568 desembre 2015

balcó de Montserratedició digital

Núm. 568 - Desembre de 201 5

VVAACCAARRIISSSSEESSPer una comun i ta t de fe i amor, oberta a tots, acol l idora i fra terna l

Bon Nadal

Foto: Joan Vila

Al repeu de Vallhonesta

hi ha un minyó que encara dorm:

Acosteu-vos de puntetes,

no feu fressa, fa non-non!

Veniu gent de l’encontrada

des dels Caus al Coll del Bram,

que ressoni sota el Cingle

l’espignet del vostre clam.

Apropeu-vos al pessebre,

poc a poc, té molta son:


no feu fressa, fa non-non!

És petit però ja somnia

i amanyaga un munt de plans.

Ai el dia que s’engresqui

i ens engalti el SOU GERMANS!

Per un món de rics i pobres,

ser germans és un afront:


no feu fressa, FA NON-NON!

La mareta s’hi acosta

i li cau un petó al front:


no feu fressa, FA NON-NON!

Nadala i maqueta:Mn. Sebastià Codina i Padrós

Maqueta de Sant Pere de VallhonestaPessebre de Vacarisses

(Ressenya a la pàg. 1 4)

ESGLÉSIA DE VACARISSES

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 568 - Desembre 2015 - Pàg. 2

SUMARI

PòrticL’Evangeli pam a pam IILa cuina de Ca la QuimaDes de Sant Llorenç SavallPensaments caçats al volCampanadesDes de SitgesCultura PopularParròquia de VacarissesCàritas ParroquialVacarisses, balcó de MontserratDels DiarisCol· laboracionsContraportada

Vacarisses, balcó de Montserrat

Edita: Parròquia de Vacarisses

Redacció i Administració:Plaça de l'Església, 1 5 - 003493835910208233 Vacarisses (Catalunya)[email protected]://issuu.com/search?q=balcomontserratDirector: Sebastià CodinaRedacció, Coordinació i Maquetació:Jaume Pintó i Joan Vila

Dipòsit Legal: B 9241 -2014

DIA A DIA - Novembre

Dia 1Missa al Cementiri recordant els nostres avantpassat i especialmentels que ens han deixat des del Tots Sants de l’any passat.

Dia 8Ha mort en Lluís Astals

Dia 22Concert de Santa Cecília organitzat per l’Escola de Música. “L’En-semble Flor de Lis” ha presentat un extens repertori de músicaantiga i ens ha transportat uns quants segles enrere fent-nos gaudirde la sonoritat i els instruments de l’edat mitjana.

Dia 26Ha mort en Pere Boix Puig. Enterrament a Sabadell.

Dia 28Ha mort en Josep Eixalà Duran.

Dia 29Missa familiar i començament de l’Advent.

Foto de la capçalera de la portada: J. Picallo. Font: www.turismoyfotos.net.

ANEU A LAWEB ENVIEU-NOS UN CORREU

La revista "Vacarisses, balcó de Montserrat" i en particular la Direcció i l'equip de redacciói maquetació, no es fan responsables del contingut dels articles dels seus col· laboradors.

346789

1112131516182050

http://issuu.com/search?q=balcomontserrat

mailto:[email protected]


PÒRTIC

Quaranta anys després de la desaparició física de Franco, la paraula dictadura és la quemés apareix en els actuals discursos oficials del president del govern democràtic espa-nyol, Mariano Rajoy.

Paradoxalment, la paraula va adreçada al govern de la Generalitat i al procés sobiranista que s’haengegat en compliment del mandat de les urnes. És a dir, els hereus del franquisme acusant demanera demagògica i desacomplexada el president Artur Mas d’atemptar contra la democràcia.

Resultaria insòlit si no fos perquè els populars ja ens tenen acostumats a aquesta mena d’estira-bots, pel que fa l’antic Règim. Ells, que ni tan sols han condemnat el franquisme i que han fet totel possible per bloquejar la llei de la memòria històrica, tampoc és estrany que tinguin la desca-radura d’atribuir als altres els seus propis pecats. Que el principal atemptat contra aquesta de-mocràcia de fireta sigui impulsar el programa electoral de la formació que els catalans han votatde manera majoritària ja deixa prou clar a quin nivell freàtic se situa el llistó de les llibertats enun sistema enfosquit per l’ombra allargada del franquisme.

El mateix franquisme que amb idèntica intransigència castigava la llengua catalana i encotillavala capacitat d’autogestió dels sentiments i de les voluntats dels catalans. Aquesta és la llosa deFranco que ens va caure al damunt. No només pel que fa a la ideologia ultradretana que continuaimpregnant moltes de les decisions del poder legislatiu i judicial, sinó també per la xacra de lacorrupció, aquest vici tossudament arrapat a les administracions públiques que tant presumeixende rigor i transparència. Franco va morir, però el franquisme no. I l’ostentosa conseqüència de totplegat és la negativa granítica a deixar que el poble de Catalunya decideixi amb llibertat quin hade ser el seu futur.

Ni Franco no ho hauria fet tan malament, tot i que ell ja fa temps que ens hauria enviat els tancs.


L'EVANGELI PAM A PAM II

10.- Tomàs

Era una mica del morro fort. Els amics van creure més de pressa. No acceptava les vivències delsaltres. Va caldre que Jesús, al cap de vuit dies, em digués cara a cara: “Posa la mà dintre la nafradel costat i els dits, a les nafres dels peus. Creu d’una vegada”. I va afegir la desena Benaurança:“Sortosos els que creuran sense haver vist”. Em vaig donar per la pell.

El “Senyor meu i Déu meu.. .” ha servit a molts per fer un acte de fe davant del dubte.

Sóc el protector dels dubtosos. Sempre n’hi ha hagut i n’hi haurà. Forma part de la naturalesahumana. Era tossut, no ho puc pas negar.Mateu, Marc i Lluc només em citen en la llista dels apòstols i sempre al costat d’en Felip, enBartomeu i en Mateu. Joan em fa sortir moltes vegades al final de la vida de Jesús, quan la sevavida perillava més que mai.

Un dia que mig món s’havia confabulat contraJesús, vam marxar tots junts cap a l’altre cantódel Jordà. Ens sentim més segurs en aquell racóde món.

Ens van comunicar que en Llàtzer s’havia posatgreu. Cap de la colla volia anar a Betània. Tenienpor. Vaig fer el valent i plantant-me vaig dir: “SiJesús s’hi juga la pell, anem-hi també nosaltres imorirem amb Ell. I van venir tots.

No em pensava que el final arribés tan aviat.

Palestina en temps de Jesucrist

La Bíbl ia és una col ·lecció de l l ibres que formen l ’Antic i el Nou Testament.Dotze segles que ens parlen de la fe del poble d’Israel (A.T.)

i del Cristianisme en els seus inicis (N.T.) .El N.T. és un recul l de vint-i-set escrits redactats a mitjans del segle I dC.


L'EVANGELI PAM A PAM II

Sebastià Codina i Padrós

Vam celebrar la Pasqua. Durant el sopar Jesús va dir: “Me’n vaig a la Casa del Pare. També hianireu un dia. Ja sabeu el camí”. I jo, fent l’atrevit, vaig dir: Si no sabem on vas, com vols quesapiguem el camí?”. Jesús em va contestar aquell “Jo sóc el camí, la veritat i la vida. Per anar ala Casa del meu Pare, cal passar per mi".

M'han atribuït una recopilació de màximes que suposadament hauria dit Jesús.

Pere Boix Puig

L’amic i col· laborador de la nostra publicació, ens ha deixat. Ens ha precedit vers La Casa delPare, que deia Jesús de Natzaret. Hem perdut una peça clau de la revista. Durant més de 25 anysha format part dels capdavanters d’“El Vacarisses”. Va culminar la seva obra vacarissana amb lapublicació del llibre VACARISSES, DES DEL COR, l’any 2012. Una selecta biografia de perso-natges i esdeveniments locals que ens evoquen un home de casa i de país, que exposa magistral-ment les pàgines viscudes d’un poble que batega sota l’obaga del Cingle i de cara al Montserrat.Ha estat l’ànima de les festes tradicionals de la Barceloneta, el promotor de l’excursionisme queha donat a conèixer totes les raconades més significatives del terme i del veïnatge, promotor dela nostra publicació que ha sobreviscut durant molts anys gràcies a gent incansable com ell.

El seu pas per Vacarisses ha deixat petjades i amb les seves narracions literàries ha posat a l’abastde la gent del demà el llevat del pa ancestral de Catalunya que entre tots anem fent, de molla enmolla i de mos en mos.

A la Maru, fills, nets i germanes, l’enhorabona per l’espòs, el pare, l’avi i el germà que tant us haestimat i vosaltres heu afalagat. En ell us heu pogut emmirallar. I tots, vosaltres i nosaltres, fami-liars i amics, podem recordar una entranyable persona que ens ha acomboiat una llarga tongadade la vida.

Moltes gràcies, Pere!


LA CUINA DE CA LA QUIMA

Per fer la pollarda sencera, demanarem que ens la netegin per dins. Una vegada rentada la deixa-rem escórrer i la salarem bé per dins i per fora, li posarem un pols de pebre, això a gust de ca-dascú, i la farcirem amb les salsitxes tallades per la meitat, 3 o 4 prunes, 3 o 4 orellons, un trossetde canyella, 2 grans d’all i uns tallicons de cansalada. Per que no ens surti el farcit li cosireml’obertura per on l’hem introduït, també ho podríem tancar amb alguns escuradents.La posarem en una cassola amb un bon raig d’oli, amb la ceba a trossos, els grans d’all, el tros decanyella i un farcellet d’herbes aromàtiques.Escalfarem el forn a 220 graus. Hi posarem la cassola amb el forn mig calent, i el deixarem aaquesta temperatura fins que comenci a coure fort, després ho abaixarem a 190 o 200 graus. Escompta una hora de cocció per cada kilo que pesi l’au, però com que la carn de la pollarda ésmolt tendre, amb menys estona estarà cuita. Quan sigui a mitja cocció li posarem el vi, si veiemque cou molt ràpid reduirem el forn a 180 graus.Per acompanyar farem les pomes rostides. Posarem oli en una cassola i també una mica d’oli delrostit. Tallarem les pomes pel mig en sentit horitzontal i les posarem del cantó de la pell, una mi-ca de sal i, si volem, una mica de canyella, les taparem i que vagin coent a foc moderat. Passat untemps els donarem la volta per coure de l’altre costat. Les prunes les posarem una estona amb ai-gua calenta junt amb els orellons, ho escorrerem i les posarem junt amb els pinyons a la cassolade les pomes quan ja siguin cuites, deixarem que cogui uns minuts més tot junt.

Bon profit i bon Nadal!

Ingredients per a 4 persones:

1 pollarda de 2 a 3 kilos de pes, segons elsconvidats.Pomes starqui, mitja per persona.Prunes, orellons i un grapat de pinyons.Uns tallets de cansalada i 4 o 5 salsitxes.1 tros de canyella.1 ceba grossa, 5 grans d’all.Sal, oli i pebre.½ got de vi ranci o sec.Un farcellet d’herbes aromàtiques.

Pollardarda rostidade Nadal

Conxita i Quimeta Font


DES DE SANT LLORENÇ SAVALL

Refranys d’arreu de les terres catalanes

de professions i oficis

De les raons dels uns, altres en viuen.

Dolent és el plet que necessita testimonis.

Fa més por un advocat que un dolor de cos-tat.

Jutge que mal condemna també mereix pe-na.

La ignorància de la llei no n'excusa el com-pliment.

La llei més bona és fer el bé tothora.

Plet acabat, l'únic que guanya és l'advocat.

Porta la bossa oberta i t’hi entrarà la sentèn-cia.

Que és pledejar? Perdre el temps i malgas-tar.

Una causa, per dolenta que sigui, sempretroba qui la defensa.

Val més el pitjor ajust que el millor plet.

Anyada per anyada, val més la seca que lamullada.

Bé a son país servirà, qui el cultiu millo-rarà.

Ben podada l'olivera es renova tota entera.

El llaurador erra si aparta els ulls de terra.

Fa més un home llaurant que vint fangant.

La vinya ben cavada, ben podada i ben es-magencada.

Llaurada acabada, arada desada.

Recopilació: Josep Caba


PENSAMENTS CAÇATS AL VOL

La violència en nom de Déu, encara que sigui precedida per la creu o els ganfarons, és el pecatmés gros que s’ha fet en les conquestes més de quatre vegades.

Utilitzar el dret d’expressió sense solta ni volta jugant grotescament amb la burla i el menyspreuper provocar gratuïtament, porta cua i empeny a la revenja.

Si et diuen que no et sento, acosta’t i parla’m a cau d’orella. Si et diuen que m’he perdut, segueixles meves petjades.

Segurament que el món no ha estat mai un paradís.

Els homes ja no es mengen els uns als altres a queixalades: ho fan més fi-nament, amb la forquilla i el ganivet.

Alguns tractaments només serveixen per allargar l'agonia i vegetar unaestona més.

El món és un planter de bondats i maleses mentre continua rebolcant-seen el gorg de l'avarícia i de l'ambició.

Cal acceptar el món com és, però deu ser possible fer alguna cosa perapedaçar-lo i que no faci tan mala cara de pocs amics.

La família i l’escola tenien el monopoli de l’educació; ara eduquen bar-roerament els medis de comunicació i l’ambient carregat.

Els medis de comunicació ben sovint estan manipulats i en mans dels queremenen les cireres.

La religió malmenada pels homes ha deformat el missatge de Jesús, l’autèntic, el de debò.

Totes les religions tenen llambregades que il· luminen certerament als éssers humans. Totes ser-veixen per arribar a Déu i tenen un factor comú.

Algú ha dit que els rics compassius són fets antinaturals.

Recopilat per: Sebastià Codina i Padrós


CAMPANADES

EL CORB SAVI

El meu primer conte

Era un matí de llum primaveral. Esbarts i més esbarts de corbs de vol àgil i nobilíssims’aplegaven cap a la Vall dels Congressos, on el Corb Savi havia d’exposar-los que és elvol i com fer anar les ales.

Era un ocell erudit, que s’havia mig cremat els ulls tot resseguint amb el bec les lletres d'un llibreintitulat Com s’aguanten les aus dins l'airecel, obra que havia sostret a la vella biblioteca d’uncastell. També s’havia cuidat d'esgargamellar, inflat de zel, convocant a reunió, per carenes ivalls, car nascut de mena sàvia, desitjava contorbar els corbs que són el que són tranquil· lament,els que, dejuns d’haver albirat mai ni la coberta d’un llibre, sobrevolen, segurs i magnífics, lesaltes serralades i les afraus immenses.

El Corb Savi es capté com aquells homes a qui la pruïja d’una sarnosa fanfàrria empeny a tras-tornar la vida segura de les persones que no teoritzen l’existència, sinó que simplement la viuen.Ja passa de les nou del matí. La Vall dels Congressos és tota negra de corbs de plomatge brillanta l'alegria del sol. Es mouen inquiets i murmuradors, frisosos, perquè el Corb Savi encara nodesbota, sinó que, tot ell abstret, es passeja picotejant pensaments en la penya que li serà tribunalmovent, a moments, la cua i llampeguejant les ales per no perdre l’equilibri en son alt pedestal.

Quan tota la fondalada fou plena de silenci expectant, el Corb Savi amollà. l'esperada conferèn-cia amb aquests gralleigs de rebuscada sapiència: “Vosaltres, germans benamats, oh corbs delbell plomatge, a qui el destí, sovint injust, ha escamotejat la sort de poder clavar -com jo- les un-gles en els llibres, heu de saber que no és prou moure les ales per aquest fluït transparent, ço ésdir: l'aire que embolcalla la terra. Heu de tirar-les lleugerament enrere i, seguidament, accionar-les amunt i avall. Si voleu girar, immobilitzareu una ala, talment com el barquer paralitza un rem

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 568 - Desembre 2015 - Pàg. 1 0

CAMPANADES

Presenta una tipologia diferent respecte de la majoria d'esglésies medievals. Té similituds

amb les esglésies de Sant Serni de Vila-rubla, amb l'ermita de Sant Quiri i Santa Julita de

les Valls d'Aguilar, així com Sant Lluc d'Anyús o Santa Coloma d'Argestues. Tots aquests

edificis són situats a la vall del riu Castellàs, a l'Alt Urgell. Les caraterístiques de Sant

Martí de Biscarbó no permeten establir una datació fiable. De tota manera aquesta església

és un dels exemples més significatius d'una modalitat constructiva que es dóna en algunes

zones recloses de la comarca de l'Alt Urgell.

Mn. Pere Campàs Bonay

Vic

quan vol desviar la llanxa. Si apreneu bé el decanteig dels avions, virareu més ràpids a lapresa. . .”

Amb veu rasposa de supèrbia, l'ocell pedant va seguir perorant molta estona, mentre els corbs del'ample i sorprès auditori es miraven embabiecats i aplaudien repicant mútuament els seus becs.Cada vegada, emperò, era més difícil i espès, dintre seu, el problema del vol; per més que, finsaleshores, no havien fet altra que volar bo i proclamant llur exuberant felicitat -sense lletres- dinsla blavor del cel on Déu els havia posats. Quan el Corb Savi donà per acabada la seva arrogantxerrameca, els corbs no tenien en si el coratge d’emprendre el vol. Se sentien les ales preses pelslligams vescosos de la parauleria. Encara bo que la sorpresa d'una escopetada fortuïta els féuoblidar a l'instant (ales, ajudeu-me! ) l'embull de tanta teoria. I es trobaren volant, tan feliços isortosos com abans.

Església de Sant Martí de Biscarbó.Forma part del terme de les Valls d'Aguilar

(Alt Urgell).Formava part de l'antic terme de Castellàs,

de la comarcadel Pallars Sobirà.


DES DE SITGES

Vinyet Duran Ferrer

S’atura el món per entregar-me a tu, entregar-te el meu cos, els meus braços, la meva pell.S’atura el meu món per ser el teu món, el teu hàbitat, el teu suport.

S’atura el món mentre t’acullo al meu pit, refugi de tots els perills, aliment i escalf.

S’atura el món quan em mires, amb els ulls ben oberts, coneixent-me, escoltant-me la veu,olorant-me, xuclant-me la llet, tan mamífers.

S’atura el món, però l’amor avança. La paciència, la constància de la persona que em recol-za i m’acompanya, m’ajuda, em comprèn i m’estima, així com estic ara, cansada, bruta idespentinada.

S’atura el món, i les converses de soroll. Segueixen les vides dels altres, perdo la noció delsdies i del temps.

S’atura el món. I ploro. Per mi, per tu, pel Roger, per ser mare de nou, de tots dos, per laforça que em dóna la teva vida, que m’emociona.

S’atura el món i tot recomença!

Arriba el dia, i l lavors el món s’atura. Començael postpart, el puerperi, la teva vida fora demi, la meva nova vida amb tu.

L’adaptació, la recuperació, la transició.

http://smallandnice.com


CULTURA POPULAR

Par la muntanya, roges les galtes,fruint la vida del teu esclat,res no t'importa; corres i saltes,-dolça filleta que tant t'estimo-tota encisera, tota bondat.Potser et corones de boix o d'heurai culls floretes, màgic tresor!Qualsevol cosa, tot et fa creure,-dolça filleta que tant t'estimo-que ets la princesa d'un castell d'or.I així et perfuma la cabellerala dolça flaire que fan els pins;i fas guirnaldes, tota encisera-dolça filleta que tant t'estimo-amb menta, espígol i romanins.I quan retornis d'aquells bons airesi una abraçada ens fongui a tots dos,tan impregnada d'aquelles flaires,-dolça filleta que tant t'estimo-tindrem la casa plena d'olors.

Racó Poètic

Sabina Fornell i Morató

Dolça filletaque tant t'estimo

L'alegria del Nadal

Joan Sisamon i Borràs

L'alegria del Nadalés una alegria santa,i que surt del fons del cori que a molta gent espanta.

Però si tens viure sai el cor teu tot ple de molsa,en aquesta nit tan claraDéu del cel te la fa dolça.

Ens trobem tots pel carrer,ens trobem sens dir paraula;tots sabem que ha volgut serl'Infantó en nostra taula.

Passem ràpids per la vida,tots de pressa i molt corrent.Si no fos aquesta nitse'ns duria el corrent.

Al pessebre hi ha un Infant,un àngel dins la establia,i a propet, al seu voltant,vetllen Josep i Maria.

Caminen a poc a poc,sens remor per nostra vida.Quan el fi sigui arribatserem també a l'establia.


PARRÒQUIA DE SANT PERE DE VACARISSES

Dia 24, a 2/4 d'1 1 de la nit,

Presentació del PESSEBRE 201 5.És una interpretació l l iure de l ’antiga església parroquial

de Sant Pere de Val lhonesta. Construcció romànica del segle XI .

SOLEMNE MISSA DEL GALLNadales populars

Dia de Nadal, a les 1 1 del matí,MISSA FAMILIAR

Concert de Nadales a càrrec dels infants

1 3 de desembre a 3/4 de 7 de la tardaEsglésia Parroquial de Sant Pere de Vacarisses

Amb l’actuació de: Cors 1 , 2 i Joves de l ’EMM de Vacarisses i Cor de Vacarisses

El concert és gratuït.

Les aportacions voluntàries aniran destinades a la Marató de TV3

La Jornada de portes Obertes que el Cor de Vacarisses va fer el passat 7 d’octubre va ser tot un èxit! Esvan presentar 7 persones interessades en saber del nostre funcionament i amb moltes ganes de cantar.Finalment 6 passen a ampliar les veus del nostre Cor. Des d’aquí, una vegada més, volem donar-los-hi labenvinguda i el nostre reconeixement. Els veureu cantar en el proper Concert de Nadal.

NADAL A VACARISSES

COMMEMORACIÓ DEL 201 5 ANIVERSARI DEL

NAIXEMENT DE JESÚS DE NATZARET

CONCERT DE NADAL

Acte col ·laborador amb la Marató de TV3


PARRÒQUIA DE SANT PERE DE VACARISSES

Aquesta església es troba al terme municipal de Sant Vicenç de Castellet. Antigament, però, for-mava part d’un terme autònom situat entre els territoris jurisdiccionals de Mura, Castellbell iCastellet. Eclesiàsticament constituïa una parròquia independent que més tard fou sufragània deles de Sant Vicenç de Castellet i de Sant Vicenç de Castellbell. Les primeres referències escritessón del segle XII, quan Sant Pere de Vallhonesta apareix en algunes llistes de parròquies del bis-bat de Vic.Tot i que al casal del costat, cal Campaner, hi ha restes preromàniques, l’església és claramentromànica, amb diverses etapes constructives. L’absis i el començament de la nau són del segleXI, mentre que la resta de la nau fou refeta al segle XII, possiblement en substitució d’una cons-trucció preromànica. Durant el segle XIII es reféu el mur de ponent i se’ l rematà amb un esvelt icaracterístic campanar de paret amb quatre obertures, ara mancades de campanes, eliminades abarrinades durant la passada guerra civil. En segles posteriors la volta fou revestida amb una altravolta de canó per evitar-ne l’esfondrament, s’hi adossà una sagristia i es féu una escala d’accés ala teulada. L’absis, acarat a llevant, com era habitual a les esglésies romàniques, presenta doblesarcuacions cegues delimitades per bandes llombardes, i una finestra típica del primer romànic. Ala façana de ponent, a part de molts forats que cal suposar que corresponien als encaixos de lesbastides, hi ha una obertura allargada a manera d’espitllera.A la dècada de 1950 fou restaurada pel Centre Excursionista de Sant Vicenç de Castellet, essenttapada la porta ponentina, de facció tardana, i reoberta la porta lateral de migjorn, senzilla i ambarc de mig punt.Internament la capçalera presenta pintures molt malmeses. Les primitives, romàniques, van serrecobertes per altres decoratives del segle XIX. Finalment, s’ha d’indicar que a dins del templees conserva un sarcòfag de pedra medieval, tal vegada visigòtic, i a fora dues piles cupulars depedra, possiblement amb finalitats baptismals.

Àngel M. Hernández CardonaExtret de l’article

“Tres capelles de Sant Pere properes a Vacarisses”Vacarisses, balcó de Montserrat, 509 (gener de 2011 )

L'església de

SSaanntt PPeerree ddee VVaall llhhoonneessttaa


CÀRITAS PARROQUIAL DE VACARISSES

L’Ajuntament de Vacarisses i la Parròquia de Sant Pere han signat un convenide col· laboració perquè Càritas Parroquial-Rebost Solidari de Vacarisses dis-tribueixi aliments entre les persones i les famílies necessitades que es trobin ensituació o risc d’exclusió, ja sigui per raó d’edat, mancança econòmica o bédesestructuració familiar. Aquests aliments provindran de la Fundació Bancdels Aliments de Barcelona, d’excedents de la Comunitat Europea i, periòdica-ment, de les donacions realitzades a través de la Creu Roja i altres entitats.Se’n podran beneficiar aquelles persones de Vacarisses que ho sol· licitin alsServeis Socials de l’Ajuntament, acreditant manca de recursos bàsics d’ali-mentació.

Per a la realització d’aquest servei, l’Ajuntament ja proporciona un local al’equipament municipal de La Fàbrica, fent-se càrrec de les corresponents des-peses de manteniment i consum d’aigua i llum. A més, a través de la brigadamunicipal, s’oferirà el servei de transport necessari per a la recollida d’alimentsde les entitats i les empreses donants.

Conveni entre l’Ajuntament i la Parròquia de Sant Perepel Rebost Solidari


VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT

El passat dia 20 d’octubre va ser presentat a la sala d’actes del Centro Asociado de Meli-

lla de la Universidad Nacional de Educación a Distancia, el número 39 de la revistaAldaba, dedicat íntegrament a la medicina en el nord d’Àfrica.

En aquest important número monogràfic, han participat els nostres col· laboradors Drs. Pere Mi-ret Cuadras i Àngel M. Hernández Cardona, tots dos acadèmics corresponents de la Reial Acadè-mia de Medicina de Catalunya.

El Dr. Miret ha escrit l’article “Memorias de un médico en el Protectorado español de Marrue-

cos a mediados del siglo XX”, en el qual aborda, entre altres temes, les malalties endèmiques alMarroc en aquella època, característiques de les cabiles marroquines, organització sanitària delProtectorat, activitat i serveis mèdics a la zona rural del Marroc, i moltes experiències personalsen l’atenció als malalts i el tractament de les malalties. Sobre la seva estada al nord d’Àfrica com

LA MEDICINAEN EL NORDD'ÀFRICA

Ressenya

Portada de la revista Aldaba dedicadaa la medicina en el nord d’Àfrica.


VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT

a metge, el Dr. Miret ja ens havia ofert en les pàgines de la nostra revista (des de l’octubre de2002 al gener de 2003) un seguit de col· laboracions amb el títol de “Crònica d’una estada alMarroc”.

Per la seva banda, n’Àngel M. Hernández és l’autor de l’article “Médicos y cirujanos presentes

en el Sitio de Melilla (1774-1775)”. En aquest setge històric, enviats pel Reial Col· legi de Cirur-gia de Barcelona, van participar els cirurgians catalans Ramon Bertran, Antoni Busqué, Joan An-toni Coll, Joan Llensa, Pau Antoni Querol i Francesc Roca. A més d’aquest article, el Dr.Hernández Cardona ha redactat conjuntament amb el Prof. Antonio Bravo la comunicació “Un

dictamen médico del siglo XVII. La confrontación crítica entre los doctores Thomas Exarch y

Joseph Guiral sobre Pedro Zermeño”.

Recordem que aquest enginyer militar va dirigir la construcció de la fortalesa de Figueres,l’església de Sant Miquel del Port, a la Barceloneta barcelonesa, i de la catedral nova de Lleida,entre altres realitzacions a Catalunya. Un tercer article del Prof. Hernández, en aquest cas fetamb la Professora Sonia Gámez, versa sobre “Un informe de Magín Berdós Blasco del año 1841

sobre los hospitales de Melilla, Peñón de Vélez de la Gomera y Peñón de Alhucemas”. Sobreaquest cirurgià i metge català s’hi fa una reeixida biografia amb dades totalment inèdites.

Felicitem des d’aquí els nostres col· laboradors per tan interessants treballs.

La Redacció


DELS DIARIS

Espanya té Arnaldo Otegi a la presó per haver impulsat en l’esquerra abertzale l’estratègia de de-fensar exclusivament la via pacífica. Espanya ha il· legalitzat partits per poder frenar un procésd’ independència i de pau al País Basc i, en canvi, els partits feixistes tenen tota la llibertat delmón per fer allò que els doni la gana. Espanya no ha volgut anul· lar el judici sumaríssim contrael president Lluís Companys ni n’ha condemnat oficialment l’assassinat en nom de l’Estat espa-nyol.

Espanya no ha derogat mai explícitament el decret de Nova Planta que Felipe V –el parent delFelipe actual– va imposar a mata-degolla contra els catalans. Espanya reivindica dia per altre Gi-braltar però no ha pensat mai a reivindicar el Rosselló ni la liquidació del tractat dels Pirineus.Espanya és un dels estats de la UE que incompleix i desobeeix més normatives i directives co-munitàries i, en canvi, amb greus conseqüències qui incompleixi la seva llei. Espanya transgre-deix la pròpia constitució i el seu govern incompleix sentències del Tribunal Constitucional.

Realment, no es tracta de fer el millor govern del món. No es tracta de pactar els millors progra-mes de governabilitat de la nostra història. Es tracta de fugir corrent d’Espanya sense perdre niun segon més. Vull dir que m’agradaria molt i, a la vegada, seria molt convenient que el governque hi ha damunt la taula de negociació de Junts pel Sí i la CUP durés el mínim temps possible.

És clar que s’ha de pensar ben pensada la manera de tocar el dos. Val la pena d’encertar-la per-què no en tindrem gaires més ocasions. Però convé fer una desconnexió ràpida i valenta. No hiha plans de xoc contra la pobresa sense independència. No hi ha transformació democràtica dinsla gàbia autonòmica. El veritable pla de xoc és aquest: desconnectar a tot drap. Aquesta és la clauque obre tots els panys.

Que la CUP no li agrada Artur Mas? No ho discutiré. És legítim i tenen les seves raons. Però siés així, la millor cosa que poden fer és acordar el calendari més curt possible per a la desconne-

El veri table Pla de Xoc


DELS DIARIS

xió. Mas va dir que portaria el procés fins al final i plegaria. Si no volen Mas, que facilitin la fór-mula que escurci més el període de desconnexió.

Com més va mes convençut estic que el temps corre contra l’ independentisme. Cal aprofitar elmoment. I aquest compàs d’espera no beneficia ningú. Tan sols beneficia l’estat espanyol, queactiva totes les armes a l’abast per mirar de crear desconfiança i desestabilitzar la majoria inde-pendentista. A qui pot interessar d’allargar aquesta situació?

L’objectiu del nou govern i de la nova legislatura ha de ser que durin tan poc com sigui possible.Si duren sis mesos, millor que no pas nou. No hi ha negociació possible. No pas abans de la rup-tura legal amb l’estat espanyol. A Espanya i a Europa ningú no mourà ni un dit fins que la inde-pendència no sigui una realitat. Per tant, no ens entretinguem, que hi ha massa problemes i prougreus per a resoldre i necessitem les eines d’un estat propi.

Enllestim de pressa, que l’edifici on es fa la negociació cau a trossos, té goteres i ja ha arribatl’hivern. Un govern i una legislatura breus, una desconnexió a bon ritme, un poble alçat i dispo-sat a combatre, i un futur per construir.

Pere Cardús

Amb el suport de difussió de:

AJUNTAMENTDE VACARISSES BIBLIOTECA

EL CASTELL

http://www.vacarisses.cat/

http://www.diba.cat/biblioteques/agda/biblioteques/BibDetall.asp?Bib=7034883&Id=22539530


COL·LABORACIONS

1 001 CURIOSITATS DE CATALUNYADisturbis del canvi de règim: Quintes i pa

L'avalot de les Quintes

Fins aquell moment la participació en campanyes militars estatalsera voluntària i remunerada. Però el 1773 Carles III va instaurarles quintes: el servei militar passava a ser obligatori i sense remu-neració. Un de cada cinc nois de vint anys era cridat a files i la se-lecció es feia per sorteig.El sistema de quintes va deixar famílies sense mans per a treballari va causar greus perjudicis a l'agricultura i la indústria. Molts gre-mis i col· legis es van negar a col· laborar en l'elaboració de lesllistes de nois en edat de servir

Les nombroses revoltes populars de l’època preludien la necessitat d'un canvi

de règim, L'estat absolutista, tot i que s’esforçava per censurar les idees revo-

lucionàries, ja no convencia. Calia una autoritat més convincent: I ‘absolutis-

me de la llei. Entre el període de submissió al monarca i el de submissió a la

llei, hi va haver un període de gran insubmissió amb moltes revoltes populars.

Document sobrel'exempció en metàl· lic

El gravat mostra el moment en quecomença l'enderroc de la Torre de

Sant Joan, a l'interior de laCiutadella,

el 26 de novembre de 1868.Exempt

Les classes altes podien pagar un tribut, l'exempció, per no fer elservei militar i obtenir la redempció. Fins i tot hi havia qui es feiaric deixant diners per pagar les exempcions. El 1912 es va abolir laredempció i va aparèixer el sistema de mossos de quota: els que noeren analfabets podien pagar una quantitat i reduir el temps delservei militar, habitualment de tres anys, per no interrompre elsestudis. Com que la majoria de la població estima més la vida quela violència, el servei militar obligatori no ha deixat mai de donarproblemes a l'Estat: des de la revolta de les Quintes de 1845 i elsmoviments d'insubmissió i objecció de consciencia al segle XX,fins que es va eliminar el 2001 .


COL·LABORACIONS

El detall

El maig de 1773 un grup de joves de Barcelona cridats a files va entrar a la catedral i va tocar lescampanes a sometent, que anunciaven revolta. Cridaven i protestaven pels carrers, desesperats.Van apedregar la casa del capità general. Les tropes militars els van caure a sobre i ells vanintentar escapar de la ciutat. Se sentien trets; un noi va caure mort, i hi va haver ferits. Enmig delcaos alguns revoltats van aconseguir escapar-se i fugir cap a Franca.

La festa dels Quintos

En alguns pobles, com a Castellserà, a Sant Hilari Sacalm o a La Granadella, encara se celebra lafesta dels Quintos, que recorda l'acomiadament dels nois que anaven a files.

Els rebomboris del pa

La industrialització va provocar que uns quants s'enriquissin moltperò que d'altres fossin encara més pobres. Amb la industrialitza-ció va arribar l'atur i l'estancament dels salaris. El pa era la basede l'alimentació i qualsevol augment de preu en moments de da-vallada de la producció industrial era causa de gran malestar.

Arrendataris del gra

El 1765 Carles III va autoritzar la llibertat de comerç i de trans-port del gra. Ràpidament van aparèixer els especuladors, els ar-rendataris, que retenien gra i l'acumulaven en magatzems peresperar que pugés de preu en períodes de baixes collites.

Mosso de fornerIl· lustració del s. XVIII. La revoltaconeguda com a“rebomboris delpa” va començar a Barcelona el

28 de febrer de 1789 i va serseguida a diverses ciutats,

com ara Vic i Mataró..


COL·LABORACIONS

El liberalisme apostava per l'autoregulació dels mercats, que implicava que si el venedor del cos-tat abaixava el preu l'altre sabia que no el podia apujar massa. Aixó va bé en temps de vaquesgrosses, però no donava solucions en temps de mancances ni parava els peus als especuladors.Tota regulació semblava una tornada a l'absolutisme, a l'Antic Règim.

El 1789 la collita de cereals va ser dolenta i l'Ajunta-ment de Barcelona va augmentar el preu del pa. Però lagent no estava per brocs. El pa volava de les barraquesde venda de pa i de la fleca municipal (pastim) per do-nar via lliure a les flames. “Fora la fam!”. Una pluja depedres va caure sobre les tropes militars que provavend'apaivagar les masses i el capità general va córrer a re-fugiar-se a la Ciutadella. La casa de l'arrendatari del pacremava. Una multitud va entrar a la catedral cridant iblasfemant contra el bisbe i els senyors: “brut, porc, lla-dre”. Una nova pluja de pedres va caure sobre la cava-lleria i dos soldats van morir. Van desembeinar elssabres i la lluita va passar a un segon nivell. Els homes idones del poble es van llançar aterrits muralla avall i hi va haver molts ferits. Després de dos diesde revolta va arribar la repressió, que va ser molt dura: sis executats a la forca, cent deportats inombrosos presos.Quan es van acabar els aldarulls, es va destituir el capità general, comte de l'Asalto, que va sersubstituït per Francisco Antonio de Lancy, comte de Lacy. Aquest va rebre l'ordre de no respectarles concessions donades als revoltats i es va convertir en l'artífex de la repressió. A Barcelona esvan deportar unes 90 persones, moltes d'elles nouvingudes, i es va condemnar a mort a cinc ho-mes i una dona, que van ser executats el dia 28 de maig del 1789 a la Ciutadella. La sentència vaser considerada excessiva fins i tot pel Baró de Maldà. Aquell dia un percentatge considerable dela població barcelonina va sortir de la ciutat en senyal de protesta. La dona era Josepha Vilaret,de sobrenom «la negreta», casada amb un criat i mare de dues criatures. Segons el Baró deMaldà, una dona de l'aristocràcia va pagar un hàbit de monja per enterrar-la, i no va ser esquarte-rada com els altres reus. Al cap d'un any, un particular va pagar un ofici solemne en memòriadels executats.Però el poble estava unit i el dia de l'execució molts barcelonins van abandonar la ciutat permostrar la seva desaprovació de la sentència. L'ocupació militar de la ciutat es va mantenir dosmesos. La Revolució Francesa també va ser precedida per la guerra de les farines (1775) i caliaanar amb compte.

L'ofici de forner, segons unaceràmica del segle XVIII.


COL·LABORACIONS

Un dia vingué i ens vam fer amics, senzillament.

- Hola! -digué l’àngel.

Així de simple. I vam restar units. L’amistat és així de simple. Neix. No podries dir ben bé perquè. Neix, i res més. Ara bé, un cop nascuda vol ser cultivada fins al fons, com totes les flors.

Vam continuar junts, vam caminar junts, vam pensar i estimar junts, i junts ens neguitejàvem perles coses del món i per les esperances dels homes. I obríem l’esperit l’un a l’altre, perquè l’amis-tat és això, un mutu obrir-se, confiadament, transparentment.

A l’àngel de l’amistat li plau conviure amb els humans. Ell ve i aleteja enmig dels amics, aletejacom un bon esperit que uneix i agombola. Es fa present amb discreció, com un oferiment quehom pot acceptar o no. L’àngel de l’amistat s’ofereix tot ell i ofereix el seu amor, i tot amor, en lallibertat. No t’exigeix que continuïs el camí amb ell: si vols hi vas i si no, no. En ell no hi té ca-buda l’amor sense la llibertat ni la llibertat sense l’amor. Amb ell sols podem estimar si ens assu-mim com a persones lliures.

L’àngel passava i omplia el món d’amistat. Obria les seves ales immenses i ens gomboldava asota d’elles, i naixien amics i naixien amigues, i tots cultivàvem la flor.

- És bona la flor de l’amistat -deia l’àngel. N’hi ha un jardí immens, de flors, i totes volen sercultivades plenament. Cada flor és única, i com a única vol ser mirada. Però mirar una flor no

L'àngelde l'amistat


COL·LABORACIONS

implica abandonar les altres. Totes tenen valor i volen ser estimades fins a l’extrem, fins a consu-mir l’última gota de la copa. Jo no em deixo estimar si no s’estima també els altres, jo no admetoun amor que no estimi totes les flors.

L’àngel deia això i somreia. I cadascú tenia el seu somriure. L’àngel no podria pas cultivarl’amistat si no oferís a cada u el seu somriure. Era un somriure transparent i lluminós. D’aquí quenasqués tan espontàniament l’amistat al seu entorn. Brollava naturalment i fresca, com l’aiguad’una font. I l’àngel era la font.

- Tot és obert a l’amistat -digué l’àngel-, els homes i la terra i les estrelles. No existeix res on jono pugui aletejar, no és dóna cap terra on no pugui plantar la meva tenda. Cada amistat és noble irica, la dels nens i la dels grans, la d’home i home, la de dona i dona, i, sobretot, la de dona i ho-me. I fins la que pugueu tenir amb els animals, amb les flors i amb els estels. No coneixeul’amistat dels mariners o dels pastors amb les estrelles? Els parlen hores i hores, encisats.

I cert: l’àngel és transparent davant els amics. No té racons ni tenebres, no enganya ni aparenta.Per això tots li tenim confiança i ens obrim davant seu. És un cristall i la nostra llum es polaritzaen mil colors a través d’aquest cristall. I tots passem a través d’ell sense perdre res d’allò quesom. Així és de net, així de pur.

- Veniu -digué l’àngel-, veniu i us faré entrar a la terra de l’amistat, on ja no hi ha el meu i el teu,sinó un amor que és de tots, obert a tots, com el sol que rega la terra, com la font que se’ns dónasense discriminació.

I vam seguir l’àngel.

Jordi Llimona


COL·LABORACIONS

1 . “L’ACATAMENT FORÇÓS A LA CONSTITUCIÓ”

Pròpiament, el títol complet d’aquest article hauria d’haver estat “L’acatament forçós de la indis-soluble unitat de la Nació Espanyola, establerta a l’Art. 2 de la Constitució Espanyola”, però s’haabreujat perquè l’expressió resulta massa llarga.

No es pot ser ostatge dels juraments propis ni de criteris inamovibles.

En l’entronització de Joan Carles I com a Rei d’Espanya, l’any 1975, Sa Majestat va jurar com-plir i fer complir les lleis fonamentals del Regne i guardar lleialtat als principis que informavenel Moviment Nacional, entre els quals figurava el manteniment d’un únic partit polític: la Falan-ge.Per fortuna, i amb gran encert, l’any 1978 el Rei sancionava la Llei de Partits polítics que donavael cop de gràcia a l’existència d’un partit polític únic.D’altra banda, la Llei articulada de Funcionaris Civils de l’Estat de 1964 establia, entre altres re-quisits, que els que superaven les oposicions pertinents, per tal de prendre possessió de la sevaplaça havien de:“Art. 36c Jurar acatament als Principis Fonamentals del Moviment Nacional i altres lleis fona-mentals del Regne.”

REFLEXIONS

ÍNDEX

1 . “L’ACATAMENT FORÇÓS A LA CONSTITUCIÓ”2. ”L’ACLARIMENT DE POSICIONS”


COL·LABORACIONS

És evident que els funcionaris que van jurar en aquest sentit, és a dir, tots, al terme de l’èpocafranquista es van mantenir en els seus llocs, sense recordar cap jurament.Sembla, per tant, que els juraments tenen un valor puntual referit al moment en què es van for-mular, i que la seva validesa està referida a aquell moment sense que puguin ser vinculants persempre.Passats ja 37 anys des de la desaparició del franquisme, persisteixen encara les obligacions de ju-rar o prometre, ara ja no els principis del Moviment Nacional sinó el text de la Constitució, perpoder accedir a determinades professions. Així, per exemple, per col· legiar-se en un Col· legid’Advocats a Espanya, a més de tenir el títol corresponent de llicenciat en Dret i de complir de-terminats requisits, es requereix jurar o prometre l’acatament a la Constitució.Aquesta imposició es fa per beneficiar al col· lectiu dels advocats o per beneficiar l’Espanya queimagina el Govern Central espanyol? El Govern Central espanyol imposa el jurament de fidelitata la Constitució per posar traves als moviments independentistes dels catalans i d’altres pobles.Si els espanyols consideréssim que, com a individus, el cec acatament a la Constitució ens és be-neficiós, no se’ns comminaria a jurar-la sense protestar, atès que consideraríem que la Constitu-ció és la nostra garantia personal de benestar i, per tant, sense cap pressió reconeixeríem que ésla nostra protectora i l’acataríem.Ara bé, el Govern Central espanyol considera que a Espanya li interessa que els espanyols for-mem una pinya al servei d’Espanya, és a dir, que ens comportem com a súbdits, de manera que elmón consideri Espanya com una potència rellevant. Per tant, vol evitar secessions imponent la“indissoluble unitat de la Nació espanyola”.Les disposicions de la Constitució espanyola haurien d’interpretar-se i aplicar-se atesa la realitatsocial del moment en què s’hagin d’aplicar (Art. 3 .1 del Codi Civil), i la realitat social actual aCatalunya és que Catalunya desitja la seva independència.

La vinculació que dimana de la jura de la Bandera.

La integració i dependència de l’ individu a Espanya, en el cas dels homes, tenia lloc simbòlica-ment mitjançant la jura de la Bandera Espanyola, que es duia a terme a l’ inici del servei militar ode la milícia universitària dels reclutes o dels cavallers cadets, respectivament, i amb què escomprometien a l’obediència i fidelitat en el servei a la pàtria.Aquesta jura tenia lloc de forma col· lectiva i simultània i es convidava els soldats a jurar que de-fensarien Espanya vessant, si fos necessari, fins a l’última gota de la seva sang. Els soldats con-testaven a l’uníson: “Sí, juro”.Ara bé, les obligacions neixen amb el consentiment de qui s’hi compromet. El consentiment hade ser lliure i voluntari i atorgat sense vicis, és a dir, sense pressions.El jurament dels soldats no reunia aquestes condicions de validesa perquè havien estat reclutatsen virtut d’un servei militar obligatori. Això no obstant, la immensa majoria juràvem convençuts,enardits i feliços de servir la Pàtria, però n’hi havia d’altres que simplement formaven part de


COL·LABORACIONS

l’acte, que sucumbien davant el temor de l’arrest que els hagués deparat la seva negativa a jurar.Tanmateix, des del punt de vista jurídic no sembla que es pugui afirmar que tots havien quedatcompromesos pel jurament “de la majoria”.En definitiva, sembla raonable dir que “en la pràctica” el jurament sortia els seus efectes o, en al-tres paraules, que la tradició donava validesa a un acte que, en rigor, no tenia el consentiment detots i que, per tant, no vinculava els que no havien jurat.

La indissoluble unitat de la Nació espanyola.

La indissoluble unitat de la Nació espanyola fou incorporada a la Constitució mitjançant el con-sens dels diputats constituents de la Carta Magna, i estaven legitimats per fer-ho en virtut delmandat que havien rebut (Art. 2.1 de la Constitució).És més, fins i tot després de l’aprovació de la Constitució per les Corts Generals, el text es vasotmetre a l’aprovació del poble mitjançant un referèndum i es va ratificar la seva validesa.Però no ens enganyem: el poble pla no tenia un coneixement ple del contingut de la Constitució icentrava la seva atenció en l’aparició de les Comunitats Autònomes, que estaven cridades a ser lapanacea universal i que van fer que el poble donés el seu consentiment a una cosa que desconei-xia, de manera que la seva plena submissió a la Constitució és discutible. Amb el transcurs delsanys el sistema de comunitats autònomes, les facultats de les quals estan molt retallades en favorde la seva reserva al Govern Central, així com l’aparició de dèficits fiscals permanents i reiterats,fan reviure a Catalunya un sentiment secular de desig d’independència, i ara sí que els catalanss’adonen que la Constitució els ha amarrat a Espanya. No sembla que aquesta submissió siguijusta si els catalans volen tenir la seva pròpia identitat i el seu propi futur.Els acords no tenen una validesa eterna. Als catalans els assisteix el dret de lliure determinacióque estableix el “Pacte Internacional de drets civils i polítics”, i la Constitució propugna la lliber-tat com a valor superior del seu ordenament jurídic, o com a mínim d’això fa gala.Recordem que el legislador, en implantar el Codi Civil, va ser conscient que l’exigència delcompliment de les obligacions pendents prescriu amb el transcurs de determinats terminis des delnaixement de l’obligació, i estableix aquests terminis segons el seu criteri i segons el tipusd’obligació de què es tracti.La pròpia Constitució és conscient que és possible que se n’hagi de modificar el contingut amb eltranscurs del temps, i estableix en el seu títol X la manera d’acordar la reforma constitucional. ElGovern Central espanyol manifesta reiteradament que l’hipotètic reconeixement de les aspiraci-ons independentistes de Catalunya requeriria l’aprovació de tot el poble espanyol i no només delpoble català, i estima que el poble espanyol mai accediria a admetre la secessió de Catalunya.Aquesta opinió del Govern Central espanyol és contrària a l’Art. 2.1 del “Pacte internacional dedrets civils i polítics”, que diu: “Cadascun dels Estats Part d’aquest ‘Pacte’ es compromet a res-pectar i garantir a cadascun dels individus que es trobin en el seu territori i estiguin sotmesos a laseva jurisdicció els drets reconeguts en el present ‘Pacte’…”. El dret més important reconegut en


COL·LABORACIONS

el ”Pacte” és que tots els pobles tenen el dret de lliure determinació.No oblidem que la geografia política es troba en constant evolució. L’any 1906 a Europa hi havia24 Estats independents i actualment n’hi ha 47, pràcticament el doble. És que els pobles delsnous Estats eren de millor condició que els catalans i per aquest motiu van poder aconseguir laseva independència amb menys traves? Quin és el motiu d’aquest greuge comparatiu? La Cons-titució.

2. “L’ACLARIMENT DE POSICIONS”

Actualment, qualsevol enfrontament polític va acompanyat d’una intensa propaganda partidistaque divulga i repeteix mentides fins a la sacietat, confiant que la repetició de les consignes acabiconvencent un públic impressionable i mal· leable.Resulta molt fatigós sentir el President i la Vicepresidenta del Govern Central espanyol repetir,una vegada i una altra, que les aspiracions independentistes dels catalans són IL·LEGALS,ANTIDEMOCRÀTIQUES, DESLLEIALS, etc.

Quant a la seva il· legalitat:

Si ens preocupem per saber fins a quin punt és reconegut i acceptat el dret a la lliure determina-ció dels pobles, establert en el “Pacte Internacional de drets civils i polítics”, observem queaquest dret ha rebut un ferm reconeixement mundial, fins al punt que molts juristes ho conside-ren un dret de “ius cogens” i que, per tant, no se n’ha d’excloure l’aplicació.Si la lliure determinació dels pobles és un dret reconegut, voler exercir aquest dret no és il· legal.El reconeixement del dret de lliure determinació dels pobles implica que els Estats estan obligatsa facilitar la celebració de referèndums amb els quals es pugui conèixer quina és la voluntat delpoble en l’exercici del seu dret per tal de respectar-la.El Govern Central espanyol no reconeix el dret de lliure determinació del poble català perquèconsidera que una decisió de secessió de Catalunya vulneraria la Constitució en la seva proclamade la indissoluble unitat de la Nació espanyola, i a més oblida que els drets reconeguts en el“Pacte” prevalen sobre l’ordenament intern (Constitució) en virtut de l’Art. 27 de la ”Convencióde Viena”. Per tant, l’obligació constitucional de mantenir Espanya unida ha de cedir davant eldret de lliure determinació de Catalunya.Espanya no tenia cap intenció de complir el “Pacte” que va subscriure quan va mantenir la com-petència exclusiva de l’Estat per a la convocatòria de referèndums (Art. 1 49.32 de la Constitu-ció) i, per descomptat, va negar la celebració de referèndums. Aquesta actitud del GovernCentral espanyol ha impedit que els catalans expressessin el seu dret de lliure determinació per lavia del referèndum.Quant a la il· legalitat de trencar la integritat territorial d’Espanya, conseqüència d’una possiblesecessió de Catalunya, cal observar que l’oposició aparent entre el dret a la lliure determinació i


COL·LABORACIONS

Enrique García ArrufatDoctor en Dret

Col· legiat a l’ Il· lustre Col· legi d’Advocats de Madrid

el respecte per la integritat territorial s’ha de contemplar tenint en compte que, segons la pròpiaConstitució, Espanya es constitueix en un Estat que propugna la llibertat com a valor superior delseu ordenament jurídic (Art. 1 ). Quant a la integritat territorial, segons el Dret Internacional Pú-blic aquesta integritat es contempla com a objecte del respecte degut que han de tenir els Estatsenvers les fronteres d’altres Estats, i no inclou la secessió d’un territori de l’Estat en què es troba,com una violació del respecte al manteniment de la integritat territorial.

Quant a la pretesa actitud antidemocràtica de Catalunya:

Cal destacar que els dirigents polítics independentistes sempre han volgut celebrar un referèn-dum per donar una imatge clara de la voluntat independentista de Catalunya i el Govern Centralespanyol els ha denegat l’autorització per celebrar-lo. També s’han compromès a respectar la vo-luntat que expressessin les urnes. Davant la prohibició de convocar un referèndum pròpiamentdit, els independentistes s’han vist obligats primer a convocar una consulta popular i després aplantejar la qüestió independentista aprofitant les eleccions al Parlament. A Catalunya, en el mo-ment actual, els independentistes conviuen amb els partidaris de mantenir la unitat d’Espanyapacíficament al Parlament i al carrer, en perfecta harmonia democràtica, de manera que l’al· lega-ció que els independentistes són antidemocràtics és absolutament falsa.

Quant a la pretesa deslleialtad dels independentistes:

El “Pacte Internacional de drets civils i polítics” no considera deslleial un poble perquè vulguifer ús del seu dret a la lliure determinació. El “Pacte” no conté ni una sola paraula de censura perqui desitgi determinar el seu futur polític.

Catalunya, tot i ser més emprenedora que altres regions d’Espanya, pateix des de fa anys una ta-xa d’atur elevada, de la mateixa manera que altres regions d’Espanya. Ara bé, Catalunya, a mésde patir aquesta elevada desocupació ha de suportar un dèficit fiscal constant puix que aporta laseva tributació a l’Estat i rep un finançament inferior al que ha aportat.

Està bé ser solidari quan la situació és pròspera, però quan s’arrossega una crisi que motiva quemolts catalans estiguin sumits en la pobresa no és admissible que el dèficit fiscal asfixiï l’econo-mia catalana.


COL·LABORACIONS

Conten els antics que Barcelona no sempre havia tingut aquest nom. Sembla que tot va ser

arran del casament entre un tal Pere i una tal Maria del Mar. D’aquella unió van néixer tres

fil les: la pubilla van batejar-la amb el nom de Barcelona; a la segona, que li agradava ba-

dar, van posar-li Badalona, i la tercera de les fil les, molt eixerida, neta i que sempre feia

companyia als pescadors, va rebre el nom de Barceloneta.

Elisabet Pedrosa

Introducció

Una ciutat no només és el que veiem. Té una ànima, invisible, que són totes les coses que l’hanconformat des del més remot passat. I, mirant cap enrere, bevent de l’ imaginari d'una comunitat,ens podem adonar que, en el pretèrit, tot era ple de màgia. La gent creia en una concepció màgicade la vida. I no tant per la ignorància de la superstició, sinó, sobretot, perquè la gent vivia mésunida a la natura i podien percebre fenòmens que nosaltres, enlluernats de llum elèctrica, hemperdut la capacitat de copsar. Fenòmens plens de poesia. Perquè rere la màgia sempre hi ha po-esia. I quan ens endinsem en les llegendes de la nostra ciutat, la recuperem.

L A F U N D A C I Ó D E B A R C E L O N A


COL·LABORACIONS

D’altra banda, a través de les llegendes, podem descobrir la quotidianitat d'altres temps i, en con-seqüència, saber més del passat per descobrir qui som i que ens determina.Barcelona i les quatre poblacions que l’acompanyen a la comarca amaguen moltes histories. Al-gunes, verídiques. D'altres, enteranyinades de fantasia. Però totes formen part de la nostra mane-ra de veure el món.L’autor s’ha engrescat tot escrivint aquest llibre i ha viatjat pel pla de Barcelona amb la miradaposada en el que havia estat en altres temps. I ha descobert una Barcelona fantàstica.

La fundació de la ciutat

No totes les ciutats poden presumir d'haver estat fundades per un semidéu cepat, fort i famóscom Hèrcules: Podria ser que aquest superheroi clàssic fos, en realitat, un explorador fenici queva visitar la nostra costa i, entornar al seu país, va ser divinitzat per les seves gestes. Amb eltranscurs del temps i gràcies a la tradició oral, hauria estat rebatejat a Grècia amb el nom d’Hèra-cles i, posteriorment, conegut com Hèrcules en la tradició romana.

Segons conta la llegenda, Hèrcules festejava amb Pirene, una donzella gentil filla del rei Túbal,que regnava a les terres dels Pirineus. La donzella, però, va morir. No en sabem la causa, potserli glatia massa el cor per l’amor del gegantàs, el qual, entristit, començà a arrencar muntanyesd’aquí i d’allà per apilar-les, en forma de tomba, sobre les despulles de la princesa. Tantes i tan-tes en va amuntegar que acabà formant una serralada que s'anomena Pirineus, en honor de la filladel rei Túbal. Així que ja ho sabeu, els Pirineus són, en realitat, la tomba immensa d'una princesade la qual Hèrcules, l’homenàs, s’havia enamorat.

Aquella tasca feixuga va deixar l’heroi moll de suor; així que va decidir, de quatre gambades,plantar-se al peu de Montjuic per refrescar-se al mar. I sembla que la visió formosa del pla deBarcelona li va fer passar la pena d’haver perdut l'estimada, i va fer el propòsit de fundar-hi unaciutat quan disposés d’una estoneta lliure entre els seus cèlebres treballs.

Després d'obrir el jardí de les Hespèrides, plantar les columnes de la fi del món i separar amb unaesquerda Europa d’Àfrica, va arribar el moment de fundar la ciutat.

Trobada l’ocasió, Hèrcules va armar nou naus amb gent escollida i va solcar la Mediterrània capaquell pla agradós a peu de Montjuic per fer realitat el seu somni. A mitja navegació, però, el cels’ennuvolà de valent i un temporal enorme va dispersar les naus. Després de molts esforços, elsmariners van aconseguir de posar peu a terra a l’alçada de Marsella. Una nau, tanmateix, es vaperdre. Quan va passar la mala maror, tot fent navegació de cabotatge, Hèrcules i els seus van fervia fins a arribar al pla de Barcelona. Allí es van quedar ben parats en veure que un grup de la se-


COL·LABORACIONS

va gent feia dies que s’esforçava treballant tot bastint la ciutat. I és que la barca perduda en eltemporal havia arribat sana i estàlvia al pla de Barcelona.

Hèrcules se n’alegrà tant de retrobar els seus homes que deixà constància d’aquella aventura totbatejant la nova ciutat amb el nom de Barca-nona, o sigui, la barca novena que s’havia extraviat.El temps, que tot ho afina, va acabar arrodonint el nom fins que va esdevenir la nostra Barcelona.

Per coronar eixa obra de cíclop gegantina

de Barcelona al centre planta un verger feliç,

sobre uns pilans, del Tàber al cim, on sa ruïna

duu escrit al front encara lo nom de Paradís.

Ens ho canta bellament Jacint Verdaguer, a la seva obra L’Atlàntida.

En record d’aquells vells temps mítics, conservem a la ciutat un carrer estret al barri Gòtic, queva a parar a la placa de Sant Just i Pastor, que du el nom de l’heroi mitològic. També recordemHèrcules a la font del Pla de la Boqueria, on l’escut de la ciutat és abillat amb la pellissa de lleó iel garrot que sempre l’acompanyaven. Per últim, la ciutat va bastir la Font d’Hèrcules, una està-tua del semidéu que actualment es troba en la confluència del passeig de Sant Joan i el carrerCòrsega, obra robusta de Damià Campeny.

Font del Pla de la BoqueriaFont d’Hèrcules

Passeig de Sant Joan cantonada Carrer Còrsega


COL·LABORACIONS

Podríem dir, doncs, que Barcelona disposa de l’ànima femenina del seu clima, i del seu nom -di-em “Barcelona, posa’t guapa”, no “guapo!”-, i de l’esperit del forçut heroi grec que, segons latradició, la va fundar per oblidar la mort de la seva princesa estimada.

Continuarà.

Extret del llibre “Llegendes de Barcelona”Autor: Joan de Déu Prats

Publicacions de l’Abadia de Montserrat

El Pla de la Boqueria (1 873). Oli.Autor: Achille BattistuzziTrieste (?) - Barcelona 1891


COL·LABORACIONS

L’Aneto, el sostre dels lloats i estimats Pirineus, amb els seus 3.404 metres d’alçada va ser petjatper primera vegada el 20 de juliol de 1842 per l’oficial rus Platon de Tchihatcheff, el francès Al-bert de Franqueville i els guies Argarot, Sanio, Ursule i Nate. Dipositaren dalt del cim un per-gamí amb els seus noms escrits, enrotllat dins d’una ampolla de vidre. Els següentsascensionistes, que se succeïren en comptagotes, hi anaren afegint les seves targetes de visita opapers esparsos on hi reflectiren les seves impressions. Posteriorment, els francesos hi anarencol· locant quaderns que oferien un suport més digne i consistent per a escriure-hi, dipositats pelCasino de Luchon.

Superat el canvi de segle, l’any 1915s’estaven realitzant els últims retocs enun nou i flamant refugi, el de la Ren-clusa, construït pel CEC (Centre Ex-cursionista de Catalunya) i impulsat pelpioner Juli Soler i Santaló. Aprofitantla pròxima estrena d’aquell equipa-ment, el propi CEC va instal· lar daltdel cim de l’Aneto un llibre de registreel dia 11 d’agost de 1915, de la mà delsseus socis Santiago Perdigó i Juli Bar-loque, acompanyats dels guies DanielMora i de l’experimentat José Sayó.Aquell llibre durà cinc anys i fou l’ ini-

ciador d’una rècula de llibres posteriors, tots degudament reposicionats i guardats pel mateixcentre. L’any 1967 en retiraren l’últim, el 22è, escapçant-ne la tradició tot al· legant que “els va-lors espirituals, morals i històrics que impulsaren la iniciativa s’havien transformat en un seguitde grolleries i mots obscens que ho feien del tot incompatible”.L’exemplar de llibre que s’esmenta en aquest article és el primer dels 22, el més antic i preuat detots. Pulcrament enquadernat, es troba en un meravellós estat de conservació si jutgem les dures

Els germans Vacarisas

dalt de l’Aneto l’any 1 91 5

La piràmide culminant de l’Aneto,on s’hi allotjava el llibre de registre.

Autor: FARAS, extret de la Wikipedia.


COL·LABORACIONS

condicions ambientals que degué sofrir durant el quinquenni que romangué en el punt més altdels Pirineus.Els 22 exemplars en total, avui dia curosament guardats a l’Arxiu d’Història del CEC, han esde-vingut un testimoni gràfic de gran valor sobre la conquesta de l’Aneto i, ensems, dels Pirineus ide l’excursionisme català.

Portada exterior del primer llibre o llibreta del CECdel cim de l’Aneto.

Autor fotografia: Òscar Masó Garcia

Dades del llibre: ANC. Fons Arxiu Històric CentreExcursionista de Catalunya, Llibretes de cims, Lli-breta de l'Aneto (1915-1920), Caixa 349. Portadaexterior.

La signatura dels Vacarisas

Situats dins del context, el present article fa esment dela presència a l’Aneto dels germans Gaspar i MarcelVacarisas i Font, de Terrassa, els quals varen signartan sols 7 dies després de la imposició de l’esmentatprimer llibre del CEC en aquest cim, concretament el1 8 d’agost de 1915. Els acompanyaren un altre terras-senc i un personatge cabdal en la història de l’Aneto:el guia Josep Sayó, citat abans.

Sembla ser que l’ascensió fou força complicada i féuun dia rúfol i poc amable, amb neu fresca, boira i fred.Gaspar hi indicà 6 hores d’ascensió i Sayó la consi-derà llarga. Avui en dia es fa en unes 4 hores aproxi-madament. Tot això es copsa en la següenttranscripció literal dels escrits:

Signatures del dia 18-8-1915 a la llibretadel CEC del cim de l’Aneto.Autor fotografia: Òscar Masó Garcia


COL·LABORACIONS

"Amb complascencia he pujat al pic d’Aneto y desitjo repetir l’ascensió, puig que he ensupegat

un mal dia de boyre que rès pot divisarse.

Dia 18 Agost de 1915

m.Gali ¿ . griera De Terrassa

Pic d’Anet a 18-Agost-1915

He pujat junt amb el meu germa Gaspar y altre Sr. acompanyats pel guía Sr. Sayó despres

d’haver tingut un dia boyros y fret.

M.Vacarisas De Terrassa

Pic d’Anet à 18-Agost-1915

Amb dificultats he pujat al cim d’Aneto empleanti sis horas.

Gaspar Vacarisas

Por segunda vez pero con menos suerte pues hay nieve fresca y la ascension ha sido larga. "

Aquest darrer text deu estar signat quasi probablement per José Sayó, el guia. Llavors era típicque el guia signés dessota dels clients, tal i com aquí succeeix. La signatura és il· legible, apart dela “J” inicial, però l’ús del castellà, la inclinació i la cal· ligrafia són característics en anteriors es-crits d’aquest guia, els quals han estat consultats al Musée Pyrénéen de Lourdes. La referènciaque ell fa a una segona ascensió fa pensar que es deu a la segona vegada que signava en aquestllibre, car la primera fou la de la col· locació del llibre, el dia 11 -8-1915. Un cens de visites quecorrobora aquesta segona signatura de Sayó es pot trobar en el butlletí de l’any 1920 del CEC,pàgina 135. Sembla quasi innecessari recordar, però, que no es tractava pas de la segona vegadaque Sayó pujava a l’Aneto, perquè ja l'avia assolit abans d’existir aquest llibre de registre.

Context històric

Si bé no s’ha pogut constatar que Gaspar i Marcel fossin socis d’algun club excursionista l’any1915, cal pensar que sí perquè en aquella època aquest tipus d’ascensions eren complicades endiversos aspectes, sobretot pel que fa al transport, la durada de temps que suposaven, la mancade preparació i coneixements tècnics en general dels excursionistes i la necessitat de pagar ser-veis de guies per assegurar que la petita expedició arribés a bon port. Aquells que s’atrevien sen-se guies, ho feien constar amb orgull en els llibres de registre dels cims. En resum, s’havia dedisposar de cert nivell econòmic i d’un suport associatiu al darrere per poder-ho realitzar ambcertes garanties. Tot i això, aquell any a l’Aneto es coïa un canvi important, que era la properainauguració del refugi de la Renclusa, el qual havia de suposar una millora radical en l’accessibi-litat del gegant dels Pirineus al món excursionista. La confortabilitat i capacitat del nou edificireduïrien notablement les exigències de l’ascensió, el que llavors encara era feixuga i penosa,


COL·LABORACIONS

amb manca de pernocta en condicions perquè es feia en una precària cabana situada sota d’unabalma, a càrrec de José Sayó. La comitiva dels germans Vacarisas degué dormir a la cabana, jaque el refugi no estava conclòs.

Breu biografia dels signants

Els dos germans terrassencs que protagonitzen aquest article, anomenats Gaspar i Marcel Vacari-sas Font, han estat citats per Àngel Manuel Hernàndez Cardona en aquesta mateixa publicació fapoc. A continuació se’n fa una breu exposició, amb l’amable beneplàcit del sr. Hdez.Cardona al’hora de fer ús de les dades publicades per ell anteriorment:Tots dos germans eren fills de Pere Vacarisas Bofill, catedràtic i primer director que hi hagué al’Escola Industrial de Terrassa. En ascendir l’Aneto, Gaspar feia poc que havia entrat a la trente-na i Marcel a la vintena.

Publicitat de la camiseria Vacarisasals anys 20 del segle passat.

Gaspar Vacarisas Font va néixer a Terrassa el 24 de junyde 1884 i morí el 27 de febrer de 1955 als 70 anys. Es casàamb Josepa Corrons Prat, amb qui tingué dues filles. Juntamb el seu germà Jaume, fundà l’any 1903 la reconegudaCamiseria Vacarisas de Terrassa, que durà 80 anys i acon-seguí un bon prestigi de qualitat dins de Catalunya. Durantla guerra civil fou empresonat i jutjat, però després l’alli-beraren en finir la contesa bèl· lica. Fou soci del CentreExcursionista de Terrassa (CET) dels anys 1918 fins aldesembre de 1936, que és quan es donà de baixa, segura-ment per les circumstàncies bèl· liques. Del 1918 al 1922fou soci cada any, però a partir de llavors no s’ha verificatany per any, ni tampoc s’ha investigat si anys després, enfinir la guerra, tornà a ser soci. A l’Arxiu del CET no hi hallistats de socis d’abans de 1918, de forma que no s’ha po-gut saber si Gaspar hi estava associat l’any 1915, quan féul’Aneto. El més lògic és que ho estigués.

Marcel Vacarisas Font, 11 anys més jove que Gaspar, nasqué a Terrassa el 14 d’agost de 1895 iva morir l’octubre de 1972 a Barcelona, als 77 anys d’edat. Es casà amb Enriqueta Folch Deix,amb qui tingué diversos fills. Participà en diferents empreses com a industrial i fou contractistad’obres. Arribà a patentar diversos invents, dels quals se n’ha trobat “una máquina decorticadora

y limpiadora de ramio” i “un procedimiento para la preparación de la (fi)bra de ramis para hi-

latura”, tots dedicats al món tèxtil, tan estès i productiu en aquella època. No se sap si l’any 1915era soci d’algun club muntanyenc. Curiosament, s’ha trobat que un dels germans de Marcel i


COL·LABORACIONS

Gaspar, anomenat Francesc, fou soci del CET pràcticament els mateixos anys que Gaspar, i esdonà de baixa el juny de 1937. La signatura de Marcel a l’Aneto sembla clarament una “m” se-guida d’una “V”, no pas cap “F” inicial que pogués referir-se a Francesc. No obstant, Marcel noapareix en cap dels llistats de socis del CET consultats, però en canvi s’ha trobat un tal AndreuVacarisas Berengueras, el qual tenia la mateixa residència que Francesc, de forma que segura-ment devia ser fill de Francesc. Andreu va ser soci del CET uns anys fins donar-se de baixa comho féu Francesc, el juny de 1937.El senyor que acompanyà Gaspar i Marcel a l’Aneto també era terrassenc, i sembla que desit-java repetir l’ascensió. Seria interessant buscar si fou soci d’algun club i si hi tornà. No obs-tant, el nom i cognoms no es mostren tan ben definits com els dels Vacarisas i pot serdificultós trobar-lo.

Josep Sayó Pedrón (anomenat també “Pepe el de Llau-sia”), fou el guia de la comitiva. Sayó s’havia convertit enun prestigiós i cotitzat guia, expert en l’Aneto i voltants.Oriünd de Benasc, sempre estigué lligat a la muntanya,sobretot caçant isards i també fent de guia per als qui vo-lien ascendir els pics de la zona. La seva brillant trajectò-ria fou truncada de sobte gairebé un any després del’ascensió amb els Vacarisas, el 27 de juliol de 1916.Aquell dia un llamp el fulminà fatalment junt amb l’ale-many Adolf Blass en el delicat Pas de Mahoma de l’Ane-to, mentre tots dos fugien del cim principal endesencadenar-se una forta tempesta elèctrica. MossènJaume Oliveras, pioner de l’excursionisme català, foutestimoni d’excepció de la tragèdia, junt amb l’alemanyEduard Kröger, i n’escrigué un llibre que ha esdevinguttot un clàssic de la literatura de muntanya: “Els llamps dela Maleïda”. Aquell succés va colpir profundament els es-taments excursionistes catalans de l’època.

El gran buit deixat per la desaparició de la figura de Sayóaviat fou reemplaçat pel seu gendre, Antonio Abadias,qui es féu càrrec del nou refugi de la Renclusa, aquell queel seu sogre no pogué veure acabat. L’Antonio esdevinguéun guia més que llegendari, estimat per tots, dedicant-seen cos i ànima a recórrer la regió de l’Aneto amb els seusclients i a l’administració del refugi durant 50 anys fins ala seva mort, ocorreguda l’any 1967.

Josep Sayó, el cèlebre guia queacompanyà la comitiva terrassenca.

Font: SANZ i Gonel, Hilari. “Elprimer llibre registre del C.E.C. alcim de l’Aneto (1915-1920)”.

Revista Muntanya, número dedesembre de 1973, pàg.469.


COL·LABORACIONS

Bibliografia

Butlletí del CEC. Any 1920. Pàg.1 35. “Estadística d’ascensions al Pic d’Aneto”.Els llamps de la Maleïda. Desembre 2003. Mossèn Jaume Oliveras. Cossetània Edicions.Revista Muntanya. Desembre 1973. Pàgs. 467-477. “El primer llibre registre del C.E.C. al cimde l’Aneto (1915-1920)”. Hilari Sanz i Gonel.Vacarisses, balcó de Montserrat. Núm. 535, Març 2013. “Mossèn Jaume Oliveras i Brossa”. Al-bert i Òscar Masó Garcia.Vacarisses, balcó de Montserrat. Núm. 562, Juny 2015, pàg.41 . “La camiseria Vacarisas, de Ter-rassa”. Àngel Manuel Hernández Cardona.Vacarisses, balcó de Montserrat. Núm. 566, Octubre 2015, pàg.47. “Tres inventors cognomenatsVacarisas. Marcel Vacarisas Font”. Àngel Manuel Hernández Cardona.

Llocs consultats:AHCEC (Arxiu d’Història del Centre Excursionista de Catalunya).Arxiu-Biblioteca del Centre Excursionista de Terrassa.Musée Pyrénéen de Lourdes.

Agraïments:Núria Téllez, arxivera de l’AHCEC.Joan Pérez Ventayol, de la Biblioteca-Arxiu del CET.Agnès Mengelle, directora del Musée Pyrénéen de Lourdes.Àngel Manuel Hernández Cardona.

Òscar Masó Garcia

Refugi de La Renclusa


COL·LABORACIONS

La Foradada

Viatjant pels entorns de la serra, he vist l'ull lluminós de la roca Foradada,trepant el gris opac de la muntanya.

M'he afigurat que els cimals eren una tanca que amagava el Paradís que flo-ria al seu darrera.

Per a entrar al cel s'havia de grimpar i traspassar el massís del mont.

I els que no s'hi veien amb cor?: els estrets d'amor, els peus plans de servei,els garracurts de fidelitat, els de pregària soma, els que tenen vertigen de fe,els aprensius d'esperança, els espantadissos de risc, els asmàtics de genero-sitat. . . què?S'hauran de quedar sense Cel?

Ah, no! La Verge, mare comprensiva i misericordiosa, els farà passar per laroca foradada. I també entraran a la glòria.

Records i vivències

Ignasi Ribas i Prunés


COL·LABORACIONS

Folklore de Catalunya - 45Costums i creences

de Joan Amades

"DEL BRESSOLA LATOMBA"

L'enterrament

Pel Baix Empordà, curaven de la conducció del cadàver i del soterrament els dos veïns més im-mediats, que en les poblacions de cases escampades a voltes vivien a gran distància de la del di-funt. Aquesta obligació era sagrada i no es podia defugir per enemistat i baralles que existissinentre les tres famílies, la del difunt i les dels dos veïns. Les antipaties quedaven esborrades men-tre el finat no estigués completament cobert de terra. Així que no es veia gens el cos, el deureveïnal quedava satisfet, tot tornava al seu estat anterior. El cos era portat a coll quan el fossar noera massa lluny quan calia caminar molt, el transportaven amb l'animal o el carro d'un dels veïns.

El passat mes de jul iol es van complir els 1 25 anys del naixement de Joan Amades i Gelats

(Barcelona 1 890-1 959), el folklorista més prolífic, tant per materials recercats, continguts i obra

escrita que ha tingut mai el nostre país.

L’Associació Cultural Joan Amades vol impulsar, al l larg de tot aquest 201 5, la celebració de

l’efemèride amb l’objectiu de donar a conèixer l ’obra de l ’estudiós i reivindicar-lo, també, com

una de les figures cabdals del panorama cultural català.

Joan Amades ha estat una figura destacada en la cultura catalana i el seu treball ha estat es-

sencial per tots els àmbits de la cultura popular, per això creiem que la iniciativa de l ’ho-

menatge és patrimoni de totes les associacions que ens dediquem a la cultura popular.

El “Vacarisses, balcó de Montserrat” ja va participar en l ’any 2009 en el cinquantenari de la

seva mort, publ icant el “Fabulari Amades” de Jan Grau i Martí, i des de l lavors no hem deixat

de publicar en Joan Amades.


COL·LABORACIONS

La família portava un cistell amb fruita seca, pa i viperquè els portants poguessin fer beguda quan repo-saven.Al Ripollès, condueixen el difunt al fossar els veïnsa qui pertoca, per torn i segons un ús consuetudinari.Ajuden el fuster a posar el difunt dins la caixa, queés lligada amb una corda, damunt la qual és travessatun llarg semaler que porten a l'espatlla entre dos.

Pel Rosselló, en sortir el cadàver de casa hom haviaencès una llàntia, que deixava cremar fins que s'apa-gava per ella mateixa o fins que s'acabava l'oli. Homcreia que el temps que restava encesa era el que necessitava l’ànima per arribar al terme del seuviatge i que, en arribar-hi, ella mateixa l'apagava. A la Vall d'Àneu, abans de treure el difunt de lacasa tots el assistents a l'enterrament traguegen sense restricció a la sala immediata. Mentre eltreuen li diuen un respons. Els cadàvers surten de la casa mortuòria pels peus, excepte els sacer-dots, que ho fan pel cap. Hom treu els difunts de la casa per la porta gran o principal; és de malaverany no fer-ho així; antigament a Prat de Comte els infants no batejats, els treien per la fines-tra. Per les Valls d'Olot, del Bac, de Bianya i de Camprodon creuen que el qui en fer almoina alspobres de Jesucrist no ho fa per la porta i cara a cara i la dóna per la finestra, a l’hora de la mortno podrà sortir per la porta i l'hauran de treure per la finestra. També conten el cas, entre altres,d'una dona de Santa Margarida de Bianya que sempre tirava l'almoina als pobres per la finestra iamb desdeny, i, quan morí, de cap manera no la pogueren treure per la porta i ho hagueren de ferper la finestra del llangardaix de l’estable, que era per on ella tirava la caritat; com que la caixano passava, per treure-la calgué arrencar l'esgarrapa-robes, o llangardaix, per tal de deixar francel pas de l'obertura.

A l'illa de Mallorca, les dones sortien per la finestra i insultaven desesperadament els qui s'em-portaven el difunt. A Eivissa a l'hora de l’enterrament, quan el difunt és al carrer, el deixen estaruna estona damunt la civera on el porten. Les dones familiars surten a acomiadar-se’n plorantdesesperadament i li demanen que les encomani a Déu i que saludi i doni records als altres fami-liars difunts, els quals anomenen i enumeren insistentment. A Castellar del Vallès, així que el di-funt era tret de casa li escombraven la cambra i àdhuc tot l'edifici i tiraven la brossa cap a foraper tal d'evitar que el mort pogués tornar. Més antigament encara, en haver escombrat, deixavenl'escombra de cap per avall darrera la porta, semblantment a com es fa en general per esquivar lesvisites enutjoses. Els familiars del difunt donen als portadors un esmorzar consistent en sopes,fesols amb rosta, pa i vi. Igualment fan a Sant Pere Sacarrera. En un lloc determinat del camí re-posen, i portadors i acompanyants fan beguda, mengen fruita seca, torrada, beuen vi blanc, cosesque un familiar porta en un cistell i que dóna la casa del difunt.


COL·LABORACIONS

Era corrent de cobrir el fèretre amb un cobertor; les germandats, les confraries i els gremis en te-nien un de qualificat de "drap dels morts", ricament ornamentat amb les ensenyes de la corpora-ció i emblemes de la mort brodats en or i d'altres fils metàl· lics valuosos; servia per a tots elsgermans que morien. Solien ésser negres i constituïen una de les peces més valuoses del patri-moni de l'entitat. La gent solia tapar el cadàver amb un llenç blanc, sovint el llençol del llit mor-tuori o bé les tovalles que cobrien la taula on era exposat el cadàver. Quan el soterraven, elsfamiliars recollien aquest cobertor, el plegaven i se l'emportaven a casa, A primeries del segleXIV els cònsols de Perpinyà prohibiren l'ostentació en els enterraments i que els cossos fossincoberts amb draps de seda o brodats amb fils d'or. A Sant Feliu de Guíxols, el fuster construeix lacaixa, organitza l’enterrament, presideix el dol, anuncia els funerals i fa els honors de la família.A Campdorà, el dia de l'enterrament es cuina magre i el dels funerals es guisa gras, però mai ani-mals de ploma. A Bell-lloc tots els casats constitueixen una confraria sota l’advocació de la Mare

de Déu del Roser. Quan un germà esta malalt, dosconfrares el van a vetllar. Si es mor, la corporació técura de l'enterrament i li encarrega la caixa, i elsconfrares el porten al cementiri i li caven la fossa. Ala pagesia menorquina és costum de portar el difuntdamunt un mul, lligat sobre un tipus especial d'ar-guenells. Creuen que l’animal cal que sigui vell i node propietat de la casa del difunt, car si no fas aixírestaria viciat i inútil per al treball agrícola. A SantQuintí de Mediona els infants eren portats per ami-guets del finat, per mica que fossin prou grandetsper a fer-ho. De retorn del cementiri hom els dona-va confits i altres llaminadures.

L'acompanyament és organitzat de diferents maneres. El més corrent és que es formi un grup dedones i un altre d'homes. El d'homes va al davant, presidit pels familiars o caps de dol, per béque hi ha indrets on aquesta van al darrera, i també d'altres on el grup de dones va al davant deld'homes, quan l'enterrament és d'una dona. És costum d'anar en rengles de dos o de tres, formatsels de davant o darrera tots pels familiars o caps de dol, o bé per un d'aquests que va enmig ambun amic o estrany al difunt a cada costal. En els enterraments de sacerdots o en els de personesriques sol presidir l’acompanyament un capellà, que ocupa el lloc preferent davant dels mateixosfamiliars o caps de dol. No hi solen anar infants si no són familiars molt directes del difunt. Enels enterraments d'albats, si són un xic grandets, acostumen a anar-hi els seus amiguets. L'acom-panyament, per regla general, va fins al fossar; però hi ha llocs on les dones no hi van i tampocpart dels homes. A Palamós, darrera del difunt va la llevadora, després de la qual segueix el dol.Sembla que antigament només havia anat a l'enterrament dels infants i de la gent jove que ellahavia llevat. Hom deia que, ja que ella els havia portats a la terra, a la terra els tornava. Moder-


COL·LABORACIONS

nament, la llevadora assistia en general a tots els enterraments, encara que fossin de personesmés velles que ella.

A ciutat la cerimònia de l'enterrament revestia escassa importància, car els cementiris eren tocanta les parròquies; l'acte més important era la conducció fins a la parròquia. El cadàver era portaten baiard pels membres del gremi, o confrares. Quan fou prohibit l'enterrament als fossars parro-quials, vers el 1 829, va ésser fundat a Barce-lona el cementiri vell. Quedava molt apartatde la ciutat i portar-hi els difunts a coll resul-tava pesat; aleshores s'establí una indústria deportadora de difunts. Més tard l'alcaldia re-solgué obligar el veïnat a la utilització decotxes de morts i fou privat el transport apeu. La millora porta un gran renou entre elveïnat, que cregué sacríleg que les personeshaguessin d'ésser portades a enterrar per ani-mals.

El primer enterrament en cotxe sortí de laparròquia de Sant Cugat del Rec; hi acudíuna gran gentada i hom en féu comentarismolt vius. Les autoritats temeren que no es produís una alteració de l'ordre, i ben poc n'hi vamancar. Fou publicat un ventall que es feia ressò del cas i pintava la ruïna ocasionada als porta-dors de difunts. Per a l'ús obligat dels cotxes regí la següent tarifa: un cotxe d'un cavall, dotzerals per a un cos gran i sis per a un infant; de dos cavalls, cinquanta rals: de quatre cavalls, cent;de sis cavalls, tres-cents, i de vuit cavalls, cinc-cents.

El primer enterrament en cotxe es féu el 5 de maig de 1836. La importància dels enterramentsantics a Barcelona es mesurava pel nombre de coves i d'atxes que hi concorrien. Durant la missade cos present s'oferien uns pans, qualificats d’“oblades”, de nombre variable en relació a la ca-tegoria del finat. Aquests pans eren portats en coves. A l'enterrament dels homes, hi anaven uncert nombre de nois de la Casa de Caritat i al de les dones de noies de la Casa de Misericòrdia.Uns i altres anaven en grups de tres, vestits de negre; el del mig duia al cap el cove de les obla-des, mentre els de cada costat portaven una atxa cada un; corresponien, per tant, dues atxes percada cove.

Els enterraments més humils eren d'un cove i dues atxes, i els més luxosos arribaven fins a divuitdels uns per trenta-sis de les altres. Als enterraments antics de persones ben-estants, hi anava lacomunitat de preveres de la parròquia, i si el difunt havia demanat d'ésser enterrar en algun con-


COL·LABORACIONS

En el pròxim capítol continuarem sobre:

La funció religiosa. El soterrament

Recull fet per: Joan Vila Obradors

vent l'acompanyava la comunitat de l'orde de la casa conventual escollida. També hi acudien elsquatre ordes mendicants: agustins, carmelitans, dominicans, i franciscans, i, a més, els que el fi-nat hagués demanat. A Igualada les confraries, si hom pagava mitja pesseta i una gratificació perals portants, enviaven una senyera negra als enterraments. Hom tenia interès que n'hi anessinforça perquè donava to; les duien tres confrares: el banderer i un cordonista a cada costat.

El guardià del foc

A l’època medieval, d'una casa en deien “foc”, perquè no hi havia casa sense foc nifamília sense fogar. La humanitat sempre ha fet rotllana al voltant del foc. Ha cuinat icantat mirant la llar. I si hem progressat, ha estat gràcies al foc, que il· lumina i escalfa,però també dóna forma al fang, al vidre i al ferro. Mireu atentament les flames. Tenenpoder. El foc és curatiu. Calma i nodreix. El foc és sagrat. Explica la història de lahumanitat. I també és perillós. Per això totes les cases han de tenir, anònim i abnegat,el guardià del foc, la persona que vetlla perquè no s'apagui mai la flama del tió. Lapersona que cuida que ningú no ens robi el foc per fer-ne un mal ús. El guardià recita lahistòria de la família. Carrega i apila llenya. Sap que a la llar hi viuen els déus i elsavantpassats familiars. Per a ells crema timó o espígol. Sap que pel fumeral baixen elrei Pelat i el rei Pelut, l'un bo i l'altre enfadós. Sap que per la xemeneia, un dia a l'any,la Mare de Déu ve a visitar les cases. El guardià arrenca els fulls del calendari. I passatl'hivern, recull les cendres i escura la xemeneia.


COL·LABORACIONS

E L S L L E I XÀ ,N I S S AG A D E C ARBON E R S

E ls Lleixà van ser una de les moltes famílies de boscaters dels voltants de Tortorsa que, a prin-cipis del segle XX, van marxar cap el Montseny o Sant Llorenç del Munt. Els Lleixà són concre-tament de Tivenys, un poble del Baix Ebre amb una gran tradició de fer carbó vegetal.A finals dels anys 20 del segle passat, l'avi Joan Lleixà va decidir deixar Tivenys i venir als nos-tres boscos on s'intensificava la producció de carbó per atendre la creixent demanda urbana.Primer van estar dos anys a Vacarisses i, a continuació, ja va arribar al cor de Sant Llorenç delMunt, on van arrelar. D'entrada van estar treballant entre el Coll d'Eres, la Sesta de l'Arç i el Sotde la Bota.

El 1932 van marxar cap el llevant de la muntanya. La família es va instal.lar a una casa de SantFeliu, però el Joan va continuar vivint sobretot a la muntanya.

Com que el carboneig exigia rotar per diversos indrets del bosc, durant prop de 20 anys l'avi Joanva tenir barraques i va fer piles a diferents indrets:

• Sota la Font de Neda.• la Soleia del Dalmau.• el Sot de la Carda.• el Sot del Guix.• la capçalera de la riera de Matalonga.

Aquesta estructura de carboneig va mantenir-la fins que es va morir a finals del anys 40 i durantun temps encara va continuar-la el seu fill petit.L'avi Joan va morir treballant. Una dona que vivia a una de les cases del Ripoll el va veuremalalt, amb pulmonia, dins de la seva barraca de Matalonga, sota la Castellassa del Dalmau. Elvan anar a buscar ràpidament amb la tartana del mas de l'Illa i el van portar a casa seva, on vamorir al cap de dos dies.

Joan Lleixà


COL·LABORACIONS

En arribar a Sant Llorenç del Munt tots els membres de la família Lleixà i Galve vivien a les bar-raques. Els petits anaven a estudiar a Can Robert, si bé també ajudaven a fer tasques. Poc a poc,els fills del Joan es van anar casant:

- El fill gran del Joan es va casar amb la filla mitjana del masover i pastor de Can Robert,Tomàs Malé. descobridor de la necròpolis del Coll d'Eres. El matrimoni va anar a viure aCa n'Amada, a Castellar del Vallès.- La Carme es va casar l'any 1938 amb el Miquel Torres, del mas de l'Illa. Allà hi va viurefins el 1 994.- Un altre dels fills de l'avi Joan, en Josep Lleixà, va continuar vivint a Sant Feliu desprésde casar-se. També va treballar al bosc, però, quan es va fer gran, va començar a anar auna fàbrica per tal de poder cotitzar i cobrar la pensió. Durant molt temps en Josep va tre-ballar de nit a la fàbrica i durant gran part del dia continuava al bosc, concretament entreels masos del Sabater i el Pinetó.

En Josep va tenir un fill, en Joan va néixer el 1 941 , "guia" del programa "Això és la Mola". EnJoan va fer tard per a treballar de carboner ja que, quan es va fer gran, el sector estava en crisi.Va començar a treballar als 14 anys en un taller.No obstant, de petit sempre anava al bosc i, per a ell, pujar a la Mola era com, per a molts nens,jugar a la plaça del costat de casa. Va rebre un coneixement pam a pam de Sant Llorenç tant delseu pare com dels seus tiets i de la seva primera colla de caçadors, la Colla del Porc, formadanomés per boscaters.

Coneixedors i Recercadors

Els Lleixà també són reconeguts com una corretja de transmissió de coneixements de Sant Llo-renç del Munt entre els antics boscaters i el nous excursionistes.El pare Josep Lleixà va desvetllar la situació de les cavitats dels sots de la Carda, el Sabater, elMuronell i les carenes de l'Illa i el Serradell a grups excursionistes de Sabadell, Castellar delVallès i Terrassa. Un d'aquests grups estava format a principis dels anys 80 pels germans Xavier iEduard Badiella i el Jaume Claverí.En Joan Lleixà ha continuat aquesta tasca. Una vegada jubilat està compaginant la seva afició acaminar, busca espàrrecs i bolets amb la de la recuperació d'elements del patrimoni natural i cul-tural de Sant Llorenç del Munt. A vegades, recorda on es troben alguns indrets i, en d'altres oca-sions, només li cal rebre petites indicacions per a emboscar-se fins a trobar el que li han dit.Actualment està col· laborant amb el Grup de Recerca de la Pedra Seca de Castellar del Vallès,encapçalat pel Joan Roura. Els ajuda a localitzar barraques i forns. També dóna suport a algunscol· lectius d'espeleòlegs, ajudant en la cerca d'un avenc, que va ser vist fa molt temps per un ma-sover, però que encara no ha pogut ser localitzat.També ha estat una de les persones que ha ajudat a corregir en algunes qüestions (principalmenttoponímies i camins) del darrer mapa de l'Alpina.


COL·LABORACIONS

La Balma Pinassa

El seu tiet, Vicenç Messeguer, li va mostrar la balma de la Pinassa, molt abans que fos conegudapels grups excursionistes i es fes la construcció amb pedres. Quan ell la va conèixer hi havianomés una font arranjada pels boscaters amb un tub.

La Font de Neda

El seu tiet també va assumir durant molts anys les tasquesde manteniment de la Font de Neda, que està situada moltaprop del lloc on tenia una barraca el seu avi.En Vicenç netejava la font i va ser ell qui va posar el tubde ferro que encara es conserva. També hi va posar unatela a sobre perquè no s'embrutés de terra. En Joan Lleixàva continuar fent-se càrrec d'aquesta surgència fins que vapensar que el seu esforç era ja inútil. Continuament caliatornar a assegurar la canalització de l'aigua perquè elssenglars o les persones la feien malbé.

Altres fonts

Coneix totes les fonts de llevant de Sant Llorenç del Munt, inclosos els bassals que mantenien elsboscaters per poder aprofitar l'aigua que s'acumulava en alguns llocs. El problema és que totsaquests bassals s'han embrutat en no ser cuidats per ningú.En Joan explica que la font de l'Arç, picada a la roca, s'ha pogut mantenir perquè va ser netejadaa fons fa anys per dos caçadors de Sant Feliu del Racó (ja morts).Ell va netejar també durant un temps les fonts del Frare i del Figuerot.Pel que fa a la font de la Carme, recorda que el condicionament el va fer, sobre un aigüerol, unhome que va passar alguns estius al mas de l'Illa.Davant la Balma del Bord, a l'altra banda del torrent, la font Gentil s'anomenava antigament del'Alba perquè hi ha aquest tipus d'arbre. De fet, així realment surt en els primers mapes.

Avenc

Com el seu pare, en Joan coneix gairebé totes les cavitats del llevant de Sant Llorenç del Munt.Va ajudar a retrobar l'avenc del Brunet, també conegut amb el nom d'avenc de les Marines, quanel torrent va quedar completament embardissat. És l'únic pou natural llorençà a l'est del Ripoll.Sembla probable que el seu origen es trobi en el traçat d'una pista de desboscament que a finalsdels anys seixanta devia obrir la volta de l'avenc.

Font de Neda


COL·LABORACIONS

Extret de:aixoeslamola.blogspot.com.es

Restes d'una barraca de carboner

Barraques de Vinya

Ha localitzat tres barraques devinyes senceres pels racons delmas Pinetó i de Can Sallent itambé n'ha trobat moltes altresd'enrunades.

Barraques de Carboners

Igualment coneix la localitza-ció de moltes restes de barra-ques de carboners, que no esrehabiliten tenint en compte laseva fragilitat.

Camins

En Joan recorda tota la xarxa de corriols que feien servir els boscaters. Molts d'ells estan moltbruts i només ell, i uns pocs més, saben encara seguir-los i arribar als indrets on porten. Sap se-guir els corriols de porc per anar fins a qualsevol lloc. En resum, el Joan és millor que un GPS.

Esperit Muntanyenc

Sens dubte les grans lliçons que dóna en Joan Lleixà són les de l'autenticitat i l'esperit munta-nyenc, que són precisament les més difícils d'aprovar. En Joan, igual que la seva família, és unade les persones que més indrets coneix de Sant Llorenç i de la Serra de l'Obac (dels catalogats idels no catalogats), però aquest no és el seu principal valor. Això és simplement una conseqüèn-cia de la seva vida i del seu esperit. I no dubte en compartir gran part del que coneix amb les per-sones que sap que en faran un bon ús i les estudiaran com cal.És un boscater, un muntanyenc, una persona que sap com conviure amb la natura i que sap inter-pretar-la, cuidar-la i també traslladar-la a l'escala humana. Això, que dóna autenticitat al Joan, nos'apren a cap llibre i tampoc no s'hi arriba introduïnt dades a un GPS. En Joan no saps què és unwaypoint, però es coneix a fons Sant Llorenç.


Pau arreu del món

Il· lustració: Joyce Schellekens

568 desembre 2015

Documents