tr pol borrellas

Catalunya 2024 Organització política de la Catalunya independent

ORGANITZACIÓ POLÍTICA DE LA CATALUNYA INDEPENDENT �1

Pol Borrellas i Martín Setembre de 2014 Tutora: Laia Aixalà Escola Garbí

A tots els catalans que han contribuït a mantenir viu aquest poble i a tots als que els agradaria viure aquest moment històric.


«Sostenim com a evidents per si mateixes les següents veritats: que tots els homes són

creats igual; que són dotats pel seu creador de certs drets inalienables; que entre

aquests hi ha el dret a la vida, a la llibertat i a la recerca de la felicitat. Que per garantir

aquests drets s'institueixen els governs entre els homes, els quals obtenen els seus

poders legítims del consentiment dels governats, que quan s'esdevingui que qualsevol

forma de govern es faci destructora d'aquestes finalitats, és el dret del poble reformar-la

o abolir-la, i instituir un nou govern que es fonamenti en els esmentats principis, tot

organitzant els seus poders de la forma que segons el seu judici ofereixi les més grans

possibilitats d'aconseguir la seva seguretat i felicitat. La prudència, és clar, aconsellarà

que no es canviïn per motius lleus i transitoris governs establerts d'antic; i, en efecte,

l'experiència ha demostrat que la humanitat està més disposada a patir, mentre els mals

siguin tolerables, que a fer justícia abolint les formes a què està acostumada. Però quan

una llarga sèrie d'abusos i usurpacions, dirigida invariablement al mateix objectiu,

demostra el designi de sotmetre el poble a un despotisme absolut, és el seu dret, és el

seu deure, derrocar aquest govern i establir nous resguards per a la seva futura seguretat

i felicitat.»

Preàmbul de la declaració d'independència dels Estats Units d'Amèrica, 1776.


Índex 0. Introducció ................................................................................................................ 8

1. Tipus de democràcia

-Introducció ........................................................................................................... 10

-Anàlisi ................................................................................................................... 11

-Conclusions ......................................................................................................... 14

2. Forma d'estat

-Introducció ........................................................................................................... 16

-Anàlisi ................................................................................................................... 16

-Conclusions .......................................................................................................... 18

3. Forma de govern

-Introducció ........................................................................................................... 19

-Anàlisi ................................................................................................................... 20

-Conclusions .......................................................................................................... 23

4. Sistema electoral

-Introducció ............................................................................................................ 25

-Anàlisi ................................................................................................................... 26

-Conclusions .......................................................................................................... 29

5. Organització territorial

-Introducció ............................................................................................................ 37

-Anàlisi ................................................................................................................... 37

-Conclusions .......................................................................................................... 40


6. Estat del benestar

-Introducció ............................................................................................................ 47

-Anàlisi ................................................................................................................... 48

-Conclusions .......................................................................................................... 54

7. Sistema fiscal

-Introducció ........................................................................................................... 63

-Anàlisi ................................................................................................................... 64

-Conclusions .......................................................................................................... 69

8. Reforma constitucional

-Introducció ............................................................................................................ 75

-Anàlisi ................................................................................................................... 76

-Conclusions .......................................................................................................... 79

9. Control constitucional

-Introducció ........................................................................................................... 80

-Anàlisi ................................................................................................................... 81

-Conclusions .......................................................................................................... 84

10. Sistema judicial

-Introducció ........................................................................................................... 86

-Anàlisi ................................................................................................................... 86

-Conclusions .......................................................................................................... 88

Síntesi ............................................................................................................................ 91

Agraïments ................................................................................................................... 94

Referències .................................................................................................................. 95


ANNEX

Glossari ....................................................................................................................... 100

Entrevistes

-Josep Mª Reniu .................................................................................................. 103

-Salvador Cardús ................................................................................................. 109

-Dolors Camats (ICV-EUiA) .................................................................................. 115

-Josep Rull (CiU) .................................................................................................. 120

-Germà Bel ........................................................................................................... 126

-Santiago Vidal ..................................................................................................... 131

-Pere Bosch (ERC) ............................................................................................... 139

-Marina Geli ......................................................................................................... 143

-Joan Iglesias ....................................................................................................... 148

-Liliana Vilanova (CUP) ......................................................................................... 157


0. INTRODUCCIÓ «Així heu de voler Catalunya, com tantes vegades jo l’he promesa al poble:

políticament lliure, socialment justa, econòmicament pròspera i espiritualment

gloriosa. Que si un dia es digué d’ella que era temuda per terres i per mars, per

terres i per mars digui’s ara volguda i admirada» Fragment del discurs del President de la Generalitat de Catalunya, Francesc Macià, al recentment restaurat Parlament de Catalunya el 14 de desembre de 1932. Imaginem Catalunya l'any 2024. Com és? Catalunya és un estat independent: els catalans tornem a governar-nos nosaltres mateixos centenars d'anys després. Però, de què ha servit fer aquest pas? Quins canvis s'han dut a terme? Com s'organitza la Catalunya Estat? Catalunya és una república o una monarquia? Com es forma el seu govern? Com es divideix territorialment? Quin sistema electoral utilitza? Jo em vaig fer aquestes preguntes i vaig decidir de respondre-les. El resultat d'aquesta profunda reflexió és aquest treball de recerca: un document rigorós que il·lustra l'organització política de la Catalunya independent. El treball ha estat dividit en deu apartats que analitzen les diferents opcions que té Catalunya a l'hora d'organitzar-se en diferents àmbits, cadascun dels quals ha estat contrastat i meditat a consciència fins a trobar la millor elecció, la més ideal però alhora realista, la més justa, la més democràtica, la més adequada. I sempre tenint en compte l'opinió dels experts: un doctor en ciències polítiques, un sociòleg i doctor en ciències econòmiques, un doctor en economia, un jutge i l'encarregat de definir el nou model d'Administració tributària de Catalunya, a més de comptar també amb l'opinió de representants dels partits polítics catalans que han acceptat la meva invitació per a parlar sobre la Catalunya del futur: CiU, ERC, PSC , ICV-1

EUiA i la CUP. Aquest treball no és un pamflet nacionalista, ni un brindis al sol, ni mostra una Catalunya independent idíl·lica: aquest document explica com es podria organitzar políticament la


La diputada del PSC Marina Geli va acceptar l'entrevista a títol personal.1

Catalunya Estat a deu anys vista tot intentant que esdevingui una de les democràcies més avançades i amb més benestar d'Europa. Crec fermament que el nostre país pot esdevenir la terra que voldríem per als nostres fills. Amb la independència, tindrem les eines per a fer-ho possible i, aleshores, només ens caldrà la voluntat. Tenia pensat fer una retrospecció en la història de Catalunya dels últims tres-cents anys en aquesta introducció per a argumentar que tenim dret a l'autodeterminació com a nació però, avui, no crec que faci falta ni que convingui: els catalans som aquí, units, alçats, reclamant pacíficament amb els ulls brillants i carregats d'il·lusió i d'esperança ser amos del nostre futur. I amb això ja n'hi ha prou. No cal invertir temps en demostrar el que vam ser, sinó que cal fer-ho en explicar a tothom el que podem arribar a esdevenir. I llavors, només caldrà que el poble s'expressi lliurement a les urnes. És per això que vaig decidir de fer aquest treball de recerca: per comprovar que podem convertir-nos en un país més democràtic, més just, més eficient i amb més benestar. Les persones que estem vivint aquest moment tenim sort, molta sort: tenim l'oportunitat de construir un país nou per a tothom! Tot està per fer i ens caldrà la força de tots per a recórrer aquest camí ple d'adversitats. Però, sincerament, crec que valdrà la pena. D'aquí a deu anys espero trobar-me per casualitat aquest treball ple de pols al traster de casa i poder dir, satisfet: ho hem aconseguit.


1. TIPUS DE DEMOCRÀCIA «Una gran democràcia ha de progressar o aviat deixarà de ser gran o democràcia» Theodore Roosevelt (1858-1919), 26è president dels Estats Units. 1. Introducció

«Democràcia» és una paraula polisèmica que eludeix caracteritzacions simples i que al llarg de la història ha anat associada a diferents definicions, conceptes, teories, models i organitzacions institucionals alhora tan variades com contradictòries. Vivim en l'època de la democràcia, però també en la de les seves crisis. Malgrat que, actualment, el concepte de «democràcia» ve acompanyat d'un puixant prestigi semàntic (no hi ha cap règim polític al món que no s'autoproclami democràtic), això no ha estat sempre així, es tracta d'una situació relativament recent. De fet, va ser un concepte desprestigiat durant molts segles i ha servit per tractar de legitimar tant sistemes de caràcter liberal com sistemes totalitaris o autoritaris allunyats del liberalisme polític a través d’adjectius tan diversos com democràcia popular i democràcia orgànica, entre d'altres. Atesa la varietat de formes concretes que pot assolir la idea de democràcia, tot seguit analitzaré quatre parells de nocions o concepcions genèriques (que no són necessàriament excloents) de «tipus ideal» habitualment tractades en els debats sobre la democràcia: democràcia republicana i democràcia liberal; democràcia representativa i democràcia participativa; democràcia de negociació i democràcia deliberativa; democràcia majoritària i democràcia de consens.


2. Anàlisi Democràcia republicana i democràcia liberal Es tracta de dues concepcions genèriques del terme «democràcia» en l’àmbit polític. La primera, la republicana, és la que va donar origen a les democràcies de l'antiguitat i tenia com a pilars la independència econòmica i la participació del ciutadà en la presa de decisions col·lectives. Seguint aquests principis, les grans concentracions de riquesa o de poder polític en poques mans eren considerades amenaces per a la llibertat política republicana i, en conseqüència, l'organització institucional de les repúbliques clàssiques i de les primeres democràcies buscava evitar les acumulacions de poder tant com podien. Per a prevenir la república de corrompre's, van idear el mecanisme de la participació, en què tots els ciutadans estaven implicats en la presa de decisions col·lectives. Per la seva banda, les primeres repúbliques modernes, com són la francesa i la nord-americana, es van basar en aquestes idees però van afegir-hi els principis del liberalisme polític, el nou corrent filosòfic de l'època. Com a resultat, aquestes democràcies no es van concentrar tant en dispersar el poder i assegurar la participació ciutadana, sinó que van primar que el poder estigués limitat i que garantís certs drets individuals . Per 2

aconseguir això, el liberalisme polític va establir la separació de poders en executiu, legislatiu i judicial, que es regien a partir d'una constitució escrita. A més, no es perdia la tradició de participació ciutadana per mitjà del dret a vot. Aquestes democràcies han anat evolucionant i han incorporat progressos, com són el sufragi universal i el dret d'associació, que han dut els experts a denominar-les com a 3

democràcies liberals tot i els seus pilars republicans. Democràcia representativa i democràcia participativa A l'hora de parlar sobre democràcia representativa i democràcia participativa, cal remuntar-nos de nou a l'Antiga Grècia, on les polis democràtiques com Atenes prenien 4


L'origen d’aquest dos principis liberals es troben en la reforma protestant i les guerres de religió que van 2

assolar Europa durant els segles XVI i XVII.

Vegeu el Glossari, pàgina 101. 3

Vegeu el Glossari, pàgina 101.4

les decisions col·lectives a l'Assemblea, on tots els ciutadans es reunien i hi tenien dret a vot. Aquesta primera forma de democràcia participativa, que era totalment directa, era possible, bàsicament, gràcies a la petita dimensió d'aquestes unitats polítiques, que en cap cas superaven els 250.000 habitants. Els estats democràtics moderns, per la seva banda, acostumen a agrupar milions de persones, fet que fa impossible una democràcia directa com la de les antigues polis. Per contra, utilitzen la democràcia representativa, en què els ciutadans escullen per mitjà de votacions uns representats que governen en nom seu. Ara bé, aquest sistema, en els últims anys, ha estat criticat per alguns sectors de la societat que perceben la classe política com un estament aïllat de la realitat controlada més pels poders econòmics que no pas per l’electorat. Com a resultat, s'ha formulat el concepte de democràcia participativa, que agrupa diferents propostes: la més radical proposa substituir la democràcia representativa per un sistema alternatiu de votacions directes, mentre que d'altres proposen crear mecanismes de participació ciutadana. Democràcia de negociació i democràcia deliberativa Entre els col·lectius que han de prendre decisions gairebé sempre existeixen diferents opinions, interessos i identitats que porten a un procés de debat, que pot ser de negociació o de deliberació. La negociació es produeix quan els participants inicien el procés de presa de decisió amb preferències poc alterables, amb interessos propis, que poden arribar a variar segons el poder de què disposin per a vèncer els altres. Aquest poder de negociació pot tenir a veure amb diners, amb la força física o militar, amb el poder mediàtic o amb el suport electoral del participant. El principal inconvenient que presenta aquest mètode en política rau en el fet que, utilitzant la seva força, el grup amb més poder oprimeixi el més feble. Per altra banda, com a exemple pràctic trobem les negociacions comercials, on els participants utilitzen, per norma general, el seu poder de negociació sobre l'altre per a afavorir els seus interessos privats.


Per contra, en les deliberacions es tenen en compte els interessos generals, com poden ser la "veritat" i la "justícia", i les raons públiques que poden beneficiar a més ciutadans. Un bon exemple són els debats científics on, malgrat els intel·lectuals tinguin interessos particulars, sempre es tenen en compte els arguments d'interès general a l'hora de prendre decisions. El principal problema que presenta aquest mètode el trobem a l'hora de determinar de manera imparcial quin és el veritable interès general. Per acabar, en política i, en concret, en la presa de decisions democràtiques, hi són presents tant la negociació com la deliberació en diferents proporcions. Quan els parlamentaris arriben a acords entre bastidors, a porta tancada, i tenint en compte només els seus interessos electorals o els dels grups econòmics que representen, és quan han entrat en retòrica de negociació. Per contra, quan discuteixen en un ple al Parlament o davant dels mitjans de comunicació, apel·len a raons d'interès públic per a argumentar les seves propostes i persuadir els ciutadans , utilitzant així la retòrica de deliberació. 5

Democràcia majoritària i democràcia de consens Arend Lijphart descriu la democràcia majoritària com aquella societat en què governa «la 6

majoria dels ciutadans», altrament, defineix la democràcia de consens com aquella societat en què el govern representa a «tants ciutadans com sigui possible». 7

Queda palès doncs, que són dos models molt diferenciats: la democràcia majoritària, usada en estats com el Regne Unit, compta amb un disseny institucional (sistema electoral, control judicial de constitucionalitat, grau de descentralització...), que afavoreix que una sola facció política governi en solitari, sense tenir en compte les minories. Aquest model és adequat per a països molt homogenis en termes d'identitat i de religió, però és perillós en estats diversos internament, on la democràcia de consens, que té en compte les minories, és molt més adequada per tal d'evitar la discriminació i la tirania de la majoria. Un bon exemple d'això és el disseny institucional de Suïssa, que compta amb


A vegada, els polítics utilitzen raonaments d'interès general de forma pública per a emmascarar que han 5

pres una decisió per a afavorir interessos privats.

Arend Lijphart és un politòleg especialitzat en la política comparada, els sistemes electorals i els sistemes 6

de votació, les institucions democràtiques, i l'etnicitat.

Lijphart, Arend. Modelos de democracia, Ariel, 2000. Pàgines 13-14.7

mecanismes que permeten a totes les comunitats lingüístiques de participar en els governs del país. 3. Conclusions A l'hora de dissenyar l'organització política de la Catalunya independent cal tenir en compte els conceptes analitzats anteriorment. Malgrat cap d'ells sigui excloent, és a dir, tots es poden aplicar alhora en diferent mesura, és recomanable marcar bé quin tipus de democràcia volem per a la Catalunya Estat. Primerament, a l'hora de bastir el sistema de govern democràtic de Catalunya, és imprescindible tenir en compte la tradició de les democràcies representatives d’arrel liberal, introduint-hi, això sí, mecanismes de participació directa ciutadana. Convé ressaltar que les institucions representatives són insubstituïbles: tant les dimensions dels estats moderns, com el caràcter altament especialitzat de la política actual, fan necessària l’existència d’òrgans representatius que s’ocupin d’elaborar, executar i vetllar les lleis. Tanmateix, és erroni limitar la participació ciutadana al vot periòdic a unes eleccions, ja que fomenta l’allunyament entre la ciutadania i la política. Per aquesta raó és necessari introduir mecanismes de participació . D'aquesta manera, es preservarà el 8

necessari sistema representatiu on el poder és limitat per una constitució, alhora que s'aproxima la presa de decisions als ciutadans. Per altra banda, és important i necessari combinar la negociació i la deliberació en el futur sistema polític català. La retòrica de negociació, que sempre existirà, s'ha de regular per mitjà d'un disseny institucional que obligui al consens entre una gran majoria de les forces polítiques per tal de protegir els drets de les minories. Per altra banda, és convenient afavorir la deliberació pública dels governants per reduir la capacitat de certes faccions, tan polítiques com econòmiques (l'anomenat establihsment), d'utilitzar el seu poder de negociació per a decidir per sobre del bé comú. Finalment, cal insistir en tenir sempre en compte la democràcia de consens a l'hora de dissenyar les institucions de la Catalunya independent perquè, en una societat com la nostra, que ja presenta un alt grau de diversitat i pluralisme intern (especialment en


Vegeu l'apartat del Sistema electoral, pàgina 86.8

l'àmbit lingüístic), resulta molt adequat acordar els grans temes de país de forma consensuada per tal de garantir la cohesió social.


2. FORMA D'ESTAT «Sou la lliure voluntat de la pàtria, sou, honorables Diputats, tot Catalunya en peu. Penseu que reprenem la història d’un poble justicier que no es vincla, d’un poble que no volgué reis, sinó prínceps, que «eren el primer entre iguals, elegits per ciutadans que, de dret, eren lliures»» Fragment del discurs del President de la Generalitat de Catalunya, Francesc Macià, al recentment restaurat Parlament de Catalunya el 14 de desembre de 1932. 1. Introducció

Monarquia i república són dos dels sis termes polítics estudiats i classificats a l'Antiga Grècia per Plató i Aristòtil per designar els diferents règims polítics de l'època. D'aquests sis tipus, els que han adoptat les democràcies liberals, tot modificant-los per adaptar-los a les noves realitats socials, són dos sistemes similars però molt diferents alhora. Dos models antagònics, cadascun amb les seves virtuts i inconvenients, que s'han enfrontat nombroses vegades durant els últims segles a tot el món. A continuació analitzo els arguments a favor i en contra que presenten les dues opcions i destrio el sistema que més s'adequa per a la Catalunya independent. 2. Anàlisi

Monarquia parlamentària La monarquia parlamentària, sorgida de la Revolució Anglesa de 1688, és el sistema adoptat per un bon nombre d'estats europeus: el Regne Unit, Bèlgica, Dinamarca, Països Baixos, Noruega, Suècia i l’Estat espanyol. En aquests territoris el cap d'estat (un rei o una reina) regna però no governa. És a dir, la figura del monarca ha perdut quasi totes les funcions polítiques executives, legislatives i judicials de períodes anteriors i ha esdevingut el representant de l'estat i una eina per evitar bloquejos constitucionals. D'altra banda, cal remarcar que el poder i les funcions del rei estan establertes per la constitució o les lleis de cada territori.


Els principals avantatges que presenta aquest sistema són que l'estat disposa d'una figura neutra, independent dels partits polítics i allunyada de la política quotidiana, per a arbitrar possibles conflictes polítics o bloquejos institucionals. D’altra banda, els defensors de la forma de govern parlamentària esgrimeixen una raó addicional: la monarquia constitueix una salvaguarda d’aquesta forma del govern en relació al presidencialisme . 9

Com a inconvenients té que el càrrec és vitalici i hereditari, característica que fa aquest sistema incompatible amb la idea de democràcia avançada ja que el poble no decideix quin és el seu cap d'estat, com passa actualment a l'Estat espanyol. República La república, sorgida arran de la revolució americana de 1776 i la francesa de 1789, és un sistema que es caracteritza pel fet que el càrrec de cap de l'estat no és hereditari sinó escollit per un període limitat de temps. La manera d’escollir aquest president (directa o indirecta), així com les seves funcions varien segons es tracti d’un sistema presidencialista (EUA), semipresidencialista (Estat francès) o parlamentari (Alemanya i Itàlia). Els principals avantatges que presenta aquest model són que els ciutadans escullen el seu cap d'estat, ja sigui de forma directa o indirecta. Això ja comporta que sigui un model més congruent amb els valors liberal-democràtics que un cap d’estat hereditari i que l'acosti al que denominem una democràcia perfecta. Per altra banda, els inconvenients són que els presidents de repúbliques parlamentàries acostumen a ser persones lligades a la vida política quotidiana i als partits polítics, fet que els podria privar de ser imparcials a l'hora de prendre algunes decisions en la funció de cap de l'estat. Ara bé, si el candidat és consensuat per una majoria àmplia de diputats i/o de ciutadans, aquest fet no hauria de produir-se.


L'any 1981, el rei d'Espanya Joan Carles I va salvaguardar el sistema democràtic rebutjant el cop d'estat 9

del general Tejero.

3. Conclusió La Catalunya del segle XXI és filla del catalanisme polític dels últims dos segles que, durant els seus inicis i a partir de la Segona República, ha estat majoritàriament republicà . Tenint en compte aquesta herència política i la voluntat dels catalans de 10

convertir Catalunya en una de les democràcies més avançades del món, no hi ha cap mena de dubte que el sistema republicà és el que s'ha d'adoptar. Primer de tot, perquè és l'únic model que garanteix que el poble tingui la sobirania a l'hora d'escollir el seu cap d'estat i, en segon lloc, perquè és el que més s'adequa per al naixement d'un nou estat que vol ser garant de la màxima qualitat democràtica.


Vegeu Valentí Almirall al segle XIX i Francesc Macià i Lluís Companys al segle XX.10

3. FORMA DE GOVERN «El suport d’un poble no es guanya simplement governant-lo segons els seus

interessos. Nosaltres, els governants, hem de dedicar una gran part del temps a

seduir la seva imaginació» Thornton Wilder, Els idus de març «El poder és una càrrega feixuga i el seu pes anirà corrompent aquell qui el suporti» Ji Junxiang, s. XIII, L'orfe del clan dels Zhao 1. Introducció El principi institucional de la separació de poders és la base de qualsevol democràcia liberal representativa que s'organitzi o es vulgui organitzar avui en dia en estat. Seguint la idea aristotèlica de la conveniència d’establir una separació de funcions en diversos tipus d’institucions de la democràcia antiga (assemblea, magistratures...), Locke (Segon tractat del govern, 1662) i, posteriorment, Montesquieu (L’esperit de les lleis, 1748), estableixen dissenys institucionals que instauren una relació entre els poders legislatiu i executiu, primer, i entre aquests i el poder judicial, després. Aquests models proposats durant el segle XVIII han evolucionat fins a l'actualitat, on els nous estats han d'escollir entre un model presidencialista, amb els poders executiu i legislatiu separats (com als EUA), un model parlamentari, amb el primer poder, l’executiu, escollit pel segon poder, el legislatiu, (com a Alemanya) o un model híbrid semipresidencialista, amb un president escollit directament pel poble i un primer ministre escollit pel poder legislatiu (com a França).


2. Anàlisi Forma de govern parlamentària El model parlamentari, resultat de la llarga evolució europea des de la monarquia constitucional fins a la monarquia parlamentària, és el sistema adoptat per estats com Alemanya, Canadà, Dinamarca, Bèlgica, Islàndia, Suècia o l’Estat espanyol. Ara bé, l'exemple clàssic de parlamentarisme és el model Westminster del Regne Unit.

En aquest model el cap de govern és escollit pel Parlament i, en conseqüència, ha de retre comptes amb aquesta cambra, que té el poder per a destituir-lo o ratificar-lo per mitjà de mocions de censura i de confiança respectivament. Aquest mecanisme d'elecció, a més, comporta que la divisió de poders entre legislatiu i executiu es dilueixi de forma notòria, prenent poder de decisió als ciutadans. Per altra banda, aquest sistema implica que el cap de govern estigui separat de la figura de Cap d'Estat, posició que ocupen els monarques en el cas de les monarquies parlamentàries i personalitats allunyades de la vida política quotidiana en les repúbliques. Com a principal avantatge destaca la política de pactes, acords i coalicions que, a causa de la necessitat d'assolir una majoria absoluta per a investir el primer ministre, ha acabat sent inherent a aquest model. S'ha de tenir en compte, per altra banda, que aquesta situació es repetirà cada vegada que un govern que no tingui majoria al Parlament hagi d'aprovar alguna llei. Un altre punt fort és el fet que el govern, el primer ministre sobretot, ha de passar comptes amb el Parlament periòdicament el qual, a més, té el poder, com ja he apuntat, per a destituir-lo. Com a inconvenients cal ressaltar que, amb aquest sistema, el cap del govern no és escollit pel cos electoral, pels ciutadans, sinó que és el Parlament l'encarregat de designar-lo. Això provoca que no estigui tan legitimat com en el sistema presidencialista i que, a vegades, el candidat del partit guanyador no esdevingui primer ministre. D'altra banda, quan es formen governs sense una majoria parlamentària sòlida és més probable que s'acabin convocant eleccions anticipades, que comporten inestabilitat i períodes d'inactivitat política. Un altre punt feble el trobem a l'hora de formar els gabinets: en el model parlamentari els ministres acostumen a ser persones provinents del món polític i, molt sovint, també són diputats. Per últim, cal tenir en compte que la majoria d'estats


que opten per aquest model no tenen cap mena de limitació de mandats i, en conseqüència, s'hi pot donar el cas que, aprofitant-se la majoria parlamentària de què disposa, el primer ministre es mantingui en el càrrec durant molts anys, amb els efectes indesitjats que això comporta .11

Forma de govern presidencialista El model presidencialista, fruit de la revolució americana de 1776, és present en països com Costa Rica, Colòmbia i Argentina, malgrat l'exemple per excel·lència són els EUA, que van ser els primers a adoptar el model presidencialista modern.

En aquest sistema el president és escollit directament pels ciutadans a través d'una votació popular (en alguns casos a través de compromissaris), i no pas a través del Parlament. En conseqüència, el president escollit ha de passar comptes amb el cos electoral i no amb la cambra de representants, la qual, per norma general, no pot fer mocions de censura. Ara bé, en casos excepcionals, com podria ser una conducta delictiva (el que en política comparada s'anomena impeachment ), el Parlament sí que 12

pot destituir-lo.

Els principals avantatges que presenta aquest sistema són, en primer lloc, que la separació de poders entre el legislatiu i l’executiu és molt més marcada que en els sistemes parlamentaris ja que, en aquest cas, el parlament ocupa una funció institucional més destacada i autònoma. En segon lloc, que la majoria d'estats que l'adopten acostumen a gaudir de força estabilitat institucional, com ha estat, històricament, el cas dels Estats Units. D'altra banda, el president gaudeix de molta més legitimitat atès que són els ciutadans els qui l'han escollit directament. Així mateix, els integrants dels gabinets acostumen a ser de perfil professional ja que el govern es troba més allunyat del Parlament i, en conseqüència, acostumen a ser més especialitzats. A més, els mandats són limitats, evitant així personalismes.


Ha quedat pal·lès en molts casos que acaparar poder durant un llarg període de temps acaba propiciant 11

l'aparició d'actituds corruptes en els governants.

Consulteu el Glossari, pàgina 100.12

El model presidencialista, però, no es troba exempt d'inconvenients. El principal és que, en la majoria d'estats, ha creat un sistema de partits bipartidista ja que només dos aspirants arriben a la segona volta d'elecció i això provoca que es creï una polarització del vot . Per últim, el president pot desentendre's del Parlament aprofitant que no el pot 13

destituir, fet que pot comportar problemes.

Forma de govern semipresidencialista Aquest model, present a l'Estat francès, és un híbrid entre els dos sistemes descrits anteriorment. La característica principal és que el president de la república és escollit per votació directa per part del cos electoral, com és el cas del model presidencialista, però el parlament també escull un cap de govern, com en el model parlamentari. El resultat és un poder executiu bicèfal, tenint més poder el cap de govern que el president en cas que pertanyin a partits polítics diferents. El principal avantatge que presenta és el fet de poder mantenir un primer ministre escollit pel parlament que s'ocupa, principalment, de la política interna i de disposar, a més, d'un president de la república escollit directament pels ciutadans amb un paper fonamental en política exterior, donant lideratge i visibilitat internacional a l'estat. Per altra banda, el major inconvenient que presenta és el fet que és complex dividir les competències entre les dues figures i sovint s'originen conflictes. És per això que els estats que adopten aquest model han de determinar de forma molt precisa a la constitució quines són les competències del president de la república i quines les del primer ministre.


Els Estats Units d'Amèrica són un bon exemple d'aquest inconvenient. En aquest estat només els dos 13

partits hegemònics, el republicà i el demòcrata, tenen opcions de guanyar la presidència.

3. Conclusions Catalunya necessitarà, sobretot durant els primers anys de la independència, una figura forta i legitimada al capdavant de la nació. Establir relacions amb tots els estats de la comunitat internacional i bastir les estructures d'estat requerirà d'estabilitat institucional, situació que s'aconseguirà més fàcilment amb la implantació del model presidencialista. D'entrada, l'adopció d'aquest model permetrà que Catalunya disposi d'un president de la Generalitat (que alhora actuarà com a Cap d'Estat de la República Catalana), carregat de legitimitat ja que serà escollit directament per una majoria qualificada de ciutadans, fet que, a la pràctica, es traduirà en què l'escollit serà una persona consensuada i amb el suport de la majoria de partits o fins i tot una persona independent amb un ampli suport popular . D'aquesta manera, l'Estat Català es dotarà d'una figura que donarà al Govern 14

de Catalunya el lideratge i la visibilitat internacional que necessitarà per afrontar els primers passos de la Catalunya independent. Convé ressaltar, també, que el model presidencialista permetrà al president d'escollir el gabinet amb el qual treballarà amb criteris més professionals i, en conseqüència, serà format per ministres amb un perfil més tecnòcrata, personalitats allunyades de la vida política i experts en les carteres que ocuparan. Això serà possible atès que el Govern no estarà tan lligat al Parlament com seria en el cas de la implantació d'un sistema parlamentari. D'altra banda, la tria d'aquest model comportarà una absoluta divisió de poders i dotarà de més poder de decisió els ciutadans, dues qüestions molt positives. A més, per evitar un mal ús del poder per part del president, el Parlament podrà obligar-ne la compareixença amb el suport de dues cinquenes parts dels diputats i destituir-lo a través d'una moció de censura si obté el suport de quatre cinquenes parts de la cambra. D'aquesta manera, el Parlament podrà fer caure qualsevol president que faci una mala gestió o que abusi de la seva posició. Per últim, cal remarcar que la limitació del mandat serà de dues legislatures, és a dir, de vuit anys. Com a variació del model estàndard, a Catalunya no només el president estarà sotmès a aquesta norma, sinó que també ho estaran els alts càrrecs i els batlles, amb un


Per a més informació sobre el procediment d'elecció del President de Catalunya, vegeu l'apartat sobre el 14

sistema electoral, pàgina 86.

límit de dotze anys, i els diputats i els regidors, que en el seu cas la limitació serà de cinc mandats, és a dir, de vint anys, com desenvolupo i argumento a la pàgina 31. També voldria comentar que, a llarg termini, un cop l'Estat Català hagi estat implantat en la seva totalitat, si els seus ciutadans ho desitgessin, Catalunya podria adoptar el model semipresidencialista recuperant, així, la funció del Parlament d'escollir un primer ministre que s'ocupi de la política interna i dividint, així, la càrrega de poder que tindrà el President de Catalunya en el model presidencialista.


4. SISTEMA ELECTORAL «El dret a vot és un dret que res ni ningú pot treure als ciutadans» Jean-Jacques Rousseau, 1712-1778.

1. Introducció Catalunya, actualment, no disposa de llei electoral pròpia. Aquest fet és francament preocupant tenint en compte que el Parlament ha disposat de més de trenta anys per a elaborar una norma pròpia que regeixi els nostres comicis. La pluralitat de partits al nostre país, cadascun amb els seus interessos polítics, ha impedit, de moment, una entesa i ha provocat que encara avui utilitzem la llei electoral preestablerta per l'Estat Espanyol. La llei electoral, amb el seu propi sistema electoral, és una estructura d'estat. No és pas cap minúcia: és la norma que ha de traduir el vot dels ciutadans en representació política institucional. És per això que, quan Catalunya es constitueixi en estat independent, serà de vital importància que els partits polítics abandonin els seus càlculs partidistes i actuïn tots a l'una per a crear una llei electoral justa i adequada tenint en compte les característiques del país. Sols així Catalunya podrà esdevenir un autèntic estat democràtic. A continuació analitzo els diferents tipus de sistemes electorals que existeixen en la política comparada per a escollir el poder lesgislatiu i en destrio un, el qual adapto a la 15

realitat de Catalunya.


El sistemes que s'utilitzaran en les eleccions presidencials, les municipals, les consultes i els referènfums 15

seran tractats direcament a les conclusions.

2. Anàlisi Els sistemes electorals intenten buscar un equilibri entre diversos objectius que no sempre resulten compatibles i que sovint són contraposats: parlem de representativitat, proporcionalitat, territorialitat, governabilitat, legitimitat democràtica, claredat, estabilitat i transparència. En conseqüència, existeixen molts tipus de sistemes electorals, tots vàlids, cap perfecte. Triar-ne un o altre dependrà, especialment, de les característiques del territori on s'hagi d'aplicar. Cada democràcia liberal té el seu propi sistema electoral però, a grans trets, pot dir-se que existeixen dos grans grups de sistemes electorals: el majoritari i el proporcional, cadascun amb les seves variants internes. Entre els components bàsics i comuns dels diferents sistemes electorals es troben la circumscripció o districte electoral, que és la unitat territorial del vot ciutadà; el tipus de candidatura, que pot ser uninominal o plurinominal; el tipus de vot, el qual pot variar en diferents aspectes; la fórmula electoral, que és la fórmula matemàtica que tradueix el nombre de vots rebuts per cada candidatura en representació política institucional i, en el cas dels sistemes proporcionals, el llindar mínim de vots per a entrar en el repartiment de representants. En conseqüència, els resultats pràctics de cada sistema no depenen d’un sol element sinó del conjunt. El debat entre els avantatges i els desavantatges dels sistemes majoritaris i proporcionals és quasi interminable, amb aferrissats defensors i crítics en ambdues bandes. Sistemes majoritarisEls sistemes electorals majoritaris es caracteritzen, principalment, per afavorir governs molt estables i la formació de majories absolutes del partit o coalició guanyadora. A més, acostumen a provocar que els partits tendeixin al centre, tot defugint d'extremismes, ja que es necessita una gran quantitat de vots per a guanyar unes eleccions d'aquest tipus. D'altra banda, si es combina aquest sistema amb circumscripcions uninominals, com és el cas de la Cambra dels Comuns al Regne Unit, s'estableix una relació més directa entre representant i representats ja que es poden adreçar peticions al teu diputat, es facilita el compliment de responsabilitats i s'allunya el representant de l'aparell central del partit tot acostant-lo més als ciutadans. Malgrat això, un dels principals inconvenients és el fet que


només els partits grans poden entrar a la cambra i, en conseqüència, són estats que tendeixen al bipartidisme, com és el cas dels EUA i del Regne Unit. A més, és molt més complicada l'entrada de partits nous i, en aquest sentit, aquests sistemes tendeixen a dificultar l’accés de les demandes de les minories en el procés de presa de decisions col·lectives. Per últim, aquest model, combinat amb circumscripcions uninominals, pot afavorir el clientelisme i el caciquisme electoral ja que els lobbies, aprofitant el seu poder econòmic, podrien accedir al poder directament mitjançant candidats sota el seu control.

Sistemes proporcionalsEls sistemes electorals proporcionals es caracteritzen per tenir la capacitat de canalitzar millor el pluralisme de la societat ja que permeten l'entrada de minories a les cambres de representants. Aquest és un argument de pes en societats molt plurals en termes nacionals, lingüístics, religiosos o ètnics vist que la representació d'aquests col·lectius permet que el debat parlamentari estigui enriquit amb moltes i diverses opinions que, a més, afavoreixen la democràcia de consens, tot al contrari del que passa amb els sistemes majoritaris. D'altra banda, els principals punts febles són la major inestabilitat governamental i l'excessiu pes que a vegades tenen les minories radicals en la presa de decisions perquè són claus a l'hora de formar majories, com passa a Israel. A més, com que els diputats acostumen a ser escollits en circumscripcions plurinominals i a partir de llistes elaborades habitualment per la direcció dels partits, es produeix un allunyament dels electors respecte dels candidats i, conseqüentment, es dilueix la responsabilitat política dels representants. Sistema de representació proporcional personalitzada Alguns països han creat sistemes electorals que combinen elements de caràcter majoritari i de caràcter proporcional amb l'objectiu d'obtenir un major equilibri i compensar els punts febles que presenten ambdós sistemes. Són els coneguts com a sistemes de representació proporcional personalitzada: la distribució d’escons és de caràcter proporcional però es combina amb circumscripcions uninominals per acostar els candidats als electors.


Aquest és el cas d'Alemanya i d'Escòcia, que combinen districtes uninominals i plurinominals en el seu sistema electoral. Cada elector té la possibilitat d’emetre dos vots: a) un vot a un candidat, que ha d'escollir entre els diversos candidats que es presenten pel seu districte uninominal; i b) un vot de llista, que ha de triar entre les diferents llistes proposades pels partits en una circumscripció territorial més gran. Aquest darrer tipus de vot és el més important ja que és el que decideix el nombre de representants atribuïts proporcionalment a cada partit d’acord amb una fórmula electoral concreta, que en els països esmentants és la fórmula de Hare . Per la seva banda, a les 16

circumscripcions uninominals, la representació és pel candidat que obté la majoria relativa de vots. En conseqüència, si a un partit li corresponen més representants dels que ha obtingut en les circumscripcions uninominals, la diferència es cobreix atorgant representació a candidats de la llista presentada pel partit a nivell de la circumscripció plurinominal. Si, per contra, el partit obté més diputats per les circumscripcions uninominals que els que li corresponen a partir de la distribució proporcional, no se li treu cap escó, sinó que s’augmenta el nombre d’escons institucionals. Referent a aquets últim punt, el sistema electoral alemany exigeix obtenir un mínim del 5% de vots a nivell de tot l’estat per tal d’entrar en el repartiment de representants, si bé també participen en aquest repartiment totes les forces que hagin obtingut un mínim de tres escons directes encara que no hagin obtingut el 5% de vots a nivell de tot Alemanya. Cal dir que aquest sistema no es troba exempt d'inconvenients. El principal dels quals és la complexitat dels sistema de vot i de repartició d'escons que, segons l'Enquesta Social Europea , alguns ciutadans no acaben d'entendre bé, fet que pot provocar una distorsió 17

del resultat. A més, es podria donar el cas que un partit obtingués més representants via circumscripcions uninominals que els que li pertocarien proporcionalment.



Per a més informació sobre l'Enquesta Social Europea, consulteu http://www.upf.edu/enoticies/17

1314/0108.html#.VBdSu9oaySM.

http://www.upf.edu/enoticies/1314/0108.html#.VBdSu9oaySM

3. Conclusions A la Catalunya independent els ciutadans seran cridats a les urnes sovint: en les eleccions presidencials, en les eleccions legislatives, en les eleccions municipals i en les consultes i referèndums que se celebrin ocasionalment. Cadascun d'aquests comicis estarà regit per un sistema electoral propi que detallaré tot seguit. Abans, però, cal esmentar els elements que es repetiran en totes les eleccions, siguin del tipus que siguin. En primer lloc, tots els comicis, consultes i referèndums se celebraran, per norma general, en diumenge. D'aquesta manera s'aconsegueix que la majoria de ciutadans pugui acudir fàcilment als col·legis electorals sense haver de fer ús del permís que tindran les persones que treballin durant la jornada electoral. En segon lloc, qualsevol elecció, consulta o referèndum haurà de ser convocat amb una antelació mínima de quaranta dies abans de la data de celebració i haurà d'estar separat de qualsevol altre comici per un mínim de tres mesos. Així s'evita una distorsió del resultat de les eleccions posteriors i no es barregen les dues campanyes. A més, la Sindicatura Electoral de Catalunya haurà de realitzar una campanya institucional d’informació de la data dels comicis i de les condicions per exercir el dret de vot per així fomentar la participació. Per la seva banda, el President de Catalunya i el Parlament podran avaluar en cada cas concret els avantatges i els inconvenients d’un allargament de l’horari de votació i d’una ampliació de la jornada electoral a dos dies consecutius. En aquest sentit, els electors podran votar anticipadament a les oficines de Correus de la seva circumscripció electoral, les quals disposaran de paperetes i sobres en condicions que garanteixin la llibertat i el secret del vot, des de l’inici de la campanya electoral fins a dos dies abans de la jornada electoral. Així mateix, es permetrà el vot per correu dels catalans residents a l'estranger a les ambaixades i als consolats catalans i, atès que hi ha ciutadans amb problemes per a desplaçar-se, la Sindicatura Electoral de Catalunya organitzarà urnes mòbils en cada circumscripció electoral i programarà visites a residències de gent gran, hospitals, centres penitenciaris i altres institucions per tal que hi puguin votar les persones amb aquest tipus de dificultats. També es continuaran distribuint sobres en Braille per facilitar el vot de les persones invidents com ja es fa des de les últimes eleccions. En quant al vot per internet o electrònic, s’introduirà com a forma de vot anticipat sempre i quan la Sindicatura estableixi unes condicions tècniques suficientment segures d’acreditació del votant, de secret del vot i de fiabilitat del recompte de vots. Per votar via internet, els electors podran demanar la documentació necessària a la


Sindicatura Electoral, des de la convocatòria de les eleccions fins a deu dies abans de la jornada electoral. Per altra banda, l’administració electoral organitzarà l’enviament d’un sol sobre a totes les llars de Catalunya on s’inclouran les paperetes, la informació sobre els candidats i els compromisos contrets per les candidatures amb representació parlamentària. En cas de ser una consulta o un referèndum, es rebrà el posicionament dels partits envers la qüestió preguntada. A més, els costos de les campanyes dels partits no podran superar una xifra determinada per la Sindicatura Electoral, que tindrà en compte el nombre d'habitants als quals s'ha d'informar depenent de si es tracta d'unes eleccions presidencials, legislatives, municipals o una consulta a nivell nacional o local. La idea central és reduir els diners que els partits inverteixen en aquestes activitats per obtenir més igualtat d'oportunitats entre les formacions polítiques grans i les petites. En relació a aquest apartat, cada partit tindrà un compte electoral únic en el qual no es podran abonar despeses electorals en metàl·lic ni a càrrec d’altres comptes bancaris diferents de l’establert i declarat davant la Sindicatura Electoral. A més, no estaran permeses aportacions amb finalitats electorals procedents de fundacions o organitzacions que estiguin vinculades als partits ni d’empreses públiques ni d’empreses privades que mantinguin contractes vigents amb administracions públiques. Convé ressaltar que qualsevol donació privada que percebi qualsevol partit haurà de ser feta pública en els seus comptes acompanyat del nom del donant, en cas de ser una persona física, o del nom de l'empresa en cas de ser una persona jurídica. Aquesta norma només s'aplicarà a les donacions majors de mil euros, ja que no tindria sentit publicar el nom de tots els militants dels partits. Per altra banda, seguint l'exemple dels EUA, es regularitzaran els lobbies i se'n farà pública la llista i les seves accions. D'aquesta manera els electors sabran qui ajuda els partits a qui voten i es podran evitar casos de corrupció, sobretot els casos d'adjudicació arbitrària de concursos públics. Amb aquestes dues mesures els electors gaudiran de molta més informació a l'hora de votar. En aquest sentit, no he cregut oportú la prohibició total de donacions privades als partits ja que, encara que es perseguís, continuarien existint i dificultaria molt l'entrada al Parlament dels partits extraparlamentaris. 18


La majoria d'aquestes propostes van ser estudiades i suggerides l'any 2007 per un conjunt d'experts en la 18

matèria, entre els quals s'hi trobava el professor Josep Mª Reniu. Podeu consultar íntegrament l'informe per a la llei electoral de Catalunya aquí: http://www.gencat.cat/governacio-ap/pub/sum/dep/Lleielectoral.pdf

http://www.gencat.cat/governacio-ap/pub/sum/dep/Lleielectoral.pdf

Per últim, una altra novetat remarcable serà la limitació de mandats. Seguint l'exemple suís de polítics milicians , el president tindrà una limitació de vuit anys en la seva 19

activitat. Per la seva banda, els batlles i alts càrrecs la tindran de dotze anys ja que les 20

transformacions profundes de municipis requereixen de temps, i els diputats i els regidors la tindran de vint anys doncs l'experiència és clau per a agilitzar tràmits. D'aquesta manera, es facilitarà la rotació a les capes més altes del poder, que servirà per reduir els casos de corrupció (que tendeixen a augmentar a mesura que una persona es manté al poder) i s'aconseguirà que el pas de qualsevol persona per la política sigui temporal. Dit d'una altra manera, no hi haurà polítics de professió, sinó economistes, juristes, metges..., que temporalment faran de polítics. Així obtindrem una classe política més sana i més transparent que no podrà aferrar-se al càrrec. Eleccions presidencials Les eleccions presidencials se celebraran puntualment cada quatre anys amb l'objectiu que els ciutadans escullin directament el President de la Generalitat de Catalunya, que actuarà, mentre no es canviï la forma de govern presidencialista a la semipresidencialista, com a Cap de l'Estat i del Govern. Aquesta elecció es durà a terme amb un sistema a dues voltes, és a dir, passaran a la segona ronda (que se celebrarà dues setmanes després sempre i quan en la primera volta cap candidat aconsegueixi el 50% més un dels vots vàlids emesos) els dos candidats més votats. D'aquesta manera s'aconsegueix que el President compti amb el suport de més de la meitat de la població per afrontar el seu mandat d'una manera estable. S'ha de tenir en compte, a més, que el president tindrà una limitació de mandat de vuit anys marcada per la constitució. Així, s'evitaran personalismes i possibles casos de corrupció, com he comentat abans.



Entenem com a alts càrrecs els ministres, el president del poder judicial i el president del parlament.20

Eleccions legislatives Les eleccions legislatives se celebraran cada quatre anys a partir del sistema electoral de representació proporcional personalitzada. He triat aquest model perquè combina la relació directa entre representant i representats que ofereixen els sistemes majoritaris basats en districtes uninominals amb el repartiment proporcional de la globalitat d’escons que corresponen a cada candidatura a nivell nacional. Així, s'aconsegueix apropar els polítics als ciutadans (fet que és importantíssim), sense perdre en cap moment la necessària proporcionalitat que fa el sistema just. D'altra banda, per a millorar la representativitat dels territoris poc poblats evitant perjudicar les zones amb més densitat de població a l'hora de distribuir els districtes uninominals, fóra bo d'augmentar el nombre d'escons del Parlament de 135 a 150. D'aquesta manera, els ciutadans de territoris com el Pirineu podran disposar de representants directes sense provocar que la Regió Metropolitana tingui molts menys diputats via cirumscripció uninominal dels que li pertocarien si no es tingués en compte la forta heterogeneïtat en la distribució demogràfica de Catalunya, situació que es pot observar en el següent mapa: Mapa 1. Mapa anamòrfic de població de Catalunya

NOTA: L'àrea de cada comarca és proporcional a la seva població.FONT: Generalitat de Catalunya, Participació, representació, transparència - Informe per a la Llei electoral de Catalunya.


Si bé la decisió d'ampliar el nombre de diputats va en contra del principi de racionalització de l'estructura institucional, crec que és molt necessària per la raó exposada. Seguint les normes del sistema triat, la votació es durà a terme amb dues urnes i dos vots per persona. El primer servirà per a escollir el diputat del districte uninominal de cada ciutadà, que serà escollit per majoria simple, i el segon (el més important) servirà per determinar la quantitat d'escons que cada partit ha de tenir al Parlament utilitzant la fórmula de Hare, que és més proporcional que la d'Hondt . En conseqüència, si a un 21

partit li corresponen més representants dels que ha obtingut en les circumscripcions uninominals, la diferència es cobrirà atorgant representació a candidats de la llista presentada pel partit a nivell de la circumscripció plurinominal. Si, per contra, el partit obté més diputats per les circumscripcions uninominals que els que li corresponen a partir de la distribució proporcional, no se li treurà cap escó, sinó que s’augmentarà el nombre d’escons institucionals. D'altra banda, per entrar al Parlament caldrà superar el 3% dels vots emesos. Aquesta mesura, encara que sembli injusta, és necessària per evitar un fraccionament exagerat del Parlament que en dificulti la seva activitat regular. En cas que un candidat aconsegueixi la majoria en la seva circumscripció uninominal però el seu partit no aconsegueixi superar el llindar del 3%, es farà com en el cas alemany i no podrà entrar al Parlament a no ser que hagi obtingut representació en un total de tres circumscripcions. Així s'evita l'entrada de lobbies que, aprofitant el seu poder econòmic, podrien aconseguir d'entrar a la cambra utilitzant un territori afí. D'altra banda, convé ressaltar que per a presentar-se com a candidat d'una circumscripció uninominal serà indispensable d'haver estat empadronat en algun dels municipis que la conformen per un mínim de cinc anys. Sols així s'aconseguirà que cada territori estigui realment representat per algú que el coneix correctament, que sap quins problemes i necessitats té. Per últim, aquest sistema anirà acompanyat de llistes desbloquejades. Per tant, els electors podran marcar amb una creu al requadre corresponent els candidats de les llistes plurinominals als quals dóna el seu vot preferent. Es podran seleccionar fins a un total de tres candidats, nombre que s'indicarà clarament a la papereta. En cas que el votant no marqui cap candidat, el vot es comptarà únicament per a la candidatura. Per altra banda, si una papereta inclou un nombre de vots preferents superior a l’admès, el



vot es comptarà també únicament per a la candidatura. En aquest sentit, les llistes electorals que es presentin a les eleccions per a escollir els diputats del Parlament de Catalunya hauran de tenir una composició equilibrada d’homes i dones, de manera que, tant en el conjunt de la llista com en cada tram de cinc noms, hi hagi com a mínim un 40% de candidats de cadascun dels dos sexes. Vegeu-ne un exemple a continuació: Gràfic 1. Model de papereta per a la 2a urna

FONT: Participació, representació, transparència - Informe per a la Llei electoral de Catalunya. Generalitat

de Catalunya 2007. (Imatge adaptada)

En l’escrutini de les eleccions es comptaran, en primer lloc, els vots a les circumscripcions uninominals. Després els de les llistes, a partir dels quals es farà l’assignació del nombre d'escons a cada formació segons el percentatge de vots aconseguits. A continuació, pels partits que necessitin sumar diputats per a completar els escons al Parlament, es comptaran les preferències als candidats individuals de les seves llistes de la següent manera: de cada llista seran elegits els candidats que hagin obtingut un nombre de vots preferents superior al 5% dels vots de la candidatura en què apareguin, en ordre decreixent pel nombre de vots obtinguts, fins a cobrir el nombre d’escons assignats a la llista. Per als escons assignats a una candidatura que no hagin estat adjudicats a candidats pels vots preferents, seran elegits els candidats en l’ordre en


què apareguin a la llista. En cas que no hagi estat elegit cap candidat pels vots preferents, per a tots els escons assignats a la candidatura seran elegits els candidats en l’ordre en què apareguin a la llista. En cas d’empat de vots preferents entre candidats, seran elegits els candidats situats en un lloc més alt a la llista. En conclusió, queda palès que les eleccions legislatives patiran un canvi radical tot aproximant el Parlament de Catalunya als ciutadans que, com veiem, tindran molt més poder de decisió a l'hora d'escollir els seus representants.

Eleccions municipals Les eleccions municipals se celebraran cada quatre anys i es regiran pel sistema electoral actual. Malgrat he reflexionat molt sobre la possibilitat d'elegir de forma directa l'alcalde amb un sistema a dues voltes que li donaria majoria absoluta i plena estabilitat per a dur a terme el seu programa, he primat el fet que Catalunya té una dilatada tradició pactista a nivell municipal. Així doncs, encara que actualment els alcaldes que governen en minoria hagin de fer malabarismes per a tirar endavant propostes, crec que és important continuar amb aquest model de consens. Cal veure el pacte no com una feblesa, sinó com un enfortiment i un enriquiment del govern municipal. Per tant, es continuarà amb l'actual sistema que es basa en unes eleccions en què es reparteixen els regidors del municipi, els quals han de sumar una majoria per investir el batlle. Ara bé, com a principal canvi hi ha l'adopció de la fórmula de Hare en detriment de la d'Hondt, ja que és més proporcional. D'altra banda, s'introduiran les llistes desbloquejades que permetran als ciutadans poder fer entre un i tres vots preferents. El nombre variarà segons la quantitat de regidors a escollir. Per últim, es mantindrà el llindar del 5% com a mesura per evitar l'excessiu fraccionament dels consistoris i garantir-ne, així, l'estabilitat. Consultes i referèndums Les consultes i els referèndums han de ser eines de participació ciutadana directa freqüents. Sols així els ciutadans s'aproximaran de nou a les institucions i tornaran a percebre que realment, qui mana, són ells. Per aconseguir-ho, caldrà dotar-se d'una llei


de consultes populars no referendàries i una altra de referèndums. En el cas d'aquests últims, només el President de Catalunya i el Parlament (amb el suport de la meitat més un dels diputats) podran convocar-ne, ja que els referèndums, que són consultes vinculants jurídicament, es reservaran només per a qüestions d'alta transcendència. En el cas de les consultes, però, els ciutadans podran forçar-ne la convocatòria si s'acompleixen les següents premisses: 1- Per demanar una consulta popular en l’àmbit de Catalunya caldrà un mínim de 50.000 signatures vàlides. 2- Per a demanar una consulta popular en l’àmbit local calen les signatures vàlides previstes a la normativa pròpia de l’ens local i, en defecte de previsió específica, les corresponents:a) al 20% dels habitants de l’àmbit territorial de la consulta, quan aquest sigui de 5.000 habitants o menys.b) a 1.000 habitants més el 10% dels que excedeixen els 5.000, en els àmbits territorials de 5.001 a 100.000 habitants.c) a 10.500 habitants més el 5% dels que excedeixen els 100.000, en els àmbits territorials de més de 100.000 habitants. Per norma general, totes les peticions de consulta seran dutes a terme, malgrat el President i el Parlament es reservaran el dret de no celebrar-ne alguna per trobar-la de temàtica inapropiada. Per altra banda, al no ser votacions vinculants, la seva aplicació no és obligatòria encara que, el sentit comú dels governants serà el d'aplicar-ne el resultat sempre i quan se superi el 55% de participació i el vot afirmatiu assoleixi la meitat més un dels vots vàlids emesos. En aquest sentit, la llei de consultes populars no referendàries aprovada pel Parlament de Catalunya el 19 de setembre de 2014 compleix correctament totes les condicions que 22

trobo imprescindibles en la qüestió de les consultes populars. En conseqüència, cal mantenir-la com a llei a la Catalunya independent.


Per consultar la llei de consultes populars no referendàries i participació ciutadana íntegrament, vegeu 22

http://portaldogc.gencat.cat/utilsEADOP/PDF/6715/1373014.pdf.

http://portaldogc.gencat.cat/utilsEADOP/PDF/6715/1373014.pdf

5. ORGANITZACIÓ TERRITORIAL «Res del que pugui fer la societat no ho ha de fer l'administració, res del que pugui fer un nivell pròxim d'administració no ho ha de fer un altre de més llunyà» Aforisme 1. Introducció Catalunya necessita una profunda reforma territorial. L'actual model, marcat per l'autoritat de l'Estat espanyol des de fa tres segles, reflecteix un comportament provincià i resulta molt poc efectiu. Els nivells administratius s'han anat solapant tot creant una densa xarxa d'estructures administratives que impedeix el bon funcionament del sistema; serveix per encobrir males pràctiques polítiques i suposa una considerable càrrega pressupostària. Amb l'objectiu d'acabar amb aquesta situació i de fer molt més eficient la funció que tenen les administracions subgovernamentals, que són vitals per al correcte funcionament de molts dels serveis dels que gaudeixen els ciutadans, he ideat l'organització territorial de la Catalunya independent des de zero després de fer una profunda anàlisi de les diferents alternatives que es poden adoptar. 2. Anàlisi En aquest apartat analitzaré de manera sintètica els tres models territorials existents en la teoria política i comparada: centralitzat, regional i federal.

Model centralitzat El model centralitzat es caracteritza per seguir la lògica territorial dels estats preliberals i el seu màxim representant és l’Estat francès. En aquest cas, la França revolucionària va optar per radicalitzar el model centralitzat de la monarquia absolutista que va enderrocar i, encara actualment, organitza el seu vast territori en cent-un departaments administratius, cinc d’ultramar. Aquestes unitats desconcentrades de la mateixa administració estatal, els membres de les quals no són escollits directament pels ciutadans que viuen en el territori que administren, reten comptes a l’administració


central de la que depenen i no disposen de potestat legislativa. És a dir, són mers òrgans d'aplicació de les decisions preses des del govern central i el parlament al territori. Aquest model té com a principals avantatges l'homogeneïtzació que presenta el territori legislativament i la ràpida aplicació que tenen les decisions preses pel poder executiu i legislatiu a la totalitat de l'estat. Per contrapartida, aquest model no té en compte les diferències nacionals que puguin existir entre diferents parts d'un estat. El resultat és un model que es caracteritza per la seva eficiència.

Model regional El model regional incorpora principis, institucions i procediments de decisió que actuen en un sentit descentralitzador. Aquest procés de descentralització, que majoritàriament s'associa a l’evolució d’un estat previ de caràcter centralitzat, pot estar o no garantit en termes constitucionals. En cas que no ho estigui, les institucions del poder central mantenen la sobirania de la que procedeixen els poders de les regions dotades d’autogovern i, en conseqüència, es tracta d’un procés de descentralització de caràcter reversible. És el cas, per exemple, del Regne Unit i els seus processos de devolució política a territoris específics: Escòcia, Gal·les i Irlanda del Nord. En l'altre cas, de garantia constitucional, es regula un procediment d’arbitratge, preferentment judicial, per resoldre els conflictes de competències o les possibles inconstitucionalitats legislatives, com passa a l'Estat espanyol. D'altra banda, el procés de descentralització política pot fer-se per totes les regions de l’estat o només per a algunes. En ambdós casos, a més, el grau de descentralització pot ser diferent segons les regions específiques. En aquest cas parlem d’un doble nivell d’asimetria: d’una banda, només algunes regions tenen autogovern polític i, de l'altra, el grau d’autogovern d’aquestes regions és diferent. Per últim, cal esmentar que la descentralització regional acostuma a incloure principalment el poders legislatiu i executiu, mentre que el poder judicial acostuma a mantenir les característiques bàsiques dels estats centralitzats.


Model federal El federalisme va més enllà d'un simple arranjament institucional. A l'hora d'establir un estat federal es parteix d’una concepció associativa totalment diferent a la d'estats regionals. En aquest cas, aquesta unió es basa en un pacte establert a partir de l’acord entre parts iguals, tal i com expliquen en assajos el nord-americà James Madison i altres pares fundadors de la federació dels EUA, el primer estat federal de l’era contemporània. En conseqüència, de manera general els acords federals es basen en l’«autogovern de les parts federades més el govern federal compartit per les parts», o dit en l'anglès original: «self-rule plus shared rule». Ara bé, la complexitat d'aquest model ha generat un ampli ventall de models territorials, tant pel que fa al grau de descentralització com pel que fa al grau de federalisme i a les concrecions institucionals respectives. En termes generals, els estats federals es caracteritzen per tenir una constitució que estableix la distribució de competències i dels tres poders bàsics (legislatiu, executiu i judicial) entre els dos nivells de govern. A més, per a mantenir el poder constituent dels seus membres (que disposen d’una constitució interna), disposen d'una cambra de representació territorial: el senat. Aquesta cambra, que en principi no està relacionada amb el nombre d’habitants dels estats federats, té la funció de donar veu per igual a totes les parts a l'hora de decidir sobre temes legislatius i de reforma constitucional. Per últim, comentar que la majoria d'estats federals acostumen a incloure la totalitat del territori i no contemplen la possibilitat de secessió d'una part. Altres tipus d'acords federals A part dels estats federals estrictes existeixen altres tipus d’acords federals. En primer lloc les confederacions, que es distingeixen de les federacions, bàsicament, pel fet de ser entitats institucionals on estats independents transfereixen algunes funcions o competències, generalment de caràcter econòmic i/o militar, pel benefici mutu dels signants de l’acord. Aquest acord no crea un estat i una constitució comuna, sinó que s'estableix a partir d'un tractat internacional. A més, els estats integrants poden abandonar-les lliurement fet que, basats en fets històrics, ha fet de les confederacios estructures institucionals poc estables, algunes de les quals han evolucionat a estats federals (EUA) i d'altres a estats centralitzats (Països Baixos).


En segon lloc existeixen relacions asimètriques especials entre entitats molt petites, normalment insulars com ara les illes Cook o Puerto Rico, i una entitat estatal molt més gran, com Nova Zelanda i EUA respectivament, que s'acostumen a anomenar estats associats. 3. Conclusions Abans de configurar l'organització territorial de la Catalunya independent és indispensable preguntar-nos quins objectius perseguim amb tal divisió. Sense saber què busquem, què volem aconseguir, mai no podrem adoptar el model més adequat. En el meu cas, els set criteris que tinc presents a l'hora de destriar el model territorial de la Catalunya independent són l’eficiència, l’eficàcia, la democràcia, la proximitat, la territorialitat, la distribució demogràfica de la població catalana en el territori (una de les més heterogènies de la política comparada) i el de l’acomodació de les minories històrico-culturals, l’Aran. L'eficiència i l'eficàcia han de ser les paraules que defineixin la Catalunya independent. Partint d'aquesta base, el model federal d'organització territorial ja queda descartat: suposaria una gran despesa pressupostària innecessària i, tenint en compte que Catalunya serà un estat uninacional (amb excepció de l'Aran) i de petites dimensions, no tindria massa sentit adoptar aquest sistema. En conseqüència, el model més adequat és una barreja entre el centralitzat i el regional. Proposo un triple nivell administratiu: municipis, vegueries i estat. Aquesta reforma comportarà un replantejament del mapa comarcal i l’eliminació de les províncies i de les diputacions provincials, establertes pel govern espanyol el 1833, i dels consells comarcals, accions necessàries ja que és indispensable eliminar duplicitats i l’excés de nivells administratius. Això suposarà que les comarques passin a ser una divisió geogràfica sense competències. D'altra banda, aquestes accions, probablement, haurien d’anar de la mà d’una reducció del nombre de municipis i la revisió del mapa comarcal 23


No desenvoluparé en aquest treball la reestructuració del poder local a la Catalunya independent ja que 23

és un tema complex que inclou tant aspectes tècnics com de caràcter identitari i de reclamacions territorials amb diferents graus d’arrelament i de consens popular.

malgrat algunes de les seves previsibles dificultats: se superposen aspectes històrics, d’identitat i de path dependency .24

Nivells administratius Estat L'Estat, amb el govern de la Generalitat de Catalunya al capdavant, serà el primer i principal nivell administratiu de la Catalunya independent. Malgrat la seva importància, l'objectiu és que als ciutadans no els faci falta d'acudir-hi per a fer la gran majoria de les gestions, sinó que ho puguin fer a través del seu municipi o vegueria. L'Estat s'haurà d'encarregar d'aspectes de gran envergadura, els quals no poden ser desenvolupats eficientment per les institucions subgovernamentals. En conseqüència, les seves funcions es concentraran més en marcar les línies polítiques d'acció i a aplicar les lleis que aprovi el Parlament, a més d'encarregar-se de recaptar tots els impostos (amb excepció dels municipals); d'elaborar els pressupostos; de la defensa nacional; de la gestió de ports i aeroports i de la construcció de grans infraestructures, entre d'altres. Vegueries El nou model d'organització inclou com a novetat la desconcentració de la Generalitat a través de les vegueries , funció principal de les quals és la d'actuar com a administració 25

que promou i coordina la cooperació local intermunicipal. És a dir, les vegueries han de servir per a proposar i arbitrar processos de mancomunació de serveis entre ajuntaments per tal de fer-los més eficients i reduir-ne el cost. A més, com que són les administracions que coneixeran millor cada territori, tindran competències d'assumptes que afectin directament el seu territori, com són les tasques administratives de suport a les infraestructures, d'urbanisme i habitatge, d'arranjament de camins rurals i locals, d'instal·lacions esportives i d'actes esportius, de coordinació dels Centres d'Atenció Primària (CAP), de benestar social, de cultura, de creació i administració de biblioteques i del servei de bibliobús, de medi ambient, de prevenció d'incendis, de promoure el desenvolupament econòmic al seu territori i de recuperació de zones d'interès turístic local i de la seva senyalització, entre d'altres.




Internament, les vegueries estaran formades pel Consell de Vegueria, els integrants del qual seran tots els batlles dels municipis que formen la vegueria en qüestió i representants de la Generalitat de Catalunya. Aquesta serà una funció inherent dels batlles, fet que no els suposarà en cap cas un sobresou. D'altra banda, el Consell de Vegueria escollirà el veguer, la funció del qual serà la de representar i coordinar la vegueria i les decisions que prengui el Consell, a més de ser el portaveu del territori davant del President de Catalunya i del govern, amb els quals es reunirà periòdicament per comunicar precs i demandes. Per últim, el meu model compta amb un total de set vegueries i l'Aran, cas apart. Són les següents :26

-Alt Pirineu, amb capital compartida entre Tremp, la Seu d'Urgell i Puigcerdà, comprèn els municipis de les comarques de l’Alta Ribagorça, l’Alt Urgell, la Cerdanya, el Pallars Jussà i el Pallars Sobirà.-Regió Metropolitana de Barcelona, amb capital a Barcelona, comprèn els municipis de les comarques de l’Alt Penedès, el Baix Llobregat, el Barcelonès, el Garraf, el Maresme, el Vallès Occidental i el Vallès Oriental.-Catalunya Central, amb seu compartida entre Manresa, Vic i Igualada, comprèn els municipis de les comarques de l’Anoia, el Bages, el Berguedà, Osona, i el Solsonès.-Girona, amb capital a Girona, comprèn els municipis de les comarques de l’Alt Empordà, el Baix Empordà, la Garrotxa, el Gironès, el Pla de l’Estany, el Ripollès i la Selva.-Ponent, amb capital a Lleida, comprèn els municipis de les comarques de les Garrigues, la Noguera, el Pla d’Urgell, la Segarra, el Segrià i l’Urgell.-Camp de Tarragona, amb capital compartida entre Tarragona i Reus, comprèn els municipis de les comarques del Tarragonès, l’Alt Camp, el Baix Camp, el Baix Penedès, la Conca de Barberà i el Priorat.-Terres de l’Ebre, amb capital compartida entre Tortosa i Amposta, comprèn els municipis de les comarques del Baix Ebre, el Montsià, la Ribera d’Ebre i la Terra Alta. Vegeu la nova divisió en el següent mapa:


Divisió d'acord amb la Llei de Vegueries aprovada pel Parlament de Catalunya l'any 2007, amb la 26

diferència que l'Aran tindrà la possibilitat, si així ho desitja, de formar la seva pròpia administració.

MAPA 2. Mapa de vegueries

FONT: Elaboració pròpia. No he inclòs en aquesta divisió la possible vegueria del Penedès o la de l'Alt Ter ja que crec que no convé fraccionar tant el territori, sinó que cal fer-lo el màxim d'eficient i evitar despeses innecessàries. D'altra banda, he optat per a designar capitalitats compartides per ajudar a descentralitzar i a vertebrar el territori alhora que s'eviten tensions entre ciutats.


Municipis Les entitats bàsiques d'organització territorial són els municipis, les funcions dels quals seguiran sent les mateixes que les actuals amb l'objectiu a llarg termini d'augmentar el gruix de competències de què disposen per apropar al màxim l'administració al ciutadà, sobretot en educació i sanitat. Entre les competències actuals figuren la seguretat ciutadana; l'ordenació dels trànsit de vehicles i de persones a les vies públiques; la protecció civil; l'ordenació, gestió, execució i disciplina urbanística; la promoció i gestió del l’habitatge; el manteniment i la creació de parcs i jardins; el manteniment de les vies públiques; la protecció del medi ambient; la creació, coordinació i manteniment de mercats, d'escorxadors i de fires; la defensa dels usuaris i consumidors de béns i serveis per garantir la salut, la seguretat i els legítims interessos econòmics d'aquests); la protecció de la salubritat pública (higiene dels aliments, desratització, desinfecció i desinsectació); la participació en la gestió dels Centres d'Atenció Primària (CAP); el manteniment dels cementiris i la prestació de serveis funeraris; la prestació de serveis socials, de promoció i de reinserció social; el subministrament d’aigua; el manteniment del sistema de clavegueram i el tractament de les aigües residuals; l'enllumenat; la neteja viària i la recollida i tractament de residus; el transport públic de viatgers; la construcció, manteniment i promoció d'instal·lacions culturals, esportives i ocupació del lleure; la promoció turística del municipi i, per últim, el manteniment de les escoles públiques i la participació als consells escolars. La Catalunya independent, a curt termini, continuarà tenint els 946 municipis actuals. Tenint en compte les dificultats que tindria intentar fusionar-ne els més petits per motius històrics, la millor solució serà la de potenciar les mancomunitats de municipis propers. Aquestes associacions serviran per a cooperar a l'hora d'executar obres i per a la gestió dels serveis comuns, fet que els repercutirà en un estalvi. Desplegament de l’Àrea Metropolitana de Barcelona Per últim, i d'acord amb la llei vigent 31/2010 del 3 d'agost de 2010, proposo el desplegament de l'Àrea Metropolitana de Barcelona, una entitat que agrupa els municipis que constitueixen el continu urbà on viu més de la meitat de la població de Catalunya. Aquesta és una mesura de racionalitat política i una necessitat per organitzar els serveis públics municipals d'aquesta complexa zona. D’aquesta manera, en un sol organisme s’inclouran les tres entitats metropolitanes existents: la Mancomunitat de Municipis,


l’entitat del Transport, i l’entitat del Medi Ambient. A més, s’afegiran totes les competències urbanístiques legalment vigents, assumint d'aquesta manera les competències de la Subcomissió d’Urbanisme de Barcelona, que quedarà dissolta. El govern i l’administració de l’Àrea Metropolitana de Barcelona correspondran al Consell Metropolità que estarà format pels batlles dels municipis de l’Àrea Metropolitana, que en seran membres inherents. Formaran part de l’Àrea Metropolitana de Barcelona els 36 municipis que actualment formen part d’alguna de les tres entitats existents. Aquests són: Badalona, Badia del Vallès, Barberà del Vallès, Barcelona, Begues, Castellbisbal, Castelldefels, Cerdanyola del Vallès, Cervelló, Corbera de Llobregat, Cornellà de Llobregat, Esplugues de Llobregat, Gavà, l’Hospitalet de Llobregat, Molins de Rei, Montcada i Reixac, Montgat, Pallejà, la Palma de Cervelló, el Papiol, el Prat de Llobregat, Ripollet, Sant Adrià del Besòs, Sant Andreu de la Barca, Sant Boi de Llobregat, Sant Climent de Llobregat, Sant Cugat del Vallès, Sant Feliu de Llobregat, Sant Joan Despí, Sant Just Desvern, Sant Vicenç dels Horts, Santa Coloma de Cervelló, Santa Coloma de Gramenet, Tiana, Torrelles de Llobregat i Viladecans. Aran D’altra banda, caldrà establir un règim específic d’autogovern per a l’Aran de caràcter asimètric. Proposo una asimetria institucional i competencial que quedaria molt destacada dins del conjunt del sistema. El grau competencial l'hauran de decidir el propis aranesos a través d'una proposta que farà el Consell General d'Aran i que es durà a referèndum en aquest territori. A més, la constitució de Catalunya reconeixerà el dret a l'autodeterminació de l'Aran. Amb aquesta reforma es millorarà i s'aprofundirà en el necessari equilibri territorial que necessita Catalunya. Tot plegat amb l’objectiu de millorar la qualitat i l’eficiència en la prestació dels serveis, aprofundir en el benestar de la ciutadania i oferir garanties per a la cohesió social i la vertebració territorial.


GRÀFIC 2. Nivells administratius de Catalunya

FONT: Elaboració pròpia.


6. ESTAT DEL BENESTAR «Si no hi hagués injustícia, ignoraríem fins i tot el nom de la justícia» Heràclit «L’autèntica llibertat individual no pot existir sense seguretat econòmica i independència» Franklin D. Roosevelt, Discurs de l’Estat de la Unió (1944) 1. Introducció La Catalunya autonòmica disposa d'un bon estat del benestar tenint en compte els resursos dels que disposa. Malgrat això, en els últims anys han aparegut les carències del sistema i els seus punts febles. La Catalunya independent ens brinda l'oportunitat de reformar, ampliar i, sobretot, fer sostenible l'estat del benestar català. Si bé fins avui hem gaudit d'uns serveis socials, d'una sanitat i d'un sistema educatiu prou eficients i de força qualitat, la ferotge crisi econòmica dels últims anys ha deixat a la vista els problemes estructurals que pateix l'actual estat del benestar i que el fan inviable a llarg termini. L'actual model, desplegat durant els anys setanta i vuitanta, és extremadament rígid i no s'ha adaptat als canvis demogràfics ocorreguts a Espanya i a Catalunya en els últims vint anys. Aquest fet, sumat a la potent crisi econòmica que pateix el país i que està canviant la societat i les polítiques dels governs, fan inviable l'actual estat del benestar a llarg termini, tal i com ha apuntat l'economista Santiago Niño Becerra diverses vegades.27

Catalunya, amb la independència, disposarà de les eines necessàries per a reestructurar el seu estat del benestar de dalt a baix tot fent-lo flexible per a aconseguir que sigui


Santiago Niño Becerra (Barcelona, 1951) és un economista català i, des de l'any 1994, és catedràtic 27

d'Estructura Econòmica a la Universitat Ramon Llull de Barcelona, on actualment és professor.

sostenible a llarg termini. Els 11.600 milions d'euros nets de més dels que disposarà la 28

Generalitat de la Catalunya independent han de servir per a convertir l'estat del benestar català en un model que s'imiti arreu del món; un model realista que, com defensava Roosevelt, doni llibertat individual als ciutadans tot garantint-los seguretat econòmica i independència i que els protegeixi adequadament. A més, ha de ser un sistema que redistribueixi la riquesa i acosti Catalunya als nivells de benestar i igualtat social dels països amb un coeficient Gini més elevat. En resum, un model del qual els catalans se'n 29

sentin orgullosos i que tingui com a pedra angular un sistema educatiu d'alta qualitat. A continuació analitzaré els diferents tipus d'estat del benestar que existeixen i destriaré el que millor s'ajusta a Catalunya tenint en compte els objectius que he marcat. 2. Anàlisi El terme estat del benestar inclou el conjunt d’intervencions socioeconòmiques que les democràcies liberals han dut a terme, predominantment des de mitjans del segle XX fins a dia d’avui, per tal de garantir un millor funcionament econòmic, així com uns drets socials i unes condicions materials bàsiques pel conjunt de la ciutadania. L’estudi comparat dels estats de benestar i de l’anomenada economia social de mercat ens mostra l’existència de quatre tipus ideals: el liberal, el conservador, el socialdemòcrata i el mediterrani. Model liberal o anglosaxó El model liberal, present a estats com els EUA, Suïssa, Canadà, Austràlia o el Japó, està enfocat fonamentalment a estimular l'activitat del mercat i, en conseqüència, les interferències de l’Estat són mínimes i destinades únicament a corregir els errors del mercat. Per tant, l'assistència a les persones amb un un nivell baix d'ingressos és només provisional, reduint al màxim els incentius per a romandre fora del mercat laboral. A més,


FONT: Informe 18 del Consell Assessor per a la Transició Nacional sobre la viabilitat fiscal i financera 28

d’una Catalunya independent i Bosch, N. i Espasa, M. (2014), “La viabilidad económica de una Cataluña independiente”, Revista de Economía Aplicada, 64, vol. XXII, pàg. 135-162 i taules 2 i 3. Podeu consultar l'informe 18 del CATN en el següent enllaç: http://presidencia.gencat.cat/web/.content/ambits_actuacio/consells_assessors/catn/informes_publicats/inf_18_viabilitat_fiscal_financera.pdf


http://presidencia.gencat.cat/web/.content/ambits_actuacio/consells_assessors/catn/informes_publicats/inf_18_viabilitat_fiscal_financera.pdf

les transferències de renda universals, és a dir, les que no controlen la renda de qui percep la transferència, són modestes. En conclusió, aquests estats tenen un nivell baix de despesa pública i una cobertura pobra en els serveis als ciutadans. TAULA 1. Estat del benestar dels EUA

FONT: Departament d'Educació dels EUA i Departament de Salut i Serveis Humans dels EUA. Dades de

recaptació: OCDE any 2012. Com es pot observar a la taula, els Estats Units opten decididament pel model liberal d'estat del benestar: les ajudes als més desafavorits són minses i, majoritàriament, insuficients. A més, aquesta xarxa d'ajudes només cobreix les persones en situació de pobresa extrema, deixant sense subsidis la classe mitjana-baixa que queda sense cobertura pública i no es pot permetre assegurances privades. Succeeix el mateix amb l'assistència sanitària, actualment en reforma, que deixa sense cobertura mèdica un 16% dels americans. D'altra banda, es demostra la manca d'ajuts quan analitzem l'apartat d'habitatge, on els subsidis són nuls. Per últim, però, cal destacar que l'educació dels 6 als 16 anys és gratuïta i que tots els alumnes menors d'edat es poden acollir al programa que garanteix esmorzar i dinar gratuïts als infants. Aquest fet ens indica que l'esperit liberal dels Estats Units continua vigent, ja que només si tots els ciutadans tenen accés a

Model liberal - EUA Recaptació d'impostos = 24,3% del PIB

Educació

Escolarització obligatòria i gratuïta entre els 6 i 16 anys. S'ofereix esmorzar i dinar gratuït o a preu reduït, depenent dels ingressos familiars, a tots els menors d'edat. Les universitats públiques subvencionen poc el seu cost i els estudiants han de pagar una matrícula entorn als ~18.500$ per any.

Sanitat

La sanitat pública només atén a jubilats, discapacitats (Medicare) i a les persones sense recursos (Medicaid). En conseqüència, 46 milions de persones de classe mitjana-baixa (majoritàriament autònoms) no disposen d'assistència mèdica pública ni privada. -Actualment el sistema s'està reformant per donar cobertura a més americans.

Prestacions socials

Malgrat existeixen subsidis per viduïtat, d'atur i un sistema de pensions voluntari pels treballdors que han cotitzat a la seguretat social, les ajudes varien segons els estats, són majoritàriament temporals i, normalment, acostumen a ser reduïdes.


l'educació i a una alimentació suficient per a poder aprendre correctament s'arriba a la situació d'igualtat d'oportunitats, la meritocràcia, un dels pilars del liberalisme. Model conservador, corporatiu o continental El model conservador, propi de l’Estat francès, Alemanya, Bèlgica o Àustria, només actua quan els altres mecanismes de solidaritat social, com ara la família o els agents socials, no resulten suficients per assolir determinats objectius, com el d'un alt grau de cohesió social o el d'eliminar la pobresa. Per tant, es caracteritza per tenir un nivell alt de despesa pública, els efectes de la qual, però, no comporten un canvi en l’estratificació social, és a dir, es tracta d’un sistema reproductor de les desigualtats socials que no redistribueix la riquesa. En conseqüència, les polítiques públiques no són universals sinó selectives i els nivells de cobertura varien depenent, sobretot, de la posició dins el mercat laboral. TAULA 2. Estat del benestar de França

FONT: Ministeri d'Afers Exteriors, The Economy Journal i Cleiss. Dades de recaptació: OCDE any 2012. Com demostra la taula, França és un bon exemple de model continental d'estat del benestar: malgrat recapti molts impostos, la majoria de serveis (com la sanitat), requereixen de copagaments i, a més, la majoria de prestacions només es donen com a últim recurs, fet que comporta una minsa redistribució de la riquesa i, en conseqüència, que sigui complicat canviar d'estrat social. Per altra banda, el sistema de pensions

Model conservador - França Recaptació d'impostos = 45,3% del PIB

EducacióEscolarització gratuïta i obligatòria dels 6 als 16 anys amb centres públics de preescolar i batxillerat. Les universitats públiques tenen un cost d'entre els 700-2.700€ per any i s'ofereixen diverses beques.

Sanitat

Cobertura sanitària universal amb copagament d'entorn del 10% del cost de serveis com la consulta d'especialistes, que la majoria de francesos acostumen a completar amb una assegurança privada.

Prestacions socials

El sistema de pensions té una part obligatòria i una de voluntària que es comença a cobrar a partir dels 62 anys, edat de jubilació. A més, existeixen diverses prestacions a famílies per paternitat o viduïtat i prestació d'atur entre d'altres ajudes.


només és obligatori en una petita part, donant llibertat als ciutadans per a decidir si volen ampliar-ne la cobertura de forma privada. Model socialdemòcrata, nòrdic o escandinau El model socialdemòcrata, localitzat a estats com Suècia, Finlàndia, Dinamarca, Noruega o els Països Baixos, té com a principal objectiu la reducció de les desigualtats socioeconòmiques mitjançant la universalització de transferències i de determinats serveis a les classes mitjanes i treballadores. En conseqüència, la despesa pública i la implicació de l’Estat a l'economia del país és força important. D'altra banda, cal remarcar que les polítiques socials no són considerades de caràcter subsidiari, sinó com a drets intrínsecs dels ciutadans. En conclusió, és el règim que presenta més transferències de tipus universal (malgrat que els subsidis s’estableixin a partir del control d’ingressos), i el que garanteix un grau més elevat de protecció social. TAULA 3. Estat del benestar de Suècia

FONT: Study in Sweden (web a càrrec del govern suec), Ambaixada espanyola de Suècia, Diari ABC i Canal

pensión. Dades de recaptació: OCDE any 2012.

Model socialdemòcrata - Suècia Recaptació d'impostos = 44,3% del PIB

Educació

Escolarització gratuïta i obligatòria dels 7 als 16 anys que inclou esmorzar i dinar per a tots els infants. A més, compta amb centres públics preescolars i de batxillerat públics també gratuïts. Les universitats públiques també són gratuïtes i fins i tot es donen beques als estudiants per a què s'emancipin.

Sanitat

Sistema sanitari de cobertura universal d'alta qualitat. Durant els ingressos hospitalaris, els ciutadans perceben el 80% del sou. Ara bé, existeixen límits anuals de despeses en consultes i fàrmacs.

Prestacions socials

El permís de paternitat és d'un total de 480 dies entre els dos progenitors i es reben ajudes per tenir fills. La prestació d'atur és proporcional a l'últim sou rebut i, en cas que finalitzi, existeix un subsidi mínim. El sistema de pensions pot ser públic o mixt, en qualsevol cas, la xifra percebuda es calcula tenint en compte la suma total de les aportacions més els interessos generats per aquests, com si fos un compte bancari. Existeixen nombrosos ajuts als ciutadans amb dificultats.


Com se'n desprèn de la taula, Suècia és un país en que el ciutadà té una estreta relació amb l'estat. Ho demostra la dada que els suecs paguen en impostos el 44% del seu PIB i, a canvi, l'estat els hi retorna eficientment aquests diners en forma de serveis i de prestacions socials. En aquest sentit, l'estat aposta per una educació gratuïta en la totalitat de les seves etapes que ajuda a millorar la competitivitat del país i, per altra banda, ofereix un servei sanitari públic i d'alta qualitat als contribuents. A més, Suècia protegeix especialment les famílies ajudant a conciliar els horaris laborals amb els dels fills per mitjà d'ajudes monetàries als pares per a què puguin treballar a mitja jornada, entre moltes altres prestacions. En resum, el model suec garanteix als seus ciutadans un alt benestar gràcies a l'elevat nivell d'impostos que aquests paguen. Model mediterrani El model mediterrani, característic de l’Estat espanyol, Grècia, Portugal i Itàlia, es caracteritza per ser adoptat de manera tardana, entorn al 1970, a causa de les dictadures establertes durant anys en aquests territoris. Això va comportar que es desenvolupés un model intermedi entre el continental i l'anglosaxó, on destaca la importància del sistema de pensions; una despesa en serveis socials baixa; una forta protecció del lloc de treball i una tendència a utilitzar la figura de la jubilació anticipada com a mecanisme de millora del mercat laboral.

TAULA 4. Estat del benestar d'Espanya

FONT: Ministeri d'Educació espanyol i Ministeri de Sanitat i Serveis socials espanyol. Dades de recaptació:

OCDE any 2012.

Model mediterrani - Espanya Recaptació d'impostos = 33% del PIB

Educació

Educació gratuïta i obligatòria dels 6 als 16 anys. Existeixen les beques menjador, insuficients en temps de crisi. Per accedir a les universitats cal abonar una matrícula (entorn al 30% del cost del servei). Existeix un sistema de beques complex i ineficaç.

SanitatSistema sanitari públic i universal. Llargues llistes d'espera per a operacions no urgents.

Prestacions socials

Sistema de pensions obligatori i molt important a l'hora de sostenir famílies amb membres a l'atur. Existeixen prestacions d'atur, diversos subsidis i pisos de protecció oficial amb lloguers assequibles però insuficients en nombre.


L'estat espanyol, amb una recaptació d'entorn al 36% del PIB, té un estat del benestar plenament mediterrani: malgrat gaudeix d'un bon sistema d'assistència sanitària, en matèria educativa i de prestacions socials és ineficient i ineficaç, com es pot observar a la taula. Encara que existeixin subsidis i ajudes socials diverses, moltes famílies acaben recorrent a les pensions dels avis per a poder viure ja que no poden accedir a altres ajudes. Per altra banda, el sistema educatiu, amb constants reformes, no compta amb suficients recursos i alguns alumnes no reben una correcta alimentació. En conseqüència, l'estat espanyol es troba allunyada de ser una societat amb poca desigualtat social i un alt benestar. Per acabar, alguns estudis comparats analitzen els avantatges i inconvenients d’aquests models a partir de les perspectives de l’eficiència i de l’equitat. L’eficiència és conceptualitza com la capacitat de cada model per generar taxes altes d’activitat i ocupació, mentre que l’equitat remet a la capacitat per mantenir baix el risc de pobresa de la població. El model que puntua habitualment més alt en ambdós tipus de perspectives, segons aquests estudis, és el nòrdic, mentre que el continental resultaria ser molt equitatiu però menys eficient, i el model anglosaxó tendiria a ser més eficient però menys equitatiu que el continental o el nòrdic. El model mediterrani tendeix a puntuar més baix en els dos criteris. GRÀFIC 3. Grau d’eficàcia i eficiència dels models d’estat del benestar

FONT: REQUEJO, Ferran; PÉREZ, Lluís i SANJAUME, Marc. Les institucions polítiques de la Catalunya

independent. Fundació Josep Irla.


3. Conclusions Catalunya no ha d'adoptar un tipus d'estat del benestar concret, cada estat és diferent als altres i, en conseqüència, cap model dels definits anteriorment és aplicable a Catalunya en la seva totalitat: Catalunya s'ha de crear el seu propi model, el seu propi estat del benestar, intentant arribar als nivells de benestar i protecció social dels països nòrdics. Per a aconseguir-ho, proposo els següents canvis: Educació El nou estat del benestar ha de centrar bona part de la seva despesa en el sistema educatiu tot renovant-lo de dalt a baix per a convertir-lo en un model d'alta qualitat que esdevingui la punta de llança del nou estat: la Catalunya del demà depèn de com eduquem els nostres fills avui. Per a fer-ho cal emmirallar-nos en el model finlandès, que destaca per tenir mestres més i millor preparats, ràtios reduïdes a les aules i una actitud proactiva de les famílies i de la societat a l'hora d'educar els infants. Això vol dir que necessitem un canvi de mentalitat en el sí de la nostra societat: la família i l'entorn han de jugar un paper fonamental en l'educació dels nens. Tal és així que hàbits tan importants com el de la lectura s'han d'inculcar des de casa i des de l'entorn. Això no s'assoleix a curt termini, sinó que és un procés que portarà anys i que es començarà amb un canvi a les escoles. D'altra banda, cal canviar l'actitud que té la societat envers els mestres: cal tractar-los amb el respecte i l'admiració que es mereixen ja que, sols així, s'aconseguirà que els millors estudiants vulguin esdevenir pedagogs. Primer de tot, s'ha de canviar el mecanisme de selecció de mestres actual. Seguint l'exemple de Finlàndia, proposo endurir la nota de tall per accedir als estudis de magisteri fins als vuit punts sobre deu. Així aconseguirem començar a prestigiar aquest grau superior amb l'objectiu que els millors estudiants vulguin cursar-lo. A continuació, els aspirants a pedagogs hauran de superar una prova psicotècnica per descartar els estudiants que no tinguin la vocació necessària per a esdevenir mestres o no mostrin empatia envers els infants. Per últim, s'haurà de cursar un màster per especialitzar-se i ja només els caldrà buscar plaça en alguna de les escoles públiques o concertades de Catalunya.


GRÀFIC 4. Etapes per a esdevenir mestre

FONT: Elaboració pròpia a partir de les propostes del doctor Xavier Melgarejo. Per altra banda, tal i com defensen pedagogs com el doctor Xavier Melgarejo i 30

economistes com el doctor Xavier Sala-i-Martín , s'ha de reorientar l'objectiu de les 31

classes actual, que bàsicament és memoritzar coneixements per a crear la mà d'obra de les empreses, per un altre de ben diferent que és estimular la creativitat i l'esperit crític dels alumnes tot fent-los persones, ciutadans, que tindran l'habilitat adaptar-se al món de demà. Per a fer realitat això cal potenciar assignatures com la filosofia, avui arraconada, i el voluntariat a totes les etapes de l'educació. Així, a llarg termini, podrem aconseguir una societat més culta i lliure. Tot això s'ha de realitzar sota l'actual model d'immersió lingüística que tan bons resultats ha propiciat: tots els alumnes acaben l'etapa d'escolarització obligatòria dominant català i castellà, a part de tenir un nivell mitjà de l'anglès (que també caldrà millorar amb mesures que detallaré més endavant). A més, cal garantir sempre la igualtat d'oportunitats entre tots els estudiants, provinguin d'on provinguin. Per a aconseguir això


Xavier Melgarejo, llicenciat en Psicologia i Doctor en Pedagogia, ha estat director de l'Escola Claret i ha 30

investigat a fons el sistema educatiu finlandès. Ha publicat diversos articles i un llibre on explica els canvis que ha d'experimentar el nostre sistema educatiu tot tenint en compte els coneixements apresos durant els seus viatges a Finlàndia. Vegeu Gracias, Finlandia; Plataforma Actual.

SALA-i-MARTÍN, Xavier. És l'hora dels adéus? Rosa dels vents, 2014, p. 206-214 i debat "I ara què?" amb 31

Xavier Sala i Martín i Germà Bel http://www.ara.cat/ara_tv/directe/ara-que_0_1067293503.html.

http://www.ara.cat/ara_tv/directe/ara-que_0_1067293503.html

caldrà disposar d'un potent sistema de beques i d'ajudes econòmiques per a assegurar que a cap infant se li tanquen les portes a la seva formació, ja sigui primària, secundària o universitària i garantir un àpat al dia als nostres infants ja que per a estudiar cal disposar de tots els nutrients necessaris. D'altra banda, caldrà potenciar la recerca interdisciplinar a les universitats. Aquests centres s'hauran de convertir, com passa als EE.UU, en espais de col·laboració entre estudiants i experts de tots els camps i en espais de desenvolupament de projectes de tot tipus. Per a aconseguir això caldrà dotar les universitats públiques catalanes de tots els recursos necessaris. Per a materialitzar aquests profunds canvis caldran diners i temps. Amb l'objectiu de dur a terme aquesta transició al nou model educatiu el màxim de ràpida i eficient possible, proposo la creació d'un consell dins del Ministeri d'Ensenyament català que estarà format per pedagogs il·lustres que coneguin el model finlandès com el propi Sr. Xavier Melgarejo, la feina del qual serà implantar el nou sistema. Aquest consell haurà de precisar i implantar totes les idees i canvis proposats anteriorment i ho haurà de fer d'acord amb una gran majoria del Parlament de Catalunya i de la societat. Això ha de ser així per evitar que, com passa a Espanya, cada quatre anys es canviï la llei d'educació propiciant, així, una desintegració del sistema educatiu. És a dir, la feina d'aquest grup d'experts no s'haurà de veure alterada en cas de canvi del color del govern de Catalunya. «No és més intel·ligent qui té major nombre de coneixements a manera d'inventari, sinó aquell que sap buscar, trobar, relacionar, associar; que davant del previst i de l'imprevist, dóna amb la reacció adequada; no és el que sap, sinó el que pensa; no l'home instruït, sinó l'home culte, la densitat del qual va creixent fins a omplir tot el seu interior. I aquest nucli interior, més o menys dens, és el que constitueix l'esperit que dóna al ser aquella peculiaritat pròpia». Pere Vergés, pedagog. Libro de evocaciones. Els principals canvis que s'hauran de dur a terme estan resumits en la següent taula:


TAULA 5. Principals canvis del sistema educatiu

FONT: Elaboració pròpia a partir de les propostes fetes pel doctor Xavier Melgarejo en el programa

"Singulars" emès el 5/12/2012. Vegeu http://www.tv3.cat/videos/4368870/Xavier-Melgarejo-millorar-

leducacio-per-millorar-la-societat.

Canvis en el sistema educatiu Descripció

Selecció de mestres

1- La nota de tall per accedir als estudis de magisteri serà de 8 sobre 10. 2- Superar una prova psicotècnica a la facultat, han de ser mestres de vocació i empàtics. 3- Cursar un màster per a especialitzar-se.

Ràtio màxima15 alumnes per aula. En cas d'haver-hi un estudiant amb dificultats, la ràtio màxima serà de 10 alumnes per classe.

Objectius de l'etapa escolarEducar ciutadans cultes, lliures, amb esperit crític, creatius i amb capacitat d'adaptar-se als canvis que pugui experimentar la societat.

EquipamentsTotes les escoles han de disposar d'un edifici adequat i condicionat per acollir les classes, no es permetrà cap escola amb barracons.

Anglès

Per a millorar el nivell d'anglès caldrà crear, potenciar i popularitzar canals de televisió que emetin en versió original amb subtítols en català. Així es millorarà el nivell d'anglès i de comprensió lectora des de ben petits.

Hàbit de lectura

Es faran campanyes per popularitzar l'ús de les biblioteques públiques per aconseguir que el màxim de ciutadans possibles tinguin l'hàbit de llegir llibres.

Conciliació dels horaris laborals amb els escolars

La Catalunya independent adoptarà l'horari europeu per a permetre als pares poder atendre, educar i guiar els fills durant l'etapa escolar.

Protecció de la mare

Les mares podran decidir si volen cuidar dels seus fills fins que tinguin 3 anys rebent una subvenció per part de l'estat o, per contra, volen fer ús de la xarxa de guarderies públiques per a poder continuar treballant. Es controlarà si les subvencions s'utilitzen per a cuidar el fill.


http://www.tv3.cat/videos/4368870/Xavier-Melgarejo-millorar-leducacio-per-millorar-la-societat

Sanitat Cal continuar apostant per l'actual sistema sanitari d'atenció universal tot reformant-lo per a millorar-lo. Primer de tot, s'ha de continuar amb l'actual model descentralitzat on es disposa d'hospitals públics a cada comarca, fet que ajuda a vertebrar el territori. Ara bé, també és molt important potenciar els centres d'atenció primària ja que, les conseqüències de disposar d'una atenció primària potent són extremadament beneficioses: es fa més prevenció i promoció de la salut (amb l'impacte sobre el nivell de salut futur de la població que això comporta), i provoca que, al disposar dels recursos suficients per a assumir l’atenció de la majoria de pacients que originen la major part de la despesa sanitària, la gran part dels malalts no s'hagin de transferir a l'hospital, on els costos per obtenir els mateixos resultats es multipliquen. Les principals mesures a prendre són: 1- Augmentar el percentatge del pressupost sanitari total per a l'Assistència Primària, que actualment és del 15%, situant-lo al voltant del 20% (nivell dels països amb un sistema de salut centrat en l’atenció primària). 2- Crear un pla d'inversions per a millorar la xarxa de centres d'atenció primària i dotar-los amb equipaments diagnòstics suficients. 3- Seleccionar el personal en funció de la seva formació i expertesa en relació a l’atenció primària. 4- Potenciar els serveis d'urgències d'atenció primària, per tal que puguin assumir tota l'atenció que no precisa un equipament hospitalari, que és la gran majoria. 5- Incrementar la capacitat de resolució dels professionals dels CAPs facilitant el seu accés directe i immediat a les proves complementàries simples (laboratori, radiologia simple i ecografia). 6- Racionalitzar la xarxa de diferents micro proveïdors d’atenció primària afavorint les fusions, les sinergies i les col·laboracions per tal de reduir les despeses de gestió, totafavorint l’eficiència mitjançant l’economia d’escala.


7- Simplificar i desburocratitzar els processos administratius a tots els nivells per reduir els costos. En conclusió, una xarxa densa i amb recursos de CAPs ajudarà a prestar un millor servei al ciutadà i a estalviar molts costos al sistema sanitari català. 32

Per altra banda, s'han de reduir dràsticament les llistes d'espera de les intervencions quirúrgiques, actualment allargades per la falta de resursos econòmics. Això s'aconseguirà reobrint sales d'operacions avui tancades i augmentant la freqüència de les operacions quirúrgiques més comunes. A més, s'ha de remunerar la feina que fan els professionals sanitaris adequadament tot igualant els seus salaris als de la mitjana europea i lliurar la gestió dels centres sanitaris a professionals coordinats per l'administració. Per últim, caldrà instaurar mecanismes per evitar el mal ús, l'abús, que a vegades es fa dels hospitals tot impedint-ne el bon funcionament i la màxima atenció i celeritat amb els pacients greus i que, a més, provoca un malbaratament dels recursos públics. Les dues eines que proposo per evitar-ho són, en primer lloc, la de penalitzar amb cinc euros aquelles persones que acudeixin a les emergències dels hospitals per qüestions lleus enlloc d'anar al Centre d'Atenció Primària (CAP) corresponent i, en segon lloc, la de pagar un euro per recepta mèdica. Mesures com aquestes mai s'aplicaran a persones amb malalties cròniques, persones majors de 65 anys ni a persones amb dificultats econòmiques ja que podrien tenir un efecte advers. Per altra banda, s'haurà de potenciar molt el servei Sanitat Respon, el telèfon que serveix per a resoldre dubtes als ciutadans i indicar-los si cal acudir al CAP o a l'hospital en cas de malaltia. Sols així, i continuant apostant per la recerca i les últimes tècniques mèdiques, podrem fer de la sanitat catalana un sistema d'assistència d'alta qualitat i sostenible. 33


Part de les propostes realitzades són suggerides per la FoCAP, un espai de debat independent entre 32

professionals sanitaris que vol col·laborar en la millora de l’Atenció Primària de Catalunya.

El professor Josep Mª Reniu alerta del perill de seguir amb un sistema sanitari deficitari i aposta pel 33

copagament per a fer-lo sostenible. Vegeu l'entrevista a la pàgina 104.

TAULA 6. Principals canvis del sistema sanitari

FONT: Elaboració pròpia. Acció social Per últim, cal establir quins serveis i prestacions socials ha de tenir la Catalunya independent. En aquest cas, els principals objectius són eradicar la pobresa extrema i reduir al màxim les famílies que es troben al llindar de la pobresa. Per aconseguir-ho proposa la creació de la Xarxa Local d'Atenció al Ciutadà (XLAC), una densa xarxa d'edificis públics on es donarà assistència, ajuda i consell a les persones amb problemes econòmics com pot ser no poder pagar el lloguer o la hipoteca; de reinserció a la societat de les persones marginades; d'ajuda, assistència i companyia a les persones grans; d'ajuda als immigrants a adaptar-se a la nova cultura i que serveixi com a eina per a cohesionar i dinamitzar els barris. És a dir, aquesta xarxa local d'ajut a les persones ha d'agrupar i centralitzar en un sol lloc l'administració i les associacions i ONGs (com Càritas i el Banc del Aliments) que actuen amb objectius similars, per així aconseguir una coordinació molt necessària entre tots aquest agents socials per tal d'actuar el màxim de ràpid i de la forma més eficaç possible.

Canvis en el sistema sanitari Descripció

Hospitals Model descentralitzat amb un hospital a cada comarca com a mínim.

Assistència PrimàriaEls CAPs seran la unitat bàsica del sistema sanitari. S'ampliarà la xarxa existent i es dotaran de més proves diagnòstiques per a fer-los més eficaços, millorar el servei i reduir costos als hospitals.

Llistes d'espera Reducció de les llistes d'espera a un màxim de 2 mesos.

Mecanisme per evitar el mal ús dels hospitals

Es sancionaran els ciutadans que acudeixin a les urgències dels hospitals per qüestions lleus amb 5€ (amb excepció de persones majors de 65 anys, persones amb malalties cròniques i persones amb renda baixa).

Mecanisme per evitar el mal ús de les receptes mèdiques

S'haurà d'abonar un euro per recepta mèdica a l'hora d'adquirir-lo a la farmàcia (amb excepció de malalts crònics, persones majors de 65 anys i persones amb renda baixa).

Sanitat ResponEs potenciarà i promocionarà aquest servei d'assistència sanitària telefònica entre la societat per optimitzar l'ús que es fa dels centres sanitaris i estalviar desplaçaments als ciutadans.


En aquests espais públics es rebrà atenció personalitzada i es buscaran, sobretot, solucions a llarg termini. També es prendran mesures immediates com donar aliments a les famílies que ho necessitin i apuntar els que compleixin els requisits als subsidis corresponents. Ara bé, la funció bàsica serà la de reinserir en el món laboral i la d'integrar a la societat totes aquelles persones que ho necessitin. Amb aquest sistema s'aconseguirà reduir la desigualtat social a Catalunya amb els nombrosos beneficis que això comporta: els territoris amb menys desigualtat són països sans, dinàmics, més feliços i amb menys criminalitat. Per últim, la forta despesa que suposarà la implantació d'aquesta xarxa es veurà recompensada, en part, per l'augment de la recaptació en impostos que suposarà la reinserció d'aquestes persones al món laboral. GRÀFIC 5. Xarxa Local d'Atenció al Ciutadà



En conclusió, l'estat del benestar de la Catalunya independent ha d'arribar a ser tan potent com l'he descrit perquè els seus ciutadans se'n sentin orgullosos i es converteixi en la carta de presentació de la Catalunya Estat al món. Quan aconseguim que les persones se sentin catalanes no per la bandera, sinó pel benestar i la seguretat que els garanteix l'Estat Català, aleshores serà quan es complirà la funció real de l'Estat i quan la independència tindrà sentit.


7. SISTEMA FISCAL «Els impostos són el preu que paguem per a viure en una societat civilitzada.» Oliver Wendell Holmes Jr., jurista nord-americà (1841-1835)

1. Introducció L'actual sistema fiscal català, dictat des de Madrid els últims tres-cents anys, és molt complex, és altament ineficient i, en la majoria de casos, és injust amb els sectors de la població més desvalguts i la classe mitjana. Malgrat tenir, aparentment, un dels tipus impositius més alts d'Europa, Espanya (i conseqüentment Catalunya), forma part dels territoris que menys recapten . Aquesta incoherència es deu, principalment, a dos 34

fenòmens ben diferents: el primer de tots, il·legal, és el frau fiscal i el segon, legal, són les mecanismes que permeten acabar reduint molt la quantitat d'impostos a pagar per part de les grans fortunes i de les empreses multinacionals. L'economia submergida a Catalunya suposa, actualment, al voltant del 24,6% del PIB del país . Aquesta xifra indica que gairebé una quarta part de les activitats econòmiques 35

que es duen a terme a Catalunya no es declaren i, conseqüentment, l'administració deixa d'ingressar-ne els impostos corresponents. Això suposa disposar de menys pressupost per a subvencions, subsidis, educació, sanitat i infraestructures, serveis que tots utilitzem i que són necessaris per al bon funcionament de l'economia i per a reduir la desigualtat social. En conseqüència, per a poder desplegar l'ambiciós estat del benestar que volem per a la Catalunya independent cal impedir el frau fiscal creant un nou model d'Administració tributària. A aquest fet cal sumar-li que l'actual sistema fiscal permet a grans fortunes i a grans companyies evitar pagar un gran nombre d'impostos de forma legal. Si bé nominalment el percentatge que han de pagar les rendes altes en IRPF és dels més elevats del món i


Suècia i Catalunya tenen nivells similars d'impostos, però Catalunya recapta el 33% del PIB en impostos i 34

Suècia el 44%. Font: OCDE 2012. Per a més informació consulteu les taules que trobareu a les pàgines 51 i 53 a l'apartat d'Estat del benestar.

Font: Hisenda GESTHA 201435

l'impost de societats que han de pagar les empreses és considerablement alt, són molts els mecanismes legals i els règims fiscals especials existents que permeten reduir els impostos a pagar. Aquest fet suposa un greuge comparatiu amb les classes populars i sobretot amb la classe mitjana, que és qui acaba suportant, proporcionalment, el major pes de la pressió fiscal. A l'hora d'establir el nou règim fiscal m'he marcat com a objectius fer-lo simple, just, eficaç i amb mecanismes per evitar el frau. 2. Anàlisi Els sistemes fiscals dels estats que aposten, com fa Catalunya, per un sistema econòmic d'economia mixta es poden dividir en dues grans famílies: aquells que tenen una pressió fiscal alta (d'entre el 40% i el 50% del PIB), una despesa pública elevada i una forta regulació de les activitats econòmiques, com Suècia, i aquells que, contràriament, opten per tenir un nivell baix d'impostos (d'entre el 25% i el 35% del PIB), una despesa pública moderada i una liberalització important del mercat, com Austràlia. Dins d'aquests grups, a més, existeixen diferents graus de pressió fiscal i de prestació de serveis. Podeu observar la distribució dels dos models de sistema fiscal en la següent gràfica, que representa el percentatge que recapta l'estat en impostos tenint en compte el PIB nacional.


GRÀFIC 6. Distribució dels models de sistema fiscal tenint en compte el

% de recaptació d'impostos segons el PIB

FONT: Elaboració pròpia a partir de l'esquema realitzat pel Sr. Joan Iglesias.

Model liberal El model liberal de sistema fiscal ha estat, històricament, adoptat per pocs estats durant llargs períodes de temps. De fet, ha acostumat a anar lligat a governs liberals o conservadors que, temporalment, han aplicat aquestes polítiques . Aquest sistema, 36

basat en la idea que el mercat es regula sol d'Adam Smith , defensa la mínima regulació 37

de les activitats econòmiques per part de l'estat amb l'objectiu d'incentivar la iniciativa privada. En conseqüència, els sistemes fiscals d'aquests territoris acostumen a


Un exemple d'aquesta situació és la viscuda al Regne Unit durant el govern conservador de Margaret 36

Thatcher entre els anys 1979 i 1990.

Adam Smith (1723 - 1790) va ser un economista i filòsof escocès, sovint considerat el pare de l'economia 37

moderna i del capitalisme. La seva obra principal és la Investigació en la Naturalesa i Causes de la Riquesa de les Nacions, considerat el primer intent rigorós d'estudiar el desenvolupament històric de la indústria i del comerç a Europa.

caracteritzar-se per tenir un nivell baix d'impostos que comporta poca despesa pública i que el sector privat sigui qui decideixi majoritàriament com es reparteix la riquesa que es produeix. Un dels seus màxims representants és Austràlia. Els defensors d'aquest model esgrimeixen com a principal argument el fet que alliberar les persones de la càrrega que suposa un alt nivell d'impostos estimula l'economia de l'estat, la fa més competitiva a nivell mundial i incentiva la inversió privada i l'estalvi. A més, defensen la llibertat de les persones a l'hora d'escollir els serveis dels quals volen gaudir, és a dir, el dret a decidir si volen pagar o no per disposar d'assistència sanitària o per gaudir d'una pensió quan es jubilin, entre d'altres exemples. La majoria dels governs liberals que impulsen aquest model han donat en algun moment o actualment donen suport a les tesis creades per l'economista liberal Milton Friedman , 38

el pensament del qual es basa en la reducció de l'administració i dels impostos amb l'objectiu de potenciar el sector privat. Segons Friedman, l’augment de les càrregues impositives dificulta la configuració d’un entorn favorable a la creació de riquesa ja que un nivell alt d’impostos redueix el consum, desincentiva l’activitat econòmica i incentiva l’economia submergida i el frau fiscal. A més, defensa la ineficàcia de l'estat a l'hora de satisfer les necessitats dels ciutadans. En conclusió, el model liberal presenta com a principals avantatges el fet que els ciutadans disposen de més diners, de més poder adquisitiu i, en conseqüència, poden realitzar una major despesa que dinamitza l'economia i fa augmentar la recaptació i, d'altra banda, amb aquest model els ciutadans gaudeixen de més llibertat individual ja que l'estat no decideix unilateralment per quins serveis han de pagar. Per contra, aquest model no protegeix les persones més desafavorides ja que, majoritàriament, careix de mecanismes eficaços d'assistència social. "Una societat que prioritzi la igualtat per sobre de la llibertat no obtindrà cap de les dues coses. Una societat que prioritzi la llibertat per sobre de la igualtat obtindrà un alt grau d'ambdues." Milton Friedman


Milton Friedman (1912 - 2006) va ser un economista de l'anomenada Escola de Chicago guardonat amb 38

el Premi Nobel d'Economia (1976) i conegut per ser un ferm defensor del liberalisme econòmic i del lliure mercat.

TAULA 7. Impostos d'Austràlia

FONT: OCDE 2011 i Australian Taxation Office.

NOTA: Canvi aplicat 1€ = 1,45$ Model socialdemòcrata El sistema fiscal socialdemòcrata es caracteritza per tenir un nivell alt d'impostos que permet a l'estat poder fer una important despesa social en forma del que anomenem estat del benestar: el conjunt d’intervencions socioeconòmiques que tenen com a objectiu garantir un millor funcionament econòmic, així com uns drets socials i unes condicions materials bàsiques pel conjunt de la ciutadania. Aquest model ha estat adoptat per la majoria d'estats europeus després de la segona guerra mundial, que va devastar el continent, i actualment està sent imitat per estats en vies de desenvolupament. Com a principal referent tenim Suècia, un dels territoris on la càrrega impositiva és més elevada del món (44% del PIB ), on la despesa social pública és més 39

alta i on la regulació per part de l'estat de les activitats econòmiques és més marcada. Aquest model, caracteritzat per la intervenció de l'estat en l'economia, té en compte les idees de l'economista John Maynard Keynes , que defensava el sistema d'economia 40

mixta on l'estat té un paper important a l'hora de garantir la plena ocupació per mitjà de la despesa pública i de la creació de dèficit, és a dir, de la intervenció de l'estat en l'economia. Amb el pas del temps aquesta intervenció ha esdevingut clau per a redistribuir la riquesa entre la població i per a garantir la igualtat d'oportunitats i un mínim benestar dels ciutadans.

Austràlia - Recaptació del 26,5% del PIB Percentatge

IVA 10%, amb certs béns i serveis excempts.

IRPF

Tram 1: 0-12.570€ any paga 0%. Tram 2: 12.570-25.555€ any paga el 19%. Tram 3: 25.556-55.254€ any paga el 32,5%. Tram 4: 55.255-124.322€ any paga el 37%. Tram 5: 124.323€ any o més paga el 45%.

Impost de Societats 30%


FONT: OCDE any 2012.39

John Maynard Keynes (1883 - 1946) va ser un economista britànic conegut per apostar per una política 40

governamental intervencionista, amb la qual el govern utilitza mesures fiscals i monetàries per mitigar els efectes adversos dels cicles econòmics.

En conclusió, aquest model presenta com a principals avantatges el considerable benestar del que gaudeixen els ciutadans, a més de la seguretat econòmica que l'estat els garanteix i la redistribució de la riquesa que es promou des de les institucions. Per altra banda, el major inconvenient és l'alta pressió fiscal que han de suportar els ciutadans que, a més, no els permet decidir en què es volen gastar la major part dels seus diners. Malgrat això, en els països en què la recaptació rossa el 50% del PIB, la societat veu els impostos com una contribució per a millorar la societat, per al bé comú, i no pas com una imposició. TAULA 8. Impostos de Suècia

FONT: OCDE 2012 i Ministeri de Finances de Suècia. NOTA: Canvi aplicat 1€ = 9,17 SEK.

Per a entendre més les diferències entre els dos models, vegeu la següent gràfica: GRÀFIC 7. Comparació del nivell d'impostos entre Austràlia i Suècia

FONT: Elaboració pròpia a partir de les dades dels governs dels estats.

NOTA: El percentatge d'IRPF triat és el del tram que correspon al salari mitjà de cada estat.

Suècia - Recaptació del 44% del PIB Percentatge

IVA General 25%, reduït del 12% i súper reduït del 6%.

IRPF

Tram 1: 0-2.050€ any paga 0%. Tram 2: 2.051-47.292€ any paga 30%. Tram 3: 47.293-67.107€ any paga 51%. Tram 4: 67.107€ any o més paga 57%.

Impost de Societats 22%


0%

15%

30%

45%

60%

IVA IRPF IS

22%

51%

25% 30%32,5%

10%

Austràlia Suècia

Com se'n desprèn d'aquesta gràfica, les diferències entre la pressió fiscal d'Austràlia i la de Suècia són molt destacades. En primer lloc, el percentatge del tipus general d'IVA és molt major a Suècia (25%) que a Austràlia (10%). A això cal sumar-li els tipus impositius d'IRPF que pertoquen als salaris mitjans d'ambdós països: a Austràlia han de pagar un 32,5% mentre que a Suècia han de contribuir amb el 51% del sou. Els percentatges d'aquests dos impostos, principals fonts de finançament dels estats, són els que permeten al país nòrdic recaptar el 44% del PIB en impostos i a Austràlia d'obtenir-ne el 30%. Una excepció d'aquesta tònica la trobem a l'hora de comparar els corresponents tipus impositius de l'impost de societats. Mentre que a Austràlia les empreses han de contribuir amb el 30% dels seus beneficis, a Suècia ho han de fer amb "només" el 22%. Això es deu, principalment, al fet que l'impost de societats és en veritat un cost que tenen les empreses i que, en conseqüència, queda reflectit en els preus dels seus productes o serveis. Per tant, el tipus impositiu d'aquest impost no es regeix tant per l'objectiu de redistribuir la riquesa, sinó que busca l'equilibri entre atraure empreses estrangeres oferint una fiscalitat baixa i mantenir un bon nivell de recaptació. Per aquesta raó, Suècia es veu obligada a rebaixar molt l'impost de societats. Si no ho fes, tenint en compte l'alta pressió fiscal que exerceix amb els altres impostos, molt poques empreses voldrien instal·lar-s'hi. Austràlia, per la seva banda, no té aquest problema ja que malgrat tenir un tipus impositiu elevat (del 26,5%), es veu compensat perquè la resta d'impostos són relativament baixos. 3. Conclusions Avui en dia, els impostos es poden percebre de dues maneres diferents: com a tribut o com a contribució. Però des de l'antiguitat fins al segle XVIII només hi havia una manera d'entendre el pagament d'impostos: el tribut. Els tributs els pagaven els pobles vençuts i els súbdits, és a dir, una autoritat obligava les persones a pagar i, si no ho feien, els mataven. Així era la tributació fins al segle XVIII, quan els nord-americans van canviar el paradigma. Les colònies americanes estaven sota el domini de la metròpoli, Anglaterra, i havien de pagar-li un gran nombre de tributs com a súbdits seus que eren. Al cap d'un temps, la situació va arribar a un límit i van demanar a la metròpoli que no els ofegués amb tantes taxes i que els deixés disposar d'una part dels recursos que generaven per a ells. Però Anglaterra s'hi va negar, eren simples colònies que tenien com a única funció bastir la metròpoli de recursos. Aleshores els americans es van veure obligats a declarar


de forma unilateral la seva independència. Van fer una guerra i la van guanyar. I una vegada restablerta la pau, els nord-americans, ja lliures, es van reunir i van veure que per a regir-se ells mateixos els ciutadans havien de pagar impostos. És a dir, havien fet una guerra per a deixar de pagar impostos i ara es trobaven amb què n'havien de pagar igualment. Però també es van adonar que ja no pagarien tributs, sinó que pagarien contribucions. Perquè els diners que van començar a pagar a partir d'aleshores es quedaven allà, ja no anaven a la metròpoli a satisfer un rei com abans, sinó que ara servien per a finançar accions per a millorar la comunitat, per a viure millor. Aquells diners es destinaven al bé comú, a l'interès general. En aquest sentit, la creació del nou estat català ha de servir per a canviar aspectes culturals profunds. Per exemple, és vital que es creï una "moral fiscal" entre la ciutadania i l'empresariat per tal d'incentivar el compliment cívic i voluntari de les seves obligacions i fer que interioritzin que pagar impostos reverteix en la societat en forma de més i millors serveis socials. La història del país n'és un bon exemple: a Catalunya, fins fa tres-cents anys, existien les contribucions, concepte que remet a l'aportació per al bé comú i l'interès general, mentre que Castella ens va imposar els impostos, paraula que ja comporta coerció i imposició. Convé ressaltar que el fet que Catalunya esdevingui un estat independent per mitjà d'un procés democràtic, pacífic i transparent com el que s'està duent a terme aporta ja un plus de qualitat ètica al futur estat català: el dret a decidir i les formes radicalment democràtiques formaran part ineludiblement del nou escenari, seran un triomf al qual la ciutadania no voldrà renunciar. En conseqüència, la marca Catalunya ha de ser un reclam que convidi el talent a venir i que ofereixi a les empreses un espai on fer negocis sense fer trampa.

Explico tot això perquè, al cap i a la fi, és la clau per a millorar el nostre sistema fiscal. Catalunya, actualment, té una pressió fiscal nominal del 33% del PIB (fet que l'acosta a un model liberal) però, realment, a la pràctica, la pressió fiscal efectiva és del 50% del PIB a causa del 25% de frau fiscal existent. És a dir, si el 100% del PIB abonés els 41

impostos corresponents, la pressió fiscal seria realment del 33% del PIB però, a causa


Vegeu GRÀFIC 8. Recaptació d'impostos a l'Estat espanyol, a continuació.41

del frau, la base és un 25% més petita i els ciutadans que sí que paguen han de suportar, a la pràctica, una pressió fiscal del 50% del PIB. En conseqüència, és taxativament impossible augmentar la pressió fiscal a la Catalunya independent. L'única manera que tenim per a fer sostenible l'estat del benestar que proposo és la d'eixamplar la base impositiva, és a dir, reduir el frau fiscal. GRÀFIC 8. Recaptació d'impostos a l'Estat espanyol

FONT: Elaboració pròpia a partir de l'esquema realitzat pel Sr. Joan Iglesias.

NOTA: El PIB espanyol del 2013 és de 1.018.360.000€ i l'Estat va recaptar 385.681.000€ en impostos

segons el FMI.


Per a reduir el frau fiscal és bàsic canviar l'actual model de tributs, basat en el control, l'autoritat i la repressió per l'antic model català de contribucions, basat en la cooperació, en la transparència i en la confiança. Aquest canvi, sumat a les novetats democràtiques del nou estat, estimularà la consciència dels catalans amb l'objectiu d'arribar a la situació de països com Suècia, on els ciutadans paguen les contribucions de bon grat ja que saben que són necessàries per a viure millor, per a al bé comú. Així, i amb una nova legislació que castigui severament els que incompleixin de mala fe les normes, s'eixamplarà la base imposable i l'estat recaptarà més sense haver d'augmentar els impostos. A llarg termini, si aconseguim esdevenir una societat madura amb índexs baixos de frau fiscal, podrem fins i tot rebaixar la pressió fiscal. La clau per a fer el sistema fiscal més transparent rau en compartir tota la informació sense límits. Per aquesta raó, els ciutadans podran accedir de forma senzilla a través d'internet a totes les dades de les institucions públiques: salaris públics, despeses, inversions... D'aquesta manera, un cop els catalans sàpiguen que els seus diners serveixen per a millorar la comunitat i per a gaudir de més i millor benestar, sortirà de dins seu la voluntat de complir les normes i pagar els impostos. Per altra banda, és important simplificar el sistema fiscal, fer-lo fàcil d'entendre i reduir considerablement la burocràcia que avui es requereix per a iniciar un negoci o per a realitzar qualsevol activitat econòmica. Hem de passar, com he dit, del model de la desconfiança, que controla tant que acaba destruint iniciatives empresarials, pel de la confiança, que facilita molt la creació d'empreses i que, en qualsevol cas, un cop iniciada l'activitat, es comprova que tot estigui en ordre. Aquest és el model de països com Finlàndia i els Estats Units. Tanmateix, es necessari redistribuir el pes dels principals impostos: l'IRPF i l'IVA. Actualment, l'impost sobre la renda del treball suposa més del 50% de la recaptació mentre que l'IVA té un pes inferior al que li correspon. Aquesta situació no és viable i cal reequilibrar els pesos. Malgrat a primer cop d'ull aquesta sigui una mesura injusta ja que l'IRPF és l'únic impost redistributiu i l'IVA és un impost regressiu, que afecta a tothom per igual, si es duu a terme juntament amb un augment de la despesa en les persones amb rendes més baixes, passa a ser una mesura que permetrà a l'Estat recaptar més. És a dir, l'objectiu és recaptar a través de la despesa i no a través de l'ingrés com fins ara.


Per altra banda, l'Estat haurà d'intentar evitar que les empreses multinacionals tributin en altres països amb menys pressió fiscal per mitjà de la revisió del tipus de l'impost de societats. Aquesta mesura serà provisional a l'espera de la unificació fiscal europea, que hauria de suposar la solució definitiva d'aquest problema. En aquest sentit, és molt important que l'impost de societats per a les petites i mitjanes empreses, que conformen el teixit econòmic de Catalunya, es redueixi de forma notòria per a millorar-ne la competitivitat. Tenint en compte aquestes premisses, la fiscalitat de la Catalunya independent ha de tenir com a objectius principals: 1- Mantenir i garantir l'estat del benestar. 2- Millorar la competitivitat de la nostra economia en general i dels sectors econòmics estratègics en particular. 3- Disminuir la pressió fiscal de les rendes de les classes mitjanes, que són les que en aquests moments suporten una major pressió impositiva. 4- Arbitrar tributs més justos, equitatius i redistributius per lluitar contra les desigualtats. Per a assolir aquests objectius cal: 1- Corregir l'actual sistema que castiga més les rendes del treball que les del capital i el consum, desestimulant així l'ocupació. 2- Prioritzar la millora del tractament fiscal de les famílies i les persones amb rendes mitjanes. 3- Simplificar el sistema fiscal. 4- Reduir el frau fiscal per mitjà de canviar el model de sistema fiscal de tributs per un de contribucions que estimuli el ciutadà a pagar els impostos de forma voluntària.


5- Eliminar els mecanismes legals existents que permeten pagar pocs impostos a grans fortunes. 6- Crear un impost de societats menor per a les pimes. 7- Aconseguir que les empreses multinacionals paguin per les rendes que obtenen al nostre país, tal com fan totes les persones i les pimes. 8- Millorar la inseguretat jurídica característica de l'actual sistema fiscal espanyol. 9- Prioritzar incentius fiscals com la reinversió de beneficis i la despesa en R+D+i, els quals són incentius orientats directament a un canvi efectiu de model productiu. Tenint en compte els objectius descrits, proposo aquests percentatges per als impostos més importants, sempre tenint en compte que cal garantir l'estat del benestar i, en conseqüència, poden variar depenent de la situació econòmica: TAULA 9. Taula d'impostos de la Catalunya independent


Impost Època de bonança Època de crisi

IVA 22% 25%

IRPF

Tram 1: 0-12.000€ any paga 0%. Tram 2: 12.001-20.000€ any paga 20%. Tram 3: 20.001-80.000€ any paga 30%. Tram 4: 80.001-150.000€ any paga 35%. Tram 5: 150.001€ any o més 40%.

Tram 1: 0-12.000€ any paga 0%. Tram 2: 12.001-20.000€ any paga 20%. Tram 3: 20.001-80.000€ any paga 30%. Tram 4: 80.001-150.000€ any paga 40%. Tram 5: 150.001€ any o més 45%.

Impost de Societats 22% 25%

Impost de Societats PIMEs 10% 15%


8. REFORMA

CONSTITUCIONAL «Cada generació, la seva constitució» Condorcet, Comissió constitucional francesa (1791) 1. Introducció Catalunya, per a esdevenir un estat independent, haurà de redactar i aprovar una constitució pròpia. Aquest procés requerirà de molt de consens entre les forces polítiques i la ciutadania, que haurà de participar activament tant a l'inici del procediment amb mecanismes de debat i de proposició d'idees, com al final, quan haurà de ratificar en referèndum la carta magna. Per a obtenir una constitució moderna i a l'alçada d'una democràcia del segle XXI caldrà que els polítics treballin colze a colze amb juristes experts que permetin crear un document a l'alçada de les circumstàncies. Ara bé, un cop culminat aquest transcendental procés, caldrà preveure'n la reforma per a adaptar la llei suprema a futures noves realitats polítiques, socials o culturals. Existeixen diversos mètodes de reforma constitucional a nivell mundial que, per norma general, ja estan previstos dins les pròpies cartes magnes, en que es detalla qui té dret a presentar una reforma; quins són els procediments específics per a dur-la a terme; quines són les majories necessàries per a l’aprovació de la reforma i en que es determina quins són els articles fonamentals que no es poden esmenar. A continuació explico els diferents mètodes i procediments emprats i en destrio el més adequat per a Catalunya.


2. Anàlisi

En dret comparat existeixen diversos procediments de reforma constitucional que difereixen entre qui disposa del poder per a iniciar una reforma; els procediments parlamentaris i democràtics necessaris per a dur-la a terme; la intervenció directa de la ciutadania en el procés per mitjà d'un referèndum i les limitacions a la reforma.

Iniciativa de la reforma Normalment, les normes constitucionals de les democràcies liberals estableixen que més d’un actor disposa d’iniciativa per a reformar la constitució. Ara bé, el parlament acostuma a ser el protagonista a l'hora d'iniciar el procés i és qui té el dret de reforma de manera prioritària. Aquest dret el poden tenir els membres de la cambra o de les cambres (en cas de tractar-se d'un sistema bicameral amb parlament i senat) de manera individual o amb requeriments de percentatges mínims de la totalitat de components. Sovint, aquest requeriment de percentatge mínim de diputats o senadors varia en funció de l’abast o del contingut de la reforma. D'altra banda, a part del parlament, hi ha constitucions que preveuen la iniciativa per part del govern, com Bèlgica i Montenegro; del cap d’estat, com Croàcia i l’Estat francès o, fins i tot, dels governs locals, com és el cas de Liechtenstein. Per últim, alguns estats federals com Canadà, EUA, Austràlia o Suïssa, o regionals com l’Estat espanyol, atorguen iniciativa als parlaments subestatals. Procediments parlamentaris: elaboració i aprovació En la majoria de casos, el legislador, a més de la iniciativa, té la capacitat d’elaborar i aprovar la reforma constitucional. De fet, és poc habitual que el poder executiu intervingui en aquesta etapa de la reforma constitucional. 42

El procediment d’aprovació de la reforma acostuma a tenir limitacions en relació al temps que cal deixar passar entre el procés d’iniciativa i la seva lectura i possible aprovació, que generalment és un període d'un a dotze mesos. També regula les majories de vot per a aprovar la reforma, que acostumen a ser majories qualificades amb l’objectiu d’establir acords de consens entre diferents forces polítiques i protegir, així, els drets de les


A Turquia i a Armènia el president de la República té potestat per a introduir esmenes al nou text.42

minories. En sistemes unicamerals, normalment, la majoria necessària varia entre els tres cinquens (Estònia i Grècia), els dos terços (Àustria i Finlàndia) i les tres quartes parts (Suècia i Bulgària) dels membres del parlament. En sistemes bicamerals, generalment, es requereixen votacions separades a les dues cambres, que poden aprovar la reforma per majoria simple (Suïssa), absoluta (Itàlia), amb dos terços (Bèlgica, Alemanya, Japó) o amb tres cinquenes parts (Eslovàquia i l’Estat espanyol) a cada cambra. Per útlim, als estats federals hi acostumen a haver requeriments d’aprovació de la proposta de reforma per part de la majoria de les unitats federades. D'altra banda, en molts casos s’exigeix la convocatòria d’eleccions en cas de reformes importants (de drets i deures) com és el cas de Dinamarca, Bèlgica, Finlàndia, Islàndia, Grècia, Països Baixos i l’Estat espanyol que, en el seu cas, l’anomenat procediment agreujat preveu un període electoral entremig per així ratificar la reforma amb la majoria del nou parlament escollit. Per últim, algunes constitucions també contemplen la possibilitat que els ciutadans ratifiquin per mitjà d'un referèndum la reforma aprovada pel poder legislatiu. Aquest és el cas de Dinamarca que, a més, estableix un mínim en la participació del 40% i la majoria absoluta dels vots afirmatius per a fer vàlida la consulta. Limitacions de la reforma Les constitucions poden establir límits, normalment de naturalesa substantiva o temporal, a la seva reforma. Els de naturalesa substantiva fan referència a aspectes que no poden ser reformats, com la integritat territorial, els drets fonamentals, les formes de govern o aspectes de l’organització federal de l’estat. Un bon exemple d'això és la constitució alemanya, que disposa de l’anomenada «clàusula eterna» que prohibeix reformar els drets fonamentals, la separació de poders, la forma de govern republicana, l’estat de benestar o el caràcter federal de l’estat. Pel que fa als límits temporals, la majoria de constitucions rebutgen la possibilitat de reforma en cas d’estat d’emergència o de llei marcial. La carta magna ha d'establir limitacions a la seva reforma per dues raons de molt pes: per garantir el futur del sistema polític establert, obtenint així estabilitat institucional, i per protegir els drets fonamentals i els drets de les minories, fent així més difícil una eventual tirania de la majoria o un intent per reduir els drets més bàsics dels ciutadans. En


definitiva, aquest és un element d’autoprotecció del propi poder constituent, una autolimitació necessària. Un cop explicat això, és important que el procés de reforma constitucional estableixi un equilibri entre aquesta protecció dels diversos drets i el règim polític en general, i la seva adaptació a les noves circumstàncies polítiques, socials i/o culturals que vagin apareixent en el temps. En aquest sentit, el mecanisme de reforma ha de combinar rigidesa i flexibilitat. Una bona manera de conjugar aquestes dues necessitats és establint dos o més procediments de reforma de la constitució, un d’agreujat per a aspectes considerats fonamentals i un altre d'ordinari per a la resta d’articles. Si se segueix aquesta estratègia s’ha d’establir una norma que digui de manera molt clara quines parts hauran de ser reformades per un procediment i quines per l’altre. En general, la majoria necessària per a aprovar una reforma en el procediment agreujat és major que la necessitada en el procés ordinari. A més, el procediment agreujat acostuma a requerir d'una ratificació via referèndum dels ciutadans que, en cap cas, tenen la capacitat d’aprovar una reforma contra la voluntat del Parlament. Per últim, remarcar que la participació de l'executiu en aquests procediments és secundària i, normalment, no acostuma a tenir potestat per intervenir-hi.


3. Conclusions La Catalunya independent, per a salvaguardar els drets fonamentals però alhora poder adaptar els articles ordinaris a noves realitats polítiques, socials i culturals, adoptarà un doble procediment de reforma: un d'ordinari per als articles secundaris i un d'agreujat per als articles protegits, els bàsics, com són els drets i llibertats fonamentals, la forma de govern, la separació de poders i el model territorial. El procediment ordinari requerirà de dues terceres parts del Parlament per a poder aprovar la reforma, mentre que el procediment agreujat necessitarà de tres quartes parts de la cambra i un referèndum ratificatori dels ciutadans per a donar validesa a la reforma. D'aquesta manera, s'assoleix l'objectiu d'estabilitat institucional i de seguretat constitucional alhora que es permet l'adaptació del text a noves realitats futures.Per altra banda, a la Catalunya independent no només el Parlament podrà iniciar una reforma amb el suport de la majoria dels diputats, sinó que els ciutadans també podran fer-ho a través d’una iniciativa legislativa popular amb un nombre mínim de signatures, que hauria de ser del 5% del cens. A més, per garantir una mínima estabilitat institucional, s'establirà una moratòria temporal que no permetrà reformar la Constitució més de dues vegades per legislatura. D'altra banda, per a complir els tractats internacionals i els de la UE, caldrà que aquest procediment descrit tingui un títol específic dins del text constitucional. Per últim, fóra bo d'introduir a la constitució catalana una clàusula sobre la possibilitat d’establir acords polítics i institucionals futurs amb la resta de territoris de parla catalana, tal com preveuen altres constitucions democràtiques.


9. CONTROL

CONSTITUCIONAL «El sentit comú és una cosa que tothom necessita, pocs tenen i ningú creu que li

faci falta» Aforisme atribuït a Benjamin Franklin 1. Introducció L'Estat Català, com queda palès en l'apartat anterior, serà un democràcia constitucional. En conseqüència, per tal d’identificar i corregir les contradiccions que puguin existir entre les lleis o les accions del govern per una banda, i la constitució per l'altra, caldrà establir un mecanisme de control constitucional que determini si alguna llei o mesura governamental no s'ajusta a la carta magna. Els catalans, quan pensem en aquesta eina de control, no podem evitar de recordar la forta retallada que va patir l'Estatut de Catalunya aprovat pel Parlament català, pel Congrés dels Diputats, pel Senat i pel poble de Catalunya per part del Tribunal Constitucional espanyol l'any 2010. Aquest tribunal, a més, va suspendre la Llei de consultes populars no referendàries aprovada pel Parlament de Catalunya el 19 de setembre de 2014. Queda demostrat doncs, que en el cas espanyol, malauradament, aquest mecanisme ha passat de ser un control constitucional imparcial a ser l'últim recurs del govern espanyol per acabar amb qualsevol acció provinent de Catalunya. El Tribunal Constitucional espanyol no és just i està polititzat, com se'n desprèn observant la forma d'elecció dels seus membres: quatre són nomenats pel Senat, quatre més són nomenats pel Congrés, dos pel Consell General del Poder Judicial i els dos restants són nomenats pel Govern espanyol. Per tant, si algun fet hem d'evitar que succeeixi a la Catalunya independent és el que passa a Espanya amb el control constitucional.


A continuació, explicaré en què consisteix aquest mecanisme, quines són les seves variants, quins són els seus avantatges i desavantatges i quin model és el més adequat per a Catalunya. 2. Anàlisi El control de constitucionalitat, desenvolupat arran de la revolució americana de 1776, és el mecanisme mitjançant el qual es revisen les lleis per tal d’assegurar que no es contradiuen amb la constitució. En el cas de les democràcies liberals, aquest control, si existeix , el porten a terme un o diversos tribunals. Des de la seva introducció als EUA 43

ha estat adoptat per la majoria de democràcies liberals del món. Ara bé, la forma concreta d'aquest mecanisme és diferent a cada país, però bàsicament se'n poden distingir dos models: el de control difús o americà, propi dels EUA, i el model de control concentrat o europeu, propi de la major part de l’Europa continental. Model difús

El model americà o difús es caracteritza per delegar la funció de control constitucional a tots els tribunals ordinaris del país, des dels de primera instància fins al Tribunal Suprem. En conseqüència, les sentències declarant constitucional o inconstitucional una norma tenen caràcter inter pares , és a dir, només s’apliquen a les parts en litigi en el cas 44 45

concret que es jutja. Ara bé, com que els EUA segueixen el principi stare decisis , que 46

obliga els tribunals a dictar les sentències tenint en compte els precedents creats per veredictes sobre casos similars dictats per tribunals de rang igual o superior al seu, comporta que, a la pràctica, aquestes sentències acabin tenint efectes erga omnes : la 47

llei declarada com a inconstitucional segueix en vigor, però en realitat queda morta, ja que cap tribunal inferior no la podrà aplicar.


La Gran Bretanya no preveu aquest mecanisme de control constitucional ja que no disposa d'una 43

constitució escrita.





Els avantatges que presenta el model difús comparat amb concentrat són diversos. El principal té a veure amb el fet que sigui la justícia ordinària la que s’encarregui d’aquest control, que suposa un estalvi tant en termes econòmics com de simplicitat institucional, ja que evita la necessitat d’instaurar un tribunal especialitzat en la matèria. Per altra banda, com que es basa en sentències inter pares enlloc d’erga omnes, aporta una major flexibilitat als tribunals a l’hora d’estudiar la constitucionalitat d’una norma en cada cas concret. Aquest és un punt important tenint en compte que casos similars poden comptar amb matisos crucials que les sentències d’aplicació universal no sempre podran contemplar. Ara bé, el principal inconvenient és la càrrega política que suposa pel Tribunal Suprem ordinari (que, com ja he comentat abans, a causa del principi de jurisprudència és qui té l'última paraula) encarregar-li el control de constitucionalitat. Aquesta càrrega fa que en l’elecció de la seva composició pesi més la pregunta sobre com actuaran els seus membres davant casos de tipus constitucional que la pregunta sobre si resoldran adequadament la resta de contenciosos. Model concentrat El model europeu o concentrat es caracteritza, en canvi, per disposar d'un tribunal especialitzat en la funció de control constitucional, les sentències del qual segueixen el principi erga omnes, és a dir, són d'aplicació general, per a tots els subjectes. En alguns estats aquesta funció està en mans del Tribunal Suprem, que és la màxima instància de la judicatura ordinària i, en d'altres, com és el cas de l'Estat Espanyol, la funció de control la duu a terme un òrgan separat de la judicatura ordinària: el Tribunal Constitucional. El principal avantatge que presenta aquest model és el fet de disposar d'un tribunal independent que s'especialitza en aquesta qüestió. D'aquesta manera s'aconsegueix un tribunal que pot tractar els contenciosos constitucionals tranquil·lament i tenint en compte tots els matisos ja que aquests casos requereixen molt sovint de discussions sobre els valors i les intencions últimes de la constitució que van força més enllà d'una simple interpretació de la lletra del document constitucional. Ara bé, el principal inconvenient és la forma d'elecció d'aquest tribunal, que varia molt d'un estat a un altre i


que, en alguns casos (com l'espanyol), està altament polititzat perdent, així, la necessària imparcialitat. Vegeu alguns exemples de composició i elecció dels tribunals a continuació:

TAULA 10. Comparativa de models de composició i elecció del tribunal

FONT: REQUEJO, Ferran; PÉREZ, Lluís i SANJAUME, Marc. Les institucions polítiques de la Catalunya

independent. Fundació Josep Irla.

Estat Model Composició i elecció del Tribunal Suprem o del Tribunal Constitucional

EUA Difús 9 membres de mandat vitalici, nomenats pel president i ratificats pel Senat.

Canadà Difús9 membres, de mandat indefinit amb límit d’edat de 75 anys, escollits pel govern i ponderats territorialment: 3 han de ser del Quebec.

Japó Difús

15 membres, de mandat indefinit amb límit d’edat de 70 anys, escollits pel govern i sotmesos a renovació o destitució per votació popular coincidint amb les primeres eleccions generals des que prenen possessió, repetint-se aquesta votació cada 10 anys.

Àustria Concentrat14 membres, de mandat indefinit amb límit d’edat de 70 anys, una part escollida pel govern, una altra per la Cambra Alta i una altra per la Cambra Baixa.

Alemanya Concentrat16 membres, de mandat de 12 anys sense possibilitat de renovació, la meitat dels quals escollida per la Cambra Alta i l’altra meitat per la Cambra Baixa, sempre amb majoria de 2/3.

Estat espanyol Concentrat

12 membres, de mandat de 9 anys sense possibilitat de renovació immediata. 4 nomenats pel Senat, 4 nomenats pel Congrés i 2 pel Consell General del Poder Judicial, sempre amb majoria de 3/5; els 2 restants són nomenats pel Govern espanyol.


3. Conclusions Un cop analitzats els arguments a favor i en contra que presenta cada model, queda clar que Catalunya, principalment per la seva tradició continental, ha d'adoptar el model concentrat. Ara bé, com proposa el jutge Santiago Vidal , la Catalunya Estat no ha de 48

tenir un Tribunal Constitucional apartat del sistema judicial ordinari, sinó que, d'aquesta funció, se n'ha d'encarregar una de les cinc sales del Tribunal Suprem , que en aquest 49

cas durà el nom de Sala de Garanties Constitucionals. D'aquesta manera, malgrat a la pràctica actuï com un tribunal constitucional, no estarà fora del sistema judicial. Ara bé, la clau per aconseguir que la Sala de Garanties Constitucionals sigui imparcial i justa en tots els casos que tracti rau en la forma d'elecció dels seus cinc membres, la qual detallo en la següent taula: TAULA 11. Forma d'elecció dels membres de la Sala de Garanties

Constitucionals del Tribunal Suprem de Catalunya

FONT: Elaboració pròpia a partir de la proposta del jutge Santiago Vidal.

Vull remarcar, a més, que per a formar part d'aquest tribunal no caldrà ser obligatòriament jutge de professió, sinó que qualsevol persona que pertanyi a la carrera de Dret podrà formar-ne part. D'aquesta manera, s'obre la possibilitat a què persones més pròximes a la ciutadania, com poden ser catedràtics universitaris, en siguin

Membres de la Sala de Garanties Constitucionals Forma d'elecció

Membre 1Escollit per majoria simple pels ciutadans per mitjà d'unes eleccions que es duran a terme juntament amb les eleccions legislatives.

Membre 2Escollit per la majoria simple dels síndics defensors del poble de tots els municipis de Catalunya (els municipis que encara no disposin d'aquesta figura l'hauran de crear).

Membre 3Escollit per mitjà d'una votació entre tots els professionals del món jurídic: professors de dret, advocats, procuradors, notaris, registradors, etc.

Membre 4 Escollit per mitjà d'una votació entre els aproximadament mil jutges que treballaran a Catalunya.

Membre 5 Escollit pel Parlament de Catalunya amb una majoria de, com a mínim, 3/4 dels diputats.


Santiago Vidal és jutge, professor de Dret i de Criminologia i membre de Jutges per a la Democràcia.48

Per a més informació sobre el sistema judicial de la Catalunya independent vegeu la pàgina 86.49

membres, a més de garantir el prestigi i la independència del tribunal. En qualsevol cas, la imparcialitat haurà de ser la carta de presentació de qualsevol candidat. D'altra banda, els ocupants d'aquest càrrec podran fer-ho per un màxim de dotze anys, quan hauran de ser renovats. Així s'assegura la rotació dels seus membres. Amb aquesta estructura, Catalunya impedirà repetir comportaments anòmals com el del Tribunal Constitucional espanyol.


10. SISTEMA JUDICIAL «Una qualitat de la justícia és fer-la d'hora i sense dilacions; fer-la esperar és

injustícia.» Jean de la Bruyère, segle XVII. 1. Introducció El sistema judicial espanyol i per extensió, el català, és deplorable: és un sistema lentíssim que allarga els litigis fins a l'eternitat i està altament polititzat, especialment en els òrgans judicials superiors, que són els que, paradoxalment, s'encarreguen dels casos de major transcendència, com els de corrupció. Un cop més, la independència ens brinda l'oportunitat de canviar radicalment aquesta situació inadmissible a l'Europa del segle XXI. L'Estat Català ha d'aconseguir l'agilitat i la imparcialitat judicials que imperen en països com Noruega, i ho pot obtenir de la mà de jutges compromesos amb el país com és el Sr. Santiago Vidal, que hauran de guiar els polítics a l'hora de reformar el sistema de dalt a baix per a assolir la necessària independència judicial i una plena separació de poders. En aquest apartat analitzaré l'actual sistema judicial espanyol i en proposaré un de nou per a la Catalunya independent. 2. Anàlisi El sistema judicial espanyol és resultat de segles d'absolutisme i de dictadures: un sistema opac, molt burocràtic, lent, polititzat i, en conseqüència, ineficient.

Territorialment, s'organitza de la següent manera: en un primer nivell es troben els Jutjats de primera instància i d'instrucció, cadascun amb sala Penal, de Contenciós-Administratiu, Social, de Vigilància penitenciària i de Menors. Els municipis que no disposen d'aquest tipus de tribunal tenen un Jutjat de Pau per a solucionar els plets 50

més simples, com poden ser conciliacions civils, i estan a càrrec dels jutges de pau, que



són ciutadans mediadors que no pertanyen a la carrera judicial designats per l'Ajuntament. El segon nivell compta amb les Audiències Provincials, amb seu a cada capital de província, que tenen competències en matèria civil i penal i s'encarreguen dels recursos d'apel·lació contra sentències i resolucions dels Jutjats de primera instància de la província. El tercer nivell està format pels Tribunals Superiors de Justícia, que només són presents a les capitals de les Comunitats Autònomes, i que s'encarreguen dels recursos que provenen de les sentències de les Audiències Provincials. Per altra banda, a nivell de tot l'Estat, existeix l'Audiència Nacional, amb seu a Madrid, que s'ocupa de casos de rellevant importància, sobretot en l'àmbit penal. Per últim, existeix el Tribunal Suprem de Justícia, que culmina l'organització del sistema judicial espanyol sent l'òrgan superior, que fins i tot genera jurisprudència, i que s'encarrega de recursos de cassació i de revisió extraordinaris.

GRÀFIC 9. Estructura del sistema judicial espanyol

FONT: Ministeri de Justícia espanyol.


Precisament, una de les causes que provoquen la lentitud en la resolució definitiva dels litigis és el complex entramat de tribunals descrit anteriorment, que provoca una dilatació dels plets a causa dels excessius recursos i peticions que poden realitzar tant fiscals com advocats. Aquesta situació, sumada a la inoperància dels jutjats, ocasiona que sovint, un cop es dicta una sentència ferma, aquesta ja no tingui efectes pràctics a causa de, per exemple, la prescripció del delicte.

Per altra banda, a aquest precari sistema se li ha de sumar la reforma que, a setembre de 2014, el govern espanyol del PP vol aplicar al sistema judicial per mitjà de la Ley Orgánica del Poder Judicial. Els canvis principals són els d'eliminar els jutjats de pau i el de centralitzar la majoria de judicis a les capitals de província tot allunyant la justícia dels ciutadans que no viuen en aquestes ciutats. A més, s'han desplegat recentment una sèrie de taxes judicials que poden dificultar l'accés a la justícia a certes persones.

3. Conclusions Del sistema judicial espanyol, l'Estat Català no en podrà aprofitar res. Això, més que un inconvenient, és una oportunitat per bastir un sistema propi modern i de primer nivell. Primer de tot, abans de començar a estructurar el sistema judicial català, cal reflexionar sobre què es vol aconseguir amb el canvi. El més important és que els ciutadans recuperin la confiança en el sistema judicial, no tant perquè els resultats actuals siguin dolents, sinó pel temps que suposa avui en dia afrontar un plet. I és que la justícia, si arriba tard, ja no es justícia. Per altra banda, cal un poder judicial pròxim, que estigui a prop de la majoria de persones, i totalment independent. Per assolir aquests objectius s'hauran de prendre una sèrie de mesures. En primer lloc, per agilitzar els tribunals es crearà la Llei de terminis processals, basada en les que existeixen en els països nòrdics, que establirà els límits temporals que tindran els jutges a l'hora de dictar sentències. Primerament, els Tribunals de primera instància disposaran d'un màxim de sis mesos per a resoldre el litigi . En cas que una de les parts presenti un 51


S'estima que el 90% dels casos podran complir aquest termini.51

recurs d'apel·lació, els denominats Tribunals d'Apel·lació tindran tres mesos per a revisar el cas i esmenar, si ho creuen oportú, la sentència. Per últim, en processos extraordinaris en que es presenti un recurs de segona instància, el Tribunal Superior disposarà de tres mesos per a dictar la sentència definitiva. Per altra banda, per assegurar la celeritat de tots els magistrats, la norma també recollirà les sancions que s'aplicaran als jutges que no compleixin els terminis establerts: els magistrats que demorin una sentència sense cap justificació per primera vegada, seran suspesos de sou i de feina durant tres mesos; la segona vegada, respondran amb els seus béns i propietats els danys ocasionats pel retard a les parts en litigi a més de la sanció mencionada anteriorment; per últim, si es repeteix per tercera vegada, el jutge en qüestió serà acomiadat. Per altra banda, per a facilitar la tasca als magistrats, es digitalitzaran tots els casos i s'informatitzaran els jutjats. A més, se suprimiran part dels recursos i peticions que avui poden presentar els fiscals i els advocats. El dret a defensa ha de tenir un límit i ha de ser legítim, en cap cas s'ha d'utilitzar com es fa ara en alguns casos per allargar el procés i aconseguir que prescrigui el delicte. Per últim, s'ampliarà la plantilla de jutges catalans fins a una xifra mínima de mil magistrats, a raó de quinze o setze per cada mil habitants, que és la mitjana europea. Com a conseqüència, la gran majoria de plets no s'allargaran més d'un any i s'aconseguirà així que l'execució de les sentències es dugui a la pràctica, fet que farà augmentar la confiança dels ciutadans en la justícia. D'altra banda, l'estructura del sistema judicial serà molt simple. Es disposarà de Tribunals de Primera instància a la majoria de pobles i de ciutats que, en el cas de les més grans, seran Jutjats de districte. Els municipis que no disposin d'aquest tribunal a causa de la seva dimensió, tindran un Jutjat de Pau. El segon nivell estarà format pels Tribunals d'Apel·lació, que rebran els recursos provinents de les sentències dictades pels Tribunals de proximitat. Per últim, hi haurà el Tribunal Suprem amb funcions d'unificació de doctrina i de crear jurisprudència amb cinc sales: Civil, Penal, de Contenciós-administratiu, laboral i de Garanties Constitucionals .52


Per a més informació sobre la Sala de Garanties Constitucionals, vegeu la pàgina 84.52

GRÀFIC 10. Estructura del sistema judicial català


Finalment, convé ressaltar que, per assegurar la independència del sistema judicial i la plena separació de poders, ni el Parlament ni el Govern escolliran cap càrrec del poder judicial, amb l'única excepció d'un dels cinc membres de la Sala de Garanties Constitucionals del Tribunal Suprem. En suma, amb aquestes mesures s'obtindrà un sistema judicial modern i de primer nivell que garantirà el prestigi i la imparcialitat d'aquest poder. 53


La majoria d'aquestes propostes han estat fetes pel jutge Santiago Vidal, vegeu la pàgina 131.53

SÍNTESI «Aquest és el nostre ideal, i quan un ideal no és pas una llista, un qüestionari

acadèmic, sinó un sentiment i una voluntat, i un entusiasme popular, creieu, senyors

diputats, que, per alta que sigui la idealitat, la realitat és ja ben a la vora.» Fragment del discurs del President de la Mancomunitat de Catalunya, Enric Prat de la Riba, en la presa de possessió del càrrec el 6 d’abril de 1914. La Catalunya independent pot organitzar-se de diverses maneres, totes diferents, totes vàlides, cap perfecta. La meva, la que acabeu de llegir, és fruit d'una profunda reflexió i ha estat ideada amb l'objectiu de convertir Catalunya en un país més democràtic, més just, més eficient i amb més benestar. Aquesta secció és una síntesi de les decisions preses al llarg de tot el treball. Catalunya, seguint la tradició de les democràcies liberals, serà una democràcia representativa amb mecanismes de participació ciutadana, com és la llei de consultes populars. Per altra banda, afavorirà la deliberació enfront de la negociació i la democràcia de consens en detriment de la democràcia majoritària amb mesures com la regularització dels grups de pressió (lobbies), la necessitat d'àmplies majories al Parlament per a reformar la constitució i el nou sistema electoral, totalment proporcional. En quant a la forma d'estat, Catalunya serà una república com a resultat de l'arrelada tradició republicana en el catalanisme històric i per tal d'esdevenir una democràcia de primer nivell on els seus ciutadans escullen de forma directa el seu president. En aquest sentit, la Catalunya independent, almenys durant els seus primers anys, serà una república presidencialista en què el President tindrà les funcions de cap de govern i de cap d'estat. D'aquesta manera, s'obtindrà una figura forta capaç de dur a terme totes les reformes necessàries durant la transició amb suficient estabilitat. Convé ressaltar que, en cas que els catalans així ho desitgin, a llarg termini Catalunya podria recuperar la tradició parlamentària per mitjà de l'adopció d'un sistema semipresidencialista en què el cap de


govern seria escollit pel Parlament i el cap de l'estat seria escollit directament pels ciutadans, com a França. D'altra banda, Catalunya estrenarà una nova llei electoral que s'adaptarà a la nova forma de govern presidencialista i que incorporarà nombrosos canvis en el sistema electoral de les eleccions legislatives, que utilitzaran el sistema de representació proporcional personalitzada: la meitat dels diputats seran escollits en circumscripcions uninominals i l'altra meitat serà escollida a nivell nacional, combinant els resultats de forma proporcional. Així, els ciutadans tindran un diputat propi al que comunicar les seves preocupacions i es produirà una apropament entre el Parlament i els catalans. A nivell d'organització territorial, Catalunya tindrà tres nivells administratius: l'estat, que s'encarregarà dels aspectes més importants, com la recaptació d'impostos i la construcció de grans infraestructures; les vegueries, que tindran com a principal funció mancomunar serveis entre pobles i ciutats; i els municipis, que seran els encarregats d'atendre en primera instància tots els ciutadans. Amb aquesta divisió, Catalunya serà molt més eficient en termes pressupostaris i, a més, podrà prestar serveis de més qualitat a tothom. A la Catalunya independent, l'estat del benestar experimentarà força canvis. En educació, es durà a terme una profunda reforma que canviarà l'objectiu actual de l'etapa escolar: es passarà d'un sistema memorístic que crea mà d'obra per a les empreses del passat, a un nou model que afavorirà la creativitat i l'esperit crític dels infants per a donar-los les capacitats per a adaptar-se als canvis que pugui experimentar la societat. En sanitat, s'apostarà per descentralitzar encara més el sistema sanitari en els CAPs, fet que suposarà una millor assistència i un estalvi a l'administració. D'altra banda, per a fer sostenible el model sanitari, caldrà incorporar mecanismes de copagament, que en cap cas s'aplicaran als més desafavorits. Per acabar, en acció social es crearà la Xarxa d'Atenció al Ciutadà, que servirà per a vertebrar i coordinar les accions per a eradicar la pobresa al nostre país i per reinserir els aturats al mercat laboral. El sistema fiscal, per la seva banda, es basarà en el model de contribucions, és a dir, en la confiança i la transparència. D'aquesta manera s'ha de reduir el frau fiscal, principal problema del sistema actual, tot intentant reduir els impostos a llarg termini. A més, es


reequilibrarà el pes dels impostos directes i els indirectes i es rebaixarà l'impost de societats a les petites i mitjanes empreses per a millorar-ne, així, la competitivitat. Catalunya, com a democràcia liberal, tindrà una constitució escrita que no tindrà més de cent articles (amb un sol paràgraf cadascun), que serà una fusió dels principis liberals de les cartes magnes nòrdiques i de l'americana i que serà ben clara per a què tothom la pugui entendre. El text, que podrà ser reformat per a adaptar-lo a noves realitats socials, seguint els principis d'una democràcia de consens requerirà d'una majoria qualificada del Parlament per a aprovar qualsevol reforma, a més del vist-i-plau de la població en un referèndum en cas de canviar algun dels fonaments del document. Per altra banda, per corregir les contradiccions que puguin existir entre les lleis o les accions del govern per una banda, i la constitució per l'altra, Catalunya disposarà d'un model continental de control constitucional, és a dir, disposarà d'un tribunal específic per a decidir sobre la constitucionalitat o no d'una llei. A més, per tal d'assegurar la independència i la imparcialitat del tribunal, cadascun dels seus cinc membres serà escollit per un col·lectiu diferent. Finalment, el sistema judicial de la Catalunya independent serà radicalment diferent a l'actual model, imposat per Espanya, i tindrà com a pilars la independència del poder judicial i la celeritat a l'hora de solucionar els plets. A més de solucionar els problemes de demora per via de la Llei de terminis processals, que establirà com a termini màxim de qualsevol procés judicial els dos anys, l'estructura judicial serà molt més simple i propera als ciutadans. En conclusió, realitzant aquests canvis, la majoria d'ells proposats per reconeguts experts i intel·lectuals, Catalunya pot aspirar a esdevenir un dels estats més democràtics, més eficients, més justos i amb més benestar d'Europa. Ara bé, la independència no convertirà automàticament Catalunya en un país més pròsper i ric, sinó que ens proporcionarà les eines per a esdevenir-ho si, entre tots, fem la feina ben feta.


AGRAÏMENTS Aquest treball de recerca no hauria estat possible sense la col·laboració de moltes persones, a les quals agraeixo molt la seva ajuda. A la Srta. Laia Aixalà, per guiar-me durant l'elaboració del treball; a la Srta. Margarida Canonge, per orientar-me al principi del camí; al Sr. Javier Pérez, per encoratjar-me sempre durant el procés de creació; a la Srta. Virgínia Maldonado, per implicar-se en el treball sense l'obligació de fer-ho; al Sr. Jacint Subirà, per proposar-me aquest tema; al Sr. Josep Maria Reniu, per la seva empenta i entusiasme; al Sr. Salvador Cardús, pel seu optimisme realista: al Sr. Germà Bel, per la seva determinació; al Sr. Santiago Vidal, per ser ell, el jutge més valent de Catalunya; al Sr. Josep Rull, per la seva mirada honesta i plena a vessar d'una il·lusió encomanadissa; al Sr. Pere Bosch, per la seva implicació i per la interessantíssima classe d'història improvisada que em va impartir; a la Sra. Dolors Camats, per la seva actitud constructiva; a la Sra. Marina Geli, per la seva proximitat instantània, per interessar-se tant pel meu treball i pel fantàstic diàleg que vam mantenir; al Sr. Joan Iglesias, per la solidesa dels seus arguments; a la Sra. Liliana Vilanova, per ser tan sincera i propera; al Sr. Jordi Julià, per interessar-se pel meu treball; al Sr. Ferran Borràs, per ser la primera persona en llegir-se'l i donar-me la seva opinió; i a la Srta. Paola Acuña, per col·laborar voluntàriament en la correcció del text. A tots ells, moltes gràcies.


REFERÈNCIES ASOCIACIÓN OTRA ESCUELA ES POSIBLE. Xavier Melgarejo.<http://www.otraescuelaesposible.es/entre_melgarejo.htm> [Consulta: 16 juliol 2014] ASSOCICIÓ CATALANA DE PROFESSIONALS. Amb independència.<http://ambindependencia.cat> [Consulta: 1 juliol - 15 setembre 2014] BANCO SANTANDER. Santander Trade.<https://es.santandertrade.com> [Consulta: 1 setembre 2014] BOSCH, Núria; ESPASA, Marta. “La viabilidad económica de una Cataluña independiente”. Revista de Economía Aplicada. Vol. XXII (2014). CANYELLES, Josep Maria. "L'estat que volem: una cultura tributària al servei del país". Respaonsabilitat global (15 agost 2013).

<http://responsabilitatglobal.blogspot.com/2013/08/el-nou-estat-que-volem-una-cultura.html> [Consulta: 1 juliol 2014]

CASTRO, Javier. "La Francia saludable". The Economy Journal (16 novembre 2012).<http://www.theeconomyjournal.com/es/notices/2012/11/la-francia-saludable-66563.php> [Consulta: 1 setembre 2014] CLEISS. El sistema francés de protección social. <http://www.cleiss.fr/docs/regimes/regime_france/es_0.html> [Consulta: 20 agost 2014] CONTHE, Manuel. El prestigio social de pagar impuestos. <http://www.expansion.com/blogs/conthe/2013/10/16/el-prestigio-social-de-pagar-impuestos.html> [Consulta: 20 juliol 2014]


http://www.otraescuelaesposible.es/entre_melgarejo.htm

http://ambindependencia.cat

https://es.santandertrade.com

http://responsabilitatglobal.blogspot.com/2013/08/el-nou-estat-que-volem-una-cultura.html

http://www.theeconomyjournal.com/es/notices/2012/11/la-francia-saludable-66563.php

http://www.cleiss.fr/docs/regimes/regime_france/es_0.html

http://www.expansion.com/blogs/conthe/2013/10/16/el-prestigio-social-de-pagar-impuestos.html

Debat "I ara què?". Xavier Sala-i-Martín; Germà Bel. Diari ARA (16 gener 2014). <http://www.ara.cat/ara_tv/directe/ara-que_0_1067293503.html> [Consulta: 17 juliol 2014] DEPARTAMENT FEDERAL D'AFERS EXTERIORS DE SUÏSSA. Polítics milicians.<http://www.swissworld.org/es/politica/informacion_general/sistema_miliciano/> [Consulta: 15 juliol 2014] EMBAIXADA ESPANYOLA DE SUÈCIA. Descripción del sistema educativo sueco. <http://www.mecd.gob.es/suecia/dms/consejerias-exteriores/suecia/estudiar-en-suecia/iii-descripcion-sistema-educativo.pdf> [Consulta: 1 setembre 2014] GENERALITAT DE CATALUNYA. Informe 18 del Consell Assessor per a la Transició Nacional sobre la viabilitat fiscal i financera d’una Catalunya independent. <http://presidencia.gencat.cat/web/.content/ambits_actuacio/consells_assessors/catn/informes_publicats/inf_18_viabilitat_fiscal_financera.pdf> [Consulta: 25 agost 2014] GENERALITAT DE CATALUNYA. Informes del Consell Assessor per a la Transició Nacional. <http:/ /presidencia.gencat.cat/ca/ambits_d_actuacio/consel ls-assessors/consell_assessor_per_a_la_transicio_nacional_catn/informes_publicats/> [Consulta: febrer - setembre 2014] GENERALITAT DE CATALUNYA. Llei de consultes populars no referendàries i de participació ciutadana. <http://portaldogc.gencat.cat/utilsEADOP/PDF/6715/1373014.pdf> [Consulta: 27 setembre 2014] GENERALITAT DE CATALUNYA. Llibre blanc, la transició nacional de Catalunya. Barcelona, 2014. GENERALITAT DE CATALUNYA. Participació, representació, transparència - Informe per a la Llei electoral de Catalunya. <http://www.gencat.cat/governacio-ap/pub/sum/dep/Lleielectoral.pdf> [Consulta: 1 juliol 2014]


http://www.ara.cat/ara_tv/directe/ara-que_0_1067293503.html

http://www.swissworld.org/es/politica/informacion_general/sistema_miliciano/

http://www.mecd.gob.es/suecia/dms/consejerias-exteriores/suecia/estudiar-en-suecia/iii-descripcion-sistema-educativo.pdf

http://presidencia.gencat.cat/web/.content/ambits_actuacio/consells_assessors/catn/informes_publicats/inf_18_viabilitat_fiscal_financera.pdf

http://presidencia.gencat.cat/ca/ambits_d_actuacio/consells-assessors/consell_assessor_per_a_la_transicio_nacional_catn/informes_publicats/

http://portaldogc.gencat.cat/utilsEADOP/PDF/6715/1373014.pdf

http://www.gencat.cat/governacio-ap/pub/sum/dep/Lleielectoral.pdf

GOVERN D'AUSTRÀLIA. Australian Taxation Office. <https://www.ato.gov.au> [Consulta: 1 setembre 2014] GOVERN DELS ESTATS UNITS D'AMÈRICA. Services and information. <usa.gov> [Consulta: 20 agost 2014] GOVERN DE SUÈCIA. Study in Sweden. <http://studyinsweden.se> [Consulta: 1 setembre 2014]

GUINJOAN, Modest; CUADRAS, Xavier; PUIG, Miquel. Com Àustria o Dinamarca, la Catalunya possible. Pòrtic, 2013. LIJPHART, Arend. Modelos de democracia. Ariel, 2000. MINISTERI D'AFERS EXTERIORS ESPANYOL. El sistema educativo en Francia. <http://www.ambafrance-es.org/IMG/pdf/sistema_educativo.pdf> [Consulta: 1 setembre 2014] MINISTERI D'EDUCACIÓ ESPANYOL. Sistema educativo.<http://www.mecd.gob.es/educacion-mecd/areas-educacion/sistema-educativo.html> [Consulta: 10 agost 2014] MINISTERI DE FINANCES DE SUÈCIA. Ministery of Finance.<http://www.government.se/sb/d/2062> [Consulta: 20 agost 2014] MINISTERI DE SANITAT, SERVEIS SOCIALS i IGUALTAT ESPANYOL. <http://www.msssi.gob.es/home.htm> [Consulta: 10 agost 2014] MONTAÑÉS, Érika. "Los cuatro pilares en los que se asienta el Estado del Bienestar sueco". Diari ABC (26 maig 2014).<ht tp : / /www.abc .es /soc iedad/20140526/abc i -p i l a res-es tado-b ienes ta r-suecia-201405192111.html> [Consulta: 1 setembre 2014]


https://www.ato.gov.au

http://usa.gov

http://studyinsweden.se

http://www.ambafrance-es.org/IMG/pdf/sistema_educativo.pdf

http://www.mecd.gob.es/educacion-mecd/areas-educacion/sistema-educativo.html

http://www.government.se/sb/d/2062

http://www.msssi.gob.es/home.htm

http://www.abc.es/sociedad/20140526/abci-pilares-estado-bienestar-suecia-201405192111.html

OCDE. OECD Home. <http://www.oecd.org> [Consulta: juny - setembre 2014] REQUEJO, Ferran; PÉREZ, Lluís; SANJAUME, Marc. Les institucions polítiques de la Catalunya independent. Fundació Josep Irla SALA-i-MARTÍN, Xavier. És l'hora dels adéus? Rosa dels vents, 2014. Singulars. Xavier Melgarejo. TV3, Televisió de Catalunya (5 desembre 2012)<http://www.tv3.cat/videos/4368870/Xavier-Melgarejo-millorar-leducacio-per-millorar-la-societat> [Consulta: 2 juliol 2014] UNIVERSITAT POMPEU FABRA. "L'Enquesta Social Europea revela l'impacte de la crisi en les actituds i opinions dels ciutadans europeus". UPF (14 gener 2014).

<http://www.upf.edu/enoticies/1314/0108.html#.VBdSu9oaySM> [Consulta: 20 agost

2014] VERGÉS, Pere. Libro de evocaciones. Altés, 1947. VILLALBA, Marta. "¿Cómo es el sistema de pensiones en Suecia?". Canal Pensión (29 abril 2014)<http://www.jubilacionypension.com/jubilacion/guia/suecia-un-referente-en-pensiones/> [Consulta: 2 agost 2014]


http://www.oecd.org

http://www.tv3.cat/videos/4368870/Xavier-Melgarejo-millorar-leducacio-per-millorar-la-societat

http://www.upf.edu/enoticies/1314/0108.html#.VBdSu9oaySM

http://www.jubilacionypension.com/jubilacion/guia/suecia-un-referente-en-pensiones/

ANNEX


GLOSSARI Coeficient Gini: Ideat per l'economista italià Corrado Gini, s'utilitza en economia per a calcular i representar la desigualtat de la riquesa en un territori. El resultat que s'obté a partir del càlcul és un valor dins de l'interval entre 0 i 1, en el qual 0 significa la igualtat perfecta, la riquesa està repartida, i en que 1 correspon a la desigualtat total, és a dir, una petita part de la població ingressa tota la riquesa. Erga omnes: En dret, principi que provoca que l'aplicació d'una norma, sentència o contracte s'apliqui a tots els subjectes i a tots els casos. Fórmula de Hare: Aquesta fórmula divideix el nombre de vots vàlids emesos entre els escons a repartir per a calcular el quocient que determinarà el nombre de vots necessaris per a aconseguir un representant. Aquest quocient s'aproxima al nombre enter més proper. Fórmula d'Hondt: Aquesta fórmula divideix el nombre de vots obtinguts per cada candidatura entre 1, 2, 3, etcètera, fins a un nombre igual al d'escons assignats a la circumscripció. Amb la taula resultant, s'atribueixen els escons a les candidatures que obtinguin els més grans quocients per ordre decreixent. Quan en la relació de quocients siguin iguals dos quocients corresponents a diferents candidatures, l'escó s'atribuirà a la que hagi obtingut el nombre més gran total de vots. En la majoria de països que utilitzen aquesta fórmula existeix un llindar mínim de vots, fet que altera el resultat d'aquest repartiment. Impeachment: Figura del dret anglosaxó mitjançant la qual el parlament pot processar un alt càrrec públic en cas d'actituds delictives o de corrupció. La mateixa cambra s'encarrega del judici de l'acusat i el pot destituir i inhabilitar. Inter pares: En dret, principi que implica que les sentències, normes o contractes només s'apliquin a les parts en litigi. Litigi: Contesa, plet, especialment judicial entre parts.


Path dependency: Es produeix quan, a l'hora de prendre una decisió, hom està limitat per les accions i decisions preses en el passat. En política, per exemple, es produeix quan es dóna autonomia a un territori: un cop donada, és molt difícil suprimir-la. Plet: Contesa, litigi, especialment judicial entre parts. Polítics milicians: A Suïssa, els polítics reben el nom de polítics milicians ja que tots els parlamentaris, ja sigui a nivell federal, cantonal o municipal, exerceixen de polítics temporalment i sense deixar de treballar de la seva professió normal. En aquest sentit, la política no és considerada com a professió i, en conseqüència, no perceben cap sou sinó que només cobren dietes per la feina que fan en comissions i en els plens del parlament. Polis: A la Grècia clàssica, les polis eren ciutats-estat que comprenien la ciutat emmurallada, els camps de cultius i de pastura contigus i els ports que la comunicaven amb l'exterior. Cada polis s'organitzava com volia, controlava el seu territori i no acceptava la submissió a cap poder exterior. Stare decisis: En dret, és un principi que obliga els tribunals a dictar les sentències tenint en compte els precedents creats per veredictes sobre casos similars dictats per tribunals de rang igual o superior al seu. Sufragi universal: Consisteix a dotar del dret a vot tota la població adulta d'un Estat, independentment de la seva raça, sexe, creences o condició social. Vegueria: Històricament, les vegueries eren el territori sobre el qual tenia potestat un veguer, autoritat delegada del comte o vescomte, i posteriorment del rei, amb jurisdicció subsidiària en territoris de l'Església o baronies. Va ser una institució del Principat de Catalunya, d'origen medieval, que va existir des del segle XII fins al segle XVIII, quan van ser substituïdes per corregiments arran del Decret de Nova Planta el 1716.


ENTREVISTES


Entrevista al Dr. Josep Mª ReniuRealitzada el 15 de gener de 2014 a la Facultat de Dret de la UB.

"Una de dues: o reformulem l'actual model d'estat del benestar basat en el gratis total, o no tindrem estat del

benestar perquè no podrem mantenir-lo"

Josep Mª Reniu és llicenciat en Ciències Polítiques i de l'Administració i en Dret Constitucional i doctor en Ciències Polítiques i de l'Administració per la UB, on exerceix de professor. A més, és membre del Consell Assessor per a la Transició Nacional, òrgan coordinat per la Generalitat de Catalunya.

-Parlem de la Catalunya independent. A quants anys vista la veu? Tenint en compte com solen funcionar aquests processos, i tenint en compte l'escenari que tenim a l'Estat espanyol, jo crec que hauríem de situar-nos mentalment al voltant de l'any 2017. Això sí, sempre i quant el 2014 manifestem la nostra voluntat, bé sigui en un referèndum, bé sigui en una consulta o bé sigui en unes eleccions plebiscitàries, que volem esdevenir un estat independent. Aquesta victòria obriria un procés de negociació d'uns dos o tres anys de negociació amb l'Estat espanyol que culminaria l'any 2017. -L'Estat català hauria de ser una república? Jo entenc que el nostre ADN, sobretot pensant en termes d'una democràcia avançada i moderna, pensant en termes de segle XXI, és el d'una república. Jo estic totalment a favor de la opció republicana perquè, per altra banda, els valors republicans són, per a mi, els vàlids.


-Quin tipus de democràcia seria la més adequada: representativa o participativa? Jo crec que la nostra cultura política i democràtica, per bé que ha de recolzar-se en alguns mecanismes de democràcia participativa, no és una cultura democràtica equiparable a la de països com Suïssa, amb abundats referèndums. De fet, el referent suís és sovint mal interpretat: els índex de participació en les múltiples consultes dels diferents cantons suïssos no són per tirar coets, precisament. I a més, l'estructura social, el teixit associatiu és molt diferent al nostre. Per tant, crec que aquesta república ha de ser una república parlamentària fonamentada en un sistema de democràcia representativa. Ara bé, ha de tenir millors mecanismes de democràcia participativa dels que actualment disposem, sobretot a nivell local. -Com formaríem el govern? Com ara, a través del Parlament, amb un sistema

presidencialista o amb un semipresidencialista? Jo crec que la Catalunya independent ha de ser una república parlamentària en la que el Parlament escull el cap de govern i la ciutadania escull de forma directa el President de la República, que no tindria poders executius i la principal funció del qual seria la de cap d'estat. -Com creu que s'hauria d'organitzar territorialment la Catalunya estat? Les

vegueries són una bona solució? Què en fem de les províncies i de les comarques? Jo crec que la vegueria és un bon mecanisme i, de fet, avui en dia la Generalitat ja es desplega pel territori més o menys en aquests àmbits de vegueria. Per tant, primer de tot, les diputacions i les províncies liquidades, que són una rèmora espanyola de 1833 amb Javier de Burgos. Això fora. En quant a les comarques i als Consells Comarcals, aquí tinc més dubtes perquè en alguns casos realitzen certes funcions que, encara que no siguin molt rellevants, són necessàries. I estic pensant sobretot en comarques fora de l'àmbit metropolità. Òbviament el Consell Comarcal del Barcelonès no té cap sentit, però el d'Osona i el del Berguedà, sí. També és cert que, en la majoria de casos, en el Consell de Vegueria hi podríem reubicar la majoria de tasques, però potser algunes no... Ara bé, si t'hagués de fer una resposta contundent et diria vegueries i municipis, i s'ha acabat el bròquil! Ara bé, les vegueries han de ser eficients i almenys la meitat dels seus membres haurien de ser escollits directament pels ciutadans, tot el contrari del que passa ara amb les diputacions i els Consells Comarcals, que són molt opacs.


-Parlem de les eleccions. Quin creu que és el sistema electoral més adequat? Jo la meva posició fa sis anys que la mantinc i la mantindré fins que es faci realitat. Jo subscric fil per randa l'informe de la comissió d'experts que vàrem fer (jo vaig participar-hi), sobre la llei electoral catalana. En aquest document plantegem un sistema de circumscripcions mitjanes que serien les vegueries, amb llistes desbloquejades, amb el manteniment de la llei d'Hondt i el llindar del 3% a nivell de les vegueries. Tot això amb mecanismes que apropen més el candidat als ciutadans com per exemple, exigir que un any abans de la convocatòria de les eleccions els candidats estiguin empadronats a la vegueria on es presentin. -Parlem de la constitució. Quins principis hauria de seguir? Jo crec que hauria de seguir els valors del republicanisme i hauria de ser una transformació de l'Estatut del 2006, no del retallat, sinó de l'original. -Cal disposar d'un senat? En cas afirmatiu, quina seria la seva funció? No, no tindria sentit. A Catalunya no tenim la necessitat d'integrar diverses tensions ni identitats territorials (només l'Aran, que haurà de decidir per sí mateix el seu estatus), ni el necessitaríem com a cambra de segona lectura ja que el nostre Parlament ja funciona prou bé. -Quins canvis creu que s'haurien d'efectuar a l'actual estat del benestar? Caldria

emmirallar-nos en el model nòrdic? En cas afirmatiu, és aplicable a Catalunya? Jo crec que aquí, el gran canvi, és un canvi de concepció. Què vull dir amb això? I mesurem bé les paraules perquè si no es mesuren bé es pot entendre que es diu una cosa que no es vol dir. L'actual estat del benestar, tal i com el tenim plantejat, no aguanta més d'un any. Les tensions financeres que suporta fan que, una de dues: o només treballem per mantenir l'estat del benestar i, en conseqüència, cada vegada ens empobrim més i, per tant, depenem més d'aquest estat del benestar que alhora necessita més diners (és un peix que es mossega la cua), o bé comencem a replantejar-nos moltes coses. Seguint els principis republicans més durs, ens hauríem de replantejar la nostra implicació i responsabilitat dins del sistema. Hauríem de començar a mirar no només la banda dels drets associats a les polítiques assistencials, sinó també a la dels deures. Quan l'estat del benestar es crea com un pacte entre capital i treball per tal de garantir una millor qualitat de vida als treballadors i evitar revolucions, això es fa en un


temps en què l'estructura familiar era determinada i uniforme, on la dona pràcticament no havia entrat en el mercat laboral i això provocava que només hi hagués un ingrés a la família (el de l'home) que en cas que morís la família requeria d'un subsidi de viduïtat. Saltem en el temps, què passa avui en dia? La dona s'ha incorporat en el mercat de treball, per bé que no com voldríem (encara hi ha disparitat de sous) i, en cas que l'home mori i la dona continuï treballant, se li atorga igualment la pensió de viduïtat. Per tant, què vull dir amb això? -La societat ha canviat. Exacte, i s'han de repensar els serveis, les polítiques assistencials, els subsidis... tot el disseny de l'actual estat del benestar per adaptar-lo a aquesta nova realitat social. -És a dir, menys prestacions però més eficients. Menys és més, en aquest sentit. S'ha d'actuar on cal. Hi ha un criteri que és molt clar: no tothom ha de rebre el mateix. Per exemple, no tothom ha d'accedir a una pensió de viduïtat. O no tothom en el mateix moment. O no tothom ha de necessitar determinades prestacions. Un altre exemple: hi ha un alt percentatge de la població que tot i tenir accés a la sanitat pública gratuïta, va a la sanitat privada. En termes pràctics la sanitat pública s'ha de preparar per poder absorbir tota aquesta gent malgrat no acostumi a assistir-hi. Això produeix tensions que s'han de resoldre amb un redisseny del procés: potser qui vulgui accedir a la sanitat privada enlloc de la pública, pot obtenir una rebaixa en les cotitzacions a la seguretat social a canvi d'anar sempre a la sanitat privada. Així la sanitat pública s'estalvia costos i pot reduir les cotitzacions que han de pagar les rendes baixes. Aquest escenari costa d'entomar, però el gratis total ens està portant a un bloqueig de l'estat del benestar. Una de dues, o reformulem aquest gratis total, o no tindrem estat del benestar perquè no podrem mantenir-lo i, de fet, ja ens hi estem trobant ara. -En aquest sentit, l'euro per recepta és una bona mesura? Sí, sempre i quant no afecti els col·lectius amb rendes més baixes, com els jubilats amb pensions modestes, o els malalts crònics. Una altra mesura, en aquest sentit, seria la de fer pagar entre cinc i deu euros quan es va al metge per a què ens visiti. Però aquesta contribució només s'aplica a la gent que no li suposa un gran esforç econòmic. Això t'ho dic ara sense reflexionar-ho però, el que vull dir, és que no hem d'implantar un estat del


benestar en què es pagui per a tot, però és inviable mantenir-nos en el gratis total. Hem de trobar l'equilibri, i aquest és un problema que els polítics no volen entomar perquè són mesures impopulars i a la mínima ja et titllen de demagògic i d'ultra liberal. Però no, no, escolti'm, és que sinó això s'acaba! Ara em ve al cap un altre exemple: quan va néixer el meu segon fill, ens va enganxar l'època del xec nadó, uns 3.500€. A mi em va anar perfecte per tapar forats! Però no ho necessitava! I aquests 3.500€, a famílies amb pocs recursos els va anar molt bé, però a famílies molt ben acomodades també els van rebre i no els necessitaven gens! Per tant, el gratis total, que provoca que no valorem els serveis com toca, i la universalització de les prestacions són els principals problemes que té l'estat del benestar. Aquí necessitem una fórmula màgica que els diputats s'hauran de pensar molt. -Aquest tema és molt interessant! És un terreny molt bonic, que barreja qüestions d'índole moral, d'índole econòmic, d'índole política i d'índole cultural, que són molt rellevants. -Què en pensa de l'actual nivell d'impostos? Cal augmentar la pressió fiscal, o és

millor rebaixar-la per mantenir l'estat del benestar? No sóc expert en aquest camp, però, personalment, crec que és important potenciar els impostos d'efecte redistributiu, com l'IRPF, enfront dels regressius, com l'IVA. Ara bé, cal trobar un equilibri entre les proporcions que representin els impostos directes i els indirectes per potenciar de forma justa la redistribució de la riquesa. Però els directes, com l'IRPF, han de tenir major pes perquè quan vas a comprar una barra de pa, l'IVA a pagar és el mateix per a tu que per a un sense sostre i, en canvi, l'IPRF no. -Si em permet unes últimes preguntes de més actualitat... Com creu que es

desenvoluparà políticament aquest 2014? Creu que es podrà fer la consulta? Aquest 2014 serà mogudet, políticament parlant. Ara bé, per part d'Espanya, crec que la resposta serà de tot menys positiva. Tot i que jo vull mantenir l'esperança i vull creure que tindran la capacitat de rectificar i permetre la consulta. Ara bé, crec que tot apunta a què, tan bon punt se signi el decret de convocatòria de la consulta, el govern espanyol el durà al Tribunal Constitucional la suspendrà. Aleshores l'única sortida que quedaria seria convocar unes eleccions anticipades de caràcter plebiscitari, que jo crec que haurien de


celebrar-se el mateix 9 de novembre. En aquest cas, els partits, crec jo, s'haurien de presentar per separat per tal de sumar el màxim de vots possibles, però això sí, haurien de dur el mateix punt als seus programes electorals: la independència de Catalunya. -Moltes gràcies, Sr. Josep Mª Reniu.


Entrevista al Dr. Salvador Cardús Realitzada el 20 de febrer de 2014 a la Facultat de Ciències Polítiques i de Sociologia de la UAB.

"La vegueria és la bona síntesi del que són, actualment, els consells comarcals i les diputacions"

Salvador Cardús és sociòleg, escriptor, periodista i doctor en Ciències Econòmiques per la UAB. Actualment és professor titular de Sociologia a la Universitat Autònoma de Barcelona i és membre del Consell Assessor per a la Transició Nacional, òrgan coordinat per la Generalitat de Catalunya.

-Parlem de la Catalunya independent. A quants anys vista la veu? Primer de tot, cal distingir diferents moments en aquest procés: d'una banda hi ha d'haver l'expressió democràtica dels catalans i, per l'altra, la declaració i exercici de la independència. Pel que fa a la primera fase, es produirà el nou de novembre, si es pot fer la consulta, o no gaire més enllà de principis de 2015 si s'han de celebrar unes eleccions anticipades de caràcter plebiscitari. Un cop el país s'hagi manifestat, entrarem en la fase de màxima incertesa, que és la que va des de l'expressió de la voluntat popular fins a la proclamació de la independència. Això es pot fer de maneres molt diferents i, a dia d'avui, no sabem quina serà la que s'utilitzarà. Jo crec que aquest període no serà molt llarg. Podrien ser uns mesos: podria ser que el Parlament escollit, si obté una majoria que vol la independència, donés un període de tres o sis mesos a l'Estat per a negociar i, sinó, faria una declaració unilateral. O bé es pot fer una declaració unilateral immediata, però en aquest cas la declaració pròpiament dita de la independència, és a dir, el fet de disposar de les estructures necessàries per a poder-la exercir, podria requerir d'un cert temps. En aquest cas, jo crec que encara hauríem de comptar amb un període d'entre un i dos anys en què s'hauria de negociar amb l'Estat la repartició d'actius i passius, que jo crec que seria desitjable. I un cop fet això, encara no s'haurà acabat, perquè llavors


entrarem en el que és un període constituent, és a dir, en el procés de redacció d'una constitució que s'haurà d'aprovar en referèndum. I un cop tot això estigui acabat, un cop tinguem la constitució, ja haurem finalitzat el camí i serem plenament independents. En resum, jo crec que tot plegat pot tardar entre dos i tres anys en total, malgrat els terminis poden variar molt, mai se sap: potser abans d'acabar l'any ja hem fet una declaració unilateral! En aquest procés s'ha de tenir molt en compte què farà l'altra part, com en un divorci: si és de mutu acord es pot fer tot molt ràpid, si no és així, es pot allargar anys.

-L'Estat català hauria de ser una república? Hauria de ser el que volguessin els catalans, però tinc la impressió, pel que es veu, que el més probable és que siguem una república. Dubto que hi hagi una majoria social que prefereixi seguir formant part de la Corona espanyola dels borbons, i menys en la situació actual. -Quin tipus de democràcia seria la més adequada: representativa o participativa? Jo sé a quins països em vull assemblar: a aquells en què hi ha més benestar, en què hi ha menys desigualtat i als que són capaços de desenvolupar millor el seu progrés econòmic i el seu coneixement. Per tant, això vol dir que quan jo penso com voldria que fos Catalunya, em ve al cap Dinamarca, Àustria, Finlàndia... I aquests països el que tenen són democràcies representatives sòlides amb mecanismes de participació, bé siguin referèndums, bé siguin llistes obertes... Per tant, això és el que voldria per a Catalunya. Ara bé, s'ha de ser conscient que la participació política del poble, per a mi, té valor quan cada individu assumeix la responsabilitat de la seva decisió. Per tant, un tipus de participació en què les conseqüències de la teva decisió no les has d'assumir tu directament té els seus problemes, com és el cas suís en què es va prohibir la construcció de mesquites via referèndum. Jo no sóc massa fan dels referèndums per a solucionar qualsevol cosa. No, no, escolti, només per a qüestions fonamentals com una independència o la ratificació d'una constitució! La política ha de ser sobretot deliberativa i informada, ja que avui en dia té un component tècnic amb el qual no es pot frivolitzar.


-En aquest sentit, què en pensa de les iniciatives legislatives populars (ILP)? Jo les faria més fàcils, més accessibles. Aquest mecanisme de participació no només s'hauria de mantenir, sinó que s'hauria de millorar. -És a dir, vostè està més a favor que la ciutadania pugui dur propostes al Parlament

per a què es debatin a què se celebrin referèndums sovint. Exacte, però han de ser propostes ben fonamentades. Però referèndums també, eh! Jo no dic que no s'hagin de fer referèndums, però només per a qüestions que ho requereixin. Un país normal no pot funcionar a cop de referèndum, per dir-ho d'alguna manera. Perquè aleshores la responsabilitat del govern queda molt disminuïda. -Com formaríem el govern? Com ara, a través del Parlament, amb un sistema

presidencialista o amb un semipresidencialista? Tots els models tenen inconvenients i avantatges, no n'hi ha cap de bo ni cap de dolent. Jo crec que nosaltres ho haurem de debatre molt. Jo, personalment, no tinc un criteri definit. Tot i això, a mi em sembla que un dels principis que ens ha d'ajudar a prendre la decisió és el d'escollir un model simple, la simplicitat és important. És a dir, no ens interessen models artificiosos. Si no fa falta un president de república molt fort, doncs ens l'estalviem i que el cap de govern tingui la majoria de poder. Ara bé, si necessitem un àrbitre, un cap d'estat, el tenim. En aquest cas, el president de la república, el director d'orquestra, hauria de ser escollit directament pels ciutadans. -Com creu que s'hauria d'organitzar territorialment la Catalunya estat? Jo crec que la vegueria és la bona síntesi del que són, actualment, els consells comarcals i les diputacions. Les diputacions han de desaparèixer, primer de tot pel nom, ja que ens remeten a una administració espanyola. Ara bé, realment cal un organisme intermedi entre el govern de Catalunya i els municipis? A mi em sembla que sí, sobretot tenint en compte que Catalunya és un país amb una fragmentació de municipis molt gran. En conseqüència, una institució que sigui capaç d'organitzar serveis intermunicipals li aniria bé. Una alternativa seria fusionar municipis, tot i que és molt complicada perquè aquí cada poble té la seva tradició i és molt difícil que els de Vilademunt i els de Viladavall es posin d'acord si sempre han tingut rivalitat. Per tant, potser no valdria la pena intentar-ho. Tot i això, crec que el més positiu seria que els pobles de menys de 10.000 habitants estiguessin mancomunats i que aquesta mancomunació estigués arbitrada per la


vegueria. En aquest escenari, potser enlloc de set, podrien haver-hi vuit o nou vegueries per aproximar-les més al territori.

-I l'Aran, quin estatus hauria de tenir? El que ells vulguin. Si volen ser com Andorra, no els hi podem pas negar. Tenen les característiques necessàries per a poder decidir lliurement el seu futur. -Parlem de les eleccions. Quin creu que és el sistema electoral més adequat? Jo crec que hem d'utilitzar un sistema diferent a l'actual, amb circumscripcions més petites en les què els ciutadans puguin identificar el seu diputat i, aquest, hagi de rendir comptes amb el seu territori. En aquest sentit, el sistema mix alemany, amb doble urna, crec que és el més adequat ja que resol els problemes que presenta el sistema majoritari britànic. -A la circumscripció plurinominal, s'hauria de mantenir la barrera del 3% per a

poder accedir al repartiment d'escons? Home, jo crec que un mecanisme per a evitar un excés de fragmentació al Parlament i millorar el bon govern seria interessant. Una altra cosa és si amb el 3% de barrera electoral n'hi ha prou o si s'han d'aplicar altres regles com la llei d'Hondt, que encara introdueix un altre element de distribució. Cal estudiar-ho. -Creu que seria beneficiós disposar de llistes obertes o amb unes desbloquejades

ja n'hi ha prou? A mi m'agraden les llistes obertes, això de les llistes debloquejades és un quiero y no puedo. Ara bé, sembla que els partits no s'atreveixen a fer el pas cap a les llistes obertes, suposo que els fa por el descontrol que això representa per a les estructures de partit. Però jo crec que hauríem de ser valents i, personalment, em sedueix molt la idea de llista oberta, sobretot si utilitzem el sistema electoral mix amb dues urnes. La llista desbloquejada presenta el incògnita que no saps mai si el ciutadà estarà prou ben informat per poder decidir quins candidats són millors. -Parlem de la constitució. Com hauria de ser? Quins principis hauria de seguir? Jo faria una constitució com la nord-americana: una constitució de grans principis on es marquin els valors sobre els quals es construeix el país i que garanteixi els drets bàsics


dels ciutadans. Jo optaria, no sé si ens en sortirem, per una constitució molt oberta, molt bàsica i amb molta capacitat de reforma, una constitució que accepti esmenes com l'americana i que es pugui adaptar als canvis que pugui patir el món. -Cal disposar d'un senat? Jo crec que a Catalunya no li cal un senat, ens podem estalviar aquesta institució que només té sentit en estats plurinacionals. -Quina canvis creu que s'haurien de fer a l'actual estat del benestar? Caldria

emmirallar-nos en el model nòrdic? En cas afirmatiu, és aplicable a Catalunya? Hi ha particularitats en l'estructura social i econòmica del país que cal tenir en compte, però cada vegada més, els mercats i les oportunitats, a causa de la globalització, són els mateixos per a tots els estats. Per tant, jo crec que, tenint en compte que cada cop som més semblants, ens podem permetre el luxe de dir que volem ser com Dinamarca o com Finlàndia. O dir que el model universitari i escolar finlandès ens sembla especialment bo i el copiem. I així, copiant els que ho fan millor, podrem anar creant una societat el màxim d'igualitària que permeti progressar a la nostra estructura econòmica ja que, al cap i a la fi, el grau de benestar depèn de la nostra capacitat de crear riquesa. Si ens espavilem i som capaços de crear més riquesa que ara, tindrem millor benestar i, si no en som capaços, no. -Què en pensa de l'actual nivell d'impostos? Cal augmentar la pressió fiscal o és

millor rebaixar-la per mantenir l'estat del benestar? Si volem ser com Dinamarca o Suècia, haurem d'aplicar la pressió fiscal d'aquests països, que és més elevada que la nostra actual. El principal problema que tenim en aquest àmbit és l'economia submergida, que provoca que malgrat tinguem un dels tipus nominals més alts, a la pràctica es recapti poc. És a dir, amb l'actual situació no podem tenir un estat del benestar com el danès, la recaptació seria insuficient. -És a dir, cal un sistema fiscal més eficient. Exacte, i ens hem d'acostar a xifres al voltant del 35-40% del PIB en recaptació si volem arribar a alts nivells de benestar. Perquè una atenció d'alta qualitat vol dir pagar més. I cal canviar la mentalitat dels ciutadans i fer que sàpiguen què costen els serveis dels quals gaudeixen gratuïtament o abonant-ne una part. Un exemple és aquella persona que diu:


"No hi ha beques!", oh, no hi ha beques....! Tots els alumnes ja tenen una beca del 70% del cost de la universitat! Una altra qüestió és que potser no tothom l'hauria de tenir. Potser alguns no caldria que tinguessin cobert el 70% del preu i d'altres haurien de tenir-hi l'accés gratuït. I el que hem de fer és buscar els països en què aquest sistema funciona millor. Ens cal menys ideologia i més veure què passa a la pràctica. -Com ha de ser el sistema judicial de la Catalunya independent? Ha de ser independent i imparcial, tot el contrari de com és ara a Espanya. I s'ha de buscar un mecanisme d'elecció que garanteixi aquesta màxima independència. Hi ha moltes maneres de fer-ho, cal veure quin sistema és el millor. -Si em permet unes últimes preguntes d'actualitat... Com creu que es

desenvoluparà políticament aquest 2014? Creu que es podrà fer la consulta? Jo crec que serà un dels anys més apassionants de la nostra vida políticament parlant. I els dos o tres que vénen al darrera, també. Però aquest és un any molt, molt decisiu en què es prendran decisions de molta transcendència. Jo tinc la convicció que això acabarà bé pels que volen la independència de Catalunya, és a dir, que acabarem sent un estat independent. Ara bé, una altra cosa és saber els entrebancs que haurem de superar. Però si t'hagués de dir si tinc bones vibracions, si hagués d'apostar pel que passarà, jo crec que tot plegat serà molt més fàcil del que ens imaginem. Jo crec que l'Estat continuarà remugant, com fa ara de mala manera, però no hi té res a fer. Què poden fer? Ens duran la consulta al Tribunal Constitucional? Doncs la farem d'una altra manera. Ara bé, tot el que fem, ho hem de fer bé. No podem tirar pel dret sense pensar. -Moltes gràcies, Sr. Salvador Cardús.


Entrevista a la Sra. Camats

Realitzada el 7 de maig al Parlament de Catalunya.

"La constitució s'haurà de redactar de manera participativa, tant social com políticament"

Dolors Camats té estudis en Ciències Polítiques i ha participat activament en el moviment associatiu juvenil a Catalunya i en l’àmbit europeu. Ha treballat en el tercer sector i en projectes de cooperació i solidaritat en diverses organitzacions. Actualment, és diputada i portaveu al Parlament de Catalunya per ICV-EUiA. A més, és Coordinadora Nacional d'Iniciativa per Catalunya Verds.

-Parlem de la Catalunya independent. A quants anys vista la veu? Fa de mal dir, perquè no la veig imminent. Aquest és un procés que, almenys des d'Iniciativa, intentem explicar que tant si acaba en un estat independent com si no, és un procés llarg. El que anem a fer és trencar consensos molt forts: el de la Constitució, el de l'Estatut... Per tant, aquest procés vol unes majories molt àmplies. Aquests processos no són mai curts enlloc, a no ser que hi hagi esclats de violència. No és tan ràpid com alguns prometen. -L'Estat català hauria de ser una república? (Riuen.) Jo crec que l'Estat espanyol hauria de ser una república avui! Per tant, no m'imagino la creació d'un nou estat sense un sistema igualitari, sense ser una república.


-Quin tipus de democràcia seria la més adequada: representativa o participativa? Jo crec que hauria de ser un doble concepte de democràcia, amb elements de democràcia representativa i amb elements de democràcia participativa. L'actual model de democràcia representativa, pensat des de la dictadura franquista i la transició, ha quedat obsoleta. Cal actualitzar-la. Si la fem des de zero, crec que caldria fer-la més participativa amb mecanismes com fer l'administració molt més transparent: s'ha de fer pública tota la informació que no sigui compromesa. Un altre mecanisme seria permetre l'assistència i la participació a tots els plens dels municipis als ciutadans. Una altra eina seria la llei que estem redactant ara, la llei de consultes populars no referendàries i participació ciutadana. Hi ha molts més instruments a pensar i a tenir en compte. En qualsevol cas, els ciutadans també han de saber que com més poder i més capacitat de decidir tenen, més responsabilitat han d'assumir. En conseqüència, hem d'afavorir que hi hagi molts ciutadans responsables, és a dir, ciutadans informats que sàpiguen les conseqüències de les decisions que prenen; que participin en processos de deliberació per a poder contrastar opinions diferents... Un cop aconseguim això, podrem afegir més mecanismes participatius.

-Com formaríem el govern? Com ara, a través del Parlament, amb un sistema

presidencialista o amb un semipresidencialista? Jo aposto per un sistema parlamentari, amb un Parlament que escull un primer ministre i un president o presidenta de la república a l'estil alemany. Així, també evitem acabar en un sistema bipartidista, que és un dels inconvenients que presenten els models presidencialista i semipresidencialista.

-Com creu que s'hauria d'organitzar territorialment la Catalunya estat? Jo crec que la base ha de ser: a nivell nacional el Parlament i a nivell local els ajuntaments. Però amb això no en tenim prou, ens calen instruments intermedis. Llavors, necessitem un espai de proximitat i de delegació del govern que poden ser les vegueries, que serien un espai de proximitat del govern i de prestació d'uns serveis mínims. A més, serien un mecanisme de descentralització: hi podria haver una universitat a cada vegueria i no com ara que es concentren a Barcelona. En conseqüència, si optem per aquests mecanismes, eliminaria les províncies i les diputacions. Ara bé, per baix, com que la majoria de municipis a casa nostra són massa petits per ser una unitat suficient per a gestionar segons quins serveis, jo crec que un altre òrgan per a mancomunar serveis


comuns entre els ajuntaments és necessari. Aquesta funció la podrien fer les comarques i els consells comarcals, que no haurien de perquè ser les actuals, perquè algunes, com el Barcelonès, no tenen sentit. Per tant, l'objectiu és que els ajuntaments petits no competeixin entre ells i es divideixin els serveis i els seus costos: un la piscina, un l'institut, l'altre el poliesportiu... Per posar alguns exemples. -Com s'escollirien els membres dels Consells de Vegueria? S'hauria de trobar alguna fórmula bastant directa d'elecció per a assegurar-nos que els seus membres hagin de retre comptes amb el territori. Això podria passar per afegir una urna a les eleccions municipals per a escollir-los directament o fer-ho amb un sistema mixt a determinar. -Parlem de les eleccions. Quin creu que és el sistema electoral més adequat? Donada la necessitat que té Catalunya de crear un sistema electoral més proporcional en que cada persona tingui un vot amb el mateix valor, creiem que el sistema que utilitza Holanda és la millor opció. D'aquesta manera, hi ha un recompte únic en una sola circumscripció que és tot Catalunya. Així, si el partit A obté 300.000 vots i el B 600.000, el partit B tindrà el doble de diputats que l'A, no com passa fins ara. Ara bé, la provisió d'aquests diputats, i aquí és on entren en joc les vegueries, es faria tenint en compte d'on provenen aquests vots. Si el partit A ha obtingut la meitat dels 300.000 vots a la vegueria de Barcelona, la meitat dels seus diputats provindrien d'aquesta zona, i la resta segons d'on provinguin els altres vots. I així amb la resta de diputats de la resta de partits. En resum, el nombre total de diputats ve marcat pel nombre absolut de vots que s'ha obtingut, que és el més just que hi ha. Ara bé, d'on provenen? Aquí és on s'incorpora la representació territorial amb les vegueries, perquè és evident que hem d'equilibrar això de "un vot cada persona" amb la representació de tot el territori tenint en compte el desequilibri demogràfic existent. -Amb aquest sistema, els electors de la vegueria de Girona, per exemple, veurien

els candidats de la seva demarcació a la papereta o tota la llista a nivell nacional? En aquest cas seria com a les eleccions europees, és a dir, les paperetes de cada vegueria mostrarien els candidats de cada zona malgrat el recompte fos a nivell nacional.


-Quin tipus de llistes s'utilitzaria: tancades com fins ara, bloquejades o obertes? Jo crec que hem d'incorporar elements de desbloqueig i d'obertura de les llistes, com ja passa al Senat ara mateix. Malgrat això, com passa a les eleccions al Senat, aquests sistemes no fan que hi hagi més participació ni que la gent se senti els senadors més pròxims. -Però el Senat és una institució que queda molt lluny... Sí, és cert, però en tot cas el sistema d'elecció no ha trencat aquesta manca d'empatia. Per tant, compte a l'hora de projectar tantes expectatives a un tipus de desbloqueig. Per altra banda, em fa una mica de por que, com a mínim per experiències que veus a d'altres llocs, la gent acabi votant en funció del que coneix i, en conseqüència, hi hagi candidats que tinguin més capacitat de projecció que d'altres perquè ja són coneguts o perquè surten a la tele. Un altre problema seria aquells diputats que utilitzarien el fet de tenir més diners per a fer campanya. És a dir, quan algun candidat tingués més capacitat o algú extern li donés ajudes econòmiques a canvi de defensar els seus interessos, com podria fer un lobby, aquest candidat podria obtenir més suport injustament. En aquest sentit, això va molt lligat a la llibertat de vot. Si un candidat ha estat escollit per una llista tancada i bloquejada, no pot tenir llibertat de vot. En canvi, si ha estat escollit per mitjà d'una llista bloquejada o oberta, el diputat podrà votar el que cregui més oportú. En conclusió, hem de trobar mecanismes que apropin els diputats als ciutadans. En aquest sentit, desbloquejar llistes en podria ser un, però s'ha de tenir molt en compte com premia l'electorat els candidats i els elements de perversió que en deriven. -Parlem de la constitució. Com hauria de ser? Quins principis hauria de seguir? La constitució s'haurà de redactar de manera participativa, tant social com políticament. M'imagino un Parlament constituent escollit per a fer-la que tingui en compte l'opinió dels ciutadans, no com va passar amb l'actual constitució, la qual va ser escrita a porta tancada per set senyors.

-Cal disposar d'un senat? En cas afirmatiu, quina seria la seva funció? No, no ens cal. Tot i que potser les vegueries haurien de tenir veu en temes territorials.


-Quins canvis creu que s'haurien de fer a l'actual estat del benestar? Caldria

emmirallar-nos en el model nòrdic? En cas afirmatiu, és aplicable a Catalunya? Tot és aplicable si ho volem. El model nòrdic, en definitiva, es basa en universalitzar tots els drets i garantir-los per mitjà de la prestació de serveis. Per tant, cal garantir tots els drets no com ara. La qüestió és com garantir que aquests drets que defensen les constitucions siguin efectius. Això té molt a veure amb la fiscalitat i els recursos. A nosaltres el que ens diferencia de tenir un estat del benestar com els suecs no és només el que gastem, sinó el que ingressem, que és deu vegades menor! -En aquest sentit, què en pensa de l'actual nivell d'impostos? Cal augmentar la

pressió fiscal o és millor rebaixar-la per mantenir aquest estat del benestar que

proposa? El que hem de variar és l'estructura fiscal, és a dir, no que tothom pagui més, no, no! Que hi ha molta gent que ja paga prou! S'ha de pagar bé, tenint en compte els ingressos de cadascú. En aquest sentit, pagar segons quins productes com la calefacció amb un 21% d'IVA és una aberració. Per altra banda, tenim un sistema fiscal molt ineficient amb un frau fiscal enorme que provoca que, fins i tot amb una pressió fiscal alta, es recapti poc. S'ha de gravar allò que realment genera riquesa o contamina, que és tot el tema de la fiscalitat ambiental. De recursos n'hi ha, però s'ha de ser valent per anar-los a buscar. -Si em permet unes últimes preguntes de més actualitat... Com creu que es

desenvoluparà políticament aquest 2014? Creu que es podrà fer la consulta? Jo espero que n'hi hagi, tard o d'hora, però que n'hi hagi. Sinó, malament! -En cas de la celebració d'unes eleccions anticipades de caràcter plebiscitari, ICV-

EUiA optaria per la independència? No existeixen les plebiscitàries, hem de celebrar una consulta. -Moltes gràcies, Sra. Dolors Camats.


Entrevista al Sr. Josep Rull Realitzada el 4 de juny de 2014 a la seu nacional de CDC.

"La idea és tenir una pressió fiscal moderada, molt redistributiva i que permeti generar activitat econòmica"

Josep Rull és llicenciat en Dret per la UAB i advocat de professió. A més, ha exercit de col·laborador dels serveis jurídics de l’Associació Catalana de Municipis (1993-1995) i ha estat responsable de Relacions Institucionals de la Junta de Residus (1995-1997). Membre de Convergència Democràtica de Catalunya des de 1989, actualment és regidor a l'ajuntament de Terrassa, diputat al Parlament de Catalunya i coordinador general de CDC.

-Parlem de la Catalunya independent. A quants anys vista la veu? Jo la veig a dos, tres anys vista. -L'Estat català hauria de ser una república? Hauria de ser una república, sense cap mena de dubte. -Quin tipus de democràcia seria la més adequada: representativa o participativa? Les dues. Hi ha d'haver una base representativa però, evidentment, hem de ser capaços d'excel·lir amb els altres mecanismes de participació. I això ja ho podem començar a fer ara. De fet, ja tenim una llei d'iniciatives legislatives populars molt avançada en el context europeu i ara estem elaborant la llei de consultes populars no referendàries i de participació ciutadana, que servirà per la consulta del dia nou de novembre però que també ha de servir per consultar sobre altres temes. Un altre mecanisme és fer que els representants del poble siguin escollits d'una manera més directa per la gent, és a dir,


passar d'un sistema de llistes tancades i bloquejades a un d'obertes o desbloquejades i a un sistema electoral amb circumscripcions petites. -Com formaríem el govern? Com ara, a través del Parlament, amb un sistema

presidencialista o amb un semipresidencialista? Sobre aquest tema com a partit encara no ens hi hem posicionat, per tant, aquesta serà una reflexió de caràcter general. Jo crec que el president de la república hauria de ser escollit directament pel poble, hauria de tenir molta legitimitat, molta força. A mi m'agradaria un model francès, semipresidencialista, amb un president de la república escollit pel poble que, a més, nomena un primer ministre que ha de formar govern. En aquest sentit, els governs que proposi aquest president de la república haurien de ser avalats pel Parlament. El que no tindria sentit és que el govern tingués una majoria popular i no tingués suport a la cambra legislativa. Això seria aquest concepte francès de la cohabitació, que es produeix quan el president de la república és d'un color i el govern és d'un color diferent perquè està avalat pel parlament. Aquest seria un sistema, però en tot cas correspondrà a la constitució que elaborem entre tots els catalans quin model escollim. Però si jo hagués de triar, escolliria aquest model. -Segons el doctor Ferran Requejo, el principal problema que presenta aquest model

és com determinar la separació de competències entre el president de la república i

el primer ministre. Com ho faríem? Certament és complicat, però amb una república tan nova, tan jove, hi ha d'haver molta legitimitat directa popular d'entrada. I aquest ha estat el secret de la República Americana: concentrar tanta potència en la figura del president, una figura simbòlica. Si fóssim un país normal, si fes temps que fóssim un país independent, un model de república parlamentària com Itàlia no seria descartable. Però amb un país nou, que neix, necessitem figures simbòliques molt clares i, això, amb un president o presidenta de la república escollit pel poble ens donaria molta més consistència. -Com creu que s'hauria d'organitzar territorialment la Catalunya estat? Jo crec que la nova organització territorial passa, primer de tot, per mantenir les comarques però canviant-ne la configuració, és a dir, amb comarques asimètriques. Perquè, té sentit que el Vallès Occidental, per exemple, tingui Consell Comarcal amb tota la seva estructura? No, no té massa sentit. En canvi, Osona o la Noguera sí que


necessiten aquesta estructura. En aquests casos, la vegueria seria massa gran per abastar tots els serveis que necessiten aquests territoris. Per tant, el Consell Comarcal hauria de ser un àmbit de mancomunació de serveis entre municipis petits. El següent nivell serien les vegueries, que substituirien les diputacions, i que serien un element d'equilibri territorial, de cooperació local i de distribució de recursos per a permetre que determinats serveis puguin ser proveïts. -Aquesta estructura no suposa massa càrrecs? No, perquè els Consells Comarcals no tindrien càrrecs, serien formats directament pels alcaldes de la comarca, pel Consell d'Alcaldes. -Parlem de les eleccions. Quin creu que és el sistema electoral més adequat? Jo crec que el sistema electoral proporcional mixt alemany és l'adequat. A més, crec que la primera urna, la que marca la proporcionalitat, hauria de ser a nivell de vegueries. La segona urna, la de proximitat, de petites circumscripcions, hauria de ser un diputat per comarca o per districtes en el cas de les grans ciutats. Aleshores, com es computaria? Primer es faria el recompte proporcional i, a partir d'aquest resultat, es tindria en compte el resultat a cada circumscripció. En cas que a un partit li corresponguessin més diputats per mitjà de les circumscripcions petites, que tenen prevalença, dels que li correspondrien proporcionalment, s'afegirien diputats al Parlament. És a dir, el nombre d'escons no seria estàtic, podrien augmentar en situacions excepcionals. Per altra banda, es mantindria el llindar del 3% i s'introduirien les llistes desbloquejades ja que, a la comissió del Parlament que està elaborant la llei electoral catalana, no hi ha consens per tirar endavant les llistes obertes. -En aquest sentit, tindrem llei electoral pròpia per a les properes eleccions al

Parlament? Ens agradaria tenir-ne però penso que els socialistes no tenen cap mena d'interès en que en tinguem. -Parlem de la constitució. Com hauria de ser? Quins principis hauria de seguir? Jo crec que s'hauria de basar en l'americana: curta i amb la possibilitat d'afegir-hi esmenes. Hauria de ser molt bàsica, amb els drets fonamentals blindats i amb possibilitat


de fer-ne ampliacions. En qualsevol cas, s'ha d'allunyar del que vam voler fer amb l'Estatut, que va ser llarg, espès i que ho intentava preveure tot. -Cal disposar d'un senat? En cas afirmatiu, quina seria la seva funció? Jo crec que en el cas de Catalunya no cal una segona cambra. Catalunya és petita i no necessita reconèixer singularitats més enllà de l'Aran, que és un cas molt específic. -Quins canvis creu que s'haurien de fer a l'actual estat del benestar? Caldria

emmirallar-nos en el model nòrdic? En cas afirmatiu, és aplicable a Catalunya? Parcialment, sí. Nosaltres creiem que tenim una base interessant d'estat del benestar. Nosaltres som un país molt ben parit, som un país en què el concepte de societat del benestar s'hi pot aplicar en termes diferents a d'altres països. Per exemple, nosaltres aquí tenim molta més escola concertada que a d'altres llocs. Per què en tenim més? Perquè durant el franquisme la gent d'aquest país es va espavilar i hi va haver molta iniciativa escolar de caràcter social, com la teva escola. O un altre exemple, a Terrassa mateix tenim dos hospitals: un que és públic i un altre que és privat. A Catalunya tenim el CatSalut, que vindria a ser la gran asseguradora de Catalunya, que dins té l'ICS (Institut Català de la Salut), que s'ocupa dels centres sanitaris totalment públics, i la XHUP (Xarxa Hospitalària d'Utilització Pública), que s'ocupa dels centres hospitalaris concertats. A Espanya només tenen l'equivalent a l'ICS, en canvi, a Catalunya no, és molt diferent. I això és molt interessant perquè no tots els serveis els presta l'estat de forma directa, sinó que la pròpia gent del país ho fa. Ara bé, per què ens interessaria ser com els països nòrdics? Perquè tenen nivells de creixement i d'equitat molt alts. I això, nosaltres estem en condicions d'aconseguir-ho. Però copiar un model que és diferent al nostre no té sentit. Ens hi podem assemblar, però mantenint aquesta base, aquest model tan genuí, que ja tenim i que Espanya no ens ha deixat desplegar com voldríem. De fet, en alguns aspectes hem acabat copiant el model espanyol, com per exemple a nivell de funció pública, que és molt rígid i que castiga severament la meritocràcia. Aquests àmbits si que s'hauran de canviar de dalt a baix. -Què en pensa de l'actual nivell d'impostos? Cal augmentar la pressió fiscal o és

millor rebaixar-la per mantenir aquest estat del benestar que proposa? Depèn del moment concret. Quan nosaltres parlem de la hisenda catalana parlem d'un sistema que passi del tribut a la contribució. El model de tributs és l'espanyol: un model


de desconfiança permanent amb la gent, que es veu obligada a pagar impostos. Hi ha un concepte filosòfic diferent en la majoria de països als que ens volen assemblar, que és el de la contribució. Aquest model es basa en la contribució de tots pel bé comú i en tenir agències tributàries més flexibles i basades en la confiança i la cooperació. Ara mateix, és molt difícil de saber què volem perquè tenim un dèficit fiscal tan sagnant, que no ho podem imaginar. Però la idea és tenir una pressió fiscal moderada, molt redistributiva i que permeti generar activitat econòmica. Ara bé, en cada moment els tipus impositius s'hauran d'adaptar a les circumstàncies: no és el mateix una situació de creixement que permet reduir la pressió fiscal i recaptar el mateix, que un moment de crisi econòmica. Haurem de veure com ho fem per garantir l'equitat social en totes les situacions, no podem plantejar un model rígid i estàtic, sinó un que s'adapti a cada situació. -Quin canvis aplicaria al sistema judicial? El sistema judicial necessitarà més jutges i menys funcionaris i haurà de tenir terminis raonables i exigibles. De fet, en aquest moment, el gran drama espanyol és la duració dels plets, totalment inacceptable. -Si em permet unes últimes preguntes de més actualitat... Com creu que es

desenvoluparà políticament aquest 2014? Creu que es podrà fer la consulta? Farem tot el possible per a què es faci la consulta. Serà complicat perquè l'Estat espanyol utilitzarà tots els mitjans per impedir-ne la celebració. Nosaltres hem de fer una llei de consultes impecable i que sigui difícilment atacable jurídicament i, a partir d'aquí, buscar tota l'empara interna i internacional per a poder posar les urnes. Pot passar que, en algun moment, haguem de substituir el terme "legalitat" dins dels termes espanyols pel terme de "legitimitat democràtica", pot passar. Ara bé, quin és el límit que té això? Si substituïm legalitat per legitimitat hem de garantir que el dia nou de novembre a les urnes hi hagi tant els sís, com els nos. Si posem les urnes i només hi van a votar els partidaris del sí, això té un recorregut des del punt de vista de legitimitat internacional, limitat. Per tant, hem d'aconseguir generar una participació representativa.


-En cas que no fos possible, se celebrarien eleccions anticipades de caràcter

plebiscitari? És un pla B, però ara cal concentrar-nos en celebrar la consulta el proper nou de novembre. -Moltes gràcies, Sr. Josep Rull.


Entrevista al Dr. Germà Bel Realitzada l'11 de juny de 2014 a la Facultat d'Economia de la UB. "Una de les pitjors coses que hi ha és no escollir les persones

que apliquen impostos i gasten diners públics"

Germà Bel és llicenciat i doctor en Economia per la UB, on exerceix de professor, i posseeix un màster en Economia per The University of Chicago. Ha rebut diversos premis internacionals i ha escrit el llibre Espanya, capital París (La Campana 2011). Actualment, és membre del Consell Assessor per a la Transició Nacional, òrgan coordinat per la Generalitat de Catalunya.

-Parlem de la Catalunya independent. A quants anys vista la veu? Ui, no tinc tan bona vista, no ho sé, no t'ho puc dir! Els economistes tenim molt mala vista per a predir el futur, per això ens agrada tant estudiar el passat. -L'Estat català hauria de ser una república? Jo, personalment, sóc partidari de la forma de govern republicana, de tenir una república. Tanmateix, he de dir que per a mi no seria cap trauma que un eventual estat independent adoptés una forma monàrquica. És a dir, si en un moment donat continuar amb una monarquia sigués una cosa que pogués ajudar a un millor desenvolupament de l'estat independent, tampoc passaria res, per a mi no és una qüestió fonamental.

-Quin tipus de democràcia seria la més adequada: representativa o participativa? Jo crec que la societat del segle XXI té molt més desig d'autonomia individual i de participació de la que tenia la societat del segle XX i de segles anterior. Sobretot en zones


com la nostra, on aquesta participació no s'havia desenvolupat mai tant com en altres zones amb més tradició democràtica. Per tant, crec que s'hauran de buscar i desenvolupar formes de més i millor participació. Crec que moltes vegades el problema està amb la qualitat i no en la quantitat de la participació. Dit això, jo crec que la participació ciutadana no pot reemplaçar el paper i la funció representativa de les institucions. -Quins mecanismes de participació proposaria? Jo, probablement per la meva formació, crec que una forma de participar molt important que hi ha en altres latituds és intentar posar qüestions en l'agenda pública a través del debat públic. És una cosa molt comuna en països anglosaxons o d'altres zones. En canvi, al sud d'Europa, amb la possible excepció d'Itàlia, és poc practicat. Hi ha moltes formes de participar, però això no depèn només de que algú faci un llei permetent-t'ho, també depèn de què la gent s'associï i ho faci. Ara bé, per aconseguir això, calen unes institucions receptives que no acullin aquestes propostes com una agressió sinó com un enriquiment del debat. I aquest és un dels principals inconvenient. -Com formaríem el govern? Com ara, a través del Parlament, amb un sistema

presidencialista o amb un semipresidencialista? Jo sóc partidari d'una república parlamentària, on el Parlament escull el primer ministre. -Com creu que s'hauria d'organitzar territorialment la Catalunya estat? Jo crec que les vegueries serien la millor manera d'organitzar territorialment Catalunya, però crec que no haurien de ser una organització com la que ara són les diputacions, que bàsicament van ser creades com una màquina per abeurar les classes polítiques territorials. I crec que, en una certa mesura, els consells comarcals s'han creat pel mateix. Crec que s'han de crear organitzacions d'estructuració territorial de la representació i de suport als ajuntaments molt lleugeres en democràcia. Per tant, la meva idea seria canviar les diputacions i els consells comarcals per les vegueries, entenent que les vegueries no són institucions carregades de personal per a abeurar la classe política.


-Els consells de vegueria haurien d'estar formats per polítics o per tecnòcrates? Depèn de quines funcions se li atribueixi al consell de vegueria. Si se'ls dóna una funció fiscal, d'impostos, han de ser escollits pels ciutadans. Una de les pitjors coses que hi ha és no escollir les persones que apliquen impostos i gasten diners públics. -Parlem de les eleccions. Quin creu que és el sistema electoral més adequat? Jo, en un estat independent, aplicaria una circumscripció única amb una proporcionalitat total. -Per tant, no aposta per sobrerepresentar els territoris més despoblats per evitar-ne

la desafecció política. Entenc que es defensi la sobrerepresentació per part de qui la té, entenc que es defensi la sobrerepresentació per part de qui se'n beneficia políticament. Però jo no entenc la lògica de la sobrerepresentació. No li veig el sentit. Ara bé, aplicar variants com la del model holandès per decidir d'on provenen els diputats que s'escullen per cada formació política no em semblaria malament. D'aquesta manera, el vot de cada persona val el mateix i cada territori té un representant. -Cal mantenir el llindar del 3% dels vots per a poder entrar en el repartiment

d'escons? Jo crec que en una circumscripció única el llindar mínim, que no tinc del tot clar que hagués d'existir, és una discussió diferent que ens sistemes amb més d'uns circumscripció. S'ha de tenir en compte que en el cas d'una circumscripció única el llindar del 3% tindria un efecte molt més potent que actualment. No ho tinc clar. -Creu que seria beneficiós tenir llistes obertes, o amb unes desbloquejades ja n'hi

ha prou? No crec en les llistes obertes ni en les desbloquejades. La idea és fantàstica, però no crec en els resultats que se'n deriven. Quan vaig estar estudiant a Itàlia cap als anys vuitanta utilitzaven el sistema de llistes obertes, i només entre un 3 i un 5% dels italians en feien ús. Com a conseqüència, els diputats escollits via llistes obertes eren els que concentraven el finançament de la màfia. És a dir, hi ha molt bones idees que donen pèssims resultats. Si l'ús de les llistes obertes fos del 80-90% dels votants, no tindria aquest efecte pervers d'afavorir els lobbies. Si s'implantés un sistema de llistes obertes,


s'hauria d'anar cap a un sistema d'elecció de candidats com l'americà, que és molt difícil d'implantar.

-Cal disposar d'un senat? En cas afirmatiu, quina seria la seva funció? No, a Catalunya jo crec que no. -Quins canvis creu que s'haurien de fer a l'actual estat del benestar? Caldria

emmirallar-nos en el model nòrdic? En cas afirmatiu, és aplicable a Catalunya? No, segurament en el que ens caldria emmirallar-nos seria la forma nòrdica de fer política. No tant emmirallar-nos en les seves polítiques perquè diferents societats fan un ús molt diferent dels mecanismes de benestar pel que respecta als incentius i als fraus. Per tant, jo crec que del que ens hem de preocupar és d'aprendre a fer millor les polítiques que es facin. Si aconseguim fer això, una bona part de les polítiques escandinaves es podrien fer. A mi el que m'agrada d'aquests països, a part de què crec que tenen organitzacions de benestar ben muntades, és que han après a fer política. I és en aquest aspecte on hem d'aprendre d'ells. -Què en pensa de l'actual nivell d'impostos? Cal augmentar la pressió fiscal, o és

millor rebaixar-la per mantenir l'estat del benestar? Tot això depèn de quin nivell de benestar i de serveis públics vulguem. I a partir d'aquí ja decidirem quins són els instruments per a finançar-lo. Ara bé, hem d'entendre una cosa que els nòrdics sempre han entès: el que fas ho pagues. Aquesta és una de les parts correctes de fer política: el que fas ho pagues. Tria el que vulguis, però sabent que ho hauràs de pagar. La decisió prèvia és saber quanta despesa vols fer.

-Per a mantenir un estat del benestar lleugerament millor que l'actual, quins canvis

s'haurien de fer al sistema fiscal per a fer-lo sostenible? Jo crec que, probablement, el que s'hauria de fer és augmentar l'ingrés via impostos indirectes que, comparativament, estem molt baixos en relació a la riquesa que creem (al PIB), i segurament, reduir el frau fiscal. Amb això, i amb alguns altres canvis que tenen a veure amb les moltes vies que s'han creat perquè la gent que guanya molts recursos contribueixin com els assalariats, si millorem tot això, un país com Catalunya podria trobar un nivell de despesa pública que li permetés finançar mecanismes de benestar raonables. Jo insisteixo: abans de finançar mecanismes de benestar com els


escandinaus hem d'assegurar-nos que sabem fer polítiques públiques com ells. I és una cosa que no és gens òbvia ni immediata. I és un àmbit en el que tenim molt a aprendre i a recórrer. Per exemple, la noció bàsica que a la nostra societat té molts comprensió i fins i tot suport la gent que se salta les regles. En canvi, als països escandinaus no passa això, al revés, té molt de rebuig! És molt difícil tenir un bon estat del benestar si la societat dóna suport a qui se salta les regles. En realitat, això destrueix. Hem d'aprendre moltes coses. -En aquest sentit, no seria més just que els impostos directes i progressius

tinguessin més pes que els impostos indirectes, que afecten de forma igual a

tothom sense tenir en compte el seu nivell d'ingressos? Depèn del criteri que un tingui de justícia en termes conceptuals i depèn, també, de l'eficàcia en termes dels serveis que està disposat a pagar. Segurament, si algú aposta pels progressius, el millor seria IVA 0% i IRPF del 90%. El problema és que potser no recaptaries res perquè ningú guanyaria diners ni gastaria. Llavors has de combinar el concepte de justícia, que cadascú té el seu, amb el d'eficàcia. Si vols finançar un volum de despesa pública elevat, no pots fer-ho només amb impostos directes perquè aleshores hauries de fer tributar per tots els ingressos a aquella gent que no se'n pogués desentendre, fet que provocaria que la gent emigrés. En conseqüència, cal combinar els dos conceptes. En general, els impostos indirectes carreguen de forma igual a tota la població perquè no respecten tant la capacitat pagament de cada individu. Això és més clar segons en quins impostos indirectes. De totes maneres, jo sóc contrari a penalitzar el treball. Crec que el més just és no penalitzar el treball. Això de què per definició l'IRPF ha de ser l'impost amb més pes... crec que és molt injust! Tot i que l'IRPF ha de tenir un pes considerable. El més just, per a mi, és que la gent que fa un esforç i treballa tingui una retribució. -Si em permet unes últimes preguntes de més actualitat... Com creu que es

desenvoluparà políticament aquest 2014? Creu que es podrà fer la consulta? No ho sé, jo crec que acabarem expressant la nostra opinió sobre si volem un estat independent en un algun moment, però no sé ni quan ni com. -Moltes gràcies, Sr. Germà Bel.


Entrevista al Sr. Santiago Vidal Realitzada el 19 de juny de 2014 al Palau de Justícia de Barcelona. "La ciutadania ha de recuperar la confiança en el sistema judicial"

Santiago Vidal és magistrat de l’Audiència Provincial de Barcelona i professor de dret penal i criminologia a la UAB. És membre de Jutges per la Democràcia i ha escrit nombrosos treballs sobre la corrupció, la discriminació racista, la violència familiar, la justícia juvenil i la llengua catalana en l’administració de justícia. A més, juntament amb altres juristes, està elaborant un esborrany de constitució catalana.

-Parlem de la Catalunya independent. A quants anys vista la veu? A tres anys vista, el 2017. Tal i com estan anant ara mateix les coses, amb el govern de l'Estat amb aquesta actitud, jo crec que serà cap al 2017. Internacionalment, el procés que s'haurà de fer via l'article 149 del Tractat de Lisboa, per tal que Catalunya no surti de la Unió Europea sinó que hi continuï (primer com a estat lliure associat i després com a membre de ple dret), ens durà molt segurament a aquests tres anys. -L'Estat català hauria de ser una república? Sens dubte! No se m'acudeix que, pel tarannà sociològic de la pròpia ciutadania de Catalunya, acceptéssim algun altre sistema similar al que tenen altres estats independents com Austràlia, Nova Zelanda o Canadà, que formen part de la Commonwealth i, per tant, tenen com a cap d'estat honorífica la reina d'Anglaterra. No se m'acudeix que el nou rei espanyol, que ha pres possessió avui precisament, tingui capacitat per convèncer la població catalana.


-Quin tipus de democràcia seria la més adequada: representativa o participativa? L'equip de juristes que estem redactant un esborrany d'hipotètica futura constitució catalana per a què serveixi merament com a material de treball per al Parlament constituent, plantegem una democràcia molt més participativa que l'actual, una democràcia mixta. Nosaltres creiem que aproximadament un terç dels diputats del Parlament no haurien de ser persones de militància política, sinó que haurien de ser persones independents. Això es pot aconseguir per dues vies: una és que a les llistes electorals els partits acceptessin que hi hagués candidats completament independents, és a dir, eleccions amb llistes obertes on el ciutadà pogués marcar els candidats que més li agradessin. Una altra via seria permetre concórrer a les eleccions coalicions d'entitats cíviques com, per exemple, que Procés Constituent i algun grup similar a Podemos es presentessin plegats sense necessitat de constituir-se en partit polític. D'aquesta manera, els ciutadans els podrien escollir com a representants seus en el poder legislatiu. Per tant, si s'apliquen aquestes canvis, Catalunya seria una democràcia representativa però participativa alhora perquè no faria falta pertànyer a cap partit polític per a participar-hi, la qual cosa comportaria un afegit important: la prohibició de la disciplina de vot dels partits. -Però aleshores, amb aquest sistema d'elecció, els lobbies no tindrien més facilitat

per a entrar al Parlament? Sí, això és cert. I això al sistema anglosaxó passa molt: Anglaterra, Estats Units... Però, al cap i a la fi, els lobbies també representen una part de la societat, una part que té els seus propis interessos. Jo penso que en una democràcia real i plural, realment oberta, tothom ha d'estar representat, no només els partits polítics. La ciutadania decidirà si els dóna suport o no. Tot això ben regulat. -I en l'àmbit de referèndums i consultes, quins mecanismes de participació preveu? Nosaltres proposem que no només hi hagi consultes en compliment de l'obligació que tenen els poders públics de fomentar la participació ciutadana i conèixer l'opinió de la ciutadania, sinó que, com a Suïssa, hi hagi referèndums revocatoris, com q mínim tres o quatre a l'any. És a dir, aquell representant, sigui un regidor municipal o un diputat, que no estigui complint el mandat que hagi rebut dels seus electors, com està fent el Partit Popular actualment, que incompleix sistemàticament el seu programa electoral, podrà ser destituït per mitjà de la celebració d'un referèndum revocatori, que requerirà d'una


majoria qualificada dels votants per a dur-se a terme. Aquest mecanisme permetrà la destitució de tots els representants que incompleixin els compromisos contrets amb els electors. -En l'àmbit de les consultes, qui decidiria quins temes es poden tractar i quins no? Això ho hauria de decidir per força la sala de Garanties constitucionals del Tribunal Suprem de la República catalana. Perquè, clar, teòricament s'haurien de dur a votació aquells temes de rellevància social sobre els quals la legislació vigent fos insatisfactòria per a la majoria dels ciutadans. El concepte és bo, però és indeterminat. En conseqüència, algú hauria de decidir quins temes es podem dur a consulta: la sala de Garanties constitucionals.


presidencialista o amb un de semipresidencialista? Nosaltres proposem un sistema semipresidencialista com el d'Alemanya, és a dir, amb un president de la república de caràcter representatiu i amb la funció d'àrbitre, sense massa poder executiu, i un primer ministre que en tingués, de poder executiu. -Com seria escollit el president de la república? Nosaltres proposem que estigui escollit directament pels ciutadans i que tingui una limitació de mandat de vuit anys. A mi, personalment, m'agradaria que fos una dona, primer, per demostrar que volem una regeneració democràtica seriosa i, segon, per assemblar-nos més als països nòrdics. -Com creu que s'hauria d'organitzar territorialment la Catalunya estat? Jo estic molt a favor de suprimir qualsevol mena de duplicitat de competències entre institucions públiques. En aquest sentit, crec que cal suprimir els Consells Comarcals. En quant a les diputacions, no ho tinc tant clar. Penso que les diputacions, fins avui, amb els recursos que tenen, si estan ben gestionades, són un element de suport pels municipis, sobretot pels ajuntaments petits que no tenen suficient capacitat recaptatòria per a mantenir els serveis bàsics. Jo ja sé que sóc molt minoritari amb això i que ara la majoria de gent aposta per les vegueries però... si ara funciona bé, per què tocar-ho? Jo crec que les diputacions tenen més mal nom pel que han representant des del punt de vista polític, que no pas per crítiques pel seu funcionament. Crec que ara entrar en una discussió


sobre les vegueries, ens afegiria un debat innecessari i conflictiu. En resum: Estat, diputacions i municipis. -Ara bé, com s'escollirien els membres de les diputacions? Tota l'administració pública s'ha de reformar de dalt a baix, el sistema de selecció i accés dels seus membre ha de canviar: des dels auxiliars administratius fins als alts càrrecs, la forma de selecció ha de canviar. Això a tota l'administració pública, repeteixo. Els processos de selecció han de deixar de ser arbitraris per passar a ser totalment racionals. A més, s'han de suprimir molts dels càrrecs d'elecció discrecional, a dit, i exigir molts més requisits tècnics per a obtenir qualsevol plaça. No pot ser que un director general en aquesta legislatura estigui a urbanisme i que la propera legislatura estigui a justícia! Què té a veure una cosa amb l'altra? O saps d'una cosa o en saps de l'altra! Tots els càrrecs públics han de ser experts en el seu camp. Per altra banda, s'ha de canviar el sistema d'oposicions memorístiques per un de mixt que barregi les oposicions i els mèrits. D'aquesta manera, s'acredita que tens els coneixements tècnics específics i alhora també que ets una persona capaç de superar un examen psicotècnic i diverses proves de siologisme racional i d'anàlisi transversal de factors socials que intervindran en la teva feina. I menys memòria! Perquè avui en dia no cal saber-se les coses de memòria, sinó que has de saber utilitzar un ordinador i buscar a les bases de dades adequadament. A la xarxa hi és tot! I per descomptat, l'amiguisme, el clientelisme, s'ha de penalitzar severament. -Parlem de les eleccions. Quin creu que és el sistema electoral més adequat? Proposem un sistema electoral amb llistes obertes, com he dit abans, i on només hi hagi una sola circumscripció electoral. A més, nosaltres proposem suprimir la llei d'Hondt i la barrera electoral del 3% de vots actual. És a dir, una persona, un vot. Proporcionalitat total. Ara bé, tinc entès que l'esborrany de llei electoral que està elaborant el nostre Parlament proposa un sistema amb llistes desbloquejades i mantenint aquests factors de correcció. Malgrat no sigui el nostre model ideal, espero que s'aprovi aviat. -Cal disposar d'un senat? En cas afirmatiu, quina seria la seva funció? No, nosaltres creiem que no. Catalunya ha de ser un estat unicameral.


-Parlem de la constitució. En quins principis s'han basat per a elaborar el seu

esborrany? Han utilitzat la constitució d'algun estat com a referència? L'equip de juristes que estem elaborant l'esborrany de la constitució catalana, que vull deixar molt clar que no és cap encàrrec de ningú, ens hem marcat fer una constitució de com a màxim cent articles, aproximadament la meitat dels que té avui en dia la constitució espanyola, sense disposicions transitòries ni addicionals que són un embolic, i que cadascun d'aquests cent articles tingui un sol paràgraf. En aquest sentit, volem que sigui com la carta magna dels Estats Units, una de les que hem estudiat, ja que l'americana és una constitució en que cada article consta només de quatre frases genèriques. En quant a les referències, nosaltres hem agafat les constitucions de Noruega, d'Islàndia, de Suïssa i la d'Estats Units i, entre aquestes quatre (tres de països nòrdics i una d'un anglosaxó), estem intentant redactar una constitució pròpia que sigui curta, clara i comprensible per a tots els ciutadans. Per altra banda, proposem que, un cop estigui acabat aquest esborrany, se sotmeti a un procés d'aportacions per part de la ciutadania. La nostra intenció, en funció del que passi el nou de novembre (ja que això marcarà molt el ritme i els passos a fer), és que a finals de novembre puguem enviar el document a tothom (Parlament, partits polítics i entitats) i penjar-la a la xarxa per obrir un període de reflexió i debat d'uns tres mesos en què qualsevol ciutadà pugui fer les aportacions que consideri oportunes. Llavors, amb tot aquest material, el Parlament constituent hauria de redactar la constitució definitiva. Aquesta és la nostra idea. -Quins mecanismes de reforma constitucional preveuen? No té cap mena de sentit, és un absurd jurídic i social, que un text constitucional sigui durant quaranta anys inamovible. Això ja demostra que aquest text no respon avui en dia a les necessitats de la societat del segles XXI, ha quedat obsolet. En aquest sentit, la nostra intenció és que els requisits d'esmena constitucional de la constitució catalana siguin molt més senzills del que són ara, que són un laberint jurídic. -Quina estructura judicial proposen? Partint d'una divisió de poders clara, inexistent ara mateix, proposem que a l'administració de justícia hi hagi una primera instància, que inclouria els jutjats de proximitat i en el cas de les grans ciutats jutjats de districte o de barri; un segon nivell que serien els tribunals d'apel·lació i un tercer i últim nivell d'unificació de doctrina i de


jurisprudència, que seria el tribunal suprem amb una sala Civil, una de Penal, una de Contenciós administratiu, una de Laboral i una de Garanties constitucionals. -Intueixo que el control constitucional recaurà en aquesta última sala. Exacte, proposem que no hi hagi un tribunal constitucional pròpiament dit. De la seva funció se n'encarregaria la sala de Garanties constitucionals del Tribunal Suprem. -Per quants membres estaria formada i com serien escollits? Voldríem que estigués format per cinc membres, no creiem que faci falta més gent. En quant a l'elecció, proposem que no siguin necessàriament jutges de carrera, sinó que puguin ser-ne també membres notaris i catedràtics de Dret constitucional. Ara bé, el que ens sembla molt important és garantir el seu prestigi i la seva imparcialitat. Això no vol dir que els seus membres no tinguin ideologia política, tothom en té, els juristes no som neutres, però som imparcials. Llavors, creiem que és bàsic deixar molt clar el sistema de selecció, que en aquest cas seria: el primer membre escollit directament per la ciutadania a les eleccions legislatives; el segon escollit per la carrera jurídica (advocats, procuradors, notaris, registradors de la propietat, professors de Dret...); el tercer escollit pels aproximadament mil jutges que treballarem a Catalunya; el quart escollit a través dels Síndics defensors del poble i el cinquè escollit pel Parlament amb una majoria mínima de 3/5 parts, una majoria molt qualificada. D'aquesta manera, es garanteix la divisió de poders i la imparcialitat de la sala. -Quins mecanismes proposa per a millorar el sistema judicial? Necessitem que la ciutadania recuperi la confiança en el sistema judicial i, el que més critica la societat de la justícia és la seva lentitud, no tant el resultat dels plets, sinó el temps que es necessita per a resoldre el conflicte plantejat. I com es diu: "una justícia que arriba tard ja no és justícia". Per recuperar aquesta confiança cal establir una llei de terminis processals amb terminis de caducitat. Analitzant el dret comparat, hem vist que hi ha països, com els nòrdics, que estableixen que la primera instància té un termini màxim de sis mesos per a resoldre el cas. I jo et puc garantir per experiència personal que el 90% dels assumptes es poden resoldre perfectament en sis mesos. Per a complir aquests terminis caldrà suprimir molta burocràcia, tràmits inútils i recursos, és a dir, la capacitat dels advocats i dels fiscals d'anar endarrerint indefinidament el judici. El dret a la defensa no està renyit amb la celeritat del procediment: hi ha d'haver un límit i


l'estratègia dels advocats ha de ser legítima i no pas anar dilatant i dilatant el judici. Per tant, sis mesos en primera instància, un altre termini de tres mesos en la fase d'apel·lació, que al cap i a la fi és la revisió de la sentència i, per últim, hi haurà un termini de tres mesos més per a executar la sentència perquè, actualment, en molts casos els veredictes dels plets tarden anys a executar-se, si és que ho fan! En conclusió, el 90% del milió i mig de plets a l'any que es tramiten a Catalunya, que és molt, es resoldrien en un any. I per a assegurar-nos que es compleixen aquests terminis, la llei comptarà amb mecanismes de penalització per als jutges que es demorin sense justificació.

-Quins canvis creu que s'haurien de fer a l'actual estat del benestar? Caldria

emmirallar-nos en el model nòrdic? En cas afirmatiu, és aplicable a Catalunya? Crec que hem d'emmirallar-nos en els països nòrdics i que el seu model és completament aplicable a Catalunya, sempre i quant aconseguim el que és més difícil de tot aquest procés: canviar la mentalitat ètica dels ciutadans. Jo sempre poso el mateix exemple: el dia que jo vegi que al carrer de qualsevol ciutat de Catalunya hi ha aquells armariets amb diaris que tenen al costat una caixeta per a deixar l'euro que costen i que ningú, com podria passar ara, se n'endú un sense pagar, aquell dia, penso que haurem començat el camí cap a aquest canvi de mentalitat. El dia que els propis ciutadans assumim que tots els impostos que paguem els paguem per a què tot el sistema de serveis públics funcioni (carreteres, transports, sanitat, educació...), tot serà més fàcil i tot anirà millor. -Això està molt lligat al frau fiscal, oi? Sí, i a la corrupció, i a l'economia submergida, i a l'atur fraudulent. Tot això potser tè un component religiós, no ho nego, els catòlics sempre han pensat "bé, ara pots fer el que vols i després, a l'altre món, ja t'ho perdonaran". En canvi, els protestants pensen que s'ho han de guanyar. -Què en pensa de l'actual nivell d'impostos? Cal augmentar la pressió fiscal o és

millor rebaixar-la per a mantenir l'estat del benestar? Jo penso que el sistema tributari actual ja és prou feixuc per al ciutadà. Jo no sóc gens partidari d'augmentar els impostos. El que sí que penso és que s'hauria de fer un reequilibri de manera que els impostos indirectes passessin a ser més alts i els directes baixessin una mica. Tot i això, aquest és un model molt difícil d'aplicar per la seva


complexitat. Per altra banda, un altre punt important és reduir el frau fiscal considerablement. -Si em permet unes últimes preguntes de més actualitat... Com creu que es

desenvoluparà políticament aquest 2014? Creu que es podrà fer la consulta? Jo estic convençut que hi haurà consulta el nou de novembre. Ara bé, el que no sé és què es votarà, quina pregunta es durà a votació. L'abdicació del rei, el resultat de les eleccions europees, el nou líder socialista i la caiguda del bipartidisme dominant estan incorporant una sèrie de factors que jo estic convençut que acabaran incidint en quin tipus de pregunta anirem a votar el proper nou de novembre. -Moltes gràcies, Sr. Santiago Vidal.


Entrevista al Sr. Pere Bosch Realitzada el 3 de juliol de 2014 al Parlament de Catalunya.

"Hem d'aconseguir que els ciutadans s'identifiquin plenament amb el

nou país, no per la bandera, sinó perquè és un país que els protegeix

eficaçment i els garanteix un alt nivell de vida"

Pere Bosch és llicenciat en història contemporània per la Universitat Autònoma de Barcelona. Ha treballat al diari El Punt i ha publicat articles de divulgació històrica sobre Banyoles i la comarca al mateix diari, a la revista El Pla de l'Estany i a la Revista de Banyoles. Entre 1999 i 2007 va ser alcalde de Banyoles i actualment és diputat al Parlament de Catalunya per ERC.

-Parlem de la Catalunya independent. A quants anys vista la veu? No podria dir-te una data, només espero que arribi el més aviat possible. És impossible de fixar una data avui ja que l'altra part d'aquest litigi, Espanya, és totalment imprevisible i no sabem com reaccionarà quan haguem de negociar els actius i els passius. -L'Estat català hauria de ser una república? Sí, de forma contundent. Sense cap mena de dubte. -Quin tipus de democràcia seria la més adequada: representativa o participativa? Jo crec que ha de ser una democràcia participativa amb tocs participatius. No es tracta només de canviar fronteres, sinó de canviar-ho tot. Volem un país nou per a modificar-ho tot, per tant, afegir mecanismes de participació al nostre model representatiu és indispensable. Crec que s'ha de votar molt més sovint, hem de convertir els referèndums en una cosa habitual, com fan països com Suïssa.


-Qui decidiria quines qüestions es duen a referèndum? Actualment estem enllestint la Llei de consultes populars no referendàries i participació ciutadana i crec que l'encerta prou. La primera via és la parlamentària: amb una majoria al Parlament es pot convocar una consulta. D'altra banda, també se'n podran convocar via iniciatives legislatives populars (ILP), és a dir, recollint un nombre concret de signatures, els ciutadans podran tenir la iniciativa i forçar una consulta. -Com formaríem el govern? Com ara, a través del Parlament, amb un sistema

presidencialista o amb un semipresidencialista? Això s'haurà de discutir entre tots plegats, però jo, personalment, opto pel model dels Estats Units on els ciutadans escullen directament el seu president de la República, que tindria un mandat de 4 anys, i que tindria les funcions de cap d'Estat i de formar el Govern. Per tant, els diputats del Parlament s'escollirien en una urna, i el President en una altra. L'elecció del President ha de ser per majoria absoluta, per tant, podria ser necessari una segona volta. Ara bé, cal evitar l'estructura piramidal i jeràrquica dels EE.UU. -Cal limitar els mandats? Totalment, no només pel President, sinó per a qualsevol càrrec electe, de regidors a diputats. Aquest límit el posaria en vuit anys, dues legislatures. -Com creu que s'hauria d'organitzar territorialment la Catalunya Estat? Què en

pensa de la funció de les diputacions i dels Consells Comarcals? Val la pena

mantenir-los? Jo les comarques les mantindria només per a mancomunar serveis entre municipis. D'altra banda, crec que s'han de substituir les diputacions per les vegueries, on els integrants del que es podria denominar Consell de Vegueria, haurien de ser escollits directament pels ciutadans en les eleccions municipals juntament amb els regidors dels respectius municipis. En cap cas voldria un model opac com l'actual. -Parlem de les eleccions. Quin creu que és el sistema electoral més adequat? Aquí crec que hi ha tres criteris que cal tenir en compte: elecció el màxim de propera amb el territori, és a dir, cada ciutadà ha de tenir molt clar quin és el diputat que representa la seva zona. Així, els diputats hauran de rendir comptes amb els ciutadans que representa.


Segon, les llistes han de ser obertes o, com a mínim, desbloquejades. Així els ciutadans podran premiar o castigar els integrants de les llistes. Per últim, ha de ser el màxim de proporcional possible però no crec que una circumscripció única sigui el millor plantejament. Les vegueries són circumscripcions prou grans i alhora prou petites per lligar la proporcionalitat amb la proximitat del territori. Això sí, el nombre de diputats que s'escull en cada vegueria hauria de tenir en compte la demografia del territori. -Per adoptar aquest model, cal modificar el nombre de diputats del Parlament? No, penso que el model no ho requereix i, a més, plantejar un augment del nombre de diputats amb la situació que viu el país no seria correcte. -D'altra banda, l'elecció dels diputats al Parlament i del President de la República

haurien de ser el mateix dia? No necessàriament, fóra bo per a evitar despeses, però no és imprescindible. És més, crec que s'haurà de diferenciar molt que en una urna esculls els diputats i en l'altre el President. -Parlem de la constitució. Com hauria de ser? Sobretot ha de ser flexible i ha de tenir un sistema de control independent, no pervertit com l'actual Tribunal Constitucional espanyol. -Com es redactarà? Els ciutadans podran aportar-hi idees? Jo crec que ha de ser un procés el màxim de participatiu possible. No sabem encara com serà, però jo aposto perquè la societat catalana tingui veu durant el procés. -Cal disposar d'un senat? En cas afirmatiu, quina seria la seva funció? No, no crec que Catalunya necessiti un senat. -Quins canvis creu que s'haurien de fer a l'actual estat del benestar? Caldria

emmirallar-nos en el model nòrdic? En cas afirmatiu, és aplicable a Catalunya? Cal emmirallar-nos en els models nòrdics, i crec que són aplicables. De fet, hem d'aconseguir que els ciutadans del nou país s'hi identifiquin plenament, no per la bandera, sinó perquè és un país que els protegeix eficaçment i els garanteix un alt nivell


de vida. Això vol dir disposar d'un sistema sanitari potent, d'un sistema educatiu potent, d'uns serveis socials potents... -Què en pensa de l'actual nivell d'impostos? Cal augmentar la pressió fiscal, o és

millor rebaixar-la per mantenir aquest estat del benestar que proposa? No crec que calgui augmentar l'actual nivell d'impostos per a finançar l'estat del benestar que desitgem. El que hem de fer és potenciar els impostos progressius per tal de què qui més tingui més pagui. Això vol dir tenir un IRPF potent i impostos com l'IVA el més baixos possible. D'altra banda, cal tenir un sistema d'inspecció prou potent com per detectar, prevenir i evitar el frau fiscal. Amb aquestes dues peces serà possible obtenir un estat del benestar que garanteixi un alt nivell de benestar. -Jurídicament, com hauria de funcionar el sistema judicial? El sistema judicial català ha de ser el màxim d'independent possible, és un punt clau. -Si em permet una última pregunta de més actualitat... Com creu que es

desenvoluparà políticament aquest 2014? Creu que es podrà fer la consulta? Estic convençut que hi haurà consulta. És la millor eina que tenim i la que més consens té. De moment no contemplem cap altre escenari. -Moltes gràcies, Sr. Pere Bosch.


Entrevista a la Sra. Marina Geli Realitzada el 15 d'agost de 2014 davant l'Estació de França de Barcelona. "L'Atenció Primària ha de tenir més pes del que té actualment:

en sanitat, la descentralització ha tingut molt bons efectes"

Marina Geli és llicenciada en Medicina per la UB - Hospital Clínic. És metgessa internista i ha treballat en diversos hospitals de Catalunya. Políticament, és membre del PSC, ha estat regidora a Sant Gregori, ha estat Consellera comarcal del Gironès i ha estat membre de l'executiva de la federació de les comarques gironines del Partit dels Socialistes. A més, va ser Consellera de Sanitat entre el 2003 i el 2010 i, actualment, és diputada al Parlament de Catalunya.

-Parlem de la Catalunya independent. A quants anys vista la veu? Bé, jo primer vull veure si hi ha una majoria social que vol la independència. Suposant que així sigui, s'obriria un procés d'uns cinc anys. Aquest tipus de processos són lents perquè hi ha moltes qüestions a nivell internacional a resoldre. Per tant, suposant que a la consulta una majoria social es decanta per la independència, s'obriria un procés llarg, d'uns cinc anys. -L'Estat català hauria de ser una república? Sí, jo crec que sí. Tot i que crec que la monarquia parlamentària, com queda palès als països més avançats i més equitatius com Noruega o Holanda, no ha de perquè ser un mal sistema. Però crec que Catalunya hauria de ser una república. -Quin tipus de democràcia seria la més adequada: representativa o participativa? Primer de tot cal aprovar una llei electoral pròpia, que això ja hauria d'estar fet. Per altra banda, crec que és un avanç important la llei de consultes populars no referendàries i de


participació ciutadana que aprovarem el setembre. Jo sóc molt partidària de consultar moltes coses, en això sóc molt suïssa, allà els hi consulten tot. Tant els hi pregunten si han de legalitzar la marihuana com temes sobre el reciclatge. Jo sóc partidària d'una democràcia participativa però sense confrontar-la amb la representativa. I aquest és el gran debat de les democràcies. Ara mateix hi ha un qüestionament clar de la democràcia representativa, i amb raó en moltes ocasions! En aquest sentit, hi ha moltes coses a reformar, com el finançament dels partits, però ha de ser compatible amb una democràcia participativa. Hi ha d'haver molts mecanismes, però tampoc sóc partidària d'un sistema assembleari. Aquest és el gran debat de la democràcia actualment.


presidencialista o amb un semipresidencialista? Jo tinc dubtes aquí. No en sé prou per dir què és millor. Crec que una opció és el model italià, en què el president de la república compta poc, té una funció d'àrbitre. I tinc dubtes d'això. Crec que aquesta és una de les qüestions per les quals els països nòrdics no s'han plantejat esdevenir repúbliques. Jo sóc més americana en aquest cas, del model americà, amb una figura forta escollida directament pels ciutadans.

-Com creu que s'hauria d'organitzar territorialment la Catalunya estat? Jo crec que en aquest àmbit hem d'anar cap a una simplificació total: govern, vegueries i municipis. Jo estic molt a favor de la descentralització, ja que va a favor de l'equitat. Un cas molt flagrant és la sanitat, en què la descentralització és molt útil. Ara bé, les vegueries han de ser la representació del govern al territori i alhora continuar amb les funcions que tenen ara les diputacions i els consells comarcals. Per tant, una descentralització a nivell de vegueries i de municipis. Entremig, però, hi podrien haver mancomunitats de municipis presidides pels consells d'alcaldes, no hi tindria cap problema. Per altra banda, jo seria partidària de què a les vegueries hi hagués un cogovern entre la suma dels municipis d'aquell territori i la Generalitat. Aquest model és el que tenim ara en salut i ha funcionat molt bé.

-Parlem de les eleccions. Quin creu que és el sistema electoral més adequat? Jo tinc molt clar el sistema d'elecció dels alcaldes: a mi m'agrada molt el sistema francès a dues voltes. Aquest sistema dóna estabilitat al ajuntaments, fet molt important i, per altra banda, l'alcalde és escollit per una àmplia majoria. Hi ha gent que diu que aquest


sistema tendeix al bipartidisme i afavoreix els partits grans, però a França queda demostrat que no és així, allà es formen moltes coalicions. Amb el sistema actual, la falta d'estabilitat fa que els pitjors governs municipals es produeixin quan l'alcalde no té majoria als plens, com va passar en l'última legislatura del Sr. Hereu i ara amb el Sr. Trias. Als ajuntaments l'estabilitat és important. Un altre tema és la limitació de mandats, que en el cas dels alcaldes hauria de ser de més temps que en el cas dels presidents, perquè en el món local la continuïtat és molt necessària per tirar endavant projectes de transformació importants. Jo la limitació la posaria en tres legislatures, en dotze anys. I pel president de dues, vuit anys. Els diputats i els regidors també han de tenir una limitació de mandat, però no tan estricte perquè l'experiència és fonamental pel bon funcionament de les institucions. Sobre les eleccions al Parlament, jo apostaria pel model mixt, el d'Alemanya. Jo crec que cal combinar el fet d'escollir una persona pel teu territori i escollir una llista de forma proporcional. Cal combinar aquests dos elements per evitar, com passa al Estats Units, que només les persones que tenen recursos econòmics es presentin. A més, amb les llistes desbloquejades els ciutadans encara tindrien més poder de decisió per premiar els candidats que més els agradin. -Mantindria el llindar del 3%? Jo crec que s'ha de mantenir per evitar fraccionar excessivament el Parlament. -Parlem de la Constitució. Com hauria de ser? Quins principis hauria de seguir? La constitució hauria de ser simple, bàsica, com als EUA. Un dels problemes que tenim a Espanya, suposo que perquè veníem d'una dictadura, és que la constitució ha acabat sent una cotilla bestial perquè es va definir tot. En canvi, els anglosaxons tenen constitucions simples que s'adapten. Un altre error va ser l'Estatut, amb el que vam arribar a determinar cada detall. L'Estatut que vam fer, mirat retrospectivament (que és més fàcil), en realitat, el que plantejava en aquell moment, en vista que Espanya no feia cap proposta, era un encaix bilateral. I, de fet, va ser per això que el Constitucional el va podar tant.


-Cal disposar d'un senat? En cas afirmatiu, quina seria la seva funció? No, jo crec que amb una única cambra en tindríem suficient. -Quins canvis creu que s'haurien de fer a l'actual estat del benestar? Caldria

enmirallar-nos en el model nòrdic? En cas afirmatiu, és aplicable a Catalunya? Hem d'intentar assemblar-nos-hi perquè, si mirem quins països han suportat millor la crisi sense retallar molt en l'estat del benestar, són aquests. Són països amb molta població activa amb serveis universals d'alta qualitat dels quals se'n beneficia les classes mitjana i baixa, les quals paguen els impostos de gust. Això va lligat al debat del model econòmic, perquè l'actual taxa d'atur és massa alta, i al debat demogràfic: la població europea està cada cop més envellida i la natalitat és baixa. Aquest és un debat molt important que no entenc perquè Europa no el fa. Anem cap a una societat totalment envellida que presenta molts problemes, podria arribar a col·lapsar el sistema si no importem persones joves d'altres països! En educació, una bona mesura per fer el sistema sostenible és el que fan països com els EUA, on les universitats donen un crèdit als estudiants per a què puguin estudiar que han de tornar quan comencen a treballar. Cal garantir l'accés de tothom als estudis, fet que està molt lligat al model econòmic: si generem molt talent i coneixement ha de ser per a quedar-se aquí, no per a què marxi. Per tant, la nostra economia ha de poder absorbir-ho creant llocs de treball d'alta qualitat. La situació actual, d'emigració de joves amb talent, és un drama. -Vostè que va ser consellera de Sanitat, quin model sanitari proposa? L'atenció primària ha de tenir més pes del que té actualment: en sanitat la descentralització ha tingut molt bons efectes. En el futur, la sanitat pública se salvarà si fem dues coses: la primera és fer-la més comunitària, més igualitària, amb els CAPs com a punta de llança, i la segona és dotar l'atenció primària de les capacitats necessàries per al diagnòstic precoç de les malalties, que té un efecte sobre la qualitat de vida de la població i d'estalvi econòmic per l'administració bestials. El futur és fer una sanitat més comunitària i amb el diagnòstic precoç de tot, de tot de tot, com a objectiu. En aquest sentit, l'atenció domiciliària i el servei telefònic de SanitatRespon són molt importants i cal potenciar-los. Cal que la gent no saturi les urgències dels hospitals per mitjà de la potenciació de l'atenció primària i de l'atenció telefònica. Per altra banda, crec que en la


gestió tant de l'atenció primària com de les escoles públiques, els ajuntaments han de tenir-hi un paper important. Però la gestió ha de ser altament professionalitzada, no polititzada!

-Què en pensa de l'actual nivell d'impostos? Cal augmentar la pressió fiscal o és

millor rebaixar-la per mantenir aquest estat del benestar que proposa? Per garantir l'estat del benestar, no ens enganyem, cal recaptar més. Per mantenir els ingressos és clau tenir un model d'economia productiva amb molta autoocupació, sinó, és insostenible. En quant a la fiscalitat (jo no en sóc una experta), s'ha de revisar i fer-la el més progressiva possible. No pot ser que les rendes mitjanes siguin les que més tributin. Per altra banda, Europa ha d'homogeneïtzar la fiscalitat per evitar que les grans empreses tributin legalment en països com Irlanda els beneficis que tenen en altres estats. -Si em permet unes últimes preguntes de més actualitat... Com creu que es

desenvoluparà políticament aquest 2014? Creu que es podrà fer la consulta? Cal anar per passos. Primer s'ha d'aprovar la llei de consultes, que tindrà els vots favorables del 80% del Parlament, fet que el govern d'Espanya haurà d'escoltar. Si la duen al Tribunal Constitucional caldrà esperar al seu veredicte, que potser diuen que si canviem la pregunta ens deixen fer la consulta. Jo sempre he pensat que ens han de preguntar, com van fer els canadencs amb el Quebec, si volem que Catalunya pugui demanar a l'Estat si pot ser sobirana. És complicat, però en l'essència (estic parlant d'una consulta, no d'un referèndum!), és això. Aquest canvi de pregunta seria vàlid sempre que no se'ns enredi i sempre que puguem començar el debat real que és poder decidir la relació de Catalunya amb Espanya. Per tant, llei de consultes i sumar, sumar i sumar gent i entitats a favor de la consulta per aconseguir que ens deixin votar. I després esperar a veure què passa. -Moltes gràcies, Sra. Marina Geli.


Entrevista al Dr. Joan Iglesias Realitzada el 17 de setembre de 2014 a la seu del Departament d'Economia i Coneixement de la Generalitat de Catalunya.

"Per reduir el frau fiscal s'ha de fer llum"

Joan Iglesias és doctor en Dret. Ha treballat a l’Agència Estatal d’Administració Tributària (AEAT) com a inspector d’Hisenda i ara és assessor del President de la Generalitat de Catalunya. En aquests moments, a més, dirigeix el programa per a la definició d’un nou model d’Administració tributària de Catalunya amb l’objectiu d'establir els fonaments d'una de les principals estructures del futur estat català.

-Parlem de la Catalunya independent. A quants anys vista la veu? Per a assolir la independència cal complir tres condicions, tres fases, que cal completar en ordre. La primera condició per a ser independents està relacionada amb la hisenda: cal no ser dependents de l'Estat espanyol. La pregunta és: Catalunya ja compleix aquesta condició? Sí, ja és independent ara perquè produeix recursos suficients, té una societat cohesionada... Ara mateix la societat catalana ja no depèn d'Espanya. Per tant, d'hisenda ja en tenim i, a més, el nostre sistema econòmic està diversificat i cada dia ho està més. La segona fase per a esdevenir independent és que la majoria de catalans ho vulguin, és la voluntat. I com que vivim en un estat democràtic això es decideix a les urnes en una consulta. Aleshores, quan complirem aquesta condició? Ben aviat. Pot ser en dos mesos, en sis o en un any. Però la ciutadania de Catalunya s'acabarà pronunciant. Un cop democràticament els catalans decideixin que volen ser un estat independent, la resta d'estats, entre ells l'Estat espanyol, han d'acceptar Catalunya al seu "club". És la fase del reconeixement internacional. Aquesta tercera fase ningú sap quan la complirem. Sabem que avui mateix ja complim la primera, la segona la sabrem a curt termini, però


ningú sap quan complirem la tercera: poden ser sis mesos, sis anys o seixanta. Per tant, si et refereixes a la tercera fase, només podria fer una especulació. -Li demano que faci l'especulació. Tenint en compte que l'horitzó del teu treball és l'any 2024, et puc assegurar que complirem la primera fase, la segona també i la tercera... la tercera probablement. Si ho fem bé. -Molt bé, entrem en matèria: primer de tot, parlem d'impostos. Què en pensa de

l'actual nivell impositiu? Cal augmentar la pressió fiscal o és millor rebaixar-la per

mantenir l'estat del benestar de la Catalunya independent? Augmentar la pressió fiscal és impossible. T'ho explicaré amb el símil d'un edifici. Un sistema fiscal té dos elements: un és l'estructura tributària, que és el conjunt d'impostos i en quina mesura s'han de pagar, i l'altre és el model de gestió, és a dir, com s'administren els impostos. Tu m'estàs preguntant pel primer, pel conjunt d'impostos i això és com construir un edifici. Si nosaltres creem una nova administració tributària hem de construir un edifici, però abans de tot, hem de decidir a quin barri el volem construir. Si vols anar a viure a Pedralbes, el teu edifici tindrà unes característiques determinades. Si vols anar a l'Eixample, en tindrà unes de diferents, com si ho fas a Premià de Mar. Segons on visquis, els edificis tenen unes condicions predeterminades. Per tant, si vols crear una estructura tributària nova has de decidir si vols formar part de les estructures tributàries del món occidental i de l'OCDE. Si vols formar-ne part, has de tenir una estructura similar per a poder treballar amb ells. Si fas una estructura completament diferent, amb impostos diferents, mai podràs viure a la zona de l'OCDE. Per tant, en aquest sentit, per a poder continuar al barri del món occidental, continuarem tenint una estructura similar a l'actual, amb economia oberta, ja que les estructures econòmiques modernes segueixen uns patrons internacionals. Ara bé, el que sí que podrem variar és quins impostos pesen més. La pressió fiscal no es pot apujar més nominalment perquè, actualment, tenim una de les més altes del planeta, però un resultat fiscal sempre és un tipus nominal sobre una base. Actualment tenim un dels tipus més alts, però una de les bases més estretes perquè tenim un nivell d'incompliment, de frau fiscal, molt gran. Per tant, per a millorar el funcionament podrem rebaixar els impostos sempre i quan la base s'eixampli, és a dir, que sigui més gent la que pagui. Si aconseguim això, abaixar els impostos tot augmentat la recaptació serà possible.


-Per tant, si aconseguim reduir el frau fiscal amb un nivell d'impostos igual o

inferior a l'actual, l'estat del benestar de Catalunya serà sostenible? Sí, totalment. -Vostè és inspector d'hisenda, quines mesures proposa per a reduir el frau fiscal? Llum. -Què vol dir? Llum, s'ha de fer llum. La foscor afavoreix els actes il·lícits, com delinquir, fer trampa i el frau fiscal. Per tant, si volem evitar el fracàs del sistema hi hem de posar llum, l'hem de fer transparent i obert. Cal fer un model en que tots els contribuents tinguin molt clar que hisenda som tots. Si els ciutadans tenen la percepció que hisenda som tots, el sistema funciona. Ara bé, si ara mateix preguntes a una persona del carrer a què associa "hisenda", la majoria de la gent contestarà que a l'administració tributària. I no és el mateix! Perquè si "hisenda" són "ells", jo m'he de defensar i protegir-me i, si puc evitar pagar, ho faré. Però si som tots, sóc jo, hi haurà moltes més possibilitats de què hi hagi un compliment voluntari de les normes. D'aquesta manera, s'eixampla la base impositiva i es poden abaixar els impostos. Per tant, la clau dels sistemes fiscals moderns aquí i a tot arreu és la consciència fiscal. I per fer aflorar la consciència fiscal no hi ha millor manera de fer un sistema transparent, inclusiu i amb molta llum. La clau és recuperar la mentalitat d'hisenda som tots, no "ells". Això ens duu a la següent pregunta: tu quan pagues un impost, tens la percepció que tributes o que contribueixes? -Depèn. Si quan pago un impost veig un resultat, estic contribuint. Si no en veig

cap, tinc la sensació que tributo. Els impostos s'expliquen de dues maneres diferents. Des de l'antiguitat fins al segle XVIII només hi havia una manera d'entendre el pagament d'impostos: el tribut. Els tributs els pagaven els pobles vençuts i els súbdits, és a dir, una autoritat t'obligava a pagar i, si no ho feies, et matava. Així era la tributació fins al segle XVIII, quan els americans ho van canviar. Els americans eren colònies sota el domini de la metròpoli, en el seu cas, Anglaterra, i havien de pagar tributs com a súbdits que eren. Però va arribar un moment en què van demanar a la metròpoli que no els apretés tant, que els deixés una part dels recursos que generaven per a ells (en el fons, un pacte fiscal). I la metròpoli va dir: "però


què dius? Si ets meu! I la teva funció és pagar impostos i prou". I què van fer els americans? Doncs van declarar la independència. Van fer una guerra i la van guanyar. Després, els americans es van reunir i van veure que per a regir-se ells mateixos s'havien de pagar impostos. És a dir, havien fet una guerra per deixar de pagar impostos i ara es trobaven amb què n'havien de pagar. Però es van adonar que ja no pagarien tributs, sinó que pagarien contribucions. Perquè els diners que van començar a pagar a partir d'aleshores es quedaven allà, no anaven a la metròpoli com abans, sinó que ara servien per finançar accions pel bé comú, per viure millor. Per tant, van seguir pagant impostos de forma obligatòria, amb càstigs a qui no ho feia, però el destí d'aquests diners ja no era satisfer un rei, sinó millorar la comunitat. -L'interès general. Exacte. I això es pot resumir en una frase del jutge nord-americà Oliver Wendell Holmes que diu: "Els impostos són el preu de la civilització". Que és totalment contrària a la idea de tributar, que vindria a ser "els impostos són el preu de la derrota militar". Per tant, com a catalans ens hem de preguntar si després de 300 anys pagant tributs, quan passen a pagar contribucions ho farem d'una altra manera. És a dir, si veurem que val la pena pagar-los. Perquè si esdevenim independents, haurem d'escollir entre el model de tributs, basat en el control, l'autoritat i la repressió, i el model de contribucions, basat en la cooperació, en la transparència, en la llum i en la confiança. Tu quin tries? -El de la cooperació, la transparència, la llum i la confiança. D'aquesta manera, compartint la informació tributària, s'augmentaran les contribucions voluntàries i s'ampliarà la base. -Aleshores, què en pensa de la proposta que fan economistes com el Sr. Santiago

Niño Becerra sobre eliminar el paper moneda per a eradicar el frau fiscal? Això ara està de moda perquè el catedràtic Friedrich Schneider, de la Universitat de Linz, a Àustria, va fer un informe juntament amb la consultora AT Kearney per a l'empresa VISA Europe en què es demostrava que la supressió de les transaccions en efectiu 54

provocava un augment de deu punts percentuals de l'eficàcia dels sistemes fiscals ja que les formes de pagament electròniques deixen rastre i, per tant, són traçables. En


Per a més informació sobre l'estudi, vegeu: http://www.atkearney.com/financial-institutions/featured-54

article/-/asset_publisher/j8IucAqMqEhB/content/the-shadow-economy-in-europe-2013/10192

http://www.atkearney.com/financial-institutions/featured-article/-/asset_publisher/j8IucAqMqEhB/content/the-shadow-economy-in-europe-2013/10192

conseqüència, l'administració tributària pot detectar els casos de frau fiscal. Això és discutible, però està de moda. Jo no ho tinc tan clara l'eficàcia d'aquesta mesura. Pot tenir un cert impacte, però no ho tinc clar. Ara bé, cal tenir molt en compte que si es duu a terme aquesta mesura, estàs renunciant a la teva llibertat. I crec que els americans no ho acceptarien mai de la vida. -És clar, l'Estat sabria sempre què compres, quan ho compres i on ho compres! Exacte, seria renunciar a la teva llibertat i a la teva intimitat. Per tant, s'hauria de pensar molt bé abans d'aplicar una mesura d'aquest tipus. En aquests moments, però, el que sí que hi ha és una norma de l'any 2012 que limita els pagaments en efectiu a 2.500€. Això està bastant bé ja que dóna marge a les transaccions de petita escala i, en canvi, a les de gran escala obliga a que es duguin a terme a través de mitjans electrònics. A mi això em sembla prou correcte. Ara bé, la supressió absoluta del diner en efectiu, que no tinc tan clar de què sigui possible, l'únic que produiria seria la substitució dels bitllets d'euros o dollars de les transaccions fora del sistema fiscal per l'intercanvi directe o per l'utilització de monedes no regulades com els BitCoins. És a dir, el frau es mantindria i passaria a utilitzar un mètode d'intercanvi alternatiu i, per altra banda, els que no participem en l'economia submergida perdríem la nostra intimitat econòmica. -Quins tipus aplicaria en l'IRPF, impost de societats i IVA, respectivament? On s'ha

de recaptar més: en els impostos directes o en els indirectes, en la renda del treball

o el consum? Ara mateix, a Espanya, l'impost sobre la renda del treball (IRPF) i les cotitzacions socials representen un 50% de la recaptació total. Això no pot ser, és excessiu. Per tant, la pressió fiscal sobre la renda del treball s'ha de reduir sense cap mena de dubte. Per altra banda, si analitzem l'estructura tributària dels països del nostre voltant, del nostre barri, veiem que la fiscalitat dels impostos indirectes com l'IVA és més baixa del que hauria de ser. Per tant, allò que anomenen la devaluació fiscal, com explica l'informe Lagares, fins a cert punt és una mesura correcta. És a dir, s'ha de poder rebaixar la fiscalitat a la renda del treball i apujar-la sobre el consum. L'impost de societats, per la seva banda, no és tan important. No és tan important perquè, al cap i a la fi, per a l'empresa aquest impost és un cost que acaba repercutint en el preu. Per tant, si aquest impost és un cost que afecta el preu, és un problema que només afecta la competitivitat: si ets una empresa que tributa aquí i que, per tant, paga un 30% sobre els beneficis i ha de competir amb un


producte similar que produeix una empresa d'un país en que l'impost de societats és d'un 17%, la competitivitat del teu producte es veu afectada. En aquest sentit, si ets una empresa petita o mitjana que no tens tants privilegis com les grans empreses i que, a més, has de pagar el 30% dels beneficis en impostos encara que les grans empreses tinguin fórmules per a pagar un tipus efectiu del 8%, aquí hi ha un problema de competència també. Per tant, s'ha d'evitar que l'impost de societats sigui un instrument per a discriminar determinades formes societàries o determinades activitats econòmiques en prejudici d'uns altres, que és el que passa ara. En aquest sentit, el que és aconsellable és que l'impost de societats representi el mateix tipus efectiu per a totes les empreses, perquè si no és així, estàs generant asimetries en la competitivitat que acaben beneficiant el gran en perjudici del petit. Aquí a Catalunya, fa uns mesos, PIMEC es va queixar amb raó reclamant igualtat entre les grans i les petites empreses. És a dir, o apugem l'impost de societats a les grans empreses o el reduïm per a les petites i mitjanes perquè, sinó, quan aquestes competeixen entre elles, les petites tenen un cost fiscal superior a les grans, i això no pot ser. És un problema de competitivitat. Per tant, en principi et diria que l'impost de societats no presenta un problema d'apujar-lo o d'abaixar-lo perquè és un cost (millor si el podem rebaixar), sinó que hem d'evitar que sigui una eina de discriminació. Resumint, la pressió fiscal s'hauria de reduir sobre la renda del treball i s'hauria d'augmentar sobre el consum. Això, a primer cop d'ull, presenta un problema: l'IRPF és l'únic impost que té un efecte redistributiu, mentre que l'IVA és regressiu perquè quan compres una CocaCola paga el mateix IVA una persona amb una renda baixa que una amb renda alta. Quan explico això, de seguida molta gent diu que una mesura així seria regressiva. Això és així amb el paradigma mental de fa deu o vint anys. Però avui dia, això ha canviat una miqueta i les tendències a avançar diuen que la redistribució, que s'ha de fer, s'ha de fer a través de la despesa i no a través de l'ingrés, com ara. Perquè si tu vols fer una política redistributiva a través de l'ingrés, les diferències que tu crees generen ineficiències de productivitat i de riquesa de manera que et baixa la recaptació i, com a conseqüència, es redueix la redistribució de la riquesa. El que s'ha d'aconseguir és que el sistema funcioni bé, que sigui eficient i que la teva guardiola estigui ben plena. I quan la tens ben plena, al buidar-la és quan es produeix aquest efecte redistributiu! I et posaré un exemple amb l'IVA. En aquest moment, l'IVA espanyol recapta poc per dues raons: primera, perquè no es fa un bon control de gestió d'aquest impost, té un nivell de


frau superior al de la resta i, per altra banda, perquè hi ha tres tipus diferents: normal, reduït i súper reduït que no hi són en d'altres llocs, com Nova Zelanda, on tot té el mateix tipus. Aquí tenim el 21%, el 10% i el 4%. El del 4% afecta els béns de primera necessitat (els ous, la llet, el pa...) i, és clar, diuen: "si s'apuja aquest IVA es perjudiquen les rendes baixes i això és injust!". Molt bé, anem-ho a calcular. Si eliminem els tipus d'IVA reduïts i els posem al 21%, encareixo X€ la factura de la cistella bàsica de vida. Calculem aquest augment. Què pot representar per a un ciutadà mig de renda baixa? Doncs 400€ més cada mes. Diguem que aquest senyor avui cobra una pensió mínima de 400€ i, és clar, si jo li pujo la factura només amb l'IVA 400€, l'estic destrossant. Però què passa si li pujo la pensió mínima a 800€? Rep 400€ més i té una despesa de 400€ més, per tant, es queda igual. En canvi, la persona que no cobra pensió perquè no en necessita paga 400€ més d'IVA i, per tant, la guardiola s'omple més. Perquè tot els que poden pagar aquests 400€ de més els paguen, i els que tenen dificultats per a pagar-ho els ajudo, però només a aquests! Per tant, si tinc cent contribuents en què deu no poden pagar-ho però els altres sí que poden, es compensa via despesa els deu que tenen dificultats amb 4.000€, però se'n guanyen 400.000€. Acabo de fer una gran jugada. I en cap cas ha estat una mesura regressiva: la redistribució es fa a través de la despesa i no de l'ingrés. -Si es fa això, però, s'han de tenir mecanismes redistributius efectius. Clar. I d'això se'n diu impost negatiu. -I el tema de la burocràcia per poder crear una empresa, s'hauria de reduir? Com ho

fem? Es pot crear un model basat en la desconfiança i un en la confiança. Si optem pel de la desconfiança, els controls que fas posen tan complicada fer l'activitat que no s'acaba fent. En canvi, si confies i deixes fer i, en tot cas, comproves si l'activitat es fa correctament, el resultat és que es fa més activitat i es recapta més. -Aquest és el model d'Estats Units, oi? Sí, i el de Finlàndia i el de molts altres estats. Cada model presenta els seus riscos, però en els últims vint anys, molts països que tenien el model de control s'han passat al de la confiança, els hi funciona millor i cap ha retornat al model de control.


-Per tant, s'ha de simplificar la burocràcia necessària per iniciar una activitat

econòmica? Sí, i no només la burocràcia, moltes altres coses també s'han de simplificar, com la legislació. Perquè ho som tots, o són ells, no podem ser a mitges! -Simplificació i confiança. Exacte. -Per altra banda, què en pensa del que jo anomeno "trampes" fiscals, que són els

mecanismes legals que fan servir grans empreses i grans patrimonis per a evitar

pagar impostos? Aviam, el problema de la fiscalitat és que hi ha molta llegenda urbana. Una estructura tributària és molt complexa i les companyies que tenen activitat transnacional intenten reduir els costos al màxim. I com que l'impost de societats és un cost, és normal que les empreses busquin estats on aquest impost és més baix per a reduir els costos. Això és legítim sempre i quant es respecti la legalitat. El problema es produeix quan, amb l'objectiu que vinguin empreses de fora, l'estat crea un règim fiscal especial amb una tributació menor. És a dir, el problema apareix quan, per a poder donar aquests beneficis a les grans empreses, augmento l'impost a les empreses nacionals petites i mitjanes aprofitant que no poden marxar. I això no pot ser. Ara bé, ha de quedar clar que les empreses no paguen impostos, això només ho fan les persones, sinó que tenen costos. Per tant, si una empresa paga menys impost de societats, que és un cost, al cap i a la fi t'estarà oferint un producte més barat, perquè els costos sempre es reflecteixen en el preu. Intentar reduir els costos de forma legal és legítim, ara bé, no s'ha de discriminar entre les diferents empreses. -I com s'evita la discriminació? La unificació fiscal europea seria una solució? A nivell europeu el que hi haurà és la unificació de la base imposable (un impost és un tipus sobre una base). Perquè, al meu entendre, cada estat ha de poder decidir el seu tipus impositiu, hi ha d'haver flexibilitat aquí: cada estat ha de poder fer el seu tax-mix. Ara bé, sí que han de tenir la mateixa base. La base ha de ser homogènia perquè sinó, jo em puc fer trampes al solitari: puc posar uns tipus molt alts però tenir una base molt estreta.


-I es recapta poc, així. Exacte. Si la base és igual a tot arreu, les empreses tenen la mateixa manera de quantificar els seus costos fiscals a tots els estats de la UE. Quan es tingui una sola manera per a calcular la base, que cada jurisdicció fiscal posi el gravamen que li interessi en funció dels seus objectius. I llavors cada empresa triarà la localització que li interessa més. La unificació fiscal, que ja hi és en alguns casos, està avançant, encara que costa molt, cap a la unificació de les bases. I, per tant, sí és una bona solució. En quant als grans patrimonis, que està relacionat amb la banca privada, aquí ja no hi ha tantes opcions. Tot i així, en aquest cas s'ha d'intentar, no et diria suprimir, però sí no donar peu a aquests mecanismes que permeten reduir el impostos a pagar per part dels grans patrimonis ja que aquesta discriminació no està justificada com en el cas d'altres impostos. -Per acabar, m'agradaria saber el seu parer sobre la continuïtat a la Unió Europea

de la Catalunya independent. És indispensable pertànyer a la UE? Sí, però no cal patir que de la Unió Europea no en sortirem mai. -Moltes gràcies, Sr. Joan Iglesias.


Entrevista a la Sra. Liliana Vilanova Realitzada el 29 de setembre de 2014 al Parlament de Catalunya.

"L'estat del benestar català ha de ser únic i s'ha d'adaptar a

les nostres necessitats concretes"

Liliana Vilanova és diplomada en Gestió i Administració Pública i llicenciada en Ciències Polítiques. Des de l’any 2007 és regidora per la CUP a l’Ajuntament de Montesquiu i des del 2011, consellera comarcal al Consell Comarcal d’Osona. Actualment també treballa a l’Oficina Tècnica de Suport Parlamentari de la CUP-AE al Parlament de Catalunya.

-Parlem de la Catalunya independent. A quants anys vista la veu? M'agradaria veure-la molt properament, però entenc que hi ha d'haver tot un procés de negociació. Jo crec que a nivell de la Catalunya autònoma en deu anys ja hauria d'estar enllestit i, a nivell nacional, dels Països Catalans, ja és més a llarg termini. -L'Estat català hauria de ser una república? Sí, per suposat. -Quin tipus de democràcia seria la més adequada: representativa o participativa? Un model no hauria d'anar renyit amb l'altre. Entenem que la representació és vàlida sempre i quant aquesta representació respongui a la voluntat dels representats. Per tant, creiem que hi ha d'haver mecanismes participatius. -En aquest sentit, la recentment aprovada Llei de consultes populars no

referendàries i participació popular és un avenç? Sí, suposa un pas endavant important! A partir d'ara ja no només són les institucions les que poden proposar una consulta sinó que també la ciutadania, a través de la recollida de signatures, ho pot fer.


-Com formaríem el govern? Com ara amb, a través del Parlament, amb un sistema

presidencialista o amb un semipresidencialista? Jo sóc partidària d'un sistema parlamentari. El Cap de Govern ha de ser la persona que aconsegueixi la majoria de vots dins del Parlament a través de pactes, independentment de quina sigui la llista més votada. -Com creu que s'hauria d'organitzar territorialment la Catalunya estat? Primer de tot, crec que cal suprimir les diputacions i instaurar el model de vegueries. Per altra banda, mantindria les comarques per a mancomunar serveis, però eliminaria els Consells Comarcals per evitar l'ús actual que en fan alguns partits per col·locar-hi polítics que no són escollits a les eleccions municipals i perquè simplement serveixen com a intermediaris entre els diners de la diputació i dels municipis, fet que provoca una despesa innecessària. -Parlem de les eleccions. Quin creu que és el sistema electoral més adequat? El nou sistema electoral ha de respondre a l’establiment de mecanismes i garanties d’un control popular més gran. Per una banda, a nosaltres ens preocupa la participació de les classes populars a les eleccions. Les persones que tenen menys recursos, econòmics i/o culturals, que són les que més paguen els plats trencats dels de dalt, són les que estadísticament menys voten. En aquest sentit, cal establir un sistema electoral senzill i cal assegurar el principi una persona, un vot, que l’actual llei electoral no garanteix per la divisió en províncies del recompte de vots i de l’assignació d’escons. Per altra banda, cal reduir la barrera electoral al mínim i garantir igualtat de publicitat en campanya electoral, cal eliminar els blocs electorals per obrir pas a la informació política segons l’interès periodístic, i cal habilitar altres mesures, com ara allargar els dies de votació, entre d’altres. Una altra preocupació que tenim és la representació territorial. Aquesta representació s’hauria d’establir basant-se en les vegueries. Ara bé, és possible compaginar la proporcionalitat total en el recompte de vots i la representació territorial? Ho és. De fet, el sistema electoral holandès n’és un exemple molt proper. Però tenim més preocupacions, com ara la introducció de nous mecanismes que donin un paper més important a la participació electoral a l’hora d’escollir els representants. Es


tracta, per posar dos exemples, de tenir un Parlament amb més o menys escons segons el grau de participació (Parlament acordió en funció de la participació/abstenció) i de la introducció d’escons buits en funció del nombre de vots en blanc, com a expressió de descontentament popular. Per últim, cal anar amb compte amb les novetats més aviat estètiques que volen vestir la nova llei electoral que prepara el Parlament respecte a la regeneració democràtica: poder triar el candidat preferit dins d’una llista és positiu, però rarament alterarà les llistes dels partits. Establir un sistema de doble vot per triar també diputats de districte és personalitzar en excés el procés electoral, centrant campanyes, aliances, suports i finançaments en persones, per sobre de les idees. A Alemanya mateix, on existeix aquest sistema, la immensa majoria d’electors no coneixen el seu diputat de districte. -Cal disposar d'un senat? En cas afirmatiu, quina seria la seva funció? No pas! -Quins canvis creu que s'haurien de fer a l'actual estat del benestar? Caldria

emmirallar-nos en el model nòrdic? En cas afirmatiu, és aplicable a Catalunya? Jo crec que està bé tenir referents (i és cert que els països nòrdics estan més avançats en temes socials i de drets dels ciutadans que nosaltres), però jo crec que cada societat té les seves necessitats concretes i, per tant, l'estat del benestar català ha de ser únic i s'ha d'adaptar a les nostres necessitats. Crec, per altra banda, que ens haurem de concentrar molt en la conciliació dels horaris familiars; en garantir escoles bressols públiques assequibles per a tothom i en continuar oferint un servei sanitari públic, de qualitat i d'accés universal. -Què en pensa de l'actual nivell d'impostos? Cal augmentar la pressió fiscal o és

millor rebaixar-la per mantenir l'estat del benestar? Jo crec que qui està suportant l'estat del benestar és la classe mitjana i, a més, cada vegada hi ha més diferències entre les classes baixes i les altes, fet que indica que la classe mitjana s'està empobrint i reduint. El que creiem és que el màxim pes del sistema impositiu hauria de recaure sobre les persones que més tenen, és a dir, les classes altes. Aquí és on s'ha de redistribuir la riquesa. Perquè no pot ser que els rics siguin cada


vegada més rics i els pobres cada vegada més pobres. Això pot semblar un tòpic, però la realitat és aquesta. Si em permet una última pregunta d'actualitat... Aquesta tarda, tot apunta a què el

Tribunal Constitucional suspendrà cautelarment la Llei de consultes populars no

referendàries i de participació ciutadana i el decret de convocatòria del 9N. La CUP

ja ha fet públic que opta per la desobediència però, creu que es votarà? La CUP és el partit més petit dels partits pro consulta, i això ens dóna la sensació que a vegades anem una mica a remolc de les decisions que prenen els altres. En el tema de la pregunta va anar una mica així, nosaltres volíem una pregunta directa. Per tant, no podem garantir que desobeirem el TC. Però nosaltres sempre hem cregut que cal obeir el poble de Catalunya i no les institucions espanyoles. Per altra banda, i ara més a títol personal, m'està sorprenent gratament l'actitud del President Mas. Qui hauria dit que arribaria a convocar la consulta i a demostrar tanta determinació i valentia? Crec que per a ell no és fàcil, perquè deu tenir moltes pressions internes. I això se li ha de valorar, independentment de les enormes diferències ideològiques que ens separen. Dit això, jo crec que el dia nou votarem. El poble vol votar i no podem crear una frustració tan gran. -Moltes gràcies, Sra. Liliana Vilanova.


Més lluny, heu d'anar més llunydels arbres caiguts que ara us empresonen,i quan els haureu guanyattingueu ben present no aturar-vos.Més lluny, sempre aneu més lluny,més lluny de l'avui que ara us encadena.I quan sereu deslliuratstorneu a començar els nous passos.Més lluny, sempre molt més lluny,més lluny del demà que ara ja s'acosta.I quan creieu que arribeu, sapigueu trobar noves sendes...

Lluís Llach

Ítaca II


tr pol borrellas

Documents