arqueología de la guerra civil y del conflicto: obres de...

OBRES DE RE-FORTIFICACIÓ DE LES DEFENSES DEL CASTELL I LA MURADA DE LA VILA D’ORPESA DURANT LES ACCIONS BÈL·LIQUES DEL S. XIX

Sergi Selma Castell*, Francesc-Xavier Duarte Martínez** i Luis Lozano Pérez*** LA LINDE, 5-2015,

pp. 109-138

109

Arqueología de la Guerra Civil y del Conflicto:

RESUM.- En aquest treball

presentem part dels resultats de dos

intervencions arqueològiques realitzades

entre la torre Nord i les primeres cases del

nucli urbà (allà on les murades de la vila

d’Orpesa es troben amb la fortificació del

castell). Proves arqueològiques constaten les

reparacions contemporànies realitzades al

caliu dels conflictes bèl·lics que afectaren la

població al s. XIX (la Guerra del Francès i la

Tercera Guerra Carlista) i, per altra banda,

evidencien episodis de setge i assalt amb

artilleria del castell.

PARAULES CLAU.-. castell,

fortificació, Orpesa, Castelló, Guerra del

Francès, Tercera Guerra Carlista.

ABSTRACT.- This paper presents

some of the results of two archaeological field

surveys conducted in the area between torre Nord (North Tower) and the first few

houses on the outskirts of Orpesa (Oropesa del Mar) urban edge (where the walls

of the village and the fortress meet). The archaeological evidence found shows that

repairs were made in the aftermath of the military conflicts that affected the region

in the nineteenth century (the Peninsular War and the Third Carlist War). Evidence

of attempts to siege and assault the fortress with artillery weapons was also found.

KEY WORDS.-. Castle, fortification, Orpesa (Oropesa del Mar),

Castellón de la Plana, Peninsular War, Third Carlist War.

Imatge panoràmica del costat septentrional de castell d’Orpesa (2014).

* Sergi Selma Castell. Professor associat / arqueòleg. [email protected] / [email protected]. Universitat Jaume I / OFITESC (Oficina Tècnica de Serveis Culturals). ** Francesc-Xavier Duarte Martínez. Arqueòleg. [email protected]. SArq-Serveis d’Arqueologia. *** Luis Lozano Pérez. Arqueòleg. [email protected]. SArq-Serveis d’Arqueologia.

mailto:[email protected]




Obres de re-fortificació de les defenses del castell i la murada de la vila d’Orpesa durant les accions bèl·liques del S. XIX

Sergi Selma Castell, Francesc-Xavier Duarte Martínez i Luis Lozano Pérez LA LINDE, 5-2015, pp. 109-138

110


Introducció

La darrera intervenció

arqueològica realitzada entre

els mesos de juliol i octubre

de 2014 va possibilitar el

descobriment d’un tram de

llenç d’uns 25 m de la

murada que envoltava la vila

d’Orpesa (Castelló) i que es

pensava perduda al seu inici

septentrional, a tocar del

castell homònim.

Gravat realitzat després de l’assalt de l’exèrcit napoleònic del castell d’Orpesa

(1811), vista des del nord. [Plan du fort d’Oropesa et de la tour du Roi;

Cartoteca Histórica, Centro Geográfico del Ejército].

Aquest fet, juntament amb la documentació d’un

bombardeig del llenç de murada entre les torres Nord i Est del

castell, ens ha portat a la recerca documental de les

evidències arqueològiques constatades per tal de fer la

correcta interpretació històrica de l’evolució arquitectònica del

castell d’Orpesa.

El propòsit del present treball, per tant, no és un altre

que l’anàlisi històrica de les obres de re-fortificació realitzades

a propòsit de les accions bèl·liques produïdes sobre les

defenses septentrionals del castell, en concret les realitzades

amb motiu de la Guerra del Francès (1808-1814) i, poc

després, possiblement, amb la Tercera Carlinada o Tercera

Guerra Carlina o Carlista (1872-76). Sobre aquests dos

moments hi existeix documentació gràfica de l’època que

recolza i, en algun cas, corrobora la interpretació arqueològica



111


que s’ha fet a partir de la documentació arqueològica

realitzada durant l’excavació.

L’actuació consistí en la realització de treballs

arqueològics en zones de les immediacions del castell i l’inici

de la murada de la vila d’Orpesa, on aquestes toquen la

fortificació (a l’entorn de l’actual dipòsit d’aigua potable).

Planta simplificada del Castell d’Orpesa amb la identificació dels elements

principals, independentment de la seua cronologia.



112


Antecedents arqueològics

Aquesta no havia estat la primera intervenció

arqueològica efectuada al castell d’Orpesa. Al respecte dels

antecedents arqueològics, un de nosaltres ja els va plasmar,

també, a un treball recent. Remetem al lector a aquell treball

de fàcil consulta (Selma, 2014), per tal de evitar repeticions

innecessàries.

L’any 2000 es va fer la primera intervenció

arqueològica reglada, però no ha estat fins una dècada

després que els treballs han pres una dinàmica de certa

continuïtat en el temps. Per tant, ací només presentarem, en

allò que ens interessa, les darreres dos intervencions i

reproduirem, breument, l’evolució arquitectònica documentada

fins a la data sobre el castell.

La intervenció de 2013 consistí en el desenrunament

exterior dels llenços de murada entre la torre Nord i Est i entre

aquesta i l’actual dipòsit d’aigua, al costat nord del castell.

Importants capes de runa amagaven una seqüència

estratigràfica amb una potència de fins a 4 m. Una vegada

retirades, tornaren a la llum murs i estructures que, recolzant-

se els uns als altres, disposaven un complex sistema de

reforçaments i reparacions que hem pogut datar

cronològicament en la Guerra del Francès, a partir de la

lectura arquitectònica de les mateixes juntament amb

evidències arqueològiques i documentació històrica.

L’any següent es va actuar arqueològicament en

diferents punts del vessant Est del castell que estaven

ocupats per diversos elements urbanístics i d’habitatge, els

quals desdibuixaven les poques evidències estructurals que

restaren dempeus després de la construcció de l’actual dipòsit

d’aigua potable en la dècada dels anys 70 del segle XX.

Així doncs, les parcel·les 20 i 22 del carrer del Forn,

que havien estat comprades per l’Ajuntament d’Orpesa per tal

d’alliberar de construccions el vessant Est del castell, es

trobaven gairebé assolades i la seua neteja era objecte de

control arqueològic durant el qual feren acte d’aparició d’un

mur molt apedaçat que conservava el que semblaven ser

espitlleres. A partir d’aquest moment, es realitzà una

excavació arqueològica a l’interior del mateix (al llarg dels 12

m que ocupaven els solars adés esmentats) i un

desenrunament a l’exterior (al llarg de 25 m) fins l’assoliment



113


de la roca calcària del cingle. Per aquesta banda més llarga

es va poder arribar fins al trencament o colze de l’antiga

murada de la vila.

Planta general de les excavacions entre la torre Nord i la torre Est.



114


Planta general de les excavacions entre el dipòsit d’aigua i els solars 20 i 22

del carrer del Forn.



115


Fases arquitectòniques i notícies històriques

Les primeres notícies històriques del castell d’Orpesa

són ja d’època andalusina. Amb anterioritat, sabem que el

tossal sobre el que s’assenta la fortificació fou ocupat en

l’edat del Bronze i ibèrica (com testimonien els fragments

ceràmics que habitualment apareixen en estrats i estructures

posteriors medievals) i, possiblement, freqüentat en època

romana romanorepublicana i altoimperial, com asseveren els

fragments ceràmics trobats, de forma descontextualitzada, a

aquest indret. Cap nivell arqueològic ha estat documentat

d’aqueixes èpoques fins a la data, encara que a les dos

darreres campanyes de 2013 i 2014 s’ha arribat a la roca del

cingle a l’exterior de la fortificació. Cal recordar, però, que a

l’interior del castell hi ha zones sense excavar fins a dita

fondària encara, ja siga per la necessitat de preservar

estructures i espais més recents, però, d’importància, o per

l’existència de zones encara no intervingudes

arquitectònicament en la seua rehabilitació i, per tant, no

controlades per un seguiment arqueològic.

Arquitectònicament, la Fase 1 (o primera fase

islàmica), està documentada, per la ceràmica recuperada,

entre els s. IX-XI. La seua principal peculiaritat és l’existència

d’un recinte perimetral amb llenços de murada flanquejats per

torres. La tècnica constructiva és la tàpia de terra

calicrostada, només, per l’exterior. La terra utilitzada compta

amb escasses pedres, abundants inclusions de ceràmiques

del Bronze i ibèriques i és de color marró (de naturalesa molt

orgànica, sense dubte precedent dels estrats protohistòrics

anteriors del propi jaciment). De fet, aquests trets la fan

perfectament identificable a aquells indrets del castell on

apareix. Les tapiades documentades assenyalen l’existència

d’un cànon de colze comú.

Aquestes, segurament, foren les defenses que trobà

Rodrigo Díaz de Vivar, Cid, l’any 1090 quan pren Orpesa

(Ramón de María, 1929). Molt poc després, el rei Pere I

d’Aragó la farà seua entre 1099 i 1110 (Sevillano, 1953).

Perduda per als cristians, l’arribada dels almohades

degué de ser la conseqüència de la forta reestructuració

documentada arqueològicament entre els segles XII i XIII,

datada gràcies, també, a les ceràmiques recuperades i a la

tècnica constructiva emprada. La causa fou la forta pressió

efectuada sobre l’actual comarca de la Plana Alta (taifa de



116


València) per part dels monarques aragonesos. De fet

aquests arribaren a efectuar donacions (Ramon Berenguer IV

en 1149 i Alfons II en 1169) abans de la dominació militar dels

territoris, fet molt habitual arreu la conquesta del futur Regne

de València. Ara, s’hi reforcen les estructures prèvies amb el

bastiment d’un folre de tàpia crostada per l’exterior de la tàpia

anterior, almenys allí on ha estat documentat

arqueològicament (torres Sud-oest i Nord i els seus llenços de

murada respectius). A més del folre, les murades es recreixen

i s’hi habilita un nou adarb amb un ampit de merlets. Com a

tret significatiu, cal assenyalar que ara, la matriu de terra és

de color roig, amb graves i pedres de petit calibre i no compta

amb inclusions de ceràmiques protohistòriques. Per tant,

també és fàcil de resseguir arreu el castell. Aquesta vegada,

el seu patró metrològic, el colze rassassí, l’oficial dels

almohades, ajuda a establir la seua cronologia (Fase 2, o

segona fase islàmica).

Poc després de la caiguda definitiva en mans feudals

(1233), ja al s. XIV, amb les noves necessitats, hi hagué una

remodelació de la fortificació amb la inserció d’una sala

gòtica, construïda segons els gustos cristians (arcs apuntats,

carreus de pedra), contra l’interior de la torre Nord, cosa que

obligà a reblir-la de runa. S’encetà, així, la Fase 3 (o fase

baix-medieval) i l’inici del colgament d’estructures andalusines

a l’interior, que, ja a la fase següent, acabaran amb la

desaparició de la fisonomia precristiana.

Entrem ara dins d’un període amb interessants notícies

documentals, però, poques evidències arqueològiques d’allò

assenyalat. Pere IV (1379) ordena al senyor del lloc, Jofré de

Thous, la construcció d’una murada que protegira la població

d’Orpesa i el reforçament del castell (Sevillano, 1953, 41).

Alguns anys després (1555), el senyor del lloc Joan de

Cervelló mana la reparació de la murada de la vila i del

castell. I en 1623 es construí la nova muralla de la població i

es feren obres al castell, especialment a la torre principal de

l’interior del recinte.

La Fase 4 (o fase contemporània), caldria iniciar-la

amb la instal·lació d’una caserna permanent al castell, ara dit

fortificació. La fortificació s’adapta per acollir artilleria i resistir

setges; així, tant a les torres Nord com Sud-oest, per

exemple, són folrats amb maçoneria els llenços de la murada

que, també, serà recrescuda. A més, cal adaptar-la a la



117


residència de la tropa que s’hi acull i a les noves tàctiques on

ja s’ha generalitzat l’artilleria. A l’interior del castell s’hi

produeixen importants anivellaments que acabaran colgant

estructures anteriors com la sala gòtica. Als voltants de 1730

apareix el primer document gràfic del castell ja que es redacta

un projecte de remodelació de la caserna. Aquest projecte,

que es va materialitzar gairebé per complet, permet observar

l’estat de la fortificació a les primeries del s. XVIII.

A partir de la centúria següent, les notícies

documentals parlen, directament, de reforçaments,

destruccions i reconstruccions de la fortificació, a propòsit de

la guerra d’Independència o del Francès. Per al següent

conflicte bèl·lic, les guerres carlines, la informació documental

és menor i molt indirecta.

Fragment del Plano y Perfiles del Castillo de la Villa de Oropesa con el

Proyecto de los Quarteles (ca 1730). [Nord a la part baixa de la imatge].

[Cartoteca Histórica, Centro Geográfico del Ejército].



118


Accions bèl·liques del s. XIX

La Guerra del Francès

Els documents històrics:

La Guerra del Francès o de la Independència va

enfrontar les potències d’Espanya, que comptava amb l’ajuda

de Portugal i el Regne Unit, i l’Imperi Napoleònic. Els exèrcits

francesos s’havien internat a la península ibèrica per arribar a

la frontera amb Portugal travessant el territori espanyol.

Tanmateix, varen anar prenent posicions estratègiques

assenyalades a algunes ciutats tot i el descontent de la

població civil. L’arribada de noves tropes franceses i les

disputes monàrquiques sobre la corona espanyola provocaren

l’abdicació de Carles IV i Ferran VII amb la seguida

proclamació de Josep Bonaparte, germà de Napoleó, com a

nou rei d’Espanya. L’aixecament popular contra els francesos,

inicialment produït a Madrid, fou continuat per altres ciutats

espanyoles. Comença, així, la guerra d’independència del

francès, enfrontament que es perllongaria fins 1814.

Un dels episodis bèl·lics d’aquest conflicte a terres

valencianes fou l’assalt al castell d’Orpesa. La fortalesa,

estratègicament localitzada a les immediacions del camí Reial

que es dirigia a València, obstaculitzava el pas de les tropes

franceses que s’hi dirigien a l’assalt de Sagunt. El mariscal

francès Suchet, per tant, va decidir assetjar-la per aconseguir

el seu control.

Composició del Museu d’Orpesa on es representa un morter i projectils de

diferents calibres del segle XIX recuperats al castell.



119


Els primers enfrontaments tingueren lloc el 19 de

setembre de 1811. Durant eixe mes, un batalló del 1r de

Saboia que formava part de la 2a Divisió passà a defensar

Orpesa i també Sagunt (Pardo, 2009, 8). Poc abans, el

general Blake, que estava al servei d’Espanya, havia ordenat

el reforçament d’ambdues places (Queipo de Llano, 1835,

223), tot conscient de la seua importància estratègica. Suchet,

que amb la seua columna venia de Tortosa pel camí Reial,

atacà la vila d’Orpesa i obliga així a refugiar-se a la guarnició

dins del recinte del castell (molt més petit i fortificat que les

murades de la vila). Els francesos, després d’assaltar les

murades d’Orpesa, centraren el seu esforç sobre el castell, tot

i que davant de la impossibilitat de prendre’l, preferiren

adreçar-se cap a Cabanes (Queipo de Llano, 1835, 234-235).

Un nou atac es produí menys d’un mes després amb el

resultat final de la rendició dels assetjats. L’acció és detallada

per José Luis Arcón (2004), després de la consulta dels

comunicats de guerra i és d’aquest assalt del castell d’Orpesa

del qual han estat documentades evidències sobre les

estructures del propi castell.

Per aquestes dates, la fortificació estava baix les ordres

del tinent coronel Pedro Gotti amb el comandament d’uns 180

membres del Regiment de Savoia i Voluntaris de València,

entre els quals hi havia oficials, soldats, artillers i milicians, a

banda, de quatre canons de ferro dins de la fortificació.

Els francesos, a les ordres del general Compère,

reconegueren, primer que res, el territori per observar els

punts febles de la defensa. Com que encara no comptaven

amb el tren de setge llest (mancaven les peces d’artilleria),

decidiren atacar el nucli de la població, que comptava amb

poques defenses, per tal d’iniciar la fustigació i setge del

castell. L’1 d’octubre aconseguiren prendre les cases més

properes al fort (castell) i obriren espitlleres a les parets

d’aquests habitatges amb l’objectiu d’acostar-se a l’accés

principal al mateix i volar-lo. Alhora, construïren una bateria a

un dels habitatges per bombardejar i obrir una bretxa a les

murades de la fortificació. Malgrat tots aquests esforços, des

del propi castell i des de la veïna torre del Rei foren contestats

i, alguns dies després, decidiren canviar l’estratègia:

esperarien l’arribada del tren de setge prevista per a la

setmana següent.



120


Aquest, es va instal·lar al Nord-oest del

castell, a una zona amb una lleugera pendent i

panoràmica sobre tot el front Nord de la

fortificació. El 9 d’octubre ja estava llesta

l’artilleria i a l’endemà s’iniciava l’atac per ordre

directa del mariscal Suchet. Durant les

primeres hores, l’intens bombardeig tenia com

objectiu les murades de la vila i el propi castell.

Al final del matí ja hi havia una bretxa oberta al

mur cortina Nord de la murada; el castell

capitulà. Uns dies després queia la torre del

Rei, sent evacuada després dels nous atacs

rebuts (Arcón, 2004, 38-51; l’episodi ha estat

també recentment tractat per P. Ruiz 2011-).

Fragment del gravat realitzat després de la presa del castell

per part del Mariscal Suchet (1811). [Plan du fort

d’Oropesa...Cartoteca Histórica, Centro Geográfico del

Ejército].



121


Imatge panoràmica del llenç entre la torre Est i la torre Nord.

Les evidències arqueològiques:

Una vegada foren retirats els estrats que cobrien els

murs del costat Nord de la fortificació, vàrem observar que les

defenses, al tram comprès entre les torres Nord i Est, estaven

formats per diverses estructures recolzades. El primer llenç

que trobem, tot i que no s’observa a aquest punt, correspon al

tapial andalusí de la primera fase islàmica. Aquesta està

folrada per un segon tapial que, quan arriba a l’alçaria del

primer tapial, el sobrepassa cobrint-lo i habilitant un pas de



122


ronda en alt o adarb. Així, observem que el llenç exterior de la

base del mateix, a la qual es recolza el mur (UE. 1006), i que

té una grossària de 1,75 y 2,10 m es relacionaria amb la

construcció de la caserna militar del segle XVIII i la seua

preparació per l’allotjament de peces d’artilleria De la lectura

d’aquests paraments és possible la determinació de reformes

i reconstruccions datades al període que va del segle XIV al

XIX.

Alçat de l’excavació entre la torre Est i la torre Nord (els punts en negre són

els impactes de les canonades).



123


Val assenyalar, especialment, un canvi

de fàbrica del mur que dibuixa la línia

bombada més marcada a la part central i que

podríem vincular a l’assolament produït per

l’obertura de la bretxa durant el bombardeig

francès. Aquest trencament arriba fins a les

restes del tapial del que hem determinat com

segona fase islàmica. La bretxa, a la seua

part més baixa, està a 3 m d’alçària respecte

de la superfície de pas, però, cal pensar que

l’enruna produïda per col·lapse del mur

degué d’habilitar una rampa artificial o falsa

mitjançant la qual seria possible l’ascensió i,

per tant, accés a l’interior del castell. Aquest

fet obligà a la capitulació dels assetjats.

Detall de l’impacte d’un projectil sobre el llenç entre les torres Nord i Est

(observeu la bala incrustada dins del parament).

Un altre fet important és l’observació, al mur actual,

d’impactes de canó perpetrats durant aquest episodi. Hem

arribat a comptar fins a 13 dels quals almenys tres conserven

el projectil incrustat. A més, cal observar que altres impactes

s’hi produirien sobre el mur col·lapsat i per tant, perdut. La

reconstrucció posterior del mur n’amaga d’altres, és a dir, el

número d’impactes seria superior a l’actualment observat.

Per tot això, no va ser una sorpresa que durant els

treballs d’excavació arqueològica foren recuperats fins a 12



124


bales de canó de gran calibre que després

d’estavellar-se contra les defenses

quedaren reballades pel vessant, als peus

del castell. Per notícies orals sabem que

durant anys la gent del poble ha estat

recuperant projectils que eren visibles

superficialment. Entre les diferents peces

de munició d’artilleria (de ferro fos) que

han estat recuperades al sediment

excavat, podem identificar bales de 16 lb

(lliures) utilitzades pels canons de setge.

Les fonts escrites assenyalen l’ús de

projectils de 24 lb (Arcón, 2004, 24), però

el pes conservat de les recuperades

arqueològicament (veure a les imatges

següents), s’acosta més a les 16 lb

franceses (1 lb= 489 g), la immediatament inferior del

calibratge del reglament de l’artilleria francesa de l’època (De

Sousa, capítol V), que a les de 24. La troballa de projectils,

amb aquest pes pròxim a les 16 lb, incrustades, al parament,

esvaeix qualsevol dubte al seu ús sobre el bombardeig del fort

per part de l’exèrcit napoleònic.

Detall d’un bala de canó continguda en l’enruna.

A banda d’aquestes peces de gran calibre han estat

recuperades tres bales de, munició d’1 lb disparada en grups

als obusos, granades de mà fofes i bombes més grans per a

morters.



125


Detall d’algunes de les bales recuperades, segons el seu calibre (d’esquerra a

dreta: projectil de 16 lb, 1lb i, possiblement ¼ lb).

Detall d’algunes de les granades fofes recuperades sense esclatar.

Detall d’una possible resta d’obús (esquerra) i d’una granada fofa ja esclatada

(dreta).

Tanmateix, el sediment excavat ha proporcionat gran

quantitat de munició de fusell en plom. Es tracta de bales

circulars que apareixen a tots els nivells dels enderrocs.

Especialment significatius a l’estrat documentat al costat

occidental de la torre Nord. En aquest punt es localitza una

terra fosca, cendrosa (excavada a la UE. 1001), amb

capbussament que segueix el pendent del vessant, on també

són nombroses les restes de fauna i malacofauna; en menor

mesura apareix la ceràmica. Més interessant, per al cas que

ens ocupa, és la troballa de bales de plom de diferent calibre i



126


pedrenyal de sílex utilitzats als fusells de martells (els perrillos

de l’època).

Detall de projectils de plom, per a fusell, recuperats.

Entre la ceràmica, destaca com a peça més moderna,

un fragment pertanyent a la sèrie del ramillete (1775-1800)

dels tallers de l’Alcora que coincideix, cronològicament, amb

la resta dels materials ceràmics del sediment i amb l’episodi

bèl·lic descrit.

Al nivell superficial també recuperàrem un botó de

bronze de l’uniforme d’un dels defensors espanyols. El botó

presenta la llegenda “Rº DE SABOYA”, en referència al

regiment de Savoia que defenia la fortalesa tal i com

assenyalen les fonts escrites.

Detall d’un botó amb la llegenda Rº DE SABOYA.



127


Si atenem l’estudi detallat dels paraments, podem

observar diferents tipus de fàbrica relacionats amb processos

de construcció i reparació dels diferents llenços. Així, el mur

de la fortificació del segle XVIII, presenta un morter de calç

amb una tonalitat cromàtica lleugerament més groguenca,

amb graves petites i àrids de grandària regular. La seua

disposició cobreix alguns dels impactes produïts pels

projectils i, de vegades, fins i tot, les pròpies bales de canó i,

per tant, cal relacionar-lo cronològicament amb algun moment

posterior a l’atac de les tropes napoleòniques. Aquestes

ocuparen el castell i repararen els desperfectes produïts per

tal de posar-lo al seu servei. El morter de reparació també fou

observat al llenç de la murada de la vila que des del castell

descendeix pel costat oriental del vessant (aquest el tractem

més endavant).

Una altra evidència de les obres de reconstrucció de la

bretxa oberta entre les torres Nord i Est seria la troballa de

dos superfícies regularitzades que sembla que donen accés a

aquest llenç. El primer fou descobert l’any 2013 i tenia

connexió directa amb el parament reparat de la murada.

Sobre una terra de tonalitat rogenca, que potser foren les

restes desfetes del tapial de la segona fase islàmica, es va

localitzar una fina capa de morter (3-4 cm) que s’estenia arreu

d’uns 19 m2. El segon fou descobert l’any següent. Es tracta

d’una capa d’uns 5 cm de grossària homogènia i compacta de

morter ric en calç i grava.

Panoràmica amb les possibles rampes per reconstruir la fortificació (fletxes).



128


La base presenta pedres disperses de major grandària,

com si fora una mena de rudus, tot i que no arriba a ser una

unitat estratigràfica diferent, ja que la matriu és la mateixa i no

hi ha distinció. Es tracta, sense dubte, d’un paviment de

trànsit. Compta amb una lleugera pendent ascendent EO

(veure panoràmica de la rampa).

L’existència d’aquesta rampa a l’extrem del castell,

allunyada de l’entrada, pensem que només té sentit si la

relacionem amb les obres de reparació dels llenços, per tal

d’acostar el màxim possible els materials als punts de

reparació de les defenses.

En darrer lloc, observem un tercer tipus de morter que

es caracteritzava per l’àrid utilitzat que sembla arena de platja

ja, que compta amb restes de mol·luscs (possiblement perquè

aquesta mixtura aporta major resistència i possibilita la seua

identificació). Aquest ha estat observat a diferents zones del

castell com ara la torre Est, el llenç Nord i el llenç Nord-oest

on cobreix els murs de l’etapa islàmica, en alguns casos, i els

del segle XVIII, en altres. Malauradament, no ha estat

possible determinar, per relacions estratigràfiques, si es tracta

de les reparacions anteriors a l’atac de Suchet (1811) adés

comentades.

La Tercera Guerra Carlina

Els documents històrics:

La següent acció bèl·lica que patí la fortalesa fou

durant les guerres carlines. El conflicte s’inicia després de la

mort de Ferran VII (1833) sense fill home. Açò suposarà

l’aparició de dos grups de partidaris, els que defensen la

successió a la corona a favor de la filla de l’anterior, la futura

Isabel II, i els que prefereixen un ascens al tron per part del

germà de Ferran VII i oncle d’Isabel, Carles. Ambdós bàndols

irreconciliables defensaven suposats drets dinàstics que, per

altra banda, amagaven les tendències polítiques de l’època: la

liberal (isabelina) i la tradicionalista (carlina), fet que generà la

divisió de la societat. La defensa de les tradicions

monàrquiques i religioses tenia major ressò al País Basc,

Navarra, Catalunya i l’antic Regne de València. La

confrontació arribà al conflicte bèl·lic almenys en tres

ocasions (Primera, 1833-40; Segona, 1846-49 i Tercera,

1872-76).



129


La proximitat en el temps de la Guerra del Francès,

implicaria que el castell, que havia estat reparat després de la

presa dels napoleònics, estaria en disposició de ser utilitzat

militarment, ja que era un punt estratègic al camí Reial, com ja

ha estat assenyalat.

Tanmateix, les notícies a propòsit de la Primera Guerra

Carlina són prou escasses i només il·lustren un freqüent

trànsit de destacaments, d’ambdós bàndols, per la zona. Els

diaris de l’època recullen algunes notícies. Així, per exemple,

el 20 de gener de 1837 un grup de carlins que des d’Onda

marxaven cap a Castelló trobaren cavalleria i una companyia

d’infanteria liberal al seu camí. La forta defensa de la ciutat,

per part dels liberals, va fer que “A las cuatro de la tarde cesó

el fuego, y se retiraron los facciosos del término de Castellón

hacia Oropesa” (El Eco del Comercio, 29-I-1837, p.1).

Durant la Tercera Guerra Carlina, les referències són

més abundants. D’acord amb allò que diuen els diaris de

l’època, la vila d’Orpesa es trobava sota el control del bàndol

carlí fins ben avançat el conflicte, fet que suposava una

pesada càrrega fiscal sobre la població per l’obligatorietat de

contribuir econòmicament amb la causa carlina.

L’any 1875, la premsa es fa ressò d’una interessant

notícia, segons el diari La Ibería, 23-III-1875 (p. 3), “El

comandante de armas en Oropesa (…) fue llamado por [el

carlí] Cucala, quien le mandó que cesase en su cargo y se

incorporase a su fuerza, y en vez de obedecer pidió al pueblo

8000 rs. amenazando con la muerte a los principales

propietarios si no se les entregaban. Efectivamente, ante tan

suaves indicaciones le hicieron un préstamo en calidad de

reintegro y acto continuo desapareció de la localidad, y nadie

ha sabido más de él”.

Açò resulta destacable pel fet de la crida del brigadier

Cucala al comandant d’Orpesa podria estar suggerint una

retirada efectiva de dita localitat davant la pressió de les

tropes liberals.

Una nova notícia sembla confirmar aquesta

circumstància ja que el 13-VII-1875 el general Jovellar ordena

la reparació de les vies del tren per tal d’habilitar el transport

de tropes fins al cabo de Oropesa (Gaceta de los caminos de

hierro. 18-VI-1876, p. 18).



130


Les evidències arqueològiques:

A nivell material, les excavacions realitzades al castell

no han aportat nivells que puguem relacionar amb aquest

període. És cert que molta de la munició de guerra

recuperada que perfectament la podríem adscriure a la

Primera Guerra Carlina. Tanmateix, l’absència d’una acció

bèl·lica directa en eixe context, ens duu a pensar que pertany

al setge napoleònic. La reparació de les defenses, per part

dels francesos després de la rendició espanyola, degué de

ser l’última reforma realitzada fins les guerres carlines.

Els paraments no reflecteixen reformes d’entitat tret

d’un llenç de la murada que, des d’on s’ubica la torre Nord-est

del castell (hui completament desapareguda després de la

construcció de l’actual dipòsit d’aigua potable), descendeix pel

vessant per tal d’envoltar la població, és a dir, la murada de la

vila i no ja la del castell. Aquest tram inicial del llenç recorre la

part posterior de diferents habitatges i construccions del carrer

del Forn, d’acord amb la distribució cadastral actual.. En

concret, es tracta de la casa existent al número 18, la casa del

número 20, i les restes d’un corral en el número 22 (aquests

dos darrers solars excavats en la última intervenció). Un

plànol del segle XVIII mostra que aquest llenç baixava des del

castell i realitzava un canvi d’alineació (en forma de colze), a

uns 25 m, per continuar descendint fins a la bateria Nord-est

localitzada a un dels angles de la població.



131


Panoràmica de la cara externa o nord de la murada carlina als números 20 i

22 del carrer del Forn.



132


Alçat de la façana posterior de les cases 18 i 20, i el corral 22 del carrer del

Forn fins els fonaments del dipòsit d’aigua inclòs.



133


L’estudi mural ha permès diferenciar vàries fases en la

seua construcció. La base correspon al moment de

construcció de la murada del segle XVII (acabada l’any 1623,

juntament amb altres construccions al castell), tot i que la

primera del s. XIV, manada construir per Pere IV (1379),

degué de tindre un itinerari semblant en l’àrea d’estudi.

Aquesta tanca el recinte de la vila. Es tracta d’una construcció

de maçoneria travada amb morter de gran qualitat i pedra de

paredar regular formant filades, més o menys ordenades, i

amb una amplària que oscil·la entre 1 i 1,15 m (imatge

següent). Aquesta murada va ser assolada en gran mesura,

probablement, durant l’atac de Suchet, encara que la troballa

de munició als sediments acumulats a l’exterior ha sigut més

reduït que davant del llenç Nord del castell.

Una segona fase mostra un alçat amb una disposició

més irregular de la pedra de paredar i una trava de morter que

utilitza un àrid molt fi que s’assembla a l’emprat en la

reparació de la murada realitzada per l’exèrcit francès i que es

detecta al llenç Nord, cosa que ens fa assignar-li la mateixa

cronologia. Aquest morter s’identifica sobre l’anterior en,

pràcticament, tota la seua extensió. Cal suposar que entre la

murada de la primera fase i la de la present fase hi hagué

almenys una reparació de la mateixa per ordre del general

Blake, com ja ha estat assenyalat, que mana reforçar el

castell d’Orpesa.

Detall del parament carlí on s’observa l’estrenyiment de la murada inicial

(s’assenyala la cara del parament intern amb una línia discontinua).



134


En darrer lloc, en una tercera fase observem un

recreixement que es recolza sobre l’anterior i que es

caracteritza per tindre una trava que amaga, parcialment, les

pedres de paredar i la composició dels quals utilitza una major

proporció d’àrid, cosa que li confereix una menor consistència.

Aquest recreixement es conserva en tota la seua alçària fins

presentar un coronament regular que descendeix seguint el

pendent de la vessant fins a la referida casa del número 18 al

carrer del Forn.

Detall de la casa del número 18 del carrer del

Forn, amb el recrescut del segle XX per sobre

de la continuació de la murada carlina.



135


Pel que fa als anteriors, es caracteritza per una menor

amplària, al voltant dels 60 cm. Allò que ens ha semblant més

interessant ha estat la presència de fins a 6 espitlleres (una

d’elles identificada amb reserves). Tenen un perfil atrompetat

amb esplandit cap a l’interior i amb llistons de fusta o lloses

com a llinda. L’absència d’adarb sembla assenyalar que al

moment de la seua construcció i ús, la superfície interior

estava parcialment reblerta. Tant per tipologia com per

dimensions, s’assembla a altres murades d’aquest mateix

període i àrea geogràfica com Morella o Sogorb.

Panoràmica de la cara interna o

sud de la murada carlina i les

seues espitlleres als números 20

i 22 del carrer del Forn.



136


Amb posterioritat, probablement ja a les darreries del

probablement a les darreries del segle XIX o la primera meitat

del XX, la ineficàcia d’aquest tipus de fortaleses militars i l’oblit

de les autoritats possibilità que la murada, a aquest tres

solars, fora utilitzada com a paret de la part darrera dels

habitatges després de cegar les espitlleres i recréixer els

murs. També fou detectat un enderrocament parcial a la part

central de la murada que, posteriorment, fou reparat d’una

manera molt tosca. Val a assenyalar, no obstant això,

l’excel·lent conservació del tram superior del coronament a

gran part de la longitud de la murada de la vila.

Detall d’una de les espitlleres (aquesta amb llinda de fusta).



137


Conclusions

La contrastació del registre arqueològic i les fonts

escrites, quan existeixen, són vitals per a la correcta

interpretació del registre arqueològic/arquitectònic.

L’observació i anàlisi del registre arquitectònic pot ser

més útil que el registre clàssic dels estrats horitzontals i les

seues seqüències estratigràfiques, ja que per a períodes

moderns i contemporanis, on les remodelacions i

esdeveniments pareixen donar-se precipitadament, sol

produir-se la formació d’estrats molt potents, de rebliment per

construcció o destrucció i, també, l’absència d’estrats per la

manca de sedimentació horitzontal, sent les unitats murals les

úniques proves dels canvis.

També cal assenyalar que, de vegades, els cossos de

fàbrica no aporten informació cronocultural per se, però, la

seua anàlisi acurada pot ajudar-nos a l’associació de

moments constructius dels quals es poden establir relacions

ante quem i post quem d’interès històric.

Bibliografia

ARCÓN DOMÍNGUEZ, J. L., 2004: Sagunto. La batalla por

Valencia (II). Museo Histórico Militar de Valencia, València

DE SOUSA Y FRANCISCO, A.: “Historia de la Artillería. Artillería de

Ordenanza”. [URL: http://www.remilitari.com/guies/artilleria4/htm].

Accés el 18/09/2015.

El eco del Comercio [29/01/1837]. Núm. 1005, p. 1.

Gaceta de los caminos de hierro [18/06/1876]. Any XXI, núm. 25, p.

18.

La Ibería [23/03/1875]. Any XXII, núm. 5656, p. 3.

PARDO CAMACHO, R., 2009: “La Guerra de la Independencia en

la provincia de Castellón, 1811”. [URL: http://www.aulamnilitar.com].

[Actualitzada en febrer de 2009]. Accés el 14/09/2015.

Plan du fort d’Oropesa et de la tour du Roi (1811), Cartoteca

Histórica, Centro Geográfico del Ejército, Madrid.

Plano y perfiles del Castillo de la Villa de Oropesa con el proyecto

de los quarteles (circa 1730), Cartoteca Histórica, Centro

Geográfico del Ejército, Madrid.

QUEIPO DE LLANO Y RUIZ DE SARAVIA, J. M. (conde de

Toreno), 1848: Historia del levantamiento, guerra y revolución de

España. Volum 4. Imprenta de J. Martín Alegria, Madrid.

http://www.aulamnilitar.com/



138


RAMÓN DE MARÍA, P., 1929: “La conquista de Oropesa por el

Cid”. Boletín de la Sociedad castellonense de Cultura, X, p. 293-

300.

RUIZ PALOMERO, P., 2011: Un castillo sin murallas ni torreones

(asedio y sitio de Oropesa en 1811). Societat Orpesina de Cultura,

Orpesa.

SELMA CASTELL, S., 2014: “Les torres nord i sud-oest del Castell

d’Orpesa (La Plana Alta), intervencions i recuperació”. Quaderns de

Prehistòria i Arqueologia de Castelló, 32, p. 223-234.

SEVILLANO COLOM, F., 1953: Bosquejo histórico de Oropesa.

Ajuntament d’Orpesa (3ª edició, 2000), Orpesa.

arqueología de la guerra civil y del conflicto: obres de...

Documents