Escena de l’obra “Rumors” interpretada pel grup Ternal Teatre.

Fotografia cedida per Ternal Teatre.

Núm. 4 agost del 2012

2

SUMARI

Pàgina 4

Editorial

La Llançadora

Pàgina 5

Pàgina 8

El Ternal Teatre

Xavier Vilà

El teatre del segle XX en clau d’humor

Joan Abril Español

Pàgina 11

¿Cultura gratuïta? ¿I de què viuen els autors?

Marc Prats

Pàgina 13

Fundació Hospital Sant Pere

Gemma Bonet

El retorn dels fills

Vicky Llongueras Pàgina 16

La por en temps d’incertesa

Àngels Petit Pàgina 18

Una història del castell de Vilassar (2/2)

Benet Oliva Pàgina 20

El racó de la memòria

Josep Cros Pàgina 24

Personatges ...

Rosachely Roa Pàgina 25

Els alumnes de l’institut opinem

Marta Montoya - Laura Alarcón - Jade Aina Brown Pàgina 28

3

Pàgina 31

Descarrega’t la revista Pàgina 37

Contes amb un tast de català

Noemí Molinero Notó - Joan Abril Español

¿¿Algú ho havia de dir??

Xavier Santamaria Pàgina 36

4

Editorial

La Llançadora

La lectura, una porta oberta al món

Quan un infant o en alguns casos una persona adulta entra al món de la lectura, se li obren

oportunitats. És una entrada a la història, a les aventures, a la realitat i a la ficció, a la

diversitat i al contrast.

Llegir va ser privilegi d'uns pocs quan encara no s'havia inventat la impremta; un dels

invents més importants de la història de la humanitat. Una manera de reproduir els textos

més ràpida i econòmica va fer que, a poc a poc, la lectura arribés a tothom.

Fomentar la lectura és i ha estat un dels objectius principals dels professionals de l’educació

com a base per assolir la resta dels coneixements. La lectura és un acte d'interpretació i,

amb actitud crítica, va ampliant els propis sabers i obre nous horitzons per al coneixement

personal, social i cultural necessaris per poder-nos moure per la vida amb autonomia, amb

consciència social i amb llibertat.

Llegim! Una oportunitat de ser més lliures!

Nota sobre els signes d'interrogació i admiració

La Secció Filològica de l'IEC, en un Acord de l'any 1993, només aconsella d'usar aquests signes exclusivament al final de l'oració. El traspassat doctor Joan Solà, membre de la Secció Filològica, proposava d'escriure en qualsevol frase de pregunta el signe inicial d'interrogació perquè l'estructura sintàctica del català no és pas la mateixa que la del francès, per exemple, o la de l'anglès o l'alemany. Per tant, les raons són funcionals. Que la solució proposada coincideixi amb el castellà no vol pas dir que sigui un castellanisme. La

proposta ja fa temps que la segueixen diversos mitjans de comunicació escrits, com els diaris Ara, El Periódico, l'Avui, i editorials com Grup 62, Quaderna Crema, o escriptors com ara Quim Monzó, Sergi Pàmies, etc. Per tant, a partir d'aquest número 4 apliquem el criteri general d'escriure els signes inicial i final en qualsevol clàusula interrogativa i també exclamativa

5

El Ternal Teatre

El Ternal Teatre és el grup de teatre del Casal de Vilassar de Dalt, una entitat que

agrupa gent del teatre des de començaments del segle XX i que destaca sobretot per

les continuades representacions dels Pastorets i la clàssica comèdia de Festa Major,

així com pel llegat d’afició al teatre que ha deixat a tants espectadors, actors i actrius

que han anat passant pel petit escenari del Casal.

Intentarem fer un senzill repàs als antecedents per explicar ràpidament la petita història del

Ternal Teatre.

Els antecedents. De 1927 a 1972.

A començaments del segle XX, Vilassar viu teatralment uns anys esplèndids, curull

d’activitats teatrals. Funciona el teatre de La Massa, el teatre de l’Estrella i naturalment

també, a partir de 1927, el del Casal.

El Casal funciona a ple rendiment i aplega tanta gent entorn del teatre que s’arriben a formar

diferents grups, diferents equips segons les seves afinitats i s’arriba a estrenar una obra

gairebé cada mes. D’aquest període són molt coneguts a Vilassar i arreu de la comarca els

Pastorets i també la Passió. D’aquell ambient teatral del Casal en sorgí la coneguda actriu

Mercè Bruquetes, que del Casal passà a la Massa,

i d’aquesta al Romea i al teatre professional. Del

1936 a 1939 l’activitat s’aturà completament i el

Casal viu amb angoixa el rerefons de la guerra i la

tragèdia que comportà per a tantes famílies del

Casal.

Acabada la Guerra, de mica en mica es recupera

la seva activitat teatral, encara que ara

obligatòriament es representen les obres en

castellà, tret dels Pastorets i la Passió.

El Casal acull novament molt de jovent i continua sent bressol d’actors i actrius amb els

quals arriba a crear un elenc sòlid i potent, que liderat aleshores per en Genís Petit munten

grans obres i s’animen a concursar a FESTA, concurs de teatre amateur, on aconsegueixen

un notori reconeixement pel seu treball. Així que l’any 1957, l’elenc del Casal aconsegueix el

primer premi pel millor actor, primer premi pel millor conjunt i primer premi pel millor director.

Del 1972 a 2006. Del retaule al Cyrano.

Xavier Vilà

6

L’èxit, la regularitat i el compromís del grup continua esperonant l’afició pel teatre i a

participar-hi activament. Aleshores s’incorporen al grup en Xavier Vilà, l’Issa Bot, la Paquita

Puig, en Jordi Rosés, en Joan Llonch i en Jordi Fàbrega, que també del Casal passà al

teatre professional, dignificant el món del mim i després passant a la docència.

Posteriorment ja provinents de l’Esplai, del mateix Casal, s’incorporen al grup de teatre en

Francesc Villagrasa, Salvador Grau, Enric Ortega, Amadeu Casals, Pere Buquet, Oriol

Rosés, etc.

El 1972 amb l’Esteve Albert muntem el Retaule dels Sants Màrtirs a Plaça, i l’experiència

d’aquell esdeveniment influeix molt positivament el teatre del Casal, millorant el so, la llum,

el vestuari, els muntatges, etc.

Amb Pastorets encara presentem durant uns anys

l’Estel de Natzaret de Ramon Pàmies, però ben aviat

treballem els del Romea, de Jordi Serrat, que de mica

en mica anem fent nostres i adaptem al nostre criteri i

necessitat. És amb aquest nou text que el 1992

participem en la trobada de Satanassos que organitza la

Sala Cabanyes de Mataró, on el nostre Llucifer, en

Francesc Villagrasa, s’emporta els aplaudiments del

públic. Això ens anima a continuar treballant en aquella

línia i aleshores amb en Ferran Folch escrivim uns nous

pastorets, els Pastorets de Vilassar, que són els que representem en l’actualitat.

El Casal presenta habitualment, a l’abril, la comèdia de Festa Major i per Nadal els

Pastorets, comèdies de clàssics europeus i catalans. Aviat ens decidim per comèdies

angleses i americanes, sempre d’humor i actualitat. El 2000 presentem Pels Pèls, el 2001

Políticament Incorrecte, el 2002 ens atrevim amb Cyrano de Bergerac amb Francesc

Villagrasa, Gemma Bonet i Oriol Rosés de protagonistes amb un ampli repartiment que

representa tot un repte per al grup. El resultat genera un gran entusiasme i una manera de

fer teatre que deixa petja.

Del 2006 a l’actualitat

I després continuem amb grans muntatges: el 2005 muntem Primera Plana, el 2006 la

Ratera, ara ja com a Ternal Teatre, el 2007 Al Vostre Gust, el 2008 Carnaval, el 2009

Comèdia Negra, el 2010 la Forma de les Coses, el 2011 Taxi i el 2012 Rumors.

Mentrestant, el Ternal Teatre, que ara està format per Gemma Bonet, Andreu Tolrà, Cèsar

Carmona, Ramon Vilà, Carles Corbalan i Enric Pou, acompanyats d’amics i col·laboracions

diverses amb en Cinto Vila de director, s’atreveix també a presentar Lletres de Nit,

muntatges poètics a la memòria de Josep Maria de Sagarra, Joan Salvat-Papasseit el 2010,

Joan Maragall el 2011 i Valerià Pujol el 2012.

També a l’abril del 2010, per Sant Jordi d’aquell any, presenten el muntatge de lliurament de

7

premis de la XVIII Mostra Literària del Maresme, amb gran èxit. I al gener del 2012 amb el

grup de la Massa, la Cúpula de Guastavino, presenten també a la Massa l’espectacle revisat

de “La Gàbia de les Boges”, amb direcció de Denis Fornés, que van haver de repetir fins a

quatre vegades.

¿I per què “Ternal Teatre”?

Doncs perquè amb la nostra inquietud per innovar i millorar els Pastorets, un any ens vam

decidir a muntar un ternal, un gros i pesat ternal a dalt la teulada de l’escenari del Casal, per

pujar i baixar automàticament actors, dimonis i àngels amunt i avall, i hi vàrem haver de

col·locar una llarga biga de ferro per suportar-lo. L’aventura i les peripècies que visquérem

plegats i l’èxit de l’aparell ens van fer decidir a posar, el 2006, en memòria d’aquella

experiència, Ternal Teatre al nostre grup de teatre del Casal.

8

El teatre del segle XX en clau d’humor

Com a complement de l’article “El Ternal Teatre”, hi afegirem en clau d’humor unes notes sobre el teatre de principis del segle XX de la mà del meu pare (¡in memoriam!) PERE ABRIL BERGAY. Reprodueixo, doncs, alguns dels capítols del seu llibre Fets i gent de Vilassar. Crònica festiva des de primers de segle (editat per l’Ajuntament de

Vilassar de Dalt el 1997).

Al nostre poble sempre s’ha tingut molta afició al teatre, però anys enrere encara n’hi havia

més, potser per la senzilla raó de no haver-hi com ara altres opcions de diversió, com són el

cine i la televisió, i, per tant, la gent es distreia dels seus problemes quotidians assistint

assíduament al teatre, els uns com a actors i els altres com a espectadors. Per aquest

motiu, Vilassar disposava de les companyies d’aficionats de La Massa i de L’Estrella, així

com, més endavant, de la que es deia dels Catòlics i després Casal Popular. La que potser

va tindre més ressò i més empenta va ser la de La Massa, gràcies en bona part a l’esforç i

la gran afició del seu primer actor i director, en Fidel Saborit, també conegut per “en Fidel de

les Sedes”, perquè havia estat director d’aquesta fàbrica de teixits.

Així, doncs, a La Massa es va aguantar molts anys l’afició al teatre, i per aquell escenari hi

van desfilar una colla de bons actors, tot i que només ho eren per afició. Entre ells podríem

destacar, a més d’en Fidel Saborit, en Pau Galvany, per malnom en Pau Enragollat, l’Eloi

Paterna, en Jaume Castells, en Pere Vilà, en Josep Font (el Pintor Lota), en Pere Duran (en

Pere del Gas) i alguns altres més que componen la llarga llista dels que havien trepitjat el

teatre de La Massa.

Potser us haureu fixat que en aquesta llista no hi figura cap dona, i això és degut al fet que

en aquell temps estava mal vist que les dones prenguessin part en aquesta classe

d’espectacles, i, per tant, quan en la representació d’una obra era imprescindible la

presència d’una persona de l’altre sexe, es demanava el concurs d’alguna actriu

professional de Barcelona i així se solucionava el problema.

Una de les coses més corrents en el teatre aficionat són les fallades i entrebancs que a

vegades es presenten durant la representació, degut unes vegades a la precarietat de

recursos i a la manca d’experiència professional les altres, i, allavors, es produeixen unes

situacions més aviat còmiques, que, de passada, són com la sal i el pebre de l’espectacle; i,

com a mostra d’això, no podem menys que recordar-ne algunes, que en el seu temps van

ser molt celebrades per la gent que assistia al teatre, i fins i tot per la resta del poble.

Joan Abril Español

9

La creu

Una d’elles és la que va protagonitzar en Pau Galvany una vegada que representaven La Passió. En Pau era molt bon home, però tenia el geni una mica viu i, per tant, quan s’enfadava, feia un xic de mal conformar. Però tornant a La Passió..., doncs en Pau hi feia el paper de Crist, i aquell dia, quan era a dalt de la creu, va sentir sota seu uns grinyols molt sospitosos, com d’alguna cosa que s’esberla i, al mateix temps, va notar que la creu es movia d’una manera molt alarmant, per la qual cosa, tot espantat, va dir en veu baixa als que tenia més a prop:

“––¡Nois, em sembla que cauré!

“Però els altres, amb l’afició per l’obra, no en feien cas, i

allavavors ell, tot emprenyat, va fer un crit que fins a mitja sala el

varen sentir:

“––¡Baixeu-me de la creu...! ––al mateix temps que hi afegia el nom de Déu, ¡d’una manera no gaire adient amb el paper que representava!

[...]

¡Ni a l’infern no em fan cas!

I parlant de la companyia del Casal, és de raó recordar que també hi havien passat molt

bons actors —entre ells el seu director, en Lluís Masiques––, en Jaume Pagès i l’Anton

Cusell —dos còmics molt notables, amb el seu paper d’en

Bato i en Borrego a Els Pastorets––, l’Antonino Cotet, en

Mayolas, l’Ollé i molts altres més que farien una llista

inacabable, perquè al llarg dels anys s’ha anat renovant la

companyia amb nou planter, entre els quals podem destacar

en Genís Petit, en Cinto Vila i molts altres, així com també la

incorporació de les dones en les representacions; entre ells,

en primer lloc, hem de recordar que aquí va fer les seves

primeres taules la que després tant ha destacat

professionalment en els teatres de la capital: la gran actriu Mercè Bruquetas.

I com a colofó de la companyia del Casal, volem cloure aquesta crònica amb una anècdota

que va protagonitzar l’Antonino Cotet, tot fent el paper de dimoni a Els Pastorets, en

l’escena en què vençut pel Cel s’encara amb la Terra demanant que aquesta s’esberli. En

aquell moment, obrien un escotilló des de sota l’escenari i el dimoni es llançava pel forat,

d’on sortia després una flamarada i un xic de fum. Doncs bé, aquell dia, potser els que

s’encarregaven de l’escotilló estaven distrets o bé aquest es va encallar, però el cas és que

quan l’Antonino va fer el crit de: “¡Esberla’t, Terra!”, no va passar res, i allavors ell va cridar

més fort i tampoc, i, en cridar per tercera vegada i veure que tampoc s’obria l’escotilló, va

dir, sense perdre les bones formes:

10

“––¡Oh, ja ni a l’infern em fan cas! ¡Me’n vaig!

“I va marxar tranquil·lament per un costat de l’escenari.”

¡Ep, que això és meu!

I encara una última anècdota de l’Antonino. Aquest era un home de cara més aviat ferrenya,

gràcies sobretot a unes celles espesses i gruixudes que emmarcaven el seus ulls, i una

vegada en una representació a Premià de Mar, mentre s’estava preparant per encarnar un

personatge d’època ––i, per tant, anava caracteritzat amb perruca, barba i bigoti–– i

l’encarregat de la perruqueria del teatre li anava fent uns retocs, retallant amb unes tisores

alguns pèls que sobraven, en veure les celles tan gruixudes, també va creure que eren

postisses, i ja es disposava a retallar-les quan l’Antonino, en adonar-se’n, va cridar:

“––¡Ep, que això és meu!”

11

¿Cultura gratuïta? ¿I de què viuen els autors?

Sóc músic i periodista. Actualment faig dues feines. L'una està ben remunerada i l'altra, no. Suposo que ja heu encertat quina és la mal pagada... La de músic, sí. Aquesta és una endèmica realitat que envolta des de fa generacions els que es dediquen a la creació artística, i a la cultura en definitiva. La meva situació professional present, doncs, em sembla d'allò més adequada per enfocar aquest article. De fet, vindria a ser un exemple clar i concís de la magnitud de la tragèdia. És una mostra que alguna cosa falla en el paper que tenen l'art i la cultura en la societat d'avui dia. Però ¿què és el que falla realment? Els governants, els que legislen –aquí o allà— ho fan, en teoria, per defensar els drets de

tothom; els dels ciutadans i també els de les empreses, evidentment. Però sobretot els de les persones. Això vol dir, també, els drets dels autors i creadors, dels que es dediquen a escriure, a dibuixar, a ballar... S'entén que una societat que vol avançar, que vol millorar, ha de protegir l'esfera cultural i -afegeixo- ha de fer-ho de manera contundent, encara que sigui un àmbit que no generi necessàriament una riquesa econòmica puntual, fins i tot, encara que sigui deficitària en termes estrictament de números. Cultura i economia, efectivament, no tenen una relació massa fluida, i

precisament per això, s'ha de vetllar pel seu bon estat de manera especial. L'hem de mimar. I això passa per pagar, entre tots i de maneres molt diverses (mecenatges, impostos, comprant directament un article cultural que ens interessi, etc.). Vet aquí, però, que allò que s'hauria de protegir i fomentar acaba molt sovint trepitjat i menystingut. Els interessos dels grans hòldings empresarials, o sigui el poder dels diners, acaben manant i dirigint de facto les estratègies i les polítiques culturals, i aniquilen allò que en teoria tant s'ha de cuidar: la mateixa cultura i els qui la generen. Un il·lustrador exemple d'això, en l'àmbit de la música -que és el que em toca més de prop- el tenim en la plataforma Spotify -tan aclamada per tots i de la qual també sóc usuari. Mentre que l'autor d'una cançó cobra la microscòpica xifra de 0,00029$ per cada reproducció (feu números...), l'amo d'aquesta nova empresa gegant ja té -segons la revista "Sunday Times"- la 10a fortuna de la Gran Bretanya. Sembla clar que alguna cosa de fons ens hem de replantejar, i urgentment. Ben entrats ja al segle XXI, les regles del joc han canviat en l'àmbit del consum cultural, sobretot pel que fa a la música i al cinema. I segurament canviaran encara més en els pròxims anys. La manera de consumir cultura ja no s'assembla en gairebé res a la que teníem tot just fa una dècada. No cal estendre's en aquesta qüestió, però és obvi que ja res tornarà a ser com abans. I això vol dir també que hem de canviar radicalment uns plantejaments que en el seu origen tenien un sentit, però que ja han quedat obsolets. I el moment de fer-ho és ara. Ara que tot està canviant i que tot s'està repensant. Un exemple el tenim en la qüestió dels drets d'autor on, un cop més, els intermediaris no han sabut -o no

Marc Prats

12

han volgut- adaptar-se, fins ara almenys, als nous temps. El documental "RIP! A remix manifesto" retrata de manera brillant aquesta polèmica. I fa pensar. Calen, doncs, unes pautes, unes lleis, però justament perquè en un futur no tornin a reproduir-se tics i abusos del passat i del present: l'enriquiment desorbitat d'alguns mitjancers, com les empreses de telefonia, en són un exemple. És ara, més que mai, que s'estan omplint les butxaques gràcies a la gran demanda –legal o no- de continguts culturals que no els pertanyen i dels quals s'aprofiten de manera escandalosa. En la societat en què vivim, els diners ho impregnen gairebé tot. Això és així, ens agradi o no. Però és evident que la cultura ni pot ni ha de ser gratuïta, perquè el pas següent seria la seva pseudodesaparició, fins a convertir-se en marginal o, en el millor dels casos, elitista. El repte, ara, és trobar la fórmula justa i equilibrada perquè els que generen continguts culturals no caiguin en un viacrucis etern, perquè els intermediaris perdin pes i no acumulin fortunes immorals i perquè els que els consumeixen trobin el que busquen pagant un preu raonable per cada producte. I això passa, també, per fomentar el model de la petita i mitjana empresa, en aquest cas cultural, i no pas ajudant a crear monstres indomables. Si fa o no fa, el mateix que hauria de passar en tots els àmbits de la nostra societat. * Aquest article també està publicat al web 324.cat/noticies

13

Fundació Hospital Sant Pere

Entrevista a Pere Fabregà, director de la Junta administrativa de la residència

Fundació Hospital Sant Pere.

“Treballem amb un sol objectiu: el benestar de la nostra gent gran”

El director de la Junta administrativa de la Fundació Hospital Sant Pere, Pere Fabregà, repassa els orígens d’una institució que té més de 200 anys d’història. També ens explica com és avui la residència, ens parla de les persones que hi viuen i hi treballen, així com dels principals reptes que han d’afrontar en aquests moments tan delicats econòmicament.

Pregunta: ¿Quins són els orígens de l’Hospital de Sant Pere?

Resposta: Els inicis de l’activitat assistencial es remunten gairebé 300 anys enrere. El 21 de juliol de 1728, Mn. Pere Puig i Batlle i el Comú de Vilassar van fundar l’Hospital de Sant Pere. Després d’uns anys d’inactivitat, l’Hospital de Vilassar va ser fundat novament el 1722. Aleshores estava situat a l’actual carrer Anselm Clavé. En el lloc on ara hi ha l’actual residència, hi havia el Mas de Can Pons i Arenas, que s’utilizava en aquelles dates com a asil de pescadors.

P: ¿De pescadors...??

R: En aquella època Vilassar de Mar no existia com a tal. Els pescadors, a la zona del mar, només hi tenien alguna barraca i poca cosa més. Aquells que estaven malalts eren guarits en aquest asil. Dos segles més tard, va ser el 1948, quan el Marquès de Gelida va fusionar les dues institucions i aleshores es va crear el que es coneix avui com la residència de gent gran de l’Hospital de Sant Pere. Aquesta institució es va construir en la ubicació actual.

P: En aquella època, als anys 50 del segle XX, els hàbits de vida eren força diferents

dels actuals. Aleshores, ¿qui hi anava a la residència?

R: Solien ser persones grans que s’havien quedat soles, que no tenien familiars amb qui poder passar la vellesa i, normalment, gent amb pocs recursos...

P: Just al revés del que passa actualment, ¿oi? Vull dir que estar-se en una residència

surt força car avui en dia...

R: La quota mensual és d’uns dos mil euros, però també és cert que tots els residents reben

Gemma Bonet

14

algun tipus d’ajuda de l’Estat. Dels 58 residents que hi ha actualment, 22 estan en places públiques –subvencionades en part per la Generalitat– i els 36 restants cobren algun tipus d’ajuda a la dependència. Per tant, ningú ho paga tot de la seva butxaca, alguna ajuda es rep.

P: Pel que fa a la crisi, ¿la noteu d’alguna manera?

R: I tant, la demanda ha baixat molt. Fins fa poc, la llista d’espera per a places privades –les que no cobreix la Generalitat– era una mica llarga. Ara, hi ha mesos que no hi ha ningú en llista d’espera perquè la gent no s’ho pot pagar. Insisteixo, estic parlant de places privades. De places públiques sí que n’hi ha de llista d’espera, la llista actual d’aquest tipus de places és de 50 persones.

P: ¿Els residents solen ser persones amb dependència?

R: El 90% dels nostres residents són persones dependents i el 10% restant són persones que necessiten algun tipus d’ajuda. Actualment, a la residència, no hi ha gent gran que es valgui totalment per si mateixa.

P: ¿Això ha canviat gaire al llarg dels anys o ha estat, si fa no fa, sempre així?

R: Ara les persones que arriben aquí solen ser més grans i tenen menys salut. Fa 20 anys, potser no teníem persones tan ancianes com actualment. Ara la mitjana d’edat de les persones que assistim està entre els 80 i els 85 anys; i la majoria són dones. De fet, hi ha una àvia que està a punt de fer els 101 anys.

P: Treballant amb persones tan ancianes, deveu veure la mort de prop tot sovint...

R: Sí, és una part més de la nostra feina, intentem viure el moment de la mort acompanyant al màxim la persona i la família. Després de tants anys tractant amb gent gran, notem quan se li acosta el moment a cada persona: la majoria es van apagant com espelmes... Un dia deixen de menjar, no tenen ganes de fer res, i veus que a poc a poc se’n van...

P: Justament, teniu dues sales de vetlla a la mateixa residència per quan arriba

aquest moment...

R: Sí, la vam obrir fa uns anys perquè era un dels requisits que ens demanava la Generalitat. Però, a més, gràcies a un acord amb l’ajuntament quan en Llorenç Artigas era alcalde, es va decidir obrir la sala de vetlla a tots els vilassarencs que ho requerissin. Penso que ha estat un encert perquè així fem un servei al poble i, a més, aquests ingressos ens ajuden una mica a recuperar la inversió que vam fer en el seu moment.

P: ¿Com és un dia a la residència? ¿Quines activitats fan les persones grans que hi

viuen?

R: Solen llevar-se molt d’hora i també van a dormir molt d’hora. Cap a quarts de nou del vespre, la majoria ja són a la seva habitació. Durant el dia, fan activitats amb dues animadores: pintura, xerrades, tallers de memòria, tallers de càlcul... Alguns fan tractament amb el fisioterapeuta, a d’altres els visita el metge. Els horaris podem dir que van, especialment, de sol a sol.

P: ¿Qui és el personal que treballa a la residència?

R: Hi ha 4 monges de la Congregació de les Filles del Cor de Maria, a més d’una quarantena de treballadors i treballadores entre els auxiliars de geriatria, infermeres, el metge, el fisioterapeuta, el psicòleg i l’equip de neteja.

15

P: La Fundació està regida per un Patronat on els patrons són el capellà i l’alcalde de Vilassar. Avui en dia, en pocs llocs veiem que Església i Administració manin a parts

iguals...

R: Això és el que marquen els nostres estatuts perquè així es va estipular en el moment de la fundació de la institució. Per tant, podem dir que, aquí, estan condemnats a entendre’s...

P: ¿I s’entenen?

R: Sí, i tant. A la Fundació Hospital Sant Pere tots fem pinya. Tots tenim el mateix objectiu: treballar per al benestar de la nostra gent gran.

www.fundaciohospitalsantpere.com

16

El retorn dels fills

Quan els fills marxen de casa definitivament (de vegades quan ja havíem perdut tota esperança), els pares ens quedem amb una recança de culpabilitat per haver desitjat

inconfessablement la seva partença.

Tot d’una la casa ens cau a sobre com una llosa, la rutina diària es transforma en un espai buit que no sabem ben bé com omplir i naveguem entre la tristesa i l’alleujament. Mica en mica, però, ens anem adaptant a la nova situació i creem noves rutines; ja no depenem d’horaris imprevistos, de petites dictadures domèstiques i d’humors imprevisibles; per fi tenim el poder que dóna el comandament a distància del televisor per a nosaltres sols i podem fer la migdiada estirats al sofà sense sentir-nos culpables; la factura de l’aigua baixa dràsticament; tenim temps per a les coses que sempre havíem desitjat fer i davant nostre s’obre una etapa d’expectatives engrescadores. Aprofiteu el temps si esteu en aquest estadi vital perquè es pot tòrcer quan ja crèieu haver superat l’antiga etapa.

Un bon dia (o mal dia), el fill o filla ens comunica que retorna: estupefacció si no sospitàveu res o confirmació dels negres presagis que feia temps vèieu venir però no volíeu creure. Els motius del retorn solen ser variats però, en definitiva, el qui retorna és perquè no té prou recursos econòmics per viure independentment. I encara bo si retorna sol, perquè podria ser que vingués acompanyat del cònjuge respectiu i d’un o dos petits futurs dictadors de rostre innocent disposats a menjar com a carpantes i superar talles a velocitat constant.

Al començament volem creure que serà passatger, que només es tracta d’una etapa de curta durada i en poc temps tot tornarà a la normalitat. Il·lusos! Passen els mesos i la situació es cronifica, tot el que era provisionalitat es torna definitiu i amb resignació intentem adaptar-nos a la nova situació que ja no tenim més remei que acceptar com a irreversible. Aquella casa que en algun moment ens va semblar massa gran per a dues persones ara sembla un vestit curt de mida: no s’hi cap. Sacrifiquem aquells espais que ens havíem fet nostres per encabir els nouvinguts i les nostres aficions acaben sota el llit o directament a la brossa. Tornen els horaris imposats, augmenten les feixugues tasques domèstiques i ja no tornarem a veure el nostre programa de televisió favorit perquè ens han pres el poder. La nevera és un forat negre on desapareixen els aliments a la mateixa velocitat en què l’anem omplint i la pensió que amb molta cura arribava a fi de mes, es fon com un bolado.

Tot això trastoca la vida dels pares/avis que veuen minvar la seva tranquil·litat en favor de la causa familiar comuna. ¿Algú els ha preguntat el seu parer? En la majoria de casos, no. Passem als fets consumats per la via directa de l’“aquí ens teniu”. Com que els fills ens coneixen de sobres, i saben de les nostres flaqueses, també saben que ens sentirem culpables si gosem suggerir alguna cosa fora de les seves previsions i ens fan xantatge emocional sense pronunciar una paraula.

Vicky Llongueras

17

En el fons, pensant en positiu, tenir la família junta és molt bonic, si no fos... que el parèntesi de temps transcorregut ens ha modificat el caràcter perquè ja no tenim els mateixos ànims ni la mateixa paciència que traginen els nouvinguts, amb una energia impossible de seguir.

Que passem voluntàriament a un segon ordre perquè la saviesa ens fa ser prudents i no presentem batalla en moments de crisi per no empitjorar la situació i això va en detriment de la nostra tranquil·litat. Que sabem que el marge de temps que ens queda és preciós per a nosaltres i veiem com s’escola per aportar-lo a la causa familiar, i això comporta la renúncia dels nostres drets. Que la nostra casa ja no és la nostra casa, sinó la casa comuna, pel dret adquirit que dóna haver nascut dins d’aquesta família i sense la reflexió obligada del deure respecte dels progenitors. La llista del “si no fos” pot ser llarga i pot semblar el reguitzell de greuges d’uns pares poc amatents però, tal com estan les coses econòmicament, si li arriba el cas, probablement més d’un pare mudarà d’opinió.

18

La por en temps d’incertesa

La por és un estat d’ànim que serveix per avisar d’un perill imminent. Sorgeix com una eina adaptativa i permet a l’individu una reacció d’alerta, una resposta, davant una situació adversa, que afavoreix la supervivència. La por és una reacció humana

davant d’allò desconegut.

Per altra banda, també sentim por davant les situacions que ens puguin generar inseguretat, els canvis vitals en són un exemple: un canvi d’habitatge, un canvi laboral, la pèrdua d’una relació afectiva, un nova relació, la pèrdua d’una feina... Tots aquest canvis poden arribar a generar un sentiment d’alerta a l’individu. Quan aquest estat d’alerta és permanent en el temps, és de llarga durada, es pot traduir a nivell físic amb angoixa.

Poden existir diferents graus de por: podem passar d’un temor davant d’una situació aparentment sense massa importància, al terror o pànic. Aquests diferents graus de la por comporten diferents graus de resposta: de la inquietud a l’angoixa, com he dit anteriorment.

En aquests moments actuals de canvi en el nostre sistema social i polític l’angoixa és un estat emocional que està afectant una capa molt àmplia de la població. En els joves entre 17 i 25 anys perquè s’adonen que el seu camp de possibilitats laboral cada vegada es més estret. No veuen un futur a les seves vides, un futur pel qual ells s’havien preparat tant en l’aspecte personal com intel·lectual. Els seus anhels s’estan truncant per aquesta falta d’expectatives que limita el seu desenvolupament com a ciutadans de ple dret.

Les persones més adultes veuen com tota una forma de vida, l’estat del benestar, que fins fa poc era el que marcava el seu estil vital, està desapareixent i deixen darrere seu atur i empobriment.

I els més grans veuen que tots aquells aspectes socials pels quals havien treballat i lluitat ara s’estan perdent i veuen els seus fills i néts patir davant d’aquesta desfeta.

Per concloure aquesta part, podem afirmar que la por i la seva manifestació, l’angoixa són les reaccions que els individus tenim davant la incertesa.

¿Què hi podem fer, davant d’aquesta situació?

¿Podem els ciutadans fer alguna cosa davant d’aquesta devastadora i implacable forma discursiva, en què la dialèctica imperant ens vol fer creure que no es pot fer altra cosa que el que s’està fent: retallar i austeritat?

Àngels Petit

19

No hi ha res pitjor davant la por que la inactivitat. L’acció, fer quelcom enfront de l’adversitat és la millor manera que té l’individu per resoldre el seu malestar. El contrari és l’aclaparament de l’estat d’angoixa que ens pot envair vitalment. L’acció, el fer,

comporta d’entrada tres aspectes fonamentals: la reflexió, el moviment i la dialèctica.

La reflexió és la part íntima de l`individu, valorar i parar-se a pensar sobre allò que vol i com ho vol, pensar on és i decidir cap on ha de dirigir-se.

El moviment és el fet d’actuar, de portar a terme allò que un ha decidit. El fer per aconseguir els objectius que ha pensat i trobar la manera d’assolir-los.

La dialèctica serà la manera que expressem, que posem en paraules els nostres pensaments, sentiments i accions.

No és cert que no hi ha sortida a la situació actual, la Història ens explica molt bé els diferents moments que han viscut les societats al llarg del temps i les sortides que cadascuna ha trobat davant dels seus conflictes.

Molts dels que estiguin llegint aquest article potser hauran vist la pel·lícula “V de vendetta” del director James MacTeigue, i si no, els la recomano. Aquesta creació cinèfila explica molt bé què pot fer la por quan aquesta s’utilitza com a manera de tenir ben lligada o collada la població. Quan a vegades el poder i els mitjans de comunicació units pels seus interessos econòmics volen influir en la població, aquesta queda alienada, queda esclavitzada, queda sense voluntat i limitada en les seves accions.

Precisament això és el que no hem de permetre, quedar-nos alineats en el pensament, en la capacitat de crítica, que no facin servir la por del poble perquè el poder del més fort segueixi manant.

Arcadi Oliveres, economista i activista de Justícia i Pau, home savi i amb esperit crític, aposta pel moviment de la societat davant de tanta impostura i anima que el ciutadà es mogui, individualment i, encara més, col·lectivament.

20

Una història del castell de Vilassar 2/2

Sempre he vist el castell a tocar de casa, però alhora tancat i inaccessible; ple d’interès per les seves històries i llegendes, però alhora amb el seu arxiu tancat i

forrellat.

V FASE. Segles XVI-XVII: Millores d’habitabilitat i imatge (10)

L’equilibri aconseguit es perllonga durant l’època dels Àustries, amb inacabables plets judicials entre la comunitat local i els Desbosc, petites obres de millora de la rendibilitat del patrimoni agrari i periòdiques obres al castell per posar al dia l’habitabilitat i millorar la imatge senyorial. L’any 1563, després de falsejar el seu suposat ascendent nobiliari

inventant-se que descendien dels Santvicenç, aconsegueixen el privilegi de noblesa, moment al qual suposem que correspon l’escut heràldic de la façana resultat d’aquest afer. Com a exemples de millores, l’any 1564 “fer un trull… fer una safaretxo y la paret ab la teulada…”, dels bastiments “fets per la finestra de la cambra sobra lo joch de la pilota y las duas finestras de la salla”; l’any 1565 Francesc Desbosc pacta amb el mestre de cases vilassarenc Galbany “cloure tots los marlets de la paret devant los xiprés y fer de sobre altras

tants marlets tot de tapia, y m[‘h]a de cloure la torreta que aguy és y me l[‘h]a de alsar ygual de la marleta de fora, y cobrir-la de taulada ab que [h]y hage huns marletets de desobre que no samostra la taulada, y més m[‘h]a de cloure tots los marlets de la paret darrera lo castell y ferhy mitja tapia darrera lo castell y aprés marletada…”(11)

¿Com era el castell l’any 1600? Transcrivim el text que hem trobat ja que alguns elements han desaparegut:

“en lo dit Castell, de 10-50-100-200-300 anys ensà y més enllà, y ha hagut, com vuy en dia y ha, quatre torres fortas, la una en lo cantó de tremuntana y la altra en lo cantó entre llevant y mitgdia y la altra al cantó entre mitjorn y ponent, y la altra que és entre ponent y tremontana de dit Castell; y ultra de les dites quatre torras que sien en los dits cantons de dit Castell ni ha una altra torra molt fort dintre del pati de dit Castell que sobrepuia a totes les altres torres y edificis de dit Castell, la qual nomenen alguns actes antichs y los doctors que scriuen

sobre lo dret monicipal la torre mestra y axí se diu vulgarment.

“també en lo dit Castell y ha una vall fondo que circueix tot lo dit castell y en dit vall un pont llavadís per entrar en dit Castell…”

“y ha, y ha acostumat de aver, ans de la porta qui entra dins del fort de dit Castell una muralla ab moltes aspilleres que volta tot lo dit Castell, y entre la dita muralla y dit Castell y ha com de dit temps acostumava aver uns corredors per tirar y defendre lo dit Castell y las aspilleres que són en dita muralla”

“en lo cap del pont y ha, com de dit temps ensà y de sempre agut, un portal ab sa porta y en lo mitg del pont y avia, y hagut de dit temps immemorial ensà, un portal en lo qual segons los vestigis y insignies d’ell en temps que tenien noves de enemigs y devien tenir portes…”

“lo dit portal aurà alguns dos o tres anys que per ser molt vell y antige se és enderrocat”

Benet Oliva

21

“també los valls de la part de tremontana y llevant de dit Castell stan molt ruplerts que també tenen gran necessitat de obrar”(12)

Per tant, el recinte jussà o muralla i la vall amb un pont llevadís envolten tot el castell pròpiament dit o recinte sobirà.

Podem destacar una nova edició del plet per forçar els veïns a fer obres foranes de la muralla que s’inicia l’any 1599 amb una reclamació dels Desbosc. Tot seguit, la universitat replica, es genera una successió inacabable de litigis… fins que al 1627 Pere Desbosc manifesta “fins vui no ha pogut obtenir la disisió de dita causa y entretant se li va gastant y arruinant lo Castell que si de prompte no si obrava, vindria a total ruina, per só a determinat de fer ara las obras necessarias a gastos seus sens preiudici de sos drets”. Així, aquest tercer plet per les obres foranes serà el darrer. Els temps canvien i el dret d’obres foranes no es tornen a intentar exercir. En el llibre de comptes del castell llegim “vui als 29 d’octubre de 1630 he comensat a derrocar la fusta per la obra d’uns entrasuelos y una cuina nova y mitjancer uns sostres sobre la cambra dels frares y cambra de las donas”.(13)

Com a agraïment per la militància reialista durant la guerra dels Segadors, aconsegueixen la sentència de 1659 que els retorna les jurisdiccions, però la realitat la fa inaplicable i l’any

següent signen una concòrdia de cessió a la Universitat a canvi de diners. Quant a millores, destaca la concòrdia de 1658 per obres al castell entre Frederic Desbosc i el mestre de cases vilassarenc Josep Llúria, que es tanca amb l’època de 1671 de dues-centes lliures per aquestes obres. No coneixem els detalls d’aquesta concòrdia, però un testimoni posterior ens dóna una idea de la seva magnitud: “féu fer en lo dit Castell de Vilassar obras novas... y són çò és un quarto de casa en lo dit Castell que és situat a la part de llevant del dit Castell

y consisteix ab tres apossentos, finestras de pedra picada ab sas portas teuladas y sota dits aposentos si féu un celler ab algunas bótas grossas que dit S

r comprà, y que és veritat que

féu fer lo terrat de nou que és a la part de dit quarto nou y féu redificar las parets del celler vell y que en dit celler [h]y comprà cups premsas banchs de pedra y demés arreus en dit celler... y que féu fer al cap de munt de dit quarto unas parets a modo de una torra...”(14) Es refereix a la torre que sobresurt entre les façanes de llevant i migdia del recinte sobirà i a tota la part de llevant. Finalment, l’última Desbosc, Teresa Desbosc, vídua de Calders i germana hereva de Frederic, impulsa el 1680 la rehabilitació de la capella, a més de l’encàrrec del retaule dedicat a la Immaculada Concepció al mestre pintor Joan Arnau i Moret, que encara es conserva(15). Foren les darreres grans ampliacions. D’aquí que el puguem definir com el castell dels Desbosc construït en diverses etapes, entre els segles XIV i XVII, damunt del primer recinte quadrangular i la torre circular dels Sant Vicenç.

VI FASE. Segles XVIII-XX: Oms, Copons i Sarriera: Una peça més

Teresa mor el 1707 sense fills, i el patrimoni Desbosc és heretat per uns nebots llunyans, uns cosins descendents dels Oms Desbosc, però amb un matís conseqüència de la guerra de Successió: dependrà del favor polític. Així, entre 1707 i 1713 hereta el cosí austriacista Joan de Lanuça i Oms i, a partir de l’entrada de les tropes borbòniques, pel cosí i borbònic

22

Antoni Oms i Oms (+1713), el qual després d’un plet serà adjudicat el 1720 a la seva filla Gaietana Oms, casada el 1714 amb el borbònic Agustí de Copons i Copons de Berardo segon marquès de Moja...(16) Són destacats borbònics i això fa que puguin esquivar les represàlies de la guerra de Successió i no s’enderroqui el castell argumentant que no es tracta de cap fortificació sinó d’una residència. Però la veritat és que pràcticament no hi tornen a viure directament, tan sols serà el centre de recaptació de rendes de la baronia mitjançant procuradors i masovers. Una més de les propietats que s’acumulen en aquests llinatges nobiliaris. Tenim notícia de petites obres de manteniment com l’any 1755 “se an trevallat en fer los fonaments de la paret del Castell y remendar la paret de fossa que dona al sallé, reseguir las tauladas y altres remendos necessaris” (17). També destaquen les obres de 1777 “per reparar tot lo que és estat necessari” en què s’empren 3.745 maons, 2.000 rajoles, 250 teules, 93 quintars de guix, 54 quintars de calç, “pedra de la pedrera y del ort”… i costen 325 lliures (18).

La filla hereva, Maria Anna de Copons i Oms, signa capítols l’any 1739 amb el comte de Solterra Narcís de Sarriera i Cruïlles, i genera una notable acumulació de patrimonis nobiliaris(19). La nissaga dels Sarriera s’associa al castell de Vilassar fins a l’actualitat. Però no és una successió línial: l’any 1865 mor sense descendents la darrera marquesa de Moja Josepa de Sarriera i Copons i deixa bona part de la seva herència per obres pietoses, però una part, que incloïa el castell de Vilassar, és heretat pel nebot Ramon de Sarriera i de Pinós, qui acumula diversos patrimonis familiars tot i que la caiguda de l’antic règim en redueix la rendibilitat (20). A partir d’aquest moment, el patrimoni es disgrega entre els fills i s’associa el castell als títols dels marquesats de Barberà i la Manresana fins a la generació actual. Des de la primera meitat del segle XIX fins a mitjan segle XX no es fa el manteniment necessari i es deteriora bastant, però els anys seixanta experimenta una notable rehabilitació que es complementa els anys noranta, quan és habilitat com a habitatge ocasional dels propietaris, i el deixen amb l’aspecte actual, net d’alguns afegits impropis.

23

Notes:

10- Benet Oliva i Ricós: El plet de l’escó. Una microhistòria sobre les comunitats locals, el règim senyorial i la Contrareforma a la Catalunya del 1600, Mataró: Caixa d’Estalvis Laietana, 2005. 11- BC-APMM-179/2, R. 30119, núm. 32, comptes del castell de Vilassar 1564-1631, s/n. 12- BC-APMM-274, R. 30213, s/n, 1599-1627, plet per les obres foranes del castell, súplica 22-IV-1599. 13- BC-APMM-274, R. 30213, s/n, 1599-1627, plet per les obres foranes del castell. BC-APMM-179/2, R. 30119, núm. 32, comptes del castell de Vilassar 1564-1631, s/n, 29-X-1630. 14- Arxiu Castell de Vilassar, Speculum, núm. 382, nota concòrdia 1658 i àpoca 1671. ACA-PM-1554, not. Antoni Guals, liber notularum 1715-1716, f. 25r-29v, 11 i 13-VI-1716, testimonis. 15- Benet Oliva i Ricós: “La capella i el retaule de la Concepció del castell de Vilassar” a Fulls del Museu Arxiu de Santa Maria, núm. 53, Mataró, octubre 1995, pàg. 20-23. Immaculada Socias i Batet: “Joan Arnau i Moret, un pintor català retrobat”, a Butlletí de la Real Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi, 1999, núm. 13, pàg. 187-214. 16- BC-APMM-518, R. 30501, plec successió Desbosc. 17- BC-APMM-312, R. 30252, full solt. 18- BC-APMM-505, R. 30488, llibreta. 19- BC-APMM-552, R. 30553, 24-V-1739, capítols matrimonials. 20 -AHPB, not. Josep Janer i d’Àlvarez, manual 1865-I, f. 239r-269v, núm. 77, 1-V-1865, protocolització del testament de 25-VI-1860; i not. Nicolau Labrós i Ferrer, manual 1860, f. 104r-v, núm. 66, 25-IX-1860, codicil.

24

El racó de la memòria

Josep Cros

L’origen de tot plegat

Recordo que amb a penes 6 anys preníem un tros de massa de llevat, l'estiràvem, hi

posàvem sal i oli al damunt i com podíem ho posaven dins el forn que veieu a la fotografia.

N’hi dèiem "saladitos" i molts dies eren el nostre joc i el nostre segon berenar. A mitja tarda

el meu pare, "forner i fill de forner", entrava a l'obrador per fer el que ell en deia refresc, que

consistia a repastar la massa guardada del dia anterior per afegir-hi més farina i més aigua i

donar aixi més aliment perquè els fongs del llevat poguessin continuar creixent i aixi, al

moment de pastar el pa, donar aquell sabor i textura especials al pa artesà natural.

A la fotografia es pot veure al meu pare (de Can Betzocs*), fill de forner, i ella la meva mare

(de Can Fura*) passant un raspall per desprendre la mica de cendra adherida a la sola del

pa, cuit amb costals sobretot de pi de les rodalies.

Molts són els oficis que mica en mica s’han adaptat als nous temps. El que sí que cal

preservar és l'ofici, l'estima que ens porta a fer les coses ben fetes, amb la modernitat, però

amb l’ofici de sempre.

http://www.youtube.com/watch?v=LUky1b3HV2I&feature=youtu.be

*Crec que els sobrenoms que es donaven a les diferents cases o famílies a Vilassar de Dalt són un patrimoni

que no podem deixar oblidat en el temps.

25

Personatges...

Que el personatge d'aquest número de La Llançadora del mes d'agost sigui l’Antonieta Rosell va ser, perquè investigant sobre algunes de les persones del nostre poble (concretament senyores), em va cridar l'atenció la manera continuada en què l’Antonieta col·laborava de manera activa durant anys en diferents aspectes a Vilassar de Dalt.

Està clar que la seva inquietud per estar activa és un motor que fa que el seu caràcter sigui

com és: alegre, optimista i investigador.

He de dir que per la seva forma d’expressar-se em va semblar una persona molt amable i

sobretot molt culta. Vam intercanviar diversos escrits, en un dels quals li vaig proposar que

ens veiéssim perquè li volia demanar que fos el personatge de la nostra propera revista. I

encara que primer va oposar certa resistència, aquí en teniu el resultat.

Comencem a parlar sobre on havia nascut... i resulta que, com jo, l’Antonieta en el seu

moment va ser una nouvinguda a Vilassar de Dalt, fa ni més ni menys que 65 anys.

Va néixer a Luna, Saragossa, l'any 1927. La seva mare, Josefina Ferrer (aragonesa), i el

seu pare, Antonio Rosell, de Lleida, eren mestres. La seva mare en aquells moments

exercia a la població de Luna.

Quan l’Antonieta tenia tres anys, van anar a viure a Gratallops, al Priorat, on per fi, i després

de deu anys d'exercir la professió de mestres, els seus pares sempre per separats passen a

ser una família unida. També té una germana gran que es diu Josefina.

Corria l'any 1946, quan la família Rosell es desplaça a Vilassar de Dalt per formar part del

grup de mestres de l'únic grup escolar que hi havia

llavors: es deia Reina Maria Cristina, l'edifici del carrer

de Can Pons que ha deixat de ser un centre d'educació

i s’ha integrat en el nou col·legi de Francesc Macià.

Així doncs, és gairebé segur que algunes generacions

de vilassarencs van aprendre alguna cosa dels

ensenyaments, del Don Antonio i la senyora Josefina

(així els anomenaven) durant uns quants anys.

Rosachely Roa

26

Antonieta, igual que els seus pares en arribar al poble van quedar enamorats per tota la

vida, segons ens diu, venien de terra endins del Priorat i estar al Maresme era tan diferent...

el clima, l'emplaçament, el paisatge.

Em diu que encara recorda la impressió que li va causar quan va anar a la Cisa i passejant

va arribar al punt dels pins del camí de la Cisa (allà on hi ha Can Galindo, que llavors no hi

havia paret) i per primera vegada va contemplar la meravellosa vista que des d'allà es podia

observar..., aquella extensió de mar, tota la plana fins a Premià de Mar, en la qual les hortes

eren com una gran catifa, es distingia una gran filera de color verd, que corresponia a la

carretera vorejada de plàtans, ara .. comenta amb nostàlgia, ha canviat "una mica".

Van passar els anys i l’Antonieta encara avui troba a faltar no haver estudiat una carrera.

Crec que l’Antonieta té una gran "carrera" que li ha proporcionat la vida,

una dedicació contínua als altres. Es casa amb un vilassarenc, amb Pep

Serra, conegut per tots com "en Xinco", era propietari d'una petita fàbrica

tèxtil, una més de les que van fer de Vilassar un punt estratègic industrial

de la comarca del Maresme. Va cuidar la família del marit, els seus propis

pares abans i després de casar-se, més tard el marit. I tot això sense

perdre gens d'interès per saber, estudiar al seu aire, i interessar-se per

tot. La seva forma d'expressar-se no és d'una persona amb els seus 84

anys (que porta de meravella, per cert). És oberta, jovial i té un gran

interès per qualsevol tema, que desenvolupa amb gran habilitat.

Una cultura que l'ha anat format de manera autodidacta i que li ha donat una base i un

saber estar, digna d'admiració. Sempre té ànsia d'estar informada, segueix llegint (sobretot

història i novel·les d’escriptors catalans), utilitza l'ordinador amb destresa i diu que, encara

que a un nivell molt bàsic, l'ajuda en la comunicació i estar al dia, ja que repassa diversos

diaris de forma assídua.

Es va integrar en una sèrie d'activitats del poble, recorda la seva presidència a la Creu Roja

allà sobre els anys 50. Diu, que en aquella època no tenia la rellevància que té avui,

anomena el Sr. Tarrés, que era l'ànima juntament amb alguns joves que feien serveis

bàsics al poble. Treu importància al seu títol de presidenta, ja que comenta que era més un

títol honorífic que una altra cosa. Esmenta el president Josep Fàbrega Grau, que, juntament

amb l'alcalde, en aquells temps el senyor Antoni Brasó, al seu parer eren la base de tot.

Quan es va quedar vídua i tenia tot el temps del món, va començar a assistir al Casal dels

Rajolers i Can Rafart. Des de l'any 1995 fins al 2011 va estar posant-hi el seu gra de sorra i

participant com moltes de les seves companyes.

Va ser la pregonera de la Festa Major de Sant Genís de l'any 2005.

27

ens tractéssim de tota la vida, que vam estar molt còmodes fent l'entrevista, que podreu

veure a continuació i en la qual ella ens explica moltes més coses de les que m'han quedat

memoritzades amb les seves explicacions.

Crec que és un exemple de no conformar-se amb una vida monòtona i avorrida, quan una

es fa gran, sinó tot el contrari, un exemple de mantenir l'ànim i la inquietud davant d’un món

que evoluciona constantment i del qual vols continuar formant part activa.

Moltes gràcies, Antonieta. Així és com jo et veig.

http://youtu.be/u5-l4GXzbQ4

Música de l’entrevista: Une touche de bonheur de Sophie Cappere

28

Els alumnes de l’institut opinem

Ens queixem perquè no arribem a fi de mes, però hi ha països on la guerra, la fam i la lluita per seguir viu són el pa de cada dia.

Molts cops em queixo perquè la fira ve al costat de casa i els sorolls que emet em molesten. Després arribo a Barcelona i dono les gràcies per viure en un poble tranquil. Més tard, miro les notícies i veig tot el dolor i el patiment del món i m’avergonyeixo de queixar-me de la fira.

Dimarts, mentre mirava el paisatge des de la finestra, em vaig adonar de com de bé vivim i hem viscut durant molts anys encara que estiguem en crisi. Sé que molta gent s’ha quedat sense feina i que, per exemple, no tenen diners per arribar a final de mes, però també imagino que hi ha molta gent a altres països que mai han tingut una feina i penso que per a ells no existeix el: “no arribar a final de mes”. ¿I per què penso que no existeix el “final de mes”? Simplement perquè el viure dia sí i dia també en un país amb guerra et deu fer preocupar d’altres coses, com per exemple, poder seguir viu després d’un atac sorpresa d’algun país enemic.

M’avergonyeixo de queixar-me del soroll que emet la fira, però més de la gent que permet que milions de persones hagin de témer cada dia per la seva vida i la de les seves famílies. Tot i que dubto que arribi a tots (o algun) d’aquests països aquest escrit, vull dir que tinc esperances que tots visquem en un món sense guerres. Però abans d’això hauria de sortir del poder tota la gent que les provoca, i està demostrat que és pràcticament impossible.

Aquest no és només un típic escrit que digui: NO A LA GUERRA I SÍ A LA PAU, sinó que tot el que he escrit ho penso i ho sento. Em fa pena el món en el qual algunes “persones” ens fan viure, de veritat.

Marta Montoya El pa d’ahir, d’avui, ¿i el de demà?

29

Com n’és de relatiu el temps. Passa massa de pressa quan en gaudeixes i massa lentament quan hi ha coses que no ens agrada gens de fer.

Quan era petita pensava que un any era molt llarg. Per a un nen de quatre anys, un any és la quarta part de la seva existència. Suposo, que aquest mateix any a ell li passa més lentament, perquè potser estaria esperant que els Reis Mags li portessin la bicicleta, que arribés el Carnestoltes…

Ara que hem començat el 2012, la meva noció d’un d’any és totalment diferent. És un obrir i tancar d’ulls, un passar de calendari entre un Nadal i un altre, entre un carnestoltes i un altre… Quan una persona té seixanta anys, un any és amb prou feines un fragment curt de la vida, una petitíssima col·lecció de moments.

Observar fotografies de fa uns anyets i veure que he passat de ser una nena petita sense cabells a una noia amb uns cabells marrons i bastant llargs, fa que mirar-te al mirall resulti una mica nostàlgic, ja que recordes tots aquells anys anteriors.

A part de les fotografies en queda el record i quan no miro les fotos o no busco la meva silueta en els miralls, viatjo al passat i em veig des de dins, com la mateixa nena de la primera fotografia.

El temps amb els éssers estimats passa molt ràpidament. El de l’espera en llocs poc agradables, impacienta. Una hora en una classe que no t’agrada gens es fa llarga. Tres minuts d’una cançó que t’agrada molt passen volant. Una hora parlant per telèfon amb l’home de la teva vida no és el mateix que una hora amb l’assessor del banc, i és, en temps convencional, la mateixa hora. La mateixa hora d’avió xerrant amb una amiga al teu costat no és res, però al costat d’un turista roncant, sembla una eternitat.

Ara, el temps no és gratis. Ens fa por perdre la vida, però no ens preocupa malgastar-la a poc a poc. Parlem d’un recurs no renovable. Es gasta i se’n va per sempre. Els diners poden comprar-nos temps i el temps, diners. Però sempre podrem comprar més diners amb el nostre temps que temps amb els nostres diners. Podem ser multimilionaris, però ningú viu 200 anys. No encara. Quan perds temps, perds sobretot vida.

És clar que, com va dir Oscar Wilde, viure és el més estrany que pot trobar-se al món. La majoria de les persones existeixen i res més.

Laura Alarcon El temps per uns i per altres

30

Madurar consisteix a aprendre, i l’única manera d’aprendre és ficant la pota fins al fons. L’única manera d’aprendre és viure.

Ens creiem molt madures, i seguim plorant per coses de criatures. Com quan érem petites, quan el noi de classe que ens agradava no ens deixava les pintures.

Ens creiem molt grans, i continuem sent unes nenes, ja no plorem per nines, però plorem per “l’action man” de carn i ossos. Ens deixem manipular com nenes; no ens roben el nas, però ens roben el cor. Ens enamorem amb facilitat, ens roben petons, esperances, somnis i de vegades dignitat.

Presumim de maduresa i, no ens enganyem: serem molt madures per a algunes coses, però per a altres som principiants, no en tenim ni idea. Però el que em rebenta és que amb 17 anys no pugui presumir de maduresa, i nenes de 13 diguin que han patit per amor…¿Qui t’ha deixat, el Pocoyo?

Els problemes creixen quan nosaltres creixem, si ara patim per algú, ¿què passarà si ens deixa el nostre marit? Realment em considero madura, prou madura per tenir 17 anys, però hi ha coses que encara em superen. I és que és així, la fortalesa s’aconsegueix donant-se “hòsties”, i les “hòsties” que ens dóna la vida ara, en uns anys estaran multiplicades per 10, per 15, per 20… I no podem deixar que aquestes coses que ens fan mal ens destrossin avui, perquè, ¿què serà de nosaltres quan realment siguem dones fetes i dretes?

Deixem de presumir de maduresa, perquè no podem fer-ho. Gaudim de la immaduresa durant el temps que ens queda, o acabarem soles i amargades. És el moment de disfrutar, de sentir, i de rebre hòsties per totes bandes, per aprendre, per madurar. Perquè madurar consisteix a aprendre, i l’única manera d’aprendre és ficant la pota fins al fons. L’única manera d’aprendre és viure.

Jade Aina Brown (Im)maduresa

31

Contes amb un tast de català

Volia aprendre1 a cuinar, res més. Aquest era el seu desig.

Va obrir2 la bústia i, entre les factures del gas, la llum, l’aigua i la publicitat del nou

restaurant xinès, li va cridar3 l’atenció un paper de color vermell com el sofregit: Porta’ns els

teus problemes, nosaltres t’ajudarem. Hi constava l’adreça d’un consultori psicològic a

l’avinguda del Tibidabo. Hi va trucar4.

L’endemà, el Sandro amb puntualitat britànica era a les 17 a la consulta.

–Vull aprendre a cuinar –va dir.

El Dr. Gustamà, com indicava el rètol de metacrilat de sobre la taula, no va parpellejar

mentre l’observava amb la llibreta i el bolígraf a la mà. Ell va seguir:

–Vull cuinar, en vull aprendre. Vostès em poden ajudar,5 ¿oi?

–Sr. Sandro, ¿des de quan sent aquesta inquietud?

–Des de sempre, o des de fa uns anys. Visc amb el meu pare, que és molt bo l’home,

però ja és molt gran i vull cuinar, doctor.

–Ja veig... però ¿se sent sol? ¿Potser té problemes de relació?

El Sandro li va parlar6 de les partides setmanals a la playstation, dels partits de futbol

de costellada dels divendres al vespre, de la feina de caixer en una entitat bancària de

prestigi, de les seves relacions sexuals amb noies més joves. No en tenia, de problemes de

relació.

Noemí Molinero Notó

Encetem secció nova i ho fem a partir d’un conte que ens explica el desig d’un personatge

per aprendre a cuinar. Però aquí no tan sols aprendrem a fer anar els fogons, sinó que

també aprendrem a escriure correctament –des de la imaginació, això sí– per anar després

a l’estudi de la paraula, de l’oració, de la fraseologia, i comentarem amb petites receptes,

sense copagament, els secrets fixats pel mestre Pompeu Fabra i actualment per l’Institut

d’Estudis Catalans. ¡Que vagi de gust!

Un tast

32

–Vostè és fill únic, doncs. No veig que m’hagi parlat de la relació amb els seus pares,

potser aquesta era dolenta i per això vostè se sent tan sol.

–Però jo no em sento sol, jo vull cuinar, res més. –Començava a activar-se-li el tic de

la cama dreta com en les ocasions més angoixoses que el Sandro havia viscut: la primera i

única entrevista de feina, la visita a l’uròleg...– Jo vull cuinar. Veurà, la meva mare no em

deixava entrar a la cuina de petit, ella va morir quan jo tenia 10 anys i el meu pare, tan bo

que és l’home, però és molt maldestre cuinant.

–I no tenia àvia que li fes el menjar, potser. És per això que vostè se sent impotent,

segurament no devia7 tenir les mateixes

oportunitats que els seus companys d’escola i això

el fa sentir poca cosa, inferior. Ja ho entenc, Sr.

Sandro.

–Però ¿què és el que ha d’entendre? Tenia iaia,

pobreta, vivia a casa amb nosaltres i...

–¿I? Digui, digui, ¿què va passar?

–Res. Un dia, al tornar de l’escola, ja no hi era. Vam

seure a taula a dinar, el bo del meu pare i jo. Vaig preguntar on era8 la iaia i em va

respondre que ja no hi era, que era millor així, que no havia patit i que mengés,9 que havia

de fer-me molt gran.

–¡Ahà! –va respondre el Dr. Gustamà mentre s’aixecava de la cadira de cuir negre– i

no ha pensat que potser, el seu pare...

–El meu pare, ¿què?

–Que el seu pare va matar la iaia i la va cuinar deliciosament per a vostè.

–Però... ¿què diu? ¿El bo del meu pare? ¿Que s’ha begut l’enteniment, doctor?

–Parli’m, Sr. Sandro, parli’m del que vulgui, el vull ajudar, no es guardi res a dins que

li pugui fer més mal. Sé que és dur tot això, Sr. Sandro, aquesta soledat de fill únic, la mort

de la seva mare, la poca atenció del seu pare cap a vostè i... menjar-se la iaia... Sr. Sandro,

li recomano que torni demà a la mateixa hora i que en seguim parlant. Entenc que ara està

molt trasbalsat i que li costa enfrontar-se a tot això. Li receptaré uns ansiolítics que

l’ajudaran a descansar, fluoexitina per fer-li pujar10

els ànims i intenti descansar i pensar en

la turmentosa vida que ha hagut de11

viure. ¡Ah!, i no intenti cuinar encara, podria recaure

en una depressió encara més profunda que li seria difícil sortir-se’n.

Aquella nit no li va ser fàcil adormir-se,12

l’endemà es va llevar13

molt d’hora. Es va mirar

al mirall i va recordar el dia que la iaia havia mort. Aquell dia el seu pare havia fet estofat

33

per dinar. Es va llepar els llavis mentre recordava exactament el gust i l’olor d’aquella carn

tan fibrosa, sense nervis, tendra, ben feta... No podia oblidar aquell gust dolç de tomàquet i

amarg per l’absència de la iaia. Mentre s’afaitava seguia recordant el que no recordava:

l’enterrament de la iaia.

–¡Merda! –un raig de sang li regalimava per la galta, s’havia escapçat una orella. Va

obrir l’aixeta d’aigua freda i, mentre seguia rajant sang, va netejar l’orella que havia

caigut14

damunt la pica.

L’endemà, no va tornar a la consulta del Dr. Gustamà tal com havien acordat. Ni l’altre, ni

en un mes. Ni es va prendre la medicació que li havia receptat, ni tan sols havia anat a

treballar. Finalment, un dijous va sortir de casa.

–Doctor, ja m’he curat.

–Sr. Sandro, fa molt de temps que no ve. El veig força desmillorat. Com...si...li faltés

alguna cosa...

–Segui, segui...i tasti15

això –El Sandro va treure, d’una bossa de plàstic gran, un

munt de carmanyoles, totes plenes–. Tasti-ho, ja veurà...

El Dr. Gustamà no sabia avenir-se’n. Va aixecar una cella.

–Sr. Sandro, ¿què li ha passat?

­ –No res, de seguida ho vaig entendre. Vostè tenia raó, tasti-ho, si us plau.

El doctor va agafar una forquilla que el pacient li havia ofert i va encetar la primera

carmanyola, deliciosa. Va tastar una mica de la segona, amb tapa vermella, exquisida. I a la

tercera va gemegar de plaer.

–Gràcies, doctor. Gràcies a vostè he descobert la cuina. L’art de cuinar. ¡És una

passió! ¿Oi que és bo? Gràcies de nou, doctor, moltíssimes gràcies, és vostè una

eminència.

–Però, ¿per què m’ho porta a tastar a mi? ¿No té companys de feina, companys

d’equip, amants? –­Incrèdulament, va seguir– ¿I el seu pare?

–Ja no hi és, era millor així, no va patir gens. Però mengi, mengi, que vostè treballa

molt. ¿Oi que és bo, doctor?

34

Diuen que la millor manera d’aprendre una llengua és fent-la servir: escoltar, parlar, llegir i escriure, quatre actes bàsics en qualsevol procés d’aprenentatge lingüístic. I no pot ser d’una altra manera que llegint un conte ben divertit que ens il·lustrarà, de passada, la manera variada d’usar certs verbs i per què.

Com haureu vist, hem marcat en negreta i amb un número al costat dret els verbs que volem comentar. Són 15 petites lliçons sobre usos verbals que volen ser una guia pràctica per escriure o parlar el català sense dubtes i amb tota la propietat del món. Entrem a la nostra classe virtual. ¡Som-hi!

Aprendre1: “Volia aprendre a cuinar, res més.” En bona part dels dialectes catalans

pronunciem “apendre”, i no perquè tinguem gana, sinó per la influència de la “r” posterior. En canvi, la “r” es pronuncia en formes com aprèn, aprengui, aprenc...

obrir

2 “Va obrir la bústia i, entre les factures del gas, la llum...”. En l’exemple del conte,

només té un complement, que és la bústia. En canvi, diem “Obre la porta a l’Eloi / Obre-li la porta”, però també diem “Obre’l” referit directament a l’Eloi (¡com si l’estiguéssim operant!) quan hauríem de dir “Obre-li”. Fixem-nos, també, que en aquest temps verbal la vocal final és una “e” i no una “a”.

cridar

3: “... entre les factures del gas, la llum, l’aigua i la publicitat del nou restaurant

xinès, li va cridar l’atenció un paper...”. Fixem-nos que diem “li” i no “el”. El verb cridar té diversos significats. Si diem “Crida en Pere” o “Crida’l”, l’invitem a venir o anar a algun lloc, però si diguéssim “Crida-li”, promouríem la recomanació incívica d’adreçar-nos a en Pere a còpia de crits.

trucar

4: “Hi constava l’adreça d’un consultori psicològic a l’avinguda del Tibidabo. Hi va

trucar”. Un dels significats de trucar és parlar per telèfon o telefonar. Si ho fem a un lloc, direm trucar-hi. Si ho fem a una persona, trucar-li, però també trucar-lo o trucar-la, solució aquesta més propera a la llengua parlada.

ajudar

5: “––Vull cuinar, en vull aprendre. Vostès em poden ajudar, ¿oi?”. Quan parlem

d’ajudar algú escriurem o direm “ajuda’l” o “ajuda-la”. Mai “ajuda-li”. parlar

6: “El Sandro li va parlar de les partides setmanals a la playstation”. Un dels

significats de parlar és ‘parlar d’alguna cosa a algú’. Podem dir “li’n va parlar”, però també “n’hi va parlar”, aquesta més propera a la llengua parlada.

deure

7: “Segurament no devia tenir les mateixes oportunitats que els seus companys

d’escola...” Fixem-nos que en el conte hi diu “no devia tenir” (quan volem dir que una cosa és probable, però no segura) en lloc de “no tindria”, que és un calc del castellà.

ser

8: “Vaig preguntar on era la iaia” (a quin lloc es trobava de manera puntual). En

aquest context és un calc del castellà escriure “Vaig preguntar on estava la iaia”. També escriurem o direm “¿On és el llibre de contes?, o “¿On és la directora de la revista? Fa un moment era aquí”. També una pregunta directa és: “¿Que hi és, la

Joan Abril Español

Un tast de català

35

iaia?”, o “¿que hi és, el ministre?” (¡aquest darrer no sabem si el trobarem mai!). menjar

9: “Em va respondre que ja no hi era, que era millor així, que no havia patit i que

mengés, que havia de fer-me molt gran”. Podem especificar la cosa que mengem, o simplement obviar-la i centrar-nos en el fet de menjar. “–¿Ja menja la teva nena? –¡I tant que menja! ¿No li veus les galtones!”. ¿Oi que ja ens imaginem què menja?

pujar

10: “Li receptaré uns ansiolítics que l’ajudaran a descansar, fluoexitina per fer-li

pujar els ànims”. Ja sabem que fa uns quants anys que tot puja: els transports, els aliments... Tot i que és el mateix quan diem “Els transports pugen un 2,4%” o “El Govern ha apujat els transports un 2,4%”, fixem-nos que en el segon exemple el verb és una mica diferent (apujar). Tot dependrà de si la cosa que augmenta va al principi (subjecte) o no.

haver de

11: “...intenti descansar i pensar en la turmentosa vida que ha hagut de viure”.

Fixem-nos que el metge diu “ha hagut de” i no “ha tingut que” o “ha tingut de”, expressions aquestes darreres procedents del castellà. La de viure, com veiem, ¡també és una obligació!

adormir-se

12: “Aquella nit no li va ser fàcil adormir-se”, que vol dir ‘començar a dormir’.

En canvi, si volem expressar l’acte de dormir podem dir: “En Sandro va dormir tota la nit”. També podríem dir que “els diputats s’adormen en les sessions de debat” o, si ja fa estona que ho fan, “els diputats han dormit durant tota la sessió del debat”. Ah, i cobren, per cert.

llevar-se

13: “L’endemà es va llevar molt d’hora”. Fem servir “llevar-se” (i no aixecar-se)

per ‘sortir del llit’. Té un significat més ampli que el fet d’aixecar-se en si. Llevar-se comporta saltar del llit, desvetllar-se, fins i tot rentar-se la cara, dutxar-se, rentar-se les dents... ¡Quantes coses podem fer només amb un simple verb com llevar-se!

caure

14: “Va netejar l’orella que havia caigut damunt la pica”. També el narrador hauria

pogut dir que “li havia caigut”, perquè era l’orella del protagonista. Mai: “Se li havia caigut”. Si fem això, cometem un altre calc indesitjable, perquè copiem del castellà el pronom “es”. Així, direm que “el nen ha caigut” i no que “el nen s’ha caigut”.

tastar

15: “–Segui, segui...i tasti això”. Tastar vol dir ‘prendre una petita quantitat d'un

menjar o una beguda, per apreciar-ne el gust’. Mai: “Provi això” quan parlem de menjar o beure. També en un sentit figurat, com si fos menjar o beure, podem dir “tastar el poder” o “un tast de català”. Per tant, tastem les coses que ens vinguin de gust en lloc de provar-les.

36

¿¿Algú ho havia de dir??

Els últims mesos s’han produït debats sobre el respecte als símbols nacionals

espanyols. ¿Som extremistes? ¿Mal educats? ¿O tenim raons?

Tot va començar a la xiulada a l’himne espanyol a la Copa del Rei i la cançoneta de

l’elefant, seguit per l’intent, per part del parlament valencià, de castigar aquestes xiulades.

També s’ha ajuntat amb mocions als ajuntaments per part del PP perquè es pengi a

l’Ajuntament la bandera espanyola.

Crec, des del meu punt de vista, que aquestes persones que posen el crit al cel per les

xiulades i altres coses, haurien de reflexionar sobre aquest tema i preguntar-se per què

passa això.

Segurament pensaran que som uns nacionalistes extremistes i punt, però a mi m’agradaria

que tinguessin en compte el següent: ¿per què després de 300 anys d’ocupació militar,

segons els independentistes, o de perdre una guerra civil, segons els nacionalistes

espanyols, no han aconseguit que es respectin els seus símbols nacionals?

Per mi hi ha una causa principal a aquesta falta de respecte, l’intent d’aniquilament per part

d’Espanya de la cultura, llengua, símbols i institucions catalanes. I també a la imposició per

la força, no pel convenciment, dels símbols espanyols.

I després de 300 anys encara no ho han après: atac al model lingüístic català, perdó,

aragonès oriental, atacs al model educatiu català, impediments perquè les seleccions

catalanes disputin competicions oficials, escapçada a l’estatut aprovat per àmplia majoria

del poble català, prohibició a les consultes populars per a la independència.

¿Com voleu que respectem els vostres símbols? ¿Com voleu que posem la vostra bandera

als nostres ajuntaments? ¿Com voleu que es posin pantalles gegants als pobles i ciutats per

veure els partits de la selecció espanyola?

Perquè es respectin els vostres símbols, primer heu de respectar els símbols dels altres i

vosaltres porteu tres-cents anys de retard.

Xavier Santamaria

37

Descarrega’t la revista

http://revista.lallançadora.cat/numero4.pdf

38

Fes-nos saber la teva opinió sobre la revista

lallancadoravd@gmail.com

http://www.facebook.com/LaLlancadora

39