualitat”.

Estàndard de diagnòstics d’infermeria a l’atenció primària (NANDA). (2003).

La infermeria és una professió fonamentada científicament. L’aplicació del mèto-de científic en la pràctica de la infermeria es fa a través del mètode que es coneixamb el nom de procés d’atenció d’infermeria, d’ara endavant PAI. Històricament,el PAI ha passat per diverses fases de desenvolupament i modificació. Enl’actualitat se’n distingeixen cinc etapes, vinculades entre si de manera seqüencial,tot i que en algun moment de la seva execució poden donar-se simultàniament. Lescinc etapes són (vegeu la figura 3.1):

1. Valoració: recollida de dades.

2. Diagnòstic: anàlisi i identificació de problemes.

3. Planificació: elaboració del pla.

4. Execució: posada en pràctica del pla.

5. Avaluació: avaluació dels resultats.



necessitats humanes

Figura 3.1. Les cinc fases del procés d’atenció d’infermeria (PAI)

La infermeria, com ha passat amb altres disciplines, ha anat evolucionant a travésdel temps, fins a poder-se definir com una professió fonamentada científicament.Això implica que la seva pràctica s’ha de recolzar en la ciència, que a la vegadaafavorirà un continu desenvolupament de la disciplina. Ja no és vàlid per a lapràctica d’infermeria el coneixement comú i/o empíric; és necessari utilitzar elconeixement científic amb objectius concrets i dins del marc conceptual de laprofessió.

Des del punt de vista professional, totes les actuacions que un professionald’infermeria realitza en la pràctica assistencial, han de quedar registradesen documents, i aquesta és la forma de contribuir al creixement de ladisciplina. Florence Nightingale ja insistia en la necessitat de registrar, dedeixar constància de tot allò que les infermeres realitzaven per portar a termela seva funció de cuidar.

Només si registrem podem transformar el coneixement comú en coneixementcientífic a través de la investigació. Els infermers han de procurar investigarsistemàticament, en el camp de la seva activitat professional, amb la finalitat demillorar les cures infermeres, rebutjar pràctiques incorrectes i ampliar el cos deconeixements sobre els quals es basa l’activitat professional.

El registre de les cures infermeres és un requisit legal, alhora que és un dret delsmalalts, tal com recullen alguns articles de la LOPS i la Llei de cohesió i qualitatde l’SNS.

3.1 Les cures d’infermeria adaptades a les necessitats humanes

La finalitat principal del procés d’atenció d’infermeria (PAI) és facilitar totes lescures necessàries, donant resposta a les necessitats de la persona, la família i la



necessitats humanes

Les catorze necessitatshumanes

Trobareu més informació sobrela jerarquia de les necessitatshumanes en el següent enllaç:tinyurl.com/y5kbmdyd.

comunitat per tal que sigui una atenció integral. D’aquest objectiu general, espoden desglossar els objectius específics següents:

• Identificar les necessitats de cada pacient.

• Saber quines són les prioritats de les cures, els objectius i els resultatsdesitjats.

• Crear una base de dades sobre els pacients.

• Establir un pla de cures i portar a terme les actuacions necessàries d’infer-meria.

• Conèixer l’eficàcia de les cures.

La valoració inicial i posterior d’un pacient es basa en gran part (com es comprovaposteriorment, durant l’observació de les diferents necessitats humanes), segonsel model de Virginia Henderson, en documents com el de “Valoració delpacient adult”, o el “Pla de cures individualitzades del pacient”. Aquest modelfa referència a un marc conceptual o concepció filosòfica de les cures, fonamentaten catorze necessitats bàsiques humanes.

Per altra banda, la necessitat d’utilitzar un instrument metodològic per portar aterme el procés de cuidar en infermeria queda justificada en el mateix moment enquè Florence Nightingale manifesta la importància que té deixar per escrit totesles activitats que porten a terme infermers i infermeres en la cura del pacient.

L’aplicació del mètode científic en la pràctica de la infermeria es fa a través delprocés d’atenció d’infermeria (PAI), que permet valorar les necessitats humanesd’un pacient i, amb aquests diagnòstics, elegir les cures d’infermeria més adientsen cada cas. Els TCAI formen part de l’equip d’infermeria que atén el pacient i pertant participen, sota la supervisió corresponent, en les diverses etapes del procésd’atenció PAI.

Com a instrument per a la pràctica, l’adaptació del mètode científic s’ha demostratel més útil i segur per a la cerca de solucions per als diferents problemes que espresenten en la cura de la persona o grups. La recollida de dades es fa seguintun model conceptual infermer, atenent els problemes de respostes humanespresentats, siguin reals o potencials. La taxonomia o classificació estandarditzadaen infermeria comprèn les sigles següents, com a llenguatge específic:

• Classificació de diagnòstics o NANDA: és el sistema de classificacióde diagnòstics d’infermers principals, amb la seva codificació; les siglesprovenen de la North American Nursing Diagnosis Association, és a dir,l’Associació de Diagnòstic d’Infermeria Nord-americana.

• Classificació dels resultats o NOC: és el sistema de classificació delsresultats esperats en un projecte de salut amb una escala de mesura. Ésa dir, són els resultats escollits per donar solució al problema, amb la sevacodificació. El codi serveix per anomenar els resultats òptims dels malalts,llevat en els problemes en col·laboració, en què la sensibilitat per aconseguir

https://ca.wikipedia.org/wiki/Virginia_Henderson#Les_catorze_necessitats_de_Virginia_Henderson



necessitats humanes

En espanyol, les sigles NOCi NIC són CRE i CIE,

respectivament.

Taxonomies NANDA, NOC iNIC

Trobareu més informació sobrel’ús d’aquest models de

classificació a:metgesdecatalunya.cat/uploaded/File/Documentacio/guia-

dactuacio-infermera-sem.pdf.

el resultat és més propera a la intervenció mèdica. Les sigles corresponen al’anglès Nursing Outcomes Classification.

• Classificació de les intervencions o NIC: és un sistema de classificacióde les intervencions o actuacions encaminades a aconseguir un resultatesperat, amb la seva codificació. Les sigles corresponen a l’anglès, NursingInterventions Classification.

Per aplicar el mètode científic, es recomana utilitzar aquestes classificacions iles respectives etiquetes objectives proposades. A la figura 3.2 podeu veure lacorrespondència de les taxonomies NANDA, NIC, NOC dins de les cinc fases delprocés d’atenció d’infermeria (PAI).

Figura 3.2. Correspondència de les taxonomies NANDA, NIC, NOC dins de les cinc fases del PAI

Exemples de diagnòstic NANDA/NOC/NIC de deteriorament de la funció d’eliminar

En un primer cas, després de fer la valoració inicial d’un pacient, s’observa, en lanecessitat d’eliminar, que presenta diarrea i finalment es decideix fer una intervenció. Ladocumentació inclouria (vegeu la figura 3.3):

1. Codi diagnòstic NANDA: 00013 Diarrea.

2. NOC objectiu: recuperar l’eliminació intestinal amb femtes consistents.

3. Cod. NIC: intervenció. 460 Actuació maneig en cas de diarrea.

https://metgesdecatalunya.cat/uploaded/File/Documentacio/guia-dactuacio-infermera-sem.pdf

https://metgesdecatalunya.cat/uploaded/File/Documentacio/guia-dactuacio-infermera-sem.pdf



necessitats humanes

Figura 3.3. Exemple de diagnòstic NANDA/NOC/NIC

En un segon cas, després de fer la valoració inicial d’un pacient, s’observa, en la necessitatd’eliminar, que presenta dificultat respiratòria i finalment es decideix aplicar-li un sondatgevesical. La documentació inclouria:

1. Codi diagnòstic NANDA: 00023 Retenció urinària.

2. NOC objectiu: 503 Eliminació urinària.

3. Cod. NIC: intervenció. 582 Sondatge vesical intermitent.

Trobareu més exemples en el següent enllaç:www.mundoenfermero.com/nandanocnic/nandadiag.php?coddiag=16.

3.1.1 Primera etapa: valoració

En aquesta primera etapa del procés d’atenció d’infermeria (PAI) és quan s’obte-nen i es recullen les dades del pacient, família o comunitat per poder així identificarles diferents necessitats i problemes sobre l’estat de salut del pacient i elaborarposteriorment el diagnòstic d’infermeria.

Aquesta etapa la porta a terme el personal sanitari, que la recull en la consulta,l’hospital i/o el domicili del pacient. S’ha de portar a terme de forma completa,detallada i exacta, ja que serà la base sobre la qual se sosté tot el procés d’atencióen infermeria, amb necessitats de Henderson, test i escales com Norton, Braden...

Tota la informació recollida s’ha d’enregistrar en documents específics com el devaloració inicial de l’adult, de l’infant, valoració a l’ingrés en UCI... i deixarconstància per escrit de la situació del pacient i per poder ser utilitzada per altresmembres de l’equip de salut. A continuació enumerarem les normes més habitualsd’emplenament de registres infermers en documents d’aquesta etapa (vegeu lafigura 3.4).

http://www.mundoenfermero.com/nandanocnic/nandadiag.php?coddiag=16



necessitats humanes

Figura 3.4. Eines emprades durant la fase de valoració

Adaptat de Mateo Acedo Anta: ’Mòdul infermer a l’estació clínica d’Atenció Primària’ e-CAP, ICS (2008)

Valoració inicial adult

Aquest document té com a objectiu registrar les dades més significatives de l’estatde salut del pacient que requereixin intervenció infermera. En aquest documentconsten diversos apartats: a l’anvers es fa un registre i al revers un altre; cadascunamb la seva configuració.

A l’anvers del registre de valoració inicial, es poden identificar cinc blocs. Albloc “zero”, trobarem l’anagrama de l’hospital (en l’espai superior esquerre delregistre, figura l’anagrama de l’hospital), la identificació del pacient (en aquestapartat, situat a l’angle superior dret, es col·locarà un adhesiu actual del paciento, si no, se li identificarà amb: nom, cognoms, núm. d’història i telèfon decontacte) i la identificació del registre (on figura el nom del registre “ValoracióInicial Adults”). A la resta de blocs tenim:

1. Bloc: dades de filiació. Identificació de la unitat, intèrfon, telèfon, llit, datad’ingrés, persona de referència i telèfon de contacte, procedència, diagnòsticmèdic, altres malalties, medicació habitual, altres tractaments, servei mèdic,embaràs i al·lèrgies. Comprèn:

• Unitat: es reflectirà la unitat en la qual està ingressat el pacient, amb



necessitats humanes

el nom d’aquesta unitat i amb la localització a l’hospital (exemple:psiquiatria 8a C/C).

• ITF: s’ha d’identificar el núm. d’intèrfon o telèfon de la unitat.

• Llit: s’ha d’anotar el núm. d’habitació que ocupa el pacient, així comel de llit, si escau (exemple: 935-2).

• Data d’ingrés: s’ha d’anotar la data d’ingrés del pacient (dia, mes,any).

• Persona de referència: s’ha d’anotar nom i cognoms, així com la sevarelació amb el pacient i el telèfon de contacte.

• Procedència: es reflectirà la procedència de l’ingrés (exemple: urgèn-cies, domicili...).

• Diagnòstic mèdic: s’ha d’identificar el diagnòstic mèdic que hagenerat l’ingrés actual.

• Altres malalties: cal registrar altres diagnòstics mèdics que presenti elpacient i no estiguin reflectits en el diagnòstic mèdic.

• Medicació habitual: s’ha d’identificar la medicació que té pautada elpacient habitualment, dosi i posologia, relacionada amb el diagnòsticmèdic.

• Altres tractaments: s’han de registrar els tractaments portats a termepel pacient que es derivin d’altres patologies.

• Servei mèdic: s’ha de reflectir el servei mèdic de l’hospital responsa-ble del pacient (per exemple: Cirurgia General 10a I/B).

• Persona de referència: s’han d’anotar el nom i cognoms, així com laseva relació amb el pacient i el telèfon de contacte. Embaràs: s’ha demarcar el que sigui procedent.

• Al·lèrgies: s’ha de posar una aspa en el requadre NO CONEGUDES,quan no les hagi identificat el pacient o la infermera. S’ha d’emplenarla casella SI A :, amb una aspa en el requadre en color vermell i s’iden-tificarà les esmentades al·lèrgies (medicament, aliments, contacte...)també en vermell.

2. Bloc: informació donada al pacient sobre la unitat. S’ha d’anotar ambuna X cadascuna de les caselles que correspon a la informació aportada alpacient (vegeu la figura 3.1).

3. Bloc: problemes relacionats amb les condicions de vida. S’han d’omplirels espais en blanc, amb les característiques que identifiquen cada undels apartats: laborals, habitatge, entorn i relacions, hàbits com el tabac,l’alcohol i les drogues.

4. Bloc: relació del pacient amb la malaltia. Comprèn:

• Informació de la malaltia: s’ha d’anotar el coneixement de la malaltiaper part del pacient.

• Actitud davant la malaltia: s’ha d’indicar la predisposició del pacient(positiva o negativa) davant la malaltia.



necessitats humanes

• Hospitalitzacions anteriors: s’ha de reflectir si el pacient ha tingutingressos anteriors a l’actual, i quina ha estat la seva vivència.

A la figura 3.5 trobareu un exemple de l’anvers del document de registre ambl’estat de salut del pacient, on hi consten els blocs 1 i 2; mentre que a la figura 3.6hi ha els blocs 3 i 4.

Figura 3.5. Anvers del document, amb els blocs 1 i 2

Figura 3.6. Anvers del document, amb els blocs 3 i 4

Al revers del registre de valoració inicial, trobem els diversos apartats del punt“V. Valoració de les necessitats bàsiques”. Aquí, s’ha de marcar amb una X en elssignes o símptomes que identifiquen la necessitat. Poden identificar sis blocs:

1. Bloc: necessitat de respiració:



necessitats humanes

• Respiració: normal, taquipnea, bradipnea.

• Tos: seca o productiva.

• Expectoració: escassa o abundant, mucosa, purulenta, mucopurulentai / o hemoptoica.

• Aspirar secrecions: no o sí, assenyalant si és lleu, moderada o severa.

• Cianosi: central, perifèrica, severa, moderada, lleu.

• Cal anotar si necessita oxigenoteràpia i si és portador de Ventimask oulleres nasals, reflectint el cabal d’oxigen.

• Observacions: aquest apartat s’ha d’emplenar si hi hagués algunaalteració que no hagi quedat reflectida anteriorment.

2. Bloc: necessitat d’alimentació - hidratació; comprèn:

• Al·lèrgies: s’han de reflectir les al·lèrgies alimentàries que té elpacient, en cas de no identificar-les, s’ha d’anotar “No conegudes”.

• Dieta: només s’ha d’emplenar en cas de dieta especial.

• Pròtesis dentals: s’ha de marcar amb una X. En cas de ser portadord’una pròtesi, cal assenyalar si són mòbils o fixes.

• Estat nutricional: s’ha de marcar amb una X, si és normal o alterat, siés alterat s’ha de reflectir (hiper o hiponodrit) segons correspongui.

• Hidratació: s’ha de marcar amb una X si és normal o alterada, si ésalterada s’ha de reflectir (hiper o hipohidratat) segons correspongui.

• Alimentació: s’ha de reflectir amb una X la casella “autònom” o“dependent” segons correspongui a la independència del pacient. Encas de ser dependent, s’ha d’emplenar la casella corresponent a la viad’alimentació (exemple: enteral, parenteral). Comprèn:• Total autonomia: aquella persona que no presenta cap tipus de pro-blema en la seva alimentació i en la manera d’ingestió dels aliments.• Dependent: aquella persona que no pot cobrir aquesta necessitatper si mateixa i requereix una ajuda completa per alimentar-se. Calreflectir també les intoleràncies alimentàries (si existissin) i el tipusde dieta. En cas de portar algun tipus de sonda per a alimentació, s’had’especificar el tipus, núm. i data de col·locació. Cal registrar tambéqualsevol hàbit tòxic com alcohol o altres especificant quin.• (A vegades apareix també en aquests tipus de documents) Ajudaparcial: aquella persona que presenta algun tipus d’alteració en la sevaalimentació i en la manera d’ingestió dels aliments, com SNG, NPT,NE, gastrostomia, disfàgia, dificultat per a la masticació, alteracionsmotores que afecten a l’acte de menjar... S’ha de reflectir el problemapel qual està alterada aquesta necessitat, independentment que puguio no necessitar ajuda. Per exemple, en un pacient amb disfàgiaperllongada portador d’SNG (problema) que s’administra ell mateixla dieta turmix (no necessita ajuda), cal reflectir si el pacient necessital’ajuda del personal d’infermeria o d’algun familiar per alimentar-se,des de la preparació del menjar al plat, vigilància o administració detot el menjar.



necessitats humanes

• Gana: s’ha de reflectir amb una X si la gana és alta, moderada o baixa.

• Intoleràncies: s’han d’anotar les intoleràncies alimentàries que tinguiel pacient.

• Suplements dieta: s’han d’anotar els suplements dietètics que tinguiel pacient.

• Alteracions digestives: s’han de reflectir les alteracions produïdes enl’aparell digestiu, relacionades amb l’alimentació (exemple: nàusees,vòmits, dificultat en la deglució, dificultat en la masticació, riscd’aspiració i altres). Es marca amb una X l’alteració si n’hi ha, quecorrespon al pacient.

• Observacions: aquest apartat s’ha d’emplenar, si hi hagués algunaalteració que no hagi quedat reflectida anteriorment.

3. Bloc: necessitat d’eliminació; comprèn:

• Deposicions: s’ha de posar el patró d’eliminació intestinal habitual,enunciant primer el no de deposicions i la cadència d’hores (exemple:1/24h, o 1/48h, o 2/48h) i tot seguit les característiques de la femta.

• Control d’esfínters: s’ha de marcar amb una X si hi ha o no controld’esfínters, assenyalant l’anal i/o vesical.

• Evacuació intestinal: s’ha de marcar amb una X si el pacient ésautònom o dependent, si utilitza falca, si té realitzada una ostomia oaltres, si n’hi hagués.

• Evacuació urinària: s’ha de marcar amb una X si el pacient és autònomo dependent, si utilitza falca, ampolla, si és portador de sonda, si té unaostomia o altres si n’hi hagués.

• Drenatges: s’ha d’utilitzar el terme “no” si no n’és portador. En casde tenir-ne, s’ha d’identificar el lloc (exemple: toràcic, abdominal,cuixa...).

• Observacions: aquest apartat s’ha d’emplenar, si hi ha alguna alteracióque no hagi quedat reflectida anteriorment.

4. Bloc: necessitat d’activitat - repòs. La llegenda indica: (C) conservada,(D) disminuïda i (A) per anul·lada. Comprèn:

• Deambulació: s’ha de marcar amb una X si és autònom o dependent ireflectir quin tipus d’ajuda necessita.

• Mobilitat articular: s’ha de marcar amb una X si està conservada odisminuïda.

• Extremitat superior i inferior: s’ha de reflectir en cadascuna de lesvariables descrites i en els llocs que correspongui: força, mobilitat,polsos, sensibilitat; tot identificant si és esquerra o dreta, amb una Csi és conservada, una D si és disminuïda o un A si és anul·lada.

• Repòs: s’ha de reflectir amb una X si el pacient està enllitat, cadira oaltres.



necessitats humanes

• Son, hàbits i costums: s’ha de reflectir sempre el patró habitual de son,indicant amb el primer dígit l’hora d’anar a dormir i amb el segon dígitl’hora de despertar, i anotar si pren alguna mesura especial per induirel son.

• Alteracions: s’ha de reflectir l’alteració i la causa probable (exemple:insomni per dolor, o per soroll...).


5. Bloc: necessitat de l’estat emocional; comprèn:

• Estat emocional: s’ha d’assenyalar amb una X en l’apartat que corres-pongui a l’estat anímic del pacient: normal, indiferent, trist, eufòric.

• Observacions: aquest apartat s’ha d’emplenar si hi ha alguna alteracióque no hagi quedat reflectida anteriorment.

6. Bloc: necessitat de relacions; comprèn:

• Dificultat per a la comunicació: s’ha de marcar amb una X si hi hao no dificultat per a la comunicació, especificant com és el problema(exemple: mut, utilitza llibreta, laringuectomitzat, senyals, idioma...).

• Suport familiar: s’ha de marcar amb una X si té o no suport familiar,especificant si no en té la situació del pacient.


7. Bloc: necessitat de seguretat; comprèn:

• Pell, higiene: s’ha de marcar amb una X si la higiene és adequada oinadequada, especificant en aquest cas la manca en la higiene de pell,bucal i/o vestit.

• Mucoses: s’ha de marcar amb una X si hi ha lesions en les mucoses,especificant la localització i el tipus de lesions.

• Ferides UPP: s’han de reflectir amb el terme NO si no s’evidencia capalteració; en cas de tenir-ne s’ha de reflectir el tipus i la localització(exemple: èczema a les cuixes i cames, úlcera per pressió en sacre icòccix...).

• Consciència: s’ha de marcar amb una X si l’estat de consciència ésnormal o està alterat, especificant l’alteració. (Exemple: desorientaten temps i espai, no situa l’entorn...).

• Protecció: s’ha de marcar amb una X si necessita o no protecció,especificant el tipus (com ara baranes o subjecció mecànica).

• Sentits: s’ha de reflectir amb una X l’alteració o no dels òrgans delssentits reflectits i el tipus de pròtesi que fa servir.

• Dolor: s’ha de reflectir si el pacient té dolor, la localització, el tipus ila intensitat.

• Risc d’infecció: s’ha de reflectir si el pacient és portador de sondes,drenatges, vies: centrals, perifèriques, especificant tipus i localització.(Exemple: via perifèrica en MSD, drenatge de Redon en MII...).



necessitats humanes


8. Bloc; comprèn les següents dades finals:

• Dependència: s’ha d’assenyalar amb un cercle envoltant: independent,ajuda o dependent, segons el nivell de dependència que tingui elpacient.

• Autocura: s’ha d’assenyalar amb una X la necessitat del pacient enla qual es precisi ajuda: alimentació, evacuació, higiene, arranjamentpersonal.

• Signatura de l’infermer o la infermera: nom i dos cognoms de lapersona responsable de la valoració inicial de l’adult.

• Data: s’ha de reflectir la data (dia, mes i any) de la realització de lavaloració inicial l’adult.

A la figura 3.7 trobareu un exemple del revers del document de registre amb l’estatde salut del pacient, on hi consta el bloc 1; mentre que a la figura 3.8, podeu veureels blocs 2, 3 i 4; finalment, a la figura 3.9 apareixen els blocs 5, 6, 7 i 8.

Figura 3.7. Revers del document, amb el bloc 1



necessitats humanes

Formats de registre

En el següent enllaç, podeu veureun altre format de document perfer el registre sanitari del pacient:tinyurl.com/yxk4r4ux.

Figura 3.8. Revers del document, amb els blocs del 2 al 4

Figura 3.9. Revers del document, amb els bloc del 5 al 8

D’aquest document hi ha diferents tipus de formats, per exemple, a vegadesexpressen les necessitats d’eliminació, neteja i higiene, i mobilitat; mitjançant elstermes “total autonomia”, “ajuda parcial” i “depenent”:

• Eliminació:

http://cuidados20.san.gva.es/documents/16605/18111/Registro+Valoraci%c3%b3n+%28valenci%c3%a0%29.pdf



necessitats humanes

– Total autonomia: la persona que no presenta alteració en l’eliminaciótant fecal com urinària. En cas de ser autònom, no escau emplenar laresta d’ítems d’aquest apartat.

– Ajuda parcial: la persona que presenta qualsevol tipus d’alteraciófecal/urinària ja que necessita un ajut de tipus parcial per cobriraquesta necessitat.

– Dependent a la persona que presenta qualsevol tipus d’alteració enl’eliminació fecal i/o urinària. Reflectirem si necessita ajuda per a laseva cura personal en aquesta necessitat i el tipus d’ajuda.

– El patró d’eliminació fecal correspon a la freqüència habitual delpacient, evitant utilitzar termes ambigus i sí termes numèrics (perexemple, dues vegades al dia).

• Neteja i higiene / vestit:

– Total autonomia si la persona es mou sense cap tipus d’ajuda o nopresenta problema i pot realitzar per si mateixa la neteja al lavabohabitual.

– Ajuda parcial o dependent: si presenta problemes per moure’s senseajuda, deambular, canviar de posició al llit... I, per tant, no pot realitzarper si mateixa la higiene diària.

• Mobilitat:

– Total autonomia: si la persona es mou sense cap tipus d’ajuda o nopresenta problema.

– Ajuda parcial o dependent: si presenta problemes per moure’s senseajuda, deambular, canviar de posició al llit... Cal indicar, aquí, sinecessita ajuda i de quin tipus (crosses, caminador, cadira de rodes,bastó, acompanyament per a suport, canvis de postura...) així com l’e-xistència de pròtesis (membre ortopèdic, pròtesis de genoll o maluc).

Valoració inicial infantil

Aquest document té com a objectiu registrar les dades més significatives de l’estatde salut de l’infant que requereix intervenció infermera. Com en el cas del pacientadult, en aquest document consten diversos apartats: a l’anvers es fa un registre ial revers un altre; cadascun amb la seva configuració.

A l’anvers del registre de valoració inicial infantil, es poden identificar sis blocs.Al bloc “zero”, trobarem l’anagrama de l’hospital, la identificació del pacient i laidentificació del registre. A la resta de blocs tenim:

1. Bloc: dades de filiació; comprèn la unitat, intèrfon/telèfon, llit, datad’ingrés, procedència, motiu de l’ingrés, altres malalties, al·lèrgies (noconegudes i, si ho són, al·lèrgies a què), persona de referència i telèfon.

2. Bloc: dades d’identificació; comprèn: cuidadors (pare, familiars, altres),nom habitual del cuidador, nombre de germans, lloc, escolaritat (llard’infants, escola en curs), i l’actitud (col·laborador, indiferent o negatiu).



necessitats humanes

3. Bloc: informació donada; comprèn:

• Informació donada a l’infant: s’ha de marcar amb una creu el tipusd’informació que s’ha donat al nen/a a l’ingrés: motiu ingrés, espaiscomuns, normes de la planta, servei WC, escola, associacions juvenils,serveis religiosos, biblioteca.

• Informació donada als pares/cuidadors: s’ha de marcar amb una creuel tipus de informació que s’ha donat als pares/cuidadors a l’ingrésdel nen (normes de la planta, informació mèdica, informació inferme-ra, espais comuns, servei WC, escola, biblioteca, serveis religiosos,associacions, assistència social, atenció al pacient).

4. Bloc: taula informativa; comprèn:

• Nen/a: informació sobre la malaltia, actitud de la malaltia i hospitalit-zacions anteriors: s’ha de descriure la informació i l’actitud que el nenté davant la malaltia, així com si ha tingut hospitalitzacions anteriors.

• Pares/cuidadors: informació sobre la malaltia, actitud de la malaltia ihospitalitzacions anteriors: s’ha de descriure la informació i l’actitudque els pares/cuidadors tenen davant la malaltia, així com si el nen hatingut hospitalitzacions anteriors.

5. Bloc: Problemes per a l’estada dels pares: s’ha d’anotar si hi ha problemesper part dels pares/cuidadors, pel que fa a la seva estada amb motiu del’ingrés de l’infant.

A la figura 3.10 trobareu un exemple de l’anvers del document de registre ambl’estat de salut del nen, on hi consten els blocs 1, 2, 3, 4 i 5.



necessitats humanes

Figura 3.10. Anvers de la valoració infantil, amb els blocs de l’1 al 5

Al revers del registre de valoració inicial infantil, està encapçalat per l’epígrafvaloració de necessitats bàsiques, i es poden identificar deu blocs:

1. Bloc: respiració. S’ha de marcar amb una creu el tipus de respiracióque presenta el nen: nasal, bucal o si és mixta; el tipus de tos, si és seca,productiva, si presenta expectoració; si el nen té secrecions i si aquestes sónbronquials, nasals o de vies altes; si té dispnea i com és: severa, moderada olleu; si presenta cianosi i si aquesta és central o perifèrica; si el nen presentaesforç respiratori i com és (sever, moderat o lleu); per la ventilació, si el nennecessita ulleres nasals o mascareta d’oxigen per respirar.

2. Bloc: alimentació - hidratació. S’ha de registrar si el nen és al·lèrgica algun aliment, així com si té algun tipus d’intolerància; la dieta queestà prenent el nen fins a l’ingrés. S’ha de marcar amb una creu el tipusd’alimentació que està rebent: si és materna, mixta o artificial, així com elnombre de preses i la quantitat en centímetres cúbics (cc), i si a més prenlíquids, es registraran en cc.



necessitats humanes

3. Bloc: eliminació. S’han d’anotar el nombre de deposicions i les caracterís-tiques; marcar si el nen controla els esfínters tant l’anal com el vesical, sino controla, si és de dia o a la nit; si necessita un estri per a l’evacuació i siaquest és la falca, l’orinal o altres; si l’eliminació urinària és espontània, omitjançant sonda vesical i si té algun tipus de drenatges.

4. Bloc: activitat - repòs. S’anotarà com és el desenvolupament psicomotriu,si és normal o està alterat (en aquest últim cas es registrarà el tipusd’alteració); si al caminar és autònom o necessita ajuda i quin tipus; quinssón els seus jocs o diversions preferides. Pel que fa al son, si descansa perdormir al llit o a la cadira o en altres, i quina postura utilitza per dormir.Finalment, hi ha un apartat d’observacions, en el qual s’han d’anotar dadesimportants en relació amb aquesta necessitat, com quan es desperta, ambquins objectes li agrada dormir i quins són els seus hàbits més freqüents.

5. Bloc: emocional. S’ha d’anotar si el nen té alguna por, i el que es elprodueix.

6. Bloc: relacions. S’ha de reflectir el tipus de caràcter de l’infant (normal,extravertit o introvertit) i el tipus de relacions que estableix amb altres nens:si són normals, fàcils o difícils; si el llenguatge relacionat amb la seva edatés normal o està alterat i quin tipus d’alteració presenta i si té dificultat percomunicar-se.

7. Bloc: seguretat (proposen retirar la dada referent a lesions: consciència;ànim i vacunes); comprèn qüestions referents a: com és la higiene de la pell,adequada o inadequada i per què; la freqüència amb què es renta les dents;si la mucosa és normal o presenta lesions; com és la zona perineal/genital,si és normal o està alterada i quin tipus d’alteració presenta; si presentaferides; si requereix protecció per no lesionar-se i quin tipus; si té alguntipus de dolor i on està localitzat; si porta via, el tipus: central o perifèrica iel lloc on estan inserides; si té algun tipus de sondes així com algun catètero drenatge.

8. Bloc: cures per a la salut. S’ha de reflectir si està prenent alguna medicaciói si té problemes a l’hora de prendre’n i quines són les cures específiquesque requereix.

9. Bloc: dependència en l’autocura. Segons l’escala de dependència s’had’anotar la que correspongui a l’autocura en: alimentació, evacuació,higiene i cura personal.

10. Bloc: infermer i data. En aquest bloc es reflectirà el nom de l’infermer o lainfermera que ha realitzat la valoració, així com la data en què s’ha realitzat.

A la figura 3.11 trobareu un exemple del revers del document de registre ambl’estat de salut del nen, on hi consten els blocs 1, 2, 3 i 4; a la figura 3.12 figurenels blocs del 5 al 9, i a la figura 3.13, el bloc 10.



necessitats humanes

Figura 3.11. Revers de la valoració infantil, amb els blocs de l’1 al 4

Figura 3.12. Revers de la valoració infantil, amb els blocs del 5 al 9

Figura 3.13. Revers de la valoració infantil, amb el bloc 10



necessitats humanes

Valoració infermeria a l’ingrés en UCI

L’objectiu d’aquest document és registrar les dades més significatives de l’estat desalut del pacient que requereixin intervenció infermera, a l’ingrés a la unitat decures intensives (UCI). Aquest document consta dels següents apartats (vegeu lafigura 3.14):

1. Bloc: anagrama de l’hospital, identificació del pacient, identificació delregistre i identificació de la unitat.

2. Bloc: identificació de la unitat de procedència, diagnòstic i / o intervenció,infermer/a o responsable, data i hora d’ingrés.

3. Bloc: respiració/circulació. S’ha de marcar amb una X en el requadre quecorrespongui. Compren:

• Respiració espontània:– Tipus: s’indicarà el patró respiratori.– VMK: (UMK) identifica Ventimask.– ULLERES: identifica ulleres nasals.– O2T: identifica la fracció inspirada d’O2.– FiO2: identifica la fracció inspirada d’O2.– Lx: identifica els litres d’O2 per minut.

• Respiració mecànica:– Tipus: s’ha d’assenyalar, controlada, SIMV, CPAP...– TNT: identifica tub nasotraqueal.– TOT: identifica tub orotraqueal.– Cànula: identifica cànula de traqueostomia.– Núm.: s’ha d’anotar el número de tubs o cànules que porta.– SaO2: s’ha d’anotar la primera mesura de saturació que tingui a

l’ingrés.– Secrecions: s’anotarà SÍ o NO, en cas afirmatiu cal reflectir a

continuació la quantitat i tipus (espessa, fluïda, purulenta, hemà-tica...).

– TA: identifica la tensió arterial a l’ingrés.– FC: identifica la freqüència cardíaca a l’ingrés.– T: identifica la temperatura a l’ingrés.– Arrítmies: cal reflectir si n’hi ha.– Marcapassos: s’ha de marcar amb una X si en té, si és així s’ha

d’identificar la modalitat (fix o a demanda).– Polsos perifèrics: se n’ha d’anotar l’existència, simetria i en la

línia puntejada si hi ha alguna alteració.– Catèters: s’ha de marcar amb una X el tipus (central, perifèric,

arterial) reflectint en la localització la via d’accés i el nombre devies; en l’epígraf no s’ha d’anotar el calibre.

– Color pell: s’ha de marcar amb una X segons estigui cianòtic,pàl·lid o normal.



necessitats humanes

4. Bloc: alimentació/hidratació. S’ha de marcar amb una X la via d’alimen-tació (parenteral, enteral, oral) i a continuació posar el codi o tipus de dietaque s’administra al pacient.

5. Bloc: eliminació; comprèn:

• Diüresi: s’ha de marcar amb una X si és espontània.

• S.V.: s’ha de marcar amb una X si té sonda vesical.

• Núm.: identifica el calibre de la S.V.

• Dèbit: s’ha d’anotar la quantitat d’orina en ml que contingui la bossacol·lectora.

• Aspecte: s’han d’anotar les característiques de l’orina (color, terbole-sa...).

• Globus V.: identifica l’existència de globus vesical.

• Digestiva: s’ha de posar un X per indicar la presència de peristaltisme,distensió abdominal, nàusees i vòmits.

• Deposició: s’ha de marcar amb una X la seva presència reflectint acontinuació les característiques.

• Colostomia: s’ha d’anotar amb una X la seva existència i tot seguit laseva ubicació.

• Sonda rectal: identifica la presència de sonda rectal.

• Sudoració: s’ha de marcar amb una X per determinar si és lleu,moderada o profusa.

• Drenatges: s’ha d’arrodonir la X amb un cercle identificant el drenatgeque tingui el pacient, i s’ha d’expressar a continuació la localització iel número (núm.) corresponent al calibre del drenatge si en tingués.

• Dèbit: la quantitat corresponent al drenatge referit amb les sevescaracterístiques a continuació de cada drenatge.

• SNG: s’ha de posar una X si tingués sonda nasogàstrica, el número(Núm.) corresponent al calibre, una X si estigués pinçada, en cascontrari s’han de ressenyar les característiques de l’aspiració de lasonda (gravetat, aspiració).

• Dèbit: s’ha de ressenyar la quantitat de líquid que presenti a la bossad’aspiració en l’ingrés i les seves característiques.

6. Bloc: activitat/repòs. Es marca amb una X l’estat del pacient, tranquil,agitat, sedat, relaxat.



necessitats humanes

Figura 3.14. Les eines de valoració d’infermeria a l’ingrés en UCI

Valoració interconsulta infermera de dietètica

L’objectiu d’aquest document és realitzar una petició de consulta al professionalinfermer de la unitat de nutrició, per part de l’infermer o infermera responsabledel pacient en hospitalització.

A l’anvers del registre es poden identificar tres blocs o apartats (vegeu la figura3.15):

1. Bloc: anagrama de l’hospital, identificació del pacient, identificació delregistre, identificació de la petició, de la supervisora i de la data.

2. Bloc: motiu de consulta, pes a l’ingrés i actual, alçada, alteracions: ina-petències, pèrdues de pes, alteracions en la masticació, alteracions en ladeglució, al·lèrgia alimentària, dieta especial, observacions i signatura.

3. Bloc: valoració infermera de la unitat de nutrició, data i signatura.



necessitats humanes

Figura 3.15. Eines de valoració per a interconsulta infermera de dietètica

3.1.2 Segona etapa: diagnòstic

Durant aquesta etapa del PAI, les dades que hem recollit, valorat i constatat sobrel’estat de salut del pacient han de ser analitzades detalladament per tal d’arribar aun judici o conclusió sobre el seu estat de salut. D’aquesta manera s’identifiquenels problemes reals o potencials que poden aparèixer i que són susceptibles de sertractats.

Existeixen diferents tipus de diagnòstics; principalment, els dividim en dos grups:

• Els diagnòstics mèdics: són els que fan referència a un procés patològicconcret més o menys estable fins a la seva resolució.

• Els diagnòstics d’infermeria: un judici clínic sobre la resposta d’unapersona, família o comunitat als processos vitals, problemes de salut reals opotencials que proporcionen la base de la teràpia de la qual és responsableel professional d’infermeria.

Els diagnòstics d’infermeria d’un pacient són proposats i valorats per infermeria;tenint en compte la jerarquia de les necessitats humanes de Virginia Henderson il’opinió del pacient.

Per fer la redacció del diagnòstic cal seguir unes directrius definides. Així, enla primera part es redacten el problema de salut o la resposta de la persona. Perfer-ho es recomanen les etiquetes diagnòstiques proposades per NANDA (vegeula figura 3.16). En canvi, a la segona part es representen els fets que causen o



necessitats humanes

Llista de diagnòsticsNANDA

En aquest enllaç podeu veure,com a exemple, la llista completade diagnòstics NANDA:tinyurl.com/yxujlkwr.

contribueixen al problema. Perquè sigui un enunciat correcte, la primera part s’had’unir a la segona, formulant la frase “relacionada amb...”, ja que no sempre espot establir directament, en un primer cop d’ull, la relació causa-efecte.

Figura 3.16. Eines emprades durant la fase de diagnòstics NANDA


3.1.3 Tercera etapa: planificació

Una vegada identificades les necessitats i els problemes mitjançant la recollida dedades i quin diagnòstic d’infermeria té el pacient, és l’hora de planificar, millordit, de dissenyar un programa complet d’assistència per atendre, disminuir osolucionar els problemes o les necessitats identificats en el pacient (vegeu lafigura 3.17). Per portar-ho a terme, cal elaborar un pla de cures organitzadesi individualitzades. Per a una correcta planificació s’han de tenir presents elssegüents punts:

1. Prioritzar els problemes i diagnòstics: identifiquem els problemes quenecessiten un tractament immediat i els que poden ser tractats. El seuobjectiu és atendre les necessitats i/o problemes al més aviat possible amb

http://cuidados20.san.gva.es/documents/16605/76508/Listado+diagn%C3%B3sticos+NANDA+2015-2017?version=1.0



necessitats humanes

coordinació i organització. Per atendre d’una manera prioritària es potutilitzar la piràmide de necessitats de Maslow.

2. Marcar objectius individualitzats: l’infermer o la infermera i el pacientconjuntament plantejant les metes que s’intenten aconseguir. Aquestsobjectius han de ser clars, reals, concrets, observables i mesurables, i s’hande fixar en un període de temps predeterminat.

3. Planificar les accions d’infermeria: planificar activitats dirigides a ajudarl’individu o comunitat per aconseguir els objectius establerts, eliminant idisminuint els factors que originen problemes.

Tota la informació recollida s’ha d’enregistrar en documents específics per deixarconstància per escrit de la situació del pacient i que la puguin utilitzar altresmembres de l’equip de salut. Aquestes característiques han de quedar reflectidesen el “Pla de cures individualitzat d’un pacient”, mitjançant diversos apartats.

Figura 3.17. Eines emprades durant la fase de planificació




necessitats humanes

Pla de cures individualitzat d’un pacient

Aquest document engloba aspectes de les tres etapes anteriors: després de la va-loració d’infermeria (i en qualsevol moment de l’estada del pacient) s’enunciaranen aquest document els diagnòstics d’infermeria que presenta el pacient, així comles intervencions que s’han d’executar durant l’estada i els objectius que es volenaconseguir o resultats esperats.

Aquest document dona, a l’infermer o infermera, el suport documental que respona les noves demandes de cures. Com podeu observar, el document registradiagnòstics, intervencions (cures) i objectius. La descripció dels apartats és lasegüent (vegeu la figura 3.18):

1. Bloc: dades hospitalàries i dades del pacient.

2. Bloc: data

3. Bloc: diagnòstics. Per a la formulació dels diagnòstics d’infermeria esrecomana utilitzar la classificació NANDA.

4. Bloc: intervencions. Per a la formulació de les intervencions d’infermeriaes recomana utilitzar la classificació NIC.

5. Bloc: objectius. Per a la formulació dels objectius d’infermeria es recoma-na utilitzar la classificació NOC.

Figura 3.18. Exemple de document d’un pla de cures d’infermeria

3.1.4 Quarta etapa: execució

En aquesta etapa del PAI és quan s’aplica el pla de cures que s’ha establertanteriorment i es porten a terme les activitats d’infermeria proposades. És



necessitats humanes

imprescindible que durant la seva realització es continuïn recollint i valorant novesdades, problemes i/o necessitats que puguin aparèixer.

Les execucions de totes les cures han de ser reflectides per escrit, indicantqui, què i on s’han realitzat, a més de si s’han produït incidències o elsobjectius aconseguits, entre d’altres.

Podem esmentar diferents plans d’execució, depenent del tipus de plans de cures:

• Pla individualitzat: aquest pla és per a una situació o un individu enconcret. Identifica i administra les diferents accions i activitats que porten aterme infermeria per al pacient amb unes necessitats i unes característiquesdeterminades.

• Plans estandarditzats amb modificacions: són plans ja preestablerts peròque poden ser modificats per tal d’adaptar-se a un individu o una situacióconcreta.

• Plans estandarditzats: s’utilitzen uns protocols ja elaborats i establerts.És un pla de cures que s’utilitzen en pacients que presenten necessitats mésfreqüents.

Abans de portar a terme les cures hem de preparar prèviament el pacient i, unavegada acabades, s’ha de verificar que aquest quedi amb les millors condicionspossibles. També hem de tenir en compte, a més dels recursos humans, elsrecursos materials, i que el material utilitzat per a la realització d’aquestes curespugui ser utilitzat en altres ocasions o bé, si són d’un sol ús, que es llencin en elcontenidor adequat.

El personal d’infermeria executa diferents activitats; són les següents:

• Activitats pròpies o independents: l’activitat pròpia vol dir que és elpersonal d’infermeria qui porta a terme directament les cures, educant,recomanant, tot per a la millora del pacient o comunitat. Realitzaranprocediments i tècniques pròpies de la professió d’infermeria, i és aquestgrup professional el que les pot executar legalment.

• Les activitats delegades o dependents: són activitats en què el personald’infermeria obeeix ordres d’altres professionals de l’equip de salut, comsón les ordres mèdiques.

• Les activitats interdependents: són les que es realitzen conjuntament entreels professionals d’infermeria i els altres membres de l’equip de salut.

Full d’administració de medicació

L’objectiu d’aquest document és servir de suport per a la planificació i l’administra-ció dels medicaments pautats als pacients. Serveix per deixar constància signadade l’aplicació de les ordres terapèutiques.



necessitats humanes

En aquest document de registre trobem diversos apartats. Tant l’anvers com elrevers tenen la mateixa configuració, amb l’excepció que a l’anvers hi ha inclososl’anagrama de l’hospital, la identificació del pacient, la identificació del registre,unitat, llit, diagnòstic mèdic, data d’ordre, full núm. i al·lèrgies.

El document segueix el patró d’altres fulls d’execució. A l’anvers del registre espoden identificar tres blocs:

1. Bloc: anagrama de l’hospital, identificació del pacient i identificació delregistre.

2. Bloc: identificació de la unitat, intèrfon, llit, diagnòstic mèdic, data, núm.de full i al·lèrgies.

3. Bloc: medicació, data, dosi, via, freqüència, hora i dia.

Full de tractament de diabetis

L’objectiu d’aquest document és registrar les glucèmies del pacient diabètichospitalitzat, i el seu tractament amb insulina setmanalment. El document segueixel patró d’altres fulls d’execució; s’hi poden identificar dos blocs:

1. Bloc: anagrama de l’hospital, identificació del registre, identificació delpacient, tractament previ, insulina, antidiabètic oral, unitat i llit.

2. Bloc: data, tipus d’insulina, glucèmies/cetonèmies, esmorzar, dinar, sopari matinada, observacions.

3.1.5 Cinquena etapa: avaluació

És en aquesta darrera etapa del PAI quan es comprova si s’han aconseguit elsobjectius previstos en el pla de cures, resultats proposats de manera completa oparcial, o bé no s’han aconseguit. S’ha de fer una comparació de l’estat del pacientamb els resultats esperats i s’ha de portar a terme una avaluació de cada una deles etapes del PAI per poder identificar els factors que afavoreixen o impedeixenel seu assoliment, i per tant adaptar i comprovar la qualitat de les cures.

Els documents que ens ajudaran a l’avaluació seran els informes i elsregistres diaris, les sessions clíniques i d’infermeria, l’observació i lescomissions de control de qualitat que són presents en els centres sanitaris.

És necessari que, a més de l’avaluació final, s’avaluï també quan el pacient estàrebent les cures, per valorar-ne l’evolució i solucionar com més aviat millor elsproblemes i les necessitats que puguin aparèixer.



necessitats humanes

Per avaluar les cures executades és necessari seguir unes normes o criterisque siguin observables i mesurables, i que puguin identificar els canvis que esprodueixin.

Full de registre de valoracions successives del pla de cures individualitzatd’un pacient

Aquest document té com a objectiu registrar les valoracions successives del plade cures individualitzat d’un pacient. Inclou diversos apartats; l’anvers i el reverstenen diferent configuració.

A l’anvers del registre de valoracions successives, es poden identificar tres blocs(vegeu la figura 3.19):

1. Bloc: anagrama de l’hospital, identificació del pacient i identificació delregistre. Comprèn:

• Anagrama de l’hospital: en l’espai superior esquerre del registre.

• Identificació del pacient: en aquest apartat, situat a l’angle superiordret, s’ha de col·locar un adhesiu actual del pacient o, si no, identificar-lo amb: nom, cognoms, núm. d’història i telèfon de contacte.

• Identificació del registre: hi figura el nom del registre “Valoracionssuccessives”.

2. Bloc: identificació de la unitat, data, intèrfon, llit, al·lèrgies, full núm.Comprèn:

• Unitat: s’ha de reflectir la unitat en la qual està ingressat el pacient,amb el nom d’aquesta unitat i amb la localització a l’hospital, (exem-ple: psiquiatria 8C / B).

• Data de començament: s’ha d’anotar la data de començament del full.

• ITF: s’ha d’identificar el núm. d’intèrfon o telèfon de la unitat.

• Llit: s’ha d’anotar el núm. d’habitació que ocupa el pacient, així comel núm. de llit si escau (exemple 935-2).

• Full núm.: s’ha de ressenyar el núm. ordinal del full (exemple: 1r, 2n,3r...).

• Al·lèrgies: s’ha de posar una aspa en el requadre NO CONEGUDES,quan n’hagi identificat el pacient o la infermera. S’ha d’emplenar lacasella del SI A :, amb una aspa en el requadre, en color vermell i iden-tificar les al·lèrgies esmentades (medicaments, aliments, contacte...).

3. Bloc: pla de cures i avaluació. Comprèn:

• Pla de cures: està dividit en tres columnes: (1) La primera columnacorrespon a la data, i està dividida al seu torn en vuit caselles, oncal posar el dia, el mes i l’any; (2) La columna dels diagnòstics i(3) la dels objectius. Ambdues estan dividides en vuit caselles. Acadascuna d’aquestes caselles, a la part superior esquerra, hi ha un



necessitats humanes

quadrat per enumerar el problema que s’enuncia a continuació. Lanumeració del problema serà la que correspongui en el revers de lacolumna, problema núm... Si un problema desaparegués, la numeracióde problemes romandrà igual fins a la finalització d’aquest full. Així,distingirem entre:

– Pr. (Problema): a continuació, dins de la columna “Diagnòstics”,s’ha d’enunciar el problema de salut del pacient dins el campinfermer (és convenient enumerar-ho, si és possible, en termesde diagnòstic infermer).

– Obj. (Objectiu): a continuació, dins de la columna “Objectius”,s’ha d’expressar l’objectiu del pacient que es vol aconseguir (enterme de resultats esperats), com a conseqüència de la execuciódel tractament infermer.

• Avaluació: es divideix en tres columnes de 1a, 2a i 3a avaluació. S’hade reflectir la comparació de l’estat de salut del pacient i l’objectiuplantejat, anotant en el quadrat superior esquerre el núm. del problemaque s’avalua i tot seguit la data, amb els dígits del dia, mes i any. Tambéel torn en què es produeix l’avaluació amb els termes: MA = matí; TA= tarda i NO = nit. Per últim, al final del full, indicar: M = manté; A= augmenta; D = disminueix i R = resolt, per expressar l’avaluació del’objectiu.

Figura 3.19. Anvers amb les valoracions del pla de cures individualitzat d’un pacient, amb els blocs del’1 al 3

Al revers del registre de valoracions successives s’identifica un únic bloc Pla decures, que és continuïtat de l’anvers (vegeu la figura 3.20); compren:

• Columna problema núm.: cal registrar el núm. cardinal del problema quees correspon amb les activitats a realitzar. (Veure anvers del full: columna,diagnòstic, objectiu).

• Columna activitats: s’han de reflectir les activitats proposades per a resoldre



necessitats humanes

el problema; quan es completin les activitats a proposar, es enunciarà unaltre nombre de problema i les activitats a realitzar.

• Columna d’execució:

– Fila dia: s’anotarà el núm. del dia en què s’inicia el full i els diescorrelatius següents, (exemple: si el full es va iniciar el dia 14/03/96,es posarà a la primera casella en el núm. 14, a la segona el núm. 15 iaixí successivament fins al final. Els termes: M, T, N, identifiquen elstres torns de treball: matí, tarda i nit.

– Columnes: M, T i N: per a cada dia hi ha tres columnes (M, T, N)i cadascuna d’elles té una cel·la en blanc per anotar les inicials delprofessional que va fer aquesta activitat i en el torn que ho va fer.

Figura 3.20. Revers del pla de cures individualitzat d’un pacient

A banda, tenim un altre document, el Full d’evolució de cures, que permetràregistrar com dia a dia i torn a torn van evolucionant els diagnòstics infermers iles cures, així com qualsevol comentari que la infermera consideri rellevant de ferconstar. Aquest document substitueix l’antic full d’observacions i cures configurata manera de tres columnes que ha resultat no ser del tot operatiu per al treball diari(vegeu la figura 3.21).



necessitats humanes

Figura 3.21. Full d’evolució de cures

Gràfica d’infermeria

L’objectiu d’aquesta gràfica és registrar les constants vitals i balanç de líquids.En aquest document de registre trobem diversos apartats. Tant l’anvers com elrevers tenen la mateixa configuració, excepte en la identificació del registre i del’Hospital, que figuren en l’anvers.

Així, a l’anvers del registre de la gràfica d’infermeria, es poden identificar cincblocs (vegeu la figura 3.22):

1. Bloc: anagrama de l’hospital, identificació del pacient i identificació delregistre. Comprèn:

• Anagrama de l’hospital: en l’espai superior esquerre del registre.

• Identificació del pacient: en aquest apartat, situat a l’angle superiordret, es col·loca un adhesiu actual del pacient o, si no, se l’identificaràamb: nom, cognoms, núm. d’història i telèfon de contacte.

• Identificació del registre: figura el nom del registre “Gràfica Inferme-ra”.

2. Bloc: identificació d’unitat, intèrfon, llit, gràfica nº, any, mes i al·lèrgies.Comprèn:

• Unitat: s’ha de reflectir la unitat en la qual està ingressat el pacient,amb el nom d’aquesta unitat i la localització a l’hospital (exemple:Psiquiatria 8a C/C).

• Tel.: s’ha d’identificar el número d’intèrfon o de telèfon de la unitat.

• Llit: s’ha d’anotar el núm. d’habitació que ocupa el pacient, així comde llit si escau (exemple: 935-2).

• Gràfica núm.: el número ordinal que correspongui.



necessitats humanes

• Any i mes: el que correspongui a l’ingrés.

• Al·lèrgies: una aspa en el quadre NO CONEGUDES, quan no s’haginidentificat pel pacient o la infermera. S’ha d’emplenar la casella “SIA...” amb una aspa en el requadre, en color vermell, i identificar lesal·lèrgies esmentades (medicaments, aliments, contacte...).

3. Bloc: data / dia d’hospitalització, pes, alçada, dieta, oxigen, índex de Nortoni nivells de dependència. Comprèn:

• Data / Dia d’hospitalització: s’ha d’anotar la que identifiqui el dia delregistre de dades i tot seguit, separat per la línia discontínua, el núm.ordinal que correspon a la seva hospitalització, aquest últim anotat envermell.

• Pes/alçada: cal reflectir el pes en kg, i l’alçada en cm.

• Dieta: la dieta i el codi de dietètica.

• Oxigen: percentatge i cabal d’O2.

• Índex de Norton: el valor segons l’escala.

• Nivell de dependència: el nivell que correspongui al pacient.

4. Bloc: registre de les constants vitals. En l’espai mil·limetrat s’hand’anotar les constants prenent com a valors de referència les columnes enl’espai diferenciat a l’esquerra. Està subdividit cada dia en tres espais quecorresponen als torns de matí, tarda i nit. No s’ha d’anotar cap constant envalor numèric. Compren:

(a) Respiració: s’ha de reflectir amb un punt negre, que identifiqui el seuvalor, i unir-lo amb el seu correlatiu i amb el mateix color.

(b) Tensió: s’ha de reflectir amb una fletxa vertical de color verd, ques’obrirà a la sistòlica i es tancarà en la diastòlica.

(c) Pols: s’ha de reflectir amb un punt blau, que identifiqui el seu valor, iunir-lo amb el seu correlatiu i amb el mateix color.

(d) Temperatura: s’ha de reflectir amb un punt vermell, que identifiqui elseu valor, i unir-lo amb el seu correlatiu amb el mateix color.

5. Bloc 5: identificació del balanç, ingressos, pèrdues i balanç total:

• Ingressos: cal reflectir les aportacions realitzades al pacient i quecontribueixin a fer el balanç. Els registres de fluids: s’ha d’anotarla quantitat expressada en cc dels fluids administrats. Transfusions:s’han d’anotar en vermell, especificant el tipus de producte. Laingesta: s’han d’anotar els cc que corresponguin a l’hora administrada.Entrades: s’ha d’anotar la suma d’ingressos en cc.

• Pèrdues: s’han de reflectir les sortides de líquids expressades encc per les vies esmentades (vòmits, aspiració, diüresi, excrements idrenatges); en la suor, s’estima la pèrdua normal en 24 hores de 1.000cc, en cas d’estar alterada es seguirà la següent regla:

– A. Sudoració lleu (gotes al front): es sumaran 300 cc.– B. Sudoració moderada (cabells mullats): es sumaran 600 cc.



necessitats humanes

– C. Sudoració profusa (llençols molls): es sumaran de 1.000 a2.000 cc.

– D. També varia en cas de taquipnea i febre.– Sortides: s’anotarà la suma de pèrdues en cc.

• Balanç: s’ha d’expressar amb nombres i amb signes ”+ i -”, el resultatdel balanç en cc.

A la figura 3.22 trobareu un exemple de l’anvers d’un gràfica d’infermeria, on hiconsten els blocs 1, 2 i 3; mentre que a la figura 3.23 apareix el bloc 4 i a la figura3.24, el bloc 5.

Figura 3.22. Gràfica d’infermeria, amb els bloc de l’1 al 3

Figura 3.23. Gràfica d’infermeria, amb el bloc 4



necessitats humanes

Figura 3.24. Gràfica d’infermeria, amb el bloc 5

Per altra banda, és important tenir en compte les següents observacions sobre lesgràfiques d’infermeria:

1. Les gràfiques ordinàries registren els valors obtinguts en format setmanal omensual.

2. Les gràfiques ordinàries registren els valors obtinguts en dos o tres torns adiferencia de les especials.

3. Les constants vitals es registren amb els colors i la simbologia de cada centresanitari.

4. Els centres disposen d’instruccions per omplir les gràfiques.

5. Actualment les gràfiques poden trobar-se en format informàtic.

6. Existeixen gràfiques especials per a UCI.

7. Les gràfiques especials registren els valors obtinguts en hores.

8. Les gràfiques especials registren els valors obtinguts de PVC.

9. Les gràfiques especials registren els valors obtinguts de control de drenat-ges.

10. Les gràfiques especials registren els valors obtinguts de paràmetres delrespirador.

necessitat de menjar, beure i eliminació digestiva. gràﬁcs, fulls … · 2020. 6. 11. ·...

Documents