Núm. 5 novembre del 2012

2

SUMARI

Pàgina 4

Editorial

La Llançadora

Pàgina 6

Pàgina 7

Vilassar de Dalt per dins

Eva Godàs

Personatges...

Rosachely Roa

Pàgina 11

Una història mig oblidada: Vicencs Vives a Vilassar

Benet Oliva

Pàgina 14

El Club de Lectura de la Biblioteca Pau Piferrer

Club de Lectura de la Biblioteca Pau Piferrer

Les veus del Casal

Paquita Cervera Pàgina 17

El racó de la memòria

Enric Ortega Pàgina 19

Contes amb un tast de català

Noemí Molinero Notó - Joan Abril Español Pàgina 21

La cultura en temps de crisi...

Toni Bescós Pàgina 25

¡Demòcrata, tu!

Vicky Llongueras Pàgina 26

Protocol·litzar el malestar infantil

Àngels Petit Pàgina 28

3

Els alumnes de l’institut opinem

Pau Buisan - Xavier Canellas - Nabila Benkhlifa - Mercè Garcia Pàgina 30

Descarrega’t la revista Pàgina 37

¿¿Algú ho havia de dir??

Xavier Santamaria Pàgina 35

4

Editorial

La Llançadora

¡¡¡¡Fem un any!!!!

Fa un any presentàvem a la sala de cultura del carrer Manuel Moreno aquest projecte

anomenat La Llançadora.

Seguim amb la idea original que La Llançadora sigui un lloc de trobada dels diferents punts

de vista, de les diferents inquietuds que hi han a Vilassar de Dalt.

Per aconseguir-ho vàrem decidir fer la revista en format digital i de distribució gratuïta per

arribar al màxim de gent possible.

En una any hem evolucionat, hem canviat el format de la revista per fer-la més llegible, més

portable, és a dir, que els lectors la poguessin llegir en qualsevol dispositiu o, si ho

prefereixen, en paper.

Hem ampliat la nostra pàgina web. Ara no és només el lloc on trobar la nostra revista, ara hi

conté el portal cultural per trobar-hi les activitats culturals que es fan al poble per entitat o

per data.

Però la revista no la fem els quatre que sortim al final de la publicació. La revista l’han fet i la

faran tota la sèrie de col·laboradors, tant fixos com esporàdics, que ens han deixat les seves

opinions sobre una multitud de temes. Un agraïment molt sincer a tots ells.

Animem a tothom a col·laborar amb nosaltres, a exposar els seus punts de vista dels temes

que vulguin. No imposem cap temàtica ni opinió, només demanem respecte i educació.

I no cal dir-ho, un agraïment molt especial a tu que ens estàs llegint. L’últim número va ser

llegit i/o descarregat unes 250 vegades, és a dir, que l'han llegit com a mínim 250 persones,

però aquest nombre es pot duplicar o triplicar si aquestes descàrregues les han aprofitat

amics, familiars, coneguts i saludats. Tanmateix, volem seguir creixent i per això et

demanem que recomanis la revista a la família o les amistats..

Tenim plans per al futur, volem crear una associació cultural sense ànim de lucre per

organitzar debats, exposicions i diferents actes culturals. ¡¡¡¡També esperem la teva

col·laboració!!!

Una abraçada ben forta de tot l’equip.

Isa, Rosachely, Joan i Xavier

5

6

Vilassar de Dalt per dins

Per fora tots els pobles tenen trets comuns que els fan especials: un centre més o menys històric, un campanar, carrerons... Però per sentir nostàlgia d’un poble cal haver-hi estat dins. Per això jo enyoro Vilassar: he sentit el seu fred, he caminat les seves pujades, he viscut les seves grandeses i he patit les seves misèries. Vilassar de Dalt... Penseu en aquestes tres paraules i tot el que signifiquen per a vosaltres: us estremireu.

El mapa de racons emblemàtics, històrics o amb encant, de Vilassar de Dalt és fàcil de

traçar: el Parc de Can Rafart, el Castell o els forns romans en són alguns exemples. Però

m’estimo més dibuixar un altre mapa: un de traç gruixut, fet amb els meus records.

Tota la meva vida, fins fa uns 5 anys, he viscut a Vilassar de Dalt. El meu recorregut per la

memòria comença, inevitablement al carrer Sant Josep Oriol, on vaig créixer. Un dos tres,

pica paret, un dos tres, ja! Un dos tres pica paret, un dos tres, ja! Quins vespres de jocs al

carrer... Amb el sol ben endins, després de passar la tarda a la platja, i rosegant un entrepà

de nocilla amb el paper de plata rebregat al crostó.

Els nens del número 25 del carrer Sant Josep Oriol ens vam anar fent grans i jo em vaig

trobar fent camí cada dia cap al Jaume Almera. La pujada (nom del carrer) era dura al matí,

però a dalt de tot t’esperava un món que, vist amb la perspectiva del temps, era ple

d’emocions i sorpreses. I és que quan penso que durant un temps de la nostra vida ens

podem dedicar a aprendre, només aprendre...

Recordar els anys que vaig passar al Jaume Almera em produeix un plaer molt íntim:

m’instal·lo en una felicitat neta. Hi passaven tantes coses allà: declinacions, equacions,

fórmules químiques, el Machacho de la Maijo, els pintors del Carmel, els microscopis de la

Lola, els sujetos y complementos de l’Ángeles.. aquella olor de llibre... tot barrejat amb

confidències, petons furtius, dilluns al sol, cafès, secrets... Allà vam començar a ser el que

som ara.

I ara, quan tinc fred al cor, me’n vaig al meu poble. Si me’n recordo, m’hi arribo per Cabrils,

per descobrir, al final de la pujada, el campanar de l’església, notari impassible de tot el que

passa a Vilassar, un poble, que, més que de postal, per mi, és de carta llarga.

Eva Godàs

7

Personatges...

Avui: Manel Monjonell Tusell

Quan un parla amb una persona tan vinculada a Vilassar de Dalt, dóna per fet que la

seva família (pares, etc.) són vilassarencs de tota la vida.

La gran majoria de les vegades és al contrari del que sembla. Per això, m'encanta comentar

amb ells quin és el seu origen i en el cas d’en Manel, aquest va ser el resultat.

Els seus pares, en Manel i la Rosa, procedeixen de dues zones molt diferents de la nostra

geografia: el pare de Terrades (l'Alt Empordà) i la mare de Tordera, que és on la coneix en

Manel (pare) i vénen a viure a Vilassar (1945), que és on neix el Manel (fill) el 12 de

desembre de 1946 i dotze anys més tard el seu germà Jordi.

Quan els seus pares es van instal”lar a Vilassar, en Manel "el Carreter", amb Albert Batallé

"el Ferrer" munten un negoci al carrer Riera Prats en què els carros eren el vehicle

principal. El seu primer encàrrec segons diu en Manel, va ser un carro que valia 500 “duros”.

Un punt de trobada d’aquest artesans, el carreter, el ferrer i el fuster, així com de tots els

industrials de la zona, era el Manelic, el bar del costat (també anomenat el bar de la

Ramona ), la mare d’en Joan Ramon, que viu sobre el bar ha estat la mestressa de tota la

vida, i pel que podeu comprovar per la foto, els cavalls li deien el bon dia.

Ens diu que té un record molt especial de quan el ferrer ferrava els cavalls, en apropar la

ferradura roent al casc de l'animal, aquesta olor especial és una cosa que mai se li ha

esborrat de la memòria.

Li pregunto que com que el nom de pare i el seu es repeteixen, si li

deien d'alguna manera especial en família o els amics i, com no

podia ser d'una altra manera, de petit era: el Manelet de Cal Carreter,

i els seus amics de tota la vida (Joan Reina, Diego Marín i Eliseo

Vernis) li diuen Manolo.

Els seus primers anys d'estudi transcorren a Vilassar, al col•legi

Reina Maria Cristina, al camí de Can Pons, l’actual Francesc Macià.

Guarda molt bons records de Don Antonio Rosell, el senyor Pla, i

després el senyor Gratacós. Els recorda uns grans mestres. Els seus

companys, gairebé tots els de la seva època: Josep Font, Toni Llimona, Xavier Vila.

Rosachely Roa

8

I esclar, llavors era allò dels nens amb els nens i les nenes amb les nenes. Per això a la

mateixa escola a la part de sota hi havia les noies .... i allà hi havia Antònia Cuenca!, la dona

de la seva vida. Quan es van conèixer, tenien 15 anys (com diu la cançó) i com diu en

Manel encara estan junts .. tota una vida, i que duri!.

La família de l'Antònia, com moltes de Vilassar, vénen de Múrcia. El seu pare va treballar al

sector de la flor a Can Farina, que va ser el pioner dels clavells a Catalunya.

La infància d’en Manel i primera joventut transcorre entre troncs de llenya, tacs per a les

estufes, serradures. Eren temps difícils, ja que un carro no era una cosa que es fes cada

dia. Més tard comencen a fer caixes per embalar tomàquets i recorda que molts dels joves

de Vilassar van passar per Can Manel el Carreter per fer caixes.

Per exprés desig del seu pare, va aprendre planxisteria (visió de futur ...). El pare podria fer

la carrosseria i el fill la planxa de les cabines. El seu aprenentatge passa per tallers

importants: Duran a Badalona, Tallers Camps a Mataró, etc. Segons diu, era impressionant

veure com d'una plataforma amb quatre rodes i un volant, encara no havien passat tres

mesos i es convertia en un increïble "BUS" de 45 places.

En Manel aprenia fora, però a les tardes .... a treballar pel seu compte al taller.

Com no podia ser d'una altra manera i envoltat sempre

de vehicles de quatre rodes als 18 anys va tenir el seu

primer cotxe, un Dauphine. I.... comença a investigar,

talla la carrosseria del cotxe i construeix un

descapotable tipus Bugatti (vaja que el noi li agradaven

les coses maques!) al qual bateja amb el nom

d’Excalibur. El cotxe es va fer famós i va participar en

diferents esdeveniments, ja que com diu, “feia patxoca”!

I per presumir de cotxe fa el viatge de noces amb

l’Excalibur fent la volta a Espanya.

Això sí, el cotxe modificat però ..... degudament legalitzat pel Ministeri d'Indústria.

El famós Excalibur ha fet publicitat, ha passejat dones participants al circuit de Calafat, etc.

Com que feia patxoca..., diu molt orgullós.

As anys 70, la febre del motor sobre dues rodes comença. Vilassar de Dalt és un poble amb

història motociclista ... La famosa prova "Carrera a costa" de Premià a Vilassar que es va

celebrar des de l’any 48 fins al 57 i es feia sempre per la Festa Major d'agost, organitzada

per la penya motorista 10 per hora,. Era tot un esdeveniment. Ell ja hi anava amb el seu

pare d’espectador, i explica que hi havia un revolt molt complicat on avui hi ha l'entrada de

l'autopista, "el revolt de Can Nolla" i sempre hi havia sortides de pista. Fins que el 1957 (la

data, la posa en dubte) el motorista Joan Canuda va morir i la cursa no es va tornar a

celebrar.

9

Segueix explicant que en Sebastià Cusidó els engresca al seu germà Jordi, a en Gálvez, el

Nene, el Mario Coll, en Lluís de cal Basté... (¿us sonen aquests noms?) per participar en

curses de resistència per tot Catalunya. El seu germà., a qui sempre sempre li feia costat,

va continuar, i fitxa per a la casa Derby i la Puch. Guanya 4 campionats d'Espanya de

Motocròs i Enduro.

Es pot observar la seva gran afició pel món del motor. Diu que el nostre poble sempre hi ha

estat relacionat. Els Tallers Tavi (Joan Puig) i l'enginyer de JJCobas, l'Antoni Cobas, va

dissenyar i construir la moto del Crivillé, que va ser campiona del món de 125 cc. Era molt

normal veure per aquí a en Cobas, Ricardo Tormo, Jorge Martínez Aspar, Sito Pons,

Garriga, Carles Cardús, Enric Nadal, preparador de Suzuki, etc.

Com es pot veure, en sap tant del món del motor com de bolets.

Sempre inquiet, a principis dels 80 prova noves experiències i decideix fer escultura en fang

i plom. Dos anys va durar l'afició El diari La Vanguardia es va fer ressò d’aquesta nova

etapa.

Quan li pregunto com va començar la seva afició pels Bolets (micologia), ens diu que un dia

després d'haver plogut i passejant per la muntanya em va cridar l'atenció una colla de bolets

de formes i colors diferents que sortien en diferents zones i ...... ja estem ..., ¿per què...?,

¿com es diuen?, ¿són comestibles ?, ¿no ho són?... Una nova afició entra en la seva vida:

la micologia.

Es fa soci de la Societat Catalana de Micologia i comença el seu estudi dels bolets. Per

cert....en sap la “tira”!!

Als anys 90, parla amb els responsables del Museu Arxiu Municipal de Vilassar i els proposa

fer una exposició de bolets. Des de llavors, i cada

any, la Fira del Bolet de finals d'octubre a Vilassar

és un referent dins de les festes del nostre municipi i

fora d'ell. Diu per això que sense la Associació dels

Amics dels Bolets no es podria tirar endavant.

En Manel és una persona col•laboradora, va

pertànyer a la Comissió de Festes (d'això fa temps)

amb el mateix grup que van conformar l'Associació

d'Amics dels Bolets.

Durant 7 anys organitzar la sortida de Vilassar de Dalt a Montserrat amb bicicleta.

Fa 2 anys, va ser el pregoner de la Festa Major d'Agost. (Un nomenament dels que m’ha fet

més il•lusió)

¿Més aficions ...? I tant, la Fórmula 1, és "ferrarista" de tota la vida i seguidor de Fernando

Alonso (Ja ho era abans que naixés l’Alonso.)

10

Viatjar... una gran afició. Explica que l'any 79 li va tocar un viatge a Rio de Janeiro i des de

llavors s’hi va aficionar, es declara entusiasta de Sud-amèrica!

Que més, .... bé. ... ell creu que és mania, jo crec que és una nova afició..... el fascinen els

rellotges, en té una bona col•lecció i cada dia se’l canvia per un de diferent.

La seva esposa Antònia i ell continuen sent amics de les mateixes parelles de fa anys, quan

gairebé eren uns nens i encara ara surten junts. Per tant, això diu molt d’ell, la continuïtat en

tot el que fa està assegurada.

Ara que Tallers Monjonell ha passat a una nova generació, els seus fills Dani i Carles, en

Manel creu que, amb tants anys treballats (més de 50) ja li toca descansar i fer un munt de

cosses .... ¿MÉS?

Sempre té projectes, tot li fa il•lusió i amb la família i la nova generació, els seus néts; és

feliç, però quiet no ho estarà mai!

http://youtu.be/Gr-R2cdP5Kk

11

Una història mig oblidada: Vicens Vives a Vilassar

L’autor ens explica el pas de Vicens Vives per Vilassar de Dalt i com els Antics

Alumnes del Grup Escolar “Reina Maria Cristina” en van ser protagonistes

excepcionals.

El premianenc Albert Manent i Segimon, escriptor i historiador guardonat amb el Premi

d’Honor de les Lletres Catalanes 2011, en el seu dietari El Molí de l’Ombra quan parla de

“l’altra vocació de Jaume Vicens Vives” explica com “vaig acompanyar Vicens almenys en

dues conferències... dins el marc dels seus contactes i de la seva acció personal

catalanitzadora des de l’òptica d’un historiador que coneix tots els secrets del passat i vol

endevinar els del futur. Una fou –organitzada pel pujolista Salvador Estrada i Prat- en un

local d’antics alumnes d’una escola de Vilassar de Dalt.” La notícia m’impactà. Com és

possible que se celebrés precisament a Vilassar enmig de la llarga nit de la dictadura? En

quin context? Com que tinc la sort de fer-la petar de tant en tant amb l’Albert –tot un torrent

d’erudició i valors-, n’hi vaig demanar detalls. L’Albert preguntà a la família hereva de Jaume

Vicens, aquests consultaren els seus papers i poc després em facilità dades: Havia tingut

lloc el 26 de maig de 1957 amb el títol genèric Mar i muntanya. Segons sembla, fins i tot en

conserven l’esquema!

Vicens Vives ha estat un referent bàsic. El seu Industrials i polítics

(junt amb les aportacions del seu deixeble Jordi Nadal) va inspirar

-me bona part d’Els orígens de la industrialització del rerepaís. He

assistit a innombrables debats sobre els remences, Ferran II o la

sentència arbitral de Guadalupe que parteixen dels treballs

quatrecentistes de Vicens. Ens ha inspirat a tots. El seu talent

estava acompanyat per una agradable aparença, alt i ben plantat,

amb una empenta que traspuava carisma –com recorda algun

assistent a l’esmentada conferència-. I el seu compromís cívic el

portava a participar en un incipient catalanisme polític al qual aportava el seu lideratge

social.

Amb l’ajuda de l’arxivera municipal Herminia Rafanell he aconseguit reconstruir el context de

l’acte. Fou organitzat per l’Agrupació d’Antics Alumnes del Grup Escolar « Reina Maria

Cristina», una associació en la qual s’havia integrat una nova generació de joves

vilassarencs que donarien una bona sotragada a les somortes aigües de la cultura local sota

la grisor ambiental del franquisme. Com a president ens consta en Salvador Estrada des

Benet Oliva

12

d’abans de 1953. Nascut l’any 1925 i traspassat el 2000, ha estat motiu d’un sentit

reconeixement per la seva trajectòria, junt amb la seva muller Consol Carbonell, pel Casal

Popular per març del 2010. La seva trajectòria cívica exemplifica com poques la d’un conjunt

de generacions que des dels pobles i ciutats del rerepaís treballaren per a la recuperació de

la cultura catalana i del teixit social del país.

En el Museu es conserven els estatuts aprovats per juny de 1954 signats pel secretari

Salvador Martí, tot i que ja funcionaven a finals de la dècada de

1940. Es defineixen com a associació cultural i recreativa

formada pels antics alumnes i aquelles persones que volguessin

formar-ne part. Els objectius eren mantenir el contacte entre els

antics alumnes, organitzar conferències i cursets, celebrar

festivals de dansa i folklore i classes de formació. El més

sorprenent és el nombre de socis: 2 honoraris, 17 protectors i

més de 400 de titulars! Sens dubte, el grup local més actiu de

l’època, creat al marge de les entitats clàssiques del poble

controlades pel règim. Coneixem la composició d’algunes de les

juntes com la constituïda per març de 1956 formada per Jordi

Piferrer, Amadeu Mas, Pere Boquet, Joan Pons de Vall, Carolina

Terrades, Elisenda Planas, Elvira Rafanell i Maria Bruguera. En

l’assemblea de gener de 1957 continuava Estrada com a

president, Herminia Rafanell com a sotspresidenta, Jordi Piferrer

com a secretari, Elvira Rafanell vicesecretària, Josep Villà

tresorer, Maria Bruguera sotstresorera, i com a vocals Amadeu Mas, Pere Boquet, Joan

Pons de Vall, Albert Giménez, Francesc Cristina, Mercè Villagrasa, Consol Carbonell,

Elisenda Planas, Antònia Fernàndez i Montserrat Aguaron. Per gener de 1958

s’incorporaven Jordi Sagristà, Benet Ricós, Pepita Castillo i Pepita Vinardell. D’entrada

sorprèn la paritat d’homes i dones... en aquell temps!

Sens dubte, tota una novetat local que feia avançar cap a un dinamisme amb un reguitzell

d’activitats que impactaren els vilassarencs de l’època i suposaren assentar les bases d’un

teixit social que ha marcat Vilassar durant dècades. A més de la sorprenent xerrada d’en

Vicens, citem-ne una mostra: Per juliol de 1953 homenatge pòstum al poeta Emili Saleta i

Llorens (havia estat secretari de l’Ajuntament de Vilassar entre 1919 i 1926) amb

intervencions del mestre Miquel Gratacós “capdavanter de la constitució de l’Agrupació”, de

l’advocat Tomàs Roig, lectura dels seus poemes per Joaquima Pujol, lectura d’un poema

dedicat per la seva autora Rosa Riera i amb cloenda d’en Jaume Bot i Arenas, president de

l’Agrupació Arqueològica. També hi trobem un col•loqui cinematogràfic amb el director de

cinefòrum de Radio Nacional Jordi Torres, una conferència sobre danses catalanes pel

director de l’Esbart Verdaguer Lluis Moreno, sobre literatura catalana de Joan Triadú,

mossèn Àngel Fàbrega sobre art medieval, del doctor Lluís Folch i Camarasa sobre temes

de joventut, del doctor i reconegut prevere Joaquim Mas de Xexart, excursió a veure la

13

Passió d’Olesa de Montserrat, del llicenciat en filosofia i lletres Alfred Badia sobre “Joaquim

Ruyra i l’educació de la inventiva”... fins a la xerrada del 29 de desembre de 1958 del

prevere Manuel Asunción... que parlà de tot menys del que estava previst!

Mossèn Manel, de tarannà progressista, havia estat fins aleshores vicari de Vilassar i amb

aquesta xerrada s’acomiadava. Aprofità l’ocasió per criticar els jerarques i factòtums locals

del règim enmig d’un silenci sepulcral que anava in crescendo… Com explica l’alcalde de

l’època en una rància comunicació al governador civil: “como sea que dicha conferencia no

fué de conformidad con el título anunciado, habiéndose además admitido coloquios no

conformes con el anunciado, determiné convocar al Presidente y Junta... comunicándoles

como primera providencia la prohibición de celebrar ninguna conferencia sea del caracter

que fuera, y reconociendo su falta de decisión al no advertir al conferenciante su error y

desvio del tema anunciado, presentaron la dimisión de sus cargos respectivos”. Havien

trobat la fórmula per tallar l’experiència. Final d’una època. Però la llavor ja estava

sembrada. Tant l’herència de Vicens –mort el 1960- per al conjunt del país, com la dels

Antics Alumnes per a Vilassar resultarien imparables.

14

El Club de Lectura de la Biblioteca Pau Piferrer

Les biblioteques públiques són un bé social que hem de potenciar perquè són les entitats encarregades d’afavorir les oportunitats socioculturals. La història s’ha fet i es fa amb la força de la voluntat, un actiu vital contra maneres de viure massa vanitoses. Parlar avui de clubs de lectura no representa cap novetat: fa temps que són actius i força valorats per la societat lectora al nostre país. Permeteu-nos, però, que us parlem del nostre Club de Lectura, el de Vilassar de Dalt, que ja té la seva història. Aquesta activitat social s’inicià a la Biblioteca Pau Piferrer el 2005. Sostinguda econòmicament per l’Ajuntament i dirigida pel personal de la Biblioteca, actualment per les amatents i sol·lícites senyores Isabel Coma i Anna M. Mas. La senyora Raquel Picolo ha estat la responsable de la coordinació i ha fet unes magnífiques anàlisis de temes i autors. El nombre de llibres llegits fins ara és de 80. Fem un petit esment de com funciona el nostre Club de Lectura: Cada mes es llegeix un dels libres programats per tot l’any. La lectura és individual i el dia predeterminat, cada 3r dijous de mes de 19 h a 20.30 h ens reunim. La coordinadora inicia la sessió aportant informació oral i escrita sobre l’autor i el tema del llibre; tot seguit, llegeix un fragment i els assistents donen la seva visió creant un intercanvi enriquidor. Durant la sessió la coordinadora conjuga les diverses opinions aportant els seus coneixements literaris i conclou. D’aquesta manera, el llibre creix, es dimensiona i, com molt bé ha dit la senyora Picolo, ”al plaer íntim de la lectura hi sumem l’alegria i l’enriquiment de compartir l’experiència lectora”. Un cop a l’any, un autor rellevant de la literatura catalana ens fa una visita -–subvencionada per la Institució de les Lletres Catalanes dins el programa Al vostre Gust– a la Biblioteca i comparteix amb els assistents les seves experiències literàries a partir d’una de les seves obres. Des del mes de febrer d’enguany, però, hi ha hagut un desafortunat canvi que ha modificat parcialment l’estructura esmentada. La senyora Picolo va haver de deixar la seva activitat a causa de la mancança econòmica provocada per la crisi actual. Els usuaris del Club de Lectura vam valorar l’opció de crear un voluntariat que mantingués

El Club de Lectura de la Biblioteca Pau Piferrer

15

aquesta activitat fins que es recuperés la contribució de la senyora Picolo. Aquets dos punts ens semblaven importants: era una fita aconseguir-los i podem dir que fins ara hem assegurat la continuïtat i restem confiats en el retorn de la nostra coordinadora. Durant aquest període de transició hem comptat amb la valuosa participació de persones que han exercit amb molt d’encert la coordinació. A més disposem d’altres aportacions per als propers mesos, la qual cosa fa possible iniciar el nou curs. Aquesta actitud solidària de tots fa que, dins del Club de Lectura de la nostra biblioteca, es mantingui la lectura compartida, una de les activitats culturals més emblemàtiques. Tot plegat significa reforçar tant com sigui possible la pervivència del Club de Lectura. “Com més siguem més riurem”, diu la dita. Hi ha també un altre valor afegit en tot aquest propòsit: l’existència de les biblioteques, sobretot les de funcionament públic, encarregades d’afavorir les oportunitats socioculturals. Aquesta pedagogia heretada ens planteja una exigència ètica, en aquets moments difícils a la nostra societat, un esforç per tal de mantenir-les ben vives de cara a les futures generacions. No hem de decaure, perquè creure’ns-ho esdevé una expectativa viable; no hauríem d’oblidar que la història ha estat feta i se segueix fent amb la força de la voluntat.

LLISTAT DE LLIBRES DEL 2012

1. Lolita / Vladimir Nabokov. 19/01/2012

Tertúlies Literàries a càrrec de voluntaris:

2. El Mercader de Venècia / William Shakespeare 23/02/2012

Col·laboració voluntària d’ Isabel Civera.

3. La Camperola / Alberto Moravia. 15/03/2012.

Col·laboració voluntària de Marisa Birello.

4. La luz es más antigua que el amor/ Ricardo Menéndez Salmón. 19/04/2012

Col·laboració voluntària de Núria Sánchez.

5. Maletes perdudes/ Jordi Puntí. 17/05/2012

Trobada amb l’autor.

6. Vida privada / Josep Mª de Segarra 21/06/2012

Col·laboració voluntària de Joan Casanovas

7. El casalot / Charles Dickens 20/09/2012

Col·laboració voluntària de Mireia Bosch

16

8. Poemas y antipoemas / Nicanor Parra 18/10/2012

Col·laboració voluntària de Daniela Augusta Cavalli

9. Doctor Pasavento / Enrique Vila-Matas 15/11/2012

Col·laboració voluntària de Cristina Ballesteros

10. Mujercitas / Louise May Alcott 20/12/2012

Col·laboració voluntària d’Ana Díaz-Plaja

PREVISTOS EL 2013

1. La gatera / Muriel Villanueva i Perarnau. 15/01/2013

El dimarts 15 de gener, la mateixa autora vindrà a parlar-nos de la seva novel·la.

17

Les veus del Casal

La Paquita Cervera ens explica com es va gestar la revista “Les Veus del Casal” i com

ha sobreviscut malgrat les etapes tortuosos que ha hagut de patir. L’entusiasme i

l’emprenedoria de la seva gestora ha fet que continuï i esperem que sigui per molts

anys.

Com tots ja sabeu, la revista del Casal de la Gent Gran de Can Rafart “LES VEUS DEL

CASAL”, després d’un any de vacances, ha tornat a emprendre una nova etapa.

La primera revista va sortir a la llum a la primavera de l’any 2003. El senyor Francesc

Castañer, que llavors era el monitor del Casal, va ser qui ens va animar a fer-la i amb el seu

entusiasme i bonhomia ens anava conduint. Quan es va jubilar, la revista no es va aturar; de

la mà de la senyora Berta Alonso anàvem fent les nostres trobades i la revista arribava a les

vostres mans. Va ser una feina molt compartida, on algunes persones, que no sortien a la

llum, eren claus per a la bona marxa de la revista. A la senyora Mercè Domènech, li

pertocava la feina més ingrata: anar a buscar anunciants, i alhora n’era la tresorera. L’Olga

Alonso ens corregia els articles en castellà. El senyor Eduard Sese, en jubilar-se el monitor

va portar endavant la part de disseny gràfic i maquetació, però, va arribar un moment que

per motius econòmics es va haver de deixar fer.

No és que ara la part econòmica sigui molt pròspera, perquè aquesta famosa crisi ens

esquitxa a tots, però l’ajuntament es va brindar a imprimir-nos-la, i ens vàrem animar a

tornar-la a fer. La veritat és que molta gent gran ens la demanava, ens deien que la

trobaven a faltar i aquí ens teniu en aquesta segona etapa que esperem que sigui del vostre

grat.

Jo, com sempre, no sé com, em vaig veure embrancada per portar la part de disseny gràfic

i maquetació. Vaig demanar a l’Eduard Sese que per favor vingués a casa a donar-me un

cop de mà; meravellosa persona, no tinc paraules per descriure’l, va venir les vegades que

em feren falta, gràcies Eduard. Però no en vaig tenir prou amb el seu ajut, vaig haver d’anar

a Barcelona, al Cibernàrium, a fer un curset d’InDesingn, lloc on el senyor Carles

Wasserman em va aconsellar que anés, i vaig tenir la gran sort que ell també s’hi va

apuntar. També a ell he de donar-li les gràcies per el seu desinteressat ajut; quan li deia que

alguna cosa no em sortia bé o que tenia algun problema, amablement venia a casa meva

així que podia per ajudar-me en el que fos.

¿I per què us explico tot això, us preguntareu? Doncs bé, en presentar la revista a la

regidora Maria Lluïsa Ruhí, persona molt agradable i de bon tracte, em va demanar si li

Paquita Cervera

18

podia fer un escrit per a la revista digital “LA LLANÇADORA” per explicar com em sentia jo

després de fer la revista del Casal de Can Rafart. Vaig estar a punt de dir-li que no, però en

primer lloc no sé dir que no quan em demanen alguna cosa I, en segon lloc, ¿com podia dir-

li que no a ella quan ens va donar totes les facilitats perquè la revista anés endavant?

¿Com em sento? Satisfeta, sí, molt satisfeta i orgullosa de mi mateixa, no ho dic amb aires

de presumir, ni molt menys, ans el contrari (voldria que m’entenguéssiu). Quan penso que

tinc 72 anys i m’embranco en aquests terrenys i a més me’n surto, ¿com voleu que em

senti? Jo sóc la primera que em costa de creure-m’ho. Sempre dic que si 15 anys enrere

m’haguessin dit que escriuria dos llibres, col·laboraria en una revista i que arribés a fer-ne el

disseny i la maquetació, entre altres coses, hauria dit que la persona que m’ho deia no

estava bé del terrat!!!

Sóc conscient que en aquest primer número d’aquesta segona etapa de la revista hi ha

moltes coses que no han sortit tan bé com voldria, però us asseguro que per a la propera

intentaré d’esmenar-me tot el que em sigui possible. Tinc molt per aprendre perquè la

revista surti com tots vosaltres mereixeu. Gràcies per la vostra comprensió.

19

El racó de la memòria

Enric Ortega

Les Rieres

Postal Riera de Targa col·lecció Thomas vers 1915

Riera de Targa el 1971 (Fotògraf: Lluís Folch).

20

Safareig comunitari de la Riera de Targa, actualment on hi ha la parada d’autobusos, any 1971 (Fotògraf: Lluís Folch).

En el racó de la memòria hi ha sovint passatges viscuts, sovint quotidians, que només

valorem amb el pas dels anys. Anys enrere, quan plovia, els que vivíem fora del nucli

històric del poble (llegiu a banda i banda de les dues rieres) havíem de cercar un pas estret,

allà on l’aigua feia corba i el corrent s’estrenyia per poder, amb agilitat, fer un salt que ens

permetés passar a l’altra banda.

Les rieres, rambles naturals que eren zona de joc i d’esbarjo... amb el temps s’han convertit

en artèries del trànsit rodat.

Les imatges antigues ens parlen de la riera com una zona lúdica, de passeig, de cercar la

frescor dels arbres, de veure l’aigua com baixava els dies de tempesta, de fer comunitat o

de fer “safareig” aprofitant els sefaretjos que hi havia a les dues rieres.

La Riera de Targa i la Riera Salvet, a part d’encaixar el nucli de la població i estirar-lo, i de

donar personalitat al nostre poble...., han perdut en gran mesura el valor mediambiental,

però segueixen imprimint una personalitat especial a Vilassar de Dalt..., són espais que cal

preservar i millorar, perquè també són espais d’història.

21

Contes amb un tast de català

Tenia un problema: no sabia quina de les dues triar. Així que ho1 va resoldre per la via

ràpida i va trucar a totes dues amb un missatge ras i curt: desitjo passar el cap de setmana

amb tu, ¿pots? I la resposta va ser afirmativa en tots dos casos, així que en Mauri, ara, tenia

dos problemes en un sol cap de setmana.

L’Àngels era alta, esvelta, cabells llargs, sempre portava roba d’última temporada i ben

planxada. Sempre somreia. La Mercè era més baixeta, sempre amb faldilla curta i mitges de

colors. Era una dona molt activa i inquieta. Totes dues el2 feien riure molt. Les

3 va conèixer

una nit que el seu cosí Toni les hi4 presentà en un sopar. S’enamorà de seguida de totes

dues, però ¡era tan difícil quedar amb elles! Avui no puc, potser la setmana que ve. Dissabte

sóc fora, potser l’altre. Les vegades que ho havia aconseguit s’ho havia passat d’allò més

bé. Però mai havia aconseguit quedar amb totes dues alhora.

Ni endur-se-les al llit. Havien sopat, havien ballat, havien begut però mai s’havien deixat

tocar, només algun copet al cul durant un ball i poca cosa més. Mai havia aconseguit una

bona rebolcada i no era pas que no en5 tingués ganes, en Mauri, que per aquest motiu

organitzava les cites. No sabia res de les seves vides privades. ¿Estaven casades o

solteres? ¿De què treballaven? Segur que l’Àngels era advocada divorciada; per tant, es

moriria de ganes de fer l’amor amb un home que no li6 demanés res més. La Mercè devia

ser una pintora bohèmia amb la ment oberta i amb ganes de tirar-se un home més gran que

ella que li ensenyés el que veritablement era el sexe. I aquestes suposicions les7 tenia tan

interioritzades, que fins i tot va decidir com es deia el gos d’una i com eren els veïns de

Noemí Molinero Notó

Segona entrega de contes amb Tast de Català! En aquest número brindarem, ja sigui per

unes expectatives en les relacions de parelles o trios, amb un final sorprenent, ja sigui per

la il·lusió que impulsa el cor en desitjos que ens semblen franquejables. Tota una aventura

amorosa per després fer un altre tast de català amb un bon cava del país, ¡es clar!

Brindem

22

l’altra.

Quan totes dues li van confirmar que passarien el cap de setmana a la casa que tenia als

afores de Solsona va córrer a ambientar-la. Va demanar festa a la feina i s’instal·là dos dies

abans perquè tot estigués a punt.

La imaginació li volava per sobre el cap en total llibertat, cap pensament era autoreprimit.

Va comprar espelmetes per posar-les en gots de vidre de tots colors: els vermells a

l’habitació, els verds a la taula gran, els blaus vora el sofà… I cava, que no faltés el cava:

sis ampolles de brut nature del car i ben fresc, i el va posar al congelador perquè el gust

encara fos més... de cava bo. Allò requeria la millor de les preparacions. Va rentar i tornar a

rentar les copes fins a aconseguir que lluïssin. Va comprar maduixes fresques, cireres, nata

i va proveir el congelador de glaçons. Va pensar que encetaria el whisky japonès que li

havien regalat els seus exsogres un any abans del divorci. Va distribuir els ambientadors de

diferents olors per tota la casa. Va encarregar llenya, somiava d’encendre la llar de foc. Les

pellofes de les ametlles donen una energia suplementària que escalfa més l’habitació i

s’imaginava sense roba al costat dels dos cossos femenins nus, abraçats i humits.

I amb tot preparat, va asseure’s al sofà a comptar les hores i els minuts marxa enrere.

S’adormí.

Notava alguna cosa a l’orella: maleïdes mosques. I al nas: ¡pesades! Acompanyava els

renecs amb el moviment de la mà per allunyar-les. Seguia adormit al sofà, però sentia

bordar un gos: els veïns, ja hi8 som, ¡que pesats! Sentia veus i soroll de gots: ells també fan

una festa, ¡envejosos! I sentia olor de menjar, de fruita fresca. Amb els ulls tancats, va

somriure i:

—Mauri, desperta, som aquí. —La veu li era molt familiar: l’Àngels, que bé,

guapíssimes, ja heu arribat.

Es va incorporar mig endormiscat i va obrir els ulls a càmera lenta. I millor, perquè no

s’acabava de creure el que veia: ¿un home? ¿Qui és aquest, què passa? Però la següent

imatge li va fer saltar el cul del sofà i el va obligar a reaccionar de sobte: un gos s’estava

menjant les maduixes i un marrec d’uns vuit anys amb ulleres vermelles es fotia la nata a

cullerades.

—¡Eh! —va dir—, ¿què passa aquí?

—Mauri, sóc l’Àngels. I la Mercè és aquí. —Se les mirava amb ulls de no voler-les

veure.— Ja hem arribat.

23

—Però...

—Ai, perdona, Mauri, no ens hem presentat: el meu marit l’Anton, el meu fill en

Guillem, i el meu gos l’Snoopy —la cara d’en Mauri agafava uns tons blancs de sorpresa i

morats de ràbia: ¿Snoopy?

—Gràcies per convidar-nos —digué la veu masculina de l’Anton.

—Hola Mauri —va fer la Mercè—, ¡quina dormida, nano! Feia estona que ja érem per

aquí, hem aprofitat per fer un vol i veure els voltants i la casa. ¡Ah! Per cert, el meu

marit, el Carlos, és a baix, amb la Maria i la Carla, bessones, sis anys.

En Mauri s’aixecà tentinejant, amb les galtes inflades com globus, els llavis morats i les

celles arrugades. Va mirar per la finestra i aquell home alçà la mà amb una copa de cava:

—L’hem encetat. Estava al congelador a punt d’esclatar.

24

Avui farem el tast amb allò tan pesat que en diuen pronoms febles..., però si també els fem brindar, en lloc de trencar-se dringaran com les fines copes de cava que tenia preparades en Mauri per a l’ocasió tan desitjada.

Com haureu vist, hem marcat en negreta i amb un número al costat dret els pronoms que volem comentar. Són 8 petites lliçons sobre funcions dels pronoms que volen ser una guia pràctica per escriure o parlar el català sense dubtes i amb tota la propietat del món. ¿Oi que m’hi acompanyareu?

1. ho: “Tenia un problema: no sabia quina de les dues triar. Així que ho va resoldre per la via ràpida.” Els pronoms per ells mateixos no tenen cap mena de significat. Només fan sentit quan connecten amb elements que ja hem esmentat abans. En aquest cas, com que fa referència a tota una frase, és a dir, “va resoldre això de no saber quina de les dues triar”, necessitem el pronom neutre, el que no és determinat. Ara ja no tenim cap problema amb els pronoms, però el protagonista sí. Vejam què passa.

2. el: “Totes dues el feien riure molt”. El pronom “el” representa el complement directe de “fer riure”; per tant, evitarem el pronom “li”. ¿Però qui són les persones que el fan riure?

3. les: “Les va conèixer una nit...”. Com que abans ja ha parlat d’elles, resulta que diem “les”, que és el pronom que fa funció de complement directe, aquell amb el qual el verb expressa coses o accions directament. Si el paper fos que una noia va conèixer dos nois, diríem “Els va conèixer una nit”. ¡Amb aquest exemple ja tenim paritat de sexe!

4. les hi: “Les va conèixer una nit que el seu cosí Toni les hi presentà en un sopar”. El pronom “hi”, funció de complement indirecte, és la forma que pren el pronom “li” quan està en contacte amb una tercera persona determinada de complement directe com ara “les”. ¡Però la combinació més explosiva és la que vol dur a terme el nostre protagonista!

5. en: “Mai havia aconseguit una bona rebolcada i no era pas que no en tingués ganes”. Fixem-nos que aquest pronom fa referència a “d’una cosa”, que és complement del nom “ganes”. Vejam si al final en Mauri aconsegueix aquesta rebolcada que tant desitja.

6. li: “es moriria de ganes de fer l’amor amb un home que no li demanés res més”. El pronom amb funció de complement indirecte singular és “li”. No pot ser una altra, perquè a continuació tenim el complement directe “res més”. ¿... i només li demanava sexe?

7. les: “I aquestes suposicions les tenia tan interioritzades”. Comentem aquest segon pronom “les” repetit per l’ordre de la frase, molt habitual en llengua oral i, per tant, també en un conte com aquest. En un ordre neutre tindríem que el protagonista “tenia les suposicions tan interioritzades...”; en canvi, la veu del narrador vol destacar el complement directe al principi de la frase, i això ens obliga a tenir tot seguit el pronom

Joan Abril Español

Un tast de català

25

feble d’aquest complement que hem avançat. ¿Però quines són aquestes suposicions?

8. hi: “Seguia adormit al sofà, però sentia bordar un gos: els veïns, ja hi som, ¡que pesats!”. ¿I aquest pronom “hi” d’on surt? ¿Que se l’inventa en Mauri? “Ja hi som” és una frase feta que prové del sentit recte “ser algú en algun lloc”, és a dir, que fa referència a un lloc suposat. La frase s’ha anat repetint en altres contextos com ara aquest del conte, i és dels pronoms fossilitzats que no responen a cap complement de lloc real, malgrat que en origen sí que hi fa referència. ¡Pobre Mauri, quina frustració ell que es pensava que passaria un cap de setmana de pel·lícula!

26

La Cultura en temps de crisi...

Malbusquem una definició de cultura, podem trobar-la com «el conjunt de sabers, creences i pautes de grat la crisi, la cultura ens ha de permetre viure il·lusionats en un futur esperançador, de certesa, si tots plegats fem pinya per créixer com a persones que

viuen en una comunitat sensible als canvis actuals.

Si conducta d’un grup social, incloent-hi els mitjans materials que fan servir els seus membres per a comunicar-se entre si i per resoldre les seves necessitats de tot tipus.»

No hi ha dubte que hi ha moltes definicions de cultura, algunes de més tècniques, d’altres de més pedagògiques, en fi, per a tots els gustos i preferències. Però he escollit aquesta en concret per comentar el que jo crec que s’està vivint al nostre poble. Estic veient i vivint una “moguda cultural” amb diferents expressions i actes: musicals, teatrals, poètics, d’història i arqueologia, etc.Tots els podríem englobar dins d’aquests “mitjans materials” i podríem dir que és un autèntic miracle poder gaudir de tots amb el xàfec que patim!! No podem passar per alt els components bàsics que aporta la gent que hi ha al darrere de tots aquests actes, i són les GANES DE CRÉIXER, GANES DE VIURE I GANES DE SER… components més que necessaris a l’hora de fer un camí.

No fa gaire, en una de les visites al nostre poble, l’Arcadi Oliveres ens comentava que en tota crisi hi ha d’haver un creixement, el naixement d’alguna cosa nova. Tant de bo que això nou també sigui bo per al bé comú de tots. I tinc la confiança que serà així…es respira, als carrers, un aire nou, de voler sortir de la crisi amb el que es tingui, de no deixar de manifestar-se per petits que siguin els recursos econòmics que tinguem… però, també, reclamant el que és nostre, el que ens identifica i representa… Per això, a través de les diferents manifestacions culturals que s’estan donant i que se seguiran donant, no tinc dubtes que la CULTURA jugarà un paper primordial en aquest nou camí... Camí que hem de tenir ganes de seguir recorrent entre tots, cadascú amb la seva visió i respectant la de l’altre, però tots FENT PINYA… SOM-HI!?

Toni Bescós

27

¡Demòcrata, tu!

A l’Estat espanyol, les paraules democràcia i constitució es fan servir amb tanta

lleugeresa com, ja em perdonareu, els ases els pets.

Després d’una llarga dictadura -camuflada amb el nom de Democràcia Orgànica- on els vertaders demòcrates vivien en la clandestinitat, va arribar una transició on tothom es va tornar demòcrata de cop i volta. Un dia se’n van anar a dormir feixistes i l’endemà es llevaren demòcrates. És natural, si no pots anar a la contra, uneix-t’hi. Camuflats entre el guirigall, que deia aquell, ens varen donar bou per bèstia grossa i ens van encolomar una constitució feta a mida dels poders fàctics. I tot un seguit de gent que fins aleshores en renegava, es reconvertien per art d’amnèsia col·lectiva en “demòcrates de tota la vida”.

Ara tothom és demòcrata. Per ser-ho només falta que te’n declaris obertament, si pot ser més aviat que el teu oponent per deixar clar quins són els teus principis i després ja pots dir qualsevol barbaritat que estarà beneïda sota l’aixopluc de la declaració prèvia. El que passa en realitat és que ser demòcrata no és gens fàcil perquè significa reconèixer que el teu oponent té la seva raó i del que es tracta és de trobar un punt comú per resoldre les diferències. L’exercici que comporta assumir ser demòcrata demana un tarannà

reflexiu que no casa en absolut amb el temperament autoritari i apassionat de la gent d’aquest país que creu que cridar i amenaçar dóna més raó als arguments.

El que hem entès per democràcia, des de la transició fins avui, era una ficció. S’havia anat tirant amb l’acceptació d’un status quo que imposava una mena de democràcia partidista que beneficiava a uns en detriment d’uns altres, però, com que a l’estiu tota cuca viu, s’anava tirant trampejant els entrebancs amb prou feines superats per l’abundància econòmica. Ara, però, que la bonança s’ha acabat, sorgeixen les reclamacions com bolets i la insatisfacció creix de manera exponencial. Arribat el moment en què un poble vol exercir el dret que hauria de tenir per decidir com vol que sigui el seu destí, se li nega amb l’argument que no cap en la Constitució com si fos un llibre sagrat de principis inalterables escrit per Déu. I l’amenaça arriba al deliri amb furibundes reaccions pronunciades amb paraules gruixudes que han desfermat tots els dimonis de l’infern, brandant a cada moment la sacrosanta Constitució com a exorcisme.

No sé si per ser demòcrata se n’ha de venir de mena o és fruit d’un reiterat exercici, però potser tres dècades no són suficients per crear el substrat necessari per entendre’ns a través de la paraula perquè, oint les declaracions de membres del Govern espanyol i els opinants en segons quines tertúlies, com ens tiren pel cap la paraula democràcia i constitució, tinc la impressió que som a les beceroles de l’aprenentatge o que a alguns individus els manca la capacitat genètica necessària per adquirir els conceptes bàsics.

Vicky Llongueras

28

Tanta xerrameca apassionada, vehement i plena de mala bava distreu del que hauria de ser el motiu principal de la retòrica, un debat serè i desapassionat per mirar de trobar punts d’encontre i entesa, però molt em temo que això no es produeixi mai perquè estan enfrontats dos mons completament antagònics entre una idea restrictiva i dogmàtica d’Espanya i un catalanisme sobiranista que malda per desfer-se’n i emprendre el vol. I això es repeteix des de fa un segle sense solució. És molt difícil que alguna de les parts renunciï algun posicionament en benefici de l’altra i si així fos, no és difícil saber a qui li tocaria la major part de renúncia.

Preparem-nos, doncs, per a una batalla dura en la qual costarà molt trobar la raó, empantanada en un terreny de desqualificacions i pors, una raó que, si arriba el cas, serà substituïda per la força en nom de la Democràcia i la Constitució.

29

Protocol·litzar el malestar infantil

La política del Govern català pretén convertir en patologia el malestar infantil en general. L’alternativa és una orientació comprensiva d’aquest malestar, un estudi rigorós del comportament, tenint en compte el vessant subjectiu del nen per tal de no

reduir-lo a un objecte consumidor de fàrmacs.

Des de fa uns anys el món es mou de manera globalitzada, el que passa en un lloc, passarà al cap de poc temps en un altre punt oposat del globus. Aquest funcionament global l’observem també a Europa. La Unió Europea pretén que tots els països que hi formem part funcionem de la mateixa manera. Malgrat les societats de cada país, som diferents en la seva cultura, economia, i en el seu funcionament.

Aquesta manera globalitzada, uniformadora, també ha arribat a Catalunya i específicament en el camp educatiu. El Departament d’Ensenyament ha aprovat un protocol d’actuació específic per als nens diagnosticats de TDHAC (La Vanguardia 7-10-12). Aquest protocol serà obligatori per a tots els centres educatius. Serà aplicat pels mestres a aquells nens que es mouen més del compte, estaran obligats a identificar-lo, malgrat que no estan formats en el camp clínic.

La globalització, per la via de la uniformació, entra a les escoles, eliminant les diferències entre individus que poden presentar dificultats d’aprenentatge. Un nen que presenta dificultats acostuma a manifestar falta d’interès, intranquil·litat, un comportament alterat, no centra l’atenció. Quan observem amb deteniment les causes que ho provoca, aquestes acostumen a ser de tipus social i familiar. Però, i això és molt important, diferents en cada cas. El malestar de cada nen és particular i íntim, diferent del company que té al costat.

La uniformitat entra quan es pretén que les causes del malestar del nen s’enfoquin d’una manera igual per a tothom.L’ésser humà, petit o gran, acostuma a ser el receptor del discurs familiar i social que l’envolta i l’afecta en la seva subjectivitat. Com a conseqüència es veu afectat en les seves emocions i pot manifestar alteracions en el comportament, però no vol dir que pateixi una malaltia.

Actualment, es pretén fer una metamorfosi dels conceptes, passar d’un comportament considerat anormal a un comportament patològic. Als nens que es mouen més del compte i

no prenen atenció ara els estan definint com “una malaltia mental”.

La consellera d’Ensenyament del Govern català està en aquesta línia: “fer patològic un estat d’ànim”. Li podria preguntar si a un nen pateix manifestacions psicòtiques li aplicarà el

Àngels Petit

30

protocol. ¿I si a un nen se li acaben de separar els pares o si se li acaba de morir la mare, també? Però encara volen anar més lluny: “¿Ensenyar a un professor com pensa un nen a través d’un protocol? (La Vanguardia 7-10-12). ¿A una persona la podem forçar a parlar a través d’un protocol?

¿Quina intenció pot haver-hi sota aquests criteris d’actuació?Analitzant la realitat concreta, el que trobem és el següent: cada nen diagnosticat de TDHAC (trastorns per dèficit d’atenció i hipermotricitat) va acompanyat d’una recepta de Rubifen o Concerta . Si la població afectada per dèficit d’atenció és del 34%, segons el diari esmentat, i tenim una població de 442.494 nens a primària a Catalunya (curs 2010-11, Idescat, Anuari estadístic de Catalunya), calculin els beneficis que algunes empreses farmacèutiques es deuen endur.

Podem deduir de les coses expressades fins aquest moment que la metamorfosi d’un procés qualificat d’anormal a un criteri patològic deixa de banda les circumstàncies vitals que incideixen en l’aparició dels problemes psicològics. El model psicopatològic es converteix en una “ideologia social”, en un pensament polític conservador i establert pel poder establert (Albee, 1996).

En els moments actuals, hi ha molts professionals del camp de la psicologia, de la psiquiatria, de l’educació, del camp social, que tenim una visió crítica a l’ortodòxia psicopatològica i podem oferir una alternativa a l’enfocament que se li vol donar en aquests moments. L’alternativa és una orientació comprensiva del malestar, un estudi rigorós del comportament i una escolta molt acurada del subjecte, oberts a totes les disciplines que tenen en compte la part subjectiva de l’ésser humà i no el redueixen a un objecte de consum de fàrmacs.

Aquesta manera d’orientar el malestar també té una política. Aquesta política és democràtica, té en compte la particularitat de cada subjecte. És progressista, pretén un canvi subjectiu que comporti una obertura en la persona, donant-li més eines per tirar endavant.

Per acabar, voldria dir que aquest article és per seguir fent camí i seguir amb el debat que moltes vegades els ortodoxos volen silenciar.

31

Els alumnes de l’institut opinem

Per començar, tenir una pròpia manera de vestir o una pròpia opinió diu molt d’una persona i del seu caràcter. Però actualment la joventut vesteix i pensa de la mateixa manera a causa de les modes i això és un fet que podem veure constantment si sortim al carrer. ¿És això una manera de controlar la joventut? D’entrada, cal dir que generalment els joves segueixen les modes per integrar-se en la societat i no sentir-se exclosos; per tant, si un no actua com la majoria aquella persona és diferent i per això no és acceptada. Aquest és el motiu pel qual la majoria de persones actuen igual i no tenen el valor de dir com són en realitat i expressar els seus pensaments i opinions, per por de ser rebutjats per la societat. En segon lloc hem de criticar les modes perquè poden arribar a ser una malaltia. Una persona pot estar massa obsessionada per anar a la moda i això, al cap i a la fi, és perjudicial per a ella mateixa. D’altra banda, això és més culpa de la persona que de les modes, ja que tothom és capaç de dir no quan veu que una cosa se’ls escapa de les mans. Per últim, ja que abans hem responsabilitzat les persones, també hem de responsabilitzar els mitjans de comunicació perquè són aquests els que difonen les tendències i amb els anuncis aconsegueixen incitar la joventut a actuar com les empreses volen i aquests acaben cedint a comprar els productes. No obstant això, no hem de deixar que la televisió, les revistes o qualsevol tipus d’anunci sigui més que simple informació que nosaltres processem i decidim si ens convé o no. En conclusió, com hem dit abans, les modes controlen grans masses de població jove, però hem de lluitar per tenir una pròpia opinió que marqui el nostre estil. Personalment, considero que si seguim així tothom seguirà un mateix patró on ningú es diferenciarà de la resta; per tant, és un fet negatiu.

Pau Buisan La moda

32

Una Castanyada diferent

Des de fa molts anys la parròquia de Vilassar de Dalt fa una sortida a Montserrat durant els dies 22 al 25 de juny; es tracta d’una romeria on els feligresos fem una estada de quatre dies a les cel·les on convivim amb tranquil·litat al voltant de les grans muntanyes montserratines.

Durant aquests dies es programen diferents activitats a les quals molts dels feligresos ens hi afegim: passejada nocturna fins a la creu de Sant Miquel, pujada amb el funicular fins a Sant Joan i caminada fins a Sant Jeroni (cadascú dintre de les seves limitacions) i baixada per les escales dels francesos, anada a peu a la Santa Cova, visita guiada al museu, anar a veure la Mare de Déu de Montserrat… Entre aquestes activitats vull destacar la revetlla de Sant Joan, que se celebra a la plaça Major amb altres feligresos d’altres pobles i amb alguns monjos i escolans. Allà esperem l’arribada de la flama del Canigó mentre es canta la cançó “Muntanyes de Canigó”. Després els monjos ens conviden a fer un tast de coca i de vi bo i es comencen a tirar petards. És en aquests moments on gaudeixo plenament de l’estada. Passada mitjanit s’ha de respectar el descans dels feligresos; deixem de tirar petards i anem a la cel·la on celebrem el sant del meu avi Joan.

Aquest any, però, no gaudiré de l’estada a Montserrat, ja que he decidit celebrar la revetlla a casa del meu avi Lluís. No obstant això, tindré la companyia d’alguns dels meus cosins i tinc el pressentiment que viurem una nit tan màgica com les de Montserrat.

Xavier Cañellas Sant Joan a Montserrat

33

De boda multicultural.

Avui he anat a una boda per primer cop aquí a Catalunya, la boda era d’una amiga de la meva mare. Ha estat molt bé, m’ho he passat genial amb la familia, les amigues i coneixent gent nova. Ha sigut una boda civil. Al principi, abans d’entrar a la sala, ens hem fet fotos amb els nuvis, totes les amigues juntes, amb els altres convidats… Després de l’acte, hem anat a dinar i hem passat tota la tarda allà, els grans com sempre parlaven de l’actualitat, de la crisi… Per mi, el millor ha sigut veure com dues persones de religions, costums i tradicions molt diferents han sabut entendre’s.

La núvia era marroquina i el nuvi argentí. M’he sentit molt a gust veient com dues persones de dos ‘mons’ diferents han pogut deixar de banda els prejudicis, discriminacions... I no fer cas d’allò que la gent va dient, sinó allò que els deia el cor. Durant la unió, tot semblava molt occidental (europeu), però després, a l’hora de dinar, hem gaudit d’una ‘explosió’ de sabors, colors i olors amb els diferents plats, tant argentins com marroquins, una barreja de totes dues cuines i cultures, ha sigut molt maco. I ara que acabo d’arribar a casa i estic baldada, he fet un esforç per explicar-vos la meva nova experiència.

Nabila Benkhlifa Un casament diferent

34

Fa dies que em paro a pensar què serà de mi d’aquí a uns dies, anys o fins i tot dècades. Per molt que busqui no trobo una resposta que em convenci per seguir fent això que faig, ni per lluitar per allò que suposadament vull. Sincerament, crec que li estic agafant por, al futur. La por és un sentiment desagradable que apareix quan percebem un perill, tot i que aquest perill no sigui real. La por no existeix, ens la imaginem les persones. ¿Es pot tenir por del futur? I si es pot, ¿se li diu por? Crec que no. Més que por jo li diria angoixa. Acostumo a tenir desconfiança de tot allò que no conec: tastar un menjar nou; pujar a una atracció de risc per primera vegada; anar per un camí diferent al normal sabent que em puc perdre… Però aquesta sensació que tinc quan penso en el futur, en el meu futur, mai no m’havia passat. No vull créixer, no vull fer-me gran, no vull haver de prendre decisions que es facin imprescindibles per a la meva vida, no vull escollir, no vull madurar, no vull tenir més responsabilitats. ¿I tot això per què? Suposo que perquè no conec el que vindrà després, i això m’incomoda. El fet de no saber el que m’espera i imaginar-me que no m’agradarà em preocupa. A vegades m’agradaria poder predir el futur, i saber què em passarà i, d’aquesta manera, poder encaminar la meva vida cap un destí diferent en el cas que el futur que hagi vist no m’agradi. Molta gent pensa que la vida és una sorpresa, de la qual si coneixes el futur perd tota la gràcia. Però jo no defenso aquesta opinió. És cert que el futur pot ser una sorpresa, però si aquesta sorpresa es presenta desagradable per a mi, m’agradaria poder fer tot el possible per canviar-ho. ¿I quina és la millor solució a tot plegat? ¿Deixar que el destí em porti on sigui que estigui el meu futur? ¿O fer el possible per aconseguir el millor futur possible?

Mercè Garcia Un futur desconegut

35

¿¿Algú ho havia de dir??

Gran Bretanya i Espanya s’enfronten de diferent manera a la independència de

Escòcia i Catalunya.

Llegeixo al diari que els governs de Gran Bretanya i d’Escòcia han arribat a un acord per

celebrar un referèndum per la independència d’Escòcia, fins i tot cedint Gran Bretanya la

potestat d’organitzar el referèndum al Govern escocès, ja que aquesta potestat és

competència del Govern central, ¿us sona?

Tinc enveja sana dels escocesos, ja que tenen la sort de parlar

amb un Govern central, i és que la gent parlant s’entén.

Els catalans ens trobem al davant d’un poder central que no vol ni

parlar, ¿per què aquesta diferència entre els governs de Gran

Bretanya i d’Espanya?

La primera i essencial és la tradició demòcrata de Gran Bretanya, amb un dels parlaments

més antics del món, que en un moment determinat , cap al 1642, va declarar la guerra al

seu rei, Carles I, pels abusos de poder. Cal recordar que 200 anys abans, el 1462, això

mateix va passar a Catalunya, quan la Diputació General de Catalunya s’alçà contra Joan II.

En canvi, a Espanya ara s’està vivint el període de democràcia més llarg de la historia, uns

30 anys, però una democràcia que se sustenta en una constitució que naixé vigilada per

l’Exèrcit i per la vella, i no tant vella, guàrdia franquista. I que avui en dia encara està

defensada “talibalment” pels seus hereus.

Espanya hauria de prendre nota per exemple de França, on després de la Segona Guerra

Mundial es va crear la Quarta República, però cap al 1958, és a dir tretze anys després, en

comprovar que amb els canvis produïts al món i a la societat francesa la constitució no

donava resposta als problemes, varen crear la Cinquena República, que és l’actual.

En canvi a Espanya, per molt que canviï la situació social i

econòmica, la Constitució no es canvia; bé, sí, quan els convé als

dos partits majoritaris i sense consultar-ho al poble.

L’altra cosa és que el Govern de Gran Bretanya aprèn de la història. Gran Bretanya ha

viscut uns processos sagnants d’independència dels seus territoris: els EUA entre els anys

1775 i 1783, per exemple, i sobretot el més proper i no tancat del tot, Irlanda, entre els anys

Xavier Santamaria

36

1919 i 1921.

No tancat del tot, ja que queda pendent el tema d’Irlanda del Nord amb, durant molts anys,

una guerra terrorista que va provocar moltes víctimes a tos dos bàndols.

Crec jo que tota aquesta experiència els ha fet veure que cap dels intents d’aniquilar els

desitjos independentistes els ha funcionat i, per tant, val més negociar i que el poble

decideixi.

A Espanya ningú es recorda de la seva història, ningú es recorda dels morts de Cuba o dels

morts en la guerra d’Independència de Sud-amèrica. Tampoc es recorden del dolor produït

pel terrorisme basc, ara que sembla que està desaparegut, no se’n recorden i per això el

seu únic argument és:

Artículo 8 1. Las Fuerzas Armadas, constituidas por el Ejército de Tierra, la Armada y el Ejército

del Aire, tienen como misión garantizar la soberanía e independencia de España, defender su integridad territorial y el ordenamiento constitucional.

Com va dir aquell: ¡¡¡¡Que n’aprenguin!!!!

¿Algú ho havia de dir?

37

Descarrega’t la revista

http://revista.lallançadora.cat/numero5.pdf

38

Fes-nos saber la teva opinió sobre la revista

lallancadoravd@gmail.com

http://www.facebook.com/LaLlancadora

39

40