BERNAT ARTOLA

Fet per : Mario Gas i Alejandro Vaquerizo

BERNAT ARTOLA

Bernat Artola va nàixer a Castelló el 2 de desembre de 1904. Des de xicotet com que el seu pare era professor de dibuix va créixer en un entorn amb molta cultura. A l'any 1914 va incorporar-se a l'Agrupació Ribalta, on va escriure aprendre lo més bàsic de la poesia i va començar a escriure els seus primers poemes. Als 21 anys va començar a treballar d'ajudant de professor de dibuix. Al 1925 guanyà el premi la Viola d'Or, per la seua poesia “L'ermità” al 1926 va escriure “cançons d'amor”. Traslladat a Barcelona, comença els estudis d'arquitectura l'any 1926, però els abandonà per entrar, l'any 1928, a la Facultat de Lletres, on té com a professor, entre d'altres, a Manuel de Montoliu. El 19 de maig d'aquell mateix any, participà en les trobades de la revista Taula de Lletres Valencianes els anys 1928 i 1929 respectivament. El 1930, ja retornat a Castelló, organitza el Museu Provincial de la ciutat. Aquell mateix any, el 24 de setembre, mor la seva mare, i Artola inicià una etapa una mica bohèmia, participant en l'ambient cultural de la ciutat. La seva formació intel·lectual segueix aquest doble vessant: el tècnic, d'influència paterna –la qual cosa fa que es matriculi a Madrid a l'Escola d'Aparelladors–, i el de les humanitats, pel qual, finalment, es decanta, recomençant els estudis de lletres a la universitat de Salamanca (1935-36). El 1935 publica el poemari “Terra”. Finalitzats els estudis a Salamanca, el poeta torna a Castelló, on s'hi estarà fins al 1958 (any en el que mor). Durant la seva vida com escriptor Bernat Artola va escriure molts llibres i poemes alguns dels més coneguts són aquests. “Cançons d'amor”1926.“Poble: (cançoner satíric)”1947. “Olivera i llorer”1950...

POEMES D'ARTOLA

TERRA A Ramon Borràs Prim

La boira dalt dels brucs s’esfilagarsa i pels forats hi ha un devessall de flames.

En els cocons, que vessen, s’insinua la victòria de l’iris. Ja no ploren els núvols de tristor. Torna a la vida d’impotència i de somni, l’esperança que es moria de set entre les fulles i volia esser lleu i anar per l’aire en els braços del vent, a collir boires.

La mar propera s’ha tornat més blava. Hi ha olor d’espígol i claror de posta. La plana és clap de molsa, tota verda i tendra d’humitat. No s’endevinen els pobles ni els camins. Sols una ermita encesa de fervor i de mirades relluu sota l’opac dosser de núvols coronada pel Sol de la victòria. Torna el paisatge al món de la celístia per l’arc triomfal on cremen les set llànties.

I jo, mirant ple d’ambicions divines el símbol greu de la ficció de sempre, voldria esser la Majestat Augusta d’un fresc romànic, i tenir per trona l’arc augural de l’iris on s’amaguen els set pecats que tornen a la terra.

ELEGIA XLIV Jo sóc lo port que los braços allarga per a encalçar la somiada sirena i ella fugint sempre em gira l’esquena deixant mon bes ple de fel ben amarga. Vénen a mi negres naus torturades per les marors de tota desventura; però en mon pit troben tanta tortura que a son dolor es fan mig conhortades. Si a lo meu pit tenebroses venien cercant amor que los braços mai tanca, plena de vent tota la vela blanca de vore’m trist més alegres fugien. Ara sóc sol. Cap nau gira les veles vers lo recer de la meva tristesa. Ara sols tinc lo ressò de la fressa que fa la mar plena de canturel·les.

CANÇÓ

Mai sabré, somni d’amor, l’antic dolor que t’amarga, ni el secret amagatall líric de la teva gràcia.

Mai sabré, somni d’amor, per on vindrà l’esperança.

Si pujarà per la senda fosca de la barrancada; si davallarà dels núvols enyoradissos de l’alba.

Mai sabré, somni d’amor, per on vindrà l’esperança.

Entre l’ombra i la llum plena de por viu l’ànima. Vol pujar a l’infinit per la serp ondulant de la flama.

Amor, no sospires més. No mires cap a la plana. Ja vénen els núvols d’or i l’ombra trista s’amaga.

Ja ve la cançó d’Abril i la trèmula paraula que obre les portes del Cel amb una doctrina falsa.

Adéu, clavell morenet! Adéu, olivar de plata! Amb les albes de l’amor ens ha sobtat l’esperança...

final