TEMA 4: GEODINÀMICA EXTERNA.

EL MODELAT DEL PAISATGE

1

GEODINÀMICA EXTERNA. EL MODELAT DEL PAISATGE.

La geodinàmica és la ciència geogràfica que té per objecte la descripció i l'explicació del relleu terrestre,

continental i submarí. Té dues branques:

La geodinàmica interna, que explica com s’ha creat el relleu a partir de forces interiors (ja vista).

La geodinàmica externa, que explica com es modifica el relleu ja creat a causa dels agents externs, i que té com a resultat el paisatge actual.

Els processos geològics externs

La meteorització

La meteorització és el conjunt de processos causats pels agents atmosfèrics que provoquen el trencament i la disgregació de les roques in situ. Cal no confondre-la amb l’erosió. Tenim tres modalitats: La meteorització física Es produeix quan les roques es trenquen en fragments, sense alterar-se químicament. Està causada, sobretot, per canvis de temperatura. Dilatació i contracció, deguda a les variacions importants de la temperatura entre el dia i la nit, que provoca la fractura de les roques. És més habitual a les zones d’alta muntanya i als deserts. Les roques es dilaten durant el dia, quan s’escalfen, i es contrauen bruscament durant la nit, quan baixa la temperatura.

La gelivació és l’acció de la congelació i fusió de l’aigua dins de les esquerdes de les roques, on l’aigua s’introdueix per causa de la humitat o de la pluja. Aquesta acció és provocada pels canvis de temperatura, normalment entre el dia i la nit. Quan l’aigua es gela augmenta de volum i fa un efecte de falca, que acaba eixamplant les esquerdes i trencant la roca.

La meteorització biològica Els éssers vius també provoquen meteorització, obrint esquerdes o alterant les roques químicament les roques. Les arrels dels arbres aprofiten les petites esquerdes de les roques per clavar-se dins i, amb el seu creixement en grossor, van eixamplant-les. També els animals, com els talps i els insectes, fragmenten les roques més febles. Altres éssers vius, com els fongs, els bacteris o els líquens, produeixen substàncies àcides que alteren les roques, disgregant-les.

La meteorització química Les roques també poden alterar-se químicament, quan els agents externs canvien la seua composició. Per una banda és freqüent l’oxidació d’alguns dels components de les roques, que canvien la seua composició a causa de l’oxigen, canviant normalment de color (tons rogencs) i disgregant-se. Per altra, i molt abundant, tenim la dissolució del carbonat càlcic per culpa de l’acidesa de l’aigua, que fa que es formen marques més o menys profundes denominades rasclers (en castellà, lapiaz).

L’erosió L'erosió és el procés de desgast i de transformació del relleu i de les roques, causat per tot agent extern. Normalment hi ha erosió per l’acció dels sediments (pols, sorra, etc.) transportats pels agents externs (vent, aigua o gel) o per organismes vius com són els animals excavadors. El paisatge generat depèn tant de l’agent causant com dels materials sobre els quals actua. Així, no és el mateix l’efecte erosiu del gel d’una glacera que el del vent, així com tampoc ho és el de l’aigua sobre materials tous que sobre materials durs. Els veurem separadament al parlar dels diferents agents. Cal no confondre erosió amb meteorització, amb la qual es pot donar simultàniament.

El transport És el procés amb el qual les partícules (posteriors sediments) canvien de lloc gràcies a la força dels diferents agents externs i de la gravetat. Està íntimament lligat a l’erosió, en quant el xoc de les partícules va influint sobre el paisatge. En general, es distingeixen quatre tipus:

Dissolució, sols per a materials solubles i sols a l’aigua.

Suspensió, mantenint-se al si de l’aire o l’aigua mentre la força és suficient o la grandària o pes ho permet (pols o partícules que enterboleixen l’aigua)

Saltació, quan la força és menor o el pes major, i les partícules van pegant bots.

Arrossegant-se o rodant, com fan els fragments majors o massa pesats, impulsats per l’aigua o el vent.

Normalment el gel de les glaceres es comporta de manera diferent, donat que les partícules són transportades fàcilment al si del mateix.

La sedimentació

Es dóna quan la força dels agents deixa d’actuar i guanya la gravetat. És evident que els materials menys pesats arribaran més lluny. Així, la presència de cudols al llit d’un riu es dóna en trams encara amb aigües ràpides, mentre que els llims o argiles es dipositen als trams finals, on el riu ja corre més tranquil.

Els agents geològics externs Els agents geològics externs són un conjunt de fenòmens capaços de produir canvis sobre la superfície del nostre planeta. Ens referim a l'aigua en els seus tres estats: sòlid, líquid i vapor, i al vent. Són els agents externs que s'encarreguen de donar forma al relleu i fan que el paisatge no siga estàtic, aconseguint així tot tipus de modelats diferents, des d'altes i escarpades muntanyes o penya-segats fins a deserts de sorra.

L’acció geològica del vent. El vent per si mateix no tindria efecte (no parlem de la temperatura) si no fóra per les partícules que arrossega i dispara contra els materials. El seu efecte és major si prèviament ha actuat la meteorització. I el lloc on el seu poder és més evident és als deserts. L’efecte del vent sobre les muntanyes, ja afectades i disgregades per la meteorització, és provocada pels materials que transporta, que xoquen contra elles i les transformen. Depenent de la consistència, com a la imatge de la dreta, es creen unes formacions o altres. Al mateix temps, els fragments arrancats són transportats i, segons el seu pes, dipositats a més o menys distància, provocant-se així una sedimentació per zones.

TEMA 4: GEODINÀMICA EXTERNA.

EL MODELAT DEL PAISATGE

3

Les més properes a les muntanyes seran zones pedregoses (deserts de pedra o reg), perquè els grans cudols no hauran arribat molt lluny i els grans finets hauran viatjat més temps. Aquests se sedimentaran a una franja més llunyana, creant-se els deserts de sorra o erg, amb les característiques dunes. La pols més fina arriba molt més lluny creant acumulacions denominades loess.

L’acció geològica de l’aigua dolça líquida. Aigües salvatges, torrents i rius. Donem este títol per diferenciar altres dos tipus d’agents amb entitat pròpia: els mars i les glaceres. Cal diferenciar l’efecte de l’aigua quan corre lliure per la superfície de la que corre canalitzada. Les aigües salvatges. Els efectes de l’aigua de la pluja abans de canalitzar-se depenen de dos factors: o La presència de vegetació, que esmorteeix el seu efecte

contra el sòl, així com les seues arrels mantenen la terra ferma.

o La competència dels terrenys. Els efectes de l’aigua sobre terrens disgregables o tous és més ràpida que sobre terrenys durs, i el paisatge resultant prou diferents. Primer es formen xaragalls, cada vegada més profunds, que en ajuntar-se donen lloc als barrancs (ací anomenem barranc a altre tipus de formació). El conjunt a nivell paisatgístic es denomina “bad lands” (terres dolentes).

Els torrents Tot i que no són fàcils de distingir, segur que n’heu vist algun. Són cursos curts i molt empinats, normalment secs perquè depenen de les aigües estacionals, i a diferència de les aigües salvatges, de les quals provenen, sí discorren per una llera fixa. Això els confereix una sèrie de característiques particulars on podem diferenciar les seves parts: o Conca de recepció. És la part alta del torrent, s'anomena així perquè és la part on rep les precipitacions,

i per tant és la zona on es dóna la major part de l'erosió. Té forma d'embut perquè és així com canalitza l'aigua per a que acabe sortint pel canal de desguàs.

o Canal de desguàs. Com el seu nom diu, és el canal per on l'aigua recollida en la conca de recepció transcorre fins a la desembocadura del torrent. En aquesta zona el procés predominant seria el transport, ja que l'altitud va disminuint progressivament causant que l'aigua ja no tinga tanta força com per anar erosionant les lleres.

o Con de dejecció. És la desembocadura. Sol tenir forma de ventall, ja que tot el material que transporta l'aigua es distribueix pel relleu de forma uniforme en totes direccions. En aquesta zona la capacitat de transport s'ha vist minvada per la disminució brusca de l'altitud. Així doncs, l'aigua deixa anar el sediment que transporta, sent aquest el procés que hi predomina.

Els rius

Els rius són cursos d’aigua més o menys continus que canalitzen les aigües, que van baixant per gravetat. Donat el diferent pendent del relleu al llarg del recorregut, normalment es diferencien tres trams: o Curs alt: és característic el fort

pendent, el que fa que l’aigua baixe ràpida i predominen tant el transport de materials de grandària considerable com l’erosió produïda pels mateixos.

o Curs mitjà: l’aigua té menys força, predominant el transport, així que podem veure a les vores i al llit dipòsits de cudols arrodonits per l’erosió. Les valls que es formen solen tindre forma de V, perquè els produeix una erosió del fons que va desprenent els costats. Si el riu discorre per materials durs, l’erosió va soscavant el fons i donant-li a la vall una forma d’U, perquè les vores aguanten en vertical.

o Curs baix: El pendent ja és molt suau, per la qual cosa predomina la sedimentació. Fins ací sols han arribat els materials més lleugers: sorres, argiles i llims, que li donen a l’aigua un aspecte tèrbol.

Curs alt Curs mitjà Curs baix

Estructures que es donen als rius. Cascada: És un salt d’aigua per un precipici o desnivell, normalment creat per la diferència de dureses dels materials del sòl (més durs els estrats de dalt) o per fractures. Ràpids: Zones del riu on l’aigua passa per forts pendents. Marmites de gegant: Són una concavitats gairebé circulars formades en les lleres dels rius per l'acció giratòria d'alguns fragments de roques dures quan són arrossegats pel riu i cauen en algun buit en el fons de la llera. Canons: Zones on el riu ha excavat verticalment els materials per on passa, deixant un congost. Rambles: Típiques a la Comunitat Valenciana, són llits de rius que, antigament, duien més cabal que l’actual. Meandres: Són les corbes que descriu un riu sobre els seus sediments, normalment al curs baix. L’aigua no sol anar recta quan passa sobre materials tous, perquè sempre troba diferències en ells, la qual cosa fa que excave més per una vora que per l’altra, on diposita. Per aquesta raó solen ser mòbils, arribant a connectar-se i deixar meandres abandonats en forma de llac en mitja lluna. Meandres encaixats: també són corbes, però sobre materials durs, el que fa que no siguen mòbils. Deltes: són dipòsits que es queden a la desembocadura d’alguns rius, corrent aquest sobre ells.

Cascada Ràpid Marmita de gegant Canó

TEMA 4: GEODINÀMICA EXTERNA.

EL MODELAT DEL PAISATGE

5

Rambla Meandre Menadre encaixat Delta

Quan el mar envaeix valls fluvials es formen les ries, característiques de les costes de Galícia. Cal no confondre-les amb els fiords.

L’acció geològica del gel. Les glaceres. Les glaceres són acumulacions de gel (neu premsada) que tenen un moviment de reptació sobre el sòl i originen paisatges característics. Existeixen tres tipus de glaceres: o De casquet o inlandsis: Immenses acumulacions de gel, no sotmeses a cap espai o vall, que es mou en

totes direccions, com l’Antàrtida o el casquet que cobreix Groenlàndia. o Alpins: Els típics, amb zona d’acumulació (circ), llengua i zona de fusió. o Piedemonte: Amb vàries llengües. o Pirinencs: Sols tenen circ, degut a que la temperatura no és suficientment baixa. Fa molts anys van ser

del tipus alpí, com ho demostren les valls pirinenques, ara lliures de gel.

Les glaceres de tipus alpí tenen una zona d’acumulació, o circ, on la neu va compactant-se i comença a lliscar cap avall (vàries desenes de metres a l’any) formant la llengua, fins que aquesta arriba a una zona més baixa (zona de fusió), on la temperatura provoca la fusió del gel. Els fenòmens de gelivació fan que les muntanyes que voregen el circ tinguen perfils afilats (horns). El gel, al canviar el pendent per a formar la llengua, es fractura en profundes esquerdes denominades seracs. L’enorme pes de la massa de gel en moviment sobre la vall fa que aquesta s’erosione en forma d’U, no en forma de V com els rius. Actualment, darrere la retirada dels gels des de fa milers d’anys, es poden veure exemples clars als Pirineus, com la vall de la Bonaigua. Les restes descongelades dels circs formen actualment llacs molt elevats i redons, anomenats ivons. Els materials que el gel arranca de la muntanya (morrenes) queden als costats (morrenes laterals) o a la zona de fusió (morrena frontal), on es pot formar un llac.

A les glaceres grans, al ajuntar-se les llengües els materials queden enmig, sobre el gel, formant les morrenes centrals.

Vall glacial i vall fluvial Vall glacial Morrena central

Horn (Matterhorn) Seracs Ivó

Quan les valls glacials són envaïdes pel mar es denominen fiords, com els dels països nòrdics.

L’acció geològica del mar. L’acció geològica del mar, tot i ser aigua, és especial perquè es concentra a les costes, ajudada pel potent efecte meteoritzador de la sal. La seua força es desplega gràcies a les ones, els corrents i les marees.

Les ones són un moviment ondulatori de l’aigua del mar que, quan s’apropa a la costa, tendeixen a augmentar la seua altura i trencar. El fet de que transporten materials els dóna la seua força erosiva. Per altra banda, aquests materials són dipositats de diferents formes, segons la seua grandària. Ambdós fenòmens condicionen els diferents tipus d’estructures típiques a les costes.

Per començar, la força de l’aigua sobre penya-segats s’acumula a la part baixa, soscavant la seua base fins que s’esfondren. Els fragments que queden baix van erosionant-se i erosionant el fons, que queda més o menys pla i es denomina plataforma d’abrasió.

Molts dels relleus plans de la costa han estat prèviament plataformes d’abrasió, com ara el pla que desemboca al cap de sant Antoni, actualment a certa altura. A les costes podem trobar zones que ixen cap al mar, els caps, i zones que entren, resguardades pels laterals per puntes o caps de terra. Són les badies i els golfs (aquests de major extensió). La formació costanera més coneguda són les platges, formades pels dipòsits de sorrà, grava o cudols. De vegades aquests sediments són transportats lateralment pels corrents, dipositant-se en forma de fletxa, que pot tancar una badia formant una barra i donant lloc a una albufera, tancada al mar i amb aigua salobre, barreja de l’aigua del mar i la dolça de les aportacions continentals. Quan els sediments connecten amb la costa una illa mitjançant un estret pas es forma un tómbol, com el de Peníscola. Quan la desembocadura d’un riu és ampla i es troba envaïda pel mar parlem d’estuari. Quan és més estreta i

TEMA 4: GEODINÀMICA EXTERNA.

EL MODELAT DEL PAISATGE

7

el mar entra per baixada del continent tenim una ria. Si està reblida de sediments del propi riu tenim un delta.

Delta Estuari Ria Fiord

Les marees són oscil·lacions en altura de l’aigua del mar, que penetra així en la costa per a després retirar-se, en un cicle que pot tindre diferents freqüències. La pujada del mar es diu plenamar i la baixada baixamar. Són degudes als fenòmens d’atracció gravitatòria de la Lluna i el Sol sobre la massa d’aigua dels mars i oceans. Aquest canvi en el nivell de l’aigua amplia l’efecte erosiu del mar. A més, les marees no tenen el mateix efecte en les diverses costes. Depèn de la costa: quan té poc pendent les aigües es retiren molts metres, mentre que als penya-segats es nota menys. Al Mediterrani són quasi imperceptibles per ser un mar tancat. Però a l’Atlàntic es noten més. De fet, alguns petits ports del Cantàbric queden secs quan baixa la marea. Son famoses les del Mont Saint Michel (França) o les de la badia de Fundi (Canadà), amb fins a 21 m de desnivell de l’aigua.

Interpretació del paisatge: Les barres litorals no sempre són de sorra, com es pot veure a la barra de cudols que tanca des de la vora del mar la zona interior humida de la marjal del Prat de Cabanes.

En aquesta altra imatge podem veure diferents elements a una zona ben coneguda, Xàbia: El riu Gorgos diposita els seus sediments a la desembocadura formant el delta del Gorgos (5), tancat per una barra de cudols (3), trencada a la platja de l’Arenal (4), única platja de sorra, quedant així la badia entre dos caps, el de Sant Antoni (1) i el de Sant Martí (2).

La formació del tómbol de Peníscola, amb dues corrents de sorra que creen la unió entre l’illot i terra ferma.