Català, occità, castellà, anglès, francès i italià

Text: Jaume Centelles i Désirée Grifé Il·lustracions: Rita Sañé

© dels textos: els autorsJaume Centelles PastorDésirée Grifé Balasch

© Il·lustracions Rita Sañé Pons

Dinamitzadora del projecteMaria del Mar Lluelles Perera

Dissenyadora del logotip i del distintiu Implica›t+Cristina Manyench Cirera

Calendari implica›t+ amb la carta de la TerraMontserrat Remacha Selva

© Text de les traduccionsOccità: Rosa Mari Salgueiro PujòsCastellà: Jaume Centelles PastorAnglès: Judith Font SeguraFrancès: Anna Castro RegolItalià: Mònica Visier Font

© EditaInstitut d’Estudis Ilerdencs (IEI)Fundació Pública de la Diputació de LleidaPl.Catedral, s/n. 25002 LleidaTel. 973 271 500 – Fax 973 274 538fpiei@diputaciolleida.catwww.fpiei.cat

Disseny de coberta i composicióServei de Publicacions de l’IEI

ImpressióArts Gràfiques de la Diputació de Lleida

Dipòsit legalL- 894-2017

7

Avui, més que mai, la vida ha de caracteritzar-se per un sentit de responsabilitat universal. No només nació a nació i ésser humà a ésser humà, també des de l’ésser humà a les altres formes de vida.

Dalai Lama

A la Judith i el Víctor que els camins que trobin en la vida els permeti créixer com a persones tolerants i respectuoses amb els altres, lliures i entusiastes en les seves decisions i fortes davant les adversitats.

Désirée

Per al Ferran «peus delcalços» perquè continuï estimant la Terra com ho va fer l’indi Noah Sealt.

Jaume

Als fills del món i als fills que encara han de néixer, perquè trobin un lloc on viure ple de música, aire i colors.

Rita

9

Enhorabona a tots els integrants del projecte IMPLICA’T+, a la Maria del Mar Lluelles i als que han col·laborat en este originalíssim conte en favor de l’habitabilitat de la Terra a través de la veu dels infants!

Després d’aquest relat, la crida ja la poden fer directament els infants. Quina idea tan magnífica! Davant la «globalització de la indiferència», en paraules del Papa Francesc, pensar en la inèdita capacitat de mobilització dels petits constitueix una iniciativa innovadora i oportuna, perquè el deteriorament de l’aire, la terra i el mar pot arribar a un punt sense retorn.

Aire contaminat, rius i boscos fets malbé i, sobretot, l’ecocidi de la mar, que ocupa el 70% de la pell de la Terra. I la gent sense adonar-se de la urgència en que cal actuar per evitar que el llegat de les actuals generacions a les futures no sigui un error històric, inadmissible, inexplicable.

Els infants de tot el món advertint als seus germans i amics més grans, als seus pares i mares, als seus avis i familiars, que han de tenir cura del món sense badar. Des dels dofins al mascarell i a l’esquirol, de l’esquirol al gos, del gos als infants, i de l’Aina i el Pol als pares, als mestres, a l’alcalde... A tothom!

Salvem el nostre planeta! Hem de tenir cura del medi natural on vivim!

Vull destacar les paraules de la dofí femella, perquè «serà la dona —em va dir el President Nelson Mandela, a Pretòria, l’any 1996— la pedra angular de la nova era, ja que només utilitza la força excepcionalment, quan l’home només excepcionalment no l’utilitza». I, així, és la dofí femella la que rebutja usar la violència i, en canvi, proposa «una cadena que anés per l’aigua, pel cel i per la terra, divulgant el que hem vist. Ens podríem comunicar amb els ocells que farien arribar la informació als animals de terra.... i així fins arribar als infants»

«Quan estem convençuts d’alguna cosa no tenim aturador...»

Amoïnats per la degradació del medi ambient, hem d’aconseguir que la meravellosa «Carta de la Terra» es posi en pràctica arreu del mon. És el gran repte al que estem confrontats: Per primera vegada,

des de l’origen dels temps, la humanitat ha d’elegir el seu futur. La «crida» ens ajuda a no dubtar de quin ha de ser el nostre comportament per assegurar una vida digna a tots els éssers humans.

En català, castellà aranès, anglès, francès... i Braille!, esta «crida» tan oportuna s’adreça als alumnes d’infantil i primària per —a través d’ells— promoure la conscienciació dels més grans, fins ara més aviat espectadors impassibles. L’immens poder mediàtic té distreta —arma de distracció massiva, segons Soledad Gallego— a bona part de la ciutadania.

És la infància la que ens alerta, la que ens indueix a actuar. La infància com a «portaveu» de tots els éssers vius, dirigint-se a la gent gran. Escoltem-la! I actuem de seguida, perquè demà ja pot ser tard.

Federico Mayor ZaragozaAbril 2017

11

Una societat que ambiciona sense defallir perquè l’ensenyament estigui a l’abast de tothom com el primer dels serveis públics per formar ciutadans cultes, crítics i lliures en les seves consciències, és una societat que vol dir que sap valorar els professionals amb talent, amb disponibilitat i amb una total entrega, perquè són el primer col·lectiu professional que treballa el present perquè el futur sigui de progrés. Si a més a més dins d’aquest cos docent hi trobem persones implicades en la creació d’una xarxa d’escoles solidàries, vol dir que com a país no podem fer altra cosa que sentir-nos-en del tot satisfets i felicitar-nos-en, de tanta generositat com desprèn aquesta projecte.

Implica’t materialitza, a través del món de l’escola i de la formació, del creixement en continguts i en personalitat, el respecte per a l’alteritat amb l’objectiu de voler-li, a l’altre, la possibilitat de disposar de les eines per forjar-se un futur. I aquest futur digne és el que ofereixen l’escola i l’aula del present. Per això és que en el món aquest que ens ha tocat de viure, tan ple de desigualtats, que un projecte treballi perquè els nens, tots, puguin escolaritzar-se perquè en el seu demà tinguin les mateixes eines que aquells a qui d’aquest servei ja en disposen de naixença, vol dir treballar un dret fonamental que ens condueix a la igualtat.

El conte d’aquesta edició, La crida, té, a més a més de la delicadesa del text i de les il·lustracions, l’encert i la gràcia de deixar-se llegir en les tres llengües que conformen la nostra triple oficialitat, més l’anglès i el francès. I aquesta edició incorpora, també, l’italià, la qual cosa vol dir que, alhora, el projecte dignifica la traducció com a recurs i ens ambiciona a projectar al món els creadors, les institucions editores i la idea que Implica’t defensa.

A tots els qui hi estan implicats, el nostre més sincer reconeixement per tant de talent, per tanta generositat i per defensar amb tant de rigor i amb tanta fermesa la seva professió i la seva vocació. Amb ells, impliquem-nos-hi.

Montserrat Macià GouDirectora de l’Institut d’Estudis Ilerdencs

12

13

Implica’t+ és un projecte cooperatiu i transversal que té com a objectiu principal treballar a les aules els valors, la solidaritat i els principis de la Carta de la Terra.

Està adreçat a l’alumnat de totes les etapes educatives i conté un ampli ventall de propostes didàctiques elaborades amb diferents metodologies de treball que trobareu al web http://www.xtec.cat/~mlluelle/implicat/

Actualment hi treballem, de manera altruista, 46 docents de 41 centres diferents moguts pel compromís ètic, social i educatiu d’aconseguir un futur digne per a tothom.

Els punts forts del projecte són els següents:

- L’organització de les Jornades d’Escoles Solidàries, amb un programa que inclou conferències, accions solidàries i presentació de les millors experiències dels centres implicats.

- L’impuls de la lectura i l’aprenentatge de les llengües, mitjançant la publicació de contes escrits en diversos idiomes i en sistema Braille.

Fruit del nostre treball hem recollit dos premis: millor projecte de centre en el VII Premi Impuls i millor projecte d’educació en la IX edició del Premi Federico Mayor Zaragoza.

I per acabar recordar-vos que el projecte Implica’t+ resta obert a tots els docents que hi vulgueu col·laborar.Us impliqueu?

LA CRIDA

Un conte sobre l’origen del document “La Carta de la Terra”

—Mare, explica’m un conte! —va demanar el petit dofí.—D’acord... però després a descansar, en silenci.—Mare, que sigui un conte llarg i que sigui de quan tu eres petita i que expliqui coses que van passar de debò i... —Para, para! Ja ho entès.I la mare dofí, amb veu càlida i suau, va començar...

16

17

L’ ASSEMBLEA

En les profunditats del mar, en un indret recòndit, allà on amb prou feines arriben els raigs de sol, una reunió de dofins estava a punt de començar. Dofins de diferents espècies i representants de tots els mars i oceans, alguns vinguts de les aigües que envolten l’illa de Fraser a Austràlia, d’altres com els petits juganers dofins d’Heaviside provenien del sud de l’Àfrica, i també hi estaven els dofins de Peale que viuen a la freda zona de Terra del Foc a Sudamèrica, els dofins meridionals i els septentrionals, els que no tenen aleta dorsal, els dofins mulars que neden a prop dels vaixells... Tots hi eren. S’havien desplaçat per debatre i buscar solucions a la convocatòria presentada per la Secretaria General. El tema era transcendental, la nota deia: “Alerta, perill! Causes i efectes de la contaminació en el nostre entorn”Abans que comencés la sessió, l’indret era un guirigall, es feien petits grups i tothom comentava amb els companys de més a la vora la seva preocupació:—No hi ha dret! On anirem a parar?... I diuen que els humans raonen... S’han begut l’enteniment! —s’exclamava un dofí, iradament.—Vols dir? De debò n’hi ha per tant? Doncs jo trobo que no estem tan malament com dieu —replicava un altre que havia fet el viatge de mala gana, obligat per la seva família.

18

19

—Que no estem malament? Que ja no te’n recordes de l’Exxon Valdez?—va intervenir un tercer dofí.—Allò va ser un accident involuntari, una errada humana per no desconnectar el pilot automàtic en voler girar a estribord. Quan es va adonar el tercer assistent del petrolier, ja era massa tard! —digué un dofí més gran.—Au, vinga! Errada humana? I què més? Que no va descansar prou i tenia el cap com un timbal! — contestà el dofí enfadat.—Sí, sí, és veritat, no va fer cas de les advertències! —un parell de dofins que també escoltaven van assentir amb el cap.—L’Exxon Valdez? Què és l’Exxon Valdez? —va interrompre el petit dofí.—Allò va ser una desgràcia, fill. Corria l’any 1989 i un petrolier, que és un vaixell molt i molt gran, va embarrancar a prop de la costa d’Alaska i va vessar més de quaranta milions de litres de petroli que ho va deixar tot empastifat. Va ser un dels desastres més grans que es recorden. —I ara ja està net?—Sí, però encara hi ha coses per solucionar. Les llúdries, els salmons i altres espècies tornen a jugar en aquelles aigües però, en canvi, a les orques i els enormes bancs d’arengades encara no se’ls ha vist per allà. La natura és complexa, fill.—Segueix, mare! Què va passar a l’Assemblea?

20

De sobte, amb to cerimoniós, pausat però enèrgic, la secretària va dirigir-se als assistents:—Benvinguts i benvingudes —un silenci sepulcral va envair tot l’espai— us agraeixo l’esforç per desplaçar-vos fins aquí. Com heu vist, el tema és força preocupant i hem de decidir com podem fer entendre als humans que amb la seva actitud provoquen desastres ecològics i estan fent malbé el nostre món marí?Un rebombori de comentaris va interrompre el discurs...—En els nostres mars suren tones i tones de deixalles de tota mena! És esborronador, esfereïdor! —va cridar un dofí.—Sí, sí, els peixos, els mamífers marins, les tortugues i els ocells ens ofeguem amb els plàstics —insistia un altre— Ahir mateix, venint cap a aquí, ens vam trobar un riu d’ampolles de plàstic, llaunes i una xarxa de pesca que gairebé enganxa al meu fill! Un jove dofí molt enfadat va exclamar:—Els hem d’atacar! Quan es banyen mar endins, podríem anar en grup i donar-los cops amb les nostres fortes aletes de la cua.—No, no! La violència no ens portarà enlloc, no és la solució!— Va dir un vell dofí.Enmig de tot l’aldarull de veus que opinaven i exposaven diferents idees sobre com gestionar el conflicte, un dofí femella va demanar la paraula:—Companys i companyes, m’agradaria fer una proposa, a veure que us sembla. Quan fem salts acrobàtics sovint veiem i saludem a moltes aus que volen a prop de l’aigua... baldrigues, gavians, frarets, pelicans... —va continuar amb veu tremolosa— Crec que hauríem de fer arribar als humans la nostra preocupació. Ens poden ajudar els ocells

21

22

23

i altres animals. Podríem fer una mena de cadena que anés per l’aigua, pel cel i per la terra, divulgant el que hem vist. Ens podríem comunicar amb els ocells que farien arribar la informació als animals de terra i aquests ho poden dir a d’altres, i així fins arribar a les persones, als infants.De cop i volta, un eco de veus a l’uníson, com cantant en un cor, va exclamar:—INFANTS, INFANTS, INFANTS!Enmig del xivarri, la dofí, amb el cor bategant-li com un cotxe de carreres en plena cursa, va tornar a parlar:—Com bé sabeu, la perseverança que posen els nostres petits dofins per aconseguir el que desitgen és infinita; insisteixen sense parar, són persistents, gairebé pesats, però quan el que demanen és raonable els fem cas. Els nens dels humans no deuen ser gaire diferents, no? N‘estic convençuda i us vull demanar que hi confieu —i mentre parlava el seu to de veu anava in crescendo— en el meu pensament i en el meu crit, també desesperat. Llavors es va aturar, va respirar profundament i va exclamar: —Unim les nostres forces i fem una CRIDA als nostres companyes animals!Un entusiasta, vigorós i unànime SÍ es va sentir a moltes milles mar endins. Quasi provoca un tsunami!

24

—Mareee, no siguis exagerada! Un tsunami? —va riure el petit dofí.—Potser he exagerat, però és que va ser un crit realment potent...—I com ho vau fer per escampar la Crida?—Quan estem convençuts d’alguna cosa no tenim aturador i les paraules que havíem sentit ens havien animat tant que va ser molt senzill organitzar-nos. Ens vam dispersar i vam fer mans i mànigues per arribar als confins més llunyans dels mars, per difondre el missatge. Volíem anar a tots els racons on hi hagués algú que ens pogués ajudar... Un dels qui anaven era el Risso...—N’he sentit a parlar molt del Risso! Era amic de l’Héctor, no?—Sí, t’explicaré com va anar...

—Mareee, no siguis exagerada! Un tsunami? —va riure el petit dofí.—Mareee, no siguis exagerada! Un tsunami? —va riure el petit dofí.

2525

2626

272727

LA CRIDA

Un dels qui anaven era el Risso, un dofí de quatre metres de llargària que acompanyava i protegia al petit dofí Hèctor. Van arribar al mar de Tasmània i a l’oceà Pacífic, a Nova Zelanda, per després anar als mars del l’hemisferi nord on hi viuen habitualment. Uns altres dofins, els tucuxí, van tornar cap a la conca de l’Amazones, a prop de casa seva. I els mular, els més cosmopolites entre els dofins ja que el seu hàbitat és molt extens, també es van separar per posar rumb a l’oceà Índic, al Pacífic i a l’Atlàntic. La crida ja no es podia aturar, s’escampava a una velocitat sorprenent, semblava la melodia del vol del borinot de Rimsky-Korsakov. Animals de tota arreu i de tota mena s’hi sumaven, mostraven el seu acord i col·laboraven en la difusió del greu problema emergent perquè també estaven amoïnats per la degradació del medi ambient on vivien: Rius contaminats per la manca de depuradores en els processos industrials de les fàbriques, desforestació de boscos provocada per la tala abusiva d’arbres i altres ecocidis. —Ens cacen furtivament, construeixen carreteres i fan malbé el nostre bosc. Quedem pocs de la nostra espècies, estem en perill d’extinció! —deien el goril·la africà, el tigre siberià, l’ós panda gegant de la Xina i el linx ibèric, entre altres.

28

2929

Un dofí va veure com, en plena capbussada, un mascarell volia agafar una sardina del banc de peixos que havia albirat mentre volava. Es va posar entremig i el va aturar.—Però.. què fas? T’hauria pogut clavar el meu bec! No... —va exclamar el mascarell.—T’he de donar un missatge urgent perquè ho expliques als animals de la costa on tens el niu —el va interrompre el dofí i li va explicar a corre-cuita tot el que havia de transmetre.

—I tant que ho faré, no pateixis! Nosaltres, com els frarets, els corbs marins i altres aus també ens hem trobat atrapats en vessaments de petroli que fan els vaixells quan netegen els seus tancs mar endins—va dir i, com un coet, va emprendre el vol cap al penya-segat del Cap de Creus on es trobava el seu niu, a més d’una petita colònia de mascarells. Mentre sobrevolava el terreny va veure un esquirol que s’enfilava a dalt d’un pi. —Esquirol, esquirol, atura’t! No et vull fer mal! —va cridar el mascarell.—Què vols? Què passa? Què m’has de dir? —l’esquirol, nerviós, no sabia les intencions de l’ocell.—M’has d’ajudar a transmetre un missatge que ha d’arribar a un infant!—Què dius? A mi no m’agraden els infants! No m’agraden els humans! No fan més que embrutar el lloc on vivim i talen arbres sense pensar que ens alimentem de les seves llavors: pinyons, avellanes, glans... Quan en veig un, només penso en fugir cames ajudeu-me!—Bé, d’acord, doncs busca un altre animal que pugui parlar amb algun infant.

30

31

—D’acord, ho faré. —i l’esquirol va marxar saltant pels arbres i corrent per corriols i senders fins que va arribar a una masia a prop de Port de la Selva. Allà va trobar un gos d’atura que vigilava un petit ramat d’ovelles mentre pasturaven per un prat. L’esquirol tenia una mica de por però des de la branca d’un pollancre va començar a xisclar.—Gos, gos, vine! T’he de donar un missatge urgent per a la canalla que habita en aquesta masia!El gos, sorprès que un esquirol li volgués explicar quelcom, va acostar-se encuriosit. Quan va saber què li volia explicar va començar a bordar i es va dirigir corrents on estaven jugant l’Aina i el Pol, els nens de la masia. —Tuska, què et passa? Què ens vols dir? —van preguntar els infants.La Tuska va entrar a la casa i va atansar el musell al munt de diaris que estaven a prop de la llar de foc per ser cremats, on es podien llegir diferents articles que parlaven de contaminació, de caça furtiva, de la capa d’ozó... L’Aina i el Pol van comprendre el missatge i li van dir:—Tens raó Tuska, hem de tenir més cura amb el nostre entorn! Parlarem amb els pares, els mestres, l’alcalde... amb TOTHOM!

—Què llesta la Tuska! I com sabia el que deien els diaris, mare?—Potser es va fixar en les fotografies o havia sentit comentaris als pares de l’Aina i en Pol... No ho sé, però diuen que els gossos són molt llestos.—Tant com nosaltres?

32

—Tant no, els dofins som molt hàbils... Però els gossos tenen un sentit especial per copsar el perill. De tota manera, els qui van ser llestos van ser els nens que van entendre a la gossa. A més, van ser molt valents i decidits anant a parlar amb els grans. Ja t’he dit que els petits sou molt insistents... ja saps com és la vostra tossuderia i el vostre modus operandi: Insistiu, us obstineu, persevereu en la demanda... fins que al final aconseguiu els vostres propòsits.—Però que podien fer dos nens?—És que no eren només dos nens. Això és un exemple, ara imagina com cada dofí, cada mascarell, cada esquirol, cada animal, es va preocupar en fer córrer la veu. D’aquesta manera, van arribar a moltíssims llocs del planeta. Arreu se sentien frases com “Papa, mama, estem contaminant el mar i els rius, molts animals moren!”, “Avi, àvia s’ha d’aturar la caça d’elefants per agafar els seus ullals d’ivori, sinó desapareixeran!”, “Salvem el nostre planeta! Hem de tenir cura del medi natural on vivim”, etcètera. —Ah! I com acaba la història?—La història continua, fill meu, encara no s’ha acabat.

33

34

LA SOLUCIÓ

Així va ser com la idea del deteriorament que estava patint el nostre entorn per culpa de la negligència humana va arribar a moltes llars. Polítics, representants de governs, ecologistes i persones de diferents cultures i status social, conscienciades que calia prendre mesures per viure de manera sostenible i salvaguardar el futur del nostre planeta, es van reunir. La missió de “LA CRIDA” iniciada pels dofins va tenir resposta.L’any 1997 es va crear una comissió per redactar un document internacional que es va dir “La Carta de la Terra”. El text final es va aprovar el març de 2000 a la seu de l’UNESCO a París i recollia quatre principis bàsics: respecte i cura de la comunitat de vida, integritat ecològica, justícia social i econòmica i democràcia, no violència i pau.La seva presentació oficial va ser al Palau de la Pau de La Haya, el dia 29 de juny del 2000.Des de llavors ençà hem avançat. Hem entès que cal ser més respectuosos amb el nostre planeta, amb els persones i amb els essers vius. L’Aina i en Pol han convençut als seus pares perquè instal·lin unes plaques solars al sostre de la masia, a moltes cases es reciclen i se separen els vidres, els papers i els plàstics, l’ús de bombetes de baix consum s’està estenent, moltes persones es desplacen a peu o en bicicleta. De tota manera no ens podem despistar, hem d’aprendre dels errors i tenir cura i respectar el lloc on vivim, el nostre entorn, perquè perduri la seva bellesa.

35

—I conte contat, ja s’ha acabat! —va concloure la mare —T’ha agradat?—Molt! No l’oblidaré, mare. Què ho puc anar a explicar als amics?—No, que ara toca descansar...—D’acord, mentre descanso intentaré recordar les teves paraules. Com anava? Ah, sí!En les profunditats del mar, en un indret recòndit, allà on amb prou feines arriben els raigs de sol, una reunió de dofins estava a punt de començar...

—I conte contat, ja s’ha acabat! —va concloure la mare —T’ha agradat?—Molt! No l’oblidaré, mare. Què ho puc anar a explicar als amics?—No, que ara toca descansar...

36

AnnexDocumentació adjunta per saber-ne més sobre els Principis de la Carta de la Terra. Pàgines web:http://earthcharter.org/invent/images/uploads/echarter-catalan.pdfAdaptació etapa infantil: http://earthcharter.org/invent/images/uploads/Adaptaco%20infantil%20_Italian.pdfProjecte de treball Implica’t:http://www.xtec.cat/~mlluelle/implicat/index.htmlhttp://www.xtec.cat/~mlluelle/carta/Il·lustracions de la Rita Sañé:https://sites.google.com/site/eltalleralalluna/16-principis-generals

3838

3939

Traduccions

Occità

43

ERA CRIDAUn conde sus era origina deth document “Era Carta dera Tèrra”

—Mair, explicar-me un conde! — demanèc eth petit dofin.—D’acòrd... mès dempús a descansar, en silenci.—Mair, que sigue un conde long e que sigue de quan tu ères petita e qu’explique causes que passèren de vertat e... —Para, para! Ja ac è entenut.E era mair dofin, tamb ua votz calida e suau, comencèc...

Era assambleadaEnes prigonditats dera mar, en un endret amagat, aquiu a on non i arriben es rajòus deth solei, ua amassada de dofins ère a punt de començar. Dofins de diferentes espècies e representants de toti es mars e oceans, bèri uns venguts des aigües qu’entornegen era ilha de Fraser en Austràlia, d’auti coma es petits jogaires dofins de Heaviside provenguien deth sud d’Africa, e tanben i èren es dofins de Peale que viuen ena heireda zòna dera Tèrra deth Huec en Sudamerica, es dofins meridionaus e es septentrionaus, es que non an aleta dorsau, es dofins “mulars” que naden apròp des batèus... Toti i èren. S’auien desplaçat tà debàter e cercar solucions ara convocatòria presentada pera Secretaria Generau. Eth tèma ère transcendentau, era nòta didie: “Alerta, perilh! Causes e efèctes dera contaminacion en nòste entorn”Abans que comencèsse era session, er endret ère un rambalh, se hègen petiti grops e toti comentauen tamb es companhs de mès apròp era sua preocupacion:—Non i a dret! A on anaram a parar?... E aquerò que diden qu’es umans rasoen... S’an begut er enteniment! —s’exclamaue un dofin, rabiosament.—Vòs díder? De vertat que n’i a tà tant? Donc jo tròbi que non èm tan malament coma didetz —replicaue un aute qu’auie hèt eth viatge de mala gana, obligat pera sua familha.—Qué non èm malament? Qué ja non t’embrembes der Exxon Valdez?— intervinguec un tercèr dofin.—Aquerò siguec un accident involontari, un error uman per non desconnectar eth pilòt automatic en voler virar a tribòrd. Quan se n’encuedèc eth tercèr assistent deth petrolièr, ja ère massa tard! —diguec un dofin mès gran.—Au, venga! Error uman? E qué mès? Que non auie descansat pro e auie eth cap com un tambor! — contestèc eth dofin enfadat.—Sí, sí, ei vertat, non hec cas der avertiment! —un parelh de dofins que tanben escotauen assentiren tamb eth cap.

44

—Er Exxon Valdez? Qué ei er Exxon Valdez? —interrompec eth petit dofin.—Aquerò siguec ua desgràcia, hilh mèn. Corrie er an 1989 e un petrolièr, qu’ei un batèu fòrça e fòrça gran, embaucèc apròp dera còsta d’Alaska e vessèc mès de quaranta milions de litres de petròli qu’ac deishèc tot empastissat. Siguec un des desastres mès grani que se rebremben. —E ara ja ei limpio?—Sí, mès encara i a causes per solucionar. Es auritles, es saumons e d’autes espècies tornen a jogar en aqueres aigües mès, en cambi, as òrques e es enormes bancs d’arencades encara non se les a vist per aquiu. Era natura ei complèxa, hilh.—Seguís, mair! Qué passèc ena Assambleada?De patac, tamb ton cerimoniós, pausat mès energic, era secretària se dirigic as assistents:—Benvenguts e benvengudes —un silenci sepulcrau envadic tot er espaci— vos arregraïsqui er esfòrç d’auer-vos desplaçat enquia aciu. Com auetz vist, eth tèma ei fòrça preocupant e auem de decidir com podem hèr enténer as umans que tamb era sua actitud provòquen desastres ecologics e hènt matracassar eth nòste mon marin?Un rambalh de comentaris interrompec eth discors...—Enes nòsti mars subrenaden tones e tones de dèishes de tota sòrta! Ei esglasiador, espantós! —cridèc un dofin.—Òc, òc, es peishi, es mamifèrs marins, es tortugues e es audèths mos estofam tamb es plastics —insistie un aute— Ager madeish, en tot vier tada aciu, mos trapèrem un arriu d’ampolhes de plastic, lates e un hilat de pesca que lèu enganche ath mèn hilh! Un joen dofin plan enfadat exclamèc:—Les auem d’atacar! Quan se banhen mar entà laguens, poderíem anar en grop e dar-les patacs tamb es nòstes fòrtes aletes dera coa.—Non, non! Era violéncia non mos portarà enlòc, non ei era solucion!— Didec un vielh dofin.En miei de tot aguest rambalh de votzs qu’opinauen e exposauen diferentes idèes sus coma gestionar eth conflicte, un dofin femelha demanèc era paraula:—Companhs e companhes, m’agradarie hèr ua propòsta, a veir que vos semble. Quan hèm sauts acrobatics soen vedem e saludam a fòrça audèths que vòlen apròp dera aigua... “frarets”, gavians, pelicans... —contunhèc tamb votz tremolosa— Creigui qu’auríem de hèr arribar as umans era nòsta preocupacion. Mos pòden ajudar es audèths e d’auti animaus. Poderíem hèr ua sòrta de cadia qu’anèsse pera aigua, peth cèu e pera tèrra, divulgant çò qu’auem vist. Mos poderíem comunicar tamb es audèths que harien arribar era informacion as animaus dera tèrra e agueti ac pòden díder a d’auti, e atau enquia arribar as persones, as mainatges.

45

De patac, un resson de votzs amassa, com cantant en un cor, exclamèc:

—MAINATGES, MAINATGES, MAINATGES!En miei deth tarrabastatge, era dofin, tamb eth còr bategant-li coma un coche de carrères en plia corsa, tornèc a parlar:—Coma ben sabetz, era porfiança qu’an es nòsti petits dofins tà arténher çò que desiren ei infinita; insistissen sense parar, son persistents, lèu lèu pesats, mès quan çò que demanen ei rasoable les hèm cas. Es mainatges des umans non deuen èster guaire diferents, non? Ne sò convençuda e vos voi demanar que i confietz —e mentre parlaue eth sòn ton de votz anaue in crescendo— en mèn pensament e en mèn crit, tanben desesperat. Alavetz s’arturèc, respirèc prigondament e exclamèc: —Junhem es nòstes fòrces e hèm ua CRIDA as nòsti companhs animaus!Un entosiasmat, vigorós e unanime ÒC se sentec a fòrça milhes mar tà laguens Lèu provòque un tsunami!

—Mairrrrr, non sigues exagerada! Un tsunami? —arric eth petit dofin.—Dilhèu è exagerat, mès ei que siguec un crit reaument potent...—E coma ac heren tà escampar era Crida?—Quan èm convençuts de bèra causa non i a qui mos pare e es paraules qu’auíem sentut mos auien animat tant que siguec plan senzilh organizar-nos. Mos dispersèrem e hérem tot çò que calec tà arribar enes confins mès aluenhats des mars, tà difóner eth missatge. Volíem anar tà toti es cornèrs a on i auesse bèth un que mos podesse ajudar... Un des qu’anauen ère Risso...—N’è sentut a parlar fòrça de Risso! Ère amic de Hèctor, non?—Òc, t’explicarè com anèc...

Era cridaUn des qu’anauen ère Risso, un dofin de quate mètres de longada qu’acompanhaue e protegie ath petit dofin Hèctor. Arribèren en mar de Tasmània e en ocean Pacific, en Naua Zelanda, tà dempús anar tàs mars der emisfèri nòrd a on i viuen abituaument. Uns auti dofins, es “tucuxí”, tornèren tath bacin der Amazones, apròp de casa sua. E es “mulars”, es mès cosmopolites entre es dofins ja qu’eth sòn abitat ei plan extens, tanben se separèren tà méter rumb tath ocean Indic, en Pacific e en Atlantic. Era crida ja non se podie arturar, s’escampaue a ua velocitat susprenenta, semblaue era melodia deth vòl deth braulon de Rimsky-Korsakov. Animaus de toti es lòcs e de tota sòrta s’i sumauen, mostrauen eth sòn acòrd e collaborauen ena difusion deth grèu problèma emergent perqué tanben èren preocupats pera degradacion deth miei ambient a on viuien: Rius contaminats pera manca de depuradores enes procèssi industriaus des fabriques, desforestacion de bòsqui provocada pera tala abusiva d’arbes e d’auti ecocidis.

46

—Mos cacen furtivament, construïssen carretères e matracassen eth nòste bòsc. Quedam pògui dera nòsta espècie, èm en perilh d’extincion! —didien eth gorilla african, eth tigre siberian, er os panda gegant dera China e eth gatilop iberic, entre d’auti.Un dofin vedec com, en plea cabussada, un martin-pescaire volie agarrar ua sardina deth banc de peishi qu’auie distinguit mentre volaue. Se metec entremiei e l’arturèc.—Mès.. qué hès? T’auria podut clauar eth mèn bèc! Non... —exclamèc eth martin-pescaire.—T’è de dar un missatge urgent tà qu’ac expliques as animaus dera còsta a on as eth nin —lo interrompec eth dofin e li expliquèc dempús tot çò qu’auie de transméter.—E tant qu’ac harè, non patisques! Nosati, coma es “frarets”, es còrbs marins e d’autes aus tanben mos auem trobat atrapats en versaments de petròli que hèn es batèus quan limpien es sòns tancs mar entà laguens—didec e, coma un coet, cuelhec eth vòl entath malh deth Cap de Creus a on se trobaue eth sòn nin, ath delà d’ua petita colònia de martins-pescaires. Mentre sobrevolaue eth terren vedec un esquirò que s’enfilaue naut d’un pin. —Esquirò, esquirò, artura-te! Non te voi hèr mau! — cridèc eth martin-pescaire.—Qué vòs? Qué passe? Qué m’as de díder? —er esquirò, nerviós, non sabie es intencions der audèth.—M’as d’ajudar a transméter un missatge qu’a d’arribar a un mainatge!—Qué dides? A jo non m’agraden es mainatges! Non m’agraden es umans! Non hèn mès qu’enlordir eth lòc a on viuem e talen arbes sense pensar que mos alimentam des sòns semes: pinhons, aurassi, aglans... Quan ne veigui un, sonque pensi en húger, cames ajudatz-me!—Ben, d’acòrd, donc cerca un aute animau que pogue parlar tamb bèth mainatge.—D’acòrd, ac harè. —e er esquirò marchèc sautant pes arbes e corrent pes caminets e trauèsses enquia qu’arribèc en ua casa apròp de Port de la Selva. Aquiu trapèc un gosset d’atura que vigilaue un petit ramat d’oelhes mentre pastorejauen per un prat. Er esquirò auie un shinhau de pòur mès des dera branca d’un bibo comencèc a cridar.—Gosset, gosset, vene! T’è de dar un missatge urgent entara mainadèra qu’abite en aguesta casa!Eth gosset, susprenut qu’un esquirò li volguesse explicar quauquarren, s’i apropèc encuriosit. Quan sapiguec qué li volie explicar comencèc a lairar e se n’anèc corrent tà on èren jogant Aina e Pòl, es mainatges dera casa. —Tuska, qué te passe? Qué mos vòs díder? —preguntèren es mainatges.Tuska entrèc ena casa e apropèc eth morro ath dessús de diaris qu’èren apròp deth huec entà èster cremats, a on se podien liéger diferents articles que parlauen de contaminacion, de caça furtiva, deth celh d’ozon... Aina e Pòl compreneren eth missatge e li dideren:

47

—As rason Tuska, auem d’auer mès suenh tamb eth nòste entorn! Parlaram tamb es pairs, es mèstres, eth baile,... tamb TOTI!

—Qué espavilada qu’ei Tuska! E com sabie çò que didien es diaris, mair?—Dilhèu se fixèc enes fotografies o auie sentut comentaris as pairs d’Aina e Pòl... Non ac sai, mès diden qu’es gossets son fòrça espavilats.—Tant coma nosati?—Tant non, es dofins èm fòça adrets... Mès es gossets an un sentit especiau tà captar eth perilh. De tota manèra, es que sigueren espavilats sigueren es mainatges qu’ enteneren ara gosseta. Ath delà, sigueren plan valents e decidits anant a parlar tamb es grani. Ja t’è dit qu’es petiti ètz fòrça insistents... ja sabes coma n’ètz de temarduts e eth vòste modus operandi: Insistitz, vos obstinatz, perseveratz ena demana... enquia qu’ara fin artenhetz es vòsti propòsits.—Mès que podien hèr dus mainatges?—Ei que sonque èren dus mainatges. Açò ei un exemple, ara imagina coma cada dofin, cada martin-pescaire, cada esquirò, cada animau, se preocupèc en hèr córrer era votz. D’aguesta manèra, arribèren a plan lòcs dera planeta. Per tot se sentien frases coma “Papa, mama, contaminam era mar e es rius, fòrça animaus morissen!”, “Pair-sénher, mair-sénher s’a d’arturar era caça d’elefants entà cuélher es sòns ulhaus d’evòri, senon desapareisheràn!”, “Sauvem era nòsta planeta! Auem d’auer suenh deth miei naturau a on viuem”, etc. —Ah! E coma acabe era istòria?—Era istòria contunhe, hill mèn, encara non s’a acabat.

Era solucionAtau siguec coma era idèa deth deteriorament que patie eth nòste entorn peth tòrt dera negligéncia umana arribèc en fòrça larèrs. Politics, representants de govèrns, ecologistes e persones de diferentes cultures e status sociau, conscienciadi que calia préner mesures tà víuer de manèra sostenibla e sauvagardar eth futur dera nòsta planeta, s’amassèren. Era mission dera “CRIDA” iniciada pes dofins auec responsa.En an 1997 se creèc ua comission tà redactar un document internacionau que se didec “Era Carta dera Tèrra”. Eth tèxte finau s’aprovèc en març de 2000 ena sedença dera UNESCO en París e recuelhie quate principis basics: respècte e suenh dera comunautat de vida, integritat ecologica, justícia sociau e economica e democràcia, non violéncia e patz.Era sua presentacion oficiau siguec en Palai dera Patz de La Haya, eth dia 29 de junh de 2000.Des d’alavetz ençà auem auançat. Auem entenut que cau èster mès respectuosi tamb era nòsta planeta, tamb es persones e tamb es èsters vius. Aina e Pòl an convençut as sòns pairs tà que installen ues plaques solars en

48

tet dera casa, en fòrça cases se reciclen e se separen es veires, es papèrs e es plastics, er usatge d’ampoles de baish consum s’esten, fòrça persones se desplacen a pè o en bicicleta. De tota manèra non mos podem distrèir, auem d’apréner des errors e auer suenh e respectar eth lòc a on viuem, eth nòste entorn, tà que perdure era sua beresa.

—E conde condat, ja s’a acabat! —concludic era mair —T’a agradat?—Fòrça! Non lo desbrembarè, mair. Qué lo pogui anar a explicar as amics?—Non, qu’ara tòque descansar...—D’acòrd, mentre descansi sajarè de rebrembar es tues paraules. Com anaue? Ah, òc!Enes prigonditats dera mar, en un endret amagat, aquiu a on non i arriben es rajòus de solei, ua amassada de dofins ère a punt de començar...

Fin

AnnèxeDocumentacion junhuda tà saber-ne mès sus es Principis dera Carta dera Tèrra. Pagines web:http://earthcharter.org/invent/images/uploads/echarter-catalan.pdfAdaptacion etapa infantila: http://earthcharter.org/invent/images/uploads/Adaptaco%20infantil%20_Italian.pdfProjècte de trabalh Implica’t:http://www.xtec.cat/~mlluelle/implicat/index.htmlhttp://www.xtec.cat/~mlluelle/carta/Illustracions de Rita Sañé:https://sites.google.com/site/eltalleralalluna/16-principis-generals

Castellà

Castellà

51

LA LLAMADAUn cuento sobre el origen del documento “La Carta de la Tierra”

—Mamá, ¡cuéntame un cuento! —dijo el pequeño delfín.—De acuerdo... pero después a descansar, en silencio.—Mamá, que sea un cuento largo y que sea de cuando tú eras pequeña y que explique cosas que pasaron de verdad y... —Para, para! Ya lo he entendido.Y la madre delfín, con voz cálida y suave, empezó...

La asambleaEn las profundidades del mar, en un lugar recóndito, allí donde apenas llegan los rayos del sol, una reunión de delfines estaba a punto de empezar. Delfines de diferentes especies, de todos los mares y océanos, estaban presentes. Algunos procedían de las aguas que rodean la isla de Fraser en Australia, otros como los pequeños juguetones delfines de Heaviside venían del sur de África, también estaban los delfines de Peale que viven en la fría zona de Tierra del Fuego en Sudamérica, los delfines meridionales y los septentrionales, los que no tienen aleta dorsal, los delfines mulares que nadan cerca de los barcos... Estaban todos. Se habían desplazado para debatir y buscar soluciones a la convocatoria presentada por la Secretaría General. El tema era transcendental, la nota decía: “¡Alerta, peligro! Causas y efectos de la contaminación en nuestro entorno”Antes que empezara la sesión, el lugar era un hervidero, se hacían pequeños grupos y todos comentaban con los compañeros más cercanos su preocupación:— ¡No hay derecho! ¿A dónde iremos a parar?... Y dicen que los humanos razonan... ¡ Están locos de remate! —exclamaba un delfín, con ira.— ¿Quieres decir? ¿En serio que hay para tanto? Pues yo creo que no estamos tan mal como decís —contradecía otro que había viajado a regañadientes, obligado por su familia.— ¿Que no estamos mal? ¿Ya no te acuerdas del Exxon Valdez?—intervino un tercer delfín, muy enfadado.—Eso fue un accidente involuntario, un error humano por no desconectar el piloto automático al querer girar a estribor. Cuando se dio cuenta el tercer asistente del petrolero, ¡fue demasiado tarde! — dijo un delfín más mayor.— ¡Venga ya! ¿Error humano? ¿y qué más? Que no descansó lo suficiente y ¡tenía la cabeza como un bombo! —volvió a replicar el delfín enojado.—Sí, sí, es verdad, ¡no hizo caso de las advertencias! —un par de delfines que también escuchaban asintieron con la cabeza.

52

—¿El Exxon Valdez? ¿Qué es el Exxon Valdez? —interrumpió el pequeño delfín.—Aquello fue una desgracia, hijo. Corría el año 1989 y un petrolero, que es un barco muy, muy grande, encalló cerca de la costa de Alaska y derramó más de cuarenta millones de litros de petróleo que dejaron el mar sucio, negro y pringoso. Fue uno de los mayores desastres que se recuerdan. —Y ahora, ¿ya está limpio?—Sí, pero todavía quedan cosas por solucionar. Las nutrias, los salmones y otras especies vuelven a jugar en esas aguas pero, en cambio, a las orcas y a los enormes bancos de arenques no se les ha visto todavía por allí. La naturaleza es compleja, hijo.—¡Sigue, mamá! ¿Qué pasó en la Asamblea?

De repente, con tono ceremonioso, pausado pero enérgico, la secretaria se dirigió a los asistentes:—Bienvenidos y bienvenidas —un silencio sepulcral invadió todo el espacio— os agradezco el esfuerzo de desplazaros hasta aquí. Como habéis visto, el tema es bastante preocupante y hemos de decidir cómo podemos hacer entender a los humanos que su actitud provoca desastres ecológicos y destroza nuestro mundo marino.Algunos comentarios subidos de tono interrumpieron el discurso...—¡En nuestros mares flotan toneladas y toneladas de desechos de toda clase! ¡Es espeluznante, espantoso! —gritó un delfín.—Sí, sí, los peces, los mamíferos marinos, las tortugas y los pájaros nos ahogamos con los plásticos —insistía otro— Ayer mismo, viniendo hacia aquí, encontramos un río de botellas de plástico, latas y una red de pesca que casi atrapa a mi hijo. Un joven delfín lleno de rabia exclamó:—¡Los hemos de atacar! Cuando se bañen en alta mar, podríamos ir en grupo y golpearles con las fuertes aletas de nuestras colas.—¡No, no! La violencia no lleva a ningún sitio, ¡no es la solución!— objetó un viejo delfín.En medio de todo el alboroto de voces que opinaban sobre cómo gestionar el conflicto, un delfín hembra pidió la palabra:—Compañeros y compañeras, permitidme una propuesta, a ver qué os parece. Cuando hacemos saltos acrobáticos, a menudo vemos y saludamos a muchas aves que vuelan cerca del agua...pardelas, gavilanes, frailecillos, pelicanos... —continuó con voz temblorosa— Creo que deberíamos informar a los humanos sobre nuestra preocupación. Nos pueden ayudar los pájaros y otros animales organizando una cadena que fuera por el agua, por el cielo y por la tierra, divulgando lo que hemos visto. Podríamos comunicarnos con las diferentes aves marinas, quienes transmitirían la información a los animales de tierra y éstos a otros, y así hasta llegar a las personas, a los niños.De sopetón, un eco de voces al unísono, como cantando en un coro, exclamó:

53

—¡NIÑOS, NIÑOS, NIÑOS!En medio del griterío, el delfín hembra, con el corazón latiéndole apresurado como un bólido de carreras en plena competición, siguió:—Como bien sabéis, la perseverancia que ponen nuestros pequeños delfines en conseguir lo que desean es infinita; insisten sin parar, son persistentes, incluso pesados, pero cuando lo que piden es razonable les hacemos caso. Las criaturas de los humanos no deben de ser tan diferentes, ¿no?. Estoy convencida y os quiero pedir que confiéis en mí —y mientras hablaba su tono de voz iba in crescendo—, en mi razonamiento y en mi grito, también desesperado. Entonces se paró, respiró profundamente y exclamó: —¡Unamos nuestras fuerzas y hagamos una LLAMADA a nuestros compañeros animales!Un entusiasta, vigoroso y unánime SÍ resonó muchas millas mar adentro. ¡Casi provoca un tsunami!—¡Mamááá, no seas exagerada! ¿Un tsunami? —rió el pequeño delfín.—Quizás he exagerado, pero es que fue un grito realmente potente...—¿Y cómo hicisteis para divulgar la Llamada?—Cuando estamos convencidos de algo, no hay quien nos pare y las palabras que habíamos escuchado nos habían animado tanto que fue muy sencillo organizarnos. Nos dispersamos y nos esforzamos para llegar a los confines más lejanos, para difundir el mensaje. Queríamos acceder a todos los rincones donde hubiera alguien que nos pudiera ayudar... Uno de los que iba era Risso...—¡He oído hablar mucho de Risso! Era amigo de Héctor, ¿no?—Sí, te explicaré como fue...

La llamadaUno de los que iba era Risso, un delfín de cuatro metros de longitud que acompañaba y protegía al pequeño delfín Héctor. Llegaron al mar de Tasmania y al océano Pacífico, a Nueva Zelanda; después fueron hacia los mares del hemisferio norte donde viven habitualmente. Otros delfines, los tucuxí, volvieron hacia la cuenca del Amazonas, cerca de su casa. Y los mular, los más cosmopolitas, también se separaron para poner rumbo al océano Índico, al Pacífico y al Atlántico. La llamada ya no se podía parar, se extendía a una velocidad sorprendente, como la melodía del vuelo del moscardón de Rimsky-Korsakov. En todas partes se sumaban todo tipo de animales, mostraban su acuerdo y colaboraban en la difusión del grave problema emergente porque también estaban preocupados por la degradación de su medio ambiente: Ríos contaminados por falta de depuradoras en los procesos industriales de las fábricas, desforestación de bosques provocada per la tala abusiva de árboles y otros ecocidios. —Nos cazan furtivamente, construyen carreteras y estropean nuestro bosque. Quedamos pocos de nuestra especie, ¡estamos en peligro de extinción! —decían el gorila africano, el tigre siberiano, el oso panda gigante de

54

la China y el lince ibérico, entre otros.Un delfín vio, mientras se zambullía, como un alcatraz intentaba coger una sardina del banco de peces que había divisado volando. Decidido, se puso entremedio y lo paró.—Pero… ¿qué haces? ¡Te habría podido clavar el pico! No... —exclamó el alcatraz.—Debo darte un mensaje urgente para los animales de la costa donde tienes el nido —lo interrumpió el delfín y le explicó apresuradamente todo lo que tenía que transmitir.—¡Dalo por hecho, no sufras! Nosotros, como los frailecillos, los cuervos marinos y otras aves también hemos quedado atrapados en los vertidos de petróleo de los barcos que limpian sus tanques en alta mar—dijo y, como un cohete, emprendió el vuelo hacia el acantilado del Cabo de Creus donde estaba su nido junto a una pequeña colonia de alcatraces. Mientras sobrevolaba el paraje divisó una ardilla que trepaba por un pino. —¡Ardilla, ardilla, párate! ¡No quiero hacerte daño! —gritó el alcatraz.—¿Qué pasa? ¿Qué me quieres decir? —la ardilla, nerviosa, no sabía cuáles eran sus intenciones. —Ayúdame a transmitir un mensaje que tiene que llegar ¡a un niño!—Pero ¿qué dices? ¡No me gustan los niños! ¡Detesto a los humanos! Ensucian el lugar donde vivimos y talan árboles, sin pensar que nos alimentamos de sus semillas: piñones, avellanes, bellotas... Cuando veo a uno, pongo pies en polvorosa.—Te entiendo pero pasa el mensaje a otro animal que sí pueda hablar con algún niño.—Vale, lo haré. —y la ardilla marchó saltando por los árboles y corriendo por veredas y senderos hasta llegar a una casa de campo próxima a Port de la Selva. Allí encontró un perro pastor que vigilaba un pequeño rebaño de ovejas que pacían en un prado. La ardilla, asustada, desde la rama de un chopo empezó a chillar.—Perro, he de darte un mensaje urgente para los niños de la casa.El perro, sorprendido de que una ardilla le quisiera explicar algo, se acercó interesado. Cuando supo de qué se trataba empezó a ladrar y se dirigió corriendo hacia donde estaban jugando Aina y Pol.—Tuska, ¿qué te pasa? ¿Qué intentas decirnos? —preguntaron los muchachos.Tuska entró en la casa y acercó el hocico a los periódicos que estaban apilados cerca de la chimenea, en los que se podían leer diferentes artículos que hablaban de contaminación, de caza furtiva, de la capa de ozono... Aina y Pol comprendieron el mensaje y le dijeron:—Tienes razón Tuska, ¡hemos de cuidar más nuestro entorno! Hablaremos con nuestros padres, con los maestros, con el alcalde... con ¡TODO EL MUNDO!—¡Que lista la perrita Tuska! ¿Y cómo sabía lo que decían los periódicos, mamá?—Quizás se fijó en las fotografías o tal vez oyó comentarios a los padres de Aina y Pol... No lo sé, pero dicen que los perros son muy listos.

55

—¿Tanto como nosotros?—Tanto no, los defines somos muy hábiles... Pero los perros tienen un sentido especial para percatarse del peligro. De todas formas, los niños sí que fueron listos al entender a Tuska. Además, fueron muy valientes y decididos yendo a hablar con los adultos. Ya te he dicho que los peques sois muy insistentes... ya sabes cómo es vuestra tozudez y vuestro modus operandi: Insistís, os obstináis, perseveráis en la demanda...hasta que al final conseguís vuestros propósitos.—Pero ¿qué podían hacer dos niños?—No eran sólo dos niños. Esto es un ejemplo, ahora imagina como cada delfín, cada alcatraz, cada ardilla, cada animal, se preocupó en difundir el mensaje. De esta manera llegaron a muchísimos sitios del planeta. Por doquier se oían frases como “¡Papá, mamá, estamos contaminando el mar y los ríos, muchos animales mueren!”, “¡Abuelo, abuela, tenemos que dejar de cazar elefantes para cogerles sus colmillos de marfil, van a desaparecer!”, “¡Salvemos nuestro planeta! ¡Hemos de cuidar el entorno natural que vivimos”, etcétera. —Ah!¿Y cómo acaba la historia?—La historia continua, hijo mío, todavía no ha terminado.

La soluciónAsí fue como la idea del deterioro que sufría nuestro entorno por culpa de la negligencia humana llegó a muchos hogares. Políticos, representantes de gobiernos, ecologistas y personas de diferentes culturas i status social, concienciadas que era necesario tomar medidas para vivir de manera sostenible y salvaguardar el futuro de nuestro planeta, se reunieron. La misión de “LA LLAMADA” iniciada por los delfines tuvo respuesta.En el año 1997 se creó una comisión para redactar un documento internacional que se llamó “La Carta de la Tierra”. El texto final se aprobó en marzo del 2000 en la sede de la UNESCO en París y recogía cuatro principios básicos: respeto y cuidado de la vida, integridad ecológica, justicia social y económica y democracia, no violencia y paz.Su presentación oficial fue en el Palacio de La Haya, el día 29 de junio del 2000.Desde entonces hasta ahora hemos avanzado. Hemos entendido que debemos ser más respetuosos con nuestro planeta, con las personas y con los seres vivos. Aina y Pol han convencido a sus padres para que instalen unas placas solares, en muchas casas se reciclan y se separan el vidrio, el papel y el plástico, el uso de bombillas de bajo consumo se está extendiendo, muchas personas se desplazan a pie o en bicicleta. No nos podemos despistar, tenemos que aprender de los errores y cuidar y respetar el lugar donde vivimos, nuestro entorno, para que perdure su belleza.

—Y colorín colorado, este cuento se ha acabado— concluyó la madre —¿Te ha gustado?—No lo olvidaré, mamá. ¿Puedo ir a explicárselo a mis amigos

56

—No, ahora tienes que descansar...—Está bien, de acuerdo, pero mientras descanso intentaré recordar tus palabras. ¿Cómo era? ¡Ah, sí!En las profundidades del mar, en un lugar recóndito, allí donde apenas llegan los rayos del sol, una reunión de delfines estaba a punto de empezar…

Fin

AnexoDocumentación adjunta para saber más sobre los Principios de la Carta de la Tierra. Páginas web:http://earthcharter.org/invent/images/uploads/echarter-catalan.pdfAdaptación etapa infantil: http://earthcharter.org/invent/images/uploads/Adaptaco%20infantil%20_Italian.pdfProyecto de trabajo Implica’t:http://www.xtec.cat/~mlluelle/implicat/index.htmlhttp://www.xtec.cat/~mlluelle/carta/Ilustraciones de Rita Sañé:https://sites.google.com/site/eltalleralalluna/16-principis-generals

Anglès

Anglès

59

THE CALLA tale about the origins of the document “The Earth Charter”

—Mummy, will you tell me a story?—asked the little dolphin.—OK... but afterwards you will have to rest, in silence.—Mum, can you make it a long story and about when you were a little child just like me and which explains things that really happened… —Alright, alright! I got it!And the mother dolphin, with a soft and warm voice, began...

The AssemblyIn the depths of the sea, somewhere hidden, exactly there where sunlight rays can’t reach, a dolphinmeeting was about to start. There were dolphins from different species representing all seas and oceans, some from waters surrounding the Fraser Island in Australia, others were little playful dolphins from Heaviside coming from South Africa. There were also dolphins from Peale who live in the cold waters of the Land of Fire area in South America and Southern and Northern dolphins, which do not have fins as well as bottlenose dolphins which swim near the ships...All of them were there. They gathered to discuss and find solutions to the call presented by the General Secretary. The issue was of major importance, the note read: “Be aware, danger! Causes and effects of communication in our environment”Before the beginning of the session, the place was a real hodge-podge; there were small and bigger groups and everybody was expressing their worries to their closest colleagues and friends:—It’s not fair! Where will it all end?...And they say that human beings argue...they are all mad!- exclaims a dolphin furiously.—Do you think so? Do you really think it is that serious? I don’t think it’s as bad as you say- replied another one who was made to come by his family against his will.—It is that bad, isn’t it? Don’t you remember Exxon Valdez?- intervened a third dolphin.—That was an accident, a human mistake as the autopilot wasn’t disconnected when spinning around starboard. When the third attendant noticed this, it was too late! – said an older dolphin.—Oh, come on! Human mistake? Out of the question! He didn’t rest enough and he was worn out!- answered an angry dolphin.—Exactly! He did not pay attention to warnings!—a pair of dolphins who were also listening nodded.

—ExxonValdez? What is ExxonValdez? —interrupted the little dolphin.—That was a misfortune, son. It was in 1989 that an oil tanker, a huge ship, got stuck near the Alaska coast and

60

spilled more than forty million liters of oil which left everything in a terrible state. It was considered one of the worst disasters to be remembered.—and has it been cleaned up?—Yes,but there are still things to be solved. Otters, salmons and other species have started to play in those waters again, whereas orcas and enormous shoals of fish haven’t been seen around there yet. Nature is complex, dear son—Go on mum! What happens in the Assembly?

All of a sudden, in a ceremonial tone, the secretary addressed the attendants steadily but firmly:—Welcome ladies and gentlemen— there was a sepulchral silence which invaded the room.—Thank you all for coming. As you have seen, the issue is quite worrying and we need to decide how to make human beings understand thattheir attitude is causing ecological disasters and is destroying our marine world.A din of comments interrupted the discussion...—In our seas, there are tonnes and tonnes of rubbish of all kinds floating! It is terrifying!- shouted a dolphin.—Yes, indeed. Fish, marine mammals, turtles and birds are choking on plastic.—insisted another one—Yesterday, when I was on my way here, we came across a river of empty plastic bottles, cans and a fishing net in which my son almost got tangled up.An outraged dolphin exclaimed:—We have to attack them! When we are swimming out to sea, we could go in groups an hit them with our strong flippers.—No,no! Violence won’t take us anywhere. This is not the solution we are looking for!—objected an elderly dolphin.In the middle of such a sea of voices that believed, thought, said and exposed different points of views about how to handle the problem and find a solution, a female dolphin asked to be heard:—Dear mates, I would like to make a proposal, let’s see what you think about it.When we do acrobatic leaps, we often see and greet many birds who fly near the water, such as shearwaters, gavials, puffins, pelicans and so on —Then she continued with a trembling voice.—I strongly believe that we must tell human beings about our worry. Birds and other animals can help us do so. We could make a kind of chain through the water and along the earth and sky explaining what we have seen. We could communicate with all birds and ask them to inform the earth animals and they could spread the message on and on until the information reaches adults and children.All of a sudden, an echo of voices, just like a choir, exclaimed:—CHILDREN, CHILDREN, CHILDREN!In the middle of the uproar, the female dolphin, whose heart was beating as fast as a race car at full speed, spoke

61

again:—As you all know well, the persistence our little dolphins have shown to achieve what they want is infinite. They persist non-stop. They are constant, even trouble some at times, but when they ask something we consider reasonable, we always give it to them. Human children can’t be that different, can they? I am convinced about thisand I would like you all to trust me. – while she was talking, her tone was increasingly getting higher - trust my reasoning and my call which is as desperate as yours.Then she stopped, took a deep breath and exclaimed:—Let’s join our forces and make a CALL to our animal colleagues!An enthusiastic, vigorous and unanimous YES was heard from miles away out to sea. It almost cause a tsunami!

—Muuuuuummmmm! Don’t exaggerate so much! A tsunami!- laughed the little dolphin.—Perhaps I have exaggerated a bit, but I promise that the shout was really powerful...—and how did you manage to spread the Call?—When we are sure about something, nothing can stop us and the words we heard, encouraged us, so much that it was very easy to get organized. We spread out and did everything we could to get to the furthest places in the sea and spread the message. We wanted to get to all corners to reach someone who could help us...One of the many who went was Risso...—I’ve heard a lot about Risso! He was one of Héctor’s friends, wasn’t he?—Yeah, I will tell you how it went...

The CallOne of the dolphins who went was Risso, a 4-metre long dolphin who accompanied and protected the little dolphin Héctor. They arrived at Tasmania Sea in the Pacific Ocean, New Zealand, then they travelled on to the seas of the Northern Hemisphere where they usually live. Other dolphins, the TUCUXI, returned to the Amazon, near their home. The bottlenose dolphins, the most cosmopolitan among the dolphins, also divided themselves in order to set off to the Indian and Atlantic Oceans. The Call was unstoppable, it was spread at an amazing speed, it could be compared to the melody of the flight of a bumblebee from Rimsky-Korsakov. Animals from all over the world and of all kinds joined the cause and showed their agreement and collaborated in the diffusion of the emerging problem because they were also worried about the degradation of their habitat: polluted rivers because of the lack of a treatment system in industrial processes in factories, deforestation caused by the abusive chopping of trees among other ecocides.—We are hunted furtively, humans build roads and destroy our forests. We are endangered and there are only a few of our species left- said the African gorilla, the Siberian Tiger, the giant Panda from China and the Iberian Lynx among others.

62

A dolphin saw how in the middle of a big dive a gannet wanted to catch a sardine from a fish shoal which it had seen while flying. It got in his way to detain the gannet.—Hey, what are you doing? I could have hurt you with my beak. No….- exclaimed the gannet.I have to give you an urgent message so that you transmit it to the other coast animal where you have your nest. – the dolphin interrupted him and explained very quickly all he had to pass on.—Of course I will do it, don’t worry! We, like the puffins, marine crows among other birds got stuck in petrol dumpings from ships caused when they clean their tanks out at sea— said the gannet who took off as fast as a rocket towards the Cliff of Cap de Creus where he had his nest, including a small colony of gannets.While he was flying over the land he saw a squirrel who climbed up a pine tree.—Squirrel, squirrel, stop! I don’t want to hurt you!- shouted the gannet.—What do you want? What’s up? What is wrong?—the squirrel, quite nervous, was not sure about the bird’s intentions..—You have to help me pass on a message to a little kid!—What are you saying? I don’t like children! I don’t like human beings. The only thing they do is harm my environment, cut down trees without thinking that we feed on their seeds: stone pines, hazelnuts and acorns...when I see a human, the only thing I think about is taking to my heels!—Alright, then look for other animals who can talk to children..—Okay, I will — and the squirrel jumped from tree to tree until he got to a country house near Port de la Selva. There he came across a sheepdog who was keeping an eye on a herd of sheep who were pasturing a field. The squirrel was a bit frightened but from the branch of a tree he started to shout..—Dog, dog, come over here! I must pass on an urgent message for the children who live in this country house!The dog, surprised that a squirrel wanted to tell her something, approached him. When she found out what the squirrel wanted to explain, she started to bark and she ran towards Aina and Pol, who were playing at the house.—Tuska, what’s up? What’s happening?—asked the children.Tuska entered the house and sniffed the pile of newspapers which were near the fireplace to be burnt. These different articles and editorials talked about pollution, furtive hunting, the Ozone Layer...Aina and Pol understood the message and said:—You are right, Tuska! We have to look after our environment! We will talk to our parents, teachers and the mayor...well EVERYBODY and EVERYONE! —What a clever dog, Tuska! How did she know what was in the newspapers, mum?—Perhaps she paid attention to the pictures or had heard some comments from Aina and Pol’s parents... I don’t know but it is claimed that dogs are very clever animals.—As clever as us?

63

—Not that clever, dolphins are very intelligent...yet dogs have a special sense to notice where there is danger. Anyway, the real smart ones were the children who understood what their dog meant. In addition, they were so courageous and brave to go and talk to adults. As I said before, the little ones are very persistent...you know how stubborn you sometimes are and your modus operandi, don’t you? You insist, you get obstinate and continue until you get what you want.—Yet, what could two kids do?—They were not just two little chaps. This is just an example, now imagine how each dolphin, gannet, squirrel... well each animal had to manage to spread the message. That way, it arrived to a lot of places around the planet. All around one could hear sentences such as ‘mum, dad, we are polluting the seas and the rivers and then animals will die!’ or ‘grandad, grandma we have to stop elephant hunting to get their tusks because if we do not do so, they will be wiped out!, ‘Save our planet’ ‘ We must take care of our environment.—Oh! How does the story end?—This story still goes on,my son. Sadly enough, it is not finished yet.

The solutionThis was how the idea of damage and decline which our environment was undergoing because of human negligence was heard by many different cultures and social classes. Politicians, people representing our governments, ecologists and people of different cultures and social status met and became aware of the fact that it is necessary to take measures to live in a sustainable way in order to save and look after our planet. The mission of “THE CALL” started by the dolphins was answered.In 1997a commission to write down an international document was created. It was called “The Earth Charter”. The final draft was approved in March 2000 in the UNESCO headquarters in Paris and it contained four basic principles: respect and taking care of life community, ecological integrity, social justice, economy and democracy, no violence but peace.Its official presentation took place at the Peace Palace of Den Hague on June 29th in 2000. Since then we have come further and have gone beyond. We have understood that we must be more respectful regarding our planet, its people and its beings. Aina and Pol have convinced their parents to install solar panels on the MASIA roof. In many houses they recycle, separate paper, glass and plastic products, the use of low consumption bulbs is spread more and more, and many people are moving from one place to another on foot or by bicycle. However, we cannot get distracted, we have to learn from ours errors and look after and respect the place we live in, our environment to make its beauty last forever.

—And so it was, and so it is —concluded his mum —Did you like it?—A lot! I won’t forget it mum! Can I go and tell my friends?

64

—Not now, my son! It’s time to rest...—Alright, while I’m resting I will think about your words. How was it? Ah yeah I remember!In the depths of the sea, somewhere hidden, exactly there where the sunlight rays can’t even reach, a dolphin meeting was about to start...

The End

AnnexAttached domunts to find out more about the Principles of the Earth Charter.Web pages:http://earthcharter.org/invent/images/uploads/echarter-catalan.pdfAdaptació etapa infantil: http://earthcharter.org/invent/images/uploads/Adaptaco%20infantil%20_Italian.pdfProject of the Implica’t work:http://www.xtec.cat/~mlluelle/implicat/index.htmlhttp://www.xtec.cat/~mlluelle/carta/Ilustrations by Rita Sañé:https://sites.google.com/site/eltalleralalluna/16-principis-generals

Francès

67

L’APPELUn conte inspiré de “La lettre de la Terre”

- Maman, raconte-moi un conte ! – demanda le petit dauphin.- D’accord… mais après on va se reposer, en silence.- Maman, que ce soit un conte long et qu’il parle de quand tu étais petite et qu’il raconte des choses qui sont vraiment arrivées et…- Arrête, arrête ! J’ai compris.Et maman dauphin, avec une voix chaude et douce, commença…

L’assembléeDans les profondeurs de la mer, dans un endroit retiré, là où les rayons du soleil arrivent à peine, une réunion de dauphins était sur le point de commencer. Des dauphins de différentes espèces et des représentants des mers et océans, quelques-uns venus des eaux qui entourent l’île de Fraser en Australie, d’autres comme les petits dauphins joueurs d’Heaviside venaient du sud de l’Afrique, et il y avait aussi les dauphins de Peale qui habitent la zone froide de la Terre de Feu en Amérique du Sud, les dauphins méridionaux et les septentrionaux, ceux qui n’ont pas de nageoire, les grands dauphins qui nagent près des bateaux… Tous étaient là. Ils y étaient allés pour débattre et chercher des solutions à l’appel fait par le Secrétariat Général. Le sujet était capital, la note disait…« Alerte, danger ! Causes et effets de la contamination dans notre milieu marin »Avant que commençât la séance, l’endroit était un capharnaüm, on faisait de petits groupes et tout le monde exposait sa préoccupation à son voisin :—C’est injuste !Qu’est-ce qu’on va devenir ?...Et on dit que les humains raisonnent… Ils ont perdu la tête!— s’exclamait un dauphin, en colère.—C’est vrai? Tu es sûr que c’est si important? Alors je pense qu’on n’est pas si mal comme vous dites — répliquait un autre qui avait fait le voyage sans envie, forcé par sa famille.—Qu’on n’est pas si mal ? Tu ne te souviens pas de l’ Exxon Valdez ? - intervint un troisième dauphin.—Ça a été un accident involontaire, une erreur humaine pour ne pas avoir débranché le pilotage automatique au moment de vouloir tourner à tribord. Quand le troisième assistant du pétrolier s’en est aperçu, il était déjà trop tard ! –dit un dauphin plus âgé.—Qu’est-ce que tu racontes ? Une erreur humaine ? Et quoi encore ? Que le pilote ne s’était pas suffisamment reposé et qu’il avait la tête qui allait exploser ? –répondit le dauphin, fâché. -Oui oui, c’est vrai, il n’a pas pris en compte les avertissements ! – deux dauphins qui écoutaient hochèrent la tête.

68

—L’Exxon Valdez? C’est quoi l’Exxon Valdez? – interrompit le petit dauphin.—Cet fut une catastrophe : En 1989 un pétrolier, qui est un bateau très, très grand, a échoué près de la côte d’Alaska et a répandu plus de quarante millions de litres de pétrole qui ont provoqué une marée noire. Ça a été un des plus grands désastres qui ait marqué les esprits.—Maintenant, c’est nettoyé ? —Oui, mais il y a encore des problèmes à résoudre. Les loutres, les saumons et d’autres espèces jouent à nouveau dans ces eaux-là mais, par contre, les orques et les énormes bancs d’harengs, ne sont pas encore de retour. La nature est complexe, mon fils.—Continue, maman ! Qu’est-ce qui est arrivé à l’Assemblée ?

La maman reprit : Tout à coup, avec un ton cérémonieux, pausé mais énergique, la secrétaire s’est adressée aux assistants :—Soyez les bienvenus— un profond silence envahit tout l’espace — je vous remercie d’avoir fait l’effort de vous déplacer jusqu’ici. Comme vous l’avez vu, le sujet est fort inquiétant et nous devons décider comment nous pouvons faire comprendre aux humains que leur comportement provoque des catastrophes écologiques et nuit à notre monde marin ?Un vacarme de commentaires interrompit son discours…—Dans nos mers flottent des tonnes et des tonnes de déchets de toute sorte ! C’est effroyable ! — cria un dauphin.—Oui, oui, les poissons, les mammifères marins, les tortues et les oiseaux, se noient avec les plastiques — insistait un autre — Juste hier, en venant ici, on a trouvé un fleuve de bouteilles en plastique, des boîtes et un filet de pêche qui a presque attrapé mon fils !Un jeune dauphin très fâché s’exclama :—On doit attaquer les hommes! Quand ils se baignent dans la mer, on pourrait y aller en groupe et leur donner des coups avec la force de nos nageoires.—Non, non! La violence ne nous mènera nulle part, ce n’est pas la solution –dit un vieux dauphin.Au milieu de toutes ces voix qui donnaient leur avis et exposaient différentes idées sur la manière de résoudre le conflit, un dauphin femelle demanda la parole :—Camarades, j’aimerais vous faire une proposition ; voyons ce que vous en pensez. Quand on fait des sauts acrobatiques, on voit et on salue souvent beaucoup d’oiseaux qui volent près de l’eau… puffins, mouettes, macareux moines, pélicans… — poursuivit-elle avec une voix tremblante d’émotion. —Je crois qu’on devrait faire comprendre aux humains notre préoccupation. Les oiseaux et d’autres animaux peuvent nous aider. On pourrait faire une sorte de chaîne qui passe par l’eau, le ciel et la terre, faisant connaître tout ce qu’on a vu. On pourrait communiquer avec les oiseaux pour qu’ils fassent parvenir l’information aux

69

animaux de la terre et que ces derniers puissent la transmettre aux autres, et de ce fait aux personnes, et aux enfants. Tout à coup, un écho de voix à l’unisson, comme dans une chorale, s’exclama :—LES ENFANTS, LES ENFANTS, LES ENFANTS!Au milieu du vacarme, le dauphin femelle, avec le cœur battant comme un tambour, parla de nouveau :—Comme vous le savez, la persévérance dont font preuve nos petits dauphins pour obtenir ce qu’ils souhaitent est infinie ; ils s’acharnent sans arrêt, ils sont persévérants, quelque fois têtus, mais quand ce qu’ils veulent est raisonnable on y prête attention. Les enfants des humains ne doivent pas être trop différents, n’est-ce pas ? J’en suis convaincue et je veux vous demander de leur faire confiance — et pendant qu’elle parlait le ton de sa voix montait in crescendo— Moi, je leur fais confiance dans mes pensées et dans cet appel, aussi désespéré soit-il.Alors l’oratrice s’est arrêtée, a respiré profondément et s’est exclamée :—Unissons nos forces et lançons un APPEL à nos camarades les animaux !S’entendit à mille lieues dans la mer un OUI enthousiaste, vigoureux et unanime. Il provoqua presque un tsunami !

—Mamaaaan, n’exagère pas ! Un tsunami ? —rit le petit dauphin.—Peut être que j’ai exagéré, mais ça a été un cri vraiment puissant…—Et comment avez vous fait pour répandre l’Appel ?—Quand on est convaincu de quelque chose rien ne peut nous arrêter et les mots que nous avions entendus nous avaient tellement motivés que cela a été très facile de nous organiser. On s’est dispersé et on a retroussé nos manches pour arriver aux confins des mers les plus lointaines, pour diffuser le message. On voulait passer par les lieux où il y aurait quelqu’un qui puisse nous aider… L’un d’eux était Risso…—J’ai beaucoup entendu parler de lui ! C’était un ami d’Hector, n’est-ce pas ?—Oui, je vais t’expliquer comment ça s’est passé…

L’appelParmi ceux qui sont partis il y avait Risso, un dauphin de quatre mètres de long qui accompagnait et protégeait le petit dauphin Hector. Ils sont arrivés à la mer de Tasmanie et à l’océan Pacifique, en Nouvelle Zélande, pour ensuite retourner dans les mers de l’hémisphère nord où ils habitaient normalement. D’autres dauphins, les tucuxi, sont revenus au bassin de l’Amazone, près de chez eux. Et les grands dauphins, les plus répandus parmi les dauphins du fait que leur habitat est très étendu, se sont aussi séparés pour se diriger vers l’océan Indien, le Pacifique et l’Atlantique.L’appel ne pouvait plus s’arrêter, il se répandait à une vitesse surprenante, cela ressemblait à la mélodie du vol du bourdon de Rimsky-Korsakov. Animaux d’ailleurs et de toute sorte y adhéraient, montraient leur accord et collaboraient à la diffusion du message d’alerte parce qu’ils se sentaient aussi concernés par la dégradation

70

de l’environnement où ils vivaient : des fleuves contaminés par le manque d’épurateurs dans les processus industriels des usines, la déforestation des forêts provoquée par la taille abusive d’arbres et d’autres écocides.—On nous chasse en cachette, on construit des routes et l’on abîme notre forêt. Nous sommes peu de notre espèce, nous sommes en danger d’extinction ! – disaient le gorille africain, le tigre sibérien, l’ours panda géant de Chine et le lynx ibérique entre autres.Un dauphin vit plonger un macareux qui voulait prendre une sardine du banc de poissons qu’il avait aperçu pendant son vol. Il se mit au milieu et l’arrêta.—Mais… qu’est-ce que tu fais ? J’aurais pu te blesser le bec ! Non…- s’exclama le sulidae.—Je dois te transmettre un message urgent afin que tu l’expliques aux animaux de la côte où tu as ton nid —interrompit le dauphin qui lui expliqua à toute vitesse tout ce qu’il devait transmettre.—Bien sûr que je le ferai, ne t’inquiètes pas ! Nous, comme les macareux moines, les cormorans et d’autres oiseaux, nous nous sommes trouvés attrapés dans des nappes de pétrole dues au nettoyage de cuves des bateaux qu’ils font en pleine mer — dit-il et, comme une fusée, s’envola vers la falaise du Cap de Creus où il y avait son nid, et aussi une petite colonie de macareux. Pendant que le macareux survolait le domaine il vit un écureuil qui grimpait en haut d’un pin.—Écureuil, écureuil, arrête-toi ! Je ne veux pas te faire de mal !—cria-t-il.—Qu’est-ce que tu veux ? Qu’est-ce qu’il y a ? Que veux-tu me dire? — s’inquiétait l’écureuil, nerveux, car il ne connaissait pas les intentions de l’oiseau.—Il faut que tu m’aides à transmettre un message qui doit arriver à un enfant !—Qu’est-ce que tu dis ? Je n’aime ni les enfants ! Ni les humains ! Ils ne font que salir l’endroit où nous habitons et ils abattent des arbres sans penser que nous nous nourrissons de leurs graines : des pignons de pin, des noisettes, des glands… Dès que j’en vois un, je ne pense qu’à me sauver en courant !—Bon, d’accord, cherche alors un autre animal pour parler avec un enfant.—C’est entendu, je vais le faire. —et l’écureuil partit en sautant d’arbre en arbre, courant à travers de chemins et sentiers jusqu’à arriver à une ferme près de Port de la Selva. Là il trouva un chien de berger qui surveillait un troupeau de moutons qui pâturaient dans un pré.L’écureuil avait un peu peur mais depuis la branche d’un peuplier il commença à crier:—Le chien, viens ! Je dois te transmettre un message urgent pour les enfants qui habitent cette ferme !Le chien, étonné qu’un écureuil veuille lui raconter quelque chose, s’approcha intéressé. Quand il comprit ce que celui-ci voulait lui expliquer il se mit à aboyer et courut vers Aina et Pol, les enfants de la ferme.—Tuska, qu’est-ce que tu racontes ? Qu’est-ce que veux-tu nous dire ? —demandèrent les enfants.Alors, Tuska entra dans la maison et approcha son museau des journaux qui étaient près du feu pour être brûlés, où se voyaient différents articles qui parlaient de la pollution, du braconnage, de la couche d’ozone… Aina et Pol

71

comprirent le message et lui dirent :—Tu as raison Tuska, on doit préserver notre environnement ! On en parlera aux parents, aux professeurs, au maire…à TOUT LE MONDE !

—Elle est vraiment intelligente Tuska! Comment savait-elle ce que les journaux disaient, maman ?—Peut être qu’elle s’est concentrée sur les photos ou qu’elle a entendu des commentaires des parents d’ Aina et Pol… Je ne sais pas, mais on dit que les chiens sont très intelligents.—Autant que nous ?—Pas autant, nous les dauphins, nous sommes très habiles... Mais les chiens ont un flair spécifique pour saisir le danger. De toute façon, ceux qui ont été vraiment intelligents furent les enfants qui comprirent la chienne. En plus, ils se montrèrent assez vaillants et déterminés pour aller parler aux adultes. Je t’ai dit que vous les petits, vous êtes très insistants… tu sais comment votre obstination et votre « modus operandi » agissent : vous insistez, vous vous obstinez, vous persévérez dans votre demande… pour atteindre vos objectifs.—Mais que pouvaient faire deux enfants ?—Ces deux enfants ne sont qu’un exemple. Imagine maintenant que chaque dauphin, chaque macareux, chaque écureuil, chaque animal, s’est préoccupé de passer l’information. De cette façon, ils sont arrivés dans de nombreux endroits de la planète. Partout on entendait des phrases comme : « Papa, maman, on est en train de polluer la mer, les fleuves, il y a beaucoup d’animaux qui meurent ! », « Grand-père, grand-mère il faut arrêter la chasse aux éléphants pour le commerce de l’ivoire, sinon ils vont disparaître ! », « Sauvons notre planète ! Il faut protéger l’environnement où nous habitons », etcetera.—Ah!Et comment se termine l’histoire?—L’histoire continue, mon fils, elle n’est pas encore terminée.

La solutionC’est ainsi que l’idée de la détérioration actuelle de notre environnement à cause de la négligence humaine est arrivée dans beaucoup de foyers. Des hommes politiques, des représentants du gouvernement, des écologistes et des personnes de cultures et positions sociales différentes, conscients qu’il fallait prendre des mesures pour vivre d’une manière respectueuse et préserver le futur de notre planète, se réunirent. La mission de « L’APPEL » lancé par les dauphins eût sa réponse.L’année 1997 s’est créée une commission pour rédiger un document international qu’on a appelé « La Lettre de la Terre ». Le texte final a été approuvé en mars 2000 au siège de l’UNESCO à Paris et comprend quatre principes de base : le respect et le soin de la communauté de vie, l’intégrité écologique, la justice sociale, économique et démocratique, la non violence et la paix.La présentation officielle eut lieu au Palais de la paix à la Haye, le 29 juin 2000.

72

Depuis lors on a beaucoup avancé. Nous avons compris qu’il fallait être plus respectueux envers notre planète, les personnes et les êtres vivants. Aina et Pol ont convaincu leurs parents d’installer des panneaux solaires sur le toit de la ferme; dans beaucoup de maisons on recycle et on trie les verres, les papiers et les plastiques; l’utilisation des ampoules de basse consommation s’étend, de nombreuses personnes se déplacent à pied ou à vélo. De toute façon nous ne pouvons pas relâcher notre effort, il faut apprendre de nos erreurs et respecter l’endroit où nous habitons, notre environnement et en prendre soin, afin que leur beauté perdure.

—Et barra barri, mon conte est fini ! —conclut la mère —tu l’as aimé ?—Beaucoup ! Je ne vais pas l’oublier, maman. Est-ce que je peux aller le raconter à mes amis ?—Non, maintenant il faut se reposer…—D’accord, pendant que je me repose je vais essayer de me rappeler l’histoire. C’était comment ? Ah oui !Dans les profondeurs de la mer, dans un endroit retiré, là où les rayons du soleil arrivent à peine, une réunion de dauphins était sur le point de commencer…

Fin

AnnexeDocumentation jointe pour en savoir plus sur les principes de la Lettre de la Terre.Sites Internet:http://earthcharter.org/invent/images/uploads/echarter-catalan.pdfAdaptationétape infantile: http://earthcharter.org/invent/images/uploads/Adaptaco%20infantil%20_Italian.pdfProject du travailImplica’t:http://www.xtec.cat/~mlluelle/implicat/index.htmlhttp://www.xtec.cat/~mlluelle/carta/Illustrations deRita Sañé:https://sites.google.com/site/eltalleralalluna/16-principis-generals

Italià

75

LA CHIAMATAUna favola sull’origine del documento “La Carte della Têrre”

- Mamma, raccontami una storia! - chiese il piccolo delfino.- D’accordo… ma poi vai a riposare, in silenzio.- Mamma, voglio una storia lunga e da quando tu eri bambina, che racconti delle cose vere…- Fermati, dài! Ho capito.E la mamma delfino, con la voce calda e dolce, iniziò…

L’assembleaNelle profondità del mare, in un recondito posto, là dove a malapena ci arribano i raggi di sole, una riunione di delfini stava per cominciare. Delfini di specie diverse rappresentanti da tutti i mari e oceani, alcuni arrivati dalle acque che circondano l’isola di Fraser, in Australia, altri come i piccoli delfini da Heaviside a chi piace tanto giocare provenienti dal Sud dell’Africa. C’erano anche i delfini di Peale che vivono nella fredda zona della Terra del Fuoco in Sudamerica, i delfini meridionali e septentrionali, quelli che non hanno spina dorsale, quelli maggiori che nuotano vicino alle navi... C’erano tutti. Si erano spostati per discutere e cercare soluzioni alla convocazione presentata dalla Segretaria Generale. Il tema era trascendentale, l’appunto diceva:“Allarma, pericolo! Cause ed effetti dell’inquinamento nel nostro medio ambiente.”Prima di cominciare la riunione c’era un gran casino. Si fecero piccoli gruppi e tutti raccontavano ai compagni vicini la loro preoccupazione: —Non è giusto! Che fine faremo? ... E dicono che gli humani pensano... Sono impazziti! - urlò un delfino arrabbiato.—Lo dici sul serio? Davvero è così grave? Io credo che non stiamo così male – rispose un altro che fece il viaggio a malincuore, costretto dalla sua famiglia.—Non stiamo male? Non ti recordi della Exxon Valdez? – intervenne un terzo delfino.—Quello è stato un incidente involontario, un errore umano per non scollegare l’autopilota ruotando a dritta._Quando il terzo della petroliera assistente si rese conto, era già troppo tardi! – disse un delfino più grande.—Ma dài! Che errore umano? Ci mancherebbe? Non si è riposato abbastanza e aveva la testa come un vaso rotto! – rispose il delfino arrabbiato.—Sì, sì, è vero, non ha datto retta alle avvertenze! - un paio de delfini che stavano anche ascoltando annuirono.

76

—L’Exxon Valdez? Che cos’è ExxonValdez? - interruppe il piccolo delfino.—Quella è stata una grande desgrazia, figlio. Eravamo nel 1989 e la petroliera, che è una nave molto molto grande, si è arenata nei pressi della costa dell’Alaska ed è versato oltre quaranta milioni di litri di petrolio che è rimasto lì lasciando tutto sposchissimo. È stato uno dei più grandi disastri che ricordiamo.—È adesso è pulito?—Sì, ma ci sono ancora cose da sistemare. Lontre, salmoni e altre specie sono tornate a giocare in quelle acque, le enormi balene e le banche di aringhe però non sono state viste lì. La natura è complicata, figlio.—Avanti, mamma! Che cosa è successo all’Assemblea?

—All’improvviso, con la voce cerimoniosa, lenta ma energica, la segretaria si rivolgette ai partecipanti:—Benvenuti - un silenzio sepulcrale invase tutto lo spazio - vi ringrazio lo sforzo per esservi spostati fino qui. Come avete visto, il problema è abbastanza preoccupante e dobbiamo decidere come possiamo far capire agli umani che il loro atteggiamento causa disastri ecologici e stanno rovinando il nostro mondo marino.—Un casino di commenti interruppe il discorso ...—Nei nostri mari galleggiano tonnellate e tonnellate di detriti di ogni genere! È inquietante, spaventoso! – gridò un delfino.—Sì, sì, i pesci, i mammiferi marini, le tartarughe e gli uccelli ci anneghiamo con i plastici - insisité un’altro - Ieri, mentre venivo qui, abbiamo trovato un fiume di bottiglie di plastica, lattine e una rete da pesca che quasi ha agganciato mio figlio!—Un giovane delfino molto arrabbiato esclamò:—Dobbiamo attacargli! Quando si faranno un bagno in mare, potremo andare in gruppo e colpirgli con le nostre forte alette di coda.—No, no! La violenza non ci porterà da nessuna parte, non è la soluzione! - disse un vecchio delfino.—In mezzo a tutto il frastuono di voci che opinavano e raccontavano le diverse idee su come gestire il conflitto, un delfino femmina ha chiesto di parlare:—Colleghi, vorrei fare una proposta e vediamo cosa ne pensate. Quando facciamo acrobazie spesso vediamo e salutiamo molti uccelli che volano vicino all’acqua ... berte, gabbiani, pulcinelle di mare, pellicani ... - continuò con voce tremante - Credo che dovremmo trasmettere la nostra preoccupazione agli uomini. Ci possono aiutare gli uccelli ed altri animali. Potremmo fare una sorta di catena dentro l’acqua, nel cielo e sulla terra, raccontando quello che abbiamo visto. Potremmo comunicarci con gli uccelli che farebbero arr ivare le informazioni agli animali di terra e questi potrebbero dirglielo agli altri, e così fino a raggiungere gli umani, i bambini.All¡improvviso, un eco di voci all’unisono, cantando come in un coro, esclamò:—I bambini, bambini, bambini!

77

In mezzo al tumulto, il delfino femmina, col cuore che gli batteva come una macchina da corsa in piena gara, parlò di nuovo:—Come bene sapete, l’insistenza che mettono i nostri piccoli delfini per ottenere ciò che vogliono è infinita; insistono in continuazione, sono persistenti, quasi pesanti, però noi gli diamo retta quando quello che chiedono è ragionevole. I bambini non devono essere troppo diversi, no? Ne sono convinta e vorrei chiedervi di fidarvi - e mentre parlarva la sua voce andava in crescendo - del mio pensiero e del mio grido, anche disperato.Poi si fermò, fece un respiro profondo ed esclamò:—Uniamo le nostre forze e facciamo una chiamata ai nostri compagni animali!Un entusiasta, vigoroso ed unanime SÍ si sentì molte miglia in mare aperto. Quasi provoca uno tsunami!—Mammaaaaa, non essere esagerata! Uno tsunami? - rise il piccolo delfino.—Forse ho esagerato, ma è stato un grido davvero potente ...—E come è stata diffusa la Chiamata?—Quando siamo convinti di qualcosa non ci ferma nessuno e le parole che abbiamo sentito ci hanno incoraggiato tanto che è stato facile organizzarci tra di noi. Ci siamo sparsi e abbiamo fatto di tutto per raggiungere gli angoli più remoti dei mari, per diffondere il messaggio. Volevamo raggiungere tutti i posti dove ci fosse qualcuno che avrebbe potuto aiutarci ... Uno di questi era Risso ...—Ne ho sentito parlare tanto di Risso! Era un amico di Héctor, giusto?—Sì, ti racconto com’è andata ...

La chiamataUno di quelli che ci andò fu Risso, un delfino di quattro metri che accompagnava e protegeva al piccolo Hèctor. Arrivarono al mare di Tasmania e all’oceano Pacifico, in Nuova Zelanda, per poi andare ai mari dell’emisfero nord dove di solito abitano. Altri delfini, i “tucuxí”, ritornarono nel bacino idrografico dell’Amazzonia, vicino a casa sua. E i bardotti, i più cosmopoliti tra i delfini perché il loro habitat è molto ampio, anche si separarono per virare verso l’oceano Indiano, il Pacifico e l’Atlantico.La chiamata non poteva più fermarsi, si spargeva con una sorprendente velocità, sembrava la melodia del volo del calabrone di Rimsky-Korsakov. Animali di tutto il mondo e di tutti i generi si aggiungevano, mostravano il loro accordo e contribuivano alla diffusione del grave problema emergente, perchè erano anche preoccupati per il degradazione ambientale del posto in cui vivevano: fiumi inquinati dalla mancanza di depuratori nei processi industriali delle fabbriche, il disboscamento provocato dal taglio abusivo di alberi e altri ecocidi.—Ci danno la caccia furtivamente, costruiscono strade e danneggiano la nostra foresta. Ci sono pochi della nostra specie, siamo in pericolo d’estinzione! _ dicevano il gorilla africano, la tigre siberiana, il panda gigante della Cina e la lince iberica... tra altri.Un delfino vide come, durante l’immersione, un uccello voleva prendere una sardina del branco di pesci che

78

aveva avvistato durante il volo. Rimase tra di loro e si fermò.—Ma ... cosa fai? Avrei potuto piantarti il mio becco! Non... - esclamò l’uccello.—Devo darti un messaggio urgente così tu lo racconti agli animali della costa dove hai il nido - l’interruppe il delfino e gli spieghò in fretta tutto quello che doveva trasmettere.—Certo che lo farò, non preoccuparti! Noi, come pulcinelle di mare, corvi marini ed altri uccelli, anche ci siamo trovati catturati in fuoriuscite di petrolio che versano le barche quando puliscono i loro carri armati in mare - disse e, come un razzo, prese il volo verso la scogliera di Cap de Creus dove c’era il suo nido, oltre a una piccola colonia di uccelli.Mentre sorvolava il terreno vide uno scoiattolo che saliva sulla cima di un albero di pino.—Scoiattolo, scoiattolo, fermati! Non voglio farti male! - gridò l’uccello.—Cosa vuoi? Cosa c’è? Cosa mi devi dire? –lo scoiattolo, nervoso, non conosceva le intenzioni dell’uccello.—Mi devi aiutare a trasmettere un messaggio per un bambino!—Cosa dici? A me non piacciono i bambini! Non mi piacciono gli umani! Non fanno altro che sporcare il posto in cui viviamo e tagliare alberi senza pensare che noi mangiamo delle loro seme: noci, nocciole, ghiande ... Quando ne vedo uno, penso soltanto a fuggire in fretta!—D’accordo, allora cerca un’altro animale che possa parlare con un bambino.—Va bene, lo farò - e lo scoiattolo se ne andò saltando per gli alberi e i sentieri finché fu arrivato a un casolare nei pressi di Port de la Selva. Lì trovò un cane da pastore che guardava un piccolo gregge di pecore al pascolo in un prato. Lo scoiattolo aveva un po’ di paura, ma si mise a urlare dal ramo di un pioppo.—Cane, cane, vieni! Ho un messaggio urgente per dare ai bambini che abitano in questo casolare!Il cane, sorpreso che uno scoiattolo volesse spiegargli qualcosa, si avvicinò incuriosito. Quando seppe cosa voleva raccontare cominciò ad abbaiare e andò in fretta dove stavano giocando Aina e Pol, i bambini della casa.—Tuska, cosa c’è? Cosa ci vuoi dire? - chiesero i bambini.Tuska entrò in casa e avvicinò il muso alla pila di giornali che c’erano vicino al fuoco per essere bruciati, dove si poteva leggere diversi articoli che parlavano di inquinamento, il bracconaggio, lo strato di ozono... Aina e Pol capirono il messaggio e gli dissero:—Hai raggione Tuska, dobbiamo avere più cura del nostro ambiente! Ne parleremo con i genitori, gli insegnanti, il sindaco... con tutti!

—Quanto è furba Tuska! E come ha saputo di quello che raccontavano i giornali, mamma?—Forse ha fatto attenzione alle fotografie o ha sentito parlave ai genitori di Aina e Pol... Non lo so, ma si dice che i cani siano molto intelligenti.—Così tanto come noi?—Non tanto, i delfini sono molto capaci... Ma i cani hanno un senso speciale per capire il pericolo. Tuttavia, quelli

79

più intelligenti sono stati i bambini che hanno capito il cane. Sono stati anche loro molto coraggiosi e determinati quando sono andati a parlare con gli adulti. Ti ho già detto che voi piccoli siete molto insistenti... Sai come siete testardi e il vostro modus operandi: insistete, vi ostinate, perseverate nella domanda... fino a quando finalmente raggiungete i vostri obiettivi.—Ma cosa potevano fare due bambini?—Mica eravano solo due bambini. Questo è un esempio, immagina ora come ogni delfino, ogni uccello, ogni scoiattolo, ogni animale, si è interessato a spargere il messaggio. In questo modo, hanno raggiunto tantissime parti del pianeta. Ovunque si sentivano frasi come “Papà, mamma, stiamo inquinando il mare e i fiumi, tanti animali muoiono!”, “Nonno, nonna si deve fermare la caccia di elefanti per prendergli le loro zanne d’avorio, se non spariranno!”, “Salviamo il nostro pianeta! Ci doviamo prendere cura dell’ambientein cui viviamo”, ecc.—Ah! E come finisce la storia?—La storia continua, mio figlio, non è ancora finita.

La soluzioneFu così come l’idea del danno che il nostro ambiente stava soffrendo a causa della negligenza umana è arribata in tante case. Politici, rappresentanti degli stati, ambientalisti e persone da diverse culture e status sociale si sono reuniti, consapevoli del fatto che era necessario prendere provvedimenti per vivere in modo sostenibile e per salvaguardare il futuro del nostro pianeta. La missione della “CHIAMATA” iniziata dai delfini evve risposta.Nel 1997 è stata creata una commissione per redigere un documento internazionale chiamato: “ La Carte della Têrre “. Il testo finale è stato approvato nel marzo 2000 presso la sede dell’UNESCO a Parigi e ha raccolto quattro principi fondamentali: il rispetto e la cura della comunità della vita, l’integrità ecologica, la giustizia sociale ed economica e la democrazia, non violenza e pace.La presentazione ufficiale è accaduta al Palazzo della Pace a L’Aia, il 29 giugno 2000.Da allora siamo andati avanti. Abbiamo capito che doviamo essere più rispettosi con il nostro pianeta, con le persone e gli esseri viventi. Aina e Pol hanno convinto i loro genitori per installare pannelli solari sul tetto del casolare, in molte case viene riciclata la spazzatura e si separano vetro, carta e plastica, si sta diffondendo l’uso di lampadine a risparmio energetico, molte persone viaggiano a piedi o in bicicletta. Tuttavia, non siamo in grado di non preoccuparci, dobbiamo imparare dagli errori e prenderci cura e rispettare il luogo dove abitiamo, il nostro ambiente, perché la sua bellezza duri a lungo.

—E questa è stata la nostra storia! - concluse la mamma - Ti è piaciuta?—Molto! Da non dimenticare, mamma. Posso andare a raccontarla agli amici?—Non, ora devi riposare...—Va bene, mentre mi riposo, cercherò di ricordare le tue parole. Come è stato? Ah, sì! Nelle profondità del mare, in un remoto posto, là dove arribano a malapena i raggi del sole, una riunione de delfini stava per cominciare ...

80

AllegatoDocumentazione di accompagnamento per conoscere meglio i principi della Carte della Têrre.Siti internet:http://earthcharter.org/invent/images/uploads/echarter-catalan.pdfAdattamento stadio infantile:http://earthcharter.org/invent/images/uploads/Adaptaco%20infantil%20_Italian.pdfLavoro progetto “Implíca’t” (Impegnati):http://www.xtec.cat/~mlluelle/implicat/index.htmlhttp://www.xtec.cat/~mlluelle/carta/ Illustrazioni di Rita Sañé:https://sites.google.com/site/eltalleralalluna/16-principis-generals

83