unitat 21

193

Unitat 21. L’origen de la llengua. Principals etapes de la història de la llengua

1. Sobre la llengua catalana

1.1 El concepte de llengua

Quan parlem de la llengua d'un país estem fent, en realitat, una abastracció, ja que una llengua

no és més que un conjunt de dialectes, és a dir, un conjunt de varietats d'aquesta mateixa

llengua distribuïdes per un o diversos territoris. Així, per exemple, quan parlem de l'anglés

(com a llengua), estem referint-nos a un conjunt de dialectes distribuïts per diversos països

que comparteixen, això sí, el mateix sistema fonètic, morfològic, sintàctic i lèxic, malgrat les

diferències que s'hi poden observar.

La llengua catalana, com qualsevol altra llengua que té una important extensió territorial i un

gran nombre de parlants, presenta o, millor dit, està constituïda també per una sèrie de

varietats dialectals o geogràfiques. Aquests dialectes tenen una sèrie de característiques

(fonètiques, morfològiques i lexicals) que contrasten amb altres dialectes del mateix idioma.

De tota manera, la identitat d'estructures dels dialectes valencians amb els catalans i balears

són suficients perquè tots els lingüistes afirmen la unitat de la llengua, reconeguda

acadèmicament i internacionalment com a llengua catalana. El "valencià", per tant, és la

manera que tenim els valencians de parlar català.

1.2 L'origen de la llengua catalana

La llengua catalana, com la resta de les llengües que anomenem romàniques, deriva del llatí

vulgar parlat (no del llatí literari dels escrits de Ciceró, per exemple) al nord-est de la

província romana Tarraconense, és a dir, d'aproximadament de les actuals províncies de

Barcelona i de Girona. Penseu que aquest territori no va ser conquerit pels musulmans, per la

194 Quadern de Valencià Superior

qual cosa s'hi va poder desenvolupar aquesta llengua romànica directament a partir del llatí

que hi parlaven els seus habitants.

Hem de tenir en compte que el català és una llengua diferenciada de l'occità, malgrat les

intenses relacions entre el sud de l'antiga Gàl·lia i els comtats catalans, i la vinculació

d'aquests amb la monarquia franca durant els segles VIII i IX. L'occità constitueix una

llengua romànica ben diferenciada de les seues veïnes: francés, franco-provençal, italià, català

i castellà-aragonés. Sovint se l'ha confós, per la importància que assolí la Provença, amb el

provençal, que és, de fet, només una de les variants dialectals de l'occità, com ho són el

llemosí i, amb més peculiaritats, el gascó.

A partir del segle XII s'inicia un poderós procés de reconquesta, que expandí la Corona

Catalano-aragonesa pels territoris que restaven sota l'hegemonia de l'Islam. Així, Tortosa,

Lleida i Fraga són conquerides per Ramon Berenguer IV entre 1148 i 1149. Jaume I s'apoderà

el 1229 de Mallorca i del Regne de València entre 1233 i 1245. Paral·lelament a les

conquestes militar i al repoblament d'aquests territoris, s'expandí la llengua catalana.

No té fonament científic suposar que els moros valencians no parlaren àrab sinó romanç en el

segle XIII abans de la conquesta de Jaume I. Consta que els moriscos valencians seguien

parlant en àrab en produir-se la seua expulsió (1609). Al començament de la dominació

musulmana la immensa majoria de la població era l'autòctona hispanovisigoda, però a la fi, a

l'igual del que havia passat abans amb la romanització, el procés d'arabització

lingüísticocultural es consumà. El parlar romànic autòcton i les formes de vida preislàmiques

foren conservades durant més temps per la minoria ètnico-religiosa mossàrab.

Cal tenir en compte també que la distribució de la repoblació cristiana del Regne de València

al segle XIII fou de la següent manera: a les zones septentrionals, central-litoral i meridional

del Regne acabà imposant-se el català occidental. Al sector central ponentí s'hi propagà, en

canvi, l'aragonés-castellà.

1.3 La denominació de la llengua

Al començament, les llengües romàniques no tenien un propi nom demostratiu, i els

valencians anomenaven a la seua "romanç", "pla", "nostre llatí", etc. A mesura, però, que els

regnes peninsular es consoliden, denominen la llengua amb el nom del gentilici, és a dir, amb

el nom del territori. Així, als documents de la Cancelleria reial (organisme administratiu de

Unitat 26. L’origen de la llengua. Principals etapes de la història de la llengua 195

tots regnes que constituïen la Corona d'Aragó) ja se li dóna el nom de "català" a la llengua des

del 1348. Però des de la darreria del segle XIV els valencians donen generalment el nom de

"valencià" a la seua llengua. Com que al segle XV València és la ciutat hegemònica de la

Corona d'Aragó, no pot estranyar-nos que els escriptors valencians, satisfets del nom de la

seua ciutat i Regne, mot de noble estirp romana, es complaguen a anomenar "llengua

valenciana" el seu idioma. De tota manera, a pesar d'aquesta diversitat de denominacions, en

tot el domini lingüísitc català hi havia consciència de la unitat idiomàtica, com ho demostra,

per exemple, el fet que poetes catalans, mallorquins i valencians concorrien als certàmens

literaris de qualsevol dels tres territoris.

Veiem solament tres testimonis que donen fe de la consciència de la unitat idomàtica al llarg

dels últims segles:

- Martí de Viciana (historiador valencià, 1502-1582), Crónica de la ínclita y coronada ciudad

de Valencia, III. València, p. 341:

"En Orihuela y su tierra siempre se ha guardado la lengua catalana: porque en tiempo

de la conquista se pobló la tierra más de catalanes que de otras naciones, de los quales

heredaron la lengua, coraçon, manos y obras".

- Gaspar Escolano (historiador i eclesiàstic valencià, 1560-1619. Cronista del Regne),

Décadas de la historia de la insigne y coronada Ciudad y Reyno de Valencia. València, llibre

I, cap. XVI, c. 108:

"Como fue poblado desde su conquista casi todo de la nación catalana, y tomó della la

lengua, y están tan paredañas y juntas las dos provincias, por más de trescientos años han

pasado los deste reino [de València] debaho del nombre de catalanes, sin que las naciones

extranjeras hiciesen diferencia ninguna de catalanes i valencianos".

- Teodor Llorente i Olivares (poeta de la Renaixença valenciana — segle XIX— i fundador

del periòdic Las Provincias):

"Yo he sido siempre contrario a los que han querido hacer del valenciano un coto

redondo, bien cerrado, exagerando las diferencias que hoy separan nuestra lengua de la

catalana. Literariamente no había más que un idioma en Cataluña, Valencia y Mallorca, y

debemos tender a restablecer esa unidad". (carta a Eduard López-Chavarri, Epistolari

Llorente, III. Barcelona, 1936, p. 257).


2. Principals etapes de la història de la llengua catalana

Podem establir, a grans trets, tres grans períodes en la nostra història lingüística:

Des de la naixença fins al moment de màxima esplendor. Aquest període engloba l'aparició de

la llengua parlada, la gradual implantació de l'escrita, amb el bandejament progressiu del llatí,

fins al segle XV, que esdevé el moment de màxima esplendor de la llengua medieval.

La Decadència, període que abasta els segles XVI, XVII i XVIII, i que es caracteritza per la

regressió de la nostra llengua en tots els àmbits d'ús.

Des de la Renaixença (primeries del segle XIX), entesa com a període en què s'inicia el

redreçament lingüístic, fins als nostres dies. En aquest període se situa la normalització

gramatical i la recuperació de l'oficialitat.

2.1 Naixement de la llengua (segles VII al XII)

Durant aquest període assistim als grans canvis que es produeixen en el llatí vulgar i que

propicien la formació de les llengües romàniques. En el nostre cas, cal tenir present que el

llatí vulgar es distancia cada vegada més del llatí culte, que a partir del segle VII és usat només

pels eclesiàstics.

Efectivament, a partir del segle VIII, el llatí és una llengua que s'aprén, però que ningú no

parla. Dissortadament, i encara que es pensa que la nostra va seguir una evolució paral·lela a

la de la resta de les llengües romàniques, la documentació que n'ha perviscut no és directa, i

no explicita la consciència de diferenciació entre el llatí i el primitiu romanç català. Haurem

d'esperar fins al segle XI per trobar frases, expressions, etc. que ens permeten parlar d'una

prosa romànica.

Els dos textos considerats els més antics en la nostra llengua són el Forum Iudicum (una

recopilació del dret visigòtic traduït del llatí), i les Homilies d'Organyà, considerat el nostre

primer text literari, una col·lecció de sermons conservada en aquesta població.


2.2 L'expansió de la llengua (segles XIII i XIV)

Allò que més contribueix a caracteritzar aquest període històric és el moment de gran

expansió peninsular i mediterrània que viu la corona catalanoaragonesa. Si el segle XIII és el

de la conquesta de Mallorca i València, el segle XIV representa l'expansió cap a Sardenya,

Sicília i Grècia.

Durant aquest període es consolida una estructura política i una ideologia nacional molt

acostada a la dels estats nacionals moderns i que exigeix una ordenació jurídica adreçada a

reforçar el poder públic. En pocs anys apareixen les versions catalanes dels Usatges de

Barcelona, els Furs de València i els Costums de Tortosa.

En aquest moment se situa l'obra de Ramon Llull (1232-1315), el qual aprofitant una llengua

ja molt evolucionada, desplega una abundantíssima obra en prosa, narrativa o filosòfica, que

converteix el català en una llengua apta per a l'expressió literària, científica i filosòfica.

Podem dir que Llull, en una tasca modernitzadora molt semblant a la que Alfons X el Savi

impulsà per al castellà, és el creador de la prosa literària catalana

De la mateixa manera, aquella expansió, política, però també lingüística, feia necessària una

institucionalització del poder reial, la Cancelleria reial, que exercia la direcció dels afers de

l'estat. En l'aspecte lingüístic, la Cancelleria realitzà una tasca d'inestimable valor en el procés

de fixació i cohesió de la llengua en esdevenir l'agent unificador de l'idioma. Gràcies a l'acció

de la Cancelleria, la unificació lingüística de la prosa esdevé una realitat. El català

cancelleresc esdevé una mena de koiné que no coincidia estrictament amb cap variant parlada,

però on tots els homes cultes es retrobaven per a l'expressió escrita.

Els segles XIII i XIV són també els segles en què apareixen les Grans Cròniques, Aquesta sèrie

de textos historiogràfics es generen com a resposta a l'afany de conservar la memòria dels

esdeveniments col·lectius. Les quatre cròniques que componen aquesta sèrie són:

La crònica de Bernat Desclot o Llibre del Rei en Pere i dels seus antecessors passats.

La crònica de Jaume I el Conqueridor o Llibre dels Feits.

La crònica de Ramon Muntaner.

La crònica de Pere el Cerimoniós.


No hem d'oblidar tampoc que al llarg d'aquest període ens trobem amb algunes de les figures

més notables de la nostra literatura: Arnau de Vilanova, Eiximenis, Bernat Metge, Antoni

Canals, Sant Vicent Ferrer o Anselm Turmeda.

2.3 L'esplendor de la llengua (segle XV)

Aquest període s'obri amb la mort sense successió legítima de Martí l'Humà, fet que

provocarà la lluita dels diversos aspirants a la Corona d'Aragó fins que el 1412, amb el

Compromís de Casp, sorgeix una nova dinastia d'origen castellà: la dels Trastàmera, els reis

de la qual iniciaran el procés de castellanització de la cort i de la noblesa, un dels factors que

determinaran l'origen de la Decadència.

Malgrat que els historiadors consideren el segle XV com un segle de crisi socioeconòmica (i

que al nostre territori afecta sobretot Catalunya), a València augmenta la població i es viu una

època d'esplendor que en determinarà una gran florida literària. Més tard, mentre la cultura

europea viu els fruits literaris del Renaixement, les nostres lletres entren cap a les darreries del

XV i començament del XVI en un període de Decadència.

En aquest moment històric d'esplendor i auge de València, i dins una basta producció literària,

se situen els grans autors Jaume Roig, Ausiàs March, Joan Roís de Corella, Joanot Martorell,

Jordi de Sant Jordi o Bernat Fenollar. També en aquest període trobem les dues grans

novel·les cavalleresques Curial i Güelfa i Tirant lo Blanc.

2.4 La Decadència (segles XVI, XVII i XVIII)

Es denomina Decadència el període comprés entre els segles XVI, XVII i XVIII i que acaba, ja

en el segle XX; amb la Renaixença.

Aquest període es caracteritza per l'afebliment —i anul·lació oficial— de la personalitat

jurídica de la Corona d'Aragó, la crisi de la consciència lingüística col·lectiva la minva en la

producció d'obres literàries cultes, si bé la producció literària popular manté la seua fecunditat

i la llengua es manté en l'ús quotidià de la immensa majoria de la població.

Com a causes més rellevants del que hem anomenat Decadència es poden citar:


- l'entronització de la dinastia dels Trastàmara.

- la revolta de les Germanies valencianes i mallorquines, que culmina amb la repressió de

Germana de Foix (virreina de València en el segle XVI) i la institució a València d'una cort

virreinal amb una aristocràcia castellanitzadora.

- el triomf de Felip d'Anjou (Felip V) en la guerra de Successió espanyola amb la consegüent

repressió política i cultural: pèrdua d'autonomia de la universitat valenciana, aboliment dels

Furs (1707), anul·lació de la personalitat política de la Corona d'Aragó (Decret de Nova

Planta, 1716).

Aquests factors, juntament amb d'altres, donaran com a resultat l'oblit progressiu dels nostres

clàssics i el prestigi creixent de la literatura castellana, que viu ara el seu segle d'or. El

bilingüisme i la posterior substitució de la nostra llengua pel castellà entre l'aristocràcia i els

sectors culturalment dirigents, i l'afluixament de la consciència lingüística, comencen a donar-

se en aquesta època.

2.5 La Renaixença (segle XIX)

Tradicionalment, es considera que la Renaixença s'inicia l'any 1833 amb la publicació de l'oda

La Pàtria, de Bonaventura Carles Aribau, en la revista El Vapor. Es tracta d'un procés que

clou el període que hem anomenat Decadència. Amb la Renaixença, es reelabora i enforteix la

consciència del nostre poble. Però la nostra Renaixença no és un fenomen aïllat del context

europeu; s'ha de tenir en compte que en aquest moment les idees romàntiques impulsores del

retorn dels pobles a les seues arrels impregnen tot Europa i configuren els nacionalismes del

segle XIX.

Els plantejaments de la Renaixença es consoliden prompte al Principat de Catalunya, però no

tenen la mateix fortuna a València i les Illes Balears, on l'impacte és menor.

Encara que la premsa a València és primerenca (ja el 1837 apareix la revista satírica en

valencià El Mole), la preocupació per la llengua no és gran, més aviat s'usa com a vehicle de

les idees polítiques del moment. A les lletres valencianes d'aquesta època corresponen poetes

com Teodor Llorente o Wenceslau Querol i també els populars saineters Bernat i Baldoví i

Eduard Escalante.


2.6 La normativització de la llengua i la lluita per la normalització (segle XX -XXI)

Abans de la Guerra Civil la llengua recupera usos oficials (sobretot a Catalunya) i cultes;

després de la guerra i amb la dictadura franquista es va enfortir el procés de castellanització.

L'arribada de la democràcia, però, ha permés de recuperar l'oficialitat de la llengua en tots els

territoris de parla catalana (consagrats en els respectius estatuts d'autonomia), la recuperació

d'àmbits d'ús i l'apropament a la normalització lingüística i cultural, amb resultats desiguals

segons els territoris i segons també els àmbits d'ús.

Pel que fa a la literatura, i malgrat els entrebancs polítics, s'ha consolidat una nòmina

d'escriptors de qualitat, com ara Carles Riba, Salvador Espriu, Joan Fuster, Mercè Rodoreda,

Llorenç Villalonga o Vicent Andrés Estellés, entre molts altres.

A més, durant el segle XX es va produir el procés de normativització. El 1907 es va crear

l'Institut d'Estudis Catalans i on, gràcies a la tasca de Pompeu Fabra al si de la Secció

Filològica de l'Institut, es va publicar les Normes ortogràfiques (1913), la Gramàtica catalana

(1918) i el Diccionari general de la llengua catalana (1932). Amb aquestes obres es cloïa el

procés de normativització del català modern. El 1932 es van firmar les Normes de Castelló,

amb les quals els valencians es van adscriure a la fixació de la llengua que havia elaborat

Pompeu Fabra.

El gran repte pendent de la llengua catalana és aconseguir la plena normalització, és a dir, que

s'use en els diversos àmbits de la vida social, política, econòmica i cultural.

unitat 21

Documents