antologia xii olimpíada de literatura full · la conquesta de mallorca, del llibre dels feits ....

Antologia 2019 IX Olimpíada de Valencià Full 1

Antologia 2020 INICIS: TROBADORS .............................................................................................................. 1 HISTORIOGRAFIA ................................................................................................................... 2 PROSA RELIGIOSA ................................................................................................................. 4 SEGLE D‛OR ............................................................................................................................. 9 SEGLE XVI: ÈPOCA MODERNA (SEGLES XVI, XVII i XVIII) ....................................... 16 SEGLE XVII: EL BARROC .................................................................................................... 18 SEGLE XVIII ........................................................................................................................... 21 SEGLE XIX: LA RENAIXENÇA ........................................................................................... 24 MODERNISME ....................................................................................................................... 29 NOUCENTISME ..................................................................................................................... 36 LES AVANTGUARDES ......................................................................................................... 41 LA LITERATURA DE PREGUERRA .................................................................................... 42 LA LITERATURA DE POSTGUERRA (POESIA) ............................................................... 44 LITERATURA DE POSTGUERRA (NARRATIVA) ............................................................ 45 LITERATURA DE POSTGUERRA (TEATRE) .................................................................... 57 POESIA CONTEMPORÀNIA ................................................................................................ 59 BIBLIOGRAFIA ...................................................................................................................... 65

INICIS: TROBADORS

GUILLEM DE BERGUEDÀ (1138 – 1196, trobador, fill gran i hereu del vescomte de Berga Guillem)

Cançoneta lleu i plana1 Versió musicada per Mª del Mar Bonet Cançoneta lleu i plana lleugereta i gens ufana faré damunt el Marqués el traïdor de Mataplana, que és d‛engany farcit i ple. Ah, Marqués, Marqués, Marqués, d‛engany ets farcit i ple! Beneïdes són les pedres a Melgur, prop de Someires, on tres dents perdé el Marqués, un mal record en tingueres i allí no s‛hi coneix res. Ah, Marqués, Marqués, Marqués, d‛engany ets farcit i ple! Pel braç no us dono una figa, sembla cabiró de biga i el porteu molt mal estès, us caldria una ortiga que el nervi us estirés.

1 sirventès.

http://www.enciclopedia.cat/fitxa_v2.jsp?NDCHEC=0031650


Ah, Marqués, Marqués, Marqués, d‛engany ets farcit i ple! No obté, qui de Vós fia ni amor ni companyia, guardar-se ha del Marqués. Qui amb Vós conviu a ple dia, de nit ja no en vol saber res. Ah, Marqués, Marqués, Marqués, d‛engany ets farcit i ple! I ben foll és qui es vana de fer amb Vós la migdiada sens pantalons ben estrets. No conec fill de cristiana que pitjors costums tingués. Ah, Marqués, Marqués, Marqués, d‛engany ets farcit i ple!

Pere March ?, 1338 - 1413 - Poeta, senyor de Beniarjó, pare d‛Ausiàs.

Al punt que hom naix comença de morir…

Al punt que hom naix comença de morir, e morint creix, e creixent mor tot dia, que un pauch1 moment no cessa de fer via, ni per menjar ni jasser2 ni dormir, tro per edat creix e decreix a massa, tant que així vaig al terme ordenat, ab dol, ab goig, ab mal, ab sanitat, mas pus avant del terme nulh hom passa3.

HISTORIOGRAFIA

JAUME I (Montpeller, 1208–València, 1278)

La conquesta de Mallorca, del Llibre dels feits

Quan els sarraïns de la vila veieren que la Ciutat es perdia, n‛eixiren, entre hòmens

i dones, uns 30.000 per les dues portes i se n‛anaren cap a la Serra. Eren de tanta magnitud les riqueses i els guanys que els cavallers i els peons veien per la Ciutat que no es preocupaven dels que se n‛anaven!)

I el darrer sarraí que se n‛anà d‛aquell lloc fou el rei de Mallorca [...]

1 poc, breu. 2 jasser → jacer → descansar??? 3 però més avant del termini cap home passa.


I en arribar-hi Nós abandonaren la defensa, i un sarraí que sabia el nostre romanç ens digué que si disposàvem gent que els salvara de la mort, retrien l‛Almudaina.

I mentre Nós estàvem en aquests tractes, vingueren a veure‛ns dos hòmens de Tortosa i ens digueren que volien parlar amb Nós per un afer del nostre màxim interés, i Nós els férem un apart i ens preparàrem a escoltar-los.

I ens digueren que si posàvem alguna cosa de la nostra part, ells ens lliurarien el rei de Mallorca; i Nós els demanàrem què en volien; i ells digueren que en volien 2.000 lliures. I Nós diguérem que en demanaven massa, perquè com que estava a la vila, acabaríem per atrapar-lo al capdavall, però que els en donaríem 1.000 lliures perquè no li passara res; i ells ho acceptaren.

[...] I ens conduïren a la casa on era, i descavalcàrem, Nós: i Don Nuno armats, entràrem a l‛edifici, i davant estaven tres aixurtiquins1 amb atzagaies2.

I en arribar prop d‛ell, s‛aixeca amb la seua capa blanca. I li férem dir en algaravia per un dels hòmens de Tortosa, que Nós li deixaríem dos cavallers i alguns hòmens nostres i que no tingués por, que des del moment que estava en poder nostre no moriria. I aleshores hi deixàrem alguns hòmens nostres perquè ningú no el tocara. [...].

I al matí férem balanç de la situació i ens aprestàrem a donar recapte. i mireu com ho disposà nostre Senyor, que tots els de la host trobaven tant de botí que ningú discutia amb l‛altre, pensant que era més ric que ell !.

I Don Lladró, un ric home que estava amb Nós, ens convidà dient-nos que havia vingut a veure‛l un dels seus homes i deia que havia trobat una bona casa i per menjar havia preparat un bon guisat de vaca, i que allí mateix podríem dormir; i Nós li diguérem que li ho agraíem molt i que aniríem.

BERNAT DESCLOT (ESCRIVÀ?) (? s XIII)

L‛exèrcit francès en la ciutat d‛Elna,

del Llibre del rei En Pere d‛Aragó e dels seus antecessors passats Entraren dins e aquí es deixaren anar a hòmens e a fembres e infants, així que no

hi guardaven nul·la res3. E entraven en les esglésies de la vila e les robaven, e trencaven les creus e les imatges dels sants que hi eren, e ho gitaren4 tot a perdició, e gitaren les relíquies dels sants que hi eren; e prenien los infants petits e en batien5 les parets, e puis jeien e forçaven les fembres vídues e poncelles e les altres, que no guardaven reverència d‛església ni d‛altar, ans jeien amb elles aquí mateix, e puis quan hi havien jagut aitant com volien, les occien e les nafraven malament, que no hi valia mercè clamar ne cridar, ne nul·la res: que anc6 tan gran lletgesa ne tan gran crueltat no fou feta per gents de ninguna llei, ne crestians, ne jueus, ne sarraïns, ne pagans, que major crueltat fou que aquella del rei Herodes quan féu occir los Innocents en la ciutat de Betlem.

RAMON MUNTANER (Peralada 1263 – Eivissa, 1336)

L‛eixempli de la mata de jonc, de la Crònica

E si negun me demana: 1 ¿soldats? 2 Llança de llançament, curta i de poc pes. 3 No s’hi veia res. 4 I ho llençaren. 5 I colpejaven amb ells. 6 Mai.


–En Muntaner, quin és l‛eixempli de la mata del jonc? Jo li responc que la mata del jonc ha aquella força que, si la lligats ab una corda ben fort, e tota la volets arrencar ensems, dic-vos que deu hòmens, per bé que estiren, no l‛arrancaran, en encara més s‛hi prenguessen. E si llevats la corda, de jonc en jonc la trencaria tota un fadrí de vuit anys, que sol un jonc no hi romandrà.

E així seria d‛aquests tres reis1, que si entre ells hi havia devisió neguna2 ne discòrdia, ço que Déus no vulla, fets compte que han de tals veïns3 que pensarien de consumar-la4 un ab l‛altre. Per la qual cosa és mester que d‛aquest pas esguarden; que mentre tots tres sien d‛una valença, no temen tot l‛altre poder del món, ans, així com abans vos he dit, seran tots temps sobirans.

PERE EL CERIMONIÓS (Balaguer, 1319-Barcelona, 1387)

Defensa la integritat del Regne de València, de la Crònica

Anaren lo dit En Guillem de Vinatea e los jurats e consellers. E com foren davant lo

senyor rei, nostre pare, e la reina, madrastra nostra, e tot llur Consell, En Guillem de Vinatea proposà e dix que molt es meravellava del senyor rei e de tot son Consell que tals donacions fes e consentís, com havia; car5 allò no volia altra cosa dir sinó desfer e separar lo Regne de València de la Corona d‛Aragó, car, separats les viles e llocs tan apropiats com aquells eren de la ciutat de València, València no seria res. Per això ells no consentien en les dites donacions, ans hi contradirien; e que es meravellaven molt d‛ell e de son Consell, que en tal punt los posassen davant, car els posaven en punt d‛ésser traïdors6. [...] E altre, senyor, no hi mudarien, si a mi, senyor, sabíeu toldre7 lo cap del coll ne si ens sabíeu a tots matar. Mes vos certifique, senyor, que, si nós morim, que no escaparà algú d‛aquests qui són ací, que no muiren tots a tall d‛espasa, sinó vós, senyor, e la reina, e l‛infant don Ferrando.

E, oint aquestes paraules, lo senyor rei, nostre pare, dix a la reina: –Ah, reina, açò volíeu vós oir! E ella, tota irada, plorant, dix: –Senyor, esto non consentiria el rey don Alfonso de Castella, hermano nuestro, que

ell no los degollase todos. E lo senyor rei respòs: -Reina, reina, el nostre poble és franc, e no és així subjugat com és lo poble de

Castella, car ells tenen a nós com a senyor, e nós a ells com a bons vassalls e companyons.

PROSA RELIGIOSA

RAMON LLULL (Mallorca, ±1233 – ± 1316)

1) De l‛astúcia, del Llibre de les bèsties

En una terra s‛esdevingué que totes les bèsties convingueren a donar cada dia una

bèstia al lleó, per tal que no les caçara, e el lleó les deixà lliures. Tots dies aquelles

1 Tres reis, és a dir, Principat de Catalunya, Regne de Mallorques i Regne de València. 2 Alguna. 3 Es refereix a Castella i França. 4 Conquerir-la. 5 perquè 6 Perquè no acceptarien la decisió del reial. 7 treure, és a dir, degollar.


bèsties tiraven sorts, e aquella bèstia a qui tocava la sort, anava al lleó e menjava-la. Un dia s‛esdevingué que tocà la sort sobre una llebre, e aquella llebre tardà a anar al lleó fins l‛hora de migdia, perquè temia morir. Molt era irat1 lo lleó, car gran fam havia; e demanà a la llebre per què havia tant tardat. E la llebre digué que prop d‛aquell lloc hi havia un lleó que deia que era rei d‛aquella terra, e que l‛havia volguda prendre. El lleó fou molt irat, e pensà que fos veritat allò que la llebre li havia dit, e digué que li mostràs on hi havia aquell lleó. La llebre començà a caminar e lo lleó la seguí. E la llebre vingué a una gran bassa voltada per un gran mur. Quan la llebre fou sobre l‛aigua, e l‛ombra de la llebre e del lleó aparegueren en l‛aigua, digué la llebre al lleó:

–Senyor, veus lo lleó que és en l‛aigua, e vol menjar una llebre? Lo lleó pensà que la sua ombra fos lleó, e saltà en l‛aigua, per tal de combatre

aquell lleó. Lo lleó morí en l‛aigua, e la llebre amb sa astúcia matà lo lleó.

2) De la rata que no volgué ser donzella, del Llibre de les bèsties

En una terra s‛esdevenc que un milà portava una rata, e un ermità pregà Déus que aquella rata caigués en sa falda. Per les oracions del sant hom, Déu féu caure aquella rata en la falda d‛aquell ermità, lo qual pregà Déus que en fés una bella donzella. Déus escoltà los precs de l‛ermità, e féu de la rata una bella donzella.

–Filla – dix l‛ermità –, vós volets lo sol per marit? –Sènyer, no, car al sol tollen els núvols la claredat. E l‛ermità demanà si volia per marit la lluna; e ella dix que la lluna no havia sa

claredat per si mateixa, ans l‛havia per lo sol. –Bella filla, ¿volets vós lo núvol per marit? –. Respòs que no, car lo vent menava els núvols là on volia. La donzella no volc lo

vent per marit, per ço car les muntanyes l‛empatxaven2 a son moviment; ni volc les muntanyes, per ço car les rates les foradaven; ni volc hom per marit, per ço car matava les rates. A la fi la donzella pregà l‛ermità que pregàs Déus que tornàs rata, enaixí com abans era, e que li donàs per marit un bell rat.

FRANCESC EIXIMENIS (Girona 1327? - Perpinyà 1409)

1) Astúcia d‛una vídua, de Lo Crestià

Una vegada, a l‛Empordà, un pagès va deixar en herència un bou per pagar

oracions per la seua ànima, i un bon gall que tenia a casa per a la seua dona, a qui també va fer responsable d‛executar aquell testament. Ella, disgustada amb l‛herència, es va dir a si mateixa: Tan de temps he treballat en aquesta casa perquè a la fi el meu marit m‛haja deixat només el gall? Ja sé què faré.

I va agafar el bou i el gall i se‛n va anar al mercat. Va posar-los en venda demanant un sou pel bou i cent sous pel gall, amb la condició que s‛havien de comprar tots dos junts. Els compradors s‛estranyaven d‛uns preus com aquells, però veient que ella no vendria un animal sense l‛altre i que tant es valia donar cent pel gall i un ple bou com fer el contrari, van acabar per pagar-li els cent un sous per tots dos.

–I bé –va dir ella–: ara seran els cent sou del gall per a mi i un sou per a l‛ànima d‛aquest marit desagraït a qui sempre havia servit.

2) Exemple del mercader ambiciós i el diable,

” del cap. CL del Dotzè d‛El Crestià 1 aïrat. 2 posaven entrebancs


Hi havia una vegada un mercader a Mallorca que va anar a la Seu per donar gràcies

a Déu per haver tornat bé del seu viatge. Va encendre candeles per tots els altars i, a la fi, li‛n va sobrar una. Llavors va veure una pintura amb la imatge del diable i es va dir: –Per ma fe, ja que tots els sants han tingut una candela, com que me‛n sobra aquesta, tu també en tindràs. I va encendre aquella candela per a la imatge del diable.

Al vespre, mentre dormia, va somiar que el diable se li apareixia al seu llit, molt content i donant-li les gràcies per l‛honor que li havia fet. Li digué que en cent anys que feia que l‛havien pintat en aquella església, ningú no li havia fet mai tant d‛honor, per la qual cosa li deia que demanàs el que volgué, que li ho donaria de seguida. El mercader li va demanar molts diners. I el diable li digué:

–Te‛n donaré de sobres. A continuació li va semblar que se l‛enduia en un gran camp, on li va fer cavar i va

trobar una gran olla plena d‛or. –És teua. Amaga-la ací mateix i torna a buscar-la de nit de manera que no la veja

ningú – li va dir el diable. El mercader va cobrir l‛olla del tresor i va dir: Hauria de deixar algun senyal on és

l‛olla, per poder trobar el lloc quan torne. I com que el mercader, buscant pertot arreu, no trobava cap pedra ni cap fusta, ni

res per deixar-hi el senyal, el diable li va dir: –Vols solucionar-ho? Ja que no trobes res per assenyalar el lloc, fes les teues

necessitats on es troba l‛olla i això et servirà de senyal. Quan el mercader féu allò que el diable li aconsellava, aquest se‛n va anar. El mercader es va despertar amb un goig infinit amb l‛esperança d‛anar de seguida

al camp que havia vist en somnis a recollir el tresor, però s‛adonà que s‛havia cagat al llit. I va dir-se per a propi escarni: –Ara sí que tinc diners i riquesa! Aquest és el tresor que dóna el diable ja que cap altre no pot donar: Fem-li honors, que ell, com a agraïment, ens deixarà cagats de cap a peus!

Vet com el diable el va castigar. El mateix els ocorre a tots els qui de la seua mà volen fer-se rics, perquè a la fi, a tots els enganya. I es mereixen que se‛ls enduga amb ell, ja que converteixen els diners en el seu Déu, només volent-los fer créixer i multiplicar sense fi.

VICENT FERRER (València, 1350 - Vannes, 1419).

1) El cel i l'infern Ara, voleu saber la festa que li és feta a l'ànima quan la munten a paraís? La autorictat de Jesucrist vos ho declara: "Factum est autem ut moreretur mendicus et portaretur ab angelis in sinu Abrahe"; no diu "ab angelo", set "ab angelis in sinu Abrahe". Ooh, quina honor li és , que àngels la aporton, e van cantant, e així com la munten fins als peus de Jesucrist, e besa-li los peus e les mans, e a la verge Maria, e Jesucrist dóna-li una cadira, e ell mateix corone-la en glòria! Doncs, bona gent, si volem haver tanta honor, tingam bona vida lleixant la honor e la vanitat de aquest món, que no és sinó fem. E, per lo contrari, l'hom o la dona que estan en pecat mortal, e així ha viscut e perseverat, quan està a la mort, lo diable qui veu "d'ací a tantes hores morrà" (que


també es veu los entràmenes de dins) va-se'n a infern corrent, a Llucifer. Saps qual diable és ? Aquell mateix que t'ha fet pecar e aquell conta lo novell, dient: "Senyor, tal persona ha tenguda mala vida, e ha perseverat en aquella, e no s'és volguda penedir, e ara està a la mort; e així, què manau?". E diu Llucifer: "Vagen-hi tants milia dimonis"(o més o menys). E, quan l'hom està per passar, la ànima los sent, e no vol eixir, e regira's per dins, e gira los ulls en blanc; no hi cal, que a eixir ne haveu. E la febra, d'altra part, saps com li va? Així com al conill qui està en la mata; los caçadors baten la mata, e los cans estan entorn; no pot escapar. Finaliter, quan l'ànima és de fora, tantost los dimonis la prenen, e lliguen-li una cadena al coll, e menen-la cap a primer en infern; e, quan la ànima veu aquell foc tan gran e aquells turments tan terribles crida uns crits, "Aah!, Aaai!" que par que cel e terra se'n deja entrar. E diu "E ací he a estar jo?". Responen: "Hoc, Na Traïdorea, ací estaràs perpetualment", e llancen-la sus el foc.

Sant Vicent Ferrer.

2) D‛un dels Sermons de Quaresma.

Un Miracle. En una ciutat, hi havia un cavaller, i tenia una Muller bella, i era un poc vana. La dona, quan es deixa portat per la vanitat, que vaja amb compte de no caure! Ella pecà, i el marit en veia alguns senyals. Què féu per a saber la veritat? Prop de la ciutat, a mitja llegua, hi havia un home endimoniat que deia tots els pecats, i era una bogeria anar-hi a interrogar-lo sobre aquestes coses, perquè deia mentides amb molta facilitat. I el cavaller li preguntà si havia pecat sa muller, i l‛altre va dir:

–Sí, amb tal escuder. I l‛endemà, el cavaller va dir a l‛escuder: –Anem a divertir-nos. I amb un vailet per a tenir els cavalls, anaren a aquell lloc, i quan hi foren, va dir el

senyor: –Tanqueu els cavalls a l‛estable”. I va dir l‛escuder al vailet: –Per què ha vingut ací el senyor?. I va dir el vailet: –Crec que per a interrogar l‛endimoniat que diu tots els pecats. ”. Va dir l‛escuder: –Ai las! I què faré?. Així, l‛escuder confessa el seu pecat al vailet, i se‛n va penedir. I el senyor va cridar

l‛escuder, i quan fou devant del diable, digué el senyor: –Digues què diràs d‛aquest escuder meu?. Llavors va dir : –No res. Que lleial és. I no ha pecat, que a l‛estable s‛ha santificat. Així, feta penitència, cadascú pot dir: Qui de vosaltres m‛acusarà de pecat?

ANSELM TURMEDA (Ciutat de Mallorca ~1352/55 - Tunis ~ 1423)

Sobre qui és més noble, els homes o els animals, de Disputa de l‛ase

Frare Anselm respon a l‛ase: –Monsenyor ase, sense rumiar-hi gens us provaré que entre nosaltres, fills d‛Adam,

som de major dignitat e noblesa que vosaltres, animals. e això per tal com mengem els animals de la terra, de la mar e de l‛aire [...]. e és cosa clara e certa que el menjador és més noble que no és la cosa menjada. Per la qual cosa és manifest que nosaltres som més nobles que vosaltres.


L‛ase respon a frare Anselm. –A boca closa, frare Anselm, no hi entra mosca. Bon home de Déu! Valdria més que

tinguéssiu la boca closa que no que parléssiu follament. Doncs, per la vigor de la vostra raó, els verms1 serien els vostres senyors, car us mengen; també serien els lleons e els voltors els vostres senyors, e tots els altres animals e ocells e els peixos de la mar, car us mengen; e serien els vostres senyors els llops e els gossos e molts d‛altres animals. E, que encara és pitjor, els polls, puces, xinxes, llémenes, lladelles e altres, serien els vostres senyors, car tots aquests mengen la vostra carn.

BERNAT METGE LO SOMNI.

E quant haguí ben remirat, especialment lo dessús dit hom de mija estatura, a mi fo vijares que veés lo rei en Joan d’Aragó, de gloriosa memòria, que poc temps haviea que era passat d’esta vida, al qual jo llongament havia servit. E, dubtant qui era, espaordí’m terriblement. Lladoncs ell me dix: –Llunya tota paor de tu, car jo só aquell que penses. Quant jo l’oí parlar, coneguí’l tantost; puis tremolant diguí: –O senyor! Com sots vós ací? E no morís l’altre dia?. –No morí –dix ell–, mas lleixí la carn a la sua mare e retí l’esperit a Déu, qui el m'havia donat. –Com l’esperit? –digui jo–. No puix creure que l’esperit, si res és, puixa tenir altre camí sinó aquell que la carn té. –E doncs, què entens –dix ell–, que sia jo? No saps que l’altre dia passé de la vida corporal en què era?. –Oït ho he dir –responguí jo–, mas ara no ho crec, car si fóssets mort no fórets ací. E entén que sots viu, mas la gent, o per tal com ho volria, car tots temps se alegre de novitats e especialment de novella senyoria, o per alcuna barateria que vol fer, ha mès en fama que sots mort. –La fama –dix ell–, es vera, que jo he pagat lo deute a natura, e lo meu esperit és aquest qui parle ab tu. –Vós, senyor, me podets dir què us plaurà, mas, parlant ab vostra reverència, jo no creuré que siats mort, car hòmens morts no parlen. –Ver és –dix ell–, que·ls morts no parlen, mas l’esperit no mor e, per consegüent, no li és impossible parlar. –No em par –digui jo–, que l’esperit sie res aprés la mort, car moltes vegades he vist morir hòmens e bèsties e oçells, e no veïa que sperit ne altre cosa los isqués del cos, per la qual jo pogués conèixer que carn e esperit fossen dues coses distintes e separades. Mas tostemps he creegut que ço que hom diu esperit, o ànima, no fos àls sinó la sanc, o la calor natural que és en lo cos que, per la discrepància de les sues humors, mor, així com fa lo foc per lo vent qui el gita de son lloc, o quant és corrumput lo subjecte en què és, qui s’apaga e d’aquí avant no el veu hom.

Bernat Metge.

1 els cucs


SEGLE D‛OR

AUSIÀS MARC, (València 1397 - 1459)

VELES E VENTS, Poema XLVI

Veles e vents han mos desigs complir fent camins dubtosos1 per la mar. Mestre2 i ponent contra d‛ells veig armar; xaloc, llevant els deuen subvenir3

amb llurs amics lo grec4 e lo migjorn, fent humils precs al vent tramuntanal que en son bufar los sia parcial5 e que tots cinc complesquen el meu retorn. Bullirà el mar com la cassola en forn, mudant color e l‛estat natural, e mostrarà voler tota res6 mal que sobre si ature un punt al jorn. Grans e pocs7 peixos a recors8 correran e cercaran amagatalls secrets; fugint al mar on són nodrits e fets, per gran remei en terra eixiran. Los pelegrins9 tots ensems votaran10 e prometran molts dons de cera fets11; la gran paor traurà a llum los secrets que al confés descoberts no seran12. En lo perill no em caureu de l‛esment13, ans votaré al Déu que ens ha lligats, de no minvar mes fermes voluntats14. E que tots temps me sereu de present. Jo tem la mort per no ser-vos absent, perquè Amor per mort és anul·lat; mas jo no crec que mon voler sobrat(17) puga esser per tal departiment(18). Jo só gelós de vostre escàs voler,

1 perillosos 2 mestral 3 ajudar 4 gregal 5 favorable 6 e mostrarà voler tota res mal, que sobre si ature un punt al jorn. És a dir, [la mar] no tolerarà que hi

sure [s‛hi ature] res sobre ella.. 7 petits 8 refugi 9 els qui viatgen 10 faran vots, promeses 11 dons fets de cera → exvots. 12 És a dir, secrets qui ni al confessor d‛han dit. 13 És a dir, no me n’oblidaré de l’estimada. 14 És a dir: faré vots a Déu que ens ha units perquè no minve la meua voluntat [de seguir units].


que, jo morint, no meta mi en oblit; sol est pensar me tol del món delit(19) Jo tem la mort per no ser-vos absent1, perquè Amor per mort és anul·lat; mas jo no crec que mon voler sobrat2 puga esser per tal departiment3. Jo só gelós de vostre escàs voler, que, jo morint, no meta mi en oblit. Sol est pensar me tol del món delit4. , –car nos vivint, no crec es puga fer–.

CURIAL E GÜELFA (¿1435-1462?, novel·la anònima)

Esposalles de Curial e Güelfa

Curial, ja desarmat, e vestit de la millor roba del rei, estava entre les dones, que no

donaven lloc que hom del món a ell s‛acostàs. Lo rei, entretant, apartà lo marqués, e, després de molta composició de paraules, li pregà que donàs per muller Güelfa a Curial. Lo marqués respongué que no havia cosa en lo món que tant desitjàs. Lo rei e la reina, cridada a una part Güelfa, lo marqués e la abadessa, parlaren a Güelfa de lo dit matrimoni. Güelfa callava e de vergonya no sabia ne podia respondre. L‛abadessa, rompent lo silenci, digué al rei: Senyor, què espereu? Jo per ella us dic de sí, e us responc que li plau.

Lo marqués digué: Ma sor5, jo us pregue, que feu ço que lo rei mana. Lladoncs6 Güelfa respongué al rei, no sens veu tremolosa e la cara tota carregada

de vergonya: No per desig que jo haja d‛haver marit, com jo hagués deliberat null temps fer matrimoni, mes no havent boca per dir lo contrari de ço que vostra molt alta senyoria mana, feu de mi ço que en plaer vos vindrà.

Lo rei e la reina, contents ultra manera7, fet venir l‛arquebisbe de Rens, qui cosí era

del rei, muntades la reina e Güelfa en sendes hacanees8, vingueren enmig de la plaça, e amb general festa lo rei los féu esposar.

Lo crit es mou molt gran. Los cavallers refresquen lo torneig. La reina e la Güelfa

tornaren en les llotges e, tantost9, entrades en un retret10, Güelfa fou meravellosament vestida e ornada de tants e tan preciosos joiells que tot lo món estava torbat. Resplendia la bellesa d‛aquella senyora sobre quantes hi eren. Ai, e com cuidà morir Laquesis, ferida de tres enveges, ço és, del marit, de la bellesa, e de la festa! Mireu-la mudava la color en

1 És a dir: jo tem la mort per si m‛oblideu. 2 vençut 3 separació 4 sols aquest pensament em fa perdre el goig de viure 5 germana 6 aleshores 7 d‛allò més 8 mules 9 de seguida 10 cambra


mil maneres, e, per molt que es volgués cobrir, encara digué: Benedicta tu in mulieribus!1.

[...] E aquell [Curial] qui era cavaller nat en pobre casa, favorit de la Fortuna après

d‛infinits infortunis, per les sues virtuts, a les quals nulls temps defallí, e així mateix per Amor, qui és molt pus poderosa dea2 que la Fortuna, e nulls temps s‛era partida(12) d‛ell ne l‛havia desemparat, ans la Fortuna l‛havia sostingut contínuament guerrejant contra infortunis e vencent-los, no obstants los assalts secrets de la iniqua e porfidiosa Enveja, e fonc remuntat en tal manera que lo valent e cavaller, en un jorn, per sos mèrits, obtingué principat e muller. (???)

¡O quant és gran lo perill, quantes són les sol·licituds e les congoixes a a aquells qui es treballen en amor! Car, posat que alguns amats de la fortuna, aprés d'infinits

infortunis, sien arribats al port per ells desijat, tants emperò són aquelles qui raonablement se'n dolen, que anvides pusc creure que entre mil desaventurats se'n

tròpia un que hage amenada la sua causa a gloriosa fi. E si ab dret juí serà esguardat lo cas següent, jatsia que seran molts aquells qui diran que ells voldrien que així els

prengués de les sues amors, emperò, sabent la certenitat de les penes de les quals aqeulla dolçor amarga és tota plena, e no havent certenitat de la fi si serà pròspera o

adversa, se deurien molt guardar de metre's en aquest amorós ans dolorós camí. E per ço us vull recitar quant costà a un gentil cavaller e a una noble dona l'amar-se l'un a l'altre, e com ab gran treball e pena, e seguits de molts infortunis, aprés llong temps

aconseguiren lo guardó de llurs treballs! Curial e Güelfa

JOANOT MARTORELL, (Gandia, 1413/15-1468)

1) Tirant a Anglaterra.

«-Vós, gentilhome, que rebeu l’orde de cavalleria, ¿jureu per Déu i pels quatre sants evangelis de no anar contra el molt alt excel·lent rei d’Anglaterra, encara que fos contrari al vostre senyor natural: Sols si li torneu el collar de la divisa que l’esmentat senyor Rei acostuma de donar a tots aquells que fa cavallers, podríeu entrar en guerra contra ell, sense que us ho pogueren reprotxar els bons cavallers. En cas contrari, incorreríeu en falta greu i si fóreu fet presoner de guerra us trobaríeu en perill de mort. ¿Jureu pel sacrament que heu fet que mantindreu i defensareu dones i donzelles, viudes, òrfens, desemparades i fins i tot casades, si us demanen socors, i que posareu per elles tot el vostre afany a entrar en camp a tota ultrança ?».

Fet el jurament, els dos senyors de major rang que allí hi havia el prengueren pels braços i el portaren davant del Rei. El Rei li posà l’espasa sobre el cap i li digué:

«-Déu i mon senyor Sant Jordi et faça bon cavaller». I tot seguit el besà a la boca.

Després, set donzelles vestides de blanc que representaven els set gojos de la verge Maria li cenyiren l’espasa. A continuació, els quatre cavallers de major dignitat que allí es trobaven, en record dels quatre evangelistes, li calçaren els esperons. Seguidament, l’agafà la Reina per un braç i una duquessa per l’altre, l’acompanyaren a una bella tarima

1 beneïda tu entre les dones 2 més poderosa deessa que


i l’assegueren a la cadira reial. Després s'assegueren el Rei a una part i la Reina a l’altra, i totes les donzelles i els cavallers a sota de la tarima i al seu voltant. Finalment hi portaren una col·lació molt abundant. I idèntic cerimonial, senyor, s'ha seguit per a tots els que han estat fets cavallers.

-Conteu-me, si us plau -digué l’ermità- totes les justes d'armes que Tirant ha fet.

-La vespra del dia assignat per a fer les justes, Tirant anà on estaven els vint-i-sis cavallers. En arribar-hi, els donà un escrit on deia que qualsevol cavaller que volgués fer armes amb ell, s'hauria de batre en un combat a cavall tant de temps com fos necessari fins que un dels dos rebés, amb la llança, vint colps sagnants, o fins que qualsevol d'ells es donàs per vençut. [...].

Quan Tirant fou enmig del camp. féu una gran reverència al Rei i a la Reina, anà als quatre cantons de la lliça i els senyà. Després baixà del cavall i anà a un petit pavelló que hi havia a un costat, on li portaren viandes i confits perquè es pogués refrescar. Tornà a pujar a cavall i trobà ja el mantenidor del camp a un cap de la lliça. Tirant es posà a l’altre cap i llavors el Rei manà que començàs la justa. De seguida els dos cavallers assentaren un colp als cavalls amb els esperons, i amb les llances col·locades als rests -que són unes peces de ferro que hi ha a la cuirassa i que serveixen per a mantenir subjecta la llança-, corregueren fins que xocaren tan ferament que es trencaren les llances. Després d'aquesta carrera. feren moltes altres trobades.

A la vintena carrera, l’oponent assestà un colp a Tirant enmig de la bavera del bacinet, el nafrà un poc en el coll i, gràcies que la llança es va trencar, el nostre cavaller no va morir. Cavall i cavaller caigueren a terra. Ràpidament, s’alçà Tirant féu que li donaren un altre cavall millor. Aleshores pregà als jutges de camp que li permetessen agafar una altra llança i li respongueren que cadascú podia prendre les llances que volgués. Cadascú amb una nova llança corregueren l’un contra l’altre i ara Tirant punxà l’oponent un poc davall del rest. L'encontre fou tan poderós i la llança tan forta, que li traspassà el cos i el seu oponent caigué mort a terra. Les donzelles anaren immediatament a la porta del camp i demanaren que els tornassen el seu cavaller. Quan obriren les portes, les donzelles agafaren el cavall de Tirant per les regnes i, amb gran honor, se l’endugueren al seu allotjament. Allí el desarmaren, li miraren la nafra que tenia al coll i feren venir els metges perquè el curassen. I heu de saber que Tirant va ser molt ben servit per les donzelles, ja que estaven molt contentes perquè era el primer cavaller que havia fet armes per donzella i havia estat vencedor.

El Rei, acompanyat dels grans senyors, entrà en el palenc on jeia el cavaller mort i, en processó, el portaren a l’església de Sant Jordi, on hi havia preparada una singular capella per a aquells que morissin en les justes

2) Tirant es declara a Carmesina

Al cap de poc es retirà a la seua cambra, moment que aprofità la Princesa per a deixar de ballar, agafar Tirant d‛una mà i asseure‛s junts a una finestra. Aleshores la Princesa començà a parlar: Cavaller virtuós, us tinc molta compassió pel mal que us veig passar. Us pregue que em vulgau manifestar quin mal, o quin bé, sent la vostra virtuosa persona. Si es tracta d‛un mal, jo, a causa de l‛amor que us tinc, en prendré una part. Si en canvi és un bé, molt m‛alegrarà que siga tot per a vós. Per tant, feu-me el favor de voler-m‛ho dir.

–Senyora –contestà Tirant–, no vull el mal quan arriba en temps de bé, i molt

menys quan pel mal es perd el bé. Heu de saber que del mal que tinc no us en faria part a vós, sinó que el vull tol per a mi i no desitge compartir-lo amb ningú. I d‛aquestes


coses no s‛ha de parlar. Parlem d‛altres, senyora, que siguen alegres i plaenteres i deixem les que turmenten l‛ànima.

–Certament –insistí la Princesa– que no hi ha cap cosa que vós volguésseu saber que jo no us la digués de bon grat. Vós, en canvi, no m‛ho voleu dir a mi. Per això us torne a pregar que m‛ho digau per la cosa que més ameu en aquest món.

–Senyora –respongué Tirant–, us suplique que no em poseu en tal situació. Això no obstant, m‛heu conjurat de tal manera que us diré tot el que sé. Tot seguit us diré el mal que m‛afligeix, ... ... puix vostra altesa em forca a dir-vos-ho, no us puc dir més que ame. I no pogué dir altra cosa, sinó que abaixà els ulls a les faldes de la Princesa.

–Digau-me, Tirant, –demanà la Princesa–, qui és la senyora que tant de mal us fa passar, perquè, si en cap cosa us puc ajudar, ho faré amb molt bona voluntat.

Tirant posà la mà a la mànega, tragué l‛espill i digué: Senyora, la imatge que hi podreu veure em pot donar la mort o la vida. Mane-li la vostra altesa que em tinga pietat.

La Princesa prengué l‛espill i, amb ràpids passos, se n‛entrà a la cambra pensant que hi trobaria alguna dona pintada, però no hi veié res més que la seua cara.

3) Els soldats de Tirant capturen uns espies

En arribar a la ciutat, descavalcaren. Tirant se n‛anà a la placa on va trobar la major part dels soldats de peu els va dir: Veniu ací, germans. Venim d‛espiar el campament dels nostres enemics i, quan veníem, hem vist quatre espies.¿Qui de vosaltres vol anar per ells? Per cada espia que em porteu viu us donaré cinc-cents ducats, i si me‛n porteu el cap us en donaré tres-cents.

A l‛instant, set homes d‛infanteria que coneixien molt bé la terra, es posaren d‛acord, i partiren de nit per a no ser vistos. Quan foren ben avant, digué un d‛ells: Senyors, voleu que fem les coses ben fetes? Amaguem-nos prop d‛una font que hi ha ací i cobrim-nos amb rames. De ben segur que els moros, a l‛hora del migdia, davallaran ací a beure d‛aquesta aigua a causa de la gran calor que fa, i així els agafarem per sorpresa.

Considerada la qüestió, s‛hi posaren molt bé a l‛aguait. En eixir el sol, els van veure dalt d‛un tossal. Però a l‛hora en què la calor era més intensa, davallaren a la font a beure aigua freda. Quan estigueren allí, digué un dels cristians que estaven amagats: Que no es moga ningú fins que no estiguen ben farts d‛aigua, perquè així no podran córrer tant.

I així ho feren. Quan hagueren begut i menjat, els cristians van eixir cridant i de seguida n‛agafaren tres, mentre que l‛altre fugia. En veure que no el podien capturar, li dispararen amb una ballesta. La fletxa el va ferir en el costat i va caure de seguida. Li tallaren el cap i el van posar en la punta d‛una llança. Als altres, amb les mans lligades, els portaren on es trobava el Capità.

JAUME ROIG (? – Benimaclet, 1478).

Com pres donzella el protagonista, de L’espill En aquell punt que jo fui junt1 en la ciutat, haguí comptat quants anys havia. Trobí complia los trenta-dos. Amb corredors2 jo m'avenguí. Comprí, paguí

1 vaig arribar. 2 mitjancer en actes comercials, o d’una altra índole.


l’alberg1 aquest; arreglí’l prest d’abillaments e forniments com convenia. Sovint venia la ranyinosa2 vella envejosa a visitar, per aguaitar si res portava o si em donava lo marit seu. Com ella veu jo com vivia, e quant havia d’allà enviat o canviat, m’ho veu cobrar e bé esmerçar3, bé li plagué, com conegué que ric venia. Ella tenia una cosina. Tantost barrina4 fos muller mia. Ella m’envia la corredora5, gran ralladora6, entremetent, puntacorrent7 i ben revessa8. Ella m’endreça son parlament: –D’un casament molt singular vos vull parlar: d’una donzella bona e bella, ben endreçada, molt heretada9, rica pobila d’aquesta vila, dels bons parenta10; en dot ha trenta mília sous en timbres nous11, tots en moneda. Una arboreda, gran alqueria, dix posseïa prop la Devesa12; sense despesa, dix se faria segons voldria; que ho ordenàs. .... Falsa parlera, vella velera13. M' embabuixà i m'atabuixà14. De tot mentia. ....

Isabel de Villena (València, 1430 - València, 1490)

Nom de religió amb el qual és coneguda l‛escriptora i abadessa Elionor Manuel de Villena

De Vita Christi

1 casa. 2 xafardera. 3 gastar. 4 cavil·la. 5 cfr. nota 2. 6 engalipadora. 7 persona que obra precipitadament i sense mesura. 8 retorçuda. 9 amb molta herència. 10 de família ben relacionada. 11 moneda de mitja lliura. 12 prop del Saler. 13 hipòcrita. 14 m’entabuixà i atabalà.

http://www.enciclopedia.cat/fitxa_v2.jsp?NDCHEC=0071108


Predicant el senyor a Jerusalem s‛esdevingué que una gran senyora molt rica, singular en bellesa i gràcia sobre totes les altres dones de la seua condició social, lliure de l‛autoritat de pare i mare, perquè ja s‛havien mort, deixant-li grans riqueses i gran abundància de béns de tot tipus, tenia un germà i una germana. Ella era la principal senyora i la major de tots. I veient-se així lliure en sa joventut sense ningú que la reprengués i tenint la pròpia voluntat per llei, seguia totes les apetències dels sentits no atenent sinó en delits i plaers de la persona en arreus i novetats, i res no li era difícil puix tenia què gastar […].

I així aquesta senyora tant com de més alta condició era i més singular en bellesa i diners, més prompte la seua fama va ser tacada. I la gent menuda que, comunament, pren gust en malparlar de les grans dones per poc que veja, parlaven tan abundantment d‛aquest senyora que es deia Maria Magdalena, que entre el poble no la coneixien sinó com la dona pecadora.

JOAN ROIÇ DE CORELLA (Gandia? 1433/43 - València 1497)

1) Mos ulls, tancats perquè altra no mire

Mos ulls, tancats perquè altra no mire, si els obre mai, la mort suplic los tanque;

l‛aigua de plor, puix no es pot fer s‛estanque, un poc espai prendrà, per on espire.

Sol pel desert, fugint la primavera,

en ram florit no prendré mai posada; ab plorós cant, en aigua reposada nunca beuré, en font ni en ribera.

Flor d‛honestat, estarà en la bandera;

sobre el meu vas1, un mot de lletres negres: Corella és mort, qui en dies poc alegres

sempre visqué per amar ab espera.

2) Cobla que, llegint-la per llarg diu acontentament, e llegint-la per meitat, diu descontentament

De béns e plaer →tostemps abundós sempre freturós →de dol e tristor no estic desitjós →de veure dolor de prendre muller →ben cobdiciós solaç ab cantar →jo prenc en repòs del tot vull fugir →pensar en la mort ni em plau gens oir →res que em desconhort lo riure i ballar →tinc per mon espòs.

1 sepulcre


SEGLE XVI: ÈPOCA MODERNA (SEGLES XVI, XVII i XVIII)

JOAN TIMONEDA (València, 1518/20–1583)

Qui té anguila per la cua.

Qui té anguila per la cua i la dona per la fe, bé pot dir que res no té. Qui escriu en l‛aigua corrent i en fortuna ha confiat, i pren fe d‛un renegat i de l‛aire el fonament, del que és orat document, d‛alguna dona la fe, bé pot dir que res no té. Qui pren de l‛irós paciència, també el trastejar dels rems, i lo fruit de tots extrems, i del lleó la clemència, de la cabra l‛abstinència, de la dona la mercè, bé pot dir que res no té. Qui s‛obliga a lligar fum i a traure cera del foc, i tornar lo negre groc, sense ferro traure llum, i, fora de tot costum, la dona que vulga bé, bé pot dir que res no té.

Pere Serafí (Xipre?, c. 1510 - Barcelona, 1567) Sonet

Pensava jo que per servir Amor, ses lleis seguint ab ferma voluntat que així pogués jo estar ben confiat sens mai sentir ninguna sinsabor.

Mas, com no pot durar en fràgil cor un estament de vera fermetat, tot mon intent sortí desbaratat i es convertí mon goig en greu tristor.

No es pot pensar quant és lo descontent que tinc pensant al que abans mai pensí que es pogués fer un tal defalliment.


No sé dir més sinó que m'enganyí per molt fiar ab tot mon sentiment de qui sos fins han de finir així.

CRISTÒFOR DESPUIG (Tortosa 1510 - 1561/80)

De Los Col·loquis de la Insigne Ciutat de Tortosa.

Don Pedro: – ... cada vegada que ací arribe, entre i passe per la ciutat, que per a mon gust és la més *apacible del món, i com és la primera que trobam de la nostra pàtria antiga, par1 que la mira hom amb millor gana.

Fabio: – Com de la vostra pàtria antiga? Don Pedro: – Sí, que los valencians d‛ací de Catalunya són eixits, i los llinatges

que d‛ací no tenen lo principi, no els tenim per tan bons. I la llengua de Catalunya la tenim, encara que per lo veïnat de Castella s‛és molt trastornada.

Fabio: – I amic, no dieu que fonc conquistada per lo rei en Jaume d‛Aragó? I no hi entrevingueren los aragonesos en la conquista?

Don Pedro: – Sí, però les forces i potència principal tota o quasi era de Catalunya, i per ço es reservà allí la llengua catalana i no l‛aragonesa. Amb tot, no deixaren de restar-hi també alguns llinatges de l‛Aragó i d‛altres parts importants que per avui encara es troben allí.

Fabio: – Altra raó dóna Pere Antoni Beuter per lo ser restada en València la llengua catalana, que diu que, per cert número de donzelles que allà foren portades de Lleida per a poblar la ciutat, es començà la llengua catalana, per ço que les criatures més aprenen de les mares que no dels pares.

Don Pedro: – Ja sé que això escriu Pere Antoni, però no té força l‛opinió seua; perquè aquelles donzelles no poblaren sinó sola València i la llengua catalana s‛hi restà i estengué per tot lo regne, com per avui es parla des d‛Oriola fins a Traiguera. I així no pot quadrar lo que ell diu, sinó és verdaderament lo que jo dic, que és cosa certa que en aquell temps, no sols lo rei, mes tots los escrits del rei parlaven català, i així pogué restar la llengua catalana i no l‛aragonesa.

Lucio: – Que no hi ha que dubtar en això, i lo mateix va ser en la conquista de Mallorca que féu lo mateix rei, i en Menorca i en Eivissa, que aprés es conquistaren, fonc lo mateix: que en totes estes illes restà la llengua catalana, com encara per avui la tenen i tal com la prengueren en los principis, perquè no han tingut ocasió d‛alterar-la com los valencians. I en Sardenya, la qual conquistà lo infant don Alfonso, que aprés fonc rei d‛Aragó, tenen també la llengua catalana, bé que allí tots no parlen català, que en moltes parts de l‛illa retenen encara la llengua antiga del regne; però los Cavallers i les persones de primor i finalment tots los que negocien parlen català, perquè la catalana és allí cortesana.

Don Pedro: – No sé jo per què, a la veritat, no és tan *cobdiciada com això la llengua catalana, i l‛aragonesa és tinguda per millor, per semblar més a la castellana.

Lucio: - En nostres dies sí; mes en lo temps *atràs no la tenien sinó per molt grossera, com a la veritat ho era, i per ço tinguda en menys que la d‛ací. Prova‛s amb què los reis, encara que priven lo *apellido d‛Aragó, no per ço parlaven aragonès, sinó català, i fins lo rei don Martí, últim rei de la línia masculina dels comtes de Barcelona, parlava català. I son pare d‛aquest rei, qui fonc en Pere Tercer, la crònica que compongué

1 pareix


de les gestes de son avi, de son pare i seues, en llengua catalana la compongué, i de la pròpia mà seua es troba per avui escrita dins lo Real Arxiu de Barcelona, còpia de la qual té posada per Miquel Carbonell en la Crònica que de Catalunya té feta. Més avant vos diré una cosa per a abonar ma raó, que cert és de ponderar: i és que en Aragó, tant com afronta1 lo regne amb Catalunya i València, no parlen aragonès, sinó català, tots los de la frontera, dos i tres llegües dins lo regne, que2 dins de Catalunya i València, en aquesta frontera, no hi ha memòria de la llengua aragonesa. Açò passa amb veritat així com ho dic, i d‛aquí ve l‛escàndol que jo prenc en veure que per avui tan absolutament s‛abraça la llengua castellana, fins a dins Barcelona, per los principals senyors i altres cavallers de Catalunya, recordant-me que en altre temps no donaven lloc a aquest abús los magnànims reis d‛Aragó. I no dic que la castellana no sia gentil llengua i per tal tinguda, i també confesse que és necessari saber-la les persones principals, perquè és l‛espanyola que en tota Europa es coneix, però condemne i reprove lo ordinàriament parlar-la entre nosaltres, perquè d‛açò es pot seguir que poc a poc es lleve d‛arrel la de la pàtria, i així pareixeria ser per los castellans conquistada.

Don Pedro: – No estic mal amb lo que diu, que cert ja comença de passar la ratlla aquest abús, tant i més que ací, allà en València entre nosaltres. Jo tindria per bé que es consideràs per tots açò.

SEGLE XVII: EL BARROC

FRANCESC VICENÇ GARCIA (Tortosa ~1582 - Vallfogona de Riucorb 1623)

A una mossa gravada de verola

Mala pasqua3 us do Déu, monja corcada, bresca sens mel, trepada gelosia, formatge ullat, cruel fisonomia, amb més punts i grops4 que té l‛arada;

d‛alguna fossa us han desenterrada per no sofrir los morts tal companyia, quan eixa mala cara se us podria, i estava ja de cucs mig rosegada;

però, si sou de vermes5 escapada, perquè siau menjar de les cucales (que de mal en pitjor la sort vos porta),

mantinga-us Déu la negra burullada6, i, adéu-siau, que em par7 que em naixen ales i em torno corb després que pic carn morta!

FRANCESC FONTANELLA (Barcelona, 1622-1681) A l’ausentar-se l’amada Gileta, ab llàgrimes se alamenta Gilet afligit i celebra l’hermosura de Gileta

1 limita 2 de manera que 3 camí, viatge. 4 nusos dels troncs. 5 cucs. 6 ¿carronya? 7 pareix.


A una calavera

Esta que veus, figura rigorosa (sens vista, com l'Amor, mes no sens ira, que ab prestesa de llamp la dalla gira contra lo més altiu més vigorosa)

no és la Mort freda, tràgica, penosa, fantasma vana que als infants admira; un mort és, o d'un mort que ja respira premi feliç o flama dolorosa.

Defunt retrato de mortal flaquesa en què lo temps acaba humanes glòries, de poc temps anticipa la pintura;

mes trobaràs la vida en la tristesa, si guardes en lo cor estes memòries com portes en lo cor esta figura.

PERE JACINT MORLÀ (València, ? – 1656) Tractat del pet [fragment]

D’açò de tirar-se pets i rotar per lo traser, un tratadet ne vullc fer per a ignorants i discrets.

Assentats uns notadets, podré en major claritat indagar en puritat del pet l’essència i substància, perquè no hi haja ignorància d’esta important veritat.

Nota primer que petar-se no està prohibit per llei, i així al vassall com al rei los és lícit desventar-se.

Ni crec jo que puga dar-se principi més evident, quan tots creuen firmament ser cosa molt natural i el no haver-hi ningun mal en obrir-li porta al vent.

Nota en seguida que el pet, sent efecte d’una causa interior, i que en gran pausa va rodant per lo secret,


no perteneix, segons dret, al juí i coneixement de l’Església, si no ment aquell adagi que indica que l’Església no judica lo que passa interiorment.

Nota tercer que tot pet, sent efecte necessari, és mixto de voluntari, no in fieri sinó en fet.

Segons este notandet no es pot lo pet evitar, mes es podrà, a tot tirar, suspendre per un breu rato hasta donar de barato lo que li pot costar car.

Nota quarta que, de cosa tan substancial com lo pet, no se’n trata en ningun dret, facultat, ni llei, ni glosa.

Gran descuit!, I que a mi em posa en la major confusió veent que hasta Salomó, que de tot va disputar, lo pet se’l volgué deixar arrimat en un racó.

PERE JOAN PORCAR (València, 1560- ± 1629)

del Dietari.

Dels castellans que han acompanyat el Rei a València. Dilluns a 6 de maig 1599, entre quatre i cinc hores de la vesprada entraren en casa

don Jaume a netejar–li lo pou [cec] que los de l‛almirall que allí aposentaven i ell també, l‛havien embrutat tot de brutedat i bacins1. I de la gran pudor, entrà primer un home i s‛ofegava, i entrà un altre per a ajudar-lo i els dos restaren allí morts de la pudor. I casi en totes les cases on estos Grans de castellans han aposentat, han fet lo mateix dels pous, i tots los departaments han emmerdat, i tot ho han derruït i quasi fins tots los panys de les portes han arrancat. Esta és el guany que Sa Majestat nos ha portat a València amb tan bruta gent; i més, que l‛hospital general està molt ple de pobra gent, perquè [en] totes les quadres2 a cada part hi ha dos llits, un davant d‛altre, plens de malalts forasters, lo que no s‛ha vist molts anys ha en València.

1 orinals 2 sales


SEGLE XVIII

JOAN SALVADOR (Barcelona 1683-1726)

Viatge d‛Espanya i Portugal (1716-1717)

Lo dia 4, dimecres, partírem a les nou hores d‛Atzeneta1. Poc després deixàrem a la

dreta El Palomar; després passarem per la vila d ‛Albaida i un convent de caputxins, i dins un lloc dit Alatjor2. Continuant un poc de mal camí per la calessa i haver fet una llegua i mitja de camí, passàrem per Ontinyent, vila gran dins un fondo.

Es compta d‛Ontinyent a dita casa més de dues llegües bones, que nosaltres estiguérem més de quatre hores, a on haguérem d‛estar amb gran incomoditat. Dita casa és en un pla, amb moltes altres. Venint la gent de treballar, tinguérem lo gust de veure fer les coques, després les miques, etc., i per memòria ho notaré. Prenen farina de blat i de panís; la mesclen bé. Després la posen sobre una pell que tindrà quatre pams de diàmetre, posant després sal i aigua freda. Pasten dita farina, havent ans fet una creu en modo de benedicció. Així pastada, l‛estenen fins que quasi prenga la figura de la pell; després la pleguen. La llar del foc, que està ben empedrada i llisa, la fan ben escalfar. Després, amb una escombra, aparten la cendra i foc, posant-hi la pasta, desplegant-la i cobrint-la amb la cendra i foc. Dins un quart d‛hora la trauen del foc i l‛espolsen de la cendra. Ne trenquen alguns bocinets de les vores i les posen dins una paella, a on tenien un poc de greix i carn de moltó ja un poc cuita, posant-hi aigua per fer suc. I, en ésser cuit, ho tiren tot sobre la coca, la qual han deixat a terra i sota han posat una estora redona. Tots es posen a terra, assentats per tot lo rededor de la coca i van trencant un bocí d‛ella i menjant de la vianda. M‛atordí de veure això –pues la pasta és sens llevat i mig cuita–, com aquells pobres treballadors hi poden aguantar.

CARLES ROS I HERRERA (València, 1703-1773) Col·loqui nou, graciós i entretengut, on se referixen les festes celebrades en la ciutat de València a la proclamació de son rei i senyor, nòstron Fernando Sext, que Déu guard, en los dies 19, 20 i 21 d'agost del present any 1746 [fragment]

Persones: Cento, Batiano Gori, Retor Cento, Batiano i Gori són tres llauradors de cert poblet que han vengut a València a veure la funció nomenada i, havent-se'n tornat al poble, li referixen al retor, en sa casa, les festes, llumenàries i processó de gràcies d'aquest modo.

Los tres. Senyor retor, bona nit, siga vosté ben trobat.

Ret. I vosaltres ben venguts. Aneu-se prest assentant i no em gasteu compliments perquè en mi són excusats. Posau-se les munteretes i m'anireu relatant la funció d'aquestes festes puix crec hauran segut grans.

1 Atzeneta d‛Albaida 2 Aljorf


Los tres. Doncs en sa bona llicència obeïm, i ens oirà, que és cert que tota València estava feta un xiular.

Ret. Los valencians són molt dòcils, afables i cortesans, i en obsequi de son rei sempre en garbo s'han portat.

Cento. Si vosté, senyor retor, a València hagués anat diria: açò és paraís? O, què hi ha en esta ciutat? Tres dies hagué de festes que en un buf se n'han passat.

Bat. Tres dies? Jo dic són sis perquè nits no n'ham notat, que els de València han sabut, en tanta llum que han posat (per les portes, per finestres, per balcons, reixes, terrats, per les parets, per teulades, per torres i campanars) fer que nit no pareguera i tot fos de dia clar, que el sol al ple del migjorn no sol tanta llum donar, com lo que ser nit devia puix tot era claritat.

Gori. És veritat, so retor, lo que Batiano ha contat.

Ret. Així ho crec, perquè València és per a festes encant.

Cento. És tant lo goig que han tengut, tan a gust, ple i general, tota la gent de València, que no es podrà bé explicar.

Bat. Hòmens, dones, frares, monges, vells i jóvens, xics i grans, fins a les creaturetes que a penes saben parlar dien tots: “Vixca Fernando, Déu lo conserve immortal!”


Ret. Així siga, per a bé de l'Església Universal i conhort de la nació com de sa llei confiam.

LLUÍS GALIANA (Ontinyent, 1740-71)

de Rondalla de Rondalles.

Aplegà, doncs, i en tan bon punt posà els peus en lo portal, puto el darrer qui aniria a pegar-li una abraçada.

–Sega‛s, dia l‛un. L‛altre li prenia la gaiata, no faltà qui li llevà la mantellina i tots no sabien què fer-se en la bona de l‛*Auela. Però ella, no donant-se per entesa, la primera paraula en què desplegà la boca fon que estava cansadeta, així que li faria bé un traguet, perquè, com dia, alls crus i vinet pur passen lo port segur.

Carot per l‛auelona, si sabia! No dic jo? Si pareixia la que anà a enganyar a Sant Antoni, i açò que tots estaven en què pixava aigua beneïda. En tota la vida Auela més taimada! Aquell nas de ganxo de cresol, que no me li deixava alçar la barba [...]

Veritat és que anava a tombollons, i s‛afofava en les paraules1; perquè la bancada de dalt li havia caigut tota, i sols tenia baix dos dents i tres queixals, que servien per a apuntalar-li el nas; però tot açò era pa i mel respecte de què pareixia una centella i que al mateix dimoni li faria eixir els cabells blancs, només que la posara en eixos trots. Què més volen vostés? Sempre que parlava, anaven els refranys a puntapeus, i tots estaven en la boca oberta, com uns enganyapastors2, oint-li aquells repents i flautades en què eixia.

¿No era l‛Aueleta de la meua ànima i d‛aquelles que no en fan los ferrers a martellades?3 Pos a esta Auela que jo dic –estan vostés– li tragueren un got de vi ple de gom a gom, i dient a gran seca, gran arremullada, se‛l pipà, com un bé de Déu, a la salut de tots; i bon profit.

Després que descansà a ossades4, saltà el Pare –que, ara que me‛n recorde, es dia Pere el Gros– i prenent la taba5, com tenia de costum, començà a informar-la d‛este modo:

–Açò és açò. Tot lo barbull6 i laberint de ma casa és per eixe folleto de xiqueta que, contra la meua voluntat i son profit, es vol casar en [amb] un perdut i un homenet de mala mort, que no té més que el sol que li naix sobre la cara; i no hi ha qui la traga d‛esta andròmina. Vosté ha de pensar i creure, senyora Bajuana...

JOAN SALVADOR (Barcelona 1683-1726) Viatge d‛Espanya i Portugal (1716-1717) [fragment] Lo dia 4, dimecres, partírem a les nou hores d‛Atzeneta. Poc després deixàrem a la dreta el Palomar; després passarem per la vila d’Albaida i un convent de caputxins, i dins un

1 se li enredava la llengua quan parlava. 2 ocell que, segons la creença popular, xuclava la llet de les cabres. 3 no fer-ne els ferrers a martellades es diu d‛aquelles persones o coses que no són gaire resistents. 4 i tant! 5 prendre la taba, és a dir, començar a parlar. 6 enrenou


lloc dit Alatjor. Continuant un poc de mal camí́ per la calessa i haver fet una llegua i mitja de camí, passàrem per Ontinyent, vila gran dins un fondo.

Es compta d’Ontinyent a dita casa més de dues llegües bones, que nosaltres estiguérem més de quatre hores, a on haguérem d‛estar amb gran incomoditat. Dita casa és en un pla, amb moltes altres. Venint la gent de treballar, tinguérem lo gust de veure fer les coques, després les miques, etc., i per memòria ho notaré. Prenen farina de blat i de panís; la mesclen bé. Després la posen sobre una pell que tindrà quatre pams de diàmetre, posant després sal i aigua freda. Pasten dita farina, havent ans fet una creu en modo de benedicció. Així pastada, l‛estenen fins que quasi prenga la figura de la pell; després la pleguen. La llar del foc, que està ben empedrada i llisa, la fan ben escalfar. Després, amb una escombra, aparten la cendra i foc, posant-hi la pasta, desplegant-la i cobrint-la amb la cendra i foc. Dins un quart d‛hora la trauen del foc i l’espolsen de la cendra. Ne trenquen alguns bocinets de les vores i les posen dins una paella, a on tenien un poc de greix i carn de moltó ja un poc cuita, posant-hi aigua per fer suc. I, en ésser cuit, ho tiren tot sobre la coca, la qual han deixat a terra i sota han posat una estora redona. Tots es posen a terra, assentats per tot lo rededor de la coca i van trencant un bocí d‛ella i menjant de la vianda. M’atordí de veure això –pues la pasta és sens llevat i mig cuita–, com aquells pobres treballadors hi poden aguantar.

SEGLE XIX: LA RENAIXENÇA

CARLES BONAVENTURA ARIBAU (Barcelona, 1798- 1862):

Oda a La Pàtria

[...] Plau-me encara parlar la llengua d‛aquells savis, que ompliren l‛univers de llurs costums e lleis, La llengua d‛aquells forts que acataren los reis, defengueren llurs drets, venjaren llurs agravis. Muira, muira l‛ingrat que, en sonar en sos llavis per estranya regió l‛accent nadiu, no plora, que en pensar en sos llars, no es consum ni s‛enyora, ni cull del mur sagrat la lira dels seus avis! En llemosí sonà lo meu primer vagit, quan del mugró matern de dolça llet bevia; en llemosí al Senyor pregava cada dia, e càntics llemosins somniava cada nit. Si quan me trobo sol parl amb mon esperit, en llemosí li parl, que llengua altra no sent, e ma boca llavors no sap mentir ni ment, puix surten mes raons del centre de mon pit.

JOSEP BERNAT I BALDOVÍ. (Sueca 1809 – 1864)

Pascualo i Vicenteta,

del “Meló-i-drama tot en una pesa, titulat ...


Apareix el tio Bartolo menjant coca, y en [amb]l’ampolla à la vista.

Bartolo: Valga‛m Déu, y en quin *terreno em posà anit Lucifer!... Gità en lo llit ma muller, i una atra fent-me el sereno! És el cas que jo dormia en [amb] l’ànima un poc desperta, quant m‛he vist la porta oberta i un bulto que dins corria. A l‛emprompte m‛he sorprés, perquè tot viviente sap que a qualsevol per no res la sang se li n’apuja al cap. I en un bot tirant-me a terra, *sampant l’arma del capsal, m‛he posat en peu de guerra contra aquell bulto infernal. Però al temps que l‛escopeta anava a obrir ja el postic, he observat que l‛enemic portava monyo i pinteta. Li eixien flames pels colzes, i per baix la mantellina unes mirades més dolces que este tros de coca fina. M‛he quedat sense paraula, que el cas no era per a manco, i com [que] sóc tan pié de banco, asilo he pres baix la taula; A on reprimint el *resoll, ple d‛*angusties i corruixes, m‛ha vist en [amb] aigua *hasta el coll, i en [amb] tarquim *hasta les cuixes. Perquè he oït prompte un gemec, de l’atra dona dormida, que, mamant–se la partida, s’ha alçat en un bell en sec1. I rabiosa com la hiena, quan va en busca de una lloba, s‛ha despenjat de l‛alcova darrere l‛ànima en pega. Armant-se allí entre les dos un balla i una simfonia, que jo ací els contaria si no fora que tinc tos.

1 molt de presa


TEODOR LLORENTE (València 1836-1911)

VORA EL BARRANC DELS ALGADINS

Vora el barranc del Algadins hi ha uns tarongers de tan dolç flaire que per a omplir d’aroma l’aire, no té lo món millors jardins. Allí hi ha un mas, i el mas té dins volguts records de ma infantesa; per ells jo tinc l’ànima presa vora el barranc dels Algadins.

Vora el barranc dels Algadins, s’alcen al cel quatre palmeres; lo vent, batent ales lleugeres, mou son plomall i els seus troncs fins. En ells, milers de teuladins fan un soroll que el cor enxisa. Qui oir pogués sa xiscladissa vora el barranc dels Algadins!

Vora el barranc dels Algadins, l’aigua corrent los camps anega; en sos espills lo sol llampega, i trau l’arròs verdosos brins. Sona el tic-tac en los molins; i al caure el sol, caçadors destres, a joca van d’ànecs silvestres vora el barranc dels Algadins.

Vora el barranc dels Algadins mourà les palmes l’aire, li donaran los horts son flaire, i sa cantúria els teuladins. Lo mas demà guardarà dins dolços records i imatges belles; jo no podré gojar ja d’elles, vora el barranc dels Algadins!

2) Salutació als poetes de Catalunya, Mallorca i Provença

que vingueren a les festes del centenari del rei en Jaume, 1876.

Germans de la gloriosa Catalunya, els de l‛illa daurada1 i Rosselló,

els d‛Alguer, que separa el mar i allunya, però l‛oblit de vostre origen, no;

per a record d‛aquest venturós dia per la partida solament amarga, València una abraçada vos envia, arborant com penó de germania

1 Mallorques


la llengua d‛Ausiàs March.

Tomás de Villarroya. Cançó (I)

Àngel que Déu per mon conhort envia, celest visió de mos ensòmits d’or, imatge d’il·lusions i poesia, delícia del meu cor,

ab ta llaor desplegaré jo els llavis i una cançó diré, filla del cel, en l’olvidada llengua de mons avis, més dolça que la mel.

Acàs lo meu cantar ja t’importuna: cent voltes ta alabança m’has oït, i cent també la misteriosa lluna en la callada nit.

Cobert lo front de puritat i glòria lo meu esprit te mira en tot instant; ompli ton nom a soles ma memòria, ta inspiració mon cant.

JACINT VERDAGUER (Folgueroles 1845 – Vallvidrera 1902)

de L‛Atlàntida.

I, obrint el llibre immens de sa memòria, descabdella el fil d‛or d‛aquesta història,

de perles d‛Occident pur enfilall; i el jove, per qui Europa era poc ampla,

de l‛ànima les ales més eixampla, com l‛àliga marina al prendre espai.

Veus eixa mar que abraça de pol a pol la terra? En altres temps d‛alegres Hespèrides fou hort,

encara el Teide gita bocins de sa desferra, tot braolant, com monstre que vetlla un camp de mort.

[...]

Senyor de les venjances! Donau alè a mon càntic, i diré el cop terrible que, rebatent-la al fons, feu desbotar els amples Mediterrà i Atlàntic

per desunir els mons

NARCIS OLLER Valls 1846 – Barcelona 1930)

de Vilaniu


Mig minut després entraven a la saleta els tres senyors de la casa, i l‛alcalde de la vila i don Ramon. En havent saludat, el governador, don Pau, i l‛alcaide s‛encaminaren al primer pis. El general i don Ramon es deixaren caure a les butaques amb semblant de mal humor.

—Què passa -preguntà donya Isabel-. Sembla que vénen capficats. —No res: quatre perdularis que han tingut el mal gust d‛aixecar-se. Llàstima de

bales. —Allò de sempre, general: aquest país està deixat de la mà de Déu. Sap qui falta, a

Espanya? Un bon sabre –féu don Ramon, vermell com el foc.– Jo no sé en Narváez com s‛és tornat!

—Sí, Sí! Palo, palo! –refermà el general tot turmentant-se el mostatxo–. Si jo fos poder, ja ho veurien!

—Bé, però on ha estat, això? – preguntaren els oients. –En aquesta mateixa província. –Valga‛m Déu!, que mai no puguem tenir tranquil·litat – exclamà la senyora. –És cosa de consideració – interposà l‛Albert. —Ca!... – exclamà el general-. Si em deixessin fer a mi, ho acabava amb quatre

bales. —Però, per de moment, ja tenim en dansa el senyor governador: ja no pot dormir

aquí! – afegí, amb veu condolguda, don Ramon, cada volta més ple d‛enuig. —Com! – salta donya Isabel– En aquestes hores se n‛anirà?. —No té altre remei – replicà el general en to sentenciós. I el teu marit, també.”

ÀNGEL GUIMERÀ (Santa Cruz de Tenerife 1845 – 1924)

de La filla del mar, Acte I, escena VII)

Mòllera: Àgata!... Àgata (distreta): Què hi ha? Moll.: Què fas tota sola? Àg.: Res. Què vols que faci? M‛enyoro. Lluïseta: T‛enyores? (Rient.) Tu? I què és lo que enyores? Àg.: No ho sé. Sinó que de vegades m‛enyoro més fort!... Baltasanet (tot trafiquejant): Tu, mossa, lo que has de fer, mossa, és acostar-te al foc, que t‛assecaràs. Àg.: Sí, ara hi corro! Ja se m‛assecarà al damunt. Gregorio (des de lluny. Rient.): Caterina, l‛Àgata ha caigut a l‛aigua. Caterina: Potser vols anar-te‛n a mudar a casa teva... Per la missa, dona. Àg.: (mig rient): Ja estic bé com vaig. Balt.: Veureu, minyons i noietes: ara quan toquin, tothom que vingui a la missa de l‛Àgata que en diem, i després a esmorzar aquí que avui jo pago; si no destralegeu gaire, ei. I en acabant cadascú a casa seva i nosaltres tronarem a mar. Ei, tu, Àgata, si vols fer festa perquè et vam salvar tal dia com avui, no vingues a la pesquera. Àg.: I què hi faria en terra? (Riallera.) Si jo voldria estar sempre a l‛aigua. (Caterina, Baltasanet i Gregori trafiquegen de la barca a casa i al revés.) Rufet: Com un peix, no, tu? Àg. (rient): No ho sé jo de quina manera: sempre a l‛aigua. Filomena: Per això has volgut ser pescadora, com els homenots. (Àgata fa que sí amb el cap.) Lluïs.: Per això t‛has tirat avui a l‛aigua.


Àg.: Oi que no, que hi he caigut. I de cap, que hi he caigut, mala negada! (Riu animant-se.) Mòll.: I que deus haver fet un xap! (Riuen tots.) Àg.: I que si fa no fa hi havia deu braces d‛aigua. I que hi estava bé a sota! Com que veia la teiera d‛un verd de mareperla més hermós! Veureu, tireu-vos-hi un dia vosaltres. (Les altres fan que no.) Fil.: Sí, ves si ens hi tirarem de cap a mar nosaltres! Àg.: Tenen por! No gosen! Lluïs.: I si ens hi quedàvem? Àg.: (amb entusiasme): Per sortir, mira: piques a terra amb el peu, obres els braços, i amunt! Ara, per no sortir mai més... ajuntes els braços ben estrets sobre el pit, com si estessis sola al món i per despedir-te, no tenint a ningú a qui abraçar, t‛abracessis ben fort a tu mateixa... i no tornaries mai més a sobre l‛aigua. Mai més. Mai més. Fil.: Dius unes coses de vegades!... (L‛Àgata riu fort.) Lluïs.: Veuràs, no volem estar tristes nosaltres. T‛hi deus haver deixat caure per broma, a l‛aigua, tu. (Totes diuen que sí bromejant.) Àg. (enfadada): Que us he dit que no! Tossudes! Que no! Ruf.: Doncs com ha estat? Àg.: Ha estat... (Canviant i a l‛últim rient.) Veureu com ha estat, veureu! Doncs que al caure les dotze hores de la nit, el Baltasanet, que feia d‛arboraire, m‛ha emprès dient-me: Veiam, veiam, Àgata, ara que comença el teu gran dia com te llueixes amb la fitora!" Perquè avui hem pescat a l‛encesa. Que com me llueixo? Ja ho veureu ara! Jo que m‛he posat dreta a la proa, he engrapat l‛eina, m‛he senyat, i a mirar sota meu dintre de l‛aigua. Tot era quiet; ni una manxada de vent, i el mar planer, planer que una hi caminaria per sobre. Vet aquí que al cap d‛un pare nostre em veig venir a la clara de l‛aigua, cuejant com una senyorassa, i més contenta! Una sorella; i ras, fitora avall; i ras fitora amunt; la sorella clavada. I l‛ull viu altre cop! Calleu, calleu, que ara ve un retxetó més botzo i presumit! Semblava el senyor notari de vila; i ras, enmig l‛esquena, i al cove. (Molt exaltada i festosa.) I després me veig que pugen a la llampa de l‛aigua dos peixets més eixerits, que tan aviat eren de plata com d‛or, l‛un al costat de l‛altre, amb los capets a prop, que talment semblava que festegessin i s‛anessin dient coses boniques! Jo que a poc a poquet he anat retirant la fitora perquè no s‛espantessin els pobrissons, i em deia mirant al més xicarró: Aquest ets tu, Àgata. I mirant- me a l‛altre que semblava que semblava que fos l‛home, i que fes l‛ullet: Aquest és... és... (Riu ella.) Fil.: Sí, sí; qui et semblava, qui? Àg.: L‛altre? L‛altre el xicot que a mi m‛estimarà algun dia, vaja.

MODERNISME

JOAN MARAGALL (Barcelona, 1860 – 1911)

1) La vaca cega

Topant de cap en una i altra soca, avançant d‛esma pel camí de l‛aigua, se‛n ve la vaca tota sola. És cega. D‛un cop de roc llançat amb massa traça,


el vailet va buidar-li un ull, i en l‛altre se li ha posat un tel. La vaca és cega. Ve a abeurar-se a la font com ans solia; mes no amb el ferm posat d‛altres vegades ni amb ses companyes, no: ve tota sola. Ses companyes, pels cingles, per les comes, pel silenci dels prats i en la ribera, fan dringar l‛esquellot mentre pasturen l‛herba fresca a l‛atzar... Ella cauria.

Topa de morro en l‛esmolada pica i recula afrontada... Però torna i abaixa el cap a l‛aigua i beu calmosa. Beu poc, sens gaire set... Després aixeca al cel, enorme, l‛embanyada testa amb un gran gest tràgic; parpelleja damunt les mortes nines, i se‛n torna orfe de llum, sota del sol que crema, vacil·lant pels camins inoblidables, brandant lànguidament la llarga cua.

2) El Comte Arnau, fragment de la primera part

−Treu-te la capa, li demana ella. Treu-te a capa, que et veuré més gran. –Treu-te tu el *manto, que et veuré més bella. –No, que só l‛abadessa de Sant Joan. Canta una alosa de la part de fora, per la finestra entra el sol brillant, el cel és blau i resplendenta l‛hora; el comte i l‛abadessa es van mirant. –Treu-te tu el manto que et veuré més bella; sense toca et voldria i sense vel. –De genolls jo et voldria en la capella; tan gloriós, faries goig al cel. –Prô a mi el cel no em fa goig més que si el miro des de la terra sobre meu obert; me plau trobar-lo, quan els ulls hi giro, buit i silenciós com un desert. El cel és el repòs de la mirada, i és el repòs del braç i el pensament; per ‛xò, ajagut a terra, el cel m‛agrada m‛adormo mirant-lo fixament. –Altre cel és per mi la tenebrosa capella on un altar brilla tot sol; el cos humiliat sobre una llosa, l‛ànima deslliurada aixeca el vol. I de la terra i d‛aquest món s‛oblida, sospirant per la mort que ha de venir. –En tos llavis gruixuts, de mort al dir,


com hi oneja suaument la vida! –Mes, són fang. Quan per sempre s‛hauran clos, vindran els cucs i se‛n faran pastura. Vull amagrî1 els meus llavis i el meu cos per fer-me tornar l‛ànima més pura.

3) La fi del comte Arnau.

–La terrenal via infinita deixeu-me córrer ben fidel. Mireu que us porto la collita: Pare nostre que esteu en lo Cel. Só com un cep amb molta fruita que es dobla al pes de sa dolçor: no em veremeu, que encara en lluita vaig aprenent la llei de l‛amor. Porto en mi els fills i la fe estranya, porto l‛aimada sobre el cor; i la muller, que m‛acompanya, me canta el cant de vida i mort. Per l‛encontrada més obscura de tant de pes vaig carregat; sento al damunt com me madura l‛amor degut i no pagat.

APEL·LES MESTRES (Barcelona, 1854 – 1936).

Cançó trista

Era un pobre teixidor que teixia, que teixia, era un pobre teixidor que teixia nit i dia. Teixia un somni d‛amor que era un cel de poesia; per trama, pena i dolor per ordit, goig i alegria; el seu cor per obrador; per tela la fantasia ... Era un pobre teixidor que teixia!, que teixia! Mes l‛amor és un traïdor, tot engany i picardia;

1 aprimar


obre l‛ala al bo i millor i s‛allunya amb el nou dia. I ara el pobre teixidor ja no canta com solia gira els ulls en la foscor i li sembla que somnia; i morint-se de tristor troba dolça sa agonia ... Era un pobre teixidor que es moria! que es moria!.

JOAN ALCOVER (Ciutat de Mallorca 1854 – 1926)

La balanguera, del poemari Cap al tard1

La balanguera fila, fila la balanguera filarà. La balanguera misteriosa, com una aranya d‛art sutil, buida que buida sa filosa, de nostra vida treu el fil. Com una parca bé cavil·la, teixint la tela per demà. La balanguera fila, fila, ... Girant la ullada cap enrera, guaita les ombres de l‛avior, i de la nova primavera sap on s‛amaga la llavor. Sap que la soca més s‛enfila com més endins pot arrelar. La balanguera fila, fila, ... Quan la parella de ve de noces, ja veu i compta sos minyons; veu com davallen a les fosses els que ara viuen d‛il.lusions, els que a la plaça de la vila surten a riure i a cantar. La balanguera fila, fila, ... Bellugant l‛aspi, el fil cabdella, i de la pàtria la visió

1 És el seu poema més popular dels inspirats en l‛imaginari popular. Amadeu Vives (1871 – 1932) el va musicar

i ha esdevingut l‛himne de Mallorca.


fa bategar son cor de vella sota la sarja del gipó. Dins la profunda nit tranquil·la, destria l‛auba qui vendrà. La balanguera fila, fila, ... De tradicions i d‛esperances tix la senyera del jovent, com qui fa un vel de noviances amb cabelleres d‛or i argent de la infantesa qui s‛enfila, de la vellura qui se‛n va. Lla balanguera fila, fila, ...

Jo só l'esqueix d'un arbre, esponerós ahir, que als segadors feia ombra a l'hora de la sesta; mes branques una a una va rompre la tempesta, i el llamp fins a la terra ma soca migpartí. Brots de migrades fulles coronen el bocí obert i sense entranyes, que de la soca resta; cremar he vist ma llenya; com fumerol de festa, al cel he vist anar-se'n la millor part de mi.

I l'amargor de viure xucla ma rel esclava, i sent brostar les fulles i sent pujar la saba, i m'aida a esperar l'hora de caure un sol conhort.

Cada ferida mostra la pèrdua d'una branca; sens mi, res parlaria de la meitat que em manca; jo visc sols per a plànyer lo que de mi s'és mort.

Joan Alcover

VÍCTOR CATALÀ Caterina Albert, L‛Escala 1869 – 1966)

Solitud, fragment dels caps. IX, X i XI

Cap. X: Gatzara. A la festa de sant Ponç, patró de l‛ermita, s‛apleguen la gent dels pobles i masos de

la rodalia. La Mila s‛ha fet càrrec del dinar. Quan els assistents a l‛aplec dinen, el pastor recomana a la Mila que no entre al menjador.

La Mila, sense protestar, se n‛entorna a la cuina, on altra gent forana tampoc


parava de dragar1, i en la sala i cambra gran seguí la saturnal grollera, sota la vigilància del pastor, que, esquerp i cellajunt, guaitava amb menyspreu aquelles bèsties dites superiors, retòrcer-se i bagolar2, ubriagues d‛alegria, de substàncies mal païdes, dels contactes i també d‛un poc de vi: de tot lo que no s‛ubriaguen les altres bèsties dites inferiors.

Capítol X. Relíquies De resultes de la destrossa de la festa, els ermitans han perdut quasi tot el que

tenien. Mila i el pastor li ho expliquen a Maties... Al saber-ho tot, En Matias quedà aclaparat. De colzes a la taula, les ninetes

encantades, resseguint el junt de la fusta, es passà cinc minuts en completa perplexitat. Després començà d‛embolicar-se en una xarxa de preguntes balderes3, de suposicions càndides, d‛amenaces buides de propòsit...

La Mila acabà per contemplar-lo amb la llàstima menyspreant que solia sentir per ell quan el veia tan nul, i sense donar-se‛n compte, per damunt son cap baix, els ulls de la dona cercaren els del pastor com un refugi. Els trobà fits en ella... Aquells ulls sempre plens de fortalesa, de previsió, de serenitat, la inundaven d‛una ampla mirada calda, devota, infinida...

Capítol XI. Mal de muntanya [...] amb un calfred de basarda la Mila veié venir l‛hivern a llargues gambades sobre

la muntanya infruitosa i amenaçar amb sos rigors l‛ermita pobra, amb el rebost buit, la post4 sense pans i el desconhort més negre en la imperfecta convivència dels que l‛habitaven.

Aleshores la placidesa del geni d‛aquella dona es féu plena de rampells i agrors, i la negror de sos pensaments caigué en reduixim constant i amoïnós sobre En Matias, l‛home més tranquil i poc-se-me‛n-dóna per consuetud, esquitxant-li l‛humor i fent-li a la fi perdre la tranquil·litat.

PRUDENCI BERTANA (Tordera 1867 – 1941)

Josafat frament del cap. IV

I com havia caigut una altra vegada! Amb quanta de feblesa s‛havia resignat al caprici d‛aquella dona! Recordava la nit roent, la nit folla, la nit satànica, i es preguntava si no tindria valor per desempallegar-se mai més de Fineta. S‛ho jugava tot!: la glòria eterna, l‛estimació dels superiors, el pa de cada dia i fins -per què no confessar-ho?- l‛esperança de tenir el bell parlament amb Pepona. On havia arribat! Era tan gran el baf d‛impuresa que tancava la seva cambra, que arreu s‛estenia com una fumerola de l‛esperit maligne, i traspuava per tot i ho empastifava tot de fetors lascives. Ell mateix, la seva còrpora mateixa, refregada hores i hores amb la carn enfebrada de la dona impura, despedia efluvis sacrílegs, i allà on passava anava deixant una estela negra i pudent que obligava els sants a fer magarrufes5, a plorar les verges, i entristia l‛esguard de Nostre 1 menjar 2 cridar 3 que no venine al cas 4 post on es posa el pa abans de coure 5 mostres de repugnància


Senyor. Al matí, quan els ministres de l‛altar celebraven les misses en llur capella, pareixien

inquiets, com si pressentissin volves de pecat surant per l‛aire; i en aixecar l‛hòstia, ho feien amb fervor de desagreujament, amb mirar constrit, pidolant clemència per al causant de la tremebunda infecció de l‛església.

Ara mateix els dits de Fineta, que fustiguejaven amb la pasta que havia d‛ésser aliment de gràcia1 per a clergues i fidels, li semblaven profanadors i l‛enutjaven.

El primer cop que obrí aquells molls llargs i feixucs, l‛ovalada pel·lícula d‛on havien d‛ésser tallades les hòsties es clivellava amb un cruiximent de fulla seca. I en va posava un mirament exagerat a fer la tasca; sempre els relleus de tel pur i diàfan, el Crist amb els serafins i els alats caparronets2 que l‛envoltaven es feien mil peces en obrir les amples pales del motllo.

Allò era un auguri de desgràcia, un anunci de dissort, un avís del càstig que el bon Déu, ofés, li enviaria... Anorreat, llençà les eines i caigué pesadament a l‛escó de la llar.

SANTIAGO RUSIÑOL (Barcelona, 1861 – Aranjuez, 1931).

L‛auca del senyor Esteve, fragment de la novel·la

Si haguessin donat un cop de mall al mig del cap del senyor Esteve no li haurien fet

tant de mal com al sentir dir escultor. Com un llamp que cau en una penya, aquella claror d‛aquell taller que havia vist quan era jove, amb el xivarri, amb aquella nuesa i aquell desordre, li van rebotre3 en el cervell, i només va tenir temps d‛apuntalar-se per no anar-se‛n llarg a terra. Va voler contestar, i no va poder; va voler insultar el seu fill, i no va trobar paraules; va voler plorar i no trobà llàgrimes; va voler morir-se, de sobte, i no va trobar la mort a la vora.

En Ramonet se‛l va mirar, suplicant, amb els ulls negats de llàgrimes, i, petant-li les dents, va dir-li.

−Pare, escolti. −No! No puc escoltar! −va poder dir el senyor Esteve aguantant-se el cap amb les

mans−. Ja sé lo que és, ser escultor! És ser un perdut. És viure entre gent perduda! Es deshonrar el nom del teu pare!

−No! Això no!− va dir en Ramonet amb energia. −Que no, goses dir? Que no? Encara havies de venir al món i jo ja sabia lo que era,

aquest ofici! És un ofici de perduts, de miserables, de pobres! −Pare... −De pobres, dic! I jo, que m‛he afanyat anys i anys perquè no en siguessis de

pobre! Que he estalviat tant per tu! Que la teva mare i jo no hem menjat perquè tu poguessis estar bé! Per fer-te home! Per fer-te home digne!... Pagar-nos amb la recompensa de voler ser un miserable!... Vés-te‛n! Vés-te‛n del davant i borra‛t el nom que portes!

−Pare, deixi‛m dir! −I què em pots dir? Què em podràs dir que ja no sàpiga? Ja la veia venir, la

1 la pasta que havia d‛ésser aliment de gràcia → la massa de blat amb què es fa la neula de les hòsties 2 el Crist amb els serafins i els alats caparronets → es refereix al gravat que imprimien les planxdes en les

neules. 3 rebotar


deshonra i la desfeta de la casa, però mai l‛hauria creguda tan gran!... Em mates! Em mates!...− anava dient. I aquell home tan reposat, tan seré, tan poca cosa, esclafat per aquella desfeta que li tirava per terra tot un passat de creences, tota una generació d‛idees i tot un cabal de pensaments, feia eixir tanta bromera en aquell bassal de quietud, que en Ramonet li va dir:

−Perdó! Perdó, pare! −Vés-te‛n!− li va contestar el seu pare−. Vés-te‛n, malvat. Et deshereto! −Perdó!− va continuar dient el noi−. Tant me fa que em deshereti! Jo vull el perdó!

Sols el perdó! Jo no els estimo, els diners. −Calla, almenys. −Perdoni‛m, i seré obedient. No li donaré cap més pena! No seré... escultor. No seré

res. Seré el que vostè em mani. −Calla! Que només ho dius per dir. Ja ho has promès altres vegades, i després vas a

la teva. Ja no m‛enganyes. Ja et conec! −No, que no em coneix! Això, ja ho sé. −M‛ha costat, però a l‛últim t‛he entès. I, posant-se a plorar en el selló per primera vegada en sa vida, va dir, traient-s‛ho

de l‛anima: −Em podies matar a mi en comptes de matar la casa! Jo de vell no puc passar, i la

casa no ho és mai, de vella! −Pare, si no la vull matar!− li va anar dient En Ramonet, mentre el senyor Esteve

plorava. −Li juro que no la vull matar! Seguiré, el que vostè digui, però sàpiga que el que volia fer no era pas matar-la, la casa. Jo volia treballar. Treballar de nit, de dia, a tothora, matant-me de treball per anar amunt, per pujar-ne una, de casa, que no es puja amb pedres ni diners, que es puja amb somnis i amb glòria...

−Tants anys de batallar hora per hora!− va dir el senyor Esteve com parlant sol. −Jo també volia treballar! Jo també l‛estimo, el seu nom, que és el meu i que és el

dels meus avis! I no hauria mort fent...d‛escultor. La vida que hauria dat al marbre hauria sigut de vostè, hauria vingut de vostè!, hauria sigut la coberta de que parlava aquell vell a l‛hora de la seva mort! Hauria fet les estàtues per *hermosejar aqueixa Puntual, aqueixa "Puntual" que vostè estima, i jo també, però d‛altra manera: vostè perquè l‛ha criada, i jo perquè m‛hi he criat; vostè perquè n‛ha tret el nom, i jo perquè n‛hi voldria donar un, de nom; vostè perquè n‛ha tret producte, i jo per esculpir-hi una làpida...

−Tants anys! Tants anys passats!− anava dient el senyor Esteve. −No em mouré! No em mouré més de darrera el taulell! Aniré fent el que vostè vol,

per diners, sempre fer diners! Però si un dia vostè s‛adona que em vaig fent ric, però que em vaig fent trist; que vaig augmentant la fortuna, però que vaig perdent l‛alegria; que m‛he apagat tots els somnis, i escanyat les esperances, i mort la fe, i trepitjat les il·lusions, i esmicolat a dintre el cor tot el que hi tenia de vida, almenys... almenys... adoni-se‛n i planyi‛m!, que enterrar la fantasia a vint-i-tres anys, com ara tinc, potser encara té més mèrit que no pas el fer fortuna: i, això, ho faig per vostè, no ho faig per mi: per a mi la llibertat és vida, i per a vostè seria la mort, i com que vull que visqui...em quedo!.

NOUCENTISME

EUGENI D‛ORS: (Bercelona 1881 – Vila nova i la Geltrú 1954)

http://www.uoc.es/lletra/noms/edors/


1) Teoria de lo arbitrari, Glosari, 29-VIII-1906 Mes no vull passar per alt que la interpretació que en l‛al·lusió dita es fa de la teoria

de lo Arbitrari, és completament desviada. És motivada aquella per una espècie de rifa que –es diu– es fa en terra italiana per a proporcionar marit a certes dones hermoses. I la combinació en virtut de la qual quiscuna d‛aquelles dones ha de conformar-se amb l‛esposador que li ha tocat en sort. Aquesta és qualificada d‛arbitrària.

D‛un cop per sempre: Arbitrarisme no vol dir extravagància, com, fa uns quants anys (ara ja ho ha reparat tothom), Impressionisme no volia dir bogeria. L‛Arbitrari no és l‛excèntric, sinó, contràriament, el con-cèntric, el clàssic. Es tracta del següent: En la lluita de la llibertat humana contra les fatalitats naturals (l‛hostilitat dels animals salvatges, p.e.) o socials (l‛esclavitud, v.g.), ¿quin partit prendrà la idealitat? Posant-se completament, absolutament de la part d‛aquella, afirmant que tota floració humana –art, ciència, vida– ha d‛exalçar i reforçar la llibertat, l‛albir, la idealitat crea la teoria de l‛Arbitrarisme.

En el cas concret exposat pel curiós Rodamón, la combinació referida és precisament allò que hi ha de menys arbitrària. És una abdicació de la llibertat, una submissió a la casualitat. L‛Arbitrari hauria sigut, al revés, elecció.

Convenia dir aquestes coses, en presència d‛un ús de la paraula que no és un cas isolat, i que pot torbar la visió, la comprensió i l‛acceptació d‛una doctrina.

2) Del tracte donat als llibres, Glosari, 13-5-21

A l‛home de cultura, jo el conec immediatament davant el llibre. Ni em cal saber la seva manera d‛entendre‛l ni solament la seva manera de llegir-lo. Em basta veure com el pren amb les mans.

Hi ha certs petits moviments, gairebé instintius, que designen, des de la infantesa, aquell que serà més tard un home de cultura. Hi ha, en canvi, formes de maltractament als llibres aviat denunciadors del bàrbar que no en llegirà molts o que els llegirà sense profit.

Mireu-me aquest barroer, que ha obert el tendre volum per la meitat, empunyant cada una de les dues porcions a plena grapa. Ara el llegeix, i les seves mans reposen en la part alta dels fulls Ara el deixa, i ha plegat un d‛aquests per deixar senyal i saber ben just on es troba. Bé, doncs jo us dic que les pàgines que tant ineptament maneja, aquest barroer llegidor, no les entendrà pas.

Qui les entendrà és aquest altre, amorós, qui, sense adonar-se‛n, ha acompanyat ara amb una lleugera carícia furtiva dels dits l‛atenta carícia de l‛esguard.

Mai no entrarà, n‛estic segur, en els millors palaus de la Coneixença, aquell qui no sàpiga o no endevini aquesta veritat pregona: Els llibres no són uns objectes inerts, sinó uns éssers vius. Mereixen la consideració, el respecte i, per dir-ho així, la fraternitat que mereixen els més delicats, els més sensibles –i tal volta els més vindicatius– entre els vivents.

JOSEP CARNER (Barcelona 1884 – Brussel·les 1970)

1) Les cireres ingènues d‛Els fruits saborosos

Mena els infants Pantídia per la verdor del prat un dia clar de juny, obert de bat a bat: hi ha flors a cada marge i el cel és innocent;


la pols mateixa, quan es mou, és resplendent.

I criden els infants en blanca volior, i canten i s‛empaiten dellà de les passeres. Del cirerer ni veuen l‛ombreig i l‛abundor; mil boques a tot riure, l‛esclat de les cireres.

Al cor de l‛arbre, hissada sobre els herbatges molls, la mare, penjarelles de foc posa en senalla i vora seu convoca els cants i la batalla: -Per al que vingui tot seguit hi ha dos penjolls-

I n‛heuen tots, i fugen d‛uns vímets a l‛abric, i tot seguit adornen les càndides orelles: o nas i boca es pinten d‛unes regors vermelles de llurs dentetes d‛esquirol en el fadic.

Tot sol, amb les cireres s‛alegra el més infant, i en ses mans bellament saltironen i dansen, ¡i quin obrir-se els ulls que miren, i no es cansen, les joies de l‛estiu que tenen al davant!

La mare el va collir, l‛alçà a la llum del dia i el féu, contra del cor, lloat i beneït: -L‛un vol la vanitat, l‛altre cerca el profit; el benaventurat és qui pren l‛alegria.

2) La sopa

Fum que vas a la teulada i que n‛ixes floc a floc, dius a la lluna afilada: -Vora l‛olla salta el foc-.

La mare crida i trascola i vigila de reüll la sopa de farigola que està si bull si no bull.

Si, de lluny, el fum albires, plega, pare, ton fadic; ja s‛entaulen les cadires i les sopes fan bonic.

Fins la boca més llamenca de desig d‛haver-ne es mor, sopa humil, sopa rossenca, mostrejada amb oli d‛or.

Troballa que ens fores duta per un savi saberut, l‛herba humil de roca eixuta et penetra de virtut.

A la setena bocada troben la conversa els grans i a l‛última cullerada


hi ha la son per als infants.

3) A la immutable

(des de l'exili, 1939), de J. Carner

Reina absoluta d'una terra poca, pedres antigues i fondal planyent; una fumada, migpartida soca, és el teu sol final recolzament.

Del temps odies l'afanyosa troca feta per al desig i el pensament. Ton Déu, el que condemna, el que enderroca, et vol èrtica, inútil en el vent.

Què ton adust redreçament imita? Serà patíbul, espantall o fita, o imperial bastó sobre un barranc?

Però un dia cauràs, a l'alba clara, i floriran abismes on encara passa, pel fons, un regueró de sang.

GUERAU DE LIOST, (Jaume Bofill i Mates, Olot 1878 - Barcelona, 1933)

Quan el teu cor serà branca de mirra

Dona, sé el gust de la teva presència: la testa, rosa dels vents invisibles, el pit d‛argila que pateix, arbori, amb un arranc de braços que s‛eleven. Dona, sé el gust d‛abraçar-te, i la nosa. Dona, sé el gust de fugir, d‛enyorar-te. Si el teu record suplirà la conversa, saber-te lluny no supleix el tenir-te. Dona, sé el gust de la mort que separa, alliberant de sospites de canvi. En el sagrat epíleg de l‛incendi, cendres i fum s‛espiritualiten. L‛enyorament esdevé permanència. Compenetrats, el diàleg és íntim. La teva ment triaria per falda quan el teu cor serà branca de mirra.


JOSEP Mª LÓPEZ-PICÓ (Barcelona, 1886 -1959)

L‛ofrena

Si va, Senyor, darrera teu mon pas, per què no veig senyal en tes petjades i amb els ulls clucs et vaig cercant debades? Tu, que m‛has dit: —Amb els ulls clucs veuràs!? El meu esguard mortal endins del pit (que és allà on mira quan el món s‛apaga) més es contorba i perd seguint la vaga diversitat d‛estels, com dins la nit. Cada frisança encén un nou estel ¡ un nou camí ofereix a la mirada on el delit d‛anar a Tu es consum. Que ta esplendor, Senyor, inundi el cel, i es farà el jorn en mi, amb la benaurada joia de quan reposaré en la llum!


LES AVANTGUARDES

JOAN SALVAT-PAPASSEIT (Barcelona 1894-1924)

1) Pregària

Res no és mesquí d’El poema de la rosa als llavis

Res no és mesquí, ni cap hora és isarda, ni és fosca la ventura de la nit. I la rosada és clara que el sol surt i s‛ullprèn i té delit del bany: que s‛emmiralla el llit de tota cosa feta.

Res no és mesquí, i tot ric com el vi i la galta colrada. I l‛onada del mar sempre riu, Primavera d‛hivern - Primavera d‛estiu. I tot és Primavera: i tota fulla, verda eternament.

[…]


LA LITERATURA DE PREGUERRA

MIQUEL LLOR. (Barcelona 1894 – Tossa de Mar 1966)

Laura a la ciutat dels sants

En Pere!, el seu Pere! Tota la vida d’ella contrariada, no ha estat res més que un

nuat de sacrificis i de terror, una obligació de respirar un aire que no era el seu; ha viscut posada de biaix en uns motlles desavinents. Però dedicava aquells sacrificis de bon grat a en Pere, tot i saber que ell no se n'adonaria mai. La seva vida palpitant de delers reprimits, oferta a l’amor per a ell, com qui ofereix una rosa! Però tot i saber que no ha tingut mai dret a cap exigència, ara comprèn que exigia que en Pere visqués preservat de l’influx de cap altra dona.

I, de sobte, a la impensada, ve el perill, l’influx és a dues passes, a dins de casa, en la persona d'una dona jove, una dona que assaboreix el plaer a dolls, que té l’amor d'un marit, la barcelonina que amb la seva plenitud triomfadora, des del moment que entrava en aquella casa va posar en més evidència la penúria, la soledat de la cunyada. I la rival, la que havia de prendre-li, robar-li el seu únic amor, és aquella barcelonina odiosa, brillant, que té marit, que ja gaudeix de l’amor sense pecar!...

Les dents de la Teresa mosseguen el coixí en els espasmes de la gelosia, sense que una mà compassiva li eixugui les llàgrimes que li cremen les galtes pansides, sense que ningú es recordi de la seva vida posada al marge de la vida dels altres, més sola que mai, per tal com ara no li queda ni el consol de poder confessar-se'n, per falta de contrició i perquè no gosarà descobrir el seu secret a cap sacerdot.

La crisi dura una hora, potser dues. Fatigada per l’esforç i per les llàgrimes, va aquietant-se; un cercle de mal de cap li estreny els polsos; la lucidesa torna a poc a poc.

Cal reaccionar, situar-se dissimuladament a la defensiva o a l’ofensiva. En el pensament de la Teresa, herència del seny casolà de les àvies, es centra una solució, es rebutja tota mena d’esclat dramàtic. D'avui endavant les nits ja no se li poblaran sols d'imatges angunioses que enardeixen la sang. Una nova imatge, terrible, dominarà les altres: la venjança, elaborada amb prudència. Però la Teresa no li donarà mai aquest nom, inacceptable en la seva consciència de creient, sinó el de càstig. I mentre que es refresca amb aigua la cara i torna a lloc algun cabell indisciplinat, pensa que castigarà aquella intrusa amb duresa, sense falses llàgrimes, abans que pugui posar en ridícul el bon nom dels Muntanyola i faci avergonyir en Tomás per tota la vida. A més, serà una bona obra per a la salvació d'en Pere; arrecerada a l’ombra, la Teresa el preservarà dels maleficis de la barcelonina. Ja que en Pere no ha de ser per a ella, per a la Teresa, tampoc no ha de gaudir-se’n la Laura. Ell no caurà a la xarxa parada per cap altra dona.

Ser l’àngel protector d'aquell xicot, del seu Pere! I ho pensa davant l'aflicció de la Verge del Desemparats de l’escaparata. Li sembla que emprèn una tasca justa i noble. El seu guany i el seu càstig serà consumir-se lentament en un amor eixorc; però una altra dona no aconseguirà pas l’amor que la Teresa ha de deixar que cremi encongit, com si emparés amb la mà el flam d'una llàntia. No se’n gaudirà cap dona; i, amb els punys closos, una rojor d'ira torna a passar-li pel front. Cap dona i encara menys la Laura, sigui amb el mitjà que sigui. Surt de la cambra amb la roba ben adreçada; baixa al menjador perquè en Tomás arriba. A desgrat de la migranya, es demostra serena i amb el somriure més fi als llavis eixuts.


MIQUEL DURAN DE VALÈNCIA (València 1883–1947)

Clam de l‛heroi

Jo sóc l‛enamorat d‛un ideal sublim; Jo sembre les idees entre les multituds; Prò els febles, temerosos de no arribar al cim, Resten al meu costat indiferents i muts. Jo sóc l‛enamorat d‛un ideal sublim. Jo vull ànimes fortes i cors reblerts d‛amor, Per a que m‛acompanyen en l‛espinós camí; Sofertes en les penes, dures per al dolor, Ardides en la lluita i orbes en el destí. Jo vull ànimes fortes i cors reblerts d‛amor. No hi ha una ànima lliure, ni un cor enamorat. I sóc un incomprés entre la multitud; En un desert d‛esprit em deixen isolat; Malalts d‛idealisme, pobres de joventut!

[…]

CARLES SALVADOR (València 1893-1955)

Barraques

Aneu-vos-en, vosaltres, les típiques barraques de l‛horta lluminosa gentil i esmaragdina. Deixeu que en vostre lloc aixequen els paletes les cases llauradores mester dels temps moderns. Aneu-vos-en, barraques, vosaltres que sou filles d‛un viure primitiu, i rsten voltres línies solament en l‛Art pictòrica per ésser un record.


LA LITERATURA DE POSTGUERRA (POESIA)

CARLES RIBA (Barcelona 1893-1959)

Elegia segona d’Elegies de Bierville

Súnion! T‛evocaré de lluny amb un crit d‛alegria, tu i el teu sol lleial, rei de la mar i del vent: pel teu record, que em dreça, feliç de sal exaltada, amb el teu marbre absolut, noble i antic jo com ell.

Temple mutilat, desdenyós de les altres columnes que en el fons del teu salt, sota l‛onada rient, dormen l‛eternitat! Tu vetlles, blanc a l‛altura, pel mariner, que per tu veu ben girat el seu rumb; per l‛embriac del teu nom, que a través de la nua garriga ve a cercar-te, extrem com la certesa dels déus; per l‛exiliat que entre arbredes fosques t‛albira súbitament, oh precís, oh fantasmal! i coneix per ta força la força que el salva als cops de fortuna, ric del que ha donat, i en sa ruïna tan pur.

BARTOMEU ROSSELLÓ-PÒRCEL (Palma 1913-El Brull 1938)

A Mallorca, durant la guerra civil

Verdegen encara aquells camps i duren aquelles arbredes i damunt del mateix atzur es retalles les meves muntanyes.

Allí les pedres invoquen sempre la pluja difícil, la pluja blava que ve de tu, cadena clara, serra, plaer, claror meva!

Sóc avar de la llum que em resta dins els ulls i que em fa tremolar quan et recordo! Ara els jardins hi són com músiques i em torben, em fatiguen com en un tedi lent.

El cor de la tardor ja s‛hi marceix, concertat amb fumeres delicades. I les herbes es cremen a turons de cacera, entre somnis de setembre i boires entintades de capvespre.

Tota la meva vida es lliga a tu, com en la nit les flames a la fosca.


VICENT ANDRÉS ESTELLÉS (Burjassot 1924 – València 1993)

Els amants del Llibre de meravelles

La carn vol carn (Ausias March)

No hi havia a València dos amants com nosaltres.

Feroçment ens amàvem del matí a la nit. Tot ho recorde mentre vas estenent la roba. Han passat anys, molt anys; han passat moltes coses. De sobte encara em pren aquell vent o l‛amor i rodolem per terra entre abraços i besos. No comprenem l‛amor com un costum amable, com un costum pacífic de compliment i teles (i que ens perdone el cast senyor López-Picó). Es desperta, de sobte, com un vell huracà, i ens tomba en terra els dos, ens ajunta, ens empeny. Jo desitjava, a voltes, un amor educat i en marxa el tocadiscos, negligentment besant-te, ara un muscle i després el peçó d‛una orella. El nostre amor es un amor brusc i salvatge i tenim l‛enyorança amarga de la terra, d‛anar a rebolcons entre besos i arraps. Què voleu que hi faça! Elemental, ja ho sé. Ignorem el Petrarca i ignorem moltes coses. Les Estances de Riba i les Rimas de Bécquer. Després, tombats en terra de qualsevol manera, comprenem que som bàrbars, i que aixòno deu ser, que no estem en l‛edat, i tot això i allò.

No hi havia a València dos amants com nosaltres, car d‛amants com nosaltres en son parits ben pocs.

LITERATURA DE POSTGUERRA (NARRATIVA) MERCÈ RODOREDA (Barcelona 1908- Girona 1983)

La plaça del Diamant. Fragment Cap. XXXIII

Quan alguna vegada havia sentit dir: aquesta persona és de suro, no sabia què volien dir. Per mi, el suro era un tap. Si no entrava a l‛ampolla, després d‛haver-la destapada, l‛aprimava amb el ganivet com si fes punta a un llapis. I el suro grinyolava. I costava de tallar perquè no era ni dur ni tou. I a l‛últim vaig entendre què volien dir quan deien aquesta persona és de suro.. perquè de suro, ho era jo. No perquè fos de suro sinó perquè em vaig haver de fer de suro. I el cor de neu. Em vaig haver de fer de suro per poder tirar endavant, perquè si en comptes de ser de suro amb el cor de neu, hagués estat, com abans, de carn que quan et pessigues et fa mal, no hauria pogut passar per un pont tan alt i tan estret i tan llarg. Vaig ficar el rellotge en un calaix i vaig pensar que seria per l‛Antoni quan seria gran. I no volia pensar que Quimet era mort. Volia pensar

http://ca.wikipedia.org/wiki/Barcelona

http://ca.wikipedia.org/wiki/1908

http://ca.wikipedia.org/wiki/Girona


que era com sempre: que era a la guerra i que quan s‛acabaria la guerra tornaria amb el mal a la cama i tot ple de forats per dintre dels pulmons i que en Cintet vindria a veure‛ns amb els ulls fora del cap, aquells ulls encantats de tan quiets, i amb la boca torta. A la nit, si em despertava, tenia tots els dintres com una casa quan vénen els homes de la conductora i ho treuen tot de lloc. Així estava jo per dintre: amb armaris al rebedor i cadires de potes enlaire i tasses per terra a punt d‛embolicar amb papaer i ficar en una capsa amb palla i el somier i el llit desfet contra la paret i tot desordenat.

El bitllet de mil. Semblava de seda i altres contes «Ja n’estic tipa, de tanta misèria» Es va posar l’abric, vell i tronat, i va obrir la porta d’una revolada. A l’altra banda del replà la veïna escampava cera pel parquet de l’entrada. Quan se’n va adonar l’altra ja l’havia vista. —Quin goig que fas... t’has pintat els ulls i tot... —s’havia redreçat damunt dels genolls i se la mirava embadalida— ...i t’has arrissat... si jo tingués els teus cabells... trigaràs molt? —No ho sé. Me’n vaig a veure la meva amiga, la Isabel, que està molt malalta. —Va dir tot tancant la porta amb dos volts de clau. La claror del carrer va sobtar-la tot i que la tarda anava cap a l’acabament. De cop va sentir una mena de feblesa a les cames com si la voluntat anés a abandonar-la... però estava ben decidida. Res no l’aturaria. El primer home que li va passar pel costat va fer un xiulet i es va quedar palplantat mirant-la. «M’he pintat massa els ulls. Dec semblar... exactament el que vull semblar!» En aquella hora passava poca gent pel boulevard Rochechouart. A la cantonada del carrer Dunkerke hi havia, com sempre, Zuzanne amb el carretó de les flors: embolicava clavells amb paper transparent. «Que no em vegi tan pintada!» Tot just ho havia acabat de pensar que Zuzanne aixecà el cap. —Bon dia. No vol cap flor avui? S’hauria endut totes les del carretó. Els clavells devien ser acabats de collir i els poms rodons de les violetes de Parma semblava que esperessin senyores vestides de gris amb vels al capell perquè se les enduguessin a morir en gerros de cristall a dintre de cambres polides amb claror dolça i butaques de vellut. —Després, quan tornaré a passar. Va estrènyer el portamonedes buit contra el pit. La seguia algú. En un vidre d’aparador va veure l’home que feia un moment havia xiulat i s’havia girat a mirar-la. Va esperar trobar-se davant d’un altre aparador per veure’l més bé. S’hi aturà. El cor li batia i no sabia com fer-ho per mirar-se’l. Era com si els ulls li fessin nosa. Se’ls havia pintats massa. —Puc invitar-la a prendre alguna cosa? Havia pogut veure, malgrat l’angúnia que li feia, que era jove, prim. Duia una gavardina i un feltre verd botella. Sense contestar-li tornà a caminar. Quan va arribar a la plaça Pigalle travessà cap al centre, mirà una estona les revistes d’un quiosc de diaris i es va dirigir cap al baixador del metro. Es va aturar i va repenjar l’esquena a la barana. Tot d’una, quan ja creia que havia perdut l’home que havia xiulat, el va veure que travessava el carrer. Tots els homes se la miraven. D’un gest enèrgic es va espolsar els cabells... i va sentir una veu càlida ran d’orella. —Vols venir? Se’l mirà fit a fit, calculà i digué baixet però decidida: «Cinc-cents.»


Una esgarrifança de fred li va resseguir el cos. No veia res. Un múscul de la cama li palpitava sense parar i el cap li feia mal. Ell la va agafar pel braç i amb una veu fosca va murmurar: —Vals el doble. Mil!... Estrenyia el portamonedes contra el pit. Tenia els llavis despintats, una mica lívids. Amb un gest brusc del cap apartà els cabells del front. I va dir mirant les violetes: «Un pom. Aquell de darrera de tot. És el més bonic.» Zuzanne va somriure: «Agafi’l vostè mateixa» Va avançar la mà tímidament i va agafar-lo. Estava al costat de dues garbes de clavells blancs. Zuzanne el va embolicar amb aquell paper transparent que encara feia les flors més misterioses i ella va treure el bitllet de mil del portamonedes. Zuzanne se’l mirà. «No sé si tindré prou canvi...» Li va donar les violetes, va agafar el bitllet i el va deixar estès damunt de les flors. Va començar a forfollar per la cartera. —No, no en tinc prou. Vaig fins al forn i torno de seguida. Mentre s’esperava una senyora es va aturar davant del carretó. —A quin preu ven els clavells? —No ho sé. Esperi’s un moment. La venedora ha anat a buscar canvi i tornarà de seguida. Era una senyora de mitja edat. Tenia les galtes rodones, maquillades d’un color de rosa tendre. —Són fresques, les flor, avui. Si les violetes de Parma fessin olor potser em decidiria a comprar-ne, però la meva filla, sap?, té un deliri pels clavells. És bonic el seu pom... Molt car? Li anava a contestar en el moment que Zuzanne arribava. Amb un dit es gratava la galta i tot mirant el bitllet va dir: —El seu bitllet és fals. Veu? Es coneix en aquestes ratlletes: haurien de ser ben morades i són blavoses. Si sap qui li ha donat encara el podrà tornar. Deixà les violetes en el mateix lloc d’on les havia agafades. Al costat del gran feix de clavells blancs. Zuzanne li va dir: «No es preocupi, ja em pagarà un altre dia... emporti-se-les...» —No, no: gràcies. Caminava de pressa amb el bitllet plegat a la mà. Una glopada de líquid li pujà de l’estómac al coll, tan àcida que li va fer tancar els ulls. Respirava amb la boca tancada, profundament. Va entrar al pis. Se sentia olor de sofregits: devia venir del celobert. Va ficar el bitllet a dintre d’un sobre i el va clavar amb quatre xinxetes sota el darrer calaix de l’armari mirall. Amb la mà es va tocar la galta: bullia. Mirava la paret fixament: mai no s’havia adonat que els rams del paper tinguessin la vaga forma d’un cigne. El muscle de la cama li tornava a palpitar. «I ara què?» De sobte es va ajupir i va desclavar el sobre amb una revolada. Quan va tenir el gas encès hi apropà la punta del bitllet i va esperar que es cremés. Els dits li feien mal de tant que l’estrenyia. Després va anar al rebedor, es va treure l’abric, el va penjar i va començar a fer el sopar. El seu home no trigaria gaire.

Mercè Rodoreda Semblava de seda i altres contes. 1978. LLORENÇ VILLALONGA (Ciutat de Mallorca 1897-1980) Bearn o la sala de les nines


–Crema aquestes coses, Tonet! Mira, aquest al manco... Voltaire…. Figura‛t. I aquest, Renan: Vida de Jesús… Oh, aquest…. –Si t‛ha de donar gust… Sense replicar, ell anava tirant al foc els llibres indicats. Aquella docilitat consolava l‛esposa. “Aixa mateix –pensava– en Tonet és bon al·lot. No hem de fer cas de petiteses quan es mostra tan transigent en ses coses fonamentals.” Tals raonaments no eren fills de l‛anàlisi ni de l‛exactitud, però la tranquil·litzaven i li servien per al seu ús com hauria pogut servir-se d‛un paraigua, no perquè el paraigua ens reveli cap veritat, sinó perquè ens defensa de la pluja. A mi, que seguia darrera el finestró ―ara, en certa manera legítimament, ja que el mateix senyor m‛hi havia duit―, n m‛enganyava la docilitat de don Toni. Anys després ella mateix m‛explicà la poca importància que per a ell tenien ja aquells llibres. ―És natural ―deia― que s‛homo llegeixi fins sa meitat de sa vida però arriba un moment en què li convé escriure. O tenir fills. Si ens il·lustram, és per il·lustrar alguna vegada, per perpetuar allò que hem aprés.

Fures

El Vicari i jo ens hem trobat, doncs, com a lligats per un mateix vot, si bé el seu obeeix a sentiments més nobles que el meu, fonamentat només damunt l’orgull. Ambdós som pobres, i hauríem preferit ésser rics. Una altra cosa que ens acosta, també, és un cert sentit de l’humor, que ens compensa de l’irremeiable escepticisme amb què -Déu a part- contemplam una Creació adversa. No he dit encara que don Esteve és bastant culte i intel·ligent. Tant ell com jo sabem, quan és necessari, cercar el caire irònic de les coses i prendre-les a la broma. Jo sóc més escèptic que fa deu anys i, en certa manera (no esperant ja res després del meu desastre), més alegre; almenys més asserenat. El paisatge, amb les muntanyes eternes i les oliveres mil·lenàries, sembla que hagi variat als meus ulls, que ja no són nous com abans. El poble ha variat encara més en sentit francament pejoratiu. A l’últim ha aconseguit construir una vicaria devora l’església, un edifici cubista que desentona amb la plaça devuitesca i amb l’abeurador barroc. A la cantonada del Carrer Major, on hi havia una taverna petita, emblanquinada i recòndita, que semblava una capella, hi han posat un gran cafe pintat de verd i de vermell, amb una ràdio que crida tot el dia i destrueix el meravellós silenci d'antany. Els bearnesos semblen estar-ne molt orgullosos. La ràdio és eclèctica i xiscla eternament en qualsevol llengua, abordant qualsevol tema. Tant li és una pastoral del Bisbe com un discurs d'en Kennedy, un partit de futbol com un avió estavellat, i barreja tot aquest desvari amb un guirigall d'anuncis d'aperitius, d'aspiradores, d'olles a pressió, de detergents, de neveres elèctriques... La gent no s'ho escolta gaire, però ja no sap prescindir del renou. De tant en tant, un slogan contundent: «No será usted feliz sin una nevera», «Adquiera una máquina de escribir», es fica dins el subconscient i hom arriba a fer un disbarat. Per què en Miquel Curt, més curt que una sabata, que a penes sap confegir, ha acabat comprant la màquina d'escriure! «Perquè es pot pagar a terminis... Com que donen “facilidades de pago”...» Això dels terminis és una «comoditat». I com és que les filles de madò Blaia, que tothom sap que passen fam i que no mengen calent, només sospiren per una nevera elèctrica!. -Però, què vols! -em diu don Esteve quan comentam aquestes coses-. Es progrés -i crec notar una lleugera ironia en la forma de pronunciar la paraula-, es progrés també és una fatalitat. Ses innovacions tenen, sempre, es seus inconvenients; emperò, si no les volguéssim admetre, encara viuríem davall una pedra, com es calàpets. Té raó. La Naturalesa fa proves seguit seguit. Les unes surten dretes i les altres esguerrades, però jo seguesc creient que l’edifici cubista desentona a la plaça de Bearn i que en Miquel Curt no necessitava la màquina d'escriure. Conec, naturalment, l’argument


americà: ell no necessita la màquina, però les cases productores el necessiten a ell, necessiten milers de Curts i milions de filles de madò Blaia, per a poder subsistir. Dogma de Henry Ford, més rígid que qualsevol dogma del Papa: adquirir i consumir aviat coses que no es necessiten. Però aviat. Si miram les estrelles en lloc de la televisió (“Limpie su bañera con detergente Ideal”), o bevem aigua clara en lloc de Hola-Hola, baixaran els dividends de les indústries, la Hola-Hola anirà més cara i, a part que molts hauran de tornar a beure aigua, els caps d'empresa no podran tenir cinc automòbils És a dir, que com a l’Edat Mitjana, com a la Roma antiga, com sempre, els poderosos han de viure d'estafar els pobres. Aquestes estafes (“Nadie es feliz si no toma aperitivo Sendri”·, “Adquiera un segundo receptor”·) comencen ja a donar els seus resultats. Diuen que la gent és més rica que fa deu anys perquè els jornals han pujat molt, encara que la moneda ha baixat més. «Avui podem gastar pessetes com antany gastàvem peces de quatre.» Amb tal raonament miren de consolar-se els optimistes, però és un fet que tothom viu menys satisfer que abans. Tant hem sentit dir que sense tal i tal cosa serem desventurats, que hem acabat essent-ho. Perquè, naturalment, cada dia s'inventen més coses que les que es poden comprar i, ara que no estan de moda els poetes, la imaginació ha passat als industrials. (“Cómo quiere usted vivir dichoso sin un Turming?”). -Aquests raonaments teus - em feia notar don Esteve, que en el fons els trobava perfectes-, són impropis de sa teva edat. M'havia ferit en el viu i em vaig enfadar, com quan era infant. -Sa meva edat! No sap que som més coix que el sen Toni! -No exageris... Ets un al·lot alt, curro, bon tipo... Potser s'ho creia. Don Esteve, que veu les ànimes a través del confessionari, no veu mai els cossos despullats. Em volia, endemés, consolar.

MANUEL PEDROLO (Aranyó 1918 – Barcelona 1990) Joc Brut –Però jo no vull. No puc, Xavier! Em sap greu que hàgim de separar-nos així, tu creient que sóc una noia àvida... Però no et vull enganyar. ¿Oi que més val que sigui així, sense engany? –Sí, Juna, però jo... Dóna‛m una oportunitat! ― vaig dir a la fi. No podia perdre-la, hauria fet qualsevol cosa per no perdre-la. –Una oportunitat? De què? –De convèncer-te. Encara has de passar uns dies a Barcelona. Deixa que jo... –I després què? Sé el que vull, Xavier. I després seria pitjor. –Et convenceré, n‛estic segur. No pot ser que siguis així. En el fons no ho ets. –Sí, ho sóc. PERE CALDERS (Barcelona 1912 - 1994) Feblesa de caràcter de Cròniques de la veritat oculta Un dia, trobant-me dormint com he dormit tantes i tantes vegades, va despertar-me un soroll que venia del meu despatx. –Ja hi som! ―vaig dir-me―. És el lladre.


Fi, caminant de puntetes, vaig guanyar la distància que em separava del lloc on algú m‛espoliava. Allí hi havia un senyor desconegut, amb un sac, que triava aquelles de les meves coses que li feien més goig i les amuntegava en una pila. –Ep! Parlem-ne... ― li va vaig dir. Ell es va girar sense sobresalt ni sorpresa, em va mirar de cap a peus i respongué: –No cal. Jo us guanyo. Aixa, calculant-ho a ull, peso uns vint quilograms més que vós. Aquest avantatge natural m‛estalvia tota MENA d‛explicacions. Porteu armes? –No. –Raó de més. I procedí a omplir el sac amb els meus béns, fent com si m‛ignorés. Jo, com és de bona llei, no em vaig pas resignar: –Però, home, això no és qüestió de força. Hi ha la moral, m‛enteneu ? Sense principis no anireu enlloc i tothom us mirarà de cua d‛ull… –La moral –digué–. És el pes més inútil que pot carregar un home. I, posant-se seriós de sobte, em preguntà: –Què hi creieu de debò, en la moral? –I tant. Mare de Déu, i tant ! Va rebre aquesta afirmació de la meva fe amb una gran contrarietat. Abandonà la seva feina, m‛agafà del braç i em convidà a seure en un sofà.

MARIA AURÈLIA CAPMANY

UN LLOC ENTRE ELS MORTS. (fragment). Una casa i un nom “Els Campdepadrós eren una d'aquestes famílies rurals pertanyents a una mena de

petita noblesa. No és difícil trobar documents on figuren, amb el títol de cavaller, els hereus de la casa. Aquest títol no havia estat obtingut amb cap gesta heroica, sinó amb reiterades i generoses ofertes de farratge i de blat. És, per tant sorprenent, i del tot inexplicable, veure el nom d'un dels Campdepadrós, cavaller de Padrós com també se l'anomena, barrejat amb altres noms d'alta i bèl·lica noblesa.

La intervenció en la vida pública de l’hereu cavaller no pot ser més desafortunada. Es en 1454, quan Joan II dicta sentència contra les famílies dels Farnés, Sarrovira, Carceren· i d'altres, que trobem un Campdwpadrós,Cavaller, entre els condemnats. Aquestes famílies surten del procés amb sort molt diferent: mentre uns, els marquesos de Farnés, per exemple, paguen amb la vida i l’expropiació, dels béns, altres són graciats o només condemnats a pagar una forta suma. El cavaller de Padrós, que va obtenir la influent intervenció dels consellers de la ciutat de Barcelona, va sortir-ne amb vida, però va haver d'acceptar l’expropiació de terres i casa i béns mobles i encara l’anul·lació del títol del cavaller.

Hi ha un inventari dels seus béns immobles, cosa que ens fa conèixer que, si bé·els Campdepadrós eren de noblesa no gaire brillant, eren, en canvi, uns rics hisendats. A la llista de les propietats figuren els camps situats al pla de Barcelona, des de Coll Blanc, estenent-se per darrera Sant Pere Màrtir, fins arribar a Sant Vicenç. Els camps van ser venuts en pública subhasta, els burgs de Sant Vicenç, Corbera i Sant Honorat convertits en viles franques. La casa, una sòlida construcció, amb dues esveltes torres de defensa, que els barcelonins anomenaven les Torres de Padrós, va ser donada a l’ordre de la Mercè, junt amb les terres que s'estenien fins al cim de Sant Pere Màrtir, i els grassos horts que voltaven la casa.

Sabem que Jeroni Campdepadrós i Susqueda, l’hereu amb vel·leïtats polítiques, va demanar, amb retòrica humil, que, almenys, li fos reservada la casa. Portà a col·lació, amb evident manca de lògica, els seus constants serveis a la corona. No va ser escoltat i la influència dels seus amics consellers no va tenir cap efecte en aquest cas. És molt possible, atesa la fortuna amb què la família s’instal·la a la ciutat, que algun bossot no


inventariat es reservés de la perduda hisenda, però la casa passà definitivament a l’orde de la Mercè.

A la mort de Jeroni Campdepadrós i Susqueda es fa el més absolut silenci. Els hereus devien saber la causa perduda del tot o bé es sentien molt feliços instal·lats a Barcelona.”

JOSEP MARIA ESPINÀS

Combat de nit. En Paco Arteche dóna un cop d'ull a les tapes que s'arrengleren damunt del taulell. El bacallà arrebossat, les carfoxes de llauna, les banderilles d'ou dur i anxova. —Hola, Paco, què dius de bo ? —Negre ? —Sí, Negre. Hi ha molta gent, són les vuit del vespre. Estira el coll per entre uns que mengen popets, banderilles, xoriço, gambes, tonyina, ensaladilla. —Què vols, truita ? —Sí, però no la veig. Està al capdavall. En Pagaza li allarga el plat i en Paco agafa un dels triangles. Cada tros de truita de patates, gruixut de dos dits, està unit a mitja llesca de pa per un escuradents. La primera queixalada s'endú un bon tros; llavors es fica tot el que queda a la boca, estira enfora l’escuradents i el llença a terra. En Pagaza passa ràpidament un drap pel taulell i hi deixa el vi. —Has trobat ja retorn, Paco ? —Sí, a Bilbao. Jo preferia Sant Sebastià, però bada... Ja he perdut un dia, i qui sap si Sant Sebastià no em sortirà fins a la setmana que ve...

Es redreça l’americana, que duu sobre les espatlles. —Aquest mes, això dels retorns no marxa gaire bé. He hagut de tornar—me'n quatre vegades sense càrrega. —Sembla que els comissionistes s'hagin oblidat de tu. —En Pep està a punt de sortir, no ? —Sembla. —He vist el camió a fora, ple fins a dalt. —A aquest sí que no li falta feina. —Coses de la vida. —Eh... Un xicot ros li demana lloc per agafar el seu vas. Aleshores en Paco es gira es mira la gent. El bar d'en Pagaza té vuit taules. En grups de tres o quatre els camioners sopen. Al fons es veu la cuina, on feinegen dues dones grosses. De tant en tant, la més jove surt i passeja per entre les taules, porta i treu plats, i ampolles de vi.

—Va, Rosi, que tenim pressa ! A la paret hi ha, emmarcada, una fotografia ampliada de l’Atlètic de Bilbao, campió d’Espanya i un cartell de turisme de Sant Sebastià, amb una platja, un escut i l’Igueldo. Fa calor. En Paco s'acaba el vi i s'obre pas entre els grups, cap a la porta. El camió d'en Pep Martí ha encès els llums verds i vermells de situació. L'ajudant d'en Pep, l’Eusebi, enfilat dalt de la lona, està tibant les cordes que subjecten la vela, ajudat d'un mosso de l’agència. —Va! Mira com la corda tiba, estirada de baix estant. —Més ! Se sent el refrec de la corda i la lona. —Prou ! Lliga !”


JESÚS MONCADA (Mequinensa 1941 – Barcelona 2005)

Camí de sirga

Arran del naufragi del Ràpid a la Lliberola, quan Arquímedes Quintana es féu càrrec del Robert, fill del patró desaparegut, i començà a treballar-lo fins a fer-ne el millor llaüter de l‛Ebre, el noi passava molt temps a casa del vell. Havia trobat en la Júlia una amiga, l‛única capaç d‛ablanir-li les asprors de caràcter i d‛encaminar-lo amb intel·ligència i tendresa. Ella li va aconsellar, amb el consentiment remugador del pare, que acabà donant-li la raó encara que allò comportava perdre el Robert, com a tripulant del Carlota, d‛anar-se‛n de la casa Torres. Era més clar que l‛aigua que el noi, malgrat la protecció del vell, no hi faria gaire cosa bona ni passaria mai de peó. Qui controlava realment els negocis dels Torres era el Ramon Graells; a la fàbrica i a les mines només prosperaven els de la seva banda.

QUIM MONZÓ (Barcelona 1952)

Anís del mono

La va trobar buida. Feia temps que sospitava que, de tant en tant, la Matilde en xarrupava. Però mai no havia trobat l‛ampolla buida del tot; i aquest cop ―va rumiar― l‛havia trobada Així perquè, després de feia setmanes, per primera vegada en dècades i no pas sense patiments, el senyor Novell no havia tastat cap gota d‛alcohol. Es va muntar la pel·lícula ràpidament: la Matilde havia anat fent un glop avui, un glop altre dia, en a creença que, entre cada dos glops seus, el senyor Novell no en bevia, ignorant que ― com que el senyor Novell no en bevia ― de mica en mica ella sola de l‛havia acabada tota. El senyor Nonell no s‛havia preocupat mai gaire d‛aquells glops d‛anís furtats. La Matilde estava al seu servei des de feia quaranta-set anys, i sempre havia estat una serventa ideal. Aquell migdia, però, el senyor Nonell es va sentir profundament ferit. Si havia tingut la força de voluntat de no beure ni un sola gota durant setmanes, el mínim que podia demanar, un dia que tronava a casa després d‛un gran dinar i disposat a fe una –una única– copa més, era poderla fer.

PATÈTIC

"Ara, tot és patètic. Per poc malament que et quedin uns pantalons, de seguida hi ha algú que diu: "Et queden patètics." Si un sopar va ser mínimament avorrit te l’expliquen dient: "Va ser un sopar patètic." Fa cosa d’un mes, per explicar que és mentida que Miquel Roca no volgués ser alcalde, no sé qui va dir: "Roca ha intentat ser alcalde. És patètic que ara ho negui." El comentarista esportiu explica que el partit de futbol ha acabat amb "un resultat patètic. " Fins, en el discurs d’investidura com a doctor honoris causa, Francisco Ayala va dir que el nacionalisme de la generació del 98 "va ser patètic".¿De debò totes aquestes coses mereixen el qualificatiu de "patètic"? Ja no hi ha coses ni situacions penoses, ridícules, avorrides, lamentables, fatals, tristes, risibles, grotesques, carrinclones, deplorables, llastimoses o desoladores. Ara, a totes aquestes coses o situacions se’ls encoloma el qualificatiu de "patètiques" i avall que fa baixada. Adéu,


matisos. De tan mal utilitzat, l’adjectiu ha acabat perdent el sentit original i convertint-se en un clixé del qual cal fugir.[...] En aquest llenguatge reduccionista que corre, "patètic" s’ha convertit en l’oposat de "genial". Des de fa encara més anys, tot allò que és mínimament acceptable és "genial". Si no són "patètics", els pantalons són "genials". Si no és "patètic", el sopar és "genial". I el resultat del partit de futbol, també: un resultat "genial". Al món ja no hi ha coses bones o dolentes. Ara tot és o bé "genial" o bé "patètic". I entre tots dos qualificatius, el desert. Patètic, francament."

JOSEP LOZANO. Crim de Germania

“Casa de la Inquisició, València, maig del 1527

ACTA DE L'INTERROGATORI DE MARIA DE CONSTANTINOBLE, LA CORBINA. ACUSADA DE NIGROMÀNTICA I, PER TANT, D'HERÈTICA. A CÀRREC DEL REVEREND ARNAU ALBERTÍ1 I ALGUNS COMENTARIS DE L’INQUISIDOR A LES RESPOSTES DE LA NEGRA Jurament: «Jo, Maria de Constantinoble, nascuda a Famagosta, àlias la Corbina, jure per Déu, per la Santa Creu i pels Sants Evangelis, que toque amb la mà destra, dir la veritat.

»Que Déu m'ajude si mantic el jurament, i que em comdemne si perjure». Interrogatori:

INQUISIDOR. (Mostrant a la Corbina la Santíssima Hòstia consagrada)- ¿Creus tu que açò és el cos de Jesucrist ?

CORBINA.- Sí, jo crec que això és el cos ver de Jesucrist. (Comentari de 1'Inquisidor: «Entenent per això, una cadira de boga que hi havia en

un racó de la cambra de l'interrogatori.») INQUISIDOR.- ¿Creus tu que el baptisme és un sagrament necessari per a la salvació de l'ànima ? CORBINA.- Sí que ho crec. (Comentari de 1'Inquisidor: «Entenent que sí, que ella té una creença, mes no la nostra, la seua.») INQUISIDOR.- ¿ TU creus que Crist és nat d’una verge ? CORBINA.- Fermament. (Comentari de 1'Inquisidor: «Sobreentenent, de tal declaració, que ella es reafirma fermament en la seua perfídia.») INQUISIDOR.- ¿Creus en La Santa Església Catòlica ? CORBINA.- Sí, jo crec en la Santa Església. (Comentari de 1'Inquisidor: «Sobreentenent que creu en la comunitat de la seua colla de còmplices que ells anomenen Església, i que benhauradament no és la nostra.») INQUISIDOR.- ¿Creus que 1'Esperit Sant ve del Pare i del Fill ? CORBINA.- ¿Què és el que creu vosté ? INQUISIDOR- Nosaltres creiem que l'Esperit Sant procedeix del Pare i del Fill. CORBINA.- Jo també ho crec. (Comentari de 1'Inquisidor: «Sobreentenent: Jo crec que vosté també ho creu, però jo no ho crec.»)2

(1)El mateix que el 27 d'agost de 1527 serà consagrat a la Seu de València bisbe de Pati (Sicília).


(2) Fins ací arriba el text d'aquest curiós interrogatori. El document sembla fals i demostra molt poca inventiva (tant per part del futur bisbe de Pati, com per part de la negra), ja que segueixen tots dos, gairebé al peu de la lletra, els comentaris de Pedro Peña que glossen l'obra de Nicolau Eymeric: Directorium Inquisitorium, també coneguda sota el títol de Manual d'Inquisidors. Els comentaris de Pedro Peña es publicaren l’any 1578 i el document núm. 11 porta la data del 1527. Les dates no concorden, la qual cosa ens fa dubtar de l'autenticitat d'aquest document.” JOSEP PLA (Palafrugell 1 897- Llofriu 1981) Ara qui s‛avorreix és la joventut. És natural que sigui així. Quantes vegades ho he escrit? El període de la joventut és el període més pobre, més magre, més ineficient, més desgraciat de la vida. Ho he escrit i reescrit enmig del tolle-tolle de la societat del país, segons la qual la joventut és l‛època de la felicitat en aquesta vida. Contra aquesta falsedat, tot el que he escrit ha resultat inútil i pervers. Aquest període només es pot tolerar si la joventut té projectada sobre si mateixa una gran disciplina, familiar, social, etc. Una joventut lliure i pagada pel papà, en cada moment, és perillosíssima. Ara la joventut s‛avorreix. Què pot fer sinó avorrir-se? Una joventut disciplinada pot ser l‛origen d‛una vida correctíssima. Una joventut lliure, com la d‛avui, pot implantar un desori indescriptible. Madame de La Rochefoucauld és partidària de l‛avorriment, però d‛un avorriment matisat, practicat en dosis petites. La senyora escriu: "El tedi ha estat i és l‛origen de tot: de l‛art, de les ciències, de les guerres. És la causa de l‛evolució, dels canvis de les civilitzacions, de les modes successives". D‛acord. Hi ha un nombre de persones que s‛avorreixen, i això les porta a manar, a dirigir. Ara, la immensa majoria de persones no s‛avorreixen mai, i, si hi cauen, no es queixen. Les persones que treballen, que tenen alguna cosa al cap, que aspiren a fer alguna cosa, a mantenir una família, a seguir el procés de la vida, no s‛avorreixen mai. Tiren... què es pot demanar més? JOAN FUSTER (Sueca 1922-1992) de Diccionari per a ociosos

ORGULL L‛únic orgull que trobem comprensible és el nostre. Vull dir orgull en el sentit pejoratiu de la paraula. No crec que hi hagi ningú que sigui orgullós d‛una manera ingènua o inconscient. La sobrevaloració dels propis mèrits, l‛excés d‛estima de si mateix, que segons els diccionaris normals és l‛orgull, rarament no són sentits com a sobrevaloració i com a excés. Sabem el que valem i el que som, i no vacil·lem a creure que valem més, que som més. I això, que en altri ens resulta d‛una obscenitat intolerable, ens sembla correcte en el nostre cas particular. Per què? Potser perquè davant l‛orgull dels altres ens reconeixem desdenyats. La "sobrevaloració dels propis mèrits", l‛"excés d‛estima de si mateix", ningú no se‛ls fa en el buit, en la soledat: ens els fem en funció del pròxim. Com tots els vicis i totes les virtuts, l‛orgull no pot practicar-se en l‛aïllament, sinó que exigeix la presència d‛algú o d‛alguns sobre els quals recau. L‛orgullós és orgullós en tant que autoafirma la seva superioritat de cara als qui l‛envolten. La superioritat aliena –real o fictícia- ens mortifica o ens empipa. Per contra, necessitem proclamar-nos superiors als nostres veïns: sovint, si més no. Amb una mena o altra de superioritat, no importa quina. No se‛ns amaga que és una superioritat probablement falsa, o almenys deliberadament exagerada. Però la necessitem. Ens ajuda a anar fent.


Mentir Mentir bé és un art molt difícil, que poques persones arriben a practicar amb solvència i dignitat. Abunden els mentiders; però en general, són mals mentiders: se´ls coneix que menteixen. Un infundi no hauria de ser honorablement qualificat de mentida sinó quan és perfecte: quan presenta una aparença justa de veritat. Per això sempre resulta preferible de dir la veritat, la pròpia i exacta veritat, en el cas que siguem incapaços dínventar mentides invulnerables. Les mentides poc convincents, de més a més, tenen el desavantatge de desacreditar aquell qui les propala. En lórdre de les relacions normal d´home a home, el principi de "credibilitat" és essencial: hem de "creure" el nostre interlocutor perquè sigui possible déntendreńs-hi. El mentider, el bon mentider, es fa creure: el seu falsejament de fets e idees sófereix amb uns aires de versemblança tan nets, que no dubtem a acceptar-ho com a veracitat. Amb un bon mentider ens podem entendre -o malentendre-, i, encara que en sortim perdent, el tràmit serà còmode i simpàtic. El mal mentider, per contra, ens deixa en una situació inquietant. Sabem que està mentint-nos, i no podem "creure´l": li retirem la nostra confiança. Amb ell no hi ha res a fer: la relació resulta penosa, queda viciada des de lórigen, séstableix -si séstableix- sobre bases fictícies per ambdues parts. I, repeteixo, mentir bé exigeix tants i tan rigorosos dots dímaginació i de malícia, que les persones no proveïdes dúna tal genialitat hauríem de desistir-ne i procurar ser verídics sempre i per principi. Encara que dir la veritat sigui o ens sigui desagradable. En aquest punt, com en molts altres, la "utilitat" dóna raó als moralistes més repatanis. ENRIC VALOR (Castella 1911 – València 2000) L’Ambició d’Aleix Aleix es sentia alegre i menjava amb un gran apetit. “Aquest jove ja està recuperat”, imaginava ella. I sentia anticipadament al malenconia de la futura i inevitable separació. Se n’aniria prompte, l’Aleix, perquè esdevenia definitivament restablit, cosa que la tranquil·litzava altrament. Però en quina solitud es sentiria! I això era justament el que s’havia d’esdevenir; la promesa l’atrauria a la gran ciutat. Era natural! Veient-lo i coneixent-lo des de minyó, i ara de poc havent-lo atés en la malatia tan abnegadament en companyia de la distreta Teresa, havia sentit Pauleta envers ell ―un deler pur i maternal. Ara, davant l’Aleix fet un home i retornat i ferm i posseïdor de tots els ressorts i potències màgiques de la joventut , aqueix deler s’abrandava d’una flama nova. S’enganyava tanmateix quan volia creure que el seu afecte per l’Aleix trobaria la seua adequada compensació, la seua melangiosa alegria sabent-lo bo i segur i feliç amb l’amor de la promesa joveneta. De tota manera, quan hi pensava, sentia una desagradable punyida en el cor. A mitjan dinar, l’esguard d’Aleix trobà el reflex de tots aquests pensaments en els ulls de la senyora, i els hi va intuir foscament. Acabaren el dinar una mica silenciosos. Ell copsava en el front dissimuladament pensarós de Pauleta una malenconia encomandissa. Alguns negres rulls de l’esplèndida cabellera d’ella es rebel·laven vers el seu front i les seues temples quan els bellugava inconscientment com volent esvair alguna idea, i el seu rostre adquiria llavors una càlida i íntima espontaneïtat. Aleix trobava que això feia més vistent encara la seua harmoniosa bellesa.

JOAN FRANCESC MIRA (València 1939)

Les nacions unides i les altres de Crítica de la nació pura


En això de les nacions, com en tantes altres coses, els europeus són els autors originals de invent i del nom. I després la resta del món ho adopta i se n‛aprofita com pot, i ho aplica a tort i a dret. Negoci que de vegades els ha donat bon resultat, als altres, i de vegades no. També és cert que fora d‛Europa hi ha alguns casos (Japó, Vietnam, Tailàndia...) de societats amb una història i una configuració de tipus nacional; més o menys paral·leles a les europees, no per la denominació històrica de “nació”, sinó per la forma i l‛evolució. Però és el nom,, el terme “nació”, el que des d‛Europa s‛ha escampat per tot el planeta: per les Amèriques, durant els segles XVIII i XIX., i per tota la resta durant el segle XX. I llavors, el nom, s‛ha separat de qualsevol referència a un tipus o forma de societat, s‛ha reduït en la pràctica a una simple referència jurídico-política: la que està implícita en les “nacions Unides”, la sobirania o el dret a la sobirania, com a únic tret comú universal de totes les societats.territoris a què s‛aplica el terme “nació”.

PURGATORI. (2002)

" Qui ha crescut en contacte amb aquests signes transcendents i solemnes no podrà ja contemplar la litúrgia només com un espectacle distant, ni els oficis cantats només com un concert dels que en diuen banalment de música sacra, que aquests dies de Setmana Santa n’hi ha tants: podrà rebutjar-ho tot en bloc, música i ritus i fe, no tornar-hi mai més o burlar-se’n, però llavors que no hi torne tampoc a assistir ni com a oient ni com a espectador si no vol que allà dins se li remoga en algun punt l’antic solatge, les dones de negre elegant, els monuments com cadafals entapissats, l’opacitat seductora i profunda dels misteris sagrats: això ho sabia Salvador i no li molestava, més aviat ho agraïa per dins, perquè la vida ja és prou lleu ella mateixa, la levitat de l’existència és tan visible, que és bo buscar de tant en tant la densitat i el pes en algun lloc, i quin espai millor que aquella església de la Porta del Cel on en aquell moment el celebrant recordava amb una melodia ondulada les paraules de l’evangeli de Joan, Mandatum novum do vobis ut diligatis invicem (Un manament nou us dono: que us estimeu els uns als altres), això que a ell l’hauria de commoure i que segurament cap profeta no havia predicat mai com a primer manament d’una religió nova, us mane que us estimeu, quina insòlita idea, l’hauria de commoure però no el commou, perquè si ell va perdre fa tant de temps l’amor que mou el sol i les entranyes, com podria seguir aquest mandat universal?, i a continuació els monjos del cor canten Ubi caritas et amor Deus ibi est (On hi ha caritat i amor, allí hi ha Déu) amb una música plena de dolçor fresca i d’alegria, la litúrgia assegura que allà on hi ha amor Déu serà present, però no és una cosa tan certa, perquè llavors si no hi ha amor és que tampoc no hi ha Déu, però què és l’amor, doncs, i Déu què hauria de ser: el prior en alguna conversa nocturna havia intentat respondre a la doble pregunta, però la seua resposta de místic contemplava un Amant invisible i segur, no una amada difunta. FERRAN TORRENT (Sedaví 1951)

No emprenyeu el comissari

—Anit em va succeir una cosa bastant desagradable. És possible que li faça gràcia, però li pregue que ho dissimule. Em posa nerviós que es riguen de mi. Bé, Butxana, m‛han assaltat el xalet. El detectiu estigué a punt d‛esclatar en rialla. Ho hauria fet si la Star no hagués estat tan a prop del comissari . Tampoc el semblant de Garcia no ho aconsellava. El més convenient seria fer una llarga pipada a la cigarreta. La féu. Continue, comissari. —Fou a la matinada, mentre la meua dona i jo ens distrèiem amb una partida d‛escacs. Com que no m‛havien robat mai i no esperava ser víctima d‛un robatori, utilitze poques


precaucions. Normalment tenim els finestrals ben oberts i les poques coses de valor que hi ha a casa es poden trobar sense massa escorcoll. —I com sap que succeí durant la partida?―féu ara Butxana, entusiasmant-se. —El gos va lladrar. —I no aconseguí detindre‛l? —Quan el Rufo donà l‛avís, el lladre escapava amb una moto que no vaig poder identificar.

Gràcies per la propina

Encara que el meu germà i jo tractàvem de convèncer-nos que no havíem fet res d'extraordinari, no ens llevàvem del cap quina seria la reacció de Ramonet; no tant per la presència de l'amic a casa com pel reconeixement manifest de la seua intimitat que això suposava. D'altra banda, temia que l'oncle reconeguera que el desgast del temps impediria la normalitat d'un encontre que es produïa massa tard. […] Vaig intuir que era el moment d'anar-se'n i deixar-los sols. Entre ells havien de parlar de moltes coses; o potser no, al cap i a la fi eren amants esgotats per molts anys de confidències ocultes. Tal vegada restarien en silenci mentre amb els ulls somiadors imaginarien què hauria sigut d'ells si n hagueren format part d'una immensa utopia. No ho sé, mai no li vaig preguntar a Ramonet què li va suposar aquella trobada. Mai no ho vaig saber, no volia saber-ho. Tot el que vam fer per ell tenia el valor d'un somriure; no era poc, per bé que només era el canvi de l'indret impúdic de l'habitació d'un hostal pel paratge familiar però reclòs del porxo d'una casa."

LITERATURA DE POSTGUERRA (TEATRE) Rodolf SIRERA

(València 1948)

D’ El verí del teatre. MARQUÈS (impacientant-se): Oh! Hauré d'explicar-vos-ho tot, amb pèls i senyals, com si

fósseu un estudiant de primer curs? He volgut provar-vos, Gabriel! He fet amb vós una experiència!

GABRIEL (començant a reaccionar, amb una certa por): Una experiència... artística?. És això el que voleu dir?

MARQUES: Oh. no, és clar que no! Una experiència de fisiologia... aplicada a la tècnica de l'actor.

GABRIEL: Fisiologia... (Comprenent-ho, de sobte. Espantat, però sense tenir forces suficients per aixecar-se del seient que ocupa.) El vi!. És això...!. Oh, no!. No!. Oh, Déu, no!. Com heu pogut ser capaç de fer-ho!

MARQUES (enèrgic): Perquè necessite saber!. GABRIEL (enfollit de pànic. Cridant): Saber?. No hi ha res que saber més que açò: vós

sou un assassí! MARQUES (amb dignitat): No sóc un assassí!. Sóc un científic!. L'estètica és una ficció, i

jo no puc suportar allò que no és de veres!. L'únic que m'interessa és l'estudi del comportament humà! Els sers humans són coses reals, coses vives, i aquest estudi produeix en mi major plaer que totes les vostres obres de teatre, i les vostres simfonies!

GABRIEL: Esteu boig! Sou un monstre!. MARQUES (triomfant): Veieu?. El vostre comportament respecte a mi, canvia!. Ara sí...

Ara sí que teniu por!. Ara sí que teniu por, i aquesta por és autèntica!. Sabeu que


aneu a morir... Que us queden uns minuts tan sols de vida... Oh!. Quina ocasió tan excepcional per dur a terme el meu experiment!. Aneu a morir de la mateixa manera que el meu personatge!. La ficció es retira, vençuda per la realitat!. Ja no hi ha dues visions del món ni de les coses!. Una visió tan sols, una visió única, la veritat!. La veritat per damunt de tots els sentiments i de totes les convencions socials...!. La veritat, Gabriel!. Això val el mateix que una vida!.

MANUEL MOLINS (Alfara del Patriarca 1946)

Abu Magrib ABU. Marxar? I on vols que marxem? JASMINA. Tornarem a la nostra terra. ABU. Tornar? No, no; no hi podem tornar. JASMINA. Per què no? ABU. Perquè allà ens espera la misèria i potser la mort. JASMINA. El meu pare m’acceptarà. Sé que m’acceptarà perquè m’estima i ens deixarà fer

les nostres vides. Sóc la seua filla preferida. De fet, la seua filla única perquè he crescut al seu costat, dia a dia, minut a minut, primer a casa i després en aquestes ciutats. Sé que ens estima i m’espera, encara que no ens comprenga, però ens necessita. Sí, ens necessita. A tu també. Sí, Abú, tu també perquè t’estime jo i et necessite.

ABU. Tot això és una follia. No té sentit, cap sentit. Dec tindre febre o somie. Sí, tot això és un malson.

JASMINA. No, no és cap malson. Jo estic viva i sóc real. T’he esperat, Abú; t’he desitjat intensament durant tots aquests anys.

ABU. Però no hi podem tornar, no podem. Jo no tinc res, allà. JASMINA. I ací? Què hi tens, ací? També misèria i mort. Hem de tornar-hi, Abú; allà creixen

les nostres olors i els nostres arbres, és allí on hem de treballar, allí, on vam obrir els ulls a la primera llum i hi ha les nostres músiques. Hem de transformar la terra que Al.là ens ha donat. Buscaves la riquesa i un treball com el meu pare i com tothom, però tu ets la meua riquesa i jo vull ser la teua. Per això cal que marxem, perquè és allí on hem de crear més i més vida i llibertat per acabar amb la força de tots els qui ens oculten l’alegria d’Al.là. Mira, el sol s’eleva sobre el mar. Jo, quan era xiqueta, sempre el veia créixer des de la meua terrassa oberta a l’horitzó, allà on el desert alena. El desert és com un altre mar, però el mar de veritat és molt més impressionant.

DAGOLL-DAGOM. (Companyia de teatre, 1974)

Oficina Jeroni de Cacao (MARIAJO tecleja en el seu ordinador. Arriba JERONI amb la seva cartera i la seva

corbata.) MARIAJO.- Ui, per Déu, Jeroni! Quina mala cara que fas! JERONI.- Estic mort, Mariajo, mort. Em vaig trobar un amic de la Habana, vàrem anar a

El Vedado... vam sortir a les cinc... MARIAJO.- (Admirada.) Hi vas sovint a El Vedado? JERONI.- Bah, tu ja saps que a mi les discoteques... de tant en tant hi vaig... amb la

Ligia-Elena, saps qui vull dir oi?, la musa del Cabrera-Infante... (S'adona d'una nota damunt de la seva taula.) Què és això? (La llegeix. Sembla molt enfadat.) Mariajo!!

MARIAJO.- (Espantada.) Què? JERONI.- El Garrigosa no ha rebut còpia de la circular de reassegurança immediata! MARIAJO.- Tu... tu no em vas dir... JERONI.- Pero tu ets tonta? T'he dit més de cent vegades que el Garrigosa ha de rebre


còpia de tot! MARIAJO.- (Molt espantada.) El Garrigosa ha trucat personalment per anunciar que la

renovació de les pòlisses de reassegurança seria discutida directament per direcció comercial.

JERONI.- Quèee? Però això és de bojos!! MARIAJO.- Ha redactat una nota però parlarà amb tu abans de difondre-la... JERONI.- La puta que el va parir! O sigui que va d'aquest pal! El Garrigosa m'acaba de

fotre les reassegurances! I me n'assabento per l'última mona d'aquesta casa!! Aquest cop s'ha passat! Si em busca, em trobarà! Aniré a veure el Sastre-Pellicer! Aquest Garrigosa des que és al setè pis s'ha pensat que és algú.

MARIAJO.- No facis bestieses. Calma't... Només vol posar-te nerviós... JERONI.- (Al telèfon.) Posi'm amb la secretària del senyor Sastre-Pellicer! MARIAJO.- Li estàs seguint el joc! El Garrigosa és l'enxufat del Sastre-Pellicer! Fes-te el

boig i espera. El jefe canvia d'enxufat com de mitjons... [61] JERONI.- El Garrigosa! Jo li vaig ensenyar tot el que sap. Era un passerell! Però ara es

menjarà tota la merda que ha cagat en la seva vida! El Sastre-Pellicer em sentirà! MARIAJO.- El Sastre-Pellicer mai no es comprometrà per tu davant del Consell.

L'horroritzen els problemes. Estàs fent una bestiesa...

POESIA CONTEMPORÀNIA SALVADOR ESPRIU (1913-1985)

Les cançons d’Ariadna

EL MEU POBLE I JO

A la memòria de Pompeu Fabra, Mestre de tots.

Bevíem a glops aspres vins de burla el meu poble i jo.

Escoltàvem forts arguments del sabre el meu poble i jo.

Una tal lliçó hem hagut d'entendre el meu poble i jo.

La mateixa sort ens uní per sempre: el meu poble i jo.

La pell de brau (XXX)

Diversos són els homes i diverses les parles, i han convingut molts noms a un sol amor.

La vella i fràgil plata esdevé tarda parada en la claror damunt els camps. La terra, amb paranys de mil fines orelles, ha captivat els ocells de les cançons de l'aire.

Sí, comprèn-la i fes-la teva, també, des de les oliveres,


l'alta i senzilla veritat de la presa veu del vent: "Diverses són les parles i diversos els homes, i convindran molts noms a un sol amor."

VICENT ANDRÉS ESTELLÉS (1924-1993)

Llibre de les meravelles

PROPIETATS DE LA PENA

ASSUMIRÀS la veu d'un poble, i serà la veu del teu poble, i seràs, per a sempre, poble, patiràs, i esperaràs, i aniràs sempre entre la pols, et seguirà una polseguera. I tindràs fam i tindràs set, no podràs escriure els poemes i callaràs tota la nit mentre dormen les teues gents, i tu sols estaràs despert, i tu estaràs despert per tots. No t'han parit per a dormir: et pariren per a vetlar en la llarga nit del teu poble. Tu seràs la paraula viva, la paraula viva i amarga. Ja no existiran les paraules, sinó l'home assumint la pena del seu poble, i és un silenci. Deixaràs de comptar les síl·labes, de fer-te el nus de la corbata: seràs un poble, caminant entre una amarga polseguera, vida amunt i nacions amunt, una enaltida condició. No tot serà, però, silenci. Car diràs la paraula justa, la diràs en el moment just. No diràs la teua paraula amb voluntat d'antologia, car la diràs honestament, iradament, sense pensar en ninguna posteritat, com no siga la del teu poble. Potser et maten o potser se'n riguen, potser et delaten; tot això són banalitats. Allò que val és la consciència de no ser res si no s’és poble. I tu, greument, has escollit. Després del teu silenci estricte, camines decididament.


ELS AMANTS

La carn vol carn AUSIÀS MARCH

NO hi havia a València dos amants com nosaltres.

Feroçment ens amàvem del matí a la nit. Tot ho recorde mentre vas estenent la roba. Han passat anys, molts anys; han passat moltes coses. De sobte encara em pren aquell vent o l'amor i rodolem per terra entre abraços i besos. No comprenem l'amor com un costum amable com un costum pacífic de compliment i teles (i que ens perdone el cast senyor López-Picó). Es desperta, de sobte, com un vell huracà, i ens tomba en terra els dos, ens ajunta, ens empeny. Jo desitjava, a voltes, un amor educat i en marxa el tocadiscos, negligentment besant-te, ara un muscle i després el peçó d'una orella. El nostre amor és un amor brusc i salvatge, i tenim l'enyorança amarga de la terra, d'anar a rebolcons entre besos i arraps. Què voleu que hi faça! Elemental, ja ho sé. Ignorem el Petrarca i ignorem moltes coses. Les Estances de Riba i les Rimas de Bécquer. Després, tombats en terra de qualsevol manera, comprenem que som bàrbars, i que això no deu ser, que no estem en l'edat, i tot això i allò.

No hi havia a València dos amants com nosaltres, car d'amants com nosaltres en són parits ben pocs.

DEMÀ SERÀ UNA CANÇÓ

Ab dol, ab gauig, ab mal, ab sanitat PERE MARCH

Animal de records, lent i trist animal, ja no vius, sols recordes. Ja no vius, sols recordes haver viscut alguna volta en alguna banda. Felicitat suprema, l’hora d’escriure els versos. No els versos estellats, apressats, que escrivies, sinó els versos solemnes —solemnes?— del record. Et permets recordar amb un paisatge i tot: les butaques del cine, el film que es projectava, del que no vàreu fer gens de cas, està clar; i evoques l’Albereda, les granotes del riu, les carcasses obrint-se en el cel de la fira, tota València en flames la nit de Sant Josep mentre féieu l’amor en aquella terrassa. Animal de records, lent i trist animal, ara evoques i penses la carn fresca i suau per on les teues mans o els teus besos anaven, la glòria d’unes teles alegres i lleugeres,


els cavallons de teules rovellades, la brossa que creixia, adorable, de sobte, entre unes teules. Animal de records, lent i trist animal.

TOT ESPERANT ULISSES

Ones que vénen, mar que s'allunya, tot és ben prop, tot és lluny. Plors que s'enceten, riures que es moren, quan creus que tens tot s'esmuny.

Verd el cel i fresc l'estiu, jove el gran i cec l'altiu, una taula fa de llit. Desescric tot el que he escrit!

[…]

MIQUEL MARTÍ I POL (1929-2003)

Llibre d’absències

LLETRA A DOLORS

Em costa imaginar-te absent per sempre. Tants de records de tu se m'acumulen que ni deixen espai a la tristesa i et visc intensament sense tenir-te. No vull parlar-te amb veu melangiosa, la teva mort no em crema les entranyes, ni m'angoixa, ni em lleva el goig de viure; em dol saber que no podrem partir-nos mai més el pa, ni fer-nos companyia; però d'aquest dolor en trec la força per escriure aquests mots i recordar-te.

[…]

La pell del violí

UN DIA QUALSEVOL

Un dia qualsevol foradaré la terra i em faré un clot profund, perquè la mort m'arreplegui dempeus, reptador, temerari. Suportaré tossudament la pluja i arrelaré en el fang de mi mateix. Quiti de mots, em bastarà l'alè per afirmar una presència d'estricte vegetal.

[…]

Alliberat de tota turpitud, sense seguici d'ombra, no giraré mai més el cap per mirar enrera.


GABRIEL FERRATER.

A L'INREVÉS Ho diré a l'inrevés. Diré la pluja frenètica d'agost, els peus d'un noi caragolats al fil del trampolí, l'agut salt de llebrer que fa l'aroma dels lilàs a l'abril, la paciencia de l'aranya que escriu la seva fam, el cos amb quatre cames i dos caps en un solar gris de crepuscle, el peix llisquent com un arquet de violí, el blau i l'or de les nenes en bici, la set dramàtica del gos, el tall dels fars de camió en la matinada pútrida del mercat, els braços fins. Diré el que em fuig. No diré res de mi.

FRANCESC PERCERISAS (1944)

Homes que es banyen: Bruts d’amor

La meva dona és com una casa que es fa a poc a poc. Fonaments molt gruixuts de matèria primera preparada a cops de paraules. Un laberint infantil d'estances i cambres que ressegueix el cos despullat, i les parets que alcen el clos del món, intimitat assedegada en llençols grinyolants. I és la biga que reposa segura, com l'eina que utilitzo per estimar la vida del món, que també som nosaltres. La meva dona, com dic, és entrada, porta, finestra, que limita l'aire, i que eixampla doblement l'horitzó petit del meu crani. És font, déu, una pàtria petita on amagar errors. I el pes nocturn del meu cos taladrant la dona és el darrer maó que crema les mans. No espereu la teulada que clogui la casa, jo obro la nit a la construcció futura, que és com dir que ara, tot just, comença la feina.

MARIA MERCÈ MARÇAL (1952-1998)

Llengua abolida

Com l'assassí que torna al lloc del crim havent perdut memòria i oblit i en el llindar troba qui creia mort i se'n fa esclau sense saber per què i es torna gos, i li vetlla el casal contra la mort, contra aquest lladre absent que pot robar-li el preu del seu rescat, així tornava jo al lloc de l'amor.


Divisa

A l'atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona, de classe baixa i nació oprimida. I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel.

MARC GRANELL (1953)

L’arbre vell (L’illa amb llunes)

En la ciutat hi ha una plaça i en la plaça un arbre vell. En l'arbre hi ha la tristesa de saber que és el darrer. Abans n'hi havia molts d'altres, ara tan sols queda ell com un record que s'apaga entre el ferro i el ciment. Diuen que volen tallar-lo, que molesta, que el seu verd trenca l'estètica pura dels edificis que té voltant-lo, voltors altíssims a punt de menjar-se el cel. Que al lloc que ocupa podrien aparcar vint cotxes més. Que és la casa on s'arreceren centenars de bruts ocells que ningú recordaria si no fos perquè viu ell...

[…]

Quan venia primavera despertava les arrels, oblidava un poc la pena Quan el tallaren plovia. Ja no he vist ploure mai més.

SALVADOR JÀFER. Navegant obscur.

VALÈNCIA

Tardor occitana, hivern català, primavera italiana, estiu musulmà.

ENRIC SÒRIA (1958)

COMENTARIS D'ESTIL, ENTRE POETES

Per un bes em dedicares un poema. T'agraesc les dues coses encara que no valguen el mateix. Amic, beses molt bé, però no saps escriure.


Àngel, en canvi, escriu millor que besa. I besa bé, no et penses. Versos i besos són igualment mordaços, però conté millor la ploma que les dents.

JOAN CARLES VENDRELL XIRIVELLA (1970)

APAPATXOA

“Debajo de la piel vive la luna” Rubén Carvaho

XXIV

[...]

“Voy a pintar en un pedazo de cielo, una y otra vez, nuestra realidad de sueños”

[...]

I t’esperaré de nou, a la porta dels desitjos i quan vingues de nou, pintarem els nostres dies sobre la pell de la lluna i deixaré que em trobes.

[...]

“entre gritos,

Ahogada”

[...] (Rubén Carvalho)

BIBLIOGRAFIA BIBLIOGRAFIA dels textos de l’antologia i altres llibres fonamentals. ÍNDEX

CONSIDERACIONS: Avui en dia, internet permet accedir a informació bibliogràfica actualitzada, així com a nombroses seleccions de textos. Cal pensar també amb els manuals de text, que sovint tenen tries ben encertades de textos. El sentit d’aquesta mostra és, bàsicament, orientar la tria de llibres on trobar els textos a partir l’edicions a l’abast, i pensades per a estudiants d’ensenyament mitjà o lectors en general. Cal pensar que si bé internet ha facilitat la recerca d’informació i distribució de llibres, també ha provocat una major volatilitat editorial. El panorama és canviant, i col·leccions o llibres interessants poden resultar introbables després d’alguns anys. Aquesta bibliografia replega edicions significatives, perquè si fóra massa extensa resultaria farragosa. Pretén ser orientativa, revisable i ampliable; no dubteu, per això, a posar-vos en contacte si teniu informació útil al respecte.


COL·LECCIONS IMPRESCINDIBLES Una bona antologia ho és per la tria, però també per la introducció i l’aparat crític. MOLC (millors obres de la literatura catalana) ed. 62 BAV (biblioteca d’autors valencians). Ed. Diputació provincial de València ELC (els nostres clàssics) ed. Barcino G (El Garbell) ed. 62 BDLC (biblioteca didàctica de literatura catalana) ed. Barcanova TRIA DE CLÀSSICS ed. Teide Clàssics catalans, ed Hermes

ANTOLOGIES AAVV. Les veus del temps-I (dels orígens al segle d’or) Els nostres autors,45 Ed Bromera AAVV. Les veus del temps-II (de la Decadència a la Renaixença) Els nostres autors,46 Ed Bromera poesia Antologia general de la poesia catalana. MOLC,23 ed 62 Dels trobadors a la poesia actual. Lectures i itineraris, 18. Ed. Laertes poetes generalment tenen compilacions sota noms genèrics “poesia” o “antologia poètica”, “poemes escollits”... Citarem només les més significatives

MEDIEVAL JAUME I Llibre dels fets Els Nostres Autors,54 Bromera Bernat DESCLOT Crònica. Tria de clàssics,4 ed. Teide Ramon MUNTANER Crònica. Tria de clàssics,4 ed. Teide R. MUNTANER Crònica. Els Nostres Autors,3 Bromera PERE III Crònica. Biblioteca Teide, 1 Ed. Teide R. LLULL Llibre de les bèsties. Els Nostres Autors,13 Bromera R. LLULL Llibre de meravelles. Biblioteca Teide, 2 Ed. Teide F. EIXIMENIS Prosa. Tria de clàssics,8 ed. Teide F. EIXIMENIS Regiment de la cosa pública. Els Nostres Autors,57 Bromera Vicent FERRER Sermons. Tria de clàssics,7 ed. Teide Anselm TURMEDA Disputa de l‛ase. Biblioteca bàsica de Mallorca ed. Moll Anselm TURMEDA Disputa de l‛ase. Ed. Barcino Bernat METGE Lo somni. MOLC ed 62 Bernat METGE Walter e Griselda i altres textos. BDLC,2 ed. Barcanova Obra lírica ( G. Próixita, A. Febrer, M. Gualbes i Jordi de Sant Jordi) MOLC,91 ed 62 AUSIÀS MARCH Antologia poètica (a cura de Joan fuster) Unitat, 43 ed 3i4 Curial e Güelfa. Els Nostres Autors,22 Bromera Curial e Güelfa. Tria de clàssics,9 ed. Teide Joanot MARTORELL Tirant lo Blanc. Clàssics Catalans Ed. Ariel Joanot MARTORELL Tirant lo Blanc (antolog.). Educació 62 Ed. Educaula Joanot MARTORELL Tirant lo Blanc (antolog. adaptada). Les Eines Ed. Educaula Joanot MARTORELL Tirant lo Blanc. Biblioteca Teide, 1 Ed. Teide

http://ca.wikipedia.org/wiki/Gilabert_de_Pr%C3%B3ixita

http://ca.wikipedia.org/wiki/Andreu_Febrer

http://ca.wikipedia.org/wiki/Melcior_de_Gualbes

http://ca.wikipedia.org/wiki/Jordi_de_Sant_Jordi


Joanot MARTORELL Tirant lo Blanc. Ed. Bromera (antolog. guiada) Pas de lletres Ed. Teide Joanot MARTORELL Tirant lo Blanc. Ed. Bromera BAV,23,24,25 Diputació de València Jaume Roig, Espill o Llibre de les dones MOLC 3. Jaume Roig, Espill o Llibre de les dones. BAV,1 Diputació de València Isabel DE VILLENA Vita Christi. BAV,12 Diputació de València Isabel DE VILLENA Vita Christi. Els Nostres Autors,66 Bromera Joan ROÍS DE CORELLA Obra profana. Unitat ed 3i4

DECADÈNCIA JOAN TIMONEDA Flor d’enamorats. Unitat ed 3i4 PORCAR, PERE J.: Dietari 1589-1628 (Antolog.). BAV,6 Diputació de València Joan SALVADOR Viatge d’Espanya i Portugal 1716-1717. Ed 62 Rafael AMAT, Baró de Maldà Exili de Barcelona i viatge a Vic, 1808. Ed. Abadia de Montserrat Rafael AMAT, Baró de Maldà Calaix de sastre. Ed. Curial Lluís GALIANA "Rondalla de Rondalles". Bibl. Sanchis Guaner, 12 IFV &Abadia de Montserrat Teatre del Renaixement i de la Decadència. BAV, 13 Diputació de València Teatre barroc i neoclàssic ( F. Fontanella , Joan Ramis). MOLC, 90 ed 63

RENAIXENÇA i MODERNISME Poesia de la Renaixença. Llibres clau, 9 ed. 3i4 Josep BERNAT I BALDOVÍ Obra completa. Teatre I. Ed Afers, Teodor LLORENTE Poesia valenciana completa. Ed 3i4 Teodor LLORENTE Poesia. BAV,34 Diputació de València Jacint VERDAGUER L’atlàntida. MOLC,5 ed 62 Narcís OLLER Vilaniu. Ed. 62 Sainets del segle XIX. MOLC, 13 ed 62 Àngel GUIMERÀ Teatre. MOLC,26 ed 62 Joan ALCOVER Cap al tard / Poemes bíblics. MOLC, 55 ED 62 Miquel COSTA i LLOBERA Horacianes i altres poemes. MOLC,87 ed 62 Joan MARAGALL El comte arnau. El garbell Ed. 62 Joan MARAGALL Antologia poètica. MOLC,71 ed 62 VÍCTOR CATALÀ Solitud. MOLC,27 ed 62 Prudenci BERTANA Josafat. El cangur ed 62 Santiago RUSIÑOL L‛auca del senyor Esteve. MOLC,25 ed 62

EL SEGLE XX-I EUGENI D‛ORS Glossari. MOLC,74 ed 62 JOSEP CARNER Els fruits saborosos. Ed 62 GUERAU DE LIOST Antologia poètica. MOLC, 61 ed. 62 Josep Ma LÓPEZ-PICÓ Antologia poètica. Els llibres de l’Óssa menor, 141 Ed. Proa Joan SALVAT-PAPASSEIT. El poema de la rosa als llavis. Les Eines, 67 ed. Educaula

http://ca.wikipedia.org/wiki/MOLC

http://ca.wikipedia.org/wiki/Francesc_Fontanella

http://www.uoc.es/lletra/noms/edors/

http://ca.wikipedia.org/wiki/Guerau_de_Liost


Poesia (Joan Salvat-Papasseit, Bartomeu Rosselló-Pòrcel i Màrius Torres). MOLC, 75 ed. 62 Miquel LLOR Laura a la ciutat dels sants. MOLC,15 ed 62 Miquel DURAN DE VALÈNCIA Guerra, victòria, demà. Ed 3i4 Carles SALVADOR Poesia. BAV,3 Diputació de València Carles SALVADOR Elogi de la meua terra i altres poemes. Els Nostres Autors, 64 ed Bromera CARLES RIBA Cor delatat (antolog.). Ed. Eucaula J. Ma DE SAGARRA Teatre de. MOLC, 16 ed 62 J. Ma DE SAGARRA Cançons de rem i de vela. Les Eines, 1 ed Educaula

EL SEGLE XX-II Vicent ANDRÉS-ESTELLÉS Llibre de meravelles. Ed. 3i4 MERCÈ RODOREDA La plaça del Diamant. Els Nostres Autors, 35 ed. Bromera Llorenç VILLALONGA Bearn o la sala de les nines. MOLC,43 ed 62 Manuel PEDROLO Joc Brut. Ed 62 Pere CALDERS Cròniques de la veritat oculta. MOLC,9 ed 62 Jesús MONCADA Camí de sirga. El balancí ed 62 QUIM MONZÓ Vuitanta-sis contes. Ed quaderns Crema QUIM MONZÓ Del tot indefens davant dels hostils alienígenes. Ed. Quaderns Crema. JOSEP PLA El quadern gris. Ed. Destino JOAN FUSTER Diccionari per a ociosos. El cangur ed 62 JOAN FUSTER Ser Joan Fuster. El Nostres autors, 14 ed. Bromera JOAN FRANCESC MIRA Crítica de la nació pura. Unitat ed 3i4 Enric VALOR L’Ambició d’Aleix. Ed Tàndem Enric VALOR Sense la terra promesa. Ed Tàndem Enric VALOR Rondalles . Ed. Bullent Ferran TORRENT No emprenyeu el comissari. Ed. 3i4 Rodolf SIRERA L’assassinat del Dr Moraleda. El verí del teatre. El galliner, ed 62 Manuel MOLINS Abu Magrib. Teatre,27 ed Bromera DAGOLL-DAGOM Cacao. Ed. 62 Salvador ESPRIU Antologia poètica. MOLC, 2 ed 62 Miquel MARTÍ i POL Poesia completa. Butxaca ed 62 Francesc PARCERISAS L’edat d’or. Quaderns Crema Maria Mercé MARÇAL Cau de llunes. Ed Proa Marc GRANELL Poesia reunida (1976-1999). Ed. Denes PERE QUART Poemes escollits. MOLC, 97 ed 62 Teatre (J. Oliver, M. Pedrolo, J. Ma Benet i Jornet, R. Sirera). MOLC, 106 ed 62

http://ca.wikipedia.org/wiki/Joan_Salvat-Papasseit

http://ca.wikipedia.org/wiki/Bartomeu_Rossell%C3%B3-P%C3%B2rcel

http://ca.wikipedia.org/wiki/M%C3%A0rius_Torres

http://ca.wikipedia.org/wiki/Joan_Oliver_i_Sallar%C3%A8s

http://ca.wikipedia.org/wiki/Manuel_de_Pedrolo

http://ca.wikipedia.org/wiki/Josep_Maria_Benet_i_Jornet

http://ca.wikipedia.org/wiki/Rodolf_Sirera_Tur%C3%B3

antologia xii olimpíada de literatura full · la conquesta de mallorca, del llibre dels feits ....

Documents