tot recordant el xavier
DESCRIPTION
in memoriam, Xavier Martínez Sopena - INS Manuel de Montsuar - LLEIDATRANSCRIPT
Tot
recordant
el Xavier
I cada primavera renaixerà en els renovats brots del “Jardí dels ametllers”
que ell, amb tossuderia, va replantar com a símbol de continuïtat i
d’esperança en el futur.
Xavier Martínez, un professor
que ha deixat empremta
El Xavier va exercir de professor de Ciències
Naturals durant 24 anys a l’institut Manuel de
Montsuar. Va ser una persona molt implicada
en la vida del centre on va assumir diferents
responsabilitats:
- Cap d’ Estudis Adjunt.
- Coordinador de 1r cicle de l’ ESO.
- Coordinador de tutories de 1r cicle de l’ ESO i tutor.
- Coordinador del “Pla Ambiental del Montsuar”.
- Cap del Departament de Ciències Experimentals.
- Membre del Consell Escolar.
En el compliment de totes aquestes funcions es va caracteritzar per la seva gran
dedicació i una profunda convicció del valor del treball en equip. Era discret i sempre
valent davant els reptes i les dificultats; respectuós, però crític amb la impostura; el
seu criteri aportava reflexions positives i valuoses.
Un professor molt estimat pels
seus alumnes, tant per l’ interès
que mostrava per cadascun d’ells,
com per la motivació i respecte
que aconseguia crear a l’aula.
Sabien valorar el seu treball
rigorós, que exercia tot utilitzant
una metodologia molt basada en
l’experimentació, el treball de
camp, les pràctiques de
laboratori... Els alumnes
apreciaven la professionalitat i
coherència amb què ho feia.
La seva dedicació a l’ensenyament i la visió d’una escola activa i innovadora el
portaren a impulsar projectes que anaven més enllà de l’aula, com les estades a l’
Escola de Natura de Barruera, al Delta de l’ Ebre, les sortides per conèixer i gaudir del
medi, com les de la Vall d’ Ordesa, Vall de Pineta, el Montsec i moltes altres. En
aquestes activitats el Xavier, un apassionat de la fotografia, immortalitzava amb la
seva càmera moments i espais, imatges d’una gran bellesa i sensibilitat.
Va ser també un col·laborador incondicional en l’organització i dinamització dels
intercanvis lingüístics i culturals amb el Gymnasium de Hechinguen d’Alemanya,
encàrrec que va assumir durant molts anys i que va generar forts vincles d’amistat.
El compromís amb l’educació i l’interès per
la millora i la innovació el van portar a
assumir la responsabilitat de President del
“Grup de Mestres”, l’actual “Moviment d’
Innovació Educativa” de Lleida .
Conseller de l’IEI i coordinador del Grup de
Micologia, va ser coautor de diferents
publicacions. La més recent, Bolets de les
Terres de Lleida. Recopilació ampliada i
actualitza (2012), constitueix un important
recull dels quatre volums publicats
anteriorment.
El Xavier valorava l’harmonia i gaudia de la bona convivència amb els companys i
companyes. Per aquest motiu, era el referent d’algunes activitats molt esperades al
centre, com la sortida “ boletaire” de la tardor i el dinar de germanor al seu estimat
Pirineu. També fou un entusiasta col·laborador en la calçotada de primavera, en la
festa del sopar de Nadal, en els viatges i celebracions que hem pogut compartir tants
anys.
Per al professorat del Manuel de Montsuar, el Xavier ha estat un company senzill,
sincer, íntegre, lleial, amb qui sempre hem pogut comptar. Un amic. Generós en tot i
amb tothom, amb una actitud compromesa que ha generat vincles de respecte i
d’estimació de tota la comunitat educativa.
El seu mestratge, la seva empremta, han arrelat al Montsuar. El podem retrobar cada
dia en les imatges, en els records, en les vivències compartides... I cada primavera
renaixerà en els renovats brots del “Jardí dels ametllers” que ell, amb tossuderia, va
replantar com a símbol de continuïtat i d’esperança en el futur.
Xavier, in memoriam
Familiars, amigues, amics, alumnes d’en Xavier,
Crec que interpretant el sentiment de tot el
claustre de l’Institut, el de la nostra comunitat
educativa, i expressant, alhora, la meva emoció, en
aquest punt de la tristesa que compartim, no puc
sinó parlar de la dignitat. Perquè dels molts noms
que poden completar el propi d’en Xavier, el de la
dignitat és, sens dubte, el que més li escau i el que més es mereix; tant, que pot ésser
el segon dels seus noms: Xavier-Dignitat Martínez Sopena.
És avui que dic aquestes coses, en el comiat del cos de qui ha estat un company de
treball fantàstic i un amic més que entranyable. Ho dic avui, sí, però tots ho hem
pensat –ho hem sentit- durant dies, mesos, anys, en el fons del nostre criteri i en la
superfície de la nostra ànima. La dignitat d’en Xavier és tan alta com alts són els
núvols que ara mateix ell acarona amb els seus dits. Tan ampla com la mar per on el
seu esperit navega a la vora de l’esperit –tan digne també- de la Glòria, la companya
que va fer-lo feliç i a qui sabem que ell va fer feliç en la tendresa d’un amor perfecte.
És avui que parlem de la dignitat d’en Xavier. Però l’hem viscuda a diari; i l’hem
gaudida tothora. Per ell, nosaltres som més nobles. Perquè ell ens ha millorat. D’ell
hem après tantes coses..: la senzillesa, la quietud, la paciència constructiva, la
constància optimista, la delicadesa en el tracte, la sàvia tossuderia en el treball... I
l’afabilitat: aquesta facilitat amb què ens regalava el seu somriure pur i generós;
aquesta honestedat del seu gest humil i, en canvi, tan cultivat i tan fondament afable.
És amb una tremenda dignitat que l’hem vist afrontar la malaltia. Una infermetat que
li era dramàticament coneguda, odiosament pròxima. L’ha acarada amb l’esperança
dels valents, amb la fortalesa dels herois, amb la
pau dels savis. Si avui ens dolem tant del seu
traspàs, també reconeixem en la salabror amarga
de la nostra pena el mestratge d’aquest home
enter, net, generós i fort com el tronc dels roures.
Si hem après d’ell cada dia, podem confessar avui
que la seva darrera lliçó ens fa més humans i ens
ensenya millor com és que podem ser mereixedors
de l’alegria de la vida, a desgrat del dolor i de la
soledat, de l’angoixa i de la fatiga.
Hi ha set fills d’un vell ametller en el jardí de la
nostra casa d’ensenyament. Tots han resistit la fam
d’una terra més grassa, la set dels estius eixuts, la
glaçada dels hiverns inclements. Tots set estan avui en plena florida. Els pètals se’ls
han obert, dignes, bellíssims, en homenatge a l’home –en Xavier Martínez- que els va
donar el futur, la continuïtat sobre la terra.... En la blancor prístina d’aquestes flors hi
llegim l’albada dels dies pletòrics d’en Xavier. En el rosa morat d’on arrenquen els
pètals hi reconeixem els ponents que en Xavier amava: el porpra que dóna les gràcies
per un dia de treball ben fet. En la resurrecció dels ametllers nosaltres ens
reconeixem hereus d’en Xavier: llum dels dies que ell va il·luminar amb la seva
presència i que va escalfar amb la seva companyia.
Dignitat, sí. Un professor digne. Un digne treballador de la ciència i de la pedagogia
de la ciència. Estimat pels seus alumnes –tants i tants que són incomptables- i
estimat pels pares i per les mares dels joves que bevien d’ell la saviesa desclosa de la
natura, de la física i de la química que impulsa la clorofil·la i eleva les muntanyes i
omple els rius. Mai vençut pel desànim, enveja dels que a voltes tenim temptació de
rendir-nos, en Xavier triscava escales amunt cap a l’aula, amb la seguretat de qui sap
que la seva paraula és pa per als joves; amb la seguretat que d’una sembra feta a
consciència sempre se’n recull una sega abundosa. Quin entusiasme pedagògic, el
seu! I quina empenta didàctica, la seva! També d’aquesta actitud singular i
singularment valuosa hem après totes i tots, bona cosa deixebles d’en Xavier en
l’aula del claustre, en l’espai de la sala de professorat i encara en les hores de lleure
compartit.
Dignitat de ciutadà! En
Xavier no ha tingut Lleida
com a refugi, ni com a
cau on amagar la seva
fatiga o el seu interès
personal. Ans al contrari,
ha fet de la seva ciutat el
lloc on podia donar-se
enllà del treball. Lleida ha
estat la seva comunitat, i
per a aquesta comunitat
ell ha escrit llibres, ha
impulsat coneixements, ha organitzat mostres i exposicions i jornades i debats. Ha
estat un canal d’aigua, un dipòsit que es buida de llavors en els solcs dels carrers
urbans. Hi ha tanta gent aquí que avui li reconeix aquest esforç!
Se’ns en va un cos que hem escoltat, que hem abraçat, amb el qual hem compartit el
pa, la sal i l’aire dels anys. El cos dels humans s’esmuny, s’escapa de les mans com
l’aigua que una almosta voldria atrapar. Dia arriba que el cos humà és una presó
inhumana, perquè l’esperit no hi cap en la seva amplària i amb el seu desig de solcar
l’espai obert, infinit. Se’ns en va el cos d’un company estimat, sí. Però la seva ànima
ens pertany a tots perquè ell mateix ens la donava amb entusiasme. I resulta que
l’ànima és feta d’amor i de memòria. L’ànima és una fulla perenne, és una flama viva.
Basta l’evocació de qui hem estimat com perquè revisqui sencer i en plenitud. Si
l’amor no mor, si no mor l’amistat, l’afecte fondo, ¿qui mor, en veritat? La mor és
una fantasia si l’amor crema. L’afecte és el fang amb què la memòria viva basteix la
continuïtat dels éssers que hem estimat.
Com des que en Xavier va començar la seva cura, a partir de demà, el nostre claustre,
la nostra comunitat educativa, no seran complets. Però els passadissos, les aules, les
sales i els patis del nostre institut guardaran d’en Xavier tot el caliu, tota la llum que
hi ha escampat en aquests anys de treball seu. I els nostres pensaments íntims
guardaran, serenament, el seu record vivent i es reconeixeran més dignes perquè en
Xavier els va dignificar amb el seu pas per la nostra vora.
Que descansis, Xavier, en una serena pau, guanyada a pols. Amb la teva Glòria. I que
tots dos impulseu les nostres primaveres i el despuntar de les albes sobre aquesta
terra que heu llaurat honestament i tendrament. Nosaltres, ho prometem, farem per
merèixer-vos sempre.
LLIÇÓ MAGISTRAL
El que els alumnes escolten primer no és la lliçó sinó el que és el mestre, el
seu ser.
«Ell, que no podia menjar sucre, mai no oblidava dur-ne per als altres». La persona a
qui es refereix aquesta frase és Xavier Martínez, professor de ciències de l’Institut
Manuel de Montsuar. Diumenge passat li vam dir adéu. La frase resumeix tot un
tarannà. Ell era un home servicial i alhora discretíssim, sense cap afany de notorietat.
Durant el funeral, una de les seves germanes va explicar com un dia de platja es va
trencar el braç. De sobte en Xavier es va convertir, sense voler, en el centre d’atenció
familiar, cosa que el va contrariar més que no pas l’accident mateix i l’estroncament
de les vacances. Els qui l’hem conegut adult, amb el bigoti posat, fent d’ensenyant,
sabem d’aquesta discreció diligent, però també de la companyonia afable de cada
dia, de la franquesa assertiva en la comunicació, cordial fins i tot en la discrepància. El
nostre company i amic era allò que, en expressió ben trobada, se’n diu un senyor.
Hi ha qui diu que un bon mestre és qui sap ensenyar. Sovint s’oblida que el millor
mestre és qui malda tant per aprendre com per transmetre l’après. Aquest sap abans
de saber dir, busca i troba abans d’obrir la boca. Així era en Xavier, però hom no se
n’adonava pas, i no perquè fos gasiu a comunicar el que atresorava –prou ho saben
els seus alumnes– sinó perquè mai no
es vanava dels seus treballs i
investigacions. Hi ha persones creades
per a la galeria, com els quadres; la
seva vida consisteix en una exposició.
N’hi ha altres que fugen dels focus dels
escenaris, fan la feina millor que ningú
però no volen que sigui dit, no els
abelleix cap protagonisme. Però no és
falsa modèstia, és un estil que només
dominen els humils que coneixen la
dignitat de la mesura.
Una persona no és únicament la professió que exerceix. És cert que la feina
imprimeix caràcter, però és més cert encara que el caràcter fa que la feina tingui un
rostre particular. Uns alumnes deien que mai no oblidarien les classes de biologia que
havien rebut. I no ho deien pas només pel gavadal de coneixements rebuts. Sempre
hi ha alguna cosa més. El que els alumnes escolten primer no és la lliçó sinó el que és
el mestre, el seu ser, l’únic que no s’oblida, per a bé o per a mal: és allò que es
transparenta en el tracte, la mirada, el somriure, l’afecte i l’interès. Diguem-ho d’un
cop: Xavier, la millor lliçó que has donat mai ets tu, cada dia, sempre en present.
CRÒNICA D’UN ACOMIADAMENT
El Xavier, el nostre Xavier Martínez, el nostre germà al llarg de tants anys, de tantes
sortides i excursions compartides -recordo, especialment, els inicis de Barruera,
després Itàlia, el Montsec, Pineta, València, les Basses d'Alpicat, Cardona, la Mitjana,
la font de l'O -agafant el tren fins a la Pobla...- ens ha donat una última lliçó, una
xerrada col·loqui magistral en la veu del seu germà de Valladolid, i de la seva
germana Cristina.
Mentre en Pascual ens recordava el seu
origen lleidatà, abocat als carrers i a la
Plaça de Sant Joan, tots ens vam
entendrir imaginant-lo tímid i valent
alhora, escoltant la resta de germans i
amics, i corrent com una bala per
aquests indrets, trencant-se el braç,
fent-se gran i exigent amb ell mateix.
Jugador de rugby -la primera de les
grans sorpreses per a la majoria; uns pocs privilegiats ho sabíem i n'havíem vist
fotos!-, gran extrem de futbol sala, fidelíssim a córrer la banda d’un extrem a l’altre,
atacant, defensant, passant la pilota, celebrant amb eufòria els gols, descansant en la
banda del primitiu pati del Montsuar (quan encara només teníem una pista i uns
quants anys menys!): la imatge fent-li vent, intentant de donar-li una mica d’aire amb
la meva tovallola després del canvi, un cop havia aconseguit el gol de la victòria,
totalment extenuat per l’esforç, però rialler per la fita aconseguida, sempre la duc al
costat del cor!
S’havia passat, últimament, al pàdel, i els que heu aconseguit compartir amb ell
aquest joc, sabeu que era així: noble, esforçat, valent i alegre!
I ens ha tocat el nostre torn, i el seu germà ha recordat com de Montsuarí que era el
Xavier: com fan encara alguns dels veterans del nostre institut, el Xavier sempre duia
alguna peça del Montsuar quan "sortíem" de la nostra segona casa -gorra, samarreta,
xandall, bossa...-; i, conjuntament, i encara més important per a tots nosaltres, el
nostre lema enganxat en tot allò que fèiem, en tot allò que experimentàvem, en tot
allò que els ensenyàvem: som del Montsuar, comportem-nos com cal, deixem les
coses millor del que les hem trobat, fem pinya i no deixem mai a ningú sol o sola.
Parlant amb la majoria de vosaltres aquests dies tan difícils, gairebé totes i tots
coincidíem en dos o tres factors de la seva manera de ser que a mi em semblen
essencials:
1r) Com ens ha unit la seva presència, el seu record, les vivències compartides -estic
convençut que no hi ha ningú del claustre del Montsuar que no tingui algun fet
especial que el relacioni amb el Xavier!-, el seu dolor, la seva malaltia, el seu exemple
aquests darrers mesos.
2n) Solem buscar en altres àmbits fora del nostre, gent, col·lectius que ens donen
exemple i empenta per continuar la nostra tasca educativa: immensa, poc valorada, a
vegades poc gratificant, fins i tot a vegades ens aboquem a la idea de l’abandó!
No caldrà anar gens lluny a partir d’ara. El nostre exemple quotidià, que ens ha
d’envalentir, que ens fornirà de noves forces i il·lusions és el record i els moments
compartits amb el Xavier, home íntegre, gran i bona persona, professional immens,
solidari amb tothom, amic de tothom, home afable i bonhomiós, crític i irònic amb la
impostura i l’abandó negligents. Tímid d’entrada, xerraire agraït, perfeccionista en el
treball, home de fe amb els homes i dones que tenia al costat.
3r) Crec que és essencial, a mi m’ha anat de meravella!, que a banda de seguir el seu
exemple, el recordem, en parlem quan ens abelleixi de fer-ho, que formi part del
nostre tarannà diari, que el retrobem en els fets quotidians del Montsuar, que en
celebrem la seva coneixença i tot el
pòsit que ens ha deixat: les
calçotades, els partits del Barça, anar
a plegar bolets, les sortides, la nevera
de la sala de professors farcida de
calamars o bé de cors de corder, els
cigarrets de la guàrdia compartida, les
xerrades a la una de la matinada, tot
controlant els poquíssims alumnes
que encara tenien l'humor i l’audàcia de plantar cara a la nostra vigilància, tot parlant
de la natura, els estels, la llengua, els bolets, l’ensenyament, el país, el Barça...
I acabo ja, fent meves les paraules i els sentiments de l’escrit de la seva germana
Cristina: els 17 anys compartits amb el Xavier en el Montsuar ja formen part del meu
present infinit, aquell present on hi encabim les persones que ens han marcat en el
trajecte vital de la nostra vida!
Per molts anys!
Te’m fas present en les petites coses
i és en elles que et penso i que t’evoco,
segur com mai que l’única esperança
de sobreviure és estimar amb prou força
per convertit tot el que fem en vida
i acréixer l’esperança i la bellesa.
Miquel Martí i Pol