traducció de montse molist -...

JU

LIE

BE

RR

Y

La Julie Berry va ser la més jove de set germans que van néixer en una granja de porcs, gallines i conills, i un bon grapat de gats i gossos. Va estudiar escriptura creativa i comunicació a la universitat. Actualment continua vivint en una granja a Massachusetts amb el seu marit i els seus quatre fi lls.

És autora de diverses obres per al públic infantil i juvenil. Tota la veritat dins meu és la seva primera novel·la crossover, dirigida al públic juvenil i adult alhora.

Amb aquesta història, la seva carrera literària ha guanyat una força extraordinària.

julieberrybooks.com

JULIE BERRY

Tota

la v

erita

t din

s m

eu

Una desaparició.

Una tornada a casa humiliant.

Una noia forçada a viure en silenci.

Un secret que pot canviar la vida de tota una comunitat.

Una llarga carta d’amor.

Això és Tota la veritat dins meu.

«Poderosa.»

Rita Williams-Garcia, escriptora

«Intrigant, inoblidable i evocadora.»

Publishers Weekly

«(...) un missatge poderós sobre el valor

de la veu femenina i sobre el que es perd

quan se silencia.»

New York Times Book Review

«(…) un fi nal apassionant.»

Horn Book

«(…) t’atrapa des de la primera pàgina

i té substància.»

Martha Baden, School Library Journal

JULIEBERRY

14

37

90

Ningú no em crida pel nom.

De fet, ningú no m’anomena de cap manera, tret d’en Darrel, que em diu Cuc. La mare mai ha fet cap esforç per impedir-l’hi. Ella, quan s’adreça a mi, ho fa amb menyspreu: «Tu, pela aquests pèsols», «Tu, carda aquesta llana», «Tu, unta això», «Tu, vigila l’olla del greix».

«Tu, tingues la boca tancada.»

L’amabilitat d’abans ha desaparegut dels seus ulls i ha estat substituïda per una mirada de ferro. El pare fa molt de temps que és mort, i la fi lla que la mare estimava també és morta, per a ella. N’ha enterrat el nom juntament amb el record.

Ningú no em diu pel nom.

La canalla no el sap.

Jo me’l repeteixo cada matí quan surt el sol, perquè no vull llevar-me un dia i trobar-me que l’he oblidat.

Em dic Judith.

Tota la veritatdins meu

INCLOU L’EDICIÓ E-BOOK

Instruccions per a la descàrrega

a l’última pàgina

Traducció de Montse Molist

143790_int Tota la veritat dins meu.indd 2 20/01/14 12:30

Traducció de Montse Molist

JULIE BERRY



Primera edició: març de 2014

Edició: Joana Costa KnufinkeIl·lustració de coberta: Bea i Silvia GilDisseny de col·lecció i de coberta: Neue (neue-bcn.com)

Títol original: All The Truth That Is In Me

Publicat en acord amb Viking Children’s Books, un segell de Penguin Young Readers Group, membre del Penguin Group (USA) Inc.

© 2013, Julie Berry, pel text© 2014, Montse Molist Forcada, per la traducció© 2014, Editorial Cruïlla

Balmes, 245 - 08006 Barcelona [email protected]

ISBN: 978-84-661-3415-6DL: M-573-2014Imprès a la UE / Printed in EU

Tots els drets reservats. Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’aquesta obra només es pot fer amb l’autorització dels seus titulars, tret de les excepcions previstes per la llei. Dirigiu-vos a CEDRO (Centre Espanyol de Drets Reprogràfics, www.conlicencia.com) si necessiteu fotocopiar o escanejar cap fragment d’aquesta obra.


La boca del just fa créixer la saviesa, però la llengua perversa serà tallada.

Proverbis, 10:31


Abans


Vam arribar aquí en vaixell, tu i jo.Jo era una criatura que la mare duia asseguda als genolls, i

tu, un nen de cabells rinxolats que papissotejava i que es va passar tot aquell viatge tan carregós jugant als peus de la seva mare.

Mentre ens vigilaven, les nostres mares es van fer tan amigues que els nostres pares van decidir agafar dos terrenys adjacents a un quilòmetre i mig del poble, al límit de ponent de Roswell Station, que aleshores era molt més petit que no pas ara.

Recordo que quan era una nena la mare m’explicava histò-ries del viatge. Ara ja no en parla mai.

Deia que m’havia passat tota la travessia amb uns ulls oberts com unes taronges, mirant-te.


Després


Llibre U


15

I

No has vingut.M’he estat tot el vespre al salze, aguantant la bonior dels

mosquits a la cara i notant com la saba de l’arbre se m’engan-xava als cabells, esperant que tornessis del poble.

Sé que hi has anat, aquest vespre. Sortint de missa, he sen-tit que preguntaves al senyor Johnson si més tard el podies passar a veure. Li deus voler demanar si et deixa els bous.

Però has estat fora una eternitat. I al final no has vingut. Potser t’han convidat a sopar. O potser has tornat a casa per un altre camí.

La mare m’ha clavat una bona esbroncada perquè no he fet la feina que m’havia encomanat i no m’he presentat a sopar, i m’ha dit que m’hauria de conformar amb les restes enganxades a la cassola. En Darrel ja l’havia deixada ben escurada, però tot i així ella m’ha fet anar a la riera a rentar-la.

No hi ha res que brilli tant com la riera quan és de dia, ni tampoc res tan negre en una nit sense lluna.

M’he ajupit per beure una mica. A part de l’aigua, no tenia altra cosa per omplir-me la panxa. Aleshores he pensat que potser tu també devies tenir set, després de tot el sant dia ar-replegant palla, i que potser abans d’anar-te’n a dormir baixa-ries a aquest mateix rierol i beuries l’aigua que jo he besat. Des que eres un marrec, véns aquí a refrescar-te gairebé totes les nits d’estiu.

He pensat que, embolcallada dins la fosca, per a tu seria com qualsevol altra noia. Sota el vestit, no tinc motius per avergo-nyir-me.


16

I m’he afigurat que, si sabessis la meva veritat, potser em miraries dues vegades, deixaries vagar els teus pensaments fins a arribar a mi per comprovar si fugen de seguida o si, en can-vi, els ve de gust entretenir-se una estona.

Però no ho saps.I no ho sabràs mai.Perquè m’han prohibit parlar.

II

Aquest matí, molt abans que et llevessis, m’he arribat al bosc que comença just darrere de casa teva. En tornar, t’he vist quan sorties per anar al lavabo que tens a fora, i he hagut de fer la volta pel costat d’un arbre perquè no em veiessis.

En portes alguna de cap, avui. Avançaves amb pas decidit tot taral·lejant una cançó. He tingut la sensació que frisaves per enllestir alguna cosa.

El Jip no m’ha vist. Anava vagarejant fent cercles al voltant dels teus peus i, de tant en tant, et fregava la bota amb el cos-tat del seu cos. És mig sord i mig cec, i ha perdut molt d’olfac-te, però, així i tot, el continues tenint amb tu. És un vell amic.

M’he quedat observant casa teva tanta estona com he pogut, però al final m’he hagut d’afanyar a tornar, no fos cas que la mare em trobés a faltar.

III

En Darrel ho sap. M’ha enxampat al bosc. M’amenaça de dir-ho a la mare si no m’ocupo de les gallines, cosa que li tocaria fer a ell, i no li porto baies, fruita seca i les primeres cireres de la temporada, quan en trobi. Ja cal que li ompli la bocassa, si vull contenir aquestes ganes que té de xerrar.


17

IV

Aquesta nit ha sortit la lluna, i jo he sortit amb ella per veure com s’alçava per sobre de les capçades dels arbres. És tan si-lenciosa, la lluna...

La recordo. Recordo com, nit rere nit, el seu silenci em con-fortava. Que fosques que eren, les nits, quan no hi havia lluna...! Però sempre tornava.

Va ser la meva única amiga durant els anys que vaig passar amb ell.

I encara ara és el meu consol.

V

Tu no ets com ell.Per més que digui la gent.

VI

El pare deia que amb els meus cants era capaç d’encisar els ocells i fer-los baixar dels arbres. Un pare que estima la seva filla diria qualsevol cosa, però jo somiava que un dia la meva cançó et portaria cap a mi.

Sempre he estat enamorada de tu. Quan anaves a collir fruita seca al bosc amb els altres nois enjogassats del poble, el teu somriure i les teves bromes m’agradaven més que els de cap altre. I m’estarrufava cofoia quan amb el tirador encertaves un gall dindi dels grossos i l’abaties.

Te’n recordes, quan jo tenia només vuit anys i tu dotze i caçava cucs per a tu?

Ens trobàvem al rierol: jo hi arribava amb la meva bosseta de terra i t’oferia els cucs més ufanosos que havia pogut atrapar mentre arrencava males herbes a l’hort de la mare.

Em deies «papallona». Així era com m’anomenava el pare, també. Per a ell, aquell mot tenia el sentit de «princesa».


18

Feies tombarelles quan sabies que només et veia jo. Alesho-res jo t’aplaudia i tu fingies que no em senties, però tots dos rèiem quan queies de cul a terra.

Una vegada, em vas deixar un cistell de pomes al meu salze. Et vaig veure marxar d’amagatotis just després de portar-me el regal.

Amb el temps, et vas fer un home, i tot d’una, jo em vaig convertir en el que sóc ara.

VII

Recordes aquella vegada que us va tocar arrossegar troncs per als Aldrus? Jo no l’oblidaré mai, però suposo que per a tu va ser un dia com qualsevol altre.

D’això fa quatre anys. Aleshores jo en tenia catorze, i estava en plena creixença.

Va ser un dia calorós de finals d’estiu. Una parella jove havia arribat feia poc a Roswell Station procedent de Newkirk, al nord, i volia instal·lar-se a l’est del poble, allà on el bosc s’aca-ba i es pot veure tota la zona pantanosa. En Clyde Aldrus havia delimitat una parcel·la de terreny i havia demanat ajuda a la gent per treure els arbres que havia talat. A la seva jove muller, la Joan, li faltava poc per donar a llum el seu primer fill.

Segur que recordes com vas treballar de valent, aquell dia. Vas haver de deixar estar els camps, amb el blat ja madur, i passar-te tot el sant dia clavant cops de destral sota aquell sol abrasador, en companyia dels homes i els nois més grans, i també dels bous i les seves cadenes.

Però... i del menjar, te’n queda cap record? Saps què vas dir a la noia que va preparar el blat de moro amb llet i us el va servir?

Espero que l’hagis oblidat, el meu blat de moro amb llet. Tant de bo jo pogués esborrar-lo. El vaig triar perquè un dia, sortint de missa, vaig sentir que deies que era un dels teus plats preferits.


19

Dels de casa, vam venir tots: la mare, el pare, en Darrel i jo. El pare, que havia lligat el Ben al petit carro que teníem, va travessar tot el poble xiulant. La mare seia al seu costat i ana-va fent que no amb el cap, mentre el mirava i reia. Jo agafava fort el blat de moro amb llet que duia a la falda.

En arribar, la mare va anar a seure amb les dones i es va posar a cosir vestidets i capçons per al nen que havia de néixer. Com que estaven enfeinades, a les noies més joves ens va tocar presi-dir la taula. Estàvem totes nerviosíssimes, perquè era la primera vegada que presentàvem els nostres plats a Roswell Station.

Jo era allà dreta amb l’Abigail Pawling, tallant peres a ro-danxes. Tot d’una, vaig notar que algú m’estirava i se m’endu-ia cap a un costat.

—Saps guardar un secret? —em va xiuxiuejar la Lottie Pratt a cau d’orella des de sota la vora de la seva còfia.

—És clar que sí —vaig dir—. De què es tracta?Em va portar fins al darrere de la pila de troncs que els ho-

mes, suant la cansalada, havien anat amuntegant. Quan vam tornar a taula, la Maria Johnson i l’Eunice Robinson ens van repassar de dalt a baix. La Maria duia un vestit nou, vermell com la sang, amb un coll blanc ondulat i cintes negres a les mànigues i al cosset. Abans, quan la Maria no la sentia, la petita Elizabeth Frye havia comentat que, en opinió del seu pare, aquell vestit ratllava perillosament la immodèstia. I, per si la seva bellesa, que contrastava escandalosament amb els poti-potis i les barreges que la resta de noies havíem hagut de patir, no era prou convincent, la Maria Johnson s’havia pre-sentat amb tres pastissos de pruna d’un to daurat preciós.

A la Lottie, que cuinava per al seu pare des que la seva mare havia mort feia molts anys, no li calia témer que la Maria l’eclipsés. Els seus panets podien competir fins i tot amb els pastissos de la Goody Pruett.

—Tinc xicot —em va revelar a cau d’orella .Em vaig apartar per veure-li la cara. Em devia voler prendre


20

el pèl, segur. Però tenia les galtes enrojolades i els ulls li espur-nejaven.

—Qui és? —vaig mussitar.—Xsst! Ja t’ho explicaré després —va fer ella, misteriosa—.

Vine aquest vespre i ho sabràs. Però m’has de jurar que no xerraràs ni una paraula a ningú. Mai.

El secret de la Lottie va fer que el cap em comencés a rodar. De cua d’ull, vaig veure com lligaves una cadena al voltant d’un tronc i feies un senyal amb la mà a en Leon Cartwright, que era qui menava els bous.

—Què vol dir això que tens xicot?La Lottie es va estarrufar, donant-se aires de persona impor-

tant.—Diu que ens casarem —va anunciar—. M’ha fet un munt

de petons, ja.—Un munt de petons! —Vaig ofegar un crit. La Lottie es va

prémer un dit rosat contra els llavis.Aleshores tu et vas girar i ens vas veure allà parlant en veu

baixa. Vas dreçar l’esquena i vas somriure. Jo vaig haver d’aga-far una bona alenada d’aire.

La Lottie, que sempre estava al cas de tot, va aixecar les ce-lles. Només em va caldre un instant terrible per adonar-me’n: el seu xicot podies ser tu.

—És en Lucas, Lottie?Ella va esclafir una rialleta ximple.—I què, si ho és?Ara l’Eunice i la Maria ens miraven, indiscretes, amb cara

de pocs amics. La senyora Johnson va anar cap a la taula del menjar, i la Maria, amb un gest, li va fer notar que ens havíem escapolit de la feina.

—Ho he de saber —vaig suplicar a la Lottie.—Per què? Que és el teu xicot, en Lucas?—No em provoquis, Lottie —vaig advertir-la, resant perquè no

es notés la meva manca de caràcter—. Fes el favor de dir-m’ho.


21

Una ombra va passar per sobre nostre, i en alçar la vista ens vam trobar la senyora Johnson que ens fitava amb els braços plegats damunt la seva generosa pitrera.

—Noietes, em sembla que valdria més que tornéssiu a la feina —va insinuar.

La Lottie va marxar disparada; jo, en canvi, vaig recular cap a la taula obedient com un xaiet.

—Així m’agrada —va dir la senyora Johnson tot clavant-me uns copets afectuosos a l’espatlla—. Els nois voldran menjar aviat, i bé que podràs presumir davant seu de cara bonica i d’aquest plat teu que fa tant de goig...

Vaig mirar la senyora Johnson completament estupefacta, però ella es va limitar a picar-me l’ullet. La seva filla Maria no tenia pas tanta paciència, amb mi.

—Au, corre, vés a omplir aquestes gerres al pou. —Em va allargar dues gerres de llauna molt grosses. Tenir una excusa per marxar d’allà va ser com un regal del cel, així que em vaig dirigir de bon grat cap al nou pou que havia excavat en Clyde.

Vaig anar fent baixar la galleda fins a sentir que picava amb l’aigua. Quan la vaig haver enfonsat prou per omplir-la, vaig recolzar tot el meu pes contra el cigonyal per fer-la pujar. La politja del pou es resistia, i cada volta em feia patir com una condemnada.

—Deixa’m ajudar-te —va dir una veu. Una persona al meu costat va agafar el cigonyal.

Eres tu.Em van venir ganes de fugir corrents, però havia d’omplir

les gerres. A més, quina impressió hauria causat, sortint d’allà disparada? Vaig dubtar uns instants, agafada a la manovella de fusta, i tu em vas somriure.

—Va, ho farem junts —vas suggerir. Vas posar les mans sobre les meves i vas fer girar la politja del pou sense gens d’esforç. Els meus braços seguien d’esma els teus moviments. Devia tenir les galtes vermelles com un tomàquet. En aquella època,


22

tu ja gairebé eres un home. Havies fet el canvi d’una manera realment sobtada.

Vas treure la galleda del pou i em vas omplir les gerres. Des-prés em vas oferir aigua fresca amb la tassa que hi havia pen-jada a la galleda, i se’t va dibuixar a la cara aquell somriure d’infant, però ara en un rostre més ample i angulós. Estava tan nerviosa que era incapaç de sostenir les gerres sense que els braços em tremolessin. Tu me’n vas agafar una i me la vas portar fins a la taula.

—Has crescut, Papallona.—Ja m’ho diu la mare —vaig aconseguir respondre—. M’ha

hagut de fer un vestit nou perquè l’altre ja em va petit.Em volia morir de vergonya. Com se m’acudia parlar a un

noi de si els vestits se’m feien petits?! I encara pitjor, parlar-te’n a tu!

—Me’n va fer cosir una bona part a mi, per això —vaig dir, buscant a la desesperada la manera de sortir d’aquell destret.

De reüll, vas fer una llambregada al meu vestit gris i després vas alçar la vista per mirar-me.

—Doncs, pel que veig, te n’has sortit molt bé!Vam arribar a la taula i vam deixar-hi l’aigua. La Maria

Johnson et va veure i va començar a tocar-se les cintes de la còfia i a passar-se-les entre el polze i l’índex.

—El dinar no estarà fins d’aquí a una hora, senyor Whiting, o sigui que haurà de tornar més tard —va dir—. Tot i que, pel que veig, ja mira d’anar fent boca...

La teva mirada es va entretenir uns instants en els rínxols foscos que s’escapaven per sota la seva còfia blanca i emmido-nada. Després vas saludar les noies amb el barret i te’n vas tornar decidit a estibar troncs. La Maria i l’Eunice es van que-dar observant com te n’anaves. Jo vaig deixar anar tot l’aire contingut dins meu i em vaig repenjar contra la paret de la nova casa dels Aldrus, encara sense polir. La Lottie em va mi-rar i va somriure, i jo vaig fer un sospir d’alleujament.


23

Aleshores vaig saber que el seu xicot no eres tu.Aquella va ser la darrera conversa entre tu i jo, i també va

ser l’últim cop que vaig veure somriure la Lottie.

VIII

Comencen a brollar les primeres fulles vermelles als aurons, i al matí l’aire és fresc.

Asseguda a les branques del salze, observo els esquirolets atrafegats, que roseguen amb deler. Un esquirol enfilat dalt d’una branca, just sobre meu, m’ensenya les dents i carrisque-ja. Aleshores calla, com si esperés una resposta.

La llum daurada es filtra entre les fulles pàl·lides fent pam-pallugues. En cada bocí de bellesa, t’hi veig a tu.

Tens les faccions de la teva mare. La força l’has heretada del teu pare, però la cara és ben bé de la teva mare, en versió mas-culina i colrada.

La recordo, la teva mare. Era tan bonica que fins i tot les jovenetes n’estaven geloses. Tan dolça, que les dones grans la renyaven per aquest motiu. I se sentia tan sola que va sucum-bir al foraster de cabells foscos que vau allotjar a casa vostra durant un parell de setmanes i va decidir acompanyar-lo en el seu viatge cap a l’oest.

Després d’allò, el reverend Frye va estar mig any predicant el setè manament.

El clergue també era incapaç de treure-li els ulls de sobre, a la teva mare.

IX

Encara l’enyores. Perdre-la et va fer créixer d’un dia per l’altre, i les arrugues t’han deixat la cara marcada per sempre.

Però hi va haver algú que encara es va agafar pitjor la seva fugida. I aquesta persona, aquest home, és la teva gran tragèdia.


24

X

Jo no el vaig veure mai com el teu pare. Naturalment, sabia que ho era, però se’m feia estrany. No vaig saber reconèixer els llaços de sang que us unien. Només copsava sogues de bogeria que l’escanyaven.

El teu pare va morir la nit que la gent del poble creu que va morir, i de les seves cendres en va néixer el meu captor. Dos homes que no tenien res a veure, desconeguts l’un per a l’altre.

XI

L’endemà del dia que vau anar a traginar troncs, vaig trobar una cosa entaforada en una de les cavitats que formaven les branques del meu salze. Era un ramet de flors lligat amb un tros de palla.

Me’n vaig anar corrents cap a casa amb les flors, inundada tota jo d’una esperança deliciosa, recreant-me en mil i una fantasies infantils que giraven al teu voltant.

Sabia exactament què significaven per a tu aquelles flors.No era la primera vegada que me’n deixaves un ramet al salze.Vaig provar d’imaginar-me què faria quan et tornés a veure,

què et diria i què no et diria, com et faria saber, sense confes-sar-t’ho directament, que el teu regal m’havia agradat moltís-sim.

Passarien dos anys abans no tingués l’oportunitat de fer-ho, i aleshores ja no hi havia res per dir.

XII

Aquesta nit et toca fer guàrdia. I mentre tu seràs a quilòmetres de distància observant el mar des de la cabana que s’enfila al vessant del turó, el teu llit serà ben fred. Veuràs núvols i tem-pestes, l’oceà és un veí inquiet. Però no és pas l’oratge el que impulsa els pagesos a abandonar els camps i saltar del llit, sinó


25

l’amenaça de llums durant la nit i de veles durant el dia. Els habitants de la mare pàtria no oblidaran mai com vam rebre la seva primera expedició quan els seus vaixells van trobar el nostre riu i els seus homes es van començar a mirar les nostres finques amb ulls cobejosos. Fa molts anys que ens preparem per a les seves represàlies colèriques.

Aquesta nit dormiré malament, sabent que seràs tan lluny i que hauràs de fer grans esforços per mantenir-te despert.

És el preu silenciós que cal pagar per estar sempre a l’aguait.Almenys, tindràs el Jip que et farà companyia.

XIII

Quan ha tornat a casa aquesta tarda, en Darrel ens ha anun - ciat que abandonava els estudis. Es veu que el nou mestre és avorridíssim, i a més els fa fer llatí. Per a què serveix, el llatí? Si l’anglès és prou bo per llegir la Bíblia, també ho és per a en Darrel. Aquest és el raonament que esgrimeix el meu germà, el filòsof, i per reblar el clau rebot la seva pissarreta contra la llar de foc.

Diu que és l’home de la casa! Ara l’orador somia ser soldat. S’entrena apuntant els conills amb el fusell del pare. Els conills no cal que pateixin, però en Darrel sí que hauria de patir per la seva pròpia pell, si tingués una mica de senderi!

El pare no hauria permès que en Darrel abandonés els estu-dis —i el Darrel que era el primer de la classe, tampoc!—, però ja no hi és, i la mare necessita un cop de mà amb la collita.

Tanmateix, no li hauria agradat gens que ens guanyéssim la vida fent begudes alcohòliques.

XIV

M’agenollo a l’hort a arrencar remolatxes. Només he de tibar una vegada perquè surtin, ufanoses i voluptuoses, i no trigo a


26

tenir-ne el cistell ple. Les espolso per grapats i de cada grapat en cau un plugim de terra.

El pare adorava aquesta terra. La mare era l’única cosa que s’estimava encara més, i l’estimava amb bogeria. Va convertir casa nostra en una bonica explotació fructífera. Quan era viu, pocs pagesos de Roswell Station eren tan admirats com ell.

Quan tinc els braços ben bruts d’aquesta terra marró i fèrtil em sento més a prop del pare. I per això em quedo a ajudar la mare, tal com ell hauria volgut.

XV

Quan vas preguntar al senyor Johnson si el podies passar a veure, no volies pas que et deixés els bous. Tenies un favor més important per demanar-li.

Vaig sentir la Maria que parlava amb l’Eunice Robinson al costat del pou de la plaça. Tothom oblida que tinc orelles. O tant se’ls en dóna.

La Maria presumeix, però els seus ulls no, que no presumeixen.Et casaràs amb ella la propera lluna plena.

XVI

Et sents orgullós de casar-te amb la joia del poble? Et satisfà haver derrotat en Leon Cartwright i en Jud Mathis?

Ho fas per amor o per diners? Per esborrar la màcula que va deixar la caiguda del teu pare?

O per desempallegar-te de mi?

XVII

Cerco consol a la meva roca del bosc, allà on el pare i jo anàvem a cantar. Miro com el sol es pon i com el tall prim de lluna s’aixeca i més tard torna a baixar pel cel.

La mare em matarà.


27

Et cases.La nit és freda, com el riu, que em crida amb la seva remor.Vaig tornar després de dos anys amb ell, com un mort que

s’alça de la tomba per començar un nou dia entre els vius, i em vaig considerar feliç. Però ara tinc la sensació que, en realitat, el meu lloc és enmig de la nit i el fred, amagada dins la fosca entre els morts.

Pensar en tu és l’única cosa que esvaeix la meva foscor. Ets el sol del meu món. Com podré suportar saber-te als braços d’una altra dona?

XVIII

Ja al matí, entro a casa, i la mare em clava una bufetada tan forta que fins i tot en Darrel em plany.

—Això no es fa! Tu ho hauries de saber més que ningú! —m’etziba la mare—. Després de totes les nits que he passat en vetlla per culpa teva! No tens sentiments!

XIX

Passo el rampí pel galliner i arreplego els ous, munyo la vaca, i llenço la cendra. Vaig a buscar aigua al riu i agafo llenya de la pila, després em rento i m’arribo al poble amb el carro.

Quan per fi he acabat de repartir el gènere, me’n vaig volant cap al meu salze.

En realitat, mai hi havia hagut cap esperança. No tinc dret a reclamar res. No puc parlar d’això amb ningú, ni tampoc no sabria com fer-ho, de la manera com estic ara. I encara que pogués, seria incapaç de trobar les paraules adients. No hi ha paraules que em puguin alleujar d’aquest pes insuportable.

Dirigeixo els meus plors al salze: m’han robat anys de vida, m’han pres la dignitat, les paraules, la tranquil·litat.

I, finalment, el més cruel de tot: te m’han robat a tu.


28

XX

Com esquirolets xerraires, les dones del poble i les seves filles es delecten en la notícia: aviat hi haurà casori! La núvia és tan bonica..., i el nuvi, tan alt... La millor parella del poble. El ca-sament serà un dia de festa i celebració. Les parentes de la Maria treballaran nit i dia fent-li puntes de ganxet.

Tots els altres cors trencats —i de ben segur que n’hi haurà molts— cremaran a l’altar, sacrificats per la bellesa i l’amor d’aquests dos joves. Pensar que la meva pena és compartida em consola ben poc.

XXI

El sol continua sortint, els galls segueixen cantant i la vaca encara fa fems. Abans, netejar la cort era feina d’en Darrel, tot i que no hi ha res com un bona pila de femta fresca per curar les penes amoroses i ensenyar-me quin valor tenen les meves fantasies.

Et veig al carrer mentre faig encàrrecs pel poble, envoltat de persones que no paren de felicitar-te i desitjar-te el millor. Al-guns homes et fan bromes en to vehement. Tu somrius, amb la cara vermella com un tomàquet.

Prop d’on sóc, sento gent que lamenta en veu baixa que el teu pare hagués caigut al pou de la beguda. Diuen que tu faràs el mateix, però només mormolen. Quan tu t’acostes, somriuen, et piquen l’esquena, i t’etziben: «Quina finca més pròspera, Lucas.» «Serà una bona esposa , Lucas.» «Ara ja tens les espat-lles d’un home, Lucas. Ben bé com...»

S’interrompen, balbucegen. De sobte, recorden que tenen coses per fer.

Pel que saben del teu pare, l’haurien de compadir. L’haurien de plorar.

Només una persona té motius per témer-lo.


29

I aquesta persona, aquesta noia, no té punyals a la llengua per atacar-te.

XXII

Hi ha moltes coses que no recordo.De vegades, quan somio, em tornen els records i crido. O em

desperto i em sento empresonada per la foscor, i aleshores oblido que ja no estic amb ell.

Llavors, la mare m’estira fort els cabells i m’ordena que pari de fer aquests gemecs infernals.

XXIII

Avui he portat el cistell d’ous de la mare i una gerra de sidra al poble. Tot anant cap a la botiga de l’Abe Duddy, he vist en Leon Cartwright que travessava el carrer per atrapar la Maria. Ella caminava molt de pressa. Jo anava darrere seu, a només deu passes de distància, però ni l’un ni l’altra no s’han fixat en mi.

—De veritat que t’hi casaràs? —li ha etzibat ell a la cara.—M’hi casaré si m’hi vull casar —ha contestat ella, i ha

continuat avançant com si ell no hi fos, tan ràpid que el noi trotava per encalçar-la.

—No l’estimes —ha sentenciat ell.Ella s’ha aturat.—L’estimaré, si el vull estimar.—Bah!Ella ha reprès la marxa. Ell l’ha agafada pel braç.—Només vols la seva finca —li ha retret—. Però ell no tindrà

mai el teu cor.

Aleshores jo he agafat un ou del cistell i l’he tirat a en Leon amb totes les meves forces. La closca se li ha esclafat contra el cap, i el rovell li ha empastifat els cabells rinxolats.


30

Ell s’ha girat, cridant, i ha vist que havia estat jo. Això l’ha aturat. Anys enrere no hauria estat així.

L’he fulminat amb la mirada. Ell s’ha anat traient els trossets de closca dels cabells i ha deixat anar uns quants renecs, però no ha fet res més.

La Maria m’ha estudiat amb expressió penetrant. Aquells ulls foscos que a tu et tornen boig m’han repassat de dalt a baix com si em veiessin per primera vegada. Gairebé m’ha somrigut. Gairebé ha arribat a assentir amb el cap. Llavors s’ha girat i ha continuat caminant, i en Leon no ha tingut altre remei que anar-se’n a casa a posar el cap en remull.

XXIV

M’he adonat que hauria estat molt fàcil errar el tret i tocar-la a ella amb l’ou.

I m’he preguntat si no era això, justament, el que hauria d’haver fet.

XXV

En Tobias Salt, el fill carapigat del moliner, torna al poble ca-minant feixugament després d’una llarga nit de guàrdia. Té els ulls inflats i avança molt a poc a poc.

—Has vist res, Toby? —li pregunta l’Abe Duddy des de la botiga.

—No veig mai res, jo —respon en Tobias, i es frega els ulls.—D’això, se’n diu una bona guàrdia —fa el vell botiguer.

XXVI

Que atrafegat que vas, ara. Les terres i, a més, el casament. Una habitació nova a casa per complaure la teva promesa. Has


31

de tallar fusta, i també fer llenya per a l’hivern. Arreplegar el blat de moro i arrencar les patates. Si almenys hi hagués algú per ajudar-te... Però no tens pare ni família, i els teus amics ja estan prou enfeinats amb els seus conreus.

Pedres per apilar, verdures per collir i fer-ne conserva.Treballes com un cavall de tir, però ho fas xiulant. Aviat

tindràs una dona que t’ajudarà, es cuidarà del teu niu, et llen-çarà les males herbes de l’hort, t’apedaçarà els pantalons, et refarà el matalàs i et servirà un plat calent quan tornis a casa al vespre.

Ho farà, però? Amb aquestes mans tan delicades que té, et filarà la llana, farà garbes de blat i et traurà els grills de les patates? La seva cara de porcellana es tornarà de bronze al teu costat, mentre tu t’escarrasses treballant al camp?

XXVII

Ningú no em crida pel nom. De fet, ningú no m’anomena de cap manera, tret d’en Darrel, que em diu Cuc. La mare mai ha fet cap esforç per impedir-l’hi. Ella, quan s’adreça a mi, ho fa amb menyspreu: «Tu, pela aquests pèsols», «Tu, carda aquesta llana», «Tu, unta això», «Tu, vigila l’olla del greix».

«Tu, tingues la boca tancada.»L’amabilitat d’abans ha desaparegut dels seus ulls i ha estat

substituïda per una mirada de ferro. El pare fa molt de temps que és mort, i la filla que la mare estimava també és morta, per a ella. N’ha enterrat el nom juntament amb el record.

Ningú no em diu pel nom.La canalla no el sap.Jo me’l repeteixo cada matí quan surt el sol, perquè no vull

llevar-me un dia i trobar-me que l’he oblidat.Em dic Judith.


32

XXVIII

Vaig penjar les flors que em vas deixar al salze en una biga del sostre de l’estable, de cap per avall, perquè s’assequessin i així les pogués conservar per sempre i mirar-me-les quan volgués.

Abans que s’acabessin d’assecar, però, jo ja no hi era. Quan vaig tornar a casa després d’aquells anys d’absència, encara les vaig trobar penjades al mateix lloc: quatre tiges marrons i resseques. Ningú no s’hi havia fixat prou per molestar-se a treure-les.

Encara hi són, amagades enmig de les teranyines. Només jo sé que un dia van ser el ramet de flors d’una jove enamorada.

Les despenjo, surto a fora i les tiro ben enlaire, mirant el cel de tardor, com una núvia que llança el seu ram.

XXIX

M’he trobat amb el mestre prop del bosc, mentre collia peres. Ell, que va arribar a Roswell Station fa dues setmanes procedent de l’acadèmia que hi ha al nord, a Newkirk, havia sortit a pas-sejar aquest capvespre de tardor, i tot d’una ha aparegut per un revolt del camí. He reculat de cop i m’he anat a amagar darrere del meu arbre, però ell ja m’havia vist, i s’ha tret el bar-ret. L’he batejat amb el nom de Camallarg. És prim com un fideu, té la cara del color del formatge acabat de fer i uns cabells foscos i rebels que li cauen davant dels ulls, de manera que tota l’estona se’ls ha d’anar tirant enrere. Vaja, vaja, així que aquest és el mestre de qui s’ha desempallegat en Darrel... Qui dels dos es pot considerar més afortunat?

M’ha examinat amb la mirada com si fos un document en llatí per traduir.

—Bona nit.M’ha dirigit la paraula.M’han caigut totes les peres a terra i he marxat.


33

Ell m’ha seguit.—Esperi, senyoreta! Disculpi, si l’he ofesa! Per ser tan escardalenc, és prou ràpid: de seguida m’ha atra-

pat i m’ha agafat pel canell. Sentir la seva pell m’ha trasbalsat, m’ha enviat un avís. He notat com tota jo m’encongia, em comprimia com una molla i em preparava per sortir disparada. Però, d’altra banda, aquella mà era real, de carn i ossos... Com m’hauria agradat que haguessis estat tu, qui hagués sortit a passejar aquest vespre tan agradable amb ganes de parlar amb mi!

—De debò, li prego que em disculpi —ha insistit, mirant-me fixament. La seva veu m’ha regirat l’estómac. Ell m’engrapava amb força el canell, tot i que jo tibava per alliberar-me’n. M’he fixat que tenia el front ample, i humit.— Em dic Rupert Gillis.

D’una estrebada, m’he desempallegat de l’home i he fugit corrents.

Li hauria pogut contestar a la meva manera, de la manera que sé, i posar fi a qualsevol intent futur de conversa per part d’en Rupert Gillis.

Però no cal. La gent del poble no trigarà a posar-lo al corrent de la meva situació.

XXX

Roswell Station n’ha vist de tots colors.La malura és un hoste habitual, en aquest poble. Els nadons

emmalalteixen per culpa de l’aire humit que bufa de l’oceà. Els hiverns són cruels i duren massa. Les glaçades poden fer mal-bé la collita de tot l’any.

Una vegada, vam haver de lluitar contra els habitants de la mare pàtria i les seves ànsies d’usurpar les nostres terres. Ales-hores, el teu pare va ser el nostre heroi.

Un estiu molt sec, uns incendis abrasadors van destruir un terç de les cases del poble.


34

Un altre any, l’arsenal va explotar, i ens vam quedar gairebé sense defenses.

L’escàndol va esquitxar de ple la teva família.I encara un altre estiu, dues noies van desaparèixer amb pocs

dies de diferència.

XXXI

«Aquella dona infidel em va fer tornar així», maleïa ell mentre enfonsava el ganivet a la paret de la cabana.

Només deia això. La resta de la història, jo ja la sabia.La seva dona havia fugit amb el seu amant a Pinkerton, o

potser a Williamsborough. Qui sap si ara viuen feliços i mengen anissos o si es menyspreen l’un a l’altra en una caseta solitària situada quilòmetres i quilòmetres a l’oest.

L’havia abandonat. I ell, l’home atractiu, el coronel de la milícia, pagès pròsper i clergue, no va poder saciar la seva set. I malgrat que la vídua Michaelson, que s’enrojolava en veure’l, sabés fer pa com ningú, no tingués fills i encara no hagués complert trenta anys, ell no en va voler saber res.

Una llàstima.Va viure anys i anys mortificat.Fins que li va caure del cel una donzella.

XXXII

Als ulls de la gent del poble, la infidelitat de la seva dona el va portar a beure fins a perdre el cap, fins que, com una bèstia, va calar foc a casa seva i va deixar que l’infern el consumís.

Als ulls de la gent del poble, va tenir una mort trista i des-graciada. Als ulls de la gent del poble, no era cap amenaça.

No era l’home solitari que vivia reclòs quilòmetres al nord, a l’altra banda del riu.

No va ser la raó per la qual el cos nu de la Lottie Pratt va aparèixer surant al riu, arrossegat per l’aigua.


35

Ni tampoc la raó per la qual la Judith Finch va tornar a casa al cap de dos anys quan tothom ja la donava per morta, tras-tocada i mutilada, havent perdut la meitat de la llengua.

XXXIII

Al vidu Abijah Pratt, el pare de la Lottie, li falten totes les dents i és una mica curt de gambals. Després d’una mala travessia des de la mare pàtria, la Lottie era tot el que tenia. Una filla obedient que feia tot el que li manava el pare. Ara, com diria el pastor Frye, l’Abijah està marcit tot ell: des de les arrels fins a la punta de les branques.

No em mira mai, ni al carrer ni els diumenges a missa.He tornat, i l’Abijah Pratt em menysprea profundament pel

fet de ser viva.

XXXIV

L’última vegada que van veure el coronel en vida va ser la nit que casa seva va cremar com no hauria de cremar mai cap casa: amb un gran estrèpit i un rugit infernal. Les parets es van tornar cendra abans que ningú tingués temps d’arribar-hi. Aprofitant que totes les seves possessions havien quedat des-truïdes, el coronel va fugir on no el pogués trobar ningú.

Tu no hi eres, aquella nit. Era primavera, temporada de pesca, i havies anat a buscar cucs de terra nocturns amb el teu gosset.

Tots els habitants del poble van sortir de casa vestits amb roba de dormir per esbrinar què havia estat aquell terrabastall. Era com si l’infern mateix hagués esberlat la terra i hi hagués obert un forat per cridar els homes rebels.

Vas tornar a corre-cuita amb la galleda, i quan vas veure el lloc on abans hi havia hagut casa teva, el cubell et va caure a terra. Els quinqués dels vilatans van il·luminar els teus cucs, que, serpentejant, s’escapaven de la seva presó.


36

XXXV

Aquella nit, la mare i el pare et van acollir a casa nostra i et van donar el llit d’en Darrel.

No vas poder dormir. Nosaltres tampoc.El pare va estar tirant llenya al foc fins molt tard. Tu et vas

deixar caure en una cadira davant de la xemeneia, amb el Jip arraulit als turmells i la mà colrada i endurida del meu pare sobre l’espatlla.

I així va ser com et vas quedar amb nosaltres una temporada, fins que el pare va reunir una colla d’homes i entre tots vau ai-xecar una nova caseta just allà on havies viscut tants anys. Et va ajudar a llaurar i a plantar blat de primavera. Va convèncer els regidors per posar una làpida al cementiri en record del teu pare. Tu te l’estimaves, el meu pare, per tot el que havia fet per tu.

Aquell estiu, tanmateix, encara et vaig trobar alguna vegada al rierol, assegut a la vora amb els peus remullats, tot fitant l’aigua amb la mirada buida. Llavors jo m’asseia al teu costat i miràvem el riu junts.

Jo tenia dotze anys, aleshores, i tu eres un noi de setze prim i escanyolit.

XXXVI

Vaig arribar a casa amb penes i treballs un vespre d’estiu. El crepuscle era dolç i blau sobre la tanca de troncs, els camps i els turons de més enllà. Em pensava que mai més no tornaria a veure aquell paisatge.

En Darrel, que encara era un nen, tot i que havia crescut, va ser el primer de veure’m i va deixar anar un xisclet. La mare va sortir per la porta disparada, eixugant-se les mans al vestit; llavors, es va arromangar una mica la faldilla i va córrer cap a mi, cridant el meu nom.

Vam xocar. Ella em va abraçar fort, i em va fregar tot el cos.


37

Després em va agafar el cap amb totes dues mans.Jo tenia la boca desencaixada, de tant que plorava.—Has tornat. Beneït sigui Déu! Has tornat.Feia olor d’estiu, una olor humida que vaig empassar-me

amb avidesa.—On eres, filla?Jo no ho volia, però els llavis se’m van separar. Els vaig pré-

mer per tornar-los a tancar.—Digue’m alguna cosa!—Óó uuc.Els ulls amarats de llàgrimes de la mare es van tornar de

pedra. Em va agafar la cara ben fort i em va tirar el cap enrere. Amb els seus polzes vigorosos, em va obligar a obrir la boca, i no va servir de res que jo m’hi resistís.

Va fer un esgarip d’horror i em va deixar anar. El seu movi-ment sobtat em va empentar el cap enrere, però de seguida el vaig redreçar.

La mare, dreta al meu davant, es tapava la boca amb totes dues mans, amb uns ulls rodons com la lluna plena d’aquell vespre d’estiu.

XXXVII

No crec en els miracles. Ell va dir que se li havia aparegut la Verge Maria i li havia dit que no fes allò amb mi, però que tampoc no em matés.

Si la mare ho hagués sentit, hauria considerat que era un comentari papista vergonyós.

I aleshores va ser quan em va mutilar.

XXXVIII

Un dia, cap a finals de l’estiu que vas passar amb nosaltres, jo estava asseguda a la vora del rierol arrencant pètals d’una flor i tirant-los d’un en un als remolins que formava l’aigua.


38

Quan ja havia llençat la tija nua al rierol i no em quedava res més per tirar-hi excepte brins d’herba, vas aparèixer tu amb un ramet de flors.

—M’ha semblat que en necessitaries més —vas dir.Jo vaig riure i vaig enfonsar el nas en el ramet.—Et pots quedar aquí amb mi a tirar pètals, si vols —vaig

dir—. Has portat prou flors per a tots dos.Aleshores vas somriure. La claror verdosa que es filtrava

entre les branques del meu salze et va resseguir la cara, i em vaig adonar que era la primera vegada que et veia somriure des de la nit que el foc havia destruït casa teva i t’havia deixat sol al món.

Em vaig quedar massa estona mirant la llum que t’il-luminava i tu et vas enrojolar. Vas seure, vas agafar una flor, en vas arrencar un pètal i el vas tirar al rierol.

Quan vam haver desfullat totes les flors, ens vam quedar tots dos contemplant l’aigua. Em vas agafar la mà i no me la vas dei-xar anar. Vaig pensar que el teu gest m’hauria d’haver sobresaltat, però l’únic que sentia allà amb tu, amb les branques del salze que ens acariciaven com plomes i l’aigua del rierol que avançava in-cessantment cap al mar, era una gran sensació de pau.

XXXIX

He anat a la zona de llevant del poble a collir raïm silvestre. Faig lliscar el ganivet per les tiges llenyoses, i estic a punt de tallar-me el dit. La mare vol que li porti dos cubells plens de raïm per fer vi. Com que tu encara no ets de la Maria, em pro-poso deixar-te’n una mica en un bol al porxo de casa teva. No: seré més atrevida i entraré a dins per omplir-te’n un cassó. Un regal de comiat, ara que encara te’l puc fer, i un misteri que et deixarà ben intrigat.

I què, si el meu obsequi t’escandalitza? Jo també escanda-litzo la gent. El que em van fer va ser esgarrifós. He traspassat


39

els límits per sempre, ja no puc ser una persona decent, així que entraré a casa teva i et deixaré el raïm a dins.

La fressa d’unes peülles que s’acosten al galop em fa tornar a la realitat. M’amago entre els matolls. Observant a través de fulles i branquillons, veig en Clyde Aldrus dalt del cavall que tenen pasturant al punt de vigilància. Seu molt encorbat a la sella, molt tirat cap endavant, i, amb el rostre dominat per la por, esperona l’animal perquè corri més i més.

XL

La campana de l’església ens avisa amb el seu toc estrident: és el senyal perquè tothom abandoni el que està fent i vagi cap a la plaça. Jo arribo al poble esbufegant, amb el cubell que em va clavant cops a la canyella de la cama.

Un grup de vilatans s’ha aplegat al voltant de la picota que hi ha a l’esplanada. Aquí és on avergonyim els nostres pecadors, però ara, dalt de la tarima, hi ha en Clyde Aldrus, repetint una vegada i una altra les notícies que ens porta:

Hi ha vaixells a l’horitzó, uns trenta quilòmetres a l’est.Això és el que el guaita diu al capità Rush.Tres vaixells que no sembla que vinguin carregats de teixits

de cotó.

XLI

Els homes del poble s’han quedat en silenci. Les dones parlen de la guerra entre murmuris. La Goody Pruett passa per davant de casa nostra de camí cap al poble i explica a la mare el que ha sentit. Aquesta vegada, trencant el costum, ni tan sols de-mana a canvi una tassa de cafè d’escorça.

Remuntant el riu, els habitants de la mare pàtria i els seus vaixells poden arribar gairebé fins a nosaltres. A Roswell Lan-ding es veuran obligats a desembarcar, però des d’allà no hi ha


40

gaire tros fins a Roswell Station i les nostres fructíferes explo-tacions.

S’ho enduran tot, i nosaltres ho pagarem amb la vida. Sabem que no han oblidat què els va passar als seus germans el 37.

Des que vam perdre l’arsenal, només disposem dels trabucs, fusells, escopetes de caça i pistoles que hi pugui haver a cada casa. Tot plegat, noranta armes per enfrontar-nos als centenars que en tenen ells. Noranta homes amb bales i pólvora, i sang per vessar. Noranta colls que es giraran per plantar cara a la destrucció i a penes aconseguiran contenir-la durant mitja hora.

Demà Roswell Station ja no veurà com es fa fosc. No sobre-viuran ni les vídues d’ulls emboirats, ni els vells de cabells blanquinosos, ni els infants de cames molsudes. Potser a les dones més joves els perdonaran la vida. Almenys, a les que estan sanes i senceres.

La Maria no serà per a tu.Ni tan sols en aquest pensament aconsegueixo trobar-hi una

engruna de felicitat.Algú altre la farà seva.

XLII

Els homes miren el capità Rush, amarat de suor, i llavors et miren a tu. Als seus llavis muts s’hi llegeix la por: qui ens guia rà, ara que el coronel Whiting no hi és? Ell va ser el nos-tre aplom, el nostre miracle. Te’n recordes del 37, quan va infligir aquella derrota aclaparadora als habitants de la mare pàtria?

Per això t’esguarden a tu, el seu fill i hereu, a tu, que no has disparat mai contra cap adversari més perillós que un cérvol a la tardor.


41

XLIII

Parlen de fugir al bosc. D’agafar els carros i arreplegar la co-llita a corre-cuita. Alguns suggereixen que les dones carreguin a les tartanes roba, eines i els estris de cuina més indispensables i s’amaguin dins la boscúria que s’estén cap a l’oest. Però, què passarà amb els vells? Què serà dels nadons i la canalla, i de les dones que han de donar a llum aviat?

Altres proposen enviar genets a Pinkerton i a Chester, a Codwall’s Landing i a Fermot per organitzar una resistència. Quants combatents d’altres pobles es presentarien! Segur que s’estimarien més intentar combatre els invasors estrangers aquí que no pas enfrontar-s’hi als seus propis camps de conreu.

Però arribarien a temps?Vaig d’una casa a l’altra repartint ous, ampolles i missatges

escrits. Quan ja he enllestit tots els encàrrecs, tanmateix, con-tinuo vagarejant d’aquí cap allà, escoltant, perquè a ningú no se li acut mossegar-se la llengua davant meu.

Finalment, les cames em porten fins a casa, i en arribar-hi veig l’ànsia als ulls de la mare: ella donaria el que fos perquè li digués què he vist, què sé, què he sentit. Però no sóc capaç de trencar l’estricta norma que manté els meus llavis segellats.

Trobo en Darrel a l’estable, esmolant la fulla de la baioneta que havia estat del pare. Avui no em diu Cuc. No diu ni una paraula, de fet.

A tu et trobo a casa de la Maria, reunit amb el seu pare i els homes grans del poble. En Leon, en Jud i tots els homes capa-ços de lluitar també hi són.

La Maria és al bosc, arraulida sobre la soca d’un arbre.Em veu.Té els ulls —aquests ulls encisadors— inflats i vermells de

tant plorar.Inexplicablement, sento el desig de fer alguna cosa per ella.

M’acosto a un arbre d’allà a la vora, cullo la poma més verme-


42

lla que trobo i la deixo sobre la seva falda, a la cova que la faldilla li forma entre els genolls.

Quan ja me’n vaig, mossega la fruita amb les seves dents perlades.

XLIV

El pastor Frye és al capdamunt de l’escalinata de l’església, exhortant un públic format només per dones que cregui en la salvació de Déu. Poden passar tota mena de miracles. El riu es podria glaçar. Una malaltia inesperada podria sorprendre l’enemic. Podrien ploure dards encesos del cel sobre els seus vaixells. Hem de pregar.

Les feligreses, que normalment escolten captivades la veu del pastor Frye, van desfilant d’una en una, fins que, palplan-tada al bell mig del carrer polsegós, només hi quedo jo.

El pastor s’omple els pulmons amb resignació i aleshores em veu. A continuació, deixa anar tot l’aire contingut, es gira i desapareix a l’interior de l’església.

XLV

Passo per davant de la teva casa silenciosa. Tu encara estàs reunit amb els homes. Porto el cubell de raïm, així que obro la porta i entro cap a dins de puntetes. Ho tens tot net i endreçat com si ja tinguessis muller. Les bigues que vas partir per cons-truir una casa nova sobre els fonaments cremats són groguís-simes. La dolça aroma del pi es barreja amb l’olor antiga del fum.

Aquestes notícies terribles m’han espatllat la sorpreseta que et tenia preparada. Tot i així, agafo un cassó que veig penjat en una biga del sostre i hi aboco uns quants grapats de raïm del cubell. Els dits em queden liles, plens de pells esclafades.

Noto una cosa que em frega els turmells. Somric en veure


43

que el Jip remena la seva cua tallada per mi, i m’ajupo a gra-tar-lo darrere les orelles.

Llavors sento soroll de passes i em quedo petrificada.Treus el cap pel muntant de la porta de la teva habitació i

em veus. Fas un bot, deixes anar un crit, i les botes que duies a les

mans et cauen a terra.A mi se m’escapa un esgarip de pànic. Deixo el cassó damunt

d’un prestatge i giro cua per tocar el dos a corre-cuita.Vas despullat. Mig despullat. Només portes uns pantalons,

amb els tirants una mica caiguts sobre les espatlles.M’agafes per la mà quan ja sóc a la porta.—Espera —m’atures, i tot seguit et poses a riure. Em dónes

el cubell, que havia deixat abandonat.— Gràcies pel raïm. Me’l menjaré abans de marxar. —Quan recordes que marxes per unir-te a la lluita, però, la rialla se t’estronca.

Si no me’n vaig de seguida, acabaràs veient com els meus ulls avergonyits se m’omplen de llàgrimes. Tinc el teu cos nu a pocs centímetres de la cara. No veia la teva pell d’aquesta manera des que eres un noiet i nedaves al rierol. I ja no l’hi tornaré a veure mai més.

Et tinc al davant, i a tu no t’importa que sigui aquí. És com si la Maria Johnson no hagués nascut, com si a mi no m’ha-guessin raptat mai. Com si aquesta nit no hagués de començar la guerra.

No em puc quedar, però estic paralitzada.Aixeques el braç ben enlaire per agafar el mosquet del pres-

tatge i, juntament amb l’arma, abastes també una caixa de fusta. En un costat, hi ha unes lletres pintades de color negre. Em disposava a marxar, ara sí, però la caixa m’atura. Observo les lletres amb les celles arrufades.

M’enxampes estudiant la caixa i et quedes tot intrigat.Ja fa estona que hauria de ser fora, jo. Finalment, aconse-

gueixo reunir les forces necessàries i me’n vaig.


JU

LIE

BE

RR

Y

La Julie Berry va ser la més jove de set germans que van néixer en una granja de porcs, gallines i conills, i un bon grapat de gats i gossos. Va estudiar escriptura creativa i comunicació a la universitat. Actualment continua vivint en una granja a Massachusetts amb el seu marit i els seus quatre fi lls.

És autora de diverses obres per al públic infantil i juvenil. Tota la veritat dins meu és la seva primera novel·la crossover, dirigida al públic juvenil i adult alhora.

Amb aquesta història, la seva carrera literària ha guanyat una força extraordinària.

julieberrybooks.com

JULIE BERRY

Tota

la v

erita

t din

s m

eu

Una desaparició.

Una tornada a casa humiliant.

Una noia forçada a viure en silenci.

Un secret que pot canviar la vida de tota una comunitat.

Una llarga carta d’amor.

Això és Tota la veritat dins meu.

«Poderosa.»

Rita Williams-Garcia, escriptora

«Intrigant, inoblidable i evocadora.»

Publishers Weekly

«(...) un missatge poderós sobre el valor

de la veu femenina i sobre el que es perd

quan se silencia.»

New York Times Book Review

«(…) un fi nal apassionant.»

Horn Book

«(…) t’atrapa des de la primera pàgina

i té substància.»

Martha Baden, School Library Journal

JULIEBERRY

14

37

90

Ningú no em crida pel nom.

De fet, ningú no m’anomena de cap manera, tret d’en Darrel, que em diu Cuc. La mare mai ha fet cap esforç per impedir-l’hi. Ella, quan s’adreça a mi, ho fa amb menyspreu: «Tu, pela aquests pèsols», «Tu, carda aquesta llana», «Tu, unta això», «Tu, vigila l’olla del greix».

«Tu, tingues la boca tancada.»

L’amabilitat d’abans ha desaparegut dels seus ulls i ha estat substituïda per una mirada de ferro. El pare fa molt de temps que és mort, i la fi lla que la mare estimava també és morta, per a ella. N’ha enterrat el nom juntament amb el record.

Ningú no em diu pel nom.

La canalla no el sap.

Jo me’l repeteixo cada matí quan surt el sol, perquè no vull llevar-me un dia i trobar-me que l’he oblidat.

Em dic Judith.


INCLOU L’EDICIÓ E-BOOK

Instruccions per a la descàrrega

a l’última pàgina

traducció de montse molist -...

Documents