la parla llofriuenca d'irene rocas a partir dels seus dietaris
TRANSCRIPT
1
La parla llofriuenca d’Irene Rocas a partir dels seus dietaris Maria Pilar Perea
Universitat de Barcelona
1. Introducció
Malgrat que la pràctica del dietari personal es remunta a molts segles enrere, no va
ser fins al segle XIX, i especialment al llarg del segle XX, que moltes d’aquestes
manifestacions escrites de caràcter autobiogràfic veieren la llum en forma de publicació
pòstuma. En fer-ne l’edició, es fa una certa abstracció de la privacitat de les
informacions que poden contenir, i d’aquesta manera es donen a conèixer, de vegades
de manera fragmentària, fets, pensaments o records, destinats, en un primer moment, a
ser rellegits de manera privada per l’autor mateix.
No és fàcil mantenir la constància en l’anotació diària dels fets més importants
que s’han esdevingut. Les ocupacions, la feina o els maldecaps poden entorpir el bon
propòsit de registrar per escrit determinades situacions de la vida. Aquests elements,
però, en el cas d’Irene Rocas, autora, al llarg de la seva vida, de 18 quaderns, van tenir
l’efecte contrari. L’estimularen a recollir les seves vivències, les preocupacions, els
esdeveniments més notables o els fets culturals i polítics que més li impactaren. Van ser
també un bon procediment per expressar els sentiments i per desfogar-se de les
situacions problemàtiques que anaven bastint la seva existència i la de la seva família.
Lluny de qualsevol voluntat embellidora i maquilladora, els dietaris d’Irene Rocas
estan redactats amb un estil personalíssim i amb to planer que els fa aptes per descobrir-
hi elements característics dels seus orígens llofriuencs, emmarcats, és clar, en un entorn
empordanès. Aquest pòsit lingüístic traspua de manera espontània i permet al lector de
caracteritzar la parla de l’autora, tot captant els seus tics, les seves falques i els recursos
més habituals que utilitza per construir la seva narració.
Llegint els dietaris d’Irene Rocas ens adonem que els termes autobiografia o
memòries són sinònims. Els seus “Esplais de la meua llarga vida”, que comencen de
manera sistemàtica el mes de setembre del 1909, moment en què l’autora inicia la
redacció de les seves notes diàries, retraten els esdeveniments, però també retraten qui
els escriu.
2
De caràcter intimista, personal, per ser llegits i recordats per un mateix o per ser
deixats a la posteritat, els dietaris d’Irene Rocas acompleixen totes aquestes finalitats.
L’autora no dubta a projectar-los, dedicant-los als seus fills i als seus néts. Lluny de ser
uns escrits privats, l’escriptora llofriuenca explica que tot sovint els seus fills llegien les
seves notes. Ella mateixa, en tancar un any, retornava sobre les notes passades i les
comparava amb les dels altres anys. I molt sovint hi apreciava un empitjorament;
sobretot durant el segon decenni del segle XX, curull de penalitats, de morts de
familiars i d’amics i de situacions econòmiques crítiques.
Els entrebancs de totes menes, però, l’empenyien a desenvolupar la seva gran
afecció —l’escriptura— i les seves notes ofereixen, als lectors d’avui, un reflex prou
fidel de la societat de l’època, dels esdeveniments culturals, polítics, socials i històrics
que van donar forma als anys que va viure. Això sí, tot filtrat a través de la seva òptica
femenina, conservadora i religiosa.
Per bé la lectura dels dietaris ens recorda de vegades el gènere autobiogràfic, no es
pot d’oblidar que Irene Rocas no era una escriptora de professió. El plaer per
l’escriptura l’impulsava a descriure els fets més rellevants que s’esdevenien al llarg del
dia, però sovint el lector hi detecta llacunes, salts, imprecisions, oblits, peces que no
encaixen, personatges als quals ha passat algun esdeveniment però que se’n desconeix
la causa. Amb tot, no es poden retreure a l’autora aquestes mancances, pròpies de qui
escriu a raig i amb una completa espontaneïtat.
Aquesta llibertat en l’escriptura, no atenta a retocs estilístics ni a l’aplicació de
recursos literaris, és la causa que seus escrits siguin gairebé un reflex de la llengua oral.
“Escriu com parla”, és el comentari que sorgeix en llegir la seva prosa, i és per aquest
motiu que els dietaris, a més d’un mirall de la societat i de l’època que l’envoltaven,
reprodueixen amb un estil col·loquial, la seva manera de parlar –la parla llofriuenca–, de
la qual estava tan orgullosa, i que reivindicava quan era a Barcelona, com mostra aquest
fragment: “Hem anat per la plassa de Santa Anna[,] portal de l’Àngel i cap al Forn de
S[ant] Jaume a comprar bescuits de matafaluga.// M’hi ha passat un fet dels que tot
sovint m’hi trovo. Jo he demanat bescuits i com que no fa fi aquesta paraula, diu que
tenia de demanar biscuits o borregos. El dependent se m’ha rifat i jo an ell. M’ha
preguntat si els volia de pa de pessic[,] els biscuits. Jo l’hi he dit que no, qu’els volia de
pasta i matafaluga. Ell diu: «Doncs per·què me demana bescuit?» «És que a la meua
terra ne diuen bescuits.» «Doncs parli com aquí.» Llavors jo he tornat a dir bescuits en
lloc de borregos. El dependent[,] tot rient de mofeta[,] m’ha tornat a dir[:] «Parli com
3
aquí. Digui borregos.» «És que són bescuits; el borrego és l’arcalde dels Pastorets.»
M’ha mirat amb un mal ui... i jo m’en som anat a la caixa a pagar i m’en som anat.”
I és, per tant, en els dietaris, on es poden trobar mostres de la parla llofriuenca —i
empordanesa, en general— que Irene Rocas conreava amb tanta fluïdesa.
D’altra banda, cal destacar uns altres divertiments —així ho considerava ella
mateixa—, derivats de l’interès per l’escriptura: la col·laboració en grans empreses
lingüístiques. L’escriptora llofriuenca aportà informacions dialectals a l’Obra del
Diccionari, la qual, dirigida per Antoni M. Alcover, i posteriorment per Francesc de B.
Moll, es materialitzà en el Diccionari català-valencià-balear (DCVB). Igualment, com
consta en les seves memòries-dietaris, emplenà qüestionaris per a l’Institut d’Estudis
Catalans i aportà dades a l’Arxiu d’Etnografia i Folklore de Catalunya i a l’obra del
Cançoner Popular de Catalunya.
La lectura dels dietaris i la consulta del Diccionari català-valencià-balear deixen
endevinar, malgrat que el seu nom no hi apareix explicitat de manera directa, les
aportacions d’Irene Rocas, que comptava amb el número de col·laboradora 249, a la
gran obra lexicogràfica.
L’objectiu d’aquest treball és extreure els aspectes dialectals més interessants que
emanen dels dietaris de l’escriptora llofriuenca. Se’n farà una presentació dividida en
cinc parts. Es partirà, en primer lloc, de l’examen de l’ortografia, vinculada
especialment amb aspectes relacionats amb la fonètica, tant de caràcter vocàlic com
consonàntic. En segon lloc, s’estudiaran diversos aspectes relacionats amb la
morfologia, especialment pel que fa a la morfologia flexiva de caràcter nominal,
pronominal i verbal, sense oblidar qüestions relacionades amb morfologia derivativa.
En tercer lloc, es farà referència a algunes estructures sintàctiques que apareixen amb
freqüència en els dietaris. En quart lloc, s’estudiarà el lèxic, tant pel que fa a aspectes
dialectals com a la presència de castellanismes, i més endavant, des del moment que
resideix a l’Argentina, d’americanismes. Les conclusions tanquen aquesta primera
aproximació a l’anàlisi dels aspectes dialectals presents en els dietaris d’Irene Rocas.
2. La fonètica i els aspectes ortogràfics
La inexistència d’unes normes ortogràfiques en els anys d’inici de la redacció dels
dietaris motiva, en els textos d’Irene Rocas, com, de fet, va succeir en tots els escriptors,
4
l’aparició de dos fenòmens: a) una vacil·lació ben acusada en les grafies; b) una
dependència de les grafies i estructures castellanes.
Aquest apartat examinarà alguns dels aspectes relacionats amb les grafies que es
mantenen gairebé constants al llarg dels diferents dietaris. En realitat, més que
l’assenyalament d’un seguit de discrepàncies amb l’ortografia actual, es vol indicar com
la grafia és, en aquest cas, útil i necessària per reflectir determinats comportaments
fonètics.
Com a llofriuenca, amb una varietat emmarcada en el territori del català oriental,
les grafies que apareixen en els dietaris mostren tres aspectes caracteritzadors d’aquest
gran subdialecte:
1. La confusió de les vocals àtones de la sèrie anterior; d’aquí la vacil·lació, en els
mots, de l’ús de la a i de la e amb el valor fònic de vocal neutra: an aquella hora,
tornàbam, carrateres, satí, masse, devant.
2. La confusió de la o i la u àtones, que en català oriental es redueixen a u:
torment, montanya, cuixins, insoportable, custipades.
3. La confusió entre les grafies b i v, atesa la inexistència del so fricatiu
labiodental amb caràcter fonològic: arrivar, savia, covert, vert, avans, vegut. Aquestes
grafies, de vegades, com succeeix en altres casos, arriben a desfigurar el mot. La
terminació dels imperfets d’indicatiu és majoritàriament en -aba: m’entussiasmaba,
malgrat que hi ha també mots que contenen la desinència normativa: contemplavan.
Altres alternances en les grafies apareixen en la representació de les fricatives
alveolars: onse, dotse, tretse, catorse, quinse, setse, sensilla, comensar, cansons, vint-i-
cis, engalsan, Cerves (Serves), rescent, arrescerat, disolt. Irene Rocas devia fer, sens
dubte, la distinció entre sordes i sonores, per bé que vacil·lava, com ocorre actualment,
en la pronúncia de certs mots. Així ho indiquen les grafies s’entussiasmava, impresions,
epissodis, explossives, dessistís, exclussió o dossis.
Certs mots que contenen fricatives prepalatals (axís, axò) mostren la manca de
segregació de la iod, pròpia dels dialectes orientals. Aquestes grafies tendeixen a
evolucionar, amb el pas dels anys, cap a formes del tipus caixeta, aixís.
S’observa també una vacil·lació en la representació de les oclusives a final de
mot: quietut, llarc, xarob.
Els plurals dels mots femenins acabats en -a es representen, en general, fent servir
la terminació -as (ideas, economias, mestras), per bé que al llarg dels dietaris apareix
també la forma en -es. Aquesta vacil·lació repercuteix en l’escriptura de formes verbals
5
acabades en -as/-es o en -an/-en. Inicialment dominen solucions del tipus espantadas,
faltan, servían, havian, feian. Posteriorment, i de manera sistemàtica, s’introdueixen els
finals en -en: tenen, prefereixen, menaven.
Les codes complexes tendeixen a reduir-se en el cas de la pronúncia [ks] de les x,
com mostra la majoria de les grafies: esplicar; hi ha casos, però, d’ultracorrecció:
expontàniament.
S’observa una vacil·lació en la representació de les fricatives i de les africades
prepalatals en qualsevol posició: plujes, viatje, progectada, mitg, fletjes, fatja (fatxa),
puig (conjunció puix). En alguns casos la grafia dóna compte de l’ensordiment real que
experimenta l’africació: bagatxe, mitxons.
Apareixen palatalitzacions típiques en les grafies (relligió, relligioses,
relligiosos). I també, despalatalitzacions (cuní, en aquest cas motivada per la
iodització).
No s’indica mai la presència de la l geminada: colegi, tranquilitzar, llevat quan el
so geminat sembla que es representa mitjançant l’ús de dues ll: pigota cristallina,
desillusió, intelligències (però també, inteligència). Aquesta representació es detecta en
casos en els quals no es produeix efectivament la geminació: rellíquies, dilligències. La
l·l consta en els darrers dietaris (enteŀlava) en casos que no els correspondria.
Els diftongs creixents es manifesten poques vegades mitjançant la grafia qu-:
cuatre, cuadros.
S’aprecia una manca d’africació en algunes formes sufixades, que actualment es
pronunciarien africades: profetizat, simpatiséssim, simpatisa, catequisar, economisar,
solemnizant.
Els hiatus de vegades es marquen intercalant-hi la h: vehins, rahons.
S’observa una vacil·lació en l’ús de la h: orribles, hòrfens, exibir.
En alguns mots acabats en vocal s’afegeix una -t paragògica: convènit, gènit, àpit.
Es conserven algunes grafies antigues: chor (coral); la y mostra el seu valor
semivocàlic: may.
Alguns mots adquireixen grafies estranyes: exebares (atzavares), assoplujat
(aixoplugat), vetllada necreològica.
Algunes grafies mostren també l’aplicació de certs fenòmens fonètics:
a) Caiguda de la -r final: primé, revisó. Hi ha casos, però, on s’adjunta una r no
etimològica: calabors, malver (de malbé).
b) Elisions: qu’em responia, un atre filleta.
6
c) Monoftongacions pròpies de la varietat dialectal: aiga (i en els derivats aigats,
aigalides, aigalit), llenga, curanta, curantasset, gurnits, gurnida, desgurnit,
malsagunyats, conts (amb el valor de quants), colsevol; calificat, cantitats (però també
quantitat).
d) Iodització constant i sistemàtica: vui, endevinaies, paia, vermeies, remuiada,
cabeiera, ramaiada, taiar, uis, fuies, mirai, aguies, trevai, veis, estovaies, fuiejar,
ajoneiat, uieres, trui. En aquests casos, no apareix gairebé mai escrita la lletra ll.
e) Simplificació dels grups consonàntics finals: san, mol, dal, cam, parallams.
Altres grups consonàntics dins del mot se simplifiquen gràficament: promte, aumentant,
tentador, costipat, contador, tenta, suscripció, trascendència, assuntes, batisme.
Aquesta simplificació és la que mostren els demostratius: aquet, aquets.
f) La l implosiva experimenta una doble solució: 1. caiguda: atres; 2. vocalització:
bauba, faus.
g) Assimilacions: 1. vocàliques: istius, xafagor, impideix, enquibir, muló (meló),
per efecte de la vocal tònica, o per contacte amb palatal (ximeneies); 2. consonàntiques:
-de nasals: comvertida, cambi. Malgrat que es devia fer l’assimilació a la nasal bilabial,
la majoria de mots reflecteixen la grafia castellana: enmalaltir-se, inminent. Hi ha, fins i
tot, en la representació de les nasals, casos de simplificació: enuvolats, s’enuvolaba.
h) Dissimilacions: 1. vocàliques: xacolateria; xacolata, llangonissa; 2.
consonàntiques: -de les r: abres, empendre, apendre, madastra, orquesta (també per
castellanisme); - de les l: fandilles.
i) Metàtesis: atmetller, prespectives.
j) Aparició de una i semiconsonàntica antihiàtica: empleiat, benehiexi (i també
beneieixi), poseieixen, ideies, oieixo, empleiés, agraieixo, fruieix, lluieix, graielles,
atuieixen, paiella.
j) Caiguda de la neutra pretònica: brenar, vritats, branes, trenyina (però també
terenyina), escarbats.
7
3. La morfologia lèxica
3.1. La morfologia nominal
a) La formació del gènere i del nombre
Pel que fa a la flexió de gènere, cal destacar el mot emperatriu, que reflecteix el
femení castellà, la forma dialectal poruca, i sobretot la nombrosa presència de formes
femenines flexionades, en general, invariables, tant de caràcter nominal (una
protestanta, la seua esveramenta, postulanta, la encalmamenta de grip, la mariscala,
l’enfadamenta, gripaua) com adjectival (exuberanta verdor; escaienta, la nit vinenta;
icnocentes despulles; les viandes, riques i abundantes; ferventa i entussiasta catòlica;
felissa, diferentes coses; resplandenta; viventa; amargantes; congreganta; oientes;
onades [...] potentes; amarganta; convalescenta; escaienta; llangonissa dolsa i de
coenta; cremanta; indulgenta; roba pesanta; cremanta).
Com és propi de l’àrea dialectal, els mots fred (una fret) i sucre (sucre[,] que és
més econòmica) són femenins.
Pel que fa a la formació del plural, destaquen les formes ous dusos (amb
duplicació del plural) i bafos (amb inserció d’una vocal epentètica).
b) L’article salat
En tots els dietaris apareixen amb freqüència mostres de l’ús de l’article salat: a
primé toc de sa campana grossa (sa Martinassa[,] qu’en deien ses bruixes), d’es
campanar, s’escambell, ses branques d’es matllers, s’amagatai, es tarrat, d’es boscos,
es cuc de s’aureia, s’esquena, es testos retíran ses olles.
c) Els possessius
Els textos inclouen els possessius següents: la meua llarga vida, la meua amorosa
mare, covardia meua, les meues devocions; la seua padrina, les seues espines,
casasseua; un noiet del seu edat; anar més dret a casa llurs; nostro. En ocasions
escadusseres es fan servir els possessius àtons: mon pobre cor, Ell sia sempre mon nort
i guia.
8
3.2. La morfologia pronominal
a) Els pronoms personals
Les formes de primera i segona persones del plural dels pronoms personals són
majoritàriament nosatros (algún cop nosatres) i vosatros.
b) Els clítics pronominals
A causa de les característiques de la narració, les formes proclítiques que
apareixen en el text corresponen a les primeres persones (del singular i del plural) i
adopten sempre la forma plena: me responia; mhus vàrem aturar - mhos va enganyar
(malgrat que les grafies siguin estranyes); les formes enclítiques de primera persona del
plural són les següents, seguides d’infinitiu: embarcarmos, marejarmos; de gerundi:
cobrantmos; i quan el verb acaba en vocal: afegeixem sa cama.
Les formes de datiu enclítiques poden adoptar dues formes: a) singular (li)
posposat al gerundi (en tots els casos, malgrat algun polimorfisme, apareix una vocal
epentètica): fentelhi veure (fenteli), donanteli (donantelhi), diguenteli, envianteli,
esplicanteli, escriguenteli, innovanteli; b) plural (los) posposat al gerundi (s’adopta la
forma els, on la primera vocal és també una epèntesi): diguentelshi (diguentelsi),
donantelshi, tirantelshi, remerciantelshi, treientelshi, ensenyantelshi; i posposat a
l’infinitiu: havelshi, portalshi, buscalshi, felshi, donalsi, trasmetrelshi, regalalsi,
alleugerilshi, posalshi. Observem la presència de hi com a marca efectiva de datiu.
El complement directe plural de tercera persona (los) presenta sempre una vocal
epentètica posposada: defensalse, cremalsa (cremalsha), encarrilalsa. Fins i tot la vocal
pot aparèixer en posició enclítica: els ha varen obligar a caminar per els carrers de la
vila.
Si l’infinitiu va seguit del pronom hi, s’observa una elisió de la vocal final del
verb: cauri, escriuri, perdri, viuri. En la pronúncia no es devia formar, doncs, diftong.
Els verbs de la segona conjugació rizotònics mostren, com es veurà en l’apartat
següent, una vacil·lació en l’escriptura, i per aquest motiu s’observen diverses
possibilitats quan se’ls posposa un pronom: coneixel, convencerl, veurerla.
Les formes pronominals dobles presenten combinacions diverses: robarmosel,
anarmosen, entornamsen. Observem l’epèntesi en endurmelsan; i la triple combinació
pronominal a endurselen.
9
En les combinacions de datiu + el pronom ne s’utilitza sistemàticament la solució
li’n: Bé se veia que l’hin volia dir de coses; de carn no l’hin donaré; només l’in manca
una. Mai no es troba la forma n’hi.
3.3. La morfologia verbal
Apareixen amb freqüència les realitzacions pròpies de l’àrea dialectal pel que fa
als verbs de la segona conjugació rizotònics: neixera i creixera; tot i que algun cop es
troba la forma coneixer.
Són sistemàtiques les velaritzacions: en els infinitius (poguer, volguer, valguer,
sapiguer); en els gerundis (vinguent, diguent, ploguent, mantinguent, tinguent,
escriguent, que alterna amb un escribint minoritari) i en altres formes del paradigma
(dongués, donguessin; sapigués; volguesin; dongui).
S’indiquen alguns casos particulars:
a) La conjugació del verb cabre: quep, queban.
b) El verb córrer adopta la vocal temàtica de la tercera conjugació: corrim, corrís,
com succeeix en el català septentrional de transició i en el rossellonès.
c) Algunes formes adopten l’extensió velar -sk- per analogia a verbs que tenen
solament aquest increment (cf. nascut): visquent (per vivint), ha plascut (per plagut),
pertenescut (per pertanyut),
d) Embrutar es conjuga com un verb de la tercera conjugació: s’embrutia,
l’embrutiríau.
e) La u final del radical del verb plaure es consonantitza: plavia, complavia
(també es pot interpretar, com en el cas del verb beure, que compta amb un altre radical
acabat amb v).
f) Les formes de present de subjuntiu del verb ésser no adopten la forma
velaritzada: sies ben vinguda!
g) El condicional i el futur del verb anar presenten les formes següents: airia,
airíam; airé; per bé que hi ha una forma aniríam.
h) Els verbs de la segona conjugació rizotònics adjunten majoritàriament, per
analogia, una r final, que no es pronuncia; es tracta d’una duplicació de la marca
d’infinitiu: veurerla, treurerla, viurer, permetrer, combatrer, rebrer, prometrer,
complaurerla, transmetrer. Hi ha també altres casos sense aquesta r: creura, veura,
treura, pendre, apendra, apendre.
10
i) S’usa sistemàticament el perfet perifràstic, i especialment les formes
analògiques: varen repartir, varen volguer.
j) Les formes de condicional del verb poder adopten, com en mallorquí, les
solucions poria, poriam, per bé que també s’usen les formes podria, podríem.
k) Algunes formes dels verb pertànyer, per castellanisme, adopten el model de la
tercera conjugació: perteneixesin. El participi del verb oferir és també de caràcter
analògic: oferit, oferides.
l) El verb dar apareix en frases lexicalitzades: Déu me do salud; Déu mhus do
ceny!; Déu els hin do goig i alegria.
4. La morfologia derivativa
Els dietaris contenen un nombre considerable de formes diminutives:
espardenyetes, ampolletes, veuetes, peuets, carteta, pomellet; i en ocasions s’usa sufixos
poc productius: alegroia, tristoi, tristoia, petitoia; reconic (de racó, raconic).
Apareixen igualment alguns augmentatius: ricatxa, ricatxos, bledassa.
Altres derivats adopten formes particulars, com ara pluineja, ploinejava (del verb
ploure), bogejar, galanesa, nerviositat, joguinós, joguinosa, joguinera, molestós,
molestosa, encarinyament, crestudes (de cresta), vacada, enfredorar, endaurar,
castellufu, sorrencosa, castellaneria, civilutxos, militarots, veiatusca (de beata),
dindament (de dindar), xamaniat de criaturetes (d’eixam).
4. La sintaxi
Els aspectes sintàctics més destacables que apareixen en els dietaris tenen a veure
amb els punts següents:
a) Pleonasmes. No són estranyes les construccions pleonàstiques: ont hi residia;
com l’hi passaba an ella; an el capellà l’hi varen dir.
b) Els complements indirectes van introduïts per an: vaig demanar an al meu
Joan; pro això an ell no l’hi convé; com també els complements circumstancials:
humitats an el pis de can Puigdevall; posar-se la baieta an el pit; posar-la an el balcó
11
de la sala; i els complements directes que són pronoms personals: jo no’l coneixia an ell
ni ell ane mi.
c) La preposició a és absent en algunes frases verbals: que venia robar-mos-el;
vinga plorar.
d) Ésser s’empra com a auxiliar en alguns contextos: I qu’és estat aquell gran
soroll del carrer de Roger de Flor?; som tingut l’humor, m’hen som anat a l’iglésia; no
som assistit a cap acte de festa.
e) S’usa el lo neutre: lo millor; lo de la nostre surtida; tot lo que deixava; lo mal
és que tenen tantes espines.
f) Es fa la distinció entre per i per a. Aquesta darrera forma sempre s’escriu
aglutinada: pera nosaltres; amb bona salut pera seguir estudiant.
g) S’utulitza peraquè amb funció final: peraquè l’hi guardin passatje; peraquè
anessin a la vaga revolucionària.
h) Els infinitius amb funció de subjecte van precedits d’article: l’escampar bones
màximes no costa gaire; a pagar l’adobar els caixals d’en Lluís; com que l’estar a les
fosques no me venia malament.
i) S’utilitza la perífrasi tenir de: tinguem de cuidar cum un aucell.
j) És molt freqüent l’ús de la negació pas: no sé pas si els hi enviaré; no s’en
refaran pas, sempre acompanyant l’adverbi no.
k) Davant els infinitius s’usen preposicions altres que a i de: consisteix amb fer-
me aigua.
l) S’empren els gerundis de posterioritat: a les vui[t] hem sortit de la Estació de
Fransa arrivant a Arenys a dos cuarts de deu; hem sortit de San Vicents ben
impresionats de la festa, i de tota aquella bona gent, arrivant aquí a dos quarts de nou.
m) Qui sap s’usa mot sovint com a expressió de dubte: per l’escala feian quissab
la broma; quissab ont viu; m’he esperat quissap l’estona; quissab lo que decidiran!
n) L’adverbi invariable prou flexiona en nombre: no té prous bótes; ens han donat
alguns detalls pro encare no en tinc prous.
ny) Els relatius. Hi ha molt poques mostres de relatius que adopten l’estructura de
la construcció castellana de cuyo : Són recorts de bons amics cuals alages tenen a casa
dipositades.
o) Es fa sovint la concordança del participi amb el terme d’acció: les Creixants les
hem deixades a la Ronda ont viuen elles; con les he tingudes afegides; els hauria
acompanyades des de les deu a les dotse.
12
En darrer terme, cal destacar una construcció interessant amb datiu ètic: Ens han
donat alguns detalls pro encare no en tinc prous; i les construcció següents, usades amb
freqüència: i no m’en recorda res més; jo no m’ho savia acavar; no ens ho savíam
acavar; o En Lluís pobret se cuida gelar; na Gracieta va sofrir molts mesos que s’en va
cuidar morir.
5. El lèxic
El estudi del lèxic dels dietaris d’Irene Rocas es divideix en diversos apartats: a)
formes dialectals de caràcter més o menys general, agrupades, en alguns casos, per
camps semàntics; b) formes pròpies de l’Empordà; c) formes pròpies de Palafrugell,
emprats per l’escriptora; d) formes pròpies de Llofriu; e) formes documentades en
escrits de Joaquim Ruyra; f) formes arcaiques; g) formes pròpies de l’escriptora, no
localitzades en el Diccionari català-valencià-balear. Alguns d’aquests apartats,
presenten, alhora, subapartats. Addicionalment, s’incorporen dos apartats nous que
inclouen h) els castellanismes i i) els americanismes que apareixen en els textos quan
aquests són redactats des de l’Argentina. S’ha pres com a referència el Diccionari
català-valencià-balear, del qual s’han extret algunes definicions. Cal fer constar que no
es tracta d’un estudi exhaustiu del lèxic dels documents, fet que requeria una descripció
molt més extensa.
5.1. Formes dialectals de caràcter més o menys general
abricot
amolar (esmolar)
arredorsar (arredossar)
aucells
aurenetes
burgit (brogit)
calabruixó (calamarsa)
carassa
cardina (cadernera)
caçar cargols; caçar retxos (reigs, bolets)
conreuar
13
cudeny (codony)
denerit, denerida
esmortuïda
espentes
filòsop (filòsof)
fiol (fillol)
furviolaire (flabiolaire)
ganfarró (gafarró)
gargal (gregal)
genesta
guano
guàtllera (guatlla)
guié = guier (pap o gavatx dels ocells)
jessamí = gessamí
llagardaix
llor (llorer)
lluert (llangardaix)
malaltús (malaltís)
marrà (mascle de l’ovella no sanat)
metlles
metrall (per metall)
minestra (menestra)
nis (anís)
novi [nɔβi]
papalló (papallona)
pastell (pastís)
poll (pollancre)
professó
pullaia = polalla: Aviram, conjunt d’aus casolanes (Rabós d’Empordà, Andorra, Tor,
Sort).
retxa (reixa)
sòmit (somni)
tomata, tomàtec
uncle
14
viram (aviram)
xíndria
S’aprecia un ús majoritari dels adverbis lla (per allà) i variants (perllà); i amont
(amon, cap de mont) (amunt).
Altres mots es poden agrupar per camps semàntics
a. Lèxic religiós
CINCUGESMA1 [siŋkuʒεzmə] (Llofriu, Pobla de L., Rupit, St. Llorenç de M., Camp
de Tarr.): festa que es celebra set setmanes després de Pasqua florida en memòria de la
vinguda de l'Esperit Sant sobre els apòstols.
DENA: gra de rosaris més gros que els corresponents a les avemaries, i que serveix
per a comptar els gloriapatris.
FAS: (usat en sing. a les Balears, i en pl., fasos o fassos, en el català continental)
les matines del dimecres, dijous i divendres sant, durant les quals es té exposat un
triangle de ciris i es va apagant un ciri a la fi de cada versicle, fins a romandre tots
apagats.
NOSTRAMO: Jesucrist sagramentat (Garrotxa, Pallars, Costa de Llevant, Vallès,
Penedès, Camp de Tarr., Gandesa, Tortosa, Bal.).
Trissagi = TRISAGI: himne en què es repeteix tres vegades la paraula sant en honor
de la Santíssima Trinitat.
b. Lèxic relacionat amb les malalties i els seus remeis
Aiganaf = aiguanaf: aigua de flor de taronja, que s’empra com antiespasmòdic.
ALCOFOLL: antimoni o sulfur de plom.
BOGERIA: casa de reclusió i de curació per als afectats de malaltia mental.
CATXETS: Conjunt de dues hòsties rodones adherides per les voreres i entre les
quals es posa un medicament perquè el malalt el pugui prendre sense sentir-ne el mal
gust.
DENGUE: Malaltia epidèmica que es manifesta principalment per constipament
fort i febre alta (Cat., Val., Bal.).
GRIPPE: grip. pres modernament del fr. grippe.
MARFUGA: Malaltia en general, i especialment epidèmica, passa.
1 El mot en versaletes mostra la grafia que encapçala l’entrada lèxica en el Diccionari català-valencià-balear.
15
Vespés = VESPER: Conjunt de grans que es formen en la superfície del cos,
generalment en el coll, i tenen diferents focus de supuració.
c. Lèxic relacionat amb les plantes
ESCABIOSA: gènere de plantes dipsàcies, de diferents espècies, que es fan per
marges i prats, tenen les fulles llargues i estretes, tiges llargues i primes, i al cim una
flor rosada o violàcia; es consideren medicinals per al sarampió.
ESCANYAGATS: planta de la família de les amigdalàcies, espècie Prunus spinosa
L. Irene Rocas la descriu com “pèsols de bosc”.
SANGRINYOL = sanguinyol: arbust de la família de les còrnies, espècie Cornus
sanguinea, de branques joves vermelloses, fulles oposades peciolades ovato-el·líptiques
i acuminades, flors blanques en corimbes compostos terminals, i drupes de pinyol ossós
bilocular.
TROANA: planta oleàcia de l’espècie Ligustrum japonicum: semblant a l’olivella,
però amb el fullatge persistent.
VIDIELLA: viadella: planta ranunculàcia de diverses espècies posava davant la cara
de carn per dissimular-la o donar-li un aspecte grotesc.
d. Lèxic relacionat amb teixits i peces de vestir
Entredó: ENTREDÓS: tira estreta de punta, brodat, tul, punt, etc., que es posa com a
adorn entre dues peces de roba.
LLUSTRINA : roba de cotó, amb lligat de plana, molt aprestada, amb una cara
lluent i l’altra mat, que s’empra per a cortines, mocadors, etc., i principalment per a
folros de vestit.
MACASSAR: peça generalment quadrada de roba, de filat, de ganxet, etc., que es
posa com a adorn al respatller d’una cadira o sofà.
MADAPOLAM: roba semblant a percala, però blanquejada i aprestada, que s’usa
molt, especialment en la confecció de peces de roba blanca.
Paiola = PALLOLA: capell de palla d’ales amples.
Ruans = RUAN O RUÀ: teixit fi prim d’empesa tenyida i cilindrada perquè resulti
fina; s’usava per a cobrellits, cortines i folradures.
XAMBRA: mena de brusa que porten les dones damunt la camisa per estar per casa.
16
e. Altres termes
ABIMS: abismes.
AMBENT: ambient (segons el DCVB, format modernament d'una manera bàrbara).
ARRIATA: l’animal davanter dels qui estiren un carro.
CUALBRA: bolet agaricaci de l’espècie Lepiota procera (Farners, Viladrau,
Randa). Irene Rocas escriu: “També hem cullit cualbres blanques. Aquí [a Cabrils] en
diuen colomes”.
DELIQUI: Defalliment, pèrdua de forces vitals (especialment la produïda per
l’excés de passió amorosa o artística).
Fastés: FESTER: Graellat de ferro que forma concavitat i que, sostingut per peus de
ferro o empotrat a la paret, serveix de recipient a les teies enceses que il·luminen les
danses i altres espectacles nocturns de festa popular (Empordà, Mall.); Irene Rocas
escriu: “Les respostes del qüestionari del bloc se refereixen totes a llums fins dels fastés
etc. Els fastés han desaparegut. Tan // sols creman els de la Sagrada Família de
Barcelona la nit de Sant Pere per ballar les sardanes. Aquells són moderns. Avans pels
pobles en tenian a les plasses, i també servian per els pescadors a l’ensesa. Are hi van
amb acetilè”.
LANDÓ: cotxe de quatre rodes i quatre seients, amb capota que permet de cobrir-lo
o descobrir-lo.
NAP: moneda d’un duro, en llenguatge familiar (or., men.). Irene Rocas indica:
“nap en metàlic (moneda de plata que val 5 pessetes)”.
QUINA: Joc semblant a la plena, en què guanya el jugador que omple les cinc
cases d’una mateixa fila.
RANTELL: moscard, insecte dípter de l’espècie Culex pipiens (Empordà, Garrotxa,
Gir., Guilleries); Irene Rocas escriu: “Rantells (mosquits)”.
f. Algunes locucions
A TORNAJORNALS: revenjant-se, compensant amb una malifeta la malifeta d’un
altre.
D’UPA: d’importància, d’alta categoria social.
FER LLEGUA PER HORA: anar molt de pressa, avançar veloçment, tant en sentit
local com immaterial.
FER TROPA: fer goig, esser una cosa molt vistosa (or.); Irene Rocas indica: “Fa tot
ple de tropa”.
17
5.2. Lèxic i expressions de l’Empordà
ABOIA: ovella.
ACIMAR: omplir un receptacle fins al cim.
AIREFERIR: sofrir un atac de feridura.
CLUC: nuvolós, térbol, que no deixa veure el sol. Irene Rocas escriu: “cluc
(núgul)”.
Curibell = CORIVELLS: m. pl. planta de la família de les cariofíl·lies: Silene inflata.
ENCATAUAR: ficar dins un catau.
ENFURESTIR: enfurir, irritar molt.
Enfutrat = ENFOTRAT: Irat, irritat.
ESQUELLINADA: conjunt d’esquellincs que guarneixen un collar, pitral, etc.
ESQUELLINC: esquellerinc.
ESTOMAGAR: estomacar, fastiguejar.
ESTORNUCAR: esternudar.
FALCONAR: pegar falconada; robar o apropiar-se ràpidament alguna cosa d’altri.
FALGUERINA: planta semblant a la falguera, però amb les fulles més petites, que es
fa a la vora de les fonts, dins els colls de pou i en altres llocs humits i ombrívols.
FER MALLA DE BOSSA: fer una subscripció i barrejar els diners d’un i altre per a
una despesa d’interès comú.
FURRIAT: forrellat.
GATVAIRE: gat fer.
GLONXAR: Gronxar [gluɲʃá].
LLÈCOL: llicorella. Irene Rocas indica: “Tot és llècol (mena de pedra)”.
LLUERTERIA: ximpleria; acció o dita pròpia de poc seny.
NÚGUL [núɣuɫ]: núvol.
PALLOC: ram, conjunt de fruita o altra cosa que es pot agafar amb la mà.
Palumida = PALOMIDA: bolet comestible de soca alta, prima i blanquinosa, barret
color de sèpia, poc carnós i de poca substància.
POSTERMA: gran quantitat d’una cosa.
PUAGÓ [puəɣó]: pugó.
QUECO: quec, tartamut.
RATINYOL: rata petita.
REBLINCÓ: reblincadura.
18
TAIFA: multitud de coses a fer; feina variada i absorbent.
TEMPESTEJAR: agitar, remoure molt una cosa o persona.
TENIR TAC O BAC: tenir un defecte o un altre.
TIMPA: timba, precipici.
TRISCAR: Trescar, moure’s treballant.
XÀVEGA: art per pescar a l’encesa.
Alguns mots de l’Empordà són propis també d’altres àrees:
ACANDIR-SE: debilitar-se, aflaquir-se, perdre vitalitat. «Aquesta criatura s'ha anat
acandint, pobreta, que no té més que la pell i l'os» (Empordà, Plana de Vic, Solsona,
Cardona, Salou, Gironella).
ARCABOTA: [əɾkəβɔtə] (Barc., Empordà, Olot, Ripoll, Men.): alcabota.
Arol = EROL: bancal; redol de terra d’un hort, dins el qual es conra un llegum,
hortalissa, flors, etc. (Empordà, Olot, Plana de Vic, Vallès).
BALCA: bova (Empordà, Garrotxa, Guilleries).
BANDOLA: vesta llarga de llana que és la que va damunt de tot de la roba dels
infants de pit (Gir., Olot, Empordà).
Bardés = BARDER: Conjunt de plantes espinoses (Empordà, Olot, La Selva).
BASSI: recipient fet de pedra o d’una soca buidada per una cara, que serveix per
posar-hi el menjar o abeurall dels animals domèstics, principalment dels porcs i
l’aviram (Olot, Empordà, Gir., Collsacabra, Rojals, Tortosa, Maestr.).
BERLA: Part petita d’una cosa; estella, tall (Empordà, Solsona, Cardona, Tremp,
Ll., Val).
Burinot = BORINOT: escrit o conjunt de retxes mal fetes, especialment les que fan
els infants que volen escriure o dibuixar (Empordà, Men.).
CANYÓ: la part interior del coll (Ross., Empordà, Barc., Tarr., Tortosa, Mall.).
CONQUIBUS: diners. «No podem fer el viatge perquè no hi ha conquibus»
(Empordà, Mall., Men.).
DEIXONDAR: deixondir (Conflent, Empordà, Ripollès, Plana de Vic).
ENFOTIMAT: entremaliat; d’esperit inquiet i molestador (Empordà, Olot, Rupit,
Pobla de L., Borredà, Manresa, Solsona, Bonansa).
ENJONCAR: fig. embrancar; aficar en un assumpte que sembla difícil,
desagradable, etc. (Olot, Empordà, Mall.).
ENQUIBIR: encabir (Empordà, Barc.).
19
ENRONDAR: enrevoltar, circuir (Gir., Empordà).
ESBARDELLAR: Esberlar; trencar per contusió o xoc una cosa sòlida (Ross.,
Empordà, Gir.).
ESCORN: escon (Empordà, Plana de Vic).
ESCORPIT [əskuɾpít] (Cerdanya, Vall de Ribes, Ripoll, Gir., Empordà, Penedès,
Camp de Tarr.): escorpí.
ESPERRUCAR: Despentinar, escabellar (Empordà, Costa de Llevant, Vallès).
ESPONA: Cadascun dels dos costats d’un llit (Cerdanya, Empordà, Plana de Vic).
GAMBIROT: salt que es fa amb moviment exagerat de les cames (Empordà,
Lluçanès, Plana de Vic).
JOGA: cert nombre de coses que formen un conjunt complet i apte per a un fi
(Empordà, Garrotxa, Guilleries, Montseny). Joga de cartes: joc, conjunt de les 48 cartes.
JUGAR A LA CUIT: joc de nois i de noies, en el qual un dels jugadors, designat per
la sort mitjançant una fórmula per a comptar, ha d’encalçar els altres i anar-los agafant
d’un en un fins que els ha agafats tots, i aleshores para el primer que ha agafat
(Puigcerdà, Ribes, Ripollès, Empordà, Gir., Vic, Vallès, Barc., Ll.).
LLAMPAR: llampegar (Empordà, Gir., Costa de Llevant, Tortosa, Cast., Val., Bal.).
LLETETRESA: planta euforbiàcia de l’espècie Euphorbia helioscopia (Cerdanya,
Garrotxa, Empordà, Vallès).
MATINADA: dormida feta a les hores matinals en què normalment cal estar despert
(Empordà, Guilleries, Plana de Vic, Vallès).
MULADÓ: garbera; munt de garbes posades amb les espigues cap a dins i de
manera que el conjunt tingui forma de pinya o aproximadament cònica (Elna, Cerdanya,
Ripollès, Gir., Garrotxa, Alt Empordà, Lluçanès, Plana de Vic, Pineda, Conca de
Barberà).
NEULA: fig. beneitot, mancat de discreció (Empordà, Vic, Vallès, Barc., Tarr.,
Men.).
NINOU: primer dia de l’any (Empordà, Garrotxa, La Selva, Ripollès, Gironès,
Guilleries, Lluçanès, Plana de Vic, Vall d’Àneu).
PAIRAR: deixar de fer una cosa, sia voluntàriament, sia per força (Pont de S., Vall
de Ribes, Ripoll, Garrotxa, Gironès, Empordà, Plana de Vic).
PELLINGOI: Pellingot (Empordà, Garrotxa).
PICAPOLLA: raïm picapoll (Ross., Empordà, Igualada).
Pitansa = PITANÇA: Menjada, àpat (Empordà, Vallès, Gandesa).
20
PLUJA BATENT: pluja molt intensa, que cau en gran quantitat (Conflent, Empordà,
Garrotxa, Pineda).
Rabaquet = RABEQUET: varietat de carabassa llargueruda i rogenca (Empordà,
Vallès).
REÏRA: de ira, usat en exclamacions d’impaciència com reïra de Déu!, i per
eufemisme reïra de neu!, reïra d’anell!, reïra de bet! (pir-or., or.). «Tot són reïres de
Déu i caps sagrats»: es diu d’una casa o reunió on sempre hi ha crits i flastomies
(Empordà).
RELLEIX: deixalla, allò que resta d’una cosa passada o ja usada (Empordà,
Garrotxa).
RUGAI [ruɣáј] (Empordà, Garrotxa, Vic, Mall., Men.) = rogall: inflamació de la
gargamella que fa fer una veu aspra i sorda.
Russam = ROSSAM: conjunt de cavalls i eugues, ases i muls (Garrotxa, Gir.,
Empordà).
SAMARUGA: sangonera (Empordà, Rupit).
SAPLÀ: porció plana d’una cosa, enmig d’altres porcions malplanes (Empordà, La
Selva, Maresme).
SECANYÓS: Secallós (Empordà, Men.).
TANY: brot que surt a la soca d’un arbre (Tremp, Empordà, La Selva, Plana de
Vic, Camp de Tarr., Mall., Eiv.).
TÒRIA: sarment llarg i vivaç (Berguedà, Empordà, La Selva, Plana de Vic, Pla de
Llobregat).
Trillejar = TRITLLEJAR: repicar les campanes amb so agut (Ripoll, Empordà,
Garrotxa, Plana de Vic, Barc.).
Tumanyins = TOMANYÍ [tuməɲí] (Empordà, La Selva). Planta labiada de
l’espècie Lavandula stoechas, de fulles linears, flors de color purpuri negrós en
espigues ovoido-oblongues acabades en un plomall de bràctees blaves violàcies; és molt
freqüent a gran part de la Catalunya oriental, a València i a les Balears
VEIMAR [bəјmá] (Empordà, Blanes): veremar.
XIFRÉ [ʃifɾé] (Empordà, Oliana): xiprer.
5.3. Lèxic i expressions de Palafrugell
GOTXER: gotxaire.
GRÈBIA = Grèvia: peix semblant al tord.
21
MIJORDONA: majordona.
XIVELLA: sivella.
Alguns mots de Palafrugell són propis també d’altres àrees:
IRAPEDAÇ: au palmípeda semblant a l’oreneta, que nia i habita pels penyalars de
vora mar; és gairebé negra i té el costum de menjar-se els ous dels altres ocells
(Palafrugell, Palamós, Tossa).
JUNEI [ʒunεј] (Figueres, Palafrugell, L'Escala).
RASTELLA: panadís (Ripoll, Palafrugell, St. Feliu de G.). Irene Rocas indica: “Lo
que hi tenia era un panadís. Aquí [a Barcelona] en diuen un voltadits i a Llufriu una
rastella”.
5.4. Lèxic i expressions de Llofriu
ALIBES [əlíβə]; aliberes.
BADALASSOS = Badalassa: Badoc, que s’atura molt a mirar.
BLEVA: ble de llum d’oli.
BURRIQUEJAR: fer beneitures.
CAPGROSSADA: acció irracional o pròpia d’un enteniment curt.
CARMELLS DE GEBRE: trossos de gel llarguers.
CATÈRVOLA [kətεɾβulə]: multitud.
DARDOLL: broll d’aigua.
DESEMPISCAR: Desempescar [Treure en clar una cosa] (Llofriu). [dəzəmpiská].
ESGARDIFAR-se: esbatussar-se.
FRIQUESSEJAR = Fricassejar: treballotejar; anar feinejant i netejant-ho tot.
PAÏSSADA: fer pallissada: dormir a les pallisses.
PALLARÓ: penelló: [pəʎəɾó]
TENIR UNA COSA CANYÓ AVALL: tenir-la per ben certa, creure-la plenament.
TRACANET: Carretó o carro que fan seguir dos o més carros carregats, i que no
porta altra càrrega que utensilis per a un cas desgraciat.
Alguns mots de Llofriu són propis també d’altres àrees:
APLUJAT, -ADA: que sembla que ha de ploure (Empordà). «El temps està molt
aplujat» (Palamós, Llofriu).
ARCOBA: alcova. La cambra-dormitori (Olot, Llofriu, Capsanes).
22
ATUIR: extingir, anihilar (Ripoll, Vic, Llofriu).
BRUNYOLS [bɾuɲɔɫ] (Llofriu, St. Feliu de G.): bunyols.
CATAFAL: gran quantitat, especialment de coses que fan embalum (Empordá,
Conca de Barberà). «Han portat un catafal de cadires» (Llofriu).
CATIFET: negoci ocult (Empordà). Tenir sos catifets és portar una cosa
d’amagatotis una o més persones, que ells sols s’ho manegen i se’ls veu tots altrafegats i
a la callada (Llofriu).
Curriolera = CORRIOLERA: corriolada. «Mira quina corriolera de formigues!»
(Llofriu, Gir.).
DESGANSOLAT: que no té gansoles (Empordà). «Porteu els esclops desgansolats».
«Avui sí que aneu amb els esclops desgansolats!»: ho diuen als qui arriben tard a una
festa, a una cita, etc. (Llofriu). Irene Rocas escriu: “Quins esclops més desgansolats que
portava el tren!”.
DINDAR: sonar amb soroll agut com de metall, de vidre, etc. (Besalú, Figueres,
Palafrugell, Llofriu).
ENCODORMIR: condormir [əŋkuðuɾmí (Palamós, Llofriu, L’Escala). Moll metàtesi
de condormir, amb la n interpretada com a prefix en-.
ENDENY: nosa, molèstia (Empordà). «A l’estiu, la roba fa endeny». «Se m’ha ficat
una palleta a l’ull i m’hi fa molt d’endeny» (Llofriu).
FER TRES COSES: esser una cosa o persona molt fastidiosa (Empordà, Vendrell).
«Ja em fas tres coses!»: es diu amb indignació i menyspreu a una persona que està
molestant des d’estona. La frase completa és: «Això ja fa tres coses: fàstig, vòmits i
pudor!» (Llofriu).
Foganya = FOGAINA: foguera; foc gros (Llofriu, Tortosa).
LLAMBROTIS: llavis, en sentit despectiu (Empordà). «Del sopar que he cuit, te’n
lleparies els llambrotis» (Llofriu).
Pelloc = PALLOC: ram, conjunt de fruita o altra cosa que es pot agafar amb la mà
(Empordà). «Un palloc de tomates, de cireres», etc. (Llofriu).
Ratxolinc = RAJOLINC: rajolí, raig molt prim (Empordà) [rəʧulíŋ] (Llofriu).
SACRAPÀS: funcionaris del jutjat i d’altres oficines de l’administració civil
(Empordà). «Han vingut tots els sacrapassos» (Llofriu).
SOTRACADES [sutɾəkádə] (Empordà, Lluçanès, Solsona).
23
Els dietaris inclouen la conjunció mentris, convivint amb mentres, que és la forma
majoritària. El DCVB considera que es tracta d’un dialectalisme d’existència dubtosa,
usat per Víctor Català en lloc de la forma normal mentres. Irene Rocas utilitza aquesta
forma de manera molt escadussera.
5.5. Formes documentades, en el DCVB, en escrits de Joaquim Ruyra
CASSUSSA: gana forta de menjar.
EMPASSEGAR: ensopegar.
ESTRE: Estri.
FER LA POLS A ALGÚ: avantatjar-lo, passar-li davant, esser-li superior.
GROPADA: Tempestat congriada sobtadament
PAPERALLA: conjunt de papers.
REBOLSADA = Revolsada: regolfada (Retrocedir o girar un fluid en moviment
(vent, aigua, fum, etc.) en topar amb un obstacle).
SORGE: soldat (en llenguatge despectiu).
5.6. Arcaismes
Aconhortar: consolar.
Genres: gèneres.
Martre: màrtir.
Olm: om.
Soberà: sobirà.
5.7. Lèxic específic d’Irene Rocas, no inclòs al Diccionari català-valencià-balear
Es tracta de mots que no recull el DCVB. Com es pot observar, en ocasions, la
mateixa autora en proposa el significat entre parèntesis:
bispat: equivalent a pispar
cabres llosques2 (?)
detente (estampeta del Sagrat Cor fixat amb un trosset de panyo vermei).
encasolar: romandre a casa (l’estar-me encasolada)
entrapat: equivalent a endrapat
faussot (faus petita)
2 Al DCVB, llosc o llosca es refereix a “molt curt de vista; que no hi veu sinó de molt prop”.
24
filaborres (noies)
gabatxassa (tramontana)
garugava (ruimejava)
manels (plata)
miramones (mirais)
musca (morada)
palatrecos: xerraires (?) Cal tenir en compte que palatreca és un “xerraire
informal (Empordà, Penedès, Camp de Tarr., Tortosa); cast. charlatán”.
raspa (nòvia)
tempis (cèntims)
trussada (topada)
tràmpul (vent fort). Al DCVB hi ha documentat trempol (vent suau i fi, però de
frescor penetrant i molesta, que sol sobrevenir cap a les darreries de setembre i és el
senyal per a abandonar la muntanya i fer tornar els ramats a la terra baixa (BDC, XIX,
213)).
volarats d’enjogassades gavines
xacolatera (tren del Baix Empordà)
5.8. Castellanismes
absolvent-la
acaramelats
acera
acertat
aconseguían
aconteixement
adelantades
adoquins
alfombras
afluients
agravi
alemán
alivi
amontonavan
anclat
andén
antiqüela (cast. lentejuela)
antorxes
aparato, però aparei volador
apariència
apestava
apuro (ens ha tret d’apuros)
arcalde
assunto (i algun cop assunte)
assustar
aterroritzats
atinar
atontan
atormentar
atribulada
25
ausents
averiguacions, averiguar
avestrús
bandos
barco
bocines
bolsa (per borsa)
boniatos
bultos
bussons
cabalgates
camarí (cambril o camaril: petita
cambra elevada darrera un altar, on hi ha
una imatge d’especial veneració)
campetxana
candaus
capejar
caramel·los, caramelos, carmelets
carinyo, carinyosa
caudals
cautiveri
cegos
celadora
complacent
conducto
continuos
copiosamen
copo (acte de copar o agafar impedint
la fuga)
corassa
corrents elèctricas
cuarto
cuidados
cumpleanys, cumplianys
cupo
curiosejat
datos
demés (per demés)
dependís (depengués)
desagravis
desatinat
desauci
desavinències
despedir, despedir-se
desprendiment
destornillat
discurrir
ditxa
donar-se compte (no s’en dongués
conte)
dossis
embaucar
emmaranyava
empapada
emplear
encarinyada
encopetats
enfermetat
enfervoritzats
engrossar
enredaderes
ensajar
enterar-se (s’enterés), enterat
enterro
escupidera
esprofés
estallat
estrellar-se
estuig
eucaliptos
excluït
fastidiat
fixo (saber de fixo)
fondos
26
forrades, forrat
friolera (cosa insignificant)
fusellament, fusellat
ganància
gastos
gimnasia
golondrinos
gosar (gaudir), gosat
grupos
guapa, guapo, guapo (adv. i interj.
d’aprovació, usat generalment amb ironia)
hermosa
humillacions
iglésia
inclús
individuos
inglesa
inolvidable
instruient (instruint)
invadeixi, invadir-ne
juguets
junquillos
lissiats
llagues
lograt
mamarraxos
mantos
mentres
mideix
monyo
ninxo
nòvia
ocurrir
olvidar-me
palco
panyoleta
papeleria
paràlissis infantil
penco (cavall)
pendonet
percassos (percances)
perpetuo
perro (passem un hivern de lo més
perro)
pertenèixer, perteneixia
pillos, pillet
platino
plumes
ratos (a ratos)
recader
reconstituient
remendant
repentina, repentinament
requissaban
responso
ressagades
restos
rompiment
ròtuls
rumbo (ostentació de riquesa; vida
ostentosa d’abundància)
rusquilles
sabiduria
saborejat
sacramentat
sacristia
seguritat
sèrio
serrutxo
sitiar
sobresaliente (també s’hi troba
sobressurtints)
sordera
suero
27
supostes (supuestas)
sust, susto
tamanys
tarde
taxímetro
terca
terremoto
terrenos
tipo
tocaia
tonteries
tonto, tonta
trajos
trancasso
trasladaran
travessures
tremendos
triduo (tridu i tríduum: sèrie de
funcions religioses que dura tres dies)
trissa (l’hin faré trisses)
tubo
tunda
vano
ventatge
verdader
vervena
villancico
xiflat
xistos
yodo
5.9. Americanismes
Avui és dia feriado [laborable]
bañaderas
carpetita
choclos [blat de moro]
cuadra [illa de cases]
garrotillo (neu glassada)
Paciència i fer buches*. (enjuagues?)
paiama (pajamas, pyjamas, ang.)
pampero (vent)
plata [diners]
poncho
Popchoclo
sulki [carruatge]
yuyos [bardissa]
28
6. Conclusions
Els dietaris d’Irene Rocas, a més del valor antropològic, cultural, històric i social
que tenen, són una bona mostra de la parla d’una dona llofriuenca de començament del
segle XX, amant de la seva varietat dialectal i per sobre de tot del català, que féu una
aportació lingüística notable a l’Obra del Diccionari. És segur que tant les referències
que inclouen Llofriu com els múltiples exemples d’ús que apareixen en el Diccionari
català-valencià-balear provenen de les dades que l’escriptora va adreçar a Antoni M.
Alcover.
Atès que es tracta d’un reflex de la parla de l’època, cal observar, en els dietaris,
la presència de nombrosos castellanismes, alguns d’ús general, i altres provinents
d’innovacions, com ara la paraula busson. Aquest mot fou manllevat del castellà, atès
que no existia fins aleshores. La transmissió i l’adaptació es feu a través d’aquesta
llengua, com actualment es prenen de l’anglès termes informàtics o mots que estan
relacionats amb el llenguatge d’especialitat.
És interessant de destacar que l’ortografia que Irene Rocas aplica en els seus
escrits, amb petites vacil·lacions i canvis, es manté al llarg de tots els dietaris. I també es
mantenen estructures sintàctiques i elements ben consolidats de la morfologia i del
lèxic. L’escriptora fa ús d’un estil propi i d’una ortografia derivada del castellà, que té
tan interioritzada que es mostra impermeable a les novetats. Ella mateixa diu, referint-se
a les normes del 1913: “Els del Institut d’<es>Estudis Catalans m’han obsequiat amb un
plec de llibres <per> // \per paga/ dels meus trevais cooperant amb la feina del
Diccionari. He quedat mol contenta. Hi ha el Gènessi de m[ossè]n Clascar, dos volums
del Diccionari Aguiló, <i> un llibre del Congrés de la Llengua Catalana i uns exemplars
de les Normes Ortogràfiques. Lo que és les normes, ho sé prou que hem calen, pro
també sé que no les estudiaré perquè atre feina tinc. Encare gràcies que bé o malament
pugui anar escribint, robant les hores de feina i les de descans. Ni els llibres que m’han
donat podré llegir per manca de temps. Necessito totes les hores de la nit i del dia”.
Fent servir “totes les hores de la nit i del dia”, Irene Rocas ha deixat un llegat
autobiogràfic extraordinari, la lectura del qual ens mostra una persona oberta al món i a
les llengües del món. És interessant d’observar que el fet de residir els darrers anys de la
vida a l’Argentina fou un estímul per adoptar alguns americanismes, com s’evidencia en
els seus dietaris; però aquest no li va impedir de mantenir ben viva la seva estimada
varietat llofriuenca.