El Prodigi

El P

rodi

gi T

ardo

r 201

5

PALLA, 23 08002 BARCELONA T 93 302 59 70ART@ARTURAMON.COM WWW.ARTURAMON.COM

El Prodigi

– Un projecte d’Artur Ramon i Pablo Milicua –

Tardor 2015

Barcelona

El vincle amb l’àmbit local, en un món cada cop més deslocalitzat, té un pes important en aquest projecte. Si Barcelona era batejada per Eduardo Mendoza com la «ciutat dels prodigis», el carrer de la Palla n’és un dels llocs màgics, tot i la gernació de turistes que avui dia va-garegen atordits i lleugers de roba per la ciutat gòtica. Els tres artistes locals i contemporanis seleccionats per a aquesta exposició encarnen, segons que em sembla, el geni prodigiós i fantàstic, sorgit de la rauxa, que caracteritza la creativitat catalana.

Pablo Milicua

El Prodigi

1 Goril·la d’El Taxidermista

(Museo Pedagógico de Ciencias Naturales). Barcelona

– 4 –

El Prodigi: el somni de la Wunderkammer

Un gabinet de curiositats és una col·lecció de col·leccions, un teatre del món. Cada idioma té un nom per a aquests espais singulars: en francès s’anomenen Cabinets de curiosités i en anglès, Wonderchambers; però m’agrada més la contundència del nom en alemany: Wunderkammer, sò-lid, sense fissures. Aquests gabinets van néixer a l’època dels grans desco-briments, durant el Renaixement; posteriorment es van reproduir en la cultura enciclopèdica de la Il·lustració i van desaparèixer a l’albada de la modernitat, quan van trobar el seu destí i la seva forma final: el museu. Penetrar avui en una Wunderkammer és un exercici de nostàlgia, un viatge en el temps a l’època en què la curiositat era el motor de la cultura, de l’an-hel de l’home per saber. Aquestes «cambres de les meravelles» reunien objectes en una mena de sistematització del món en els tres regnes de la natura: animal, vegetal i mineral. Les lamel·les de parquet cruixien en en-trar, i a les prestatgeries de fusta convivien espècies d’història natural amb les orgàniques o minerals i amb diversos objectes singulars. Si miraves cap al sostre et sorprenia el perfil retallat d’un cocodril dissecat badallant. El nostre gabinet de curiositats, el nostre mapa del món, el simbolitza avui dia Internet, per on naveguem sense rumb ni destí, sovint a la deriva, substi-tuint la informació pel coneixement, les dades per la cultura.

De la mateixa manera que no hi ha una sola idea de la natura per a cada persona, no hi ha cap Wunderkammer semblant a una altra, totes són dife-rents. Cadascuna és singular i projecta les fantasies dels seus propietaris. Algunes han arribat fins a nosaltres a través de la reproducció fidel del gravat, i si les observem amb deteniment les podem conèixer en detall. Si entrem, per exemple, en el gabinet del doctor Ole Worm, a la Dinamarca de mitjan segle xvii, ens trobarem en un espai d’horror vacui on la llum es filtra per la gelosia de dos finestrals que semblen sortits d’un gravat de

Rembrandt. A la paret situada entre les finestres hi ha cornamentes de daines i del sostre pengen animals fantàstics. Un esquimal que s’assembla a Frankenstein és el guardià d’un univers d’objectes variats de la natura, on els fòssils es barregen amb els animals dissecats. En aquests gabinets hi ha «una mena d’humilitat ontològica davant la primacia de la natura», com va escriure Umberto Eco. Ja des del segle xvi proliferaven a Europa les cambres de les meravelles, i entre els anys 1600 i 1740 solament a Amsterdam hi havia més de cent armaris amb objectes curiosos. Museus privats, amb mobles que contenen microcosmos en una varietat de peces procedents de tots els racons del món, perquè la Wunderkammer no és tan sols un contenidor de la memòria a través dels objectes, sinó també un element precursor dels objectes trobats, de l’objet trouvé o ready-made, visionari, amb tres segles d’antelació.

El Prodigi neix de la necessitat de construir un gabinet de curiositats al segle xxi. Des de la primera idea d’aquest projecte vaig entendre clara-ment que no podia reproduir mimèticament un gabinet de curiositats antic, això no tenia cap sentit. Havia d’adaptar el concepte de cambra de les meravelles al nostre temps, i per això era essencial tenir la complicitat

– 6 – – 7 –

d’un artista contemporani que treballés en la mateixa freqüència d’ona. Vaig pensar en Pablo Milicua, amb qui ja havíem col·laborat en la mos-tra Piranesi–Milicua l’any 2011 i al qual m’uneixen vincles d’amistat entre generacions. Pablo Milicua és un artista de l’objecte i coneix bé el rerefons de la Wunderkammer. Havíem parlat diverses vegades de dur a terme una exposició que actualitzés el concepte de gabinet de curiositats, i Pablo va suggerir el nom de la mostra: El Prodigi. Un prodigi és un fet (en el nostre cas, un objecte) que no es pot explicar per les lleis de la natura i que creiem que ha estat pensat per un ésser superior. Se situa entre la realitat i allò que és fictici, entre allò natural i el que és artificial, entre la vigília i el son.

El Prodigi reconstrueix un gabinet barrejant obres del passat i contem-porànies de manera transversal i híbrida, gairebé orgànica. Una fàbrica de somnis en què qui et dóna la benvinguda és el germà petit de King Kong —el mateix goril·la que es va retratar amb Dalí i Ava Gardner quan estava a la gàbia de vidre del taxidermista de la Plaça Reial, en una Bar-celona preturística—, per convidar-te a entrar en un món en miniatura d’objectes insòlits, prodigiosos, rars. Presentem peces antigues, com el dibuix del crani de cocodril de Pancrace Bessa, les Carceri gravades de Piranesi, l’Anacoreta de Fortuny, un plat d’engany i un cavall de vidre amb cap d’ànec, entre d’altres, al costat de la poètica surrealista i misteriosa d’Evru, la ironia de Carlos Pazos, les obres impactants de Marcel·lí Antú-nez, les propostes intrigants de Yolanda Tabanera i els objectes conceptu-als i els collages de Pablo Milicua. Una aposta transgressora, sí, allunyada de la nostra línia habitual, però necessària per remoure definitivament la consciència anestesiada del nostre col·leccionisme.

Artur Ramon

2 Pancrace Bessa (1772 – 1846)

Estudis de mandíbula de gavial i ostres

– 8 – – 9 –

El Prodigio: el sueño de la Wunderkammer

Un gabinete de curiosidades es una colección de colecciones, un teatro del mundo. Cada idioma tiene un nombre para estos espacios singulares: en francés se denominan Cabinets de curiosités, y en inglés Wondercham-bers; pero me gusta más la contundencia del nombre en alemán: Wun-derkammer, sólido, sin fisuras. Estos gabinetes nacieron en la época de los grandes descubrimientos, durante el Renacimiento, se reprodujeron luego en la cultura enciclopédica de la Ilustración y murieron en los al-bores de la modernidad, cuando encontraron su destino y forma final: el museo. Penetrar hoy en una Wunderkammer es un ejercicio de nostalgia, un viaje en el tiempo a la época en que la curiosidad era el motor de la cultura, del anhelo del hombre por saber. Estos «cuartos de las maravi-llas» reunían objetos en una suerte de sistematización del mundo en los tres reinos de la naturaleza: animal, vegetal y mineral. Las lamas de par-qué crujían al entrar, y en las estanterías de madera convivían especies de historia natural con las orgánicas o minerales y diversos objetos singula-res. Si mirabas al techo, te sorprendía el perfil recortado de un cocodrilo disecado bostezando. Nuestro gabinete de curiosidades, nuestro mapa del mundo, lo simboliza hoy Internet, por donde navegamos sin rumbo ni destino, a menudo a la deriva, sustituyendo el conocimiento por la información, la cultura por los datos.

De la misma manera que no hay una sola idea de la naturaleza para cada persona, no hay una sola Wunderkammer parecida a otra, todas son dis-tintas. Cada una es singular y proyecta las fantasías de sus propietarios. Algunas nos han llegado a través de la reproducción fiel del grabado, y al observarlas con detenimiento podemos conocerlas en detalle. Entremos, por ejemplo, en el gabinete del doctor Ole Worm, en la Dinamarca de mediados del siglo xvii, y nos encontraremos en un espacio de horror 3

Louis-Joseph-Alexandre de Laborde (1773-1842) Claustre principal del monestir de Montserrat (detall)

– 10 – – 11 –

4Giuseppe Crespi

Trompe l’œil: Ces drolles font bonne chère. Bolonya , mitjan segle XVIII

5Giuseppe Crespi

Trompe l’œil: L’aventurier. Bolonya , mitjan segle XVIII

Enciclopèdia d’allò inexistent

La col·lecció com a acumulació ordenada. La creació d’un ordre reiteratiu facilita els sistemes de comparació i comprensió. Estableix un marc lògic que emmascara i justifica la pulsió d’apropiació, d’identificació caníbal que es troba subjacent en l’impuls acumulador.

P.M.

– 12 – – 13 –

vacui donde la luz se filtra por la celosía de dos ventanales que parecen salidos de un grabado de Rembrandt. En la pared que queda en medio de las ventanas hay cornamentas de gamos, y del techo cuelgan animales fantásticos. Un esquimal que parece Frankenstein es el guardián de un universo de objetos variados de la naturaleza, donde los fósiles se mez-clan con los animales disecados. Hay en estos gabinetes «una especie de humildad ontológica ante la primacía de la naturaleza», como escribió Umberto Eco. Ya desde el siglo xvi proliferaban por Europa las cámaras o cuartos de las maravillas, y entre 1600 y 1740 solo en Ámsterdam había más de cien armarios con objetos curiosos. Museos privados, con mue-bles que contienen microcosmos en una variedad de piezas procedentes de todos los rincones del mundo, porque la Wunderkammer no es solo un contenedor de la memoria a través de los objetos, sino también un elemento precursor del objeto encontrado, del objet trouvé o ready-made, visionario, con tres siglos de antelación.

El Prodigio nace de la necesidad de construir un gabinete de curiosidades en el siglo xxi. Desde la primera idea de este proyecto, tuve claro que no podía reproducir miméticamente un gabinete de curiosidades antiguo, porque no tenía ningún sentido. Debía adaptar el concepto de cuarto de las maravillas a nuestro tiempo y, por lo tanto, era esencial contar con la com-plicidad de un artista contemporáneo que trabajase en la misma frecuencia de onda. Pensé en Pablo Milicua, con quien ya habíamos colaborado en la muestra Piranesi–Milicua en 2011 y al que me unen lazos de amistad en-tre generaciones. Pablo Milicua es un artista del objeto y conoce bien el trasfondo de la Wunderkammer. Habíamos hablado varias veces de llevar a cabo una exposición que actualizase el concepto de gabinete de curiosida-des, y Pablo sugirió el nombre de la muestra: El Prodigio. Un prodigio es un suceso (en nuestro caso, un objeto) que no se puede explicar por las leyes de la naturaleza y se cree pensado por un ser superior. Se sitúa entre lo real y lo ficticio, lo natural y lo artificial, la vigilia y el sueño.6

Cocodril (Crocodylus niloticus).Zimbabwe

– 14 – – 15 –

El Prodigio reconstruye un gabinete mezclando obras del pasado y con-temporáneas de manera transversal e híbrida, casi orgánica. Una fábrica de sueños donde te da la bienvenida el hermano pequeño de King Kong —el mismo gorila que se fotografió con Dalí y Ava Gardner cuando es-taba en la jaula de cristal del taxidermista de la plaza Real, en una pretu-rística Barcelona—, para invitarte a entrar a un mundo en miniatura de objetos insólitos, prodigiosos, raros. Se presentan piezas antiguas, como el dibujo del cráneo de cocodrilo de Pancrace Bessa, las Carceri graba-das de Piranesi, el Anacoreta de Fortuny, un plato de engaño o un caballo de vidrio con cabeza de pato, entre otros, al lado de la poética, surreal y misteriosa, de Evru, la ironía de Carlos Pazos, las obras impactantes de Marcel·lí Antúnez, las propuestas intrigantes de Yolanda Tabanera y los objetos conceptuales y collages de Pablo Milicua. Una apuesta transgre-sora, sí, alejada de nuestra línea habitual, pero necesaria para remover, de una vez por todas, la conciencia anestesiada de nuestro coleccionismo.

Artur Ramon

7Jean-Eugène Robert-Houdin (1805 – 1871)

Els funàmbuls. C. 1840 (detall)

– 16 – – 17 –

Wonder:The Dream of the Wunderkammer

A cabinet of curiosities is a collection of collections, a theatre of the world. Each language has its own particular name for these remarkable spaces: in French they are known as cabinets de curiosités and in English as cabinets of curiosities or wonder-rooms, but I prefer the forthright-ness of the German term, Wunderkammer, a word that is solid, unbro-ken. These cabinets appeared in the time of the great discoveries, during the Renaissance, were later reproduced in the encyclopaedic culture of the Enlightenment and then died at the dawn of modernity, when they reached their final destination and form, the museum.

Stepping into a Wunderkammer is an exercise in nostalgia, a journey back in time to the era when curiosity was the driving force of culture and of humans’ urge to know and understand. These ‘chambers of wonders’ con-tained objects gathered together in a kind of systematisation of the world in the three kingdoms of nature: animal, vegetable and mineral. The parquet flooring creaked underfoot as you entered, the wooden shelves contained species from the plant and animal kingdomsalongside minerals and diverse other singular objects. If you looked up at the ceiling, you would be surprised by the sight of a stuffed crocodile with gaping jaw. Our cabinet of curiosities, our map of the world, is symbolised by the Internet, which we surf, no course charted and no destination in mind, often adrift, replacing knowledge with information, culture with data.

We do not all share a single idea of nature and similarly no two Wunder-kammer are alike. They are all different, each one of a kind, presenting the fantasies and imaginings of their owners. We know of some of these chambers thanks to their faithful reproduction in a print, and as we ob-serve them closely we can learn their every detail. Let us enter, for exam-

ple, the cabinet of Dr. Ole Worm in the mid-17th century in Denmark. There we find ourselves in a space where horror vacui reigns, where the light filters in through the latticework of two large windows that would not be out of place in a Rembrandt print. Deer antlers hang on the wall between the windows, while fantastical animals are suspended from the ceiling. An Eskimo who looks like Frankenstein stands guard over a universe of miscellaneous natural objects, in which fossils mingle with stuffed animals. There is in such cabinets “a kind of ontological humili-ty before the primacy of nature”, as Umberto Eco puts it.

Chambers of wonders proliferated from the 16th century onwards and between 1600 and 1740 there were more than a hundred cabinets of cu-riosities in Amsterdam alone. They were private museums, with shelves, cupboards and display cases that contained microcosms in a variety of pieces from every corner of the world, because the Wunderkammer was not just a repository of memory embodied in its objects but also a vision-ary precursor of the found object, of the objet trouvé or the ready-made, 300 years ahead of its time.

Wonder sprang from the need to construct a cabinet of curiosities in the 21st century. From the moment I had the very first idea for this cabinet, I knew I could not reproduce an imitation of an old cabinet of curios-ities because that would be meaningless. I had to adapt the concept of the wonder-room to the present day,hence it was essential to work in partnership with a contemporary artist whose thinking was on the same wavelength. I thought of Pablo Milicua, with whom we had already col-laborated on the Piranesi–Milicua exhibition in 2011 and to whom I am tied by the bonds of an intergenerational friendship. Milicua is an artist

– 18 – – 19 –

of the object who is knowledgeable about the background of the Wunder-kammer. We had spoken several times about mounting an exhibition that would bring the concept of the cabinet of curiosities into the modern era, and Pablo suggested the title of the show, Wonder. A wonder is something (in our case, an object) that cannot be explained by the laws of nature and is believed to be the work of a superior being. It lies somewhere between reality and fiction, nature and artifice, wakefulness and sleep.

Wonder reconstructs a cabinet by mixing works from the past with those of today in a transverse, hybrid almost organic manner. It is a factory of dreams where you are greeted by King Kong’s younger brother – the same gorilla photographed with Dalí and Ava Gardner when he was in the glass cage of the taxidermist’s on Plaça Reial, back in the days of pre-tourism Barcelona – who invites you to step into a miniature world of strange, wondrous and rare objects. The old pieces displayed include the drawing of a crocodile’s skull by Pancrace Bessa, the Carceri prints by Piranesi, the Anacoreta by Fortuny, realistic plates of food made of ceramic, and a glass horse with a duck’s head, which are shown alongside the surreal and mysterious poetics of Evru, the irony of Carlos Pazos, striking pieces by Marcel·lí Antúnez, intriguing works by Yolanda Tabanera and the con-ceptual objects and collages of Milicua himself. It is an exhibition unlike those we normally put on, it is true, but there is need to stir, once and for all, the dozing awareness of our collectors.

Artur Ramon

8 Josep Santilari

Vanitas de l’atzar. 2015

– 20 – – 21 –

9Pere Santilari

Vanitas III. 2013

10Yolanda TabaneraPelada grisa. 2015

– 22 – – 23 –

Un altre món

L’artista, com un petit demiürg, crea un món especular. La interferència en el consens de la realitat causada por la irrupció de l’altre món és la base del prodigi. La interferència causa estranyesa. El prodigi es presenta com a descripció de la natura, però en ell rau la contradicció de l’artifici. Allò artificial com a naturalesa humana.Allò imaginari com a representació de la realitat.

P. M.

11Pablo Milicua

Mirador de les Ànimes. 2011

12Marià Fortuny (1838 –1874)

Anacoreta

– 24 – – 25 –

Sorprenent

Un nen que sap. Un ase que parla.El prodigi no fa allò que li correspon. No s’ajusta a les limitacions que el defineixen.Fa més del que hom espera, sense esforç.És natural en ell.

P. M.

13Joan Ponç (1927 – 1984)

La torre de Babel. 1975

– 26 – – 27 –

– Evru –

Conegut anteriorment com Zush, Evru és un artista que parteix d’un món propi, un territori de creació que ell mateix va batejar com Evru-go Mental State. Proper espiritualment al moviment psicodèlic i a l’art brut, Evru treballa com un mag i un alquimista, transcendint la senzillesa aparent de la seva tècnica representativa mitjançant recursos tecnològics elaborats. La seva obra parteix d’una representació profundament sincera i directa de l’ésser humà en espais neutres, flotants i acolorits, reforçats per una cal·ligrafia peculiar.

P. M.

14Evru

Ludro, l’àngel de caca. 2010-2014

– 28 – – 29 –

– Pablo Milicua –

La meva obra es basa en la construcció de discursos nous a través de la combinació i la transmutació d’elements preexistents. Aquesta estratègia m’ha conduït a l’elaboració de quadres collage i escultures de mosaic, as-semblage i acumulació, com també a un seguit d’exposicions en què com-bino materials propis i aliens. En aquest camp destaquen Mutantes del Paraíso (Sala Amárica, Vitòria, 1998), un freak show neodadaista d’artis-tes objectuals entorn de les idees d’autoretrat i instal·lació, i Museo Efíme-ro de Bilbao (Windsor Kulturgintza, Bilbao, 2011), on es presentava un paisatge de la meva ciutat natal a través de les aportacions de més de vint artistes, incloent-hi també materials documentals i de col·lecció.

Aquell any 2011 vaig col·laborar per primer cop amb Artur Ramon a l’ex-posició Piranesi–Milicua, on els meus collages s’afrontaven als gravats de Giambattista Piranesi. Allà va sorgir l’embrió del projecte que ara veu la llum: un diàleg entre art contemporani, amb elements visionaris i objec-tuals, i art històric, a través de la presentació conjunta en la forma eclècti-ca d’un gabinet de col·leccionista.

P. M.

15Evru

Asuvo, escultura. 1997

– 31 –

Híbrid

El prodigi participa de naturaleses diverses. És impossible i contradictori.

P. M.

16Pablo MilicuaOsterei. 2004

17Pablo Milicua

Daina. 2014

– 32 – – 33 –

– Yolanda Tabanera –

La combinació d’elements visionaris i objectuals és patent en l’obra de Yolanda Tabanera. Si la meva estratègia creativa implica una apropiació personalitzada de la realitat exterior, la de Tabanera implica una exte-riorització del món interior. L’organisme exterioritzat esdevé un orna-ment. La imatge i l’objecte assoleixen una dimensió màgica i litúrgica. La joia y el fetitxe. Un vincle amb l’artesà que en el context de l’expo-sició actual pren un tomb local inesperat: el crepuscle de la indústria catalana del vidre.

P. M.

18Yolanda Tabanera

Bella napolitana, la nit no serà res. 2008

– 34 –

19Pipes, proves de mestratge.

França. Segle xviii

20Yolanda Tabanera

Columna blanca I. 2014

– 36 – – 37 –

– Carlos Pazos –

Pazos ha desenvolupat la seva obra a través de l’objecte i del souvenir i és l’exponent màxim d’aquest camp escultòric a la Península Ibérica.El seu estil pop és desimbolt, amb elements nostàlgics barrejats amb una poètica autoreferencial que, paradoxalment, té una arrel conceptual. Subverteix la presumpta austeritat d’aquesta arrel mitjançant una acti-tud similar a la d’un cantant ie-ie interpretant boleros, lligada a un cert humor però molt més a una sentimentalitat romàntica, amb una certa perspectiva crítica.

P. M.

La natura es contradiu ella mateixa

Allò inquietant natural. El vedell amb dos caps. El prodigi monstruós, com a disfunció de la realitat, era interpretat pels antics com a signe premonitori de la catàstrofe. L’univers trastocat dóna fruits incoherents, excepcions radicals de les pautes observades que constitueixen allò que és normal. Aquests fenòmens eren símptomes d’un possible desequilibri més gran, que podia desembo-car en canvis de magnitud còsmica.El prodigi és producte i senyal del canvi, de l’adveniment d’un altre món, d’un estat diferent de la realitat.

P. M.

– 38 – – 39 –

21Carlos Pazos

Podria acostumar-me al pes dels teus diamants. 1987

22Carlos Pazos

Absenta absent. 2010

– 40 – – 41 –

– Marcel·lí Antúnez –

Procedent del món de la performance, membre fundador de La Fura dels Baus, Antúnez pren com a punt de partida l’art d’acció per desenvolupar un imaginari fantàstic. Combina elements tecnològics, cibernètics i interactius amb d’altres atàvics i salvatges, en un cerimonial de reminiscències paganes en què la noció del cos té una importància vital. L’estètica desenvolupada és acolorida i jocosa; a les seves produccions hi ha un element de festa, participatiu. Les obres que presentem a El Prodigi tenen un fort component anatòmic i carnal.

P. M.

23Ramon Amadeu (1745 – 1821)

Nen dalt d’un arbre

– 43 –

24Marcel·lí Antúnez

Epidermia. Cap 04. 2008

25Marcel·lí Antúnez

Cap arrencat. Josep Maria arrencat en el moment de l’èxtasi. 1993

– 44 – – 45 –

– El Prodigio –

Barcelona

El vínculo con lo local, en un mundo cada vez más deslocalizado, tiene un peso importante en este proyecto. Si Barcelona era bautizada como la «ciudad de los prodigios» por Eduardo Men-doza, la calle de la Palla es uno de sus lugares más mágicos, a pesar de las turbas de turistas que vagan aturdidas en paños menores por la ciudad gótica en la época actual. Los tres artistas locales y contemporáneos seleccionados para esta exposición encarnan, a mi modo de ver, el genio prodigioso y fantástico que, surgido de la rauxa, caracteriza la creatividad catalana.

Enciclopedia de lo inexistente

La colección como acumulación ordenada. La creación de un sistema reiterativo facilita los sistemas de comparación y comprensión. Esta-blece un marco lógico que enmascara y justifi-ca la pulsión de apropiación, de identificación caníbal que subyace en el impulso acumulador.

Otro mundo

El artista, como pequeño demiurgo, crea un mundo especular. La interferencia en el con-senso de la realidad causada por la irrupción del otro mundo es la base del prodigio. La in-terferencia causa extrañeza. El prodigio se pre-senta como descripción de la naturaleza, pero en él reside la contradicción del artificio. Lo artificial como naturaleza humana.Lo imaginario como representación de la realidad.

Sorprendente

Un niño que sabe. Un burro que habla.

El prodigio no hace lo que le corresponde. No se atiene a las limitaciones que lo definen.Hace más de lo que se espera sin esfuerzo.Es lo natural en él.

Híbrido

El prodigio participa de varias naturalezas. Es imposible y contradictorio.

La naturaleza se contradice a sí misma

Lo inquietante natural. El ternero de dos cabezas. El prodigio monstruoso, como desarreglo de la realidad, era entendido por los antiguos como signo premonitorio de la catástrofe. El universo trastornado da frutos incoherentes, excepciones radicales a las pautas observadas que constituyen lo normal. Esos fenómenos eran síntomas de un posible desequilibrio mayor, que podía desembocar en cambios de magnitud cósmica.El prodigio es producto y señal del cambio, del advenimiento de otro mundo, de otro estado de la realidad.

Evru

Anteriormente conocido como Zush, Evru es un artista que parte de un mundo propio, un territorio de creación que el propio artista bau-tizó como Evrugo Mental State. Cercano espi-ritualmente a la psicodelia y al arte bruto, Evru trabaja como mago y alquimista trascendiendo la aparente sencillez de su técnica representa-tiva por medio de recursos tecnológicos ela-borados. Su obra parte de una representación profundamente sincera y directa del ser huma-no, en espacios neutros, flotantes, coloridos y reforzados por una caligrafía peculiar.

Pablo Milicua

Mi trabajo se basa en la construcción de dis-cursos nuevos a través de la combinación y transmutación de elementos preexistentes. Esta estrategia no solo me ha llevado a la ela-boración de cuadros collage y esculturas de mosaico, ensamblaje y acumulación, sino tam-bién a una serie de exposiciones donde com-bino materiales propios y ajenos. Destacan en este campo Mutantes del Paraíso (Sala Amári-ca, Vitoria, 1998), un freak show neodadaísta de artistas objetuales en torno a las ideas de autorretrato e instalación, y Museo Efímero de Bilbao (Windsor Kulturgintza, Bilbao, 2011), en donde se planteaba un paisaje cultural de mi ciudad natal a través de las aportaciones de más de veinte artistas, incluyendo además ma-teriales documentales y de colección.

En aquel año de 2011 colaboré por primera vez con Artur Ramon en la exposición Piranesi–Mi-licua, donde se enfrentaban mis collages a los grabados de Giambattista Piranesi. Ahí surgió el embrión del proyecto que ahora ve la luz: un diálogo entre arte contemporáneo, con elemen-tos visionarios y objetuales, y arte histórico, a través de la presentación conjunta en la forma ecléctica de un gabinete de coleccionista.

Yolanda Tabanera

La combinación de elementos visionarios y objetuales es patente en el trabajo de Yolanda Tabanera. Si mi estrategia creativa implica una apropiación personalizada de la realidad exte-rior, la de Tabanera implica una exteriorización del mundo interior. El organismo exteriorizado se convierte en ornamento. La imagen y el obje-to adquieren una dimensión mágica y litúrgica.

La joya y el fetiche. Un vínculo con lo artesanal que en el contexto de la presente exposición toma un giro local inesperado: el crepúsculo de la industria catalana del vidrio.

Carlos Pazos

Carlos Pazos ha desarrollado su obra a través del objeto y del souvenir, hasta convertirse en el máximo exponente de este campo escultórico dentro de la Península Ibérica. Usa un pop des-enfadado, con elementos nostálgicos mezclados con una poética autorreferencial, que paradóji-camente tiene una raíz conceptual. Subvierte la presunta austeridad de esta raíz por medio de una actitud similar a la de un cantante yeyé in-terpretando boleros, ligada a un cierto humor, pero mucho más a una sentimentalidad román-tica, con una cierta perspectiva crítica.

Marcel·lí Antúnez

Procedente del mundo de la performance, miem-bro fundador de la Fura dels Baus, Antúnez parte del arte de acción para el desarrollo de un ima-ginario fantástico. Combina lo tecnológico ci-bernético interactivo con lo atávico y salvaje, en un ceremonial de reminiscencias paganas donde la noción del cuerpo tiene vital importancia. La estética desarrollada es colorida, jocosa, hay un elemento de fiesta, participativo, en sus produc-ciones. En las obras que presentamos en El Pro-digio hay un fuerte elemento anatómico y carnal.

Pablo Milicua

– 46 – – 47 –

– Wonder –

Barcelona

The connection with the local, in an increas-ingly dispersed world, is of considerable im-portance in this project. Barcelona was named the “City of Marvels” by Eduardo Mendoza and Carrer de la Palla is one of its most magical places, despite the hordes of tourists who wan-der in a daze and half naked around the Gothic city today. The three local and contemporary artists selected for this exhibition to my mind embody the marvellous and fantastical genius that springs from rauxa (impulsiveness) and hence is characteristic of Catalan creativity.

Encyclopaedia of the non-existent

The collection as a well-organised accumulation.The creation of a reiterative system facilitates systems of comparison and comprehension. It establishes a logical framework that disguises and justifies the urge to appropriate, the can-nibal identification that underlies the impulse to accumulate.

Another world

The artist, as a minor demiurge, creates a spec-ular world. Interference in the consensus of re-ality caused by the irruption of another world is the basis of the wonder, of the curiosity. In-terference gives rise to amazement. The curios-ity is presented as a description of nature but in it lies the contradiction of artifice. The artificial as human nature.The imaginary as a representation of reality.

Surprising

A child savant. A talking donkey.The curiosity does not do what it is meant to.It pays no heed to the limitations that define it.It effortlessly does more than is expected of it.That’s its nature.

Hybrid

The curiosity is a fusion of several natures. It is impossible and contradictory.

Nature contradicts itself

The disturbing things of nature. The calf with two heads.The monstrous curiosity, as the derangement of reality, was understood by the ancients as a premonitory sign of catastrophe.The disordered universe bears incongruous fruit, extreme exceptions to the observed standards that constitute the normal. These phenomena were symptoms of a possible greater imbalance that could result in changes of a cosmic magnitude. The wonder is the product and sign of change, of the advent of another world, of another state of reality.

Evru

Formerly known as Zush, Evru is an artist who takes as his starting point a world of his own, a territory of creation that he himself named Evrugo Mental State. Close in spirit to psyche-delia and art brut, Evru works as a magus and an alchemist, transcending the apparent sim-plicity of his representational technique by means of elaborate technological resources. His work springs from a deeply sincere and

direct portrayal of the human being in neutral, floating and colourful spaces, enhanced by his individual style of calligraphy.

Pablo Milicua

My work is based on the construction of new discourses by means of the combination and transmutation of existing elements. This strat-egy has not only led me to make collage paint-ings and mosaic, assemblage and accumulation sculptures, but also to mount a series of exhibi-tions in which I bring together materials of my own and those of others. Notable examples in-clude Mutantes del Paraíso (Sala Amárica, Vito-ria, 1998), a neo-Dada freak show of object art-ists that revolved around the ideas of self-por-traiture and installation art, and Museo Efímero de Bilbao (Windsor Kulturgintza, Bilbao, 2011), which explored a cultural landscape of the city where I was born through the contributions of more than 20 artists, including documentary materials and collection pieces.

In that year of 2011, I worked for the first time with Artur Ramon on the exhibition Piranesi–Milicua, in which my collages were juxtaposed with the prints of Giovanni Battista Piranesi. From that came the seed of this project that we are now showing: a dialogue between contemporary art, with visionary elements and objects, and historical art, initiated by presenting them together in the ec-lectic form of a cabinet of curiosities.

Yolanda Tabanera

The combination of visionary elements and objects is evident in the work of Yolanda Ta-banera. Whereas my creative strategy involves a personalised appropriation of the external re-ality, Tabanera’s involves the externalisation of

the inner world. The externalised organism be-comes an ornament. The image and the object acquire a magical and liturgical dimension. The item of jewellery and the fetish. A link with the crafts which, in the context of this exhibition, takes an unexpected local turn: the twilight of the Catalan glass industry.

Carlos Pazos

Carlos Pazos pursues his work through the object and the souvenir and has become the leading exponent of this field of sculpture on the Iberian Peninsula.He uses an easy-going Pop with nostalgic ele-ments combined with a self-referential poetics that paradoxically stems from conceptual roots. He subverts the supposed austerity of these roots by means of an attitude similar to that of a 60s-style vocalist singing slow-tempo Latin tunes, an attitude imbued with a certain sense of humour but much more so with a romantic sen-timentality, with a particular critical perspective.

Marcel·lí Antúnez

With a background in the world of performance and a founding member of La Fura dels Baus, Antúnez takes Action art as a starting point to develop a fantastical imaginary. He combines the technological, the cybernetic and the inter-active with the atavistic and wild in a ceremony of pagan reminiscences in which the notion of the body is of vital importance. The aesthetic is colourful and humorous: there is a party-time and participative element in his works. The pieces we present in Wonder have a strong ana-tomical and carnal component in them.

Pablo Milicua

– 48 – – 49 –

– Catàleg –1- Goril·laEl Taxidermista (Museo Pedagógico de Ciencias Naturales), Barcelona

2 - Pancrace BessaParís 1772 – Écouen 1846Estudis de mandíbula de gavial i ostresAiguada sobre vitel·la32,5 x 42,5 cm

3 - Louis-Joseph-Alexandre de Laborde París 1773 – 1842Claustre principal del monestir de Montserrat Voyage pittoresque et historique de l’Espagne. Planxa núm. XXII. Dibuix de François Ligier (c. 1755-1803), gravat a l’aiguafort per Emilien Desmaisons (París, doc. 1770-1834) i acabat per M.-A. Benoist (1768-1826). Pierre Didot, París, 1807 i 1818.

4 - Giuseppe CrespiBolonya, mitjan segle xviiiTrompe-l’œil: Ces drolles font bonne chèreTinta sèpia a ploma, aiguada grisa i aquarel·la54 x 76 cm

5 - Giuseppe CrespiBolonya, mitjan segle xviiiTrompe-l’œil: L’aventurierTinta sèpia a ploma, aiguada grisa i aquarel·la54 x 76 cm

6 - Cocodril del Nil (Crocodylus niloticus), Zimbabwe

7 - Jean-Eugène Robert-HoudinBlois 1805 – Saint-Gervais-la-Forêt 1871Els funàmbuls c. 1840Autòmat musical amb escena animada i rellotge. Catorze moviments dels autòmats i dues composicions musicals70 x 46 x 29 cm

8 - Josep Santilari Badalona 1959 Vanitas de l’atzar2015Llapis20,3 x 24,4 cm

9 - Pere Santilari Badalona 1959 Vanitas III2013Llapis36,2 x 36,5 cm

10 - Yolanda TabaneraMadrid 1965 Pelada grisa2015Escaiola i pell d’astracan13 x 13 x 22 cm

11 - Pablo MilicuaBilbao 1960 Mirador de les Ànimes2011Collage sobre paper50 x 70 cm

12 - Marià FortunyReus 1838 – Roma 1874Anacoreta (V 16)Aiguafort i aiguatinta sobre paper de XinaSegon tiratge avant la lettre (1878)P. 37,3 x 50,4 cm; pp. 40,5 x 54,1 cm

13 - Joan PonçBarcelona 1927 – Sant Pau de Vença 1984La torre de Babel1975Oli sobre tela65,5 x 81,5 cm

14 - Evru Barcelona 1946 Ludro, l’àngel de caca  2010-2014  Tècnica mixta sobre paper29,5 x 20,5 cm

15 - Evru Barcelona 1946 Asuvo, escultura1997Fusta corbada parcialment policromada60 x 14 x 21 cm

16 - Pablo MilicuaBilbao 1960 Osterei2004Assemblage d’objectes48 x 22 x 17 cm

17 - Pablo MilicuaBilbao 1960 Daina2014Mosaic ceràmic sobre model de taxidèrmia i cornamenta de daina106 x 58 x 47 cm

18 - Yolanda TabaneraMadrid 1965 Bella napolitana, la nit no serà res2008Bronze i alpaca150 x 60 x 20 cm

19 - Pipes. Proves de mestratgeFrança, segle xviiiVidre bufat amb aplicació de fil helicoïdal

20 - Yolanda TabaneraMadrid 1965 Columna blanca I2014

Vidre bufat alabastrat i acer140 x 20 x 14 cm

21 - Carlos PazosBarcelona 1949Podria acostumar-me al pes dels teus diamants1987Assemblage d’objectes147 x 40 x 40 cm

22 - Carlos PazosBarcelona 1949Absenta absent2010Assemblage d’objectes75 x 35 x 35 cm

23 - Ramon AmadeuBarcelona 1745 – 1821Nen dalt d’un arbreFusta, roba i fang38 x 11 x 12 cm

24 - Marcel·lí AntúnezMoià 1959Epidermia. Cap 042008InfografiaMesures variables

25 - Marcel·lí AntúnezMoià 1959 Cap arrencat. Josep Maria arrencat en el moment de l’èxtasi1993Carn de porc, polièster, formaldehid i aigua en un pot de vidre il·luminat

26 - Rajola: Per estalvi de ma vidaManises, darrer terç del segle xv11 x 11 cm

Comissariat i textosArtur RamonPablo Milicua

Edició Artur Ramon ArtPalla, 23 08002 Barcelona

Revisió en castellà i traducció al català Montserrat Pérez

Traducció a l’anglès Traductorum

Fotografies Guillem F. H.Lluís Ros

Projecte d’arquitectura interior Anna Renau

Disseny gràficJaume Sanahuja

Impressió i fotomecànicaGràfiques Ortells S.L.

Dipòsit legalX-XXXXX-XXXX

26Rajola

Per estalvi de ma vida. ManisesDarrer terç del segle XV

Artur Ramon Art vol agrair la col·laboració en aquest projecte a la Galería Caylus de Madrid, a Víctor Gómez i

Arcadio López, d’Antiguitats Casa Arcas, i molt especialment a Yolanda Tabanera i Pablo Milicua.