MVR 1

Núm. 5Any 2011

BUTLLETÍ DEL MUSEU DE LA VIDA RURAL

ARX

IU F

OTO

GRÀ

FIC

DEL

MU

SEU

DE

LA V

IDA

RU

RAL

2 MVR

BECA

MARIA FONT DE CARULLAPer incentivar la recerca etnològica i cultural La Fundació Lluís Carulla, el Museu de la Vida Rural i l’Editorial Barcino convoquen una beca anual per a la realització d’un treball de recerca etnològica. El termini de presentació del projecte és el 10 de setembre de 2011. La beca està dotada amb 2.500 euros per realitzar el treball, que serà publicat a la Col·lecció Museu de la Vida Rural de l’Editorial Barcino.

Per més detalls de la beca consulteu la web www.museuvidarural.cat

MVR 3

Editorial No fa gaires setmanes, una parella visitava el museu amb el seu fill de cinc o sis anys. Eren a l’edifici antic; en concret, a la terce-ra planta, la dels oficis complementaris. És una de les més atractives no sols per a la canalla, sinó també per al públic en general: els visi-tants hi veuen tot de persones treballar amb les mans, i ho posem en cursiva perquè aquest “treballar amb les mans” sembla un concepte d’una altra època. Els nens queden admirats de la feina tan precisa d’esclopers i cistellaires, basters, cadiraires o boters... Els uns van balmant la fusta d’un tronc per fer-ne un esclop; els altres trenen vímets. El d’aquí talla o cus, el de més enllà fabrica un cul de cadira. N’hi ha un que mulla els llistons o els crema, per poder amorosir la fusta i poder-hi donar la forma bombada d’una bota...

Aquell nen, però, abans de fixar-se en l’audiovisual princi-pal de la tercera planta, va anar de dret a la vitrina que exposa una de les eines del llenyataire. Una senyora serra que la innocència de l’infant va atribuir “a un gegant”. Els seus pares van somriure, i van convidar el seu fill que s’assegués en un dels quatre tamborets de bova que hi ha davant les imatges. El petit va obeir, i llavors va entendre que aquella serra tan grossa i plena de dents no era ben bé propietat de cap ésser colossal, sinó únicament dels homes que sur-ten al bosc a fer llenya. El fet que les dimensions de la serra siguin tan generoses obeeix al nombre de persones que la fan servir alhora: tres. Tres homes drets i fets que converteixen cada tronc en tres tau-lons (taulons que, ben probablement, serviran per falcar l’estructura dels edificis).

Aquesta és la grandesa dels audiovisuals del MVR: reflec-teixen la vida, historien una part molt important del nostre passat, però, alhora, propicien preguntes sobre el nostre present i ens obli-guen a prendre partit sobre els models que hauria d’adoptar el món de cara al futur. En el cas de l’audiovisual sobre els oficis comple-mentaris, la serra que el nen assignava a un gegant és al costat de la filmació sobre l’ofici de llenyataire. La tecnologia més avançada —no hi ha visitant del museu que no elogiï aquests audiovisuals— està, doncs, al servei del discurs museogràfic. La pel·lícula apunta-la l’eina, per dir-ho així. En un bell poema de l’any 1985, Valentí Puig afirmava que “les eines vénen d’una forma antiga”. De vegades, però, el sentit d’aquesta forma s’ha perdut o s’ha anat desdibuixant, producte del desús en què ha caigut l’eina. Per sort, gràcies a la tec-nologia, avui podem recuperar el significat d’unes formes que han dibuixat la vida quotidiana de tants i tants homes i dones del nostre país durant molts segles. I només hem dit alguna cosa d’un dels gairebé trenta audiovisuals que ofereix el MVR en el seu itinerari!

Índex4 La col·lecció5 El visitant convidat Perico Pastor, pintor6 L’article Joan Cartanyà, membre del

Centre d’Història Natural de la Conca de Barberà

8 D’un altre temps9 El rebost La recepta de Gerson Ribal, del restaurant La Grava El vi, maridatge de la DO Conca de Barberà10 L’entrevista Isona Passola, productora cinematogràfica 12 Sortim Cal Paller La cerimònia de la llum13 Lectures14 Programa cultural

El perxeButlletí del Museu de la Vida RuralNúmero 5, juliol de 2011

Equip de redacció: Montse Cabal, Albert Carreras, Jordi Llavina, Carme Martí, Jordi Puig, Ramon Rosich. Fotografies: Albert Carreras, Ramon Ro-sich i Arxiu del Museu de la Vida Rural.Disseny Gràfic: APRODISCAEdició: Museu de la Vida Rural

SUBSCRIPCIÓ: Si desitgeu rebre gratuï-tament el butlletí del MVR en format digi-tal envieu un correu electrònic a l’adreça info@museuvidarural.cat

Fundació Lluís CarullaMuseu de la Vida RuralCarretera de Montblanc, 3543440 l’Espluga de FrancolíTel. 977 87 05 76www.museuvidarural.cat

HORARIS D’OBERTURA DEL MVRDe dimarts a dissabte, de 10.30 a 14.00 i de 16.00 a 18.30 hDiumenges i festius de 10.30 a 14.00 h

El Museu obre tots els dies de l’any excep-te els dilluns, l’1 i 6 de gener, el Dilluns de Pasqua, i el 25 i 26 de desembre.

EL PERXE

4 MVR

Ubicació/Origen de Quico Estivill

Peces destacades del fons del MVR

LA COL·LECCIÓ

Fins el 31 de juliol es podrà admirar al Museu la triple instal·lació de Quico Estivill Ubicació/Origen. Una reflexió a tres bandes que segueix el fil de la memòria de l’artista, la seva relació amb el seu paisatge més íntim, el familiar però també amb el geogràfic i amb l’artísitc.

La relació de l’artista amb una entitat superior a partir d’un poema de Mi-quel Àngel, amb pintures de clara influència barroca en color, dibuix i tema, demostra la incapacitat del creador per ascendir cap a Déu -irònicament ho fa mitjançant escales. Seguint amb el replantejament de les concepcions més clàssiques del paper de l’art en la societat i la seva manera de plantejar-se, Es-tivill proposa a Contrapaisatge, una visió nova de les creacions mitjançant la subversió del punt de vista tradicional i la unió de dos paisatges íntims, però allunyats físicament: l’Espluga de Francolí i Girona.

Carabassa Dimensions: 29 x 17 cmData: Segle XX

PlatDimensions: 21,40 x 3,50 cmData: Segle XIX Plat de terrissa decorat a mà i en color blau amb motius florals, en aquest cas, tres cireres.

Fogonet de merletsDimensions: 19 x 18 x 17,50 cmData: Segle XIX - XX

Màquina per trinxar carnDimensions: 23 x 15,50 x 23,50 cmData: Segle XX

Recipient per contenir aigua recobert de palla trenada en bandes con-des amb cordill d’espart. Té dues nanses trenades semicirculars a cada cos-tat en el centre del cos i disposades verticalment. La boca circular té un tap de suro alt amb una canya clavada que el tra-vessa per fer de broc.

Cub de terra refractària, reixa de ferro i entrada d’aire ideada per cremar carbó d’alzina.

Màquina amb cos de ferro i una embocadu-ra en forma d’embut. Per mitjà d’una ma-neta es fa girar a l’in-terior un bisensfí, en el qual van acoplades unes ganivetes que pi-quen la carn. Normal-ment s’usen acollades en una taula.

MVR 5

Perico PastorLa primera impressió que hom ressent en entrar al Museu és, na-turalment, la sorpresa per com han canviat les coses del camp en els darrers cent anys. D’aquest punt de vista, és un encert la sala pròleg amb les escultures d’en Josep Trai-té, que il·lustra de manera gràfica, efectiva i poètica oficis i circums-tàncies desapareguts, o tan canviats que foren irreconeixibles als que els practicaren fa un segle, per molt que algunes tradicions, com les del pessebre que tan ben exposada està a la sala següent, s’hagin mantingut.

Però aquest pròleg, així com les en-cantadores figures de Llucià Navar-ro que acompanyen el recorregut per l’edifici antic, serveixen també com a contrapunt i recordatori del museu costumista i nostàlgic que es podia haver fet, i que sortosament no s’ha fet, triant en canvi l’opció de mostrar tots aquests oficis amb la seva riquesa, la seva dignitat, però també amb la seva duresa. Potser el canvi més radical ha estat el de les comunicacions, com ens recorda la Volta dels carros. Els carros i tarta-nes ens parlen d’un temps d’abans

del tren, d’abans del cotxe, de l’avió i molt abans, certament, de la tele-visió i Internet; temps on viure al camp, viure en un poble, era viure en un país diferent, un món dife-rent del món de la ciutat. Un món que havia canviat menys des del Neolític que el que ha canviat des de la Revolució Industrial (que va afectar directament una part molt petita de la població). Només hem de veure les eines de la sega, el ba-tre, la verema, les pedres, trills... per adonar-nos-en.

Viure al poble volia dir viure al ritme de les estacions, treballant intensament en els moments neces-saris; preparant meticulosament els períodes d’inactivitat relativa com l’hivern, tractant els aliments acon-seguits, i que havien d’assegurar la subsistència. Amb aquesta alter-nança d’objectes, diorames, pintu-res i vídeos, el Museu realment ens submergeix en aquest món, cosa que fa més efectiva la presentació, a l’edifici nou, de les transformacions introduïdes al camp pel procés de mecanització, i l’augment de la pro-ductivitat demanat per l’augment

de la població i possible gràcies als progressos en comunicació i distri-bució.

Amb l’última secció, dedicada al que és la vida al camp ara, i els rep-tes de futur, les entrevistes a la gent que viu el camp actual, i la insistèn-cia que el futur passa per preservar elements bàsics que la nostra activi-tat, el nostre èxit, està posant en pe-rill, el cercle es tanca, recordant-nos que en aquests temps de facebook encara depenem d’aquells que con-reen el blat, la vinya i les olives.

Perico PastorIl·lustrador i pintor

VISITANT CONVIDAT

ACTUALITAT

El notable retrocés de les hectàrees de vinya plantada, ja sigui per substitució per un altre cultiu, ja sigui per aban-donament, juntament amb la mecanització creixent dels processos de recollida gràcies a la plantació de vinya emparrada estan reduint la demanda de mà d’obra en temps de verema. El col·lectiu més afectat en aquest sentit és el dels temporers estran-gers que, a més, veuen com l’atur i la crisi han fet incrementar la mà d’obra local, de manera que els seus serveis són cada cop menys necessaris. Els càlculs dels darrers anys indi-quen que la demanda de profes-sionals per a la recollida del raïm ha estat fins a un 20% inferior, tendència que sembla que es pot estabilitzar en

un futur. El col·lectiu que més se’n ressent és el dels tem-porers estrangers, que s’anaven a buscar a països com Ro-mania, Colòmbia o el Marroc. Ara com ara, qui més places

ocupa en la recollida del raïm, i de la fruita fresca en general, són els estrangers residents al país, que ja tenen certa experiència en la vere-ma, i gaudeixen d’una situació re-gularitzada. Després d’aquest, per culpa de les actuals circumstàncies, ha aparegut un altre col·lectiu prou important en nombre, el dels atu-rats. Tot plegat, sumat a la creixent mecanització del sistema de recolli-da del raïm i a la davallada de ter-ra conreada fa que els treballadors

d’altres països que venien a fer la temporada de la fruita siguin menys necessaris en època de verema.

Menys temporers per a la verema

6 MVR

L’ARTICLE

Ja han passat cinc decennis des que l’agricultura, com a activitat econò-mica primordial, va donar pas als sectors industrials i de serveis, amb la qual cosa ha anat convertint-se en una activitat secundària, si més no com a primera activitat laboral de les dones i els homes del país. Malgrat això, no hi ha dubte que una part important de Catalunya encara con-serva els trets caracte-rístics forjats per uns avantpassats treballa-dors del camp, que poc a poc han anat mode-lant el territori que ha viscut grans moments, i també mals moments, de la història agrícola de casa nostra.De fet, fer de pagès comportava el domini de certs coneixements biològics, tècnics i am-bientals per tal d’apli-car-los a les feines que cada època de l’any calia fer als respectius conreus. Aquests coneixements no s’adquirien a l’es-cola sinó mitjançant l’aprenentatge dels pares i avis i sobretot mitjançant l’observació any rere any. Per aques-ta raó és necessari reco-llir i difondre aquests coneixements per tal que no restin en l’oblit, perquè entre altres motius constitueixen un patri-moni social, cultural i etnològic de primer ordre.Cal valorar el testimoniatge obtin-gut a través de recerca documental i, sobretot, de la memòria popular de la gent gran que encara avui recor-da aquells processos que es basaven en la ciència de l’observació i la de-

ducció o actuació consegüent, de ben segur sense uns coneixements acadè-mics però utilitzant bastant d’allò que marca el mètode científic. Com més temps passa, més ens ado-nem que aquells procediments eren fruit de l’època que tocava viure amb els mitjans de què es disposava, però que es basaven gairebé sempre en les lleis que la natura marca, allò que

sembla lògic però que a poc a poc s’ha anat perdent amb l’afany d’obte-nir més i més producció amb menys esforç, encara que això hagi suposat, moltes vegades, renunciar a la qualitat dels productes obtinguts.Si recordem aquelles pràctiques agrí-coles que es realitzaven en el passat, que feien un ús més sostenible dels recursos i empraven una metodologia

més respectuosa vers el medi, podem veure que són pràctiques que en molts casos s’han recuperat en les formes al-ternatives a l’agricultura convencional dels darrers decennis, estem parlant de l’agricultura biològica o ecològica, la permacultura, l’agricultura biodi-nàmica i altres afins, que en aquest article anomenarem agricultura soste-nible.

Per tal de garantir la fertilitat del terreny on volem conrear qualsevol cultiu cal que hi realitzem cer-tes accions. Amb in-dependència del tipus de sòl que tinguem, i atès que el sistema agrícola no és un sis-tema natural, ja que és manipulat pels hu-mans amb la finalitat d’obtenir-ne els fruits dels conreus que s’hi planten, cal que de manera periòdica s’hi vagin incorporant els nutrients que poc a poc es van absorbint. Amb aquesta fina-litat hi ha diverses pràctiques que en el decurs de la història s’han anat utilitzant, d’aquestes en desta-carem tres, per ser les més emprades del passat, els formiguers,

els fems i el guaret. D’aquestes tant la utilització del fem com les pràctiques de guaret i la rotació de cultius són pràctiques que l’agricultura sostenible sol utilitzar tot recuperant tradicions antigues, però adaptades als recursos de què es disposa avui.En un altre sentit, des que els humans van decidir practicar l’agricultura, cap al neolític, calia observar si apareixien

Agricultura sostenible: entre l’ecologia i la tradicióJOAN CARTANYÀ CENTRE D’HISTÒRIAL NATURAL DE LA CONCA DE BARBERÀ

Pagesos a l’era. Arxiu del Museu de la Vida Rural. Fons Lluís Carulla i Canals

MVR 7

L’ARTICLE

malalties a les plantes que es conrea-ven i mirar d’evitar-les o combatre-les. Sembla que fins a finals del segle XIX plagues i malalties no suposaven mas-sa preocupacions als pagesos, en són testimonis alguns pagesos d’edat avan-çada que així ho confirmen.De fet, si llegim llibres i manuals an-tics d’agricultura en molts d’ells no es parla de combatre plagues o malalties, i si ho fan sempre és de manera secun-dària o residual i indubtablement amb mètodes naturals. Per alguna raó serà, segurament perquè per tradició es practicava una agricultura en la qual es tenia molt present la saviesa de la natura, i també és just reconèixer-ho, perquè no hi havia més remei, no hi havia cap altra alternativa que emprar tot allò que la natura posava a l’abast i, com a conseqüència, com més a prop s’estigués del que la natura ha anat modelant al llarg dels anys de la vida del planeta, millor.Com veiem, allò que ara es coneix com a lluita biològica, en la pràctica de l’agricultura sostenible, per tal de ser més respectuosa amb el medi, ja es practicava molts anys enrere sense que haguessin de donar-li cap altre nom que agricultura o pagesia.De fet, hem de tenir en compte que en els ecosistemes lliures de l’acció dels humans trobem infinitat d’insectes i microorganismes, alguns dels quals podrien comportar-se als conreus com veritables paràsits de les plantes cultivades, mentre que en el seu estat natural molt rarament es converteixen en plagues, ja que la diversitat d’espè-cies i els innombrables depredadors que conviuen en l’ecosistema regulen constantment la proliferació massiva de qualsevol espècie concreta.Però la realitat és que els ecosistemes agrícoles han anat derivant cap a eco-sistemes desequilibrats i per combatre aquest desequilibri s’ha hagut d’anar augmentant la incorporació d’adobs químics i insecticides com el DDT per pal·liar les plagues i millorar la collita. Però això és un peix que es mossega la cua, ja que la causa de l’increment de l’esmentat desequilibri es deu a l’augment de la incorporació d’aquests productes.Fins a finals del segle XIX els produc-tes per combatre plagues i malures o per a la fertilització del sòl eren ba-sats en minerals naturals -calç, fosfat,

a la memòria històrica, però això sí, amb el desig de, en la mesura que si-gui possible, recomanar la recuperació d’alguns d’aquells principis ancestrals que combinats amb la pràctica actual poden sumar. En definitiva, aprofitar els coneixements que any rere any els nostres avantpassats varen anar acu-mulant per complementar i millorar les pràctiques actuals.

JOAN CARATANYÀCentre d’Història Natural

de la Conca de Barberà

sofre...- i s’utilitzaven sobretot pro-ductes i remeis casolans tot tenint en compte les lleis de la natura, a partir de llavors van començar a estendre’s el compostos minerals -nitrats, clo-rurs, superfosfats, sulfats...- i ja més tard compostos químics -pesticides i fungicides- que, com ja hem dit, han permès incrementar les collites amb menys “problemes”, però també han empobrit el sòl.Amb aquestes breus reflexions no pre-tenem en cap cas reivindicar tornar íntegrament als procediments del pas-sat, simplement volem deixar-los per

8 MVR

D’UN ALTRE TEMPS

La creació del mas fou una obra socialment de mèrit. Mèrit pel seny que presidí la seva implantació, mèrit per l’esforç personal que representava.Les antigues generacions catalanes que bastiren els ma-sos tenien una clara idea del que eren aquests dos factors: l’aprofitament del temps i la concentració de la terra labo-rable. Els primers propietaris conceberen la unió íntima de la casa i la terra; d’una casa envoltada de terres, o prò-xima a elles, com presidint la magnificència dels conreus i la majestuositat dels boscos. Així els homes tenien a l’abast

de la mà els camps i les prades i les selves; així per a con-rear, pasturar i fer llenya; així l’horari pagès en el treball, des que ix el sol fins a l’hora foscant, era aprofitant sense pèrdua i permetia una acurada divisió de la feina. Treball concentrat, doncs, era el que han anat desgranant els ca-talans, centúria rere centúria, damunt la terra sagrada dels avis; per tant, treball que redituava el cent per cent de labor útil.

JOAQUIM DE CAMPS I ARBOIX

La masia catalana (1959)

La masia catalana

La felicitat en un cul de got

La piscina?

Ni pensar-ho:només el gran cossi de zinc de la bugada, aigua fresca del pou, criatures en remull i xipolleig del bo, que tot va al pati. Ara, el cap no te’l mullis, que perdries l’ondulació.

La felicitat en un cul de got.

Josep Vallverdú

Fotografia: Arxiu del Museu de la Vida RuralFons Lluís Carulla i Canals

MVR 9

La receptaCoca de verduretes amb formatge de Capafonts i amanida de germinats i llavors

PREPARACIÓCourem les coques a 220oC uns 15 minuts. Per fer l’oli de pica-da haurem de triturar tots els ingredients per tal que ens quedi un oli de fruits secs granulat. Per fer l’amanida ho barregem tot dins un perol hi ho amanim amb oli, vinagre i sal. Posem al foc una paella amb oli ben calent i hi afegim les carxofes ja pelades i ben talladetes. Passats uns 5 minuts hi incorporem els tira-becs, les faves, els calçots i els tomàquets confitats. Ho saltegem durant uns 5 minuts més i, fora del foc, afegim el formatge de cabra de Capafonts tot remenant-ho bé.Per muntar-ho posem al fons d’un plat una cullerada de romes-co. A sobre la coca amb les verdures. Amanim amb l’oli de pi-cada i hi posem damunt la barreja de germinats i brots amanits.

EL REBOST

Cuiner: Gerson RibalLa GravaPareteta, 6El Morell977 842 555

INGREDIENTSPER A 4 PERSONES

• 4 coques petites de llardons• 100 g de salsa romesco• 50 g d’oli d’oliva verge extra• 4 carxofes• 50 g de faves repelades• 50 g de tomàquet confitat• 12 calçots escalibats i pelats• 12 tirabecs tallats finament• 100 g de formatge de cabra madurat de Capafonts

• 1 picada amb 2 grans d’all, julivert, pinyons, avellanes, ametlles, nous, pinyons i oli d’oliva verge extraPer a l’amanida:• 25 g de germinats de remo-latxa• 20 g de germinats d’alfals• 25 g de brots de pèsol• 25 g de brots d’espàrrec• 10 llavors de gira-sol• 10 llavors de carabassa• 10 llavors de sèsam

El vi

Blanctresc 2010 Macabeu, chardonnay i sauvignon blancCeller Guspí Viver de Celleristes de la Conca de Barberà

La presència del formatge de cabra expulsa qualsevol possibilitat de maridatge amb ne-gres i hem triat un blanc de criança en bóta. La complexitat dels seus aspectes làctics i torrats trobaran el correlat en la coca cuita, la picada i el formatge. El costat untuós i grei-xós del vi s’agermanarà amb la lleugera dolçor de les faves i el fregit de les carxofes, tot con-trapuntat per la frescor dels brots i germinats i de la pròpia acidesa del vi.

L’estiu, per als que ens agrada menjar fruites i verdures eco-lògiques de temporada, és un festival de color i de sabor que enalteix els sentits. Les nostres amanides tornaran a prendre color amb els deliciosos tomà-quets i els pebrots de l’hort. La natura ens regala tot un munt d’aliments refrescants per fer front al calorós estiu: síndria, meló, préssec, nectarina… Que la naturalesa és sàvia no és només una frase feta, és una re-alitat, doncs ens aporta en cada

estació tot allò que necessitem per disposar d’una alimentació saludable i nutritiva. Per això, si fem cas dels seus principis, i mengem fruites i verdures vari-ades de temporada, no hem de patir pas. A més, si som prou previsors, podrem seguir gau-dint del gust i de les propie-tats d’aquests aliments la resta de l’any fent conserves, salses i melmelades. La matèria pri-mera és molt important, i per això és bàsic utilitzar els ingre-dients en la seva millor època,

quan són més saborosos. Preci-sament perquè els ingredients es troben en el seu punt òptim, és un bon moment per fer con-serva. Melmelades de tomàquet amb les millors varietats locals, sofregit de ceba, rostit molt a poc a poc, melmelades de prés-sec, ben ensucrades, tal com les feien les nostres àvies... I és que, no cal dir-ho, les co-ses fetes amb cura i amor sur-ten molt millor, amb qualitat.Et desitgem que gaudeixis dels fruits que la terra t’ofereix!

HORTUS APRODISCAEL’ESTIU A L’HORT

10 MVR

L’ENTREVISTA

El 1992, com arribes a la decisió de crear una productora?Feia classes i vaig començar a treballar amb material audiovisual, vaig fer un curs d’introducció a la imatge a l’Insti-tut del Teatre i m’hi vaig abocar. El cine és l’última part de la cultura catalana que falta normalitzar, té una gran influ-ència mediàtica i en l’esperit crític col-lectiu, i un cert tipus de cinema és prou atractiu per voler dedicar-hi la vida.

En aquests anys de rodatge, què ha resultat més complicat i què més en·grescador?El més complicat és el finançament, perquè el cine val molts diners. El que és engrescador és la capacitat de trans-formació i d’influència de les pel·lícules que es produeixen.

Què et va portar a comprar els drets de Pa negre tan bon punt vas llegir la novel·la?Sempre estem buscant temes, vaig lle-gir la novel·la i vaig veure que era una història amb un final molt fort, que es

podia produir aquí perquè passava en una casa de pagès. A més, tenia una gran intensitat emocional que explica-va molt bé la humiliació dels perdedors a la guerra i ho feia d’una forma molt poc maniqueista.

Tenies clar que el director havia de ser l’Agustí Villaronga, amb qui ha·vies treballat en dues ocasions, però vas establir premisses diferents. L’Agustí és col·laborador i amic, el con-sidero un dels grans i vaig pensar que li aniria molt bé, ell aleshores feia cine d’autor per a públics reduïts, però amb prestigi internacional. Amb aquesta novel·la que havia estat un best-seller havíem de trencar el cercle d’estar no-més amb els maleïts estupendos perquè el cine en català encara no havia trobat el seu públic i es debatia entre l’experi-mentació i el fracàs. Com es tira endavant una pel·lícula que té un cost de 4 milions d’euros?Buscant aliats. Venent la idea amb mol-ta convicció i passió, treballant amb un

alt nivell d’exigència, fent que la gent cregui que ets capaç de fer-la. Crec que Pa negre no s’hauria fet sense la política cultural del tripartit, que ha estat la mi-llor política de cinema que s’ha fet des que existeix la democràcia. La va liderar Joan Manuel Tresserras, va entrevistar el sector, el va interrogar, va detectar els punts flacs que tenia la indústria i va actuar en conseqüència. Sense tenir les dades exactes, gràcies a això s’ha passat entre aquest any i l’an-terior d’un 0’8% de públic català a un 8%. El país s’ha sentit convocat, i no només amb Pa negre. Ha estat un feno-men extraordinari dintre de la norma-lització que es pretenia.

Per què s’ha de subvencionar el ci·nema?Perquè a tot el món civilitzat es subven-ciona, si no només veuríem tots cine americà i en anglès. A l’Europa culta, si no hi hagués un ajut públic, una carta de presentació de la identitat del propi país tan important com és el cinema no existiria i estaríem absolutament colo-

“Pa negre ha entrat en el circuit dels pobles, però és l’excepció.”

Isona Passola, productora cinematogràfica

Moment del rodatge de Pa negre

MVR 11

L’ENTREVISTA

nitzats pel cine americà, com passava fa 15 anys a l’Amèrica Llatina.

Quins consideres que han estat els elements claus de l’èxit de Pa negre?La proximitat, la universalitat. Jo crec que el país s’ha sentit convocat perquè s’ha identificat amb el tema i amb la llengua. Sobretot ha estat un element com de prestigi cultural.

13 premis Gaudí i 9 Goya de les 14 nominacions. Com ajuden els pre·mis en la batalla de mantenir la pel·lícula en cartell? Els premis ajuden perquè en el que cos-ta més de competir amb els americans és en la promoció i els premis fan un llançament promocional enorme i per tant contribueixen al posicionament de la pel·lícula en un mapa dominat pel cinema americà en un 90%.Als pobles arriba només cinema ameri-cà. Amb la política de Tresserras tots els pobles tindrien dret a una sala de cine europeu en versions originals. Pa negre

ha entrat en el circuit dels pobles, però és l’excepció. I la gent hi ha anat i ha aplaudit en el cinema.

I com ajuden els premis en la recap·tació?Havíem recaptat al voltant del milió d’euros, i amb els premis vam passar als 2.600.000.

Ser la primera pel·lícula en català premiada als Goya, què representa?Obrir camí. S’ha vist que és possible que s’entengui allà. Obrir camí per aprofitar la plataforma de difusió que representa un premi com els Goya.

Fins ara semblava que teníem la porta tancada, i no obstant nosaltres paguem impostos i tenim dret a les mateixes ajudes i les mateixes vies.

Consideres que l’assignatura pen·dent de la cultura catalana és el ci·nema. Amb Pa negre, com dieu, ¿hi haurà un abans i un després?Com a mínim s’ha vist que era possible. A partir d’aquí els professionals han de triar si volen treballar en aquesta direc-ció, que sembla que ha donat diners, i a més s’han trencat molts prejudicis i s’han obert unes vies. No es tracta només fer-lo en català perquè així tens l’ajuda, sinó perquè s’ha descobert el públic propi en la llengua pròpia i aquests fets marquen un abans i un després.

Fas classe d’adaptació literària al ci·nema. En aquest sentit, quines són les nostres millors novel·les?Afortunadament hi ha molt per triar, tant entre els clàssics com entre gent

actual. La literatura està realment molt, molt bé, amb molts autors, molta qua-litat i diversitat, i el mateix passa en teatre. En aquest sentit el país és enor-mement creatiu. Hem comprat drets de coses molt interessants, de gent de totes les edats i totes les tendències.

Pa negre té les portes obertes inter·nacionalment?S’està venent a tot el món, a la Xina, al Japó, a França, a Portugal... I ara co-mençarà la carrera dels Oscars, si els espanyols la voten pot ser la pel·lícula que representi Espanya en llengua es-trangera.

Isona Passola (Barcelona, 1953) És filla d’Ermengol Passola, em-presari i activista cultural catala-nista, propietari de Mobles Maldà i fundador de la Cova del Drac i les discogràfiques Edigsa i Con-cèntric. De la seva mare n’ha he-retat el sentit del rigor i l’ideal de la feina ben feta; del seu pare, el convenciment que treballar per al país és més gratificant que fer-ho individualment i que en el cas d’una col·lectivitat com la nostra aquest treball ajuda a donar sentit a la vida. Va estudiar Història a la Universi-tat Autònoma i va fundar el Grup de Teatre Independent de la UAB –que després va ser Dagoll Da-gom- amb Rosa Novell, Joan Lluís Bozzo, Vicens Altaió i Anna Rosa Cisquella.Professora d’adaptació literària al cinema a la Universitat Ramon Llull, el 1992 va fundar la produc-tora Massa d’or, des d’on produeix documentals i ficció per a la tele-visió i el cinema. És guionista i directora del docu-mental Cataluña-Espanya (2009).Les seves paraules en recollir el premi Goya a la millor pel·lícula per Pa negre van ser d’elogi i agra-ïment per als companys del cine-ma que a més de votar una bona pel·lícula, havien votat per la di-versitat. Explica que a Catalunya hi ha el talent i la indústria necessàries per fer bones pel·lícules i que la voluntat política és important per tirar endavant projectes que des-prés es podran vendre a Europa. “El cinema és la carta de presenta-ció al món.”

12 MVR12 MVR

SORTIM

Cal Paller

Cal Paller és una masia de turisme rural del terme mu-nicipal de la Vansa i Fórnols, a l’Alt Urgell, a 45 Km de Solsona i 35 Km de la Seu d’Urgell. Es troba dalt d’un penya-segat i disposa d’unes magnífiques vistes.És una masia del segle XVIII totalment restaurada res-pectant la tradició i potenciant la bellesa dels espais mitjançant una acurada decoració. Els actuals propie-taris van dedicar quatre anys a les reformes de rehabili-tació i van obrir la casa al públic el desembre del 2004. Disposa de sala d’estar amb llar de foc, quatre habitaci-ons dobles i dues dúplex, amb la peculiaritat que totes tenen entrada des de l’exterior i totes disposen de bo-nes vistes de l’entorn. El mirador és un espai privilegiat des d’on es poden veure les postes de sol. La seva cuina combina la tradició i la imaginació a partir de productes de qualitat. Les fruites i les verdures són de conreus ecològics, la vedella és bruna dels Pirineus, criada amb pastures fresques, cereals i lleguminoses; el xai, el pollastre i el conill provenen d’explotacions de petits productors del Pirineu, criats de manera tradicio-nal. Del poble veí d’Ossera serveixen herbes, melmela-des i formatges de cabra elaborats artesanalment.D’entre els serveis que us ofereixen en destaquen els passejos a cavall i l’spa a l’aire lliure, tant hivern com estiu, una manera de relaxar-se en ple entorn natural. Pel que fa a les activitats esportives de la vall de Vansa, es poden fer rutes a peu, trekking, rutes en bicicleta, esquí durant la temporada, rafting i piragüisme, etc. Cal destacar el patrimoni romànic de la zona i el Museu de les Trementinaires, a Tuixent, dedicat a aquelles do-nes que anaven a peu cap a terres planes de l’interior i el litoral de Catalunya comercialitzant les herbes i olis i els processos d’elaboració de remeis ancestrals.

Cal Paller - La Vansa i Fórnols - 616 958 650www.calpaller.com

La cerimònia de la llum és el nou projecte de Lídia Pujol, un espectacle musical en el qual els elements escènics, sobretot els efectes de llum, tenen un paper destacat en el plantejament d’un recorregut pel que van ser els camins de la cultura a la Catalunya medieval. En paraules de Lídia Pujol: “En aquesta nova època de tenebres, el nostre espectacle reivindica la llum i el mis-teri constant de la creació, transportant l’espectador a un univers místic on les tradicions culturals conviuen i es comuniquen i troben el cel. El camí, integrador, el farem amb cançons de fe i de pensament crític. D’arrel jid-disch, cristiana, musulmana i d’autor. En una cerimònia lluminosa...”Es tracta d’un espectacle que intervé artísticament sobre el patrimoni, concebut per a la seva representació a es-glésies, teatres i espais simbòlics, llocs on s’escenifica els punts de trobada i les contradiccions entre les religions i les persones, entre passat, present i futur; entre orient i occident.En el repertori de l’espectacle hi ha cançons del Llibre Vermell de Montserrat, cançons de bressol del Mediter-rani, cançons de tradició popular catalana,marroquina, grega, napolitana i sefardita. La interpretació va a càrrec de Lídia Pujol -responsable, també de la direcció i la dramatúrgia de l’espectacle- i de Mohamend Bout Ayoub. Dani Espasa és el director mu-sical de l’espectacle, que compta amb deu músics d’arreu del món.Després de dues representacions prèvies a Sant Llorenç de Morunys i a Súria, la gira de La cerimònia de la llum arrencarà el proper 7 d’agost, a les 22.00 h, en un espai únic com és el Monestir de Poblet. Després l’espectacle es podrà veure a Escaladei (10 d’agost), Sant Pere de Rodes (12 d’agost), Santes Creus (17 de setembre) i acabarà la gira a la Seu Vella de Lleida (29 de setembre).

www.iterluminis.org

La cerimònia de la llumLídia Pujol7 d’agost Monestir de Poblet

MVR 13

PUBLICACIONS

EL MÓN RURAL A CATALUNYAJoan Vilà-ValentíSocietat Catalana de Geografia Institut d’Estudis CatalansMida: 23 x 17 cmPàgines: 182Preu: 24 euros

La Societat Catalana de Geo-grafia, de l’Institut d’Estudis Catalans, ha reeditat l’obra El món rural a Catalunya, que el catedràtic de geografia Joan Vilà-Valentí va publicar el 1973. Tot i tractar-se d’un recull d’articles de caire aca-dèmic, de fet tres capítols pertanyen al discurs d’entrada a l’Acadèmia de les Bones Lletres, la voluntat d’aquesta edició és fer arribar al públic en general l’interès pel passat i futur del món rural català.Un article sobre el monestir de Sant Benet de Bages com a mostra de la formació d’un centre agrícola el segle X ence-ta el recull. Els altres articles tracten diversos temes: com es va produir la colonització agrícola; la vida rural i els mercats setmanals dels segles X al XII; el mas, una creació prepirinenca; l’abastament d’un nucli medieval; la trans-humància; els camins rurals; l’allunyament del món rural; l’inici de la indústria moderna i, finalment, una visió de conjunt. Tanca el volum una bibliografia específica sobre el món rural català.

El Museu de Carros i Eines del Camp és una institució privada que mostra la col·lecció etnològica de Rogeli Montalà, creada el 1994. El passat mes de gener va celebrar deu anys com a col·lecció oberta al públic en un acte que es va emmarcar dins les Festes Decennals de la Candela de Valls i en què es va presentar la Guia del Museu de Carros i Eines del Camp de Valls.El volum 1 es dedica a La Gran Nau, que és l’espai on s’exposa la col·lecció de carros i de carruatges i -contextualitzats en un itinerari- màquines, objec-tes d’ús domèstic i eines d’oficis vinculats a la vida del pagès amb apartats dedicats a la construcció i al conreu de l’avellana. Aquest primer volum conté 233 fotografies en color que reprodueixen gran quantitat de les peces de la nau. Els dibuixos de La Gran Nau i del carro de pagès permeten relacionar visualment les seves parts i els noms correspo-nents i, a més, es proporciona el nom estàndard i el nom local d’alguna de les parts del vehicle. La guia no només dóna a conèixer una col·lecció etnològica i dades de molts objectes, sinó també usos, costums, microhistòria i anècdotes. S’integren di-versos coneixements al voltant de les peces per tal de fer-les més properes i interessants, i convertir-les en portes d’accés al món desaparegut de la pa-gesia del Camp de Tarragona del segle passat. En aquest sentit, cal destacar la informació oral que s’ha recollit i que ajuda a preservar part del nostre patrimoni immaterial.Els autors de la guia són Montserrat Caballero, museòloga, i Rogeli Montalà, col·leccionista de família pagesa i principal font oral de la informació reco-llida en la guia.

MVR 13

EL LLOP I ELS HUMANS. PASSAT I PRESENT A CATALUNYAJosep Maria MassipArola EditorsMida: 21,8 x 24 cmPàgines: 440Preu: 45 euros

Monografia que repassa des de totes les vessants possibles el passat i el pre-sent del llop a Catalunya i les seves possibilitats de futur. El naturalista Jo-sep Maria Massip articula el seu estudi de manera transversal, abordant la figura i el record d’aquest depre-dador des de tots els àmbits possibles: científic, històric, sociològic, popular, toponímic... demostrant que s’ha convertit en el millor especialista sobre aquest cànid en les nostres terres. La figura del llop ha recobrat actualitat a Catalunya arran de la seva reaparició a la vall del Cadí, primer esporàdica, però que ara sembla que podria ser definitiva. Aquest fet ha reobert el debat entre pastors i naturalistes. Els primers en contra per la por atàvica que se li té al llop i pels atacs al bestiar. Els científics a favor de la seva reintroducció tant pel seu valor ecològic com pel seu paper a l’hora de reequilibrar la sobrepoblació d’algunes espècies que s’han quedat sense depredador natural, com el porc senglar.

GUIA DEL MUSEU DELS CARROS I EINES DEL CAMP DE

VALLSMontserrat Caballero i

Rogeli MontalàMuseu dels Carros i Eines del

Camp de VallsMida: 16 x 22,5 cm

Pàgines: 232 Preu: 12 euros

14 MVR

PROGRAMA CULTURAL

Agenda Recull d’actesActesCom passa amb plantes i animals quan arriba la primavera, que revis-colen, el mateix ha passat amb l’agen-da d’actes i activitats al Museu, que ha estat més ocupada en aquests dar-rers tres mesos que mai.

Dos llibres de poesia, un recull de ci-tes que animaven a parlar català, una projecció de reportatges fotogràfics, un cicle de cinema, un estudi natu-ralista i un documental sobre la ca-ducitat programada dels objectes de consum massiu i la inauguració de dues exposicions temporals donen testimoni d’aquesta febril activitat. En l’apartat de llibres, Joan Margarit i Jordi Llavina van recitar al Museu els seus nous poemaris, No era lluny ni difícil i País de vent, respectivament; el

naturalista banyolí Josep Maria Mas-sip va fer-nos partícips de la mono-grafia més completa que s’ha fet fins ara sobre El llop a Catalunya i el tam-bé gironí David Pagès va presentar el seu recull de 500 raons per parlar català.

Seguint la tendència que ja es va ini-ciar a principis de 2011, el Museu ha programat durant aquesta primavera noves activitats. Una projecció de fo-tografies, filla de Passanant FOTO, sobre cinc reportatges etnològics, Notes de camp fotogràfiques, que ens va traslladar a països i cultures molt

allunyats. De Mongòlia a Torotoro (Bolívia), passant pel Tibet, Calcuta i el Marroc.

En l’apartat cinematogràfic es va emetre el documental Comprar, llen-çar, comprar de Cossima Dannoritzer, o com la indústria ens esclavitza per assegurar la seva pervivència. També es va organitzar, amb el Centre d’His-tòria Natural de la Conca de Barberà, el Cicle de Cinema Ambiental, amb els documentals El sueño del agua d’Albert Solé i Paisajes manufactura-dos de Jennifer Baichwal.

Exposicions temporalsDesprés de tancar l’exposició de Jo-aquim Espuny es va inaugurar Ubi-cació/Origen, una mostra de diferents instal·lacions en què l’espluguí Quico

Estivill fa gala del seu domini de di-ferents tècniques i recursos artístics, entre els que excel·leix el dibuix.

Així mateix, a la sala Wataru (anome-ada així en honor a la primera expo-sició que s’hi realitzà) s’hi muntà una mostra fotogràfica que commemo-rava el 20è aniversari de la baixada de la imatge de la Santíssima Trinitat de l’Ermita al poble de l’Espluga de Francolíen motiu del 50è aniversari de la reposició de l’obra (per bé que s’hi reposà una còpia doncs l’escul-tura original fou destruïda en procla-mar-se la Guerra Civil).

DIVENDRES 5 D’AGOSTInauguració de l’exposició temporal Rafael Dalmau editor.

DIUMENGE 7 D’AGOST Representació, a les deu de la nit, al Monestir de Santa Maria de Poblet de La cerimònia de la llum. DIVENDRES 26 D’AGOST Acte conjunt amb la Denominació d’Origen Conca de Barberà en mo-tiu de la Festa de la verema.

DIVENDRES 9 DE SETEMBREInauguració de l’exposició temporal del pintor Khalid El Bekay.

DIVENDRES 7 D’OCTUBREInauguració de l’exposició temporal El món agrari a les terres de parla catalana.

DIJOUS 20 D’OCTUBRETaula rodona sobre els processos d’acolliment temporal d’infants.

EXPOSICIONS TEMPORALS

Fins el 31 de juliolORIGEN/UBICACIÓ de Quico Estivill

Del 5 d’agost al 4 setembreRafael Dalmau editor

Del 9 de setembre al 2 d’octubrePintura

de Khalid El Bekay

Del 7 d’octubre al 6 de novembreEl món agrari a les terres de

parla catalana

MVR 15

Museu de la Vida Rural

Carretera de Montblanc, 3543440 l’Espluga de FrancolíConca de Barberà

www.museuvidarural.cat