i tu, què mires?
DESCRIPTION
Contes i poemes per a camaleons petitsTRANSCRIPT
LENA PAÜLS
I TU, QUÈ MIRES?
Contes i poemes per a camaleons petits
2
Lena Paüls (Reus, 1952) és llicenciada en filologia catalana per la Universitat de Barcelona. Ha exercit de professora de cursos de formació de docents de Secundària. És autora de diversos treballs pedagògics sobre aplicacions didàctiques de la publicitat. Dirigeix la revista digital «Cornabou» de literatura infantil i juvenil. Pel que fa a la seva obra literària, ha rebut diversos premis de narrativa, de novel·la, de poesia i de contes per a infants, entre els quals la distinció The White Ravens, de la Internationale Jugendbibliothek de Munic (2010) per l'àlbum La draga sense escates.
Més informació de l'autora: http://lenapauls.blogspot.com
3
Primera edició: setembre de 2015
© 2015 Lena Paüls (pel text)
© 2015 Núria Feijoó (per la il·lustració de la coberta)
© 2015 autors de les il·lustracions dels contes i dels poemes
Edició digital: Escac Gabinet de Comunicació
Apartat de correus 32036
08080 Barcelona
Prohibida qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública i transformació d'aquesta obra, llevat de les excepcions previstes a la Llei, sense l'autorització dels titulars de la propietat intel·lectual. La infracció dels drets de difusió de l'obra pot ser constitutiva de delicte contra la propietat intel·lectual (art. 270 i s. del Codi Penal). El Centre Espanyol de Drets Reprogràfics (CEDRO) vetlla perquè es respectin aquests drets.
4
Taula
I
Contes
Familiar al cava, 6
El Geni del Moscatell, 12
La Vamba Groga, 18
II
Poemes
L'home que feia moixons de paper, 27
La geganta Ela pesca que pesca, 30
És primavera al pedrís, 32
El plat fondo, 34
El poema El plat fondo va arribar al Congo, 36
Agraïments, 39
5
I
CONTES
6
Familiar al cava
Revista Cavall Fort, núm. 1107 1a quinzena setembre, 2008 Il·lustració: © Àfrica Fanlo
7
—Feina o teca!
La vam reconèixer de seguida. Aquella follet de la mida
d'una abella, que havia sortit d'estampida abraçada al tap
d'una ampolla de cava, era una familiar.
Me'n vaig alegrar, de tenir a casa una parenta eivissenca
dels manairons pirinencs, aquells éssers diminuts que fan tot
el que els manes en un tres si no res. Innocent de mi!
Era clar que, abans de manar-li alguna cosa, havíem de
saber com treballava la nostra familiar. Potser un sol
exemplar i tan crescudet no seria tan ràpid fent feina com els
milers de manairons que surten d'un canut d'agulles, d'un sol
cop a treballar. D'altra banda, potser seria una treballadora
especialitzada, és a dir, estaria capacitada per fer unes feines
determinades i, en canvi no sabria o no en voldria fer unes
altres... Tot eren dubtes, a casa nostra. Mentre fèiem la llista
de feines perquè no estigués mai parada, la familiar feia
tombarelles al nostre voltant.
—Feina o teca!
—Feina. Imprimeix aquest document. —li vaig dir,
assenyalant l'únic document que hi havia a la pantalla.
I, sí, i tant que el va imprimir!, però els papers van sortir
disparats de la safata de la impressora i tots els fulls anaven
per terra i, la familiar, sense immutar-se. Quan va acabar, em
va mirar i va dir:
—Feina o teca!
8
—Feina. Recull tots els folis. I els va recollir, ja ho crec,
que els va recollir! Els va recollir a braçats, com si fossin
munts de roba bruta. Aleshores ens vam adonar que calia
donar-li les ordres amb tot detall.
—Feina o teca!
—Feina. Posa els fulls a la capsa de reciclatge.
A veure, no ens desesperem... Mentre la follet arrossegava
la capsa de reciclatge des de la galeria i hi embotia els folis
rebregats on havia imprès el meu treball, vam preparar les
ordres per a la feina següent.
—Feina o teca!
—Feina. Imprimeix el document de la pantalla; vigila que
els fulls no et caiguin a terra, vigila que no s'encalli el paper;
vigila que s'entinti correctament. Col·loca els fulls a
l'escriptori ben col·locats de l'1 a l'últim.
Després... etcètera i etcètera. L'ordre va durar ben bé deu
minuts, però pensàvem que eren ben esmerçats.
Quan ja acabava de fer la impressió tal com li havia
manat, ens vam preparar per al següent pas.
—Feina o teca!
—Teca.
La familiar és vegetariana, menja exclusivament fulles i
flors de baladre. De fet, el menjar només és un recurs per
quan no tingueu feina per donar-li. Una fulla de baladre pot
durar-li un parell d'hores. Dit amb altres paraules, són un
parell d'hores que no us atabalarà demanant-vos res.
9
Aviat vam veure que en podíem treure profit, si la
controlàvem de prop. Després de diverses feinetes manades
amb tot el detall, per fi, li vam confiar una feina important.
—Feina o teca!
—Feina. Fes-nos la cuina nova, amb aquests plànols, amb
aquests materials.
Li vam ensenyar piles de fotografies amb el model
d'armaris que volíem, amb les mostres i colors de les rajoles
de les parets i del terra, sense estalviar detalls.
Tot faria suposar que un ésser amb poders màgics hauria
de treure el que fes falta del no-res, d'algun lloc també màgic.
Però no és així, i cal que qui trobi la familiar, estigui ben
avisat sobre aquest assumpte.
I és que, en ocasió de fer-nos la cuina de casa nova, la
follet familiar va fer les comandes per telèfon amb la guia
telefònica de les pàgines grogues davant. Després, les va anar
a recollir en nom nostre, però, és clar, no va pensar (ni tan
sols se li devia acudir) que havia de pagar, i les factures ens
van venir a munts.
Per això recomano als nous usuaris que trobin la familiar
i se la vulguin quedar, que vagin amb molta prudència a fer-li
fer feines sense control, perquè un cop donada l'ordre, posa
el pinyó fix i costa d'aturar.
Per exemple, no digueu "renta els plats", perquè aleshores
deixarà les cassoles i els gots bruts. Més o menys hauríem de
dir, i encara no és segur que l'encertem del tot:
10
—Renta tot el que trobis a l'aigüera i per damunt del
taulell i deixa-ho tot al seu lloc. Procura que no et caigui aigua
per terra.
Ara bé, si li doneu aquesta ordre, heu de tenir precaució
de treure el setrill de l'oli, el pot de la sal i la cafetera
elèctrica, perquè si no, tot, completament tot el que hi hagi
damunt del marbre de la cuina, anirà a l'aigua i serà
ensabonat amb dedicació.
En canvi, fa bé la samfaina. Li heu de deixar els
ingredients preparats, però hi té molta traça. Només heu de
vigilar que no s'hi banyi, perquè la samfaina us agafarà un
gust agre. Si ho aconseguiu, poseu-li, com a recompensa, una
culleradeta de samfaina en una fulla de baladre. Li agrada
tant, que llepa i rellepa la fulla durant una setmana.
I si li maneu que sigui la vostra contrincant jugant a
escacs, a les dames o al parxís, ho fa amb estil, però amb
l'inconvenient que sempre us guanyarà. També us resoldrà els
mots encreuats i els sudokus del nivell més alt i us
completarà en un no res els trencaclosques. Per això, la
conclusió que n'hem tret a casa és que aquesta familiar està
mal programada. Ens sembla que, per anar bé, se li hauria de
dir "Joc o teca".
Si voleu que la familiar plegui de la feina que està fent, i
se us han acabat les fulles i les flors de baladre, anuncieu-li
que s'apropa un huracà. Ja veureu que s'amagarà ràpidament
a l'ampolla de cava. És fràgil a l'aire, però a vegades, si està
molt enfeinada, pot passar que no us en faci cas —és tossuda
i malfiada—. Aleshores, la solució és enfocar-li un ventilador
11
i, de seguida, la tindreu espantada al fons de l'ampolla. Poseu-
hi el tap i ja podeu anar a descansar. També podeu fer servir
aquesta estratègia quan hàgiu d'anar de viatge.
Ara la familiar s'ha escapat de casa. O potser ens l'ha
robada algú. Tant és. En un cas com en l'altre, ja se la poden
quedar. No cal que ens avisin, perquè no volem saber on para.
Hem quedat tan esgotats de donar ordres, que preferim fer
nosaltres la feina. Samfaina inclosa. I, per tenir-la de
contrincant en els jocs i que ens guanyi sempre, no ens cal.
12
El Geni del Moscatell
Duesaigües. La Revista, núm. 2, des. 2009 Il·lustració: ©Adrià Ciurana Mauri
13
1
Quan anava a servir un ditet de moscatell, va sortir un
geni disparat de la licorera.
—El geni! És el geni!
Era un geni de la mida d'una nou. No ens va estranyar
gens de veure'l. A Duesaigües tothom sabíem que rondava un
geni pel poble. La canalla l'havia vist prop dels gronxadors de
la plaça. Però, no hi havien pogut parlar perquè, quan s'hi van
acostar per demanar-li tres desitjos, es va esfumar.
Fins i tot ho sabia la nostra gata d'angora de pèl blanc,
que ni tan sols es va dignar a obrir els ulls, quan vaig cridar.
El que en realitat ens va estranyar del Geni del Moscatell
és que caminava fent esses. Anava pitof!
—Has begut!
—M'estava banyant tan tranquil i tu... —va remugar entre
dents.
—Et banyaves al moscatell? —vaig cridar enrabiada.
—Síííí. Me'n vaig a casa —va dir, a punt de caure adormit.
—I es pot saber on vius? —li vaig preguntar, donant-li uns
copets a la galta.
—A la parra —va dir abans d'adormir-se del tot.
No n'hauríem tret res de despertar-lo. Així és que el vaig
agafar fent pinça amb els dits i el vaig portar a fora, al peu de
la parra de raïm moscatell.
14
2 L'endemà, a punta de dia, vaig anar cap a la parra sense
entretenir-me, no fos cas que el geni es despertés i
desaparegués. El vaig trobar assegut en un forat de la rabassa,
amb les cames penjant.
—Em pots concedir...?
—No pot ser.
—Però... si no t'he dit el que vull.
Això és fantàstic!, vaig pensar. Només un geni podia
endevinar què li demanava, sense haver-ho dit. Li demanaré
una altra cosa:
—Em pots concedir...?
—No.
—Bé, doncs, concedeix-me...
—No. No hi ha res a fer —va dir, posant-se a plorar a
llàgrima viva.
—Això ja passa de mida. Quina mena de geni ets?
—Sóc un geni que no sap concedir desitjos —va dir entre
sanglots.
—Però, alguna cosa deus saber fer?
—Sé fer que la gent s'organitzi —va dir amb orgull.
—A veure, explica't.
—Si algú té un desig molt fort, jo l'ajudo.
—O sigui que no li concedeixes el desig, però l'hi poses
fàcil.
—Jo només l'animo a tirar-lo endavant.
—Doncs, va, som-hi.
15
Al cap d'un temps d'aquesta conversa amb el Geni del
Moscatell, tot el que hi havia de dolent al poble, fos el que fos,
havia desaparegut. Fins i tot les erugues i els pugons havien
emigrat.
El geni continuava vivint a la parra i alguns vespres
l'invitàvem a sopar. Això posava histèrica la gata d'angora,
que només de veure entrar el geni a casa, ja rebufava.
Tret de la gata, tothom al poble apreciava el Geni del
Moscatell. Així que feia bo, reunia la canalla a la Font del
Barracó, a l'ombra dels plataners esplèndids. Allí berenaven
plegats, explicaven històries amb cançons com si fessin un
musical. A més de les criatures, s'emportava els gats, els
gossos i els ocells que trobava pel carrer perquè ballessin les
coreografies.
Tanta felicitat va engelosir la gata d'angora que es
passava les hores amb malhumor ajaguda en una butaca. Un
dia el geni li va estirar carinyosament un pèl del bigoti, però
l'hi va arrencar sense voler. La gata va treure les urpes, el va
esgarrapar i, després, el va empaitar feta una fúria.
—Auxiiiiiiiiiiili!
Al cap d'una estona, la gata va fer veure que feia les paus
i va proposar al geni jugar amb el cullerot de la sopa. El va fer
asseure al cullerot i va fer palanca.
Ziu! El geni va volar disparat cap als rentadors.
16
3
Els rentadors van representar un gran descobriment per
al Geni del Moscatell. A partir d'aquell dia, cada matí baixava
a banyar-s'hi, a prendre el sol i a fer-hi exercicis gimnàstics. Es
va posar tan fort, que la gata d'angora s'amagava sota el llit
quan el veia de lluny.
Als rentadors, el geni va conèixer una preciosa oreneta,
que vivia en un niu heretat dels seus pares. I es van enamorar.
Cada vespre, es feien petons a la finestra de casa i, des
d'allí, miraven junts el telenotícies.
—He d'aprendre a concedir desitjos —vam sentir que deia
el geni a l'oreneta.
—Podria ensenyar-te'n el geni de la llàntia d'Aladí —vam
sentir que recomanava l'oreneta al seu estimat geni.
—És clar. Però viu a Bagdad. Allà hi ha atemptats, hi ha
misèria... I, amb tantes desgràcies, el Geni de la Llàntia
Meravellosa deu estar desbordat de feina —va respondre trist
el geni.
—Atreveix-te a anar-hi. Si t'ensenya a concedir desitjos, tu
el podries ajudar —va animar-lo l'oreneta.
Un diumenge de tardor, l'oreneta va volar per sobre del
nostre jardí de llicorella amb el Geni del Moscatell al coll.
Ens deien adéu. Se n'anaven plegats a Bagdad.
Aquesta primavera esperàvem que el Geni del Moscatell i
l'oreneta tornessin al poble, però no han vingut. En canvi,
n'hem rebut un ou per correu postal.
17
Dins hi ha alguna cosa que s'hi belluga sense parar. Uns
socis de la Societat de Caçadors, que hi entenen, diuen que de
l'ou en naixerà un nou geni. O una gènia.
I ens concedirà tants desitjos com siguem capaços
d'imaginar.
18
La Vamba Groga
Il·lustració © Núria Feijoó
Conte publicat dins el llibre col·lectiu Reusenques de Lletres. Silva Editorial, 2013
19
La Munda Tolosa va néixer a Reus avui fa cent anys. És la
meva àvia adoptiva.
Jo tenia deu anys quan li vaig presentar els meus
companys d'escola. En aquella època, la Munda vivia sola a la
rebotiga de la sabateria de sota de casa nostra, al carrer de
Balmes. En realitat, la sabateria estava tancada des que la
Munda s'havia jubilat, però en continuava apujant cada dia la
persiana metàl·lica enrotllable perquè entrava al seu pis per la
botiga.
La propietària del local, Bruna Foscamà, una parenta
llunyana de la Munda, cada any li cobrava més car el lloguer i
l'amenaçava de buidar-li la sabateria si no li pagava el que li
demanava. La Munda n'estava ben amoïnada.
Però, no en sabíem res de tot això, el grup de nois i noies
que vam trucar als vidres de la seva botiga, una tarda, en
sortir de l'escola. Volíem comprar calçat per completar una
disfressa per a la festa de fi de curs.
Tots vivíem prop de l'antiga sabateria, però només jo hi
havia entrat abans.
Aaaaaaatxim! Entrar a la botiga i estornudar tot va ser u.
Havíem aixecat pols de la que s'estenia a tot arreu. N'hi havia
una capa als prestatges i sobre les capses de calçat passat de
moda. N'hi havia als armaris on s'apilaven els cordons i les
plantilles, als aparadors, al taullell i als miralls. El cas és que
la Munda semblava que no se n'adonava. Per tant, vam obrir
20
les portes de bat a bat perquè circulés l'aire, mentre ella
s'enfilava en una escala que estava repenjada a la
prestatgeria.
I no va parar de baixar capses.
Ens va deixar emprovar un munt de vambes, mocasins,
ballarines i sabates de taló, sense presses, fins que es va fer
fosc.
—¿Quant li devem?
—Us les regalo.
—Podríem ajudar-la a... —vaig dir, pensant a ajudar-la a
treure la pols que hi havia per tot arreu.
—Sí, molt bé. Em podríeu ajudar a pintar la persiana
metàl·lica de la botiga —em va tallar.
—Farem el fons fosc i a sobre una vamba d'un color ben
llampant. ¿Què hi diu?
—Groc!
—D'acord: una vamba groga.
Aquell estiu, vam allargar i allargar la pintura de la
persiana metàl·lica els dos mesos de vacances. Escoltàvem
música, ballàvem, fèiem gresca i la Munda ens deixava fer.
Preníem el berenar de casa i ens el menjàvem sota el
llimoner del pati on donava la rebotiga. L'havia plantat la
Munda d'un pinyol i aleshores ja era un arbre tan ufanós que
les branques carregades de fruits ocupaven la meitat del pati.
En acabat, la Munda ens portava un gelat de llimona per a
cadascú. L'última tarda de pintura, ens va ensenyar a fer
granissat i sorbet amb les llimones més madures.
21
—A veure si endevineu per què vaig triar el color groc per
a la vamba.
—Per les llimones!, esclar.
I tots vam sortir al carrer i la Munda va abaixar la
persiana metàl·lica i vam aplaudir la nostra obra pictòrica.
A finals de tardor, Bruna Foscamà, la parenta
malhumorada de la Munda, es va presentar a la botiga.
—Tieta, les capses de sabates fan nosa.
—¿A qui?
—He de portar algú a veure el local i... ja n'hi ha prou
d'explicacions! Has de llençar d'una vegada, les capses de
calçat passat de moda.
—Potser faran servei a algú.
—No te les voldran ni regalades.
—¿I tu què saps?
—Les portaré a la deixalleria.
—Te'n guardaràs prou. No són teves.
—Però són al "meu" local. I amb el que em pagues...
Aquell mateix vespre, la Munda ens va esperar impacient
a la porta de la botiga que hi passéssim per davant, quan
sortíssim d'escola.
—M'ensumo que la meva parenta es vol vendre el local.
—¿I la farà fora?
—De la rebotiga, no.
—¿I deixarà que hi visqui?
—No em pot treure, la rebotiga és meva. Però, hauré de
buidar la botiga.
—Compti amb nosaltres.
22
—I hauré de tornar a obrir la porta que ara està tapiada.
—¿Quina porta?
La Munda va fer-nos entrar a la botiga i va retirar una
cortina que tapava un rectangle de totxos a la paret.
—Dóna a l'escala de l'edifici.
—Per tant, per entrar al seu pis, no cal que entri per la
botiga.
—No. Abans, a la rebotiga, hi tenia el pis el porter.
—¿També és propietària del pati?
—Sí.
—Podríem posar les capses de calçat al pati, tapades amb
lones.
—No hi cabran, si no tallem el llimoner.
—Ni parlar-ne.
L'endemà li portàvem una proposta.
—Podem deixar les capses de calçat en una aula de
l'Escola Taller d'Art, a l'antic convent de monges del carrer del
Vent. Tenim l'autorització del director.
—¿Com se us ha acudit portar-ho a l'Escola Taller d'Art?
—Ens hi ha fet pensar el llimoner. Allà també n'hi ha un
d'immens al pati...
—Però, ¿com les hi portarem?
—Demanarem ajuda a les famílies.
El dia convingut, davant de la sabateria de la Munda van
comparèixer tres furgonetes i molta gent disposada a fer el
trasllat. Vam fer una cadena humana i vam carregar les
capses amb un tres i no res.
23
Els responsables de l'Escola Taller d'Art es van
entusiasmar amb tot aquell material. De seguida, professors i
alumnes es van il·lusionar a dissenyar una instal·lació d'art
amb aquella muntanya de capses.
Al mateix temps, van organitzar un taller obert a tota la
ciutat. Més de tres-centes persones de totes les edats vam
pintar sobre el calçat, amb tintes resistents a la humitat, els
esbossos dels dibuixos que primer fèiem en paper pergamí.
El dia de la inauguració de la instal·lació d'art va ser una
festa. Piles i piles de capses de cartró buides formaven un
laberint per on transitaven els visitants. Després de molts
anys, aquesta instal·lació d'art es va traslladar al Centre d'Art
Cal Massó, un espai que acull noves tendències de la cultura
contemporània, i encara s'hi pot veure.
—Preu de sortida... ¿Qui en dóna més? —dèiem des de
l'escenari de l'auditori de l'Escola Taller d'Art on vam
subhastar el calçat decorat.
Els diners que es van recollir a la subhasta van servir per
convertir la rebotiga de la sabateria en un piset adequat a la
vida tranquil·la de la Munda i per reobrir l'antiga porta
d'entrada que donava a l'escala de l'edifici.
Han passat vint anys. I la Munda ha anat continuant així.
Fins fa un any, quan vaig saber que no es podia valer per ella
mateixa. No es podia vestir bé ni sortir a comprar ni fer-se el
menjar ni netejar casa. Va ser aleshores que la vaig adoptar. I
adoptar una persona vol dir que te'n fas responsable.
Vivim al pis que havia estat dels meus pares. La Munda es
passa el dia a la seva habitació, que dóna al pati on hi ha el
24
llimoner que ella havia plantat d'un pinyol. Hi té l'ordinador,
hi llegeix i hi rep visites per conversar i escoltar música. I,
sobretot, controla el llimoner des de la finestra.
Fa poc hem comprat el local de l'antiga sabateria a la
Bruna Foscamà, que no l'havia pogut llogar ni vendre durant
tots aquests anys. Després de fer-hi obres per insonoritzar-lo,
hi haurà La Vamba Groga, una discoteca per als més joves, no
més petits de deu anys ni més grans de dotze.
La discoteca té sortida al pati del llimoner, sota del qual
hi ha espai per a jocs i, al fons, un petit escenari per a
actuacions en directe. La nostra especialitat seran els gelats
artesans, els granissats i els sorbets de llimona.
Avui la Munda fa cent anys i va molt mudada. Vol
celebrar el seu aniversari inaugurant La Vamba Groga. Hi ha
molta gent congregada davant la porta de la discoteca. Les
bombetes de colors que recorren la façana ja estan obertes.
Un mim actua entre els presents per fer agradable l'espera.
Però, ara que tot és a punt, ha sorgit un imprevist: l'àvia va
caure fa uns dies i, tot i que ja fa unes passes per la seva
habitació, no s'atreveix a baixar les escales.
Li agradaria, més que res al món, baixar a la inauguració.
Li agradaria tant que, ara que jo estic escrivint un missatge al
mòbil i es pensa que no la veig, s'està de cara a la finestra,
aguantant les llàgrimes que li omplen els ulls.
—Nena, el llimoner té pugó —diu per dissimular.
—Sense tu, àvia, no podem inaugurar La Vamba Groga —li
dic tot fent-li un petó sorollós a la galta.
Es gira sorpresa.
25
Truquen a la porta i l'obro per deixar entrar els meus
amics de sempre. Així que entren, abracen i fan petons a la
Munda, que se'ls treu de damunt com pot. Porten poms de
flors, capses de bombons i tot de regals per celebrar que fa
cent anys. I també porten una cadira de rodes plegada. Hi fem
seure amb molt de compte l'àvia i la baixem a la inauguració
de la discoteca.
La música envaeix per primer cop La Vamba Groga. La
Munda està tan contenta com aquell dia que li vaig presentar
aquests companys d'escola, els meus socis en aquest projecte.
26
II
Poemes
27
L'home que feia
moixons de paper
Il·lustració: © Paula Vilà Rodríguez, 2013
28
La plaça del Mercadal
és plena de gom a gom.
Tothom té un somriure als llavis
mentre remena parades.
Hi ha qui busca un ramat,
un bou, una bugadera,
un paller iun tou de molsa
per al pessebre de casa.
Al mig, s'aturen fent rotllana
a l'entorn d'un home jove
que fa moixons de paper:
de verds, de blancs i de negres.
—¿Quant en vols d'aquest d'aquí?
—Doneu-me la voluntat!
Al plat cau una moneda:
—M'agrada aquest verderol.
—Jo agafaré el colomí.
—A mi, doneu-me la garsa.
—¿I un de tot blanc per pintar?
La calma s'acaba en sec:
29
—Aixeca't, si no vols rebre!
—No faig res mal fet, bon home.
El guarda branda una porra:
—Ja veuràs qui mana aquí.
Reforços de cinc en cinc
vés a saber d'on sortien.
És desembre congelat,
les llambordes treuen fum.
Li volen posar manilles.
La gent que ho veu: tots a l'una
impedeix que se l'emportin.
Fins i tot l'acalde es mou:
—Et compro tots els moixons,
me'n quedo un de la pau
i la resta, per la plaça,
regala'ls a la canalla.
30
La geganta Ela
pesca que pesca
Il·lustració: © Mariona Rabascall Francisco, 2012
31
La geganta Ela
dels llamps fa truites.
¿Com és que no l'estimen?
Un malefici
la fa créixer sens fi
i es tanca en banda.
Té feina fixa:
pesca que pesca,
i acumula riqueses.
Una trompada
li fa veure les estrelles
i s'ho repensa:
Sopes de farigola
i dents plantades.
Trenes i amor d'estrena.
Comparteix la fortuna:
negoci, amics fantàstics,
jardins i casa.
32
És primavera al pedrís
Il·lustració: © Estel de Haro Jiménez, 2011
33
Toc de campana: les cinc.
L'aire fa olor de maduixes
i de flors de farigola.
És primavera al pedrís.
L'Ainhoa i l'Estel juguen
al carrer, davant de casa,
fireta i fulles de col.
És primavera al pedrís.
De tres en tres les visites,
les amistats porten gana,
s'asseuen i agafen plat:
—Ens convideu a dinar?
—Tenim canalons de col.
El carrer fa olor de mel
i de flors de romaní.
És primavera al pedrís.
Toc de campana: les sis.
34
El plat fondo
Il·lustració: autoretrat d'Adrià Ciurana Mauri, 2010
35
Tímid de mena suporto
fins al tercer cullerot,
viatjo sense triar
a les mans de l'Adrià
ple de sopa que fumeja.
–Ai, com crema! — i em sacceja.
Entre les vambes de marca
faig equilibris de barca.
Cauen dos llacs al parquet
i un servidor per barret.
36
El poema El plat fondo va arribar al Congo
Vaig enviar a la pedagoga Maria del Carme Molist el poema El plat fondo,
que havia escrit per a l'Adrià Ciurana. La Maria del Carme duia a terme
un projecte solidari de formació de mestres al Congo. Li deia que
l'utilitzés si creia que podia servir d'estímul als infants de la missió. Es
tractava que s'autoretratessin amb un gest lúdic (un nen o una nena
porta un plat ple de sopa massa calenta; es crema i el plat va enlaire; fa
cap per barret a qui el porta), com a procediment per a l'autoestima. En
aquell moment Molist estava de canvi: marxava d'un barri molt pobre a
tocar de l'aeroport de Kinshasa i anava cap al poblat de Kingungi, més a
l'interior.
Quan va arribar en aquell poblat miseriós el món li caure al damunt.
L'escola era un cau de pols, no hi havia llibres ni per als mestres. Els
alumnes no tenien ni paper ni llapis. Un cop es va organitzar, va
reprendre la idea de fer servir el poema.
Havia traduït el poema al francès, però, ja em va dir que l'explicaria, si
calia amb mim, perquè els alumnes de Kingungi només parlen kikongo,
una llengua de la família de les llengües bantu, parlada per set milions
de parlants nadius. Van estrenar llapis i retoladors de colors. Una festa!
El resultat: Cal remarcar que els infants de Kingungi no estaven avesats
a dibuixar i va ser una novetat tenir sobre la taula paper, llapis i
retoladors de colors. Es van autoretratar amb infinitat de detalls, amb
l'acció central ben matisada. N'hi ha que es van limitar al desenllaç del
relat i van definir poc el seu personatge; en canvi n'hi ha d'altres que
van posar una cura especial tant en el retrat com en l'estampat de la
roba i en el pentinat.
37
38
39
Agraïments
A l'Adrià Ciurana Mauri, que amb nou anys va dibuixar el pont d'Enseula
des del nostre jardí, i va ser el primer infant que es va autoretratar amb
el poema El plat fondo. I a la seva mare, la Carmina Mauri que va
facilitar-me'n la connexió i va fer de model per a l'artista.
Als alumnes de 5èA del poblat de Kingungi: Tsiekitambi, Mukolo,
Munani, Musofi, Lukelu, Munranda, Makinu, Biekoka, Luzitu,
Uhinauhatu... Gràcies, Maria del Carme Molist, per fer arribar aquest plat
fondo tan lluny.
A l'Estel de Haro Jiménez que va imaginar jugant amb les seves amigues
davant del pedrís de casa seva el poema És primavera al pedrís.
A la Mariona Rabascall Francisco perquè, tot i que diu que no li agrada
dibuixar, va fer dos dibuixos per al poema de La geganta Ela pesca que
pesca. I a la Montse Francisco, la seva mare, amb qui sempre estic en
deute perquè m'avança en sol·licitud i estima.
A la Paula Vilà Rodríguez perquè va interpretar en un dibuix ple de
detalls la desmesura del poder, que explica el poema L'home que feia
moixons de paper relatant un fet real.
A la Fina Masdéu i a la Victòria Rodrigo, coordinadores del col·lectiu
literari Reusenques de Lletres, per oferir-me l'oportunitat d'imaginar
una àvia adoptada, que va donar lloc al conte La Vamba Groga.
A la Fany Alberich i, altre cop, a la Carmina Mauri, per creure en l'ésser
fantàstic que viu a la parra del nostre jardí. Per a aquestes dues
estimades amigues i per a l'Adrià Ciurana Mauri, que hi va posar
imatges, és el conte El Geni del Moscatell, que es va publicar a
«Duesaigües. La Revista»
40
A l'Àfrica Fanlo que va posar èmfasi en l'humor que es desprèn del
familiar eivissenc del meu conte Familiar al cava, per a la revista
«Cavall Fort»
A la Núria Feijoó, il·lustradora amiga que m'ha regalat el camaleó —o és
una fulla seca?— de la portada.
A l'Andreu Sotorra, sense la tendresa del qual no sé si em fluirien les
paraules, però de ben segur que sense el seu impuls no m'hauria atrevit
a publicar aquests contes i aquests poemes en suport digital i posar-los
a l'abast de tothom.
I, a vosaltres benvolguts lectors, camaleons petits.