TARDOR 2002 · REVISTA DE L’INSTITUT ALACANTÍ DE CULTURA "JUAN GIL-ALBERT"· NUM. 47 · 21 €

VIURE EN VALENCIÀ À ALACANTJORDI COLOMINA I CASTANYERBRAULI MONTOYA ABADANTONI MAS I MIRALLESGRÀCIA JIMÉNEZ TIRADOJORDI VAYÀ I OLCINAANNA R. SERRANO I CATALINAJOAQUIM E. VICTORIANO I LAVINYA JOAN CARLES MARTÍ I CASANOVA VICENT BROTONS RICOTUDI TORRÓ FERREROENRIC PELLÍN I CATALÀCARLES SEGURA I LLOPESJOSEP FORCADELL SAPORTJOSEP MARTINES PERESJOAN IVARS I CERVERAVICENT BELTRAN I CALVOANNA ESTEVE GUILLÉNJULI MARTÍNEZ-AMORÓSXIMO ESPINÓS FELIPEJOSEP M. BALDAQUÍ ESCANDELLVICENT BROTONS RICOJOAN BORJA I SANZGABRIEL SANSANO I BELSOTOMÀS MESTRE I DAMIÀ JOSEP LLUÍS MARTOS SÁNCHEZEZEQUIEL MOLTÓ I SEGUÍMIKEL L. FORCADA ZUBIZARRETAJOSEP M. MARTÍNEZ POLOTRINI MORA ILLÁN

"CANELOBRE" És una publicació de l'Institut Alacantí de Cultura "Juan Gil-Albert",

Organisme Autònom de la Diputació Provincial d'Alacant

Número 47Tardor 2002

21 €

Deposit Legal: A. 227-1984I.S.S.N. 0213-0467

CANELOBRE

DIRECTOR:JORGE A. SOLER DÍAZ

SECRETARIA:CARMEN MARIMON LLORCA

CONSELL ASSESSOR:CAYETANO MAS GALVAÑ

ROSA Ma CASTELLS GONZÁLEZ ROSA MONZÓ SEVA

JORDI COLOM1NA I CASTANYER JOSÉ PAYA BERNABÉ

JOSÉ MANUEL PONS AGUILAR ÁNGEL LUIS PRIETO DE PAULA

DISSENY:LLORENÇ ΡΙΖΑ

JOSÉ PIQUERAS

El present número de Canelobre, titulatVIURE EN VALENCIÀ A ALACANT

ha sigut coordinat per Jordi Colomina i Castanyer

-v-fe f·?: ■ - |r v' r'

Ik ■- 'LITERARI R A EN VALENC1À

. , aWí- »* ■

\ / 1 Ί-1 1 z Ί ■> 1 ‘

Xiiiio Espillas Eelipe

CR

EAR

EN

VAL

ENC

IA

LITERATURA EN VALENCIA

Ximo Espinos Felipe

é sentit plantejar-se una anàlisi descriptiva de la literatura en valencià a les «comarques del sud»? Fins quan els professionals del ram haurem de seguir alimentant aquest curiós apartat de la historiografia literària catalana que és «el cas Alacant»? Continuen aquestes terres sent un cas «a part», segons la cèlebre fórmula encunyada per José V. Mateo? I enca­ra: què entenem per «les comarques del sud»? Els límits provincials? El sud de la línia Biar-Bussot? I per què no incloure-hi les darrerament anomenades «comarques centrals», —que a les comarques del nord de la província afegirien les valencianes de la Safor, la Costera i la Vall d'Albaida— molt més pròximes i favorables a la nostra realitat cultural? Vull dir, no estarem seguint, tot plegat, uns plantejaments massa «provincialistes»? Què fem doncs, ens centrem en el sud de la famosa línia muntanyenca? Perpetuem la fal·làcia provincialista? O parlem, com seria més coherent, de la literatura en català dins els límits molt més precisos del País Valencià? I què fem amb els autors com Isabel Clara Simó, nas­cuda a Alcoi però resident a Barcelona? O amb d'altres, com ara Vicent Berenguer o Miquel Martínez, nascuts a Banyeres i la Vila Joiosa respectivament però residents a València, o amb Antoni Seva o Antoni Rodenas, alacantins residents a Barcelona? O a la inversa, amb els escriptors residents però no nascuts a Alacant, com Lluís Alpera o José V. Mateo?

En fi, moltes preguntes. Massa, segurament. Em sembla, però, una bona manera de començar aquest intent d'aproximació a la literatura en valencià en aquesta incerta deno­minació geogràfica que són les «comarques del sud». La finalitat bàsica d'aquest allau interrogatiu era deixar constància, d'antuvi, que les coses no estan clares, que potser és hora de replantejar-nos vells tòpics geohistoriogràfics, més enllà de l'interés sociolingüís­tic que puguen tindré. Perquè és clar que, si l'etiqueta de «literatura a les comarques del sud» o «literatura alacantina» ha fet fortuna, ha estat pel to reivindicatiu, de resistència idiomàtica, que la creació literària tenia — i té— a unes comarques especialment avança­des en el procés de substitució lingüística. Si a tot el País Valencià la creació literària en català té un valor testimonial afegit, a les comarques del sud d'Alacant aquest fet ha adquirit un matís especialment dramàtic. De fet, fins dates recents, l'aparició d'un nou escriptor alacantí —d'Alacant capital, sobretot—, era tractada a la premsa amb honors de titular. Amb una significació no massa allunyada de la conferida a la troballa d'un animal que es creia extingit... Tanmateix, les coses han canviat, i la literatura en valencià a les terres alacantines, a hores d'ara, s'ha integrat plenament dintre de la que es fa a la resta del país. Almenys, això és el que pretenc demostrar amb aquest article.

Comencem pel gènere rei de les lletres contemporànies, la narrativa. En un paper recent, publicat a La Relia —"Una presència singular. La narrativa en la nostra llengua a les comarques alacantines" (1998, 11-19)— em vaig ocupar de fer la nòmina dels narradors alacantins. Els criteris geogràfics emprats foren, ho confesse, provincials. Hi constatava com la recuperació narrativa valenciana dels anys setanta havia estat obra, sobretot, de les comarques valencianes, amb la Safor, La Ribera i l'Horta al capdavant. Mentre que la poe­sia o l'assaig fornien de noves veus el panorama literari català, la narrativa continuava essent, a les comarques meridionals, una «carència singular», per dir-ho amb la formula consagrada per Fuster el 1972 per referir-se al buit narratiu valencià. Casos com els del malaguanyat Isa Tròlec o Carmelina Sánchez Cutillas en són una excepció. Afortunadament, la situació actual és ben diferent. Tot partint dels precedents de l'obra immensa d'Enric Valor i, subsidiàriament, del periodisme literari de Bernat Capó i de l'o­bra rondallística de Joaquim González Caturla, tota una sèrie d'autors joves, com ara Carles Mulet, Jordi Botella, Joaquim Espinós, Francesc J. Bodí, Pepa Guardiola, Ramon

204

LITERATURA EN VALENCIA

xíiiio Espinos

Els Mons d’Aixa

Pastor, Jaume Nualart o Maite Coves s'han incorporat, al llarg dels noranta, al corpus narratiu català. Els narradors alacantins actuals configuren un grup heterogeni, que s'ha incorporat amb normalitat a la narrativa valenciana, publicant en editorials importants i, en alguns casos, guanyant premis prestigiosos. Pel que fa a la procedència geogràfica, s'hi observa una certa preeminència de l'Alcoià-Comtat, fet que pot tindré la seua explicació en la vitalitat lingüística i cultural d'aquesta comarca. Quant a l'aspecte genèric, existeix una gran diversitat, que va de la literatura de gènere a la novel·la psicològica, lírica o experimental. El que s'ha esdevingut d'aleshores ençà no ha fet sinó confirmar les bones expectatives que apuntàvem en el nostre article, tant pel que fa a la consolidació de deter­minats autors, com respecte a la incorporació de noves veus. En aquests dos últims anys han aparegut autors nous, com ara Jesús Moncho, que ha publicat darrerament, a l'edito- rial Bromera, un recull de contes, Revenja, premi narrativa breu "Vila de Teulada" de 1999. Aquest autor, junt amb Gràcia Jiménez, ha publicat també La llar de seda, premi «9 d'Octubre» de narrativa de Sant Vicent de Raspeig de 1998. És aquesta una narració en forma de diari ambientada en els anys vuitanta, que relata l'educació sentimental d'una jove durant la transició. Amb un estil entre col·loquialitzant i sintètic, la protagonista hi passeja els seus desficis i cabòries per una variada geografia, que va de la València uni­versitària a l'Alacant foguerera, passant per Guardamar, Elx, Benissa o Dénia. A Sant Vicent del Raspeig es vincula, precisament, el grup d'escriptors que ha publicat conjunta­ment el llibre de relats Contes de Migjorn (1999). Junt amb els esmentats Jesús Moncho i Gràcia Jiménez, hi aporten els seus relats, amb fortuna desigual, Joaquim Gomis, Raimundo Montero, Joan Ramon Guijarro i Ramon Pastor. Aquest darrer ha publicat dues obres més, la novel·la La còlera de Mart, (1999) d'ambientació futurista força versemblant i marcat sentit de l'humor, i el conte infantil El sastre i l'aprenent (2000), que ha aconseguit traspassar les massa freqüentment infranquejables fronteres del Principat en ser publicat per l'editorial Cruïlla. L'element aglutinant d'aquest grup, a més de local, ve donat per fet de publicar tots ells — excepció feta dels darrers llibres de J. Monjo i R. Pastor— a l'edi- torial valenciana 7 i mig.

Una altra incorporació han estat la de la pedagoga Carme Miquel, natural de La Nucia. Incorporació relativa, en tant que l'autora comptava ja amb algunes narracions infantils. En qualsevol cas, amb Aigua en cistella, la seua primera novel·la, fa un pas endavant en la seua trajectòria en guanyar el premi Ciutat d'Alzira de 1998. Es tracta d'una novel·la inti- mista, que tot seguint la tècnica de l'escriptura parlada, d'inevitables ressonàncies rodo- redianes, narra l'experiència vital d'una dona gran, marcada pel desamor i les misèries de la postguerra. L'espontània veu de la protagonista és contrapuntejada per les reflexions d'un escriptor, marcadament literàries, que des de la seua indiscreta finestra —narrador intern observador— l'estimava en secret. Amb aquesta novel·la la narrativa femenina en català al País Valencià, que fins aleshores sols comptava amb els noms de Maria Fullana, Maite Coves i poca cosa més, suma una nova i interessant veu.

Noves veus en el terreny de la narrativa són també les de Silvestre Vilaplana, que ha publi­cat la narració juvenil La mirada d'Al-Azraq (1999) a la nova col·lecció de narrativa "Autors

205

d'ara" de ¡'editorial alcoiana Marfil; la de Lliris Picó, amb Rostres com papallones i la de Caries Cortés, recent guanyador del premi «25 d'abril» de Benissa. També hauríem d'es­mentar Leandre Iborra i Miquel Martínez. Pel que fa al primer, es tracta d'un autor que es mou dintre dels paràmetres sempre imprecisos de la literatura infantil, amb clara tirada cap a la rondallística meravellosa. Contes màgics de l'Aitana (1999) i Castells (2000), bé que ho manifesten. Respecte a Miquel Martínez, després dels seus inicis poètics, sembla haver- se decantat per la narrativa juvenil, amb els llibres La lluna de Taa (1997) i el més recent L'enigma de Sir Robert Me Lean, (2000), de clara ambientació gòtica.

Quant als autors amb una trajectòria dilatada que darrerament s'ha vist reforçada amb noves i importants aportacions, cal destacar les figures de Joaquim G. Caturla i Francesc Bodí. Pel que fa al primer, la seua darrera novel·la, La casa de les flors, meresqué el premi Enric Valor de Novel·la de la Diputació d'Alacant de 1998. És, segurament, la seua obra més personal i reeixida. Sobre la base d'un treball estilístic acurat, habitual en tota la seua obra, que manté un admirable equilibri entre expressió popular i correcció normativa, i amb un ús enginyós del monòleg en segona persona, Caturla basteix un personatge feme­ní sòlid, molt creíble, que en la seua trista peripècia vital reflecteix la de la postguerra i, sobretot, la de la transició democràtica. Els fets dramàtics d'aquells moments obligaran Amèlia, la protagonista, a replantejar-se moltes coses de la seua vida. Especialment remar­cable resulta l'ambientació de l'obra, que denota, sobretot en l'aspecte històric, una rigoro­sa tasca de documentació. La ciutat d'Alacant, mai no explicitada però fàcilment identifi­cable, se'ns hi dibuixa grisa i provinciana, aliena als grans canvis socials i polítics de les acaballes de la dictadura. Amb tot, la inevitable tensió social de l'ensopida ciutat, no tan idíl·lica com els eslògans oficials volien fer creure —el títol hi pot al·ludir irònicament— és expressada de manera força versemblant, amb les vagues i manifestacions com a principals símptomes. Un cert matís costumista s'hi deixa veure en la reportació d'algunes tradicions perdudes, com la que tenien les xiques casadores de llençar cigrons a sant Nicolau. D'altra banda, la dedicació rondallística de l'autor es fa patent en la caracterització d'alguns dels personatges de procedència rural: el senyor Sirvent i, sobretot, la seua muller, Carmeta.

Semblant ambientació temporal té la darrera novel·la de Francesc Bodí, L'infidel, premi Enric Valor de Novel·la de la Diputació d'Alacant 1999. Es tracta d'una obra ambiciosa, que perllonga, en certa manera, el món narratiu bastit a les obres anteriors i, especialment, el de la seua darrera novel·la, Guerres perdudes. D'aquesta magnífica novel·la l'autor extraurà, tot dosificant-ne l'ús, un tractament lingüístic pròxim a la prosa poètica. Tanmateix, el que en aquella era la pauta estètica dominat, serà ara reservat per als moments de major intensitat emotiva, com els relatius a la mort del pare o a les escenes amoroses. El metaforisme, fermament arrelat a la terra —fruits, herbes—, serà de nou una de les marques d'estil més brillants d'aquests fragments. Amb aquesta crònica lúcida i doncs desoladora de la transició democràtica espanyola, Bodí s'afig a una sèrie d'obres

206

LITERATURA EN VALENCIA

χίιιιο Espinos

recents d'escriptors valencians que, en major o menor mesura, connecten la peripècia vital dels seus protagonistes amb aquesta època determinant de la nostra història recent. Obres com ara La casa de les flors, de Joaquim G. Caturla, La llar de seda de Jesús Monjo i Gràcia Jiménez; Les potències de l'ànima de Josep Franco. O, ja en l'àmbit català general, L'ombra de l'eunuc, de Jaume Cabré, novel·la amb la qual L'infidel presenta interessants i sorprenents concomitàncies, tant pel que fa al tarannà sentimental i frustrat del seu protagonista, com pel to reflexiu i divagatori del seu monòleg o pel peculiar ús de la tècnica narrativa, que alterna sàviament, en els fragments de discurs indirecte lliure, l'ús de la tercera i la pri­mera persona. La frustració personal d'Amadeu, protagonista de la novel·la, correrà paral·lela amb la col·lectiva, per tal com el present narratiu es situa en un moment tan emblemàtic per a la seua generació —la «progre»—, com és la derrota electoral del PSOE. Però no és aquesta una novel·la política, sinó essencialment introspectiva. El que realment importa és l'exercici de recerca personal, servit amb una prosa que manté, excepte comp­tades excepcions —el perill de la reiteració i de la solemnitat sempre aguaita darrere d'un monòleg— la tensió estilística. Amb aquesta obra, i amb El cos del delicte, premi Enric Valor de Narrativa Juvenil 1999, l'obra de Francesc Bodí es dibuixa com a una de les més pro­metedores de la narrativa valenciana actual.

Com podem observar, la vitalitat de la novel·lística catalana a aquestes terres meridionals resulta innegable. Perfectament comparable a la de la resta del País Valencià. Es guanyen premis i es publiquen obres que circulen dintre del circuit editorial valencià —el proble­ma del mercat català, ai las!, és una altra història—. Algunes d'aquestes obres tenen una qualitat indiscutible, d'altres, no tant. En fi, com en totes parts. Bé es cert que, com a la resta del País Valencià, sembla manifestar-se una certa reiteració temàtica i estructural, amb excessiva tirada cap al memorialisme femení, centrat en l'època de la postguerra o la transició. El personatge-tipus de dona madura de vida difícil, marcada per la misèria ambiental, que reflexiona sobre la seua existència, es repeteix en un nombre considerable de les narracions recents que hem ressenyat. La guerra i la postguerra, que en un sentit general allargaríem fins a la transició, és encara l'època més colpidora i determinant del nostre passat recent, i resulta lògica aquesta insistència. Tanmateix, seria saludable, sense abandonar els referents històrics i espacials immediats, obrir-se a tractaments narratius més polifònics i, estructuralment, més ambiciosos. En qualsevol cas, el més important és que va creant-se la tradició necessària, el grau mitjà de qualitat imprescindible que per- meta el naixement de Γexcel·lència. Ja arribaran les obres mestres. Cal remarcar, també, la decidida i eficaç aposta de la majoria dels autors per les variants valencianes del català, fet que augmenta la naturalitat i fluïdesa de la seua prosa. Semblen passats els temps de l'i- nici del reviscolament narratiu, allà pels setanta, en què el model de prosa dels narradors valencians constituïa una barreja artificial i de vegades caòtica de formes barcelonines i valencianes. A hores d'ara, la majoria dels narradors valencians, amb opcions estilístiques ben diverses — de Quico Mira a Ferran Torrent, per posar dos exemples situats als extrems de l'espectre — han triat aquesta opció, que enriqueix la literatura catalana gene­ral, al temps que contribueix a apropar el lector valencià a la seua narrativa. Precisament, un altre fet fonamental en la normalització literària a aquestes eixutes terres del migjorn, és la necessitat que es cree un públic lector que, al marge de les lectures escolars, s'habi­tue a llegir històries en valencià sobre la seua terra i els seus veïns. Resulta indubtable el fonamental paper de la novel·la en la configuració de l'imaginari col·lectiu d'un poble. En aquest sentit, la tasca pionera d'Enric Valor sembla tenir assegurada, tant en l'opció lin­güística com referencial, la seua continuïtat. A Alacant com a la resta del País Valencià. L'excepció alacantina, doncs, es pot donar, pel que fa al gènere narratiu, per clausurada.

I que hi ha de la poesia o l'assaig? Podríem dir que, dintre de les precàries dimensions en què sempre ens movem en la literatura valenciana, i més encara si considerem el caràcter intrínsecament minoritari d'aquests gèneres, la situació alacantina s'ha mantingut sempre, pam amunt, pam avall, dintre d'uns paràmetres homologables respecte de la resta del país. Comencem per Tassaig. Des dels inicis de la recuperació literària dels setanta, podem rastrejar entre els escriptors alacantins interessants aportacions, que responen a les línies temàtiques generals. Així, la reflexió nacional, tema dominant a tot el País Valencià, ho

207

serà també ací, amb llibres com Alacant a part (1966), de José V. Mateo, o Alacant contra València (1994), d'Emili Rodríguez Bemabeu, XIV premi Carles Rahola d'assaig de 1993. Antoni Seva, per la seua banda és autor de l'assaig de temàtica històrica Alacant, 30000 pieds noirs (1968) i del més pròpiament assagístic, per divers, subjectiu i amb certa volun­tat d'estil, Quadern d'ocis (1982). Ja en el seu títol trobem ben a les clares la petjada plania- na i, sobretot, tal i com es farà patent al llarg de les seues pàgines, fusteriana. Resulta cer­tament inevitable, en una literatura tan petita com la nostra, no trobar en els nous assa­gistes les marques d'estil —ara un adjectiu, adés un tic lingüístic o una determinada manera d'enfocar un tema— dels homenots. El mateix podem dir, però invertint l'ordre dels factors, —ara serà la inconfusible veu de Pla la que hi ressone— del llibre d'Antoni Rodenas, D'Azorm i el país meu (1973), sortosament reeditat el 1997 per l'Institut de Cultura Juan Gil-Albert. Es tracta d'un llibre de difícil qualificació, que gira, principalment, al vol­tant de tres nuclis temàtics. D'una banda la reflexió nacional, amb ramificacions sociolin­güístiques, filològiques i històriques. De l'altra els comentaris sobre l'obra d'Azorín, que comparteix amb l'autor els orígens monovers i la passió literària. Aquestes reflexions azo- rinianes condueixen l'autor, precisament, a la darrera i segurament la més interessant de les vessants del llibre: la descripció amorosida del Monòver de la seua infància i joventut. És en aquest exercici memorialístic on la petjada del Josep Pla de El meu país, explícitament parafrasejat al títol, es fa més fecunda, i on la prosa de l'autor esdevé més evocadora, arri­bant a estones, com en el deliciós capítol final, a polsar amb mestria els registres poètics.

D'entre les noves fornades d'assagistes alacantins destaca, sens dubte, la figura d'Enric Balaguer. De manera paral·lela i diríem que complementària a la seua tasca investigadora com a professor de literatura catalana contemporània a la Universitat d'Alacant, ha publi­cat un parell de llibres d'assaig, Paper reciclat i Ressonàncies orientals. És el seu un assaig eminentment literari, tant per la temàtica, que sovint es decanta cap al comentari sobre autors i obres, com per l'estil, que tot seguint el solc dels mestres del gènere, té en l'ame- nitat, la precisió, la claredat expositiva i el gust per l'adjectiu llampant i el metaforisme desimbolt el seus millors aliats. Pel que fa al primer dels seus llibres, Paper reciclat, de 1995, recull una sèrie de comentaris breus sobre temes diversos, no sols d'àmbit literari, sinó també cinematogràfic, filosòfic o social. Junt a aquest assaig estètic, tan dissortadament rar en l'àmbit català -les veus dels també valencians Enric Sòria o Joan Garí en serien les darreres manifestacions—, trobem també alguns fragments de prosa de viatge, alguna descripció paisatgística o, inclus, alguna confidència a cau d'orella. El llibre acaba amb uns "Apunts per a un diccionari per a la postmodemitat" que, com el seu nom indica, resu­meix de manera personal i impressionista —la manera pròpia de l'assaig— els trets essen­cials del moviment cultural que ens ha tocat viure. He volgut remarcar l'interés de l'autor per aquest tema, per tal com serà el punt de partida del seu segon llibre d'assaig, Ressonàncies orientals (1999). Perquè el que Enric Balaguer sembla buscar en el seu temp­teig sobre la recepció de temes i maneres orientals en la literatura catalana i, en un sentit més general, a Occident, no és sinó una alternativa a l'esgotament cultural i vital postmo­dern. Açò resta palès al darrer assaig del llibre, en què l'autor propugna la necessitat d'ai­rejar la resclosida atmosfera occidental amb els aromes primordials de l'orient. Idees clau de la postmodemitat com ara les del subjecte escindit, el temps cíclic, el simulacre o el fragmentarisme són posades en relació amb el legat budista i taoista, amb resultats molt suggeridors. Com igualment suggeridors resulten els estudis dedicats als diversos poetes — Joan Brossa, Pere Gimferrer i Marià Manent entre els principals— o pintors —Antoni Tàpies— catalans en què la petjada oriental resulta més notòria.

No voldríem cloure aquest apartat sense fer esment d'una jove promesa. Es tracta de Joan Borja, autor de Meleagre, obra de difícil adscripció genèrica, però que podem incloure din­tre dels límits generosos de l'assaig, no massa lluny dels volums de Josep Pla en què l'Empordà s'erigeix com a tema inesgotable. La realitat valenciana immediata, els seus paisatges, la seua gent, encara no han estat ni de bon tros explotada com a tema literari. No seria mala cosa que, en aquest punt, l'assaig seguirà el camí iniciat per la narrativa recent. Amb una prosa que conjumina encertadament el to divagatori amb el líric, Borja reflexiona sobre els canvis vertiginosos que les formes de vida tradicionals han experi-

208

LITERATURA EN VALENCIA

Xíiito Espinos

EMILI RODRÍGUEZ BERNABEU

la ciutat de la platja

IX PREMI AUS1ÀS MARCH 1971

mentat al seu poble, engolides pel progrés tecnològic i per la invasió turística, tot descri- vint-nos-el amb mirada fascinada i penetrant. El mite de Meleagre, fill de la deessa Altea i d'Eneu, hi fa de fil conductor, al temps que confereix al llibre un rotund alè poètic Editat de manera restringida a la seua Altea natal, mereixeria certament ser assaborit per molt més nombrosos paladars.

Hem deixat per al final el gènere que, des de la Renaixença ençà, ha gaudit d'una millor salut a la literatura catalana en general i a la valenciana en particular: la poesia. Les comar­ques meridionals no n'han estat una excepció. Durant la immediata postguerra la figura de Joan Valls ( Alcoi, 1917-1989) s'erigeix com un referent indiscutible. Amb la publicació el 1947 del seu primer llibre, La cançó de Mariola, encetà una obra poètica ambiciosa, amb una constància i una fidelitat a la llengua admirables en uns moments certament difícils. La seua obra recorre diversos registres poètics, que connecten amb els corrents generals de la poesia catalana de postguerra: paisatgisme, postsimbolisme, existencialisme, poesia de l'experiència... Tot véhiculât amb un estil exigent, d'una marcada tendència simbòlica, i amb un lèxic molt arrelat a la seua terra alcoiana. El seu paper resulta comparable al jugat per Enric Valor en el gènere narratiu.

A hores d'ara conflueixen en el panorama actual autors de tres generacions: la dels més veterans, representada per Lluís Alpera i Emili Rodríguez-Bernabeu, escriptors d'una obra ben sòlida i, afortunadament, en constant evolució. Pel que fa al primer, la seua estè­tica ha evolucionat des dels paràmetres del realisme social -Dades de la història civil d'un valencià (1967) en seria l'obra emblemàtica- fins a un esteticisme barroquitzant, que l'ha situat com a una de les veus més representatives i personals de la poesia catalana del tom­bant del mil·leni. La publicació, el 1998, de la seua obra poètica completa (Cavalls a l'albd), prologada extensament per Arthur Terry, així ho palesa. Pel que fa a Emili Rodríguez- Bernabeu, ha mantingut, tot i la major implicació social dels seus primers llibres, una línia estètica regida pel simbolisme i el despullament expressiu. Títols recents com Alacant (1998) i Dring (2000), premi Vicent Andrés Estellés de 1999 de l'Ajuntament de Burjassot, manifesten la magnífica vitalitat de la seua creació. La segona generació de poetes seria la dels que publiquen al voltant dels anys setanta i vuitanta, amb autors força rellevants com ara Gaspar Jaén i Manuel Rodríguez Castelló, que compten amb una extensa obra, i que ha merescut el reconeixement de la crítica i de jurats dels més prestigiosos premis litera­ris. Importants són també les trajectòries de Vicent Berenguer, traductor i editor a més de poeta; d'Antoni Prats, d'Andreu Morell o de Jordi Botella. Per últim, figuren les darreres incorporacions, els que publiquen al llarg del noranta, d'entre les quals, sense ànim d'ex- haustivitat, destacaríem l'obra de Sílvia Marina Aresté o Joan Jordà, així com la dels més joves, Victòria Cremades i Silvestre Vilaplana. Com podem observar, la nòmina de poetes és important, tant quantitativament com qualitativa. I ha estat així des dels inicis de la recuperació literària dels setanta. Pensem, per exemple, que ja el 1977, Emili Rodríguez Bernabeu confegia una antologia de poetes meridionals, —Migjorn— amb la finalitat de

209

compensar l'excessiu centralisme valencià de la Carn fresca d'Amadeu Fabregat (1974). No és aquesta, però, Túnica antologia poètica feta a les comarques alacantines. A la Marina Alta s'edità, el 1978, Poesia en terra·, al Baix Vinalopó, el 1980, Entranyes per a l'augur; a la Marina Baixa, el 1981 Fulls de resistència humana, i a L'Alcoià-Comtat, el 1991, Llampec d’es- purnes. Especial esment mereix Tautología A Alacant. Els dimarts poètics de la Naia, 1987- 1989, a cura de Lluís Roda, no per la seua representativitat geogràfica sinó per la vitalitat literària que trasllueix. Durant els anys indicats al subtítol passaren pel pub La Naia el bo i millor de la poesia valenciana, que uní la seua veu als joves poetes que vivien, treballa­ven o estudiaven a la ciutat d'Alacant. Fou un miratge de normalitat cultural, que, tal i com sol passar, s'esvaní quan els impulsors se'n retiraren. Una altra antologia poètica de voluntat alacantinista, aquesta sí amb vocació provincial —la patrocinà la Diputació— és Escrito en Alicante, de 1985. Tot i predominar-hi el castellà, hi figuren diversos autors d'ex- pressió catalana, d'entre els quals destacaríem a Francesc Pastor Verdú, guanyador de la primera edició del "Premi Joan Valls" d'Alacant del mateix any. Comparada amb altres gèneres, doncs, la poesia ha gaudit a aquestes terres frontereres d'una considerable bona salut. Un altre símptoma favorable en seria l'existència d'una editorial alacantina — Aguaclara— que, tot i les dificultat endèmiques d'un gènere tan minoritari, manté en l'ac- tualitat una col·lecció de poesia en català d'un alt nivell d'exigència, i que a més es nodreix, majoritàriament, d'autors alacantins: Antoni Prats, Emili Rodríguez Bemabeu, Lluís Alpera, Joan Jordà, Victòria Cremades o Joan Miquel Asensi hi han publicat obres seues. L'edició a la Marina Alta, fins dates recents, dels quaderns de poesia Tuacte, que destacaven pel seu acurat disseny, serien una altra mostra de la raonable vitalitat de la nostra lírica. I ja que parlem de la Marina, no podem deixar d'esmentar la revista L'aiguadolç, que des de les seues pàgines exerceix una crítica literària exigent i plenament connectada amb la realitat cultural catalana.

Després d'aquest breu recorregut, esperem haver demostrat que la producció literària en català a les difuses comarques del sud resulta, en termes generals, engrescadora. I més encara si la comparem amb la situació d'uns anys enrere. El fet més cridaner dels darrers anys ha estat, sense cap dubte, la vigorosa irrupció de la narrativa, gènere que constitueix, a hores d'ara, l'indici més clar de normalitat literària. Sembla, doncs, que el «cas Alacant» corre cap a la seua solució. Tanmateix, aquest camí de normalitat literària no ens ha de fer oblidar altres qüestions de més dificultós desenllaç. En primer lloc, la ja comentada inexis­tència d'un públic lector consolidat al marge de les lectures escolars. En això, certament, no ens diferenciem de la resta de valencians. En segon lloc, la necessitat que la ciutat d'Alacant exercesca realment de capital cultural dels escriptors catalanoparlants de la seua zona d'influència. Resulta innegable el paper dinamitzador de la universitat en aquest punt, però ni els mitjans de comunicació ni les institucions promocionen la cultu­ra valenciana com caldria. Per als escriptors és de gran importància la consolidació d'un cercle de relacions que permeta l'intercanvi d'idees i estímuls creadors. L'existència d'al­tres centres culturals comarcals —Elx, Alcoi, Cocentaina, Dénia, etc— tot i la seua indub­table importància, ni pot ni hauria de substituir el lideratge de la capital. La dissortada­ment inusual abundància de presentacions de llibres en valencià i de taules rodones sobre diversos aspectes de la nostra literatura a la fira del llibre d'Alacant d'enguany són un exemple del camí a seguir. Molt relacionat amb el tema de la capitalitat literària i el de la penetració social de la literatura en valencià es troba la darrera qüestió que voldria abor­dar: el paper capital que la literatura pot jugar dintre dels procés de normalització lin­güística, com a model idiomàtic prestigiós i com a referent cultural. Tanmateix, fa anys, molts anys que la creació literària ha perdut el seu poder taumatúrgic... Si no aconseguim que la societat valenciana es reconega en la seua literatura i, sobretot, en la seua llengua, la nostra cultura té els dies comptats. Si això és així a tot el País Valencià, el cas de la ciu­tat d'Alacant és encara més greu. Són molts els factors que determinen Factual divorci, i la majoria extraliteraris. Correm el risc que literatura i llengua dibuixen trajectòries opo­sades: mentre que la producció literària tendeix a consolidar-se, la situació sociolingüísti­ca tendeix a agreujar-se. El procés de substitució, a tot arreu, no fa sinó avançar lentament però inaturable. I els temps polítics no conviden precisament a l'optimisme.

w

210

LITERATURA EN VALENCIÀ

xtino Esjúnós

AUTORS I LLIBRES CITATS*

*A més de les obres citades explícitament, en seleccionem alguna dels autors apareguts. Per a una informació exhaustiva sobre els escriptors alacantins actuals, vegeu la base de dades Literatura valen­ciana actual, elaborada pel Grup de Recerca de la Literatura Catalana Contemporània de la Universitat d'Alacant: www.mmlab.ua.es/lletraferit i l'article anterior en aquesta mateixa revista.

Alpera, LluísAresté, Sílvia MarinaBalaguer, Enric

(1998): Cavalls a l'alba, 3 i 4, València.(1991): Nòmada, Amós Belinchón, València.(1995): Paper reciclat, U.d'Alacant - U. Jaume I - U.de València.(1999): Ressonàncies orientals, 3 i 4, València.

Berenguer, Vicent (1989): La terra interior, Edicions de la Guerra, València. (1996): L'home no confia en la ciutat, Bromera, Alzira.

Bodí, Francesc J. (1997): Guerres perdudes, Ed. 62, Barcelona.(2000): L'infidel, Bromera, Alzira.(2000): EZ cos del delicte, Bullent, Picanya.

Borja, JoanBotella, Jordi

(1998): Meleagre, Mascarats Altea - Lanuza Edicions, Altea.(1983): Bolero, Prometeo, València.(1997): La sagrada família, Institut Juan Gil-Albert, Dip d'Alacant.

Capó, Bernat (1980): Espigolant pel rostoll morisc, 3 i 4, València. (1992): Costumari valencià, I, Bullent, Picanya.

Coves, MaiteCremades, VictòriaEspinós, JoaquimGonzález Caturla, Joaquim

(1997): Setembre, Bromera, Alzira.(1997): Teixir en quatre jorns una teranyina, Aguaclara, Alacant.(1995): Ombres en el riu, Bullent, Picanya.(1985): Rondalles de l'Alacantí, Aguaclara, Alacant.(1998): La casa de les flors, Bromera, Alzira.

Guardiola, Pepa (1994): EZ talismà del temps, Bullent, Picanya.(1995): Collidors de neu, Santillana - Voramar, Madrid.

Iborra, Leandre (1999): Contes màgics de ΓAitana, Institut Juan Gil-Albert, Dip. d'Alacant (2000): Castells, Compas, Alacant.

Jaen, Gaspar (1982): Cambra de mapes, El Mall, Sant Boi de Llobregat. (1998): Del temps present, Bromera, Alzira.

Jiménez, Gràcia i Moncho, JesúsJordà, JoanMartínez, Miquel

(1999): La llar de seda, 7 i mig, València.(1998): Eteri esvoranc, Aguaclara, Alacant.(1997): La lluna de Taa, 3 i 4, València.(2000): L'enigma de Sir Robert Me Lean, 3 i 4, València.

Mateo, José V. Miquel, Carme Moncho, Jesús Morell, Andreu Mulet, Carles Nualart, Jaume Pastor, Ramon Prats, Antoni Rodenas, Antoni

(1966): AZacant a part, 3 i 4, València, 1986.(1998): Aigua en cistella, Bromera, Alzira.(2000): Revenja, Bromera, Alzira.(1980): Òliba de lafoscúria, 3 i 4, València.(1998): Cossos i mossos, Columna, Barcelona.(1998): 12:00 am, ADE edicions, Aldaia.(1997): L'esmaragda, Germania, Alzira.(1994): Dic el teu nom, Aguaclara, Alacant.(1973): D'Azorín i el país meu Institut de Cultura Juan Gil-Albert,

Diputació d'Alacant, 1997.Rodríguez Castelló, Manuel (1979): La ciutat del tràngol, 3 i 4, València.

(1997): 35 poemes d'amor, Tàndem, València.Rodríguez-Bernabeu, Emili (1994): Alacant contra València, Curial, Barcelona.

(1998): Alacant, Aguaclara, Alacant.(2000): Dring, Bromera, València.

Seva, Antoni (1968): Alacant, 30000 pieds noirs, 3 i 4, València. (1982): Quadern d'ocis, 3 i 4, València.

Valls, Joan (1981): Obra poètica, Instituto de estudios alicantinos, Diputació d'Alacant, Alacant.

Valor, Enric (1975): Rondalles valencianes, OLC, I, Gorg, València.(1976): Rondalles valencianes, OLC, II, Gorg, València.(1980): Sense la terra promesa, Prometeo, València (Tàndem, 1991).(1983): Temps de batuda, Fernando Torres, València (Tàndem, 1991). (1991): Enllà de l'horitzó, Tàndem, València.

Vilaplana, Silvestre (1999): La senda de les hores, Columna, Barcelona.(1999): La mirada d'Al-Azraq, Marfil, Alcoi.

211