dossier renal teoric i_tps

cures bàsiques d’infermeria c4 CAI i tp’s Curs 2013-2014 Jordi Capdevila. INS S’Agulla

Crèdit 4 dossier de treball

Dossier3 tps renal

Nom de l’alumne/a………………………………………………………………………………………………………

Jordi Capdevila PTFP 620 Programació didáctica 13/14 Página 2

Avaluació*:

Bloc teòric: 50% del crèdit en dos o tres exàmens dels fets, conceptes i sistemes conceptuals

de la unitat subjecte d’estudi.

Bloc Teoricopràctic ( TP’s) 20% del crèdit. La Tp és l’execució d’un procediment simulat a l’aula

taller i un examen teorico-pràctic si la UD ho escau.

CAT. Treball d’auto aprenentatge basat en ABP. 10%

AEA. Activitats d’ensenyament aprenentatge. Degudament complimentat el quadern de

treball. 10%

Valoració actitudinal. 10%. Graelles d’observació i criteris estipulats.

*l’avaluació s’especifica degudament a cada trimestre.

UNITAT DIDÀCTICA NÚM.3- NECESSITA D’ELIMINAR ( RENAL/EXCRETOR).

Continguts de fets, conceptes i sistemes conceptuals.

Anatomofisiologia de l’aparell urinari.

Malalties més freqüents de l’aparell urinari.

Exploracions complementàries en Renal

Teoricopràctiques (TP’s)

El SVP, indicacions i tècnica.

El control de la diüresi.

Ostomies. Urostomies tipus i classsifcació. Procediment i cures d’infermeria.

CAT’s

FISIOLOGIA RENAL

AEA

S’especifiquen

Objectius de la UD3.

1,2,3,4,5,6,11,12,13


Nuclis d’activitat

N.A Títol Durada AEA codi Avaluació

NA1 Anatomo-fisiologia

del Sistema renal-

9 hores

Anatomia macroscòpica de l’aparell urinari. Ronyons: situació, descripció i relacions. Vies urinàries: pelvis renal, urèters, bufeta i uretra. Anatomia microscòpica renal: hil renal. Vascularització i innervació del ronyó. La nefrona o la unitat funcional renal. Funcions de ronyó. Fluix i pressions de la sang arterial al ronyó. Formació de l’orina I ( filtració glomerular) Formació de l’orina II: reabsorció i secreció tubulars. Regulació de l’activitat tubular. Formació de l’orina. III resum i composició definitiva. Funció homeostàtica renal. Concepte d’hemeostasi. Equilibri àcid-base. Sistema tampó. Excreció de l’orina. Fisiologia de la buefta urinària.

C4/UD3/NA1/A1 -Exercicis d’avaluació continuada. Visionats de vídeos. Elaboració de làmines d’anatomia. -continguts per la prova escrita.

NA2 E.C del sistema renal

2h El TAC renal, l’Arteriografia renal, la citoscòpia retrògrada. L’ecografia renal. La biòpsia renal. La Rx . el sediment d’orina-urocultiu.

C4/UD3/NA2/A1 -continguts per la prova escrita.

NA3 Patologia renal Cures d’infermeria

10h

La IRC/A. El pacinet sotmès a hemodiàlisis. Tipus i criteris d’inclusió. Cures. Transplantament renal. La litiasis renal. Càlculs. Cures d’infermeria. L’Adenoma de pròstata. El càncer vesical ( la CISTECTOMIA)

C4/UD3/NA3/A1 Exercicis d’avaluació continuada. continguts per la prova escrita. NA1,2 i 3 tenen una prova.


CAT’s crèdits d’autoaprenetatge

N.A Títol Durada AEA Codi Avaluació

NA4 Fisiologia renal 1 Interpretar la formació de l’orina i els problemes d’incontinència més freqüents.

C4/UD3/NA4/A1 L’alumnat haurà de cercar la informació sobre una sèrie de punts que el professor lliura. EL CAT serà avaluat amb una prova objectiva. v/f

Procediments ( Teoricopràctiques)

Nuclis d’activitat

N.A Títol Durada AEA codi Avaluació NA5 Sondatges

vesicals permanets SVP. Tècnica i extracció.

8h Les sondes vesicals, les Permanents (foley) i les de descàrrega ( female). Sondes tieman. Tècnica.

C4/UD3/NA5/A1 Identificació material. Assistència.

NA6 IVC ( irrigació vescial continua) i intermitent.

3h El pacient sotmès a la IVC per RTU de pròstata o prostatectomia radical. Cistectomia circuit de la IVC. La irrigació intermitent. Tècnica

C4/UD3/NA6/A1 Identificació material. Assistència. I cas simulat pràctic.

NA7 Control de la diüresi. L’urimeter.

2h El pacient sotmès a control de diüresi mitjançant urimèter.


NA8 El col·lectro d’orina.

2h Tècncia de col·locació del col·lector d’orina. Finalitat i tipus.


NA9 Orina de 24 hores ( l’aliquota)

1h Recollida d ‘orina de 24 hores. El concepte d’aliquaota



NA10 Ús d’ampolla i cunya

2 Procediment de col·locació i retirada de al cunya i ampolla al pacient en la necesitat d’eliminar.


NA11 Urostomies 5 Tipus d’urostomies.Tècnica i cura de l’urostomia.


UD. 3 NECESSITATS D’ELIMINAR

Anatomofisiologia de l’aparell RENAL/EXCRETOR

http://www.youtube.com/watch?v=WJJMIAY2Rz8

L’excreció és l’expulsió a l’exterior dels productes perjudicials o inútils que hi ha a la sang i al

plasma. Els principals productes d’excreció són la UREA, sals minerals i les substàncies que no

poden ser degradades per les nostres cèl·lules, com ara medicaments i additius alimentaris. La

major part d’aquestes substàncies són eliminades per l’aparell urinari ( orina) i la resta es

eliminada per la pell( suor ) i també llagrimes. A respiratori això ho veiem amb la respiració

cel·lular.

http://www.youtube.com/watch?v=WJJMIAY2Rz8


L’anatomia de l’aparell urinari està constituït pel ronyons, els urèters, la bufeta de l’orina i

l’uretra.

Els ronyons: són dos òrgans amb forma de fava d’uns 12 cm de longitud ( l’esquerres és un pèl

més elevat) situatas a la zona lumbar, que filtren la sang i separen l’urea i l’excés de sals,

originant l’orina.

Els urèters: són dos conductes d’uns 25 cm de longitud que en al seva part més inferior es

corven per abocar-se a al bufeta urinària, la seva funció és de transport.

La bufeta urinària: és una bossa amb una capacitat d’entre 350cc i 1500cc. S’ubica a la cavitat

abdominal darrere de l’os pubià.

L’uretra: és un conducte que porta l’orina des de la bufeta a l’exterior. En la dona fa uns 6 cm

mentre que en els homes fins a uns 18 cm. En el començament de l’uretra existeix un esfínter

muscular el qual controla la sortida de l’orina a l’exterior ( micció)

Els urèters, la bufeta i l’uretra es coneixen com a conductes excretors que posen en

comunicació els ronyons amb l’exterior. Les seves parets a l’igual que l’aparell digestiu,

consten de capa mucosa interna, muscular i serosa externa.

RECORDA QUE EL CATABOLISME DELS PRINCIPIS IMMEDIATS (EN ESPECIAL LES PROTEINES)

PRODUEIXEN DESFETS ( PRODUCTES NITROGENTAT TÒXICS) PELS RONYONS ( ÒRGANS

EXCRETORS) I LA ORINA ÉS ELPRODUCTE D’EXCRECIÓ JUNTAMENT AMB EL SUOR. LA UREA

DONCS ÉS EL PRINCIPAL PRODUCTE D’EXCRECIÓ NITROGENAT EN ELS VERTEBRATS, SOM

ANIMALS UREOTÈLICS.

L’ORINA TÉ UN PH QUE VARIA SEGONS EL RÈGIM ALIMENTICI. PORTA UN 95% D’AIGUA, UN 2%

DE SALS MINERALS I UN 3% DE SUSBSTÀNCIES ORGÀNIQUES.

SALS MINERALS: CL, PO ( FOSFATS) I SO ( SULFATS) QUE PROVENEN DEL CATABOLISME DE LES

PROTEINES

SUBSTÀNCIES ORGÀNIQUES: UREA, ÀCID ÚRIC, ÀCID HIPURIC, I CREATININA. GLUCOSA,

ALBÚMINA I PIGMENTOS BILIARES.


Anatomia macroscòpica del ronyó.

El ronyó presenta en el seu exterior una cap de teixit conjuntiu denominada CÀPSULA RENAL,

sota hi ha una zona granulosa denominada ZONA CORTICAL, més a l’interior hi ha una zona

amb nombrosos feixos fibrosos denominats piràmides de Malpighi ZONA MEDUL·LAR, i a la

zona més interna hi ha una forma d’embut denominada PELVIS RENAL, que abraça una sèrie

de petits embuts denominats CALZES (CÁLICES) que és on aboquem l’orina les piràmides.

Anatomia microscòpica del ronyó

Si fem talls mols prims i els observem per microscopi, es pot observar que el runyó humà està

contituit aproximandament per un milió de NEFRONES. Són unes estructures que presenten

una “copa” globulosa denominada CORPÚSCLE DE MALPIGHI.

Aquest està format pel GLOMÈRUL DE MALPIGHI ( que és una intensa xarxa de tubs capil·lars

aglutinats que provenen d’una arteriola aferent i donen lloc a una arteriola eferent)

Per la primera arriba constanment sang al glomèrul i per la segona surt d’ell després d’haver-se

realitzat el procés de FILTRACiÓ. La càpsula de Bowman i el glomèrul formen el corpuscle de

Malpighi.


1- El túbul cortornejat proximal: és el conducte sinuós que segueix a la càpsula de

Bowman.

2- La Nansa de Henle, és un tub molt fi en forma de lletra U. Cal que recordis que el

corpuscle de Malpighi i els tubs contornejat de les nefrones s’allotgen a l’escorça del

ronyó ( zona cortical). Mentre que la nansa de Henle i els túbuls col·lectors en la

medul·la renal.

3- El túbul contornejat distal, aboca al final als túbuls col·lectors que hi ha en la medul·la

renal. Aquests acaben en els calzes renals on s’abocarà l’orina.


La NEFRONA

És la unitat funcional del ronyó, consta d’un glomèrul ( que té forma de copa) una artèria renal,

una vena renal, la càsula de bowman ( dins del glomèrul i pertany a la xarxa de l’artèria renal),

nansa de Henle, túbul distal, túbul proximal i túbul col·lector.

A cada ronyó hi ha més d’un milió de nefrones en la seva escorça i medul·la. L’orina comença a

formar-se en les nefrones i és el resultat de la combinació de 3 processos.


1- FILTRACIÓ

La sang ingressa al glomèrul per mitjà de l’arteriola aferent. En el glomèrul existeix una elevada

pressió de sang perquè l’arteriola eferent té menor tamany.

Dit d’una altre manera és un procés que permet el pas de líquids des del glomèrul fins la

càpsula de Bowman per la diferència de pressió sanguínia que hi ha en les dues zones.

El líquid que ingressa al glomèrul té una composicó química similar al plasma sanguini, però

sense proteïnes, les qual no poden travessar els capilars dels glomèruls. Sota condicions

normals, la porció cel·lular de la sang, és a dir GV, GB i plaquetes, tampoc poden. La raó

anatòmica fonamental per la que es produeix filtració del plasma en els glomèruls es deu, en

primer lloc a la permeablitat capil·lar glomerulars, i en segon lloc, que l’arteriola eferent té un

diametre més petit que l’aferent, per la qual cosa es crea a l’interior del glomèrul les pressions

necessàries per a que es produeixi la filtració del plasma. A través de l’índex de filtració

glomerular, poden saber que cada 24 hores se filtren en els dos ronyons uns 180l. Va en funció

també de la nostra TA. Recordeu que amb la filtració també s’escapen elements i cal que

tornin a la sang, com ara la glucosa.

2- REABSORCIÓ.

Molts dels component del plasma que són filtrats en el glomèrul, han de regressar de nou a la

sang ( CAPIL·LARS PERITUBULARS). És el procés mitjançant el qual, les substàncies passen des

de l’interior del túbul renal cap els capil·lars peritubulars, és a dir, cap a la sang. Aquest procés,

permet la recuperaicó d’aigua, sals, sucres, i aminoàcids que varen ser filtrats en el glomèrul.

2.1 segona reabsorció de l’aigua. La reabsorció també es dona al túbul contornejat distal. Aquí

el fenomen és l’OSMOSI. Un sòlid (solut) d’una solucuó davant una membrans semipermeable.

El 80% de la reabsorció s’efectua en el túbul contornejat proximal. Mentre en la resta de la

nefrona i el túbul col·lector s’absorbeix el 20% restant. La reabsorció es veu facilitada per la

presència de la xarxa capil·lar sanguínea alvoltant del túbul contornejat i la nansa de Henle.

3- SECRECIÓ.

D’altra banda, la secreció tubular es la última etapa de neteja, en la que certes substàncies que

no vàren ser filtrades (potassi, hidrogenions, urea) s’eliminen des de els capil·lars sanguinis

(peritubulars) cap el túbul renal, generalmen en el túbul contornejat distal.

Reabsorció tubular seria el passatge d’una substància des de la llum del túbul cap el torrent

sanguini novament.

Secreció seria al revés..el passatge des de la sang a la llum tubular..

4- EXCRECIÓ.


Un cop formada l’orina en los glomèruls, discorre pels túbuls fins arribar a la pelvis renal, des

de d’on passa a l’uréter i arriba a la bufeta, on serà emmagatzemada. Quan el volum en

supera els 250-500 cm³, sentim la necessitat de miccionar, degut a les contraccions i

relaxacions de l’ esfínter, que desperta el reflexe de la micció. La necessitat d’orinar pot

reprimir-se voluntariament durant cert temps. La freqüència de les miccions varía d’un

individu a un altre degut a que en aquesta intervienen factors personals como són l’hàbit,

l’estat psíquic d’alegría o tensió, i el consum en major o menor mesura de begudes. La

quantitat d’ orina emessa en 24 hores en l’ésser humà és d’aproximadament 1500 cm³. En

casos de retenció es pot acumular fins 3 litres i amb cistitis apareixen ganes d’orinar amb

només 50ml. L’augment per sobre d’aquesta xifra se denomina poliúria i la disminució

oligúria. L’orina conté urea, àcid úric, creatinina i amoníac.

L’EXCRECCIÓ O MICCIÓ ÉS EL RESULTAT DE LA FILTRACIÓ-REABSORCIÓ+SECRECIÓ

LES GLÀNDULES SUDORÍPERES

La glàndula sudorípara és una glàndula tubular enrotllada que està situada en la dermis i

consta de llargs i prims tubs, tancats per l’extrem inferior, on s’aglutinen, formant un capdell.

Pels porus que s’obren a l’exterior segreguen el suor, greix sobrant líquid, amb sabor salat, i

una textura semblant a la de l’orina.

Las glàndulas sudorípares se divideixen en moltes partes :

http://es.wikipedia.org/wiki/Gl%C3%A1ndula

http://es.wikipedia.org/wiki/Dermis


Glàndules sudorípares ecrines: estan formadas per un glomèrul secretor i un conducto excretor que desemboca directament a la superfície de la pell. Existen unes 600 glàndulas per cm2 de pell, amb major concentració en palmells de les mans, plantes dels peus i regió frontal de la cara. Segregan 1 litre al d1a en condiciones basals i poden perdre fins a 10 litres en condicions extremes.

Glàndules sudorípares apocrines: desemboca en el folícol pilosebaci sortin a l’exterior

el seu contingut juntament amb el sèu. Estan formats per un gran lòbul secretor i un

conducte excretor dèrmic que desemboca en el folícol pilosebaci. Aquestes glàndules

apocrines estan en involució o poc importants en el ésser humà, són poc nombroses i

se localitzen en aixella, perinè, pubis i conducte auditivo externo. Aquestes glàndules

són les encarregades de la secreció de les feromones. La glàndula mamària és una

glàndula sudorípara apòcrina modificada. Les glàndulas sudorípares apocrines

produeixen substàncies molt oloroses que són les responsables de l’olor característic

de zones como les aixelles i els òrgans sexuals. A vegades aquests olors corporals són

molt desagradables quan se descuida la higiene personal al meslarse amb les

bactèries presents en la pell. Els nens abans de la pubertad tenen un olor diferent als

adults ja que no produeixen suor apocrí i la seva secreció sebàcea es menor.

El cos assoleix el seu millor funcionament quan es troba a una temperatura de aproximadamen 37ºC. Quan el cos augmenta la seva temperatura, al cervell no li agrada. El cervell s’estima més que el nostre cos es mantingui a una temperatura menor. Per la qual cosa, la part del cervell que controla la temperatura, hipotàlam, envia un missatge al cos, indicant que sui.

Després, unes glàndules especials que es troben en la pell denominada "glàndules sudorípares" comencen a produir la suor. La suor també la coneixeu amb el nom de "transpiració" i està formada principalment d’aigua, amb petites quantitats d’altres substàncies químiques com ara l’amoníac, urea, sals i sucres. ( l’amoníac com la urea són desfets que el cos produeix al processar les proteïnes).

La suor surt de la pell a través d’uns foradets petits anomenats "porus". Quan la suor s’hi posa en contacte amb l’aire, aquest l’evapora (converteix l’aigua en vapor). A mesura que la suor s’evapora de la pell, ens refredem. (agafar fred)

La suor és un gran sistema de refredament, però si suem massa en un dia de molta calor, o després de jugar d’una manera molt activa, és possible que perdem molta agua a través de la pell. Aleshores, es necessari ingerir agua per a no deshidratar-nos.


EXPLORACIONS COMPLEMENTÀRIES-PROVES DX EN RENAL

1- TAC. TOMOGRAFIA AXIAL COMPUTERITZADA

La tomografia computaritzada (TC) o tomografia axial computaritzada (TAC) és un procediment de diagnòstic per imatges que utiliza una combinació de raigs-X i tecnologia computaritzada per a producir imatges transversals(sovint anomenades "talls") del cos, tant horitzontals com verticals. La TC mostra imatges detallades de qualsevol part del cos, que inclou els ossos, músculs, teixit adipòs i òrgans. Les TC són més detallades que els raigs X.

La tomografa computaritzada del ronyó pot realitzar-se per avaluar els ronyons i detectar tumors i altres lesions, obstruccions com ara càlculs renals, abscessos, malaltia renal poliquística i anomalies congènites, particularment quan altres tipus d’ examen, como raigs X o un examen físico, no és concluient. Les tomografies computaritzades del ronyó ppden utilitzar-se per avaluar el retroperitone. També poden utilitzar-se per assistir a la colocació d’agulles en les biòpsies de ronyó.

Després de l’extirpació d’un ronyó, les tomografies computaritzades poden utilitzar-se per a localizar anomalies a l’espao buit on abans estava el ronyó. A més, les tomografies computaritzades dels ronyons poden realitzar-se després d’un transplantament renal per avaluar la mida i l’ubicació del nou ronyó en relació amb la bufeta.

2- ARTERIOGRAFIA RENAL


L’estenosis de l’artèria renal (EAR) es una manifestació comú en l’aterosclerosis relacionada

amb la HTA i el deterior de la funció renal (FR).

Angiografia d’artèries renals. Observeu l’estenosi marcada en la renal esquerra (cerclel blanc).

L’arteriografia està indicada en aquells casos en què els estudis no invasius són equívocs o en

els que hi ha una alta sospita clínica.


3- CISTOSCÒPIA

http://www.youtube.com/watch?v=3q8uT84WZxE

La cistoscòpia és una exploració endoscòpica que introdueix un tub prim a través del meat

uretral, accedint a l’uretra i bufeta urinària. Aquest tub o cistoscopi porta incorporada una

càmera de video de reduit tamany amb una potent llum per a visualitzar l’interior de l’uretra i

de la bufeta urinària. A través de la cistoscòpia es pot realitzar resecciones de lesions dins de

l’uretra o bufeta i agafar biòpsies per un diagnòstic histològic.

Preparació del malalt: dieta absoluta unes 8 hores, que el pacient miccioni abans de la prova,

sedació. Després de la citoscòpia cal beure molta aigua i hi ha possibilitat de dissúria i

hematúria.

4- CISTOGRAFIA RETRÒGRADA

La cistografia (anomenada també cistografia retrògrada) és una exploració de la bufeta

mitjançant raigs X. Aquesta prova la realiza un radiòleg, metge especialitzat en l’ús de imatges

radiogràfiques per a diagnosticar i tractar condicions de salut. Durant una cistografia,

s’omplena la bufeta amb un mitjà de contrast especial (tint de raigs X) o un medi radiactiu

(radionúclid). Aquest mitjà assegura que s’agafin imatges radiogràfiques més detallades.

La cistrografia miccional, és una variant que consisteix en saber com està la bufeta urinària

introduint un mitjà de contrast.

-demostrar patologia de la bufeta

-patologia de l’uretra

-desmotrar el fluxe vesico-uretral

http://www.youtube.com/watch?v=3q8uT84WZxE


Fases: preparació de material i del pacient, neteja, introducció de cateterisme, introduir

contrast, presa de radiografia i després micció.

5- BIÒPSIA DE RONYÓ

Permet l’estudi diagnòstic exacte, orientar un tto, valorar l’activitat i cronicitat de la malaita i

aclarir el pronòstic del pacient.

Preparació del material: agulla per a biopsia ( Tru-cut), agulla per PL, bisturí, i abans Rx o eco

per localitzar.

CP: sagnat, per la qual cosa cal repòs absolut, vigilar l’apòsit, i presència d’hemtúria. Dormir al

costat contrari.


6- RADIOGRAFIA

De RUB ( ronyons, urèters, bufeta)


7- MOSTRA D’ORINA

La recollida d’orina és una de les proves més sol·licitades ja que permet avaluar el propi

aparell renal ( des del ronyó fins l’uretra) i també detectar patologies metabòliques com la

DM, cetosis, hepatopaties etc.

Indicacions: Estat genearl, infeccinos de les vies renals altes o baixes (ITU), nefrotpaties ( com

ara nefrits, sdme. nefròtic, TBC renal) litiasis renal…

SEDIMENT: se centrifuguen uns 5ml d’orina i es colo·loca una gota entre dos porta objectes, el

sediment ens permet analitzar diferetns aspectes com ara cèl·lules Citologia leucos per

detectar infecció), bactèries, identificació de cristalls…

UROCULTIU. És un anàlis més exhaustiu per detectar l’agent microbià que està causant la

infecció a l’individu


PATOLOFIA DEL SISTEMA RENAL

1- La INSUFICIÈNCIA RENAL

La IRA ( insuficiència renal aguda) és un deterior ràpid del de la funció renal que s’acompanya

de la retenció de producte terminals del metabolisme nitrogenat, com ara la urea i la

creatinina. És molt freqüent la OLIGÚRIA, amb diüresis inferiors a 400ml/24h. Les alteracions

renals solen ser reversibles, aixi com la recuperació de la funció renal.

La IRA és una de les complicacions frequenment hospitalàries, la seva incidència és màxima en

pacients que han patit traumatismes greus, cirurgia, cremats i hemorràgies importants.

Les situacions que condueixen a una IRA són molt variades. Segons el mecanisme etiològic, se

diferencien la pre-renal, post renal o intrarenal.

PRE-RENAL

Esdevé per hemorràgies, cremades, deshidratació, pèrdues gastrointestinals com ara vòmits i

diarres, IC, IH, sepsis.

POST RENAL (OBSTRUCTIVA)

Litiasis, neoplàsies, adenoma de pròsstata, fibrosi retroperitoneal.

INTRARENAL (orgànica) ( INTRÍNSECA) de fet és la que pot esdevenir IRC

Glomerulonefritis, malatia vascular, nefritis..


La primera (prerenal). Les situacions que comporten una disminució del volum circulant

efectiu, comara hemorràgies, deshidratació o hipovolèmia en pacienst amb IC o IH, la qual

cosa proeoquen una disminució de la perfusió renal.

La segona, el ronyó produeix orina amb total normalitat, però existeixen uns obstacles en

alguna part de la via urinària que impediex la progressió d’aquesta.

La tercera, la propiament dita, es produeix una lesió renal que pot afectar a qualsevol

estructura, glomèruls, vasos o tubuls. La necrosi tubular és la causa més comuna. Moltes

substàncies són tòxiques per al ronyó com ara ATB, metalls, anestèsics, AINE’S que afecten

directament al túbusl renals. Diabètics i hipertensos són més potencials a patir Insuficiència

Renal.

La insuficiència renal o fallida renal es produeix quan els ronyons no són capaços de filtrar les toxines i altres substàncies de desfet de la sang adecuadament. Fisiológicamente, la insuficiència renal la definim com una disminució en el índex de filtrat glomerular, la qual cosa se manifiesta en una presència elevada de creatinina en el plasma.

La insuficiència renal aguda (IRA) és, comel seu nom, implica, una pèrdua ràpida i progressiva de la funció renal, generalment caracterizada per l’oligúria, una producció disminuida de l’orina , (menys de 400ml en adults/dia)

L’oligúria és la manifestació més fregquent que oscil·la entre 3-4 cops per semana, dona lloc a edemes i EAP, trastons gastrointestinals i neurològics. La fase oligúrica és la més preillosa, si el pacient la supera passa a diurética en al que es recupera la funció renal.

2-IRC INSUFICIENCIA RENAL CRÒNICA

Consisteix en el deterior lent i progressiu de les funcions renals com a conseqüència de la destrucció irreversible de les nefrones. La IRC evoluciona en periodes de temps variables que oscil·len d’uns mesos fins molts anys, fins arribar a una fase terminal en la que només la diàlisi o el transplanatmanet permet la supervivència del malat.

Manifestacions clíniques

Alteracions digestives com ara vòmits, anorèxia, sabor metàl·lic a la boca, halitosi, ( fetor urèmic) estoamtitis i periodontitis.

Cures d’infermeria: cal donar dieta hipoprotèica, pero apujar els HC, limitar el Na per tal de prevenir la set i la retenció de líquids. Restricció de líquids.

Hi haurà alteracions cardiovascualrs: degut a HTA com a conseqüència de la retenció hidrosalina, ICC per la sobrecarrega dels líquids.

Alteracions neurològiques: encefalopatia urèmica, rampes musculars.

Alteracions dermatològiques: els pacient urèmics presenten un color marró-groc degut als cristalls urèmics que es diposten en la pell, per la qual coa tenen molt de prúrit.


Cures: mantenir la pell neta i ben hidratada, ungles curtes per evitar la laceració.

DdI: risc d’alteració de la integritat cutània.

DdI: excés de volums de líquids.

Cures: B.H, control de cts vitals, dieta hiposòdica, alerta de signes d’IC i EAP. ( cascabelo de pulmons, edema en fóvea, tos , prostració, augment de pes, dispnea…)

3-HEMODIÀLISIS

Quan la funció renal és fa insuficient per a mantenir al pacient amb vida, cal iniciar-se un tractament susbtitut que restableixi les funcioons renals i permet la supervivència del pacient.

La diàlisi és una tècnica que substitueix la funció excretora del ronyó, però no la metabòlica ni l’endocrina. La diàlisi és un tractament substitut que permet tractar a milers de pacients de forma periòdica durant anys en espera d’un possible trasplantament. Si el transplantament fracasa, el pacient pot tornar de nou a la diàlisi.


Existeixen dos grans tipus de diàlisi en funció de la membrana utilitzada.

1- L’HEMODIÀLISI. Que utilitza una memabrana artificial ( derivades de la cel·lulosa com

ara el cuprofan o sintètics)

2- La Diàlisi PERITONEAL. Aprofita les propietats del peritoneu com a membrana

semipermeable fisiològica.

L’Hemodiàlisi és l’intercanvi d’aigua i soluts a través d’una membrana semipermeable

(dialitzador) on es posa en contacte la sang del pacient que circula extracorporeament amb el

líquid de la diàlisis. L’aparell on es realitza l’hemodialisi, es coneix amb el nom de ronyó

arificial.

La sang que s’obtè a partir d’un accés vascular es conduïda per la linia arterial fins el

dialitzador, gràcies a l’impuls de la bomba de sang. Aquí es produeix l’intercanvi d’aigua i

soluts, la sang un cop depurada es torna cap al pacient cap a la linia venosa. El circuit

extracorpori es manté descuagulat mitjançant una bomba que introdueix heparina per evitar la

cogualació del sistema. Una sessió d’hemodiàlisi dura entre 3 i 5 hores, i habitualment es

practica tres cops per setmana.

Per poder efectuar l’hemodialisi de forma perdiòdica es precís d’obtenir un caudal de sang

continu iadequat de l’ordre de 200-300ml/minut. Les venes són accesibles, però el seu caudal

es insuficient. Per això es fa una FAVI ( fistula arteriovenosa), que de fet és l’anastomosis

entre una arteria i una vena ( radial). La punció d’aquestes venes proporciona un fluxe sanguini

suficient per assegurar-se la hemodialisi. En el casos d’una IRA, o bé perquè es necessita de

forma immediata, es pot obtenir accés temporals en subclavia, yugular o femoral.


CURES AL PACIENT SOTMÈS A HEMODIÀLISI.

FÍSTULA INTERNA (FAVI). Cal comprovar el funcionmant mitjançant palpació, al tocar-la

percibim una turbulència de la sang, una vibració denominada “thrill”. No palpar o sentir

aquesta vibració és signe de trombosi. La FAVI és única i exclusiva per la tècncia d’hemodiàlisi.

No fe compresions i evitar traumastismes. Cal vigilar el CNV de la zona.

- No portar joies o roba que apreti

- No portar objectes pesats

- Manipulació asèptica

- Després del seu ús, pressió directe sobre la zona i apòsit oclusiu.

- S’ha de pesar abans i després al pacient

- BH ha de donar negatiu

Hipotensió:

Consisteix la compliació més freqüent. Clínicament sol manifestar-se per sensació de mareig,

nàuses, vòmits, pal·lidesa, sudoració, taquicàrida i el pacient inclús pot perdre el coneixement.

Durant la sessió d’HD és determina la T.A i la FC. El tto consiteix en col·locar en supí al pacient i

administrar solució salina per reparar el volum.


Rampes musculars:

Són contraccions muscualrs doloroses que apareixen durant la sessió, s’alleugeren amb

massatges. Es donen sobretot a les cames.

Febres i escalfreds:

Pot donar-se a una reacció pirògena per contaminació bacteriana del líquid de diàlisis o bé els

seus circuits.

Coagulació del circuit:

Si es pordueix una anomalia en la descogualció, pot formar-se cuàguls en algunes parts del

circuit o del dialitzador. Si la coagulació es important, ha de cambair-se tot el circuit, amb la

perdua sanginia que això suposa.

Embòlia gaseosa:

Consisteix en l’entrada d’aire en el torrent circulatori, per qualsevol lloc del sistema i passar al

pacient.

Arítmies i dolor toràcic:

Hemorràgies:

Els pacients que es dialitzen tenen major tendència a les hemorràgies ja que s’utilitzen

anticoagulants durant la diàlisi.

4-DIÀLISI PERITONEAL

El peritoneu és una serosa que recobreix les vísceres abdominals i tapissa la paret abdominal,

té dues capes la visceral i la parietal i entre les dues hi ha un espai virtual denominat cavitat

peritoneal, ja que conté certa quantiat de lqíuid ( uns 100ml)

La gran irrigació vascular la fa òptima com a membrana dialitzant natural.

La diàlisi periotneal es realitza mitjançant la introducció d’un catèter en la cavitat periotenal, la

seva implantació és a la linia mitja de l’abdomen en la zona subumbilical. Un cop fixada es

posen uns punts de seda.

Un cop col·locat le catèter, es connecta un equip de perfussió que per un lloc es connecta el

recipeint de líquid de diàlisi ( és una bossa) i per l’altre es al sistema de drenatge (és una altre

bossa). Es purga l’equip i s’introdueix la solució en el pertinoeu per gravetat. Generalment

s’introdueix uns 2l de líquids previament escalfats a uns 37º, triga uns 10 minuts en passar.

Passat aquests temps es tanca la clau i s’ha de contar el periode de permanència, després

s’obre la clau de drentge i per efecte sifon surt el líquid cap a la bossa de drenatge. Cal fer-ho

amb molta assèpsia i fer BH que ha de sortir negatiu.


5-DIÀLISI PERITONEAL CONTINUA AMBULATÒRIA

És una tècnica domiciliària realitzada per el propi pacient o família. Consiteix en manternir la

cavitat peritoeal permanenment ocupada per una solució de diàlisi peritoneal. El líquid es

renova cada 3 o 4 cops al dia i entre cada intercanvi el pacient pot realitzar les seves activitats

diàries. S’utlitzen 2 bosses de uns 2 L de solució ( glucosa), quan s’ha introduït tot el líquid en el

peritoneu, la bossa s’enrrotlla i es fixa a la cintura i es tapa amb un tap, c/ 6 o 8 hores es

produeix el buidament del peritoneu utilitzant la mateixa bossa. Un cop finalitzatda la tècnica

es desconnecta la bossa antiga i es col·loca una de nova, reincinat la tència.

Complicacions:

PERITONITS: És la complicació més important. El pacient presenta dolor abdominal, líquid turbi

i cultiu possitiu. La causa més comuna és per una infecció cutània per l’orfici del catèter. És

molt important manetir l’asèpsia en la manipulació del catèrer i quan es realitza els canvi de

bossa. Altres complaicions són: obstrucció del catèter, augment de la pressió intraabdominal,

com ara hèrnies abdominlas, hemorrides i mal d’esquena.

6-TRASPLANTAMENT RENAL

En medicina, trasplant o empelt és un tractament mèdic complexe que consisteix en traslladar

òrgans, teixits o cèl·lules d’una persona a una altre. L’organ transplantat reemplaça i assumeix

la funció de l’òrgan danyat del receptor, salvan la vida o millorant la qualitat de vida. Una

varieda d’òrgans i teixits poden ser transplantats, com ara ronyons, pulmons, cor, i precursors

hematopoipètics.

Tipus d’empelt

En funció de la relació existent entre donants i receptor, se distingeixen els següents tipus de trasplants:

Autotrasplant, autoempelt o trasplant autòleg

El donant i el receptor són el mateix individu. Aleshores no existeix cap problema amb la incompatibilidat, perquè l’empelt i el receptor són genèricamente idèntics. Exemples d’aquest tipus inclou trasplants de pell (d’un lloc corporal a un altre) i trasplants de medul·la òssia autòlegs.

Isotrasplant o trasplant singènic

El donant i el receptor són individus però pero genèticament idèntics, com ara bessons univitelins. Gairebé no existeix el risc de rebuig.

Alotrasplant o homotrasplant


El donant i el receptor són genèticament diferents i de la mateixa espècie. Aquest és el tipus de trasplant més comú de cèl·lules, teixits i òrgans entre humans. Per evitar el rebuig generalment se necessita tenir en compte la inmunocompatibilidat entre donant i receptor. En la majoria de casos es necesari seguir prendre fàrmacs inmunosupresius.

Xenotrasplant, heterotrasplant, o trasplant xenogènic

El donante i el receptor són individuos de diferentes espècies. Per exemple, els reemplaçaments valvulars podenfer-se servir vàlvules bovines o porcines.

Indicacions del donant:

Bon estat general, edat del donant segons edat del receptor. L’extracció, hi ha d’haver

funcionament orgànic ( mort cerebral) o bé ACR., autorització de familiars i després de

l’extracció, la recepció ha de ser en 24 hores màxim.

Contraindicaions del receptor:

Edat i estat general, infeccions cròniques, neoplàsies, problemes psiquiàtrics/abusos de

susbtàncies.

Compatibilitat donant-receptor:

Grup ABO idèntic o compatible, inscripció al llistat d’espera, i es tria en funció de la

comptatibilat i la localització. Grup tisular HLA ( antigen leococitari humà) compatible. De fet

l’HLA pot diferenciar el propi de l’aliè i aasegura la resposta immune, capaç de defensar

l’organisme. Es va descubrir cap els anys 70 i d’aquesta manera s’entèn el fenomen de

rebutjament i trasplantament amb menys incompatiblitats.

CP: rebutjament, oligúria, dolor en la fosa ilíaca, augment brusc del pes i HTA.

7-LITIASI RENAL


És la presència de càlculs en el ronyó o en les vies urinàries. La litiasi renal és molt freqüent,

afectant el 3% de la població. Els càlculs es formen per cristalització de substàncies minerals

sobre un nclii. La composició mineral sol ser oxalats, fostatos calci, magnesi ( coraliformes) àcid

úric, cistina, mixtos…

Els de calci són els més comuns. El tamay és molt variable des de el que anomenem “arenilla”

fins a diversos cm, la qual cosa n’ocupa part de la via urinària.

Factors de risc:

Concentració d’una dsetermianda substància que afavoreix la formació de càlculs. Ingesta

dismunida de líquids, Ph sanguini, infeccions repetides.

Clínica: DOLOR, des de la lumbàlgia al típic còlic renal. Les manifestacions més caracterísitques

de la litiasi és el còlic nefrític que s’origina per la migració del càlcul cap a l’urèter. El dolor sol

iniciar-se en la zona lumbar irradiant-se pel trajecte uretral fins els genitals. S’acompanya de

nàusees i vòmits, distenció abdominal, hematúria i pot presentar:

CP: obstrucció de vies urinàires que pot lesionar el ronyó i conduir una IR.

TTo: Litotomia, que és una IQ per via lumbar o abdominal.

Litotricia extracorpòrea. Bany amb ones de xoc per a destruir les pedres.

Litotripsia. Ones


nefrostomia

Cures d’infermeria:

El pacient ha de recullir l’orina en un recipient i posteriorment filtrar-la amb una gassa.

Analitzar el càlcul permet conèixer que composició per així posar mesures com ara Dieta.

Control del dolor amb analgèsia ( buscapina compositum, metamizol, ketoprofenos…)calor

local, bany d’aigua calenta. Augment de la ingesta hídirca ( 2-3l) per aixií afavorir la diüreis i


arrosegar el càlcul. Control de la Tº i signes de disúria i polaquiúria, augment de l’activitat i

deambulació.

8-ADENOMA DE PRÒSTATA

La próstata de l’adult és una glàndual encapsulada que envolta la part proximal de l’uretra de

l’home. La próstata produeix unes secrecions que serveixen per a lubricar la zona i oferir un

vehicle per el pas dels espermatozoos. En la pròstata es distingeixen dos glàndules, la craneal,

situada per sore dels conductes ejaculadors i la caudal per sota dels mateixos.

Cal saber que al pròstata craneal s’origina l’adenoma (bo), mentre que a la caudal ho fa el

carcinoma( maligne).

L’adenoma de pròstata ( hipertròfia banigne de la glándula prostàtica)-HBP es caracteritza per

un augment de la mida de la glàndula, que osbtrueix la uretra i dificulta el buidament de la

bufeta. És una malaltia molt freqüent en l’home a partir dels 50 anys, la incidència ( num de

casos nous d’una malaltia) va augmentat amb l’edat.

Els símptomes que apareixen en aquesta malatia són conseqüència de l’obstrucció de l’orina

que condiciona l’augment del tamany de la pròstata. Incialment hi ha nictúria, polaquiúria i

urgència miccional la qualcosa indica una dismincuió de la capacitat funcional de la bufeta.

Posteriroment el pacient aprecia una disminució del diàmetre i de la forma del doll urinari, així

com un rertard per inciar la micció. Els pacients fan grans esforços per emetre orina el que

provoca hematúria.

En la seva evolucoó l’adenoma de pròstata pot produir retenció aguda d’orina provocant

nefropatía obstructiva amb IR. La IQ és la prostatectomia, bé per RTU ( recessió transuretral) o

bé per extrirpació abdominal on la via d’abordatge és la suprapúbica.

http://www.youtube.com/watch?v=SvyMH59DsY4

el video és una RTU de Pròstata

Cures d’infermeria:

C.P: hemorràgia. Pot obstruir la sonda vesical i la IVC cal control de les cts. vitals, diaforesis i

pal·lidesa.

http://www.youtube.com/watch?v=SvyMH59DsY4


La bossa de la IVC ha de presentar una orina vi rosat a les 48 hores, vigilar la bossa amb color

vermell i espes i brillant propis de la hematúria.

Vigilar apòsit abdominal

CP: Risc d’infecció. La SVP permetrà la cicatrització de les vies urinàries després de la IQ. Cal

rentat de mans, us de guants, evitar desconnexions, pinçar la sonda en les mobilitzacions i

trasllats. Augmentar la ingesta d’aigua, demabulació del pacient.

CP: Dolor, tenesme. espasme vesical molt dolorosos, ja que el baló de la sonda presiona

l’esfinter vesical i el pacioent a més té sencacó de micció. Cal explicar-li que és normal i que la

orina flueix per la sonda, augment de ingesta d’aigua i analgèsia segons pauta.

DdI: Manca de coneixaments:

Cal fer EpS en l’alta hospitalària.

Control de les primeres miccions. Funció vesical normal. Control de les complicaicons comara

febre, disúria, dolor etc, no fer esforços al defecar, no ènemes, no sondes rectals, ja que pot

provocar hemorràgia prostàtica. No fer valsalva.

Ejaculació a les 6-8 setmanes, dieta rica en fibra i forçar ingesta hídrica.

9-CISTECTOMIA.

El càncer vesical és la forma més comú de càncer del sistema urianri i apareix amb freqüència

en persones de 50-70 anys. La cistectomia és la retirada de la totalitat de la bufeta urinària,

uretra i porcions distals dels urèters. A més a méss’extreuen, vesícules seminals, pròstata i en

dones, ovaris, trompes de falopi iparet anterior de la vagina. És una cirurgia molt amputant.


Desviacions urinàries.

El pacient portarà UROSTOMIA

Ureterosigmoidostomia. Desviació dels ureters al

conducte sigmoideo. Hi ha refluxe bacteria i irrtació colònica.


ureteroileostomies (BRICKER) :Els urèters van a la pell a

través d’ un conducte ileal amb estoma mucocutani ( com la colostomia)

Nefrostomia. El catèter va la pelvis renal i

micicona en una bossa d’ileostomia.

unilateral cutánea


bilateral percutania.

Cures d’infermeria

Preop: infermeria i metge marquen els punts més apropiats de l’estoma, preparació intestinal.

Postop: control de cts vitals, BH, control de drenatges, control de diüresi, control de l’estoma,

SNG en aspiració o decliu i NPT.


TP’S TEORICOPRÀCTIQUES DEL SISTEMA RENAL

1- EL SONDATGE VESICAL

1.1 indicacions del sondatge vesical (SV)

1.2 Tipus de sondes vesical

1.3 Procediment

1.4 Registre d’infermeria

1.5 Extracció de la sonda vesical permanent

1.6 Irrigacions Vesicals: la irrigació vesicalintermitent/o rentat vesical i la IVC ( irrigació

vesical continua)

El sondatge Vesical: El SV consisteix en la introducció d’una sonda a la bufeta urinària a

través del meat de l’uretra, amb fins diagnòstics o terapèutics.

Indicacions del SV: buidar la bufeta en cas de retenció urinària, recollir orina per

anàlisis, determinar la presència d’orina residual, quan calgui un control exacte de la

diüresi, permetre la cicatrització de les vies urinàries, fer irrigacions vesicals en cas

d’hematúria, mantenir la zona genital seca en aquells casos en què no pugui fer-se per

altres mitjans, com ara en malalts amb incontinència urinària i per introduir

medicaments amb finalitat exploratòria o terapèutica.

Tipus de sondes vesicals

Les sondes són tubs de plàstic ( cautxú o silicona) de consistència rígida o tova. La

grandària està calibrada en unitats franceses ( fr), les més usuals són les del 14,16, i 18.

La sonda Foley: és una sonda de cautxú de dos llums; una per a la sortida d’orina i

l’altra per inflar el globus per fixar la sonda.

sonda foley amb globus inflat


Sonda de tres vies per IVC ( hematúria): és una sonda de cautxú de tres llums; una per

a la sortida d’orina, un altra per inflar el globus i la darrera llum per poder fer les

irrigacions.

Sonda Female: Sonda de goma d’una sola llum s’ús exclusiu femení. S’utilitza per a l’extracció

de mostres d’orina o sondatge de buidament. No es pot fixar.

Sonda de Nelaton: sonda de goma d’una sola llum. S’utilitza per a l’extracció de mostres de

orina o sondatge de buidament. No es pot fixar i és més llarga que al Female, per això s’utiltiza

en homes.


Sonda de Bequille o Tiemann:

Són sondes rígides d’una sola llum; la part distal fa uan forma corba. S’utilitza pel sondatge

masculí en malalts prostàtics. La fixació de la sonda es extarna.

Procediment

Es necessita un infermer/a i un TCAI. L’infermer (A) fa la tècncia i l’altre fa el rol col·laborador

(B).

Material:

Material per fer la higiene ( c3), protector de llit, solució antiséptica, guants estèrisl, gases

estèrils, talles estèrils finestrades o dues de normals, lubricant urològic, SVP ( acostumo a

agafar el número menor de calibre), kocher, bossa recol·lectora d’orina, xeringa de 10,

esparadrap, suport per a la bossa.

Explicar al pacient elque li frem

Aïllar al pacient per mantenir la seva intimiat

Abans de fer el sondatge revisar que tenim tot el material. Cal una asèpsia estricte, ja que

podem causar una infecció.

(B): col·loca la pacient en DS, la dona amb els genoll flexionats i l’home estirat, posar un

xupador sota les cuixes. Rentar-se les mans, col·locar-se el guants d’un sol ús i rentar els

genitals. Cal pintar la zona amb un antisèptic, el podeu deixar caure sore el meat urianri o amb

gassa estéril. Retirar-se el guants d’un sol ús i material utilitzat. Aleshores farà la presentació a

l’infermer de tot el material.

Sondatge femení


(A) L’infermer que realitza el procediment.

Es renta les mans, rentat antisèptic, es col·loca els guants estèrils.

Col·locar les talles estèrils ( sobre els genolls i la zona púbica) i així delimitem el camp estéril.

Dintre del camp tindrem gases estèrils, gases amb lubricant, sonda i una xeringa amb 10 cc

d’aigua bidestil·lada.

Comprobar el bon funcionament del globus de la sonda

Lubrical la sonda uns 10cm

Separar els llavis amb els dits índexi gros de la mà. Això permetrà veure el meat urinari (millor

si ho fem amb gases estèrils). La ma que ha separat els llavis no podrá utilizar-se per sondar, ja

que es considera contaminada.

Demanar a la pacient que respiri profundament per relaxar el muscle de l’esfínter i permetre la

introducció de la sonda

Introduir suaumnet la sonda a l’orifici uretral uns 10-15 cm. Mai s’ha de forçar, ja que podem

lesionar la mucosa i la contracció de l’esfínter.

Si introduim la sonda per la vagina es considera contaminada i cal repetir el procediment, però

sense treure la sonda com a referència anatòmica, i retirar-la un cop realitzat el sondatge

correcte.

Quan surti orina es que estem a bufeta i el (B) ha de clampar


Connectarem el sistema de recollida d’orina ( bossa)

Si estem fent un sondatge amb FEMALE, hem de deixar que surti l’orina, fins que quedi buida

la bufeta, i retiramerm la sonda..

Amb el SVP inflarem el globus amb 8-10cc d’aigua bidestil·lada ( a vegades vé a la vàlvula

d’inflat del globus)

Fer tracció suau a la sonda fins a comprobar que ha quedat ben ancorada a la bufeta.

Recordeu que si hem fet el SVP perquè la pacient tenia retenció d’orina (CAT) s’ha de buidar

gradualment. La descomposició brusca pot produir xoc o hemorràgia per la pressió

intravesical. Com a màxim es poden treure 500 ml d’orina, pincem la sonda durant 15 o 30

minuts i tornarem a buidar de nou 500ml més.

Fixar el tub a la cara anterior de la cuixa del pacient.

Recollir el material, rentat de mans, acomdodar el pacient, registre.


Sondatge masculí

L’infermer/a realitza el pocediment ( els primers passos són iguals que els realitzats en el

sondatge femení)

Cal lubricar la sonda uns 15cm. Si penseu que será un sondatge vesical complicat es pot

lubricar la uretra directament.

Retirar el prepuci i subjectar el penis en posició vertical, amb una gasa a la ma no dominant,

traient el prepuci i estirant suament per adreçar la uretra.

Agafar la sonda amb l’altre mà, com si fos un llapis i introduir-la suaument per l’orifici uretral.

Quan s’hagi introduit 6 o 8 cm de sonda, cal posar el penis en posició hortizontal per afavorir

elpas per la uretra prostàtica fent una moviment rotatori amb la sonda. Si hi ha resistència,

s’ha de demanar que repiri porfudmaent i aprofitar per introduir la sonda durant la inspiració.

No es por forçar mai, si trobem una obstrucció avisem al metge. Un cop acabda la tècnica

recobrim el gland amb el prepuci per no causar parafimosis.


Registre d’infermeria.

V: data i hora, aspecte dels genitals, motiu del sondatge

I: tipus i calibre de la sonda

R:Resposta del pacient, aspecte i quantitat de l’orina, incidències durant el sondatge..


2- Extracció d’una sonda vesical

Es retira quan aquesta no estigui en funcionament ni sigui necessària per al malalt.

RR.HH, un auxilar d’infermeria

Material: Guants d’un sol ús, protector per al llit, gases, xeringa de 10ml, kocher.

Procediment:

Explicar al pacient el que li farem

Col·locar protector per al llit

Rentat de mans higiènic

Col·locar els guants d’un sol ús

Aspirar el líquid per desinflar el globus

Pinçar la sonda amb un kocher

Desconnectar el dispositiu de recollida d’orina

Retirar la sonda suaument amb gases

CONTROLAR LES MICCIONS DESPRÉS DE RETIRAR LA SONDA PER DESCARTAR ALTERACIONS

COM LA DISÚRIA, LA INCONTIONÈNCIA O RETENCIÓ D’ORINA.

Registre.

3- IRRIGACIONS VESICALS

El procediemtn consiteix en la introducció i posterior extracció de solucions a la bufeta urinària

mitjançant una sonda, amb finalitat diagnòstica o terapèutica.

3.1 RENTAT VESICAL INTERMITENT ( rentat vesical).

Es fa servir per valorar la permeabilitat de la sonda i per eliminar una obstrcucció ( coàgul o

restes de teixit) que interromp el flux d’orina.

Material: protector per al llit, safata, guants nets, Xeringa de 50cc, Serum fisiologis de 500cc

per a la irrgació, kocher, gases i antisèptic.

Procediment

Explicar al pacient el que li farem, col·locarem un protector per al llit, podem posar una safata

a prop per dipositar els coàguls extrets. Rentar-se les mans i i posar-se els guants.

Carregar en una xeringa de 50cc ,50 cc de serum fisiològic. Pinçar la sonda vesical.

Desconnectar suament la bossa de diüresi de la sonda, subjectant la sonda en posición vertical.

Protegir la connexió de la bossa amb gases i antisèptic. Introduir el SF fent una lleugera


pressió. Desconnectarem la xeringa de la sonda i observarem si el sèrum injectat surt, si no

surt, aspirarem suamen tamb la xeringa i repetirem el procés.

Regsitre.

3.2 IRRIGACIONS VESICALS CONTÍNUES (IVC)

Aquesta irrigació permet la introducció contínua d’una solució a la bufeta i la seva evacuació

també contínua. Es manté un sistema tancat de drenatge per minimitzar el risc d’infecció o

contaminació. Es fa servir després d’una IQ de pròstata o bufeta per prevenir la presència de

cuàguls.

Material:

Sonda de tres vies, equip de prefusió (equip de suero), bossa de sèrum de 2000-3000ml, bossa

d’orina recol·lectora de sistema obert, tap de plàstic, guants d’un sol ús.

Procediment

Explicar el pacient el que li farem i la seva finalitat.

Rentar-se les mans i posar-se els guants

Conectar l’equip d’irrigació amb la solució indicada i purgarem el sistema, connectarem l’equip

per la llum de la irrigació. Obrirem la clau i deixarem que la solució entri dins de la bufeta,

control del ritme d’irrigació. No cal fer BH però si detectar el que entra i surt.

És molt important comprobar sovint l’aspecte del líquid drenat per si hi ha coàguls o detectar

hemorràgies. POST IQ será sang franca, hematúria, després ha de passar a vi rosat.

Registre.

V: data i hora, aspecto dels genitals, motiu de la retirada de la sonda, del rentat vesical o IVC

I: tipus d’irrigació

R: resposta del pacient, aspecte de l’orina, incidències i signatura.


4- UTILITZACIÓ DEL COL·LECTOR D’ORINA

Un trastorn molt habitual i freqüent, sobretot en gent gran, és la incontinència urinària. En el

cas del sexe masculí, una tècnica alternativa del sondatge vesical, quan no s’ha de fer control

quantitatiu de diüresi, és l’ús del col·lector extern d’orina. El col·lector d’orina consisteix en un

protector extern que s’adapta al penis i es connecta a una bossa recol·lectora d’orina.

D’aquesta manera, s’evita la incomoditat del malalt, sobretot, quan està enllitat; d’altra banda,

també és una forma de prevenir els factors de risc d’ulceracions.

Material.

Guants d’un sol ús, col·lector d’orina i cinta adherent per fixació, bossa recol·lectro d’orina

Preocediment:

Abans de procedir, s’ha d’efectuar una higiene acurada de la zona dels genitals, preservant la

intimitat del malalt.

Un cop feta la higiene, s’asseca bé la zona amb una tovallola, tenint especial cura dels plecs

cutanis ( ja que la humitat afavoriria l’aparició d’ulceracions).

Pel col·locar el col·lector es procedeix de la següent manera:

Sense desenrotllar-lo, es posa sobre el gland i, acontinuació es desenrotlla, lliscant sobre el

penis fins a la base.

Es col·loca la tira adehsiva sobre la base de l’entorn del penis tot fixant el col·lector i la tira

adhesiva ( alguns porten un adhesiu al mateix condó)

Es connecta l’extern del col·lector a la bossa recol·lectora d’orina


Es subjecta la bossa recol·lectora d’orina al alteral del llit

Per finalitzar, caldrà seguir les mateixes accions que amb qualsevol altre procediment,

acomodar el malalt, retirar el material, rentar-se les mans i fer registre.

Recordeu que els col·lectors s’ha de canvair a diari, a l’hora de fer la higiene del pacient, o bé

quan sigui necessari, pel fet de no estar en condicons.

5- CONTROL DE LA DIÜRESI

La diüresi es defineix com la quantitat d’orina produïda pel ronyó en un temps determinat; es

mesura en ml o cc/h. el control de la diüresi, doncs, és el còmput continu de l’orina en un espai

de temps determinat.

Finalitat: la finalitat d’aquest control és l’obtenció d’informació respecte d’un aspecte concret

del funcionament renal del malat. Té importància com a signe clínic en diverses patologies (

xoc, insuficència renal, obstrucció vies urinàries, etc). És important també constatar

carcterísitiques com color, olor, densitat, presència de sediments o de sang, etc.

Per tal que la informació sigui vàlida i útil, és important que el control es realitzi de forma

rigurosa.

Recordeu: el ronyó és l’òrgan encarregaat de produir l’orina. A través dels urèters, l’orina

s’acumula a la bufeta urinària, des d’on s’excreta a través de la uretra cap a l’exterior, pel meat

urinari.


Quan s’instaura un sondatge vesical, la sonda arriba fins a al bufeta, amb la qual cosa

l’emissió d’orina no es controlable per part del malalt i es realitza de forma continua, conforme

el runyó en va produint.

MATERIAL.

Ampolla d’orina ( ús masculí) o cunya-orinal pla ( ús femení)

Recipient d’orina de 24 hores o copa graduada ( en desús)

Bossa recol·lectora d’orina

Guants d’us sol ús.

1- Si el pacient fa micció voluntària o expontània

El malalt haurà d’orinar sempre utilitzant l’ampolla d’orina/cunya, sense abocar l’orina mai al

WC, sinó avisant al personal d’infermeria que s’encarregarà de comptabilitzar-ho, amb el

recipient d’orina de 24 hores. Cal explicar al pacient la necessitat de recollir l’orina de cada

micció, i que avisi el personal d’infermeia en el moment oportú. També és responsable avisar

la família de la realització del control, ja que sovint són els familiar que es cuiden d’atendre el

mamalt en aquest aspecte.

2- Si el pacient es portador de SVP

En el cas que elpacient sigui portador d’una SVP, pel motiu que sigui, la recol·lecció i còmput

de l’orina es farà en un horari determinat, segons l’organització de la unitat d’hospitalització,

per tant del personal d’infermeria; habitualment, sol fer-se cada sis hores ( 6-12-18-24) o bé

cada dotze ( 12-24).

El circuit del SVP té tres modalitats.

Circuit obert:


La bossa recol·lectora té un dispositiu d’obertura a la part inferior, a través del qual es pot

extreure l’orina, sense necessitat de desconnectar la bossa de la sonda.

D’aquesta manera, s’eviten manipulacions i, per tant, es reduiex el risc d’infecció.

El circuit obert permet extreure l’orina a les hores corresponents als controls, sense haver de

canviar la bossa. Tanmateix, les bosses recol·lectores dels circuits oberts s’han de canviar cada

48 hores màxim.

Circuit tancat:

Un cop la bossa està plena, s’ha de desconectar de la sonda i substituir-la per una altra de

nova. L’orina només es pot recollir quan la bossa és plena, per evitar frequents manipulacions

que facilitarien un procés infecciós.

Passos a seguir per a canviar la bossa de diüresi de circuit oert:

Informar al pacient, rentat higiènic de mans, posar-se els guants d’us sol ús, obrir el dispositiu

de la bossa i abocar l’orina al recipient graduat. Anotar el resultat al full correponent. O bé

anotar els ml, fer nus i llençar.

Informar al pacient, rentat higiènic de mans, posar-se els guants d’us sol ús, pinçar la sonda

vesical amb un Kocher, desconnctar la bossa recol·lectora de la sonda, conectar la bossa nova,

utilitzant el tap protector per a tapar la bossa plena, penjar la bossa al suport, retirar la pinça

kocher, anotar el resultat en el full corresponent.

Sempre que s’hagi de desconnectar la sonda de la bossa recol·lectora, és preferible fer-ho amb

unes gases amb antisèptic.


Cada 24 hores es la suma total de la diüresi i el resultat s’enregistra al full corresponent de la

història de cada malalt.

3- Si el pacient és portador de SVP amb URIMÈTER

Dispositiu que permet mesurar de forma precisa la quantitat d’orina que elimina un pacient.

(explicació)

6- ORINA DE 24 HORES

Explicar al pacient i a la família la importància de recollir totes les miccions al llarg de tot el dia

i la nit.

Preparar el material ( 1 o 2 flascons nets de 2 litres er a la recol·lecció d’orina). Retolar la

mostra amb les dades d’identificació del malalt, la data i l’hora d’inici i finalització de la

recollida.

Llençar la primera orina del matí al vàter. A partir d’aquesta micció s’apunta l’hora i es guarden

totes les miccions en un recipient amb tapa. Es recull la darrerea micció a la mateixa hora en

què es va llençar el dia anterior.

Recollir el volum total d’orina al llarg de 24 hores ( última orina també s’ha de recollir en el

recipient).

Assegurar-se que el flascó estigui ben tancat i enviar-lo al laboratori.


Es pot enviar al laboratoir tota l’orina o bé una mostra (prèvia barreja de tota l’orina recollida =

ALIQUOTA) anotant el volum total recollit a la petició i al pot.

Part que es pren d’un volum.

7- Ús de l’ampolla i de la cunya

La cunya s’usa per la defecació en la dona i home, en la dona també per la micció. L’ampolla

s’usa per la micció de l’home.

Aplicació de la cunya:

Ús de guansts d’un sol ús, posar paper higiènic al fons de la cunya, deixar al pacient cobert

amb el llençol i ajudar-li a flexionar les cames, recolzant els peus al llit. Podeu ajudar-lo posant

la ma a l’alçada dels runyons, col·locar la cunya tenint cura que la cantonada quedi amb el final

dels glutis

Incorprar al pacient i facilitar paper higiènic.

Retirar la cunya i tapar el contingut amb paper, abans però visualitzar la femta, ja sabeu que

ens pot donar información.

Realizar la higiene si cal. Airejar l’habitació, anoteu-ho a la gràfica del pacient. Rentat de mans.

Aplicació de l’ampolla.

Els tres primers passos són iguals que l’anterior.

Introduir el penis al coll de l’ampolla, un cop hagi acabat, retireu l’ampolla. Abans de llençar-

la visualitzeu si detecteu alguna anomalía i avisar si cal. Reaitzar la higiene si cal. Rentat de

mans i anotar-ho a la gràfica.


Urostomies

L’estoma és una paraula d’origen grec que vol dir boca o obertura. Ostomia és doncs la

derivació quirúrgica d’una víscera ( intestí o vies urinàries ( aquesta la veurem a renal) o

tràquea que aquesta ja l’has vist a respiratori), perquè surti per la pell en un lloc diferent del

seu orifici natural d’excreció.

COLOSTOMIA: és l’exterirotzació del colon a través de la paret abdominal, fent-lo sortir per la

pell, amb l’objectiu de crear una sortida artifical per al contingut fecal.

ILEOSTOMIES: és l’obertura artifical del budell prim a la paret abdominal. La majoria dels

malars ileostomitzats necessiten buidar de 3 a 4 vegades el dia el seu dispositu, encara que el

volum del drenatge i la freqüència varia d’una persona a una altre. La ilestomia ha de sortir 2-3

cm per sobre de la pell per garantir que la deposició no la irriti.

Urostomies ( les veurem a renal per la qual cosa copsa el que puguis aquest tema)

Tipus de dispositiu i característiques

Els sistemes col·lectors s’utilitzen per aconseguir una recollida còmoda i segura dels fluids

intestinals i urinaris. Consten d’una base adhesiva que enganxa a la pell i una bossa

recol·lectora.

Elecció del dispositui col·lector adequat

Segons el tipus d’evacuació:

-Obert amb pinça: l’extem distal es tanca amb velcro, s’utilitza a les ilestomies: alguns models

tenen una cambra antireflux que impedeix el contacte de tot el que eflueix amb l’estoma, en

qualsevol posició que es trobi el pacient.

-Obert amb vàlvula en cas d’urostomies.

-Tancats: estan tancats per un segellat mecànic, cal una bossa per a cada utilització i són

d’elecció per a les colostomies. Aquests dispositius porten un filtre de carbó activat que

permet el pas de l’aire però retè l’olor.

Segons el tipus de subjecció:

-Doble sistema: quan la bossa s’aplica per un disc de plàstic a la placa adhesiva: aquest sistema

s’utilitza en persones amb problemes de pell i el postoperatori immediat.

-Únic sistema: la bossa porta un sistema de fixació incorporat i es col·loca directament sobre la

pell.

Segons tipus de base

-Base plana: base adhesiva plana.

-Base convexa: base adhesiva convexa, indicat en estomes enfonsats o retrets per evitar fuites.


Segosn el color del dispositiu

-Transparents: permeten observar l’estoma i veure’n el contingut. S’utilitza sobretot en el

postoperatori immediat.

-Opaques: eviten la situació anterior. Són utilitzades per les persones ostomitzades fora de

l’hospital.

Tipus de protectors cutanis

Heu vist mols a C3 per les UPP, a les ostomies en espcial s’utilitza la pasta stomassive®, aquests

protectors Curagard ( resina sintètica), absorveixen la humitat, s’adhereixen suament a la pell i

tenen una bona elasticitat i adaptació a les irregularitats dela zona perisotomal; eviten fuites.

Un altre pot ser les cremes barreres, garanteixen l’equlibri del pH cutani (5.5) i actua com a

barrera davant la humitat. Disminueix els efectes irritants de l’orina i la femta. Cal que les

restes de pasta es retirin abans d’aplicar el nou dispositiu. Marques destacades són la Pasta

Lassar o la anticongestiva cusí.

Altres poden ser desodorants en pols per eliminar l’olor.


Cura i higiene de l’estoma

L’objectiu és mantenir el bon funcionament de l’estoma, prevenint complicacions així com

alteracions de la pell periostomal. Promoure accions d’autocura amb el malat, implicant-hi la

família.

MATERIAL

Dispositiu adequat segons el tipus d’estoma, protector ( xupador), bossa de plàstic, guants no

estèrils, SF, gasses, esponja vegetal i sabó amb aigua, regle per mesurar l’estoma, tissores de

punta, crema protectora per a la pell o placa, depressors per a repartir la crema, esparadrap

per fer la finestreta, bol, bossa de diüresi ( urostomies).

Procediment

-Explicar el procediment al malat, el pacient ha d’estar còmode i relaxat.


-La intimitat és molt important. Aïllar, si l’habitació no és individual, amb la mamapara/biombo

o cortina.

-Rentat higiènic de mans. Descobrirem l’abdomen i ens posarem els guants. Si porta un

dispositiu amb sortida, primer buidarem el contingut de la bossa en un recipient.

-Retirarem suament el dispositu, desenganxarem de dalt a baix i de foram circular, mentre que

amb l’altre ma subjectarem l’abdomen, així evitarem lesionar la pell. El dispositiu es llença a la

bossa.

Amb una gassa seca retirem de l’estoma les restes de drenatge i amb una altre la resta de la

pell perisotomal.

-Netejarem amb una gasa humida amb SF, o sabó i esponja l’estoma i el perisotoma amb

molta cura. Cal eixugar la pell amb gassa seca fent tocs ( ja saps amb torunda). La pell ha de

quedar absolutament seca, perquè si no es fa així el dispositiu no s’hi enganxarà bé.

-És un bon moment per observar l’estat de l‘estoma. ( recorda: ha de sobresortir un 0.5cm

sobre la pell de l’abdomen i de 2 cm de Ø, el de la ileostomia i urostomia ha de sortir uns 2-3

cm de manera que el drenate es diposit directament a la bossa i no estigui en contacte amb la

pell. També revisarem la pell per buscar-hi zones envermellides o al·lèrgies. És important

manternir la pell perisotomal en bon estat , ja que això facilitarà que s’adapti bé el dispositiu,

que aquest no tingui fuites i que millori la seguretat del mamalt.

Els pèls de la zona periostomal no els hem de rasurar, sinó que els tallarem amb unes tissores

per disminuir el risc de microlesions.

-Després de la neteja de l’estoma, ja ens podem treure els guants. Mesurarem l’etoma, en cas

que hagi canviat de mida o forma. Si cal retallarem el disc del dispositiu per aconseguir que

s’adapti millor a l’estoma. Normalment, al cap d’un mes de la intervenció la mida de l’estoma

tendeix a disminuir.

-Aplicarem el dispositiu específic del pacient. Retirem el paper protector del disc que deixarà la

placa al descobert i l’aplicarem sobre la pell i cal que quedi ben fixada i sense arrugues.

Recordeu que si és un sistema obert cal posar pinça o bossa col·lectora.

-Si detectem que en el disc hi ha obertures el podem reforçar amb esparadrap de paper

hipoal·lèrgic.

En el PO el dispositiu que porta el pacient és transparent per tal de veure la zona.

-Si detecteu que el pacient té la bossa inflada és segurament per gasos i no es pot punxar, cal

desenganxar i buidar. ( tenir la bossa inflada de “pets” destorbar al pacient). Si us fixeu les de

circuit tancat porten un filtre on es pot punxar.

-Un cop acabat i el dispositiu col·locat, retirem protector i material utilitzat.

Deixem al pacient còmode, rentat de mans i REGISTRE D’INFERMERIA.


Consideracions

Explicar al pacient pas per pas el que feu, recordeu que tard o d’hora tindrà l’alta i ell s’ho

haurà de fer i s’ha d’implicar ell i la família. Es pot fer consulta amb estomaterpaeuta.

Probelemes amb la pell periosotomal

-Dermatitis de contacteper la femta o orina ( en especial ileostomies ja que el pH és més àcid)

la dermatitis dificulta l’adherència del dispositu) i poden provocar càndides i infeccions.

En el cas d’exudat fer tocs de povidona iodada, pell macerada aplicar pasta lassar.

Si veiem dermatitis de contacte pel dispositiu cal fer cura i canviar de marca de dispositiu.

Registre: dia i hora del procediment.

V: nivell d’aceptació de l’estoma per part del pacient, estat de l’estoma i periestoma, capacitat

d’autocura, materrial drenat.

I; si ha hagut incidències i tipus de dispositiu.

R: aprenetatge del pacient, grau d’autocura.

Signar.

dossier renal teoric i_tps

Education