una aventura apassionant de més de 2.000 anys d’història enric … · 2015-11-03 · pròleg:...

L’apassionant història de Barcelona des dels seus orígens fins a l’actualitat, narrada com una aventura.

Una història èpica, entretinguda, rigorosa i divulgativa.

Situada en un indret ben especial, en una plana arrecerada de cara al mar, la Barcelona que avui coneixem és una ciutat amb ànima pròpia, una ànima que ha nascut d’una història diversa, conflictiva i profundament humana, de més de 2.000 anys. Els somnis i les ambicions, les necessitats i les esperances, les lluites i les derrotes de la gent que des del neolític ha habitat i construït Barcelona han mo-delat la ciutat, adaptant-se a les noves circumstàncies en cada època.

Barcelona dóna compte d’aquest flux dinàmic del temps i de la his-tòria. L’èpica d’una ciutat a la vora del Mediterrani que s’ha forjat amb comtes, guerrers o reis i amb manobres, comerciants, fabri-cants, arquitectes i emprenedors de tota mena. Una història plena de grans noms, però també de personatges anònims. Entre el passat i el present, atenent als episodis més esplendorosos i coneguts, però també als grans buits i silencis, Barcelona és un llibre imprescindi-ble per a qualsevol lector.

BA

RC

EL

ON

AU

na b

iogr

afia

Enric Calpena (Barcelona, 1960) és perio-dista, historiador i professor de Comunicació de la Universitat Ramon Llull de Barcelona. Especialitzat en divulgació històrica, ha estat director i guionista de nombrosos documen-tals històrics per a la televisió. Col·laborador de la revista Sàpiens, també dirigeix progra-mes radiofònics sobre Història.

9 7 8 8 4 2 9 7 7 4 6 0 3

10128649

Disseny de la coberta: © Departament d’Art i Disseny, Àrea Editorial Grup PlanetaIl·lustració de la coberta: © Juliet PomésFotografia de l’autor: © Pep Ribas

BARCELONAENRIC CALPENA

Una biografia

EN

RIC

CA

LP

EN

A

Una aventura apassionant de més de 2.000 anys d’història

Enric Calpena

BarcelonaUna biografia

Edicions 62

Barcelona

016-121044-BARCELONA UNA BIOGRAFIA-01.indd 5 30/10/15 12:56

Queda rigorosament prohibida sense autorització escrita de l’editor qualsevol formade reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’aquesta obra,que serà sotmesa a les sancions establertes per la llei. Podeu adreçar-vos a Cedro

(Centro Español de Derechos Reprográficos, www.cedro.org) si necessiteu fotocopiaro escanejar algun fragment d’aquesta obra (www.conlicencia.com;

91 702 19 70 / 93 272 04 47). Tots els drets reservats.

© Enric Calpena Ollé, 2015

Procedència de les imatges:p. 23: Institut Municipal d’Història (Arxiu Històric Municipal);

p. 41: Catalogació i Conservació de Monuments. Diputació Provincial deBarcelona; p. 87: Hipòtesi de Julia Beltrán de Heredia i dibuix d’Emili Revilla

(MUHBA); p. 115: Transcripció: Joan García (MUHBA); p. 139: Hipòteside Julia Beltrán de Heredia i dibuix d’Emili Revilla-(MUHBA); p. 167: Arxiu

Xavier Barral i Altet; p. 205: F. Carreras Candi, La ciutat de Barcelona,Barcelona, 1916; p. 285: dibuix original a l’ÖsterreichischeNationalbibliothek; p. 505 Institut Municipal d’Història;

p. 731: 2C Construcción de la ciudad.

Primera edició: novembre del 2015

© d’aquesta edició: Edicions 62 s.a.,Av. Diagonal, 662-664, 08034 Barcelona

[email protected]

Compost a Víctor Igual s.l.,Aragó 390, 7.ª planta - 08013 Barcelona

Imprès a Cayfosa

dipòsit legal: b. 26.937-2015isbn: 978-84-297-7460-3


índex

Pròleg: Una història profundament humana 17

1. un part molt llarg 25Els primers barcelonins, força espavilats 27El pla de Barcelona 31Els laietans 34

2. la bàrcino romana 43Roma i Cartago: xoc de titans 45El tractat de l’Ebre 47El general Anníbal travessa Catalunya amb

els seus elefants 50La romanització 52El naixement de la Colonia Iulia Augusta Faventia

Paterna Barcino 54La ciutat de Bàrcino 57Els primers pobladors de la ciutat 59El centre de la vida ciutadana: el fòrum

i el temple d’August 62Com es vivia a Bàrcino? 65El patrici Luci Minici Natal Quadroni i el seu

auriga esclau 66Camins entre tombes 71


índex

Una porta al mar 72La ciutat coronada 75Febre constructiva 79Un déu cristià 81

3. els visigots 89Gal·la Placídia: una joia ben preuada 93Bàrcino, darrer bastió de l’Imperi d’Occident 96Barchinona 99Dues seus episcopals 103El creixement de Barcinona: el «suburbium» 106Les desigualtats socials 108La revolta de Paulus 112Als visigots no els agradaven els jueus 114

4. barshiluna 117La capitulació de Barcelona 123Musulmans als Pirineus 126La mesquita i el soc de Madina Barshiluna 129Terra de frontera 134

5. la barcelona carolíngia 141Berà I, el primer comte de Barsilona 143El comte Bernat de Septimània 149Barcelona enmig del caos 154Guifré el Pelós 159

6. aprenent a ser capital 169La Barcelona comtal 171L’any en què Barcelona va morir 180Barcelonalàndia o Catalunya 184Els primers anys d’independència 187


índex

Un matrimoni jove i ambiciós: Ramon Borrell Ii Ermessenda de Carcassona 191

Berenguer Ramon I i la regència de la seva mare 195Ramon Berenguer I, entre l’àvia i les dones 197De Cap d’Estopes a Ramon Berenguer III,

el Gran 202

7. el gran salt 207Un dia a dia qualsevol 209Ben organitzats: la Universitat 211La política internacional 214La Corona d’Aragó 217La Catalunya Nova 218Barcelona amb els ulls d’un viatger 222Dins i fora muralles 224Els mercaders de Barcelona 227Pere I, un rei bel·licós 237El rei Jaume 239La conquesta de Mallorca 241Barcelona, cap i casal de Catalunya 242La conquesta de València 243El Consell de Cent 245La nova muralla 248El Consolat de Mar 251Les tres mans 253Els jueus barcelonins 255Els captaires 257Els esclaus 258La conquesta de Sicília 259David i Goliat: la derrota dels francesos 261Una revolta ciutadana 262Una muralla inacabada 264


índex

Els mals anys 265La pesta negra 266Santa Maria del Mar 270La Diputació del General 272El Descurat pren un literat de cap de gabinet 275El pogrom del 1391 276Un papa i un sant, assessors del rei 280El Compromís de Casp 284

8. la crisi de creixement 287Les disposicions del Consell de Cent 289Les Corts del 1413: la consolidació del pactisme 303Alfons, un rei renaixentista 312La Biga i la Busca: dos partits polítics 315Un conflicte dinàstic 321El món cavalleresc: la plaça del Born i el Cavaller

del Pi de les Pomes d’Or 326L’Hospital de la Santa Creu 329Ferran II, el rei Catòlic 336La remença: un intent de regicida fallit 340La Inquisició 343Les conseqüències del descobriment d’Amèrica 345La insaculació 346Carles i l’entrada a Barcelona 350La pirateria 357Els jesuïtes 361L’amenaça del Turc i la batalla de Lepant 366424 carrers dins de les muralles: el carrer Ample 369La Junta del Morbo 372Barcelona: bella ciutat del món 377


índex

9. de cara al desastre 383 El virregnat de Catalunya 385 La immigració francesa 388 Una societat violenta: el bandolerisme 394 Les Corts de 1626 400 La guerra a Catalunya 410 Pau Claris, president de la Generalitat 413 La revolta dels segadors 417 L’entrada de l’exèrcit espanyol 422 De com un boig guanya una batalla i altres atzars de la guerra 423 L’enverinament i la mort de Pau Claris 427 Lo any de la misèria 431 La Barcelona del Born 437 La primera guerra mundial de la història: la guerra de Successió 453 Les Corts a Barcelona 460 El rei Carles entra a Barcelona 465 Giovanni Gemelli: la Barcelona del 1708, òpera a la ciutat 468 La fi de la guerra 470 La guerra dels Catalans 476

10. de cara als negocis 507 La repressió: el decret de Nova Planta, el cadastre i la Ciutadella 510 Els anys foscos 520 La transformació de la ciutat 523 Giacomo Casanova a Barcelona 532 Els inicis de la Primera Revolució Industrial 538 El boom de Barcelona 555


índex

Un doble casament reial a Barcelona 558 La guerra del Francès 562

11. un despertar convuls 601 Barcelona desperta 603 «Marchemos francamente, yo el primero...» 608 L’Estatut Reial 626 «Així ho he trobat i així ho deixaré» 629 Barcelona, la ciutat més gran de l’Estat, punta de llança dels canvis 639 La ronda d’en Tarrés o quan a les xocolateries s’hi anava a sucar el melindro 656 La diversió dels barcelonins: toros, globus, teatre 663 El somni barceloní: l’enderrocament de les muralles 671 Eixamplant Barcelona 677 Una història pròpia 682 A l’Àfrica, minyons! 696 Aires de canvi 705 La Febre d’Or 712 L’Exposició Universal de 1888 716 Barcelona a ritme frenètic 719 Nous estils ben moderns 723

12. una ciutat nova 733 A tota velocitat 735 El Tancament de Caixes 739 Visca Catalunya! o muera Espanya 742 La Setmana Tràgica 753 El nou barri Gòtic 758 El mite Gaudí 761


índex

Alfons XIII, productor i guionista 768La Mancomunitat de Catalunya 770La Gran Guerra sacseja Barcelona 774Un malson 778La dictadura de Primo de Rivera

i l’Exposició Internacional del 1929 783La República catalana, un miratge 789La Generalitat republicana 794Tensions de preguerra 799L’aixecament del 19 de juliol del 1936,

minut a minut 806El Comité Central de Milícies Antifeixistes 811Barcelona sota les bombes 816L’entrada dels franquistes a la ciutat 818La immigració dels anys cinquanta 823La contestació al règim 825Vents de canvi 828

Agraïments 831


1

un part molt llarg

Pla de 1910 que indica l’evolució de la línia de la costa de Barcelonaal llarg del temps.


27

Els primers barcelonins, força espavilats

A vol d’ocell, des de la serra de Collserola, a cinc-centsmetres d’altura, la ciutat de Barcelona recorda una catifad’edificis que s’estén des de la muntanya fins al mar. Peròla catifa de ciment i pedra no és del tot plana. Cap al nord,hi ha un seguit d’arrugues, petits turons que acaben forçaabans que el riu Besòs desemboqui a mar. I, enfront delmirador, tocant a la costa, una mica cap al sud, es veu elpenyal de Montjuïc, que els barcelonins anomenen, exage-radament, «muntanya». I si la mirada continua més cap alsud, la catifa d’edificis s’aclareix una mica a mesura ques’apropa a l’altre riu que tanca Barcelona, el Llobregat.Barcelona, des del Tibidabo, fa la sensació que ocupa d’unamanera natural aquest espai delimitat al nord pel riu Besòs,al sud pel riu Llobregat, a l’est per la mar Mediterrània i al’oest per la serra de Collserola.

Els primers pobladors de Barcelona van tenir una per-cepció d’aquest espai ben diferent de la que tenen els bar-celonins d’avui dia quan pugen al Tibidabo i, amb el sorollde la Talaia mecànica a l’esquena, veuen per primer copsencera la ciutat on viuen.

Fa uns 450.000 anys van aparèixer alguns homínids a lapenínsula Ibèrica. Eren molt pocs individus, agrupats enpetites comunitats nòmades, i rondaven per regions molt


28

barcelona. una biografia

extenses cercant fruits i tubèrculs per recol·lectar i animalsper caçar. Molt probablement algun grup d’aquests homí-nids es va estar, poc o molt, al territori que ara ocupa laciutat de Barcelona, tot i que, en l’espai que avui dia és laciutat, no ha quedat cap traça d’aquella època i, per tant,només podem especular. De fet, les restes d’aquests pri-mers homínids sempre han estat molt escasses i no tan solsper la gran quantitat de temps que ha passat, sinó tambéperquè simplement n’hi havia tan pocs i duien una vida tande subsistència que poques deixalles podien abandonar.

Tot i això, Barcelona pot presumir de tenir unes restesprehistòriques de primer ordre. L’any 1990 es van desco-brir restes neolítiques al voltant de la caserna de Sant Paui al Morrot, a la muntanya de Montjuïc. No hi ha cap ves-tigi del passat que no sigui interessant, però aquestes res-tes són especialment encisadores. Al Morrot, fa potser mésde set mil anys, els primers barcelonins van començar aexplotar la muntanya i a extreure’n pedra i materials quevan utilitzar per construir estris: puntes de llança, percus-sors, ganivets... Van crear el que els prehistoriadors ano-menen una indústria lítica, és a dir, una pedrera amb talleral costat. La producció d’aquestes eines va ser molt impor-tant i va durar segles. En les excavacions que s’hi han fet,s’han trobat més de dotze mil fragments, alguns en relatiubon estat, la qual cosa indica que aquells primers barcelo-nins disposaven d’una indústria prou important per co-merciar. Igual que els seus coetanis del jaciment de varis-cita de Gavà, una pedra semipreciosa, els barcelonins delMorrot van produir molt més del que necessitaven. Erengent espavilada, doncs, i amb el que els sobrava devien ob-tenir eines de pedra, productes i matèries primeres d’altresterres.


29

un part molt llarg

El terreny on s’estaven era prou confortable. Llavors,en aquella zona, hi havia maresmes i alguns petits llacs, amés de les rieres i els rierols que baixaven de Collserola. Apart d’aquestes maresmes i vies fluvials, tota la resta de ter-reny devia estar ple d’arbres, un bosc bàsicament de roures,tret de la banda del Llobregat, on devia haver-hi força alzi-nes i pins. No és un paisatge desconegut al Mediterrani;encara que a hores d’ara aquests boscos immensos arran demar no són gaire habituals a causa de la construcció d’edifi-cis i la urbanització de la costa, en algunes zones mediterrà-nies s’han conservat prou bé. Amb tants boscos, no és es-trany que s’hagin trobat nombrosos vestigis dels incendisque van assolar el territori, sovint focs de poca extensió,probablement provocats per l’home per tal de fer espai peral conreu. Encara que no sabem del cert què menjavenaquells homínids del Morrot, es pot suposar que si fa no fael mateix que els seus veïns miners de Gavà, situats nomésuna quinzena de quilòmetres al sud: molts cereals conreats,espàrrecs i tubercles, fruites, peixos d’arran de costa i peixosdels petits llacs, petxines, conills o llebres, senglars, cérvols,i, tenint en compte que el procés de domesticació dels ani-mals ja havia començat, probablement porcs, cabres, xais, ifins i tot potser algun bou o algun ànec. No està malament.

Però, en l’àrea que avui ocupa Barcelona, no tan sols hivivien animals casolans. Al barri de les Corts, en concret ala plaça de la Concòrdia, una de les places més intensamenthumanes del barri, s’han trobat restes d’hipopòtams; ele-fants, a Horta i a Pedralbes; cavalls, al Poblenou; tortuguesi rinoceronts, a Gràcia...; animals que ara són més propisdel zoològic del parc de la Ciutadella que no pas dels car-rers de la ciutat. Sembla increïble que els barcelonins enaltres temps hi convisquessin.


30


Al voltant de la fàbrica de puntes de llança, percussors iganivets de pedra de Montjuïc, es va consolidar un assenta-ment. S’han trobat sepulcres al carrer de Sant Pau, no gairelluny del Morrot, que proven que aquells homes i donestenien una vida espiritual, amb rituals d’enterrament. Unescomunitats que tenien unes desenes d’individus com a mà-xim, segur que mantenien internament uns llaços afectiusmolt poderosos. Que algú es morís, doncs, tot i que erafreqüent, no era simplement un fet quotidià, era un cop pera la comunitat. En el segle xxi, i segons la sensibilitat decadascú, la mort dels desconeguts no acostuma a causar ungran dolor: som tants... Però, en una època en què no hihavia desconeguts, perquè era relativament poc habitualconèixer algú que no fos directament o indirectament de lapròpia família, la mort d’un individu havia de resultar im-pressionant per a tota la comunitat. Segur que, morís quimorís, hi tenien records compartits. Acompanyar el mort,acomboiar-lo per al viatge cap al més enllà, era, doncs, deltot necessari per a aquells primers barcelonins.

Els sepulcres per als enterraments de Sant Pau devienestendre’s força més enllà d’aquest carrer proper a Mont-juïc. El 2012, quan es feien les obres de remodelació dela plaça de la Gardunya, tot just al darrere del mercat de laBoqueria, es va trobar la tomba d’una dona adulta situadaen posició fetal. L’havien posada en una rasa a dos metresde profunditat amb una urna funerària al costat plena demenjar. A més, duia una polsera de variscita, que algú haviadut des de Gavà, i un collaret d’esteatita amb un penjolld’un ullal de senglar. Podria ser que els parents de la dona,per una raó o altra, haguessin escollit un racó solitari perenterrar-la, però això no era gens habitual. Més aviat hemde suposar que, a part d’aquesta tomba, n’hi devia haver


31

un part molt llarg

força més, i, si no s’han trobat, és perquè o han estat des-truïdes pel temps o bé, simplement, els edificis que hi ha ala zona impedeixen de fer més excavacions per cercar-les.Si és així, potser hauríem de parlar de la fundació de la ciu-tat molt abans del que hem fet fins ara.

El pla de Barcelona

A més de l’assentament de la pedrera de Montjuïc, segurque hi va haver més presència humana al pla de Barcelona.Però no cal saber gaire arqueologia per entendre que l’ex-trema urbanització de la ciutat no ha facilitat la localitzacióde les restes d’aquesta petja humana. D’altra banda, els ves-tigis antics sempre han fet nosa als constructors i això, sensdubte, ha contribuït a la desaparició de molts objectes,ruïnes i restes. Ara bé, el fet que s’hi hagin trobat algunsrastres, tot i que escassos, fa pensar que l’activitat d’aquellshomes i dones de fa set mil anys al territori de la futuraciutat va ser intensa.

El pla de Barcelona era prou arrecerat del mal temps,protegit dels vents per la serralada de Collserola, amb forçacoves i aixoplucs naturals a Montjuïc, amb aigua abundosa,força menjar... No es podia demanar més, sens dubte; i, pertant, no és estrany que en aquell territori relativament ex-tens, d’un centenar de quilòmetres quadrats aproximada-ment, els homes del neolític s’hi sentissin bé.

D’altra banda, en una època on no hi havia camins, laruta habitual per desplaçar-se passava, sempre que fos fàcil,per les lleres dels rius i la costa. A Catalunya, la costa entreBlanes i el Garraf és relativament plana i permet el trasllati la comunicació sense gaire problema. A més, té rius que la


32


trenquen i que permeten el pas cap a l’interior. Però encarahi ha una característica del territori de la ciutat que sovintpassa desapercebuda. Tot i que abans el pla de Barcelonano era tan gran com ara, era l’extensió més ampla de ter-reny que hi havia en l’andana litoral. Això comportà que,de tot aquest territori llargarut costaner, el lloc més adientper situar un poblament amb possibilitats de creixementfos el pla. No tan sols tenia bona comunicació nord-sud,sinó que les lleres dels rius Llobregat i Besòs, permetienintroduir-se fàcilment en l’interior del país. A més, aquestsdos rius, gràcies a afluents o al fet que connecten amb altresrius i rieres, també permetien superar els obstacles costa-ners del nord i del sud del pla de la ciutat. No és estrany,doncs, que Barcelona hagi esdevingut capital de Catalunya.Era el territori més adient per al desplegament dels seushabitants.

Amb el temps el pla ha crescut i continua creixent, gua-nyant terra al mar. Els dos rius principals i les moltes rieresque baixen de la muntanya han aportat, al llarg dels segles,terra i més terra que ha fet avançar la línia de la costa i haprovocat que el port de Barcelona, sovint cegat per la sorraarrossegada per les rieres, hagi hagut de ser dragat moltscops. En vista de tot això, les restes del passat més remot dela ciutat estan relativament allunyades de la costa actual,tret de les que es troben en les elevacions que antigamenthi havia a prop del mar: Montjuïc i el mont Tàber, situat aon hi ha actualment el nucli dur del poder municipal i delpaís, a la plaça de Sant Jaume, el carrer del Paradís, al dar-rere de la catedral.

De restes prehistòriques, a Barcelona se n’han trobat endiversos indrets. El més particular, potser, és al turó deMonterols, a la cantonada entre el carrer de Muntaner i el


33

un part molt llarg

carrer de Copèrnic. En aquest punt, el 1917, quan s’anavaa construir un edifici, es va descobrir una tomba feta amblloses planes que formaven una mena de caixa de pedra de80 x 60 cm i a dins hi havia un barceloní; bé, alguns delsseus ossos i dues fulles de sílex de fa uns cinc mil anys. Du-rant bona part del segle xx, aquesta tomba va ser la méslloada pels arqueòlegs barcelonins i de la qual més cofois sesentien. Però, al final de segle passat, quan van començar afer-se excavacions de manera més sistemàtica i es van tro-bar els jaciments del Morrot i de Sant Pau, l’anomenadad’aquest sepulcre va decaure.

Ara, i mentre esperem que es continuïn fent troballes amesura que els edificis barcelonins ho permetin, es pot afir-mar que durant el neolític, i molt probablement abans, hiva haver homes i dones que van fer de la terra de Barcelonala seva terra. Entre els estudiosos de la prehistòria hi hadiscussions enceses sobre si els grans canvis del neolític, elque s’ha anomenat revolució neolítica, es van generar a Ca-talunya i al País Valencià de manera natural, al mateix tempsque a altres pobles del Mediterrani; o bé van arribar de fora,gràcies a pobles nòmades que van fer conèixer les novestècniques als habitants de la regió. Fos el que fos i passés elque passés realment, poc els devia importar a aquells pri-mers barcelonins. Durant el neolític, els assentaments con-vivien amb el nomadisme i pel poblat o poblats barceloninsdevien passar molts grups que devien aprendre del que jasabien els sedentaris, mentre que els vilatans es devien en-riquir amb els coneixements d’aquells passavolants.


34


Els laietans

En tot cas, tots aquests vestigis neolítics mostren societatson conviuen diverses poblacions no gaire llunyanes que co-mercien, es relacionen i, probablement, es fan mal quanpensen que és necessari. Sense que s’hagués de produir capesdeveniment extraordinari, de mica en mica s’observa queamb el temps algunes d’aquestes poblacions mantenen unslligams tan estrets i permanents que esdevenen un sol po-ble o, com a mínim, una sola cultura. A molts llocs de lapenínsula Ibèrica i del que ara considerem migdia i sud deFrança, es produeix el mateix procés. La societat neolíticas’havia tornat massa complicada per continuar sent aquellamena d’Arcàdia idíl·lica que ens fan imaginar algunes pel-lícules. Han aparegut les armes de bronze, el conreu de laterra ja no és un invent nou; la ceràmica ja es fa d’una ma-nera més seriada; les xarxes de comerç, que abracen cente-nars de quilòmetres, són força estables. En definitiva, ésuna altra societat, una societat que produeix molts més ali-ments i que, en conseqüència, pot abastir molts més indivi-dus. Aquests grups ja més nombrosos de població s’aniranacostumant de mica en mica a viure en un indret determi-nat. Els nòmades que viuen de la cacera i de la recol·leccióhan deixat pas als agricultors i els ramaders. De la gent delneolític hem passat als ibers.

Això del nom d’iber els hauria resultat ben estrany, aaquella gent, si ho haguessin arribat a sentir! Ningú no esdeia ni es reconeixia amb aquest apel·latiu, perquè és elnom que els van posar, força segles després, uns visitantsmolt particulars: els romans. Els romans donaren el nomd’Hiberus al riu que ara coneixem com a Ebre. Doncs bé:qui eren els ibers? Resposta: els que vivien on hi ha el riu


35

un part molt llarg

Hiberus. Ja es veu que la geografia no era la disciplina quedominaven més els romans, perquè van acabar considerantibers tots aquells que vivien a la major part del territori dela península Ibèrica, en regions ben allunyades del riu Ebre.

D’altra banda, es diu sempre que els ibers van aparèixeri, de fet, com hem apuntat, no van aparèixer d’enlloc: ja hieren. Els ibers simplement eren els pobladors dels territo-ris que van començar a constituir uns lligams i unes institu-cions que, sovint, comprenien més d’una població. A més,és probable que es produís una certa immigració provinentdel sud de la Península que hauria aportat algunes caracte-rístiques culturals als ibers catalans. No tenim gaire clarcom estaven organitzats els homes i les dones del neolític,si hi havia un grup que manava sobre els altres o si disposa-ven d’una mena d’Església jerarquitzada, encara que sospi-tem que sí. En canvi, el que sí que està clar en els ibers ésque hi havia una aristocràcia, uns grups familiars que ma-naven sobre la resta, que es quedaven de grat o per la forçaamb part dels fruits de la feina dels altres habitants de l’in-dret. Dels ibers, que són recognoscibles durant uns cinc-cents anys, des del segle vi aC fins al i aC, en sabem molt i,al mateix temps, en sabem ben poc. Però no són tan desco-neguts i misteriosos per haver alimentat prou llegendes,cosa que ha comportat un cert oblit. I tot això es deu a unamancança relativament curiosa: no entenem el seu idioma,encara que sabem perfectament com sonava. Dels diferentstipus d’alfabet que van fer servir els ibers, el que s’utilitzavaa Catalunya permet reconèixer els signes i, per tant, lle-gir-lo. Ara, no s’entén res de res, només algunes paraulesque els textos romans i grecs van recollir, sobretot d’indretsdeterminats del territori. No s’ha trobat encara, potserperquè no existeix, cap mena de pedra de Rosetta que per-


36


meti traduir l’iber. I és una llàstima, perquè un descobri-ment d’aquesta mena provocaria un entusiasme per saberquè feia aquella gent que, a hores d’ara, no existeix en ab-solut.

Els ibers que vivien a Barcelona eren els laietans. Elsanomenem així des que ho van fer els romans. Però els ro-mans no es van inventar el terme del tot. Al segle ii abansde Crist, quan Roma ja controlava més o menys el territori,apareixen algunes monedes iberes amb la inscripció La-iesken, origen de la paraula Laietania. Per tant, almenys capal final de la seva existència com a poble, ells mateixoss’anomenaven laietans, tal com els coneixem ara. El nompot provenir de molts llocs, però és possible que sorgísd’una de les seves poblacions més importants, anomenadaLaie, que devia estar situada a la muntanya de Montjuïc. Enaquest poblat, del qual no s’han trobat restes, hi devia con-fluir tot el comerç d’aquell territori, que era força extens.Anava, aproximadament, des de Blanes, al començamentde la Costa Brava, fins a la desembocadura del Llobregat; i,per l’interior, es devia estendre més enllà de Terrassa, a unsvint-i-cinc quilòmetres de Barcelona en línia recta.

Laie devia ser l’origen, o potser el nom primitiu, d’unaltre poblament més important, Barkeno. Poca broma ambBarkeno. L’any 1990 es van excavar unes sitges a la munta-nya de Montjuïc. Se’n van trobar vint-i-una d’immenses,les més grosses del nord-est de la península Ibèrica. Tantessitges i tan grosses indiquen o bé que Barkeno era una vilarelativament gran o bé que hi havia una activitat comerciald’exportació i importació de grans molt destacada. O pot-ser les dues coses alhora. El cert és que els arqueòlegs bar-celonins pateixen el mateix mal a Montjuïc que a la resta dela ciutat: massa edificacions i infraestructures, que dificul-


37

un part molt llarg

ten dur a terme excavacions i trobar restes. Però, de fet,quan tenen l’oportunitat de foradar la muntanya, sovintensopeguen amb vestigis del passat. Durant les excavacionsen què es van localitzar les sitges, també van trobar un murd’un metre d’ample que probablement formava part delpoblat ibèric. Però les restes encara van revelar coses moltmés interessants. Els arqueòlegs han trobat indicis quemolt abans de la invasió dels romans, el 218 aC, al cos-tat del poblat ibèric de Barkeno a Montjuïc es va instal·laruna mena de delegació comercial romana. Això ens dóna unaperspectiva ben diferent de la idea que s’ha tingut durantmolt de temps de com van entrar en contacte els romans iels ibers.

La imatge que ens hem forjat dels pobles de l’Antigui-tat, que tenien com a principals activitats la guerra i la reli-gió, no sembla que s’adeqüi a la realitat que ens mostren lespeces arqueològiques. És evident que d’armes i atuells reli-giosos se’n troben, però la majoria de vegades les restes queabunden ens mostren elements de la vida quotidiana o pe-ces relacionades amb el comerç. Menjar, riure, viure en co-munitat, conrear, cuidar els animals, vendre el sobrant icomprar a d’altres... Aquesta era la vida dels ibers i, pel quees veu, de la major part de pobles d’aquella època, pocssegles abans de Crist. Com passa ara, el grau de sofisticaciódels diversos pobles del Mediterrani devia ser molt divers.Mentre que els egipcis ja disposaven d’unes estructures es-tatals i socials de primer ordre des de feia segles, altres po-bles contemporanis devien gaudir d’un nivell de desenvo-lupament similar als ibers. També existien societats com lesde les diverses polis gregues, o les societats fenícies, queeren especialment avançades en molts aspectes, per exem-ple el comerç. Fenicis i grecs arribaran al llarg dels anys a


38


les costes catalanes i mantindran contactes més o menyspermanents amb els laietans de Barkeno.

Tampoc en això es posen d’acord els historiadors. Pera uns, la influència d’Empòrion, la colònia grega situadaal nord de la Costa Brava, al costat d’on hi ha ara l’Escala, vaser la principal. Altres, en canvi, pensen que els fenicis cam-paven més per Barkeno, potser els que venien d’Ibussos (Ei-vissa), o, simplement, comerciants cartaginesos. Fossin grecso fenicis o, fins i tot, els primers romans, el cert és queBarkeno era una ciutat del tot abocada al comerç. Sota lamuntanya de Montjuïc hi devia haver un port o s’havia ha-bilitat un lloc on les naus que arribaven poguessin fer lesmaniobres de càrrega i descàrrega de les mercaderies ambcomoditat i a recer del mal temps. Curiosament, o no, és elmateix lloc que ara ocupa el port comercial de Barcelona.

Barkeno va ser una de les ciutats importants de la Laie-tània. Parlar de capital potser és excessiu, entre altres cosesperquè tampoc no està gens clar que l’organització delsibers comportés una estructura administrativa amb capital.A més, altres ciutats laietanes, de les quals sí que s’han tro-bat restes importants, eren prou grans per optar al títol ho-norífic de primera ciutat del país. La més destacada proba-blement era la de Burriac, a prop de l’actual població deCabrera de Mar, a uns trenta quilòmetres al nord de Barce-lona. Tampoc no es pot menystenir el poblat de Puig Cas-tellar, a Santa Coloma de Gramenet, a poca distància delcentre de Barcelona. A hores d’ara es pot visitar i fer-se unaidea del que representava viure en un turó ben fortificat idefensat a prop del mar. O el Mas Boscà, a Badalona, tam-bé sobre un turó i fortificat. De fet, fins ara, s’han trobatuna vintena de poblats a Barcelona i al seu voltant.

Ara bé, fa de mal pensar tantes edificacions dels laietans


39

un part molt llarg

sobre turons i amb fortes defenses. Ningú no inverteixtemps i esforços a fer murades si no tem que algú l’ataqui. Iencara que en temps dels ibers hi havia llops a la serra dellitoral de Barcelona, no sembla que aquestes defenses tanimportants fossin construïdes per defensar-se d’alguna quei-xalada. Més aviat cal sospitar que aquells que queixalaven elslaietans eren tan humans com ells. I per què s’havien dedefensar tant? Doncs molt probablement perquè, en aquellaèpoca, tenir ramats, collites i mercaderies per comerciar noestava a l’abast de tothom. És molt possible que hi haguésbandes d’homes i dones que recorrien el territori a la recer-ca d’oportunitats, de vegades pacífiques i de vegades no.A més, quan en alguna zona hi havia escassetat, la temptaciód’anar a veure què es podria trobar unes hores de marxa mésenllà devia ser gran. I no podem oblidar l’aparició dels mer-caders forans, que arribaven en vaixells i tampoc no devienser sants; o les expedicions, més llunyanes, a la recerca debotins, que podien arribar per terra des de qualsevol lloc.

També hi ha teories que ens donen una visió més pací-fica dels laietans. Segons alguns arqueòlegs, el fet que lespoblacions iberes laietanes estiguin gairebé sempre sobred’un turó no significa que els ibers patissin de paranoia oestiguessin en guerra constantment. Simplement eren allàperquè els poblats ibèrics es van formar en els mateixosespais on ja hi havia poblaments neolítics. La gent del neo-lític sí que havien necessitat llocs de defensa, i els ibers,simplement, es van quedar als llocs on, tradicionalment,s’havia viscut en aquell territori.

Els llibres d’història, que acostumen a jugar amb els se-gles com qui juga amb xavalla, no solen fer èmfasi en el fetque, quan es parla d’una civilització o d’un poble, raramentes fa referència a un període d’uns anys en concret, sinó a un


40


llarg procés d’una societat en evolució. Sembla que, quancomença una cultura, resta immutable fins a la seva desapa-rició. I això, no cal ser gaire espavilat per adonar-se’n, no potser de cap de les maneres. Les civilitzacions i els pobles can-vien molt amb el temps. És cert que l’acceleració dels darrersdos o tres segles fa pensar que totes les cultures anteriorseren estàtiques, però no és veritat. Els ibers, els laietans, vanexistir des del segle vi aC fins al segle i aC. Al llarg de cinc-cents anys, segur que hi va haver episodis de tota mena, i elque pot ser vàlid per als primers anys no ho és per als poste-riors. Segur, per exemple, que hi va haver episodis violents,encara que no n’ha quedat cap constància arqueològica.

I com vivien els ibers prebarcelonins? Podem imaginarque, més o menys, com els seus coetanis de la Grècia clàs-sica. Potser eren una mica menys sofisticats en alguns as-pectes, és cert, però el seu dia a dia era molt similar. Comels grecs —o com els etruscs, els cartaginesos o els fenicisdel seu moment—, els ibers saben fer anar les fargues iconstrueixen armes de metall o estris per conrear la terra;saben escriure; encunyen moneda, encara que només siguicap al final de la seva civilització. No són, per tant, capmena de poble primitiu i la prova és l’armament tan elabo-rat que ells mateixos es van construir. Des de llances a ma-lles de ferro, cascs amb crinera, escuts allargats ben pesants,cavalleria i espases, la majoria llargues i pesants, encara quealtres ibers fronterers amb els laietans fan servir de maneramés habitual l’espasa curta de dos talls, que tant espantavaels romans. Tant, que finalment l’adoptaren com a pròpia ien van equipar les seves legions. Els romans, que quan vatocar van combatre els ibers amb ferocitat, van apreciar lesseves habilitats guerreres i sovint els van contractar coma mercenaris en els seus exèrcits. Els ibers sabien lluitar


41

un part molt llarg

en formació, eren valents i menystenien el risc personal.L’armament dels laietans no és una qüestió menor. Per

la mena d’escuts i per les mesures defensives que adopta-ven, hem de pensar en ells com a gent molt ben organitza-da. De fet, quan els romans hi van haver de lluitar, es vanquedar esparverats en comprovar que no fugien, com pas-sava sovint amb altres indígenes del nord d’Itàlia, Alps en-llà. Els ibers aguantaven les escomeses de les legions roma-nes en formació i, fins i tot en les derrotes, procuravenmantenir un cert ordre i força disciplina. Per això, peraquestes habilitats bèl·liques i culturals d’aquell poble, so-vint els qui van formar la guàrdia personal de molts empe-radors van ser hispans o ibers romanitzats, com es vulguidir. Ara bé, en una època en què la vida dels emperadors noestava gaire cotitzada, tot s’ha de dir.

El poble iber, i específicament els laietans, continuen,però, encara avui dia submergits en una mena de boira his-tòrica. Formen part del que els historiadors anomenen, ambun toc pedant, la protohistòria; és a dir, la història dels po-bles explicada per tercers. En definitiva, com que no ente-nem l’idioma iber, ens hem de refiar del que ens van explicard’aquell poble els romans i, en menor mesura, els grecs. Lavisió d’algú que va ser el teu enemic i que, en el millor delscasos, va acabar sent el teu amo, no sembla la més imparcialdel món. Però no en tenim d’altra, excepte les fonts arqueo-lògiques, que sempre són massa concretes i no ens ofereixengaires explicacions. Així, no sabem si viure al pla de Barcelo-na va resultar dur o meravellós per als laietans; si Barkeno vaexistir al peu del mont Tàber o, simplement, va ser una ex-tensió de Laie al peu de la muntanya de Montjuïc; si totaaquella vintena de nuclis de poblaments del pla formavenpart d’una sola comunitat, en la ment dels laietans, o més


42


aviat eren pobles poc avinguts. No ho sabem, però segur queels habitants de Barkeno, com passa amb els barcelonins ac-tuals, devien tenir una relació d’amor i odi ben apassionadaamb la seva ciutat. Potser la prova està, simplement, en lainscripció d’unes monedes que mostra que aquells ibers sesentien identificats amb la vila. Hi ha, o més pròpiaments’ha de dir hi havia, dues monedes antigues amb la inscripcióBarkeno. Ara només se sap on és una, exactament al MuseuNacional de Dinamarca, a Copenhaguen. La va comprarl’any 1847 un col·leccionista danès a un antiquari de París iva acabar a les vitrines del museu. L’altra era a Barcelona,però el 1936, en el decurs del caòtic inici de la Guerra Civil,va desaparèixer, juntament amb moltes altres monedes anti-gues que eren al Museu Nacional d’Art de Catalunya, i maimés se n’ha tornat a saber res. La col·lecció del Gabinet Nu-mismàtic va ser empaquetada i enviada a França, però justa-ment el paquet on hi havia la moneda ibèrica es va perdre.

Alguns arqueòlegs pessimistes de les universitats catala-nes estan convençuts que la moneda, que era de plata, vaser venuda o fosa i que mai més no se’n sabrà res. La faccióoptimista del gremi de l’arqueologia catalana, en canvi, estàconvençuda que un dia o altre el dracma de plata amb lainscripció de Barkeno tornarà a surar i retornarà al museu.Si tenim en compte que durant la Guerra Civil bona partde les monedes que es conservaven a Espanya i a Catalunyavan ser foses o malvenudes per sufragar l’exili, en algunspocs casos daurat, em temo que no es poden tenir gairesesperances que la moneda retorni algun dia a la ciutat.

Mentre els laietans encunyaven els seus dracmes, a imi-tació dels veïns grecs que vivien a Empòrion, uns altres vi-sitants començaven a ocupar sense fer gaire soroll, almenysal principi, el territori. Eren els romans.


una aventura apassionant de més de 2.000 anys d’història enric … · 2015-11-03 · pròleg:...

Documents