bases per a les directrius de connectivitat ecològica de ... · tuen entre les primeres causes...

Bases per a les directriusde connectivitat ecològica de Catalunya

Octubre de 2006

Generalitat de CatalunyaDepartament de Medi Ambienti Habitatge

BIBLIOTECA DE CATALUNYA. DADES CIP:

Bases per a les directrius de connectivitat biològica de Catalunya

© Generalitat de CatalunyaDepartament de Medi Ambient i Habitatge

Coordinació: Departament de Medi Ambient i Habitatge, Josep M. Mallarach i JosepGermain

Aquest document ha estat aprovat pel Consell de Direcció del Departament de MediAmbient i Habitatge el setembre de 2006; i dóna compte de la feina feta al «Tallerd’experts sobre connectivitat ecològica», en el qual van participar: Ricard Belmonte,Xavier Carceller, Rufí Cerdán, Ricard Estrada, Josep Germain, Biel Jover, Josep M. Ma-llarach, Xavier Mayor, Antoni Munné, Carme Rossell, Deli Saavedra i Catalina Victory

Imatges cedides per Jean Carsignol, Josep Germain, Josep M. Mallarach, MarcMontlleó, Carme Rossell i Deli Saavedra

Primera edició: octubre de 2006Tiratge: 1.500 exemplars

Impressió: ALTÉS arts gràfiques, s.l.DL: B. 47.559-2006

La publicació ha estat feta en paper reciclat de 90 g i les cobertes en cartolina recicladade 250 g.

Bases per a les directrius de connectivitat ecològica de CatalunyaI. Mallarach i Carrera, Josep Maria, ed. II. Germain i Otzet, Josep, ed. III.Catalunya. Departament de Medi Ambient i Habitatge1. Connectivitat ecològica - Catalunya504(467.1)

La primera Cimera de la Terra sobre medi am-bient i desenvolupament de Rio de Janeiro (1992)subratllà la importància de la biodiversitat com labase de la nostra pròpia existència, el seu ús in-tel·ligent i sostenible i la seva conservació per ales generacions actuals i les futures. AquestaCimera aporta una visió innovadora per a la pre-servació de l’entorn tenint cura de les espècies idels ecosistemes amb tres objectius: la protecció

de la biodiversitat biològica, l’ús sostenible d’aquesta i la distribució jus-ta dels beneficis que aquest ús sostenible proporciona. A més, es consti-tueix amb el marc per l’elaboració de l’Estratègia de la ComunitatEuropea en matèria de Biodiversitat (1998).

Totes les anàlisis sobre la biodiversitat a Europa coincideixen en cons-tatar una pèrdua sostinguda de diversitat biològica en espècies, hàbi-tats i paisatges que té entre les seves principals causes el canvi en elsusos del sòl, les pertorbacions d’origen antròpic i la intensitat amb quèsón explotats els recursos naturals. Un exemple d’això és la intensifi-cació de l’agricultura i la ramaderia, la sobreexplotació de recursos hí-drics, la contaminació del medi biòtic i abiòtic, la construcció de gransinfraestructures lineals o el turisme insostenible.

Catalunya és una regió amb un nivell de biodiversitat molt elevat si el com-parem amb la resta de territoris d’Europa. Aquest fet es deu a la seva si-tuació geogràfica i al seu relleu, que expliquen que en un territori que noabasta més del 0,3% de tot el continent europeu conflueixin tres de lesgrans regions biogeogràfiques d’Europa: la boreoalpina, l’eurosiberiana ila mediterrània. A aquest elevat nivell de biodiversitat terrestre cal afegir-hi a més, la diversitat que presenta el medi litoral i marí del nostre país.

No obstant això, la diversitat biològica a Catalunya està veient-se afec-tada per l’activitat humana, que sovint porta associada l’alteració,transformació o desaparició d’hàbitats, desplaçament d’espècies, pèr-dua de diversitat genètica i simplificació dels ecosistemes. Aquestsfets han comportat una reacció per part de la nostra societat civil i po-lítica des de fa molts anys.

El Parlament de Catalunya mitjançant la Resolució 552/V, de 16d’abril de 1998, sobre l’elaboració d’un pla d’àrees de conne-xió biològica (BOPC núm. 280, de 27.4.1998) va instar el Governa complementar el mapa vigent a Catalunya en matèria de conservacióde la natura mitjançant l’adopció, en el termini màxim d’un any, d’unes

directrius estratègiques per al manteniment de les connexions ecològiquesi paisatgístiques necessàries entre els espais que gaudeixen d’algun tipusde protecció. I en la Resolució 1153/VI, de 23 d’octubre de 2002, so-bre la presentació i el desplegament de les directrius estratègi-ques per al manteniment de les connexions biològiques i paisat-gístiques entre els espais protegits a Catalunya (BOPC núm.353, d’11.11.2002), també insta al Govern a presentar en el termini mà-xim de dos mesos, les directrius estratègiques per al manteniment de lesconnexions ecològiques i paisatgístiques entre els espais protegits i ini-ciar-ne l’aplicació i el desplegament efectiu dins de l’any 2003.

En el Pacte del Tinell s’acorda formular i aprovar inicialment, en eltermini de dos anys, el Pla Territorial Sectorial dels Sistemes deConnexió Biològica entre Espais Lliures. I en el nou Estatut d’Auto-nomia de Catalunya (2006) s’atribueix a la Generalitat les competèn-cies exclusives en l’establiment i regulació de les figures de protecciód’espais naturals i de corredors biològics.

En l’àmbit local, comarcal i regional s’han realitzat més d’un centenard’estudis sobre connectivitat ecològica els quals cal valorar molt positiva-ment tant per la seva creativitat com per les aportacions metodològiques iconceptuals realitzades. Força experts de Catalunya participen en projecteseuropeus i internacionals i estan fent aportacions teòriques significatives.

Conscients de que aquest tema ha generat debats i reflexions científi-ques i socials, el nostre Departament ha assumit en aquesta legislaturadur a terme la redacció de les directrius de connectivitat ecològica quepresentem mitjançant aquest document, el qual s’ha elaborat seguintcriteris de caire sectorial i es presenten agrupades en deu capítols. Encadascun d’aquests capítols es troben referenciats els criteris a tenir encompte en la presa de decisions, en les regulacions, en la planificació iprogramació i en les bones pràctiques que tenen com a objectiu el man-teniment i millora de la connectivitat ecològica al nostre país.

L’elaboració d’aquestes Directrius ha anat a càrrec d’en Josep MariaMallarach i en Josep Germain, als quals agraeixo la bona tasca realitza-da així i com als tècnics del Departament i a l’equip d’experts integrat perDeli Saavedra, Xavier Mayor, Xavier Carceller, Carme Rossell i RicardEstrada, perquè de forma desinteressada varen fer valuoses aportacionsen aquest document. Crec, sincerament, que constituirà una gran eina peravançar en la conservació de la biodiversitat com a valor patrimonial únici insubstituïble i com a font de qualitat de vida per a les persones.

Francesc Baltasar i AlbesaConseller de Medi Ambient i Habitatge

Índex

1. Biodiversitat i estratègies connectives1.1. Bases per a l’acció ..................................................................................................................... 7 1.2. La connectivitat ecològica com a objectiu .......................................... 111.3. Marc per a l’establiment de les directrius sobre con-

nectivitat ecològica .................................................................................................................. 141.4. Estructura de les directrius ...................................................................................... 16

2. Desenvolupament sectorial de les estratègies de con-nectivitat ecològica 2.1. Planejament territorial ................................................................................................ 192.2. Espais naturals protegits .......................................................................................... 262.3. Espècies amenaçades i protegides .............................................................. 312.4. Xarxa viària i altres infraestructures lineals ........................... 362.5. Espais fluvials ............................................................................................................................. 462.6. Activitat agrària ...................................................................................................................... 542.7. Urbanisme ........................................................................................................................................ 622.8. Ús dels recursos biològics ........................................................................................ 692.9. Avaluació ambiental ......................................................................................................... 752.10. Recerca, informació i participació .............................................................. 81

Annex 1. Definicions i conceptes ............................................................................... 87

Annex 2. Nous instruments a desenvolupar ........................................ 93

Annex 3. Inclusió del concepte de connectivitat ecolò-gica en normes i plans ................................................................................... 95

1. Biodiversitat i estratègies connectives

1.1. Bases per a l’acció

Totes les anàlisis sobre la biodiversitat a Europa realitzades pels prin-cipals organismes europeus, com l’Agència Europea del Medi Ambient,coincideixen a constatar una pèrdua sostinguda de diversitat biològi-ca, tant en poblacions com espècies, hàbitats i paisatges. Els canvisen els usos del sòl que s’han produït en les darreres dècades, que hancomportat una reducció de l’àrea dels espais naturals i seminaturals,el deteriorament d’altres i la fragmentació de molts d’aquests, se si-tuen entre les primeres causes d’aquesta pèrdua, generalment asso-ciades a l’efecte barrera de les infraestructures, la urbanització dis-persa i la intensificació o l’abandonament de l’activitat agrària.

Com a conseqüència d’aquesta fragmentació, es produeix un esmi-colament dels espais naturals i dels ecosistemes en trossos cada copmés petits i aïllats, a l’interior dels quals es redueixen els hàbitats demajor qualitat, alhora que resten envoltats de barreres antròpiques,de manera que cada vegada esdevenen menys viables per al mante-niment de certes espècies i per garantir algunes de les funcions i ser-veis dels ecosistemes.

La magnitud d’aquesta problemàtica ha donat lloc a una reacció deci-dida, palesa en els compromisos assolits a la Cimera de Caps d’Estati de Govern de la Unió Europea que es va celebrar l’any 2001 a Göte-borg, en l’acord assolit a la Sisena Reunió de les Parts Contractantsdel Conveni sobre la diversitat biològica celebrada el 2002 i en lesconclusions de la Cimera Mundial sobre Desenvolupament Sosteni-

BIODIVERSITAT I ESTRATÈGIES CONNECTIVES [7]

ble. En el cas dels estats que formen la Unió Europea, es va arribaral compromís d’aturar abans del 2010 la pèrdua de la biodiversitaten l’anomenat Missatge des de Malahide: aturant la pèrdua de bio-diversitat (2005), que explicita aquest compromís i adverteix de lesconseqüències que la pèrdua de biodiversitat pot tenir en el progréseconòmic i social d’Europa a causa, a més del seu valor intrínsec, delsbéns i serveis fonamentals que genera la diversitat biològica, espe-cialment en els camps de l’agricultura, la gestió dels recursos hídrics,la salut i la qualitat de vida, el turisme, etc.

Per altra banda, l’Estratègia de la Comunitat Europea en matèria debiodiversitat (1998), així com els plans d’acció que la desenvolupen,constata que les mesures que s’han adoptat fins ara en relació amb laconservació de la biodiversitat han resultat insuficients. Com a exem-ple, es pot citar la política d’espais naturals protegits, els resultats dela qual han estat limitats, motiu pel qual es reconeix que, en l’àmbiteuropeu, calen actuacions addicionals de conservació dels componentsde la biodiversitat fora dels límits dels espais naturals protegits, quesiguin d’aplicació general en el conjunt del territori. Aquest enfoca-ment més integrat de la conservació no és, però, un substitut de l’ac-tual política d’espais naturals protegits, la qual continua essent vàli-da i necessària en tots aquells espais on, atesos els seus remarcablesvalors naturals, els objectius de protecció són prioritaris.

La consideració anterior també es repeteix a la majoria d’estudis ques’han realitzat a Catalunya sobre connectivitat ecològica: algunes deles mesures de conservació s’han d’estendre al conjunt del territori,abastant en més o menys intensitat tots els components del medi na-tural i del paisatge, per tal de poder mantenir les propietats estructu-rals i funcionals dels ecosistemes. Dins del marc d’aquestes mesuresde conservació, l’adopció d’estratègies de connectivitat ecològica ha deser una de les principals línies d’actuació, però no pas l’única.

Existeix consens que una estratègia connectiva adequada serà aque-lla que inclogui l’establiment d’una veritable xarxa ecològica, entesacom un conjunt d’espais naturals, que generalment gaudiran de pro-tecció, connectats entre si mitjançant espais prou ben conservats de

[8] BASES PER A LES DIRECTRIUS DE CONNECTIVITAT ECOLÒGICA DE CATALUNYA[8] BASES PER A LES DIRECTRIUS DE CONNECTIVITAT ECOLÒGICA DE CATALUNYA

la matriu territorial com per permetre els moviments i la dispersióde les espècies de la flora i de la fauna i el manteniment de la funcio-nalitat dels ecosistemes i dels processos ecològics essencials. Cal ad-vertir, però, que una xarxa ecològica mal concebuda, o insuficient-ment gestionada, pot tenir efectes negatius per a la conservació.

El concepte teòric més desenvolupat en l’àmbit de la política de con-servació de la biodiversitat i de l’ordenació del territori és el de xar-xa ecològica funcional, el qual es basa en definir l’estructura ecolò-gica bàsica del territori des del punt de vista dinàmic del medinatural, és a dir, dels fluxos (nutrients, gens, espores, llavors, espè-cies, etc.) que s’estableixen entre els seus components. Les bases d’a-quest enfocament, les va establir l’Estratègia paneuropea per a la di-versitat biològica i paisatgística, l’any 1995, en definir la xarxaecològica paneuropea. La seva aplicació a escala nacional va ser re-ferendada a la Declaració de Kíev de la Cinquena Conferència Minis-terial sobre Medi Ambient a Europa, l’any 2003.

Aquest enfocament més global solament es pot assolir si s’aconse-gueix integrar efectivament la conservació de la biodiversitat en elmarc de les diferents polítiques sectorials. Tant el Conveni sobre ladiversitat biològica com la política comunitària en relació amb aques-ta matèria (el Sisè programa d’acció ambiental de la ComunitatEuropea; l’Estratègia de la Comunitat Europea en matèria de bio-diversitat i els plans d’acció que la desenvolupen; els plans de la UnióEuropea sobre desenvolupament urbà i sobre la gestió de les zonescostaneres) reconeixen que la integració de la conservació de la na-tura en el procés de presa de decisions socioeconòmiques és un pre-requisit de tota política de conservació eficaç, i que hi ha una clarainterdependència entre el manteniment de la integritat dels sistemesnaturals i culturals i la provisió d’opcions socials i econòmiques.Totes aquestes declaracions són a la base del que és la sostenibilitat,ja que aquesta no es pot assolir si no existeix una relació equilibradaentre les necessitats socials, l’activitat econòmica i el funcionamentdels ecosistemes, que proveeixen els serveis ambientals essen-cials dels quals depèn l’existència humana i la qualitat de vida dela societat.


Aquest enfocament adquireix encara més relleu si es té en compte lamultifuncionalitat de la matriu territorial i el fet que la major part delsecosistemes del nostre entorn ja han estat afectats, sovint des de fa se-gles, per l’activitat humana en un grau o altre. En són bons exemplesles activitats agroforestals, les quals tenen un paper fonamental en elmanteniment de nombrosos hàbitats i espècies, i l’adopció d’una polí-tica d’aigües encarada a mantenir i recuperar la funcionalitat ecolò-gica dels àmbits terrestres i aquàtics dels espais fluvials.

Un elevat nombre dels estudis realitzats a Catalunya durant els dar-rers anys insisteixen en aquesta multifuncionalitat del medi natural,especialment en els llocs més densament poblats, on també caldrà ferreferència a la connectivitat paisatgística, un concepte més antropo-gènic i que comporta l’existència i la continuïtat en el territori d’unamorfologia i d’unes característiques del medi d’un reconegut valorestètic i, alhora, susceptibles de ser aprofitades pels ciutadans i ciuta-danes per a activitats de lleure i d’educació en el medi natural. Aixídoncs, en les zones més densament poblades, a l’hora de plantejar i dis-senyar estratègies connectives i de manteniment de la funcionalitatdels ecosistemes, també s’hauran de considerar les funcions socials.

Tanmateix, la prioritat en matèria de connectivitat ecològica con-sisteix a prevenir la fragmentació del territori i dels seus sistemes na-turals i evitar la disminució de la seva permeabilitat en relació ambels fluxos ecològics. La conservació de tots aquells components de lamatriu territorial que tenen una funció connectiva significativa és,doncs, essencial, atès que l’adopció de mesures correctores o de res-tauració acostuma a ser difícil i a tenir uns costos elevats.

En un altre ordre de coses, el Sisè programa d’acció ambiental de laComunitat Europea (2002) promou una major implicació de la ciuta-dania en les polítiques ambientals, ja sigui mitjançant actuacions desensibilització, la tramesa d’informació completa i de qualitat, la se-va participació en el procés de presa de decisions i l’afavoriment delseu suport als objectius ambientals. Aquesta participació esdevé es-pecialment significativa en aquells sectors del territori situats foradels espais naturals protegits i en els quals l’adopció d’acords volun-

[10] BASES PER A LES DIRECTRIUS DE CONNECTIVITAT ECOLÒGICA DE CATALUNYA

taris de gestió, com pot ser en el cas de l’activitat agroforestal, és bà-sica per a l’aplicació de les estratègies de connectivitat ecològica.

Un altre aspecte en què hi ha un consens general és el dels conei-xements sobre la biodiversitat. Es constata que, malgrat els aven-ços realitzats, el coneixement que se’n té encara és insuficient o nos’adapta prou bé a les necessitats de la gestió, però també es deixaclar que en cap cas això no s’ha d’utilitzar com a excusa per a la in-acció, ni com a fre de les decisions o activitats basades en l’estat ac-tual dels coneixements, que ja és important. Un dels aspectes quecal desenvolupar és el seguiment dels resultats que es vagin obte-nint, de manera que les diferents polítiques amb incidència sobrela biodiversitat es puguin modificar, per millorar-ne l’efectivitat, amesura que progressin els coneixements o es modifiquin els pro-blemes.

La cooperació entre comunitats autònomes veïnes (Aragó i el PaísValencià) i entre estats (Espanya, França i Andorra) en aquesta matè-ria és molt limitada, de manera que resulta indispensable intensificar lacooperació transfronterera, especialment quan es tracta d’ecosistemescompartits i especialment sensibles, com els espais fluvials (Directiva2000/60/CE, per la qual s’estableix un marc comunitari d’actuació enl’àmbit de la política d’aigües) o costaners i marins (Pla d’acció per a laMediterrània) o quan es tracta d’espècies migratòries (Conveni sobrela conservació de les espècies migratòries d’animals silvestres).

1.2. La connectivitat ecològica com a objectiu

Entre les diferents eines per afrontar la pèrdua de la biodiversitat i persuperar les seves principals causes, el concepte de connectivitat eco-lògica ha atret en pocs anys l’atenció de la major part de tècnics i pla-nificadors i també dels ciutadans en general, malgrat algunes de les in-certeses científiques que encara subsisteixen. El seu primer avantatgeés el fet que es tracta d’un concepte molt intuïtiu: si la fragmentació iles barreres s’ha demostrat que són un problema, la connexió n’ha deser la solució. Un segon avantatge és que la connectivitat ecològica és



aplicable a totes les escales, i dóna resposta tant a problemes locals, co-marcals o regionals, com a estratègies nacionals o internacionals. Eldarrer avantatge és que es tracta d’un concepte aplicable des de totsels sectors, que ofereix indicacions tant pel que fa al desenvolupamentde l’activitat agrícola o la gestió hidrològica, com a la manera de dis-senyar les infraestructures, per posar alguns exemples.

D’acord amb l’anterior, s’ha optat per posar un major èmfasi en elconcepte de connectivitat ecològica que no pas en el de connectorsecològics o corredors biològics, ja que aquests s’entenen com a pe-ces d’una estratègia connectiva molt més àmplia. Així doncs, sota elconcepte de connectivitat ecològica s’ha acabat entenent tota la di-mensió dinàmica, funcional, del medi natural que permet la disper-sió i el moviment dels organismes, el manteniment dels processosecològics i el funcionament dels ecosistemes, a més de comportarmolts altres avantatges de caire ambiental, econòmic i social, entreels quals hi ha els vinculats al lleure.

L’establiment d’una veritable estratègia de connectivitat ecològicano implica excloure les activitats humanes dels espais que complei-xen funcions de connectivitat ecològica; al contrari, en alguns casosel manteniment de determinats usos és necessari per a la conserva-ció d’aquesta funció. Tanmateix, les activitats que estiguin inclosesen aquests sectors han de ser compatibles amb el manteniment de la

Connectivitatecològica

funció connectiva, de manera que les diferents polítiques sectorialsque hi incideixin hauran de definir clarament els usos que hi són ad-mesos.

En força casos s’ha demostrat que l’adequada aplicació i desenvolu-pament dels instruments administratius, normatius i econòmicsexistents, així com l’adopció generalitzada dels resultats assolits enexperiències desenvolupades en altres països, a vegades des de fa de-cennis, ja poden ser suficients per garantir el plantejament i des-envolupament d’una xarxa ecològica nacional efectiva, sempre ques’assoleixi la cooperació dels sectors i dels agents locals clau. S’ha fetpalès que és fonamental que les estratègies de connectivitat ecològi-ca s’integrin en els diferents processos de planificació, a totes lesescales, i que, per ser efectius, això s’ha de fer des dels primers es-tadis. Només una aproximació interdisciplinària, que inclogui pla-nificadors, tècnics, científics i altres agents econòmics i socials, potproveir els instruments adients per afrontar els problemes de la frag-mentació de la matriu territorial amb èxit.

L’adaptació de les estratègies connectives al caràcter multifuncionaldel medi natural porta aparellada la necessitat de conservar o dis-senyar elements connectius d’una gran varietat, els quals poden anardes dels corredors biològics, pensats per a determinades espècies, finsals itineraris de caire paisatgístic, relacionats amb el lleure i propisd’ambients urbans, passant pel manteniment de la continuïtat delsecosistemes fluvials o els grans sistemes muntanyencs, o per la crea-ció de passos per superar l’efecte barrera de determinades infra-estructures o sistemes urbans. En uns casos serà suficient el mante-niment com a sòl no urbanitzable d’un determinat sector delterritori, mentre que en altres podrà requerir complexes obres d’en-ginyeria. L’annex 1 conté un recull dels conceptes utilitzats enaquestes directrius i la seva definició.

La gestió de cada tipus d’espai o hàbitat variarà en funció del valorconnectiu que se li atribueixi, de la seva localització o dels usos ques’hi duguin a terme, ja que en uns casos una gestió de tipus preven-tiu pot ser suficient per mantenir unes determinades condicions,mentre que en altres casos caldrà una gestió més activa i un segui-



ment continuat de la seva funcionalitat. Serà, doncs, necessari defi-nir de manera clara a qui corresponen les responsabilitats de gestióde cadascun dels elements connectius, i quins són els objectius quees persegueixen en cada cas.

Un enfocament d’aquest tipus ha de superar, però, un risc important:hi ha el perill que en relació amb la connectivitat ecològica es vul-gui potenciar tant la seva multifuncionalitat, o un disseny basat prin-cipalment en qüestions de caire estètic o vinculades al lleure, per po-sar dos exemples, que acabi perdent els seus possibles beneficis pelque fa a la biodiversitat. Així doncs, qualsevol espai que vulgui com-plir l’objectiu de mantenir la connectivitat ecològica pot desenvolu-par altres funcions, però el seu disseny, dimensió i gestió hauran detenir sempre una justificació d’acord amb uns objectius de conser-vació de la biodiversitat. Per altra banda, però, no s’ha d’oblidar queels objectius de la conservació difícilment s’assoliran si no es tenenen compte de manera adequada les persones i les seves aspiracions,així com el clima polític, social i econòmic imperant.

1.3. Marc per a l’establiment de les directriussobre connectivitat ecològica

A Catalunya, els primers treballs sobre connectivitat ecològica van co-mençar a realitzar-se a principis de la dècada dels noranta, analitzantles experiències de països capdavanters en la matèria i valorant la se-va aplicabilitat a la realitat catalana. Des d’aleshores, s’han realitzatmés d’un centenar d’estudis sobre connectivitat ecològica en l’àmbitlocal, comarcal, regional o internacional, els quals cal valorar molt po-sitivament, tant per la seva creativitat com per les aportacions me-todològiques realitzades, tot i que la majoria han romàs inèdits i nosón de fàcil consulta. Durant els darrers anys, s’han organitzat di-verses jornades i tallers tècnics on la connectivitat ecològica s’ha trac-tat de manera més global. Força experts de Catalunya participen enprojectes europeus i internacionals i estan fent aportacions teòriquessignificatives en l’àmbit de la connectivitat ecològica.

Per altra banda, s’ha de remarcar que la incorporació de les estratè-gies de connectivitat ecològica a l’àmbit de Catalunya no es pot ferde la mateixa manera a tot arreu, de manera que trobarem situa-cions contraposades. D’una banda, hi ha la de les comarques de mun-tanya, on a causa de la gran extensió dels espais naturals i el seurelatiu bon estat de conservació hi predominaran les mesures de cai-re preventiu, mentre que a les zones metropolitanes o a l’àmbit cos-taner normalment es tractarà de protegir els darrers elements con-nectius que romanen entre espais naturals envoltats de barreres, ode restaurar algunes de les connexions ecològiques perdudes mit-jançant la permeabilització de les barreres més crítiques. En el casdels espais agraris també hi ha diferents situacions, ja que mentre enamplis sectors predominen els mosaics agroforestals amb conreus desecà, que tenen un alt valor per a la biodiversitat, en les àrees on do-minen els conreus de regadiu la situació és inversa, de manera que,a més de tenir poc valor per a la biodiversitat, poden representar unabarrera per als moviments i la dispersió d’espècies amenaçades o enperill d’extinció.

La incorporació a la normativa i al planejament de Catalunya de lesaportacions teòriques i de les propostes pràctiques plantejades en re-lació amb la connectivitat ecològica ha estat molt desigual, però entots els sectors, durant els darrers anys, en més o menys mesura i demanera més o menys coherent, s’han fet passes per a la seva aplica-ció, des de l’àmbit del planejament territorial o de l’urbanisme fins


Permeabilitat de lesinfraestructures


al de la política d’aigües o l’agrària. Per això, a cadascun dels apar-tats sectorials en què s’organitzen aquestes directrius, es presentauna valoració de la incidència que la connectivitat ecològica ja té enla normativa i en el planejament actuals de Catalunya.

Un antecedent significatiu és la Resolució 552/V, del Parlament deCatalunya, sobre l’elaboració d’un pla d’àrees de connexió biològicaa Catalunya (1998), la qual insta el Govern a l’adopció d’unes direc-trius estratègiques per al manteniment de les connexions ecològiquesi paisatgístiques, resolució que es troba a la base d’aquest documentde directrius sobre connectivitat ecològica. El nou Estatut d’Auto-nomia de Catalunya (2006) atribueix a la Generalitat les competèn-cies exclusives en l’establiment i la regulació de les figures de pro-tecció d’espais naturals i de corredors biològics.

1.4. Estructura de les directrius

Aquestes directrius s’han elaborat seguint criteris de caire secto-rial i es presenten agrupades en els deu capítols següents: plane-jament territorial; espais naturals protegits; espècies amenaçadesi protegides; xarxa viària i altres infraestructures lineals; espaisfluvials; agricultura; urbanisme; ús dels recursos biològics; ava-luació ambiental i, finalment, un capítol dedicat a recerca, infor-mació i participació.

Les directrius van seguides de tres annexos:

L’annex 1 conté un glossari amb les definicions dels conceptes clauque s’han emprat en aquestes directrius.

L’annex 2 conté la relació dels nous instruments que les directriusproposen desenvolupar.

L’annex 3 conté les normes i plans que les directrius proposen com-pletar, i presenta de manera resumida algunes de les implicacionsnormatives i sobre el planejament d’aquestes directrius.

A la pàgina web del Departament de Medi Ambient i Habitatge, es com-plementen aquestes directrius amb un recull dels diferents documentsi instruments internacionals i comunitaris relacionats amb la connec-tivitat ecològica, un llistat d’estudis i informes d’àmbit més local, queno pretén ser exhaustiu però sí representatiu de diferents tipus detreballs realitzats, i, també, un recull de la normativa i dels plans quetenen incidència sobre la connectivitat ecològica a Catalunya, tant sisón d’àmbit català com estatal. Aquesta documentació es pot consultara l’adreça http://mediambient.gencat.net/cat/el_medi/natura/inici.jsp


2. Desenvolupament sectorial de les estratègies de connectivitat ecològica

2.1. Planejament territorial

En el marc del planejament territorial, l’afavoriment de la connec-tivitat ecològica i paisatgística és una estratègia bàsica per millorarla conservació de la biodiversitat, especialment en territoris frag-mentats: consolidar la xarxa d’espais naturals protegits, com-plementar-los amb zones perifèriques de protecció, establir zones derestauració, determinar els usos admissibles en aquests espais i, es-pecialment, promoure la connectivitat ecològica entre tots els com-ponents del medi natural o de valor per a la biodiversitat.

Es tracta del principi d’integritat ecològica: s’han de protegir els pro-cessos ecològics necessaris per garantir la viabilitat de les espècies imantenir els hàbitats dels quals depenen per a la realització de lesseves funcions biològiques (migració, dispersió, intercanvi genètic,etc.), i per poder respondre als canvis ambientals (canvi climàtic, con-taminació, etc.) o catastròfics (incendis forestals, tempestes, secades,esllavissaments, etc.).

El planejament territorial és el marc adequat per tenir en comptel’ampli abast dels processos ecològics i passar d’una visió d’espais na-turals aïllats a una autèntica xarxa ecològica, en la qual es garan-teixi la funcionalitat ecològica del conjunt del territori a través delmanteniment de la connectivitat ecològica dels sistemes naturals aescala regional i comarcal.

És, doncs, en el marc del planejament territorial on s’ha de de-finir aquesta xarxa ecològica bàsica, la qual caldrà, però, com-

DESENVOLUPAMENT SECTORIAL DE LES ESTRATÈGIES DE CONNECTIVITAT ECOLÒGICA [19]


plementar amb altres mesures que les diferents polítiques sec-torials puguin establir, de les quals donen compte els capítols se-güents.

Antecedents internacionals i europeus. A Europa, la primera con-creció formal d’aquest model va ser la proposta de xarxa ecològi-ca paneuropea que proposa l’Estratègia paneuropea per a la di-versitat biològica i paisatgística, impulsada pel Consell d’Europael 1995, i que també es recollia a les recomanacions de la Con-ferència de Ministres Europeus de Medi Ambient dins el marc delprocés «Medi Ambient a Europa» (2003). D’altra banda, l’Estra-tègia de la Comunitat Europea en matèria de biodiversitat (1998)atribueix al planejament territorial la funció d’adoptar mesuresper a la conservació de la biodiversitat en el conjunt del territori.L’anomenat Missatge des de Malahide de la Unió Europea (2005)avança una mica més la concreció i estableix que el planejamentterritorial ha de garantir el manteniment i la millora de la fun-cionalitat ecològica del territori i la coherència de la xarxa Natura2000.

Estudis i propostes locals. De l’anàlisi dels diferents estudis sobreconnectivitat ecològica realitzats a escala de Catalunya o de les en-titats administratives o regions naturals, es constata que s’hanfet aportacions significatives per a l’establiment de metodologiesque permeten dissenyar un model d’ordenació coherent del terri-

Efecte barrera

tori. Generalment, la proposta final d’aquests treballs esdevé unprimer model d’ordenació integrada i sostenible del territori i con-tribueix a estructurar-lo a partir del manteniment de la connecti-vitat ecològica general.

Per altra banda, aquests mateixos estudis mostren amb molta cla-redat que caldria plantejar les estratègies connectives sempre a l’es-cala de regions naturals, conques hidrogràfiques o ecosistemes, i nopas d’àmbits administratius o jurídics. Això no impedeix, però, con-cretar les seves propostes a un àmbit administratiu o de planifica-ció determinat, sempre que els estudis de connectivitat ecològicas’hagin realitzat a l’escala i a l’àmbit natural adequat.

Normativa, plans i directrius. En desenvolupament de la Llei23/1983, de política territorial, la Llei 1/1995, per la qual s’aprovael Pla territorial general de Catalunya, estableix que aquest Plaés l’instrument que ha de definir els objectius per aconseguir eldesenvolupament sostenible, l’equilibri territorial i la preservaciódel medi ambient a Catalunya. És en aquest marc que el Pla terri-torial general de Catalunya defineix els espais que poden ser ob-jecte de protecció en el planejament territorial parcial, entre elsquals ja s’inclouen un cert nombre de figures d’interès connectiu,com ara: espais de lligam o de relació entre els espais del PEIN;terrenys forestals situats a la capçalera i a les ribes de rius; espaisde la xarxa hidrogràfica que poden actuar com a corredors biològicsi assegurar la continuïtat de la xarxa dels espais objecte de protec-ció; espais agrícoles amb valor ecològic que donin continuïtat a latrama de sòls no urbanitzables; etc. A més, les directrius generalsdel Pla territorial general de Catalunya indiquen explícitament quecal tractar tots aquests espais com un sistema territorial integratd’espais naturals que ofereixi un continu natural i, d’aquesta ma-nera, asseguri la continuïtat de la taca de sòl no urbanitzable atot el territori.

Aquests principis genèrics tenen una traducció força adequada enels plans territorials que actualment s’estan elaborant (plans ter-ritorials parcials i plans directors territorials), com mostra l’únic



pla de la nova generació aprovat fins ara: el Pla territorial parcialde l’Alt Pirineu i Aran (2006). De fet, en el nou planejament terri-torial, la política de sòl no urbanitzable ha esdevingut un com-ponent tan important de la planificació com la política d’infraes-tructures o d’urbanització, i té com a principi rector assegurar lesconnexions ecològiques necessàries per al manteniment de la bio-diversitat i el funcionament dels ecosistemes. És amb aquesta no-va visió que el planejament territorial no només delimita i prote-geix els principals connectors ecològics i els inclou, juntament ambels espais naturals protegits i de major valor natural, en una xarxade sòl no urbanitzable de protecció especial, sinó que també inte-gra alguns principis relacionats amb la connectivitat ecològica enel planejament urbanístic i les polítiques sectorials d’aplicació en elterritori. Un aspecte sempre controvertit i de resolució complexa ésel de les instal·lacions i infraestructures que es permeten establiren el sòl no urbanitzable.

Resta esmentar que la política del paisatge pot esdevenir una viainteressant a l’hora d’adoptar estratègies connectives en moltsàmbits diversos. D’acord amb la Llei 8/2005, de protecció, gestió iordenació del paisatge, correspon als catàlegs del paisatge establirels objectius de qualitat que han de complir i elaborar propostesi mesures destinades a integrar el paisatge en el planejament ter-ritorial i urbanístic. En el document Prototipus de catàleg de pai-satge, bases conceptuals, metodològiques i procedimentals perelaborar els catàlegs de paisatge de Catalunya, realitzat per l’Ob-servatori del Paisatge el 2005, les qüestions relacionades amb laconnectivitat ecològica es tenen en compte en la identificació delsvalors del paisatge i en la valoració dels impactes que els afec-ten, i esdevenen objectius prioritaris prou clars a l’hora d’establirles normes, directrius i recomanacions dirigides als plans terri-torials.

Directrius

1. El procés de revisió del planeja-ment territorial haurà de garan-tir que s’incloguin entre els seusobjectius els principis de man-teniment de la connectivitatecològica i de la funcionalitatdels ecosistemes, de prevencióde la fragmentació del territori ide restauració de la connectivi-tat, a tot arreu on s’escaigui.Consegüentment, caldrà des-envolupar l’actual model de pla-nejament territorial basat en unapolítica on el sòl no urbanitzableesdevingui un component delplanejament tan important comla política d’infraestructures od’urbanització, i en la definiciód’una xarxa físicament contínuai coherent d’espais naturals iseminaturals en el seu àmbitd’aplicació, tot i que cal ser es-pecialment curosos en els as-pectes següents:

a) El planejament territorial s’had’adaptar als requerimentsdel manteniment de la con-nectivitat ecològica i no pasa l’inrevés, i ho ha de fer ba-sant-se en els millors conei-xements científics disponi-bles.

b) Caldrà plantejar les estratè-gies connectives tenint encompte les regions naturals,conques hidrogràfiques o


ecosistemes en què s’inse-reixen, i no limitar-les alsàmbits jurídics o administra-tius.

c) En la xarxa de sòl no urba-nitzable de protecció espe-cial que s’estableix en elsnous plans territorials, caldràgarantir la connectivitat eco-lògica bàsica entre tots elsespais naturals que gaudei-xin d’algun grau de protec-ció.

d) S’han de seleccionar ade-quadament els usos i lespràctiques compatibles enels espais amb valor per a laconnectivitat ecològica, comara els agropecuaris exten-sius, per assegurar que a lallarga el seu efecte aïllat oacumulatiu no pugui afectarels valors que es volien pro-tegir.

2. En l’actual procés de redacció itramitació de plans territorials,caldrà:

a) Fixar criteris per a la con-nectivitat ecològica en elplanejament urbanístic i lespolítiques sectorials.

b) Tramitar i aprovar al mésaviat possible els plans terri-torials parcials i els plans di-rectors territorials actualment


en elaboració, i redactar ambceleritat els que encara que-den pendents.

c) Revisar el Pla territorial par-cial de les Terres de l’Ebreper adaptar-lo al nou modelde planejament territorial vi-gent, d’acord amb els seusobjectius ambientals.

d) Per recuperar els perjudiciscausats a la connectivitatecològica i paisatgística du-rant els anys de manca deplanejament territorial, calque el departament compe-tent en la matèria prevegi larestauració de la connecti-vitat ecològica i paisatgísticaen els principals punts críticsque existeixen a Catalunyaen l’àmbit de l’ordenació delterritori.

3. Elaborar un Pla territorial secto-rial de connectivitat ecològicade Catalunya, vertebrat amb elnou Pla territorial general deCatalunya i amb els plans terri-torials parcials que són en cursd’elaboració, que identifiqui iqualifiqui els espais més impor-tants per a la connectivitat eco-lògica, amb l’objectiu de contri-buir a definir la xarxa ecològicade Catalunya, juntament amb elsistema d’espais naturals prote-gits. Entre les principals priori-tats hi hauria:

a) Identificar els trams fluvialsd’especial valor per a la con-

nectivitat ecològica, com sónels que connecten o comple-menten els espais naturalsprotegits.

b) Identificar els sectors priori-taris d’atermenament del do-mini públic hidràulic i de lazona inundable en els tramsfluvials crítics per a la con-nectivitat ecològica.

c) Identificar els espais naturalsprotegits on calgui impulsarla revisió dels límits per con-nectar polígons físicamentseparats o per connectar-losamb altres espais naturalsprotegits propers.

d) Identificar els plans espe-cials d’espais naturals prote-gits que cal revisar a partirde criteris de connectivitatecològica.

e) Identificar els principals es-pais agraris extensius, demés interès per a la connec-tivitat ecològica.

4. Promoure la cooperació trans-fronterera (entre comunitats au-tònomes i els estats o les re-gions dels estats veïns) peraplicar programes territorialsconjunts en els aspectes se-güents:

a) Satisfer els requeriments deconnectivitat a llarga distàn-cia que presenten deter-minades espècies, com potser el cas d’espècies d’am-plis dominis vitals, ocells

migradors, espècies mari-nes, etc.

b) Participar activament en pro-jectes transnacionals d’in-terès connectiu: la xarxa eco-lògica paneuropea, el grancorredor de muntanya Can-tàbric-Pirineus-Massís cen-tral francès-Alps, etc.

c) Utilitzar els instruments fi-nancers de la Unió Europea(INTERREG III, URBAN II,


LIFE+, etc.) per desenvolu-par projectes transfrontererssobre la connectivitat ecolò-gica del territori, amb valordemostratiu.

Altres directrius relacionades:

Espècies amenaçades i protegi-des: 10; 13.Espais fluvials: 25.


2.2. Espais naturals protegits

En les polítiques de conservació de la biodiversitat, l’establimentd’espais naturals protegits és la primera mesura que s’ha d’adoptarbo i procurant que abasti tots els tipus d’espais on es concentren elsprincipals valors de patrimoni natural. Ara bé, tot i ser indispensa-ble, i constituir el nucli de les polítiques de conservació de la natura,l’establiment de sistemes d’espais naturals protegits no és suficientper garantir el manteniment de la biodiversitat a llarg termini, ni tansols al seu interior, si aquests espais no s’integren en una xarxa mésàmplia, que permeti la seva connexió funcional amb la matriu for-mada per la resta de components del medi natural.

La planificació territorial ha d’establir un model de xarxa ecològicafuncional que garanteixi el manteniment de la connectivitat ecològi-ca per al conjunt del territori. El nucli d’aquesta xarxa, el constitui-ran els espais naturals protegits i les connexions que els completen.Aquesta visió més funcional, i menys estàtica, del paper dels espaisnaturals protegits tindrà necessàriament repercussions en el seu dis-seny (mida, forma, localització, etc.), en la selecció dels espais i delshàbitats que han de ser objecte de protecció i en la seva gestió, la qualno s’haurà de circumscriure a l’àmbit tancat d’un determinat espainatural protegit, sinó que haurà de tenir en compte les àrees d’in-fluència que siguin pertinents com, per exemple, la hidrològica,cinegètica, turística, etc.

És en aquest marc conceptual que l’establiment de noves figures deprotecció, o la protecció d’hàbitats fins ara poc considerats, adquireixuna especial significació. Juntament amb la necessitat de completarl’actual sistema d’espais naturals protegits, s’ha de promoure l’esta-bliment de corredors biològics entre si i amb els espais naturals queels envolten i dissenyar-los en funció de les espècies que són objectede protecció en cada espai natural protegit i que se’n poden beneficiar.La protecció addicional d’hàbitats especialment valuosos (aiguamolls,boscos madurs, etc.) o d’especial significació per a les espècies mi-gratòries (espais costaners, zones agrícoles de secà, etc.) i que puguinactuar de passeres d’hàbitat ha de completar aquesta xarxa bàsica.


Antecedents internacionals i europeus. Mentre que el Conveni so-bre la diversitat biològica (1992) proposa incrementar el grau deprotecció de les zones que envolten els espais naturals protegits, elMissatge des de Malahide (2005) ho concreta més i suggereix com-pletar els espais naturals protegits amb corredors biològics. Aquestés un aspecte que la Directiva 79/409/CEE, relativa a la conserva-ció dels ocells silvestres, i el Conveni sobre la conservació de les es-pècies migratòries d’animals silvestres (1979) reforcen, especial-ment en el cas de determinats hàbitats, com, per exemple, les zoneshumides, que són d’especial interès per a nombroses espècies mi-gratòries.

Estudis i propostes locals. Els estudis realitzats a Catalunya sobre laconnectivitat ecològica dels espais inclosos en el Pla d’espais d’inte-rès natural (1992), així com els que s’han dut a terme en un certnombre d’espais naturals protegits, de manera més aprofundida,mostren clarament el grau d’aïllament biològic que molts ja patei-xen, sobretot a la zona litoral i prelitoral i a la depressió central, iproposen mesures concretes per posar-hi remei o per garantir que lesconnexions ecològiques actuals es puguin mantenir enfront deles pressions i els impactes que les amenacen. També es palesen lesinsuficiències de l’actual política de protecció de zones humides, jaque, malgrat les nombroses disposicions legals que les protegeixen iels inventaris que s’han dut a terme, la seva protecció efectiva en-cara no està garantida.

Passera d’hàbitat


Normativa, plans i directrius. La Llei 12/1985, d’espais naturals, varepresentar, en el moment de la seva aprovació, una notable aporta-ció en la política de conservació del medi natural, però amb els can-vis que han ocorregut des d’aleshores, tant a Catalunya com a esca-la global, els avenços realitzats en els camps de la biologia de laconservació i de l’ecologia del paisatge, les millores de les tècniquesde conservació i de restauració, així com la considerable experiènciaassolida en la gestió del medi natural d’ençà de la seva aprovació,aquesta Llei ha quedat, en bona part, desfasada. Les qüestions rela-cionades amb la connectivitat ecològica en són un clar exemple, jaque no hi apareixen. Per altra banda, la tipologia d’espais naturalsprotegits que establia ha estat també superada per l’aparició de no-ves figures, o necessitats, de protecció.

Consideracions similars es podrien fer en el cas de les normes del Plad’espais d’interès natural (1992), tot i que el seu Programa de des-envolupament ja especifica que s’han de determinar els criteris i lesmesures necessàries per garantir el manteniment de les connexionsbiològiques entre els espais inclosos en el Pla, uns espais que l’actualPla territorial general de Catalunya (1995) ja considera de valor in-trínsec, i, per tant, com a objecte de protecció.

Diferents treballs elaborats pel Departament de Medi Ambient iHabitatge i per Barcelona Regional han permès disposar d’una pri-mera imatge de les principals connexions ecològiques i paisatgísti-ques que caldria assegurar entre el sistema d’espais naturals prote-gits. Els criteris relacionats amb el manteniment de la connectivitatecològica s’han incorporat de manera força completa a l’Avanç de di-rectrius per a la gestió dels espais de la xarxa Natura 2000, atès queals espais inclosos a aquesta xarxa es promou, entre altres mesures,el manteniment de marges vegetats en els espais agraris, la conser-vació del bosc de ribera en els espais fluvials, la permeabilització deles infraestructures hidràuliques, l’adopció de mesures correctoresde punts negres de la xarxa viària i elèctrica, etc.

A més, durant els darrers anys, la connectivitat ecològica s’ha incor-porat satisfactòriament en molts dels plans especials elaborats o re-

TÍTOL DE L’APARTAT [29]

visats per diverses administracions, com ara els plans dels parcs na-turals del Montseny, Cap de Creus, Zona Volcànica de la Garrotxa,etc., així com en les propostes de nous espais naturals de proteccióespecial, com és el cas de les capçaleres del Ter i del Freser.

Directrius

5. Replantejar l’actual Llei 12/1985,d’espais naturals, per tal que es-devingui una llei general de bio-diversitat i patrimoni natural quetingui en compte, entre altres te-mes, els relacionats amb la con-nectivitat ecològica, especial-ment els següents:

a) Incloure, entre els seus ob-jectius bàsics, el manteni-ment de la connectivitat eco-lògica i la funcionalitat delsecosistemes.

b) Establir una nova figura deprotecció, el corredor biolò-gic, per a la protecció d’es-pais d’interès connectiu pera determinades espècies.

c) Considerar com a espais na-turals protegits els diferentstipus d’espais naturals d’in-terès per a la connectivitatecològica que el departa-ment competent en matèriaambiental inventariï, com sónles zones humides, els es-pais i hàbitats que reque-reixin una protecció, tempo-

ral o permanent, en aplicaciódels plans de recuperaciód’espècies amenaçades, ai-xí com aquells que s’esta-bleixin en desenvolupamentd’altres normes ambientals,com la Llei 22/2003, de pro-tecció dels animals, o elstractats internacionals.

d) Cercar figures adequadesper a la protecció i la gestiód’altres espais naturals d’in-terès connectiu, com podenser els transfronterers, ja si-gui entre comunitats autòno-mes o estats, els ecotons deribera, els hàbitats agrofo-restals i, també, els espaisnaturals d’interès local o co-marcal.

6. Garantir que els plans especialsde protecció del medi natural idel paisatge, els plans d’orde-nació dels recursos naturals iqualsevol altre tipus de pla dedelimitació o de gestió d’espaisnaturals protegits, que s’elabo-rin d’ara endavant, valorin sem-


pre la connectivitat ecològica,tant dins de l’espai protegit comentre aquest i els altres compo-nents del medi natural que l’en-volta, especialment pel que fa ales espècies i al funcionamentdels ecosistemes que s’hi pro-tegeixen. La delimitació de l’es-pai, la seva zonificació i el modelde gestió que s’estableixi caldràque tinguin en compte les con-sideracions funcionals de laconnectivitat ecològica i a l’es-cala que li sigui més idònia.

7. Establir instruments de mante-niment o recuperació de la con-nectivitat ecològica del sistemad’espais naturals protegits, ba-sats en les línies següents:

a) Revisar els límits d’aquellsespais naturals protegits onsigui possible connectar di-versos polígons físicamentseparats o connectar-los ambaltres espais naturals prote-gits propers.

b) Desenvolupar i aplicar la no-va figura de corredor biolò-gic que s’ha proposat esta-blir en aquells casos en quèels requeriments de conser-vació de determinades es-pècies justifiquin protegir undeterminat espai natural ambaquest propòsit.

c) Establir mesures de planifi-cació i de gestió per disminuir

els efectes de la fragmentacióinterna que ja pateixen al-guns espais naturals prote-gits, prioritzant aquells mésfragmentats.

8. Aprovar l’Inventari de zones hu-mides de Catalunya i la sevadelimitació, i completar-lo en elmarc del Pla de conservació irecuperació de les zones humi-des a Catalunya previst. AquestPla hauria de:

a) Identificar antigues zones hu-mides dessecades que calrestaurar.

b) Identificar indrets per crear-ne de noves, en llocs hidro-lògicament viables que, entrealtres valors, siguin d’interèsper a les espècies migra-tòries, considerant les dis-tàncies i els emplaçamentsòptims, com a mesura com-pensatòria per les pèrduesde passeres que han sofertllurs corredors migratoris.

c) Definir mesures de restaura-ció, manteniment i gestió pera totes les zones humidesque hi siguin incloses.


Planejament territorial: 3c; 3d.Activitat agrària: 35b; 36d.Recerca, informació i participació:62c.

2.3. Espècies amenaçades i protegides

La política de protecció de les espècies, especialment de les que estanamenaçades, hauria de tenir el mateix grau de desenvolupament quela d’espais naturals protegits, però no ha estat així. Les valoracionsrealitzades mostren que s’han aconseguit alguns resultats força po-sitius en l’aplicació de mesures directes per a les espècies amenaça-des o protegides (reintroduccions, control d’àrees de nidificació, criaen captivitat, etc.), però que existeix una manca d’efectivitat a l’ho-ra de conservar els hàbitats dins les seves àrees de distribució, o enles seves rutes migratòries, llevat d’algunes espècies molt localit-zades.

Tot i les dificultats existents a l’hora de definir mesures coherentsper al conjunt de l’àrea de distribució de les espècies amenaçades,ja que, generalment, abasten amplis sectors del territori amb dife-rents tipus d’hàbitats i graus de transformació, aquestes es poden su-perar, en part, si s’integren en el marc de les estratègies de connec-tivitat ecològica, ja que l’oportunitat de definir i establir gransàmbits de connexió ecològica i corredors biològics destinats a espè-cies concretes pot permetre superar l’eficàcia de les polítiques basa-des en la protecció de reserves isolades.

Tanmateix, no totes les espècies amenaçades i protegides són igual-ment sensibles a la fragmentació o als efectes de les barreres. Per aalgunes és un problema lleu, mentre que per a d’altres pot ser la cau-sa principal del seu declivi o extinció. Altrament, la conservació d’al-gunes espècies es veu amenaçada per l’expansió d’espècies al·lòcto-nes invasores, un aspecte que també cal tenir en compte.

Antecedents internacionals i europeus. La conservació de les espè-cies en el conjunt de la seva àrea de distribució, tant a dins com afora dels espais naturals protegits i en entorns amb diferents grausde transformació humana, és una de les prioritats del Conveni rela-tiu a la diversitat biològica (1992), del Conveni sobre la conservacióde les espècies migratòries d’animals silvestres (1979), de les directi-ves comunitàries sobre ocells i hàbitats, i del Protocol per a les àrees



especialment protegides i per a la diversitat biològica a la Medi-terrània (1995).

Aquests mateixos documents normatius, així com l’Estratègia de laComunitat Europea en matèria de biodiversitat (1998) i el Missatgedes de Malahide (2005), recorden que la conservació comporta tam-bé l’adopció de mesures de recuperació de les espècies més amena-çades, mesures que sovint es concreten en els anomenats plans derecuperació o de conservació, els quals, d’acord amb el Pla d’accióde biodiversitat per a la conservació dels recursos naturals (2001),cal que prevegin les actuacions que s’han d’aplicar des dels diferentssectors.

L’existència de plans de recuperació que estableixin les mesures deconservació dins l’àrea de distribució de cada espècie serà de moltautilitat a l’hora d’incloure aquestes previsions en el marc de la pla-nificació territorial per a la definició de la xarxa ecològica, per al’establiment d’espais naturals protegits i de corredors biològics,per a la seva inclusió en els plans de conca o per a la conservació ila millora de determinades estructures vegetals linears en espaisrurals.

Normativa, plans i directrius. La normativa catalana pel que fa a laprotecció de les espècies és escassa i ha quedat desfasada. Això noobstant, cal remarcar que la Llei 22/2003, de protecció dels animals,

Corredor biològic

estableix que els instruments de planejament territorial i urba-nístic han d’assegurar la conservació i la recuperació dels hàbitatsde les espècies protegides i que s’han de conservar els espais uti-litzats per les espècies migratòries, mesures aquestes que, si s’a-pliquessin, podrien repercutir favorablement en el manteniment dela connectivitat ecològica general del territori i dels corredors bio-lògics útils per a determinades espècies. Aquesta Llei i la seva ac-tualització posterior (Llei 12/2006, de mesures en matèria de mediambient) inclouen una llista d’espècies protegides, però en contradel que es preveu en l’àmbit estatal (Llei 4/1989, de conservaciódels espais naturals i de la flora i fauna silvestre), així com del quehan desenvolupat altres autonomies, no es preveu la creació d’uncatàleg d’espècies amenaçades, ni l’establiment dels plans de re-cuperació o conservació de les espècies catalogades. Malgrat tot, aCatalunya s’han aprovat uns pocs plans de recuperació i de con-servació per a un nombre molt reduït d’espècies de la fauna.Aquests plans de recuperació inclouen una descripció de les àreesde distribució d’aquestes espècies, que sol correspondre amb l’àm-bit del pla en qüestió, i que té molta utilitat des del punt de vistade la connectivitat ecològica.


Directrius

9. El departament competent enmatèria ambiental procedirà ala revisió de la Llei 22/2003, deprotecció dels animals, ambl’objectiu d’incorporar-hi la ne-cessitat d’elaboració dels lli-bres vermells de les espèciesde la fauna i de la flora, d’esta-blir el Catàleg de les espèciesamenaçades de Catalunya i deredactar els plans de recu-peració o de conservació de

les espècies catalogades ambles corresponents previsionssobre connectivitat ecològica.Això comporta tenir en comp-te els àmbits de distribucióglobals i la coordinació ambels plans de recuperació o deconservació promoguts perles comunitats autònomes oels estats veïns. Aquestes nor-mes s’haurien d’integrar en lafutura llei de biodiversitat i pa-


trimoni natural. Per reglament,es determinaran el contingutd’aquests plans i els mecanis-mes d’aprovació i d’integra-ció de les seves determina-cions a les diferents polítiquessectorials, fent especial es-ment als seus aspectes fun-cionals.

10. El departament competent enmatèria ambiental elaborarà,difondrà i posarà en dominipúblic mapes de connectivitatde les espècies amenaçades auna escala adequada per a laseva utilització en la planifica-ció territorial, el planejamenturbanístic, el disseny d’infra-estructures i l’avaluació am-biental estratègica i d’impacteambiental, tot indicant i actua-litzant els punts crítics pel quefa a l’efecte barrera de les in-fraestructures o dels espais ur-banitzats i aquells punts ambun alt grau d’accidentalitat(atropellaments, col·lisió amblínies elèctriques, etc.). Enaquesta cartografia també s’in-dicaran les principals vies dedispersió o migració i els puntsd’aturada de les espècies mi-gratòries. Aquests mapes tin-dran en compte les àrees dedistribució actuals i potencials,així com les amenaces.

11. El departament competent enmatèria ambiental redactarà,aprovarà i mantindrà actualit-

zats els plans de recuperacióo de conservació de totes lesespècies catalogades, indi-cant de manera explícita lesmesures de caire territorial ne-cessàries per a la seva aplica-ció i, en especial, les prioritatsen l’establiment i mantenimentde connectors ecològics i cor-redors biològics i en la supera-ció de punts crítics en relacióamb les barreres, especial-ment les que causen les in-fraestructures lineals.

12. La potenciació de la connec-tivitat ecològica tindrà cura,però, de no afavorir la disper-sió d’espècies invasores, es-pecialment en aquells casosen què són, o poden esdeve-nir, una amenaça per a la con-servació de la biodiversitat opoden causar impactes eco-nòmics negatius.

13. El departament competent enmatèria territorial i urbanísticai l’Administració local en eldesenvolupament de les sevescompetències urbanístiquesvetllaran per tal que en elsseus àmbits territorials s’inte-grin de manera adequada elsrequeriments de conservacióde les espècies protegides icatalogades, així com les pas-seres d’hàbitat o de refugi pera les espècies migratòries. Elscorresponents estudis d’im-pacte ambiental o informes


ambientals o de sostenibilitatambiental justificaran que elmodel d’ordenació adoptat nolimita les possibilitats de des-plaçament, dispersió o migra-ció d’aquestes espècies. Lesconsideracions precedentstambé es tindran en compteen els projectes relacionatsamb noves infraestructures li-neals i transversals (xarxa vià-ria, línies elèctriques, canalsde regadiu, preses, etc.) i enles instal·lacions que s’implan-tin en sòl no urbanitzable (parcseòlics, equipaments d’utilitatpública, etc.).

14. L’Administració establirà líniesd’ajuts destinats a fomentar lesactuacions de conservació i re-cuperació de la fauna i la floraamenaçades, i seran una de

les prioritats en la seva con-cessió les mesures que tinguinper objecte fomentar la impli-cació d’agents públics i pri-vats, en especial el sectoragrari, per a l’establiment o elmanteniment de corredors bio-lògics o l’eliminació de puntscrítics per al desplaçamentd’espècies de fauna amenaça-des o protegides que siguinsensibles a la fragmentació.


Planejament territorial: 4a.Espais naturals protegits: 7b.Xarxa viària i altres infraestructureslineals: 15b; 23c; 24.Espais fluvials: 26b.Activitat agrària: 35b.Recerca, informació i participació:62c.


2.4. Xarxa viària i altres infraestructures lineals

Les infraestructures lineals (viàries, ferroviàries, elèctriques, hi-dràuliques, etc.) han estat considerades, a Catalunya, com un delsprincipals responsables de la fragmentació del territori, juntamentamb el desenvolupament urbà i l’agricultura intensiva, que han pro-vocat una disminució de la connectivitat i de la funcionalitat ecolò-gica en extensos àmbits territorials. En el cas de les espècies de lafauna, les infraestructures viàries provoquen la fragmentació dels seushàbitats, la separació de les seves poblacions i la limitació delsseus desplaçaments. Els efectes negatius sobre certes poblacions fau-nístiques, per exemple, els insectes pol·linitzadors, fan que tambése’n puguin veure afectades moltes espècies de la flora que en depe-nen per reproduir-se.

Un altre efecte de la majoria d’infraestructures lineals, especialmentquan no s’han aplicat les mesures per reduir-ne l’efecte barrera i fa-cilitar el pas de les espècies de la fauna, és la mortalitat que pateixennombroses espècies quan intenten travessar-les: atropellaments, xocs,electrocució, ofegament, etc. També, com a efecte associat a la majo-ria d’infraestructures, hi ha la contaminació atmosfèrica, acústica,lluminosa o electromagnètica que generen els vehicles o l’energia quehi discorre, fet que provoca el deteriorament dels hàbitats adjacents,que poden deixar de ser adequats per a moltes espècies sensibles, abanda de causar desorientació en els desplaçaments d’altres espècies.

Les infraestructures lineals també poden produir la fragmentació del’espai agrari i de la seva extensa xarxa de camins rurals, sovint em-prat per als desplaçaments de moltes espècies. Finalment, hi ha efec-tes negatius relacionats amb l’increment de l’activitat humana al’entorn de les infraestructures i el creixent grau d’accés amb vehi-cles motoritzats a espais naturals abans poc freqüentats, la qual co-sa encara incrementa més el seu efecte barrera, que per a algunes es-pècies és més físic i per a d’altres més etològic.

Entre els principis ambientals exigibles a l’hora de planificar, dis-senyar, construir i mantenir tota nova infraestructura, el manteni-

ment de la connectivitat i dels fluxos ecològics ha d’esdevenir unobjectiu prioritari. És així que per minimitzar o, fins i tot, evitar lafragmentació caldrà seguir el cicle de prevenció, mitigació, compen-sació i manteniment adequat en tota nova infraestructura i fer-ho enel marc del territori en què aquesta s’emplaça, de manera que s’a-dapti a les característiques dels components del seu medi natural idel seu paisatge (hàbitats, espècies, poblacions, etc.).

Les qüestions relacionades amb la connectivitat ecològica i l’efectebarrera de les infraestructures s’han de tenir en compte en totesles etapes per les quals passa qualsevol nova infraestructura: els es-tudis previs, moment adequat per prevenir els impactes; el projectede traçat i el projecte constructiu, quan s’han d’adoptar les mesu-res de mitigació i compensació corresponents; la construcció, quans’ha de vetllar per l’adequada aplicació de les mesures correctoresadoptades; el funcionament, etapa en què s’han d’adoptar les mesu-res de seguiment de l’efectivitat de les mesures aplicades i procediral seu manteniment, o correcció si s’escau.

A l’hora de plantejar mesures de correcció de l’efecte barrera de lesinfraestructures lineals, cal començar amb un plantejament preven-tiu i veure tot el que es pot evitar en el moment del disseny i la con-cepció de la infraestructura i no limitar-se a l’addició, gairebé auto-màtica, de dispositius de correcció a posteriori. L’establiment depassos de fauna no és tampoc l’única solució, ja que, sovint, les me-


Fals túnel


sures de condicionament de les estructures transversals ja existentspoden ser fàcils d’adaptar, tenir els mateixos resultats i representarun cost molt menor. Tot això no exclou, però, que s’hagin de pre-veure passos específics per a determinades espècies de la fauna, oque, quan s’interceptin àrees molt sensibles o corredors biològics im-portants, sigui necessari construir passos de notables dimensions queesdevinguin connexions efectives entre els hàbitats i les poblacionsd’un costat i l’altre de la infraestructura.

D’altra banda, caldrà també aplicar mesures de correcció en les in-fraestructures existents quan es posi en evidència que causen un im-pacte negatiu pel que fa a l’aïllament d’espais naturals protegits, lainterrupció de corredors ecològics o la fragmentació d’hàbitats i depoblacions d’espècies amenaçades. Atesa la gran densitat d’infra-estructures lineals que existeix actualment a Catalunya, i el fet quela majoria s’han construït sense incorporar aquests criteris, esdevénecessari disposar d’un pla de desfragmentació del territori en rela-ció amb les infraestructures lineals, com ja han fet altres païsoseuropeus.

En tot el procés de permeabilització de les infraestructures de trans-port (de vehicles, aigua, energia, etc.), tant de nova construcció comde les ja existents, cal establir un programa de seguiment de l’efec-tivitat de les mesures adoptades i així determinar si hi ha algun pro-blema en el seu disseny o manteniment, valorar fins a quin grau re-

Ecoducte

dueixen l’impacte de la fragmentació i avaluar si compleixen la sevafinalitat a llarg termini.

Antecedents internacionals i europeus. La necessitat d’evitar i decorregir els impactes de les infraestructures és especialment asse-nyalada, entre altres, pel Conveni sobre la conservació de les espè-cies migratòries d’animals silvestres (1979) i els acords que el des-envolupen, en l’Estratègia de la Comunitat Europea en matèria debiodiversitat (1998) i en el Missatge des de Malahide (2005). Altra-ment, els treballs efectuats en el marc de l’Acció COST 341, una deles línies de recerca establertes en el marc de la cooperació europeaen el camp de la recerca científica i tècnica per donar respostes alsproblemes generats per l’efecte barrera de les infraestructures, handonat resultats força positius i han aportat solucions pràctiques i fac-tibles a la major part dels problemes que poden causar les infraes-tructures de transport.

Estudis i propostes locals. Els estudis realitzats a Catalunya en re-lació amb la connectivitat ecològica coincideixen a destacar l’impor-tant efecte fragmentador que les infraestructures lineals causen enmoltes ocasions, a proposar solucions per a les noves infraestructu-res que calgui construir i a destacar la necessitat de corregir les in-fraestructures existents que resulten més problemàtiques. A més, so-len proposar un ventall de solucions tècniques que són aplicables isusceptibles de donar bons resultats. La majoria d’estudis tambécoincideixen en la necessitat de disposar d’un programa de segui-ment de l’eficàcia de les mesures adoptades i del seu correcte man-teniment, ja que s’ha constatat que no sempre és l’adequat. Tambées reconeix que, durant els darrers anys, s’han construït algunesinfraestructures lineals que han resolt satisfactòriament aquests pro-blemes i, per tant, han esdevingut bons referents.

Els estudis realitzats en relació amb els impactes de la xarxa elèc-trica damunt l’avifauna destaquen com a més importants els im-pactes provocats per l’electrocució d’aus de mida mitjana o gran enlínies elèctriques de distribució, tot i que en determinats indrets elsefectes per col·lisió també han de ser tinguts en compte. La mort



d’aus per electrocució no es produeix de manera aleatòria, sinó quees concentra en un nombre reduït de suports, els que tenen unescaracterístiques electrotècniques que els fan especialment perillososi que es troben situats en determinats tipus d’hàbitats o en l’àrea dedistribució d’espècies susceptibles d’utilitzar-los com a punt d’atu-rada, ja sigui en la migració, o com a punt de descans o de guaita.A Catalunya ja s’han desenvolupat diverses experiències que han pa-lesat que la correcció dels suports elèctrics perillosos és fàcil de rea-litzar, es pot fer amb uns costos relativament baixos, i els seus efec-tes positius són molt significatius.

Normativa, plans i directrius. Pel que fa a la normativa catalana, laLlei 7/1993, de carreteres, té com un dels seus objectius garantirla integració dels valors mediambientals en la presa de decisions ambincidència sobre el territori i vetllar per la integració paisatgística iecològica de la xarxa viària en el seu entorn, però no fa cap referèn-cia al manteniment de la connectivitat ecològica i de la funcionalitatdels ecosistemes. El Decret 293/2003, pel qual s’aprova el Reglamentgeneral de carreteres, concentra gairebé totes les previsions de caireambiental en un únic instrument, l’estudi d’impacte ambiental, toti que estableix de manera específica que aquest estudi ha d’avaluarels efectes de la infraestructura pel que fa a la fragmentació delshàbitats naturals. El departament competent en matèria d’infra-estructures viàries ha elaborat una sèrie de protocols de criterismediambientals d’obra civil força detallats i estableix que els projec-tes constructius han d’incorporar un annex mediambiental.

La Llei 9/2003, de la mobilitat, fa referència a l’impacte ambiental deles infraestructures viàries i del planejament relacionat amb la mo-bilitat, però es fa des d’un enfocament ambiental molt general. El Plad’infraestructures de transport de Catalunya (2006) té com a primerobjectiu estratègic la sostenibilitat, però aquesta es considera bàsi-cament en l’aspecte de reducció de l’emissió de gasos amb efecte d’hi-vernacle i d’estalvi energètic, de manera que altres aspectes am-bientals i d’integració territorial i ecològica de les infraestructuresno s’expliciten. Aquest aspecte està poc desenvolupat, així mateix, enla seva avaluació ambiental estratègica.

Altrament, cal recordar que, en el marc estatal, la nova Llei 17/2005,per la qual es regula el permís i la llicència de conducció per punts ies modifica el text articulat de la llei de tràfic, circulació de vehiclesde motor i seguretat vial, preveu que, en cas de sinistre provocat peruna espècie cinegètica, es podran exigir responsabilitats als titularsde la via pública si l’accident s’ha produït per deficiències en el seuestat de conservació o de senyalització. Per aquest motiu, l’adequa-da permeabilització de les infraestructures viàries esdevé, a més d’u-na eina de conservació, una mesura de seguretat dels usuaris i la ma-nera d’evitar la reclamació de danys als seus titulars.

A Catalunya no existeix encara un marc legal que reguli la xarxaelèctrica, i la normativa estatal (Llei 54/1997, del sector elèctric) noincideix sobre els seus efectes ambientals. Un bon exemple d’aques-ta regulació, mínima i parcial, es pot trobar en relació amb l’estudid’impacte ambiental de les noves línies elèctriques, ja que aquest so-lament es requereix en determinats casos (línies de transport o quans’afecta un espai protegit) i a partir de les previsions, no sempre co-herents, de diverses lleis. Escau recordar que set comunitats autò-nomes ja han aprovat decrets de normes tècniques en instal·lacionselèctriques per a la protecció dels ocells.


Directrius

15. Completar la Llei 7/1993, decarreteres, i el seu reglament(Decret 293/2003, pel qual s’a-prova el Reglament general decarreteres) amb les considera-cions següents:

a) Incloure com a objectiu, ala Llei i al Reglament, queles carreteres es facin o esmillorin de manera que per-

metin el manteniment, o larestauració, si s’escau, dela connectivitat ecològica.

b) Quan l’estudi informatiuprevi o el projecte de tra-çat afecti espais naturalsprotegits, no només s’had’ajustar a les determina-cions de la legislació cor-responent, sinó que quanes puguin afectar espècies


amenaçades o protegides,s’han de tenir també encompte les previsions de laLlei 22/2003, de protecciódels animals, i dels plansque la desenvolupen.

c) L’estudi informatiu previ ol’estudi de traçat d’una novainfraestructura viària, o demillora de vies ja existents,integrarà adequadament laconnectivitat ecològica. Prè-viament, i si així se li reque-reix, el departament compe-tent en matèria ambientalhaurà de facilitar totes a-quelles dades de caire eco-lògic o relacionades amb lesespècies amenaçades o elsespais protegits que calguinper a la redacció dels estu-dis esmentats.

d) La previsió del Reglamentde carreteres que els es-tudis d’impacte ambientalhan d’avaluar la fragmen-tació dels espais naturalsque comporta la nova in-fraestructura hauria d’es-devenir també un compo-nent de l’estudi de traçaten aquells casos en què noes requereixi la realitzaciód’un estudi d’impacte am-biental.

16. Evitar, tant com sigui possible,provocar impactes acumula-tius i sinèrgics negatius per ala connectivitat ecològica enles noves infraestructures li-

neals, o en la modificació de lesexistents. Per aconseguir-ho:

a) En els estudis d’impacteambiental de qualsevol in-fraestructura lineal es dedi-carà un apartat específic adeterminar si en el seu àm-bit d’influència hi ha algunaltre tipus d’infraestructurao d’instal·lació, especial-ment si hagués requerit, enel moment de la seva cons-trucció, l’elaboració d’unestudi d’impacte ambiental.Si és així, es procedirà avalorar si la nova infraes-tructura pot produir impac-tes acumulatius o sinèrgicssobre la connectivitat eco-lògica i s’adoptaran les me-sures necessàries per ga-rantir que les solucionsadoptades amb anterioritato les que es puguin propo-sar actualment no perdeneficàcia. Si calgués realitzaralguna modificació en lesinfraestructures o instal·la-cions ja existents, o adop-tar mesures compensatò-ries, aquestes haurien deser integrades en el nouprojecte.

b) En qualsevol obra de mo-dificació, millora o creacióde nous accessos d’unacarretera, per a la qual nocalgui estudi d’impacteambiental, el document d’a-valuació de la fragmentació

dels espais naturals ques’ha proposat que formipart de l’estudi de traçatdeterminarà la incidènciasobre les mesures correc-tores o de permeabilitatadoptades amb anteriori-tat, i garantirà que no esveu disminuïda la seva efi-càcia o que no comportauna disminució global de laseva permeabilitat.

17. Elaborar unes noves normestècniques per al disseny i la in-tegració territorial, paisatgísti-ca i ecològica de les carre-teres, i garantir així que estractin de manera adequadaels aspectes relacionats ambla connectivitat ecològica tanta l’estudi informatiu previ i alprojecte de traçat com al pro-jecte de construcció i als dife-rents documents de caireambiental (estudi d’impacteambiental, annex mediam-biental del projecte construc-tiu, etc.). Aquestes normestècniques —l’existència de lesquals és prevista en el Re-glament de carreteres vigent—integraran també les Reco-manacions tècniques per aldisseny d’infraestructures queinterfereixen amb l’espai fluvial(ACA, 2006), els Protocols decriteris mediambientals d’obracivil (GISA/REGSA, 2003) i lessolucions aportades en les pu-blicacions que sobre aquesta


matèria ha editat el Departa-ment de Medi Ambient i Habi-tatge, especialment el Manualde prevenció i correcció delsimpactes de les infraestruc-tures viàries sobre la fauna(1999) i el Recull d’accions perminimitzar l’impacte de les in-fraestructures viàries sobre elterritori (2000).

18. Aplicar totes les propostes an-teriors també a la xarxa ferro-viària i incorporar-les, doncs,en la mesura que correspon-gui, a la Llei 4/2006, ferro-viària, i a tot nou instrumentnormatiu, de planejament oconstructiu que se’n derivi.

19. El departament competent enmatèria d’infraestructures vià-ries vetllarà perquè els criterisde connectivitat ecològica ques’estableixin a Catalunya s’in-tegrin de manera adequada enaquells plans i projectes d’in-fraestructures impulsats peraltres administracions (plans iprojectes impulsats per les di-putacions, plans sectorials decarreteres i ferroviari del Plaestratègic d’infraestructuresdel transport i el Pla de roda-lies del Ministeri de Foment,xarxa viària i ferroviària tran-seuropea de la Comissió Euro-pea, etc.).

20. El departament competent enmatèria d’aigües elaborarà un


manual d’instruccions tècni-ques per al disseny i la inte-gració territorial, ecològica ipaisatgística de la xarxa decanals i sèquies i les bassesde rec, i proposarà mesures d’a-dequació destinades a les queja existeixen.

21. En relació amb la Llei 9/2003,de la mobilitat, i a les directriusi els plans que la desenvolu-pen, caldria:

a) Incloure entre els seus ob-jectius els d’integració ter-ritorial i ecològica de lesinfraestructures viàries através del manteniment dela connectivitat ecològica ide la funcionalitat dels eco-sistemes.

b) Preveure que, entre els in-dicadors de mobilitat queavaluen l’impacte ambien-tal i territorial, n’hi hagi derelacionats amb la connec-tivitat ecològica.

22. Pel que fa al Pla d’infraestruc-tures de transport de Catalu-nya, caldria:

a) Incloure en el marc delsseus objectius estratègicssobre sostenibilitat ambien-tal el d’integració territoriali ecològica de les infraes-tructures viàries a travésdel manteniment de la con-nectivitat ecològica i de la

funcionalitat dels ecosiste-mes.

b) Elaborar un Pla de millorade la permeabilitat de laxarxa viària existent, endesenvolupament del Plad’infraestructures de trans-port de Catalunya, queidentifiqui tots els trams dela xarxa viària actual quecausen un efecte barreraalt o un elevat nombre d’a-tropellaments d’espèciesde la fauna o d’accidentsproduïts per la fauna sal-vatge. D’acord amb aquestestudi, el departament com-petent en matèria de mobi-litat ha d’elaborar i aprovaranualment un programa depermeabilització dels tramsmés problemàtics identifi-cats. En aquest pla de des-fragmentació del territoris’hauria d’incloure, també,la recuperació d’itinerarispaisatgístics i camins tradi-cionals que puguin tenir in-terès per a la connectivitatecològica, que han estat ta-llats o inutilitzats per lesinfraestructures viàries, es-pecialment en àmbits peri-urbans.

23. Desenvolupar reglamentària-ment la Llei 54/1997, del sec-tor elèctric, en tot allò que fareferència a la integració am-biental de la xarxa de trans-port i de distribució elèctrica i

els seus elements comple-mentaris (transformadors, sec-cionadors, etc.), per tal de:

a) Determinar els casos enquè s’ha d’exigir l’elabora-ció d’un estudi d’impacteambiental previ a l’establi-ment de noves línies elèc-triques de transport o dis-tribució.

b) Determinar els casos enquè les línies elèctriqueshan d’entrar dins el marcde la Llei 3/1998, de la in-tervenció integral de l’Ad-ministració ambiental, o lalegislació d’avaluació d’im-pacte.

c) Definir les característiqueselectrotècniques que hande tenir els suports elèc-trics i altres elements de lainfraestructura per evitar


que constitueixin un perilld’electrocució i col·lisió perals ocells.

24. Establir un pla de correcciódels suports elèctrics que com-porten un major risc d’electro-cució i col·lisió, en el qual in-tervinguin les administracionsamb competències ambientalsi d’energia, l’Administració lo-cal i les empreses del sector.Aquest programa hauria de te-nir en compte les experiènciesque han donat millors resul-tats.


Espècies amenaçades i protegi-des: 10; 13.Espais fluvials: 26a; 28d; 31.Urbanisme: 40c.Avaluació ambiental: 54.

2.5. Espais fluvials

Pocs espais presenten unes característiques i un funcionament tanfavorable al manteniment de la connectivitat i dels fluxos ecològicscom els sistemes fluvials, els quals són, de fet, una materialització delconcepte de connector ecològic. Constitueixen una xarxa arborescentque s‘estén per la major part del territori, posen en relació la majo-ria d’hàbitats i paisatges de Catalunya i, en bona part de la seva ex-tensió, són fàcilment utilitzables en la dispersió o el moviment d’ungran nombre d’espècies, siguin aquàtiques o no. Per altra banda, pro-veeixen tot un seguit de funcions i de serveis ambientals molt im-portants per a la societat, tot i que, en les zones densament poblades,sovint s’han vist minvats de resultes de l’alteració o sobreexplota-ció que han patit.

La visió dels espais fluvials ja no es limita a la zona per on discorrel’aigua, sinó que, gràcies al reconeixement de la seva funcionalitatecològica, la llera no es pot separar de la vegetació de ribera que elsvoreja i de les zones humides o de les planes d’inundació que els com-plementen. La funció connectora entre espais o unitats del territoris’esdevé, en gran part, a través dels ecotons riberencs, on la tipolo-gia de barreres i manca de permeabilitat (manca del bosc de ribera,fragmentació d’aquest, etc.) es diferencia dels obstacles dels sistemesestrictament fluvials (rescloses, manca o alteració del règim de ca-bals circulants, etc.). Cal destriar, doncs, a l’hora d’afrontar els pro-blemes de connectivitat en els espais fluvials, la connectivitat delssistemes estrictament aquàtics, de la connectivitat ecològica que dis-corre principalment pels ecotons riparis, ambdues de gran impor-tància i estretament relacionades.

En els darrers anys, el canvi cap a una visió ecosistèmica dels es-pais fluvials, la qual té també en compte els espais riberencs asso-ciats, ha anat acompanyat, gràcies als plans de sanejament, d’im-portants millores en la qualitat de l’aigua. És per això que caldiferenciar les barreres físiques (rescloses, preses, fragmentació delbosc de ribera, manca de cabals circulants, etc.) de les barreres quí-miques (contaminació de l’aigua) que durant les darreres dècades


han estat el principal impediment per a la majoria de fluxos migra-toris d’espècies estrictament aquàtiques, sobretot al tram baix delsprincipals eixos fluvials, on les espècies ictícoles diàdromes es veienmés afectades. Actualment, la millora de la qualitat de l’aigua ha re-duït el problema de les barreres químiques a algunes capçaleres onla poca dilució dels abocaments, sanejats o no, impedeix la bona qua-litat de l’aigua, i a alguns trams baixos dels rius encara per solucio-nar, i ha evidenciat encara més les barreres físiques i les alteracionsmorfomètriques i hidrològiques dels rius.

Antecedents internacionals i europeus. L’Estratègia paneuropeaper a la diversitat biològica i paisatgística (1995) atorga un paper fo-namental als espais fluvials en la definició de la xarxa ecològica pan-europea, funció connectiva que també reconeix el Pla d’acció de bio-diversitat per a la conservació dels recursos naturals de la UnióEuropea (2001) i que proposa desenvolupar en el marc dels plans degestió de conques fluvials. Aquesta visió és complementada per laDirectiva 2000/60/CE, per la qual s’estableix un marc comunitarid’actuació en l’àmbit de la política d’aigües, que per primera vega-da considera els rius com a vertaders ecosistemes i estableix mesu-res per mantenir-ne i millorar-ne l’estructura i la funcionalitat.

Estudis i propostes locals. Els diferents estudis i treballs sobre con-nectivitat ecològica que s’han realitzat a Catalunya constaten la pèr-dua i la fragmentació que han sofert els boscos de ribera, les zones


Connector fluvial

humides fluvials i les planes d’inundació contigües als espais fluvials,cosa que ha limitat en moltes conques baixes la seva funció com aconnectors fluvials, un fet que s’agreuja en zones urbanes i en la pro-ximitat de determinades infraestructures viàries a causa de l’artifi-cialització dels marges fluvials (canalització, esculleres, recobri-ments, etc.). Igualment, es destaca la situació d’indefinició jurídicade la majoria dels espais fluvials a causa de no haver estat atermenatel domini públic hidràulic, fet que ha facilitat actuacions fluvials di-verses (extraccions, abocaments, tallades, etc.) amb repercussionsnegatives sobre la connectivitat dels espais fluvials.

Normativa, plans i directrius. A partir de l’aprovació de la Directiva2000/60/CE, per la qual s’estableix un marc comunitari d’actuació enl’àmbit de la política d’aigües, s’ha entrat en un procés de transicióen la planificació hidrològica, de manera que de l’actual Pla hidro-lògic de les conques internes de Catalunya, aprovat el 1998, caldràpassar a un nou Pla de gestió de la demarcació hidrogràfica de lesconques internes de Catalunya abans d’acabar el 2009. Caldrà seguirun procediment similar per a la part catalana de les conques dels riusEbre, Garona i Sénia.

En conjunt, s’introdueix un canvi molt important i positiu en el con-cepte de gestió, protecció i planificació de l’ús de l’aigua i, també, delsespais associats a aquest medi. La funció com a connector fluvialdels espais fluvials s’esmenta a la Directiva 2000/60/CE sota l’am-bigu concepte de «continuïtat», però en el nou Protocol d’avaluacióde la qualitat hidromorfològica dels rius (protocol HIDRI) de l’A-gència Catalana de l’Aigua (2006) s’interpreta com a «connectivitat»,atès l’objectiu principal de la Directiva 2000/60/CE d’assolir el bonestat ecològic. L’assoliment del bon estat ecològic, a través de la re-habilitació hidromorfològica dels sistemes hídrics, hauria de perme-tre un impuls renovat per a la millora de la connectivitat ecològicadels espais fluvials.

El Pla sectorial de cabals de manteniment de les conques internes deCatalunya (2006) estableix un règim de cabals de mantenimentadaptat a la xarxa fluvial de les conques internes de Catalunya, que


s’haurà de tenir en compte a l’hora de definir les normes d’explota-ció d’infraestructures de regulació de cabals i, també, en l’atorga-ment de concessions, a més de preveure la seva implantació pro-gressiva a les concessions ja existents. En tots aquests casos, elsaspectes relacionats amb el manteniment de la funció com a connec-tor fluvial de la xarxa hidrològica es consideren de manera adequa-da. N’és un bon exemple l’exigència de construir passos per a la fau-na fluvial, tant si està vinculada als hàbitats aquàtics com als deribera, en tota nova concessió.

Malgrat tot l’anterior, cal tenir present que el manteniment o la re-habilitació de la funció connectora de les franges riberenques s’esca-pa en bona part de les competències estrictament hidràuliques, jaque la Llei d’aigües (Reial decret legislatiu 1/2001, pel qual s’apro-va el text refós de la Llei d’aigües) i el seu Reglament (Reial decret927/1988, pel qual s’aprova el Reglament de l’administració públicade l’aigua i de la planificació hidrològica, en desenvolupament delstítols II i III de la Llei d’aigües) tan sols preveuen la plena compe-tència de l’administració de l’aigua en la planificació del domini pú-blic hidràulic, cosa que esdevé clarament insuficient per abordar elsproblemes de connectivitat ecològica i conservació de les franges ri-berenques, situades en la majoria dels casos fora del domini pú-blic hidràulic. És per aquesta raó que, en l’establiment d’estra-tègies connectives en connectors fluvials, cal complementar icoordinar les competències hidràuliques amb les dels departamentscompetents en planejament territorial i medi ambient pel que fa alsàmbits riberencs.

El Decret legislatiu 3/2003, pel qual s’aprova el text refós de la le-gislació en matèria d’aigües de Catalunya, estableix que l’AgènciaCatalana de l’Aigua ha d’informar els instruments de planejamenturbanístic, mentre que la normativa del Pla hidrològic vigent esta-bleix que cal la seva autorització prèvia en qualsevol actuació en zo-nes amb risc d’inundació, a més de les competències que li són prò-pies en la zona de domini públic hidràulic. Aquestes mesures sónnecessàries si es vol vetllar pel manteniment de la funció connecti-va dels espais fluvials. Per altra banda, l’Agència Catalana de l’Aigua



ja disposa d’uns Criteris d’intervenció en espais fluvials i d’unesDirectrius de planificació i gestió de l’espai fluvial (2005) prou útils,i el Decret 305/2006, pel qual s’aprova el Reglament de la Llei d’ur-banisme, ja incorpora normes relatives als riscs d’inundació.

Directrius

25. El departament competent enmatèria territorial i urbanísticaintegrarà les Directrius de pla-nificació i gestió de l’espai flu-vial (2005) i els Criteris d’inter-venció en els espais fluvials(2002) en la normativa i en laplanificació territorial i urbanís-tica, i es dotarà dels mitjansnecessaris per garantir que lesseves prescripcions s’executinadequadament. Caldrà dotarl’espai riberenc situat fora deldomini públic hidràulic i defi-nit com a «zona fluvial» perl’Agència Catalana de l’Aiguad’una figura d’especial protec-ció com a connector fluvial onsigui necessari.

26. En tots els plans, projectes oactuacions susceptibles d’a-fectar l’espai fluvial es tindranen compte, a més de les previ-sions de les Directrius de pla-nificació i gestió de l’espaifluvial (2005) i dels Criterisd’intervenció de l’espai fluvial(2005), les consideracions se-güents:

a) Tant si s’ha de realitzar unaavaluació ambiental com siés suficient un informe am-biental que valori els efec-tes sobre el medi, es con-siderarà la connectivitatecològica, que abastaràl’àmbit aquàtic, la ribera iles zones inundables conti-gües. En el cas concret deles infraestructures de pro-tecció o de les infraestruc-tures viàries que discorrenparal·lelament a l’espai flu-vial, s’ha de preveure elmanteniment de la connec-tivitat ecològica transversal,a més de la longitudinal.

b) Es tindran en compte lesprevisions que la normativasobre pesca i protecciódels ecosistemes aquàticsdetermini en relació ambl’establiment de mesuresper garantir que les espè-cies aqüícoles puguin com-plir el seu cicle biològic iefectuar les seves migra-cions al llarg dels cursosfluvials i, per tant, la ne-

cessària connectivitat delcurs.

c) Les infraestructures hidràu-liques que se sotmetin alprocediment d’avaluació del’impacte ambiental; s’hi hand’aplicar les mesures pre-ventives i correctores adientsper assegurar la permeabili-tat de les infraestructures i elmanteniment de l’hàbitat i lafuncionalitat fluvial.

27. Considerar la connectivitatecològica com un dels objec-tius de la planificació hidro-lògica, d’acord amb el futurreglament de planificació hi-drològica, de manera que es-devingui un dels objectius am-bientals del Pla de gestió de lademarcació hidrogràfica de lesconques internes de Catalu-nya que s’ha d’elaborar, i calque es tingui en compte en laplanificació hidrològica de lesdemarcacions hidrogràfiquesque afecten la part catalana deles conques dels rius Ebre, Ga-rona i Sénia.

28. En el període de transició en-tre la planificació hidrològicavigent i la nova planificacióadaptada a la normativa eu-ropea, el departament com-petent en matèria d’aigüesinclourà en el Programa demesures del Pla de gestió de lademarcació hidrogràfica de lesconques internes de Catalu-


nya tot un seguit d’actuacionsper a la recuperació de la fun-ció connectiva en trams flu-vials especialment importantsdes del punt de vista de laconnectivitat ecològica, el quales basarà a:

a) Determinar els principalspunts crítics on s’hagi tren-cat la connectivitat ecolò-gica, ja sigui longitudinal,per la discontinuïtat en laseva vegetació de ribera, otransversal, per representaruna barrera, tenint en comp-te, entre altres, el documentCaracterització de massesd’aigua i anàlisi d’incompli-ment dels objectius de laDirectiva marc de l’aigua(200/60/CE) a Catalunya(2005).

b) Establir un programa derestauració i de recupera-ció de marges i riberes delspunts crítics en trams natu-rals o seminaturals.

c) Establir un programa depermeabilització d’infraes-tructures de protecció hi-dràulica en punts crítics si-tuats en entorns altamentmodificats dins del Pro-grama de restauració hidro-morfològica i de la connec-tivitat fluvial a Catalunya,on s’han d’integrar, també,els plans zonals d’implan-tació dels cabals de mante-niment.


d) El departament competenten matèria d’infraestructu-res viàries contribuirà en lapermeabilització d’infra-estructures viàries en elspunts crítics on aquestescreuen transversalment l’es-pai fluvial o el ressegueixenlongitudinalment.

Aquests programes d’actuacionsprioritàries abastaran tot Catalunyai s’executaran conjuntament entrela Generalitat de Catalunya, l’Ad-ministració local, els organismesde conca als quals correspon lapart catalana de les conques delsrius Ebre, Garona i Sénia, i les ins-titucions científiques i conservacio-nistes.

Les actuacions prioritàries de re-cuperació de la funció connectivadels espais fluvials han de tenir laseva continuïtat i reforç en el marcde la Planificació d’espais fluvials(PEF) que s’ha de dur a terme a to-tes les conques, i se n’han de des-prendre actuacions concretes percorregir les problemàtiques detec-tades en els rius i rieres de Ca-talunya. Aquelles en què escaiguis’hauran d’integrar en el Programade mesures del Pla de gestió de lademarcació hidrogràfica de les con-ques internes de Catalunya.

29. Complementar les variablesutilitzades a l’hora de mesurarl’estat ecològic dels rius ambindicadors que en valorin la

connectivitat ecològica. En lamesura de la qualitat hidro-morfològica, a més de valorarla connectivitat longitudinaldels rius basada en la conti-nuïtat de la làmina d’aigua i elpas de peixos, caldrà valorartambé la continuïtat de la ve-getació de ribera i la permea-bilitat transversal del riu, quepot estar afectada per ende-gaments o infraestructures lon-gitudinals.

30. Aplicar el Pla sectorial de ca-bals de manteniment de lesconques internes de Cata-lunya (2006) i vetllar perquès’adoptin mesures similars entots els trams de la xarxa hi-drològica catalana que formenpart d’altres demarcacionshidràuliques, mitjançant elsplans zonals d’implantació pre-vistos. Aquests plans han decontenir programes de mesu-res prioritàries d’aplicació enaquells punts crítics que esvan detectar en els estudisprevis a la seva elaboració, es-pecialment quan es puguinafectar les zones protegidesestablertes segons els criterisde la Directiva marc de l’aiguao trams fluvials d’interès con-nectiu o de reconegut valorcom a connectors biològics.

31. El departament competent enmatèria d’aigües elaboraràmanuals d’instruccions tècni-

ques per a la millora de la con-nectivitat ecològica, la mini-mització d’impactes d’infra-estructures i la restauracióhidromorfològica ecològica ensistemes fluvials, per tal d’apor-tar solucions tècniques i exem-ples pràctics per recuperar, enaquests trams fluvials, naturali-tat i connectivitat ecològica ievitar o reduir l’efecte barrera.

32. Revisar el Pla de sanejament,tenint en compte les exigèn-cies del medi receptor, per tald’assolir unes bones condi-cions químiques de l’aigua (unbon estat ecològic), sobretoten sistemes amb règims decabals molt baixos, on la rela-ció entre cabals abocats i ca-


bals circulants és molt elevadai, per tant, amb poca capacitatd’autodepuració. Aquesta mi-llora hauria de permetre ferdesaparèixer l’efecte de barre-ra química (contaminació del’aigua) que encara roman enalguns trams de la xarxa fluvialde Catalunya (rius temporals ialguns trams baixos).


Planejament territorial: 3a; 3b.Espais naturals protegits: 8a; 8b;12c.Xarxa viària i altres infraestructureslineals: 17; 20.Activitat agrària: 35b.Urbanisme: 40f; 40g.Ús dels recursos biològics: 47.


2.6. Activitat agrària

De la mateixa manera que hi ha acord en reconèixer la funció decisi-va dels diversos sistemes agraris extensius en la conservació de la bio-diversitat i en el manteniment dels fluxos ecològics, i la importànciaque pot tenir el pas d’una agricultura i ramaderia de la productivi-tat a una de la traçabilitat, també es considera necessari donar suporta les comunitats agràries perquè puguin continuar desenvolupantaquestes funcions i, alhora, limitar aquells aspectes de les pràcti-ques agràries que puguin repercutir-hi negativament, sense que ai-xò disminueixi la viabilitat econòmica de les explotacions agràries. Demanera genèrica, aquestes consideracions també s’han d’estendre auna part dels espais forestals, especialment les plantacions arbòries.

Des de la perspectiva de la connectivitat ecològica, és especialmentremarcable la funció de l’agricultura i la ramaderia en el manteni-ment de la matriu territorial de caràcter agroforestal i, més concre-tament, en el manteniment dels elements lineals i continus del pai-satge agrari, com les fileres d’arbres o arbusts, els marges vegetats, lavegetació de vora dels canals i recs, el bosc de ribera, els marges i lesparets de pedra seca, així com elements aïllats d’interès biològic, comles fonts, basses, clots, arbres o arbredes entre camps, afloraments ro-callosos o altres accidents del relleu que donen heterogeneïtat al pai-satge. Per altra banda, el manteniment de la connectivitat ecològicadels espais agraris reforça la multifuncionalitat de l’agricultura i laramaderia extensives i els confereix un valor addicional.

L’activitat agrària, però, ha de fer front a tot un seguit d’incertesessobre el seu futur que poden acabar repercutint negativament sobreles seves funcions de manteniment de la matriu territorial i d’es-pais de valor per a la biodiversitat i la connectivitat ecològica. Elcreixement urbà, especialment el dispers, les noves vies de comuni-cació i les diverses instal·lacions i activitats que hi estan vinculadesmalmeten algunes de les millors terres de conreu, alhora que frag-menten les unitats agrícoles, mentre que els processos especulatiusque hi estan associats afecten negativament la productivitat i per-manència del sòl agrari.

Com que no és suficient un reconeixement social i polític concep-tual i emocional, és imprescindible disposar d’instruments de gestiódel sòl agrari i aplicar-los a diferents escales, des d’un pla territo-rial sectorial agrícola a la reducció de la pressió urbanística i altresusos aliens a l’activitat agrària, per garantir la permanència del sòlagrari. Per altra banda, l’activitat agrària depèn en gran mesura dela política agrària comunitària i, a partir de les reformes que entra-ran en vigor el 2013, es plantegen dubtes quant a la seva contribucióen l’assoliment dels objectius ambientals.

La inclusió de la conservació de la biodiversitat en l’activitat agro-pecuària i forestal requereix una millora de la formació i una sensi-bilitat adequada per afrontar aquests nous reptes, motiu pel qual calque s’ampliï l’àmbit de les activitats de formació, informació i difu-sió de coneixements a totes les persones dedicades a l’activitat agrí-cola i forestal, de manera que puguin acabar traduint en actuacionsconcretes tota una sèrie de conceptes que fins no fa massa es man-tenien en el camp de la teoria.

Antecedents internacionals i europeus. La Directiva 92/43/CEE, re-lativa a la conservació dels hàbitats naturals i de la fauna i la florasilvestres, reconeix el valor dels espais agraris per a la biodiversitati recomana de manera explícita mantenir-los i gestionar-los ade-quadament. L’Estratègia paneuropea per a la diversitat biològica ipaisatgística (1998) també reconeix la funció com a hàbitat i per a la


Permeabilitatecològica d’espais

agropecuaris demuntanya


dispersió de les espècies de determinats tipus d’espais agraris i, al’hora d’establir la xarxa ecològica paneuropea, els espais agrofo-restals n’esdevenen un component essencial. Les conclusions de lesreunions de la Conferència Ministerial per a la Protecció dels Boscosd’Europa insisteixen a evitar la fragmentació dels espais forestals ipotenciar el seu valor connectiu en considerar els boscos com a ele-ment bàsic de tota xarxa ecològica nacional.

Aquesta valoració positiva es repeteix en la major part de les estra-tègies i plans de la Unió Europea relacionats amb la biodiversitat,el medi ambient i l’ordenació del territori, de manera que es consi-dera imprescindible integrar els objectius de la biodiversitat en la po-lítica agrària comunitària per potenciar la funció ecològica de les zo-nes rurals. El Programa nacional de desenvolupament rural, ques’ha d’establir en el marc del Reglament 1698/2005 del Consell, re-latiu a l’ajuda al desenvolupament rural a través del Fons EuropeuAgrícola de Desenvolupament Rural (FEADER), és l’instrument mésadequat per traduir a escala estatal les Directrius estratègiques co-munitàries de desenvolupament rural (2006), que en bona mesurase centren en la conservació i l’ús sostenible de la biodiversitat enl’àmbit rural, tant pel que fa a l’agricultura i la ramaderia com a lasilvicultura.

Estudis i propostes locals. Els estudis realitzats a Catalunya enrelació amb la connectivitat ecològica remarquen dues qüestionsclau pel que fa als espais agraris: la importància de conservar i res-taurar, si s’escau, els marges vegetats entre parcel·les, les fileresd’arbres que ressegueixen camins i canals i altres elements pun-tuals del paisatge, com basses i bosquets entre conreus; i la neces-sitat de permeabilitzar les zones agrícoles intensives i d’evitar l’e-fecte barrera, o trampa, de certes infraestructures de regadiu(canals, basses, etc.).

Normativa, plans i directrius. La política agrària comunitària ha can-viat força en els darrers anys i ho ha fet de manera cada vegada mésfavorable als requisits ambientals i de conservació de la biodiversi-tat. N’és un bon exemple l’aplicació de la condicionalitat (Decret

221/2005, sobre l’aplicació de la condicionalitat en relació amb elsajuts directes de la política agrícola comuna) als ajuts directes de lapolítica agrícola comuna —el pagament únic— que perceben els agri-cultors, fet que significa que aquests ajuts es rebran si els agricultorsmantenen les seves terres en bones condicions agràries i mediam-bientals. Aquestes condicions, però, són mínimes i han estat poc des-envolupades, a semblança del que passa amb les bones pràctiquesagràries habituals que han de seguir els beneficiaris de les mesuresagroambientals (Ordre ARP/111/2006, per la qual s’aproven les ba-ses reguladores dels ajuts agroambientals, i es convoquen els corres-ponents a l’any 2006) i de les indemnitzacions compensatòries pera les zones desfavorides o amb limitacions mediambientals.

Si a la situació anterior s’afegeix el poc desenvolupament que, engeneral, han tingut les mesures agroambientals a Catalunya, enca-ra agafa major protagonisme la iniciativa dels contractes globalsd’explotació que es va iniciar com a fase pilot l’any 2005. Per pri-mera vegada, els temes relacionats amb la connectivitat ecològi-ca en els espais rurals es tracten de manera explícita (OrdreARP/307/2005, per la qual s’aproven les bases reguladores del plapilot dels contractes globals d’explotació, i es convoquen els cor-responents a l’any 2005) i es promou la preservació de tanques ar-brades, de marges fluvials, d’arbres aïllats i de punts d’aigua. Si,a més, es té en compte que cada contracte implica l’elaboració d’unpla d’explotació i estableix compromisos relacionats amb la for-mació i l’assessorament, s’obren unes perspectives prou vàlides perservir d’orientació al nou Programa de desenvolupament rural2007-2013.

En les zones de regadiu, però, la connectivitat ecològica ha estat moltpoc tinguda en compte, de manera que, sovint, aquestes zones hanacabat esdevenint barreres infranquejables per a moltes espècies.Amb els estudis d’impacte ambiental s’han integrat algunes consi-deracions relacionades amb la permeabilitat de les infraestructuresviàries, però no gaire en les infraestructures hidràuliques, i la pro-tecció d’elements d’interès natural, generalment aïllats (espèciesprotegides, espais naturals protegits, aiguamolls, etc.). Un canvi sig-



Directrius

33. Fomentar el canvi del modelbasat en la productivitat agrà-ria intensiva al de l’agriculturai la ramaderia de la traçabili-tat i les bones pràctiques agro-pecuàries.

34. Incloure el manteniment de laconnectivitat ecològica en elsprincipis que s’han de complirper poder percebre els ajutsestablerts en el marc de la po-lítica agrària comuna:

a) Desenvolupar el conceptede bones condicions a-gràries i mediambientalsque s’estableixen al Decret221/2005, sobre l’aplicacióde la condicionalitat en re-lació amb els ajuts directesde la política agrícola co-muna, i, en concret, de lescondicions exigibles per

evitar el deteriorament delshàbitats introduint-hi nousrequisits relacionats amb laconnectivitat ecològica.

b) En relació amb els ajutsagroambientals, desenvo-lupar el concepte de bonespràctiques agràries habi-tuals, definides en les or-dres corresponents, de ma-nera que s’inclogui, entreels requisits relacionats ambla conservació de la biodi-versitat, el manteniment dela funció connectiva delsespais agraris. Un cop mo-dificat, aquest nou concep-te s’aplicarà als altres ajutsque també estan vinculatsa l’adopció de bones pràc-tiques agràries.

35. En el marc del nou Programade desenvolupament rural

nificatiu es produeix en la concentració parcel·lària en zones espe-cials (espais protegits, zones amb orografia accidentada, etc.) que hadonat lloc al concepte d’ecoconcentració. En aquests casos la realit-zació de la concentració parcel·lària es regeix pel principi que caladaptar els límits de les parcel·les agràries als marges i elementsdel paisatge, i que la massa comuna s’ha de dissenyar cercant la se-va funcionalitat com a corredor biològic. Aquest nou enfocament,sense gaire canvis, podria ser fàcilment integrat en tots els progra-mes de concentració parcel·lària de Catalunya.

2007-2013, desenvolupar ade-quadament la directriu estratè-gica comunitària de protegir imillorar els recursos naturalsi el paisatge assignant els re-cursos necessaris als àmbitsrelacionats amb la biodiversi-tat, la conservació dels siste-mes agraris i forestals de granvalor mediambiental, els siste-mes hidrològics i el canvi cli-màtic, camps, tots aquests, enels quals s’haurien d’aplicarestratègies connectives. Demanera més concreta:

a) El manteniment de la con-nectivitat ecològica i de lafuncionalitat dels ecosis-temes ha d’esdevenir undels principis orientadorsdel Programa de desenvo-lupament rural.

b) En el marc de les ajudesdestinades a les zones demuntanya i a l’aplicacióde la xarxa Natura 2000 i laDirectiva 2000/60/CE, perla qual s’estableix un marccomunitari d’actuació enl’àmbit de la política d’ai-gües, s’ha de marcar comuna de les prioritats de lesactuacions relacionadesamb l’espai agrari manteniri restaurar la connectivitatecològica, els corredorsbiològics i fluvials i els mar-ges vegetats, tant entre es-pais naturals protegits comentre aquests i altres com-


ponents del medi natural, itambé en l’àmbit dels plansde recuperació o de con-servació d’espècies ame-naçades.

c) Utilitzar els recursos de lainiciativa Leader de desen-volupament local en elmarc de zones naturals ex-tenses i d’elevada impor-tància connectiva, tant na-cional com internacional:eix pirinenc, conques hi-drogràfiques transfronte-reres, etc. També s’hauriad’aplicar en projectes agra-ris en espais periurbans.

d) Fomentar la concertacióentre els diferents agentslocals (agricultors, coope-ratives agràries, organitza-cions professionals, sindi-cats, Administració local,centres de recerca, entitatsde conservació i de custò-dia del territori, etc.) en l’a-plicació del Programa dedesenvolupament rural i,especialment, de les sevesmesures agroambientals.

36. Estendre el model de contrac-te global d’explotació al con-junt de Catalunya, bo i teninten compte les consideracionssegüents:

a) Mantenir les opcions agro-ambientals relacionadesamb el manteniment de laconnectivitat ecològica, i


completar-les i reforçar-lesamb les mesures específi-ques que s’imposin en fun-ció de les característiquesdel medi i de l’estructuraagrària dels diferents pai-satges agraris.

b) Incloure entre les opcionsagroambientals la implan-tació i la restauració d’ele-ments o estructures vege-tals d’interès connectiu, nonomés la conservació deles existents.

c) Potenciar les actuacions deformació i assessoramentrelacionades amb les tècni-ques específiques de ges-tió del medi natural i deconservació de la biodiver-sitat necessàries per alsagricultors que subscriguinels contractes.

d) Primar i prioritzar l’ator-gament d’ajuts en aquellsàmbits amb reconeguts va-lors de patrimoni natural,en els quals el manteni-ment de la funció connec-tiva dels espais agraris ésessencial: espais naturalsprotegits, connectors ecolò-gics o corredors biològicsdeclarats, àmbit d’aplicacióde plans de recuperació ode conservació d’espèciesamenaçades, espais agra-ris travessats per caminsramaders o itineraris excur-sionistes senyalitzats, es-pais agraris periurbans, etc.

37. La concentració parcel·lària ila creació o la millora de re-gadius han de preveure lapermeabilització dels espaisresultants i de les infraes-tructures que es creïn, a fi degarantir que no representinuna barrera, o un parany, perals moviments de les espè-cies, o que no quedin espaisnaturals aïllats al seu interior.És en aquest sentit que esproposen les mesures se-güents:

a) S’ha d’elaborar un pla depermeabilització de les zo-nes de regadiu existents, jasigui amb projectes espe-cífics o dins el marc de lesactuacions de manteni-ment i modernització ques’hi puguin endegar.

b) En els estudis d’impacteambiental, en els projectesconstructius i en els dife-rents documents ambien-tals de tot projecte deconcentració parcel·lària od’infraestructures de rega-diu, s’inclourà, juntamentamb els característics a-partats de fauna, flora, hà-bitats i paisatge, un apartatespecífic sobre connectivi-tat ecològica, acompanyatde mapes a l’escala ade-quada per posar de relleules funcions connectivesde l’espai que es vol trans-formar i les mesures que

caldrà adoptar per mante-nir-les o compensar-les.

c) El departament competenten matèria de promoció iexecució de regs elaboraràun manual d’instruccionsde tècniques per a la per-meabilització d’infraestruc-tures i el manteniment dela connectivitat ecològicai la funcionalitat dels eco-sistemes, en el qual s’es-tableixin les característi-ques de permeabilitat deles infraestructures viàriesi, especialment, hidràuliques,de disseny i funcionalitatdels passos de fauna, aixícom dels requeriments dela xarxa de connectorsecològics que es pugui dis-senyar a partir de la xarxaviària, la xarxa de drenatgei la massa comuna. Aques-tes instruccions tècniquesseran d’aplicació tant pelque fa als projectes cons-


tructius com als projectesd’obres de concentracióparcel·lària.

38. En el planejament urbanísticmunicipal, tant a la memòriainformativa com a les nor-mes, es reconeixeran els va-lors i les funcions dels compo-nents de l’estructura agràriad’interès connectiu (margesvegetats, arbredes i puntsd’aigua aïllats, erms, canals,camins rurals, etc.) i s’adop-taran les mesures necessà-ries per a la seva protecció,conservació o recuperació,especialment en les àreesperiurbanes i en municipisd’àmbit metropolità.


Planejament territorial: 3e.Urbanisme: 40g.Ús dels recursos biològics: 44; 45;49; 50.

2.7. Urbanisme

El desenvolupament urbanístic, quan es realitza sense tenir encompte les característiques del medi en què es localitza, especialmenten una època en què s’ha assolit el màxim històric en el ritme d’o-cupació urbanística, en la qual, per efecte d’inèrcies, molts dels crei-xements urbanístics se segueixen fent de manera dispersa, amb se-gregació espacial entre els espais de residència, de producció i delleure, i sense disposar encara del marc dels plans territorials, acabaesdevenint un dels principals responsables de la fragmentació delsespais naturals, especialment en els àmbits metropolitans, a l’entornde les grans ciutats i també en el sector costaner de Catalunya.

L’urbanisme, però, també pot contribuir a solucionar aquests pro-blemes, i mitjançant un altre tipus de planejament urbanístic espot evitar la fragmentació, tot fomentant models compactes de ciu-tat, garantint la compatibilitat dels usos admesos en el sòl no urba-nitzable amb la conservació de la biodiversitat i el manteniment delpotencial connectiu del medi natural, promovent la restauració d’e-lements importants per a la connectivitat ecològica afectats per ac-tivitats o usos urbans o periurbans, millorant la permeabilitat en-tre les ciutats i la matriu territorial de caràcter agroforestal del seuentorn i adoptant un enfocament que cerqui la seva integració en elmarc supramunicipal.

Antecedents internacionals i europeus. El Sisè programa d’acció am-biental de la Comunitat Europea (2002) promou l’avenç cap a un mo-del de desenvolupament més sostenible per a les ciutats. El principalrepte, com també es reconeix en el Pla d’acció de biodiversitat per ala conservació dels recursos naturals de la Unió Europea (2001), és laintegració de la conservació de la biodiversitat en el planejament il’acció urbanística, tot assenyalant que, per aconseguir-ho, un delsprincipals camins passa per aplicar a l’àmbit local les diferents es-tratègies connectives.

Estudis i propostes locals. En nombrosos estudis realitzats a Ca-talunya sobre la connectivitat ecològica en l’àmbit local i metropoli-


tà, es remarca que la planificació urbanística encara té poc en comp-te la connectivitat ecològica i que no adopta les mesures adequadesper millorar la relació entre els espais urbans i els espais naturalsque els envolten. Aquests mateixos treballs mostren que en les zonesmés fragmentades pels processos d’urbanització i per les infraes-tructures, és difícil preveure un sistema de connectors ecològics i d’i-tineraris paisatgístics vertaderament funcionals si abans no es res-tauren diferents components del medi natural, o no s’efectuen canvisdels usos admesos i de la classificació urbanística en alguns punts crí-tics, normalment identificats a escala territorial.

Normativa, plans i directrius. A Catalunya es disposa d’una norma-tiva urbanística (Decret legislatiu 1/2005, pel qual s’aprova el text re-fós de la Llei d’urbanisme; Decret 305/2006, pel qual s’aprova elReglament de la Llei d’urbanisme) que estableix determinats princi-pis i instruments que poden ser utilitzats des de l’Administració localper a l’establiment de mesures per combatre els problemes relacio-nats amb la fragmentació del territori i la pèrdua de la connectivitatecològica. Entre els principis de l’actuació urbanística que estableixaquesta normativa figura el de desenvolupament urbanístic sosteni-ble, el qual es basa en la utilització racional del territori i el medi am-bient i en l’assoliment d’un model territorial globalment eficient.

L’actual normativa urbanística comença a integrar ja algunes previ-sions relacionades amb la connectivitat ecològica. De manera con-


Itinerari paisatgístic


creta i exemplar, estableix que el reconeixement per part de la legis-lació sectorial i el planejament territorial de l’interès connector d’undeterminat espai comporta que aquest s’hagi de classificar com a sòlno urbanitzable o que, per a l’autorització d’instal·lacions d’interèspúblic en sòl no urbanitzable, caldrà que es garanteixi que no s’afectade manera negativa la connectivitat ecològica, tot i que el nombred’instal·lacions que s’admeten en el sòl no urbanitzable pot arribara semblar excessiu. Alguns d’aquests principis han estat prou bendesenvolupats en les Instruccions tècniques per a l’avaluació am-biental dels plans d’ordenació urbanística municipal (2006) delDepartament de Medi Ambient i Habitatge.

Per altra banda, el Decret 305/2006, pel qual s’aprova el Reglamentde la Llei d’urbanisme, introdueix unes oportunes directrius de pre-servació enfront dels riscs d’inundació, i defineix el contingut de l’in-forme de sostenibilitat ambiental que ha d’acompanyar tot pla ur-banístic, especificant que cal desenvolupar, entre d’altres, lesqüestions de biodiversitat territorial, permeabilitat ecològica i patri-moni natural.

En el marc del planejament urbanístic i en relació amb la connecti-vitat ecològica, una figura especialment adequada és la del pla di-rector urbanístic. N’és un bon exemple el Pla director urbanístic delsistema costaner (PDUSC-1 i PDUSC-2, 2005), el qual preservadel procés urbanitzador els sòls que encara no han sofert un procésde transformació urbanística significatiu dins una franja de 500 me-tres d’amplada en tot el litoral de Catalunya, així com alguns espaisnaturals exteriors amb valor connectiu. Un dels objectius d’aquestPla és impedir la consolidació de barreres urbanes entre els espais in-teriors i els del sistema costaner. També es crea un fons per a inter-vencions paisatgístiques en sòl no urbanitzable del sistema costaner,que està bàsicament destinat a l’Administració local.

Els instruments econòmics i fiscals que podrien repercutir favora-blement en la conservació de la biodiversitat, especialment a l’horade facilitar recursos per a la seva gestió, no han estat gens desenvo-lupats, malgrat les experiències interessants i prou reeixides d’altres

països. En determinats països, com ara França o alguns estats delsEUA, s’han establert taxes a partir del principi que els fons per al’adquisició i la gestió dels espais naturals havien de provenir del ma-teix procés que contribuïa majoritàriament a la seva reducció i de-teriorament, és a dir, de la urbanització i l’edificació. En relació ambles qüestions fiscals, la llei del cadastre vigent no deixa gaire margede maniobra als municipis i no s’adapta a la complexa realitat delsespais rurals en entorns altament urbanitzats, que solen ser, preci-sament, els més fragmentats.


Directrius

39. Per evitar les incoherènciesque sovint es donen entre lesprevisions del planejament ur-banístic en municipis veïns oque comparteixen determinatselements del medi natural odel paisatge, com pot ser totel que fa referència a la con-nectivitat ecològica o al man-teniment de la funcionalitatdels ecosistemes, és especial-ment indicada la utilització dela figura de pla director urba-nístic, a fi de facilitar la coordi-nació supramunicipal en laprotecció del sòl no urbanitza-ble. Aquesta recomanació téun sentit especial en els mu-nicipis d’àmbits metropolitanso d’alta densitat d’ocupaciódel sòl, on la fragmentació delterritori és més important il’acció urbanística municipalaïllada pot esdevenir poc efec-

tiva. El suport tècnic que l’Ad-ministració local supramuni-cipal (consells comarcals odiputacions) pot donar aaquest procés és especial-ment útil, i ja n’existeixen al-guns exemples prou remarca-bles.

40. Durant el procés d’elaboracióo de revisió dels plans d’orde-nació urbanística municipal,l’Administració local tindrà encompte les consideracions se-güents:

a) La memòria informativa delpla ha de fer una descripcióacurada dels principals va-lors i funcions dels compo-nents del medi natural i dela connectivitat ecològica enl’àmbit municipal, teninten compte tots els estudis


sobre connectivitat ecolò-gica realitzats en el seu àm-bit, així com la diagnosiambiental que s’hagi pogutelaborar en el marc del’Agenda 21 local; corres-pondrà a l’informe ambien-tal preliminar demostrarque el model d’ordenacióescollit no afecta negativa-ment aquests valors i fun-cions.

b) El pla garantirà no sols laprotecció dels espais ambvalor natural que defineix laplanificació sectorial i terri-torial, sinó també la d’a-quells altres componentsdel medi natural que per-meten el manteniment dela connectivitat ecològicai la funcionalitat dels eco-sistemes a escala local, elsquals haurà de definir explí-citament.

c) Es procurarà concentrar lesnoves transformacions ur-banístiques i els sistemesurbanístics en aquells sec-tors que es demostri que te-nen un menor valor eco-lògic, de manera que nointerrompin cap connexióecològica o corredor biolò-gic d’àmbit supramunicipal.Igualment, s’evitaran elsusos urbans susceptiblesde reforçar l’efecte barrera deles infraestructures viàries.

d) El pla determinarà quins sónels punts crítics que per al

manteniment de la con-nectivitat ecològica exis-teixen en l’àmbit municipali preveurà les mesures decaire urbanístic que perme-tin revertir la situació, comara canvis de classifica-ció o en els usos admesos,cessions, adquisicions opermutes de sòl, empla-çament de zones verdes,etc.

e) Els usos admesos en a-quells sectors del sòl no ur-banitzable amb més valorconnectiu (connectors eco-lògics, zones agrícoles ambmarges vegetats, espaisfluvials, etc.) han de ser elsadequats a aquestes ca-racterístiques, de maneraque el grau d’ocupació ode possibles transforma-cions que es permetin nocomprometin el manteni-ment de la seva funció con-nectiva.

f) A més d’aplicar els criterisper a la regulació d’usos enzones inundables que esta-bleix el Decret 305/2006,pel qual s’aprova el Re-glament de la Llei d’urbanis-me, en els espais fluvials estindran en compte els Cri-teris d’intervenció en espaisfluvials i les Recomanacionstècniques per al dissenyd’infraestructures que inter-fereixen amb l’espai fluvialde l’Agència Catalana de

l’Aigua, així com les sevesindicacions pel que fa a larecuperació del bosc de ri-bera i al manteniment de lle-res.

g) La normativa urbanísticadesenvoluparà de maneraadequada, i tenint en comp-te la connectivitat ecològi-ca, tot el que fa referènciaals espais fluvials (zones in-undables, activitats perme-ses, etc.), la vialitat rural(titularitat, catalogació, man-teniment, etc.) i l’establi-ment de tanques agrícoleso en edificacions (tipologiaadmesa, permeabilitat per ala fauna, etc.).

h) El sistema d’espais lliurespúblics (parcs, zones verdes,etc.) i de carrers arbrats hade dissenyar-se de maneraque es tendeixi a la sevaconnexió i estructuració comuna vertadera xarxa.

i) Es donarà un tractamentadient als límits urbans i alsespais de vora, ja siguiconnectant amb cinturonsverds periurbans, consti-tuint itineraris paisatgísticsque enllacin amb la infraes-tructura viària rural i amb elselements de valor cultural o,quan sigui compatible, ambels components del medinatural, tot facilitant, alhora,la penetració de la naturadins del teixit urbà de la ciu-tat.


j) De manera orientativa i al’hora de redactar o revisarel pla d’ordenació urbanísticamunicipal, cal tenir presentsles Instruccions tècniquesper a l’avaluació ambientaldels plans d’ordenació urba-nística municipal (2006) delDepartament de Medi Am-bient i Habitatge, les qualssón una guia molt útil a l’ho-ra de definir els objectius iels criteris ambientals delpla i d’integrar-hi les consi-deracions relacionades ambla connectivitat ecològica.

41. En el desenvolupament de lesprevisions del planejament ur-banístic municipal, l’Adminis-tració local tindrà en compteles consideracions següents:

a) Garantir l’adequada inte-gració dels principis depermeabilització dels límitsurbans i de l’establimentd’itineraris paisatgístics enels plans parcials urbanís-tics i els projectes d’urba-nització.

b) La possibilitat d’utilitzarplans especials per a laprotecció d’aquells sectorsdel sòl no urbanitzable demés valor per a la biodiver-sitat i d’importància per almanteniment de la connec-tivitat ecològica.

c) En el procés de concessióde la preceptiva llicència


municipal en relació amb lesactivitats que es desenvolu-pen en el sòl no urbanitzablei que són susceptibles d’a-fectar la connectivitat eco-lògica (moviments de ter-res, instal·lació de tanques,modificació de camins ru-rals, instal·lació de línieselèctriques, etc.), es garan-tirà que aquesta només esconcedeixi en aquells ca-sos en què no s’afecti nega-tivament la connectivitatecològica o quan s’haginpres les mesures necessà-ries per minimitzar-ne l’im-pacte de manera adequada.

d) Adoptar de manera rigo-rosa els procediments deprotecció de la legalitaturbanística en el sòl nourbanitzable per evitar lainstal·lació dispersa d’acti-vitats i instal·lacions no ad-meses i susceptibles defragmentar el territori o d’a-fectar espais amb valorconnectiu.

42. El grau de protecció preventi-va dels sòls no urbanitzablesamb interès connectiu que potoferir el planejament urbanísticmunicipal no sempre és sufi-

cient si no va acompanyat deles mesures de gestió activad’aquests espais, ja que calgarantir que compleixin lesfuncions connectives que, en-tre altres, han motivat la sevaprotecció. En aquests casos,l’Administració local haurà devetllar per coordinar la sevaactuació amb la de les altresadministracions i amb elsagents socials per tal d’asso-lir aquests objectius.

43. Els departaments competentsen matèria urbanística i am-biental han de garantir que ladocumentació dels plans di-rectors urbanístics, dels plansd’ordenació urbanística munici-pal i dels plans derivats justifi-qui que l’ordenació urbanísticaproposada és compatible ambel manteniment de la connecti-vitat ecològica i la funcionalitatdels ecosistemes a l’escala delpla i en el seu àmbit d’aplicació.


Espècies amenaçades i protegi-des: 13.Espais fluvials: 25.Activitat agrària: 35c; 36d; 38.Avaluació ambiental: 61.

2.8. Ús dels recursos biològics

Des del punt de vista de la connectivitat ecològica i del mantenimentde la funcionalitat dels ecosistemes, el valor i la funció que tenenels espais forestals, que ara cobreixen més del 60% de la superfície deCatalunya, són possiblement els més importants. N’és una mostra elfet que la major part dels espais protegits són espais predominant-ment forestals i que bona part de les espècies amenaçades depenenen gran mesura del manteniment de la matriu territorial de caràcteragroforestal en la qual s’integren els ecosistemes forestals. Cal re-cordar, però, que l’homogeneïtzació dels espais forestals no sol com-portar un increment de biodiversitat, i que els escassos boscos ma-durs que resten tenen, en canvi, un gran valor en aquest sentit.

Els serveis i beneficis ambientals dels espais forestals, a banda delsrelacionats amb la biodiversitat, són prou reconeguts (regulació hi-drològica, prevenció de l’erosió, estabilitat de vessants, absorció deCO2, etc.) i han estat analitzats, per a tot Catalunya, en l’avaluacióambiental del Pla general de política forestal 2007-2016, malgrat ques’ha vist que són molt més importants que no pas els productes fo-restals tradicionals (fusta, suro, llenya, etc.), fet que posa de relleu lamultifuncionalitat dels espais forestals. Així doncs, s’ha de remarcarel valor de la seva correcta gestió i s’obren unes noves perspectivespel que fa al pagament dels serveis ambientals que proporcionen.

Bona part de les qüestions que incideixen sobre els terrenys forestalsja han estat tractades, des d’altres angles, en els capítols dedicats alsespais naturals protegits, a les espècies protegides, als espais fluvialsi, des d’un punt de vista més productiu, en el marc dels programesde desenvolupament rural. Això no obstant, des del punt de vista dela connectivitat ecològica, hi ha altres aspectes relacionats amb laplanificació dels espais forestals que convé tractar de manera espe-cífica, el mateix que passa amb l’aprofitament dels recursos cinegè-tics i piscícoles.

Antecedents internacionals i europeus. En el marc de les successivesconferències ministerials per a la protecció dels boscos a Europa,



s’ha destacat sempre la multifuncionalitat dels boscos, tot reconei-xent-los, de manera específica, el seu valor per al manteniment de laconnectivitat ecològica. A la Conferència d’Hèlsinki (1993) es va pro-posar l’establiment d’una xarxa de boscos madurs o amb caracterís-tiques especials tant a escala nacional com europea.

El valor dels espais forestals en l’establiment d’estratègies de con-nectivitat ecològica també es recull a l’Estratègia paneuropea per ala diversitat biològica i paisatgística (1995), en la seva proposta dexarxa ecològica paneuropea, i en altres estratègies i plans de la UnióEuropea, com ara l’Estratègia de la Comunitat Europea en matèriade biodiversitat (1998), el Pla d’acció de biodiversitat per a la con-servació dels recursos naturals de la Unió Europea (2001), el Plad’acció de biodiversitat per a l’agricultura (2001), etc.

Estudis i propostes locals. En els estudis realitzats a Catalunya enrelació amb la connectivitat ecològica es destaquen quatre temes queincideixen especialment en els espais forestals: la importància delsespais forestals en el manteniment de la connectivitat ecològica i al’hora de conservar els grans connectors ecològics i d’establir corre-dors biològics; la necessitat de protegir els boscos madurs i garantirla seva connectivitat; la necessitat d’adoptar un model de gestió deles àrees de caça i de pesca més sostenible; la conveniència que elsconnectors forestals siguin prou amples per poder acollir les pertor-bacions naturals o els incendis forestals que, de tant en tant, els afec-

Via verda

ten; i, finalment, es reclama la recuperació i la protecció de l’exten-sa xarxa de camins ramaders.

Normativa, plans i directrius. El Pla general de política forestal2007-2016 suposa un gran pas endavant des del punt de vista de laintegració de les qüestions relacionades amb la conservació de la bio-diversitat i, especialment, amb la connectivitat ecològica. La con-servació de la biodiversitat esdevé un dels seus objectius específics iatorga la condició de terrenys forestals d’interès especial, cosa quecomporta el manteniment del seu caràcter forestal i la protecció es-pecial dels seus valors i funcions, als espais naturals d’interès con-nector i als terrenys forestals de ribera. Per altra banda, el seu pro-grama d’accions preveu tota una sèrie d’actuacions específiques pelque fa als connectors ecològics.

La normativa bàsica d’aplicació a Catalunya en relació amb la caça ila pesca continental és molt antiga i es troba totalment desfasada, i jano és apropiada per a la regulació d’aquestes activitats. La redaccióde l’Avantprojecte de llei d’ordenació sostenible de la pesca con-tinental i protecció dels ecosistemes aquàtics continentals de Ca-talunya de 2005 obre noves perspectives i comporta un notable avençen comparació amb la normativa vigent, ja que s’ha de valorar demanera molt positiva el fet que vinculi la pesca a la gestió del con-junt de l’ecosistema aquàtic. En el text d’aquest Avantprojecte,diversos articles fan referència a la funció connectiva dels espais flu-vials i a la necessitat de mantenir-la i de superar l’efecte fragmen-tador que hi causen determinades infraestructures hidràuliques. Peraltra banda, cal recordar que tota àrea de caça o de pesca ha d’ela-borar els corresponents plans tècnics de gestió cinegètica o piscícola,la qual cosa hauria de ser una primera garantia de compatibilitza-ció de la pràctica de la caça i de la pesca amb la conservació de la bio-diversitat, tot i que en el seu contingut actual no es desenvolupen su-ficientment aquestes qüestions, gens en el cas de la pesca.

Pel que fa als camins ramaders, la llei estatal de vies pecuàries (Llei3/1995, de vies pecuàries) ha tingut una aplicació molt minsa aCatalunya, que, a diferència d’altres comunitats autònomes, no s’ha



dotat d’una normativa pròpia, ni ha actuat adequadament en relacióamb un element territorial que, com és el cas de la xarxa de caminsramaders, pot tenir un considerable interès a l’hora d’establir estra-tègies connectives. Aquesta situació ha facilitat l’abandó i, en algunscasos, la privatització, d’un patrimoni públic de gran importància so-cial, econòmica, ecològica i paisatgística. Hi ha hagut, però, algunesiniciatives aïllades d’identificació de camins ramaders, en certes co-marques i municipis, promogudes per administracions locals o enti-tats privades.

Directrius

44. Les directrius de gestió fores-tal i el Codi de bones pràcti-ques per a la gestió forestal,que s’han d’elaborar en elmarc del Pla general de políti-ca forestal 2007-2016, han depreveure i desenvolupar de ma-nera adequada les qüestionsrelacionades amb el manteni-ment i la millora de la connec-tivitat ecològica en els espaisforestals.

45. Cal tenir present les previsionsdel Pla general de política fo-restal 2007-2016 en relacióamb la connectivitat ecològi-ca, i desenvolupar-les adequa-dament en la regulació delcontingut dels plans d’ordena-ció forestal i d’adaptació delsplans tècnics de gestió i millo-ra forestal i dels plans simpli-ficats de gestió forestal.

46. Pel que fa a les polítiques deprevenció d’incendis forestals,es tindran en compte les con-sideracions següents:

a) En els plans d’ordenaciódels recursos forestals s’in-corporarà la gestió del riscd’incendi forestal tenint encompte la connectivitat eco-lògica.

b) S’ha de considerar que lesdiscontinuïtats de les mas-ses forestals amb conreus ipastures poden afavorir laconnectivitat ecològica i, almateix temps, frenar la pro-pagació dels incendis fo-restals.

c) Els plans de prevenció d’in-cendis forestals d’àmbitmunicipal, supramunicipalo comarcal compatibilitza-ran les mesures preventives

que puguin establir (puntsd’aigua, desbrossaments,tallafocs, etc.) amb el man-teniment de la connectivitatecològica dels indrets onse situïn. Aquestes matei-xes consideracions es tin-dran en compte en els planstècnics de gestió i milloraforestal.

47. Procedir a l’actualització de lanormativa de caça i de pesca,introduint-hi les qüestions re-lacionades amb la conserva-ció de la biodiversitat i el man-teniment de la connectivitatecològica i de la funcionalitatdels ecosistemes (millora d’hà-bitats, establiment de reservesen sectors amb valor connec-tiu, regulació dels tancats ci-negètics, etc.), seguint, enbona part, el model ja esbos-sat en l’Avantprojecte de lleid’ordenació sostenible de lapesca continental i protecciódels ecosistemes aquàticscontinentals de Catalunya de2005.

48. El departament competent enmatèria ambiental haurà decompletar el model de pla tèc-nic d’aprofitament cinegètic ide pla tècnic de gestió piscí-cola tot vetllant perquè integrinadequadament les mesures decompatibilització de la caça ide la pesca amb la conserva-ció de la biodiversitat, espe-


cialment quan es puguin afec-tar hàbitats o espècies amena-çades, o espais naturals pro-tegits de valor connectiu o enàmbits periurbans. A aquestefecte, aquests plans incorpo-raran figures de protecció o re-cuperació i procuraran que laseva localització sigui la mésadequada des del punt de vis-ta de la connectivitat ecolò-gica.

49. Aplicar les previsions de la Llei3/1995, de vies pecuàries, idesenvolupar-la normativa-ment quan calgui, a fi d’esta-blir les condicions per a laclassificació, delimitació i afi-tament de les vies pecuàriesi per a la seva creació, am-pliació i restabliment, així comdeterminar els usos compati-bles i complementaris i lescondicions que, per al seu re-coneixement, s’han d’establiren el planejament urbanístici en la planificació territorial id’espais naturals de Catalu-nya, tot garantint que la infor-mació disponible sigui d’ac-cés públic.

50. Elaborar un pla per a l’ordena-ció i la recuperació de la xar-xa de vies pecuàries de Ca-talunya, que doni prioritat a larecuperació física de les viespecuàries i potenciï el seu va-lor en la millora de la connecti-vitat ecològica, especialment


quan connectin espais natu-rals protegits o d’alt valor na-tural. Mentrestant no se’ndisposi, promoure l’ús delsinstruments disponibles (pla-nejament urbanístic, avalua-cions ambientals, etc.) per tal

d’emprendre accions preventi-ves i realitzar possibles actua-cions urgents.


Espais fluvials: 27b.

2.9. Avaluació ambiental

A diferència de les qüestions exposades en els apartats anteriors, enels quals es ressalten els principis i objectius que guien les diferentspolítiques sectorials, el procediment d’avaluació ambiental aporta unconjunt d’eines per garantir que la integració de les consideracionsambientals es produeixi de manera adequada. Amb l’avaluació am-biental de plans i programes, que completa la de projectes i activitats,es pretén integrar els criteris de sostenibilitat (econòmics, socials iambientals) en totes les actuacions sectorials, i aconseguir que es fa-ci des de les primeres fases del procés de presa de decisions.

Antecedents internacionals i europeus. L’activitat de la UnióEuropea no només ha estat decisiva en l’establiment dels mecanis-mes adequats per desenvolupar l’avaluació ambiental estratègica(Directiva 2001/42/CE, sobre l’avaluació dels efectes de determinatsplans i programes en el medi ambient) i l’avaluació d’impacte am-biental (Directiva 85/337/CEE, relativa a l’avaluació de les reper-cussions de determinats projectes públics o privats sobre el medi am-bient; Directiva 97/11/CE, per la qual es modifica la Directiva85/337/CEE, relativa a l’avaluació de les repercussions de determi-nats projectes públics i privats sobre el medi ambient), sinó que enforça casos ha hagut de pressionar els estats membres, com pot serel cas de l’Estat espanyol, perquè transposés al seu ordenament ju-rídic intern les directives corresponents. Evidentment, tots els trac-tats, estratègies o plans de caire internacional promouen l’aplicaciósistemàtica d’aquests procediments com a garantia d’integració delsprincipis ambientals en les polítiques i actuacions sectorials i com unavenç cap a un model social més sostenible.

En una línia similar d’avenç cap a la sostenibilitat, caldria situarles iniciatives dutes a terme, bàsicament a Europa, en desenvolupa-ment dels principis establerts a l’Agenda 21, elaborada durant laCimera de la Terra de l’any 1992, principalment per a l’àmbit local.A escala europea, la Carta d’Aalborg (1994) va esdevenir un primerpas en la concreció de l’Agenda 21 local i ha tingut la seva continuï-tat a través de les declaracions de Lisboa (1996) i de Hannover



(2000). En aquest cas no es tracta de cap procés jurídicament vincu-lant, sinó d’un procés intern de reflexió i de definició de quina estra-tègia cal seguir per avançar cap a la sostenibilitat des de l’àmbit local.

Estudis i propostes locals. En els nombrosos estudis realitzats aCatalunya sobre la connectivitat ecològica, és freqüent citar casosconcrets d’instal·lacions que a causa d’un disseny inadequat o d’unamala localització poden repercutir molt negativament sobre els va-lors i la funció connectiva d’un determinat espai. La llista d’activi-tats i d’instal·lacions és llarga i diversa. En la majoria de casos, elsseus efectes negatius s’haguessin pogut evitar si s’hagués avaluatcorrectament el seu impacte i s’haguessin pres les mesures preven-tives o correctores adequades.

Per altra banda, també es destaca en aquests treballs que l’anàlisidels impactes sobre les espècies de la fauna i de la flora i, encara més,sobre la connectivitat ecològica acostuma a ser una part molt minsade les avaluacions ambientals i que, en no poques ocasions, aqueststemes es tracten de manera mecànica i superficial i no van més enllàd’un llistat de noms d’espècies, d’hàbitats o d’espais protegits sensegaire valor ni aplicació.

Normativa, plans i directrius. Les qüestions relacionades amb el man-teniment de la connectivitat ecològica i la funcionalitat dels ecosiste-mes no es tracten de manera específica a cap instrument normatiu re-

Punt negre

lacionat amb l’avaluació ambiental de plans, projectes i activitats(Avantprojecte de llei d’avaluació ambiental dels plans i programes de2005; Llei 12/1981, per la qual s’estableixen normes addicionals de pro-tecció dels espais d’especial interès natural afectats per activitats ex-tractives; Llei 3/1998, de la intervenció integral de l’Administració am-biental), tot i que ja hi ha alguna normativa sectorial, com el reglamentde la Llei d’urbanisme, que a l’hora de definir el contingut de l’infor-me de sostenibilitat ambiental introdueix aquestes qüestions.

A partir de la publicació en l’àmbit estatal de la Llei 9/2006, sobre l’a-valuació dels efectes de determinats plans i programes sobre el mediambient, s’ha produït un important canvi qualitatiu, ja que aquestanormativa exigeix que les qüestions ambientals es tractin des de l’i-nici del procés, mentre que abans es limitava a les etapes finals ipoques vegades era factible modificar les decisions amb impacte ne-gatiu que s’havien adoptat a les primeres etapes.

També s’ha fet un important avenç amb les Instruccions tècniquesper a l’avaluació ambiental dels plans d’ordenació urbanística mu-nicipal (2006) del Departament de Medi Ambient i Habitatge, lesquals integren de manera exemplar les qüestions relacionades ambla connectivitat ecològica. L’interès de l’enfocament d’aquestes ins-truccions tècniques no només rau en el fet de presentar una meto-dologia ben estructurada per realitzar l’avaluació ambiental del plad’ordenació urbanística municipal, sinó que serveixen també de guiaper introduir les consideracions ambientals, connectivitat ecològicainclosa, en l’elaboració del planejament urbanístic.

Paral·lelament a aquest procés d’integració de les qüestions am-bientals en les polítiques sectorials, s’ha de destacar la tasca realit-zada a Catalunya per les administracions locals en el seu camí cap ala sostenibilitat. A partir d’un impuls inicial de la Diputació deBarcelona, s’ha anat avançant cap a la implantació de les agendes 21locals, les quals, malgrat no tenir un valor normatiu, contribueixen afer que els ajuntaments puguin desenvolupar de manera programadala seva política ambiental i completin i reforcin la seva política urba-nística. Les qüestions relatives a la connectivitat ecològica acostumen



Directrius

51. L’avaluació ambiental de plans,projectes i activitats és un ins-trument molt important per ala prevenció i la correcció delsproblemes de connectivitatecològica. La connectivitat eco-lògica ha de ser un dels vec-tors a considerar en tota ava-luació ambiental i ha de servalorada en la jerarquitzaciódels objectius ambientals quel’avaluació comporta. La con-sideració de la connectivitatecològica es farà des de lesprimeres etapes del procés—serà responsabilitat del pro-motor assumir els objectiusambientals— i es consideraràadequadament en el docu-ment de referència de l’òrganambiental.

52. En el cas de la normativa rela-cionada amb l’avaluació d’im-pacte ambiental, atès que l’ac-tual ha quedat obsoleta, esrecomana elaborar una novallei d’avaluació d’impacte am-biental, que permeti abordar,amb un procediment ben defi-nit, els temes de connectivitatecològica de manera efectiva,des de l’inici del procés.

53. A la normativa relacionada ambl’avaluació ambiental de les ac-tivitats, es recomana completarel Decret 136/1999, pel quals’aprova el Reglament generalde desplegament de la Llei3/1998, de la intervenció inte-gral de l’Administració am-biental, i s’adapten els seus

a tractar-se de manera desigual en els diferents municipis i, a vega-des, no sempre amb la importància que els correspondria. En aquestsentit, cal destacar la iniciativa de la Diputació de Girona de donar su-port als ajuntaments de la seva demarcació per a la planificació, l’ad-quisició i la gestió dels espais naturals amb valor connectiu.

En un altre ordre de coses, cal no oblidar que l’adopció de polítiquesmunicipals de sostenibilitat, especialment en relació amb la gestiódels espais lliures i naturals i de la biodiversitat, comporta un incre-ment de les responsabilitats municipals que no ha anat acompanyatd’un augment proporcional dels recursos econòmics que els ajunta-ments necessitarien per poder desenvolupar aquestes funcions.

annexos, per garantir que elsaspectes relacionats amb elmanteniment de la connec-tivitat ecològica i la funcionalitatdels ecosistemes es tinguin encompte en les diferents eta-pes del procediment d’ava-luació ambiental de les activi-tats i per tots els organismesque hi intervenen.

54. El departament competent enmatèria ambiental vetllarà per-què els criteris que, en relacióamb la connectivitat ecològi-ca i la funcionalitat dels eco-sistemes, s’estableixin a Ca-talunya s’integrin de maneraadequada en l’avaluació delsplans, programes i projectesamb incidència territorial quepertoquen a l’Administracióestatal. Per aquest motiu, totinforme que l’Estat requerei-xi de qualsevol departamentde la Generalitat haurà detenir present les qüestionsrelacionades amb el mante-niment de la connectivitatecològica.

55. Aprovar una llei d’avaluacióambiental de plans i progra-mes que consideri amb cura larelació de les avaluacions deplans vinculats jeràrquicament,per evitar duplicitats i garantirla coherència i l’efectivitat delprocés d’avaluació ambientaldes dels nivells més estratè-gics fins a les activitats.


56. En les guies metodològiques iles instruccions tècniques queelabori el departament com-petent en matèria ambientalper tal de facilitar l’execuciódel procés d’avaluació am-biental, es procurarà desenvo-lupar adequadament les con-sideracions relacionades ambla connectivitat ecològica, tantpel que fa al seu mantenimentcom a la seva restauració, se-guint el model ja iniciat a lesInstruccions tècniques per al’avaluació ambiental delsplans d’ordenació urbanísticamunicipal (2006).

57. El departament competent enmatèria ambiental elaborarà unmanual d’instruccions tècni-ques per a la redacció d’estudisd’impacte ambiental, el qual, amés, aplegarà exemples de bo-nes pràctiques que tractin ade-quadament els temes de con-nectivitat ecològica.

58. Pel que fa a les normes addi-cionals de protecció ambientalen les activitats extractives, esrecomana completar la Llei12/1981, per la qual s’establei-xen normes addicionals deprotecció dels espais d’espe-cial interès natural afectats peractivitats extractives, amb elrequeriment que tot programade restauració tracti de mane-ra explícita les qüestions rela-cionades amb la connectivitat


ecològica, tant en la part d’a-nàlisi de l’indret on es preveurealitzar l’activitat com a l’horad’avaluar els efectes, d’esta-blir mesures preventives i derestauració, i d’elaborar el pro-grama d’execució d’aquestesmesures.

59. El departament competent enmatèria ambiental constituiràun veritable sistema d’infor-mació ambiental, el qual in-clourà entre la informacióbàsica la documentació i lacartografia relacionada amb laconnectivitat ecològica, elsconnectors biològics i fluvials,etc. Paral·lelament, establiràun sistema àgil de transmissióde la informació als equips re-dactors dels diferents tipusd’avaluacions, estudis o infor-mes ambientals.

60. És important que l’Adminis-tració local continuï treballanten l’establiment i l’aplicació deles agendes 21 locals, i quedisposi del corresponent plad’acció local que guiï l’avençcap a la sostenibilitat i progra-mi l’actuació ambiental muni-cipal. En tots els casos i, es-pecialment, en relació amb elsespais lliures i naturals, s’han

de tractar de manera adequa-da les qüestions relacionadesamb la connectivitat ecològi-ca, tant en l’àmbit periurbàcom en els espais i compo-nents de la biodiversitat demajor interès ecològic, i calfer-ho de manera coordinadaamb els municipis veïns.

61. En l’àmbit de l’acció política,cal incidir especialment en eltema del finançament munici-pal i cercar els mitjans opor-tuns perquè es dotin els muni-cipis dels recursos addicionalsnecessaris per poder assumirles seves funcions pel que faals espais oberts, com les re-lacionades amb el manteni-ment de la connectivitat eco-lògica i la prevenció de lafragmentació del territori: re-distribució del finançament es-tatal, taxes sobre l’edificació,valor cadastral, etc.


Espècies amenaçades i protegi-des: 10; 13.Xarxa viària i altres infraestructureslineals: 16a; 23a; 23b.Espais fluvials: 26a; 26c.Activitat agrària: 37b.Urbanisme: 43.

2.10. Recerca, informació i participació

Recerca. En totes les qüestions relacionades amb la conservacióde la biodiversitat, com és el cas de la connectivitat ecològica, la qua-si totalitat de tractats, plans i programes internacionals reconeixen elpaper clau de la recerca en el coneixement i la valoració de la biodi-versitat, en la comprensió dels problemes que l’afecten i també al’hora de cercar solucions o donar respostes adequades. De fet, ha estatla recerca la que ha donat els primers senyals d’alerta davant de pro-blemes com la pèrdua de la biodiversitat, la fragmentació dels hàbi-tats i l’efecte barrera, motiu pel qual és a través d’un millor coneixe-ment de la biodiversitat i del funcionament dels ecosistemes que espodran donar les pautes adequades per fer front a aquests problemes.

A Catalunya la recerca sobre biodiversitat es duu a terme en els di-ferents departaments universitaris, centres de recerca i museus,però generalment està poc vinculada a la gestió i depèn més de la vo-luntat dels investigadors que de l’existència d’un programa consoli-dat en l’àmbit català. El Pla de recerca i innovació de Catalunya(2005), tot i considerar com una de les línies prioritàries la recercaen sostenibilitat i medi ambient, no fa cap referència explícita a labiodiversitat, cosa que contrasta amb altres plans de recerca de cai-re estatal i comunitari. A més, el sistema vigent de valoració de la re-cerca acadèmica desincentiva la recerca naturalista local, especial-ment la vinculada a la gestió.

Per altra banda, s’ha de remarcar que el Departament de MediAmbient i Habitatge, des dels seus inicis, ha fomentat l’estudi de labiodiversitat i la generació de bases de dades i d’informació carto-gràfica digital, i ha posat tota la documentació validada a disposiciódels interessats a través de la seva pàgina web. Altrament, no s’had’oblidar l’important paper que en el coneixement de la biodiversi-tat han tingut els investigadors privats i les associacions i les enti-tats científiques de caire naturalista.

Informació. Les noves tecnologies han comportat un canvi revo-lucionari en la transmissió de la informació ambiental, tant pel que



fa a la facilitat i rapidesa d’accés a aquesta informació com a laquantitat d’informació disponible. Per altra banda, han facilitatla generació d’un nou tipus d’informació que, sense aquests mitjansi facilitats, possiblement no s’hagués produït. D’aquesta manera,al costat de la informació de caire legal, de plans i programes osimplement de caire divulgatiu, s’han posat en marxa vertaderssistemes d’informació ambiental i territorial, com pot ser, perexemple, el sistema d’informació sobre el patrimoni natural del De-partament de Medi Ambient i Habitatge i altres iniciatives ques’estan endegant des del Departament de Política Territorial iObres Públiques (planejament territorial, registre de planejamenturbanístic de Catalunya, etc.) i del Departament d’Agricultura,Ramaderia i Pesca (mapes de sòls) i, també, des de l’Administraciólocal.

En bona part ja es compleixen les previsions del Conveni de laComissió Econòmica per a Europa de Nacions Unides sobre l’accés ala informació, la participació pública en la presa de decisions i l’accésa la justícia en matèria de medi ambient (Conveni d’Aarhus), des-envolupat en l’àmbit europeu per la Directiva 2003/4/CE, sobre l’ac-cés públic a la informació ambiental, i transposada a l’ordenamentjurídic estatal per la Llei 27/2006.

Aquesta mateixa normativa internacional obliga a la publicació pe-riòdica d’informes sobre l’estat del medi ambient. A Catalunya, elDepartament de Medi Ambient n’ha publicat dos durant la dècadade 1990, que han anat seguits d’informes temàtics (litoral, biodiver-sitat, canvi climàtic, etc.) del Consell Assessor per al Desenvolu-pament Sostenible i d’un nou Informe sobre el medi ambient i el des-envolupament sostenible del 2005. Aquest darrer estableix un seguitd’indicadors a l’estil dels anomenats «observatoris», que permetenque es pugui tenir una visió força completa i contínua de l’estat delmedi o de l’evolució de la sostenibilitat. Això no obstant, en aquestaprimera edició, els indicadors relacionats amb la biodiversitat sónpocs i poc significatius (espais protegits i espècies amenaçades, graud’ocupació del sòl, etc.) i cap d’aquests no fa referència a la connec-tivitat ecològica.


En els diferents estudis realitzats a Catalunya en relació amb la con-nectivitat ecològica, es comprova com l’aparició en els darrers anysde cartografia digital amb diverses capes temàtiques (hàbitats, co-bertes del sòl, espais naturals protegits, etc.) i de bases de dadessobre diferents components del medi natural (flora, ocells, etc.) hacomportat uns canvis molt significatius en les metodologies des-envolupades pel que fa a la connectivitat ecològica i, en general, a laconservació del medi natural, i ha millorat la seva qualitat. Per altrabanda, el fet que part d’aquesta informació no estigui disponible al’escala del planejament, o que algunes de les seves capes no cobrei-xin completament el territori català, a banda de la diversitat de for-mats, n’ha limitat la utilitat.

Participació. Si bé és cert que no tindria cap sentit crear un orga-nisme participatiu, ja sigui consultiu o assessor, relacionat nomésamb les qüestions de connectivitat ecològica, també ho és que el bonfuncionament dels òrgans participatius ja existents i relacionats ambles matèries de caire ambiental i de sostenibilitat, o d’aquelles altressusceptibles d’incidir-hi, ha de tenir repercussions positives en laconservació de la biodiversitat i, per extensió, sobre el mantenimentde la seva funcionalitat.

La normativa internacional ha desenvolupat de manera relativamentrecent aquestes qüestions i cal destacar-ne l’esmentat Convenid’Aarhus, els aspectes participatius del qual han estat desenvolupats

Ecoducte


en l’àmbit europeu per la Directiva 2003/35/CE, per la qual s’esta-bleixen mesures per a la participació pública en determinats plans iprogrames relacionats amb el medi ambient, transposada, al seu torn,a l’ordenament jurídic estatal per la Llei 27/2006. Els aspectes parti-cipatius s’han anat integrant també en les diferents polítiques secto-rials i han estat recollits en les directives i normes corresponents.

És cert que en els darrers anys els processos de participació públicas’han desenvolupat notablement, però això no s’ha fet de manera ho-mogènia. És així que cada nova llei o pla crea noves comissions i con-sells amb objectius, funcions i composició a vegades diversos, cosaque pot generar una certa sensació de dispersió.

Per altra banda, també s’ha de reconèixer el tradicional voluntarismede la societat catalana, el qual ha tingut sempre una notable incidèn-cia sobre el coneixement i la conservació del medi natural. Els depar-taments competents en matèria ambiental, agrària i urbanística hancomençat a establir ajuts econòmics específics per a aquestes activi-tats: realització d’actuacions de restauració d’espais fluvials, inter-vencions paisatgístiques en sòl no urbanitzable del sistema costaner,actuacions en els espais naturals protegits, etc. Altres institucions, pú-bliques i privades, també donen suport a les iniciatives socials rela-cionades amb el coneixement i la gestió del patrimoni natural.

Proposta de connectors ecològicsa l’Empordà


Directrius

62. Fomentar la recerca bàsica i,especialment, la recerca apli-cada sobre els aspectes fun-cionals de la biodiversitat idedicar-hi els recursos neces-saris, tant en el marc de futursplans de recerca de Catalunyacom de les actuacions prò-pies dels diferents sectors del’Administració. De maneraorientativa i en l’àmbit de laconnectivitat ecològica, cal-dria promoure i donar suport ala recerca en els àmbits se-güents:

a) Estudis de comportamentmigratori i de mobilitat idispersió de les espècies,prioritzant aquelles méssensibles a la fragmentaciói elaborant mapes de con-nectivitat per a les espèciesclau.

b) Estudis sobre la fragmenta-ció d’hàbitats, l’efecte bar-rera i l’afavoriment de laconnectivitat ecològica atotes les seves escales.

c) Millora del coneixementdels aspectes funcionals dela biodiversitat dels espaisnaturals protegits i de l’e-cologia dels hàbitats i deles espècies amenaçades.

d) Programes de seguimentde l’eficàcia de les diferents

estratègies connectivesadoptades i de l’avaluaciódels seus resultats.

63. Posar les dades i els coneixe-ments científics i tècnics queel departament competent enmatèria ambiental té disponi-bles en relació amb la connec-tivitat ecològica a disposiciód’altres tècnics i professionalsi també dels responsables dela presa de decisions, i fer-hode la manera que més en fa-ciliti l’ús. També es facilitaràl’accés fàcil i per mitjans elec-trònics als nombrosos estudis,informes, bases de dades idocuments tècnics que l’Ad-ministració encarrega, comara els relacionats amb la con-nectivitat ecològica, i que,malgrat aportar dades sovintforça interessants, general-ment resten inèdits i són de di-fícil accés, tot diferenciant cla-rament la informació que estàestructurada i validada de laresta.

64. L’Administració vetllarà pergarantir la qualitat científicadels estudis i treballs que, re-lacionats amb els aspectesfuncionals de la biodiversitat,pugui promoure, així com delsprogrames, plans i projectes


que hagi de tramitar o delsquals hagi d’emetre informe.

65. Millorar en els propers infor-mes sobre l’estat del mediambient o la sostenibilitat aCatalunya tots els aspectesrelacionats amb la biodiversi-tat i, especialment, els seusaspectes funcionals. Atès quealgunes d’aquestes qüestionsno són fàcils de tractar, caldràfer un esforç previ en la defi-nició dels indicadors necessa-ris i, si cal, obrir noves línies derecerca o d’obtenció de dadesper generar la informació debase necessària.

66. Promoure l’homogeneïtzacióde formats en les bases dedades i les cartografies que fa-ciliten els diferents sectors del’Administració i els centresde recerca, a través de mitjanselectrònics i a l’escala o ambel detall necessari perquè pu-guin ser utilitzades en la pla-nificació i la gestió.

67. En aplicació del Conveni d’Aar-hus i de les normes comuni-tàries i estatals que el des-

envolupen, el departamentcompetent en matèria am-biental promourà la participa-ció ciutadana en les qüestionsde caire ambiental, inclosesles referents a la connectivitatecològica, tant en l’elabora-ció de nous instruments nor-matius, de planificació i degestió com en la seva apli-cació.

68. Els diferents sectors de l’Ad-ministració, així com el sectorprivat, donaran el màxim su-port a totes aquelles iniciativesde participació ciutadana rela-cionades amb la conservaciódels espais naturals, la ges-tió dels sistemes agropecuarisextensius i el mantenimentdels aspectes funcionals de labiodiversitat.


Espècies amenaçades i protegi-des: 14.Xarxa viària i altres infraestructureslineals: 15c.Activitat agrària: 35d; 36c.Ús dels recursos biològics: 49.Avaluació ambiental: 59.

Annex 1

Definicions i conceptes

En aquestes directrius s’han utilitzat els conceptes que es defineixentot seguit:

Cinturó verd. Zona d’espais oberts que voreja un nucli urbà, comparcs periurbans i espais agrícoles i naturals, establerta des de l’òp-tica urbanística per limitar la tendència urbana expansiva i la co-alescència amb altres nuclis urbans propers, així com per millorar laqualitat de vida de la ciutadania. També pot rebre la denominaciód’anella verda.

Connectivitat ecològica. Qualitat del medi natural i dels espaissemitransformats que, a més del moviment i la dispersió dels orga-nismes, permet el manteniment dels processos ecològics i dels fluxosque els caracteritzen (aigua, matèria, gens, etc.).

Connector ecològic. Sector relativament ampli del territoridefinit a partir d’unes característiques morfològiques i d’una es-tructura d’hàbitats que afavoreixen la continuïtat dels fluxos bio-lògics i ecològics, com és facilitar els moviments d’un ampli ven-tall d’espècies a través del territori i mantenir la continuïtat dedeterminats processos ecològics. Per la diversitat d’hàbitats queconté, naturals o seminaturals, per les seves mides i pel fet d’a-collir un gran nombre d’espècies, no només actua com a connec-tor, sinó que generalment esdevé, alhora, l’hàbitat de determina-des espècies.

ANNEX 1 [87]

Connector fluvial. Tipus específic de connector ecològic constituïta l’entorn d’un espai fluvial, que, a més de la làmina d’aigua i la zo-na de ribera, sol incloure les àrees inundables i les zones humides ad-jacents, com els meandres i els cursos intermitents o abandonats.

Corredor biològic. Element del paisatge, generalment d’estruc-tura contínua i lineal, que, amb independència del valor dels hàbitatsnaturals que el composen, té un interès per permetre els desplaça-ments de determinades espècies entre diferents espais naturals d’u-na certa extensió. El seu disseny dependrà bàsicament dels requeri-ments de l’espècie per a la qual ha estat pensat. Generalment, esproposen com a corredors els diferents components de la xarxa hi-drogràfica, les carenes i altres elements del relleu, així com diferentselements lineals dels mosaics agroforestals.

Efecte barrera. S’anomena així l’efecte que impedeix el desplaça-ment d’espècies de la fauna, dificulta el manteniment dels fluxos eco-lògics i, en general, comporta una interrupció de la continuïtat delmedi, del paisatge i dels espais i camins rurals. Sovint s’associa ales infraestructures lineals, tot i que també pot tenir el seu origen endeterminats desenvolupaments urbans o agrícoles.

Estratègia connectiva. Conjunt de principis, propostes i actua-cions d’abast intersectorial establerts amb l’objectiu de mantenir, mi-llorar o restaurar la connectivitat ecològica i la funcionalitat dels eco-sistemes en un àmbit territorial ampli, per al conjunt dels componentsde la biodiversitat.

Fragmentació del territori. Procés de transformació del territorique comporta la divisió d’un hàbitat extens en peces més petites i,per tant, de menor qualitat ecològica, sovint a causa de l’establimentd’infraestructures, però també d’altres barreres artificials com lesgenerades pels espais urbanitzats i determinats tipus d’agriculturaintensiva.

Itinerari paisatgístic. Conjunt continu d’elements urbans (zonesverdes, carrers arbrats, parcs urbans, etc.) i periurbans (camins ru-


rals, parcs agraris, boscos periurbans, etc.), generalment situats al’entorn d’un itinerari senyalitzat, que posen en contacte el medi ur-bà amb l’entorn natural i tenen un ús bàsicament social.

Marges vegetats. Denominació simplificada que pretén englobarel conjunt d’elements d’interès connectiu que es troben en el me-di agrari. En alguns casos poden ser lineals (marges de conreus,tanques vegetals, vores de recs o camins, parets de pedra seca,etc.) i en altres, rodons o puntuals (basses i fonts, arbredes o bos-quets entre camps, afloraments rocosos o anomalies topogrà-fiques, etc.).

Matriu territorial. Conjunt de components i usos del medi naturali el paisatge que defineixen i estructuren un determinat territori.Quan alguns d’aquests components o usos esdevé predominant,es pot parlar de matriu territorial de base agrícola, forestal, etc.

Pas de fauna. Tot tipus d’estructura construïda o condicionadaper facilitar a la fauna el pas de les infraestructures viàries i aixídisminuir l’efecte barrera d’aquestes infraestructures i la mor-talitat que poguessin provocar. La seva ubicació, emplaçament(superior o inferior) i mides dependran del lloc del territori on sesituï la infraestructura, de les característiques de les espècies prio-ritàries i de les principals rutes de migració o de desplaçamentde les espècies que han motivat la seva construcció. Determinadesestructures, com els viaductes o els falsos túnels, poden actuarcom a passos de fauna efectius per a un ventall força ampli d’es-pècies. Els passos de fauna de grans dimensions construïts per so-bre les infraestructures s’anomenen ecoductes. Els passos defauna també es poden construir per superar altres tipus de bar-reres, ja siguin longitudinals, com els canals, o transversals, comles rescloses. Un exemple d’aquests darrers són els dispositiusde pas de peixos.

Passeres d’hàbitat. Conjunt de petites àrees, generalment sensecontacte físic entre si, disposades entremig d’espais naturals a con-nectar o que tenen interès com a punts de refugi o alimentació per

ANNEX 1 [89]

a les espècies migratòries pel fet de localitzar-se en punts estratègicsde les seves rutes de desplaçament. Un bon exemple, el constitueixenles zones humides, que, tot i estar separades unes de les altres, fanpossible la migració, a voltes intercontinental, de moltes espècies d’o-cells aquàtics.

Permeabilitat de les infraestructures. Capacitat de les infra-estructures per permetre el pas de les espècies de la fauna i d’altresfluxos ecològics a través seu amb facilitat i seguretat, ja sigui mit-jançant estructures especialment construïdes o condicionades, comels passos de fauna, o com a resultat de la seva adaptació a les ca-racterístiques naturals, paisatgístiques i rurals de l’espai que tra-vessen: viaductes, túnels, falsos túnels, ponts, etc.

Punt crític. Indret d’interès per a la connectivitat ecològica on esconcentren els efectes negatius de la pressió urbana i de les infra-estructures, fins al punt de limitar-ne en gran mesura, o impedir-ne,la funció connectiva. Malgrat afectar un sector d’extensió reduïda,els efectes generats poden ser molt greus per al manteniment de laconnectivitat ecològica d’un àmbit molt més extens.

Punt negre. Per similitud amb la mateixa denominació que s’uti-litza per indicar un punt de la xarxa viària on es produeixen nom-brosos accidents de trànsit, s’utilitza la denominació de punt negreper indicar aquells punts de la xarxa viària on es produeixen moltsatropellaments o col·lisions d’espècies de la fauna. També designapunts d’elevada mortalitat en altres tipus d’infraestructures, comelectrocucions o col·lisions en la xarxa elèctrica o ofegaments en ca-nals i basses.

Via verda. Terme utilitzat per designar espais de característiquessimilars als cinturons verds però de caire lineal, que tenen la do-ble funció de separar espais urbans i de connectar espais naturals.En alguns casos, aquesta denominació també s’utilitza per desig-nar itineraris excursionistes i ciclistes establerts damunt antiguesvies fèrries.


Xarxa ecològica. Xarxa coherent d’espais naturals entesa com unconjunt d’espais d’alt valor natural, que generalment gaudeixen deprotecció, envoltats per zones d’influència i connectats entre si peraltres espais de menor dimensió, però prou ben conservats i dispo-sats de manera que permetin els moviments i la dispersió de les po-blacions d’espècies de la flora i de la fauna i el manteniment delsfluxos que garanteixen la funcionalitat dels ecosistemes.

ANNEX 1 [91]

Annex 2

Nous instruments a desenvolupar

Normativa

• Llei de biodiversitat i patrimoni natural (5; 9)• Llei d’avaluació ambiental de plans i programes (55)• Llei d’avaluació d’impacte ambiental (52)• Llei de caça (47)• Llei d’ordenació sostenible de la pesca continental i protecció dels

ecosistemes aquàtics continentals de Catalunya (47)• Reglament de la Llei 3/1995, de vies pecuàries (49)• Reglament de la Llei 22/2003, de protecció dels animals (9)• Reglament de la Llei 54/1997, del sector elèctric (23)

Plans i programes

• Pla territorial sectorial de connectivitat ecològica de Catalunya (3)• Inventari de zones humides de Catalunya (8)• Pla de conservació de les zones humides a Catalunya (8)• Catàleg de les espècies amenaçades de Catalunya (9)• Plans de recuperació o de conservació de les espècies catalogades (9)• Pla de millora de la permeabilitat de la xarxa viària existent. Programa

anual de permeabilització dels trams més problemàtics (22b)• Pla de correcció dels suports elèctrics que comporten un major risc

d’electrocució i col·lisió (24)

ANNEX 2 [93]


• Actuacions per a la recuperació de la funció connectiva en tramsfluvials especialment importants des del punt de vista de la con-nectivitat ecològica en el Programa de mesures del Pla de gestió dela demarcació hidrogràfica de les conques internes de Catalunya(28): programa de restauració i de recuperació de marges i riberesdels punts crítics en trams naturals o seminaturals (28b); progra-ma de permeabilització d’infraestructures de protecció hidràulicaen punts crítics situats en entorns altament modificats (28c)

• Programa de mesures prioritàries d’aplicació del Pla sectorial decabals de manteniment de les conques internes de Catalunya enpunts crítics (30)

• Pla de permeabilització de zones i infraestructures de regadiu (37a)• Pla per a l’ordenació i la recuperació de la xarxa de vies pecuàries

de Catalunya (50)

Normes i directrius tècniques

• Normes tècniques per al disseny i la integració territorial, paisat-gística i ecològica de les carreteres (17)

• Manual d’instruccions tècniques per al disseny i la integració ter-ritorial, ecològica i paisatgística de la xarxa de canals i sèquies i lesbasses de rec (20)

• Manuals d’instruccions tècniques per a la millora de la connectivi-tat ecològica, la minimització d’impactes d’infraestructures i la res-tauració hidromorfològica ecològica en sistemes fluvials (31)

• Manual d’instruccions tècniques per a la permeabilització d’in-fraestructures i el manteniment de la connectivitat ecològica i lafuncionalitat dels ecosistemes en regadius (37c)

• Directrius de gestió forestal (44) • Codi de bones pràctiques per a la gestió forestal (44)• Desenvolupament normatiu del contingut dels plans d’ordenació

forestal i d’adaptació dels plans tècnics de gestió i millora forestali dels plans simplificats de gestió forestal (45)

• Guies metodològiques i instruccions tècniques per facilitar l’exe-cució del procés d’avaluació ambiental (56)

• Manual d’instruccions tècniques per a la redacció d’estudis d’im-pacte ambiental (57)

Annex 3

Inclusió del concepte de connectivitat ecològicaen normes i plans

Tot seguit, s’indiquen les normes i plans per als quals es proposaalgun tipus de modificació i, entre parèntesi, el número de la direc-triu corresponent. En conjunt, de 68 directrius, 14 fan referència atemes legislatius o de planejament, fet que no exclou que, a la llarga,per desenvolupar alguna altra directiva, no calgui fer altres canvislegislatius o de planejament.

Normativa vigent

• Llei 22/2003, de protecció dels animals (9)• Llei 7/1993, de carreteres (15)• Decret 293/2003, pel qual s’aprova el Reglament general de carre-

teres (15)• Llei 4/2006, ferroviària (18)• Llei 9/2003, de la mobilitat (21a)• Decret 221/2005, sobre l’aplicació de la condicionalitat en relació

amb els ajuts directes de la política agrícola comuna (34a)• Decret 136/1999, pel qual s’aprova el Reglament general de des-

plegament de la Llei 3/1998, de 27 de febrer, de la intervenció inte-gral de l’Administració ambiental, i s’adapten els seus annexos (53)

• Llei 12/1981, per la qual s’estableixen normes addicionals de pro-tecció dels espais d’especial interès natural afectats per activitatsextractives (58)

ANNEX 3 [95]

Plans vigents

• Pla territorial parcial de les Terres de l’Ebre (2c)• Pla d’infraestructures de transport de Catalunya 2006-2026 (22a)• Pla de gestió de la demarcació hidrogràfica de les conques internes

de Catalunya i planificació hidrològica de les demarcacions hidro-gràfiques que afecten la part catalana de les conques dels riusEbre, Garona i Sénia (27)

• Pla sectorial de cabals de manteniment de les conques internesde Catalunya (30)

• Pla de sanejament (32)• Programa de desenvolupament rural 2007-2013 (35)


Generalitat de CatalunyaDepartament de Medi Ambienti Habitatge

bases per a les directrius de connectivitat ecològica de ... · tuen entre les primeres causes...

Documents