l'auditor 65

EDITORIALDaniel Faura

President

Atenent al fet que les circumstàncies socioambientals no manifesten signes de canvi ni de modificació de les incerteses dominants en el nostre entorn immediat, des d’aquesta tribuna privilegiada veig més necessari que mai adreçar uns quants missatges d’optimisme i bon to que espero ajudin a afrontar el present i futur amb més confiança i il·lusió.Creiem en la cooperació de les corporacions, molt més que en la seva competència, de fet, no fem més que imitar el que passa en la pròpia natura com ens demostrà, amb la seva saviesa, Charles Darwin. Fruit d’aquesta cooperació, entre d’altres, són les experiències ja madures com l’ACCID –que just acabar de complir deu anys– o més recents com la Intercol·legial, i la darrera desenvolupada conjuntament amb els Economistes, els Titulats Mercantils, i els Interventors locals, que ha conduït a la creació del Postgrau d’Auditoria Pública, que amb el reconeixement de la Universitat de Barcelona i el suport de l’Escola d’Administració Pública de Catalunya s’ha inaugurat el mes d’octubre.En aquesta publicació recollim els fruits de les iniciatives i treballs elaborats al si de les comissions del Col·legi en els àmbits pericial, concursal, entitats sense ànim de lucre i responsabilitat social, en les quals hi participen auditors actius, amb expertesa sectorial i gran vocació de compartir. La professió i les seves estructures organitzatives a nivell internacional es mostren actives en diferents fronts, tant repensant i reformulant el contingut i format dels nostres informes amb l’objectiu d’apropar el resultat del nostre treball a les expectatives dels usuaris i la societat en general, com també vetllant perquè les propostes de noves normatives que els darrers anys podien representar una seriosa amenaça tant per a la transparència com per a la pròpia subsistència dels professionals, avui sembla que hagin pres un altre rumb en un sentit molt més favorable, tant pel que fa a la informació financera com pel propi futur professional. El Departament Tècnic i l’Escola d’Auditoria –eixos bàsics del Col·legi per a la prestació de serveis als col·legiats– ens segueixen evidenciant la seva vitalitat, actualització permanent, anticipació i alt nivell de professionalitat, creant nous espais d’intercanvi professional com el SIT, iniciant una presència viva i activa a les xarxes socials com Linkedin, oferint nous formats pedagògics que aportin solucions al compliment de la normativa relativa a formació professional continuada, la implantació de la norma de control de qualitat interna de firmes i la formació d’accés a la professió. Però tal com dèiem al principi i atenent a les evidències manifestades en relació amb iniciatives endegades i a resultats que es van aconseguint, i també per la necessitat –donat l’entorn– de ressaltar missatges positius, creiem que pel que depèn de nosaltres l’únic camí possible és el de potenciar la iniciativa, facilitar i dinamitzar espais de participació professional, cooperar amb les altres corporacions, enfortir la singularitat de la institució, i estem segurs que tot això ens conduirà a un millor desenvolupament de la nostra professió.

Daniel Faura LlimósPresident

(l’Auditor) · núm 65 · Novembre 3

Dídac Ramírez Rector de la Universitat

de Barcelona

1. 19 facultats i escoles universitàries, 5 centres adscrits, 87.486 estudiants, 5.247 professors i investigadors, 2.448 personal d’administració i serveis. Sens dubte la Universitat de Barcelona és una de les principals institucions de Catalunya. Quin pressupost gestiona? És sostenible dins l’entorn actual? Quin impacte han tingut les retallades?

El nostre pressupost, sense comptar amb ingressos i despeses finalistes (fons que arriben amb una finalitat concreta i addicional com a projectes de recerca, convocatòries públiques per a equipaments...), no arriba actualment als 340 milions d’euros, quan fa 2 anys, abans d’iniciar-se les retallades, rondava els 370 milions. Una reducció pressupostària que correspon gairebé a la meitat de les retallades de finançament públic (baixada de sou inclosa), i l’altra meitat l’hem finançat amb majors ingressos propis, contenció de la despesa i major eficàcia en la gestió de tresoreria.

2. Quins són els reptes immediats de la Universitat de Barcelona?

El repte més proper és la sostenibilitat perquè ens pot fer trontollar, perquè a les retallades cal sumar-hi la desaparició el

2010 del pla de millora del finançament, amb més de 200 milions d’euros d’aquest que mai es van repartir entre les universitats públiques catalanes, la reducció del pla d’inversions universitàries en prop de 80 milions d’euros en el cas de la UB, els endarreriments del retallat en més de 40 milions d’euros en el cas de la UB. Tot un seguit de dificultats financeres que ens poden portar a situacions límits en la nostra liquiditat i, per tant, afectar a la qualitat del servei.

3. Una qüestió que volem plantejar al rector és quina és la seva visió de l’economia catalana dins la situació econòmica actual?

La meva visió és que la conjuntura no ajuda a poder desgranar les bones iniciatives i mesures perquè tot queda amagat en les mesures urgents. Crec que són mesures que calen, però personalment hagués apostat per altres alternatives i prioritats que marquen els nostres referents de l’Europa continental. No obstant això, no les qualifico d’errònies, sinó de preferència.

La situació de l’economia catalana, si la deixen, pot servir d’un potent motor per a la resta del territori, pel dinamisme intern. Però el context i les mesures urgents poden

l’!)(l’entrevista)

...les universitats i els àmbits professionals podem col·laborar per a la millora de la formació i el coneixement.

4

limitar la potència d’aquest motor si no se’l deixa «respirar». Calen també polítiques d’ocupació i incentivació.

4. El Col·legi de Censors Jurats de Comptes de Catalunya, en col·laboració amb el Consell de Col·legis de Secretaris, Interventors i Tresorers de l’Administració Local de Catalunya (CSITAL), l’Escola d’Administració Pública de Catalunya (EAPC), el Col·legi d’Economistes de Catalunya (CEC) i la Universitat de Barcelona (UB), col·laboren en la realització de la primera edició del Postgrau en Auditoria Pública per al curs acadèmic 2012-2013. Cal destacar que es tracta del primer postgrau de rang universitari en aquest àmbit a Espanya. Des del Col·legi estem il·lusionats amb aquest Postgrau. Quina és la seva perspectiva referent a aquesta iniciativa?

És una col·laboració important, i fins i tot diria estratègica, perquè tots els agents i experts en la matèria estem presents: universitat, administració pública, col·legis professionals, els propis professionals... És un projecte il·lusionant, i crec que és un bon exemple, com existeixen d’altres, que les universitats i els àmbits professionals podem col·laborar per a la millora de la formació i el coneixement.

5. Com valora la participació dels auditors externs en les tasques de control intern i extern de les entitats públiques? Creu que es pot incrementar en el futur?

Una de les meves primeres preocupacions quan vaig ser triat rector va ser millorar la transparència, el control intern i la cultura de responsabilitat social. Per això vaig crear el 2009 l’Oficina de control intern, riscos i responsabilitat social, i al capdavant tenint una persona del cos d’interventors de la Generalitat de Catalunya, recuperant la figura de l’interventor per donar major seguretat tècnica i econòmica a les decisions de gestió i contractació que prenem.

Crec que és important que les institucions públiques puguem prendre decisions amb seguretat tècnica, econòmica i jurídica, per fer que les nostres polítiques i concreció d’accions respectin l’esperit del nostre marc normatiu i evitar casos com els que han transcendit a l’opinió pública.

6. Des del Col·legi reflexionem, tot sovint, en relació amb si el nostre treball és el que espera la societat de nosaltres. En què pensa que hem de millorar els auditors?

Les empreses d’auditoria han estat presents en part en les darreres fallides d’empreses financeres, o com a mínim en els debats de perquè ningú va avisar. Segurament per la visió global de la crisi, aquesta imatge es pot estar extrapolant a nivell local, i crec que és on més s’ha d’incidir perquè l’auditor ni és una figura que emprenya ni és tot el contrari, que deixa fer, sinó que acompanya en l’anàlisi dels comptes anuals.

Crec que s’ha d’aconseguir una imatge de major proximitat, amb la independència o imparcialitat deguda de l’auditor.

7. En què pensa que ha de millorar la universitat?

A més a més del finançament públic, perquè la universitat necessita poder garantir un finançament suficient de la seva despesa d’estructura, la universitat també ha de millorar en agilitat i internacionalització. Els nostres temps i procediments interns, moltes vegades per garantir el rigor i la seguretat, són una mica tediosos i hem d’aprofitar les noves tecnologies i altres eines, però mantenint el rigor i la seguretat de respondre eficaçment, amb menor despesa material i en un temps raonable tots els nostres procediments. I en internacionalització perquè serà una de les direccions de creixement. En recerca hem progressat en internacionalització i es compten per centenars les relacions amb altres institucions de recerca i universitats només en el cas de la UB, però cal millorar i complementar la mobilitat amb major aprofitament de les relacions internacionals. La transferència, les possibilitats d’innovació i el creixement de les nostres missions han de mirar a la internacionalització per assolir fites de productivitat, rendibilitat i accessibilitat acadèmica i del coneixement que sinó no podrien aspirar a apropar-nos a estar entre les 100 millors universitats del món.


...les possibilitats d’innovació i el creixement de les nostres missions han de mirar a la internacionalització...

La situació de l’economia catalana, si la deixen, pot servir d’un potent motor per a la resta del territori, pel dinamisme intern


8. Com creu que podem col·laborar la Universitat de Barcelona i el Col·legi?

La col·laboració en el màster és un bon primer exemple perquè marca que hi ha confiança, i a partir d’aquesta poder impulsar sinergies en les nostres missions docents, investigadores i de transferència, on els professionals poden contribuir-hi més. Un exemple és el pràcticum dels graus que exigiran una major relació amb el teixit productiu i laboral.

9. Per acabar, darrerament vostè amablement ens ha acompanyat i participat en diferents actes organitzats pel Col·legi com el Fòrum de l’Auditor i altres, i ha tingut l’oportunitat de compartir amb nosaltres les inquietuds i reptes que centren el focus de la nostra professió. Quines impressions n’ha tret i quin missatge podria transmetre al nostre col·lectiu?

Com vaig manifestar en el Fòrum, subratllaria la importància dels censors jurats i els auditors com a professionals clau

per superar la crisi, no només l’econòmica sinó també la de valors. Els auditors són imprescindibles per retornar un criteri de sostenibilitat equilibrat amb el creixement econòmic i la prosperitat present i futura. En una paraula, confiança és el que sintetitzaria la meva impressió.

Dídac Ramírez

Rector de la Universitat de Barcelona

És Doctor en Ciències Econòmiques i Empresarials per la UB.

Doctor en Filosofia i Ciències de l’Educació per la UB.

Llicenciat en Filosofia i Ciències de l’Educació per la UB (Premi Extraordinari).

Diplomat en Estudis Empresarials (Finançament i Inversió).

Professor Mercantil.

El 1973 inicià l’activitat acadèmica com a Professor Ajudant Interí a l’Escola d’Alts Estudis Mercantils i l’any 1975 passà a ser Professor Encarregat de Curs en la Facultat de Ciències Econòmiques i Empresarials (FCEE).

Des de 1990, és Catedràtic d’Economia Financera i Comptabilitat de la UB.

Ha ocupat diversos càrrecs acadèmics, com ara:

- Vicedegà de la FCEE de la UB (1984-1989)

- Vicerector d’Economia i Administració de la UB (1990-1994)

- Delegat de la UB en l’Escola Universitària d’Hoteleria i Turisme (1995-1999)

- Director del Departament de Matemàtica Econòmica, Financera i Actuarial de la UB 2000-2008

- Actualment és rector de la Universitat de Barcelona des de 2008

També ha estat nomenat per càrrecs en institucions públiques i privades, com ara:

- President de la Societat Catalana de Filosofia, filial de l’Institut d’Estudis Catalans (2001 - 2007)

- Tresorer del Futbol Club Barcelona (2003)

- Membre del Consell d’Administració, de la seva Comissió Executiva i coordinador de la Comissió d’Auditoria, Control Financer i de Riscos a la Quinta de Salut l’Aliança (2007)

- Administrador judicial de Fundació Privada Intervida (a proposta de la Conselleria de Justícia de la Generalitat de Catalunya i ratificat pel jutge Baltasar Garzón) de 2007-2009

Actualment és Acadèmic Numerari de la Reial Acadèmia de Ciències Econòmiques i Financeres i investigador principal del grup IAFI (Investigació en Anàlisi Financera i de la Incertesa) de la UB, on ha desenvolupat diversos projectes de recerca finançats en convocatòries públiques, nacionals i internacionals, així com en contractes d’investigació amb empreses i administracions. També ha publicat un gran nombre d’articles en revistes i en llibres científics, i ha participat en congressos en els camps de l’economia i la filosofia.


6

L’entrada en vigor de la Llei 38/2011, de 10 d’octubre, de reforma de la Llei 22/2003, de 9 de juliol, concursal (en endavant, Llei concursal) suposa una novetat legislativa en el procediment concursal anomenat abreujat. Certament, la nova redacció dels articles 190 a 191 quater de la Llei concursal introdueix nombrosos canvis en relació amb la tramitació d’aquest procediment abreujat, tot cercant una agilització del procediment, més flexibilitat i una reducció dels costos. La reforma del 2009 (Reial decret llei 3/2009, de 27 de març) ja va intentar solucionar les mancances de la redacció original de la Llei concursal, però a la vista de l’experiència concursal dels darrers anys es va comprovar que no va ser prou ambiciosa. Ara, l’administrador concursal haurà de tenir en compte la nova reforma, doncs incorpora modificacions importants quant al termini, informes, funcions i responsabilitats.

La nova redacció de l’article 190 de la Llei concursal suposa que el procediment abreujat s’aplicarà quan el jutge consideri que el procediment no revesteixi especial complexitat, atenent:

- que la llista presentada pel deutor tingui menys de 50 creditors,

- que l’estimació inicial del passiu no superi els cinc milions d’euros,

- que la valoració dels béns i drets no arribi als cinc milions d’euros.

Tanmateix, el jutge pot aplicar el procediment abreujat quan el deutor presenti proposta anticipada de conveni o una proposta de conveni amb una modificació estructural per la qual es transmeti íntegrament el seu actiu i passiu. Per altra banda, s’aplicarà necessàriament el procediment abreujat quan el deutor presenti, juntament amb la sol·licitud del concurs, un pla de liquidació que inclogui una proposta de compra de la unitat productiva o que el deutor hagués cessat completament en la seva activitat i no tingui en vigor contractes de treball. Per altra banda, el jutge, d’ofici, a instàncies del deutor o de l’administració concursal podrà en qualsevol moment transformar el procediment en ordinari o en abreujat, sempre que les circumstàncies ho justifiquin.

El procediment abreujat suposa, entre d’altres, que el nomenament de l’administració concursal recaurà únicament en una única persona, ja sigui natural o jurídica.

El procediment abreujat concursal després de l’aprovació de la llei 38/2011

Marcos BaigorriMembre de la Comissió Concursal del CCJCC

Censor Jurat de Comptes, Economista, Advocat

l’c)(concursal)


Contingut del procediment abreujat

El procediment abreujat, amb la nova regulació de l’article 191 de la Llei concursal, suposa una important reducció dels terminis, la qual cosa dificultarà la funció de l’administrador concursal:

•En15dieshàbils,desdel’acceptaciódelcàrrec, l’administrador concursal ha de presentar un inventari de béns i drets de la massa activa.

•D’unmes,desdelapublicaciódelBOEde l’auto de declaració del concurs, disposen els creditors per comunicar a l’administració concursal els seus crèdits.

•Enunmes,desques’haacceptatelcàrrec,l’administrador concursal ha de presentar l’informe previst en l’article 75 de la Llei concursal.

•5diesabansdelapresentaciódel’informede l’article 75, l’administrador concursal haurà de comunicar als creditors per

mitjans electrònics, sempre que en el procediment hi consti el seu correu electrònic, el projecte d’inventari i la llista de creditors. Els creditors podran sol·licitar a l’administrador concursal, pel mateix mitjà, fins a tres dies anteriors a la presentació de l’informe, la modificació i rectificació de qualsevol error o complementació de les dades comunicades (article 95.1 de la Llei concursal). En cas de l’existència d’impugnacions de l’inventari i la llista de creditors, l’administrador concursal disposa de 10 dies per acceptar la impugnació o bé oposar-s’hi.

•Immediatament(encaraquenos’estableixun termini concret), l’administrador concursal ha d’informar al Jutjat si la impugnació altera el quòrum i les majories que cal per l’aprovació del conveni.

•Casquelaconcursadanopresentiproposta de conveni, a més tardar 5 dies després de la notificació de la presentació de l’informe de l’administrador concursal, s’obrirà immediatament la fase de liquidació, disposant l’administrador concursal de 10 dies per presentar el pla de liquidació.

•Aprovatelpladeliquidaciópresentatperl’administració concursal, les operacions de liquidació no podran durar més de tres mesos, prorrogables a un mes més.

8

Com es pot veure, amb la nova redacció de l’article 191 de la Llei concursal la finalitat per part del legislador sembla ser que és fer un procediment més curt i no demorar innecessàriament un procediment concursal que previsiblement acabarà en liquidació.

Cal aquí fer esment de la importància dels nous terminis, doncs obliga a l’administrador concursal a presentar un nou informe (l’inventari de béns i drets de la massa activa) en 15 dies, a comunicar als creditors el projecte d’inventari i la llista de creditors 5 dies abans de la presentació de l’informe de l’article 75, etc.; en definitiva, s’estableixen unes noves obligacions tot i escurçant els terminis existents fins ara. De totes maneres, de l’anàlisi del nous terminis, així com de l’experiència en l’aplicació del nou text legal per part del jutjats, observem els administradors concursals que hi segueixen havent incongruències i disfuncions. Concretament, els terminis que afecten a

l’administració concursal compten des de l’acceptació del càrrec, i en canvi la resta, que tenen a veure amb el procediment, compten des de la publicació en el BOE de l’auto de declaració del concurs. Com sabem, i vista la pràctica habitual, la publicació al BOE és sempre posterior a la data de l’acceptació. Com a conseqüència, tindrem que el termini per a presentar l’informe venç abans del termini que tenen els creditors per comunicar els seus crèdits, obligant a l’administrador concursal a demanar una pròrroga.

Així mateix, l’administrador concursal haurà de fer una feina en un termini escàs de tres setmanes (l’equivalent 15 dies hàbils), un treball totalment quimèric. En aquest temps haurà de conèixer l’empresa i el negoci on es desenvolupa, analitzar la comptabilitat, entregar les instruccions, autoritzar les operacions oportunes, és a dir, les funcions pròpies de l’administració concursal, afegint-hi les d’efectuar inventari

dels béns i drets, valorar-los, relacionar-los i confeccionar el preceptiu informe. Certament, complexa serà la funció de l’administrador concursal, doncs, a més de l’anterior, haurà d’avaluar la situació on es troba la concursada, les causes del concurs, els recursos patrimonials de què disposa, avaluar la continuïtat, etc. I tot això en menys d’un mes!

L’article 95.1 de la Llei concursal estableix, com s’ha dit abans, l’obligació per l’administrador concursal d’efectuar la comunicació als creditors del projecte d’inventari de béns i drets i la llista de creditors amb 5 dies d’antelació al termini de presentació de l’informe. La comunicació es farà per mitjans electrònics a aquells creditors pels qui consti la seva adreça electrònica en l’expedient o en la seva comunicació. El contingut de la comunicació es limita a informar del projecte d’inventari i de la llista de creditors, sense que sembli que a cada creditor se li ha de comunicar el seu crèdit. Certament, se li ha de comunicar a cada un d’ells tota la llista, doncs cadascun pot fiscalitzar el reconeixement i la graduació dels crèdits dels demés. Encara que no es digui a la llei, s’entén que s’haurà d’informar, a cadascun, que poden per la mateixa via electrònica i fins a tres dies abans de la presentació de l’informe, sol·licitar la rectificació de qualsevol error o la complementació de les dades inicialment comunicades. Cal recordar, aquí, que arran de la reforma de 2011 qualsevol comunicació del creditor es pot fer mitjançant aquesta via electrònica, incloent-hi l’aportació de la documentació.

L’experiència dels primers mesos d’aplicació de la Llei 38/2011 en relació amb l’inventari de béns i drets a confeccionar en 15 dies hàbils, de moment, és bastant positiu. Certament, el fet d’haver de confeccionar un inventari dintre dels primers 15 dies hàbils des de l’acceptació del càrrec i després un altre, inclòs a l’informe de l’administració concursal, al cap d’un

l’c)(l’concursal)


mes (o un mes i quinze dies si es demana la pròrroga), juntament amb l’obligació de comunicar amb 5 dies d’antelació als creditors el projecte d’inventari i la llista de creditors, suposa que a la pràctica es produeix un procés de depuració extrajudicial dels possibles incidents ja sigui de l’inventari de béns i drets com de la llista de creditors. Ja sigui perquè s’ha hagut de confeccionar dos inventaris en un mes, amb el que això suposa d’anàlisi prèvia de la comptabilitat i documentació suport, eliminació de duplicitats, advertència de les possibles omissions, etc.; o perquè l’efecte de la comunicació prèvia per mitjans electrònics als creditors, dels que se’n disposi l’adreça, establerta en l’article 95.1 de la Llei concursal, a l’efecte de posar a la seva disposició dels projectes d’inventari i de la llista de creditors amb les qualificació de cada un d’ells, implica que s’estableix una depuració prèvia a la presentació de l’informe de l’article 75 que suposa una disminució posterior de les impugnacions, sobretot d’aquelles supèrflues que es donen per simples errors d’inclusió del crèdit, de la seva determinació o de la qualificació concursal, deixant per a les impugnacions pròpiament dites les que tenen rellevància jurídica o entitat suficient per iniciar el tràmit de l’incident concursal.

Ara bé, ja sigui perquè l’administrador concursal no porti a terme la comunicació prèvia de l’article 95.1 o perquè tot i que l’administrador concursal faci la comunicació però no cregui oportú estimar les al·legacions dels creditors o bé perquè els creditors, tot i rebre la comunicació, no formula al·legacions, aquests poden en qualsevol cas plantejar un incident concursal en defensa de les seves pretensions. És a dir, el tràmit de l’article 95.1 de la Llei concursal no suposa una preclusió de la facultat impugnadora establerta en l’article 96 per part del creditor.

Pel que fa al nou sistema d’impugnació de l’inventari i de la llista de creditors

confeccionat per l’administrador concursal, a banda del ja comentat, la reforma estableix que si les impugnacions afecten a menys del 20% de l’actiu o del passiu del concurs, el jutge podrà ordenar la finalització de la fase comuna i l’obertura de la de conveni o liquidació, sense perjudici del reflex que les impugnacions puguin tenir als texts definitius. Es tracta, doncs, d’escurçar el procediment tot evitant la demora que produïa abans de la Llei 38/2011 en les impugnacions, atès que no es permetia finalitzar la fase comuna fins que no s’haguessin tancat la totalitat de les impugnacions i presentat els texts definitius. La novetat és important, però també veiem que no s’eliminen els incidents per simples errors, les impugnacions s’acumulen totes en un únic procediment, fet que fa il·lògic el tractament processal, l’administrador concursal disposa de 10 dies hàbils per contestar els incidents (i si és amb oposició implica formular una demanda) i finalment no es tenen en compte els drets dels tercers, atès que les acceptacions de l’administrador concursal a les impugnacions impedeixen el dret dels tercers (concursada, per exemple) a l’oportuna rèplica.

Finalment, el procediment abreujat té les seves especialitats en els supòsits de liquidació (article 191 ter de la Llei concursal) atès que en cas que el concursat hagi demanat la liquidació, d’acord amb el que estableix l’article 190.3 de la Llei concursal, s’obrirà la fase de liquidació de manera immediata, disposant l’administrador concursal de 10 dies per presentar el preceptiu pla de liquidació. Novament, observem com els terminis es superposen els uns amb els altres, disposant l’administrador concursal d’un termini certament reduït per conèixer l’empresa, el negoci i els béns a liquidar. Sembla que el més encertat seria diferir aquesta liquidació (ultra ràpida) a la fase més normal dintre del concurs, una vegada es tanqui processalment la fase comuna, atès que o bé l’administrador concursal no disposarà de temps material per avaluar la manera

més adient per efectuar la liquidació, o bé es poden produir impugnacions que modifiquin els béns i drets a liquidar, i tenint en compte que l’article 43 de la Llei concursal ja permet liquidar els béns d’una manera anticipada, no té sentit avançar una liquidació que pot estar subjecte a impugnació.

Conclusió:

Si bé es cert que la reducció de terminis en el procediment abreujat després de l’aprovació de la Llei 38/2011 servirà per escurçar el procediment concursal, també haurem de tenir present que aquests nous terminis hauran de ser ajustats pel jutge, ja sigui per ell mateix o a instàncies de l’administrador concursal, amb la finalitat d’evitar duplicitats o tràmits d’acompliment impossible.

l’c)(l’concursal)

10

INTRODUCCIÓ

Mitjançant el present article, pretenem exposar una visió professional de les implicacions que està tenint per als auditors, com a experts independents (entre d’altres col·lectius), l’aplicació, des de ja fa gaire bé 2 anys, de la reforma del Codi penal realitzada a Espanya, com a conseqüència de la Llei orgànica 5/2010, de 22 de juny de 2010, per la qual es modifica el Codi penal, que va entrar en vigor el 23 de desembre de 2010. Recordem que aquesta reforma va tenir com una de les seves novetats principals la introducció de la responsabilitat penal per a les persones jurídiques:

Fins el 23 de desembre de 2010

•Lalegislacióespanyolanoreconeixial’existència de responsabilitat penal en el cas de les persones jurídiques (Societas delinquere no potest).

•LainversióenelCorporate Compliance i la lluita proactiva contra el frau no eren una prioritat per a la major part de societats (amb l’excepció de les entitats financeres).

•Lessocietatsespanyoleserengeneralment reactives contra el frau i les irregularitats.

En definitiva, el teixit empresarial espanyol era Reactiu davant els delictes comesos a les organitzacions.

A partir del 23 de desembre de 2010

•Lescompanyiesespanyolesseranresponsables penals dels delictes comesos en el seu nom i en el seu profit, per aquelles persones de la societat que tenen confiat un poder de representació; i

•Tambéhoserandelsdelictescomesosper qualsevol persona subjecte a l’autoritat dels representants de la societat, en el curs dels negocis de l’empresa i en nom i en benefici d’aquests, quan l’empresa no hagi exercit el grau de control necessari «sota les circumstàncies particulars del cas».

Una gestió eficaç del risc de frau i irregularitats

l’c)(comissions)

Víctor Benedito Censor Jurat de ComptesCertified Fraud Examiner

Soci d’Alfa Capital


•Exemplesdedelictesquepodriencomportar la responsabilitat penal de la persona jurídica són: frau, corrupció entre persones en el sector privat, suborns comercials, corrupció de funcionaris de governs estrangers, blanqueig de diners, delictes fiscals i de seguretat social, delictes d’urbanisme i ambiental, entre d’altres.

•Laresponsabilitatpenaldelespersones jurídiques és independent de la responsabilitat penal de la persona física que cometi el delicte.

•Lareformaestableixpenescom:multes, suspensió d’activitats, intervenció judicial, tancament del negoci, establiments, inhabilitació per contractar amb les administracions públiques i, fins i tot, podria donar-se el cas que es procedís a la dissolució de la societat.

•Comaconseqüènciadel’establerten l’article 110, la responsabilitat penal també comporta la responsabilitat civil.

Actualment, les societats mercantils espanyoles necessiten ser Proactives davant els delictes comesos a les organitzacions, ja que les seves implicacions poden ser crítiques existint fins i tot un nou factor causant de dubte en relació amb el «Going Concern».

En aquest sentit, la reforma estableix que, si la societat posa en pràctica (implanta) uns sistemes de control per a prevenir el delicte, aquest fet podria ser un factor que mitigués la responsabilitat penal de la persona jurídica.

Els factors atenuants específics que mitiguen la responsabilitat penal de les societats, que queden establerts en la reforma, són els següents:

•Laconfessiódelsdelictesalesautoritats,abans de tenir coneixement que el procés legal ha estat comés contra l’entitat.

•Col·laboraciódurantelprocéslegalproporcionant les evidències clau.

•Reparaciódelsdanyscausatsabansdelacelebració del judici oral.

•L’establiment,abansdelcomençamentdel judici oral, de mesures eficaces per impedir i descobrir qualsevol delicte que pogués ser comés amb els recursos de la Societat o sota la seva tutela.

Ara bé, en el temps transcorregut des de l’aplicació de la reforma, aquestes mesures, si bé són factors atenuants, no han quedat contemplades com una exempció de la responsabilitat penal de la persona jurídica.

Conseqüentment, en tots els nostres clients, sigui una empresa distribuïdora, industrial, serveis o financera, ens hauríem de plantejar si:

•Existeixunaformacióadequadaenrelacióamb el Corporate Compliance?

•ExisteixunCodid’èticadel’organitzaciói, més important, inclou una definició del concepte de delicte i dels riscos existents?

•SilaSocietatformapartd’unGrupdeSocietats, està complint amb les polítiques internes establertes a tal efecte? I amb les polítiques aplicables en altres jurisdiccions

12

(p. exemple FCPA per a les filials d’empreses dels Estats Units d’Amèrica)?

•Existeixenpolítiquesiprocedimentsimplantats en l’organització, entesos i seguits pel seu personal?

•Hihacol·laboradorsexternsquefacilitinrecomanacions i/o assessorament en matèria de frau, irregularitats i delictes?

•Enelrecenthistòrichanexistitcasosdefrau o irregularitats en l’empresa?

•Estanidentificatsivaloratselsriscosdefrau, irregularitats i delictes i, és més, s’han aplicat mesures de control sobre aquests?

•Sihihacontrols,sóneficaços?Is’hantestejat i documentat?

•Enunsupòsitreactiuenquès’afloraun frau, irregularitat o delicte, com es reacciona a l’empresa?

En funció de les respostes a les preguntes anteriors, tenim una nova oportunitat de negoci.

Una nova oportunitat de negoci: L’enfocament i objectiu perseguit

Com veurem a continuació, en el rerefons de l’assumpte i amb certes particularitats introduïdes per la reforma del Codi penal, no deixem d’estar amb un projecte dels que en el món dels serveis professionals s‘anomenava com a Fraud Risk Assessment.

Ara bé, aquest producte, que a diferència dels països anglosaxons no havia tingut la sortida esperada, potser la reforma del Codi penal ens obra una segona porta per proporcionar-ho, tot i que amb certes particularitats o diferències respecte del típic producte de Fraud Risk Assessment.

Així i partint de l’objectiu d’aquest tipus de treballs –que recordem, consisteix en

la implantació i/o revaluació dels nivells de control necessaris que són requerits amb posterioritat a la reforma del Codi penal, de forma que es pugui mitigar la responsabilitat penal de la societat si es comet un delicte

i sota els diferents noms que el mercat està atorgant a aquest tipus de producte, tals com Corporate Defense, Programa antidelictes segons la Llei orgànica 5/2010, etc.– els professionals del nostre col·lectiu tenim una oportunitat clara de negoci en relació amb la prestació de serveis encaminats a facilitar a les empreses la implantació d’uns controls que els hi permetin ser eficaços en la prevenció i detecció de delictes així com a millorar en la seva capacitat de donar resposta a aquests.

Ara bé recordem que la implantació i el compliment dels programes antidelictes (així com les seves actualitzacions i revisions) contribueixen a mitigar els riscos que es produeixin els delictes, però no l’eliminen completament.

Per tant, els nostres coneixements econòmics i comptables ens permetran, en funció de les circumstàncies en què es trobi l’empresa, el sector en què operi i els antecedents judicials existents, establir una metodologia de treball adient per assolir l’objectiu perseguit.

Entenem que respecte a això, s’ha de trencar amb la tendència observada actualment al mercat en el sentit de convertir aquest producte en una commodity, ja que el risc de facilitar aquest tipus de

l’c)(l’comissions)


producte estandarditzat per a totes les societats podria comportar que, en una eventual causa penal contra la societat, aquests documents no fossin útils a efectes de mitigar la responsabilitat penal de la societat.

És aquí a on creiem que, el nostre col·lectiu pot diferenciar-se de la resta de proveïdors d’aquest servei si es percebut com un «segell de qualitat» i/o denominació d’origen...

D’acord amb la nostra experiència en situacions similars, l’enfocament del projecte es podria estructurar en 3 etapes:

•Identificacióderiscos

•Anàlisidelscontrolsexistentsipropostade nous controls

•Implementaciódelprogramaantidelictes

Hem de realitzar una anàlisi específica de l’empresa que ens permeti confeccionar un programa antidelictes que realment pogués ser emprat davant dels tribunals competents, si calgués com a conseqüència de la interposició d’un procediment penal en contra dels interessos de la societat.

Fent un incís al respecte de l’estructura de treball proposada, el lector del present document ha de tenir en compte que els nostres serveis en aquest tipus d’encàrrecs poden ampliar-se conforme s’avança amb l’execució del projecte. A mode d’exemple, ens podríem trobar que en la identificació dels riscos, si s’observessin mancances en la societat (p. exemple: absència dels processos de negoci, mapes de riscos polítiques de frau, etc.) tindríem l’oportunitat d’oferir i prestar part o la totalitat del servei d’assessorament en la implantació dels documents detallats en el quadre anterior (Etapa I–Metodologia).

Tot i que la majoria d’aquests documents són coneguts pel nostre col·lectiu, existeixen uns de més crítics i dels que considerem important fer unes petites pinzellades:

•Guia del programa antidelictes. Aquest document ha d’abordar l’administració dels riscos de frau, el control intern i els mecanismes interns per tal de prevenir i en el seu cas detectar el frau a l’organització. Entre d’altres, els aspectes que hauria de contenir aquesta guia podríem esmentar els següents:

· Mecanismes per identificar i actualitzar els riscos d’irregularitats.

· Mecanismes de control intern per impedir i, si s’escau, detectar irregularitats. Descripció dels controls de l’entitat i els diferents processos.

· Mitjans de comunicació i informació existents a la societat en relació amb els riscos existents de delictes a l’organització i amb els procediments de comunicació sobre les ofenses comeses o les acusacions existents.

· Procediments de supervisió del programa antidelictes amb identificació dels responsables del programa (ja siguin persones o comitès creats per a tal efecte).

· Protocols de resposta i aplicació de sancions.

· Finalment, però no menys important, inventari dels riscos existents i dels controls per detectar delictes.

Per tal d’aprofundir en la matèria, davant d’un potencial encàrrec en el context de gestió eficaç dels riscos de frau, irregularitats i delictes a l’empresa, una bona referència pot ser la Guia Pràctica per a la gestió del Risc de Frau en els negocis (en el seu títol original, Managing the Business Risk of

Fraud: A practical Guide) que pot descarregar-se en el següent enllaç:

http://www.aicpa.org/ForThePublic/AuditCommitteeEffectiveness/AuditCommitteeBrief/DownloadableDocuments/Managing_the_Business_Risk_of_Fraud.pdf.

Aquesta guia va ser elaborada per The Institute of Internal Auditors (IIA), l’American Institut of Public Accountants (AICPA) i l’Association of Certified Fraud Examiners (ACFE).

En aquesta guia se citen 5 principis que els òrgans d’administració de les empreses i l’alta direcció han de considerar per tal de protegir les seves organitzacions del frau i les irregularitats. En concret:

· Principi 1: A l’estructura de govern de les organitzacions, hauria d’existir un programa de gestió del risc de frau, incloent una política o polítiques escrites per transmetre les expectatives del consell d’administració i de l’alta direcció en relació amb la gestió del risc de frau i irregularitats.

· Principi 2: L’exposició al risc de frau hauria de ser avaluada per l’organització per identificar accions i circumstàncies potencialment fraudulentes.

· Principi 3: S’haurien d’establir tècniques de prevenció per evitar potencials successos sobre riscos clau de frau a l’organització.

· Principi 4: S’haurien d’establir tècniques de detecció per a descobrir els successos de frau quan les mesures preventives fallin o apareguin nous riscos no controlats prèviament.

· Principi 5: Hauria d’existir un procés de reporting intern per a requerir informació sobre potencials fraus i s’hauria d’implantar un protocol intern


14

d’investigacions que possibilités la presa d’accions correctives per garantir que els potencials riscos, una vegada aflorats, siguin corregits de forma apropiada i oportuna.

•Programaantidelictes.Seguintl’establerten la guia, en aquest programa, s’haurien d’incloure:

· Estàndards i procediments per prevenir i detectar les conductes delictives, el risc del qual ha d’haver estat prèviament definit.

· Una supervisió adequada dels estàndards i procediments per part dels administradors, així com la delegació de la supervisió quotidiana del model en un directiu.

· Una delegació adequada de les funcions de control a dintre de cada un dels sectors de risc: dotació de mitjans i autoritat adequada, així com de l’accés directe als òrgans de govern.

· Una comunicació efectiva dels estàndards i procediments a tots els empleats mitjançant programes de formació i informació.

· Processos de monitorització i control dels estàndards i procediments. Inclou possibilitats de denuncia interna i canals de denúncia externa.

· Mesures que incentivin la denúncia i mesures disciplinàries pels infractors.

· Reacció post-delicitva: Establiment del procediment d’investigació, valorant en tot cas l’existència d’eventuals problemes en relació amb la intimitat o altres drets dels empleats.

Hem de tenir en compte que, no obstant tot l’esmentat en paràgrafs anteriors i encara que siguem molt diligents en la nostra feina, són crítics per a l’èxit de la implantació d’un programa antidelictes, els següents factors:

•Conscienciaciódel’altadireccióisobretotdels membres del consell d’administració.

•Planificacióobertadelesfasesdelprocésa seguir en el projecte. Com hem vist en ocasions ens poden contractar per tal d’assessorar en la implantació del programa antidelicte i podem tenir una absència de documents que teòricament ja haurien d’estar en disposició i funcionament a l’organització.

•Col·laboraciótotaldelespersonesdel’organització involucrades en el projecte.

•Coordinaciódelnostreequipnonomésamb el personal clau de l’organització sinó també amb la direcció lletrada que assessori a la Societat en la implantació del programa antidelictes.

Per concloure al respecte de la implantació del programa antidelictes, des del nostre punt de vista, un factor clau de l’èxit del projecte ha de ser el binomi existent entre professionals especialitzats en matèries econòmico-comptables i els professionals especialitzats en matèries legals (i aquí no ens referim només a temes penals sinó també a experts en matèria mercantil, de LOPD, mediambiental, etc.).

L’anterior es justifica pel fet que no hem d’oblidar que davant l’exigència de responsabilitat penal a la persona jurídica serà un advocat l’encarregat de defensar-la i, a més, en la preparació de molts dels documents esmentats al llarg d’aquest article, és necessària la intervenció d’especialistes en matèries legals.

A continuació presentem un detall dels delictes específics que tenen origen en activitats econòmiques en què pot incórrer una persona jurídica, després de la reforma del Codi penal introduïda per la Llei orgànica 5/2010:



Delictes específics de les activitats econòmiques

•Delictescontralaintimitatiinvasióde la privacitat informàtica (article 197 del Codi penal)

•Estafes(article251bis)

•Insolvènciapunible(article261bis)

•Danysalssistemesinformàtics(article 264)

•Delictescontralapropietatintel·lectual i la propietat industrial (article 288)

•Delictescontraelsmercatsielsconsumidors (article 288): falsa publicitat, facturació fraudulenta, manipulació del mercat, abús d’informació, apropiació dels secrets comercials

•Blanqueigdecapitals(article302)

•DelictescontralaHisendaPúblicaila Seguretat Social (article 310 bis)

•Delictescontraelsrecursosnaturalsi el medi ambient (article 327 i 328)

•Falsedatenmedisdepagament(article 399)

•Suborndefuncionarispúblics(articles 427 i 445)

•Tràficd’influències(article430)

L’informe d’expert independent i les revaluacions periòdiques del programa antidelictes

Una vegada implantat el programa antidelictes, aquest ha de ser revisat i validat per un expert independent de forma periòdica i és aquí on creiem que els censors jurats de comptes encara tenim més rellevància, doncs posseïm el perfil idoni per tal de portar a terme una revisió com la requerida, com ja ho fem en les revisions en el context Sarbanes-Oxley Act (SOX) o en les dels Sistemes de Control Intern de la Informació Financera (SCIIF) de les entitats cotitzades.

No obstant l’anterior i com no tot pot ser tant senzill, existeixen determinades cauteles que, des del nostre punt de vista i encara que de moment no estan regulades ni clarament definides, haurien de ser tingudes en compte per la persona o firma que hagués d’emetre un informe d’aquestes característiques.

En concret, ens estem referint a les incompatibilitats i conflictes d’interès que afecten a la independència de l’expert, que podrien aflorar en un eventual projecte d’aquestes característiques, doncs entenem que, si hem assessorat en la implantació del programa antidelictes, hi hauria una potencial incompatibilitat, difícilment salvable, per emetre un informe de revisió.

En aquest sentit, també cal tenir com a referència les situacions d’incompatibilitat previstes en l’article 13 de la vigent actual Llei d’auditoria per a l’auditor de comptes de la societat auditada, situacions que, si es produeixen en l’expert independent respecte a l’entitat objecte de revisió, creiem haurien de ser analitzades i avaluades prèviament a l’acceptació d’un encàrrec per emetre un informe d’expert en matèria de compliment.

Donada l’absència de regulació específica i estandardització en relació amb el contingut de l’informe que podria ser emès per part de l’expert independent, indicar que hauria de seguir l’esquema d’un informe de procediments acordats al qual s’incorporarien determinats annexes, tals com:

•Presentaciódelescredencialsdelsignantde l’informe,

•Procedimentsd’avaluaciórealitzatsiprèviament acordats amb la gerència (si no es detallen al cos de l’informe),

•Detalldelesincidènciesdetectades(sinoes detallen al cos de l’informe) i

•Cartademanifestacionsdelagerència.


16

INTRODUCCIÓ

La Resolució de 27 de juny de 2011 de l’Institut de Comptabilitat i Auditoria de Comptes va publicar la nova Norma Tècnica d’Auditoria sobre «relació entre auditors» (en endavant, la Norma o la nova Norma), que substitueix a l’anterior norma vigent, publicada per la Resolució de 25 de febrer de 2003.

La publicació d’una Norma Tècnica d’Auditoria sobre relació entre auditors neix de la necessitat d’adaptar la normativa existent per recollir les modificacions en les actuacions dels auditors recollides en el Reial decret legislatiu 1/2011, d’1 de juliol, pel qual s’aprova el text refós de la Llei d’auditoria de comptes (en endavant, TRLAC), així com per adaptar-la també a les Normes Internacionals d’Auditoria (NIA) emeses per la International Federation of Ac-countants (IFAC), en concret a la nova NIA 600 «Consideracions especials – Auditories d’estats financers de grups (inclòs el treball dels auditors dels components)».

L’objecte de la Norma ara publicada és establir els criteris d’actuació de l’auditor de comptes anuals en els supòsits en què s’hagi de relacionar amb altres auditors perquè sigui necessari per a l’auditor utilitzar el tre-

ball d’altres auditors. En concret, la Norma estableix criteris d’actuació en les següents circumstàncies:

a)Quan altres auditors habilitats per la legislació del país on desenvolupin la seva activitat realitzin treballs d’auditoria sobre els comptes anuals d’entitats participades per aquella els comptes anuals o consolidats de la qual són objecte d’examen;

b)Quan es produeixi un canvi d’auditors i, per tant, l’auditoria dels comptes anuals anteriors hagi estat efectuada per altres auditors independents;

c)En cas d’auditories conjuntes realitzades per més d’un auditor independent, emetent un informe conjuntament signat per tots, i

d)En cas de col·laboració amb un altre auditor, perquè li presti la seva ajuda temporal per a la realització de procediments concrets en ordre a obtenir un millor aprofitament de recursos tècnics, humans, econòmics o les seves combinacions.

Per tant, la Norma Tècnica d’Auditoria sobre relació entre auditors no contempla ni estableix normativa sobre altres possibles situacions o actuacions en les quals l’auditor

Norma tècnica sobre relació entre auditors

l’a)(l’auditoria)

Manuel V. MartínezMembre del Comitè Tècnic del CCJCC

Soci de KPMG Auditores, S.L.


de comptes anuals es relaciona i requereix el treball de tercers independents per a l’emissió del seu informe d’auditoria. En aquests casos, la normativa referida a aquests aspectes s’inclou en la Norma Tècnica d’Auditoria sobre «utilització del treball d’experts independents per auditors de comptes».

En les situacions en què es produeixi una relació o col·laboració entre auditors reco-llides a la Norma, ens trobem amb diferents actors entre els quals es troba (a) l’Auditor principal (també denominat auditor del grup, en el cas de comptes consolidats), que és l’auditor sobre el qual recau la responsabi-litat d’emetre un informe d’auditoria sobre els comptes anuals individuals o consolidats d’una entitat, quan inclouen informació fi-nancera d’un o més components auditats per un altre auditor i (b) l’Auditor d’un component (també denominat altre auditor), que és un auditor diferent del principal, sobre el qual recau la responsabilitat d’emetre un informe professional i independent sobre la informa-ció financera d’un component que s’inclou en els comptes anuals auditats per l’auditor principal o que, a demanda de l’auditor prin-cipal del grup, realitza un treball específic sobre la informació financera d’un compo-nent amb la finalitat que l’auditor principal ho utilitzi com a part de la seva evidència en l’auditoria dels comptes anuals consolidats.

Com a component, la Norma defineix a una societat del grup, multigrup o associada, o qualsevol altra unitat econòmica amb per-sonalitat jurídica, així com la unió temporal d’empreses o altres unitats econòmiques, la informació financera de les quals s’inclogui en els comptes anuals auditats per l’auditor principal.

La Norma Tècnica d’Auditoria sobre relació entre auditors, publicada en el butlletí núm. 86 de l’Institut de Comptabilitat i Audito-ria de Comptes, és d’aplicació obligatòria per als auditors de comptes i societats d’auditoria en el desenvolupament dels treballs d’auditoria de comptes a partir de 31 de juliol de 2011. En relació amb els treballs sobre auditoria de comptes consoli-dats, és d’aplicació obligatòria en els treballs d’auditoria de comptes consolidats corres-ponents a exercicis econòmics que s’iniciïn a partir de 2 de juliol de 2010.

El contingut de la Norma Tècnica d’Auditoria s’estructura sobre la base de les situacions descrites anteriorment, establint, per tant, les normes d’actuació de la relació entre auditors en funció de les diferents alternatives que s’hi contemplin:

a)En la situació de l’auditoria de comptes anuals consolidats o individuals.

b)En una situació de canvi d’auditors.

c)En el cas d’auditories realitzades de forma conjunta.

d)En el cas de col·laboració amb un altre auditor.

Els apartats següents pretenen ser un recorregut pel contingut de la nova Norma Tècnica d’Auditoria sobre relació entre auditors, revisant les diferents situacions de col·laboració o relació entre els auditors i resumint els principals aspectes que hi són inclosos així com les principals novetats respecte a la normativa anterior.

AUDITORIA DE COMPTES ANUALS CONSOLIDATS

Com s’ha indicat anteriorment, els can-vis introduïts per la nova Norma Tècnica d’Auditoria sobre relació entre auditors són compatibles amb els que han estat incorporats en la normativa internacional, arran de l’entrada en vigor de la nova NIA 600 «Consideracions especials – auditories d’estats financers de grups (inclòs el treball dels auditors dels components)» emesa per la International Federation of Accountants (IFAC).

18

Els aspectes més rellevants de la nova Norma són els que s’indiquen a continuació, el propòsit principal dels quals és l’obtenció d’evidència d’auditoria suficient i adequada envers la informació financera dels compo-nents i sobre el procés de consolidació per expressar una opinió sobre si els comptes anuals consolidats presenten la imatge fidel, d’acord amb el marc d’informació financera que resulti d’aplicació.

Possiblement el principal aspecte diferencia-dor de la nova Norma respecte a l’anterior és la impossibilitat de delimitar la respon-sabilitat de l’auditor principal. La Norma estableix que l’auditor principal és respon-sable de la direcció, supervisió i execució de l’encàrrec d’auditoria del grup de confor-mitat amb les normes d’auditoria i demés requeriments normatius aplicables, i que l’informe d’auditoria que s’emet sigui ade-quat a les circumstàncies. Així mateix indica, expressament, que l’informe d’auditoria sobre els comptes anuals consolidats no ha de fer referència a l’auditor de cap component (al contrari que l’antiga norma que sí perme-tia limitar la responsabilitat incloent-hi en l’informe d’auditoria dels comptes consoli-dats una referència als components auditats per altres auditors).

Alhora, la Norma estableix que l’auditor del component és responsable de la direcció, supervisió i execució de l’auditoria realitzada del component, de conformitat amb les nor-mes d’auditoria i demés requeriments nor-matius aplicables i que l’informe d’auditoria que emeti sigui adequat a les circumstàncies. Igualment, en el cas que els auditors dels components realitzin, per a l’auditoria del grup, un treball d’auditoria, de revisió o d’un altre tipus sobre la informació financera dels components, d’acord amb l’establert per l’auditor principal, els auditors dels components són responsables, únicament, de l’execució del seu treball i dels seus resultats.

La Norma també recull determinats requeriments sobre els altres aspectes del treball d’auditor principal relacionats amb l’acceptació de l’encàrrec, la importància relativa, la participació en el treball realitzat pels auditors dels components o la comuni-cació amb ells o els fets posteriors.

En aquest sentit, en el moment en què l’auditor principal està avaluant l’acceptació de l’encàrrec ha de considerar l’obtenció d’evidència d’auditoria suficient i adequada per poder realitzar l’auditoria del grup. Per a això s’hauria de tenir en compte la importància de la part dels comptes anuals que ell audita directament, el seu nivell de coneixement, de l’entitat, del grup, dels seus components i del seu entorn, així com el risc d’errors o irregularitats significatius que pogués existir en la informació financera dels components. Per a això haurà d’avaluar, igualment, la possibilitat de participar en les auditories dels components per obtenir evidència d’auditoria adequada i suficient per expressar una opinió sobre els comptes anuals consolidats.

D’acord amb l’establert en la nova Norma, l’auditor principal ha d’establir una estra-tègia global d’auditoria i desenvolupar un pla global de l’auditoria dels comptes anuals consolidats, que ha d’incloure la determina-ció de la importància relativa per als comptes anuals consolidats, així com la materialitat o importància relativa per a cadascun dels components sobre els quals es realitzarà una auditoria a efectes del consolidat. La Norma també contempla la possibilitat que l’auditor principal determini el nivell o nivells d’importància relativa per a determinats tipus de transaccions, saldos comptables o informació a revelar.

És necessari que l’auditor principal avaluï la competència professional de l’auditor dels components i el seu coneixement sobre els requeriments d’objectivitat i independència. Per a això l’auditor principal podrà realitzar

aquells esbrinaments que consideri oportuns inclús, si s’escau, a través d’altres auditors, corporacions professionals, etc., o a través del contacte directe amb l’altre auditor, cosa que inclouria, si s’escau, l’accés als seus papers de treball.

Amb l’objectiu d’abordar els riscos iden-tificats d’error o irregularitat significativa en els comptes anuals consolidats, l’auditor principal determinarà el tipus de treball a realitzar, bé per si mateix, bé pels auditors dels components en el seu nom, així com la naturalesa, moment de la realització i extensió de la seva participació en el treball dels auditors dels components. Aquest treball podrà consistir en la realització d’una auditoria, una revisió, determinats procedi-ments acordats o, si s’escau, procediments analítics, en funció de la importància relativa dels components.

La nova Norma requereix que l’auditor principal participi en el treball realitzat pels auditors dels components (discutint sobre les activitats de negoci significatives per al grup, l’exposició del component a un error o irregularitat significatiu, etc.) i estableix que l’auditor principal ha de comunicar per escrit a l’altre auditor els seus requeriments (com el treball a realitzar, l’ús que es farà d’aquest treball i la forma i contingut de la comunicació de l’auditor del component amb l’auditor del grup).

A partir dels procediments d’auditoria aplicats al procés de consolidació i del treball realitzat, tant per l’auditor del grup com pels auditors dels components, l’auditor principal ha d’avaluar si ha obtingut evi-dència d’auditoria suficient i adequada que serveixi de base a l’opinió d’auditoria del grup i avaluar l’efecte en l’opinió d’auditoria dels comptes consolidats de qualsevol error o irregularitat identificat, així com de qualse-vol situació en la qual no s’hagi pogut obte-nir evidència d’auditoria suficient i adequada.



AUDITORIA DE COMPTES ANUALS INDIVIDUALS L’anterior Norma Tècnica d’Auditoria sobre relació entre auditors permetia delimitar la responsabilitat de l’auditor en el seu informe. Aquesta limitació de responsabilitat ja no és possible d’acord amb la nova Norma Tècnica d’Auditoria sobre relació entre audi-tors, que es limita a establir que en deter-minats supòsits un auditor, en expressar una opinió sobre els comptes anuals individuals d’una entitat, pot utilitzar, entre altres fonts d’evidència, l’informe d’auditoria emès per altres auditors relatiu als comptes anuals d’una altra entitat participada per l’entitat que audita.

A l’efecte de poder concloure sobre aspectes com la valoració de la participació i/o la necessitat de deteriorament d’aquesta, en qualsevol cas l’auditor haurà de comple-mentar l’ús com a evidència de l’informe d’auditoria de l’entitat participada amb l’execució d’altres procediments addicio-nals que consideri oportuns, entre els quals s’hauria de distingir entre dues situacions:

a)Components integrats en els comptes anuals individuals (ex. unions temporals d’empreses), en aquest cas es podrien utilitzar els procediments previstos per als comptes anuals consolidats.

b)Resta de supòsits (ex. participacions financeres significatives), aplicació de procediments que permetin obtenir evidència d’auditoria suficient i adequada sobre que l’informe de l’auditor del component és apropiat per als seus objectius.

En general els procediments a aplicar per l’auditor principal en relació amb l’informe d’auditoria del component podrien limitar-se a la seva obtenció i a constatar la competència professional i independència de l’auditor del component, aplicant els mateixos procediments que en una auditoria d’un consolidat. No obstant això, en la Nor-ma es contempla que es podria considerar oportú realitzar procediments addicionals com:

a)Comentar amb l’auditor del component els procediments aplicats.

b)Llegir un resum dels procediments aplicats: programes d’auditoria, llistats de procediments, etc.

c)Revisar els papers de treball de l’auditor del component.

CANVI D’AUDITORS

Quan es produeix un canvi d’auditors el nou auditor (auditor successor) podrà basar una part del seu treball en les proves realitza-des en anys anteriors per l’altre auditor (auditor predecessor) si bé, abans d’acceptar l’encàrrec, haurà d’avaluar al llarg del seu procés d’acceptació les circumstàncies del canvi d’auditor, de l’entitat a auditar i de l’encàrrec.

Per a això, entre altres factors, ha de consi-derar:

a)Obtenir informació que l’ajudi en la decisió d’acceptar o no l’encàrrec. L’auditor successor haurà de comunicar-se amb l’auditor predecessor per conèixer les circumstàncies del canvi i esbrinar si existeixen raons ètiques o tècniques que li aconsellen no acceptar l’encàrrec.

b)L’auditor successor haurà de preguntar a l’auditor predecessor sobre els assumptes que aquell cregui que li ajudaran en la decisió d’acceptar o no l’encàrrec.

c)Si el client no permet o limita les respostes de l’auditor predecessor, l’auditor successor haurà de preguntar les causes i considerar les implicacions que aquestes puguin tenir en la seva decisió d’acceptar l’encàrrec.

Un cop acceptat l’encàrrec, l’auditor successor haurà d’avaluar i fonamentar si


20

podrà, sobre la base del treball de l’auditor predecessor, expressar una opinió sobre els comptes anuals del primer exercici que examina i obtenir evidència adequada i suficient sobre la uniformitat en l’aplicació dels principis i normes comptables en el dit exercici en relació amb el precedent. Si no fos així, l’abast del treball hauria d’incloure procediments d’auditoria sobre els saldos inicials i, en alguns casos, sobre les opera-cions d’exercicis anteriors.

La Norma estableix l’obligatorietat per a l’auditor predecessor de posar-se a disposi-ció de l’auditor successor per a consultes i permetre-li l’accés als seus papers de treball per a la seva revisió, així com a tota aquella informació rellevant que pugui afectar a la seva auditoria. No obstant això, també s’indica expressament en la Norma que l’auditor successor, en emetre el seu infor-me, no haurà de fer referència a l’informe o treball de l’auditor predecessor.

AUDITORIES CONJUNTES

No existeixen modificacions significatives en la nova Norma respecte a l’anterior en allò referent a la relació entre auditors en auditories conjuntes. Tal com es defineix, una auditoria conjunta és aquella que s’efectua per dos o més auditors en la qual tots ells tenen la condició comuna d’actuar com a auditors principals i, a més, concorren les següents consideracions:

a)Designació o nomenament conjunt per l’òrgan competent amb el mateix objecte i referit a la mateixa data, mitjançant l’acceptació conjunta per ambdós.

b)Existència de comunicació fefaent que actuen amb caràcter conjunt.

c)Emissió d’un informe únic.

d)L’informe emès és signat per tots els auditors principals.

És important assenyalar que tots els auditors que actuen conjuntament podran i hau-ran d’accedir als papers de treball i demés documentació preparada pels restants auditors i que la planificació i programes de treball d’auditoria, així com modificacions posteriors, hauran de ser aprovats per tots els auditors.

COL·LABORACIÓ AMB UN ALTRE AUDITOR

En els casos en què l’auditor princi-pal sol·liciti a un altre auditor la seva col·laboració temporal, s’ha de tenir en compte el següent:

· El treball que realitzi l’altre auditor no donarà origen a l’emissió d’un informe d’auditoria.

· La responsabilitat de l’informe emès recau, únicament, en l’auditor principal.

· L’informe de l’auditor principal no s’ha de referir a la tasca realitzada per l’altre auditor.

· L’altre auditor emet un informe d’ús restringit dirigit a l’auditor principal en el qual indica el treball efectuat i les conclusions assolides.

· L’auditor principal dirigeix el treball de l’altre auditor i incorporarà com a seus els papers de treball d’aquest, determina si són adequats conforme als objectius de l’encàrrec rebut del client.

CONCLUSIONS

Com es pot desprendre del que s’ha indicat anteriorment, la nova Norma Tècnica d’Auditoria sobre relació entre auditors ha desenvolupat algunes variacions significatives com a conseqüència de les modificacions re-collides en el Reial decret legislatiu 1/2011,

d’1 de juliol, pel qual s’aprova el text refós de la Llei d’auditoria de comptes. Entre les modificacions més significatives introduïdes per la nova Norma cal destacar:

a)S’elimina la possibilitat de delimitació de responsabilitat en l’informe d’auditoria en els casos en què determinades entitats integrants d’un grup de societats hagin estat auditades per un auditor diferent a l’auditor dels comptes anuals consolidats.

b)S’estableix l’obligació per a l’auditor dels comptes anuals consolidats de recaptar la informació necessària dels qui hagin realitzat l’auditoria de comptes de les entitats que formen part del conjunt consolidable els qui, alhora, estan obligats a subministrar quanta informació se’ls sol·liciti.

c)Es determina l’obligació de l’auditor predecessor de permetre a l’auditor successor l’accés a tota la informació relacionada amb l’entitat auditada, sense que sigui necessària una autorització expressa de la dita entitat.

Aquestes modificacions, especialment la referida a la impossibilitat de delimitar la responsabilitat dels auditors en el cas de les auditories de comptes anuals consoli-dats fan que, en la pràctica, es produeixi un increment de la responsabilitat per part de l’auditor principal del grup, cosa que en alguns casos pot suposar una implicació superior de l’auditor principal en el treball realitzat pels auditors dels components.



Innovació és la paraula de moda entre empreses, governs i ciutadania, i existeix un consens important en el fet que ha de ser un dels factors crítics que ens permeti sortir de la crisi, amb un teixit industrial i un sector públic repensats i renovats. Però realment és així? Tanta capacitat té la innovació de transformar? En el fons la innovació recull en una paraula les eines i les competències que ens caldran per fer front als canvis que estem patint a nivell tecnològic i a nivell social. En un congrés recent sobre innovació, es plantejava, com un dels reptes més importants del futur immediat, com evitar que l’economia del coneixement no incrementi la bretxa social. Per tant, la innovació ha de facilitar que les organitzacions generin més valor afegit, nous llocs de treball, que cobreixin noves necessitats socials i de mercat, que arribin a més persones i que tot això ho facin amb menys recursos.

Segons el Manual d’Oslo, la innovació consisteix en la implementació de nous o suficientment millorats productes, serveis, processos o formes d’organització. La innovació genera major productivitat i satisfacció de necessitats dels seus usuaris i és un element bàsic en el progrés econòmic i en la gestió empresarial.

Aprofundint una mica més en el concepte d’innovació, veurem que fins fa relativament

poc, la majoria d’empreses que feien Innovació la focalitzaven en el procés de Recerca i Desenvolupament i en la millora d’elements tecnològics. Seguien un model anomenat Innovació tancada, on investigadors de la pròpia empresa, en col·laboració amb investigadors universitaris o de centres de recerca, generaven productes i tecnologia. Una de les majors preocupacions dels responsables d’innovació era garantir la propietat intel·lectual de les innovacions i aprofitar així l’avantatge competitiu que aquesta propietat genera. Es partia de la premissa que la informació i el coneixement és poder, i que, per tant, calia preservar el monopoli d’aquests avenços. Tanmateix, cal dir que aquest model d’innovació tancada, encara vigent en moltes organitzacions, suposa un gran esforç financer i un alt nivell de risc en el retorn de la inversió (es diu que de cada 1.000 idees, 100 poden ser bones, 10 són viables i una arriba al mercat. Edison mateix va declarar que havia inventat la bombeta i 999 formes de bombeta que no funcionaven!).

Aquest paradigma es trenca amb la socialització de les tecnologies de la informació. Amb l’eclosió de les xarxes socials i la generació massiva d’informació, el problema ja no és disposar del coneixement dins l’empresa, el problema és trobar-lo, i el terreny de joc és la xarxa global. A partir d’aquest

Joan RasConsultor Associat d’Auren

per a projectes d’Innovació i RSC

Innovació social o innovació com a responsabilitat social?

l’rse)(responsabilitat social empresarial)

22

canvi de paradigma, Henry Chesbrough formula el concepte innovació oberta (open innovation), de forma resumida, la innovació oberta parteix de la idea que el coneixement dins de l’empresa és molt inferior al coneixement existent arreu del món, i que facilitar processos de participació de clients, proveïdors, treballadors, universitats o centres de recerca i d’innovació poden aportar un valor molt superior a l’empresa que no un procés d’innovació tancada.

Algunes experiències i projectes són especialment rellevants: el cas de Procter & Gamble, el projecte Innocentive –una plataforma on les empreses llencen reptes a comunitats d’innovadors– o la més recent experiència del CIMIT de Boston –on hospitals, universitats, centres de recerca, empreses i sector públic creen una plataforma per innovar en l’àmbit de la salut. Aquest projecte d’innovació oberta, amb grups de treball transversals i utilitzant la plataforma CoLab, ha accelerat els projectes d’innovació de forma notable i ha facilitat la participació de comunitats d’innovació en salut d’arreu del món, entre les quals es troba Catalunya.

Per tant, la innovació deixa de ser un àmbit dels científics i passa a ser un àmbit social. Ara bé, el dubte que se’ns planteja és fins on arriba la innovació i fins on arriba la responsabilitat social de les organitzacions? Moltes empreses innoven i no s’han plantejat elements de responsabilitat social, i molts dels projectes anomenats d’innovació social són projectes que altres organitzacions desenvolupen dins el seu pla de Responsabilitat Social Corporativa. De fet s’ha desenvolupat el concepte d’innovació social, definit com «qualsevol enfocament, pràctica, intervenció, producte o servei, desenvolupat per qualsevol institució, organització o comunitat, l’aplicació del qual resol un problema, una necessitat o una aspiració de la societat, tot canviant les relacions socials o transformant un marc cultural». Cal dir que, igual que ha passat durant força temps

amb la Responsabilitat Social Corporativa, s’ha focalitzat el concepte innovació social cap a projectes dins l’àmbit social.

És evident, doncs, que existeix un lligam molt fort entre innovació i responsabilitat social, i que d’acord amb el tipus d’organització la innovació pot tenir un enfocament més o menys social, però que, avui dia, és impossible parlar d’innovació sense tenir en compte la generació de valor per als diferents grups d’interès i per a la societat en darrer terme.

Els nous models d’innovació oberta van en aquesta direcció; una empresa no pot ser innovadora si no incorpora criteris socials i ambientals des de la seva conceptualització, és a dir, si no entén quines són les necessitats reals dels seus clients, si no explora els «No clients» i les seves necessitats. En aquest sentit, és especialment interessant el concepte de Base de la Piràmide, és a dir, com desenvolupar productes, serveis i tecnologia que permetin accedir al mercat a 7.000 milions de potencials clients, dels quals la majoria tenen un nivell baix o molt baix de capacitat adquisitiva.

En darrer lloc, cal plantejar-se com mesurar l’efectivitat de la innovació, i desenvolupar els sistemes d’indicadors que facilitin el monitoratge, la millora i el rendiment de comptes als grups d’interès. Si com abans hem esmentat, cal que una empresa sigui innovadora per ser sostenible, és important mesurar aquesta capacitat a les organitzacions, de forma integrada amb l’estratègia global de l’organització i amb els seus sistemes de retiment de comptes. Alguns dels indicadors clau per avaluar l’efectivitat de la innovació són:

Correlació entre objectius i indicadors de les línies estratègiques i línies d’innovació, pressupost de l’organització dedicat a la innovació, grau d’obertura de la innovació (nombre de grups d’interès i persones implicades en projectes d’innovació), valor generat pels projectes d’innovació per a

l’organització, tipus de llocs de treball generats (economia del coneixement), valor generat per a la societat (reducció de consum, utilització de materials, residus, reducció de possibles impactes negatius sobre el consumidor, etc.).

Per tant, una empresa innovadora ha de complir amb la triple dimensió, ha de ser sostenible a nivell econòmic, la innovació ha d’aportar valor a l’organització a través del desenvolupament de nous productes, serveis, processos o models de negoci; ha de ser sostenible des del punt de vista mediambiental, ha de ser capaç de fer més amb menys recursos, de generar el mínim impacte ambiental, energètic i de consum de recursos, i finalment, ha de ser-ho des del punt de vista social, per als seus treballadors i per a la societat en general.

Així doncs, podem reformular la definició d’innovació com la capacitat de les organitzacions de respondre a reptes de la societat, tot oferint solucions de tipus tecnològic, de producte, d’organització o de mercat, tenint en compte la seva sostenibilitat econòmica, ecològica i social.

24

L’origen de les normes internacionals de comptabilitat es remunta a l’any 1973 amb l’acord fundacional de l’International Accounting Standards Board (IASC), rubricat per institucions representatives de la pràctica comptable dels Estats Units, Canadà, Austràlia, Japó, Mèxic i per alguns països europeus, i amb la posterior publicació l’any 1975 de les primeres normes, conegudes per les seves sigles en anglès de NIC. L’abril de 2001, l’IASC és substituït per l’International Accounting Standards Board (IASB), actual organisme responsable de l’emissió de la normativa internacional de comptabilitat que n’assumeix tant les funcions com les normes emeses fins aquella data. Per això avui sota el paraigües de les Normes Internacionals d’Informació Financera o NIIF s’hi engloben tots els pronunciaments autoritzats per l’IASB:

•LesNIIFemesesperl’IASB

•LesNICemesesperl’IASCaixícomlesseves revisions fetes per l’IASB

•LesinterpretacionsfetessobrelesNIIFiles NIC, anomenades CINIIF i SIC

Moltes de les principals economies han convergit o adoptat les NIIF o tenen establert una data en un futur proper

per fer-ho. En el cas d’Europa aquesta convergència es va produir amb l’aprovació per part del Parlament i del Consell, del Reglament (CE) núm. 1606/2002, de 19 de juliol de 2002, relatiu a l’aplicació de normes internacionals de comptabilitat, en el qual s’exigia que no més tard de l’exercici 2005 les empreses cotitzades presentessin els seus estats financers consolidats sota el paraigües de les NIIF adoptades per la Unió Europea (NIIF-UE). Pel que fa als estats financers consolidats de grups no cotitzats i els estats financers individuals, la Unió Europea deixava la decisió d’adopció en mans de cadascun dels Estats membres.

En aquest sentit, Espanya optà per limitar l’obligació de formular amb NIIF-UE als comptes anuals consolidats de les empreses cotitzades. A efectes de la formulació dels comptes anuals individuals, inicià un procés de reforma mercantil que tenia per objectiu harmonitzar les normes comptables nacionals amb la normativa internacional. Procés que culminà amb la publicació el juliol de 2007 de la Llei 16/2007 sobre reforma i adaptació de la legislació mercantil en material comptable per a la seva harmonització internacional amb base normativa de la Unió Europea, i la publicació a finals de 2007 del Pla general de comptabilitat i el Pla general de comptabilitat de petites i mitjanes empreses

Cap a on ens porten les NIIF?

Departament tècnic del CCJCC

l’c)(comptabilitat)


i criteris específics per a microempreses. Finalment, pel que fa als comptes anuals consolidats dels grups no cotitzats, s’optà per donar l’opció que es poguessin formular tant sota NIIF-UE com sota les normes per a la formulació de comptes anuals consolidats aprovats a Espanya, amb la condició que si s’opta per la normativa internacional, s’han d’elaborar de manera continuada d’acord amb aquesta.

Tal com s’ha indicat anteriorment, l’aplicació de les NIIF aprovades per l’IASB a Europa no és directa, sinó que s’incorporen a la normativa europea prèvia revisió i adopció a través d’un Reglament de la Comissió Europea, d’aquí el nom de NIIF-UE, procés en què participen els següents organismes o agents:

•EFRAG (European Financial Reporting Advisory Group): sobre la base de les NIIF publicades per l’IASB, manté consultes amb els grups d’interès implicats alhora que juntament amb la Comissió Europea analitza i estudia els potencials efectes econòmics que pot tenir l’adopció d’una norma a la UE.

•SARG (Standard Advice Review Group): analitza i manifesta la seva opinió sobre si els estudis d’adopció preparats per l’EFRAG són objectius i imparcials.

•Comissió Europea: amb la informació preparada per l’EFRAG i l’opinió del SARG, prepara un esborrany de Reglament d’adopció.

•ARC (Accounting Regulatory Commitee): vota la proposta de la Comissió sobre la base d’un sistema de majoria qualificada.

•El Parlament Europeu i el Consell de la Unió Europea analitzen aquelles propostes favorables per l’ARC i tenen un període de 3 mesos per oposar-se a l’adopció de l’esborrany del Reglament. Si aquests donen la seva opinió favorable a l’adopció o expira el termini de tres mesos sense manifestar oposició, la Comissió adopta l’esborrany de Reglament. Després de l’adopció, es publica en el Diari oficial i entra en vigor a la data considerada al propi Reglament.

Aquest fet suposa decalatges temporals entre la data d’entrada en vigor d’una norma, modificació o interpretació entre els països que les adopten de manera directa i els països de la Unió Europea. Periòdicament l’EFRAG publica al seu web www.efrag.org un informe de situació (EU endorsement status report).

NORMES, MODIFICACIONS I INTERPRETACIONS PUBLICADES PER L’IASB

Les normes, modificacions i interpretacions publicades per aquest organisme amb data d’aplicació obligatòria prevista en els propers tres anys, són les següents:

1. Consolidació

Normativa

NIIF 10 Estats financers consolidats

NIIF 11 Acords conjunts

NIIF 12 Informació a facilitar sobre participacions en altres entitats

NIC 27 Estats financers separats

NIC 28 Inversions en associades i negocis conjunts

Modificacions

Guia de Transició: Estats financers consolidats, acords conjunts i informació a facilitar sobre participacions en altres entitats (modificacions a les NIIF 10, NIIF 11 i NIIF 12)

26

Aquestes normatives i modificacions (en versió IASB) són d’aplicació obligatòria per als exercicis que comencin a partir de l’1 de gener de 2013, no obstant això, es permet una aplicació anticipada voluntària sempre que s’indiqui en la memòria i es faci l’aplicació anticipada per tot el paquet (NIIF 10, NIIF 11, NIIF 12, NIC 27 i NIC 28).

A nivell de la Unió Europea segons l’informe de situació de 30 d’agost de 2012 publicat per l’EFRAG, darrer informe disponible a la data de preparació d’aquest article, l’adopció s’espera per a finals d’aquest any 2012, si bé l’1 de juny de 2012 l’ARC va votar per retardar l’aplicació obligatòria de les NIIF-UE anteriors, als exercicis que s’iniciïn l’1 de gener de 2014 (tot i que també es permetrà l’aplicació anticipada voluntària).

El paquet de noves normes de consolidació s’ha instrumentat de manera que les anterior normes que tractaven el tema de la consolidació quedin substituïdes per les noves, segons el següent detall:

Noves normes Normes i interpretacions que quedaran substituïdes

NIIF 10 Estats financers consolidats i Guia de Transició

NIC 27 Estats financers separats

NIC 27 Estats financers consolidats i separats (revisada 2008)

SIC 12 Consolidació- Entitats de propòsit específic

NIIF 11 Acords conjunts i Guia de Transició

NIC 31 Participació en negocis conjunts

SIC 13 Entitats controlades conjuntament

NIIF 12 Informació a facilitar sobre participacions en altres entitats i Guia de Transició

Requeriments d’informació a explicar de la NIC 27 Estats financers consolidats i separats

NIC 28 Inversions en associades

NIC 31 Participació en negocis conjunts

NIC 28 Inversions en associades i negocis conjunts

NIC 28 Inversions en associades

Aquests canvis en la normativa de consolidació poden suposar, en alguns casos, canvis importants en la manera d’integrar algunes participades i en la informació a incloure en els comptes anuals. Si bé és del tot impossible resumir en un article els principals aspectes d’aquestes normes, detallem a continuació alguns dels punts més destacats:

La NIIF 10 regula els principis per a la presentació i elaboració dels comptes anuals consolidats quan una dominant controla una dependent; el principi de control es converteix en la base per determinar quines entitats es consoliden. Aquest principi de control està previst sota una nova afecció ja que la norma estableix que «un inversor controla una participada quan està exposat, o té dret, a rendiments variables procedents de la seva implicació en la participada i té la capacitat d’influir en aquests rendiments a través del seu poder sobre aquesta». S’estableixen tres paràmetres rellevants per definir control: poder sobre la participada, rendiments variables segons implicació en la participada i capacitat d’utilitzar el seu poder per influir en aquest rendiments. D’aquesta manera, el terme control queda lligat al poder i capacitat real per dirigir les activitats rellevants, enteses com aquelles que tenen un impacte sobre els rendiments de la participada. Alhora esdevé un concepte dinàmic, que l’inversor ha d’avaluar de manera periòdica i des d’una perspectiva molt més àmplia que la fixada en l’anterior NIC 27. El regulador, conscient de les dificultats, en alguns casos, de tangibilitzar aquest control, ha inclòs en la pròpia NIIF com Apèndix B una guia

d’aplicació on s’analitzen algunes situacions i la manera de considerar-les.

La NIIF 11 és d’aplicació per a totes les entitats que formin part d’un acord conjunt; entès com aquell en què les parts mantenen un control conjunt. És a dir, es produeix un repartiment contractual del control i les activitats rellevants que afecten a l’acord requereixen el consentiment unànime de les parts que comparteixen el control. De manera innovadora, la NIIF estableix dues tipologies d’acords conjunts i defineix un tractament comptable diferenciat per a cadascun d’ells:

•Lesoperacions conjuntes són «acords conjunts en els quals les parts, que tenen control conjunt de l’acord, tenen dret als actius i obligacions respecte als passius relacionats amb l’acord». Un operador conjunt reconeixerà en relació amb la seva participació en una operació conjunta els actius i passius, ingressos d’activitats ordinàries i despeses en relació amb la seva participació d’acord amb les NIIF aplicables als actius, passius, ingressos d’activitats ordinàries i despeses. És a dir, pel mètode de consolidació proporcional.

•Unnegoci conjunt és «un acord conjunt en què les parts, que tenen control conjunt de l’acord, tenen dret als actius nets de l’acord». Un participant en un negoci conjunt reconeixerà la seva participació utilitzant el mètode de la participació sobre la base d’allò establert en la NIC 28 Inversions en associades i negocis conjunts a no ser que l’entitat estigui exempta d’aplicar el mètode de la participació.



L’aplicació pràctica de la NIIF 11 suposa que els grups hauran d’analitzar la totalitat dels seus acords conjunts i determinar si aquests són operacions conjuntes o negocis conjunts. Com aquests últims s’hauran d’integrar mitjançant la posada en equivalència, serà necessari reclassificar en el balanç i en el compte de pèrdues i guanys, els imports integrats fins aleshores de manera proporcional.

La NIC 27 recull els requeriments de comptabilitat i informació a explicar per a les inversions en subsidiàries, negocis conjunts i associades quan una entitat prepari estats financers separats i la NIC 28 estableix la comptabilització en els estats financers consolidats de les inversions en associades i en negocis conjunts a través del mètode de la participació, segons el qual la inversió s’enregistra inicialment a cost, i posteriorment s’ajusta pels canvis en la part de l’inversor en els actius nets de la participada. Tanmateix, el resultat de l’inversor del període inclou la seva participació en el resultat de la participada del període.

La NIIF 12 unifica i regula en una única norma els requeriments d’informació a incloure en els comptes anuals en relació amb les diferents participades de l’entitat que informa, ja siguin participacions en subsidiàries, participacions en acords conjunts o associades. En substituir els requeriments d’informació establerts en les anteriors NIC 27, NIC 28 i NIC 31 que en determinats aspectes eren contradictoris, dóna coherència al conjunt. Per tancar aquesta anàlisi del paquet de normes de consolidació, assenyalar que la Guia de Transició: Estats financers consolidats, acords conjunts i informació a facilitar sobre participacions en altres entitats (modificacions a les NIIF 10, NIIF 11 i NIIF 12), suposa un aclariment i reducció dels requeriments en relació amb els exercicis comparatius al presentat, alhora que desenvolupa alguns dels aspectes establerts en les disposicions transitòries.

2. Normes, modificacions i interpretacions sobre altres aspectes

A més de la normativa de consolidació s’han publicat les següents normes, modificacions i interpretacions amb data d’aplicació obligatòria prevista en els propers tres anys:

Normes, modificacions i interpretacions

D’aplicació obligatòria per

l’IASB als exercicis que comencin a

partir de:

•NIIF13Mediciódelvalorraonable

•ModificacionsNIIF1Préstecs públics

•ModificacionsNIC19Beneficis als treballadors

•ModificacionsNIIF7 Desglossaments- compensació d’actius i passius financers

•CINIIF20Costosdedesmuntar a la fase de producció d’una mina a cel obert

1 de gener de 2013

Modificacions NIC 32 Compensació d’actius i passius financers

1 de gener de 2014

NIIF 9 Instruments Financers 1 de gener de 2015

La modificació de la NIC 19 ja va ser adoptada per la Unió Europea el juny de 2012; per a la resta de normes, modificacions i interpretacions, segons el darrer informe de situació disponible de l’EFRAG, s’estima que la seva adopció serà prèvia a la data d’aplicació obligatòria en versió IASB en tots els casos a excepció del de les modificacions a la NIIF 1. No entrarem a analitzar el contingut de les normatives anteriors. Pel que fa a la NIIF 9 només assenyalar que és un projecte de l’IASB instrumentat en tres fases –

Classificació i medició dels actius i passius financers, Metodologia del deteriorament del valor i Comptabilitat de cobertures– i motivat tant per l’escenari de crisi mundial actual com pel fet que la NIC 39 Instruments financers, reconeixement i medició, norma a la qual hauria de substituir, ha presentat, històricament, problemes rellevants per a les entitats, que tot sovint han manifestat dificultats per entendre alguns dels seus requeriments. Per tenir una idea de les dificultats pràctiques que suposa la implementació efectiva d’aquesta NIIF, assenyalar que l’IASB va retardar als exercicis iniciats a partir de l’1 de gener de 2015 la data d’entrada en vigor de la Fase I, quan inicialment aquesta estava prevista pels exercicis que comencessin l’1 de gener de 2013.

Projectes en curs de l’IASB

Segons el pla de treball de l’IASB publicat l’1 d’octubre de 2012 –darrer informe disponible a la data de preparació d’aquest article– aquest organisme a més de continuar desenvolupant les dues fases restants de la NIIF 9 i aprofundir, juntament amb el Financial Accounting Standards Board (FASB),1en la convergència de la normativa internacional i l’americana, del qual parlarem més endavant, està treballant en determinats projectes normatius que en les rondes de consultes estan essent bastant polèmics i que, de prosperar en la seva versió actual, podrien suposar modificacions rellevants. D’entre aquests projectes, destacar els corresponents a la comptabilització dels arrendaments de propietats, plantes i equips i al de reconeixement d’ingressos ordinaris.

En relació amb els arrendaments, l’agost de 2010, l’IASB i el FASB van publicar un primer esborrany del projecte (Exposure Draft (ED)) que suposa un

1 Organisme dels Estats Units que fixa els principis comptables generalment acceptats en aquell país.


28

canvi d’enfocament radical en la manera d’enregistrar-los en comparació a la vigent NIC 17 a la qual la nova norma substituiria. La proposta es basa en la idea que cal unificar el tractament de tots els arrendaments i que cal que tots ells aflorin en el balanç; de manera molt simplificada suposaria equiparar la comptabilització de molts dels arrendaments que actualment es consideren operatius a la dels financers i, per tant, que l’arrendatària d’un lloguer hagués d’enregistrar el dret d’ús com a actiu i el valor actual de la corresponent obligació com a passiu des del moment inicial. El model parteix del principi que un arrendament esdevé una obligació ineludible de pagament i que, per tant, sempre s’ha d’enregistrar en el balanç. Aquest esborrany va rebre multitud de comentaris crítics que qüestionaven de manera molt important el projecte, sobretot pel que fa al termini que cal considerar com a duració de l’arrendament (per exemple en contractes que inclouen pròrrogues successives), el tractament dels pagaments variables i les derivades de l’esquema d’imputació de les despeses.

Si bé a la data de preparació d’aquest article no hi ha novetats, està previst que durant el primer trimestre de 2013 l’IASB i el FASB emetin un nou esborrany actualitzat en el qual, tot i mantenir les bases de l’inicial, quedarien recollides algunes alternatives en el model de reconeixement de la despesa (model de despesa accelerada i el model de despesa lineal).

De la redacció actual d’aquests esborranys, esperant veure com acabarà la norma definitiva, se’n deriven aspectes molt rellevants en l’estructura de balanç, el compte de pèrdues i guanys i l’estat de fluxos d’efectiu de determinades empreses, com podria ser una cadena de botigues, amb efectes a ràtios clau, que tradicionalment s’utilitzen, per analitzar la situació financera de les empreses o fins i tot determinats contractes de finançament.

En relació amb la normativa de reconeixement d’ingressos ordinaris, també

és un projecte conjunt de l’IASB i el FASB, del qual es va publicar el primer ED el juny de 2010 i un ED revisat el novembre de 2011, estant previst que l’IASB publiqui la norma definitiva la primera meitat del 2013. El projecte, hauria de fusionar i substituir a les actuals NIC 11 Contractes de construcció i NIC 18 Ingressos ordinaris i, per tant, passaria a ser d’aplicació a totes les indústries i a tot tipus d’operacions que siguin ingressos ordinaris. La base del nou model suposa que l’ingrés es reconeix quan es transfereix el control del bé o servei al client. L’esborrany contempla cinc passos a tenir en consideració a l’hora d’enregistrar l’ingrés:

•Identificarelclient.

•Identificarlesvariablesd’execucióindependent del contracte.

•Determinarelpreudelatransacció.

•Distribuirelpreudelatransaccióentrecada obligació separable.

•Reconèixerl’ingrésquancadaobligaciód’execució s’hagi dut a terme.

Si bé per a moltes empreses la materialització d’aquest projecte en el seu redactat actual no suposaria grans canvis, en altres com ara les empreses que comptabilitzen sobre la base del mètode de percentatge de realització (per exemple constructores) o en aquelles empreses que atorguen garanties en els seus productes poden tenir un impacte rellevant.

Mirant el futur: Cap a unes úniques normes d’informació financera?

El nivell de globalització assolit per l’activitat econòmica evidencia la necessitat de les economies desenvolupades de continuar aprofundint en la convergència en un marc comptable únic que garanteixi la transparència i protegeixi a l’inversor en la seva presa de decisions.

A nivell mundial, diferents organismes internacionals, com ara el G-7 o el Fons Monetari Internacional han anat expressant, de manera més o menys velada, el seu recolzament a les NIIF amb la finalitat de fer més forta l’arquitectura financera internacional i, de fet, actualment, dos terços dels països del G-20 i quasi la meitat de les companyies del Global Fortune 500 ja utilitzen les NIIF per a la presentació de la seva informació financera.

No obstant l’anterior, per assolir un veritable marc comptable mundial únic cal potenciar el procés de convergència entre les NIIF i les normes comptables nord-americanes (US GAAP). En aquesta direcció de convergència NIIF-US GAAP ja s’han donat passes importants, com ara que des de 2002, l’IASB i el FASB desenvolupen de manera conjunta determinades normes per tal de minorar les diferències entre ambdues normatives o que des de 2007 l’Stock Exchange Commission (SEC) dels Estats Units permet als emissors no domiciliats en aquest país que reportin en NIIF (versió IASB) sense necessitat d’incloure la reconciliació amb els US GAAP. Addicionalment, la SEC fa anys que treballa en un projecte que té per objectiu avaluar les implicacions que tindria incorporar les NIIF al sistema d’informació financera de les entitats cotitzades nord-americanes i el 2010 va fer pública la seva intenció d’estudiar la possibilitat de permetre a les empreses cotitzades nord-americanes la utilització de les NIIF, ja sigui en la seva versió IASB o a través d’algun procés d’adopció, similar al seguit a la UE. Tot i que la decisió final de la SEC s’ha anat retardant i no hi ha conclusions definitives respecte a això, no hi ha dubte que la incorporació de les NIIF a les empreses nord-americanes suposaria un impuls definitiu per tal d’afavorir la comparabilitat i homogeneïtzació de la informació financera disponible a nivell mundial.



CARLOS CAMBRA

Entenc que la normativa en relació amb el control de qualitat és necessària com a mesura de control intern i de millora en la fiabilitat dels treballs d’auditoria, però no s’ha desenvolupat, o si més no, no el suficient, la problemàtica per a la seva implantació en firmes de reduïda dimensió o despatxos d’auditors individuals. En el cas de firmes l’estructura organitzativa de les quals sigui molt reduïda se solapen en molts casos les funcions dels qui la integren i dificulta la implantació de moltes mesures que la normativa requereix. Com a auditors, des de fa anys tenim assumit que estem obligats a “escriure molta literatura” en els nostres papers de treball per demostrar-ne l’evidència. L’aplicació d’aquesta norma, per a aquest tipus de firmes, ens fa dedicar un temps excessiu a la “literatura” i no productiu quant a la finalitat de la norma. Tot i això, crec que mitjançant una diferenciació segons la dimensió, podria ser una mesura que assegurés el compliment de les normes tècniques d’auditoria i donés seguretat tant a la firma d’auditoria com al client i tercers, del treball realitzat.

JORDI PAHISA

Hem aprofitat la necessitat d’adequació dels procediments de control de qualitat que ja aplicàvem amb anterioritat a l’entrada en vigor de la nova normativa per dur a terme l’exercici, sempre beneficiós, de replantejar-nos les polítiques dutes a terme fins el moment, oferint un millor servei a les entitats auditades i aconseguint una salvaguarda més efectiva dels objectius de bon govern que sempre ens hem exigit assolir. D’entre les polítiques que ens han resultat més complicades d’aplicar, destacaríem certs processos de comunicació interna que realitzàvem d’una manera més informal.

MIQUEL HERNÁNDEZ TORRALBA

Tot i que inicialment podia haver estat considerada com una oportunitat per a les firmes mitjanes de replantejar-nos canvis en els nostres models de funcionament per tal d’adoptar-ne d’altres més eficients per millorar els nostres estàndards de qualitat i optimitzar la nostra rendibilitat, al final sembla que haurà estat una inversió d’hores i costos addicionals difícilment recuperables a curt termini atesa l’actual situació econòmica.La principal dificultat ha estat adaptar a una estructura de firma mitjana uns requeriments que semblen més aviat pensats per a altres estructures molt més dimensionades.

JORDI TAÑÀ FARGAS

Ha implicat la necessitat de tornar a revisar tots els procediments de control de qualitat del despatx per assegurar que, per una banda, el personal del despatx compleix totes les normes professionals i els requeriments normatius aplicables i, per l’altra, que els informes emesos són adequats a les circumstàncies.

Dels requeriments de la Norma el que ens ha ocasionat menys dificultat és el que fa referència a l’acceptació i continuïtat de relació amb clients, en tenir el despatx en una zona petita, amb molt coneixement per part nostre del teixit empresarial, com és Osona. Per altra banda, el que ens suposa més esforç és la captació i selecció de personal que tingui les competències i capacitat necessàries per realitzar el treball d’auditoria.

Ara bé, la Norma és molt detallada i dóna instruccions precises per implementar els sistemes de manera adequada en una firma de la nostra dimensió.

Què ha suposat la implantació pràctica dels requeriments establerts en la nova normativa de control de qualitat? Quins aspectes us han resultat més complicats a l’hora d’adaptar les polítiques i procediments del despatx?

l’?)(l’enquesta)

30

Cada cop existeixen menys dubtes en els cercles professionals sobre la necessitat d’incorporar-se a les xarxes socials. Però no és fàcil decidir-se, tant per al professional individual com per a l’entitat empresarial. No és una qüestió de dificultat tecnològica, sinó de conèixer el camí a seguir. Abans de donar el primer pas, aquest article proposa 5 aspectes per reflexionar que posteriorment configuraran el nostre full de ruta.

S’HA D’ESTAR A LES XARXES SOCIALS?

Qui encara no està a les xarxes socials es pot preguntar si de veritat hi ha d’estar. Indubtablement, sí. Les xarxes socials estan aquí per quedar-s’hi. Les xarxes socials com a fenomen digital no són una moda passatgera. Potser canvien les plataformes digitals (Facebook, Twitter o LinkedIN), però les xarxes socials com a nova forma de comunicació, no s’esvairan. És més, a mesura que s’incrementi el seu ús, qui no hi estigui, anirà perdent oportunitats de negoci i, conseqüentment, competitivitat.

Això sí, quan es decideix entrar en el món de les xarxes socials s’ha de fer amb convicció, creient-t’hi. No fixant unes expectatives impossibles d’assolir, però tampoc «estant-hi per estar».

Es tracta simplement d’una nova forma de comunicació entre individus, i entre individus i entitats. No estem parlant de res nou, però la digitalització de les xarxes socials permet un salt qualitatiu que obre innumerables possibilitats per millorar el que ja fem i fer coses que no érem capaços de fer abans.

I com a tota acció de comunicació, s’ha de desenvolupar una estratègia a les xarxes socials donant resposta a les següents preguntes: Amb qui? Per a què? Què? On? I com?

1. AMB QUI? AMB QUI VULL ESTAR EN CONTACTE?

Les xarxes socials permeten interactuar amb els diferents interlocutors del nostre àmbit professional de tres maneres:

•Escoltant:seguirl’activitatquetenenelsaltres a les seves xarxes. Es pot conèixer millor, tenir més informació dels diferents agents del sector i actuar en conseqüència.

•Comunicant:explicaratravésdelesnostres xarxes el que s’és. Com a canal de comunicació, les xarxes ens serviran per construir la imatge de marca (o reputació).

L’ús professional de les xarxes socials

Ignasi PardoConsultor de comunicació

Soci fundador de Comms Planningwww.commsplanning.es

l’s)(serveis)


•Conversant:respondrearequerimentsd’altres a les nostres xarxes. A les xarxes es generen converses, i s’hi ha de participar. Això ens dóna una oportunitat de detectar problemes i posar-hi remei.

Escoltar, comunicar i conversar. Però, amb qui? S’ha de definir els diferents interlocutors amb els quals es pot interactuar a les xarxes socials. La llista d’empreses i professionals pot ser més o menys llarga, i encara que amb la tecnologia es pot gestionar més volums de contactes, és bo prioritzar i escollir en una primera fase els més importants. A grans trets es podrien agrupar en tres grups:

•Clients(actualipotencials)

•Competència(ocol·leguesprofessionals)

•Associacionsdelsectoricol·laboradors(proveïdors)

Ja s’ha definit l’«amb qui», ara es tracta el «per a què».

2. PER A QUÈ? QUINS OBJECTIUS PERSEGUEIXO?

Els objectius que es volen aconseguir una vegada activades les xarxes socials s’han de definir per cadascun dels públics objectius.

Sense pretendre ser exhaustius, i tenint en compte que és un exercici individual, a continuació proposem uns exemples: reforçar la convicció entre els clients actuals que som la millor opció; introduir la idea entre els clients potencials que els aniria bé canviar; detectar amenaces i oportunitats fent un seguiment de l’activitat de la competència; estar informat de les activitats del sector amb més antelació seguint a les associacions del sector.

Els objectius concrets per a cada un dels públics objectiu són el «per a què» estem en contacte amb ells, anem a definir el «què», el contingut.

3. QUÈ? DE QUÈ PARLEM?

Existeix una dita en l’àmbit de la comunicació: «el contingut és el rei» (content is king), que emfatitza que la informació rellevant (els continguts) és clau per mantenir l’atenció els clients i d’aquesta manera poder fer negoci plegats (vendre). Postulat que es contraposa a la fórmula clàssica de construir la nostra imatge només comunicant les nostres virtuts.

Per tant, quan s’utilitzen les xarxes socials és important compartir continguts que siguin rellevants per a la nostra audiència, i en especial per als nostres clients. No s’ha

Content to commerce, storytelling to engagement Avi Savar, Founder and chief creative officer / Big Fuel (www.bigfuel.com) (1)

32

de parlar només de nosaltres, s’han de crear continguts equilibrats entre el valor que aportem al destinatari i la seva capacitat comercial.

També és importat determinar quins continguts m’interessa seguir dels diferents agents, doncs poden estar emetent molta informació irrellevant i hem de saber filtrar-la, una escolta selectiva per no perdre’ns en l’oceà d’informació.

Un cop definit el «què», contingut rellevant a la vegada que comercial, ja es pot respondre la pregunta: «on»?

4. ON? A QUINES XARXES HEM D’ESTAR?

Un últim input abans de decidir quines xarxes activarem és el nivell de digitalització del nostre públic objectiu,

és a dir, la possessió de web, bloc i xarxes socials; i quasi la més important, quin tipus d’ús en fan.

Cal avaluar el nivell de digitalització de l’entorn dels clients, basant-se, per exemple, en el concepte d’ecosistema digital que podem veure a la imatge següent:

Ecosistema digital de How to craft a successful social media content marketing plan Radian6 Technologies (www.radian6.com) (2)

l’s)(l’serveis)


El model original està dissenyat per recollir el màxim de casos, per tant, cada firma o professional haurà d’adaptar-lo segons les seves necessitats. En aquest sentit, a l’hora d’iniciar un procés de digitalització no es recomana partir d’un gran desplegament de plataformes i xarxes socials, sinó que s’evidencia la necessitat de posar el focus en el contingut professional. A mode d’exemple:

Ecosistema “El Col•legi 2.0”

El C0l·l3g1 2.0, el camí de la digitalització!, Presentació Comms Planning, Maig 2012(3)

A continuació es desenvolupa la proposta:

Campament base (HUB): un web corporatiu i un bloc són els dos elements clau per contenir i gestionar tot el contingut que es creï de la nostra firma.

Plataformes de contingut: tres aliats en aquesta tasca de gestió de continguts propis: SlideShare per a documents, Flickr per a fotografies/imatges i YouTube per a vídeos.

Mitjans social: per una banda, el correu electrònic (Newsletters i RSS) per subscriure’s als continguts del bloc, i per una altra les xarxes socials pròpiament dites:

•LinkedIN:xarxadeperfilprofessionali empreses. S’ha de crear la pàgina d’empresa i compartir els continguts que

es creïn i pengin al bloc. Les persones clau de l’organització han de tenir els seus perfils actualitzats i també han de promoure els continguts del bloc.

•Twitter:xarxasocialorientadaalmicroblogging, on s’ha de promoure tot el contingut propi així com fer ressò del contingut de valor dels clients i associacions. Pot ser adequat utilitzar un perfil d’empresa a més dels perfils individuals de les persones clau de l’organització.

•Facebook:xarxasocialambunperfilmoltorientat a l’entreteniment, però en el qual empreses i marques poden tenir pàgines per interactuar amb el consumidor. En determinades empreses potser no és molt adient, a no ser que es vulgui fomentar la participació més informal dels treballadors de l’empresa.

Un cop analitzades les xarxes socials més adients, abordem el «com».

5. I COM? COM HO GESTIONAREM?

S’ha de tenir clar que l’esforç per dissenyar i construir aquest ecosistema digital és independent del que posteriorment es requereix per mantenir-lo actiu. És necessari gestionar el dia a dia i optimitzar-lo per que segueixi assolint els objectius pels quals es va crear. A fi de garantir l’èxit en aquesta gestió, és imprescindible un càlcul realista dels recursos necessaris per cobrir els objectius prefixats. Per una altra banda, s’han de traduir els objectius a indicadors mesurables que ens permetin avaluar la nostra estratègia. Entre d’altres, estem parlant: d’aconseguir més visites al nostre web/bloc; de detectar un increment de trucades o correus electrònics demanant informació; de millorar l’accés a la informació del sector; de descobrir innovacions d’empreses del sector; d’incrementar els nivells d’interacció (likes, follows, retweets). N’hi ha molts i moltes formes de mesurar-los, però s’han d’avaluar.

Per acabar, aquest article en si mateix pot ser un bon exemple de com a través del contingut es pot fer una acció comercial i mesurar el seu èxit.

Què faria i quins indicadors utilitzaria una empresa per avaluar l’èxit d’aquesta acció?

El primer pas seria crear una entrada al bloc d’empresa (4) fent un breu comentari i compartint l’article, prèviament pujat a Slideshare. Un cop al bloc, s’hauria de fer ressò a les diferents xarxes socials que l’empresa gestiona: Facebook, LinkedIN i Twitter. I finalment, s’hauria de mesurar l’augment de visites al bloc i Facebook; el de fans i followers del sector a Facebook i Twitter; les vistes i descàrregues de l’article a Slideshare, i els nous contactes professionals a LinkedIN.

(1) Referències Slideshare: Big Fuel: http://www.slideshare.net/asavar/branducers

(2) Referències Slideshare: Radian 6 Technologies: http://www.radian6.com/resources/library/how-to-craft-a-successful-social-media-content-marketing-plan/

(3) Referències Slideshare: Comms Planning: http://www.slideshare.net/CommsPlanning/el-collegi-20

(4) A mode d’exemple: ecosistema digital de Comms Planning: www.commsplanning.es | www.Twitter.com/CommsPlanning | www.slideshare.net/CommsPlanning | www.Facebook.com/comms.planning | http://www.linkedin.com/in/ignasipardo | http://www.linkedin.com/company/comms-planning

l’s)(l’serveis)

34

Sempre ha existit la necessitat de realitzar treballs de due diligence1 en les operacions de compravenda o transaccions, com un requisit imprescindible perquè l’operació s’analitzi amb èxit. En un entorn com l’actual, aquesta afirmació cobra més relleu ja que els riscos inherents a una operació es veuen augmentats pels riscos macroeconòmics i l’augment de la probabilitat que apareguin contingències i problemes econòmics en les empreses per l’evolució experimentada els darrers anys.

Una due diligence de compra o de venda, l’objectiu de la qual és facilitar la presa de decisions en una operació, ha d’ajudar a identificar aquests riscos i, en la mesura del possible, minimitzar-los de tal manera que

1 Procés d’investigació i anàlisi detallat de les activitats financeres, fiscals, legals, laborals, mediambientals, comercials i operacionals d’una empresa objectiu

es puguin afrontar amb garanties d’èxit, prenent les decisions adequades en cada moment, ja sigui realitzant ajustos en el preu, incloent-hi garanties en el contracte de compravenda o descartant la dita operació.

Perquè això sigui possible, s’ha d’evitar caure en els mites que provoquen que la presa de decisions en l’operació no sigui la correcta, normalment derivat de l’absència d’una due diligence o de la seva realització de manera ineficient.

Però, quines són les claus perquè una adequada due diligence ajudi a tancar una operació de forma reeixida? La nostra experiència en el sector ens permet afirmar que els aspectes esmentats a continuació resulten crítics i d’obligat compliment per incrementar l’efectivitat d’una due diligence.

Les claus de l’èxit en una due diligence

Eva AbansSòcia d’Asesoramiento en transacciones

d’Ernst & Young

1. Elecció dels assessors externs 5. Reunió de llançament

2. Enteniment de l’entorn i el context 6. Adequada gestió de la informació

3. Bona planificació 7. Seguiment del procés

4. Coordinació global del procés 8. Informe final concís


Claus per a l’èxit en una due diligence


1. L’ELECCIÓ DELS ASSESSORS EXTERNS

Una operació de compravenda és un procés complex que presenta infinitat de matisos en diferents àrees sobre les quals és difícil tenir un coneixement profund. A més, el treball tècnic que implica un procés d’aquests característiques pot arribar a ser realment intens, cosa que unida al dia a dia dels professionals en una organització, obliga a comptar amb un punt de recolzament extern.

En aquest context, l’elecció dels assessors externs es converteix en un aspecte de capital importància i, a més, també resulta crític que existeixi una relació de confiança i confidencialitat entre l’assessor i el client, on tots els aspectes rellevants de l’operació es comparteixin. En els casos en què no és així, existeix una major probabilitat que l’assessor pugui no ser precís en l’enfocament o, inclús, dedicar esforços on no sigui necessari, deixant sense abordar els riscos de la transacció des de la perspectiva correcta.

Per altra part, és molt important que els assessors siguin especialistes del sector legal, laboral, financer o fiscal, el que permetrà que els aspectes clau s’afrontin de forma correcta i prioritària.

2. ENTENIMENT DE L’ENTORN EN EL QUAL OPERA L’EMPRESA TARGET I DEL CONTEXT DE LA DUE DILIGENCE

És important destacar que una due diligence no és una pòlissa d’assegurances sobre l’operació de compravenda, ni tampoc una auditoria de comptes, sinó un procés d’investigació i anàlisi subjecte a les peculiaritats de cada cas.

Per això s’ha de determinar l’objectiu de la due diligence així com les seves expectatives. Una due diligence és diferent a una auditoria ja que persegueix objectius diferents. Per tant, que una companyia estigui auditada no significa que no hagi de passar per una due diligence, que permetrà detectar aspectes importants per a la compravenda. Per exemple, el factoring sense recurs2 no es comptabilitza en els estats financers del deutor, no obstant això, si no s’analitza adequadament podria dur a una interpretació incorrecta del nivell de finançament necessari en l’empresa objecte de la compra, denominada comunament target, el qual ha de ser valorat pel comprador.

2 Cessió d’una remesa de factures a una entitat financera a canvi d’una bestreta financera on l’entitat financera assumeixi el risc de cobrabilitat.

Per poder realitzar una bona due diligence també és important conèixer la carta d’intencions3 o el quadern de venda4, els quals ajudaran a entendre les condicions de l’operació com el preu o els terminis, entre altres i les peculiaritats de cada empresa target: el mercat, la informació disponible, l’equip directiu o els sistemes d’informació, entre d’altres.

Així mateix, s’ha de entendre l’impacte que provocarà en cada operació el tipus de procés de compravenda en el qual ens trobem, ja que no és el mateix estar en un procés competitiu que tenir l’exclusivitat en la transacció que facilita un major accés al target.

Per tot això, és important acordar els procediments a realitzar en la due diligence considerant totes les peculiaritats de l’empresa target, del procés i de les preocupacions que aquest ens planteja.

3 Document que descriu un acord entre dues o més parts, que conté compromisos, en aquest cas de compra-venda, que més tard poden formalitzar-se mitjançant un contracte.

4 Document descriptiu d’una empresa que facilita a un potencial comprador o inversor part de la informació necessària per prendre una decisió de compra o inversió sobre aquesta empresa.

36

3. UNA BONA PLANIFICACIÓ DE LA DUE DILIGENCE

En molts processos de compravenda, el temps per realitzar tots els procediments que implica una adequada due diligence és molt limitat, convertint la planificació en un aspecte crític.

Una adequada preparació prèvia ens ajudarà a considerar quines són les tasques prioritàries a realitzar, quin és el temps necessari per a cada tasca, com dimensionar l’equip i com assignar les tasques als recursos disponibles en funció de la seva experiència i habilitats.

En definitiva, planificar ens permetrà anticipar problemes que puguin posar en risc la transacció i abordar-los de forma efectiva i eficient.

4. LA COORDINACIÓ GLOBAL DEL PROCÉS

Durant el procés s’ha d’identificar una persona que exerceixi el rol de coordinador, així com les persones de contacte en cada àrea o país, segons el cas. Les operacions són cada cop més complexes i globals i involucren a diferents països, cultures i especialistes: legals, fiscals, financers, etc.

El compromís i la dedicació dels coordinadors és molt important ja que tindran la visió global de la transacció, cosa que permetrà que la informació flueixi d’uns equips a uns altres, assegurant-se que els aspectes clau són coberts i no hi ha duplicitats. A més, s’hauran de considerar les singularitats de cada operació, ja que no és el mateix realitzar-ne una on només hi hagi un comprador i un venedor i tots els «actors» involucrats són locals, a una altra operació on existeix un procés de subhasta

o hi ha «actors» de diferents continents. Per exemple, la diferència horària entre països com Espanya i l’Índia pot ser aprofitat, gràcies a una bona coordinació, per aconseguir que l’equip funcioni durant quasi les 24 hores del dia.

5. LA REUNIÓ DE LLANÇAMENT

Una due diligence reeixida ha de començar amb bon peu i per a això és important organitzar una reunió de llançament del procés o kick-off meeting, en la seva denominació anglosaxona.

A més, sempre és convenient realitzar-la de forma presencial ja que podrem identificar a totes les persones que intervenen en el procés, la qual cosa facilita la seva relació durant tot el treball i, alhora, definir

de forma conjunta aspectes que puguin afectar a més d’una àrea, com l’enfocament global del treball o les responsabilitats de cadascun.

6. UNA ADEQUADA GESTIÓ DE LA INFORMACIÓ NECESSÀRIA

La informació a analitzar en una due diligence ha d’estar clarament definida des del primer moment, existint un doble enfocament sobre el seu tractament depenent de si ens trobem en la part venedora o en la part compradora.

Des del punt de vista del comprador, el més important serà sol·licitar la informació mitjançant un llistat inicial que, encara que sigui preliminar per començar, servirà per



orientar tot el treball i evitarà ineficiències tant en el que sol·licita com en el que subministra la dita informació. En aquells casos en els quals el venedor limiti la petició d’informació, per exemple, en els dataroom5, serà fonamental controlar la informació rebuda i intentar reclamar aquella que considerem crítica per a les nostres anàlisis.

Des del punt de vista del venedor, no s’ha d’infravalorar el temps que es necessita per preparar la informació. Quant més treballada estigui i més consistència existeixi en la informació proporcionada, més eficient serà la due diligence. En aquest sentit, són particularment útils les due diligence de venda (vendor due diligence).6Per exemple, durant els processos de venda de les empreses participades per les societats de capital risc el 2010, el 81% dels enquestats va realitzar un vendor due diligence i reconeix que dedicar temps a preparar una informació de qualitat va incrementar l’interès dels potencials compradors, segons es recull en l’estudi How do private equity investors create value7 realitzat per Ernst & Young.

D’aquesta manera, el comprador podrà realitzar una oferta basada en un accés adequat a la informació del target i, per tant, el venedor podrà rebre una oferta sol·licitant menys garanties o mecanismes de protecció derivats de la manca d’informació.

5 Espais físics o virtuals on el venedor revela certa quantitat d’informació sobre la seva empresa fent-la accessible als potencials compradors/inversors.

6 Procés en el qual el venedor realitza una due dili-gence sobre la seva pròpia empresa (que es converteix en l’empresa objectiu o target) anticipant la informació que puguin requerir els compradors.

7 Estudi d’Ernst & Young que analitza les operacions de desinversió més rellevants realitzades per societats de capital risc.

7. EL SEGUIMENT DEL PROCÉS

Quasi tots els aspectes esmentats fins ara fan referència a l’inici del treball –moment clau del procés– no obstant això, no convé oblidar tots els aspectes que puguin sorgir durant aquest.

Així, és de vital importància gestionar el procés en cada moment, ja que poden sorgir aspectes que facin necessària l’ampliació de l’abast del treball, la modificació de les condicions de l’acord de compravenda o l’anticipació de problemes potencials que descartin l’operació: els denominats deal breakers.

Per exemple, una due diligence permetria anticipar l’impacte en el preu de compra d’una empresa que, mitjançant mecanismes comptables no registra en els seus llibres certes partides. Donat el cas, el preu podria disminuir fins el punt de no ser interessant per alguna de les parts.

8. LA PREPARACIÓ D’UN INFORME FINAL CONCÍS

L’informe és la cirera del pastís on es reflecteixen tots els aspectes crítics i serà el document que ajudi en la presa de decisions del procés, com el preu, les condicions, les clàusules del contracte, el tancament o des-cart de l’operació, entre altres supòsits.

El suggeriment sobre el format de l’informe és que sigui el més visual possible, per exemple, utilitzant semàfors, gràfics bridge8 o taules resum, i que se centri en una breu descripció dels aspectes principals, així com

8 Gràfics que mostren l’evolució d’una variable mit-jançant els seus principals components.

les recomanacions o conclusions, els plans d’acció i els pròxims passos que se’n derivin. Habitualment, gran part d’aquest treball s’ha de basar en l’aportació de cadascun dels assessors, els informes dels quals es conver-teixen en la culminació del treball de suport realitzat en una due diligence.

Finalment, el paper d’assessor no és tant sols preparar l’informe sinó donar suport al seu client en tot moment. L’assessor no té l’última paraula en l’operació però sí aporta el seu coneixement, la seva experiència i els arguments necessaris perquè la presa de decisions es realitzi en les millors condicions.


38

ENQUADRAMENT DE LA NORMA (DES DE LA PERSPECTIVA D’RH):

Sembla que ja no cal preguntar-se perquè la «Norma de Control de Qualitat Intern dels Auditors de Comptes i Societats d’Auditoria» tracta i recull de manera explícita i també detallada, diferents àmbits que tenen a veure amb la gestió de persones i els recursos humans (RH).

Són les persones les que executen els encàrrecs, les que disposen del coneixement i habilitats; les que constitueixen el valor diferencial. Ningú ja no dubta a afirmar que els professionals que integren la Firma constitueixen el seu principal actiu.

Un element clau del Sistema serà el Lideratge de la Qualitat a la Firma, és a dir del Sistema que garanteix no sols l’acompliment de la norma de qualitat, sinó la qualitat en si mateixa, traduïda en competitivitat integral del treball d’auditoria, i per tant, l’assegurament de la seva fiabilitat i seguretat.

En aquest article, no pretenem fer una anàlisi exhaustiva de la Norma, ens centrarem a identificar les seves implicacions en l’àmbit dels RH i de la gestió de persones, els principals elements que hi compromet, tot valorant les utilitats i funcionalitats que ens poden aportar. I això no sols des de la perspectiva de donar compliment al que la Norma ens

demana, sinó destacant les oportunitats que se’n deriven per a millorar la gestió i la competitivitat de les firmes d’Auditoria, mitjançant una gestió professionalitzada i estructurada del seu actiu més valuós.

QUÈ PRETÉN LA NORMA, PEL QUE FA A LA GESTIÓ D’RH?

Objectiu: procedimentar i sistematitzar, enquadrant-la en un àmbit de més ampli abast, la gestió de les persones, per garantir un servei de qualitat al client. Entenent per qualitat una dimensió àmplia que inclou la competència tècnica, el coneixement del negoci del client, la fiabilitat i seguretat, una gestió ètica i independent...

La Norma reconeix el valor de tenir persones motivades, alineades amb el model ètic i de valors de la Firma; així com procediments interns que garanteixin la seva qualitat, per tal que aquesta es traslladi al client, en forma de bona praxi, tal com ja passa en el si de l’auditoria. La Norma el que pretén és facilitar i reforçar que el funcionament de qualitat es procedimenti, fent el model més explícit, formal i accessible.

Algunes reflexions a partir de la Norma de Control de Qualitat Intern dels Auditors de Comptes i Societats d’Auditoria

l’rh)(recursos humans)

Anna RosDirectora General de KTC & R GLOBALConsultora especialitzada en gestió de

persones i negoci


QUÈ CONTEMPLA LA NORMA, PEL QUE FA A SISTEMES D’RH

La veritat és que ho aplega tot, o si més no, molt, allò essencial. És per això que parlem d’un Sistema Integral de gestió de persones, un sistema on les diferents «peces» es

complementen i li donen sentit. Si falta una peça (una política), el conjunt acaba no tenint els resultats esperats i deixa de ser útil, no ens dóna les funcionalitats i efectes desitjats (com els antibiòtics que deixem a mig tractament).

És veritat que en un model integral de gestió d’RH, hi contemplaríem altres processos importants, com ara la planificació de successions de persones/llocs clau, la identificació de potencial... però ho abordarem en un altre moment.

EIXOS PRINCIPALS INCLOSOS EN LA NORMA

•CULTURA

•PLANIFICACIÓDERECURSOSQUALITATIVAMENT I QUANTITATIVAMENT

•COMPETÈNCIA,PERFILSCOMPLEXOS:CAPACITACIÓ,MANTENIMENT, DESENVOLUPAMENT

•AVALUACIÓCONTÍNUA,REMUNERACIÓIPROMOCIÓ

•GESTIÓDELCONEIXEMENT

ObjectiusEmpresarials

Valors

Política deQualitat

PlanificacióEstratègica

Comunicació

Lideratge

Gestió deconeixement

Cultura

Plani�cació iassignació de

recursos

Estructuraoraganitzativa

Sistemesde promoció

i selecció

Organització

Avaluaciócontínua

Capacitaciómanteniment i desenvolupa-

ment

Retribució

Talent

40

CULTURA: o la comunicació i la gestió participativa, com a valors necessaris

La Comunicació de les polítiques, metodologies i procediments de control de qualitat, són fonamentals per assegurar que tots els integrants de la firma coneixen i comparteixen les regles del joc, les seves responsabilitats i drets pel que fa a cada normativa.

Veiem només alguns avantatges:

•Gestióambconeixementdecausa.

•Millorúsdelsrecursosdisponibles,evitaretreballs o sobretreballs no necessaris, llacunes...

•Ajudaaferquelespersonessesentinintegrades i vinculades al projecte de firma, i posa l’èmfasi en la responsabilitat personal de cada membre i el seu pes en la Qualitat, ajudant a visualitzar l’aportació de cada integrant de la Firma.

•Amésdel’obviacompliment de la norma, cal intentar que no sigui percebuda com un protocol feixuc que no aporta valor, sinó més feina; altrament, que s’instal·li i consolidi com una forma quotidiana i responsable de dur a terme la gestió, segons les responsabilitats i rols de cadascú.

La gestió participativa, en la comunicació i intervenció en el model, és essencial per tal que tot funcioni. La informació ha de ser bidireccional, i els canals 360°, per assegurar la revisió i retroalimentació del Sistema.

La Firma haurà de proveir de la formació necessària (que pot tenir diferents formats, moments i intensitats...) a tots els seus membres, per tal d’assegurar el

bon coneixement i ús adient dels recursos al seu abast.

En cas contrari tindrem uns protocols desconnectats de la realitat per una banda, i una realitat (processos informals) per una altra, generant doble feina, ineficiències i la sensació (o paradoxa real) que treballem per alimentar un sistema de qualitat, aliè a la marxa i necessitats de la Firma. PLANIFICACIÓ DE RECURSOS QUALITATIVAMENT I QUANTITATIVAMENT

Centrat en la capacitat productiva, en termes no sols de quantitat, sinó també de competència, coneixements,

expertise, capacitats, disponibilitat, independència…

Es tracta de com gestionem els recursos que necessitem, en cada moment. Com garantim que els tenim, com els modelem, com fem la posta a punt i el manteniment, com els enriquim... per tal que donin cobertura, si pot ser excepcional, a les necessitats del client.

En aquest àmbit, s’ha de garantir la competència i domini tècnic i de negoci del client, així com la seva actualització i supervisió. Però hi ha més factors a tenir en compte si parlem d’un perfil ideal d’un professional:



Conèixer en quins nivells es troben els «dipòsits» de tots aquests aspectes per al personal de la firma, és un bon punt de partida per poder valorar el que cal reforçar i complementar.

Es tracta d’evitar el «café para todos», i professionalitzar l’actualització i posta a punt dels professionals per tenir-los disponibles en els termes que la Norma recull. Això ens permet dosificar millor els esforços econòmics a l’hora de treballar perfils, i ser més eficients en la gestió d’hores i de pressupost destinat a aquests aspectes, tot garantint la millor eficàcia de les mesures.

La Norma contempla l’explicitació en els criteris i sistemes per a l’assignació d’equips de treball i, pel que fa a l’assignació de supervisors del control de qualitat, emfasitzant la competència tècnica, experiència i autoritat suficients, aquests hauran de ser traçables.

En aquest punt, disposar de perfils ideals per a cada rol (auditor junior, sènior, supervisor, gerent, soci...), és a dir, segmentar, és la millor manera de tenir polítiques i sistemes específics que permetin atendre les necessitats diferencials de cada col·lectiu, gestionant els esforços que cal invertir.

El criteris d’assignació de recursos donen cobertura tanmateix a temes cabdals a auditoria: la garantia de la independència, mitjançant, entre d’altres, les rotacions necessàries, formen part de l‘eix de la planificació de recursos, que haurà de supervisar i assegurar el soci responsable de l’encàrrec i de la configuració de l’equip de treball que defineixi.

En aquest punt entrem en un capítol que té entitat pròpia, i que com ja veiem, està vinculat a molts altres, ja que funciona de forma interdependent, i que aquí el tractem com a eina necessària per dur a terme una efectiva Planificació de recursos.

Procés de selecció

Tant si fem referència a la identificació de professionals a nivell intern per considerar bé sigui possibles promocions, mobilitat entre oficines o diferents països, o per configurar equips de treball per atendre un mandat, o en l’escenari d’una selecció externa per una possible contractació, caldrà tenir en compte:

•Alineacióquantalsvalors(ètica,integritat, orientació a la qualitat, independència…)

•Perfilidealrequeritvs.perfilrealpelquefa al perfil tècnic, perfil qualitatiu...

•Necessitatsdeformacióquepuguemidentificar, per valorar la inversió necessària

La definició d’estàndards i la seva comunicació a tot el personal, forma part de les polítiques de gestió transparent, faciliten la planificació de recursos i tenen efectes motivadors i d’afiliació. Tenir documentat i procedimentat aquest procés, impacta

favorablement als ens decisors de la firma i contribueix a una gestió eficient i fiable dels recursos.

COMPETÈNCIA, PERFILS COMPLEXOS: CAPACITACIÓ, MANTENIMENT, DESENVOLUPAMENT

Un gran clúster, l’objectiu del qual és garantir i mantenir el nivell (competència professional) necessari.

Destaquem en aquest eix, les polítiques de formació i desenvolupament, que s’han d’assumir, planificar i executar de forma continuada i integral, abastant no sols la capacitació tècnica, sinó també contemplant el conjunt dels factors integrants d’un perfil complex (gràfic II) i complert com el que intervé en les tasques d’auditoria, en els seus diferents nivells i rols (eixos tècnic, sectorial, relacional, d’autogestió...).

La tutela a càrrec d’auditors interns, és una forma necessària i efectiva de compartir


42

coneixement dins la firma i d’assegurar el nivell requerit, tenint com a referència el perfil ideal del qual ja hem parlat. El treball en i de l’equip, és clau per possibilitar un nivell competitiu d’aquest eix d’actuació.

AVALUACIÓ CONTÍNUA, REMUNERACIÓ I PROMOCIÓ

Veiem algunes utilitats que ens dóna establir un sistema regular i procedimentat d’avaluació a l’hora de cobrir necessitats de tota l’organització. Repassem alguns impactes des de diferents perspectives:

Des de la d’empleat, permet:

•Ajudar-loaconèixerquèsen’espera

•Saberquèhaassolitis’opinasobrelasevafeina

•Disposard’unplad’acció

•Implicacionsconcretesentermesderetribució, premi....

•Compartirexpectatives...

Des de la d’avaluador, permet:

•Opinarivalorarlafeinarealitzadaperl’equip

•Establiriseguirresultats,objectius,compromisos...

•Establir/consensuarunplad’acció,mesures correctores, recompenses...

•Prendredecisionssobreformacióidesenvolupament

•Gestionardeformarealistalesexpectatives

•Prendredecisionsqueimpliquinaspectesretributius i de compensació

•Planificarcarreres

•Corregirconductesnoesperades...

El retorn i rendiment d’aquest eix, constitueix un nucli vertebrador que pot actuar com a veritable brúixola en la gestió, i necessita d’una inversió en la definició de temes cabdals que s’articulen a través seu:

•Elpropisistemadetutoriesiavaluació

•Políticaretributiva

•Políticadepromocions

•Formacióidesenvolupamentintegral(mésenllà del nivell tècnic, com ja hem vist)

•Sistemesdecomunicacióifeed-back

El reconeixement alineat i personalitzat és un dels factors més rellevants de motivació i implicació, que té un impacte directe en el control de la performance i, per tant, en la qualitat de la feina. La gestió estratègica i equitativa del reconeixement, és possible a través d’aquest eix i pivota sobre l’avaluació i els seus sistemes vinculats.

GESTIÓ DEL CONEIXEMENT

L’entenem con un entorn de millora contínua i de compartició de bones pràctiques. En aquest context, cal remarcar l’instrument de les consultes tècniques, que constitueix un veritable motor d’R+D i de contribució participativa, i que repercuteix al seu torn en un increment de la qualitat de forma sinergètica de tots els integrants de la comunitat d’auditors.

POSTA EN MARXA I GESTIÓ DE LES POLÍTIQUES D’RH PER DONAR COMPLIMENT A LA NORMA

EL ROL DEL LÍDER

No sols cal definir els perímetres i instruments que la Norma facilita definir i implantar a cada Firma segons el format i possibilitats, sinó que cal després gestionar el model.

La figura principal és el líder del model, el seu process-owner i ànima.

La seva funció principal no serà sols interpretar, definir, implantar el model. El seu rol diferencial serà saber comunicar i integrar totes les persones en el sistema. Gestionar-lo, donar-li vida i revisar-lo mitjançant el feed-back.

Aquest ha de ser un professional amb uns trets molt concrets en el seu perfil:



BREUS CONCLUSIONS, PER UNA NORMA COMPLEXA I EXTENSA:

Hem vist com aquesta Norma ens proporciona una excel·lent oportunitat de desenvolupar un conjunt de polítiques, a partir d’un marc tant complert com útil, que contribuirà no només a la qualitat, fiabilitat i eficàcia de la Firma, sinó també a una gestió més efectiva, compromesa i alineada del seu talent.

Cost de la no qualitat

La falta de Qualitat té conseqüències, i cada cop en som més conscients. Poden afectar

des de la perspectiva jurídica, de reputació, econòmica…, en definitiva pot arribar a comprometre la sostenibilitat del projecte de la Firma i el seu posicionament en el mercat, la seva credibilitat i competitivitat, en un entorn cada cop més exigent i amb menys espai per a l’error no corregit a temps.

Cap a la millora contínua i la gestió del coneixement, enteses com a:

•Incrementdel’autoexigènciaprofessional(d’acord amb la multiplicitat d’aspectes i àmbits d’experiència i saber fer que hem vist que el terme «professional» inclou).

•Compartir«doctrina»idifondrelesbones pràctiques, enteses com a eficients, competitives i solvents des del punt de vista del rol socioeconòmic i professional encomanat a l’auditor.

•Stress-test continu del sistema com a prova i evidència del procés de millora constant.

Implicar expertise en moments clau

La definició i implantació de les eines i sistemes més adients a cada Firma per tal d’assolir aquests objectius, ha de fer-se atenent a la situació, objectius i característiques diferencials de cada organització.

Saber demanar ajut qualificat, saber implicar a temps i en el moment oportú, consultors especialitzats i amb experiència en la gestió d’RH per ajudar en el procés d’interpretació, definició i implantació del nou model de qualitat, pot resultar clau per a l’èxit d’aquest procés. També en l’àmbit de la gestió de processos d’RH, comptar amb professionals amb expertise, coneixement tècnic, sectorial... en la implantació de processos de comunicació, formació, avaluació, retribució... vinculats a l’assegurament de la qualitat, en facilitarà la definició i la transició al nou model.


44

Aquesta crisi tan dura i duradora, que sembla no acabar-se mai i que està sacsejant els fonaments del model econòmic que havíem conegut fins ara, com no podia ser d’altra manera, està també afectant en gran mesura a les firmes de serveis professionals. Lògicament, depenent de l’estructura i de l’estratègia de cada companyia els efectes estan essent diferents.

Una empresa de serveis professionals compta amb quatre elements bàsics en els quals s’ha de posicionar: els seus clients, els seus recursos humans, els serveis que ofereix i els processos i la tecnologia en què es recolza. Passarem revista a cadascun d’aquests elements i analitzarem les

conseqüències que sobre aquests es deriven de la conjuntura econòmica actual.

Amb caràcter general, el número de clients de les firmes ha minvat a causa de l’extraordinària quantitat de concursos, tancaments o situacions de manca de viabilitat de moltes empreses. La reducció del mercat, òbviament, ha pressionat als honoraris, la qual cosa està originant que serveis com els d’auditoria estiguin patint, encara més, el retall de tarifes, arribant a situar-se en 66€ l’hora mitja d’equip, segons les darreres dades publicades per l’ICAC, cosa que escapa de tota raonabilitat, en una activitat altament complexa i d’enorme responsabilitat.

La solució de les firmes per captar quota de mercat no ha de venir de dràstiques rebaixes de preus pels serveis que es presten, sinó per la via d’incrementar i reforçar la posició de la marca, augmentant les accions de màrqueting, fonamentalment dirigides a potenciar la notorietat dels socis i de la pròpia companyia, i per descomptat, elevant al màxim la qualitat dels serveis prestats.

Resulta imprescindible que les firmes determinin en la seva estratègia el perfil del client al qual prestar els seus serveis. No es pot pretendre situar una marca que actua amb grans, mitjans i petits clients de forma simultània. S’ha d’escollir i atacar un segment del mercat. En aquesta línia,

algunes companyies s’han plantejat l’opció d’operar amb segones marques.

La segona de les palanques, i potser la més important, són les persones. Si en tota activitat econòmica el paper dels recursos humans és fonamental, en les empreses de serveis són el nus gordià.

La crisi està generant en els professionals incertesa sobre la seva continuïtat, atès que són moltes les firmes que han hagut de prendre dràstiques mesures de reducció d’ocupació. Per altra part, se’ls està traslladant la pressió dels preus, per la qual cosa els sous estan congelats en la part fixa i reduïts en la variable. En aquest difícil moment s’han de prendre mesures per afermar la confiança dels equips humans de les firmes, invertint en formació, estimulant la iniciativa i la innovació, o oferint clars plans de carrera que puguin animar a un reconeixement futur en el moment en què la situació econòmica canviï. És l’hora de reforçar la cultura de la firma, sens dubte un dels seus majors valors. Per altra part, és impressionant el talent que hi ha actualment disponible. Professionals d’extraordinària vàlua que s’han quedat sense feina i que poden aportar molt més a les organitzacions poden ser contractats amb uns costos fixos assumibles.

La tercera de les qüestions sobre les quals s’ha de reflexionar són els serveis a prestar:

Efectes de la crisi en les firmes de serveis professionals

l’o)(opinió)

Mario AlonsoPresident d’Auren

Vicepresident 1r de l’ICJCE


quins, on i com. Sobre el primer punt, s’ha de tornar a posar sobre la taula el debat de la pluridisciplinarietat. Moltes firmes han apostat per centrar-se en un sol servei amb l’argument que l’especialització és el més valorat pels clients o per raons d’incompatibilitat legal o moral. Sobre la qüestió de l’especialització, crec que una organització multiserveis pot ser eficient si compta amb socis i equips absolutament especialitzats en cadascun d’ells. Això facilita el coneixement general del client, que prefereix dipositar la seva confiança en la marca en la qual creu. Sobre el tema de les incompatibilitats, la qüestió se centra sobretot en els serveis d’auditoria. La Llei i el Reglament d’auditoria han marcat, encara que amb certa confusió, les regles de joc i cada professional i cada firma haurà d’avaluar, cas a cas, si és o se sent incompatible per prestar serveis addicionals. En tot cas, sembla demostrat que les firmes que presten diversos serveis estan superant la crisi amb major facilitat, atès que compensen les caigudes d’alguns amb els increments en altres.

Respecte a l’«on», la meva resposta és que en el major nombre de llocs possible. La firma que és local ha d’aspirar a ser nacional, i la nacional a ser internacional. Per a Espanya la internacionalització ha passat de ser una opció a transformar-se en una obligació, i a ser, ara, una autèntica necessitat.

Finalment, les empreses han de realitzar una reflexió estratègica sobre si opten per plantejar serveis recurrents, de menys marge, o serveis esporàdics, més rendibles. L’equilibri que s’ha de mantenir en una conjuntura com l’actual és imprescindible si no es volen tenir grans daltabaixos. En qualsevol cas, ara més que mai, els serveis han de generar autèntic valor als clients. Han quedat absolutament superats aquells temps de grans projectes de consultoria que restaven guardats en un calaix. El client ha de percebre d’immediat que l’assessorament o la consultoria que paga té un efecte directe en els seus resultats.

El quart instrument el constitueixen els processos i la tecnologia. És el moment de millorar els procediments i dotar-se de les millors eines tecnològiques, això redunda en la reducció de costos i en la qualitat del servei.

Moltes de les qüestions plantejades resulten inviables sense una «massa crítica» suficient. Un dels problemes fonamentals del nostre mercat professional és la seva gran atomització. Existeix un clar excés d’oferta i la dimensió de les firmes és molt reduïda. A més, les firmes es mouen en un entorn complex, ja que el món dels negocis està en permanent evolució, cada cop més globalitzat i amb major importància de les marques, cosa que implica la necessitat de guanyar volum.

En conseqüència, l’envergadura d’una organització de prestació de serveis professionals s’ha transformat en un objectiu estratègic irrenunciable. La dimensió representa un extraordinari avantatge competitiu respecte al mercat, ja que suposa disposar d’una marca potent, recognoscible i de confiança. A més, possibilita destinar recursos a accions de màrqueting, al desenvolupament de nous serveis, a l’extensió territorial, etc. Així mateix, una dimensió suficient permet captar els millors professionals on podran desenvolupar la seva carrera professional, la qual cosa permetrà, a més, el necessari relleu generacional de la firma. Finalment, la rendibilitat i les economies d’escala estan directament relacionades amb estructures piramidals, només possibles en firmes de suficient dimensió.

Els serveis professionals han experimentat un notable creixement en l’última dècada, havent doblat la seva facturació. No obstant això, molts són els factors que inquieten sobre el seu present i futur a Espanya.

Les firmes professionals han de realitzar profundes reflexions sobre l’estratègia a seguir en els proper anys, tenint clar que, a més de professionals, els seus socis han de gestionar com a autèntics empresaris.

46

El Col·legi en premsa

48

notícies

El Col·legi de Censors Jurats de Comptes de Catalunya ha subscrit un conveni de col·laboració amb l’Oficina Antifrau de Catalunya amb l’objectiu de col·laborar en matèria de prevenció de la corrupció i d’impuls de la transparència i la integritat. En el marc d’aquest acord, ambdues entitats s’han compromès a col·laborar en l’elaboració i implementació de manuals de probitat, codis ètics i altres eines que contribueixin a potenciar les bones pràctiques en matèria de transparència i retiment de comptes.

L’Oficina Antifrau treballa, com a institució independent, per preservar la transparència i la integritat de les administracions i del personal al servei del sector públic de Catalunya. Amb aquest objectiu s’ocupa, d’una banda, de detectar i investigar les possibles desviacions i casos de corrupció i, de l’altra, d’assessorar i fer recomanacions als organismes de l’administració i col·labora en la formació del seu personal.

Així mateix, adopta iniciatives per fomentar la consciència i la implicació ciutadanes en favor de l’ètica pública i impulsa mecanismes d’autoregulació dins del sector privat. En aquest sentit, vetlla perquè les empreses disposin de suficients controls interns i de mecanismes per prevenir i detectar la corrupció.

L’activitat auditora que els professionals pertanyents al Col·legi exerceixen, juga un

paper determinant en el sistema d’economia de mercat en la mesura que contribueix a la transparència i fiabilitat de la informació econòmico-financera de les entitats auditades. En aquest àmbit, el Col·legi de Censors té encomanades funcions públiques per a preservar que l’exercici de la professió per part dels seus membres s’adeqüi a la normativa vigent, que respecti la deontologia i les bones pràctiques del sector, vetllant per la capacitació professional i perquè no es produeixin actuacions irregulars.

Ambdues entitats compartiran les seves experiències i iniciatives en els àmbits que els són propis i es donaran un suport recíproc en matèria de formació, elaboració i seguiment d’eines per a potenciar la transparència i el retiment de comptes i en l’assessorament de caire jurídic i tècnic especialitzat.

Conveni amb l’Oficina Antifrau


El Col·legi de Censors Jurats de Comptes de Catalunya, en col·laboració amb el Consell de Col·legis de Secretaris, Interventors i Tresorers de l’Administració Local de Catalunya (CSITAL), l’Escola

d’Administració Pública de Catalunya (EAPC), el Col·legi d’Economistes de Catalunya (CEC) i la Universitat de Barcelona (UB), col·laboraran en la realització de la primera edició del Postgrau en Auditoria Pública, per al curs acadèmic 2012-2013. Cal destacar que es tracta del primer postgrau de rang universitari en aquest àmbit a Espanya.

Les cinc entitats impulsen el nou programa davant el buit existent d’una oferta formativa especialitzada en els procediments

administratius, de comptabilitat i d’auditoria del sector públic a Catalunya. Així mateix, la iniciativa permetrà atendre la necessitat que els professionals del sector públic català, responsables de les funcions públiques de control intern i extern, rebin una formació en les tècniques de control financer basades en procediments d’auditoria pública, i que els auditors privats que acudeixin als concursos públics adquireixin els coneixements adequats per al desenvolupament de les tasques que els són adjudicades.

Postgrau d’auditoria del sector públic

Jornada d’advocats i auditorsL’Il·lustre Col·legi d’Advocats de Barcelona i el Col·legi de Censors Jurats de Comptes de Catalunya durant molt de temps hem evidenciat la profunda interrelació en determinats

serveis i activitats que es desenvolupen amb una important col·laboració d’advocats i auditors. De vegades, aquests

dos col·lectius no parlen en els mateixos termes, la qual cosa dificulta la realització d’un servei òptim de cara al client. Això es materialitza en diferents àmbits: concursal, actuacions pericials, aspectes mercantils, utilització dels informes d’auditoria.

En aquesta línia, el passat 20 de setembre es va organitzar, amb una gran participació, una Jornada participativa

per servir de reflexió per acostar punts de vista i millorar l’eficàcia de les actuacions d’ambdós col·lectius, amb l’objectiu d’identificar els serveis d’interrelació, analitzar la forma de coordinar els serveis, veure punts de millora en la nostra relació i generar un valor afegit en les nostres activitats i en relació amb els clients.

50

l’n)(noticies)

Canvis en la normativa de formació / oferta formació de l’escola d’auditoriaDes de l’Escola d’Auditoria del CCJCC, tenint en compte la importància de la formació a la nostra professió i els canvis que han començat a tenir vigència a partir de l’1 d’octubre de 2012, hem dissenyat un pla de formació ampli i transversal per mitjà del qual esperem arribar a assolir totes les necessitats formatives del nostre col·lectiu.

La nova programació formativa del període octubre 2012 – setembre 2013, a més d’incorporar accions formatives dins de totes les noves àrees de formació previstes al Reglament de la Llei d’auditoria de comptes a l’apartat d’activitats de formació continuada, oferirà als col·legiats seminaris, cursos i conferències, com es feia en anys anteriors, però la novetat que aporta aquest nou període és que, a més d’aquestes accions formatives, s’incorporen noves tipologies de cursos:

· Màster d’accés al ROAC, Curs d’Especialització en Auditoria i Postgrau d’Auditoria

· Títols propis sobre diferents temàtiques (Normes Tècniques, Entitats No Lucratives, Dret Bàsic per a Auditors, Anàlisi de negocis en el context de fusions i adquisicions, Auditoria Informàtica i Actuacions Pericials)

· Cicles formatius especialitzats (Responsabilitat Social Empresarial, Economia, Control de Qualitat Intern de firmes i Auditoria pràctica)

· Cursos i seminaris (Consolidació d’Estats Comptables, bàsic i avançat, Combinacions de negoci, Operacions vinculades, Tancament comptable i fiscal, Novetats fiscals, entre altres)

Aquesta àmplia oferta pretén cobrir la formació dels auditors i del personal al seu càrrec, per la qual cosa, presentem, a l’inici del curs, una sèrie d’avantatges adreçats a totes les firmes i a aquelles persones que presten el seu servei professional a firmes d’auditoria o auditors individuals.

Volem que això faciliti l’obligació de la planificació de la formació dels equips d’auditoria, d’acord amb la norma de control de qualitat intern de firmes, i millori la professionalització del nostre personal. Així mateix, volem facilitar el compliment de la norma de formació professional continuada que entra en vigor l’1 d’octubre de 2012, d’acord amb la Llei d’auditoria i el Reglament que la desenvolupa.

A més de totes aquestes propostes que anirem anunciant al llarg del curs, també

anirem programant tots aquells cursos i seminaris que per temes d’actualitat es consideren adients, a més de totes les vostres propostes.

Podeu trobar tota la informació a la pàgina web del Col·legi www.auditors-censors.com i descarregar-vos el fullet des de l’apartat d’Escola d’Auditoria.


l’n)(noticies)

L’ICAC ha desenvolupat les resolucions relatives a la formació d’accés al ROAC (veure Resolució de 12 de juny de 2012, de l’ICAC, per la qual s’estableixen, amb caràcter general les condicions que han de complir els programes de formació teòrica d’auditors, a què es refereix l’article 30 del Reglament que desenvolupa el text refós de la Llei d’auditoria de comptes i la Resolució de 12 de juny de 2012, de l’ICAC, per la qual es regulen els criteris generals de dispensa corresponents a la realització dels cursos de formació teòrica

de la primera fase de l’examen a qui posseeixi una titulació oficial amb validesa en tot el territori nacional, en funció de l’establert en l’article 36.2 del Reglament que desenvolupa el text refós de la Llei d’auditoria de comptes).

Davant d’aquest canvi de normativa, el Col·legi, que històricament havia organitzat amb diferents institucions universitàries cursos homologats i dispensats, i tenint en compte la importància de la formació del personal de les firmes i despatxos, a través

de l’Escola d’Auditoria ha programat els cursos d’auditoria amb un triple objectiu: donar la formació necessària per a la professionalització del personal de firmes, homologar els cursos per presentació a l’examen d’accés al ROAC i desenvolupar cursos amb dispensa de la prova teòrica de l’examen d’accés al ROAC.

Podeu trobar tota la informació al web del Col·legi www.auditors-censors.com, apartat Escola d’Auditoria

Cursos d’accés a la professió

El passat 10 d’octubre es va celebrar la sessió inaugural del nou curs 2012-2013 i en aquesta ocasió vam escollir un tema de molta actualitat vinculat a la història recent d’aquest país.

La conferència, titulada La crisi financera actual o l’oblit de la història, va anar a càrrec del prestigiós Dr. Carles Sudrià Triay, Catedràtic d’Història Econòmica de la UB que, a banda de la seva activitat com a docent al món universitari, és molt reconegut per la seva tasca divulgativa en diferents mitjans de comunicació en relació amb temes històrics i d’actualitat.

En la mateixa sessió, l’Escola d’Auditoria va presentar els nous plans de formació per

a firmes i els cursos d’accés al ROAC que es posaran en marxa durant aquest curs 2012-2013, tenint en compte els canvis en la normativa que afecten fonamentalment

a la Formació Professional Continuada dels auditors.

Sessió inaugural de l’escola d’auditoria

52

l’n)(noticies)

Resum fòrumPodeu trobar totes les ponències del 22è Fòrum de l’Auditor Professional d’enguany, i d’anteriors edicions, al web del Col·legi www.auditors-censors.com, apartat d’esdeveniments-Fòrum.

Congrés de l’AMAUn any més, els passats 19 i 20 d’octubre, es va celebrar a Montpellier el Congrés de l’Arc Mediterrani d’Auditors (AMA), assolint ja la seva 21 edició.

Durant la jornada tècnica es van tractar temes d’actualitat com “Les mesures preses per afrontar la crisi”, “Les mesures fiscals adaptades i el seu efecte en l’economia productiva”, “El finançament del TPE/PIME en el marc del nou Banc Públic d’Inversions”, “La situació financera, mesures adoptades. El futur de la zona

de l’Arc Mediterrani” i “L’auditor i la continuïtat d’explotació”. La conferència va versar sobre la “Gestió dels despatxos durant la crisi” i va estar a càrrec del Sr. Mario Alonso, vicepresident de l’ICJCE, coordinada pel Sr. Daniel Faura, president del Col·legi i vicepresident de l’AMA.

Com ja és habitual, el dissabte es va celebrar la jornada de l’amistat on els assistents al congrés i els seus acompanyants van fer una visita turística i cultural a Nimes.

Nou Consell Directiu de l’AMADurant l’assemblea de l’Arc mediterrani d’Auditors celebrada el dia 18 d’octubre, s’acordà escollir com a nou president d’aquesta associació a En Daniel Faura, president del Col·legi.

L’acompanyaran en la Junta Directiva els companys: Ugo Pollice Vicepresident primer Patrice Dando Vicepresident segon Josep Ma. Bové Secretari Mariàngela Ramió Tresorera

Emmanuel Villaeys Vocal Adolfo Ammannati Vocal Emilio Nataloni Vocal Piero Paolo Marchiando Vocal Frederic Pla Vocal Serge Zenou Vocal Philippe Camp Vocal


l’n)(noticies)

Documents d’interèsUs informem dels documents d’interès publicats des de l’anterior número de la revista l’Auditor, i que podreu trobar ampliats al web del Col·legi.

•Actualitat normativa de juny de 2012, que recull un resum de normativa i altra

documentació tècnica, emesa des d’abril, data de la darrera actualització, fins avui, classificada per temes.

•Conclusions sobre alguns aspectes de la Declaració del concurs i del procediment abreujat després de la reforma de la

Llei Concursal per la Llei 38/2011, del seminari de Magistrats Jutges dels Jutjats Mercantils de Catalunya, dels dies 25 de gener, 26 d’abril i 14 de maig de 2012.

Creació comissió d’auditoria del sector públicEl passat mes de juny va restar constituïda la Comissió d’Auditoria del Sector Públic, que tindrà per missió contribuir a la formació i creixement dels professionals integrats a la nostra Corporació (els censors) en relació amb els serveis prestats al sector públic, tant en les tasques d’auditoria de comptes anuals, dintre del marc normatiu vigent, com en la col·laboració amb els òrgans de control intern i extern en les seves tasques de control financer i fiscalització, respectivament, així com també en qualsevol altre tipus de col·laboracions

amb el sector públic que els censors, com a experts en matèria comptable, puguin exercir.

La Comissió està formada pels següents companys:

•PereRuiz,Faura-CasasAuditors-Consultors, SL•JoséAntonioGonzález,Deloitte,S.L.•JuanRamonTugas,

PricewaterhouseCoopers Auditores, S.L .

•MiquelÀngelCatalan,AurenAuditorsBCN, SA•JoanCamps,OliverCamps,Auditorsi

Consultors, SL•FrancescRosa,VidiellayRosa.Audotores

C.J.C. Asociados, S.R.C.•JoanGuerrero,InterventorAdjuntper

a la Seguretat Social de la Generalitat de Catalunya•EnricSobrans,AudriaAuditoriay

Consultoria, SLP•YolandaOlius,GrantThornton,S.L.P.

54

C

M

Y

CM

MY

CY

CMY

K

980-AF-CENSORS-DIPTIC-02.pdf 1 17/10/12 13:12


CÓMO HACER NEGOCIOS EN ESPAÑA

Compendi complet sobre legislació i normativa a Estanya en matèria laboral, fiscal i mercantil a tenir en compte per tota empresa, emprenedor i/o inversor estranger. Tot i les dificultats per les quals travessa la nostra economia, Espanya no ha perdut el seu atractiu per als inversors estrangers. En aquest llibre es descriuen breument els trets principals del nostre país com la geografia, les institucions, les polítiques i els idiomes a més d’aquells temes de naturalesa jurídica, tributaria, comptable i laboral que es regeixen en la creació d’una activitat empresarial a Espanya en base a les normes existents fins ara.

GUÍA DE CONTABILIDAD Y AUDITORÍA

Las transformaciones en el entorno socio-económico, las demandas de los mercados y de los operadores económicos, las necesidades de las empresas y, también, la adversa coyuntura económica hacen necesario innovar en la información financiera. Los gestores y los administradores de las empresas, los contables, los auditores, los supervisores y los reguladores deben dar un salto adelante en la información que se ofrece a inversores y agentes económicos, para que resulte más completa y de mayor calidad, y por tanto más útil, que es lo que se precisa para construir la confianza y la recuperación económica.

NUEVAS TENDENCIAS DE ENTIDADES NO LUCRATIVAS

En los últimos años se ha producido un considerable incremento de las Entidades No Lucrativas. El protagonismo que están tomando estas entidades en el tejido social y económico hace que sea imprescindible que integren en su actividad modelos de gestión eficaces y actuales. En esta obra se analizan los aspectos más relevantes a considerar al diseñar la política de gestión de las Entidades No Lucrativas.

Se pretende ofrecer una visión detallada de los aspectos conceptuales y prácticos de las nuevas tendencias en la gestión de las Entidades No Lucrativas, tanto desde una perspectiva profesional como desde la perspectiva de investigación.

DESTACA! UTILIZA LAS REDES SOCIALES PARA IMPULSAR TU NEGOCIO

Utilizando la Social Media, con sus herramientas y técnicas, puede crear un perfecto Social Business: más dinámico, participativo, eficiente y centrado en el cliente, con mucho más éxito. Para aprovecharse de esta gran oportunidad, debe infundir las técnicas y los valores de la colaboración social en toda su empresa.

En este libro, la pionera de los Social Media, Sandy Carter, presenta un marco coherente para la transformación de su empresa en un Social Business de éxito. La AGENDA, de seis pasos probados de Carter, trata metas, cultura, gobierno, participación, confianza, compromiso, experiencia, procesos, reputación/gestión de riesgo, análisis e incluso globalización.

biblioteca

56

ESCOLA D’AUDITORIAAvanç programa d’activitats formatives Novembre 2012 - Febrer 2013

Hores Dies Hores DiesNovembre DesembreSeminaris – Cursos – Conferències programades Seminaris – Cursos – Conferències programades

Auditoria Auditoria* Auditoria d’àrees d’actiu 8 6 * Auditoria d’àrees de passiu 8 4* Cicle CQI: Requeriments d’ètica aplicable i acceptació

i continuïtat de relacions amb requeriments i encàrrecs

4 16 * Cicle CQI: Realització dels encàrrecs 8 14

* Auditoria d’existències 8 20* Auditoria de pèrdues i guanys 4 27 Comptabilitat

* Tancament comptable i fiscal 2 13

Pericial * Conferència: Comptabilitat i fiscalitat de les combinacions de negoci i altres operacions societàries 2 20

* Aspectes fonamentals de comunicació en el context de l’actuació pericial 4 19

FiscalitatValoració d’empreses * Tancament comptable i fiscal 2 13

* Due diligence financera 12 26, 28 i 29

Pericial

Altres matèries * Aspectes econòmics del pèrit en contextos de contractes subjectes a exempció per categories 4 17

* RSE: Anàlisi dels casos AGBAR i MANGO 4 7* Dia de l’Auditor 2 8 Valoració d’empreses* RSE: Anàlisi del cas Laboratoris Esteve 4 21 * Due diligence fiscal / laboral / legal 8 12 i 19

Cursos teòrics d’accés al ROAC Cursos teòrics d’accés al ROAC* Introducció a l’auditoria II 45 Nov. -

Des.* Auditoria de comptes avançada 45 Des. -

Gener* Auditoria Nivell II 45 Nov.

-Des.* Auditoria Nivell III 45 Des. -

GenerGener FebrerSeminaris – Cursos – Conferències programades Seminaris – Cursos – Conferències programades

Auditoria Auditoria* Responsabilitat de lideratge (2a convocatòria) 4 11 * Realització dels encàrrecs (2a convocatòria) 8 1* Requeriments d’ètica aplicable i acceptació i

continuïtat de relacions amb requeriments i encàrrecs (2a convocatòria)

4 18* Excel·lència en la gestió de PYMFA. Control de qualitat

intern (2a convocatòria) 8 6

* Governament i gestió deTI 8 25 Gen. i 15Feb.

* Adquisició, desenvolupament i implantació de Sistemes d’informació 4 22

Pericial Comptabilitat* Aspectes econòmics del pèrit en contextos de

propietat intel·lectual 4 21 * Contingut dels comptes anuals 4 19

Pericial

Fiscalitat * Pràctiques restrictives de la competència i competència deslleial 4 18

* Novetats fiscals 4 22

Valoració

Legal * Due diligence comercial / operacional i serveis post transacció 4 27

* Dret civil i penal 514 Gen.11 Feb.

Altres matèriesAltres Matèries * Les memòries de sostenibilitat 4 13* Elaboració de memòries de sostenibilitat per a pimes 4 17

Cursos teòrics d’accés al ROAC* Auditoria Superior 45 Feb. -

Març* Auditoria Nivell IV 45 Feb. -

Març

Nota: Aquest avanç té dades que hauran d’ésser confirmades a la nostra web i/o mitjançant la tramesa de fulletó, tarja o circular, per a les diferents sessions.