èxits · 016-l’ultima resposta-final 20/10/09 11:58 página 8. l’última resposta 9 desa...

èxits

91

016-L’ultima resposta-Final 20/10/09 11:58 Página 1

àlex rovira i francesc miralles

L’última resposta

Edicions 62

Barcelona


© Àlex Rovira i Francesc Miralles, 2009

Són rigorosament prohibides, sense l’autorització escrita dels titulars del copyright, sota les sancions

establertes en la llei, la reproducció total o parcial d’aquesta obra per qualsevol procediment, incloent-hi la

reprografia i el tractament informàtic, i la distribució d’exemplars mitjançant lloguer o préstec públic.

Primera edició: novembre del 2009

© d’aquesta edició: Edicions 62, s.a.Peu de la Creu 4, 08001, Barcelona.

[email protected]

Fotocomposició: Víctor Igual, s.l.Mallorca 374, 08013, Barcelona

Imprès a Egedsa

dipòsit legal: b. 41.348-2009isbn: 978-84-297-6367-6


primera part

TERRA

La Terra és l’element del cos i l’estabilitat.Simbolitza el nostre lloc al món,

la matèria que ens proveeix l’aliment i la llar.Conté la prosperitat en potència, si la treballem.

La Terra és la més densa de les formes d’energia de tots els elements.

Ella convoca la perseverança, l’esforç, la tenacitat, l’objectivitat, la fiabilitat, la solidesa, la paciència, la cautela, la sobrietat,

els principis de la sembra i la collita que generen riquesa.

És la nostra llar i el nostre destí: naixem de la Terra i a ella tornem.

Som pols d’estels caiguts a la Terra.

Som, doncs, Terra viva, fragments d’un Universque pren consciència d’ell mateix.


7

1

cinquanta minuts de glòria

Tots som ignorants.El que passa és que no tots ignorem les mateixes coses.

albert einstein

gairebé m’havia adormit a la banyera quan va sonar eltelèfon. Tot el dia que em barallava amb un guió sobre lapossibilitat de viatjar en el temps. Després de completar-neun esborrany provisional, havia decidit fer un bany calentper relaxar-me.

Encara que disposava de més de dues hores per fer ellliurament, en veure a la pantalla del mòbil el nom d’Yvet-te, la productora del programa, vaig intuir que s’acostavenproblemes.

Feia dos anys que treballava de guionista per a La Xar-xa, un dels espais amb menys audiència de l’emissora. Erala feina ideal per a un ermità de ciutat com jo; les úniquestrucades que rebia per part de la ràdio eren per canviar-meel tema a última hora. En el cas dels viatges en el temps,gairebé ho hauria agraït, però a l’altra banda de la líniam’esperava una cosa molt diferent.

—Què fas aquesta nit? —va preguntar ella.


Em van caldre uns segons per contestar alguna cosaraonable. La coordinadora de La Xarxa era una de les do-nes més atractives que coneixia, però no havia imaginatmai que tingués cap possibilitat amb ella. Era una noiadura que no es desviava mai dels temes professionals.

Convençut que volia sortir a sopar amb mi, finalmentvaig contestar:

—De fet, res. Tot el dia que intento esbrinar què cal ferper viatjar en el temps, però només he trobat un relat d’H.G. Wells, pel.lícules horribles i teòrics que encara són pit-jors que les pel.lícules.

—Abandona de moment els viatges en el temps, vullproposar-te una cosa més interessant.

«Sortirem a sopar», vaig pensar mentre ja em veia enun restaurant a la llum de les espelmes amb la divina Yvet-te. Vaig sentir l’escalfor a les galtes en preguntar:

—Què hi pot haver més interessant que viatjar en eltemps?

—Els quinze minuts de glòria als quals tothom té dret, se-gons diuen. Tot i que tu has tingut més sort: te’n corresponencinquanta. Tres vegades més que a la resta dels mortals.

—De què coi parles?—Debutaràs com a tertulià, Xavier. Un convidat que

havia de venir aquesta nit ha patit un accident i no trobo aningú per substituir-lo.

Em vaig desinflar a l’instant, ja que no només s’esfuma-va el pla romàntic generat per la meva infantil imaginació,sinó que es tractava de sortir a les ones, quan la meva timi-

àlex rovira, francesc miralles

8


l’última resposta

9

desa m’impedia mantenir la calma en una reunió de veïns.A més, com que els guions es preparaven amb setmanesd’antelació, ni tan sols recordava quin era el tema progra-mat per a aquella nit.

—Només falten dues hores per a l’emissió —em vaigdefensar.

—Ho sé, però tu ets un expert en gairebé tot, o m’equi-voco?

—Absolutament. Sóc un mestre del «copia i enganxa»,però intervenir en directe per a cinquanta mil oients és unacosa molt diferent.

—Quaranta mil —va puntualitzar l’Yvette—, en el darrerestudi de mitjans hem baixat un esglaó més cap a l’infern.

—En qualsevol cas, n’hi ha prou per riure’s de la mevapobra oratòria. No tens cap altra alternativa?

—Negatiu. Va, no et facis pregar. Serà molt fàcil:l’Hernán durà tot el pes de l’entrevista. Tu només has defer dues o tres aportacions intel.ligents durant el programa.

—Per omplir, vaja —vaig afegir mentre intentava re-cordar quin guió havia redactat feia una setmana.

Semblava que el bany calent m’havia fos la memòria.—Einstein relativament clar, ho recordes? —va assenya-

lar ella impacient—. El programa gira al voltant del llibre,aprofitant que tenim l’autor a l’estudi.

—És un rotllo —vaig dir fent memòria—. Dubto que lle-gint-lo ningú comprengui millor la relativitat. Crec quel’autor no ha entès res del que va dir Einstein. Però jo tam-poc, no et pensis.



10

Sense fer cap cas del que acabava de dir, l’Yvette va con-cloure:

—Genial, llavors ets el nostre home per a aquesta nit.Sigues puntual, d’acord?

Després va penjar.

Em vaig quedar una estona confós a la banyera mentre l’ai-gua s’anava refredant. Quan vaig tornar a agafar el mòbilde terra, em vaig adonar que per ser puntual hauria d’arri-bar a la ràdio abans d’una hora.

En sortir de l’aigua vaig crear un gran bassal al bany.Era l’únic espai de proporcions decents del meu aparta-ment, que es completava amb un menjadoret per a gnomsi una cuina a la qual s’havia d’entrar de costat.

Com que en comptes de sopar amb l’Yvette fariad’espàrring a un pesat, em vaig vestir amb el primer quevaig trobar a l’armari. Després vaig imprimir una intro-ducció per a l’Hernán, el conductor del programa, i unabateria de preguntes per al convidat: Juanjo Bonnín.

Només calia trobar el maleït Einstein relativament clar,on havia enganxat alguns post-its amb comentaris. Però esfeia tard i aquell mort no apareixia enlloc.

Quan ja havia renunciat a trobar-lo, el llibre va aparèi-xer sobre el bufet del rebedor mentre obria la porta. Vaigrecordar llavors que l’havia deixat allà per tornar-lo a l’e-missora de seguida. El vaig desar a la meva bossa amb elguió i vaig baixar els esglaons de tres en tres. Disposava de



11

deu minuts per arribar en moto a la ràdio, abans que sonésla sintonia de La Xarxa, que tenia la virtut de crispar-me elsnervis.

Vaig donar gas a la meva vella Vespa i vaig començar aanguilejar entre els cotxes de la nit barcelonina, ignorantque els meus cinquanta minuts de glòria serien un passiVIP cap a l’ull de l’huracà.


12

2

un enviament misteriós

Déu no només no juga als daus. De vegades també els llança on no poden ser vistos.

stephen hawking

el convidat pallissa va superar totes les meves expecta-tives. Després de fugir d’estudi amb cada pregunta del’Hernán, va trobar la manera d’encolomar-nos el seu cur-rículum. En Bonnín va consumir deu preciosos minuts ra-diofònics per explicar un postgrau de la Universitat deStanford on havia participat com a professor convidat.

A l’altra banda del vidre, l’Yvette va fer fora el tècnic deso per mostrar-me unes tisores simbòliques amb el dit índexi el del mig. Allò significava: «Fes-lo callar d’una vegada».

Fins a aquell moment, la meva participació s’havia limi-tat a la salutació inicial i a una fugaç indicació bibliogràfi-ca. Passat l’equador del programa, em corresponia fer dedolent de la pel.lícula. Vaig aixecar lleument la mà, signeque va ser aprofitat per l’Hernán per interrompre l’autord’Einstein relativament clar.

—Crec que en Xavier té alguna cosa a dir sobre això.Jo no tenia ni idea de què era això. Feia estona que ha-

via desconnectat i només el gest de l’Yvette m’havia fet tor-



13

nar a la tertúlia, que s’havia convertit en un monòleg delconvidat. Per sortir del pas, vaig recórrer a un clàssic de ladivulgació de la relativitat:

—M’agradaria que el professor expliqués als nostresoients la inclusió per part d’Einstein del temps com aquarta dimensió. Sense això és impossible entendre la sevateoria.

Després de dirigir-me una mirada de reprovació —sensdubte li semblava més estimulant parlar d’ell mateix—, vaoferir una explicació que segurament havia repetit cente-nars de vegades davant dels seus alumnes:

—Einstein no entenia l’espai en tres dimensions, sinóen quatre. A més d’amplada, llargada i alçària, hi va afegirla dimensió del temps. Fins llavors, quan es parlava de l’es-pai es feia com si estigués congelat en un moment deter-minat. Això impedia entendre molts fenòmens. Hi ha unexemple clàssic: si es produeix una explosió en una galàxiaa dos milions d’anys llum, fins d’aquí a dos milions d’anysno ens n’assabentarem, ja que la partícula considerada mésràpida és el fotó i li caldria tot aquest temps per arribar a laTerra. Per tant, només podem entendre el que està suc-ceint a l’univers, tant el que veiem com el que no, si hi afe-gim la quarta dimensió: el temps.

—Parlant del temps —va intervenir l’Hernán—. Ensqueden pocs minuts per tancar el programa. El darrer ca-pítol del seu llibre té un títol suggeridor: «El que Einsteinno va dir». Disculpi que li faci una pregunta tan òbvia,però què és el que no va dir?



14

Mentre l’entrevistat es desviava del tema, vaig aprofitarper obrir el llibre pel darrer capítol, que havia assenyalatamb un post-it. Malauradament, el professor s’asseia almeu costat a l’estudi i va poder llegir el que havia escrit so-bre la nota groga: «palla mental».

Vaig advertir horroritzat com em mirava primer ambincredulitat i després amb ira continguda. Vaig saber queaquesta anotació personal em podia costar el lloc de guio-nista, tot i que en aquell moment no n’estigués exercint.

De moment, aquella indiscreció per part meva va alte-rar el rumb del seu discurs:

—Seria agosarat resumir en pocs minuts el que Einsteinva deixar per dir, però estic segur que el periodista que ensacompanya té la seva pròpia opinió sobre l’assumpte.

M’havia caçat. Ara em veia obligat a improvisar per noquedar com un babau davant de tota l’audiència. No teniala més remota idea del que li podia haver quedat al pap aEinstein —prou feina em costava entendre el que haviaformulat—, però vaig optar per una fugida cap endavantamb una especulació improvisada:

—Bé, quan mirem les investigacions d’Einstein enperspectiva, un té la impressió que hi falta alguna cosa.L’any 1905 va començar a plantejar la relativitat i el 1921va guanyar el Nobel, però no per la teoria que va fer-lo fa-mós.

—Lògicament —em va tallar el professor, autoritari—,perquè ni tan sols el comitè d’avaluació entenia la relativi-tat. Els feia por donar el premi a una teoria que després es



15

podia demostrar que era errònia. Com que no hi havia capdubte que Einstein era un geni, li van donar el Nobel perun estudi més tècnic: l’explicació de l’efecte fotoelèctric.

—El que vull dir és que entre el 1905 i el 1921, sent re-lativament jove, va dur a terme descobriments molt trans-cendents. En comparació, és estrany que no aportés gairesnovetats en els següents trenta-quatre anys de la seva vida.

Per improvisar aquell argument, havia fet servir la cro-nologia del llibre, l’autor de la qual va dir, mosquejat:

—Això significa, cavaller, que les estadístiques Bose-Einstein i la teoria de camp unificat li semblen poca cosa.

—Com el seu nom indica —em vaig defensar—, les es-tadístiques que ha esmentat les va publicar juntament ambel jove físic indi que les havia calculat. I la teoria de campunificat va ser només un somni. Einstein mai va aconseguir uni-ficar en una sola teoria tots els fenòmens físics coneguts.

Per la mirada severa de l’Hernán vaig saber que m’ha-via excedit. En Juanjo Bonnín estava disposat a posar-meen evidència a les acaballes del programa.

—Així doncs, aquest senyor a qui no tenia el gust deconèixer sosté que el més gran geni de la ciència modernava passar la segona meitat de la seva vida perdent el tempsinútilment. Va publicar un càlcul que no era seu i va tractarde formular una teoria sense èxit. És això?

—No, la meva hipòtesi és que en tot aquest temps Eins-tein va fer altres descobriments d’importància —vaig con-cloure sabent que no hi havia manera d’endreçar aquell en-renou—, i pel motiu que fos no els va fer públics.



16

—I quin va ser el motiu d’aquesta ocultació? —va pre-guntar amb cinisme—. A Einstein li encantava ser el cen-tre d’atenció, no ho oblidem.

—Correcte, però també sabia que la seva fórmula E =mc2 havia produït la bomba atòmica. Això va poder serprou motiu per silenciar altres descobriments per als qualsla humanitat no estava preparada. Potser per això es va en-dur a la tomba una darrera resposta.

Des de l’altra banda del vidre, l’Yvette em va fer el sig-ne de les tisores —aquesta vegada dirigit a mi— instantsabans que entrés el senyal horari. Per la seva banda, l’autord’Einstein relativament clar es va aixecar abruptament de lataula. Estava indignat amb el que acabava de succeir: unperiodista de pa sucat amb oli li havia robat al final del pro-grama un protagonisme que li corresponia per dret propi.

L’Hernán va córrer rere el professor, que ja abandona-va els estudis amb pas ferm, no sense abans llançar-me unamenaçador:

—En parlarem.

Aquell experiment havia tingut el pitjor final imaginable.Només em consolava saber que no havia estat idea mevaanar al programa. En qualsevol cas, era clar que el tret ha-via sortit per la culata i que a mi em tocaria pagar els platstrencats.

Vaig obrir el cadenat de la moto sota l’atac d’un ventmassa fred per al mes de maig. Em disposava a pujar a la



17

Vespa, quan es va obrir la porta de la ràdio i em va cridar elvigilant. Duia alguna cosa a la mà.

Tement que els problemes encara no haguessin acabat,em vaig dirigir cap a ell esperant algun retret també per laseva banda. Però, en comptes d’això, es va limitar a donar-me un sobre amb l’aclariment:

—Durant l’emissió, un oient ha portat això per a vostè.Sorprès, vaig agafar un sobre molt fi entre les mans i

vaig comprovar que efectivament duia el meu nom. —I ha dit res? —vaig preguntar.—El cert és que no l’he vist. Me l’he trobat al mostra-

dor de recepció en sortir del lavabo.Dit això, va tornar a l’interior de l’edifici per atendre

una trucada.«Un altre oient», em vaig dir mentre engegava el con-

tacte de la moto per il.luminar el sobre. El vaig acostar alfar per tornar a contemplar el meu nom, que estava escritamb una cal.ligrafia de caire antic. En girar-lo, vaig desco-brir al dors una inscripció que em va fer envermellir:

E = ac2

Tot indicava que algú amb un coneixement deficient de fí-sica —havia confós la m de massa per una a— desitjava en-viar-me un missatge. Com que jo només havia intervinguten el darrer quart d’hora, era sorprenent que hagués tin-gut temps de fer-me arribar a la ràdio aquell disbarat.

Ple de curiositat, vaig obrir el sobre davant del far de



18

la Vespa, que amb el motor en marxa devia molestar elsveïns.

Era una postal antiga. Em vaig acostar per examinar-laamb atenció. La imatge en tecnicolor mostrava una vistade Cadaqués, cosa que resultava encara més estranya atesesles circumstàncies. La vaig girar. Escrita amb la mateixacal.ligrafia impecable, rere la postal hi havia una adreçaacompanyada d’una data i una hora. Una mica més avallvaig trobar-hi, sense cap signatura, una única frase:

Efectivament, hi ha una darrera resposta.


19

3

l’estiu del geni

Diuen que el temps canvia les coses,però en realitat només les pots canviar tu mateix.

andy warhol

no vaig sortir del llit fins dissabte al migdia. Haviapassat la nit mirant les primeres pel.lícules de Jim Jarmuschper oblidar el que havia succeït a La Xarxa. Els vents hura-canats semblaven haver escombrat el mantell de contami-nació sobre la ciutat, ja que el cel lluïa clar per primera ve-gada des de feia setmanes.

Amb el cafè ja a la mà, en treure els llibres i papers dela taula del menjador, va tornar a les meves mans el sobreque algú m’havia fet arribar a la ràdio. Després de mirarcondescendent el E = ac2, vaig treure’n de l’interior lapostal de Cadaqués. Vaig repassar l’adreça i la data escri-ta sobre aquella enigmàtica frase. Era el diumenge d’a-quell cap de setmana a les 13.30 h. Pretenia alguna oientdel programa convidar-me a esmorzar a la seva casa d’es-tiu?

Mentre em preguntava això, vaig deixar la postal i emvaig disposar a llençar el sobre, del qual va sortir volant un



20

paperet que fins ara no havia vist. Vaig recollir de terra elque va resultar ser un bitllet de bus per a l’endemà:

SARFA / Hora de sortida (BCN): 10.30 h— Hora d’arribada (Cadaqués): 13.15 hSARFA / Hora de sortida (Cadaqués): 17.00 h— Hora d’arribada (BCN): 19.45 h

Que la persona que havia preparat una invitació tan conci-sa m’hagués comprat el bitllet —el preu era de 42,30 eurosanada i tornada— era un acte de confiança insòlit. Què lifeia pensar que perdria tot un diumenge per anar a casad’un desconegut?

Per les hores que quedaven entre l’arribada i el retornde l’autobús, semblava que es tractava d’un dinar i la so-bretaula de rigor, però amb qui?

Vaig deixar el bitllet d’autobús en un calaix amb la pos-tal. Després vaig introduir a la Nespresso una càpsula bla-va de Vivalto per fer-me un cafè llarg i vaig regar les torra-des amb oli i una mica de sal.

Vaig agafar el meu frugal esmorzar per dur-lo a la taulaja buida, llevat del portàtil on cada matí consultava els dia-ris per internet. Però aquell dissabte al migdia estava mésinteressat pel misteriós enviament, de manera que vaig es-criure per curiositat a la finestreta del Google els termesEinstein i Cadaqués. Vaig clicar sobre la tercera opció del di-rectori per llegir un article titulat «el vell glamur de ca-daqués»:



21

En aquest petit poble de pescadors de la Costa Brava van re-calar a la dècada de 1920 els principals artistes i intel.lectualsde l’època. Els més vells del lloc encara recorden les visitesde Picasso, García Lorca, Luis Buñuel o Walt Disney, entrealtres, en un temps en què Cadaqués era sinònim de glamuri de certa aventura. En aquella època s’havia de fer un trajec-te de tres hores des de la «propera» ciutat de Figueres, peruna ruta llavors plena de bandolers. Entre els molts il.lustresque van passar per aquí hi havia Albert Einstein, el qual vavenir de vacances per tocar el seu violí. Es diu que fins i totva fer un concert públic en una plaça.

Vaig somriure en imaginar aquesta escena, que no em sem-blava improbable venint del pare de la relativitat: Einstein,amb aquells cabells esvalotats, assegut enmig de la plaça,rascant el seu instrument enmig d’una multitud de curio-sos, molts amb boina.

En projectar a la meva ment aquest episodi, gairebévaig desitjar agafar aquell autobús per viatjar a Cadaqués,un lloc que no visitava des que era nen. Però la llista deguions per a la setmana següent que hi havia al meu escrip-tori em va fer recuperar el seny. Definitivament, no aniriaa la cita.

Vaig pujar a l’autobús taronja dos segons abans que tan-qués les portes. No va ser fins que aquell vehicle gegant vacomençar a remuntar les rampes de l’estació del Nord queem vaig preguntar què estava fent allà. En només vint-i-


quatre hores havia canviat d’opinió diametralment. La in-vitació em seguia semblant absurda, però la curiositatm’empenyia a empassar-me gairebé sis hores de viatge, en-tre anada i tornada.

Certament tenia un al.licient suplementari per embar-car-me en aquella excursió. M’havia servit d’excusa davantla meva germana, que amenaçava d’irrompre a casa aquelldiumenge en companyia dels seus tres fills. M’estimavamés enfrontar-me a la identitat invisible que m’havia fetarribar el sobre que no pas a aquells tres salvatges al meuapartament.

Des del meu divorci, aquesta mena de visites s’havienconvertit en l’única alternativa a la soledat.

Ignorava que en pujar a aquell autobús havia acceptatun passatge cap a un món on córrer era l’única manera demantenir els peus sobre la terra.

Després d’una travessa eterna amb incomptables paradesen pobles buits, l’autobús va entrar en un territori gaire-bé lunar ple de revolts. Ja em penedia d’haver-me prestata aquell joc, que no justificava un viatge tan llarg i si-nuós.

Per desgràcia o fortuna, havíem arribat amb mitja horade retard, fet que m’impedia presentar-me a la cita a l’ho-ra fixada. Com que em sentia amo del meu temps, vaig de-dicar mitja hora a recórrer els carrerons amb petites gale-ries d’art. L’aire salat del mar em va fer venir gana, però

22




23

vaig seguir passejant per un escenari que no s’assemblavagens al que recordava de la meva infància.

Només vaig reconèixer la torre amb una amenaçadoraEstàtua de la Llibertat dissenyada per Dalí, que brandavaenlaire una torxa a cada mà. Als peus d’aquest monumentvaig preguntar pel carrer de la postal, que va resultar queno quedava gaire lluny.

Mentre buscava el número de la casa, el 29, em vaigsentir sobtadament ridícul. Què coi feia jo un diumenge ala tarda perseguint un oient boig?

Vaig recordar la frase de la postal, «Efectivament hi hauna darrera resposta», just en trobar la porta indicada. Per-tanyia a un edifici d’estil racionalista —un gran cub blanc—cobert d’heura. A la dreta hi havia un timbre d’aluminiamb el cognom de l’inquilí: Yoshimura.

Vaig mirar l’esfera del rellotge: eren gairebé les tres,feia més d’una hora tard per a la cita. Desobeint el més rao-nable, vaig trucar al timbre. El més estúpid havia estat viat-jar fins allà. Un cop a Cadaqués, no podia marxar sense sa-ber què carai volia de mi qui visqués a la casa d’heura.


èxits · 016-l’ultima resposta-final 20/10/09 11:58 página 8. l’última resposta 9 desa...

Documents