VI CONCURS LITERARI IES SANTANYÍ i

1r premi de poesia

Cala MondragóAlbert Blánquez, 1r ESO B

Jo sé, vora mar un racód’aigües blaves i verdoses,envoltat de pins i mates flairosesanomenat Mondragó.

Quan bufa el terral,i aixeca petites onades,dins l’escuma hi veuen obladesi en lluna plena en el fondanthi neden majestuoses, les orades.

Donzelles, vaques i fadrinses tiren mar endins,i sobrevolant les aigües cristal·lineshi ha multitud de gavines.

Per les marines i les tanques dels voltants,hi canten caderneres, verderols i pinsans.I si escoltam i no ens bategam, sentirem el tudó!

Tot això i molt més és cala Mondragó!

ii VI CONCURS LITERARI IES SANTANYÍ

El jardí de la felicitat

Arantza Gesto, 4t ESO A

Des del cim de la muntanya,es pot veure el jardí de la felicitat,

atrapat dins una tela d’aranya,d’un bosc salvatge envoltat.

El jardí de la imaginació,d’una bellesa increïble,Un paradís de color,on tot és possible.

Ple de rius de somnis màgicsde desitjos que es fan realitat,

custodiat per personatges fantàstics,...en el jardí de la felicitat.

2n premi de poesia

VI CONCURS LITERARI IES SANTANYÍ iii

Eren les vuit del matí. Jo agafava el bus i me n’anava cap al meu nou centre d’educació: l’institut.Estava molt content perquè pensava que faria amics nous i em divertiria molt. Dins l’autocartothom reia sense motiu. Jo no hi veia cap gràcia. Fins i tot na Mireia reia. Li vaig demanar perquèreia: Mireia, perquè rieu tant?Ja ja ja... no ho sé... ja ja ja!Jo no reia, però tots, inclòs el conductor, reien desesperadament. Però..... què passa? De quèriuen? Ningú m’ho vol explicar? eren algunes preguntes que em feia a jo mateix. Mirava pel vidrei no veia a ningú que em pogués causar una gràcia tan gran com aquella. Vàrem davallar de l’autocar i tothom tornà seriós, d’immediat desapareixia la riallera d’abans. Unacosa molt estranya.Encara no veiem l’institut i esperàvem un professor que havia de venir a cercar-nos. Com que trobava que na Mireia ja estava més calmada li vaig tornar a demanar encara que emcontestà el mateix però sense riure. No ho sabia ni ella! No sabia de què reia! Vaig fer com si nohagués passat. Vaig tirar-ho de la meva ment. De sobte, ve un professor amb un uniforme de color malva i ens va dir: Poseu-vos les bates! Qui no la dugui tindrà un comunicat!Quina bata? Vaja, vaja. Aquest professor és la simpatia personificada. Vaig mirar al meu voltant.Ah! Tothom ja s’havia posat aquell uniforme lleig, color malva. Jo vaig gratar dins la mevamotxilla però no hi havia res més que un quadern i un estoig ja que pensava que no faríem resmés que prendre nota de l’horari i presentar-nos. Na Mireia també el duia posat i jo no sabia ni si el m’havia comprat. El professor em va cridar: Pau! Per què no dus la bata?! Eeee..., no...no l’he duita, senyor. Tens un comunicat! Després passa per secretaria que te’l donaré. Si no passes o no el tornessignat te’n posaré un altre! Ha quedat clar?! Bé, idò. <<Aquest professor no està bé del cap>>-pensava jo-. El més fort de tot era que els altresxerraven i ell només em renyava o es fixava amb mi. Va dir que l’institut estava a cinc minutscaminant. Jo no havia vist mai que el bus no et deixes a la porta de l’escola o institut. Mentre caminava anava pensant perquè la meva mare no m’havia comprat la bata tan horrorosa. Tots els al·lots estaven molt satisfets amb la bata. Comentaven que l’institut era molt gran i bonic,que n’hi havia un altre just a la vora i que no n’hi havia cap d’altre que donés més bones lliçonsque aquest. Jo tremolava i no sabia com seria, ni si m’agradaria, ni si faria amics,... Vàrem donar la volta a un cantó i vaig veure una església i un altre institut; però on era l’altre?,no havien dit que eren dos junts? De sobte, el professor es va treure unes claus, llargues igruixudes i es va dirigir a l’església. Però que feia aquell home!? A l’esquerra de la porta hi haviauna placa. M’hi vaig acostar. Posava: Institut Sant Miraculós. Allò era un institut? Però què feia aquell “Corte Inglés” enmig d’aquell carrer? El professor va dir: Silenci! Hi ha gent que estudia! Tothom va callar a l’acte. Tothom estava impacient per veure l’institut. Jo, per tornar-me’n a casa. Va obrir les portes de quatre metres d’alt i vàrem veure un passadís gran, molt gran, que jo vaigpensar que era l’institut sencer. No veia el final. Jo caminava però pareixia que no avançava. Entot aquell passadís hi havia deu aules amb quasi cinc-cents estudiants. Per tant, hi havia cinquanta

UN DIA ESTRANY

Primer premi de narrativa de primer cicle

Miquel Vidal, 1r ESO D

iv VI CONCURS LITERARI IES SANTANYÍestudiants dins cada aula. Nosaltres vàrem pujar a la primera planta. Allà hi havia trenta aules idos banys i aquí hi havia dos mil estudiants, i finalment vàrem arribar a la segona planta, on hihavia vuitanta aules amb vuit mil estudiants! Jo no podia més. No entenia res. Jo anava amb la idea de que no arribaven a cinc-cents estudiantsi aquí n’hi havia deu mil cinc-cents. La meva aula estava a la segona planta, i era 1er Z. Vàrem entrar dins la classe. Estava marejat. El professor ens va ordenar que ens asseguéssim ique traguéssim els ordinadors que dúiem i que els encenguéssim. De sobte, em va dir:Pau! No dus l’ordinador?! Ara mateix trucaré als teus pares i els diré el que has fet avui! On m’havia ficat?! On era? M’havia equivocat d’autocar?Tothom duia l’ordinador dins la motxilla, fins i tot na Mireia. Ella pareixia que ho trobava totmolt normal. El tutor em va ordenar que em col·loqués devora de na Mireia i mirés l’ordinador. Jo estava molt espantat. Vaig aprofitar per demanar-li a na Mireia: Però qui t’ha dit que duguessis un ordinador el primer dia de classe? Ningú, simplement intuïció. Ah, es clar, intuïció. Però es pot saber perquè el professor vol ordinadors? No ho sé. Espera que ara ens ho dirà. Val. Jo espero. El professor es va treure de dins d’un maletí malva com la bata, el seu ordinador petit de butxaca.Mirant la pantalla va dir:Veig que alguns de vosaltres que no ha dut la feina feta.Pareixia que ja feia temps que anaven a aquest institut. Pareixia que el coneixien de tota la vida.El tutor em va fer quedar a xerrar uns minuts amb ell. Pau, per què no has dut el material avui?Perquè em pensava que no faríem classe. A més ningú m’havia avisat del material que havíem dedur. Bé. Aquí tens el teu comunicat pel pares. Si no el dus demà firmat en tindràs un altre. Entesos? Sí, senyor. El professor havia donat l’ordre de sortida al pati encara que no hagués tocat el timbre, però ellsno havien sortit. Ho trobava estrany. Na Mireia tampoc havia sortit. El professor va dir: Ja que no heu sortit, us explicaré que són aquests aparells que hi ha al sostre: un es l’alarmacontraincedis, un altre el megàfon i l’altre es per si hi ha alguna assemblea o reunió pels professorscomunicar-ho per aquest. Pipiiiip! Pipipiiiiiiip! Què és això? L’alarma contraincendis? El timbre pel pati? Quin xiulet més desagradable!! Pareixque sona molt a prop!! Ja t’hem sentit!! Ja està bé!! Atura’t! -pensava-.De sobte, tot es va tornar fosc. I aquell renou no s’aturava, insistia, cada vegada amb més ràbia.Piiiip!! Piiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiipiiiiiiiipiiiiiiiiiiiiii!!!! Basta!! –vaig cridar. Estava assegut al meu llit i el renou que em molestava tant era el meu despertador que sonava.Vaig aturar-lo i vaig respirar profundament: Uffff!! Tot era un somni. Em vaig dutxar, vaig berenar i ma mare em va demanar: Has dormit bé? Sí, molt bé –vaig contestar. No tenia ganes de parlar d’aquell somni tan estrany i que m’havia fetposar tant nerviós. Vaig arribar a l’autocar. Tenia ganes de riure, quan pensava en el somni. Arribàrem a l’institut ivaig passar un matí molt agradable. Tot era normal!!

Can Mercadal. Es Llombards.

VI CONCURS LITERARI IES SANTANYÍ v

Lloret de Mar, 30 d’abril de 2013

Mai havia cregut en el destí. Ni en la sort. Només creia en mi mateixa. Egoista? Pot ser.Per què no assumir els defectes? El fet d’assumir-los ja fa que siguin més petits. Mésinsignificants. Tant els defectes com els complexos, formen part d’un mateix. I pots intentarremeiar-los, i evitar-ne alguns però no amagar-los. Això no. Perquè com més els intentes amagar,més evidents els fas. Un dels meus defectes ha estat l’orgull. Es pot ser orgullosa de moltesmaneres. Orgullosa en una relació de parella. Orgullosa amb els amics. Orgullosa amb la família.Orgullosa per expressar els sentiments. Orgullosa per demanar perdó. Orgullosa per plorar enpúblic, tot i que el públic sigui una sola persona, ... Doncs jo ho era en tots els aspectes en quees pot ser orgullosa. Mai havia demanat perdó; a no ser que ho fes per obligació, però perquèho sentís; mai... No havia plorat davant ningú dels catorze anys. Ni tan sols davant els meuspares. Vaig arribar als divuit anys sense dir un simple “t’estimo” a la cara a cap noi, cap. Pot serper orgull, o pot ser per falta de sentiment. Però un dia, no sé com ni de quina manera, me’nvaig adonar que el meu sentiment cap a un noi era fort... L’estimava més del que em pensava!El Pau. Era un dels típics nois que passen desapercebuts. Que sempre estan amb tu. T’ajuden,t’escolten. T’observen, t’admiren. Però mai diuen res. Una nit, que havia begut més del compte,vaig veure al noi que em molava; pel físic, està clar. Era el típic gallet dels amics més rebels. I perposar-lo gelós, li vaig fer un petó al Pau. Per mi érem tan sols amics, i pensava que per ell tambéperò en el moment just després d’haver-li fet el petó, amb el seu impuls, el seu gest, la sevamirada... Vaig entendre tot el que passava, i vaig sentir la necessitat de tornar-lo a besar fins a unmoment que se’m va oblidar per què ho feia. Vaig sentir totes aquelles descontrolades emocionsque en diuen amor. “L’amor és química”, em va dir com a primera frase després del meuinesperat petó. I després de totes les seqüències repetides de petons, va tornar a parlar. “I pertant, aquesta reacció que sento dins meu s’anomena amor. Ho sento per parts que ni sabia queexistissin, del primer cop que et vaig veure.” Sempre l’havia sentit però mai m’havia parat aescoltar-lo. Amb claredat. Mai m’havia aturat a pensar en tot allò que deia. Fins llavors. Altresnois m’havien dit coses semblants, romàntiques i sentimentals, però cap m’havia semblat tanespecial, ni tan bonica. Llavors vaig dir pensar aquest sí. Després d’aquella nit, varem intentarseguir amb la nostra amistat, pot ser amb un cert afecte i alguns petons més centrats del normalamb un amic. Però això sí, quan estàvem sols. I en secret. No volíem involucrar a ningú perquèsi ens enfadàvem, inconscientment els nostres amics haurien de triar. I així, si ningú sap res,ningú tria res. Va ser el meu gran amor. Quan feia sis mesos que estàvem junts en silenci,començàvem a veure futur a aquella relació. Suposo que el fet de començar a tenir relacionssexuals hi va ajudar. Ens varem cansar d’amagar-nos i el dia següent d’haver-ne parlat, per lesclasses ja no ens amagàvem. Tampoc ens exhibíem. Però alguns amics ja veien de què anava totallò i quedaven sorpresos. Anaven matant la curiositat amb expressions i preguntes del tipus“Hòstia, què fort! Tu... i el Pau... Esteu...? Ja saps!”. Jo vaig començar amb assentiments de cap.I tot va anar evolucionant fins que ja cridava que SÍ! I en el precís moment en què podia dir quesí, orgullosa i feliç, vaig dir el meu primer t’estimo a nivell de parella. Pot ser és cert que vaig trigarmolt a dir-ho. I a entregar-me en una relació. Però estic segura que si qualsevol cosa hagués estatdiferent en el passat, el futur hauria canviat. I en aquell moment, el present era perfecte. Tanperfecte que no volia que canviés res. Sense ell, res hauria estat el mateix. Em feia tenir ganes

Mai

Primer premi de narrativa de segon cicle

Marta Escales, 4t ESO B

vi VI CONCURS LITERARI IES SANTANYÍd’estudiar quan estava al meu costat i m’explicava coses que mai hagués entès sense ell. Em vaensenyar a conduir cotxe. A ballar. A cuinar. A tot... Fins i tot coses tan insignificants com saberrecórrer tot el meu pis amb els ulls tapats mentre ell s’amagava i em xiulava. Quantes rialles vaigdesgastar entre aquelles quatre parets. Em va demostrar que els espais petits, quan no els veus inomés hi passeges, semblen més grans. També em va ensenyar a desxifrar jeroglífics. No séquants me’n va arribar a formular. El joc era fàcil. Ell s’amagava i em deixava un jeroglífic. Si noel resolia, no el trobava. Tenia un temps màxim. Els primers no els vaig resoldre. I ell quanacabava el temps sortia i em posava un càstig. El primer va ser fer un sopar per nosaltres dos.Varem haver d’anar al xinés just després de que ell tastés el plat. El segon càstig va ser molt mésdur. Conèixer els seus pares. Al principi em va fer molta por, i vergonya, sobretot. Després vaigveure com era un progrés important. I els altres càstigs van ser molt més senzills. Fer-licinquanta petons seguits, acompanyar-lo a un provador, fer-li un massatge,... Fins que vaig anaragafant pràctica en això dels jeroglífics. Quan ja els resolia tots, el joc va canviar de mecànica.M’amagava papers amb jeroglífics indicant on hi havia el següent jeroglífic. Tant n’hi podia havertres, com deu, com vint-i-cinc. Tot i ser complicat, m’encantava. Pensar que ell estava allà, enalguna part del parc. Ah! Per si no ho he dit, quan ens varem conèixer totes les parts del pis,anàrem a un parc bastant solitari que hi havia a tres illes de casa seva. Era enorme, però quasisempre l’acabava trobant. Aquelles tardes eren especials, diferents, genials... La majoria de nitsvenia a dormir al meu pis. I l’endemà anàvem junts amb el seu cotxe cap a la universitat. Unmatí... Què complicat se’m fa explicar això! És com si ho revisqués. Un matí, anant cap a launiversitat, parlàvem de què volia pel seu aniversari. Ell em repetia que estiguis sempre al meu costati jo li deia que això no era un regal, era una realitat. Llavors, submergits entre rialles i acudits, livaig agafar la cara i li vaig fer un petó. Qui m’anava a dir que aquell petó canviaria tant tot allò?Quan el vaig deixar anar i es va girar, es va trobar un cotxe just al davant. Va girar el volant. Totanava més lent del normal. La carpeta situada al darrere del volant va arribar a la meva part delcotxe i em va caure al damunt. A partir d’aquí, només recordo una cosa blanca estampada a lameva cara i quan vaig despertar. Vaig veure de reüll una cosa grana que em recorria la galta. Emvaig passar la mà per mitja part de la meva cara ràpidament i vaig confirmar les meves sospires.Sang. Em sentia dèbil. Em vaig girar i vaig veure al Pau. Llavors, per un moment, estic seguraque el cor no em bategava. El vaig cridar, tocar com vaig poder, intentar empentejar i no emresponia. Llavors vaig veure llums que s’acostaven cap al cotxe. Tenia la vista borrosa. I els ullsse’m van tornar a tancar. Després d’això recordo veure’m a l’hospital, a una habitació, amb lameva mare al costat. Feia temps que no em fixava en la meva mare. Me’n vaig adonar de quehavia passat molt temps. Amb el Pau, semblava que el temps s’aturava. Només vivia per ell iamb ell. Anàvem a veure els meus pares, i els seus, però jo sempre estava més per ell que pelspares. La meva mare tenia quasi tots els cabells blancs. Unes arrugues a la cara que mai li haviavist, una mirada cansada, les parpelles li pesaven. “Vida! Estàs bé?” Em repetia. Jo feia que sí ambel cap i, com podia, pronunciava “I el Pau? On és?”. La mare esquivava el tema, i la meva germanafeia com si no em sentís. “Com ha estat?”. Jo no tenia forces per parlar. La meva mare va sortir iva tornar amb un home vestit amb una bata blanca. “Demana pel Pau. Com està?” li va preguntarla meva germana. Ell em va mirar i al veure els meus ulls lleugerament oberts va fer un gest a lameva germana i a la meva mare perquè sortissin a parlar fora. El meu pare, que estava fora, vaigsentir com preguntava. “S’ha despert? Està bé? Oh, gràcies!” i acte seguit, ell va entrar. Vaig agafarforces i li vaig preguntar al meu pare com estava el Pau. Vaig exigir-li que m’ho digués. Li vaigdir que mereixia saber-ho. Ell em va mirar als ulls i només amb això ho vaig entendre. Lesllàgrimes em van començar a recórrer les galtes. Em sentia impotent, trista, desolada,desesperada... però sobretot culpable. “Em sap tant greu filla... Sé tot el que significava aquest noi pertu.” Just després, van entrar la mare i ma germana. Amb els ulls vermells, apunt d’explotar. Jovaig entrar en estat de “shock”. No entenia res. No sabia per què jo estava viva, allà, i ell no. Erainjust. No m’ho podia creure. Quan vaig sortir de l’hospital i vaig tornar al pis, tot em va semblarbuit, sense sentit. Estava feta pols, físicament sense forces, psicològicament encara pitjor. Se’mpassaven tantes coses pel cap...! Ell no mereixia morir. Hauria d’haver mort jo. Assumir la meva

VI CONCURS LITERARI IES SANTANYÍ vii

responsabilitat i que ell refés la seva vida. Ell podia. Jo no. No sense ell. Hauria d’haver mort jo,em tornava a repetir. Què faria ara? Qui m’amagaria papers i jeroglífics? Qui em despertaria cadamatí amb petons? Com més temps estava amb ell, més intensitat i força tenia tot allò. Erainexplicable. I ara? D’on trauria les forces? I les ganes de viure? Hauria d’haver mort jo, i no ell.Ningú podia entendre el que sentíem. Ningú. Era massa fort. Vivíem l’un per l’altre. Hauriad’haver mort jo! Al sentir aquell immens buit dins meu, no em vaig poder quedar tancada a casai vaig sortir a fer un tom. Les cames em van portar al parc. Maleït parc on tantes vegades varemgaudir de la felicitat! Em venien tot de records feliços. Tot em recordava a ell, i dins el meu capnomés hi havia una frase. Hauria d’haver mort jo. Vaig anar a la farmàcia. No sabia exactamentper què. Ni amb quin pretexta. Amb les llàgrimes a flor de pell però encara invisibles, vaigdemanar-li el primer nom estrany que recordava. Era de les últimes mescles químiques que haviafet amb ell a classe. Quan les vaig tenir a la mà, i el farmacèutic em va dir que no en prengués,i molt menys una sobredosi, vaig recordar què eren. Ens havien dit que prendre una sobredosisd’aquestes pastilles dissoltes en aigua i una cullerada de mel feia funció de verí, però com ques’utilitzaven molt al laboratori, als estudiants els hi facilitaven l’accés. El farmacèutic era amic dela meva mare i sabia què estava estudiant. Quan vaig arribar a casa, em vaig asseure al sofà i vaigcomençar a pensar en tot. Tot el que havia passat aquells dies, la bogeria d’aquells anys amb ell.L’hospital. La mare. El Pau. Ma germana. El parc. El Pau. Els jeroglífics. Els ulls a puntd’explotar. El Pau... I em vaig vindre baix. Vaig dissoldre les pastilles en l’aigua amb mel, tal comhavia après, i mentre mirava la cullera com removia l’espuma blanca que s’anava formant,intentava recordar tots els moments bonics, només els bonics, de la meva vida. Tots els querecordava eren amb ell. Cada cop estava més segura que estava fent el millor. Hauria d’havermort jo! Però així, almenys, tornaria a estar amb ell. Tard, però amb ell. El necessitava. Enaquells dos anys de relació es va convertir en un tot que jo era incapaç d’oblidar. Incapaç deviure sense ell. Incapaç d’acceptar-ho. Quan m’ho anava a prendre, i a acabar amb tot allò, vaaparèixer el destí. Van picar a la porta. Vaig pensar en no anar a obrir, però no podia fer allòamb presses i vaig anar a veure què volien. Era el nou veí de davant, que preguntava on deixavales cartes el carter. Feia tres setmanes que vivia allà i havia parlat diverses vegades amb ell peròni sabia de quin color tenia els ulls. En aquells dos anys m’havia centrat tant amb el Pau quehavia oblidat la resta del món completament. Vaig intentar estar serena. Volia dir-li que la bústiaera a l’entrada, a baix. Però no em va donar temps ni a saludar-lo. Les llàgrimes van recórrer lesmeves galtes. Un altre cop. Com havien fet tants cops aquella última setmana. “Estàs així pel Pau,oi?”. Com podia saber-ho? Al veure la meva cara de sorpresa, em va dir que anava a la mateixaclasse que nosaltres, i per tant s’havia assabentat de la meva relació amb el Pau i al veure que noanàvem cap dels dos a classe, va preguntar a un amic nostre i li va explicar. Sense que jo li diguésres, va entrar dins casa meva i es va asseure al sofà. Cosa no molt costosa si penses que el meupis no devia tenir més de 50 m². Va veure sobre la taula el tassó. Es va aixecar ràpidament inomés ensumant-ho va saber què era. Què coi fas? No em diguis que...Això es insuportable! – li deia entre crits i llàgrimes – em sento culpable. Va ser tot culpa mevad’acord?! Tot! Si no hagués estat tan estúpida ell encara seria aquí! No saps que es sent quan etpassa això. I no intentis fer-me canviar d’opinió perquè ho tinc decidit. I tu no ets ningú. Fa unsmesos ni ens coneixíem.Clar! El més fàcil es dir-te com de malament et sents, que tothom et tingui llàstima i enviar lateva vida a la merda. És el més fàcil, oi? M’ha costat molt prendre aquesta decisió! I no és el més fàcil.Sí, ho és. Un final tràgic és la opció fàcil. Però el camí difícil es afrontar-ho, superar-ho! Aguantartants cops com et pegui la vida. Aixecar-te tantes vegades com caus! És el que fa tothom. Si atot el món que li passa una desgràcia fes com tu, creus que hi hauria tanta felicitat? Tothom hapassat per coses dolentes, tothom!Però això es superior!No! Els pares que han de veure com maten el seu fill d’un tir al cap, o els nens de menys de set

viii VI CONCURS LITERARI IES SANTANYÍanys que veuen com es mor la seva mare de fam, o les xicotes que veuen com el seu noi se’n vaamb una furgoneta i saben que no tornaran, que arribaran a un lloc on els hi donaran armes is’hauran de defensar fins a la mort... Això es superior! El que t’ha passat a tu són cosesincontrolables, que passen i s’ha de ser forta. Tan debò no passessin. Però passen. I no saps perquè tu. Però a algú li han de passar. Perquè són coses que simplement passen. Tu almenys tensla certesa de que fins que va morir va gaudir de la seva vida, igual que tu la vas gaudir al seucostat. I, si tant has pensat i creus que es el millor, com penses que s’ho agafaran els teus pares?No hi ha res pitjor que perdre un fill. Res. O la teva germana. O els teus amics. Perdre una altrepersona. Per si no bastava una. I no per cap accident, sinó perquè aquesta persona té pord’afrontar la realitat. No t’intentaré fer canviar d’idea si no vols, però pensa que tot el que tu hassofert pel Pau, ho sofriran els teus pares, i la teva germana, i tota la gent del teu voltant per tusi et beus això. I segur que al igual que tu no voldries que el Pau es suïcidés si la situació haguésestat al revés, el Pau no voldria que tu fessis això ara, i molt menys per ell.

Aquestes paraules em van marcar. Em van capgirar la vida. Una bústia. Va evitar que actués. Quefes una cosa que tenia decidida, però no pensada de debò. Pensada amb egoisme. Vaig entendreun munt de coses, i vaig canviar la meva forma de vida. Vaig arribar a sortir-me’n, i a tirar capendavant. Per què el destí va fer que just en aquell moment a aquell veí desconegut li entréscuriositat per saber on recollir les cartes? Aquesta és una de les múltiples preguntes senseresposta. Després de remuntar, al cap d’uns set mesos, vaig començar a sortir, un altre cop. Alprincipi, no volia obrir-me a cap relació. El Pau seria especial, l’únic, i per sempre. Ell, i nomésell. Però a mesura que passaven els dies, les setmanes, els mesos... Em sentia més forta, i me’nvaig adonar que el Pau seria especial i per sempre, però no tenia perquè ser l’únic. Podia intentarser feliç de nou. Vaig pensar en totes les coses que em perdria si em tancava en banda i no valiala pena. No buscava res, i em va costar trobar una persona de confiança amb la que em sentísa gust, però la vaig trobar. Vaig tenir tanta sort de trobar dues persones tan fantàstiques...! Peruna part el Pau, l’amor de joventut, i per l’altre aquell veí que em va salvar, l’amor amb quecomparteixes la vida, et fas vell, et cases... Aquell veí és el teu pare. No m’he atrevit a explicar-te això mai. I li vaig demanar al papà que ell tampoc ho fes. Però avui, que compleixes la mateixaedat que tenia jo quan em va passar tot això, m’he decidit a fer això. Perquè mai es sap què potpassar, i volia explicar-t’ho. Espero que mai et trobis en una situació així, ni semblant. Tampocesperis viure tota la teva vida amb situacions felices. Sempre n’hi ha de dolentes. Dedesagradables. Amargues. Que fan que les dolces et semblin més dolces. I espero que en els malsmoments treguis forces d’aquesta carta, del teu interior, del teu pare, dels teus amics, o d’allà onsigui, però surtis endavant. Perquè si jo hagués tirat la tovallola, i anat al camí fàcil, tu noexistiries, i seria una pena, no trobes? He, he, he. I amb aquesta carta, espero enviar-te tambéuna mica de valentia pels estudis, i per l’anglès, tot i que sé que ets una noia molt valenta i quedomines l’anglès a la perfecció ja. I tot i que mai t’ho hagi dit, t’admiro. Anar-te’n tan lluny perun somni... Sé que pots, i que ho aconseguiràs. ÀNIMS & FORÇA.

La teva mare que t’estima,

Patrícia.

Postdata: Quan et cansis de passejar pels Estats Units, tinguis tanta roba com dius i el somni complert, pensaa tornar; amb un anglès o sense, però torna! Que el pare i jo tenim ganes de veure’t. I no em diguis que et veiemperquè per webcam no és el mateix! T’esperem aviat.

Petons i una abraçada moooolt forta!

VI CONCURS LITERARI IES SANTANYÍ ix

La vida és una història, com una lletra de cançó. A uns, potser que els agradi, d’altres queno comparteixin aquesta opinió però sempre, sempre, agradarà a qui l’ha escrita. Nosaltrespodem elegir el nostre final feliç per a la nostra història, per a la nostra vida.

A vegades, quan no saps que has de fer amb la vida t’arriba una senyal. Quan jo vaig conèixeren Max va ser una llum que em va il·luminar el camí per on jo m’havia perdut.Temps enrera el meu avi havia mort, ja era vell però era una gran ajuda per a mi. Vaig perdrel’alegria, ell sempre m’havia animat a fer el meu somni realitat. Jo volia ser escriptora, potserel motiu era que el meu avi de petita m’explicava històries inventades per ell. Es pot dir quela imaginació l’he heretada d’ell. Algunes vegades jo l’hi explicava històries que havia pensat,que em venien al cap en aquell moment, de vegades eren absurdes però ell sempre m’escoltavai m’animava perquè un dia les escrivís. Quan vaig ser una mica més gran li vaig fer cas, vaigcomençar a escriure però només les hi deixava llegir a ell. Era l’únic que em feia costat enaquest somni, els meus pares em deien que no era moment per escriure històries sinó quehavia d’estudiar i dedicar-me al cent per cent a l’escola. Quan jo tenia catorze anys el meu aviva agafar càncer. Tots el metges deien que moriria, no sabien quan, podien ser hores, dies,mesos... Cada dia l’anava a veure, però em posava més trista perquè sabia que un dia marxaria.Ell em deia que em protegiria des d’allà on anés. El dia que va marxar jo era a classe i el meupare em va venir a buscar. Quan em va donar la notícia només podia plorar, plorar i plorar,res més. Des d’aquell dia em vaig tancar a un món obscur. Vaig deixar el meu somni de bandaperquè ja no tenia ningú que em fes costat. Ja no escrivia els meus sentiments ni el que sentia,me’ls guardava dintre el cor i la tristesa s’amagava dintre meu. Ja no tenia ganes de fer res,tancada en aquell món estava dedicada al cent vint per cent el estudis, no feia res més.

Els meus pares no es podien queixar, treia excel·lents als exàmens, però jo no estava contenta.Ells ho notaven i sempre em preguntaven “Què et passa?” i jo responia sempre amb un “res”sec. No parlava gaire i tampoc no explicava res de l’escola, s’ha de dir que ells tampoc insistiena preguntar-me, crec que ja sabien que no els contestaria. Van passar mesos igual, igual desola, igual de tancada al món. Em vaig distanciar de les meves amigues. Les vaig perdre perestúpida. Potser sí que em seguien xerrant però jo veia en la seva mirada una incomoditat icrec que al darrera devien parlar de mi. Era normal, estava molt reservada, jo tampoc no elsexplicava coses i com podia esperar que elles a mi sí. Era un error. Crec que en el fonsm’entenien, al principi, però, vaig passar molt temps sola. Em trucaven per sortir, per animar-me però jo sempre em negava, “He d’estudiar”, “Em trobo malament”,... Eren algunes de lesexcuses que posava. Ara me n’adono que em vaig equivocar, però en la vida un cop cometsun error no hi ha segones oportunitats.

Tot va canviar de sobte. No m’ho esperava, però ara dono gràcies que fos així. El primer diadel tercer trimestre de quart d’ESO. Vaig saber que arribava un noi nou. “Quina bogeria i pèrduade temps” va ser el que em va passar pel cap quan una de les meves amigues m’ho va explicar.Una de les meves amigues? Doncs sí, tot i haver-nos distanciat ens hem tornat a fer amigues,no tant com abans, no és una relació amb tanta confiança però tinc el seu suport i elles tenenel meu.

Cercant el final feliç

Segon premi de narrativa de segon cicle

Caterina Monserrat, 4t ESO C

“Aquest és en Max” és el que va dir la professora de matemàtiques referint-se al noi alt imoreno que tenia al seu costat. No semblava gaire simpàtic ni tampoc sociable. Una de lescoses que m’ha ensenyat la vida és que les aparences enganyen i a mi em van enganyar, emvaig equivocar.

La professora el va fer seure al meu darrera. Em sentia realment incòmoda. A mi no m’agradatenir ningú al meu darrera que està observant tots els meus moviments. A més, no gosavagirar-me. Sempre que me’l mirava em trobava amb uns ulls verds penetrants i que devienamagar algun que altre misteri. La veritat era que aquells ulls eren molt bonics però em feiapor mirar-me’l. A partir d’aquí les coses van canviar. Vaig tornar a escriure de nou. Això li deca en Max. Tenir-lo a darrera feia que la incomoditat que sentia no em permetís concentrar-me en les classes. Això potser per algú sembla dolent però per mi no. Vaig tornar a sortird’aquell món que m’havia tancat i que m’impedia creure amb un final feliç per aquestahistòria. Vaig començar a escriure la meva història. Cada dia duia una llibreta a classe iapuntava com em sentia. Les notes van començar a baixar i els meus pares em van castigar.Tot i això un somriure va tornar a il·luminar la meva cara després de tant temps.

Un dia, com qualsevol altre, vaig arribar a casa i volia posar-me a escriure. Vaig passar d’estartancada a un món trist al món de l’escriptura. Consti que en el darrer estava més alegre, vaigtornar a sortir amb les meves amigues tot i que al principi es sentien incomodes amb la mevapresència, ara ja no ho estan. Continuant amb la història, doncs em volia posar a escriure peròla meva estimada llibreta havia desaparegut. On devia ser? La vaig buscar com unadesesperada per casa, vaig preguntar als meus pares si l’havien vista però estava quasi seguraque l’havia deixada a la classe. El que era cert era que aquell matí l’havia portada a classeperquè havia escrit unes quantes pàgines. Vaig dir-me a mi mateixa que ja demà la buscaria.Doncs l’endemà vaig arribar primer que els altres perquè ningú la pogués trobar abans que jo.No hi era. No era enlloc de la classe. Ja tenia els ulls plorosos quan van començar a arribarels altres, tot i que intentava dissimular per alguns la meva desesperació no va passardesapercebuda i em van preguntar el motiu jo vaig dir que havia perdut una llibreta però noels vaig dir de què era. Quan va arribar la professora no havia aparegut la llibreta. “Després aniréa la sala de professors”, vaig pensar que si algun professor l’havia trobada devia ser allà. Quan eltimbre de canvi de classe va sonar tots es van aixecar i van sortir de classe per anar a veureels de les altres classes. Jo els mirava asseguda a la meva taula mirant-los. Sense adonar-me’nen Max s’havia acostat i em va estendre la meva llibreta. “Això és teu, o no?” Jo li vaig agafar ila primera pregunta que em va passar pel cap va ser “La deu haver llegida?” però me la vaigguardar per mi i li vaig respondre amb un simple gràcies. No sabia si estar alegre o estarseriosa. No em feia gràcia que ell l’hagués llegida. Segurament es devia riure de mi amb elsseus amics. Només tenia ganes que fos l’última hora per marxar a casa. Quan aquesta vaarribar vaig marxar corrents no volia que em digués res. No volia veure-li la cara i menyssuportar que es riguessin de mi. Quan vaig ser a casa em vaig tirar al llit i les llàgrimes vanenvair els meus ulls. No sé exactament perquè plorava, només sé que quan plor després emsent millor.

L’endemà encara tenia els ulls vermells d’haver-me passat quasi tota la nit plorant. Em vaigmaquillar una mica per dissimular-ho, tot i que encara es notava. Les primeres hores de classesvan passar ràpides però a darrera hora va ser el contrari. “Abans d’anar-te’n a casa he de parlaramb tu”, era el que posava la nota que m’havia passat en Max. “Què deu voler?” em vaigpreguntar. Em vaig girar i el vaig mirar per primera vegada després d’un quant temps. Li vaigfer que sí amb el cap i em va somriure per primera vegada i jo li vaig respondre igual. El vaigesperar i vam anar a parlar al parc. - De què vols que parlem? – li vaig preguntar jo després d’haver-nos assegut a un banc.

x VI CONCURS LITERARI IES SANTANYÍ

VI CONCURS LITERARI IES SANTANYÍ xi

- Et volia preguntar per què estàs així. – em va dir ell mirant al no-res.- Així com? – el vaig mirar i ell ho va fer també.- Trista. – em va respondre ell i jo vaig desviar la mirada.- No estic trista.- Has plorat, puc saber per què? – jo el vaig tornar a mirar.- Mira, és la primera vegada que parlem i no tens cap dret a demanar-me el motiu pel qual puc haver o noplorat.- No volia fer-te enfadar.

M’havia passat molt, només li hauria d’haver agraït que no expliqués res als altres, de lallibreta. Vaig mirar al no-res i ell va veure que em sentia malament pel que havia dit.

- M’agrada com escrius. – el vaig mirar i vaig veure que em somreia.- Gràcies.

A partir d’aquí em vaig adonar que no era el que semblava. Em va resultar molt simpàtic i esva convertir en el meu millor amic, el meu suport. Em vaig adonar que no sóc l’única personaque té problemes. Ell em va explicar que es va canviar de classe perquè els seus pares es vanseparar. També va passar per un moment de tristesa, per això és una de les poques personesque m’entén. Recordo, encara, una vegada que estava plorant i ell em consolava i em vapreguntar què eren les llàgrimes per mi i jo li vaig respondre que eren gotes d’aigua. “Lesllàgrimes no són simples gotes d’aigua, vénen de l’ànima. Són una manera d’expressar els sentiments. Són comuna mirada o com un somriure”. Ell sempre ha cregut amb les coses espirituals i màgiques. És undels pocs nois que és així. Li he d’agrair que sempre ha estat al meu costat en els momentsbons i en els dolents. No sé què faria sense ell.

Tants records junts. Quan li vaig explicar que el meu somni era ser escriptora no es va riurede mi com esperava em va dir “Per mi cada estrella és un somni per complir per això n’hi ha tantes”.Sempre té aquella frase màgica. Un altre dia, quan estava preocupada tot i que somreia perquèno es notés ell ho va notar i jo li vaig preguntar com ho sabia i ell em va respondre amb laseva màgica frase: “Sabies que els ulls del cor veuen més que el que la vista ens permet veure?”. Sempreque em deia una d’aquestes frases treia de mi un somriure.

Fa unes quantes setmanes em va dir que m’estimava però més que com una amiga. Al principino sabia què li havia de dir. No m’havia adonat que jo sentia el mateix. No havia pensat comseria la meva vida sense ell i ara sé que no tindria sentit. Al final li vaig contestar el que sentiai hem començat la segona part d’aquesta història després del final feliç de la primera part.

“Quan vaig deixar de creure, creure en que és possible que una història tingui un final feliç, del no-res vasaparèixer tu. Em vas dir que no em sentís sola que sempre em tenia a mi. I és cert, la vertadera soledat ésquan et perds a tu mateix. Tu em vas fer recuperar l’esperança i em vas il·luminar el camí de nou, com el solque il·lumina el món cada dia i ara torn creure que tot és possible. I també és possible que aquesta històriatingui un final feliç i sé que aquest final és al teu costat, per sempre. Gràcies. Mil vegades gràcies per ser sempreaquí quan el dolor és dins meu, tu ets l’única persona que me’l pot treure. Gràcies per retornar-me aquestaesperança que un dia el destí em va llevar. Sempre recordaré que em vas dir que els somnis són el millor i quementre la gent tingui somnis al cel sempre hi brillaran estrelles. I em vas dir, també, que recordés el meu avique mentre hi hagués gent que el recordés mai marxaria del tot, és veritat. Mor el cos però l’ànima sempreserà aquí mentre hi hagi persones que el recorden, sempre hi viurà dintre. Sé que el meu avi va marxar perquèem pogués trobar amb tu. De veritat, gràcies per tot però més gràcies per existir.Ja he trobat el final feliç per aquesta història, per sempre junts.”

FI

xii VI CONCURS LITERARI IES SANTANYÍ

Pareix que era ahir quan encara m’ensenyava el peix que de bon matí havia sortit a pescaramb el seu llaüt. Quan jo era més petita, de vegades el peix que ell agafava em superava enlongitud quan el posava vora meu. Estava tan orgullós de les seves captures! Eren poques lesvegades que sortia a la mar i vengués de buit i els dies que la mar estava moguda arribava ambla saladina blanca aferrada per les celles i la barba, que duia de dos dies de no haver-se afaitat.La seva roba mig humida pels esquitxos d’una mar brava feia aquella olor tan especial demariner: “olor de marina”.

Però, aquests darrers quatre anys, la seva vida havia donat un gir de 360º, ja que unamalaltia irreversible li havia deixat mig cos paralitzat. Res ja no era com abans. Ja no podia ferel que més li agradava, exceptuant donar quatre passes per estirar-se un poc les cames i veurepassar els dies un darrere l’altre per saber quin podia ésser el més avorrit fins que arribàs a lafi. S’havia enfonsat dins una terrible depressió i jo no record haver-lo vist riure ni tant solsuna vegada des que va patir aquesta terrible paràlisi. La seva vida havia arribat al declivi, al’ocàs, les forces l’abandonaven tira-tira i ja no podia aguantar ferm el timó de la seva vida.Les veles estaven aplegades i navegava sense rumb, governat pel vent i es deixava dur pelcorrent. Jo em demanava si ell era conscient que ja arribava a l’horitzó, allà on el cel i el mares confonen, que navegant per la vida ja ho havia pescat tot i que l’esca ja s’havia esgotat.

Cada horabaixa sortia a fer una molt petita passejada pel port, perquè es cansava aviat decaminar. Els seus peus s’arrossegaven lentament un darrere l’altre, com quan l’ona arriba a lavorera i deixa estendre la sabonera per damunt l’arena de la platja. Amb el seu caminar inseguri lent arribava al moll i s’aturava davant la proa del seu petit i vell llaüt amarrat, ques’engronsava suaument. Ell l’observava i davall la visera de la seva beca gris, els seus ulls quasitransparents i enfonsats a baix de les profundes rues de les parpelles, s’omplien de llàgrimesi amb veu tremolosa em deia que era convenient canviar-li les cordes, que ja estaven moltgastades i es romprien si es posava de mal temps i que el pal necessitava una envernissada,que tot ja estava ben cuit pel sol...

Tenia tanta d’ànsia de fer el que ja el seu cos no podia..., se sentia tan impotent! I la barcaseguia engronsant-se amunt i avall com si el convidàs a pujar i ell sense deixar de contemplar-la em seguia dient:

-...”Avui seria bon dia per anar a fluixejar” ...

Ara la seva vida transcorria dins la casa encalentint una cadira i després es canviava a unaaltra i més tard al llit. La televisió, en lloc d’entretenir-lo, li feia venir la son. No li interessavala lectura, en part perquè ja no podia veure gaire bé les lletres i li entrava mal de cap de fixarla mirada en el llibre, i amb la seva dona ja ho tenien tot xerrat, deixant de banda les poquesnovetats o notícies que poguessin transcórrer al llarg del dia o de la setmana. L’únic quemantenia viu el seu interès era l’arribada de les seves nétes (les meves dues germanes i jo) quanel visitaven cada dia i estaven una estoneta amb ell, o quan qualque amic seu li anava a fer

Mirant l’horitzó des de la vorera

Primer premi de narrativa de batxillerat

Maria Pilar Nicolau, 2n Batxillerat A

companyia, de tant en tant.

La seva conversa era repetitiva, a vegades contava les mateixes coses dues i tres vegadesen un curt espai de temps i, a mi, m’arribava a posar nerviosa i li deia un poc gruixut que jam’ho havia dit un parell de vegades i que ja ho sabia i després al cap d’una estona encara m’hotornava a repetir com si fos el primer pic que m’ho contàs.

-”Però ara, padrí, des d’aquí on ens has deixat, i malgrat la nostra enyorança, sé, que allàon estiguis encara mires des d’on bufa el vent i si fa bo per sortir a aquest mar que tantadmiraves, i també sé, que quan jo sortiré a intentar pescar amb el teu vell i estimat llaüt, tuem guiaràs per trobar les pesqueres, aquelles secretes, que tot bon pescador sap guardar sensedir-les a ningú, aquelles que m’anomenaves i que jo no les vaig aprendre de desxifrar mai ambles fites o coordenades tan especials que tots els mariners saben entendre per situar-se, agafantcom a referència es Puig Gros, Sant Salvador, es Cap Salines, es Pontàs, sa Conillera, el far desa Cala...., amb això sí que no t’hauré assemblat.

Vares ésser un gran patró i un millor padrí. Sempre et duré dins el cor. Gràcies per haverpogut compartir amb tu aquest anys, malgrat que al final no hi hagués la bonança, ni el bontemps, ni la bona mar que tot bon mariner necessita per poder sentir-se patró i sortir anavegar dins el mar de la vida. Així i tot vares ésser molt valent i vares lluitar fins al finalplantant cara a l’adversitat.

Després de més de vuitanta anys i aprofitant les seques de gener, vares emprendre el teudarrer viatge navegant cap a la llum, amb la nau que no té retorn. Esper que hagis trobat unbon port per poder descansar i que no deixis mai de vigilar aquest mar tan profund i tannostre que sempre estava present dins la teva vida -”.

VI CONCURS LITERARI IES SANTANYÍ xiii

xiv VI CONCURS LITERARI IES SANTANYÍ

Tot passa a la vida tan ràpidament que, de vegades, ni t’adones del que en realitat succeeixo, simplement, enfoques el teu temps en altres coses que, tal volta, consideres que són més“importants”. Però el que en realitat em va passar a mi, és que vaig suposar que aquestes cosesque ara trobo a faltar, hi serien sempre; això no obstant, quan vaig voler témer-me’n ja eramassa tard, l’havia “abandonat”. Ara en penso, i recordo quant l’estimava, però el que méstrobo a faltar són les seves històries, me’n recordo com si fos ahir, encara que ara tingui dissetanys i en aquell temps en tingués quatre:

“- Va padrí conta’m un altre cop la història d’Itàlia, va padrí si us plau –jo era un marrec iell sempre em contava histories de quan va estar a l’exèrcit, m’encantaven aquelles històriesd’homes que lluitaven per la seva pàtria; ara m’adono que la meitat d’aquella gent estavenobligats a lluitar, abandonant la seva família, sense saber molt bé si tornarien a veure-la; el meuavi es trobava en aquella meitat i va preferir oblidar que ell va lluitar sense voler-ho, i hocomprenc, jo hauria fet el mateix, per què guardar un record que et va suposar una granangoixa tant a tu com a la gent que t’estimava?

- Però Toniet, si fa només tres minuts que te l’he contat! –sempre que deia això, ho feia ambun to cansat, però en la seva cara es dibuixava un petit somriure, ho feia perquè jo li supliqués,com si això el divertís.

- Va, saps que és la que més m’agrada, porfi, després faré el que em diguis, però primer mel’has de contar.

- D’acord – al final sempre me la contava- Era fosc, el meu company i jo estàvem en un carreró peron no passava ni una ànima. Feia unes cinc hores que estàvem allà, esperant ordres del nostre cap; i va ser diti fet, quan ens vàrem seure a descansar i vàrem deixar les armes a un costat... pumm!!! Tres homes amb aspecteferotge, varen sortir del no res i ens van atacar. El meu company Miquel, el varen ferir amb un ganivet a lacuixa, i per mala sort li costava estar-se dret, així que dos dels homes varen aprofitar i s’hi llançaren a sobre.Jo estava defensant-me de l’altre amb un tros de fusta que vaig trobar, el vaig colpejar amb totes les meves forces,i vaig córrer cap on era en Miquel, vaig anar agafant aire i sense pensar-ho em vaig llançar –va fer-se capendavant com si, mentre em contava la història, l’estigués tornant a viure- sobre un dels misteriososhomes i...

- Va pare no li contis aquestes coses al nen -a la mare no li agradava gens que el padrí emcontés aquelles històries de la guerra, deia que li feia pensar el pitjor –A més –es va girar cap ami –Toni, has d’anar a dormir, va, renta’t les dents i cap al llit, que ara pujo jo a dir-te bona nit.

- Però mare, no tinc gens de son, deixa’m estar aquí un poquet més –la mare va posar carad’empipada i va mirar al padrí com si demanés ajuda.

- Toniet, fes cas a la mare –el padrí era vulnerable a les mirades de la mare.- Padrí!!! –no m’agradava que es poses de la seva part. - Mira –em va fer un gest perquè m’acostés a ell –et contaré una cosa que em va dir la meva

mare –em va agafar i em va seure damunt les seves cames –saps que si te’n vas a dormir quanet diu la mare creixeràs molt.

- Sí? –m’enrecordo que vaig obrir molt els ulls, com si em donessin una bossa plena dellepolies.

-Sí, ja te dic jo que és veritat, si no demana-li a la teva mare –tot dos vàrem mirar a la mare,que estava dreta en mig del passadís.

- Emm..., és veritat això que diu el padrí –no sabia ben be què dir.- Seré tan alt com el pare o més? –tots dos varen assentir, així que, després de fer-los un

eL mEu PaDrÍ jOaN

Segon premi de narrativa de batxillerat

Sofia Mariño, 2n Batxillerat B

VI CONCURS LITERARI IES SANTANYÍ xv

petó, vaig córrer, tan aviat com vaig poder, cap al meu llit. I recordo que mentre pujava lesescales els vaig veure somriure, com si els agradés la meva innocència, la innocència que ellshavien tingut.

*******Però potser el més important per mi és el que em va contar quan el meu pare va morir. Jo

tan sols tenia set anys, el meu pare havia ingressat a l’hospital i el metge va dir, davant meu, queno trigaria a morir; va ser en aquell moment que vaig sortir de l’habitació on era el pare cridantque l’odiava, i que no em podia fer això, vaig córrer cap a les escales i vaig baixar. Al cap d’unaestona el padrí, que em va estar cercant, em va trobar en un banc que tenia una finestra davant,ell es va seure al meu costat, encara que, en aquell moment, no sabia que jo tallaria aquellaamistat que teníem, però ell sap que me’n penedeixo cada dia de no haver passat més tempsamb ell, ja que a més del meu padrí era una de les millors persones que he conegut, i sense capdubte és la que més m’ha ensenyat en aquest món, sobretot aquell dia:

- Per fi et trobo. Tal i com has sortit ja pensava que series a l’altra punta de l’illa –em va veurei em va somriure.

- Deixa’m en pau, vull estar tot sol –estava molt empipat –el meu pare em deixarà!!! Noméspensa en ell, no és just, no!, no em pot fer això, jo l’estimo molt i va i ell se’n va, l’odiï!!!!!!!!!

- No l’odies, estimes moltíssim el teu pare, i mai de la vida li voldries fer mal –em va mirarseriosament i va fixar la seva vista com a perduda en el cel blau – A més ell no se’n va.

- Com? –em vaig girar bruscament com si descobrís un prim raig de llum en la nit mésobscura que vos pugueu imaginar. –Però el metge ha dit que...que... –no volia dir la paraulamorir, era la paraula que menys m’agradava, però ara la paraula que em fa més por és la paraula“oblidar”.

- Ell no et deixarà –va fer una petita pausa- Saps que és en realitat el cel? –Va assenyalar lafinestra, per la qual es podia veure un cel blau, potser el més blau que mai he vist.

- No, què? –en aquell moment em vaig concentrar només en el que em deia el meu padrí.- El cel va ser creat per na Celeste, una deessa, la més bella i tranquil·la de totes, ella feia que

et sentissis en pau, i el cel a més de fer referència al seu nom, en fa a la seva forma de ser. –Emva mirar com si volgués comprovar que li estava fent cas- Temps enrera la terra estava dividida,en el sòl i l’Olimp; en el sòl es trobaven les persones, com tu i jo, i en l’Olimp els Déus, quevigilaven tot el que feien al sòl. Però no tot era meravellós, la gent que, per mala sort, havia dedeixar a la seva família i marxar...

- La gent que es moria –el vaig interrompre.- Exactament. Doncs aquesta gent volia estar a prop dels seus, o almanco veure com es

trobaven. Això no obstant, els Déus no estaven d’acord que convisquessin amb els vius, peròal seu torn volien vigilar-los també a ells. Durant un temps tots els Déus estaven en disputaperquè no sabien què fer, fins que un dia na Celeste va proposar crear un món entre el sòl il’Olimp: <<Si creem un món entremig, els esperits, l’ànima dels que han mort, podrandescansar en pau, i al mateix temps podran veure els seus. A més, podrem controlar tots dosmóns, la terra i el món entremig>>. I així és va fer. –Em va mirar- El pare sempre t’estaràobservant des del món entremig.

- El cel?- Així és –em va somriure i jo em vaig llançar a sobre d’ell per abraçar-lo –i sempre que el

trobis a faltar només has de cercar aquí i aquí –em va apartar un poc d’ell, i amb el dit vasenyalar la part esquerra del meu pit i el meu cap. I em va somriure.

Potser ara entendreu perquè no m’agrada gens la paraula <<oblidar>>. El fet és que va serperquè una persona molt sàvia, només assenyalant amb un dit, em va ensenyar que no es perda una persona fins que no se l’oblida; mentre tinguis el record dels moments que vas passaramb ella, seguirà viva en la teva memòria i sobretot en el teu cor. Per això padrí, dic que noméset vaig abandonar, en cap moment t’he oblidat. T’estimo.

xvi VI CONCURS LITERARI IES SANTANYÍ