el cantador itnc jove companyia - teatre nacional de …...2014/04/01 · teatre odeon l’últim...

El Cantador – ITNC Jove Companyia

La ITNC Jove Companyia neix en complicitat amb l’Institut del Teatre per tal d’investigar i sistematitzar els codis interpretatius d’un actor «clàssic» català. La companyia estarà formada cada any per una selecció d’alumnes recentment graduats, que assajaran un text paradigmàtic de l’epicentre patrimonial de la temporada. Posteriorment, es presentarà l’espectacle al Teatre Nacional de Catalunya i arreu del territori. La primera obra que treballa la Jove Companyia és El Cantador, de Serafí Pitarra i Pau Bonyegues (pseudònim de Conrad Roure). Subtitulada «Gatada cavalleresca en dos actes, en vers i en català del que ara es parla», es tracta d’una paròdia del drama romàntic El Trovador d’Antonio García Gutiérrez, gran èxit del teatre espanyol de 1836 que inspiraria el llibret d’Il Trovatore de Giuseppe Verdi. El Cantador va ser escrit l’any 1864 en col·laboració amb Pau Bonyegues, pseudònim de Conrad Roure, una altra figura imprescindible per entendre el renaixement teatral i cultural del moment. Situada al segle XV, El Cantador representa la venjança de la gitana Magdalena i del seu fill secret, el cantador Don Manric, sobre la família de Don Nunyo, la qual havia fet cremar la mare de Magdalena per bruixeria. L’enemistat de Don Nunyo i Don Manric, que es disputen l’amor de Donya Leonor, desembocarà en una rivalitat còmica que agafarà camins absolutament aliens a les nocions d’honra i honor promogudes pels codis narratius del teatre en castellà.


El Cantador Serafí Pitarra i Pau Bonyegues Direcció Xicu Masó Amb ITNC - Jove Companyia Cristina Arenas Marçal Bayona Oreig Canela Queralt Casasayas Bruna Cusí Mariona Ginés Ricard Farré Andrea Martínez Arnau Puig Josep Sobrevals Pau Viñals Marc Chornet Ajudant de direcció Anna Maria Ricart Ajudanta de dramatúrgia Laura Clos Escenografia, vestuari i il·luminació Equip de professores de l’Institut del Teatre Gemma Beltran Lluïsa Sala Gemma Sangerman Professors/es col·laboradors Xavier Albertí Rosa Victòria Gras Lluís Soler Producció Teatre Nacional de Catalunya Amb la col·laboració de l'Institut del Teatre de la Diputació de Barcelona


Informació pràctica d’El Cantador Sala Tallers Del 2 al 13 d’abril de 2014 Horaris: De dimecres a divendres: 10 h funció escolar Dissabtes: 20 h Diumenges: 18 h Durada: 1 hora 35 minuts (sense entreacte) Preu: Tarifa general: 12 euros. Tarifa 50% (Fins a 25 anys, aturats i titulars del Carnet jove, 50% de descompte): 6 euros. Tarifa Especial (Dia de l’espectador, abonats del TNC, +65 anys, grups +10 persones, joves 26-30 anys, discapacitats, famílies nombroses i monoparentals): 10 euros. Guia didàctica: Per a les escoles que assisteixin a les funcions escolars: http://serveieducatiu.tnc.cat/ Recull de materials pedagògics: Ferran Dordal i Lalueza Activitats entorn de l'obra:

Exposició «Pitarra 1864-1866» Vestíbul principal. Inauguració divendres 28 de març de 2014. Entrada lliure. Més informació a www.tnc.cat.

Ruta literària «Pitarra: de l’Hospital als Jardins» Fora del TNC. Dissabte 29 de març de 2014 a les 17 hores. De 3 a 6 euros. Compra de tiquets a través dels canals de venda habituals del TNC. Més informació a www.tnc.cat.

Conferència De Pitarra a Polònia: com riem els catalans a càrrec del periodista i humorista Toni Soler.

Sala Tallers. Dimarts 8 d’abril a les 19 h. 6 euros. Compra d’entrades a través dels canals de venda habituals del TNC. Més

informació a www.tnc.cat.

http://serveieducatiu.tnc.cat/

http://www.tnc.cat/

http://www.tnc.cat/

http://www.tnc.cat/


EPICENTRE

PITARRA


Epicentre Pitarra L’extraordinari impuls de Serafí Pitarra com a dramaturg i empresari teatral va contribuir decisivament a consolidar una tradició dramàtica en català que tingués vigor suficient per perviure cent cinquanta anys després. El 1864, l’èxit popular de l’estrena de la seva obra L’Esquella de la Torratxa marca un punt d’inflexió dins del teatre en català, que ràpidament sedueix un ampli teixit social i en qüestió de mesos multiplica la seva presència als escenaris, la qual cosa acabarà generant un substancial canvi de valors en el panorama escènic català, abans majoritàriament en castellà. Fins al 1866, el dramaturg signa gairebé totes les seves obres amb un oxímoron que el

farà famós, el pseudònim antitètic «Serafí Pitarra» que l’acompanyarà al llarg de tota la

vida. El moment en què l’autor desvela la seva identitat –passant a ser reconegut

també com a Frederic Soler– coincideix amb el drama Les joies de la Roser, una obra

que suposarà un gir estilístic important que el durà a aproximar-se a estètiques cada

cop més dependents dels postulats melodramàtics que havia parodiat els primers anys

de la seva carrera, i que responen a les reclamacions d’un públic de teatre en català

cada cop més transversal.


Rellegim Pitarra Serafí Pitarra és un dels nostres clàssics més importants, no només per tot allò que li deu el panorama cultural en llengua catalana, sinó sobretot per la sorprenent vigència que mostren els seus textos —i molt especialment els Singlots poètics— des d’una perspectiva contemporània. Sabem que Frederic Soler (Barcelona, 1839-1895) no va pujar a saludar dalt d’un escenari fins després de l’estrena de Les joies de la Roser, la qual va tenir lloc el dijous 6 d’abril de 1866. Aquest drama havia estat molt ben acollit tant pel públic com per la crítica, i la premsa va comminar el dramaturg fervorosament a signar les noves obres amb la identitat real que amagava darrere el pseudònim. En poc menys de tres anys, aquesta estranya conjunció de l’angèlic serafí i la terrenal pitarra havia esdevingut extraordinàriament popular entre la ciutadania barcelonina. Inicialment, el drama de Les joies encara duia la mateixa signatura que els singlots anteriors, i a partir d’aquesta obra, l’autor signaria indistintament amb el seu nom real o amb el pseudònim. Potser val la pena recordar que —tal com afirma Carme Morell a l’estudi més recent de què disposem ara per ara sobre el dramaturg, un treball publicat ara ja fa gairebé vint anys— al llarg de la seva vida Frederic Soler va utilitzar altres pseudònims. Un dels més destacables va ser el de «Miguel Fernández de Soto», amb el qual estrenaria el drama romàntic en castellà Una gloria catalana, o Juan Fivaller, el dijous 11 d’abril de 1864, a la mateixa funció en què s’estrenaria professionalment a Barcelona L’esquella de la torratxa. L’altre, encara més destacable, va ser el pseudònim d’«Enric Carreres», amb el qual simularia signar conjuntament alguns dels seus singlots més importants, com Liceistes i cruzados o Els herois i les grandeses. El pseudònim de «Pitarra», però, va tenir un èxit tan impressionant que acompanyaria Soler al llarg de tota la seva vida creativa, malgrat que des d’una perspectiva contemporània, ara el puguem utilitzar per referir-nos especialment a l’autor dels Singlots poètics. Per a nosaltres, doncs, Serafí Pitarra és el protagonista destacat de l’eclosió del teatre en català que es va produir a Barcelona en menys de tres anys: des que la societat d’aficionats Melpómene va estrenar al Teatre Odeon L’esquella de la torratxa el dijous 25 de febrer de 1864, fins que el Teatre Català estrenaria encara al Teatre Odeon l’últim singlot poètic, Coses de l’oncle!, el dijous 4 d’octubre de 1866. No hi ha dubte que podem afirmar que Serafí Pitarra és el pare del teatre català modern; juntament —cal dir-ho— amb altres companys de generació, els quals també hauríem de poder conèixer millor algun dia si volem valorar amb més profunditat la riquesa del nostre patrimoni escènic: Conrad Roure, Josep Anselm Clavé, Francesc Camprodon, Eduard Vidal i de Valenciano, Valentí Almirall, Albert Llanas, Josep Maria Arnau, Josep Feliu i Codina, Joaquim Asènsio d’Alcàntara, Marçal Busquets, Damas Calvet, Manuel de Lasarte, Josep Vancells, Pere Antoni Ventalló i Vintró…


La conseqüència directa de l’espectacular increment demogràfic que va patir la ciutat de Barcelona durant la segona meitat del segle XIX va ser la visible proliferació de les formes de diversió col·lectives, que a l’època tenien els balls i els espectacles teatrals —especialment musicals— com a manifestacions principals. L’augment de la població, sobretot de les classes menestrals i populars, va fer que una part molt destacable del públic potencial de teatre no entengués la llengua que dominava aleshores als escenaris. Hi havia, per tant, un públic nombrós que seguia amb força més atenció aquells sainets breus en la seva llengua materna, que no pas les obres en castellà que aquests de vegades acompanyaven, i que constituïen sempre el plat central de les representacions teatrals. Per això, quan a partir de l’estiu de 1864 es popularitzarien a la cartellera barcelonina els espectacles íntegrament en llengua vernacla —gràcies a l’èxit que havien tingut als teatres dels jardins del Passeig de Gràcia aquestes peces musicades, encapçalades per L’esquella de la torratxa— el teatre en català deixaria de ser testimonial per esdevenir ràpidament un dels articuladors centrals de la nova societat de masses que començava a desenvolupar-se a la ciutat de Barcelona. I això vol dir, per tant, que els Singlots poètics van ser una de les eines principals a l’hora de possibilitar el «renaixement» real del teixit cultural en català, gràcies a la popularització del seu idioma com a llengua de diversió i d’identitat col·lectiva en l’espai públic. Els col·loquialismes i castellanismes en els textos de Pitarra responien a una voluntat d’utilitzar el català que es parlava aleshores, per tal d’apropar-se a la realitat sociolingüística del seu públic i defugir l’ús mitificat de la llengua que proposaven els jocfloralistes, amb les implicacions ètiques i estètiques que el seu català «refinat» comportava. [...] Els Singlots poètics de Serafí Pitarra ofereixen una vigència fascinant. Per això era imprescindible que disposéssim d’una edició moderna que no ens condemnés a visitar-los en un treball de lectura arxivística i esforçada, el qual ha posat massa sovint barreres innecessàries entre el gran atractiu d’aquests textos i l’interès dels lectors contemporanis. Quan Frederic Soler va escriure les seves obres, la societat catalana i espanyola en general estaven començant a construir unes dinàmiques socials i polítiques que deixarien empremtes profundes en el darrer segle de la nostra història. Esparterista i liberal, si hem de creure els dos quadres que decoren la casa de Serafí Pitarra a El boig de les campanilles (un, Els herois de la llibertat; l’altre, Espartero), la mirada de Pitarra sobre la seva realitat és profundament sociològica, si bé presenta sempre una natural tendència a la sàtira i la paròdia que impedeix l’adhesió cega a un color ideològic, i que resulta sempre, en tot cas, manifestament desmitificadora. En un panorama, doncs, explícitament polititzat, on les mitologies ideològiques són una música de fons constant (amb reiterades al·lusions als carlins i als isabelins, a les bullangues que van agitar la ciutat de Barcelona, a la presència militar castellana dins


de Catalunya…), l’obra de Pitarra retrata la influència de la política en la realitat quotidiana, i alhora adverteix dels perills de convertir les ideologies en mites que deixin de tocar de peus a terra. La grandesa del sentit de l’humor pitarresc rau probablement en aquesta constant radiografia ideològica sobre l’actitud política, tant a gran escala social com en el nivell més reduït de les relacions humanes directes. Les seves obres paròdiques o satíriques ho són sobretot de la moral que privilegia el valor de l’honor i de la víctima. Una moral que determinades formes dramàtiques i narratives havien contribuït a modelar, construint amb èxit un imaginari col·lectiu que determinaria bona part de les sensibilitats estètiques i socials, fins i tot quan el gust per aquelles formes ja hauria evolucionat cap a nous estilemes aparentment diferents. I aquestes sensibilitats, malgrat els cent cinquanta anys que han passat des d’aleshores, i malgrat que hàgim evolucionat cap a altres nous estilemes, semblen tenir encara arrels profundes en la nostra societat. El treball des de la paròdia permet, a més a més, establir una connexió directa entre tradició i renovació formal, directament lligada a la construcció d’una nova ètica des del treball estètic. No oblidem que l’únic referent explícit que proporciona Pitarra als seus singlots és Miguel de Cervantes, amb qui l’autor es compara explícitament quan parodia la peça El loco de la guardilla de Narcís Serra —que té com a protagonista el novel·lista castellà— i la converteix en El boig de les campanilles, amb el mateix Serafí Pitarra de protagonista. Però no cal que ens ho recordi ell: Pitarra és el Cervantes del teatre català modern. Llegim-lo, rellegim-lo, estudiem-lo en profunditat i segurament en traurem alguna lliçó per a un moment en què el nostre món també està començant a construir noves dinàmiques polítiques i socials. Xavier Albertí Pròleg a l’edició dels Singlots poètics (Arola Editors)


El record del model dels grans actors del segle XIX —Senyora Xirgu, li vull fer una pregunta. —Digui. —Per què en el nostre teatre hi ha tanta cantarella? Per què el nostre teatre tendeix a accentuar la ficció d’una manera escandalosa, d’una manera que fa tornar vermell? —Quan jo era petita, anava de vegades al teatre Romea. Però vaig aconseguir, encara, els últims contraforts del teatre català vuitcentista, que era literalment colossal. Les obres de vegades eren mediocres; les actrius i els actors, de primeríssim ordre —i no vaig veure més que els últims. Aquests actors feien la naturalitat, eliminaven la ficció i parlaven d’una manera tan viva que en lloc de caure en un verisme adotzenat creaven una naturalitat lluminosa i resplendent. Aquells còmics no tenien cantarella. Després vingué el senyor Borràs i la introduí no solament a través del seu treball, sinó a través del treball dels seus admiradors. Borràs implantà la cantarella perquè no fou més que un actor castellà traduït. El teatre castellà que podríem anomenar burgès és un teatre de cantarella. Quan Borràs traduí aquestes maneres, les accentuà naturalment. Parteixi de la idea que la meva significació en el nostre teatre ha estat significar el contrari que el que Borràs ha significat. Però he pogut fer molt poca cosa. De vegades, per no detonar massa, m’hi he hagut d’emmotllar més que menys. La cantarella serà molt difícil de desarrelar. Els actors de la generació que ve potser ho faran —potser. El teatre castellà és un teatre de ficció i de cantarella perquè Madrid és una ciutat tan fictícia. Tothom aspira que el prenguin per més. Borràs portà això a Barcelona i, a Barcelona, s’hi accentuà gràcies a la fatxenderia —petita o grossa—, que en el nostre país és horrible. Josep Pla Margarida Xirgu, dins Retrats de passaport

La versemblança actoral dels nostres clàssics El principi de versemblança escènica té molt a veure amb la connexió d’un actor amb el seu públic i amb la tradició teatral. Aquest principi de versemblança, la «veritat» escènica, és en bona part cultural, i per això manté una relació força directa amb les tècniques interpretatives que els espectadors poden aplaudir. A través de les seves retòriques i els seus cànons clàssics, les societats han desenvolupat diferents models interpretatius que són reconeguts com a propis pels seus conciutadans, gràcies, sobretot, al contacte essencial que tenen amb les seves respectives tradicions culturals. En canvi, la tradició escènica catalana té algunes el·lipsis. Per exemple, la manera de dir el vers dels grans actors catalans de l’últim terç del segle XIX va ser substituïda per altres tècniques prosòdiques que dificultarien la sistematització dels models interpretatius per als quals va ser escrita una part molt important del nostre patrimoni escènic.


Des d’una absoluta modèstia però amb voluntat de rigor, volem impulsar l’exploració de mirades específiques que investiguin algunes tècniques actorals que ens permetin tornar a aquelles partitures teatrals, des d’una voluntat de poder-les servir de la manera més respectuosa possible. Hi ha textos del nostre patrimoni, com ara les obres de Serafí Pitarra, que demanen unes tècniques actorals específiques, que proposin una versemblança escènica pròpia, diferent de la «veritat» televisiva o cinematogràfica, i per això creiem que serà molt positiu oferir a les noves generacions d’intèrprets la possibilitat d’acostar-s’hi d’alguna manera.

Funcionament del projecte Des de fa uns anys, el Teatre Nacional i l’Institut del Teatre tenen establertes diverses polítiques de col·laboració. Amb el projecte de la ITNC Jove Companyia, aquesta temporada s’obre una nova línia de futur. Cada temporada, un grup de postgraduats de l’Institut del Teatre treballarà en un projecte d’escenificació que es podrà veure posteriorment al TNC i arreu del territori, amb l’objectiu principal d’aprofundir en aspectes tècnics que ajudin a representar d’una forma sistematitzada el repertori teatral català. Aquesta Jove Companyia està formada per uns dotze actors i actrius, un/a ajudant/a de direcció i dramatúrgia i un/a escenògraf/a, sorgits d’un procés de selecció. Els assajos de l’espectacle (que serà dirigit per un director professional decidit pel Teatre Nacional) s’acompanyaran d’un treball de formació específic en tècniques de cos i veu, incidint especialment en la pronúncia del vers, el qual anirà a càrrec de professorat de l’Institut del Teatre. Alhora, el procés de formació serà complementat per altres sessions puntuals amb diferents professionals de prestigi. Els alumnes participants rebran per part de l’Institut del Teatre una beca durant tres mesos, durant el període de treball. Es tracta, doncs, d’un projecte eminentment formatiu, que també vol ajudar a difondre el nostre repertori dramatúrgic des d’una atenció exclusiva i rigorosa sobre el text i el treball interpretatiu. Teatre Nacional de Catalunya


Presentació del projecte ITNC – Jove Companyia L’Institut del Teatre i el Teatre Nacional de Catalunya van subscriure un conveni del 13 de febrer de 2013 per a la creació del projecte pedagògic adreçat a graduats/des de l’Escola Superior d’Art Dramàtic de l’Institut del Teatre anomenat ITNC. Jove Companyia. Aquest projecte pedagògic, a través d’un procés formatiu determinat, permet investigar i crear sota les ordres d’un/a director/a una obra teatral, que posteriorment s’exhibirà al Teatre Nacional de Catalunya i a tot el territori català. Concretament, el projecte es materialitza en un curs de formació continuada, el Curs de capacitació teòrico-pràctica en repertori teatral català creat per l’Institut del teatre en complicitat amb el Teatre Nacional de Catalunya, per tal que els graduats en Art Dramàtic iniciïn un procés investigació i sistematització del codi interpretatiu de l’actor al teatre de repertori clàssic català. Els destinataris d’aquest projecte pedagògic són els Graduats/des en Títol Superior d’Art Dramàtic de l’Institut del Teatre, de totes les especialitats, de les darreres cinc promocions. El curs té com a objectiu desenvolupar tècniques verbals i corporals adients a diversos corrents del teatre català i trobar eines artístiques per desenvolupar i transformar la tradició escènica catalana. Alhora, el curs s’adreça a fomentar l’esperit integrador dels diversos estils teatrals en l’àmbit teòric, però sobretot en l’àmbit pràctic. Per aquest motiu pensem que el curs ha de desenvolupar tot el procés d’escenificació habitual en l’àmbit professional: des del sorgiment de la idea fins a la repetició en públic de l’espectacle. Els alumnes un cop hagin desenvolupat el curs, hauran adquirit les competències següents: 1-Dominar les tècniques d’anàlisi del fet teatral específic del repertori clàssic català des de la vessant dramàtica i actoral. 2- Ser capaç de desenvolupar tots els recursos expressius necessaris per desenvolupar la interpretació: -incorporant les tècniques de moviment i d’expressió corporal -incorporant les tècniques d’expressió oral (especialment les pròpies de la tradició del repertori) -incorporant les tècniques d’interpretació adients a l’estil proposat 3-Ser capaç d’interaccionar amb tots els llenguatges que formen part del fet teatral. 4-Saber planificar l’evolució del dia a dia en el procés creador de l’assaig, en funció dels resultats obtinguts i de l’objectiu general del projecte. 5-Ser capaç de mantenir el rigor i la professionalitat en les representacions, adaptant-se a les necessitats de cada actuació i sense perdre la qualitat cap dels elements artístics del projecte.


6-Contribuir amb el seva creativitat a la sensibilització social de la importància del patrimoni cultural i la seva incidència en els diferents àmbits i la seva capacitat de generar valors significatius.

Objectius Els objectius de la ITNC – Jove Companyia són: a) Rellegir, redescobrir i exhibir el patrimoni cultural català a través d’una companyia formada per joves graduats/des. b) Formar a graduats/des de l’Institut del Teatre definint un model estilístic interpretatiu determinat d’acord amb la tradició de l’autor que es treballi. c) Servir de pont a la professionalització dels graduats de l’Institut del Teatre en totes les seves especialitats, i una oportunitat d’inserció laboral. d) Crear un muntatge teatral que s’exhibeixi al TNC, i a tot el circuit teatral en català, incloent-hi instituts i universitats. e) Donar a conèixer, a través de l’exhibició, el procés pedagògic i patrimonial a tots els estaments educatius. f) Comptar amb la participació activa de la companyia en les activitats a l’entorn de l’obra escollida (xerrades, lectures, exposicions, etc.), que girarà al voltant de la figura de l’autor i la seva obra. Per a la primera edició del Curs, anys 2013-2014, s’escull el tema següent: Segle XX. El Cantador de Frederic Soler Pitarra i Pau Bonyegues (pseudònim de Conrad Roure). La convocatòria per a la selecció dels 11 intèrprets, l’ajudant de direcció i dramatúrgia i escenografia que formaran part de la ITNC-Jove Companyia es va portar a terme, mitjançant entrevistes i audicions, durant la setmana del 16 al 20 de desembre de 2013. Es varen presentar seixanta-tres actors i actrius, tres directors/es, dramaturgs/es i una escenògrafa graduats/ades de l’ESAD. D’acord amb les bases de la convocatòria es varen seleccionar els següents graduats/ades: Intèrprets: Cristina Arenas Farrés, Queralt Casasayas Reguant, Bruna Cusí, Mariona Ginés Bataller, Andrea Martínez Artero, Marçal Bayona Laborda, Oreig Canela Aymerich, Ricard Farré Baldrich, Arnau Puig Casas, Josep Puig Sobrevals i Pau Vinyals Dalmau. Ajudant de Direcció i Dramatúrgia: Marc Chornet Artells Escenògrafa: Laura Clos Caturla Institut del Teatre de Barcelona


EL CANTADOR


A la segona meitat del segle XIX, un grup d’amics es reunia a la rebotiga d’una rellotgeria de

Barcelona, on treballava en Frederic Soler/Serafí Pitarra. Allà, i també en els anomenats pisos-

taller, es trobaven, discutien, bevien, celebraven festes… i hi feien teatre. Van començar fent

paròdies per diversió i van acabar reivindicant, d’una banda, un teatre fet en el català que es

parlava al carrer i, de l’altra, un lloc a les sales de la ciutat, on triomfaven els drames romàntics

castellans. I de la mateixa manera que Pitarra i companyia van girar com un mitjó el drama

sobre l’honor que era El Trovador per convertir-lo en El Cantador, també van capgirar en molt

poc temps el panorama teatral barceloní. Quan van començar a reunir-se a la rebotiga, segur

que no s’ho imaginaven però, gràcies a l’èxit de les seves paròdies, les obres en català van

passar de ser testimonials a ser-ne majoria. Va néixer el teatre català modern.

A la primera meitat del segle XXI, grups d’amics es reuneixen en pisos, locals o garatges per fer teatre i ensenyar-lo. Segurament, el motiu d’aquesta eclosió del teatre fora del circuit convencional té molt a veure amb la crisi econòmica. Però els joves d’avui en dia comparteixen amb els joves del XIX no només el propòsit d’intentar fer un teatre diferent al que es veu a les sales professionals, sinó també, i no menys important, el seu entusiasme. Contra què lluiten? Cap a on anirà tot plegat? Potser és massa aviat per saber-ho, però tant de bo aquests grups també arribin a revolucionar i a transformar el teatre català. Xicu Masó Director d’El Cantador El drama romàntic en castellà El Trovador d’Antonio García Gutiérrez va ser un gran èxit de les cartelleres barcelonines durant el segon terç del segle XIX. Una mica més tard, quan la presència del drama als escenaris semblava que retrocedia, l’adaptació operística de Verdi, amb el seu aclamat Il Trovatore (que apassionaria el Liceu de l’època de Pitarra), mantindria en l’imaginari col·lectiu de la ciutat aquesta història d’un soldat que aspira a fer fortuna en les files del Comte d’Urgell, tot i ser fill d’una gitana obsessionada a venjar la mort de la seva mare entre les flames d’una foguera per bruixeria. La tardor de 1864, després que el teatre en català hagués descobert uns filons de públic insospitats gràcies a les sarsueles catalanes que s’havien representat als jardins del Passeig de Gràcia durant l’estiu, Frederic Soler, juntament amb l’actor Lleó Fontova i l’empresari del Teatre Odeon, Joaquim Dimas, inauguraria públicament la companyia La Gata amb l’estrena d’El Cantador, que consolidaria aquesta societat de tan curta vida, que en dos anys es convertiria en un dels principals trampolins del teatre en català, amb les gatades de Pitarra al capdavant. El Cantador és una paròdia del drama El Trovador, encara que el gran èxit que havien tingut recentment les funcions d’Il Trovatore garantien que el públic de Pitarra podia tenir força present en el seu imaginari l’argument d’una obra que Pitarra ressegueix en força ocasions d’una manera sorprenentment literal. Així, a diferència d’altres paròdies


com L’esquella de la torratxa (en què la paròdia del drama La campana de la Almudaina de Joan Palou i Coll millorava significativament la construcció dramatúrgica del seu original, alhora que s’allunyava del seu context històric), en el cas d’El Trovador la paròdia aprofita els atractius escènics que podia tenir per al públic la peça de García Gutiérrez (els recitals sota un balcó, els desafiaments a duel, la tenebrositat del calabós, la força d’aquesta extraordinària figura femenina que és la mare gitana del protagonista) i centra l’eix d’interès del nou text en una dissecció meravellosament aguda dels implícits morals que articulen l’empatia amb el drama i esdevenen motors de comicitat en el trasllat a un altre imaginari escènic on l’honor, les armes o el llinatge cauen del pedestal mític per presentar-se com a senyals d’una ideologia amb la qual la mirada dramatúrgica no vol tolerar cap mena d’empatia. El Cantador, doncs, és una peça absolutament essencial per entendre per què el pare del teatre català modern, igual que Cervantes, construeix d’alguna manera una nova cultura aprofitant les ruïnes estètiques d’un passat interior que el nou ordre de valors impossibilita de continuar sentint com a propis. Alhora, els ressons del context polític de l’època de Pitarra són indirectament actius, ja que, en aquesta lluita aferrissada del Comte d’Urgell (revoltat contra el rei Ferran d’Antequera de resultes del compromís de Casp), és molt fàcil veure-hi la projecció d’una de les grans ferides de l’Espanya del segle XIX, i molt concretament a Catalunya, amb aquesta guerra civil que va ser la Primera Guerra Carlina (la qual va enfrontar els partidaris de l’infant Carles contra la reina Isabel II). Pitarra, doncs, no només construeix un text divertidíssim (perquè la seva sensibilitat, i per tant la seva mirada ideològica, encara connecta fàcilment amb nosaltres), sinó que a més ho fa des d’una mirada esbiaixada sobre la gran ferida política del seu temps, la qual d’alguna manera podríem dir que marcarà la construcció de la societat espanyola i catalana del segle XIX, segle en què es repetiran altres ferides que aquella guerra carlina ja vaticinava i que probablement encara no hem sabut cicatritzar. Albert Arribas Responsable de l’edició dels Singlots poètics. Teatre complet de Serafí Pitarra publicada per Arola Editors amb el Teatre Nacional de Catalunya


Marc de col·laboració entre el Teatre Nacional de Catalunya i la Institució de les Lletres Catalanes

Amb la voluntat d’intensificar els vincles institucionals entre el Teatre Nacional de Catalunya i la Institució de les Lletres Catalanes, la temporada 2013/2014 ambdues institucions inicien un marc de col·laboració conjunt que es materialitza en:

- Exposició Pitarra 1864-1866 L’exposició Pitarra 1864-1866 tindrà lloc al vestíbul principal del Teatre Nacional de Catalunya del 28 de març al 22 de juny de 2014. Posteriorment, aquesta exposició girarà pel circuit de biblioteques de la Generalitat de Catalunya. Aquesta gira estarà organitzada per la Institució de les Lletres Catalanes i el Servei de Biblioteques de la Generalitat de Catalunya.

- Edició dels Singlots poètics, de Serafí Pitarra En ocasió de l’Epicentre Pitarra, Arola Editors i el Teatre Nacional han editat el teatre complet de Serafí Pitarra recollit a la sèrie Singlots poètics (1864-1867. La Institució de les Lletres Catalanes s’ha volgut sumar a aquesta iniciativa i ha participat econòmicament en aquesta edició per fer-la possible.

- Gira de l’espectacle El Cantador El Teatre Nacional de Catalunya i la Institució de les Lletres Catalanes han unit esforços per fer possible que l’espectacle d’El Cantador es representi en diversos espais culturals d’arreu del territori. Els dies 23 i 24 de maig de 2014 a les 21.30 h, a la Sala Escenari del Teatre Tarragona es faran dues representacions de l’espectacle. Més informació a http://www.tnc.cat/ca/el-cantador

- Col·loqui entorn de l’espectacle SAFARI Pitarra amb la participació de Laura Borràs, directora de la Institució de les Lletres Catalanes Divendres 6 de juny de 2014 després de la funció de SAFARI Pitarra Sala Tallers. Entrada lliure

El col·loqui de SAFARI Pitarra comptarà amb la presència de Laura Borràs i dels autors de l’espectacle, el dramaturg Jordi Oriol i el poeta Josep Pedrals. Laura Borràs (Barcelona, 1970), és doctora en filologia romànica i professora a la Universitat de Barcelona. És autora de diverses publicacions en el marc de la teoria literària, on destaquen les seves investigacions sobre els vincles de la literatura i la tecnologia digital. L’any 2012 va ser comissària de l’any Sales, Calders, Tísner, organitzat per la Generalitat de Catalunya i l’Ajuntament de Barcelona. Amb la col·laboració de

http://www.tnc.cat/ca/el-cantador


EPICENTRE PITARRA

Activitats


Exposició Pitarra 1864-1866:

A inicis del segle XX, la creació urbanística del Paral·lel i la proliferació d’un teatre popular musical propi van ser factors clau per a l’articulació d’una cultura catalana de masses; entre 1864 i 1866, els Jardins del Passeig de Gràcia i l’eclosió del teatre en català gràcies al grup de dramaturgs encapçalats per Serafí Pitarra van ser determinants per explicar l’accelerada presència del català en la vida pública barcelonina, que tindrà el teatre com a principal focus d’oci. Segurament semblarà sorprenent que tota aquesta transformació tingués lloc en només tres anys, però les hemeroteques així ho demostren. Per explicar l’evolució estètica de Pitarra –que sovint s’ha raonat fent la contraposició entre el pseudònim de «Pitarra» i el veritable nom de «Frederic Soler» com a etapes voluntàriament diferenciades a causa d’un gir ideològic– cal entendre sobretot l’afany titànic del dramaturg i empresari per satisfer contínuament un nou públic en català, el qual protagonitzarà així la construcció d’un nou sistema teatral en què la llengua pròpia passaria a ser predominant. L’oblit a què va ser condemnat el llegat de Pitarra per una part de la cultura catalana que va renegar-ne amb massa lleugeresa, ha afavorit mirades esbiaixades a l’hora d’explicar el seu paper fundador dins del teatre català modern. L’exposició Pitarra 1864-1866 pretén fixar alguns aspectes encara imprecisos sobre la seva figura i donar noves claus de lectura que facilitin la comprensió d’un moment imprescindible per entendre la cultura catalana actual.

L’exposició Pitarra 1864-1866 al Teatre Nacional

El Teatre Nacional de Catalunya i la Institució de les Lletres Catalanes han organitzat una exposició sobre el «miracle» que s’opera en el teatre català des de l’estrena de L’esquella de la torratxa de Serafí Pitarra l’any 1864 fins a l’any 1866 ja es pot dir que el català ha esdevingut una llengua de cultura pública indiscutible.

Un gran nombre de cadires dibuixen un mapa de Barcelona amb els teatres de l’època i els principals eixos urbanístics marcats a terra. Així, l’exposició està plantejada en un format d’auca en 35 vinyetes, i els versos de cadascuna d’elles s’acompanya d’una fotografia o d’un dibuix de l’època, que demostra la gran riquesa que tenia l’art de la il·lustració a la Catalunya del segle XIX, sobretot gràcies als setmanaris satírics il·lustrats que són autèntics tresors de les arts plàstiques de la nostra cultura.

D’aquesta manera, igual que el teatre va envair gairebé literalment l’espai públic a mitjan segle XIX (amb els envelats d’estiu del Passeig de Gràcia, on tindria lloc un canvi radical en el panorama escènic de la segona meitat del segle gràcies a les sarsueles en català que aplegaven nombrosos seients a l’aire lliure), en aquesta exposició Pitarra 1864-1866 hem volgut que el record d’aquelles cadires envaís el vestíbul del Teatre Nacional per marcar el recorregut d’una auca que comença al centre de la vella Barcelona, recorre la Rambla i el carrer d’Avinyó (on Pitarra tenia la rebotiga) i, des del carrer Hospital (on es va estrenar L’esquella de la torratxa), fa el salt als jardins del


Passeig de Gràcia (que convertirien L’esquella en peça paradigmàtica de la construcció d’un nou paradigma escènic), per retornar finalment a l’eix dels teatres del carrer Hospital (on el teatre en català assoliria la seva cristal·lització definitiva).

Albert Arribas Comissari de l’exposició Més informació a http://www.tnc.cat/ca/exposicio-pitarra-1864-1866

http://www.tnc.cat/ca/exposicio-pitarra-1864-1866


Ruta literària: Pitarra: de l’Hospital als Jardins Prenent el monument a Frederic Soler com a punt de partida, la geografia pitarriana s’endinsa pel carrer Hospital i s’estén Rambla amunt fins al Passeig de Gràcia. Un recorregut que resseguirà les petges de l’autor en català més estrenat del seu temps, a partir dels dos eixos teatrals principals de la Barcelona de la segona meitat del segle XIX. Alguns d’aquells teatres han desaparegut i d’altres encara es mantenen drets amb una activitat més o menys escènica; entre tots, però, van contribuir a dibuixar un mapa cultural que explica el teixit urbà d’una ciutat en creixement. De la mà d'Antoni Galmés, investigador i professor d'Història de les Arts Escèniques i

director de l'Aula de Teatre de la Universitat de Barcelona, i membre de Gracmon,

transitarem, més de 150 anys després, pels llocs emblemàtics i habitats per Serafí

Pitarra. Partirem del monument a Pitarra, davant el Teatre Principal i ens endinsarem

per una ciutat vella pintoresca, plena d’anècdotes i facècies fins acabar la ruta teatral

als jardins del Passeig de Gràcia.

El punt de trobada serà el monument a Pitarra a les 17 h i els espectadors que vulguin

tenir el privilegi de gaudir d'aquesta ruta literària tan especial caldrà que prèviament

hagin adquirit un tiquet, al preu de 3 o 6 €, al web www.tnc.cat o a les taquilles del

TNC.

Més informació a http://www.tnc.cat/ca/ruta-literaria-pitarra-de-hospital-als-jardins

Conferència a càrrec de Toni Soler: De Pitarra a Polònia: com riem els catalans Un dels trets que defineixen de qualsevol idiosincràsia cultural és el funcionament del seu sentit de l’humor, el qual permet entendre la personalitat d’un poble millor que moltes tradicions folklòriques. Reflexionar sobre la nostra manera de riure és entendre millor la nostra manera de ser. En el sentit de l’humor català, hi bateguen ressons amagats de Frederic Soler «Pitarra» i d’una tradició d’humorisme que ha perviscut fins als nostres dies passant per noms tan importants de l’escena còmica catalana com Lleó Fontova, Pepe Marqués, Elena Jordi, Josep Santpere, Mary Santpere, Joan Capri o Andreu Buenafuente, fins a arribar als programes televisius Polònia i Crackòvia. El creador d’aquests dos últims programes, el periodista Toni Soler, explorarà els paral·lelismes entre la manera en què la nostra tradició cultural entén el sentit de

http://www.tnc.cat/

http://www.tnc.cat/ca/ruta-literaria-pitarra-de-hospital-als-jardins


l’humor i la manera en què s’ha intentat definir al llarg de la història allò que significa ser català. Més informació a http://www.tnc.cat/ca/conferencia-de-pitarra-a-polonia-toni-soler

Edició dels Singlots poètics de Serafí Pitarra (Arola Editors – TNC): Tot i que el corpus d’obres de Serafí Pitarra estrenades entre 1864 i 1866 té un gran interès literari i testimonial, fins ara només es disposava de l’edició moderna d’uns pocs textos puntuals d’aquesta època, de manera que per llegir Pitarra calia, doncs, adreçar-se a les edicions originals, amb totes les dificultats de lectura que això comporta per a un públic lector no especialitzat.

En ocasió de l’Epicentre Pitarra, Arola Editors i el Teatre Nacional han volgut fer un pas important en aquest sentit, editant el teatre complet de Serafí Pitarra recollit a la sèrie Singlots poètics (1864-1867), que ja des de l’estrena de L’esquella de la torratxa va contribuir decisivament a la difusió llegida de les obres de l’autor (amb contínues reedicions i tirades que en ocasions superarien els 16.000 exemplars).

Aquesta edició ha estat fruit d’una important suma d’esforços que l’han feta possible, començant pel suport econòmic de la Institució de les Lletres Catalanes i de la Universitat Rovira i Virgili, i continuant pel treball de transcripció i la col·laboració editorial que han realitzat els estudiants en pràctiques de la Facultat de Filologia de la Universitat de Barcelona: Marc Comella, Oriol Gilibets, Francesc López, Héctor Mellinas, Rita Ondarra, Raquel Santanera i Gabriela Zapior, sense els quals difícilment hauria estat possible dur a terme un projecte d’aquesta magnitud en un temps tan reduït.

Finalment, volem agrair la col·laboració especial del professor August Bover, que ha assessorat el treball editorial proposat des del Teatre Nacional.

http://www.tnc.cat/ca/conferencia-de-pitarra-a-polonia-toni-soler


Agraïments especials de l’edició dels Singlots poètics: Alfred Arola (Arola Editors) August Bover (col·laborador especial de l’edició) Esther Blasco (responsable de pràctiques de la UB) Marc Comella, Oriol Gilibets, Francesc López, Héctor Mellinas, Rita Ondarra, Raquel Santanera i Gabriela Zapior (estudiants en pràctiques que han fet la transcripció i esquelet editorial)

el cantador itnc jove companyia - teatre nacional de …...2014/04/01 · teatre odeon l’últim...

Documents