LA CASA

MARSANS � Històries d’un edifici �

- Camp d’aprenentatge de Barcelona -

2

Material didàctic elaborat pel Camp d’Aprenentatge de Barcelona i editat per a ús docent. Se’n poden fer còpies per a aquesta finalitat. Juliol 2014 Camp d’Aprenentatge de Barcelona Pg. Mare de Déu del Coll 41-51 08023 Barcelona cda-barcelona@xtec.cat xww.xtec.cat/cda-barcelona

3

INTRODUCCIÓ

Benvinguts, benvingudes a la Casa Marsans! Us proposem un viatge en el temps per la Casa Marsans, on coneixerem a fons la gent que va habitar-la: com treballaven, estudiaven i vivien. Podeu viatjar a quatre moments del segle XX dels que podreu escollir el que més us atregui: la Barcelona burgesa (moment de construcció de l’edifici per part de la família Marsans), la Guerra Civil (quan l’edifici esdevé un hospital), la postguerra (moment en què es convertí en una llar de nens i nenes polone-sos) i el Franquisme (quan s’anomenà Hogar Nuestra Señora de Montserrat). On preferiu anar? Quin personatge preferiu ser? Un ric burgès, una minyona, un arquitecte? O bé un soldat de les Brigades Internacionals (potser haureu de parlar en anglès), un dels nens i nenes polonesos, o un mestre del fran-quisme? No cal que prepareu equipatge, els viatgers i viatgeres imaginaris no en necessiten. Ja ho teniu pensat? Dividiu el grup classe en vuit equips. Cada equip haurà de triar una de les quatre èpoques i, a l’escola, assajar el guió corresponent. Posteriorment, quan visiteu la Casa Marsans, haureu de fer una lectura dra-matitzada del moment històric preparat prèviament a classe. En acabar l’escenificació tornarem al segle XXl, i, amb les tecnologies del nos-tre temps (Realitat Augmentada), rememorarem plegats la història de la Casa Marsans. Us suggerim que feu un treball posterior per descobrir quins personatges hi ha darrere la història de la vostra pròpia escola, o. també, si us animeu, a ca-sa vostra. Us hi atreviu?

� �

4

ELS PERSONATGES:

JOSÉ MARSANS ROF: Banquer. Home distingit. Casat amb Dominga Peix. El 1890 inicia les seves activitats com agent de canvi i borsa. El 1902 funda la Banca J. Marsans Rof i fills. Crea, amb altres, l’Associació de Banquers de Barcelona (1908). El 1910 inicia una agència de viatges, la primera creada a Espanya: Viajes Marsanrof. MUNDETA VIVES: Minyona de la casa entra, molt jove, recomanada per una parenta seva, a tre-ballar com a auxiliar de cuina dels Marsans, amb el temps es converteix en el membre del servei més fidel de la casa. Al llarg de la seva vida anirà desco-brint diversos secrets de la família que no donarà mai a conèixer. JOSEPA MARSANS PEIX: Molt refinada. Físicament no té arrugues, ni de les fines. Filla del senyor Jose Marsans Rof i casada amb Frederic Casas (que també treballa a la companyia J. Marsans i Rof i fills). Per desgràcia només va poder gaudir de la casa durant un any perquè va morir molt jove. JULI MARIAL TEY: Arquitecte i polític. El 1901 és escollit regidor de l’Ajuntament de Barcelona. El 1907 és es-collit a les eleccions generals espanyoles. L’any 1909 torna a ser regidor de l’Ajunta-ment de Barcelona. Com a arquitecte, parti-cipa en la construcció de la Casa Marsans (1907) i de la Casa Heribert Salas (1911-1929)

La Barcelona Burgesa

Juli Marial i Tey

5

EL TEXT: NARRADOR: Els Marsans acaben d’inaugurar la seva segona residència a Vallcarca, al nord de la ciutat de Barcelona. Josepa Peix ha decidit quedar-s’hi a viure amb el seu marit, Frederic Cases, de manera continua per millorar la seva delicada salut. En aquesta zona l’aire és tant pur! (donar èmfasi a la frase). Avui, rep la visita del seu pare. JOSEPA MARSANS (amb posat i to carinyós): Bon dia papà,no ha vingut la mamà? JOSE MARSANS (molt content de veure la seva filla): No bonica, ahir varem anar al Liceu amb els Milà a veure la Traviata i està una mica cansada. A més a més, mira que n’és de llarg i carregós el viatge de l’Eixample a Vallcarca! JULI MARIAL (obsequiós): Bon dia Sr. Marsans, quina il·lusió de veure’l per aquí! JOSE MARSANS: Sr. Marial, el felicito! Cada cop que traspasso la reixa d’entrada sembla que m’endinsi en un castell. Ah! i el vestíbul sembla el Patí dels Lleons de l’Alham-bra de Granada. JOSEPA MARSANS: Els mosaics són idèntics, els mateixos colors, les mateixes inscripcions... quins records de Granada...!! JOSE MARSANS: Realment Sr. Marial ha sabut interpretar els nostres gustos. JULI MARIAL: Em sap greu però ja marxava, ja sap que els meus compromisos polítics em tenen molt ocupat (surt d’escena). NARRADOR: La Sra. Josepa i el Sr. Josep s’asseuen a la tauleta per prendre el te. La Sra. Josepa agafa la campaneta i la fa dringar... JOSEP MARSANS (fa un moviment sobtat): Filla, m’has espantat amb la campaneta! JOSEPA MARSANS: Si no toqués una mica fort les minyones farien com si no ens sentissin! NARRADOR: La Mundeta entra apressurada.

6

JOSEPA MARSANS: Mundeta, ja ens pots servir el té! NARRADOR: Mundeta torna al cap de poc amb un carret i serveix el té (acosta la llet i les rodanxes de llimona als convidats). JOSEP MARSANS: No gràcies, no prenc llimona, només un tel de llet, que li dissimula el gust. Ja saps, filla, que el te no m’entusiasma... JOSEPA MARSANS: Els Batlló ens van visitar i els va entusiasmar la casa, amb aquesta barreja tan variada d’estils: neoàrab, modernista, Lluís XV, clàssic... JOSEPA MARSANS: Bé, papà, i com va tot per casa? JOSE MARSANS: Ai filla, la feina em dona molts maldecaps i amb prou feines ens veiem amb la teva mare. La borsa és una bogeria però estic segur que els viatges són el fu-tur. De fet ja t’ho deu explicar el teu marit Frederic, que també forma part de la companyia familiar. JOSEPA MARSANS: Mundeta, no tregui aquestes flors de la taula, encara hi fan bonic. MUNDETA: Com digui la senyora. Volen més pastes els senyors? Senyora? JOSEPA MARSANS: No, gràcies Mundeta ja pots retirar-les, amb l’olor de dolç les abelles sembla que es tornin boges. NARRADOR: Mundeta, mentre retira les pastes, sent el parrupeig de les tórtores i li recor-den el seu petit poble de Tarragona.

� �

7

ELS PERSONATGES:

MUNDETA VIVES: Minyona de la casa entra, molt jove, recomanada per una parenta seva, a tre-ballar com a auxiliar de cuina dels Marsans, amb el temps es converteix en el membre del servei més fidel de la casa. Al llarg de la seva vida anirà desco-brint diversos secrets de la família que no donarà mai a conèixer. GEORGE COTTE: Es un jove idealista nacut a Londres (Anglaterra). Forma part de les Brigades Internacionals, va venir a participar a l’Olimpíada Popular de Barcelona i en esclatar la guerra es va quedar voluntari per lluitar contra els militars insur-rectes del general Franco i a favor de la República. Està lluitant al Front d’Ara-gó. Ara és a Barcelona perquè té un permís. Es molt amic d’en Joan. Encara no sap parlar català però n’està aprenent amb en Joan. JOAN OLIVA: Es un milicià molt ben plantat. Militant de la CNT, li han encarregat requisar la Casa Marsans. Com a persona sensible que és, té molt clar que no vol destruir cap obra artística. Es amic íntim de George, aprenen anglès i català entre ells. Actualment per poder millorar el coneixement de l’idioma de l’altre un parla en anglès i l’altre li respon en català.

� �

LA GUERRA CIVIL ESPANYOLA

8

EL TEXT: NARRADOR: Som l’any 1936, Barcelona està en guerra. Els senyors han fugit a França. La resta de servei ha abandonat la casa amb diferents excuses o sense dir res. Mundeta, asseguda a la sala de ball, enfila l’agulla. Es posa el didal i comença a recosir la costura d’una bossa negra. MUNDETA (pensa i diu en veu alta): En aquesta bossa posaré les joies més importants, les altres les deixaré al co-fret. Déu meu, com són de bonics aquests diamants! NARRADOR: Mundeta surt al jardí de davant de la casa. Amb una pala fa un forat ben fons al costat del gran eucaliptus que senyoreja el jardí i hi enterra les joies dels senyors NARRADOR: Un cop enterrades les joies, seu en una cadira al porxo de la casa i a poc a poc es va endormiscant. La desperta sobtadament el soroll d’una forta frena-da. Sent remors de veus, o és que encara somia? Li arriba la remor d’un mo-tor de cotxe al ralentí... JOAN OLIVA (milicià): (Amb to dur però a la vegada educat) Qui ets tu? No sembles pas la senyora! MUNDETA: Guardo la casa. JOAN OLIVA: I els amos? On són? MUNDETA: Són a França JOAN OLIVA: Per ordre del comitè, aquesta casa no tindrà amo mai més. Ara tot serà de tots i del bosc que hi ha al darrera en farem un jardí públic perquè hi puguin jugar els nens dels pobres. De moment, mentre duri la guerra en farem un hospital. GEORGE COTTET: We can begin to work: First of all, we’ll remove all the furniture to the red van. Don’t move the pia-no, it’s so nice... and it can be a helpful for the sick people!

9

NARRADOR: Es passaren la tarda entrant mobles: llits, armaris... Carregaren alguns mo-bles a la camioneta vermella i negre, en descarregaren d’altres (llits, bombos, vitrines pel equipament mèdic i els medicaments,..). MUNDETA: (inquieta) Quin embolic! Ara les gran cases no tindran amos. Tancaré els ulls per no veure tot aquest munt d’homes amb mocadors vermells al coll! GEORGE COTTET: Please, Joan, help me to move this big cupboard to the van. NARRADOR: A l’acabament del vespre la casa ja semblava un Hospital i van començar a arribar els primers ferits de guerra.

� �

10

ELS PERSONATGES:

REMEI CASANOVAS: Mestra. Nascuda a Sarrià. Va haver d’examinar-se dues vegades per obtenir el títol de mestra. El que havia obtingut durant la República va ser invalidat pel govern franquista. TERESA LINDLER: Nena polonesa, rossa amb ulls blaus. Els alemanys la van segrestar amb 4 o 5 anys. No recorda el seu cognoms. A l’orfenat li van posar Lindler. Recorda que tenia una germana (li sembla que era bessona) i un germà petit, però no sap on són. El seu darrer orfenat estava a Salzburg (Àustria). ALEXANDRA GRUZINSKA: Nena polonesa. El seu pare estava al front i com que la mare estava molt malalta el va deixar en un internat de nens a Lodz (Polònia). Els Nazis van arribar a aquest internat i van fer un examen racial de tota la mainada: anotaven color dels ulls, ca-bells i determinades mesures del cos. Se’n van emportar els nens que segon ells teni-en característiques germàniques i els van internar en un centre de Buckau. A l’Alexandra, com a la resta de criatures que es van endur, li van canviar el seu nom polonès, Gruzinska, i el van germa-nitzar com a Gruzinger. Els van prohibir parlar polonès i els van obligar a parlar alemany tot el dia. A més a més els ense-nyaven cultura alemanya. A Barcelona, els seus companys l’anomenaven Olga. Va deixar la casa Mar-sans el 6 de juliol de 1956, per anar cap a Amèrica, tenia 19 anys. WANDA TOZER: Polonesa. Treballava en el Consolat polonès de Barcelona. Durant la guerra va ser activista antinazi. Va fer classe de polonès i literatura als nens i nenes polone-sos que arribaven a Barcelona víctimes del programa Lebensborn (programa per apujar els naixements entre la població alemanya).

POSTGUERRA:

LLAR DE NENS I NENES POLONESOS

Alexandra Gruzinska al 2008 ( La Vanguardia)

11

EL TEXT: 24 d’abril de 1946 REMEI: ¿Puede darme usted mas detalles sobre la procedència de estos niños que han llegado hoy en el barco J.J. Sisters? WANDA: Son niños que Hitler secuestró y separó de sus padres, en Polonia durante la Segunda Guerra Mundial. REMEI: ¿Por qué los secuestró? WANDA: Para augmentar el numero de alemanes y hacer el país más fuerte. REMEI: ¡Què me dice, Señorita Wanda! ¡Que cosa más triste! WANDA: Hitler estaba obsesionado con aumentar la población alemana. Para ello creó el programa Lebensborn (fuente de vida) que fomentaba que las chicas ale-manas de raza pura tuvieran hijos en secreto y los ofrecieran a la organizaci-ón, que los educaba en ideas nazis. REMEI: ¡Por Dios,.! Però estos niños... ¡no son alemanes! ¡son polacos! WANDA: El programa no proporcionaba suficientes niños y Hitler decidió secuestrar ni-ños de la zona de Silesia en Polonia. Esta región era considerada por los ale-manes como germánica y, por tanto, susceptible de albergar personas de raza aria genéticamente puras. REMEI: Hitler fue un monstruo, pero la segunda guerra mundial ya ha acabado. ¿Por què los niños no vuelven con sus auténticas familias? WANDA: O bien sus padres han muerto o, como los secuestraron siendo muy pe-queños, no recuerdan sus auténticos apellidos ni donde vivían. NARRADOR. Se oye el ruido del motor de un coche. Llegan dos omnibus repletos de niños y niñas, aproximadamente unos 40. Descargan sus maletas y bolsas y entran, curiosos y un poco asustados, en el edicifio. WANDA: Dzień dobry! (Bon dia, en polonès)

12

WANDA: Sorgen Sie sich nicht, ich kann Deutsche sprechen, und Sie leran Polih (no us preocupeu, parlo alemany i us ensenyaré polonès) ALEKSANDRA: Wir sind deutsch.(Nosaltres som alemanys), wir wollen Deutsche sprechen (volem parlar alemany) ALEKSANDRA: Guten Morgen. Wir verstehen Deutschen nicht! (Bon dia, no entenem polonès, diuen els nens en alemany) NARRADOR: Aleshores Wanda va anar al piano i va tocar i cantar una cançó de nadal polonesa. (https://www.youtube.com/watch?v=wX6CNAbgCzE) NARRADOR: Els nens van començar a plorar silenciosament. Aquella musica els portava uns records vagues, als quals no encertaven a posar imatges, però sí la emo-ció del seu pare i de la seva mare. WANDA: Hier. Wir werden glücklich sein (Aqui sereu feliços), Sie sind dabei, polnisch zu lernen (aprendreu polonés). Jeden Tag werden Sie essen (Cada dia menja-reu). Nicht sorgen. (No patiu) NARRADOR: Els primers dies, els nens patien malsons, angoixa i depressió. Només els con-solava les cançons de bressol poloneses. Molts d’ells, tot i menjar cada dia, tenien encara el costum, adquirit durant els pitjors anys de la seva vida, de guardar-se trossos de pa sota els matalassos per quan arribes l’hora negra de les fiblades a l’estómac. TERESA: Poco a poco dejamos de buscar comida en la basura por miedo a no comer el dia siguiente. Y empezamos a ser felices... ALEXANDRA: Si, Teresa, estaremos siempre agradecidos a Wanda Tazer y al resto de per-sonal de la residencia de Vallcarca. Recuerdas la noche del 24 de diciembre, cuando saliamos al jardin de la casa y mirabamos el firmamento, esperando que apariciese la primera estrella que, según la tradición polonesa, inaugura-ba la Navidad. TERESA: Sí, lo recuerdo con emoción NARRADOR: Els nens i nenes polonesos van ser a la casa fins el 1956, quan la majoria va marxar a Amèrica. Molts pocs van tornar a trobar als seus pares.

13

ELS PERSONATGES:

LÍBER JORDÁN: Mestra de l’escola Nuestra Señora de Montser-rat. Va néixer en temps de la República. Els seus pares li van posar Llibertat. Ara dissimula el nom com a Líber doncs al règim franquista no li agraden aquests noms. CARMEN PALACIOS: Té 10 anys. Nascuda a Barcelona. És alumna de l’escola Nuestra Señora de Montserrat. És una noia molt empàtica, això vol dir que sap situar-se en el lloc d’un altre. MONTSERRAT BUENO: Té 12 anys. Nascuda a Gràcia (Barcelona). La seva mare és portera. Viu en una porteria. Les nenes de l’escola se’n riuen d’ella i li criden “portera, tafanera”. Encara que ho passa mala-ment mai ho diu a la seva mare. RAMONA MARGALEF: Té 13 anys. De gran vol estudiar Història però té por de no poder-ho fer per-què els seus pares no tenen diners i ja li han dit que quan tingui 14 anys hau-rà d’entrar de dependenta en una botiga

� �

Hogar Nuestra Señora de Montserrat

14

EL TEXT: NARRADOR Estamos en el año 1959. La Casa Marsans es ahora el Hogar Nuestra Señora de Montserrat. Carmen, Montserrat i Ramona están sentadas en sus respecti-vos pupitres. NIÑAS: ¡Buenos dies, señorita Liber! (al entrar la profesora, los alumnos se ponen de pie) LIBER: ¡Buenos días, niñas! LIBER: Como cada dia, empezaremos con nuestra canción. NIÑAS Y MAESTRA “A la escuela, que ya es hora, nos lo exige, nos lo manda, la voz del deber. (cal donar-li una entonació de cant) LIBER: Abriremos la Enciclopedia Álvarez en la pagina 25. Hoy haremos Geografia. Carmen, ¿Donde nace el Ebro? CARMEN: El Ebro nace en Fontibre, cerca de Reinosa provincia de Santader, pasa por Logroño y Zaragoza y va a desembocar en el mar Mediterraneo, cerca de Am-posta. (se ha de decir cantando) LIBER: Muy bien Carmen. Veamos... Ramona, cuáles són los limites de España. RAMONA: España limita al Norte con Francia y con el mar Cantábrico. Al Este con el mar Mediterraneo, al Oeste con Portugal y el oceano Atlántico y al Sur con África... (se ha de decir cantando) NARRADOR Cuando Ramona acaba se hace un silencio y del pupitre de Ramona llega un rumor de voces. LÍBER; ¡Montserrat! Siempre tú. Estoy harta de ti, siempre hablando. ¡Ven a mi me-sa! NARRADOR: Montserrat se acerca temerosa a la mesa de la maestra.

15

LIBER: Junta bien los dedos (Montserrat junta todos los dedos de su mano derecha i Líber le pega en las puntas con una regla. Después de pegarle, Líber se siente mal). NARRADOR: Líber piensa que ya esta harta de esta escuela franquista y de sus salvajes métodos y le entra añoranza de la escuela republicana donde empezó a ense-ñar. Decide que hoy, ya que la directora esta fuera de la escuela, haran una cosa distinta. LIBER NIñas, ¿Os habeis preguntado alguna vez qué significa ésta frase en árabe que está en todo el edificio? MONTSERRAT Señorita Liber ¡yo me lo pregunto cada día! LIBER Descifraremos lo que pone con este diccionario arabe-español que he traído, pero debeis prometerme que nunca lo sabrá la directora! NIÑAS ¡Lo prometemos, señorita!

� �

16