ElCarrusel

ElCarrusel

ElCarrusel

Índice

Editorial Sumari Col·laboradors

Lluita

IES (2 guitarra) , la guàrdia, la línia K))

Temes d’avui - Opinió

Antics

Resenyes

Selecció visuals

Fotos grups

Horòscop

El mesor tresooorEditorial

Mª

Teresa

Agulló,

Profesora

de

Valencià

M o lt g ra t q u e se g u i u te n i n t le s m a te i xe s i d e e sd ’ a b a n s (Llu ís Lla ch , g e n e r d e l 1 9 7 9 ) .

Porte temps dedicada, mental, que no manualment,a pensar-me aquest article. He provat vàries classesd’entrada, títols com una vintena, amb els seuscorresponents enfocaments… he fet llistatsd’idees, com sempre ens ordena de fer el saviCassany i jo recomane a l’alumnat, he comprovatque les Muses o no existixen o s’han quedat ambSerrat. Definitivament, em costa.

I és que voldria dir tantes coses que no trobe lamanera ni el camí.

Seré personal, per això us parlaré del que, per a mi,ha estat allò més important: és la riquesa que m’haaportat a mi, singularment, aquesta revista.

Sí, ara sóc una persona més rica –no m’emporte elseuros, eh!- perquè el treball desenvolupat m’ajudaa créixer com persona, però sobre tot perquè m’haposat al costat de persones excepcionals, aquellesque hi han col·laborat.

El primer, Noguera. Per moltes raons: perquè hi vaestar molts anys, perquè van ser moltes les horesque vam fer junts… Però, sobre tot, perquè ell és

un número 1 . Què fa una professora quan detecta unalumne sobredotat? Això em va passar a mi a la 1 ª classeque li vaig donar: 1 4 anyets, classe de premsa, els dóneun article de la revista de l’any anterior per a llegir i elsencomane alguns exercicis, en concret un que era posarun titular a una crítica de Paco Sempere (Xe, Paco, deveritat t’ho dic, ja podies haver-te prodigat més) sobre

“El silencio de los corderos”. La classe estava disposadaen cercle i jo anava mirant el que anaven fent… Bé, quanvaig vore el titular que s’havia espolsat, us jure que emvaig marejar… I és que, com ja va dir Roberto en eixamateixa classe: Noguera és molt Noguera, sí senyora.

Anant de cara al tema: aquest va ser l’inici d’una llargacol·laboració. Però allò millor és que jo sempre he estatamb ell amb una relació invertida, ell el profe i jol’alumna, ell decidia tot allò important, a ell li dedicava jotots els assumptes espinosos que, per si no ho sabíeu, enuna revista en són molts: si es rebutja aquest article o no,quin es posa davant, quina il·lustració l’acompanya, aquin tema dediquem el nostre reportatge… I també eraell el qui més hores feia maquetatnt, corregint,preparant, fent els editorials o fins i tot il·lustrant laportada si tocava.

Van ser els quatre anys més creatius i productius delCarrusel. Vam passar al format din-a 3, que ens donavaun aire de periòdic, vam començar a maquetar ambprograma d’autoedició i eixíem dues o tres vegades al’any. A més, vam fer revistes especials: sobre la firad’educació, sobre el 50 aniversari dels Drets Humans…Vaja, que vam treballar molt -no com ara, que editem unarevista a l’any, amb prou feines.

D’aquesta època dorada hi ha una altra figura estelar:Iñaki. Els qui l’haveu conegut ja ho sabeu, és l’alumnemés especial que hem conegut, el més culte, aquell quepot posar al profe en un compromís perquè sap més queell. Mestre i amant de la paraula, d’una gran sensibilitat,

podia escriure de qualsevol cosa, però era amb els temesculturals on brillava especialment. Rellegisc les seuescrítiques i no em sembla que desmeresqueren en un diarinacional. Què us diré: em sent profundament afortunadapel fet que l’Iñaki col·laborara amb mi, discutir temesamb ell era interessant i divertit, la seua conversa erainacabable i jo sempre aprenia un munt de coses amb ell.Sí, com ja haureu pogut vore, si sóc professora és perquèm’encanta aprendre coses: les coses que tots i totesdiàriament m’ensenyeu.

Ai   ! M’estic adonant que si seguisc aixina, no acabarél’article però sí acabaré amb la paciència del meupossible, hipotètic lector (model) .

És que són tants i tantes, els qui han passat per estespàgines... I tan bons. Jo he de dir que sóc una mica racistaen això de l’alumnat i considere, en contra de latendència dominant, que els millors són els de lletres,capaços de pensar, d’escriure, de crear… I, clar, els qui,damunt, fan revista, eixos ja són els millors dels millors,els extraordinaris. Per això, em repetisc, que contentaestic d’haver pogut contar amb eixa gent!

No m’estendré més: us pose un llistat de gent, amb laseua col·locació actual.

(ací llistat llarg)

I no vull acabar aquest rotllo sense parlar de Dúnia, queés la persona més interessada en el Carrusel en aquestosmoments. És un autèntic plaer haver-la conegut, gaudirde la seua força, la seua valentia, la vivacitat i la potència

en el treball. I saber que, amb ella, ja tinc assegurada unapart del Carrusel de l’any que ve.

Lluita

La esperanza no es ni realidad ni quimera. Escomo los caminos de la Tierra: sobre la Tierra nohabía caminos; han sido hechos por el grannúmero de transeúntes.

Lu Xun (1 881 -1 936) Escritor chino

Visto lo visto,sólo nos queda

actuar.

N o so m o s só lo u n co n j u n to d e e stu d i a n te sq u e sa le a la ca lle a g ri ta r, p e rd e r cla se y

d e sa h o g a rse , so m o s u n g ru p o u n i d o q u e ti e n eco m o fi n a li d a d p a ra li za r to d o s lo s p ro ce so sq u e e l g o b i e rn o lle va p o n i e n d o e n m a rch ad e sd e a ñ o s a trá s, e m p e za n d o co n e l PSO E ysi g u i e n d o e n la a ctu a li d a d co n e l PP.

No nos conformamos con la escusa de “tenemosque salir de la crisis”, ya que estamos viviendo elproceso de privatización y nos estamos dandocuenta de cómo está afectando a los serviciospúblicos.

Educación es el más cercano a nosotros losestudiantes y por eso mismo estas movilizacionesestán aumentando progresivamente. Nos estamosdando cuenta, ahora más que nunca, que lo queestán haciendo nos perjudica a todos y beneficia auna ínfima minoría.

Los estudiantes quieren moverse, necesitandemostrar que no son marionetas en una obra deteatro, sienten y padecen todo lo que está pasandoy predicen su futuro, un futuro muy negro siseguimos por este camino. Por eso nos movemos,

Chenhui

Chen,

Sindicato

de

Estudiantes

Independiente.

por eso nos organizamos y “armamos follón”,porque es nuestro presente y nuestro futuro el queestá en juego.

Aprovecho para decir que todos y cada uno denosotros somos importantes. Dejemos atrás esepensamiento de “total, por uno menos” porque deesa manera no vamos a llegar a ningún sitio.Debemos formar una piña, unirnos más que nunca ysalir como si fuéramos uno.

No nos podemos quedar de brazos cruzados antetodo lo que está pasando. Debemos luchar pornuestros derechos. Y lo más importante, nodebemos tener miedo.

Esto último lo digo por las lamentables actuacionespoliciales en Valencia. Estudiantes que sólo buscanconseguir una educación pública de calidad y semerecen un trato digno reciben como respuesta unpalo detrás de otro y, en algunos casos, la oscuridaddel calabozo.

“No tienes cuerpo ni de puta”, leí que dijo un policíaa una estudiante. ¿Esto es España? ¿Esto esprogreso? Espera, creo que todavía estoy soñando.No, hay fotos que demuestran que es cierto,declaraciones, grabaciones, artículos a mansalva,políticos que intentan excusar estas atrocidades,prensa que manipula y estudiantes que siguen lu-chando.

Estudiantes que no tienen miedo y que novan a permitir que esto continúe así.

L’ e d u ca ci ó p ú b li ca e n to ts e ls p a ïso s, i e nco n cre t a Esp a n ya , é s u n a co n q u e sta p e r la

q u a l h a n llu i ta t m o lte s g e n e ra ci o n s d u ra n tse g le s.

La seua aparició no es pot deslligar de l’humanismede la modernitat, de l’auge de la burgesia, del desigd’alliberar el coneixement científic de la tirania del’església, de la necessitat de tecnologia per tald’augmentar l’eficàcia de la producció, així com dela reforma religiosa del XVI ; en aquells momentsl’educació es desvetllà clarament com a instrumentde control social i polític. Protestants i catòlicsmantenien principis pedagògics distints, peròl’objectiu cap a on s’orientaven era clarament elmateix; exercir la tutela religiosa de la burgesia.

En el món protestant el gran pedagog fou AmósComenio (1 592-1 670) considerat l’iniciador del’ideal de l’educació universal amb estes paraules

“Ensenyar tot a tots totalment”.

Amb l’adveniment del pensament il·lustrat durantel XVI I I , el corrent humanista obrí altres lleres,començà la lluita per fer de l’educació pública unaqüestió d’estat totalment independent de la tutelaM

argarita

Juguera

Vives,

Profesora

de

Filosofía

En defensa del’educació pública iel pensament ètic

religiosa.

Això d’ensenyar tot a tots, com preconitzava Comenio,s’ha considerat a Espanya d’antuvi inútil i perillós, i quel’educació pública siga laica ja sabem també que trigàmolts més anys a arribar al territori espanyol que a altrespaïsos europeus, i no és ni molt menys un tema de debattancat.

En les nostres controvèrsies sobre educació encararessonen ecos d’aquelles que tingueren lloc al llarg delsegle XIX, quan el pedagog il·lustrat Mariano Carderera,pels anys que fou aprovada la conservadora Llei Moyano(1 857), la primera llei d’educació espanyola, advertia quel’educació de les classes populars (la qual defensava)havia de limitar-se a l’ensenyança elemental a fi que no

“excite ambiciones difíciles de satisfacer” exposant elsindividus a un desenvolupament “funesto para subienestar propio y para la tranquilidad de los demás”.

Debats, per altra banda, interromputs durant els anys delNacional Catolicisme les implicacions del qual eneducació tant bé queden posades de relleu en el discurspronunciat en les Corts pel ministre d’Educació IbáñezMartín en defensa del projecte de Llei d’EnsenyançaPrimària el 1 4 de juny de 1 945:

“La enseñanza de la religión en la escuela, la necesariaformación religiosa del maestro, el espíritu cristianoinspirando todas las disciplinas, la Iglesia vigilando einspeccionando toda la función docente de todos loscentros públicos y privados en cuanto tienen relación con lafe y las costumbres, la perfecta inteligencia del maestrocon el párroco en la acción apostólica escolar, la ayudaeconómica del Estado a todas las escuelas de la Iglesia enque se da enseñanza gratuita son, entre otros aspectos,prueba concluyente de que los principios no se enuncian demanera vana, y de que la Iglesia se ve asistida en elejercicio de su sagrado derecho por la colaboración de unEstado católico, que espera su propia firmeza y prosperidad

del carácter cristiano de sus súbditos, educados en lasalvadora doctrina de Jesús, bajo cuya advocación, comomaestro y modelo de educadores, se ha colocado la escuelaprimaria española.” (Barreiro, H. Terrón, A. La instituciónescolar: una creación del estado moderno Octaedro.Recursos 71 Madrid 2006, pàg.1 22-1 23)

La Constitució de 1 978 i el sistema democràtic al quedóna suport han fet possible que en pocs anys laformació acadèmica de la població espanyola milloreconsiderablement. Tot i que ens comparem amb altrespaïsos europeus i de fora d’Europa com si ignorarem d’onvenim, i sovint escoltem i llegim opinions que desbordenenyorança per un passat gloriós en educació que no haexistit, si no és per a una minoria de privilegiats, elspercentatges ho diuen clar: segons l’informe que vaelaborar l’INE amb motiu del XXV aniversari de laConstitució, l’any 1 978 la quarta part de la poblaciómajor de 1 6 anys era analfabeta o no tenia estudis, i un57’4% de la població espanyola només tenia estudisprimaris, mentre que el 2003, quan es publica l’informe,quasi la meitat de la població ha acabat estudis mitjans ode formació professional, i un 1 3’7% dels joves espanyolsha conclòs estudis superiors. (Información. Comunidadeducativa Año xxi numero 724 1 7 de diciembre de 2003).

L’educació pública, universal i laica és una conquesta del’esperit humanista al llarg de la història. Cal defensar-la itenir cura d’ella. Després de la Segona guerra mundial esfeu palesa la necessitat d’educar la població mundial enel compromís ètic per tal d’evitar i eradicar del món lesenormes i cruels injustícies i desigualtats que dones ihomes, nenes i nens han hagut de partir i pateixenencara en l’actualitat arreu del món. És necessaridesenvolupar les intel·ligències en totes les seuesdimensions i respectant les individualitats per tald’estendre entre la població mundial els valorsdemocràtics i el que des de 1 985 la UNESCO ha donat enanomenar la cultura de la pau.

En cap altre lloc com en la Constitució de l’Organitzacióde les Nacions Unides per a l’Educació, la Ciència i laCultura (UNESCO) aprovada el 1 6 de novembre de 1 945hom expressa eixe ideal humà que deriva de tenirconsciència que som les persones les que hem de tenircura de les persones i que el món humà és un món enconstrucció on tots som a la vegada arquitectes i paletes:

“Els governs dels estats part en la present Constitució, ennom dels seus pobles, declaren:

Que, atès que les guerres neixen en la ment de lespersones, és en la ment de les persones on hand’edificar-se els fonaments de la pau;

Que, en el curs de la història, la incomprensió mútua delspobles ha estat motiu de desconfiança i recel entre lesnacions, i causa que els seus desacords hagin degeneraten guerra massa sovint;

Que la gran i terrible guerra que fa poc s’ha acabat nohauria estat possible sense la negació dels principisdemocràtics de la dignitat, la igualtat i el respecte mutude les persones, i sense la voluntat de substituir aquestsprincipis, explorant els prejudicis i la ignorància, peldogma de la desigualtat de les persones i de les races;

Que l’àmplia difusió de la cultura i de l’educació de lahumanitat per a la justícia, la llibertat i la pau sónindispensables a la dignitat de la persona iconstitueixen un deure sagrat que totes les nacionshan de complir amb un esperit de responsabilitat id’ajuda mútua;...”

Per altra banda, a la Constitució espanyola de 1 978, Títolpreliminar, Article 1 , hom afirma que “Espanya esconstitueix en un Estat social i democràtic de Dret, quepropugna com a valors superiors del seu ordenamentjurídic la llibertat, la justícia, la igualtat i el pluralismepolític.” I més avant, en el mateix article: “Correspon als

poders públics de promoure les condicions per tal que lallibertat i la igualtat de l’individu i dels grups en els qualss’integra siguin reals i efectives; remoure els obstaclesque n’impedeixin o en dificultin la plenitud i facilitar laparticipació de tots els ciutadans en la vida política,econòmica, cultural i social.

Des de la dècada dels 80, però, hi ha una força que actuaen direcció contrària a este impuls de la voluntat ètica ipolítica que obeeix als interessos d’aquells als qualsbeneficia l’actual sistema econòmic neoliberal. Hi ha unaètica liberal a la base de les democràcies occidentals i peresta raó, possiblement, l’individualisme i pragmatismeextrems que dirigeixen el liberalisme econòmic -per alqual l’ètica i els conceptes que alimenta, com ara justícia iigualtat, són un anacronisme i un llast del qual cal desfer-se’n- han anat introduint-se i ocupant espais en totes lesesferes de la vida social, desplaçant i despullant de valorel discurs polític.

Com denuncia Nico Hirt en Els nous amos de l’escola, laintroducció del capital privat en les escoles i els principisque estan a la base d’una economia de mercat han anatminant durant tres dècades l’escola pública i els principisi valors humanistes que la sustentaven sense quasiadonar-nos-en. És l’OCDE amb els seus criteris deracionalitat en les despeses, gastar menys i fer-ho millor,qui realitza els estudis en educació que presenta amb untint de neutralitat que poca gent qüestiona. En la gestiópública s’han introduït el llenguatge i la filosofia de laQualitat com a principis d’ordre i racionalitat, els qualsprocedeixen de la gestió de les empreses privadesl’objectiu de les quals és en tot moment l’obtenció delmàxim de beneficis amb el mínim de despeses; lespersones són vistes com a mitjans en esta filosofia i sihom en té cura (recordem, per exemple, la rellevància delconcepte de client) és només amb l’expectativad’aconseguir un benefici econòmic ulterior. També el nouparadigma educatiu de les competències déu molt a les

necessitats del mercat.

Les directrius per tot arreu del pensament ultraliberal ésacabar amb l’escola pública i els seus defensors ho diuende manera oberta. Les retallades en educació,començant per l’augment de ratio, eliminació deprogrames de recolzament, augment d’hores lectives peral professorat i acabant per les retallades de sou ieliminació de llocs de treball, no són únicament lesconseqüències d’una crisi econòmica devastadora, sinóque obeeixen també a eixes directrius. Des d’abans de lacrisi de principis dels 80 se’ns està preparant mitjançantels mitjans de comunicació perquè assumim com a veritatinqüestionable que l’Estat de benestar ha dedesaparèixer; en EEUU Teri Adams, la cap delIndependence Hall Tea Party, anuncia sense embutsl’objectiu d’acabar definitivament amb l’escola pública:

“Our ultimate goal is to shut down public schools and haveprivate schools only, eventually returning responsibility forpayment to parents and private charities. It’s going tohappen piecemeal and not overnight. It took us years toget into this mess and it’s going to take years to get out ofit.”

“La nostra meta és acabar amb les escoles públiques itenir només escoles privades, fins restituir laresponsabilitat del finançament de l’educació totalmentals pares i a les iniciatives privades de beneficència.Ocorrerà a poc a poc, no de hui per a demà. Ens ha dutanys entrar en este embolic i ens durà anys eixir-nos-en.”El text en anglés el podeu llegir entre altres pàgines webahttp: //thinkprogress. org/education/2011/07/11/265663/voucher- tea- party- go- away/?mobile=nc.

Per tal de fer-les desaparèixer els ultraliberals vanintroduint-s’hi mitjançant fundacions privades que espresenten a si mateixes com si foren la solució definitivadavant el fracàs escolar i la baixa qualitat de

l’ensenyament públic. Segons denuncia La red Ires enhttp: //www. redires. net/?q=taxonomy/term/45&page, unad’elles, Teach for America, s’ha introduït recentment enEspanya amb el beneplàcit d’Esperanza Aguirre i PatriciaBotín sota el nom Empieza por Educar..

Tanmateix, l’educació pública és el pilar de la democràciad’un país i de la cultura de la pau i la no-violència a nivellmundial. És l’oportunitat que alguns nens, algunes nenesi part de la joventut tenen d’escapar a la marginació imanca de justícia en el seu entorn. Aquelles i aquells quedefensem l’educació pública més que mai hem de serconscients del seu valor, de la gran conquesta que hasuposat en la trajectòria històrica de la humanitat, de lapoderosa eina que suposa en la construcció d’un mónmés just i igualitari, cal que no ens distraguem ambdisputes i consideracions inútils que no fan més queaccelerar un procés de destrucció en el qual ens trobemplenament implicats.

Margarita Juguera Vives (18/03/2012)

Sumas 2 + 2Fernando

Banyuls,

profesor

de

Filosofía

La ve rd a d e s q u e e n ci e n ci a s so ci a le s (co m oe n la s n a tu ra le s) re so lve r a d e cu a d a m e n te

e l p ro b le m a q u e se n o s p la n te e , ca si n u n ca e sta n fá ci l co m o su m a r d o s y d o s. Pe ro si n ore so lve rlo s, sí va m o s p o r lo m e n o s a i n te n ta ra p ro xi m a rn o s p a ra e n co n tra r u n a e xp li ca ci ó n :

Problema a explicar: los actuales recortes sociales:menos servicios públicos –sanidad, educación… - omenos calidad en la prestación de esos servicios(con el consiguiente desvío hacia el sector privado–colegios y clínicas privadas- que pasan a cumplirmejor esos servicios que la sociedad demanda).

Datos a tener en cuenta para explicarlo (bien):

1. Distinción saber vulgar/ sabercientífico: No todos los conocimientos quetenemos de las cosas tienen el mismo valor.Cuando hablamos en la cafetería sobre cualquiertema (la justicia, las drogas, la educación, lacrisis… ) decimos lo que se nos ocurre; es nuestraopinión y la expresamos porque es lo que creemosdespués de haber oído a nuestros padres, latelevisión, algunos compañeros, etc.; pero laverdad es que pensamos eso sin haberlo analizadorigurosamente. Es sencillamente nuestra opinión,y suele coincidir con lo que piensa (o por lo menosdice) mucha gente.

Pistas para analizar los actualesrecortes sociales

El saber científico funciona de otra manera. Esriguroso, no se queda en decir lo que parece que esel problema, sino que lo analiza sistemáticamente,siguiendo métodos de análisis científicos queaseguran que los resultados que se obtienen sonmucho más rigurosos, más fiables. Es crítico, no sequeda en decir lo que puede parecer de sentidocomún porque lo dice todo el mundo. Profundiza.

2. ¿A quién beneficia? En un curso sobreconflictos armados, José María Tortosa (catedráticode Sociología de Universidad de Alicante), señalabaque ésta era una de las muchas preguntas quehabía que plantearse si se quería comprenderadecuadamente lo que estaba pasando, parabuscarle una solución adecuada.

3. El viejo Marx: Karl Marx deja ya deestudiarse en los institutos este curso (el año queviene ya no aparece en temario en Filosofía) . Peroaunque puede parecer anticuado, algunas de susideas deben seguir dando que pensar. Por ejemplo,Marx critica a los teóricos de la economía políticaclásica (el capitalismo, para entendernos), quehablan de las relaciones económicas como si éstasfueran las conclusiones inexorables que sedesprenden de una ciencia exacta. Así hablan deconceptos como salarios, beneficio, inflación,deuda, intereses, rating… como si estas ideastuvieran vida propia y a nosotros, los humanos, nonos quedara más remedio que ajustar los salarios, ladeuda… a unas relaciones económicas a las quetenemos que someternos. Pues eso es lo quedenuncia Marx que no es así (y luego muchos otroseconomistas; José Luis Sampedro es tal vez el másconocido entre nosotros). La economía no es unaciencia exacta cuyos resultados sean inexorables. Laeconomía es una ciencia social que tiene que teneren cuenta las condiciones de vida de millones de

personas. No se puede (no se debe) cuadrar lascuentas si eso supone dejar por debajo del umbralde la pobreza a millones de personas aumentandolas ya de por sí escandalosas desigualdades enmateria de riqueza (entre las personas y los países).

Bueno, pues apliquemos todo esto a la solución delproblema que nos hemos propuesto. 1 . Obviamenteaquí no podemos hacer un análisis exhaustivo,riguroso de la situación. Pero si pudiéramosrelacionar los conocimientos que tenemos dehistoria, economía, sociología, ciencia política…creo que podríamos apreciar cómo, desde los años80 del pasado siglo con George Bush, MargaretTatcher y Juan Pablo I I , se fue fraguando en elmundo un pensamiento conservador en política yliberal en economía, que ha ido calando en lassociedades (o se les ha impuesto) y que sería, enúltimo término, el responsable o causante de lasituación que ahora padecemos (si es que se puederesumir tanto un problema tan complejo).

2 y 3. Esos los tienes que completar tú. Y si sumasdos y dos…

M u ch o s d e n o so tro s, cu a n d o e stu d i a m o sh i sto ri a , n o s so rp re n d e m o s d e lo s h e ch o s

re la ti vo s a lo s re ye s (p o d e r a b so lu to ,e scla vi tu d , e tc. ) co m o si le yé se m o s a lg u n an o ve la , p e ro ca si n a d i e se i m a g i n a q u e e sa s

“n o ve la s” d e l p a sa d o a u n si g u e n e xi sti e n d o ya ctu a lm e n te h a a co n te ci d o e n va ri o s p a íse s,co n cre ta m e n te , e n lo s países árabes.

En los países árabes (Norte de África y parte de Asia) ,está habiendo muchas revoluciones en contra de lospresidentes. Personas malvadas, sin corazón, quetratan de una forma que no se puede imaginar alpueblo, como si fueran esclavos, personas que secreen que el dinero del país es “su” dinero y que elpueblo no tiene derecho a nada. Esta gente sincorazón, para mí, no tienen ninguna diferencia enconsideración a los reyes absolutos de la antigüedad,ya que lo que han hecho, es imperdonable.

Por suerte, los árabes se han dado cuenta, hanabierto los ojos, y han decidido luchar por susderechos y libertades sin importarles arriesgar susvidas, de lo cual estoy muy sorprendida, ya que hanD

unia

Navarro,

Alumna

de

l'IES

Carrús

RevolucionesArábicas

sido muy rápidos y han conseguido mucho en muypoco tiempo.

Ha habido países que ya han conseguido larevolución como en el caso de Túnez que fue elprimer país que lo consiguió, Egipto que fue elsegundo y Libia el tercero, y aun hay países que nolo han conseguido como en el caso de Yemen ySiria. También hay países vecinos como en el casode Argelia o Marruecos en los que ha habidorevueltas perono llegaron alpunto de losdemás países.

Esimpresionanteel punto en elque ha llegadoa cambiar lascosas de talforma que una persona, estando en el rango masalto, acabe escapando como Ben Ali (Ex-presidentede Túnez), acabe en la cárcel como Hosni Mubarak(Ex-presidente de Egipto), o acabe muriendo, comoMuamar Gadafi (Ex-presidente de Libia) como sinunca hubieran sido presidentes ni ostentado todoel poder...

En conclusión, la historia se está escribiendo día adía y en el último año hemos tenido estasagradables sorpresas. Espero que Yemen y Siriaconsigan también su derecho de ser libres, ya quetodos nacemos iguales y tenemos el derecho a lalibertad, y no olvidemos que lo que está sucediendono está en la otra punta de la Tierra, sino que soloestá a unas horas de España, y es algo, que a todosnosotros, nos debería de importar.

Vicent

Sansano,

profesor

de

Ciències

Naturales

Els d a rre rs m e so s h a n e sta t m o lte s le sp e rso n e s q u e h a n p ro ta g o n i tza t m u lti tu d

d ’ a cci o n s d e p ro te sta e n d e fe n sa d e l’ e sco lap ú b li ca , i d e ls se rve i s p ú b li cs e n g e n e ra l,d a va n t la i n ce rte sa q u e p la n a so b re e l se ufu tu r i m m e d i a t.

No és per a menys. Tenim un govern a laGeneralitat, i ara també a l’Estat, que aplica ladoctrina lliberal segons la qual, cada ciutadà ésresponsable de la seua vida i del seu futur; de talmanera que l’estat no s’ha de preocupar per la seuaeducació o la seua salut, pel seu benestar endefinitiva. Amb eixa premissa, s’està aprofitantl’actual conjuntura de crisi econòmica per adesmuntar els serveis públics en benefici delssector privat. És el que ells anomenen aprimarl’estat.

Aquesta idea, dominant al segle XVI I I , representa elculte a l’individu per sobre de la societat; i hagenerat una gran conflictivitat social al llarg delssegles XIX i XX, perquè en les societats modernestots depenem de tots i no és sostenible que uns,degut a la seua naixença, les seues capacitats, o laseua sort en la vida, ho tinguen tot i altres no

Cal que totes i tots ensmobilitzem en defensa

de l’escola pública

tinguen gairebé res. Perquè una societat sigasostenible, cal que siga equilibrada. Cal que tothompuga satisfer les seues necessitats i aspiracionsd’una manera raonable; la qual cosa implica queaquells que tenen més capacitats intel·lectuals,físiques, econòmiques, etc. ajuden a aquells que entenen menys.

Eixa societat relativament equilibrada des del puntde vista social, és el que hem aconseguit a l’Europaoccidental al llarg del segle XX. Allò que se’n diu

“l’estat del benestar”. Una societat, evidentmentimperfecta, però on gràcies a la solidaritat dels mésafortunats amb els menys afortunats, tothomgaudeix d’uns serveis públics que li permeten cobrirles seues necessitats més bàsiques. I on l’educaciópública juga un paper fonamental en la formació detots els ciutadans, permetent l’ascens socialindividual i permetent també l’aprofitament de totsels recursos intel·lectuals de les persones queformen eixa societat, per a fer-la més sostenible; i ,per tant, més forta, més segura. Més humana, endefinitiva.

Els atacs a l’escola pública venen de lluny, però maicom ara l’han posat tan en perill. Per això, ha sortittanta gent al carrer. Però cal que siguem molts més.Cal que pares i mares, alumnat, professorat,personal d’administració i serveis i tota la societat,ens mobilitzem. Perquè som les persones les quefem la societat. I cal que sortim al carrer a defensarla societat que volem. Si callem, els poders fàcticsens faran la societat que a ells els interessa.

Margarita

Fuster

(Margarita

ha

estat

Catedràtica

de

Filosofia

idirectora

al’IES

Carrús)

Este e s e l títu lo d e u n a m a g n ífi ca p e lícu lad e l d i re cto r J a cq u e s To u rn e u r

p ro ta g o n i za d a p o r Ro b e rt M i tch u m , u n a d ecu ya s fra se s m á s re p e ti d a s d i ce : “O j a lá m ea le g ra ra d e ve rte ” , d e n o ta n d o la i m p o si b i l i d a dd e a le g ra rse d e l re to rn o a u n ti e m p o p a sa d oq u e , ló g i ca m e n te si e m p re d e b e se r p e o r q u e e la ctu a l.

La Historia o el mundo, decía el griego Heráclito,está en constante cambio, como la corriente de unrio: no nos podemos bañar dos veces en el mismorio porque ni el rio es el mismo ni nosotrostampoco. La Historia, como proceso humano, vacambiando y enriqueciéndose a medida que sedespliega. La Historia avanza hacia la libertad, decíael filósofo Hegel, con el optimismo de la I lustración.

Hoy existe una visión más pesimista de la Historia,que cree que el pasado siempre regresa paraproyectar su sombra destructora de atmósferasopresivas, sombrías e inquietantes.

Efectivamente, vivimos una época destructora demuchos de los derechos que habíamos conseguidoen el estado de bienestar, con unos valores

Retorno alpasado

humanos que habíamos transformado en derechos,el mínimo común exigible para la dignidad humana.¿Por qué digo esto?

Tenemos, por una parte, una Iglesia retrógrada,empeñada en su intromisión en el ámbito civiltratando de imponerse a los poderes públicos,incluso con la pretensión de modificar algunas leyesaprobadas por el Parlamento. La confusión creadaartificialmente por las movilizaciones de losObispos ha hecho retroceder el caminoemprendido. Recuerdo con nostalgia al CardenalTarancón, luchador por la democracia en los añosfinales del franquismo así como al Papa Juan XXI I I aquienes la Iglesia actual ha silenciado.

Por otra parte tenemos también al Gobierno que,después de hacer críticas feroces a la mala gestióneconómica de Zapatero, ha acabado (horror, no haacabado todavía) haciendo lo mismo pero con unavuelta de tuerca: lo que pidan los mercados, cuyaavaricia es responsable de la pobreza de unamayoría de los ciudadanos.

Lo que me ha dejado atónita son las medidas delflamante Ministro de Justicia, Ruíz Gallardón, aquien, ingenua de mi, consideraba un políticoabierto y liberal, de lo mejorcito del PP, capaz degobernar con mesura e inteligencia si le hubiesendejado. Pues no, se ha desvelado depositario de laideología más retrógrada, la de su maestro FragaIribarne, a quien Dios tenga en su gloria. ConGallardón las mujeres hemos retrocedido 30 años.

“La defensa del derecho a la vida (¿de todavidahumana?) , un tema tan asumido y desfasado para lasociedad, defendido a “marchamartillo” por losObispos en sus manifestaciones de la Plaza deColón de Madrid, revela quién es el gran aliado delpartido en el gobierno. Esto ha conducido a la

supresión de la ley del aborto actual que, hastaAznar respetó, sustituyendo el modelo de plazospor el de supuestos, lo que exige una supervisiónmédica que sólo suspendería la gestación en casode daños psicológicos para la madre. . Estoconvierte a la ley, de nuevo, en un coladero y en unnegocio para algunos médicos. Y las mujereshabremos perdido los derechos conseguidos con lamaternidad libremente elegida y todo lo que derivade esto en cuanto a la asistencia y al control denuestro propio cuerpo. El caso de que unaadolescente a partir de los 1 6 años pueda abortarsin el consentimiento paterno, aprobado por lossocialistas, está en concordancia con otros de susderechos, como el de decidir sobre intervencionesquirúrgicas o de rechazar una transfusión en casode ser testigo de Jehová.

Sería una excepción relativa al sexo, que es loprimordial para la Iglesia católica. Esto es lo que seesconde en la supresión de la asignatura “Educaciónpara la ciudadanía” por parte del Ministro deEducación Sr. Wert , que la considera una asignatura“adoctrinadora”. Se trata de una educación envalores, tan necesarios en nuestra sociedad, comoson la justicia, la solidaridad, el respeto, laresponsabilidad, el cuidado (la fraternidad)… Peroellos plantean la cuestión de la educación para laciudadanía como una cruzada, porque en el fondoestán pensando sobre todo en la familia tradicionaly en la sexualidad. Nada más lejos de laspreocupaciones evangélicas del Cristianismo.Porque la ley moral sólo obliga a respetar otrasopciones de vida.

En cuanto a la reforma del Tribunal Constitucional,tantos años postergada por falta de consenso, se vaa reducir a que los Jueces, que son el tercer poderdel Estado de la democracia perfilada por

Montesquieu, se elijan entre ellos y no por elParlamento elegido por el pueblo. Un mal menorésto si lo comparamos con el poder de unosfuncionarios conservadores y elitistas que ejerceránsu enorme poder de decisión (delegado del pueblo)desconectados de los problemas del pueblo.

Otros cambios legislativos que propone Gallardóntienen el mismo carácter ultraconservador: la leydel matrimonio homosexual, a la espera de lo queresuelva el Tribunal Constitucional; la cadenaperpetua que se presenta como prisiónpermanente revisable para algunos casos; el pagode tasas judiciales, con lo que la justicia quedarápara los ricos etc. etc.

En una sociedad en que el Estado de bienestar estáhaciendo aguas, la mujer es la que puede perdermás. Con la crisis la mujer sigue encontrando másdificultades que el hombre para encontrar trabajo.El trabajo, como la educación es lo que, a la larga,nos hace libres.

Pero el empobrecimiento de millones de personasde todo el mundo, agudizadas por las medidas deajuste estructural impuestas por el Fondomonetario internacional y el Banco Mundial de lospaíses dependientes, nos ha sumido en una crisiscuyo efecto ha sido la pérdida de unasocialdemocracia europea, la sociedad del bienestary su sustitución por el neo- liberalismo actual.

No nos resignamos. Como dice el filósofo EmilioLledó, creemos en lo público, un grandescubrimiento de la democracia. Creemos en elespacio público, tanto en el físico como en elideológico, en una sociedad montada en buenaparte sobre estructuras económicas públicas.Porque los hombres somos esencialmente seressociales y lo público es la manifestación de la

solidaridad. Con una educación y una sanidadpúblicas, aunque las consideren ineficientes porqueno obtiene ganancias. El Estado tiene laresponsabilidad legal de hacer posible la excelenciaindividual. Es la tarea educativa del Estado.

Pero entretanto, con la inseguridad surge el miedoy la desconfianza, que acaba con lainterdependencia en que se basa la solidaridad. Conel cambio climático las consecuencias serán másdramáticas todavía, porque necesitaremos unEstado más que un mercado, volver a lademocracia, a la conversación pública más que a laeconomía. Para ello tenemos que dotarnos de leyesque nos protejan de los tecnócratas, que se hanintroducido en los gobiernos por medios ajenos a lademocracia, en Grecia, en Italia… dicen que no sonpolíticos. Falso, son políticos en cuanto ejercen lapolítica y tienen una ideología neoliberal. Lademocracia está en peligro… No se puede justificaresta interrupción de la democracia utilizando comopretexto la corrupción de algunos políticos.Tendremos que dotarnos de leyes que dentransparencia y acaben con sus privilegios, evitar el

“anillo de Giges” que cita Platón en la República,que les hace invulnerables : “los hombresacostumbran a esquivar la virtud cuando se alejandel castigo”, sacrificando la moral en beneficio delpoder, de la política.

Un aspecto negativo de la democracia actual es la“sacralización” de la tolerancia, la apatía moral, lafalta de modelos de buena vida. Hoy se confundetolerar con respetar. Aunque no haya más remedioque tolerarlo todo, no todo se puede respetar. Lamoral light, el pluralismo axiológico o relativismoha sido la base de la política y de la sociedad actual.Pero mientras los seres humanos seamos comosomos (véanse los corruptos de nuestra Comunidad

o de otras) hay cosas que, como dañinas, hay queprohibir. Por tanto, intolerancia con la trasgresiónde los principios y normas básicos, tolerancia conlos secundarios. La vida privada no es un asuntoprivado, pues para contribuir a la vida pública esnecesaria una buena vida.

Frente a la democracia de la tolerancia, la de laexcelencia privada. O educamos a elegir, a serlibres o nos condenamos a los impulsos y a serobjeto de las manipulaciones.

Finalmente está claro que, como filósofatrasnochada, me adhiero a un concepto ilustrado dela Historia, pues aunque hay que seguirdenunciando, como filósofos, como “aguafiestasdel lugar común”, no podemos retroceder, aunqueno tengamos que seguir un solo camino, sino irnegociando con las dificultades, con lascontrariedades que nos van apareciendo,utilizándolas y estableciendo metas que nos vayanaproximando a lo que queremos: una sociedaddonde se respeten los valores, los derechoshumanos: la justicia, porque no puede haberigualdad entre los desiguales (Rawls); lahospitalidad con los vulnerables porque ´”laestructura de la sociedad ahora se articula comouna contraprestación de servicios que no sigue loscriterios de la estricta reciprocidad “ (DanielInnerarity) ; el cuidado, la fraternidad, que ha depasar de ser una virtud privada ejercidaexclusivamente por las mujeres, a convertirse enobligación pública (Victoria Camps); la igualdad,sobre todo entre los sexos … .Justicia, hospitalidad ,cuidado, igualdad… que no significan un

“adoctrinamiento” de los ciudadanos, sino unanueva Ética para la Política.

Esther

Marín,

profesora

de

Artes

Gràficas

Q u e d a a lg ú n q u e o tro p ro fe so r co n su sa lu m n o s p o r a h í a d e n tro . Cu a n d o to q u e e l

ti m b re sa ld rá n a b o rb o to n e s co n lo s o j o sb ri lla n te s y h a b la n d o si n p a ra r p o rq u e e svi e rn e s n o ch e . Ve ré a J o sé I g n a ci o o a J o a nvi n i e n d o p o r e l p a si llo co n p a so d i ste n d i d o yca ra d e n i ñ o s tra vi e so s, p o rq u e e s vi e rn e sn o ch e .

Pero eso será después.

Helena ya se fue entonando algo de camino a casa yeso fue antes. Ahora la vieja sala de profesores haduplicado su tamaño, las sombras de sus arrugas sehan recrudecido bajo la luz macilenta de neón. Elzumbido del ordenador y el segundero del reloj depared retumban como en una cueva oscura,mientras me reflejo en los tristísimos cuadrosnegros que esta misma mañana, desapercibidos,llenaban la sala de luz.

Es la última guardia de la semana y yo soy suvíctima. Mi labor es observar las tristes serpentinasmachacadas en el suelo tras el paso del desfile, losdestartalados portafolios abandonados conpremura y sin nota de despedida, cada papel,periódico o cartel antes lleno de vida, ahora relucentraspuestos adquiriendo formas patéticas.Detenida durante una hora a observar los restos

La última guardiade la semana

que ha dejado la vida a su paso, como un basurerorecoge es

combros durante la noche o el guardia jurado paseacomo alma en pena por un recinto.

Labor cruel. Hoy, víspera de la primeramanifestación contra los recortes en la EnseñanzaPública, la percibo especialmente. Igual es por eso ypresiento también especialmente cerca la hora enque la Enseñanza Pública sea como esta sala. Comoun enorme ejido de pasto aplastado donde sólo seescucha el zumbido interno que queda a la vueltade una gran noche de fiesta, retumbando como ecoen una oscura caverna.

Pero eso será después.

Ahora todavía estoy aquí. Apagaré los ordenadores,firmaré el parte de guardia y me iré a casa.

(viernes, 20 de enero de 201 2, 21 .30h)

Mi padre, Antonio Marín Juliá , dando clase en la escuela de LaAlcoraya (San Vicente del Raspeig , 1 971 )

Vive

"Que cada uno de tus actos, palabras ypensamientos sean los de un hombre que acaso enese instante, haya de abandonar la vida."

Sócrates (470 AC-399 AC) Filósofo griego.

Historia de unaguitarra

D u ra n t u n a j o rn a d a d ' a cti vi ta ts cu ltu ra ls a ln o stre ce n tre , co m e n ta va j o a u n co m p a n y

. e l g o i g q u e e m p ro d u ïa ve u re d a lt l ' e sce n a ri ,d a va n t e l q u a l e n s tro b a ve m a l p a ti , u n a n ti ca lu m n e q u e h a vi a to rn a t a Ca rrú s va ri s a n ysd e sp ré s d ' h a ve r-lo a b a n d o n a t se n se h a ve rfi n a li tza t e l se g o n ci cle d ' ESO .

Aquest company m'animà a escriure algunes líniessobre la història que jo li relatava, tingué a més laidea que seria interessant contar dues vivènciesdistintes d'uns mateixos fets, és a dir que l'alumneen donara la seua versió i jo la meua. Açò és el queem dispose a fer, narrar-los una història de què acontinuació els proporcionaran una altraperspectiva. Permeten-me que inicie el meu relatcom si els contara un conte.

Fa alguns anys passejava pels corredors i el pati del’institut un xiquet moreno d’aire concentrat, peròque sempre rebia l’interlocutor amb un càlidsomriure. Del seu muscle penjava inalterablementuna guitarra. Aquest instrument, sense saber-ho ell,originà més d’una cavil·lació en bona part delprofessorat. “Se li hauria de permetre o no quevinguera sempre a l’institut amb la guitarra?”Objectivament no se li podia imputar cap conductaque distorsionara la quotidianitat dins el centre,però la singularitat creava desfici. Algunes personesM

argarita

Juguera

Vives,

Profesora

de

filosofía

expressaven la seua inquietud amb energia, altresamb tebiesa i, si hi havia oportunitat, amb ironia. Lamajoria la concentrava en una pregunta “I eixealumne, per què ha de vindre amb la seua guitarra?És que no la pot deixar a casa?” Tot el centre elconeixia, a ningú passava desapercebut.

Jo vaig tindre l’ocasió de conèixer-lo en un delsgrups en què impartia l’assignatura Societat Culturai Religió (SCR) l’any que cursava segon de l’ESO, unany assenyalat en la meua memòria, perquè va serel mateix que va esclatar la guerra d’Iraq (2003).Encara que no podia compartir els seus punts devista sobre l’assumpte bèl·lic, em va admirar laserenitat i determinació que mostrava a l'horad'expressar les seues idees, si les havia elaboradesell mateix o repetia el que havia sentit a casa no erade major importància; per a mi el més destacable vaser que mostrava en les opinions la mateixadeterminació amb què carregava la seua guitarra.Jo no podia més que interrogar-me interiorment, sil’instrument seria una fortalesa on amagar algunadebilitat o la sòlida roca sobre la qual estavaconstruint la persona que seria en el futur.

L’any següent vaig tornar a trobar-lo com a alumneen un curs de 3r de Diversificació. Era un grupformat per adolescents amb molt poc autocontrol inul hàbit de treball, la qual cosa havia donat lloc aun retard significatiu en l’adquisició deconeixements i habilitats intel·lectuals per al’estudi. En aquell moment estaven en perill d'haverd'eixir del centre sense cap títol i havent aprofitatben poc el seu pas per les aules. A més a més, lamanca de disciplina, de què feien ostentació en totmoment, dificultava el treball del professorat enqualsevol grup on foren. I entre aquells alumnes,tots xics, es trobava també ell, acompanyat de laseua guitarra, sense alçar la veu davant el

professor, fins i tot cridant a l’ordre en algunaocasió els seus companys; però també mantenintamb una gran serenitat una clara actitud crítica.

Aquell any va començar a prendre classes deguitarra. M’ho va comunicar amb ulls lluents, i gransolemnitat.

Un matí J. va arribar sense el seu instrument a laclasse. El semblant havia perdut l’habitual serietatserena i havia adoptat la serietat de la contrarietat.“M’han prohibit que vinga amb la guitarra –varespondre a la meua pregunta- el cap d’estudis s’haenfadat perquè li la vaig deixar a Antonio en el pati ies va posar a tocar quan tenia classe”. Em costavaimaginar-me'l la resta del curs arribant tot sol. Peltemps que el coneixia, sabia que, malgrat ser moltcrític amb els docents, no es rebel·laria contral’autoritat, no demanaria una altra oportunitat nique es reconsiderara la decisió perquè, segons enuna ocasió em va clavar: “jo respecte l’autoritat delsmeus majors”.

Vaig parlar amb el cap d’estudis, li vaig demanar perfavor que li permetera tornar a portar la guitarra alcentre i afortunadament la meua petició va ser benrebuda. L’endemà la guitarra va tornar a la classe.“M’ha dit que la puc portar sempre que no la tragade la funda, i jo no la trauré mai més quan estiga ací,ja no li la deixaré a ningú”.

Durant l’última   sessió d’avaluació d’eixe any emvaig dur un dels majors disgustos de la meua vidaprofessional. A causa de les nombroses faltesd’assistència –segons em va assegurar, degudes a lanecessitat de treballar per tal d'ajudar la família-, J .no va aconseguir passar eixe any al curs següent ien començar les classes a l’octubre no estavamatriculat al centre.

Poc podia imaginar jo les primeres setmanes decurs, quan lamentava amb ràbia que una personacom J. haguera de renunciar al títol de graduat, queuns quants anys més tard tornaria a tindre'l davantmeu en una aula escoltant les meues explicacions.

La professió a què finalment he decidit dedicar-meestà plena de moments de frustració i altres queens proporcionen vertader goig. Qui s'hi dediqueamb afecte sap a què em referisc. Veure J.novament pel centre quan ja ha eixit de l'etapad’adolescent carregant la seua guitarra al muscleperquè participarà en algun esdeveniment musical,perquè ha d’acompanyar amb la guitarra el cor del’institut, perquè el grup de professors artistes delcentre li han demanat que els acompanye... alhoraque va completant els seus estudis de batxillerat, ésun d’eixos moments en què algú que es dedica al’educació decideix que va triar la millor de lesprofessions possibles.

J. no va renunciar al seu títol de graduat, el vaaconseguir a l’Escola d’Adults, es va convertir en unmúsic de professió i ara, quan està en segon deBAT, té la seua vista posada en una carrerauniversitària i col·labora amb el centre sempre quehom li ho sol·licita.

El curs passat (201 0-1 1 ) li vaig demanar quevinguera a parlar a un grup d’alumnes de 2n d'ESOals que se'm feia francament difícil explicar res,novament xiquets amb un gran retard acadèmic,manca total de disciplina, absència d’autocontroldins l’aula, rebuig de la vida acadèmica, una actituddesafiant davant el professorat i escàsreconeixement de l’autoritat dins el centre. Ho vafer carregat dels seus treballs de l’assignaturaDibuix Artístic que havia de lliurar a   continuació. Esva col·locar davant ells amb el seu semblant seriós i

amable, utilitzà en tot moment una veu pausada, vasuportar sense immutar-se les impertinències delsseus companys d’institut més jóvens -en un pupitred'eixa mateixa aula va seure ell set anys enrere-. Elsva parlar de la vida, del temps, de l’esforç, de lafamília, de l’amor cap a u mateix. I els indomablesvan anar canviant de pupitre per a sentir-lo des demés prop, les impertinències i les burles es vanconvertir en preguntes. Finalment, en tocar eltimbre, tots van tindre la necessitat d'acomiadar-se'n encaixant-li la mà. El seu discurs va marcar unabans i un després. El treball amb este grupcontinuà sent difícil, però s'havia obert una portaque permetia el diàleg i poques setmanes despréspensaven en el seu futur i no en el fet que el centreels havia etiquetat de tontos i els havia col·locat allíper tal de desfer-se'n.

Haguera resultat el present el que és, si J . nohaguera pogut vindre a l' institut amb la seuaguitarra? És una qüestió que mai podré resoldre’m,qualsevol resposta seria únicament fruit del’especulació. Però els fets que he narrat emserveixen per a expressar-los la meua convicció queeducar consisteix a aconseguir el difícil equilibrientre ajudar el xiquet i la xiqueta, per suposat,també els més grans, a desenvolupar la seua pròpiaindividualitat alhora que transmetem elsconeixements necessaris i hereus del passat, aixícom els valors i principis, que ens permetenconstruir una realitat col·lectiva on eixaindividualitat siga reconeguda, estimada iprotegida; sense caure en aristocraticismes nielitismes.

Yo y miguitarra

H o la , m e lla m o J o a q u ín Am a d o r te n g o 2 4a ñ o s y so y e l q u i n to d e o ch o h e rm a n o s.

To co la g u i ta rra d e sd e lo s 1 3 a ñ o s g ra ci a s a m ip a d re , q u e m e re g a ló u n a a l o b se rva r lafa ci l i d a d q u e yo te n ía e n cla se d e m ú si ca p a rato ca r co n la fla u ta la s p i e za s q u e e l p ro fe so r op ro fe so ra m a n d a b a a d e m á s d e la s ca n ci o n e sq u e e scu ch a b a e n ca sa .

Aquel día, cuando vi la guitarra, me puse muycontento porque la flauta la tenía muy dominada yquería probar algún instrumento más difícil y ver sipodía tocarlo. Cuando recuerdo aquel día piensoque fue transcendental para mi vida, ya que influyómuchísimo en mi comportamiento. Me ayudó amadurar. Pienso que una persona, cuando empiezaa tocar un instrumento de música, debe serresponsable de él (el mantenimiento) y del tiempopues este determina el futuro de la persona por lossacrificios que hay que hacer (quitar tiempo de losamigos para poder tocar, por ejemplo).

Cuando me matriculé en el instituto, todos los díasque iba a clase iba con ella. Algunos profesores nolo aprobaban pero como no molestaba en clase melo permitieron. Allí hice muchos amigos. Entre ellos

Joaquín

Amador

Amador,

alumno

de

Bachillerato

mencionar a uno que hizo que mi vínculo con laguitarra aumentara. A éste una vez le presté miguitarra porque me la pidió. Me dijo que no teníaclase y, como pensaba que las personas actuamosigual y me gusta compartir lo bueno, no creí que ibaa hacer algo malo y se la dejé.

Cuando salí de clase me enteré de que se la habíanquitado porque estaba tocándola mientras losprofesores estaban dando clase y, claro, molestaba.Cuando fui a pedírsela al jefe de estudios me dijo (ycon razón) que el otro alumno había molestado ypor eso se la requisaron. Me enfadé muchísimo porla impotencia de querer coger mi guitarra y nopoder. Yo no entendía por qué no querían dármelani por qué mi amigo no tuvo la mismaresponsabilidad y el mismo respeto que yo teniapor los demás para que no me quitaran miinstrumento.

Me dieron la guitarra con la condición de que no sela dejara a nadie y yo acepté. Cuando la recuperétuve la sensación de recuperar una parte de micuerpo, semejante a la de quien recupera lamovilidad de un brazo después de haberlo tenidoescayolado.

Aquel día aprendí que la música, a través de laguitarra, es la manera que uso para expresarme alos demás y aquel día, por un momento, mesilenciaron.

L.

O ?

Jose

Luis

Garrido,

Profesor

de

Biolgía

Línea K

Secció: Temes d'avui, opinió

Los grandes incendios nacen de las chispaspequeñas.

Cardenal Richelieu (1 585-1 642) Noble y hombre deestado francés.

Las cuentas claras y el chocolate espeso.

Refrán

BullyingDunia

Navarro

yMaria

Molina

(4º

ESO

C)

Es u n ti p o d e m a ltra to e n tre e stu d i a n te s,q u e a n i n g u n o n o s g u sta ría p a d e ce r. Pu e d e

se r i g u a l fís i co q u e p si co ló g i co . Ca d a ve z sed a n m á s ca so s so b re e ste ti p o d e a co so .

Normalmente el acosador, por algún motivo, secree más fuerte que la víctima, y tratan deintimidarla. También éste carece de lo quellamamos la empatía y sentimiento de culpa, nuncase pone en su lugar ni sienten que lo que hacen estámal y que deben corregirlo. Se da mayoritariamenteen las clases y en los patios de los colegios.

Modalidades:

1- Bloqueo Social (29, 3%) : Pretenden dejar a lavíctima marginada y sola.

2- Hostigamiento (20, 9%) : Son los que acosanpsicológicamente,que le dan desprecio, falta derespeto, odio, insultos, etc...

3- Manipulación (19, 9%) : Éstos hacen que lavíctima tenga una imagen negativa de los demás,dicen cosas que no son con tal de que la víctima notenga amigos.

¿Sabes qué es el bullying?

4- Coacciones (17, 4%) : Son los que obligan alas víctimas a hacer cosas contra su voluntad, y así,ellos se sienten poderosos y los mejores.

5- Exclusión social (16, 0%) : Les gustanexcluir la participación de la víctima para que noparticipe en ninguna actividad.

6- Intimidación (14, 2%) : Quieren producirmiedo al chico/a haciendo acciones de intimidación,amenazas, acoso a la salida del centro escolar...

7- Amenazas (9, 1%) : Son los que amenazan a lasvíctimas para así producirles miedo.

Muchas veces la victima suele callar debido almismo miedo de que su acosador emprendaacciones más violentas con él, o por simplevergüenza al ' 'que dirán' ' .

La mayoría de los acosadores, hacen esto poraparentar superioridad a las otras personas yhacerse valer, es decir, que les tengan miedo, cosaque da a entender que éste mismo es un auténticocobarde que necesita hacer eso para ser

importante, es vergonzoso.

Por éste motivo, muchos de ellos se agrupan enbandas, que se apoyan entre ellos, para seguir así.

Hay amenazas, acciones en contra de la voluntaddel acosado, marginación social (dar imagennegativa de él para que sea excluído del grupo o dela clase)

El bullyng tiene diversos casos, algunos tanextremos como que la víctima ha llegado al suicidio,y desafortunadamente, hoy en dia, muchas vecesoímos cosas así en las noticias.

Muchas veces, sin mala intención, estamosparticipando en el acoso a compañeros, poniendomotes, molestando, riéndonos de alguien … Y nonos damos cuenta de cómo se debe sentir la víctimade nuestras tonterías.

Naturalmente estamos totalmente en contra deesto, y creemos que habría que buscar una solucióntanto para los que acosan como para las víctimas.Claro que, lo primero de todo, debería de habermás ayuda hacia los acosados ya que son personasque salen malheridas sin haber hecho nada, y sinninguna culpa. Por eso, debemos romper el silencioque siempre rodea el “bullying ” , con el cual yacuentan los acosadores: nadie se va a “chivar”.

Sabemos que el asunto no se soluciona en un dia odos, pero habria que darle mas importancia y cadadía luchar para mejorar la cosa hasta que llegue undia en el que no exista más el significado de lapalabra "Bullying"

La g e n e ra ci ó N i -N i é s u n te rm e a ctu a lm e n tm u n d i a l p e r a re fe ri r-se a ls j ó ve n s d ' e n tre

1 4 i 3 0 a n ys d ' e d a t q u e n i e stu d i e n n itre b a lle n .

Opten per no estudiar, ja que afirmen que noaconseguiran treballs relacionats als seus estudis osimplement per falta de ganes en l'estudi. Hui endia, la societat està plena de gent així, i no falten elsque s'uneixen constantment a aquesta generació.

Una altra cosa són els “nens de papà”, als quepermeten unir-se a eixa generació pel simple fet detindre diners i no haver de guanyar-se el jornal perells mateixos. Com es podria combatre esta plaga?Bé, si el govern posa en pràctica les reformes queha dit que realitzaria, crearia molts més treballs, iaixò motivaria a la juventut de hui en dia per aaconseguir un treball i un sou amb què comprar-seuna casa i realitzar els seus somnis.

Quant de temps estarà esta generació activa ?

Zaira

Romero,

Alumna

de

l'IES

Carrús

Estudies otreballes

La gent novol S.O.P.A.

L’ F. B . I n o rd -a m e ri cà h a p ro m u lg a t u n a lle iq u e té co m a o b j e cti u a ca b a r a m b la

p i ra te ri a e n i n te rn e t; e li m i n a n t la m a j o re m p re sa vi rtu a l q u a n t a tra sp à s d ' a rxi u s e sre fe ri x. Pa rle m d e la co m p a n yi a M e g a u p lo a dd e l m u lti m i l i o n a ri e m p re sa ri i i n fo rm à ti c Ki mSch i m i tz.

Esta llei, S.O.P.A.(Stop Online Piracy Act o Acta decessament a la pirateria en línia) , pretén desmuntaresta gegantina plataforma per a frenar la pirateria(cosa que en l'actualitat és impossible). Davantaquesta llei, el públic es pregunta: no seria millorreduir els preus del productes i incloure ofertesperquè al consumidor li siga més assequible la sevacompra Però sense dubte, els “caps” això no hovolen. La seua solució és acabar amb la xarxa globald'internet i privar els usuaris del seus dretsd'expressió, de comunicació (ja que les xarxessocials desapareixeran si seguix aquesta llei) , i decrear nous projectes.

Les grans empreses: Microsof, Apple i Google han

Neizam

Guerrero

Hoyo,

alumne

de

l'IES

Carrús

demostrat el seu desacord i inclús les gents de totel món s'estan preparant per a fer l'anomenat

“Marzo Negro” si això seguix així. El “Marzo Negro”és una mesura que pretén trencar el negoci musical,dels llibres i del cinema, per a pressionar al governdels Estats Units que retire la seva llei.

I què del magnat creador de Megaupload?, ell és unconegut hacker i malversador de fons que portauna vida extravagant i deïficada en Nova Zelanda ial que li poden caure fins a 55 anys de presó aAmèrica. La majoria de persones en tot el món hade descarregar-se la seua música, els seus llibres iles seues pel·lícules de la xarxa perquè els preusd'aquestos són desorbitats i no disponibles per atot tipus de sous, per tant estava cobrint unanecessitat social.

Així que: menys lleis inútils amb noms d'alimentsperquè la crisi mundial ens afecta i ens afectarà finsque algú faça quelcom d'una vegada.

¿Q u é p a sa e n Esp a ñ a ?

La ley SOPA nacida enUSA, ha adaptado muchosnombres como CISPA,OPEN, ACTA, PIPA ySINDE, que es la quetenemos actualmente enEspaña. La ley SINDE aligual que la ley SOPA,quiere defender losderechos de autor y conello prohibir los nuestrospero, ¿cuál es el problemaque hay? La ley SOPA lopararon por motivos detodas las críticas quehubo, pero continuaráncon ella en un futuro, elproblema está en que laley SINDE ya estáaprobada en España, y sila SOPA llegara a parar,desgraciadamente ennuestro paíscontinuaríamos con ella.Con ello quiero decir quetenemos que luchar pornuestras libertades enInternet y no permitir quenos lo prohiben. Asi quegritemos... ¡StopSopa!...¡STOP SINDE!

Dúnia Navarro

http: //juanandres. milleiro. com/

Un anymés

L´ a m p li a ci ó d e l b a txi lle ra t a tre s a n ys é s u n ad e le s p ro p o ste s m é s re ve la n ts d e l n o u

g o ve rn . U n s la cri ti q u e n , a ltre s n o ta n t , p e roe l q u e é s e vi d e n t é s la p re ssi ó q u e e ls a lu m n e sd e se g o n d e b a txi lle ra t te n e n p e r la fa lta d ete m p s a l' h o ra d e d o n a r to ta la la m a te ri a q u es' h a d ' e stu d i a r p e r a la se le cti vi ta t.

Què pensen d'aço els alumnes que poden serafectats en cas de ser aprovada aquesta proposta ?A l'actualitat , els joves no es preocupen grausuficient pels seus estudis , ja que és fàcil anar al'escola o a l' institut , avui. Aquesta qüestió provocael poc interes dels alumnes i conseqüentment , lamajoria està en contra d'aquesta ampliació delsestudis del batxillerat.

Ens queda que esperar, però problablement açòserá la millor opció per millorar el nivell d'estudisd'Espanya. Tot és possible.

Irene

Agulló,

alumna

de

l'IES

Carrús

QUÉ ÉSVINTAGE?

Ara e stá m o lt d e m o d a u ti l i tza r p e ce sd ` e sti l vintage , p e rò … ¿A q u è e n s re fe ri m

q u a n u ti l i tze m a q u e st te rm e ? Vi n ta g e é s a llòa n ti c, n o i m p o rta l’ è p o ca , q u e e n ca ra q u e j ae stà u ti l i tza t, e s co n se rva m o lt b é , p a re i x n o u .

Portar roba vintage , tindre objectes, o pentinar-seamb eixe estil et fa ser algú “cool”, amb estil. Quanta la roba, es caracteritza per estar utilitzada, desegona mà, però… ¿Ara paguem més diners per unacosa ja utilizada que per altra a estrenar? Pareix quela mentalitat de la gent canvia amb el temps, siabans deies aquesta roba és de segona mà, elsaltres pensaríem que no tens diners pe comprar-nede nova, però ara, si dius aquesta roba és vintage,tots et diran com és de bonica i com de bé et queda.Quant als rellotges de la marca Casio ,¿qui no en téun ara ? Pots preguntar a qui vulgues si en té un i etdirà “clar, com estan tan de moda, eixos rellotgesde colors”.

Per acabar, cal dir que no tota la roba vintage és desegona ma, també n’hi ha de nova, però, clar, sońimitacions, mai seran autèntiques i exclusives comles originals.

Silvia

Godoy,

alumna

de

l'IES

Carrús

To ts e ls a n ys d u ra n t le s fe ste s d e laVi n g u d a d e la Ve rg e , h i h a u n co r d e

xi q u e ts q u e ca n te n ca n ço n s a la ve rg e , é sl' a n o m e n a t CO R D E H E RALD S.

Els heralds són un grup de nens que existeix des defa molt de temps, vestits amb dalmàtiquesquadribarrades, que, portant els colors de l` antigacorona d’Aragó, porten estendard amb l` anagramade Marìa, símbols de la lletania lauretana i elementscaracterístics del poble il·licità. Participen en lesfestes formant part de la comitiva dels dies 28 i 29de desembre. També actuen en el pregó de festesde la Vinguda de la Verge que se celebra al GranTeatre el dia 26 de desembre i a la Santa Missa eldia 30 de desembre a la Bassílica de Santa Maria.

Aquests dies els heralds canten el seu himme ialgunes nadales típiques espanyoles, com perexemple “Adestes Fideles” i “peces en el río”. Elsherals són un grup molt important en les festes dela Vinguda de la Verge, però són poc coneguts i pocvalorats per al gran paper que aporten en aquestesmeravelloses festes.

Paqui

Cartagena,

Alumna

de

l'IES

Carrús

Una tradiciópoc coneguda

Alg u n a s p e rso n a s cre e n se r fe li ce s si seco m p ra n u n vi d e o j u e g o o si ti e n e n e l

m e j o r m o d e lo d e m ó vi l , p o si b le m e n te te n g a nra zó n .

Pero, esa felicidad dura poco, de tanto jugar y detanto utilizar el teléfono te cansa, se aburre unocon facilidad y no da esa satisfacción que te daba alprincipio. Sin embargo, realizar actividades comobailar, tocar un instrumento de música, patinar opintar resulta mucho más interesante Al principiocuesta pero después da una satisfacción realizaresas actividades que otras no dan. A medida quepasas más tiempo realizándolas más te gusta y másquieres aprender.

Por ejemplo al bailar, cuando te ponen unacoreografía a seguir, es complicado, pero a base deesfuerzo y práctica vas superándolo y luego querráshacer esa coreografía una y otra vez. Al cabo de untiempo te gustará mostrar tu trabajo y lo que hasaprendido y disfrutarás haciendo algo que te gustaa ti y a los demás. Y al mismo tiempo haces deporteque es bueno para el cuerpo.

Ludmila

Ayelen

Flores,

Alumna

de

l'IES

Carrús

Ven aBailar

Las actividades relacionadas con música o con lapintura y la coordinación de movimiento son muybuenas para alimentar el cerebro. Porque asítendrás mejores reflejos, oído musical, etc.

Sin embargo, una persona que realiza actividadesde consumo nunca estará satisfecha y querrásiempre comprar y tenerlo todo, pero no leproporcionarán una felicidad duradera.

Conclusión: anímate, sal de casa y prueba nuevoshorizontes. No te arrepentirás.

Reseñas

Un mal escritor puede llegar a ser unbuen crítico, por la misma razón que unpésimo vino también puede llegar a serun buen vinagre.

François Mauriac (1 905-1 970) Escritorfrancés.

La M à d e l Re i (J u e g o d e Tro n o s) é s u n a sè ri e d ete le vi s i ó fa n tà sti ca , b a sa d a e n la sè ri e d e

n o ve l· le s Cançó de gel i de foc, d e l' e scri p to r G e o rg eR. R. M a rti n .

La sèrie pren lloc en Pon en t, u n a terra lleg en d à ria ifa n tà stica en la q u e u n s q u a n ts reg n es es d ispu ten eltron d el rei q u e con trola a tots els a ltres.

La Mà d el Rei es d esen volu pa en d iverses escen es q u e esva n en trella ça n t, per u n costa t ten im a Ed d a rd Sta rk(in terpreta t pel fa m ós a ctor Sea n Bea n ) , el sen yord ' I n vern a lia , u n reg n e d el n ord el q u a l és visita t pel rei d ePon en t, Robert Ba ra theon . Am b la seu a visita a rriben elscom prom isos a m b la coron a , les d ispu tes i els en lla çosen tre els person a tg es.

A l' a ltre costa t d el m a r es troba Viserys Ta rg a ryen , q u e ju n ta m b la seu a g erm a n a bu sq u en la ven ja n ça a l sen tir q u e eltron el q u a l era seu ha via sig u t roba t, Viserys ca sa a la seu ag erm a n a a m b el ca p d ' u n a tribu sa lva tg e espera n t a ca n viu n exèrcit per a recu pera r el tron . Al n ord d e Pon en t hi hau n g ra n m u r on la Gu à rd ia d e la N it vig i la u n a a ltra a m en a ça ,l' h ivern s' a costa i a m b el els ca m in a n ts bla n cs, u n s ca d à versq u e d esperten ca d a hivern i a m en a cen d e tra spa ssa r el m u r.Si vos a g ra d a l' a cció, les històries m ed ieva ls, la fa n ta sia ivos in teressa sa ber com con tin u a esta història , veg eu La m àd el Rei , a ctu a lm en t ho em eten en Ca n a l +, però es potveu re en in tern et ca d a ca pítol d u ra 5 0 m in u ts i a ctu a lm en testa n com en ça n t a porta r la seg on a tem pora d a a Espa n ya ,vos la recom a n e.D

aniel

Galindo,

Alumne

de

l'IES

Carrús

La Mà del Rei

U n re g re so a vi e j a s se n sa ci o n e sa ctu a li za d a s.

Después de muchos, muchísimos años, me hedejado convencer para volver a leer algo que sepodría englobar dentro de la literatura de fantasíaheroica. Y estoy muy contento de ello, porquepensaba que era un género que pasados los 1 5años, ya no podía aportarme nada, y he descubiertoque sí: por lo menos esta novela, perteneciente auna saga todavía creciente, me ha devuelto a lostiempos en que dejaba cualquier cosa que tuvierapendiente para leer un capítulo. Los tiempos deleer en la cama hasta mucho después de lorecomendable (porque trabajas al día siguiente), enque se te cerraban los ojos y se te quedaba la luzencendida y el libro encima de la cama.

En esos aspectos de adicción, me ha recordadomucho a las ya clásicas Crónicas y Leyendas de laDragonlance. Sin embargo, ahí se acabarían lassimilitudes. Cuando me leí aquellas novelas deWeiss y Hickman, tendría 1 2-1 5 años, y ya meempezaban a parecer simples e infantiles. Lacanción de Hielo y Fuego tiene más violencia, mássexo, mucha más intriga política y mala leche. Los

Daniel

Sáez

Buedo,

Profesor

de

Informática

Juego deTronos

personajes, además, son mucho menos maniqueos(aunque algún noble sin tacha se puede encontrar,así como malnacidos sin remedio), y el tratamientoque se les da es mucho más realista. De hecho, lamagia y la fantasía está apenas presente en esteprimer libro, y más como algo del pasado que parala mayoría no son más que leyendas y viejashistorias, que como asuntos que afecten a lahistoria. De forma tan ambigua, que incluso el

lector no puede estar seguro de que haya habidoalguna vez magia en ese mundo, si no fuera poralgún detalle que otro, y un final de los que dejan laboca abierta.

La sinopsis apenas puede hacer una aproximaciónmuy simple a una trama realmente compleja: Lahistoria está situada en un continente gobernadopor un único rey, Robert Baratheon, que quince añosatrás había derrocado al último descendiente de ladinastía de los Dragones, que habían conseguidounificar los Siete Reinos en uno solo. Estederrocamiento ha dejado el continente unido denuevo bajo un rey menos loco, más justo, pero solode manera superficial: bajo la supuesta calma, haymil intrigas debido a viejos rencores.

Hay dos tramas principales más: por un lado, alnorte, en el Muro, construido 8000 años atrás, sepreparan para la llegada del Invierno (en estemundo, las estaciones pueden durar 1 0 o 1 5 años),y de viejos monstruos y leyendas que vendrán conél. En otro continente, los dos últimosdescendientes de la dinastía anterior, hermanos dela sangre del dragón, exiliados, tratan de sobreviviry reunir un ejercito para volver al Trono de Hierro.Viserys se autodenomina Rey de los Siete Reinos,pero todos lo llaman el Rey Mendigo. Su hermosahermana Daenerys es únicamente alguien a quienvender para conseguir entre los bárbaros de losreinos libres ese ejercito que cruce el mar...

En fin, si os gusta o alguna vez os ha gustado lanovela de fantasía, no podéis dejar escapar estelibro. Eso sí, si lo empezáis, lo más probable es quesea la saga la que no os deje escapar a vosotros...