Les catàstrofes naturals al cinema de ciència-ficció

1

Agraïments Mai seran suficients les gràcies que haig de donar a totes les persones que m’han ajudat a fer aquest treball, directa o indirectament. Primerament, agraïr a la Maria José Morata, la meva tutora, els seus consells i les seves indicacions per fer d’aquest treball, alguna cosa més que un treball de recerca. Per confiar que jo pogués fer un treball com el que hi ha a continuació, ja que em veia bastant perduda i ella em reconduïa amb petites coses que feien que tirés endavant. A part d’ajudar-me a buscar informació i aconsellar-me sobre aspectes importants, ha hagut d’aguantar les meves inseguretats i donar-me en tot moment energies per continuar. M’agradaria donar les gràcies també, a totes aquelles persones que m’han ajudat amb petites coses, donant-me webs i interesant-se pel meu treball, concretament a Ferran Claudin, professor de Geologia, que em va ajudar a aclarar alguns aspectes imprescindibles del treball. Finalment, donar les gràcies a la familia i la gent més propera per animar-me i suportar-me, durant aquests mesos. Realment són qui han patit les meves angoixes i petits enfonsaments i per això, potser seria més adient disculpar-se.

Les catàstrofes naturals al cinema de ciència-ficció

2

ÍNDEX 1. Introducció ...................................................................................................... 3 2. Introducció al treball ....................................................................................... 4 3. Pel·lícules ....................................................................................................... 5

3.1. 2012 ......................................................................................................... 5 3.2. El dia de demà ......................................................................................... 7

3.2.1. El director, Roland Emmerich ............................................................ 9 3.3. Un poble anomenat Dante’s Peak ......................................................... 10

4. Trets en comú .............................................................................................. 12 5. Què és un risc natural? ................................................................................ 14 6. Plantejament dels problemes com a argument de la pel·lícula ..................... 16 6.1. 2012 ..................................................................................................... 16 6.1.1. Problema ......................................................................................... 16 6.1.2. Què és? ........................................................................................... 17 6.1.3. Ciència i societat ............................................................................. 19

6.1.4. Demostracions i teories ................................................................... 20 6.2. El dia de demà ....................................................................................... 24

6.2.1. Problema ......................................................................................... 24 6.2.2. Què és? ........................................................................................... 25

6.2.3. Ciència i societat ............................................................................ 27 6.2.4. Demostracions i teories ................................................................... 28

6.3. Un poble anomenat Dante’s Peak ......................................................... 31

6.3.1. Problema ......................................................................................... 31 6.3.2. Què és? ........................................................................................... 32

6.3.3. Ciència i societat ............................................................................. 34 6.3.4. Demostracions i teories ................................................................... 35

7. Enquesta ...................................................................................................... 36 8. Conclusió ...................................................................................................... 38 9. Bibliografia .................................................................................................... 40

Les catàstrofes naturals al cinema de ciència-ficció

3

1. Introducció

Bàsicament, el motiu pel qual he decidit fer aquest treball de recerca és la curiositat per saber si les pel·lícules de gènere catastròfic tenen una base científica realista i creïble. M’agradaria poder demostrar si les pel·lícules d’aquest gènere exageren la realitat en la ficció cinematogràfica, utilitzant una exageració dels fets geològics, científics i/o meteorològics, per obtindre un resultat més impactant i interessant o si realment està ben documentat i el resultat que ofereixen al públic pot ser verídic. Per fer-ho, he decidit triar tres pel·lícules que s’ajustaven al tipus de pel·lícula adient per fer el treball. Només tres perquè crec que són prou representatives, degut a la poca varietat de pel·lícules del gènere de catàstrofe natural. Ja que, les pel·lícules catastròfiques que més abunden són d’extraterrestres o de meteorits. 2012, El dia de demà i Un poble anomenat Dante’s Peak són les tres pel·lícules que he cregut idònies per realitzar el treball i sobre les quals estudiaré i analitzaré el contingut, per tal de respondre a la meva pregunta. El mètode a seguir és simple, una part introductòria de cada pel·lícula; més una sèrie de trets en comú, pels quals són representatives del gènere al que pertanyen i per tant, analitzo; més una part més específica de cada pel·lícula en la que queden establerts els problemes corresponents. Aquesta part més específica està desglossada en una sèrie de sub-apartats en els que es determina el problema corresponent, la relació problema i societat, la part més important: demostrar que els fets que apareixen a les pel·lícules han estat portats a extrems o no, i una conclusió global final. A més a més, amb l’ajuda dels resultats d’unes enquestes fetes per mi mateixa, podré saber quin és l’impacte que ha tingut el públic respecte les tres pel·lícules analitzades.

Les catàstrofes naturals al cinema de ciència-ficció

4

2. Introducció al treball Una pel·lícula catastròfica El cinema de catàstrofes és un gènere cinematogràfic, en el qual el centre de la intriga és un esdeveniment o un seguit d'esdeveniments, d'origen natural o provocat per l'home, que provoquen danys materials i humans considerables. La popularitat de les pel·lícules d’aquest gènere s'explica en general per l'escenificació de catàstrofes espectaculars utilitzant efectes especials i la tragèdia humana ocasionada per la catàstrofe. El cinema de catàstrofes descriu relacions humanes en condicions extremes i ofereix l'ocasió de transformar l'anònim en heroi desafiant la por i el perill. En general, tenen un repartiment ampli i múltiples línies argumentals i es centren principalment en els intents dels personatges d’evitar, escapar o enfrontar i resistir a les conseqüències de la catàstrofe.

És doncs la possibilitat per a l'espectador d'identificar-se fàcilment amb els principals protagonistes en un relat on generalment els protagonistes i heroïs són gent corrent. Els personatges sovint són fàcilment identificables: l'heroi temerari, el mal noi que es consola sacrificant la seva vida per salvar els altres, l'anònim que es sacrifica, la valenta senyora que mor... És també una manera de posar en escena les pors col·lectives, o fins i tot de conscienciar l'espectador dels perills que poden amenaçar-lo, de vegades sense saber-ho. Certes pel·lícules properes a les pel·lícules de catàstrofes pertanyen al gènere de ciència-ficció, la classificació de certes pel·lícules dins l'apartat de cinema de catàstrofes és complicada. Es poden classificar les pel·lícules catastròfiques en les diferents categories:

Catàstrofe natural (terratrèmol, incendi, inundació, tornado, erupció volcànica, terratremol submarí, epidèmies,…)

Incidents tecnològics (accidents aeris, curtcircuits que posen en marxa incendis incontrolables, accidents en una central nuclear,…)

Catàstrofe de la qual l'home és l'origen (sabotatge, contaminació, guerra nuclear, desviació d'avió, de bus, de tren, atemptat, reescalfament o refredament brusc del planeta, arma bacteriològica ...)

La categoria que treballaré en el treball de recerca és la de catàstrofe natural.

Les catàstrofes naturals al cinema de ciència-ficció

5

3. Pel·lícules

3.1. 2012

2012 és una pel·lícula de ciència ficció, dirigida per Roland Emmerich. La seva estrena va ser l’any 2009.

Director: Roland Emmerich Intèrprets: John Cusack, Chiwetel Ejiofor, Amanda Peet, Oliver Platt, Thandie Newton, Danny Glover, Woody Harrelson Títol en VO: 2012 País: USA Any: 2008. Duració: 158 min. Génere: ciencia-ficció, catastrofista Color o en B/N: Color Guió: Roland Emmerich, Harold Kloser Montatge:David Brenner Peter S. Elliot Fotografía: Dean Semler Música: Harold Kloser

Argument

Segons el calendari maia, la terra serà destruïda l’any 2012. Els governs saben que la teoria és certa, que està demostrada científicament, per això es crea l’IHC (Institute for Human Continuity), una organització secreta destinada a assegurar la contiunuïtat de l’espècie humana, que construirà unes arques, que puguin suportar l’impacte de tsunamis i petites col·lisions.

La fi del món comença amb l’explosió d’un volcà, al Parc Nacional de Yellowstone, i segueix amb l’erupció d’altres volcans arreu del planeta, grans terratrèmols que sacsegen el món i la desestabilització de les plaques tectòniques, i com a conseqüència: tsunamis. Varis símbols patriòtics són destruïts, varies penínsules queden inundades per l’aigua, núvols de cendra cobreixen ciutats, etc. En tota la pel·lícula, els protagonistes escapen, sempre al límit de la mort, de tots els perills i emprenen el viatge fins a la Xina on s’estan construïnt les arques que els salvarà la vida.

Repartiment

Intèrpret Personatge

John Cusack Jackson Curtis escriptor divorciat, xofer de limusines

Amanda Peet Kate ex-dona de Jackson

Thomas McCarthy Gordon actual parella de Kate

Danny Glover president Wilson president dels Estats Units

Thandie Newton Laura Wilson filla del president Wilson

Les catàstrofes naturals al cinema de ciència-ficció

6

Oliver Platt Carl Anheuser secretari d'estat del president

Chiwetel Ejiofor Adrian Helmsley científic

Woody Harrelson Charlie Frost home que profetitza la fi del món

Ng Chin Han Lin Pang treballador del Tibet

Morgan Lily Lilly Curtis filla de Jackson i Kate

Liam James Noah Curtis Fill de Jackson i Kate

Les catàstrofes naturals al cinema de ciència-ficció

7

3.2. El dia de demà

El dia de demà és una pel·lícula del 2004 dirigida i escrita per Roland Emmerich. Centrada en el gènere de la ciència-ficció tracta, els efectes catastròfics tant de l'escalfament global com del seu possible refredament.

Director: Roland Emmerich Intèrprets: Dennis Quaid, Emmy Rossum, Sela Ward, Arjay Smith, Tamlyn Tomita, Jake Gyllenhaal Títol en VO: The Day After Tomorrow País: USA Any: 2004. Duració: 124 min. Gènere: Ciència-ficció, Catastrofista Color o en B/N: Color Guió: Roland Emmerich, Jeffrey Nachmanoff Montatge: David Brenner Fotografía: Ueli Steiger Música: Harold Kloser

Argument

El climatòleg Jack Hall creu, a partir de la seva investigació, que una nova Era Glacial s’apropa. Intenta avisar a les autoritats governamentals del problema, i recomana a aquestes començar a fer canvis en la societat, tot i que aquestes ignoren l’avís. Però el seu advertiment arriba massa tard.

La predicció de Hall, arriba. Comença amb despreniments de la Capa de Gel de l’Antàrtida, i segueix amb una sèrie de esdeveniments climatològics arreu del planeta. Calamarses a Tòquio, violents huracans a Hawaii, nevades a Nova Delhi i tornados que destrossen Los Angeles. Un gran canvi climatològic s’estendrà per tot el planeta durant una gran tempesta global.

Jack Hall treballa amb diferents equips per fer una predicció clara, i aquesta indica molt menys temps del que ell havia previst en la seva investigació. S’ha d’evacuar la població el més al sud possible, però malauradament no tothom pot ser evacuat.

El fill de Hall es troba atrapat a Nova York, que queda inundada per un tsunami, que poc a poc es glaçarà. Els supervivents, volen emigrar cap al sud però, en Sam, gràcies al seu pare, sap que el clima s’ha de refredar encara més. Per això, recomana esperar l’arribada de la gran tempesta glacial a la Biblioteca, on es troben. Només un grup de persones creuen en ell i es refugien a la sala de la llar de foc de la Biblioteca Pública, on cremaran llibres per mantenir-se calents.

Malgrat el temps, Hall decideix anar a buscar al seu fill a Nova York, que el troba a la Biblioteca amb altres supervivents. Finalment, helicòpters els rescaten a ells, i a molts altres supervivents de tota la ciutat.

Les catàstrofes naturals al cinema de ciència-ficció

8

Repartiment

Intèrpret Personatge

Dennis Quaid Jack Hall professor, climatòleg

Jake Gyllenhaal Sam Hall fill de Jack i Lucy

Emmy Rossum Laura Chapman amiga de Sam

Arjay Smith Brian Parks amic de Sam

Dash Mihok Jason Evans company de feina de Jack

Jay O. Sanders Frank Harris company de feina de Jack

Sela Ward Dra. Lucy Hall mare de Sam i dona de Jack

Nestor Serrano Tom Gomez superior de Jack

Austin Nichols J.D. amic de Sam

Ian Holm Terry Rapson professor del Centre Hedland

Tamlyn Tomita Janet Tokada especialista de la NASA

Kenneth Welsh Vicepresident Becker vicepresident

Perry King President Blake president

Les catàstrofes naturals al cinema de ciència-ficció

9

3.2.1. El director, Roland Emmerich Roland Emmerich (10 de novembre de 1955; Stuttgart, Alemanya) és guionista, productor i director de cinema que treballa sobretot en pel·lícules catastròfiques i d’acció. És col·leccionista d’art i defensor de la comunitat gai i lesbiana, reconeixent-se ell mateix gai. A més a més, ha treballat per conscienciar sobre l’escalfament global i la igualtat de drets. Sobre les seves pel·lícules afirma que ell és “un director, no un científic”, que crea la seva pròpia ciència-ficció basada en la ciència o la història per què el missatge que llença sigui “més emocionant” i per entretenir el públic d’una manera agradable. Ha estat criticat per l’excés d’efectes visuals en les seves pel·lícules i per la pobre narració de imprecisions científiques. A més, criticat per falta de sensibilitat a l’hora d’incloure escenes de destrucció de Nova York a les seves pel·lícules, després dels atemptats de l’11 de Setembre de 2001. Acusat també de recrear sovint escenes de desastres a gran escala, ell es defensa dient que és una bona manera d’incrementar la conscienciació sobre l’escalfament global i per demostrar la falta d’un pla d’emergència dels governs davant de situacions com les que ell representa en les seves pel·lícules.

Curiosament, a l’hora de triar les pel·lícules per realitzar el meu treball de recerca, vaig triar sense voler dues pel·lícules d’una mateix director. El dia de demà i 2012, són pel·lícules dirigides per Roland Emmerich, un director que està molt lligat al món de l’escalfament global i que amb les seves pel·lícules, intenta conscienciar al públic, sobre un problema tant important en els nostres temps.

Les catàstrofes naturals al cinema de ciència-ficció

10

3.3. Un poble anomenat Dante’s Peak

Un poble anomenat Dante's Peak (Dante's Peak), és una pel·lícula dirigida per Roger Donaldson, estrenada el 1997.

Director: Roger Donaldson Intérprets: Pierce Brosnan, Linda Hamilton, Grant Heslov Títol en VO: Dante's Peak País: USA Any: 1997. Duració: 104 min. Génere: Catastrofista Color o en B/N: Color Guió: Leslie Bohem Montatge: Conrad Buff, Tina Hirsch i Howard E. Smith Fotografía: Andrzej Bartkowiak Música: John Frizzell , James Newton Howard

Argument

El vulcanòleg Harry Dalton treballa per al United States Geological Survey (USGS) a Vancouver. Desprès d’haver enregistrat signes d’activitat sismològica al Pic de Dante a Dante’s Peak, situat, fictíciament a la Serralada de les Cascades, envien el vulcanòleg a fer una petita inspecció <<de rutina>>, ja que el volcà es considerava mort des de fa temps.

El doctor Dalton arriba a Dante's Peak, una petita ciutat situada al peu del volcà, durant una festa en la qual la localitat, rep el premi a la «segona ciutat amb menys de 20.000 habitants més agradable per viure», mentre que els inversors preparen projectes immobiliaris.

Desprès d’un seguiment estricte dels possibles indicis d’erupció, decideixen evacuar la ciutat, però el desencadenament de l’erupció i l’amenaça d’un riu de lava, produeixen el col·lapse de la sortida i es fa difícil marxar.

Mentre, els fills de l’alcaldessa decideixen anar a buscar la seva àvia sols, que viu a una caseta al volcà, desesperats, el doctor Dalton i l’alcaldessa els segueixen malgrat l’advertiment de l’equip de científics, que els diuen que no tindran temps. Quan els troben, han de baixar immediatament perquè el volcà està en plena erupció, creuen rius de lava i naveguen per un llac àcid, entre altres impediments. Mentre estan marxant amb el cotxe, esclata tot i un núvol piroclàstic els està a punt de caure a sobre, quan condueixen fins a una mina per refugiar-se i d’on finalment seran rescatats.

Les catàstrofes naturals al cinema de ciència-ficció

11

Repartiment

Intèrpret Personatge

Pierce Brosnan Harry Dalton Doctor, vulcanòleg

Linda Hamilton Rachel Wando alcaldessa de Dante's Peak

Jamie Renée Smith Lauren Wando filla de Rachel

Jeremy Foley Graham Wando fill de Rachel

Elizabeth Hoffman Ruth sogra de Rachel

Charles Hallahan Paul Dreyfus doctor , responsable de l'equip

USGS

Grant Heslov Greg tècnic de l'USGS

Kirk Trutner Terry tècnic de l'USGS

Arabella Field Nancy tècnic de l'USGS

Tzi Ma Stan tècnic de l'USGS

Les catàstrofes naturals al cinema de ciència-ficció

12

4. Trets en comú TRETS SOCIALS ·Els governs són coneixedors del problema, les causes i conseqüències: A cada pel·lícula hi apareix com a mínim un sector polític o més, aquests acostumen a ser o el president dels Estats Units o alcaldes/ses, tots ells coneixedors i informats detalladament dels problemes, causes i conseqüències de la “catàstrofe”. ·Un dels científics intenta informar al poble a través de les autoritats: Una part dels personatges coneixen el problema, és així que hi ha un o dos que creuen convenient comunicar el problema i les conseqüències a la resta de la població, perquè es preparin. ·La població afectada té notícia de la propera catàstrofe amb molt poc marge de temps: Com que la població no coneix el problema o catàstrofe, sovint la sorprèn i aquesta, sotmesa a la por i el pànic es precipita i comet errades que els conduirà generalment a la mort. · Experts en el tema expliquen el problema al llarg de la pel·lícula: Per donar a conèixer el problema a l’espectador, els guionistes utilitzen experts en el tema. Aquests són els que prediuen o intenten predir la catàstrofe, i tot i que sovint fan servir un llenguatge científic i al mateix temps complicat, a vegades han d’explicar el que han descobert a gent inexperta i per tant els hi expliquen d’una manera senzilla i entenedora que alhora ajuda al públic a comprendre mínimament ( en què es basa) el problema. ·Són presents els interessos econòmics: Evacuar grans quantitats de gent representa una gran despesa econòmica, proporcionar transports per desplaçar-se, o fins i tot en el cas de 2012 construir més naus per a salvar no només els poderosos. Totes les pel·lícules tenen accions o fets basats en els diners. · Gran nombre d’extres : La millor representació d’una catàstrofe, és el fet que es morin moltes persones. Totes les pel·lícules tenen escenes en les que es destrueix un edifici, es moren persones, o aquestes són arrossegades per onades gegants. A part de Un poble anomenat Dante’s Peak, les altres dues contenen nombroses escenes en les que mor gent, quedant registrada la catàstrofe en si. · Hi ha relacions amoroses: Com a qualsevol societat, l’amor és present. Hi ha, sempre, una relació principal entre els protagonistes que els porta a actuar de maneres determinades, només per amor. ·Varis protagonistes: Són pel·lícules que amb una sola història no impactarien prou al públic, ja que quantes més històries diferents, més veiem la gravetat de la situació.

Les catàstrofes naturals al cinema de ciència-ficció

13

TRETS CIENTÍFICS ·Es basen en catàstrofes: Entenent catàstrofe com a esdeveniment o accident que provoca danys molt importants, podem dir que les tres pel·lícules són pròpiament catastròfiques. ·S’intenta recolzar la teoria amb dades, per tal de demostrar-la: Per tal de donar més credibilitat a la situació, s’utilitzen una gran varietat de dades, des de graus de temperatura a número de refugiats, etc. ·S’utilitza un vocabulari “científic”: No tots els espectadors són coneixedors de la matèria. Per això sovint el vocabulari emprat pot resultar difícil d’entendre. Per explicar el problema o catàstrofe s’utilitza un vocabulari …. que el públic pot conèixer o no i a vegades dificulta la total comprensió de l’explicació. TRETS FÍSICS ·Es basen en riscos naturals: Les pel·lícules es basen fonamentalment en riscos naturals, tant geofísics com meteorològics o climàtics.

·Es fa referència a llocs reals: Per fer la pel·lícula més creïble i real, els esdeveniments passen en llocs coneguts com Nova York o el parc nacional de Yellowstone, o simplement es situen els pobles o ciutats en mapes reals.

TRETS CINEMATOGRÀFICS ·Persones corrents fan heroïcitats: Conduir pel mig de la lava, sortir en mig d’una tempesta o arriscar la vida per salvar altra gent, són algunes de les heroïcitats que els protagonistes fan durant les pel·lícules. ·Utilitzen nombrosos efectes especials: Per tal de projectar una pel·lícula el més real possible, les noves tecnologies ofereixen tècniques per construir imatges que a la pantalla són idèntiques a les situacions reals. A vegades en fan un ús excessiu, però de cara a l’espectador la pel·lícula es fa més creïble. ·Els protagonistes viuen situacions límit: Ser a punt de morir en una inundació, conduir per la lava, navegar per un llac d’àcid o saltar d’un avió que encara està volant amb un cotxe són algunes d’aquestes situacions. ·Un ferit acompanya el grup principal o a un dels protagonistes: Per emfatitzar la gravetat de la situació, un ferit és present entre el grup de protagonistes. ·Utilitzen transports que en algun moment obstaculitzen el desplaçament: Sovint els transports que utilitzen s’espatllen o no els permeten continuar, provocant així situacions complexes de risc.

Les catàstrofes naturals al cinema de ciència-ficció

14

5. Què és un risc natural?

L'expressió “risc natural” s'utilitza en contraposició a risc tecnològic, però no implica que el risc sigui conseqüència d'un fenòmen exclusivament natural o que l'home no tingui res a veure.

QUÈ ÉS UN RISC?

Risc = Perillositat x Vulnerabilitat

La perillositat fa referència a la probabilitat que un determinat fenomen natural, d'una certa extensió, intensitat i durada, amb conseqüències negatives, es produeixi.

La vulnerabilitat fa referència a l'impacte del fenomen sobre la societat, i és precisament l'increment de la vulnerabilitat el que ha portat a un major augment dels riscos naturals.

Els danys produïts pels riscos naturals poden ser:

Directes (persones, béns, agricultura i ramaderia, infraestructures, patrimoni cultural,...)

Indirectes (interrupció d'obres i de sistemes de producció, disminució del turisme,…)

TIPOLOGIA

Classificació dels Riscos

Els riscos naturals es poden classificar de la següent manera:

Meteorològics/climàtics Geofísics Biològics Antropogènics Mixtos

Gran part dels riscos naturals estan fortament vinculats a les condicions atmosfèriques.

Riscos en què la perillositat està exclusivament vinculada a les condicions meteorològiques o climàtiques:

o Temporals de vent o Onades d'aire fred o de calor o Tornados i huracans o Pedra o Nevades extraordinàries o Tempestes elèctriques.

Les catàstrofes naturals al cinema de ciència-ficció

15

A un segon lloc es trobarien aquells en què intervenen altres factors, ja siguin naturals o antròpics:

o Allaus (geologia-meteorologia) o Inundacions (meteorologia-hidrologia) o Lliscaments de vessant vinculats, en alguns casos, a la pluja

(meteorologia-geologia) o Grans incendis forestals o Sequeres.

Entre els riscos d'origen geofísic (sovint relacionats amb desencadenants d’origen meteorològic o antropogènic) cal destacar:

o Terratrèmols o Volcans o Subsidències o Lliscaments de terreny o Caiguda de pedres o Allaus o Els relacionats amb problemes costers, essencialment

enfonsament de la costa i erosió

GESTIÓ DELS RISCOS NATURALS - METODOLOGIA I PROCEDIMENTS D'ANÀLISI DELS RISCOS

La prevenció contempla totes les mesures realitzades amb anticipació a fi de pal·liar, disminuir o evitar els danys produïts com a conseqüència del desencadenament del risc en qüestió. Es tracta, doncs, de mesures realitzades a llarg termini.

La predicció es refereix a l'anticipació del fenomen amb una major o menor antelació, cosa que dependrà del tipus de fenomen, tot i que a alguns casos aquesta tan sols es pot realitzar amb poques hores d'antelació i difícilment es pot determinar el lloc d'afectació. Hi ha fenòmens per als quals ni tan sols és possible realitzar una predicció (terratrèmols). En altres casos, l'única cosa que es pot anticipar és si les condicions ambientals seran favorables per al seu potencial desencadenament a aquells llocs en què existeixi un cert risc (allaus, lliscaments).

Les catàstrofes naturals al cinema de ciència-ficció

16

6. Plantejament dels problemes com a argument de la pel·lícula 6.1. 2012

6.1.1. Problema El problema principalment és degut al sol. Segons la pel·lícula al sol hi ha cada vegada erupcions solars més grans i intenses, aquestes provoquen conseqüències físiques: el centre de la Terra s’escalfa i això comporta la fi del món. Els maies tenien una teoria en la que el món arribaria a la seva fi al 2012, però no mencionen en que es basaven. Bàsicament, degut a l’escalfament del nucli, l’escorça terrestre es desestabilitza i desplaça i això comporta conseqüències varies. Un altre dels problemes és la inestabilitat dels camps magnètics. Terratrèmols i esquerdes són els fenòmens més utilitzats a la pel·lícula, on ciutats senceres queden en ruïnes i/o enfonsades a la terra. A causa del desplaçament de l’escorça es formen tsunamis que inunden varies ciutats, illes i penínsules. Una erupció al parc de Yellowstone ( Wyoming, EEUU), representada com un gran volcà, cobreix el cel amb un núvol de cendra gegant. Nova York pateix un terratrèmol de 9.4 a l’escala de Richter, on l’epicentre és a la Badia de Chesapeake. La ciutat del Vaticà s’ensorra. Es detecten terratrèmols submarins de 7.9 i 8.2 graus que provoquen grans tsunamis que cobreixen Nova York, etc. Enmig de tota aquesta destrucció, els equips de científics anuncien l’invertiment dels camps magnètics dels pols. Segons les dades es mostra un desplaçament al sud-oest de 23º.

Les catàstrofes naturals al cinema de ciència-ficció

17

6.1.2. Què és?

Les erupcions solars: Una erupció solar és una

violenta explosió en l'atmosfera del Sol amb una energia equivalent a desenes de milions de bombes d'hidrogen.

Temperatura del nucli: El nucli terrestre es divideix en dos parts: el nucli extern i el nucli intern. El nucli extern ,líquid, és principalment compost per ferro i níquel i té una temperatura mitjana de 4000 ºC. El nucli intern, sòlid, és essencialment metàl·lic; la pressió el manté en un estat sòlid malgrat tenir una temperatura superior a 5000 ºC.

Escorça terrestre: L’escorça, de naturalesa sòlida, és la capa més externa de la Terra i té un gruix d’entre 40 i 45 quilòmetres aproximadament.

Camp magnètic: el camp magnètic terrestre es pot entendre a partir d’una aproximació; és un camp equivalent al que produiria un gran imant situat al centre de la Terra, però amb una inclinació d’11º 30’ respecte l’eix de rotació terrestre. Cal recalcar que el pol nord magnètic no és el mateix que el pol nord geogràfic, ni el pol sud magnètic és el mateix que el pol sud geogràfic.

Terratrèmol: És un moviment vibratori, sacseig o tremolor de l’escorça terrestre, perceptible en una zona més o menys extensa, de durada breu, que pot ésser repetitiu, provocat per l’energia generada sobtadament a la litosfera i que es propaga en forma d’ones elàstiques, com a resultat de la relaxació sobtada d’un estat de forces produït per un moviment brusc entre compartiments rocosos. La magnitud dels terratrèmols es mesura amb l’escala de Richter, que va de l’1 al 9 i de menor a menys magnitud.

Tsunami: És una onada lliure transoceànica de gran potència, produïda per un sisme, que a l’apropar-se a la costa, adquireix dimensions gegantines de desenes de metres i té efectes catastròfics.

Punt calent: En geologia, és un lloc on el magma del mantell aflora a la superfície terrestre. Al llarg del temps geològic, a mesura que la placa litosfèrica es desplaça sobre un punt calent, neixen nous volcans que resten alineats entre ells. Això es dóna, per exemple, a les Illes Hawaii i les Illes Aleutianes, però també succeeix al Parc Nacional de Yellowstone.

Les catàstrofes naturals al cinema de ciència-ficció

18

Invertiment dels camps magnètics dels pols: L’estudi del magnetisme fòssil de les roques, tant continentals com oceàniques, ha permès observar que s’han produït inversions de la polaritat del camp magnètic terrestre en diferents èpoques de la història de la Terra.

Les catàstrofes naturals al cinema de ciència-ficció

19

6.1.3. Ciència i societat

Acceptació del problema per part dels polítics

Davant dels clars informes que els geòlegs entesos en el tema presenten als baixos càrrecs del govern, la facilitació de la informació al govern superior, inclòs el president, és ràpida. Tot comença l’any 2009. La pel·lícula mostra una escena en la que el geòleg encarregat, presenta el problema directament al president, i aquest el creu immediatament. Després de comprovar els informes, les proves, resultats i conclusions, es decideix construir unes arques que suposadament salvaran la humanitat. Aquestes es construeixen amb les inversions de diners de diversos multimilionaris mundials i la contribució de diferents Estats del món. L’existència d’aquestes naus és un secret per al món, i només aquells que han contribuït en diners d’una manera o altra coneixen aquest secret i podran accedir amb el seu bitllet corresponent (valorat, el més barat, en 1 bilió).

Transmissió del problema a la societat

Tot i que el món ja sospita de l’aproximació d’algun fet important, la gent coneix i sap el que passa arreu del món gràcies als medis de comunicació, tan la televisió com la ràdio ofereixen els programes i notícies corresponents, suavitzant els fets i desdramatitzant-los. Finalment, quan el món ja es comença a destruir, el president dels Estats Units emet una roda de premsa en la que explica a la població la situació real i anuncia la fi del món.

Reacció de la societat

Primerament, els incidents ocasionals són vistos com una curiositat i una simple raresa en cada racó del planeta. Les pluges abundants, pedregades i esquerdes es consideren fets anormals, però justificats per els medis de comunicació, en els que tothom creu. Diversos polítics, anuncien mitjançant diferents rodes de premsa que els perills ja han passat, i la població els creu cegament. Davant la realitat, quan les ciutats s’enfonsen en el mar, s’esquerden i apareixen grans tornados, el pànic i la por s’apoderen de la gent que intenta fugir fracassadament. En aquest moment es pot definir el món com un caos.

Les catàstrofes naturals al cinema de ciència-ficció

20

6.1.4. Demostracions i teories

Les erupcions solars poden afectar la Terra? Tempesta geomagnètica Un dels aspectes que la pel·lícula mostra com a possible causant dels desequilibris climàtics i el que està a punt de passar a la Terra és l’efecte de les tempestes geomagnètiques. Les tempestes geomagnètiques es produeixen quan un flux gran de radiació emesa pel Sol arriba al camp magnètic de l'atmosfera de la Terra. Quan fortes ràfegues de vent solar arriben a la Terra, les ones de radiació xoquen amb la magnetosfera, alterant la intesitat i la direcció del camp magnètic terrestre. Aquestes tempestes poden ser produïdes per erupcions solars, que és el que esmenten a la pel·lícula. Però està demostrat que les conseqüències més greus que podrien causar les erupcions solars, fins ara conegudes, són talls d'energia elèctrica i interferències en el funcionament de les comunicacions via satèl·lit i en els instruments de navegació. A part, es pensa que les tempestes geomagnètiques poden tenir efectes imprevisibles sobre el clima, tot i que no està demostrat. Es coneixen tres etapes d’una tempesta geomagnètica, i aquestes són:

Erupció solar: La primera etapa, que pot trencar les comunicacions. Triga 8 min. a arribar. A més, fa que l'atmosfera augmenti la seva grandària fins a les òrbites dels satèl·lits, alteri les seves orbites i faci que aquests caiguin a terra.

Tempesta de Radiació: Consisteix en un "bombardeig" de radiació

contra la Terra. Aquesta pot fregir els circuits elèctrics i atacar a les persones. A la Terra estem protegits gràcies als efectes combinats de l'atmosfera i la magnetosfera. A causa d’això, només afecta als astronautes que no estiguin ben protegits.

Ejeccions de massa de la corona solar (CME en les sigles en anglès):

L'ona més perillosa, ja que danya els satèl·lits i els transformadors elèctrics del planeta pels quals passi electricitat. Danya les comunicacions en tot el planeta. Té camp magnètic: si està orientada al nord, rebotarà inofensivament en la magnetosfera; si està orientada cap al sud, causaria una catàstrofe global, pels danys que ocasionaria.

A la realitat es coneixen diversos fets provocats per tempestes solars i en serien un exemple la tempesta magnètica del 1965 que va causar una avaria al corrent elèctric que va deixar sense electricitat 30 milions de persones al continent americà. Al 1989, una avaria similar va afectar 6 milions de persones al Quebec.

Les catàstrofes naturals al cinema de ciència-ficció

21

Es sap que la radiació produïda durant aquestes tempestes pot afectar negativament als éssers vius sinó estan ben protegits, però l'atmosfera terrestre fa d'escut davant d'aquestes radiacions.

Com que no es coneixen més efectes sobre aquest tipus de tempestes, la NASA s’ha proposat enviar dues sondes per estudiar l'origen, l'evolució i les conseqüències de les erupcions solars a la Terra

Respecte a la pregunta, no tenim una resposta clara, ja que científicament no es coneixen totes les conseqüències que poden tenir les erupcions solars. Fins ara, es creu que les erupcions solars només afecten a les xarxes elèctriques, les comunicacions per satèl·lit i els mateixos satèl·lits. Tot i que també poden tenir conseqüències sobre el clima, aquestes encara no es coneixen.

Teoria maia

Segons el Calendari Maia del compte llarg, el 21 de desembre de 2012 és la fi de la civilització humana. L’ésser humà entrarà en una nova civilització, que no té res a veure amb la actual i la terra es purificarà. Els maies no van mencionar la causa, però segons ells, aquest canvi no implica cap mena de destrucció de la humanitat, el canvi sí implica una nova consciencia còsmica i una transició espiritual cap a una nova civilització.

Els maies eren uns grans experts en astrologia i matemàtica i seguin el seu calendari, la data 13.0.0.0.0 és l’últim any del tretzè Baktun que es correspon amb el 21 de desembre de 2012 del nostre calendari. Es creu que els maies van triar aquest dia, un solstici d’hivern, perquè aquell dia el Sol es sobreposarà exactament amb el punt d’intersecció de l’elíptica de la Via Làctia i l’ecuador.

El mètode de compte dels maies era el següent (mesurat en dies):

1: Kin (dia) 20: Unial 360: Tun 7.200: Katun 144.000: Baktun

Aquest mecanisme representa en forma esquemàtica el calendari maia format per 365 dies i 18 mesos. Per exemple, 6.19.19.0.0 és igual a 6 baktun, 19 katun, 19 tun, 0 unial y 0 kin. El total és 6x144.000; 19x7.200; 19x360 = 1.007.640 días. Per tant, 13.0.0.0.0 és igual a 13x144.000 = 1.872.000 dies, uns 5.125,36 anys. Segons J. Eric S. Thompson, el número maia 0.0.0.0.0 és equivalent al dia julià número 584.283, és a dir, 11 d’agost de 3114 a.C. Llavors, 13.0.0.0.0 són 5.125 anys després d’aquesta data, és a dir, el 21 de desembre de 2012.

Les catàstrofes naturals al cinema de ciència-ficció

22

Tot i que a la pel·lícula la Teoria Maia és una de les bases que esmenta, aquesta és només una profecia, i no es basa en cap mena de teoria científica, és a dir, no és creïble.

Si s’escalfa el nucli, l’escorça terrestre es pot desastabilitzar? L’energia necesaria per produir el moviment de les plaques tectòniques prové de l’interior de la Terra, considerada com una màquina tèrmica. Hi ha dues hipòtesis que intenten explicar com funciona. La primera, i la més aceptada es basa en l’existència d’un sistema doble de corrents de convenció. Aquests corrents tenen la peculiaritat d’actuar com un cercle, en la mesosfera, les masses de materials que estan més a prop de la superfície es refreden i descendeixen, mentre que les masses que estàn més a prop del nucli, s’escalfen i ascendeixen, produïnt així, un moviment circular constant. Segons aquesta hipòtesi, els corrents ascendents produeixen la separació de plaques (com per exemple en dorsals oceàniques) i els corrents descendents, els xocs entre plaques. Aquesta teoria, però presenta alguns problemes no acceptats pels científics. La segona hipòtesi considera que el moviment relatiu de les plaques litosfèriques respon a forces diferents, algunes que afavoreixen el moviment i altres que són forces de resistència a aquest moviment. Pot ser que el mecanisme que mou les plaques sigui una combinació de les dues hipòtesis anteriors, és a dir, que el moviment de les plaques s’iniciï per l’ascensió de material calent del mantell i que posteriorment, el sistema es mantigui actiu per l’acció de les forces generades als marges de les plaques.

Seguint aquestes hipòtesis, un escalfament desmesurat del nucli, podria causar un descontrol en el moviment de les plaques i podria causar un desplaçament d’aquestes. En cap cas, però, diu que aquests desplaçaments puguin superar els 2000 quilòmetres, com mostren a la pel·lícula, ni que siguin produïts tan ràpidament.

La caldera del Parc Nacional de Yellowstone pot entrar en erupció? La caldera situada al Parc de Yellowstone, és una de les més antigues del planeta. La última explosió d’aquesta caldera es situa aproximadament fa 642.000 anys, on explosions gegants van expulsar grans quantitats de piroclastos, roques, magma i cendra. Yellowstone és considerat un supervolcà, amb erupcions massives que poden tenir un gran poder explosiu, afectant un radi de centenars de quilòmetres. Aquests volcans no produeixen edificis volcànics corrents, generen grans depressions circulars anomenades calderes que són el resultat de l’enfonsament produït pel buidatge de la cambra magmàtica en profunditat.

Les catàstrofes naturals al cinema de ciència-ficció

23

Un exemple d’aquesta situació és la erupció del volcà Tambora al 1815 que va generar l’any sense estiu (1816). No es coneixen quines poden ser les conseqüències d’una erupció més gran que la de Tambora, que és el que esmenta la pel·lícula.

Ara es poden observar signes d’activitat a Yellowstone, com els més de 300 guèisers, i es creu que pot tornar a estar a una fase similar a la de fa 642.000 anys, ja que s’està acumulant lava a l’escorça terrestre, però no s’espera cap mena d’activitat més intensa.

Dos guèisers del Parc Nacional de Yellowstone:

Les catàstrofes naturals al cinema de ciència-ficció

24

6.2. El dia de demà 6.2.1. Problema El problema principalment és degut al canvi climàtic, un escalfament global que comporta una edat de gel. L’augment de temperatura, al que està sotmès tot el planeta, fa desglaçar els pols, i si aquests es desglacen, els corrents marins es veurien alterats. Aquests corrents són importants, entre altres coses, perquè ajuden a disminuir el desequilibri tèrmic del sistema hidrològic del planeta entre les zones tropicals i les polars. Una petita alteració de la salinització dels oceans, provocaria una inestabilitat entre les masses d’aigües calentes i fredes que podria arribar a ser desastrosa. La desglaciació dels pols, a més d’alterar els corrents marins, provocarien un augment del nivell del mar. A més, unes proves trobades a l’Antàrtida revelen que una situació semblant va afectar el planeta fa milions d’anys. És a dir, que un sobreescalfament va provocar l’última edat de gel. A la pel·lícula apareixen fets meteorològics com huracans, un dels quals es forma a terra i no al mar, tornados, borrasques , tifons, nevades i pedregades arreu del planeta, a més d’una baixada de temperatures considerablement gran, com per exemple a Escòcia que arriben als -65.5 ºC. Expliquen que la única força que pot afectar el temps a escala mundial és el Sol, però que aquest està en unes condicions normals. És així, que la imatge més impactant que mostra la pel·lícula és la de tres grans ciclons que cobreixen tot l’hemisferi nord del planeta, situats sobre Canadà, Escòcia i Sibèria. Aquests grans ciclons es caracteritzen per arrastrar cap a baix l’aire fred de la troposfera sense escalfar-se abans d’arribar al nivell terrestre. A més els nuclis d’aquests mostren un descens de la temperatura de -10 ºC per segon. Són tan grans les conseqüències d’aquests tres grans ciclons, que es preveu que quan s’acabi la gran tempesta mundial, al cap de 7 o 10 dies, s’iniciarà una nova edat de gel.

Les catàstrofes naturals al cinema de ciència-ficció

25

6.2.2. Què és?

Escalfament global: Procés d'augment gradual de la temperatura de la

Terra, principalment per la intensificació de l'efecte hivernacle.

Edat glacial: Una edat glacial és un període de llarga durada en què baixa la temperatura global del clima de la Terra, resultant en una expansió del glaç continental, els casquets polars i les glaceres. S'utilitza el terme "edat glacial" per referir-se a períodes més freds amb extensos casquets glacials a Nord-amèrica i Euràsia: segons aquesta definició, l'edat glacial més recent es va acabar fa 10.000 d’anys.

Corrents de l’Atlàntic Nord : moviment d’una massa d’aigua de mar en

un sentit determinat. El

moviment ondulatori de la

superfície origina les ones i no

representa un corrent, ja que

gairebé no origina

desplaçament de l'aigua. Els

corrents marins són produïts

per la suma de molts factors

diversos, que, principalment,

són l'acció del vent, de les

marees i de les diferències de densitat de dues masses d'aigua. Els

corrents de l’Atlàntic Nord més importants són:

·Corrent de Benguela: corrent marí fred que es dirigeix vers el nord al llarg del litoral atlàntic africà, des del sud del continent fins al golf de Guinea, on s’uneix al corrent sud-equatorial.

·Corrent del Golf: Corrent marí de l'oceà Atlàntic molt cabalós i important per això. La raó del seu enorme cabal és la tendència del sistema hidrològic del planeta a disminuir el desequilibri tèrmic entre les zones tropicals i les polars; les peculiaritats del corrent depenen de la geografia de la conca afectada i de la interacció amb la resta de corrents marins de la zona. ·Corrent d'Irminger: Corrent marí poc conegut, descobert el 1878 per L.Ch.Irminger, que passa entre Islàndia i Groenlàndia.

Endolciment dels mars: L’aigua dels oceans té una determinada

concentració de sal, i a conseqüència del desglaçament dels pols,

l’aigua dolça que contenen seria abocada al mar, provocant un

endolciment dels mars.

Cicló: és una gran tempesta que es forma al mar i acostuma a provocar vents amb velocitats superiors a 120 km/h. Cobreix una àrea circular d'entre 300 i 800 km aproximadament. A la tempesta hi ha vents forts i pluges que envolten un "ull" central, que acostuma a tenir diàmetres variats.

Les catàstrofes naturals al cinema de ciència-ficció

26

Els ciclons neixen en ona, com a conseqüència del sistema d'ones que s'originen i es propaguen al llarg d'una superfície de discontinuïtat d'un front principal preexistent. Un cicló és format per una massa d'aire càlida i una massa d'aire freda, separades per un front calent i per un front fred que es reuneixen al cim de l'ondulació (centre del cicló). El desplaçament del cicló, respecte al sòl, és la resultant de la propagació d'aquesta ondulació al llarg del front polar i del desplaçament mitjà, respecte al sòl, de l'aire tropical i del polar. La intensitat d'un cicló depèn del gradient de pressió entre el centre del sistema i la perifèria i de les característiques de les masses d'aire que l'envolten. Els ciclons poden ser tropicals i extra-tropicals.

Els huracans, tifons i ciclons són ciclons amb vents sostinguts d'una intensitat superior als 120 km/h. Presenten la característica forma d'espiral al voltant d’un ull central. El terme que s’utilitza per anomenar aquests ciclons varia segons la regió:

Huracà, al nord de l'oceà Atlàntic (inclòs el Carib) i de l'oceà Pacífic.

Tifó, al nord-oest de l'oceà Pacífic.

Cicló, a tota l'àrea de l'oceà Índic i del sud del Pacífic.

Bagyo, a les Filipines.

Taino, a Haití.

Borrasca: Vent fort acompanyat de pluja, neu o pedra.

Troposfera: És la capa més baixa de l’atmosfera. Conté aproximadament el 75% de tota la massa de l'atmosfera i quasi tota la humitat i la pols. La troposfera és una capa de l'atmosfera de caràcter relativament inestable, en la qual tenen lloc la majoria de fenòmens meteorològics.

Les catàstrofes naturals al cinema de ciència-ficció

27

6.2.3. Ciència i societat

Acceptació del problema per part dels polítics Es presenta en una conferència internacional sobre l’escalfament global, en la que hi participen tots els països, la teoria del professor Hall que diu que el món entrarà en una nova edat de gel en els propers cent o mil anys. La política considera aquesta teoria errònia i es nega a acceptar-la. A més es diu que si aquesta teoria és certa, els països que van pactar el Protocol de Kyoto podrien tenir pèrdues de milers de milions de dòlars, i que abans de creure-la immediatament es necessiten més proves i estudis que demostrin aquesta teoria. Tot i la negativa acceptació de la teoria de Hall per part dels polítics, la NASA creu que caldria investigar més sobre aquest tema i proposa al climatòleg fer un estudi conjunt. És així que, finalment demostren que la teoria és certa, que s’està preparant un gran canvi climàtic. La catàstrofe comença a afectar els Estats Units quan el professor decideix anar a informar al president de la tempesta que afectarà al país i proposa evacuar la meitat sud del territori cap al màxim al sud possible, com per exemple Mèxic, ja que a la meitat nord ja ha començat la tempesta i és massa arriscat enviar tropes per evacuar-la. Una part del govern no està d’acord en abandonar la meitat del país i menys en demanar a Mèxic que aculli els immigrants nord-americans, però el president decideix seguir les recomanacions del professor Hall, ja que si ho haguessin fet des del primer moment, es podrien haver evitat molts desastres i morts.

Transmissió del problema a la societat És realment, quan el problema ja afecta tot el planeta, quan s’informa al poble

de la futura catàstrofe mitjançant els medis de comunicació.

Reacció de la societat La humanitat sencera s’estranya dels fenòmens anormals que estan passant arreu del planeta, huracans, pedregades i fortes tempestes afecten el planeta. La societat comença a sentir por i es descontrola. Seguidament, després de fortes pluges a Nova York, la ciutat queda inundada per un gran tsunami. La ciutat està col·lapsada, i la gent intenta refugiar-se. La por i el pànic són visibles arreu. Més tard, s’assabenten de la migració de la gent cap al sud, i alguns decideixen seguir la resta de gent, tot i que acabaran morint. Els altres, el grup de protagonistes més alguns extres, decideixen quedar-se a la Biblioteca, amb l’esperança de poder sobreviure. En definitiva, situacions plenes de tensions i pors, en les que la gent es troba amb un problema difícil d’assimilar i d’afrontar.

Les catàstrofes naturals al cinema de ciència-ficció

28

6.2.4. Demostracions i teories Si es desglacen els pols, els corrents marins es poden afectar? Mecanismes d'enfonsament: la importància de la salinitat i de la temperatura La salinitat i la temperatura de l'aigua són molt importants pel funcionament dels corrents marins. Quan les aigües transportades pel Corrent del Golf arriben als Mars Nòrdics, la seva temperatura mitjana, que era de 10 º C, passa a 3 º C. Per refredament i contracció tèrmica, la massa d’aigua esdevé més densa i acaba enfontsant-se, deixant espai per a les noves aigües. L’enfonsament de les masses d’aigua s'intensifica al començament de l'hivern per l'augment de la salinitat. Cada tardor-hivern, durant la formació dels gels marins en àrees sub-àrtiques, hi ha una salinització i es forma, sota les capes de gel, una massa d'aigua freda i molt salada que s'enfonsa i contribueix a la formació de l’aigua profunda de l’Atlàntic Nord. L'alta salinitat de l'Atlàntic s'explica perquè el volum d'aigua evaporada supera el volum d'aigua aportat per les precipitacions i els corrents dels rius que desemboquen en aquest oceà. En canvi, al Pacífic, les pluges són més abundants. El transport de calor Els corrents marins especialment el Corrent del Golf (Gulf Stream)- són molt importants per a la distribució de la calor. Gràcies als corrents marins, l'aire sec i fred que surt del continent americà impulsat pels vents de l'oest es carrega d'humitat i calor al seu pas per l'Atlàntic Nord i arriba temperat i humit a les terres d’Europa. El 1991, un model climàtic de Manabe i altres col.laboradors, va predir que un canvi en la circulació oceànica de l'Atlàntic Nord podia provocar un refredament d'Europa. Aquest refredament passaria perquè l'escalfament provocat per l'efecte hivernacle faria que augmentés el transport aeri d'aigua, provocant més precipitacions. Així, que a més de les pluges i les aigües dolçes dels rius que desemboquen a aquest oceà farien perdre salinitat a les aigües marines i farien menys eficient el procés d'enfonsament de l'aigua superficial que té lloc en els Mars Nòrdics. Finalment, el sistema de corrents es debilitaria, disminuiria la força de la Corrent del Golf i serien més freds els hiverns en les latituds mitjanes i altes del continent euroasiàtic. Però és encara difícil quantificar i comparar aquesta calor transportat cap a Europa via marítima amb la calor que transporten els corrents d'aire. Encara que és cert que el clima europeu, especialment a l'hivern, seria més fred sense el Corrent del Golf, no cal exagerar, ja que les corrents d'aire que arriben a la costa d'Europa ho fan predominantment des del sud-oest, després de creuar l'Atlàntic per latituds força baixes, i per això arriben bastant temperades.

Les catàstrofes naturals al cinema de ciència-ficció

29

Està variant la circulació atlàntica? És possible que existeixin cicles d’anys o segles que afecten els corrents profunds, especialment a les de l’Atlàntic. L'oceanògraf Wallace Broecker creu que la formació de l'aigua profunda atlàntica, va variant al llarg del temps, augmentant alternativament el cabal d'una o altra font ( nord o sud). Broecker creu que durant el segle XX la producció d'aigua profunda en els Mars del Sud ha disminuït. Això provocaria un major empenta del Corrent del Golf i, per tant, un escalfament de l'Atlàntic Nord. Si es confirma el fenomen, l'escalfament de l'hemisferi nord s'explicaria més per aquest cicle oceànic que per l'augment dels gasos hivernacle. Recentment, però, s'ha considerat la hipòtesi contrària. La circulació ha perdut força per la dulcificació de les aigües. Com que el gel és aigua dolça, la seva fusió dessalinitza l'aigua superficial marina i debilita l'enfonsament dels corrents marins. Algunes estimacions indiquen que entre 1965 i 1995 un flux extra equivalent a 19.000 quilòmetres cúbics d'aigua dolça va arribar als Mars Nòrdics procedent del gel de l'Àrtic (Curry, R. and C. Mauritz, 2005). Cal pensar també la possibilitat que el propi sistema de corrents presenti inestabilitats internes. Per exemple, imaginem un estat inicial en què el corrent de l'Atlàntic Nord funciona normalment. L'aigua salada superficial avança cap al nord, es refreda a estancar-se en els Mars Nòrdics i s'enfonsa. Doncs bé, podria passar que, si la cinta arribés amb massa velocitat, l'interval de temps que la massa d'aigua superficial té per evaporar aigua seria menor. Disminuiria el total evaporat i, en conseqüència, disminuiria també la salinitat i densitat de la Corrent del Golf, de manera que ja no seria tan eficient el motor d'enfonsament d'aigua en els Mars Nòrdics. La cinta transportadora atlàntica perdria força: potser l'aigua superficial no arribaria tan al nord i la zona d'enfonsament es desplaçaria més al sud, o, potser, no s'arribaria a formar aigua profunda, sinó únicament intermèdia. Sigui com sigui, el sistema, per si mateix, passaria a funcionar de forma diferent, fins que de nou, per un procés invers, es restabliria el moviment inicial dels corrents. El cas del Younger Dryas En els últims anys a la preocupació per l'escalfament global s'ha afegit el temor que una aturada del Corrent del Golf pogués ocasionar un gran refredament d'Europa semblant al que va ocórrer durant el Younger Dryas, cap al 11.000 a.C. La glaciació semblava ja haver acabat quan bastant sobtadament el clima de l'Atlàntic es va refredar, repercutint després el refredament a escala gairebé global. Les causes inicials del brusc refredament del Younger Dryas segueixen sent bastant incertes. En aquella època, fa 13.000 anys, la insolació estival a l'hemisferi nord era més gran que l'actual i continuava. Probablement, tot va començar a l'Atlàntic. Se sap que el sistema de corrents de l'Atlàntic es va debilitar i va refredar les aigües superficials polars. Una hipòtesi prou significativa diu que l'increment d'aigua dolça a la regió més

Les catàstrofes naturals al cinema de ciència-ficció

30

septentrional de l'Atlàntic va ser causat per un increment d'aigua dolça des de l'Àrtic a través de l'estret de Fram, entre Spitzbergen i Groenlàndia. En l'actualitat, a través d'aquest estret circula cap al sud, sobretot a l'hivern, una forta corrent amb gel marí que procedeix de l'Àrtic. És possible que durant el Younger Dryas, l'Àrtic rebés aigua dolça del desglaç del mantell de gel nord-americà. Aquest excés d'aigua dolça podia frenar la circulació edls corrents marins. Però posteriorment, en poc temps, esgotada l'aportació d'aigua dolça, els corrents van recuperar el seu flux normal i les temperatures van tornar a ascendir.

Bé, desprès de veure aquest estudi, podem arribar a pensar que la base científica de la pel·lícula El dia de demà és prou fiable. Tot i que com podem veure, tots els períodes de glaciació i l’invertiment dels corrents marins es van formant al llarg de molt temps, a la pel·lícula, en canvi, aquests períodes de transformació ocorren molt ràpid. El temps que ha necessitat la Terra per arribar a l’equilibri ha estat molt gran, però ara, els canvis que introdueix l’home són molt més ràpids i les reaccions que causa són més violentes. Així que no podem negar del tot els fets de la pel·lícula, tot i que podriem afirmar que probablement els canvis es produirien en més temps, encara que no se sap quant.

Es pot formar un huracà a terra ferma? Perquè aparegui un cicló tropical (huracà), hi ha d’haver unes condicions ambientals determinades. En primer lloc, l’aparició d’una tempesta sobre el mar quan la temperatura superficial de l’aigua és igual o superior als 27 ºC en una zona prou extensa. La temperatura elevada de l’aigua afavoreix una evaporació molt intensa que provoca l’ascensió d’aire calent i humit i l’entrada d’aire a les capes baixes. Si aquest fenomen es produeix en latituds on actua la força de Coriolis, l’aire ascendent adquireix el moviment circular propi del cicló, i a mesura que s’eleva es refreda i origina pluges intenses. Els ciclons apareixen en tots els oceans tropicals.

Com podem veure, els ciclons es formen als oceans, és a dir, que és totalment fals que es puguin formar a terra, com diuen a la pel·lícula.

Les catàstrofes naturals al cinema de ciència-ficció

31

6.3. Un poble anomenat Dante’s Peak

6.3.1. Problema

El problema principalment és degut a l’erupció d’un volcà.

El Servei Geològic dels Estats Units (United States Geological Survey (USGS)) registra al Pic de Dante, al poble Dante’s Peak signes d’activitat sismològica. Els especialistes, estranyats, envien un vulcanòleg expert per fer una inspecció del volcà, ja que el volcà es considerava extingit.

Els estudis fets per l’equip del vulcanòleg mostren una acidesa estranya a l’aigua, un increment de mort de la vegetació i una lleugera emissió de CO2 del sòl. A més es registren lleugeres activitats geotèrmiques, que no es consideren importants.

Més tard, s’envia un equip al cràter del volcà per fer una inspecció més detallada, que troben nivells mínims de diòxid de sofre (SO2 ) en l’aire. Es col·loquen també, sismògrafs per enregistrar qualsevol activitat sísmica, però només es registren microsismes, considerats habituals. Tot i que més tard es registren tremolors poc profunds que arriben fins el 2.9 a l’escala de Richter.

S’observa també que l’aigua corrent surt marró, és a dir que l’aigua conté diòxid de sofre.

Finalment el volcà entra en erupció, produint terratrèmols i emetent fum i cendra que cobreixen tot el poble.

Una escena de la pel·lícula passa en un llac del propi Pic de Dante, i aquest per culpa de les emissions del volcà es converteix en àcid.

Les catàstrofes naturals al cinema de ciència-ficció

32

6.3.2. Què és?

Un volcà és una estructura geològica per la qual emergeix magma (roca fosa) i gasos de l'interior del planeta. L'ascens del magma per la xemeneia succeeix generalment en els episodis d'activitat anomenats erupcions. El material que surt de l’interior s’acumula i va formant una estructura cònica que pot arribar a fer diversos metres d’alçada.

Els volcans estan formats per una xemeneia que comunica la cambra magmàtica (on s’acumula el magma) amb la superfície, el cim del volcà, que s’anomena cràter. Segons la naturalesa dels materials, el tipus d’erupció, la seva freqüència i l'orogènesi (fase del cicle geològic durant la qual es formen les muntanyes), els volcans adopten diverses formes. El vulcanisme és el conjunt de fenòmens relacionats amb els volcans i la presència de magma. La vulcanologia és la ciència que estudia aquest tipus de fenomen i treballa en la prevenció dels riscos associats a la seva activitat.

Els volcans que tenen erupcions de manera regular s’anomenen actius. Els que han entrat en erupció en temps històrics, però ara no mostren activitat es diu que estan latents o adormits, i els que no han entrat en erupció en temps històrics es consideren extingits. No obstant, el fet de suposar l'extinció d'un volcà, no és fiable.

Els volcans actius són aquells que entren en activitat eruptiva. La majoria dels volcans entren en activitat ocasionalment i romanen en repòs la major part del temps. Només alguns estan en un procés d'erupció contínua. El període d'activitat eruptiva pot durar des d'una hora fins a diversos anys. Els intervals de calma entre erupcions poden durar mesos, dècades i en alguns casos, fins i tot segles. Tanmateix, no s'ha descobert encara un mètode segur per predir les erupcions. Els científics solen considerar un volcà actiu si actualment està en erupció o, si no és el cas, perquè presenten senyals d'inestabilitat, com pot ser una activitat sísmica inusual o una emissió significativa de gasos. Segons l'Smithsonian Global Volcanism Program un volcà actiu és aquell que ha esclatat en els darrers 10.000 anys. En l'actualitat al món hi ha prop de 500 volcans actius, la gran majoria al llarg del Cinturó de foc del Pacífic; i al voltant de 50 d'ells entren en erupció cada any.

Els volcans adormits són aquells que mantenen certs senyals d'activitat, com poden ser l'existència d'aigües termals, i han entrat en activitat de manera

Les catàstrofes naturals al cinema de ciència-ficció

33

esporàdica. Dins d'aquest tipus d'activitat solen considerar-se les fumaroles i els volcans amb uns llargs períodes d'inactivitat entre erupció i erupció.

És difícil distingir un volcà extingit d'un que està adormit. Els volcans generalment se'ls considera extingits si no hi ha registres documentats de la seva activitat. No obstant això, hi ha volcans que poden romandre latents durant un llarg període de temps. Per exemple, el del Parc Nacional de Yellowstone té un període de repòs i d'activitat periòdica de prop de 700 milions d’anys; i el volcà de Toba, al voltant de 380 milions d’anys.

Els volcans extingits són aquells que van estar en activitat durant períodes molt llunyans i no hi ha indicis que puguin reactivar-se en el futur. Són molt freqüents, encara que la inactivitat que les descriu es pot reactivar novament en molt rares ocasions, aquests volcans generalment han deixat de mostrar activitat des de fa molts segles abans de ser considerats extints.

Emissió volcànica

Hi ha molts diferents tipus d'erupcions volcàniques amb la corresponent activitat asociada i els terratrèmols, les aigües termals, les fumaroles, i els guèisers, acompanyen sovint l'activitat volcànica.

Les concentracions de diferents gasos volcànics poden variar considerablement d'un volcà a un altre. El vapor d'aigua (H2O) habitualment és el gas volcànic més abundant, seguit pel diòxid de carboni (CO2) i el diòxid de sofre (SO2).

Emissions de diòxid de sulfur del volcans

Les grans erupcions volcàniques explosives injecten els principals gasos (H2O, CO2, SO2) i cendres (roca polvoritzada i pedra tosca) a l'estratosfera, a altures d'entre 16 i 32 quilòmetres sobre la superfície de la Terra. Els impactes més significatius d'aquestes injeccions provindran de la conversió de diòxid de sofre a àcid sulfúric (H2SO4), que es condensa ràpidament a l'estratosfera per formar aerosols de sulfat. Els aerosols augmenten l'albedo de la Terra –la reflexió de la radiació del Sol cap a l'espai–, i per tant refreden la troposfera. Però, d'altra banda, també absorbeixen la calor irradiada des de la Terra, de manera que produeixen un escalfament de l'estratosfera.

Els aerosols de sulfats reaccionen amb el clor i el nitrogen generen monòxid de clor (ClO), substància que destrueix la capa d'ozó (O3).

Les catàstrofes naturals al cinema de ciència-ficció

34

6.3.3. Ciència i societat

Acceptació del problema per part dels polítics El poble de Dante’s Peak és nomenat el segon poble amb menys de 20.000 habitants més agradable per viure dels Estats Units, i com a conseqüència, una sèrie d’inversors i constructors estan decidits a invertir al poble. Davant la notícia del doctor Harry de la probable erupció del volcà, els inversos troben exagerada la mesura preventiva del doctor, d’evacuar el poble. Creuen que si es dóna el senyal d’evacuació, i és una falsa alarma, el poble es pot arruïnar, i el preu del sòl i el turisme es veurien afectats. Finalment quan el volcà ja ha començat a entrar en erupció, decideixen comunicar el problema al poble.

Transmissió del problema a la societat Els científics descobreixen nous moviments en el volcà i creuen que entrarà en erupció aviat. Per això, ho comuniquen a l’alcaldessa, i aquesta anuncia per televisió que es fara una reunió per discutir l’evacuació del poble. És així, que es celebra la reunió i s’explica a tothom el risc que corren en quedar-se a Dante’s Peak i recomanen una evacuació ràpida i tranquil·la.

Reacció de la societat Mentre es celebra la reunió d’informació sobre l’evacuació de Dante’s Peak, el volcà entra en erupció, la gent espantada i atemoritzada, va immediatament a casa seva a buscar lo imprescindible per marxar i evacuar el poble. Però davant l’aglomeració de cotxes i gent, es col·lapsa la sortida i la gent comença a posar-se nerviosa i el caos s’apodera del poble.

Les catàstrofes naturals al cinema de ciència-ficció

35

6.3.4. Demostracions i teories

Conseqüències d’un volcà Les conseqüències o riscs d’un volcà es mesuren amb una equació que contempla la perillositat i els danys. (risc =perillositat x danys). El dany o vulnerabilitat representa l’expectativa de pèrdua de vides humanes o de danys econòmics, ecològics, ambientals, etc., com a conseqüència d’un fenomen natural. Els danys depenen a més de la quantitat i el valor dels béns exposats al perill. Disminuir o minimitzar un risc implicaria actuar sobre la perillositat o sobre els danys que podria produir (vulnerabilitat). Però avui en dia, només podem intervenir en els danys, disminuint la quantitat de persones i el valor de béns exposats. Les accions a analitzar són simples: la predicció del risc, anticipar-nos del quan, l’on i el com; previsió del risc, és a dir, elaboració de mapes de perillositat i vulnerabilitat; i prevenció del risc, és a dir, adoptar mesures per reduir o evitar les situacions de risc. Els problemes que pot causar una erupció volcànica són diversos, des de simples rius de lava, com grans explosions que destrueixen completament el paisatge a causa del llançament de piroclasts o el cobriment total d’un poble o ciutat. A la realitat, es coneix un volcà que va sepultar amb cendres i lava dos pobles, el volcà Vesubi. Aquest, va explotar violentament i va cobrir els pobles amb dos o tres metres de dipòsits de piroclasts i colades. La pel·lícula és bastant creïble, ja que hi ha diverses conseqüències en una erupció volcànica.

Un llac es pot convertir en àcid per culpa del volcà? Un llac àcid és un llac d’origen volcànic, de composició àcida i amb una temperatura elevada. Normalment es situen en els cràters de volcans actius. Els llacs àcids es formen amb l’acumulació de pluges o nevades al cràter d’un volcà i els gasos tòxics que emeten els volcans actius. Aquests llacs contenen un alta concentració d’àcid sulfúric (H2SO4). És un àcid molt corrosiu que pot provocar cremades greus si entra en contacte anb la pell i efectes greus si s’inhala. Existeixen pocs llacs àcids al món, però en podem trobar a llocs com a Costa Rica, el llac del volcà Poàs, o el Ijen a Indonèsia, entre d’altres. . Llac Poàs

Les catàstrofes naturals al cinema de ciència-ficció

36

7. Enquesta T'agraden les pel·lícules catastròfiques?

Sí 74,19%

No 20,96%

Ns/Nc 4,83%

Quina de les següents pel·lícules has vist?

2012 40,95%

El dia de demà 51,42%

Un poble anomenat Dante's Peak 7,61%

Quina et va agradar més?

2012 22,58%

El dia de demà 75,8%

Un poble anomenat Dante's Peak 1,6%

Quina o quines creus que són més creïbles i que podrien passar a la realitat?

2012 17,74%

El dia de demà 69,35%

Un poble anomenat Dante's Peak 6,45%

No contesta 6,45%

Creus que les catàstrofes que passen a les pel·lícules han estat exagerades?

Sí 95,16%

No 3,22%

Ns/Nc 1,6%

Creus que el món es podria acabar per una catàstrofe mediambiental, com a les pel·lícules?

Sí 56,45%

No 27,41%

Ns/Nc 16,12%

Et fa por pensar que pot passar realment?

Sí 41,93%

No 56,45%

Ns/Nc 1,61%

Creus que els problemes estan ben explicats a les pel·lícules?

Sí 41,93%

No 41,93%

Ns/Nc 16,12%

Les catàstrofes naturals al cinema de ciència-ficció

37

Si hagués de passar, preferiries saber-ho?

Sí 58,02%

No 33,87%

Ns/Nc 8,06%

Creus que si els governs sabessin que el món s'està a punt d'acabar ho dirien al poble?

Sí 14,51%

No 69,35%

Ns/Nc 16,12%

Creus que per fer les pel·lícules els encarregats o productors s'han informat bé?

Sí 70,96%

No 9,67%

Ns/Nc 19,35%

Desprès de preguntar a més de 60 persones de diferents edats i sexes sobre les pel·lícules del Treball de Recerca, es pot arribar a una conclusió global. La gent creu que la pel·lícula més creïble (69%) és El dia de demà, que també és la que més agrada (74%). A més, els resultats ens mostren que la gent creu que les tres pel·lícules han estat exagerades per atreure més al públic, però en canvi, creuen que per fer-les els guionistes, productors i directors s’han informat bé sobre les catàstrofes en que es basen per fer les pel·lícules. Una dada important i curiosa és que més de la meitat dels enquestats creuen que el món pot arribar a la seva fi tal i com expliquen les pel·lícules i el mateix nombre els fa por pensar en aquest fet. Podem dir que les pel·lícules han afectat al públic, ja que més de la meitat creuen que les pel·lícules poden passar a la realitat.

Les catàstrofes naturals al cinema de ciència-ficció

38

8. Conclusió La idea de respondre a la pregunta de si realment les pel·lícules de gènere catastròfic natural tenen una base científica, m’inquietava molt. Així que, tenir la oportunitat de desenvolupar les meves preguntes i trobar respostes a aquestes ha sigut a més d’entretingut, i difícil, també interessant i gratificant. Mirant tres pel·lícules (2012, El dia de demà i Un poble anomenat Dante’s Peak) que crec, són prou representatives del seu gènere i estudiant-les, analitzant-les i alhora buscant informació sobre fets reals o estudis sobre els quals es basen aquestes pel·lícules, he arribat a una conclusió final. Les pel·lícules de gènere catastròfic natural tenen, en la seva majoria, unes bases cinetífiques prou creïbles i reals. Tenir unes bases cientíques reals, però, no implica el fet d’exagerar-ne alguns aspectes i afegir dramatisme a aquests per causar un major impacte en el públic. Confirmo doncs, després de la recerca, la meva hipòtesi que anunciava un exagerament d’alguns dels fets que passen a les pel·lícules. Cada pel·lícula té la seva pròpia conclusió. En el cas de 2012 el fet de no conèixer els efectes de erupcions solars gegants, els dóna un cert marge per inventar possibles conseqüències. A més, si la litosfera ja es desplaça , d’una manera natural, un escalfament desmesurat del nucli provocat per una erupció solar gegant, podria justificar un desplaçament de l’escorça terrestre tal com mostren a la pel·lícula. Una de les escenes més impactants d’aquesta pel·lícula, és l’erupció de la caldera del Parc Nacional de Yellowstone. Tot i que els científics no creuen en una possible erupció de tal magnitud, no es descarta la possible erupció d’aquest, ja que tal com diu el seu nom, és una caldera, i allà es concentra una gran quantitat de magma. El dia de demà és força creïble, ja que diversos estudis han demostrat que en els curs de la història del planeta, una alteració en els corernts marins ha provocat catàstrofes similars a les que explica la pel·lícula. Per tant, no és difícil pensar que pot passar en un futur, encara que no sigui d’una forma tan ràpida. Un poble anomenat Dante’s Peak, és simplement la representació d’una erupció volcànica i les seves conseqüències. De tal manera, que és la més creïble de les tres pel·lícules analitzades. El problema que presenten les tres pel·lícules, sense excepció, és el període de temps en que ocorren els fets. La reducció del factor temps és determinant per poder causar un major impacte a l’espectador i que aquest estigui pendent i amb tensió al llarg de la pel·lícula. Cercant informació per explicar els fets científics de les pel·lícules he trobat la mancança de determinats factors. No es coneixen ni les conseqüències d’una erupció solar gegant, ni les conseqüències de l’escalfament del nucli, ni la magnitud d’una erupció de la caldera del Parc Nacional de Yellowstone, ni la

Les catàstrofes naturals al cinema de ciència-ficció

39

possible repetició d’una glaciació com la del passat. Així que, aquests fets donen als directors llibertat per crear ciència-ficció sense haver de justificar-ne la veracitat.

Les catàstrofes naturals al cinema de ciència-ficció

40

9. Bibliografia

BACH, Joan. Ciències de la Terra i del Medi Ambient (Batxillerat), editorial Teide. Any 2002.

BANDA, E. Ciències de la Terra i del Medi Ambient (1 Batxillerat), Grup Promotor Santillana. Any 2008.

Webgrafia:

http://www.fotogramas.es/Peliculas/2012

http://ca.wikipedia.org/wiki/2012_%28pel%C2%B7l%C3%ADcula%29

http://www.fotogramas.es/Peliculas/El-Dia-de-Manana

http://ca.wikipedia.org/wiki/El_dia_de_dem%C3%A0

http://www.fotogramas.es/Peliculas/Un-pueblo-llamado-Dante-s-Peak

http://ca.wikipedia.org/wiki/Un_poble_anomenat_Dante%27s_Peak

http://www.rinamed.net/cat/cat_ris_main.htm

http://ca.wikipedia.org

http://www.enciclopedia.cat/

http://es.wikipedia.org/wiki/Cine_cat%C3%A1strofe

http://ca.wikipedia.org/wiki/Cinema_de_cat%C3%A0strofes

http://ca.wikipedia.org/wiki/Tempesta_geomagn%C3%A8tica

http://www.3cat24.cat/noticia/153097/altres/Nova-missio-de-la-NASA-per-estudiar-lorigen-levolucio-i-les-consequencies-de-les-erupcions-solars-a-la-Terra

http://ca.wikipedia.org/wiki/Parc_Nacional_de_Yellowstone

http://ice2.uab.cat/argo/Argo_actualitzacio/argo_butlleti/ccee/geologia/index.htm

http://homepage.mac.com/uriarte/circulaciontermohalina.html

http://es.wikilingue.com/fr/Lago_%C3%A1cido

http://home.comcast.net/~riozafiro/yellow1.html

Les catàstrofes naturals al cinema de ciència-ficció

41

ANNEXES

He cregut adient posar els annexes següents ja que, són , entre d’altres, notícies, que m’han ajudat a fer el treball de recerca i a més he trobat interesants.

Les catàstrofes naturals al cinema de ciència-ficció

42

MODEL D’ENQUESTA DEL TREBALL DE RECERCA Pel·lícules catastròfiques

Sexe: M□ F□ Edat:

T’agraden les pel·lícules catastròfiques?

□ Sí

□ No

□ ns/nc Quina de les següents pel·lícules has vist?

□ 2012

□ El dia de demà ( El dia de mañana)

□ Un poble anomenat Dante’s Peak

Quina et va agradar més?

□ 2012

□ El dia de demà ( El dia de mañana)

□ Un poble anomenat Dante’s Peak

Quina o quines creus que són més creïbles, i que podrien passar a la realitat?

□ 2012

□ El dia de demà ( El dia de mañana)

□ Un poble anomenat Dante’s Peak

Creus que les catàtrofes que passen a les pel·lícules han estat exagerades per atraure més al públic?

□ Sí □ No

□ ns/nc

Les catàstrofes naturals al cinema de ciència-ficció

43

Creus que el món es podria acabar per una catàstrofe mediambiental com a les pel·lícules?

□ Sí □ No

□ ns/nc

Et fa por pensar que pot passar realment?

□ Sí □ No

□ ns/nc Creus que els problemes estàn ben explicats a les pel·lícules?

□ Sí □ No

□ ns/nc Si hagués de passar, preferiries saber-ho?

□ Sí □ No

□ ns/nc Creus que si els governs sabessin, que el món s’està a punt d’acabar, ho dirien al poble?

□ Sí □ No

□ ns/nc

Creus que per fer les pel·lícules els encarregats corresponents s’han documentat i informat bé sobre les catàstrofes de les quals han fet les pel·lícules?

□ Sí □ No

□ ns/nc

Les catàstrofes naturals al cinema de ciència-ficció

44

NOTÍCIA Florida Nova missió de la NASA per estudiar l'origen, l'evolució i les conseqüències de les erupcions solars a la Terra Actualitzat a les 10:53 h 26/10/2006

La NASA ha llançat una nova missió que té com a objectiu estudiar el Sol, però amb la peculiaritat que serà el primer cop que oferirà imatges en tres dimensions de les radiacions provocades per les tempestes solars. Un coet ha posat en òrbita les dues sondes, que treballaran des de punts oposats, que formen part d'aquesta missió coneguda com a "Stereo" i que durarà dos anys. Les càpsules, gairebé idèntiques, estudiaran l'origen, l'evolució i les conseqüències per a la resta de planetes de les turbulències que es produeixen a la corona solar. Les erupcions solars expulsen partícules radioactives que, a vegades, van a parar a l'òrbita de la Terra. Això, segons els científics, provoca avaries als satèl·lits, a les naus espacials i també posa en perill la vida dels astronautes. Les imatges que capturin totes dues sondes ajudaran la NASA a evitar aquests problemes. Web: http://www.3cat24.cat/noticia/153097/altres/Nova-missio-de-la-NASA-per-estudiar-lorigen-levolucio-i-les-consequencies-de-les-erupcions-solars-a-la-Terra

Les catàstrofes naturals al cinema de ciència-ficció

45

ARTICLE Selecció i comentaris: José Felipe NOGUERA CÁCERES, professor del Departament de Geologia de la Universitat Autònoma de Barcelona

NOGUERA, José Felipe. (2007). Súpers volcans i extinció dels éssers humans. Fa uns anys es va enunciar per primera vegada el terme súper volcà, aquest fa referència a un volcà que pot produir una erupció amb grans quantitats de materials expulsats. Aquesta paraula va ser popularitzada per la BBC que va produir una sèrie de reportatges on s’explicava quines podrien ser les conseqüències d’una erupció d’aquestes característiques.

No es coneix amb precisió quina pot ser la quantitat de material expulsat, però buscant al registre geològic s’han trobat 2 tipus d’erupcions volcàniques que poden haver estat de tipus súper volcà:

1. Grans províncies ígnies (ang. Large Igneous Provinces –LIP-): Són efusions volcàniques de tipus bàsic que, en el moment de la seva formació, van ocupar milions de km2 això implica que el volum del material expulsat va superar el milió de km3. A més en molts casos van ser expulsats en períodes de temps relativament curts (< 1 milió d’anys).

Els científics creuen que aquestes acumulacions poden ser el resultat de l’ascens de plomalls del mantell http://ice2.uab.cat/argo/Argo_actualitzacio/argo_butlleti/ccee/geologia/arxius/Figura_1.

pdf. Aquest fenomen implica un ascens adiabàtic de grans quantitats de calor que, en arribar a prop de la superfície, generen fusió i un extens període de vulcanisme.

Exemples d’aquestes províncies es poden trobar al Deccan (Índia), al riu Columbia (estat de Washington) o a Sibèria on principalment es veu un paisatge dominat per extenses acumulacions de laves http://ice2.uab.cat/argo/Argo_actualitzacio/argo_butlleti/ccee/geologia/arxius/Figura_2.

pdf.

Quan aquestes quantitats de calor es van refredant només queden manifestacions puntuals. Per exemple: les illes Hawaii, Islàndia on la dorsal atlàntica aflora a la superfície com a conseqüència de la gran activitat volcànica localitzada en aquest punt http://ice2.uab.cat/argo/Argo_actualitzacio/argo_butlleti/ccee/geologia/arxius/Figura_3.

pdf.

Com que les edats dels emplaçaments de les grans províncies ígnies coincideix amb períodes de grans extincions es considera que aquestes erupcions han tingut un paper molt important des del punt de vista mediambiental. Només cal imaginar els efectes que poden comportar l’expulsió de tan gran quantitat de magma en un període de temps tan curt. Es poden citar dos exemples:

Les catàstrofes naturals al cinema de ciència-ficció

46

La gran província ígnia Siberiana, que ha estat datada al Pèrmic, es creu que és la responsable de les grans extincions prèvies al Triàsic.

Els basalts del Deccan a l’Índia amb una edat de 65 milions d’anys. En aquest moment de la història geològica els dinosaures van patir la seva gran extinció. Aquest fet es coneix amb el nom del límit K-T, és a dir el límit entre els períodes Cretaci i Terciari. Encara que per una altra banda també s’ha relacionat aquesta gran extinció amb el xoc d’un gran meteorit a Chixchulub en la península de Yucatán a Mèxic.

1. Erupcions Massives: Constitueixen les manifestacions volcàniques amb l’índex d’explosivitat volcànica més elevat (IEV = 8). Són grans erupcions que poden expulsar fins a 1.000 km3 de magma en forma de piroclastos i per tant són de magmes àcids.

En tenir un gran poder explosiu, aquestes erupcions poden anihilar tota manifestació de vida en un radi de centenars de quilòmetres i deixar les zones més allunyades (fins a 3.000 km de distància) sota uns quants metres de cendra.

Per altra banda, com a conseqüència de l’expulsió de grans quantitats de piroclastos i de gasos, especialment de sofre, aquestes erupcions poden tenir un gran impacte a nivell global: l’anomenat hivern volcànic. Les partícules de cendra poden arribar a l’estratosfera impedint el pas de la llum solar i produint una baixada de la mitjana de la temperatura global i una disminució de la taxa fotosintètica. Els gasos de sofre en combinar-se amb el vapor d’aigua dels núvols poden generar “pluja àcida” i tenir efectes devastadors sobre la vegetació i els éssers vius.

Un exemple d’aquesta situació és la erupció del volcà Tambora al 1815 que va generar l’any sense estiu (1816). Quin pot ser l’abast d’una erupció massiva si s’ha quantificat que pot ser fins a 1000 vegades més important que la del Tambora?

Aquests volcans no produeixen edificis volcànics com els que estem acostumats a observar, generen grans depressions circulars anomenades calderes que són el resultat de l’enfonsament produït pel buidatge de la cambra magmàtica en profunditat.

Les calderes es poden trobar a qualsevol part del món. La seva gènesi es troba associada al mateix procés dels LIP’s, però en aquest cas l’ascens adiabàtic de la calor interna de la Terra es produeix per sota d’una zona amb litosfera continental, és a dir al mig d’un continent, per exemple: La caldera de Toba (Indonèsia), la caldera de Yellowstone (EUA) o la caldera d’Atitlán (Guatemala).

Observant les fotografies es pot deduir que l’escala de les erupcions és enorme. A continuació es donaran pistes per explicar com una erupció d’aquestes característiques podria haver reduït dràsticament el nombre d’éssers humans a escala planetària.

Les catàstrofes naturals al cinema de ciència-ficció

47

Web: http://ice2.uab.cat/argo/Argo_actualitzacio/argo_butlleti/ccee/geologia/index.htm

ARTICLE

Alina Hirschmann

Responsable de Divulgació de l'Institut de Ciencies de l'Espai

Adéu, món estimat

21 de gener de 2010

No fa gaire es va estrenar la pel·lícula 2012: la fi del món, basat en les creences i observacions de la civilització maia. Ja fa milers d'anys, les seves prediccions van descriure el final d'una era per a l’any 2012. Creien que l'ésser humà abandonaria l’etapa del pensament per entrar en una altra d’harmonia i pau. En un dels pocs escrits que van sobreviure a les cremes i destrucció colonialistes, s’ha comprovat el registre de nombrosos esdeveniments astronòmics en un calendari amb prediccions d'eclipsis i futurs trànsits de Venus, així com el moviment de la lluna, algunes estrelles i principalment el Sol, l'objecte celest més venerat per aquesta civilització. Els escrits han determinat que el calendari maia del corresponent cicle finalitzaria el 21-23 de desembre de l’any 2012. No obstant això, no s'ha trobat cap escrit que formuli declaracions profètiques sobre la fi del món a causa d'un cataclisme o una destrucció massiva. No s'ha detectat cap esdeveniment astronòmic la magnitud del qual pugui provocar la cessació del món l’any 2012. Des d'un punt de vista només científic, no s’ha detectat cap esdeveniment astronòmic amb prou magnitud com per provocar la cessació del món per a la data indicada. De fet, qualsevol recerca d'evidències científiques que corroborin aquests grans fenòmens ha resultat infructuosa. Avui en dia sabem que la fi del món es podria produir per l'impacte d'un meteorit de grans dimensions sobre la superfície de la Terra. També podria ser que, de forma sobtada, el Sol expulsés de la seva superfície una gran emissió

Les catàstrofes naturals al cinema de ciència-ficció

48

de raigs de molt altes energies, que podrien afectar l'atmosfera terrestre i canviar les condicions climàtiques del nostre entorn. Fins i tot l'explosió d'una estrella a supernova, que generaria energies equivalents a unes quantes bombes atòmiques, podria acabar amb nosaltres. Amenaces d’un asteroide Els NEO (de Near Earth Objects) són objectes propers a la Terra que passen de forma regular molt a prop de la Terra i que, per tant, es converteixen en possibles míssils destructors del planeta. Els estels i asteroides pertanyen a aquesta població d’objectes voladors amenaçadors. S'estima que a l'espai hi ha prop de 1.000 objectes amb un diàmetre superior a un quilòmetre i més d'un milió amb un diàmetre de més de 40 metres. Tots ells poden generar una certa amenaça. Teories especuladores han parlat sobre l'existència d'un asteroide, anomenat Nibiru, que podria ser el causant de la fi del món l’any 2012. No obstant això, cap de les observacions obtingudes per part de les agències espacials internacionals ha estat motiu d'alarma pel que fa a l'aproximació d'un objecte cap a la Terra. Aquesta mateixa teoria s'ha fet servir en incomptables ocasions en ciència-ficció, per explicar la destrucció massiva del planeta, la qual cosa ajuda a 'deformar' la realitat, en lloc d'informar. A la pel·lícula Armagedon, el famós actor Bruce Willis, acompanyat d'un equip de voluntaris kamikaze, decideix acabar amb l'amenaça d'impacte d'un enorme meteorit amb una nau carregada de caps nuclears. Al film, aquest sacrifici salva el planeta. D'acord amb el món real, només aconseguirien fragmentar l'erràtic colós espacial, tot dispersant el bombardeig de manera equitativa sobre tot el planeta, amb l'únic mèrit d'haver afegit un alt nivell de radioactivitat a aquests fragments espacials. L’activitat del Sol El Sol té un cicle solar de 11 anys, relacionat amb el cicle del camp magnètic solar. Quan les taques solars s'incrementen, aquest pot arribar a produir una reconnexió magnètica i una posterior erupció d'una gran quantitat de partícules carregades amb altes energies. L'última gran tempesta solar, de proporcions desmesurades, va ocórrer fa 145 anys. En aquells temps no hi havia satèl·lits espacials que evidenciessin les conseqüències de l’esdeveniment. Avui, aquestes tempestes poden provocar seqüeles molt greus, com la interrupció de les xarxes de telecomunicacions o de l'electricitat de tot un país. El 2003 es va produir l’erupció solar més gran sobre la superfície del Sol. Va ser un fenomen mai vist, la magnitud del qual va provocar aurores al cel fins a la ciutat de Roma. Una tempesta solar extraordinària podria fer que l’Estació Internacional Espacial perdés alçada, provocar l'entrada anticipada a l'atmosfera de satèl·lits en baixa òrbita i alterar el funcionament normal dels satèl·lits GPS, posicionats a més de 36.000 quilòmetres de la superfície terrestre. Si una tempesta

Les catàstrofes naturals al cinema de ciència-ficció

49

d’aquesta magnitud passés avui en dia, el desastre en termes econòmics rondaria els 20.000 milions d’euros. Tard o d'hora, el Sol entrarà en una etapa d'increment d'activitat solar a causa del seu cicle, però és difícil assegurar que tindrà les mateixes repercussions que va causar fa 150 anys. No hi ha evidències que el Sol pugui contribuir a provocar un esdeveniment d'extinció massiva a causa d’una erupció solar ultra energètica. Per ara, el pitjor dany que pot causar és deixar-nos sense telefonia mòbil, GPS, TV per satèl·lit i Internet per un període limitat de temps. Fins i tot aquest podria ser un bon mètode de neteja de l'espai de tots aquells objectes obsolets que no mai no podran ser recollits per l'home. La ciència-ficció dona molt de sí. Al llarg de la història ha aconseguit, amb les seves especulacions, anticipar la concreció de grans èxits en la ciència i la tecnologia. No obstant això, pel que fa a la fi del món, aquesta es veu forçada a marcar un final feliç, que alegra els humans, tot disfressant un desenllaç fulminant. Com a conseqüència, la ciència pot convertir-se en una eina capaç d'incrementar el factor por, sempre que es faci servir de forma errònia. Gran part de la societat accepta, per desconeixement, falses creences, i permet l’avenç de grans especulacions profètiques que, molt sovint, beneficien molt poca gent. La ciència encara no és capaç de predir amb caràcter categòric i absolut què podria succeir pel que fa a un futur final del planeta. No obstant això, aquesta aporta, sens dubte, prou eines com per desmentir profecies i prediccions poc fonamentades o inexactes. Web: http://www.ca.globaltalentnews.com/reflexio/tribunes/2051/Adeu-mon-estimat.html

Les catàstrofes naturals al cinema de ciència-ficció

50

NOTÍCIA

Un canvi climàtic fa 20.000 anys va invertir la circulació a l'Atlàntic

03.11.2010 Investigar - Investigadors de la UAB publiquen a Nature un estudi que mostra com van canviar els corrents oceànics a l’Atlàntic a causa del canvi climàtic en el passat. La recerca demostra que hi va haver un període en què es va invertir el règim de circulació de les aigües profundes. Els resultats són rellevants per al futur proper, ja que s’espera que es produeixin canvis similars en el marc de l’escalfament del clima al llarg dels propers cent anys. La circulació a l’Oceà Atlàntic (anomenada Circulació Meridional de Retorn, en anglès Atlantic MOC) és un component important del sistema climàtic. Els corrents marins calents, com per exemple el Corrent del Golf, transporten enormes quantitats d’energia des dels tròpics fins la regió subpolar de l’Atlàntic Nord i influencien en els patrons climàtics regionals. Un cop arriben al Nord aquests corrents es refreden, les seves aigües s’enfonsen i amb elles transfereixen carboni des de l’atmosfera fins a la zona abissal. Aquests processos són importants pel clima, però la manera amb la que la MOC Atlàntica respon als canvis climàtics no és encara ben coneguda. Un equip internacional de científics, liderat per dos investigadors de la UAB, mostra ara en un nou estudi com va ser la resposta de la MOC Atlàntica al canvi climàtic en el passat. Aquests resultats es publicaran a la prestigiosa revista NATURE el 4 de novembre de 2010. La investigació, finançada pel MICINN, ha estat dirigida per Rainer Zahn (investigador ICREA) i Pere Masqué, amdós membres de l’Institut de Ciència i Tecnologia Ambientals (ICTA) i del Departament de Física de la Universitat Autònoma de Barcelona. En col·laboració amb col·legues de les universitats de Sevilla, Oxford i Cardiff (Regne Unit) s’ha investigat la distribució a l’oceà Atlàntic de certs isòtops que es generen a partir de la desintegració natural de l’urani a l’aigua del mar i que són dispersats a la conca atlàntica amb la circulació de les aigües profundes. El jove investigador César Negre ha estudiat l’abundància natural d’aquests isòtops en sediments del fons marí, a 2,5 km de profunditat, a l’Atlàntic Sud, i

Les catàstrofes naturals al cinema de ciència-ficció

51

amb aquest treball ha obtingut el seu doctorat en en el programa de Ciència i Tecnologia Ambientals de l’ICTA. L’estudi mostra que la circulació oceànica era molt diferent en el passat i que hi va haver un període durant el qual es va invertir el règim de circulació de les aigües profundes de l’Atlàntic. Això va succeir quan el clima a l’Atlàntic Nord era substancialment més fred i la convecció profunda es va debilitar. En aquella època es va produir un canvi en l’equilibri de densitat entre les aigües de l’Atlàntic Nord i les del Sud, de manera que la convecció d’aigua profunda es va enfortir a l’oceà del Pol Sud. Alguns models recents simulen una inversió de la circulació profunda a l’Atlàntic en aquestes condicions, però no ha estat fins ara que les noves dades obtingudes pels investigadors de la UAB i els seus col·legues de Sevilla i el Regne Unit han permès revel·lar els detalls de la mateixa. Aquesta situació es va donar durant l’època glacial, fa 20.000 anys. Tanmateix, els resultats són rellevants en el marc del clima actual i del futur proper. L’estudi demostra que la MOC Atlàntica en el passat era molt sensible als canvis en el balanç de salinitat dels corrents de l’oceà Atlàntic. Es preveu que es produeixin canvis semblants en la concentració de sal de l’aigua a l’Atlàntic Nord en el marc de l’escalfament global del clima durant els propers 100 anys. Per tant, les noves dades que es publicaran a Nature ofereixen a la comunitat que treballa en la modelització del clima la possibilitat de calibrar els seus models i millorar la capacitat de predir de manera més fiable els canvis futurs en els oceans i en el clima. Web: http://www.uab.es/servlet/Satellite/noticies/detall-d-una-noticia/un-canvi-climatic-fa-20-000-anys-va-invertir-la-circulacio-a-l-atlantic-1090226434100.html?noticiaid=1288768147773#