EL BARROC PINTURA I ESCULTURA

EL BARROC

● Introducció● Context del Barroc● Característiques generals de

l'escultura barroca● Bernini● La imatgeria espanyola● Característiques generals de la

pintura barroca● Flandes i Holanda: Rubens i

Rembrandt● Espanya: Ribera i Velazquez

INTRODUCCIÓ AL BARROC

● És l'Art del segle XVII, tot i que comença a finals del s. XVI i es manté fins mitjans del XVIII.

● El terme Barroc s'utilitza des del s. XVIII amb un sentiu pejoratiu, ja que es considera quelcom decadent, extravagant o ridícul; en contraposició a l'ideal clàssic.

● Possible etimologia de barroc: del francès baroque (extravagant), portugués barrôco (perla de forma extravagant), del grec baros (pesadesa), del pintor italià Barocci...

● S'hi distingeix un barroc cortesà i catòlic i un barroc protestant i burgès. Dins del cortesà i catòlic distingim també una corrent sensual i decorativa, altra classicista (que predomina a França), i altra naturalista.

CONTEXT DEL BARROC● Des del primer quart del s. XVI la cristiandat es trobava entre els

estats favorables a la doctrina catòlica i sotmesos a l'hegemonia del Papa, i els estats favorables a les reformes protestants.

● La reacció de l'Església catòlica arribà a través del Concili de Trento (1545-1563), que posà en marxa la Contrarreforma. En aquest concili van tindre un pes molt important els bisbes de la Monarquia Hispànica.

● Les conclusions del Concili de Trento van ser: Supremacia del Papa; fixa l'ortodòxia catòlica i no fa concessions doctrinals als protestants; ressaltar el paper de l'Església com a únic intèrpret de les Sagrades Escriptures; mantindre el culte a la Verge i als sants; i els set sacraments; es fan reformes de l'Església que impedeixen part dels abusos i corrupció que l'havia afectat durant els últims temps.

● La Companyia de Jesús, «els jesuïtes», fundats per San Ignacio de Loyola i sota l'única autoritat del Papa, van tindre un paper molt important durant la Contrarreforma.

● Volien un gir espiritual de l'església, basat en la pregària, la proximitat, l'espiritualitat, l'ascetisme i la renuncia al luxe. Declaren la utilitat de les imatges santes per propagar la fe. L'Art del Barroc, grandiloqüent i ostentós, serà un instrument propagandístic de la Contrarreforma.

El Señor atado a la columna, Gregorio Fernández, Iglesia Penitencial de la Santa Vera Cruz de Valladolid, 1619.

CONTEXT DEL BARROC● Però la Contrarreforma no és l'únic element del context que

explica el contradictori art del Barroc. Així per exemple, com s'explicaria l'aparició d'aquest estil en països luterans?.

● Les teories heliocèntriques de Copèrnic i Galileu evidenciaven, malgrat l'oposició de l'Esglèsia, que la Terra no era el centre de l'Univers, i l'ésser humà no era el centre de la Creació.

● El pas de la monarquia autoritària cap a l'absoluta d'origen diví en alguns països de l'Europa Catòlica. Mentre als països protestants es posaven les arrels del liberalisme amb John Locke, la revolució gloriosa i la independència holandesa,

● Les noves famílies del patriciat de Roma que ostentaren el pontificat: Barberini, Borghese o Pamphili; van promoure grans i sumptuoses construccions.

● L'auge del capitalisme comercial, del mercantilisme. Representat pel comerç amb el nou món.

● La religió com a instrument d'oposició i guerra entre diferents països d'Europa. Tot i que aquest argument va perdent força a mesura que ens acostem al segle XVIII.

● L'aparició de corrents filosògiques racionalistes i empiristes, que posaven les arrels de la filosofia moderna. Descartes, Francis Bacon, Spinoza, Newton, Kepler...

ROMA TRIOMPHANS, CAPUT MUNDI

● Després del Sacco de Roma, la ciutat va entrar en crisi que va durar mig segle, fins el pontificat de Sixt V. Aquest Papa va voler superar l'esplendor de la Roma pagana iniciant un gran programa urbanístic amb amples carrers jalonats amb obeliscos, que s'obrien en tridents des de grans places. A més, restaurà aqüeductes, construí fonts, obrí grans carrers per conduir els peregrins cap a les set basíliques de Roma, construí grans esglésies...

● L'objectiu era que Roma recuperara el seu lloc de Caput Mundi, discutit després de la reforma protestant. Calia assenyalar que la ciutat eterna era la pàtria comuna de tots els cristians.

● Superats els primers moments de la Contrarreforma, i la llarga crisi provocada pel Sacco, apareix una nova mentalitat romana, més optimista, desitjosa d'alegria de viure, I això també arriba a la nova generació d'artistes, encapçalada per Bernini.

L'ESCULTURA BARROCA: CARACTERÍSTIQUES GENERALS

● Representa el pathos: les passions i els sentiments.

● Teatralitat. De fet, és l'època dels grans dramaturgs: Molière, Calderón de la Barca, Lope de Vega, Shakespeare...

● El sentiment religiós s'expressa pels estats més elevats: ascètica i mística. Es palpa allò sobrenatural.

● Les figures no volen descriure'ns què ha passat sinó de fer-nos-ho sentir.

● La figura humana apareix realçada, redimida de les misèries, heroica. Vol transparentar l'ànima.

● Ús dels resplendors i vaporositats per crear un efecte de taumatúrgia.

● També és freqüent, però, la representació d'allò cruel i espantós: martiris de sants, càstigs d'heretges, cadàvers putrefactes.

Decapitació de Sant Pau, Alessandro Algardi, 1641-1647, a San Paolo Maggiore de Bolonia

L'ESCULTURA BARROCA: CARACTERÍSTIQUES GENERALS

● Moviment espontani i imprevisible, com una explosió. Ocasiona una línia oberta: braços i cames llançats a l'espai.

● Constitueixen grups de figures on entra també el paisatge, com en l'Hel·lenisme.

● Predominen les línies esbiaixades, els escorços. S'abandona la simetria. Sovint les figures dibuixen una «S».

● Les robes també acusen moviment, s'agiten amb violència. Carns i robes s'arruguen profundament creant un clarobscur. La figura es fon amb l'ambient creant un efecte pictòric.

● El naturalisme implica el desenvolupament del retrat. El barroc s'esforça per assolir grans qualitats en la representació de les teles i en la pell dels éssers vius.

● Malgrat ser l'art de la Contrarreforma, realitzen també obres de caire mitològic. El pare Ottonelli havia mostrat que la perversitat de l'obra no depén del tema sinó de la intenció de l'artista i la disposició de l'espectador. Sant Tomàs, obra de Pierre Legros a San

Giovanni in Laterano

DIFERÈNCIES ENTRE L'ESCULTURA DEL RENAIXEMENT I EL BARROC

RENAIXEMENT:● Simetria

● Plasticitat

● Naturalisme idealitzat

● Estatisme o moviment en potència

● Retrat físic o de paregut

● Superfície tersa

● BARROC:● Assimetria

● Pictoricisme

● Naturalisme ple

● Moviment en acte

● Retrat espiritual

● Superfície de qualitats

ESCULTORS D'ITÀLIA

● Trets: moviment, multiplicació dels plecs i ampulositat de les robes, expressionisme, agitació, naturalisme. Sovint escultura associada a l'arquitectura.

● Pietro Bernini (1562-1629), últim manierista i pare de Gian Lorenzo Bernini (1598-1680), escultor més destacat del Barroc, representa un abans i un després i va deixar un bon grapat de seguidors.

● Alessandro Algardi (1595-1654), bolonyès i rival de Bernini, apostà pel classicisme dins el Barroc.François Duquesnoy (1597-1643): flamenc assentat a Itàlia, té un estil també classicista. Juntament amb Algardi aposten més per la serenitat i l'equilibri, sense renunciar a una concepció monumental i escènica. Andreu apòstol, Duquesnoy, 1629-1633,

Basílica de Sant Pere del Vaticà.

ESCULTORS DE FRANÇA

● Trets: Se segueixen els models italians, sobretot arran del viatge fet per Bernini a la cort francesa. L'escultura francesa té com objectiu decorar Versalles i la resta de palaus, per això és una escultura oficialista i al servei de la glorificació de la monarquia. És més classicista: molt abundant l'escultura al·legòrica i mitològica lligada al passat imperial i amb la visió del rei i els grans cortesans com a semideus.

● Autors destacats: François Girardon (1628-1715) i Antoine Coysevox (1640-1720).

Apol·lo atès per les nimfes, Girardon, 1673, jardins del Palau de Versalles.

GIAN LORENZO BERNINI (1598-1680)

● Artista universal: arquitecte, decorador i escultor. Busca la síntesi de les arts i trenca les barreres entre els gèneres al servei d'una idea (mireu el Baldaquí de Sant Pere del Vaticà o la Capella Cornaro). Malgrat tot, Bernini com Miquel Àngel, es considerava escultor.

● Treballà per a diferents papes, sent el primer Urbà VIII. Tingué una fecunditat extraordinària, sent considerat l'artista més genuí de la Contrareforma. S'identifica plenament, acríticament, amb l'status quo.

● Destaca per l'habilitat tècnica i en el treball dels materials (marbre i bronze).

● Hi ha un abans i un després de Bernini en l'escultura, és qui fixa els tipus del Barroc a Europa. A Itàlia influirà Rusconi, Filippo della Valle, Giacomo Serpotta, Pietro Bracci...

● Catòlic convençut, amic de la Companyia de Jesús, es creia un instrument de Déu.

GIAN LORENZO BERNINI (1598-1680)

● Bernini opinava que les coses no són com les veiem sinó que en la seua aparença influeix allò immediat. S'esforçava per crear un ambient en torn de l'escultura. Vol esborrar les fronteres entre l'obra i l'espectador.

● L'escultura de Bernini destaca pel realisme, la teatralitat, la monumentalitat en les composicions, el moviment i la cerca de la diversitat de punts de vista. Són habituals els escorços, les escenes de lluita i les línies obertes.

● Influenciat pel Laocoonte (trobat ja fa temps, el 1506).

● Treballa les qualitats. Amb Bernini sentirem palpitar la carn, les robes i acusarem el color als ulls i les òrbites, per efecte del clarobscur.

● Bernini utilitzarà la llum a l'escultura per aconseguir un efecte pictòric.

● També destaca l'expressivitat i el dramatisme. Misticisme elevat al seu extrem en les obres d'èxtasi.

● Pel que fa als temes són sobretot religiosos encara que també hi ha mitològics, retrats i tombes.

● Va fer de Roma la ciutat de les fonts, tant per les que esculpí com per les imitacions.

Anima dannata, Gian Lorenzo Bernini, 1619

GIAN LORENZO BERNINI (1598-1680)

● No podem obviar la faceta arquitectònica de Bernini, des d'Urbà VIII, és un dels artífex més importants de la Roma Triumphans.

● Com a arquitecte destacà també per la síntesi, per la senzillesa de les formes, pel concepte teatral de l'espai i el missatge triomfal de les construccions.

Obres:

● Baldaquí de Sant Pere del Vaticà (1624): decoració de bronze, a mig camí entre l'escultura i l'arquitectura, pali gegant sobre el sepulcre de Sant Pere. Foto de l'esquerra.

● Plaça de Sant Pere del Vaticà (1656-1667): famós espai columnat de concentració de peregrins i nexe entre la basílica i la ciutat.

● Sant'Andrea al Quirinale (1658): sorprenent combinació d'elements clàssics.

● Palau Barberini (1633): crea un nou estil de palau urbà eliminant el pati interior i obrint-lo a l'exterior.

● Scala Regia del Vaticà: combina escultura i arquitectura per assolir un espai teatral amb gran importància de la perspectiva i la llum.

CABRA AMALTEA (1615)

● Escultura de marbre basada en models hel·lenístics, veiem el classicisme inicial de Bernini.

● Va ser encarregada pel Cardenal Borghese, nebot del Papa Pau V, amb l'objectiu de decorar els seus jardins.

● Segons el mite grec, adoptat pels romans, la cabra amaltea alletà Zeus (Júpiter) en la seua infantesa en una cova de Creta. La cabra va perdre una banya i aquest la va recompensar amb el corn de l'abundància. En altres versions Amaltea és una nimfa.

EL RAPTE DE PROSERPINA (1621-1622)

● Escultura de marbre pertanyent al grup encarregat peLcardenal Scipione, la família Borghese.

● Té arrel manierista (contrapposto retort) però la supera. Amb el Rapte crea el tipus de figures combatent normatiu per al Barroc.

● Contrast psicològic entre la força de Plutó (sobirà dels inferns) i el pudor de Proserpina, que plora, un fet que remet a la influència de la pintura coetània. Al costat d'ells aparells el ca Cerber, guardià de les portes de l'infern.

● És una escultura molt detallista en especial en l'acció de les mans dels protagonistes.

● Està feta per ser observada des de diferents posicions.

● El mite fa referència al rapte de la filla de Zeus, que serà convertida en reina dels inferns per Plutó.

EL RAPTE DE PROSERPINA (1621-1622)

APOL·LO I DAFNE (1622-1625)

«Dafne, ara ets un llorer. No pots ser la meva esposa però seràs el meu arbre. Estaràs sempre amb mi.Amb les teves fulles faré una corona i et duré sempre als cabells» Metamorfosi, Ovidi.

DAVID (1624)

● Escultura de marbre, de grandària real, única del grup encarregat pel mecenes Scipione Borghese, que tracta un tema bíblic. Les altres són mitològiques: «Ennes, Anquises i Ascani», «El rapte de Proserpina» i «Apol·lo i Dafne». Totes són escultures de joventut.

● Aconsegueix implicar l'espectador, aquesta figura no tindria sentit si l'espectador no imaginés la presència del gegant Goliat fora de l'escultura. Això contribueix a induir el dramatisme del moment abans de llançar la fona.

● Destaca el moviment de tot el cos, captat en un flash. Marca una diagonal entre el cap i la cama esquerra. Difereix molt així, del David victoriós de Donatello, i del David col·losal que es prepara, de Miquel Àngel.

● Reflecteix la tensió del moment en tot el cos, i sobretot en el rostre. Alguns autors parlen d'un autorretrat de Bernini.

● Tota la figura es troba sobre l'armadura que el rei Saül va donar a David per a combatre Goliat, però aquest la rebutjà perquè li venia baldera. Baix d'ella la lira de David.

TOMBA D'URBÀ VIII (1628)

● Combinació de marbre (les virtuts: justícia i caritat), porfidi (urna sepulcral), bronze daurat i bronze (Papa). Fet per a la persona que el va convertir en l'artista dels Papes. Sepulcre concebut com a monument a la Fama.

● Composició piramidal amb Urbà VIII (1568-1644) destacat dalt, assegut com un emperador, coronat amb la tiara papal i en actitud de benedicció, als costats de la urna al·legories de la justícia i la caritat amb un nen al braç (virtuts del difunt). Tots tres presenten rostres serens. En mig i sobre el taüt un esquelet escriu el nom del difunt. Dues abelles fan referència a l'escut de la família del Papa, els Barberini.

● Esdevé model de monument funerari per la seua composició i per la combinació de materials.

TOMBA D'URBÀ VIII

(1628)

FONTANA DELLA BARCACCIA (1627-1629)

● Situada a la Piazza di Spagna, al peu de l'escalinata de la Trinità dei Monti.

● Sembla que en la riuada de 1598 el Tíber va arrossegar una vaixell a mig afonar fins la Plaça d'Espanya de Roma. Un fet molt popular que inspirà l'obra.

● Representa el vaixell de l'església navegant pel món amb l'emblema dels Barberini, doncs és Urbà VIII qui la va encarregar.

FONT DEL TRITÓ (1642)

● Primera font de Bernini. Se situa a la Plaça Barberini i és l'últim encàrrec d'Urbà VIII. Proporcionaria aigua de l'aqüeducte d'Acqua Felice, restaurat per Urbà VIII.

● Al·ludeix a un passatge de la Metamorfosi d'Ovidi en el qual es parla del Diluvi Universal. Júpiter cridà Tritó perquè faça sonar el corn marí i així les aigües es retiren de la terra.

● En la font Tritó llança un doll d'aigua des de la caragola. És assegut sobre una enorme conxa, sostinguda per quatre dofins, que entrellacen la tiara papal amb les claus creuades de Sant Pere i unes abelles (heràldica dels Barberini, família d'Urbà VIII) a les cues.

CAPELLA CORNARO (1647-1651)

● Capella funerària del cardenal Federico Cornaro, situada a l'església de Santa Maria de la Victòria (Roma).

● Dedicada a Santa Teresa de Jesús, mística castellana, que va morir el 1582 i que havia estat canonitzada el 1622.

● L'objectiu és demostrar que la santedat no és quelcom llunyà sinó pròxim, seguint les indicacions de la Contrarreforma.

● Combinia línies corbes i rectes utilitzant elements constructius clàssics: frontó, arquitrau, columnes. Es deixa lliure la part central oval, on se situa Santa Teresa i per on entra la llum a través d'una finestra rere del frontó.

● Al frontó hi ha àngels pintats que mostren la glòria celestial.

● Als laterals de la capella, com espectadors, se situen en relleu el cardenal Cornaro, son pare i tots els seus parents eclesiàstics.

ÈXTASI DE SANTA TERESA (1647-1651)

ÈXTASI DE SANTA TERESA (1647-1651)

● Grup de marbre que ocupa el lloc central de la Capella Cornaro. Tot l'entorn (llum i arquitectura) forma part de la composició i realça la força de l'instant representat.

● Es tracta de l'instant culminant de la visió de la santa, quan un àngel li travessa el cor amb un dard, impregnant-la de l'amor de Crist.

● Destaca l'expressivitat de la santa, Bernini aconsegueix captar el misticisme del moment. Molt destacat el rostre.

● La santa està vestida amb un gran hàbit que dibuixa múltiples plecs. Bernini mostra ací la mestria tècnica i el joc del clarobscur.

● La santa es troba reclinada sobre un núvol de marbre que fa l'efecte d'ingravidesa doncs no es veu el suport on descansa.

FONTANA DEI QUATTRO

FIUMI (1651)

● Situada a la Plaça Navona de Roma. En el centre de la font s'alça un obelisc egipci d'època romana, l'obelisc de Domicià. Sobre ell es posa el colom de l'Esperit Sant.

● Va ser encarregada pel Papa Innocenci X. L'obelisc s'alaça sobre una mole de marbre, que representa un escull, sobre la qual es representen al·legories dels quatre rius principals de la terra: Nil, Dabubi, Ganges i Riu de la Plata. Cada riu representa un continent, celebra el triomf de l'església catòlica arreu del món. Veieu l'enllaç.

● Les figures s'acompanyen de diferents animals: un cavall, un lleó, un caiman, una serp de terra, un drac... i, a més, sobresurten de l'aigua una serp d'aigua i un dofí. L'espectador descobreix totes les formes quan gira la font, ja que moltes semblen amagades.

● A sobre de la font trobem l'heràldica d'Innocenci X, de la família Pamphili. Amb la tiara Papal, sostinguda per una conxa agafada per dos peixos, sobre les claus de Sant Pere creuades, i decoració vegetal.

CÀTEDRA DE SANT PERE (1656-1665)

● Monument fet per Bernini amb diferents materials: marbre, bronze daurat, estuc daurat, vidriera. És construït rere l'altar en l'absis per acollir la relíquia de la càtedra de Sant Pere (tron de fusta venerat des de l'Edat Mitjana).

● La relíquia es troba elevada per damunt de l'altar i encaixada en una cadira de bronze. Es troba flanquejada per quatre doctors de l'església llatina i grega. Sembla elevar-se sense pes, sobre un núvol. Sobre ella uns àngels porten la tiara papal.

● Darrere del tron buit una finestra s'obri a l'abis, a través de la qual entra la llum de l'Esperit Sant.

● Destaca l'escenografia i la síntesi de les arts.

● Es troba en perspectiva amb el seu baldaquí.

CÀTEDRA DE SANT PERE (1656-1665)

BUST DE LLUÍS XIV

(1665)

● Escultura de marbre blanc encarregada per Lluís XIV, el rei Sol.

● Vol transmetre sensació de poder i distanciament.

● Crea un tipus de bust reial que té molt d'èxit a Europa.

● Destaca la penetració psicològica i el realisme fidel de la imatge.

BUSTOSANTERIORS

● Esquerra: Cardenal Scipione Borghese (1632)

● Dreta: Costanza Bonarelli (1636), amant.

● Centre: Cardenal Richelieu (1640)

MORT DE LA BEATA LUDOVICA ALBERTONI (1674)

LA IMATGERIA ESPANYOLA

L'ESPANYA DEL SEGLE XVII● És l'època dels Àustries menors: Felip III (1598-1621),

Felip IV (1621-1665) i Carles II (1665-1700). Amb l'últim acaba la dinastia Habsburg i comença la dels Borbó amb Felip V (1683-1746).

● És una època identificada tradicionalment amb la decadència de l'Imperi espanyol, que perd la seua hegemonia mundial.

● És una època de crisi: inflació, augment de les exaccions senyorials, despoblació de l'interior de Castella, augment de la població monàstica, tancament exterior, independència de Portugal, revolta catalana...

● Malgrat això és una època en la qual la literatura i la cultura ofereixen grans personalitats: Cervantes, Quevedo, Góngora... És conegut com el segon Segle d'Or espanyol.

● Els desastres militars espanyols i l'efecte de la Contrareforma accentuen el catolicisme del poble. El catolicisme actua com a idea-força per unir als súbdits. L'ascetisme (sobretot al s. XVI) i la mística esdevenen camins per arribar a Déu a través de les vies purgatives i il·luminatives. El misticisme assoleix el clímax en la via unitiva, amb Santa Teresa o San Juan de la Cruz: la «flama d'amor viva».

L'ESPANYA DEL SEGLE XVII

● Castella es replega sobre si mateixa i la religió, amb la Inquisició sempre alerta. A més, el 1609 es va expulsar els moriscos.

● Aquesta efervescència catòlica condueix a les manifestacions religioses: les processons. Aquestes manifestacions de fe eren més importants en Setmana Santa. En elles s'agrupava la comunitat en cofraries (sovint gremials).

● Les flagel·lacions eren habituals en aquestes processons però es feien com a penitències anònimes ja que als pasos els anaven ocults sota un hàbit.

● Els pasos (del llatí passu, patiment) reproduïen escenes vives de la Passió de Crist.

● Totes aquestes condicions fan que l'escultura espanyola siga eminentment religiosa i molt vinculada a aquestes manifestacions de fe. No hi ha gairebé escultura civil ni funerària.

CARACTERÍSTIQUES GENERALS DE LA IMATGERIA ESPANYOLA 1

● La Corona de Castella és una illa artística en Europa, en part pel tancament exterior de la Monarquia Hispànica, i en part per circumstàncies pròpies del context.

● Obres eminentment religioses, pràcticament desapareix l'escultura civil i funerària. Això es pot deure, en part, al declivi econòmic i polític del moment.

● Escultura que pretén crear devots, aproximar les figures de Crist, la Verge i els sants als fidels, i despertar l'emoció.

● Realisme extrem, carregat d'expressivisme en les accions representades.

● Ascetisme, misticisme, unitisme, meditació sobre la mort... són part de la mentalitat de l'època i això es veu en l'art.

● Els escultors treballen en gremis, amb l'estructura tradicional: aprenent, oficial i mestre. El mestre és l'únic que pot acceptar encàrrecs.

Ecce-Homo. José de Mora, escola granadina. Museu de Belles Arts de Granada Entre 1675 i 1700.

CARACTERÍSTIQUES GENERALS DE LA IMATGERIA ESPANYOLA 2

● Predomini absolut de les escultures tallades en fusta policromada. Es treballaven amb models previs fets amb cera o fang.

● La fusta policromada és escultura i pintura, de vegades realitzada per artistes diferents.

● La pintura és molt naturalista, assoleix efecte de vida.

● L'escultura se solia cobrir amb guix (i de vegades també de tela) per tal de pintar al tremp sobre ell. Hi havia dos tipus diferent:

a) L'estofat (vestits): bé amb colors plans sense daurat o bé amb or i pintura a punta de pinzell imitant les labors de la tela.

b) L'encarnat (per a la pell, que solia ser mate).

● Destaquen els postissos: vestits, brodats, ulls i llàgrimes de vidre, pestanyes, cabells i ungles naturals, corona d'espines o metàl·liques, espases en torn al cor de la verge que es fan d'argent...

● Els postissos en el vestit fan que les parts no visibles del cos no es treballen i siguen mers maniquís.

Ecce Homo, de Luisa Roldán “La Roldana”, Església de San Francisco y San Eulogio, Còrdova. 1684.

CARACTERÍSTIQUES GENERALS DE LA IMATGERIA ESPANYOLA 3

● Escenes de dramatisme, volen generar l'espiritualitat cercada per la Contrarreforma.

● Les composicions presenten un moviment calmat, lluny de l'agitació de Bernini.

● Amb poques excepcions, els clients d'aquesta escultura són religiosos: catedrals, monestirs, parròquies i, sobretot cofraries de caràcter gremial, comunitari o de suport mutu. Les processons impulsades per aquestes són fonamentals per entendre la proliferació aquestes escultures.

● Les processons més assenyalades seran les de Setmana Santa on es forma un seguici d'imatges tot recordant la Passió de Crist. A Valladolid, primitivament es feien amb cartró pintat que s'anomenava «papelón», en el s. XVII són substituïdes per la fusta policromada.

Virgen de las Angustias, obra de José de Mora , catedral de Jaén, principis segle XVIII.

CARACTERÍSTIQUES GENERALS DE LA IMATGERIA ESPANYOLA 4

● La processó té una escenografia, amb els carrers engalanats, hàbits, música solemne i atxes de foc en les manifestacions nocturnes. S'acompanyaven d'altres celebracions paral·leles com ara les corregudes de bous.

● La processó és un fenomen popular, i per tant la imatgeria dels pasos també ho és, és l'expressió d'una societat en decadència i tancada en si mateixa, que ara es refugia en l'espiritualitat.

● Les composicions de figures sovint es poden apreciar en diferents perspectives, el punt de vista de l'espectador és fonamental, ja que no es mou ell sinó el paso, amb el que canvia la visió.

● Els pasos fan un moviment de costat a costat quan avancen al carrer, dotant de realisme l'escena.

Sant Joan Baptista “San Juanito”, José Risueño, Museu del Monestir de Santa Paula, de Sevilla. 1700

CARACTERÍSTIQUES GENERALS DE LA IMATGERIA ESPANYOLA 5

● Els retaules es fan amb gran monumentalitat i s'utilitza en ells figures exemptes que després es poden treure en processó. Així substitueixen els retaules pintats.

● Els temes dels retaules són escenes de la vida de Crist i la Verge.

● Proliferen les estàtues de la Immaculada i també dels nous sants «nacionals»: San Ignacio de Loola, San Francisco Javier, Santa Teresa de Jesús, San Isidro Labrador.

● En els retaules l'ordenació és cronològica de baix a dalt. El carrer central l'ocupa la imatge i escenes del sant titular.

● Als retaules el suport més recoregut és la columna salomònica (helicoïdal), que al segle XVIII és substituïda per l'estípit (pilastra troncopiramidal invertida) Retaule de San Estanislao de Kostka, Pedro Duque Cornejo, església

de San Luís, Sevilla. 1730.

ESCOLES DE LA IMATGERIA ESPANYOLA

● Escola castellana: ● Valladolid, Gregorio Fernández (1576-1636). ● Madrid, Manuel Pereira (1588-1683) i Luisa

Roldán «La Roldana» (1654-1703).

● Escola andalusa: ● Sevilla, Juan Martínez Montañés (1568-

1649) i Juan de Mesa (1583-1627).● Granada, Alonso Cano (1601-1667) i Pedro

de Mena (1628-1688).

● Escola murciana:● Múrcia, Francisco Salzillo (1707-1783).

● Als territoris de la Corona d'Aragó aquesta mena d'imatgeria és poc rellevant i escasa, comparativament parlant.

San Bruno, Manuel Pereira, Cartuja de Miraflores, Burgos, 1635 (aprox.)

GREGORIO FERNÁNDEZ (1576-1636)

● Taller a Valladolid, capital de la Monarquia Hispànica entre 1601 i 1606. El retorn de la capitalitat a Madrid, suposà la fi del bullici de la Cort, però Valladolid conservava una economia potent, la Universitat, la Real Audiencia i la Chancillleria, a més d'una forta producció artística.

● Es va formar al taller de Francisco Rincón i també va estar influenciat, en els primers moments, per Pompeyo Leoni.

● Treballa per a diferents institucions religioses de la meitat nord de la Corona de Castella. . Té molts encàrrecs i molts aprenents treballant.

● Home sever, orgullós, irascible, molt religiós, caritatiu, sempre vinculat a Valladolid. Molt afamat i ben pagat.

● Crist li va dir «¿Dónde me miraste, que tan bién me retrataste?» Fernández respón «Señor, en mi corazón». Tradició recollida per Sangrador.

GREGORIO FERNÁNDEZ: CARACTERÍSTIQUES

● Estil aspre, naturalista, directe, dirigit a l'expressió religiosa. Molt d'acord amb l'austera mentalitat castellana.

● Sotmet completament l'obra al tema tractat.

● Escultor ascètic-místic per antonomàsia.

● Estudiós del cos humà, treballa molt el modelat i les qualitats, fent-nos sentir la carn dels personatges.

● Excel·lent policromia amb predomini de mates, molt naturalistes. La pintura enforteix la idea de dolor, de martiri: llagues, ferides, reguers de sang.

La Quinta Angustia (La piedad), Gregorio Fernández, Església de San Martín (Valladolid). 1625.

GREGORIO FERNÁNDEZ: CARACTERÍSTIQUES

● Robes que es dobleguen angulosament, copiades de l'escultura i pintura de l'escola flamenca (s. XV), però accentuant el contrast lumínic -tenebrista- que caracteritza la pintura coetània.

● Creador de tipus:

● Crucificats: serens, sense contorsions, pany de puresa que vola formant arrugues.

● Jacent exempt: Crist seminuet descansa sol en el sepulcre amb els ulls entreoberts. Encara són visibles llagues i ferides.

● San Isidro Labrador: molt copiat per ser protector del camp.

● Sant Francesc: mort però dret.

● Santa Teresa: extàtica, amb la ploma i la ment en comunicació divina i el mantell que penja inversemblantment, com mostrant la suspensió de l'ànima.

● La Immaculada: cap diminut i llargs cabells, amb mans orants i mantells que es dobleguen als costats. Descendiment, de Gregorio Fernandez, església de Veracruz,

Valladolid, 1623.

GREGORIO FERNÁNDEZ: CARACTERÍSTIQUES

● Gran creador dels pasos de Valladolid, amb grans conjunts de nombroses figures.

● Distinció maniquea dels personatges: bons i dolents. Crist, la Verge i els Sants són com herois, malgrat el patiment; mentre els personatges que els martiritzen són lletjos perquè la seua ànima mostra el pecat.

● També va crear retaules de grans dimensions i horitzontals. Les figures apareixen dins capelletes. La família Velázquez va crear l'arquitectura dels retaules de Gregorio Fernández.

● A la mort de Gregorio Fernández l'escola val·lisoletana no s'extingeix perquè té molts deixebles que perpetuen els seus tipus fins finals de segle. També va influir les escoles de Toro i Salamanca. Retaule major de la Catedral de Plasència, Gregorio Fernández 1624.

RETAULE MAJOR DE LAS HUELGAS REALES, DE VALLADOLID (1613)

Crist desclavant-se per abraçar Sant Bernat, fundador de l'orde de Cister.

ÈXTASI DE SANTA TERESA (1614)

CRISTO YACIENTE DEL PARDO (1615)

PASO «CAMINO DEL CALVARIO»

(1612-1616)

PASO «SED TENGO»

(1612-1616)

LA PIEDAD ENTRE LADRONES (1616)

EL DESCENDIMIENTO (1623)

ECCE HOMO (1621)

EL BAPTISME DE CRIST (1624-1628)

SAN ISIDRO LABRADOR (1629)

SAN FRANCISCO (1625-1630)

CRISTO DE LA LUZ

(1630)

INMACULADA CONCEPCIÓN

DE LA REDONDA

(LOGROÑO)

L'ESCOLA ANDALUSA● La riquesa de Sevilla com a capital del comerç

amb Amèrica explica la gran demanda d'encàrrecs i el preciosisme de les escultures (en la policromia o els brodats, per exemple).

● Temes infantils molt freqüents.

● Figures més melancòliques i místiques que tràgiques.

● En els pasos són habituals les figures aïllades, en contraposició al paso monumental castellà (que solia tenir diverses figures).

● Virtuosisme en la talla, molt més gran que en l'escola castellana.

● Influència durant tot el segle XVII i el XVIII, arriba fins i tot a Amèrica.

● Algunes escultures estan signades.

El desprecio de Herodes, Pedro Roldán (1696-1697, escola sevillana.)

JUAN MARTÍNEZ MONTAÑÉS (1568-1648)

● Va treballar a Sevilla i Granada, però se'l considera màxim representant de l'escola sevillana.

● Evoluciona des d'una formació manierista cap al barroc.

● Escultura de temàtica religiosa, amb excepcions com un bust de Felip IV.

● Estudi profund de l'anatomia, aconsegueix captar una delicadesa i bellesa real en les figures.

● Serenitat i equilibri en les figures, càrrega classicista. Transmet tensió sense manifestacions de dramatisme esgarrat.

● Figures elegants i alhora profundament naturals i barroques.

● Influirà molt en l'escultura andalusa, sent Juan de Mesa el seu deixeble més famós.

Martínez Montañés, executant el bust de Felip IV, Velázquez: 1635-36

SAN CRISTÓBAL (1597)

CRIST DE LA CLEMENCIA

(1605)

RETAULE DE SAN MIGUEL, JEREZ DE LA FRONTERA

(1609)

SAN JERÓNIMO (1611),

RETAULE DE SAN ISIDORO DEL CAMPO

RETAULE DE SAN ISIDORO DE

SEVILLA (1609-1613)

RETAULE DEL CONVENT DE SANTA CLARA DE SEVILLA (1621-1626)

JUAN DE MESA (1583-1627)

● Deixeble de Montañés, és també de l'escola sevillana.

● Fa escultura processional, molt expressiva i plena de detalls realistes que busquen la devoció de l'espectador.

● Destaca el patetisme dels seus Cristos amb el Crist del Gran Poder de San Lorenzo de Sevilla com una de les figures més destacades.

Virgen de las Angustias, 1627, obra pòstuma Juan de Mesa

JESÚS DEL GRAN PODER (1620)

CRIST DE L'AGONIA, DE VERGARA (1622)

ALONSO CANO (1601-1667)

● Persona irada, pare de l'escola de Granada.

● Creà tipus ideals policromats, amb un aire tranquil però a pesar d'això utilitza mitjans d'expressió típicament barrocs.

● Té un estil naturalista i serè. Busca la bellesa ideal i per això crea figures estilitzades. Treballa amb models geomètrics: ulls, nas i boca. Totes aquestes característiques remeten a l'herència renaixentista.

● Talla molt acurada amb especial atenció als detalls dels petits plecs de les robes.

● Destaca també pels seus bustos, molt realistes.

JESÚS NAZARENO (1627)

RETAULE DE SANTA MARIA DE LEBRIJA (1629-1637)

LA INMACULADA (1655)

PEDRO DE MENA (1628-1688)

● Deixeble de Cano, escola de Granada.

● Escultor amb una forta sensació de misticisme, proper a l'èxtasi.

● Especialitzat en l'estàtua, no en els pasos ni els retaules.

● Reprodueix la textura dels materials a la perfecció gràcies al bon treball que fa de la fusta.

● Transmet dolor contingut a les figures.

● To elegant i sobri.San Francisco en éxtasis, Pedro de Mena, 1650.

MAGDALENA PENITENTE (1664)

BUSTOS DE LA DOLOROSA I L'ECCE HOMO

SAN JUAN BAUTISTA

NIÑO (1674)

FRANCISCO SALZILLO (1707-1783)

● Fill d'un escultor napolità, Nicolás Salzillo. Francisco crea l'escola murciana, en el segle XVIII. Se'l considera el millor escultor espanyol del moment i mestre del Rococó.

● Múrcia viu l'arribada dels Borbó amb un gran auge econòmic i artístic.

● Treballà fusta, fang, cartró-pedra i teles endurides.

● Esperit molt devot.. Treballa figures dels pasos i dels betlems, a la manera napolitana. Recull el bagatge de la delicada escultura italiana del segle XVIII i l'integra amb el dramatisme de la imatgeria espanyola. Aquesta síntesi li dóna un sabor plenament mediterrani.

● Escultura dinàmica, molt elaborada i sentimental.

● Senzillesa anecdòtica i expressió realista en les figures de Betlem. En elles eleva allò quotidià a la categoria d'artístic, fet que, en part, l'allunya de la sofisticació del moviment Rococó.

● La tradició dels betlems napolitans està en l'origen dels betlems de Salzillo. Les famílies riques rivalitzaven a Itàlia per tindre el naixement més ric.

VIRGEN DEL SOCORRO

(1734)

VIRGEN DE LAS ANGUSTIAS (1740)

AZOTES (1751)

ORACIÓN DEL HUERTO GETSEMANÍ (1754)

LA VERÓNICA (1755)

SAN JERÓNIMO (1755)

LA CENA (1761)

EL PRENDIMIENTO, O EL BESO (1763)

CRISTO YACENTE (1776)

LA PINTURA BARROCA

Decapitació d'Holofernes, Caravaggio, Galleria dels Uffizi (Florència) 1620

PINTURA BARROCA: CARACTERÍSTIQUES GENERALS

● Sentit narratiu. Conta allò efímer i canviant. Conta allò pintoresc.

● Atenció filosòfica en la natura i no en la teologia.

● Trenca amb els cànons de bellesa del s. XVI. Pintura naturalista, realista, pinten el que veuen siga lleig o bonic, agradable o molest.

● Continuació espacial, els marges es prolonguen pels costats i cap a endavant, cap a l'espectador.

● El llenç substitueix la taula com suport de la pintura. També s'incorpora el coure.

● Grandiositat: junt als gegantins frescos (amb perspectives fingides i efectes il·lusioris), trobem monumentals llenços a l'oli.

● Fallida del gremi i augment de la iniciativa individual dels artistes. S'inicia la producció sense encàrrec. Auge del col·leccionisme.

Baco malalt, oli sobre llenç, Caravaggio, 1593.

PINTURA BARROCA: CARACTERÍSTIQUES GENERALS

● Pintura de Gènere: bodegó, paisatges, escenes quotidianes.

● Època del bodegó. (novetat)

● Paisatge sense figures: paisatge marí i paisatge urbà. (novetat)

● Quotidianitat: normalment en escenes d'interior, és habitual en els països protestants.

● A voltes pintors catòlics pinten escenes religioses plenes de quotidianitat.

● Retrat: físic i moral (captació espiritual). Els estats fugaços de l'ànima constitueixen matèria pictòrica.

● Gegantins frescos en voltes.

● Religió: Molt habitual en el món catòlic, present en esglésies i palaus. Representa models de conducta. Misticisme, elements sobrenaturals, martiri...

● Mitologia: decorativa i moralista. Amb ella la nuesa cobra força.

Bodegó amb ostres, 1610, Osias Beert.

PINTURA BARROCA: CARACTERÍSTIQUES

GENERALS● Teatralitat i escenografia (núvols, fums d'encens...).

Fusiona les figures amb l'ambient.

● Llum: es condensa per crear una atmosfera. Sovint fa augmentar el realisme ressaltant textures i superfícies. La forma se subordina a la llum i les ombres.

● Moviment: amb diagonals, escorços, ondulacions, sovint passió. Conseqüència del naturalisme.

● Composició complexa, asimètrica i oberta: destaca la composició diagonal. Hi ha també figures d'esquenes en primer terme, altres se n'ixen del quadre.

● Colorit: fresc i natural, emancipat del dibuix. L'oli substitueix el tremp.

● Profunditat: domina la perspectiva aèria.

● Difuminat i confusió de les formes.

● Pinzellada més solta i esbossada.

● Treball de qualitats, sobretot en la carn humana, però també als bodegons.

L'últim sopar, 1615-1620, oli sobre llenç, de Simon de Vouet

PINTURA BARROCA: LA INDUMENTÀRIA

● Crisi de la moda hispànica (incòmoda i cara) que se substitueix per altra més econòmica i folgada. El maquillatge es fa molt exagerat.

● Home: casaca, calçó fins el genoll, amples botes, barrets amb plomes, cabell llarg. A la Cort de Lluís XIV: grans perruques postisses i empolsades, coll rectangular en forma de pitet (dit corbata). Tricorni i mocador substituiran el barret i la corbata a finals del XVII, la perruca es moderarà i desapareix el bigot i la barba. El vellut és la tela habitual.

● Dona: El precedent és la falda cònica. Després evoluciona cap al mirinyac (o guardainfante), falda ampla alçada amb anells de ferro o ossos de balena. Cotilla opressiva per assolir cintura de vespa. Des del Palau de Versalles arriben els escots generosos, tot i que a Espanya se sol mantenir el coll en les dones. El cabell femení es recull dalt.

PINTURA BARROCA ITALIANA: MIQUEL ÀNGEL MERISI, «CARAVAGGIO» (1573-1610)

● Pintor de vida tumultuosa que va revolucionar la pintura i va introduir les formes del Barroc.

● Molt intens i efectista, interessat en el realisme més vehement. Busca a través de la realitat més crua captar l'esperit de les persones... Naturalisme: introdueix la sorpresa, la vulgaritat i la quotidianitat; fins i tot dons escenes religioses. Això no agradà l'Església.

● La llum apareix des d'un punt fixe, un vano, diferenciant perfectament de les ombres i penombres el que és realment important per captar l'escena. Això és el tenebrisme.

● Colors vius i intensos: venecians.

● No representa nus femenins. Sí defineix molt els cossos musculats en els homes.

● Pintor molt influent a Itàlia i a Europa.

LA VOCACIÓ DE SANT

MATEU (1601)

LA INCREDULITAT DE SANT TOMÀS (1602)

LA MORT DE LA MARE DE DÉU (1606)

ELS DEIXEBLES D'EMAÚS (1606)

ANNIBALE CARRACCI (1560-1609)

● Pertany a una família d'artistes italians de l'escola de Bolonya que produïren entre el Manierisme i el Barroc. És una escola eclèctica.

● És el rival de Caravaggio. Destacà sobretot pels frescos.

● Front al caràcter popular i tenebrista de Caravaggio, Carracci representa l'optimisme, la grandesa, l'aristocràcia i l'ideal de bellesa platònica. Això el fa preferit per l'església.

● Carracci representa el Barroc classicista.

VENUS, ADONIS I CUPIDO (1590)

FRESCOS DEL PALAU DE FARNESE, ROMA (1597-1600)

LA PINTURA BARROCA ALS PAÏSOS BAIXOS

CONTEXT DELS PAÏSOS BAIXOS AL S. XVII

● Els Països Baixos eren herència dels Habsburg hispànics des de Carles V. Tanmateix, des de 1568 havia començat una rebel·lió independentista.

● Les Províncies Unides aconseguiran la independència el 1648, després d'una llarga guerra. Les províncies del sud quedaran sota domini hispànic fins la fi de la Guerra de Successió (1701-1714). En les províncies del nord existeix un acusat sentit nacional que es vol manifestar també en l'art.

● L'auge comercial de les Províncies Unides es traduí socialment en una poderosa burgesia i un règim parlamentari. Mentre que als Països Baixos espanyols l'aristocràcia continuà sent predominant.

● Les Províncies Unides són protestants, mentre que les províncies sota domini hispànic són catòliques.

L'ESCOLA FLAMENCA● Abunda la pintura religiosa (catolicisme). S'insisteix molt

en els sagraments i els sants, front a la iconoclàstia protestant.

● Encàrrecs de grans pintures palatines (aristocràcia). Ací abunden els temes mitològics i els retrats.

● Llenços grans per als altars i els palaus.

● Principals autors: Peter Paul Rubens (1577-1640), i els seus deixebles: Anton Van Dyck (retratista, 1599-1641), Jacob Jordaens (costumista, 1593-1678).

● Diferents gèneres amb pintors especialitzats:

● Costumisme aristocràtic i popular. El més interessant és el popular, on destaca l'alegria de viure. L'ambient de taverna: fum, rialles, vi, penombra... També es representen multitudinàries festes a l'aire lliure amb actituds grolleres, eròtiques... Destaquen: Bower (1606-1638) i David Teniers (1610-1690).

● Paisatges amb intenció decorativa. Destaca Jean Wildens (1586-1653) i Jean d'Artrois (1613-1686)

● Quadres de batalles, on destaca Peter Snayers.

● Bodegons: comença a ser quelcom secundari en els quadres però s'independitza. Pintats amb molta exuberància i qualitats. Abunden les peces de caça.

A. Van Dyck. Le roy à la Chasse, 1635

PETER PAUL RUBENS (1577-1640)

● Pintor central de l'escola flamenca.

● Taller-fàbrica amb molts aprenents especialitzats en aspectes concrets. Més de 3.000 obres registrades, moltes obres són col·lectives, ell només afegia els «tocs rubensians» a l'acabat.

● Va tindre molt d'èxit, molts deixebles (Van Eyck, Jordaens...) i molta influència arreu d'Europa fins i tot en temps del romanticisme (Delacroix) i l'impressionisme (Renoir)

● Protegit per les autoritats hispàniques a Flandes, va ser pintor de càmera del Governador de Brusseles. Vinculat als cercles de poder i diplomàtics, va viatjar per tot Europa.

● Format a Anvers amb els pintors Otto Venius i Van Noort, dels quals hereta els tipus humans corpulents i greixosos.

● Viatjà a Itàlia on rebé múltiples influències: de Miquel Àngel, l'ampul·lositat de la forma i la composició dramàtica; dels venecians, el color, la pinzellada ampla i sintètica, el gust per la mitologia; dels Carracci la grandiloqüència, els cossos orquestrats majestuosament; de Tizià el color pàlid i els bells nus. Conegué l'obra de Caravaggio però no l'influí tant.

● Rubens sintetiza tendències però crea un estil propi.

Autoretrat de Peter Paul Rubens (1623)

PETER PAUL RUBENS (1577-1640):

«PINTOR DELS ULLS»● Pintura molt creativa.

● Dinamisme.

● Lluminositat.

● Riquesa colorista, molt càlida i veneciana.

● Predomini de la línia corba.

● Sensuals nus femenins en els temes mitològics que decorarien els palaus aristocràtics. Dones mares, amb cossos greixosos, vibrants i plens de vida. S'inspira en la seues dones, Isabella Brandt i, sobretot, Elena Fourment.

● Composicions clàssiques, sovint amb una línia diagonal que expressa el moviment, rapidesa i grandiloqüència.

● Temàtica religiosa amb monumentals composicions, molt influents.

● Retrats i autorretrats, on es preocupa més pels trets físics que per captar la psicologia. Destaquen els retrats de les seues dones. Exalta com a figures divines els retrats dels governants: art de propaganda.

● Pintor erudit: molt format en els temes que retrata però sense buscar l'ànima.

«Dos cosas despertaron mis antojosextranjeras no al alma, a los sentidos:

Marino, gran pintor de los oídos,y Rubens, gran poeta de los ojos…»

LOPE DE VEGA. Rimas humanas y divinas del livenciado Tomé de Burguillos. 1634.

Autoretrat de Rubens amb la seva esposa Isabella Brant (1609)

RETRAT EQÜESTRE DEL DUC DE LERMA

(1603)● Oli sobre llenç. 2,9 x 2,1 m.

● Retrat eqüestre del privat de Felip III, fet el 1603 durant un viatge diplomàtic a Valladolid, llavors capital de la Monarquia.

● Retrat propagandístic que vol mostrar el poder d'aquesta mena de ministre plenipotenciari. El presenta com un poderós guerrer antic, sobre un fons de batalla i amb un cel elèctric.

● Vitalitat del cavall, amb la crinera i la cua mostrant força i moviment. Cos equí estilitzat.

L'ADORACIÓ DELS REIS MAGS (1609´i 1628)

SUSANNA I ELS VELLS (1609)

● Inspirada en el capítol XIII del llibre del profeta Daniel , explica com una jove virtuosa és assetjada per dos membres del consell d'ancians i acusada d'adulteri i condemnada a mort. L'interrogatori del profeta Daniel, però, la salvarà.

● El vellut d'ermini sota el cos nu ressalta encara més, si és possible, el deler per una exuberant figura

L'ELEVACIÓ DE LA CREU (1610-1611)

EL DAVALLAMENT DE LA CREU (1612)

EL PETIT JUDICI FINAL (1619)

RAPTE FILLES DE LEUCIP (1619) ● Oli sobre tela. 2,2 X 2,1 m. Colors càlids.

● Rapte de Hilaíra i Febe, les filles de Leucip, el rei de Messènia, a mans de Càstor i Pòl·lux, els anomenats Dioscurs, els fills bessons de Zeus i Leda. Cupido col·labora amb ells i així l'amor esdevindrà vertader, doncs els Dioscurs esdevindran esposos modèlics.

● S'inspira en les estàtues romanes dels Dioscurs al Quirinal i en el manierista rapte de les sabines de Giambologna.

● Expressa la violència del moment amb dues diagonals entre els cossos dels caballs i els escorços de les filles de Leucip. Tot el conjunt es pot encabir en un cercle. Les postures d'elles i el cavall encabritat reforcen el dramatisme.

● Prima un moviment ascendent, reforçat per una línia de l'horitzó baixa i un punt de vista també des de baix.

● Contrast entre els cossos ampul·losos i pell clara i rosada, de les dones i els músculs i pell més fosca de Càstor i Pòl·lux.

● Influència en els cossos de les dones de Miquel Àngel, com la Nit de la tomba de Giuliano de Mèdicis, en la xica que és mantinguda en vil.

HELENA FOURMENT

DANSA DELS VILATANS (1635)

PAISATGE DE L'ARC IRIS (1635-1638)

LES TRES GRÀCIES

(1636-1639)

EL JUDICI DE PARIS (1639)

● Oli sobre llenç, 2 x 3,8 m. Vídeo explicatiu. Mite escrit en la Ilíada d'Homer.● El pastor Paris ha de triar la més bella entre les deeses: Minerva, Venus i Juno, que són representades

insinuant-se al jutge i amb els seus atributs habituals. La poma que sosté Mercuri, serà a la més bonica. Paris reflexiona sobre la bellesa, mira sobretot Venus, al centre que representa la seua pròpia esposa Helena Fourment. Paris la triarà, i ella l'ajudarà a raptar Helena, provocant les guerres de Troia.

● S'ha suposat que la realització del paisatge es degui a la col·laboració de Lucas van Uden.● Va ser encarregat pel Cardenal Infant per Felip IV. En 1653 ja era a les sales del Palau del Bon Retiro.

L'ESCOLA HOLANDESA

● Les Províncies Unides assoliren la independència després de 80 anys de lluita contra la Monarquia Hispànica. Holanda va progressar molt amb la independència. El caràcter nacional pesa molt en les mentalitats que intenten accentuar allò que els diferencia: protestantisme, domini burgés, autonomia i parlamentarisme. Tot això es reflecteix en l'escola holandesa.

● Desenvolupa un art independent. Té moltes escoles en cada ciutat, amb característiques autònomes però només apreciables pels experts.

● Desapareix pràcticament la pintura religiosa, i la que resta serà sobretot de l'Antic Testament (influència comunitat jueva).

● Apareix pintura bèl·lica per ressaltar la lluita holandesa.

● Severitat dels costums.

● Absència de pintura mitològica. Gitana. Frans Hals. 1628-30

L'ESCOLA HOLANDESA● La burgesia és el principal client i la pintura vol

decorar les seues cases.

● Amb excepció dels doelen les obres són de petites dimensions en comparació a les flamenques.

● Hi ha molta proliferació de pintura.

● Dibuix perfecte i segur. Cromatisme sobri, sovint a partir d'un sol color se'n trauen els semitons.

● Sovint es diu que la pintura holandesa no descriu cap assumpte, sinó que el suggereix. Tot i que això només és cert en part.

● Realisme però amb sentiment.

● Influència del tenebrisme de Caravaggio i de la pintura italiana en general, malgrat mantenir l'escola holandesa un caràcter molt nacional, més que a Flandes.

Dona amb copa de vi, P. De Hooch.

L'ESCOLA HOLANDESA: GÈNERES

● Retrat individual: és on més destaca Holanda. És un retrat del present, sobri i intimista.

● Doelen (retrat col·lectiu) de corporacions, que se col·locaven a la sala de reunions.

● Pintura de gènere:

● Costumisme: realisme optimista, sovint en escenes d'interior (disposat en amplària, amb fons tancat, entrant la llum per una finestra lateral). Hi ha dues tendències la grotesca o aldeana i la domèstica (d'alta societat, més intimista, amb menys personatges i menys original).

● Paisatges: urbans, camperols i marins. Al paisatge de cels encapotats predomina l'esperit sobre la matèria.

● Representacions d'animals.

● Bodegons: menys exuberants en gènere que els flamencs, però amb fina cristalleris i metall. Treball de qualitats.

● Autors: Frans Hals (retratista, 1580-1666), van der Helst (1612-1670), Vermeer de Delft (intimista 1632-1675), Pieter de Hooch (1629-1684). Van de Velde (pintor de marines, 1636-1707), Rembrandt van Rijn (1606-1669).

La noia de la perla, 1632, Vermeer de Deft

REMBRANDT VAN RIJN (1606-1669)

● Si a Flandes tot gira en torn de Rubens, la figura de Rembrandt no és igual a Holanda, però sí és la més gran.

● Aquesta diferent consideració es deu, entre altres coses, al fet que Rembrandt no adaptà el seu art als gustos de la clientela i es mantingué fidel al seu estil.

● Si presenta diferents fases és perquè les pròpies vivències el mouen a això.

● Rembrandt treballà tots els camps: religiós, mitològic, retrats, doelens, bodegons, paisatges.

● Treballà amb el realisme propi de l'escola holandesa però introduint un delicat idealisme i subjectivisme. És un pintor de l'esperit.

● És un pintor col·leccionista d'art.

Autorretrat, Rembrandt, 1628

REMBRANDT VAN RIJN (1606-1669)

● Molt influït per Caravaggio en l'ús de la llum (tenebrisme, clarobscur) i el realisme.

● Clarobscur que es degrada en daurades penombres. La llum té força real, però també valor simbòlic i psicològic.

● Utilització de formes suggerides per taques denses i amples.

● Pinzellada solta i de grans i empastaments, sobretot en l'última etapa de la seua vida.

● Preocupació per captar la psicologia del retractat, l'estat anímic. Això fa que siga menys prolífic que Rubens.

● Visió del món plena de tendresa i pessimisme.

Autorretrat somrient, Rembrandt, 1634

REMBRANDT VAN RIJN (1606-1669): EVOLUCIÓ ARTÍSTICA

● Evolució paral·lela a la seua vida.

● En un primer moment l'èxit li somriu, té grans ingresso ¡s i és molt acceptat per l'elit del moment. El 1634 es casa amb una jove de burgesa, Saskia van Uylemburgh, que li va donar un fill (Titus) i va morir el 1642. Durant aquesta primera fase el seu estil és més alegre i brillant, més dinàmic.

● El rebuig de la Ronda de Nit (1642), va provocar el divorci entre l'estil de Rembrandt i els gustos del públic (més abocats ara al dibuix detallista).

● A més la relació amb la minyona Hendrickje Stoffels, amb la qual no es va poder casar per prescripció del testament de Saskia, no va agradar als cercles puritans holandesos.

● La ruïna econòmica no va tardar en arribar i va perdre la seua pruada col·lecció d'art.

● A més Hendrickje i Titus van morir i ell es veu vell, sol, apartat dels gustos del moment i arruïnat. Això fa que el seu estil esdevinga més estàtic, hostil i pesimista.

● La galeria d'autorretrats permet observar aquesta evolució vital i artística.

Autorretrat, Rembrandt, 1669

RETRATS DE LA FAMÍLIA PELLICORNE (1632)

● Retrats encomanats per la rica família Pellicorne. Il·lustren la primera etapa de Rembrandt, on observem un estil molt dibuixat i lineal, molt diferent a l'evolució posterior. S'observa ja el tenebrisme pres de Caravaggio.

● El fill sosté la bossa de diners del pare (herència), al fons del retrat de la mare i la filla, hi ha el raïm (fertilitat, descendència), mentre que la mare li dóna una moneda (la dot).

LLIÇÓ D'ANATOMIA DEL DOCTOR TULP (1632)

● Representa un fet real, una lliçó pública d'anatomia, esdevinguda a Amsterdam.

● Obra icònica de la medecina fins a l'actualitat.

● Marcat clarobscur. ● Predomina el color i la

llum sobre la línia. Llum artificial que prové de l'esquerra. Es concentra sobre la pell i les teles blanques (colls, punys) que contrasten amb els habituals vestits negres.

● Composició piramidal, asimètrica. Caràcter unitari.

● Ningú mira el cadàver (criticat per no estar ben modelat), miren el professor, el tendó (els tres formen un triangle amb els caps) o l'espectador.

● És un doelen, amb retrats individualitzats, l'estudiant a l'esquerra del Dr Tulp sostè un full amb els seus noms, tots parlen amb la mirada.

CRIST EN LA TORMENTA

DEL MAR DE GALILEA

(1633)

DESDEJUNI (1635)

● Representa un Rembrandt triomfant, que acaba de casar-se amb Saskia (1634). L'autorretrat deixa veure la felicitat del moment.

● Aquest moment feliç també es denota en el seu estil que s'observa menys fosc, més alegre i brillant.

● Es tracta del retrat de bodes de la parella. On Rembrandt apareix com un cavaller amb barret i espasa.

EL SACRIFICI D'ISSAC (1635)

DANAE (1636)

LA RONDA DE LA

NIT (1642)

LA RONDA DE LA NIT (1642)

● Rembrandt va trencar amb el Doelen tradicional de l'època en captar «fotogràficament» una acció col·lectiva en el moment d'iniciar-se, amb el caos del moment on cada personatge realitza un acte diferent. El retrat va ser acceptat però no va agradar als arcabussers perquè cap d'ells s'hi veia reflectit.

● El clarobscur actua com a mètode d'escenificació dramàtica. La llum és artificial, irreal, es troba dins cada personatge. Els dos oficials i la nena del vestit daurat apareixen destacats amb una llum més intensa. L'arcabusser roig també és una figura clau que destaca sobre la resta.

● Pinzellada solta i pastosa, habitual en Rembrandt.

● Doelenstukken de la corporació d'arcabussers d'Amsterdam, titulat realment la companyia del capità Cocq i el tinent Reytenburch.

● Capta el moment en que la companyia inicia la marxa. S'anomena la Ronda de la Nit però en realitat és una acció que es feu a plena llum del dia.

BETSABÉ EN EL BANY (1654)● La minyona

Hendrickje Stoffels (1626-1663), parella sentimental de Rembrandt, li va servir de model per representar aquesta escena de l'antic testament, on es representa Betsabé que rep la carta del rei David convidant-la a l'adulteri. Betsabé esdevindria dona del rei David.

● Rembrandt va representar en diferents quadres el nu de Hendrijke.

EL BOU ESCORXAT O OBERT EN CANAL

1643

1655

● Oli sobre taula, exhibit al Louvre. Un dels pocs bodegons de Rembrandt, és considerat la millor natura morta de la Història de l'Art. Tot i que la presència de la cuinera li dóna un toc costumista.

● Visió naturalista, molt realista del cadàver del bou, de les qualitats de la pell i els ossos, que contrasta amb la indefinició de la cuinera (és una taca). Èxit és aconseguir expressivitat de coses senzilles i desagradables.

● S'interpreta com una reflexió filosòfica sobre la decrepitud, sobre la mort humana.● Tenebrisme. Estudi de la llum, concentrada en el bou, amb el fons enfosquit. Pinzellada solta.● Té un precedent de 1643 (imatge esquerra), un any després de la mort de Saskia, s'exhibeix a Glasgow.

ELS SÍNDICS PANYERS (1661)

PINTURA BARROCA ESPANYOLA

CARACTERÍSTIQUES GENERALS DE LA PINTURA BARROCA ESPANYOLA

● És l'època cimera de la pintura espanyola.

● Predomina el llenç a l'oli i escasseja el fresc.

● Naturalisme equilibrat, aproximació filosòfica a la realitat. Es pinta allò bell i allò grotesc, però hi ha voluntat de ressaltar allò transcendental.

● Contrastos psicològics, tipus/contratipus (ex. Quijote i Sancho, Cort i bufons...).

● Senzillesa en les composicions i les formes. No sol representar moviment violent i impetuós, tendeix a l'estatisme i la serenitat.

● Pintura intimista, poc teatral, poc heroica.

● Simbologia dels objectes i els gestos. Ressalta la importància expressiva de les mans, sobretot es veu en Zurbarán.

● Influència del sud d'Itàlia i Flandes, territoris que formen part de la Monarquia Hispànica, que importa moltes obres. És una influència intensa però matisada per exemple no s'observen quasi temes mitològics o de gènere. A Espanya es parla d'un naturalisme tenebrista. Crist abraçant sant Bernat, oli sobre

llenç, Francesc Ribalta, 1624-1627.

TEMES DE LA PINTURA BARROCA ESPANYOLA

● Religiosos: 90% dels quadres. Esforç per plasmar el misticisme i ascetisme propi de l'època. Vol assolir una visió transcendent dins personatges humans, reals. La Inquisició tenia uns agents, anomenats «veedors» que comprovaven l'adequació del quadre.

● Mitològics: gairebé no es fan, però sí s'importen d'altres països.

● Retrats: transcendeixen la condició social del retratat per representar-lo humanament i sobretot transcendentalment.

● Pintura de gènere: no massa freqüent, però amb testimonis importants. Es pinten monstres o casos curiosos per a les classes acomodades, que buscaven una realitat distant. També es donen escenes festives o de menjar i beure.

● Bodegó: influència flamenca però amb pocs objectes tot i que amb gran sentit plàstic. De vegades els bodegons tenen un significat ocult i incorporen objectes simbòlics (rellotge, llibres trencats, bombolles de sabó, calaveres...). Destaca Zurbarán.

● Florers: habitualment incloïen clavells rojos.

● Paisatges: No se sol representar el paisatge pur, sinó que s'acompanya d'edificis o persones. La marina només es representa en batalles navals. Els paisatges urbans sí són demanats per les classes acomodades.

● Pintura històrica: present només al palau reial, elogia les victòries. Destaquen els 12 llenços del Salón de los Reinos del Palau del Buen Retiro (Madrid).

San Serapio, Zurbaran, 1628

CONTEXT DE LA PINTURA BARROCA ESPANYOLA

● Crisi econòmica del segle XVII: competència del contraban europeu a Amèrica, reducció de l'arribada de metalls preciosos, nombroses fallides en l'Hisenda Reial. Tot això condiciona la demanda d'art:● Predomina l’oli (més barat que el fresc).● La crisi fa que la pintura siga més important que l’escultura,

perquè és més barata.

● Crisi demogràfica per: lleves militars, emigració cap a Amèrica, expulsió dels moriscos (especialment greu a València). En total es perd 1.000.000 hab.

● Els reis deixen el poder en mans dels privats, primers ministres com el Duc de Lerma (Felip III) o el Comte-duc d'Olivares (Felip IV).

● La societat la condiciona totalment: els artistes. Només aquells pintors que gaudeixen del mecenatge del rei com Velázquez es poden permetre una millor vida i una major llibertat La resta estarà vinculat a l’església, principal client, ja que ni una noblesa arruïnada o cortesana ni una molt escassa burgesia actuen com a demandants d’art.

● La importància de la religió i el seu paper exigirà una pintura que transmeta un missatge clar i impactant i de manera didàctica, a través de la llum i el color. També expliquen l'absència de nuesa.

● Mentalitat anti-laboral: ennobliment o entrada al clero (per als rics), bandolerisme i picaresca (per als pobres).

El nen captaire, Murillo, 1650

ETAPES I AUTORS DE LA PINTURA BARROCA ESPANYOLA● 1a meitat del segle XVII: forta

influència de Caravaggio (naturalisme i tenebrisme) amb tres focus en Madrid, Sevilla i, sobretot, l’escola valenciana (Ribalta i Ribera).

● Anys centrals del segle XVII: és l’època daurada amb Madrid (Velázquez) i Sevilla (Zurbarán i Alonso Cano).

● 2a meitat del segle XVII: destaquen els pintors de la Cort a Madrid i, especialment, Sevilla (Murillo i Valdés Leal), amb uns colors més rics i variats, pinzellada solta i realisme (influència de Ticià i Rubens).

Nens menjant raïm i meló, Bartolomé Esteban Murillo entre 1645 i 1650

JOSEP DE RIBERA (1591-1652)

● Joan Josep Ribera i Cucó va nàixer a Xàtiva però molt jove va marxar a Itàlia, i s'hi instal·la a Nàpols, on va treballar a l'empar dels virreis espanyols.

● A Itàlia va ser famós, se'l feu membre de l'Acadèmia de San Luca de Roma i se'l va conèixer com «lo Spagnoletto».

● A la Península Ibèrica els seus quadres arriben al monarca a través dels virreis, de manera que estava present a les grans col·leccions hispàniques.

● Amb això Ribera esdevé principal agent de l'estil de Caravaggio a Espanya.

JOSEP DE RIBERA (1591-1652)● Mai s'ha demostrat que fos aprenent de Ribalta (precursor

de l'escola valenciana).

● Excel·lent dibuixant, va practicar tant la pintura com el gravat. Pinzellada pastosa, corba i envoltant, tot i que evoluciona amb el temps.

● Les superfícies són aspres per fer sentir la pell i la carn.

● A Itàlia va rebre moltes influències:

● De Caravaggio el tenebrisme i el dramatisme en l'ús de la llum.

● De l'escola veneciana la riquesa cromàtica i la preocupació per la bellesa del cos.

● Combina els retalls de les figures en fons fosc (tenebrisme) amb el brill dels colors allà on incideix la llum (venecià).

● Naturalisme, observa els detalls, fa grans estudis anatòmics, retracta allò pintoresc. Pobres, captaires, deformats... són presents en Ribera.

● Composicions senzilles, buscant monumentalitat, amb un motiu dominant que subordina la resta.

● Tingué molts deixebles i va influir molt en Vaccaro (1604-1670) i Stanzione (1585-1658).

Josep de Ribera, escultura de Marià Benlliure, 1888.

JOSEP DE RIBERA (1591-1652): TEMES

● Religió: prima la pintura catòlica perquè és pintor de la Contrarreforma. Segueix les indicacions dels jesuïtes i pinta molts martirs. Tanmateix, mai representa els sacrificis amb una violència extrema.

● Mitologia: el fet de viure a Itàlia afavoreix aquesta mena de temes. En ells sí té interès per la representació violenta.

● Retrats: molts dels seus models són membres de les classes populars o, fins i tot, marginats. Sempre, però, els retracta amb dignitat. Són famosos els retrats pintorescos: «la Barbuda dels Abruzzos». També destaca l'interès per humanitzar l'art, despullant de grandiloqüència els personatges, típic del barroc hispànic: per ex. en el retrat d'Arquímedes.

El martiri de San Sebastián, Ribera, 1651

JOSEP DE RIBERA (1591-1652): ETAPES

● Va de la tenebrositat i el plasticisme cap a la lluminositat i allò pintoresc. De la pinzellada pastosa a la pinzellada solta.

● 1a Etapa (fins 1635): fort tenebrisme inicial.

● 2a Etapa (1635-1650): Major influència de l’escola veneciana i el classicisme dels Carracci: aparició del paisatge, més llum (sovint rogenca, sovint daurada...), riquesa cromàtica i composicions més complicades (1635-50). Pinzellada més líquida.

● 3a Etapa: Retorn al tenebrisme i als colors més obscurs (1650-52).

● En general se'l considera màxim exponent de l'estil anomenat naturalisme tenebrista.

Josep de Ribera, escultura de Gilabert, 1897.

MARTIRI DE SANT ANDREU

(1628)

● Moment en el qual Sant Andreu és lligat a l'aspa del seu martiri. El cònsol de Patras li ofereix l'adoració a Zeus.

● Influència de Caravaggio en el tenebrisme. La llum il·lumina el cos del sant però l'ombra envolta els botxins, els rostres dels quals surten de la foscor.

● Són els preparatius i no s'observa violència.

● El fons comença a prendre forma, es tracta de la transició cap a la segona etapa, més pictòria.

EL FILÒSOF AMB EL COMPÀS

(1630)

● Josep de Ribera és precursor dels retrats de filòsofs, de moda en la Itàlia del s. XVII.

● Tradicionalment s'ha pensat que aquest era Arquimedes, tot i que en els últims anys s'identifica amb Demòcrit.

● Ribera utilitza un model contemporani, un captaire al qual pinta amb molt de realisme. Tanmateix, vol escarbar en l'essència mediterrània per oferir una visió vitalista que emparente la persona real amb el filòsof. L'optimisme del somriure és remarcat per l'efecte visual del fals halo que envoltat el cap.

● Velázquez, que després pintaria altres filòsofs, es trobava de visita a Nàpols en el moment de pintar-se aquest quadre.

LA BARBUDA DELS ABRUZZOS (1630)

EL SANCALLÓS (1642)

LA IMMACULADA CONCEPCIÓ

(1635)● Interpretació magistral pintada per

al retaule major del Convent de les Agustines de Monterrey a Salamanca.

● Pintura plena de llum, de pinzellada més solta i menys pastosa. Ambientació càlida.

● Trenca amb la severitat de les immaculades pintades a la Península Ibèrica en aquells temps. Entronca amb el classicisme de Carracci.

● La verge enrotllada en un mant blau i una túnica blanca s'eleva sobre la mitja lluna (símbol islàmic). L'envolten angelets, mentre que dos àngels fadrins la miren amb les mans en pregària.

● Ella mira al cel on apareix en escorç Déu i l'Esperit Sant entre angelets.

LA TRINITAT (1635)

COMBAT DE

DONES (1636)

APOL·LO I MARSIES (1637)

MARTIRI DE SANT FELIP (1639)

● Sant Felip és crucificat amb cordes per haver predicat a Àsia Menor.

● Ribera representa el moment en el qual és pujat a la creu envoltant d'infidels. Una dona ens mira des del cantó esquerre, representaria la caritat.

● El cos en escorç i seminu del sant té un gran estudi anatòmic. Utilitza la llum i el clarobscur per definir els volums. La cara representa la resignació del sant davant el destí que li tenen reservat.

● Durant algun temps al quadre se'l va identificar amb el martiri de Sant Bartomeu.

● Composició amb dues diagonals marcades pels braços del sant.

● Observem el colorit i el fons lluminós, propi de la segona etapa de Ribera.

EL SOMNI DE JACOB (1639)

LA COMUNIÓ

DELS APÒSTOLS

(1651)

DIEGO RODRÍGUEZ DE SILVA VELÁZQUEZ (1559-1660)

● Fill d'una família humil d'origen portugués establida a Sevilla. Es va formar en el taller de Francisco Pacheco, junt a Herrera el Viejo.

● El 1617 començà a pintar per compte propi a Sevilla. El 1623 el Comte-duc d'Olivares el reclama a la Cort de Madrid.

● Com a pintor de càmera del rei Felip IV, Velázquez té més llibertat que els artistes espanyols coetanis per a pintar perquè no depèn econòmicament de l'església.

● Aquesta llibertat li permetrà pintar tot tipus de gèneres i temes (pintura religiosa, mitològica, històrica, retrats, paisatges, escenes costumistes, nus femenins...).

● També li farà entrar en contacte amb artistes internacionals com Rubens, i viatjar a Itàlia.

● El prestigi de Velázquez en la Cort no deixarà de créixer, i fins i tot se li va concedir el títol de cavaller de l'Orde de Santiago.

● No té una producció molt extensa però sí molt fecunda. Solia pintar alla prima, sense dibuix previ. D'esperit autocrític va retocar en moltes ocasions els quadres, cosa que posa en problemes la datació d'alguns.

Autoretrat de Velázquez, 1640, exposat en el Museu de Belles Arts de València

VELÁZQUEZ (1559-1660): CARACTERÍSTIQUES GENERALS

Còpia de l'autoretrat de Velázquez, 1640, exposat a la Galleria degli Uffizzi (Florència)

● Naturalisme i realisme: tracta de plasmar una realitat més sentida que observada.

● En les composicions tracta de contraposar les figures i accions presents, ja siga ideològicament o físicament. A voltes integra diverses accions en alguns quadres, altres enfosqueix el tema, conduint a l'equívoc.

● Excel·lent retratista: individualitza perfectament les figures i capta la psicologia dels personatges.

● Perspectiva aèria: capta cada vegada millor la profunditat, d’una manera contínua, a través de la llum i la distorsió dels contorns a mesura que s’allunyen a la vista (capta la pols en l’aire), però també desplaçant el plànol del llenç cap enrere per un dels laterals

● Preocupació per la llum: en la primera etapa amb una pintura tenebrista i després amb espais il·luminats on la llum i el color acaben amb els perfils nítids i distorsionen els contorns.

● La seua pinzellada passa de ser empastada i ben delimitada en la primera etapa a fer-se cada vegada més lleugera i transparent. El color, junt a la llum, és bàsic en la seua pintura i la seua paleta serà cada vegada més rica

● Té moltes influències: Pacheco, Herrera el Viejo, Miquel Àngel, el Greco, Durero, Ticià, Ribera...

● Velázquez influirà sobre Goya i els erealistes i impressionistes del segle XIX.

VELÁZQUEZ: ETAPA SEVILLANA (1617-1622)

● Característiques del període:

● Composicions simples, amb pocs personatges vistos de prop. Inici de les composicions invertides.

● Tenebrisme. Contrastos llumínics.

● To fusta, terrós. Pinzellada densa.

● Riques qualitats.

● Temes:

● Bodegons: en ells cultiva la pintura dels interiors domèstics. Hi inclou figures i mescla el bodegó amb la pintura de gènere. Té un fons melancòlic, sembla commoure's davant la pobresa. Treballa les transparències i les qualitats.

● Retrats.

● Quadres religiosos.

● El 1622 fa el primer viatge a Madrid on aprèn molt del contacte amb les col·leccions reials.

Aguador de Sevilla, oli sobre llenç, Veláquez, 1620.

LA VIEJA FRIENDO HUEVOS

(1618)

LA MULATA (1618-1622)

O “El sopar d'Emaús”...

CRIST A CASA DE MARTA I MARIA (1618)

L'ADORACIÓ DELS REIS

MAGS (1619)

SOR JERÓNIMA DE LA FUENTE (1620)

FRANCISCO PACHECO(1620)

VELÁZQUEZ: 1a ETAPA MADRILEÑA (1623-1629)

● El 1623 s'estableix a Madrid com a retratista. És nomenat pintor de cambra del rei Felip IV.

● A Madrid coneix i estudia les pintures dels grans mestres de les col·leccions reials (venecians, italians en general i flamencs). Coneix també Rubens, que li suggerirà que viatge a Itàlia.

● Característiques del període:

● Se centra en els retrats (bustos, 3/4 o cos sencer). Els fa amb composicions simples i interpretacions realistes, estàtiques, on el retratat mira l'espectador.

● El fons va aclarint-se i il·luminant-se (etapa grisa).

● La pinzellada poc a poc es va fent menys empastada.

● Les formes perden el seu caràcter escultòric.

Retrat de Góngora, Velázquez, 1622.

RETRAT DEL COMTE-DUC OLIVARES, 1625

RETRAT DE FELIP IV, 1624

RETRAT DE L'INFANT DON CARLOS, 1626-1627

DEMÒCRIT O «EL GEÒGRAF»

(1627)

LOS BORRACHOS O EL TRIUNFO DE BACO (1628-1629)

● El déu del vi corona un soldat en una escena que imita a un bateig, tot i que també ha estat comparada amb l'adoració dels reis mags.

● Composició senzilla, en aspes, amb dues diagonals.

● Llum focalitzada des de l'esquerra, concentrada en Bacus.

● Bacus ens recorda al de Caravaggio.

● Contrast cromàtic entre els personatges principals, els secundaris i el paisatge. També es veu en la pinzellada (de més líquida a més grossa) i el dibuix (de més a menys definit)..

● Treball de qualitats en els objectes.

● Expressió estúpida dels borratxos del centre-dreta.

VELÁZQUEZ: 1r VIATGE A ITÀLIA (1629-1631)

● És Rubens qui l'animà a anar. Coneix més de prop l'obra de Miquel Àngel, Rafael, Ticià, Tintoretto i el Veronès. A Nàpols coneix Ribera. El seu art evoluciona cap a la plena maduresa.

● Fi del tenebrisme: desapareix el negre betum de la seua primera època. La llum es farà més matisada , modelant els cossos.

● Vol captar l'ambient, l'atmosfera, i empra la perspectiva aèria.

● La pinzellada es fa més fluïda.

● S'interessa vivament per representar la nuesa i el paisatge.

● Té una major preocupació per l’espai i la composició, que es fa més complexa (equilibri de masses).

● Destaca la millora en l’estudi anatòmic (influència de Miquel Àngel i el classicisme romà) i en l’expressivitat dels personatges.

Retrat d'home (Autoretrat?), oli sobre llenç, 1630.

LA FRAGUA DE VULCANO (1630)

● Obra pintada a Roma. Tema inspirat en la Metamorfosi d'Ovidi.

● El quadre representa Apol·lo que ha descendit de l'Olimp a la forja del ferre, que és la casa de Vulcà, per anunciar-li que Venus (la seua dona) li ha estat infidel amb Mart.

● Vulcà es troba amb els companys en el treball, cadascú està fent una feina diferent i l'artista els representa en diferents postures mostrant un domini anatòmic. La llum entra per l'esquerra, servirà per modelar l'estructura (músculs i osssos) dels cossos dels personatges.

● Els ferrers estan situats en diferents plànols formant un zig-zag.

● Velázquez mostra amb mestria com el rostre de Vulcà s'encén. Una indignació semblant senten els seus companys. L'artista vol mostrar el xoc psicològic, representar el «punt d'honor» com en les comèdies de capa i espasa

LA TÚNICA DE JOSÉ (1630)

MARIA D'HONGRIA

(1630)

VELÁZQUEZ: 2a ETAPA MADRILENYA (1631-1648)

● Període de plena maduresa, on assenta tots els seus aprenentatges i els reinterpreta.

● La pinzellada ja és molt més solta i lluminosa, imposant-se totalment el color i la llum sobre el dibuix, però sense perdre precisió ni fermesa.

● La profunditat passa a ser una preocupació fonamental i l’espai s’ompli d’aire, incorporant-se ja la perspectiva aèria.

● Domina ja unes composicions més complexes on equilibra les masses, com ho demostra als quadres de gran format.

● Entre els colors predominaran els grisos, ocres i verds suaus, amb una àmplia i rica gamma de matisos en què destaquen els tonalitats més clares.

● Destaquen els retrats, però també la pintura històrica (batalles), mitològica i religiosa. Olivares li encarrega la decoració del Saló del Regne del Palau del Retiro, dissenyada de forma propagandística per ell i per a la qual durà a terme diversos retrats i La Rendició de Breda.

● En els retrats destaquen els paisatges (a l’aire lliure), el punt de vista baix, la pinzellada solta, la perspectiva aèria i la captació de la psicologia dels retratats.

● La seua preocupació per la condició humana es plasma en tota una sèrie de retrats de bufons i nans, als quals retrata amb una gran humanitat i respecte (excel·lents estudis psicològics).

Felipe IV cazador, oli sobre llenç, 1632-34.

SALÓN DE REINOS, PALAU DEL BUEN RETIRO

● Hi intervenen diferents pintors del barroc espanyol: Juan Bautista Maíno, Antonio de Pereda y Salgado, Zurbarán, Vicente Carducho, Jusepe Leonardo, Félix Castelo, Vicente Carducho, Eugenio Cajés, a més de Velázquez.

● Segueixen un programa pictòric i compositiu representat en l'esquema de dalt: batalles (B), finestres (V), i els treballs d'Hèrcules (H). A més dels retrats de Felip III i Felip IV amb les reines, tots aquests pintats per Velázquez..

BUFONS

DON DIEGO DE ACEDO, EL PRIMO, 1645 DON ANTONIO EL INGLÉS C. 1640-42

DON SEBASTIÁN DE MORRA

(1645)

ESOPO Y MENIPO (1640)

LA CORONACIÓ

DE LA VERGE(1645)

VELÁZQUEZ: 2n VIATGE A ITÀLIA (1649-1651)● Va anar amb l'encàrrec de

buscar quadres per a les col·leccions hispàniques. Va aprofitar per pintar molt, sobretot retrats.

● Perfeccionament tècnic: tornarà amb una pinzellada més solta, una major varietat cromàtica i un major domini de la perspectiva aèria.

● Les vistes de la Villa Medici van anticipar l'impressionisme del segle XIX.

Retrat d'Inocenci, 1650

JUAN DE PAREJA (1650)

VISTA DE VILLA MEDICI (1630 O 1650?)

VENUS EN EL ESPEJO (1648-1651)

● Velázquez utilitza la mitologia per aproximar-se a la nuesa, en aquest cas a la nuesa femenina, un cas únic.

● Utilitza una pinzellada solta i uns colors simbòlics. La bellesa del cos de Venus és incontestable, pintat amb colors rosats i marfil. Té el cabell recollit en naturalitat. El cos es disposa en diagonal sobre el llit o sofà. Utilitza l'espill, sostingut per Cupido, per marcar la doble presència de la deessa.

● Venus no es mira a l'espill, ens mira a nosaltres a través d'ell, però el seu rostre apareix difuminat, ocultant la identitat del model. El quadre va ser encomanat pel Marquès d'Eliche, segurament per retratar una amant.

● El roig del teló de fons contribueix a ressaltar l'erotisme de l'escena.

PERÍODE FINAL (1651-1660)● És una època de síntesi i perfeccionament de tot

el que ha aprés.

● Domina totalment la composició (equilibri de masses), especialment a les obres de gran format

● Destaca la captació de l’atmosfera i la profunditat a través del domini absolut de la perspectiva aèria que degrada i desdibuixa els contorns amb la distància (aconsegueix captar l’aire).

● La paleta es fa totalment líquida, s'esfuma la forma i aconsegueix qualitats insuperables. A voltes acumula la pasta amb pinzellades ràpides i grosses.

● Realitza exclusivament retrats i quadres mitològics. Retrats femenins amb amples escots i guardainfant. Ambientats amb taules i cortines.

● En síntesi, és el pintor de la llum, acompanyada ara d’una més variada paleta de colors. Utilitza tons rosats i eburnis (marfil).

La infanta Margarita de Austria, 1660

LAS MENINAS (1656)

LAS HILANDERAS (1657)● Juntament amb Les

Menines, la gran obra de la maduresa artística del pintor Diego Velázquez.

● Temàticament, aquest és un dels quadres més controvertits de Velázquez. Representa la disputa entre Minerva i Aracne sobre el domini de l’art del teixit. Però la clau del tema principal, el càstig a Aracne, està al fons de l'escena, observada per tres dones, i es representa borrosa.

● La jove filadora d'esquenes seria Aracne mentre que la vella de negre seria Minerva disfressada.

LAS HILANDERAS (1657)

● L'autor ha aconseguit el punt culminant en el seu objectiu de crear una atmosfera amb la llum i la vaporositat.

● La llum que entra per l'esquerra il·lumina les filadores, especialment Aracne. El conjunt treballa en la penombra, aconsegueix recrear l'ambient d'un taller, fet elogiat pels realistes del XIX.

● Les filadores es disposen formant una el·lipse, mentre els seus cosos en escorç s'inclinen cap avant i cap arrere jugant amb contrallums.

● La filosa es representa en moviment amb una subtil pinzellada vibratòria.

● Destaca el contrast cromàtic entre Aracne i la vella de la seua esquerra (Minerva?). Potser Velázquez vol denunciar el caprici dels déus.

MERCURI I ARGOS (1659)