117

IRAQ

¿GUERRA PREVENTIVA?

Lluís Sols LúciaÁngel G. Chueca Sancho

José I. González FausJavier Vitoria Cormenzana

1. La Història. De Bòsnia a Iraq2. El dret internacional. Davant la guerra d’Iraq.3. L’Ètica. D’Occident al Far West. Rèquiem per la Raó4. Les víctimes. En nom del Déu de les víctimes

1

«Els qui detenten el poder legitimen l’ús que fan de la violència presentant-la com l’únic recurs discutibleper a ‘protegir’ al poble d’alguna amenaça interna o externa» (R. Schreiter, El ministeri de lareconciliació).

José I. González Faus i Lluís Sols són, respectivament, el Cap Acadèmic i el Cap de l’Àrea Social de Cristianisme i Justícia.Javier Vitoria és membre de l’equip de Cristianisme i Justícia.

Angel G. Chueca és membre del Seminario de Investigación para la Paz, del Centro Pignatelli deSaragossa.

2

3

1. DE BÒSNIA A IRAKLuis Sols Lucia

La desaparició del bloc polític i militar constituït entorn de la Unió Soviètica va modificarprofundament l’ordre polític internacional que havia dominat l’escena mundial durant laguerra freda. Fins aleshores, qualsevol conflicte –intern o extern– en què es veiés involucratun país era interpretat, en relació amb l’enfrontament entre blocs, de manera que –gairebéinvariablement– els Estats Units n’acabaven ajudant una part i la Unió Soviètica, l’altra.Aquesta dinàmica tendia, en principi, a agreujar els conflictes i a convertir-los en crònics. Noobstant això, amb el temps, la mateixa dificultat per a la victòria d’una de les partscontendents, afavoria l’establiment de converses de pau patrocinades per les duessuperpotències. La dependència que els contendents tenien del subministrament d’armes deles grans potències els inclinava a acceptar el diàleg. Van ser molts els conflictes que es vansolucionar –totalment o parcialment– d’aquesta forma, de manera que l’ordre internacionalde la guerra freda va acabar per ser un ordre relativament estable, encara que profundamentinjust.

1.- La gestió internacional dels conflictes després de la guerra freda

La caiguda del mur de Berlín va suscitar grans esperances. Per primera vegada engairebé mig segle, s’obria per fi l’oportunitat de construir un ordre internacional més just ifonamentat en el Dret Internacional. La invasió de Kuwait per les forces iraquianes, l’agostde l’any 1990, va ser interpretada per molts com una clara violació del Dret Internacional ala qual s’havia de donar algun tipus de resposta col·lectiva, entenent que aquesta respostaestabliria la manera de resoldre els conflictes internacionals en la nova era.

Sense entrar per ara en les veritables causes de l’anomenada “guerra del Golf”, és bencert que l’administració nord-americana del president Bush –pare de l’actual president– vaimpulsar una gestió multilateatral del conflicte, en el marc de les Nacions Unides. Aixòsuposava que cinc països –els cinc amb dret a vet en el Consell de Seguretat– s’arrogaven eldret de parlar en nom de la comunitat internacional i d’establir la legalitat. El sistemadeixava al marge àrees senceres, com el Pròxim Orient, l’Índia, l’Àfrica subsahariana ol’Amèrica Llatina, que comprenen més de la meitat de la humanitat i que només estanrepresentades en el Consell a través de països sense dret de vet. De totes maneres, esconsiderava que aquests cinc països –Xina, Estats Units, Unió Soviètica, França i RegneUnit– eren prou diversos per exercir un fort control mutu. No obstant això, aquell Consellde Seguretat –amb la Unió Soviètica en plena crisi i la Xina quelcom debilitada després delssuccessos de Tiananmen– es va mostrar bastant dòcil amb els desigs dels Estats Units,encara que es van mantenir les formes de la legalitat internacional. Bush pare va actuar, en

4

tot moment, amb el beneplàcit dels altres quatre països i el Consell de Seguretat va dirigir–almenys formalment– el conflicte. Va semblar que s’acceptava la idea que, en el nou ordreinternacional, els Estats Units s’afirmaven com a única superpotència, però acceptaven queels conflictes internacionals es resolguessin en el marc multilateral de l’ONU, concretamentdel seu Consell de Seguretat, tal com establia la Carta Fundacional que els Estats Unitshavien ratificat.

El 1994, un terrible conflicte civil va assolar l’Àfrica dels Grans Llacs. L’abatiment del’avió on viatjaven els presidents de Burundi i Rwanda, va provocar en aquest últim país unaonada de terribles matances entre tutsis i hutus. El paper de les grans potències en la gènesid’aquest conflicte planteja encara molts interrogants, però el fet és que va aparèixer en lapremsa internacional únicament com una acció dels hutus contra els tutsis. La dimensió de lamassacre –de l’ordre d’un milió de persones assassinades– va convulsar l’opinió públicainternacional que no podia entendre que ningú no pogués fer res per detenir aquellesmatances. Amb una informació cada cop més globalitzada es feia patent l’exigència que elsistema internacional tingués alguna capacitat de resposta davant drames humans comaquells. La crisi va ser gestionada al marge dels organismes internacionals i resoltafonamentalment en benefici dels interessos dels Estats Units.

El desmembrament de l’antiga Iugoslàvia, iniciat el 1991, va qüestionar novamentl’ordre internacional, atès que des de feia un segle i mig era un dels llocs més sensibles iconflictius del mapa europeu. Les discrepàncies en el Consell –Sèrbia era un paístradicionalment proper a Rússia i França– van conduir a una relativa passivitat de lacomunitat internacional. Tot i així, quan el conflicte es va estendre a Bòsnia, el Consell deSeguretat va acordar l’enviament de forces d’interposició de les Nacions Unides –per frenarel conflicte i protegir la població civil– i, com a resposta a determinades matances, vaautoritzar intervencions limitades de l’OTAN. En aquest conflicte –que va tenir el seumoment àlgid el 1995 amb la matança de Srebrenica– l’opinió pública internacional vapressionar perquè algú detingués les matances. Aquest estat d’opinió, però sobretot ladebilitat política i econòmica de la Rússia de Ieltsin, va facilitar les pressions sobre Rússiaque era l’Estat més reticent a autoritzar la intervenció internacional. Finalment es vanmantenir les aparences i les intervencions van comptar amb l’autorització, més o menysexplícita, del Consell de Seguretat, encara que la iniciativa va ser en tot moment dels EstatsUnits, així com la major part de les accions armades.

Poc després, a partir de 1998, el conflicte es traslladava al territori de Kosovo,pertanyent a la República Sèrbia. Aparentment, tant el conflicte civil com la respostainternacional guardaven una certa similitud amb el que va succeir a Bòsnia. La personalitatrelativament moderada del president Clinton, i l’aparent existència d’una “causa justa” vaimpedir a l’opinió pública internacional adonar-se que aquesta vegada hi havia diferènciessubstancials que comportaven un greu allunyament de l’ordre internacional vigent. Enprimer lloc, Kosovo pertanyia a la República Sèrbia i la Constitució iugoslava no li concediael dret de secessió que atorgava –amb limitacions– a les repúbliques confederades. Ésprobable, a més, que el conflicte real fos amplificat pels mitjans de comunicacióinternacionals, més aviat favorables a una intervenció. Pel que sembla, els Estats Unitsdesitjaven posar fi, com més aviat millor, al règim autoritari de Milosevic i necessitavencrear un estat d’opinió propici a l’acció armada. Ieltsin continuava debilitat pels problemeseconòmics i pel conflicte no resolt a Txetxènia, però tampoc no podia donar el seu suport a

5

una intervenció de l’OTAN contra un país tradicionalment ortodox i amic de Rússia,desafiant el sentiment nacionalista majoritari de la població russa. La seva intenció de vetaren el Consell de Seguretat un atac de l’OTAN, va decidir Clinton a actuar al marge del’ONU.

Així, doncs, l’OTAN, una organització estrictament defensiva, va dur a terme unduríssim atac –gairebé tres mesos de bombardeigs, la primavera de 1999– sense capautorització del Consell de Seguretat, contra un país que no n’amenaçava cap altre.Diplomàtics tan prestigiosos com l’antic secretari general de l’ONU, Javier Pérez de Cuéllar,van denunciar enèrgicament aquesta acció, conscients de la gravíssimes conseqüències quecomportava per a l’ordre internacional.

La pujada al poder de Bush –i del grup de col·laboradors extremistes de què s’haenvoltat– ha permès veure amb claredat la progressiva deriva unilateralista que hi havia en lapolítica nord-americana en aquests conflictes. El que inicialment es va presentar com unordre internacional arbitrat pel Consell de Seguretat de les Nacions Unides, ha acabatfinalment per mostrar-se com un sistema internacional dominat pels Estats Units en el quals’invita l’ONU a guardar les aparences, si vol continuar sent “rellevant”.

L’atemptat de l’11 de setembre, va ser interpretat com un “atac” que justificava una“resposta”. Per això –malgrat l’escassa connexió causal i l’evident desproporció en els danyshumans– l’opinió pública internacional va contemplar amb comprensió –no exempta deresignació– la intervenció nord-americana contra l’Afganistan. Però la intenció de Bushd’atacar l’Iraq, menystenint les Nacions Unides i exhibint unes raons que ofenen laintel·ligència1 ha aixecat en contra seu l’opinió pública internacional–particularment l’europea– que ha protagonitzat les majors manifestacions de la història,potser les primeres de l’“era global. A Alemanya, l’opinió pública contrària a la guerra hadeixat a l’oposició –per les seves idees bel·licistes– un candidat a la presidència del Governque creia tenir assegurada la victòria. França, amb la col·laboració d’Alemanya, ha lideratl’oposició a aquesta política expansionista i unilateral, desafiant terribles pressions delsEstats Units. De moment, quan es redacten aquestes pàgines, ha aconseguit el suport de lamajoria dels països membres del Consell de Seguretat i ha evitat un atac sota l’empara del’ONU.

2.- Les relacions internacionals a l’era de la globalització

Per explicar quin és el veritable sentit de la política exterior nord-americana cal acudir ala teoria de les relacions internacionals i als debats que es duen a terme des de fa dècades enl’àmbit universitari i als centres d’estudis estratègics. Allà, lluny dels mitjans de comunicaciói de les campanyes electorals, s’exposen amb cruesa els veritables motius que mouen lesrelacions internacionals. Més tard, polítics formats en aquests àmbits ocupen esferes depoder i –encara que es vegin obligats a encobrir-los o edulcorar-los– segueixen regint-sepels únics criteris que creuen seriosos i responsables.

Durant la guerra freda, dues tendències s’han disputat la preponderància. La “realista”atribuïa el protagonisme al poder i als estats. Des de la seva perspectiva, només s’avança si

6

els altres retrocedeixen i viceversa. La política internacional és un joc de “suma zero”. S’ésmés poderós en la mesura que els altres ho són menys. L’objectiu primordial sempre és laseguretat.

La tendència “transnacional” o globalista creu que la cooperació internacional generabeneficis per a tots. És un joc de “suma positiva”. Consideren importants els estats, peròreconeixen també la importància d’altres agents, com les empreses i les organitzacionsinternacionals. Per ells, el benestar econòmic és l’objectiu al qual s’ha de concedir prioritat,encara que també valoren la seguretat.

Organitzacions militars com l’OTAN o el Pacte de Varsòvia responien al paradigmarealista. En canvi, la major part de les organitzacions adscrites a l’ONU, com l’OMS o laUNESCO, responen al paradigma transnacional. En les mateixes Nacions Unides, el dret devet de les cinc principals potències en el Consell de Seguretat respon al paradigma realista i,en canvi, l’Assemblea General respon al paradigma cooperatiu o transnacional. El “realisme”de la guerra freda va mantenir sempre un caràcter multilateral, obligat per la pròpia rivalitatdels blocs i la necessitat de constituir aliances.

La caiguda del mur de Berlín i el procés de globalització han obligat a reformularaquestes teories. Un món global requereix respostes globals i, d’alguna manera, una direccióglobal. Com vèiem, l’opinió pública exigeix que es facin coses per evitar tragèdies humaneso desastres ecològics. Les finances també s’han globalitzat i una crisi a Mèxic (1994) o aTailàndia (1997) pot afectar seriosament l’economia de tots els països del món. Per aixòsorgeixen respostes sobre com governar la globalització. Des d’un cert neoliberalisme s’hatractat de donar una resposta eclèctica proposant un món on els estats perden influència afavor de les grans empreses multinacionals i un reduït grup de països rics que imposa elsseus interessos a la resta. Des de l’anomenat “consens de Washington” el FMI i el BancMundial s’han orientat cap aquest paradigma, representat d’una manera emblemàtica pel G8.

L’anomenat moviment antiglobalitzador s’ha rebel·lat contra aquesta manerad’organitzar el món i exigeix un ordre internacional cooperatiu i sostenible que redundi enbenefici de tots, i no únicament dels països rics. Però davant la urgent necessitat derespostes globals s’apunta, encara que només d’una manera incipient, la possibilitat d’un nouparadigma, basat en institucions d’àmbit mundial amb un veritable poder supranacional. Larecent creació del Tribunal Penal Internacional –malgrat tots els obstacles i les pressions delGovern dels Estats Units– respondria a aquest paradigma. L’èxit –a escala més reduïda– dela Unió Europea mostra que –encara que és difícil- és possible crear institucions ambveritable poder supranacional.

Els Estats Units –i d’una manera especial l’ala dreta del partit republicà– van estargairebé sempre dominats pels partidaris de la tendència realista, com Foster Dulles o HenryKissinger. Es tractava, com ja hem vist, d’un realisme multilateral, que creia sobretot en elpoder –especialment en el poder militar– però que tractava de constituir aliances. No vanfaltar, tanmateix, els qui reclamaven abandonar les traves del multilateralisme per llançar-sea imposar els propis criteris d’una manera unilateral. La política exterior de Reagan, amb elseu enorme increment de les despeses militars, va comportar ja una certa deriva en aquestadirecció. La caiguda del bloc de l’Est i l’emergent globalització va donar, com hem vist, nouimpuls als unilateralistes, malgrat la preocupació per guardar les formes de Bush pare i larelativa moderació de Clinton.

7

El realisme unilateralista accepta que el món globalitzat ha de ser governat i proposafer-ho des d’un sol país. Aquest país ha d’assolir una extraordinària força militar –i exercir-lade tant en tant– per imposar un ordre internacional d’acord amb els seus interessos. Per aixòés precís evitar l’existència de qualsevol poder alternatiu amb capacitat dissuasiva. El papergovernant correspon, naturalment, correspon als Estats Units. Com assenyalava l’Assessorade Seguretat Nacional del President Bush, Condoleeza Rice, la missió dels Estats Units ésgarantir la seguretat i Europa podria encarregar-se de l’ajuda als països en desenvolupament.L’ordre internacional d’acord amb els interessos dels Estats Units seria, per descomptat, unordre neoliberal, però en el qual els interessos econòmics quedessin subordinats a laseguretat, o sigui als interessos militars. En aquest sentit, el contrast entre els resultatseconòmics de la gestió de Bush i la de Clinton resulta alliçonador.

3.- La construcció d’un imperi

Així, doncs, el model que proposen els teòrics de les relacions internacionals pròximsals actuals governants dels Estats Units és el que en història s’ha denominat tradicionalment“imperi”. Resulta sorprenent que un país nascut d’un alçament anticolonial, i que encara esregeix per una Constitució aprovada en aquella època, hagi acabat per adoptar ideesimperialistes. Tanmateix, no és quelcom completament nou. Les annexions per la força deles armes de territoris dels pobles indis i de Mèxic van tenir un caràcter netamentimperialista. La consigna d’“Amèrica per als americans” amagava també una voluntatimperialista que es va concretar després en les innombrables intervencions militars aLlatinoamèrica. La seva oposició als imperis colonials europeus els van distanciar més tardd’aquestes actituds, reconvertides després en l’imperialisme econòmic denunciat pels autorsmarxistes.

Així, doncs, l’actitud de Bush de caminar cap a un imperi americà té precedents, peròla novetat és que ara, per primera vegada a la història, es tracta d’un imperi mundial, i lesseves conseqüències poden ser més duradores que en qualsevol imperi anterior.

El setembre del 2002, es va presentar un document amb les línies essencials del que escreia que havia de ser la política exterior nord-americana del segle XXI. El document, signatpel mateix Bush, establia que els Estats Units estaven per sobre d’institucions internacionalscom l’ONU, indicant que havien de treballar amb elles, però sense sentir-se obligats arespectar els seus acords, que sí que regirien per a la resta de països. Com a criterid’actuació es proposa la guerra preventiva unilateralment decidida: “no dubtarem a actuarsols, si és necessari, per exercir el nostre dret a l’autodefensa amb una operació preventiva”.Antigament, d’això se’n deia “agressió”. La situació es planteja com a irreversible: “Lesnostres forces seran prou vigoroses per dissuadir potencials adversaris d’intentar unrearmament militar dirigit a igualar o sobrepassar el poder dels Estats Units”, unaconsideració que no fa distincions entre països democràtics i no democràtics. No hi hagaires dubtes sobre a què es refereix en parlar de “forces prou vigoroses”.

Quins països podrien rivalitzar amb els Estats Units o disposar d’alguna capacitat de

8

dissuasió? Evidentment, no s’explicita en el document. Però no resulta difícil d’entreveure.Certament, el terrorisme a gran escala –particularment el terrorisme islàmic– pot aconseguircapacitat dissuasiva i per això el combat contra ell s’ha plantejat com una prioritat, però nosembla que l’Iraq laic tingui cap relació amb el terrorisme fonamentalista que amenaça elsEstats Units. Rússia es troba molt debilitada econòmicament, tot i que el seu arsenal nucleari les seves reserves de petroli, li atorguen encara una certa capacitat de dissuasió. La UnióEuropea té un evident poder econòmic i, si aconseguís unir-se, podria aconseguir també ungran poder polític i, eventualment, militar. La Xina, amb els seus 1.300 milions d’habitants,experimenta un vertiginós creixement econòmic i no trigarà a convertir-se en el país amb elPIB més gran del món, mesurat en termes de paritat de poder adquisitiu. Però ni la UnióEuropea ni la Xina disposen de petroli. Si qui controla el petroli disposa de suficient forçamilitar, no li resultarà difícil bloquejar qualsevol temptativa de rearmament.

Els Estats Units té avui en dia l’hegemonia militar en el món. L’any 2004 la sevadespesa militar serà de 400.000 milions de dòlars, més que tots els altres països del mónjunts.2 Posseeix, també, l’hegemonia cultural (cinema, televisió, música, agències depremsa). Així mateix, té l’hegemonia financera (dòlars, Wall Street), la tecnològica i laproductiva, tot i que aquesta l’hagi de compartir amb Europa i el Japó. Només li faltal’hegemonia energètica, el control del petroli.

Des d’aquesta perspectiva, adquireix sentit la doble intervenció al Golf. Iraq posseeixl’11,2 % de les reserves mundials de petroli i juntament amb Kuwait –una part d’Iraqsegregada pel colonialisme– més del 20 %. Un petroli d’excel·lent qualitat i fàcilmentaccessible. Controlant l’Iraq –a més d’eliminar l’únic rival seriós d’Israel a la zona–s’adquireix la capacitat de desafiar un possible boicot d’Aràbia Saudita (26 %) –convertint-lo per fi en un país pressionable– i es controla el petroli necessari per a l’abastament de laXina, la Unió Europea i els mateixos Estats Units. Tot això en un país que es troba gairebéals antípodes dels Estats Units i fronterer amb la Unió Europea, si finalment Turquia s’hiincorpora finalment.

No és estrany que els països més vinculats al projecte europeu –França i Alemanya–hagin reaccionat contra aquest projecte d’ocupació i espoliació, igual que ho ha fet l’opiniópública europea. S’ha obert una “bretxa atlàntica”. Així com el “repte de l’Est” va portar ala creació de la Unió Europea, potser ara el “repte de l’Oest” porti els ciutadans d’Europa aredescobrir la seva identitat i a impulsar “un altre món possible”.

“Per a superar les diferències entre les nacions, la guerra no pot ser considerada comun mitjà qualsevol que podria escollir-se en funció de consideracions d’interès od’oportunitat... tot recurs a la violència de les armes, malgrat apunti vers un objectiudesitjable per al bé comú, constitueix una decisió tan greu que només es pot prendre com adarrera possibilitat i només si tenen lloc unes condicions molt estrictes... En aquestsmoments, les informacions de què disposem no permeten afirmar que s’esdevinguin aquestescondicions...” [Declaració del consell permanent de la Conferència episcopal de França,15.10.2002]

9

2. EL DRET INTERNACIONAL DAVANT LA GUERRA DE L’IRAQ

Ángel G. Chueca Sancho

La història recent ens demostra l’existència de fortes resistències a l’establiment d’un ordreinternacional, regit per normes jurídiques, regit pel Dret Internacional. Entre elles, en podemtrobar algunes atribuïbles als Estats Units, l’imperi o la hiperpotència actual.

1. Els EUA i el dret internacional: alguns fets recents.

Destaquem la resistència dels EUA en quatre terrenys: els problemes ambientalsmundials, la creació d’una Cort Penal Internacional, el mante- niment de la pena de mort il’actitud observada en la relació entre terrorisme i Drets Humans.

Davant els problemes ambientals (que afeixuguen a tota la Humanitat), els EUA handefensat i defensen solucions estatals; no serveix de res demostrar que es produeix el canviclimàtic i que el 25% dels gasos d’efecte hivernacle procedeix del territori dels Estats Units;no importa gens provar que la desaparició de la diversitat biològica és galopant. En lesnego- ciacions ambientals internacionals, la tàctica sempre resulta la mateixa: parti- cipar enel procés negociador per retar- dar-ne les solucions i, quan s’assoleixen solucions (encaraque siguin parcials, com en el Protocol de Kyoto de 1997 sobre la reducció de gasosd’efecte hivernacle), no assumir-les, no compro- metre-s’hi i, fins i tot, fer pressió sobre elsaltres estats perquè tampoc no s’hi comprometin.

La creació de la Cort Penal Internacional (l’Estatut de Roma de 1998 de la Cort Penalja ha entrat en vigor) tampoc no va agradar a la hiperpotència. Va participar en les ne-gociacions, va pretendre que fra- cassessin i, en acabar, no solament no va ratificar-nel’Estatut sinó que va començar una doble tàctica: buscar, mitjançant acords bilaterals, queno s’acusés de crims de lesa humanitat o de guerra els seus soldats i agents, i si eren acusats,amenaçar amb intervenir allà on fossin jutjats. Com que la Cort Penal Internacional té la seua La Haia, els EUA sembla que estan disposats a envair i ocupar aquesta ciutat holandesa…

Davant la pena de mort és ben sabuda la posició dels EUA; ells, en aquesta matèria tanperillosa, van junts amb la Xina, l’Aràbia Saudita i l’Iran. En territori dels Estats Units, lesexe- cucions es produeixen sovint, les pateixen negres, hispans, persones incapacitades ojoves que eren menors en el moment de cometre els seus delictes. Maten, fins i tot,estrangers els drets dels quals no han estat respectats: dos ciutadans alemanys forenexecutats sense que se’ls informés que tenien dret a la protecció consular d’Alemanya; el casva ser sentenciat el 2001 pel Tribunal Internacional de Justícia i va con- demnar els EstatsUnits; però això no ha produït grans efectes atès que Mèxic acaba de presentar una altrademanda davant el mateix Tribunal pel mateix motiu, per intentar arrabassar del corredor dela mort més de 50 mexicans!3

10

D’altra banda, convé no oblidar l’actitud mantinguda en la relació entre terrorisme i elsdrets humans. Que quedi clar que els actes de l’11 de setembre de 2001 van ser actescriminals, en absolut admissibles. Però enfront del terrorisme no s’hi val tot; el drets humanshan de prevaler també en el moment de jutjar aquests actes. Això no obstant, l’administracióBush predica el contrari i deté i manté en presó durat mesos centenars de persones. Es potdir el mateix del manteniment dels presoners de guerra a Guantánamo.

Tots aquests fets provoquen perplexitat i indignació. Perplexitat, perquè són actesatribuïbles a un Estat de Dret, que predica constantment els Drets Humans però que noresulten gaire convincents a l’hora de respectar-los; indignació, perquè algunes de lesautoritats dels Estats Units deixen entreveure que actuen en virtut d’un manament diví, queels designa com a poble escollit i això els permet una total llibertat d’acció, sense submissióa cap norma jurídica.

2. L’ús de la força i el dret internacional: dos pressupòsits teoricopràctics.

Anem ara a l’ús de la força en l’ordenament internacional actual. La perspectivaseguida no pot ser altra que la de la Carta de les Nacions Unides, el tractat internacional demés gran transcendència i del qual els Estats Units formen part i, per tant, estan obligats acomplir-lo.

En aquesta perspectiva sobresurten dos pressupòsits teoricopràctics: la prohibició del’amenaça o l’ús de la força en les relacions internacionals actuals i el Consell de Seguretatcom a únic òrgan que pot decidir l’ús de la força armada..

A) La prohibició de l’amenaça o l’ús de la força en les relacions internacionals actuals.

La carta de l’ONU s’adopta l’any 1945, entre altres finalitats, per “preservar lesgeneracions que vindran del flagell de la guerra… i per reafirmar la fe en els DretsFonamentals de l’home, en la dignitat i el valor de la persona humana, en la igualtat de dretsdels homes i les dones i de les nacions grans i petites”.4

La Carta es refereix constantment al manteniment de la pau i la seguretatinternacionals. La seva norma més important és, sens dubte, l’article 2, paràgraf 4t, que diutextualment: “Els membres de l’Organització, en les seves relacions internacionals,s’abstindran de recórrer a l’amenaça o l’ús de la força contra la integritat territorial o laindependència política de qualsevol Estat, o a qualsevol altra forma incompatible amb elsPropòsits de les Nacions Unides”.

La norma citada resulta molt clara: Es prohibeix l’ús de la força en les relacionsinternacionals i es prohibeix també l’amenaça. Aquesta prohibició s’estén a qualsevol formaincompatible amb els ropòsits de la Carta; per això, no és possible l’ús de la força d’unaforma compatible amb aquests Propòsits.

La prohibició de l’amenaça o l’ús de la força en les relacions internacionals no dónajoc, per tant, a accions anomenades unilaterals; aquestes accions es transformen en puraagressió excepte en dues hipòtesis

11

– la legítima defensa, individual i col·lectiva, o

– les accions empreses pel Consell de Seguretat de les Nacions Unides o autoritzadesper ell.

Si apliquem aquestes normes a la situació actual, podrem comprovar com els EUA i laGran Bretanya, que mantenen des de fa anys l’anomenada “zona d’exclusió aèria” a l’Iraq, ifan servir una part de l’espai aeri iraquià al seu gust, violen clarament la Carta. Aquestaviolació constitueix, per descomptat, un fet molt greu.B) El Consell de Seguretat, l’únic òrgan que pot decidir l’ús de la força armada

Si continuem llegint la Carta de les Nacions Unides veurem que s’hi admet “el dretimmanent de legítima defensa, individual o col·lectiva, en cas d’atac armat contra un membrede les Nacions Unides, fins que el Consell de Seguretat hagi pres les mesures necessàries permantenir la pau i la seguretat internacionals”.5 Queda clar que, si un Estat és atacat, es potdefensar; aquesta legítima defensa és vàlida fins que el Consell de Seguretat prengui les“mesures necessàries”.

Fora dels casos de legítima defensa, el problema plantejat és si algun òrgan oOrganització Internacional pot permetre l’ús de la força o utilitzar-la directament.Distingirem dues hipòtesis:

– En la primera, el CS permet l’ús de la força armada a una organització regional; aixòresulta perfectament vàlid, com hem comprovat de la lectura de la Carta. En sentit contrari,si no existeix legítima defensa individual o col·lectiva, l’ús de la força armada per unaorganització regional serà il·legal, violarà l’actual Dret Internacional; aquesta violació es vaproduir inequívocament en la intervenció de l’OTAN a Kosovo, sense cap autorització delveritable protagonista en la matèria, el Consell de Seguretat.Tot i que existeixil’autorització, la Carta exigeix que les organitzacions regionals “mantinguin, durant tot eltemps, el Consell de Seguretat plenament informat de les activitats empreses o projectades”per aquestes organitzacions. El CS confia, doncs, en una organització regional, però aquestaconfiança no n’exclou el control, el qual ha de servir per evitar-ne els abusos i lesdesviacions.

També el CS pot permetre l’ús de la força armada a un Estat o un grup d’Estats;aleshores, els Estats autoritzats també han de respectar els límits imposats per aquest òrgan.El cas de la Guerra del Golf de 1991, després de l’agressió iraquiana contra Kuwait,constitueix un bon exemple d’aquesta autorització, a la qual em referiré més endavant.

– En la segona hipòtesi, el mateix CS actua sense delegar ni autoritzar ningú. En laseva actuació hi ha una gradació de les accions:

1r. El CS adopta sancions que no impliquen l’ús de la força armada (econòmiques,d’interrupció de comunicacions, de ruptura de relacions diplomàtiques, etc.)

2n. Si aquestes sancions són inadequades, el CS “podrà exercir, per mitjà de les forcesaèries, navals o terrestres, l’acció que sigui necessària per mantenir o restablir la pau i laseguretat internacionals”.6

12

3. La resolució 1441 del Consell de Seguretat.

Segons la Carta, els membres de les Nacions Unides s’avenen a acceptar i complir lesdecisions del CS d’acord amb aquesta Carta. Per tant, les resolucions del CS sónobligatòries. A més –com ja he remarcat abans–, ens trobem davant l’únic òrgan que potdecidir legítimament l’ús de la força armada.

El 8 de novembre de 2002, el CS adoptava la seva resolució 1441. La causa última dela resolució es troba en la ja esmentada invasió de Kuwait per part de l’Iraq, el 1990, que vaconstituir una agressió.

La resolució 1441 assenyala que l’Iraq no ha respectat Resolucions anteriors del mateixCS, sobretot pel fet que afectaven els seus programes d’armes de destrucció massiva; enconcret, aquest Estat havia dificultat la labor de la Comissió Especial de les Nacions Unides,encarregada d’inspeccionar aquests aspectes.

Què decideix, en concret, el CS en la resolució 1441? Les decisions més importantssón les següents:

1a. Iraq ha incorregut i continua incorrent en violació greu de les seves obligacions enno cooperar amb les Nacions Unides.

2a. Concedeix a aquest Estat “una última oportunitat de complir les seves obligacions”en la matèria.

3a. Crea la UNMOVIC (United Nations Monitoring, Verification and InspectionComission) o Comissió de les Nacions Unides de Vigilància, Verificació i Inspecció, iautoritza l’Organisme Internacional de l’Energia Atòmica a enviar-hi també inspectors.

4a. Decideix que l’Iraq ha de proporcionar als inspectors “accés immediat, sensetraves, incondicional i sense restricció a totes i cada una de les zones…, a tots elsfuncionaris i altres persones”.

5a. “Exigeix que l’Iraq confirmi en un termini de set dies la seva intenció de complirplenament la present Resolució” i

6a. Decideix reunir-se un cop tingui l’informe dels inspectors.

Si llegim atentament la resolució analitzada, comprovarem que no autoritza ningú(sigui qui sigui, EUA, l’OTAN, la UE) a fer servir la força armada contra l’Iraq. Els termessón clars i s’imposa un petit examen comparatiu amb la resolució 678, adoptada pel CS el 29de novembre de 1990. El paràgraf 2 de la Resolució 678 assenyala que el Consell deSeguretat “autoritza els Estats membres que cooperen amb el govern de Kuwait que, amenys que l’Iraq compleixi plenament, el 15 de gener de 1991 o abans, les resolucions queprecedeixen, com s’indica en el paràgraf 1 supra, facin servir tots els mitjans per fer portara la pràctica la resolució 660 (1990) i totes les resolucions pertinents aprovadesulteriorment, a fi de restablir la pau i la seguretat internacionals a la regió”.

Aquí sí que ens trobem amb una inequívoca autorització per a l’ús de la força armadacontra l’Iraq per haver envaït Kuwait. Però termes semblants no es troben en la resolució1441.

13

Si interpretem la resolució 1441 sense la imprescindible bona fe, podem obligar el texta dir el que realment no diu. Tenint en compte el seu contingut, no són possibles lesinterpretacions de persones que fan –com el president Bush o el president Aznar– una puraoperació o interpretació política; la clau de la seva interpretació no és el Dret sinó la política,una injustificable política de poder.

Com he esmentat abans, la resolució 1441 afirma que el CS “Decideix reunir-se un coprebut un informe, per tal d’examinar la situació i la necessitat que es compleixin plenamenttotes les seves resolucions en la matèria, a fi d’assegurar la pau i la seguretat internacionals”(paràgraf 12). Per tant:

1r. El CS decideix revisar l’informe.

2n. Serà el CS el que examini la situació i la necessitat que es compleixin totes lesseves resolucions.

3º. Al revés del que va succeir el 1990, en cap cas, el 2002, no concedeix autorització aningú perquè utilitzi la força armada contra l’Iraq.

Aquesta conclusió està confirmada pel penúltim paràgraf de la Resolució 1441. Enefecte, el paràgraf 13 “recorda, en aquest context, que ha advertit reiteradament a l’Iraq que,si continua infringint les seves obligacions, s’exposarà a greus conseqüències”. Qui decideixles conseqüències a què s’exposarà l’Iraq no és l’estrateg de la Casa Blanca, de Londres ode Madrid, sinó el CS; i aquestes conseqüències no han de suposar, en cap cas, l’ús de laforça armada; segons la Carta de les Nacions Unides, les conseqüències poden continuaressent les sancions econòmiques (que tant de mal fan a la població iraquiana i tant reforcenel poder del seu dictador) o d’un altre tipus, el manteniment de la inspecció, etc.

Llegida i interpretada de bona fe la resolució 1441, no hi ha res que permeti a ningúl’ús de la força armada contra l’Itaq. Ni directament ni indirectament, ni expressament niimplícitament, concedeix a ningú el dret a fer servir la força armada contra aquest Estat. Lainterpretació oposada trenca dues normes essencials en qualsevol interpretació jurídicavàlida: el sentit corrent dels termes utilitzats i la bona fe.

4. L’anomenada guerra preventiva, acció preventiva o legítima defensa preventiva, puraagressió sense disfresses.

Abans he esmentat el dret de legítima defensa (individual i col·lectiva) que la Cartarespecta. Novament, amb una interpretació forçada i desnaturalitzada del tan transcendentaltractat internacional, s’addueix la denominada guerra preventiva, acció preventiva olegítima defensa preventiva.

Qualsevol d’aquestes formula- cions posa l’accent en l’atac preventiu, l’atac previ; elsseus defensors afirmen, doncs, que –com es diu massa sovint en societats tan competitivescom les actuals– “la millor defensa és un bon atac”.

En la història recent, aquesta teoria la va adduir profusament Israel, quan atacava elsEstats àrabs; d’aquesta manera, deien els ideòlegs israelians, s’impedia un atac futur dels

14

àrabs.

En aquests moments és al·legada, una vegada i una altra, pel president Bush; elsinadmissibles atacs terroristes de l’11 de setembre li serveixen de coartada.

Tanmateix, aquestes formulacions (siguin quines siguin les seves motivacions expresseso implícites) violen inequívocament l’actual Dret Internacional.

Des de 1974 existeix una Definició de l’Agressió, adoptada per l’Assemblea General deles Nacions Unides. Segons aquest text –que codifica normes internacionals– es consideraagressió l’ús de la força per un Estat contra la sobirania, la integritat territorial o laindependència política d’un altre Estat o en qualsevol altra forma incompatible amb la Cartade les Nacions Unides.

La Definició enumera una sèrie d’actes d’agressió, i cita entre ells la invasió o l’atacper les forces armades d’un Estat del territori d’un altre Estat, o tota ocupació militar(encara que sigui temporal) o tota annexió territorial derivada de l’ús de la força. Quan el1990 l’Iraq envaeix Kuwait, comet sens dubte un acte clar d’agressió. A més, es considerauna agressió el bombardeig del territori d’un Estat, el bloqueig dels seus ports o les sevescostes i, entre d’altres actes, l’enviament per un Estat de bandes armades, grups irregulars omercenaris.

D’altra banda, el Tribunal Internacional de Justícia, el 1986 (precisament en el casNicaragua/EUA), afirma d’una manera textual: “En el cas de la legítima defensa individual,aquest dret no pot ser exercit sinó quan l’Estat interessat ha estat víctima d’un atac armat.La invocació de la defensa col·lectiva, evidentment, en res no canvia aquesta situació”.

En aquesta direcció convé no oblidar dos aspectes addicionals:

– Cap consideració d’índole política, militar, econòmica o d’un altre tipus no podràservir per justificar una agressió.

– La guerra d’agressió constitueix un crim internacional, tal com es desprèn de l’article5 de l’Estatut de Roma pel qual es va crear la Cort Penal Internacional. Conscients lesautoritats dels EUA d’aquesta norma, és en això que rau la seva tancada oposició al’efectiva aplicació de l’Estatut de Roma i a l’actuació d’aquesta Cort?

5. Cap a la pau pel dret internacional o cap al caos?

Tal com assenyalava al començament, els EUA mantenen un inequívoc rebuig al DretInternacional en diversos àmbits; però, sens dubte, el rebuig més perillós és la denominadaacció o guerra preventiva, que avui volen dirigir contra l’Iraq i demà dirigiran contraqualsevol altre Estat, quan els interessos de la seva minoria dirigent els ho aconselli, hi hagiuna causa real o no.

També interessa recordar la història en un terreny tan relliscós com el de les provespresentades davant del CS. L’enfonsament del cuirassat Maine, el 1898, va constituir elpretext perquè els EUA posessin fi a l’últim poder espanyol a Amèrica; les preteses “proves”presentades aleshores no resistien la més mínima anàlisi imparcial. Tot això va tenirconseqüències jurídiques, atès que, el 1899, la primera Conferència de Pau de La Haiacreava una nova manera d’arreglar diferències –les Comissions d’Investigació–, per fixar elsfets. Doncs bé, aquesta experiència històrica es repeteix una vegada i una altra en la política

15

exterior dels EUA i en la presentació de les preteses “proves”, que moltes vegades no sónsinó la seva propaganda de guerra.

Situats ja novament en el present, recordem que els mateixos Estats que avui exigeixena l’Iraq que compleixi les Resolucions del Consell, donen suport als qui n’incompleixend’altres, com les relatives als drets dels pobles palestí i saharià. Per tant, si realment desitgemque es mantingui la pau i que el CS no perdi el que li queda del seu crèdit, ja molt minvat,exigirem que es compleixin totes les resolucions, no solament les que beneficien lahiperpotència de torn o els seus aliats.

Així mateix, convé que ens formulem dos interrogants addicionals, complementarisentre si: Algú sensat considera que l’atac armat contra l’Iraq servirà per lluitar contra elterrorisme, com els portaveus de la guerra propaguen amb excessiva freqüència? Aquestaatac, no serà més aviat un excel·lent adob, si més no ideològic, per a nous atacs terroristes?

En la situació actual, la disjuntiva final sembla clara: o bé anem cap a la pau pel dretinternacional (pel respecte dels drets humans de tothom) o bé continuem en línia recta capal caos. I la realitat ja ha demostrat que en aquest caos hi perdem tots, incloent-hi elspoderosos Estats Units.

Voldria acabar amb les paraules –plenes de passat i de present i impregnades delspitjors presagis per al futur– d’un il·lustrat aragonès, Alejandro Olivan, que el 1835 escrivia:

“La guerra és l’oprobi de la raó i l’oblit de tot dret, i si pensem que, després de moltsanys de combats i desolació, les nacions acostumen a fer la pau per simple cansament, iqueden molt més abatudes que quan van començar, no solament reconeixerem la bogeria iel caprici de gairebé totes les guerres, sinó que deplorarem la retrogradació a la qualcondemnen l’espècie humana” (La Abeja, dilluns 11 de maig de 1835, núm. 377, p. 1 “De laintervención extranjera”).7

(Febrer)

16

3. D’OCCIDENT AL FAR WEST. RÈQUIEM PER LA RAÓ

José Ignacio González Faus

“Aquesta facilitat per fer la guerra, juntament amb la inclinació que senten envers ella els quidisposen de la força i que sembla ingènita a la naturalesa humana, és el més poderós obstacleper a la pau perpètua”(E. KANT, Sobre la pau perpètua).

“Com l’eunuc que desitja desflorar una noia,així és aquell qui fa justícia a la força"

(Eccli, 20,4)

“Malgrat les guerres recents han causat gravíssims danys materials i morals, en alguneszones del món la guerra continua fent, encara, els seus estralls... En ser emprades, en laguerra, armes científiques de tota mena, la seva crueltat intrínseca amenaça de portar els quilluiten a una barbàrie tal que superarà enormement la dels temps passats... En molts casos,s’admet, com a nou sistema de guerra, l’ús dels mètodes propis del terrorisme” (GS 79).

Aquestes paraules són de fa gairebé 40 anys, del concili Vaticà II. Si llavors van podersemblar una obvietat, avui resulten d’una actualitat dolorosament profètica. Cal prendre’sseriosament l’advertència que, en aquests darrers 40 anys, podem haver arribat, en nom delprogrés i de la llibertat, “a una barbàrie tal que superi la dels temps passats”. Per això, i en ladolorosa situació a què ens estem veient abocats per la desmesurada ambició d’un país benarmat, serà bo de recordar algunes observacions més concretes que afegeix l’esmentatConcili:

El dret de gents (o dret internacional) i els seus principis continuen vigents en temps deguerra.

Són “criminals” els qui ordenen actes que s’oposen a aquests principis, i han de serdesobeïts, sense que l’obediència cega excusi els qui els acaten.

Cal encomiar la valentia dels qui s’oposen obertament a aquestes ordres.

La potència bèl·lica no legitima qualsevol ús militar o polític que se’n faci (ibid).

En proclamar aquests ensenya- ments, el Vaticà II no feia altra cosa que resumir ladoctrina tradicional de la moral catòlica sobre la guerra. Per això, afegeix, a continuació,que, amb les armes modernes, s’ha produït un canvi qualitatiu que obliga a “repensar laguerra amb una mentalitat totalment nova”, puix que les esmentades armes “ultrapassenexcessivament els límits de la legítima defensa” (n.80). Joan XXIII havia escrit, ara faexactament 40 anys, que, “en els nostres temps, que s’afanyen amb l’energia atòmica, és

17

irracional pensar que la guerra esdevé un mitjà apte per a restablir els drets humans violats”.El Vaticà II creu que aquest reexamen de la guerra implica, en la situació actual,l’establiment d’ “una autoritat internacional competent i proveïda dels mitjans eficaços”, isuposa, en segon lloc, acabar amb la cursa d’armaments, que no sols impedeix “remeiar abastament tantes misèries del món, en emprar immenses quantitats de diners per a tenirsempre a punt noves armes”, sinó que simple- ment “es tracta de la plaga més greu de lahumanitat”.

La irrealitat que semblen respirar aquestes paraules és la millor prova del’impressionant retrocés en humanitat que estem patint aquests darrers anys, sobretot desque, amb l’esfondrament de l’Est, es va trencar el fals “equilibri de terror” que semblavamantenir-nos en pau. En acabar l’anterior guerra del Golf, el pare de l’actual president Bush(en un discurs que avui resulta memorable per la seva ridiculesa) ens va enganyar amb lajustificació que aquella guerra serviria per crear “un nou ordre internacional” de pau i dejustícia. Avui ens adonem que aquell nou ordre anunciat mereix plenament el quali- ficatiudespectiu de “encara més del mateix”.

Hem dit que, en la nova situació mundial de globalització i d’armament atòmic, l’antigamoral tradicional sobre la guerra resulta insuficient. Tanmateix, no serà balder mostrar quel’atac que ara es pretén desencadenar contra l’Iraq, i enfront del qual l’Europa bressol del“dret de gents” s’ha mostrat tan covarda, no es pot justificar ni tan sols amb els criteris dela guerra antiga.

La moral tradicional sobre la guerra

Cap a l’any 1538, el dominic Francisco de Vitoria (a qui els tractats de ciència políticaqualifiquen com a pare del dret internacional), explicava a Salamanca:

1. Que l’única causa justa per a declarar una guerra és haver rebut una agressió. Ambfrases que semblen adreçades a l’emperador Carles I, Vitò- ria explica que, ni motiusd’expansió de la religió,8 ni motius d’ambicions “del príncep” o d’expansió de l’imperi, nopoden justificar una guerra.9

2. Que, fins i tot en aquest cas, la guerra ha de ser sempre l’últim recurs, quan s’haginesgotat tots els altres camins de solució pacífica.

3. Que la seva declaració ha d’anar precedida d’una madura reflexió, no sols per partdel cap d’estat (“príncep”, en la terminologia vitoriana), sinó per part de tots els interessats.Puix “no és suficient que el príncep cregui justa la guerra, perquè aquesta ho sigui”.1

Aquesta observació portà Vitoria, en aquella època de naixement dels estats, a sospitar laconveniència d’una au- toritat suprema, en la comunitat interna- cional, que judiqués sobrela injustícia comesa per a justificar la guerra. Perquè, altrament, “el príncep” és, alhora,l’autor i el jutge de la guerra.11

4. La guerra té, a més, per a Vitoria, una limitació moral de proporcionalitat, tant pelque fa a la seva duració com a la reducció al mínim de les víctimes, sense que es converteixien una guerra d’extermini i sense utilitzar mitjans que ultrapassin els límits d’una legítimadefensa. De manera que la potència de les armes no en legitima pas qualsevol ús per a finspolítics i militars.1 Qui conegui el que representaven “els turcs” per a l’Europa del segle

18

XVI, valorarà aquest clar judici de la lliçó sobre els indis (n.36): “Ni tan sols en la guerracontra els turcs és lícit de matar els infants”.

5. La guerra té, també, una limitació jurídica: puix, tant “les autoritats subalternes comels simples soldats, tenen el deure de negar-se a col·laborar en una guerra injusta i en unapolítica d’agressió”13

El seu incompliment avui

Que el lector judiqui, a la llum de la doctrina exposada, si podem dir que els éssershumans hem progressat, quan estem veient que:

1. Pel que fa a la primera raó, estem assistint impassibles al pas d’una guerra dedefensa a una guerra preventiva. L’argument és tot un prodigi de raonament: “si no téarmes, les pot tenir; i si les té, les pot utilitzar contra nosaltres”. Aquest parell de condi-cionals ja justifiquen desenes de bom- bardejos, milers de morts, posar a l’Irak un altredictador -però que sigui un titella- i fer-se amb la meitat del seu petroli. Aquestes dades sónmolt més greus, en una època que difereix de la de Vitoria, precisament per l’establiment dela democràcia i la conquesta de la laïcitat de l’estat. Perquè una demo- cràcia no jutja sobrela “santedat” de les causes, sinó sobre els mitjans amb què se les vol dur a terme. Ladiscussió sobre si l’Iraq té o no té armes és una cortina de fum, puix que, ni que les tingués,no estaria pas justificada la guerra.

2. Quant a la guerra com a últim recurs, hem de dir que ha estat sempre el primer i únicrecurs del president Bush: n’hi ha prou a recordar les seves presses i les seves impaciènciespúblicament declarades, així com les seves paraules (ja en la campanya electoral!) sobre lanecessitat d’unes forces armades “mòbils, mortíferes i fàcils de des- plegar”. És així com hosent el país que dedica a les seves despeses militars més que no pas tota la Unió Europea.

3. És a l’ONU a qui cal agrair que no ens trobem ja en plena guerra. Amb una ONUinvàlida s’ha fet més del que s’ha pogut. I ha servit per a força coses, però també per adeixar en evidència aquesta invalidesa de les NNUU i la necessitat d’una profunda reformaradical (que elimini drets de veto dels grans i castigui els països morosos en el paga- ment deles quotes, etc.). Parlo d’invalidesa de l’ONU, entre d’altres raons, perquè, ara que s’invocala resolució 1441 com a raó per a castigar l’Iraq -ja abans que s’hagi demostrat el seuincompliment- és inevitable afegir que, pel cap baix, hi ha 91 resolucions més de l’ONU queno han estat respectades. D’elles, 32 han estat transgredides per Israel i 24 per Turquí.1 Estracta de dos països que els EEUU consideren molt útils per al que anomenen llurs“interessos vitals”.

Això demostra que l’imperi només busca, en les Nacions Unides, una cobertura per alsseus excessos, quan li convé. Una autoritat mundial no pot tenir aquesta doble vara demesura. I aquí es percep la lucidesa del Vaticà II quan conclou que l’única manera d’evitarla guerra és l’establiment d’una autoritat internacional forta i independent.

En qualsevol cas, ha quedat clar que els criteris de l’ONU eren, ara, oposats als delpresident Bush. I que, si aquest vol acabar de veritat amb les guerres (i no pas fer-se amb elpetroli d’altres països), l’únic camí és atorgar a les Nacions Unides l’autoritat que haurien detenir, sense pretendre escapolir-se de llurs lleis, acceptant institucions com el Tribunal Penal

19

Internacional, i deixant, per a aquesta autoritat de l’ONU, l’ús de les armes en el món.

4. És una dada poc coneguda que, en les guerres del segle XX -en comparació amb lesantigues- el nombre de morts civils en una guerra s’ha elevat fins a un 90%. Avui coneixem,a més, el que van suposar, en l’anterior guerra del Golf, els bombardejos amb uraniempobrit, amb l’aparició, els darrers deu anys, de nens amb càncer a l’Iraq. Sabem, també,que, enfront de la pregunta de si aquest sacrifici dels nens era justificable, MadeleineAlbrigth va contestar que “era dolorós, però necessari per a la pau”.

Aquestes dades posen en relleu la desraó de les nostres guerres modernes, i la raó delVaticà II quan equipara les guerres actuals amb el terrorisme. Pot ser bo de recordar que labíblica Llei del Talió (“ull per ull, dent per dent”)15 que, en els meus anys d’infància, ens lapresentaven com a poc civilitzada, va néixer com un pas endavant en la proporcionalitat dela guerra. Puix, el que imperava fins a aquell moment, era: “per una ferida, mataré un home,i per un morat, un jove” (Gn 4,23). Sembla, doncs, que hem retrocedit fins a abans de la Lleidel Talió.

5. Per tot això, hem d’aplaudir els esforços de tanta gent que, amb una solidaritatgairebé imponent, com la que mostraren els joves que se’n van anar a Galícia a ajudar, hanfet els impossibles (recollida de signatures, manifes- tacions, convocatòria de pregàries per lapau...) per impedir aquest segon cha- papote del petroli i actualitzar aquella vella cançó: “allwe are saying: give peace a chance”.

Però, a més d’això, cal concloure que, des del punt de vista de la moral cristiana, elscaps d’Estat estan obligats, avui, a negar l’ús de llurs bases per a aquesta guerra, i que elselectors no han de votar partits que ho hagin fet. No s’hi val, per a evitar aquesta obligació,a refugiar-se en evidències que ningú no nega (com que “entre la tirania i la llibertat, joescullo la llibertat”), tal com tendeix a fer el nostre President mitjançant respostes d’eslòganque mereixerien de figurar en una d’aquestes antologies de l’absurd que reprodueixenrespostes dels nostres escolars en llurs exàmens.

Desgraciadament, no han perdut pas actualitat els dos Quaderns que vam publicar el1991 amb motiu del passat “terrorisme del Golf”. Només cal remetre-s’hi.1

I el que, en aquest cas, és vàlid pel que fa a la moral cristiana, també ho és pel que fa ala racionalitat humana, malgrat un no sigui creient. El text de Joan XXIII, abans citat,parlava simplement de la guerra com a irracional, als nostres dies. És absolutamentcontradictori elaborar un discurs pragmàtic enfront de “les ingenuïtats dels moralistes” irecórrer, després, a un discurs moral per a desautoritzar el pragmatisme dels nostresenemics.

Després de l’11 S, hem passat, d’una cultura que es considerava més o menys dellibertat, a una cultura de la por. En la qüestió de l’Iraq, s’enfronten tres lògiques diferents:els arguments de la raó; l’evidència de la por, que és una de les més perilloses, i que, comtotes les evidències, és irrefutable; i la lògica del poder, que s’aprofita del pànic dels altres(sembrat, potser, per ella mateixa) en benefici propi.

Què en resta, doncs, de la nostra pobra Modernitat? Tant d’esforç i tanta il·lusió per talde construir una humanitat raonable, i ara resulta que, en un tres i no res, hem passat d’“Occi- dent” al “Far West”, de la Il·lustració a la Destrucció, de la Modernitat a laPrehistòria, i, del fet que el Progrés signifiqui que no ens matem els uns als altres, a significar

20

que no ens matem a cops de destral, sinó a cops de míssil.

Pobre Kant! Tant que s’esforçà perquè els homes aprenguéssim a fer servir la raó:“gosa pensar!” I ara resulta que, traduït a l’anglès, això significa: “gosa bombardejar!” Kantafirmava en el seu escrit Sobre la pau perpètua que, “en tota república, el consentiment delsciutadans és requerit per fer la guerra”.17 Potser per això és a la terra de Kant on encara hitroba resistència la guerra contra l’Irak. D’altres, sens dubte menys il.lustrats, afirmen queells “no governen a base d’enquestes” (malgrat en visquin pendents).

Cal agrair, també, que, en el moment de concloure aquestes ratlles, França sembla ques’afegeix a la postura alemanya, en contrast amb l’afany de tots els fadristerns de prosperar ala vora del poderós. Malgrat la sospita que, en ambdós casos, els motius poden no haverestat del tot purs.1

Si Kant aixequés el cap...

Europa: compte a no perdre l’ànima

Em permeto tancar aquest capítol amb una llarga cita d’un paràgraf que fou escrit faexactament deu anys:

“Què és el que ha triomfat amb la caiguda de l’Est? Ha guanyat la llibertat o ha guanyatla injustícia? Ha triomfat ”el poble" o “la noblesa” (econòmicament parlant)? Amb unesaltres paraules provocatives: ha caigut només el teló d’acer o també ha caigut una nova“línia Maginot”?

Sens dubte, l’esfondrament clamorós de la famosa línia Maginot vers el 1940 vaposar en relleu la major eficàcia del nazisme alemany enfront de tots els plans militarsfrancesos. Però, a la llarga, va anar mostrant, també, la major immoralitat que hi havia al’arrel d’aquesta eficàcia. I una cosa molt important: aleshores això no ho veia gairebéningú! L’opinió majoritària i triomfant es trobava llavors amb els invasors alemanys, malgratavui gairebé ningú no estigui amb ells.

Contra aquests invasors, un grup de creients va fundar ràpidament, deses-peradament, la revista Témoignage Chrétien, el primer número de la qual, aparegut ivilipendiat, el novembre de 1941, tenia com a títol: “França, compte a no perdre la tevaànima”, i era obra justament de Gaston Fessard.

Aquest títol m’agradaria parafra- sejar-lo avui: “Europa, compte a no perdre la tevaànima”. Però, insisteixo: llavors la seva difusió fou mínima i ridiculitzada, en comparacióamb l’èxit que obtingué l’escrit de resposta del clergue Lecaunier, publicat amb censuraeclesiàstica i tot, on declarava que tot aquell qui desobeeix “les autoritats”, desobeeix Déu.O en com- paració amb la por del cardenal Suhard (més endavant “convertit” a l’esquerrasocial), que preguntava a Gas- ton Fessard: “no tem, vostè, que, en combatre el nazisme, no liestigui fent el joc al comunisme?” (A l’obra en col·la- boració El neoliberalismo en cuestión,Santander 1993, pgs. 172-173).

No tem, vostè, que, en combatre la guerra contra l’Iraq, no estigui fent el joc alterrorisme?, seria la variant d’aquella pregunta que molts ens plantejaran avui. I, a aquestapregunta, el millor és respondre-hi amb una altra, ja vella, però molt lluminosa: no tem,

21

vostè, que, en combatre Hitler, no li estigui fent el joc al comunisme? Creure que un lluitacontra el “mal total” és la millor manera de pervertir-se. I els imperis tenen necessitatd’enemics absoluts i d’ “eixos del mal” per a dur a terme llurs ambicions imperials. “Sangper petroli”, continua essent la millor definició d’aquesta política.

Però, deixant ara l’Imperi i mirant-nos a nosaltres, europeus, po- dríem concloure ambuna pregunta que parodia una coneguda frase evangèlica: “què en traurà, Europa, deguanyar l’euro, si perd la seva ànima?” Donem-li a la frase el sentit que té als evangelis, onperdre l’ànima no sig- nifica pas perdre el cel transhistòric, sinó perdre la pròpia vida, lapròpia identitat. En aquest context, té poc sentit discutir si cal citar o no el cristianisme en laconstitució europea: a Déu no li agradarà un ús de grans paraules en la declaraciód’europeisme i un abús d’ex- clusius interessos econòmics en la realització d’aquestesdeclaracions. Els pares d’Europa (Adenhauer, De Gasperi i Schumann) no acceptarien unahipocresia semblant. I les autoritats d’Europa haurien de sentir-se més responsables enfrontd’aquestes fonts de l’Europa unida. Cal lamentar, també, per això mateix, l’absència d’unapolítica internacional conjunta, en el fons per la por a l’imperi, típica de tots els fadristerns. Idesitjar que, aquesta falla, sigui corregida, en els anys futurs, com més aviat millor.

(30 de gener).

22

4. EN NOM DEL DÉU DE LES VÍCTIMES.“Aneu a dir-li a aquest no-ningú (Lc 13, 32): NO A LA GUERRA!

F. Javier Vitoria Cormenzana

La guerra que s’anuncia i es prepara és immoral i il·legítima, i tindria unes previsibles idramàtiques conseqüències: en primer lloc, causaria, sens dubte, milers de morts, de ferits ide desplaçats, i el poble iraquià en seria la seva primera víctima; en particular, la poblaciócivil. En segon lloc, s’incrementaria l’abisme de desconfiança i, fins, d’odi que ja s’haestablert entre els països occidentals i els pobles de la regió.19

La marxa cap a la guerra de l’Iraq sembla imparable. L’administració nord-americana janomés espera un temps propici per tal d’engegar la seva inigualable i infernal maquinària deguerra. L’assalt es produirà la primera setmana de març amb l’arribada d’una llunafavorable. Caminem cap a una guerra injusta que Bush, ungit pel déu-Mammon2 per agovernar l’imperi mundial (nord-americà), i el seu equip, han declarat com a necessària. Desde la caiguda del mur, vivim en situació d’imperi mundial. Els esdeveniments de l’11 desetembre han transformat l’imperi benèvol de Clinton en l’imperi agressiu de Bush, amb unenemic mortal que cal anihilar: el terrorisme. Ara ha arribat el moment de demostrar al mónla magnitud del poder que aquell déu, i no el que debades tan sovint invoquen, els ha lliuratper a llur missió en la història universal: defensar la llibertat, el do diví més preuat, segons elpresident nord-americà.

Els mandataris polítics del món accepten la seva hegemonia, perquè és el més poderós.A Europa, una de les regions riques de l’imperi, estan dividits. Els més autònoms s’afanyen abuscar una sortida legal a aquest abús de poder. Tanmateix, un grup de vuit governants,liderats per J. M Aznar, s’han plegat submisament i sense cap rubor als desitjos deWashington. Il·luminats per la revelació de la veritat secreta -l’Iraq té armes de destrucciómassiva-, aquests mandataris estan disposats a sacrificar els drets humans, el projecteeuropeu, el sistema multilateral i, sobretot, la vida de molta gent, a l’Iraq21.

Després del que han escrit els meus companys en aquest mateix Quadern, em limitaré acomentar breument un parell de suggeriments, per a aturar-me, tot seguit, una mica mésllargament, en una reflexió des de la perspectiva de les víctimes.

El primer suggeriment em ve constantment al cap, d’unes setmanes ençà. L’enfilall dementides que l’administració americana va ordir per a justificar l’anterior guerra del Golf, iles utilitzades per l’administració britànica per a justificar la pròxima, treu tota autoritat aBush i a Blair perquè puguin afirmar que Saddam Hussein menteix.

El segon, me l’acaba de suggerir la intervenció del president Aznar a Antena 3Televisió. El president espanyol ha afirmat que la guerra contra l’Iraq és un episodi més de

23

la lluita contra el terrorisme, que l’11S va canviar la història del món. I ha explicat que enspodrien deixar sols en la nostra lluita contra el terrorisme d’ETA, si ara no col·laborem en laguerra de l’Iraq. No ha plantejat ni ha resolt la pregunta capital, a saber: quina decisióprendrà si la intervenció militar acaba essent l’anomenada guerra preventiva que, tal compensen molts especialistes en dret internacional, no és cap altra cosa que una mera agressióamb disfressa i un crim internacional. Donar suport, en aquest cas, a Bush constituiria, perpart del govern espanyol, l’adopció d’una actitud batasúnica, enfront del terrorismeinternacional, que li trauria tota legitimitat moral per a combatre ETA amb les armes del’Estat de dret.

Aguantar les mirades de les víctimes.

Segons un document intern de l’ONU, el conflicte podria comportar prop d’un milió derefugiats, sense parlar dels morts i dels ferits.2 Seran les víctimes invisibles del conflicte.Aquelles de qui gairebé ningú no parlarà, i a les quals gairebé ningú no recordarà en el futur.No tindran ni monuments públics, ni dates commemoratives en el calendari oficial. No hihaurà, en memòria d’ells, cerimònies transmeses en directe per totes la cadenes de televisiódel món. Són víctimes pobres. Abans del 1990, ja eren víctimes del règim dictatorial deSaddam Hussein. Des del 2 d’agost d’aquest mateix any, pateixen l’opressió d’unembargament que els va portar a l’era preindustrial i a carregar amb el pes d’un perfil de paíspobre en termes d’indicadors mesurables, especialment pel que fa a la taxa de mortalitatinfantil (Sara Graham-Browm). Aquestes víctimes han estat les grans absents del debat que,sobre la guerra d’Iraq, s’ha mantingut durant aquests darrers mesos. La guerra es durà aterme mentre els grans del món s’intercanviaran paraules tan sagrades com llibertat,seguretat, democràcia, drets humans, no al xantatge del terrorisme internacional, etc. Peròdonant l’esquena als milions de rostres muts iraquians, entristits per la misèria i la manca defutur, tot amagant-se de la mirada d’unes víctimes que no són les nostres.

Si els mandataris de l’imperi suportessin llurs mirades, veurien les coses d’una altramanera:

Ells, que tenen armes de destrucció massiva, potser descobririen que les posseeixen perdefensar un sistema econòmic i un model de vida de destrucció massiva, la dictadura delqual produeix milions de morts prematures d’éssers humans, a l’any, i fa xantatge i aterreix,amb la fam i la misèria, gran part de la humanitat, i assola la natura i les reservesenergètiques del planeta.

Ells, que es creuen els senti- nelles de la llibertat i els defensors de l’ordre internacionalenfront de les identitats assassines, potser arribarien a descobrir el potencial mortífer queenclou la raó que Bush va donar per a rebutjar els acords de Kyoto: El que compta és el bédels qui habiten aquest país.

Ells, que creuen tenir legitimitat per a intervenir a l’Iraq i als països pobres, per tal desalvaguardar el dret, potser s’adonarien que hi ha dues menes de drets humans, en l’actualpolítica mundial: les dels pobles rics i la dels pobles pobres. On rau, per exemple, el dretd’intervenció dels països pobres d’aquesta terra, quan es tracta de la dignitat i llibertat dellur gent?

24

Ells, que es consideren els defensors dels valors democràtics, potser arribarien aconsiderar políti- cament correcte que els pobles pobres també tinguin dret a immiscuir-se enla política mundial dels països indus- trialitzats del Nord i a pressionar perquè es dugui aterme una decisiva demo- cratització de l’economia mundial. Potser s’atrevirien aconjecturar la possibilitat que els països pobres tinguin dret a posar en dubte la sobirania delspaïsos rics que, al capdavall, són, no sols els responsables de les catàstrofes ecològiques,sinó també els qui han sotmès els pobles i les cultures no occidentals a una pressió demodernització i d’acceleració tal que, en comptes de promoure, en ells, cultures i formes devida d’acord amb la dignitat humana, les destrueix.2

3

G. Bush, que va admetre, en plena campanya electoral, que la figura que més admira ésJesús de Natzaret, i que havia tornat a néixer quan, amb l’ajut de la fe i de la religió, feiadisset anys que havia deixat la beguda, potser arribaria a comprendre que és Mammon -eldéu a qui s’ha sotmès- qui li ha atorgat la seguretat i el triomf, el poder i el prestigi; qui liconsent aparèixer com un privilegiat; qui li fa que sembli que té un do especial per allideratge; qui li permet d’experimentar la satisfacció irresistible de ser respectat i cercat comun guia; i qui l’embriaga amb la vana il·lusió que tot això ho exerceix per a la salvació delmón i per a la glòria de Déu.

Potser descobriria, amb escàndol, que el seu admirat Jesús va morir en una creu,víctima de l’ordre mammònic que prevalia en el seu temps, perquè va plantejar unaantinòmia irreconciliable entre Déu i Mammon (Mt 6, 24), i va excloure de la familiaritatamb el seu Pare tothom qui tingués un pacte amb Mammon, malgrat fos tan important comel president de la nació més poderosa del món, i tan religiós com per a presidir el Desdejunide l’Oració Nacional.

Si els mandataris de l’imperi suportessin les mirades de les víctimes iraquianes, potserpercebrien que, en llur mirada ferida i adolorida, Déu els està revelant que, el seu do méspreuat, aquell que el constitueix com a Pare, és la fraternitat, i que resulta contradictori fer laguerra per a defensar-ho.

Si els mandataris de l’imperi s’encaressin amb llurs rostres i sentissin llurs històries depatiment, potser, enmig de tant de plor, podrien escoltar la veu de Déu que els crida: Aneu adir-li a aquest no-ningú (Lc 13, 32):

NO A LA GUERRA!(14 de febrer)

“La guerra és una derrota de la humanitat... El món seria completament diferent si s’apliquessin tots elsacords subscrits... Els pobles de la terra, així com les autoritats, a voltes han de tenir valor per dir no a lamort, a l’egoisme, a la guerra, que mai no és una simple fatalitat i que podria recaure sobre les poblacions

25

de l’Iraq (terra de profetes), extenuades per més de dotze anys d’embargament”. [Joan Pau II, Discurs alsrepresentants del cos diplomàtic, el 13 de gener del 2003.]

________________________1 S’addueix que Saddam Hussein posseeix armes de destrucció massiva. Països tan poc pacífics com Israel i tan poc democràtics com a Xina o

Pakistan posseeixen bombes nuclears, i en canvi no sembla que les tingui Iraq. Sí que sembla probable que tingui algun armamentquímic o biològic, com també ho té –en grans quantitats- Estats Units, que l’hi va vendre a Saddam Hussein i s’ha negat a ratificar eltractat internacional que el prohibeix. La suposada relació entre Ben Laden i Saddam Hussein -dues figures absolutament oposades ienfrontades- és inconcebible, almenys amb anterioritat a aquest conflicte. Donat el perfil polític d’innumerables països considerats amicsdels Estats Units, és dubtós que el caràcter dictatorial del règim de Saddam Hussein sigui motiu de la intervenció. Els règims dictatorialsde Kuwait i Afganistan –en què també es va prometre instaurar la democràcia- constitueixen bons exemples.�

2 Segons les estimacions de l’ONU, amb el que Bus ha incrementat la despesa militar (uns 100.000 milions de dòlars anuals) espermetriafolgadament, en un parell de dècades, proporcionar a tota la humanitat els nivells básics d’alimentació, sanitat i educació, atenent a mésa més els problemes ecològics més urgents dels països pobres.�

3 Les decisions del Tribunal Internacional de Justícia es poden consultar en francès o anglès a http://www.icj-cij.org/. El 5 de febrer de 2003l’esmentat Tribunal dicta unes mesures provisionals en què exigeix als EUA que suspenguin l’execució de tres nacionals mexicans.�

4 El text de la Carta, així com les Resolucions del CS i de l’Assemblea General, es poden veure a http://www.un.org/.�5 Art. 51.�6 Art. 42.�7 La Abeja, dilluns 11 de maig de 1835, nº 377, p. 1, “De la intervención extranjera”.�8 En les seves lliçons sobre “Els indis”, Vitoria va insistir molt més en aquest punt.�9 Veure: Relectio de iure bellico. Paz dinámica. Edició bilingüe del CSIC, Madrid 1981, pgs. 122-127.�10 Relectio secunda de indis, n.20. A l’edició de la BAC, p.830.�11 Veure el que escriu Luciano Pereña en la Introducció a l’obra citada en la nota anterior, pg.74.�12 Vitoria escriu amb una certa mordacitat: “seria intolerable que, si els francesos robessin bestiar als espanyols o els incendiessin algun

poblet, fos lícit d’ocupar tot el regne de França” (obra citada, p.195). La manera de proposar l’exemple, que atén les obligacions delseu propi país, i no les de l’ “enemic”, mostra a bastament que lluny seria Vitoria d’aquest patrioterisme hispànic amb què el governactual pretén que els ciutadans acceptem moltes de les seves actuacions èticament més discutibles.�

13 Introducció citada, p.75. En la Relecció sobre els indis, Vitoria reconeix que la guerra pot ser justa per a assegurar el bé i la pau del mónsencer. Aquest argument, que fou vàlid amb motiu de la segona guerra mundial, no ho seria avui, perquè el perill clar d’un atac a l’Irakés precisament de desenvolupar una hecatombe mundial.�

14 Dades a Le Monde Diplomatique (ed. castellana), desembre del 2002, pgs. 12-13.�15 Ex 21,24; Lev 24,20; Deut 19,21. La llei pot provenir del Codi d’Hammurabi. Això li confereix un valor universal, sense limitar-la a una

particularitat religiosa.�16 Veure Quaderns 37 i 38 de la col·lecció “Cristianisme i Justícia”: L’Església i la guerra del Golf, i La guerra del Golf. Reflexió de CiJ.�17 Kant no oposa república a monarquia sino a despotisme. República és per a ell una forma de govern, no una forma d’estat.�18 Per la crisi econòmica a Alemanya i el precontracte de França per adquirir el petroli d’Iraq un cop superat l’embargament.�19 Vegeu Digamos no a la guerra!, manifest promogut per un nombrós grup d’organitzacions cristianes encapçalades per Justícia i Pau, a

Notícies Obreres, n. 1330 del 16 al 28 de febrer del 2003, pp.2 i 4.�20 “Mammon” és una paraula aramea intraduïble que els evangelis sinòptics només posen en llavis de Jesús. Es sol traduir pel terme “diner”,

però és quelcom més que “diner”. Es tracta d’una mena de força subtil que actua dintre dels éssers humans, però també una forçasociològica que alguns teòlegs han anomenat amb encert capital, i que avui podríem traduir per l’economia del mercat actual. Vegeu A.PIERIS, El rostro asiático de Cristo, Salamanca 1991, pgs. 150-155.�

21 Vegeu M. AGUIRRE i J.M. PUREZA, Quién rompe la unidad europea?, EL PAÍS, dissabte 8 de febrer del 2003, p.8.�22 Vegeu FALEH A. JABAR, Líneas de factura en el ejército irakí. Batirse, rebelarse o desintegrarse, LE MONDE DIPLOMATIQUE

Eed. castellana), gener del 2003, pgs. 14-15.�23 Vegeu J. B. METZ, Perspectiva de un cristianismo multicultural, a J. J. TAMAYO, ed. Cristianismo y Lileración, Madrid, 19, pgs. 39-

40.� � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � � �

� © Cristianisme i Justícia, Roger de Llúria 13, 08010 Barcelona� Telf: 93 317 23 38; Fax:93 317 10 94; correu-e: espinal@redestb.es; http://www.fespinal.com� Febrer 2003� �

26