le nouvel observateur · el 18 d’agost del 2015, de l’arqueòleg de palmira kha-led al-assaad,...

«Avui tots plorem, i no hi ha un cant fúnebre més just i més noble que aquest que Paul Veyne consagra a Palmira.» Mathias Enard, Le Monde

«Amb un magnífic fresc de la història de Palmira, el llibre ens fa veure i comprendre el que va ser, als confins de l’imperi romà i de Pèrsia, aquest moment de la humanitat. Ens fa present, palpable, el que els gihadistes voldrien esborrar, eradicar, reduir a pols irrecuperable.» Jean-Pierre Filiu, Le Nouvel Observateur

«Una de les obres més brillants que hem llegit en mesos.» La Marseillaise

«Aquest llibre és com una guia pòstuma d’una ciutat que ja no existeix i per la qual la nostra memòria ha de vetllar, amb respecte.» Bruno Frappat, La Croix

«No es pot llegir, sense un calfred, sense llàgrimes, aquesta oda a una capital de la llibertat, de la generositat, del no conformisme, del multiculturalisme i de tot el que odien els gihadistes, aquests assassins que no suporten la bellesa del món.» Jerôme Garcin, La Provence

Palmira Tripa OK.indd 1 06/09/16 17:00

PALMIRA

INSPIRA 59


PALMIRA

Amb la col·laboració del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya

Títol original:Palmyre

L’irremplaçable trésor

© 2015, Éditions Albin Michel

© 2016 Xavier Pàmies, per la traducció

© Witold Ryka (iStock), per la imatge de portada

© 9 Grup Editorial, per l’edicióAngle Editorial

Muntaner, 200, àtic 8a08036 BarcelonaT. 93 363 08 23

[email protected]

Primera edició: octubre de 2016ISBN: 978-84-15307-36-5

DL B 18532-2016Imprès a Romanyà Valls, SA

No és permesa la reproducció total o parcial d’aquest llibre,ni la seva incorporació a un sistema informàtic,

ni la seva transmissió en cap forma ni per cap mitjà,sigui electrònic, mecànic, per fotocòpia, per gravació o altres mètodes,

sense el permís previ i per escrit dels titulars del copyright.


Paul Veyne

PALMIRAEl tresor irreemplaçable

Traducció de Xavier Pàmies


Índex

Introducció 11

1 La riquesa al desert 13

2 Una antiga ciutat monumental 19

3 Ser capitalista en aquella època 37

4 L’antiguitat en l’antiguitat 53

5 Palmira, súbdita dels cèsars 59

6 Una tribu síria i una ciutat hel·lenitzada 63

7 Salvar l’imperi 69

8 L’epopeia de Palmira 77

9 Una identitat híbrida 99

10 Sopar amb els déus 113

11 La religió dels palmirens 119

12 Els retrats palmirens 133

Conclusió 141


A Khaled Al-Assaad, arqueòleg, director general del jaciment de Palmira del 1963 al 2003, assassi-nat per «haver-se interessat pels ídols»


11

Introducció

Pel fet de tenir com a professió l’estudi de l’antigui-tat grecoromana, no he parat de tenir relació amb Palmira al llarg de la meva carrera. Amb la destruc-ció de la ciutat comesa per l’organització terrorista Estat Islàmic, una gran porció de la nostra cultura i del meu tema d’estudi ha quedat feta miques d’una manera brutal.

Fa cosa de quinze anys vaig publicar sobre Palmi-ra, gràcies a Marie-Claude Char, a qui vull manifes-tar una vegada més la meva gratitud, un llarg prefaci a un esplèndid llibre d’art i de fotografia de Gérard Degeorge.1 El text es va tornar a publicar el 2005,

1. Palmyre, métropole caravanière, París, Imprimerie nationale, 2001.


12

PALMIRA

ampliat i acompanyat de notes erudites, en una col-lecció d’Éditions du Seuil de la qual jo era un dels directors.2

El llibre que teniu a les mans és del tot diferent; és molt més curt, no és erudit i va adreçat a un lector mitjà. M’ha donat ocasió per fer-me noves pregun-tes, perquè l’actualitat ens hi empeny.

¿Per què un grup terrorista destrossa els monuments inofensius d’un passat llunyà (o els posa en venda)? ¿Per què destruir Palmira, que estava declarada patri-moni mundial de la humanitat per la Unesco? ¿I per què tantes matances, com ara la tortura i decapitació, el 18 d’agost del 2015, de l’arqueòleg de Palmira Kha-led Al-Assaad, a qui està dedicat aquest llibre?

Tot i la meva edat avançada, era el meu deure, com a antic professor i com a persona, de manifestar la meva estupefacció per aquesta destrucció incom-prensible i d’esbossar un retrat sobre l’esplendor de Palmira, una esplendor que actualment ja només es pot conèixer a través dels llibres.

2. L’Empire gréco-romain, París, Seuil, col·lecció «Des travaux», 2005.


13

1

La riquesa al desert

Actualment* víctima de la barbàrie terrorista, el jaci-ment arqueològic grecoromà de Palmira és segura-ment el més ric que els arqueòlegs han deixat al des-cobert juntament amb el de Pompeia, vora Nàpols, i les immenses ruïnes d’Efes, a la costa turca. Pels volts de l’any 200 de la nostra era, la ciutat formava part del vast imperi romà, que en aquella època estava en el seu apogeu i s’estenia des d’Andalusia fins a l’Eu-frates i des del Marroc fins a Síria. Quan a aquesta república mercantil hi arribava algun foraster de pas, tant si era un comerciant grec o italià vingut a cavall,

* L’autor es refereix a l’any 2015 quan Palmira estava en mans d’Estat Islàmic. (Nota de l’editor)


14

PALMIRA

com un egipci, un jueu o un magistrat enviat per Roma, un publicà o un soldat romà, és a dir algun ciutadà o súbdit de l’imperi, el nouvingut s’adona-va a primer cop d’ull que havia canviat de món. Als carrers s’hi parlava un llenguatge desconegut per a ell –que era una important llengua de civilització, l’ara-meu–, i pertot arreu hi havia inscripcions fetes en una escriptura misteriosa.

Tots els interlocutors rics parlaven el grec, que era l’anglès de l’època, però tenien noms amb unes con-sonants guturals difícils de copsar i de pronunciar. Molts dels vianants no anaven vestits com els altres habitants de l’imperi romà; no portaven la roba car-golada al voltant del cos, sinó cosida, com les nostres peces de vestir modernes, i els homes anaven amb una mena de pantalons folgats: una indumentària de caça i de guerra que recordava molt la de l’enemic inveterat de Roma, els perses. I és que Roma i Pèrsia, segons va escriure un autor d’aquella època, «s’ha vien repartit el món» a banda i banda del riu Eufrates. Aquests cavallers nobles, senyors del comerç, ana-ven amb un punyal a la cintura, desafiant la prohibi-ció de portar armes que tenien tots els ciutadans. Les dones, per la seva banda, portaven una túnica fins als peus i un mocador d’espatlles que només els tapa-


15

LA RIQUESA AL DESERT

va els cabells; tenien el front cenyit per una diade-ma brodada i el cap cobert per un turbant enrotllat. N’hi havia, però, que anaven amb amples pantalons bombatxos. No portaven la cara tapada, a diferèn-cia de com la portaven en algunes regions del món hel·lènic. I quines joies! Hi havia dones que fins i tot duien un anell a la segona falange del dit petit. Era una delícia ser en ple desert i percebre la riquesa en tot: estàtues a tot arreu, però no de marbre, sinó de bronze; al gran temple, les columnes tenien un capi-tell de bronze daurat.

Cap al sud i cap a l’oest, fins a l’horitzó, el desert estava sembrat, fins no fa gaires mesos, d’una munió de monuments sumptuosos: temples funeraris, hipo-geus i torres rectangulars de pisos (quadern central, il·lus tracions 2 i 3). Eren els mausoleus on les grans famílies que controlaven una part dels intercanvis comercials de l’imperi romà amb Pèrsia enterraven els seus difunts (la tradició grecoromana, en canvi, preferia la incineració).

Cap al nord, fora de la vila, el visitant podia des-cobrir-hi animals curiosos: al voltant dels espaiosos magatzems paraven les caravanes de camells, i es per-cebia la proximitat de la vida nòmada. Quan la mira-da tornava cap a la vila i el palmerar, amb les seves


16

PALMIRA

oliveres i vinyes, la mola arquitectònica del santua-ri de Bel, el déu propi d’aquesta terra, dominava les cases d’una planta i confirmava que allò era una altra civilització, tal com ho indica un minaret a l’occiden-tal d’avui dia. Aquest temple de Bel, destruït no fa gaire, s’aixecava a l’extrem d’una llarguíssima colum-nata que tranquil·litzava tot seguit el visitant, perquè era una prova de pertinença a la civilització «autèn-tica», i fins i tot el temple resultava tranquil·litzador d’entrada per la seva silueta, que era com la de tots els santuaris de l’imperi. Tranquil·litzava també pels detalls, perquè utilitzava el vocabulari arquitectònic en ús, el de les columnes; els capitells corintis eren una forma coneguda per al nou vingut, i els capitells jònics, que cap a l’any 200 ja estaven antiquats, es veien encara més acadèmics.

Després d’un segon cop d’ull, però, l’edifci sobta-va, perquè es veia que era el santuari misteriós d’un déu exòtic. L’entrada monumental no era al davant, com hauria semblat lògic, sinó que estava disposa-da estranyament en un dels costats llargs. A la part superior, l’edifici estava eriçat de merlets (quadern central, il·lus tracions 4 i 5), a la manera característi-ca de l’Orient. I tenia finestres; cosa insòlita, era un temple amb finestres com les cases de la gent. Però


17

LA RIQUESA AL DESERT

el súmmum era que, en comptes de tenir la teula-da de dos vessants pròpia de tots els santuaris, estava coronat per un terrat, igual que les cases. En aquestes regions es pujava a menjar al terrat, s’hi feien festins o s’hi pregava a la divinitat, tot i el perill de caure, tal com va passar a un jove segons els Fets dels Apòstols.

Sens dubte, el foraster hi trobava prou coses per-què la seva sensació de normalitat quedés trasbalsa-da; a l’imperi romà, o més aviat grecoromà, tot era uniforme –l’arquitectura, l’habitatge, les llengües escrites i les escriptures, el vestit, els valors, els autors clàssics i la religiositat– des d’Escòcia fins al Rin, el Danubi, l’Eufrates i el Sàhara, si més no en la socie-tat acomodada. Palmira era certament una ciutat, un lloc civilitzat i fins i tot cultivat, però era perillosa-ment a prop de la rústica civilització nòmada i d’una civilització diferent: la de Pèrsia, o de més lluny enca-ra. I el foraster començava a generalitzar: «Els siris són una mala raça, un kakon genos», va gravar un militar romà o bizantí d’una guarnició en una penya d’un lloc de pas. El foraster, però, s’equivocava; Pal-mira no era una vila síria com les altres, de la mateixa manera que Venècia, en contacte amb la civilització bizantina i amb Turquia, no era Itàlia.


1. Vista general de la ciutat abans de maig del 2015.

© G

eorg

Ges

ter

/ R

apho

.

PLEC FOTOS.indd 1 06/09/16 17:03

12 i 13. La Gran Columnata.

© M

anue

l C

ohen

/ E

picu

rean

s.

© M

anue

l C

ohen

/ E

picu

rean

s.

PLEC FOTOS.indd 8 06/09/16 17:03

le nouvel observateur · el 18 d’agost del 2015, de l’arqueòleg de palmira kha-led al-assaad,...

Documents