EQUILIBRI SOCIAL EN EL DESENVOLUPAMENT URBÁ.

En aquest escrit voldria remarcar tres aspectes que considero fonamentals per tal de comprendre la realitat actual d’algunes de les nostres ciutats, així com les tendències socials que poden derivar-se: les necessitats humanes en relació al seu entorn, els aspectes a tenir en compte per valorar els riscos socials de la població a les ciutats i elements institucionals i polítics per millorar les estratègies de planificació integrals.

1. L’ésser humà, el seu hàbitat i les oportunitats

Les persones, com a subjectes individuals, tenim unes necessitats: les bàsiques relatives a l’alimentació, confort tèrmic i socialització. Pertanyem a una espècie animal que també té com a necessitat bàsica el fet de pertànyer a un grup social, a un clan. La història ha fet que aquesta necessitat es resolgui en el format de la família, en primera instància, i s’ampliï al grup social en l’adolescència i edat adulta. Voldria remarcar que no es tracta d’una necessitat secundària, si no primària. Es a dir, sense aquesta condició, la persona no es desenvolupa adequadament segons les seves possibilitats, no es feliç, no està sana.

Les necessitats secundàries, són aquelles que han esdevingut rellevants en el decurs del desenvolupament cultural de l’ésser humà, però podríem dir són producte d’un procés artificiós, aleatori; son les que es refereixen al desenvolupament professional, el mon del treball, el oci i la cultura, els esports, els espectacles, viatges, bens materials per millorar la comoditat de la nostra vida quotidiana, etc.

Tenint en compte aquests dos eixos de les necessitats humanes, podríem dir que la societat actual ha capgirat les prioritats en benefici de les necessitats secundàries? Els canvis socials que estem experimentant en els darrers anys no son casuals. La necessària priorització de creixement econòmic que esdevé després de les guerres, també la Segona Guerra Mundial i la Guerra Civil espanyola, centra l’interès en la força productiva de les persones. Aspectes com la cura de les persones, del territori i el sector primari passen a ser de “segon ordre”, no des del punt de vista de les persones, que segueixen percebent el seu entorn immediat com allò que més els hi motiva a lluitar cada dia, si no dels de “la cultura de l’Estat”.

Aquestes prioritats es van traduint enllarg de la nostra recent història en la orientació que es dona a les polítiques d’educació, en la promoció d’indústries i creació d’ocupació vinculada a aquest sector, l’agrupació familiar entorn als centres de treball i conseqüentment la creació de serveis concentrats al voltant d’aquests nuclis de població.

El sector econòmic, per tant, marca el ritme i la direcció de la societat. Tenim una estructura social actualment que es hereva d’aquest procés, però les condicions han canviat: les fàbriques han desaparegut de les ciutats i pobles en un procés lent però progressiu i es previsible que segueixi així en els propers anys. També la cultura de pertinença a una empresa durant tota la vida laboral de la persona ha canviat radicalment, les relacions laborals es basen en els guanys econòmics quasi amb exclusivitat, sense permetre l’arrelament de les persones a un col·lectiu dins la empresa, les oportunitats de formació en el si de la empresa i de promoció. Les regles laborals han canviat, fent que les trajectòries professionals sovint siguin erràtiques, poc estables i no generin el valor afegit de la socialització.

1

Les estructures familiars també han canviat i s’han diversificat. Ni totes les famílies es formen en el mateix moment i de la mateixa forma –com succeïa fa només 20 anys -, ni totes les persones tenen fills, ni es manté la parella enllarg de la vida, ni tampoc hi conviuen els avis a casa. Ens trobem amb famílies que van canviant de forma, estructura i dinàmiques en llarg de la seva vida, que tenen necessitats diverses en relació a l’habitatge i als serveis que els hi són necessaris, i que demanen unes condicions de vida pròpies d’una societat benestant –producte de la nostre cultura europea- que no sempre s’està en condicions de gaudir pels baixos salaris i els preus no continguts.

La ciutat és l’escenari i el continent d’aquestes realitats socials. Els anys 80, a l’inici de la democràcia, era suficient amb urbanitzar i endreçar les ciutats per actuar amb eficàcia. Però avui les ciutats ens demanen més. Integrar totes les necessitats de la vida quotidiana de les persones, gestionar-les eficaçment i de forma que no es creïn desigualtats i desequilibris entre col·lectius i/o territoris. Molt més complex, hem de reconèixer-ho.

En aquests moments, el govern de les ciutats, i el supra-local també, sigui regional o estatal, es troba davant un repte important: donar resposta a les necessitats més complexes i canviants dels ciutadans/es i fer-ho amb la seva participació, i amb criteris de gestió eficaç.

La tendència a tot el món, segons darrers estudis, entre d’ells un del Fons Monetari Internacional, publicat al darrer numero de la seva revista “Finance and Development”, és a la concentració de la població en grans nuclis urbans. El percentatge de persones que viuen a les ciutats en detriment de zones rurals va augmentant i la previsió és que arribi al 60% de la població mundial el 2030. Ciutats com Tokio, amb més de vint milions d’habitants, o Ciutat de Mèxic o Bombay arribaran a aquestes xifres cap el 2015.

En els darrers vint anys s’ha treballat molt a Catalunya en relació al present i futur de les ciutats, especialment en relació a Barcelona i l’àrea metropolitana. Treballs realitzats per l’Institut d’Estudis Metropolitans, el Centre de Prospectiva de Catalunya, la Fundació Rafael Campalans, entre d’altres, (1) ens marquen una trajectòria i un futur previsible de les ciutats a casa nostre. Tal com exposa els principals reptes en Oriol Nel.lo en la seva publicació “Reflexiones sobre el futuro de la ciudad”: “la transformación del espacio metropolitano se caracteriza hoy por una triple deriva: de la ciudad compacta hacia la dispersión de la urbanización sobre el territorio, de la ciudad compleja hacia la especialización funcional del espacio, de la ciudad relativamente integrada hacia una mayor segregación potencial de los grupos sociales sobre el territorio...... corremos el riesgo de ver como se convierte en un espacio ambientalmente insostenible, funcionalmente ineficiente y socialmente insolidario.... Desde el punto de vista de las políticas territoriales –que son las que aquí hoy nos ocupan- hay que contraponer a la urbanización difusa, especializada y segregada que se va dibujando el modelo de ciudad compacta, compleja e integrada”

És ara més important que mai conciliar tres àmbits tradicionals de les ciutats: la planificació dels espais públics i urbans, la generació d’oportunitats de formació i treball i la cohesió social i convivència. No son àrees separades, com es tracten habitualment, sense solució de continuïtat ni relació entre elles, si no que han d’entramar-se en un sol projecte que creï sinèrgies i doni impuls a la ciutat com a motor de la vida de la població.

2

Cohesió social s’aconsegueix si les persones es senten part d’una comunitat, participen en la seva construcció i definició, tenen oportunitats per rebre la formació i preparació que desenvolupi al màxim les seves aspiracions i potencial, poden desenvolupar un treball que doni cobertura a les seves necessitats bàsiques i les seves expectatives professionals, disposin dels elements per poder formar una família o viure sols amb dignitat. La cohesió social no pot existir sense oportunitats i tampoc sense una cultura comú de la convivència.

A les ciutats de tot el món es dona la tendència a l’aïllament social. El disseny dels espais i la gestió del temps a la vida quotidiana ens porta a la individualitat, a un tractament individualitzat de la vida personal, on es poden donar “coincidències socials” en diferents moments, a la feina, a la botiga, a casa. Però la nostra vida es desenvolupa en solitari, també entre els nens, que des de ben petits passen moments de la seva vida amb dos, tres o més persones que tenen cura d’ell/a, amb una socialització fragmentada en els primers anys de vida, que situa la visió dels pares de forma molt diferent a com ho feien els infants de només fa vint anys.

Les persones grans també han quedat sense xarxa social: les famílies han marxat a viure a altres ciutats, els veïns canvien contínuament, les botigues canvien de propietari, apareixen i desapareixen, el paisatge del barri i la ciutat es transforma constantment, fa por sortir al carrer i quan les cames ja no ajuden per anar a comprar el pa, les ascensors no hi son.

L’entorn físic en el que vivim a les ciutats també s’ha vist modificat: el soroll augmenta, també de nit, els carrers no ens semblen segurs per passejar o per deixar jugar els infants, la mobilitat es fa feixuga i costosa, la contaminació no es pot contenir i provoca problemes respiratoris, alergies i altres problemes de salut derivats de les condicions de vida (malnutrició, manca d’exercici físic, accés a les drogues, pràctiques sexuals de risc...)

Darrerament, la immigració ha representat un nou canvi a les nostres ciutats. Ens sorprenem quan ocupen l’espai públic de forma massiva, quan només fa trenta anys també ho feien nosaltres: places, carrers i botigues de barri eren el nostre hábitat natural i sabíem gaudir de l’espai públic, que era allò comú i que podia generar sentiment de pertànyer a una comunitat, de formar part d’un barri, un col·lectiu, un entorn proper.

L’espai públic és el reflex de la convivència, la pantalla on es projecta la societat. Cal garantir uns espais públics suficients, adeqüats a la població que hi habita, que permetin la interrelació amb seguretat, que ofereixin oportunitats de generar cohesió entre les persones i col·lectius. Es necessari garantir l’ordre i les normes de convivència en ciutats cada cop més diverses i heterogènies en les que les persones no només s’hi queden, si no també van de pas, de visita, per utilitzar els serveis sanitaris o educatius.

A les ciutats que van emergir amb força després de la dictadura, el ciutadà era un client bàsicament: era necessari fixar el discurs dels drets de ciutadania tant oblidats en èpoques anteriors. Deixar clar que l’Ajuntament era una entitat gestora del be comú, dels seus problemes. Ens cal ara donar un pas endavant en la funció de ciutadania, passar del ciutadà client al ciutadà participant i col·laborador. Implicar les persones en la definició dels problemes i també en la seva resolució, sense deixar de respondre al mandat institucional que te l’ajuntament com a administració, però evitant la desresponsabilització de la ciutadania respecte la vida de la seva ciutat.

3

Cal cercar un nou pacte ciutadà per tal de reequilibrar el poder entre administració i administrats, de forma que la vinculació dels ciutadans en la resolució dels problemes de la ciutat sigui estable i constructiva i també que el poder i responsabilitat dels polítics i tècnics municipals estigui limitat per allò que vingui marcat pel pacte amb la ciutadania, més del que marquen les lleis. Els principis de la planificació estratègica, que comentaré més endavant, permeten que conflueixi un projecte comú, un constructe social compartit entre la ciutadania i l’administració, a partir d’un entramat de relacions en xarxa que fa afluir les iniciatives específiques per un territori en concret i, alhora, retorna la informació sobre els canvis produïts, els inconvenients per obtenir-los o les modificacions que, en un procés dinàmic, es veuen necessàries.

La desafecció de la política per part de la població te diverses causes: més de trenta anys de democràcia al nostre país ja donen per que la ciutadania tingui criteri alhora de valorar el comportament dels polítics, individualment i com a formació política. Els pactes per aconseguir el poder com sigui, el no compliment dels programes electorals, els canvis d’opinió escandalosos en temes rellevants en base a les famoses estratègies mediátiques –que a la fi es giren en contra com un boomerang -, son algunes de les que se m’acuden ara mateix. Però hi ha un altre que és la manca de vinculació de la ciutadania en el procés d’anàlisi de la realitat, de valoració de la gestió feta pels diferents governs i en la construcció de propostes per la ciutat. Es a dir, fer del ciutadà un polític i del polític un ciutadà, trencant la línia divisòria que actualment la societat percep entre “els que manen” i els problemes reals de la gent. Pensar junts, proposar junts i executar en col·laboració i amb co-rresponsabilitat. Estendríem també aquesta iniciativa al binomi “politic-tècnic”, acostant el polític als plantejaments tècnics que són els que donen garanties de rigor i eficàcia a les actuacions i acostant els tècnics als plantejaments polítics, que són els que han de tenir una visió més panoràmica i estan legitimats per la elecció dels ciutadans.

Aquesta cultura de la participació ciutadana i de la construcció democràtica de Projectes Socials no s’aconsegueix en quatre ni deu anys. És un projecte de llarg recorregut que requereix bàsicament de dos elements: confiança i estabilitat en la relació entre el polític i el ciutadà, per tal de crear complicitat i credibilitat per ambdues parts; complicitat i lleialtat entre els polítics i els tècnics per garantir un millor servei als interessos dels ciutadans. A dia d’avui, hi ha moltes condicions a canviar tant entre els nostres polítics com entre els tècnics, els agents socials i els ciutadans en general per assolir aquest objectiu.

2. Aspectes a considerar en l’anàlisi dels riscos socials i els seus determinants.

Un dels fenòmens més freqüents i preocupants a les nostres ciutats, derivat pels canvis abans esmentats i per la concentració de la població i la distribució desigual de la riquesa, és el risc de pobresa i marginació social.

L’anàlisi de les situacions de pobresa i exclusió social requereix un abordatge complex per la multiplicitat d’actors que estan vinculats al seu procés, així com les diferents dinàmiques que afecten tant a col·lectius com a individus. És important identificar els diferents determinants dels processos de marginació, que no podem anomenar “causes” en el sentit lineal de la causa-efecte, si no que esdevenen factors de risc, potencialment predictors de dificultats socials que, davant elements circumstancials, situacionals, posen a les persones i les famílies en camins de progressiva marginació. Sovint reduïm aquests factors als socioeconòmics. Si be es cert que, a la nostra societat, no disposar dels mitjans materials per assolir les necessitats bàsiques és una

4

font d’estrès important que pot desembocar en situacions de marginació social, també hi ha altres determinants que poden ser molt més poderosos.

Com dèiem al començament d’aquest escrit, la manca d’arrelament social, de xarxa de suport i de referència, el sentiment de pertinença a un col·lectiu, la possibilitat de demanar i rebre ajut en situacions adverses, son aspectes bàsic de l’ésser humà que viu en societat i és a les grans ciutats on més es poden produir els processos de desvinculació emocional i social respecte el grup. Problemes específics com les malalties mentals, la desestructuració familiar, la soledat, la violència en les relacions amb les persones que –a priori- són les que ens han de proveir d’atenció, cura i suport,, son factors personals i micro-socials que afecten de forma desigual a les persones, segons les seves particulars habilitats i trets de personalitat.

Des d’una segona “corona” de comprensió de la realitat dels éssers humans, també les relacions secundàries, com les que es deriven de l’activitat laboral, o de l’oci o la vinculació a associacions o activitats culturals o socials, nodreixen i donen sentit d’identitat a les persones i també aquestes, si son inexistents o be negatives per la persona, poden esdevenir fonts de malestar personal que provoquen un major aïllament personal i una desafecció social. Tenim exemples clars en el consum de les drogues o en les pràctiques de risc entre els joves que poden, o no, estar vinculades també a processos de desestructuració familiar, però que sovint son generades pel clima social que s’ha apoderat de la cultura de l’oci jove i sobre la que la influència de les pautes educatives marcades per la escola i la família poden quedar desdibuixades.

És important remarcar que el perfil tradicional de pobresa, que assignem a un grup social específic amb unes característiques concretes, s’ha estès en els darrers quinze anys a capes mitjanes de la societat. Situacions com les que es viuen a altres països de la Unió Europea, com França o Alemanya, on s’ha produït un estancament del creixement econòmic en els darrers anys i on s’ha produït abans el fenomen de la immigració, amb les seves conseqüències en relació al mercat de treball, fan que algunes famílies vegin retrocedir els estándards de qualitat de vida als que estaven acostumats, la seguretat econòmica vinculada a treballs estables i preus asequibles i es trobin, en ocasions, en situació de mancança econòmica greu, malgrat la seva preparació i trajectòria professional.

Des del punt de vista de la generació de respostes per part de l’administració, qüestions específiques com ara on estan ubicades les persones pobres i/o marginals a la ciutat, si existeixen diferencies entre àrees petites dins un mateix territori, si hi ha mobilitat de les famílies i persones en funció de les millors oportunitats, com es produeix l’accés als serveis públics (escoles, centres de salut, ofertes de treball, prestacions socials...) són aspectes rellevants en el dibuix d’un perfil determinat de població en situació de pobresa o risc de marginació.

Els dissenys matricials que permeten estudis en profunditat d’una realitat concreta poden fer-se des d’una vessant reduïda a nivell territorial, per tal d’evitar la dispersió de la informació i l’absència de control sobre totes les variables. Una aproximació ecosistémica, centrada en un territori concret i/o un col·lectiu específic permet una visió analítica que altres dissenys més amples i estratègies a nivell nacional i transnacional no poden facilitar.

Si be hi ha aspectes macroeconòmics en un país o continent que generen condicions d’oportunitats per a les persones o, ans al contrari, de desigualtats i que aquests aspectes es destaquen a partir d’estudis generals, amb mostres amples, també es cert

5

que per a la aplicació de polítiques micro (locals, regionals) son més interessants els dissenys en petita escala i amb exhaustivitat en les variables a estudiar, des del moment en que permeten tres avantatges:

* conèixer la dinàmica i estructura de les situacions personals i familiars de pobresa i exclusió d’una població concreta, * aplicar metodologies de treball transversals, que impliquin a diverses àrees de govern de l’administració corresponent: urbanisme, medi ambient, treball, serveis socials, educació, salut...* faciliten un punt de partida que serveix de linea base per tal d’analitzar les millores i canvis produïts a partir de l’aplicació de polítiques concretes i programes.

Què ens interessa conèixer en l’anàlisi de les desigualtats i les situacions de pobresa de la població? Podríem generalitzar parlant d’agents que resulten estresants per les persones, però no els derivats dels seus aspectes de personalitat, com pot passar a qualsevol persona, si no aquells sobre els que tenen poques possibilitats d’actuació ja que són estructurals, d’ordre cultural o social, inabastables en definitiva a les seves possibilitats de canvi i que li son adversos. Per enunciar uns quants:

- baix nivell educatiu i dificultats per ser competitiu/va i incorporar nous aprenentatges- capacitat adquisitiva (en relació als ingressos i preus del lloc on viu la persona)- amuntegament en l’habitatge i/o el barri- condicions adverses a la vivenda (barreres arquitectòniques, insalubritat, etc)- aspectes negatius a nivell ambiental ( fonts de pol·lució i contaminants)- fragmentació social ( manca de xarxes de suport i autoajuda, de grups de referència)- violència i delinqüència- accidents de tràfic i laborals- desastres naturals

Actualment la sociologia i la psicologia social ens aporten instruments per mesurar aquestes condicions de vida de les persones que habiten a les ciutats.

a) Les mesures sobre la capacitat adquisitiva de les persones es solen realitzar a través d’enquestes, utilitzant exemples de bens de primera necessitat com ara el menjar, la roba i el transport.

b) Altres escales medeixen las “necessitats bàsiques insatisfetes”, ampliant el cercle a l’accés a l’escola, les condicions de salubritat de carrers, vivendes i instal·lacions, disponibilitat de xarxa de transports, accés a l’habitatge, indicadors d’ingesta per calories i proteïnes. Tanmateix es te en consideració la possessió de bens comuns a la societat de referència, com ara el cotxe, aparells electrodomèstics i condicions de l’habitatge.

c) Darrerament s’ha avançat força en l’anàlisi de la “vulnerabilitat”, que és un concepte dinàmic que ve a dibuixar amb més aproximació les situacions de pobresa de les societats urbanes de finals del segle XX i del present. Aquest anàlisi parteix de la base que les situacions de pobresa i vulnerabilitat social no són necessàriament estàtiques, si no que en llarg de la vida d’una persona i/o família es poden alternar situacions de benestar social i altres de pobresa, en funció de variables com l’atur, l’aparició de malalties, els divorcis o la desaparició progressiva de xarxa social de suport.

A més de les enquestes com a mitjà tradicional per obtenir informació, des d’un plantejament de proximitat, també es interessant comptar amb metodologies participatives en l’anàlisi de les desigualtats i la pobresa urbana. Disposar d’agents claus a la comunitat

6

objecte d’estudi, de grups focals amb els que aprofundir en algunes problemàtiques, així com d’espais institucionals on entri en l’agenda política l’abordatge de les desigualtats de una ciutat o regió són instruments per poder acostar més l’anàlisi, fent-lo més efectiu, així com facilitar una via de comunicació per introduir solucions i projectes que comptin amb els seus protagonistes.

Si volem evitar un abordatge assistencial propi del segle XIX i més aviat actuar sobre les condicions de vida i les dificultats de les persones per disposar d’oportunitats semblants a les de la seva societat de referència, es imprescindible que actuem com a generadors de canvi, però sempre a partir de les prioritats, particularitats i expectatives de les persones i col·lectius amb els que treballem.

3. Estratègies globals de planificació

En el segle XXI ens cal un enfocament molt més global per tal de dissenyar i planificar les ciutats i pobles del futur. La integració de les polítiques d’habitatge, serveis (socials, sanitaris i educatius), l’equilibri en les oportunitats de treball en el territori, la seguretat, els serveis urbans i la planificació urbanística tradicional han de confluir en un sol Projecte Territorial que tingui uns objectius a mig i llar termini, que tingui en compte les particularitats de la població que hi resideix o està previst que pugui residir.

Si aquest és un projecte ben dissenyat haurà de partir del consens, per una banda, de la ciutadania en primera instància, dels territoris amb els que limita, i dels diferents grups polítics, per tal de permetre una continuïtat i l’assoliment d’uns objectius que, per definició, depasen un, dos i més legislatures municipals i/o autonòmiques.

La qüestió és: tenim avui en dia els instruments institucionals i administratius necessaris per tal de dur a terme aquest Projecte Territorial Integral?

L’actual distribució territorial de Catalunya i les competències dels Ajuntaments ens marquen un camí: la demarcació municipal sol ser el principi i el fi de les accions de planificació a nivell municipal. La manca d’un consens extens i ferm entre les forces municipalistes de Catalunya i els diferents Governs de la Generalitat ha fet que no s’hagi avançat en la racionalització d’alguns aspectes de serveis cap a la ciutadania que podrien beneficiar-se d’una gestió compartida amb altres àmbits territorials.

Per altre banda, les reivindicacions tradicionals del món municipalista, especialment per part dels socialistes, que sempre hem vist en el mapa municipal el nostre principal èxit electoral, fa que es demanin més competències, més autoritat i més gestió directa. Des del punt de vista de les actuals institucions existents a Catalunya, amb una Generalitat tradicionalment allunyada de l’acció en el territori, uns Consells Comarcals pràcticament buits de continguts i unes Diputacions dispars a les quatre províncies en relació a recursos i capacitat d’actuació, és del tot normal que els Ajuntaments reclamin més autoritat per desenvolupar polítiques. I ho fan pensant en el benefici de la ciutadania.

Però el que també és una evidència que ningú no pot negar és la disparitat existent entre els quasi mil municipis de Catalunya, tant en quant a població, com a estructures i serveis i per suposat, en organització interna i pressupost. No podem pensar que el “pensament metropolità” sigui vàlid per a tot Catalunya, de la mateixa forma que les necessitats de les grans ciutats demanen, per sí mateixes, solucions específiques.

Deixar, per tant, la planificació estratègica a cada municipi ens pot abocar a la fragmentació, a la dispersió i a projectes territorials que poden ser arribar a ser contradictoris. Ciutats on es va a treballar però no s’hi viu per que la oferta d’habitatge és

7

inexistent o excessivament cara, ciutats on es va a dormir però no s’hi fa vida social, per que no hi ha serveis culturals ni d’oci, ciutats on anem a comprar per que el preu dels aliments bàsics és mes barat, ciutats on viuen els nostres familiars i a les que anem de visita, ciutats on anem al metge especialista.... Cada persona fent itineraris complexos enllarg del dia i la setmana per satisfer les seves necessitats bàsiques, amb el conseqüent cost en temps i diners, i en problemes de mobilitat i mediambientals, amb una pèrdua considerable de temps a la setmana en desplaçaments. Complicat, oi? O, si ens posem en el pol oposat, persones que viuen a pobles on no hi ha serveis de transport, oci, formació o suport a les famílies adequats per tothom, on les aspiracions i expectatives personals poden quedar truncades per la manca d’oportunitats.

Creiem que és del tot necessari reordenar les institucions a Catalunya per tal de racionalitzar els processos de planificació i de gestió dels serveis. Dotar-nos d’una sola estructura intermitja que faciliti la desconcentració i la descentralització d’alguns serveis de la Generalitat de Catalunya, com ara la educació, la sanitat, la justícia i el medi ambient. Però també que pugui aglutinar amb més eficàcia i equilibri interterritorial competències pròpies a dia d’avui de l’àmbit local, com les relacionades amb la gestió del territori, les polítiques d’habitatge i de seguretat, els transports i les iniciatives de promoció econòmica i desenvolupament local. És del tot urgent i just que considerem l’habitatge com un servei públic d’interès general, i que es defineixi la legislació i els instruments necessaris per garantir aquest dret bàsic. També es imprescindible que la oferta formativa estigui vinculada a les oportunitats de treball en un territori i que els serveis socials i de salut s’integrin en una cartera compartida de prestacions sòlida que garanteixi els drets de tots els ciutadans.

El actual mapa municipal de Catalunya hauria de determinar les condicions de partida d’aquest nou espai institucional, respectant, per una banda, la voluntat d’algunes ciutats grans de seguir gestionant alguns serveis de forma directa i, per altre banda, facilitant oportunitats a les ciutats mitjanes i petites per no perdre capacitat de formar part d’un projecte comú a Catalunya.

Una planificació integral contempla les necessitats de les persones en el disseny de la ciutat i el seu entorn, les condicions ambientals i territorials de cada indret, les opcions socioeconòmiques i de desenvolupament humà, els serveis de salut i d’educació necessaris per a una qualitat de vida equilibrada de la població i una sostenibilitat i estabilitat de les polítiques. L’actual fragmentació dels consistoris, en regidories compartimentades, fa difícil disposar de la visió global necessària per a un bon disseny de la ciutat. Això sense comptar amb la tensió política que es pugui derivar de compartir govern entre diverses formacions polítiques que no arribin a un consens sobre els principals projectes de la ciutat, o amb una oposició irresponsable.

En definitiva, la política ens aporta moltes solucions als problemes que hem d’afrontar, però sovint també afegeix moltes barreres i dificultats. Hem de ser conscients d’això i no fer dependre les grans decisions del país d’aquest fet. Cercar l’equilibri entre l’ideari polític, el projecte de ciutat que volem i les estructures tècniques que el poden fer possible. Crear també instruments de gestió integrats que vinculin processos de forma transversal, ja siguin estrictament públics o concertats. Arribar a un pacte entre ciutats per un sol model de societat, integrat, cohesionat, que permeti a les persones desenvolupar la seva vida quotidiana amb comoditat, facilitat i racionalitat.

Però, a més del consens entre ciutats, i entre ciutats i ciutadans, ens caldria un instrument d’observació i senyalització de les tendències socials que ens facilités una estratègia que conciliés les situacions presents de molts municipis i col·lectius de Catalunya amb la identificació d’escenaris de futur. Resolem els problemes a mida que va sorgint, sorprenent-nos a vegades de que succeeixin. Els factors de desestabilització del marc

8

social de convivència no es donen d’un dia per l’altre. Hi ha símptomes que hem de poder observar i detectar amb rapidesa per poder dissenyar respostes adaptades i eficaces. Ja fa més de quaranta anys que s’estan desenvolupant en el món tècniques i mètodes de prospectiva i planificació estratègica que han tingut moments d’eufòria i moments de descrèdit. Si be es cert que no es pot predir un futur cada cop més complex i producte de múltiples variables impossibles metodològicament de controlar alhora, també es veritat que la previsió de les conseqüències futures de les decisions que es prenen en el present és possible. En algunes àrees del coneixement, s’anomena “valoració de l’impacte” i, com s’ha demostrat en el sector mediambiental, es una idea amb una força considerable. Per què no aplicar els mateixos principis, amb metodologies adaptades de la sociologia i la psicologia social, a les poblacions i les persones? És complex, però és possible. Si podem fer “mapes de territori” també podem fer mapes per a la promoció econòmica, la capacitació professional, la qualitat de vida i la salut. A cada sector, es defineixen objectius parcials i s’assoleixen en major o menor grau, d’acord a una lògica de la planificació que, fins ara, segueix compartimentada.

La planificació estratègica, segons Mario Rovere (2) : “ es un ejercicio de reflexión-acción que uno o más actores sociales realizan, a partir de su experiencia, para diseñar intervenciones o mejorar sus prácticas, considerando la producción social como consecuencia de la interacción de fuerzas sociales que concurren o no en algún punto de aplicacion. Se caracteriza por facilitar la consideración de dimensiones subjetivas, incluir herramientas analíticas para la complejidad, ofrecer –a través de una mirada más panorámica en términos espaciales y temporales- una adecuada articulación con su medio y con los otros actores que intervienen en un mismo espacio de transformación y por proveer de significado y sentido a las actividades que se realizan”

Ens agradaria pensar que el binomi “coneixement-poder” no estan contraposats i que es pot arribar a conciliar el poder tècnic amb el poder polític, integrant en aquests dos el poder ciutadà. Sense voler en absolut tornar a èpoques de “tecnocràcia” en les que els polítics només tenien una intervenció molt limitada a les administracions, tampoc son eficaces les tendències més recents de passar al pol oposat. Hem de poder trobar un equilibri entre la ciència, el coneixement tècnic, la voluntat de la ciutadania i la funció dels polítics, un equilibri que permeti la presa de decisions fonamentada en dades i opinions ciutadanes i no només en consignes de l’aparell del partit corresponent. No cal que m’estengui en les conseqüències que, tant en la eficàcia de les nostres administracions, com en les diferents cites electorals, aquestes pràctiques estan provocant.

Proposaria la creació d’un instrument d’anàlisi de la qualitat de vida a les ciutats i pobles de Catalunya, amb una visió integral de les diferents àrees que hem anat dibuixant en aquest escrit, un Observatori Integral, basat en unitats d’anàlisi territorial limitades, que pogués identificar les tendències sociològiques, micro-socials i de mobilitat amb certa anticipació, les condicions de vida i risc de marginació de les poblacions, els índex d’absentisme i fracàs escolar, les desigualtats en salut d’alguns col·lectius, les dificultats d’accés a una feina i una vivenda digna en alguns indrets del territori, els desequilibris mediambientals que poden generar problemes en l’hàbitat dels éssers vius. La participació activa de diferents especialitats, fons i sistemes de coneixement permetrien una visió més polièdrica, dinàmica i previsible de la nostra realitat.

Disposem actualment d’alguns d’aquests instruments, amb un format i dinàmica divers que no permet fer integració de dades, així com enquestes (Enquesta metropolitana de Barcelona, Panel sobre les desigualtats, enquestes sobre activitat econòmica i altres) que tenen objectes d’estudi limitats o àmbits territorials no generalitzables. Ens interessaria ara donar un salt qualitatiu important: disposar d’un sol disseny que integri metodològicament les principals àrees de la vida de les persones i permeti lectures tant globals com

9

territorialitzades, de forma que serveixi d’orientació a la planificació de polítiques integrades de desenvolupament equilibrat a Catalunya, tant en relació a les polítiques urbanístiques, com les socioeconòmiques i les de serveis a les persones.

Aquesta eina, actualitzada permanentment i sostinguda amb la participació de les Universitats de Catalunya i altres centres de recerca, nacionals i internacionals, aportaria informació continuada per tal d’orientar amb més precisió les decisions polítiques, amb criteris de rigor i equilibri, i facilitant així a l’estament polític i tècnic dades i tendències fiables sobre les que recolzar les seves propostes i mesures en els àmbits que els hi competin i facilitant a la població la informació i comunicant els resultats dels canvis i progrés de les actuacions emprades.

Parafrasejant a l’admirat per molts Noam Chomsky “ no hi ha llibertat sense coneixement, ni coneixement sense llibertat”. En el seu llibre Conocimiento y Libertad (3) assenyala: “ en una sociedad industrial avanzada tiene mucha significación que lo que John Kenneth Galbraith llama el “estamento científico y educativo” se convierta en una fuerza independiente (y por ello a menudo oposicionista o incluso revolucionaria) o que, al contrario, acepte su papel en la gestión social. Si la intelectualidad técnica llega a considerarse a sí misma como parte de la fuerza de trabajo de una sociedad avanzada y se aplica a la realización de reformas de estructura –para emplear la expresión de André Gorz- que creen nuevos centros de poder democrático, el impacto social puede ser significativo. La transformación radical de cualquier sociedad es impensable sin la participación activa de los que efectuan el trabajo creador y productivo”

Des d’aquest punt de vista, també val la pena recordar la reflexió de Peter Beger (citat a l’obra de Chomsky) : “mientras los físicos están activamente planeando la aniquilación del mundo, los cultivadores de las ciencias sociales pueden recibir el encargo más modesto de planear el consenso del mundo”

Avançar en metodologies complexes de coneixement de les realitats socials, dels escenaris de futur, ens permetrà retornar a les polítiques de llarga mirada i recorregut, aquelles que tenen com a missió construir un país, una societat, un territori, amb garanties de continuïtat per les generacions futures.

Agost 2007

Isabel Sierra NavarroDoctora en Psicologia

REFERENCIES BIBILIOGRÀFIQUES

(1) De Jouvenel y Rogue Catalunya a l’horitzó 2010. Prospectiva mediterrània, Barcelona, Enciclopèdia Catalana, 1993

Serra y Ventura Catalunya 2015. Opcions polítiques per al segle XXI, Barcelona, Centre Català de Prospectiva-Centre UNESCO de Catalunya, 1999

La ciutat del futur, el futur de les ciutats, Barcelona, Fundació F.Campalans, 1998

(2) “La planificación estratégica de la ciudad”, M. Rovere, Buenos Aires, La Gran Ciudad, 2002

(3) Chomsky, N. Conocimiento y libertad, Barcelona Ed. Península, 2007

Altres referències:

Cibotti, R, Sierra. E El sector público en la Planificación del Desarrollo, Siglo XXI Ediciones, Buenos Aires 1.975

Droy, Y La capacidad de gobernar. Informe al Club de Roma, Fondo de Cultura Económica, México DF 1996

10

Fox, N Postmodernism, sociology and health, University Toronto Press, 1.994

Mintzberg H, Ahlstrand, B y Lampel, J Safari a la estrategia: una visita guiada por la jungla del management estratégico Ed. Granica, Buenos Aires, 1999

11