d’eduardo de filippo - teatre nacional de catalunya · «agricultura, caça i pesca»...

L’art de la comèdia d’Eduardo De Filippo

......................................

MATERIALS PEDAGÒGICS

Teatre Nacional de Catalunya

(Si voleu rebre aquest document en versió de Word, la podeu demanar enviant un correu a [email protected])

L’ART DE LA COMÈDIA Temporada 2014/2015

- 2 -

Estimats i estimades mestres,

Des del Teatre Nacional estem convençuts que la vostra complicitat és d’una importància enorme a l’hora de fer que els nostres ciutadans més joves gaudeixin de les arts escèniques com una eina educativa valuosa que ens permet entendre’ns amb major profunditat tant individualment com col·lectivament. Per això us volem proposar una sèrie de materials que esperem que puguin ser-vos útils a l’hora d’acostar-vos a L’art de la comèdia amb els vostres alumnes.

A banda dels textos que ja trobareu al programa de sala de l’espectacle, en aquest dossier trobareu altres textos que poden ajudar a entendre millor les possibilitats de lectura que ofereix aquest gran clàssic contemporani. També hi trobareu materials gràfics relacionats amb l’escenografia i el vestuari del muntatge que podreu veure al TNC. Finalment, al dossier trobareu una petita selecció de fragments de l’obra, d’extensions diferents, que creiem que us podran servir per treballar l’obra des del contacte directe amb el text.

Ens agradaria que la vostra relació amb el Teatre Nacional de Catalunya pogués ser un diàleg autèntic en què us sentiu lliures a l’hora d’aportar-nos tot allò que us sembli interessant des de la vostra experiència i el vostre criteri. Estarem a la vostra absoluta disposició per rebre els vostres suggeriments i fer-vos tots aquells aclariments que considereu oportuns, i per això podeu escriure’ns a l’adreça [email protected] o trucar-nos al 933 065 740 sempre que ho desitgeu.

Així mateix, si en aquest dossier que us proposem sobre L’art de la comèdia trobeu a faltar materials que us resultarien útils o en canvi hi trobeu informacions que no considereu pertinents, us agrairem que ens ho feu saber amb vistes a millorar els propers dossiers dels espectacles posteriors.

Ben vostres,

Equip del Teatre Nacional


- 3 -

Índex Context històric El «miracle econòmic», èxode rural i transformacions socials, 1958-1963 pàg. 5 Cultura i societat durant el «miracle econòmic» pàg. 9 L’autor Biografia d’Eduardo De Filippo pàg. 13 Un Montaigne napolità pàg. 17 Les cantates dels dies parells i senars pàg. 18 Tradició teatral pàg. 20 Compromís social pàg. 21 La relació amb Pirandello pàg. 23 El text «Una obra per a tots nosaltres» pàg. 25 Una obra autènticament política pàg. 26 El problema de la «realitat» pàg. 28 Altres reflexions a l’entorn de l’obra Televisió i homogeneïtzació social pàg. 31 Xifres i relat social pàg. 33

El muntatge Maqueta de l’escenografia pàg. 36 Figurins de vestuari pàg. 38 Tria de fragments de L’art de la comèdia pàg. 41


- 4 -

Context històric


- 5 -

El «miracle econòmic», èxode rural i transformacion s socials, 1958-1963

Paul Ginsborg, Una història de la Itàlia contemporània. Societat i política 1943-1988

Itàlia a mitjans dels anys 50 era encara, en molts aspectes, un país subdesenvolupat. El seu sector industrial podia presumir d’alguns elements avançats en la producció d’acer, automòbils, energia elèctrica i fibres artificials, però aquests es trobaven limitats geogràficament, principalment al nord-est del país, i el seu pes en el conjunt de l’economia nacional era relatiu. La majoria dels italians encara es guanyaven la vida, si és que se la guanyaven d’alguna manera, en els sectors tradicionals de l’economia: en petites empreses tecnològicament endarrerides, a l’administració pública, en una gran proliferació de petits comerços o botigues, i a l’agricultura. El nivell de vida es mantenia molt baix. L’any 1951 l’elemental combinació d’electricitat, aigua potable i excusats domèstics es podia trobar només en un 7,4% de les llars italianes.

L’agricultura era encara de lluny el sector majoritari. En el cens de 1951, la categoria «agricultura, caça i pesca» representava el 42,2% de la població activa, i aquesta xifra augmentava al 56,9% al sud del país. Excepte per les dinàmiques i pròsperes granges a les planes del riu Po, l’agricultura italiana presentava una imatge d’endarreriment substancial, amb taxes de creixement inferiors a les de Grècia o Iugoslàvia. Els anys ‘50 veieren un marcat increment en la fragmentació de la propietat. A les àrees centrals de la península, el tradicional sistema de parceria va començar a decaure ràpidament. Els joves camperols cada cop eren més reticents a seguir els passos dels seus pares; els propietaris van veure com disminuïa el seu marge de beneficis i la seva autoritat; la fluctuació de les terres en el mercat va animar-los a vendre’s les terres, la majoria de vegades directament a les pròpies famílies dels parcers. Al sud, com ja hem vist, un procés similar de venda de terres estava en marxa, i els pagesos al llarg de la península es beneficiaven de la llei de febrer de 1948 que havia establert el sistema d’hipoteques rurals reemborsables en quaranta anys. L’efecte d’aquesta venda de terres i de la reforma agrària va ser el d’augmentar prop d’un 10% la quantitat de minifundis en el període 1947-55.

Aquest increment de la propietat no va donar lloc a una època daurada de l’agricultura camperola. [...] Per a una minoria de les noves propietats, situades a les àrees fèrtils i amb l’ajut de les mesures reformistes i les obres públiques de la Cassa del Mezzogiorno,1 el camí era obert cap a un cultiu especialitzat i una producció pel

1 La Cassa del Mezzogiorno va ser un ens públic italià creat a la dècada de 1950 per fomentar el desenvolupament de la regió italiana del Mezzogiorno, molt endarrerida socio-econòmicament respecte a la resta del país. Va realitzar actuacions de millora d’infraestructures (hídriques, viàries, portuàries i aeroportuàries), de millora de l’agricultura i


- 6 -

mercat; per a la majoria de propietats, situades a les regions muntanyoses, no hi havia tals perspectives. En aquestes regions, tant al centre com al sud, les propietats agrícoles eren massa petites, pobres i disperses, i els ajuts estatals tan limitats, que no era possible res més que l’agricultura de subsistència. D’aquesta manera la propietat de la terra, l’etern somni dels pagesos italians, s’havia generalitzat; però les condicions i l’abast de la propietat oferien tan sols un mitjà de pura subsistència en lloc de prosperitat.

Per a molts milions de persones pertanyents a la població rural no hi havia ni tan sols el consol d’una petita parcel·la de terra. L’any 1953 els exàmens parlamentaris sobre la desocupació estimaven que el 48% dels treballadors rurals del sud es trobaven en una situació dramàtica de subcontractació, i les xifres del centre (43,8%) i el Vènet (41,3%) només eren una mica millors. Als anys ‘50, com durant les dècades anteriors, aquest ampli exèrcit de reserva de mà d’obra tan sols va poder trobar una satisfacció molt parcial per a la seva fam de treballar.

Una sortida era l’emigració. Aquesta va prendre diferents formes, la més dramàtica de les quals fou l’emigració a ultramar, cap a les Amèriques i Austràlia. Entre 1946 i 1957 el nombre d’aquells que van marxar d’Itàlia en direcció al Nou Món va superar en 1.100.000 el nombre dels que van tornar: 380.000 es van instal·lar a l’Argentina, 166.500 al Canadà, 166.000 als EUA, 138.000 a Austràlia i 128.000 a Veneçuela. La majoria eren artesans o camperols amb propietats, més que no pas treballadors sense terra, prop del 70% eren del sud, i cap el 1957 molt d’ells s’havien establert ja definitivament a l’estranger. Als pobles de Calàbria, Amèrica del Sud era anomenada e d’u scuordo, la terra de l’oblit.

Un altre patró d’emigració, de tipus bastant diferent, va ser cap al nord d’Europa. Entre 1946 i 1957 el nombre d’aquells que van marxar cap al nord superava en 840.000 els que van tornar: la major part (381.000) s’instal·là a França, seguit de Suïssa (202.000) i Bèlgica (159.000). Aquests emigrants tendien a anar-se’n períodes més curts, contractes entres sis mesos i un any, i consideraven la feina a l’estranger més com una solució temporal que no pas definitiva als seus problemes.

Dins de la pròpia Itàlia, el Triangle Industrial1 exercia només un impuls limitat en aquests anys, sobretot a les poblacions rurals de Llombardia, Piemont i el Vènet. Totes les ciutats petites i mitjanes de la península atreien una certa afluència de treballadors rurals a la recerca de feina, principalment en el sector de la construcció. També es troben petits però significatius fluxos d’immigrants, principalment treballadors rurals,

productivitat agrària, d’incentiu a projectes industrials, finançament d’iniciatives turístiques, protecció del patrimoni cultural, formació professional i ordenació del territori. (N. del T.) 1 Àrea d’intensa producció industrial al nord d’Itàlia constituïda pels diversos districtes industrials entre les ciutats de Milà, Torí i Gènova, considerada la columna vertebral de l’economia italiana. (N. del T.)


- 7 -

des del sud profund cap a altres àrees rurals d’Itàlia (Toscana, el camp de Bolonya i la costa de Ligúria).

Tots aquests moviments de població, així com l’augment del nombre de propietaris camperols de la terra i l’efecte de les mesures de reforma i la Cassa, evidencia que el món de la Itàlia rural no es va mantenir immòbil durant la dècada dels ’50. No obstant això la continuïtat encara superava amb escreix el canvi. Quan a mitjans de la dècada dels ‘50 el sociòleg americà Edward Banfield visità el poble de Chiaramonte a Basilicata, va convèncer el camperol Carlo Prato de portar un diari de l’any 1955. Prato, de 43 anys i casat amb dos fills, va aconseguir treballar 180 dies aquell any. Al desembre i el gener va estar contractat en una premsa d’oli d’oliva en un poble proper, dormint a barraques, treballant des de les dues de la matinada fins a les nou de la nit i obtenint a canvi tres àpats, uns pocs diners i mig litre d’oli al dia. Després va estar aturat fins que va trobar feina en una brigada de construcció de carreteres a unes tres hores a peu de casa seva. A l’estiu va aconseguir un salari decent treballant per als grans propietaris rurals del seu poble, però durant els mesos de tardor no va trobar feina de cap tipus i va passar el temps a la seva minúscula parcel·la. La família Prato vivia en una casa de propietat de només una habitació. A l’estiu convivien amb les mosques. No tenien aigua potable, ni electricitat, ni excusat. Tot i que l’hivern a Chiaramonte era fred i humit, la jaqueta de Prato era l’única peça de roba d’abric que tenia tota la família. La dona de Prato patia permanentment de mala salut.

Els anys 1958-63 van veure l’inici de la revolució social que estava a punt de capgirar completament el món de Carlo Prato. En menys de dues dècades Itàlia va deixar de ser un país camperol i es convertí en una dels majors països industrials d’Occident. El mateix paisatge, així com els habitatges i les formes de vida, van canviar profundament. [...]

El miracle econòmic

a) Orígens

El període 1950-1970 va ser una època daurada per al comerç internacional. En aquell temps el comerç i els béns manufacturats s’incrementaren sis vegades; el grau d’integració econòmica dels principals països industrials va aconseguir noves fites; i la producció en massa per als mercats massius, tant interns com externs, va produir un nivell sense precedents de prosperitat. El fordisme (la producció en massa automatitzada de béns de consum) i el consumisme es convertiren en els dos déus de l’època.

Com va ser que Itàlia, lluny de jugar un paper menor en aquest temps d’expansió, n’acabés esdevenint un dels protagonistes? Les raons són moltes, i no existeix un


- 8 -

consens general entre els economistes. Naturalment el final del proteccionisme tradicional italià ha de ser considerat de primera importància. Mentre que l’Espanya de Franco, amb una estructura economia similar a la d’Itàlia l’any 1945, es va mantenir durant molts anys aïllada de les principals tendències del negoci europeu, Itàlia, com hem vist, estava al primer pla de la integració econòmica europea. Molts empresaris italians veieren amb recels injustificats aquesta sobtada exposició als vents de la competitivitat europea. De fet, la indústria italiana va assolir prou nivell de desenvolupament tecnològic, i tenia una gamma prou diversificada de productes, per ser capaç de respondre positivament a la creació del Mercat Comú. Els sectors avançats eren de proporcions modestes, però arreu hi havia empresaris, enginyers, dissenyadors i experts artesans llestos per enfrontar-se al repte.

Fins i tot abans del miracle, algunes àrees s’havien començat a expandir de manera radical. L’any 1953 Vittorio Valletta va decidir invertir fortament en una línia de producció gegantina per a l’últim model de FIAT. Dos anys després l’era massiva de l’automobilisme a Itàlia va ser anunciada per una processó multicolor a través dels carrers de Torí del nou model de FIAT 600. En el mateix període, la ferotge competència entre ENI, Edison i Montecatini va produir grans avenços en la indústria petroquímica italiana i en la producció de cautxú sintètic i fertilitzants. El Pla Marshall, amb la seva afluència de maquinària americana i el seu saber fer, també va obrir nous horitzons per a moltes empreses italianes.

El final del proteccionisme, lluny de significar una catàstrofe, va revitalitzar el sistema productiu italià, forçant la modernització i recompensant aquells sectors que ja estaven en marxa. [...]


- 9 -

Cultura i societat durant el «miracle econòmic»

Paul Ginsborg, Una història de la Itàlia contemporània. Societat i política 1943-1988

Els anys del miracle van ser un període clau en l’extraordinari procés de transformació que estava tenint lloc en el dia a dia dels italians —en la cultura, vida familiar, activitats de lleure, hàbits de consum, fins i tot el llenguatge i els costums sexuals. La transformació, evidentment, no va ser instantània ni uniforme. Com ha escrit Stephen Gundle, «Si la unificació cultural de conformitat amb els mites i models de capitalisme de consum va ser la característica dominant d’aquest període, és important recordar que aquest procés tant va ser una superposició, l’empelt de nous hàbits i pràctiques sobre les formes preexistents de la consciència, així com una profunda mutació».

En els vint anys que van de 1950 a 1970, la renda per càpita va créixer a Itàlia més ràpidament que en qualsevol altre país europeu: d’una base de 100 l’any 1950 als 234,1 de 1970, comparat amb l’augment de França de 100 a 136 durant el mateix període, i la Gran Bretanya de 100 a 132. L’any 1970 la renda per càpita a Itàlia, que el 1945 estava molt per darrere dels països del nord d’Europa, havia arribat al 60% de la de França i al 82% de la de Gran Bretanya.

Encoratjades per l’expansió sense precedents de la publicitat, les famílies italianes, sobretot al nord i al centre del país, utilitzaren la seva nova riquesa per adquirir per primera vegada béns de consum durador. Mentre que l’any 1958 només el 12% de les famílies italianes tenien un televisor, l’any 1965 aquest número havia augmentat fins al 49%. En el mateix període les neveres augmentaren d’un 13% a un 55%, i les rentadores d’un 3% a un 23%. Entre 1950 i 1964 el nombre d’automòbils privats a Itàlia s’incrementà dels 342.000 al 4,67 milions, i les motocicletes de 700.000 a 4,3 milions. Els hàbits alimentaris van canviar radicalment, i es van gastar més diners en menjar i productes lactis que mai abans. [...] La manera de vestir dels italians també va canviar, amb les dones abandonant ràpidament el tradicional negre típic del sud per abrics produïts en cadena, vestits i mitges. Per primera vegada la majoria dels italians es van poder comprar calçat idoni.

Aquestes millores en el estàndards de vida van ser enormement benvingudes. Tanmateix, cal assenyalar que el model de desenvolupament a Itàlia, com molts d’altres, està mancat de la dimensió de responsabilitat col·lectiva. L’Estat va jugar un paper important estimulant el ràpid desenvolupament econòmic, però no es va preocupar per gestionar-ne les conseqüències socials. En absència de planificació, d’educació cívica, i dels serveix públics més elementals, les famílies individuals, particularment les de classe mitjana, cercaren la salvació en la despesa privada i el consumisme: anar a treballar en cotxe, la sanitat i les escoles bressol privades, en absència de públiques. El miracle va ser per tant un assumpte exclusivament privat,


- 10 -

que va reforçar la tendència històrica de cada família italiana a valdre’s per si mateixa el millor que pogués.

Televisió

Cap innovació d’aquests anys va tenir un efecte més gran sobre la vida diària que la televisió. El 1954, l’any de la seva introducció, hi havia 88.000 titulars amb llicència, una xifra que l’any 1958 ja havia arribat al milió. L’any 1965 el 49% de les famílies italianes tenien un aparell de televisió.

La televisió, com a altres llocs d’Europa, era un monopoli estatal. A Itàlia això volia dir que estava controlada pels cristiano-demòcrates i fortament influïda per l’Església. Durant els anys 1954-56, Filiberto Guala, el candidat d’Acció Catòlica, era el president de la RAI i imposà un sever codi de conducta al naixent servei televisiu. Els programes no podien «desacreditar o soscavar la institució de la família»; ni retratar «actituds, postures o suggeriments que poguessin despertar els baixos instints». Regularment hi havia programes d’educació religiosa, mentre que les notícies i els programes d’actualitat tenien un fort biaix anticomunista. Música lleugera, varietats, concursos i esports omplien la major part de la graella de la RAI. Típic d’aquesta programació era un concurs terriblement popular, Lascia o Raddopia? Conduït per Mike Bongiorno, va ser l’equivalent italià de The 64.000 Dollar Question. Els intents de controlar el contingut televisiu enlloc estaven tan clars com en el camp de la publicitat. [...]

Inicialment, veure la televisió a Itàlia era una forma d’entreteniment col·lectiu. Quan els aparells de televisió eren encara privilegi dels rics, els televisors als bars i cafès, especialment a la Itàlia rural, es van convertir en un focus de reunió social. En un article a L’espresso del gener de 1959, M. Calamandrei explicava el cas del poblet de Scarperia, a Mugello, al nord de Florència. Tot i que només hi havia onze aparells de televisió a tot el poble, el 91% de la població havia vist la televisió almenys una vegada: «Els entrevistats diuen haver vist de nit (especialment els dijous a l’hora de Lascia o Raddopia?) pagesos, de vegades vestits molt pobrament, baixant pels camins de muntanya, de vegades carregant una cadira, fins i tot sota la pluja, només per poder veure la televisió». [...]

Gradualment, la naturalesa essencialment atomitzadora de la televisió es va imposar. Quan més i més famílies van comprar els seus propis aparells de televisió, l’hàbit de veure programes als bars o a casa el veí va anar morint. En els nous palazzi (blocs de pisos) a les perifèries de les ciutats, cada família mirava la tele al seu propi pis. Aquest desenvolupament, òbviament, augmentà la tendència a la utilització passiva i familiar del temps lliure, i a la disminució d’altres passatemps més participatius i col·lectius.


- 11 -

Oci i mobilitat

A mesura que les audiències de televisió van créixer, els cinemes van entrar en el seu llarg i aparentment inevitable declivi. No obstant això, anar al cinema, especialment els diumenges, continuà sent el passatemps favorit dels italians. La indústria cinematogràfica italiana va ser durant aquest període especialment productiva i atractiva. 1960 va ser l’any de La Dolce Vita, de Fellini, i de Rocco i el seus germans, de Visconti. La primera, amb la seva denúncia de l’estil de vida dels nous rics romans, marca una fita en les declaracions públiques de la societat italiana. Va provocar furibundes polèmiques, es va guanyar la condemna de l’Església i va ser un exitàs de taquilla. La segona, amb la seva profunda, commovedora i dramàtica narració del destí d’una família del sud a Milà, va donar al món un inigualable retrat d’Itàlia en els anys de la seva gran transició.

Cap obra literària rivalitzava amb els Rocco de Visconti. La novel·la d’aquell període que va causar un impacte més gran fou Il gattopardo, de Tommaso Di Lampedusa, situada a Sicília durant el Risorgimiento. En els primers dotze mesos després de la seva publicació se n’havien venut unes 100.000 còpies. Tanmateix el públic lector continuava sent molt més petit que a Anglaterra o França, i portà un temps que l’augment de l’alfabetització de la població es reflectís en les vendes de llibres. L’auge del llibre de butxaca no es pot dir que comencés abans de 1965, l’any en que Mondadori va llençar la seva sèrie Oscar. L’assumpte de les lectures populars va continuar sent dominat pels rotocalchi (revistes il·lustrades), amb un marcat increment en les vendes i el nombre de les revistes femenines. Amica, Annabella i Grazia amb el seu nou èmfasi en el consumisme, arriben ràpidament a la circulació de masses.

Juntament amb l’arribada de la televisió, la major mobilitat va ser probablement la innovació més gran entre les activitats d’oci. El Fiat 600 va ser ràpidament seguit pel més petit i encara més econòmic 500. Per a les classes mitges i els graons superiors de la classe obrera del nord, fer sortides els diumenges en automòbil era una possibilitat per primer cop. S’havien acabat per sempre les excursions dominicals pels afores de Torí a lloms d’un carner dels primers 40. En canvi, les famílies van viatjar en cotxe al camp, a les muntanyes i a l’estiu a la platja. Les vacances pagades van augmentar lentament però significativament, així com la tendència a aprofitar-les per viatjar més lluny. El regionalisme italià, tan fort i durador, va començar a esberlar-se una mica quan els exèrcits motoritzats del «miracle» es van precipitar al llarg de les noves artèries de la península.


- 12 -

L’autor


- 13 -

Biografia d’Eduardo De Filippo

Publicada a L’Art de la comèdia. Homenatge a Eduardo De Filippo

1900: Neix, el 24 de maig, fill d’un dels monstres del teatre napolità de l’època, l’autor, actor i director Eduardo Scarpetta, i de Luisa De Filippo, soltera. No serà fins als 11 anys que s’adonarà que és fill de pares desconeguts: «Per a mi fou un gran xoc. La curiositat malsana de la gent que m’envoltava no m’ajudà certament a trobar un equilibri afectiu i psíquic. És per això que si, d’una banda, estava orgullós del meu pare, en la companyia del qual vaig debutar als quatre anys en el paper d’un japoneset a la paròdia de l’opereta La Geisha, d’una altra banda, sofria, m’ofegava, presoner en una espessa malla de xafarderies, de safareig, de malvolença. Em sentia rebutjat o tolerat, ridiculitzat, perquè era diferent».

1900-1913: Juntament amb els seus germans, Titina i Peppino, alterna els estudis amb aparicions a les comèdies del pare.

1913: Interrompent els seus estudis, entra a treballar a la companyia de l’actor Enrico Altieri als teatres de San Ferdinando, Orfeo i Trianon de Nàpols, on pren contacte amb la tradició teatral napolitana. A partir d’ara es converteix en autodidacte, es dedica a la música i a la lectura dels grans autors del teatre universal.

1914-1920: Treballa, de forma estable, en la companyia del seu pare, que ara dirigeix Vincenzo Scarpetta. A més d’actor, hi fa les tasques més diverses, des d’apuntador a noi dels encàrrecs.

1920: Mentre fa el servei militar a Roma, escriu la seva primera comèdia, Farmacia di turno; en acabar s’incorpora a la companyia de Francesco Corbinci.

1921-1925: Treballa en diverses companyies i es guanya fama com a actor còmic. Mentrestant continua escrivint, entre d’altres la seva primera comèdia en tres actes, Uomo e galantuomo, i Ditegli sempre di sì i Chi è cchiù felice ‘e me, totes elles en napolità. El 1925 mor el seu pare, Eduardo Scarpetta, i Eduardo actua per primer cop a Milà i a Roma.

1927: Entre un anar i venir de companyia en companyia, s’associa amb Michele Galdieri i representen a Nàpols La rivista... che non piacerà, que obté un èxit rotund. Insatisfet i desitjós d’ampliar la seva formació, entra a la companyia Carini-Gleck-Falconi-Pilotto, que representava peces de Dario Nicodemi, Forzano i altres autors de l’època. D’aquest any és també la seva primera posada en escena, Douce Sorrente, una comèdia musical d’E. L. Murolo.


- 14 -

1928: Es casa amb l’americana Dorothy Pennington, matrimoni que dura pocs mesos, però que no serà anul·lat fins l’any 1952.

1930: Amb els seus germans entra a la companyia Molinari, que té seu estable al Teatro Nuovo de Nàpols. Aquest mateix any estrenaran Sik-Sik l’artefice magico, un dels seus primers grans èxits.

1931: Amb els seus germans, Titina i Peppino, crea Il teatro Umoristico I De Filippo, una petita companyia que debuta el 25 de desembre al cine-teatre Kursaal amb Natale in casa Cupiello, que és un èxit clamorós i es prorroga fins el maig de 1932.

1932-1936: Els De Filippo actuen al Teatre Sannazaro, on representen obres d’Eduardo i de Peppino, així com d’altres autors de l’època, entre ells Pirandello, de qui, en versió napolitana, estrenen Liolà, Il berretto a sonagli i l’adaptació del conte L’abito nuovo. La companyia es trasllada també a Milà i la crítica comença a prendre’s seriosament la tasca d’Eduardo com a autor.

1937: Durant el rodatge d’un film amb Alida Valli, contrau el tifus que el col·loca a les portes de la mort. Luigi Antonelli, crític d’Il Giornale d’Italia prepara una necrològica on diu: «Per interpretar un personatge, Eduardo començava voltant-lo des de lluny com si tingués una certa prevenció a enfrontar-s’hi. A poc a poc se li apropava, el provocava, començava a acaronar-lo, a burlar-se’n tendrament, fins que finalment s’hi identificava per riure-hi i plorar-hi alhora».

1940-1944: En esclatar la II Guerra Mundial, la companyia és al Quirino de Roma. Durant aquests anys difícils, la companyia es reclou al teatre Diana de la seva ciutat. El 1942 presenten a Florència Io, l’erede, obra important que inaugura la segona etapa de la producció dramàtica d’Eduardo. El 1944 mor la mare i les relacions entre Eduardo i Peppino es deterioren fins que, el mes de desembre, la companyia es dissol.

1945: Amb la seva germana, Eduardo funda una nova companyia, Teatro di Eduardo, i el 25 de març, en una Nàpols devastada per la guerra, estrenen Napoli milionaria!, obra d’una gran maduresa, que marca un punt d’inflexió en la seva obra i que obté un èxit sensacional a tota Itàlia. «Finalment, podria canviar la meva manera d’escriure; mentre que durant el feixisme havia hagut d’amagar la veritat social sota el grotesc i l’absurd per no ser censurat, ara podria parlar obertament i assajar la forma teatral a la qual sempre havia aspirat i que és, d’altra banda, la més antiga: la correspondència ideal entre vida i espectacle, la fusió de vegades harmoniosa de vegades grinyoladissa entre riures i llàgrimes, grotesc i sublim, drama i comèdia; abandonaria aquest artifici escènic, la divisió neta entre farsa i tragèdia».

1946-1950: Durant aquesta època escriu i estrena alguns dels seus grans títols: Questi fantasmi!, Filumena Marturano, Le bugie con le gambe lunghe, La grande magia, Le voci di dentro.


- 15 -

1950-1953: Durant dues temporades s’allunya del teatre, fa d’actor de cinema, i fins i tot dirigeix versions d’alguna de les seves obres. En la mateixa època es dedica a la reconstrucció del teatre San Ferdinando de Nàpols, que inaugura el 21 de gener de 1954 amb un repertori d’autors napolitans i on s’instal·la una companyia estable, la Scarpettiana, encarregada d’escenificar el repertori napolità.

1954-1960: Torna al teatre —ara sense Titina— amb l’estrena de Mia famiglia. D’aquesta època són Bene mio, core mio i Sabato, domenica e lunedì. El 1956 es casa amb Thea Prandi, mare dels seus dos fills, Luca i Luisella. La fama d’Eduardo traspassa les fronteres i les seves obres són representades a Moscou, París, Atenes, Varsòvia, Madrid, Viena, Berlín...

1961-1963: Tres cops molt durs marquen aquests anys: la mort de la seva filla Luisella —que mai no arribarà a superar—, la de la seva dona Thea i la de la germana, Titina. D’aquesta època és Il sindaco del Rione Sanità.

1964-1970: La seva evolució el du cada vegada més cap a obres menys naturalistes i així escriu, entre d’altres, Il figlio di Pulcinella, L’arte della commedia, Il cilindro, Il contrato i Il monumento. Rep el premi Simoni per la seva fidelitat al «Teatro di Prosa».

1972: Rep el premi cultural més important del seu país, l’Antonio Feltrinelli, concedit per L’Accademia dei Lencei.

1973: Escriu i estrena la seva darrera comèdia, Gli esami non finiscono mai. El mateix any, l’Old Vic de Londres li estrena Sabato, domenica e lunedì, dirigida per Zefirelli i interpretada per Laurence Olivier.

1974: El seu cor comença a flaquejar i li implanten un marcapassos. Els impostos l’obliguen a vendre el teatre San Ferdinando de Nàpols i inicia una col·laboració amb la RAI per escenificar quatre peces d’Eduardo Scarpetta.

1975: Pel conjunt de la seva activitat, rep el premi Pirandello de teatre de mans del president italià Leone.

1977: Es casa amb Isabella Quarantotti, presenta al Festival dei Due Mondi de Spoletto Napoli milionaria! com a llibret d’òpera amb música de Nino Rotta. Filumena Marturano obté un èxit rotund a Londres i és nomenat Doctor Honoris Causa per la Universitat de Birmingham.

1980-1983: Es retira de l’escena i confia la companyia al seu fill Luca. És nomenat Doctor Honoris Causa per la Universitat de Roma i senador vitalici pel president Sandro Pertini. Diu al Corriere della Sera: «Accepto en nom del teatre. Però jo continuaré sent sempre Eduardo i no el senador». S’ocupa d’un projecte de recuperació dels joves reclusos en les presons de menors i comença les seves classes


- 16 -

de dramatúrgia, primer a la Pergola de Florència i després a la Universitat de Roma «La Sapienza».

1984: Conclou una magnífica traducció al napolità de La tempestat de Shakespeare. Mor a Roma el 31 d’octubre.


- 17 -

Un Montaigne napolità

Marcos Ordóñez, «El teatro humilde y enorme de Eduardo de Filippo», publicat al diari El País, 13 de març de 2010

«Pecados intolerables son la vanidad, la envidia y la debilidad de carácter. Cualidades buenas, el espíritu de adaptación, pero no la renuncia; la comprensión de los defectos ajenos, pero no su aceptación». Así hablaba, como un Montaigne napolitano, el gran Eduardo De Filippo, que subió a escena por vez primera a los tres años y dijo, poco antes de morir, a los 84, convertido en una gloria nacional: «Mientras haya una brizna de hierba sobre la tierra, habrá otra brizna fingida sobre el escenario». Algunos le acusaban de localista, pero sus comedias, nacidas «de la atención, de la experiencia, del espíritu de búsqueda», fueron aplaudidas en Inglaterra, en Rusia, en Japón. Otro error habitual es calificarle de costumbrista. El arte de don Eduardo es mucho más refinado psicológicamente, y sus arquitecturas más sabias y complejas. Crece sobre cuatro pilares básicos (Comedia del Arte, Goldoni, Chéjov, Pirandello) y abre sus ventanas de par en par para que penetre el aire fresco de la calle, de la vida. «Busca la vida», decía a sus alumnos, «y encontrarás la forma; busca la forma y encontrarás la muerte». Adoro su teatro y sus virtudes: el cuidado de la composición, el respeto a los sentimientos, la vocación popular, su eterna aspiración de moralidad.


- 18 -

Les cantates dels dies parells i senars

Gabriella Gavagnin, «El diàleg mancat en el teatre d’Eduardo De Filippo», pròleg a l’edició de Dissabte, diumenge i dilluns d’Eduardo De Filippo, Proa – TNC.

Eduardo De Filippo (1900-1984), o bé solament Eduardo tal com se l’anomena a Itàlia, va heretar l’art de fer teatre, en primer lloc, d’una ciutat com Nàpols, que era el centre d’una vida molt intensa en l’àmbit de l’espectacle i que posseïa, segons deia ell mateix en un poema, una atàvica vocació teatral visible en l’actitud natural i quotidiana dels seus habitants: «Nàpols és un país curiós: / és un teatre antic, sempre obert. / Hi neix gent que, sense assajar, surt al carrer i sap recitar». En segon lloc, va heretar-la del seu pare natural, Eduardo Scarpetta, el qual va ser el comediògraf napolità més important del tombant de segle, perquè va reemplaçar de manera definitiva la màscara tradicional de Pulcinella, un criat malgirbat, tanoca i afamat que ve de pagès, per un personatge burgès i urbà, Don Felice Sciociammocca, la qual cosa suposava la fixació d’un repertori més en sintonia amb la realitat contemporània. Com tants altres actors de la història teatral italiana, Eduardo, doncs, era un figlio d’arte, que es va criar damunt l’escenari en la companyia del pare, on va debutar l’any 1904, quan tenia tan sols quatre anys. Durant més de dues dècades va aprendre l’ofici d’actor treballant en companyies diferents, assimilant els secrets de la recitació improvisada, descobrint i potenciant les seves qualitats d’intèrpret, bàsicament sense allunyar-se gaire del repertori còmic tradicional (tot i que freqüentat en la seva variant de gèneres), i fins i tot estrenant alguna comèdia seva original ja tímidament orientada cap a la dialèctica entre tradició i innovació que marcarà tota la seva experiència.

És a partir dels anys trenta que comença plenament, amb grans èxits i una ràpida projecció nacional, la seva carrera d’autor i actor. L’any 1931, en societat amb els dos germans Peppino i Titina De Filippo, dóna vida a la Compagnia del Teatro Umoristico I De Filippo, que, després de l’afortunada estrena de l’acte únic Natale in casa Cupiello, va portar arreu dels escenaris més importants d’Itàlia una varietat de comèdies, gairebé totes escrites pels dos germans, capaç d’assolir veritables triomfs entre el públic i, alhora, l’admiració i l’interès dels crítics i literats. Són anys de grans ferments i experimentacions en el panorama teatral italià, sacsejat per propostes avantguardistes de tot tipus. Eduardo va conèixer aleshores Pirandello, amb el qual va col·laborar per dur a terme una versió napolitana d’algunes peces seves (Liolà, El barret de cascavells, L’abito nuovo). Aquesta experiència dóna testimoni de l’atracció que el dramaturg napolità sentia per l’escriptor sicilià i per les problemàtiques plantejades en la seva obra, però també posa en evidència com la personalitat eduardiana va saber imprimir una orientació diferent als textos pirandellians, reinterpretant la seva filosofia des d’una perspectiva més endinsada en la història i en la realitat factual. [...]

A partir dels anys cinquanta, Eduardo va començar a ordenar i publicar les seves comèdies, i va organitzar el conjunt de la seva obra en dues parts que corresponen cronològicament als dos grans períodes històrics que condicionen la visió del món expressada en els seus textos: els anys d’entreguerres, d’una banda, i els anys de la Segona Guerra Mundial ençà, de l’altra. Aquests dos períodes també reflecteixen, biogràficament, el moment de la seva total emancipació i autonomia com a autor. La


- 19 -

Cantata dels dies parells aplega la primera producció eduardiana, és a dir les disset peces escrites entre 1920 i 1942, la Cantata dels dies senars recull totes les obres compostes a partir del 1945, vint-i-dues comèdies fins a l’última, datada l’any 1973. El terme Cantata, que evoca un gènere musical d’origen antic i arrelat en la tradició popular, subratlla el caràcter orgànic de la seva obra, que va resseguint comèdia rere comèdia la mentalitat canviant de la societat italiana al llarg d’un lapse de temps molt ampli, en el qual múltiples esperances han anat cedint terreny a les desil·lusions i a les crisis. I ho fa des de dos nuclis temàtics constants: el drama de les incomprensions recíproques, familiars i privades, i el drama de les injustícies socials, tots dos sovint relacionats entre si.

Amb l’oposició entre dies parells i senars, Eduardo vol referir-se a la dialèctica, més aviat cruel, entre somnis i realitats, entre il·lusions i desesperances, entre la guerra i la pau, que recorre la nostra vida, però també reflectir la transposició històrica d’aquesta alternança, el pas de la vida falsament feliç i prometedora d’abans de la guerra al llarg hivern, difícil, amarg i esquinçat de la postguerra. [...]

Va col·locar al davant, tot capgirant l’ordre cronològic, les comèdies dels dies senars, que representen sens dubte el moment àlgid de la seva activitat teatral. La seva arrencada coincideix amb l’obra estrenada tot just acabada la guerra, Napoli milionaria. En línia amb la poètica neorealista dominant en la literatura i el cinema, s’hi retrata la vida d’una ciutat destrossada per la guerra des del punt de vista no tant material i econòmic com, sobretot, de la dissolució dels valors humans de respecte, d’amor i de tolerància, els quals han deixat pas a la corrupció, al cinisme, a l’oportunisme. Tanmateix, enmig d’un món submergit en el mal, encara s’hi entrelluca una esperança de salvació, condensada en una de les seves frases més cèlebres, «cal que passi la nit», que és, en la crònica de la comèdia, la nit necessària perquè la nena malalta recobri les seves forces vitals i, més universalment, el temps de regeneració que cal per sortir de la foscor, de la selva obscura dantesca en què ha caigut la humanitat devastada per la guerra, per qualsevol guerra. Molts anys després, però, en una societat ja allunyada del clima postbèl·lic i en plena opulència econòmica, Eduardo, davant la constatació de la pervivència de les injustícies socials, de l’avanç de la corrupció política, de l’emergència d’una crisi de valors ètics arran del consumisme, assumeix una posició més pessimista i prefereix, en una versió de l’obra, suprimir la frase esperançadora.

De fet, un dels problemes que més el preocupa durant els anys cinquanta i seixanta, davant d’una realitat que, tot i haver-se refet de les ferides de la guerra, pateix noves i profundes laceracions internes, és el de la pèrdua de la capacitat comunicativa del llenguatge, la qual cosa genera incomprensió, aïllament, desestructuració. El tema, de gran relleu en la literatura del segle XX, apareix en moltes comèdies d’Eduardo, de vegades només tangencialment; en d’altres, en canvi, n’esdevé el motiu central.


- 20 -

Tradició teatral

Eduardo De Filippo, «Els fantasmes som nosaltres»

La vida que continua és la tradició. Si un jove sap fer servir la tradició de manera justa, ella pot donar-li ales. I quina és la manera justa? És l’estudi, l’aprofundiment de les experiències de qui ha viscut abans que ell. Només després d’haver estudiat, aprofundit i respectat la tradició, es té el dret de donar-li un cop de peu i deixar-la de banda, sempre però amb la consciència que en som deutors, com a mínim, d’haver contribuït a aclarir-nos les idees. Naturalment, si restem ancorats en el passat, la vida que continua esdevé vida que s’atura, però si ens servim de la tradició com d’un trampolí és obvi que saltarem força més amunt que si partíssim de terra. I a més a més, a mi em sembla que no hi ha ningú que parteixi realment de terra. Hi ha qui no vol reconèixer que ha pres alguna cosa a qui ha viscut abans que ell i aleshores, amb caràcter general i sobretot en relació amb un mateix, aquest esdevé un lladre.

De seguida vaig sentir la necessitat d’expressar-me també com a autor i als disset anys vaig començar a escriure rèpliques per a mi i per als altres, i més tard escenes, després actes únics i després comèdies. La vida al voltant meu, el seu desenvolupament, la meva interpretació de l’existència col·lectiva i individual de l’home eren a la base de les meves obres teatrals, però quan alguna vegada he tingut necessitat de servir-me de la tradició, ho he fet sense vacil·lar i sense amagar-ho.


- 21 -

Compromís social

Eduardo De Filippo, «El teatre i la meva feina»

Avanço que, a part d’unes quantes obres compostes de jove per exercitar la mà o d’escrits més tardans per necessitat de l’ofici, a la base del meu teatre hi ha sempre el conflicte entre individu i societat. Vull dir que tot comença sempre per un estímul emotiu: reacció a una injustícia, menyspreu per la meva hipocresia i per la dels altres, solidaritat i simpatia humana per una persona o per un grup de persones, rebel·lió contra lleis superades i anacròniques en relació amb el món d’avui, torbació davant de fets que, com les guerres, convulsen la vida dels pobles, etcètera.

En general, si una idea no té significació ni utilitat social no m’interessa treballar-hi. Naturalment, m’adono que allò que és veritat per a mi pot no ser-ho per als altres, però estic aquí per parlar de mi i ja que la pietat, el menyspreu, l’amor, les emocions, en resum, s’aprecien al cor, en aquest sentit puc afirmar que les idees em neixen al cor abans que al cervell. Després hi treballo amb la ment, i aleshores necessito els sentits perquè les idees es facin concretes, comunicables, i les pugui lligar a personatges i donar als personatges paraules per expressar-se. Ulls i orelles m’han servit sempre —i no exagero— per a un esperit d’observació imparable, obsessiu, que m’ha tingut i em té clavat al meu proïsme i que em du a deixar-me fascinar per la manera de ser i d’expressar-se de la humanitat.

Però, tornant al tema, després d’haver tingut la idea i d’haver-la revestit sumàriament de forma, comença un altre període, llarg i laboriós, durant el qual —durant mesos, molt sovint durant anys— em guardo a dintre la idea; i mai no m’he penedit d’haver esperat a fer l’esforç d’escriure-la. Si una idea no és vàlida, de seguida es desllueix, desapareix, no t’obsessiona més; però, si és vàlida, amb el temps madura, millora i aleshores la comèdia es desenvolupa com a text i també com a teatre, com a espectacle complet, posat en escena i interpretat en els detalls més petits, exactament com jo l’he volguda, vista i sentida, i com, malauradament, no la sentiré mai més quan haurà esdevingut realitat teatral.

Quan a penes he escrit la paraula fi, m’agafa una profunda antipatia per aquella pila de fulls que esperen impacients arribar al públic; quan tinc la comèdia dintre meu, en canvi, sóc el primer, l’únic i feliç espectador, cerco d’aconseguir que les meves tres activitats teatrals s’ajudin l’una a l’altra, sense fer-ne prevaler una sobre l’altra i aleshores autor, actor i director col·laboren estretament, animats per la mateixa voluntat de donar a l’espectacle el millor de si mateixos.

Només quan tinc clars el començament i el final de l’acció i quan conec perfectament vida i miracles de cada personatge, fins i tot dels secundaris, em poso a escriure. Aquest moment, l’endarrereixo tant com és possible, perquè m’adono de la responsabilitat que assumeixo i perquè sé quantes dificultats hauré de superar per romandre fidel al pensament, sense deixar-me seduir pels improvisats capricis de la fantasia. Però, un cop m’he assegut a la tauleta i he omplert el primer full, treballo ràpidament i amb entusiasme, com si em dictés a mi mateix.


- 22 -

Mai no falten els dubtes de l’ofici i sovint m’encallo en el desenvolupament d’una situació tot cercant la manera d’enganxar-la més endavant amb una altra situació. Aleshores, deixo de banda l’esborrany i, per no aixecar-me de l’escriptori amb un problema irresolt —cosa que significaria no tenir més ganes de reprendre la feina per qui sap quant de temps—, clavat allà, al mateix escriptori, em poso davant d’un full blanc i m’empesco uns versos, que generalment tenen relació amb el tema i amb els personatges de la feina interrompuda. I això m’ajuda molt, em permet d’acostar-me cada cop més al que és essencial.

La història de la meva feina acaba amb la paraula fi escrita al final de la darrera pàgina de l’esborrany; després comença la història de la nostra feina, el que fem junts nosaltres actors i vosaltres, el públic, perquè no vull descuidar-me de dir-vos que, no només quan interpreto, sinó també quan escric, jo penso en el públic. Si en una comèdia hi ha dos, cinc, vuit personatges, el novè és per a mi el públic: el cor. És al que dono més importància perquè, en definitiva, és qui m’ha de donar les veritables respostes als meus interrogants.


- 23 -

La relació amb Pirandello

Aurelia Leyva i Gabriella Monacelli, edició de Sábado, domingo y lunes d’Eduardo De Filippo

En un coloquio con los estudiantes de Arte Dramático de Roma, a la pregunta de uno de ellos acerca de hasta qué punto su relación con Pirandello ha influido en su obra, Eduardo responde: «Yo, a decir verdad, no comprendo este pirandellismo que los críticos me atribuyen, ¿qué significa?, ¿qué quiere decir?, ¿qué he copiado de Pirandello? ¿De qué temática suya me he apropiado? Si es esto lo que entienden por pirandellismo me parece que no hay nada que decir al respecto, porque me parece obvio que empezando por mi concepción del teatro y acabando con mis personajes a menudo pobres, hambrientos y maltratados por la vida, pero siempre convencidos de que es posible construir una sociedad más justa y humana, nada podría estar más lejos de la idea teatral de Pirandello y de los personajes de sus obras.

En cambio si por pirandellismo se entiende que yo lo he leído ávidamente, que he escuchado y amado su teatro y que a él lo he conocido y venerado... entonces sí: estoy enfermo de pirandellismo».1

Nos parece que estas palabras de Eduardo contestan, por sí solas, a todos los críticos que se empeñan en encasillarlo en un teatro abiertamente pirandelliano.

En realidad sus obras, que empezaron con una clara influencia del teatro napolitano —sobre todo de Eduardo Scapertta, Antonio Petito y Raffaele Viviani— fueron, por su mismo contenido, ensanchando los horizontes primitivos, de lo que era casi una farsa, hasta alcanzar las obras de renombre universal, mundialmente conocidas, y que en su país han llegado a formar parte de la vida de los italianos.

1 Coloquio en el Teatro Eliseo de Roma, 1976, apud. Isabella Quarantonni De Filippo, Eduardo: polemiche e pensieri. Pagine inedite, Milano, Bompiani, 1985, p. 172.


- 24 -

El text


- 25 -

«Una obra per a tots nosaltres»

Eduardo De Filippo, L’art de la comèdia

Voldria explicar per què L’art de la comèdia s’imprimeix sense pròleg. Diversos crítics han escrit de forma brillant sobre l’argument, captant un o més aspectes interessants, i jo els agraeixo la seriositat i l’amor amb què s’han dedicat a la seva tasca. Però aquesta és una comèdia estranya, formalment i substancialment diferent de les altres; desitjo per això que el lector jutgi per ell mateix, es formi una idea pròpia de la feina i que ell sol decideixi si la comèdia val o no, si és o no és teatral (algú la va definir com una «avorrida conferència sobre el teatre»), perillosa (fins al punt de merèixer una censura televisiva) o no.

Voldria fer només una recomanació: tinguin present que no vaig escriure aquesta comèdia només per a gent de teatre —com diuen alguns—, sinó per a tots nosaltres, ja que els problemes que tracta afecten la nostra pròpia vida i la dels nostres fills.


- 26 -

Una obra autènticament política

Xavier Albertí, pròleg a l’edició de L’art de la comèdia, Arola Editors – TNC

L’art de la comèdia d’Eduardo De Filippo és probablement una de les obres més autènticament polítiques que ha donat la literatura dramàtica en la darrera meitat de segle, perquè problematitza amb una lucidesa abassegadora una de les claus de lectura més candents de la nostra societat: la «versemblança».

La versemblança no és altra cosa que la capacitat de «semblar real», sense que importi si ho és o no, però les seves implicacions ideològiques depassen de llarg el camp de l’articulació dels discursos escènics i afecten d’una manera essencial el moll de l’os de la nostra vida pública, política.

En efecte, a pesar de tractar-se d’una comèdia, l’obra de De Filippo retrata unes realitats socials de gran duresa, i damunt la comicitat del seu desenvolupament plana contínuament un rerefons particularment significatiu: un tràgic accident ferroviari que està concentrant tots els esforços de les forces civils durant l’arribada a la ciutat del nou prefecte De Caro.

La presència de l’emblemàtic accident és recordada als espectadors al llarg de tota l’obra, però aquest conflicte visiblement traumàtic només serveix de teló de fons per al joc de disfresses que acabarà duent a terme Campese, el director d’una companyia teatral arruïnada per un incendi, amb el prefecte De Caro, el qual no vol accedir a ajudar la tropa de còmics assistint a una representació del seu repertori.

No és difícil traspassar el conflicte anecdòtic de l’obra a un pla més general, i fins i tot a un terreny més actual tant en el temps com en la geografia. De Filippo demostra, sense consignes ni cridòria, que no només la urgència de la realitat no converteix el teatre en una cosa innecessària, sinó que a més el conflicte entre veritat i ficció —amb la qüestió de la versemblança com a pedra de toc— planteja preguntes de resposta complexa sobre les mirades de la política envers les crisis socials.

En els darrers temps hem assistit a múltiples variacions de la metàfora dels «llits d’hospital» com a prioritats urgents —sovint de manera exclusiva— per a la nostra societat, davant d’altres inversions col·lectives que podrien no ser-ho tant en època de vaques magres. L’art de la comèdia ens obliga a repensar en què consisteix de fet aquesta «crisi» de què tant parlem, perquè ens planteja la necessitat d’acceptar que, si no som plenament conscients de les implicacions reals que té la construcció de discursos —el teatre— sobre la realitat del nostre món, difícilment podrem detectar i afrontar de veritat les causes de les nostres «crisis».


- 27 -

De Filippo ens fa veure que, per ser amos del nostre destí col·lectiu, necessitem posar en qüestió les «versemblances» que ens planteja la realitat. I el teatre, en aquest sentit, pot resultar-nos de gran servei públic.


- 28 -

El problema de la «realitat»

Huguette Hatem, «Un joc de miralls», publicat a L’art de la comédie, L’Avant Scène Théâtre, 1984.

L’art de la comèdia és una obra tan inquietant com les de la trilogia de Pirandello i, per altra banda, Eduardo De Filippo rendeix homenatge a aquest autor amb una obra que pot recordar els Sis personatges a la cerca d’autor: si exceptuem dos comparses (un amb veu en off i l’altre, un Sagristà que gairebé no té cap frase), els personatges sobre els que planeja l’equívoc de la seva identitat en la intriga d’Eduardo són sis. Així, quaranta anys més tard (els Personatges són de 1921), Eduardo rememora el seu encontre juvenil amb Pirandello i aprofundeix en la via oberta pel gran dramaturg sicilià.

Quin interès pot tenir multiplicar els jocs de miralls, sumint l’espectador en la indecisió i el vertigen? L’obra respon a aquesta pregunta d’una manera gairebé miraculosa, obrint de sobte vies clares i lluminoses.

En aquesta obra es va més enllà de la simple representació del «teatre dins del teatre». Intentem acotar l’estructura de la segona part: és impossible decidir si ens trobem en presència de personatges tradicionals de teatre (el metge, el farmacèutic, el capellà, la mestra d’escola, la parella de rústecs) o d’actors d’una companyia ambulant que interpreten els seus propis papers, i el problema no serà resolt ni pels personatges que, tal vegada, representen la comèdia, ni pel públic. No és ja l’Enric IV de Pirandello, on ens preguntem si el personatge està boig o no ho està; aquí és la realitat mateixa del personatge en la seva vertadera identitat la que és posada en dubte.

Podria dir-se, per tant, que Eduardo De Filippo ens obliga a admetre d’una manera equilibrada la coexistència de dues interpretacions, o almenys la seva alternança en el nostre judici; ens obliga a acceptar la contradicció i a no escollir cap dels termes de l’alternativa en particular. Aquesta sembla ser una de les claus per entendre correctament l’obra. És cert que molt abans de De Filippo el teatre ja s’havia plantejat la qüestió de la doble naturalesa de l’actor que continua sent ell mateix mentre encarna algú altre. Però aquesta problemàtica s’eleva ara a un altre nivell —l’actor és un actor que interpreta o no un altre personatge—, i per aquesta via es podria arribar a concebre una intriga encara més complexa multiplicant els nivells d’indecisió; per exemple, el personatge del metge comportaria un enigma suplementari si no fos interpretat per un actor de la companyia, perquè llavors podria ser ell mateix un impostor. O encara millor: determinats visitants del Prefecte són actors del «Capannone» i d’altres són autèntics visitants.


- 29 -

Interpretar alhora un text o una improvisació

L’obra i la manera d’apropar-se a ella poden ser vistes també des d’un altre angle: L’arte della commedia és també la commedia dell’arte contemplada al revés, ja que si es tracta d’actors, si la segona hipòtesi és la bona, són actors que a la segona part improvisen meravellosament sobre un «canovaccio» digne de la comèdia italiana dels segles XVI i XVII. En el seu text «escrit» i sense variants, Eduardo De Filippo fa que el mateix actor interpreti alhora o bé un text i bé una improvisació —en el segon nivell de la representació evidentment. I si se li pregunta què en pensa, respon amb un somriure que ell mateix no ho sap.

La posició de l’espectador

I l’espectador? Alhora es troba fora i dins de l’escena: comparteix les incerteses del Prefecte, espectador eventual d’un espectacle que se li ofereix; a més, ell mateix representa un paper. ¿No hem utilitzat abans el terme «interpretació» per a l’espectador que intenta comprendre, participar a l’obra, a la doble obra que es desenvolupa al seu davant? Des d’aquesta perspectiva, l’obra no pot quedar-se únicament en el pla de la comicitat de situacions o de personatges; el final tràgic del farmacèutic desmenteix aquesta apreciació. Està realment mort o fingeix la mort a la perfecció? Aquest és l’enigma que l’espectador intenta resoldre.

Aquesta obra de teatre no és una obra en el sentit tradicional del terme. A les seves dues parts combina la intriga pròpiament dita amb el que es podria considerar un segon pròleg i és una exposició de les concepcions teatrals de l’autor en la direcció indicada per Molière, com si la Crítica de l’escola de les dones fos d’alguna manera el pròleg al sisè acte de L’escola de les dones.

Un cop hem assolit aquesta visió refractària de les coses i els éssers, apareix la conclusió inevitable gràcies a la màgia persuasiva de l’obra. Aquesta conclusió és formulada per Oreste Campese, el director de la companyia, l’àlter ego d’Eduardo De Filippo. L’autèntica identitat dels éssers no modifica en res els fets: tot el que succeeixi a l’escenari és cert i, com a corol·lari, tot el que és cert és també espectacle.


- 30 -

Altres reflexions

a l’entorn de l’obra


- 31 -

Televisió i homogeneïtzació social

Pier Paolo Pasolini, «Aculturació i aculturació», publicat al diari Corriere della Sera, 9 de desembre de 1973

Molts lamenten (en aquest tràngol de l’austerity) les penúries degudes a la mancança d’una vida social i cultural organitzada fora del Centre «dolent», a les perifèries «bones» (vistes com a dormitoris sense espais verds, sense serveis, sense autonomia, sense relacions humanes reals). Una lamentació retòrica. Si en realitat existís a les perifèries això de què es lamenta la mancança, estaria de tota manera organitzat pel Centre. Aquest mateix Centre que, en pocs anys, ha destruït totes les cultures perifèriques en les quals —justament fins fa pocs anys— hi havia una vida pròpia assegurada, substancialment lliure, fins i tot a les perifèries més pobres i fins i tot miserables.

Cap centralisme feixista va aconseguir fer el que ha fet el centralisme de la civilització del consum. El feixisme proposava un model, reaccionari i monumental, que tanmateix no deixava de ser lletra morta. Les diverses cultures particulars (pageses, subproletàries, obreres) es continuaven formant impertorbables segons els seus antics models: la repressió es limitava a obtenir la seva adhesió a unes determinades paraules. Avui, al contrari, l’adhesió als models imposats pel Centre és total i incondicional. S’ha renegat dels models culturals reals. S’ha acomplert l’abjuració. Així doncs, es pot afirmar que la «tolerància» de la ideologia hedonista que el nou poder desitja és la pitjor de les repressions de la història humana. Com s’ha pogut exercir una repressió tal? A partir de dues revolucions, interiors a l’organització burgesa: la revolució de les infraestructures i la revolució del sistema d’informacions. Els carrers, la motorització, etc. ja han unit estretament la perifèria amb el Centre, i han abolit tota distància material. Però la revolució del sistema d’informacions ha estat encara més radical i decisiva. A través de la televisió, el Centre ha assimilat a ell mateix el país sencer, que romania tan diferenciat històricament i tan ric en cultures originals. Ha començat una operació d’homologació destructiva de tota autenticitat i especificitat. Ha imposat així —tal com deia— els seus models: que són els models desitjats per la nova industrialització, la qual ja no s’acontenta amb un «home que consumeixi», sinó que pretén que no hi hagi cap altra ideologia concebible a banda de la del consum. Un hedonisme neo-laic, cegament aliè a qualsevol valor humanístic i cegament aliè a les ciències humanes.

L’anterior ideologia, volguda i imposada pel poder era, com és sabut, la religió: i el catolicisme, en efecte, era l’únic fenomen cultural que «homologava» els italians. Ara s’ha convertit en col·laborador del nou fenomen cultural «homologador» que és l’hedonisme de masses: i, com a col·laborador, el nou poder ha començat des de fa anys a liquidar-lo. No hi ha, en efecte, res de religiós en el model de l’Home Jove i la Dona Jove proposats i imposats per la televisió. Es tracta de dues persones que només valoren la vida a través dels seus béns de consum (i, evidentment encara van a missa els diumenges: en cotxe). Els italians han acceptar amb entusiasme aquest nou model que la televisió els imposa segons les normes de la Producció creadora de


- 32 -

benestar (o, millor dit, de salvadora de la misèria). Ho han acceptat: però en realitat, es troben en situació de poder-lo realitzar?

No. O el realitzen materialment només en part, convertint-se en la seva caricatura, no aconsegueixen realitzar-lo més que en la seva mínima mesura fins a convertir-se en les seves víctimes. Frustració i ànsia neuròtica són avui dos estats d’ànim col·lectius. [...]

La responsabilitat de la televisió, en tot això, és enorme. No tan sols com a «mitjà tècnic», sinó com a instrument de poder i com a poder en si mateix. No només és el lloc a través del qual passen els missatges, sinó que és un centre elaborador de missatges. És el lloc on es fa realitat una mentalitat que d’altra manera no sabria on col·locar-se. És mitjançant l’esperit de la televisió que es manifesta en concret l’esperit del nou poder.

No hi ha dubte (com es pot veure en els resultats) que la televisió és autoritària i repressiva com cap altre mitjà d’informació ho ha sigut mai. El diari feixista i els eslògans mussolinians fan riure: com (amb dolor) una arada en relació a un tractor. El feixisme, vull repetir-ho, no ha estat ni tan sols capaç d’esgarrapar l’ànima del poble italià: el nou feixisme, mitjançant els nous mitjans de comunicació i informació (amb la televisió precisament com a exemple) no tan sols l’esgarrapa, sinó que l’ha lacerat, violat, embrutit per sempre...


- 33 -

Xifres i relat social

Byung-Chul Han, Psicopolítica, 2014

David Brooks anuncia al New York Times una revolució de dades. El seu anunci és tan profètic com el llibre de Chris Anderson The End of Theory. Aquesta nova creença s’anomena «dataisme»:

Si em demaneu que descrigui la filosofia emergent a dia d’avui, jo diria que és el dataisme. Ara tenim la capacitat d’acumular enormes quantitats de dades. Aquesta capacitat comporta un cert pressupòsit cultural —que tot el que és mesurable ha de ser mesurat; que les dades són com lents transparents i fiables que ens permeten filtrar qualsevol emocionalisme i ideologia; que les dades ens ajudaran a fer coses significatives com predir el futur. [...] La revolució de les dades ens està proporcionant camins formidables per comprendre el present i el passat. (The New York Times, 4 febrer de 2013)

El dataisme entra a escena amb l’èmfasi d’una segona Il·lustració. A la primera Il·lustració es va creure que l’estadística era capaç d’alliberar el coneixement del contingut mitològic. Així doncs, la primera Il·lustració va celebrar amb eufòria l’estadística. A partir d’ella, Voltaire anhelava una història que estigués neta d’elements mitològics. L’estadística, segons Voltaire, és «objecte de curiositat per a qui vol llegir la Història com a ciutadà i com a filòsof». L’estadística significa, per a Voltaire, Il·lustració. A la narració mitològica hi oposa el coneixement objectiu, fonamentat amb xifres i mogut per xifres.

Transparència és la paraula clau de la segona Il·lustració. Les dades són un mitjà transparent. D’acord amb l’article del New York Times, les dades són una «lent transparent i fiable». L’imperatiu de la segona Il·lustració és: cal convertir-ho tot en dades i informació. El dataisme, que pretén superar qualsevol ideologia, és en si mateix una ideologia. Porta al totalitarisme digital. Per això és necessària una tercera Il·lustració que reveli que la Il·lustració digital esdevé esclavitud.

El Big Data ha d’alliberar el coneixement de l’arbitri subjectiu. Així, la intuïció no representa cap forma superior del coneixement. Es tracta de quelcom merament subjectiu, d’un auxili necessari que supleix la manca de dades objectives. En una situació complexa, d’acord amb aquesta argumentació, la intuïció és cega. Fins i tot la teoria és sospitosa de ser una ideologia. Quan hi ha dades suficients, sobra la teoria. La segona Il·lustració és el temps del coneixement purament mogut per dades. Dit en la retòrica profètica de Chris Anderson:

Adéu a les teories del comportament humà, des de la lingüística fins a la sociologia. Oblideu-vos de la taxonomia, l’ontologia i la psicologia. Qui sap per què la gent fa el que fa? La qüestió és que ho fa i que ho podem resseguir i mesurar amb una fidelitat sense precedents. Amb dades suficients, les xifres parlen per si soles. (Wired Magazine, 16 de juliol de 2008)

El mitjà de la primera Il·lustració és la raó. Però en nom de la raó es va reprimir la imaginació, la corporalitat i el desig. En virtut d’una dialèctica fatal de la Il·lustració, aquesta s’acaba convertint en barbàrie. La mateixa dialèctica amenaça la segona


- 34 -

Il·lustració, que apel·la a la informació, les dades i la transparència. La segona Il·lustració genera una nova forma de violència. La dialèctica de la Il·lustració consisteix en el fet que aquesta, que ha sorgit per destruir els mites, acaba embrollada en la mitologia: «La falsa claredat només és una expressió del mite».1 Adorno diria que la transparència també és una altra expressió del mite, que el dataisme promet una falsa claredat. En virtut d’aquesta dialèctica, la segona Il·lustració, que s’oposa a la ideologia, s’acaba convertint en una ideologia, fins i tot en una barbàrie de les dades.

El dataisme resulta ser una mena de dadaisme digital. El dadaisme també renuncia a un entramat de sentit. Es buida totalment la llengua del seu sentit: «Els esdeveniments de la vida no tenen ni inici ni final. Tot transcorre d’una manera idiota. Per això tot és igual. La simplicitat s’anomena dadà».2 El dataisme és nihilisme.3 Renuncia totalment al sentit. Les dades i les xifres no són narratives, sinó additives. El sentit, en canvi, rau en una narració. Les dades omplen de sentit el buit.

1 T. W. Adorno i M. Horkheimer, Dialèctica de la Il·lustració. Fragments filosòfics. 2 T. Tzara, Set manifestos Dadà. 3 Byung-Chul Han, «Big Data: Dadaisme i Nihilisme», aparegut a ZEIT-Online, 27 de setembre de 2011.


- 35 -

El muntatge


- 36 -

Maqueta de l’escenografia

Imatges del disseny creat per Lluc Castells i Jose Novoa


- 37 -


- 38 -

Figurins de vestuari

Figurins del vestuari creat per Nina Pawlowsky


- 39 -


- 40 -


- 41 -

Tria de fragments de

L’art de la comèdia


- 42 -

***

Fa fred. Enmig del pati de la prefectura, immers encara en les tendres boires d’una alba hivernal, gairebé s’endevina a contraclaror la silueta d’un home d’edat avançada que camina endavant i endarrere, picant de peus i ben recargolat per mirar d’evitar el fred. De tant en tant s’atura i observa amb ànsia els pisos superiors del palau, amb l’esperança que algú els descobreixi i posi fi a aquesta llarga espera. No s’endevina ningú, ni un sol cap rere els finestrons, no hi ha ni una ànima.

L’únic senyal de vida prové de la porteria, a l’esquerra: les traces d’un foc que vol i dol per mantenir-se encès, un guspireig lent, mesquí, anèmic. Aquesta dansa del foc que s’encén i s’apaga es repeteix diverses vegades al llarg de l’escena, fins que s’acaba extingint definitivament, poc abans de l’entrada a escena del guàrdia.

Oreste Campese, així es diu el personatge, és un home d’uns cinquanta-cinc anys.

Vesteix roba modestíssima però neta i correcta. Una vida miserable li ha deixat alguns senyals a la cara, els ulls però tenen una mirada dolça i plena d’esperança. Per anar enganyant el temps, introdueix la mà enfredorida en una butxaca del vell abric, furga i n’extreu una trista bossa de plàstic groc, de la que en surt la pipa i uns pessics de tabac reduïts a pols pel fred sec. Carregada la pipa, busca els mistos i en troba un que s’havia perdut en una altra butxaca. L’encén rascant-lo a la sola de la sabata. Dues o tres pipades l’ajuden a fer-se il·lusions de poder resistir en l’espera. Torna a caminar amb energies renovades, comptant un rere l’altre els passos que fa.

***


- 43 -

***

Campese : [...] Dos mil anys de teatre es poden representar en pocs metres quadrats de fusta. Perquè, serveixen per a res les escenografies? Quines escenografies he tingut mai, jo? Uns draps pintats per mi mateix, a la bona de Déu, amb quatre pinzellades. La torre del castell, la sala del tron, el bosc... hi era tot! I el teló? Una cortina que no s’obria mai bé: s’entortolligaven les cordes, es travaven les anelles... I el públic no deia res. «Respectable públic, perdoneu l’incident», i el tancament de la cortina el feia jo, vestit d’Otel·lo, de criat, de príncep de Dinamarca. Tant se val! Una nit va haver de tancar la cortina la meva filla vestida d’Ofèlia. El meu fill Gualtiero, vestit de Romeu, no va haver de sortir a clavar la barana del balcó de Julieta que s’havia desclavat? «Respectable públic, dos minuts de paciència, si no a la pobra Julieta l’haurem de dur a urgències». Uns riures, uns aplaudiments, quatre cops de martell i l’actor reprèn l’escena on l’havia deixat. Si se’n surt, i aquesta és la seva responsabilitat, restableix entre ell i el públic la màgia del teatre. Els actors de la meva generació, els creàvem expressament els problemes a l’escenari, per oferir al públic la presència d’allò imprevist. I, tanmateix, és allò imprevist que eleva el teatre a la categoria d’art sublim, singular, únic. Qualsevol esforç tècnic o financer que es pugui dur a terme per fer al més realista possible una posada en escena, podrà encuriosir el públic, però el deixarà sempre insatisfet per no haver pogut usar la seva imaginació. Els carrers de veritat, les places de veritat, els arbres, els salons autèntics, l’amplitud d’un paisatge de muntanya, de pagès, mariner... tot això l’espectador ja ho demana al cinema... però al teatre, la fantasia del públic, convocada per la paraula del poeta, crea tal com les vol veure les escenes en què es desenvolupa una determinada acció. L’experiència tècnica i artística d’un escenògraf, encara que sigui genial, no podrà mai oferir tantes versions figuratives com les que es puguin crear els espectadors, cadascú pel seu compte i d’acord amb els seus propis gustos, amb la seva sensibilitat i finalment amb l’estat d’ànim que en aquell moment té... Quantes vegades, enganxant-me el bigoti de Macbeth —jo, Macbeth, el faig amb bigoti—, me l’he enganxat un xic tort, perquè al teatre, la veritat suprema ha estat i sempre serà la de la suprema ficció...

***

Giacomo: No es preocupi Excel·lència, aquesta és una regió tranquil·la. Els habitants estan tots distrets amb l’accident ferroviari i durant un parell de mesos no parlaran de res més.

***


- 44 -

***

Campese: Ahir al vespre no vam poder actuar per falta de públic.

De Caro: La crisi del teatre és espantosa a tot arreu. Quin és el repertori?

Campese: El mestre de les forges, Les dues orfenetes, Hamlet —aquesta és obligada—, El forneret de Venècia, Romeu i Julieta...

De Caro: El de sempre...

Campese: Però el meu grup treballa per un públic senzill: jornalers, pagesos, criades, botiguers... Al poble li agrada aquesta mena de repertori. A la carpa sempre ho exhauríem tot. Cent lires la cadira i cinquanta dret. Amb les dobles funcions podíem comptar amb una mitjana d’ingressos que anava de les cinc a les sis mil lires diàries.

De Caro: Al municipal heu apujat el preu.

Campese: No, Excel·lència, mateix preu. Però el nostre públic té vergonya d’entrar als teatres dels senyors. Els senyors es queden a casa perquè aquest repertori no el volen i els teatres estan buits.

De Caro: Estimat...

Campese: Campese, Oreste Campese.

De Caro: Estimat Campese, jo segueixo aquesta polèmica sobre la crisi del teatre... Tots els diaris en parlen... Jo penso que els motius són uns altres. El públic està desorientat, cada cop més, a conseqüència de la ruptura dels marges de la cultura i la subversió dels valors morals que la guerra ens ha portat. El veritable autor teatral ja no existeix. La tesi, el missatge, la denúncia... Què té tot això a veure amb un espectacle teatral?

Campese: L’espectador va al teatre per divertir-se.

De Caro: Per treure’s de sobre les preocupacions de caràcter privat i professional, no per neguitejar-se en un mar de símbols i al·legories, que finalment només t’ofereixen una solució ambigua de la «cosa fosca» que hi ha al centre de l’argument. Es comprèn que la gent no vagi al teatre. Jo el primer. Quan tinc una mitjoreta, m’assec davant del televisor. Ja no hi ha qui escrigui per al teatre, no és així?

Campese: Des d’un cert punt de vista, sí.

De Caro: No hi està d’acord?

Campese: El meu problema, davant dels del teatre, és molt petit. El discurs seria llarg i no vull fer-li perdre temps.

***


- 45 -

***

Campese: Sobre les fustes de l’escenari vaig donar els primers passos, vaig dir les primeres paraules, vaig estrafer els noms dels protagonistes de les tragèdies que interpretava el meu pare, vaig afrontar els primers paperets i el primer personatge important, i vaig concebre finalment la primera incertesa, el primer dubte sobre allò que hauria de ser el meu futur.

De Caro: Tothom passa per les mateixes incerteses a l’inici de la seva carrera.

Campese: Als disset-divuit anys ja interpretava el paper d’Osvald a Espectres. El públic aprovava amb llarguíssims aplaudiments... m’havia acceptat com a actor; jo em deia: «Faig d’actor, faré d’actor»... Però l’home que fa d’actor desenvolupa una activitat útil per al seu país o no?

De Caro: Quins pensaments!

Campese: Uns pensaments, Excel·lència, que anaven lligats a un fet singular que em succeí a mi mateix quan tenia sis anys.

De Caro: Interessant.

Campese: El meu avi, ell també actor, avi per part de mare, va comprar un sil·labari per ensenyar-me a llegir. Vostè ja ha endevinat, Excel·lència, que pel constant anar i venir de la nostra carpa d’un lloc a l’altre, el meu pare mai no va poder fer-me anar amb assiduïtat a l’escola. Sil·labari en mà: a, e, i, o, u... i anàvem fent. Feia progressos, començava a lletrejar. Una pàgina d’aquell llibre em va deixar molt contrariat.

De Caro: Quina?

Campese: Aquella que comença a inculcar a la ment dels nens el respecte que s’ha de tenir pels homes que amb la seva activitat honoren el propi país. A dalt d’aquella pàgina hi ha escrit «Arts i oficis». El metge hi és, l’advocat hi és, l’enginyer hi és, el magistrat hi és, el mestre hi és; després hi ha el sastre, el fuster, el ferrer... hi ha fins i tot l’esmolet... l’actor no hi és.

De Caro , divertit: Aquesta fou la constatació que el va contrariar.

Campese: Ja ho crec, Excel·lència. Em vaig començar a preguntar amb la crueltat que caracteritza la innocència dels nens quin era l’ofici o la professió del meu avi, de la meva mare, del meu pare. Un vespre el pare em va preguntar: «Voldràs ser actor quan siguis gran?» Li vaig respondre: «No». «I per què?» «Perquè sinó no sortiré al sil·labari».

De Caro: Resumint; vostè se sent ofès perquè l’ofici d’actor no surt al sil·labari.

Campese: No, ofès no. Exclòs sí.

De Caro: Tot això, quan vostè tenia sis anys...

Campese: Avui com aleshores, Excel·lència. Aquest punt ha quedat inalterable.

***


- 46 -

***

Campese , agafant el full, s’adona que Giacomo, amb les presses, li ha donat per equivocació la llista de les persones que han demanat audiència a S’Excel·lència: No s’ho agafi així, Excel·lència, me’n vaig. S’Excel·lència ha de tenir moltes coses a fer avui. D’aquí a un parell d’hores, davant de la seva taula, començarà a desfilar la Humanitat. Per aquella cadira, on he tingut l’honor de seure jo mateix ara fa poc, aniran passant per torn (consultant furtivament el full que té a la mà) un metge rural, un capellà... una mestra municipal...

Giacomo: Hi té res a dir?

Campese: No, comprenc que totes aquestes persones vindran a demanar consells, consols, ajuts, subvencions... (Com colpit per una idea que li acaba de venir al cap.) I si en aquella cadira, Excel·lència, un a un, també hi vinguessin a seure els meus actors?

De Caro , fora de si: Campese, no m’emprenyi més. Si es presenta un dels seus còmics sortirà per la porta.

Campese: I com s’ho farà per reconèixe’ls? Nosaltres sabem fingir a la perfecció... esdevenim alts, baixos, geperuts, grassos... Hem salvat la capsa dels postissos, i ja no som aquells histrions d’altre temps que improvisaven la Comèdia de l’Art, ara hem après a interpretar amb art la comèdia.

De Caro: El primer saltimbanqui, còmic, company seu, que es permeti posar un peu al meu despatx, l’engarjolaré.

Campese: No el reconeixeria, Excel·lència, i s’arriscaria a tancar a la presó un capellà de veritat.

De Caro: Enviï, doncs, aquests «personatges a la recerca d’autor», trobaran una bona acollida...

Campese: No, Excel·lència. Pirandello no hi té res a veure amb tot això: nosaltres no hem parlat de la diferència entre «ser i semblar». Si em decideixo a enviar-li els meus actors ho faré amb la voluntat de comprovar si el teatre desenvolupa una funció útil al país o no. No seran personatges «a la recerca d’autor» sinó actors a la recerca d’autoritat. El saludo, Excel·lència, bon dia i estigui atent. (Surt.)

***


- 47 -

***

Mossèn Salvati , des de dintre: Puc entrar?

Giacomo: Passi, passi mossèn.

Mossèn Salvati , entrant: Salut i amor. (És un home gran, fort i panxut que ha tocat els seixanta anys. Calça un parell de botes enfangades amb els cordons donats. La sotana que porta està descolorida i llustrosa sota els colzes i a l’esquena. L’alçacoll no està ni greixós ni immaculat. Una butxaca plena de castanyes torrades infla un costat de la sotana, i a l’altra es veu la punta penjant d’un mocador vermellós. En substància tot en ell és obvi i banal. Només es podria objectar que en els detalls, en els matisos de cada un dels seus gestos, en la seva manera d’expressar-se, que a vegades ratlla el desvergonyiment per la seva franquesa, hi ha una adherència tan calcada amb la figura clàssica d’un capellà de pagès que indueix el Prefecte a dubtar d’una semblança ocasional que junta el veritable amb el fals, i a sospitar, en canvi, que es tracta només d’una meticulosa creació premeditada i realitzada per un còmic amb l’objectiu de fer triomfar l’engany amenaçador de Campese.) Primer la salut i després l’amor. Quan hi ha salut, estimat Prefecte... qui és el Prefecte? (Es queda mirant-los tots dos a l’espera de l’aclariment.)

De Caro: Jo, jo. El Prefecte sóc jo.

Mossèn Salvati: Molt bé, i molt de gust.

De Caro: El gust és meu.

Encaixada de mans.

Mossèn Salvati , indicant Giacomo: I ell qui és?

De Caro: És el meu secretari.

Giacomo , presentant-se: Giacomo Franci.

Mossèn Salvati: Doncs també molt de gust.

De Caro: Segui mossèn.

Seuen.

Mossèn Salvati: Avui fa fred, però no menys que ahir.

Giacomo: Aquesta passada nit ens glaçàvem.

De Caro: Hem encès el foc.


- 48 -

Mossèn Salvati: Jo em trec el fred amb les castanyes. En compro una certa quantitat, me les poso a la butxaca, i em procuro l’escalfor necessària per anar fent una mitja jornada. Hi ha una castanyera a tocar de l’església que me les dóna acabades de sortir del foc i que encara cremen. De tant en tant me’n menjo alguna; les altres fan d’escalfapanxes. Fa deu minuts que he comprat aquestes. (Agafa de la butxaca un grapat de castanyes i els les ensenya.) Sense compliments... estan torrades al punt just. (Se les passa d’una mà a l’altra per suportar millor l’escalfor.)

De Caro: Gràcies. (N’agafa una, però la deixa caure de sobte sobre la taula i es bufa els dits.)

Mossèn Salvati , que s’ho esperava, riu francament però sense malícia: Ai, ai! Us heu cremat... a mi ja no em fan res. Els meus dits tenen durícies. (A Giacomo.) I vostè, no vol una castanya?

Giacomo , estén el mocador sobra la taula: Aquí, posi-me-la aquí.

Mossèn Salvati: Llest... ha, ha! El secretari ha estat llest. (Deixa al mocador les castanyes que té a la mà.)

Giacomo: No, no, no... amb una en tinc prou.

Mossèn Salvati: No faci compliments, en tinc la butxaca plena. (Ajunta les quatre puntes del mocador i dóna el farcellet a Giacomo.) Les castanyes, però vagi a menjar-se-les fora, perquè he de parlar amb el Prefecte d’un fet molt delicat.

De Caro: Però ell és el meu secretari de gabinet.

Mossèn Salvati: Jo no tinc ni gabinet ni secretari: tot m’ho faig sol. Si després que hàgim parlat li voleu explicar al vostre secretari el que hem dit, vós maneu. (S’aixeca i arrossega la seva cadira al balcó.) Us molesta si sec al costat del balcó?... (Quan ha arribat al balcó i abans que li hagin donat permís s’hi ha assegut gairebé d’esquena a l’escriptori, de manera que pot veure el carrer a través dels vidres.) Des d’aquí podem parlar igualment; mentrestant puc donar un cop d’ull a l’entrada de l’església. (Posa la mà a la butxaca, agafa una castanya i se la comença a menjar.)

Giacomo: Me’n vaig, Excel·lència?

De Caro: Sí, però no s’allunyi.

Giacomo: Estigui tranquil. (Després dirigint-se a Mossèn Salvati.) Amb el seu permís.

Mossèn Salvati: Vagi, vagi en nom de Déu. (Giacomo surt. Mossèn Salvati mossega la castanya mentre dóna un cop de peu a la pell de la castanya que ha llençat a terra i la fa desaparèixer rere un moble.) Senyor Prefecte, ajudem-nos, unim les nostres forces; vós em feu saber quina ha de ser la línia del comportament i jo us daré consell: però provem de sortir d’aquest cercle viciós. Trobem un mitjà qualsevol que porti Rosetta Carbone a desistir del seu propòsit, si no volem que un escàndol de les més grans proporcions comprometi el bon nom de la ciutat, del món catòlic, de les autoritats responsables, escampant-se d’una punta a l’altra d’Itàlia. Un bon femer per


- 49 -

als diaris d’esquerres! (Menja una altra castanya i repeteix divertit el mateix joc amb la pell.)

De Caro: Qui és aquesta Rosetta Carbone?

Mossèn Salvati , colpit per alguna cosa que ha vist a través dels vidres mentre mira cap a l’església, s’aixeca exclamant: És ella! Perdoneu, Excel·lència! (Obre precipitadament el balcó.) Dimoni de mossa! Però Nicola què fa? Per què no prova d’aturar-la? (De Caro s’acosta al balcó per mirar què està passant.) No, no... m’he equivocat. Lloat sigui el Senyor, no és ella. (Tanca el balcó i torna a seure.)

***


- 50 -

***

De Caro: M’ho esperava. (Enfurismat contra Campese.) No ho ha pogut resistir en sentir-se exclòs del final de la farsa?

Campese: La farsa?

De Caro: La pallassada! Els teus actors l’han interpretat a la perfecció. Ell ha estat un metge perfecte, el capellà no ha deixat res a desitjar, la mestra excel·lent, igual que la mort del farmacèutic. Mira-te’l, és allà. Està esperant que el seu director li doni permís per tornar a la vida.

Campese , consternat: És mort!

Quinto: Excel·lència, li repeteixo que aquest desgraciat és mort de debò.

De Caro: Prou! Campese, t’ordeno que parlis i que diguis la veritat.

Lucia: Però quina veritat?

Mossèn Salvat i: Excel·lència, però què està dient?

De Caro: Calleu! Ha de parlar ell.

Campese: Excel·lència, jo he vingut a tornar aquesta llista de noms que el seu secretari m’ha donat per error, confonent-la amb l’autorització per viatjar. Quina veritat vol saber de mi?

Giacomo: Campese, està jugant amb foc. Si aquest d’aquí és mort de debò, vostè se’n va de dret a la presó.

De Caro: Parla, digues que aquest és un actor de la teva companyia.

Campese: Excel·lència, però a vostè què li importa si és davant d’un farmacèutic de debò o d’un farmacèutic fals? Segons la meva opinió hauria de ser més preocupant un mort fals que un mort de debò. Quan en una obra de teatre hi ha algú que mor en la ficció escènica, significa que en alguna part del món ja hi ha hagut o hi haurà un mort de debò. Són les circumstàncies les que compten; s’han de considerar i aprofundir les particulars condicions d’una vida humana, per aclarir les raons d’aquell fet. Vet aquí per què li he dit aquest matí: «Vingui al teatre, Excel·lència, vingui a mirar pel “forat del pany”»

De Caro , exasperat: Però m’has enviat els actors o no?

***

d’eduardo de filippo - teatre nacional de catalunya · «agricultura, caça i pesca»...

Documents