la importÀncia de · la separació entre línies pot variar entre els 3 i 7-9 m. estassades: en...

LA IMPORTÀNCIA DE

LES PODES I ACLARIDES

PER A LA PRODUCCIÓ

DE FUSTA DE QUALITAT

EDUARD DE RIBOT PORTA

ENGINYER TÈCNIC FORESTAL, SERVEIS DEL CONSORCI FORESTAL DE CATALUNYA

JOSEP Mª DE RIBOT

SILVICULTOR

8

1. INTRODUCCIÓActualment i cada vegada més, el mercat de la fusta

és més exigent en referència a la seva qualitat. En aquest sentit, les aclarides i les podes, juntament amb una bona elecció de l’espècie forestal i de l’origen de la seva llavor o material de reproducció són fonamentals per a la producció de fusta amb els diàmetres i les qualitats que el mercat requereix.

En aquest article s’analitzen les podes, les aclarides i d’altres aspectes de les masses forestals, sobretot pel que fa a l’espècie avet Douglas (Pseudotsuga menziesii), també es tracta la gestió d’una roureda adulta de roure de fulla ampla (Quercus petraea) amb peus de faig (Fagus sylvatica), i es presenta una transformació d’alzinar en roureda de fulla ampla amb faig, de forma natural i dirigida pel silvicultor, amb l’anàlisi de la gestió portada. També es tracten experiències de frondoses nobles com nogueres americanes (Juglans nigra) i blades (Acer pseudoplatanus), en les que es remarca la importància de les podes de formació i qualitat.

2. L´AVET DOUGLAS (Pseudotsuga menziesii)L’avet Douglas és una espècie de gran importància a

la zona de les Guilleries i Montseny, ja que s’ha utilitzat molt en reforestacions d’artigues primerament i més tard en la transformació de masses de castanyer, moti-vada per les dues malures que aquest pateix: el xancre i la tinta, i que comprometen seriosament la continuïtat d’aquesta espècie.

Origen: es tracta d’una espècie originària de la costa del Pacífic dels Estats Units i de la Columbia Britànica del Canadà, on la trobem des de nivell de mar fins als 2.000 m. A Catalunya s’ha introduït a la vessant nord del Montseny, extenent-se per bona part de la zona alta de les Guilleries.

És una espècie amb una gran plasticitat que prefereix climes oceànics i humits. Presenta un creixement òptim quan la pluviometria mitjana anual està compresa entre 800 i 1200 mm, podent baixar fins als 600 sempre que caiguin almenys de 200 a 250 mm durant l’estació vegetativa (abril-setembre). El Douglas prospera en les zones o regions on la temperatura mitjana anual és de 8 a 11ºC, i la de l’estació vegetativa (abril-setembre) de 14 a 15 ºC i superiors. Suporta bé els freds hivernals i aguanta bé la neu. En quant a l’altitud a la que es pot introduir a la zona de Guilleries-Montseny depèn bàsi-cament de la influència del clima humit de les zones més altes, situant-lo entre els 500 m i els 1.100 m (en les cotes més baixes cal situar-lo sempre en exposicions nord). L’exposició ens pot variar la productivitat de la plantació. Així, exposicions nord i nord-est, més humides i de sòls en general més fèrtils, tindran major productivi-tat que exposicions sud i sud-oest. El Douglas està con-siderat com una espècie de llum, tot i que tolera un cert

abric lateral, i fins i tot pot viure durant uns anys sota una coberta no massa densa. És una espècie sensible al vent, essent aquest un dels més grans inconvenients dins els factors climàtics. Es considera que el 85% del sistema radicular es troba situat en els primers 30 cm del sòl. Una de les mesures per no augmentar la sensibilitat al vent en fer aclarides és la de mantenir l’Índex d’Estabili-tat (H/D) per sota dels valors 60 a 70, on H és l’altura mitja de la població i D el diàmetre mig a 1,30 m.

En quant al sòl, prefereix sòls lleugers, frescos, ben dre-nats i bastant profunds. Degut a que presenta un sistema radicular relativament superficial, no és necessari reservar-li els sòls més profunds; amb tot, per la seva sensibilitat al vent, necessita un anclatge tan sòlid com sigui possible, i la planta ha de disposar almenys d’una profunditat de 40 cm aproximadament per a poder assegurar una penetra-ció suficient de les arrels. Requereix de sòls d’estructura granular encara que sigui grossa, amb presència de grava. Amb aquest tipus de sòl, les arrels penetren en profun-ditat constituint així un bon ancoratge que augmenta la resistència al vent de les plantacions. Les condicions més favorables des del punt de vista de l’acidesa del sòl cor-responen a un pH de 4,5 a 6,0. Vol terrenys lleugers, silicis, frescos, profunds, i és calcífug. El Douglas modifica poc les propietats físico-químiques del sòl, podent-se observar una disminució no massa acusada d’elements com el potassi. La relació C/N és una mica més elevada sota les plantacions, corresponent a una acumulació més forta de matèria orgànica. Amb tot, i segons estudis realitzats a França, es pot assegurar que l’avet Douglas no provoca efectes nocius al sòl a curt i mig termini.

2.1. PLANTACIÓ, ACLARIDES I PODES EN L’AVET DOUGLAS

2.1.1. Plantació

Plantació: és important l’exigència de llavor d’origen conegut, provinent d’arbres “plus” ben conformats, amb poca brancositat, bon port i creixements, dels que s’ob-tinguin plantes que s’adaptin correctament a la zona que volem realitzar la plantació. La planta recomanada és de dos a tres anys repicada (1+1 i 1+2: un de planter i un/dos de repicat), tot i que aquí s’ha utilitzat amb èxit planta de quatre anys (2+2). Cal que la planta tingui una altura ja important (50-70 cm), per tal que escapi aviat de l’abun-dant vegetació que es desenvolupa en aquestes zones de sòls fèrtils i amb humitat. És important que la planta sigui repicada per tal que tingui un bon sistema radicular, amb molta arrel adventícia que serà la que assegurarà la supervivència i el bon desenvolupament de la planta. Cal fixar-se en el diàmetre al coll de l’arrel que cal que sigui proporcionat en referència a l’altura de la planta. La millor època de plantació és la primavera, després de les darre-res gelades amb obertura manual de caselles d’uns 40 cm de costat per 40 cm com a mínim de profunditat.

LA IMPORTÀNCIA DE LES PODES I ACLARIDES PER A LA PRODUCCIÓ DE FUSTA DE QUALITAT

9

XX

II JO

RN

AD

ES T

ÈCN

IQU

ES S

ILV

ÍCO

LES

Densitat de plantació: la tendència és d’augmentar l’espaiament entre arbres i per tant disminuir la densitat inicial. Es recomanen densitats no superiors a 1100 peus/ha, que correspon a un marc de 3 x 3 m. Es solen realitzar plantacions segons línies de màxima pendent amb espaiaments entre arbres d’aproximadament 3 m, i la separació entre línies pot variar entre els 3 i 7-9 m.

Estassades: en ser el Douglas una espècie de plena llum, és necessari de controlar el sotobosc i evitar així la pos-sible competència d’aquesta vegetació adventícia, llenyosa o herbàcia per la llum i nutrients. Caldrà doncs fer estas-sades-neteges almenys durant els 4-5 primers anys. Amb tot, tolera cert acompanyament lateral sempre i quan no sigui massa important. En aquests moments s’estan rea-litzant experiències amb diferents herbicides pel control d’aquesta competència, amb molta prudència degut a la gran sensibilitat del Douglas a aquests productes.

2.1.2. Aclarides

Les aclarides responen a un triple objectiu:1 Millorar el futur valor de la població mitjançant una

selecció ben conduïda (aclarides selectives). 2 Concentrar el potencial productiu de l’estació en

un número limitat de peus que assoliran un major diàmetre i per tant un major valor comercial.

3 Recollir productes de valor abans de la tallada final.

Per obtenir fusta de qualitat, cal reduir la densitat progressivament fins a una xifra al final del torn de 150 - 250 peus/ha segons la major o menor productivitat de l’estació (250 en estacions de bona productivitat i 150 si té una productivitat mitjana). El nombre d’acla-rides depèn molt de l’espaiament en el moment de la plantació; així, en les plantacions més espaiades (3x3 m i superiors), el nombre d’aclarides pot ser reduït, i poden ser gairebé totes rentables, ja que la primera aclarida pot retardar-se fins als 18-20 anys. Per contra, en

les plantacions més denses (més de 1600 peus/ha), es requereixen aclarides fortes, precoces i econòmicament no rentables. Els elements de decisió per entrar a aclarir són els mateixos que per la resta d’espècies: aproxima-ció excessiva de les capçades, tancament de la coberta, desaparició progressiva de la vegetació del sotabosc, dessecació de les branques a una altura donada. Aquests aspectes subjectius sovint no són vàlids del tot, ja que, per exemple, quan les capçades es toquen, ja fa temps que a nivell radicular hi ha una forta competència, aspec-te que comporta que les aclarides fixades segons aquest aspecte es facin massa tard.

És per això que s’utilitza un factor més rigorós per decidir el moment de les aclarides. Una aclarida per ser eficaç s’ha de realitzar abans que els arbres es molestin els uns als altres, i aquesta competència està condicionada per dos factors: el número de peus per hectàrea (N), que es pot expressar per l’espaiament entre els arbres (a), i la capacitat o vigor de creixement, que es pot expressar per l’altura dominant de la població a una edat determinada (Ho – altura mitjana dels 100 arbres de major diàmetre per hectàrea). Cal analitzar el quocient a/Ho anomenat factor d´espaiament o factor de Hart Becking (S). Pel Douglas, s´admet un factor comprès entre el 19 i el 21% (segons bibliografia francesa), volent dir que per un fac-tor d’’spaiament inferior al 19% cal aclarir. La bibliografia anglesa parla d’un límit inferior del factor del 23%.

Càlcul del factor de Hart Becking (S): a = (10.000 / 0.866 N)1/2

S = (10.746 / Ho (N)1/2) Característiques de l’aclarida:

~ Tipus d’aclarida: dins les poblacions de Douglas, plantades a gran espaiament (3x3 m o superiors), no podem fer aclarides sistemàtiques. Per tal de millorar la qualitat de la plantació, el silvicultor ha d’efectuar aclarides selectives, tot i el major cost que suposen. Es buscarà un repartiment homogeni dels peus sobre el terreny, i eliminació dels peus de pitjors caracte-rístiques per tal que els arbres que arribin al final del torn siguin els millors. En plantacions més denses la primera aclarida pot ser sistemàtica, traient una filera sí i una no.

~ Naturalesa: la primera aclarida és mixta; és a dir que es fa alhora una aclarida baixa per eliminar els arbres dominats sense futur, i una aclarida alta per eliminar els peus de dimensions normals però mal conformats i que competeixen amb la resta de peus. Les següents aclarides solen ser majoritàriament altes, amb una proporció menor de peus dominats a aclarir.

~ Intensitat: la intensitat (o pes) de l’aclarida, es pot defi-nir bé pel nombre de peus de l’aclarida, bé pel volum de fusta a treure. És difícil de fixar una xifra precisa, ja que aquesta intensitat varia segons l’estat de la pobla-ció al moment en el que es decideix fer l’aclarida. La

10

tendència actual és de fer aclarides fortes, sobretot per les espècies de llum i creixement bastant ràpid com el Douglas, ja que tindrem uns diàmetres majors en menys temps i amb una qualitat sensiblement major. Alhora, unes aclarides fortes fetes en el moment ade-quat, presenten l’avantatge pel Douglas de disminuir el risc d’arrencades pel vent en augmentar l’estabilitat de la població. Per aquest aspecte és dolent obrir molt la massa quan aquesta té ja una edat avançada, ja que els peus han crescut amb una protecció molt important que no els ha requerit un anclatge massa important.

Per a determinar la intensitat d’una aclarida, el silvi-cultor pot utilitzar les taules de producció, sempre que es tinguin unes condicions ecològiques d’estació sem-blants a les de les utilitzades per elaborar les taules. Trobem taules de producció pel Douglas franceses (per dues zones diferents i elaborades per Decourt), alemanyes, angleses, holandeses, italianes. Cal insistir en que aquestes taules de producció corresponen a una silvicultura clàssica, que proposa uns torns molt llargs amb aclarides moderades que conserven un nombre de peus per hectàrea elevat. Per espècies de creixement ràpid com el Douglas podem aplicar una silvicultura més dinàmica, combinant uns torns més curts 50-70 anys amb un nombre de peus menor de l’ordre de 150-200 per hectàrea al final del torn. Per assolir aquest resultat, on l’objectiu és d’obtenir més ràpidament una fusta de qualitat, cal practicar la poda artificial de les branques vives i actuar amb aclarides més intenses i precoces.

~ Edat i periodicitat: el més difícil de determinar és sempre el moment de la primera aclarida. És conveni-ent de parlar de l’altura d’intervenció més que d’edats; així, cal aclarir com a molt tard quan la plantació tingui:- 10 a 11 m d’altura dominant en plantacions den-

ses (espaiament < 3 x 3 m)- 12 a 13 m en plantacions a gran espaiament (espa-

iament al voltant de 3 x 3 m)- 14 a 15 m en plantacions a més gran espaiament

(espaiament > 3 x 3 m) Per tal de simplificar la gestió de la població, es fixarà

una periodicitat regular. Es proposa fer una aclarida cada 8-10 anys, que amb torns d’explotabilitat de 50 a 70 anys, es tradueixen en 4-6 aclarides segons la fertilitat de l’estació. Al principi es poden fer més freqüents per tal d’assolir un creixement més ràpid i constant de les joves plantes. En plantacions de superfície reduïda, podem reduir el nombre d’aclari-des augmentant-ne la intensitat, reduint-se a 3 o 4.

~ Arbres de futur: la tècnica d’elecció d’arbres de futur és de bona aplicació pel Douglas. Aquests són marcats abans de la segona aclarida, entre els 18 i 20 anys; és a dir, després d’eliminar els arbres mal conformats o més dominats, i els xupons. Els crite-ris d’elecció són el vigor i l’altura dels subjectes, la rectitud del tronc i el poc diàmetre de les branques.

D’una manera general, la selecció no s’ha de fer segons el diàmetre sinó segons la forma de l’arbre. Cal marcar uns 150-250 peus/ha, ben repartits sobre el terreny. Les aclarides que s’efectuïn posteriorment es faran afavorint a aquests peus, eliminant els peus propers que facin competència i els puguin ralentir el creixement. És interessant podar els arbres de futur fins a 7 m. En aquesta selecció es solen marcar alguns arbres de més (uns 300 en total) perquè en cas de que mori algun peu o que caigui pel vent, la massa de qualitat al final del torn no quedi compromesa.

En la Figura 1 es presenta l’evolució i distribució dia-mètrica d’una massa de Douglas en diferents estadis i segons les aclarides realitzades.

2.1.3. La poda

La poda és un procés que es manifesta en els arbres, bé de forma espontània (poda natural), o bé provocada artifi-cialment per l´home per tal dássolir una sèrie dóbjectius (poda artificial). En aquest cas, que és el que ens ocupa en el cas de lávet Douglas, es preten la obtenció dúna plusvàlua de la massa, produïnt fusta de qualitat.

Objectius de la poda:

Els objectius es poden resumir en dos:~ Facilitar el moviment per l’interior de la massa, mit-

jançant la poda de penetració o primera poda, que es realitza en els primers 2,5 – 3 m. Aquesta permet una millor gestió en facilitar el moviment per la massa, dificulta la propagació d’incendis forestals i n’afavoreix l’extinció, alhora que, igual que la poda alta, dotem la fusta de l’arbre d’òptimes propietats tecnològiques en aquests primers metres podats.

~ Produir fusta sense nusos, mitjançant la poda alta. Aquesta plusvàlua del producte s’obté a través dels següents factors: obtenció de fusta sense nusos que saltin o de fusta seca, increment de la cilindricitat del tronc, reducció del diàmetre de la part del tronc que conté les cicatrius de poda, i disminució de la proporció de fusta juvenil (de pitjors característiques tecnològiques).

En el procés natural de la poda, la branca s’asseca i permaneix sense desprendre’s de l’arbre durant un període variable posterior a la seva mort, originant-se els anomenats nusos negres, morts o saltadissos; els quals, en no estar soldats amb la fusta, en redueixen la resistència i qualitat (constitueixen defectes de la fusta). El temps que les branques seques romanen adherides al tronc, depe-nen de la seva dimensió i de l’espècie de que es tracti; aquest temps és major en les branques més gruixudes i les més primes; les primeres degut a que apart de pre-sentar un duramen més dur i protegit, es defensen de la pudrició amb les majors dimensions, i les més primes degut a que s’assequen en excés (Montoya, 1988).


11

XX

II JO

RN

AD

ES T

ÈCN

IQU

ES S

ILV

ÍCO

LES

Massa de Douglas de 22 anys, abans de realitzar una primera aclarida selectiva

Densitat: 988 peus/haAB: 33,67 m2/ha

Massa de Douglas de 35 anys, després de realitzar una segona aclarida selectiva


Massa de Douglas de 43 anys, després de realitzar una tercera aclarida selectiva


Figura 1. Aclarides realitzades en l’Avet Douglas i evolució del nombre de peus per classes diamètriques

peus/ha segons classes diametrals



12

En la poda cal actuar sobre branques vives a ser pos-sible ja que es produeix una millor cicatrització en tenir el cambium al descobert, i en desprendre’s resina que protegeix la ferida.

Raonament dels objectius buscats en la poda:

La millora de la forma del tronc deguda a la poda, s’origina com a conseqüència del major creixement en gruix dels anells corresponents a les zones de l’arbre amb branques vives, en relació als anells localitzats en zones ja podades.

La reducció del tamany de la part central del tronc que conté les cicatrius de poda. L’efectivitat d’aquesta variable s’avalua a través del “DOS” (diameter over stub), que representa el diàmetre mínim lliure de les citades marques o cicatrius. Un altre concepte utilitzat en la bibliografia europea és el “nucli de desenrotllament”, que constitueix la part central del roll que es desestima en l’operació transformadora del desenrotllament de la fusta. Òbviament, quant menor sigui la dimensió de qual-sevol de les citades variables, major qualitat i rendiment s’obtindrà del roll a la serra o en el desenrotllament.

La reducció de la fusta juvenil; la qual presenta unes deficients propietats tecnològiques. Es forma a nivell de les branques vives, pel que la seva eliminació comporta la disminució de la proporció d’aquella.

Incidències sobre el creixement de l’arbre:

En general, la reducció de la superfície foliar que resulta d’eliminar branques vives, ocasiona una ralentit-zació del creixement de l’arbre, essent aquesta major en diàmetre que en altura

L’eliminació del 25-30 per 100 de les branques interiors i inferiors, no redueix el creixement, sinó que pot afavorir-lo si la supressió és inferior al 10 per 100; degut a que l’activitat fotosintètica de les acícules de les esmentades branques és molt limitada, podent presentar un balanç nul o fins i tot negatiu des de la perspectiva de l’assimilació o formació de fusta, degut a l’activitat desassimiladora provocada per la respiració. Una poda que suprimeixi la superfície foliar per sobre del 50 per 100 té un clar efecte depressiu sobre el creixement, de la mateixa manera que quan la capçada viva quedi reduïda a menys d’un 30-40 per 100 de l’altura total de l’arbre.

Posteriorment a la poda, l’avet Douglas no sol produ-ir brots xupons en la zona podada, sempre que aquesta es practiqui de forma moderada i en el període estaci-onal adequat (Keller, 1968).

Integració de la poda a la silvicultura:

Els principis que han de regir la poda de l’espècie considerada, són els de practicar-la de forma precoç (pel que a més d’incrementar el percentatge de fusta sense nusos, resulta més econòmica degut a la menor dimensió de les branques tallades), progressiva, fre-

qüent i moderada, buscant així que la intervenció sigui menys traumàtica i més eficaç.

Les variables que determinen la selecció de l’altura de poda i les dimensions de l’arbre per a suportar la poda s’analitzen a continuació (cal remarcar que és l’al-tura total de l’arbre i no la seva edat, la que serveix de referència per a la poda):

1 El primer paràmetre a determinar és el diàmetre que ha de tenir el roll objecte de poda. Això també ens indica que per a rentabilitzar econòmicament la inversió que suposa la poda, el tronc ha de triplicar almenys el seu diàmetre des del moment de la poda fins que es produeix l’aprofitament de l’arbre, que en resum exigeix uns diàmetres d’explotació superiors als 45 cm i una altura podada de 6 m.

2 L’altre paràmetre a considerar és la longitud del roll podat. Aquesta depèn en gran mesura dels costos de l’operació de poda (el cost de poda per metre augmenta amb l’altura de poda), i de la longitud a la que es tallen els troncs per a la utilització de la indús-tria (podant múltiples d’aquesta mesura tot i que sol variar segons el mercat).

De forma general, s’aconsella actuar a cada inter-venció de poda sobre una longitud del tronc de 2 a 3 m, limitant-se la primera vegada a podar com a molt la tercera part de l’altura total de l’arbre, per a podar fins uns 4 m en una segona intervenció quan l’altura de l’arbre arribi als 9-10 m, i fins als 6 metres quan l’arbre assoleixi els 12-15 m d’altura.

L’època estacional per a podar es situa a finals d’hi-vern en general, i en concret l’avet Douglas també tolera molt bé la poda en altres períodes, cicatritzant ràpi-dament les ferides, a excepció normalment als mesos de maig i juny, en els que hi ha una intensa activitat vegetativa i forta pujada de saba, i els mesos de principi d’hivern en llocs on es produeixin freqüents gelades, ja que l’arbre no haurà cicatritzat ni protegit les ferides.

Moment de realitzar la poda en referència a les aclarides. Ja s’ha citat anteriorment que quan es realitza la poda, i es fa sobre branques vives, es pot frenar sen-siblement el creixement, mentre que amb les aclarides s’incrementa diametralment. Així doncs el que cal buscar és equilibrar aquests dos factors. Per a mantenir cons-tant el creixement diametral, i, per tant, l´amplada dels anells, és recomanable realitzar les podes acompanyades de les respectives aclarides.

Criteris de selecció dels arbres de futur (els que es podaran fins a 6-7 m):

~ Vigor, buscant els arbres que pertanyen a l’estrat dominant.

~ Rectitut i cilindricitat del tronc.~ Absència de defectes aparents, evitant en especial les

dobles guies.~ Distribució homogènia en l’espai.~ Número moderat de branques a tallar, i que la

dimensió d’aquestes sigui reduïda.


13

XX

II JO

RN

AD

ES T

ÈCN

IQU

ES S

ILV

ÍCO

LES

2.1.4. La fusta

La fusta de Douglas s’importa de Nord Amèrica sota el nom de “Pi d’Oregon”, on creix de forma lenta en les masses naturals, assolint així unes característiques tecno-lògiques superiors a les de les plantacions europees.

Utilització de la fusta:

La fusta de Douglas a França és bàsicament una fusta d’armadures (estructures). S’utilitza bàsicament en arma-dures massisses, però es pot trobar una sortida amb les armadures laminades i encolades amb la condició que els lots de fusta estiguin classificats i assecats.

La seva bona resistència a la flexió i la seva durabilitat li permeten competir amb les millors espècies resinoses (avet, pícea, pi rajolet). Per raons semblants, la fusta de Douglas pot trobar sortides en la construcció industrial en fusta, en les estructures de fusta, en la fusteria exte-rior on la seva bona durabilitat constitueix una qualitat buscada.

Una possibilitat molt important de la fusta d’avet Douglas, relacionada amb la cilindricitat de l’espècie, els grans diàmetres i les considerables longituds, són les estructures de fusta massissa de grans dimensions, molt difícils d’aconseguir amb altres espècies. Gràcies al color asalmonat i d’un bon pulit que accepta la fusta, pot també utilitzar-se en la decoració interior.

Els productes d’aclarides troben una sortida a França per pals de línies elèctriques, on el Douglas és apreciat per la seva rectitud i la facilitat d’impregnació.

Si la plantació s’ha realitzat a gran espaiament, la primera aclarida pot donar ja fusta de serra de petites dimensions. La fusta més prima i els desperdicis de les asserradores, són utilitzats per les indústries de la tritu-ració (taulers de partícules, fibres i pasta de paper).

La tècnica del desenrotllament ha estat dominada a França pel Centre Technique du Bois, on poden utilitzar les millors peces de Douglas per la fabricació de taulers contraxapats.

2.1.5. Malalties i danys

Fongs (paràsits): espècie poc sensible a aquest tipus de malures a Catalunya.

Insectes: les joves plantacions de Douglas són

sensibles, sobretot els primers anys de la plantació a l´Hylobius abietis, (coleòpter), havent-se donat casos de plantacions totalment destruïdes, també a Catalunya. L’Hylobius es pot reconèixer fàcilment per la llarga trompa que té al cap. L’insecte adult mesura de 10 a 15 mm, és de color bru fosc, amb dues o tres bandes de taques grogues sobre les ales. La femella pon en les soques tallades, sobre les branques, al terra o dins els troncs frescos. Els atacs d’aquest insecte són doncs particularment virulents, sobretot quan la plantació de Douglas hagi estat realitzada després d’una tallada de

resinoses o en zones properes. L’adult rosega l’escorça de les joves plantes, produint-los la mort en rosegar la totalitat del perímetre del tronc. L’èxit de la lluita con-tra l’Hylobius depèn de la detecció des dels primers atacs i la ràpida intervenció. Des de l’aparició dels atacs (març – abril), cal realitzar un tractament complert de les plantes per pulverització amb algun insecticida d’alta persistència a la primavera i tardor, i almenys durant tres o quatre anys. Actualment hi ha insecticides d’alliberació lenta que garanteixen la resistència de la plantació al voltant de dos anys.

Danys de la caça: el Douglas és molt sensible als atacs d’espècies com el conill, i el cabirol, aquest últim s’està introduint, sense pensar en els importants problemes que pot causar en un futur immediat, com ja succeeix a França i Alemanya.

La única solució contra aquests animals és el tanca-ment de la plantació o bé els protectors individuals i repelents per a cada planta, amb el gran increment de cost de plantació i manteniment que això suposa.

2.1.6. Productivitat

Actualment a França, el Douglas, si es troba en les condicions que li són favorables en particular d’altitud, plu-viometria i naturalesa del sòl, és la resinosa que dóna una major productivitat. El creixement mig és de 18,6 m3/ha i any , i amb una producció útil de 13 m3/ha i any per la superfície francesa, i la producció és de 1300 m3/ha de fusta als 60 anys comptant les aclarides (volum sense escorça, la qual retalla 7 cm de diàmetre), amb uns 1000 m3 de fusta comercialitzable per hectàrea. Amb tot, cal remarcar que la producció de l’espècie pot variar del simple al doble segons s’utilitzi una bona o una dolenta procedència de les llavors, i aquestes plantes s’ubiquin en el lloc tècnicament adequat. També trobarem diferències de productivitat més o menys importants segons pluviometria, tipus de sòl, acció del vent, etc.

La producció pot variar en quantitat i en qualitat segons la densitat de plantació i la intensitat de les aclarides. L’espaiament entre les plantes exerceix una influència important en el volum de l’arbre mig i per conseqüència en el valor final

14

3. LA ROUREDA DE ROURE DE FULLA AMPLA (Quercus petraea)

Les rouredes que s’exposen són boscos alts o de lla-vor bastant regulars en quant a edats, i on trobem com a espècie secundària i acompanyant en moltes zones al faig (Fagus sylvatica). Aquest en ésser una espècie més tolerant en quant a llum, s’utilitza per donar ombra als troncs del roure per tal que no emetin branques al llarg del tronc i no malmetin la qualitat de la fusta. Amb tot, hi ha peus de faig de dimensions molt importants en punts on no hi ha roure que actuen com a espècie principal.

Els tractaments en aquestes masses consisteixen en aclarides selectives aproximadament cada 10-20 anys (10 en la massa més jove d’uns 50-55 anys i 15-20 en la massa adulta de 125-150 anys), deixant els arbres de major diàmetre sempre i quan reuneixin una sèrie de condicions de qualitat: ésser arbre dominant, rectitud del tronc, brancositat baixa, distribució uniforme, donant preferència al roure enfront del faig a igualtat dels altres criteris.

La massa de 50-55 anys és fruit d’una regeneració natural dirigida pel silvicultor, i originada de la casu-alitat d’una actuació. Als anys 50-55, l’actual roureda “jove” era un alzinar amb peus de roure de fulla ampla dispersos, i coincidint amb un any de poca activitat però de molta disponibilitat de personal, es va decidir arrencar els roures per tal d’aconseguir un alzinar pur (en aquells moments per l’economia domèstica era bàsica la llenya i el carbó, i el roure depreciava la qualitat dels dos productes, ja que el més preuat era l’alzina). L’arrencada va coincidir amb un any de gran producció d’aglà, pel que amb els espais oberts per l’arrencada i el moviment de la terra realitzada es va produir una molt important regeneració natural del roure. Veient aquest fenomen, van decidir (de forma molt agosarada, degut a la importància de l’alzina) deixar que la naturalesa seguís el procés que s’havia endegat, i a partir d’aquell moment les actuacions realitzades van ser de tallar gra-dualment l’alzina per deixar espai al roure i alguns peus de faig com a massa de futur. Actualment s’ha realitzat la primera aclarida de roure, i l’alzina pràcticament ja és inexistent.

En la Figura 2 es presenten imatges de les rouredes de Quercus petraea en diferents estadis d’evolució i la seva distribució diamètrica.

4. LES FRONDOSES NOBLES: NOGUERA AMERICANA, BLADA I CIRERER (Juglans nigra, Acer pseudoplatanus, Prunus avium)

La utilització de frondoses nobles per a la producció de fusta requereix d’una selecció molt acurada de les parcel·les de plantació, ja que es tracta d’espècies bas-tant o molt exigents en quant a nutrients i humitat. La procedència de la planta o de la llavor és molt impor-tant, i la plantació sol ser a densitats baixes (400-600 peus/ha), sovint amb utilització de tubs protectors. El més important en aquestes espècies és la poda que ha de ser gradual, continuada i no massa atrevida.

Trobem dos tipus de poda en aquestes espècies: la poda de formació i la de qualitat.

Poda de formació: consisteix en realitzar podes en la part terminal de la planta per potenciar una sola guia i dosificar el vigor de les branques properes a aquesta i buscant un creixement apical important i recte.

Poda de qualitat: a mesura que anem dirigint el crei-xement de la guia de la planta hem d’anar eliminant les branques, augmentant progressivament la part del tronc lliure d’aquestes per tal de tenir un canó de 6-7 metres lliures de branques, i per tant que produeixi fusta de la major qualitat possible.

La poda ha de ser anual fins que la planta ja tingui un port important, sobretot per la poda de formació, podent-se espaiar als dos anys quan la planta ja tingui 5-6 m. Amb tot és preferible la intervenció cada any per tal que les branques que s’hagin d’eliminar tinguin el mínim diàmetre possible. Es recomana podar amb la planta amb fulla sobretot en el cas del cirerer pels pro-blemes de la gomosi, (i a ser possible aplicant fungicida sobre el tall).

L’eliminació de branques de major diàmetre es realitzarà en dues fases; deixant una porció de branca d’uns 3-5 cm aproximadament que s’arranarà en anys posteriors.

La poda ha de ser moderada sobretot en el cas de la noguera, ja que pel tipus de fulla (molt abundant i pesada) i el fet de tenir la part central dels troncs molt poc resistent, el mateix pes del fullatge pot trencar la planta.

Remarcar que la producció de fusta de qualitat amb espècies fulloses nobles requereix de moltes i costo-ses actuacions de manteniment i millora (bàsicament podes), sense les quals és impensable assolir els objec-tius marcats.

Nota: Aquest article és un reflex, en punts resumits, i en d’altres completats, d’un article realitzat per l’autor i publicat a la revista Silvicultura del Centre de la Propietat Forestal de forma fraccionada en dos números de la mateixa.


15

XX

II JO

RN

AD

ES T

ÈCN

IQU

ES S

ILV

ÍCO

LES

Roureda de Quercus petraea de 50 anys abans d’aclarir Bosc alt regular de 50-55 anysDensitat: 2.133 peus/ha

Roureda de Quercus petraea de 50 anys després d’aclarir Bosc alt regular de 50-55 anysDensitat: 1.305 peus/ha

Roureda de Quercus petraea de 125-150 anys Bosc alt regular de 125-150 anysDensitat: 605 peus/ha

Figura 2. Diferents estructures forestals de rouredes de Quercus petraea i evolució del nombre de peus per classes diamètriques




la importÀncia de · la separació entre línies pot variar entre els 3 i 7-9 m. estassades: en...

Documents